Llibret Falla Sant Nicolau Mosquit Gandia 2026

El llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2026.

Si estàs escoltant açò, vol dir que la cadenadecustòdiajas’hatrencat.Elmeunom noimporta,al“MSQT”vamaprendreprompte que els noms són el primer que desapareix. He treballatmésde20anysperal’agència.He signat informes, he trencat arxius, he mirat cap a un altre costat massa vegades...

Ens digueren que era per seguretat, que la gent no estava preparada... MENTIEN. No parlemdeteories,parlemdefets,d’impactes, aparicions, desaparicions, de senyals que no encaixen. El “MSQT”elsdiuincidències,joels dic advertències.

El que tenim clar és que...

Ministeri del Sobrenatural i Qûestions Terrestres

28 _ ABRIL _ 2025. 11:57h

Apagada

APAGADA APAGADA APAGADA

Quan la llum s'en va

Espanya es va apagar sense avís. Pantalles negres, carrers quiets i un silenci estrany, massa net per a ser normal. Durant uns instants, tot va quedar suspés, com si algú haguera abaixat el volum del món.

Sense dades, sense explicacions i sense senyal, van començar les mirades al cel i les preguntes baixes. No era només foscor: era la sensació que alguna cosa s’havia desconnectat... o havia sigut tocada.

28 _ ABRIL _ 2025. 19:42h

Connexio restablida...

Quan la llum torna

La llum va tornar a poc a poc, com si tinguera dubtes. Els motors es van engegar, les pantalles van respirar i el soroll habitual va ocupar de nou el seu lloc.

Però el dubte es va quedar encés.

Perquè tot funcionava, sí, però ningú va explicar del tot què havia passat. I això, quan parlem de llums que s’apaguen soles, sempre deixa rastre.

© de portada:

© dels textos del monogràfic:

Associació Cultural Falla Sant Nicolau Mosquit

© collages/il·lustracions del monogràfic:

© d’aquesta edició:

Associació Cultural Falla Sant Nicolau Mosquit

Correcció lingüística: Hugo Salvador i Esther Ferrándiz

Fotografies presidents i reines: Salva Gregori

Disseny gràfic i maquetació: Panal Fallero

Impressió: Panal Fallero

Tirada d’impressió: 500 exemplars

T Ministeri del Sobrenatural i Qûestions Terrestres versió digital

Textos de les explicacions de les falles major i infantil: Josep Enric Gonga

Edita:

A.C. Falla Sant Nicolau Mosquit (Gandia) Depòsit Legal:

M S QT

Delegats de Llibret: Hugo Salvador i Esther Ferrándiz

Delegació de Llibret: Teo Brunet i Ángela Moreno

El llibret ha participat en la convocatòria dels mis de la Generalitat a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2026.

Este llibret partici pa en els Premis de les Lletres Falleres

Text poètic presentat al Premi Joan Climent l’any 2026:

Aquests articles han estat presentats al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2026:

“Estels a les mans”, Elia S. Temporal (pàg.75).

“Abisme primigeni”, Josep Micó (pàg.76).

“Estelada va la nit”, Roser Furió (pàg.79).

-“L’impacte socioeconòmic de les falles”, Juan Arturo Martí (pàg.58).

-“Expedient X Capítol 1235: La ruptura de la Sagrada Línia Festiva”, Mila Moreno (pàg.64).

-“Expedient F-X / Gandia — Cas 19-M: Els ninots que no arribaren a la cremà”, Teo Brunet (pàg.70).

Objecte Valencià No Identificat ,

38 - Torne demà.

42 - Hi ha algun MOP al món gastronòmic?

48 - El turisme desmesurat ens “envaeix”.

52 - El lloguer turístic. 2

Hi ha algú ahí?

No estem a soles... per sort

18 - El presentiment d’un origen que no recordem.

22 - El cinema de l’espai.

26 - Informe preliminar sobre l’espècie humana.

30 - La teoria del bosc fosc. 1

140- Any 0. 142- Epíleg.

144- Arxiu classificat. Agència MSQT. Missió especial per agents junior.

152-Escape Room. El misteri del F-26.

apartat

156-Falla Major.

184-Falla Infantil.

infantil Llibret

faller

192-Els nostres representants 2026.

208-Falleres Majors de Gandia 2026.

210-Càrrecs 2026.

212-Comissió 2026.

214-Galeria comercial.

ÍNDE XE pedient

ÀREA 51

No es permet el pas mes enlla d'aquest punt , ,

Poesia visual

7

130 - Racisme.

131 - Pecats capitals.

132 - Bullying.

133 - LGTBI-fòbia.

134 - Soledat.

135 - Canvi climàtic.

136 - Conflictes bèl·lics.

137 - Violència de génere.

138 - Adicció digital.

139 - Agraïment col·lectiu.

La Guerra de les comissions

58 - Impacte socioeconòmic.

62 - L’art esclau del pressupost.

3

64 - Expedient Capítol 1235: La ruptura de la sagrada línia festiva.

68 - Anem a vore falles.

70 - Expedient F-X / Gandia. Cas 19-M: Els ninots que no arribaren a la cremà.

Qualsevol nit pot sortir el sol

74- Estampida.

75 - Estels a les mans.

76 - Jo volia.

76 - Abisme primigeni.

78 - Si poguérem.

79 - Estelada va la nit.

80 - Encara.

80 - Caiguda estel·lar.

MinisteridelSobrenatural iQûestions Terrestres

6

Houston...

Tenim un problema

102 - Indult per a la veritat, cremà per a les fake news.

106 - Disfressant la realitat.

110 - Intel·ligència de sobra.

114 - Crisi d’ansietat.

116 - L’ànima del grau.

Històries que esdevenen tradicions.

122 - La pluja de meteorits històrics.

4 PERCEPCIÓ EXTRASENSORIAL

Missatges entre linies

84 - Quan la realitat supera a la ficció.

92 - El suro que parla. Què és l’art.

96 - El temut fenomen “reggaeton”.

5 ,

Pròleg Proleg -

En busqueda de vida intEL . LIGENT

He passat massa anys mirant al cel, convençut que ací a dalt, entre les estreles, trobaríem una resposta. Però amb el temps vaig descobrir que el veritable misteri no està en l'espai, sinó ací baix, en els nostres propis carrers. El sobrenatural no sempre ve de fora; a vegades brolla del quotidià, es disfressa de costum, es crema entre aplaudiments i pólvora.

Durant els meus anys en el MSQT, Ministeri del Sobrenatural i Qüestions

Terrestres, vaig aprendre a sospitar de tot el que semblava normal. Ens ensenyaven a mirar més enllà del fum, a llegir entre línies, a buscar patrons en el caos. I si hi ha un lloc on el caos s'organitza amb precisió mil·limètrica, eixe lloc són les Falles.

Cada març, les ciutats valencianes es transformen en laboratoris vius: la

matèria crema, el so es converteix en llenguatge i el foc, en memòria. Allí on uns altres veuen una festa, jo sempre vaig veure senyals. Llums que parpellegen en el cel al ritme de les mascletades, monuments que semblen construïts segons geometries impossibles i crítiques tan precises que només poden vindre d'una intel·ligència superior.

Amb el temps, vaig començar a connectar els punts. A vegades eren coincidències, unes altres, presagis. Recorde aquella nit en la qual algú em va preguntar si creia en la vida extraterrestre. Vaig respondre que sí, però que no feia falta mirar tan lluny: n'hi havia prou amb passar un dia en una comissió fallera per a adonar-se que hi ha formes de vida que desafien tota lògica coneguda.

El més estrany de l'univers no és el seu silenci, sinó la nostra necessitat constant de traduir-lo. He vist a artistes inventar nous llenguatges per a nomenar el que no entenen, a escultors que parlen amb la matèria i a somiadors que troben sentit en el foc. Tal vegada l'art és només això: la manera més humana que tenim de parlar amb el desconegut.

El MSQT em va ensenyar que no hi ha una sola manera d'entendre la realitat. El paranormal pot ser una metàfora, el polític pot ser ciència-ficció, i la crítica més àcida pot ser el senyal més humà de tots. Hi ha qui investiga teories còsmiques, qui explora les ombres de la societat, qui observa les falles com si foren espills trencats de la nostra pròpia espècie. I tots, sense saberho, orbitem el mateix foc.

He llegit textos que parlaven de conspiracions i desaparicions, de missatges ocults en poemes i de galàxies que només existeixen quan algú les dibuixa. He vist com la sàtira es converteix en denúncia, com la poesia es disfressa d'informe, i com un simple ninot pot contindre més veritat que un discurs polític.

A vegades pense que la línia que separa l'absurd del profund és tan fina com una espurna de pólvora. En aquests registres secrets, que anomenaré llibret (per a no clavar-me en problemes) trobaràs fragments d'eixes espurnes: reflexions sobre el que som, sobre el que fingim ser, sobre el que el fum ens deixa veure abans que el vent l'esborre. Hi ha textos que parlen de la distància entre mons, de la percepció, dels límits del sensorial i de les fronteres socials. Uns altres exploren la bellesa del buit, l'art que s'apaga per a existir, la crítica que riu de si mateixa.

Perquè, al final, les Falles no són sols monuments que es cremen: són una radiografia del nostre propi planeta. Cada crítica, cada figura i cada vers és un missatge llançat al cosmos, un intent que algú, en algun lloc, entenga

qui som. I si ningú respon, no importa: tornarem a intentar-ho l'any que ve.

A mi ja no em queden credencials, ni rang, ni laboratori. Només aquest llibret, que és el meu informe final, la meua declaració i el meu comiat. Anomeneu-ho arxiu desclassificat, manual de supervivència o confessió d'un boig.

El que conté no són dades ni teories, sinó trossos d'humanitat disfressats d'investigació, poesia que intenta semblar lògica, sàtira que es fa passar per veritat (o no), art que juga a ser ciència, i foc que actua com a espill.

Tal vegada la vida intel·ligent que buscàvem mai va ser ací fora, sinó en cada persona que mira una falla i es reconeix en la seua crítica, en la seua ironia, o en la seua bellesa efímera.

I si això no és intel·ligència… almenys se li sembla.

— M.

Exagent del MSQT

Arxiu desclassificat - Difusió autoritzada.

Apartat temàtic...

El Naiximent d'un sentiment

38º 59'45.9"N 0º09'49.0'W

Mirem el cel des de fa temps. A la nit, en silenci, buscant alguna cosa que no sabem descriure del tot. Senyals que duren un instant, llums que no quadren i històries que apareixen i desapareixen, com si el món estiguera provant de dir-nos alguna cosa sense fer soroll.

El cel no contesta, però tampoc nega. I en eixa absència de resposta, el dubte creix. No sabem si hi ha algú ahí fora, però la pregunta continua oberta. I potser això, només això, ja és suficient.

Apartat temàtic...

Hi ha algú ahí?

No estem a soles... per sort 1

M S QT

el presentiment d'un origen que no recordem

Àlvaro díez

Artista Visual

Abans d’escriure açò, hauria de deixar una cosa clara: no és la meua intenció fer-vos dubtar de la realitat. No és un article per inquietar, ni per sembrar sospites, ni per trencar cap certesa personal. Però seria deshonest negar que, en parlar d’aquests temes, el dubte apareixerà igualment. No perquè jo vulga provocar-lo, sinó perquè hi ha preguntes que, quan s’obrin, ja no poden tornar a tancar-se.

Hi ha reflexions que exigeixen existir i aquesta és una d’elles.

Durant molt de temps vam créixer amb la idea confortable que érem el centre del món: del planeta, del cosmos, de la història. Però hi ha moments, xicotets i fugaços, en què la realitat sembla revelar una tensió oculta,

< Hi ha algú ahí? No

estem a soles... per sort

un desajust que no encaixa del tot amb la versió oficial. No és la ciència qui trau això a la llum, ni la fantasia, sinó un estrat més subtil: la intuïció, eixa sensació persistent que potser alguna cosa no està on hauria d’estar.

Tots hem viscut instants que no sabem explicar; una clau que desapareix i torna a aparéixer en el mateix lloc; una veu que pronuncia el teu nom en una habitació buida; que algú t’observa quan estàs sol. Experiències que deixem caure en el calaix de “casualitats”, però que en

realitat formen un patró universal del qual ningú parla.

No et passa a tu

Mentre això ocorre, la biologia planteja hipòtesis incòmodes: com la possibilitat que la vida arribara incrustada en un meteorit, possiblement el mateix que va arrasar els dinosaures. Una llavor d’origen desconegut plantada en un jardí que no l’esperava. I en el nostre ADN, certs segments sense correspondència en cap altra espècie terrestre semblen reforçar aquesta sospita que preferim no mirar.

ser una estructura processada, limita da per regles tan precises que sem blen programades. Constants univer sals sospitosament exactes. Simetries que no haurien de ser tan perfectes. Anomalies perceptives que semblen errors de càrrega.

Mai has tingut la sensació que el món va massa bé quan hauria d’anar malament?

És llavors quan algunes teories comencen a connectar-se entre elles. La Hipòtesi del Zoo Galàctic apunta que som observats des de sempre, estudiats com una espècie que no sap que està sent analitzada. No faria falta intervindre; només observar els nostres moviments i prendre nota del nostre progrés —o de la nostra repetició infinita de patrons.

Alguns investigadors van més enllà i parlen dels Reemplaçats. No és una teoria d’invasió, sinó d’imitació: individus que semblen humans, però que no acaben d’encaixar en la humanitat. Parpelleigs desfasats. Somriures sense emoció. Comportaments massa exactes.

No has notat mai que hi ha persones que actuen com si imitaren la humanitat sense acabar d’entendre-la?

La consciència també es posa en qüestió. La Interdimensionalitat Humana sosté que la ment no viu ací, sinó que projecta ací. El cervell seria només l’adaptador, el pont entre un “nosaltres” desconegut i un cos que fa de contenidor temporal. Somnis que pareixen records; records que pareixen somnis. Llocs que reconeixes sense haver estat mai allí.

I quan les teories es tornen insuficients, apareix la més antigament intuïda: l’univers com un somni. No un símbol, sinó un estat literal. Una consciència col·lectiva que ens pensa, ens sosté i ens formula. Quan descansa, tot és estable. Quan es commou, el món vibra. I si algun dia es despertara… nosaltres seríem només la memòria breu d’un pensament que s’apaga.

No hi ha proves definitives. Ni per a confirmar-ho, ni per a

negar-ho. Només una acumulació d’indicis, coincidències massa precises, silencis que pareixen significatius, patrons que semblen repetir-se com si algú o alguna cosa estiguera deixant rastres per a qui sàpiga mirar.

La qüestió no és decidir què és real i què no, la qüestió és assumir que potser la realitat no és una sola cosa. I ara que estàs ací, llegint açò… digues:

Tens realment la certesa d'entendre qui eres i d'on vens, o només estàs repetint la versió que més tranquil·l et fa sentir?

Potser la veritat és més senzilla, potser és més complexa, o potser, com sempre, està justament en el lloc on no volem mirar.

el cinema de l'espai

HUGO SALVADOR

Delegat de cultura de la A.C. Falla Sant Nicolau Mosquit

A qui no li agrada una pel·lícula que comença amb una invasió extraterrestre? Tres hores de caos a Manhattan, explosions per tot arreu, un president nord-americà que, casualment, sap pilotar avions de combat, i un grup de científics que troba la solució exacta als deu minuts d’aparéixer la criatura més avançada de la galàxia.

De sobte, una astrofísica que sembla eixida d’un catàleg de moda fuig entre runes i sirenes; es para a la porta d’un Starbucks i la rescata un mecànic musculat, d’aquells que pareixen viure dins d’un anunci de colònia. En eixe instant ja sabem que el món se salvarà… i que, abans del FinalFight, es faran un petó apassionat entre flames.

No tenen res en comú, però s’alien per salvar la humanitat, i quan tot sembla perdut,

el poder de l’amor, combinat amb una explosió de cinquanta milions de dòlars en efectes especials, aconsegueix derrotar l’extraterrestre.

Hollywood ho té clar: cap alien pot competir amb un petó a càmera lenta i una banda sonora de Hans Zimmer. I nosaltres, feliços, ho mirem sabent que si algun dia arriben de veritat, també portaran la seua pròpia música èpica... i, amb un poc de sort, jo acabaré enamorant Ana de Armas abans que esclate el planeta.

El cinema ha sigut la nostra primera nau espacial col·lectiva, abans que la ciència ens mostrara imatges reals del cosmos, Kubrick ja ens havia ensenyat com sonava el silenci de l’univers en 2001: Una odissea de l’espai. Anys més tard, Christopher Nolan ens va mostrar un forat negre tan re-

< Hi ha algú ahí? No estem a soles... per sort

alista a Interstellar que, quan la ciència en va fotografiar un de veritat, semblava una versió low cost del seu.

Després, van decidir millorar la realitat. Star Wars va demostrar que en l’espai hi ha oxigen, explosions amb so i sables làser amb piles infinites. Que pots parlar amb un robot depressiu, abraçar un Wookie i conduir una nau sense carnet. En The Mandalorian l’univers té

Wi-Fi i en Guardians de la Galàxia ens van convéncer que ballar salva vides. L’espai pot ser infinit, però a la fàbrica de remakes sempre hi ha tinta.

L’imperi audiovisual ens ha fet creure que allà fora tot és profund i ple de sentit, com si cada forat negre amagara un trauma emocional. Però el veritable espai és massa negre, massa mut, massa indiferent per convertir-se en pel·lícula. Per això l’hem reescrit: li hem afegit diàlegs, monstres i banderes, i l’hem convertit en una seqüela infinita com si fora Marvel.

Perquè la realitat no té prou efectes especials. A la vida real no hi ha zoom

dramàtic quan algú plora, ni un out quan s’acaba l’amor. Per això ho necessitem: per fer més suportable l’absurd. Potser per això mirem cap al cel buscant respostes: perquè és més fàcil projectar-hi les nostres pors que reconéixer-les en un espill.

Les pel·lícules d’alienígenes mai han parlat d’ells: sempre han parlat de nosaltres. Alien va convertir la biologia en terror; E.T. ens va ensenyar que fins i tot un Pou lluminós pot despertar més empatia que un ministre; Districte 9 va explicar el racisme millor que qualsevol debat polític; i Men in Black ens va demostrar que l’univers és una oficina plena de tràmits absurds (i potser és això el que més espanta).

Cada extraterrestre és una metàfora amb tentacles: la por al desconegut, la cobdícia disfressada de ciència, o la necessitat d’inventar monstres per sentir-nos els bons de la pel·lícula. Ens fascinen perquè són l’excusa perfecta per no parlar del que realment ens espanta: nosaltres mateixos.

< < < < < < <

"una diva es valiente, poderosaaa..."

De fet, si algun dia arribaren de veritat, probablement marxarien al cap de cinc minuts: una volta vist el trànsit, els preus del lloguer i el que publiquem a xarxes, qualsevol civilització avançada entendria que aquest planeta ja va ser abduït fa temps.

Vivim en un món on ja no creiem en miracles, però continuem creient en Spielberg. Els Blockbusters han aconseguit allò que cap religió antiga va aconseguir: que la gent arribe puntual i calle durant dues hores seguides. Ens agrada creure en herois que ens representen, en màquines que pensen millor que nosaltres i en universos on tot té sentit. Per això encara tornem al cine com qui va a confessar-se: buscant un motiu per a continuar creient que la humanitat, malgrat tot, encara pot donar espectacle.

El problema és que hem confós la fe amb el marketing i l’espiritualitat amb un tràiler. Ja no esperem salvació, només un reboot amb millors efectes. I així passem la vida, asseguts a la mateixa butaca, esperant la seqüela del món, convençuts que, si l’univers s’acaba, almenys tindrà un bon tràiler.

No és cap pecat mirar pel·lícules de ciència-ficció; el problema és mirar-les esperant respostes. No passa res per creure que l’univers és més interessant en pantalla gran, almenys allí sempre som els protagonistes i la humanitat arriba a temps per salvar-se. El que seria realment revolucionari seria mirar-nos amb la mateixa curiositat amb què mirem els forats negres.

Potser si ens observàrem amb eixa paciència, descobriríem que no cal buscar vida intel·ligent fora de

la Terra: n’hi ha prou amb trobar-la ací, i mantindre-la viva.

Però clar, és més fàcil imaginar naus intergalàctiques que millorar el transport públic o parlar d’asteroides mentre esquivem les pujades de preus. L’imperi audiovisual ens ha ensenyat que la humanitat sempre triomfa, però a la vida real els crèdits finals arriben sense banda sonora... i amb el mòbil sense bateria.

I, tot i això, a mi m’encanta. M’encanten les pel·lícules de l’espai, les conspiracions, els aliens i fins i tot les explosions absurdes que desafien qualsevol llei de la física. Perquè, mentre esperem que arriben els extraterrestres, o que algú trobe vida intel·ligent, sempre quedarà el cinema… i potser, amb un poc de sort, jo encara acabe salvant el món amb Ana de Armas.

informe preliminar sobre l' espècie humana

IGNACIO JAÉN

Dissenyador

Imagineu un ésser que arriba a la Terra sense cap idea prèvia, no coneix els nostres ritus, ni els nostres sorolls, ni la nostra confusió organitzada. Només observa i anota.

Per a ell, la Terra és un planeta extraordinari: plena de formes de vida coherents… fins que arriba als humans. La seua aparença li sembla fràgil, però els seus comportaments, imprevisibles.

Encara no sap si està davant d’una espècie avançada o d’un experiment emocional que algú va deixar sense supervisió. Imaginem que ha d’enviar un informe al seu comandament, seria una cosa així:

—Comandant, he iniciat l’observació. Necessite criteris d’avaluació addicionals.

—Agent N-7, els humans no haurien de ser complicats.

—Amb tot el respecte, Comandant… crec que la complicació és la seua principal activitat.

N-7 descriu la primera escena que presència: un concert. La música és intensa, els llums dansen, l’aire vibra; però la majoria de les persones no mira l’escenari, miraven pantalles. Observen l’esdeveniment a través d’un dispositiu rectangular, mentre l’esdeveniment real ocorre davant d’ells.

soles... per sort

<< Hi ha algú ahí? No estem a

—Comandant, són capaços d’estar davant d’una experiència única i, no obstant això, prefereixen guardar una còpia imperfecta en una màquina.

—Per què?

—Crec que necessiten demostrar a altres humans que han estat allí, encara que això impedisca estar-hi.

—Curiosa forma d’absència. Continue observant.

Un matí qualsevol descobreix un ritual que confon completament la seua lògica: l’esmorzar. Una concentració d’humans asseguts al voltant d’un aliment senzill,

tractat com una cerimònia. Hi ha una pausa en el ritme humà: converses lentes, gestos amplis, un silenci còmode. Com si el planeta es detinguera uns minuts.

—Comandant, crec que he descobert un acte sagrat.

—Religiós?

—No exactament. Però sembla tindre el mateix pes emocional.

—En què consisteix?

—Ingerir café i aliments elaborats amb farina, mentre es parla de la vida amb una sinceritat que no he vist en la resta del dia.

—Ah. Ritual de connexió social.

Interessant, continue.

N-7 recull també escenes que no tenen explicació aparent, com grups humans rient molt fort sense cap motiu visible. Observa a tres persones en una terrassa, esclatant en rialles per una frase que no pareix tindre sentit. N-7 espera que s’explique alguna cosa. No arriba res.

—Agent N-7, analitze la rialla.

—No puc, Comandant. No hi ha estímul identificable. Sembla que un dels humans ha dit una paraula irrellevant… i això ha generat un efecte col·lectiu d’alegria abrupta.

—Pot ser una forma de curació emocional espontània.

—O una desconnexió temporal del raonament lògic.

—En humans, pot ser ambdues.

Una altra escena el deixa encara més confús: una parella asseguda en silenci en una terrassa. No discuteixen, però el silenci

pesa com una energia espessa i punyent. Es miren i no es miren, respiren al mateix ritme, però no coincideixen. L’aire entre ells sembla ple d’una conversa que no s’ha dit.

—Comandant, crec que s’estan comunicant… però no hi ha paraules.

—Telepatia local?

—No. És més complicat que això. És com si la discussió fora interna, compartida però invisible.

—Conclusió?

—La comunicació humana supera o evita el llenguatge segons els casos. Encara no entenc quan passa cada cosa.

Durant les següents hores, N-7 arriba a una conclusió parcial: “Els humans no són coherents, però són profunds, no són previsibles, però són expressius, són sensibles fins a la contradicció, i contradictoris fins a la bellesa.”

Quan envia l’avaluació final, el comandant finalment pregunta:

—Agent… són una amenaça?

—Només per a ells mateixos.

—I per què són tan inestables?

—Perquè senten massa. I perquè no saben què fer amb tot el que senten.

—Recomanació final?

—Continuar observant-los. Hi ha instants, minúsculs, però reals, en què pareix que estan molt a prop de comprendre alguna cosa fonamental… encara que no saben ni què busquen.

El Comandant guarda l’informe i la Terra continua girant plena de contradiccions autocontradic tòries, incògnites enigmàtiques i estabilitat caòtica. I potser, sense saber-ho, seguim sent aquella espècie que, vista des de fora, és prou incoherent per a preocupar… i prou fascinant per a no poder deixar de mirar.

la teoria del bosc fosc

SANTIAGO FRANDERENA

Escriptor

L’escriptor xinés Liu Cixin, en la seua saga “El problema dels tres cossos”, imagina un univers immens i silenciós, un bosc fosc on cada civilització és un caçador que avança a cegues amb la llanterna apagada. En aquell cosmos, el perill no és no ser vist, sinó que algú et veja primer. Mostrar-se és condemnar-se.

Per això, el silenci es converteix en camuflatge, i la foscor, en refugi.

Saltem uns quants mil·lennis i tornem a la Terra. Ara vivim en un altre bosc, més dens, més brillant i infinitament més sorollós. Ja ningú camina en silenci: tothom encén focus, pantalles i altaveus per anunciar-se. Empreses, artistes, polítics, marques, festes… Tots

llancen senyals lluminosos al cel per cridar: “soc ací!”

Però la paradoxa és cruel: com més llum fem, més ens confonem entre nosaltres. Les marques volen ser úniques, però acaben parlant amb el mateix llenguatge; les veus volen destacar, però totes competeixen pel mateix espai de soroll. Hem convertit la visibilitat en una religió, i la discreció en un pecat.

Si no es veu, no existeix, si no es comparteix, no importa. I així, entre fotos, logos i eslògans, potser hem oblidat la cosa més senzilla: que no tot el que brilla és significatiu, i que fins i tot les estrelles més lluminoses acaben morint per excés de llum.

<< Hi ha algú

ahí? No estem a soles... per sort

Mostrem logotips com qui mostra escuts, ens anunciem abans de tindre res a dir, com si el gest de mostrar ja fora una forma d’existir. Però darrere de tanta identitat visual s’amaga una altra veritat: com més ensenyem, més buits quedem, la imatge tapa la idea, i el símbol devora el significat.

Potser el repte no és amagar-se, sinó aprendre a brillar amb mesura perquè no tot el que s’il·lumina es veu millor. A voltes, la foscor és la manera més honesta de ser.

Segurament hi haurà un poc de polèmica amb el que diré, però

utilitzaré un exemple molt clar: la festa de les Falles. No soc faller, però m’agraden les Falles, m’agrada la seua llum, el seu soroll, la seua bogeria i la manera com la ciutat es reinventa cada març. I potser precisament per això, perquè estic fora d’eixe món, puc mirar-lo amb una certa objectivitat, sense devoció ni rancor.

Veig les Falles com una de les expressions culturals més poderoses que tenim: una combinació d’art, crítica i identitat col·lectiva. I és justament per això que crec que s’han d’utilitzar com a exemple i també s’han de cri-

ticar. Perquè si hi ha una cosa que fa grans les Falles, és la seua capacitat per riure’s d’elles mateixes, per exposar idees, per qüestionar-ho tot, fins i tot la pròpia festa.

Podríem considerar les Falles com una galàxia on cada comissió orbita al voltant del seu propi sol, protegint els seus secrets com si foren plans d’una invasió intergalàctica. Durant mesos, tot és confidencial: esbossos amagats, converses en veu baixa, una por discreta que algú copie o es riga abans d’hora. El bosc és fosc perquè la competència és feroç.

PAREIXEN HUMANS ...PERÒ NO

A la ciutat passen coses que costen de classificar. Canvis constants, moviments estranys i una sensació persistent que alguna cosa no acaba d’encaixar. Tot és visible, però no sempre comprensible.

El paisatge es transforma, les decisions planen i el ritme accelera sense demanar permís. Entre allò que sembla familiar i allò que ja no ho és tant, València avança com un objecte no identificat: present, reconeixible… però cada vegada més difícil d’entendre.

Apartat temàtic...

O.V.N.I.

Objecte Valencia

M S QT

Torne demà.

Guia turística de les obres eternes, ruïnoses o inacabades de la Comunitat Valenciana

DANIEL CAMINO

Historiador

La Comunitat Valenciana, per a molts, paradís banyat per les costes mediterrànies, no necessita –a diferència d'Egipte o Roma–, piràmides ni coliseus antics per a presumir d'història monumental. La regió ja disposa d'un catàleg propi –i ampli– de les seues ruïnes contemporànies: aeroports sense avions, circuits sense cotxes i estacions “provisionals” que s'han instal·lat en l'imaginari de qualsevol valencià que es pree. Tot un autèntic museu a l'aire lliure dedicat a l'amnèsia pressupostària.

<< O.V.N.I.

Objecte Valencia No Identificat ,

Capítol 1. Aeroport de Castelló. Sense cap dubte, si algú mereix una placa honorífica en aquesta llista és l'Aeroport de Castelló-Costa Azahar, inaugurat en 2011 sense avions, sense permisos i sense passatgers, però –això sí– amb focs artificials i una estàtua de Ripollés mirant l'horitzó i esperant el primer vol. L'obra faraònica, que va costar uns 150 milions d'euros, va servir bàsicament durant diversos anys per a entrenar ocells, gravar anuncis i fer *memes. Els primers vols reals van arribar en 2015, quatre anys després de la inauguració. Avui opera algunes rutes (només faltaria), però la seva fama de “aeroport fantasma” ja és patrimoni immaterial de la Comunitat, per no parlar de l'ingent deute que acumula sense descans any rere any. Una vegada més, van enlairar abans les promeses que els avions.

Capítol 2. Circuit urbà de Fórmula 1 de València. En 2007 València va decidir posar-se el vestit de carreres. Francisco Camps –sí, el dels trages– va anunciar que la Fórmula 1 (i el seu Gran Premi d'Europa) portaria prestigi i una allau de turisme mai abans vist. El circuit urbà del port es va construir a una velocitat endiablada per uns 98 milions d'euros i va debutar en 2008 entre flaixos, famosos, cotxes i motors rugint al so de l'especulació immobiliària.

Cinc anys després, el rugit es va apagar. En 2012 es va disputar l'última carrera i el circuit es va oxidar al sol del Mediterrani. Avui les corbes on avançaven Alonso i Vettel serveixen d'improvisada pista per a runners i passejadores de gossos, encara que nous projectes per a la zona planegen en l'horitzó.

Capítol 3. Soterrament de les vies de tren a València. Es tracta d'un dels grans anhels i desitjos de la ciutadania des de fa més de dues dècades. En 2010 es va inaugurar l'estació “provisional” de Joaquín Sorolla, que havia de durar uns pocs anys… Quinze anys després, les obres continuen en marxa, amb un cost de més de 600 milions d'euros i promeses de finalitzar en 2028 –veurem–.

Capítol 4. La Ciutat de la Justícia de València. Inaugurada en 2003 amb diferents sobrecostos, aquest macroprojecte, anunciat a so de bombo i platerets com a símbol de modernitat judicial, va haver de ser evacuat en 2017 per un incendi que va deixar en evidència greus fallades estructurals i falta de manteniment. Actualment, s'ha plantejat una ampliació de 80 milions d'euros que, si la tradició segueix –el

que és més que probable–, passe a engrossir la llista del top 10 ajornaments en la capital del Túria.

Capítol 5. La Marina de València (Copa Amèrica de vela). En 2007, la Copa Amèrica va revolucionar la dàrsena del port i la va convertir en un parc temàtic del luxe nàutic. La Marina Reial Joan Carles I, que acollia la Copa Amèrica de vela, es va omplir de bases d'equips internacionals i restaurants de disseny, estendards del superluxe i de l'ostentació.

Però després de la festa, va arribar la ressaca. Les bases es van buidar, els edificis es van degradar i els números rojos van eixir a flote. Avui, la Marina reneix a poc a poc com a espai cultural i esportiu, encara que les ferides del balafiament continuen visibles.

Capítol 6. Alacant tampoc es lliura: Ciutat de la Llum. Els estudis de cinema que anaven a

ser, suposadament, el Hollywood europeu (i referents del Vell Con tinent), van costar 265 milions i van tancar en 2012 per ajudes il·legals de la Unió Europea. Van reobrir en 2022, deu anys des prés, però amb molta major cau tela que la que va haver-hi anys enrere. Sens dubte, un altre dels projectes ruïnosos que jalonen la geografia valenciana.

Capítol final: l'obra infinita. Cada legislatura porta, com si el calb del sorteig de Nadal es tractés, el seu catàleg incomplert o postergat de promeses de formigó: hospitals que seran una referència nacional, tramvies del futur o auditoris per a una ciutadania del segle XXI. El modus operandi, generalment, segueix el següent patró:

1. Es presenta el projecte a tot drap, amb recursos infinits i música èpica.

2. Es col·loca la primera pedra (i a vegades l'última).

3. Arriba la crisi, el canvi de govern o la factura amb el seu desorbitat sobrecost.

4. S'arxiva, s'oblida i anys després s'anuncia la seua “reactivació” pel bé de la comunitat.

El resultat és, com bé saben, una Comunitat Valenciana plena d'esquelets d'edificis, tanques oxidades i cartells imaginaris anunciant una inauguració que mai arriba. Mentrestant, els ciutadans aprenen a conviure amb les promeses com si foren part del paisatge. Perquè aquí els projectes a vegades no s'acaben: s'interrompen per a poder reinaugurar-los més endavant.

Reflexió final: entre el guix i la ironia. Cada obra parada conta una història de megalomania, foto electoral i oblit. I encara que el caràcter valencià siga irònic per excel·lència, la paciència amb les promeses comença a esgotar-se.

hi ha algun MOP al mon gastronòmic?

Gastrònom i Faller -

JOAN CAMPILLO

dE FoR vInDrAN

Al món gastronòmic la gent afirma que existeixen els UFO (UnidentifiedFoodObjects);

però abans de desmentir-ho o solament fer-vos reflexionar si són reals o no, em permetreu buscar una terminologia en valencià, que per això tenim una llengua tan rica, i no seré qui done motius a qui la volen suprimir al nostre territori.

Així que els denominaré MOP (Menjars Oixosos en Potència), o com dirien els ‘Pescadors

de Cullera’ si veieren de prop alguns d’aquests productes o menjars que descobrireu: Ai quin mal de panxa que tiiiiinc!!!

Abans de començar a fer goleta és important avisar de què tot el que veureu a continuació pot generar nàusees als estómacs més sensibles i inclòs que vulgueu passar ràpidament les pàgines d’aquest article per tal de donar-lo per acabat; però aquesta reacció, té una fàcil explicació: LA CULTURA GASTRONÒMICA.

La cultura gastronòmica és el conjunt de tradicions, costums, coneixements i saber fer, al voltant del menjar, que desenvolupa una societat. Sent un reflex clar els ingredients de la zona, les receptes que es transmeten de generació en generació, les tècniques que s’empren i els rituals, com pot ser el de la paella que tenim

O.V.N.I. Objecte Valencia No Identificat ,

a València; tot encaixat i amb el pas del temps dona lloc a la identitat, el patrimoni i la història d’un territori.

Amb aquestes premisses teniu el poder de veure nous ingredients o receptes d’altres cultures, pensant en la cultura d’on són o en la nostra. Vos recomane arribar al final on jo crec que vos posareu les mans al cap i dubtareu si realment els MOP són reals o són solament culturals.

Farem un recorregut des de terres llunyanes fins a apropar-nos a la nostra terra, on encara que pensem que no hi ha res estrany, tenim algunes coses curioses. Agafeu una til·la, un poal pel que puga passar i comencem!

Una de les zones on més varietat i productes particulars podem trobar és a Àsia. Allí com a aperitiu podríem obrir l’apetit amb uns ulls de tonyina, que solen elaborar-los fregits, bullits o

fins i tot crus en alguns casos. Són de gran interés per la seua textura gelatinosa i l’alt contingut en col·lagen. Del món marí també és popular el sannakji: polp menut que es talla i serveix immediatament amb oli i sèsam. Però aquest polp el maten just abans de tallar-lo, per això en menjar-lo els tentacles encara continuen en moviment.

<<

Al fugu o peix globus, a part de l’atractiu que té per ser un peix verinós, trobem un producte que pot arribar a costar fins 3000 € el quilo: Shirako. Pensareu que és algun tall del peix o la seua carn, però no, són les vesícules seminals. La raó del cost és per la complicitat de la tècnica que suposa extraure-les. Aquestes tenen una textura cremosa, el sabor recorda a les sardines torrades i sol menjar-se a la planxa, en nigiris o en tempura.

A part del món marí trobem una altra afició al continent asiàtic i és al món dels ous, els ous mil·lenaris són aliment de gran interés gastronòmic pel seu sabor i textura gelatinosa. Aquests adquireixen colors per haver estat coberts d’una mescla de cendra, sal i calç viva, i el fet d’estar més o menys dies definirà les tonalitats i la potència del sabor; ara bé, l'olor que desprenen és fort i ensofrat, recordant-nos

a peix o formatge. O si ens posem una mica més macabres, trobem una de les grans delícies asiàtiques: el balut. Ni més ni menys que un ou d’ànec ja fertilitzat que conté un embrió i es cuina igual que un ou bullit a Filipines, Vietnam, Xina o Camboia.

No patiu que si amb el balut a Camboia us quedeu amb fam, a qualsevol tendeta de carrer podem trobar l'aperitiu per excel·lència que consumeixen quotidianament els locals: l’aranya fregida. No penseu que són menudetes, són com el palmell de la vostra mà.

I si teniu pensat viatjar per Corea, en lloc de pipes o aranyes, trobareu un gotet amb furgadents ple d’eixos cucs que alguna vegada de menuts hem tingut tots: cucs de seda. Aquests els bullen o els fan al vapor i els condimenten, donant lloc al piscolabis que anomenen: beondegi.

Per a acabar amb Àsia, m’agradaria destacar un MOP curiós per no ser un aliment sòlid: el vi de ratolí. Aquest líquid medicinal es prepara deixant fermentar durant un any, vi d’arròs i cries de dos dies de ratolí, per tal d’utilitzar-lo per combatre problemes de pell, fetge o asma.

A l'orient Mediterrani trobem una elaboració, que depenent de la zona s’anomena de diferent manera, però la més coneguda és khash. Consisteix en una sopa elaborada amb els caps sencers (llengua, ulls, cervell, etc.), potes i estómac de vaca o ovella amb all, i sol acompanyar-se amb envinagrats.

Acostant-nos cap a Europa, a Escòcia, trobem el haggis. Es tracta d’un embotit elaborat amb totes les vísceres picades de les ovelles (cor, fetge, pulmons), barrejat amb ceba, farina d’avena i condimentat

©david cabrera

amb sal i espècies. Amb aquesta mescla farceixen el mateix estómac de l’ovella i ho couen per poder menjar-lo. Mentre que al Regne Unit i Estat Units podrem degustar la sopa de tortuga, encara que a Àsia també la podreu trobar.

Per anar acabant amb els altres països, a l'illa veïna de Sardenya, tenim el Casu Marzu, un formatge cremós que dins d'ell habiten les larves vives de les mosques. Aquests insectes van menjant les grasses del Pecorino i li donen aquesta característica tan particular, a més d’aquest suplement proteic.

Després d’aquest viatge, espere que encara tingueu bé l’estómac, perquè si tot açò no vos l’ha rebolicat de segur que el que ve si... Segons el Taste Atlas en un rànquing que van fer sobre els pitjors plats de la gastronomia espanyola, en 18é lloc trobem: l’arròs al forn, sent el primer del País Valencià a la classificació. Aquest fet ens fa pensar en el que al començament plantejava, no és important l’ingredient o l’elaboració, sinó des de quin prisma es veu aquest i amb quina cultura es jutja.

Com a cuiner que soc i havent provat grills, que si teniu curiositat fan gust de gespa, o un mojojoy, cuc de l'Amazones; vos done un consell: abans de jutjar si una cosa ens agrada o no, si està bona o no, atreviu-vos i proveu-ho. Aquesta serà la forma en què creeu un registre gustatiu i pugueu dir amb criteri si un aliment és un MOP o no.

Reservats Gandia

Vols un reservat íntim i no vols que ningú sàpia res de tu? Desitges passar desapercebut? Ara no sols aquests espais es troben a València. RESERVATS GANDIA, per a les teues trobades més privades. Sense cobertura, sense intromissions. Oferim customització perquè ningú et reconega. Obrim tots els dies, fins i tot en alerta roja.

CRIDA JA AL +0000 69 69 69 69 69. Màmixa discreció. En cas de ser reclamats per la justícia, aportarem factura minimitzada.

el turisme desmesurat ens "envaeix"

Al segle passat, Dénia s’havia dedicat a la indústria i a l’exportació d’agricultura que sostenia el municipi, però moltes famílies sols sobrevivien Dénia, és una ciutat portuària que el mar banya de nord a sud amb el seus vint quilòmetres de costa i es va estendre entre les poblacions properes la situació privilegiada i afable de la ciutat.

En 1941, el govern local va enfocar els seus esforços a aconseguir que els turistes aplegaren ací (en mala hora), i així, la Direcció General de Turisme la va declarar com a població d’interés turístic el 2 de juliol d’eixe mateix any. El principal atractiu natural i marítim era la seua oferta de sol i platja, a més de ser un destí turístic barat. Continuaren els esforços per part de cadascun dels governs locals per proveir de feina a les famílies

de la ciutat i, així als anys seixanta, va ser quan Dénia començà el desenvolupament turístic i l’activitat pesquera, i es va obrir la primera Oficina Municipal de Turisme.

Anys més tard, Dénia ja era un entorn idoni amb diversitat de rutes i itineraris que formaven part del territori. Però, els habitants de Dénia i de la Comarca no podien viure, sols, de dos o tres mesos a l’any, i així, l'Oficina Municipal de Turisme va pensar un poc més perquè el turista vinguera tot l’any, i no sols el turista nacional sinó també l’estranger. Així va ser com pensaren, entre altres coses, en les Falles com a reclam turístic. Amb actes com la "Plantà", els passacarrers, l’Ofrena, les "mascletaes", la "Cremà", etc., que atreia molts visitants. "Dénia tú saber vivir" era l’eslògan d’aquells anys.

O.V.N.I. Objecte Valencia No Identificat

<<

Al segle XXI, el turisme és ja la principal activitat econòmica a Dénia i a la Marina Alta, una comarca que cada estiu rep un al·luvió de visitants, aplegant a triplicar la seua població en temporada alta, generant així, un estrés a la ciutat i als pobles del voltant. Els habitants locals fa temps que estem protestant contra esta turistificació perquè la presència de visitants comporta una sèrie de conseqüències: la saturació dels nostres espais públics, l’increment del cost de vida, l’augment d’apartaments turístics que fa que els nostres joves tinguen problemes a l’hora de trobar casa i independitzar-se, el problema d’aparcament que comporta, la conservació dels recursos naturals i patrimonials i, a més de no respectar la identitat cultural de Dénia (costums, tradicions, llengua...), ja que estem davant d’una pèrdua d'identitat local i una erosió de les nostres tradicions, banalitzant la nostra cultura, a més, d’un llarguíssim etcètera que s’està agreujant per l’animadversió i el rebuig que senten prou ciutadans locals pels turistes, anomenat ja turismofòbia.

ROSA LARROSA

Delegada de Cultura de la Falla Saladar ,

Arrel d’esta gran problemàtica estan sorgint molts moviments contra la massificació turística, perquè el monstre del turisme ho devora tot, segons el grup que recentment ha nascut a la Marina Alta anomenat “Garrot”, que és un grup d'Acció Antituristificació de la nostra Comarca. El seu nom està arrelat als textos satírics valencians perquè, segons ells, hi ha molta falta de repartir ‘garrot’ a aquells que ens duen a la pobresa, la misèria i l'exili econòmic. ‘Garrot’ denuncia que la Marina Alta està convertint-se en un "parc temàtic per a visitants".

El grup ja ha posat sobre la taula alguns dels grans debats sobre el turisme, indústria sense la qual la Marina Alta no podria viure perquè ara mateix és el seu monocultiu econòmic, però alhora està provocant malestar a la societat, ja que esta Comarca és la que té els sous més baixos i els majors nivells de pobresa de tota Espanya.

Dit tot això, no estic parlant de turisme sí o turisme no, sinó d’aconseguir mo dels sostenibles pro ductius que redunden en el benestar de la societat i reverteixen en millors condicions de vida dels que viuen i treballen ací. És a dir, es tractaria de veure si un altre turisme seria possible. Això, implicaria una planificació urba nística i de servicis que poguera suportar la pressió turística sense deteriorar el benestar de la població local. La col·labora ció entre autoritats, empresaris i ciutadans és clau per a cons truir un model turístic soste nible i equitatiu.

La cerca d’un equilibri sostenible és el repte que la Marina Alta deu afrontar per assegurar un futur pròsper per a tots els seus veïns i visitants.

el lloguer turistic: to

be or not to be, that is the question

“La meua dona i jo vivim en el nostre pis de tota la vida. Sempre ha estat una comunitat tranquil·la fins que van obrir dos pisos turístics: sorolls a tota hora, gent nova cada pocs dies … Si no fos perquè ja som molt majors, ens plantejaríem seriosament anar-nos-en a viure a una altra zona de la ciutat.”

Manuel, 80 anys. València.

PILAR CAMINO

Responsable comercial en empresa de transport

“Aquestes vacances hem triat allotjar-nos en un apartament turístic i ha estat tot un encert. Ens hem sentit com a casa i ens ha resultat més econòmic que allotjar-nos en un hotel. Repetirem, sens dubte.”

Marta, 35 anys. Turista en Barcelona.

“El meu somni sempre ha estat viure en el centre. Tinc un treball amb un bon sou, però el preu dels lloguers en aquesta zona són tan alts que hauria de destinar gairebé tot el que guanye a l'habitatge. És un disbarat.”

Claudia, 32 anys. Madrid.

“Els meus germans i jo heretem un pis en el centre de la ciutat. En un principi pensem a vendre'l, però veient l'auge dels pisos turístics, decidim destinar-lo a això i ha estat una excel·lent decisió. Amb poc treball i dedicació estem obtenint una gran rendibilitat.”

José Miguel, 45 anys. Màlaga.

O.V.N.I. Objecte Valencia No Identificat ,

<<

No és cap secret que el major motor econòmic d'Espanya és el turisme. Ens visiten anualment gairebé 95 milions de turistes estrangers, als quals cal sumar el turisme intern nacional: els espanyols realitzem més de 16 milions de viatges a l'any dins de les nostres fronteres.

Amb aquests números cal suposar que disposem d'una gran oferta d'hostalatge. I així és: uns 415.000 establiments i uns 5,2 milions de places conformen el nostre parc d'allotjament. Però a l'hotel de tota la vida li ha sortit un gran competidor: els habitatges de lloguer turístic. Són pisos, cases o xalets que es lloguen per dies o setmanes i ofereixen al turista una major privacitat i flexibilitat horària, així com la possibilitat de cuinar (amb el consegüent estalvi en menjars), entre molts altres avantatges.És, sens dubte, l'opció més

econòmica per a grups i famílies, i cada vegada són més els que trien aquesta alternativa a l'hora d'allotjar-se en els seus viatges. De fet, l'augment d'aquesta mena d'allotjaments al nostre país és constant (un 143% en l'última dècada), amb més de 380.000 habitatges destinats a aquest efecte. Una cosa també lògica des del punt de vista de l'arrendador, ja que obté un rendiment molt major al del lloguer tradicional.

Però no tot són beneficis. Els habitatges de lloguer turístic són, en part, responsables de l'abusiu encariment del preu dels lloguers de llarga durada. Hi ha menys oferta d'habitatge destinat a aquesta mena de lloguer i en conseqüència els preus pugen (la clàssica llei de l'oferta i la demanda). Aquesta situació és més evident en uns certs districtes de grans ciutats, suposant

en aquestes zones més del 10% (en alguns carrers s'arriba fins i tot al 30%) de l'oferta total d'habitatge destinat a l'arrendament. Esment a part mereix el descontentament dels veïns d'aquestes zones, que veuen amb desgrat com els seus barris s'omplin de turistes i les seues comunitats són un continu entrar i sortir de gent desconeguda.

Vol dir tot això que el lloguer turístic és un enemic a combatre? Doncs sí i no. Lògicament, aquest tipus de lloguer ha d'estar degudament regulat i vigilat (les diverses Administracions estableixen cada vegada més normes sobre aquest tema) i, des del meu punt de vista, limitat en aquelles zones en les quals el mercat del lloguer es troba terriblement tensionat. Però no significa que haja de desaparéixer, ja que suposa una molt bona opció per a aquells turistes que li donen més importància a unes certes particularitats que l'hotel convencional no pot oferir.

Com hem vist en les opinions de Manuel, Marta, Claudia i José Miguel, les coses depenen del cristall amb el qual es miren: per a uns el lloguer turístic és un mal que ha arribat per a fer-nos la vida més difícil mentre que per a uns altres suposa una manera de guanyar-se molt bé la vida.

I tu, eres del team “apartament turístic, sí” o del team “apartament turístic, no”?

Sabies Què?

Madrid, Barcelona i Màlaga són les ciutats amb major demanda i oferta de lloguer turístic, seguides de prop per València, Sevilla i Marbella.

A la Comunitat Valenciana hi ha uns 100.000 allotjaments, que representen gairebé el 25% del total nacional.

Algunes coses desapareixen sense deixar rastre. Altres passen desapercebudes encara que estiguen davant dels ulls. Enmig del soroll general, hi ha detalls que es perden i silencis que diuen més del que sembla.

Cada territori té les seues pròpies regles, encara que no sempre estiguen escrites. Decisions que es prenen lluny de la vista, equilibris fràgils i una tensió constant que no fa falta anunciar. No és una guerra oberta, però tampoc és calma. I qui sap mirar-ho, ho nota.

Apartat temàtic...

STAR FARTS La Guerra de les comissions

3

M S QT

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà

l'impacte socioeconòmic de les Falles

Juan arturo martí

Exmembre de la Junta Local Fallera de Gandia i faller de la falla Plaça Prado

STAR FARTS

de realitzar un estudi socioeconòmic de les falles a la nostra ciutat. Amb la intenció de poder conéixer millor les repercussions de la festa que té en l’àmbit social i econòmic. D'esta manera podríem analitzar i traure conclusions de tot el positiu i negatiu de les mateixes per a saber i poder millorar-les.

El passat març del 2025, escoltarem almenys per a mi una esperançadora i molt bona notícia després de molts anys. L’actual Federació de Falles de Gandia i la Càtedra Joan Noguera de la Universitat de València han posat en marxa un estudi per a analitzar l'impacte econòmic, social i mediambiental de les Falles a la ciutat.

<< STAR FARTS La Guerra de les comissions

ciutadans i l'entorn urbà.

Sempre he pensat que un bon estudi del context de la festa de les falles i les repercussions que tenen en la societat ha de ser clau per a poder entendre per totes les parts afectades, pels habitants, per la festa, per la tradició, per la cultura, pel creixement, però sobretot per la conciliació i empatia. Pel que un estudi d'estes característiques ens proporcionara una informació més exacta, de com hem de millorar les festes i la convivència, amb la finalitat de tot allò que siga el millor per a Gandia i la comarca.

No sé si m'explicaré bé en referència a la meua opinió sobre la importància que crec que té este estudi i la importància que tenen els paràmetres que cal demanar. Pel que us donaré un exemple d'un estudi realitzat per la ciutat de València sobre el mateix tema.

Una iniciativa que la Junta

Central Fallera de València, ja va tindre i que en març del 2024 donà uns resultats de la repercussió a la ciutat de València, generant un impacte en l'economia de 732,6 milions d’euros, de 180 milions en la renda i 6.500 llocs de treball, segons un estudi encarregat per l'Ajuntament de València, que reflecteix que és la festa d'Espanya que genera més ocupació i més retorn econòmic.

Al meu senzill entendre este estudi realitzat en València és bastant complet, per a les falles, per a l'ajuntament, per al turisme, per als comerciants…, però que jo l’haguera ampliat amb algunes preguntes més sobre la convivència amb el veïnat.

També vull fer menció, que les Falles involucren a una àmplia gamma de persones, oficis i empreses, des dels artistes fallers que construeixen els monuments fins als sectors que es beneficien econòmicament de la festivitat. Entre els participants clau es troben: els artistes fallers, els artesans que col·laboren en la creació de les figures i decoracions, els pirotècnics, els músics que animen els carrers, els sectors de la indumentària, les

floristeries, l'hostaleria i les comissions falleres que organitzen els esdeveniments.

Les empreses de: Tallers d'Artistes Fallers: Les empreses que empren els artistes fallers i artesans.

Les de Pirotècnia: Responsables dels espectacles pirotècnics. De Transport: Que proporcionen transport addicional per a facilitar la mobilitat dels visitants.

De Seguretat i Neteja: Que asseguren l'orde i la neteja de la ciutat durant les festes.

De Mitjans de comunicació: Que cobreixen les notícies i esdeveniments relacionats amb les Falles. Les botigues d'Indumentària: Venen vestits i complements de la indumentària tradicional. Els Hotels i Allotjaments: Que augmenten la seua ocupació durant les Falles a causa del gran nombre de visitants.

Els Bars i Restaurants: Que augmenten els seus ingressos gràcies a la gran afluència de públic. A més d'estos grups, les Falles generen un impacte econòmic significatiu en diversos sectors de l'economia valenciana, incloent-hi la construcció, el comerç i el turisme.

Cal advertir que este escrit i les seues conclusions són personals, basant-me en els meus esdevindres com a faller i veí de la ciutat. Per a qui no em conega, em considere que soc un faller de raça i inquiet, a més d'un enorme enamorat de Gandia, la meua ciutat natal i en la qual tinc la gran sort de residir i en particular de les barriades del Grau i del Raval, on vaig passar els meus primers anys i on per unes raons o altres sempre he estat vinculat.

Concloent: Pense que deu fer-se un bon estudi per a analitzar l'impacte econòmic, social i mediambiental de les Falles a la ciutat de Gandia, per la millora de la festa, les relacions socials i veïnals reivindicant el valor que crec, li corresponen.

A tots els que heu tingut a bé haver llegit este article, us demanaria que us féreu una pregunta i que la raonàreu.

“Què passaria si desapareguera la festa de les falles?”…

l'art esclau del pres supost

Juan GABRIEL Figueres

El pressupost ho marca tot en l’exercici faller, ja que et marca quant et pots gastar en cadascu na de les partides que hi ha i, per tant, en cadascuna de les activitats que podem trobar al llarg de l’exercici faller. I evidentment, les falles que plantem no són alienes. M’atreviria a dir inclús que el primer element de la festa que paga una baixada de pressupost són les falles, ja que al 90% del col·lectiu faller li importen un femer, mentre que tinguen fartades, cassalla i discomòbils, la festa està arreglada. Però jo m'esplaiaré en el tema de les falles.

En primer lloc, amb poc de pressupost, el primer que et puga passar en aquests temps que estem és que no trobes artista faller per a poder plantar les dues falles. Actualment, des de la COVID-19, s’ha reduït el nom-

sions falleres no para d’augmentar. Què és el que passa? Que entra en acció la llei de l’oferta i la demanda, aleshores, els qui més ofereixen i es gasten més pressupost, tenen més facilitat a l’hora de trobar un artista. Si et gastes 1000 € en la infantil i 3000 € en la gran, ni anant a Lourdes trobes artista faller, llevat que tingues un amic que es dedique al tema i et faça el favor.

Si tens poc de pressupost, de segur que el que tindràs serà una falla prou antiga i de cartó. Sense pressupost, ni pots demanar peces que siguen excelses, ni per descomptat podràs tenir una falla nova que estrenes tu (és molt estrany). Normalment, tindràs una falla de l’any

de Matusalem que si eres més jove diràs que és més lletja que un pecat, i si ja estàs entrat o entrada en anys, potser sí que t’agrade només per la nostàlgia dels huitanta o noranta.

Si no tens massa pressupost, i relacionat amb el que s’ha dit fa dos paràgrafs, és molt complicat tindre un artista faller dels anomenats top o quasi top, el més probable que te la faça un artista que estiga acabant la seua trajectòria (amb el risc que aquest no s’haja actualitzat i tornem al tema de l’anterior paràgraf), un que l’estiga començant i que, per tant, no tinga la destresa/experiència per tal de deixar-la tan niquelada com siga possible. En conseqüència, no li escrigues un missatge en Instagram al qual ha guanyat en especial de València amb 3000 €, que possiblement ni et conteste.

STAR FARTS La Guerra de les comissions

Si parlem de temes quantitatius, no espereu en un pressupost baix una falla amb 70 ninots... Serà que no! I menys ara, en el qual els materials estan caríssims (parlem de la fusta i el suro principalment).

En un pressupost ajustat, tindràs la falla ajustada al preu que l’artista puga guanyar diners. Això en el qual l’artista et regalava figures sense més ni més per tal d’intentar aconseguir un primer premi, és història. Aleshores el que passa moltes vegades és que la comissió ha d’enginyar-se-les per tal de crear noves escenes amb molta imaginació i cartelleria per tal d’omplir la falla.

Pel que fa al ninot indultat, sense pressupost, hi

haurà una figura senzilla i poc més. No vos espereu cap obra d’art, perquè sense diners, res de res, per tant, no espereu guanyar cap premi al millor ninot de la secció en qüestió, i per descomptat, de segur que no serà el Ninot Indultat de les Falles 2026.

Finalment, sense un bon pressupost, ni dissenyadors, ni guionistes de nivell, ni una decoració que impacte de manera positiva. Et conformaràs amb el que et posen, et faràs tu la crítica, i li posaràs quatre tires de gespa i corfa de pi, perquè la pedra blanca també està cada vegada més cara, i moltes comissions limiten eixa despesa.

Aleshores, el que diu el

XE pedient

Capítol 1235:

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2026

la ruptura linia festiva

MILA MORENO

Fallera de la A.C. Falla Sant Nicolau Mosquit

A un despatx fosc del Museu Faller amb els fluorescents del sostre parpellejant i amb tots els mobles, caixons i papers cap per avall els nostres agents conversen amb el representant de la Policia Local.

-Enshanavisatfaunaestona,però hihamassacosesquenoquadren, hempensatqueésmillorques’encarregueelvostredepartament.

L’agent Scully repassa l’informe dels fets amb la cara seriosa, mentre Mulder, com sempre, es deixa dur per les seues teories conspiratives:

-Dana,nohoveus?NoestemparlantsolsdeFalles,estemparlant d’unapossibleescissiócòsmica!I lapersonaquevaentrarhosabia, fixat,totselspapersquehadeixat sobrelataulagirenalvoltantde laseparaciódelaJuntaLocalde Gandia i la Junta Central Fallera en 1976.Horecordeperfectament,

STAR FARTS La Guerra de les comissions

oficialmentdiguerenqueera perpremis,reines,etc.,però sospitequehihaviaforces més enllà del nostre coneixementimplicades...

-Mulder,elquevapassarés fàcil:Gandiavoliaorganitzar elsseuspropisactes,comel Bateig,donaraltrescategoriesdepremis...resparanormal, sols burocràcia, tradicionslocalsiunamicad’orgull comarcal.

En canvi, Mulder gens convençut li assenyala un llibret polsegós de l’any 1976, l’any de la separació, on els diferents tipus de reines estan subratllats i algú ha escrit a mà al marge “el sistema de reines múltiples és la clau”... en altre marge destaca la paraula “fideuà”... al costat de l’horari de Bateig fica “ritual de manteniment”...

demanaes, proclamacions, estrenes de teatre, gala de curtmetratges, premis literaris, cadascun amb la despesa de la roba, el pentinat, el regal en cada ocasió, el protocol, i moltes vegades tot multiplicat per 10 reines a cada comissió. Fins i tot, hagueren d’acudir a parlar amb Associacions extrafalleres per entendre premis com l’Escena Ecològica o l’LGTBI.

david cabrera

Expedient X-1976/77

ritu del Bateig d’eixe any els fallers, amb l’himne de Gandia de fons, repetiren diverses vegades la frase “nosaltres fem la festa a la nostra manera”, aquest ritu va ocasionar una ruptura a l’espai temps i va nàixer un nou univers faller a Gandia, coexistint amb l’univers faller de València, dos universos separats sols per la pólvora, la gastronomia i el foc.

Característiques de l’Univers Gandià:

Govern Fractal de Reines: proliferació quasi quàntica de monarques, un model de lideratge múltiple de Reines que moltes vegades porta al caos i a l’excés de protocol, inclús arruïnant famílies senceres després d’haver de passar per tots els reinats previs si volen que la seua filla arribe fins a Reina de la Falla, el que també porta a dificultar que puguen després assumir el ser Fallera Major.

Rituals singulars: Bateig Faller, ritu documentat des de 1934, que va ajudar a obrir el portal al nou Univers i que cada any reforça aquest altre món Nota al marge manuscrita: "El Bateig en un món cada vegada menys religiós és al Faller el que els Forats negres als astronautes."

Premis divergents: Gandia premia categories impossibles d’homologar a València, el que es premia a Gandia de vegades ni tan sols existeix a València, recompensant altres parcel·les importants de la

Festa a Gandia, com la cultural o afavorint la implicació en temes i valors tan importants com l’ecologia o la igualtat de gèneres i orientacions.

Infraestructura pròpia: Museu Faller de Gandia, Sancta Santorum d’aquest Univers, i seu del seu Govern. Ací està documentada tota la seua història.

Conclusions:

No sols es tracta d’una separació administrativa, ni una simple divergència festiva, els indicis ens porten a concloure que es va crear un Univers paral·lel a Gandia per evitar una fractura cultural total al País Valencià, on les nostres Falleres Majors exerceixen com a guardianes de l’equilibri multiversal, cada any quan es nomena una nova Fallera Major el President de la JLF és l’encarregat d’explicar-li tota aquesta situació per a després, mentre mira la cremà de la Falla guanyadora, un ritu màgic aconsegueix que mentre mira les flames a poc a poc oblide tota aquesta informació i així mantenir el secret del Multivers.

Hem parlat amb nombrosos experts en la matèria i tots coincideixen: si intentàrem tornar a fusionar ambdós mons la col·lisió de realitats podria desestabilitzar l’espai temps festiu faller, amb un xoc cultural que podria ser equivalent a un Big Bang pirotècnic, per la qual cosa no és gens recomanable.

Acabada la lectura de l’informe ja a altes hores de la nit, a la penombra del seu despatx, sols il·luminat per la lampareta de la seua taula, el cap dels nostres Agents, el misteriós home de la corbata que no mostra el seu rostre amagat darrere del fum del seu cigarret, pronuncia amb la seua veu trencada la seua frase...

“La veritat està ahí fora... però a Gandia la veritat mor entre flames cada mes de març.”

anem

Sí, SOC MADRILENY. Encara que no haja nascut en aquesta terra i no siga faller de carnet, em considere un autèntic amant del món faller. Potser perquè l’ob serve amb ulls d’artista; potser perquè cada any, quan arriba març, tinc la necessitat quasi instintiva de baixar a Gandia i, des d’allí, pujar a València a veure totes les falles que puga, siguen de la secció que siguen. A mi, les Falles em parlen, m’inspiren, em sacsegen la mirada i sobretot, em recorden que la creativitat no entén de categories.

Cada març repetisc el mateix ritual: sentir amics, coneguts i turistes dir que van “a veure falles” i després comprovar que, en realitat, només van a veure les més grans. Les de secció especial i les de l’Ajuntament… Les que ixen a la televisió i en les xarxes. Les que, si no les

da: les falles menudes (o no tan grans millor dit), les amagades en carrers, les que no tenen cua, però sí que tenen una idea brillant.

Com a artista gràfic em passa una cosa curiosa: no puc evitar fixar-me en detalls que la majoria de la gent ni veu; una ombra, una textura, un ninot xicotet amb una expressió sorprenent, un gest inesperat, una composició arriscada, etc. Per a mi, les Falles són un museu a cel

enorme, espectacular, d’aquelles que obliguen a mirar cap amunt amb el coll recte i els ulls oberts, tot correcte, tot admirable, tot monumental. Però només girar el cantó vaig veure una falla xicoteta, discreta, humil… i, tanmateix, amb un ninot que transmetia més veritat que tota la plaça sencera. No vaig fer-li una foto: vaig quedar-me mirant-la, eixa és la diferència, les falles grans es miren; les falles menudes s’escolten.

allí és on les Falles respiren sense pressió mediàtica.

A vegades imagine que si un observador totalment extern, posem-ne un turista molt despistat… o fins i tot algú de molt, molt lluny… arribara una vesprada del 17 de març, pensaria que la festa només té huit o nou falles. Però no sabria que en realitat n’hi ha centenars, i que moltes de les més xicotetes són les que con-

dE FoR vInDrAN

serven la veritat del foc: humor fi, crítica intel·ligent, sensibilitat i risc creatiu. Les que no busquen ser gegants; busquen ser bones.

Per això cada any repetisc el mateix recorregut lliure, quasi intuïtiu, deixant-me portar per carrers que no conec, per olors de pólvora i xurros, per sorolls que se senten de lluny. M’agrada trobar-me una falla sense voler, m’agrada eixe moment en què no esperes res i, de sobte, tens davant un ninot que et fa somriure, t’emociona, o et fa pensar. Les falles que no tens previstes són, sempre, les que més recorde.

Les Falles de secció especial són imprescindibles, són l’espectacle que tots hem d’admirar. Però si només visites eixes, et perds la part més íntima, més artística i més sincera de la festa; la que està amagada entre cantonades

estretes, la que no vol competir, sinó expressar, la que no necessita altura per créixer, la que no necessita massa públic per fer-se entendre.

Jo no vinc a València per a veure només el que és gran, vinc per a veu

els ninots que no arribaren a la crema XE pedient F-X / Gandia

CAS 19-M

L’arxiu s’obri amb una data escrita a llapis, com si algú no acabara de fiar-se del calendari: 18 de març,03:17h. La nit feia olor de pólvora humida, de mistela mal tapada i de xocolate refredat. Un silenci estrany planava pels carrers, trencat només pel cruixir d’un plàstic que el vent arrossegava. A Gandia, quan tot el món dorm (o fa veure que dorm), els ninots desapareixen. No fan soroll. No deixen nota. Simplement... ja no hi són.

Ningú ho va veure, però tothom en parla.

Les Falles es miren de reüll com veïns que comparteixen escala i secrets. Les comissions s’acusen amb mitja rialla i mitja sospita, amb aquella ironia tan local que ho diu tot sense dir res:

-Nohauremsigutnosaltres... -Clarqueno.

-Parauladefallermajor,iaixò ésquasijuramentsagrat,amb bunyolitot.

LLADRE

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2026

i els de dins ens furtaran

TEO BRUNET

Faller de la A.C. Falla Sant Nicolau Mosquit dE FoR vInDrAN

Després d’aquell cas sonat —aquell que acabà als jutjats, amb sentència, multes i fotos borroses fetes de matinada—, la ciutat va aprendre una lliçó dolorosa: si retires un ninot abans de la cremà, deixa rastre. I si deixa rastre, algú t’assenyala. Des d’aleshores, les desaparicions ja no són grolleres ni improvisades; són subtils, elegants, quasi artístiques. Ninots que s’esvaeixen com una promesa electoral el 20 de març, o com el pressupost del monument quan arriba l’última factura inesperada.

L’expedient recull testimonis contradictoris i declaracions que no portarien enlloc, però que fan molt de soroll. Un artista faller afirma haver sentit fusta grinyolar a la matinada, com si el suro blanc respirara abans de fugir. Una veïna jura que un ninot li va fer l’ullet, còmplice, abans de

STAR FARTS La Guerra de les comissions

fondre’s amb la foscor. Un president de falla declara, amb veu solemne i ulleres fosques a les tres del matí, que “això no és cosa humana... però tampoc és cosa de la comissió del costat, que quede molt clar a l’acta”.

La teoria oficial diu que les falles es roben entre elles. Massa rivalitat, massa premis, massa orgull. La teoria extraoficial diu que els ninots fugen. Cansats de ser cremats, d’escoltar discursos eterns, d’aguantar selfies i comentaris sobre si “aquest any no s’entén”, alguns decideixen escapar abans del foc purificador. Altres, més malpensats, parlen d’un pacte silenciós i ancestral: hui desapareix el teu, demà el meu. Ningú guanya, però tampoc ningú perd. Tot queda a casa, com els secrets més incòmodes.

A l’arxiu, algú ha dibuixat dues figures amb impermeable mirant una falla plantada, en voltades de fum i sospites. Al marge, una anotació inquietant escrita amb pressa: La veritat està ahí fora... però també al casal.

Quan arriba la nit de la cremà, el foc devora el que queda. Les flames ballen, la banda toca, i la gent aplaudeix sense saber exactament què celebra. Falten ninots. Sempre en falten. I ningú pregunta massa fort. A Gandia, hi ha misteris que es respecten més que un banderí antic o una foto compromesa.

L’expedient es tanca amb un segell roig: CAS SENSE RESOLDRE. Però a l’última pàgina, amb tinta quasi invisible i olor de cendra, algú ha escrit: Noconfiesencapfalla.La conspiracióestàplantada...i encara no ha cremat.

No tots els estels estan lluny ni brillen igual. Alguns apareixen quan no els esperes, altres només es veuen si mires amb calma. Hi ha llums que no il·luminen el cel, però sí el camí.

Enmig de la foscor, sempre hi ha alguna cosa que resisteix. Una idea, un gest, una presència mínima.

Perquè no totes les nits són iguals, i de vegades, sense avís, el sol decideix eixir on menys tocava.

Apartat temàtic...

ESTELS Qualsevol nit pot sortir el Sol

4

M S QT

estampida Abel Dávila

Llicenciat en Belles Arts i poeta

Tinc el cap ple de Pols, solitud d’un temps galàctic Pols d’un amor perdut a les portes del misteri.

Dins dels dies cauen les lletres i un concert de paraules confuses em demanen pau/pols/plor

els infinits deus discrets dels mots innombrables ens fan tremolar la raó/ immens és el tall del somni als nostres dits, carn fugaç i deserta / pensativa.

Ocells d’argent diminuts incineren el vellut inexplorable, /i si poguérem volar/ ¿com serien les nostres ales, on batria aquest cor de llum sense resposta els actes impalpables que ens il·luminen?

¿On vas després de l’estampida del no-res, on vas sense cap dubte? espolsant-nos dels nostres delictes seria la gran veritat. jo/ l’absolució del cel, per si de cas el dol creix i es fa pols/ pluja/por.

[ l’univers, abric de la memòria]

estels a les mans Elia S. TEMPORAL

Escriptora

Quan cent paraules daurades et vessen abandones

la meua terra plorosa.

L’estel soterra la xifra i, tanmateix, tu et mires les mans clamoroses i humides.

Les teues mans alumades en la foscor discreta de la matinada.

Text poètic

Quan cent paraules cauen a terra, es confonen amb llàgrimes, et fereixen els muscles, et llaven el vernís clandestí de cent llunes en calma.

Digues qui et va llevant de les mans el vernís.

(Les teues mans destil·len silenci.)

Les teues mans, el teu rastre dens de tinta lluenta.

El rastre daurat de la nit.

jo volia

Fina Girbés

Poeta

El cronòmetre s’atura, l’eternitat ha arribat.

Temps i temps sense mesura...

Si jo poguera triar.

Un estel en la nit fosca titil·lant batecs de llum, transmetent raigs d’esperança a tants ulls que estan perduts. —«No patiu, hi ha cabuda en l’univers infinit!».

Una veu sona en silenci i m’assenyala el camí.

Calma, pau, plàcid repòs m’ha regalat el destí.

Jo volia ser estel i ara lluïsc en la nit.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2026.

abisme primigeni Josep Micó

Llicenciat en filosofia i poeta

ni els déus menors podrien explicar el procés atzarós, la combinació de partícules en l’abisme primigeni, les petites i grans casualitats des de la fondària del temps -llavors de la vida i els humans-

l’univers no és un jardí amable: són milions de galàxies en un espai buit, hostil per a la naturalesa humana -flama d’una espelmasota l’ombra d’un pi que vigila la mar hi pensava en els grans d’arena infinits que omplen de temps totes les platges del món. diuen els savis que tot ve d’una partícula -inicial-

que aquest part dura tretze mil vuit-cents milions d’anys: un univers de galàxies i sols que s’escampa -acceleradament-

si poguérem

Si poguérem tornar, mirar sense pressa la superfície d’altres cels on la lluna troba repòs als ulls.

Si la nit conservara les arrels d’aquells que aprengueren el silenci, vull saber-me rendit al foc, inventar una nova forma de principi.

Potser el temps és sols un reflex, una ona que ens retorna, i som nosaltres (mínims, vulnerables) l’únic cel possible.

Si poguérem tornar, que siga amb les mans plenes, amb la veu feta arena i vent.

I si no queda res després de tu, que almenys la mirada perdure, que siga una òrbita que recorda que també nosaltres vam existir.

PEPE SANTATECLA

Poeta i realitzador

estelada va la nit

Des del terrat els contemple

Versos tendres els envie

Lletanies i pregàries

En cartes plenes de somnis

Veig Polaris cap al nord

Vega i Sírius cap al sol

Cobertor de formes màgiques

Inspiració dels poetes

L’esguard rebenta la vida

El cor mor de melangia

I al sostre les llumenetes

Cauen errants i no tornen

Hisseu les veles marines

Que una estrella solitària

Busca a l’espill de la mar

La seua cara embruixada

Poeta

He deixat rastre al llom del cel.

Un blanc estel fet d’alabastre.

VicentPenya

Des del firmament que creix

Els estels pinten colors

Per aconseguir el blanc

La llum de la veritat

La calidesa de seda

En el camí estelat

Encanteris i bellesa

Penetren les aigües clares

Reines de porpra i esclat

Fugiu de la boira espessa

Bressoleu les esperances

El plor de la terra negra

Text poètic presentat al Premi

Joan Climent de l'any 2026.

encara TERESA BROSETA

Escriptora

“Eldíaenqueyonací, ¿Quéplanetareinaría?”

Imperio Argentina

VERÓNICA PÉREZ

Poeta

No coneixes el nom de les estreles.

Ningú ha posat el braç sobre els teus muscles en una nit d’estiu

i ha apuntat al cel per a mostrar-te les capritxoses figures que dibuixen les constel·lacions mentre murmurava uns noms de ressonàncies mítiques.

Andròmeda, Cassiopea, els Bessons, l’Ossa Major, Perseu, l’Ossa Menor...

Ho ignores tot, de les estreles.

No saps que poden orientar el teu rumb, que al seu voltant orbiten planetes i satèl·lits, que no és eterna la bella llum que emanen.

Ho ignores tot, però en la nit més fosca alces els ulls al cel amb un pessic d’inquietud.

Hi són, com sempre. Hi són. Tot és possible encara.

caiguda estel.lar

No hi havia astrolabi

Que guiara

La caiguda estel·lar

El desastre.

Un altiplà celestial

Una escala no ben atonada

Acompliria la missió planetària

De discordar tots els sons de la terra.

Si la desgràcia se cernia sobre algú

Ho faria de la manera més estrafolària i absurda

Amb llamps i tronades

D’estrèpit inusitat.

No quedava gravetat

Que sostinguera el destí

La parca esmolava el fil

Acerós i corrugat

Fart de meteors i satèl·lits a la deriva

L’univers es cansà de sostindre

Una existència erràtica

Una supernova tan brillant.

No tot el que importa es veu a simple vista. Hi ha coses que només s’entenen quan es miren amb temps, amb intuïció o amb una mica de desconfiança cap al que sembla evident. El significat no sempre està al centre; sovint s’amaga als marges.

Entre formes, sons i gestos que semblen clars, apareixen lectures alternatives. Allò que alguns donen per fet, altres ho qüestionen. I és en eixe espai incòmode, entre el que pareix i el que realment és, on comencen els missatges que no estan escrits... però es capten.

Apartat temàtic... ,

PERCEPCIÓ EXTRASENSORIAL

Missatges entre línies 5

M S QT

quan la realitat supera a la ficció

TEO BRUNET

Faller de la A.C. Falla Sant Nicolau Mosquit

Les Falles sempre han estat aquesta gran cerimònia compartida on el poble valencià decideix, entre pólvora, sàtira i entusiasme col·lectiu, posar enfront del mirall el que la política i les institucions tracten d'amagar sota catifes de vellut. No és només una festa, ni únicament una tradició cultural: les Falles són, des de fa segles, l'eina de crítica social més esmolada que aquesta terra ha conreat. Amb el cartó i la pintura es construeixen veritats, amb la ironia es diu el que la diplomàcia calla, i amb el foc es purifica allò que mereix cremar simbòlicament, encara que els responsables reals

seguisquen tan frescos com si res anés amb ells. Però el que ningú, ni el més vell dels mestres fallers, hauria pogut imaginar és que arribaria un dia en què la realitat, aquesta senyora impredictible que a vegades decideix posar-se divertida i altres cruel, acabaria superant qualsevol caricatura possible. I no sols superar-la: desplaçar-la, aixafar-la, deixar-la irrellevant. Perquè la política espanyola contemporània ha entrat en un estadi on ja no necessita exageració per a semblar absurda, i on fins i tot la crítica més mordaç es queda tala enfront del disbarat quotidià dels titulars.

PERCEPCIÓ EXTRASENSORIAL Missatges entre línies ,

<<

El que abans era terreny exclusiu de l'humor satíric —l'exageració monstruosa dels defectes del poder— ara pertany al dia a dia institucional. Abans, un mestre faller inflava el nas del polític de torn, engrandia la seua panxa o torçava el seu somriure per a representar un vici, una malaptesa o un abús. Avui, en canvi, n'hi ha prou amb mirar les notícies: la realitat ja ve amb el nas inflat, amb el somriure tort, amb la panxa intel·lectual inflada de promeses buides. És un material gairebé autocombustible. En les Falles es cremen ninots, però a Espanya sembla que el que crema, a poc a poc, és la credibilitat. I mentre la sàtira tracta de seguir el ritme frenètic del disbarat polític, la realitat li passa per damunt com un bou que ha vist un capot vermell i ha decidit envestir sense avís previ, per pur instint.

Entre tots els episodis recents d'aquest teatre nacional permanent, pocs han estat tan il·lustratius del surrealisme polític espanyol com la gestió de la DANA per part de Carlos Mazón. La DANA no va ser un mal dia de pluja, ni un fenomen exòtic en un país on cada vegada els temporals extrems són més freqüents i més previsibles en les seues conseqüències. Va ser una devastació de llibre: torrents travessant carrers sencers, cases convertides en aquaris tristos, comerços arrasats, cotxes surant com a joguines abandonades, i famílies que van perdre en una nit el treball, l'esforç i la calma acumulats durant anys. Era el moment perfecte perquè les institucions demostraren que no sols existeixen per a figurar, sinó per a protegir, acompanyar i resoldre. Però l'espectacle posterior va demostrar el contrari: igual que alguns ninots de falla,

l'estructura institucional es va ensorrar per falta de previsió, per fragilitat de disseny i per excés de pintura decorativa.

La ciutadania esperava coordinació, rapidesa, lideratge, una resposta visible que retornés una mica de seguretat enmig del caos. El que va rebre va ser una coreografia d'improvisació que hauria estat graciosa si no estigués en joc la dignitat i la seguretat de milers de persones. Va haver-hi moments que semblaven escenes d'una mala pel·lícula: declaracions contradictòries en el mateix dia, anuncis que es desmentien soles, estratègies que només existien en rodes de premsa, ajudes que es prometien amb entusiasme i es lliuraven amb desgana o senzillament no arribaven. La gent treia aigua amb galledes mentre les autoritats treien titulars; la gent aixecava murs de fang men-

" València sin acento, joder"

"Con lo agusto que estaba yo en el parking"

tre els despatxos aixecaven excuses; la gent s'organitzava en brigades de barri mentre la Generalitat organitzava comissions i taules de treball l'únic fruit del qual visible era la multiplicació de sigles i papers.

Carlos Mazón, que prometia fermesa, claredat i eficàcia, va acabar representant aquest tipus de ninot que sembla ben pintat des de lluny, però que, quan t'acostes, revela les presses, el mal acoblament i la falta d'estructura interna. Semblava més preocupat per aparéixer en escena que per actuar en ella, més centrat a justificar que a resoldre, més interessat a sobreviure políticament que a donar solucions reals. Les declaracions que seguien a cada jornada eren un exercici involuntari d'humor absurd: tot estava bé, tot estava sota control, tot estava previst, encara que els veïns, amb els pantalons xopats i els estris arruïnats, poguessen demostrar el contrari. La gestió s'assemblava a un número d'il·lusionisme fet amb poc talent: molt de gest, molt de fum, molta paraula solemne... i res darrere del teló. Fins al punt que, si algun faller hagués volgut retratar aquella successió de despropòsits, no hauria necessitat exagerar res: n'hi havia prou amb copiar la realitat.

Seria reconfortant pensar que aquest desastre organitzatiu i moral va ser un cas aïllat, fruit d'una mala setmana, d'uns quants errors puntuals, d'un cúmul de circumstàncies desafortunades. Però mentiríem si ho creguérem. La política espanyola fa anys que està instal·lada en una espècie d'improvisació crònica. No importa l'àmbit: sanitat, educació, infraestructures, economia, emergències... sempre sembla que els responsables treballen reaccionant, mai anticipant-se. Com si l'administració fos aquest estudiant que intenta es-

tudiar el dia abans de l'examen amb una torre d'apunts que mai obrirà del tot, confiant que l'atzar, la intuïció o un petit miracle li salven del suspens. La improvisació s'ha tornat norma, i aquesta norma ha generat un paisatge de decisions contradictòries, estratègies a mitjà pensar i gestions que depenen més de la sort que del criteri.

Així, gairebé sense adonar-nos-en, Espanya s'ha convertit en una falla perpètua. Una falla gegantesca, maldestra, desordenada, amb capes i capes de maquillatge institucional que intenten ocultar els buits entre les peces mal acoblades. Una falla que no té data de cremà, perquè ningú s'atreveix a assumir el cost polític de reconéixer el desastre i començar de zero. Una falla que roman en la plaça cada dia de l'any, recordant-nos que el que hauria de ser efímer —el nyap, l'error, l'ocurrència desafortunada— s'ha tornat permanent. En aquesta gran falla nacional, cada polític és un ninot que intenta dissimular la seua rigidesa amb gesticulacions teatrals i frases apreses de memòria. I els ciutadans som el públic obligat a veure com l'obra es repeteix una vegada i una altra, sense canvis de guió, sense renovació del repartiment, sense la dignitat d'acceptar els fracassos i reconstruir l'esfondrat.

L'inquietant, i al mateix temps l'involuntàriament còmic, és que fins i tot la sàtira s'ha quedat sense forces per a seguir el ritme de l'esperpent. Abans, la sàtira exagerava la incompetència per a cridar l'atenció sobre ella, per a despertar consciències adormides. Ara, perquè la representació semble versemblant, l'artista es veu obligat a rebaixar el nivell d'absurd de la realitat. Com parodiar a un responsable públic que ja es comporta com

si la política fos una comèdia improvisada en horari de matinada? Com ridiculitzar la descoordinació quan la descoordinació ha aconseguit categoria de mètode? Com ironitzar sobre la falta de preparació si els responsables semblen haver convertit la improvisació en filosofia de govern? L'humor, que sempre ha estat un acte d'intel·ligència, s'enfronta a un rival temible: l'estupidesa organitzada.

No obstant això, precisament perquè el disbarat s'ha normalitzat, la sàtira es torna indispensable. No per a entretenir, sinó per a recordar que l'absurd no pot ser acceptat com a destí. La crítica fallera no ha de desaparéixer ni diluir-se, sinó transformar-se en una cosa encara més persistent: una crítica que no creme al final de la festa, que no desaparega amb el soroll de la mascletà, que no s'oblide quan les llums de l'últim cas-

tell s'apaguen. Una crítica que acompanye cada dia, com un ressò incòmode que impedisca que la negligència es disfresse d'accident o que la incompetència es presente com a mala sort inevitable. D'algun mode, necessitem que l'esperit de les Falles deixe de viure només al març i s'instal·le discretament en els telenotícies, en els plens parlamentaris, en les converses quotidianes.

Les Falles han sabut, millor que cap altra tradició cultural, denunciar amb humor allò que fa mal. Han estat capaços d'assenyalar sense odi, de riure sense menysprear, d'exposar sense destruir. Aquest equilibri delicat entre la burla i l'elegància és exactament el que falta en el debat públic, cada vegada més crispat, més tosc, més donat a l'insult fàcil que a la crítica intel·ligent. Mentre alguns entenen la política com un combat perpetu d'eslògans, la tradició fallera

ens recorda que riure's del poder no significa banalitzar els problemes, sinó retornar-los a la seua veritable dimensió: la d'alguna cosa que es pot i s'ha de canviar.

El que va ocórrer amb la DANA, la qual cosa continua ocorrent amb cada crisi que exigeix coordinació real, hauria de servir-nos per a entendre que no podem acceptar aquest estat d'improvisació eterna com a part del paisatge polític. Cada vegada que una emergència ens sorprén i el relat oficial apel·la a l'excepcionalitat, hauríem de preguntar-nos si l'excepcional és el fenomen o la falta de previsió. I cada vegada que una gestió desastrosa es dissimula amb una campanya de comunicació, hauríem de recordar que el fum de les paraules no absorbeix l'aigua de les inundacions ni reconstrueix les cases danyades. La realitat no es deixa enganyar per titulars.

En aquest context, les Falles poden i han de recuperar la seua funció més profunda: no sols entretenir, no sols sorprendre, no sols omplir els carrers de llum i soroll, sinó també educar la mirada. Un ninot ben plantejat és una lliçó de política millor que molts discursos parlamentaris; una crítica ben escrita al peu d'una falla ensenya més sobre el poder que moltes assignatures teòriques. Imaginem per un moment una falla dedicada exclusivament a la gestió de la DANA: en la base, els veïns acovardint aigua; en el centre, un president autonòmic pujat en un púlpit de papers mullats; voltant, un cor d'assessors subjectant paraigües foradats mentre proclamen que “tot està sota control”. No faria falta exagerar res. Bastaria amb mirar-ho.

Per això, més que mai, necessitem una crítica que no tinga por d'assenyalar amb noms i cognoms, que no es conforme de parlar "d'errors” en abstracte, que no reduïsca el desastre a una sèrie

de “circumstàncies inevitables”. El que va succeir amb la DANA no va ser una fatalitat pura, va anar també el resultat d'una manera d'entendre la política: com un ofici de gest i no de contingut, de relat i no de gestió, d'aparença i no de compromís. I mentre no es diga amb claredat, correm el risc de tractar el pròxim episodi simi lar com un altre capítol d'aquesta mateixa comèdia negra.

La sàtira, si vol estar a l'altura d'aquest temps, ha de fer-se més intel·ligent, més resistent, més present. Ha de deixar de limitar-se al moment de la festa i estendre's a la vida quotidiana, als comentaris que fem sobre les notícies, a la manera en què eduquem als més joves en la desconfiança sana cap al poder. No es tracta de sembrar cinisme, sinó de fomentar una lucidesa que no accepte com a normal el que és clarament inacceptable. Si les Falles han ensenyat alguna cosa, és que riure's del rei no derroca la monarquia, però sí que huma

nitza al símbol i nua l'excés. De la mateixa manera, riure's dels responsables públics no destrueix les institucions, però obliga, almenys, als qui les encarnen, a recordar que són observats.

Si deixem que aquesta falla eterna seguisca aixecada sense demanar explicacions, sense exigir reconstrucció, sense reclamar decència, acabarem vivint en un país on tot crema excepte el que hauria de cremar. Cremaran la paciència ciutadana, la confiança en el públic, l'esperança en què el futur puga ser una mica més que una repetició d'errors antics. I aquest serà el moment en què la sàtira deixarà de ser necessària, no perquè haja complert la seua missió, sinó perquè la gent haurà acceptat que viure entre ruïnes és el normal. No podem permetre que això ocórrega.

Tal vegada la solució no exigeix escriure més discursos, sinó per escriure millors crítiques; no per aixecar més edificis institucionals, sinó per apuntalar la responsabilitat dels qui els habiten; no per multiplicar els focs artificials, sinó per decidir amb serenitat què mereix realment ser cremat. I ací, en aquest delicat art de triar el blanc del foc simbòlic, els fallers tenen segles d'experiència. Ells saben que no es tracta de reduir-ho tot a cendres, sinó de transformar el

que no serveix perquè una mica millor puga ocupar el seu lloc.

En el fons, aquest assaig no és més que un ninot de paraules: burlesc, elegant, crític i disposat a resistir sense cremar-se. Perquè algú ha de dir, encara que siga amb un somriure tort, que Espanya mereix més que un teatre institucional que cau a trossos, i que la Comunitat Valenciana mereix una mica millor que una gestió que arriba tard i malament quan el cel s'obre i l'aigua decideix entrar sense trucar a la porta. Si la realitat insisteix a superar a la ficció, que almenys la ficció —la nostra, l'escrita, la pensada, la satírica— tinga la dignitat de recordar-li-ho una vegada i una altra, com una veu que es nega a desaparéixer entre el soroll de la pólvora i les excuses.

I potser, només potser, també haja arribat l'hora que els mateixos ciutadans es reconeguen com a part essencial d'aquesta escenografia. Perquè no n'hi ha prou amb aplaudir les falles ben fetes i riure els acudits ben llançats si després, en arribar les eleccions, es premia una vegada i una altra als qui han demostrat que confonen governar amb posar. La sàtira pot assenyalar el camí, però no pot recórrer-lo per nosaltres. De poc serveix que un ninot ridiculitze la desídia

institucional si, quan s'apaguen les llums de la festa, cadascú es refugia en la còmoda coartada del “tots són iguals” i renúncia a exigir una cosa distinta.

Les falles ensenyen que el foc purifica, però en política el foc simbòlic sol té sentit si es tradueix en decisions reals, en canvis de rumb, en càstigs electorals a la incompetència i en suport decidit als qui, contra corrent, intenten fer les coses amb decència.

REUNIÓ EXTRA

En una realitat paralel.la... i mes justa -

-CONJUGAL

Al final, la pregunta que sobrevola, testarruda, entre les restes de fang després d'una DANA o les cendres després d'una cremà, és sempre la mateixa: què estem disposats a tolerar? Fins a quin punt acceptarem que ens diguen, amb gest solemne, que les coses “no podien haver-se fet d'una altra manera”, quan sabem que sí? Fins a quin punt deixarem que la paraula “inevitable” tape el que en realitat va ser senzillament “mal gestionat”? La sàtira no pot respondre per nosaltres, però pot evitar que oblidem la pregunta. Pot clavar-la en la consciència col·lectiva com un rètol al peu d'una falla: breu, punxant, inoblidable. Per això, potser el més revolucionari avui no és aixecar una falla més gran, ni disparar una mascletà més sorollosa, ni signar un ninot indultat més elaborat, sinó recuperar, amb serenitat i fermesa, la convicció que el poder ha de rendir comptes i que la burla, quan és intel·ligent, és una forma d'amor propi col·lectiu. Riure'ns dels qui ens governen quan ho fan malament no és un acte d'odi, sinó una manera de dir-nos a nosaltres mateixos que mereixem una mica millor. I mentre la realitat insistisca a jugar a ser més grotesca que qualsevol ficció, l'única cosa que no podem permetre'ns és renunciar a aquest dret.

Consultor lingüístic

el suro que parla que es l' art

Què fa que una cosa siga art? És una d’eixes preguntes que semblen senzilles fins que intentes respondre-les de veritat. Perquè no hi ha una resposta clara ni definitiva. El que hui considerem art, ahir podia no ser-ho. I el que abans es venerava, ara pot passar desapercebut. Això no és un problema: és justament la prova que l’art no està quiet, que canvia amb nosaltres.

Quan parlem d’art, en realitat parlem de mirades, de context i de moments. De com una societat decideix què val la pena escoltar, mirar o recordar. En aquest text no es busca donar lliçons ni tancar debats, sinó pensar un poc en veu alta: què és l’art, per què li donem valor a algunes coses i, sobretot, què passa amb les falles. Perquè les falles no són una teoria: són una realitat que vivim cada any al carrer.

PERCEPCIÓ EXTRASENSORIAL Missatges entre línies ,

<<

Quan diem “açò és art”

Dir que alguna cosa és art no és només parlar de bellesa o de fer-ho bé. Té més a veure amb la intenció i amb la resposta que provoca. Algú crea amb ganes de dir alguna cosa, i algú altre ho mira amb ganes d’entendre-ho, encara que siga a mitges.

Al llarg del temps s’han dit moltes coses sobre què hauria de ser l’art: que si imitar la realitat, que si emocionar, que si fer pensar. La veritat és que pot fer tot això, o només una part. De vegades l’art entra suau, i altres colpeja. Però sempre diu alguna cosa, encara que no siga còmoda.

I el lloc importa, el mateix objecte pot no dir res en un context i dir molt en un altre. Per això l’art no depén només de qui el fa, sinó també de qui el mira i del moment en què es mira.

L’art com a necessitat

L’art no és un luxe, és una necessitat humana. Pintem, escrivim, cantem o construïm perquè necessitem expressar-nos. Ho hem fet sempre, des de les primeres pintures a una cova fins a qualsevol forma d’expressió actual.

Fer art és triar: què conte, com ho conte i amb què. I en eixes decisions sempre hi ha una part personal i una part del món que ens envolta, cap obra ix del no-res. Tot el que es crea parla, d’una manera o d’una altra, del seu temps.

Maneres diferents de dir el mateix

Cada disciplina artística utilitza el seu llenguatge; la literatura juga amb les paraules, amb el ritme i amb el que es diu i el que es calla, la pintura i l’escultura parlen amb formes, colors i volums, la fotografia sembla captar la realitat, però en realitat la tria, la música entra directa, sense demanar permís, i toca llocs que no sempre sabem explicar.

Són llenguatges diferents, però tots busquen el mateix: comunicar alguna cosa que va més enllà del que és pràctic o útil.

Les falles: d’on venen i què fan

Les falles formen part de la nostra manera d’entendre la festa, però també de la nostra manera d’entendre el món. Naixen d’una tradició senzilla: fer neteja, fer foc i celebrar que arriba la primavera, però amb els anys es transformaren en una cosa molt més complexa.

Hui, una falla és un conjunt de figures que exageren, riuen, critiquen i assenyalen. Parlen d’actualitat, de política, de costums i de manies col·lectives, i ho fan sense donar massa voltes, amb un llenguatge que tothom entén.

El fet que siguen efímeres sempre genera debat. Però potser el problema no és que desapareguen, sinó que ens costa acceptar que alguna cosa tinga valor encara que no dure per sempre.

Les falles demostren que la intensitat també compta.

Les falles no es miren en silenci, es caminen, es comenten i es discuteixen. La gent parla d’elles, les critica i les defensa; i tot això forma part de l’obra, sense públic, sense conversa, la falla no està completa.

El que tenen en comú

Tot l’art, siga com siga, té algunes coses en comú, hi ha creativitat, hi ha intenció i hi ha una relació amb el moment en què es crea. I no sempre està fet per agradar, moltes vegades serveix per a incomodar, per a fer-nos pensar o per a assenyalar coses que preferiríem no mirar massa. L’art, al final, és una manera de mirar-nos a nosaltres mateixos.

Una falla no és només el que es planta. Darrere hi ha mesos de feina, decisions, errors, proves i molt d’ofici. Hi ha artistes que saben dibuixar, modelar i pintar, però també comissions i gent implicada que dona sentit a tot plegat. És una obra col·lectiva. I això la fa especial.

Qui decideix què és art

El que considerem art també depén de qui ho diu; museus, crítics i institucions han tingut sempre molta influència, però no sempre han encertat. Moltes expressions populars han sigut menyspreades durant anys fins que algú les ha pres seriosament. Les falles viuen en aquest espai incòmode: són del poble, però tenen una complexitat que no es pot ignorar. I potser és justament això el que les fa interessants.

I això... és art?

Si mirem les falles amb els mateixos ulls amb què mirem altres formes d’art, costa dir que no. Hi ha missatge, hi ha tècnica i hi ha voluntat de provocar una reacció. Que siga riure, reflexió o cabreig, ja depén de cadascú.

Les falles no expliquen, mostren. Utilitzen símbols, exageració i caricatura per a fer arribar el missatge, no busquen subtileses difícils, sinó que tothom entenga de què es parla. Són un espill una mica deformat, però molt clar.

Cremar també és part del missatge

Fer una cosa sabent que desapareixerà no és un error, és una decisió. En un món que vol guardar-ho tot, la cremà recorda que no tot ha de durar per sempre per a tindre valor. Quan una falla crema, no es perd. Es queda en el record. I això també compta.

No estan soles, hi ha altres formes d’art que també són efímeres: murals, accions, instal·lacions, etc. Però les falles tenen una cosa diferent: la dimensió col·lectiva i festiva. Tot un poble al voltant d’una obra.

Per acabar, potser l’art no és una etiqueta, sinó una manera de mirar. És art allò que ens diu alguna cosa, que ens fa parar i pensar, encara que siga un moment. Les falles fan això cada any, naixen, ocupen el carrer, generen conversa i desapareixen, i potser per això tornen. Perquè ens agrada mirar-nos en elles, encara que a vegades el reflex no siga còmode. I això, al cap i a la fi, també és art.

el temut fenomen"reggaeton"

Gemma serrano

Estudiant de

psicologia

Abans de començar, una recomanació per a llegir aquest article, es recomana fer-ho amb música. Concretament, amb una llista de reproducció de l’artista més escoltat de Spotify mundialment l’any passat. No cal buscar-la. N’hi ha prou amb obrir Spotify i escanejar aquest codi.

Sí, en efecte. És Bad . I no, no és una provocació gratuïta, és una dada.

Perquè mentre aquest text s’imprimeix, es reparteix i es llig, eixe mateix artista, per-

tanyent a un gènere que encara molts insisteixen a definir com “això no és música”, torna a ocupar els primers llocs d’escolta global, no una vegada ni per casualitat. És la quarta vegada que ho aconsegueix, convertint-se en l’artista que més vegades ha liderat el rànquing mundial de Spotify.

A partir d’ací, aquest article no pretén convéncer ningú que li agrade el reggaeton, però tampoc defensar-lo ni atacar-lo. Només observar un fenomen que ja ha ocorregut, encara que alguns continuen mirant cap a un altre costat.

PERCEPCIÓ EXTRASENSORIAL Missatges entre línies ,

<<

Perquè la pregunta no és si agrada o no, la pregunta és una altra: Com pot ser que el que es considera “menor” per part del discurs cultural s’haja convertit en un dels fenòmens musicals més grans de la història recent?

El reggaeton apareix així, com una música quasi alienígena. No perquè vinga d’un altre planeta, sinó perquè trenca les regles del sistema que ja coneixíem. No demana permís a l’harmonia clàssica, no busca la complexitat tècnica tradicional, no necessita virtuosos. El seu llenguatge és un altre: repetició, cos, ritme, immediatesa. I això, històricament, sempre ha generat rebuig. No és res nou.

Al rock se li va dir soroll. Al punk, provocació sense talent. A la música electrònica, màquines sense ànima.

A moviments locals com la Ruta del Bakalao se’ls va negar durant anys qualsevol valor cultural, mentre mobilitzaven milers de persones cada cap de setmana i construïen una identitat generacional pròpia.

Amb el temps, molts d’aquests fenòmens acabaren sent estudiats, analitzats i contextualitzats. Alguns arribaren als llibres, altres, als documentals i altres, fins i tot, als museus. Hui ningú discuteix l’impacte de Michael Jackson ni de Queen, ningú dubta que Taylor Swift és un fenomen cultural, econòmic i generacional que va molt més enllà de les seues cançons. No perquè agraden a tothom, sinó perquè mobilitzen masses, generen identitat, creen llenguatge propi i marquen una època.

El reggaeton encara és percebut com una cosa provisional, com si fora una moda destinada a esgotar-se, un fenomen sorollós que acabarà diluint-se amb el temps. però crec que la realitat avança en una altra direcció.

Les dades no parlen de fugacitat, sinó de persistència. Milions d’escoltes diàries, presència continuada en les llistes globals, una capacitat notable de travessar edats, contextos i fronteres. Cada llançament es converteix en un esdeveniment; cada gira, en una demostració de força col·lectiva. Estadis plens en qüestió de minuts, en ciutats molt diferents entre si, amb públics que comparteixen poc més que el ritme.

Allò que va nàixer lluny del centre, en espais sovint ignorats pel relat cultural dominant, ha acabat ocupant un lloc central.

No perquè ningú li haja obert la porta, sinó perquè ha crescut fins a fer-se impossible d’ignorar. No per legitimació externa, sinó per acumulació constant de presència. Potser, arribats a aquest punt, el debat ja no hauria de girar al voltant de la música, sinó de la reacció que provoca.

Perquè el reggaeton no demana una escolta atenta: demana moviment. No apel·la tant a l’anàlisi com al cos. És una música que es balla, que es repeteix, que es viu de manera física. Funciona en bucle, s’instal·la, insisteix. I això, culturalment, sempre ha generat recel.

Tot allò que entra pel cos abans que pel cap sol considerar-se inferior. Massa simple, massa directe i massa poc refinat. Però és precisament aquesta simplicitat aparent la que explica la seua eficàcia.

Des del punt de vista de la neurociència, la repetició rítmica i els patrons previ sibles activen mecanismes bàsics de recompensa. Des de la sociologia, sabem que els moviments capaços de congregar grans col·lectius no necessiten complexitat per a ser influents, sinó reconeixement, identificació i espais compartits. I des de la història cultural, una cons tant: allò que incomoda una generació sol acabar definint la següent.

El reggaeton no sembla interessat a convéncer ningú, no demana aprovació institucional ni reclama ser estudiat. Simplement existeix, es reprodueix i s’estén. I potser és precisament això el que genera resistència. Assumir el seu impacte no obliga a posicionar-se a favor ni en contra. Tampoc a justificar gustos personals, que

¿Continuarem dient que no era música? ¿O simplement reconeixerem que va arribar de fora, va alterar l’ordre existent… i ens va obligar, sense demanar permís, a mirar-nos una vegada més a l’espill?

Alguna cosa no acaba de funcionar com hauria. Ho notem en el ritme, en el cansament acumulat i en eixa sensació estranya d’haver d’anar sempre un pas més enllà. Tot sembla avançar molt ràpid, però no sempre en la direcció correcta. Mentre el món canvia, ens adaptem com podem. A vegades diem que tot va bé, encara que no siga del tot cert. Confiem en sistemes, en pantalles i en versions oficials, però també en espais menuts que aguanten més del que sembla. Perquè no tots els problemes fan soroll, però tots deixen senyal.

Apartat temàtic...

HOUSTON...

Tenim un problema 6

M S QT

ÀNGELA BARBOSA

Filòloga hispànica -

indult per a la veritat crema per a les fake news

HOUSTON... Tenim un problema

<<

Imagina’t que t’ix el següent titular al teu Instagram o al grup de WhatsApp de la falla: «Primer ninot amb IA: contesta aljuratidemanaindulten14 idiomes». A més d’un li entraria el dubte: serà veritat? Perquè clar, si ja hi ha robots que et fan treballs de classe i intel·ligències artificials que fan de psicòlegs, endevinadors o metges… per què no un ninot poliglot demanant clemència? Sembla broma, però com que ja vivim envoltats d’intel·ligències artificials que ens responen a tot, doncs escolta, quasi sona versemblant.

Tanmateix, hem d’anar amb compte i estar alerta, ja que aquest tipus de notícies no sempre són reals, d’ahí el seu nom: fake news (o com diríem en valencià: notícies falses).

La veritat és que estem envoltats de notícies falses tot l’any, i moltes vegades ni tan sols ens n’adonem. A més, el perill

d’aquestes notícies no està només en l’engany, sinó en com influeixen en les nostres idees i opinions, ja que si ens deixem portar pel que veiem sense qüestionar-ho, podem acabar creient coses ridícules. Per això, més que deixar-nos atrapar per la sorpresa o la rialla, necessitem aprendre a desconfiar un poc, verificar la informació i no donar tan ràpidament al botó de compartir amb la finalitat d'evitar la seua propagació massiva.

D’una banda, convé entendre per què les fake news funcionen tan bé, i és que part de la culpa la tenim nosaltres, ja que ens encanta que ens conten històries sorprenents, emocionants o escandaloses. Som així. Com més improbable siga la notícia, més probable és que la compartim perquè ens impacta i de seguida decidim enviar-la al nostre amic perquè també flipe i es quede de pedra. D’aquesta manera les notícies falses comencen a córrer com la pólvora.

D'altra banda, un avantatge és que, igual que es comparteixen amb un clic, també es poden desmentir amb la mateixa fa cilitat si dediquem uns segons a comprovar-les. A més, com que cal saber detectar-les, a continuació, per si vos serveix, vos deixe alguns truquets que m’ha proporcionat Chat GPT per a identificar notícies falses:

- Mira la font: Si la notícia ve d’un lloc que ni coneixes, desconfia. Si el titular sembla tret d’un meme, probablement ho siga.

Titulars exagerats, amb majúscules, emojis o signes d’exclamació a cabassos, solen ser trampes perquè piques.

- Comprova les dates: A vegades circulen notícies antigues com si foren noves, revisa quan es va publicar.

- Busca altres fonts: Una notícia seriosa sol aparéixer en diversos mitjans fiables. Si només la veus en grups de WhatsApp i pàgines estranyes, ull.

- Investiga un poc: Abans de compartir alguna cosa que sembla increïble, dedica uns segons a buscar més informació. Un parell de clics poden estalviar-te de repartir rumors com caramels.

- Confia, però amb humor: Està bé riure’s de les notícies absurdes, però no les compartisques com si foren veritat.

Sens dubte, una notícia exagerada o un titular increïble poden resultar divertits, sempre que sapiem distingir entre la realitat i la ficció.

Així doncs, les fake news són un recordatori que, en el món digital, mai podem fiar-nos

No obstant això, el preocupant és que ara les notícies falses ja no necessiten un redactor amb gran imaginació. Amb l’arribada de la intel·ligència artificial, crear bulos s’ha tornat molt més fàcil i, el pitjor, molt més convincent. Hui en dia, amb connexió a Internet i dos clics, qualsevol pot generar una imatge d’un famós en una situació compromesa, un vídeo d’una celebrity dient el que mai va dir o, fins i tot, un àudio imitant a la perfecció la veu d’algú. I clar, si a més es crea una notícia i s’adorna amb un titular cridaner, l’engany està servit. Per tant, caldria preguntar-se si la IA hauria de tindre certs límits ètics o si el seu ús hauria d’estar restringit per evitar aquestes manipulacions. En definitiva, resulta paradoxal que en l’era tan digitalitzada i hiperconnectada en què vivim hi haja tanta desinformació.

del tot del que apareix en la pantalla. Un consell? La millor defensa contra les fake news és aplicar el pensament crític i, sobretot, tindre en compte el dia que és, perquè potser és el Dia dels Innocents i tu no t’has adonat…

Al cap i a la fi, ja ho deia la saviesa popular: «si no ho veig, no m’ho crec». I en cas de dubte, el millor és fer com amb els ninots: mirar-los bé de prop, donar-los una volta, i si encara no convencen… bota-li foc!

disfressant la realitat

Vivim un temps d’incertesa, on el nostre ritme de vida va a tal velocitat que quasi ens hem oblidat d’allò que és verdaderament important, assaborir els moments que compartim cada dia amb els nostres i gaudir de la vida plenament. Al segle XXI, tenim al nostre abast uns avanços científics i tecnològics com mai abans havíem imaginat, amb noves formes de comunicació i de recerca d’informació que ens faciliten la vida, i ens poden ajudar a aconseguir les nostres metes, però, potser alguna peça del puzle no encaixa... Alguna cosa està fallant.

Durant la pandèmia, l’aïllament a les nostres cases ens va servir a molts per a parar, per reflexionar sobre la pròpia vida i reconduir el nostre camí. Tal vegada, vam haver d’estar aïllats per adonar-nos de la necessitat de cuidar les nostres relacions amb els familiars, amb els amics i amb tots aquells que durant tant de temps sols vam

HOUSTON... Tenim un problema

poder veure a través d’una pantalla. Tal vegada eixe parèntesi ens va servir per a reflexionar sobre el més important que tenim: les persones amb qui compartim la vida i que sabem que sempre estaran ahí quan les necessitem. Però la pandèmia també va afectar la nostra capacitat d’enfrontar el dia a dia i degut a l’aïllament, la incertesa i la por, ens han quedat diverses seqüeles mentals significatives, com l’ansietat, l’estrés, la depressió i altres.

Què ens està passant? Per què hi ha cada vegada més infelicitat? Quina és la nostra realitat? Paradoxalment, en aquest temps que vivim sembla que ens sentim més assoles que mai, immersos en una realitat que no reconeguem i tal vegada, que no volem. Aquest ritme de vida i aquesta manera de viure tan artificial, ens porta a un desgast emocional, mental i físic, que no sabem com enfrontar i del que és difícil sortir. No debades, dia a dia van augmentant exponencialment els problemes de salut de tot tipus, sobretot els de salut mental.

<<

CRISTINA MARTÍ

Professora de secundària

Al mal temps, bona cara, sempre s’ha dit. Cal seguir endavant que ja vindran temps millors... Aleshores, en compte de gestionar les pròpies emocions, ens posem una màscara per amagar-les, i disfressem la pròpia realitat, ens enganyem a nosaltres mateixa i ens diem que tot està bé. Un altre dit és aquell que diu que les aparences enganyen i així és. Podem aparentar ser les persones més felices del món i al mateix temps, sentir al nostre cor la tristesa més profunda. És un error com adults que som, no intentar regular les nostres emocions i prendre les decisions necessàries per a canviar eixa realitat que estem vivint i que no ens agrada. Amagar les emocions, els fracassos, les frustracions... darrere d’una màscara, no serveix de res, perquè quan entrem a casa i ens posem davant de l’espill, la nos tra veritat apareix davant nostre. Al nostre interior, sabem que és el que cal fer, però ens resulta més fàcil seguir tapant allò que sentim i seguir aparentant un estat emocio nal irreal.

Al llarg de vint-i-set anys d’ensenyament com a professora de secundària, he pogut comprovar com han anat canviant les circumstàncies socials, l’entorn, les famílies i l’estil de vida dels adolescents, que junt amb els més menuts i joves, són les persones més vulnerables i al mateix temps, més influenciables de la societat.

Els professors, dia a dia, d’any en any, hem hagut d’adaptar-nos no sols a les noves lleis i metodologies sinó a més, a l’evolució de la societat, i hem hagut de canviar les nostres prioritats en aquesta tasca tan bonica, però tan complexa que és educar. Hem deixat a un costat els continguts i matèries per centrar-nos molt més en l’estat anímic dels nostres alumnes, en ajudar-los en la gestió de les seues emocions, en veure quin és el seu nivell d’autoestima, en descobrir les seues frustracions davant de les dificultats d’aprenentatge i en

reconéixer altres factors que els afecten i influeixen cada dia. Molts dels nostres alumnes també porten posada una mascareta que amaga la seua realitat. La nostra primera tasca com a educadors, és ajudar-los a llevar-se eixa màscara, donant-los comprensió, estima i guiant-los en el seu camí. Cal que primer siguen “personetes”, doncs la resta ja vindrà amb el seu esforç, segons les pròpies capacitats i habilitats.

Com podem arribar a ells si els seus referents els tenen principalment a les xarxes socials? Pares i mestres ens hem quedat en un segon pla respecte a la influència de les xarxes socials en la seua vida diària. El TikTok és un nou “Deu” al que creuen amb els ulls tancats, en el qual busquen respostes, es comparen, s’entretenen i en definitiva, aprenen potser hàbits no molt recomanables per a la seua educació. També representen una manera de fugir de la pròpia realitat. Les

xarxes presenten riscos significatius per al seu desenvolupament, tenint conseqüències negatives principalment a nivell de salut mental, com l’ansietat, la baixa autoestima, la frustració, la distorsió de la imatge corporal, els trastorns alimentaris i molts altres. És missió de pares i professors, que els adolescents puguen comprendre que les respostes que busquen han d’eixir d’ells mateixos i amb una bona educació les trobaran. Si nosaltres mateixos que som adults ens deixem portar per les xarxes socials, com no volem que ells ho facen? Quin exemple els estem donant?

Molt sovint ens adonem que la imatge que ens mostren dia a dia, no es correspon amb la seua realitat i ens trenca el cor conéixer les circumstàncies dolentes per les quals estan passant els xiquets i xiquetes, amb problemes de tot tipus que a vegades, ni nosaltres mateixa com a adults, tal volta sabríem enfrontar.

Al mateix temps, com no podia ser d’altra manera, la salut mental ha de tractar-se obertament a les escoles, ja que pot arribar a ser determinant en la nostra vida. Cal donar als adolescents les eines adequades, perquè puguen reconéixer senyals d’alarma que els ajuden a gestionar les seues emocions i els possibles problemes que els afecten.

Com tots hem aprés amb la maduresa, sols tenim una vida i de nosaltres depén viure-la intensament de manera coherent amb les pròpies creences i pensaments. Com que no som màquines i sí éssers vulnerables, hem d’aprendre a viure amb les nostres qualitats però també amb els nostres defectes. Llevar-nos la careta i mostrar-nos als altres amb les nostres circumstàncies, és un exercici molt sa i el millor que podem fer.

Ser sincers amb nosaltres mateixa i demanar ajuda quan siga necessari.

Els fallers i les falleres, cada any mostrem als nostres monuments de manera graciosa i amb molt enginy, allò que està passant en la societat, al nostre entorn i com que potser no ens agrada, voldríem canviar. Amb la sàtira que ens caracteritza, a banda de riure’ns de les nostres circumstàncies, mostrem una altra cara del que ocorre en la realitat. Durant els dies de falles, tot està permés. Màscares i disfresses deuríem deixar-les per al moment indicat.

Poeta, llicenciat en filosofia i lletres -

intel.ligencia

JESÚS

JIMÉNEZ REINALDO

Que la nostra societat burgesa, actualment llançada cap a un neocapitalisme salvatge, és un fracàs absolut en termes polítics, socials i culturals resulta més que evident: la dificultat per a trobar un treball digne fins i tot per a persones amb dues carreres universitàries i domini de diversos idiomes, la carestia d'habitatges a l'abast d'una població cada vegada més consumista i empobrida, la polarització política davant un sistema corrupte i el menyspreu generalitzat cap a la cultura en totes les seues manifestacions, resulten exemples concloents. Per descomptat, aquesta realitat s'adscriu al món occidental i democràtic, que no és el predominant en un planeta on les dictadures, les guerres, la fam i la inestabilitat sacsegen a masses

immenses de població a vaivens tràgics. Si en l'antiga Europa, si en la moderna Amèrica del Nord, s'enfonsen els valors ideològics i els drets humans que tracten de respectar i dignifi car cada vida humana, tornem a èpoques passades en les quals prevalia el poder del més fort, com està ocorrent amb la invasió d'Ucraïna, el genocidi de la po blació palestina en la franja de Gaza i la pèrdua de valors demo cràtics als Estats Units d'Amèri ca a les mans d'un president que retorça les lleis per al benefici exclusiu dels seus interessos comercials.

Estem sens dubte en un moment històric decisiu: s'ha esfumat el miratge d'un món globalitzat i en progrés continu després de la crisi econòmica de 2008; per una altra, el canvi

HOUSTON... Tenim un problema

de paradigma conseqüent a la pandèmia de la Covid-19, ens ha convertit en societats atomitzades i en individus egoistes i asocials. Mentre el -

fondra estrepitosament, els rics guanyen més poder i diners i els pobres perden dia a dia la carrera per la supervivència en treballs precaris i desprestigiats. Tots ho percebem amb nitidesa, però, en comptes d'acusar el sistema neoliberal que el sustenta, preferim apuntar en la mateixa direcció que assenyalen els mitjans de desinformació de masses, sentint un odi primari pels qui pertanyen a

<<

grups aliens al nostre. Aquesta volta a la tribu, exacerbada per un patrioterisme vacu i simplista, ens enforteix en l'odi i ens incapacita per a l'autocrítica.

No som ja tan ingenus per a creure com el Quixot en l'harmonia natural de l'Edat Daurada, un passat en el qual la humanitat hauria viscut en pau amb la naturalesa, respectant l'entorn i cuidant-lo amb el major dels respectes. Si alguna vegada hagués existit tal cosa, per descomptat mai va poder ser amb l'ésser humà de protagonista, perquè tots sabem que la nostra intel·ligència ens va convertir en el depredador màxim de la cadena alimentària i que hem utilitzat aquest poder contra la mateixa naturalesa,

com queda de manifest amb l'extinció d'espècies, el canvi climàtic i l'abús de la tecnologia fins a esgotar els recursos. Tenim més de Sancho Panza que de Quixots. Subscrivim abans els versos de Góngora (“Andeyocaliente/yríasela gente...”) que la solidaritat amb el desconegut i la pau amb el veí.

En un món tan descregut, tan virtual, tan líquid, que marxa cap a la singularitat tecnològica i que cada vegada està més fascinat, idiotitzat, davant la intel·ligència artificial, ens trobem l'evidència que els herois dels adolescents actuals són els futbolistes i els influencers, una caterva d'individus els mèrits fonamentals dels quals són l'acaparament de seguidors i de

capital a canvi d'un producte (el futbol, l'entreteniment...) que no són imprescindibles per al bon funcionament de la societat. Almenys, fa anys, els xiquets i xiquetes aspiraven a ser metges, mestres, advocats, enginyers…, i els pares encoratjaven als seus fills per a formar-se bé, titular-se acadèmicament i obtenir una bona feina amb la qual guanyar-se dignament la vida; clar que no era fàcil, però la societat del benestar s'ha construït amb l'esforç de diverses generacions pel bé comú i amb respecte cap a les disciplines artístiques i la ciència.

Segurament, ja no hi ha marxa enrere. I no em referisc només al canvi climàtic o a la robotització de la societat, sinó també a aquesta meritocràcia tan incipient que es va desenvolupar sobretot en el segle XX i que permetia l'ascens social amb dedicació i esforç; com ja vaig escriure dalt són molts els joves formats i preparats per a l'accés a un món laboral

que ja no els necessita o que, en el pitjor dels casos, s'aprofita dels seus coneixements a canvi d'un sou insuficient i no d'acord amb la seua titulació. Són aquests temps molt difícils per a ser adolescent o jove i observar com uns altres, sovint procedents de famílies famoses i influents, aquests que menyspreen la cultura, la ciència i el saber, ocupen les pàgines de les revistes, acumulen cors a les xarxes socials i gaudeixen d'una vida glamurosa, mentre ells, sens dubte menys burros, no estan convidats ni des de lluny a la festa.

El nostre món cada vegada està més lluny d'aquella concepció bíblica que deia que calia guanyar-se el pa amb la suor del front. Pot ser que aquells treballs durs es reserven ara per a les màquines, i fins i tot per a migrants als qui no els importa fer tasques que els autòctons rebutgem per baixes o servils. Pot ser que amb el temps el món laboral es

reduïsca a menys de la meitat i que la major part de la població mai trobe un treball; en aquest cas, segurament, el subsidi universal serà un mitjà, si és que persisteix, perquè la majoria no muiga de fam. Pot ser que el món vaja en cinquena marxa cap a una societat d'ociosos per a qui l'entreteniment en les pantalles siga el seu únic contacte amb el món. La veritat és que un món de màquines i robots no necessita una humanitat culta, crítica ni compromesa. Donem, doncs, la benvinguda a la intel·ligència artificial i prescindim, per molesta, de la nostra; tal vegada així aconseguim a la fi algun grau de felicitat.

crisi d'ansietat

—Andreu?

Llorens bustos

Escriptor

Algú va dir el meu nom i no vaig saber què contestar en sentir un sotrac general. El so tètric d'un dels aparells instal·lats en la meua capçalera, va fer que s'instaurés un silenci tens. Vaig quedar com reinicialitzant un ordinador. A l'instant vaig pensar que algú em va ensenyar a hiperventilar gitat en el llit darrere del centelleig d'una ambulància. —Ja hauria de respondre.

La segona veu era d'una dona coneguda per mi, vaig intentar recopilar ambdues i no aconseguia situar-les en el meu cervell. Vaig continuar amb el meu silenci fins a recaptar dades gitat sobre el llit ara amb barreres en els costats. Vaig esperar més informació mentre les meues pestanyes intentaven alleujar el pes de les meues parpelles, a la fi vaig descobrir dues figures humanes com si estigueren en la boira, una a cada costat del meu cos i difuminades per l'enlluern del neó.

La de l'esquerra enfundada amb bata blanca, mascareta i gorreta. L'altra de verd clar transparent. Tanque els ulls, és com aquestes vegades que els obris enmig del no-res i a penes recordes res. Ni tan sols on estàs, encara que fa olor d'hospital, alcohol i desinfectant.

És ma casa? No…

Què havia de fer? A penes recorde el meu passeig pel Grau i la platja amb el meu cotxe nou i els tres-cents euros de quota que vaig acordar amb la financera durant cinc anys, a part de la pujada de la hipoteca, pel descontrol creixent de l'Euribor, i les maleïdes contribucions anuals. El silenci dels meus dos admiradors va fer que sucumbira en una tempesta mental barrejada amb la suma dels pagaments mensuals, on els números ballaven com les boles d'un bingo a l'interior de la caixa envidrada.

—Andreu?

De nou aquella veu mentre jo caminava a la vora de la neurosi. Vaig obrir la boca per a intentar respondre i vaig girar el meu rostre per a evitar el neó. Vaig descobrir a l'home que mantenia una tablet a la seua mà, amb l'altra, afegia dades. Vaig dubtar a respondre fins a recopilar l'escassa informació de què disposava el meu cervell en què tan sols m'oferia la conversa que vaig mantenir amb el president de la meua falla. La seua proposta: després de la seua nova reelecció, que la meua filla Maria fos la reina de la falla. Jo estava sagnat a deutes i no li vaig respondre, no, no recorde haver-ho fet en cap moment. Vaig sentir una explosió en els meus budells, buides de sòlid, com la meua esperança, atordida des d'aquell instant barrejat d'un agredolç que no aconseguia resoldre. Segurament la notícia ja havia arribat als titulars fallers i fora motiu de crítica per la meua modesta situació econòmica.

HOUSTON... Tenim un problema

Decidit, vaig deixar la mirada clavada en la d'aquell home com si fos un nàufrag surant a l'única taula en una mar en plena angoixa financera.

—Andreu! Estem esperant que recupere el seu estat, llavors conclourem que el tractament al qual ha estat sotmés és l'adequat.

Com que no sabia què contestar, ni al·legar, vaig continuar mut.

—Va ingressar ahir per una insuficiència cardíaca, les proves i analítiques manquen de cap anomalia. El seu ritme cardíac és perfecte, no existeix irregularitat cardiovascular. Les seues constants vitals són perfectes.

—Papà!

Pot ser que la meua filla llegís alguna cosa en la meua mirada, o pot ser que ella intuís el meu pensament. Em vaig girar i els meus ulls es van clavar en els d'ella, jo no aconseguia descobrir

si certament era la meua filla Maria, la mascareta i la seua gorreta de plàstic no m'ho garantien, no obstant això, la seua mà va atrapar la meua i em vaig deixar portar davant la meua passivitat com el tronc que navega riu avall en el corrent molt lleuger, es va acostar fins a quedar a l'altura del meu rostre, va baixar la seua mascareta per a mostrar-me el seu somriure i em va donar un bes en el front; va afegir:

—Papà, vull que estigues tranquil, encara que enguany no puga ser reina de la falla, pot ser que ho siga en un altre, o potser mai. He parlat amb el president. Sempre seré la teua reina. Jo vos vull a tu i a la mamà per a tota la vida.

De sobte, vaig sentir com si el meu cor fos oprimit amb una premsa hidràulica, això va fer que els meus ulls desbordaren alguna llàgrima sobre els laterals plastificats de la mascareta que em subministrava l'oxigen.

<<

—Quan li donaran l'alta? —va preguntar la meua filla, al metge.

—Al llarg del matí.

—Algun tractament?

—Calma, descans i tranquil·litat.

Periodista i llicenciat en Dret -

L' anima del Grau. Histories que esdevenen tradicions

Miguel Ángel Picornell

El Grau sempre ha guardat una relació de dependència administrativa i jeràrquica de Gandia; és a dir, mai ha tingut un ajuntament propi. Al seu dia fou una pedania i en l’actualitat és un dels onze districtes dels quals consta la ciutat de Gandia. Però, tot i això, les graueres i els grauers tenim un marcat sentit de pertinença: som del Grau –d’aquest o de l’altre, del Molí o de la Devesa, de Venècia o dels Marenys-, però del Grau. Un nucli urbà que va molt més enllà d’un conjunt d’edificis i carrers; és un ecosistema viu, vibrant, on la història es construeix dia rere dia. I en aquest procés, les grans transformacions sovint naixen d’allò més xicotet, d’allò que a primera vista sembla insignificant. Les coses més xicotetes són l’ànima d’un barri,

els fils invisibles que cusen la seua identitat i, amb el temps, es converteixen en tradicions immutables. Penseu si no en el pont de Sant Nicolau on els veïns es reuneixen per a fer la xerradeta, sobretot en estiu, ja que és un lloc on sempre hi ha una brisa capaç de mitigar els efectes de les altes temperatures. Fa anys algú va batejar la zona com a la “Moncloa” per la temàtica de les discussions dels assistents habituals. Potser és eixa salutació amb Amparín, la “Borrosca”, que et posa al dia de les novetats i succeïts, o els arbres del passeig Rosa dels Vents, que donen una agraïda ombra. Aquests són tan sols exemples d’eixes xicotetes coses que, per la seua recurrència i el seu impacte en la vida diària, adquireixen un significat molt més gran del que aparen-

HOUSTON... Tenim un problema

<<

ten. Allò que comença com un costum individual o un detall arquitectònic passa desapercebut fins que un bon dia, per la seua persistència, s’arrela en la consciència col·lectiva.

Els forns de Vila, el de Ricardo o el de David Vizcaíno, es converteixen en la “panaderia del barri”, i la salutació diària amb les dependentes, en un senyal que tot està en ordre.

El pas d’un simple hàbit a una tradició constitueix un procés subtil, quasi orgànic, que es nodreix de la repetició, l’afecte i el sentit de pertinença. No hi ha un decret que instaure una tradició, simplement, succeeix. La regularitat és clau. Un esdeveniment puntual pot ser memorable, però sols la constant repetició al llarg del temps l’eleva a la cate-

goria de tradició. La reunió setmanal en el bar del cantó, el mercadet de dijous o de diumenge o les processons de les festes patronals, es consoliden per la periodicitat. En aquest sentit, una vertadera tradició es perpetua. Els més joves aprenen dels majors la importància d’eixos costums i les adopten com a pròpies, assegurant la continuïtat. Els xiquets que hui juguen als nostres parcs i places són els adults que demà els cuidaran i contaran la seua història a les noves generacions. Les tradicions, nascudes d’aquestes xicotetes coses, són l’ànima d’un barri com el Grau. Són les que li donen un caràcter únic i irrepetible, diferenciant-lo d’altres llocs. Són els punts de trobada, els rituals compar-

tits que generen un sentiment de comunitat i de pertinença. Quan es perd una d’aquestes insignificants coses, o una tradició s’esvaeix, el barri perd un tros de la seua història, de la seua essència. Per això, reconéixer i valorar aquests elements aparentment irrellevants és crucial per a preservar la riquesa cultural i social dels nostres barris.

I per a fer palés que tot açò que us acabe de contar no és pura teoria, ho adornaré de casos pràctics que venen a demostrar la veracitat de com naixen les tradicions i com són també tradició determinades frases fetes molt localitzades en l’àmbit grauer. A finals del 2018 un reduït grup de veïns i veïnes del Grau em va demanar

cita per a fer una proposta. Es tractava d’organitzar la festa de les Quintades, tota una novetat en el districte marítim, però que havia triomfat en altres poblacions de la Safor. De manera que els vaig dir que podien comptar amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia a través de la Junta de Districte del Grau, i que ja per a les festes del 2019 posava a la disposició de la comissió una orquestra i la infraestructura necessària –taules, cadires, servicis, permisos...-, 825 persones van recolzar esta iniciativa adquirint

camiseta i tiquet. Llàstima que la pandèmia impedira la celebració de les edicions del 2020 i del 2021, baixant el nombre de participants a 521 en el 2022.

El 2025 s’ha celebrat la quinta edició. Arribarem a dir d’ací a uns anys que a les festes del Grau se celebren les “tradicionals” Quintades? Jo espere que sí, però el temps ens ho dirà.

El 27 de gener del 2018 el jove grauer Marc Villar perdia la vida en un desgraciat accident de trànsit a l’avinguda del Port. A la seua família, especialment a son pare

–amic personalli vaig oferir la possibilitat de fer un homenatge que no fora efímer i que perdurara en el temps. El novembre del 2019 vaig cridar a Ramón Villar per a concretar els detalls de l’homenatge i em va respondre que l’havia de visitar a l’Hospital. En una habitació del centre mèdic em va dir que patia una greu malaltia i que deixava en les meues mans la forma d’homenatjar el seu fill Marc. Ramón va faltar el 23 de gener del 2020. Portem ja cinc edicions de les Beques Marc Villar, les quals en col·laboració amb

el Departament municipal d’Educació i l’Escola de Música Districte Marítim, es concedeixen als alumnes que demostren mèrits acadèmics i que representen els valors i l’exemple de Marc. Es convertirà en una altra tradició? Estic convençut que així serà.

I què em dieu del “tradicional” Putxero del Mosquit? Trenta-dos anys ininterromputs de vida. Ni la pluja ha pogut amb esta celebració. És evident que ha anat evolucionant des que les originàries cuineres, mares i iaies, totes relacionades amb la comissió, es feren càrrec de cuinar-los, fins hui en dia, que s’encomanen a empreses de càtering.

Són tres exemples ben diferents de situacions concretes que com deia adés, no s’implanten mitjançant cap decret: naixen del poble i si el poble vol, es converteixen en tradició. I complete aquest article amb una relació de frases fetes 100 per 100 graueres, que també formen part de la tradició oral:

“AixònohoarreglaniMelis”. Quan una determinada qüestió és de difícil solució. En honor al metge del Grau, don José Melis, que era molt bo.

“Mate’m don José”. Quan el doctor Melis recomanava al pacient deixar de fumar, de beure, de ... i fer dieta.

“Dinar a hora de treballador del moll”. Quan es dina prompte. En els millors temps de la taronja el “bolo” sonava a les 12 perquè els treballadors pogueren dinar.

“VaigalGrau”,“VincdelGrau”. La gent més major del Molí de Santa Maria encara ho diu quan ix o torna del barri cap al Grau.

“Això és una tremendà”. Quan una cosa costa de creure. Paco el “Tremendo” tenia fama de ser exagerat.

“Vaigal’altreGrau”. En funció del costat del barranc de Sant Nicolau on et trobes.

“AdonJuannolihaguerapassat”. En el camp del Portuaris quan algun futbolista li passava

el baló per davall les cames a un altre. Don Juan Miñana, rector de Sant Nicolau, sempre duia sotana.

“D’on vens? – Del motor”. “On vas? – Al motor”. Quan ens fan la pregunta i no volem donar cap explicació respecte d’on anem o d’on venim.

“PareixeslatiaCaragola”. Quan intentes vendre loteria als amics i coneguts. La tia Caragola fou tota una institució que repartia loteria per tot arreu.

“Encapaltrepobles’enterracom en el Grau”. Sentència apropiada per a concloure aquest article.

ja no fa falta tornar a agafar la Marina

La pluja de meteorits històrics

LLUNA SIRIO

Estudiant

Hi va haver un moment en què tots vam entendre el mateix: que la normalitat no era tan sòlida com pensàvem.

Des d’aleshores, el món ha anat encadenant sacsejades que ens han fet parar, mirar al voltant i assumir que alguna cosa s’havia trencat. Cada una amb una forma diferent, però amb el mateix efecte: deixar-nos sense aire durant uns segons.

Aquest recull parla d’eixos moments. Dels meteorits que no venien de l’espai, però que ens van caure igualment a sobre.

HOUSTON... Tenim un problema

<<

METEORIT G-UCR

(24febrer2022-actualitat)

METEORIT C-19

(15març2020-21juny2020)

METEORIT V-LP

(19septembre2021)

El primer colp va ser aquell que ningú esperava, el que va parar el món en sec com si les agulles del rellotge hagueren dit “fins ací”. De sobte, la vida va canviar, pareixia una pel·lícula de les que no vols que siguen basades en fets reals: carrers muts, balcons plens i una sensació estranya que oscil·lava entre la por i la incredulitat. Caminar era un record, quedar era un luxe, i el temps… el temps es va convertir en una cosa rara, elàstica i pesadíssima.

Aquells dies ens vam descobrir vulnerables, tots alhora i sense assaig previ. I encara que després vingueren molts altres colps, aquell va ser el primer: el que ens va fer entendre que la normalitat era més fràgil del que mai havíem imaginat. El punt d’inici d’una època que no havíem demanat, però que ens va caure a sobre igualment.

Quan encara intentàvem recuperar el ritme, la Terra va decidir recordar-nos que també té el seu propi caràcter. Un dia qualsevol, un tros de l’illa de La Palma es va obrir com si despertara d’un somni llarguíssim, i de dins en va eixir un riu de foc que no tenia pressa. Cases, pobles, records, tot va quedar engolit a poc a poc, amb aquella lentitud cruel que té la lava quan avança.

No era un succés llunyà ni una imatge de documental: era ací, al nostre país, en directe i sense pausa. I nosaltres, des de casa, mirant com un volcà es convertia en notícia diària, amb la mateixa sensació de sempre: una altra cosa que ningú esperava ni volia viure. El volcà va ser un recordatori silenciós: que, a vegades, el meteorit no cau del cel, sinó que surt de sota els nostres peus.

Quan pensàvem que el món ja havia gastat prou tensió per a una temporada, un altre colp ens va arribar, esta vegada en forma de guerra. No era un titular llunyà en temps i espai, era a Europa, era al costat i estava ocorrent ara, al segle XXI. De sobte, paraules que creiem arxivades —front, refugiats, presoners, invasió, sancions— van tornar a omplir converses i pantalles.

I encara que no sentírem les bombes, sí que vam notar l’ombra: en els preus, en les notícies, en la cara de la gent. Allò que començava com un conflicte “extern” es va convertir ràpidament en un soroll de fons constant, d’eixos que no desapareixen ni quan canvies de canal.

La guerra d’Ucraïna ens va recordar que el món continua sent fràgil, imprevisible i, a vegades, massa paregut a un llibre d’història que ningú vol rellegir. Un meteorit humà, pesat i persistent.

METEORIT GPT

(30 novembre 2022)

METEORIT G-GZ

(7octubre2023-actualitat)

I, entre desastre i desastre, ens va caure un meteorit diferent: un que no feia fum ni soroll, però que va sacsejar mig planeta en qüestió de setmanes. Un dia qualsevol, la gent va començar a parlar d’una cosa anomenada “ChatGPT”, i de sobte pareixia que una intel·ligència artificial havia entrat a la nostra vida com si fora un nou veí que volia ajudar en tot... o complicar-ho tot.

Alguns ho van viure amb fascinació, altres amb por, i molts amb la mateixa pregunta: “Açò què significa exactament?”.

En un món que ja anava massa ràpid, la tecnologia va prémer l’accelerador com si tinguera pressa per arribar al futur abans que nosaltres.

Va ser un meteorit digital, invisible però potent, que va transformar maneres de treballar, d’aprendre i fins i tot de pensar. Un recordatori que no sols ens cauen pedres del cel: també ens cauen algoritmes.

I quan pensàvem que ja havíem vist prou crueltat retransmesa en directe, va arribar un altre colp, aquest encara més dur de mirar. La guerra de Gaza —amb les seues imatges, els seus crits silenciosos i la seua devastació constant— va omplir pantalles d’una manera que ens va trencar una mica més per dins. Eren carrers, xiquets, cases, famílies, hospitals… tot col·lapsant sota un cel que semblava enfadat.

Va ser un meteorit moral, un d’eixos que no esquerdava només el territori, sinó també la consciència. Cada notícia era una punxada, cada fotografia un colp que costava digerir. Ens trobàvem veient una tragèdia repetida en bucle, intentant entendre com pot ser que, en ple segle XXI, el món torne a aquestes escenes que semblen de temps que hauríem d’haver superat.

METEORIT I-CMP

(22 febrer 2024)

El de Campanar no va ser un gran incendi forestal, però va ser molt més que això: va ser la prova que el desastre també pot caure al centre d’una ciutat, en un edifici qualsevol, un dijous qualsevol, en una vesprada qualsevol. Les flames van pujar massa ràpid, massa alt, sense donar temps a reaccionar. Durant unes hores, València va deixar de respirar. Tot el país es va quedar paralitzat davant d’un foc que no podia entendre’s només com un accident.

El de Campanar va ser un meteorit domèstic, inesperat i íntim. Un recordatori terrible que el foc no arrasa només muntanyes, sinó també llars i records que es perden entre les flames.

METEORIT DN

(29 octubre 2024)

Després del foc i de les guerres, va arribar el meteorit d’aigua. La DANA no va avisar: simplement va caure amb una força que convertia carrers en rius, cotxes en flotadors i voreres en una espècie d’ecosistema aquàtic improvisat. En qüestió d’hores, la ciutat va deixar de semblar una ciutat. L’aigua ho va envair tot amb aquella insistència que només tenen les coses que no entenen de límits.

No era la primera DANA que vivíem, però sí la més greu des de la riuada de València en 1957. L’aigua es va cobrar més de dos centenars de vides, moltes de les quals s’hagueren pogut salvar si les autoritats competents hagueren actuat com cal. Mentre miràvem vídeos que ens aplegàvem d’aquella nit, tots vam tindre el mateix pensament silenciós: una altra vegada no…

Un meteorit líquid, fred i desbordat, que ens va deixar clar que el cel també sap exagerar quan vol.

METEORIT M-FNC

(21 abril 2025)

METEORIT A-PEN

(28 abril 2025)

I just quan pensàvem que el món no tenia més girs guardats per a nosaltres, va arribar una notícia que va fer tremolar un altre tipus de silencis: la mort del papa Francesc. No va ser un succés de soroll ni d’emergència, però sí d’eixos moments que pesen, com una campanada que ressona en llocs que no sabíem que teníem dins. Molta gent no era religiosa, altres sí, però tots vam sentir eixa sacsejada estranya que ocorre quan desapareix una figura que, d’alguna manera, formava part del paisatge global.

El seu adeu va ser un meteorit simbòlic: lent, solemne, caigut en plena incertesa d’un món ja prou carregat. No va trencar cap edifici ni va tallar cap carretera, però sí que va deixar una ombra particular, d’eixes que conviden a fer memòria encara que no ho busques.

Al voltant de les 11:57 d'un matí qualsevol, la llum es va apagar. No va ser un fanal que va fallar: va ser gran part de la península sumida en ombres i desconnectada. A Espanya i Portugal: els trens detinguts, els semàfors negats, les botigues sense caixa, els hospitals funcionant a màquina… Durant hores, vam viure una “normalitat alternativa” en la qual el quotidià va perdre la seua energia literal.

L'apagada elèctrica ens va mostrar quant dependents som d'un pols invisible que ho connecta tot. Sense electricitat, no sols es detenen els ascensors: es bloqueja la rutina, es congela l'impuls, es veu la fragilitat. Aquest meteorit de foscor va arribar sense explosió ni flames, però amb una força que ens va remoure.

Després de repassar tot el que hem viscut, una cosa ens queda clara: no estàvem preparats per a tants meteorits seguits. Alguns ens van espantar, altres ens van ensenyar, i uns quants encara ens fan un nus a la gola quan els recordem. Però ací estem, un any més, contant-los en un llibret de falla que també forma part d’aquesta memòria compartida.

Potser no podem evitar que el cel continue enviant-nos pedres. Potser el món continuarà accelerat com sempre. Però almenys hem aprés una cosa important: que quan tot tremola, ens unim i lluitem junts. I que, entre meteorits, encara hi ha espais de calma, de festa i de llum que ens recorden que la vida no és només el que cau, és també continuar endavant i saber gaudir de les coses xicotetes.

I sí, ho confessarem una vegada més:

NO VOLEM VIURE MÉS MOMENTS HISTÒRICS.

Però si tornen, almenys que ens agafen amb ganes de contar-los.

no vull viure més moments històrics

Hi ha imatges que no busquen agradar. No demanen permís ni explicacions, només obliguen a parar i a mirar amb atenció. El que sembla evident, de prop, canvia de forma. I allò que incomoda sol fer-ho perquè toca massa a prop.

A partir d’ací, res és decoratiu. Tot diu alguna cosa, encara que no ho faça en veu alta. Si continues, no serà per curiositat, sinó perquè saps que hi ha coses que no es poden ignorar... encara que algú haja intentat amagar-les darrere d’un senyal d’advertència.

Apartat temàtic... ,

,

ÀREA 51

No es permet el pas més enllà d'aquest punt 7

M S QT

“IL·LUSTRACIÓ MINIMALISTA” (Racisme)

VÍCTOR MARTÍ

Il·lustrador

"El racisme és com un jardiner que dona aigua a totes les flors, però arranca aquelles que no pinten el jardí amb el to que ell vol. I així, sense saber-ho, desfulla l’harmonia i condemna el seu hort a la tristesa d’un sol color."

IGNACIO JAÉN

Dissenyador

Set capes, set rostres del mateix cos.

“BRUTALISME TECNOLÒGIC” (Pecats capitals)

La bellesa es trenca en textures que respiren pecat.

Allò que un dia fou marbre, ara és carn, metall i desig:

La humanitat polida fins a perdre’s dins del reflex.

(BULLYING)

ÀLVARO DÍEZ

Artista visual “IL·LUSTRACIÓ GEOMÈTRICA”

Els colors enganyen: semblen alegres, però amaguen el crit.

Les mans assenyalen, les formes s’enfronten, i el silenci pesa més que les paraules. Enmig del soroll, una llàgrima cau — petita, però suficient per trencar el patró. El bullying no es veu en blanc i negre: viu disfressat de color.

AUTOR ANÒNIM

Sense determinar

“MINIMALISME

VECTORIAL” (LGTBI-fòbia)

Encara hi ha qui mira la gent LGTBI com si vinguera d’un altre planeta. Però els veritables extraterrestres són els que viuen sense empatia. És hora d’enlairar-se, d’eixir de l’armari i brillar sense por — el futur és d’aquells que no amaguen la seua llum.

“CYBERPUNK PICTÒRIC” (Soledat)

ÓSCAR JAÉN

Artista visual

Busca rostres dins la bola, però només troba el seu reflex. El buit li respon amb veu dolça i la convenç que no està sola. Cada mirada és un deliri, cada record un miratge. No és la soledat qui la devora — és la por de mirar-se massa temps.

“FLAT DESIGN” (Canvi climàtic)

PEDRO CARRILLO

Artista Gràfic

Objected’estudi: Comportament humà davant la destrucció del seu propi hàbitat.

Resultats: El subjecte intenta conservar vida utilitzant substàncies que la maten.

Observació: La cura s’ha convertit en rutina tòxica.

Conclusió: L’espècie continua regant la seua pròpia extinció.

“IL·LUSTRACIÓ TIPOGRÀFICA”

(Conflictes bèl·lics)

MARINA DÍEZ

Periodista digital

El soroll es converteix en eco, i l’eco en silenci.

Les paraules es trenquen abans que les armes.

La guerra no s’acaba — només canvia de nom.

HUGO SALVADOR

Fotògraf i editor

“FOTOMUNTATGE CONCEPTUAL”

(Violència de génere)

La violència de gènere és una ferida que no sempre sagna. És un eco que s’amaga darrere de portes tancades, un fil roig que uneix les que ja no hi són amb les que encara resisteixen. I en cada mirada que s’alça, naix una veu que diu:

“Ja n’hi ha prou de callar.”

AGUSTÍN PENIZA

Artista Gràfic

La llum no descansa, i la mirada tampoc.

Els gestos es repeteixen abans que els pensaments.

La connexió no ens uneix — només ens manté enganxats

“POP ART CONTEMPORANI” (Adicció digital)

A.C FALLA SANT NICOLAU MOSQUIT

“CONSTEL·LACIÓ D'AUTORIES” (Agraïment col·lectiu)

Veus diverses que construeixen un relat compartit. Gràcies per la vostra participació, pel temps, la dedicació i la confiança dipositada en aquest llibret. Cada aportació ha sumat una mirada única i ha donat sentit al conjunt. Sense vosaltres, aquest projecte no existiria.

José Tena

Escriptor. Panal Fallero

Diari de bord. Dia 212.

La travessia arriba a la seua fi. Naveguem a la deriva cap a aquell planeta taronja d'aparença hostil. És la nostra última esperança. He iniciat el protocol d'aterratge. No sé què serà de nosaltres. Servisca aquesta bitàcola com el llegat d'una civilització causant de la destrucció del seu antic planeta.

(…)

Diari de bord. Dia 219.

Món desconegut.

Tripulació fora de perill.

Vam caminar fins a perdre la noció del temps. A punt de defallir, vam ser interceptats per un grup d'éssers de procedència desconeguda. Exhaust i deshidratat, només vaig distingir la silueta dels seus cossos i la llum encegadora que desprenien. (…)

Amb humilitat – perquè som nosaltres els qui venim de fora -, estudi els seus hàbits i costums. Es divideixen en famílies i s'ajuden els uns als altres. No formen guetos, obrin les portes a tot aquell que vulga ajudar en la seua comesa. Desconec el que diuen. Malgrat el seu críptic llenguatge, percep passió en les seues mirades.

Construeixen grans pires d'utensilis, alçats sobre l'infinit com a déus pagans. No hi ha objectiu en la forma ni raó en la seua estructura. Però hi ha missatge, ensenyament i sentit. Giren al voltant d'eixes columnes del cel i emeten càntics que comporten històries d'un passat no oblidat. M'unisc, em dissolc entre ells. La meua ment connecta..., i llavors comprén.

(…)

Una nit de tres llunes, en silenci vaig caminar. El cel sol il·luminat per la llum de les fogueres cremant. No vaig tardar a trobar-la, sabia que allí estaria.

Quan des de l'alt la mantis viatgera em va mirar, vaig entendre que hi ha profecies de les quals mai podrem escapar, però que tampoc hem de perdre l'esperança.

EPÍLEG Epileg -

Entre dimensions no sé en quina quedar-me

He passat tant de temps votant d’una realitat a una altra que ja no recorde quina era la meua. Hi ha dies que el món sembla massa real per ser veritat, i altres, massa absurd per no ser-ho.

Vaig començar buscant vida intel·ligent, però acabe trobant vides que simplement intenten sobreviure. Cada dimensió té les seues lleis: en una, el foc és art; en una altra, destrucció; en una tercera, memòria. I entre totes, jo, flotant com un fragment de cendra que es nega a caure.

El MSQT ja no existeix. O potser sí, en alguna línia temporal on els informes encara es lliguen en paper, on els fallers són astrònoms i les mascletades, missatges codificats per avisar-nos que continuem vius.

No hi ha portes entre dimensions, només mirades. He vist en cada carrer

una frontera difusa entre el que imaginem i el que som capaços de fer real.

He entés que l’univers no s’expandeix: es repeteix, cada any, cada març, cada foc. I en cada repetició hi ha una nova oportunitat per creure, encara que siga per rutina.

Potser això és la veritable forma de vida intel·ligent: aprendre a caminar entre dimensions sense perdre del tot la fe ni el sentit de l’humor.

Jo, per si de cas, em quede a mig camí. Entre la llum i el fum, entre la crítica i el somriure, entre el món que es crema i el que renaix. No sé en quina dimensió visc, però en totes m’escolte dir el mateix: mentre hi haja foc, hi haurà senyals.

— M.

Exagent del MSQT (retirat, o potser no)

ARXIU CLASSIFICAT

MISSIÓ ESPECIAL PER AGENTS

Atenció, reclutes:

Ací l’agent M-26 del i Qüestions Terrestres (MSQT)

Hem rebut uns documents classificats que parlen de successos molt estranys relacionats amb les Falles... però la informació està incompleta i necessitem la vostra ajuda per descodificar-la.

Les proves apunten que no totes les falles plantades al carrer han sigut del tot... humanes. Algunes presenten formes tan estranyes i atípiques que sospitem que podrien ser intervencions extraterrestres. Nosaltres les anomenem: “les Falles extraterrestres

Per avançar en la investigació heu de resoldre un seguit de jocs que hem inclòs en aquest arxiu secret. Cada enigma resolt ens acosta a descobrir la veritat. Necessitem el teu ull crític, la teua intel·ligència i la teua curiositat per completar aquest expedient.

Agent júnior, la teua missió comença ara.

BUSCA LESDIFERÈNCIES

Un testimoni gràfic mostra un alienígena fent-se un selfie amb la falla municipal de l’any passat. Però atenció: hi ha detalls que no quadren! Troba les diferències i ajuda’ns a confirmar si la imatge és real... o manipulada.

DE QUIN ANY ÉS LA FALLA?

"Açò també passarà"

Artistes: Manolo Martín i José Ramón Espuig.

La falla no es va arribar a plantar amb motiu de la suspensió de les Falles del 2020 a conseqüència del Conavirus.

"Equilibri universal"

Artistes: Pepe Latorre, Gabriel Sanz i Okuda.

Una falla de Okuda San Miguel que trenca motles amb el seu “Equilibri Universal”: un puzle gegant de triangles de colors que no deixa indiferent.

Hem recuperat fotografies d’arxiu de diverses falles de l’Ajuntament. Algunes són tan rares i desconcertants que dubtem que foren idees humanes. Tu hauràs de determinar de quin any provenen i si poden ser catalogades com a falles extraterrestres.

"Procés creatiu"

Artistes: Latorre i Sanz i Pichiavo.

Una falla denominada d’urbanmythology: grafitis i lletres urbanes que conviuen amb mites clàssics grecs i romans.

"València, Ca La Trava"

Artista: Manolo García

El monument va ser el més alt que s'havia plantat en la plaça de l'Ajuntament fins llavors, amb 40 metres d'altura. "Alucine"

Artistes: Pedro Vicente Baenas García.

A causa d'un incident, la falla va haver de ser reparada i, en essència, "plantada" una segona vegada per a poder ser exhibida a la Plaça de l'Ajuntament, convertint-se en un cas singular en la història de les falles municipals.

"Visita d'altre món"

Artistes: M ario Lleonart Herrero.

En 1984 Mario Lleonart plantà ‘Visita d’altre món’, una falla del tot misteriosa de la qual quasi no queda rastre… potser realment vingué d’un altre planeta.

"En la terreta de l'art"

Artista: José Martínez Mollá

Es va plantar a la Plaça de l’Ajuntament un David de Miquel Àngel de 20 metres, la figura més gran de la història de les Falles fins a eixe any, amb un total de 28 metres d’alçària.

"Vanidades"

Artista: Vicente Luna Cerveró

Aquesta falla va ser la portada del disc que es va editar amb un pasdoble dedicat al seu artista, Vicente Luna.

UNIVERS DE LLETRES

Els arxius del MSQT revelen que a les Falles de Gandia s’han celebrat tota mena de concursos i premis. Alguns encara continuen, d’altres han desaparegut, però tots formen part del misteri de la festa… i estan amagats en aquesta sopa de lletres.

- FALLA

- LLIBRET

- CURTMETRATGE

- EMISSIÓ

- INFORMATIU

- JOCS

- TEATRE

- CAVALCADA

- FESTIVAL

INFORMACIÓ REAL O INVENTADA?

Hem recuperat documents secrets sobre les Falles de Gandia. Algunes dades semblen reals, altres podrien ser invencions dels nostres informadors extraterrestres. La teua missió és senzilla: marca si cada afirmació

és Vertadera o Falsa i ajuda’ns a netejar l’arxiu d’informació contaminada.

L’Ofrena de Gandia és a la Mare dels Desamparats.

Es documenta que la primera falla que es va plantar a Gandia va ser l’any 1876.

El primer acte oficial en què es visten les Falleres Majors de Gandia és la crida.

“La nit del foc” és el nom que rep el dia que es cremen les falles.

En Gandia hi ha 23 comissions falleres.

Tots els premis es donen el dia 16 de març a la plaça de l’ajuntament.

El Museu Faller de Gandia es va inaugurar l’any 2008.

La cavalcada sempre s’ha fet tota en un mateix dia.

El calendari faller és un autèntic misteri que es repeteix cada any, com un cicle infinit de foc, música i emoció. Des de l’última guspira de la Cremà fins a la primera mascletà del nou exercici, cada acte guarda una clau per a entendre la magnitud de la festa: proclamacions, presentacions, concursos, ofrenes i, finalment, la nit on tot torna a ser cendra. El nostre objectiu és recopilar totes estes proves perquè el cicle quede registrat i mai es perda en l’oblit.

ORDRE I ORGANITZACIÓ

PREMIS LITERARIS

OFRENA

PLANTÀ BATEIG

ENTREGA DE PREMIS

ALBAES

PROCESSÓ DE SANT JOSEP

CREMÀ “DIA BOBO”

PREGÓ CRIDA

PRESENTACIÓ FFMM

CAVALCADA

PREMIS DEL NINOT

Així es tanca l’expedient faller: un viatge que comença i acaba en flames, però que, com l’au Fènix, sempre renaix més fort. Ara que coneixes totes les etapes, recorda: cada detall, cada acte i cada crit de “Visca les Falles!” forma part d’un arxiu viu que sols tu, agent júnior, pots mantindre classificat i protegit.

SOLUCIONS_

PROCESSÓ DE SANT JOSEP - CREMÀ

ALBAES - PLANTÀ - BATEIG - ENTREGA DE PREMIS - "DIA BOBO" - OFRENA -

PRESENTACIÓ FFMM - PREGÓ - CRIDA - CAVALCADA - PREMIS DEL NINOT - PREMIS LITERARIS -

Ordre dels actes:

(FALS, ABANS SE SEPARAVA EN CAVALCADA INFANTIL I CAVALCADA MAJOR EN DIES DIFERENTS)

La cavalcada sempre s’ha fet tota en un mateix dia.

(VERTADERA)

El Museu Faller de Gandia es va inaugurar l’any 2008.

(FALS, HI HA ALTRES PREMIS QUE ES DONEN ABANS DE FALLES, COM ELS LITERARIS O ELS DEL NINOT).

Tots els premis es donen el dia 16 de març a la plaça de l’ajuntament.

(VERTADERA, ACTUALMENT LES FALLES DE GANDIA ESTAN FORMADES PER 23 COMISSIONS)

En Gandia hi ha 23 comissions falleres.

(FALS, EL DIA QUE ES CREMEN LES FALLES S’ANOMENA: “LA CREMÀ”)

“La nit del foc” és el nom que rep el dia que es cremen les falles.

(FALS, SÓN LES SEUES RESPECTIVES PRESENTACIONS)

El primer acte oficial en què es visten les Falleres Majors de Gandia és la crida.

ESTRUCTURADA NO VA ARRIBAR FINS A 1927)

(VERTADERA, ENCARA QUE L'ORGANITZACIÓ

Es documenta que la primera falla que es va plantar a Gandia va ser l’any 1876.

(VERTADERA)

L’Ofrena de Gandia és a la Mare dels Desamparats.

Ministeri del Sobrenatural i Qûestions Terrestres

Benvingut, agent.

Si aquest document ha arribat a les teues mans, és que la situació és més greu del que pensàvem. Els nostres sistemes han detectat anomalies greus en l’univers faller:

Ha arribat un senyal extraterrestre al casal.

Sí. Al casal. No preguntes com ni per què. Ja ho intentarem explicar en l’informe...

Davant d’esta situació s’ha obert l’Expedient F-26, classificat, fragmentat i —com és habitual en el MSQT— mal arxivat. El que tens davant no és el document complet, sinó restes disperses, pistes i proves que hauràs d’interpretar amb cura.

La teua missió és aparentment simple: reconstruir el missatge complet. Cada prova et proporcionarà una part del contingut. Només quan les reunisques totes podràs entendre què volen exactament els que venen de fora.

A hores d’ara, sabem que el missatge es divideix en dues parts diferenciades que cal desxifrar per separat. No podem permetre’ns errors. Una mala interpretació podria provocar... bé, diguem que una tragèdia amb molta flama.

Quan cregues tindre una resposta, hauràs de verificar cada part de manera independent. Res de suposicions. Res "d'açò segur que és”. En el MSQT, la intuïció sense proves sol aca bar amb informes esborrats...

A través del servidor privat:

– Per comprovar els missatges

– Per validar les teues conclusions

– I, si t’has quedat bloquejat, per consultar informació addicional (no ho direm en veu alta, però a tots ens ha passat).

A partir d’ací, ja no hi ha marxa enrere.

Molta sort, agent.

APARTAT faller

apareix una falla

CRÍTICA:

JOsep Enric Gonga

Falla Major PALACIO I SERRA Artista: Lema: de fora vindran

Vivim temps foscos. Sembla que algú ens haja llençat una maledicció que ha fet que encara no hem eixit d’una calamitat, ja hem entrat en una altra.

Primer va ser la covid que a casa ens va tancar fins que ens vàrem vacunar, aleshores pegà un esclafit un volcà que es va activar.

Encara no s’havia apagat a fosques ens vam quedar, en tot el país se’n va anar la llum, tota l’electricitat, i un bon merder es va muntar.

La Dana, per a rematar, arrasà mitja València sense avisos ni clemència, mort i misèria va provocar per més d’una incompetència.

M S QT

Com es pot veure, tot un seguit de desgràcies que ens han fet reflexionar enmig de tanta foscor. Vivim tan tranquils i de sobte ens arriben de fora visitants inesperats que provoquen un tomb en les nostres vides. Forasters vindran que de casa ens trauran, diu la dita valenciana. I basant-nos en ella hem muntat el monument d’enguany.

I posats a imaginar imaginem quins visitants vindran de mons distants als gandians visitar amb intencions irritants.

Uns extraterrestres seran, observadors i curiosos, que ens miraran confosos i interpretar-nos voldran estripant-nos fins als ossos.

Un gran cartell lluminós els donarà la benvinguda a una Gandia fotuda en un futur paorós que la tindrà abatuda.

Astronautes internautes per ella es passejaran, la ciutat recorreran com turistes incautes que res nou es trobaran.

dE FoR vInDrAN

Una Gandia que brilla segons fonts municipals, plena de llums ambientals, serà com una bella illa per a visitants gens normals.

Però per falta d’amperes el corrent els petarà, i el turisme continuarà fent passejades piperes i a vora mar es torrarà.

Diana encara continuarà fent carrera futurista, i quan acabe de ministra a la Generalitat entrarà per la llista socialista.

Buscant vida intel·ligent els aliens molt fliparan, perquè no la trobaran encara que de valent per tot arreu la buscaran.

I sols hauran trobat lladres i estafadors, banquers especuladors, algun periodista comprat i polítics difamadors.

D’algun perill s’avisarà que ens deixarà pansits, una pluja de meteorits sobre la festa caurà i provocaran morts i ferits.

Buscant la diversitat sols han trobat abduccions de qui sols té negacions i nega qualsevol igualtat a qui viu altres opcions.

En el món de l’Star farts, de totes la part més fosca, més d’una maniobra tosca i pràctica de males arts farà qui es passa de rosca.

D’una altra constel·lació a l’univers faller han arribat, i a ell s’han incorporat. Amb una gran il·lusió a estudiar-lo s’han dedicat.

Aliances sospitoses, intercanvi de jurats per ser alhora premiats, maniobres dubtoses i palets acumulats.

Tants palets i recompenses els tenen desconcertats, tots volen ser condecorats amb medalles castrenses per sentir-se ben honorats.

Un món faller al revés on tot està preparat; noves seccions han creat, noves aliances per interés les comissions han conreat.

S’ha posat un planetari per a ells poder mostrar qui a Gandia pot manar i qui és el seu contrari per al govern disputar.

Quedaran bocabadats

GANDIA BRILLA 1

Anuncia l’eslògan municipal que la ciutat brilla. I anuncia als visitants amb il·luminats cartells que així és. Però no és or tot allò que brilla, les aparences enganyen. En la ciutat il·luminada també hi ha zones fosques, apagades i curtcircuits.

Com l’ocupació hotelera que venen amb brillantor i té zones de foscor que es veuen a la primera.

Que el turista visitant, sia o no interestel·lar, molt de temps no sol estar en dos dies s’està anant.

Com un volti donen voltes i no es queden endollats, i sols quatre il·luminats diran èxit si els escoltes.

La ciutat dels pixavins no ha estat una excepció, també més d’un apagó té en els seus intestins.

Alguns venen a Gandia com la millor destinació, això és una gran il·lusió de gent amb molta fantasia.

El que valia un imperi o un amperi si voleu, ara és un hola i adeu venut com un gran tiberi.

És electricitat estàtica com ho era en temps passats, visitants ben passejats, pipes, sol i un poc d’aquàtica.

Per augmentar la potència volen fer hotels més alts, per veure si dóna salts la turística assistència.

Una elèctrica enrampada de moment els donarà, potser el futur farà que es complesca la dada.

Com el dia de l’apagada el turisme un dia petarà, el corrent continu fallarà i la foscor serà arribada.

I mentre l’apagada arriba, que faran els responsables? Posturetes admirables sense tenir cap invectiva.

Balbina va de posat venent a Gandia en fires, si a un nou turisme aspires cal buscar nou endollat.

La SUPERNOVA 2 Una entrellum la foscor

Amb un gran esclat de llum, apareixen en l’espai noves estrelles. En la constel·lació gandiana n’ha aparegut una amb gran força. És la Nova Diana que brilla en l’espai acompanyada d’una pluja d’estels disfressada de desitjos.

Mascarell està ocupat controlant el seu partit, mentre nomena amb el dit, del turisme s’ha oblidat.

Estel d’aparença amable és una Nova atractiva, una política novella que amb una bona estrella vol, sense cap evasiva, presentar-se com fiable.

Al final, les poques llums un nou apagó provocaran, a fosques ens deixaran per actuar amb tants fums.

dE FoR vInDrAN

Naixé en una alcaldia i de sobte va esclatar, en un punt, sense misteri, es convertí en ministeri i quasi sense descansar la Generalitat volia.

De moment s’ha situat en el llenç de l’univers, i una pluja de projectes, uns futurs, altres directes, desitjant a ser ja vers, al seu voltant s’han posat.

Un campus d’excel·lència a la politècnica vol crear, seria excel·lent si es fa però si la cosa no va un altre estel pot petar i continuarà havent carència.

La investigació oceanogràfica al port del Grau vol portar, potser arribe a bon port o per política i mala sort, el projecte, si deixa de manar, s’anul·le de manera gràfica.

Un pla estratègic va fer per a la ciència i la innovació, fins a l’any dos mil vint-i-set no sabrem si haurà quallat, i si el món de la investigació traurà profit d’aquest quefer.

Un turisme intel·ligent per l’univers cercarà, això serà com buscar una agulla en un pallar, no sabem si el trobarà i ací ens el durà diligent.

La Supernova Diana serà llum en la foscor?

O sols una estrella fugaç que, no cal ser molt sagaç, s’apague sense pudor després d’una vida ufana.

Portarà el tren de la costa o un tramvia estrafolari

El gran deute autonòmic generosa voldrà condonar, però per dur-li la contraria els del Pepé, amb molta ràbia, a fer-ho es varen negar en un gest antieconòmic.

Això el temps ho dirà, de moment brilla al cel, potser demà s’apagarà o molta més llum farà. Mentrestant és nou estel que al cel encara està.

Buscant VIDA 3 intel·ligent

Buscant vida intel·ligent, els aliens arribaran. Per tot arreu la cercaran i ni rastre en trobaran. Potser en tornar a la seua llunyana galàxia, com un Etè qualsevol, s’emporten amb ells alguns exemplars terrícoles i ens facen un favor als que ens quedem ací.

Són presidents autonòmics

i vomiten discursos vòmics per veure si dissimulen les bestieses que acumulen. De les seues obsessions en feren moltes relacions, no era vida intel·ligent el que deia aquesta gent. Que no se sabia si dins o fora, en un costat o a la vora eren sàpiens o uns burrets.

Aquella gent tan adulta vigilà, de manera oculta, el món on havien arribat, i per pura casualitat, dos polítics destacats que semblaven preocupats per si la seua carrera deixava d'estar en candelera, tot per fer accions fatals i ser uns inútils totals, descobriren sense voler.

Una novel·la de Blasco Ibáñez retratava a eixes piranyes. En ‘’Cañas y barro’’ s’inspirava el que en ells el ET trobava. Ayuso deia que la llibertat era beure canyes en un terrat, Mazón acabava molt enfangat per quedar-se al Ventorro amagat. Entre canyes i fang lladraven i als seus contraris atacaven amb brams de burro constants.

Ayuso no res gestionava sols en les corts insultava a tots els que feien oposició.

Però la seua nefasta gestió set mil morts va provocar a residències que va ignorar. Mazón en el Ventorro dinava, de la Dana a ningú avisava, dos-cents trenta morts provocava. Si en ells vida intel·ligent es buscava ni rastre d’ella els aliens van trobar.

Trump, el president americà és un altre tros d’haca molt ufà. Els migrants atacava i deportava, cada dia una animalada soltava, mil aranzels amenaça a tots posar i els Estats Units vol militaritzar. Un bocamoll que va de boca en boca, que solta les sentències d’un bajoca, que vol el Premi Nobel de la Pau per tancar taüts amb més d’un clau en conflictes que ell ha animat.

Netanyahu i Putin volen guerra, de morts i destrucció omplin la gerra.

matant innocents, un gran homicidi com a excusa diu que es defensava. Putin vol fer una Rússia imperial de cap rastre de la intel·ligència,

Volen abduir la diversitat i qui ho vol fer no és, curiosament, cap extraterrestre.

Són terrícoles cavernícoles, homòfobs, els que volen abduir-la.

Diuen que els poden canviar amb teràpies de conversió, una espècie de confessió per a ser ‘’normals’’ tornar.

Però quina és la norma que diu que algú és normal? La que imposa un animal o la que en el món es forma?

Perquè tots som diferents, no hi ha dos humans iguals, i per això som normals, semblants però divergents.

No és història de marcians que rapten algun terrícola, un reaccionari cavernícola és qui ataca eixos humans.

Però el sense cervell creu que tots han de ser com ell, i si algú té una altra pell serà sempre enemic seu.

Com no poden suportar aquells que són diferents, com que no els volen gens, els pretenen eliminar.

Per això els vol eliminar, amagar-los, separar, aïllar-los, discriminar, abduir-los, exterminar.

I ampra un vocabulari per poder-los menysprear, creu que així els pot arrear i fer-los passar un calvari.

Els diu maricó, sarasa, els diu rarets i floretes, els diu lesbianes, marranes, i feminazis de raça.

Però no compta amb l’orgull que qui ha estat discriminat, que amb el que l’han insultat en positiu ha fet un recull.

I han sortit de l’armari on estaven segrestats, i amb orgull, obstinats, de l’insult fan un poemari.

Sí, som lesbianes i gais, som trans i som no binaris, intersexuals ordinaris i ho cridem sense esglais.

I fan rabiar els moniatos que els volen abduir per poder-los ‘’convertir’’ amb teràpies per a patos.

En un món en llibertat no cap la discriminació, qui vullga practicar això ha de ser discriminat.

Recompenses Interestel·lars 5 per a exemplarsfallers

Les recompenses falleres als aliens han sorprés. Pensaven que visitaven una festa i ara tenen la impressió que han arribat a una caserna militar. Tot el món vol medalles, condecoracions, recompenses...

Un llistat de nous dons ara anem a proposar, per així poder llorejar com si foren festers bons a qui no se solia premiar.

Estarem en una guerra?

El món faller sembla això, palets vol la comissió i el faller de peu a terra recompenses a muntó.

Gesmil estel·lar ginebr í amb agarre cubater.

Per al faller que no solta, ploga, neve o faça sol, el cubata que consol li dona quan a ell l’envolta la festa que potser no vol.

La festa, sense remissió, sols en premis vol pensar. Medalles per a fardar en qualsevol ocasió el faller es vol penjar.

Si l’agafa un marejol a la tònica ell no culpa, al gintònic el disculpa, i la barra, com un caragol, és la casa que l’exculpa.

Gesmil celestial clar i net amb graneres espacials.

Per això cal proposar noves condecoracions, fer insígnies a muntons per poder condecorar a fallers i comissions.

A qui agrana el casal i han nomenat delegat de trastos que ha amuntegat, de la granera i el poal, de les caixes que ha deixat.

Gesmil galàctic reial amb fallera incorporada.

Per al faller incansable que sempre va a passejar sense la reina soltar.

Qualsevol acte és viable per poder-la acompanyar.

La festa és desfilar de manera continuada, amb fallera incorporada tot el dia sense parar i sense pegar cabotada.

Gesmil sideral diamantí amb carpa de nit i matí.

A qui la carpa no abandona els quatre dies fallers, en ella els passa sencers menjant, bevent, fent la mona, o dedicat a altres menesters.

Gesmil intergalàctic animat amb mobilitat incorporada.

Qui de festa en festa va sense perdre-se’n ni una, sembla que les ensuma i de totes elles gaudira que tota xala per ell suma.

Gesmil astral invisible amb escapatòria incorporada.

Per als de faena fuig que no se solen presentar a la comissió a treballar, això els causa rebuig ells sols volen disfrutar.

Gesmil còsmic arrosser amb llenya o sense.

Per a paellers convençuts, cuiners de dies assenyalats que obliden altres cuinats perquè cuinen sense embuts per a fallers, veïns i cunyats.

Podríem pensar en més recompenses, però de moment, amb les que hem proposat pensem que un munt de fallers que haurien d’esperar anys i anys per aconseguir les clàssiques, podran lluir les noves sense manies, ràpidament.

A la falla veureu exposats els nous gesmils espacials per a fallers especials que mai no serien premiats amb les velles credencials.

Una pluja deMETEORITS 6 pot extingir la festa

sense patir

La festa, tal com la coneguem ara, pot extingir-se com els dinosaures? Una perillosa pluja de meteorits de diverses formes i grandàries l’amenaça. Pedres dilapidadores que aixafen les comissions. Rocs malbaratadors que sols porten saraus, alcohol i diversió.

Puja el preu del monument que els materials valen més, és un meteorit potent que al faller té corprés. Quin artista serà l’adient per fer un contracte exprés?

O les falles que plantaran de grandària es reduiran?

La carpa és un problema, cada dia més gegant, i cal afegir per sistema la discomòbil bramant, permisos de tota mena i la seguretat per davant. Cada dia més despeses per a pagar tals bestieses.

Com dinosaures xafats podria quedar la festa.

De l’espai, descontrolats, li cauran sobre la testa meteorits disparats.

Pedres d’una tempesta que sembla no poder parar de caure i a tots aixafar.

Si sols volem diversió, alcohol i saraus a manta, ens arribarà l’extinció, que per pagar-ne tanta farà falta un mogolló que sols de vore’l espanta. I quants fallers es mouran per vore com ho pagaran?

Corren a buscar resguard en els refugis d’abans, però potser siga tard que són uns asils arcans. Ni quotes amb retard, ni patrocinis minvants, ni rifes, loteria i publicitat a la festa hauran salvat.

Per això un faller de a peu tingué una idea desficaciada: la pluja meteòrica esquiveu buscant protecció apropiada, per això cal que nomeneu una fallera major destacada, que un tomb li done a la festa i torne a pujar-la a la cresta.

I va enviar a la comissió per escrit, la seua solució: Una fallera major trumpera per la darrera festa fallera.

En un món que està petant i on mana la bogeria, cal anar sense mania a oferir a qui està manant un càrrec que no tenia.

I qui és el boig més grillat, qui més poder atresora, qui solta a cada mitja hora mil parides que ha pensat fent cara de trituradora?

Donald Trump, el president que més vol acaparar càrrecs per a figurar. Oferim-li com a present un que no pot rebutjar.

Ser Reina del món sencer, Fallera Major Planetària, Cap d’una festa incendiària, Sobirana que amb plaer serà altesa autoritària.

Allà en el Despatx Oval es farà la demanà, i com que ell acceptarà, començarà el recital que a la festa salvarà.

A la seu de Nacions Unides tindrà lloc la presentació, un acte de coronació digne d’un nou rei Mides que cobrirà d’or la funció.

Portarà el seu pirotècnic per a fer una gran mascletà, Netanyahu la dispararà, soltant un míssil autèntic que mitja terra aplanarà.

A la carpa un nou dijei a ritme de motoserra farà tremolar el terra. Serà l’argentí Milei que toca i sempre erra.

El món sencer cremarà de manera putinesca, una fogata dantesca que la festa rematarà d’una manera grotesca.

Serà una cremà trumpera, l’última que es celebrarà, la que podria il·luminar la darrera festa fallera on tot se socarrarà.

STAR FARTS

el costat obscur de la festa

7

Hi ha un Lord Vader sinistre que es mou entre les ombres de la part més fosca de la festa fallera, aquell lloc on, entre tenebres, es formalitzen les aliances més obscures per tal d’aconseguir premis siga com siga. Sempre hi haurà fallers obsessionats pels palets capaços de fer el que siga per tal d’aconseguir-los. Tota la vida han existit èmuls de Lord Vader disposats a actuar en l’univers de l’Star Farts faller.

Més d'un, posa allà els nassos i acaba caient en els braços de tota una colla de dolents que asseguren molt contents que són els únics capaços de donar els únics passos per ser premiats persistents.

Com en el passat ancestral de nou s’escamparà el mal. Hi haurà moviments secrets de qui vol premis concrets, per formar un jurat lleial que sense portar-se mal els deixe ben satisfets.

I quin futur ens espera si tot això va i prospera? Ja m’ho puc imaginar, res tornarà a canviar, la foscor de la festa fallera es mourà com abans era i igual es tornarà a premiar.

Com arquitectes eminents, alguns fan projectes potents, però altres amb mala bava se’ls carreguen a la brava i deixen a tots impotents perquè els seus monuments premien com sempre passava.

El reglament es modifica, ara, la comissió més rica la que més ompli el casal per tenir un cens brutal, serà la que més alt es fica. Diuen que això dignifica a qui es premie al final.

Com Lords Vader tenebrosos, es mouran per llocs foscosos per a molts poder seduir i guanyar sense competir, com sempre els poderosos es repartiran, joiosos, els palets sense patir.

El C3PO, faller robòtic, un personatge estrambòtic, presumeix de la col·lecció, de tota la recol·lecció de nous palets, que eufòric, mostra content i pletòric, a la seua comissió.

El palet al Meu Col·lega, que de premis un muntó gràcies a ell arreplega.

El palet Vota’m i jo et Votaré, i el de Menys Competència, que amb ells, altres aconseguiré.

Amb el palet Anem per un Altre i tenint el de Menys Esforç, tots els rècords anem a batre.

En el món faller d’Star Farts es mouen aquests personatges. El costat fosc de la festa és dominat per una força obscura que tot ho amenaça. L’obsessió pels palets.

PlanetariGandiÀ 8

Qui no ix en ell, no està ,

Les naus dels visitants alienígenes arribaran al sistema planetari de Gandia. L’exploraran de dalt a baix per tal de conéixer els cossos espacials que el conformen. El sol i els planetes que al seu voltant giren.

En el centre de l’escena, com un tòtem que il·lumina, es veu un sol que camina donant calor a la huitena de planetes que domina.

L’alcalde Prieto vol fer un pacte interplanetari, però un PP incendiari, que el sol voldria ser trenca tot acord solidari. Per això no va com vol el sistema solar gandià, i l’àlien que l’explorà a cada planeta sol una descripció donà.

Estrella processionària és el sol Prieto actual, un astre cerimonial que benedicció diària sol llençar al personal.

Un Adrià Vila mercurià, el planeta més proper a l’escalfor del poder, no se sap si es cremarà per tanta cosa voler ser.

És de falles, el delegat, del govern, coordinador, de qualitat urbana, regidor, de l’administració encarregat, i d’altres cosetes posseïdor.

Ës un Mercuri casolà que de tant de càrrec ocupar socarrat podria acabar, de moment allà està en òrbita sense parar.

Una Venus orgullosa Elena Moncho serà, comerç i consum seduirà, i de manera graciosa el districte del Grau posseirà.

Nahuel tornarà a Terra quan no siga diputat, tornarà a la realitat si a un càrrec no s’aferra d’assessor assessorat.

Potser així recupere en breu les lesions que puga patir a les mans de tant aplaudir en l’escó on sempre seu al congrés on anà a gaudir.

Víctor Soler vol ser Mart el feroç déu de la guerra, pensa que a Prieto aterra i que d’ell acabarà fart amb una por que espaterra.

Però en compte de guerrer sols ha arribat a youtuber, a potcaster o a Tiktoker, passejant-se pel carrer opinant sense saber.

Un Júpiter imponent esportista i faener Jesús Naveiro vol ser, és planeta competent en el treball que sol fer.

Premi Nacional d’esport ha rebut l’ajuntament, per treballar constantment per fer a l’esport més fort per a gaudi de la gent.

Com Saturn i el seu anell que envolta l’educació, Esther Sapena fa bo un càrrec on es deixa la pell defensant la formació.

Compromesa amb Compromís, de Compromís serà lideressa?

O Alícia Izquierdo no té pressa de deixar de repartir el pastís del que sembla ser guardessa?

Salvador Gregori és Urà, un planeta que controla els diners de la vidriola de l’ajuntament gandià, una ocupació que li mola.

És regidor d’hisenda, patrimoni i inversions, controla diners a muntons i vol posar-li cloenda a un deute de milions.

Un Tio Gilito casolà que voldria retallar per deixar-se d’endeutar i que el dia de demà Gandia puga respirar.

Per el final queda Neptú, és el planeta més vell, és Miquel Àngel Picornell, que cansat, creu oportú demanar la jubilació per ell.

Diuen que la terra 9 es

plana com el cervell de qui ho proclama ,

Hi ha un munt de gent tocada de l’ala, amb una visió del món frívola i esbojarrada. Una colla de tararots que defensen les teories més idiotes sense cap raó ni enteniment, sense arguments, les coses són com defensen perquè sí, perquè no diuen ells.

Gira, il mondo gira nello spazio senza fine.

I de tant en l’espai girar, de donar voltes i voltes, a una colla de poca-soltes ha acabat per marejar.

Això els fa soltar parides, proclames molt alarmistes, teories negacionistes i collonades seguides.

Un diu que la terra és plana com una coca de mida, i com a prova va i crida, ho és perquè em dona la gana.

Ja posats a imaginar també podria ser cúbica, o com algun fava explica de segur que és triangular.

Com que l’agulla els fa por, alguns neguen les vacunes, asseguren que algunes porten un xip controlador.

Perquè voldrien controlar a un pobre imbecil tronat que ja està més que domat sense cap xip cel·lular?

Uns altres desficaciats neguen el canvi climàtic, i el neguen amb to dogmàtic quan arriben calamitats.

I no falta algun pallús, algun cap de carabassa que proclama que la Nasa l’atmosfera canvia d’ús.

En estiu sempre fa calor (a cinquanta graus torrats).

Sempre ha hagut aiguats (davant d’una Dana de por).

L'escalfament global neguen sense cap raó, sols saben dir que no i no com argument principal.

El rastre que els avions deixen al cel en passar, diuen que és per evitar dels núvols precipitacions.

Però gira il mondo gira, com explica la cançó, malgrat tota la negació per la que el cretí sospira.

Un foratnegre 10 en l'espai a la festa s'empassa

com mai

La festa fallera és un planeta especial que en el seu periple per l’espai festiu es pot trobar amb més d’un perill que pose a prova la seua existència. Els forats negres són un d’ells. El de les megafestes paral·leles un dels més terribles.

És un forat abismal que s’apropa dia a dia, ara ja és habitual celebrar sense mania més d’una festa anormal. Una que no procedia, que sols era comercial, que amb ella es pretenia fer una caixa brutal per pagar si es podia a la festa habitual.

Però tant s’ha fet això, que com un forat negre s’ha empassat la comissió que fa de manera alegre i a la mínima ocasió, una festa que celebre qualsevol celebració. Cap d’ella es pot concebre com fallera de debò, ni una hi ha que integre una fallera qüestió.

La festa del xiringuito, la del tardeo que no para, la del cubata amb cubito, la del dinar per la cara, la de disfresses de mito, la de la fideuà més cara, la mexicana on imito d’una manera poc clara un mariachi periquito, que quan canta no aclara si toca un corrido o un

La de Halloween de por que d’Amèrica va arribar, on més d’un nen demanador duu una disfressa per espantar o rebre un dolç embafador. La de Sant Joan per cremar amb un foc encantador ple de màgia per curar. Partys per la falla finançar i agafar un pet de por.

Forats negres famolencs que multipliquen per mil els festejos primerencs i sense faller estil que fan per a nous elencs d’una manera pueril. Tot seran tons grisencs per tanta són totes com grans avencs, un forat negre febril on tot cau pels seus trencs.

11

té al boomer maretjat , Un llenguatge ENREVESSAT

Hi ha certes generacions, gent que ja té alguna edat, que comença a sentir-se com un peix fora l’aigua en el món actual. Com un extraterrestre que hagués aparegut en un planeta estrany on no entenen res del que passa. Una miqueta com aquell personatge interpretat per l’actor Paco Martínez Soria en la pel·lícula Laciutatnoésperami.

Entre un Greenvegetal i un Shop de roba informal, un grup de joves xerrava amb una conversa animada, semblava gent servicial per fer una consulta normal i saber on punyetes estava.

No sabia que els seus passos el farien caure en els braços d’aquella colla de coents que passejaven contents fent comentaris procaços que li tocaven els nassos per semblar-li incoherents.

QuepassaBro? Exclamaren alhora que li contestaren: Busques un Brunch per esmorzar o un Outlet per barat comprar? No entenia que digueren quan això li preguntaren en compte de contestar.

És un boomer de manual, digué un jove poc servicial. I dona un cringe de pena, que vol dir vergonya aliena. Sembla tenir un mood fatal, fa cara d’estar molt mal, o és un random d’estrena.

Passejava molt perdut per un carrer desconegut. Food and Gin, es deia un bar, Takeawaycofee, un altre, és clar. Comerços de nom fotut per tot arreu havien crescut fins arribar a marejar.

Un va dir, em dona crush, m’enamora aquest pallús, aleshores l’hem de funar en les xarxes sense parar. Aquell parlar tan confús provocà en l’home refús i es volgué acomiadar.

Després del hype provocat, no voldràs fugir, veritat?

Tens un rizz molt seductor i tot un slay de triomfador.

Ara que et tenim shippeat no abandones, desgraciat i Pec! Cridaren a cor.

Aquell crit el va espantar, i que el volien stalkear.

Què volia dir eixe bramul i tot aquell argot de mul?

Que els podia devorar, a crits varen contestar, i Pec, que els agrada pel cul.

El crit Pec fou definitiu per fugir d’un mode actiu. Allò de pel cul no li agradava ni l’argot que allà es gastava, com que no entenia ni piu d’aquell llenguatge impiu, a prendre pel Pec els enviava.

Els alienígenes 12 van abduir que de casa no volia eixir

Però un nou exemplar ha aparegut al llistat, en ella a pèl ha entrat per no voler abandonar la casa on l’havien criat.

Quan el monument va cremar, els aliens varen marxar, van tornar als seus llunyans planetes. Això sí, per no perdre el costum, van abduir algú. I no saben el favor que li van fer a la mare de l’abduït.

Un fill de cinquanta anys que viu a casa dels pares i d’ella, si no li dispares o no li canvies els panys, ni de conya el separes.

La crisi de l’habitatge amb els lloguers disparats, els treballs molt mal pagats, i potser la falta de coratge, els tenen allà amarrats.

Deien que al paradís, tenia prohibit entrar qui era golós en menjar i es fotia tot el pastís sense deixar-lo tastar.

Tenien el pas vedat lladres i estafadors, banquers especuladors; i per no dir la veritat, polítics i difamadors,

Els pares, desesperats, ara volen independència per véncer la resistència dels fills a casa lligats vivint amb molta opulència.

Que al seu fill abduïren, als aliens han demanat els pares, per caritat, i aquells se l’emportaren en la nau sense pietat.

De moment no l’han tornat, en un planeta llunyà el fill segur estarà, faena i casa haurà trobat i als pares ja no molestarà.

Els que de fora arribaren a sa casa han tornat. De moment de la nostra no ens han tret, potser un planeta com el nostre no els interesse. Acabem l’explicació acomiadant-nos dels extraterrestres que ens han visitat i tal com arribaren se n’han anat.

Quan creme el monument, els Etés s’acomiadaran, com el fum a l’espai pujaran i entre estels, ràpidament, del tot desapareixeran.

Altres forasters vindran i no de l’espai sideral, són els que causen més mal, els que ens explotaran en nom del seu capital. Fons voltor especuladors que ens xuclaran la sang i ens arrossegaran pel fang, rendistes explotadors i empresaris de rang.

Eixos són els forasters que de casa ens trauran, de l’espai no arribaran, són uns veïns matussers que en la falla cremaran.

CRÍTICA:

JOsep Enric Gonga

Falla Infantil juan carlos díaz Artista: Lema:

De nit. Somnis compartits

.-Per què la gent li té por a la nit i a nosaltres ens fascina? -Li preguntava Andreu a la seua amiga Anna mentre observaven el cel estrellat des de la terrassa de sa casa.

.-No ho sé -li contestà la xiqueta mentre dirigia el telescopi que tenien allà muntat cap a la lluna plena que lluïa al bell mig d’aquell cel esplendent.

.-Potser veuen massa pel·lícules i sèries de terror i això els fa entrar manies i paor cap a la nit.

M S QT

Des que el iaio d'Anna li regalà el telescopi, ella i el seu amic Andreu pujaven moltes vegades, en fer-se fosc, al terrat, per gaudir de la nit i observar la lluna.

Desitjaven descobrir un nou crater a la lluna, o una mar, una llacuna, i d’això poder presumir.

Somiaven ser uns astrònoms anomenats, tan famosos com Copèrnic, i per això cada dia, en fer-se fosc, miraven i remiraven a la reina de la nit.

La lluna els encantava, per ells era una fada que amb la seua mirada l’esperit els atrapava.

Sobretot si ben rodona, en forma de lluna plena, omplia, com una ofrena, el cel on ella es corona.

Sobirana de la nit, de somnis, provocadora, una fada encantadora de més d’un desig concedit.

Els dos xiquets es perdien en el món de la imaginació, enmig de l’observació, amb els somnis es fonien.

Cada un tenia les seues obsessions. I en observar la lluna, les vivien.

Anna ser una astronauta i viatjar per tot l’espai per a gaudir-lo com mai volant de manera cauta.

Anant a planetes estranys, a galàxies molt llunyanes, on civilitzacions estranyes vivien feia milions d’anys.

Andreu amic d’aventures que en novel·les llegia, somiava que algun dia ell en viuria de dures.

Seria un superheroi, un famós aventurer, un explorador punter o un agosarat cowboy.

S’acomiadaven desitjant-se bona nit i cadascun en sa casa es preparava per a anar a dormir.

Prenien un got de llet o una sana infusió, i després de beure això entraven al llit calentet.

A Anna l’acompanyava un peluix astronauta, i així, de manera cauta, en els somnis s’endinsava.

Andreu no s’adormia immediatament després de prendre la llet, es passava una bona estona llegint algun dels llibres que l’entusiasmaven.

Davant d’ell desfilaven mags i guerrers famosos, enemics molt poderosos i altres éssers que molaven.

En adormir-se somiaria que era com algun d’ells, i aventures a parells tota la nit gaudiria.

Els dos tenien costum de contar borreguets per tenir somnis complets i que la fantasia donés llum.

L'endemà es contarien, entusiasmats, els somnis que havien tingut. No se sap si per tenir eixe costum, o per quina altra raó, a poc a poc, els dos amics van començar a compartir el mateix somni. Adornat cadascun en el seu món de fantasia, però semblants, quasi iguals.

Primer somiaren amb mussols...

Que vigilaven la nit amb ulls grans i rodons, i els guiaven als seus mons amb un aire envanit.

El seu cantar repetitiu als dos amics encantava, el mussol els encisava amb aquell so addictiu.

Després entraren en acció els gats. Animals lliures i atrevits que es passejaven de nit per les teulades maulant sense parar a la llum de la lluna,

Eren un cor de cantors que cantaven afinats en la foscor amagats sense manies ni pors.

El seu tratge de fallera tenia tocs d’astronauta, així podia ser nauta del planeta on ella era.

Unes altres nits dedicaven els seus somnis

Andreu vestia torrentí amb mocador de pirata, un ull tapat i una pata feta de fusta de pi.

Així, de faller corsari per la festa ell passava, i els coets que llançava eren atacs a l’adversari.

Disfressats i somiant d’eixa manera gaudien de la resta d’actes festius fallers que solien fer-se o acabar de nit.

I la resta eren els actes que omplien els dies de falles. Anna i Andreu participaven en somnis com ho feien en la realitat. Encara que somiant semblaven gaudir-les més. El món dels somnis no té fronteres ni

A l’entrega de premis acudien il·lusionats, volien palets a grapats i els tenien per genis.

Junt un exercir floral en l’ofrena desfilaven, i a la verge flors donaven de manera original.

La nit de la cremà era la més genial, el somni més especial no esperava a l’endemà.

Quan la falla cremava entre flames i explosions, un esclat d’il·lusions als dos amics dominava.

Anna el fum acompanyava en el seu viatge sideral, en ser astronauta com cal, el trajecte no l’espantava.

Andreu, pirata valent, batalles navals somiava, quan el monument cremava ell se sentia més content.

La nit als dos fascinava. Sempre la nit els somnis que l’acompanyaven. Mentre tingueren la facultat de somiar i gaudir d’ells, sempre preferirien la nit al dia.

"PLANETA"

Mónica

Pérez

< < < < < < <

Mónica Pérez Bisquert

REINA DE LA FESTA

< < < < < < <

REINA DE LA FESTA

padrines

Mateo Pérez Ibáñez

Presidenta : Alejandra Ripoll Moncho

Vicepresident: Javier Peiró Vilaplana

Secretària: Isabel Vilaplana Ripoll

Vicesecretària: Raquel Martí Moncho

Tresorera : Zaira Martínez Moncho

Vicetresorer: Eduardo Alemant Talens

Delegada de festes: Sandra Bonet Romero

Delegació: David Gregori Peiró

Carlos Martí Moncho

Alejandra Vilaplana Ripoll

David Peris Fernández

Lotera: Liliana Frasquet Martí

Delegada de cavalcada: Andrea Peiró Bonet

Delegat de monuments: Teo Brunet Ferrándiz

Carrecs2026

Delegats de llibret: Hugo Salvador Frasquet i Esther Ferrándiz Camino

Delegació: Teo Brunet Ferrándiz

Ángela Moreno Llorca

Delegada artística: Jennifer Muñoz Carmona

Delegació: Ángela Moreno Llorca

Sabrina Pérez Sanchis

Delegada de jocs: Marian Martínez Brunet

Casalers: Eduardo Alemany Talens

Daniel Chorro Franke

Delegades xarxes socials: Andrea Peiró Bonet

Andrea Rivero Sabater

Selene Peiró Rodríguez

Delegat de curtmetratge: Hugo Salvador Frasquet

Delegació: Esther Ferrándiz Camino

Delegat de putxero: Antonio Pacheco Gallardo

Delegació: Jorge Peiró Vilaplana

Salvador Gregori Murillo

Borja Alberola Todolí

Sabrina Pérez Sanchis

Membres de l’assemblea Federació Falles: Alejandra Ripoll Moncho

Isabel Vilaplana Ripoll

Sandra Bonet Romero

Membre de la Junta de Districte: Sabrina Pérez Sanchis

EXECUTIVA

Alejandra Ripoll Moncho

Javier Peiró Vilaplana

Zaira Martínez Moncho

Isabel Vilaplana Ripoll

Sandra Bonet Romero

Alejandra Vilaplana Ripoll

Vero Alcázar Nicolás

Ernesto Llamera Camacho

David Gregori Peiró

Andrea Peiró Bonet

Eduardo Alemany Vicens

Hugo Salvador Frasquet

comissió infantil

Ailime Bono Piqué

Alejandra Miquel Prieto

Aitana Roldán Vázquez

Àlex Cabrera Sanchis

Alba Gregori Peiró

Anna Cabrera Sanchis

Ares del Rosario Ferri

Atzahara Chorro Alcázar

Biel Alberola Pérez

Carla Fuster Martínez

Carlos Escalera Esteve

David Peris Martí

Eric Peiró Calabria

Ester Alemany Talens

Fabiola Monserrat López Villalva

Héctor Gallardo Muñoz

Héctor Prieto Gómez

Hugo Roldán Rodríguez

Irina Savall Martínez

Joan Borràs Vila

Jimena Pellicer Requena

Jordi Ferrer Pérez

Jorge Miquel Prieto

Kaherine B. Galeano López

Laia Brunet Moreno

Mar Alemany Talens

Marina Aparisi Moreno

Marc Llamera Bixquert

María Escalera Esteve

Martín Roldán Rodríguez

Mateo Escalera Esteve

Matias Aguzzi Corella

Maya Simarro Bonet

Meritxell Chorro Alcázar

Nerea Ferrer Martínez

Nicolás Leal Martínez

Olivia Aguzzi Corella

Pablo Auñón Martínez

Paula Prieto Gómez

Quique Alberola Pérez

Roger Peiró Tro

Rubén Gregori Moreno

Sheila Martínez Martínez

Stela Aitana Galeano López

Tessa Grau Pérez

Thiago Martínez Martínez

Thiago Simarro Bonet

Toni Pacheco Vilaplana

Zabalo Borràs Vila

Zoe Martí Morant

Aida Corella Gascón

Alberto Martínez Pastor

Alejandra Ripoll Moncho

Alejandra Vilaplana Ripoll

Alejandro Miquel Torro

Alex Prieto Gómez

Amalia Ferrándiz Castro

Ana M Prieto Lloret

Andrea Peiró Bonet

Andrea Rivero Sabater

Andrés Requena González

Andrés Requena Pellicer

Àngela Borredà Blasco

Ángela Ferrer Catalá

Ángela Moreno Llorca

Antonio Bermejo García

Antonio Castillo Martí

Antonio Gallardo Alcudia

Antonio Pacheco Gallardo

Beatriz Martínez Nogues

Borja Alberola Todolí

Carles Escalera Espuña

Carlos Martí Moncho

Carme Roig Castillo

Carmen Graña Sánchez

Carolina Vilaplana Más

Caterina Jordán Pellicer

Celso Luis Galeano Vargas

Claudia Miquel Prieto

Cristina Esteve Martí

Daniel Chorro Franke

David Cabrera Cardona

David Gregori Peiró

David Peris Fernández

David Roldán Ciscar

David Yuste Richart

Eduard Savall Ballesteros

Eduardo Alemany Vicens

Elena Serena Martínez

comissió major

Ernesto Llamera Camacho

Esther Ferrándiz Camino

Gemma del Rosario Jiménez

Helena Tro Sigalat

Hugo Salvador Frasquet

Inma Castillo Martí

Irina Chaveli Martínez

Isabel Vilaplana Ripoll

Jacqueline Gascón Grau

Javier Peiró Vilaplana

Jennifer Muñoz Carmona

Joan Campillo Melià

Jordi Ferrer Juan

Jordi Palonés Morant

Jorge Peiró Vilaplana

Jose Luis Ferrer Martí

Josep Montilla Bofi

Juan José Campos García

Laura Morant Malonda

Liliana Frasquet Martí

Liliana Requena Pellicer

Lucía Campos Costumero

Lucia Martínez Caro

Manolo Prieto Fuster

Marc Aparisi Moreno

Marian Martínez Brunet

Marta Calabria Herranz

Mari Carmen Castillo Martí

Maria Pérez Pérez

Maria Roig Castillo

Mari Lola Sanchis Bañuls

Maria Vila Femenia

Maximiliano Aguzzi

Merce Valls Campos

Mercedes Campos Gómez

Miguel Ibáñez Ureña

Mila Moreno Llorca

Miquel Roig Pellicer

Mónica Pérez Bisquert

Mónica Richart Pérez

Nuria Piqué Colomo

Pablo Peiró Serena

Pablo Simarro Arocas

Paula Pellicer García

Pilar Colomer Pascual

Rafael Bolta Ortolà

Rafael Ferrándiz Castro

Rafael Seguí Pastor

Ramón Brunet Sanlorenzo

Ramón Rivero Clemente

Ramón Vilaplana Más

Raquel Gómez Sánchez

Raquel Martí Moncho

Rebeca López Bermúdez

Rosa M. Costumero Gil

Rosa De Diego Peiró

Rubén Eduardo García García

Rubén Gregori Pascual

Sabrina Pérez Sanchis

Salvador Gregori Morillo

Sandra Bonet Romero

Sandra Peiró Vilaplana

Sara Bolta De Diego

Selene Peiró Rodríguez

Silvana Sabater Jiménez

Stela Mari López Villalva

Sonia Talens Asensio

Susana Jordán Sola

Tatiana Martínez Blay

Tatiana Rodríguez Castillo

Teodoro Brunet Ferrándiz

Verónica Alcázar Nicolás

Vicente Fuster Alfonso

Zabalo Borràs Pascual

Zaira Martínez Moncho

M S QT

Ministeri del Sobrenatural i Qûestions Terrestres

M S QT

Ministeri del Sobrenatural i Qûestions Terrestres

De part de tota la comissió, gràcies a totes aquelles persones i col·laboracions que han fet possible aquesta publicació. Bones Falles 2026

GAME OVER <<