Llibret Falla Prado Tavernes de la Valldigna 2026

PANTONERA

TAVERNES DE LA VALLDIGNA

EDITA:

Associació Cultural Falla Prado

EQUIP DE REDACCIÓ: Noe

Alberola, Joan Enric Alberola, Josep

Antoni Alberola, Natàlia Albi, Clàudia Blasco, Sandra Campos, Àngela Chapa, Àngela Cortijo, Paula

Cunyat, Lola Delamo, Laura Donet, Rosa Donet, Natxo Escandell, Carles Fermí, David Ferre, Esther

Ferrús, Vicent Garcia, Manolo Gómez, Beli Grau, Rafa Grau, Maria

Gregori, Bob López, Sara López, Lolín Magraner, Rosa Magraner,

Enric Marco, Ximo Martí, Mònica

Meló, Juan Vicente Miguel, Sandra

Molins, Carmen Montagud, Lola

Moreno, Lídia Salom, Alícia Ortells, Cristina Ortells, Jaume Palomares, Xavi Palomares, José Pastor, Liliana Requena, Encarna Sansaloni, Júlia Talens, Teresa Talens, Jaume

Talens i Agustín Zaragozá.

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA:

Natàlia Albi i Lolín Magraner.

PORTADA: Panal fallero.

ARXIU FOTOGRÀFIC:

Cristina Ortells.

PUBLICITAT: Delegació de publicitat de la Falla Prado.

DISSENY, MAQUETACIÓ

I IMPRESSIÓ: Panal fallero

DIPÒSIT LEGAL: V-415-2012

Vols escoltar el nostre llibret?

Escaneja el codi QR i te’l narrem nosaltres.

També pots accedir seguint l’enllaç https://falla-prado2.webnode.es/llibrets/

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna.

Aquest llibret ha participat al #VIPremiLaViadelaIgualtat a la promoció de la igualtat entre els gèneres i l’ús del llenguatge inclusiu en un article d’un llibret de falla.

Aquest llibret ha participat en el Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera.

Aquest llibret ha participat en els Premis de les Lletres Falleres.

La Falla Prado vol agrair a les empreses que han col·laborat i a totes les persones que han prestat els seus documents, imatges i records per a l’elaboració d’aquest.

Els continguts del mateix es van tancar el 10 de novembre del 2025.

Pots trobar el nostre llibret en format digital a la web: . https://www.calameo.com /accounts/7850821

1. LA TERRA, LA LLUNA I EL MAR. GRANS INSPIRADORES 12 C

2. EL GESSSAMÍ I LA FLOR DEL TARONGER 16 C

3. EL COLOR

QUE EM REPRESENTA 20 C

1. EL GROC A L’ART PICTÒRIC 26 C

2. EL GROC ACOLLIDOS: OR I HOLA! 32 C

3. ENTRE LA LLUM I LA SUPERSTICIÓ 36 C

4. EL GROC: LLUM, PARAULA I MISTERI 40 C

1. DE LA TERRA A LA TAULA: MEMÒRIA DE CARABASSES I MONIATOS 46 C

2. L’HINDUISME, EL FOC I EL SAFRÀ 52 C

3. TARONJA: ESSÈNCIA D’UN COLOR 56 C

4. UN CONTE DE DIES I CAPVESPRES 64 C

1. EL COLOR ROIG, VIDA I MORT 72 C

2. EL ROIG: BATEC DE LA PASSIÓ 78 C

3. EL COLOR DE LES FALLES 80 C

1. EL CÀNCER DE MAMA NO ÉS DE COLOR ROSA 84 C

2. ROSA ÉS UN NOM DE DONA 88 C

1. 8M 92 C

2. MORAT: EL COLOR DE LA TRANSFORMACIÓ 96 C

3. EL PREU D’UNA MIRADA VIOLETA 102 C

1. LA CALMA DEL BLAU 110 C

2. QUAN EL BLAU NO APAGA LA FLAMA 112 C

3. SOBRE L’ADAPTACIÓ DE LES BONES GOBERNANCES 116 C

4. TOTS ELS BLAUS DEL MEDITERRANI 122 C

1. D’ENTRE TOTS

EL COLORS, EL VERD 140 C

2. LA VIA VERDA 134 C

3. VERD: MÉS QUE UN COLOR, UNA ACTITUD CAP AL FUTUR 102 C

1. EL COLOR DE LES NOSTRES PELLS 146 C

2. EL PATRIMONI HISTÒRIC DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA 150 C

1. L’APAGADA: NUCLEARS SÍ, RENOVABLES NO 160 C

2. EN TEMPS DE SET MOLINERS, QUE QUATRE EREN LLADRES I TRES USURERS 166 C

3. TOT ÉS NEGRE 172 C

1. L’ORIGEN DELS COLORS 176 C

2. 50 OMBRES DE CULPA 180 C

3. DESCOLORITS 181 C

4. CAP COLOR SOBRA 182 C

5. CIÈNCIA I COLORS EN LA CEGUESA 186 C

6. ELS COLORS DELS COETS: UNA SINESTÈSIA FALLERA 190 C

7. ELS COLORS DELS NOSTRES BOSCOS 194 C

8. ELS COLORS PARLEN 196 C

9. ES VENEN COLORS: ELS COLORS EN EL MARKETING 200 C

10. L’ASSEMBLEA DELS COLORS LLIURES 206 C

Delegació de Llibret de la Falla Prado

Benvingudes i benvinguts a la nostra Pantonera.

Perquè una festa com la nostra no s’entén sense soroll, sense llum... i sense tots els colors.

Aquest llibret no és només un conjunt d’articles. És una paleta viva de mirades i de veus. Un retrat col·lectiu en color que ens convida a pensar, a sentir i a celebrar.

També trobareu un espai per a les barreges: per als colors que es confonen, que no es poden classificar. Colors que es veuen i altres que només se senten. Colors que expliquen qui som, d’on venim i cap on volem anar.

Naix així Pantonera : un viatge cromàtic per la nostra festa, pel nostre món i per nosaltres mateixos . Pàgina a pàgina, explorarem el blau de la calma, el groc de la llum i de les contradiccions, el morat de la transformació, de la memòria i la lluita, el roig de la passió, del foc i de la vida, el marró de la pell i de la història de Tavernes, el rosa que denuncia allò que molts volen pintar d’innocència, el taronja de la fruita, de la flama i el verd del futur que volem millor.

Són tan presents, tan habituals, que sovint ens passen desapercebuts i els tenim ací: en la llum que ens desperta, en les falles que cremem, en els somriures que dibuixem, en les emocions que ens travessen. Cada color diu alguna cosa, té una veu pròpia, un significat que canvia segons qui el mira o com el viu. I aquest llibret vol escoltar-los tots. Enguany, la delegació de llibret es tenyia de verd esperança: volíem avançar-nos, començar amb temps i no apurar els terminis. Ens reuníem quan el groc intens del sol començava a omplir els dies d’estiu i, observant els esbossos de les falles que plantaríem en març, ho vàrem tindre clar: aquest any, seria un llibret ple de color.

Vivim envoltats i envoltades de

colors

DE LA VALLDIGNA PANTONERA

APARTAT TEMÀTIC

El color blanc transmet sentiments de puresa, pau, neteja, innocència, i nous començaments. També pot evocar sensacions de claredat, simplicitat, sofisticació i esperança. No obstant això, pot ser associat negativament amb la fredor, l’elitisme, el buit o l’esterilitat.

PANTONE BLANC C

PANTONE BLANC C

PANTONE BLANC C

“ABANS

QUEDAR-SE MANC QUE FIRMAR UN PAPER EN BLANC.“

PANTONE BLANC C “A CABELLS BLANCS HONRATS, NO HI HA PANYS TANCATS.”

PANTONE BLANC C

PANTONE 20 C

PANTONE 16 C

NO ÉS BLANC NI NEGRE, TAMBÉ HI HA GRISOS.“

Esther Ferrús i Palomares

3. EL COLOR QUE EM REPRESENTA

Xavier Palomares i Grau

2. EL GESSSAMÍ I LA FLOR DEL TARONGER

Alícia Ortells i Grau

PANTONE 12 C 1. LA TERRA, LA LLUNA I EL MAR. GRANS INSPIRADORES

resa del color blanc.

Apassionada de la mitologia i de la pu

ALÍCIA ORTELLS I GRAU

LA TERRA, LA LLUNA I EL MAR. GRANS INSPIRADORES 12 C

Ha aplegat el dia, hui la lluna està espectacularment gran i brillant, lluenta com un espill, la que jo esperava amb neguit feia alguns dies! Corrents he pujat a l’àtic, on roman pacient, però ben enfocat per a l’ocasió, el meu telescopi de fa molts anys. Aquest me’l van regalar els meus pares uns nadals de fa molts anys i encara em fa el paper des d’aquell ençà, passejar pel cel i saltar pels núvols; m’agrada, mire i tot el cel és meu, revise com aguardava la meua visita i, si la lluna no em mira, jo la busque. M’agrada aquest moment del dia on trobe la desconnexió, trenque amb allò habitual i corrent per tal d’endinsar-me en les grans històries que ha inspirat, i segueix inspirant, aquest regal a la terra, el seu satèl·lit natural, la Lluna.

El temps passa volant, i és en aquestes ocasions quan més te n’adones de la subjectivitat d’aquest, es fa interessant i entretingut notar com et fa pensar el cel i els seus adornaments, etimològicament parlant, les estrelles, el Sol i la Lluna, tot allò que sura o raja per ell, tots els seus coneguts i desconeguts integrants i els seus moviments, com també el seu repòs, quan ho raones, acabes entenent com, amb el transcurs del temps, dels anys, dels centennis d’anys que fa que els humans som capaços de comunicar-nos entre nosaltres i de deixar ensenyances als de després, hem anat desgranant i tractant de desxifrar el sostre de tots. Les millors històries que he llegit s’han escrit vers la Terra, la Lluna i la mar. Aquests elements, regals de la natura, són infinitat de fila-

ments encreuats que formen l’extens teixit que és la literatura i part fonamental de la història de la humanitat, sempre ens ha fascinat jugar amb els límits i explicar tot allò que no en té.

Quan d’explicar allò que ens rodeja i no podem dirigir es tracta, milers de narracions apareixen a la ment de qui ens encanta llegir i l’hermenèutica se la prenen com a forma de vida, i ara em ve a mi una que, si no recorde malament, va descriure Hesíode, un reflex de germanor. Cadascun dels dos germans, Apol·lo i Artemisa eren els encarregats de conduir el seu carro, arrastrant cadascú el seu element de la naturalesa més representatiu, el Sol i la Lluna. Quan Apol·lo feia el seu camí pel cel, arrossegat per cavalls de foc, marcava el dia i quan Artemisa apareixia amb el seu

LATONA, APOL·LO I ARTEMISA

William Henry Rinehart

carro tirat per quatre cérvols amb banyes d’or, dirigia la nit, i així, consecutivament i gràcies a aquestos Déus, el pas del temps era possible. Com sempre, ens fem servir d’elements inexplicables per tal d’originar escenaris imprescindibles per a la nostra existència. Podem dir que no deixem mai de tractar de desgranar i explicar amb figures elementals la presència del nostre ser i els motius de ser.

Un gran exemple d’això esmentat anteriorment podria ser el catasterisme, és a dir, els dibuixos que els homes feien al cel i els atribuïen als desitjos i exigències dels Déus per tal de poder donar sentit a les constel·lacions, com l’escorpí, una gran història explica perquè sura pel cel, o també una verge i la seua bàscula, sempre a l’abast de la seua mà per tal de prendre mesura. No obstant això, una de les meues preferi-

des és el catasterisme de l’ossa major i l’ossa menor, la història de Caliste i Artemisa, una història d’amor, d’enveja i de compassió, com totes les grans tragèdies gregues. Caliste era una donzella del seguici d’Artemisa, la deessa caçadora consagrada a la cacera, això no va evitar que Zeus es fixés en aquesta i quan es va quedar sola i Hera no mirava, Zeus va aprofitar per tal de jeure amb ella. Quan va tornar Artemisa al bosc i davant la negativa de Caliste de banyar-se amb ella a la font, es va descobrir l’engany i Artemisa la va desterrar del seu seguici. Quan Hera es va assabentar que Caliste estava embarassada de Zeus, quan va parir, la va enfrontar i, agafant-la dels cabells, la va convertir en una ossa. Amb el temps, l’ossa es va haver d’enfrontar amb el seu fill i, en aquest moment, quan Arcas estava a punt de

Mite de Caliste i Artemisa

disparar-li una fletxa a la seua mare, la compassió de Zeus va escoltar les súpliques de Caliste i el Déu del tro va baixar a la terra, va explicar la història i, encara que Arcas jurés no fer-li mai mal a la seua mare, Zeus el va convertir també en un os i els va immortalitzar al cel, donant origen així a aquestes constel·lacions sempre visibles a l’hemisferi nord, però ací no acaba la venjança d’Hera i és que, només assabentar-se’n d’aquesta doble traïció, aquesta va anar a dema nar-li a Tetis, la seua nodrissa, i a Oceà que mai deixés que aquestes s’enfonsessin en la mar com la resta d’estrelles, condemnant així a rodar pel firmament no trobant mai descans, circumpolars, no podent mai desaparèixer sota l’horitzó. Fins i tot els Déus no poden escapar dels seus desitjos, venjances ni ensenyances.

Apol·lo i

Artemisa

Reprenent el tema principal d’aquest escrit i com a excusa del nostre afany de voler etiquetar-ho tot, encapsar-ho, ficar-li un nom i definir-ho, limitar-ho, a cada lluna plena que ompli el nostre calendari, els nostres avantpassats, ja començaren a posar-li nom a aquestes, tot basant-se en els cicles de la natura, com la lluna de maduixa, que és la de juny, quan toca plantar les llavors d’aquesta mata que ofereix regals tan saborosos com cridaners, o com la lluna de la rosa, la lluna plena d’abril, ja ens ve dient que és temps de florir aquestes meravelloses flors, les reines de cada jardí. No té res a veure els colors que evoquen els seus noms al color que ens presente la lluna, tot i que, tots hem vist la lluna vestida de roig intens o amb un argent enlluernador que convida a

un casament, però per què cada dia la lluna té un color diferent? Per molt que revise el cel, si no ho investigue als llibres de gent que sap sobre la matèria més que jo, no ho sé, però tot es podria resumir en què tot depén des d’on ho mires, ja que l’atmosfera terrestre filtra la llum i el volum de partícules de pols en suspensió, els núvols, el fum i la nostra posició al globus terraqüi és estratègica per tal de poder rebre uns colors o altres, més motius pels quals escriure sobre la lluna, i és que les fases de la lluna han servit de manera estratègica als nostres ancestres com a calendari natural, assenyalant el temps i les pautes de plantar, collir o regar la collita per tal de maximitzar el poder que atorga la lluna al nostre favor, que no és poc.

I és que sembla ser que la terra, la lluna i la mar s’adapten a la veritat, els seus colors els podem trobar cada dia on siga que anem. Moltes vegades m’ature en un lloc privilegiat a l’entrada de casa i em quede mirant el meu ninot indultat, està allí per a rebre de bona gana, en ell revise els millors records de la meua vida i trobe el blanc dels núvols, el negre de la nit, el marró de la terra, el groc del sol, el roig del foc, el verd de les fulles, i el blau de la mar en agost o del cel ras a les huit del matí.

Moltes vegades em quede mirant el meu ninot indultat i ja no puge a veure les estrelles, per a què anar a veure-les si pots viure amb elles?

EL GESSAMÍ I LA FLOR DEL TARONGER: 16 C

FRAGÀNCIES BLANQUES DE LA MEDITERRÀNIA

Al llarg del litoral mediterrani, el paisatge ens regala una mar de vegetació i arbres. Dins d’aquesta mar, arrelen dues de les flors més emblemàtiques del nostre territori; el gessamí i la flor del taronger.

Dues flors de color blanc que, malgrat la seua mida, desperten en nosaltres molts records i, fins i tot, la seua aroma, ens avisa que ja som a casa.

A molts els hi serà familiar, quan vius fora i tornes a les terres valencianes, l’aroma amb què s’impregna l’aire, una flaire dolça i embriagadora que combina la suavitat del gessamí amb la frescor cítrica tarongina. Aquest perfum delicat s’estén per carrers i jardins al capvespre, quan la calor minva i la brisa marina acarona la ciutat.

Aquestes flors no sols formen part de la natura, sinó que també estan profundament arrelades en la cultura visual i simbòlica valenciana.

Jasminum officinale, conegut amb el nom comú de gessamí blanc, gesmiler o simplement gessamí, és una planta enfiladissa o arbustiva que pertany a la família Oleaceae. Les seues flors blanques i molt aromàtiques són petites i creixen en rams. Floreix principalment a l’estiu, tot i que en zones amb clima suau pot florir des de la primavera fins a principis de tardor.

La paraula “gessamí” prové del persa yāsamīn, que va passar a l’àrab com yasmīn i, posteriorment, a les llengües romàniques. Aquesta flor representa la delicadesa, la puresa i l’amor sincer.

Pel que fa a la seua introducció a les terres valencianes, es creu que va arribar amb la influència de la cultura àrab durant l’edat mitjana, quan el territori formava part d’Al-Andalus. Els àrabs van portar moltes plantes aromàtiques i cultius de jardineria, entre elles el gessamí, que es va adaptar molt bé al clima mediterrani.

Algunes de les seues propietats són:

• Molt utilitzat en perfumeria per la intensitat de la seua aroma.

• Les flors s’empren en infusions relaxants i com a calmant natural.

• Tradicionalment usat com a sedant suau i ansiolític.

• L’oli essencial té propietats antidepressives i afrodisíaques.

La flor del taronger és la flor blanca i perfumada del taronger dolç (Citrus sinensis) i del taronger amarg (Citrus aurantium). Aquests són arbres fruiters, per tant, plantes de tipus arbre. La floració sol produir-se a la primavera, cobrint els arbres de flors blanques que desprenen una aroma intensa i fresca.

En castellà, la flor del taronger, rep el nom “azahar” i prové de l’àrab az-zahr, que significa “flor”. Aquesta flor és molt valorada per la seua bellesa i propietats medicinals i culturals. Però a les nostres terres valencianes no podria rebre millor nom aquesta flor que : tarongina.

Els tarongers i, per tant, la flor del taronger, van ser introduïts a les terres valencianes també pels àrabs durant l’edat mitjana, que van introduir i cultivar nombrosos cítrics a la conca mediterrània, transformant l’agricultura i el paisatge de la zona.

La tarongina ens és important perquè:

• És utilitzada en infusions com a tranquil·litzant natural.

• Ajuda a alleujar l’insomni, l’estrés i els nervis.

• L’aigua de la flor del taronger, obtinguda per destil·lació, s’usa en gastronomia, cosmètica i aromateràpia.

• Té propietats digestives i pot combatre espasmes intestinals.

El gessamí i la flor de taronger en l’art

El gessamí i la flor de taronger han estat motius recurrents en diverses expressions artístiques, especialment per la seua bellesa i aroma simbòlica.

El gessamí és freqüent trobar-lo en pintura i arts decoratives on es vol transmetre delicadesa i puresa. En l’art valencià contemporani, alguns artistes plàstics han utilitzat la imatge del gessamí per simbolitzar la natura i la identitat medi terrània.

Així mateix, la flor de taron ger és una icona recurrent en la pintura valenciana i en la ceràmica tradicional. En el barroc valencià, la ceràmica de Manises sovint incloïa representacions de flors, entre elles la tarongina, com a símbol de fertilitat i prosperitat.

En pintura, artistes com José Benlliure van incloure en algunes de les seues obres elements florals mediterranis que evoquen el paisatge valencià (*).

A més, la flor de taronger és present en les festes tradicionals i en la indumentària típica, fet que s’ha representat en pintura i fotografia popular valenciana.

(*) Accés Viquipèdia per veure pintura de José Benlliure.

Nom científic

Gessamí Flor de taronger

Jasminum officinale Citrus sinensis

Tipus de planta

Época de floració

Color de la flor

Aroma

Ús principal

Propietats medicinals

Simbolisme

Introducció a terres valencianes

Planta enfiladissa o arbust Citrus aurantium

Principalment a l’estiu (encara que pot florir des de primavera fins a la tardor)

Blanca, petites i agrupades en rams

Molt intensa, dolça i persistent

Perfumeria, infusions relaxants, aromateràpia

Sedant suau, ansiolític, antidepressiu, afrodisíac

Delicadesa, puresa, amor sincer

Amb la cultura àrab durant l’edat mitjana

Arbre fruiter

Primavera

Blanca, grans i solitàries o en petits grups

Fresca, dolça i característica, més suau que el gessamí

Infusions, aigua de flor del taronger per a gastronomia i cosmètica

Tranquil·litzant, digestiu, alleuja insomni i estrès

Puresa, bona sort, ús tradicional en casaments

EL COLOR QUE EM REPRESENTA

20 C

Poder expressar en aquest llibret, que cada any arreplega l’essència de la nostra festa i la fa eterna en el record, el motiu i el perquè del color del meu vestit és un moment especial. Vull compartir amb vosaltres una de les parts més emotives i que més il·lusió em fa: l’elecció de la tela del meu trage de gal.la com a fallera major. Un moment carregat d’il·lusions, de dubtes i finalment de molta història, una història que naix d’un color i acaba convertint-se en la tela dels meus somnis.

Des de sempre he tingut molt clar que, si algun dia arribava a ser fallera major, el color del meu vestit seria blanc. No era un capritx ni un pensament passatger: era una convicció que portava dins del cor. El blanc,

per a mi, significa llum, elegància, puresa i serenitat. És un color que m’ha acompanyat en la meua manera de ser i que, en les Falles, pren encara més força: és el reflex de la llum de València, de la plata dels nostres adreços, de la senzillesa que brilla per damunt de qualsevol moda.

El dia que vaig anar a la botiga d’indumentària fallera, recorde la sensació de perdre’m entre mil teles. Rojos intensos, blaus profunds, verds que captivaven… cadascun tenia la seua història, però cap d’ells aconseguia ferme dubtar. Jo sabia el que volia: una tela blanca. Els meus pares, amb estima i paciència, intentaven que canviara d’opinió. Em deien que el blanc és un color

brut, complicat de cuidar. Però res podia fer-me abandonar la meua idea. Era la meua decisió, la meua il·lusió, i havia de defensar-la.

La primera decisió era escollir el dibuix del fons i, clar, m’havia d’imaginar quines tonalitats del dibuix triat anirien bé i acompanyarien al blanc que jo tant desitjava. Una vegada clar, vaig decidir personalitzar-lo perquè volia que esta tela fora única, meua, que contara la meua història. Vos confesse que tenia por que l’elecció feta no m’agradara, doncs en paper i imaginari tot és bonic, però diuen que “qui no arrisca no guanya” i allà que vaig pegar cabotada i, a esperar quin resultat em mostrarien.

A partir d’aquell moment vaig començar a viure una barreja de sentiments. D’una banda, la il·lusió de saber que la tela que volia estava en procés de fer-se realitat. D’altra banda, el dubte de “Hauré encertat? I si després no és el que espere?” Però bé tocava esperar els mesos (per a mi, angoixosos) del que ens havien dit.

Finalment va arribar el dia.

Telefonaren per dir que la tela estava acabada i que ja podia anar a veure-la. Els nervis es van apoderar de mi. Sentia com si el cor volguera eixir del pit, com si aquell instant fora tan important que podia canviar-ho tot.

I així va ser. Quan vaig obrir

el tall i vaig veure per primera vegada la tela, la meua tela blanca, vaig entendre el que significa enamorar-se a primera vista. Els meus ulls es van omplir de llum i les llàgrimes em van caure sense poder-ho evitar. Davant de mi tenia exactament el que havia somiat: una tela blanc pur, senzilla, elegant, però alhora plena de vida gràcies als seus ramells de flors acolorits. En aquell moment vaig saber que no podia haver pres una decisió millor.

Sempre m’han agradat els trages senzills, no massa carregats, i aquella tela representava perfectament la meua essència. Era discreta i solemne alhora, delicada i forta, així com sent la meua manera de viure les Falles.

M’imagine passejant-la pels carrers de Tavernes, em sentiré com una princesa, caminant amb orgull i emoció, sabent que cada pas que done estarà acompanyat per la bellesa d’una tela que parla de mi, del meu caràcter i de la meua il·lusió fallera. La llum del sol fent brillar el blanc, els colors de les flors ressaltant en cada detall… serà un instant que guardaré per sempre en la meua memòria.

Però la història no acaba ací. Amb el segon trage em va passar una cosa molt semblant. Jo anava convençuda amb una altra idea, amb un estil i un color molt diferents. Fins que allí, davant de mi, em van preguntar si m’atreviria a portar una tela distinta, una tela que deixaria empremta, i en el moment que la vaig veure, vaig tindre clar que aquella havia de ser. Vaig dir que sí sense dubtar-ne, i vaig sentir la mateixa emoció que amb el primer: l’alegria de saber que havia trobat una tela capaç de contar una altra part de mi.

Ara, mirant enrere, puc dir que cada elecció ha sigut un viatge de dubtes i pors, però sobretot de molta il·lusió i emoció. Ser fallera major és un somni que s’escriu amb llàgrimes, somriures i records, i la tela blanca del meu primer trage és la pàgina més bonica d’aquesta història. El blanc que sempre he defensat és hui la meua bandera. I no és només un color, uns fils de seda que s’uneixen per formar tot un teixit brodat, sinó un sentiment, la meua manera de viure les Falles: amb llum, amb senzillesa i amb passió. Records, emocions i il·lusions que fan gran la meua ànima fallera.

El color groc transmet principalment felicitat, optimisme, energia i calidesa, associant-se comunament amb la llum del sol. No obstant això, també pot simbolitzar l’advertiment, la irracionalitat o la fragilitat, depenent del context i el to. En disseny, s’usa per a crear una sensació alegre i juvenil, mentre que en altres contextos històrics pot haver tingut connotacions negatives.

PANTONE GROC C

PANTONE GROC C

PANTONE GROC C

PANTONE GROC C

VAL MÉS TORNAR-SE

ROIG DE VERGONYA QUE GROC DE RÀBIA

Octubre de croc, any de groc

“Pel

EL GROC A L’ART PICTÒRIC 26 C

Citant un famós geni del pinzell: “el color és a la pintura, com l’entusiasme és a la vida”. I entre els colors primaris hi ha un que destaca per la seua intensa lluminositat i per haver tingut una presència prolongada al llarg de la història de l’art: el groc. Es va utilitzar per primera vegada fa uns 17.000 anys en pintures rupestres, ja que era un pigment fàcil d’obtindre de la pròpia naturalesa. Principalment s’aconseguia a través de la limonita, una mescla de minerals de ferro que es caracteritza pel seu color groguenc.

En l’Antic Egipte, el color groc simbolitzava el sol, l’eternitat i la divinitat. En definitiva, el groc era poder. Es considerava un color tan important que, no sols era predominant de manera general en l’art funerari, sinó que en la tomba del

mateix Tutankamon van trobar una xicoteta caixa que atresorava, exclusivament, pigment d’oropimente (per cert, altament tòxic). Des de llavors, el groc ha sigut utilitzat per nombrosos artistes per a transmetre llum, vitalitat, espiritualitat o, fins i tot, bogeria.

És fonamental incloure a Artemisa Gentileschi (1593-1653), una de les primeres pintores reconegudes de la història. Va ser una artista prolífica i, en vida, va arribar a aconseguir cert renom. Però no va ser fins al segle XX, en plena expansió feminista dels anys setanta, quan se li va atribuir el mèrit que realment mereixia. La seua obra La conversió de la Magdalena mostra a la perfecció el seu domini barroc tenebrista, caracteritzat per un alt contrast entre llums i ombres. El que més

destaca en aquesta pintura és el vestit groc intens, quasi mostassa, de Maria Magdalena; està replet de plecs i textures que demostren la seua increïble habilitat per a plasmar els volums a través del reflex de la llum en la tela. Durant el Barroc, el groc tenia significats ambivalents: podia simbolitzar tant allò diví, com allò més sensual. En aquesta obra, Artemisa juga amb la dualitat d’una forma magistral, atorgant a la figura un aire místic al mateix temps que terrenal.

L’obra de William Turner (1775-1851) es caracteritza per la seua manera única de representar la llum, centrant-se molt sovint en els paisatges marítims. Encara que va utilitzar una paleta variada, el groc destaca en moltes de les seues escenes per capturar la calidesa del sol, especialment en els moments de

LA MAGDALENA

Artemisa Gentileschi

transició del dia (l’alba i el vesprejar). En pintures com El capvespre sobre un llac, el groc no sols il·lumina, sinó que difumina les formes i transmet una sensació de calma i dinamisme alhora, difícil d’explicar. Turner no es limitava a copiar el que veia: la seua traducció era purament emocional. Una curiositat poc coneguda és que, cap al final de la seua vida, la seua manera de pintar va ser tan avançada que alguns crítics van pensar que la seua vista estava fallant, quan en realitat simplement estava deixant-se portar per la força de la llum.

Un dels pintors més reconeguts pel seu ús del groc va ser Vincent Van Gogh (1853-1890), qui el va utilitzar de manera generosa i molt visceral. La primera obra que ens ve a la ment és Els gira-sols, de la qual va pintar dotze versions (encara que les més conegudes són les set pertanyents a la sèrie d’Arlés). La seua obsessió amb aquest color va començar en traslladar-se a “la casa groga” i va acabar en el seu propi funeral quan els seus amics, coneixedors del vincle de l’autor amb el citat color, van cobrir-li el llit amb gira-sols, dàlies grogues i altres flors de la mateixa tonalitat.

Un altre exemple destacat és Gustav Klimt (1862-1918), especialment en la seua famosa pintura El bes, on el groc daurat domina l’escena. El que a simple vista identifiquem com a groc és, en realitat, pa d’or real aplicat amb la intenció d’evocar la riquesa, allò sagrat i atorgant a la parella una aura quasi celestial. Aquesta elecció no va ser casual: Klimt es va inspirar en els mosaics bizantins de Ràvena, on l’or servia com a teló de fons per a figures divines. La imatge del lluminós bes ha quedat impresa

en la retina col·lectiva i s’ha consagrat com una icona de l’art del segle XX.

El pintor rus Vasili Kandinsky (1866-1944) entenia l’art com un vehicle cap a l’espiritualitat i, en aquest camí, cada color exercia un paper. El groc, el nostre protagonista, era considerat per l’artista com “un color amb la capacitat de provocar inquietud i pertorbació”. I va anar encara més enllà, ideant una relació sinestèsica entre els colors i la geometria. Va suggerir una relació “inevitable” entre quadrat-roig, cercle-blau i triangle-groc; una idea tan abstracta com la totalitat de la seua producció artística.

En l’obra de Pierre Bonnard (1867- 1947), el groc no és només un color, sinó un esbufec que s’endinsa cap a un espai privat. Encara que l’artista pintava principalment interiors, quasi sempre hi ha una finestra oberta al fons, i per eixa obertura entra el Mediterrani: una llum càlida, envolupant, que tenyeix l’habitació des de l’exterior i l’ompli de vida. Un exemple clar és la pintura Taller amb mimoses on el groc apareix com una presència que entra a través de la finestra i ens abraça suaument. Més que una escena, Bonnard pinta una atmosfera: un moment detingut en el qual la llum fluïx com una subtil brisa. A diferència de Kandinsky, en l’obra de Bonnard, el groc no crida: murmura. El pigment de Bonnard excita la vista. Passada la primera impressió purament sensorial, l’ull va desxifrant les formes, reconeixent la representació oferta, i entrant en el joc estètic que proposa .

El pintor Paul Klee (1879-1940), fill d’una cantant i un professor de música, va créixer al compàs d’acords i melodies. Ell mateix es va iniciar com a músic, compaginant-ho amb el seu creixent interés per l’art pictòric. Només hem de llegir les belles paraules que va dedicar a la pintura en el seu diari personal per a entendre que, el que va començar com un simple interés, va acabar convertint-se en la seua gran passió: “El color em té. No necessite afanyar-me. Em té per sempre, ho sé. Eixe és el significat de l’hora feliç: jo i el color som un. Soc un pintor”. En moltes de les seues composicions, va utilitzar el groc com a base per a transmetre alegria i claredat interior, podent concloure amb una certa seguretat que es tractava del seu color predilecte. El seu quadre Senyals en groc mostra una sèrie de símbols i línies negres que contrasten sobre una geometria quadrangular

en tons grocs, ocres i taronges. Podria evocar aquesta composició a una partitura musical, amb les seues notes col·locades en una successió rítmica i ordenada? Aquesta interpretació, sincerament, és purament subjectiva.

Durant gran part de la seua vida, l’artista Geòrgia O’Keeffe (1887- 1986) va viure en el desert de Nou Mèxic, un paisatge sec i lluminós que va transformar per complet la seua manera de pintar. Aquell entorn, amb el seu sol intens, les seues vastes planes i el seu profund silenci, li va revelar una forma nova d’entendre el color. En particular, el groc es va convertir en un vehicle per a expressar la calor i l’energia que ragen directament de la terra. En la seua obra Gira-sol, Nou Mèxic I el groc no sols domina la flor, sinó que sembla expandir-se, com si irradiara calor cap a l’espectador.

Joan Miró (18931983) va travessar diferents fases al llarg de la seua trajectòria artística, però si hi ha una imatge que sol vindre’ns a la ment de manera immediata, és la de Constel·lacions, la sèrie més representativa de la seua etapa ideogràfica. En eixe període, predominen els colors primaris, i en lloc de reproduir la realitat, Miró transforma el que observa d’una forma totalment lliure i carregada de simbolisme. Dins d’aquesta sèrie, es troba l’obra L’or de l’atzur: un fons groc vibrant del qual emergeixen diverses

formes, deixant Miró la interpretació de l’obra en mans dels espectadors. Una curiositat (no precisament positiva) és que el groc de Miró està perdent la seua lluentor. S’ha descobert que el groc cadmi, i en concret la marca preferida per l’artista, es va degradant amb el temps i es torna blanquinosa. Afortunadament, la Fundació Miró de Palma, amb la col·laboració d’altres associacions, s’ha posat a la feina per a retornar a l’obra de l’artista, la seua esplendor original.

Roy Lichtenstein (19231997) és un dels màxims representants del Pop Art, juntament amb el seu col·lega i coetani Andy Warhol. En aquest cas, ens decantem per Lichtenstein a causa del seu recurrent ús del groc com a protagonista de les seues creacions. La seua producció, seguint l’estètica del còmic, girava al voltant de dos temes centrals i diametralment oposats: la guerra i el romanç. Quant al segon, indubtablement, li agradaven les rosses; els pintava el cabell amb un groc en bloc i artificial (com en la seua famosa obra “Rossa en espera”) i introduïa el mateix to groc en els globus de diàleg i onomatopeies. Una dada curiosa és que Lichtenstein, malgrat ser conegut pel seu estil pictòric semblant al còmic, va afirmar que eixe tipus de literatura mai li havia entusiasmat i que no la llegia. La pintora contemporània

Yayoi Kusama (n. 1929) ha construït una obra marcada pels patrons repetitius, l’al·lucinació visual i la saturació del color. Dins del seu univers creatiu (que abasta pintura, escultura, performance i moda) el color groc ha ocupat un lloc especialment significatiu en una de les seues sèries més emblemàtiques: Les carabasses. Segons ha comptat en entrevistes, la carabassa representa per

a Kusama una forma quasi espiritual. Va començar a dibuixar-les sent xiqueta al Japó, en el context de l’escassetat i el trauma de la guerra. Amb el temps, eixa figura tan senzilla es va transformar en una obsessió estètica, que tornaria una vegada i una altra en la seua obra. En les seues carabasses, el groc no és un fons ni un detall: és protagonista.

L’artista espanyol Okuda San Miguel (n. 1980) va iniciar la seua carrera com a grafiter a la seua ciutat natal, i amb el temps el seu personal estil el va portar a exposar en espais de renom internacional, com la galeria Corey Helford de Los Angeles. Conegut pel seu estil geomètric i multicolor, es va popularitzar a València, especialment després de col·laborar en la creació de la falla municipal de 2018. Ha espremut absolutament tot l’espectre visible, no obstant això, hi ha un color que destaca en moltes de les seues obres. Endevineu quin és? Exacte, el groc. Ho utilitza de la mateixa manera que la resta de la paleta: en la seua forma més vibrant i encegadora.

En la seua obra gràfica Vivint en dos mons alhora el groc actua com un eix central i posa orde en una caòtica amalgama de conceptes i personatges.

Existeix un fals mite segons el qual el dramaturg Molière va morir durant la representació de la seua obra El malalt imaginari, vestit de groc. Des de llavors, aquest color ha estat fortament lligat a la superstició a Espanya i França, associant-lo a la mala sort dins i fora del teatre. No obstant això, als països que desconeixen aquesta llegenda (o que l’han assumida com a tal), el groc s’associa a termes tan positius com l’alegria, la prosperitat o la riquesa. I així és com ho han plasmat els autors que hem vist en aquest recorregut artístic: abraçant al groc com s’abraça la vida... excepte Kandinsky que, segons les seues declaracions, li tenia, potser, una miqueta de por.

EL GROC ACOLLIDOR: OR I HOLA! 32 C

El color groc és un color essencial, bàsic, senzill i clar que tendim a complicar innecessàriament, però que, en complicar-lo, com l’amor, ens dona canvis. Diuen que la natura el presenta com a perill. Aquells animals que porten groc són perillosos. Al cinema sembla que dona mala sort portar un vestit amb aquest color. Inclús hi ha qui arriba a dir que com a color no existeix, que no té força; que necessita d’altres per a tenir presència: el roig per fer el taronja, i el blau per al color de la vida, el verd. El groc està present a la paleta de tot pintor de la vida, diluït, expansiu, com l’esperança. El meu color preferit de jove i encara d’ara ... és el groc. El color del desert, de la platja, dels plàtans, de l’èxit en competicions, de l’or. Eixe or valencià en la història diluïda lligada a l’expansiva ciutat d’Oriola. Ciutat molt valenciana com a Baix Segura, canviada a Orihuela com a Vega Baixa. Or i Hola!!

Orihuela

Comencem pel final. Estem al principi del segle XIX, quan el geòleg francès Palason, torna a trobar “pepites” d’or amalgamades als filons de coure. Les situa al Collado de l’Oriolet, darrere del castell d’Oriola. Ja era Orihuela, però s’anomenava El Collado de l’Oriolet. El geòleg francès mor al 1830, per tant és anterior a la “febre de l’or” de Califòrnia, que data del 1848. Però faran servir, com veurem, el nom de Califòrnia lligat al Baix Segura.

Per acabar

d’ impulsar l’entusiasme pel ric metall, l’apotecari de la ciutat troba en una crònica del segle XVII que el riu Segura, anomenat pels romans Teodor, portava arenes auríferes. Citava el document que es podien extraure vora 7’9 kgs d’or per cada 10 tones d’arena, ubicava les extraccions a San Fulgencio i el Mola. Una gentada de garbelladors i alguns miners vingueren, des de 1859 fins al 1865, a fer-se d’or.

Com trobem a la propaganda inicial en els “Estatutos y reglamentos de la Sociedad minera titulada Alicantina-Barcelonesa” per a l’explotació de les arenes auríferes de la mina “California de San Jorge” era molt prometedor. Groc esperança. Això sí concreta perfectament l’ubicació: al terme de San Fulgencio i el Molar a la província d’Alacant .

Els estatuts daten de 1859. Precursors, els valencians,

de la febre d’or a Oriola, però ja lligant la propaganda a la nova “Califòrnia Ibèrica”. Tot ho publica el “Journal de Mines”, editat a Paris el 1865. La realitat fou que els garbelladors i miners tragueren poc trellat com a buscadors de fortuna amb l’or. El groc anuncia canvi, com als semàfors del verd al roig, però ho tingueren negre.

El groc és misteri, si el veus pintat a exteriors, et demana que penses abans d’actuar. Si t’atures en veure’l, pots prevenir el futur. Per tant, observa’l, és un color intrigant i misteriós. Podem fer una prova: anotem on el veiem en un dietari, anotem el que penses i, passat un temps, tornem a la lectura per veure si vàrem encertar.

Oriola, no és un nom baladí. Pobladors protohistòrics, aquells de la dama d’Elx o avantpassats, ja treballaven eixe or associat al coure per les zones límits en què avui és la

província de Murcia. En concret, a les poblacions de Cieza, Blancha, Archena. També trobem constància que fenicis i grecs coneixien la zona i l’or.

Un exemple és el de Teofrast, filòsof grec nascut a Eresos al 372 aC , quan va escriure: “A Ibèria el riu TEODOR porta molt d’or per les ribes, i el corrent d’aigua n’arrossega també”. Però seran els romans qui veuen al Baix Segura, Teodor, una vall d’or: “Vallis Aurasiana”. Or i hola!!

El nom del riu, pura propaganda, com deia Teofrast, Teodor, el final de la paraula, ja porta la paraula. Troben documents que diuen que en el riu Segura, en el seu tram alt i mitjà, s’aconseguia el noble metall groc. També ens diuen que eren explotacions secundàries, locals i ocasionals, és a dir, no eren tan importants. Avui quan escric cinc miners bolivians moren en una mina d’or.

Per les troballes arqueològiques, canals, restes de basses, així com enginyeria minera, podem afirmar que treballaven de dues formes a l’època romana: en se diments fluvials, or al·luvial, per a ren tar-lo en safates, i en batea, per això queden les restes dels canals fluvials (podem visitar els canals de les salines en temps dels romans a Xàbia, engin yeria important). No era comparable la nostra terra d’or amb “Las Médulas de Lleó, l’autèntica Califòrnia de la Ibèria romana”. Els nostres no foren uns jaci ments tan importants. El nostre fou un llavat aurífer, en rius. A Las Médulas de Lleó era el sistema de “ruina montium”, desfer muntanyes. Mines a cel obert . La mina més gran de tot l’imperi romà d’aquella època. En 1987 decla rat Patrimoni de la Humanitat i al 2002 Monument Natural. Un ver parc cultural!

seu pas per Oriola

El groc per tant, des de la història de la Dama d’Elx, és un color que fa somniar, tot i ser un somni de vegades impossible. Però no pot ser un color a perdre, cal intentar-ho, sense por i amb valentia. Sols esperar per observar, com dèiem, igual es divisa el futur. En definitiva els colors són artificis que ens indiquen més ràpidament la imatge de la vida. Una vida en groc, és possible.

Oriola va fer somniar a visigots que en la moneda de Sisebut al 620 li posaren el nom d’Aorariola. També als més fantàstics, per fantasia de mil i una nits, com els àrabs que, cap al 1038 traduïren el nom en Uryula. En llatí seria l’aurífera. Menys somniadors i menys fantàstics foren els cristians encapçalats pel nostre Jaume II el Just, al segle XIII, en què el groc d’aquella horta ja no era l’or, era el groc del blat. La dita que encara queda per la zona:

“Ploga o no ploga, blat a Oriola”. L’or del menjar.

Per a ser sincers, alguns romans ja havien vist les possibilitats del forment. Un blat de gra tou, blat blancal, que es torna rogenc al final, però es manté groc durant bona part del seu conreu. Vaja, com l’arròs de la Ribera del Xúquer, aquest a l’inrevés, groc al final. Oriola, passa a ser Orihuela, però mantenint el símbol de la ciutat: aquell ocell daurat, l’Oriol.

Hi ha qui arriba a dir que el groc no existeix, que sols és una mirada en una eixida de sol a l’estiu. Solen dir que el groc dona mala sort. Un color supersticiós i negatiu. Recordem que el cristianisme va identificar el color groc amb el sofre de l’infern, en el caràcter de les persones orgulloses, falses, traïdores. Actualment la premsa groga: aquella que no vol informar amb la veritat sinó amb la intenció de vendre amb exageracions hiperbòliques.

La història d’Oriola, Or i hola!! Se situa entre l’or del nom i el groc que empelta l’agricultura de la zona amb el blau de

l’aigua per crear eixe verd de la vega. Per arribar a ser una zona extrema amb Murcia, amb dualitat constant, primer amb Cartagena, i després amb la pròpia Murcia, i finalment amb Alacant. Oriola és ben valenciana fins al 1707 que ja escriurà tot en castellà. Aquesta Orcellis que arriba a ser capital al 713 d’una zona que va des d’Alacant, Albacete, Murcia i comarques de Granada, Jaén i Almería. Que amb el seu nom ORIOLA el nostre rei a la Valldigna, Jaume II el Just, torna a fer-la valenciana i aconsegueix representació a les Corts Valencianes. Que crearà un bisbat al 1564, acompanyada de la seva Universitat al 1610. Però tot acaba en prendre la ciutat partit pels austriacistes front al cardenal Belluga, que és borbònic i porta, atenció, pobladors, colons murcians. Al 1702. El cardenal fa que s’escriga en valencià i castellà fins a la derrota d’Almansa al 1707 que sols serà en castellà. Després, com es pot comprovar, ho feren els notaris amb el nom Orihuela. Recorde haver llegit

a un periodista de la localitat, Jaime Capmany, “Orihuelica del Señor”amb un castellà de modalitat murciana.

El groc, no ho oblideu, simbolitza alegria, energia i abundància. La que esperem per aquests valencians que el color els va portar a ser rics en or, almenys en propaganda, en forment i en blat. Per això la gent del groc els desitgem la bona sort cromàtica, un millor estat d’ànim dins del nostre país. Tornar a sentir eixes bones vibracions

amb ells per a no deixar de ser els valencians del sud.

Per demanar sols els falta ser fallers. Viure la calidesa de març amb el foc, i continuar al costat de Guardamar, que sempre, a nivell lingüístic, la tenim, com a Oriola, present. El groc fa goig i el roig. Teniu raó el groc és acollidor. Com Abel Soler en l’origen d’aquest text d’or.

Veniu a falles, també terra de l’or i acolliment. Or i hola!!

Enamorada

ENTRE LA LLUM I LA SUPERSTICIÓ 38 C

El groc és un to que desperta fascinació i recel al mateix temps. Simbolitza la llum del sol, la calor de l’estiu i la vitalitat de la primavera, però també ha estat associat al perill i a la mala sort en diverses cultures. El que a uns els evoca alegria i riquesa, a altres els ha servit de senyal d’advertència o d’infortuni. Aquesta ambivalència ha generat llegendes i supersticions que perduren fins avui.

Al teatre europeu, el groc es va convertir en un sinònim de mala sort després de la mort de Molière, vestit amb aquesta tonalitat quan caigué sobre l’escenari mentre representava El malalt imaginari. A l’edat mitjana, servia per identificar heretges i traïdors; a la Xina antiga, en canvi, era el color reservat a l’emperador, símbol de poder suprem i harmonia amb l’univers. Una mateixa tonalitat podia significar, segons el context, tant fortuna com desgràcia.

GROC i Falles

L’art també ha capturat aquesta ambivalència. Van Gogh, en els seus Gira-sols, convertí el groc en llum obsessiva, gairebé malaltissa. En la pintura medieval, s’associava a Judes, perpetuant la imatge del traïdor. I en la cultura contemporània continua oscil·lant entre dos pols: senyal d’alerta i precaució a les carreteres, però també llum festiva i protagonista en celebracions i esdeveniments populars.

I és en aquest punt on les Falles troben un mirall perfecte. La festa, amb la seua capacitat de transformar símbols i emocions, converteix el que podia ser temut en matèria d’art i d’expressió. En els cadafals i llibrets, el groc que abans podia anunciar desgràcia esdevé resplendor: il·lumina els ninots, destaca detalls i focalitza l’atenció sobre l’humor, la crítica i la creativitat que defineixen la festa.

Els artistes fallers saben que cada matís importa. La tonalitat que encén el foc de la cremà i que acompanya les línies dels llibrets és la mateixa que, en altres contextos, podria haver estat evitada per superstició. I és precisament aquesta ambivalència la que fa que la seua presència siga rica i significativa: alerta i provoca, però també celebra i acompanya.

Potser per això el groc continua fascinant-nos. Ens recorda que tot símbol té dues cares, que la història i les llegendes poden ser reinterpretades, i que fins i tot allò que sembla portador de mala sort pot convertir-se en art. A les Falles, aquesta tonalitat abraça carrers i places, il·lumina cadafals i llibrets, i incendia la imaginació amb una llum que és pura vitalitat. És la mateixa llum que crema, que purifica i que transforma el temut en celebració; que recorda que la vida, la creativitat i la passió mai no es poden apagar, ni tan sols entre les flames més intenses. I així, entre foc i paper, entre crítica i riure, el groc esdevé el testimoni silenciós de la força inesgotable de la festa i de la nostra cultura.

I això també és un reflex de nosaltres mateixos: capaços de trobar bellesa en allò que espanta, de convertir la superstició en riure i la por en llum. El groc de les Falles no és només un color, sinó una actitud: la de qui entén que la vida crema, però que en cada flama hi ha una oportunitat per renàixer. Entre la llum i la superstició, el groc continua ballant -vivent, intens, eternament ambigu-.

Del cel estrellat als llibrets fallers, un luxe de col·laborador

ENRIC MARCO I SOLER

EL GROC: LLUM, PARAULA I MISTERI 40 C

Detenció de Jesús en l’Hort de les Oliveres i bes de Judes. Giotto. (1304)

Tot el que brilla sembla groc: el Sol, el blat, l’or, la mel, la tardor. Però també la febra i la traïció porten aquest mateix color. El groc és la llum feta emoció.

El groc és el color de la llum visible per excel·lència. Des de menuts, els infants pinten el Sol d’aquest color; els rajos solars grocs omplin el cel mentre els paisatges s’omplin de tonalitats groguenques. Una escena de vida i d’alegria.

Tot és així, ja que el groc ha tingut sempre una connotació positiva, i per aquesta raó s’ha utilitzat intensament en l’art des de la prehistòria.

A l’antic Egipte, el groc s’associava amb l’or. Els egipcis l’empraven àmpliament en les pintures de les tombes; normalment utilitzaven ocre groc o orpiment brillant, tot i que estava fet d’arsènic i era altament tòxic.

Els antics romans també utilitzaven el groc en les seues pintures per a representar l’or i els tons de pell. Ho podem observar sovint als ben conservats murals de Pompeia.

Tanmateix, les propietats amables i belles del color canviaren al llarg de l’edat mitjana. Si bé al principi se li atribuïa la propietat de reflectir la llum i fer brillar els objectes —qualitat que es traduïa en quelcom màgic i diví—, ben prompte se li associà un simbolisme negatiu, en relacionar-lo amb la infàmia i la traïció. Això quedà reflectit quan, en els frescos i vitralls de les catedrals, Judes començà a ser vestit amb una

túnica groga. Aquesta tendència a considerar-lo un color humiliant continuà més endavant, quan s’obligava els acusats d’heretgia a presentar-se vestits de groc davant del tribunal de la Inquisició.

Els pintors, tanmateix, continuaren experimentant amb el color groc, sobretot després de descobrir com produir-lo de manera sintètica, eliminant així el contacte amb l’arsènic.

Així, el pintor Vincent van Gogh era un admirador entusiasta del color groc, el color del Sol. L’any 1888, escrivint a la seua germana des d’Arle, a la Provença, deia:

“Ara estem tenint un bon temps càlid i sense vent que és molt beneficiós per a mi. El sol, una llum que, a falta d’una paraula millor, només puc anomenar groc, groc sofre brillant o llimona pàl·lid. Que bonic és el groc!”

Tanmateix, encara actualment continua tenint connotacions negatives, almenys per al col·lectiu dels artistes. És el color de la mala sort al teatre, perquè el 1673 el dramaturg i actor francés Molière va morir a escena vestit d’aquest color mentre interpretava justament la seua darrera obra, El malalt imaginari.

Des del punt de vista de la física, el groc és una banda de radiacions electromagnètiques situada en la zona intermèdia de l’espectre visible. Entre tots els colors de l’arc de Sant Martí —des del blau, a 400 nm, fins al roig, amb 700 nm—, el groc se situa entre 570 i 590 nanòmetres.

En el sistema de formació de colors més usual per a les pantalles electròniques, el sistema RGB, format pels primaris roig, verd i blau, el groc és la combinació del roig i el verd.

Encara que el Sol es representa de color groc vist des de la superfície terrestre, realment la llum que emet és de color blanc. A causa de les propietats de l’atmosfera, els diversos components de la llum blanca solar són dispersats de manera diferent segons la seua energia. El color més energètic és el blau, que és ràpidament dispersat en travessar l’atmosfera. Aquest fenomen, anomenat dispersió de Rayleigh, és el responsable del color blau del cel diürn.

En perdre’s el color blau de la llum solar, la combinació de la resta de colors dona un aspecte groguenc al disc solar, que arriba a ser daurat o rogenc durant la posta o l’eixida del Sol.

Així que ben bé podríem dir que el groc és la llum filtrada pel nostre aire, com si la Terra tinguera una lent daurada per a mirar el cosmos.

En la literatura s’ha adoptat el groc com el color del passar del temps: la llum que s’apaga a la vesprada, el blat que madura, la pell que emmalalteix. Sempre és un color en trànsit, com la vida mateixa.

Podem posar alguns exemples de la literatura universal:

En Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski (1866), el groc s’associa amb la pobresa, la malaltia i la degradació moral. El groc del paper vell, dels murs bruts, reflecteix la putrefacció del món interior de Raskólnikov. El color és físic i moral alhora:

“Vivia en una habitació minúscula i fosca, que semblava groga per l’edat.”

En Madame Bovary, de Gustave Flaubert (1857), el groc s’associa a l’avorriment i la falsedat burgesa. El groc és lluminós però artificial, un vel estètic que cobreix la mediocritat de la vida d’Emma Bovary:

“Les cortines grogues deixaven passar una llum de mel que daurava la pols.”

Finalment, en Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez (1967), el

groc apareix com a color màgic i premonitori, associat a la mort o a la transcendència. Els peixos d’or i altres imatges daurades o grogues són símbols del temps cíclic, la memòria i la glòria perduda de Macondo:

“Aureliano Buendía vio pasar los pescados de oro que se deslizaban en el aire y se desvanecían al llegar al suelo.”

El color groc també ha tingut una presència molt significativa en la nostra literatura —tant com a símbol lluminós (Sol, vida, Mediterrani) com a color negatiu (malaltia, obsessió, gelosia o decadència).

Així, en La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (1962), el groc apareix com a símbol de fragilitat, decadència i record; els objectes grocs evoquen la vida quotidiana marcada per la guerra i la tristesa:

“El carrer feia una claror groga, com si el sol no s’atrevís a sortir del tot.”

En El mar, de Blai Bonet (1958), el groc és el color de la malaltia (la tisi) i de la decadència moral; també de la llum sensual mallorquina:

“El groc dels murs era d’un sol vell, cansat de tanta llum.”

En el Diccionari per a ociosos, Joan Fuster (1964) utilitza el groc de manera sim-

bòlica i irònica, associat al sol mediterrani, però també a la superficialitat social:

“El sol groc ens il·lumina, sí, però també ens fa veure massa clar el ridícul.”

En el Llibre de meravelles (1971), Vicent Andrés Estellés associa el groc amb la vida popular, la llum mediterrània i també amb la nostàlgia per la València perduda:

“Les taronges lluïen grogues com un crit de festa al carrer.”

Finalment, en Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal (1979), el groc pot ser color de revolta, feminitat i identitat pròpia dins la poesia de resistència:

“He tenyit de groc el meu silenci: que

ningú no el confonga amb la por.”

Així que, en la literatura, el groc pot ser el color del sol o de la malaltia, de l’or o del sofre, de la nostàlgia, del despertar, de la revolta o del deliri. En ell conviuen la vida i la febra.

El Corpus

Toponímic Valencià és un immens treball sobre els noms de llocs de la geografia valenciana.

El nom Groc com a topònim és poc utilitzat.

La llista completa és: el Tossal Groc (Tàrbena), Mas d’en Groc (les Coves de Vinromà), Mas del Groc (Benassal), Mas Groc (Tírig), Molí Groc (Tibi) i Toll del Groc (Vallibona).

Com veiem, la majoria són noms de masos associats al malnom

dels antics propietaris. A Tavernes de la Valldigna tenim el Camí del Groguet i el Groguet com a noms de lloc.

Per concloure, si bé el color groc és una banda de longituds d’ona visible d’una energia mitjana, en l’art és l’or, la llum, però també la infàmia i la traïció. La literatura també utilitza el groc per a parlar de l’alegria de la llum del sol, de la nostàlgia, de la revolta, però també de la malaltia.

Així que el groc és el color de la llum que ens revela el món i de la fragilitat d’aquesta revelació. Potser el groc és el color més humà de tots, perquè brilla com el nostre pensament i s’apaga com la nostra pell.

Optimista, entusiasta i audaç: són només algunes de les maneres de descriure el color taronja. Reconegut com un color fort que crida l’atenció, el taronja desprén calidesa i alegria i es considera un color divertit que aporta força emocional.

PANTONE TARONJA

PANTONE TARONJA C

“Ser la mitja taronja.“

PANTONE TARONJA C

“Val més taronja i magrana que passar gana.“

PANTONE TARONJA C

“Com una taronja sense suc“

PANTONE 64 C

PANTONE 58 C

Natxo Escandell i García

4. UN CONTE DE DIES I CAPVESPRES

Júlia

Talens i Mollà, Beli Grau i Almiñana, Maria Gregori i Llorca

PANTONE 52 C

3. TARONJA: ESSÈNCIA D’UN COLOR AMB NOM PROPI

David Ferre i Belda

2. L’HINDUISME, EL FOC I EL SAFRÀ

Liliana Requena i Escrihuela

PANTONE 46 C

1. DE LA TERRA A LA TAULA: MEMÒRIA DE CARABASSES I MONIATOS

PANTONERA

DE LA TERRA A LA TAULA: 46 C

MEMÒRIA DE CARABASSES I MONIATOS

A Tavernes, que és un poble menut, encaixat entre muntanyes suaus i camps fèrtils on les hortes són regades per séquies que dibuixen un mosaic de tarongers, hortalisses i fruits dolços, viuen Vicent i Roseta.

És un temps de feines a mà, de cabassos carregats i de rebosts plens amb l’esforç de cada esta ció. Els hiverns acostumen a ser freds, els estius ar dents, i la vida gira al ritme de la terra, de les collites i de les festes del calendari religiós.

En aquest racó de la Safor, els aliments de color taronja —la carabassa, la carlota, el moniato, la taronja, els nespres i la bresquilla— són més que fruits de temporada: són tresors que donen calor, dolçor i color a taula quan més cal.

Això pensen Roseta i Vicent, de família humil, que entre silencis, coques i brases saben fer durar l’abundància de la terra tot un any.

Carabassa,taronjaimoniato

Setembre Quan l’estiu

s’acaba i l’horta es despulla lentament, Vicent ja porta tot el dia ajupit entre mates de carabassa i tires de moniatera.

S’alça lentament, s’eixuga el front amb el mocador i observa Roseta, que revisa els cabassos plens. Sap que tot el que recullen ha de durar, i ell mateix s’encarrega de netejar la palla, triar la millor carabassa per a la coca i, si cal, ajudar Roseta a pelar-les quan el sol ja s’amaga.

Mentre Vicent

neteja la palla i trau la terra humida dels moniatos, Roseta estén draps nets damunt la taula gran i organitza cada

peça de collita perquè s’airege bé. Quan el sol comença a caure darrere els tarongers, ella ja té preparada la cassola on bullirà la carlota més tendra, les restes de moniato roig i un grapat de creïlles.

Els dissabtes, quan toca fer putxero, Roseta s’alça abans que clarege per preparar la carn i posar l’aigua a escalfar. Vicent, amb les mans ja calentes, ajuda a escatar la carn, tallar la carlota i pelar els moniatos rojos mentre ella amida les espècies, tasta el brou i deixa el caldo perfumat amb una paciència antiga. Quan tot bull suaument, ell col·loca els plats en fila a la taula i ella, amb un

drap penjat a l’espatla, vigila que tot quede a punt perquè no falte ni una cullerada de caliu a casa. Octubre, preparant Tots Sants

Una nit de novembre, amb la casa humida pel primer fred, Roseta encén la llar. Vicent, assegut al banc de fusta, retira la pela dura d’una carabassa i sent com els dits se li tinten de taronja. Ella s’acosta, deixa caure un drap net sobre la taula i, sense dir res, li passa la mà per l’esquena. Saben que demà la coca serà per a tots: per a ells, per als veïns, per als xiquets que vindran a buscar un tros dolç.

Sense pressa, ell trosseja la carabassa mentre ella remena el sucre dins d’un pot de fang. Entre ells no calen paraules. Cada gest diu: ací estem, junts, fent durar la terra.

Per a fer les coques dolces de carabassa, Roseta mescla el puré de carabassa amb farina, sucre de canya, un raig d’oli d’oliva, ratlladura de llima i un pessic de canyella. Si pot, afegeix unes gotes d’anís dolç. La massa es treballa amb paciència sobre la taula de fusta enfarinada. Forma coques redones o allargades, que col·loca damunt de fulles de llimera per perfumar-les.

El forn de llenya, escalfat amb branquillons de taronger, cou les coques fins que fan crosta daurada, però conserven la humitat dins. Algunes es regalen als veïns, altres es guarden embolicades en draps de lli net.

Desembre, preparant el Nadal

En arribar Nadal, la cuina s’ompli de fum i calidesa. Vicent mata el gall, neteja la taula, selecciona els ossos i prepara la llenya per al foc gros. És temps de putxero i Roseta va preparant la resta d’ingredients. El moniato roig, gros i de pell encarnada, es pela i es posa a bullir amb l’olla gran: carn de gallina, pilotetes, ossos de vedella, nap, creïlla i carlotes. La carlota, tallada a rodanxes gruixudes, perfuma el caldo i l’endolceix. El moniato roig deixa anar un punt dolç i fariner que es barreja amb la resta de sabors.

És Vicent qui revisa que l’olla no quede sense brasa. El brou es cola amb compte per fer sopa amb fideus o arròs caldós. Les carlotes i el moniato es mengen

després, com a part del plat fort, ben regats amb un raig d’oli cru i un pessic de sal.

Ell remena el caldo amb un cullerot de fusta, retira la bromera i, de tant en tant, amb la mà grossa, deixa caure un tros de llenya per mantindre el foc constant. Quan tot bull, observa Roseta treure un tros de moniato roig i tastar-lo amb la punta d’un ganivet. Ell somriu: sap que aquell sabor dolç és la promesa de festa a taula.

Roseta també prepara moniato blanc per a tenir dolç de Nadal: el pela, el talla a daus o rodanxes, i el posa a bullir amb sucre de canya, un tros de pell de taronja i una branca de canyella. Quan l’almívar espesseix i el moniato està melós, el posa en gerres de fang tapades amb paper d’oli i lligades amb cordill. El dia de Nadal, alguns

el menjaran així i d’altres menjaran pastissets de moniato. Roseta prepara una pasta fina amb farina, oli i una mica d’anís, l’estira amb cura, posa una cullerada de moniato dolç al centre i forma mitges llunes que tanca amb una forquilla. Les forneja a foc viu fins que prenen un daurat suau.

Març preparant les Falles i la Quaresma

Amb l’olor de flor de taronger, Vicent poda els arbres, recull branques per al forn i manté nets els cabassos de taronges que encara queden. Roseta aprofita les més dolces per fer confitura de taronja: les pela, retira la part blanca, talla la polpa i la cou lentament amb sucre i unes gotes de llima fins que pren una brillantor espessa. Aquesta

confitura serveix per untar pa torrat o farcir coquetes per esmorzar en dies de dejuni.

Quan Roseta bull la confitura de taronja, Vicent l’ajuda a remoure amb una cullera gran. Sap que el sucre pot cremar-se si no es vigila bé, així que ell, pacient, manté el foc suau mentre ella mira l’espessor.

Encara queden carlotes fresques guardades al caixó. Algunes s’aprofiten per fer crema calenta: les pela, les talla a trossets, i les bull amb ceba i una mica de nap. Tot es passa per la mà de morter fins a ferne un puré fi que es serveix amb un rajolí d’oli i pa torrat.

S’apropen falles i amb elles l’hora de treure una mica de carabassa per bollir-la i així fer bunyols. Roseta tria una carabassa ben dolça, la pela i la bull fins que queda tendra.

L’esclafa amb la mà de morter fins fer-ne un puré fi i hi barreja un pessic de sal, una mica de sucre, llevat desfet amb aigua tèbia i farina de la millor que té. Remena la massa amb força fins que queda tova i humida, la tapa amb un drap i la deixa pujar prop del foc.

Quan ja ha pujat, s’unta les mans amb aigua, forma els bunyols amb un foradet al mig i els deixa caure suaument dins l’oli ben calent. Quan són daurats, els escorre en un drap i els empolvora amb sucre abans que es refreden. Així, cada bunyol porta l’aroma de la carabassa i l’escalfor de casa.

Vicent, mentre neteja la taula i recull els draps, mira Roseta amb un orgull callat. Pensa que no hi ha millor manera de celebrar una festa que amb aquella olor dolça de carabassa calenta i sucre que ompli

tota la casa. Veure-la amassar, mullant-se els dits per donar forma a cada bunyol, li recorda tot el que han aconseguit junts: que cap fruit de l’horta es perda, que la cuina siga refugi i festa alhora. Sap que, mentre Roseta faça bunyols, la casa tindrà caliu i els dies difícils semblaran més lleugers.

Abril preparant

la Pasqua

Quan arriba Pasqua, la casa fa olor de forn encés i de massa dolça, i la cuina es transforma en un obrador. Roseta prepara mones i coques dolces amb la carabassa que encara conserva. Prepara tots els ingredients: ous, farina, sucre i ratlladura de llima..

Vicent ajuda a remenar la massa amb força de braços

i prepara ous durs per a les mones. Fora, al pati, encén una nova llenya mentre Roseta dona forma a cada coca i deixa reposar la massa a prop del forn encés. Forma mones amb un ou dur al centre, cobertes de sucre granulat.

Les mones es mengen a l’aire lliure, davall els tarongers florits. La carlota, mentrestant, ja brota de nou a l’hort.

Ell vigila el forn, gira les mones per evitar que es cremen, trau la primera fornada i la deixa refredar sobre un canyís. Quan tot està cuit, ell i Roseta seuen al pedrís, amb les mans encara enfarinades, i reparteixen el primer tros dolç entre somriures.

Quan arriba Setmana Santa, Roseta aprofita la carabassa que han guardat al rebost i un parell de moniatos blancs que encara conserven la dolçor

de la tardor. Ella li diu caramullet, com ho han dit sempre a Tavernes. Pela la carabassa i els moniatos, els bull a poc a poc i els escorre fins que quasi no queda gens d’aigua. Després, els aixafa amb paciència fins a fer-ne una pasta suau.

En un llibrell gran, hi afegeix ametlla molta, una mica de sucre i ratlla la corfa d’un llima per perfumar-ho tot. Barreja bé la pasta, li dona forma de muntanyeta sobre una llauna untada amb oli i la decora amb ametles senceres, pinyons i un polsim de canyella.

Vicent, mentrestant, encén el forn de llenya i controla que la flama no siga massa alta. Quan el forn està al punt, Roseta posa el caramullet dins, i tota la casa s’ompli d’aquell perfum dolç i antic. Quan ix, daurat i brillant, el deixen refredar damunt

la taula, i Vicent pensa que no hi ha cap festí millor que aquell mos tendre que es menja a cullerades, amb els nets corrent per la cuina i l’olor de Pasqua entrant per la porta oberta .

Estiu, Juliol i Agost

L’estiu escalfa els camps i resseca la terra. Els bresquillers donen fruit: Roseta cull les bresquilles més madures, les pela i les posa a bullir amb sucre per fer melmelada de bresquilla que es guarda en pots per a l’hivern. Vicent revisa els pots i els gira de tant en tant per comprovar que no es facen malbé. Retira la pols del rebost i neteja la cambra. Si cal, repara alguna tapa o cordill.

Ell mateix talla els nespres madurs i ajuda Roseta a posar-los a assecar damunt

el canyís. Aquests nespres, que s’han collit a finals de primavera, es van assecant a poc a poc al sol damunt d’un canyís, i es pengen a la cambra per conservar-los com a dolç de boca.

Setembre, un any després Vicent, que fora de casa és mans de terra i feixa, dins és llenyataire, vigilant del foc i guardià de la dolçor que Roseta transforma. Junts, any rere any, mantenen viu el color taronja: coques de carabassa, putxero amb moniato roig, confitura de taronja i pastissets de moniato blanc.

En la cambra blanca i humil, cada brasa, cada gerra i cada coca són un testimoni de la vida senzilla i persistent que, a Tavernes, passa de mà en mà,

com passa el foc d’un tronc a un altre.

Quan torna setembre, tot recomença: la carabassa nova ja té bon pes, els moniatos blancs i rojos creixen ferms sota terra, la carlota brolla a files rectes, i els primers brots de taronger anuncien nova collita. La casa, humil però viva, guarda dins les parets emblanquinades un rebost de dolçor taronja: confitura de taronja, melmelada de bresquilla, moniato confitat i coques que es tornen a fer any rere any.

En aquest racó de la Valldigna, Roseta i Vicent fan del color taronja un fil de vida, un consol i una festa que passa de generació en generació.

Avui, a Tavernes de la Valldigna, moltes coses han canviat: els carrers són més am-

ples, els camps s’han mecanitzat i les feines més dures han perdut mans però guanyat motors. Tanmateix, quan arriba Nadal, Falles o Pasqua, encara ressona l’esperit de Roseta i Vicent.

Encara guardem carabasses per fer coques, bullim putxero amb moniato roig, posem carlota al caldo, confitem moniatos blancs i coem mones per Pasqua. Moltes famílies, com ells, mantenen viu el foc del forn i l’aroma dolç que perfuma els carrers.

Al capdavall, cuinar junts, compartir un tros de coca o un plat de caldo, és la forma més senzilla —i potser més autèntica— de recordar d’on venim i de continuar sembrant memòria perquè la taronja de la nostra taula siga, encara avui, senyal de casa i de festa.

de sumar.

DAVID FERRE I BELDA Faller entusiasta i professor de tecnologia, sempre amb ganes

L’HINDUISME, EL FOC I EL SAFRÀ 52 C

Les religions i les creences sempre han format part de forma activa en totes les cultures del planeta, amb major o menor intensitat, amb les diferents formes de practicar-les i l’ésser humà sempre ha tractat de trobar respostes i explicacions que recobren sentit en lligar-les amb el dia a dia de la societat. Podem parlar de moltes religions, amb diferents figures i contexts variants, però en aquesta ocasió vull centrar-me en l’hinduisme i tota la simbologia que gira al voltant d’aquesta religió. Coneixem l’hinduisme com un conjunt de creences i pràctiques espirituals basades en la mateixa Índia amb un origen de fa més de 3.500 anys. Des del punt de vista quantitatiu si ho considerem com una religió és la tercera en més seguidors després del cristianisme i l’islamisme.

Índia ha estat, gràcies a la seua tradició històrica i la seua posició privilegiada, un lloc clau d’encontre de persones, afavorit pel comerç i el seu clima característic: una regió de multitud de colors, impactants sabors i estima per allò natural. Aquest país és un punt d’inflexió entre la frenètica quotidianitat de les seues tradicions i el fervor volàtil diari de la quantitat de persones que hi viuen, ja que l’Índia té una gran densitat de població. Caminar pels seus carrers és sinònim de menjar casolà, sabors picants, calçades abarrotades i vegetació exòtica. La presència de l’hinduisme és un fet notori i és que només es practica a tres estats del món de forma majoritària: a l’Índia, al Nepal i a Maurici. N’hi ha altres regions que també hi té presència però en menor mesura.

L’hinduisme no té cap fundador, no és un moviment personalista, així doncs és la conjunció de creences metafísiques, religioses, cultes i rituals, una espècie de conjunt de creences procedents de diferents pobles, que s’adapten per crear una connexió entre l’individu i la natura, l’entorn i el context global. L’hinduisme creu en la reencarnació (un dels aspectes més cridaners que podem observar des de cultures més occidentals), és com un cicle repetitiu atribuint la creació i la reencarnació més enllà de l’univers visible. El propòsit és que, una vegada trencat aquest cicle, l’individu aspira a abandonar aquesta dinàmica per tornar a l’univers espiritual.

Aquesta diversitat de creences també encaixa en una diversitat

de déus (com Brama, Vixnu i Xiva) i és que l’hinduisme té present una multiplicitat de déus com els centres de creences sobre l’individu, també cal destacar que les persones que practiquen l’hinduisme no adoren els déus però si practiquen les idees que representen. Per exemple, Xiva és una de les divinitats més importants de l’hinduisme, el qual representa el sacrifici, sent expressat moltes vegades amb una pell blau grisosa, diversos braços i una serp al voltant del coll. I és que el color és realment important en la representació de molts conceptes religiosos; podem trobar estàtues i figures daurades també amb trets color plata amb l’objectiu d’idolatrar una idea o un concepte i d’altres amb més detall, més xicotetes com les fetes en bronze.

AGNI Déu hindú del foc

El color taronja a l’hinduisme el podem vincular a la relació de la societat amb el Sol, les tonalitats grogues i taronges d’un capvespre tranquil i seré dedicat a la meditació, també amb trets vinculats a la vitalitat i a la creativitat amb un fort impacte pel que fa a l’energia. L’hinduisme se centra molt en treballar l’energia de l’individu, en cultivar-la i conservar-la, fer una connexió amb allò natural i més metafísic més enllà del propi individu. En ocasions aquestes sessions de connexió amb la naturalesa s’hi realitzen amb poca roba, pocs elements tangibles i amb els peus sense cobrir per connectar amb el planeta directament. Aquesta tendència ara està també de moda amb el conegut per les xarxes socials com el grounding. El Sol a la nostra vida té un paper central ja que és el responsable de cicles de creixement, temperatures, èpoques de l’any i festivitats molt importants. Se li deu al Sol una gran part de la quotidianitat del nostre dia a dia i l’hinduisme ho coneix de molt prop, a l’igual que també és conegut i compartit pel budisme.

L’alimentació a l’Índia també és característica pel seu ús extens d’espècies, menjars molt picants i de diversos sabors. Així doncs, el safrà, espècie que ens centrarem a ampliar, és un dels condiments més present a l’alimentació hindú i és que el seu color característic i la dificultat per cultivar-lo té un gran interès en la nostra temàtica. Coneixem el safrà com símbol de renúncia, de puresa i recerca espiritual, cultivar safrà és un afer llarg i que es requereix molta paciència, molt de temps, perseverança i tranquil·litat. Per aconseguir uns pocs grams de safrà s’ha de treballar molt i no només per cultivar-lo, després per poder-lo utilitzar s’ha de torrar lleument i és aquest aspecte el que també podem lligar a l’hinduisme, ser constant i tolerant, practicar aquelles tasques i afers diaris amb temple i seguretat, sabent que si es fan bé els passos s’aconseguirà un bon resultat. Res pot arruïnar una bona collita de safrà si es treballa amb paciència. Les creences religioses de l’hinduisme són molt semblants ja que l’individu treballa molts aspectes d’allò immaterial per aconseguir aquell propòsit metafísic abans exposat. Els valencians també sabem molt bé, guardant les distàncies, que si volem

fer una bona paella calen bons ingredients i nosaltres, a l’igual que els hindús, utilitzar un bon safrà ens donarà un bon color per al nostre dinar.

Trobem el color taronja molt present pel que fa a la indumentària de les persones, moltes vegades representades amb túniques i robes dels sadhus (ascetes) i swamis. La túnica la vesteixen com un símbol de desapegament del món material, la simplicitat de la peça i la facilitat per poder-se moure és un dels punts més importants d’aquests vestits. Podem parlar de la indumentària d’un grup de persones com un dels trets més característic i que ens poden donar moltes pistes per conèixer com és el seu dia a dia i els seus afers, per exemple, ací estem acostumats a relacionar un color amb una creença, uns prejudicis o uns coneixents que tenim adquirits. Concretant una mica l’anteriorment descrit podem centrar-nos en els vestits i trages per a ocasions especials com els casaments; per la nostra terra estem acostumats a veure vestits blancs relacionats amb la puresa i senzillesa, com a figura central d’un casament, amb molta similitud amb els trages que trobem a les nostres Falles, cada tela representa una idea, una

època, un sentiment i un tret característic i és que, un colp de flor d’una tela a una altra, pot canviar molt amb els acabats, colors i teixits però tots evoquen un sentiment comú. La diferenciació de cada tela és un dels aspectes més bonics de les nostres festes i és que cada peça s’aprecia com a única amb molts aspectes de personalització. En contraposició a l’hinduisme que busca la simplicitat i la connexió amb la naturalesa.

El color taronja també el trobem en un punt comú entre la nostra festa i l’hinduisme i és el foc. El foc per a nosaltres representa renovació, intensitat, emoció, temps esperat, temps que marxa (tempus fugit) i noves esperances de cara al futur; per a l’huinduisme el foc és present i de forma molt notòria doncs podem parlar d’Agni (el deu del foc) que té un paper fonamental

als Vedes, els textos més antics de l’hinduisme, i el qual és considerat un missatger dels déus. Com a simbologia principal la purificació i el pont entre els humans i els déus, la llum i l’energia. Trobem representacions seues tant en diversos textos com en decoracions de molts temples. A més, a moltes llars hindús a dia d’avui encara es manté una flama encesa com a simbologia d’Agni, on la flama simbolitza la crema dels egos i els desitjos.

L’hinduisme practica les seues espiritualitats i festivitats en connexió constant amb la natura en connexió amb la comunitat i és que el color taronja, lluny de ser decoratiu, és també el fil conductor i espiritual de la cultura present a moltes festes com la Diwali (festa de la llum) on llums, ciris i decoracions amb tonalitats grogues i taronja omplen cases

i temples, Navaratri i Durga Puja, on els hindús porten vestits i ornaments taronges combinats amb altres colors relacionats amb deïtats i com a símbol de santedat i renúncia com a desapegament d’allò material i proximitat a la recerca de l’espiritualitat.

En conclusió, la presència del color taronja a l’hinduisme és força present en molts aspectes del seu dia a dia, des del punt de vista espiritual com quotidià i que representa una sèrie de sensacions, principis i creences que van lligades al concepte de l’espiritualitat, perseverança i paciència. L’energia i la vitalitat també tenen el seu lloc en aquesta forma de vida representada moltes vegades pel foc, que amb el seu caràcter renovador, de calor i de naturalesa aporta força, esperança i vida moltes vegades també en un ambient festiu.

Conèixer els colors principals d’una vestimenta, tradició o regió ens dona pistes per entendre com és el fons d’allò que estem observant i en aquest cas, el color taronja, lligat a la saviesa de la naturalesa i el cultiu de diferents espècies, com el safrà, ajuda a entendre com és el dia a dia d’aquelles persones que practiquen l’hinduisme i les motivacions que les porten a donar-li forma a la seua vida al voltant d’aquestes idees.

Cal destacar la intensa relació que tenim la comunitat fallera a través del foc amb les persones que practiquen l’hinduisme doncs la combustió dels nostres monuments des-

prén molt més que un fum, i és que l’aspecte purificador i de renovació motiva a enfrontar el futur amb un nou cicle i una nova etapa. El color taronja no és només un pigment present en la indumentària o en els ornaments, sinó un símbol de connexió entre el cos, la natura i l’esperit. Tant en l’hinduisme com en les nostres Falles, aquest color i el foc que l’acompanya es converteixen en ponts espirituals entre el que som i el que volem arribar a ser.

Aquesta coincidència simbòlica ens recorda que, tot i les distàncies culturals, compartim rituals que celebren la vida, el canvi i el retrobament interior.

JÚLIA TALENS I MOLLÀ, BELI GRAU I ALMIÑANA, MARIA GREGORI I LLORCA

TARONJA: ESSÈNCIA D’UN COLOR AMB NOM PROPI 58 C

El color taronja és sinònim de vida i d’energia.

Els egipcis l’utilitzaven per al color de la carn en les pintures de les piràmides i els artistes moderns, per a representar l’esplendor de la vida. D’altra banda, per als budistes significa un estadi d’il·luminació. El podem trobar a la naturalesa en fruites com les taronges o les carabasses.

El color es deu als carotenoides que són uns pigments orgànics que es troben de forma natural a les plantes, bacteris fotosintètics o fongs. A causa de les seues característiques físico-químiques són les responsables de la majoria dels colors rojos, verds o taronja que es troben en alguns animals i vegetals.

La paraula taronja deriva del sànscrit naranga. Aquesta s’utilitzava per fer referència a l’arbre del taronger o al seu fruit. Va passar al persa com narang i mantenia el seu signicat sols en la fruita. L’àrab va tornar a adoptar la denominació naranga, referint-se tant a l‘arbre com a la fruita. L’espanyol va adquirir el terme “naranja”, el qual es referix, a l’igual que l’àrab, a l’arbre i la fruita.

Un dels primers llibres on la paraula “taronja” s’utilitza per a descriure un color és El Jardín de la Salud, un llibre de botànica que data del 1491; però no és fins el segle XVI quan els textos van començar a emprar “taronja” per a referir-se al color.

Per als valencians i valencianes, el color taronja significa més que un color. És sinònim de cultura i tradició. És la riquesa de la història de la nostra terra. És el color de la nostra fruita, de la qual estem immensament orgullosos. Perquè no hi ha res més valencià que una taronja.

La taronja és un fruit cítric amb un fum de qualitats beneficioses per a la salut: és rica en fibra, té gran quantitat de vitamina C, a més de les A i B, i té minerals com el potassi, magnesi i calci. Fruita molt recomanada per als diabètics gràcies al seu baix índex glucèmic. És curiós saber que no és el fruit el que es va anomenar pel color, sinó que el color va rebre el nom del fruit.

Procedent del sud de la Xina i el sud-est asiàtic, va ser gràcies a la Ruta de la Seda àrab com es va expandir per tot l’Orient. El cultiu de la taronja amarga a la península ibèrica, més concret a València data del 1781, quan a Carcaixent, en la Ribera Alta, el retor Vicente Monzó, el notari Carlos Maseres i l’apotecari Jacinto Bordí plantaren els primers camps de taronja amb fins comercials. A la província valenciana es va donar cap a la dècada de 1880, quan les bombes hidràuliques a motor van començar a comercialitzar-se. Les bombes, gràcies a poder accedir a les aigües subterrànies, van permetre una expansió en els regadius i, per tant, un important impuls per als cultius dels tarongers.

I així, amb el pas del temps es va convertir en un producte de gran valor econòmic i simbòlic per a gran part de l’actual Comunitat Valenciana.

Durant dècades a Tavernes de la Valldigna el camp va ser la principal font d’ingressos per a una gran majoria de famílies de la localitat ja que, en tindre un clima mediterrani subtropical de temperatures suaus durant l’hivern i estius calorosos, terres prolíferes i una disponibilitat abundant d’aigua gràcies a les séquies (canals de regadiu que van introduir els àrabs) va fer que la taronja fora el principal cultiu. El panorama local va canviar i on abans eren terres ermes es convertien en camps de taronges per tot el terme.

El clima privilegiat i la gran tasca de tots els agricultors van fer que la varietat de taronja navelina, una de les primeres a madurar i molt dolça de sabor, mutació de la Was-

hington Navel, fora i és, la millor joia agrícola de tota la regió. Una varietat molt utilitzada tant per a la denominada “fruita de taula” com per a fer suc.

L’abundància de camps de taronja va dur l’arribada dels magatzems, autèntics motors econòmics per a la població vallera. Donaven feina a gran part d’homes, però sobretot, a dones qui, amb cura, triaven, envasaven i preparaven la fruita per a enviar-la tant a mercats nacionals com a internacionals.

A

Tavernes de la Valldigna

érem grans referents al sector agrari, una població repleta de magatzems i de camps de tarongers al cent per cent de la seua producció. Cada temporada els carrers eren una anada i tornada de treballadors que anaven o eixien del seu lloc de treball. Tractors, carros o motocicletes envaïen la via pública cada matí per anar al camp i camions que carregaven la fruita als molls de càrrega dels magatzems.

“Ponsita”, “El Pallero” o “Tavalco” eren alguns dels magatzems que van tancar les seues portes. I és que durant els últims quaranta anys a causa d’un augment de costos en la producció, de major competència internacional, una baixada significativa dels preus i una major exigència per part dels supermercats, sobretot a nivell internacional, han fet que cada vegada tanquen més magatzems, no sols a Tavernes, sinó a tota la Comunitat Valenciana, i inclús en altres localitats com Múrcia. Altres van decidir deixar la nostra població, com “Motilla”, que un fatídic incendi a les seues instal·lacions va fer que es traslladaren la totalitat de la seua producció a Carcaixent, on tenien un altre magatzem. Actualment, a Tavernes sols queden dos que donen feina a un grup de ciutadans: “Sala Hermanos”, ubicat en el polígon del Massalari; i “Emilio Mollà,” ubicat dins de la pròpia localitat, al nucli urbà.

Taronges navelines de Tavernes de la Valldigna

Tristament, el mateix ha passat als nostres camps. L’arribada de fruits procedents de països com Egipte, el Marroc o Sud-àfrica, ha provocat una baixada en el preu del producte local, l’enduriment de les normatives fitosanitàries agràries europees, els obstacles burocràtics i el poc relleu generacional ha fet que cada vegada s’abandonen més camps. On abans hi havia una terra fèrtil en plena producció ara trobem uns camps erms, apagats i sense vida.

Tot això és a conseqüència que el camp ha deixat de ser la principal font d’ingressos a les cases valleres. En l’actualitat, una família no es

pot mantindre sols dels cultius dels camps. L’augment del preu en els productes fitosanitaris així com unes normatives cada vegada més rígides han fet que molts agricultors renuncien als seus camps, ja que els costos són cada vegada més elevats que el benefici.

L’abandonament dels camps i el tancament de molts magatzems ha provocat que molts dels vallers i valleres hagen d’ eixir de la població per a buscar feina, ja que cada vegada hi ha menys llocs de treball així com menys oportunitats per als joves que s’incorporen al món laboral.

Però, malgrat tot això, fa uns pocs anys que estem

veient una regeneració. Hi ha persones que encara continuen creient en el camp. Agricultors joves, replets de noves idees i amb ganes de treballar per la terra. Lluiten per defendre el valor dels camps, no sols a nivell econòmic sinó també social i cultural, i per tindre uns preus justos per a tots.

Busquen noves varietats que poder cultivar, molts aposten per una agricultura ecològica i altres decideixen vendre el seu propi producte i així evitar intermediaris. Altres adquireixen terres ermes i abandonades per a tornar a donar-los vida. Terres on, amb el temps, tornarem a veure eixe verd brillant de les fulles i el

taronja d’un fruit tan apreciat. Cal tindre en compte que sense el camp i els seus cultius no hi haurà taronges, sense elles no hi haurà magatzems on treballar la fruita i, conseqüentment, als supermercats no hi haurà fruita. Perquè la fruita no es fabrica, es cultiva.

Defensar el camp és feina de tots, és la nostra senya d’identitat, eixa que ens fa estimar la nostra volguda terreta. Encara hi ha gent que estima la terra i que, a poc a poc, fa que a Tavernes de la Valldigna torne l’olor a flor del taronger, a la primavera i, sobretot, que torne a brillar el color del foc, de la festa i de la flama fallera: el taronja de les taronges.

Historiador i amic de la Falla Prado.

NATXO ESCANDELL I GARCÍA

UN CONTE DE DIES

I CAPVESPRES 64 C

Està acabant el torn. “Per fi”, pensa. Li queden poques hores per finalitzar la faena i poder descansar. De normal res el motiva més que fitxar, arreplegar i tornar de nit a casa. Una tornada que es fa molt curta: pocs tenen eixe privilegi de viure a prop del lloc on treballen. És qüestió de minuts, mai més de sis o set, el retornar a casa. És aleshores quan es desentén del món i desapareix fins al dia següent. Fins hora de tornar a matinar. Mai ha sigut d’eixir de nit: sempre ha preferit quedar-se a casa sol, sense ningú. La nit és per als altres. Ell prefereix que no el molesten, que sempre està treballant i ha de descansar i recarregar energies, que segons l’època de l’any té més o menys faena. El seu treball és així. Ho va entendre el primer dia en què començà este ofici ja no recorda l’any: ací

l’horari no és fixe. De vegades entra abans i d’altres, més tard, segons siga hivern, primavera, estiu o tardor. Que hi ha dies que quan arriba a casa ja han sopat tots o inclús dies que fins que no ell no s’alça, a casa ningú es desperta. És aleshores quan es prepara. Un café, una mirada perduda per la finestra, encara de nit però amb els primers rajos. Aleshores ho entén: “Em toca. Vaig a treballar”. I es posa a la faena, que sempre hi ha molta i el temps, i molt menys els clients, no esperen. Però hui no és un dia normal. Hui, en acabar la seua jornada, vol deixar les coses clares. A bones, però deixar-les clares.

Treballa a prop de la mar i és tímid. Això li ha comportat més d’un problema perquè no sol ni dir “bon dia” quan arriba al despatx. Alguns, a l’estiu

i els dissabtes, i sobretot els dissabtes d’estiu, l’esperen a l’entrada de la faena per saludar-lo, però ell no els diu res. Per això, quan no respon, molts marxen: els de l’estiu a caminar abans que la calor aprete; els dels dissabtes a dormir. Entén que el que fa és solament treball. Que ha de complir amb la seua tasca i que això no el fa especial. No vol amics: vol treballar, acabar i tornar a casa de nit. No és antipàtic, tampoc. Agraeix quan li fan complits, sobretot amb el bon temps. És aleshores quan se sent important i bo. Tant, que de vegades se’n passa en la faena i treballa més del que deuria. De fet, ho viu tot molt intensament. A l’estiu s’agafa més dies de faena perquè prefereix tenir vacances en hivern, una cosa ben estranya per estes latituds. Perquè a l’estiu tot el món viu, diuen. Tots menys ell, que té una càrrega de treball exagerada.

El primer trimestre de l’any sol ser més tranquil a l’oficina. De fet, molts dies es veu obligat a acabar abans perquè plou. D’altres, encara que treballa de seguit, solen haver-hi núvols que fins que no escampen li compliquen les tasques. Quan açò passa, somriu una mica

per baix del nas, sense que ningú el veja. Un somriure imperceptible a ulls del seu patró, qui el controla constantment. D’ell sempre diu que és un metòdic, que no li agrada mesclar els torns de faena: que si uns tenen el torn de dia, sempre faran este. I que els de la nit, per a la nit. Siga com siga, quan un núvol o una fina pluja torpedeja la seua faena, ell ho agraeix bastant. Així descansa.

A l’hivern les hores de treball són menys, però no deixen de ser nou hores diàries. I si les completa, que entre el mal oratge i que ell prefereix les vacances entre desembre i febrer, sovint sempre en són menys. Ell és d’hivern. És un animal de fred. Com un os polar. Li encanten els ossos polars. Sempre somia en ser-ne un i tancar-se en una cova a hivernar. I despertar en primavera sense saber ni en quin dia està. Això sí, les Falles no les perdona. Algun any se les ha perdut, però intenta estar en totes. Li agrada allò de la música pel carrer.

I té delit que vulga ser un os polar quan d’entrada, si el veiéreu, és tot allò oposat. De fet, quanta més vida té és en estiu, que no para per casa. Això

d’os polar té ben poc. En estiu treballa molt. Alguns diuen que s’escalfa massa. Li ho diuen, que no cal tant, que s’ho agafa tot massa a pit i que treballar tant no és bo, ni per a ell ni per a la resta. Però ell no sabia que els pics de faena els tenia de juny a setembre. Ningú li va dir que en estiu es treballaven quasi quinze hores diàries. I sense descans, que en estiu és difícil que ploga o hi haja un cel ennuvolat. Ell, pobre, està cansat que quan més faena té, menys plou. No descansa en estiu. No descansa ni per dinar, encara que a primeres hores sol prendre-s’ho amb una filosofia coherent. No comença a apretar ja des del minut u i abans de posar-se de ple, tanteja el dia. Per això les primeres hores de l’estiu, fins hora d’esmorzar, sol agafar-s’ho amb calma. Des de meitat matí fins hora de berenar no té temps ni de mirar les notícies on, per cert, cada vegada parlen més d’ell. I això que el que vol és passar desapercebut, però quan per la nit a casa veu el telediari, alguna vegada que altra s’ha vist en pantalla. Jo crec que li resultarà incòmode. “Ja té el món suficients problemes com perquè jo en siga

altre”, sol dir en veu baixa mentre sopa. Pobre... se sent culpable cada vegada que veu la seua cara a xarxes. És com si la culpa de tot fora seua quan sap que no, que ell solament es limita a treballar, que si les coses van malament, és perquè tampoc està molt bé de salut.

L’estiu és tan dur en termes de faena, que en octubre i novembre sol agafar-se uns dies per desconnectar i viatjar. Per eixes dates sempre busca un lloc nou per descobrir. L’any passat, Argentina. Quina calitja! Vaja on vaja, sempre pateix calor. Ell, l’os polar. De fet, mentre València sofria la pitjor tragèdia que mai recorda, ell estava fora. Li va donar tanta ràbia que l’endemà milers de somnis foren trencats, que els camps i les llars acabaren destruïdes i que centenars de vides foren robades, va ferse la maleta i decidí retornar. Perquè eixes vides foren robades, no ens equivoquem. El destí no era eixe i hi havia escrits finals alternatius que quedaren a cridades perdudes i a despatxos buits. Però ja no hi havia res a fer. Com a molt ell podia ajudar a tot

un poble que va despertar i que se n’adonà que sense ell, la cosa aniria a pitjor, que no és poc, d’altra banda. Ser-ne un més. Aportar un granet de sorra per fer una tempesta d’arena que agranara aquell dolor. Se n’adonà que quan no tenim res, ens tenim a nosaltres. Solament va poder aborronar-se en veure la resposta de totes i tots. Per això va tornar, per intentar ajudar aquella gent que ho va donar tot i més en fer que els que tot ho havien perdut, alguna cosa pogueren recuperar. Almenys l’esperança.

Però hui quan ha anat a treballar ha decidit portar una carta a la butxaca. Està fart de ser el centre d’atenció. Està cansat que tot el món li recorde que treballa massa en estiu. Està molest perquè cada vegada ix més en la televisió. Ha decidit que, pocs moments abans d’acabar el torn, cap allà les set de la vesprada, li deixarà una nota al seu superior. No és una carta de renúncia. Sap que solament ell pot fer eixa faena i que ningú més el podria suplir. Ha de ser ell i porta tota la vida assumint-ho. Quants anys està treballant al mateix lloc de

faena? Ja ni ho recorda. Semblen milers de milions d’anys. Porta temps pensant-ho i necessita expressar-se. No pot ser que la versió que córrega per la faena i per la ràdio siga sempre la dels altres. Ell també vol dir la seua i dir-ho ben clar.

Tot el dia treballarà sense descans. És març i treballa unes dotze hores diàries. Més o menys entra a les set i quart del matí i acaba a les set i mitja de la vesprada. Farà les hores que li corresponguen: ho posa al contracte. Però quan les faça, pensa dir-ho ben claret. És 19 de març i és festiu. Mentre tota la gent canta i balla pels

carrers, a ell li toca estar a l’aguait per tal que tot vaja bé. Ha estat mirant per si els núvols li torpedejaven la faena, però sembla que esta vegada no. Que l’any passat, tal dia com hui va ploure i clar, amb pluja ell no va treballar. I tots el trobaren a faltar. Els mateixos que de vegades el critiquen sentien tristesa per no veure’l. Falleres majors, Falleres majors infantils, presidents, les xarangues...tots el volien en un dia com hui.

El torn està acabant. Ell té la noteta a la butxaca i està decidit a utilitzar-la. No hi ha molta faena i la calor no apreta. Però està fent-se de nit. Apareix, allà per

l’horitzó, la Lluna. “Ja està ací el torn de nit”, pensa i somriu. Igual hui, enlloc de tancar-se en casa, aprofita i va a veure cremar les Falles. El capvespre de hui durarà més gràcies a què els monuments cremaran i les flames allargaran la llum del dia. Es clava la mà a la butxaca i toca el paper.

Són les

19h, toca arreplegar que el torn està a punt d’acabar. Es canvia, deixa tot enllestit per al torn de la nit i entra al despatx del seu director. Al fons hi ha un mapa del sistema solar i al mig està ell. “Empleado del mes”, posa baix. Agafa la nota i la deixa damunt la taula:

“Estimat director, Hui he decidit que el dia s’allargarà. I la raó és ben senzilla: hui són Falles. I s’allargarà perquè vull que no es faça de nit tan prompte. Vull que les comissions infantils vegen cremar els seus ninots a plena llum del dia. S’ho mereixen. Voldria que al llarg del meu torn les coses anaren bé i que cap núvol ni pluja s’interposara entre la meua faena i la resta de persones. Sobretot que no es moleste a les comissions falleres, que porten tot l’any treballant perquè estos quatre dies siguen inoblidables i que els seus càrrecs, així com la seua gent, puguen disfrutar com mai.

No és una renúncia. No estic renunciant a la meua faena perquè esta m’agrada i, perdó per l’atreviment, però crec que ningú la fa com jo. Soc puntual, no pose problemes i mai m’he queixat de res. Faig torns llarguíssims i sempre he deixat

tota la faena preparada per als companys de la nit. Que quan entren s’ho troben tot fet i solament han de continuar el que jo he començat. No pare ni a dinar. I menys en estiu, que tinc molta faena i la prioritze abans que parar un ratet per descansar. Sí, cert: pels matins entre prompte i fins que no arriba l’hora d’esmorzar no estic al 100%, però ho faig per a millorar el rendiment a les hores de després. Mireu els números. Quan torneu a reunir-se els caps de l’empresa, mireu els números que genere sobretot al migdia. Complisc les meues tasques i, a més, sobradament. Inclús en hivern genere bons resultats.

Esta carta és perquè estic cansat. Estic cansat que em culpeu de tots els mals del planeta. No m’agrada eixir en la televisió i menys per a criticar-me. Que soc el responsable de posar al límit la maquinària i que faça calor? Vos esteu escoltant? La culpa és vostra, que

m’obligueu a treballar tant! Que sempre en voleu més i que mai en teniu prou! La culpa és vostra per pensar que jo no em canse de treballar i tenir-me sempre treballant de sol a sol, mai millor dit. La culpa és de qui creu que jo no m’esgote, de qui pensa que no puc caure malalt i de qui assumeix que estic per complir els desitjos de quatre rics per tal que disfruten en estiu dels seus diners als seus vaixells més grans que algunes cases. La culpa és de qui creu que no passa res si a mi em passa alguna cosa i que soc reemplaçable. No se n’adoneu que no és així?

Que ningú pot fer la meua faena i que per molts robots, màquines i intel·ligències que creeu, la meua és una tasca que cap ordinador pot fer? Em teniu al límit i algun dia acabaré explotant! Al torn de la nit tot és més bonic. Que si brillen les estrelles, que si s’està millor en estiu, que si a l’interior es pot dormir...Tot són complits per a la nit. I per

a mi? Sabeu com em costa fer eixos capvespres de pel·lícula? Em queden bonics, eh? Doncs adoneu-se’n ja d’una que ningú els fa com jo. Eixe taronja, eixa llum. Li pose romanticisme i bellesa als pitjors dels vostres dies. I m’ho pagueu amb crítiques. Òmplic les vostres xarxes socials de colors i de sospirs al capvespre recordant dies intensos amb la vostra gent. Vaig tornar d’Argentina per intentar allargar els dies i donar temps a què, entre totes i tots, ajudàrem a reparar la catàstrofe! Quantes vegades heu publicat a Instagram alguna foto meua amb el hashtag #Sunset? Doncs tot això és gràcies a mi. Que bonic és treballar fent somriure a la gent. Això em pot més que les crítiques que rep per la calor. La meua faena està pagada amb felicitat. És una tasca dura, però de veritat, que bonic veure com baixe per l’horitzó i tots em fan fotos. Eixos són els records que

vull que la gent guarde. No vull titulars alarmants sobre la calor, vull vesprades tranquil·les veient com trenquen les ones a la costa. Vull eixir al matí i que la gent continue saludant-me. Vull que tot siga com abans, com quan jo no m’havia convertit en l’objectiu de les vostres crítiques. No vull ser un problema: vull ser la solució.

Però hui no vull deixar de treballar. Vull allargar-me. Parleu amb la Lluna i que vinga més tard. Hui vull que el meu capvespre es mescle amb les flames que es repartiran pels nostres carrers. No vull enfosquir: vull continuar amb l’espurna i fer foc de les brases. Vull que de nit, siga de dia. Que les falleres i fallers puguen disfrutar de la seua festa. No desitge altra cosa que la d’ajudar. Sempre ho he fet i així entenc la meua faena. I hui, que es cremen totes les falles, vull estar ahí per veure-ho. No em feu acabar el torn, que hui és un dia especial. És 19 de març i vull treballar més i millor per a poder veure com la xicalla disfruta de l’últim dia de les Falles. Del dia gran. El dia en què tot acaba perquè tot torne a començar.

Volia que sabéreu que m’agrada el sistema en què m’ha tocat. Que este món m’agrada molt i que no vull

canviar de faena. Que continuaré emocionant-me en cada capvespre que cree, perquè intente que siguen únics i irrepetibles per tal que cada persona tinga el seu. I sobretot, volia fer-vos saber que hui, em deixeu o no, m’allargaré fins la mitjanit per veure cremar les Falles. Que ací em quede per veure com totes i tots disfruten. I que demà ja m’alçaré de nou per tornar amb les piles carregades a la faena. Per tornar a fer un dia nou. Però que esta nit, ací em quedaré per disfrutar de la nit. Que poques nits són tan boniques com esta i sobretot, perquè la gent s’ho mereix. Si al nostre voltant tot tambaleja, almenys que tinguen llum per poder caminar pel camí correcte.

Atentament,

El Sol”.

Deixa la nota damunt la taula i pega mitja volta. Torna a mirar el cartell. “Empleado del mes”. I més avall, “Empleado del milenio”. Somriu. Torna a mirar la taula, on veu un estoig amb llapisseres de colors. Aleshores ho pensa. Doblega la carta, agafa el color taronja i el groc i seu a la cadira del seu director. “Que còmode estic!”, pensa. I dibuixa. I es dibuixa. Fa un cercle groc i el pinta per a després perfilar uns rajos. Uns més llargs; d’altres més curts. Agafa la llapissera roja i es dibuixa el somriure. I baix hi escriu:

“Este soc jo. Si em voleu així de feliç, cuideu-me. A canvi, faré que les xiquetes i xiquets de les comissions falleres celebren que ha arribat la primavera. A canvi, vos regalaré dies eterns i capvespres per somiar”.

El color roig representa emocions intenses i fortes, tant positives com negatives. S’associa comunament amb la passió, l’amor, la força, l’energia i la vitalitat en un sentit positiu. D’altra banda, també pot simbolitzar la ira, l’agressivitat, el perill i l’alerta en la seua connotació negativa.

PANTONE ROIG C

PANTONE ROIG C

PANTONE ROIG C

“El roig fa goig, i de lluny avisa.“

“Ulls

i cabell roig, o molt savi o molt boig.“

PANTONE ROIG C

“Llamp a llevant i núvol roig a ponent, senyal de gran vent

Ximo Martí i Pardo

PANTONE 80 C 3. EL COLOR DE LES FALLES

Júlia Talens i Mollà, Beli Grau i Almiñana, Maria Gregori i Llorca

PANTONE 78 C 2. EL ROIG: BATEC DE LA PASSIÓ

PANTONE 72 C 1. EL COLOR ROIG, VIDA I MORT Àngela Cortijo i Perona

PANTONERA

Professora

ÀNGELA CORTIJO I PERONA

EL COLOR ROIG, VIDA I MORT

Des de principis de la història l’ésser humà conviu amb una sèrie de colors presents a la natura i, cadascun d’ells, els relacionem amb un element en concret: no és difícil imaginar un camp ple de gespa quan pensem en el color verd o en un cel d’estiu quan pensem en el color blau. Però, en aquest escrit, cobrarà protagonisme el color roig, un color ple de simbolisme, que té una forta presència en la psicologia de l’ésser humà i que, sobretot, ha tingut un gran impacte en la història del nostre món.

En primer lloc, ens aturarem al títol d’aquest redactat, on hem elaborat una antítesi: el color roig simbolitza la vida però, al mateix temps, la mort. Com hem pogut comprovar al llarg de les nostres existències, sempre que ens hem fet una ferida ha brollat sang, la qual és de color roig, com ja sabem: aquest color, per tant, ja té una forta presència al nostre físic, perquè per les nostres venes corre eixa sang roja que ens manté en vida, però que, si deixem brollar sense mesura, ens la pot llevar també. Aquesta antítesi l’apreciarem al llarg d’aquest article.

El color roig al llarg de la història

Les primeres manifestacions lingüístiques i culturals les podem trobar al paleolític, concretament a les coves on es refugiaven els nostres avantpassats homínids, en les quals podem comprovar que, junt amb altres colors com el blanc i el negre, es van elaborar les pintures rupestres que conservem fins hui en dia, on el color roig predominava. Aquest color també va ser important perquè va donar lloc a altres colors realitzant mescles de diversos materials com, per exemple, minerals.

Més tard, a l’època romana, el color roig tenia una importància molt gran: s’utilitzava principalment per il·luminar manuscrits. Una data curiosa és que a Roma el color roig va estar lligat a la llibertat, ja que Titus Livi, en la seua obra Història de Roma, narrava que els esclaus recobraven la seua llibertat amb la imposició del capell frigi, de color roig.

En èpoques històriques més avançades aquest color no va perdre la seua importància, ans al contrari, cada vegada tenia més pes a la societat, sobretot a les classes privilegiades:

sovint podem observar als retrats dels reis que la història ha donat a conéixer que, en moltes ocasions, cadascú d’ells sempre portava alguna vestimenta o complement de color roig: el nostre rei actual, Felip VI, porta un faixí de color roig que el denomina com a Capità General, càrrec que sols poden ostentar els reis. Per tant, el color roig podem associar-lo al significat del poder.

Avui en dia el roig encara no ha passat desapercebut, sinó que impacta només apreciar-lo i, aquest fet, provoca que el relacionem amb diferents significats.

Moltes marques de productes com, per exemple, Coca-Cola o Nescafé, l’empren per a despertar en el consumidor una sensació de vitalitat i entusiasme i, així, poder vendre’ns els seus productes. Però aquest color també pot transmetre’ns sensacions contràries: quan ens arrimem a un senyal d’STOP o al color roig dels semàfors, així com les targetes roges del futbol, percebem la prohibició.

Els significats i la psicologia del color roig

A l’anterior paràgraf hem descobert que, depenent del context en què es trobe el color roig, pot denotar diversos significats molt diferents. El color roig és el color del foc, de l’amor, del drama, de la calor, del poder, de la força, de l’emoció, de la passió i de la sang. També té significats relacionats amb el perill,

la violència, la ira, la malícia i l’agressió. Així també, s’ha emprat aquest color per tal de distingir algun objecte important dins d’un context o paisatge. Imaginem, per un instant, que estem en un dia d’hivern a la calor del foc de la xemeneia: segurament tindríem una sensació de calidesa i de comoditat. Però, ara, pensem que estem davant d’un incendi: psicològicament percebríem un estat d’ànim d’angoixa i de perill. És interessant poder comprovar com un mateix color, depenent de les circumstàncies en què es relacione psicològicament per l’ésser humà a causa de les vivències que experimente en eixe moment, s’impregne tant d’elements positius com negatius.

Segons la psicologia, aquest color ha estat relacionat, entre els elements positius, a la calor, a la passió, a l’energia, a l’amor i a l’afectivitat, així com a la prosperitat

Escenes de pel·lícules on el roig és el color principal

i al poder. També es relaciona amb l’espontaneïtat i l’atreviment, ja que s’ha observat psicològicament que aquest color estimula un comportament més extravertit en l’ésser humà. Igualment, s’ha observat que és un color activador per a l’individu i que ajuda a generar moviment i actuar per aconseguir objectius. També la gent el relaciona amb l’èxit, la independència i l’autonomia, i inclús amb la vida.

Per altra banda, la psicologia ha dictaminat també que, probablement, la gent relaciona aquest color més amb significats negatius, com per exemple la violència, l’odi, l’agressivitat, la falta de control, el perill i l’excés. També, en algunes ocasions, es vincula amb la destrucció, la crueltat i la mort. A més a més, s’ha observat que el color roig provoca comportaments poc reflexius i amb tendència a ignorar els riscos.

Diferents tipus de color roig

Com que aquest color té una diversitat d’emocions i denota una sèrie de simbolismes dispars, destaca per la seua gran versatilitat, fet que ha provocat que obtinga una gran gamma de tonalitats, les quals poden transmetre sensacions diferents segons la seua intensitat i els seus matisos:

-Les tonalitats roges intenses, com el vermelló o l’escarlata, aporten dinamisme i s’empren per a crear ambients plens d’energia i vitalisme.

-Per altra banda, les tonalitats roges amarronades, com la terracota, generen una atmosfera de pau acollidora.

-Per últim, les tonalitats roges obscures, com el roig vi i el bordeus, criden a l’elegància.

El color roig a la cultura mundial

Si bé hem comprovat que, al llarg de la història, el color roig ha tingut un gran pes, a la cultura mundial tampoc ha passat inadvertit, cobrant significats diversos segons la perspectiva de cada cultura.

A l’antic Egipte aquest color era símbol de tot allò roí, ja que ho connectaven amb el color de la calor sufocant del desert. Per contra, a països de climes més freds té interpretacions més positives: per exemple, a Rússia el perceben com un color valuós i bonic.

En diverses regions del món, el roig simbolitza alegria i bona sort. De fet, en molts països asiàtics, les núvies utilitzen peces de roba roges el dia del seu enllaç, ja que representa

fertilitat i fortuna. A Europa, el roig es relacionava amb els aristocràtics i el clero. La seua associació amb la sang de Crist el va fer especialment important per a l’església catòlica, tant que el títol de cardenal prové del color que empraven tradicionalment els cardenals catòlics romans. En l’actualitat, la cultura occidental el sol associar amb l’amor: de fet, una de les festivitats que ha obtingut més èxit comercial ha sigut la de Sant Valentí i on aquest color ha sigut el gran símbol de l’amor i el gran protagonista dels aparadors dels nostres comerços, els quals han permés poder regalar a les nostres parelles una rosa roja o un cor roig, entre altres objectes.

El color roig com a identitat

Un altre simbolisme que podem associar al color roig és la identitat. Sovint, si observem el nostre voltant, la bandera, tant nacional com autonòmica, conté aquest color tan cridaner i que, culturalment, relacionem amb el nostre entorn. Una de les nostres grans festes josefines són les falles, i molts dels significats que hem atribuït a aquest color els podem traslladar ací també: és el color del foc quan observem encendre la metxa dels coets o dels nostres monuments fallers; és el color de l’amor que demostrem als nostres; és el color de la calor que rebem de la germanor de la gent del casal; és el color de la força per

la qual la indumentària entra als nostres carrers; és el color de l’emoció quan venerem la nostra benvolguda verge; és el color de la passió fallera i és el color d’altres sentiments que la nostra festa genera en nosaltres.

El color roig aporta molts significats diversos en la nostra cultura valenciana. A l’ofrena de flors podem comprovar que el roig i el blanc són els predominants del mantell que se li confecciona a la verge, aportant així una simbologia d’amor i passió.

Així mateix, el color roig també predomina a la indumentària valenciana, per exemple a la banda que acredita a les dones com a pertanyents a la cort d’honor o com a falleres majors. El color roig també predomina quan, en la nit de

la Cremà, botem amb foc els nostres monuments, simbolitzant l’energia i la renovació.

De fet, nosaltres, com a fallers de la Falla Prado, ja trobem el color roig com a element d’identitat nostre, ja que les nostres bruses són de color roig, associat a la nostra passió fallera. Sempre que ens reunim per qualsevol desfilada al carrer i anem amb eixa brusa tan identificativa no podem evitar notar com se’ns estarrufa la pell i, al mateix temps, els fallers d’altres comissions, així com la població vallera, ens identifica com a fallers de la dita falla..

Al mateix temps, si ens atenim al nostre escut de la falla, podem notar que el color roig es troba molt present: en primer lloc, podem

trobar les flames falleres tan característiques que simbolitzen la passió, l’alegria, el poder i l’emoció. En segon lloc, també podem apreciar, sota l’escut, una aproximació de la senyera valenciana que ens permet identificar-nos com a valencians. Per finalitzar, també predomina eixe roig en les tomaques, un element molt apreciat a la nostra falla pel gran simbolisme que genera, fent referència a l’horta valenciana com a element patrimonial.

Podríem concloure dient que el color roig, dins la nostra festivitat, està carregat d’un gran simbolisme positiu que els fallers, any rere any, hem sabut incloure en la nostra festa.

La bipolaritat del color roig

En definitiva, estem davant d’un dels colors on més clarament es veu la bipolaritat del simbolisme dels colors, associant-se també a aspectes tan valorats com l’amor fins als conceptes considerats totalment contraris, com l’odi en aquest cas. És el color de la intensitat i del que és visceral, associat a una emocionalitat potent i extrema i contribuint, de fet, a generar una resposta emocional intensa.

ÀNGELA CHAPA

EL ROIG: BATEC DE LA PASSIÓ

El roig color que es contempla amb indiferència; és un batec, un foc que recorre la pell i desperta emo cions profundes. Re presenta l’energia vital, la força de l’entrega i la intensitat amb què sentim la vida. En cada gest, en cada mirada i en cada celebració, el roig és la petjada visible de la passió, eixe impuls que ens fa viure amb plenitud i ens connecta amb allò més íntim del nostre ésser.

Passió per l’amor.

En l’enamorament, la passió es fa visible en el rubor de les galtes, en la tremolor de la veu i en la intensitat de cada mirada compartida. Estimar amb passió és deixar que el cor dicte la dansa dels nostres dies, permetent que cada gest i cada pensament es tenyisquen d’emoció. El roig simbolitza aquest foc interior, el desig i l’entrega que fan que l’amor es perceba tan vibrant com un sol que crema dins de nosaltres.

Passió innata.

La passió es revela també en l’entrega a allò que ompli l’ànima. Pintar, escriure, tocar un instrument o practicar un esport esdevé un acte de devoció. Cada traç, cada nota, cada moviment es viu amb intensitat, impulsats per la guspira interior que ens fa crear i explorar sense descans. El

roig, ací, és l’energia que alimenta la nostra curiositat, el motor que transforma la dedicació en alegria i mestria.

Passió per viure el moment.

Viure amb passió és assaborir cada instant com irrepetible, abraçant el present amb tots els sentits oberts. Un passeig per la ciutat, un encontre inesperat o un paisatge que ens talla l’alè, converteixen experiències memorables quan ens entreguem a elles sense pudor. El roig simbolitza aquesta intensitat, l’impuls vital que ens permet sentir la vida en la seua màxima expressió, sense por a les conseqüències ni al desconegut.

Passió per les falles.

A València, la passió es fa col·lectiva durant les Falles,

quan la ciutat es transforma en un escenari de foc, música i emoció compartida. El roig de les flames que devoren els monuments efímers i de la pólvora que esclata al cel, reflecteix l’afecte d’un poble que celebra la vida amb intensitat. Les Falles són un recordatori que la passió també pot ser comuna, unint cors en un sol batec, vibrant i ardent.

El roig és el fil que uneix totes les passions humanes: l’amor, la creativitat, la intensitat de viure i la celebració cultural. Ens recorda que sentir amb plenitud, entregar-nos a allò que estimem i viure cada instant amb intensitat és el que dona sentit a l’existència. Així com el roig encén la mirada i accelera el pols, la passió ens impulsa a transformar allò quotidià en extraordinari, deixant que la vida creme amb força dins de nosaltres.

XIMO MARTÍ I PARDO Apassionat del valencià, amb trajectòria

EL COLOR DE LES FALLES 80 C

Si hem de posar un color d’entre totes les opcions, el que ens desperta passió sense dubte és el roig.

El roig explosiu dels coets o el que se’t puja a la cara quan qui et vol t’afalaga presentant-te al món faller.

La festa és d’un roig encés com les flames dins del foc, com la sang que corre pel cor on guardes els sentiments.

De quin color poden ser eixos que tot ho critiquen que en els seus escrits es burlen de l’església i del poder?

Roges són les quatre barres que descansen en camp d’or, senyera que diu que som fills de terres maltractades.

Presidix la nostra ensenya amb el seu roig tots els actes, vola pels carrers i places i a les bandes de fallera.

El color que et fa sentir eixa vibrant sensació que fa bullir al teu cos la festa que portes dins.

Podrem veure molts colors o les festes de mil llocs, però un valencià sols pot viure les falles en roig.

El color rosa evoca principalment sentiments positius com l’amor, la tendresa i la compassió. També s’associa amb la calma, la dolçor i la innocència, i els tons més brillants poden transmetre optimisme i alegria. En uns certs contextos, pot representar la feminitat i la joventut.

PANTONE ROSA C

PANTONE ROSA C

“Conservar-se com una rosa en remull.“

“Tenir una rosa a cada galta.”

“Veure-ho tot de color de rosa.“

PANTONE ROSA C “D’una rosa surten espines.”

PANTONE ROSA C “Color de rosa, l’amor s’hi posA.”

PANTONE 88 C

2. ROSA ÉS UN NOM DE DONA Agustín Zaragozá i Granell

PANTONE 84 C

1. EL CÀNCER DE MAMA NO ÉS DE COLOR ROSA Lola Delamo i Palomares

PANTONERA

en oncologia i gran amiga de falleres majors, preparada per quan arribe el seu moment

LOLA DELAMO I PALOMARES Fallera, doctora

EL CÀNCER DE MAMA

NO ÉS DE COLOR ROSA 84 C

Avui en dia, el càncer és un dels problemes de salut pública més rellevant a escala mundial. En concret, el càncer de mama és el tipus de càncer més freqüent en dones i una de les principals causes de mortalitat femenina. No hem d’oblidar que hi ha un percentatge menor d’homes afectats per dita malaltia. Sabem que a Espanya es diagnostiquen cada any entre 35.000 i 36.000 nous casos de càncer de mama i que el tractament ha evolucionat molt en les últimes dècades gràcies als avanços científics i tecnològics.

Els tractaments proposats no són universals, sinó que es valora cada malaltia de manera personalitzada segons el tipus de tumor. Hi ha 3 tipus de càncer de mama a nivell molecular: receptor hormonal positiu, sobreexpressió de la proteïna HER2 i triple negatiu. També es té en compte l’estadi de la malaltia i les característiques de les pacients i els pacients.

Els tractaments clàssicament coneguts són: cirurgia, ja siga conservadora o mastectomia; radioteràpia; quimioteràpia i tractament hormonal.

ROSA d’Unides contra el càncer

En els últims anys s’han incorporat nous tractaments com són les teràpies dirigides amb fàrmacs anti-HER2 per a tumors amb aquesta proteïna sobreexpressada, així com també la immunoteràpia en alguns tipus de càncer de mama triple negatiu.

A més dels tractaments mèdics nomenats anteriorment és fonamental parlar de l’atenció integral que precisen les persones afectades de càncer de mama ja que no té un impacte només físic, sinó també emocional i social. Per això, molts hospitals amb suport de les associacions pertinents compten amb equips de psicooncologia, rehabilitació física, assessorament nutricional així com grups de pacients que hi conviuen amb la malaltia per ajudar a afrontar aquesta i també les seqüeles que se´n deriven.

Cal destacar la importància de l’exercici físic en totes les etapes del càncer, des de la prevenció, el tractament i la supervivència, ja que millora la qualitat de vida i disminueix els efectes secundaris derivats del tractament.

I és que, càncer de mama no és de color rosa. El color rosa s’ha convertit en el to representatiu de la lluita contra el càncer de mama i així ho veiem a les campanyes institucionals i sanitàries, esdeveniments esportius i solidaris, productes comercials i també amb la moda i accessoris.

Si parlem d’un emblema universal, hem de parlar del llaç rosa que a pràcticament qualsevol part del món és reconegut com a signe de la lluita contra el càncer de mama. La societat ha anat adoptant símbols que representen la lluita contra determinades malalties com per exemple el llaç roig, relacionat amb la malaltia per la infecció del virus d’immunodeficiència humana (VIH).

El llaç rosa va sorgir en la dècada dels 90 i s’ha consolidat com a emblema del compromís amb la prevenció, la investigació i la solidaritat cap a les persones afectades pel càncer de mama.

L’origen del llaç rosa com a tal es remunta a 1991, quan Charlotte Haley, una dona nord-americana que havia perdut familiars per càncer, va començar a repartir llacets de color salmó fets a mà. Els adjuntava amb una targeta on denunciava que l’Institut Nacional del Càncer dels Estats Units d’Amèrica destinava pocs fons a la investigació del càncer de mama, malgrat la seua alta incidència. El seu gest va ser modest i artesanal, però molt potent ja que volia que la gent prenguera consciència que calia més diners per a la investigació.

Al mateix temps la revista Self Magazine preparava un especial sobre salut de la dona i càncer de mama i juntament amb Estée Lauder van contactar amb Charlotte Haley per a col·laborar, però ella es va negar, perquè considerava que la indústria cosmètica i mediàtica podia aprofitar-se´n de la seua idea de manera comercial.

Davant la negativa, la revista i l´empresa de cosmètica van passar del color salmó al rosa i l’èxit va ser immediat amb un impacte visual fort, i ràpidament va ser adoptat per associacions, hospitals, fundacions i mitjans de comunicació.

Si d’alguna cosa també hem de parlar és de la relació del color rosa amb la feminitat i el simbolisme emocional que transmet de calidesa i esperança, però pot invisibilitzar la duresa del tractament, la realitat de les recaigudes i la mortalitat que encara comporta la malaltia.

Aquest simbolisme ha d’anar acompanyat d’accions que estiguen reflectides en avanços científics i polítiques sanitàries inclusives com per exemple

programes de cribratge, mamografies periòdiques i campanyes per fomentar l’autoexploració mamària.

La detecció precoç és un dels factors més determinants en la supervivència ja que permet iniciar tractaments en fases inicials de la malaltia.

El llaç rosa no està exempt de crítiques. Dies assenyalats al calendari com el dia mundial contra el càncer de mama (19 d’octubre), curses de la dona solidàries entre d’altres, són tsunamis de color rosa que volen donar visibilitat al càncer de mama però és freqüent veure companyies que obtenen un notable benefici econòmic i publicitari deixant de banda el focus principal i capitalitzant el sofriment.

No obstant això, no s’ha de perdre de vista la necessitat innegable de donar visibilitat a les pacients i els pacients afectats per la malaltia, fomentar la importància de la prevenció i la inversió en la investigació així com també l’accés equitatiu als tractaments innovadors garantint l’atenció pública integral també de les seqüeles dels mateixos.

En definitiva, el color rosa ha traspassat la seua funció estètica per convertir-se en un símbol universal de conscienciació i lluita col·lectiva contra el càncer de mama, al mateix temps que ha generat debats sobre el seu ús comercial. No s’ha d’oblidar el seu sentit original: la necessitat d’impulsar la investigació.

AGUSTÍN ZARAGOZÁ I GRANELL Professor de Filosofia i Agent d’Igualtat.

ROSA ÉS UN NOM DE DONA 88 C

Descobriment del sexe del bebé

Tradicionalment s’ha considerat el rosa un color «femení». Però, com ocorre amb tot allò relacionat amb el gènere, el color rosa, com el blau, no sempre es van associar de manera dicotòmica al binarisme home/dona. El color rosa s’associa a la delicadesa o la tendresa, trets que, per la imposició del gènere, atribuïm a la condició femenina. Això ha ocorregut a partir del segle XX, doncs, anteriorment, les societats no distingien

el rosa i blau com a colors propis d’un sexe o un altre. Les fàbriques de joguets van catalogar els seus joguets com de xiquets/xiquetes a partir de la Modernitat, usant codis de colors diferenciadors visualment. Pensem en qualsevol botiga de joguets, especialment en temporada de Nadal, i comprovarem que això segueix present malgrat les moltes campanyes de sensibilització per part de les polítiques públiques conscienciades a fer arribar el missatge que els joguets no tenen sexe. Però la llosa del gènere pesa en l’imaginari social i això condueix a pensar discriminadament en el món dels jocs, servint-se de la metàfora del rosa i del blau en la promoció dels joguets.

L’empresa Walt Disney ha contribuït a reforçar en l’imaginari social eixa atribució del color rosa als estereotips i rols femenins. Les princeses, els carruatges, els decorats, tot l’univers Disney impregna de rosa allò relacionat amb la feminitat. En l’actualitat s’intenta conscienciar per a trencar amb aquest imaginari sexista produït, en general, per les empreses que creen continguts. Però la socialització diferencial, és a dir, l’aprenentatge basat en el gènere masculí/femení, segueix present en l’educació de xiquetes i xiquets. És per això que el gènere, des de la perspectiva feminista, es concep com una màquina que determina el camí de les persones en funció del

seu sexe. Als xics els espera un univers representat en el color blau i a les xiques en el rosa. De rosa seran els vestits de les nines, les cuines, els carrets del bebé, els biberons, els cors, les estrelles, el cotxet de la Barbie,... Entendre que el rosa representa tot un imaginari referit al gènere, a una imposició per a aconseguir una ficció, a saber, que distingim a xiquets i xiquetes en funció del seu sexe, ens permet comprendre que els camins seran diferents per als uns i les altres. Això ens convida a replantejar-nos si busquem una educació en igualtat o segregada, feminista o patriarcal. Rosa és un nom de dona i el color una tonalitat en la vida de les xiques i els xics, sense distinció.

El color morat transmet sentiments de reialesa, luxe, poder, misteri i espiritualitat. També s’associa amb la creativitat, la imaginació, la saviesa i la transformació. En un sentit més ampli, pot evocar calma, nostàlgia i sensualitat, mentre que el seu ús excessiu podria suggerir por, frustració o arrogància.

PANTONE MORAT C

PANTONE MORAT C

“Veure’s morat de vergonya.“

PANTONE MORAT C

“Va quedar morat com una albergínia.”

MORAT C

“Posar-se morat de menjar.“

PANTONE MORAT C “ESTAR MORAT DE FRED.”

PANTONE 102 C

3. EL PREU D’UNA MIRADA VIOLETA Noelia Alberola i Elena

PANTONE 96 C

2.

Sara López i Requena

MORAT: EL COLOR DE LA TRANSFORMACIÓ

PANTONE 92 C 1. 8 M Noelia Alberola i Elena

PANTONERA

El 8 de març es commemora la lluita de les dones, dia de reivindicació i de visibilitzar les desigualtats que encara en el present hem de lluitar per assolir en molts àmbits. Des de l’any 1975, les Nacions Unides van fixar aquesta data com el Dia Internacional de les Dones, abans denominat Dia de la Dona Treballadora. Però quines fites i esdeveniments hi ha darrere d’aquesta data?

La fita en si reconeix els èxits socials, econòmics, culturals i polítics de les dones, així com reflectir les desigualtats que patim a hores d’ara arreu del món.

MORAT d’empoderades

Des de l’inici de la Revolució Industrial la dona va accedir al mercat laboral, un treball assalariat, una incorporació que no ens va fer exemptes ni de la cura de les persones grans, ni del grup familiar ni de les tasques domèstiques.

La precarietat

d’aquests treballs va generar els primers moviments per denunciar la desigualtat salarial i les condicions a què eren sotmeses. Aquestes reivindicacions eren millora

salarial, reducció d’horaris, eliminació de la franja de nocturnitat, compensació per accident laboral, mesures de prevenció, limitació de l’edat per a treballar per tal que no s’abusara de les criatures.

El 1848 les dones que ja formaven part del motor econòmic dels seus respectius països, varen prendre els carrers; primer les nord-americanes, per reclamar el dret al vot, seguidament les sufragistes angleses qui feren d’aquest reclam l’eix de les seues reivindicacions.

Però les primeres exigències visibles a mode de vaga, varen vindre el 1857 de la mà de les treballadores d’una fàbrica de Nova York, obreres tèxtils nord-americanes, les quals demanaven millores salarials. Però el clam que més va impactar en l’opinió pública i va remoure consciències, va ser la històrica reivindicació de les operàries d’una fàbrica tèxtil el 25 de març de 1911, després que un incendi provocara la mort de 142 obreres, la majoria dones joves immigrants. La fàbrica s’anomenava Triangle Shirtwaist Company de Nova York.

Encara que la data oficial es va posar el 8 de març per unificar les dates arreu de tots els Estats, la primera celebració del Dia de la Dona va ser en 1908. Les socialistes nord-americanes eixiren al carrer el darrer diumenge de febrer reclamant el dret al vot, i així any rere any. Seguint aquest exemple les dones europees ho feren el 19 de març, secundat per més d’un milió de dones.

Foren les dones russes l’any 1917, després de l’esclat de la guerra, qui prengueren els carrers un 8 de març, reclamant aliments i el retorn dels

combatents. Aquest moviment acabaria amb la dimissió del tsar i la proclamació de la República. A partir d’aquest moment, es va fixar el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona. Des d’aquesta data s’ix als carrers reivindicant millores salarials, drets polítics, millors condicions de vida i la pau. Anys després les Nacions Unides fixaren el 8 de març com una data global per unir tots els moviments i reivindicacions arreu del món.

Fent un recull de les dates històriques on el moviment feminista va sortir als carrers podem asse-

nyalar el 1909. De la mà de la sindicalista Theresa Malkiel i amb el suport del Partit Socialista d’Amèrica, es crea l’últim diumenge de febrer el National Woman’s Day .

Al 1910, a la segona Conferència Internacional de Dones Socialistes realitzada a Copenhaguen es va aprovar la proposta de Clara Zetkin, per celebrar el Dia de la Dona Treballadora el 19 de març, sumant-se així Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa.

Al 1913, el Dia Internacional de la Dona, es va fer servir per mecanisme per protestar per la primera Guerra

York, 1911)

Mundial. A tota Europa es va commemorar el 8 de març.

El 23 de febrer de 1917 les dones russes aconseguiren el dret al vot.

En 1975, l’ONU declarà el 8 de Març com el Dia

Internacional de la Dona i, dos anys després, les mateixes

Nacions Unides van convidar tots els països a declarar eixe dia com el Dia pels Drets de la Dona i la Pau Internacional.

El perquè del color morat?

El color morat és el representatiu del dia de la dona, i el que adopten les dones o els edificis com a signe de reivindicació. Va ser el color que el 1908 utilitzaven les sufragistes angleses. Als 60 i als 70 les dones socialistes van escollir aquest color com a símbol de la lluita feminista i

posteriorment se’l va associar a la jornada celebrada el 8 de març.

Ací al nostre territori ens trobàvem davant una posició de subordinació, amb molts pocs drets. Per exemple, les dones no podien obrir un compte corrent sense el consentiment del seu marit, ni accedir al treball sense l’anomenada “licencia marital”. La primera manifestació autoritzada per reivindicar els nostres drets va ser al 1978.

Una data que passa desapercebuda però que cal commemorar i visibilitzar és la primera manifestació a València, al barri de Velluters a l’any 1856 per la crisi industrial de la seda, seguidament uns anys després les treballadores del fil, al mateix barri, també eixiren als carrers reivindicant

millors condicions laborals i un increment dels precaris salaris. La reivindicació va acabar en una foguera com a protesta a la Plaça del Pilar.

En 1902, al mateix barri, les dones secundaren una vaga per millores salarials que va durar un mes de protestes. En aquestes reivindicacions va ser fonamental la figura d’Elena Just, una de les anomenades mares del feminisme valencià, que juntament a Carmen Soler, promogueren l’associació “Bien de Obreras 1899”, negociaren amb els amos de la fàbrica i aconseguiren que els patrons acceptaren les millores salarials. De vegades no cal fixar la mirada fora de casa, la lluita per la igualtat té infinitats d’exemples als nostres carrers...

SARA LÓPEZ I REQUENA Fallera compromesa, professora i peça clau en la delegació de llibrets.

MORAT: EL COLOR DE LA TRANSFORMACIÓ 96 C

A vosaltres, fallers i falleres de cor i de foc.

A qui planta amb les mans i estima amb l’ànima.

A qui no tem la flama perquè sap que després de la cendra, torna a vindre la flor.

De l’origen de les Falles s’han contat desenes de versions, entre història i llegenda, entre ritual i festa.

Una de les més conegudes —i potser també una de les més arrelades en la memòria col·lectiva— parla d’una antiga costum dels fusters. Diu que, en vespres del 19 de març, festivitat de Sant Josep, el seu patró, els mestres d’aquest ofici cremaven davant dels tallers els trastos vells i la fusta inservible que havien anat acumulant durant l’any.

Era una manera de celebrar el final de l’hivern, l’arribada de la llum i de preparar l’espai per a nous treballs. Però també era una celebració del foc com a element que purifica i transforma. Aquelles fogueres improvisades van anar creixent amb el temps, i al voltant d’elles, començà a bategar una nova forma d’expressió popular.

Amb el pas dels anys, aquells simples muntons de restes de fusta es van convertir en estructures més elaborades. S’hi afegiren ninots amb formes humanes, sovint carregats de sàtira i crítica social. El poble va començar a participar, a imaginar, a construir i a burlar-se de tot allò que volia cremar simbòlicament. El foc deixava de ser només útil per a passar a ser festa, art i denúncia.

Però aquest és només un dels molts relats. D’altres versions, d’arrel més antiga, situen els orígens de les Falles molt abans del Cristianisme. Ens parlen de rituals pagans relacionats amb el solstici de primavera, en què es cremaven figures o elements vegetals com a símbol de renovació. Aquests rituals, presents a moltes cultures europees, celebraven la fi de l’estació fosca i la fertilitat que porta la llum. El foc s’utilitzava com a mitjà per a despertar la terra adormida, com una crida a la vida.

Així, les Falles serien l’eco d’una memòria ancestral que hem sabut conservar a través dels segles. Com tantes altres tradicions, s’han anat adaptant a noves èpoques i significats, però mante-

nint sempre el nucli essencial: el foc com a frontera entre el que mor i el que naix.

També hi ha qui parla de la influència de les antigues fogueres de Sant Antoni, o dels rituals medievals de purificació urbana, en què es cremaven objectes considerats impurs o relacionats amb l’hivern. En tots ells, torna a aparéixer la mateixa idea: cremar allò vell per a començar de nou. Amb el pas del temps, tot aquell ritual espontani va anar prenent forma fins arribar al que coneixem avui: una festa reconeguda arreu del món, plena d’art, de música, de pólvora i de sentiment. Però, més enllà del soroll i de la llum, encara hi batega, en silenci, aquell gest primer: una mà llançant al foc un tros de fusta, un moble vell, un record antic. Un acte senzill i profund, que diu molt de qui som: un poble que sap deixar anar, per a tornar a florir.

I us preguntareu què té a veure aquest text amb el color morat, doncs vos explique. El morat no és només un color. És un estat d’ànim, un presagi, un pont entre allò que s’acaba i

El color de la transformació

allò que està a punt de començar. Se situa en la frontera entre la calma del blau i l’energia del roig, i per això parla de canvis, de mutacions, de camins interiors que travessem quan deixem enrere una etapa per a obrir-ne una altra.

El morat és espiritualitat, però també intensitat. És el color del misteri, de la reflexió, de les emocions que no sabem posar en paraules. Ha estat el color del dol i del poder, de les sacerdotesses i dels reis, del silenci i del crit contingut. I per damunt de tot, ha sigut sempre el color del canvi.

I si hi ha una festa que encarna el canvi, la transició i el renaixement, eixa és la nostra: les Falles.

Cada març, a la vora de la primavera, el poble es transforma. Construïm amb paciència allò que sabem que cremarem. Li donem forma al record, al sarcasme,

a la crítica i al somriure, per després entregar-ho al foc. Perquè el foc, en la tradició ancestral que ens precedeix, no és només destrucció: és purificació, renovació, renaixement.

Les Falles són hereves d’antics rituals de canvi d’estació. Quan l’hivern arriba a la fi, celebrem el retorn de la llum, la fertilitat de la terra, la vida que renaix després del fred. I ho fem com ho feien abans: amb flama, amb música, amb dansa i amb paraula. Amb foc que il·lumina i crema, amb fusta que s’alça i cau. Amb emoció continguda que esclata en una nit màgica on tot mor i tot torna a començar.

En aquest paisatge de foc i festa, el morat s’alça com a color simbòlic d’allò que vivim. És la transició entre la memòria i l’oblit, entre el que som i el que serem. És el silenci abans de la traca, la mirada enrere abans d’alçar el cap cap al demà.

El morat és, potser, el color que millor defineix l’ànima fallera. Perquè nosaltres sabem que, per a renàixer, cal cremar. Que tot canvi té un preu, però que la vida, quan es viu intensament, sempre troba la manera de tornar a florir entre la cendra.

Cada any, des de la primera reunió fins a l’última abraçada de la cremà, escrivim una història compartida. Una història que tots els qui vivim aquesta festa entenem, i que és complicat arribar al seu complet enteniment si no es viu en la pell de qui recorre aquest camí.

Hi ha un moment, després de la cremà, quan les flames ja s’han apagat i la cendra encara fumeja, en què tot queda en silenci.

Els crits, la música, els aplaudiments... tot s’atura. I és en eixe instant —breu, fràgil, intens— quan els fallers i falleres sentim dins nostre la veritat del que hem viscut.

Hem somrigut, hem desfilat, hem viscut amb el cor accelerat, entre el so de les bandes de música i l’olor de pólvora, entre l’agulla al pentinat, la faixa i les espardenyes i el pes dolç de la banda damunt el pit. Però ara, quan tot ha acabat, quan la falla és ja cendra i el calendari torna a començar, és quan arriba el vertader pes del que significa ser fallera.

És com eixe color

morat que precedeix l’alba. Un color que no és foscor, però tampoc llum del tot. És un límit bellíssim, un moment suspés on tot sembla possible. El cel es pinta d’un morat suau, entre violeta i rosa, just abans que el sol aparega. I en eixe instant màgic, el món respira. El morat és l’esperança quieta abans del nou dia.

És la promesa que tot torna a començar, encara que res siga igual. Una emoció fonda, entre la nostàlgia i l’orgull, entre el

final i el començament. El morat de la transformació, del canvi inevitable. Perquè ser faller (i encara més si eres Fallera Major o President o Presidenta) és travessar un ritual, és cremar una part de tu per a renàixer distinta. És créixer.

Hi ha un dol, sí. Un dol bellíssim i necessari. Per tot allò que es deixa enrere. Però també hi ha llum. Perquè en el foc que ho ha consumit tot també descobrim qui som.

Quan el foc es fa silenci, els fallers i les falleres es queden a soles amb el seu record. Però no és buit. És ple. De vivències, d’emocions, d’afectes, de llaços que duren més enllà del calendari. I sabem, en eixe moment íntim, que no tot s’ha cremat. Que de la cendra brolla la memòria. Que en ella viuran els records que s’han creat d’un exercici inoblidable que serà, per sempre, part de la història de les falles.

Les Falles no són

només una celebració. Són una experiència compartida, una emoció que travessa el temps, una memòria que es renova cada any. Naixen del gest antic de cremar allò que ja no serveix, però creixen com a ritu de poble, com a crit creatiu i col·lectiu que transforma la matèria en missatge, i el foc, en record.

Hem vist com al llarg de la història, aquest acte de cremar no és destrucció, sinó renaixement.

Un cicle que es repeteix: s’acaba l’hivern, torna la llum, la vida es refà. I nosaltres, amb ella.

El color morat, que tenyeix l’horitzó abans de l’alba, ens ho recorda. No és ni nit ni dia, sinó frontera i promesa. És el moment en què el món calla i respira, abans que tot torne a començar. Les Falles són això: un morat col·lectiu, un instant de bellesa efímera abans de la renovació.

Quan el fum s’alça i només queda la cendra, descobrim que res s’ha perdut del tot.

Queda l’empremta en la gent, en els carrers, en els cors. I queda una veritat senzilla i poderosa: que cal deixar anar per a tornar a florir.

Per això cada març és un final, sí, però també un principi. Una altra oportunitat per reunir-nos, per crear, per riure, per dir i per sentir.

Perquè, després del foc, sempre ve la vida. I nosaltres estem ací per a viure-la plegats.

EL PREU D’UNA MIRADA VIOLETA 102 C

Aràbia Saudita, any 2017

Leila Khan Mohammed, estudiant d’enginyeria i arquitectura, de tan sols 22 anys, a la universitat de Malí, Aràbia Saudita. Una jove entusiasta amb un món de somnis per assolir i una llibreta plena de projectes i reptes per desenvolupar, acostumada a una cultura diversa i molt enriquidora gràcies a l’oportunitat que els seus pares li varen brindar per poder viatjar per tota Europa. La mitjana de cinc germans, els dos majors, homes, formats en comerç, divises i empresa. Ella la major de les dues germanes que la segueixen, Salma i Fàtima.

La menuda duu el nom de la seua mare, una dona empresària, directora d’una tur operadora que treballa d’enllaç entre els Emirats i Europa, una dona amb una visió empresarial i de vida quotidiana molt Occidental. Formada des de l’adolescència als millors col·legis i Universitats del Regne Unit, descendent d’empresaris provinents de matrimoni mixt, pare Europeu, mare Saudita.

A casa, la criança ha estat baix la mirada d’Occident, on el respecte, la tolerància i la llibertat han estat les consignes que primer ha viscut ella i que després ha inculcat a les seues

Hussain de 24 anys, estudiant de Turisme i comerç; Leila, la nostra protagonista, de 22 anys; Salma de 20 anys, estudiant d’infermeria; i la més menuda de la família, Fàtima, de 15 anys, estudiant de batxillerat.

Aràbia Saudita

filles i fills: Maher de 27, el primogènit, mà dreta de la seua mare al negoci familiar;

El pare, Runi (el seu nom significa cant d’alegria) els va deixar cinc anys enrere després d’una llarga malaltia i el recorden sempre amb un afable somriure, fent honor al seu nom. Malgrat els costums i la cultura del seu país, Fàtima i Runi eren persones amb una ment oberta i molt instruïdes, havent viatjat i treballat per gran part d’Europa, i amb aquesta visió, han construït una família diversa i tolerant, posant a sobre de tot la llibertat individual de les seues filles i fills.

Després de la mort del seu marit, Fàtima es va posar al capdavant de l’empresa i va prioritzar que la seua família escollira el seu propi camí, de fet dels cinc fills sols el major, Maher, ha seguit les empremtes seues i del seu marit.

Són molt conscients que han estat uns privilegiats, ja que el seu estatus els ha permés poder viatjar i formar-se, tant ells com els seus fills, fora del seu país. Tan sols Leila, va preferir desenvolupar els seus estudis a Aràbia Saudita.

Viure en una urbanització privada va permetre, tant a Leila com a Fàtima, rebre classes de conducció de la mà dels seus germans grans. Ferho més enllà dels límits de

la urbanització si no estan tutoritzades és impossible, reprovable i està malt vist. La mare sempre ha desitjat que se sentiren lliures per sentir, escollir i viure i ha donat suport a totes les seues iniciatives tant formatives com culturals. Els dos germans grans han estat el far i el muscle on s’han recolzat i guiat.

Leila es troba en tercer any de carrera, hauria de ser el quart, però quan va finalitzar el batxillerat va tancar dues maletes i va emprendre un any de treball de voluntariat en una ONG que operava en campaments de dones refugiades a LESVOS Solidarity, Grècia. Aquesta experiència va dirigir les seues passes cap a l’enginyeria civil i l’arqui-

tectura, per reconstruir allò que les guerres i conflictes convertien en runes.

Amb una passió desbordant per la seua carrera, amb una empatia immensa per tot allò que afecta les dones que pateixen desigualtats i falta de llibertat, es va afiliar a una associació clandestina que donava suport a les dones saudites, dones que volen avançar però l’Estat no les deixa.

Cal recordar que a Aràbia Saudita una dona no es pot sotmetre a una operació si el pare (tutor) o el marit (tutor) no ho autoritza, a l’igual que obrir un compte bancari o poder accedir a determinats treballs. La conducció ha d’estar acompanyada per algun tutor.

Leila ha nascut en el país equivocat però en la família correcta, encara que amb molts handicaps als quals ha de fer front. D’esperit rebel i amb una predisposició per voler canviar les coses. Fa visible els seus pensaments en tertúlies polítiques clandestines organitzades per fòrums secrets d’estudiants. Sí, la paraula serà activista, però baix el paraigua de fòrum de tant en tant es deixen veure per convèncer altres estudiants i obrir debats que a les aules no poden tractar. Activista als Emirats i, a més, sent dona, senzillament pot acabar de forma tràgica.

Leila, se sent protegida pel seu entorn universitari i familiar, dia rere dia alça la veu per defensar uns drets que les dones saudites encara no han assolit. El que ella desconeix és que està sent vigilada, observada des de l’ombra.

Una nit, després d’una reunió per preparar un debat i una

acció per visibilitzar la manca de drets i llibertats de les dones, agafa el cotxe del seu germà Hussain per tornar a casa. Ho fa sola, sense cap “tutor” que l’acompanye. Aquesta acció és gravada i denunciada públicament, posant a Leila, en el punt de mira d’un col·lectiu que per a res vol que les dones avancen i recorreguen un camí que no estiga marcat per ells.

Leila, s’ha posat un focus damunt, cada passa que dona, cada paraula, cada gest, és observat i reportat.

A casa, li demanen cautela, que no isca amb cotxe sense anar acompanyada, que aparque per un temps les accions reivindicatives. No, no li volen tallar les ales, però sí protegir-la. L’esperit rebel que viu al seu interior creix, no escolta aquells que l’estimen, ella no està fent res del que s’haja d’amagar, res que no siga lluitar pels drets de les

dones i aquesta situació li obri més els ulls, si cap.

Una setmana després del toc d’atenció que li donen la mare i els seus germans, Leila, acudeix a una tertúlia clandestina on es tracten les lleis denigrants adreçades cap a les dones. En acabar, acompanyada per quatre estudiants més, es desplaça amb cotxe cap a les seues cases, Leila, condueix...

A deu o dotze quilòmetres del lloc de reunió, són interceptades per un vehicle de gran cilindrada amb els cristalls tintats, a ella la fan fora del vehicle, un dels ocupants del cotxe persecutor es posa al volant i segresta les companyes.

Leila, es troba sola a la calçada, atemorida, sense entendre massa bé que està passant. Comença a caminar sense tindre clar cap on anar, les seues pertinences es troben al cotxe, claus, bossa, telèfon...

Després d’unes hores d’anar fent passes sense rumb, el cotxe del seu germà gran Maher, apareix d’entre la foscor, una veu misteriosa els ha telefonat a casa, advertint-los que si volien veure la seua germana amb vida, que la recolliren per la zona del parc que es trobava a prop de la universitat. Després de fer voltes amb el cotxe la varen localitzar. El viatge de tornada, no va tindre reprimendes, sols silenci i mirades de comprensió. En aplegar a casa, tant la mare com la resta de germanes i germà, l’estaven esperant, ara venia la segona part de la conversa amb els perseguidors:

“Si la seua filla no desistia en la seua activitat clandestina seria la següent.”

La següent. Aquesta paraula no feia més que ressonar-li dintre del cap, tota la nit.

Es preguntava com estarien les seues companyes, on les haurien portades, què els haurien fet. Però no podia contactar amb elles, els contactes els tenia al seu telèfon mòbil, el qual s’havien quedat aquells sinistres homes que aparegueren en la foscor de la nit.

Amaneix, Leila no ha pegat ull en tota la nit, acudeix a les classes a la universitat passades les onze del matí, acompanyada pels seus germans i baix la consigna de recollir-la a un hora determinada a la porta principal. Les seues companyes no han acudit a les seues respectives classes, Amal, Amina, Rania i Manal no han donat senyals, no han contactat amb ningú del seu entorn. Al final de les classes, els telèfons de l’alumnat trauen fum, una última hora a les notícies es fa ressò

de la troballa d’un cotxe completament calcinat i on es trobaren els cossos de quatre dones a les quals a hores d’ara no han pogut identificar.

Leila, rep aquesta notícia amb la certesa que és el seu vehicle i són les seues companyes, un fred que la gela com la neu li puja per tot el cos. Es tanca als serveis i fa un crit esquinçador, contacta amb el seu germà gran, el qual la recull d’immediat.

Açò no és una advertència, és una amenaça real i literal, la següent, pot ser ella...

Per què a ella la deixaren marxar? Una pregunta que li faria perdre la son durant molt de temps, però que té una resposta clara i amb un rerefons calculat, seria una víctima revictimitzada, convertida en una heroïna davant de tot un poble,

les seues companyes provenien de barris humils, sense repercussió pública, morts insignificants a ulls d’aquests canalles. Morts atribuïdes a la delinqüència. Callar les seues veus, era silenciar la de Leila, en canvi ella s’hauria convertit en un símbol, una causa a seguir...

Un mes després, la mare aconsegueix traslladar la seua empresa al Regne Unit, han malvenut la vivenda familiar, els cotxes i traslladat el capital del que disposaven a Birmingham. Tota la família en ple trenca amb eixe present per perseguir un futur lluny de l’opressió. Els inicis són durs. Leila passa mesos tancada a casa, assumint una culpabilitat per la mort de les seues companyes, una culpa que no és seua, uns sentiments dels quals, amb el pas del temps, trau una forta-

lesa que ni ella mateix creu tindre. Ja instal·lats a Birmingham i, amb la mirada que la distància converteix en coratge, decideix traslladar el seu testimoni als mitjans de comunicació. Ara sí és una activista, ara sí alça la veu per aquelles companyes silenciades a cop de violència masclista, patriarcal i intolerable.

Cada cop que agafa el cotxe per assistir a una conferència, recorda les quatre mirades violeta que es posen com quatre papallones a sota del tauler de control del seu vehicle. Quatre papallones que mitjançant el seu testimoni sempre seran recordades i seran el motor de la seua lluita,

des de la distància, visi-

bilitzar i lluitar per canviar les lleis a Aràbia Saudita i a la resta del món on segueixen oprimint les dones. Quatre mirades violeta que l’acompanyaran sempre.

Leila, per norma, mai més ha conduït acompanyada, no va a consentir sentir l’opressió de creure’s tutoritzada, conduir sola, és una xicoteta forma de lluita...

Al 2017 Aràbia Saudita va permetre que les dones pogueren conduir el seu propi vehicle, sempre i quan ho feren acompanyades pel seu “ tutor” pare, marit o germà major.

La lluita de Leila i de moltes dones segueix,

hem de recordar que sols poden accedir a la custòdia de les filles i fills en cas de separació, sols si el “tutor”, el marit, els la cedeix.

Sols poden obrir un compte bancari, si el “tutor” dona la seua autorització.

Sols poden accedir al treball, si el “tutor” les autoritza, tan sols un 17% de les dones formen part del món laboral reglat a Aràbia Saudita en 2025.

El món necessita de moltes Leiles, avancem però hi ha llocs al món que ho fan a pas de caragol, en altres, senzillament impera el silenci i els rellotges es varen aturar fa segles...

Dona conduint a Aràbia Saudita

El color blau representa principalment la calma, la serenitat i la confiança, associant-se també amb la intel·ligència, la lleialtat i l’estabilitat. No obstant això, en alguns contextos, com es representa en la pel·lícula Inside Out , també pot simbolitzar la tristesa o la fredor i el distanciament.

PANTONE BLAU C

PANTONE BLAU C

“VERD

PANTONE BLAU C

“El peix blau al vell no plau.”

PANTONE 122 C

Sara López i Requena

4. TOTS ELS BLAUS DEL MEDITERRANI

PANTONE 116 C 3. SOBRE L’ADAPTACIÓ DE LES BONES GOVERNANCES Associació Valldigna Verda

PANTONE 112 C

Sara Campos i Magraner

2. QUAN EL BLAU NO APAGA LA FLAMA

PANTONE 110 C 1. LA CALMA DEL BLAU Àngela Cortijo i Perona

Professora fallera, amant de la poesia i dels més menuts.

ÀNGELA CORTIJO

I PERONA

LA CALMA DEL BLAU 110 C

En tots llocs discorre i sempre s’atura. De la calma és l’astre i està a la natura.

Quan la mar s’embraveix amb la dolça flaire, a la vora arriba i fa sonar l’aire.

L’aigua fa brollar per les grans muntanyes. Camins va traçant per tots els paratges.

Navega pels cels en cerca de calma, fa bufar els vents i els núvols espanta.

Color de saviesa, que promou la pausa. Color de noblesa que, al món, assossega.

Fallera entusiasta i futura mestra amb gran passió per la festa.

SANDRA CAMPOS I MAGRANER

QUAN EL BLAU NO APAGA LA FLAMA

Aquest article ha participat en el Concurs de Lletra d’Or de la Fdf

Junta Local Fallera.

Jo era un ninot orgullós. Amb el nas alçat, la faixa ben lligada i el cor ple d’esperes, plantat damunt d’un pedestal de cartró pedra, aguardava que arribara març com qui espera un vell amic.

Però no arribà

març. Arribà octubre. I amb ell, el cel es va obrir com un plor antic.

La DANA caigué amb la ràbia d’un enemic, amb mans de tempesta i un alè que semblava anunciar la fi de tot. La nau tremolava; l’aigua s’escolava silenciosa pels racons, freda i implacable com una serp que busca on mossegar.

I nosaltres —jo, la iaia

del ramat, el xiquet amb la pilota i, fins i tot, el gosset que li feia companyia— miràvem amb ulls pintats com el blau ens amenaçava. No podíem fugir: érem art… però també érem paper. I el paper, ja ho sabeu, no sap nadar.

La fusta es doblegava, els colors es diluïen com llàgrimes en un rostre antic. Jo vaig perdre una orella; la iaia, el bastó; el xiquet va veure com el seu baló se n’anava flotant, buscant una altra plaça on jugar.

Recorde el moment

en què l’artista va entrar. Tenia el cor en un puny i les botes xopes fins al genoll. Es quedà immòbil davant del desastre, però només uns segons. Després, amb les mans plenes de blau i de fang, va començar a alçar-nos de nou. Ho feia

amb cola, amb paciència, amb amor… i amb una mirada que deia “no em rendiré”.

Els dies següents foren estranys. El taller bategava amb un so nou: martells colpejant, plors i rialles barrejades, ordres dites amb veu baixa, com si el temps correra més de pressa. No hi havia resignació, hi havia concentració. Tothom corria, pintava, reparava… i jo sentia que l’aigua havia colpejat fort, però no havia aconseguit trencar l’ànima fallera.

Des d’on estava, veia com l’artista acariciava cada figura. No ens tractava com a ninots vells; ens parlava, i la seua veu, tot i el cansament, era plena d’orgull. “Encara sou dignes de plantar-se”, semblava dir-nos.

Un dia, mentre em repintava una galta, li vaig sentir murmurar: “Vosaltres

sou el meu crit, el meu plor, el meu orgull… allò que ni l’aigua pot endur-se”. En aquell instant vaig entendre que no érem només ninots: érem històries. La iaia del ramat era la memòria d’un poble; el xiquet amb la pilota, el futur que juga sense por; i jo, amb la meua mirada un poc torta, era l’espill d’una societat que riu, critica i estima.

Aquell matí, entre l’olor de cola i pintura fresca, vaig descobrir una escena que em va quedar gravada. Una xiqueta ajudava a donar color a un ninot; duia la brusa i la falda esquitxades de roig, i el seu pare li guiava la mà amb la paciència de qui transmet un tresor. En aquell gest vaig comprendre que la tradició no és un costum que es repeteix sense pensar, sinó un regal que es passa de cor a cor.

Poc després, vaig veure entrar al casal dues xiques agafades de la mà. Una d’elles, amb un mocador verd que li il·luminava el rostre, seria la pròxima presidenta. Els seus ulls brillaven amb una il·lusió tan viva que ni la pluja més obstinada podria apagar. En aquell moment vaig entendre que la igualtat és això: la llibertat que té cadascú de ser qui vol ser i estimar sense límits ni pors.

I aquell any, entre el soroll de la pluja i l’olor de la fusta humida, vaig aprendre també un altre secret de les falles: cuidar-les és cuidar la terra que les fa possible. Nosaltres, els ninots, hem nascut de materials senzills: d’antigues estructures de fusta i cartró pedra —fetes amb cartó, farina, aigua i cola— fins al porexpan i les pintures acríliques que ara ens donen vida. Però l’artista, en lloc de llançar el que l’aigua havia fet mal-

bé, recollia cada tros, el netejava i el reutilitzava. Els colors gastats es transformaven en flors noves, els fragments de fusta es convertien en bases fortes per a altres figures.

I jo vaig entendre que fins i tot el nostre art efímer pot deixar una petjada més lleugera si es fa amb consciència. Perquè sense respectar la terra, el foc no tindrà mai on ballar.

Quan arribà el dia de la plantà, vam tornar a eixir al carrer.

Amb esquerdes, sí; amb cicatrius, també. Però plantats, com sempre, amb el cap ben alt i el cor encés de blau i de flama.

Vaig veure gent emocionada. Alguns sabien el que havia passat; altres no. Però tots ens miraven amb ulls brillants, com si intuïren que aquella falla havia lluitat per existir. I aleshores vaig comprendre una altra cosa: l’art efímer no és menys valuós pel fet

de desaparèixer. Al contrari, és preciós perquè naix sabent que morirà, i encara així es crea amb estima, amb passió i amb cada fibra d’un poble que no es deixa ofegar ni pel vent, ni pel fang, ni per cap tempesta.

Quan arribà la nit de la cremà, no vaig sentir por. El foc em bressolava com una mare, i en les flames vaig veure el blau convertir-se en roig, com una ferida que per fi cicatritza.

I mentre hi haja una mà que ens modele i una mirada que ens admire, la flama de les falles mai deixarà d’il·luminar-nos l’ànima; perquè entre la cendra que ens despulla i el record que ens abriga, sempre renaixerem. Perquè cada ninot que cau torna a alçar-se, i en les falles —com en la vida—, darrere de cada tempesta, sempre hi ha un nou març esperant-nos… més viu, més nostre, més etern.

sociació ecologista que té com a principal objectiu la defensa i la conservació del patrimoni natural valldignenc PANTONERA

ASSOCIACIÓ VALLDIGNA VERDA L’Associació Valldigna Verda és una as -

SOBRE L’ADAPTACIÓ DE LES BONES GOVERNANCES 116 C

El concepte de punt calent climàtic va començar a consolidar-se en la literatura científica a partir dels anys 2000. Alex de Sherbinin, autor d’un dels treballs més influents en la definició del terme el va definir així:

“Una regió que, per la seua combinació d’alta exposició als impactes climàtics, alta sensibilitat ecològica o social, i baixa capacitat d’adaptació, és probable que patisca conseqüències significatives del canvi climàtic.”

La regió mediterrània junt amb altres zones com l’Àrtic o les petitetes illes del Pacífic es troba en el top ten de totes les llistes a què fan referència els programes de Nacions Unides o altres treballs científics. I és així perquè els territoris acaronats pel Mediterrani encaixen com un guant en la definició de Sherbinin.

- Primer punt, «alta exposició als impactes climàtics». La nostra costa pateix un augment accelerat de la temperatura marina i atmosfèrica. Les onades de calor són cada cop més freqüents i més intenses i, de fet l’estiu del 2025 va ser el més càlid des que hi ha registres. Sobra dir com aquesta càrrega energètica acumulada a la mar potencia les pluges de tardor tot convertint-les en fenòmens de precipitacions extremes.

- Segon punt, «elevada sensibilitat ecològica o social». L’elevada concentració de població, sobretot a zones costaneres del nostre país, ens fa més sensibles als efectes del canvi climàtic. Una economia condicionada al turisme no ajuda tampoc per a res a ser-ne socialment més resilients. El nostre sector primari no solament es ressent severament quan és afectat per fenòmens atmosfèrics extrems, sinó que també comença a veure compromesa la mateixa viabilitat dels seus cultius tradicionals. La cosa encara és més greu si en parlem de l’afecció del canvi climàtic sobre els sistemes naturals del nostre territori. Sobra dir que en un país amb gairebé 500 km de litoral el nivell d’exposició dels nostres ecosistemes és màxim.

- Tercer punt, «baixa capacitat d’adaptació»: Tot i els avisos, i en el nostre cas, tot i les desgràcies quantificades amb centeners de vides humanes, es continua legislant en sentit contrari al que hauria d’implicar una adaptació. Vaja per sobre l’aprovació o modificació de les lleis aprovades per l’actual govern autonòmic que faciliten la construcció en els primers 200 metres de costa. Vaja per davant també la voluntat dels nostres representant municipals, que no contents encara amb el desgavell urbanístic de la platja vallera, continuen tenint al cap urbanitzar el poc de litoral verge que resta en peu. Potser estem en condicions d’afirmar que en el cas valencià, més que de baixa capacitat, inclús en podríem parlar de nul·la capacitat d’adaptació.

Complim els tres punts, algun d’ells malauradament amb nota molt destacada. Ens pararem un poc més en el que en parla de la «sensibilitat social i ecològica», per estar estretament relacionat amb un tema ens toca de ben prop: la regressió costanera al litoral valldignenc. Aquest fenomen, principalment ocorre per dos motius, l’augment del nivell del mar i la modificació del transport de sediments.

L’augment del nivell del mar és causat per la pujada de temperatura a escala global. A molts, de segur, ens ve al pensament el desglaçament dels pols. Si bé és cert, que el desglaç està contribuint a la pujada del nivell, cal diferenciar entre si el que es fon és continental o oceànic. El gel oceànic, és a dir, el que flota sobre el mar, no fa pujar el nivell del mar quan es fon, perquè ja està desplaçant el mateix volum d’aigua

que ocupava en estat líquid. En el cas del gel continental com el de Groenlàndia o l’Antàrtida, la cosa és diferent. L’aigua que en estat sòlid s’emmagatzemava sobre la massa continental polar, amb la pujada de la temperatura global, passa a estat líquid i drena al mar. Més quantitat d’aigua, més nivell, així de fàcil.

Aquesta circumstància encara s’agreuja més, si es té en compte que el mateix augment de la temperatura de l’aigua comporta un augment del seu volum total. Més volum, més nivell. Desaparició de platges i greus afeccions sobre els espais naturals i sobre les construccions costaneres. En altres punts del món, on el fenomen es manifesta de forma més contundent, en trobem ja de desplaçaments massius de població. Segons les últimes estimacions del Fòrum Econòmic Mundial i les Nacions Unides, la pujada del nivell del mar amenaça directament

fins a 1.000 milions de persones arreu del món. Un drama humanitari amb repercussions socials i econòmiques d’escala planetària.

L’augment de les temperatures al Mediterrani en té d’altres conseqüències gens menyspreables des del punt de vista ecològic, tampoc des del punt de vista econòmic i pel que fa a l’afecció de sectors tan sensibles com el de la pesca. La tropicalització és un procés de canvi ecosistèmic que ocasiona l’establiment d’espècies típiques d’aigües tropicals, com el peix conill (Siganus luridus), el peix lleó (Pterois miles), el peix globus (Lagocephalus sceleratus) o la medusa tropical (Rhopilema nomadica).

L’afecció que aquesta circumstància ja té sobre espècies com la posidònia (Posidonia oceanica) o el corall vermell (Corallium rubrum) amb funcionalitats ecosistèmiques tan destacades, és molt greu.

Última DANA i la seua destrució a les platges de Tavernes

L’altre element que contribueix a la regressió costanera és l’alteració dels sistemes naturals de deposició de sediments. Els embassaments hi juguen un paper clau en aquesta alteració. Els sediments, compostos per sorres, llims i graves són transportats com a sòlids en suspensió pel riu fins a la mar. Quan els corrents d’aigua que els transporten entren i s’immobilitzen als embassaments, es dissipa l’energia que manté en suspensió els sediments i aquests es precipiten al fons del pantà. Milers de tones de materials que no arriben al seu destí final que és la mar, i que així no contribueixen a la generació de les nostres platges.

A banda dels embassaments, altres estructures com els dics d’escullera i altres estructures portuàries o defensives (com espigons i ports esportius) també interfereixen en el transport natural de la sorra al llarg de la costa. Al litoral valencià, aquest moviment de sediments sol produir-se de nord a sud, impulsat pel corrent marí i el vent de llevant. Quan es construeix un dic o un port, la sorra s’acumula a la banda nord de l’estructura, mentre que a la banda sud les platges queden sense aportacions i s’erosionen ràpidament.

El que observem no solament a la platja de la Goleta sinó també a tot arreu del litoral valencià és el producte de la combinació, amb més o menys ponderació, dels factor que s’han exposat. Majorment, el que es fa per pal·liar la regressió costanera és dipositar arena recollida de punts on es considera que n’hi ha de sobrants. Una solució tan senzilla com temporal i totalment ineficaç. Si comptem també les actuacions projectades i encara no executades, la inversió que es farà només al litoral valencià amb aportacions de sorres superarà els 70 milions d’euros en cinc anys. Bona part d’aquesta milionada, per no dir tota acabarà al blau de la mar.

El problema s’agreuja encara més per la deficient ordenació del nostre territori, dissenyada no per a garantir un desenvolupament sostenible, sinó per satisfer els interessos especulatius. Una

planificació urbanística orientada al turisme, que prioritza el benefici immediat per damunt de les necessitats reals de la població i la resiliència del sistema. Fernando Valladares, investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Premi Jaume I d’Investigació, afirmava el passat mes d’octubre en una entrevista concedida a la televisió pública valenciana el següent: “Construir a 300 metres de la costa és una temeritat. Convertir un episodi extrem en una catàstrofe està en les nostres mans”.

Triat i garbellat, hem volgut donar unes pinzellades, situar-nos i entendre la situació a què queda exposat el nostre territori i la nostra gent amb això de la crisi climàtica. Sembla millor tapar-se orelles i ulls, però és el que hi ha, i haurem de començar a utilitzar la paraula resiliència amb més assi-

duïtat, sobretot a l’àmbit de l’administració pública i política. Ens fem creus en comprovar com fa poc el gruix de forces polítiques de Tavernes, d’esquerres i de dretes, avalaven, inclús instaven l’administració autonòmica perquè continuara viu el projecte d’urbanització de més de mig milió de metres quadrats a la costa vallera. Com si res, com si en sentiren ploure. La bona governança hauria de ser immune al recompte de paperetes, la bona governança hauria de tindre fites temporals que superaren els quatre anys, la bona governança n’hauria de prioritzar accions amb l’objectiu que el territori fora més resilient, més habitable i més respectuós amb les persones i la resta d’éssers vius que l’habiten.

El Mediterrani ens parla, el seu blau ens assossega i ens diu que a ell no se’l domina, se l’obeeix.

Fallera major de 2025, delegada de llibret i apassionada de les lletres en valencià.

SARA LÓPEZ I REQUENA

TOTS EL BLAUS DEL MEDITERRANI

Hi ha un blau que no s’aprén als llibres. Un blau que no cap en una carta Pantone ni en un pot de pintura. És el blau que batega entre onada i onada, el que taca les pupil·les quan mires horitzons i el que t’arrapa l’ànima quan sents cantar el mar.

La mar ens canta cançons, però nosaltres també li hem cantat infinitat de cançons a l’aigua amb to blau verdós que banya les nostres terres valencianes. I se li han cantat en infinitat de llengües.

Hi ha cançons que ens parlen d’un mar dolç, serè, bressol de la infantesa i memòria de poble. Cançons que fan olor de port, de xarxes de pescar, de terrasses amb persianes mig tancades i de vesprades lentes. Cançons on el mar no és un lloc que es visita, sinó un espai que s’habita. Una presència tan natural com l’aire o la llum. D’aquest esperit en naix una de les més emblemàtiques:

“Quizás porque mi niñez sigue jugando en tu playa…” — Joan Manuel Serrat, Mediterráneo (1971)

Amb aquesta cançó, Serrat va immortalitzar una mirada nostàlgica i plena d’amor cap a un mar que ho és tot: casa, mare, llar i destí. El Mediterrani no és només escenari, sinó personatge. El mar acompanya l’ésser humà des de la infantesa fins a la mort, en un cicle de vida que s’arrela a l’aigua i s’estén cap a l’horitzó.

“Y te acercas y te vas después de besar mi aldea, jugando con la marea te vas, pensando en volver.”

— Joan Manuel Serrat, Mediterráneo (1971)

Altres cançons, com Mediterrània de La Fúmiga, s’incorporen amb força en aquesta celebració del mar com a teló de fons de la cultura i identitat valenciana.

“Mediterrània és una festa una cançó sense sentit.

Mediterrània és la tempesta Mediterrània el nostre crit.

Mediterrània és la tendresa d’unes carícies al meu llit.

Mediterrània és la certesa que ací em pariren i ací estic.”

— La Fúmiga, Flora (El Diluvi) i Man (VADEBO), Mediterrània (2017)

La cançó juga amb contraris: la festa i la tendresa, la tempesta i la intimitat. El mar Mediterrani apareix com un espai on hi caben tant l’exuberància col·lectiva com el refugi personal. A més, el vers final —“ací em pariren i ací estic”— arrela directament la identitat individual a l’espai geogràfic i cultural del Mediterrani, fent-lo símbol de pertinença i d’arrels. La Fúmiga projecta el mar com a força vital i com a paisatge compartit que dona sentit a la comunitat.

Per contra, Al mar, de Manel, aporta aquella mirada íntima i nostàlgica que tantes vegades acompanya la nostra relació amb l’aigua:

“És abusiva tanta calor, t’incorpores i et poses bé el banyador, amb un peu calcules com està l’aigua i tot està llest per tal que entrem al mar.”

— Manel, Al mar (2008)

En aquest cas, la mar apareix des d’una quotidianitat tendra: la calor, el gest de posar-se el banyador, el peu que prova la temperatura de l’aigua. No és un mar mític o majestuós, sinó un mar domèstic, proper, que es converteix en part d’una escena vital i afectiva. El blau deixa de ser abstracte per tornar-se experiència concreta, instant compartit, record que es gravarà en la memòria.

Així, el mar esdevé espai que habitem, bressol afectiu, i testimoni col·lectiu: una presència que roman tot i que els temps canvien.

Són cançons que no només descriuen el paisatge: el senten. El Mediterrani es reconeix com un espai sagrat, vinculat al ritme de vida mediterrani, als costums, als sons, als sabors i a la manera de mirar el món. És la pell de l’ànima, l’eco constant de la nostra llengua i la nostra cultura.

Aquest tipus de música, feta des del record i l’arrel, ens recorda que el mar no és només a fora, sinó que també és dins de nosaltres. I que, encara que el món canvie, hi ha un blau que no se’n va mai.

Però el Mediterrani també ha canviat. I amb ell, la música que l’acompanya. El mar ja no és només postal, ni llar. També és lluita, frontera, silenci i crit.

Avui, noves veus canten un blau més fosc, més fèrtil en ràbia i esperança. A la cançó Te espera el mar (banda sonora de la pel·lícula Mediterráneo, 2021), María José Llergo fa del mar un plor universal, una veu que no pot callar:

“Llora y llora y llora el mar, mientras gente cruza a sus hijos. Tanto profundo es su llorar, que su llanto es mi cantar.”

— María José Llergo, Te espera el mar (2021)

I afegeix un vers colpidor que qüestiona les lleis humanes davant la dignitat:

“Yo creo en la ley de los mares, donde nadie es ilegal, mientras que la ley de los hombres sea más cruel que la del mar.”

— Maria José Llergo, Te espera el mar (2021)

Aquest Mediterrani esdevé un espai de dolor col·lectiu, una frontera injusta on l’aigua no calma, sinó que separa. El mar, ací, és testimoni d’un món que fa naufragar els somnis.

També trobem referències a l’himne Alfonsina y el mar, compost per Félix Luna i Ariel Ramírez i interpretada per Mercedes Sosa, encara que posteriorment també ha estat interpretada per altres artistes com Natalia Lafourcade. Aquest cant esdevé una metàfora d’un mar infinit i simbòlic que abraça la solitud humana:

“Por la blanda arena que lame el mar, su pequeña huella no vuelve más...”

— Mercedes Sosa, Alfonsina y el mar (1969)

És un mar que acull i fa desaparèixer la petita empremta, com un oceà espiritual que és més que paisatge: és eternitat, sacrifici, escapada.

En la mateixa línia, Chambao canta Papeles mojados, una peça que posa veu al drama de les migracions i la mort al mar:

“Muchos no llegan, se hunden sus sueños, papeles mojados, papeles sin dueño.”

— Chambao, Papeles mojados (2007)

El mar és ara una metàfora de l’esperança frustrada, una ruta cap a la llibertat que massa sovint esdevé final. Ja no és el mar idíl·lic d’abans. És un cementeri líquid, una línia que separa mons i vides.

Aquestes cançons ja no idealitzen el mar: el miren de cara. El denuncien. El fan testimoni d’un món desigual. El blau que canten no és el del descans ni el de la postal. És el blau profund, tràgic i compromès del nostre temps. És un blau que sovint és tacat de vermell per les vides que s’emporta i és també un crit col·lectiu: per la dignitat, per la memòria i per la vida.

En definitiva, les cançons que hem recorregut ens mostren que el mar Mediterrani no és mai unívoc. Per a Serrat, La Fúmiga o Manel, el mar és record, festa, intimitat i arrels. Totes aquestes cançons vesteixen el mar Mediterrani amb la llum i la bellesa de la idealització: el mar com a llar, com a identitat, com a part inseparable de qui som.

Però altres veus com Maria José Llergo, Mercedes Sosa o Chambao, han volgut mirar de cara el Mediterrani fosc, el que amaga històries de patiment i de pèrdua. Les cançons que denuncien el mar com a fossa comuna, com a frontera injusta, ens recorden que el mateix horitzó que inspira somnis també és límit i silenci per a moltes vides. Aquesta tensió és el reflex d’un mar que és alhora mare i ferida.

Potser per això Agafant l’horitzó, de Txarango, resulta tan significativa. La cançó parla de mirar cap endavant, de travessar fronteres i de mantenir viva l’esperança. D’acollir aquells que ho necessiten i caminar junts cap a la mateixa direcció:

“El demà avui és nostre.

Tu i jo agafant l’horitzó.

Balcó del Mediterrani (Benidorm)

Serem llum, serem molts empenyent endavant.

Som futur i alegria seguint el pas dels anys.

Que no ens guanyi la por.

El demà avui és nostre.

Tu i jo agafant l’horitzó.

Gent de mar, de rius i de muntanyes.

Ho tindrem tot i es parlarà de vida.”

— Txarango, Agafant l’horitzó (2017)

Aquest fragment resumeix la doble naturalesa que hem anat trobant. El mar com a camí d’esperança, com a horitzó obert i ple de futur, però també com a travessa incerta on molts somnis queden ofegats. En Txarango, el Mediterrani esdevé alhora lloc de trobada i metàfora de lluita, espai on conviuen el somni i la denúncia.

Així, del record nostàlgic de Serrat a la quotidianitat tendra de Manel, de la festa col·lectiva de La Fúmiga a la denún-

cia més amarga de les cançons contemporànies, el Mediterrani se’ns revela com un mirall on projectem les nostres emocions més fondes. I el blau que hi reflecteix mai no és únic: és el blau de l’alegria i de la pèrdua, de l’esperança i de la injustícia, del crit i de la calma.

En aquest llibret que parla de colors, el mar Mediterrani no pot ser només un to de blau: és tots els blaus alhora, perquè és memòria, és lluita, és vida i és cançó.

El color verd transmet principalment sentiments de naturalesa, equilibri, salut, calma i esperança. També està associat amb la frescor, l’harmonia, el creixement i la prosperitat. No obstant això, en un sentit negatiu, pot evocar enveja, estancament o immaduresa.

PANTONE VERD C

PANTONE VERD C

“DE

MÉS VERDES EN MADUREN.“

PANTONE VERD C

“ESTAR A LES VERDES I A LES MADURES.”

PANTONE VERD C

“Al verd, l’amor s’hi perd.“

PANTONE VERD C “Cull EL TEU fruit per Sant Miquel, tant si és madur com si és verd.”

Natàlia Albi i Gálvez

PANTONE 140 C

3. VERD: MÉS QUE UN COLOR, UNA ACTITUD CAP AL FUTUR

PANTONE 134 C

2. LA VIA VERDA Bob López i Povill

PANTONE 130 C

1. D’ENTRE TOTS EL COLORS, EL VERD Cristina Ortells i Grau

PANTONERA

Defensa

CRISTINA ORTELLS I GRAU

D’ENTRE TOTS EL COLORS,

EL VERD 130 C

El passat exercici faller, vaig afegir al meu itinerari de visites i agenda fallera una molt especial, la visita al casal parador so Nelo, de la falla Convento Jerusalén, on s’organitzava una Exposició solidària dels espolins de les Falleres Majors de València.

La il·lusió era doble, per una part observaria de primera mà i de ben a prop aquells vestits, manteletes i teixits que les xiques més afortunades llueixen en el que, segurament, siga el millor any de les seues vides, l’any que acaparen el somni de qualsevol dona fallera, ser la gran reina de les falles, la Fallera Major de València.

Per altra banda, aquesta mostra va nàixer amb la intenció de recaptar fons per ajudar les comissions falleres afectades per la DANA del passat mes d’octubre. Quina finalitat més noble! El teixit faller sempre està disposat a ajudar quan se’l necessita.

Va rebre més de 5000 visitants i va recaptar més de 40.000€ segons les dades publicades en les xarxes socials de la falla.

Les Falleres Majors de València, cedint els seus trages per uns dies i estant presents en l’exposició; la falla Convento, amb la seua solidaritat, cedint un espai i

organitzant semblant reunió de tradició per on van passar milers de persones durant els tres dies que va durar; i tota l’afluència gaudint del desplegament d’artesania i història al mateix temps, van donar pas els dies 31 de gener, 1 i 2 de febrer del 2025 a un gran cap de setmana de solidaritat i falles.

Eren les 10 del matí quan arribàrem a la porta i la cua ja girava la cantonada, però l’espera pagava la pena, des de l’equip de llibret ja em diuen que no puc posar totes les fotos, en dec tindre més que qualsevol mitjà dels que cobriren

la notícia!, però la causa era mereixedora de tanta instantània.

Arribàvem a l’entrada i allí, somrients i parlant amb totes i tots, ens esperaven Maria Estela Arlandis (FMV2024) i Carmen Martín (FMV2022), així com altres persones de l’organització. Et preguntaven per la donació i t’explicaven la causa així com una breu informació de l’exposició. Allí mateix, com qui finalment coneix un dels seus ídols, li vaig dir amb veu tremolosa a Carmen que el trage que més esperava contemplar era el que ella havia lluït aquell any 2022, que, mal-

grat la pluja, lluïa com mai eixe verd primavera, eixe verd viu i preciós que fins eixe dia sols havia vist per televisió i xarxes socials. Amb el seu característic somriure va rebre de bona gana les meues paraules:

Si alguna cosa tinc clara, és que jo també el triaria VERD. Carmen de forma breu, em va comentar el mateix que resava al cartell al costat del seu vestit, aquell any 2022 anaven a ser les nostres primeres falles postpandèmia, i que va tenir clar el color, el verd primavera, verd esperança, un verd bell i bonic que van teixir en Vives i Marí.

El verd és el color de la natura, de l’ecologia, simbolitza l’esperança, té infinitat de matisos i tots són bonics i agradables, transmet pau, tranquil·litat, és el color de la sort i harmonitza amb molts colors.

A l’exposició no era l’únic en color verd, fins el 2001 no es va instaurar el dibuix Fallera Major de

València i fins eixe moment cada fallera elegia un dibuix per al seu any. En la mostra, uns dels espolins més antics eren el d’Elisa Lassala (FMV1957) amb el seu espolí Espigas y rosas, o l’espolí Borlas, de Carla Muñoz (FMV1991) amb el color batejat com verd Sorolla, teixit aquest en Rafael Català i que tan sols combinava or, plata i coure i el color verd desitjat aconseguit amb suc de llima. Cada vestit té una història per contar! A més, va ser la primera Fallera Major de València en confeccionar el vestit per a la presentació seguint el model del s.XVIII i confeccionat sols amb metalls.

Al 1995 i 1996 el verd arribava al més alt de les falles de la mà de Raquel Giner amb el seu espolí Nacimiento en verd maragda, dibuix que va estrenar ella per a la seua presentació. Era un dibuix provinent d’una casulla religiosa que es va modificar eliminant una creu per a la seua con-

fecció en els telers de Rafael Català.

A l’any següent, Elena Muñoz, elegeix un espolí València en verd clar, un verd lluminós. Ella narra que tenia el color descartat per haver sigut triat l’anterior exercici, però el teler tenia uns espolins a mitjan confecció a l’espera de l’elecció de la FMV, des de la telefonada fins la presentació hi havia poc temps i treballaven contrarellotge. En visitar el teler i veure la combinació de l’espolí València amb fons verd i flors morades, va ser amor a primera vista. Aquell any, ningú no va encertar el color.

Passegem entre espolins

València, Soto, Borlas, Reina i altres... i arriba l’any 2001, on naix el dibuix Fallera Major de València i cada any una fallera té l’honor d’elegir els colors per al seu preuat estampat.

Al 2005 trobem el primer amb tonalitats del meu color favorit.

Gueguel Massmanian triaria el co-

lor verd als tallers de Garín arran d’una fulla d’heura que portaren als telers per tal que pogueren imitar-la i traure el mateix color. Quina inspiració pot ser millor que la que et dona la natura? Si penses en el verd, ja no canvies. Per afegir altra dada curiosa, els vestits s’exposaren amb les seues corresponents bandes de fallera major, en aquesta, es podien observar les firmes de Letizia i Felipe, en aquell moment prínceps d’Astúries, que visitaren València aquell any. Encara recorde la mascletà que vaig viure junt a ma mare, on els prínceps saludaven des del balcó junt a la resta de cort d’honor i falleres majors. Al 2014, Carmen Sancho elegia altra tonalitat de verd, el verd jade, per la nostàlgia de tindre el mateix fons que el trage de fallera que estrenava sa mare quan va ser fallera major infantil.

A l’explicació que acompanyava el seu vestit destacava la noblesa del color, mostrava una tonalitat que havia quedat en l’oblit antigament, i posava en valor, un color que mai passaria de moda.

Arribem al 2022, admirant abans el blau atlantis de Marina Civera (FMV2019), o el roig teulada de Raquel Alario (FMV2017) entre d’altres, però cap té el magnetisme (per a mi) com ho tenen els verds, de reüll m’avance i mire com s’apropa d’entre tots els espolins, el meu favorit, el de Carmen Martín, com ella mateixa narra: “tornar en el solstici de primavera amb el color de l’esperança” amb aquest trage, tot és pura poesia. Les falles del 2022, malgrat la pluja, eren les falles de la normalitat, les falles anomenades “HEM TORNAT”, que tant esperàvem i, amb eixa alegria, el seu espolí Fallera Major de Valèn-

cia verd primavera s’entreveia per aquell corredor de forma meravellosa.

Una altra curiositat sobre l’elecció d’aquest teixit, la trobem en els colors de les flors al llarg de l’entramat de la tela. El ram finalitzat amb una flor campaneta presenta, en les dues últimes flors, tonalitats diferents: blaves a un costat i violetes a l’altre. Fins este moment, és l’únic vestit amb aquest dibuix que mostra aquestes dues flors amb colors diferents.

L’exposició seguia amb vestits de Falleres Majors Infantils de València, bandes de Fallera Major de València antigues i altres curiositats. Va ser una gran experiència i vaig eixir decidida a comprar una tela verda per a confeccionar-me un altre trage de fallera, algun any! Serà un espolí? Això està més difícil, però l’esperança, és l’últim que es perd.

Apassionat del camp valencià, la natura i el rock.

BOB LÓPEZ I POVILL

LA VIA VERDA 134 C

La Via Verda de l’Antic Trenet sobre l’antiga línia fèrria de FEVE Carcaixent-Dénia, travessa el territori de la Comarca de la Ribera Alta partint de la valenciana ciutat de Carcaixent. L’antiga via és una ruta amable que va creixent i que, a través d’altres connexions amb Camins Naturals, arriba a Tavernes.

39,33Km Carcaixent–Barracad’AigüesVives+ramalaAlzira itramdeCamíNaturalfins aTavernesdelaValldigna. València. País Valencià Senderistes,ciclistes,apta perapersonesambmobilitat reduïda Asfaltiterracompactada 2túnelspersalvarlaAP-7, 1passarel·la 39.11996,-0.45399 39.078971,-0.230777

Història del Ferrocarril

La Via Verda de l’Antic Trenet es desenvolupa sobre l’inici de l’extinta línia de ferrocarril Carcaixent-Dénia, ferrocarril pioner de la via estreta espanyola, que va estar 90 anys en funcionament.

El primer tram de Carcaixent-Gandia data del 1864 i va començar a funcionar com a tramvia amb tracció animal al llarg dels seus 35 km de vies, amb la peculiar amplada de 1380 mm. Va ser l’empresa “Tram-via de Carcaixent a Gandia i Dénia” qui la va

inaugurar. Però el 1882 va ser inclosa entre els actius del Ferrocarril d’Almansa a València i Tarragona (posteriorment, el 1891, a la xarxa del Ferrocarril del Nord). Sota aquesta empresa, va ser perllongat fins a Dénia, ja com a ferrocarril convencional de tracció a vapor, canviant la seua amplada al més habitual d’un metre.

Amb una marcada vocació agrícola, aquest tren va tenir com a principal tasca mercant l’empenta dels cítrics de l’horta valenciana al port de Dénia, i també a la resta d’Espanya des del seu enllaç a Carcaixent amb la xarxa

general. La nacionalització de la seua empresa matriu, la Companyia del Nord, al si de Renfe el 1941, va fer que acabara (donat la seua amplada) en una altra entitat pública “Explotació de FFCC per l’Estat”, que més tard, el 1964, seria reformada per donar pas a FEVE.

El 1969 es van tancar els trams de Carcaixent a Tavernes i de Gandia a Dénia, dins d’un pla de fer arribar les rodalies de Renfe en ample ibèric fins a Dénia des de Cullera, construint un nou tram des d’aquesta estació fins a Tavernes, i eixamplant la resta de la via per rebre els trens.

Els nous trens van arribar el 1972 fins a Gandia, però s’hi van aturar les obres. Aquest tram final a Dénia es va mantenir un parell d’anys més en servei, fins al 1974, amb l’esperança que el traçat servís a la prolongació del Rodalies fins a Dénia. Però el projecte mai no es va dur a terme.

L’antiga estació del tren de Dénia és l’edifici més destacat de tota la línia del ferrocarril, situada a pocs metres de la terminal del Trenet de la Marina, de FGV, la línia d’amplada mètrica amb què connectava i que arriba fins a la capital alacantina. Alberga el Museu de la Joguina en homenatge a la tradició juganera de la ciutat que va arribar a comptar amb nombroses fàbriques al S. XX. Es completa amb una sala d’exposicions.

Aquest antic ferrocarril té altres trams recuperats com a via verda, la de la Safor, al sud de Gandia, i Dénia a Alacant, així com aquest nou tram entre Carcaixent i Tavernes de la Valldigna sota el nom de Via Verda de l’Antic Trenet.

Entitats gestores

Mancomunitat de la Ribera Alta

Part d’aquest itinerari s’ha executat en el marc del Programa de Camins Naturals del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació. Han intervingut també la Mancomunitat de la Ribera Alta amb l’ajuda de la Generalitat Valenciana i els Ajuntaments.

Amb bici pel Camí Natural de l’Antic Trenet

Una ruta de bicicleta de muntanya per la primera línia ferroviària de via estreta a Espanya, ara inclosa a la xarxa de Camins Naturals.

El Camí Natural de l’Antic Trenet és la darrera incorporació a la xarxa nacional de Camins Naturals, superant el centenar d’itineraris condicionats per a usos recreatius i esportius de senderisme i ciclisme tot terreny a tot Espanya. L’antic trenet de la Ribera Alta valenciana va

ser la primera línia ferroviària de via estreta a la península ibèrica, inaugurada el 1864 entre les estacions de Carcaixent i Dénia per transportar productes agrícoles. A les primeres dues dècades de funcionament, les vagonetes eren arrossegades per tirs de cavalleries, que comptaven amb quadres pel camí per canviar d’animals. El 1884 es va incorporar maquinària de vapor i vagons per a passatgers. L’últim tram condicionat a les hortes de la Barraca d’Aigües

Vives i l’històric pas del Portixol, a prop de Benifairó de la Valldigna, completa 14 quilòmetres de via verda perfectament disposada per a usos de senderisme, passeig recreatiu, ciclisme de muntanya i gravel en un agradable ambient mediterrani. El ferm està compactat amb graveta i té passarel·les, palissades i ponts de fusta als barrancs i passos perillosos. El projecte del camí natural acabà l’any 2023, quan es tancà la connexió del tram actual de la Ribera

Alta i Tavernes de la Valldigna, amb la Via Verda de la Safor, a Gandia i Oliva, i la Via Verda de Dénia.

Km 0.50 m. 30

720068/4333200 - Estació de Carcaixent

A Carcaixent encara queden alguns records del vell trenet de Dénia en nom d’alguns carrers, les restes de les vies o les construccions originals de l’antiga línia de via estreta. El primer tram del recorregut travessa el conjunt urbà de la població fins a la carretera de Gandia (CV-570). El primer quilòmetre des de l’última rotonda fins a l’inici del ferm condicionat del Camí Natural de l’Antic Trenet no té voral i és perillós, tot i que és una carretera local amb poc trànsit. De seguida apareix la possibilitat de sortir de l’asfalt per una passarel·la elevada del ferm de la carretera, enganxada al mur d’una finca de cultius. El pas és estret i sense

caminants ni altres ciclistes de front, per tant es pot fer damunt la bicicleta. L’ambient és agrícola i mediterrani, a banda i banda abunden les hortes i les plantacions de tarongers i altres arbres fruiters. Al gran altiplà de cultius destaquen els edificis d’Alzira i al capdavant els escarpats relleus de les serres de la Murta i les Agulles poblades de pinedes.

Km 6. 40 m. 30

724800/4332573 - Carretera CV-50.

L’últim tram del Camí Natural de l’Antic Trenet va ser inaugurat a la primavera del 2020 i està impecable, amb senyals a totes les cruïlles i el ferm perfecte per a la bicicleta de gravel. A diversos llocs el traçat original travessa finques privades o ha estat ocupat per la calçada d’alguna carretera i no queda més remei

que seguir la cuneta amb precaució. El tram més llarg d’asfalt comença al paratge del Barranc de l’Estret, un angost encaixonament natural entre la Serra de les Agulles i les muntanyes de Carcaixent. El camí natural passa un petit barranc per una passarel·la de fusta i desemboca a l’asfalt de la CV-50, seguint per la cuneta durant un quilòmetre i mig.

Km 7,6. 60 m. 30

726291/4331847 - Camí Natural

Atenció al desviament per entrar de nou al ferm del camí natural, està al mig d’una recta al costat d’una masia de camp i cal travessar la calçada perquè és a la banda esquerra de la carretera. Molt de compte amb el trànsit.

Km 9,1. 70 m. 30

727574/4331220 - La Barraca d’Aigües Vives

El pas per La Barraca d’Aigües Vives és molt agradable i acollidor, l’horta valenciana càlida i radiant amb les llums del Mediterrani. La població és una entitat d’Alzira i l’antiga estació ha estat restaurada per a usos culturals.

Km 10,8. 80 m. 30

728857/4330166

El traçat del camí natural aprofita tots els camins rurals entre les finques particulars i torna a creuar la CV-50 directament a l’antic baixador d’Aigües Vives, construït per donar servei a un antic

hospital infantil per curar

la tuberculosi. Actualment l’hospital atén nombroses especialitats mèdiques i diversos serveis diferencials.

Al mateix paratge hi ha el

Convent de Santa Maria d’Aigües Vives, del segle XIV, de propietat privada, inclòs a la Ruta dels Monestirs (GR-236), un itinerari senderista de 90 quilòmetres entre les poblacions de Gandia i Alzira visitant cinc monestirs d’interès històric i artístic i diverses reserves naturals.

Km 14,3. 90 m. 30

731280/4327759 - El Portitxol

La recuperació del traçat de l’antic trenet inclou el condicionament

del ferm, la neteja de les riberes, diversos ponts de fusta i palissades als barrancs i les séquies de regadiu. El resultat és un traçat magnífic i còmode per pedalar fins al Portitxol, unes muntanyes de pinades al límit entre la Ribera Alta i la Valldigna. La caixa del tren forma una gran trinxera oberta en corba per salvar la muntanya i entrar a la gran plana de tarongers dels pobles agrícoles de la Valldigna. A la sortida de l’estret hi ha un panell informatiu i uns bancs per fer un descans. En aquest punt acaba el tram condicionat. La tornada pot ser pel mateix camí o per la Vall de la Casella, agafant el camí de la Font del Barber que ix de la rotonda de la CV-50 on hi ha el trencall

de Benifairó de la Valldigna. La pujada fins a la Font del Barber és un mur de formigó bastant pesat i amb vistes panoràmiques sobre els pobles i tarongers de la Valldigna i el Mondúver, després segueix una pista de muntanya entre la Serra de les Agulles i els cims de la Murta i descendeix pels camins rurals de la Casella fins als voltants d’Alzira, completant un variat recorregut de graval d’uns 38 quilòmetres a la Ribera Alta de València.

Cor del llibret, escriptora i correctora, amb estima per la docència.

NATÀLIA ALBI I GÁLVEZ

VERD: MÉS QUE UN COLOR, UNA ACTITUD CAP AL FUTUR 140 C

Vivim envoltats de colors que influeixen directament i constantment en les nostres emocions, actituds i, fins i tot, en el nostre rendiment cognitiu. Entre tots ells, el color verd destaca per les seues qualitats simbòliques i psicològiques, especialment dins l’àmbit educatiu.

El verd no és només el pigment que més abunda a la natura o el color que poden elegir per fer les samarretes de determinats col·lectius socials i reivindicatius, no; és també

una bandera d’esperança, creixement, consciència ambiental i respecte per la diversitat, substantius molt transcendents, com podeu observar, però jo vull centrar-me en la importància del color verd en l’educació, la influència positiva que té sobre l’aprenentatge.

Per tots és conegut el verd com el color de la natura, de la vida, del creixement i de l’esperança.

En psicologia del color se li reconeix un to equilibrador que transmet tranquil·litat, serenitat, estabilitat i harmo-

nia. Quan els espais educatius es dissenyen tenint en compte la influència dels colors, el verd esdevé una opció recurrent per fomentar un ambient relaxat, però alhora actiu i creatiu. Estudis en neuroeducació i pedagogia ambiental confirmen que l’exposició al color verd millora la concentració, redueix l’estrés i afavoreix el rendiment escolar. Un estudi amb 95 alumnes de tercer de primària va instal·lar un mur artificial verd a l’aula i, poc després, va afrontar una

activitat de plantació d’enciams. Els resultats van mostrar millores estadísticament significatives en atenció selectiva, la memòria de treball, i una percepció més elevada de l’aula com a espai agradable i satisfactori. Tant alumnes amb dificultats emocionals com sense se’n van beneficiar, especialment en atenció (The Restorative Effect of the Presence of Greenery on the Classroom in Children’s Cognitive Performance, març 2021).

En un món cada vegada més tecnificat i accelerat, el verd ens reconnecta amb allò essencial: la natura, la calma, el respecte pel cicle vital. Això té una gran impor-

tància en l’educació, ja que l’aprenentatge no es pot donar en un entorn de tensió o pressió constant. El verd ens convida a respirar, a observar, a pensar amb profunditat. És un color que ens recorda que educar és també acompanyar en el creixement personal i emocional, no només transmetre coneixements.

Les aules tradicionals, sovint dominades per colors neutres o apagats, poden convertir-se en espais opressius si no es dissenyen pensant en el benestar dels estudiants. Incorporar el verd en parets, mobiliari, plantes naturals o materials visuals contribueix a

crear ambients més saludables i estimulants. L’arquitectura educativa moderna aposta cada vegada més per espais verds, oberts i naturals, entenent que la natura educa tant com el mestre.

A més, el verd té una gran capacitat de despertar la creativitat i la curiositat, elements fonamentals per a un aprenentatge significatiu. No és casualitat que les escoles amb espais exteriors verds, horts escolars o aules a l’aire lliure presenten millors indicadors de convivència, motivació i autonomia dels alumnes. El verd és sinònim d’ecologia, però també d’educació integral. Una revisió de 28 estudis

destaca que l’exposició (ja siga activa com jardinatge o passiva com vistes verdes) tendeix a millorar tant el rendiment cognitiu i acadèmic (15 dels 28 estudis) com l’atenció restaurada, el comportament i la reducció d’impulsivitat (Systematic Review: Neurodevelopmental Benefits of Active/ Passive School Exposure to Green and/or Blue Spaces in Children and Adolescents, febrer 2023).

Però, arribats a aquest punt, vosaltres, lectors, estareu pensant perquè el color verd també es pot considerar una actitud cap al futur, com he dit en el títol. Doncs bé, els docents també ensenyem els nostres ideals i els darrers anys el color verd ha pres un paper molt important en el vestuari d’un gran nombre d’ensenyants. I és que el verd no només simbolitza natura o tranquil·litat. També pot representar resistència, lluita i esperança col·lectiva. Des de fa uns anys cap ací, hem vist com la

societat ha utilitzat el color verd com a senyal de reivindicació en diversos àmbits: des de la defensa dels drets ambientals fins a la lluita per la llengua pròpia.

Un exemple clar i significatiu d’aquesta simbologia el trobem en la samarreta verda del moviment “La llengua no es toca”. Aquesta frase, impresa en color blanc pur sobre un verd viu i identificatiu, ha recorregut carrers, escoles i institucions com a símbol de resistència lingüística i cultural. El verd, en aquest cas, és un crit silenciós però poderós que diu: volem viure en valencià, volem educar en la nostra llengua, volem estimar-la i preservar-la.

Quan els docents, alumnes i famílies es posen cada dijous la samarreta verda amb el lema “La llengua no es toca”, no sols mostren una postura política, sinó una actitud pedagògica i emocional. Educar en valencià és un acte de respecte i es-

tima cap a la identitat pròpia i també una garantia d’equitat lingüística. En un context on les llengües minoritzades sovint es veuen relegades, la defensa activa de la llengua és també una forma de defensar l’educació de qualitat i la diversitat cultural (https:// www.lallenguanoestoca.org/).

El color verd, en aquest marc, es converteix en un símbol d’unió. És el color que vesteix mestres, estudiants, famílies i ciutadania quan volen defensar els seus drets lingüístics. Igual com el verd simbolitza vida i esperança, la nostra llengua també ho fa. És viva, canviant, rica i arrelada a un territori i a una història que no podem deixar perdre.

Podríem dir que el verd, quan es vincula amb la llengua, expressa resistència pacífica i compromís col·lectiu. No és un color agressiu ni impositiu; és un color que convida a dialogar, a sembrar idees, a cultivar consciència. Així com el

verd necessita llum i aigua per florir, la nostra llengua necessita estima, ús i reconeixement social per continuar viva i forta.

La samarreta verda és, per tant, un símbol educatiu i emocional. Representa la connexió entre la defensa del medi ambient i la defensa del patrimoni lingüístic. Ens recorda que cuidar la terra i cuidar la llengua són dues cares d’una mateixa moneda: la voluntat de viure amb respecte, responsabilitat i arrelament.

La importància del color verd en l’educació no es limita a la decoració o a la psicologia de l’aprenentatge. Va molt més enllà: és una actitud, un compromís, una manera de veure el món. Quan associem el verd a l’educació, pensem en espais saludables, ment oberta, valors ambientals i emocions equilibrades. I quan el verd es tenyeix de reivindicació, com passa amb la samarreta de “La llengua no es toca”, pren una nova dimensió.

El color marró transmet principalment seguretat, estabilitat, calidesa i confort. També s’associa amb la terra, la naturalesa, l’autenticitat i la humilitat. No obstant això, en excés, pot evocar tristesa, soledat o una sensació de pesadesa, per la qual cosa la seua interpretació pot dependre del context i de com es combine amb altres colors.

PANTONE MARRÓ C

PANTONE MARRÓ C

“Descobrir el marró.“

PANTONE MARRÓ C

“Groc, vermell, taronja i marró són els colors de la tardor.”

PANTONE MARRÓ C

“Cavall castany obscur, bo per al pla i per al dur.“

PANTONE MARRÓ C “Menjar-se el marró.”

PANTONE MARRÓ C “La primavera porta flors, dites i calor. Si no la veus, ets de color marró.”

PANTONE 150 C

Encarna Sansaloni i Martí

2. EL PATRIMONI HISTÒRIC DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA

PANTONE 146 C

1. EL COLOR DE LES NOSTRES PELLS Lídia Salom i Femenia

PANTONERA

LÍDIA SALOM I FEMENIA

EL COLOR DE LES NOSTRES PELLS 146 C

A primera vista, si parlem del color de la nostra pell, pareix senzill veritat?

Darrere de cada

color hi ha unes arrels que ens mostren infinits significats històrics, socials i culturals que durant molts anys han establert diferències socials creant jerarquies, privilegis i prejudicis per tal d’identificar-nos i diferenciar-nos. Els colors de la pell depenen de molts factors.

Principalment de la melanina, una substància i pigment natural que es troba en cada

cos i que és el responsable del color de la pell, dels cabells i dels ulls. També trobem la genètica, els gens que heretem dels nostres familiars i, per últim, l’adaptació a l’entorn, segons on vivim i si hi ha moltes hores de sol o poques.

Actualment, vivim en un món globalitzat i molt divers, on l’educació té un paper molt important, el d’inculcar i transmetre valors als més menuts per tal de crear una societat inclusiva i respectuosa.

Gràcies a la riquesa de la diversitat humana, podem observar diferents colors en les pells que ens ajuden a comprendre l’empatia, la tolerància i el respecte. Com deia

Maria Montessori cada xiquet és únic, amb les seues característiques, que no solament inclou la seua personalitat i el seu aprenentatge, sinó també els seus trets visibles com són el color de la pell i dels cabells.

En la pedagogia d’aquesta autora, tots els xiquets i xiquetes són acollits independentment dels seus diferents tons de pell. Ella defensava que l’educació era l’eina perfecta per ajudar els alumnes a entendre el món

que els envolta. Fomentava la diversitat a partir de diferents activitats d’autoestima i de respecte perquè observaren que cada persona és diferent i única.

Un dels pilars fonamentals d’aquest mètode és l’educació per a la pau. Montessori apostava per una escola per a formar ciutadans del món, conscients de la interdependència de tots els éssers humans. Per aquesta raó, cal ensenyar a respectar i a valorar les diferències. D’aquesta manera comprendran que la diversitat és natural i valuosa.

Si vos pregunten quin color és el color carn, què contestaríeu?

Sempre ens han ensenyat que el color carn era clar, tirant a rosat o beix, associant-lo a la pell blanca, sent l’únic vàlid per a pintar el cos humà. Però, cregueu que tots poden pintar-se amb eixe color? Com podríem treballar i desmuntar els estereotips associats als colors de la pell humana?

Inspirant-nos amb l’artista i fotògrafa Angélica Dass, podem observar una mirada que trenca amb totes les categories que s’han creat al llarg de la història per tal de separar-nos i que lluita per la diversitat.

El que pretén és canviar la idea que hi ha solament un color que represente la carn humana i demostrar l’evidència de la gran quantitat i varietat de tons que existeixen i que formen part del catàleg humà.

La seua pràctica combina la fotografia amb la investigació i la participació pública en la defensa global dels drets humans i ens recorda que la diversitat de tons de pell no és una anomalia, sinó una expressió de la humanitat que ens indica d’on venim i qui som, un mirall de la nostra història.

Aprofundint, en el seu projecte més conegut, Humanae Dass, podem observar una gran col·lecció de retrats de persones de totes les parts del món que revelen la diversa bellesa de la humanitat, on relaciona el to de la seua pell amb un codi de color Pantone. En aquest treball s’evidencia la infinitat de matisos i no existeix una línia clara que dividisca als humans en races o grups homogenis.

Al llarg de la història, s’han imposat jerarquies racials on la pell clara s’associava a la civilització i la pell fosca amb la barbàrie i amb els incultes, trets que han suposat l’esclavitud, el genocidi i l’explotació de moltes persones. Hui en dia, encara que han disminuït aquestes diferències, podem observar l’existència de prejudicis on es discrimina el color dins d’una mateixa comunitat. Per això, aquesta artista denúncia aquests estereotips a través de l’objectiu de la seua càmera i intenta que cada retrat siga una declaració on es valore la igualtat i la bellesa.

I si continuem la seua metodologia i posem en marxa un inventari cromàtic de Pantone amb fotografies dels nostres fallers i falleres?

Les falles són una festa popular valenciana plena de creativitat i de tradició, és el motor perfecte per a unir totes les cultures, ja que en ella, el foc

encén colors, colors que fan bategar els nostres cors i fan que la diversitat siga una festa on ballen entre la flama i la pólvora.

Al llarg de tot l’any, cada casal es prepara per al 19 de març, però mentrestant els fallers i falleres es reuneixen per tal d’organitzar cada festa i que les famílies, els veïns i amics puguen compartir moments especials i inoblidables. Les falles són l’oportunitat perfecta per a representar la diversitat d’aquest món, on podem observar grans treballs dels artistes fallers, on queden reflectits diferents colors i cultures.

Concretament en el nostre casal, ens agrada molt la diversitat “Vine i faràs amics”, un lema que ens defineix a la perfecció. La nostra falla és un punt de trobada, un lloc on tot el món és benvingut, on tots tenim el mateix sentiment i ens encanta ensenyar-nos diferents tradicions, cultures i celebrar-ho tot.

I si entre totes i tots fem com en les falles? Cremem els monuments i deixem nàixer una flama nova, una flama pantone on té cabuda tot el món.

Els més menuts de la falla són l’eina perquè tot canvie, inculquem-los la passió per aquest món, la llibertat, i fem d’aquesta una gran oportunitat per a fer visible la diversitat. En definitiva, no importa d’on vingues, l’idioma que parles o de quin color tens la pell, en la festa de les falles tot el món és benvingut, solament cal estimar i respectar totes les tradicions.

“El color carn, no és sols un color, és una paleta infinita que ens pertany a tots i a totes i ens ensenya que en la diversitat radica la nostra major riquesa”.

ENCARNA

SANSALONI

MARTÍ Cronista de Tavernes de la Valldigna

EL PATRIMONI HISTÒRIC DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA 150 C

Un dia calorós d’estiu, vaig rebre una trucada de la comissió de la Falla Prado. Em convidaven a escriure un article per al seu llibre de falles de 2026, que tindria els colors com a fil conductor. El meu tema seria el color marró, que havien associat als edificis històrics i singulars de Tavernes. Inicialment, la idea em va sorprendre, ja que com a cronista solc escriure sobre fets històrics. No obstant això, la confusió

va durar poc: el marró representava els edificis que han marcat la nostra història, inclosos aquells que ja no existeixen, però que continuen vius en la memòria de tots els vallers i valleres.

El patrimoni d’un lloc té un valor subjectiu que depén de diversos factors, com l’antiguitat, l’estat de conservació o el valor artístic. Sovint, molts d’aquests béns estan oblidats i en estat d’abandonament, mal-

grat el seu gran valor. Per això, és crucial que, com a comunitat, potenciem el respecte i la gestió sostenible del nostre patrimoni cultural. En protegir-lo, no només el preservem per a les generacions futures, sinó que també reforcem el nostre sentiment d’identitat i orgull. Tenim el deure de preservar l’herència que ens van deixar els nostres avantpassats i reconéixer l’esforç que van fer per conservar-la.

QUÈ ÉS EL PATRIMONI?

La paraula patrimoni té molts significats. No només fa referència als monuments, sinó també a les festes, les tradicions, la llengua... Són tots aquells elements que donen identitat a un poble i el diferencien d’altres.

La tasca de preservar-lo és una responsabilitat individual i col·lectiva, encara que el pes més gran recau en les entitats públiques, tant estatals com autonòmiques i locals. Són les institucions les encarregades de redactar el Catàleg de Béns i Espais Protegits, per regular la conservació i la pro

tecció del patrimoni cultural i arquitectònic de cada lloc. Un document que forma part del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de cada localitat. En el cas de Tavernes, el Catàleg de Béns i Espais Protegits, va ser aprovat el 2004 i distingeix entre:

- Recursos materials: edificis patrimonials, construccions de caràcter etnogràfic, jaciments, coves i abrics.

- Recursos immaterials: festivitats, festivals, fires, gastronomia i tradicions i llegendes.

EL PATRIMONI DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA

Aquest article se centra en una breu descripció del patrimoni urbà i etnogràfic de Tavernes de la Valldigna, de rellevància local (BRL), inclosos en l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià. No parlarem per no fer-nos extensos dels jaciments prehistòrics, ibèrics i d’època romana que afortunadament en el terme de Tavernes són abundants i importants com el jaciment del Bolomor.

El Nucli històric de Tavernes (s. XI- s. XX): és el cor urbà de Tavernes, on estan ubicats la major part dels edificis històrics i patrimonials de Tavernes. És una zona de Protecció Arqueològica, per la qual cosa qualsevol nova construcció requereix prospeccions que permetran documentar i preservar les restes arqueològiques.

Parroquial de Sant Pere Apòstol i campanar

Església Parroquial de Sant Pere Apòstol. Declarada Bé de Rellevància

Local (BRL).

Construïda sobre l’antiga mesquita de Gebalcobra. L’edifici actual d’estil de transició entre barroc i neoclàssic, va ser construït entre 1737 i 1750, en tan sols tretze anys.

La façana del segle XVIII, amb dos espectaculars rellotges de sol, s’alça majestuosa, flanquejada per la torre del campanar formada per quatre cossos separats mitjançant cornises volades. A l’interior, destaca la gran cúpula central, les pintures i esgrafiats que cobreixen tot el temple, així com la capella de la Comunió d’estil neoclàssic, que ocupa el lloc del primitiu cementeri cristià.

Hospital de pobres de Sant Roc. Declarat BRL.

Va ser construït l’any 1850 a expenses de la Sra. Orofila Fons Almiñana, que el va cedir al comú de veïns de la Vila de Tavernes per als malalts pobres. Avui en dia és un centre polivalent i la llar dels jubilats.

Ajuntament. Declarat BRL.

L’edifici actual data de 1878, amb una façana de línies neoclàssiques. L’antic ajuntament estava situat entre el carrer Carme i la plaça Major; com que albergava, a més, la presó de la vila, es coneixia com la “Casa de la Presó”. Després de la Guerra de la Independència, l’edifici es trobava en un estat ruïnós; la corporació municipal va decidir edificar un nou edifici amb façana a la Plaça Major.

Església Parroquial de Sant Josep. Declarada BRL. D’estil eclèctic, va ser construïda a principi del segle XX. Ajuntament

L’ajuntament és el principal edifici de La Plaça Major que juntament amb la Plaça de l’Església i el Passeig del País Valencià, són els punts neuràlgics de la vida social del poble. En el segle XVII s’anomenava Plaça de l’Olm, estava porticada, era el lloc de reunió per als veïns i el mercat setmanal. Al seu voltant s’articulen els carrers més antics de la ciutat: el carrer Major, carrer Carme, el carrer Llinares (actual carrer la Carnisseria), el carrer dels Estrucs (avui carrer Sant Agustí).

Torre de Guaita de La Vall. Declarada BIC amb categoria de Monument. Inscrita en el Registre del Patrimoni Històric Espanyol, des de l’any 2002.

Construïda al voltant de 1560 sota el regnat de Felip II per defensar-se dels atacs de pirates. És una de les més altes i robustes de l’antic Regne de València. De tipologia circular, de sis metres de diàmetre de base, construïda en pedra de selleria i morter. Amb planta baixa amb una porta d’accés, tres plantes superiors i terrassa, mancava d’escales. En la segona planta s’observa una xemeneia i diversos

rebosts. En la darrera planta sobresurt del mur un “matacà”, amb finalitat defensiva. Disposa d’espitlleres.

Castell d’Alcalà

d’Alfàndec. Declarat BIC amb categoria de Monument cultural; conegut com Els Castellets, d’origen andalusí (segles X-XI), servia com a defensa de l’alqueria de Gebalcobra. Actualment, es conserven restes dels murs i dues talaies amb un aljub. S’asseu sobre les restes de jaciments de l’edat del bronze i d’època ibèrica. Format per un recinte allargat, on destaquen uns murs de maçoneria, amb una superfície d’uns 1.500 m2.

amb tàpia de morter. Sols es conserven tres trams de llenç de mur; el quart llenç va desaparéixer, destruït per les obres de construcció de l’autopista A-7.

punt. Malauradament, va quedar despoblat en el segle XVI pels continus atacs dels pirates barbarescos i per la insalubritat dels aiguamolls propers al poblat. Avui és un dels vestigis de Tavernes que cal protegir amb urgència.

Poblat medieval del Ràfol. Inclòs en el Catàleg de Béns i Espais Protegits de Tavernes.

Situat als peus de la penya del Migdia és un recinte rectangular emmurallat, realitzat

El seu origen es remunta a finals del segle XIII. Fundat pel rei Jaume I, va ser el primer assentament cristià a la Vall d’Alfàndec. És en aquest lloc on s’erigí la primera església parroquial de la vall, sota l’advocació de Sant Bartomeu, on encara són visibles les tresses d’unes voltes de mig

Poblat islàmic de l’Alcudiola. Inclòs en el Catàleg de Béns i Espais Protegits de Tavernes. Aquesta antiga alqueria musulmana pertanyia al Monestir de Valldigna. L’única resta és l’ermita de Sant Llorenç, que es va alçar sobre l’antiga mesquita. El 2018, les obres de l’autovia A-38 van descobrir un cementiri islàmic amb més de 130 enterraments, amb foses excavades directament en la terra amb els cadàvers sense taüt, i col·locats mirant cap a la Meca el lloc sagrat dels musulmans.

El Molló. Inclòs en el Catàleg de Béns i Espais Protegits de Tavernes. Aquest turó de forma cònica, construït el 1301 per ordre de Jaume II, servia per delimitar la jurisdicció del Monestir de Santa Maria de Valldigna. En la dècada dels anys noranta del

Ermita de Sant Llorenç d’Alcudiola

segle passat, va patir un espoli que va fer desaparèixer les escultures que el distingien: la Mare de Déu de Valldigna i l’escut de la Corona d’Aragó.

A Tavernes, inclosos en el Catàleg de Béns i Espais Protegits es conserven dos molins hidràulics, de gran valor etnològic, que pertanyien al Monestir de Santa Maria de Valldigna: el Molí del Pla del segle XVII i el Molí de Tonet o de l’Esperança que aprofitaven la força de l’aigua del riu per moldre el blat i la dacsa i blanquejar l’arròs.

L’APOSTA PER DONAR A CONÉIXER

EL PATRIMONI A TAVERNES

L’any 2022, per fomentar el sentiment d’identitat, la Regidoria de Memòria Històrica de l’Ajuntament de Tavernes va llançar una iniciativa per recuperar i valorar el patrimoni: la instal·lació de codis QR als edificis històrics més representatius. Aquesta acció, encara que no és innovadora a nivell local, va significar una fita per a Tavernes.

En una primera fase, es van seleccionar deu punts clau, alguns dels quals ja no existeixen, però continuen

vius en la memòria col·lectiva: l’Ajuntament, la Plaça Major, la Font del Canut, l’Hospital, el Mercat, el Passeig del País Valencià, el Llavador, el “Matadero”, el Camp d’Esports, el Prado Comarcal i els Sequers.

El projecte va comptar amb la col·laboració dels cronistes de Tavernes: Josep Ciscar, que malauradament, avui ja no està entre nosaltres i jo mateixa, que ens vam encarregar de la part històrica. Es van col·locar panells amb fotografies antigues en el lloc on estava cada edifici i es va organitzar una visita guiada per inaugurar-ho.

La convocatòria va ser un èxit rotund. Vam quedar gratament sorpresos per la gran afluència de públic, fet que demostra l’interès dels vallers i valleres per la seua història. Va ser una experiència enriquidora on els assistents també van aportar els seus coneixements i vivències.

Aquell itinerari va deixar un sentiment de gratitud i alegria. Caminar pel poble, parlant del nostre passat, va ser una experiència que va pagar la pena. Aquesta iniciativa va deixar una cosa clara: la gent vol conèixer, valorar i estimar el seu patrimoni. I per a això, és vital que les institucions en promoguen la difusió.

El color negre evoca sentiments contradictoris, tant negatius com positius. D’una banda, s’associa amb la tristesa, la por, el dol, la mort, l’opressió, la negativitat i el misteri. D’altra banda, també simbolitza elegància, poder, sofisticació, autoritat, força, misteri, protecció, i serietat.

PANTONE NEGRE C

PANTONE NEGRE C

“Fer-ne de blanques i negres“

PANTONE NEGRE C

“El pa negret, el vi agret i l’oli sabentet.”

PANTONE NEGRE C

“De nit, tots els gats són negres.“

PANTONE NEGRE C “A qui té fam, el pa negre li sembla blanc..”

PANTONE 172 C

Lolín

Magraner i Ciscar

3. TOT ÉS NEGRE

Laura Donet i Gascón, Juan Vicente

Miguel i Guillem

PANTONE 166 C

2. EN TEMPS DE SET MOLINERS, QUE QUATRE EREN LLADRES I TRES USURERS

PANTONE 160 C

Manel Gómez i Císcar

1. L’APAGADA: NUCLEARS SÍ, RENOVABLES NO

PANTONERA

MANEL GÓMEZ I

L’APAGADA: NUCLEARS SÍ, RENOVABLES NO 160 C

«La inèrcia dels rumors i de la desinformació a la societat actual és infinitament més persistent que la massa física de les turbines que haurien d’haver corregit les fluctuacions de la xarxa»

El 28 d’abril, festiu de Sant Vicent al País Valencià, regressem de Barcelona. Roseguem kilòmetres per l’autovia, fa una bona estona que hem deixat Tarragona enrere. De cop i volta el programari radiofònic s’interromp pels noticiaris que

comencen a donar informació certament imprecisa i sorprenent. Sembla que a Barcelona concretament i a altres ciutats de l’Estat el món s’hi acabe. Embussos de trànsit, transport públic aturat, bars, restaurants i comerços sense activitat, les benzineres sense poder abastir els vehicles. Què està passant?

Els primers indicis apunten a una falla generalitzada del subministrament elèctric. Mentre anem escoltant les notícies la massa de vehicles de la que formem part, de forma sinistrament sincronit-

zada redueix significativament la velocitat. Sens cap altra raó, res que físicament entorpisca la marxa. Tots en devem ser preses de la incertesa. A la via ferroviària que va parell a l’autopista s’hi veuen trens aturats. Pel retrovisor que consulte ansiosament, observe unes columnes immenses d’un fum molt negre, s’hi veu també flama. Perceptiblement a molts kilòmetres enrere, les dimensions d’aquest foc són enormes. No n’és un foc forestal. Esbrinar-ne la distància i l’origen és impossible. Vandellòs II ens queda prop, fa poc que l’hem deixat al nord. Més incertesa, més por, pot ser el maleït reactor nuclear ha esclatat en mil bocins? Vandellòs II és el resultat del desmantellament

de Vandellòs I a causa d’un greu incendi. Altra vegada? De sobte angoixa, l’estómac em fa un tomb. No bade boca, no advertisc els meus acompanyats, dona i fills, sobre les flamerades que solament he vist jo, accelere. Fugim. Gairebé deu minuts de pànic que no compartisc, durant els quals no hi ha més món que el que surt per la ràdio. De sobte una referència a l’angoixa que els habitants de les poblacions properes estan vivint en veure eixes columnes de flama i fum. Arriba l’explicació. Les unitats de producció dels complexos petroquímics de Tarragona han entrat en parada tècnica com a part dels protocols de seguretat. Tots els productes que estan en procés es canalitzen a les torxes de seguretat per a la seua crema controlada. No hi ha hagut cap núvol radioactiu, respire alleujat, ja queda menys per arribar a casa.

Les hores passen i les notícies a les ràdios de piles donen compte d’una situació extraordinària. Un zero absolut al sistema elèctric. La desestabilització de la xarxa havia causat la desconnexió de totes les seues fonts de generació. Perquè la falla no s’estenguera a altres països, també s’havien fet caure les connexions internacionals que hagueren pogut suplir la carència. El resultat, manca absoluta d’electricitat a tot l’estat espanyol.

Al juliol, gairebé tres mesos després de l’hecatombe, comencen a aparéixer les primeres apreciacions a l’informe del «Comité d’anàlisi» creat pel Ministeri per a esbrinar les circumstàncies que concorregueren a la crisi del dia 28. Fallaren els sistemes de control dinàmic de la tensió de la xarxa. Són les mateixes plantes productores, les tèrmiques sobretot, les que tenen els mecanismes per fer-ne

aquesta funció. El mateix operador de xarxa, REE, així ho havia encomanat a una dotzena de plantes que aquell dia no tenien quota de producció, però que si havien d’estar disponibles (amb la remuneració corresponent), per acomplir amb les tasques dinàmiques de control dels paràmetres de xarxa. Doncs bé, de l’informe del Comité se’n deriva que «totes i cadascuna d’elles» van mostrar algun grau d’incompliment respecte a la disponibilitat que l’operador de xarxa els havia demanat. Les centrals són de titularitat privada i pertanyen a les grans empreses del sector elèctric espanyol que tots coneixem. Em ve al cap l’ofici d’un bon amic. La cosa aquesta de la disponibilitat de les tèrmiques havia d’haver estat com les guàrdies que fan els farmacèutics fora d’horari comercial. Aquell dia no hi havia farmàcia de guàrdia.

Però seguim el fil amb la cosa un poc més tècnica. L’excés de reactiva mal atenuada per un insuficient sistema de control dinàmic, però també el desequilibri entre energia produïda i consumida va afectar la tensió del sistema i això va provocar la desconnexió massiva de molts nodes de consum i de producció. Com més nodes de producció desconnectaven més difícil era corregir els desequilibris de tensió. Reacció en cadena. De 25 GW de potència sol·licitada es va passar a 12 GW en a penes 5 segons. Aquesta davallada en la generació va afec-

tar un paràmetre que és sagrat al sistema elèctric, la freqüència. Els hertzs, la velocitat a què fluctua la tensió alterna, els famosos 50 Hz. Tempesta perfecta.

L’escassa presència de generació inercial va ser incapaç de corregir el desequilibri de freqüència a la xarxa.

Els grans nuclis de producció solar, tan sensibles a la freqüència també caigueren. Zero absolut. La generació inercial és pròpia dels sistemes de producció amb turbina; tèrmiques, hidroelèctriques i nuclears. Aquests sistemes, amb la inèrcia dels grans rotors de les turbines són capaços de corregir fluctuacions

sobtades de freqüència, tot modificant de forma gairebé instantània la velocitat de la turbina. Una capacitat de la qual no disposem (a falta de les inversions tecnològiques necessàries) les plantes de producció fotovoltaiques. Aquesta sembla que haja estat la cosa, i dic sembla, i vull reiterar el sembla, perquè és el que es pot entendre a partir d’articles publicats ací i allà. Imagine que algun dia, quan es decidisca dirimir responsabilitats jurídiques, si arriba el dia, en podrem saber amb exactitud mil·limètrica que va ser això del zero absolut.

Les conseqüències van ser greus. Pèrdues econòmiques estimades al voltant dels 2.000 milions d’euros, 7 víctimes mortals relacionades directament amb la manca de subministrament elèctric, paràlisis de sectors industrials claus: alimentari, farmacèutic, logístic. Greus afeccions a les telecomunicacions i caos urbà. Però sobretot, por, eixa por ben animada per xarxes i altres dispositius que ens permeten comunicar-nos, però que també tenen capacitat per espantar-nos de forma ràpida i massiva. La desinformació i els rumors van tenyir l’ambient d’un negre simbòlic, un negre que no només evocava la foscor física de l’apagada, sinó també la incertesa, la vulnerabilitat i el desconcert col·lectiu que es va apoderar del país. Les primeres teories van apuntar a un atac cibernètic, inclús es va

arribar a posar nom i cognom als atacants. Aquesta versió ha estat revocada per la Comissió d’anàlisi, malgrat tot, encara en tenim un alt percentatge de població que reitera aquest element com a causa de l’apagada. La inèrcia dels rumors a la societat actual és infinitament més persistent que la massa física de les turbines que haurien d’haver corregit les fluctuacions als paràmetres elèctrics de xarxa. Així està la cosa. L’altra gran mentida, més premeditada, fou avalada per formacions polítiques amb responsabilitat de govern a les distintes institucions de l’Estat, Partit Popular compassat amb l’extrema dreta. De forma esbiaixada, i amb eixa ximplesa que fa que la mentida siga engolida sense tocar vores, com el menjar “ràpid”, s’atribuïa la culpabilitat a les fonts de producció renovables. I com que A

porta a B i com que si empentes la cosa cau, pura física inapel·lable, la solució a l’ineficient sistema energètic diabòlicament caracteritzat per una ampla component renovable, passava per la tonada a les nuclears. Res per ací, res per allà, pura màgia de polítics experts en sistemes energètics i tertulians a compte exigint menys renovables i més nuclears.

Analitzem un poc les dades per posar-nos en context. Segons dades de REE l’estat espanyol hi ha una potència total instal·lada de 132 GW. D’aquests 132 GW, 85 GW s’obtenen a partir de fonts renovables, mentre que els restants 47 GW es generen cremat algun tipus de combustible no renovable. D’aquests 47 GW, només, 7 GW s’aconsegueixen a les centrals nuclears, això repre-

senta un insignificant 5,4% del mix energètic. Moments abans de l’apagada la demanda de potència era de només 25 GW. La demanda mitjana diària està entre els 23 i 27 GW, havent-se registrat un màxim al 2.025 de 35 GW. Amb aquestes dades de dimensionament del sistema pel que fa a la generació i a la demanda i amb tot l’esforç realitzat per evolucionar a un sistema energètic menys dependent, menys contaminant i més segur, quina entelèquia mental pot justificar la tornada a les nuclears?

Gairebé haguera estat millor expirar a causa d’un núvol radioactiu originat per un accident nuclear que assistir impàvid a aquella mena de tsunami tan desinformant i interessat.

«Renovables NO, nuclears SI»: Amb quins motius i qui en surt beneficiat?

JUAN VICENTE MIGUEL

LAURA DONET I GASCÓN

EN TEMPS DE SET MOLINERS, QUE QUATRE EREN LLADRES

I TRES USURERS 166 C

El racisme, segons l’Agència Valenciana de la Llengua, és la doctrina que propugna la supremacia d’un grup ètnic sobre un altre i justifica l’explotació econòmica, la segregació social i, fins i tot, la destrucció física del grup considerat inferior.

Quant de treball hem fet els valencians i valencianes per guanyar-nos la pataqueta?

Qui de nosaltres no té o coneix familiars, amics, o arrimats que han a anat a França a la verema on feien jornades llarguíssimes i vivien en casups al mateix camp de vinyes?

O les plantacions d’arròs a la “camargue” francesa? On els mosquits parlaven de vosté. Treballar a sectors que els francesos no volien, en unes condicions econòmiques, que a França eren d’explotació, però que a Espanya eren una riquesa.

Quantes històries he escoltat de la gent major...no vos ve al cap ninguna?

Recorde la del Sr. Pepe, que amb les poques oportunitats que oferia el poble, se n’anaren a buscar un futur millor a França, sense treball,

sí, sense treball, això que diuen a “França anaven tots en contracte i quan acabaven cap a Espanya”... cal dir que no tots... en fi, al que anem.

Venint d’un penós i llarg viatge, buscant-se la vida, arribaren a París, la ciutat daurada per a tots aquells que anhelaven un futur millor lluny de la pobresa que vivíem en aquella Espanya de la postguerra, on les llibertats i oportunitats eren només somnis per aquells que s’atrevien a eixir d’ací.

Al metro de París, on es podia estar calentet i a cobert de les condicions climàtiques, anaven rebuscant pels contenidors i papereres veient què podien trobar per emportar-se a la boca.

No trobant res, pels voltants de l’entrada del metro, passen per una tenda de queviures, on a la porta penjava un xoriç, els ulls se’ls feren com a plats i com a mala pensamentada que tenen de vegades els joves, bé, i alguns no tant joves, es miraren l’un

a l’altre i ho tingueren clar, l’agafem i peguem a fugir pels carrers de París, pla ideat per un estómac famolenc que en dies no havia menjat.

Pensat i fet, com a les falles, s’arrimaren com dos vianants més pel carrer, tal vegada la roba bruta, despentinats, la careta de morts de fam i un cos tant prim que havies de passar dues vegades per a veure’ls.... la gent no els llevava els ulls de damunt. Què seria? Racisme? Por al desconegut? Què cregueu?

Fora com fora, ho tenien clar, anaven a utilitzar el mètode de l’estiró i escampar el poll!

Arriben a la porta de la tenda, ja podien assaborir el xoriç! Plasss! Estiró per arrancar el cordó que l’agafava i a córrer!

El cor bategava com en la vida, la gent se n’adonà que alguna cosa passava, tots els miraven, el propietari de la tenda començà a cridar i a dir-los... no recorden què deia, ni sabien francés ni volien parar-se a escoltar. Corre! Corre! Es deien l’un a l’altre mentre portaven la peça que havien furtat.

Uns quants carrers més enllà, una vegada vist que ningú anava darrere d’ells, i que podien deixar de córrer, es miraren i somrigueren, era la felicitat d’haver aconseguit alguna cosa per a menjar.

Ara venia el millor, poder alimentar aquells estómacs que no els deixaven pensar o anar a busca feina, l’agafaren i contemplaren la meravella!!

Però alguna cosa no encaixava, el budell tenia el tacte, però la forma, era molt igual. Aquests francesos sabran fer embotit? Què dimonis vendran com a xoriç? Es preguntaven.

Que si saben els francesos? I tant que en saben, és més, sabien inclús de la picaresca de la fam! Mira si sabien que les peces que ficaven a les vitrines exteriors, eres rèpliques de fusta!

Era un tros de fusta redona embotit en budell i adobat amb farina per fora!!

Eixe país on pensaven que nugaven els gossos amb llonganisses, resulta que eren de fusta....

Només volien menjar per seguir buscant un futur millor i la gent s’apartava d’ells.

Com se sentiran les persones que fugint de la fam i buscant un futur millor venen a Espanya? Els mirem de forma estranya, perquè vesteixen diferent, pel color de pell, per no parlar la nostra llengua... Ens apartem d’ells, in-

tentem no interactuar, sense saber res de les seues circumstàncies, si s’han jugat la vida arribant a la península i han estat enganyats. Persones que venen buscant un futur millor per als seus i estan disposats a fer treballs que no volem fer, el camp, cuidant persones majors, l’obra, netejant cases...com se sentiran? . Però tot i això, i sense cap dubte, són treballadors incansables, com un escarràs, no es queixen de les condicions en què viuen, i com es diu pel poble “treballen com a negres”. Una expressió que es remunta al règim esclavista que van patir molts pobles africans i, per tant, actualment pot ser considerada denigrant (del llatí denigrare, ‘ennegrir, tornar-se negre’) o com a mínim políticament incorrecta.

No fa molts anys, els nostres majors eren els immigrants en un país veí lluny del seu poble, dels amics, de la família, treballant de sol a sol per portar diners als seus, per tal que tinguérem un futur millor amb oportunitats que ells havien de buscar a un altre país.

És això racisme?

Som racistes?

La nostra terra ha estat sempre un reclam turístic per a eixe país que ens donava feina. Recordeu quan véiem un cotxe amb els llums grocs? Era francés, venien a estiuejar o millor encara es compraven un xalet per a vindre a l’estiu, li feien el manteniment al cotxe, canviaven rodes, bateries, etc... ja que estaven ací aprofitaven els baixos costos que teníem. I els suecs que venien ja amb avió de vacances per allà els anys seixanta?

Hui només has d’anar a qualsevol localitat costanera per veure no només turistes, sinó expatriats, persones amb un nivell adquisitiu molt alt que han vingut a treballar o teletreballar ací per a gaudir del nostre sistema del benestar que dia a dia, treballant han construït els nostres majors, però això sí, la nòmina que reben la tributen a un país estranger.

Ara en tenim una altra, persones que es jubilen i venen a viure amb la pensió ací i de pas, invertir en vivenda per a llogar, tensionant el problema que tenen els nostres joves quan volen independitzar-se.

Clar, però aquestes persones, van ben vestides, es veuen ben llustrosos, tenen bon aspecte i els llueix el pèl i, a més, porten un feix de bitllets a les butxaques! Mira si els volem que hem creat una grau universitari en turisme per a atendre’ls! Però, per què no els mirem de forma estranya? Perquè tenen diners per comprar roba de marca! Perquè són caucàsics! Si no parlen la nostra llengua,

si són estrangers!! Si no han tret en sa vida el fetge per la boca!! I així i tot, els cuidem, els oferim tot gratuït i, a viure la vida!

No és racisme, és

fòbia a les persones pobres, terme que va encunyar la nostra il·lustre

Cortina Orts

estrangers o nacionals, homes o dones, i que descriu com busquem un cap de turc per a tirar-li les culpes dels problemes que tenim: que la taxa d’atur és tant alta perquè ens furten la feina o que tota la delinqüència és deguda a que estan ells ací, bajanades per justificar la mentalitat que hi ha a la societat podrida que tenim.

Tot això, com explica Adela Cor tina, és pel fet que vivim en una societat contractual, estem disposat a oferir sem pre que rebam, som reciprocadors, hui per tu, demà per mi... bé i despús-demà també per mi.

Però amb eixes persones que pareix que no tenen res a oferir, que només estan agafant el treball que ningú racistes, som aporofòbics

LOLÍN MAGRANER

TOT ÉS NEGRE 172 C

Tot és negre, cap ací cap allà. La gent no sap a quin cantó o a quin bàndol escollir, la política està podrida i el poble valencià no li veu fi.

Cada quatre anys ens fan triar un personatge que no es pot qualificar, de sobte té més títols que el rei i resulta que no té ni l’EGB.

Com ens tenen enganyats. I volen que anem a votar! Per a què? Si fins el gat sap que els mandataris no tenen cap maldecap!

I és que tot és obscur, negre com el carbó, negre com la nit, negre de dol, negre atzabeja, negre dramàtic, negre penós, negre traumàtic.

No veig les notícies, estan brutes, ennegrides, enfosquides, no hi ha claredat per a tanta brutícia, les deixalles tapen qualsevol llum que reïsca.

Qui pintarà de blanc la situació?

Qui deixarà que el poble tinga un bri de felicitat?

Qui aportarà idees que donen esperança?

Ací, allà, lluny, molt lluny, on l’horitzó comence a clarejar.

Perquè en el món, en la vida i en qualsevol cosa, podem trobar matisos dels colors més purs.

PANTONE BARREJAT DE COLOR

David Ferre i Belda

PANTONE 206 C 10. L’ASSEMBLEA DELS COLORS LLIURES

Laura Donet i Gascón

PANTONE 200 C 9. ES VENEN COLORS: ELS COLORS EN EL MARKETING

PANTONE 196 C 8. ELS COLORS PARLEN

Carmen Montagud i Meló

Vicent Garcia i Llorens

PANTONE 194 C 7. ELS COLORS DELS NOSTRES BOSCOS

Rafa Grau i Almiñana

PANTONE 190 C 6. ELS COLORS DELS COETS: UNA SINESTÈSIA FALLERA

Rosa Maria

PANTONE 186 C 5. CIÈNCIA I COLORS

Donet i Gascón

José Pastor

i Arnau

EN LA CEGUESA

PANTONE 182 C 4. CAP COLOR SOBRA

PANTONE 181 C 3. DESCOLORITS

Rosa Maria Donet i Gascón

PANTONE 180 C 2. 50 OMBRES DE CULPA

Jaume Palomares i Ribelles

PANTONE 176 C 1. L’ORIGEN DELS COLORS

Sandra Campos i Magraner

Fallera de cor i amant del valencià. Tradició, foc i llengua!

SANDRA CAMPOS I MAGRANER

L’ORIGEN DELS COLORS 176 C

Abans que el món fora món, abans que la llum despertara l’ombra i que el vent pronunciara el seu primer sospir, tot era silenci. Un silenci profund, antic, com un llenç en blanc esperant el primer traç. En aquell instant etern, els déus, cansats de la foscor infinita, decidiren crear el que seria la joia més bella de la seua obra: el color.

No fou una decisió improvisada ni un simple caprici diví. Segons el filòsof grec Empèdocles, al segle IV abans de Crist, tota la bellesa visible naixia de la mescla de quatre elements eterns: la terra, l’aigua, el foc i l’aire. Quatre forces primordials que, en unir-se, pintaren el primer arc de llum sobre l’univers. Aquella primera paleta era infinita i viva:

l’ocre profund de les roques, el verd tendre de les fulles noves, el blau intens del cel i el roig ardent de la flama.

La terra, mare pacient i nodridora, es vestí amb ocres, marrons i verds que transmetien estabilitat i arrelament. L’aigua, lliure i viva, regalà blaus infinits, verds turquesa i reflexos d’argent que calmaven l’ànima. El foc, impetuós i rebel, encengué rojos, taronges i grocs que cremaven com passions eternes. L’aire, subtil i eteri, portà blancs purs, grisos suaus i blaus celestes que dansaven amb el vent.

En aquell temps, el color no era pigment, sinó essència. Cada to era una emoció, cada matís una història. Les

cultures antigues li donaren un significat profund: el verd com a esperança i renaixement, el roig com a força i vida, el blau com a calma i espiritualitat, el blanc com a puresa i inici. El color era llenguatge abans de les paraules, un idioma universal que connectava pobles, paisatges i ànimes.

Civilitzacions senceres establiren codis simbòlics a través dels colors. Els egipcis tenyien de blau els sostres dels temples per recordar el cel etern, i de verd les figures d’Osiris com a símbol de renaixement. A Roma, el porpra era tan valuós que només l’emperador podia vestir-lo, ja que s’obtenia d’un petit mol·lusc i requeria milers d’exemplars

per a una sola túnica. A la Xina imperial, el groc era el color reservat a l’emperador, símbol del centre del món i de l’equilibri universal. Els pobles de les Amèriques utilitzaven plomes acolorides per representar la força, el poder o el lligam amb els déus. El color, més enllà de la seua bellesa, era símbol, identitat i missatge.

Amb el pas dels segles, la humanitat continuà preguntant-se què era realment el color. Aristòtil, molt abans de Newton, afirmava que tots naixien de la combinació de la llum i l’ombra, i que el blanc i el negre eren els pares de la resta. Segles més tard, Leonardo da Vinci, en els seus estudis de pintura i òptica, escrivia que el

color és un fenomen de la llum reflectida i que la percepció depén de l’ull humà i de la qualitat de l’aire que ens envolta.

Però va ser al segle XVII quan un home anomenat Isaac Newton canviaria per sempre la nostra manera de veure el color. Observant un raig de llum que travessava un prisma de vidre, descobrí que la llum blanca contenia tots els colors. Davant els seus ulls, la llum es descomposà en un ventall meravellós: vermells, taronges, grocs, verds, blaus, indi i violetes. Newton demostrà que el color no era només una qüestió de pigments, sinó també de llum i percepció. Aquell experiment, tan senzill com profund, revelava un secret

guardat des del principi dels temps: que la llum és la mare de tots els colors.

A partir d’aquest descobriment, la ciència de l’òptica es desenvolupà amb força. Es començà a entendre com la llum interactua amb la matèria, com els objectes absorbeixen unes longituds d’ona i en reflecteixen unes altres, i com el cervell humà interpreta eixos senyals. Però, malgrat la precisió científica, el poder emotiu del color continuava intacte. Cap fórmula ni cap experiment podia explicar per què un cel roig al capvespre ens commou, o per què el blau tranquil de la mar ens fa sentir pau.

Els pigments continuaren sent tresors buscats arreu del món. Del lapislàtzuli de l’Afganistan al roig carmí de la cochinilla americana, dels ocres de terres antigues al negre profund del carbó vegetal, cada color tenia una història i un viatge, des de les entranyes de la terra o la mar fins a les mans dels artesans que el transformarien en art. Preparar-los era un ritual: mòlta lenta, filtratge acurat,

mescla amb olis o goma aràbiga, esperes pacientment guardades fins a obtindre el to desitjat. Un pigment podia tardar setmanes, fins i tot mesos, a estar llest per a ser utilitzat.

Les rutes comercials no només portaven espècies i seda, sinó també pigments que canviaven les paletes dels artistes. Un blau oriental podia acabar pintant el mantell d’una verge en un retaule europeu; un roig mexicà podia encendre la capa d’un rei; un groc indi podia il·luminar manuscrits medievals. L’art, la cultura i la història es pintaven literalment amb els colors que viatjaven de continent en continent.

Quan els romans fundaren Valentia Edetanorum l’any 138 aC, triaren un lloc on els elements es trobaven en harmonia. La terra fèrtil de l’Horta, tenyida de verds intensos i bronzes daurats, alimentava i decorava el paisatge. L’aigua del Túria, serpentejant fins a besar la mar, reflectia els cels canviants com un mirall viu. L’aire portava la frescor salada del

Mediterrani, i el foc vivia a les postes de sol que tenyien el cel de taronges, porpres i or, com si cada vesprada la ciutat es pintara a ella mateixa.

València, des de la seua fundació, ha viscut embolicada per aquests colors. Els mercats antics eren un festival cromàtic: taronges lluents, pebrots rojos, raïm morat, dàtils daurats. Les cases lluïen façanes blaves, grogues o roges, com si volgueren competir amb el cel i el sol. Els horts i jardins eren veritables mosaics de verds, i les aigües reflectien cada canvi d’estació amb la seua pròpia paleta.

Encara hui, quan mirem al nostre voltant, trobem l’eco d’aquell origen mític i científic. Som hereus dels elements, de la llum i de la història. Som pols de llum, i en cada paisatge valencià reviu la història eterna dels colors. Els capvespres sobre l’Albufera, el verd de l’Horta, el blau infinit de la Mediterrània, el blanc de la flor del taronger… tot és un record viu que el món, abans de ser món, ja somiava en colors.

Fórmules, llengües i versos: el seu univers.

JAUME PALOMARES I RIBELLES

50 OMBRES DE CULPA 180 C

Per insípida presència, per apagar-me l’horitzó on la sang que brollava coagulada tacava qualsevol.

Hi hagué un temps en què els colors s’havien cregut eterns. Eren època i vanitat: el roig inflava el seu pit com bandera de guerra, el blau s’eixamplava per la mar i el verd es pensava immortal amb una flaire de clorofil·la.

I ella, la veu que tot ho observava, sabia que tots ells duien el gris davall.

Ell és l’interval. Interval on l’ésser humà deixa de ser absolut i comencen a inhalar els matisos que fan possibles els grans consensos i les xicotetes dissidències. Zona d’incertesa, on les partícules de color reboten, interfereixen i es barregen.

Se l’havia acusat de tristor, d’haver tenyit ciutats senceres de resignació i d’haver convertit el cel en sostre. I tot és cert, potser, però també ho seria

que sense ell no hi hauria fondària, ni perspectiva, ni fotografia que resistisca el temps. Sense ell, el blanc no tremolaria mai, ni el negre sabria fondre’s.

Sense l’espai gris, tota pintu ra queda estancada en plana, sense indeterminació. Així doncs, si hui el gris és titllat d’assassí de paisatges, voldria recordar que la millor fotogra fia no és la saturada, sinó la que con té l’ombra justa per revelar l’essència.

És fascinant veure a tothom presumir de colors primaris, amb aquells que criden “mira’m”. Ell ho conté tot: és el punt de trobada entre el blanc, que conté tots els colors que la llum pot oferir en travessar un pris ma, i el negre que és l’absència total d’esta. Potser, en el fons, no volia ser el protagonista, només volia que els altres ho foren.

Al banc treballa, a la falla compta i al llibret escriu.

DESCOLORITS 181 C ROSA MARIA DONET I GASCÓN

Mare, hui he tornat a somniar el mateix, que el cel no era blau ni els camps eren verds, ni les muntanyes eren de color marró ni el sol era groc. Els cors no es pintaven de roig, les cases no es pintaven blanquetes ni les carreteres negres. Res era com era abans, com jo ho coneixia. Tot havia canviat, i és que tot ha canviat. Els rojos ja no són tan rojos, doncs són una mescla de diverses tonalitats, tot i que ben acolorits de vermell els han posat els que ara són llasts. Els blaus volen ser més blaus que mai, però sembla que es queden a les portes del blau que volen ser, ja que alguns penjolls d’altres colors els ho impedeixen. Es van afegir les magenta, que no morades o morats. D’aquests s’han anat desentenent i els violeta han perdut fins i tot la intensitat del seu to... Ai, aquells meravellosos anys! De color taronja hi havia dos, ara hi ha un, que intenta somriure i mantindre el seu pigment, quan vol i quan pot. I el verd, verd esperança i vida. Hauria d’evocar equilibri i harmonia i no hi ha manera! Se’n van cap a la negror.

Mare, com alguna vegada m’has dit: “eixos són del sol que més escalfa”. El que ocorre és que als meus somnis el sol no és groc i no crema. Ai mare, això què voldrà dir?

PANTONE descolorit

Faller de cor, amb la música com a banda sonora i l’escriptura com a passió.

JOSÉ PASTOR I ARNAU

CAP COLOR SOBRA 182 C

En l’instant en què la pluja es retira i el sol acarona la terra, els colors es van reunir per a fer nàixer un meravellós arc de Sant Martí. Aquella llum feta arc no era només un fenomen òptic, sinó un pont de comunicació per a tots els colors. Era el lloc en el qual el color que es veu i el que no es veu trobaven un espai, on cada matís —brillant o discret— era benvingut.

Una trobada entre iguals, lliure de privilegis i oberta a totes les tonalitats que volgueren contar la seua història.

No hi havia taula ni faristol. Només una banda de llum vibrant flotant sobre el món, on cada to trobava el seu lloc com qui abraça sense desplaçar, convivint en equilibri. Era un moment de trobada per a escoltar-se sense jutjar, per a

recordar els seus noms, les seues arrels i tot allò que encara podien oferir al món.

Els primers en parlar foren els colors de l’arc de Sant Martí. Eren els sis que es poden veure quan la llum travessa una gota de pluja: Roig, Taronja, Groc, Verd, Blau i Violeta. Com si les veus del cel fetes color, les que la llum regala als ulls humans, volgueren expressar-se abans que els matisos més ocults pogueren emergir.

Representaven allò que la majoria podia veure, allò evident, el que brillava amb força. Però sabien que la seua existència seria incompleta sense els altres. Per això parlaren primer, amb la consciència que darrere d’ells vindrien els tons que habiten en els marges, en els silencis, en l’ombra.

El Roig va obrir el torn de paraula, amb una capa que cremava com brases: — Soc el Roig. En llatí, ruber. En francès, rouge; en anglès, red; en alemany, rot. Soc la sang, el cor que batega, el foc que escalfa però també el que crema. Soc passió, ràbia, vida que lluita.

El Taronja, brillant com el sol de ponent, va parlar amb veu càlida: — Jo soc el Taronja, orange en anglès i francès, naranja en castellà. Vaig nàixer d’un fruit i d’una fusió: soc el pont entre el Roig i el Groc. Soc alegria, creativitat, vitalitat. Soc l’espurna abans del riure.

El Groc, rialler i inquiet, va fer un botet abans de parlar: — Soc el Groc. Jaune, gelb, yellow, giallo. Vinc del llatí galbinus, i soc llum feta color. Soc esperança,

optimisme, saviesa, però també enveja o alerta. Soc la veu del matí i del blat madur.

El Verd, amb una mirada fonda com el bosc, va murmurar: — Soc el Verd. Vert, green, grün, verde. El meu nom ve de viridis, que significa viu, fresc. Soc natura, calma, equilibri. Soc repòs, regeneració, però també creixement que mai s’atura.

El Blau, amb veu serena com el mar en calma, va respirar profund: — Jo soc el Blau. En grec antic no tenia nom; era com l’ombra. Però ara soc blau, azul, blue, bleu. Soc el cel, la distància, la pau, la nostàlgia. Soc el sospir profund de la memòria.

El Violeta, elegant i discret, va tancar el cercle: — Soc el Violeta, també conegut com morat, violeta, lila o púrpura. Soc l’abraçada del Blau i el Roig. Soc espiritualitat, transformació, misteri.

Em porten els poetes i els somnis que no volen ser oblidats.

Seguidament, prengueren la paraula els colors no visibles a l’arc. Tots ells, invisibles al cel però imprescindibles a la vida, van ser rebuts amb un silenci ple de respecte.

El Blanc, amb veu suau com la neu que cau: — Soc el Blanc. En llatí, albus; en francès, blanc; en anglès, white; en alemany, weiß. No estic a l’arc de Sant Martí, però en mi habiteu tots vosaltres. Soc llum pura, inici, possibilitat. Soc pau i claredat.

El Negre, des de l’ombra però amb presència serena: — Soc el Negre. Niger, en llatí; black, noir, schwarz. Soc l’absència de llum, però també el misteri, el silenci profund, la memòria. Soc elegància i límit. Sense mi, cap llum tindria relleu.

El Gris, amb saviesa i veu reposada: — Soc el Gris. Fill del Blanc i del Negre. En mi no hi ha estridència, sinó matís. Soc transició, prudència, equilibri. Soc gris, gray, grau. Em trobe entre contraris i per això escolte millor.

El Rosa, suau com la pell del primer matí: — Soc el Rosa. Rose, rosa, pink. No nasc en l’arc natural, però soc la carícia del Roig quan perd la por. Soc tendresa, afecte, innocència. Soc memòria de l’amor primer.

El Marró, amb veu de terra: — Soc el Marró, també conegut com brown, brun, marrón. Soc arrel, escorça, camí. Soc humil, però essencial. Sense mi, cap arbre s’alça, cap casa se sosté.

Mentre la reunió avançava, els colors, des de l’altura de l’arc de Sant Martí, observaven el món dels humans. I el que veien no els agradava. Veien murs alçats per la por, escoltaven crits d’impo-

tència, veien mirades que no es trobaven. Malgrat la bellesa de la llum i la riquesa dels tons, la convivència entre els pobles semblava esquinçada per l’oblit del respecte.

Davant d’això, els colors, amb la seua diversitat i arrels múltiples, comprengueren que no podien quedar-se suspesos al cel mentre a baix s’apagava la convivència. Tenien una missió compartida: fer entendre als humans que la convivència només és possible quan es respecta la diferència.

Els colors decidiren actuar. Van acordar baixar, no com a pluja ni com a arc, sinó com a paraula, gest, mirada. Portarien aquest missatge arreu: a les escoles, als mercats, als llocs on les veus s’alcen o callen. Es fondrien amb les veus dels infants, amb els pinzells dels artistes, amb els teixits i les músiques que travessen fronteres. No parlarien només del que són, sinó del que poden ser junts. I sobretot, parlarien al cor dels que obliden que tota diferència és un record de la immensitat que compartim. Mostrarien que el món

no necessita uniformitat, sinó harmonies valentes. I que, com ells, les cultures poden conviure sense fondre’s, com un mural de llums que ballen sense perdre el seu nom.

I així va acabar la reunió dels colors, no sols entre abraçades i matisos, sinó amb un propòsit profund: convertir-se en ambaixadors del respecte, l’harmonia i la bellesa que naix de conviure sense por a ser diferents. Comprengueren que la llum vertadera no es reflecteix només en els colors visibles, sinó en cada experiència, identitat i veu que reclama el seu espai.

Cada color, amb el seu to i la seua història, simbolitzava una manera d’habitar el món. Alguns eren fruit de trobades, de barreges inesperades entre extrems. Com el mestissatge cultural, que naix on es creuen camins, els colors intermedis no sorgien del buit, sinó del diàleg. El Taronja, fill del Roig i el Groc. El Violeta, abraç entre el Blau i el Roig. El Rosa, eco suau de la passió matisada.

Eren el testimoni viu que la fusió no resta, sinó que multiplica. Que allò híbrid, allò creuat, allò compartit, també té arrel i rostre.

Perquè tota cultura —com tot color— naix de la intersecció entre llums diferents, del frec entre històries, del desig de mirar més enllà d’un mateix.

Però tots eren necessaris. Perquè la diversitat no era un desafiament, sinó una simfonia encara inacabada, esperant ser escoltada amb el cor obert.

Així partiren, no com a emissaris d’una paleta fixa, sinó com un mosaic mòbil del que és humà. Del que és divers. Del que és possible. Perquè comprengueren que quan els colors —i les cultures— es troben sense por i es reconeixen sense jerarquies, naix una convivència lluminosa, un paisatge compartit on cada diferència suma. La diversitat respectada no sols embelleix el món: el sosté, el reforça i el fa habitable per a totes i tots.

Perquè on hi ha color, hi ha vida. I on hi ha vida, hi ha possibilitat de pau.

Fallera compromesa, comptant números i lletres amb passió.

ROSA MARIA DONET I GASCÓN

CIÈNCIA I COLORS EN LA CEGUESA 186 C

Dijous, 17 de juliol de 2025, 18:30 hores.

Escolte el programa de ràdio Por fin en l’emissora Onda

Cero València, que estos dies està dirigit per la periodista Isabel Lobo¹, ja que el presentador habitual de l’espai, Jaime Cantizano², es troba de vacances.

En concret, i com tots els dijous, intervé el neurocientífic

Mariano Sigman³, qui amb veu dolça i amb el seu característic accent argentí, ens parla sobre com funciona el cervell humà i ens ajuda a conéixer els mecanismes del pensament.

El programa d’avui sembla molt interessant i em crida l’atenció el seu títol, “Prejudicis i judicis, el mite de la ceguesa d’Stevie Wonder”.

Com la majoria de gent sabem, Stevie Wonder⁴, de 75 anys, és un exitós artista nord-americà. És cantautor i toca diversos instruments musicals com el piano, la bateria i les congues. Ha guanyat 25 premis Grammy de la música (2 d’ells consecutius pel millor àlbum de l’any) i, a més, desenvolupa una gran tasca com a activista social per tot el món.

Podríem dir que hi ha molts artistes amb una trajectòria similar o millor, no obstant la grandesa de l’artista radica en què, a més, és cec de naixement. Precisament en el programa d’avui es parla del mite de la ceguesa del cantant, ja que aquest ha desmentit recentment la butllofa que diu que la seua ceguesa és falsa. I ho ha fet d’una forma excepcio-

nal, admitint que ser cec ha sigut una benedicció per a ell perquè li ha permés “veure” l’esperit de les persones, no el seu aspecte, i diu textualment: “No sé de quin color són, sinó de quin color és el seu esperit”.

Al respecte de les declaracions del cantautor, el doctor i referent en la neurociència Mariano Sigman ens explica com funciona el cervell en les persones invidents basant-se en estudis dels prestigiosos neuròlegs Álvaro Pascual-Leone⁵ i Amirah Momen⁶, sobre l’activitat crossmodal. En Google trobem la definició d’aquest concepte com “la capacitat del cervell per a integrar informació de diferents modalitats sensorials (vista, oïda, tacte, etc.) per a crear una experiència perceptiva coherent”.

Sigman ens conta que el nostre cervell es composa de diverses escorces: l’escorça auditiva, la visual, la motora, la del llenguatge o la sensorial. Totes aquestes àrees estan connectades entre elles gràcies a la neuroplasticitat i interaccionen per a obtindre una percepció i donar resposta als estímuls. En les persones amb capacitat visual plena, el creuament de l’activitat de les escorces és poc intens. En canvi, en les persones amb ceguesa està demostrat que l’escorça visual s’ha “reciclat” i encara que no té entrades per a poder processar el món visual, el cervell experimenta una “reprogramació” i les zones

no visuals adquireixen noves capacitats i habilitats. Ací és quan es produeix la sinestèsia, que podem explicar com que “quan escolte alguna cosa la veig”, o “quan toque alguna cosa la puc vore”.

Un estudi recent d’investigadors de la Johns Hopkins University de Baltimore (EEUU) conclou que les persones amb discapacitat visual des del seu naixement, no poden veure el color però l’entenen de la mateixa forma que les persones amb visió completa o reduïda. Aleshores ens preguntem, és possible que una persona que no pot veure que un plàtan és de color groc puga saber que els plàtans són grocs?

Doncs sembla que sí. Els investigadors van fer proves amb individus cecs i no cecs, se’ls preguntava pels colors de diversos objectes, havien d’explicar perquè eren d’eixe color i dir també quina probabilitat hi havia que dos objectes elegits a l’atzar foren del mateix color.

Amb estes indagacions descobriren que encara que els participants no coincidien amb els colors, el raonament del perquè eren així i de les possibilitats que es repetiren els colors en alguns objectes, era pràcticament igual en les persones amb ceguesa i en les persones amb capacitat visual plena.

Per tant, podem afirmar que l’esmentada “reprogramació” del cervell en persones parcialment o totalment cegues, les dota de capacitats extraordinàries per a poder discernir els colors i moltes més sensacions, i aconsegueixen que el seu dia a dia siga millor per a ells i per a la gent que els envolta.

Seguint el fil de la investigació de la Johns Hopkins University, persones amb discapacitat visual reduïda que poden diferenciar la llum de l’obscuritat, a l’hora de percebre els colors, associarien per exemple la llum al color blanc i la foscor al color negre. Aleshores, els podríem descriure altres colors acostant-los o allunyant-los d’aquests dos. Un exemple seria explicar el color gris partint del color negre i afegint-li llum, és a dir, anar mesclant-lo amb el color blanc.

Amb tot això, amb les habilitats adquirides gràcies a la beneficiosa activitat crossmodal, tant les persones amb visibilitat parcial com les que són totalment cegues, seran capaces de conéixer i percebre gran part dels colors.

Com assoleixen aquest meravellós i a la vegada estrany fenomen?

Amb el tacte: associant objectes, formes i textures a colors. Sempre que una persona cega toque alguna cosa i la relacione amb alguna altra cosa de la qual coneix el color, percebrà que és del mateix color. Alguns exemples són els plàtans amb la seua peculiar forma, que són grocs, el cotó suau sol ser blanc o els fresons rugosos de color roig.

Amb els olors i els sabors: les persones amb discapacitat visual tenen alta capacitat en lligar olors i sabors amb colors. La gran majoria d’aliments tenen olors i sabors característics, com la bresquilla, l’all, la ceba o el cogombre. Per altra banda, també l’olor a mar es pot vincular a tonalitats verdes o blaves. O un perfum fresc i floral ens transportaria al color rosa.

Amb els sons: alguns sons ens poden remetre a pensar en colors. Aquest tipus de sinestèsia s’anomena cromes-

tèsia. Per exemple el cant d’un ocell es podria associar al blau cel, la remor de la mar al verd, les notes musicals d’una trompeta evocarien el color taronja o el so d’un motor d’un vehicle el color negre.

Amb les emocions: sentiments lligats a vivències i situacions quotidianes o especials. Diguem que el color roig pot simbolitzar l’energia i la passió, el color blau pot ser el de la tranquil·litat i la calma, i el verd representaria la felicitat per ser el color de la naturalesa o perque és un color típic de les festes nadalenques. Hem de tenir en compte que les percepcions no seran de la mateixa forma per a tots i totes ja que cada persona té una concepció diferent del món que la rodeja. I, per suposat, també hem de considerar que és molt important adaptar les descripcions dels colors a les seues vivències i records. La paciència i la creativitat de la persona que descriu és fonamental per tal que les persones amb discapacitat visual puguen sentir els colors.

Bibliografia:

Isabel Lobo, periodista i locutora de ràdio.

Jaime Cantizano, presentador de televisió i locutor de ràdio.

Mariano Sigman, natural de Buenos Aires (Argentina), és doctor en neurociència i investigador.

Stevland Hardaway Morris, cantautor i instrumentalista estadounidenc, conegut com Stevie Wonder.

Álvaro Pascual-Leone, nascut a València (Espanya), és professor catedràtic de Neurologia a l’Escola Mèdica de Harvard (EEUU).

Amirah Momen, investigadora del departament de Medicina de la Universitat de Toronto (Canadà).

Johns Hopkins University, universitat privada en Baltimore (EEUU), famosa pel seu programa mèdic i les seues instal.lacions per a la investigació.

melodies i valors

Faller,

professor

i fagotista,

compartint

RAFA GRAU I ALMIÑANA

ELS COLORS DELS COETS: UNA SINESTÈSIA FALLERA 190 C

Ningú no ho sabia. Ni tan sols ella. Fins aquell març. Martina havia crescut amb l’estranya sensació que els sons tenien color. No era una metàfora, ni una manera poètica de parlar. Quan el despertador bramava cada matí, ella veia una ratlla vermella creuar la foscor de l’habitació. Quan sonava la veu de sa mare, s’omplia de blaus suaus, com un vidre esguitat d’aigua. Però mai no ho havia comentat amb ningú. Pensava que a tothom li passava. Fins que

un dia, a la plaça de l’Ajuntament, esclatà la primera mascletà de l’any. Va ser com una pintura que explotava en directe. Cada pet, cada colp de pólvora, era un esclat de llum dins del seu cervell.

El primer tro: un groc elèctric. El segon: una ona morada que la travessava. Les carcasses finals li pintaven el camp de visió amb taronges, blancs i un verd que només apareixia quan el terratrèmol sonor arribava al màxim. Es va marejar. No pel soroll, sinó per la intensitat visual.

Tancava els ulls i continuava veient-ho. Era com si tinguera focs d’artifici a dintre.

—Martina, estàs bé? —li digué el seu germà Marc. —Sí… és que… quan sent la mascletà… la veig. Ell va arrufar el front. Ella es va quedar mirant els núvols de fum, que ara semblaven empastats en una paleta d’aquarel·la. Era hora de contar-ho. Potser per fi, ara que tot esclatava, també podia esclatar la veritat que sempre havia callat.

—Això que has dit abans… que “veus” la mascletà —li preguntà Marc mentre caminaven pel carrer de les Barques—, què vol dir exactament?

—No ho sé explicar molt bé… És com si els sons tingueren color. Quan esclata un coet, jo no sols el sent... el veig. A dins del cap. O davant dels ulls. Com si la música i el soroll pintaren.

Marc va fer una mitja rialla.

—Doncs això és ben curiós. Igual tens súper poders.

Martina va riure també, però a la vesprada es va decidir a buscar per Internet. Després de mitja hora llegint articles en castellà, anglés i fins i tot en valencià, trobà una paraula que la colpí com una carcassa al cor:

Sinestèsia. Alteració neurològica que fa que l’estimulació d’un sentit active, simultàniament, un altre. Veure colors quan

s’escolta música, tastar sabors amb paraules, o sentir textures quan es mira una forma.

No era rara. Era sinestèsica. I el que sentia tenia nom. I més encara: hi havia gent com ella. L’endemà visità el taller faller del barri del Carme, on la seua cosina treballava com a ajudanta. A dins, entre ninots de cartó pedra i perfum de cola, va trobar una sorpresa inesperada. Una dona d’ulls clars i cabells recollits pintava amb una rapidesa fascinant. Unes flames taronja eixien d’un timbal dibuixat. Un clarinet es convertia en espirals blaves i verds. Era com si traduïra la música al llenguatge dels colors.

—Eixa falla... és sinestèsica —s’atreví a dir Martina.

La dona la mirà amb una rialla suau, com qui reconeix algú que parla la seua llengua secreta.

—Així que tu també ho veus?

Martina assentí.

—Quan era menuda —digué la dona— pensava que tothom pintava així.

Però resulta que no: jo “veig” la dolçaina com una cinta groga amb punts rojos. Quan escolte la veu d’un xiquet cridant “Visca la falla!”, em venen ratlles morades com si foren serpentines.

—I jo —respongué Martina, amb la veu més fluixa— veig els trons com espurnes... i les explosions, com si obrira una capsa de llum.

La dona va deixar el pinzell.

—Tens un regal, xiqueta. I les Falles són el teu llenç.

La conversa amb la pintora li havia obert una porta que ni sabia que existia. Martina començà a anotar, a dibuixar, a descriure amb paraules el que veia quan escoltava. Al tambor li pintava espirals roges. La veu de la seua iaia, quan contava

històries falleres, li deixava un rastre rosa clar, com un fumet de cotó. Aquell març, per primera vegada, Martina volia contar-ho tot. No amb un discurs, ni amb una explicació científica —que ara ja dominava després de llegir articles de neuropsicologia i testimonis d’artistes sinestèsics— sinó amb una falla infantil feta per ella mateixa. Amb ajuda de la seua cosina i l’equip del taller, va proposar una idea per al llibret: una xiqueta que veu colors quan escolta. Cada escena de la falla representaria un so:

• Un ninot amb un tabalet i la dolçaina, envoltats de flames pintades amb música.

• Una mascletà transformada en un arbre de llums, on cada branca esclata en colors.

• Un grup d’amics mirant el cel, mentre des del terra, un coet invisible pinta l’aire amb pólvora de tons blaus i grocs.

El dia de la plantà, mentre els majors col·locaven les peces grans, ella s’acostà a la seua falla menuda. Un grup de xiquets llegia el llibret, on explicava què era

la sinestèsia amb paraules senzilles, i convidava tothom a imaginar què veuria si poguera sentir amb colors. Un d’ells, amb ulls molt oberts, li digué:

—Martina... jo crec que quan trona... veig com llamps verds dins del cap. A mi també em passa?

Ella va somriure. Potser sí. O potser no. Però ara sabia que compartir com veus el món pot fer que els altres miren diferent. I mentre sonava la traca final d’aquella nit de foc, Martina tancà els ulls. Els sons ompliren el seu món interior com una galeria viva de color.

Ella no ho patia. Ella ho celebrava. Com una falla: efímera, lluminosa i única cada any.

Després d’aquella nit de la plantà, alguna cosa canvià dins de Martina. No sols havia compartit el seu secret: l’havia transformat en art. I aquell art, en contacte amb les falles, començava a fer florir noves connexions.

Els dies següents, mentre la gent vi-

sitava la falla infantil, s’hi acostaven xiquets i adults. Uns deien que els agradaven els colors. Altres contaven que alguna vegada també havien sentit una olor quan escoltaven una melodia, o que les vocals tenien gustos diferents.

Martina escoltava, i prenia nota en una llibreta menuda que portava penjada amb una cordeta. En ella apuntava frases com: “Una veu dolça sap com xocolata”, “El silenci després del tro... és gris clar”, “Quan balla la muixeranga, veig ones blaves i roges”,...

Amb cada nova anotació, el món s’eixamplava. No tot eren llibres o estudis científics. També hi havia el coneixement viu de la gent, eixe que s’amaga entre les paraules d’un conte o les sensacions d’un record.

Un matí, Josep, el professor de música de l’institut s’hi acostà per veure la falla. I en llegir el llibret, es va quedar uns minuts en silenci.

—Martina —li digué—, això que has

fet és preciós. Has ensenyat a sentir el món d’una altra manera. No t’agradaria vindre a contar-ho a classe?

Aquella proposta li feu tremolar les cames. Però va dir que sí. I aquell mateix divendres, davant de tots els companys, explicà què era la sinestèsia. Els parlà de la seua experiència, del cervell, dels sentits i dels colors de la pólvora. I acabà amb una activitat: escoltaren una peça de música valenciana i cada alumne dibuixà el que “veia” o sentia.

El resultat fou un mural ple de formes, ratlles, espirals i esquitxos. Diferents. Únics. Alguns sense cap semblança aparent, però tots igual de vàlids. I Martina ho entengué: la sinestèsia era un pont. Un pont entre el que sentim, el que veiem i el que podem compartir.

I així, mentre les Falles tornaven a arrencar cada any, Martina sabia que dins seu, i dins de tants altres, hi havia un foc invisible que omplia el món d’un nou color.

VICENT GARCIA I LLORENS Enginyer químic i amic de la falla Prado.

ELS COLORS DELS NOSTRES BOSCOS 194 C

En els paisatges mediterranis, el bosc parla amb colors. No ho fa amb paraules, ni amb sons, sinó amb tonalitats que canvien amb el temps, amb les estacions, amb els esdeveniments que l’afecten. El verd, el negre i el marró són els tres idiomes que utilitza per explicar-nos la seua història, una història de vida, de mort i de renaixement.

El verd és el color de la plenitud. Quan el bosc està viu, s’expressa amb una paleta infinita de verds: el verd intens dels pins, el verd opac de les alzines, el verd argentat de les oliveres silvestres, el verd aromàtic del romaní i la farigola. És un verd que no és tropical ni exuberant, sinó auster, adaptat a la sequera, al sòl dur, als vents salats que arriben de la mar. Aquest

verd és el resultat de mil·lennis d’adaptació, de resistència, de saviesa vegetal. És el verd que acull ocells, insectes, mamífers petits, fongs i líquens. És el verd que respira lentament, que guarda l’aigua com un tresor, que espera la pluja com qui espera una promesa.

Però, de sobte, un dia d’estiu, quan la terra és pols i l’aire crema, arriba el negre. El foc, que pot ser natural o provocat, transforma el paisatge en una escena de silenci i fum. El verd desapareix, engolit per les flames, i el bosc es torna negre. Troncs calcinats, branques esqueixades, cendra que cobreix el sòl com una manta de dol. El negre és el color del trauma, de la ferida oberta. És un color que no té matisos, que ho uniformitza tot en una tristor mineral. Però,

malgrat tot, el negre també és un color que prepara el terreny en la seua foscor, on almenys s’amaga la possibilitat d’un nou començament.

Amb el pas dels dies, quan el foc ja és només un record en l’aire, el marró comença a aparèixer. És el color de la terra que ha quedat al descobert, del tronc que ja no té escorça, de les fulles mortes que no van arribar a cremar. El marró és discret, humil, però essencial. És el color de la transició, del repòs, de la digestió del desastre. En aquest marró, comencen a germinar les primeres llavors. Algunes han estat activades pel mateix foc, com les del pi blanc, que esperen l’escalfor extrema per obrir-se. Altres arriben amb el vent, amb els ocells, amb la pluja. El marró es

barreja amb el verd tendre dels rebrots, amb el groc de les flors silvestres que colonitzen el terreny. És un color que no crida, però que anuncia.

Els més veterans recordaran, com en un film clàssic, de cine mut, als anys 60, la Valldigna ennegrí i la cendra volandera es barrejava amb les llàgrimes dels xiquets i xiquetes que la veien cremar. Anys de transició política i cromàtica des del gris, passant per un ocre reviscolador l’han portada on la tenim hui, una Valldigna verda, plena, frondosa, on destaca el barranc del Bolomor, fins i tot

inaccessible per al propi foc. Aquesta és la paleta de colors que ens alimenta el ulls, junt al blau del mar, que ens ancora constant ment i per sempre a la nostra terra.

Així, el bosc mediterrani ens parla amb aquests tres colors. El verd ens diu que la vida és persistent. El negre ens re corda que la destrucció pot ser sobtada i total. El marró ens ensenya que, fins i tot després del foc, hi ha camins cap a la regene ració. I en aquest cicle de colors, el bosc no només sobreviu: es transforma, es reinventa, es prepara per tornar a ser verd.

Apassionada pels més menuts i fidel a la falla.

CARMEN MONTAGUD I MELÓ

ELS COLORS PARLEN 196 C

Vivim envoltats de colors.

Des que ens despertem fins que anem a dormir, els colors formen part del nostre entorn: el blau del cel, el vermell d’un semàfor, el verd de la natura o el groc intens d’un anunci publicitari. Encara que sovint no ens n’adonem, aquests colors no només decoren la nostra realitat, també influeixen en el nostre estat d’ànim, les nostres decisions i, fins i tot, en la manera com percebem el món.

Diversos estudis han demostrat que els colors tenen un impacte directe en les emocions humanes: poden calmar-nos, activar-nos, generar confiança o alertar-nos d’un perill. Aquesta connexió entre color i emoció no és arbitrària: es construeix a través de processos biològics, culturals i

personals. Entendre com funciona aquesta relació ens pot ajudar a millorar espais d’aprenentatge, potenciar la comunicació, i educar emocionalment infants i adults.

Un dia entres en una habitació pintada de blau clar i notes com, de sobte, et relaxes. Un altre, passes per un passadís vermell intens i et sents més alerta, gairebé inquiet. No és casualitat: el color pot transformar el nostre estat emocional de manera subtil però poderosa.

Eva Heller, psicòloga, sociòloga i autora del llibre Psicología del Color demostra que els colors, no només agraden o desagraden per raons estètiques, sinó que estan relacionats amb sentiments, records, símbols i contextos culturals. Heller, va fer enquestes a més de

2000 persones per demostrar com associem els colors amb les emocions específiques, tant positives com negatives i com ens influeix segons cada cultura.

Aprenem els colors amb emocions. Des de xicotets, associem colors a moments importants: una manta blava que ens calmava, una bicicleta roja que ens feia feliços... Això fa que cada color quede marcat emocionalment en la memòria. Els colors evoquen records concrets. Quan veiem un color, el cervell activa records vinculats a aquell color, com si fos un “botó emocional”. No és només veure: és sentir i recordar.

Hi ha tendències compartides, però també diferències individuals. Per exemple, moltes persones associen el groc a la

infància i l’alegria, però algú que va viure una experiència negativa amb aquest color pot associar-lo a alguna cosa desagradable. El blau és el color més estimat per moltes persones perquè recorda moments tranquils: el cel, l’aigua, la roba dels nadons. Heller diu que és un color carregat de records positius i calmants. El roig pot evocar records de passió, amor o alerta, perquè s’associa a situacions intenses o importants. El verd pot portar records de la natura, del camp, de l’esperança i la vida.

Segons Eva Heller, els colors tenen poder emocional perquè estan units als nostres records més antics i a la forma en què hem viscut amb cadascun d’aquests. Això explica perquè cada persona pot sentir coses diferents davant del mateix color, i perquè tenen un paper tan important en la nostra memòria i emocions.

Eva Heller explica que els colors no tenen un significat universal, sinó que cada cultura els interpreta d’una manera diferent. Les emocions que desperta cada color depenen de la seua història, religió, tradicions i costums de cada societat. Per exemple, el roig a la cultura occidental l’associem amb l’amor, passió, perill o guerra; mentre que a la cultura oriental simbolitza prosperitat, bona fortuna, alegria i celebració. Els colors poden tenir significats oposats segons el context cultural, per això cal tindre cura en àmbits internacionals i respectar-los.

D’aquesta manera, Eva Heller ens ha ensenyat que els colors no sols es veuen, sinó també se senten.

INFÀNCIA

En els primers anys de vida, quan les paraules encara no són prou

riques per explicar el que sent un infant, el color es converteix en el seu llenguatge més poderós. Pintant, tacant o barrejant tonalitats, els xiquets i les xiquetes expressen emocions que no són capaços de verbalitzar. Els colors estimulem els sentits, fomenten l’exploració i creen ambients que promouen emocions.

Quan un infant pinta, no només està jugant: està parlant amb els colors, expressant-se i construint ponts entre el món interior i el món exterior. Els colors brillants i textures, tendeixen a despertar la seua curiositat, afavorint el seu aprenentatge sensorial i motor. Els colors freds, com el blau i el verd, promouen la concentració i per això son emprats a habitacions d’estudi o descans.

El psicòleg Lev Vigotsky ja assenyalava que el pensament i el llenguatge es desenvolupen a través de mediadors culturals i el color és un d’aquests

mediadors: una eina accessible que permet als més menuts, comunicar-se abans de dominar el vocabulari. Considerava el llenguatge com una ferramenta psicològica fonamental entre l’individu i el seu entorn social i que influeix en el pensament i en la construcció de coneixements. Els colors, considerats part de l’entorn, poden ser utilitzats en el joc per facilitar l’aprenentatge de conceptes com la classificació, seriació i associació. Per exemple, un xiquet pot aprendre a classificar objectes per color utilitzant joguets de diferents tonalitats.

A més, l’ús dels colors en el joc fomenta la imaginació i la creativitat en els més menuts, permetent-los explorar diferents possibilitats i crear noves combinacions. Els colors també prenen tanta importància en aquesta etapa perquè són una gran ferramenta de comunicació en la interacció social, permetent els infants expressar les seues

idees i sentiments a través del llenguatge i la representació visual.

En resum, Vigotsky veia el llenguatge i els colors com elements interconnectats que influeixen en el desenvolupament social i cognitiu dels nens.

El conte infantil El Monstre de Colors escrit per Anna Llenas, ens ensenya una manera d’ajudar els nens i nenes a reconéixer i gestionar les seues emocions a través dels colors. El protagonista, és un monstre que s’ha alçat confòs i atabalat perquè té una barreja de sentiments: alegria, tristesa, por, ràbia, calma i amor. Cada emoció s’associa a un color, i a través d’una xiqueta, el monstre aprén a identificar-les i posar-les cadascuna al seu lloc, posant-los nom.

L’alegria és contagiosa i de color groc. La tristesa és blava i suau. La por és covarda i la relaciona amb el color negre. El roig ens recorda a la ràbia, roent

i ferotge. El verd és el color de la calma i ens fa sentir relaxats. I per últim, ens ensenya el color rosa, que simbolitza l’amor.

Amb ajuda d’aquest conte, els menuts aprenen a identificar i gestionar les emocions a través dels colors, d’una manera lúdica, senzilla i molt divertida.

En definitiva, els colors es converteixen en un pont entre el món interior i l’exterior, oferint un llenguatge simbòlic que permet expressar coses o sentiments que encara no poden nomenar. Des de la infància, el seu valor radica en obrir camins cap a la comprensió emocional i el diàleg, tant en l’àmbit educatiu com en el personal. Comprendre aquesta relació entre colors i sentiments no sols enriqueix la mirada cap a la infància, sinó que també ens convida als adults, a recuperar eixa sensibilitat i reconèixer que les emocions, igual que els colors, ens regalen matisos i profunditat a la nostra experiència vital.

Fallera entregada, treballa per la falla però el llibret és la seua passió

LAURA DONET I GASCÓN

ES VENEN COLORS 200 C

ELS COLORS EN EL MARKETING

En un món on ens movem pel consum, la psicologia del “marketing” busca atendre les necessitats i desitjos dels consumidors. Aquesta se centra en estudiar com funciona la ment humana i quines són les motivacions a l’hora de prendre la decisió final per a adquirir cert producte o servei.

Els colors són una ferramenta no verbal molt poderosa en aquest camp, tenen una gran influència en el comportament del client, evoquen emocions, defineixen la percepció de la marca i el seu atractiu visual pot ser crucial per a consolidar-se en l’extens i competent mercat actual. S’estima que el 90% de les decisions ràpides que prenem sobre productes estan basades únicament en el color. És per això, que és

primordial posar en marxa tota la maquinària necessària tant per a crear campanyes que impacten al consumidor com missatges publicitaris persuasius que s’adapten a les nostres preferències.

El primer color que apareix al llistat dels colors primaris és el roig; és un color cridaner, fàcil d’identificar visualment, simbolitza poder, perill o prohibició, però també pot despertar entusiasme, passió i determinació. Està més que demostrat que és molt atractiu en el reclam publicitari, ja que aconsegueix que augmente l’atenció dels clients, que siga fàcilment recordable i associat a una marca. El 96% dels consumidors i consumidores a nivell global reconeixen ràpidament el color roig de Coca-Cola, com ha sigut reconegut universalment, ja que existeix la teoria que no hi ha una equivalència exacta en la guia de colors, és un roig brillant que en anglès és conegut com “Coca-Cola red” i una marca registrada en molts

països, pel que no es pot utilitzar en altres dissenys sense el permís de la companyia.

Coca-Cola no sols utilitza el color roig al seu logo, en 1886, era la manera que tenien per a diferenciar els barrils de refresc dels de l’alcohol durant el seu transport. Principalment el podem veure als envasos (botelles i llaunes), vehicles, refrigeradors i a les màquines expenedores que en els anys 80 es trobaven per tot arreu.

No hi ha cap dubte que l’inventor i farmacèutic John Pemberton va encertar ple-

nament amb la fórmula d’aquesta beguda refrescant popular que, inicialment es venia com a medicament. Dos segles després, és innegable que qualsevol persona reconeix el color roig de Coca-Cola i el guarda a la seua memòria. Un color carmesí que simbolitza moments de felicitat i cultura compartida, causa per la qual, en 1931, tingueren la idea de modernitzar la imatge ja un poc antiquada del Pare Nadal i consolidaren una forta associació amb les festes de Nadal, transformant així eixes dates en un fenomen comercial.

Si haguérem de pensar en un color que ens transportara al luxe, al “glamour” i a la sofisticació, sense cap dubte, eixe seria el color daurat, un color que, en el màrqueting està molt enfocat a la moda, a la joieria i a la cosmètica. Inspira un fum de sensacions i desitjos que connecten el

consumidor amb productes d’alta gama i prestigi, atraient a un públic interessat en productes i serveis de qualitat superior i prèmium.

El color daurat té el poder de convertir les emocions en alegria, felicitat i optimisme, ja que simbolitza abundància, riquesa, elegància i

èxit financer. Encara que està enfocat a un públic selecte i de primera classe, cada vegada més, les marques més dirigides a la resta de consumidors i consumidores, l’introdueixen en els seus dissenys i missatges publicitaris, tot i que s’ha de fer amb un cert criteri i ressaltant els seus valors comercials, ja que corre el risc de quedar-se simplement en “hortera”. En el moment d’escollir l’embolcall del producte, el color daurat, pot fer que aquest semble més valuós, motivant inclòs al client a ser més generós en comprar.

Aquest color, té significats culturals molt importants i molt diversos, en moltes cultures s’associa a la prosperitat, a la bona sort i a la fortuna, és per això que en moltes celebracions s’utilitza molt, tant en la decoració, com en productes d’alimentació o vestimenta.

La paraula daurat significa “cobert d’or” i ve del llatí aurum (or) i no totes les coses daurades brillen, sols ho poden fer aquelles que estan polides. Este paral·lelisme el podem aplicar a persones que se superen dia a dia, que tenen objectius clars i expectatives d’arribar al més alt nivell, cadascú en el seu àmbit. D’ahí que les medalles, premis i altres condecoracions són, si no d’or, de color daurat.

Salut, frescor, natura, ecologia, calma... Potser el color verd siga el que més sensacions positives transmeta. Es vincula principalment amb la sostenibilitat, el benestar i la cura del planeta, és per això que reconegudes marques d’energies renovables i cada vegada més també d’automòbils

l’utilitzen per a potenciar el seu desenvolupament com a marca respectuosa amb el medi ambient, fan ús d’elements visuals fàcils de reconèixer i de símbols que busquen crear una connexió emocional, que faciliten el record i l’elecció del consumidor o consumidora en el moment de decidir-se entre un producte o un altre.

El color verd és un color poderós que pot ajudar les empreses a transmetre molts missatges positius i existeix una àmplia gamma de tonalitats.

La gran majoria de marques alimentàries han introduït envasos i etiquetes d’aquest color en l’embalatge, ja que d’aquesta manera es relacionen amb productes frescs, equilibrats, naturals i ecològics, al mateix temps que es consoliden en els valors i l’ètica de respecte a la natura, fent que siguen reconegudes com a marques de plena confiança davant el comprador i compradora.

El color blau ens envolta diàriament, és per això que no hi és gens estrany que es considere el color més popular, és agradable als ulls i genera un efecte de calma. El blau se sol relacionar amb elements de la natura, com l’aigua i l’aire, inspirant sentiments de tranquil·litat i seguretat, el podem veure en molts productes relacionats amb la platja, com també en llocs que es troben a prop d’ella, com restaurants o botigues, creant una connexió amb la tonalitat de la mar.

El blau clar s’associa amb la salut, la comprensió i l’alleujament, per tant, és un to de color que s’utilitza molt en el disseny

de productes parafarmacèutics, logos de centres de salut i decoració d’interior de clíniques, on s’ofereixen molts productes que ens transmeten benestar i professionalitat.

Per les seues característiques, es considera molt apropiat per representar productes relacionats amb la neteja i la higiene personal... Suavitzants i sabons de roba, dentífrics, sabons de terra, sacs d’escombraries, guants, poals, raspalls, ambientadors, cremes corporals… Una gran quantitat d’articles els quals ja són imprescindibles en el nostre dia a dia.

També les marques tecnològiques utilitzen el color blau per a inspirar intel-

ligència i seguretat, qualitats claus per a aquestes empreses que disposen de dades personals i sistemes importants, per la qual cosa han de transmetre fiabilitat, tecnologia avançada i serietat.

L’ús del blanc en la identitat d’una marca, el més segur és que done la sensació de puresa, de perfecció i de claredat, però també si es fa un ús excessiu, potser que genere un efecte fred i distant.

És un color ideal per a generar contrastos i combinacions amb altres colors, aconseguint que els elements ressalten. Funciona com a fons perfecte per tal que altres colors destaquen i per a la impressió de textos.

S’aplica en productes de neteja, salut, tecnologia i moda. S’utilitza el blanc per a transmetre elegància, ordre i minimalisme i, en ocasions, també exclusivitat. És un dels colors més utilitzat en la decoració d’interiorisme per l’equilibri que desprén entre l’espai, la lluminositat i la neteja.

En el camp de la indústria mèdica i sanitària, és un color comú que es vincula amb la higiene i l’esterilitat.

Però també pot ser percebut com a un color bàsic i poc creatiu, el que pot fer que una marca no destaque front a la competència, és per això que s’ha d’elaborar una estratègia de màrqueting molt ben pensada.

El color negre és modern, potent, elegant i seriós: el negre és ambivalent. Té un caràcter clàssic i solemne, simbolitza el luxe; i per tant és habilitat per a representar tot el possible.

Aquest color, generalment, assumeix un paper principal a les empreses, per al seu ús es requereix un anàlisi detallat de l’empresa o del producte per la qual s’utilitzarà el color. Depenent de la indústria. L’ús del negre tindrà un objectiu diferent: per exemple, algunes marques l’utilitzen per a crear un estat d’ànim místic; altres volen destacar l’elegància amb este color, suggerint una alta qualitat. És important encertar amb les combinacions amb altres colors, ja que, per exemple, combinar el negre i el groc, ens pot fer sentir una sensació d’advertència de perill. En aquest cas, és més viable reemplaçar el groc pel daurat, canvia totalment la percepció que es pot tindre del producte. I en referència als dissenys amb textos, pot resultar difícil de llegir si no s’utilitza correctament el contrast.

Degut a ser un color molt emocional, és un dels que s’utilitza principalment per a campanyes promocionals i de regals.

En el sector de la moda, és un color triomfador i molt popular. Aquest to, té múltiples significats psicològics; vestir de negre, potser una manera de buscar privacitat i seguretat, també té un efecte visual que pot fer que la silueta semble més estilitzada; i lligat a l’àmbit cultural, sempre s’ha utilitzat com a símbol de dol i tristesa, per tant, és important saber utilitzar-lo d’una manera equilibrada per a evitar connotacions negatives.

Com a curiositat, direm que existeix una afirmació molt popular que ens diu que per a la calor és preferible vestir-nos amb colors clar. Si bé és cert que la roba clara reflexa la calor i els raigs del sol, també ho fan cap a l’exterior, i és que el cos humà genera el seu propi calor, per la qual cosa aquest torna al seu origen novament, mentre que la roba de color negre absorbeix la calor i els raigs de sol en lloc de reflectir-los. És per això que els experts, asseguren que

és millor utilitzar roba negra en l’època de calor.

I existeix un no color? Sembla que no, així i tot hi ha una paraula per a definir allò que no té color ni pigments. La paraula és “incolor”, i encara que de vegades s’utilitza de manera intercanviable amb la paraula “transparent”, no volen dir el mateix.

Una cosa o substància transparent proporciona un to de color visible sense perdre transparència i permet el pas de la llum. I allò incolor, com l’aigua pura, descriu l’absència de coloració o matís visible.

I què seria la vida sense color?

En algunes cultures, per descomptat, res seria el mateix.

I segurament, la primera que ens ve al pensament, és la cultura mexicana. Sense dubtes, Mèxic, se situa en un lloc privilegiat a nivell geogràfic, en una zona on la terra és capaç de sorprendre’ns amb el ventall de colors que d’ella emana.

Ja siga en un llenç o en una tela, els colors han estat perpetuats en diferents formes orgàniques, principalment les flors. I quina sort que ho pugam gaudir intrepretada d’una manera tan simbòlica i personal per mitjà de la vida tan complexa de Frida Kahlo.

Utilitzava els colors per a definir les seues emocions, malgrat el seu deteriorat estat de salut, l’artista va escriure la frase “visca la vida” sobre els vibrants colors del meló d’Alger, sols vuit dies abans de morir (1954), el que representa com un últim tribut a la vida.

L’impacte dels colors de les seues obres, que s’aplica en gran quantitat d’articles: roba, accessoris, art, i, fins tot, en una beguda típica mexicana, junt al simbolisme de les emocions que transmeten, és una mostra més de com pot influir en un consumidor o una consumidora de forma molt positiva a l’hora de la decisió final de compra.

Faller sempre disposat a ajudar i a col·laborar en totes les àrees

DAVID FERRE I BELDA

L’ASSEMBLEA DELS COLORS LLIURES 206 C

–Arquitecto Tolsa – Alfahuir del 2024

La bandera LGBTIQ+ pot causar estranyesa i sorpresa en un primer cop d’ull ja que, com a societat, moltes vegades sempre s’escull el camí ràpid i fácil. Tendim a classificar molts aspectes de la nostra vida per la via ràpida però certament en el tema de la diversitat el component humà no és tant simplista. Tots coneixem la història d’aquest cosí «més sensible» o d’aquella amiga que de xicoteta jugava més amb cotxes que amb nines i que, una vegada s’han fet majors, casualment el cosí obertament és gai i l’amiga s’identifica com no binària. En aquest moment es descobreix que la vida no és simplement rosa o blava sinó que té una paleta infinita de colors, gustos i formes d’estimar i de ser.

Eixa paleta de colors és tota la comunitat LGBTIQ+ , que disseminant-ho en colors trobem la L de lesbianes, G de gais, B de bisexuals, T de trans, Q de queer... i el «+» perquè sempre hi ha més: intersexuals, asexuals, persones no binàries… Pot ser tot això resulta un poc d’embolic però cal pensar que la vida no és senzilla: una paella pot portar pollastre o no, albergínia, bajoqueta, garrofó... tot va en funció de qui la cuine, sent així, per què la vida no pot tenir els seus ingredients variats?

Antigament la paraula “Queer” s’utilitzava com un insult, però ara moltes persones la fan servir amb molt d’orgull, ve a significar allò no ordinari, estrany o no normatiu però des del punt

de vista positiu. Dir-se “queer” o persona estranya, significa no encaixar del tot en les etiquetes de sempre, pots no sentir-te ni dona ni home tal com ho entén la majoria, o estimes d’una forma que no entra en els cànons tradicionals i per això et sents lliure d’estimar a la teua forma. Ser diferent se celebra i es converteix en una festa.

Parlant de festa, recordes aquella bandera de colors vius que es veu a l’orgull? Bé, doncs és la bandera de l’arc de Sant Martí que al darrere té una forta història de memòria i dolor, però també d’esperança. Aquesta bandera és utilitzada per moltes empreses en les dates assenyalades per llavar la seua imatge, conegut també com “pinkwashing”, que és quan governs, marques o empreses fan

publicitat sense que darrere hi haja un suport real, de continuïtat o ètic. És un problema, ja que buida de significat la lluita del col·lectiu i la converteix en una estratègia de màrqueting. I això banalitza la discriminació que encara pateixen moltes persones.

La història d’aquesta lluita

apareix a Nova York, al barri de Greenwich Village, l’any 1969.

Aleshores, la policia tenia el costum de fer batudes als locals d’ambient. Un d’eixos locals era el Stonewall Inn, un “pub” on anaven persones trans, gais, lesbianes, i altres ànimes lliures que no podien ser elles mateixes enlloc més. Als anys 60, era un dels pocs espais on les persones gais, lesbianes, trans, “drag queens” i altres identitats marginades podien reunir-se,

ballar i ser elles mateixes, encara que fora de manera clandestina. Una nit es van cansar. Van dir: “Prou!”. I la resposta es va convertir en una revolta espontània. Durant diversos dies, centenars de persones es van manifestar als carrers, es van defensar, van cridar per la seua dignitat i pel dret a existir sense por. Aquella revolta, coneguda com els Aldarulls de Stonewall, es considera l’inici del moviment LGBTIQ+ modern.

A partir d’ací, un artista i activista, Gilbert Baker, va crear l’any 1978 la primera bandera amb huit colors, cadascun amb un significat: rosa per a la sexualitat, roig per a la vida, taronja per a la salut, groc per a la llum del sol, verd per a la natura, turquesa per a la màgia i l’art, blau per a la serenitat i

violeta per a l’esperit. Amb el temps la bandera va passar a tindre únicament sis franges: roig, taronja, groc, verd, blau i violeta. Tot i aquesta transformació, la bandera es va convertir en molt més que una combinació de colors: es va convertir en un símbol universal de visibilitat, orgull i dignitat per a un col·lectiu que durant dècades havia estat silenciat. No era només un tros de tela penjat en un balcó, sinó un crit de resistència. Un “estic ací”, dit amb color, alegria i molta valentia.

Fent una xicoteta reflexió física per donar-li una mica de forma a tot el que s’ha exposat anteriorment podem fixar-nos amb un prisma comú quan l’atravessa un raig de llum blanca. Com sabem, la llum blanca, quan passa per un prisma, es descompon en l’espectre visible: roig, taronja, groc, verd, blau, morat… Això vol dir que dins del que sembla “uniforme” hi ha una diversitat immensa. Com la societat, com les persones. També cal ressenyar que la ciència parla de moltes franges de llum que nosaltres com a persones no podem apreciar (llum

ultraviolada, infraroja...) i és que a la vida real podem fer un paral·lelisme molt encertat: hi ha realitats que no es veuen a simple vista, però existeixen.

I quan obrim el cor i els ulls, com qui obri un prisma, descobrim tot un món d’expressions, d’identitats, de formes d’estimar i de ser.

Parlem dels colors com un quòrum que fan una simfonia a l’uníson; el color rosa és un dels colors que més s’han preocupat les persones d’amagar i d’ocultar, de silenciar i de convertir-lo en tabú, el color que fa referència a la sexualitat relacionat amb el desig, els cossos, les persones... sense la sexualitat no hi ha llibertat completa i sempre ha existit un silenci que el col·lectiu ha intentat trencar.

Els ninots de cadascuna de les nostres falles conten històries d’amor, de denúncia i de vida. Són espills on la societat es contempla, caricaturitzada, però també humanitzada de la mà d’artistes que inevitablement han d’estar pendents de l’actualitat de la nostra societat. Cada

ninot parla —amb un somriure o amb un gest d’ironia— de qui som i de què ens mou. I, com la bandera LGBTIQ+, els ninots són un mosaic de colors i identitats que conviuen, es barregen i s’il·luminen mútuament. A través d’ells, el món s’explica amb sinceritat, sense filtres, i ens convida a veure’ns des d’una mirada més lliure i diversa.

En els últims anys moltes comissions han fet de la crítica una eina per parlar també de la llibertat d’estimar i de ser. La Falla Mossén

Sorell-Corona al 2019, per exemple, va sorprendre amb un ninot on dos dones es besaven tendrament baix un arc de Sant Martí, una escena quotidiana però encara valenta, que parlava de l’amor sense etiquetes. O la Falla del Pilar, en l’edició del 2022, que va donar visibilitat a personatges trans i drags dins d’un relat sobre la identitat i l’expressió personal, convertint el monument en una autèntica declaració d’orgull. Els ninots ja no sols ridiculitzen el poder o la hipocresia: també reivindiquen espais per a totes les formes de ser i d’estimar.

Altres falles, com Na Jordana al 2018, han posat el focus en la reflexió sobre l’anteriorment exposat, el “pinkwashing”, representant empreses que “es pinten de colors” mentre continuen perpetuant desigualtats. Aquesta crítica intel·ligent recorda que els colors només tenen sentit si hi ha compromís darrere. Així, els ninots es converteixen en més que figures de cartró: són altaveus d’una societat que s’atreveix a parlar de temes que abans cremaven en silenci. En ells, el color no és decoració, sinó un llenguatge que dona veu a la diversitat i converteix la festa en un acte de memòria, valentia i veritat.

Els colors, tant en la bandera com en els cadafals fallers, ens recorden que la diversitat és el motor que fa bategar la vida. Cadascun aporta una tonalitat diferent, una emoció, una mirada, i és en aquesta barreja on trobem la bellesa més autèntica. Les Falles, com la lluita LGBTIQ+, són també un espai on el foc i la llum revelen allò que sovint s’ha volgut amagar: la llibertat d’expressar-se, de ser i d’estimar sense por. Quan la flama encén el monument, no sols crema cartró; encén consciències i transforma els colors en símbols de resistència, de festa i de dignitat.

Per això, quan una bandera oneja o un ninot s’alça enmig del carrer, el missatge és el mateix: som ací, plens de vida, de llum i de color. Cada flama que s’apaga deixa una estela de memòria, com un arc de Sant Martí que roman als ulls de qui sap mirar amb respecte i estima. Els colors lliures no es fonen amb el foc, sinó que viuen en la mirada de qui entén que la diversitat no divideix: il·lumina. I així, entre cendres i esperança, continuem construint un món on totes les tonalitats tinguen cabuda, perquè sense elles, la festa —i la vida— quedarien en blanc.

Delegació de Llibret de la Falla Prado

Tornarem l’any que ve, amb nous fulls en blanc i amb més ganes de pintar-los.

Però també sabem que, com els colors, quan es posen en comú, poden crear alguna cosa extraordinària. Gràcies per formar part d’aquesta Pantonera.

Sabem que, com els colors, cada mirada és única.

A qui sap, que després de cremar la falla, sols ens queda el llibret i li dona la importància que cal.

A tot l’equip de publicitat, així com a tots els comerciants que han participat.

A qui entén que la cultura no és un afegit a la festa, sinó el seu cor més viu.

A totes les persones que heu escrit, llegit, comentat, aportat, dubtat, corregit o inspirat.

Està escrit a moltes mans i a molts colors. Per això volem donar les gràcies:

Aquest llibret és fruit del treball col·lectiu, de vesprades de café i paraules, de correus que s’envien de nit, d’esborranys corregits a última hora i de molta il·lusió compartida.

Tancar el cercle amb tots els colors. Quan vam començar aquest viatge, teníem una llibreta en blanc, una idea compartida i moltes ganes de contar coses. El títol ens va vindre quasi sol: Pantonera. Perquè en una pantonera hi caben tots els colors, com en una comissió fallera hi caben totes les persones, totes les veus, totes les emocions. En la nostra falla sempre sereu benvingudes i benvinguts. Les falles són una festa plural i part important del seu encant radica en comptar com a família al grup de la falla, on trobes persones de totes les edats, races i condicions. Ara, en arribar a l’última pàgina, sentim que hem tancat un cercle. Hem viatjat per colors que són sentiments, lluites, paisatges, records i esperança. Hem donat espai a qui vol contar, a qui vol pensar i a qui vol fer festa més enllà del soroll.

EPÍLEG

TAVERNES DE LA VALLDIGNA PANTONERA

PANTONE INFANTIL C

TAVERNES DE LA VALLDIGNA

CLÀUDIA BLASCO I CISCAR

SARA LÓPEZ I REQUENA

Responsables de la part més divertida del llibret

La màgia de les Falles també es viu amb ulls menuts. Al nostre casal, en moltes ocasions, es transforma en un espai d’aprenentatge, fantasia i convivència, on la xicalla és la vertadera protagonista. Entre rialles, pintura, tallers i descobriments, els delegats i delegades infantils sembren valors que creixen amb força: la diversitat, el respecte, el companyerisme i l’amistat.

Aquesta part del llibret és un viatge a través d’algunes activitats que han compartit, i d’altres que vos proposem per passar una bona estona. Amb elles pretenem que aprengueu més sobre la temàtica d’aquest llibret i fer-vos reflexionar sobre alguns temes que considerem importants. Perquè la infantesa és el lloc on es dibuixa el futur, i a la nostra falla volem que siga un futur on totes i tots hi tenen un espai, una veu i una mirada amable cap al món.

LA VARETA MÀGICA

I EL FIL DE COLORS 213 C

NOELIA ALBEROLA I ELENA

Fallera compromesa en la lluita per la igualtat

Aquest conte, escrit amb sensibilitat i tendresa, ens recorda que la verdadera màgia de les Falles no està en el foc ni en la pólvora, sinó en les persones que les fan possibles.

Un conte que parla d’inclusió, respecte i de la importància de fer sentir a cada xiquet i xiqueta especial, benvingut i part de la família fallera.

Pere visita el seu casal faller per assistir, una vesprada més de dissabte, als tallers infantils que organitza la seua comissió. Com cada vesprada, Sara el rep amb un somriure, ella i la resta de delegades infantils han preparat amb molta il·lusió un fum d’activitats. Aquest dissabte de tardor han anat d’excursió per a recollir fulles seques amb què realitzaran un mural.

Pere sempre va acompanyat de la seua motxilla i la seua inseparable amiga Amina, una nina de drap amb els cabells de fils de colors, vestida amb colors brillants, el regal que els reis li portaren el Nadal passat.

A Pere no li agrada el futbol ni li fa massa gràcia jugar amb els cosins a “caçar”, menys encara fer esport. Ell és feliç llegint i narrant-li mil aventures inventades a Amina.

Quan tornen de recollir les fulles, Pere sempre es posa en una taula al costat de la prestatgeria on estan guardades les figures indultades de la Falla “La fantasia“, Peter Pan i Campaneta. Al seu costat sempre seuen per fer les activitats Laia, Nerea i Batiste. No sap massa bé perquè, però un dia es va apropar Nerea, altre va seure Laia i, dues setmanes després, es va sumar Batiste, per completar la taula de quatre. Ell sols somriu i es diverteix quan està amb elles i ell. Amb la resta de xiquetes i xiquets se sent ignorat.

A casa sempre li han explicat que ha de compartir, jugar i parlar amb tothom, però són la resta els que actuen com si ell fos invisible.

En canvi amb Batiste, Laia i Nerea tot és ben diferent, riuen i comparteixen bons moments.

Tal volta, això passa perquè la mirada de Pere és igual de transparent que la dels amics que l’acompanyen cada dissabte baix l’atenta mirada de campaneta.

Pere, mira els seus companys amb la innocència, la tolerància i el respecte que a casa li han mostrat. Per a ell, el fet que Batiste sega en una cadira amb rodes, que Nerea siga blanca com la neu i d’uns cabells quasi blancs o que Laia tinga un to de pell fosc com la nit, no representen res negatiu, tot el contrari, els seus amics són únics, especials, però en el fons iguals, tots recerquen diversió i acceptació. Malgrat notar que la resta els menysprea, ells han trobat un fil roig que els uneix. De reüll observen com es diverteixen la resta de xiquetes i xiquets, interioritzen les burles que fan de cadascun d’ells. Això sí, des de la covardia de fer les malifetes quan les delegades infantils no estan pendents. Dissabte rere dissabte es repeteixen les mateixes escenes, burles d’amagades i silenci per resposta del grup dels quatre.

Passen les setmanes i aplega el cap de setmana de les ànimes. Sara té el pressentiment que alguna cosa no va bé, però per molt que insisteix al grup dels quatre, aquests guarden silenci. Aleshores, prepara part de l’activitat dividint dos grups, un de gran on estan la resta de xiquetes i xiquets i un reduït per retallar figures de cartró per decorar el casal on estan Pere, Batiste, Laia i Nerea.

Al casal sols es troben ells quatre, acompanyats per Sara, la resta han sortit a comprar les llepolies per a la Nit de les Ànimes.

Ja porten una bona estona retallant quan, de sobte, una espècie de papallona comença a aletejar al seu voltant, una papallona bastant gran que quan es posa sobre la taula s’adonen que és la Campaneta de Peter Pan. La màgia de la nit de les ànimes li ha donat vida, amb el propòsit de donar un missatge als quatre, els enllaça amb fils de colors dels quals ix una llum màgica i els xiuxiueja a cau d’orella que tots quatre són únics, especials, iguals i distints al mateix temps, però amb un mateix cor que batega com el de la resta, que no es preocupen per res, que la màgia de la seua vareta embolicarà amb fils màgics de colors a la resta de xiquetes i xiquets per tal que transformen la seua mirada i observen el món ple de colors. Sara presencia

la increïble escena i comprén allò que Pere, Batiste, Laia i Nerea guardaven en silenci, la discriminació, l’exclusió en forma d’un rebuig silenciós. Campaneta li va proposar un joc a Sara on el fil roig que els va connectar als quatre sumaria la resta de colors per formar l’arc de Sant Martí i, una vegada aquest fil tocara en cercle a la resta de xiquetes i xiquets, la màgia faria la resta...

De sobte tot va canviar, pararen els insults, totes i tots els xiquets i xiquetes s’uniren formant un gran cercle, una llum potent com un flaix va impactar al sostre i després va desaparèixer. Campaneta, va complir la seua missió: transformar les mirades fosques en mirades plenes de colors.

Al casal de la falla Prado, mai més ningun xiquet ni xiqueta es va sentir discriminat, perquè juguen aprenent valors i el respecte i l’assertivitat estan garantits.

Tota la xicalla mereix créixer com Peter Pan i tindre a prop una campaneta que puga fer màgia.

Metàfora: La vareta màgica la té Sara i cadascuna de les delegades infantils que cada setmana la fan servir a tots els casals fallers. Les Falles són DIVERSITAT, RESPECTE, TOLERÀNCIA, ASSERTIVITAT!

DÓNA-LI COLOR ACTIVITATS

Els xiquets i les xiquetes podeu donar color a la falla infan-

til. Amb llapis, ceres o retoladors, podreu imaginar com serà el monument que vos representa.

Aquesta activitat fomenta la creativitat, la participació i el sentiment de pertinença.

Cada traç és una manera de sentir-vos part activa de la festa: la falla també és vostra.

ELS COLORS DE LA PELL

El passat 3 d’octubre, els nostres infantils van participar en una activitat dedicada a la gamma de colors més gran que existeix, la que defineix el to de la pell de les persones.

Primerament, començaren contant el conte El color carn, de Desirée Bela-Lobedde. Aquest, ens parla sobre la diversitat de la tonalitat de la pell i ajuda els infants a ser conscients que no existeix un color que siga únic per a definir el “color carn”, sinó molts, igual de bonics i dignes de ser respectats. El missatge d’aquest conte va donar lloc a debat i reflexió, on es va remarcar la importància de respectar i estimar la diferencia i entendre-la com un factor enriquidor.

A partir d’aquest debat, es van proposar diferents activitats. Primer, els xiquets i xiquetes van pintar un autoretrat d’ells mateix, buscant entre la infinita gamma de colors que tenen, la que més se’ls assemblava. Finalment, acabats els dibuixos, passaren a altra activitat on barrejaren colors de pintura d’estil al tremp blanca, marró i groga per tal de crear diferents tonalitats i, amb el color que més representava cadascú, els xiquets i xiquetes van estampar la seua mà en un mural col·lectiu que ha permès deixar al casal la nostra empremta de diversitat, valors i convivència, “els colors del Prado”.

Amb aquesta activitat, la xicalla ha descobert que no hi ha un sol color de pell, sinó tants com tonalitats hi ha al món. Han parlat sobre diversitat, han observat les seues pròpies mans, han com-

parat, han posat nom als colors i, sobretot, han entés que totes les pells són igual de boniques.

Una manera preciosa d’educar en igualtat, autoestima i mirada oberta. 2.

PANTONE DE PELL

Inspirant-se en les cartes de color Pantone i amb l’artista Angélica Dass hem creat retrats on cada infant apareix identificat amb el seu to de pell.

Un mosaic humà que recorda que som diferents… i això ens fa únics.

3.

EXPERIMENT: EL NOSTRE ARC DE SANT MARTÍ

Els xiquets i les xiquetes poden realitzar un experiment divertit que els permetrà descobrir que poden crear una Arc de Sant Martí d’una manera una mica especial! Vinga! Vos animem a provar-ho!

Per a realitzar aquest experiment necessitarem:

Paper de cuina.

Retoladors.

Dos gots d’aigua.

El que farem primerament, serà retallar el paper de cuina per la meitat i pintar cadascun dels extrems amb els colors de l’arc de Sant Martí, deixant-ne el mig per pintar.

En segon lloc, haurem de posar cadascun dels extrems dins de cada got d’aigua, anant en compte que aquesta només mulle la part pintada.

A partir d’ací, podrem observar com els colors van pujant per la part del paper sense acolorir per, finalment, juntar-se les dues parts deixant-nos un arc d’allò més acolorit i divertit.

SOPA DE LLETRES

Per jugar i aprendre al mateix temps, vos hem preparat aquesta sopa de lletres plena de paraules i de conceptes relacionats amb el llibret. Això vos ajudarà a conèixer més a fons tot el que hem anat parlant a la part adulta i, també vos convida a fer les vostres pròpies reflexions. Ací vos deixem una activitat ben entretinguda!

BUSCA EN LA SOPA DE LLETRES ELS COLORS AMAGATS

LES TELES DELS NOS-

TRES

Amb molta estima, podeu pintar i decorar una tela especial. Aquestes teles són les que han escollit la nostra Fallera Major Infantil, Agnes, i el nostre President Infantil, Xavi, per als seus trages de gala. Els lluïen el dia de la presentació i no podien anar més elegants.

Ara vosaltres podeu pintar aquestes teles per crear noves idees o, qui sap, dissenyar el vostre futur vestit de valencià o valenciana. Vinga! Volem veure els resultats!

BUSCA LES DIFERÈNCIES7.

Ara heu de posar a prova la vostra capacitat d’observació comparant aquestes dues imatges. Una manera divertida de mantenir-vos actius i d’estimular la percepció visual, haureu de buscar les 7 diferènicies.

ENDEVINALLES PLENES DE COLOR

El color del fresó, quan el veus al semàfor has de parar, precaució!

La nit s’ompli del meu color, de misteri, d’ombra i de por.

Del color del sol com la llima al rebost.

Amb aquesta selecció d’endevinalles, els xiquets i les xiquetes podreu fer treballar el cap i la imaginació. Endavant!

Ni roig ni groc, però d’ell vinc, color de tardor, de fruites més de cinc!

Color d’infinit, que al cel estic, a la mar em veus. Si mires amunt sempre em trobes, no creus?

PANTONE INFANTIL C

La part infantil del nostre llibret és molt més que un recull d’activitats: és el reflex de tot allò que volem sembrar en la nostra xicalla. A través del joc, de la creativitat i de les històries plenes de colors, els infants aprenen que les Falles són un espai per créixer en comunitat, respectar les diferències i celebrar allò que ens fa únics.

Cada dia que ens veiem al casal, cada llapis de color, cada rialla compartida i cada mirada neta construeixen un futur més amable i inclusiu. Perquè la festa és de totes i tots, i només quan caminem junts, amb tolerància i estima, la màgia fallera brilla de veritat.

Que aquest llibret siga testimoni del compromís de la nostra comissió amb l’educació en valors i amb la certesa que la diversitat és la llavor més valuosa que podem oferir a les noves generacions.

I que la xicalla —sempre tan sincera, tan pura i tan generosa— continue recordant-nos que el món és més bonic quan el mirem amb ulls de color.

LA NOSTRA COMISSIÓ 2026

PANTONERA

COLORS FALLERS 230 C

ROSA MAGRANER I GRAU

Jubilada de la docència, però mai de la poesia.

La negra nit s’aclareix a l’albada i el dia naix, irisant els colors.

Quan surt el sol per la mar argentada s’apleguen tots i creixen les remors.

Falten detalls, però la falla és plantada.

Sona la música amb sobresalt de sons, riuen fallers que fan la despertada i amb un esclat de coets, fum i trons al casal van, que hi ha xocolatada, i és un plaer marró amb l’ensaïmada.

El cel de març és del blau que estimem i el respirem amb flors de bona olor dels tarongers enlluernats de verdor.

No temem fred ni pluja. Ballarem, que, encés de festa, el nostre cor portem.

Tots els colors tenim al monument, també els lluïm amb seda en els vestits.

Castells de foc emocionen els crits de la cremà, que és per a la gent, final d’un somni i renovellament.

ISABEL GIMENO SANCHO FALLERA MAJOR

FALLERA MAJOR

PRADO 2026

Benvolguts i benvolgudes, fallers i falleres de la Falla Prado,

Amb el cor ple d’alegria i emoció, en aquest any tan especial, el nostre 40 aniversari, em dirigisc a vosaltres com a Fallera Major de la meua estimada Falla Prado.

Ser fallera és una part essencial de la meua vida, perquè he sigut fallera des que tinc ús de raó.

He crescut al costat d’aquesta comissió, que és molt més que una associació festiva i cultural: és

la meua segona família. En ella he viscut moments que m’han marcat per sempre, des dels playbacks infantils fins a les responsabilitats com a casalera, passant pels càrrecs de cens i recompenses. Cada pas m’ha ajudat a entendre, valorar i estimar més profundament el que significa ser fallera.

Per això, poder representar-vos com a Fallera

Major del 2026 és un somni fet realitat, un càrrec que assumisc amb gran honor i una gran responsabilitat i que intentaré dur a terme amb amor, il·lusió i compromís.

Enguany celebrem 40 anys de la nostra història, 40 anys de passió, de germanor, de pólvora i de tradició i voldria compartir-lo amb tota la comissió.

En este 2026 ens espera molta festa i espere gaudim de cada acte, de cada passacarrer i, sobretot, del monument que durant tants anys hem plantat en la nostra plaça, la del Prado. Per este motiu, us convide a baixar al casal, a disfrutar dels actes, a viure les falles amb tota la intensitat que es mereix esta setmana fallera.

Però en aquest camí no vaig sola, tinc la sort d’anar agafada de la mà de Jose, el president, i de dos belleses infantils, Agnes i Xavi. Els 4 junt a les nostres famílies i amistats formarem un bon equip i, de segur, que tot ens serà més fàcil. Estic segura que viurem junts un any inoblidable, ple de moments màgics que quedaran per sempre en la nostra memòria.

Gràcies a totes i tots per fer gran la nostra Falla Prado. Junts, farem història. Visca la Falla Prado.

ESTHER FERRÚS I PALOMARES

ESTHER

PRADO 2026

Esther, quina alegria que sigues tu la nostra fallera Major!

Una reina, de la qual el casal és la seua segona llar, la falla Prado no haguera pogut escollir millor, des del primer instant ho hem tingut clar.

Una bellesa d’ulls negres i pell morena, sempre disposada en tot a col·laborar. Tens fortes arrels i noblesa serena, la teua presència a tots ens fa disfrutar.

Com esta noble terra tu també eres màgica.

Sempre amb un dolç somriure i empatia, bonica, graciosa i, a més a més, simpàtica.

Per on passes, vas repartint felicitat i alegria.

En esta paradisíaca terra de boniques flors, hi ha varietats precioses i exòtiques, a la nostra falla sentim emoció als nostres cors, en veure la teua cort de belles falleres.

Però la rosa entre totes més distingida, la més estimada i per tots admirada, eres tu, un aplaudiment i gran benvinguda perquè eres la nostra reina somniada.

En quin orgull et mira la teua família en veure el teu semblant de felicitat, respires per tot arreu il·lusió i simpatia gaudeix d’esta aventura que tant has desitjat.

Sé que viuràs un any meravellós, perquè et mereixes tot el millor, bones falles i un regnat preciós, tens l’aura d’un impressionant color.

La música amb belles notes t’envoltarà, et farà volar i sentir gran emoció, la teua cort sempre et recolzarà ja que sent per tu autèntica devoció.

Vestida de sedes i precioses randes, per a la teua falla Prado representar, eres la més important de les falleres gran honor has aconseguit ostentar.

Teresa Talens Estornell

PANTONERA

Esther, eres bonica per dins i per fora, tens una bondat que ix per cada porus de la teua pell, la calidesa i la tendresa de la teues paraules acarona cada dia els menuts, la voluntat i la simpatia són la base de la teua personalitat i, les falles, són la teua vida, perquè esta festa és per a tu un deliri i mil sospirs, és un somni fet realitat.

Esther, sempre disfrutes al màxim de cada moment, de cada nota musical, de cada vestit de valenciana i, en cadascun d’ells, mostres el teu somriure i comparteixes eixa alegria.

Esther, enguany compartirem cada instant i cada acte al teu costat perquè amb tu és tot un plaer i honor viure les falles. T’acompanyarem perquè sigues molt feliç i farem que, eixe somni que des de menuda has tingut, siga inoblidable.

Esther, gaudeix del teu esperat any i mostra a tot el món faller qui eres i què representes perquè les falles són i seran sempre una herència d’amor, i com tu molt bé sabràs fer, mostrar-lo a la teua falla, la teua estimada FALLA PRADO, una falla que t’ha vist créixer, riure, plorar, despacienciar-te,

il·lusionar-te i omplir-te de goig i vivències úniques.

Esther, nosaltres, des de casa sempre hem viscut les falles amb intensitat, i este any 2026 ho farem amb molta il·lusió, constància i dedicació, la mateixa que tu ens mostres cada dia.

Esther, no apagues eixe somriure, no canvies mai, disfruta, cansat, quedat afònica, plora, riu, no patisques, la mamà, el papà i Joan, sempre estarem a l’aguait dels teus actes i t’envoltarem amb molta estima.

Esther, moltes felicitats, enhorabona pel regnat que t’espera. T’estimem molt.

Visquen les falles i visca la Falla Prado.

Família Ferrús-Palomares

Juan, Purín i Joan

A tu, Esther,

Amiga, que fort… ací ens trobem. Hi ha instants que semblen fets d’aire, de pensament, com si mai hagueren de prendre forma. Però arriba un dia en què tot es concreta. Qui ens ho diria? Allò que sempre manifestaves, més prompte que tard anava a deixar de ser un desig per convertir-se en un fet, més real i més present que mai.

Mai oblidarem quan pensàvem en futur, plantejant quin seria l’any idoni per a algun dia ser Fallera Major. I ja esta ací: 2026. Per a molts, un any més, per a tu, i per a nosaltres que no podem estar més contentes de veure’t, ÉS L’ANY, amb majúscula i amb cada una de les seves lletres.

El teu somni, per fi es fa realitat, aquell que has

guardat sempre dins del cor, en silenci i amb il·lusió, ja és una veritat que brilla més que mai: eres Fallera Major de la teua estimada Falla Prado.

Des de ben menuda has sigut una autèntica valenciana. Recordem a la perfecció com et brillaven els ulls cada vegada que veies una fallera creuar el carrer, com t’emocionaves amb l’olor a pólvora, amb el so d’una dolçaina, amb la màgia del foc i la bellesa d’un monument. Has viscut les Falles des de dins, amb passió, amb entrega i amb un amor que no es pot explicar, només sentir.

Ara, eixa xiqueta que somiava entre flors, bandes i petards, s’ha convertit en una dona que representa amb orgull allò que més estima. I no podries fer-ho millor. La teua elegància, el

teu amor, la teua energia i el teu somriure sincer són el reflex més bonic de la nostra festa. T’hem vist assistir a cada acte, a cada sopar, a cada festa, sempre esperant quan vindria la pròxima. Mai ha estat una obligació, la Falla Prado per a tu és casa, i 365 dies queden per a què demostres com de bé pots representar-la.

Amb tot l’orgull i estima del món podem assegurar-te que 9 personetes estaran darrere teua cada vegada que et pegues la volta: Maria, Carla, Adriana, Anna, Joana, Alba, Maria, Dulce i Adriana. La teua gent, a la que estimes, cuides, i amb qui tries compartir els moments tant difícils com especials… però amiga aquest, d’especial, no pot ser-ho més.

Sols volem dir-te: gràcies. Per formar

part d’aquella família que s’elegeix, i per elegir-nos tu a cada una de nosaltres. I també agrair-te, que coneixent la teua generositat… estem ben segures que a cap de ninguna ens faltarà taula a la teua carpa ni got a la teua barra, com no ens ha faltat mai tampoc un plat a ta casa i això no tots poden dir-ho. Eres l’exemple viu que els somnis, quan es cuiden i es lluiten, arriben.

Cada esdeveniment, cada vestit, cada llàgrima i cada abraçada seran part d’una història única que guardaràs per sempre. I nosaltres com bé hem dit i bé saps, estarem ací, aplaudint-te, admirant-te i, sobretot, estimant-te molt.

Gràcies per recordar-nos que les Falles es viuen amb el cor.

Amb tot l’orgull i estima del món,

Les teues floretes.

Per a tu Esther, Fallera Major 2026

Eres la xiqueta dels meus ulls, la primera i única xiqueta de la família, la nostra xiqueta.

Si amb una frase t’haguera de definir et diria: “la que té pressa”: pressa per nàixer, pressa per córrer ( doncs vas aprendre abans que caminar), pressa per créixer.... Eres aquella xiqueta desficiosa, nervioseta, incansable, apassionada, alegre, amb un cor tan gran que no et cap al pit, estàs plena d’energia, vius la vida intensament. Eres eixe tipus de persones que per on passen deixen empremta, qui et coneix no et pot oblidar. Tota la gent que et coneix estarà d’acord amb la descripció feta.

La falla Prado, la teua segona família on has passat part de la vida i on has compartit moments inesborrables, t’ha vist créixer a l’igual que la teua família i enguany, Esther, seràs la seua fallera Major.

Per fi ha arribat el dia de fer realitat un dels teus somnis: ser la màxima representant de la comissió fallera del Prado i, amb tu, volem compartir i estar presents en eixe somni tant desitjat fent que gaudisques de cada minut, de cada acte, de cada passacarrer, de cada paraula emocionada i que se’ns quede en la memòria eixe somriure que tant et caracteritza, doncs la teua felicitat és la nostra.

Bonica, eres el nostre orgull, i sabem de cosa certa que et deixaràs la pell per la teua Falla, que estaràs a l’altura del càrrec que representes, amb el teu caràcter faràs que aquest any siga recordat amb molta alegria i estima.

Enguany per a tu és un any faller molt intens, on experimentaràs molts sentiments, riuràs com mai, ploraràs d’emoció, però sobretot brillaràs com només tu saps fer-ho. Seràs l’enveja de molts ulls, una Fallera Major amb ànima, amb força i amb cor. Eres exemple de coratge, alegria i amor per la festa i saps contagiar-ho.

NO CANVIES MAI.

Recorda que no estaràs mai sola, perquè hi ha ulls que et miren des del cel, somrient en silenci, orgullosos de tu, acompanyant-te en cada pas. Saps que sempre han estat amb tu, i aquest any tan especial, més encara.

I ací a la teua vera, estem nosaltres, la teua família, i des de l’estima anirem al teu costat, pas a pas, llàgrima a llàgrima, somriure a somriure.

Gaudeix com si no hi haguera un demà del teu any, de la teua Festa, de la teua falla i, no et preocupes per res més, nosaltres t’ajudarem a portar endavant eixe càrrec a terme.

T’ESTIME.

PRESIDENT

PRADO 2026

Estimades falleres, estimats fallers,

És per a mi un gran honor dirigir-me a vosaltres com a president de la Falla Prado en aquest llibret que recull una part essencial de la nostra festa: la il·lusió, la cultura, la tradició, la germanor i l’esperit faller que ens uneix cada any.

Ser faller ha sigut sempre part de qui soc i, des que vaig vindre a viure a Tavernes, les falles han format part de mi i de les persones que m’envolten, i és que mai ha sigut un obstacle sentir-me part d’aquesta gran família. Al contrari, m’ha fet valorar encara més la nostra festa, la nostra gent, el nostre poble i tot el que representa formar part de la comissió fallera. Per això, assumir la presidència i representar la nostra comissió és, per a mi, un orgull immens.

Aquest any ve ple d’esforç, dedicació i moments inoblidables que espere compartir amb totes i tots. Participarem junts de rialles, treball i emocions que faran més forta la nostra comissió i per això, vos demane la vostra ajuda i col·laboració.

També vull donar les gràcies a totes les persones

que fan possible que la nostra falla seguisca endavant: des de les delegacions fins a cada fallera i faller, destacant especialment els més menuts que són el futur de la festa. També agraïsc de tot cor el suport de les famílies, de les institucions públiques i les empreses col·laboradores, del barri i, especialment, de les nostres Falleres

Majors, Esther i Agnes, i del nostre President infantil

Xavi per representar-nos amb tanta estima i dignitat.

També voldria destacar l’agraïment especial als meus amics, a la meua família i, com no, a la meua parella

Beni per acompanyar-me sempre i donar-me suport.

Enguany vivim de nou l’essència fallera: el foc purificador, la sàtira, la cultura, la música i l’harmonia, la convivència i el respecte a les nostres tradicions. Desitge que siguen unes Falles plenes de bons moments i records que perduren.

Disfrutem d’aquestes falles amb respecte, alegria

i germanor i vos espere, de tot cor, amb els braços oberts ací, a la nostra – i vostra falla – la Falla Prado.

Visca la Falla Prado i visquen les Falles!

Amb afecte, gratitud i tota la meua estima,

JOSE VICENTE MARTÍNEZ

I PAREDES

Hi ha somnis que comencen a construir-se des de ben menut, quasi sense adonar-te’n, entre la música de la banda, la flama del monument, la màgia de la pólvora i els records que es queden per sempre al cor. I ara, eixe somni que t’ha acompanyat durant tota una vida, s’ha fet realitat: ser president de la Falla Prado.

Enguany comences una aventura amb respecte i emoció, sabent tot el que suposa aquest càrrec, però també amb la il·lusió de qui sap que ha arribat el seu moment. I nosaltres, la teua família, tenim el privilegi d’acompanyar-te i veure com ho dones tot per la teua comissió, per la teua gent, i per aquesta falla que tant estimes.

Has arribat fins ací pas a pas, deixant que les falles es clavaren dins de tu com una part essencial de qui eres. Ara et toca viure-les des d’un lloc diferent, des del capdavant, i sabem que ho faràs com només tu saps: amb responsabilitat, amb entrega, amb l’ànima plena de passió i amb el cor per davant.

La família t’hem vist créixer entre pólvora, monuments i tradicions. Sabem que per a tu la falla no és només una festa: és una manera de viure, un sentiment que et connecta amb la teua gent, amb els records, amb els valors que t’han fet ser com eres.

Aquest any serà especial, no només perquè portes el càrrec de president, sinó perquè estàs acompanyat de persones que t’estimen i et sostenen. La teua parella, sempre al teu costat, és la teua millor aliada. El seu suport és incondicional, i junts formeu un equip imparable.

També està la teua mare, tan orgullosa, tan emocionada, tan implicada com sempre. Ella sap millor que ningú tot el que significa aquest càrrec per a tu, i t’acompanya com només ella sap fer-ho: amb amor infinit.

I sí, també està ell, el teu pare, present d’una altra manera, però molt viu dins de tu. No ens fa falta vore’l per saber que t’acompanya. El seu orgull et rodeja, la seua

memòria et guia, i el seu somriure t’il·lumina cada vegada que mires al cel.

Tots els qui t’estimem sabem que aquest any serà únic. Hi haurà dies intensos, moments per recordar, i emocions que et costarà explicar amb paraules. Però volem que sàpigues, Jose, que mai estaràs sol. Al teu costat estarà la teua comissió, la teua gent, els teus amics i, per damunt de tot, nosaltres: la teua família.

Estarem ahí, en cada acte, en cada dubte, en cada somriure i en cada llàgrima. Per a aplaudir-te, per a abraçar-te quan ho necessites, per a recordar-te com de gran és el que estàs fent. Perquè no és només ser president de la teua falla, és deixar empremta en la vida de moltes persones.

Gràcies per fer-nos partíceps del teu somni, i gràcies per demostrar que quan es fa amb amor, tot ix millor.

Visca La Falla Prado, visquen les Falles... i visca el nostre president.

La teua família

Amor, dir-te que gràcies per ser com eres, per la teua alegria i el teu gran cor, el mateix que estàs dedicant a la falla, esta falla que, amb molt d’afecte, t’ha vist créixer i disfrutar de les seues festes.

Desitjar-te que ho gaudisques molt, perquè t’ho mereixes. Ací estaré per acompanyar-te en cada minut i ser el teu suport incondicional.

T’estime senyor Martínez (àlies: el President).

La teua dona

Enhorabona Jose, finalment has fet del teu somni una realitat. Feia temps que pel teu cap rondaven les ganes de ser President de la teua falla, de la falla Prado i, gràcies a la Comissió de la Falla Prado, aquest somni s’ha materialitzat.

Ha sigut una sorpresa per a tots nosaltres i per això, els teus amics volem dir-te que estem orgullosos de tu i que, en aquesta falla, el foc i la pólvora estan a l’altura de la teua energia. I ja ho saps, compta amb tots els teus amics per a tot allò que necessites.

Ser President és el càrrec més important que un faller pot tindre i, tot i la distància, ja que vius a València, sabem que duràs el càrrec com cal, amb responsabilitat, sense faltar a cap acte, reunió, cercavila, sopars dels divendres i fer de casaler, presentacions i un llarg etcètera.

En ser President has aconseguit que els teus amics tornen a la falla i, algun que altre que pensàvem que no seria mai faller, ara ho és. Estarem al teu costat en cada un dels actes on vages, sense cap dubte. Ens has tornat les ganes de viure la festa i ens has fet veure que les falles són molt més que monuments i

pólvora: són amistat, harmonia, germanor i compartir bons moments junts.

Aquestes seran unes falles molt especials per a tots nosaltres i de segur que ho passarem d’allò més bé. Senzillament, som amics des de tota la vida. Quan Jose va arribar a Tavernes, l’acollírem – o, com de broma li diguem, l’adoptàrem – i, encara que ha passat molt de temps i cadascú de nosaltres ha tingut un futur personal i professional diferent, som dels pocs que encara mantenim la “quadrilla de la infància”. Hem compartit l’adolescència, la maduresa i tots els bons i mals moments. Junts hem celebrat, donat la benvinguda i despedit la gent que estimem i hem estimat i que, per llei de vida, ens ha deixat. Fins i tot, alguns de nosaltres hem confiat com a padrí dels nostres fills “al tio Jose”. En resum, amb fets com els enumerats, sobren les paraules...

Se sol dir “volem que ens convide el president” però, aquest president ja ens ha convidat amb la seua amistat i generositat (encara que esperem que s’arranque també a alguna ronda de tant en tant!). I ara sabem que s’aproximen festes i una setma-

na fallera molt intensa on viurem i gaudirem de les falles com mai ho hem fet, al costat del nostre amic i del President de la millor falla de Tavernes de la Valldigna, de la falla Prado! Presi, has aconseguit unir-nos a tots en aquesta aventura fallera i això no s’oblida.

Estem segurs que, quan arribe març, mirarem arrere i direm: “Quin any més gran hem viscut, i quin President més gran hem tingut.” Esperem que disfrutes tant com és la teua il·lusió i, com dirien els vells mariners d’Eivissa: “Et desitgem bon vent i vela blanca”.

Amb estima, rialles i una miqueta de pólvora al cor,

Els teus amics i amigues

FALLA GRAN

PRADO 2026

Diuen els més vells de la Vall que la Natura té memòria i que, quan els humans s’entesten a fer-se els sords, ella obri els ulls i parla fort. A Tavernes, després d’anys de soroll, descuits i promeses que s’han anat fent pedres al camí, la veu que roman callada des del principi dels temps ha decidit alçar-se de nou. I així, entre corrents de fulles, espurnes de llum i un silenci que fa respecte, desperta la Gran Dama de la Natura: centre del poder antic, l’essència que regna en totes les coses vives. Ella, cansada de mirar com la Vall perd embranzida entre desordres humans, convoca el Consell de Naturàlia, una assemblea que no coneix d’urnes ni de sigles, només del batec que sosté el món.

La primera en acudir és la Fada del Fullam, lleugera com un sospir i ràpida com un mal presagi. Ella és qui duu l’alarma, perquè cap altra criatura és tan sensible a l’equilibri del bosc. Nota els canvis abans que passen, com si les fulles li xiuxiuejaren secrets. És la que encén la metxa.

Després arriba el Viatger del Camaleó, un ésser que ha recorregut ciutats, pobles i terres que no ixen als mapes. Porta l’experiència al llom i l’humor a la mirada. Ell és qui denuncia, amb sorna fina, la capacitat de la política local per canviar de color quan convé, com un camaleó que vol passar desapercebut però canta massa.

A l’altra banda del cercle, fent sonar una flauta mig alegre mig burleta, se situa el Faune Músic. És el cronista. El seu instrument conta més que ell: desafina quan les promeses trontollen, trenca la melodia quan un projecte queda a mitges, i marca ritmes estranys quan Tavernes toca fora de temps. La seua música és memòria i burla alhora.

NATURÀLIA

Tot seguit, la terra tremola lleu i es presenta la Centauresa Guardiana, poderosa i incansable. És la força del territori, la veu que diu prou quan els camins s’embruten, quan els barrancs es deixen a la sort, quan el manteniment queda sacrificat per a fer-se fotos en altres llocs. Ella no sap callar quan es tracta de defensar la vall.

Un xiulit tallant l’aire anuncia la Fada Arquera, precisa com una idea clara. No dispara, perquè no cal. El seu poder és assenyalar els punts febles: “ací sobra fum”, “ací falta trellat”, “ací ja no hi caben excuses”. És sàtira pura, una mirada que fa blanc sempre.

A la seua ombra menuda arriba l’Animalet Vigilant, una mena de guineu o gosset fantàstic que es guia pel nas. Quan alguna cosa fa pudor d’opacitat, ell alça les orelles. Quan una decisió s’embolica massa, ell borda. És l’instint que reclama transparència en un món acostumat a tancar finestres.

Darrere d’ell, tremolant però valents, apareixen els Conillets, que representen la gent menuda —la que mai tria però sempre paga—. Tenen por, perquè la por és humana, però també tenen veu. Una veu menuda, sí, però que ressona quan la injustícia els passa massa prop.

L’ambient canvia quan entra l’Unicorn, símbol d’allò que podria ser. Porta al damunt la llum de les coses ben fetes, els projectes possibles, les il·lusions que encara no s’han malmés. És la prova viva que la Vall podria brillar si hi haguera més voluntat que façana.

I, finalment, planant com un sospir de llum, arriba el Cigne, tota gràcia i fragilitat. Representa el que queda per salvar: els paratges, els espais naturals, la bellesa que la Vall té i que, si no es cuida, desfila silenciosament cap a un oblit irreversible. És l’advertència més bonica i, alhora, la més dura.

Amb tots ells reunits, la Gran Dama obri el Consell. Es prepara una revolta natural, no de crits ni de pedres, sinó de versos i veritats, perquè quan la Natura i la falla Prado parla, fins i tot Tavernes hauria d’escoltar.

Quan les arrels de la Vall tremolaren cansades de tanta deixadesa, la Gran Dama obrí els ulls florits i respirà fondo, com renaixent. Amb una papallona damunt del món a les mans, observà Tavernes i decidí convocar el Consell de Naturàlia per posar ordre a l’espenta humana...

De la terra s’alça lenta, com qui desperta un antic record, i mira Tavernes pensativa: “Quina història més repetida...”, que cada any la vall s’ompli de fum, promesa i algun desori major, i la natura aguanta en silenci tota eixa comèdia compartida.

Acarona el món a les mans com si fora un pardalet ferit, i sospira: “Ai, si escoltaren el que la terra ja crida...”. perquè veu camins per tancar-se, barrancs oblidats, verd perdut i crit, mentre el poble parla de canvis, però els canvis no arriben a la vida.

Entre flors del seu cabell convoca l’alè de totes les criatures, “que és hora”, diu, “de fer Consell i alçar la veu que romania adormida”, perquè si la Vall vol ser Vall-digna, primer cal dignificar les seues cures, i entendre que no hi ha progrés si la natura queda ferida.

Així la Dama ordena: “Que vinguen fades, faunes i guardians!”, i el vent, obedient, corre a buscar-los amb pressa afeblida, que ha arribat el temps de dir prou a tants girs i promeses de romans, i que siga la mateixa natura qui marque la senda compartida.

Quan el bosc va sentir que la Vall perdia el compàs, La Fada del Fullam va baixar del brancam per portar paraula clara. Ella, que escolta fins la queixa més menuda del vent, Fou la primera a denunciar que Tavernes ja no respirava com abans...

Baixa la fada del bosc, amb el vol que tot ho espia, i en veure Tavernes sospira: “Ai, quina melodia!”, que la Vall que ella recorda ja no és la que tenia, perquè entre fum i soroll res ja no fa harmonia.

Dansa lleugera entre branques buscant un poc de trellat, però al ple municipal només escolta ironia, i el vent li diu cansat: “Ací el problema és heretat”, que fa anys que ningú governa amb un gram de poesia.

Amb polsim de vareta prova a netejar l’ambient, “natur-alment”, remuga, “tot cau per inèrcia buidada”, i mira els carrers on tothom parla però ningú sent, com si l’ordre de la Vall fora cosa mig oblidada.

Per això convoca la Junta de Naturàlia al moment, que si els humans no ho arreglen, la natura fa crida, i avisa Tavernes: “O escolteu el nostre advertiment, o vindrà un temps nou on la vall serà qui decidisca la vida.”

Quan la crida de la Fada va travessar sendes i carrers, El Viatger i el seu camaleó canviant van aparéixer entre matolls. Portaven històries de promeses de fum i canvis de color massa ràpids, O decidiren unir-se al Consell per posar llum allà on Tavernes es pinta sola...

Arriba el Viatger somrient damunt del seu camaleó trotador, canviant de colors segons la cara que el poble et mostra cada dia, que a Tavernes, diu ell, cal un ull fi i un bon olfacte d’explorador, perquè allò que avui és promesa, demà es pinta d’amnèsia.

Porta al Consell de Naturàlia un farcell ple de veritats, i el camaleó apunta: “Ací tot canvia més ràpid que la climatologia”, que en cada legislatura es barregen excuses, colors i voluntats, com si el poble fora un llenç on tot val i res no fa guia.

Ell fuma la seua pipa i pren nota del que observa atent, “natur-alment”, somriu, cada volta tot és més de fantasia”, perquè molt promet el càrrec, però poc fa després en el present, i les obres, quan arriben, ja van tard des del primer dia.

Per això s’afegeix al Consell, amb el seu camaleó fidel, per donar color sincer allà on sols hi ha retòrica buida, i avisa Tavernes: “Si no canvieu vosaltres, canviarà el pinzell, i la natura, des de la falla Prado, pintarà el futur siga com siga”.

Quan la Dama convocà el Consell, el Faune baixà tocant una nota estranya. Deia que la Vall feia mesos que sonava malament, com una banda sense assaig. Els seus ulls vius i la flauta de Pan eren prova clara d’una oïda fina, i ell venia disposat a posar música als errors que Tavernes amaga...

Amb la flauta entre els dits baixa el Faune, burleta i atrevit, i diu: “A Tavernes tot sona com si ningú afinara el dia”, que escolta promeses que ballen soles, sense ritme ni sentit, i un plenari que marca el compàs, però mai entra en melodia.

Ell prova de tocar un do, però el poble li respon en fa sostingut, com si cada decisió fera eco dins d’una sala buida, i riu pensant: “Així no es pot fer concert, per molt que s’haja volgut”, que la gestió, si no s’assaja, és sempre una cançó mal compartida.

Mira camins sense mantenir, notes trencades en cada racó i comenta: “Natur-alment, si no es cuida el paisatge, l’ària s’acaba”, perquè un poble sense ordre és una banda tocant cada u el seu to, i ningú vol escoltar un solo musical llarg quan la resta de la música falla.

Per això s’uneix al Consell amb la seua flauta de Pan fidel, per ensenyar que la naturalesa també té la seua pròpia simfonia, i avisa Tavernes: “O torneu al ritme just, o el bosc farà el paper, posant silenci allà on sobren veus i soroll que ningú volia”.

Quan el Faune encara ressonava amb la seua flauta crítica, la Centauresa avançà, ferma, marcant la terra amb cada pas. Venia a parlar del que coneix millor que ningú: els camins, les fonts, allò que Tavernes diu estimar... però no sempre cuida.

S’alça la Centauresa, vigilant de cada pedra, cada racó, i diu: “A Tavernes, si no es mira la terra, la terra es perd al dia”, que un camí sense cura és com un poble que avança sense direcció, i un barranc oblidat sempre passa factura quan plou amb alegria.

Amb el bastó mesura sendes i troba passos esvorancats, i comenta: “Això de mantindre... sembla fet que ningú vol fer-se seu”, que els voltants de la Vall són tresors, però a voltes prou ignorats, com si el paisatge s’arreglara sol, per màgia o per pensada breu.

Ella coneix la serra, la marjal i cada trosset de munt, i avisa: “Natur-alment, la natura parla... quan ja està ferida”, que cuidar el terme no és luxe, és obligació de cada ajuntament, i que la Vall, sense atenció, perdrà part del seu batec i vida.

Per això entra al Consell amb pas ferm, mirada clara i veu d’autoritat, recordant que no n’hi ha prou amb cartells, festes o propaganda encoberta, que el futur del poble depén de la cura de la seua pròpia identitat, i que la natura, si es tracta bé, sempre torna la porta oberta.

“Pam, pam”, feia el bastó de la Centauresa Guardiana valenta, “Justícia, justícia”, desplegant-se ales frondoses de la Fada Arquera

La nostra Doctora Polo, ella deixa Tavernes tancat baix cas, Per inspeccionar sense violència què hi està fallant...

Amb l’arc enlaire apunta allà on cou, i marca amb llum l’errada que fa mal, sense tirs, només el dit que mou la veritat que mai no és formal.

A Tavernes diu: “ací sobra fum”, quan veu promeses plenes d’aparent, i a cada obra mig feta i mig en runa assenyala el qui passa i diu: “present”.

Quan veu un canvi fet només per por, o un “ja ho farem” d’aquells que duren anys, marca el camí: “ací hi falta suor, ací excuses n’han fet massa guanys”.

I alçant l’arc diu: “el poble és el blanc, no el feridor que es pensa intocable” perquè del caos polític, tan estanc, ella és la veu més ferma i implacable.

Quan la Dama feu la crida, una ombreta menuda aparegué entre brancs. Era l’animalet vigilant, amb el nas en l’aire i la cua inquieta.

Ell no parla molt, però tot ho sap, perquè l’olor mai enganya.

I venia a explicar al Consell què fa olor bé... i què fa olor massa estrany a Tavernes.

Ix del matoll amb pas curtet i el nas sempre apuntant, “que a Tavernes”, diu, “hi ha olors que ningú vol dir d’on venia”, i ell, que tot ho capta al vol, sap distingir la flor del fum pesant, i allò que es vol tapar amb presses però l’aire igualment ho divulga al dia.

Olora carrers, projectes i promeses que van i venen, i pensa: “Natur-alment, si s’amaga, mala espina faria...”, perquè el poble no és tan gran com per perdre el rastre d’allò que tenen, i l’olor del desordre sempre acaba trobant l’eixida.

A vegades troba aromes bones, de gent que fa el que diu, però altres vegades descobreix tuf de paraula buida, i ell remena la cua, dubtós, com qui no vol fer escàndol viu, però avisa: “Allò que no es ventila... s’acumula en la ferida”.

Per això entra al Consell amb la vista clara i el nas fi, per recordar Tavernes que la transparència també és vida, i que un poble amb bona olor és aquell on res queda amagat així, perquè la natura no menteix... i l’aire tampoc oblida.

Quan el Consell de Naturàlia es reuní, dos Conillets menuts varen traure el cap entre l’herba amb ulls d’inquietud. Ells no parlen fort, però saben millor que ningú què passa al poble, perquè sempre estan a peu de carrer, patint allò que altres decideixen des de lluny...

De darrere d’unes flors ixen dos Conillets tremolosos, que diuen: “Al poble sempre ens cau la mateixa pedregada cada dia”, perquè quan hi ha un error, els primers a notar-lo són els més porosos, els que viuen a baix i no poden fugir de la rutina compartida.

Caminem pels carrers —conta el més xicotet— i tot són sorpreses, obres que es retarden, piscines mig fetes i neteges que no arriben ni a migdia, i encara així la gent menuda aguanta, paga i fa les seues adreces, que el poble funciona gràcies a qui no protesta, però respira.

El Conillet gran sospira: “Natur-alment, sempre ens toca esperar, com si els veïns fórem mobles que aguanten sense dir ni piu”, i mira la Vall pensant en tot allò que el temps podria arreglar, si algú mirara de prop els detalls que la vida et posa al niu.

Per això s’uneixen al Consell, no per força ni per crit, sinó per recordar que la base d’un poble és la gent que l’habita cada dia, i que escoltar els més menuts és tan important com parlar des del púlpit, perquè el futur es construeix amb mans baixes i voluntat compartida.

Quan l’Unicorn arribà trotant per la platja, l’arena brillà al seu pas.

Diuen que on posa el peu, creix un record bonic per a qui visita el poble. Ell parla d’un turisme tranquil, natural, ben acollit; i el Consell l’escolta perquè aporta allò que falta: esperança clara...

Trotant arriben somnis nous sota el sol que tot ho pinta, i diu l’Unicorn: “Tavernes té llum per a fer-ne poesia”, que entre mar blava i muntanya verda cap visita queda extinta, si el poble sap cuidar l’encant i rebre amb alegria.

Ell parla d’un turisme net, de passes lentes pel camí, que no és de presses ni de fums, sinó d’harmonia, que ve a buscar la pau de la Vall, un paisatge viu i genuí, i que torna any rere any quan troba estima en l’estada del dia.

L’Unicorn assenyala els senders, els riuraus, la mar daurada, i diu: “Natur-alment, Tavernes té encant de valentia”, que són tresors que fan poble, i no hi ha guia que no en faça lloança clara, si el visitant entén que la natura és la millor companyia.

Per això s’uneix al Consell amb el seu cor radiant, per recordar que el futur també passa per una bona acollida, i avisa: “Si Tavernes creu en ella mateixa, serà un far brillant, un lloc on cada turista deixe un record i s’emporte una vida”.

Quan el cigne va surar pels rius de Tavernes, l’aigua va brillar al seu pas, i abans d’entrar al Consell, va fer parada al McDonald’s amb gràcia i compàs.

Parla d’un turisme respectuós, de senders i dunes ben conservats, i el poble l’escolta perquè mai no s’oblide la cura dels llocs estimats.

A Tavernes els cignes arriben amb plomes impecables, “Qui ha demanat un Big Mac sense mirar el riu?” diu Blanquet. Els turistes riuen i aprenen que la natura és més valuosa que un menú discret, “Creïlles per a tots!” crida la Blanca amb gràcia fina, sense cap secret.

Un turista xiuxiueja en castellà: “¡Quiero hamburguesa y patatas!

“Parla valencià... o emigra!”, respon Blanquet amb poder i encant.

“Impossible!”, diu després, “qui estima Tavernes, cuida cada cosa i cada planta,” i entre riures i plomes, el menú es reclama amb gràcia i sense atzucac.

Quan arriba el Festivern, tesos, els cignes quasi es gelen, entre llums i concerts dels últims dies de Nadal.

Tavernes, punt de metròpoli amb centre comercial que brilla, recorda als turistes que natura i modernitat poden conviure amb honor sense cap mal.

Entre hamburgueses i refrescos, el debat s’enfila,

“Si toques el menjar, toca també cuidar cada font i cada flor!”

“Recordeu: el turisme bo pot ser hilarant i dolç,”

riu la Blanca mentre fa girar una creïlla amb ploma elegant i amb gran rigor.

La terra es recorda del iaio que un dia sembrava esperança, i ara quatre xiquets la miren com qui veu un món trencat; ell deia que el temps cura, però la natura no avança, quan uns quants li furten l’alé i li alcen un mur tan alt. “Primavera, per què plores si eres tu qui tot recomença?” diu l’hivern, que tremola d’un fred que ja no és natural; “perquè em furten els colors i em deixen la llavor indefensa”, i així s’ompli el camp de silenci i de plor vegetal.

L’estiu recorda la mare que de menut el portava al riu, I ara només queda un llit sec, com una ferida oberta; davalla la calor, però dins porta un buit viu, com si cada roca li diguera: “ací hi hagué vida i és morta”.

I la tardor, amb fulles que cauen com fotos d’un vell àlbum torna a aquell amic que el vent s’endugué massa prompte; diu que perdre és normal, però no quan l’arrel perd el càlcul, I els arbres s’ofeguen en fum mentre el cel tanca el compte.

Tots quatre abracen la terra, com els xiquets quan tenen por, i ella els diu a cau d’orella: “no us deixeu mai enganyar” que els grans parlen de progrés mentre ens furten el color, i posen preu a allò que no es pot comprar.

Però encara queda força si hi ha mans que no tremolen, si hi ha cors que recorden allò que mai s’hauria de perdre moneda; que els qui trenquen la terra, tard o d’hora s’ofeguen en les seues paraules que volen, i nosaltres, si lluitem junts, podem fer que torne a nàixer la vida que encara ens queda.

FALLERA MAJOR

PRADO 2026

INFANTIL

Estimats fallers i falleres de la Falla Prado,

Amb molta il·lusió i el cor ple d’alegria, em dirigisc a vosaltres com a Fallera Major Infantil de la nostra comissió. Ser la representant dels més menuts és un somni fet realitat i m’ompli de felicitat compartir este any tan especial amb tots vosaltres.

Des que era menuda, he somiat amb aquest moment, amb la màgia de les Falles, amb l’energia que ens envolta i amb la grandesa de la nostra festa. Però ara que tinc el privilegi de viure-la com a Fallera Major Infantil, sé que tot allò que he viscut fins ara només és el principi de l’aventura que estem a punt de començar.

Avançar amb la metxa encesa en les nostres mans, simbolitzant l’inici d’un any ple de somnis, rialles i moments inoblidables. A cada pas que fem junts, sentirem la força de la nostra història, la unitat de la nostra comissió i l’amor que ens uneix a tots els que formem part d’aquesta gran família fallera.

Les falles són festa, tradició i germanor, però sobretot són emocions que es viuen amb el cor. Vull donar les gràcies a

la meua família, a les meues amigues i a tota la comissió per fer-me sentir tan estimada i acompanyada en este viatge tan bonic.

Una de les coses que tinc moltes ganes de veure és el nostre casal ple de somriures, de converses animades, de projectes i, sobretot, de passió fallera. El casal és el cor de la nostra comissió, el lloc on les idees naixen i on compartim moments especials. Veure’l ple de gent amb els ulls brillants d’il·lusió, amb els somnis que ens uneixen, és una sensació que em fa sentir encara més orgullosa de formar part d’aquesta gran aventura.

Vull dedicar unes paraules a Jose, Xavi i Esther, companys de viatge. Cadascú de vosaltres aporta una energia única, un somriure que il·lumina el nostre camí i una passió que ens fa créixer com a comissió. Estic feliç de compartir aquest any tan especial amb vosaltres, els 40 anys de la nostra Falla, sabent que junts, com un equip, farem que cada moment siga inoblidable. És un veritable honor representar la nostra falla al vostre costat, i sé que farem realitat tots els somnis que tenim per davant.

Sols em queda dir que visca València, que visquen les falles i que visca la nostra Falla Prado.

AGNES MARTÍ I CATALÀ

AGNES

PRADO 2026

Agnes, fallereta Major, dolçor de xiqueta, de mirada clara, bonica i serena, tens presència i pell moreneta, radiant com una bella sirena.

La falla Prado t’ha vist créixer, la teua família ací t’ha integrat, amb orgull t’hem vist créixer i en tots els actes has participat.

Ta mare una gran fallera Major, tu, bona filla i bona fallereta, vens d’una estirp del millor, seràs una meravellosa reineta. T’ofrenem les més belles flors, la música al teu voltant sonarà, sembrant alegria i emoció als cors la il·lusió per tot arreu t’il·luminarà.

Dies de festa, harmonia i emoció, complir aquest somni per tu desitjat, viure amb orgull aquesta tradició per a la qual tant t’has preparat.

Estones amb els xiquets i xiquetes en els quals bona llavor sembraràs, jugant amb els fallerets i falleretes de segur que molt bé t’ho passaràs.

Viu com correspon i amb intensitat aquesta aventura gran i meravellosa, tens la teua pròpia gràcia i identitat, una xiqueta intel·ligent i preciosa.

Tot el que vulgues aconseguiràs, l’estima i el respecte de la gent, com una estrella sempre brillaràs, una deessa amb les ales al vent.

Viu aquesta fantasia feta realitat és el moment de brillar i gaudir, eres digna reineta de veritat i no et podem deixar d’aplaudir.

Teresa Talens Estornell

PANTONERA

Agnes,

Que content estic que enguany sigues tu la que represente la comissió infantil de la nostra falla.

Des de la meua experiència dir-te que no et perdes res, cada moment és únic i un record per a sempre. Faràs amics i amigues nous, viuràs moments que sempre havies somiat i deixaràs la teua empremta en la història de la Falla Prado.

A mi i a la meua família ens tindràs sempre pendents del que necessites, acompanyant-te perquè no ens volem perdre res que a tu et faça feliç.

Recorda sempre esta dedicatòria i el que en ella dic, tard o prompte creuarem la nostra passarel·la com a President i Fallera Major. Que es preparen les nostres famílies.

Enhorabona Fallera Major Infantil!

El teu amic Joan.

Estimada Agnes,

Et mirem amb el cor ple d’orgull, emoció i tendresa. Qui ens anava a dir que aquella xiqueta que jugava amb nines i somiava amb vestits de fallera, arribaria a ser la nostra Fallera Major Infantil.

Ara ets tu qui llueixes amb elegància, alegria i un somriure que il·lumina tota la comissió. Amb cada pas que dones, ens fas sentir la família més feliç del món, no només per la banda que portes, sinó per la manera tan màgica amb què vius aquest moment, amb una energia única que només tu tens.

Gaudeix d’aquest any com si fos un conte, perquè tu eres la protagonista d’un somni que recordaràs tota la vida. Nosaltres, sempre al teu costat, t’acompanyarem aplaudint-te, abraçant-te i estimant-te com només una família sap fer-ho. Amb tot el nostre amor,

Els teus pares, avis, tios i cosins.

Per a la meua germana, la Fallera Major Infantil.

Agnes, no saps com d’orgullosa estic de tu. Quan et veig amb el vestit de fallera pareixes una princesa de veritat. Eres la meua Fallera Major, però també eres la meua millor amiga.

M’agrada veure com tots et miren i t’aplaudeixen, perquè jo sé que tu ho fas amb el cor. I encara que jo siga la germana menuda, et mire com si fores molt gran. Perquè ho eres… gran de cor, de somriure i de fallera!

T’estime moltíssim, i vull que sàpigues que sempre estaré al teu costat. Hui eres tu la protagonista… però jo soc la teua fan número u!

Amb tot el meu amor,

La teua germana Elsa

Agnes,

Quina alegria tan gran saber que enguany seràs Fallera Major Infantil! És un somni fet realitat i no hi ha ningú millor que tu per representar amb tanta il·lusió, dolçor i elegància a la teua comissió.

Amb el teu somriure contagiós i eixa mirada plena de llum, faràs que cada acte siga especial, que cada moment tinga màgia. Estem segurs que viuràs esta experiència amb el cor obert, com només tu saps fer-ho.

Prepara’t per a emocionar-te, per a riure, per a sentir com el foc i la tradició t’abracen. Perquè ser Fallera Major Infantil no és només portar un trage preciós o desfilar entre aplaudiments, és viure les Falles des de dins, amb passió, amb orgull i amb molta estima.

T’estimem molt i estem contentes de compartir aquest camí ple de felicitat amb tu.

Cada dia que passes en aquest càrrec serà un record que guardaràs per sempre. Els passacarrers, les presentacions, la crida, les mascletades… Tot t’omplirà el cor de felicitat i nosaltres, que t’estimem tant, estarem al teu costat per a aplaudir-te, donar-te suport i celebrar amb tu cada pas d’aquest meravellós camí.

Endavant, el 2026 és teu!

De les teues amigues

PRESIDENT

PRADO 2026 INFANTIL

Fallerets, falleretes, amics i amigues.

No puc estar més content de poder dirigir-me a tots vosaltres des de les pàgines d’aquest llibret com a President Infantil.

Primer que tot, gràcies a tots per la vostra confiança i el vostre suport.

És un orgull per a mi representar tots els xiquets i xiquetes d’aquesta falla, espere estar a l’altura que es mereixeu, sou el futur de la nostra falla.

Soc faller d’aquesta falla des que vaig nàixer, de la qual em sent molt orgullós de formar-ne part, som la millor gent i any

rere any seguim creixent.

Enguany la nostra benvolguda falla cumplix 40 anys i fa que tot siga encara més especial. Compartiré experiència amb Agnes, Esther i Jose, grans fallers i amants de la festa fallera. Junts viurem i gaudirem aquestes falles al màxim, serà un gran any.

En Març arriba la setmana més esperada de l’any per als valencians, no es podeu perdre cap acte, gaudiu de la millor festa, la nostra festa, les Falles.

Que visquen les Falles i que visca la Falla Prado!

XAVI DONET I SALA

Estimat Xavi,

Els teus cosins i cosines volem dir-te que estem molt contents i contentes que representes la nostra falla com a president infantil aquest any 2026. Sempre hem viscut les falles intensament, però des de fa dos anys les gaudim d’una forma més especial i aquest any ho tornarem a fer, aquesta vegada al teu costat, veient com estaràs al capdavant de la comissió de la falla Prado.

Estem segurs que seràs un gran president, ja que tens l’experiència d’haver sigut vicepresident el passat any i d’haver dut el nostre estandard moltes vegades. És per això que no dubtem que aprofitaràs al màxim cada moment de festa i alegria i també que estaràs a l’altura en cada acte faller.

Junt als nostres pares, mares i iaios tindrem, un any més, bons moments que sempre recordarem i que ens uniran més si cap. Enhorabona, Xavi. T’estimen moltíssim els teu cosins i cosines.

Laura, Martina, Cloe, Vera, Marc i Àxel.

Saps una cosa,

Xavi?

Des de 2024, quan arriba el moment de fer el llibret, ens toca escriure la felicitació d’un dels representants infantils. És un fet que no ens podíem haver imaginat, però que, pensant-ho bé, tampoc ens ha semblat massa estrany, ja que la nostra família té una gran estima per la festa fallera.

Però bé, així han passat les coses, i ací estem un any més esperant passar molts moments junts. Aquesta vegada, et diguem a tu, bonic, que aquest 2026, també estarem al teu voltant, perquè quan necessites qualsevol cosa o quan visques aqueixos moments tan màgics que ens regala la nostra festa valenciana, no se’ns escape res i puguem veure com brillen els teus ullets i ens mostres eixe somriure tan dolcet que tant et caracteritza.

Gaudeix de tots els actes junt als representants que t’acompanyaran, gaudeix també dels teus amics i amigues que també estaran amb tu, i de tots els fallers i falleres que formen part de la Falla Prado, que, com sempre fem, treballarem amb ganes per tal que aquest siga un any inoblidable per a tu.

Per a nosaltres, els teus tios i ties, i per a la iaia Rosita, que t’hem vist des que vas nàixer amb el teu vestit regional per a passejar el nostre estandard pels carrers del poble, moment que has gaudit molt, com tirar coets al Prado, jugar als campionats de futbet, desfilar en les cavalcades i acompanyar la teua germana i les teues cosines en tot moment, és una continuïtat de bons moments per a recordar que sempre tindrem i tindreu tu i els teus cosinets i cosinetes.

Enhorabona Xavi! T’estimem.

Són històries que comencen sense avisar, amics que es creen del no-res, aquells amb qui sense pensar-ho comparteixes aventures, històries, somriures i sense adonar-te’n omplis un capítol de la teua vida que esperem quede a la teua memòria per sempre… i ells diuen anomenar-se els GUERRERETS!!!

Hola Xavi…t’has endinsat en la gran tasca de ser president, el president de la teua volguda falla Prado i no podíem faltar nosaltres, qui amb molta estima tenim el plaer de dedicar-te unes paraules.

La nostra història va començar a un camp de futbol, com no… entre uns xiquets que corrien darrere d’un baló i uns pares que des de

la grada animàvem i disfrutàvem d’aquella nova situació.

Entre entrenaments i entrenaments decidírem fer una escapada, la recordes? Anàrem a la Bastida i ahí començàrem a caminar junts, creant una història d’estima i també de molta diversió, perquè si alguna cosa ens agrada és passar-ho bé… i tan bé que ho hem passat… dis-me si recordes algun d’estos moments…

- Els dinarets de final de temporada.

- Les eixides nocturnes per la muntanya, amb jocs i espectacles inclosos.

- Viatget a les cases de les piscines.

Fins i tot hem organitzat un casament, quasi res, eh?? Esperem

que en recordar-los et facen sentir molt feliç i dibuixen al teu rostre un bonic somriure.

Doncs bé Xavi, una vegada més ens anem a unir i ara, si cap amb més força, per acompanyar-te i fer-te costat en tot allò que ens necessites.

Desitgem que disfrutes al màxim d’aquest any, que no et perdes cap esdeveniment, que somies amb els ulls oberts i que sigues molt feliç. Això sí, no oblides entre presentacions, cercaviles, xocolatades i menjarets a la carpa que tu eres un GUERRERET i no un qualsevol, dels fundadors, dels number one, dels originals.

La resta dels GUERRERETS amb força.

T’estimem!

Xavi, el xic de casa.

Enguany has volgut representar la teua falla.

Estem molt orgullosos de tu, eres ja un homenet guapíssim i valent i duràs este càrrec com ningú. Eres un xiquet que et fas de voler allà on vas i per això sabem que representaràs tota la comissió infantil de la millor manera.

Saps de sobra que ens tindràs al teu costat en cada moment, t’ajudarem en tot allò que necessites.

Riurem, plorarem, ballarem… però el més important és que ho farem els quatre junts, units, com sempre.

La teua germana està feliç

de veure que el seu germà està al capdavant de la comissió infantil, se li ompli la boca dient que ella és la germana del President Infantil, desvanida és poc, i nosaltres ho estem també.

T’espera un any molt especial, que no oblidaràs mai. Venen setmanes i dies de comboi, faena, cansament,… però tot, amb ganes i estima, es tira endavant. Tot ho gestionarem de la millor manera, segur que sí, perquè podem en això i més.

Nosaltres ja estem preparats, i tu?

T’estimem al màxim.

Els teus pares, Carlos i Ana, i la teua germana Laia.

Estimat Xavi, Encara recordem amb emoció aquell 7 d’agost de 2012, el dia que vas nàixer. Sembla que va ser ahir, però ja han passat 13 anys. Vas ser el primer xiquet de casa i des d’aleshores ens has regalat tants moments inoblidables que ens costa resumir-los en poques paraules.

Els teus tios i cosins t’hem vist créixer, acompanyant-te amb estima i orgull, i ara et veiem com a president infantil de la teua falla, amb el mateix entusiasme i responsabilitat que sempre t’han caracteritzat.

Encara que no pertanyem a la mateixa comissió, volem que sàpigues, Xavi, que estarem al teu costat en cada acte, en cada cercavila, en cada emoció compartida.

Per a nosaltres, i especialment per als teus cosins Aleix i Ona, ets molt més que un familiar estimat: ets un exemple a seguir. Aleix, especialment, et mira amb ulls d’admiració i t’ha convertit en el seu referent.

T’esperen mesos intensos, plens de vivències, de música, de pólvora, de nervis i de felicitat. I nosaltres hi serem, gaudint amb tu, animant-te i acompanyant-te.

Sabem que faràs un gran paper, perquè hi poses el cor i tens una manera única de viure i fer les coses.

Xavi, t’estimem profundament i estem immensament orgullosos de tu.

Amb tot el nostre amor, Els teus tios, Josep i Mònica, i els teus cosins, Aleix i Ona.

Sembla que va ser ahir quan vam començar l’escola junts i ja han passat 10 anys! Hem compartit afició, com la del futbol, hem fet excursions amb els companys i companyes, hem jugat al pati, hem viscut moments molt divertits a classe, però, sobretot, hem celebrat sempre la nostra amistat.

Has sigut i eres una persona especial per a nosaltres, amb eixa energia i curiositat que et caracteritza. Ens has anat demostrant en aquestos anys que estàs i estaràs sempre que et necessitem. Per això, hem volgut que sàpigues que eres important en les nostres vides i que és una alegria poder viure esta experiència els tres junts.

Qui ens ho anava a dir! Mai haguérem imaginat que seríem Presidents infantils de les nostres falles el mateix any. Sobretot perquè a alguns ens ha costat decidir-nos, eh? Sabem que vas a representar la Falla Prado de la millor manera possible, com ho has fet sempre amb el teu somriure.

Enguany ens esperen moltes aventures que recordarem com un viatge que iniciàrem els tres amb la resta de representants. Compartirem moments inoblidables que ens faran estar més units encara. Però, recorda que els teus amics, Migue i Marc, no et deixaran sol.

Aquest és un somni de tres, un de tants que ens queden per complir! Que comence ja!

Dels teus amics Marc Peiró i Migue Vercher.

FALLA INFANTIL

PRADO 2026

Benvinguts i benvingudes a la nostra falleta, un raconet on la imaginació es posa el davantal i els colors prenen la paraula.

ACOLOREIX vos convida a mirar el món amb ulls curiosos, a jugar amb els tons de l’alegria i a pintar somnis sense por d’embrutar-nos les mans.

Ací, cada color té veu, cada traç conta una història i la festa naix del llapis, del riure i del foc compartit. Passeu, mireu i deixeu-vos acolorir.

Amb Magenta, el rosa sempre té bona pinta, perquè allà on passa el llapis, la tristesa es destinta.

“Si et falta una il·lusió”, diu, “jo el pinte en un moment”, i fins el cel exclama: “això sí que és ben content!”.

Cian retola un blau que fa oloreta de marí, i el vent, gelós, li pregunta: “t’ajude o vaig per ací?”.

Quan pintes un camí, mai cal cap classe de motor, perquè, ací a la Prado, el viatge el fa el color!

Groc obri el potet i ix un solet de mantega, que quan toca el cel clar li deixa un bes que arreplega. Si el dia està trist, no us preocupeu, ella posa calentor, i el món s’encén en un somriure ple de color.

Morat dibuixa ombres que caminen plenes de secrets, i el carbó fa riure el full amb els seus passos negrets. L’ombra és només un conte que es vol amagar, “però quan la mires”, diu morat, “es deixa acaronar”.

Taronja pinta somnis amb un toc de mandarina, i els camps li diuen: “ací fa olor de festa fina”.

“Quan el dia s’adorm”, conta, “jo li done sabor”, i el món es desperta: “mare, quin gust de color!”

Verd dibuixa fulles d’un verd ben viu, i el jardí s’estira ample com qui diu “estic viu!”.

Cada traç és un brot que vol créixer discret, i la planta li canta: “t’estime més que a un pardalet!”.

Negre guarda històries en sobres ben tancats, com contes de la nit que busquen ser contats. S’han d’obrir només de nit quan tot està callat, i el sobre fa un sospir: “quin secret més ben guardat!”.

Blanc passa el seu guant i tot queda net, com si el món brillara d’un somriure menudet.

“Quan el caos s’embulla”, diu, “jo el deixe ben aclarit”, i el vent li fa un aplaudiment: “oh, quin toc més ben polit!”

Al Regne d’Acoloreix, un matí va fer pam!

Quan el roig tomaca rodà fins al dam-dam.

“Soc suc d’aventura!”, cridava ben emocionat, i encara que el cel es tacà roig, tots van aplaudir ben educats.

El taronja bombona, ben rodó i valent, bufava tan fort que encenia l’oratge content.

“No creme res!”, bramava, “només porte escalfor!”, i l’aire feia festa amb aquell puf de color.

El groc plàtan baixava amb pas xafarder, fent brometes i riures de pura satisfacció menester.

Un riure al dia sempre és vitamina i sabor, i el món, groc d’alegria, s’estirava com un arbre al sol major.

El roig tomaca salta amb molt d’afany, la taronja bombona sempre rebotant sense parar, el groc plàtan es balanceja, fent ximplet joc, perquè, ací a la Prado, tot esclata fent riure i foc!

Els subratlladors ballen amb fosforescència, Ceres i materials retolen un món tacat amb paciència, pinten els fulls i la falla Prado, ben acolorida, sempre riu, colors que salten, brillen... i fan volar el dibuix viu!

La paleta diu: “Soc experta, xiquets, de veritat!” però els pastissets rodons fan baralla sense pietat. El sucre de llustre riu i pensa: “Ai, quina ocurrència!” i ella somriu orgullosa, sense cap mena d’intel·ligència.

El verd botella diu: “Si em llences, faig cric-crac!”, “però al contenidor verd torne a ser jo i no un desastre al sac.” “Quan recicles”, somriu, “el món fa un glop de felicitat”, “i jo renasc de nou, brillant, a la Prado tot és màgia I art”.

A la Prado desperta un sol de roig tomaca, la taronja bombona roda, modela i xarra. El groc plàtan s’estira com un raig de matinada, i tots els colors riuen, ballen... quina xafogor encantada!

El blau cian traça camins que fan clic i clac, el morat carbó fa ombres que xiuxiuegen xic, xoc, xac. el verd botella xiula des del contenidor brillant, “Recicleu-me!”, crida, “que torne a la vida saltant!”.

Els subratlladors ballen amb fosforescència viva, espectacle cromàtic fent bella dansa de tinta.

Les ceres pinten fulles i núvols amb suavitat, i els colors de fusta dibuixen l’arc de la felicitat.

La paleta mostra pastissos rodons de pintura, els colors fan baralla i rialles de xicoteta aventura.

Magenta i cian es barregen fen un morat travessat, i el món exclama: “Acoloreix, això sí que és màgia de veritat!”.

El blanc lluminós neteja traces de confusió, el negre misteri guarda secrets amb decisió.

Un falleret salta i explota bombolles al vent, “que acolorida la Prado, uau, sembla un gran monument!”

I arriba el foc, xiula i fa un puf, crac, plim!

Falleretes i fallerets ballen junts un vals sense fi.

Els subratlladors, pastissos i ceres ofegades en rialles, i la Falla Prado esclata: Tavernes, ja estem en falles!

CENS MAJOR

Ábalos Planells, José Luís

Adam Machí, Verònica

Adsuara Alberola, Lucas

Alberola Elena, Noelia

Alberola Ferrando, Lydia

Alberola Lledó, Eva

Albi Gálvez, Natàlia

Alfaro Piera, Aranzau

Alises Párraga, Cristina

Almiñana Alberola, Laia

Almiñana Bou, Mónica

Alonso Císcar, Anna

Àlvarez Peris, Ivan

Aparisi Clar, Elena

Arias Grau, Beatriz

Arsene Visoiu, Andra Marilena

Barber Radal, Vicent

Beltrán García, Estela María

Benavent Martorell, Miguel

Benavent Pastor, Paola

Benavent Talens, Albert

Bernat Gimeno, Encar

Blasco Císcar, Clàudia

Blasco Escrihuela, Tània

Blasco Llinares, Judit

Bo Magraner, Batiste

Bo Magraner, Jordi

Bo Palomares, Ariadna

Bo Pons, Eduardo

Boero, Diego Alfredo

Boigues Felis, Lorena

Boigues Palomares, Víctor

Bono Povill, Marina

Bononad Bohigues, Guillem

Borràs Meló, Lourdes

Borràs Ripoll, Dídac

Bosch Magraner, Marta

Bosch Perelló, Beatriz

Bosch Vercher, Maria del Carmen

Bosch Vidal, Vicent

Brines Albi, Agnés

Brines Albi, Marc

Brines Castelló, Anna

Brines Castelló, Óscar

Brines Castelló, Rubén

Brines Gómez, Vicent

Brines Gómez, Nerea

Bontron Bou, Inés

Calafat Miñana, Carolina

Camarena Cremades, Josep

Camarena Felis, Juan Salvador

Campos Magraner, Andrea

Campos Magraner, Sandra

Canet Bernat, Ana

Cañamás Císcar, Paula

Cañamás Puig, Inés

Carrascosa López, Francisca

Carreras Risco, Adrián

Carricondo Mitjans, Aleix

Casado Cantos, Nayeli

Català Palomares, José Antonio

Català Solanes, María José

Cerdà Leo, José Antonio

Cerón Vidal, Amor

Cerón Zafra, Paco

Chapa Cebolla, Àngela

Chaveli Palomares, Álvaro

Chofre Alberola, Carles

Chova Llano, Miriam

Chova Villar, Amanda Maria

Chover Martí, Vicente

Chover Meló, Joan

Chover Meló, Raúl

Císcar Cruañes, Maria Amparo

Císcar Esparza, Desiré

Císcar Esparza, Laura

Ciscar Oltra, Laura

Ciscar Pons, Maria

PRADO 2026

Clar Reyes, Manolo

Climent Císcar, Sara

Climent Gascón, Carla

Climent Gascón, Mireia

Company Martí, Aleixandre

Corella Enterpre, Francisco

Cortés Castañeda, Melanie

Cortijo Perona, Àngela

Cremades Juan, Marco Antonio

Cruañes Ciscar, Guillem

Cruañes Eugenio, Pepita

Cruañes Navarro, Raquel

Cruañes Sendra, Ada

Cruañes Vercher, Carla

Delamo Palomares, Lola

Delgado SantosJuanes, Concha

Delgado Santosjuanes, Patricia

Delgado Santosjuanes, Virginia

Do Carmo Espinosa, Benida

Doménech Armentero, Miguel Ángel

Donet Bixquert, María Dolores

Donet Climent, José Antonio

Donet Gascón, Rosa Maria

Donet Gascón, Carlos

Donet Gascón, Laura

Donet Gascón, Jesús

Donet Grau, José

Ecribano Enguix, Estela

Elena Boscà, Juan Antonio

Elena Donet, Nerea

Elena Donet, Vera

Enguix Cervà, Salvador

Enguix Chover, Beatriz

Enguix Chover, Susana

Enguix Medrano, Lucia

Enguix Palomares, Sergio

Escrihuela, Andrea

Escrihuela Bosch, Ximo

Escrihuela Corella, Silvana

Escrihuela Cordero, Fernando

Escrihuela Gandia, Salvador

Escrihuela Malonda, César

Escrihuela Mansanet, Albert

Escrihuela Matoses, María José

Escrihuela Pachés, Carla

Escrihuela Pardo, Paula

Escrihuela Salavert, Alba

Escrivà Gregori, Vicent

Escrivà Miñana, José Vicente

Escrivà Sifres, Joan

Esparza Escrihuela, David

Estornell Gascón, Alba

Estornell Gascón, Míriam

Estruch Blasco, Christian

Estruch Blasco, Gerard

Expósito Navarro, Salvador

Expósito Sifres, Carmina

Felis Cantos, Benjamín

Felis Cantos, Francisco de Borja

Felis Grau, Pili

Felis Ortega, Inma

Fèlix Berga, Patricia

Ferrando Altur, Enrique

Ferrando Ferrer, Andreu

Ferrando Muñoz, Enrique

Ferrando Solanes, Maria Immaculada

Ferrando Vercher, Míriam

Ferre Belda, David

Ferrús Arbona, Juan Antonio

Ferrús Escrihuela, Quique

Ferrús Palomares, Esther

Ferrús Palomares, Joan

Flores Grau, Miguel

Fons Gascón, María José

Fonseca Martí, Jorge

Fuster Sansaloni, Maria

Galera Cháfer, Marc

Galera Magraner, Lidia

Galera Magraner, Enric

García Brines, Ainhoa

García Cabeza, Emma

García Carron, María

García Ferrer, Carlos

García Lucio, Andrea

García Marrades, Encar

García Mínguez, Carla

García Palomares, Maria

García Pascual, Maria

García Torres, Jenifher

Gascón Alonso, Maria

Gascón Cremades, Enrique

Gascón Grau, Rosa Maria

Gascón Magraner, Clara

Gascón Manclús, Rebeca

Gascón Palop, Joan

Gascón Palop, Júlia

Gascón Talens, Sandra

Gil Asunción, Honorio

Giménez González, Iván

Gimeno Gandia, Amparo

Gimeno Gandia, Vicente Enrique

Gimeno Martínez, Marina

Gimeno Peris, Victoria

Giner Jorge, Luisa

Giner Martí, Carla

Giner Martí, Joana

Gómez Climent, Llum

Gómez Escrivà, Sandra

Gómez Escrivà, María

Gómez Sánchez, Javier

Gómez Sotoca, Izan

Gómez Sotoca, Naiara

González Frasquet, Sergi

González Simeón, Judit

Grau Alepuz, Vicent

Grau Almiñana, Rafa

Grau Bosch, Pilar

Grau Císcar, María del Carmen

Grau Donet, Marc

Grau Donet, Martina

Grau Escrihuela, Consuelo

Grau Felis, María Dolores

Grau Fons, Sara

Grau Gascón, Joana

Grau Gómez, Joan

Grau Ibáñez, Lorena

Grau Ortega, Belén

Grau Velló, Martí

Grau Vercher, Adrián

Guaita Talens, Marc

Gualde, Maria

Hernández Hernández, Antonio José Hernández Salavert, Aaron

Hernández Salavert, Júlia

Hervás Fèlix, Natàlia

Hidalgo Escrihuela, Vicent

Jerez Escrihuela, Dulce

Juan Miele, Felipe

Juan Pons, Jéssica

Lechopier Navarro, Mateo

Lendínez Sánchez, José Manuel

Llinares Martín, Hugo

López Requena, Sara

Magraner Cremades, Gonzalo

Magraner Cremades, Maria Isabel

Magraner Gimeno, Ana

Magraner Izquierdo, Lidia

Magraner Limón, Carlos

Magraner Talens, Àlex

Magraner Talens, Eric

Magraner Talens, Gemma

Mares, Marius Adrian

Mares Esparza, Pasqual

Martí Català, Agnes

Martí Estruch, Alfredo David

Martí Martínez, Cristina

Martí Martínez, Juan José

Martí Martínez, Maite

Martí Mayo, Gonzalo

Martí Orengo, Juan Bautista

Martí Rodríguez, Elena

Martín Carretón, Carlos

Martínez Borràs, Miquel

Martínez Ferris, Àlex

Martínez García, María José

Martinez Grau, Álex

Martínez Magraner, Estefania

Martínez Magraner, Joan

Martínez Meló, Neus

Martínez Paredes, José Vicente

Martínez Santacatalina, Claudia

Martínez Valerio, Juana

Martorell González, Enrique

Martorell Grau, Xelo

Meló Almiñana, Desamparats

Meló Almiñana, Mònica

Meló Palomares, Joaquín Antonio

Meló Palomares, José Vicente

Meló Palomares, Ivan

Monedero Salido, Idaira

Montagud Meló, Carmen

Montero Cócera, Begoña

Montero Cócera, Javier

Monzó Borràs, Sandra

Morales Gil, Isa

Morales Gil, María José

Moreno Borràs, Marc

Moreno Perales, Carme

Moreno Perales, Lola

Moreno Rodrigo, Avelino

Mota Fernández, Juan Bautista

Muñoz Muñoz, Noa

Muñoz Sotoca, Zaida

Nadal Hijarro, Júlia

Navarro Enguix, Emma

Navarro Núñez, Victoria Navarro Núñez, Guillermo

Noguera Talens, Vicent

Olivera Mansanet, Mar

Ortega Bosch, Leire

Ortega Salom, Sergio

Ortells Grau, Cristina

Pachés Giner, Laura

Palomares Andrés, Amor

Palomares Cazorla, Salvador

Palomares Gascón, Natalia

Palomares Grau, Dulce María

Palomares Grau, Xavier

Palomares Llinares , Sandra

Palomares Martínez, Adrián

Palomares Mora, Purificación Antonia

Palomares Pérez, Maruja

Pastor Arias, Josep

Pastor Arnau, Jose

Pastor Naya, Davinia

Pellicer Álvarez, Andrés

Pellicer Grau, Joel

Perales Gascón, Imma

Perelló Vidal, Darwin

Pérez Ciorraga, Xavier

Pérez Donoso, Desam

Pérez Ruano, Luis Antonio

Pérez Sifres, Mireia

Peris Alberola, Inma

Peris Expósito, Jordi

Peris Grau, Natàlia

Piera Monzó, Álvaro

Pita Martorell, Manolo

Pita Martorell, Rubén

Pita Vázquez, Juan Manuel

Plana Císcar, Raquel

Pons Brito, Irina

Pons Pachés, Anna

Quesada Vidal, Antonio

Ramírez Enguix, Ariadna

Ramírez Enguix, Beatriz

Ramírez Torres, Jorge

Requena Escrihuela, Liliana

Requena Escrihuela, María Dulce

Ribes Bernia, Antonio

Ripoll Clar, Cristina

Rivas Canto, Christopher

Roca Benavent, Pepa

Roca Mascarós, Vicente Jesús

Rodrigo Escrihuela, Adriana

Roig Álvarez, Rafa

Roig Donet, Laura

Roig Donet, Vera

Romero Bale, Claudia

Saines Cremades, Mireia

Saiz Donet, Noelia

Sala Alario, David

Sala Bueso, Joana

Sala Català, Francisco Adán

Sala Navarro, Valeria

Sala Sifres, Jose

Sala Talens, Ana Belén

Salavert Grau, Laura

Salavert Torres, Andreu

Salavert Torres, Josep

Salavert Torres, Marc

Salavert Tur, Iván

Sales Hervás, Agnes

Sales Hervás, Victoria

Salom Femenia, Lidia

Salom Meló, Guillem

Salom Peris, Sílvia

Sánchez Molina, Rosana

Sanchís Marco, Vicent

Sancho Marco, Paula

Sancho Vercher, Àlex

Sanjuán Carbonell, David

Sansaloni Grau, Eva

Sansaloni Vila, Juan Vicente

Santandreu Salom, Gerard

Selfa Basset, Anna

Serra Benavent, Verónica

Serra Ibars, Marcos

Serra Manclús, Pere

Sifres Vercher, Isabel

Solanes Cantos, Elena Desiree

Solanes Expósito, Maria

Solanes Sansaloni, Juan Ramón

Solanes Tur, Joan

Solanes Vallet, Vicent

Solanes Vidal, Idoia

Soler Nicasio, Adrián

Sotoca Estruch, Eva

Such Martínez, Fernando Guillermo

Talens Dias, Edu

Talens Enguix, Marina

Talens Estornell, Teresa

Talens Estornell, Salvador

Talens Gimeno, Carolina

Talens Martorell, Laura

Talens Palomares, Maria Alexandra

Talens Talens, Eduard

Talens Torres, Àngela

Talens Torres, Lidia

Temprano Fernández, Ignacio

Toledo Bel·lan, María del Carmen

Tomàs Vercher, Mihret

Torrado Rodríguez, Raquel

Torres Císcar, Dolores

Torres Martínez, Inés

Tripiana Ferrando, Davinia

Tripiana Ferrando, Pilar

Tripiana Mahiques, Ainhoa

Tur Penadés, Sara

Velló Gimeno, Raquel

Vercher Boronat, Victoria

Vercher González, Bruno

Vercher Mompó, Sergio Salva

Vercher Pachés, Juan

Vercher Plana, Joan

Vercher Plana, Lara

Vercher Ripoll, Laia

Vercher Saiz, Elena

Vercher Saiz, Júlia

Vercher Salom, Vicent

Verzosa Enguix, Inés

Vidal Climent, Clara Isabel

Vidal Climent, Míriam

Vidal Martínez, Raúl

Vidal Muñoz, Miguel

Vidal Santosjuanes, Amor

Vidal Santosjuanes, Ana Rosa

Vidal Tripiana, Vicente

Vieco Álvarez, Lucía

Vieco Álvarez, Rubén

Vila Magraner, Jose Luís

Zanon Albi, Júlia

COMISSIÓ MAJOR PRADO 2026

Delegació de falla: Cristina Ortells Grau i

Presidència: Jose Vicente Martínez Paredes

Vicepresidència 1a: Juanjo Martí Martínez

Vicepresidència 2a: Xavi Palomares Grau

Vicepresidència 3a: Joan Ferrús Palomares

Vicepresidència 4a: Sergio Enguix Palomares

Vicepresidència 5a: Benjamín Felis Cantos

Secretària: Maria José Català Solanes

Vicesecretària: Natalia Peris Grau

Tresorera: Laura Donet Gascón

i Inma Felis Ortega

Vicetresorera: Cristina Martí Martínez

Comptadores: Rosa Donet Gascón i Victoria

Navarro Núñez

Vicecomptadora: Mónica Meló Almiñana

Delegació de casal:

Carol Talens Gimeno, Maria Gascón Alonso, Ana Belen Sala Talens, Vicent Solanes Vallet, Maria José Fons Gascón, Amor Vidal Santosjuanes i Noelia Saiz Donet.

Àngela Chapa Cebolla.

Delegació de festejos: Óscar Brines Castelló, Adan Sala Català, Sergio Ortega Bosch i

Tània Blasco Escrihiuela.

Delegació de cavalcada del ninot:

Disfresses: Júlia Hernández Salavert, Estela

Beltran García, Andrea Campos Magraner i Dulce Requena Escrihuela.

Carrossa: Mariola Donet Bixquert, Noelia Saiz

Donet, Júlia Vercher Saiz, Raquel Cruañes Navarro i Lucia Enguix Medrano.

Delegació de gastronomia: Enrique Gascón Cremades i Juan Ferrús Arbona.

Delegació de muntatge i material: Adan

Sala Català

Delegació d’Infantils: Enrique Ferrando Altur, Àngela Cortijo Perona, Maria Jose Morales

Gil, Manolo Clar Reyes, Maria Alexandra

Talens Palomares, Amparo Cruañes Ciscar i Miriam Vidal Climent.

Delegació de loteria: Inma Felis Ortega i Gemma Magraner Talens

Delegació de pirotècnia i cremà : Honorio

Gil Asunción, Vicente Enrique Gimeno Gandia, Salvador Talens Estornell i Enrique Eugenio Ferrando Muñoz

Delegació de cens i recompenses: Esther Ferrús Palomares i Pili Felis Grau

Delegació de xarxes socials i comunicació: Àngela Chapa Cebolla, Cristina Ortells Grau i Ivan Salavert Tur

Delegació de llibret i crítica: Natalia Albi Gálvez, Claudia Blasco Ciscar, Sara López Requena i Cristina Ortells Grau

Delegació de protocol: Bea Bosch Perelló, Natalia Peris Grau i Àngela Talens Torres

Delegació de presentació:

Desam Meló Almiñana, Mónica Meló Almiñana, Rosa Donet Grau, Maria José Català

Solanes i Bea Bosch Ortega

Delegació de playbacks majors:

Gemma Magraner Talens, Júlia Vercher Saiz i Àngela Chapa Cebolla.

Delegació de playbacks infantils: Alba Escrihuela Salavert i Lidia Galera Magraner

Delegació de publicitat: Laura Císcar Espraza, Estela Escribano Enguix, Desireé Císcar

Esparza, Verónica Adam Machí i Emma García Cabeza.

Delegació de polseres: Ana Canet Bernat, Victoria Navarro Núñez, Pili Felis Grau, Rosa

Donet Grau, Laura Donet Grau, Miriam Chova

Llano i Desam Meló Almiñana

Delegació de decorat: Cristina Martí Martínez

Delegació de Junta Local Fallera: Amparo

Ciscar Cruañes

Delegació d’esports: Joan Ferrús Palomares i Àlex Magraner Talens

Delegació de bandes: Amparo Císcar Cruañes i Patricia Fèlix Berga

Delegació de músics:

Gemma Magraner Talens

Delegació organització de la setmana fallera: Lidia Galera Magraner, Gemma Magraner

Talens, Benjamín Felis Cantos, Emma Navarro

Enguix i Carol Talens Gimeno.

Delegació de teatre: Davínia Pastor Naya

Estendard: Miguel Benavent Martorell

INFANTIL

Comissió infantil

Presidència infantil: Xavi Donet Sala

Vicepresidència 1a: Lluc Adsuara Felis

Vicepresidència 2a: Brayan Santamaria Escribano

Estendard: Josep Rodríguez Fèlix

CENS INFANTIL

PRADO 2026

Ábalos Pons, Hugo

Adsuara Felis, Lluc

Adsuara Felis, Raimon

Albelda Serra, Azahar

Albelda Serra, Renesmee

Altur Felis, Aleix

Andrés Ferreres, Emma

Andrés Gimeno, Ignasi

Aparisi Clar, María

Barber Muñoz, Roma

Bertomeu Sancho, Ainara

Bo García, Alicia

Bo García, Mario

Bosch Torrado, Marc

Bosch Torrado, Vicent

Cabrero Corella, Guillermo

Cabrero Corella, Paula

Calabuig Climent, Martina

Calafat Montero, Victoria

Calatayud Sapiña, Paula

Cano Chova, Ylenia

Cantus Enguix, Jaume

Carreras Canet, Marta

Carreras Canet, Paula

Catarino Martínez, Lucía

Cerdà Altur, Àlex

Cerdà Altur, Neus

Chover Tripiana, Alba

Chover Tripiana, Emmanuela

Císcar Saiz, Martina

Cremades Vidal, Valeria

Cruañes Sendra, Alma

Derival, Ana Raibeliz

Derival, Raibelt Manuel

Donet Sala, Xavi

Donet Sala, Laia

Donet Talens, Àxel

Donet Talens, Cloe

El Gharbi Hernández, Fatna

Enguix Bononad, Josep

Enguix Bononad, Mireia

Escrihuela Adam, Estel

Escrihuela Adam, Nil

Escrihuela Gómez, Alexa

Escrihuela Gómez, Maria

Escrihuela Mansanet, Sixte

Escrihuela Mascarell, Darío

Escrihuela Mascarell, Olivia

Escrihuela Tripiana, Salva

Escrivà Sifres, Jofré

Esparza Serra, Aitana

Estruch Talens, Adrià

Estruch Talens, Pau

Ferrando Corchero, Pau

Ferrando Cortijo, Àngela

Ferrús Pastor, Aimée

Fuster Bosch, Alexis

Galera Juan, Valeria

García Estornell, Daniela del Carmen

García Magraner, Adrián

García Magraner, Paola

García Palomares, Marc

García Palomares, Maria

García Signes, Alexandra

Gascón Bosch, Lola

Gascón Pérez, Alba

Gil Talens, Isaac

Gil Talens, Marta

Gimeno Peris, Natalia

Gómez Margalejo, Aimar

González Císcar, Maria

Sumavielle González, Lua

Grau Císcar, Mireia

Grau Velló, Blai

Hernández Ferrando, Gabriela

Hernández Ferrando, Gala

Hernández Palomares, Alicia

Hidalgo Solanes, Mar

Lechopier Vidal, Enzo

Lechopier Vidal, Yago

Lledó Ferrer, Gregor

Magraner Císcar, Carla

Magraner García, Valeria

Magraner Montero, Luigi

Mares, David Gabriel

Mares Andrés, Erik

Martí Català, Elsa

Martínez Grau, Miquel

Martí Martínez, Daniela

Martínez Meló, Clara

Martínez Santacatalina, Ana

Molero Moreno, Adara

Molina Sales, Dóminic

Molina Sales, Kiliam

Moreno García, Quique

Moreno García, Susana

Mota Ripoll, Unai

Palomares Gascón, Batiste

Pastor Arias, Valeria

Pastor Fayos, Arnau

Pavía Serra, Aridian

Pavía Serra, Xavier

Pellicer Tripiana, Enzo

Pérez Fernández, Jimena

Pérez Fernández, Juan Manuel

Perona Palomares, Marc

Piera Roca, Álvaro

Pita Martínez, Vera

Plancha Brines, Sergi

Pons Palomares, Txell

Quesada Andrés, Daniela

Riera Pérez, Aitana

Riera Pérez, Mar

Roca Palomares, Zoe

Roda Torres, Carla

Rodríguez Fèlix, Josep

Ruiz San Luis, Leire

Sala Climent, Martí

Sala Plana, Daniella

Salom Tur, Laia

Santamaría Escribano, Brayan

Santandreu Salom, Oriol

Serra Blasco, Joana

Serra Blasco, Pere

Serra Vidal, Laia

Serra Vidal, Marc

Soler Huguet, Joan

Such Gascón, Iria

Tarrasó Mejías, Arnau

Torres Català, Asier

Vercher Calabuig, Martina

Vercher Ripoll, Carla

Vercher Salom, Berta

Vida Brines, Fran

Vida Brines, Jordi

Vidal Ferrer, Raül

Tothom podria suposar que aquestes línies són difícils d’escriure per a uns representants en el nostre lloc, perquè això significaria que tanquem un any ple de moments i un acomiadament. El que no sap la majoria de la gent és que quan vius un dels millors anys de la teua vida, aquestes paraules ixen soles.

Hem convertit uns contratemps, sobretot meteorològics, en l’oportunitat de viure unes falles com mai les haguérem imaginat. Sempre acompanyats per la música de la millor xaranga de Tavernes i les mans de la gent que heu estat sempre al nostre costat.

Des de la telefonada fins l’últim acte hem tingut l’alegria i l’orgull de representar la nostra falla, hem gaudit de cada moment que hem compartit. No podem estar més contents de tot el que hem viscut i estem segurs que tot quedarà gravat a la nostra memòria per sempre.

L’amistat que hem anat formant perdurarà en el temps i, junt amb el representants de les altres falles i la Fallera Major de Tavernes, hem escrit la història del 2025. Ha estat una barreja d’emocions però, fent paral·lelisme amb el dia de l’entrega de premis, hem viscut aquest any esprement-lo al màxim, malgrat la incertesa o el temps canviant en alguns moments. Al final sempre ens hem sobreposat i hem sabut donar-li la volta convertint allò negatiu, com la pluja, en algunes de les millors experiències de les nostres vides, experiències que van a emmarcar aquest any.

Estem segurs que el llegat del 2025 continuarà, ja que hi ha un futur que ja escalfa motors amb el nom de Vera i Josep. D’ací a uns anys els veurem desfilant com a Fallera Major i President i portant el nom de la Falla Prado al cor i a tot arreu on vagen.

Sempre vostres i ingovernables, Representants 2025

ACOMIADAMENT REPRESENTANTS 2026

RECORDATORI FALLES 2025 C

ESCLATA LA MILLOR SETMANA DE TOT L’ANY, COMENÇA LA NOSTRA FESTA FALLERA!

La festa fallera de l’any anterior sempre ens sembla insuperable, immillorable i molt emotiva, però, any rere any, ens adonem, que si l’any anterior ha sigut un èxit, el resultat del següent sempre és millor. Gran part d’aquesta comissió, treballa de valent durant tot l’any per tal que la setmana fallera siga extraordinària i que tots disfruten d’uns dies que semblen no tindre fi.

Tot i que la nostra setmana preferida de l’exercici 2025 va ser afectada per la pluja i anteriorment per a una gran riada que afectà la majoria de la comunitat

fallera, no vam dubtar en disfrutar-la i gaudir-la amb més passió i devoció que qualsevol altre exercici. Per als fallers i falleres, sempre ens fa goig recordar-la de nou. Hi haurà alguns actes que no quedaran reflectits en aquest fulls, i és que hi ha tantes activitats a recordar, que quasi es fa impossible.

Per a encetar l’exercici del 2025, no hi havia millor forma de fer-ho que amb la tradicional crida fallera. Quin goig veure la plaça plena de fallers i falleres de totes les nostres comissions!

A més, aquest any a la nostra comissió ens feia doble il·lusió, ja que la nostra fallera María Ciscar i Pons representava la comissió com a la Fallera Major de Tavernes de la Valldigna. El dissabte

dia 22 de febrer, ens vam reunir a la Plaça Major tots els amants de la nostra festa josefina per a gaudir d’una vesprada de germanor on reclamàvem l’inici de la nostra festa. Tot i això, aquest acte anava acompanyat d’un espectacular “videomapping” sobre la façana de l’Ajuntament, una projecció impressionant que ens va fer reviure un dels moments més especials: la recreació de les enyorades naus del Prado Comarcal, una icona de la nostra tradició fallera.

Continuàrem rumb a març, amb una de les millors notícies, ja que el nostre llibret faller de l’any 2025, titulat A Destemps fou premiat amb el 57é premi a la promoció de l’ús del valencià, un orgull per a l’equip

de llibret, i tots aquells que dediquen el seu temps per obtindre aquest lloc, ja que és una immensa recompensa, tenint en compte la immensa competència que hi participa.

Però setmanes després, l’alegria arribava amb els nostres fallers i “trucadors” favorits, Juanjo i Raül, que van guanyar el campionat de truc organitzat per la Junta Local Fallera i amb aquest guardó ja són tres anys que s’alcen amb el primer premi. Amb tot i això, també cal recordar un dels millors actes, la volguda Cavalcada del Ninot, on aquest any desfilàvem amb el lema “de l’Horta al Cor” , on tota la nostra comissió va donar color i alegria als carrers del nostre poble, una especial

cavalcada on les millors hortalisses, fruites i llavors de la nostra terra, eren representades amb gran orgull i emoció. El casal ressaltava l’ambient carregat de nervis, els participants es maquillaven i la carrossa es deixava preparada fins a l’últim detall, per a desfilar.

Eixe dia, després de la gran tragèdia al mes d’octubre, rendírem homenatge a les nostres llavors i les nostres arrels, on vàrem disfrutar més que mai, d’una espectacular desfilada. Cal destacar i recordar l’immens esforç de totes les persones que hi van col·laborar, així com a tota la delegació de cavalcada i carrossa per la gran feina realitzada amb la finalitat de buscar la màgia en aquest gran dia.

A partir d’aquests fets, encetàrem el mes de març, el qual va vindre ple d’esdeveniments i activitats. El vam estrenar amb el sopar de la dona, que recorda que la nostra presència i implicació són imprescindibles en tots els àmbits. Tot seguit, a la setmana següent, els nostres màxims representants, junt als de les altres comissions falleres del nostre poble, acudiren a l’auditori del Palau de les Arts

Reina Sofia, per arreplegar el nostre 57é premi del llibret de falles.

I de sobte, ja s’apropava la setmana fallera, i la vesprada del 5 de març, vam acudir a la inauguració de l’exposició del ninot indultat, on per fi vam poder veure una xicoteta mostra dels nostres preuats monuments, i, on la Junta

Local també va fer entrega dels

premis coneguts. La nostra falla, també va arreplegar els guardons de guanyadors del campionat del truc, guanyadora del concurs de fotografia Paco Teodoro, tercers en el campionat infantil de futbet, i cinquenes en el campionat femení de futbet.

El cap de setmana següent, vingué amb l’esperat concurs de paelles, un esdeveniment on hi havia gran competitivitat, però sobretot vam gaudir de les meravelloses degustacions amb el dictamen d’un jurat amb un paladar ben fi, un amistós campionat de truc, i passàrem una vesprada molt agradable de rock al nostre envelat.

Però no va ser fins diumenge, quan vàrem celebrar el dia del falleret i la fallereta a la nostra

falla, on teníem preparat un dia esplèndid on tots els nostres menuts gaudiren i s’ho passaren d’allò més bé, i com no, finalitzàrem el cap de setmana amb l’entrega de les recompenses de JCF, on un grapat de fallers i falleres aconseguiren el seu guardó. També cal recordar, que els nostres fallers Marc i Josep, aconseguiren el subcampionat en el torneig de Pàdel on participaven totes les comissions falleres.

Però, teniu ganes de submergir-vos al màxim, veritat?

Doncs, cal endinsar-nos i fer un poc de memòria, perquè cada any la nostra festa és més gran, i més emotiva, però sobretot més duradora, i com no, sabem gaudir-ho al màxim.

El divendres 14 de Març, encetàrem la nostra programació

fallera amb una nit de monòleg, l’actuació d’Òscar Tramoyeres, i tot seguit gaudírem d’una actuació musical.

Començàrem a plantar la nostra falleta el dia 15 de Març, on el nostre benvolgut artista Àlex López es va estrenar a la plaça del Prado, i ens va delectar amb la l’arribada de l’horta valenciana, on teníem tot tipus de fruites i verdures a l’abast, un monument anomenat L’HORTA AL COR, on tots aquells que passaven, es quedaven bocabadats amb els impressionants productes que ens oferia la nostra terra valenciana.

Aquell mateix dia, arribaven algunes peces centrals que formarien part del monument gran, anomenat CARNAVALADA i que venia de les mans del nostre

benvolgut artista, que també s’estrenava a la plaça del Prado, Mauricio Moreira. Mentrestant, el dia va estar replet d’activitats infantils, i a la nit organitzàrem una festa amb Dj’s de la localitat.

Tot seguit, començàvem el dia 16 amb la despertà de perols i cassoles, i seguidament, com d’alguna manera es podria dir, començàrem a fer vida al nostre envelat, on quantitat de falleres i fallers contemplaven com feien els últims retocs als monuments, i on també els menuts gaudien de les nombroses activitats infantils, i tot seguit, poguérem viure una nit molt divertida i alegre amb una meravellosa orquestra.

El dia 17 va ser un dia ple de sensacions i nervis, tot i que fou un dia passat per aigua, la festa no

va parar en cap moment, i es van donar a conéixer els nombrosos premis que la Junta Local fallera va lliurar. En definitiva, vàrem tindre uns resultats esplèndids! El nostre monument infantil guanyà el 5é premi, i el nostre monument gran va obtindre el 3r premi. Aquell dia, a la plaça del Prado, hi havia un gran ambient festiu i moltes cares de felicitat, quin goig per a tots nosaltres! I com no, per acabar la nit de la millor forma possible, gaudírem de la presència de Space Elephants, on el nostre envelat es va omplir de gom a gom.

Per començar a tancar la setmana fallera, seguírem amb el dia 18. Les nostres comissions no van poder acudir a l’ofrena a la Verge. No va ser fins la setmana després que lliuràrem el ram a la

nostra Geperudeta. Aquella mateixa vesprada, vam gaudir d’un dels darrers passacarrers, on tots vam gaudir de la nostra festa, i a la nit, tornàrem a omplir la nostra plaça amb la presència de Brenda Serna, Lucía Gea i Saporta.

Al dia següent, 19 de març, seguírem amb la tradicional despertà, i tot seguit els nostres màxims representants i part de la comissió acudiren a la tradicional missa de Sant Josep. De vesprada, l’estat de la comissió no era tan feliç, ja que en hores finalitzava una de les millors setmanes de l’any, on havíem gaudit tantíssim que, fins i tot, molts desitjàvem que

tornara a començar de nou.

La comissió va recórrer

per última vegada els carrers de Tavernes en el seu tradicional passacarrer i en poques hores els monuments es convertiren en cendres, donant pas a un nou exercici, carregat de noves emocions, ganes i moltes ganes de disfrutar la festa fallera.

Fins ací arriba el nostre recordatori 2025, on en aquestos moments hem sentit nostàlgia fallera, però sabem, que tota la nostra comissió vindrà amb les piles carregades per a les falles de 2026.

Comença la millor festa del món, donem pas a les falles del 2026!

PANTONERA

ELS COLORS I L’ESCUT DEL NOSTRE ESTENDARD 289 C

Enguany la falla Prado es vist de color perquè eixe és el lema del nostre llibret: els colors. Els colors són molt més que una simple paraula, de colors és la vida. L’arc de sant Martí ens mostra la seua paleta de colors que són els que formen part de la natura; el cel blau canvia de tonalitats, de vegades blau intens, altres blanc i quasi gris; blava també és la mar, en la qual es contempla el cel en les seues aigües; i el blanc de l’escuma de les ones; el verd de la vegetació i les muntanyes mirant-se als rius com en un espill; l’arena daurada i fina; la llum d’aquesta terra i el color de la taronja posant alegria amb la meravella dels seus fruits. Una curiositat és que aquest color ve de la mescla del roig o vermell i el groc (tots dos, colors primaris). El seu nom deriva del sànscrit tarong, que pareix ser que significava

groc-roig. El sol lluminós, la terra amb vegetals i minerals del color verd fins el marró, propicia la vida d’una gran biodiversidat d’animals i colorits.

Ja els homes primitius, en les pintures rupestres, dibuixaven a les coves les escenes quotidianes, persones, animals i tot allò que feien per a sobreviure. Aquestos artistes utilitzaven pigments i carbó vegetal mesclat amb greix animal o saliva.

Anys després, conforme la humanitat ha anat avançant, grans artistes varen crear pintures i escultures, algunes plenes de colorit i altres més sòbries o temperades, autèntiques obres d’art que han passat a la posteritat per a poder-les gaudir.

València és bressol de grans artistes que han creat amb les seues mans obres d’art precioses. Un exemple és l’Estació del Nord, una merave-

lla arquitectònica, el colorit dels ramells de taronges de la qual és espectacular. Seria molt llarga la llista de valencians pintors, escultors, escriptors,... Per dir-ne un, el més emblemàtic seria Sorolla, que ha sabut plasmar amb el seu pinzell com som els valencians, els nostres costums, la llum i el color de València. Si parlem d’escriptors, el segle XV va ser un autèntic segle d’or valencià.

Poques autonomies poden gaudir d’un patrimoni tan ric, Ausiàs March, Joanot Martorell i molts escriptors més. El color negre de la tinta de les plomes d’aquestos artistes ha narrat històries de gran talent. Segles després un jove novel·lista, Blasco Ibáñez, ens contava en els seus llibres el dia a dia de la gent que ací viu i els treballs en què s’ocupaven els llauradors, els pescadors, etc.

Però València també ha sigut part imprescindible de la famosa “Ruta de la Seda”, la Llotja, lloc on es feien les transaccions i el comerç d’este preciós teixit, ens

mostra les arrels d’eixa època tan especial. La seda també era tradicionalment per a confeccionar els vestits de fallera, així com el setí i el domàs. Avui s’han incorporat altres teixits com brocats o l’espolí, tant per a dones com per a homes, amb una gran varietat de colors, mostra d’una terra viva plena de música, llum, foc, festa i animada de colorits com els Ninots treballats pels artistes fallers, amb molta vistositat, alegria i gràcia, una bona representació del nostre art.

Els colors no són qualsevol cosa, formen part de la nostra existència, són la vida. En els temps de la revolució tecnològica va nàixer la fotografia i la televisió. Les primeres imatges van ser en blanc i negre perquè eren més accessibles i fàcils de produir amb menys cost, els colors en la tecnologia van requerir d’investigació fins que van acabar de desenvolupar-se.

L’escut de la falla Prado brodat en la tela que forma el seu estendard representa

l’essència de la nostra falla i va ser dissenyat pels primers fallers i falleres pensant en este poble paradisíac que elabora els millors fruits, per això tenim uns colors màgics i especials, i un dibuix que és l’emblema que ens representa.

Les naus majestuoses de l’antic Prado comarcal de Tavernes, on es venien els productes de l’horta, pintat de color arena i les teules marrons quasi roges, representant la terra que treballaven els llauradors les hortalisses; al nostre escut tenim unes tomaques ben acolorides, el seu color ens parla de la passió i la valentia del poble valencià; el foc, no pot faltar representa la nostra identitat i força. També apareix la nostra senyera, els seus colors, el groc, la llum i el color d’esta terra, el roig o vermell evoca l’energia dels valencians i el blau, el color del Mediterrani i del cel d’este paradís que és el rovell de l’ou.

La falla Prado està orgullosa del seu escut i dels seus fallers i falleres i rendeix homenatge a aquells que varen començar esta aventura meravellosa.

L’ESCUT I ELS SEUS COLORS

El dibuix de l’escut de la nostra falla mostra els nostres signes d’identitat, van començar d’una simple ratlla i acabàrem fent un esbós de qualitat.

Els seus vistosos i bonics colors reflecteixen la barriada on va nàixer, representen els nostres valors amb els quals hem aprés a créixer.

La falla Prado el seu escut estima tot faller en veure l’estendard s’emociona, dibuix i colors són tota una rima homenatge de cor que impressiona.

Recordem els nostres avantpassats, que van treballar amb esforç i valentia, per a fer un lloc on vendre els fruits dels camps tenim gravada la seua imatge a la retina.

Foc, fruits, color, d’una bella escultura, són l’esperit del nostre estendard, un símbol de la nostra cultura, aquesta admirada obra d’art.

Terra gran amb aroma a tarongina, gent treballadora plena de bondat, llauradors cuidant la tomatina, per aconseguir fruits de qualitat.

PROGRAMA D’ACTES PRADO 2026

Dissabte 21 de febrer

12:00 Presentació del llibret.

14:00 Dinar en el casal.

Diumenge 22 de febrer

Eixida a València.

Dissabte 28 de febrer

14:00 Dinar dia de la dona en la carpa

Actuació musical

Diumenge 1 de març

Dia dels fallers i falleres.

Castells inflables

14:00 Dinar al pavelló.

Fallers i falleres d’honor

Dimarts 3 de març

20:00 Inauguració de l’exposició ninot indultat i entrega de premis.

Dissabte 7 de març

14:00 Concurs de paelles.

17:00 Tokyo Band Orquestra

Diumenge 8 de març

14:00 Dinar al pavelló.

Divendres 13 de març

20:00 Monòleg Carol Tomàs

Actuació musical

Dissabte 14 de març

Celebració del 40é Aniversari

14:00 Dinar al pavelló.

22:00 Sopar al pavelló.

23:59 Actuació musical: Carlittos i MonDj

Diumenge 15 de març

8:00 Despertada de perols i cassoles.

8:00 Plantà de la falla gran.

9:30 Xocolatada.

11:00 Esmorzar al pavelló.

11:00 Activitats infantils.

14:00 Concurs d’arròs al forn

15:00 Plantà de la falla infantil.

Campionat de truc

22:00 Sopar al pavelló.

Dilluns 16 de març

Dinar al pavelló

Vesprada de bingo musical

Dimarts 17 de març

8:00 Despertada.

9:30 Xocolatada.

10:30 Esmorzar al pavelló.

11:00 Jocs infantils.

11:30 Semifinals i final del campionat de Truc.

14:00 Dinar al pavelló.

17:00 Eixida del casal.

18:00 Lliurament de premis i cercavila.

22:00 Sopar al pavelló.

23:59 Nit de rock: Sagrat i Metall i So

PANTONERA

TAVERNES DE LA VALLDIGNA

Dimecres 18 de març

8:00 Despertada.

9:30 Xocolatada.

10:30 Esmorzar al pavelló.

11:00 Jocs infantils.

14:30 Dinar al pavelló.

17:00 Eixida del casal.

18:00 Ofrena a la Verge dels Desemparats i cercavila.

22:30 Sopar al pavelló.

23:59 Actuació musical

Dijous 19 de març

8:00 Despertada.

9:30 Xocolatada.

10:00 Eixida del casal.

12:30 Missa en honor a Sant Josep.

14:00 Mascletà.

14:30 Dinar al pavelló. Vesprada de bingo

19:00 Cercavila de la cremà.

21:00 Cremà de la falla infantil.

22:00 Sopar al pavelló.

A partir de les 23:30, segons el premi obtingut, cremà de la nostra falla gran.

La comissió es reserva el dret a fer canvis en els horaris i en els actes.

GALERIA COMERCIAL PRADO 2026

C/ Metge Grau, 9 baix, Tavernes de la Valldigna (València).

Tel: 96 282 10 30 / 665 81 34 67 dentalbetarosalia@gmail.com

TRACTAMENTS FACIALS I CORPORALS

HIFU, PRESOTERÀPIA, DERMA PEN DEPILACIÓ AMB LÀSER I AMB CERA

MANICURA, PEDICURA I MAQUILLATGE, LIFTING PERMANENT DE PESTANYES

I MOLTS TRACTAMENTS MÉS... 673