El llibret ha participat en la convocatòria dels premis de Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2026
El present llibret ha participat als Premis de Lletres Falleres 2026
PART FALLA
5. La nostra portada
8. Saluda President
10. Junta Directiva
11. Comissió Major
12. Saluda Fallera Major
14. A Silvia
16. Falla Gran
18. Saluda President Infantil
20. Saluda Fallera Major Infantil
22. A Carmen
24. Directiva Infantil
25. Comissió Infantil
26. Falla Infantil
30. Activitats Infantils
34. Connexions que fan història
40. Programa d’actes
DITA
PART TEMÀTICA
46. AKAI ITO: Connexions que encenen vides. Pròleg
50. Del click a la connexió
56. Valentia a cau d’orella
64. Presoners de la pantalla: connexió o dependència?
72. El poder invisible del “camino”. Retrobar-se en les connexions
78. L’escola: un espai de cors enllaçats
84. La força de parlar junts/tes.
La nostra llengua arrela, integra i cohesiona
94. Eurovisió: Cantar per a connectar
100. Connexions que trenquen el silenci. Veus que donen esperança
106. Ponts amb l’eternitat. Connexió amb el més enllà
112. Entre fulles i respir.
Una connexió per trobar equilibri
118. L’art de connectar.
Una mirada des del Centre d’Art Hortensia Herrero
122. Connexions amb tinta i ànima
130. Connexions sense fronteres: Fallers pel món
140. La festa, teixidora de connexions
150. Esport, abraços i cultura queer
156. Connexions que abracen
164. Serendipitat.
Una història d’esperança amb connexions inesperades entre el fang i el cor
172. AKAI ITO: Teixint la vida.
Epíleg
I EDITORIAL
Carlos Justo
CONNEXIONS INVISIBLES, HISTÒRIES ETERNES
després de tot un any, tornem a coincidir en un llibret que és fruit d’un treball constant, de 7 dies a la setmana durant 365 dies, incansable però sobretot gratificant. Un camí que s’inicia en la nit de la cremà, on els desitjos es renoven i arranca, així, un nou cicle faller ple d’esperança, objectius i il·lusions compartides.
Com ja sabeu i és tradició, nosaltres, la Falla Vistabella, sempre hem volgut dotar el llibret d’un sentit cultural i social que permeta reflexionar, créixer i acostar la nostra festa i la nostra veu a cada racó, a cada persona. Enguany, el llibret pren un nou rumb i posa el focus en allò que ens fa forts com a societat: les connexions. Les que teixim sense adonar-nos-en, les que naixen entre mirades, paraules, silencis o actes. Les connexions que donen sentit al que som i al que fem.
Aquest llibret vol fer de fil conductor entre realitats, pensaments i emocions. Vol ajudar-te a veure el poder transformador que té con-
<<
Benvingut, Benvinguda.
nectar amb tu mateix, amb els altres i amb el món que t’envolta.
Al llarg de les seues pàgines coneixeràs millor la nostra comissió i, alhora, esta bliràs ponts amb temàtiques d’actualitat. Gràcies a col·labo racions valuoses, reflexionaràs sobre les connexions que mouen el món i que, en mol tes ocasions, passen desaper cebudes.
No perdes més temps, passa la pàgina i comença el teu viatge per aquest univers ple de fils rojos. Esperem que el gaudisques tant com nosal tres ho hem fet creant-lo. Gràcies per deixar-nos ser el nexe entre tu i aquesta realitat que compartim. Grà cies per ser part de tot açò.
Benvingut i Benvinguda a la força de les connexions. “El poder d’una connexió pot canviar una vida... o mil.”
LA NOSTRA PORTADA
La llegenda del fil roig parla, sobretot, de la connexió entre les persones, siguen com
Connexió, comunicació i unió. En aquesta portada, igual que en tot el disseny interior del llibre, hem volgut mostrar un collage de fotografies, gravats, lletres i filtres. Al centre de tot apareix el fil roig que uneix dues mans, dues persones. Al seu voltant, en una portada desplegable com si fora un pòster, es representen moltes formes de connexió: una abraçada, un xoc de mans, una conversa, comunicacions tant
analògiques com digitals. Tot això simbolitza com les persones ens unim i formem una xarxa infinita de connexions. Quan el llibre està tancat, amb la camisa plegada, només veiem el títol i el fil roig que el tanca. Però en desplegar-lo, també es desplega visualment tot el missatge i la temàtica del llibre.
Gràcies, Vistabella, per continuar connectats amb nosaltres després d’un any tan difícil per a la vostra comissió i per al poble de Picanya. Continuem agafant amb força el fil que ens uneix.
SALUDA PRESIDENT E
Estimats
fallers, falleres, amics i amigues. Un any més tinc l’orgull de dirigir-me a tots vosaltres, ja en el meu tercer any com a President d’esta comissió. Mirant arrere, mai haguera imaginat arribar fins ací, i per això encara ho valore més. L’any passat va ser difícil, amb una aturada inesperada i unes Falles diferents, però el sentiment faller ens va unir més que mai. Tot i la pluja i les dificultats, el més important va ser poder estar junts i celebrar, perquè això és l’essència de les Falles. Enguany afrontem el nou exercici amb il·lusió renovada i amb una comissió que ha crescut de manera espectacular. Molts nous fallers s’han sumat a este projecte, i estic segur que ben prompte serem una gran pinya.
Res d’açò seria possible sense el treball i el suport de la meua
Directiva, especialment dels meus Vicepresidents, Aida, Manuel i Chus, als quals vull agrair la seua dedicació, treball i companyia. Us vull, sense vosaltres això no seria possible! I com no, és un honor comptar amb uns representants excepcionals: Carmen, la nostra Fallera Major Infantil, plena d’il·lusió; Aaron, el nostre Mini Presi, faller de cor; i Silvia, la nostra Fallera Major, exemple de compromís i estima per la falla. Junts viurem unes Falles inoblidables. Per últim, convidar a tot el nostre veïnat, a les nostres falles germanes i a la Junta Local de Picanya, que fa una labor importantíssima per tal de que tots puguem gaudir d’unes festes precioses amb unitat, germanor, bon humor i molta il·lusió.
Visca València
Visca Picanya
Visca la Falla Vistabella Visquen les Falles
9 JESUS LOPEZ I ALAMAN
JUNTA DIRECTIVA:
COMISSIÓ MAJOR
President: JESÚS LÓPEZ I ALAMÁN
Vice-Presidenta 1a: AIDA PALICIO I HUERTA
Vice-President 2n: MANUEL GADEA I MARTÍ
Vice-Presidenta 3a: Mª JESÚS RECUERO I LORENTE
Secretària: FELICIDAD VAÑÓ I TORMO
Vice-Secretària: VERÓNICA CORTÉS I GIL
Tresorera: Mª JESÚS RECUERO I LORENTE
Comptadora: INMACULADA PALLARDÓ I ROCA
Delegada d’Infantils: MAITE GARCÍA I MARTÍN
Vocal: ARANTXA FERNÁNDEZ I MARTÍNEZ
Vocal: INMACULADA CANDÍA I COMPANY
Vocal: MARÍA DEL SEÑOR MADRIGAL I COLLADO
Vocal: INMACULADA PALLARDÓ I ROCA
Delegada de Festejos: AIDA PALICIO I HUERTA
Vocal: SILVIA MONTAGUT I FRECHOSO
Vocal: DANIEL CRESPO I BOLAÑOS
Vocal: MANUEL LAVARIAS I GUTIÉRREZ
Delegada de Recompenses i Protocol: VERÓNICA CORTÉS I GIL
Junta Local Fallera: JORGE PADILLA I ESTIRADO
Junta Local Fallera: CARLOS JUSTO I GUTIÉRREZ
Junta Local Fallera: CARMEN TERESA NAVARRO I ARGUDO
LAURA ALCALÁ I GARCÍA
ANA AMORAGA I MASCARELL
JOSE IGNACIO ANGULO I TOLEDO
AMPARO ANSELMO I JULIÁN
DAVID ARENAS I BARROSO
JUAN IGNACIO ARENAS I MEIRAS
MARIO ARRIBAS I VILLAR
JUDITH ARTERO I RAMÍREZ
SOURAYA BAKIR I TUMBA
SHEILLA BEGO
MARI CARMEN BELINCHÓN I LÓPEZ
ALBERTO BERNAL I SEGUI
JOSE BLASCO I GARCÍA
NACHO BLASCO I GARCÍA
BEATRIZ CAMPILLO I BUENO
CRISTINA CAMPS I FERNÁNDEZ
VANESA CANDIA I COMPANY
LARA CANET I ARNANDIS
LAURA CARBO I VEGA
LUZ CARMELA I ÁBALOS
JULIO CASTELL I MARTÍN
NOAH CASTELL I SOTO
JUAN CARLOS CASTRO I MUÑOZ
FRANCISCO CEBRIÁN I MIRALLES
CARLA CHAMORRO I ALBALAT
UNAI CINTERO I MARTÍN
NURIA COLLADO I TORRES
PASCUAL CORTÉS IPELLICER
VICENTE COSÍN I MORENO
FERNANDO DE JORGE I MARTÍNEZ
CRISTINA DELGADO I SEGOVIA
AMPARO DÍAZ I HERRAIZ
FRANCISCO ESTEBAN I MONDÉJAR
SAMUEL ESTELLÉS I NAVARRO
PATRICIA FERNÁNDEZ I CÁDIZ
JAVIER FERNÁNDEZ I MARTÍNEZ
M.ª DOLORES FÉRNANDEZ I MOLINA
ANA FERNÁNDEZ I PATIÑO
SARA FERNÁNDEZ I RODRIGO
DANIEL FONFRIA I JIMENEZ
JOSE MANUEL GADEA I MARTÍ
MARÍA DEL CARMEN GADEA I MARTÍ
AITANA GADEA I SANTOLARIA
LAURA GALINDO I JUBERIAS
JAVIER GALLEGO I AGRAZ
XAVIER GÁLVEZ I MUÑOZ
ALEJANDRO GARCÍA I BARGUES
MARINA GARCÍA I BENÍTEZ
ZAIRA GARCÍA I CARMONA
SERGIO GARCÍA I FERRERES
BENITA GARCÍA I MARTÍN
JOSÉ MIGUEL GARCÍA I PÉREZ
LUCAS GATTI
RAFAEL GIL I IBOR
AMANDA GIL I MONTAGUT
CRISTINA GIMÉNEZ I PUCHADES
JUAN GODINO I BELMONTE
AMPARO GÓMEZ I PUCHADES
RAQUEL GONZÁLEZ I RODRÍGUEZ
JOSÉ MANUEL GUIJARRO I LÓPEZ
AMPARO HUERTA I JUNQUERA
MARILUZ IBÁÑEZ I GARRIDO
PAU IBÁÑEZ I GONZALEZ
LIDIA JIMÉNEZ I CUTANDA
VICENTE MIGUEL JIMÉNEZ I PUCHADES
NOELIA JUAN I DE LA TORRE
JACOBO LEÓN I GARCÍA
ANA LÓPEZ I DÍAZ
LORENA LUNA I CORDOBA
LUIS MANGAS I SÁNCHEZ
FERNANDO MARTÍ I COSME,
DOLORES MARTI I HERDARA
JOSÉ MARTÍ I NERDARA
EDUARDO MARTÍN I EXPOSITO
SANDRA MARTÍN I GONZÁLEZ
MARIA TERESA MARTÍN I SANCHEZ
ISABEL MARÍA MARTÍNEZ I BIOSCA
INMACULADA MARTÍNEZ I CHAMORRO
MILAGROS MARTÍNEZ I GARCÍA
IKER MARTOS I ALAÑA
VANESSA MÁS I GARCÍA
MARÍA MASSO I CUESTA
ADRIÁN MATEU I BELINCHÓN
YASMINA MINGUEZ I ALCALÁ
PABLO MONZÓ I GARCÍA
ROSA MORA I PILES
DAVID MUÑOZ I MARTÍNEZ
ANDREA MUÑOZ I PALACIOS
MARCOS MUÑOZ I PALACIOS
JOSE JESÚS NAVARRO I ARGUDO
JUAN JOSÉ NAVARRO I GARCÍA
ÁGUEDA NAVARRO I SABIDO
ÁNGEL NAVARRO I SABIDO
RAFAEL OJEDA I ARTACHO
M.ª CARMEN OLIVARES I GARCÍA
BIRUK OLIVER I CUADRA
ISABEL ORTEGA I LÉRIDA
LAURA PALACIOS I FERNÁNDEZ
CARLA PARDINES I TORNERO
ANDRÉS PASCUAL I GARCÍA
REMEDIOS PELLICER I MARTÍNEZ
JOSE LUIS PÉREZ I AGRAZ
CLAUDIA PÉREZ I GARCÍA
SANTOS PÉREZ I RUBIO
BÁRBARA PIZARRO I ESTEBAN
MAR PIZARRO I ESTEBAN
ANA PIZARRO I GARCÍA
CRISTINA PIZARRO I HEREDIA
NATALIA PIZARRO I HEREDIA
MARCOS REDONDO I MARTÍNEZ
NURIA REOLID I DÍAZ
DAVID REQUENA I MOLINA
PEPE RIBERA I SEGOVIA
SONIA RIBES I PERIS
ALEJANDRO RIDAURA I ARNAU
PATRICIA RODRÍGUEZ I CARBAJALES
RAÚL RODRÍGUEZ I PÉREZ
JORGE RODRÍGUEZ I SANTAMARÍA
IVAN RODRÍGUEZ I TRIGO
INMACULADA ROMERO I LARA
JUAN MANUEL ROMERO I SERRANO
JUAN RAMÓN SÁNCHEZ I GARCÍA
AROA SANZ I REOLID
IRINA SEGUI I ANSELMO
RAFAEL SEGUI I BALAGUER
JUAN MANUEL SILVA I MATA
CAROLINA SOLER I LUJÁN
MARIA LUISA SOLER I LUJÁN
SERGIO SOLER I TORDERA
JUAN ESTEBAN SORIA I BOIX
LAURA TELLO I SORIA
DEBORA TIMOR I ORTIZ
EMILIO TORNERO I GARCÍA
EMILIO TORNERO I PÉREZ
MARTA TORRES I CUENCA
SERGIO TORRES I OLIVARES
LORENA URBANO I LOZANO
NOELIA URBANO I LOZANO
LAURA VALIENTE I MORENO
CATERINA VALLS I CANUT
ÁNGELA VARGAS I FLORES
SANDRA VELA I BONILLO
ABRIL MARTINA VILLAGRAN
SOFIA VILLALBA I RIVAS
LEONARDO AYLÉN VIVAS I SINNER
CARLOS ZANGARO I ÁLVAREZ
SALUDA FALLERA MAJOR
EEstimats falleres, fallers, amics i amigues de la nostra comissió, Hui és un dia molt especial per a mi, ple d’il·lusió, expectació, emoció i tantes coses més que podria dir-vos. Soc fallera des del primer dia que va nàixer la falla Vistabella i mai m’hauria imaginat que arribaria aquest moment, però la vida, de vegades, ens sorprén i a mi m’ha fet aquest regal.
Esta vegada em dirigisc com la vostra Fallera Major d’aquest exercici i no puc expressar l’orgull que això suposa per a mi. Aquests anys m’han ensenyat a voler de cor aquesta festa, fer-la meua, i alhora, m’han impulsat a iniciar aquest viatge tan especial: l’aventura preciosa de representar a la meua falla.
Vull aprofitar aquest moment per donar les gràcies de tot cor a la meua família. Gràcies per creure en mi, per deixar-me complir este somni i per la vostra comprensió, paciència i suport incondicional. Sense vosaltres, res de tot això seria possible; vosaltres sou
la meua força, el meu refugi i el meu motor.
També vull dedicar unes paraules molt especials a Carmen, Aarón i Jesús. Sou els millors companys de viatge que podria imaginar. Gràcies per estar al meu costat, per compartir cada emoció, cada pas i cada rialla. Sé que aquest any serà inoblidable precisament perquè el caminarem junts. Desitge de tot cor que tota la comissió ho gaudisca tant com jo i, especialment, que la meua Fallera Major Infantil i el meu President Infantil no obliden mai aquest any: que el visquen amb entusiasme, amb màgia, i que, junt al nostre President, formem tots junts una gran família.
I per acabar, vull convidar a tota Picanya i a totes les persones que ens visiten a viure les falles amb harmonia, alegria i germanor. Que els carrers s’omplin de llum, de música i de bons moments compartits. Que celebrem la nostra festa amb el cor obert i amb l’orgull de ser qui som.
Visca Picanya!
Visca la Falla Vistabella! Visquen les falles!
13 SILVIA MONTAGUT I FRECHOSO
A SILVIA
Sílvia, flor que ens il·lumina, amb la gràcia d’un estel, com la flama que camina porta festa dolça i fidel.
Brilla el foc en sa mirada, i sa veu té ritme i cant, cada trepitjada està marcada pel respecte i pel seu encant.
Va sembrant la primavera amb un cor que fa caliu, porta al vent la polseguera i un somriure sempre viu.
Ella és foc en llibertat, amb elegància sincera, porta al cor la voluntat de viure amb ànima fallera
Amb amor i pas tranquil, honra tot el que representa, llum de falla i d’abril, ànima noble i valenta.
Gràcies, Sílvia, per ser llum, per donar-nos emoció, ets la veu, la flor, el perfum de la nostra amada tradició.
Família Gil Montagut
FALLA
GRAN
AAquesta Falla ens convida a establir una connexió profunda amb el continent africà, un territori immens i divers que és, en essència, el bressol de la humanitat.
Les seues figures i escenes ens recorden que, d’una manera o altra, tots i totes tenim un fil invisible que ens uneix amb Àfrica: els seus recursos minerals, imprescindibles en la nostra vida quotidiana; la seua cultura musical, que amb els seus ritmes i danses vibra i ressona en moltes de les músiques actuals; el seu art, reflectit en màscares i escultures carregades de simbolisme; i la seua fauna, que ens connecta amb la natura i amb la força primigènia de la vida.
Però aquesta connexió també ens obliga a mirar de cara una realitat injusta: l’espoli continuat que
ha patit i pateix el continent. Les riqueses que haurien de garantir prosperitat per als seus pobles han sigut, massa vegades, apropiades per interessos externs, deixant com a resultat pobresa i desigualtat. Així, el monument vol mostrar aquesta contradicció i convidar-nos a reflexionar sobre el tipus de vincles que establim amb Àfrica: si són llaços de solidaritat i respecte o, per contra, de domini i explotació.
“Afrika ni maisha” és, per tant, un crit d’esperança i consciència: una celebració de la vida africana i una crida a reconnectar amb ella des del respecte, la justícia i la fraternitat. Perquè només quan les connexions entre pobles són veritables, quan es basen en l’empatia i en la igualtat, poden transformar el món i obrir camins cap a un futur millor per a tots i totes.
DAVID LLOPIS
SALUDA PRESIDENT INFANTIL
EEstimats fallers i falleres, Estic molt content i orgullós de ser el vostre president infantil aquest any. Quan em van dir que seria jo qui representaria la nostra comissió, em vaig posar molt feliç! Ser president és un somni que estic vivint amb molta il·lusió, alegria i ganes.
Vull donar les gràcies a tots els fallers i falleres per confiar en mi, als xiquets i xiquetes de Picanya per compartir tants moments divertits, i a la meua família, que sempre està amb mi.
Sobretot als meus pares, que m’ajuden i m’animen cada dia, i a la meua germaneta, que encara que és menudeta, em fa riure molt i és la meua fan número u.
També vull dedicar unes paraules als meus companys de regnat: Jesús, Sílvia i Carmen. Amb ells estic vivint moments plens de rialles, nervis i emoció. Sou genials, i m’està encantant compartir aquest any amb vosaltres. I especialment a Carmen, la nostra Fallera Major Infantil, una gran amiga i una persona molt especial per a mi. Junts formem un equip perfecte, i sé que al teu costat cada acte serà màgic!
Convide a tots els xiquets i xiquetes de Picanya a vindre a gaudir amb nosaltres de la festa, dels jocs, de la música i de la pólvora. Junts farem que les Falles siguen més divertides i màgiques que mai!
Visca la nostra falla, visquen els xiquets/es i visquen les Falles!
19 AARON PADILLA I REOLID
SALUDA FALLERA MAJOR INFANTIL
BBenvolguda comissió infantil, fallerets i falleretes,
Estic molt orgullosa de representar a la nostra comissió com a Fallera Major Infantil. Enguany serà súper especial, i el millor de tot és que ho viuré amb vosaltres, que sou com una gran família per a mi, la gran família fallera que estime.
M’encanta compartir amb vosaltres les cercaviles, els riures al casal, els jocs i tots eixos moments que fan que ser fallers i falleres siga tan divertit. Espere que continuem gaudint junts, que no parem de riure i que visquem unes Falles inoblidables.
Gràcies per fer-me sentir tan volguda. Promet posar-li molta il·lusió i representar-vos amb tot el meu cor.
Aquest és un somni fet realitat per a mi i tinc la gran sort de viure-ho amb Aarón com el meu President Infantil, Sílvia com la nostra Fallera Major i Jesús com el President. Ells i ella són sense dubte els millors companys d’aventures que podia imaginar. Formem un gran equip!
Vull donar les gràcies de tot cor a la nostra Junta Directiva i a tots els que treballen tot l’any perquè tots gaudim de la millor festa del món, les Falles. I com no, vull donar les gràcies de tot cor a la meua família, per estar sempre al meu costat, per creure en mi i per fer possible aquest somni tan bonic. Gràcies per cada abraçada, per cada paraula d’ànim i per compartir amb mi aquesta aventura que mai oblidaré. Sense vosaltres, res d’això tindria el mateix sentit. Vos estime molt. Per acomiadar-me convide a tota la xicalla del poble, a les quatre comissions falleres, Junta Local Fallera i a les Falleres Majors de Picanya a gaudir de la setmana fallera i de cada acte amb nosaltres, compartint entre tots aquest sentiment que ens connecta.
Visquen les falles!! Visca la Falla Vistabella!!
21 CARMEN NAVARRO I RECUERO
A CARMEN
Blanqueta com la neu daurat el teu cabell i una riseta de pilleta que contagia a tot arreu.
Els ullets trossets de cel el semblant, la teua cara es de bella valenciana. Preciosa! Bonica!
Sempre a peu de casal, sempre disposta a ajudar i es que dus la festa en la sang.
Ben xicoteta, amb deu mesets al braç de ta mare vas entrar a la plaça per a la Verge ofrenar i eixe bateig de fallera ho portes com estendart.
La música, la traca el foc i la flama sempre t’han acompanyat no podia tindre Vistabella millor representant una ninfa sobirana que del cel ens ha baixat.
Visca la Fallera Major Infantil més bonica i més gentil!!
Bárbara Biosca
DIRECTIVA: COMISSIÓ INFANTIL
INFANTIL
PRESIDENT: AARÓN PADILLA I REOLID
VICEPRESIDENT 1r: EDGAR SILVA I CANDÍA
VICEPRESIDENTA 2a: INÉS LÓPEZ I PALICIO
VICEPRESIDENT 3r: CRISTIAN LAVARIAS I BELINCHÓN
VICEPRESIDENT 4t: MATEO MARTÍN I IBÁÑEZ
SECRETÀRIA: SONIA LÓPEZ I PALICIO
VICESECRETÀRIA: TANIA LÓPEZ I PALICIO
TRESORERA: CARMEN NAVARRO I RECUERO
COMPTADOR: ALEJANDRO GARCÍA I RIBES
DELEGAT DE FESTEJOS: LUIS MANGAS I GIMÉNEZ
DELEGAT DE JOCS I ESPORTS: JORGE RIBERA I VALLS
DELEGATS DE SOLIDARITAT: GONZALO CEBRIÁ I PELLICER OLIVER GÓMEZ I FERRERO
DELEGAT DE PÓLVORA: PABLO CASTRO I NAVARRO
DELEGADA DE MÚSICA: VERA CORTÉS I LÓPEZ
ALBA ALMENAR I MARTINEZ
HUGO ANGULO I BEGO
ELOY ARENAS I MARTÍNEZ
JUDITH ARENAS I VAÑÓ
CARLA BARRAGÁN I VALIENTE
EDGAR BERNAL I SEGUI
MARTINA CALDERÓN I URBANO
MATEO CAMACHO I BRANDAN
DANAE CANDIA I COMPANY
SAÚL CARRASCO I GÓMEZ
JULIO CASTELL I SOTO
ALBA CASTRO I NAVARRO
ANDER CINTERO I MARTÍN
CARME CORTÉS I LÓPEZ
ERIK COSÍN I PÉREZ
SOFÍA COSÍN I PÉREZ
KAYLEE CUBELLS I TIMOR
NATHAN CUBELLS I TIMOR
ADAY FERNANDO DE JORGE I FERNÁNDEZ
NEIZAN DE JORGE I FERNÁNDEZ
ALEIX ESTELLÉS I PIZARRO
JOEL ESTELLÉS I PIZARRO
RAMIRO FERNÁNDEZ I SILVA
ALEX FERRANDIS I GÓMEZ
PABLO FIGUEROA I VICENT
LARA GALLEGO I DELGADO
SERGIO GALLEGO I DELGADO
OLIVIA GARCÍA I BENÍTEZ
LARA GARCÍA I CAMPS
SERGIO GARCÍA I PALACÍN
SOFÍA GARCÍA I PALACÍN
NEREA GARCÍA I RIBES
JAVIER GARRIDO I FERNÁNDEZ
SALVADOR GATTI
JULIA GIL I MONTAGUT
VALERIA GIMÉNEZ I VALIENTE
DIEGO GODINO I AMORAGA
MARTA GODINO I AMORAGA
MARC GÜIJARRO I JUAN
SAÚL HERNANDEZ I PALLARDÓ
VEGA HERNANDEZ I PALLARDÓ
MARC JIMENEZ I MORA
MARTINA LOMBARDO I MINGUEZ
TIAGO LÓPEZ I ANDRADE
CARMEN MANGAS I GIMÉNEZ
NANDO MARTÍ I COSME
LAURA MARTÍNEZ I ALONSO
MATÍAS MAYA I PÉREZ
LEO MONZÓ I ALCALÁ
LOLA MONZÓ I ALCALÁ
LEYRE MORENO I NAVARRO
URIEL NAVARRO I COLLADO
MARIA NAVARRO I RECUERO
ÁNGEL NISTAL I FERNÁNDEZ
CARMEN NISTAL I FERNÁNDEZ
IZAN NOGALES I RIBEIRO
VALERIA PADILLA I REOLID
NURIA PALACIOS I MARTÍNEZ
JOSÉ PALACIOS I POSADAS
VICTOR PALACIOS I POSADAS
MARTINA PALACIOS I VILLETA
JOSE ALBERTO PARDO I CASTILLEJO
SARA PARDO I CASTILLEJO
ISRAEL PEREZ I MADRIGAL
ÚRSULA PEREZ I MADRIGAL
ARIADNE PÉREZ I PIZARRO
NICOLÁS PINEDO I CUÉLLAR
ARAY REQUENA I PIZARRO
HUGO REQUENA I PIZARRO
ÁLVARO REQUENA I RODRÍGUEZ
GUILLERMO REQUENA I RODRÍGUEZ
NAGORE REYES I VILLANUEVA
NADIA RIBERA I VALLS
ADRIANA RIDAURA I MASSÓ
LUCAS RIDAURA I MASSÓ
IKER ROMERO I GONZÁLEZ
VICENTE ROYO I CECILIA
MARIO RUIZ I ORTEGA
CLAUDIA SÁEZ I MARTÍNEZ
DIEGO SÁNCHEZ I GALINDO
LEYRE SANCHEZ I GALINDO
ISMAEL SANFELIX I BAKIR
SALMA SANFELIX I BAKIR
GALA SANTIAGO I FERNÁNDEZ
LARA SANTIAGO I FERNÁNDEZ
ABRIL SEGUÍ I CARRIÓN
AITANA SERRANO I CAMPILLO
OLIVER SERRANO I CAMPILLO
LEO SIERRA I ARTERO
ZOE SIERRA I ARTERO
GERMÁN TORNERO I GARCÍA
DANIELA TORRES I ROMERO
DANIEL VARGAS I HERRADA
ALEIX VELA I CARBÓ
NOA ZANGARO I LUNA
PAU ZANGARO I LUNA
FALLA
AAquesta falleta ens obri les portes a descobrir la connexió profunda que existeix entre el món faller i les set arts universals: la música, la dansa, la literatura, la pintura, l’escultura, l’arquitectura i el teatre/cinema. Les Falles, més que una festa, són un espai on totes aquestes disciplines artístiques s’entrellacen i es connecten per a donar vida a una experiència col·lectiva que va molt més enllà del mes de març. El recorregut del monument ens recordarà que cada acte d’una
INFANTIL
comissió és, en realitat, una expressió artística que enllaça persones, talents i tradicions. El llibret de falla és literatura que arrela i connecta amb la memòria; la música de bandes i pasdobles fa vibrar les emocions i crea harmonia; els concursos de dibuix revelen la creativitat dels més menuts; els playbacks uneixen dansa, teatre i humor en un art compartit; la construcció del monument faller és una síntesi de pintura, escultura i arquitectura; i les obres de teatre donen veu i vida a la paraula dita i representada.
“VistabellArts” mostra així que les Falles són un
veritable pont entre les arts i la societat. Cada comissió es converteix en un punt de trobada on es teixeixen connexions artístiques i humanes que donen sentit a la festa i que ens recorden que l’art, en totes les seues formes, és un llenguatge universal capaç d’unir generacions, cultures i emocions. Aquest monument, per tant, no sols celebra l’estima per les arts, sinó també la seua força per a connectar-nos, per a fer-nos sentir part d’una mateixa obra col·lectiva i per a demostrar que, quan l’art i les connexions caminen junts, la bellesa i la creativitat es multipliquen.
27 ARTISTADAVID LLOPIS
VISTA
VISTALLABE-
ACTIVITATS INFANTILS
TROBA LES SET ARTS UNIVERSALS
ARQUITECTURA
DANSA
LITERATURA
PINTURA
MÚSICA
CINEMA
ESCULTURA
Connecta l’inici de l’escultura amb l’obra mestra
ACTIVITATS INFANTILS
ENDEVINES DE QUÉ ES TRACTA?
UNEIX ELS PUNTS I DESCOBREIX-HO
TROBA LES CINC DIFERÈNCIES
Fixa’t bé i segur que les trobaràs
CONNEXIONS
QUE FAN HISTÒRIA
HHi ha fils invisibles que uneixen moments, persones i emocions. Fils que, sense veure’ls, sabem que hi són. Aquest llibret n’és la prova: un mosaic de connexions que hem anat teixint al llarg d’un any ple de records, somriures i instants compartits que quedaran per sempre dins del nostre cor. L’any 2025 començava amb emoció
i llums a l’escenari. El mes de gener ens regalava una de les nits més esperades: la presentació. Nervis, llàgrimes, música i abraçades es van entrellaçar en un espectacle que va unir generacions i cors. Aquella vesprada va ser molt més que un acte: va ser el primer nus del fil que ens connectaria durant tot l’any.
Febrer també ens va portar una gran alegria: vam poder presentar del nostre llibret dedicat
a la Dana. Un treball fet amb dedicació, creativitat i molt d’afecte per part de tota la comissió. La seua temàtica, tan emotiva com simbòlica, va captivar a tota una comissió i a tot un barri, un reconeixement que ens ompli d’orgull i que demostra el valor de les idees quan es creen des de la connexió i el cor.
I sense adonar-nos-en, el mes de març ens va portar la setmana més màgica: les Falles. Dies de foc, de vida i d’emoció. Els carrers s’ompliren de música i pólvora, de converses, de records i de retrobaments.
Entre la plantà i la cremà, vam sentir com cada instant ens unia més: grans i menuts, amics de sempre i cares noves. El nostre monument es va alçar com un símbol del treball compartit, i la seua flama final, lluny d’acomiadar res, va encendre de nou eixa connexió eterna que fa de les falles una manera de viure.
Amb l’arribada de la primavera, el nostre fil es renovava. Era temps d’elecció dels nous representants, un moment ple d’esperança, emoció i gratitud. D’una banda, l’agraïment a qui havia donat tant durant el seu regnat; de l’altra, la il·lusió de qui comença un somni nou. Els fils del comiat i de la benvinguda es van creuar amb tendresa, cosint la continuïtat d’una història compartida.
L’estiu va arribar carregat de festes, sopars i nits de germanor. En cada trobada, en cada brindis, en cada ball improvisat, el nostre fil roig es feia més fort. Eren mesos per reconnectar amb la vida al casal, per gaudir sense presses i per alimentar l’amistat que ens uneix més enllà de les falles.
Amb setembre va arribar la Proclamació. Un acte solemne i ple d’orgull que va donar nom i rostre al nou any faller. Mirades d’emoció, mans tremoloses i cors accelerats van tornar a demostrar que la nostra comissió és molt més que una agrupació: és una família. Cada paraula i cada gest d’aquella nit van reforçar les connexions que mantenen viva la nostra flama.
Quan la tardor començava a fer-se present, va arribar un dels moments més divertits: els Playbacks. Entre disfresses, coreografies i moltes hores d’assajos, vam descobrir una vegada més que el millor de cada activitat no és el resultat, sinó el camí compartit. Les rialles, els nervis i la com-
plicitat van teixir una connexió tan autèntica com la que es viu darrere de cada teló.
I amb l’hivern, el nostre any 2025 tancava el cercle. El concurs de betlem i de nadales ens va tornar a reunir entre llums, cançons i tradició. Cada veueta, cada detall del betlem, cada abraçada d’aquells dies ens recordava que, més enllà del foc i la festa, som una comunitat unida per l’afecte i la il·lusió compartida.
Aquest llibret és el mirall d’un any ple de connexions. De fils invisibles que uneixen cors, de moments que ens recorden que junts som més, de records que es converteixen en part de la nostra història. Cada fotografia és un trosset del nostre fil roig: un instant congelat que, al mirar-lo, torna a bategar. Gràcies a tots els que heu fet possible aquest viatge —representants, comissió, famílies i amics— per seguir teixint connexions que mai no es trenquen, ni tan sols quan la cremà encén el cel. Perquè les falles són això: vida, emoció i un fil etern que ens uneix a tots.
PROGRAMA
D’ACTES
Divendres 13 de febrer
A les 19:30 hrs, presentació oficial del Cartell de Falles 2026 al Centre Cultural de Picanya,
Dissabte 21 de febrer
A les 9:00 hrs, GRAN DESPERTÀ CONJUNTA. Picanya es despertarà amb el preciós soroll de la pólvora!!
En acabar, desdejuni per guanyar forces tots i totes juntes.
A les 18:00 hrs, Concentració al casal per anar a arreplegar a les nostres falleres majors.
A les 19:30 hrs, Crida. JA ESTEM EN FALLES!!!
En acabar Mini-mascletà en el Parc de les Albízies.
A les 22:00 hrs, Sopar d’enfaixat i ultimar els preparatius per a demà.
Diumenge 22 de febrer
A les 11:00 hrs, Cavalcada del Ninot Infantil a la Plaça País Valencià.
A les 14:00 hrs, Dinar per festejar la gran actuació del nostres xicotets artistes.
Dissabte 28 de febrer
A les 18:00 hrs, Cavalcada del Ninot Gran a la Plaça País Valencià.
A les 22:00 hrs, Sopar i a moure el body en la Gran Festa Pre-Falles!
Divendres 6 de març
A les 20:00 hrs, inauguració de l’Exposició del Ninot 2026. Seran els nostres ninots els que s’alliberen del foc purificador?
Dissabte
7 de març
A les 11:00 hrs, arreplegà per tot el barri.
A les 14:00 hrs, dinar oferit pels nostres representants. En acabar, s’entregaran les recompenses de les #falles26... et tocarà alguna?
Després recorrerem els carrers del nostre poble amb una gran Xaranga per a contagiar la nostra alegria.
Divendres 13 de març
A les 21:00 hrs, sopar d’enfaixat.
En acabar, tindrem un magnífic espectacle a càrrec del grup Paco Aguado.
Dissabte 14 de març
A les 14:00 hrs, dinar en el casal.
A partir de les 17:00 hrs, Albaes on gaudirem dels millors versos valencians en honor als nostres representants.
A les 21:00 hrs, sopar per a tota la comissió infantil.
A les 21:30 hrs, sopar per a tota la comissió major.
SETMANA FALLERA
Diumenge 15 de març
PLANTÀ DELS NOSTRES MONUMENTS.
Durant tot el dia plantarem la falla infantil i la falla gran i muntarem el nostre decorat de carrer.
A les 14:00 hrs serà l’hora de dinar en el casal
A las 17:00 hrs tindrem una vesprada molt divertida. Hi haurà unflables per als més xicotets i un gran búfal per a tots i totes. T’atreviràs a cavalcar-ho?
A les 21:00 hrs, sopar per a tota la comissió infantil.
A les 21:30 hrs, sopar per a tota la comissió major.
A les 00:00 hrs, Nit de l’Albà des del pont de l’església. Comencen els dies grans!
Dilluns
16 de març
A les 8:00 hrs, PRIMERA GRAN DESPERTÀ pels nostre barri.
En acabar, desdejuni tradicional al casal per agafar forces i esperar al jurat. Quins nervis!
A les 14:00 hrs, dinar per a tota la Comissió.
A les 17:00 hrs, concentració al
PROGRAMA
D’ACTES
casal, per a realitzar el trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats pels carrers del nostre barri.
A les 20:30 hrs, LLIURAMENT DE PREMIS a la Plaça País Valencià. And the winner is...
A les 22:00 hrs, sopar per a tota la comissió infantil.
A les 22:30 hrs, sopar per a tota la comissió major.
En acabar, nit de molta marxa... nit de DJ!
Dimarts 17 de març
A les 8:00 hrs, SEGONA GRAN DESPERTÀ pels nostre barri. Vistabella desperta!
En acabar, desdejuni tradicional al casal per tindre forces per a tot el dia.
A les 14:00 hrs, dinar per a tota la comissió.
A partir de las 17:00 hrs hi haurà unflables per als xiquets i animació per als més xicotets. Per als majors tindrem una càmera 360 que immor-
talitzarà molts records d’estes falles.
A partir de les 18:00 hrs tindrem una visita especial. La Junta Local Fallera, Falleres Majors de Picanya Isabela y Marta, i les seues Corts d’Honor, amb la corporació municipal, ens faran la tradicional visita de cortesia al nostre casal i als nostres monuments.
A les 21:00 hrs, sopar per a tota la comissió infantil.
A les 21:30 hrs, sopar per a tota la comissió major.
Després afina la teua veu perquè tenim la Gran nit de karaoke per als més menuts i molta diversió amb jocs per als majors.
Dimecres 18 de març
A les 8:00 hrs, TERCERA GRAN DESPERTÀ pels carrers del nostre barri. En acabar, desdejuni tradicional al casal.
A partir de les 12 hrs, gran esmorzar per a tota la comissió i ficar-se a punt per la gran ofrena
A les 16:00 hrs, concentració al casal per anar a arreplegar a les nostres Falleres Majors Carmen i Silvia. Atenció: totes les falleres tocades amb mantellina!
Seguidament anirem al punt de concentració per tal de començar l’ofrena a la nostra Mare de Déu dels Desemparats.
A les 22:00 hrs, sopar per a tota la comissió infantil.
A les 22:30 hores, sopar per a tota la comissió major
En acabar, ballarem amb energia durant l’última nit amb la discomòbil
A les 00:00 hrs, Nit del Foc des del pont de l’església. Ens acompanyes?
Dijous 19 de març
SANT JOSEP
A les 00:00 hrs, felicitarem a tots els pares, Joseps, Pepes i Pepites. No ho oblides!
A les 8:00 hrs, ÚLTIMA GRAN DESPERTÀ per tots els nostres carrers anunciant que el foc arriba al nostre poble.
En acabar, desdejuni tradicional al casal per a agafar forces per a l’últim dia.
A les 10:30 hrs, concentració al nostre casal per anar a la missa de Sant Josep. Atenció: totes les falleres tocades amb mantellina!
A les 14:30 hrs, Gran Mascletà a l’Avinguda Pablo Iglesias.
En acabar, dinar en el casal.
A les 18:30 hrs, Playbacks dels nostres xiquets i xiquetes. Tot el món a ballar!
A partir de les 20 hrs, Carmen i Aarón cremaran la seua falla infantil.
A les 21:00 hrs, sopar per a tota la comissió infantil.
A partir de les 22:00 hrs, sopar de la comissió major i Silvia i Jesús encendran la metxa que donarà pas a la Cremà de la falla gran i a les falles del 2027.
La Delegació d’Infantils i de Festejos es reserven el dret de possibles canvis en la programació.
VISTA
VISTALLABE-
Llibret Vistabella 2026
CONNEXIONS QUE ENCENEN VIDES AKAI ITO:
Introducció
PICANYA, UN POBLE
CONNECTAT
“Aka” (roig) i “ito” (fil). Creença asiàtica popular. Es creu que un fil roig invisible connecta a les persones destinades a conéixer-se.
Hui he tornat a somiar amb aquella llegenda japonesa que sempre m’ha emocionat: Akai Ito, la del fil roig del destí.
Diuen que hi ha un fil invisible que uneix a les persones que estem destinades a trobar-nos. No importa el temps, la distància ni les circumstàncies. El fil pot tensar-se, pot embolicar-se o perdre’s entre els dies… però mai es trenca.
<<Hi ha persones que apareixen en el moment precís.>>
I si tot això és veritat? I si estem units, des del principi, a aquells que ens faran créixer, que ens entendran sense parlar o que ens tocaran l’ànima amb una sola mirada? Quan mire enrere, m’adone que hi ha persones que han aparegut en la meua vida en el moment precís. Alguns han vingut per quedar-se, altres només van passar… però tots, d’alguna manera, han deixat empremta i m’han fet créixer. Em pregunte si eixe era el seu lloc dins del meu fil. Si, sense saber-ho, caminàvem ja l’un cap a l’altre, guiats per alguna mena de màgia silenciosa.
No puc negar-ho: aquest últim any he sentit aquest fil més viu que mai. En cada conversa compartida, en cada mirada còmplice, en cada moment d’alegria o suport, he notat que no estic sol. Que tot allò que visc cobra sentit quan es viu amb algú més. Hi ha forces invisibles que governen el nostre món. No es poden tocar, ni mesurar amb aparells, ni tindre en una vitrina. Però estan ací, presents en cada instant de les nostres vides, fent que tot tinga sentit. Una d’eixes forces, la més poderosa de totes, és la connexió.
Connexió. Una paraula senzilla que porta dins un univers sencer. Parlem de la connexió que ens uneix a les persones que estimem, a les històries que compartim, als llocs que habitem, a la terra que ens dona vida. Parlem d’allò que ens fa humans: la necessitat profunda d’estar units, de ser part d’un tot més gran que nosaltres mateixos.
Des del primer crit en nàixer fins a l’últim sospir, vivim buscant eixa connexió. Quan una mare abraça al seu fill per primera vegada, quan una mirada encén una amistat eterna, quan un somriure desconegut salva un dia gris… tot açò són fils que es teixeixen entre nosaltres. Fils que no es trenquen amb el temps ni amb la distància. Fils que ens recorden qui som.
Estar connectats ens ha salvat. En els moments
més foscos, quan la por, la tristesa o la soletat semblaven poder amb nosaltres, sempre va aparéixer una mà amiga, una veu dolça, una presència que ens va agafar fort i ens va dir: “No estàs a soles”. Gràcies a eixa connexió, hem sigut capaços d’alçar-nos, de tornar a començar, de seguir caminant amb esperança. Estic convençut que cada persona que arriba —o que ja hi era— està ací per algun motiu.
Però la connexió no és només entre persones. Estem units a tot el que ens envolta: al riu que canta quan baixa, a l’arbre que ens dona ombra, a la muntanya que ens observa en silenci. Som part d’un ecosistema meravellós i fràgil que ens recorda, dia rere dia, que no podem viure desconnectats de la natura. Cada respir, cada pas que fem, cada gota d’aigua que bevem ens lliga, invisible però eternament, a la vida.
També estem connec tats a través del temps. Som hereus dels somnis, dels es forços i de les lluites d’aquells que ens van precedir. Cada paraula que pronunciem, cada decisió que prenem, escriu el futur dels qui vindran des prés de nosaltres. Vivim, per tant, en una xarxa infinita de relacions que travessa genera cions, cultures i mons imagi naris.
I en aquest món modern, on la tecnologia ens acosta a qualsevol racó del planeta amb un simple clic,
la connexió ha pres noves formes. Parlem amb amics que viuen a milers de quilòmetres, aprenem coses noves en temps real, compartim rialles i llàgrimes a través de pantalles. La distància física ja no és una barrera. Però també ens adonem que la connexió vertadera no es mesura en Mb ni en velocitat d’internet, sinó en l’autenticitat dels nostres vincles. Perquè no es tracta
més necessària que mai. Hui sabem que junts som més forts. Que la solidaritat no és una opció, sinó una necessitat. Que només si estem units, des de la diversitat i el respecte, podrem construir un món més just, més amable, més humà.
Per això, amb aquest viatge que comença, vull deixar patent que cada trobada, cada experiència, forma
<<En els moments més foscos (...) sempre va aparéixer una mà amiga.>>
només d’estar connectats, sinó de sentir-nos connectats. I això, en el fons, és el que dona sentit a la nostra existència. No són els objectes que posseïm, ni les metes que aconseguim, ni els èxits que acumulen medalles. És la mà estesa quan caiem. És el somriure compartit en la incertesa. És l’abraçada que diu “estic amb tu” sense necessi-
Connexió és comprendre que som part d’una mateixa història. Que darrere de cada rostre hi ha una lluita, un somni, una esperança que mereix ser escoltada. És trencar murs i construir ponts. És mirar als ulls i veure un reflex de nosaltres mateixos. És entendre que cada acció, per menuda que semble, té el poder de transformar el món.
I hui, davant d’un futur ple de reptes, la connexió es fa
part d’aquesta xarxa preciosa que ens connecta amb el món; vull recordar-te que no estem a soles. Que cada pas que donem, cada gest que fem, cada somni que perseguim, té sentit perquè el compartim amb els altres.
I mentre escric, sent que el fil es mou suaument, com si m’abraçara. Com si em diguera que encara hi ha molt per viure, molts camins per encreuar… i moltes ànimes amb qui teixir records.
Vull encendre en cada cor la certesa que, per molt gran que siga el món, per molt lluny que pareguen els nostres somnis, estem —i estarem sempre— connectats.
Perquè Akai Ito és viure. És sentir. És estimar.
I aquesta aventura, que ara comença, la farem junts... EN PLENA CONNEXIÓ!
DEL CLICK A LA CONNEXIÓ
Raquel Herrero, influencer en l’anonimat
E
stic segura que mentre lliges este article t’arribaran diversos Whatsapps, notificacions de missatges d’Instagram, o fins i tot diversos correus, alguns de propaganda, uns altres de treball, però tots ells amb la finalitat d’estar connectats.
M’atreviria a dir que de segur que tens mínim tres xarxes socials en el teu mòbil, sense comptar el xat de Google. Estic convençuda que utilitzes WhatsApp, Instagram, TikTok, o Facebook, m’equivoque? No ho crec, ja que en esta època podem sentir-nos a prop encara que estiguem lluny.
Actualment les xarxes socials són una part molt important de les nostres vides, i com tot, sempre hi ha un dia en què comença tot, i com soc una confident amb
Passat i present de les connexions digitals
vosaltres, us explicaré com va començar tot fins al dia de hui, sense oblidar les xarxes més importants en la meua vida.
Hem de remuntar-nos a una vesprada del 2003, jo tornava de l’institut i en travessar la porta de casa li dic als meus pares molt decidida:
“Ni se us ocórrega telefonar, esta vesprada he quedat per a parlar amb les meues amigues”
Estranyats i sense entendre molt em pregunten què on he quedat. Conteste com si fora el més obvi del món, “pel messenger” . No hi havia dubtes, estava a la moda dels adolescents.
<<Tindre internet era i és una necessitat, i estar connectat és imprescindible. >>
Qui m’anava a dir que després d’eixa vesprada anava a estar connectada per sempre.
En l’oblit s’han quedat els primers problemes amb les tarifes planes d’internet, les que tallaven la internet si algú estava parlant per telèfon. Quins cabrejos tenia a casa cada vegada que sonava
el telèfon i havia de tornar a obrir tot de nou en l’ordinador i esperar, perquè abans tot era molt més lent que ara.
Tindre internet era i és una necessitat, i estar connectat és imprescindible.
Tornant al que us contava al principi. Què més dona que haguera estat amb les meues amigues tot el matí en l’institut, sempre hi havia més coses que comentar, i des d’eixe dia quedàvem totes a les 8 de la vesprada per a parlar pel Messenger entre brunzits, estats amb frases tretes de cançons o indirectes per a algú que en moltes ocasions no teníem ni agregat en la llista de contactes.
I què dir de la foto de perfil. La foto de perfil sempre ha sigut una decisió molt difícil, potser perquè ens feia un poc de ver-
gonya que ens veren, cosa curiosa perquè quan va arribar el Tuenti a tots se’ns va passar.
Quantes més
fotos d’una mateixa nit pujàrem, millor. Millor sobretot si volíem que la resta dels nostres “amics virtuals” ens veren en fotos ridícules i moltes vegades mal enfocades.
Amb el Tuenti qualsevol cosa valia: donava igual anar conjunyit, que la foto isquera nítida o crear un àlbum amb 25 fotos iguals d’una mateixa nit.
Personalment
jo vaig ser més de Facebook, ací sí que vaig pujar àlbums amb moltíssimes fotos que anys després les vaig esborrar. Les vaig esborrar totes, ara ja no queda res d’aquella època.
Recorde coses
molt bones amb el Facebook. Tenia un grup
amb els meus amics i amigues per a quedar en les vesprades i els caps de setmana.
La nostra foto de perfil era una que eixíem tots junts en línia recta. Foto que es va fer a casa dels meus pares quan vaig celebrar un aniversari. Anys després em van contar que des de Facebook també es podia lligar, molt abans que apareguera Tinder, o el xat de Terra. De fet una de les meues amigues va conéixer al seu primer nuvi per eixe xat. Connectats a l’instant.
Pensant-ho
bé, quants tipus de xarxes socials hi ha que són quasi iguals?
Segur que ho has fet. Pots estar parlant amb un amic d’un tema per Telegram i enviar privats amb Reels graciosos per Instagram mentre et queixes del canvi climàtic per Twitter (o
X ara), i perquè encara siga més embullat, mentre li do nes likes a algun xic atractiu del Tinder. Però no ens anem del tema. Una xarxa social que per a mi va ser molt impor tant i una de les més útils en el seu moment, va ser Skype. És veritat que ara amb qualsevol app pots fer àudios, enviar missatges, fotos i fer videotelefonades però abans només estava Skype, ell tenia l’exclusiva.
Ja que parlem de les videotelefonades o facetime, recorde que el rei era Skype. Vaig estar treballant 8 mesos en UK i va ser el meu mitjà de comunicació amb familiars i amics. Gràcies a internet vaig poder fer que la meua experiència fora completament plena sense deixar d’estar connectada amb els meus. Encara recorde el típic de “demà quedem per Skype a les 6 de la vesprada per a veure’ns i xarrar” També he de dir que he fet entrevistes de treball per Skype. Recorde estar molt nerviosa abans de
treball, i francament ni em recorde per a quina empresa vaig fer l’entrevista.
Vaig tindre la meua època de youtuber. Ací vaig estar en contacte amb molta gent, de fet vaig conéixer xiques que pujaven vídeos com jo. No acabàrem sent amigues, però en aquella època parlàvem moltíssim, a l’igual que amb usuaris desconeguts. Era graciós mirar els seus perfils i sempre estava el dubte de si era gent normal o a saber qui estava darrere, però l’única cosa que sí que era real és que s’interactuava amb qualsevol persona del món. Un connexió plena.
Per si algú ho pensa, també em criticaven molt. Hi havien comentaris lletjos i fora de lloc, però encara que semble una cosa molt negativa, ara treballe en una botiga en la qual a vegades
hi ha gent que també em diu coses lletges i em mana correus amenaçadors, per la qual cosa a la fi de comptes, és la mateixa realitat en diferents llocs. No tot el dolent està en les xarxes socials.
Tornant al que us he dit uns paràgrafs abans, Skype va ser molt important en uns mesos de la meua vida, però sent sincera, WhastApp sempre ha sigut el líder per a fer plans, donar els “bon dia”, passar “memes”, “stickers” ...
Crec que en el confinament va ser l’App que més vaig usar. Sempre recordaré les videotelefonades amb els meus amics mentre véiem pel·lícules de nit i les comentàvem; era el nostre particular vídeo fòrum. És cert que se sentia el ressò i a vegades es quedaven les imatges congelades, el so alguna vegada era roín i haguera sigut més còmode que cada un vera la pel·lícula per part seua, però la sensació d’estar a prop era el més important en aquells moments. De fet crec que això va ser un dels millors records que tinc d’aquells mesos, això i totes les receptes que vaig fer que ja no he tornat a fer mai.
<<Malgrat els perrills, quanta gent s’ha conegut gràcies a alguna aplicació?. >>
Va ser una època molt bona per a TikTok. Va ser en eixos mesos quan me la vaig instal·lar i la veritat és que m’entretenia molt ja que vaig veure molts vídeos i vaig començar a seguir a diversos influencers, encara que he de ser completament sincera: Instagram m’agrada moltíssim més.
Potser m’atreviria a dir que és la meua xarxa social favorita. M’encanta publicar fotos, compartir les històries on m’han etiquetat i m’agrada molt veure les històries de la gent que conec. A més, els Reels també m’entretenen moltes vegades quan estic avorrida.
En definitiva, molta gent crítica els costums de la societat actual, entre ells l’ús de les xarxes socials. És veritat que tenen molts perills i enganys, però... i totes les coses bones que ens han passat gràcies a elles? Quanta gent s’ha conegut gràcies a alguna aplicació? quants plans concretem per missatges en línia? quantes fotos de “em recorde de tu” enviem?...
Potser el fil roig que uneix les persones avui ja no viatja per l’aire… sinó per Wi-Fi. I, tot i així, continua portant-nos els uns als altres, exactament quan més ho necessitem. Perquè, al cap i a la fi, darrere de cada missatge hi ha una emoció, darrere de cada pantalla hi ha una mirada, i darrere de cada aplicació… hi ha persones que es troben, es reconeixen i s’estimen i sentim que, d’alguna manera, mai deixem d’estar junts.
VALENTIA A CAU D’ORELLA
Juan Carlos Pastor, mestre de Primària i Autor del llibre
“Se buscan Dulcineas“
E
l dia s’alçava lent sobre València, com si el sol també haguera anat de festa a les Falles, casal rere casal i li costara obrir els ulls. Els primers rajos de sol entraven entre les façanes estretes del barri del Carme, lliscant pels balcons de ferro i acaronant pedres que havien vist passar segles sencers.
Joan sap una cosa que els vianants, adormits, amb el cafè encara a mitges, no sospiten: la ciutat parla, a sota veu, però parla. Ho fa en xiuxiuejos, en cruixits de pedra, en olor de forn de pa i en el so llunyà d’una dolçaina que algú assaja a deshora. És una llengua antiga, feta de records, amb el sabor d’ahir i el tacte de hui.
Enmig d’aquell despertar mandrós, caminava Vera, amb la motxilla a l’es-
Passaport (musical)... a tota Europa
quena i els auriculars posats i connectats sense fil. Escoltava música moderna, d’eixes que fan “bam-bam” i que semblen vindre d’un futur llunyà, però els seus peus trepitjaven un passat profund, encara que ella no ho sabia del tot. Massa tendresa per a ser-ne conscient. Vera passava per davant de les Torres de Serrans sense mirar-les massa. Eren “eixes torres de sempre”, les del fons de moltes fotos de mòbil, el punt de trobada amb amigues, un referent d’ubicació. Però Joan, que veu el que els ulls joves moltes vegades obliden, sabia que aquelles pedres tenien memòria, no en va, conten històries des d’abans de conèixer el nou món.
<<València és una d’eixes ciutats on el passat s’entesta a no desaparèixer. >>
Si algú haguera callat tot el soroll del trànsit que ara impera sota el seu pòrtic durant un segon, potser Vera, hauria sentit el murmuri dels segles: —Recordeu-nos… — semblaven dir les pedres—. Hem vist arribar exèrcits, processons, comerciants, es-
tudiants i turistes amb sandàlies i samarreta de tirants. Vam ser defensa, vam ser porta, i ara som decorat. Però continuem ací, tossudes, com una iaia que ho ha vist tot i encara vol contar històries.
El món hui és de pressa, de pantalles brillants i missatges instantanis. Però, per baix de tot això, continuen bategant velles civilitzacions. I València, amb la seua barreja de perfums —a mar, a taronger florit, a orxata fresca i a fum de pólvora— és una d’eixes ciutats on el passat s’entesta a no desaparèixer.
Vera travessà el pont vell, mirà al riu —o al que un dia va ser riu— i pensà, com tants altres abans d’ella:
“Que estrany, un jardí dins d’un riu.”
Més enllà
Joan va somriure, perquè sabia que allí, sota l’ombra de les palmeres i els pins, s’amagava una de les herències més obstinades de la història: la manera com els humans havien après a conviure amb l’aigua… i amb els seus capritxos. I va festejar la sort d’una ciutat per
tindre un paratge com aquest al centre de la ciutat, de fet si poguérem llevar, com si fora una catifa, tot l’asfalt, el ciment i els carrils bici, sota els peus de Vera apareixerien altres camins. Camins d’abans de Google Maps, però ben traçats també: sendes iberes, calçades romanes, restes de muralles. Allí, on ara passa un autobús ple d’Erasmus, un dia un comerciant iber va comptar monedes de bronze amb cara seriosa mentre discutia el preu del blat i la mel.
Els primers que deixaren una marca fonda en aquest territori foren els ibers. No són trending topic, però mereixerien ser-ho. Van construir poblats en alts turons, van alçar muralles de pedra seca, van inventar una escriptura misteriosa que encara hui no entenem del tot. I en molts pobles de València, quan es fa una excavació per fer un pàrquing, de sobte ix una ceràmica ibera i tot el món exclama: —Ui, açò para l’obra, serà possible. Quina mala sort!
Joan veu els ibers movent-se per
les muntanyes de l’interior, pels voltants de Llíria, l’actual Edeta, mirant a l’horitzó sense saber que, milers d’anys després, la gent vindria a fer senderisme amb botes cares i motxilla tècnica just per on ells caminaven amb sandàlies i paciència i vibrarien amb les 6 comissions que hui cremen els seus monuments.
Però, és clar, els ibers no van estar sols per sempre. Un bon dia, els romans, que tenien la mania simpàtica d’ocupar mig món conegut, decidiren que ací també es vivia molt bé. La terreta, el cap i casal, la ciutat de les flors i del color va ser arrossegada per Décimo Junio Bruto que va fundar Valentia, traçant carrers rectes com si dibuixaren amb un regle damunt d’un full en blanc. Els agradava l’ordre: cardo, decumanus, fòrum. I, per descomptat, banys públics, perquè un imperi sense bons banys no és seriós. Els romans deuen molt als grecs i nosaltres ho agraïm. Si Joan fera un truc de màgia i li llevara a Vera els auriculars,
podria sentir altra música: el soroll dels carros de fusta sobre les llambordes, crits en llatí venent peix fresc, riures a les termes, discussió d’advocats al fòrum inclús el colp de dues espases que lluiten front a un amo per a veure qui el representa al circ de Sagunt, molt a prop de Valentia.
Moltes de les coses que hui fem sense pensar, les hem heretades d’aquella gent amb túnica:
— Les nostres llengües romàniques, inclosa la variant dolça del valencià.
— Les lleis i la idea mateixa de ciutat organitzada. — La passió per reunir-se en places i discutir—abans de política; ara, de futbol o de reality shows. Vera, ignorant, caminava per damunt d’on, segles enrere, una matrona romana s’havia preguntat si el seu fill estudiaria retòrica a Tàrraco o a Roma. A ella li preocupava si trobaria pràctiques de màster; a l’altra, si el fill acabaria senador. Canvien els formats, però l’argument humà es repeteix.
Joan, que té memòria de déu menor de la Història, podria haver-li posat subtítols a la terra: “Ací, sota, fòrum romà. No xafar massa fort, per favor.” Però deixava que la màgia fora més subtil. El llegat, al cap i a la fi, funciona així: invisible de vegades, però present en cada gest. La gent, cada ve-
gada més absorta davant les pantalles no encerta a veure quant de romana és la seua vida actual.
El temps, tossut amb el seu pas, pegà un altre bot i Joan canvià de decorat.
<<El futur de València encara no està escrit.
Potser serà més verd, o més digital, o més caòtic. >>
On els romans havien alçat temples i termes, altres pobles portaren noves paraules, noves músiques i nous sabors. Venien del sud i de l’est, travessant mars i deserts, i anomenaren aquestes terres Al-Andalus.
Amb ells, les sèquies es feren més fines, més intel·ligents, com una xarxa de venes que repartia l’aigua per tota l’horta. Hui, Vera camina per damunt de la major sèquia que hi ha a València i ha estat junt a son pare a l’estadi que porta, amb orgull, el seu nom: la de «més talla». Segueix, mòbil en mà, caminant per la ciutat; Tribunal de les Aigües, amb els seus llauradors vestits de negre asseguts en cercle a la
porta dels Apòstols de la catedral, és com una foto antiga que s’ha quedat viva. Com qualsevol altre dijous, Vera havia passat desenes de vegades per davant, pensant que era “algo turístic”, però allò era dret viu, heretat d’aquella època en què gestionar l’aigua era qüestió de vida o fam.
Joan, en canvi, observava els camps de tarongers de l’Horta Nord, les alqueries blanques, les palmeres solitàries. Allí, fa segles, s’escoltava l’àrab barrejat amb el romanç, com ara s’escolten el valencià, el castellà i mil idiomes més en un vagó de metro a l’hora punta que apura la velocitat per a poder aplegar a temps a la Mascletà. Els noms dels pobles —Benimaclet, Benifaraig, Benimàmet— ressonaven com un record d’aquell temps. Quan Vera llegia els topònims al mapa del mòbil, no pensava en això. Joan sí, i li feia gràcia que tanta història cabera dins d’uns simples cartells de carretera, a més, continuava dubtant si l’etimologia de Picanya venia del llatí tardà o bé d’aquella alqueria musulmana que en Jaume I va donar als Hospitalaris. De totes, Joan es queda amb la nostra, la que parla d’arrels, de campesins, de pi i canya...
Va ser en eixe mateix territori, fertilitzat per sèquies i somnis, on, amb el pas dels segles, arribà un altre poder, amb corones i escuts: la Corona d’Aragó. Castells sobre turons, viles emmurallades,
noves lleis i furs. En molts pobles de València, quan sonen les festes de Moros i Cristians, el passat juga a disfressar-se de teatre: uns es posen turbant, altres armadura, i tots saben que tot és broma, però la història, allí, balla darrere de cada pas de desfilada.
Joan contempla una entrada de Moros i Cristians com si fora una pel·lícula on els extres s’ho passen massa bé. Les trabucades, les marxes mores, els cavalls nerviosos, les esquadres fent-se selfies abans de desfilar. És una barreja impossible de segles: estendards medievals amb els seus penons i mòbils d’última generació esputant Quevedo. I malgrat tot, funciona. El passat i el present ballen del bracet sense discutir massa, de vegades entenen d’albaes i balls de bastonots.
En els carrers estrets d’alguns pobles de la Safor o de la Marina es conserven arcs, porxos i cases amb detalls que parlen de mercaders, de nobles, de camperols. Balcons de ferro forjat que han vist penjar llençols, banderes i, de tant en tant, pancartes de protesta. Perquè el llegat també és això: el costum d’eixir al carrer quan una cosa no agrada o el valor d’ajudar als teus quan una riuada ofega la nostra terra. Com ja ha recordat Joan, els romans van encunyar la nostra ciutat amb el nom de Valentia, ja sabien del coratge dels valencians davant les adversitats, ja en sabien de que
només el poble salva el poble. El temps passa, però els costums i les bondats segueixen intactes.
Vera, com tantíssima altra gent, vivia envoltada d’eixa herència sense notar-la del tot. Però cada volta que mirava un castell en una muntanya, cada volta que entrava en una església construïda damunt d’una antiga mesquita, cada volta que menjava arròs a banda o paella a taula amb la família, continuava sense saber-ho: era hereva d’un imperi, i d’un altre, i d’un altre. Una mena de col·leccionista de llegats involuntària que poc a poc tatuaven la pell de la nostra terra per a no esborrar-la mai. Arribà març, i amb març, el fum. Joan sospirà, perquè sabia que, si hi ha un moment en què el passat i el present es toquen amb més gràcia, és durant les Falles.
Vera, ara sí, alçava el cap. Les falles plantades en cada plaça eren com llibres oberts de cartró, pintura i sàtira. Els ninots parlaven de polítics dinant al Ventorro, de memes d’internet, de famosos i de crisis climàtiques. Però el ritual —cremar figures per començar de nou— venia de molt més enrere. Era una versió moderna de tots aquells focs que les antigues civilitzacions encenien per celebrar el solstici, acomiadar els éssers volguts amb dos monedes per al barquer, demanar bones collites o allunyar mals esperits. La nit de la Cremà, Joan mirava les flames menjar-se una falla del barri de Russafa. Vera, amb els ulls brillants, sentia la
calor al rostre mentre el ninot principal, un gegantí emperador romà caricaturitzat amb mòbil a la mà i fent-se un selfie amb Vinicius JR, començava a ennegrir-se.
—Adeu, Julio Cèsar influencer que ha perdut el seu poder davant un futbolista, els gladiadors de l’era moderna—pensà ella amb un riure.
Les espurnes pujaven al cel com si foren missatges antigament gravats en tauletes de fang, ara enviats al núvol —no el digital, sinó el de fum. Les bandes de música tocaven pasdobles, i enmig d’aquell soroll, Joan confessava un secret: la humanitat sempre ha fet el mateix. Conta històries, fa festa, es riu del poder, crema símbols per començar de nou. Des dels rituals ibers fins a les pantalles de LED de les falles experimentals, l’argument és el mateix: no volem oblidar qui som, però tampoc volem deixar de canviar.
A l’endemà, amb la ciutat encara olorant a cendra i xurros, Vera es va asseure a una terrassa, una orxata davant, fartons al plat. L’ombra d’una església barroca li cobria mig cos; l’altra meitat prenia el sol d’un març que, cada vegada més, jugava a ser estiu.
Joan, que és amic dels contrastos, ho va veure clar: —Mira-la: mitja en el Barroc, mitja en el segle XXI. En aquella plaça, un iaio contava al seu net com eren les Falles “abans, quan no hi havia tanta tele ni tanta xarxa social”. A la taula del costat, un grup d’es-
tudiants Erasmus lluitava per pronunciar “orxata” sense que sonara a conjur màgic. Més lluny, una parella es feia una foto amb la Llotja de la Seda al fons, aquell edifici gòtic que viu en una època pròpia, elegant i seriosa, però resignat a veure passar patinets elèctrics per davant.
meua, ni meua ni teua, la història és història, ens fica i ens lleva.
Joan, satisfet, va decidir regalar-li una intuïció: que la història no és només un llibre avorrit ple de dates, sinó un fil que uneix els peus que caminen hui amb les petjades d’ahir. Que els imperis passen,
<<Entre pedres que recorden i persones que continuen caminant, el món tal com el coneixem hui segueix lligat a les antigues civilitzacions. >>
El llegat de totes les civilitzacions que havien passat per València estava allí, concentrat en una escena aparentment simple: llengües barrejades, arquitectura antiga, vida moderna, tradició i turisme, orxata i wifi gratuït. Vera, sense saber ben bé per què, va sentir una espècie de punxada dolça al pit. Com una nostàlgia d’alguna cosa que no havia viscut. Va mirar al seu voltant: la pedra vella, la gent parlant, els cartells en valencià i en castellà, els turistes fent fotos al drac de pedra de la façana.
—Som una barreja de moltes coses —pensà—. I això està bé. La història no és
els reis canvien, les modes van i venen, però hi ha costums que arrelen: compartir taula, fer festa al carrer, cuidar l’aigua, contar històries als qui venen darrere.
El futur de València encara no està escrit. Potser serà més verd, o més digital, o més caòtic. Potser els fallers plantaran figures interactives i els tribunals d’aigües es retransmetran en streaming amb emojis al xat. Però siga com siga, el passat continuarà colant-se per les escletxes: en un topònim, en una recepta d’arròs, en una dansa de carrer, en una paraula que encara sona a llatí o a àrab enmig d’una frase en valencià.
Dona llegint davant les Torres de Serrans
Quan Vera es va alçar per marxar, va mirar el cel pintat
d’un mur antic, com saludant-lo. El mur, que havia vist ibers, romans, musulmans, reis cristians, comerbles barrocs, obrers industrials i turistes quasi s’emociona. A punt de brotar llàgrimes en forma de gotes de rosà de la nit anterior, el mur es va enrojolar i pensà querança de sobreviure. Joan, que ho bossar un somriure
—Al remat, la història no és passada. És companya de -
rrers de València, els passos de hui sonen damunt de milers de passos antics. I tots junts, com una gran banda de música intergeneracional, marquen el compàs del que encara està per vindre.
I així, entre pedres que recorden i persones que continuen caminant, el món tal com el coneixem hui segueix lligat a les antigues civilitzacions. No com una cadena que empresona, sinó com una abraçada llarga que ve des de molt lluny.
Vera amb el mòbil a la butxaca pensa en què deixarà la seua època com a llegat a les generacions venidores. Eixe monument, eixa dieta, aquesta tradició o aquell llenguatge perquè demà, quan algú torne a travessar la plaça, la ciutat torne a xiuxiuejar i la història, tossuda, torne a començar.
A PRESONERS DE LA PANTALLA:
CONNEXIÓ O DEPENDÈNCIA?
Ana Bolea, orientadora educativa.
què estem connectats? Ens connectem o ens connecten? Decidim o ens deixem influenciar sense saber-ho?
Com orientadora educativa, vaig a compartir amb vosaltres algunes reflexions. Algunes dades estan basades en l´experiència, en vivències personals i altres fan referència a estudis, articles i investigacions sobre el tema.
Començaré mostrant-vos una situació que acabe de viure. Encenc l´ordinador. Però, de seguida recorde que he de consultar una data que tenia apuntada en el calendari al telèfon. Agafe el telèfon, i, directament, clique en una notícia i comence a llegir…immediatament soc conscient del que m´acaba de passar. El mòbil ja m´havia atrapat. I volia portar-me a navegar, a enllaçar un clic amb un altre...i convidar-me a veure coses que jo no tenia previstes.
Soc conscient. Aparte el mòbil, el pose més allunyat i torne a la meua tasca. Açò ens està passant als adults.
Quan hem de fer coses, si tenim el telèfon o una pantalla a prop, segur que ens venen al cap moltes coses “interessants” que hem de “consultar” mitjançant el telèfon, tablet, ordinador o allò que no ens volem perdre de la TV.
I si això ens passa quan tenim tasques importants a fer...ja podeu imaginar el que ens passa quan podem gaudir del nostre temps d´oci. En realitat, no cal imaginar massa...ja tots ho sabem. De fet, si estàs llegint açò, enhorabona! i gràcies per destinar uns minuts del teu dia a compartir amb mi aquestes reflexions.
Hi ha moltes referències a la tecnologia en aquest sentit: Devorador d’atenció; El Gran Distractor; El vampir de la energia i del temps; El forat negre de la productivitat... Doncs sí, a mi hui ja m´havia xuplat el vampir, i havia caigut en el forat negre de la productivitat.
Podria pensar, “no passa res, jo soc adulta, i el meu cervell ja està desenvolupat; l´ús o abús de la tecnologia no tindrà repercussions en el meu desenvolupament”. És cert que la maduració estructural principal del cervell sol completar-se al voltant dels 25- 30 anys, especialment l’escorça prefrontal. Aquesta estructura està relacionada
amb la presa de decisions i el control d’impulsos. No obstant això, el cervell adult segueix en desenvolupament i canvia al llarg de la vida. Això s´anomena plasticitat, que és la capacitat d’adaptar-se i formar noves connexions neuronals, el que vol dir que pot continuar aprenent, formant records i ajustant-se a noves experiències durant tota la vida.
Des del meu àmbit de treball, he d´assessorar i col·laborar amb tota la comunitat educativa per ajudar a construir el desenvolupament personal, integral i harmònic de xiquets i xiquetes en totes les dimensions: física, emocional, social, cognitiva i artística, i fomentar la seua autonomia.
A l´escola, i a la vida, totes les situacions estan vinculades a la presa de decisions i al control d´impulsos. I això implica, que hem de cuidar la nostra escorça prefrontal i la dels més menuts. És la nostra responsabilitat, per ajudar a educar a ciutadans responsables.
Què pot danyar l’escorça prefrontal? Les addiccions perjudiquen tant l’anatomia com les funcions del cervell, sent l’àrea més afectada el còrtex prefrontal.
Però, estem parlant d’addiccions? És evident que amb l´avanç de la tecnologia tots som cada dia un poquet més dependents de les pantalles.
Els adults les utilitzem per al treball, per a l´oci personal, per a mantindre contacte social amb altres...i per a
<<Tots i totes som cada dia més dependents de les pantalles. >>
reomplir espais de temps que, si no existira la tecnologia, estaríem fent coses més productives...o, si ho mirem per l´altre costat, estaríem utilitzant més temps per arribar a solucionar el problema, curiositat o dubte que tenim. Ara tenim tota la informació al nostre abast. A un clic...o ni això, que també li parlem al nostre mòbil i ens respon.
Han aconseguit crearnos dependència cap a eixe aparell que tots tenim, aparell d’ús personal, i que ja ens acompanya allà on anem.
Sí, hem de reconèixer aquesta dependència. Què ens passa si oblidem a casa el telèfon? Ui...no, això no pot passar. Tornem a per ell. El mòbil ja forma part de la nostra vida, és quasi com una part del nostre cos. De fet, això mateix ja ho ha manifestat Elon Musk: “Los humanos ya somos cyborgs Sólo hay que ver cómo echas de menos a tu móvil cuando lo olvidas; es una especie de síndrome del miembro fantasma”.
Els adults som els models dels xiquets, i, per més justificacions que donem
Síndrome de pares distraguts
del seu ús, el que estem transmetent a la nostra infància són moments de la nostra vida amb mirades fixes als nostres aparells tecnològics. “Pare mira’m... però mira’m amb els ulls”. Aquesta expressió que va utilitzar un xiquet, fa referència a la demanda d’atenció que els xiquets fan als seus progenitors quan es senten desatesos per l’ús excessiu del mòbil per part d’estos. Aquest fenomen és conegut com el síndrome de pares distrets. Aquesta desconnexió genera en els fills sentiments d´abandonament emocional, baixa autoestima i dificulta el desenvolupament de la seua capacitat per a relacionar-se i socialitzar, afectant negativament al vincle familiar i a la comunicació cara a cara.
A més, els xiquets poden imitar el comportament dels seus pares fent un ús excessiu de la tecnologia i derivar en una addicció als dispositius.
A l´escola, dos dels primers indicadors de problemes amb les pantalles que detectem son la dificultat per a mantindre el contacte visual amb l´adult i el endarreriment del llenguat-
ge. Aquestes dificultats afecten negativament al aprenentatge i a les relacions socials amb iguals. Però, com es genera una addicció? La utilització de dispositius tecnològics introdueixen als menuts en un cercle de recompensa mitjançant la producció de dopamina, que és coneguda per ser l´hormona de la felicitat.
El problema és que, com ja hem avançat abans, en la infància no estan desenrotllats els mecanismes d´autocontrol. I tot el que és presentat mitjançant la tecnologia crea fascinació, que sense control, interfereix negativament en el desenvolupament socioemocional i cognitiu dels menors. Drogues digitals.
Des de la responsabilitat que ens toca a cadascú (família, escola, societat) la pregunta seria: estem creant xiquets i xiquetes addictes a la tecnologia?
Repassant la meua experiència, i després d´analitzar comportaments de diferents famílies en referència a l´ús de pantalles en la infància, compartiré amb vosaltres 10 situacions que considere que poden contribuir a crear dependència en el més menuts.
LA PANTALLA
PRESONERS
1. “Anem de passeig”.
Situació de risc: Menuts que van en la cadireta de passeig, o en carro, i ja porten el mòbil o tablet a la mà. O encara no tenen la prensió ben desenvolupada, i la família ha comprat un suport de telèfon per a la cadireta. A mesura que creixen els xiquets, s’interessen més pel seu entorn, i el passeig en cadireta és ideal per propiciar l’interès per les coses i situacions que ens envolten, per compartir amb ells vivències i experiències que ajuden a crear un vincle de seguretat. Deixar al seu abast un dispositiu, pot interferir significativament en la seua capacitat d´atenció i comunicació amb els altres.
2. “Dinem junts”.
3. “Esperem”.
Situació de risc: Perquè no s’avorrisca mentre toca esperar, li done el mòbil o utilitza la tauleta. Tot el temps ara pareix que ha d´estar ocupat fent coses...esperar també és important. I avorrir-se és necessari. Els xiquets necessiten fomentar el joc actiu, la seua creativitat i la seua imaginació, que es desenvolupa més quan és impulsat per moments d´avorriment.
4. “Em deixes el teu telèfon?”
Situació de risc: Quan els xiquets demanen el telèfon dels adults i li ho deixen...no perquè li ho vulguen deixar, sinó perquè no saben dir que no. És que m’ho ha demanat. O pitjor encara, quan els menuts directament agafen els telèfons dels adults sense permís, obrint fins i tot la bossa de la mare. És perillós, ja que el mòbil ja s´ha convertit en un element de joc i de distracció, disponible en qualsevol moment.
5. “A dormir”.
Situació de risc: Dinar mirant la TV, tablet o mòbil. Moltes famílies utilitzen la distracció de les pantalles per a fer-los menjar. El que estem creant és una desconnexió sensorial. El cervell no té tanta capacitat per a registrar textures, sabors, olors...i els menuts mengen de manera automàtica, sense consciència. El moment del dinar i del sopar són moments de gaudir, d´experimentar amb nous aliments, d´aprenentatge mitjançant la imitació, moments de reunió familiar, de compartir, de comunicació...i les pantalles no deixen que es creen aquestes situacions de convivència a la casa.
Situació de risc: Menors que tenen a la seua habitació disponibilitat de pantalles. S´ha demostrat que els menors que utilitzen pantalles abans de dormir tenen més del doble de risc de dormir un temps insuficient en comparació amb els que no el fan. A més, l’ús de pantalles abans d’anar a dormir afecta
cedeixen a les peticions dels seus fills. És tan gran la pressió social de les famílies, que fins i tot s´ha creat una iniciativa: ‘Pacte de famílies’, que uneix famílies amb el compromís per a retardar el lliurament del primer mòbil fins als 16
8. “És un regal”.
Situació de risc: També ens podem trobar en una altra situació, pitjor encara que la anterior: quan li ho regalen. I jo, que soc la seua mare o pare, no volia. Aleshores, el mòbil es converteix en un problema, un nou element de lluita familiar, baix la consigna de la pertinència del menor: “És meu”.
9. “Xupló digital”.
Situació de risc: Utilitzar la tecnologia per a calmar als menuts. Els xiquets han d’aprendre a gestionar les seues emocions negatives per si mateixos. Necessiten l’ajuda de la família per a aprendre a gestionar aquest procés d’aprenentatge. S´ha demostrat que si s´utilitza la tecnologia per a calmar als menuts, això condueix a problemes més greus de regulació emocional.
Apareixen problemes de control de la ira més endavant. Els xiquets han d´aprendre a frustrar-se, a esperar i a regular la seua impulsivitat. A més, el cervell immadur dels més xicotets es veu sobreestimulat amb les pantalles, la qual cosa dificulta el seu desenvolupament emocional a llarg termini.
10. “Necessite tranquil·litat”. Situació de risc: Utilitzar les pantalles perquè no ens molesten els menuts. Com a pares i mares a vegades no sabem com entretindre als nostres fills i filles en el seu temps d’oci sense que estiguen pegats a les pantalles. No és fàcil mantindre als més xicotets ocupats sense recórrer al mòbil o la tauleta, sobretot si saben que poden recórrer a les pantalles. Però és important jugar amb ells i desenvolupar la seua creativitat, socialitzar i aprendre jugant junts. També és molt útil involucrar-los en les activitats que estem fent els adults, fer-los sentir partícips del nostre dia a dia a casa: cuinar, estendre, ordenar, anar junts a comprar...
<<Han aconseguit crear-nos dependència cap al mòbil que tots tenim, d’ús personal, i que ja ens acompanya allà on anem. >>
L´associació espanyola de pediatria (AEP) considera que no ha d’exposar-se als xiquets i xiquetes a pantalles fins als 6 anys, i només recomana 1 hora al dia entre els 6 i els 12 anys, per evitar els potencials efectes nocius en la seua salut i en el seu desenvolupament.
Què podem fer? Hem de fomentar “addiccions positives”. Parle de crear relacions familiars i socials plenes d´afecte, sentir-se volgut i crear la necessitat de compartir amb els altres el nostre temps. Acceptar cada dia els reptes i dificultats, fomentant la paciència, la tolerància a la frustració i la capacitat per a postergar la gratificació.
Promoure l’activitat física, el joc actiu, eixides a l’aire lliure en contacte amb la natura. Les activitats musicals, o la lectura també poden crear addiccions positives.
Hem d´educar el pensament crític en els infants i, abans d´oferir o regalar tecnologia als menuts, hem de partir d’un bon modelatge del comportament tecnològic responsable per part dels adults.
Participar en tradicions familiars, associacions i festes, com les Falles, també són factors de protecció front a l’addicció a la tecnologia.
Hem d’aprofitar aquestes experiències positives que tenim al nostre entorn social. Avui és una necessitat. I per a gaudir amb una atenció plena de totes les experiències que vivim, compartiré un comentari que em va fer una xiqueta abans d’una de les seues actuacions damunt d´un escenari: “Deixa el telèfon. No cal que em graves, preferisc que em mires!”
EDUCARRE
EL PODER INVISIBLE DEL “CAMINO”:
RETROBAR-SE EN LES CONNEXIONS
Carlos Justo i Gutiérrez, mestre i pelegrí de la vida. Llibret Vistabella
D
iuen que ningú arriba al Camino de Santiago per casualitat. Que, d’alguna manera, és el propi Camino el que et crida. Potser aquesta crida apareix en un murmuri, en una conversa a l’atzar o en la necessitat de fer una pausa enmig del soroll del dia a dia. El cert és que, un estiu qualsevol, vaig decidir respondre a eixa veu interior i donar el primer pas.
Començar no va ser fàcil. Els dubtes, el pes de la motxilla i la incertesa del recorregut m’acompanyaven en cada pensament. Però en l’instant en què els meus peus es van posar sobre el sender, vaig entendre que l’important no era arribar a Santiago, sinó atrevir-me a caminar cap a mi mateix. El Camino es presentava com una promesa de silenci, d’escolta i de descobriment però sobretot com una oportunitat de connexió o millor dit, de reconnexió.
Deixa que la música t’acompanye mentre lliges: escaneja el codi i connecta amb la melodia
Imatges del recorregut del Camino de Santiago. Estiu 2025 Arxiu del propi autor.
El silenci que parla Una de les primeres lliçons que vaig aprendre va ser el valor del silenci. Un silenci que no era absència, sinó presència. Caminar durant hores escoltant només el cruixir de les botes sobre la terra i el murmuri del vent entre els arbres em va permetre mirar cap a dins, connectar-me i retrobar-me.
Eixe silenci es convertia en espill: em mostrava les meues pors, les meues debilitats i, alhora, em revelava la força que desconeixia tindre. En cada pas apareixia l’oportunitat de reconciliar-me amb mi mateix, d’entendre que moltes vegades vivim fugint del nostre interior, i que només quan el mirem de cara podem començar a sanar, a sanar-nos.
<<És una oportunitat de connexió o, millor dit, de reconnexió.
>>
El Camino, en aquest sentit, no va ser un viatge cap a un destí geogràfic, sinó una peregrinació cap a l’ànima.
El pes de la motxilla
La motxilla que portava a l’inici em semblava pesada, carregada amb objectes “imprescindibles” que a poc
Arribada a la Catedral de Santiago. Arxiu del propi autor.
innecessaris. Eixa càrrega material era el reflex de la càrrega emocional que arrossegava: preocupacions, culpes, expectatives i pors.
A mesura que avançaven els quilòmetres, vaig aprendre a soltar. A deixar arrere allò que m’impedia caminar lleuger. Vaig descobrir que, en la vida com en el Camino, l’essencial cap en poc espai. Viatjar lleuger és també viure lleuger.
Deixar la motxilla més buida no significava pèrdua, sinó guany: el guany de la llibertat, de la senzillesa i de l’agraïment pel que realment importa.
La trobada amb els altres
Encara que el Camino és, sobretot, una trobada amb un mateix, també és un espai de connexió amb els altres. Persones de tot el món es creuaven en el meu recorregut: alguns amb històries de superació, altres buscant respostes, i molts simplement oberts a compartir.
En cada alberg, en cada menjar senzill com-
fusta, descobria el poder de la fraternitat. No importaven els idiomes, les edats ni les procedències: el Camino esborrava les diferències per recordar-nos que, en el més profund, tots caminem per la mateixa recerca de sentit i plenitud.
Hi hagué moments de rialles sota les estrelles, de llàgrimes compartides i d’abraçades que no necessitaven paraules. Vaig entendre que la vertadera riquesa no està en allò que posseïm, sinó en allò que som capaços de donar i rebre amb el cor obert.
El
cansament i la superació
El Camino també és cansament. Hi ha dies en què els peus cremen, l’esquena fa mal i la ment crida “prou”. Tanmateix, és en eixos instants d’esgotament quan apareix la veritable lliçó: cada pas, encara que menut, ens acosta més al nostre destí, a eixa reconnexió que tant anhelem. Vaig descobrir que la força no sempre està en els músculs, sinó en la voluntat. Que la perseverança és
mateix. I que el dolor, quan es travessa amb paciència, es transforma en creixement.
Eixe cansament em va ensenyar a valorar el descans, la pausa i la contemplació. A donar gràcies pel senzill: un banc a l’ombra, un tros de pa compartit o l’aigua fresca d’una font enmig del camí.
El despertar espiritual
Més enllà de l’esforç físic, el Camino es va convertir en una experiència espiritual profunda. No parle només de religió, sinó d’alguna cosa més ampla: de la espiritualitat com a connexió amb la vida mateixa.
Caminar sota l’alba, sentir la pluja acariciant la pell, o contemplar una posta de sol infinita em recordaven que som part d’alguna cosa
eixe contacte amb la natura vaig entendre que el Camino ens convida a reconciliar-nos amb el món, a sentir-nos menuts però significatius en la immensitat de l’univers.
Cada església, cada creu de pedra i cada pas per sendes antigues era un recordatori que abans de nosaltres milers de pelegrins havien deixat les seues petjades. Eixa memòria compartida ens uneix, ens sosté, ens inspira... ens connecta.
Santiago: el destí que no és el final
Quan, després de dies d’esforç, la catedral de Santiago es va alçar davant dels meus ulls, una barreja d’emocions em va inundar: alegria, alleujament, incredulitat i, sobretot, gratitud. Havia arribat.
instant vaig entendre una cosa essencial: el vertader destí no era Santiago, sinó el propi camí recorregut. Les llàgrimes que van brollar no eren només per haver assolit una meta física, sinó perquè vaig comprendre que m’havia trobat a mi mateix en cada pas. Que el que buscava no estava al final, sinó en el trajecte.
L’abraçada a l’Apòstol va ser símbol, sí, però la vertadera abraçada era amb mi mateix: amb eixa versió interior que tantes vegades havia callat i que ara caminava amb mi, reconciliada, més lleugera i més plena.
El que queda després Tornar a casa després del Camino no és senzill. Els carrers, les presses i les obligacions semblen desentonar amb la serenitat apresa. Tanmateix, el Camino mai acaba: roman dins de tu.
<<Cada pas, encara que menut, ens acosta més al nostre destí, a eixa reconnexió que tant anhelem. >>
Cada vegada que m’enfronte a un repte, recorde l’esgotament d’aquelles jornades i la certesa que tot se supera pas a pas. Cada vegada que em sent perdut, tanque els ulls i torne a aquell sender, a aquell silenci que em tornava la pau.
El Camino no és només un record d’estiu, sinó una manera de mirar la vida: més senzilla, més agraïda, més conscient, més connectada.
El Camino eres tu Fer el Camino de Santiago va ser molt més que recórrer quilòmetres. Va ser un viatge cap a dins, una trobada amb la meua essència, una reconciliació amb la vida, una reconnexió amb mi mateix.
Em va ensenyar que caminar no és fugir, sinó trobar-se. Que l’important no és arribar ràpid, sinó aprendre de cada pas. Que la vertadera meta no és un lloc, sinó la per sona en què et transformes durant el trajecte. Hui puc dir que el Camino em va ensenyar la lliçó més profunda: quan un s’atreveix a caminar cap a si mateix, descobreix que ja no hi ha distàncies impossibles, perquè el destí estava sempre a l’interior.
Com va escriure Anto nio Machado: “Caminante, no hi ha camino, se hace camino al andar.”
Imatges del recorregut del Camino de Santiago. Estiu 2025. Arxiu del propi autor.
L’ESCOLA:
UN ESPAI DE CORS ENLLAÇATS
Isabel Moreno, Mestra
Les Falles són una de les festes més profundament arrelades a la nostra identitat. Quan parlem d’elles, no parlem únicament de monuments, petards o tradicions: estem parlant de valors, de cultura i d’emocions compartides que configuren el nostre ser col·lectiu. En aquest sentit, la festa fallera és una gran metàfora de la vida escolar, on cada dia ens esforcem per construir, des de l’esforç compartit i la passió per l’aprenentatge, un espai d’arrelament, de convivència i de creixement personal.
L’escola no és tan sols un lloc on es transmet coneixement; és un espai on les tradicions i la cultura del nostre territori s’entrellacen amb els valors universals de solidaritat, respecte i convivència. Així com les Falles tenen arrels profundes en la història i la cultura valenciana, l’escola pública, a infantil i primària, juga un paper fonamental a l’hora d’arrelar a xiquetes i xiquets al seu medi, a la seua terra i a la riquesa cultural que els envolta.
<<Les relacions que es creen a l’escola són profundament humanes. >>
Les relacions que es creen a l’escola, com a les comissions falleres, són profundament humanes. La diversitat que trobem a les aules no és simplement una característica de l’entorn, sinó una oportunitat d’enriquir-nos. Les Falles es construeixen a partir de trossos d’innombrables materials -fustes, teles, colors i textures- i l’escola forma part d’un gran mosaic de cultures, veus i històries que s’uneixen per crear una comunitat educativa en la que la diversitat no sols és respectada, sinó celebrada, sent, de fet, una de les tradicions més fermament
arrelades a la nostra cultura: som una terra de trobada i mestis satge, i aquesta rica amalgama és el que ens fa únics.
versitat es tradueix en relacions d’amistat i companyonia que van molt més enllà d’unes simples connexions entre companys. Els alumnes de l’escola pública, com els membres d’una comissió fallera, aprenen que el veritable èxit d’un projecte col·lectiu és construir-lo junts, a partir de la confiança, el respecte mutu i l’ajuda incondicional. Els mestres no són només guies acadèmics, sinó també referents emocionals. Les famílies, com els veïns d’una comissió fallera, no sols formen part de l’escola, sinó que són part integrant d’aquest ecosistema educatiu en el que tot
compartides, les rialles, les dificultats i les alegries, són part d’un aprenentatge que no és només acadèmic, sinó també emocional. I aquesta construcció d’emocions compartides, tan essencial a la festa de les Falles, és també la base sobre la qual construïm les nostres comunitats escolars. Cada dia a l’escola és una oportunitat per reforçar els llaços d’amistat, de col·laboració i de confiança, amb la mateixa passió amb què una comissió fallera construeix la seva obra d’art.
de la passió per les nostres arrels, però també de la nostra capacitat d’adaptació i de renovació. A l’escola, aquesta tradició de respectar i integrar les diferències és també un valor fonamental.
Cada criatura que entra a l’aula aporta la seua pròpia història, la seua pròpia cultura, la seua pròpia mirada del món. I és en aquesta diversitat on rau la força de l’escola pública. En un món plural i en canvi constant, el respecte a la diversitat és el que ens uneix i ens fa créixer com a societat.
A L’ESCOLA, AQUESTA TRADICIÓ
DE
RESPECTAR I
INTEGRAR LES
Les nostres aules, com les comissions falleres, són espais de creació compartida. No sols eduquem en coneixements, sinó també en valors. I com les Falles ens ensenyen que cada detall importa per crear una gran obra, a l’escola ens adonem que cada gest, cada acció, cada xicotet detall d’amistat, és essencial per al benestar i el creixement del nostre alumnat. Cada aula és una mini-comissió, on les relacions entre mestres, alumnes i famílies construeixen un gran projecte de vida col·lectiu. A través de la cultura, de les tradicions i de la diversitat, creem, amb passió, la nostra pròpia falla escolar, un espai on cada xiquet o xiqueta pot ser qui vol ser, mentre forma part d’un tot més gran, un projecte educatiu que inclou a tots els membres de la comunitat educativa.
Les tradicions, la música, les llegendes, els rituals de la nostra terra són eines poderoses per connectar els xiquets amb les seves arrels. En la nostra escola, la cultura valenciana no és únicament part del currículum, és part de la nostra quotidianitat. Així com les Falles tenen la tradició de ser una gran festa popular on es barregen elements artístics, culturals i socials, a l’escola també busquem integrar la cultura local a través de les activitats que desenvolupem. A l’aula, es parla de la història de les Falles, de la dansa tradicional, de la música i de les llegendes que configuren qui som com a poble. Les tradicions no sols es transmeten, sinó que es viuen, es celebren, es comparteixen, de la mateixa manera que la Cremà d’una falla ens recorda que la cultura és efímera i renovable, però alhora essencial per a la nostra identitat. Les tradicions falleres, les danses, els valors de la comunitat i la unió, entren a l’escola com una forma
L’ESCOLA, UN ESPAI DE CORS ENLLAÇATS
adoptauncolegio.org
Després de la devastadora DANA que va assolar la Comunitat Valenciana a l’octubre de 2024, un gran nombre de col·legis van resultar afectats per les inundacions. La majoria es van situar a la província de València, concentrats en els municipis més castigats. Es van registrar danys en 115 centres educatius en 21 municipis, afectant a quasi 49.000 estudiants
de viure. La Cremà no és la destrucció d’una falla, sinó la celebració d’un cicle de creixement i renovació. Així, en la nostra escola, també celebrem els cicles de creixement del nostre alumnat, el seu aprenentatge, els seus èxits, però també les seues dificultats. I com les Falles, les nostres escoles tenen una vida pròpia, plena d’energia, de creativitat i de transformació, on cada any es converteix en una nova oportunitat per començar de nou, per crear, per somiar, per construir.
Les Falles i l’escola pública compartim una mateixa essència: la construcció d’una realitat comuna a partir de l’esforç col·lectiu Una identitat que no s’imposa, sinó que es construeix des de la diversitat, des de l’amistat, des de les relacions personals i des del respecte per les arrels culturals. Tant a la festa com a l’escola, aprenem que els éssers humans no som il·lusions aïllades, sinó que som parts d’un tot, on cada acció, cada paraula, cada gest, contribueix a fer créixer un projecte comú.
Així com les Falles, que són una obra efímera però profunda, són un reflex de la nostra cultura i dels nostres valors, l’escola pública reflexa la societat que volem construir: una societat més inclusiva, més solidària, més humana, on les emocions, els somnis i els aprenentatges queden gravats en el cor de qui forma part d’aquesta comunitat. I, com en la festa, sabem que el camí de la creació, de la convivència i de l’amistat és el que realment fa que la nostra comunitat siga forta i inquebrantable.
I així, en aquesta sinergia entre l’amistat, el treball en equip i el creixement personal, veiem com l’escola i les Falles, tot i la seua aparença tan diferent, són dues cares de la mateixa moneda. Són dues expressions de la vida col·lectiva, on el més important no és el que aconseguim al final, sinó el camí que recorrem junts.
Falles i escola. La força d’allò compartit que ens uneix, ens transforma i ens fa créixer com a poble.
E LA FORÇA DE PARLAR JUNTS/TES
LA NOSTRA LLENGUA ARRELA, INTEGRA I COHESIONA
Alexandra Usó, ex-presidenta d’Escola Valenciana
n un món on les fronteres moltes vegades separen, la llengua té el poder d’unir. En cada conversa, en cada somriure compartit i en cada vers que recitem, la llengua és el batec que ens fa sentir part d’alguna cosa més gran.
Ella és el fil invisible que connecta persones, pobles i generacions, construint ponts de complicitat i enteniment. És el fil roig que cus històries, que acosta cors i que ens fa ballar al mateix compàs, siga al carrer del nostre barri o en la plaça d’un altre poble.
Parlar la nostra llengua és mantindre viva la memòria col·lectiva i projectar-la cap al futur, reforçant els vincles que ens fan comunitat. Estimar i parlar la nostra llengua és celebrar qui som i obrir els braços a qui arriba.
Trobades i cartells de l’Escola Valenciana
Llibret Vistabella 2026
Com deia Isabel-Clara Simó, “Sense la llengua, no hi ha poble; amb ella, som una sola veu.”
I com a poble i com a veu, Escola Valenciana té un protagonisme destacat. Escola Valenciana s’ha convertit al llarg dels anys en molt més que una entitat educativa: és un autèntic nexe d’unió entre pobles, cultura i persones. El seu treball constant en la promoció i normalització del valencià ha fet possible que la llengua siga no sols vehicle de comunicació, sinó també pont de convivència, identitat i estima col·lectiva.
Et convidem a descobrir la seua gran tasca sinònim de vincles, de connexions que travessen generacions i territoris, i que donen sentit a la idea d’una comunitat unida a través de la paraula compartida.
1. Quina és la història darrere de la creació de l’associació?
Escola Valenciana és la federació de diferents coordinadores comarcals i entitats culturals que treballen, des de l’any 1984, per la normalització de la llengua a tot el País Valencià. Som el resultat de les inquietuds de docents i famílies que, des dels primers anys de democràcia, van apostar per una escola de qualitat i en valencià sota postulats de renovació pedagògica. És en aquest context on sorgiren les primeres Trobades d’Es-
coles en Valencià, les festes d’estima per la llengua. I que cada primavera omplin les places i carrers del nostre territori.
2. Quins són els objectius principals que perseguiu?
Treballem per normalitzar l’ús del valencià en tots els àmbits socials de la llengua i de convivència ciutadana. Trobades d’Escoles en Valencià, Premi Sambori, Voluntariat pel valencià, La Gira, Feslloc, Cinema en valencià, tallers d’igualtat, exposicions, cicles de conferències, Oficina de Drets Lingüístics representen algunes de les propostes amb què promovem l’ús del valencià a les comarques valencianes, valors ciutadans com l’equitat, la diversitat, la sostenibilitat i la participació, així com el compromís
per conservar el nostre patrimoni cultural i lingüístic.
3. Per què considereu que la llengua valenciana és una eina fonamental per a la connexió i la identitat d’un poble?
Històricament, el valencià ha estat la llengua del País
Valencià. Encara ara és l’element més important que ens identifica i ens singularitza, independentment dels orígens de cadascú. Com a qualsevol poble amb llengua pròpia, la millor manera de formar-ne part és parlar-la, sentir-la i, per això, els seus parlants han de mostrar-la, donar-la, ensenyar-la, no amagar-la. La nostra llengua arrela, integra i cohesiona, tot i la seua diversitat arreu dels territoris, és clau de convivència.
4. Quins valors culturals i històrics voleu preservar a través de la vostra tasca?
La nostra
Història i la nostra entitat jurídica venen de lluny, des del segle XIV, per la qual cosa reivindiquem el nostre patrimoni cultural, lingüístic i educatiu, els nostres símbols i referents, la nostra comunitat unida i diversa, el nostre país, la nostra terra, la nostra casa; l’escola pública, de proximitat i en valencià que hem construït amb tant d’esforç i orgull els darrers anys; la memòria i el llegat de tantes mestres, famílies i activistes, com Carme Miquel i Ferran Zurriaga…
5. Com valoreu la situació actual de la llengua valenciana? Està en perill o en recuperació?
Trobada d’Escola Valenciana a Picassent, 2025
La situació és d’emergència i de fragilitat. Tot i augmentar-ne el coneixement, l’ús social està en descens. Necessitem amb urgència polítiques lingüístiques que afavorisquen el màxim consens social, polítics honestos que estimen i respecten el valencià, i administracions que el protegisquen i el promocionen, a fi de no comprometre el present i el futur.
6. Quins són els principals desafiaments que enfronta la llengua valenciana en l’actualitat?
Malgrat el creixement del coneixement i l’ús del valencià els darrers anys, el procés de substitució hi continua, a causa de retrocessos com la llar familiar, d’importància cabdal en la transmissió, i la pèrdua de protecció i prestigi social
<<Treballem per normalitzar l’ús del valencià en tots els àmbits socials de la llengua i de convivència ciutadana. >>
que promouen les administracions públiques. De fet, el sector públic acumula la majoria de les vulneracions lingüístiques al País Valencià, que han augmentat un 7,3 % el darrer any, segons el nostre informe anual, precisament per aquesta manca de promoció, reconeixement i dignificació de la llengua minoritzada que denunciem. Tanmateix, hi trobem tendències positives, com la possibilitat d’incorporar nous parlants, de manera que possiblement part del futur de la nostra llengua dependrà de les persones nouvingudes i de la nostra voluntat personal de parlar-lo i no autocensurar-nos en algunes situacions quotidianes.
LA FORÇA DE PARLAR JUNTS/TES
7. Quines actituds socials detecteu envers l’ús del valencià, especialment entre les generacions més joves?
Molts joves creixen en entorns bilingües o multilingües, on el valencià conviu amb el castellà i altres idiomes. Això pot fomentar una actitud oberta envers el valencià, però també pot relegar-lo a àmbits més formals o acadèmics, sobretot si el castellà predomina en l’ús social o digital. En entorns on el castellà és la llengua predominant, els joves valenciaoparlants sovint canvien al castellà per adaptar-se a la llengua majoritària del grup. Aquesta actitud, anomenada “cessió lingüística”, pot ser vista com una manera de ser inclusiu, alhora que debilitar l’ús del valencià en la conversa quotidiana.
El consum de continguts digitals i culturals en català és limitat comparat amb el castellà o l’anglès. Això pot fer que els joves adopten el valencià en cercles reduïts, però el deixen de banda en espais digitals o a l’hora de crear contingut. Entre la gent jove hi ha una part important que considera que la identitat valenciana és residual, marginal i, el més preocupant, marginada i autocensurada. A més, el percentatge de docents que utilitzen el valencià en la interacció amb l’alumnat, és cada vegada més baix.
Per aquests motius són tan necessàries polítiques lingüístiques conseqüents amb el moment sociolingüístic en què ens trobem i que planifiquen estratègies per protegir la llengua minoritzada, el valencià. Tot el contrari al que es pretén amb consultes maquiavèl·liques per triar per part de les famílies la llengua d’aprenentatge de l’alumnat.
8. Quina és la relació entre la llengua i altres elements culturals, com la música, la literatura o les festes populars?
La llengua està íntimament lligada a la resta de manifestacions culturals d’un poble. És més que una eina de comunicació, representa l’expressió del nostre món, d’allò que fem, sentim i compartim, de la nostra identitat cultural. Ens cal validar i potenciar totes les nostres produccions culturals. En censurar-nos, en qualsevol forma, ens neguem la possibilitat de contar-nos. És per això que, en els últims anys, l’entitat ha conservat l’acció a l’escola i ha ampliat el treball en matèria de normalització lingüística a la resta d’àmbits d’ús socials, com la música, la literatura, el cinema, la cultura popular i la democràcia participativa, per tal de fer una acció més global.
9. Quines activitats o iniciatives realitzeu per fomentar l’ús del valencià en diferents àmbits (educació, treball, cultura)?
Som una entitat que treballa, des de l’activisme, a fi d’aconseguir la normalització del valencià en tots els àmbits d’ús, especialment l’ensenyament, des d’on proposem transformar la societat mitjançant
valors com el feminisme, la diversitat, l’estima pel territori, la cultura i la llengua pròpies del País Valencià. Amb humilitat, hem engegat un bon grapat de projectes i activitats de promoció lingüística des dels anys 80, per exemple les Trobades, el Premi Sambori, el Cinema a l’Escola, el Voluntariat pel Valencià i el Feslloc, entre d’altres.
10. Com treballeu amb escoles i institucions per promoure l’ensenyament de la llengua valenciana?
Per mitjà de les coordinadores per la llengua comarcals, amb una col·laboració directa i pròxima, tant amb els centres com amb els municipis, per tal de conèixer realitats i necessitats concretes i diverses. Elaborem projectes, accions i materials a partir d’aquest coneixement compartit: és el cas dels tallers d’igualtat, el Voluntariat pel Valencià als IES, les guies didàctiques i les exposicions, la Lliga de debat de Secundària i Batxillerat i les campanyes de cinema en valencià, entre d’altres.
11. Quins resultats heu aconseguit fins ara? Hi ha algun projecte del qual esteu especialment orgullosos?
Les Trobades d’Escola Valenciana és el nostre projecte més estimat i conegut, el nostre gran llegat educatiu, cultural, social i comunitari. Són festes per la llengua que acullen cada any una vintena de comarques del País Valencià, organitzades per les coordinadores per la llengua comarcals federades a Escola Valenciana, amb les complicitats de mestres, centres, famílies, activistes, entitats diverses del territori amb el suport econòmic i logístic dels consistoris.
LA FORÇA DE PARLAR JUNTS/TES
Es tracta d’una manifestació cultural que reuneix fins a 200.000 persones anualment. De caràcter festiu i reivindicatiu, se celebren des del 1986 amb nombroses activitats de promoció del valencià: cercaviles, concursos, tallers, jocs populars, fira del llibre, contacontes, concerts de La Gira, exposicions, etc. L’any passat, amb el lema «En valencià, lliures i amb orgull», vam voler situar l’estima i la rebel·lia en el centre de l’acció política pel valencià, davant el context de gran hostilitat política i social envers la nostra identitat, amb un model d’educació reaccionari, conservador i discriminatori, que menyscaba l’aprenentatge del valencià i, per tant, el seu ús social.
12. Com impliqueu la societat civil en la vostra tasca?
El nostre funcionament assembleari i territorial ens permet mobilitzar les comunitats a diferents nivells: per a l’acció, d’una banda, més organitzativa i quotidiana, mitjançant les
coordinadores comarcals i les comissions de treball; per a projectes i campanyes específics, convoquem la nostra comunitat d’activistes, gent que ens fa costat amb difusió, aportacions econòmiques, assistència a actes, participació com a voluntàries, etc.
Els i les sòcies, que anomenem “activistes pel valencià”, participen activament per preservar i promoure la nostra llengua, cultura i tradicions. El nostre activisme també lluita contra el canvi climàtic, contra les desigualtats i a favor dels drets humans. Estem profundament compromeses a provocar canvis d’actituds que es tradueixen en polítiques públiques afavoridores d’una convivència ciutadana més harmònica i igualitària.
13. Quin paper juga la llengua valenciana en la construcció d’una societat més cohesionada?
La llengua crea llaços, xarxes i complicitats. Hem de trobar les millors maneres d’organitzar la con-
vivència dels grups lingüístics per tal de promoure’n la solidaritat i el suport mutu. El valencià és un element essencial de la identitat col·lectiva, no com a eina d’exclusió, sinó com a símbol d’arrelament cultural. Aquesta identitat compartida fomenta la cohesió en un context de diversitat, ja que ofereix una base comuna per al diàleg i el respecte mutu. Això reforça la convivència i evita la fragmentació social, alhora que s’aposta pel valencià com a llengua de trobada.
L’ús del valencià en l’espai públic i les institucions assegura que tota persona puga accedir als serveis i participar en igualtat de condicions, la qual cosa reforça els valors democràtics i evita la marginació d’aquells que no tenen el castellà o altres llengües com a llengua primera.
El valencià és un instrument per construir una societat més justa, integrada i cohesionada, on la diversitat es converteix en una fortalesa i no en un motiu de divisió.
14. Com col·laboreu amb altres associacions o institucions que comparteixen objectius similars?
Amb una vocació cooperativa, des de la nostra entitat busquem sempre teixir llaços i complicitats amb altres entitats, moviments socials i institucions. Ho fem per vies i formes de participació diverses. Per exemple, l’entitat forma part de nombroses xarxes i plataformes, com ara l’Observatori Contra la Corrupció, l’Assemblea El Micalet, la Plataforma per l’Ensenyament Públic, la Plataforma pels Drets Lingüístics del País Valencià, la Comissió 9 d’Octubre, Castelló per la Llengua, la Federació d’Organitzacions de la Llengua Catalana (FOLC), Fundació Birlanga Fuster, Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL), European Language Equality Network (ELEN) i les Unitats d’Educació Multilingüe (UEM) de la Universitat d’Alacant, Universitat Jaume I de Castelló i Universitat de València.
15. Penseu que hi ha prou suport institucional i polític per a la vostra causa? Què caldria millorar?
El nostre principal objectiu és arribar a la igualtat lingüística en tot el territori, entre les dues llengües oficials com així ho indica l’Estatut d’Autonomia valencià.
Les polítiques lingüístiques necessiten institucions públiques responsables que facen apostes clares i equilibrades per la convivència harmònica. Però, l’actual govern valencià pretén fer un canvi cultural i social gravíssim, de retrocés en la societat valenciana, que amenaça el model d’escola en valencià i posa en risc l’ús del valencià com a llengua vehicular, essencial per a la cohesió social i la normalització lingüística. Caldria avançar en polítiques lingüístiques que aposten per promocionar la llengua i no menysprear la llengua pròpia dels valencians.
16. Què podeu fer per fer més visible la importància del valencià com a llengua pròpia i identitària?
Continuar amb la nostra acció activista pel valencià a tots els espais i àmbits d’ús, teixint tantes complicitats i suports com ens siga possible, com és el cas d’aquesta entrevista, que ens permet acostar-nos a vosaltres i donar a conèixer Escola Valenciana, entitat cívica de la qual en podeu formar part.
17. Com pot la gent contribuir a la defensa i promoció del valencià?
No ens podem posar de perfil en la defensa dels drets lingüístics. Cal impulsar un bloc comú en defensa de la llengua, perfilar una estratègia eficient i coordinada, i transmetre-la amb l’emoció i l’emotivitat que permeta a les persones sentir l’obligació social de plantar cara a les vulneracions lin-
güístiques com a drets universals i humans. L’actitud lingüística, per tant, ha d’anar més enllà, crear encara més cohesió social. Cal fer pinya, teixir llaços i xarxes amb altres territoris amb llengües cooficials que reben atacs, i tenir actuacions conjuntes i determinades per utilitzar els mitjans que la justícia i el sistema democràtic posen a l’abast de la ciutadania.
18. Quins mitjans o canals utilitzeu per arribar a un públic més ampli, especialment en l’era digital?
Treballem amb mitjans i canals diversos, precisament per tal d’arribar a un públic heterogeni. En línia, fem servir les xarxes socials (X, Facebook, Instagram i Youtube) i les plataformes de missatge-
BON DIA
ria tipus Whatsapp i Telegram, el web www. escolavalencia.org i els butlletins d’activistes setmanals. Igualment, mantenim altres vies de comunicació, com l’atenció telefònica, la participació en actes de tota mena arreu del país (xerrades, lliurament de premis, homenatges, festivals, Plaça del Llibre, tertúlies…) i la publicació de materials en paper, és el cas de la revista Sembra i el llibre Tasta el Valencià.
19. Què significa per a vosaltres la llengua valenciana, a nivell personal i col·lectiu?
El valencià és part important de la nostra cultura; representa una de les senyes d’identitat de les persones que vivim al País Valencià. No podem renunciar al nostre llegat cultural, ni volem;
no podem negar-nos el futur,ni ho farem. Perquè parlar, estimar i viure en valencià significa, sempre, enriquiment cultural i creixement vital tant per als individus com per a les comunitats. “Som les netes i nets del Tio Canya”, com diu la cançó de Vicent Torrrent un dels símbols del grup Al Tall.
20. Si poguéreu enviar un missatge al futur sobre la importància del valencià, quin seria?
Citant a Pompeu Fabra, “La normalització del valencià és un exercici de descastellanització”. Des d’Escola Valenciana, mai no renunciarem a continuar treballant perquè el valencià tinga un demà, però també un present. I vos necessitem! Feu-vos activistes pel valencià!
Q EUROVISIÓ: CANTAR PER A
CONNECTAR
Aitor Carretero, eurofan confés i orgullós
uan arriba maig, molts tenim marcat en roig en el calendari un esdeveniment que va més enllà d’un simple concurs de música: Eurovisió. Sí, eixe festival que alguns veuen com un espectacle friki, ple de llums, lluentons i posades en escena impossibles, però que per a uns altres significa moltíssim més. Eurovisió és, des de fa quasi setanta anys, un pont que connecta països, cultures i generacions a través de la música
El que molta gent no sap és que Eurovisió va nàixer en 1956, en plena postguerra, gràcies al director general de la televisió suïssa, i va sorgir com un intent d’unir als països europeus després del desastre de la Segona Guerra Mundial. La idea era senzilla però ambiciosa: si la política
Llibret Vistabella 2026
(musical)... a tota Europa
Passaport
havia dividit a Europa, la música podia ajudar a connectar-la de nou. I vaja si ho va aconseguir. D’aquell xicotet certamen retransmès per a tot just set països, hem passat a un macrofestival que reuneix més de quaranta nacions, incloent algunes que ni tan sols estan a Europa (com Israel o Austràlia), i fins i tot, organitzant el seu propi spin-off, el conegut com Eurovisió Júnior, la versió ‘‘germana xicoteta’’ del festival que va sorgir amb la idea que els xiquets també pogueren unir-se i gaudir per una passió compartida com és la música.
Amb el pas dels anys, el festival s’ha anat transformant: de les balades clàssi-
<<Si la política havia dividit a Europa, la música podia ajudar a connectar-la de nou. >>
ques dels anys seixanta, a les bogeries pop, rock, o els sons electrònics que hui inunden la majoria d’escenaris. Perquè Eurovisió sempre ha sigut un reflex del seu temps: canvien les modes, canvien les coreografies, canvien els idiomes… però continua mantenint eixa essència d’unió i de festa col·lectiva.
Una de les coses més màgiques d’Eurovisió és el seu públic, els anomenats Eurofans. Milions de persones ho segueixen cada any, i no sols als països participants. Son persones, moltes d’elles pertanyents al col·lectiu LGTBIQ+, que han trobat una passió conjunta, un esdeveniment anual del qual poder parlar i compartir amb molts altres que senten el mateix carinyo que ells pel festival. Perquè, parafrasejant a la coneguda com a princesa del poble, Belén Esteban: ‘‘Un eurofan, pel seu festival…MA-TA!!’’
S’organitzen festes en cases, en bars, fins i tot en places, i molts de nosaltres coregem les cançons encara que no entenguem ni una paraula. En una època en la qual sembla que cada un viu en
la seua bambolla i la gent està cada vegada més polaritzada i distanciada que mai, el festival aconsegueix que durant unes hores tots estiguem connectats per un mateix espectacle. I ho fa amb un ambient únic, on es mescla l’orgull de cada país amb l’alegria de compartir una festa comuna i… Per què no confessar-ho? La il·lusió de rebre per a la nostra candidatura eixos tan anhelats twelve points (12 punts).
Eurovisió també ha sigut el bressol d’artistes i cançons que després van arrasar a tot el món. Molta gent desconeix que, per exemple, Céline Dion va guanyar Eurovisió en 1988 representant a Suïssa, o que ABBA va saltar a la fama després de guanyar en 1974 amb el seu icònic Waterloo. A ells se sumen
artistes de renom que han participat en el festival, com Bonnie Tyler (el Regne Unit 2013), Cascada (Ale manya 2013) o el grup T.A.T.O (Rússia 2003), i cançons mundial ment conegudes han eixit del festival com la multiradiada ria de Loreen (Suècia 2012), l’eterna de Domenico Mo dugno (Itàlia 1958) o la famosíssima the Wings Olsen Brothers (Dina marca 2000). Dins de les nostres fronteres, si hi ha algunes cançons que han unit al públic i ens han fet gaudir i viure amb il·lusió el festival, han sigut sens dubte el mític “ la” de Massiel, que ens va atorgar eixa tan re mota primera victòria, el “Europe’s living a celebration López, una candida tura que ens va tornar a il·lusionar i va unir a famílies senceres
Massiel, Eurovisió 1968 “La, la, la“.
seus conflictes, i això de manera irremeiable fa que moltes vegades les llums es tornen en ombres, i els focs d’artifici es convertisquen lamentablement en foc real. Ja va ocórrer amb Bielorússia, expulsada per atemptar contra la llibertat de premsa del seu país, o més recentment amb Rússia, expulsada després de la invasió d’Ucraïna. Per això, ara mateix, molts es pregunten per què Israel segueix en competició malgrat la seua tremenda ofensiva en Palestina. No es tracta de convertir el festival en un camp de batalla polític, però és impossible evitar que eixes tensions es colen en l’escenari, en les votacions i en la percepció del públic.
<<El festival aconsegueix que durant unes hores tots i totes estiguem connectats/des per un mateix espectacle. >>
I així i tot, Eurovisió continua sent un símbol de connexió. Perquè, encara que a vegades ens enfadem perquè “ens han votat poc” o perquè “el jurat no té ni idea”, al final l’important no és qui guanya, sinó eixa sensació compartida d’estar formant part d’una cosa més gran, d’un bonic conjunt, d’un projecte que va començar com un xicotet experiment televisiu i hui és un fenomen global que uneix a generacions senceres.
Així que este maig, si tenim la sort que la UER, organitzadora del festival, reca-
pacite i prenga una decisió valenta i concorde a la situació que tots coneixem i això fa que puguem continuar participant en el nostre estimat festival…quan comence el compte arrere i s’encenguen les llums de l’escenari, no el penses massa: obri una cervesa, refresc o el que més t’abellisca; prepara crispetes, piscolabis i gaudeix del show. Perquè Eurovisió, més enllà de la música, és sobretot això: connexió, espectacle, i emoció compartida. I això, amic lector, és digne de celebració… quasi tant com una bona mascletà.
EURODIVISIO
Durant la vesprada del 4 de desembre de 2025, l’organisme europeu responsable d’Eurovisió —Unió Europea de Radiodifusió (UER)— va confirmar que Israel participarà en l’edició 2026 del festival. Davant aquesta decisió, l’empresa pública espanyola RTVE ha anunciat que Espanya es retirava: no presentarà candidatura ni tampoc emetrà les gal·les del certamen. Segons RTVE, la participació israeliana suposa una “normalització” d’un conflicte humanitari en curs, i consideren que Eurovisió ha deixat de poder ser vist com un esdeveniment cultural neutral.
D’esta manera, Espanya opta pel boicot junt a altres 4 països i deixarà de formar part del grup “Big Five” per mostrar la seua disconformitat amb la decisió de la UER respecte a Israel.
CONNEXIONS QUE TRENQUEN
EL SILENCI
VEUS QUE DONEN ESPERANÇA
Associació ALANNA
H
i ha històries que no ixen als llibres, però que es cusen a poc a poc amb fils invisibles de tendresa i dignitat. L’Associació ALANNA és una d’eixes històries. Una trama feta de connexions humanes que naixen quan una mà s’estén a una altra, quan l’esperança troba refugi en el cor d’algú disposat a escoltar, acompanyar i estimar.
L’Associació ALANNA és molt més que una entitat social: és un pont de connexions humanes que transforma la vulnerabilitat en esperança. Va nàixer amb la convicció que cap persona hauria de caminar a soles davant la violència de gènere, la desigualtat o l’exclusió social. Des d’aleshores, s’ha convertit en un espai on les dones, les famílies i, sobretot, els xiquets i xiquetes troben no
Llibret Vistabella 2026
Associació ALANNA. Manifestacions en la ciutat de València
sols suport material i psicològic, sinó també una abraçada col·lectiva que els retorna la confiança en la vida.
Parlar d’ALANNA és parlar de fils invisibles que uneixen cors. Fils que naixen de l’empatia, del respecte i de la dignitat compartida. Cada acció de l’associació —siga un programa d’acollida, un taller educatiu o un gest senzill d’escolta— reforça aquesta xarxa de connexions que permet a tantes persones refer les seues vides.
En un món on a voltes sembla que l’individual prima sobre el comú, ALANNA recorda que les persones creixem en comunitat, que la força naix de la trobada i que cada vincle humà pot ser l’espurna que il·lumine un nou futur.
Podríem dir que ALANNA teixeix amb paciència i estima un tapís de segones oportunitats, on cada fil representa una història de superació, un somriure recuperat i una vida digna que torna a florir gràcies al poder de les connexions humanes.
Darrere d’aquest codi hi ha un món de valors, esperança i connexions. Entra i coneix ALANNA.
SOBRE L’ASSOCIACIÓ
I LA SEUA MISSIÓ.
1. Com va sorgir la idea de crear aquesta associació?
L’Associació
Alanna va nàixer de la necessitat urgent de donar resposta a la violència masclista i a les múltiples formes de discriminació que pateixen les dones i les seues famílies. El projecte va començar com un espai d’acollida i suport, i amb els anys s’ha convertit en una entitat referent en la defensa dels drets de les dones, especialment les més vulnerables.
2. Quina és la vostra missió principal i quins valors guien el vostre treball?
La nostra missió és oferir una segona oportunitat de vida lliure i digna a les dones que han patit violència de gènere, tracta o exclusió social, així com als seus fills i filles. Ens guien els valors de la igualtat, la dignitat, la sororitat, el respecte i la justícia social.
3. Quin tipus de dones ateneu principalment? Hi ha algun perfil específic?
Atenem dones que han patit violència de gènere, dones víctimes de tracta i explotació sexual, dones migrants en situació de vulnerabilitat, dones rurals i dones amb discapacitat. No treballem amb un únic perfil, sinó que adaptem els recursos a cada realitat.
4. Quins són els principals reptes que heu trobat en la vostra tasca diària?
El principal repte és trencar el cercle de la violència i l’exclusió, tot garantint recursos estables i suficients per acompanyar les dones en processos llargs i complexos. També afrontem la manca de sensibilització social i les dificultats en l’accés a habitatge i ocupació digna.
PROJECTES I ACTIVITATS
5. Quins programes o activitats oferiu per ajudar les dones a tenir una segona oportunitat?
Disposem de programes d’acollida i suport psicosocial, itineraris d’inserció laboral, programes de formació i capacitació professional, així com tallers d’apoderament personal i col·lectiu. Tot als nostres centres de atenció integral. També treballem en sensibilització comunitària i en la defensa dels drets de les dones i la infància.
6. Podríeu compartir alguna història d’èxit d’una dona que s’hagi beneficiat del vostre suport?
Una dona que va arribar a l’associació fugint d’una situació de violència va poder accedir a formació, va trobar una feina estable i actualment viu amb els seus fills en un habitatge segur. El seu testimoni ens recorda que amb un suport adequat és possible reconstruir una vida i connectar amb un futur millor.
7. Quina importància tenen la formació i l’educació en el vostre model de treball?
Són fonamentals. La formació és una eina de llibertat que permet a les dones recuperar la seva autonomia, accedir a un treball digne i construir un futur diferent per a elles i els seus fills i filles.
Hem aconseguit que centenars de dones i famílies puguen escapar i eixir de la violència i la marginació, accedint a treballs, vivendes i entorns segurs. També hem impulsat canvis de sensibilització social a través de campanyes i projectes comunitaris.
de l’Associació ALANNA
8. Com treballeu amb altres organitzacions o entitats per complementar els vostres esforços?
Treballem en xarxa amb administracions públiques, centres educatius, empreses i altres entitats socials, ja que la col·laboració és essencial per oferir una resposta integral i transformadora. Tots estem entrellaçats amb l’objectiu de construir una societat millor.
IMPACTE I REPTES
9. Quines millores socials heu aconseguit des que vau començar?
10. Quines dificultats enfronteu en aconseguir recursos o finançament per als vostres projectes?
La principal dificultat és la inestabilitat dels recursos públics i privats. Els processos de recuperació de les dones necessiten temps, però el finançament, moltes vegades, és temporal i insuficient.
11. Com veieu el futur dels drets de les dones al vostre context local o global?
Hi ha avanços importants, però també retrocessos i discursos negacionistes. El futur dependrà de la capacitat col·lectiva de defensar els drets aconseguits i d’exigir polítiques valentes i transformadores.
Dones
12. Hi ha algun canvi legislatiu o polític que considereu fonamental per millorar la situació de les dones?
És clau assegurar un sistema estable de recursos per a dones víctimes de violència, garantir l’accés a la vivenda, la protecció integral de la infància i la lluita efectiva contra la tracta i l’explotació sexual.
14. Què pot fer la ciutadania per donar suport a la vostra feina?
La ciutadania pot col·laborar com a voluntària, participant en activitats, fent donacions i, sobretot, trencant el silenci i denunciar qualsevol forma de violència i discriminació.
DONES
SENSIBILITZACIÓ I PARTICIPACIÓ
13. Com involucreu la societat en la vostra causa?
A través de campanyes de sensibilització, xarrades, tallers educatius i voluntariat. Creiem que la transformació social només és possible amb la participació de tota la comunitat.
15. Quina és la resposta que heu tingut de les comunitats o institucions locals davant la vostra tasca?
La resposta ha estat en general molt positiva. Cada vegada hi ha més reconeixement institucional i comunitari, encara que encara queda camí per aconseguir un compromís ferm i estable.
REFLEXIONS FINALS
16. Què significa per a vosaltres donar una “segona oportunitat” a una dona?
Significa oferir la possibilitat de viure lliure de violència, recuperar la seva dignitat i projectar un futur amb esperança i autonomia.
17. Si pogués transmetre un missatge a totes les dones que necessiten suport, quin seria?
Els diríem: “No esteu soles. Existeix una xarxa que us sosté i us acompanya. Sempre és possible començar de nou.”
18. Què necessiteu ara mateix com a associació per continuar avançant?
Necessitem més recursos estables, més implicació institucional i el suport de la societat per continuar oferint oportunitats reals de canvi a les dones i famílies que atenem.
<<ALANNA teixeix amb paciència i estima un tapís de segones oportunitats, on cada fil representa una història de superació. >>
COMUNITAT
PONTS AMB L’ETERNITAT
CONNEXIÓ
AMB EL MÉS-ENLLÀ
Amparo Martínez “Manxi“, teatrera per devoció.
C
onnectats, paraula de meravellós significat que segons el diccionari fa referència a unir o posar en comunicació a dos persones.
Què senzill! Els éssers humans estem dissenyats per a conviure. No som animals solitaris; necessitem als altres per a ser nosaltres, necessitem eixa connexió no sols per a viure, a vegades inclús per a sobreviure.
Per això ens connectem fins i tot abans de nàixer: primer a la mare, a la qual ens aferrem sense ni tan sols ser conscients, i després, ja en el món, a tots els que conformaran el nostre univers. Són els que estan al nostre costat, els que volem i ens volen, els que ens abracen, ens cuiden, ens sostenen… Però, què passa quan ja no estan? Què passa quan deixen d’estar amb tu per a creuar al més-enllà? Seguim connectats/des?
Passaport (musical)... a tota Europa
I ací sorgeix l’eterna pregunta: existeix el més-enllà? I si existeix, què és? Un inframon, un cel, un infern, un paradís, un purgatori…? Ningú ho sap. NINGÚ. Però per alguna estranya raó (o no tan estranya) la gran majoria vol creure en ell. Jo, ho sent, no crec. Soc escèptica, ho confesse. Significa això que m’he desconnectat de tots aquells als quals volia? Significa que mai, mai, tornaré a sentir-los? No, la resposta és rotunda: NO.
I ací una gran incongruència: no crec però no puc deixar d’estar connectada amb ell, perquè si em desconnectara perdria per sempre a eixos éssers extraordinaris
<<Necessitem eixa connexió no sols per a viure, a vegades inclús per a sobreviure >>
que van fer que la meua vida valguera la pena; perdria eixe nord que sempre van ser per a mi i perdria per sempre eixa primera part de la meua vida que va fer bona la segona. CONNECTATS. I així seguim. I així seguirem. No ho diu el diccionari? Connectats: Unir o posar en comunicació a dos persones. I podem
comunicar-nos de tantes maneres! Està, per descomptat, la comunicació verbal, la comunicació escrita (què seria de nosaltres sense el WhatsApp) i està eixa altra comunicació més callada, més sensitiva, més exquisida: la comunicació sensorial. Ella no necessita paraules, no necessita escriptura, només necessita silenci, pell i sensibilitat. I ací entra el més-enllà. Perquè és el lloc sense paraules, sense llapis ni quaderns (i per descomptat sense mòbils). És la calma, el buit, el no-res. I ací és on podem seguir connectats amb els quals es van anar, perquè no hi ha interferències, no hi ha distraccions, no hi ha presons que et comprimisquen el pensament, no hi ha por al què diran o què pensaran, perquè tot ve del silenci. Només el pensament, només
el sentiment, només la pell estarrufant-se amb un simple record, amb una frase que en el seu moment et van dir, amb un consell que et va alliberar l’angoixa, amb una mirada que et va obrir el cel.
Quanta gent diu que es comunica amb el més-enllà?! Quanta gent ha vist espectres, fantasmes, esperits?!; cada un els crida com vol, perquè ningú els contradiu. Uns, és cert, ho fan sense pensar en el mal que causen, només per diners; uns altres, en canvi, estan convençuts i convencen als que es detenen a escoltar-los.
Per què?
Precisament perquè tots volem seguir connectats, perquè no volem trencar eixe fil que algú va teixir per a nosaltres i els nostres éssers estimats, perquè perdre’ls és desconnectar-nos i
desconnectats estem a les fosques i els éssers humans necessitem la llum. I ells són la llum, són el far que quan estem a soles, ens acompanya; quan estem desorientats, ens guia i quan no podem explicar-li a ningú el que sentim, li ho expliquem a ells i ens alleugen. És això la connexió? Així és com estem connectats? Sí, la meua resposta és sí, encara que evidentment jo no estic en possessió de la veritat absoluta. No hi ha més-enllà, no hi ha un espai al qual pugues arribar a través d’un espill, ni una porta invisible que puguem creuar. No hi ha llindar més enllà de la mort (és el que crec) però sí que hi ha una ment repleta de sentiments albergats, meravellosos sentiments que perduren indemnes malgrat l’absència. I seguim CONNECTATS.
Supose que també tindrà molt de pes el fet de tindre més passat que futur. Quan pense en el passat, i ja he dit que el meu passat és dilatat, és inevitable que apareguen els meus pares, els meus avis, la meua gent. Quan ens ajuntem els amics (i tenint en compte que més o menys som tots de la mateixa edat) sempre acabem parlant de com érem, què fèiem, què ens permetien i que no, i indefectiblement sempre estan ells. Riem, ens emocionem, i sempre, sempre, són ací.
Després ja et quedes a soles i les converses continuen fluctuant al teu cap i ja recordes més íntimament. I ací continuem, CONNECTATS. I no és necessari parlar-los amb veu perquè la ment, silenciosa i valenta, s’ocupa de dir-los tot allò que sents. El somriure es dibuixa en la teua cara i les teues retines recreen eixa imatge tan volguda i entranyable. I no estan, eres conscient que no estan, però tanques els ulls i els veus tan nítidament que podries seguir els contorns de les seues cares,
os per os, arruga per arruga (i sí, mai l’arruga va ser tan bella). Et parlen i els escoltes, els escoltes sense sentir-los, sense que cap so trenque el silenci, i reconeixes perfectament eixa veu, eixa veu tan enyorada que no has pogut oblidar. Però la ment és tan meravellosa, tan prodigiosa, que sense estar presents, els veus, sense que parlen, els escoltes i llavors la pell somriu i s’estarrufa el borrissol i quasi podries jurar que eixes mans que un dia et van sostindre, et van alimentar, et van acariciar i per què no dirho, algun “batecul al cul et van donar”, t’estan acariciant com tantes i tantes vegades ho van fer. Ment perfecta, capaç de viatjar entre dos mons, el conscient que el nega tot i l’inconscient que ens obri la porta al desconegut, a l’inimaginable. Però és sempre el jo inconscient el que ens connecta? L’altre dia em van contar, i per això escric sobre això, que una persona que jo coneixia molt bé veia persones que ningú més veia. Les podia veure a plena llum del dia i estant amb més gent,
“Un món ple de connexions“
Autora: Paula Rubio
però ningú notava res i ella, perquè no la prengueren per boja, callava i no deia res. Eixes persones no eren fantasmes, almenys no anaven vestits com a tal, (si és que els fantasmes visten d’uniforme), anaven amb roba de carrer, això sí, antigues. No la miraven, no li deien res, simplement passaven per davant d’ella. Eren una parella, una dona rossa i un home alt, i discutien. Sempre eren els mateixos i sempre actuaven igual; no sabia de què discutien perquè no els entenia però pel to sabia que no era una conversa distesa. A vegades es ficava al llit molt espantada i llavors el seu marit, que feia anys que havia mort, s’asseia al seu costat en el llit, li agafava la mà i li deia que estiguera tranquil·la. Eixa dona no estava boja, no bevia, no es drogava i si m’apureu, molt devota no era. La persona que m’ho va explicar no està boja, però sí que la va creure, perquè la coneixia molt i sabia que no ho estava inventat. La dona que veia a la parella discutir va morir i jo no sé si està al
més-enllà, si va tornar a veure a la dona rossa i a l’home alt, no sé si ve a veure’ns o si simplement descansa en el somni etern sense més, però siga com siga sé que el que va dir ella ho creia de veritat.
Aleshores, estem CONNECTATS amb el més-enllà?
Jo seguisc sense creure en el més-enllà, però també continue creient que eixa ment meravellosa que posseïm els humans ens connecta amb les persones que vam voler i van marxar definitivament. Si som capaços d’aferrar-nos a algú abans de nàixer, per què no podem ser capaços d’aferrar-nos a ells després de morir?
Sí, estem CONNECTATS. Amb la ment, que és tant com estar connectats amb l’ànima. I no, no ens aferrem a esperits ni difunts; ens aferrem a les persones que van conformar el nostre món i que, simplement, no poden deixar d’existir. No poden perquè no volem que ho facen. I per això, i malgrat tots els escepticismes, sempre estarem CONNECTATS.
ENTRE FULLES I RESPIR
UNA CONNEXIÓ PER TROBAR EQUILIBRI
Sara Martín, artesana de l’ànima
Per què sempre diem “vaig a la muntanya per a desconnectar de tot”, quan en realitat el que fem és connectar amb tot?
Connectem amb la terra, amb l’aire que oxigena els pulmons, amb el cant dels ocells que relaxa la ment i amb el silenci que ens retorna a nosaltres mateixos.
La verdadera desconnexió no està en el bosc, sinó a les ciutats: en el soroll constant, en la pressa, en els pensaments que no paren. Vivim envoltats d’estímuls que semblen no tindre fi, però lluny de l’essencial.
I quan per fi arribem a la muntanya, a la mar o al camp, recordem el que significa estar vius. La naturalesa no ens exigeix res, només presència. I en el seu silenci… tornem a sentir.
Últimament veig com es parla molt de “connectar amb la naturalesa” en les xarxes socials. Està de moda veure fotos de boscos, peus
descalços, tasses de te enfront d’una alba… I no dic que estiga malament, perquè a mi també m’encanta compartir el que m’emociona. Però a vegades tinc la sensació que es confon la connexió amb l’aparença de connexió.
No es tracta de no mostrar la naturalesa. Es tracta de fer-ho des de la veritat. Perquè quan una imatge naix de la sorpresa i no de l’ego, es converteix en un pont, no en una aparença buida.
Durant massa temps ens van fer creure que el progrés era velocitat, però cada vegada som més els que entenem que el verdader luxe és la calma. No és casualitat que les cases rurals estiguen vivint el seu millor moment. Després d’anys de soroll, pantalles i presses, les persones busquen silenci. Busquen el foc que crepita en una ximenera, l’aire pur, el cel estrelat que no es veu des de les ciutats, el contacte amb els animals, la proximitat i l’amabilitat dels pobles.
Potser eixe és el secret del seu èxit: ens retornen el que havíem perdut.
Ens reconcilien amb la senzillesa, amb el ritme natural, amb la sensació de pertànyer a una cosa viva i verdadera.
Perquè en el fons, no anem al camp a fugir del món, ens connectem amb ell de nou. I en fer-ho, recordem que no necessitem tant per a sentir-nos plens.
Potser una de les cultures que millor va entendre esta connexió va ser la celta. Per als celtes, el món natural no era un simple recurs ni una decoració del paisatge: era diví. Creien que els déus no habitaven en temples, sinó en els rius, en els arbres, en les pedres i en el cel.
Eixa creença, coneguda com a animisme, veia en totes les coses una espurna d’ànima, una energia sagrada.
Les festivitats cèltiques, com Samhain i Beltane, estaven estretament vinculades als cicles agrícoles i les estacions, reflectint la importància de l’agricultura en la seua vida quotidiana. Empraven ferramentes de ferro, incloent-hi arades, falçs i aixades, la qual cosa millorava l’eficiència en el cultiu de la terra. La influència de les seues pràctiques agrícoles es pot rastrejar a través de la història, mostrant la importància dels celtes en el desenrotllament de l’agricultura a Europa. Eixa unió entre l’ésser humà i la terra no només es vivia en el treball diari, sinó que també se celebrava a través de les festivitats paganes, verdaders rituals en honor a la naturalesa. Cada canvi d’estació era un motiu d’agraïment i renovació.
En Beltane (1 de Maig) quan la primavera aconseguia la seua esplendor, els celtes encenien fogueres per a celebrar la fertilitat de la terra, la llum del sol i la unió entre l’humà i el diví. Era una festa de foc i de vida, on es demanava prosperitat per a les collites i s’honrava l’amor, tant de les persones com de la naturalesa. En Samhain (31 d’Octubre) el final del cicle agrícola, se celebrava la mort i el renaixement. El vel entre el món dels vius i el dels esperits es creia més prim, i s’encenien ciris per a guiar a les ànimes.
No era una festa de por, sinó de respecte cap a la transformació, cap al descans que donava pas a la nova vida.
A través d’estes cele bracions, els celtes recordaven que tot està connectat: que la llum necessita de la foscor, que la llavor mor per a donar fruit, i que la terra, igual que l’ànima, renaix una vegada i una altra.
Així com els celtes ce lebraven els cicles de la natu ralesa, també nosaltres podem aprendre a mirar la terra amb altres ulls. Si eres d’eixes perso nes que es fixa en els xicotets detalls, t’adonaràs que cada estació és un espill: un reflex de l’ànima i dels seus propis canvis.
LA PRIMAVERA ENS ENSENYA A RENÀIXER.
“Tractaré de parar-li atenció a la primavera. Miraré totes les flors al meu voltant i veuré els arbres atrafegats. Tancaré els ulls i escoltaré” (Anne Lammot).
La primavera ens embolica en una abraçada càlida després dels dies freds i ombrívols de l’hivern. És un període de transició, marcat pel despertar de la vida en totes les seues formes. Però, més enllà de ser simplement una estació de l’any, la primavera tanca un significat molt més profund. Ens ensenya que sempre hi ha un després. És l’estació del color i la promesa, dels dies que s’allarguen i de la llum que torna a calfar la pell.
En la seua essència, la primavera simbolitza la renovació, la transformació i el rejoveniment.
L’ESTIU ENS CONVIDA A EXPANDIR-NOS.
“L’estiu sempre és millor del que podria “ser” Charles Bowden
L’estiu ens transforma, i no és casualitat. La llum, la calor i més temps a l’aire lliure activen hormones que eleven l’ànim i milloren l’energia. Quan augmenten les hores de llum solar ho fan els nivells de serotonina, ja que el nostre cos absorbeix més vitamina D i això fa que ens sentim més feliços. És el moment de brillar sense por. És el moment de viatjar, de descobrir llocs nous, de passar més temps amb els amics, de compartir un menjar a l’aire lliure, de sentir-nos lleugers, lliures, part del món.
LA TARDOR ENS MOSTRA COM SOLTAR.
“La tardor és més l’estació de l’ànima que de la naturalesa.” Friedrich Nietzche
La tardor ens ensenya a soltar sense por. A entendre que no tot el que va florir està fet per a quedar-se, i que deixar anar també és una forma d’amor.
En molts sentits, és una estació de collita: el que sembrem en la primavera i l’estiu ara comença a madurar. La tardor porta una opor-
tunitat per a fer una autoanàlisi i introspecció. Així com els arbres canvien els seus fulles i es renoven per a donar pas a una altra estació, també nosaltres passem per canvis que ens porten, a vegades, cap a noves direccions.
Que baix la terra adormida bateguen les llavors del pròxim renàixer. Ens recorda que la vida és un cicle infinit, i que cada pausa és també una promesa de retorn.
<<Cuidar la naturalesa és també cuidar-nos a nosaltres mateixos. No estem separats d’ella: estem connectats/des. >>
L’HIVERN ENS RECORDA LA BELLESA DEL SILENCI.
“Per a apreciar la bellesa dels flocs de neu, és necessari estar enmig del fred.” Aristòtil
A l’hivern els dies es tornen més curts, la llum del sol desapareix abans i això ens convida a habitar més les nostres llars.
És l’estació del descans i la introspecció, quan la naturalesa es replega sobre si mateixa i ens convida a fer el mateix: a detindre’ns, a escoltar, a cuidar l’essencial.
L’hivern ensenya que el silenci no és absència, sinó preparació.
Com a reflexió final volguera dir que cuidar la naturalesa és també cuidar-nos a nosaltres mateixos. No estem separats d’ella: respirem el mateix aire, compartim la mateixa energia. Cada arbre que plantem, cada riu que cuidem i cada animal al qual tractem amb respecte són xicotetes maneres de retornar-li a la terra una part de tot el que ens ofereix cada dia. Però este amor no pot quedar-se només en nosaltres. Hem de transmetre-ho als xiquets perquè cresquen entenent que el món no els pertany, sinó que ells pertanyen al món.
Que cada fulla, cada pedra i cada ésser viu té un valor, i que el respecte per la vida és la base de tot.
En tots els àmbits de la vida, els pares i mares hem de fer allò que vulguem que facen els nostres fills. Així doncs, és important que els xicotets vegen com nosaltres gaudim de la naturalesa respectant-la.
Quan caminem amb ells pel bosc, quan els deixem tocar la terra, banyar-se els peus en un riu o escoltar el cant dels ocells, no sols els ensenyem a gaudir, els ensenyem a sentir, a connectar.
I també hem d’ensenyar i respectar el treball de les persones que cuiden d’ella. Els treballadors i treballadores que cuiden del nostre entorn i de la naturalesa mereixen tot el nostre respecte, i això l’han de saber tots els xiquets i xiquetes. Veient com és de necessari el seu treball, els xicotets comprendran per què hem de deixar nets els boscos i altres llocs.
I potser, si ho fem bé, seran ells els qui ens recorden que la naturalesa no es visita sinó es cuida, s’honra, s’habita i es connecta o millor dit... ens connecta.
Llibret Vistabella 2026
UNA MIRADA DES DEL CENTRE D’ART HORTENSIA HERRERO
Fundació Hortensia Herrero
L L’ART DE CONNECTAR
a cultura porta entre nosaltres centenars de milers d’anys. Parla de qui vam ser. És el llegat més valuós que ens queda. Per este motiu, en la Fundació Hortensia Herrero s’impulsen accions socials que ajuden a compartir la sensibilitat, usant l’art i la cultura com a exemple, i com a manera de convertir a la Comunitat Valenciana en un referent cultural.
En la Fundació Hortensia Herrero, l’objectiu és promoure l’interés, el coneixement i la sensibilitat per l’art i la cultura a través de projectes creats a la Comunitat Valenciana per artistes de tot el món.
I arribats ací ens preguntem: podem connectar amb la cultura? La cultura connecta a la gent? Què poder té eixa connexió?
Et convidem a conéixer aquestes i altres respostes al costat de la Fundació Hortensia Herrero que
Fundació Hortensia Herrero
posa la cultura en l’epicentre de l’actualitat com un element essencial de la nostra societat.
Obri la porta a l’art amb un simple gest: escaneja el codi i connecta’t amb el Centre d’Art Hortensia Herrero.
1. Quin paper creieu que juga la cultura en la cohesió social d’una comunitat?
Forma un paper fonamental, ja que la cultura ajuda a enfortir la cohesió social en connectar elements compartits. Genera una identitat pròpia, transmet valors comuns, crea espais de trobada i integració. En definitiva, podríem dir que és el teixit simbòlic que permet a una comunitat sentir-se unida i conviure en harmonia.
2. Com pot la cultura connectar generacions diferents dins d’un mateix territori?
La cultura pot connectar generacions diferents dins d’un mateix territori perquè connecta passat i futur. És la forma en la qual les noves generacions aprenen i coneixen el passat. A través de la pintura, escultura, l’arquitectura…. El propi llenguatge com
a transmissor de costums, valors i relats que ofereixen continuïtat i permeten que les persones joves comprenguen d’on venen. D’altra banda, obri la possibilitat que eixes noves generacions reinterpreten i actualitzen eixos elements culturals, donant-los nous significats i adaptant-los a la seua realitat.
3. Des de la vostra fundació, com treballeu per acostar l’art i la cultura a tots els públics?
Una de les obsessions de la nostra presidenta, Hortensia Herrero, és la d’acostar la cultura i l’art als valencians, sense importar edat o condició. D’una banda, en recuperar patrimoni històric i que este estiga a l’abast de tots, per exemple. O impulsant una gala de dansa espectacular, amb algunes de les millors estreles del món del ballet amb uns preus que serien impensables sense que la Fundació assumira bona part de les despeses. O obrint un Centre d’Art amb més de cent obres de la seua col·lecció privada i fent-ho accessible per a tots i totes.
4. Quina importància té la recuperació i posada en valor del patrimoni cultural valencià per a construir un relat compartit?
Per a Hortensia Herrero i la seua Fundació, és una cosa fonamental. De fet, la fundació naix sostinguda per dos grans pilars, que són, d’una banda: les arrels, és a dir, el seu amor per la terra, per València; i per un altre, la cultura, que és una de les seues passions: el patrimoni artístic, el col·leccionisme d’art, la dansa... Eixe matrimoni cultura-València, per a nosaltres, és inseparable i no entendríem el treball en la Fundació si no participen els dos.
5. Heu notat com els projectes culturals impulsen la participació ciutadana i la creació de vincles entre persones desconegudes?
Sí, la cultura convida a participar i a generar vincles entre persones desconegudes que comparteixen l’amor per la cultura. En el Centre d’Art Hortensia Herrero el veiem a través de les activitats que organitzem, on les persones interactuen i posen en comú les seues perspectives respecte a l’art. També ho podem apreciar en altres projectes en els quals col·labora la Fundació Hortensia Herrero com a Obert València, que organitza rutes per a visitar en grup les diferents galeries valencianes.
Exposicions en la Fundació
6. Les Falles són un bon exemple de cultura viva i participativa. Com valoreu el seu paper com a espai d’expressió artística i comunitària?
Les Falles són un clar exemple de tot el que hem parlat. Són una gran manifestació artística, on es combina l’enginy, la crítica social i la bellesa d’unes obres úniques que cada any transformen la ciutat. Però no es queden només en l’artístic: són també un espai de participació ciutadana, perquè darrere de cada falla hi ha mesos de treball conjunt, d’organització d’activitats i d’esforç compartit per part de veïns i veïnes. Tot això genera una enorme cohesió social, ja que persones de diferents edats i procedències s’uneixen al voltant d’un mateix projecte i d’una tradició que senten com a pròpia. Per això, se sol dir que València no s’entén sense les Falles ni sense tot el que representen per a la seua gent.
7.Com es pot garantir que la cultura siga accessible i representativa de tota la diversitat que conforma la nostra societat?
Perquè la cultura continue sent accessible i
representativa, és fonamental eliminar barreres econòmiques i físiques, promoure continguts que reflectisquen la diversitat de la societat i donar veu a tots els col·lectius. També és clau involucrar a la ciutadania en la creació i organització de projectes culturals, de manera que tots puguen participar activament. L’educació i els mitjans digitals juguen un paper important per a acostar la cultura a més persones i en diferents llocs. D’esta manera, la cultura es converteix en un espai inclusiu on tots se senten reflectits i part de la comunitat
8. En un món cada vegada més digital i accelerat, com podem mantindre viu l’interés per les manifestacions culturals tradicionals?
Podem mantindre viu l’interés per les tradicions en el món digital aprofitant la tecnologia per a difondre-les, explicar-les i acostar-les a nous públics mitjançant vídeos, xarxes socials o transmissions en directe. És important adaptar-se al que ens ve (o ja ens ha vingut), crear continguts interactius i accessibles, com a tallers en línia, recorreguts virtuals o aplicacions educatives,
que permeten a la gent participar i aprendre. És important esta adaptació perquè la cultura tradicional es mantinga viva, però és igual d’important que no perda la seua essència. Eixe és possiblement el repte més important.
<<La cultura convida a participar i a generar vincles desconegudes que comparteixen l’amor per la cultura.
9. Què diríeu a aquelles persones que pensen que la cultura és un luxe i no una necessitat?
Nosaltres des de la Fundació Hortensia Herrero l’entenem com una necessitat fonamental per a les persones i la societat. La cultura ens ajuda a comprendre qui som, a connectar amb els altres i a construir el que som. Ha d’haver-hi entreteniment, però no sols això, perquè la cultura és capaç de fomentar la creativitat, el pensament crític i la capacitat de diàleg, i això cal aprofitar-ho per a créixer. Invertir en cultura és invertir en benestar, educació i futur col·lectiu, i això per descomptat, no és luxe, sinó una necessitat.
I ÀNIMA
H CONNEXIONS AMB TINTA
Elena Fornas, biotecnòloga i escriptora
i ha moltes maneres d’expressar-se. Ho podem fer amb gestos, amb la pintura o amb la dansa, però la meua preferida sempre seran les paraules, perquè m’han acompanyat tota la vida.
Des que naixem, els nostres pares esperen que diguem la nostra primera paraula —tan important que la recordaran per sempre—, com el primer “t’estime” a la nostra parella o un “sí, vull”. Una sola paraula pot provocar tants sentiments a l’altra persona: il·lusió, sotrac, eufòria, papallones. Les paraules alberguen un gran poder tant per a qui les diu com per a qui les rep. Un poder que va més enllà del significat: tenen la capacitat de connectar-nos. De connectar cors, idees, generacions i mons que potser mai s’haurien trobat. Darrere de cada paraula hi ha una història, una connexió invisible entre qui parla i qui escolta, entre qui escriu i qui llig. Eixa és la seua màgia.
Cada paraula és com un fil que ens uneix als altres. Darrere de cada frase hi ha una història, una veu que busca ser escoltada i una altra que, en escoltar-la, es reconeix. Eixa és la màgia de les paraules: fer visibles les connexions invisibles que ens recorden que no estem a soles.
Les paraules poden tindre un gran significat, tant per a qui les fa nàixer com per a qui les acull. Per això són fascinants. Què seria de nosaltres sense el llenguatge? Al cap i a la fi, és la manera que tenim d’expressar-nos i descriure tot allò que sentim i vivim. Com bé va dir Ludwig Wittgenstein, “els límits del meu llenguatge són els límits
<<Les paraules tenen el poder de connectar-nos, connectar cors, idees, generacions i mons. >>
del meu món”. Tot allò que ens envolta té un nom, una paraula que el pot descriure o un sentiment que ens transmet. I com d’important és poder posar-li nom al que sentim! Hui en dia busquem etiquetes per a tot, fins i tot en altres llengües, sense adonar-nos que ja tenim les paraules que necessitem a la
nostra. Quan posem nom al que ens passa, no només ens entenem millor a nosaltres mateixos, sinó que obrim la porta a la comprensió mútua: l’altre ens entén, ens sent, i es crea un pont entre dues realitats. Les paraules ens fan part d’una mateixa història col·lectiva. En les paraules trobe una casa, un refugi, a voltes un lloc on escapar de la realitat i altres on aturar-me per entendre-la. Les lletres i les paraules són la meua manera d’expressar-me i de ser compresa, de ser jo mateixa. Per això escric des de xicoteta perquè les paraules naixen dels meus dits donant forma al que passa pel meu cap. Escriure és per a mi un acte de connexió profunda: un diàleg entre el que pense i el que sent, però també entre mi i el món. Quan escric, imagine que cada paraula viatja com una espurna que busca un altre cor on encendre’s.
Quan dic que soc escriptora, moltes vegades em pregunten des de quan escric. Escric des que tinc memòria, des que parle, des que respire. Perquè no cal tindre un paper per a escriure: a vegades les paraules apareixen al cap com un pensament, però saps ben bé que és alguna cosa més gran, una reflexió capaç de
<<En les paraules trobe una casa, un refugi, a voltes un lloc on escapar de la realitat i altres on aturar-me per entendre-la. >>
Trobada d’Escola Valenciana a Picassent, 2025
no hi havia a València dos amants com nosaltres
calma i pau amb afirmacions que demostren que tot anirà bé. Som els “ànims”, els “respira”, els “crec en tu” que viatgen de boca en boca i que uneixen vides com si foren fils d’una mateixa xarxa invisible. Les paraules ens fan humans perquè ens connecten. Sense elles, el món seria silenci; amb elles, el món respira.
No sé què seria de nosaltres sense les paraules, sense poder dir el que pensem. El món seria un lloc fosc i ple de malentesos. Viuríem sense llibertat, sense la possibilitat de comprendre ni ser compresos. Estaríem morts. La foscor s’apoderaria de nosaltres. No hi hauria lloc per a la raó. A la fi, seria com perdre una part del teu cos: el cor, en concret, el que et fa sentir i respirar. Crec que l’existència es basa en el llenguatge. Estem fets de paraules: de les que diem, de les que callem i de les que compartim. Som el reflex del que expressem i també del que inspirem en els altres, som capaços de donar eixes paraules d’ànim quan es necessiten o transmetre
M’agrada pensar que les paraules no moren, que viuen en la memòria de qui les rep. Potser a vegades se’ns queden gravades paraules que preferiríem no haver escoltat i altres vegades no podem evitar somriure al recordar eixes paraules que ens van ajudar en el seu moment. Siga d’una forma o altra, unes paraules curen, altres deixen marca, però totes uneixen. Vull creure que si morim, les nostres paraules continuaran existint per nosaltres, vivint en la memòria de totes les persones que ens van conèixer o, potser, d’aquelles que van sentir parlar de nosaltres, encara que no ens conegueren personalment. Sé que si un dia ja no hi soc, quedaran els meus
textos, els missatges, les cartes i, sobretot, les meues paraules. I cadascuna d’elles serà un pont cap a mi, una forma de continuar connectada amb aquells que estime. El que més m’agrada d’escriure, de ser escriptora, és això: poder connectar i ser capaç de deixar una empremta en el lector, d’unir dues ànimes a través d’una frase. Perquè les paraules, quan naixen del cor, mai s’esborren; viatgen, es multipliquen i es transformen en emoció compartida. Per això sé que si muir, quedaré jo: quedaran les meues paraules, els «t’estime» que vaig dir i els poemes que vaig enviar. Quan ja no quede res, quedarà el record en les ments. Quan les ments ja no hi siguen, quedaran les fulles. Si aquestes es perden, els meus textos estaran escrits al cel, compartits entre les estreles. Mai oblidaré el que escriure em fa sentir: una connexió que no trobe en cap altre lloc, una connexió profunda amb mi mateixa i amb el món.
Màgia.
Perquè, en el fons, escriure és un acte de màgia. Les paraules,
ja ho he dit, tenen un gran poder: poden unir, sanar, emocionar o fernos volar. La forma en la qual un nuc en el pit pot desaparéixer perquè, de prompte, has trobat les paraules per a definir el que sents.
Les paraules són familiaritat; posar un nom a allò que no aconsegueixes definir és una sensació d’alleugeriment, una compressió que s’esvaeix. Similar al que vaig sentir quan em vaig trobar perduda aquell 29 d’octubre amb la Dana. Quan creia que no hi havia eixida, que estava tot perdut, només unes paraules que parlaven amb confiança bastaren per fer-me veure que estaria bé. De totes les coses que em podien donar, una cosa tan simple com unes paraules, que no costaven diners, encara que per a mi van valdre or, era el que més necessitava. Com he dit abans, màgia.
I és que, al cap i a la fi, les paraules són el fil invisible que ens connecta, la veu que ens recorda que existim i que, mentre puguem nomenar allò que estimem, mai deixarem de connectar-nos, ni de viure.
QUE T’ ADONES SENSE
Es pot estar boig d’amor? Aquest seria el meu diagnòstic. Mai coneixeré a algú com Shailenne; pense en ella dia i nit, sense descans, seguisc els seus passos allà on va. Estic obsessionat. És una bogeria sana, sabeu?, sana perquè ella és el meu oxigen, el motiu pel qual m’alce cada matí… és la meua poma enverinada, aquesta que gaudeixes mentre la menges sense ser conscient que t’està matant per dins.
(Extracte de Sense que T’adones, de la mateixa autora, 4 de febrer de 2021)
CONNEXIONS SENSE FRONTERES:
FALLERS PEL MÓN
José Enrique Amores, President de l’Associació Fallers pel Món
E
n un món cada vegada més interconnectat, les Falles han sabut obrir-se camí més enllà del nostre poble i de la nostra terra. La flama i la pólvora, la música i la germanor no coneixen fronteres, i és precisament ací on troba sentit l’Associació Cultural Fallers pel Món: un pont entre cultures, un fil roig que uneix valencians i amants de la festa arreu d’Espanya. El seu treball demostra que les Falles són molt més que monuments i tradició; són connexions humanes que porten la nostra essència a altres indrets, creant una xarxa de vincles, emocions i records compartits. Hui, al nostre llibret, parlem amb ells per descobrir com viatja la festa i com es teixeixen aquests llaços que ens fan sentir més units que mai.
FESTA
pel món
Fallers
NAIXEMENT I ESSÈNCIA
Com va sorgir la idea de crear Fallers pel Món i quina era la seua primera finalitat?
La idea de crear Fallers Pel Món va nàixer d’un primer viatge que vàrem realitzar a la ciutat d’Àvila i on ens vam adonar que el nom de les Falles era conegut però no el que implica i ens vam sentir en l’obligació de continuar portant la nostra festa fora de València, per a donar-la a conéixer i viure-la allà on anàvem, sense perdre les nostres arrels i aprofitar per a continuar respirant l’ambient faller fins i tot quan acabava març, i vam pensar: per què no fer-ho possible durant la resta de l’any i per què no fora de la nostra Comunitat?
Així va començar tot, amb molta il·lusió i sense imaginar fins a on arribaríem. Al principi, la finalitat era molt senzilla: mantindre viva la flama fallera més enllà de les nostres fronteres i oferir a la gent de fora l’oportunitat de conéixer de prop el que significa una falla, no només com a monument, sinó com a forma de vida, de convivència, de cultura i de connexió.
Amb el temps, eixa idea inicial ha anat creixent, i hui podem dir que Fallers Pel Món és molt més que un esdeveniment: és una gran família que uneix a persones de diferents llocs baix una mateixa passió, la de les falles.
Quin paper juguen les connexions personals i culturals en la vostra associació?
Les connexions personals i culturals són, sense dubte, el cor de Fallers Pel Món. Des del primer moment vam entendre que el que ens unia no era només la festa, sinó els llaços humans que es creen al voltant d’ella. Cada edició ens demostra que quan comparteixes una mateixa passió, les barreres geogràfiques desapareixen i el que queda és una autèntica comunitat.
A nivell personal, cada viatge, cada ciutat i cada grup de fallers i falleres que s’uneix a nosaltres deixa una petjada. Es creen amistats que perduren, col·laboracions que naixen de la confiança i un sentiment de pertinença que va més enllà de les falles.
I a nivell cultural, eixes connexions ens permeten donar a conéixer la nostra tradició d’una forma viva i pròxima. No es tracta només de mostrar una falla o uns vestits; és portar amb nosaltres la música, la pólvora,
la sàtira, l’art i l’esperit festiu valencià, però també obrir-nos als costums i l’hospitalitat dels llocs que ens acullen. Eixa mescla de cultures enriqueix moltíssim l’experiència i converteix cada esdeveniment en una cosa única i irrepetible.
CONNEXIONS I XARXA
De quina manera penseu que la vostra associació connecta les Falles amb altres llocs d’Espanya?
La nostra manera de connectar les Falles amb altres llocs d’Espanya és, sobretot, a través de l’experiència. No volem que la gent veja les falles només en fotos o en televisió, sinó que les visca, que les senta de prop. Quan arribem a una ciutat amb el nostre esdeveniment, el fem portant amb nosaltres tot el que representa esta festa: la música, el color, la pólvora, l’art, la sàtira i, sobretot, l’esperit faller.
Durant eixos dies, els carrers s’omplin d’eixe ambient tan nostre, i la gent
local participa, pregunta, s’interessa i acaba gaudint com un més. És molt bonic veure com persones que mai havien estat a València s’emocionen en veure la plantà o es queden sense paraules durant la cremà.
A més, la nostra Associació treballa molt l’aspecte cultural i divulgatiu. Ens esforcem per explicar el perquè de cada cosa, què simbolitza una falla, com es tria a les representants o quin paper tenen les comissions. En definitiva, tractem de crear ponts entre la tradició valenciana i la curiositat dels qui la descobreixen per primera vegada. I això, amb el pas dels anys, ha generat un vincle real i durador entre les Falles i moltes ciutats d’Espanya que ja senten esta festa un poc seua també.
Podríeu compartir alguna experiència o moment especial on s’haja vist clara aquesta unió?
Podria contar molts perquè cada edició deixa moments que se queden gravats, però si he de
triar un, em quede amb la cremà a Granada. Va ser un moment màgic. Veure com 25.000 persones, moltes d’elles sense cap relació prèvia amb el món faller, s’emocionaven en veure cremar la falla, entenent el significat d’eixe foc purificador, va ser una cosa que ens va arribar a l’ànima. En eixe instant vaig sentir que havíem aconseguit el nostre objectiu: fer que les Falles se sentiren, encara que fora per uns dies, com a part d’eixa ciutat. Un altre record molt especial va ser a Cartagena, quan durant l’ofrena la gent del lloc es va meravellar en veure la desfilada de les falleres i fallers. Veure els seus carrers plens de música, flors i vestits típics valencians va ser una imatge preciosa. Es respirava una mescla de respecte, admiració i alegria compartida.
Són moments així els que et fan adonar-te que això va molt més enllà de muntar un esdeveniment. És bastir ponts, compartir emocions i deixar una petjada cultural i humana allí on anem. I això, per a mi, és el més bonic de tot el que fem.
Quins vincles s’han generat entre fallers i persones d’altres comunitats gràcies a les vostres activitats?
Els vincles que s’han generat gràcies a les nostres activitats són realment es-
pecials. El que va començar com un simple intercanvi cultural s’ha convertit en autèntiques amistats i col·laboracions duradores entre fallers i persones de diferents comunitats.
Amb el pas dels anys hem vist com gent de fora
<<Fallers Pel Món és la manera de demostrar que ser faller és un sentiment que pot prendre en qualsevol racó del món.. >>
de València s’ha enamorat de les Falles fins al punt de vindre cada març a viure-les ací, de participar activament en les nostres activitats o fins i tot de vestir el tradicional vestit valencià amb el mateix orgull que qualsevol de nosaltres. Això és una cosa que emociona, perquè demostra que la nostra festa té una capacitat increïble per a unir a les persones més enllà del seu origen.
També hi ha molts casos de fallers que, després de les nostres experiències en altres ciutats, mantenen contacte amb associacions culturals locals, amb artistes,
músics o fins i tot ajuntaments, creant sinergies que perduren en el temps. En alguns llocs ja ens esperen cada any amb la il·lusió de tornar a compartir eixos dies amb nosaltres, i això, sincerament, és el millor reconeixement que podem tindre.
En definitiva, Fallers Pel Món no sols exporta una festa, sinó que construïx una xarxa humana i cultural que creix amb cada edició. I eixa connexió entre persones és, sense dubte, un dels nostres majors assoliments.
LA FESTA EN MOVIMENT
Què significa per a vosaltres portar la flama de les Falles fora de la Comunitat Valenciana?
Portar la flama de les Falles fora de la Comunitat Valenciana és, per a nosaltres, una enorme responsabilitat i un orgull immens. Representar a la nostra festa, a la nostra cultura i a tot el que significa ser faller/a més enllà de les nostres fronteres és una cosa que ens prenem molt de debò, perquè sabem que no solament mostrem una tradició, sinó una manera d’entendre la vida.
Cada vegada que plantem una falla en una altra ciutat sentim que estem encenent una espurna de valenciania allí on anem. Eixa espurna no només il·lumina als qui la descobreixen per primera
<<Les Falles, quan viatgen, s’adapten, però no perden la seua essència. >>
vegada, sinó que també ens recorda a nosaltres mateixos d’on venim i per què estimem tant esta festa.
A més, portar la flama de les Falles a la resta d’Espanya és una manera de trencar tòpics i mostrar tot el que hi ha darrere del foc: l’art dels artistes fallers, el treball de les comissions, la solidaritat, la sàtira, l’emoció de les ofrenes, la música de les xarangues… En definitiva, tot un món de valors i sentiments que mereix ser conegut i respectat. Per a mi, personalment, és una manera de dir que ser faller no depén d’un lloc, sinó d’un sentiment, i que eixe sentiment pot prendre amb força en qualsevol racó on hi haja il·lusió, cultura i ganes de compartir.
Com reben les ciutats i pobles d’Espanya les tradicions falleres quan arriben de la vostra mà?
L’acolliment sol ser meravellosa, fins i tot diria que emocionant. Al principi, en algunes ciutats hi ha una certa curiositat o fins i tot sorpresa, perquè molts no imaginen el
que realment implica plantar una falla: tot el treball, l’organització, l’emoció… Però quan ens veuen arribar amb la música, els vestits, els artistes treballant, i sobretot amb la il·lusió que posem, de seguida es contagien de l’esperit faller.
El bonic és veure com la gent s’implica: els ajuntaments col·laboren, les associacions locals s’ofereixen a ajudar, els veïns s’acosten a preguntar i volen participar en els actes, i a poc a poc la ciutat sencera es transforma durant eixos dies. En molts llocs acaben sentint la festa com una cosa pròpia, i això per a nosaltres és el major èxit possible. Recorde moltes vegades escoltar frases com “això cal repetir-ho!” o “mai havíem viscut una cosa així”, “tornareu tots els anys, veritat?” i això ens confirma que el que fem té sentit. Les tradicions falleres, quan es mostren amb respecte, passió i proximitat, són rebudes amb els braços oberts, perquè al final el que transmeten és alegria, cultura, art i convivència… i això, en qualsevol lloc d’Espanya, sempre és benvingut.
Creieu que les Falles es transformen quan viatgen, o mantenen intacta la seua essència?
Les Falles, quan viatgen, s’adapten, però no perden la seua essència. Evidentment, no és el mateix viure-les a València, amb tota la seua magnitud i les seues arrels, que portar-les a una altra ciutat durant tres dies, però l’esperit que les impulsa continua sent el mateix.
Podríem dir que les Falles es transformen en la forma, però no en el fons. Canvia l’escenari, canvia el públic, fins i tot les dimensions dels
actes… però l’emoció, la passió, l’art i el sentiment faller romanen intactes. En cada plantà fora de València continua havent-hi eixe pessigolleig especial, eixa mescla de nervis i orgull que sentim els fallers quan veiem alçar-se el monument, o eixe silenci respectuós abans de la cremà que sempre acaba en aplaudiments i llàgrimes.
A més, quan les falles viatgen, també aprenen i s’enriqueixen. Cada lloc que ens acull aporta una cosa nova: la seua manera de celebrar, la seua gent, la seua manera d’entendre la festa. És com un intercanvi cultural que no resta, sinó que suma.
Així que sí, les Falles canvien un poc en viatjar, però només per a créixer i arribar més lluny. L’essència fallera —eixa mescla d’art, foc, emoció i germanor— continua intacta en cada destí al qual portem la flama.
IMPACTE I FUTUR
Què és el que més us emociona quan veieu com altres llocs viuen la festa gràcies a vosaltres?
El que més ens emociona, sense dubte, és veure les cares de la gent. Eixa mescla de sorpresa, alegria i emoció quan viuen per primera vegada alguna cosa tan nostre com una mascletà, una ofrena o una cremà… és indescriptible. En eixos moments t’adones que tot l’esforç ha valgut la pena.
També emociona molt veure com la gent s’implica: com els xiquets, acompanyats dels seus majors venen a veure’ns, a veure els monuments, a veure l’ofrena, la mascletà,…
amb una il·lusió que sembla que ho han viscut tota la vida. És una sensació d’orgull i d’agraïment que t’arriba fins al cor.
I, personalment, hi ha alguna cosa que sempre em toca el cor: quan després de l’esdeveniment, les persones del lloc et diuen “ara entenc per què voleu tant esta festa”. Eixa frase ho resumeix tot. Significa que han sentit el mateix que nosaltres sentim cada març, i que, d’alguna forma, hem aconseguit compartir un trosset de la nostra ànima fallera.
ambaixadors de la cultura valenciana. Cada vegada que plantem una falla en una altra ciutat, portem amb nosaltres tot el que representa esta festa: l’art dels monuments, la música tradicional, la indumentària, la pólvora, la sàtira, la devoció i, sobretot, la convivència que caracteritza al poble valencià.
El fet que les Falles siguen Patrimoni Immaterial de la Humanitat és un orgull enorme, però també una responsabilitat. Això implica cuidar-les, explicar-les bé i mostrar-les amb el respecte
<<Des del primer moment vam entendre que el que ens unia no era només la festa, sinó els llaços humans que es creen al voltant d’ella.. >>
Veure com una ciutat que no és València s’ompli de foc, de música i d’emoció, i saber que tot això ha nascut del treball i la il·lusió de la nostra Associació, és una cosa que no es pot descriure amb paraules… només es pot sentir.
Quin paper té la vostra associació en la difusió de la cultura valenciana i el reconeixement de les Falles com a Patrimoni de la Humanitat?
La nostra Associació té molt clar des del primer dia que no sols organitzem un esdeveniment, sinó que som
que mereixen. Per això, en cada destí intentem no sols “fer festa”, sinó donar a conéixer el significat i el valor cultural que hi ha darrere de cada acte.
A través de les nostres activitats tractem que la gent entenga que les Falles no són únicament foc i soroll, sinó una expressió artística i social única en el món. I quan veus que una ciutat de fora comença a parlar amb carinyo de les Falles, que les respecta i les sent pròximes, saps que estàs complint eixa missió. En definitiva, Fallers Pel Món contribuïx a mantindre viva i
Imatges de diverses falles plantades fora de la Comunitat Valenciana, i de reunions i actes de Fallers pel Món
reconeguda l’essència de les Falles més enllà de València, ajudant al fet que eixe títol de Patrimoni de la Humanitat no es quede en una placa, sinó que es convertisca en una experiència viva, compartida i sentida per tots.
Com imagineu el futur de Fallers pel Món i quines noves connexions us agradaria teixir?
M’agrada imaginar el futur de Fallers Pel Món com una història que continua creixent, però sense perdre la seua essència. Hem recorregut un camí preciós, ple d’esforç, emoció i vivències úniques, però sent que encara tenim molt per fer.
M’agradaria que el futur de l’Associació continuara apostant per construir ponts, no només dins d’Espanya, sinó també més enllà de les nostres fronteres. Que puguem portar una falla a altres països, compartir la nostra cultura amb comu-
nitats valencianes a l’estranger o fins i tot amb gent que mai ha sentit parlar de les Falles, però que pot enamorar-se d’elles com nosaltres ho vam fer des de xicotets.
També m’agradaria enfortir les connexions amb el món educatiu i cultural, perquè crec que les Falles tenen moltíssim a ensen yar: art, creativitat, treball en equip, res pecte per la tradició i amor per la terra. Si aconseguim que més jóvens i més ins titucions s’impliquen, estarem assegurant el futur d’esta idea que va començar amb tanta il·lusió.
En resum, imagine un Fallers Pel Món més gran, més unit i més internacional, però sempre amb el ma teix esperit familiar i pròxim que ens caracteritza. Que continue sent eixe punt de trobada on els fallers, falleres i els amants de la cultura valenciana puguem sentir-nos a casa, sense importar en quin racó del món estiguem.
MISSATGE FINAL
Si haguéreu de definir en una sola frase el que representa Fallers pel Món, quina seria?
“Fallers Pel Món és la manera de demostrar que ser faller és un sentiment que pot prendre en qualsevol racó del món.”
Perquè això som: una família que porta el foc, l’emoció i l’essència de les Falles a qualsevol lloc del món, demostrant que esta festa no té davanteres, només cors que la viuen.
Què li diríeu a un valencià o valenciana que encara no coneix la vostra tasca?
Li diria que Fallers Pel Món és molt més que un grup que viatja amb una falla; és una manera de mantindre viva la nostra identitat valenciana allà on anem. Que darrere de cada esdeveniment hi ha moltes
hores de treball, il·lusió i amor per les nostres tradicions, i que el que fem no és només mostrar la festa, sinó compartir el que som. Li convidaria a viure-ho de prop, a acompanyar-nos en algun dels nostres destins, perquè només així s’entén de veritat el que significa veure com persones que mai han estat a València s’emocionen amb una ofrena, amb una mascletà o amb la cremà. En eixos moments, un s’adona que les Falles no pertanyen només a una ciutat, sinó a tots els que les senten. I, sobretot, li diria que se senta orgullós/a, perquè cada vegada que portem una falla fora, estem portant un trosset de la nostra terra, de la nostra cultura i del nostre cor. Ho fem en nom de tots els valencians i valencianes, i seria un honor que més gent coneguera, secundara i se sentira part d’esta aventura que ens uneix i ens representa tan bé.
LA FESTA , TEIXIDORA
DE CONNEXIONS
Valeria Marín, graduada en Història per la UV i Reina de les Festes de Segorbe 2023
S
abeu el que sent quan em planteu?
– va preguntar la falla – Orgull, doncs cada part de mi, forma part d’una mateixa història.»
L’hivern es retira silenciós, deixant darrere el seu fred perfumat i la memòria de les seues nits llargues. És llavors quan la naturalesa desperta de la seua letargia, mentre els xicotets brots ixen a la llum, banyats pels primers rajos de sol. Com dos amants que han d’acomiadar-se, el fred i la calor s’entrellacen breument; és el moment just abans que la vida torne a florir en tota la seua plenitud.
El foc és el pont que connecta l’efímer amb l’etern, recordant-nos que, de les cendres, sempre renaix una cosa nova. Esta és una de les idees més antigues i arrelades de la humanitat perquè, des que
Festes de la Comunitat Valenciana
CV
vam aprendre a dominar el foc, l’associem amb la vida i el canvi, donada la seua capacitat de transformar i renovar. Amb les primeres civilitzacions, va adquirir un paper espiritual i ritual, cosa que continuaria amb l’arribada del cristianisme i l’Edat Mitjana juntament amb l’assimilació de tradicions paganes vinculades al canvi d’estació, en les quals el foc representava la purificació del passat i la preparació per a un nou cicle. A la València de l’Edat Moderna, els fusters cremaven les restes de fusta i encenalls acumulats en els seus tallers la vespra del dia de San Josep, patró dels fusters, marcant la fi de l’hivern i fent al·lusió a eixa pro-
<<El foc és el pont que connecta l’efímer amb l’etern, recordant-nos que de les cendres es pot renàixer. >>
pietat renovadora que tenia el foc . Amb el temps, la cremà d’estes restes va començar a incorporar elements satírics. Els fusters afegien a les fogueres figures que representaven persones o escenes de la vida quotidiana que volien criticar o ridiculitzar, germen, sense saber-ho, dels actuals ninots. Així doncs, la sàtira social
va ser un component present des dels inicis de la festa, convertint-la en un espill burlesc de la societat valenciana. Més avant, en el segle XIX, este acte gremial i espontani va anar transformant-se en un esdeveniment més elaborat i organitzat. Es van formar comissions veïnals que cada any creaven monuments més complexos, passant de ser simples munts de fusta a verdaderes estructures artístiques. Els monuments van començar també a veure’s acompanyats de mascletàs i focs artificials, elements que realçaven l’espectacle i connectaven amb la fascinació valenciana per la pólvora i, especialment, el foc. A poc a poc, les Falles es van convertir en una festa reconeguda, integrant elements nous com l’ofrena floral a la Verge dels Desemparats o les cercaviles d’indumentària tradicional, que van enriquir encara més la celebració. Com sabem, les nostres benvolgudes Falles culminen amb la cremà, eixe acte final que actua com a tancament de cicle i com una manera de renàixer.
És el moment on connectem amb eixa tradició en la qual el foc és un agent de canvi i renovació.
Amb el pas del temps, les Falles han anat connectant generacions passades, presents i futures. Cada espurna que salta d’una mascletà, cada fragment que dona forma a la falla, cada mà que cuina bunyols o toca un instrument, forma part d’esta història que transcendeix en el temps. Les Falles no són només una celebració; són un tapís teixit amb els fils de generacions. Estan les veus dels avis, que un dia van ensenyar als seus fills a entendre l’art efímer, a valorar el treball que no busca durar per sempre, sinó deixar una petjada en la memòria. Eixes mateixes veus que ara s’escolten quan un net mira sorprés com s’alça una falla, preguntant amb mirada curiosa com una cosa tan bella pot transformar-se en cendres. I com en un vestit de fallera, cada fil brodat porta amb si el llegat d’una família, d’un barri i d’una ciutat. Són un esforç col·lectiu que trenca barreres, on
cada aportació, per xicoteta que siga, fa que el monument cobre vida, on l’art es converteix en el seu llenguatge universal. Però esta xarxa no es queda en els límits d’un barri o una ciutat: les Falles són una invitació oberta al món, en la qual el forà troba una benvinguda càlida, fent que, entre els carrers abarrotats, es connecten idiomes, cultures i costums. Com ja he esmentat, els monuments, gràcies a la seua sàtira i missatges socials, no entenen de fronteres, ja que parlen de les nostres preocupacions comunes, dels absurds de la vida; d’allò que ens uneix com a persones. I quan les flames consumeixen estes obres efímeres, no es cremen les connexions creades, al contrari, el foc aviva l’esperit col·lectiu de tornar a començar pel nou any, reforçant eixe cresol de connexions humanes.
En el personal, quan se’m va proposar participar en este llibret de la Falla Vistabella, em vaig quedar un poc perplexa perquè, com anava jo a parlar sobre les Falles sense ser fallera? Així que, a
partir d’eixa problemàtica, vaig començar la meua investigació. Però abans de continuar, deixeu que em presente i així poder contextualitzar-vos: soc Valeria Marín, historiadora, però el verdader motiu pel qual he pogut plasmar estes paraules ací és perquè soc la Reina de les Festes de Segorbe de l’any 2023. Encara que ja ha passat un temps des de la meua eixida de l’exercici 2023 – 2024, per a res significa que haja oblidat tot el que vaig poder veure, viure, sentir i el que allò va suposar per a mi o en una paraula: connexions.
L’aspiració a este somni va començar fa molts anys arrere, durant la meua infància. Fent al·lusió al nostre himne, vaig créixer en un lloc de carro i de cultiu; un lloc en el qual es va detindre el temps i les preocupacions de la vida moderna no existeixen.
La meua família, a més de ser per complet de Segorbe, sempre ha tingut molt present les nostres festivitats. Des de les meues iaies, les dos hàbils amb la costura, que sempre tenien entre mans alguna peça del vestit regional, ja fora falda o pañoleta (o manteleta, com els dieu vosaltres); o les meues ties i la meua mare, amb les quals solia vestir-me i eixir a l’ofrena, fins al meu pare, qui des de xicoteta em va ensenyar a viure molt de prop la nostra setmana taurina. No obstant això, qui particularment em va marcar profundament en diferents aspectes de la meua vida, va ser un dels meus oncles,
qui és campaner i em pujava amb ell a veure els voltejos i les processons des de l’alt del campanar. I és que, com podran imaginar, esta xiqueta xicoteta es quedava aclaparada veient les centenàries campanes de la nostra catedral
<<Les falles no entenen de fronteres, ja que parlen de les nostres preocupacions comunes, dels absurds de la vida. >>
crear semblant baluern, mentre mirava al seu voltant els múltiples dibuixos de Segorbe i firmes d’antics campaners de segles passats que decoraven la sala de les campanes (la qual cosa, he d’admetre, em continua passant). Però de tot allò, destacava una cosa: la imatge d’una de les nostres patrones esculpida en la pedra d’una de les arcades. I és que, com sempre he sigut molt curiosa i havia de saber-ho tot, criar-me va suposar haver de donar resposta a moltes preguntes que si més no els qui m’envoltaven podien donar-los resposta i fins i tot algunes de les meues preguntes mai li les havien arribades a plantejar. Arribats a este punt, supose que entendran perquè vaig triar la història com a professió.
En 2012 va passar un d’eixos trens que només passa contades vegades en la vida i que, encara hui dia, em debat si va ser per sort o per desgràcia que ho perdera. Més, del que sí que estic segura, és que la vida em va anar preparant per a poder agafar eixe tren en 2023, any en què vaig complir el meu somni de ser la màxima representant de Segorbe. I és que, tal encàrrec suposa estar disposada i preparada per a transmetre tot el que els nostres festejos signifiquen per als segorbinos, tant dins com fora de la nostra ciutat, fent veure com durant eixos dies, els nostres cors bateguen a l’uníson, sent un únic i pur. Per a afegiment, quan vaig poder agafar eixe segon tren, em trobava realitzant el programa d’intercanvi SICUE a la ciutat d’Ourense mentre cursava tercer de carrera. «I perquè tan lluny?» es preguntaran alguns; bé, Galícia és un lloc màgic, i la seua màgia em va portar fins allí. Va ser un curs acadèmic intens, ple d’experiències, connectant amb una cultura, llocs i, especialment , una llengua (que vaig acabar per parlar quasi amb total fluïdesa) totalment distints. He de dir que, si haguera de quedar-me amb algun moment en concret, seria sense dubte el Entroido, el carnestoltes gallec, i les diferents maneres de celebrar-lo depenent el lloc en el qual et trobes. Des del Diumenge Fareleiro en Xinzo de Limia, al
<<Les Falles són una metàfora viva de les connexions humanes. >>
Xoves de Comadres en Verín o al Luns Borralleiro en Laza, del qual vaig arribar fins i tot a protagonitzar una portada del periòdic de La Regió d’Ourense. Però, no obstant això, alguna cosa que realment em va entotsolar, van ser els seus vestits típics del carnestoltes: Boteiros, Felos, Cigarróns i Peliqueiros, d’entre molts altres. Cada un, amb les seues particularitats, representa a la seua localitat i es transmet de generació en generació, la qual cosa, de l’un o l’altre mode, em va fer admirar-los d’una forma especial. Potser, perquè em recordava a això que també succeeix ací, en la terreta.
No obstant això, tot té la seua «Cara B» i és que estar tan lluny de casa, lluny de la teua família, lluny dels teus amics, lluny de la teua terra i la gent que vols en un lloc completament desconegut, és molt dur. Per sort, vaig connectar amb un xicotet grup de gent que, sense pensar-ho, em va obrir les portes de les seues cases i em va acollir amb els braços oberts, fent-me sentir abrigallada i part de la seua família quan
Reina de les Festes Segorbe 2023
més l’he necessitat i, a més, dir-los, que molts d’ells van vindre fins a Segorbe per a viure al peu del canó les nostres festes. Moltes vegades van ser, i més després de donar-los la notícia que havia sigut triada com a Reina de les Festes 2023, les que em preguntaven per la meua terra i els nostres costums. Cada vegada que havia de respondre’ls o mostrar-los alguna cosa, un corrent d’energia invadia el meu cos i els meus ulls brillaven d’emoció, simplement pel fet de que anava a explicar-los el que és, per a mi, ser segorbino. El dia de l’elecció, va ser un dels majors moments d’emoció i sentiments a flor de pell que tindré durant eixe any. A penes tinc records d’eixe dia, fruit dels nervis i la tensió acumulada, que van acabar per esclatar quan vaig escoltar: «Reina de les Festes 2023, Valeria Marín Magdalena». Vaig plorar, vaig plorar moltíssim. No saben quant de temps havia estat somiant amb escoltar eixes paraules.
La meua vida va passar a ser una bogeria. Cada mes em creuava Espanya de punta a punta, al que havia de sumar-li una ingent
quantitat d’hores de cotxe, proves, sabates, teles, adreços… Va ser una carrera a contrarellotge que tant la meua família com jo havíem de batre. I per sort, així va ser. No obstant això, una de les frases que més es va repetir durant eixe procés va ser «què falta fa la mamà ací», i és que, segurament, no serem els únics que l’hauran dita alguna vegada; eixa «mamà» són les meues iaies, les qui desafortunadament, i igual que els meus iaios, van faltar fa molt temps i no van poder veure’m representar a eixe Segorbe que tant volien. Però no importa. La millor manera que tenim de portar sempre presents als quals ja no estan és sentir-nos orgullosos d’ells i poder lluir la seua memòria. És poder dir: «la pañoleta que porte hui me la va cosir a mà la meua iaia» o «este rosari era de la meua besàvia», i fins i tot «estos botons que porte en la brusa eren del meu iaio». Porteu a cada moment un trosset d’ells amb vosaltres, perquè ja que a vegades, com estes, ens fan tantíssima falta, que menys que recordar-los com es mereixen. Per favor, feu-ho. Connecteu amb eixe bonic passat.
Finalment, va arribar el dia que iniciava de manera oficial el meu regnat, que, lluny d’acabar l’enrenou dels preparatius, se’ns aveïnava un episodi que el superava amb escreix. Tant ésser Reina com Fallera Major suposa un enorme sacrifici i responsabi-
mental, i més particularment quan s’està ocupant un càrrec tan visible i especial com este. I bo, per on començar a explicar-los. Eixe any va estar ple d’actes, cada un distint a l’anterior, ja foren presentacions, pregons, lliuraments de premis, inauguracions, entre-
<<Cap peça de la falla brilla per separat, però juntes conten històries, desperten emocions i transmeten missatges transcendents en el temps. >>
litat, tant per a nosaltres com per a les nostres famílies, atès que en moltes ocasions s’han de deixar coses de costat per a poder complir amb el que t’has compromés: el teu poble. En done fe que Segorbe és volgut en moltíssims llocs, i per a poder assumir la perfecta representació que es mereix, cal saber preparar-se i estar preparada mentalment. No sempre es tenen dies bons, ni sempre estem passant per un bon moment. Hi ha vegades en les quals els assumptes personals et desborden i et consumeixen, perquè, abans de res , som persones. Amb tot el que s’ha dit, vull tractar de fer veure l’important que és l’empatia i valorar la importància que de veritat té la salut
vistes, etc. Però no vagen a pensar que la majoria d’actes van ser avorrits, al contrari, durant eixe any vaig connectar amb moltíssimes persones de les quals m’agradaria parlar-los. En primer lloc, està la nostra comissió de festes, eixe grup de persones que em va acompanyar a tots i cada un dels actes als quals vaig ser convidada, una xicoteta gran família que no entén d’edats, unida per l’estima a Segorbe i la dedicació a les nostres festes. Continuant amb això, al llarg del regnat, a penes vaig poder descansar, anant tots els caps de setmana d’un lloc a un altre, gràcies a la qual cosa vaig poder conèixer gent de moltíssimes altres poblacions, amb les quals vaig
passar moments increïbles, com per exemple el Pregó de Castelló, on els promet que no he rigut tant en la vida al costat de les reines de l’Alt Palància i altres comarques veïnes amb les quals vaig compartir carrossa mentre cridàvem fins a quedar-nos sense veu. O les Falles a Torrent, la nostra ciutat germana, que van ser quasi com una teràpia de xoc perquè em donen pànic els petards. I d’entre estos llocs, destaque també a Picanya. Sempre m’havien parlat del bon tracte que rep Segorbe a Torrent, i de les amistats que fem amb les seues falleres majors, però, he de dir, que tal cosa eclipsa un poc i fa que moltes vegades, no els dones eixa oportunitat de proximitat a altres poblacions.
Però vull pensar que jo sí que ho vaig fer. Des del primer moment en què vaig arribar, vaig rebre un tracte excepcional, cosa que també succeïa quan coincidíem en altres actes. Però és que aquell tracte no el vaig veure com alguna cosa únicament cap a la meua persona, sinó també cap al poble que jo representava. I com «és de ben nascuts ser agraïts», el mínim que podia fer era parlar del poble de Picanya i del reconeixement que mereix. Us estaré sempre agraïda. Estem ja connectats.
Ser reina i ser historiadora, considere, m’ha permès parlar de la meua ciutat amb coneixement de causa i demostrar, allà on he anat, que som molt més importants com perquè la majoria de vegades només se’ns conega per l’Entrada de Bous i Cavalls. Encara que, com segorbina, no els puc negar que cada vegada que pense en ella se m’estarrufa la pell. Veure com a les dos en punt del migdia, després de sonar la carcassa, una marea de gent espera impacient, esperant el moment exacte en el qual obrir i tancar la famosa cremallera que dona pas a eixos deu genets i set astados, els qui quasi van a la velocitat del raig, protagonitzant eixa Festa d’Interès Turístic Internacional i Bé d’Interès Cultural Immaterial que a penes dura uns segons. Tenim un patrimoni, una cultura i una història que ens fan meravellosos i ens fan brillar amb llum pròpia, i els assegure que, encara que en la meua banda posara «Reina de les Festes», onsevulla que estiguera, no sols vaig representar les nostres dos setmanes de festes; vaig representar a Segorbe, amb totes i cada una de les lletres del seu nom. Ara ja, fora de cambres i entre bastidors, deixeu-me que vos faça la reflexió del
meu any. Abans de començar este viatge, confesse que em picava que el tòpic de la Comunitat Valenciana foren les Falles, ja que jo, com a persona de la província de Castelló les festes de la qual res tenen a veure amb elles, no em sentia en absolut identificada. Una vegada proclamada, vaig anar recorrent de nord a sud i d’est a oest la nostra regió, ficant-me de ple en eixa teranyina que connecta a uns pobles amb uns altres, en la qual hi ha similituds i completes disparitats, en la qual hi ha curiositats com les diferents maneres de parlar el valencià o les particularitats lingüístiques encara presents del xurro. Però, sobretot, esta xarxa conforma un variat entramat cultural que ens recorda qual va ser el nostre passat i que futur busquem construir junts. I va ser ací on vaig arribar a la conclusió que sí, no hi ha millor manera de representar al poble valencià que amb les Falles.
Les Falles són molt més que un monument efímer; són una metàfora viva de les connexions humanes. Les seues peces, aparentment independents, s’acoblen ambprecisió per a formar un tot major, un univers en equilibri. I és que així som les persones: únics en essència, però
incomplets sense els altres. De la mateixa forma que en la vida cada individu amb les seues aptituds i vivències enriqueix a la comunitat, cap peça de la falla brilla per separat, però juntes conten històries, desperten emocions i transmeten missatges transcendents en el temps, on la solidaritat, la confiança i el respecte són els fonaments que les fan possibles. I al final, en cada espurna, en cada flama, trobem la veritat més simple: som part d’un tot, i eixe tot és més bonic quan ho construïm junts.
El foc de les Falles serà enguany com l’au fènix, renaixent de les seues pròpies cendres. En cada flama que s’eleve, veurem el reflex de la capacitat del poble valencià per a ressorgir, més fort, més unit, més viu. L’aigua que un dia va intentar destruir, no serà el final, sinó el preludi de la renovació. Així com el fènix renaix del foc, nosaltres també ens alcem de les adversitats, reconstruint amb fervor el que el temps i la tempesta van posar a prova. Les flames no cremen per a consumir, sinó per a purificar, per a recordar que, cada vegada que caiem, sempre existeix la força per a alçar-nos i començar de nou. Les flames no seran la fi, sinó el renàixer del que som.
Imatges de la Reina de les Festes de Segorbe 2023
ESPORT, ABRAÇOS I CULTURA QUEER
José Tena, Coordinador de l’Espai Cultura del Club esportiu Dracs
E
Estic acostumat a escriure sobre Falles. Articles d’opinió, a vegades satírics, unes altres simplement reflexius que plantegen sobre la taula xicotets debats, amb la finalitat que tots i totes millorem en el que a la festa es refereix. No obstant això, no sé què té este llibret, esta comissió, que trau de mi una part molt personal. I sòl obrir-me poc, ja se sap, l’aspecte més íntim i el vessant professional no m’agrada que vagen de bracet. Encara que en els llibrets faig excepcions. Així és la vida, així són les Falles.
Fa poc més d’un any, en un moment de la meua vida en el qual estava molt embossat, quasi sense saber molt bé què estava fallant en el meu entorn, vaig prendre dos decisions. Les dos van ser per mi i només per mi. Les
CULTURA
Imatges del Club de lectura Dracs a la llibreria Arribada Llibres
vaig prendre agafant un bus que em portava a veure als meus amics de Barcelona, en una fugida d’alguna manera desesperada d’una setmana bastant dura. La primera va ser posar-me pèl, ja no sols per estètica – ser calb afortunadament mai m’ha frenat en res -, però necessitava invertir en mi, donar-me un capritx que fera mal a la butxaca, apostar, jugar-me-la a una carta i sentir l’adrenalina d’esperar amb il·lusió el desenllaç incert; la segona va ser unirme a Dracs. Spoiler: no em penedisc de cap.
El col·lectiu esportiu Dracs és una associació que crea, mitjançant l’esport, un espai segur per a les perso-
<<Quan una persona ix de l’armari, el seu primer obstacle és localitzar espais on ser un mateix, lliure. >>
nes LGTBIQA+. Connecta a les persones – dona igual la seua procedència, gènere (de naixement o sentit), edat, orientació i expressió – a través d’activitats esportives, creant una xarxa de vincles que difícilment podria existir d’una altra manera. En Dracs no hi ha competició, tots i totes, siga com siga la
seua forma física, pot practicar diferents modalitats esportives. Si no pots, t’ajuden, t’ensenyen, t’abracen. Perquè l’important no és aconseguir rècords i portar un constant progrés: la verdadera raó és aconseguir que ningú se senta distint (per una vegada en la seua vida) i, a més, sàpien que tenen les mateixes possibilitats que la resta. Natació, waterpolo, crossfit, pàdel, bàsquet, ioga, escalada, senderisme... Un ventall molt gran d’activitats esportives i també no esportives, perquè reuneix, a més, teatre, mindfulness i jocs de taula. Tot això, tot eixe caldo que es cou a poc a poc i a través del voluntariat, amanit amb xarrades formatives i activitats culturals. El que haguera donat per haver conegut una institució com Dracs quan tenia vint anys. Tot hauria sigut molt diferent, per a bé.
En eixe autobús que em treia fora de València - esta ciutat que tant vull, al que tant m’uneix però que a vegades m’asfixia -, vaig decidir emplenar el formulari d’inscripció de Dracs per a conéixer gent nova des d’una perspectiva no sexual, buscant possibles futures amistats que enriquiren un poc el meu món social, en aquell moment tan delimitat. Necessitava cares noves. En el primer semestre de l’any passat només havia tingut disgustos, i encara que la meua gent – els meus incondicionals, els meus pilars – continuaven acompanyant-me, el món gai en el qual em moc portava molt de temps ensenyant-me la seua cara més amarga: rotllos d’una nit, gent que et dona el seu telèfon però després és incapaç de prendre’s una cervesa amb tu, noms que tan
ràpid arriben, igual de ràpid els oblides. I totes eixes persones amb l’al·licient de “lligar”, en espais d’oci nocturn. “Copes, música i maromos”. Sona molt bé al principi, però acabes fart del buit que està eixe món. Del buit que et sents.
La meua primera vegada va ser una ruta de senderisme. Es podria dir que en la muntanya vaig perdre la virginitat. Us anime a imaginar la situació. Arribant en el cotxe del meu amic, el qual als cinc minuts es posa a parlar amb tots i cada un de la resta d’assistents – perquè ell ha tingut eixa habilitat social innata que sempre he envejat – i jo amb altres vint o trenta persones de les quals només conec el seu nom i el seu article – ell, ella, elle– en una ronda de presentació que ha durat dos minuts i mig. Volia morir-me.
Recorde poc d’eixa ruta, però sí que hi havia un xicotet riu sota un desnivell, i em vaig imaginar tirant-me de cap i ofegant-me en el que potser hi havia mig metre de profunditat. Aquelles persones que em coneixen pensen de mi que soc molt extravertit. Ho soc, però en els àmbits en els quals sé que domine, per exemple en el treball. Però l’àmbit esportiu ha sigut – i és – el meu taló d’Aquil·les, potser per un professor nefast en la meua infància, prolongat tot EGB que es burlava de tots els xiquets i xiquetes amb sobrepés o qualsevol impediment físic. L’esport col·lectiu m’ha aterrit sempre. No em sent capaç, no em sent igual. Ho passe malament i patisc com si fora una penitència en lloc d’una activitat triada. Mana nassos la meua falta de valor, perquè després m’enfronte per primera vegada i jure que sempre acabe en el mateix pensament: “Ah, doncs no era per a tant”. D’aquella ruta, com he dit abans, recorde poc, però vaig estar parlant
<<L’espai Cultura naix de la idea de connectar persones, esport i cultura queer, tot en un. >>
amb un xic i el seu nuvi que m’encantaria, després de deu anys de voluntariat en una llibreria solidària, crear en un entorn tipus Dracs, un club de lectura. Any i mig després, no només em sent en família cada vegada que realitze una activitat amb estes persones, sinó que eixe somni s’ha complit. Espai Cultura, una activitat transversal que connecta, en paral·lel amb l’esport, als socis i sòcies d’este col·lectiu. Cultura queer, cultura i història de gais, lesbianes, trans i altra gent dissident. Fantasia. Quan una persona ix de l’armari, el primer obstacle amb el qual es troba – a part de reconéixer-lo als seus afins i persones pròximes, si així ho estima necessari -, és localitzar espais on ser un mateix, lliure. No ens enganyem, no totes les lluites estan aconseguides, i ser una persona queer hui dia és continuar sent assenyalada, rebutjada i poc compresa. El món evoluciona cada vegada més, però aconseguir envoltar-te de gent amb històries semblants a les teues, dona molta força. Per este i molts altres motius, col·lectius com Dracs són necessaris Socialitzes, ningú et jutja, ni tan sols pressuposen el teu gènere. Fas amistats, algunes d’elles que s’externalitzen de l’àmbit esportiu. L’Espai Cultura naix de la idea de connectar persones, esport i cultura, tot en un. Perquè per a saber qui som i on estem, hem de conéixer el nostre passat i totes les per-
sones que el van forjar. En el Club de Lectura Dracs, llegim només literatura queer, escrita per gent queer. D’esta manera, encara que les realitats són infinites, coneixem altres vides amb similituds a les nostres a través de les seues lletres. Les persones queer escrivim sobre nosaltres, en major o menor mesura. En fer-ho, reivindiquem el nostre espai, el reclamem; en llegir totes eixes històries, també. Fins i tot ressaltem editorials que aposten per publicar-nos, i llibreries que inclouen la nostra literatura exactament de la mateixa manera que la no queer, i la mostren. Activisme literari. També concretem esdeveniments culturals LGTBIQA+, com a obres de teatre, exposicions, xarrades, i un llarg etcètera.
Només portem quatre mesos, els quals han sigut intensos i han tingut una resposta francament aclaparadora. Cap a on evolucione l’Espai, no ho sabem, ens deixarem portar. Escoltarem les necessitats dels nostres companys i companyes, les seues idees i desitjos. Girarem el rumb cap a aquelles activitats culturals que trenquen barreres, estereotips i cadenes. Li mostrarem al món que existim i que el propi món no seria el mateix si així no anara. Tot això i molt més, en un espai de convivència, respecte, seguretat i com no, ple de connexions dispostes a canviar el present i el futur.
Cartell de Cultura Cero, presentació oficial de l’Espai Cultura i el Club de Lectura Dracs. Disseny de José Tena
CONNEXIONS QUE
ABRACEN
Cristina Fernández, responsable de Comunicació i recaptació de fons de la Casa Ronald McDonald
En un món on de normal anem massa de pressa, hi ha espais que ens recorden la importància de detindre’ns i valorar allò que realment ens uneix: les connexions humanes.
La Casa Ronald McDonald és molt més que un lloc on allotjar famílies; és un refugi on els llaços es fan més forts, on la solidaritat es transforma en companyia i on cada gest d’acollida es converteix en esperança. Ací, la cura i l’atenció no només provenen dels professionals, sinó també de la màgia que naix quan les famílies comparteixen experiències, quan els voluntaris regalen temps i quan la comunitat es fa present per oferir suport. En aquesta entrevista, descobrirem com la Casa Ronald McDonald construeix xarxes invisibles
Llibret Vistabella 2026
Casa Ronald McDonald
però poderoses, capaces de donar llum en els moments més difícils i de demostrar que, quan ens connectem de cor a cor, junts som més forts.
1. Per a començar, podríeu explicar-nos quina és la missió principal de la Casa Ronald McDonald i com es tradueix en el dia a dia?
El que fa la Casa Ronald és donar allotjament gratuït a famílies que visquen a més de 50 km i que tinguen un fill o filla entre 0 i 21 anys que haja de ser tractat en algun hospital de la nostra ciutat. La casa està ubicada al costat de l’hospital La FE i la gran majoria dels tractaments que les famílies reben són a La FE però poden estar en qualsevol altre hospital. Podem dir que la nostra tasca és ajudar a les famílies des de tres punts de vista. L’econòmic, perquè no paguen absolutament res durant tota la seua estància en la casa.
El logístic, perquè la distancia a l’hospital, en este cas a La FE, i totes les coses que la casa posa al servici de les famílies perquè puguen dur una vida el més normal possible, facilita la logística diària.
I l’emocional, tant a través d’activitats que fem cada vesprada amb el nostre equip de voluntariat com a través d’uns espais comuns
que tenim on les famílies se relacionen entre elles i comparteixen un moment de molta dificultat. Diríem que estos tres són els pilars d’ajuda que la casa ofereix a una família quan necessita el nostre recurs.
2. Quan una família arriba a la Casa, què és el primer que busqueu transmetre’ls perquè se senten connectats i acompanyats?
Quan una família arriba a la casa, el primer que fem és intentar donar-li la tranquil·litat que el moment requereix. Les famílies arriben a la casa amb molta por, amb molts dubtes, amb molt de pessimisme, i el que nosaltres intentem és transmetre’ls tot el contrari. Intentem transmetre’ls calma, intentem transmetre’ls optimisme i fins i tot alegria. Intentem que el temps que passen ací siga el millor possible, a pesar de les seues circumstàncies i entenem, òbviament, que estan travessant probablement el pitjor
moment per a la vida d’una família, per a uns pares, que mai esperen que el seu fill o filla tinga una malaltia greu. Per tant, el que fem és acompanyar-los durant tot el procés.
La casa està en funcionament 24 hores al dia, els 365 dies de l’any perquè tot allò que necessiten, puguen tindre la possibilitat de demanar-nos-ho tant a l’equip tècnic com a l’equip de voluntariat, i puguen sentir que no estan a soles a pesar, probablement, de la distància que els separa de la seua pròpia família. En aquest cas estan prop de nosaltres, de la Casa Ronald i del seu equip i allò el que implica és ajuda constant, empatia i estar al seu costat per al que necessiten.
3. Moltes vegades es diu que les connexions humanes són el motor de la vida. Quins vincles especials naixen entre les famílies que comparteixen estància a la Casa?
Les famílies que comparteixen la seua estància ací
a la casa, òbviament generen uns vincles difícilment violables. Jo crec que les famílies que es coneixen ací connecten perfectament, s’entenen mirant-se i saben amb tota certesa per el que està passant l’altre, encara que un vinga del nord d’Espanya i l’altre del sud; un tinga un bebè i l’altre un adolescent; els dos han hagut de fer les maletes i han hagut de viatjar fora del seu lloc de residència i s’han trobat en una realitat molt dura. Per tant, les connexions són molt ràpides. Veiem connexions entre famílies que probablement si es conegueren al carrer, doncs, potser no serien amics pel tipus de vida, pel nivell sociocultural, fins i tot per ideologia política; persones que les veus molt diferents, però que estan ací convivint en un moment de la seua vida molt específic i que, òbviament, connecten, sobretot, perquè el primer sentiment que naix és l’empatia i ningú més que ells sap el que estan passant.
Casa Ronald McDonald
4. Quina importància té la col·laboració i el voluntariat en el funcionament de la Casa? Com es creen i es mantenen aquestes connexions de solidaritat?
<<Intentem transmetre’ls calma, intentem transmetre’ls optimisme i fins i tot alegria. >>
La importància del voluntariat en aquesta casa és altíssima; seria impossible mantindre un projecte com és la Casa Ronald després de 12 anys si no tinguérem al nostre costat un equip de voluntariat totalment compromès, il·lusionat, cohesionat; un equip que viu aquesta casa com a pròpia que és i que assisteix una vegada per setmana per ajudar-nos, cadascú des de la seua àrea; hi ha distintes àrees coordinades per una responsable de voluntariat i activitats. El voluntariat demostra una gran estima per aquesta casa i estan pendents en tot allò que puguen necessitar tant, des d’un punt de vista d’atenció directa a la pròpia família com des de l’àrea, per exemple, de recaptació de fons. Ells i elles ens ajuden en totes les accions que portem a terme per poder mantindre aquest projecte i poder seguir oferint l’ajuda que proporcionem a les famílies.
Ho tenim clar: el voluntariat és la joia d’aquesta casa... no podríem eixir endavant sense la seua ajuda.
5. En el vostre dia a dia, heu viscut moments on una simple connexió humana —una paraula, un gest, un somriure— ha tingut un impacte extraordinari?
En el nostre dia a dia, veiem estes connexions entre les famílies, entre els voluntaris... és una cosa innata, és una cosa que es veu que, efectivament, eixos somriures, eixos gestos, eixos “no et preocupes”, eixos “tranquil ja ho faré jo, tu ves amb calma a l’hospital”, eixes xicotetes accions diàries fan que la situació de la família siga millor i òbviament eixa connexió entre tots és la suma dels esforços de cadascú perquè aquest projecte siga endavant.
6. Com ajudeu a les famílies a mantindre els seus llaços afectius i la sensació de normalitat en un moment tan complex com és la malaltia d’un fill o filla?
Perquè les famílies continuen tenint una sensació de normalitat, el que fa la Casa Ronald és ficar al seu abast una sèrie de llocs, zones comunes, com ara el menjador, una cuina, una sala d’estar a banda de la seua habitació privada perquè les famílies continuen tenint eixa sensació de llar que tenien en la seua casa; és a dir, ells segueixen cuinant, tenen el seu propi frigorífic i la seua despensa i per tant cuinen el menjar que feien a la seua casa, continuen anant a fer la
compra, posant la llavadora; segueixen fent eixes tasques diàries i ocupant-se, diríem, d’ells mateixos en una vivenda, en aquest cas, compartida amb 16 famílies més on no hi ha horaris d’entrada o eixida, on no hi ha unes normes estrictes a l’hora de cuinar... tot això és el més paregut a una casa. El nostre lema és “una llar fora de la llar” i per tant les famílies el que fan ací és intentar continuar el ritme que seguien abans de vindre però amb una gran diferència i és que no estan a la seua casa, estan a una casa a València. La majoria no està anant a treballar i està acudint cada dia a l’hospital, però intentem que eixes taques diàries els faça tornar a la normalitat o almenys, sentir-la.
Si el pacient està a la casa, també intentem que no perda el ritme escolar i fem eixe reforç educatiu. També fem activitats lúdiques per la vesprada perquè seguisquen el ritme que qualsevol xiquet segueix: estudiar de matí i gaudir de vesprada.
7. Les connexions no són només entre persones, sinó també entre institucions, empreses i comunitat. Com valoreu aquestes aliances que fan possible que la Casa continue oberta?
Les connexions entre la societat valenciana, en general, són importantíssimes perquè la Casa Ronald seguisca enda-
vant. Si hem de destacar, doncs, hem de destacar el món faller que sempre està al nostre costat creant iniciatives per ajudar-nos a recaptar fons, animar a les famílies, a que puguem seguir endavant, a l’igual que fan els centres educatius, les empreses, els equips esportius, grups de música... En tots estos anys hem vist com cadascú, des de la seua xicoteta parcel·la, pot ajudar-nos a recaptar fons perquè la casa puga continuar sent una llar fora de la llar, gratuïta per a les famílies. Per això només podem agrair a tots els que han estat al nostre costat tot este temps i animar a qui vulga ajudar-nos a que es pose en contacte en la casa i puga descobrir les opcions que existeixen perquè totes són molt fàcils i tenen un impacte molt gran perquè les famílies puguen continuar gaudint d’este recurs durant molt de temps.
8. De quina manera considereu que la Casa Ronald McDonald es converteix en un pont d’unió entre hospital, família i comunitat?
Al final, la Cosa Ronald és una peça que, efectivament, uneix en este puzle a una part importantíssima com és la Sanitat. Quan un xiquet o xiqueta
està malat, el que necessita òbviament és un tractament mèdic però quan eixe xiquet o xiqueta no és de València i la seua família s’ha de desplaçar a la nostra ciutat necessita un lloc on poder passar aquesta situació de forma conjunta, necessita que la família es mantinga unida, necessita estar a prop de l’hospital i necessita un entorn que no empitjore la dificultat; un entorn amable, tranquil, estable... eixe entorn és la Casa Ronald. I el que fa, a més, és connectar-la amb la societat.
Nosaltres des de la casa el que intentem és que, ja que les famílies han hagut de vindre a València, també coneguen la ciutat. Per això tenim acords amb institucions com el Bioparc, Centre d’Art Hortensia Herrero i eixim a passejar per la Ciutat de les Arts i les Ciències. Tot amb un objectiu clar: connectar amb aquesta ciutat que en un moment donat els ha obert les portes perquè puguen tindre eixe tractament que en la seua ciutat no hi ha. Per tant som un pont o un nexe entre la part sanitària, la part lúdica o turística i eixe recolzament que la família necessita per a poder dur esta situació de la millor forma possible, que és amb un allotjament gratuït durant el temps que dure la seua història.
9. Si haguéreu de definir en una sola frase què signifiquen per a vosaltres les connexions humanes, quina seria?
Si hauria de definir en una frase què signifiquen les connexions humanes diria que per a nosaltres, òbviament, la connexió que es genera a la casa és la solidaritat. Absolutament cada dia vivim i som testimonis de com la solidaritat està en este espai; com existeix des del voluntariat, sobretot, però també, com deia, des del món faller, educatiu, empreses...
La societat en general amb eixa vessant solidaria és la que ens ajuda a continuar endavant.
Per tot això, per a nosaltres totes eixes connexions són sinònims de solidaritat.
10. Finalment, quin missatge voldríeu transmetre a totes les persones que encara no coneixen la Casa Ronald McDonald i que potser un dia necessiten de la vostra ajuda?
El missatge que volem transmetre a totes les persones que no co-
neixen la Casa Ronald és animar-los a que entren en les nostres xarxes socials, tant en Instagram com en Facebook, que coneguen el projecte i que vinguen a conèixer-nos, in clús, si volen, des de dins.
Estarem encanta des d’ensenyar les instal·lacions i contar el que fem. Estarem encantades d’animar-los al fet que ens ajuden cadascú des de les seues possibilitats... hi ha moltíssimes formes de col·laboració.
I per aquelles per sones que en algun mo ment ens puguen neces sitar, doncs els direm que estem ací, que les nostres portes estan obertes; que qualsevol família que tinga un fill o filla entre 0 i 21 anys i que visca a més de 50 quilòmetres de Valèn cia i que en un moment donat de la seua vida puga necessitar-nos, simplement ha de cridar-nos per què li expliquem com es fa la derivació, en aquest cas, a través de l’Hospital La Fe i del seu Departament de Treball Social.
La casa estarà sempre preparada per in tentar fer més fàcil el camí de qualsevol família que ens necessite.
Un simple gest pot acostar-te a un món ple de solidaritat i connexions: escaneja i descobreix-les
Casa
Ronald València
Casa
Ronald Espanya
Seria impossible mantindre un projecte com és la Casa Ronald després de 12 anys si no tinguérem al nostre costat un equip de voluntariat totalment compromès,. >>
SERENDIPITAT
UNA HISTÒRIA
D’ESPERANÇA AMB CONNEXIONS
INESPERADES ENTRE EL FANG I EL COR
Ali Rodrigo, Som Fraternitat Marianistas – El Pilar
E
l 29 d’octubre de 2024, l’aigua va arribar amb força devastadora a les nostres vides, arrossegant no només cases i records, sinó també certeses i rutines. Enmig del baluern i la incertesa, l’ànima col·lectiva es trontollava, buscant alguna cosa sòlida al que aferrar-se. La catàstrofe, tan inesperada i brutal, va deixar darrere seua un buit estrany i una pregunta surant en l’aire: com seguim avant quan el món sembla trencar-se?
Els carrers inundats i els cels grisos reflectien l’ànim dels qui ho havien perdut tot. El dolor era palpable, la soledat pesava i l’instint humà de buscar consol i suport es va tornar més fort que mai. La catàstrofe va despullar a les persones de moltes coses materials i el pitjor, de familiars i amics, però al mateix temps va despertar la necessitat de mirar al voltant i trobar com-
SOLIDARITAT
Imatges de l’estat de Picanya tras la DANA
panyia, comprensió i ajuda en els qui compartien el mateix destí. Només ens separava el nou llit del riu Túria; on abans només hi havia mitja hora de trajecte, arribar a creuar es va convertir en qüestió d’hores. Però tots en el nostre col·le, en la Comunitat de Fe del col·legi del Pilar, amb pala en mà i tota la nostra força, vàrem creuar els ponts per a ajudar als nostres germans. Eixe esforç col·lectiu, nascut de la convicció i el carinyo, va demostrar que, quan la solidaritat crida, cap distància és insalvable ni cap obstacle és prou gran per a detindre’ns. Va ser llavors quan, guiats per la necessitat i una sort d’intuïció col·lectiva, molts ens vam dirigir a Picanya. Allí, entre la confusió dels primers dies, vam creuar mirades i gestos
de solidaritat; una immensa quantitat de connexions. Els protagonistes d’esta història no ens coneixíem d’abans, però el destí ens va portar a coincidir baix el mateix sostre, compartint menjar calent, botes, pales, productes de neteja, furgonetes i camions que arribaven de tots els racons d’Espanya… paraules i silencis carregats de significat; una preciosa connexió.
I en eixos moments va aparèixer eixa paraula que tant m’agrada: serendipitat, un terme que fa referència a una trobada inesperada, feta per casualitat, que no s’estava buscant i que és la solució per a un problema que sí que es tenia i es transforma des d’eixe moment en essencial, imprescindible i pilar bàsic en la vida de diferents persones.
On en un principi vam ser uns quants, al cap d’uns dies érem centenars, construint una magnífica xarxa logística d’ajuda. Junts, en plena connexió, vàrem gestionar un centre d’aliments en el Casal de la Falla Vistabella, un rober en la nau de Vicente i Rosa, grups organitzats de neteja, vàrem mobilitzar a la Universitat Politècnica a Fira València i a tanta altra gent que va deixar tot per ajudar en el que fera falta. Vàrem crear el Bar Antonio, on els desconeguts es van asseure junts per a prendre un café i un dolç, menjar per a reposar forces, sopar, assecar llàgrimes alienes i pròpies, escoltar històries de pèrdues i esperances. Cada conversa, cada gest d’ajuda espontània, teixia una xarxa invisible de connexions que ajudava a sostindre’ns
quan les forces flaquejaven. Amb el pas dels dies, una pregunta es repetia entre tots: per què ara? per què ací? La resposta no era senzilla, però tots sentien que darrere dels successos hi havia més que una simple casualitat. L’atzar ens havia reunit, sí, però la sensació de destí era innegable. Com a peces disperses d’un puzle, cada un havia arribat a Picanya amb la seua pròpia història i, sense saber-ho, estaven a punt d’encaixar en la vida dels altres per a sempre.
Hi havia màgia en eixes trobades, una espurna que encenia l’ànim i permetia recordar que, fins i tot a la meitat del desastre, l’univers podia conspirar per a unir camins que, d’una altra manera, mai s’haurien creuat.
Les persones que vàrem coincidir en el Casal no sols vàrem compartir un refugi; vàrem compartir pors, somnis, plans i, sobretot, la certesa de no estar a soles. De la catàstrofe va nàixer una família, relacions
<<Estem connectats per fils invisibles que ens sostenen i ens fan més forts junts. Sempre existeix serendipitat. >>
que prompte es van tornar essencials. Ens donàvem suport mútuament, réiem quan es podia i ploràvem quan no podíem més i, poc a poc, eixes noves amistats es van convertir en pilars sobre els quals reconstruir el present mirant al futur. Cada dia portava una mostra de generositat, una paraula justa, una mà càlida. En lloc de mirar arrere amb amargor, vam començar a mirar al futur amb il·lusió, sabent que, malgrat les circumstàncies, havíem trobat una cosa molt més valuosa que el perdut: el vincle humà, cuidar als nostres germans; ens vàrem convertir en fraternitat.
Enmig de l’adversitat, l’esperança va prendre forma en els rostres de tots nosaltres. La gratitud es va convertir en companya diària, no només per l’ajuda rebuda, sinó per l’oportunitat de descobrir que, fins i tot en la pitjor de les circumstàncies, la vida pot sorprendre’ns amb regals inesperats. Eixes connexions, sorgides de la casualitat i forjades en la necessitat, es van transformar en una font d’alegria renovada i en el motor d’un començament compartit.
En temps difícils, quan tot sembla perdut, el destí pot bastir ponts on menys l’imaginem. La història dels qui van trobar a Picanya no només un sostre, sinó també amistat, suport i amor, ens recorda que els verdaders miracles s’amaguen moltes vegades en les persones que es creuen en el nostre camí. I a més, vàrem aprendre que, més enllà de la tempesta, sempre hi ha lloc per a l’esperança, l’alegria i la gratitud. Perquè, al final, estem connectats per fils invisibles que ens sostenen i ens fan més forts junts. Perquè, al final, sempre existeix serendipitat.
Gràcies Picanya.
Llibret Vistabella 2026
TEIXINT LA VIDA AKAI ITO:
Epíleg
”Som fils d’una mateixa trama, teixits amb la llum dels altres.”
Jacinto Verdaguer.>
Tot comença amb un gest. Una mirada que s’allarga més del que esperaves, una paraula dita amb tendresa, una mà que t’ajuda sense demanar res a canvi. No ho sabem, però en aquell instant un fil invisible s’estira entre dues persones; un fil que no es veu, però que sosté, que uneix, que dona sentit. T’has adonat que vivim en un món ple de connexions? Connexions que ens creuen, que ens salven, que ens transformen. Connexions que es fan des del cor i que, a poc a poc, tixen la trama de la nostra existència.
Cada vegada que estimem, que escoltem, que compartim o que recordem,
<<T’has adonat que vivim en un món ple de connexions?.>>
estem cosint un trosset més d’aquest teixit immens que anomenem vida.
Hem sigut testimonis de com hi ha connexions que naixen en el silenci. Altres esclaten enmig del soroll i la llum. N’hi ha que duren un instant i ens canvien per sempre, i d’altres que sem-
blen eternes, encara que de vegades s’apaguen sense acomiadar-se. Però totes deixen empremta. Totes són fils que ens fan ser qui som.
La vida és, doncs, un tapís de colors. Cada persona és un fil diferent: alguns són vius i intensos, altres suaus i serens, altres irregulars, amb nusos i girs inesperats. Però cap fil té sentit si no es troba amb els altres.
És en la trobada on apareix la bellesa, en la intersecció on naix la llum.
Sense els altres, només seríem fils solts al vent.
Les connexions ens han ensenyat que no existim en solitari. Que darrere de cada somriure hi ha històries, que darrere de cada veu hi ha mons, que darrere de cada mirada hi ha la necessitat de sentir-se part d’alguna cosa. Ens recorden que som éssers relacionals, que créixer no és acumular anys sinó multiplicar vincles. I que, potser, el vertader sentit de viure és aprendre a connectar —amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb el món.
No podem oblidar que hi ha connexions que travessen la distància i el temps. Una cançó que et transporta a un record, una olor que et fa reviure una persona, una paraula que torna quan més la necessites. És com si els fils del passat continuaren estirant-se des de l’altre costat, recordant-nos que res no es
els nostres lligams podem mantindre viva la bellesa del
Així doncs, tanquem aquest llibret com qui tanca un cercle, però deixem el fil obert, esperant noves històries, nous colors, noves mans. Perquè cada persona que heu llegit aquestes pàgines, que heu participat, que heu somiat amb nosaltres, formeu part d’aquesta trama, d’aquesta bonica
I és gràcies a tots vosaltres Akai Ito i les seues Connexions són molt més que una paraula. És un sen-
És una manera de mirar. És, senziel fil que Per favor, no deixes mai de connectar doncs “mentre hi haja fils per teixir, hi haurà històries
GALERIA COMERCIAL
L’Associació Cultural Falla
Vistabella de Picanya vol donar les gràcies als comerços col·laboradors, abonats i fallers i falleres d’Honor pel suport.
Gràcies a la vostra ajuda continuem teixint connexions entre la festa, el barri i els veïns i veïnes del poble.
