Llibret Falla Carrer Major i Passeig 2026 Gandia

falla CARRER MAJOR PaSsEiG i GANDIA ’26

E DITORIAL NOSTRE LLIBrEt del

Edita:

A.C. Falla Carrer Major i Passeig Fundada a 1928

Delegat de Llibret:

Antonio Albors Orengo

Delegació de Llibret:

Vicky Arnal Peyró, Toni Parra

Pastor, Laura Soler Aparisi,

Ana Merino Costa i Anaïs

Dalmau Estruch

Explicació Falla Major:

Josep Enric Gonga

Colomina

Explicació Falla Infantil: Dani Miret

Versió digital del llibret:

Correcció lingüística:

Vicky Arnal Peyró

Fotografia:

Ana Merino i Anaïs Dalmau.

Àlex Oltra. Arxiu Històric de Gandia de l’IBAM.

Il·lustracions:

Toni Colomina Subiela

Fotografies Institucionals: Salva Gregori Studio

Disseny gràfic, maquetació, portada i impressió: Panal Fallero

D.L.: V-166-2012

falla CARRER MAJOR PaSsEiG i GANDIA ’26

C“El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2026”

“Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.org)”

“Este llibret participa en la convocatòria dels premis de poesia Joan Climent de Gandia, del premi Cáritas al millor article social i del premi Ajuntament de Benirredrà al millor article de llibret de falla de la FdF de Gandia”

Aquest llibret participa en el Premi a la Millor Qualitat Literària Global d’un Llibret de Falla en l’àmbit de la Safor i la Valldigna convocat pel CEIC Alfons el Vel

L’A.C. Falla Carrer Major i Passeig no necessàriament compartix les opinions dels seus col·laboradors/es

PORTADALLIBrEt

onfeccionar aquest llibret ha sigut alguna cosa així com entrar en la fira i quedar absorts pel colorit, la lluentor i l’alegria. Ens hem acostat a la vostra festa, l’hem gaudida “virtualment”. Hem intentat plasmar totes eixes sensacions en una explosió de color per tot el llibre, formes frenètiques i textures, formant un collage d’imatges i dibuixos amb la mateixa bogeria que les atraccions firals.

La portada era clara: havíem de dibuixar el Tio de la Porra. Eixe personatge tan característic, tan divertit, element de la tradició i història d’aquesta festa. Llavors, això és un llibre de Falles, i encara que s’haja usat aquesta temàtica, ha d’estar representada també en el disseny de la coberta. Per tant, el Tio de la porra fa una desfilada amb un faller que segueix els seus passos, imitant-lo, en una portada amb l’estil d’un cartell de la festa.

Volem agrair a l’equip de llibret la seua aposta l’any passat per nosaltres, amb tan bons resultats. I, per descomptat, desitgem a la comissió i a tota Gandia unes bones festes (falleres) 2026.

- Panal Fallero -

falla CARRER MAJOR PaSsEiG i

’26

GANDIA

6. GANDIA, FIRA, FESTES I... MALIFETES - Apartat temàtic -

8. Pròleg

14. GANDIA, FIRA, FESTES I...

16. Calendari gandià, pinzellades

18. Dos sonetins

20. Gandia ahir i hui?

24. Aquesta Falla és una fira... plena de rialles, art, música i diversió

34. I... MALIFETES ÀCIDES

36. El ninot sense barra (o crònica d’una festa que es va beure a ella mateixa)

40. Malifetes de Gandia (la pel·lícula)

44. Money-Festes

46. Pinzellades de ciutat

48. El ninot ajusticiat

52. Gandia 2.0

55. Gandia, Fira, Festes i altres cosetes...

58. Gandia, quina platja més bonica!

64. I.... MALIFETES DOLCES....O NO?

66. Tot és Festa, Falles i Carnaval

70. Gandia: L’art de no creure-s’ho

72. Inspiració poètica

75. Tatuatge

76. Flash

78. Oda al cotó de sucre

84. Malifeta feta

86. Gandia, la meua ciutat

88. Yalah, yalah Ramallah

90. LA FIRA AMB ELS ULLS DELS NOSTRES FALLERETS I FALLERETES

102. EL TIO DE LA PORRA DE GANDIA

124. Epíleg

- Apartat faller -

Falla Major

Falla Infantil

Saluda Presidenta 2026

Saluda Reina de la Falla 2026

A la nostra Reina de la Falla

Reina del Foc 2026

Saluda President Infantil 2026

Saluda Reina de la Falla Infantil 2026

A la nostra Reina de la Falla Infantil

Reines Infantils 2026

Fillolets 2026

Mantenidor 2026

Falleres Majors de Gandia 2026

De tant en tant, no hi ha fira

Junta Executiva i Delegacions

Recompenses i Premis

Cens Faller

Galeria Comercial

Glossari de col·laboracions

Fira, festesi MaLifeTEs

GANDIAFira, festesi MaLifeTEs

Apartat temàtic

AUTOR : TONI PARRA PASTOR

PROLEG

Arriba la tardor i Gandia es transforma. El calendari ens anuncia el moment esperat: la Fira i Festes… sí, sí, no s’esglaieu, açò és el llibret de la Falla Carrer Major i Passeig, però enguany ens abellia pegar una volta per la Fira i Festes de Gandia, que d’això en sabem una miqueta…

Aquesta tradició arrelà fa més de sis segles, quan Alfons el Vell, senyor i Duc de Gandia, concedí a la ciutat el privilegi de celebrar una fira franca. Aquella mescla de comerç, devoció i festa popular ha sobreviscut a guerres, crisis i canvis, i encara hui continua viva cada vegada que s’encenen les llumetes del Passeig, la dolçaina i el tabal ressonen pels carrers i el Tio de la Porra deixa buits els col·legis amb el seu enrenou i rebombori.

Gandia es converteix en un formiguer de gent. Els balcons es guarneixen, les paradetes venen torró, castanyes, dolços i artesania; les atraccions giren i maregen, les famílies, amics i visitants es retroben amb l’alegria que només la festa sap transmetre. La música de les bandes ompli els carrers d’il·lusió i comboi, olors diversos i exòtics envolten l’ambient i els concerts i DJ’s congreguen milers de persones a la Plaça Major i al Parc de la Festa. La fira és això: germanor, rialles i emocions compartides que han passat de generació en generació.

Però aquest llibret, com tota bona història fallera, darrere de les llums té ombres. I és per això que enguany aquest llibret du un títol ben significatiu: “Gandia: Fira, Festes i Malifetes”. Perquè si bé la festa ens uneix, també cal denunciar les contradiccions i maldecaps que conviuen amb nosaltres dia a dia i que ningú ens puga dir allò que “no hi ha més cec que aquell que no vol vore…”

Gandia tanca 2024 amb un deute municipal de 257 milions d’euros, una xifra tan descomunal que ni la tómbola més gran del recinte firal podria donar premis suficients per a cobrir-la. Una càrrega que fa tremolar qualsevol… menys als nostres polítics, sempre a punt per a la foto amb somriure permanent i despreocupat… ja se sap, amb els diners dels altres…

I si parlem d’obres, Gandia té un repertori digne de parc temàtic, no s’acaben unes i allà que anem amb altres:

El nou Centre de Salut Roís de Corella, que semblava una obra eterna, per fi s’ha inaugurat. Va arribar amb anys de retard i promeses incomplides i, paradoxalment, quasi sense temps d’obrir portes ja dona sensació de saturació: cues, consultes plenes i un personal que treballa al límit. Per a acabar-ho d’adobar, la seua posada en marxa va vindre acompanyada de molts desficacis: el tancament d’alguns centres auxiliars va deixar barris sencers amb la sensació d’haver canviat la proximitat de l’atenció mèdica per un edifici flamant però més llunyà i col·lapsat. Una atracció que, més que “casa del terror de la burocràcia”, ha acabat convertint-se en la “casa del cansament” de metges, pacients i famílies.

L’entorn de l’Ajuntament es va convertir en un autèntic circuit d’obstacles, on passejar era quasi un esport d’aventura: tanques que canviaven de lloc com si foren escenaris d’un “escape room”, rases que obligaven a fer equilibris per no caure dins i camins improvisats que convertien cada passejada en una gimcana. Els veïns i turistes, carregats amb bosses, carrets de la compra o xiquets de la mà, havien d’afrontar proves de resistència dignes d’Humor Amarillo. Alguns diuen que l’Ajuntament vol fomentar l’esport i la vida saludable, però la veritat és que més d’un va acabar amb turmells torçats o amb l’humor per terra. I, com a colofó, les obres mai acaben: sempre hi ha una rasa nova, una tanca més gran o un tram tallat. Potser el veritable atractiu turístic de Gandia siga ja vindre a contemplar l’obra eterna del cor de la ciutat. Però calla, que sembla que finalment han acabat, o així almenys indiquen els veïns com si d’un expedient “X” es tractara…

El passeig marítim de la platja, orgull i aparador de la ciutat, encara mostra pegats d’obres eternes. Trams acabats i trams a mitges, zones noves al costat d’altres que semblen un camp de batalla, fan que més que un passeig siga un laberint. Els veïns

ja no saben si caminen per una avinguda marítima o per una exposició d’art contemporani titulada “Obres Inacabades”. Mentrestant, els turistes s’ho prenen amb humor: per a ells és com fer senderisme urbà, esquivant tanques, salts de vorera i desviaments inesperats.

Els clots viaris, repartits com confeti, converteixen la conducció en una atracció gratuïta d’autos de xoc. A Gandia, agafar el cotxe és com comprar una entrada per al parc temàtic del risc: cada carrer amaga un clot sorpresa, cada avinguda una corba amb “efecte salt” inclòs. Els mecànics, això sí, fan l’agost tot l’any: canvi de rodes, amortidors rebentats i alineacions noves. Al remat, sembla que l’Ajuntament ha trobat la manera més original de dinamitzar l’economia local: amb cada sot, un taller content.

Menció a part mereix el Trinquet de Gandia: l’atracció fantasma. Anunciat fa més d’una dècada, paralitzat per recursos i fins i tot amenaçat de demolició, semblava condemnat a no existir mai. Però l’any passat el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va desestimar el recurs que bloquejava la seua legalitat i va revocar l’ordre d’enderroc. Ara, per fi, hi ha esperança que el trinquet es convertisca en

realitat. L’afició a la pilota valenciana espera amb paciència que les paraules es transformen en fets i que Gandia recupere un espai esportiu digne, tan nostre i tan reclamat.

A més, la problemàtica del trànsit s’ha convertit en un altre malson quotidià: carrers que haurien de ser per als vianants plens de cotxes que circulen contínuament, l’entorn de la plaça Prado ja es coneix com “l’M-30 valenciana”, posant en risc la seguretat dels vianants, sobretot dels xiquets, fins i tot en hores d’entrada i eixida de l’escola. Els patinets, que circulen per on volen amb el beneplàcit de l’administració i les forces policials, sumen més perill al desordre viari, i els voltants dels parcs infantils o els espais freqüentats per persones majors es veuen constantment envaïts per vehicles. Gandia té moltes

atraccions, sí, però la de jugar-se la pell

per creuar un carrer sembla que és de les més recurrents… això sí, “Gandia, ciudad amable con el peatón”… i més fotos de polítics i discursos ja inversemblants.

Però hi ha un altre embolic que pesa com una llosa i que també mereix atenció: la vivenda. A Gandia, els preus del lloguer i de la compra s’han disparat (i ja no val ni allò de “els diners i els collons…”), empentant moltes famílies i joves fora del centre i, en alguns casos, fins i tot de la ciutat. Mentre es projecten hotels i apartaments turístics, el veïnat veu com cada vegada és més difícil accedir a una vivenda digna i assequible. El dret a un sostre s’ha convertit en una atracció més del parc temàtic local: anunciat als programes electorals, però absent a la realitat quotidiana.

Tot i aquestes ombres, Gandia continua fent festa. La Fira ens regala fires medievals que ens transporten al passat, espectacles infantils que omplin de rialles els més menuts, concursos de paelles que converteixen carrers en espais de germanor, cercaviles i desfilades que mostren l’alegria del poble i concerts que ens fan cantar i ballar fins a la matinada. La ciutat vibra i, encara que existisca deute, obres i problemes, també acumula il·lusió i orgull.

No sigam negatius, va! També hi ha motius d’esperança: Gandia continua sent una destinació turística de referència, amb platges guardonades amb bandera blava, festivals culturals i musicals que atrauen públic de tot arreu, esdeveniments esportius de primer nivell i un teixit associatiu que manté viva la ciutat. Malgrat les dificultats, Gandia sap reinventar-se, resistir i mirar cap al futur amb coratge.

Nosaltres, la Falla Carrer Major i Passeig, hem volgut enguany fixar-nos en tot

açò: la festa i la tradició, però també les contradiccions i malifetes que conviuen al nostre costat. Este llibret és un espill: reflecteix la rialla i la pólvora, però també el deute, les obres eternes, el trinquet ajornat, els carrers insegurs i el dret a vivenda que molts no poden gaudir, i eixe llarg etcètera de maldecaps que a la nostra societat assomen contínuament recordant-nos que a la nòria de la vida, a vegades estàs dalt i altres estàs cap avall.

GANDIAFira, festesi MaLifeTEs

Perquè entenem que les falles són això: festa, germanor i emoció, però també crítica, sàtira i denúncia. I si la Fira és l’aparador de Gandia, nosaltres hi posem l’espill perquè cadascú veja la seua cara, siga de festa o de vergonya.

Així que, benvolguts lectors, obriu aquestes pàgines com qui encén una traca: amb emoció, amb un somriure i amb la il·lusió de sentir la pólvora de la paraula.

Visca la Fira i Festes, visquen les Falles i visca Gandia: Fira, Festes i Malifetes, que entre deutes i promeses, clots i obres, trànsit i patinets, continua sabent ballar, riure i creure en el futur!

1 Gandia, festes i... fira i

En aquesta secció trobem relats i reflexions que fan de mirall de la nostra ciutat durant la festa. Són textos que respiren proximitat, records i emocions compartides, on Gandia es mostra tal com és: bulliciosa, viva i sempre en moviment. Una mirada amable i de vegades nostàlgica a la nostra Fira, al nostre Passeig i com no, a la gent que li dóna vida.

AUTOR : JOAN J. Castellà i Mayor .

AUTOR : JOAN J CASTELLÀ I MAYOR .

(Catedràtic i professor-tutor de la UNED)

(Catedràtic i professor-tutor de la UNED)

calen dari PINZELLADES GANDIÀ

La Moma. Corpus Christi de Gandia.

1) I el sol, al seu punt més baix sobre el zenit, marcava l’inici del seu renàixer. Nadal, i els Reis a punt de vindre. «Senyor rei ja estic ací, la palla i les garrofes per al seu rossí i els joguets i la casca per a mi, tiriririrí... Que bé, tenim casca!

2) «No botes la foguera?» I duien els animals de casa a beneir -cavalls, haques, rucs...-, amb tot el fred. La setmana dels barbuts.

3) Ja es nota que allarga el dia. «Si la Candelera es riu, ja ve l’estiu; si plora, l’hivern fora ». «Arreplegueu la canela a missa i si trona l’encendrem».

4) Trons i més trons, tot un rebombori. «Ja s’acosta sant Josep, el tio Pep...». El sol del migdia escalfa. Música per tots el quatre cantons.

5) «Ací em pica, ací em cou, ací em menge la mona i ací et trenque l’ou». Com són de bons els pepitos. «Un xiquet enmig del rogle que li diuen Cacaueta, porta pantalons de xurro i un forat a la bragueta»

8) I ve l’estiu, abassegadora calor. La mar, la platja i les casetes, els xalets a la muntanya. Gandia es queda buida.

9) I ja fa olor de Fira. La tornada a escola. «Tio de la Porra menja pa i samorra, Tio del Porrí menja pa i samorrí».

10) Ja plou. «Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa».

6) Processons de xicalla vestida de blanc. El sol ja calfa bé.

11) Què bo ossos de sant! I sant Cecília, i la música.

7) I la Moma, i els bastonets, i els gegants i cabuts; danses i més danses. Les nits curtes i sant Joan.

12) Comença a entrar el fred, les nits són molt llargues. Ja ve Nadal.

AUTOR : TELMO GADEA BOIX . (President emèrit... i funcionari)

AUTOR : TELMO GADEA BOIX . (President emèrit... i funcionari)

DOS

SONETINS

SONETÍde la FUNCIONÀRIA.

Subtils. Acaronant lleument la cadira i l’escriptori, s’acomiaden gentilment per uns dies, del consistori.

Comença la desfilada lenta i cerimonial de tècniques i oficials cap a la porta abans tancada.

Ací ve! El tio de la Porra! Amb vara d’ésser diví realitza son encanteri.

No és cap secret ni misteri: venen dies patxorra i de rascar-se el florí.

SONETÍdel FUNCIONARI.

Amb les primeres fulles de la tardor, com versos anuals d’antifonaris es dissipen, sense remor, un per un, els funcionaris.

Evaporant-se entre la gentada eteris, amb fum sepulcral buròcrates de bona anyada tornen a l’època estival.

Borja! Senyor de Gandia. Qui rendir-te honors no gosa? Duc del pla i dels mollons.

Doncs ells, que dia a dia en fira, es toquen la bossa i es rasquen els collons.

AUTOR : JOAN J CASTELLÀ I MAYOR.

(Catedràtic i professor-tutor de la UNED)

andiaG HUI ? i AHIR

«Aquesta meua bruta, trista i dissortada pàtria» són paraules d’Espriu perfectament aplicables a Gandia. La ciutat dels clàssics, dels Borja i, també, de tants tòpics que haguera pogut ser el que no és.

Corria pels inicis dels anys 80 del segle passat i la societat gandiana bollia de ganes de canvi. En tots els ordres. La il·lusió i les ganes de fer envaïen l’urbs gandiana. La cultura local es veia esperonada amb la celebració de les Mostres de Primavera, la primera i, en especial, la segona. Hi acudiren personatges d’alta rellevància internacional. Gandia es despertava de la letargia de la nit franquista. Paral·lelament la ciutat es transformava físicament: es generaven nous espais per als vianants, es rehabilitava l’edifici de l’Escola Pia i tants d’altres. La llavada de cara fou important. Alhora, l’embranzida s’enduia per davant el xalet de Monzó i tantes mansions que configuraven el ‘cinturó modernista’ de Gandia. La platja s’expandia notablement. Tota una transformació que s’enduria per davant l’antic Clot de la Mota com a llacuna natural. La platja va créixer exponencialment. Les autoritats del moment volien fer de la Gandia que encara conservava pinzellades de poble valencià, d’una ruralia en procés d’extinció, una ciutat amb més demografia (comptava amb uns 45000 habitants en aquell temps), més ‘moderna’ (el sentit que tenia era més ‘americanitzada’, amb grans gratacels, ben evidents a la platja, carreteres a dojo, ponts i infraestructures

com grans hipermercats o polígons comercials als quals has d’acudir amb cotxe majoritàriament, que afonaren gran part de l’essència gandiana: el seu petit comerç.

Gandia havia estat coneguda com a ciutat de botiguers. Hi ha qui es presentava al carrer Major i deia: «això és Gandia». Un comerç local selecte, amb gust, amb relacions humanes entreteixides entre botiguers i clients. Gran part d’això va desaparéixer amb la ‘modernització’.

I la platja? Dit en paraules de grauers: «pura massificació». Enguany ha estat tancada per contaminació en algun moment de l’estiu. Les meduses han estat una plaga potent i... Propaganda i contrapropaganda, la història de sempre.

Gandia té, encara, virtuts. Compta amb espais i vitalitat capaç de millorar-la. La pregunta és: cap on volem anar?

Podem capgirar aquelles paraules d’Espriu?

Tot l’esbossat fins ací són simples pinzellades d’una Gandia que ja no està, però que origina la Gandia actual. Si recordem les paraules del poeta, inicials de l’article, Gandia no és el que somiàrem als anys 80 del segle passat. Aquella motivació transformadora ja no existeix. La societat actual, mixturada en llengües i cultures, ja no és aquella que reivindicava el valencià i el fet de ser valencians.

De pocs anys ençà, la fragmentació social i cultural ens ha dut a un panorama molt distint. No seré jo qui jutge aquest fet, alguns diuen que enriquidor, d’altres diuen que empobridor per al valencià i per al fet de ser valencians. La veritat és que sembla que Gandia és un puzle, una realitat polièdrica amb peces soltes i amb poca connexió entre si. Sembla que cada grup social o cultural va a la seua i no hi ha molts lligams conjunts. A més, la societat gandiana, al nostre parer, ha perdut l’impuls il·lusionador dels 80 i simplement deixa fer amb cert ‘meninfotisme panxacontent’. Si es xafa la ciutat, es camina per ella i no tan sols pel centre, podem comprovar molts locals tancats, fins i tot al centre. Hi ha moltes zones d’ombra, brutes i molts carrers on no arriba la neteja tan necessària amb la celeritat que caldria

pressupost municipal va global de la ciutat fa disminuït. I no volem parlar corren per la ciutat, delinqüència. La fama seues fronteres no és Malgrat això, Gandia encara té virtuts.

El valencià ja no és la llengua habitual de molts carrers i ni el castellà aconsegueix fer-se un lloc allí. No pretenem tirar res a la cara, però si fer una fotografia d’allò que veiem i que caldria fer-ne una bona reflexió per part de la societat civil gandiana i també per part de la seua classe política.

Gandia no és hui aquella que pretenia ser als inicis dels anys 80 del segle XX. El problema rau en què tenim el dubte raonable de si és millor o pitjor la Gandia actual.

I no oblideu la cultura, sanadora com és, i poseu-la en majúscules, que a Gandia també necessita una bona reflexió.

I què dir de la Fira i Festes de Gandia?

Ja fa molts anys es va canviar el model bàsicament heretat del franquisme, un model desfasat. Hom generà un nou model de Fira i Festes que va sorprendre gratament, amb la festa més al carrer, més participatiu, que ha estat repetit durant molts anys fins a l’actualitat. I li posem un però. El que va ser molt innovador a la ciutat de Gandia, ara caldria repensar-ho, el model ja queda repetitiu, fotocòpia de fotocòpia. Aquella il·lusió del canvi, ja no es veu.

Qui se senta de Gandia, pot començar a cavil·lejar sobre el tema. Que no us faça maldecap!

AUTORES : ANAÏS DALMAU I ANA MERINO.

(Falleres de la comissió del Carrer Major)

una

FALLAfira... aquesta és

Plena de rialles,art, músicadiversió.

El món faller és com una gran muntanya russa:

Està ple de diversió i d’emocions diferents al llarg de tot l’exercici faller.

A la Falla Carrer Major i Passeig sabem com passar-ho bé, com si estiguérem en una gran fira. Esteu preparats?

CONCURS PAELLES.

GENER AMB SABOR DE FALLES.

Desembre va obrir les portes del casal al carrer amb tota la seua força. El primer cap de setmana, la nostra plaça es va omplir de música, olors, colors i rialles amb el 45é concurs de paelles de la Falla Carrer Major i Passeig.

És durant este mes quan l’activitat fallera comença a rebrotar fins a la seua màxima esplendor. El calendari torna a omplir-se d’actes emblemàtics que ens recorden que les millors festes del món estan a punt d’omplir els nostres carrers un any més.

Des del balcó de l’Ajuntament, les Falleres Majors de Gandia criden amb emoció:

«Que ja estem en Falles!»

Entre els molts esdeveniments que ens porta febrer es troben l’Informatiu Faller i l’Emissió, que es van convertir en una finestra oberta i crítica, dinàmica i còmica de l’activitat social, política i fallera gandiana.

La segona gran cita del mes és la Cavalcada. La falla es va unir per omplir els carrers de Gandia amb la vertadera màgia de ser faller. Vam poder vore encanteris i fins i tot algun conill eixint de la xistera.

CAVALCADA

La nit d’albaes ens recorda que les Falles són molt més que una festa: són una celebració viva de la cultura, la tradició i les emocions compartides, i aquest any no podia ser menys.

I just quan va acabar l’última albada de la nostra Reina, el cel —emocionat per tanta bellesa i germanor— no va poder contenir-se més i va començar a plorar.

Quan arriben els quatre dies de Falla, la nostra ciutat, Gandia, es transforma en una explosió d’emocions, de llum i de pólvora… o, enguany, també de pluja. Una pluja que no va vindre a apagar la festa, sinó a acompanyar-nos com una espectadora més. Fins i tot, la pluja vol ser fallera.

A la nostra comissió, vam començar com sempre, amb els nervis i l’alegria d’un any sencer de treball que, per fi, cobrava vida als carrers del nostre barri, i que a més va ser premiat amb el Primer Premi de la Primera Secció i el Segon Premi de la Primera Secció de la falla Infantil.

falles pluja premis alegria dies de i

El primer dia de falles, quan Sarai baixá de casa i tots cantàrem “esta reina es la millor” , semblava que la pluja volguera unir-se a la festa i plorara d’alegria amb nosaltres.

La nit de Sant Joan, també coneguda com la més màgica de l’any, va ser una vetlada de canvi i tradició, en la qual representants i comissió van renovar el seu compromís amb les Falles. Enguany, a més, vam viure un moment molt especial: algunes de les nostres reines encara no sabien que serien càrrec, i la notícia ens va agafar a tots per sorpresa.

SANT JOAN més la NIT MÀGICA

esdeveni ments concurs de FIDEUÀ més i

El IV Concurs Amateur de Fideuà de Gandia by Chef Amadeo és un dels esdeveniments més importants de la nostra falla, i ens sentim tremendament orgullosos d’ell. Amb el pas dels anys, s’ha consolidat com un dels atractius turístics de la ciutat de Gandia.

Volem agrair al nostre estimat faller, Amadeo Faus, qui va crear la major expectació de la nit cuinant en directe una magnífica i deliciosa fideuà gegant, retransmesa pels mitjans de comunicació locals.

Va ser una nit inoblidable, plena d’entusiasme i amb moltes ganes de repetir-la l’any vinent. Moltes felicitacions als guanyadors!

Entre ventalls, somriures de complicitat i algun comentari de “ai mare, quina calor!”, arribà la nit més esperada d’agost.

La nostra Presidenta, solemne però amb el cor bategant tan fort com el tambor del Tio de la Porra, donà pas a la Proclamació, amb aquestes paraules:

L’INICI COMPARTIT PROCLA MACIÓ DÚN

Com a presidenta i fallera que gaudix de poder celebrar cada esdeveniment, cada acte i viure amb il·lusió cada moment, ja siga la presentació, la cavalcada, el festival…o qualsevol divendres que ens reunim al casal com la família fallera que som.

Una família que com hem comprobat els últims anys, creix exponencialment…i de la que estic i estem molt orgullosos.

Una família que hui podem veure representada a l’escenari per les Reines del 2026 i molt ben acompanyada pel president Infantil…

…Espere i desitge que gaudiu de cada acte, de qualsevol moment, que participeu en tot allò que pugau i que animeu a tota la comissió a gaudir amb vosaltres del que serà un any meravellós.

Patri Máñez, Presidenta.

Amb l’arribada del mes d’octubre, Gandia s’ompli d’olor a fira, de llums de colors i de rialles que ressonen pels carrers.

La nostra comissió no podia faltar a la cita. Després d’un inici de curs faller ple d’activitats i retrobaments, tocava gaudir d’un cap de setmana de desconnexió i bona companyia. Els fallers i falleres ens reunírem al casal per posar rumb cap a la fira.

la festa FALLERS rialles: FIRA continua! i

COMENCEM NOU PRESENTACIÓ: EL

REGNAT

Encara que l’estiu apague la seua llum més intensa, la tardor arriba com suspir d´aire fresc, ple de promeses i de vida. Per als fallers i falleres, setembre i octubre són com la nòria de la Fira de Gandia: giren sense parar, portant-nos a dalt de tot en emocions i fent-nos veure el món amb ulls d’encant.

Aquest any, la comissió ha viscut un inici vibrant, on cada acte ha sigut com una parada de la fira: cadascuna amb la seua màgia, el seu color i el seu record inesborrable. La Presentació de les FFMM ha brillat com els llums que encenen el recinte firal; i com a colofó final, la nostra exaltació de Reines i Presidents, el 25 d’octubre on la Falla Carrer Major i Passeig s’ha vestit de gala i ha sigut com aquell moment en què els focs d’artifici esclaten al cel i tothom s’atura a mirar-los, tornant-mos a demostrar que la presentació, com la fira, és un moment que uneix, que il·lusiona i que sempre torna amb més força.

Un dels moments més emotius va ser la arribada del Manteniment on Salva González Conca va ser l´encarregat d´aquest moment solemne, i com no podia ser menys, va fer de la seua tasca una part de la presentació realment creativa i diferent que ens va deixar a tots bocabadats de tanta bellesa.

Però la sorpresa de la nit va ser la incorporació al Manteniment de Candela González Bartol qui, acompanyant a Salva ,va fer d´aquest acte un moment realment familiar, dolç e inoblidable provocant que a més d´un li caigués una llagrimeta… i més d´una rialla, per supost.

… I entre les notes que dansen pel vent, apareixes tu, Reina meua, com la melodia més bonica que mai s’ha escrit.

Avui , tenim el privilegi més bonic que pot tindre un pare i una filla: exaltar la dona que il·lumina la nostra vida, i que aquest any il·luminará també a la Falla del Carrer Major i Passeig.

Salvador González Conca, mantenidor, paraules dedicades a Maite, la seua dona.

I ara sí, acabarem aquesta narració moments més inoblidables que vivim en concret els pares i els xiquets i nostra falla. Després de mesos de nostre Festival Musical Infantil es va una autèntica entrada de moros i cristians, la música ressonava com el toc dels trompetes.

Cada assaig, cada hora invertida, detall, va trobar el seu lloc com els formació d'una filà, fins aconseguir Faller tots vibraren.

FESTIVAL

COLOR

alegria

MÚSICA i per als més menuts.

I ara sí, posem un punt i final, encara que més bé es podría nomenar com a un punt i seguit. Hem viscut aquest any faller com una imponent muntanya russa d’emocions, on cada crit, cada rialla i cada silenci han teixit un viatge únic

Des de la pujada lenta que ens fa fins a la baixada vertiginosa que l’ànima, hem viscut la grandesa d’una cultura, art, festa i germanor.

Falles, com la muntanya russa, no es viuen.

M2 i... ALIFETES ÀCIDES

La part més incòmoda i irreverent del llibret: articles que piquen, fan riure i pensar. Ací la ironia es converteix en ferramenta de crítica, i Gandia passa pel filtre de l’humor, la sàtira i la denúncia amable. Els autors juguen amb el sarcasme i el doble sentit per posar el dit en la nafra sempre amb un somriure al final.

AUTOR : PHILEAS FROG.

(Viatger i amfibi)

barraNInot El sense

fallers

relat satíric ( ( per a ressaca moral amb o crònica d’una festa que es va beure a ella mateixa ( (

I. Pròleg amb olor de pólvora i cassalla. Hi ha ciutats amb història, altres amb turisme, i després està la nostra ciutat, que mimetitza ambdues coses amb l’activitat fallera —i amb això ja li sobra tot l’altre.

Ací les falles són patrimoni immaterial i la ressaca, materialíssim.

Cada any escoltem que les falles són l’expressió festiva més genuïna i representativa de la nostra societat moderna, que mou artistes, músics i poetes... Una catarsi col·lectiva, una expressió del poble. Però el poble, des de fa uns anys, expressa principalment una frase: “Una altra nit sense dormir?.”

La festa, que abans cremava les vanitats i denunciava els excessos, ara viu d’ells.

I en el tron daurat de la festa regna una entitat misteriosa i poderosa: La Junta? No. Un triumvirat: el Consell Suprem de Barra i Botelló (CSBB). Aquest organisme té més poder que l’Ajuntament, la Diputació i el col·legi d’arquitectes junts. Controla permisos, contractes, patrocinis, horaris, i fins i tot les ganes de viure del personal.

II. El nostre heroi.

Entre tanta llum i soroll vivia Lluc, un jove faller de barri. Estudiava i treballava. I feia molta faena en el casal, entre paperets, cola blanca i un somni ridícul: tornar a fer de les falles una crítica, no un circ alcohòlic. I eixa il·lusió l’havia portat a presentar-se a president de la seua comissió. I va guanyar. Per unanimitat, sols amb el seu vot. A la ràdio, només sonaven anuncis de “Festes oficials patrocinades pel CSBB”. Tot era oficial:

el soroll, la cervesa, les cues, la pèrdua de sentit. Cada setmana hi havia una festa en un barri o en molts a la vegada. En març, maig, agost, octubre o desembre, era igual. Lluc no tenia barra. Però tenia idees. I això, en aquesta ciutat, era un perill. Un bon dia, la junta, per ordre del CSBB va convocar l’assemblea al Palau Faller. El president va donar pas al portaveu de CSBB, qui va pujar a l’escenari com si fora un telepredicador.

—Estimats fallers i falleres, la festa evoluciona! —va proclamar—. El futur és la sinergia entre tradició i barra! Els nostres avantpassats cremaven ninots… nosaltres cremarem rècords de vendes! Eixirà fum dels nostres datàfons!

La sala va esclatar en aplaudiments. Només Lluc, al fons, se sentia com si li hagueren cremat l’ànima.

III. El cridat a l’aventura.

Eixa mateixa nit Lluc li ho va dir a sa iaia, Amparito, una dona que havia sigut fallera major en els anys seixanta, quan les falles encara eren crítica i feien olor a xulles torrades i pólvora, no a cassalla, pixum i xurros.

—Iaia, he decidit fer una falla sense barra.

—Sense barra? —va cridar ella, quasi ofesa—. Això és com fer una paella sense arròs.

—Ho sé, però vull tornar a fer una falla de veritat, d’aquelles que fan pensar, no beure.

—Pensa tu, que la resta ja beu prou per tots —va respondre amb un glop de mistela.

Malgrat la ironia, Lluc estava decidit. Volia demostrar que encara es podia fer festa sense convertir el carrer en una barra gegant.

IV. El vell mestre.

En la recerca d’algú que el recolzara, va trobar un antic faller, artista retirat que vivia entre ninots cremats i sarcasme viu. El taller del vell era com un museu: ninots d’escenes picants i caricatures de gent que ja ningú recordava.

—Mestre, necessite ajuda —va dir Lluc.

—Ajuda per a què, fill?

—Vull fer una falla sense barra.

—Ah! —va riure el vell—. Un altre romàntic. En la meua època ja intentàrem fer una sense patrocinador, i quasi ens excomulguen.

L’ancià li va donar un consell que valia més que una subvenció:

—Recorda: el foc pot cremar el cartó o pot cremar la vergonya. Tu tries què vols que creme.

V. L’obra.

Durant mesos, Lluc treballà en secret. El seu projecte es deia “La falla que no tenia barra”. El monument mostrava una ciutat submergida dins d’un got, mentre una mà gegant abocava alcohol sobre les cases. A dalt, un ninot amb faixa i jupetí somreia mentre comptava bitllets amb una mà i sostenia una copa a l’altra mà.

El lema, escrit amb ironia valenciana: “Visca la cultura líquida!”

Quan els del CSBB ho van veure, van tenir una sobredosi d’indignació.

—Això no pot plantar-se! —va dir el delegat.

—I per què no?

—Perquè ataca els valors festius!

—Vols dir els valors… o els beneficis?

—Tot és el mateix. No sigues ingrat: gràcies a nosaltres, la festa té pressupost!

—I gràcies a vosaltres —va respondre Lluc—, el poble té insomni i els fallers ressaca.

Davant aquella insurrecció, el CSBB va moure fils. Va avisar als proveïdors que no li vengueren res. Una reunió clandestina va fer que les altres comissions el deixaren de saludar. L’ajuntament va pressionar amb els permisos. I els influencers locals es van burlar a les xarxes: “Mira el del Ninot Sense Barra, l’antisistema de les falles!”.

Però entre els veïns, començà a córrer una altra veu, més baixa però més sincera: “Este xic té raó. Abans la festa era del poble. Ara és del que té la barra més gran i el poble no dorm.”

VI. La nit del foc.

Va arribar la nit de la plantà. La ciutat brillava com un casino celestial: música, llums, fum, crits, beguda, gent que no sabia si ballava o flotava. La falla de Lluc estava allí, menuda però orgullosa, sense barra ni DJ, envoltada per la indiferència general. Però hi havia una cosa diferent: davant del monument, s’havia reunit un grupet de veïns —gent major, joves cansats, algun artista vell—. Quan va arribar l’hora, Lluc va encendre la metxa. I el foc, eixe foc que tot ho devora, va pujar alt i clar. El ninot del poder es va desfer en fum, i per un instant, paregué que la ciutat respirava. Alguns van aplaudir en silenci. Altres, simplement van mirar, com si recordaren el que la festa havia sigut abans d’emborratxar-se de sí mateixa.

VII. El càstig.

L’endemà, el CSBB va actuar amb eficàcia digna de dictadura democràtica: obertura de procés disciplinari, prohibició de plantar durant cinc anys i comunicat oficial:

“El Consell condemna els actes antisocials i no patrocinats que desvirtuen la nostra cultura d’oci responsable.”

La televisió local va emetre un debat:

—¿Deu haver-hi límit en la llibertat artística?

—Sí, quan perjudica la marca de la ciutat i la dels patrocinadors —va dir un tertulià amb acreditació de barra VIP.

Lluc va escoltar-ho tot des del seu casal, amb un cafè trist i un somriure cansat. Sabia que havia perdut. Però almenys, havia perdut sobri.

VIII. El temps passa (i la barra mai tanca).

Els anys següents, la ciutat va continuar prosperant: van inventar el FiraFestPaella&BurgerChallenge, el Carnaval del Cubata i fins i tot la Christmas Party Nit&dia (24 hores non stop).

Tot, absolutament tot, portava el segell del CSBB. Inclús els programes escolars: “Aprèn a muntar una barra – Cultura emprenedora de proximitat”, “Gestió del temps: cap dia del calendari sense festa”...

Els fallers veterans ja només recordaven la crítica de veritat com un rumor del passat. I cada març, entre la pólvora i la música, la ciutat creia celebrar-se… quan en realitat s’estava venent a trossos, com si fos un gintònic barat en happy hour a ritme de reguetón.

IX. Epíleg (o el brindis final).

Ara, cada volta que algú parla de la “falla sense barra”, la gent riu amb condescendència:

—Ah sí, aquell xic que volia fer art! Quina època més innocent!

Però hi ha nits en què el vent bufa fort pel Passeig, i algú diu que, si escoltes bé, encara es pot sentir l’espetec de la seua metxa, l’estoreta velleta, i aquella flama que per un moment va cremar la hipocresia del poble.

Perquè potser les falles ja no són les que es cremen…sinó les que ens cremen a tots, a poc a poc, per dins. I mentre la ciutat continua ballant, brindant i repetint el seu lema sagrat —“Tot per la festa, i si pot ser, amb barra.”— algú, en algun racó, encara somnia amb fer una falla sense gel ni patrocinador. Una falla que torne a parlar del poble, no a vendre-li cubates.

Però això, amigues i amics meus, ja seria una revolució.

I les revolucions, en aquesta ciutat…

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2026”.

AUTOR : J MONTANER.

gandia Malifetes de la ( (

PEL·LÍCULA

No sé si sabeu que la Paramount prepara una pel·lícula sobre les malifetes de la política local. Com ja haureu endevinat es tracta d’una comèdia, amb les limitacions artístiques que imposa la creativitat comercial, destinada a les masses populars: sembla que volen fer una barreja de “Esta casa es una ruina” i “Holocausto caníbal”, però amb més desgràcies gracioses, com les nosaltres patim.

-Eixa és la idea. Encara no tenim el guió, però a la Paramount estem acostumats a treballar sense guió- em va dir Walter Pumpkin, scouting dels estudis, assegut a una taula en la terrassa d’un bar de la Plaça Major i fent ballar en la mà quinto de Mahou. Estava a Gandia d’incògnit, l’havien enviat per explorar el terreny.

-Ací tampoc tenim guions per a fer les ses -vaig dir-. Mai ens han fet falta, perquè idees tenim a cabassos, ¿sap? I protagonistes estel·lars, més que a Hollywood. Ací tots els alcaldes, per exemple, tenen idees genials sobre la ciutat, sobre el futur. No paren de parlar del futur, de FITUR, de fideuaes, de falles, del que vulgues… que quan es tracta de dotorejar no es cansen… En l’argot polític local a tota eixa salivació fricati va li diuen “treballar”.

-Ara m’explique el deute estratosfèric que arrossegueu des de fa tants anys. Voleu fer superproduccions sense diners... Imagine que haureu escarmentat.

home, no, que som de Gandia... Ací la s’hereta d’un govern a un altre, i el deute estirar més el braç que la mànega, recaure en els mateixos empastres, excessos i deliris. Només falta que el nostre Senyor envie una pluja de foc i sofre a la ciutat, com en la Bíblia, perquè el qui és desgraciat amb els collons entropessa, com se sol dir. I aleshores l’alcalde en flames protagonitzarà un altre vídeo, perquè no es dedica a res més que a figurar. El lema oficial de la ciutat és “Sic luceant opera tua” però el real és “Antes muerta que sencilla”.

Pumpkin va deixar la cervesa en la taula i va riure obertament sota el sol primaveral.

-M’encanta, m’encanta! Eixe desgavell tan… mediterrani... Sap que a la Paramount hi ha gent que creu que ciutats com Gandia sols podien existir en la ficció? Però jo, que tinc sang calabresa per part de mare, sabia que sí, que, en certs llocs, buscant bé…

Exactament en eixe instant va esclatar una traca davant la Seu, com a colofó d’una boda.

Pumpkin es va llançar sota la taula, amb les mans al cap.

-Són els russos?

-No. La tradició secular.

-Preferisc als russos -va esbufegar Pumpkin, alçant-se lentament, espolsant-se els pantalons i tornant a seure, observant el fum vaporós de la tradició secular. Tenia mala cara, del color del formatge curat.

-No negaré –vaig aclarir didàcticamentque de tant en tant algunes persones moren d’infart a causa d’aquestes diversions populars que la salut auditiva de la població es ressent severament, però com formen part d’una tradició festiva immemorial estem orgullosos dels nostres sorolls. A més, la gent que passa a millor vida o es queda sorda sol ser ja major… També els animals domèstics pateixen bona cosa, no crega... L’altre dia es va tirar un gos des d’un balcó. Pumpkin va tornar a riure, però amb menys força.

-És…brutal. També tireu cabres des del campanar?

-No, no. Des del campanar el que tirem és el trellat, la vergonya...

- Tindreu, almenys, normes contra el soroll…

-Clar que sí. Com bona ciutat smart que som. Però naturalment les normes no s’apliquen. La veritat és que si li preguntes a la gent ni sap que existeixen. Si li preguntes a la policia local, no t’aclariran el tema i potser et multaran, i si escrius a l’ajuntament no et contestaran. A eixe sistema de relacions ací li diuen “transparència”. Invertim molt en transparència, en resiliència, en inconsciència... Espere que queden ben reflectits en la pel·lícula eixos trets essencials de la nostra identitat.

-Tranquil... Per això m’he fet deu mil kilòmetres...

-Mire, mire vosté eixos de la comitiva que ara ixen de l’ajuntament.

-Els de les corbates de fantasia, trages de funeral i pinta d’albercocs?

-Són l’alcalde i els regidors del govern municipal, que van a missa… No per obligació, per gust. Després, aniran a una jura de bandera civil i a la vesprada a una processó o dos, i potser resen també un rosari.

-Són de dretes, no?

-Ací tots els partits són de dretes. Fins que arriba la campanya electoral i dissimulen una o dues setmanes, per a no desentonar amb la cartelleria, les sigles i els discursos sobre el futur, FITUR, les falles i la fideuà. Sempre és igual. És una fórmula que, bàsicament, aprofita per a mantindre les nòmines i continuar vivint de la política.

-I la gent s’ho traga, tot això?

-És que a la gent tampoc li interessa la política.

-I aleshores per a què vota?

-Ni idea.

-Redeu! Com al meu país...

Després d’un parell de cerveses més, un Pumpkin més pensatiu que festiu semblava en part amoïnat i en part content: amoïnat, supose, per comprovar de primera mà la proclivitat universal al desficaci, i content perquè tot feia pensar que la pel·lícula sobre Gandia acabaria filmant-se, en tornar a Hollywood amb l’informe favorable.

Quan li vaig preguntar quin títol tindria la comèdia, Pumpkin va fer un gest escèptic.

-És que ara no tinc clar si serà una comèdia o un drama…

I com el seu rostre començava a reflectir la pressió ambiental i introspectiva, i havien tirat dos o tres traques més a la plaça, i la comitiva de les corbates de fantasia eixia en eixe moment de missa, i com el radiant migdia semblava estar carregat també de presagis estranys vaig intentar alçar-li la moral.

-Ens bufem, gringo?

-Sí.

AUTORA : ELIA S TEMPORAL.

(Professora Titular Universitat de València, Doctora en Literatura Espanyola i en Educació)

MONEY FESTES

Ja som en festes, copetes i fira, sopars i tendetes, samarreta d’estrena, tots els estalvis arremullats en alcohol. Money-money-money...

Tot per l’aire! Perquè la dita no falla: amb diners, torrons.

I jo que volia els carrers renovats, inversió en llum i cultura, la lletra ben blanca i el fem de colors.

Però qui arreplega i agrana les deixalles de les falles, la casa que hem llançat pel finestró? Hem cremat el money-money-money, ni a la butxaca ni al consistori no queda ni l’ombra de l’or.

A qui li demane ara pedra i lleixiu, llei i infraestructura, trellat i bones decisions?

Esborra les pancartes, en festes no et mani-mani-mani... no et manifestes! Guarda els desitjos per a l’any nou.

AUTORA : LAURA MORANT PEIRÓ.

(Exregidora. Mestra i psicopedagoga)

PINZELLADES DE CIUTAT

Això diu que era una ciutat monumental amb Déus, guerrers i ogres, que convivien entre tractes, intercanvis i treballs. I donyets i fades, i un o dos sants.

Tots ells tenien un cap suprem, una espècie de jutge de la pau, que amb gran eloqüència i simpatia dictaminava i ordenava tot en la ciutat pixavina.

Gandia ciutat ducal amb un deute descomunal, volia aspirar a ciutat reial però, li falta auditori per clavar el personal. Ciutat de rebel·lia viu intentant oblidar tanta inversió per finalitzar.

Dins l'Ajuntament hi ha bons guerrers que s'estimen cada carrer, i la seua gent:

Se’ls veu en tota festa i esdeveniments.

També habiten els ogres sense sentiments, agarrats a la cadira per simple poder: Gent que sols vol aparentar, que no li importa el seu veïnat ni la ciutat. Ho deixen tot per arreglar. A més, hi ha donyets fent miracles, i solucionant desficacis.

Existix una fada, que tot ho fa de meravella, i els anys no passen per a ella.

O un Sant omnipotent, amb nom bíblic per bandera, que quan alces el cap ell sempre apareix per ajudar la gent.

Els guerrers són conscients, dels pocs recursos existents. I, ho suplixen amb gran simpatia, acudint on el Déu Pret els envia, escoltant el ciutadà, sense grans promeses electorals, però entendrint el cor del personal. Entre tants habitants i governants, una dona ostenta el bon fer de qualsevol mandat, de nom Liduvina, treballa de valent cada dia... deixant a tots molt trastocats.

Com una dona és tan volguda, admirada i convincent? Es pregunten els homes més arcaics i prominents que campen al voltant de l’Ajuntament.

Pot ser la seua mà divina encerta ajudant les persones que habiten la ciutat pixavina?

Pot algú viure estimant més la ciutat, que les promeses polítiques o els diners acordats?

També hi ha qui aplega a regidor sense cap virtut, fent reverències als “jefes” cabuts, sense cap experiència associativa, dictaminen normes de mala aplicació legislativa, i després els tècnics van de cap intentant redactar els somnis més desbaratats.

Gandia, ciutat de sabuts, tot ho sabem millor que ningú: No cal un estudi competent, sols parlar millor que el contrincant, posar música en les places i acontentar tots i cadascun dels llocs on triomfar.

Ciutat d’embolics per més d’un costat, amb un carril bici mal acabat, herència del passat, que ens recorden els fantasmes que desapareixen quan ja no hi ha res a tastar.

I un Grau on mai ha aplegat el tramvia, allunyant-los de la ciutat, com si foren ciutadans de segona, patint un urbà que ningú sap ben bé per on va.

Però quan la tempesta arriba apareix el savi Gregori “tot ho fa”:

Ell té les tisores més grans, i quan tots estan entretinguts prem amb força l'eina cabdal per recuperar diners perduts.

I de tant en tant, l'oposició ensenya el cap, recordant que ells també tenen dret a estar governant. Ensenyen vídeos de penombres, diuen consultar el ciutadà.

Hi ha penombres que es repetixen, altres ningú sap on estan.

La qüestió és vigilar, a vore si s’acurta el mandat i es designa un nou govern ciutadà.

També existixen les subvencions, amb grans quantitats, per a unes quantes associacions, que si sembla útil el proposat, poden moltes coses organitzar.

Hi ha parcs i alguns carrers, força abandonats, amb plantes en cada costat, sense saber què pensen les autoritats de neteges tan fonamentals.

I quan apleguen les Falles, tots es fan amics: govern, oposició i els fantasmes de la nit.

Els dinars i els sopars ho arreglen tot: El comboi és el rei per refer el món.

AUTOR : BORO MAÑÓ.

(Llicenciat en BB. AA. Animador Sociocultural)

ninot el AJUSTICIAT

Ningú de la colla havíem mostrat mai un interés especial per a involucrar-nos en el món faller, llevat de gaudir de la festa; és clar que, com tota la joventut, aprofitàvem eixa setmana per a eixir de marxa i bufar-nos i, la nit de la cremà, ens sumàvem a les colles que es divertien provocant als bombers i embotinant-los perquè ens arruixaren amb les mànegues: no n'hi ha sebo, no n'hi ha sebo! Però eixe dilluns ens havíem comboiat uns pocs amics per a anar a visitar a Pomar, convalescent d'un ictus. Passada una estona, acomodats en la saleta i sense que vinguera a compte, Frank va traure el tema de sobte.

Us heu adonat que ja han arribat les falles? Este matí, venint cap ací, m'he entretingut tafanejant com els casals s’afanyen i preparen la plantà, per tot arreu hi ha camions i grues descarregant ninots. Però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat una de les figures de la falla del Passeig, encara estava embolicat en plàstic, però es reconeix ben bé, per la mitra i el bàcul, que era un bisbe. M’ha sorprés que gosen fer una caricatura d’un jerarca de l'església que acabarà públicament consumit per les flames.

No t’has d’estranyar tant, sempre s’ha dit que les falles, amb ironia i humor, poden criticar el que vulguen. Fins a l'església ha d’empassar-se les sàtires que els facen les falles, sempre que no atempten contra els dogmes, clar.

somriu Pau.

—Ui! no estaria jo tan segur—. diu Pomar—Però, me n'alegre que les falles gosen criticar sense entrebancs la religió. Estic fins als collons de llegir cada dia les denúncies sobre violacions a xiquets i joves que han comes religiosos sense que l'església faça res. Hauríem d’anar tots junts la nit de la cremà i aplaudir amb entusiasme quan les flames consumisquen al bisbe i el convertisquen en cendra i fum.

— Ja posats, hauríem de cremar-lo en la porta de la seu, davant de tot el poble—. afegix Pere, tot indignat.— Al capdavall, així castigava la Inquisició a les bruixes i tota mena d’heretges.

— I perquè no ho fem nosaltres? Sí, ho dic de veres, ens organitzem com quan érem joves i eixíem de nit a fer pintades.

—Clar que si!, ens posem el xandall i el passamuntanyes i a combatre la injustícia i l’abús.

T’has tornat boig, o són les seqüeles de la manca de reg al cervell que et va provocar l’ictus?— intervé Martina intentant aportar trellat a la conversa. Ella s’havia incorporat a la colla més tard, en casar-se amb Pomar, i no havia participat en les mogudes dels primers temps.

— Us en recordeu quan férem la pintada a la façana del Palau? “Ni Dios, ni patria ni patrón. Autogestión”. Llavors encara no estaven legalitzats els partits ni els sindicats. Ma que teníem collons! —. parla Frank tot emocionat.

Sí, però teníem a Ruben el Bellota, que era un temerari i sempre ens proposava accions compromeses. No vull pensar que ens haguera passat si ens encoloma la policia!— intervé Mateu.

— A tu, en primer lloc, que t’hagueres cagat damunt, literal!— li diu Lola sense deixar de riure.

Pobriu Bellota, va morir massa jove, amb tanta energia i tanta gana de viure que tenia. I amb les idees clares, malgrat anar tota la vida a l'escola amb el jesuïtes i ser membre distingit de l’Areco, va acabar per abraçar el més radical meninfotisme religiós.— interromp Pomar clarament emocionat.

—És de veres afegix Pau.—Per cert, que el club Areco va ser un intent fallit de seguir adoctrinant adaptant-se als nous temps, amb tot, també de l’Areco sembla que brotarem un grapat de rebotats—. Després d’una pausa reflexiva, repren el discurs. — Xe!, i no us en recordeu la que férem en la cornisa de l’edifici de la plaça d'Espanya?, el que enfronta amb l’Avinguda. Ens va guipar una veïna quan pujàvem a l’ascensor, carregats amb esprais i pots de pintura, i volia cridar a la policia, Bellota, desplegant tota la seua simpatia, es va parar a raonar amb la dona perquè tinguérem temps a pujar i fer la pintada. En passar una estona, la dona no parava de riure i va acabar per convidar-lo a entrar a sa casa a prendre café. Quin element, Bellota, era d’eixos exemplars capaços de vendre una nevera elèctrica a un esquimal.

La colla d’amics de joventut havíem arribat a la jubilació amb dignitat, llevat dels alifacs indefugibles de l’edat. Al llarg dels anys, mai vam perdre el contacte, però l’havíem espaiat pels diversos rumbs laborals i familiars que ens imposava el transcórrer impetuós de la vida. Va ser l’ictus que va patir Pomar allò que va propiciar que tornarem a reunir-nos com quan érem xavals, i recuperar les xarrades i discussions sobre política. Ara bé, el tema nou que ha esdevingut recurrent a tota hora ha estat la salut, o més en concret la seua falta i, per descomptat, el seguit de tractaments i medicines que tenim prescrits cadascú.

— Tindré la pell arrugada i la salut precària, però el cervell em funciona perfectament; malgrat l’ictus, va com una moto.I la injustícia em trasbalsa igual que quan érem adolescents.

—Tampoc era tot política,—intervé amb ironia Pere també ens preocupàvem d'altres assumptes. Per exemple de fumar bona maria i escoltar música o recomanar-nos el nou llibre que havíem descobert. Hui sols parlem de les xacres que patim i dels colors de les diferents pindoletes que hem d’engolir-nos cada dia—.

—També estàvem morts de gana, obsessionats en follar a tota hora! afegix el Frank, que continua sent un bròfec impenitent.

—Botons!, Frank, pensaran que encara estàs amb ànsia. Si a tu ja no et planta ni amb la Viagra —, el repta la Lola. Ells dos van ser parella fa un grapat d’anys i se’ls ha quedat el costum de llançar-se pulles de seguit.

—Clar, l’edat no perdona. Ja no estem per a ficar-nos en aventures. El que necessitem és tranquil·litat i bona salut, l’únic número que ens pot tocar a hores d’ara és un infart, com a este.—diu Mateu assenyalant a Pomar—Per cert, t’has recuperat molt bé, pràcticament no tens seqüeles, no és de veres?

—No puc queixar-me, la veritat, em podia haver quedat impedit. La rehabilitació m’ha anat molt bé. Ara per ara, llevat d’esforços intensos, puc fer vida normal.

Però, com va estar la cosa, et vas adonar de seguida del que et passava?— afegix Lola.

Que va! Estava en casa, distret amb les meues coses i sobtadament em vaig sentir desorientat i amb dificultats per a moure el braç i la cama dreta i balbotejant quan volia parlar. Jo pensava que eren coses de l’edat, que em passaria de seguida. Per sort, la meua filla estava en casa i va reaccionar immediatament, ella mateixa va conduir fins a l’hospital. Els metges afirmen que la rapidesa de Júlia em va salvar la vida.

— Per cert, com està Júlia?—pregunta Pau. No vivia a Barcelona?

Sí, sí, treballa allí. Per sort estava passant uns dies en casa i això va ser la salvació de son pare.— explica Martina— Ara vol tornar-se’n cap ací, està negociant amb l’empresa l’opció de teletreballar.

En què treballa? Va estudiar enginyeria, no és de veres?

Efectivament, Mateu, és enginyera informàtica i té un bon sou, però no li arriba per pagar-se un lloguer en Barna i ha de compartir pis. I tu, Pere, com vas? Et trobes millor? pregunta Pomar.

— Igual, tot el que menge em pega mal i no se’m passa el mal de ventre. No paren de fer-me proves, però no troben res; després d’un any continue sense un diagnòstic definitiu— . De sobte, s’alça de la cadira per a canviar el discurs

Però deixeu-vos de romanços i parlem clar. Li hem de pegar foc al ninot del bisbe? Ens reunim a poqueta nit, el dia abans de la cremà, i ens l’enduguem.

— Si ho planifiquem amb cura, pot eixir rodat— afegix Lola. el pengem del coll a la porta de la seu amb una pancarta. El més segur serà que el retiren de seguida, però farem fotos i les compartirem per les xarxes.

Anem a pams i no juguem amb el foc, ficar-se amb l’església no és broma— intervé Mateu— amb mi no conteu. A més, eixa nit em toca quedar-me amb els nets.

Ni Pomar tampoc està en condicions de ficar-se en bogeries, el que ens faltava! Ja no teniu 18 anys, no teniu problemes econòmics gràcies a que gaudiu d’una bona jubilació, ni us afecten en la vostra vida les quimeres del món. Ara els toca als joves protestar i lluitar pel seu futur.— afirma amb energia Martina.

Els joves, pobres, estan desmobilitzats, enxampats per les noves tecnologies que els controlen i manipulen— argumenta Frank.

I açò ho afirmes tu, que et vas passar la joventut embotit en un núvol de fum de porros. Si no vas ni acabar la carrera! Sort que vas heretar el negoci de ton pare o t’hagueres quedat destarotat i amb una mà davant i l’altra darrere—.

Li replica Lola.

—Com si tu no t’haveres possat fins al cul de costo i alcohol, o el que calguera.

—Clar que sí, però vaig acabar la carrera i vaig aprovar les opos. A més de col·locar-me, estudiava i tots els estius treballava per ajudar en casa.

—Prou, s'ha acabat la baralla!— intervé Martina tallant la discussió— Tot açò és un desficaci, ja no sou joves per a posar-vos en bogeries, l’edat us ha desbaratat la salut i us heu aburgesat, per sort. A més, per si no us recordeu, el Gol fa temps que va tancar.

AUTOR : JOSEP LLUÍS ROIG.

(Escriptor, president de Saforíssims i professor)

GANDIA 2.0

Tinc el martell però no l’enclusa, la corbella però no el blat, un tractor sense l’horta, un cos sense carrers, un món inundat, sense el seu món, un cavall sense ales, un accident sense tràfic, una carretera amb un riu, una urbanització inundada, un cel apagat i massa car. Espere pagar, amb versos, els interessos.

AUTOR : TONI PARRA PASTOR.

(Membre de la comissió de la Falla Carrer Major i Passeig)

GANDIA firafestes, cosetes... i altres

Aquell dia de setembre, al Passeig ja s’olorava la festa abans que encengueren les llumetes. Aquella xiqueta que m’agafava de la mà estirava cap al cavallet, i jo, mig rient, mig renyant-la, pensava que aquell crit d’alegria era l’himne autèntic de la Fira. A un costat, un home venia globus que ballaven amb el vent, a l’altre, la cua per comprar cotó de sucre (ara ja de diversos colors) s’allargava fins a l’infinit. I jo em vaig dir a mi mateix: sí, Gandia torna a vestir-se de festa.

La dolçaina i el tabal van trencar l’aire i, de sobte, tot va tindre més sentit. Els carrers plens, les iaies (algunes “marujes”…) que s’asseien al banc per a escodrinyar el tràfec de gent i xafardejar al respecte, els joves que feien fotos com si cada instant durara un segon i no tornara res més paregut en molt de temps, com eixos estels que no ens visiten més que cada centenar d’anys, paradigma del tempus fugit. Les paradetes que oferien records barats i somriures ràpids. Fins i tot les obres del centre i de l’Ajuntament, que semblen condemna eterna, quedaven difuminades sota les llums del Passeig.

Però darrere de cada llumeta, Gandia també ens xiuxiueja veritats incòmodes. Al Camí Baix de Santa Anna encara hi ha tanques que prometen zones verdes i carrils bici. Als Ferroviaris, famílies que esperen un pis amb paciència i amb resignació. Al centre històric, mentre els balcons pengen banderoles de festa, hi ha qui dorm en caixers, invisibilitzats per una societat moderna? que es mou vertiginosa sense parar-los atenció. És com si la ciutat tinguera sempre una cara que riu i una altra que plora.

La festa, però, té una força estranya: aconsegueix que tots ens trobem en el mateix compàs. Un concert gratis al Parc de la Festa pot reunir una iaia ballant amb el seu nét, adolescents cantant a crit pelat, i pares amb cervesa a la mà i somriure d’orella a orella… I jo pense que això sí que és un luxe: compartir música que no costa diners, perquè eixes cançons són de tots i totes i han d’estar a l’abast de totes i tots.

I els menuts? Amb la iniciativa Infància als barris, els carrers es transformen en camp de jocs. Rialles, tallers, carrusel improvisat. I em pregunte: per què hem de celebrar com a extraordinari que els xiquets puguen jugar al carrer, quan hauria de ser la cosa més normal del món? Potser perquè ens hem acostumat massa a córrer, a tancar-los entre cotxes i pantalles. Sobreprotecció? Comoditat? O matxera pura i dura?

Però Gandia no calla. Entre mascletà i mascletà, concerts i rebombori, ens recorda que hi ha més de 400 joves que han buscat ajuda a “Parlem de Gandia”, perquè darrere d’un somriure pot haver-hi ansietat i solitud; que més de 23.000 veïns viuen en risc d’exclusió; que encara hi ha qui embruta una exposició LGTBI amb símbols d’odi. I, alhora, que la resposta és clara: més festa, més orgull, més colors, més tolerància.

“Aquest article, ha estat presentat al Premi Cáritas al millor article social dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2026”

També hi ha la cara del turisme. Gandia batega a ritme de festivals: Mediterrànea, Pirata Beach, Polisònic… I les Falles lluïxen ara com a Festa d’Interés Turístic Nacional. Tot sembla brillar, per tant, “Gandia brilla?”… Tot i això no oblidem que els lloguers pugen com coets de mascletà i viure a Gandia costa quasi com fer turisme a Venècia.

I una ciutat sense aquells veïns de tota la vida és com una falla sense crítica: potser bonica, però buida.

Tot i això, la ciutat té un tresor que no es pot comprar: la seua gent. La solidaritat de qui pensa en els altres, la sostenibilitat que entra a poc a poc en les nostres festes, la crítica fallera que fa que res ni ningú quede fora de l’espill. Quan la cremà arriba, no sols es cremen ninots; també se’n van, amb el fum i la cendra, promeses trencades i mentides acumulades. I entre les flames queda la rialla compartida, com un pacte col·lectiu que diu: “tornarem a començar”.

I jo, que escric açò amb l’olor de pólvora encara enganxada al nas i a la memòria, no puc evitar un últim pensament. Tant de bo els únics coets que s’alcen al cel siguen sempre els de la festa. Tant de bo mai més sentim el plor d’un xiquet a Gaza ni a cap altre racó del món. Tant de bo el foc servisca sempre per a donar llum i esperança, i mai per a destruir.

Per això, quan a la Falla Carrer Major i Passeig encenem les flames, no sols cremem ninots: cremem resignacions, malifetes i silencis. I en el fum que s’alça busquem un futur on la ciutat siga sempre casa, on la festa siga crit de vida i on les rialles dels nostres veïns siguen el millor himne.

AUTOR : ANTONI COLOMINA SUBIELA. Professor del Departament de Conservació i Restauració de Béns Culturals; investigador de l’Institut Universitari de Restauració del Patrimoni; i Director de l’Àrea de Fons d’Art i Patrimoni de la UPV)

Amb el nas postís i les ulleres grossudes amb un somriure que espanta i encoratja alhora i el trage abillat amb gorguera de randa al coll i la vara de comandament presa en préstec quasi sense demanar permís.

FESTA... la de nyespra la

Un exèrcit de tambors fa tremolar les aules i mentre els llibres resten oberts o amagats en els calaixos, la xicalla surt al pati com pardals alliberats, com un riu eixit de mare que ja no coneix marges, cridant que la Fira comença.

Però darrere del soroll de la tamborada, tapada pel seu ritme incessant, hi batega la ferida que sagna i resta la pols que mai s’escombra, arrelada als records de la infantesa, que s’escola per les esquerdes obstinades de la memòria.

I mentre la ciutat encén la seua pell de llums, hi ha qui fa de la nit una trinxera per la por de viure i estimar en llibertat i d’altres que disfressen el cansament amb pa i salmorra i l’aroma dolç del cotó de sucre.

Al racó més fosc de la nit una fruita amarga cau sobre la fragilitat de qui estima i tasta, primer la pell dolça que sedueix i enganya; després el pinyol dur, el gust que punxa i que recorda que la veritat mai no s’amaga sempre.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent any 2026”

AUTOR : VICENT TEROL I CALABUIG.

(Professor de Secundària)

MÉS GANDIA, PLATJA QUINA BONICA

La família Ferrer-Banyuls ja ho tenia tot a punt. S’havia convertit en una mena de tradició instal·lar-se a la platja de Gandia a una setmana vista de les fogueres de Sant Joan. El trasllat era ben curt: de Gandia a la platja. Aproximadament quatre quilòmetres, però ho havien fet des que tenien memòria i ho trobaven d’allò més normal. Sempre hi anaven amb el tio Jaume. Era un més de la família. Aquell 16 de juny va ser especialment calorós i mentre esperaven el tio Jaume, cadascú s’entretenia amb el que més goig li feia. Vicent, el pare, després de carregar el cotxe havia baixat a esmorzar amb els amics de la falla, que també era una mena de tradició per encetar la temporada d’estiu. La menuda estava tan concentrada amb el mòbil que no sabia ni quin dia era. La mare, Paula, ultimava el cabàs de la platja mentre parlava per telèfon amb la germana. Miquelet estava en aquella edat que comença a despuntar l’amor i no parava de pensar, com un bacora, en Sònia, que l’havia coneguda el dissabte anterior en una festa d’aniversari. Martina, la major, llegia. De fet, rellegia el segon volum de la trilogia de Ken Follet, The Century. Llegia com l’havia ensenyat el tio Jaume, assaborint cada paràgraf. Subratllant allò que li despertava interés o il·lusió. Posant marques i fent anotacions al marge.

-Una lectura treballada i delitosament viscuda, deixa tot de marques d’un bon lector. -Li deia sovint.

A mil pàgines per volum, calien moltes hores de lectura, però aquell segon volum, L’hivern del món, li agradava tant, que el devorava a velocitat de vertigen. A la pàgina 322 va subratllar un passatge que li va semblar interessant: El pare de Greg, un dels personatges, s’havia fet ric traficant amb alcohol en els anys de la Llei seca.

“Greg hi posava una actitud displicent, però ho deia amb un rerefons d’autèntic ressentiment, i Woody va veure que estava un pèl cremat.

-Consideren que el meu pare és un gàngster -va continuar Greg-, però els és ben igual. La majoria dels rics tenen un gàngster en algun punt de la seua ascendència.”

Ring, ring. Va sonar el timbre. -Ja està ací el tio Jaume! I una revolada va sacsejar el pis.

-Llap llap, llap, llap... va lladrar Titot, el gos de la veïna. Un gos rater valencià que no alçava més de 30 cm de terra, però donava més quefer que un porc solt.

-Mira tio. Li va dir Martina, -mira quin passatge més interessant del Ken Follet. Li’l va llegir amb vehemència i el tio Jaume la va escoltar amb atenció. Amb ulls espurnejants.

-Efectivament, va respondre son tio. -Treballant ningú es fa ric.

-Aleshores, va replicar Martina, -per què hi ha tants treballadors que voten els partits dels rics.

-Vols dir, dels gàngsters! Digué el tio Jaume amb un somriure sota el nas, i Martina va assentir amb una mirada còmplice.

La primera setmana a la platja va anar genial, però després de Sant Joan, Van començar les complicacions. Aquell matí de principis de juliol, el tio Jaume es va alçar una mica millor, després de dos dies gitat amb la sensació que es moria, perquè ja no li quedava res per vomitar. Havia patit una gastroenteritis aguda per un peix en mal estat, que havia sopat en un restaurant nou de la platja. Quan el van dur a urgències portava tota la nit vomitant i estava desesperat, però allà va haver d’esperar cinc hores i mitja per ser atés, ja que la falta de personal especialitzat feia que el triatge es dilatés molt i que la catalogació de greu es relativitzara fins a límits mai vistos. Allí va observar que hi havia molt de malalt madrileny que havia vingut de vacances a la magnífica Gandia i necessitava alguna atenció mèdica.

-Pobrets! -va pensar. Ja és tindre mala sort vindre a passar uns dies de vacances i haver d’estar hores i hores en una sala d’espera d’urgències. El seu germà Vicent li ho va veure en la cara i li va etzibar: -pobret tu, que estàs al teu poble i no t’atenen perquè tot està saturat! Li van posar un sèrum i el van enviar a casa. Repòs i ingesta blaneta. Les infermeres van intentar justificar una atenció deficitària per una més que duplicada població estacional que havien d’atendre a l’estiu, amb els mateixos mitjans, ja deficitaris de tot l’any. El trajecte amb cotxe, de l’hospital a la platja va ser infernal. Semblava que havien donat solta a tots els bojos i a tots els faves alhora. La combinació era explosiva i transmetia un estrés extraordinari. La quantitat de trànsit superava per molt la capacitat de les vies i tot el món es desesperava. Aparcar, va acabar d’arrematar-los a tots.

Amb l’ànim recuperat, va baixar a la platja tres dies després, per gaudir d’un passeig i prendre una mica el sol i el bany. No agafar el cotxe per a res -pensava- i gaudir de l’estiu en una de les millors platges del país. El tio Jaume estava il·lusionat com un xiquet, però encara no havia ficat un peu a l’aigua van passar dues patrulles de policia local i de creu roja advertint els banyistes que no passaren a les platges veïnes de Xeraco ni de Daimús. Que no anaren ni al nord, ni al sud. Un vessament de la depuradora de Gandia havia contaminat les platges veïnes. De fet, havia contaminat totes les platges cap al nord fins a Tavernes i cap al sud fins a Oliva, però per alguna raó que els nadius ignoraven, la femta havia circumval·lat i havia salvat del desastre la platja de Gandia. Alguns ho atribuïen a l’alcalde, que era un artista i amb previsió, havia col·locat uns dics de contenció submarins a una milla nàutica de la costa, seguint el model de cub de la Universitat Politècnica de València, que havien desenvolupat al campus de Gandia. D’altres deien que la merda directament havia botat, com per art de màgia, o gràcies a l’efecte subaquàtic que provocava el braç del port; i n’hi havia que ho defensaven fins les darreres conseqüències. -La platja de Gandia no pot tindre merda de la depuradora, mai de la vida! -Això podíem fer!

-Efectivament. Depuradora vol dir que depura. Tot el que ix d’allí està depurat. És net com l’energia nuclear, que no emet cap gas contaminant. Ignorants, que sou uns ignorants!

Malgrat tot, els banyistes no se n’acabaven de refiar i feien cara de pomes agres en veure l’oliet que els sumava pels cossos en eixir de l’aigua. No les tenien totes i cada vegada més banyistes abandonaven la platja. Els responsables de la depuradora van demanar disculpes per les molèsties i deien que a l’estiu havien de depurar les deposicions de més del doble de població i que els tancs i els col·lectors no donaven l’abast. Allò vessava per tot arreu i al final va rebentar per tots els costats. Merda per a tots. -Penseu, va explicar el gerent de la depuradora, que els turistes caguen com els gandians i en són molts més, però a més, com que estan de vacances es peguen unes farterades de campionat, és a dir que cada visitant caga per dos. -Traeu números i voreu! -Va dir.

Quan el tio Jaume va llegir aquestes declaracions a la premsa es va deprimir i es va recloure a l’apartament: Era un piset bastant apanyat que havien heretat els dos germans, dels pares, de quan la platja començava a despuntar allà pels anys setanta. Al segon dia d’estar reclòs a l’apartament va ser conscient d’un malestar generalitzat. Els veïns no respectaven horaris i el pobre tio Jaume no podia ni fer la becaina de migdia. El carrer era un brogit constant que els tancaments de l’edifici no podien amortir. La calor era insuportable. Mai havien tingut tantes nits tan caloroses i tan seguides. Quan va veure el preu del rebut de la llum i de l’aigua va pensar que una caseta a l’interior, a la Vall d’Albaida o la Costera, potser li eixiria molt més a compte. Quin disgust, cap a on anava la seua estimada Gandia...

S’hi va parar a pensar i a fer memòria d’on havien eixit els diners per comprar aquell piset i va recordar que s’havien venut unes fanecades de tarongers que feia uns anys que la collita s’hi quedava als arbres. Tota la generació dels seus pares que tenien terres havien fet el mateix i ara tenien pisos en edificis per tota la platja. Des d’aleshores fins hui la cosa no ha deixat d’accelerar-se. La taronja no té preu, els bancals s’abandonen o es venen, el territori es depreda a velocitats mai vistes. Es perd la cultura mil·lenària de l’agricultura, un saber acumulat generació rere generació. Ningú vol viure de la terra perquè és treballar molt i no tindre res assegurat. Després vas al supermercat a comprar taronges o tomaques i no valen res. Les fanecades que queden a la comarca, amb taronges boníssimes, de primera qualitat, les deixen perdre als arbres perquè no tenen preu; però la gent menja taronja que ve del Marroc, d’Israel o de Califòrnia, que no la voldrien ni els porcs. Vivim en un món emborratxat pel turisme barat que ha arruïnat el territori i ens aboca a dedicar-nos als serveis, amb sous de misèria mentre uns pocs s’enriqueixen. -Estem en mans de quatre gàngsters, va pensar.

Estava enraonant tots aquests pensaments amb la família quan van seure a un bar a fer un refresquet. -Tres cerveses, dues aigües, dos vermuts i unes olives, per favor.

-¡Me pueden hablar en castellano! No entiendo el valenciano. -De veritat? Va dir un nebot. No entens “cerveses, aigua, vermut i olives”? Estem a un bar, no a un taller de cotxes!

-Yo no soy valenciano. ¡Es de mala educación hablarme en valenciano! -Parlar la nostra llengua a casa nostra és de mala educació?

Al tio Jaume li van entrar ganes de plorar. Definitivament, la platja estava abocada al desastre. Sense acabar l’estiu, se’n van tornar a Gandia i van tancar l’apartament. Aquella nit d’agost, la falla del barri feia un sopar popular i els veïns fallers els van convidar a sumar-se. S’hi va sentir reconfortat. Va sopar i va xarrar a gust. Es trobava bé i pensava que encara quedaven espais naturals on un gandià podia sentir-se plenament valencià en un entorn confortable. Llavors un membre de la falla va dir:

-L’estiu vinent hauríem de fer un acte a la platja per explicar als turistes com són les falles. Ens hauríem de promocionar aprofitant la platja tan bonica que tenim, i que vinguen més turistes a visitar-nos.

-Sí, sí, va dir un altre. Ho farem en castellà i en anglés!

El tio Jaume es va quedar pensatiu. La ment quasi no reaccionava, estava com en blanc, mirant perdudament les estovalles de paper que cobrien la taula, amb dibuixos rogencs i negres de còmic futurista, amb naus espacials, escenaris apocalíptics i lletres en anglés que va arribar a enregistrar inconscientment, com per exemple “the hole of the ass”. No entenia res. Es van acomiadar educadament i se’n van pujar a dormir. El dia següent seria diumenge i podrien alçar-se tard. Quin gust!

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2026”

3 O NO? DOLCES... MALIFETES

Aquests textos combinen sensibilitat, imaginació i humor fi. Hi conviuen poemes, relats i pensaments que juguen entre la tendresa i la ironia, entre el somriure i perquè no, la mala llet... Són les “malifetes” més dolces… o potser no tant, perquè fins la mel més fina pot deixar regust de crítica.

AUTOR : XIMO MARTÍ PARDO.

(Llicenciat en Dret i estudiant d’Antropologia)

TOTÉS FALLES carnavAlS FESTA, i

Com ens agrada presumir de l’esperit crític a les falles

Per crear controvèrsia, jo diria que el que fem ací és una versió “light” (amb poques calories) en compara ció al que veus als Carnavals de Cadis. La nostra crítica és una exigència del guió, repetitiva i amb escassa profunditat. Tan limitada pels “canons” socials imposats, que retalla la seua naturalitat, i que no representa la societat real sinó la que voldríem. Segurament en això consisteix l’educació. De fet, si us fixeu, l’única cosa que es critica són la política i als polítics, i a tot allò que fan que no fan.

Però no som els únics que fem bandera de la bur la. Tal vegada, l’altra festa tan coneguda com la nostra carregada amb aquesta “virtut” és la dels carnavals de Cadis. Segurament tots tenim la necessitat de caricaturitzar, criticar, i burlar-nos de certes coses, però, tot que totes dues caminen per un mateix camí, les diferèn cies amb ells són substancials tant en el fons com en la forma.

En la forma, ambdues ixen amb molta força al carrer. Nosaltres vestits de manera pulcra, al més pur estil del Barroc Rococó, perquè lluir és essencial. Ells, en canvi, tenen una visió molt menys acurada i variada. És cert que són disfresses, no tenen regles específiques i es vesteixen en consonància a les cobles que canten. Però, però no ens oblidem que totes dues són indumen tàries de festa, i posen de manifest l’esperit de les seues societats. Nosaltres uniformats fins i tot quan estem als casals, ells tan anàrquics que costen d’identificar.

També en la forma en què ho fem, les falles amb meravellosos i costosos monuments, amb excel·lents bandes de música i coets per tot arreu, ells ho fan cantant unes cançonetes que interpreten les xarangues pels carrers i com a únic acompanyament tenen les seues veus i unes trompetetes que pareixen de joguet. Segurament ho són.

En el fons, són un precís termòmetre de la popularitat dels actors social: qui no és criticat és perquè no és rellevant. Per això a Gandia, tots els polítics es busquen als monuments i s’alegren en trobar-se. Un privilegi estar a la falla, uns pel que són i altres pel que fan (Prieto, tan melós, difícilment estaria si no fora alcalde, mentre que altres com algun policia local s’ho guanya per allò que fa). Tots accepten de bon grat la burla, almenys de cara al públic, perquè després, ells fan la seua crítica de la crítica. Però no hem de ser massa perquè ells són part important les desfilades, al costat de la fallera directius fallers (també s’han de formen parts dels jurats (maleïts pecialment rellevants a l’hora de subvencions.

Cal de nosaltres, tenen dos, les xarangues res són les dels concursos al Teatre Falla, amb protocol canvi, no caben en el actuen pels carrers lliures tenen “parà”, ni filtres, més fresques i representatives el que diuen ells mateixos:

“Tú, que tanto defiendes la corrección, / quisiera tu móvil tenerlo yo / en tus grupos de WhatsApp verte, mamón, / si allí te comportas tan santurrón. […] Tu pue des y yo no, / que estoy hasta los cojones / de la gente con dos caras. […] Carnaval, tú siempre fuiste canalla, / planta cara a los que te callan / debes lograr la libertad vayas por donde vayas; / como en la calle, pero en el Falla.”

¡Qué pena de Carnaval! Nadie admite ni una broma: / o borde, o machista o racista ellos te llaman. / Me re cuerda a la censura de la puta dictadura, / controlando a lo que cantar. […]

La diferència més la crítica. Mentre el nostre i els polítics, com he dit, més social, centrada en Clar que al fer-ho de forma de cançons que ací resultarien d’educació que hem assolit, l’àmbit públic (autocensura fem a l’àmbit privat.

No tenim falles “oficials” haver-hi un intent amb democràcia. Però no quallà. nistratiu de les nostres és possible, que la passió per igual, com sí que sembla

Les referències a temes extremadament sensibles, com ara la dona o el món de la diversitat sexual, en el nostre cas són sempre obviades, mentre que allà, les “il·legals” les fan seues, a diferència de les “oficials” que són summament respectuosos i les tracten de forma més convenient. Uns exemples:

“Mi suegra es la viuda negra y no lo puede negar.

AUTOR : HÉCTOR SALAZAR.

(Periodista, director de somgandia.com)

CREURE-S’HO NO DE gandia: l’ART

Hi ha ciutats que viuen del seu mite, i després està Gandia, que a voltes sembla entestada a sobreviure malgrat ell.

Perquè ho tenim tot per creure’ns-ho història, platja, gastronomia, sol i sagues poderoses, però continuem actuant com si fórem un secret vergonyós que és millor no contar massa.

Ací, quan algú de fora ens diu que això és un paradís, solem respondre amb aquell clàssic tan nostre: “Bé, no et penses, a l’hivern no hi ha molt a fer…”. Una frase que, repetida prou vegades, podria ser el lema de l’autocrítica destructiva. I és que el gandienc, per alguna raó genètica o per costum après, ha convertit l’art de restar-se valor en una mena d’esport local.

En temps no tan llunyans, aquesta era terra d’ambició. El gen borgià, eixe impuls de grandesa que no demanava permís per somiar, ens va portar a ocupar el món des de les entranyes del Palau Ducal. Hui, però, sembla que eixe gen ha mutat en una cosa més modesta: la capacitat de dubtar de nosaltres mateixos amb una precisió quasi científica.

Conjunt Escultòric de la Família Borja.

Plaça Escola Pia. Gandia.

Mentre altres llocs es venen amb fum i un somriure, nosaltres, que podríem presumir de veritat, ens dediquem a buscar defectes. I així, entre “sí, però” i “bé, tampoc tant”, anem amagant la ciutat que molts visitants descobreixen meravellats.

Perquè la veritat és que Gandia no necessita ser reinventada: només redescoberta. Els seus carrers, la seua gent, la mar i la seua història continuen ahí, esperant que algú les conte sense complexos. El difícil no és vendre Gandia; el difícil és convéncer la gent de Gandia que mereixen ser els seus propis ambaixadors.

No es tracta de penjar banderins ni de repetir consignes turístiques, sinó de recuperar aquell llum interior que els Borja portaven a la sang. De mirar el món amb el desvergonyiment i l’elegància de qui sap que la seua ciutat té història, bellesa i ànima, encara que a voltes preferisca dissimular-ho.

Potser ha arribat l’hora de deixar de jugar a ser modestos. De parlar de Gandia amb la passió de qui sap que viu en un lloc inigualable, encara que ho diga amb la mitja rialla de qui gaudeix veient com els altres ho descobreixen.

Perquè si no som nosaltres qui posem Gandia al mapa, altres ho faran per nosaltres.

El gen borgià no s’ha perdut. Només està esperant que algú el desperte.

I, posats a fer-ho, que siga amb un poc de sorna i una copa de vi davant la mar.

Perquè si alguna cosa sabem els gandians, és que fins l’orgull el servim amb estil.

AUTOR : JOAN J CASTELLÀ I MAYOR.

(Catedràtic i professor-tutor de la UNED)

ÈTICA PO INSPIRACIÓ

En ma terra gandiana, Marxuquera i Molló, com la sana herbasana, donen pas al Mondúver, erigit com dit al cel.

Platja de l'Ahuir, ullals, marjals, Alqueria del Duc, aigua a muntó, per dreta, per esquerra, pel mig i pel cantó.

Mirall d'esperances i somnis, cromat d'aigües i cantarelles, refugi de revoltes agermanades, latent es queda la vida al riu Blanc, quan és riu sec.

(Al Riu Blanc o riu d'Alcoi)

AUTOR : BORO MAÑÓ.

(Llicenciat en BB.AA.

tatu-

Un cap rasurat en els costats i coronat per una mata groga i erta, com un camp de blat assaonat, va ser la primera cosa que em va captar en travessar l’entrada del casal. Cer destacava en qualsevol lloc, era molt simpàtica i la xica més bonica del món, malgrat que sempre m’han fet fàstic els tatuatges i ella duia els braços apinyats.

En veritat li deien Amparo, però havia viscut la infantesa en França, amb els pares migrants, i allà no ho sabien pronunciar. Va adoptar “Ceri” de l’apel·latiu que li deia el pare: la meua “petite cerise”, dolça i rossa.

Encara que em superava en un parell d’anys, prompte ens vam fer amics, jo m’apuntava a tota activitat en la qual ella s’implicava per poder estar sempre al seu costat. En agafar confiança, li vaig preguntar per què s'havia tatuat l’escut de la Falla al braç.

— En arribar de França no coneixia ningú i pronunciava mal el valencià, en el casal em van acollir i en poc temps em vaig sentir integrada i estimada. La gent del casal són com la meua família. Passats uns mesos, en un sopar de cabasset de la falla, va seure al meu costat i em va parlar amb veu baixa i amb molta discreció, com si volguera compartir un pecat inconfessable.

Vull contar-te una confidència, perquè eres el meu millor amic. Em casaré este estiu, en acabar la carrera, i me'n torne a França. El meu xic és francés i treballa d'enginyer informàtic en una multinacional de París.

Alguna cosa es va esguellar dins de mi. No la vaig tornar a veure. Convalescent d’amor, m’he fet un tatuatge, ara lluïsc una cirera rossa i indeleble en el pit, molt a prop del cor.

AUTOR : JOAN DEUSA.

(Poeta, professor)

FLASH

Existeix un abisme on la literatura ha desaparegut. Ha mort també la llengua. A un món com aquest on no pots pensar res i el foc de les estreles tampoc no pot ser vist és on viatge jo quan tots els altres dormen. Silenci de palaus, silenci que escoltà el gran Pirros d’Epir al cor de Siracusa i molt abans d’això als palaus de Micenes. És un espai obscur, un antiunivers on no pots definir cap realitat viva. La perfecció negra de ser sense ser res. És sense ser. L’he vist. La perfecció negra.

Però a aquest abisme hi ha la Rapidesa. L’acumulació d’acabaments en massa és també la subtil inquietud de l’etern i aquest vers com un químic que està fora del temps és una gran necròpoli. La poesia és el gran Internet Mort on corres com el Flash la rapidesa pura sense la consciència. Fer mètrica serveix per convocar les ànimes; és un tauler de ouija per on han passat ells. Els lectors d’un món sense cap mena de soroll. AUTURA’T, esperit. Prou, atura’t ací i porta’m a casa per sendera coneguda.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent any 2026”

AUTORA: MARÍA MONSERRAT SALCEDO.

(Membre de la comissió Carrer Major i Passeig)

oda sucre al COTÓ de

Com són aquests fallers!

Ja no hi haurà prou fira ni prou festa a les Falles!

Encara que, ben pensat, més de cent anys escrivint Llibrets, buscant temàtiques… - els fils conductors seran finits?- Ara ja m’he decidit i esta vesprada de fira serà molt diferent després de quaranta-cinc anys.

Vaig a investigar, a olorar més, a analitzar amb cura de lingüista el missatge de les tómboles, a mirar més endins de la felicitat dels ulls dels xiquets, a descobrir què ens vol contar la nostra passarel·la amb el murmuri del seu balanceig. Vaig a escoltar amb orella de detectiu, el “chumba chumba”, la banda sonora (ho faré amb l'oïda de detectiu jove: tancaré els ulls i intentaré ser la Maria dels 90, reconciliar el “tot s’hi val” de la joventut amb l’actitud horroritzada que em provoca ara). Ningú ho veurà, però duré gavardina i lupa, i trobaré el misteri que busquen aquests fallers en la nostra Fira i Festes.

En aquestes reflexions estava quan travessàrem del passeig a la Plaça del Tirant.

- Mamà, vull un globus!

- Jo també, jo també! Mamà, un globus!

El pla que havia traçat per resoldre el misteri, per trobar la resposta, començava a fallar i encara no havíem posat un peu en la passarel·la. Jo volia fluir amb ells, fondre’ns en un arc iris de família feliç gaudint de la fira, però no em deixaren altra opció:

-D’acord, escolteu-me bé perquè no ho repetiré: el globus, quan eixim. Pujarem a dues atraccions i heu de triar entre pescar aneguets o llançar dards. Està clar? És innegociable. I ara, anem a per un cotó de sucre.

- Puc gofres? - intervé Joan

- I jo vull poma de caramel.

- A vore, el cotó de sucre és més de… fira.

- D’acord, puc cotó de sucre i poma? - Tomeu ho veu clar.

- Compra’t tu un cotó i nosaltres el que vulguem…

Seguia espatllant-se el meu pla. Com anava a viatjar per les entranyes de la Fira i Festes si no compràvem un cotó de sucre? Si te’n menges un, necessàriament als dits et queda un poc de sucre ( de vegades imperceptible, de vegades com un to apegalós fluorescent en què es transforma el rosa pàl·lid quan s’humiteja), i alguna cosa de la seua olor et va seguint durant el dia.

Quan posàrem el primer peu en el parc de la fira vaig mirar al meu marit, Joan, per a tu; jo, el Tomeu. I no calia dir-nos res més: calia protegir-los de la marabunta.

Vaig aconseguir veure amb els seus ulls, amb els d’ells, i vaig recordar perfectament la sensació de la fira des d’allà baix: la mirada sempre en alt, amb expectació, (entre ensopegades i alguna estirada de la mà adulta que et vol guiar) esperant que una esquena gegant es faça a un costat i aparega davant teu l’atracció que desitges.

Llums grans que criden, el soroll esgarrifós dels vagons d’una muntanya russa; l’eyeliner d’una jove que, segurament, s’ha pintat hui els ulls per primera vegada; una mare que acompanya a pixar la seua filla de tres anys al backstage de la fira, però a la vista de tots; una parella que visita per primera vegada, enamorada, la fira. El xic alt, el més ros, carrega al seu coll una serp gegant de peluix amb tots els colors del parxís: com és de coent el ninot, no fa joc amb la cara de felicitat i complicitat que comparteix la parella. El més bru, el baixet, haurà fet un tres de tres als dards; comparteix la felicitat i la complicitat amb la seua parella i li estreny fort la mà, somriu contingut imaginant el que li espera eixa nit; Un home bru, atemporal i sense edat definida, amb bomber i botes militars de color vi, aparca els vehicles que han quedat al mig de la pista dels cotxes de xoc quan l’estrèpit de la seua sirena ha sonat...

Tot és igual. No estic descobrint pistes noves que puguen ajudar-me en la resolució del meu misteriós propòsit. No veig el que aquests fallers pretenen que trobe ací.

En lloc de dues atraccions, han sigut tres. Innegociable, sospira el meu marit quan li ensenye emocionada els bitllets per al Saltamontes. Però és que em fa tanta il·lusió pujar amb els meus fills en aquesta atracció! Ja fan l’alçada. Com passa de ràpid el temps. Com una experta nivell pro en aquesta atracció, - aptitud conferida pels milers de voltes que calcule que me n’he pujat, m’avance a l’ “acomodador” per explicar als xiquets com ens seurem segons el pes.

Sona Mediterrània de La Fúmiga! Wow, això serà una passada! Segur que alguna cosa se’m remou per dins i aconsegueix rescatar un halo, una vibració, un estremiment que em tornarà el record de temps feliços. Sirena que indica el final. Soc ingènua. L'única cosa que se m’ha remogut és l’edat. Des de quan mareja el Saltamontes? Vaig a afegir-ho a la llista “d’indicis evidents que ja ets una senyora” (amb aquest, ja en porte una quinzena).

Ens disposàvem a eixir de la fira, cosa que m’alegrava enormement perquè el Saltamontes m’havia deixat un no sé què movent-se per la meua panxa i apretant-me el cap. I m’havia donat calor. Abrics a la mà, cada vegada més gent, els joguets dels aneguets... hora de marxar. El senyor que ven globus a l’entrada de la fira té tots els personatges de Disney volant damunt del seu cap. Si no els té inflats, els busca i els trau de la seua caixa màgica. Em quede bocabadada. Milers.

Joan tria a Rayo McQueen. El mire amb tendresa, orgull i nostàlgia. La certesa que és l’últim globus que li compraré a la fira al meu primogènit em colpeja la cara com una bufetada. Tomeu dubta entre Hulk i Stitch, es decideix pel segon, el més brivall, i entre tots decidim que a Neus li portarem un globus d’Elsa. La situació actual no li ha permés vindre a la fira amb nosaltres, però estem segurs que no tardarem a travessar la passarel·la, altra vegada, tots junts.

Encara no havíem avançat ni vint metres pel passeig quan a Joan se li escapa Stitch i tots el veiem lentament pujar cap al cel.

- Oh! - abracem Tomeu. És molt fotut que se t’envole un globus.

- Mamà, s’ha parat.

- Sí, és veritat, sembla que el globus estiga suspés a l’aire... Quina cosa més estranya.

I de sobte, un pessic tebi a l’ànima em fa somriure. És casa de Mariles. Ha parat a casa de Mariles. Somrigué de nou.

- Qui és Mariles? —pregunta Joan mentre el globus reprén el seu vol cap a l’infinit.

- Mariles, de la falla, la iaieta de Jimena. No saps qui és?

- Li passe el braç pels muscles sense perdre de vista a Stitch.

- No, no caic.

- Mariles Azcón Malonda. Sentiràs parlar d’ella.

Perquè al final, es tracta d’això: els xiquets viuen en el seu desconeixement natural i necessari, i nosaltres, els majors, hem d’omplir la seua caixa de saviesa amb històries de la intrahistòria que valguen la pena.

Les peces comencen a encaixar.

- Aneu-vos-en, he de fer una cosa.

El teatre itinerant situat a la cantonada de Vallier amb Germanies durarà aproximadament quaranta minuts; és el temps que tinc per acabar de muntar el trencaclosques.

Em vaig submergir de nou en la marabunta que anava i venia per la passarel·la, em vaig assegurar que duia un poc d’efectiu a la bossa i em vaig recrear en la dolça idea d’acabar d’experimentar una revelació. Vaig pensar en Mariles.

Si retrocedisc als primers records de la meua infància, ja hi és Mariles. Que bé que haja tingut els reconeixements públics que ha merescut! Com a fallera, com a empresària, com a filla del compromís polític, com a dona. Quan una dona lluita amb la paraula i l’exemple per mantindre el nostre lloc, és admirable; si ho fa una dona que va viure guerra, postguerra, dictadura i la constricció dels cànons socials, aleshores la seua lluita emociona més.

Quan jo era jove i traspassava els límits del protocol, del que es considerava correcte, del decòrum... vigilava atenta que no estiguera a prop Mariles (ni Natxo Moreno). Sí, la seua opinió sempre m’ha importat.

1 Sastre, José Luis. “Te acordarás”. El País, 8 d’octubre 2025.

Fa poc vaig coincidir amb ella, al carrer Bairén, un diumenge de febrer, envoltades de comerços tancats. Hi hagué un moment en què em va estrènyer la mà, va buscar la meua mirada i la va clavar en mi durant un breu instant d’extrema lucidesa. Ella tan major, jo tan plena de tristor... No sé si la vaig entendre bé, perquè no m’ho va dir amb paraules: sigues forta. T’obrin per dins, t’arranquen de la manera més sàdica i cruel la meitat dels teus òrgans vitals i mai deixa de fer mal. Sigues forta, mira avant i sigues forta.

Va parpellejar, balbucejà alguna cosa semblant a “Jimena” i continuàrem compartint mirades i paraules. Et recordaràs d'on va ser la primera vegada de moltes coses que no sabies que es convertirien en records, perquè els records no es trien1, deia a la seua darrera columna Jose Luis Sastre. Jo mai oblidaré la primera última vegada que vaig veure a Mariles. La recorde elegant, amb el seu pentinat etern i la seua mirada plena de saviesa. Els seus records s´havien desordenat.

Com són aquests fallers! No vaig poder evitar somriure de nou mentre seia en un banc del passeig, just on s’havia escapat Stitch, just davall de sa casa. Com són! No se’ls passa ni una! Vaig buscar, sense sort, el globus al cel del capvespre d’un dia de fires.

Vaig tastar el cotó de sucre que m’acabava de comprar, sense pressa, amb cura, embrutant-me els dits (només el necessari). Mariles Azcón és Carrer Major i Passeig, i el cotó de sucre, Fira i Festes de Gandia.

AUTOR : JOSE MANUEL PRIETO. (Poeta i escriptor. Alcalde de Gandia)

malifeta feta

La sorra, els cabassos, un llegó, el carrer tallat i la Policia ja ha dut la carta d’avís — renegarà el propietari del cotxe que ha quedat emparedat, com les hores mortes d’un quinze: ja fem tard a les coses que voldríem detingudes en un instant breu—.

El delegat, les primeres ordres, les escenes: convé no oblidar la fusta per a l’ecològica, l’artista retardarà la seua presència, i la de la colla, com els grans artistes de l’escena.

Els importants arribem d’hora, el carrer està tallat, plou potser, i caldrà deixar-la caure: la pluja, i el traç gruix de la malifeta sobre la ciutat de rutines alterades. Comença la plantà: uns cacaus, demana l’entrepà, cal fer del descans del guerrer una nova invocació. la malifeta feta, el carrer parat: on hi havia una cantonada ara hi haurà una falla, i totes les coses restaran fetes.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent any 2026”

AUTOR : AUSIÀS GALBIS.

(Cantant de Sa Pena)

gandia ciutat la meua

La delicada de Gandia s’ha pintat els llavis de modernitat. Camina amb les Nike sobre empedrats vells i encara recorda quan els poetes escrivien amb la sal del mar i la suor de la terra. Terra d’escriptors, de paraules que van nàixer amb fam i amb llum, de versos que encara ressonen entre la platja i la marjal.

Ací la literatura s’ha barrejat amb la fritanga dels estius, i el llegat dels ducs conviu amb el so del timbre d’un Glovo.

Som ciutat de clàssics, sí, però també de factures, de jornals curts, jornades llargues i somnis eterns.

Els carrers són versos mig gastats:

Ausiàs passeja del bracet amb Estellés, mentre una cambrera serveix somriures a jornada partida. Dels palaus brollen selfies, i als barris, revolució amb diferents accents que fan present la barreja dels residents d’una mateixa casa.

Però si alguna cosa sabem fer, és acollir.

Som una ciutat que obri portes i para taula. La gent que arriba es queda, i la que se’n va, torna. Perquè cada nou veí és una nova història, una nova mirada que ens fa més grans.

Som la llar que veu marxar els seus joves, amb una maleta plena d’il·lusió i de ganes. Se’n van lluny per buscar futur, però porten Gandia al cor, com una cançó que no s’oblida, un tobogan per buscar una sortida. I quan passen els anys, tornen —per uns dies o per sempre—, perquè ací està la mare, l’amic, la mar, la falla... el lloc on tot comença i tot acaba.

Som la família que es passa l’any arreglant casa per a quan vinga la visita.

Pintem façanes, netegem platges, posem somriures d’aparador, i després, quan se’n van, tornem a ser nosaltres: la gent que fa cues al forn, que pren el sol al banc del parc, que parla amb ironia i estima amb passió.

Som eixa gent de ciutat que el cap de setmana, en acabar la jornada, es calça les botes per anar a l’hort.

Allà on el temps no corre sinó que respira, on la terra encara ens reconeix l’empremta.

I és que, al cap i a la fi, encara som un poble unit maquillat de ciutat.

La contradicció d’ocupar les places per vetlar, mentre les que hi viuen volen descansar.

Som una eterna dualitat que torna a ser una quan arriba el dilluns.

Ací tot és veritat i tot és sainet: la solemnitat del palau i la germanor del botelló, la resiliència de la dolçaina i la resignació del bus que mai arriba. Ens fem els moderns, però som més d’esmorzar que de brunch. I entre tant soroll, encara queda qui mira el Mondúver com qui busca un punt de referència, per recordar on està, en la ciutat que tant ens ha donat.

Perquè Gandia és la festa per resistir, encén la pólvora com qui encén esperança. Som gent de terra i d’aigua, de llibres i de fang, de fam de cultura i de gana de viure.

I quan el foc crema i el fum ho tapa tot, algú, al fons, escriu un nou vers: sobre la ciutat que fuig, però sempre torna. La ciutat que mai no es rendeix.

Gandia, la nostra, la meua, la de tots.

AUTOR : XAVIER RÓDENAS MAYOR.

(De passat faller i futur incert)

Ya lah yalah Ramallah

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2026”

Aquell estiu van rebre a casa a Musta, un xiquet que venia de Palestina a passar l’estiu dins d’un projecte de col·laboració que teníem amb Metges sense fronteres. De seguida vam començar a portar-lo a les primeres reunions del grup de teatre de la falla i després a les reunions de l’executiva on hi havia diferents mares que portaven també les seues xiquetes. Musta tenia 9 anys i es va enamorar de les falles, tenia una passió magnífica per elles.

Preguntava a tothom, tenia curiositat. Quan va tornar a Ramala, el seu poble, era ja finals de setembre i sabia tot de les falles. Va connectar amb totes les falleres i fallers amb la seua simpatia. Era una persona oberta i humil, supose que per tot el que havia viscut, sempre disposat a ajudar. Quan vam tornar parlàvem sovint amb la seua família i amb ell i un dia de novembre vam fer una videotrucada durant l’assemblea de la falla. Quina alegria tenia! La gent superamable amb ell, li van fer un aplaudiment i es va posar a plorar. Va estar molt bonic. Un record que sempre guardaré en la memòria, totes es van portar superbé amb ell. Va ser la cara més bonica de la meua falla.

Musta va morir la setmana passada, no sabem molt més. Metges sense fronteres el va trobar amb la seua mare abraçat amb un tir els dos al cap, a la porta de l’hospital on se suposa que estaven refugiats. Des de llavors, no he pogut parar de plorar. La guerra ens fa monstres i ens genera odi fins i tot a la gent de pau. Ho vaig comunicar a la comissió i totes em van proposar dedicar el monument d’enguany a Mustafa i a la pau.

No resoldrà res, però almenys alguna persona coneixerà la història i segurament la necessitat de pau pot créixer entre persones que ni se la plantegen. Ja hem vist la maqueta i serà molt bonica. Una gran bandera de la pau, amb la cara de Musta alegre i un fum d’escenes que clamen contra les armes, amb missatges pacifistes que s’han currat les joves de la falla. Hi ha 7 escenes totes exigint la pau i el final de les guerres. Hi ha missatges contundents com el de tancar les 7 fàbriques d’armament que té Espanya i que deixen de produir bombes lapa, i bombes. D’altres són de recordatori de Musta mentre jugava disfressat i veia assajar als del teatre. Que bonic.

Ell ja no la veurà ni la seua família, però Metges sense fronteres li dedicarà la seua portada de la seua revista internacional. Un petit homenatge sota el somriure de Musta. Estic orgullós de la meua falla. Espere que la pau siga el missatge etern de les falles de Gandia. Va per tu Musta. Un beset gegant de totes les falleres del Carrer Major i Passeig.

4 delsambnostres els ulls LaFIRA fallerets

i falleretes

Valentina

delsambnostres els ulls

fallerets i falleretes

Lola

Pablo

delsambnostres els ulls LaFIRA fallerets i falleretes

LaFIRA fallerets i falleretes

delsambnostres els ulls

Francesc

delsambnostres els ulls

fallerets i falleretes

Maria

Manuel

delsambnostres els ulls

falleretes

5 El tiode la porra gandia de

AUTOR : JOSEP ENRIC GONGA.

(Escriptor i Poeta)

El tiode la porra gandia de

Breu història de l’herald de les festes gandianes i la seua relació amb les falles

La comparsa, al llarg dels seus més de cent cinquanta anys d’existència, ha sabut adaptar la funció de convidador a la festa als canvis socials i culturals que s’han produït a la ciutat, i per tant a les actituds i gustos canviants dels gandians, a com l'han vist i entès en cada moment de la història. És un exemple de “producte tradicional”, fruit d'una tradició concreta, que ha patit una certa transformació per adaptar-se a gustos i necessitats d'un públic de sensibilitat predominantment urbana, tenint en compte, sempre, que la tradició és un acte de transmissió espontani del qual no s'és conscient, no està racionalitzat i conserva continguts culturals de forma dinàmica. Tot fenomen cultural té una triple dimensió: forma, funció (social) i significat (individual). La tradició fixa interromp l’evolució formal del fenomen, la comparsa sempre ha desfilat com una banda de tambors uniformada, però la funció i el significat han continuat evolucionant d’acord amb les necessitats socials i individuals de cada moment històric.

Diu Antoni Ariño, en el seu llibre Festes, rituals i creences, que en la cultura popular i entre les festes tradicionals, es pot trobar un conjunt ampli de fenòmens i rituals d'inversió en què l’extravagància, la transgressió de les formes i les normes, l’aparent espontaneïtat i el joc, són predominants. És el que trobem a Gandia el primer dia de la Fira i Festes. La ciutat és envaïda per unes estrambòtiques bandes de tambors, que vestides amb uniformes vuitcentistes, desfilen per la ciutat per treure els alumnes d'escoles i instituts mentre anuncien a la resta de la població que han arribat les festes. Són les bandes del Tio de la Porra, unes comparses que parodien l'autoritat municipal, de qui reben la Porra que els dóna la potestat d'imposar la festa. Unes formacions que han acabat per convertir-se en la icona, en la imatge de la festa gran gandiana.

Podem assegurar, per tant, que la formació que naix al segle XIX, no té res a veure amb les que desfilen en l’actualitat. La Fira i festes del segle XIX, que s’instal·lava al que hui és la plaça de l’ajuntament, que havia sobreviscut als temps convulsos que s’havien viscut en les primeres dècades del segle, la Guerra del Francès, els conflictes amb els ducs i senyors, entre liberals i absolutistes, l'exclaustració del clergat regular i les posteriors desamortitzacions, les guerres carlines... continuava amb un model de celebracions que venien del s. XVIII, amb la participació dels gremis amb les danses, comparses i invencions, amb dolçainers i tabaleters, lluminàries i adornaments de carrers, salves d’artilleria des del baluard, tocs de campana, vaquetes, mascarades, una espectacular processó encapçalada per gegants, nanos i cavallets, en la qual desfilaven tots els estaments de la ciutat amb els seus estendards i imatges, i una missa solemne en la qual un predicador de prestigi, contractat per l'ajuntament, feia el panegíric del sant patró de la ciutat.

És a partir de 1845, amb la nova llei d'ajuntaments que obligava a fer pressupostos per partides i a funcionar amb comissions informatives, quan una d'elles s'encarregarà de muntar els actes de la fira. Els gremis participaran en ella cada vegada menys com a corporacions, en especial a partir de 1836, quan es promulgue la llei que proclama la llibertat d'indústria i de treball que els farà perdre els seus monopolis, encara que els permetrà continuar com associacions voluntàries, que continuaran participant d'aquesta manera en els festejos.

L'organització d'algun dels actes més importants comença a encomanar-se a professionals. Des de mitjans de la dècada dels seixanta del s. XIX fins a principis de la dels noranta, el dolçainer gandià Tomàs Marzal, Pocasang i els seus fills, s'encarregaran de muntar l'acte central de la fira, la cavalcada que recorria en diversos dies els carrers de la ciutat. Eixia de les Escoles Pies o del Palau Ducal per acabar en el mateix punt. El dolçainer, no sols gaudia d'una merescuda fama a la seua ciutat natal, també era reconegut a la resta del territori valencià. Podria ser qui evoca Francesc Badenes en el poema El dolçainer de Gandia, dels seus Cants de la Ribera:

En tot el reine sancer que formà València un dia, no se troba un donsainer que puntes li puga fer al donsainer de Gandia.

De la consideració que es tenia de Tomàs Marzal, ens pot donar idea algun escrit com el que diu d'ell Joaquim Martí Gadea en el llibre Tipos, modismes y coses rares y curioses de la terra del Gè (1906), en parlar de Cafís, el dolçainer de Benissa:

Era prou nomenat en lo Marquesat de Dénia, y tal volta el més hàbil tocador d'este instrument, despuix de Pocasanch de Gandia.

En el periòdic local El Litoral es poden llegir diverses ressenyes que parlen del “... orden y buen gusto en la colocación de cada uno de los gremios, que honran al activo organizador don Tomás Marzal”, o ‘’Las danzas, comparsas y cabalgata están a cargo del inteligente D. Tomás Marzal’’ i asseguren que “... oímos decir a muchos forasteros que la cabalgata era la mejor parte de la fiesta”.

La composició de la comitiva va variar molt poc al llarg d'aquells anys: l’encapçalava el Capella de les Roques convidant a les festes, un personatge copiat de la cavalcada del convit del corpus de València, els nans i els cavallets, danses de pastorets, de pastoretes, de mariners, de turcs, de xinos, un ball de bastons, ja que en un inventari de l'ajuntament de 1881 consten un para-sol i setze pals per aquest ball, de diables, de llauradors i llauradores, de gitanos, d’obrers de la construcció (una muixeranga), i altres que introduïa algun any com a novetat (de grecs, de vells, de guerrers amb espases, de monos...). Hi participaven una sèrie de comparses com una de llauradors i llauradores muntats en gropes; de contrabandistes; de manolos i manoles; una Música Sorda de figurons, o una de locos, una còpia de la degolla del corpus de València, que vestits de botargues de colorins i cascavells, colpejaven a la gent amb bufetes unflades. Intercalats entre danses i comparses, desfilaven carros pagats pels gremis de forners, sabaters, moliners, ferrers i llauradors, que llançaven als espectadors de la cavalcada, panets, sabatetes, saquets de farina, joguets de metall i fruites, que el públic arreplegava amb avidesa. La cavalcada la tancava una comparsa que es repetia cada any: la de joves de famílies benestants vestits de cavallers del temps de Francesc de Borja i a cavall, que s'apropaven a l'ajuntament on rebien la bandera de la ciutat, i des d'allà, la duien al punt de partida de la comitiva on l'entregaven a la Matrona que representava la ciutat sobre un Carro Triomfal. Un carruatge que, espasa desembeinada en mà, escortarien durant tot el trajecte. Tomàs Marzal, muntat a cavall, corria d'una punta a l'altra de la comitiva procurant que tot funcionara com havia previst. En la premsa de l’època solien eixir notes que el descrivien:

‘’… la tradicional figura de Pocasangre montado con su frac y sombrero de copa sobre blanco caballo”

Una vestimenta que Marzal solia llogar a la Casa Insa de València, una roberia a la qual llogaven roba festiva per a processons, danses i comparses un munt de poblacions valencianes, entre elles Gandia i que ens dona una gran quantitat d’informació sobre les festes que s’hi celebraven en elles. Com es descriu en la llista del 18 i 19 d'octubre de 1885 per a Gandia, entre un munt de roba per a les diverses danses i comparses que hi participen en la cavalcada, es descriu així la destinada al dolçainer:

1 traje para el señor Marzal, botas negras de charol, calzón y chaleco blanco, frac de color café.

De la mà de Tomàs Marzal Pocasang i al si d'aquesta cavalcada, naix la figura del Tio de la Porra i la seua banda. És més que possible que, com moltes tradicions inventades, la banda nasqués més per un acte bastant prosaic que d'una manera intencionada El Figuró solitari que esmenta Sanz i Forès en la crònica del segon centenari de la canonització de Sant Francesc de Borja, i que posteriorment es va convertir en una esquadra de quatre membres, eixia per avisar els participants de la cavalcada perquè es presentaren al punt des d'on havia de partir aquesta, on havien de vestir-se amb la roba llogada per a cada dansa i comparsa a la Casa Insa de València. Segurament, la tardança a arribar i vestir-se fos la raó de les queixes constants que hi havia per la tardança en l'eixida de les cavalcades i d’ací la idea que va tenir el dolçainer gandià de fer desfilar el Figuró avisador pels carrers de la ciutat. Per les notes dels llibres de lloguer de la Casa Insa i les notícies de la premsa, podem seguir l'evolució del Figuró que es menciona en la crònica de Sanz i Forés fins a convertir-se en banda. La roba del Figuró solitari consta en les llistes de lloguer fins a 1875, any en què fins i tot s'especifica la roba llogada: “Un traje a la Federica, casaca de paño azul, chaleco, pantalon café, corbata, sombrero y sable”. En 1876, ja es lloga roba per a quatre figurons, el tabaleter solitari sembla haver-se convertit en una banda de tambors, cosa que lliga amb la notícia apareguda al periòdic de València, El Comercio (1-10-1879), quan en parlar del programa de la fira de Gandia diu el següent:

Día 9: a las diez de la mañana cuatro individuos vestidos de figurón, partiendo de la plaza Mayor hasta la casa natalicia del Santo Duque, recorrerán, tambor batiente, las calles de la ciudad convocando a los que han de formar la cabalgata, para que se reúnan en dicha casa.

És a dir, que la funció del Figuró solitari i la banda que es menciona en 1879, era convocar els participants en la cavalcada al punt de partida d’aquesta. El mateix any, segons la notícia que publica El Comercio el quinze d'octubre, un Ajuntament de farsa continuava amb el paper de convidador de la festa.

El día 9 del corriente dieron principio las fiestas que esta ciudad celebra anualmente en honor de su ilustre patrono San Francisco de Borja, saliendo a las diez de la mañana de la casa consistorial el Ayuntamiento de Farsa, con el fin de publicar un bando jocoso, como es costumbre todos los años.

Aquesta comparsa era la que feia el paper que hui fa el Tio de la Porra a Gandia, anunciar i convidar als veïns de la ciutat a la festa. Hi trobem referències d’ella almenys fins a la dècada dels vuitanta del s. XIX, en fires i celebracions com la de la Mare de Déu dels Desemparats. En la crònica de Sanz i Forès que hem esmentat es conta com la comparsa formada per macers, regidors, un agutzil i dos alcaldes, van pels carrers de Gandia llegint un ban satíric i posant multes pels motius més inversemblants mentre van convidant els gandians a la festa. La notícia més llunyana que tenim de l'eixida d'un Ajuntament de farsa és de 1813, en les celebracions pel retorn del rei Fernando VII. En un escrit de l'ajuntament (Cartes, ordres i veredes 1813-1814), ens diuen que:

“...un Ayuntamiento burlesco acompañado por los vegueros y dulzainas paseó todas las calles para convidar al vecindario a la escena alegórica que había de representarse en la plaza Mayor en un tablado puesto al frente de las casas consistoriales para este fin”.

Aquest ajuntament de farsa pot ser el que quedava d’alguna celebració del tipus de les festes de bojos que se celebrarien en èpoques anteriors o una còpia de la comparsa del Repès, que iniciava el Ball de Torrent, amb una activitat semblant a la de l'ajuntament de farsa, com es deixa entreveure en la notícia que publica El Valenciano (29-9-1857) en la que diu que el primer dia de la Fira, eixirà per convidar a les festes ‘’Una comparsa llamada ayuntamiento de Torrente, con su numerosa ronda de farsa’’. Fos el que fos, es tractava d’uns personatges que el veïnat esperava, que tenien una manera de fer que tothom coneixia i reconeixia, un comportament que feia riure a la gent per uns motius ja sabuts, per una manera d'interpretar de forma paròdica el seu món, per formar part d'una tradició coneguda. Un antecedent de qui és hui el Tio de la Porra.

Els temps, però, estaven canviant. Les noves classes socials dominants imposaran, a poc a poc, la seua manera de pensar. El sistema festiu de la societat tradicional valenciana començà a ser substituït pel sistema festiu de la modernitat. Per a la burgesia ascendent, les festes de l'Antic Règim eren considerades un obstacle per al treball i causa d'indolència i immoralitat en les classes populars. En contrapartida les festes tal com les concebien ells, havien de buscar l'harmonia entre el benefici econòmic, la caritat i l'entreteniment. Es reduïren els dies de festa al calendari i, influïdes per la progressiva secularització de la societat, aparegueren noves formes de signe civil en les celebracions.

L’any 1881 és el punt de partida a Gandia per la imposició del nou paradigma. Comencen a enderrocar-se les muralles que tanquen la ciutat, se celebra una Exposició Regional, durant la fira, a l'edifici de les Escoles Pies i s'adapta a vapor el tramvia Gandia-Carcaixent. Fins a 1893, el ferrocarril s'amplia fins a Dénia; s'alça un pont sobre el riu Serpis per a la mateixa línia i un altre per a la carretera Silla-Alacant; es construeix el Port al Grau i la via fèrria Gandia-Alcoi; es fan obres per a les carreteres a Albaida i al Grau; es fan els eixamples al voltant de l'estació del ferrocarril i entre el Raval i el passeig de les Germanies... la ciutat passa dels poc més de set mil habitants de 1877 als més de deu mil en 1900. Comencen a arribar migrants de la comarca de la Safor i de les del voltant, la Marina, la Vall d'Albaida, la Ribera... En 1910, Gandia ja duplica els habitants que tenia a principis del s. XIX. És l'època en què, arran de tots aquests canvis, es fa popular la denominació de Gandia com València la Xica.

És en la Fira de Gandia on millor es poden veure tots aquests canvis. La ràpida evolució del programa festiu de la festa major de Gandia, va lligada a la creació de la Fira de Juliol de València. És més que evident la vinculació de la burgesia gandiana amb València, negocis comuns, lligams familiars i interessos comercials creen una extensa xarxa de contactes. Es tracta, com a València, de muntar una fira on es prioritzen els beneficis que aporten la indústria i l'agricultura locals. Una celebració, com ja es denota a la fira de 1881, amb l'Exposició Regional que es munta a la ciutat, als jardins i edifici de l'Escola Pia, que vol compaginar el mercat i la festa. Sols han passat deu anys de la celebració de la primera Fira de Juliol a València i a Gandia es posa en marxa una mostra semblant per tal d'imitar aquella. El següent en aparéixer en el programa festiu, és el Pavelló Municipal, preparat per a solaç i gaudi de la “culta societat gandiana”, que vestida de rigorosa etiqueta celebrarà balls de rigodon, cotilló, “de lanceros” i “pas a quatre”, i que ja funcionarà en el local de la Beneficència a la darrera dècada del segle XIX.

Seguiren els canvis en la cavalcada que acabaren per fer-la desaparéixer. En 1886 es feu a València la primera cavalcada històrica dedicada a recrear l'entrada de Jaume I en la ciutat. En 1891, es presentà a la Fira de Gandia com a gran novetat. Per les descripcions que es publicaren a la premsa i el vestuari llogat a la Casa Insa, la desfilada semblava una entrada de moros i cristians. Desfilaven primer els moros, amb un Sultà, dos capitans i dues esquadres, una de moros a cavall amb sabres i una altra de moros a peu amb llances, seguits d’una Sultana i algunes dames mores, sobre una carrossa. Els cristians escortaven el Rei Jaume i dos dels seus capitans que anaven a cavall, amb dues esquadres, una de ballesters i una altra de guerrers a cavall, amb una Reina muntada en una altra carrossa. La cavalcada acabava, com sempre, amb el carro triomfal de l'ajuntament, amb la Matrona que representava la ciutat, escortada pels cavallers vestits de l'època de Francesc de Borja.

El següent acte festiu en incorporar-se serà la Batalla de flors, una rèplica de la que fou introduïda a València, a la Fira de Juliol, pel Baró de Cortes de Pallás en 1891 a imitació de les que se celebraven a Niça i Canes. A Gandia se celebrà des de 1899 i, des del principi va assolir un gran èxit en la “bona societat” gandiana. Desfilar sobre carrosses engalanades lliurant una batalla lúdica amb els espectadors, amb pomells de flors, serpentines i confetis, els resultava més atractiu que la participació en la cavalcada històrica. A més, en atorgar-se premis al millor carruatge es fomentava la competitivitat individual, les ganes de lluir-se, de demostrar davant els seus iguals el bon gust i l'elegància de la qual gaudien. Aquest acte també va evolucionar, en 1901 l'Ateneu Mercantil de València va muntar el primer “Coso de Colores”, i Gandia el va introduir en la mateixa dècada per convertir-lo en un clàssic en la programació de la Fira.

A totes aquestes novetats s’afegiren les corregudes de bous, el mercat de ramaderia, les regates en el nou port, les proves esportives com les de tir o les demostracions ciclistes, els jocs florals, els certàmens de bandes de música i altres actes que van canviar per complet la festa gran de Gandia. La cavalcada de danses i comparses va desaparéixer i la banda del Tio de la Porra va ser l’única que va sobreviure.

L’Ajuntament de farsa fou una de les agrupacions que es van perdre i la banda de figurons la va substituir en el seu paper de convidador a la festa. És més que possible que, com moltes tradicions inventades, la banda acabés per convertir-se, quasi sense voler, en el convidador oficial a la festa gran de Gandia. Pensem que la primera funció del figuró i de la banda de figurons posterior, era fer una crida als participants de la cavalcada perquè acudiren puntuals al lloc on aquesta començava i era la primera manifestació festiva que sentia i veia el veïnat de Gandia, allò el feu que es fes popular entre els gandians i un dels motius pel que va substituir l'Ajuntament de Farsa i es convertís, d'una manera natural, en l'herald de la festa, en el senyal que aquesta començava.

No sabem el perquè un d'ells va acabar fent el paper de Cap de la banda amb la porra. És en la dècada del vuitanta del segle XIX quan apareix el personatge. Segons un inventari de 1881, l'ajuntament guardava un capell i una vara de Figuró als seus magatzems, que podrien haver estat utilitzats per un dels participants de la banda per executar aquest paper. En 1885 apareix, per primera vegada, una referència clara a la banda de tambors que convida a la festa i al seu Cap amb la porra. En les llistes de lloguer de la Casa Insa de l'onze, divuit i dinou d'octubre d'aquell any, apareix la roba destinada a la comparsa en dues ocasions: per a la vespra es lloguen 4 Federicas azules con tambores y talines y un tambor mayor. Per a la cavalcada, 4 trajes de tambores con las cajas y talines y un tambor mayor. A partir d'aquesta data la comparsa de tambors dirigida per un Cap amb la porra, ja no abandonarà la Fira de Gandia.

La popularitat entre els gandians va anar augmentant a poc a poc. La primera formació convocadora no crec que deixés molta empremta en l'imaginari del veïnat gandià. No tenien un significat particular. El figuró i l'esquadra estaven integrats en l'acte central de la festa, la cavalcada de danses i comparses que animava els carrers un parell de dies i participava en la processó del patró i podien canviar la seua funció al ritme que ho feien aquelles. Com que no tenien entitat pròpia, és difícil que entraren en la memòria dels vilatans amb la força que ho farien després les noves comparses.

Una altra cosa va ser la nova banda de tambors que, almenys des de la dècada dels vuitanta del segle XIX, era dirigida per un tambor major amb porra. A mesura que desapareixen les dues cavalcades, l'original i la històrica, la formació va cobrant importància. S'individualitza, en ser l'única comparsa que sobreviu. El seu paper de convidadora a la festa ho provoca, és una funció que guanya en notorietat, de no ser citada en els programes festius de les dècades dels setanta i vuitanta del segle XIX, sabem de la seua participació en la fira pels llistats de lloguer de la Casa Insa i alguna notícia de premsa, acaba per aparèixer en els programes oficials en la darrera dècada del XIX. En 1894, en Las Provincias del deu d'octubre es publica: “A las nueve de esta mañana, la banda de tambores, vistiendo los tamborileros á la antigua usanza han anunciado al vecindario las fiestas”. L'any següent torna a fer-se menció de la banda de tambors que recorre la ciutat anunciant les festes (Las Provincias 11-10-1895). A partir de 1896, apareix anunciada en els programes festius que edita l'ajuntament:

“A las diez de la mañana, una banda de tambores vestidos a la antigüa usanza, dará anuncio de que a las doce principiaran los festejos”. La banda, que segons els vestits llogats en la Casa Insa, estava formada per quatre o cinc individus contractats entre els dolçainers i tabaleters que animaven les festes, ja s'havia convertit en un clàssic a la programació de la fira.

La comparsa comença a rebre uns altres noms, els diuen banda de tamborileros o de tabalots, com la bategen en alguna ocasió en diaris de València, potser perquè a l'horta de València tenien el costum d'anomenar passacarrer dels tabalots els que es muntaven per part de dolçainers i tabaleters la vespra d'algunes festes per tal d'anunciar-les, i perquè la banda a Gandia solia estar formada per tabaleters. En els llibres de despeses de l'ajuntament, consten els pagaments a molts d'ells per tocar en diversos actes festius i per “tocar cajas en la banda de tambores”, per “jornales de la banda”, per “l'acto de los tambores”, o ja entrats els anys vint del segle passat, per “formar la banda de la Porra”.

La manera com s’anomena la formació al llarg dels anys en documents escrits, en els programes de festes oficials i en les notícies dels diaris, ens poden donar una idea de l'evolució de la banda. Si es denomina la comparsa com els tabalots, els tamboriners, la banda de la porra, o la del Tio de la Porra, és perquè abans havia estat anomenada així pels veïns de Gandia. És l'ús quotidià i constant del terme el que acaba per imposar-lo. A la dècada dels vint del segle passat ja és coneguda, popularment, amb el nom de banda del Tio de la Porra. El que s'accepta primer en la parla popular, acaba per ser assumit en la llengua “oficial” de la premsa i els programes municipals. A la dècada dels trenta, ja rep aquesta denominació en tots els àmbits, cosa que només fa que mostrar com s'accepta i es confirma per part de la minoria més culta de la societat, un nom que ha estat usat abans, de forma majoritària, per bona part de la població.

La formació no hi participa en els cosos de colores, les retretes i les batalles de flors. L’única funció que té és convidar a les festes i això comença a conformar la significació individual i col·lectiva que assolirà per als veïns de Gandia. Unirà la forma i funció a la imatge de la Fira, i gràcies a una nova innovació en l’activitat festiva, entrar en els centres escolars per treure els alumnes i abandonar-los en la festa, arrelarà definitivament en ella i acabarà per convertir-se en la seua icona.

L'entrada del Tio de la Porra a les escoles va ser el motiu que va garantir la continuïtat de la comparsa en les festes de Gandia. Quan ja va haver-hi generacions de gandians que recordaven aquest fet, la banda es va quedar encastada en la memòria col·lectiva. Un dels factors que no podem oblidar a l'hora de parlar de celebracions festives, és el que podríem nomenar memòria social, la visió compartida del passat que té un grup de persones. La imatge d'una comparsa d'uniformats estrafolaris, dirigits a cop de porra per un Cap més excèntric encara, fent sonar uns tambors, el so dels quals fa rememorar una coneguda tornada: “El Tio de la Porra menja pa i salmorra...”, provoca, en recordar-la, que els gandians els lliguem, inevitablement, amb la Fira de la ciutat.

S’ha especulat amb la data de la primera entrada de la formació a les escoles situant-la en l’any 1934, durant la segona república, cosa que podem descartar totalment. Segons el programa de festes de 1934, s'iniciaven el dia 6 d'octubre amb l'eixida del Tio de la Porra des de l'ajuntament. El dia 5 s’havia declarat una vaga general revolucionària en tot l’estat i el govern de Lerroux va declarar l’estat de guerra. Van començar els fets d’Astúries i confrontacions en tot el territori. El dia 6, quan havia d’eixir la comparsa, escamots de treballadors van recórrer els carrers de la ciutat obligant a tancar comerços i trencant alguns aparadors a pedrades, la guàrdia civil a cavall va carregar contra ells i es produïren forts enfrontaments, sobretot a la plaça de l’ajuntament. Començaren les detencions de dirigents de societats obreres i es van col·locar dues bombes, una a la plaça del Raval i una altra a prop del col·legi de les Carmelites. Tots els actes festius de la Fira es van suspendre. Aquell any no hi va haver Tio de la Porra. El que segurament va passar fou que l'alcalde, Vicente Palmer, va demanar que en la seua ronda pels col·legis de Gandia, el Tio de la Porra anés també al Joaquin Costa, situat al Raval i que s'acabava d'inaugurar el 14 d'abril d'aquell any. Al cap i a la fi, es tractava de la primera obra projectada i executada per ajuntament republicà a la ciutat. L'any següent 1935, ja ho faria com una estació més en l'itinerari escolar de la banda.

En realitat, l'entrada del Tio de la Porra a les escoles, segons tots els indicis, venia de bastants anys abans. D'acord amb la informació oral que Anna Verger, nascuda en 1895, li va fer a l'escriptora gandiana Maria Àngels Moreno, la banda, a principis de segle passava per les Escoles Pies, les Carmelites i l'escola laica que estava al passeig de les Germanies. Fa referència a l'Escola Moderna que es muntà al local de la Fraternitat Republicana i açò ens remet a principis del segle XX.

Unes mencions més clares les trobem en diversos articles. L’escriptor Joan Climent ens parla en algun dels seus articles de l’entrada a les Carmelites i les Ursulines, aquestes arrelades a Gandia des de 1904. La Revista de Gandia (16-101926), parla en un article titulat Una feria singular, de l’entrada de la banda a l'escola de les Congregacions Marianes al Palau. El més explícit és un publicat a Las Provincias (9-10-1929), on s’explica, d'una manera més clara, el que feia la banda a les escoles. El corresponsal, en un moment de l’article diu:

Llega el “Tío de la Porra” a la plaza del Colegio de las Escuelas Pías, y allí, es la gritería de los escolares que no pueden ya ser detenidos por los profesores. Penetra -o penetraba- hasta los claustros del patio del Colegio y ya, por toda la feria y fiestas, ha terminado la labor escolar.

Aquesta tradició “inventada” dins d'una altra que ja tenia un bon recorregut, va significar, per a la comparsa i pels gandians, la consolidació definitiva del Tio de la Porra com a la imatge referencial de la Fira de Gandia.

Al llarg de la seua història, la formació va estar a punt de canviar de forma en diverses ocasions. És el que va passar als anys vint del segle passat arran de la guerra del Rif. En aquella època, a les festes, veurem programats actes com concerts dedicats a les victòries en Àfrica; homenatges als soldats locals destinats al Marroc; la conversió de les tómboles i la festa de la flor, dedicades abans a funcions benèfiques, a recaptar diners per als combatents fills de la ciutat o la destinació de més de tres mil pessetes que havia recaptat la Junta pro epidèmia gripal i que havien quedat sense gastar en acabar aquesta, als soldats ferits en el conflicte. Immersa en aquell ambient, la comparsa del Tio de la Porra també es va veure afectada i estigué a punt de canviar d’imatge. La banda es transformà. Als programes de festes de 1920 i 1921, any del desastre d'Annual, l'anunciaren així:

Un escuadrón vestido a la antigua usanza y presidido por banda de cornetas recorrerá las calles de la ciudad (Revista de Gandia 9-10-1920).

Un escuadrón vestido a la antigua usanza con su correspondiente banda de trompetas recorrerá las calles de la ciudad (Revista de Gandia 8-10-1921).

Una militarització de la comparsa còmica que no sembla que arrelés entre el veïnat de la ciutat. Encara en 1924, ja en plena dictadura de Primo de Rivera, es va fer desfilar la banda de tambors i cornetes d'Oliva, fent el paper de la del Tio de la Porra. Per sort, en acabar confrontació va tornar a funcionar amb l’aspecte i la funció de sempre.

Cal dir que la imatge de la comparsa canviava en funció dels uniformes disponibles a la roberia Insa. Si férem un seguiment de les fotografies disponibles d’ella, veuríem la varietat d’ells que va vestir la formació al llarg de la seua història. En els llibres de lloguer de la Casa Insa de la segona dècada del segle XX, s’abandonen els uniformes a la Federica per adoptar els de granaders. En 1923, ja s'especifica que la banda llueix traje de tambores con levita de paño, chaleco i gorra de granaderos En 1926, porten casaques “galoneadas”, armilles vermelles i gorres de

granadero. En 1929, porten botins alts de paño, casaques i gorra de granadero, i una banda i una porra pel tambor major. En 1930, casaques, petos i gorra de granaderos. L'uniforme de granaders es convertirà en un clàssic, que llevat de contades ocasions, ja no abandonarà la comparsa fins hui en dia.

Els integrants de la banda canviaran en arribar la República. Com contava Vidal Signes en un article sobre la fira dels anys trenta del segle passat (Gente de la Safor 25-9-1993), la comparsa va tornar a ser formada per persones de relleu a la ciutat. Tornàvem als vells temps dels convidadors a la festa, quan l'ajuntament de farsa i el capellà de les roques eren interpretats per joves de famílies benestants de la ciutat. Durant alguns anys molta gent havia assegurat que la banda tindria més celebritat si no figuraren assalariats en ella (els tabaleters), i fos formada per joves de bon humor (i bona família). Tot venia per la mala fama que arrossegava la formació per un dels seus costums més arrelats, les rondes tavernàries de les que parlava, de vegades, la premsa. La banda, a més de recórrer els carrers i les escoles, també feia una ronda per les tavernes i bars de la ciutat. Com ens contava Joan Climent en Feliça i la fira d'altres temps, Revista de Gandia (29-10-1995):

Als bars del camí, feien una parada, entraven, si hi havia lloc, feien un rogle i un parell de monades, tocaven una mica i bevien el que l'amo de l'establiment posava als gots, fora el que fora, vermut, cassalla, absenta o conyac.

L'arribada de la República provocà tensions

que afectaren la Fira en el terreny religiós. L'ajuntament, per majoria, es va negar a subvencionar els actes religiosos, sols va acceptar el tractament de Don Francisco de Borja per nomenar les festes. La dreta, a través de La Revista de Gandia, va reaccionar organitzant una col·lecta per pagar-les, publicant el llistat de les persones que contribuïen en el periòdic. El Tio de la Porra desfila amb nous acompanyants: una colla d'heralds que reparteixen entre el veïnat el programa de festes. La comparsa s'anuncia així:

Varios heraldos saldrán de la Casa Consistorial para repartir el programa de los festejos, seguidos de la tradicional banda de tambores (Tío de la Porra).

Després del desastre de la guerra civil, la Fira reprén la seua activitat amb un munt d'actes propis del nou règim: misses de campanya, desfilades de tropes de l'exèrcit i de la Falange, actes d'exaltació patriòtica al Serrano, demostracions del Frente de Juventudes, celebració del día de la Raza... fins i tot les mostres de danses populars van a càrrec de les joves de la Sección Femenina i el ball de Foment s'arriba a muntar en honor del comandante militar y oficiales del ejército. En tots els actes religiosos i oficials es destaca la participació de les autoridades y jerarquías del Movimiento. Alguna cosa no funcionaria bé en aquella Fira, quan en 1942, l'Ajuntament de Gandia va crear una Comisión Central de festejos, presidida per Joaquín Climent per organitzar-la. Començava la política franquista que intentava corregir el passat i la cultura festiva de cada poble i territori per tal de consolidar el nou règim. La comissió va reconstruir les comissions falleres de Gandia, que van participar en la programació de la fira

amb un concurs de castells de foc, el muntatge d'una revetlla amb ball de disfresses temàtic (La Verbena de la Paloma) al passeig de les Germanies i la participació en una cavalcada amb una carrossa cadascuna. Comença la col·laboració del món faller gandià amb la festa gran de la ciutat que s’allargarà fins a la dècada dels vuitanta del segle passat.

Les falles eren una festa jove a Gandia, però amb unes característiques que s'adaptaven com poques a les noves maneres de celebrar i fer festa. Van arrelar a la ciutat a finals de la dècada dels vint del segle passat. Les festes de carrer quasi havien desaparegut i la Fira havia entrat en una rutina avorrida. Les noves condicions socials havien fet canviar els usos i costums de la gent i això s'havia reflectit a les celebracions festives.

Les falles es proposaven com a alternativa per revifar l'ambient festiu local. L'èxit de la iniciativa va ser immediat, les comissions falleres es multiplicaren i van convertir la festa en la més popular de Gandia abans de la guerra civil. No és d'estranyar que en 1942, l'ajuntament ressuscités les comissions i les involucrés en l'organització de la Fira. Aquestes iniciaven un camí que les portarien a ser, durant alguns anys, el moll de l'os de les dues festes grans de la ciutat: les falles i la fira.

La col·laboració fallera marcarà la programació de la Fira fins a la dècada dels 80 del segle passat. Hi participaran desfilant per la ciutat formant comparses com els Mosqueters de la

falla del Passeig, els Cristians o els Indis dels Màrtirs, els Moros de Corea, o la Filharmònica Escocesa de la falla del Mercat; muntant l'arribada del “So Quelo”, paròdia del llaurador enriquit que arriba a la ciutat i és rebut com si fos una autoritat important; participant en el Coso de Colores, i, finalment, instaurant un dia faller amb despertades, cercaviles, els actes del bateig i del menjar de beneficència, nit d'albades i la presentació en el Serrano de les falleres de les comissions. Fins i tot en la Fira de 1967, la Junta Local Fallera plantarà i cremarà una falla al passeig. En 1946, es crea la Junta Local Fallera. En l'acta del 30 de setembre d'aquell any, es dona fe de la reunió celebrada en l'ajuntament amb l'alcalde i el president de festes Manuel Cascales. En ella es va acordar la participació de les comissions en la Fira amb una desfilada de comparses i una revetlla extraordinària titulada de “la flor” al passeig de les Germanies, així com preparar l'acte de presentació de les belleses falleres. Al final de l'acta, es diu:

El presidente de la falla del Mercado ofrece la colaboración de los miembros de las comisiones falleras para actuar en el típico y tradicional “Tío de la Porra”. Se acepta y agradece por el señor Alcalde este ofrecimiento

La comparsa havia estat formada per gent contractada en els primers anys de la postguerra i en ella no hi participaven els fallers. L'ajuntament solia llogar persones que tenien oficis poc valorats, com els enbetumadors del passeig o els treballadors de la colla municipal. Amb l'acord amb la Junta Local, passaria a estar composta, durant un temps, per membres de les comissions falleres, tal vegada fins ben entrada la dècada dels cinquanta del segle passat. Hi ha actes de la Junta Local amb acords per formar

la banda en 1947 i 1949, amb alguna contestació com la de la falla del barri de Corea, que diu en una acta del 7 d'octubre d'aquell any, que no hi participaria amb els dos voluntaris que li demanaven per a la banda, si aquesta no desfilava pel barri. Es coneixen algunes actes més, amb acords per formar el Tio de la Porra, en els anys cinquanta. Les falles, encara que no formaren la comparsa en temps de la república, ja havien fet servir el Tio de la Porra per anunciar la seua festa en 1935 i 1936.

La col·laboració fallera en la formació de la banda va acabar en la dècada dels cinquanta del segle XX, quan aquesta muta de nou per transformar-se en una banda formada per estudiants. Les lleis d'educació franquistes a principis dels anys cinquanta del segle passat, havien creat una doble via de batxillerat, una per a les elits i una altra, el batxiller laboral, per a les classes subalternes. Una vegada aconseguit el títol de batxiller, es podia fer un setè curs, el preuniversitari, per aconseguir accedir a estudis superiors en la universitat. Van ser els alumnes d'aquest curs de les Escoles Pies, els que formaren la banda fins a 1971, quan una nova reforma de l'educació el va eliminar en crear un nou batxillerat unificat. Aquell any, les falles recuperaren la comparsa. De bell nou, els convidadors de la festa, com en l'antic ajuntament de farsa del segle XIX, eren interpretats per joves de la bona societat gandiana. La banda del Tio de la Porra, com havia fet sempre, sabia com adaptar-se a les condicions socials de cada moment històric. Els joves que la formaven li donaren un nou aire a les evolucions de la banda. Eren menys formals, el Cap i els tamboriners se soltaven en la seua actuació; un, feia equilibris i malabarismes amb la porra, els altres es movien d'una manera més informal, formant figures d'una manera desordenada seguint les indicacions de la porra. Tenien, per dir-ho d'alguna manera, una conducta carnavalesca, esbojarrada, irreverent.

En 1971 la Junta Local Fallera torna a formar la banda del Tio de la Porra. La reforma escolar de 1970 havia eliminat el curs preuniversitari i els estudiants escolapis ja no podien organitzar la comparsa. Josep Lloret Tarrasó, professor a les Escoles Pies des de 1960, que havia estat qui esperonava els estudiants del col·legi perquè formaren part de la banda, fou el principal impulsor de la nova formació. L'ensenyant, que va destacar com a autor de literatura festiva, en llibrets i emissions falleres i en col·laboracions en premsa, on publicava de vegades poemes satírics sota el nom de Pep el de l'Hort, va publicar aquell any al setmanari Ciudad (10-10-1971), amb aquest pseudònim, el següent:

Uns dies, i la ciutat, amb totes les coses llestes i el programa preparat, està a punt per a les festes. Banderoles pels carrers, lluminària de bombetes, i la pressa dels firers per plantar les barraquetes. El programa és prou complet, amb festes de tota mena, des de funcions de ballet fins la festiva verbena. El que farà esbalair i llevar-se a tots la gorra, és quan la gent veja eixir al nou “Tio de la Porra”

Alhora, en el llibre Fira i festes de 1971, s'anunciava així l'eixida de la comparsa; La típica banda de tambores Tío de la Porra, compuesta por miembros de la Junta Local Fallera, anunciará el principio de los festejos recorriendo la ciudad siguiendo la tradicional costumbre.

Josep Lloret va ser, durant anys, una figura notable en el món festiu de la ciutat. President de

la Junta Local Fallera durant 21 anys en dues etapes, fundador del pas de sant Pere de la Setmana Santa gandiana, membre de la directiva del Cercle Musical i de la UAM sant Francesc de Borja. Quan el van nomenar fill predilecte de Gandia, va declarar que una de les coses que més satisfacció li havia produït en la vida era haver encarnat al Tio de la Porra. Lloret va dir que “havia estat un orgull encapçalar la banda de la Junta Local Fallera durant anys”, i reivindicava la necessitat de conservar “l'essència i la tradició de la festa i del personatge”.

Les falles seguien col·laborant en la programació de la fira. Ho continuaren fent en l’arribada de la democràcia amb el fi de la dictadura franquista, Muntaven balls de disfresses i gales falleres al pavelló municipal, nits d'albades, despertades pels barris. Van començar a celebrar el sopar de germanor en la fira i continuaven participant en el coso de colores. La gran època de col·laboració de falles en la Fira es produeix durant el mandat del primer alcalde del nou període democràtic Joan Roman, entre 1979 i 1983. La fallera major de Gandia serà alhora reina de les festes; les comissions s'implicaran d'una manera massiva en l'organització festiva, en muntar pels barris un munt de revetlles, festivals infantils

i actuacions teatrals i musicals, i formant la banda del Tio de la Porra. Durant part aquesta el vestuari de la banda anava a càrrec de Francisco Fayos “el Rayo”, un conegut representant d'artistes i proveïdor d'infraestructures festives de la ciutat. L'augment de les escoles a la ciutat provoca que en 1980, per exemple, s'hagen de muntar dues bandes i que es demanen tres membres per comissió per formar-la en 1983.

El nou Tio de la Porra faller va acabar per convertir-se en la comparsa “oficial” de la ciutat i el seu cap en l'encarnació del personatge.

Uns quinze anys van estat més que suficients perquè tingués lloc una apropiació de la imatge de la formació per part dels fallers. Va ser l'inici d'una carrera per codificar la comparsa i fixar-la com a una tradició inalterable i arcaica. La paradoxa és que aquest procés no es feia d'acord amb la visió de la banda que podia tenir la societat actual, es feia per com entenia una tradició centenària un col·lectiu determinat. Això és pur subjectivisme. S'acota el passat per perpetuar-lo en el present sense adonar-se que el present ja conté aquell passat. S'ha de tenir molt clar que qualsevol manifestació de la cultura tradicional està immersa en un context sociocultural concret. No val una visió folklòrica, la que fixa la pertinença alhora a dues realitats diferents distants en el temps i l'espai. Si es fa, allò que s'ofereix no serà mai, exactament, allò que es pretén evocar. Sols es pensa a atribuir-li una gran “antiguitat” a una tradició. Un exemple pel que fa a l'essència tradicional és pensar que són uniformes “napoleònics” els que vesteix la banda. No trobaran cap document que ho acredite. Quan naixen el Figuró i la primera comparsa de Figurons, són una paròdia d'una banda de tambors militar.

La gent que els encarnen van disfressats, amb uniforme militar però disfressats. Si repassem els uniformes militars del segle XIX, siguen de l'exèrcit espanyol o del francès, dels britànics o dels prussians, de l'imperi austríac o del rus, veurem que tots són semblants, quasi idèntics. Atribuir-li un origen “napoleònic” als que ha gastat al llarg de cent cinquanta anys la comparsa, és absurd. Des de 1871 fins a la primera dècada del segle XX, en tots els apunts dels llibres de lloguer de la roberia Casa Insa, quan es descriu la roba que es lloga per a la banda, es diu que són federicas o uniformes a la federica. Un uniforme amb aquesta denominació significava anar vestit a l'estil dels temps de Frederic de Prússia, al segle XVIII, amb casaca o levita brodada de diferents colors, armilla també brodada, camiseta amb xorrera i barret de tres picos amb plomes.

Aleshores seria més indicat dir que el que és autènticament tradicional és qualificar els uniformes de prussians, són els més antics que va gastar la comparsa. El contrari és un intent de justificar un invent, disfressat, aquest sí, de tradició. Com ho és la banda amb els colors de la bandera francesa que llueix el Tio de la Porra faller. Si examinem la seqüència històrica de les fotografies de la banda, sols la trobarem en el Cap de la banda de la Junta Local Fallera des de finals del segle passat, durant el mandat de Tomás Femenia.

Sols ens hem de fixar en les dates. La primera banda fallera naix en 1971, la primera cita del tamboriner embrió del personatge és de 1871. Han passat cent anys i ja hem vist l’evolució del personatge al llarg d’ells. Com canviava i continua canviant.

La banda s'ha adaptat, com sempre, a les noves circumstàncies socials de la ciutat. Encara que ara, hauríem de parlar de les bandes del Tio de la Porra. El nou procés va començar en 1985, a la formació de la Junta Local Fallera, s'afegiren, per iniciativa del departament de cultura i festes de l'Ajuntament, tres noves bandes formades pels estudiants dels tres instituts públics de secundària que aleshores hi havia a Gandia: l'Ausiàs Marc, el Maria Enríquez i el Tirant lo Blanc. L'Ajuntament va confeccionar seixanta uniformes agafant de model els que s'havien utilitzat els darrers anys. Els motius d'aquella decisió eren múltiples. Els centres educatius de la ciutat s'havien multiplicat i si es volia mantenir la tradició d'entrar en tots ells per treure els alumnes a la festa, amb una sola comparsa no n'hi havia prou. D'altra banda, es recuperava la participació dels estudiants més grans en la formació. La decisió, però, va provocar una polèmica amb el món faller. La iniciativa topava amb la idea que aquests tenien del que havia de ser la formació.

La Junta Local Fallera no va deixar d'intentar apropiar-se de la idea del que havia de ser la banda. En 1991, després de negociar amb l'ajuntament, apel·lant a una concepció de la comparsa, que reivindicaven formal, seriosa, lluny de la disbauxa de les bandes estudiantils, ho aconseguiren.

A partir de l'any 1991, va ser l'encarregada de desfilar pel centre de la ciutat i visitar els col·legis més cèntrics. La Junta, a més, amb el patrocini d'algunes empreses, va confeccionar uniformes propis i va comprar tambors per a la seua formació. El Cap de la comparsa és qui rep, de mans de l'alcalde, la porra i la banda que li donen el “poder simbòlic festiu” sobre la ciutat. És el Tio de la Porra “oficial” de Gandia. De fet, en 1994, Leandro Martí, president de la falla Mosquit, va proposar a la Junta Local Fallera, crear una associació, “Amics del Tio de la Porra”, que defensés aquesta concepció estètica de la banda i del personatge central, allò dels uniformes napoleònics i la formalitat en les desfilades i evolucions de la banda. La idea, sortosament, no va quallar en aquella època. En 2024, ha aparegut una associació amb el mateix nom que pretén mantenir i promocionar el personatge. Hauríem d'anar amb compte amb la creació d'entitats que s'arroguen la finalitat expressa de sostenir i mantenir una tradició, es corre el perill de canviar la funció d'aquesta o eliminar-la, sobretot si es parteix d'una idea concreta del que ha de ser el que es defensa i d'un rebuig de tot el que s'allunye d'ella.

Malgrat tot, la iniciativa del Departament de Cultura va arribar a bon port. El nombre de bandes formades per joves estudiants va anar augmentant. Com que els centres d'educació públics i privats, havia crescut a la ciutat, les bandes ho van haver de fer també des de la meitat de la dècada dels noranta del segle passat. I ho van fer adaptant-se a la societat diversa que viu la Gandia actual. Hui en dia ja en son vuit les que desfilen: la de la Junta Local Fallera; la de la Junta de Germandats de la Setmana Santa, que hi participa des de 2011; les quatre bandes d'estudiants i dues bandes Sénior, en les que participen majors de quaranta anys, persones que mai no haguessin format part de la banda o que ho haguessin fet de joves i volguessin repetir. Podríem afegir unes altres formacions, la de la Fundació Espurna, que desfila per lliure, visita alguna escoleta i es concentra, amb la resta de les bandes, en l'acte de cloenda de les desfilades a la plaça de l'Ajuntament i, des de 2022, una banda infantil formada per nens i nenes de primària, que cada any pertanyeran a un col·legi triat per sorteig.

Les comparses són una mostra del que ens mostra la situació social de la ciutat. En una societat complexa, la rellevància social del Tio de la Porra ve determinada per com el seu us és percebut per diferents grups de la població, segons l'estrat social, l'edat i el gènere. Per alguns, els que formen part de les bandes de la Junta Local Fallera i la de la Setmana Santa, en el fet de fer-ho hi entra una funció social, és un de tants actes que suposen sumar relacions i prestigi social. Per a la resta de les formacions, estudiants i séniors, es tracta d’una altra forma de participar, més festiva i pròxima al comportament històric del personatge.

L'edat i la manera de triar els participants de les comparses de l'ajuntament, han estat uns altres factors que han intervingut en l'evolució de la banda. La inscripció telemàtica s'obri als estudiants i els séniors a principis de setembre. Una vegada acabat el període d'inscripció es trien per sorteig les places. Les condicions per als joves han variat una mica al llarg dels anys. En 1985, el criteri per poder entrar en el sorteig era tenir entre 16 i 18 anys, estar matriculat en algun centre de secundària i empadronat a Gandia. Amb l'arribada de les universitats, s'ha mantingut el darrer, augmentant la franja d'edat a 22 anys, i s'ha d'estar matriculat en qualsevol centre educatiu de la ciutat. La manera de muntar i de fer d'aquestes bandes és diametralment oposada a la de les primeres. El sorteig fa que sia difícil que una persona arribe a repetir cada any l'experiència. Els afortunats en el sorteig assajaran durant un parell de setmanes amb un percussionista aportat per l'ajuntament, actualment Cento Carbó. La seua manera de fer ha influït, també, en la mutació de la banda. Les evolucions, els moviments dels tamborers, els nous ritmes que marquen els tambors, més adaptats als gustos actuals que el tradicional repic antic, han significat un pas endavant en la transició de la comparsa cap al futur.

El gènere també ha influït en la transformació de les comparses. El canvi social i cultural que s'ha produït en una societat avançada com la de Gandia, amb un augment en les pautes d'igualtat de gènere i la progressiva secularització de la Fira, ha provocat una major participació ciutadana a les noves celebracions festives, sobretot per part de les dones. A Gandia, per exemple, s'ha produït, sense demanar permís a ningú, l'entrada massiva de la dona a les comparses. Ho han fet d'una manera natural, perquè ho volien. Fins i tot algunes han arribat a ser Caps de la comparsa, hui poden parlar de l'existència de la Tia de la Porra, cosa impensable fa tan sols uns anys. I assegure açò per precisar la pregunta que es fa en el Foc i Flama de 2025, el llibre oficial de la festa fallera de Gandia, de si hi haurà alguna vegada una Tia de la Porra, qualificant la banda de la federació de falles de ser la principal de la ciutat i el seu cap de ser ‘’l’autèntic’’ Tio de la Porra. Torna a confondre’s la forma amb la funció i el significat de la comparsa. La funció de totes les bandes, de totes, repetisc, és la de treure els escolars al carrer i anunciar les festes, per tant, no hi ha cap banda principal, totes ho són, totes tenen el mateix significat per als veïns de Gandia. I com que hi ha dones interpretant el personatge, si hi ha Ties de la Porra.

El resultat de tot açò ha estat el desdoblament del Tio de la Porra, ara té dues cares: una més “oficial” i “seriosa”, la de les comparses de la Junta Local Fallera i la de les Germandats de Setmana Santa, i l'altra, la destrellatada i plena de disbauxa, la de les bandes d'estudiants que omplin de dones les comparses. Pot ser que aquest segon camí sia el que assegurarà el futur del Tio de la Porra, més que el primer, massa obsessionat en protocols, fixacions, formalitats i rigor, que poden acabar per convertir una comparsa que ha sabut mutar per adaptar-se a cada moment històric que li ha tocat viure, en un fòssil.

L'acte actual comença a les nou de matí del primer dia de Fira. L'alcalde rep el Tio de la Porra “oficial”, que sol estar encarnat pel president de la Junta Local Fallera, amb el que teatralitza un xicotet ritual per entregar-li la porra que li dóna el poder per imposar la festa, i posar-li la banda amb els colors de la bandera francesa, una altra invenció fallera, com hem vist, per tal de diferenciar-se de les altres bandes. La resta de les formacions rebran també, a través del seu Cap, la porra i una banda diferent de la dels fallers. A partir d'aquest moment s'escamparan pels carrers i places de la ciutat per portar a cap la missió de ser missatgers festius i alliberadors d'escolars. Les comparses, sobretot des de l'aparició de la dels fallers i la de la Setmana Santa, ja no es limiten a entrar a les escoles, ara visiten altres centres, com els d'educació especial Enric Valor o el de la Fundació Espurna; el Preventori infantil; residències de la tercera edat, centres de dia, hospitals... la crida a la festa recorre sense descans tota la ciutat. A migdia les bandes tornen a concentrar-se en la plaça major, davant l'ajuntament. Faran la darrera tocata totes alhora i un castell de focs artificials tancarà l'acte. El Tio de la Porra “oficial” seguint amb la dèria protocol·lària fallera, pujarà al despatx de l'alcalde per signar en el llibre de visites oficial. Com es pot comprovar en la descripció de l'actuació de les bandes, hi concorren dues visions del que han de ser aquestes, les que practiquen una modernització festiva i inclusiva, i les que l'adapten a la seua visió uniformadora, protocol·lària i formal a la festa.

seu lligam a la festa fallera. Hem contat com, una figura popular, que durant molt de temps va ser quasi ignorada pels poders fàctics i les classes benestants de la ciutat, no era més que una anècdota dins del panorama festiu de la Fira, va acabar per convertir-se, gràcies a la seua integració en la memòria col·lectiva del veïnat, en l'imaginari popular, que fins i tot va ser el creador el seu nom, el Tio de la Porra, en la imatge, en la icona de la festa gran de Gandia. Una construcció social obra de gandians anònims, d'ara i d'abans. Hui en dia, en unes festes per a tots, convertides en una espècie de festival d'atraccions de tota mena, on cada vegada és més difícil teixir relacions col·lectives i trobar un acte que provoque un sentiment comunitari, la figura del Tio de la Porra és l'única que pot originar-lo. Mentrestant, deixem que continue escampant el manament festiu per tot arreu. I, sobretot, obeïmlo gaudint de les festes. Així ens ho demanda el Tio de la Porra.

Epíleg

AUTOR : TONI PARRA PASTOR.

I arribem al final d’aquest llibret, com si baixàrem de l’última atracció de la fira: marejats, amb la butxaca més buida que el rebost d’un estudiant, i amb eixe somriure —permeteu-me l’expressió— un tant idiota reflectit a la cara… però quina felicitat! Hem fet repàs de festes, de tradicions i, com no, d’eixes malifetes que a Gandia apareixen com els esclata-sangs després de la pluja. Perquè si d’alguna cosa anem servits és de motius per a riure… o per a plorar, depén del dia i del titular del periòdic.

La veritat és que a la nostra ciutat ja sabem que sense atraccions no hi ha fira, sense crítica no hi ha falla i sense burla i escarni no hi ha llibret. El sarcasme, ací, el tenim més barat que les tapes de cacaus del mercat, i sempre estem preparats per a traure un acudit quan la realitat se’ns fa massa amarga. Al cap i a la fi, fer humor és la nostra manera més valenciana de sobreviure a tant de desgavell organitzat… i a tant de polític desorganitzat.

La Falla Carrer Major i Passeig, situada al mig de Gandia, té un lloc privilegiat: ací ho veiem tot, des del primer coet fins a l’última promesa electoral que se l’enduu el vent, i creieu-me, no se’ns escapa res! Som com la platea d’un teatre popular: davant nostre passa la comèdia, el drama i la tragicomèdia, i nosaltres ho contem després tirant mà de quatre versets satírics i algun colpet de cassalla. Des del nostre casal, tota malifeta fa menys mal i tota festa pareix més gran, perquè ja se sap que entre cervesa, cacauets, tramussos i alguna partida de truc, la vida es veu molt millor.

I si algú encara es pregunta per què ens agrada tant la crítica i donar pel sac, la resposta és senzilla: perquè sense crítica les falles serien només cartó i foc. Però amb crítica, les falles es transformen en la veu del poble: una veu que sap riure, que sap plorar i que, quan toca, sap fotre una bescollada de veritat. Plantem ninots que parlen, escrivim llibrets que punxen i, enmig del fum de la traca, enviem missatges més clars que moltes rodes de premsa dels nostres dirigents… i poder dir allò de “t’ha bufat o t’ha fet aire?”

Per això enguany, amb este lema tan il·lustratiu al mateix temps que evocador: “Gandia: Fira, Festes i Malifetes”, hem deixat clar qui som i com som: una ciutat capaç de ballar damunt les seues contradiccions, convertint el desastre en motiu de festa i de riure’s, fins i tot, de la pròpia desgràcia, fent bo allò de “y bailaré sobre tu tumbaaaa…” que cantava Siniestro Total. Perquè sí, tenim malifetes a cabassos, però també tenim pólvora, música, cassalla (Jägermeister no… que a més de forastera és cosa roín de veres…), un sentit de l’humor tan gran que ni el deute municipal aconsegueix apagar-lo.

Així tanquem este llibret: amb el cor ple de festa i el cap ple d’enginy. I encara que cada any tornen les mateixes malifetes —les obres eternes, els pressupostos que no quadren, els discursos buits— nosaltres també tornem, i amb més ganes: ganes de plantar, de fer falla, de riure, de ballar, de criticar i de cremar-ho tot en una voràgine col·lectiva que ens recorda que, passe el que passe, Gandia sempre renaix cada vint de març de les seues pròpies cendres.

GANDIAFira, festes

F ALLA MAJOR

Autor explicacio:

SGandia, fira i “fetes”... LEMA: Josep Enric Gonga

onen repics de tambors ajudats per tocs de bombo. Anuncien la invasió d’un exèrcit gens agressiu. Unes bandes noucentistes desbaratades, joioses, que anuncien que venen festes i de la resta ens hem d’oblidar. És el Tio de la Porra i els seus animats companys que enguany visiten la falla i en el monument han arrelat.

Un tambor convidador que repica, colpidor, ens convida a la festa d’una manera presta.

Amb un ritme conegut, festiu i molt mogut, evoca una tonadeta que la memòria completa.

El Tio de la Porra menja pa i salmorra, el Tio del Porri, menja pa i salmorri.

falla CARRER MAJOR PaSsEiG i GANDIA ’26

Una tornada rodona en la festa ens abandona, i ens convida al moment a visitar el monument.

Sobre el tambor que convida d’una manera sentida, hi haurà un missatge festiu que al monument descriu.

Entreu en la nostra falla, en ella es conta i detalla un munt d’atraccions concretes i també moltes malifetes.

A Gandia, Fira i Festes són, oblideu-se de la son i gaudiu tots de la festa deixant de banda la resta.

ArtisteS:

Convidats i satisfets, entrem en el monument i pel poder de la Porra a dins d’ell tots ens perdrem. Una fira molt fallera ens envoltarà. Plena d’atraccions antigues i modernes, de funcions, concerts i músiques. Tractarem cada escena com si fora una atracció. I a totes elles pujarem per gaudir-les plenament.

Veurem la Fira de Gandia com és i com fou un dia, paradetes de regals, i menjars no gens frugals, torrons i molta llepoleria que menjar no es devia. I atraccions terrenals que ara serien anormals.

Barquetes i cavallets que roden ben satisfets fent voltes sense parar fins a la gent marejar. La bruixa dels trenets que colpeja als xiquets, la tómbola que vol premiar a polítics que volen jugar.

A un Mazón sacsejat en una presó engabiat; la foto que sol eixir d’una caseta de tir; el cotxe de xoc enrabiat on acabes tot baldat; els xurros que sol repartir la xurreria sense fregir.

Espectacles de carrer que gratuïts solen fer, jocs per a xiquets perquè juguen satisfets, mercadets que volen ser medievals sense poder, solen estar mal fets i ens deixen insatisfets.

Veurem la dona barbuda en la falla ben premuda. Era una antiga atracció ara digna de repulsió. Un figura panxuda mostra una porra fotuda, es burla sense compassió d’un pepero molt bufó.

Veureu tres boques obertes que són tres portes incertes. Hi ha una porta d’entrada de misteris, envoltada; una d’eixides sofertes per a qui ja no té ofertes, i una giratòria rodada que el polític agrada.

Serà una visita guiada per sons de tambor animada. I per una antiga cançoneta que ens recorda, satisfeta, que amb la fira muntada si no tens pasta guardada pots quedar-te en ta caseta i estalviar-te la desfeta.

A la Fira no vages si no tens diners, que voràs moltes coses i no et compraràs res.

Un remat de cavallets dona voltes sense fre.

La falla està presidida per cavallets sense mida. Donen voltes sense parar fins a arribar a marejar als qui els munten i als que miren. La Fira tradicional es veu reflectida en ells. Un vell poeta satíric, Boles, que publicava en la premsa gandiana del segle passat, ja qualificava així aquesta Fira antiga:

Cavallers, ja tinc ganetes de que s’acoste la fira. Pero no eixa fira boba per la que la gent suspira, dels barracons y del circo y dels cavallets; pues mira que tindria molta gràcia si als meus anys me s’ocurrira pujar-li dalt a una foca portant per grupa a una xica.

La roda de cavallets del remat ens la recorda de nou, i ens diu que potser la dita que ens deia que qualsevol temps passat era millor, no tenia molt de sentit.

Donen voltes a tota hora els cavallets sense espera, ací, en la falla firera, es mostra, sense demora, el que en ella es rememora, l’antiga fira, com era.

El xiquet que es desespera perquè encara no és firat, i fa un gest d’enfadat ja que no hi ha manera que el joguet que espera no li l’hagen regalat.

Qui crida, molt afectat, per l’atracció rodadora, per a ell molt traïdora; sempre baixa marejat i del cap un poc tocat per tanta volta aterridora.

La barqueta voladora, com mana la tradició, més d’un, posava en acció. El seu vol àgil devora qui vola sense demora en la fràgil atracció.

També l’afectava de debò el cotó-en-pèl al moment, es pringava totalment qui el menjava a mos rodó, dits pegats sense remissió que ho taquen tot ràpidament.

Sentava molt malament menjar tanta llepoleria, tragar torró amb alegria i caramels de valent,

1El tren de la Bruixa. (o com fer més d’una promesa fluixa, mentre fot d’amagat la bruixa)

Roda i roda sense parar un tren que envolta la falla. Dues bruixes malcarades maltracten els viatgers que als vagons han pujat. A colps de granera els molesten sense parar. No són colps contundents, són més aviat tendres. Però els usuaris resisteixen, ja estan acostumats a viatjar en un altre tipus de tren on el càstig que reben sol ser més

Un conflicte a Gandia ha començat, en dos anys, eleccions municipals, d’ofertes ens oferiran un bon grapat

Cada promesa serà una concessió per aconseguir de vots un bon grapat, compromís que es complirà o potser no, que fan com si ens l’hagueren regalat.

per a fer una oferta d’improvís, una línia ferroviària han presentat per guanyar-se el ciutadà indecís.

La promesa, però, té un matís, no se sap si es farà ni en quines dates, de moment sols té forma d’un avís que podries menjar-te’l amb patates.

Han promés, entre lloes i tocates, una nova línia ferroviària fenomenal, anirà a Dénia en condicions grates com ho feia en un temps ancestral.

Però com passa de manera natural, té trampa com en més d’una ocasió.

La promesa és d’un estudi inicial per veure si fer-la és roí o bo.

Ací teniu la trampa de la qüestió, regalar cent mil eurets per fer un estudi per veure si sí o si no es possible un tramvia costaner.

Es promet un projecte de paper com si demà funcionés ja el tramvia, un estudi ben car i gens auster però sense posar ni un tram de via.

La bruixa del trenet, sense mania, ens colpeja de la manera habitual, cal generar notícies cada dia per omplir de volts el nostre poal.

I mentrestant, una altra bruixa ben real, ens colpeja diàriament sense pietat, això del tren a València és ben brutal, un martiri per a l’usuari castigat.

Amb una sorpresa diària s’ha topat qui del tren fa ús habitualment, el viatge com sempre s’ha retardat perquè el tren no arriba puntualment.

Un dia és una avaria qui cabreja la gent, un altre s’ha fotut una catenària, tot per deixar ben calentet al client pels colps que dona la bruixa ferroviària.

Trens suspesos de forma extraordinària, retards en l’horari que diuen habitual, reformes sorpresa en via secundària, per fer anar a tot el sistema mal.

La solidaritat del client sol ser gremial, el cabreig de tots va en el paquet de sensacions que es tenen en temps real quan la sorpresa del dia ja és un fet.

Tanta queixa pot semblar un pamflet, una queixa de client un poc ploró, però ara ens han completat el paquet amb una mesura que no té explicació.

La Generalitat ha anul·lat l’aportació que el bitllet de tren a València abaratia, sembla que allà algú, sense cap raó, vulga fotre al pixaví sense mania.

No en tenen prou amb el retard i l’avaria i s’inventen un greuge del no-res, ja ho sabeu, si sou veïns de Gandia, per anar en rodalia, pagareu més.

Si ets usuari i tot això t’ha encés, una protesta al PP li podeu fer, potser diran que ho fan per interés o per fotre la ciutat on no tenen poder.

Mentrestant rodarà el tren faller i la sàtira embruixada colpejarà a qui vol embolicar sense saber que en una falla algú el posarà.

2: En una presó rodadora Mazón plora o ‘’Esta serà ma casa’’.

2En la fira moderna hi ha una atracció brutal que castiga a tots aquells agosarats que s’atreveixen a pujar en ella. És la gàbia a la punta d’una gran barra que la fa rodar i la sacseja, fent que tots els que entren en ella baixen colpits i ben marejats. Una presó digna de rebre a un president irresponsable, responsable de la tragèdia de la Dana.

Fou un dia trist, horrorós, desesperant, que deixa molts valencians sense esperança, que va fer perdre a milers la confiança en qui no feu cas de qui estava cridant demanant auxili per tanta malaurança.

Però aquell que hauria inclinat la balança per salvar a molts d’aquella situació, en un Ventorro aprofitava l’ocasió per passar una vesprada de pitança i no declarar un estat d’excepció.

Ara, amb l’excusa de la reconstrucció, vol fugir de qui l’acusa constantment, per això l’hem posat en el monument en un lloc on, sense cap discussió, hauria d’estar de manera permanent.

Una presó per a Mazón el president que defuig sense mania i molt de truc amb maneres indecents i molt poruc de qui l’acusa de manera persistent per la seua actuació digna d’un ruc.

Se n’anirà un bon dia el mameluc a ocupar sense dubte un altre local, una presó firera i fenomenal on cantarà amb un fil de veu caduc una antiga cançó no gens trivial.

Esta serà ma casa quan ja no siga jo, esta serà ma casa quan jo vos diga ‘’adiós’’.

El que no sabia Mazón és, que de vegades, una jutgessa no es comporta com s’espera, no protegeix el poder de qualsevol manera i reparteix unes bones garrotades a qui pretenia prendre-li la cabellera.

Ha registrat més d’una amagada calaixera, ha retratat a qui molt mal es va portar, per no saber què fer ni convocar, ni llençar una alarma que poguera la vida de molts valencians salvar.

A Mazón ara sols li queda assajar la cançó que cantarà en la gàbia boja on l’enviarà la jutgessa de Catarroja, una gàbia firera on podrà cantar una cançó que a molts omplirà de goja.

Esta serà ma casa quan ja no siga jo, esta serà ma casa quan jo vos diga ‘’adiós’’.

Al Nino Bravo ell imitarà ja que tant li agradava cantar, no serà un Ventorro per dinar però la cançoneta entonar podrà o potser la vergonya el farà callar.

3: La vida és una tómbola... tom, tom, tómbola de llum i de color... oh, oh, oh!

No pot faltar en una fira una tómbola. Des de temps antics en qualsevol d’elles ha estat present repartint butlletes i sort. En la Fira de malifetes que hem plantat, com no podia ser d’una altra manera, també n’hi ha una...

“Sempre toca, sempre toca quan no un xiulet, una pilota...”

Ara toca explicar una escena firera, i com estem a dins d’una explicació, l’explicació donaré a la carrera, aprofitant la tómbola per això.

Jugar a la tómbola és una elecció que un polític tria sense mania, per a ells la sort és una solució per pujar en l’escalafó dia a dia.

La tómbola a ningú té simpatia, no depén de ningunes eleccions, d’estar en minoria o majoria, de pactar o patir moltes pressions.

Tampoc es presta a fer negociacions, ella és la reina de la gran fira, la que mana en qualsevol parc d’atraccions, la que pot regalar una bona cadira.

Entre casetes de tir on tot el món tira, muntanyes russes i autos de xoc, el tren de la bruixa i el cavallet que gira, s’escolten veus que inciten molt al joc.

“Sempre toca, sempre toca quan no un xiulet, una pilota...”

Pepa Frau fou una tombolera que juga sense por aquell joc dràstic, alcaldessa i senadora de primera, la butlleta li donà un premi dinàstic.

Amb un moviment graciós i elàstic, Orengo en la tómbola va jugar, feu de tot, jugà i sense cap càstig, d’alcalde a cap de partit va passar.

A Boix la tómbola premia sense parar, les butlletes sempre donen resultat, regidor, diputat, càrrec per assessorar, sempre a punt, sempre ben endollat.

A Moya, el resultat acostumat, l’ha premiat amb més d’una regidoria, al govern del botànic l’ha portat i de nou d’assessor ací a Gandia.

“Sempre toca, sempre toca quan no un xiulet, una pilota...”

A Mascarell, llevat de l’alcaldia, la tómbola de tot li donarà, concejal etern ací a Gandia, i a València el partit controlarà.

Per a Nahuel la tómbola suposarà, sense estudiar, una carrera amb bones notes, a regidor, diputat en corts afegirà, sense fer res, arribarà a unes grans cotes.

Víctor Soler vol posar-se les botes, i no passa de ser etern aspirant, mentre s’empassa unes quantes derrotes en la tómbola el trobaràs jugant.

“Sempre toca, sempre toca quan no un xiulet, una pilota...”

O això vol pensar l’etern aspirant mentre busca noves formes de jugar, i es fa potcaster i tiktoquer a l’instant per veure si així l’arriben a premiar.

A qui sí el premi gros li va tocar és a Diana, que després de l’alcaldia, el premi gros la tómbola li va donar i al càrrec de ministra ella accedia.

Entre Madrid i València passa el dia perquè també un nou premi li ha tocat, potser sia premiada quan arribe el dia per ser presidenta de la Generalitat.

I és que:

“Sempre toca, sempre toca quan no un xiulet, una pilota...”

També el món faller juga confiat i butlletes en la tómbola va comprar, Francisco, per exemple, ha guanyat el càrrec de president que va aspirar.

Altres volen palets a manta, guanyar, i butlletes que donen bons jurats a la tómbola firera van a buscar perquè gràcies a ells siguen premiats.

I és que com diu la cançó: ‘’La vida és una tómbola, tom, tom, tómbola, de llum i de color, oh, oh, oh... de llum i de color, oh, oh, oh...’’

Una tómbola on:

“Sempre toca, sempre toca quan no un xiulet, una pilota...”

Abans a la fira es podia disparar un rifle amb alegria. Una vegada disparat si el blanc havies encertat, tenies una fotografia premi de la teua valia on quedaves retratat per a tota l’eternitat.

Ara hi ha un nou costumari, disparar a l’adversari amb molta munició verbal per veure si li fan mal, per fer-li passar un calvari amb un propi argumentari que com una bala mortal vol fer una ferida fatal.

4: Apunta, dispara i... foto! Encara que tingues cara de xoto.

Una clàssica atracció de fira és la caseta de tir que fa fotos a qui encerta en la diana. Em recorda aquells que tenen la puta mania de disparar a tot el que es mou pensant que ho retraten i de fet, són ells els que queden retratats. Ells i la seua ideologia...

De manera persistent es critica un munt de gent, es veuen en la imatge com un gran personatge que amb paraula amatent fa una crítica evident o de vegades salvatge pensant que és bon missatge.

Però qui queda retratat de vegades sense pietat és el mateix criticador, el persistent disparador que al blanc ha disparat i pensa que ha encertat però està en un error que l’ha deixat molt pitjor.

En política, als adversaris, se’ls fan retrets diaris, volen deixar-los muts amb comentaris collonuts, però solen ser binaris i uns efectes contraris poden ser els rebuts per tenir eixes actituds.

Critiquen la migració com si fos una invasió, i queden ben retratats com racistes consumats. Les xarxes són un meló que a la mínima ocasió són oberts i destrossats per un munt d’esbojarrats.

Tot açò i mil coses més la foto del tir pot mostrar, a l’hora de disparar, evita tot malentés, que et puga a tu retratar.

Una cosa és com et veus i una altra com et veuen. Són mirades que es creuen no miren igual els teus que els que amb tu s’entreveuen.

Apunta, dispara i blanc, però mira bé la foto, que pots quedar com un xoto si no ets amb tu ben franc quan et tires de la moto.

5: La xurreria fallera fa uns xurros de primera.

A cada nou president, la Federació fallera, busca noves novetats per dir que alguna cosa han canviat. Són com una xurreria que el xurro vol innovar i canvien per canviar la seua forma de cuinar sense parar-se a pensar.

Com la capsa de Pandora és la Federació fallera, Una xurreria puntera que vol ser innovadora i mostra sense demora els xurros que ella altera.

El faller un xurro espera en forma de novetat, i xurros li han regalat que canvien sense espera la festa que en primavera esperen amb ansietat.

Les seccions han canviat, un nou criteri les valora, diuen que és una millora el nou xurro presentat, qui més fallers ha censat en més alta secció mora.

Per no ser abusadora aquesta nova partició, més palets entren en acció. Més premis sense demora de manera encantadora donaran amb profusió.

Un altre xurro ben bo per evitar el cansament i l’aglomeració de gent, l’ofrena, sense compassió, patirà una partició que la farà més potent.

Anuncien, sobtadament, que l’ofrena, a Gandia, es partirà com el dia. Al matí pel més valent que a la son combatent ofrenarà amb alegria.

La segona es faria com un tardeo, a la tarda, però que no es retarda perquè menys gent oferiria. Així serà, sense melangia, la nova ofrena que farda.

Per voler ser avantguarda retoquen sense parar ni parar-se a pensar. Sense fer-los basarda ataquen per la rereguarda per moltes coses canviar.

6Potser, en viatge circular acabaran tornant a l’inici, que això de canviar per vici ho acabe per provocar. De tant canviar per canviar tot tornarà al principi.

Així, en cada exercici, i sense cap explicació, xurros fets amb passió i sense cap benefici canviaran, per ofici, en falles, alguna qüestió.

6: Muntants en cotxes de xoc, tot el món es dona un toc. Altres practiquen la boxa per pujar en les enquestes donant colps molt bèsties, Són temps de confrontació, tot el món es dóna colps. L’insult i la desqualificació són el pa de cada dia. Unes atraccions de fira que funcionen a base de colps ens inspiren a la falla per criticar tot això.

Una colla de fantasmes una crisi han provocat, la seua pregona maldat no exempta de sarcasmes a tots ens ha colpejat.

En cotxes de xoc han muntat per donar-se colps molt durs, busquen beneficis futurs amb un insult ben llançat que gasten com a conjurs.

Vivim uns temps obscurs, una estranya bacanal on mana el més animal, on cap ni u estem segurs de rebre un cop brutal.

Acabarem rebent mal pel polític xafarder que sols una cosa sap fer, insultar per a faltar i assaltar el poder.

Emmerdats en el merder acaben empastifats, de merda ben tacats. De l’insult barroer acaben encadenats.

Perquè viuen encantats per les seues malifetes, no es lleven les caretes amb que viuen disfressats fent l’adversari a miquetes.

Uns, han perdut les xavetes dient: m’agrada la fruita, o sia, dient fill de puta des de posicions de dretes a qui del govern disfruta.

Pràctiques de política bruta que serveixen de consum per a gent amb poca llum, i que són el full de ruta de més d’una patum.

Sols importa el volum de l’insult, la seua altura, el crit que, sense mesura, vol provocar un bon bum que a algú li passe factura.

Però tanta impostura a tots ens pot afectar, sols heu de contemplar com creixen contra natura grups feixistes sense parar.

I ja no es volen amagar, quan els renten el cervell a alguns joves sense ell, que no paren d’insultar com ho fa el polític vell.

Així, taulell a taulell, de sobte, torna a fer via, un feixisme que no existia i que aprofitant el desgavell es fa més fort cada dia.

Més d’un macarra hi havia damunt els cotxes de xoc, allà donaven més d’un toc a qui tenien molta mania i volien llevar-li el lloc.

Fent més d’un tripijoc, algun jutge es posa a fer allò que diuen lawfare, i es posa a calar-li foc a qui com ell no vol ser.

Obrin plets per a desfer als polítics esquerrans, canten molt els seus plans quan accepten amb plaer denuncies d’alguns marrans.

Atacaren sense descans a Podem i Mónica Oltra, acabaren amb uns i l’altra acceptant amb aires triomfants les denuncies l’algun ultra.

Ara més d’un es concentra en la família del contrari, i aplica penes de telediari, una presó a què s’entra sense ser un presidiari.

Aquest judici diari s’aplica sense compassió a la mínima ocasió, no sol ser extraordinari sols es busca el seu ressò.

És parla de corrupció, de putes i de donacions, de diners amb fins poc bons, d’endolls i malversació, en totes les administracions.

Hi ha altres atraccions on la política s’aireja, un sac de boxa es colpeja en diferents ocasions per a provocar enveja.

Un senyal balanceja a cada cop de puny, un senyal que s’esmuny segons el puny que colpeja per veure qui va més lluny.

Marca enquestes de cuny que es fan cada dia, i que el polític ansia però que d’elles s’esmuny si no li donen alegria.

Els fantasmes de hui en dia els de demà ens portaran, fantasmes que arribaran a provocar l’anarquia pel mal que causaran.

Tot açò ho descobriran si amb esperit d’ironia, a la falla amb alegria de visita s’aproparan per falles qualsevol dia.

Fem un conjur des de Gandia perquè tanta fantasmada sols provoque una riallada i ens salve si ell podia de tanta gent desbarrada.

7: La dona barbuda. Una ficció concebuda sembla que sense cap ajuda.

Com un fenomen estrany, en temps antics, eren presentats en la fira personatges com la dona barbuda. Solia ser alguna dona disfressada amb barbes postisses per cridar l’atenció, una ficció, sense dubte. La política municipal també té el costum de presentar, de tant en tant, dones barbudes.

Hi ha projectes formals que es presenten a diari com un fet extraordinari i solen ser anormals.

Són com atraccions de fira, com nans i gegants una mica extravagants que tot el món admira.

Així, aprovats al plenari, com una dona barbuda, com atracció concebuda, s’aproven de mode arbitrari.

Una dona barbuda gegant és la dèria per les altures en les construccions futures que ara s’estan presentant.

Hotels més alts es faran pel turisme potenciar, més clients podran pernoctar i les ocupacions pujaran.

L’ajuntament ven això com una decisió encertada, quan més alta la pujada més turistes al sarró.

I més negoci hostaler d’un turisme que perilla, que rep una banderilla del canvi climàtic proper.

Si la temperatura pujarà i es farà insuportable, per què ser tan amable amb un turisme que fugirà?

Si la Mediterrània embogirà i pujarà molt de nivell i muntara més d’un desgavell amb les danes que enviarà...

Per què tant per un turisme que com una dona barbuda prompte anirà de caiguda per la seua falta de verisme?

La dèria per les altures també afecta la construcció, permís tenen per fer això en les torres de les Foies.

Tot cap amunt a Gandia, serà una nova Nova York? O serà un negoci porc el que per això es faria?

I no diga’m d’altres plans. Com el de Benipeixcar que projecta edificar cases i zones comercials.

O el polígon Sancho Llop que diuen que s’omplirà de comerç de hui a demà de miracle o de rebot.

El bulevard de Santa Anna és l’última proposició, i es crearan per això o perquè els dona la gana,

trenta mil metres quadrats per a zona comercial, farà falta molt de capital per a omplir a tants forats.

Tot té una correlació, són plans més que evidents per a deixar ben contents als senyors de l’especulació.

Per què tanta urbanització que afecta tant de territori? Habitatges amb supletori i comerços a mogolló?

Si com fenòmens de fira es comporta qui projecta, serà dona barbuda perfecta encara que no li apetira.

La imatge no diu mentides, els mostra a tots, tal com són, però això no els lleva la son ni canvia les seues vides.

És una ficció concebuda per sorprendre el veïnat la dels que han projectat la nova dona barbuda.

8: Un Tio de la Porra panxut mostra un polític fotut.

Com la porra del Tio de la Porra hi ha polítics sempiterns que canvien per adaptar-se a les evolucions dels temps. Es perpetuen per tal d’intentar aconseguir seguint manant o intentar poder manar algun dia.

Víctor Soler a Gandia és un cas particular. De Torró es va salvar i continua en carrera per veure si pot manar.

empraves com un conjur cites antigues en estat pur com a bon pedant que eres.

Però en un món de feres això no va resultar, i amb molt males maneres el poder municipal perderes i deixares de manar.

Fugint de depressions, d’alguna acció desesperada, buscant sempre solucions per aclarir situacions de política atrapada.

Buscava una escapada per salvar-se de tot, i corria en desbandada per buscar una coartada que al currículum no fot.

Com si fora el Tarot Víctor pregunta pel futur a la Porra que ho sap tot, i el seu amo, un tararot, li contesta ben segur.

Després, com sol passar, acceptares amb disciplina, en la llista enrere anar i a València et van enviar a les corts com a propina.

Moragues, va fer xixina i la política va deixar, i tu Víctor, sense inquina, per auxiliar a qui patina, a Gandia vares tornar.

I et posares a buscar si hi havia altres maneres on poder comunicar el que faries en manar en legislatures properes.

I deixant-te de quimeres a les xarxes vares entrar, un potcast de sobte féres, per parlar sense barreres de com podries governar.

Ara et veuran parlar en youtube i en el tiktok, i si no et sembla poc històries en Instagram posar sempre amb algun retoc.

Acabe i amb açò concloc, podràs ser un influencer, si això no et porta enlloc no quedaràs fora de joc, que famós podries ser.

Més mal no ho podràs fer, digué la porra xerraire, i el personatge firaire va acabar el seu quefer deixant a Víctor en l’aire.

99: Açò són portes fireres o existeixen de veres?

Tres portes el monument ens mostra. Tres portes molt misterioses. Sols els polítics tenen permís per gastar-les. Hi ha una porta d’entrada plena de misteris. Una d’eixides sofertes per a qui ja no té ofertes. Una giratòria que roda i que a altres universos porta.

Són una part essencial en el món de la política, un bo i desitjos regal que premia al personal que en política es fica.

La porta d’entrada indica cap on el polític va. Entrarà i, de mica en mica, si la sort ho certifica, bona carrera ell farà.

El primer esglaó està en el món municipal, de regidor començarà i allà ell s’entrenarà per fer carrera com cal.

Si fa el trajecte com cal, pujarà de categoria. Serà un diputat formal o farà la carrera habitual en alguna conselleria.

Si no provoca cap gelosia a Madrid pot arribar, i la carrera ell amplia al congrés, on senyoria, el solen anomenar.

Si la sort el vol acompanyar, un bo i desitjós regal rebrà a títol personal, un ministeri li podran donar com a un premi final.

Una carrera com cal sempre té porta d’eixida, però feta a la mida de qui acaba bé o mal. És la porta de sortida.

Una ja tenen garantida una bona retirada, una jubilació consentida per a la resta de la vida amb una paga sonada.

O un bon passe d’entrada a la porta giratòria, i en una empresa afortunada, cobrant una milionada, arribaran a la glòria.

Esta és tota la història de les boques misterioses, alguna provoca eufòria, altres una destinació irrisòria, però bé que atreuen totes.

10: A la fira no vages si no tens diners...

Com ens diu la cançoneta popular, a la fira no vages si no tens diners, que voràs moltes coses i no compraràs res. És el que sembla passar en la societat actual, una societat que vol ser de consumidors i on hi ha molta gent que, a l’hora de consumir, sols pot mirar i no comprar res.

A la fira va la gent i admira les atraccions que plenes de temptacions d’aspecte resplendent el tempten ràpidament perquè gaste a muntons.

Ofertes sense parar, projectes virtuals, anuncis habituals, no deixen mai de temptar i inciten a gastar a tots els clients normals.

Diuen que amb diners torrons, que qui té diners vola i qui no en té rodola, que els diners i els collons són per a les ocasions, i així et mengen la bola.

Però:

A la Fira no vages si no tens diners, que voràs moltes coses i no et compraràs res.

En la puta realitat, manen els especuladors, i els pobres consumidors el que guanyen han gastat i a fi de mes no han arribat per culpa d’aquests senyors.

Per on se’n van els diners?

L’habitatge ha petat, el propietari ha pujat un munt el preu dels lloguers i als pobres llogaters en la misèria ha deixat.

No lloguen pisos sencers, ara lloguen habitacions i apiloten a muntons als pobres residents que no solen estar contents de viure en eixes condicions.

Però ja se sap:

A la Fira no vages si no tens diners, que voràs moltes coses i no et compraràs res.

El preu de l’habitatge és el principal problema que al ciutadà recrema; en un mercat salvatge el client serà l’hostatge d’una situació extrema.

Ara, els fons d’inversió al país s’han presentat, i sembla que amb ansietat, compren pisos a muntó per pura especulació i el mercat han rebentat.

La gent ja pot treballar, que si un pis ha llogat o comprant-lo, s’ha hipotecat, el sou haurà de dedicar a aquest deute pagar i en un merder s’haurà ficat.

Així que, com diu la cançoneta: A la Fira no vages si no tens diners, que voràs moltes coses i no et compraràs res.

Si a més puja l’alimentació, el combustible i la llum, i la resta del consum, ningú tindrà salvació on mana l’especulació i tota la resta és fum.

Que bé va l’economia, alguns asseguraran, i els ciutadans pensaran que qui té fam, rotllos somia, o no coneix el dia a dia dels que eixa fira viuran.

Una fira molt punyetera. Un mercat enredador on mana l’especulador que de qualsevol manera xuclar-te la sang espera amb un estil temptador.

Una fira a la qual si vas preparat amb la tonadeta, ja saps: A la Fira no vages si no tens diners, que voràs moltes coses i no et compraràs res.

F ALLA INFANTIL

OKULUS:

LEMA:

la ciutat que sentia

Autor explicacio:

Daniel Miret

Efalla CARRER MAJOR PaSsEiG i GANDIA ’26

n un racó amagat entre les muntanyes suaus de la imaginació i els camps infinits de la curiositat, existia una ciutat única en el món: Okulus.

No sortia als mapes, ni la trobaves amb GPS. Només podies arribar si tancaves els ulls, respiraves fondo... i recordaves la teua primera abraçada, el teu primer gelat, la teua primera rialla.

Okulus era una ciutat on tot es movia al ritme dels sentits. Els carrers canviaven de color segons l’hora del dia.

Les olors ballaven amb el vent. La música eixia de les fonts. Les parets de les cases estaven cobertes de materials suaus, rugosos, tebis i gelats. I les postres... sabien a records feliços!

Qui ho mantenia tot en harmonia era una dona molt especial: la Mestra Sensòria.

No era una maga (encara que usava una capa). No era científica (encara que tenia un laboratori amagat sota la cuina). Tampoc era una bruixa (encara que tenia un gat que parlava... només en dies de temporal).

Sensòria era la guardiana dels Cinc Cristalls del Sentit, unes joies màgiques que feien que cada racó d’Okulus estiguera viu de veritat: amb colors que se sentien, sons que emocionaven, sabors que explicaven contes, textures que acariciaven l’ànima i aromes que despertaven la memòria.

Però un dia, alguna cosa passà.

Els colors deixaren de brillar. Les olors es tornaren totes iguals.

La música sonava apagada.

Els menjars no sabien a res. I el terra... feia pessigolles sense parar!

La Mestra Sensòria ho sabé immediatament:

---Els cristalls del sentit han perdut el seu equilibri. Si no els restablim abans de la cremà, la ciutat d’Okulus oblidarà com sentir... i sense sentir, no hi ha alegria, ni foc, ni màgia.

I així començà la gran missió de Sensòria.

Juntament amb els seus cinc aprenents ---Lía (la valenta), Teo (el curiós), Abril (la sensible), Max (el bromista) i Nico (el somiador)--- viatjà per cada racó d’Okulus per recuperar la màgia dels sentits.

Capítol 1: El Jardí de l’Olfacte

El grup eixí de la ciutat i caminà fins als afores, on l’aire es tornava més lleuger i tot feia olor de contes per explicar. Allí es trobava el Jardí Aromàgic, un lloc on abans les flors no només tenien colors... també tenien emocions!

Hi havia margarides que feien olor de riure, roses que feien olor de besos d’àvia, tulipes que feien olor de terra mullada després de la pluja.

Però en arribar, alguna cosa no estava bé.

---Puf! Què és esta olor? ---preguntà Lía, arrugant el nas.

---Tot fa la mateixa olor! ---protestà Max---. Sembla que algú barrejà totes les colònies del món i les posà en una sola ampolla!

L’aire estava espés, com si flotaren mil olors alhora: Coco amb menta, xocolata amb gel, mango àrtic amb suavitzant de roba. No es podia distingir el real de l’inventat.

La Mestra Sensòria arrugà el front i tocà una flor grisenca.

---Les veritables olors estan adormides. Han estat cobertes per capes i capes de perfums artificials. L’olfacte, que és com un petit explorador, es perd quan no pot trobar el camí entre tant de fum fals.

Les xiquetes i xiquets caminaren entre flors confoses, i algunes fins i tot semblaven tristes.

---Esta flor no fa olor de res... ---xiuxiuejà Teo.

---I esta em fa pessigolles al nas! ---digué Abril, esternudant.

En eixe moment, entre els arbusts eixí rodolant un diminut follet amb mocadors penjant del cinturó. Era En Al·lèrgic, el guardià del jardí.

---Aaaatxim! ---esternudà tan fort que volaren tres fulles---. Ajuda, Sensòria! Estes olors falses em fan esternudar sense parar! Fins la lavanda m’ataca si ve en ampolleta!

Les xiquetes i xiquets es preocuparen.

---El meu cosí tampoc pot sentir quasi res ---digué Nico---. Es refredà molt fort una vegada i des d’aleshores... res.

---I la meua amiga té al·lèrgia al pol·len. No pot venir als jardins en primavera ---afegí Abril.

Silvia, que havia estat tranquil·la observant les flors, s’apropà i digué:

---A vegades, les olors no arriben pel nas... però arriben pels records. Quan sent olor de pa torrat, recorde a la meua iaia. Encara que no la senta fort, la sent igual. Ací ---i s’assenyalà el cor.

Sensòria assentí.

---L’olfacte no sempre està al nas. A vegades viu en la memòria, o en l’ànima. I cada persona el percep de manera diferent.

Llavors, com un equip, decidiren tornar-li la veritat a l’aire. Molgueren pètals de flors reals, fulles fresques de menta, branquetes de lavanda natural, escorxes de llimó, un xicotet de terra humida, i fins a un tros de pa acabat de fer.

En Al·lèrgic els ajudà a mesclar les barreges amb molt de compte, perquè cap aroma fos massa fort.

Quan acabaren, havien creat alguna cosa única: l’Essència de veritat, una colònia natural que no disfressava... sinó que despertava els records veritables.

Les xiquetes i xiquets l’escamparen pel jardí amb suaus ventalls fets de fulles.

I a poc a poc, les flors s’estiraren com si despertaren d’una llarga migdiada. Els colors tornaren, les aromes es feren suaus, netes, sinceres.

Al centre d’una rosa blanca, amagat entre els pètals que feien olor d’abraçada, aparegué el Cristall de l’Olfacte: una xicoteta gota de llum flotant que tremolava d’alegria.

---L’hem trobat! ---cridaren tots.

Sensòria el sostingué en alt i digué:

---Avui hem après que les olors no són només perfums. Són històries invisibles, i cadascú té dret a sentir-les a la seua manera, amb el nas, amb el cor... o amb els records.

I mentre En Al·lèrgic celebrava sense esternudar per primera vegada, tots comprengueren que tenir l’olfacte diferent, o inclús no tenir-lo, no et fa menys especial. Només diferent. I això també és màgic.

Capítol 2: La Galeria de la Vista

El grup caminà per un sender de cristalls de colors fins a arribar a un edifici molt peculiar: la Galeria dels Ulls Inquiets.

Era un museu màgic on res era el que semblava. Les parets es movien suaument com si respiraren, els quadres canviaven de forma quan parpellejaves, i els miralls et mostraven amb trenes, bigots o ales de papallona, segons el teu estat d’ànim.

---Mira això! ---cridà Teo, assenyalant un quadre---. És una casa! No... ara és un peix!

---I eixes escales pugen, però també baixen al mateix temps! ---digué Lía, confosa.

---Aquell espill em posa orelles de conill! ---rigué Max.

La Mestra Sensòria els somrigué:

---Ací aprendrem alguna cosa molt important: veure no sempre és entendre. La vista a vegades ens enganya, i el que veiem depén de com som, què sentim i fins i tot del que recordem.

Entre les sales, trobaren un xiquet assegut davant d’un quadre de colors. Duia ulleres fosques i un somriure tímid.

---Hola, em dic Dalto ---digué---. I jo veig el món... una mica diferent.

---Diferent? ---preguntà Nico.

---Soc daltònic ---explicà Dalto---. Això vol dir que alguns colors, com el roig i el verd, se m’assemblen moltíssim. A vegades confonc els senyals, o no entenc bé el que altres veuen. Però això no vol dir que vega malament. Només veig a la meua manera.

Les xiquetes i xiquets es quedaren en silenci per un moment. Després Sensòria els lliurà unes ulleres especials.

---Voleu veure el món com Dalto?

Tots se les posaren... i de sobte, tot canvià!

El camp ja no era verd, sinó marró. Les flors semblaven tenir els mateixos tons. I el cel tenia un gris suau, però també... preciós!

---Que estrany! ---digué Max.

---I que bonic! ---afegí Abril.

---És com veure un altre planeta ---xiuxiuejà Teo.

Dalto somrigué.

---A vegades em diuen que veig malament, però jo crec que simplement veig diferent. I això també és especial.

Llavors Sensòria parlà amb veu suau, però molt ferma:

---Tots som diferents per fora, per dins o per com veiem el món... però això no significa que no siguem iguals en valor, en somnis, o en cor.

Les xiquetes i xiquets s’acostaren a Dalto i li donaren un gran abraç. Era la seua forma de dir: Gràcies per ensenyar-nos a mirar amb altres ulls.

Després, recorregueren junts una sala plena de quadres màgics. N’hi havia un en especial que semblava canviar segons qui el mirara:

---Jo veig un drac volador! ---digué Lía.

---Doncs jo veig un globus gegant ---respongué Max.

---A mi em sembla una ona en el mar! ---afegí Abril.

---I jo veig... un núvol en forma de cor! ---xiuxiuejà Dalto.

---Un mapa del tresor! ---cridà Nico.

Sensòria els observà amb tendresa.

---Cadascú veu alguna cosa diferent. Però tots esteu mirant el mateix quadre. I això és el bonic: quan unim les nostres mirades, veiem més.

En eixe moment, els colors del quadre començaren a brillar, giraren com un calidoscopi... i al centre aparegué un xicotet ull de llum, que els picà l’ullet amb alegria.

Era el Cristall de la Vista, que només podia ser vist quan es mirava amb el cor, amb respecte i amb empatia.

Dalto fou qui el prengué entre les seues mans. I tots aplaudiren, perquè eixe dia no només recuperaren un cristall: també aprengueren a mirar amb els ulls dels altres.

Capítol 3: La Cova de l’Oïda

Després de recuperar el Cristall de la Vista, les xiquetes i xiquets i la Mestra Sensòria seguiren el seu camí per un bosc que xiuxiuejava cançons entre les fulles. Aviat, arribaren a una muntanya gegant amb forma d’orella: era la Cova de l’Oïda.

L’entrada estava oberta com una gran boca que els convidava a entrar. Per dins, la cova era buida i ressonava amb cada pas, cada paraula, cada respiració.

---Este lloc sona com un tambor gegant! ---digué Max, donant una palmada.

---Sentiu l’eco! ---cridà Teo, i la seua veu tornà multiplicada com si jugara a conillet amagat.

Però alguna cosa no anava bé.

---Este eco em crida! ---digué Abril, tapant-se les orelles.

---I esta nota em fa por! ---afegí Nico, mentre una melodia aguda xiulava com el vent enfadat.

---Sembla que els sons estan... enfadats ---murmurà Lía.

La Mestra Sensòria alçà el seu bastó musical, el mogué amb elegància, i tocà una nota suau com una carícia. L’aire vibrà amb dolçor. A poc a poc, les notes desordenades començaren a acomodar-se com peces d’un trencaclosques. L’eco es tornà juganer, les melodies deixaren de barallarse, i la cova tornà a sonar com un somni.

---L’oïda no només sent sons ---explicà Sensòria---. Sent emocions.

L’alegria, la tristesa, la por, la pau... tots tenen la seua música.

ésser ---digué, tocant-se el cor.

Les xiquetes i xiquets s’assegueren sobre pedres que vibraven al ritme d’una cançó invisible. Sentiren sons divertits, com un gripau amb singlot, i rigueren. Després un violí solitari els feu sentir una xicoteta tristesa, com quan acaba un conte. I després, el murmuri de la mar els envoltà amb una calma dolça com una abraçada.

En eixe moment, aparegué una xicota de cabells arrissats i ulls curiosos. Caminava amb pas ferm i un somriure lluminós. Es deia

Sílvia.

---Hola ---digué amb la veu suau i clara---. M’agrada esta cova. La música ací... se sent.

---T’agrada la música? ---preguntà Abril.

Sílvia assentí.

---Sí, molt. Encara que no la sent bé amb les orelles. Algunes notes m’arriben baixet, altres no arriben en absolut. Però això no m’impedeix gaudir-la. Vaig aprendre a llegir els llavis, a mirar les mans quan parlen, i a sentir els sons amb el cos: als peus, a la panxa, al cor.

---I pots ballar? ---preguntà Nico, sorprés.

---És clar! Quan alguna cosa sona molt forta, la sent com un brunzit a terra. I quan cante, sent com vibra la meua veu al pit.

A vegades no necessite escoltar amb les orelles... perquè escolte amb tot el meu

Les xiquetes i xiquets es miraren entre si. Alguns no sabien que això era possible. Però Sílvia els estava ensenyant alguna cosa valuosa: que no tots escoltem igual, i això està bé. L’important és sentir, compartir, i comprendre.

---Sílvia, vols tocar música amb nosaltres? ---preguntà Teo.

Sílvia assentí feliç, i tots es prepararen. Uns feien palmes, altres taral·lejaven, altres picaven fort sobre el terra perquè Sílvia poguera sentir el ritme. Rialles, notes i passes es barrejaren com una orquestra màgica.

Llavors, des de dalt de la cova, una xicoteta llum començà a tremolar. Era com una campaneta flotant, que dansava entre les estalactites. De sobte, girà, donà una volta en l’aire... i caigué suaument a les mans d’Abril!

---És el Cristall de l’Oïda! ---cridaren tots.

Sensòria somrigué amb orgull.

---Un cristall que només apareix quan els sons s’uneixen, no només per a ser escoltats, sinó per a ser sentits, compartits i respectats.

I així, mentre l’eco de les seues rialles viatjava per la cova, aprengueren que, encara que no tots senten igual... tots poden escoltar la bellesa del món, a la seua manera.

Capítol 4: La Muntanya del Gust

La següent parada fou deliciosa: la Muntanya dels Mil Sabors, feta de gelats eterns, caramels cantadors i núvols de nata.

Però... alguna cosa estava malament.

---Tot sap igual! ---protestà Max.

---Este flam fa gust de aire! ---digué Nico.

Sensòria els explicà que el gust no treballa sol.

---Necessita de l’olfacte, de la vista, de la memòria. Un menjar no sap igual quan estàs trist... o quan el cuina la teua iaia.

Llavors cuinaren una recepta màgica: una cullerada de riure, un pa que feia olor a infantesa, i una mica de llàgrimes dolces.

En provar-ho, cadascú veié un record: Abril veié el seu aniversari. Teo recordà un dinar en família. Lia plorà d’emoció. Max digué: Ara sí que sap a veritat!

En eixe instant, el Cristall del Gust aparegué dins d’una cirera daurada, que explotà com focs artificials de sabor.

Capítol 5: El Bosc del Tacte

L’últim destí era el més silenciós de tots. No hi havia música, ni colors brillants, ni aromes fortes... només un suau murmuri de fulles i la terra cruixint sota els peus.

Havien arribat al Bosc de les Mil Textures.

Des del primer pas, alguna cosa canvià. El terra era tou com un núvol. Els arbres tenien escorces rugoses que semblaven explicar històries, les fulles eren tan fines com paper de carta, i entre les branques penjaven cordes de llana, cintes de seda i nius fets de cotó i espines suaus.

---Això és com tocar el cel! ---digué Lía, acariciant una pedra tibant que semblava xiuxiuejar calor.

---I això pica, però no fa mal! ---rigué Teo, fregant la seua mà contra una escorça com a paper de vidre suau.

La Mestra Sensòria els mirà amb dolçor.

---El tacte és el sentit més oblidat ---els explicà---. A vegades no es veu, no se sent, no fa olor ni s’assaboreix... però és el que més sentim quan estem tristos, contents o espantats.

---Com? ---preguntà Nico, curiós.

---Una abraçada pot curar ---digué Sensòria, tocant-se el cor---. Una carícia pot dir t’estime sense parlar. I una encaixada de mans et pot donar força quan tens por. El tacte no només serveix per a tocar coses... serveix per a tocar emocions.

Les xiquetes i xiquets es tragueren les sabates i caminaren descalços sobre un sender de materials màgics: arena suau, gespa humida, trossos de fusta temperada, bassals d’aigua tibant, i un camí de cotó que semblava flotar.

Jugaren a endevinar objectes amb els ulls tancats: un ninot de peluix, una pedra llisa, una pinya seca, una ploma.

---És com veure amb les mans! ---digué Abril, sorpresa.

També conegueren un xiquet que no parlava ni escoltava amb facilitat, però que saludava amb una forta encaixada de mans i un somriure enorme.

---Ell sent amb més força que molts ---digué Sensòria---. Perquè a vegades, quan falten altres sentits, el tacte es torna un idioma complet. Un dit a la palma pot ser una paraula. Una encaixada, una frase. Una abraçada, un poema.

---I si a algú no li agrada que el toquen? ---preguntà Max.

---També és important respectar-ho ---assentí Sensòria---. El tacte és poderós... i s’ha d’usar amb afecte, i només quan l’altre ho vol. Tocar també és escoltar amb la pell.

Les xiquetes i xiquets formaren un cercle i es donaren una abraçada de veritat. D’aquelles que no són ràpides ni distretes, sinó de les que abriguen com una manta.

de llum que bategava com un cor.

---L’hem trobat! ---digueren tots.

---Sí ---digué Sensòria---. Perquè quan toquem amb compte, amb respecte, amb amor... toquem el que és invisible: l’ànima.

I així comprengueren que sentir és una altra forma de parlar, que hi ha abraçades que curen tristeses, i que un gest senzill pot fer que algú se senta estimat, comprés... i mai sol.

Epíleg:

La Més Gran

Il·lusió

Quan els cinc Cristalls dels Sentits estigueren reunits ---el de la Vista, el de l’Oïda, el de l’Olfacte, el del Tacte i el del Gust---, alguna cosa extraordinària començà a succeir.

El terra tremolà suaument. Les llums del cel s’apagaren durant un segon. I al mirar a l’horitzó... les xiquetes i xiquets veieren que tota la ciutat d’Okulus havia canviat.

Fou llavors, just al centre de l’abraç, que alguna cosa començà a brillar.

Entre els braços units, aparegué el Cristall del Tacte: una xicoteta flama

Davant d’ells, una gran muntanya de pedra es transformà com per art de màgia. Ja no era només una roca, sinó la cara d’un gegant adormit: la del Molló de la Creu, la més gran il·lusió òptica del passeig de la ciutat de Gandia.

---Està viva! ---cridà Lía.

---I està somiant amb foc i estrelles! ---afegí Teo.

Des del front del gegant, dues figures de llum explotaren cap al cel com focs artificials, formant una gegantina palmera de guspires daurades.

---És el senyal ---xiuxiuejà Sensòria---. Quan tots els sentits s’uneixen... el món també s’encén.

I llavors veieren que un paisatge conegut els envoltava: el mar, el castell de Bairen, el Mondúver, els plàtans i les llums del passeig, les cases de colors. Tot el perfil de Gandia brillava com si també volguera formar part de la història.

I per tota la resta del regne, entre llums que dansaven, sorgien camins invisibles: fils brillants que unien tots els sentits amb un mateix lloc... el cor del cervell, on tot es transforma en emocions, en records, en màgia.

Les xiquetes i xiquets s’agafaren de les mans. Ja no eren només cinc amics. Eren cinc sentits que junts veien, escoltaven, feien olor, assaborien i tocaven el món... per a comprendre’l millor.

---Ara entenc ---digué Sílvia---. No tots sentim igual... però tots sentim.

---I això ens fa iguals ---afegí Nico.

---I únics ---xiuxiuejà Sensòria---. Perquè a Okulus, i en la vida real, cada sentit és una porta. I cada persona... té el seu propi mode de creuar-la.

Així, al cim de la muntanya més sensorial del món, la il·lusió més gran no era la cara del gegant adormit... sinó descobrir que tots, d’algun mode, som capaços de despertar la meravella.

I just quan el darrer raig de sol tocà el cim del Molló de la Creu... una palmera de foc explotà en el cel, anunciant que la història havia acabat.

O potser, que tot just començava.

Patricia Máñez Villanueva

Benvolguts fallers i falleres de la nostra comissió, amb gran emoció i orgull m’adrece a vosaltres com a Presidenta en aquest exercici 2026. Per a mi és un honor immens representar a la nostra comissió i compartir amb tots vosaltres aquest any ple d’il·lusió, esforç i moments inoblidables.

Les Falles són molt més que quatre dies de festa. Són treball, constància i dedicació durant tot l’any. Cada acte, cada reunió i cada moment compartit ens recorden que som una gran família unida per una mateixa flama: la flama de la germanor, la cultura i la tradició valenciana.

Vull dedicar unes paraules d’agraïment a totes i tots els fallers i falleres que, amb l’esforç, fan possible que la nostra comissió continue creixent. Donar les

gràcies a la meua executiva per la seua tasca realitzada al llarg de l’any i a les nostres Reines i acompanyants, que representen l’elegància i dolçor de la nostra festa; al nostre President Infantil que amb la seua alegria ens contagia la il·lusió més pura; i a cada persona que, d’una manera o altra, col·labora perquè la nostra falla siga referent de convivència i esperit faller.

En aquestes Falles de 2026 desitge que la nostra falla continue sent un punt de trobada obert, on xiquets i majors compartim rialles, esforç i il·lusió i vos convide a gaudir d’elles. Visquen les Falles.

Visca la Falla Carrer Major i Passeig!

Amb tot el meu afecte,

S ALUDA PRESIDENTA FaLlA de la falla CARRER

S ALUDA REINA FaLlA de la

Maite Bartol Perales

Fallers i falleres d’aquesta comissió, com a Reina de la falla 2026 vos convide a gaudir de les falles. Vos espere a grans i menuts, tant als fallers de tota la vida com als que sou nous en aquesta comissió, vos convide a buscar el vostre espai especial en la Festa per a poder gaudir; però també m’agradaria que buscàreu nous espais i moments d’aquesta gran festa per acompanyarme a fer, junt amb les meues reines, un any espectacular. Vos anime a buscar tots eixos moments: passacarrers, albaes, festival infantil, cavalcada, crida.... i també cartes, festes, esmorzars, llibret, curtmetratge, emissió, divendres al casal (este any tenim moltes sorpreses per a fer diversió i germanor)...

Done les gràcies de bestreta a tots els fallers que any rere any amb la seua tasca han aconseguit que aquesta falla siga més gran... Als que fan el llibret, les emissions, a les cosidores i als que fan manualitats, als que s’impliquen al festival, als que cuinen i cuiden el nostre casal, tant casalers com als que fan el “manteniment”, els que es preocupen dels papers i els protocols, com als que munten les festes, els que es preocupen de totes eixes grans i xicotetes coses, tantes i tantes coses que es necessiten. Sé que vos tindré de nou aquest any al meu costat i espere que aconseguim que cada faller trobe la manera de gaudir en qualsevol lloc o en molts a la vegada.

Vos espere!!! Visquen les falles i visca la falla Carrer Major i Passeig!

A la nostra REINA FaLlA de la

Maite Bartol Perales

Una fulla a la tardor amb les seues manetes s’abraçava a l’arbre gran i deia «Adéu, germanetes!»

Les germanes fulles anaven al ball rialles per l’aire i els vestits daurats.

Text extret de: Poemes de les quatre estacions de Maria Beneyto

falla CARRER MAJOR PaSsEiG i GANDIA ’26

Patricia Máñez Villanueva Acompanyant

A la nostra REINA Foc del

AnaïsDalmau Estruch

El fred ve d’un país blanc amb la pell a tota glaçada. Té el cor un àngel de neu amb dos lliris de rosada. El fred és un home trist que no té lloc ni cadira, que no pot trobar un llit quan la soneta els ulls crida.

Text extret de: Poemes de les quatre estacions de Maria Beneyto

JoséPeiróMiguelSevillano

falla CARRER MAJOR PaSsEiG i GANDIA ’26

S ALUDA PRESIDENT FaLlA de la

Tano Blay Súñer infantil

Estimades i estimats fallers,

És un gran honor per a mi ser enguany el President Infantil de la nostra estimada Falla Carrer Major i Passeig. Em dic Tano Blay Súñer i estic molt content de poder compartir aquest any tan especial amb tots els xiquets, xiquetes i infants de la comissió.

Les falles són moments de germanor, alegria i tradició. Cada acte, des de la presentació fins a la cremà, ens recorda el valor de l’amistat, la convivència i la il·lusió per mantenir vives les nostres tradicions.

Tinc la gran sort de compartir aquesta experiència amb Valentina, la nostra Reina de la Falla Infantil. Junts treballarem perquè tots els actes siguen únics i plens de festa, i perquè la nostra falla lluïsca amb orgull, energia i alegria per a totes i tots.

Vull agrair a totes les persones que formen part de la comissió i a les famílies per fer possibles unes festes tan extraordinàries. Que totes i tots, tant participants com veïnat, puguem gaudir de cada moment, participar en les activitats i sentir l’alegria de fer barri i festa junts.

Per això vos convide a gaudir de les nostres festes amb entusiasme, a participar en cada acte i a compartir aquesta màgia amb totes i tots. Junts fem la nostra falla més gran, més alegre i més especial.

Visca Gandia!

Visquen les Falles!

I visca la Falla del Carrer Major i Passeig!

Amb afecte,

S ALUDA REINA FaLlA de la

Valentina Jordá Micó infantil

F

alleres i fallers, amics i veïns, quan era més menudeta somniava en aquest moment, i ara que per fi ha arribat, encara em pareix increïble. Sent emoció, alegria, un “pessiguet” al cor…però sobretot, molta gratitud per poder viure tot açò envoltada de persones que estime tant.

Som cinc reines, cadascuna amb energia i ganes de gaudir amb tots i totes

d’unes falles, les del 2026, que deixaran la seua empremta al vostre cor…

I sabeu per què? Doncs, perquè amb Vera i Lola, formem un gran equip per a, amb l’alegria i força, comboiar a tots els xiquets i xiquetes d’aquesta comissió.

I Maite i Anaïs completen aquest Regnat amb sensibilitat, templança, i la seua divertida bogeria!! Sé que ens esperen unes FALLES genials!!

Les cinc ja hem començat a

viure experiències i moments meravellosos, i ens sentim molt afortunades per tindre-vos en la nostra vida.

La nostra presidenta Patri, ha demostrat que quan es fan les coses amb cor tot tira endavant. Ara, toca viure-ho i disfrutar-ho com mereixem.

I el nostre president Tano, sempre amb el seu somriure i moltes ganes de festa, i amb una alegria que contagia a tots. És un luxe compartir aquest any amb ell.

Desitge que cada record d’enguany siga etern. Vos assegure que enguany la diversió està garantida i vos convide a tots, xiquets i xiquetes, joves i grans, a viure amb nosaltres la millor festa del món.

A la nostra REINA FaLlA de la

Valentina Jordá Micó infantil

La primavera és com tu, molt petita

i molt dolça, i molt tendra i molt clara.

falla

CARRER MAJOR PaSsEiG i GANDIA ’26

Ens du al si el cel més blau, sense núvols

i la flor al jardí, i la fulla a la branca.

Text extret de:

Poemes de les quatre estacions de Maria Beneyto

A la nostra REINA Foc del

VeraMoreno Vidal

Els ocells que són música que vola, refilets duran a l’infant que plora. I és l’amor, és la joia que du una flor sense nom per a tu.

Text extret de: Poemes de les quatre estacions de Maria Beneyto

Pablo Arnau Artés Acompanyant infantil

falla CARRER MAJOR PaSsEiG i GANDIA ’26

A la nostra REINA Festa de la

infantil

Lola

Jiménez Gato

Els infants de la lluna juguen de nit amb un astre d’escuma molt divertit.

La mare lluna els crida «fillets, a taula!».

I en tendres raigs se’n tornen de matinada.

Ai la lluna redona, lluna d’estiu, com els nens acarona enllà del seu niu!

Text extret de: Poemes de les quatre estacions de Maria Beneyto

falla CARRER MAJOR PaSsEiG i GANDIA ’26

AusiàsSoliva Hernández

BrunoTarrazó Vidal

PaSsEiG i GANDIA ’26

Salva González Conca MANTENIDOR

El Mantenidor de les nostres reines, Salva González Conca, és, sens dubte, un home compromés amb la nostra comissió i amb la festa de les Falles. Ha sigut President durant dos anys, vivint amb passió i entrega cada instant.

Però, a més, la seua vida està lligada a la festa des de sempre: Sa mare i la seua família han portat sempre la flama de la tradició de les falles i del Carrer Major I Passeig. Ell ha viscut la festa també des del cor de la seua pròpia família: ha sigut pare de la Reina de la Falla Infantil del 2024 i enguany té l’honor

i l’orgull de compartir el regnat, per segona vegada, amb la seua parella, la nostra Reina de la Falla.

Ell és així: bo, intel·ligent, enginyer de professió i, alhora, enginyer de somriures, perquè és graciós, divertit i sempre sap com fer-nos sentir bé. Esportista i amant de les nostres arrels, destaca especialment la seua passió per la música i per la dolçaina, que també ha sabut transmetre a la seua filla Candela.

En definitiva, parlem d’un home que simbolitza perfectament el que significa ser faller: estima, tradició, cultura i amistat.

S ALUDA falleres majors

AGandia de

més amics allargue la mà estesa

on la llum es fa sòlida i l’invisible pesa. Sols això puc donar. Llum invisible i paraula que resta d’un clam inexhaurible. Arribar de la pluja a la secor, de la humitat amplíssima dels caminals del plor al besllum on la terra al sol festeja, enlluerna els ulls tèrbols, de l’oblit els neteja.

Els amics, embranzida d’un vaixell quiet ara a les ungles glaçades del rovell.

(Pel somordet ressò on viu l’absència, potser un dia o altre inauguren presència.)

(Del llibre Després de soterrada la tendresa de Maria Beneyto)

Manuela Borrull Guillem

De tant en tant, no hi ha fira

Passa el temps, i jo continue sense fer-me major. El tic-tac no s’atura, encara que a voltes ens passe desapercebut, com la flama que crema lenta dins la cera.

Fa ja molts anys —potser una vida— que soc faller de la meua falla. Mai he necessitat dir quina, perquè ho duc escrit al cor, com un tatuatge invisible.

Ser faller no s’aprén: es naix així, amb l’olor de pólvora i música al fons de l’ànima.

He vist passar presidents, i fins i tot vaig ser-ne un. També he conegut totes les presidentes de la Comissió Femenina. Amb algunes d’elles, la complicitat va traspassar els marços i es va convertir en amistat.

Mariles —com oblidar-la— era foc i vent alhora. Ella m’arrossegà a ser cavalcater, quasi per decret seu, perquè ho portava en la sang. Jo, al principi, no ho veia clar... però al seu costat tot acabava tenint sentit.

Era dona forta, decidida. Quan feia alguna cosa, ho feia del tot: amb convicció, amb passió, amb empremta. La nostra Presidenta d’Honor estos darrers anys, i Filla Predilecta de Gandia. Falla Carrer Major i Passeig, com jo, com tants que encara la recordem.

Compartírem moltes hores, molts riures, moltes complicitats, i fins i tot quan ja havien passat molts marços, la seua presència continuava a prop. Però l’últim mes de març ja no la vaig poder gaudir.

Va ser un any trist per a la festa.

També Pepe Server, amb el que als any 90 vaig ser el seu vicepresident de festes, va emprendre el seu viatge.

Emilio Pérez, la tia Rosa Conca i la germana Concha, decidiren marxar darrere d’ells, com si tots hagueren trobat la mateixa porta oberta cap a la llum.

Omplim l’absència amb el record, que és la manera que té el cor de continuar fent festa.

Passa el temps, i jo continue sense fer-me major. El tic-tac no s’atura, però ja no em fa pressa.

No vaig sentir dolor, només el silenci que tot ho diu sense dir res.

Vos tindrem sempre al record, com qui guarda una espurna dins del pit, esperant que torne la flama.

AUTOR:

Toni Albors Orengo (Membre de la Comissió del Carrer Major)

JUNTA executiva

EXECUTIVA 2026

Patricia Máñez Villanueva

Juan Morant Fuster

Manolo Gil Camarasa

Laura Soler Aparisi

Ximo Mompó Perelló

Guillermo Sancho Ferrer

Juanje Canet Mascarell

Sergio Poveda Amador

Ana Gil Morant

Paola Castelló Verdú

Gerard Faus Poquet

Paqui Escrivá González

Sarai Villar Nieto

Maite Bartol Perales

ÀREA PRESIDÈNCIA

Presidenta - Patricia Máñez Villanueva

Vicepresident 1r - Juan Morant Fuster

Vicepresident 2n - Manolo Gil Camarasa

Vicepresident 3r - Sergio Poveda Amador

ÀREA SECRETARIA I CULTURA

Secretària - Laura Soler Aparisi

Vicesecretari - Antonio Albors Orengo

Delegada d’Emissió - Paqui Escrivá González

Delegada d’Informatiu – Paqui Escrivá González

Delegat de Curtmetratge – Samuel Blay Barberá

Delegació de Curtmetratge - Silvia Súñer,

Toni Parra, Patri Máñez, Alfonso Antequera, Ñaco Jordá, Marc Oliva.

Delegat de Llibret - Antonio Albors Orengo

Delegació de Llibret: Vicky Arnal Peyró, Laura Soler Aparisi, Toni Parra Pastor, Ana Merino Costa i Anaïs Dalmau Estruch

Delegat de Teatre – Antonio Albors Orengo

Delegat de Banda de Música –

Sergio Poveda Amador

Delegada de Xarxes Socials –

Paqui Escrivá González

Delegació Xarxes Socials – Blanca Toribio Ródenas, Inés Blay Súñer, Joana Serrano Pons, Raquel Micó Cuesta, Mónica Aragonés Montero

ÀREA ECONÒMICA

Tresorer - Ximo Mompó Perelló

Comptador - Juanje Canet Mascarell

Lotera - Maite Bartol Perales

Delegat Publicitat - Juanje Canet Mascarell

Delegat d’Arreplegà – Paco Almiñana Gregori

ÀREA FESTES

Delegat de Festes - Guillermo Sancho Ferrer

Delegació de Festes: Sarai Villar Nieto, Ana Gil Morant, Gerard Faus Poquet, Borja Gil Morant, Maite Bartol Perales, Ángel Villajos Nieto, Joana Serrano Pons

Delegades de CavalcadaSarai Villar Nieto i Blanca Toribio Ródenas

Delegades ArtístiquesBlanca Toribio Ródenas i Raquel Micó Cuesta

Delegació Artística: María Guerrero Escrivá, Inés

Blay Súñer, Mara Boix Fort, Marina Morant Carbó, María Morant Toribio, Lucía Toribio Ródenas

Delegada Infantil: Blanca Toribio Ródenas

Delegat de Jocs - Toni Mafé Pla

Delegat d’Events - Juanje Canet Mascarell

Delegats de Joventut - Gerard Faus Poquet i

Alex Signes Canet

Delegats de Cadets – Amadeo Faus Poquet i

Ausiàs Canet Miret

ÀREA MONUMENTS FALLERS

Delegat de Monument – Juan Morant Fuster

Delegat de Plantà – Gerard Faus Poquet

Delegat d’Escena LGTBI – Alex Signes Canet

Delegat d’Escena Ecològica –Toni Albors Orengo

Delegat de Cremà – Alex Signes Canet

ALTRES DELEGACIONS

Delegat de Casal – Sergio Poveda Amador

Delegació de Casal: Paola Castelló Verdú, María Morant Toribio, Blanca Toribio Ródenas, Jesús Cháfer García, María Guerrero Escrivá, Silvia Martí Palonés, Dani Puente Funes, Javi Puente Funes

Delegat de Cuina - Aniceto Prieto Álvarez

Delegació de Cuina : Ximo Mompó Perelló, Rosma Gilabert Lanáquera, Mila Coll Vicens, Salva González Conca, Dani Puente Funes, Javier Puente Funes

Virrei de Les Indies – José Manuel Molero Bayarri

Membres Assemblea JLF –

Patricia Máñez Villanueva, Laura Soler Aparisi, Guillermo Sancho Ferrer

RECOMPENSES I PREMIS

GESMILS D’OR FDF

Marién Santiago Bertó

Mariola Jorge Sarrió

PREMIS FALLES DE GANDIA 2025

1r Premi Falles Secció 1a

2n Premi Falles Infantils Secció 1a

2n Premi Escena Ecològica

4t Premi Festival Musical Infantil

26é Premi a la Promoció de l’Ús del Valencià en els Llibrets de Falles

CAMPIÓ Truc Sènior Mixt

2n Premi Mostra de Teatre Ligorio Ferrer

MAJOR Comissió

Fe d’errades Cens Llibret 2025: Els següents fallers haurien d’estar en ell: Balsera Fort Dídac, Bañuls Saixo

Juan, Domínguez Negre Carlos, Font Jiménez Alba, Gómez Deusa

María, Hernández González Lucía, Honrado Morell Pablo, Piñera

Gómez Alex, Ramírez Velázquez Cristóbal, Soliz Rojas Diego, Stanimirova Denislavova Dilara, Todolí Pastor Rosalía, Tos Gilabert Rafa.

Alborch Climent Sara

Alborch López Amparo

Alborch Peiró Ernesto

Albors Orengo Antonio

Almiñana Gregori Paco

Andrada Torres Antonia

Andrés Pérez Ma Amparo

Antequera Camarena Alfonso Aparisi Úbeda Ma Carmen

Aracil Morera Maite

Aragonés Montero Mónica

Arnal Peyró Vicky

Arnau Artés Nicolás

Arnau Lorente Natxo

Artés Faus Mayca

Artés Vilaplana Germán

Azcón Malonda Mariles

Balsera Fort Dídac

Bañó Espí Carlos

Bañuls Xaixo Juan

Barber Nevado Irene

Barberá Egea Mónica

Bartol Perales Maite

Bataller Ferrer Laura

Benavent Martínez Christian

Benlloch del Pino Pepe

Blay Barberá Samuel

Blay Súñer Inés

Bodí Faus Pablo

Boix Fort Mara

Boix Lloret Vicente

Caballer Domínguez Lara

Cabrera Llácer Héctor

Camarelles Azcón Mariví

Camino Costa Cristian

Campos Seguí Raúl

Canet Martí Gema

Canet Mascarell Charo

Canet Mascarell Juanje

Canet Miret Ausias

Canet Miret Hugo

Caravaca Mompó Ausias

Carbó Fayos Ester

Casanova Escrivá Vicente

Casanova Romero Jorge

Castelló Estornell Manuel

Castelló Verdú Paola

Catalá Calatayud Vicent

Catalá Canet Susi

Chacón Rubio Sofía

Cháfer García Jesús

Cháfer Giner Marta

Coll Vicens Mila

Conca Castelló Carmen

Creix Barrionuevo Juan

Cuadrado Oliver Alberto

Dalmau Estruch Anaïs

De Ancos Gasque Iker

De Ancos Gasque Paula

De Zúñiga Alfonso Gloria

De Zúñiga Alfonso Rosa

Deusa Bañuls María

Derungs Sancho Pablo

Domenech Llácer Juanjo

Domínguez Camarena Lorena

Domínguez Negre Carlos

Donderis Lorente Marta

Durá Molero Marcos

Durán Pereira Catalina

Escolano Escrivá Carmelo

Escrivá González Paqui

Escrivà Vidal Aitana

Estruch Contreras Mila

Estruch Fort Marcos

Estruch Fort Lidia

Estruch Miñana María

Estruch Pascual Pablo

Estruch Pastor Gabi

Faus Atienza Ignasi

Faus Balbastre Karem

Faus Lopez Magda

Faus Moncho Amadeo

Faus Roig Salvador

Faus Pardo Noelia

Faus Poquet Amadeo

Faus Poquet Gerard

Fayos Micó Noah

Felis Vidal Simón

Femenía Climent Julia

Fernádez-Arroyo López Beatriz

Ferrer Climent Chelo

Figueres Ribera Adela

Font Jiménez Alba

Fort Martí Gracia

Fortea Casañ Miguel Angel

Franco Castelló Vanessa

Franco Pérez Carmen

Fuster Mira Ana

Fuster Simó Vicenta

García Alemany Carlos

García Galán Paula

Gato Julio Beatriz

Gil Camarasa Manolo

Gil Morant Ana

Gil Morant Borja

Gilabert Lanáquera Rosma

Giner Lloret Conchín

Gómez Deusa María

Gómez Deusa Ricardo

González Conca Salvador

González Ginestar Salvador

Gorrita de Zúñiga Katino

Gorrita De Zúñiga Lorena

Gorrita De Zúñiga Reyes

Gorrita Vida Irene

Gorrita Vida Nerea

Grau Vercher Juan

Gregori Pérez Maria Anna

Guerrero Escrivá María

Guerrero Escrivá Paula

Guillem Cardona María

Hadri García Aitor

Hernández González Lucía

Hernández Orquín Roseta

Honrado Morell Pablo

Huarte Llopis Irene

Hurtado Bonilla Rubén

Iglesias Pérez Loreto

Illan Ruíz Fran

Jiménez Franco Laura

Jiménez García Benjamín

Jordá Jiménez Miguel Alejandro

Jordá Tendero Alba

Jorge Sarrió Joaquín Vicente

Jorge Sarrió Mariola

Laporta Sendra Pedro

Legazpi Fernández Marcos

Llopis Costa Luisa

Llorca Climent Herme

Llorca Escrivá Juan Bautista

Llorca Estruch Víctor

López Moreno Mar

Losa Nácher Claudia

Maldonado Rojas Cristina

Mafé Pla Toni

Máñez Villanueva Patricia

Marco Prieto Jordi

Marí Torres Roser

Martí Palonés Silvia

Martí Vives Ana Cruz

Martí Wennberg Tomás

Martín Molero Alba

Martínez Agulla Ainhoa

Martínez Pascual Raquel

Martínez Peiró Hugo

Martínez Ruíz Keko

Mascarell Barberá Neus

Mascarell Catalá Ricardo

Mayor Medina Xavier

Mena Cuadrado Noelia

Merí Ramón Xavier

Merino Costa Ana

Mestre Del Pino Carlos

Micó Cuesta Raquel

Micó Fuster Ferrán

Miñana Alfaro Tono

Miñana Pérez Joaquín

Miret Aparisi Alicia

Miret Aparisi Nuria

Molero Bayarri José Manuel

Molero De Zúñiga Blanca

Molero De Zúñiga Carla

Molina Seguí José Luís

Moll Balaguer Esther

Mompó Miret Aitana

Mompó Miret Milan

Mompó Perelló Rosa

Mompó Perelló Ximo

Monserrat Alario Aida

Monserrat Alario Karen

Monserrat Salcedo María

Montagud Caudeli Carla

Montagud Caudeli Paula

Montagud Pérez Irene

Montesinos Jorge Borja

Moragues Blasco Salvador

Moragues Morant Aina

Morant Aparisi Suni

Morant Belda Carla

Morant Carbó Gonzalo

Morant Carbó Marina

Morant Fuster Gracia

Morant Fuster Juan

Morant Fuster Silvia

Morant Toribio María

Morell Andrés María

Moreno Martí Natxo

Muñoz Parrilla Humberto

Muñoz Parrilla Rocío

Nácher Moll Paula

Nácher Torres Alejandro

Nadal Escrivà Elena

Navarro Tébar Lourdes

Ochoa Cháfer Noelia

Oliva Martínez Marc

Pallás Catalá Ausiàs

Pallás Gil Rodrigo

Palmer Pérez Ana

Palonés Miñana Dolores

Parra Pastor Antonio

Pascual Lorente Alicia

Pascual Ramírez Angel

Pascual Ruíz Maria Francisca

Pasquale Troncoso Camila

Peiró Ferrando Antoni

Peiró Sevillano José Miguel

Pérez Jiménez Adriana

Pérez Vilaplana María

Piñera Gómez Alex

Porquera Jiménez Carla

Pous Morant Paqui

Poquet Estevan Ma Carmen

Poveda Amador Sergio

Prieto Álvarez Aniceto

Prieto Gilabert Romina

Puente Alborch Alejandra

Puente Alborch Ausias

Puente Funes Javier

Puente Funes Daniel

Puig Tomás Aitana

Puig Tomás Andrea

Ramírez Velázquez Cristóbal

Ródenas Salas Leticia

Rodríguez Gorrita Hugo

Rodríguez Gorrita Ximo

Rodríguez Martín Matías

Rodríguez Sebastiá Josep

Rodríguez Soler Gabriel

Romero Quiles Xaro

Romero Sanchís Sonia

Ruíz Mompó Beatriz

Sabater Martín Edel

Sanchis Ferrer Mar

Sancho Aparisi Naiara

Sancho Ferrer Guillermo

Sanmateu Soucase Carmen

Santamaría Sabater Lucía

Santapau López Carlos

Santiago Bertó Marién

Santos Sanz Verónica

Sanz Fuster Benja

Sastre Ripollés Vicente

Sayas Martínez Ximo

Sebastiá Morant Pepa

Serralta Garrido Lucas

Serrano Pons Joana

Serrano Pons Marc

Signes Aparisi Ximo

Signes Canet Alex

Signes Canet Iván

Signes Solbes Juan

Signes Soler Mar

Signes Soler Ximo

Soldevila Santonja Guillermo

Soler Aparisi Cristina

Soler Aparisi Laura

Soler Palomares Vicente

Soliz Rojas Diego

Soucase Furió Carmen

Stanimirova Denislavova Dilara

Stefanova Lozanova Emma

Suárez Andrada Arnau

Suárez Andrada Joan

Súñer Romero Silvia

Tarrazó Perelló Javier

Tendero Jerez Olga

Todolí Giner Lucía

Todolí Pastor Rosalía

Tomás García Paula

Toribio García Esther

Toribio García Fernando

Toribio Ródenas Blanca

Toribio Ródenas Lucía

Torregrosa Castella Raúl

Tos Gilabert Rafa

Valcárcel Blasco Marta

Ventura Esteve Ana

Verdú Montaner Fernando

Viciano Mascarell Julián

Vico Hortolano Montse

Vida Monzonís Irene

Vidal Carrals Fernando

Vidal González Carla

Vidal Palmer Ana

Vidal Palmer Verónica

Vidal Peiró Paula

Villajos Nieto Alba

Villajos Nieto Ángel

Villanueva Domingo Vicenta

Villar Nieto Sarai

Vlaseva Ina

Zaragozá Gil Elma

infantil Comissió

Alborch Vidal Ernesto

Alborch Vidal Elena

Albuixech Escrivá Francesc

Almiñana Pascual María

Arnau Artés Pablo

Blay Súñer Tano

Burguera Cloquell Dani

Caballer Domínguez Elsa

Catalá Franco Belén

Catalá Franco Iván

Cháfer Prieto Álvaro

Cháfer Prieto Martina

Climent Faus Claudia

Condiño Todolí Manu

De Ferranti Seguí Claudia

De La Concepción Santos Alba

Doménech Morell Claudia

Domínguez Negre Chloe

Domínguez Rodríguez Lara

Escolano Iglesias Vera

Escolano Iglesias Mara

Escrivá Ochoa Sandro

Faus Aragonés Eric

Faus Aragonés Vega

Faus Domínguez Salva

Fortea Llopis Gael

García Camarelles Jimena

García Durà Adara

García Durà Lucas

García Pellicer Júlia

Gómez Ruíz Nerea

González Bartol Candela

González Sanchis Rocío

Hernández Deusa Isabel

Hernández Deusa Jesús

Illán Monserrat Celia

Jiménez Gato Carmela

Jiménez Gato Lola

Jordá Micó Valentina

Machi Santos Vicente

Martín Molero Diego

Mena Cuadrado Zoe

Mollá Bañuls Raúl

Mollá Bañuls Sofía

Montesinos Rodríguez Jimena

Montesinos Rodríguez Megan

Morant Vico Isaac

Moreno Vidal Darío

Moreno Vidal Vera

Negral Moragues Sofía

Pallás Cátala Sofía

Parra Andrés Paula

Parra Andrés María

Pastor Segrelles Júlia

Peiró Merí Júlia

Perelló Morant Claire

Perelló Morant Matt

Pérez Martínez Roberto

Peris Soler Raúl

Poveda López Juan

Sanz Ivanova Thiago

Sastre Villajos Triana

Sayas Monserrat Adrián

Sigalat Rodríguez Gemma

Soldevila Morant Emma

Soldevila Morant Joel

Soldevila Sanmateu Adrián

Soldevila Sanmateu Alejandra

Soldevila Sanmateu Guillermo

Soler Monserrat Martín

Soler Monserrat Nicolás

Soler Monserrat Alejandra

Soliva Hernández Ausiàs

Soliva Hernández Mauro

Tarrazó Vidal Bruno

Tarrazó Vidal Oriol

Viciano Estruch Claudia

Viciano Estruch Luna

Vidal García Marcos

GANDIAFira, festesi MaLifeTEs COMERCIAL Galeria

L’Associació Cultural Falla

Carrer Major i Passeig, vol agrair la col·laboració de totes les firmes comercials que ací s’anuncien, així com el temps i esforç que han dedicat els col·laboradors literaris i els dissenyadors creatius, ja que són els que han fet possible la materialització d’aquest llibret.

Moltes gràcies a totes i tots!

Glossari

- ADMINISTRACIÓ DE LOTERIES No1 DE GANDIA: Repartim un poc d’il·lusió per a tots els dies de l’any.

- ALLEGRA : Passtiseria i Cafeteria. Taules dolces, cookies, cupcakes, bombons belgues i detalls de comunió, bateig i boda.

- ARCOIRIS: La Floristeria d’Isabela, al Carrer Major. La teua florista artesana.

- ARTINDUSTRIAL: Màrqueting per a hostaleria. Estudi, disseny i desenvolupament de productes.

- ASEGURSING: Especialistes en assegurances de: automòbil, llar, comunitats, accidents i vida, jubilació, pensió, indústria, viatges, malaltia, caça, etc.

- BAR DONDE SIEMPRE: Cuina tradicional amb producte de proximitat. Esmorzarets, tapes i bon menjar.

- BENJA: Benja Perruquers destaca per l’experiència professional i talent que brinden als seus clients.

- BRAVO RESTAURANT: Bar Restaurant de Cuina 100% Casolana. Tot tipus d’arrossos i plats típics de la nostra terra.

- CAMAS ELÁSTICAS NAÚTICO: Parc de llits elàstics en el Real Club Nàutic de Gandia amb zona de terrassa i quiosc. Celebra ací el teu aniversari. 650 22 22 33.

- CARNICERIA FINA: Selecció d’hamburgueses. Un sabor per a cadascun; descobreix-les.

- CARNS VICENT: Carnisseria Xarcuteria. Embutits casolans. Carns i embutits de primera qualitat. Elaboració pròpia.

- CASA CONCHA: Restaurant a la Platja de Gandia, fruit de l’esforç, la dedicació i la il·lusió de Ramón y Concha. Des de 1985.

- CASA JUSTO: Esmorzars i menú diari. Especialitat en arrossos i peix fresc de la llotja.

- CASA SANCHIS: Casa Sanchis – La Tulipa. Menjar de picadeta. Des de 1932.

- CELSIUS: Instal·lador - Fred industrial. Julio Peiró Boix 657 936 147.

- CERVERA ALIMENTACIÓN: Salaureria – Xarcuteria. Professionals en alimentació. Distribució d’alimentació a l’engròs a tot el sector de restauració i hostaleria.

- CHEF AMADEO: Trobaràs una representació de la nostra cuina mediterrània amb més de 15 tipus d’arrossos, la fideuà en diferents versions o les tapes típiques d’un poble de mar.

- COMAVI: Serveis integrals hostelers.

- CONFECCIONES MILÁN: Des de 1962, combinem tradició i estil per a crear tratges únics. El nostre compromís és ajudar-te a vestir la teua millor versió.

- CONSEGAL: Consultoria en seguretat alimentària.

- COSIR I CANTAR: Comercial de la costura. Confecció a mida, transformació i “arreglos”.

- CREIX: Bellesa, cosmètica i cura personal. Complements dona. Tocats personalitzats. Detalls temàtica fallera.

- DAUDER ESTRUCH: Assessoria d’empreses – Assessoria Fiscal i Comptable.

- DIMENDI: Tenda de roba multimarca per a Home i Dona: Lacoste, Pepe Jeans, Tommy Jeans, Guess ... i molt més!

- EL ASOMBRO: Apostem per productes de primera qualitat que tractats amb cura i ben cuinats en graella donen un resultat immillorable.

- EL TARDEO FOOD & GIN: En el nostre restaurant, la passió pel bon menjar es combina amb la qualitat dels ingredients i l’art culinari.

- ENRIQUE MARTÍNEZ MONTSENY: Som una xicoteta administració de finques amb més de 40 anys d’experiència a la platja de Daimús.

- ESCRIVÀ CORREDORS: Paqui Escrivà González. Escrivà Corredors. Corredoria d’assegurances.

- FARMÀCIA CENTRAL: Lda. Mariam Beidas. Sempre al teu costat. Estem al Carrer Major. Tlf. 662061269 – 962871073.

- FARMÀCIA PEÑA: Entre els nostres serveis trobaràs diferents tipus d’anàlisis, formulació magistral, pastillers personalitzats...

- FERRAGUD: Sastreria especialitzada. Moda home casual i sport. Tenda HellyHansen.

- FERRETERIA DOMENECH: Des del 1886. Actualment, una moderna ferreteria industrial que cobreix totes les necessitats del professional.

- FERRETERIA MATEU: Parlant de ferreteria, ens entendrem....

- GRUPO ORENGO: Empresa Multiserveis consolidada al sector dels serveis, especialitzada en fontaneria i “albanyileria”.

- GAME OVER: Game Over Gandia organitza el teu comiat de solter a la platja de Gandia.

- GESTIÓ DUCAL 2000: Assessorament Laboral - Fiscal – Comptable.

- HIDRAÚLICAS MIÑANA: Manteniment, neteja, Construcció i rehabilitació de piscines a Gandia, Platja Gandia i Oliva.

- ICSAM: Protegim el que importa. Especialitzats en control de plagues.

- IGNISVERICA: Ignisverica és una empresa dedicada a la instal·lació de sistemes de protecció contra incendis i sistemes de seguretat.

- ILLANS PIEL: Les millors marques: Guess, Cacharel, Valentino, Desigual, Calvin Klein, Tous, Sasmsonite, Gabol....

- J.BARBER + ASSOCIATS: Joaquín Barber

Peiró: economista i auditor - Joaquín Barber

Deusa: advocat i economista - María Barber

Deusa: advocada.

- LA BARRACA FALLERA: Indumentària valenciana des de 1970. Descobreix també el nostre espai de novia.

- LA BODEGA DEL PASSATGE: Experts en licors i anyades. Vinoteca per a particulars i professionals. Servei a domicili.

- LA BONA IMPRESSIÓ: Compta amb la maquinària d’impressió i manipulació, així com el millor equip humà, per a satisfer als seus clients.

- LA COCINA DE REBECA: Pots fer les reserves per telèfon (611388538). Telefona o envia un WhatsApp!!!! Menjar casolà saludable.

- LA LLIMERA: Rte.en ple centre històric, cuina tradicional, gran varietat de tapes i aperitius.

- LA TABERNA DE CHIQUI: Et trobes com a casa. Bon lloc per al “tardeo” i prendre tapes, especialment els “torreznos”.

- LABTECNIC: Som el primer laboratori tècnic especialitzat en anàlisis ambientals i biologia molecular situat a Gandia.

- LUMAX: Pintures per a automoció i indústria.

- MARTÍ ÓPTICOS: Optometristes i audioprotetistes. Empresa dedicada a la cura i la salut dels seus ulls, sense oblidar l’estètica i la moda.

- MESÓN SAN RAFAEL: Menjars casolans. Local climatitzat per a bodes i banquets.

- MIFERAUTO SEAT – CUPRA: Concessionari oficial SEAT a Gandia, Miferauto ofereix una àmplia gamma de vehicles i un servei postvenda integral.

- MIMO’S: Bisuteria. Complements. Ens trobaràs en Centre Comercial Carrefour Gandia.

- MIRAGALL ROMAGUERA i arquitectes associats: Especialistes en projectes i direcció d’obra de rehabilitació residencial.

- MULTIÓPTICAS BORJA: Número u en serveis òptics. Ens pots trobar en Gandia i Oliva.

- NAVARRO S.L. GESTIÓ DE RESIDUS: Oferim solucions integrals en excavacions, lloguer de maquinària, “desatascos” i lloguer de contenidors d’obra.

- NCG GESTIÓ: Nicolás C.G. Assessor financer europeu. Expert hipotecari. Mediador d’assegurances.

- NORAY ENGINYERIA I MEDI AMBIENT: Empresa consultora d’enginyeria, arquitectura, urbanisme i medi ambient.

- NOVA MOTORS GANDIA: Especialistes en automòbils Honda. Servei integral de l’automòbil multimarca.

- OCI URBÀ: Som una empresa especialitzada en l’organització i gestió d’esdeveniments, espectacles, congressos, conferències i experts en animació infantil.

- PALMERGILA VIDRES: La nostra filosofia és la de plasmar en els nostres treballs i dissenys l’esforç i la contínua renovació de tècniques i novetats.

- PARSIFAL: Especialitats en: Carns, peixos de la llotja, arrossos, mariscos i postres casolanes.

- PASSTISERIA SALVA: Tot un món d’idees en dolç i salat en Gandia, Bellreguard, Oliva .... i també en ta casa.

- PEDRO MORANT: Equipaments, camps i jardí.

- PEIRÓ Y MEJÍAS: Administració de finques. C/ Sant Roc, Gandia.

- PERSIANAS VIDAL: Finestres, persianes, portes de seguretat, motorització, mosquiteres, protecció solar, tancaments.

- PISCINAS DE FIBRA: Piscines de polièster al millor preu amb instal·lació per teleassistència.

- PREVENSA: Consultoria de Seguretat i Salut laboral. Entitat Formativa.

- PROYINTEC: Som un despatx d’Enginyeria disciplinar, especialista en diversos camps de l’enginyeria i de la instal·lació.

- RESTAURANT BLASCO: Ací podràs degustar els millors arrossos, peixos, picaetes i postres casolanes, amb producte fresc i de qualitat.

- ROSA FALLERA: Tot el relacionat amb el món faller,indumentària valenciana i vestits regionals de les festes de les poblacions de tota la Comunitat Valenciana.

- SAMALA SALÓ DE BELLESA: Nanoplastia, balayage, metxes, pentinats, tractaments ...

- SEO TALLER MECÀNIC: Manteniment integral, mecànica general, aire condicionat, neumàtics, diagnosis, pre-itv.

- SOUCASE: Studi Legal Soucase Advocats (www.carmensoucase.es).

- TALLERES BENIARJÓ: Tot per al teu vehicle. Taller Ford autoritzat. Taller multimarca. Servei itv.

- TEXTILES SANMATEU: Vestuari laboral i equipaments esportius (www.asioka.com).

- TRINI BOSCÀ: Indumentària valenciana. Vestim els teus somnis.

- TRISEMA JOIERS: Comprem, venem i dissenyem joies. Tot amb la major serietat i un somriure. Gràcies per confiar en nosaltres.

- TURMETAL: Juan Pablo Tur. CEO. Arquitecte. Disseny, càlcul, fabricació i muntatge d’estructures metàl·liques.

- VILA MOTORS: Tallers mecànica automòbil. Més de 25 anys al seu servei. Solució d’avaries multimarca.

- VILLAREJO: Aire condicionat. Electrodomèstics. Fred industrial. Servei tècnic.

- VISALCA: Taller de mecanitzats, tall de xapa i plegats. Treballs torn – Reparació de maquinària – Acer inoxidable.

- XIRINGUITO BUDHA: Obert tot l’any. El millor lloc per a degustar exquisits arrossos junt al mar.

Rosa Fallera Indumentaria regional

La Llimera RESTAURANTE Y CAFETERÍA

Celebra aquí tu cumpleaños

carnisseriaxarcuteria embutitscassolans

BENIARJO 96 280 05 30 C/ Les Escoles, 17

Carnes y embutidos 1ª Calidad, Elaboración Propia