RDHC_24

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS JURÍDICS

FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

REVISTA

Volum 24 2025

REVISTA DE DRET HISTÒRIC CATALÀ

CONSELL EDITORIAL

Josep M. Vilajosana i Rubio

Mariona Serdà Cabré

Francesc Torrent Cufí

Josep Cruanyes i Tor

Jordi Pujol Moix

Xavier Genover i Huguet

Pilar Rebaque Mas

Oriol Sagarra i Trias

DIRECCIÓ

Josep Serrano i Daura, de la Universitat Internacional de Catalunya

CONSELL DE REDACCIÓ

Tomàs de Montagut i Estragués, de la Universitat Pompeu Fabra (president)

Jacques Poumarède, de la Universitat de Toulouse-Le Mirail

Thomas Gergen, de la Universitat Europea d’Economia i Empresa, de Luxemburg

Manuel Juan Peláez Albendea, de la Universitat de Màlaga

Juan Luis Arrieta Alberdi, de la Universitat del País Basc

Antonio Planas Rosselló, de la Universitat de les Illes Balears

Félix Martínez Llorente, de la Universitat de Valladolid

Vicent Garcia Edo, de la Universitat Jaume I de Castelló

Sixto Sánchez-Lauro, de la Universitat d’Extremadura

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS JURÍDICS

FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

REVISTA DE DRET

HISTÒRIC CATALÀ

Volum 24 2025

BARCELONA 2025

Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines https://publicacions.iec.cat i https://revistes.iec.cat/index.php/RDHC

© dels autors dels articles

© Societat Catalana d’Estudis Jurídics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Text revisat lingüísticament per Montse Marès

Compost per T.G.A., SL Imprès a T.G.A., SL

ISSN (ed. impresa): 1578-5300

ISSN (ed. digital): 2014-0010

Dipòsit legal: B 42526-2001

Els continguts de la Revista de Dret Històric Català estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/ licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

TAULA

Articles

El municipi a Catalunya, des dels seus orígens medievals fins a les revolucions liberals, 11 per Antoni Passola Tejedor

Aspectes culturals i de pensament jurídic entorn de la motivació de les sentències (Corona d’Aragó, segles xiv-xvii), 31 per David Irazábal Martínez

La vegueria de Tortosa entre els regnes d’Aragó i València (1706-1716/1718), 83 per Josep Serrano Daura

El liberalisme vuitcentista espanyol davant la independència andorrana, 127 per Lluís S. Serés i Joaquim Vallès

Recensions

El cas de Catalunya: Apel·lació a les Nacions Unides (1945) / The case of Catalonia: Appeal to the United Nations (1945) / El caso de Cataluña: Apelación a las Naciones Unidas (1945), edició a cura d’Andreu Marfull Pujadas, 157 per Josep Serrano Daura

Introducción al derecho aragonés, de Guillermo Vicente Guerrero, 161 per Josep Serrano Daura

Costums de Tortosa, d’Àngels Massip-Bonet, 165 per Josep Serrano Daura

Francisco Paradaltas y Pintó: Un reformista barcelonés ante la moneda española del siglo xix, d’Albert Estarda-Rius, 169 per Josep Serrano Daura

Centros y periferias en la historia del derecho: III Congreso de la Sociedad Española de Historia del Derecho, edició a cura de Miguel Ángel Bermejo et al., 177 per Josep Serrano Daura

La historiografía jurídica ante el siglo xxi: IV Congreso de la Sociedad Española de Historia del Derecho, edició a cura de Miguel Ángel Bermejo et al., 179 per Josep Serrano Daura

Derechos, mitos y libertades en la formación de la modernidad política en la España contemporánea, edició a cura de Guillermo Vicente y Guerrero, 181 per Pere Ripoll Sastre

Obituari

Armand de Fluvià i Escorsa, in memoriam, 187 per Ignasi Ametlla

ARTICLES

Revista de Dret Històric Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 24 (2025), p. 11-30

ISSN (ed. impresa): 1578-5300 / ISSN (ed. digital): 2014-0010

http://revistes.iec.cat/index.php/RDHC / DOI: 10.2436/20.3004.01.153

Data de lliurament: 14 de novembre de 2024. Data d’acceptació: 12 de febrer de 2025

EL MUNICIPI A CATALUNYA, DES DELS SEUS ORÍGENS MEDIEVALS

FINS A LES REVOLUCIONS LIBERALS

Antoni Passola Tejedor Universitat de Lleida

Resum

Aquest article fa una síntesi històrica de la institució municipal catalana des dels seus orígens al segle xiii tot tenint en compte prèviament els seus precedents. Continua amb el municipi borbònic introduït per la Nova Planta de la Reial Audiència de Catalunya el 1716 (arran de la victòria filipista en la Guerra de Successió a la Corona espanyola) i arriba fins al segle xix, amb les revolucions liberals i els seus efectes també en l’ordre juridicoinstitucional. S’examinen la composició i l’organització del municipi en cada període històric, amb les seves peculiaritats.

Paraules clau: municipi, universitat, foralitat, jurats, cònsols, paers, prohoms, mans, consells, regidors, alcalde, ajuntament.

EL MUNICIPIO EN CATALUÑA, DESDE LOS ORÍGENES MEDIEVALES

HASTA LAS REVOLUCIONES LIBERALES

Resumen

Este artículo hace una síntesis histórica de la institución municipal catalana desde sus orígenes en el siglo xiii teniendo en cuenta previamente sus precedentes. Continua con el municipio borbónico introducido por la Nueva Planta de la Real Audiencia de Cataluña en 1716 (a raíz de la victoria felipista en la Guerra de Sucesión a la Corona española) y llega hasta el siglo xix, con las revoluciones liberales y sus efectos también en el orden jurídicoinstitucional. Se examinan la composición y organización del municipio en cada período histórico, con sus peculiaridades.

Palabras clave: municipio, universidad, foralidad, jurados, cónsules, paers, prohombres, manos, consejos, concejales, alcalde, ayuntamiento.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 11

ANTONI PASSOLA TEJEDOR

LA MUNICIPALITÉ EN CATALOGNE, DEPUIS SES ORIGINES MÉDIEVALES JUSQU’AUX RÉVOLUTIONS LIBÉRALES

Résumé

Cet article fait une synthèse historique de l’institution municipale catalane depuis ses origines au xiiie siècle en tenant compte de ses précédents. Il passe par la municipalité bourbonienne introduite à cause de Nouveau Plan de la Cour Royale de Catalogne en 1716 (à la suite de la victoire philippienne dans la Guerre de Succession d’Espagne) et arrive jusqu’au xixe siècle, avec les révolutions libérales et leurs effets sur l’ordre juridico-institutionnel. Sa composition et son organisation à chaque période historique, avec ses particularités, sont examinées.

Mots-clés: municipalité, université, foralitat, jurys, consuls, paers, prohoms, mans, conseils, conseillers, maire, conseil municipal.

THE MUNICIPALITY IN CATALONIA, FROM ITS MEDIEVAL ORIGINS TO LIBERAL REVOLUTIONS

Summary

This article makes an historical synthesis of the Catalan municipal institution from its origins in the 13th century taking into account its precedents. It continues with the Bourbon municipality introduced following the New Plan of the Royal Court of Catalonia in 1716 (following the Philippian victory in the War of Succession to the Spanish Crown) and reaches up to the 19th century, with the liberal revolutions and their effects also on the legal-institutional order. Its composition and organization in each historical period, with its peculiarities, are examined.

Keywords: municipality, university, foralitat, jurats, consuls, paers, prohoms, mans, councils, councillors, mayor, city council.

EL MUNICIPI A CATALUNYA

1. INTRODUCCIÓ

En la història de les institucions, la dialèctica entre l’home i les estructures és un fet fonamental. Són els homes els qui creen les institucions, les adapten als seus interessos i els donen vida. En el cas de les institucions de govern, aquesta adaptació es fa a la mida de les forces, les ambicions i els desitjos dels diversos grups socials, sobretot els dominants. Ara bé, aquests grups socials són fruit del temps i de les condicions imperants en els diversos espais geogràfics i evolucionen al mateix ritme que les conjuntures. Les institucions, però, són creades per a romandre, per a contribuir a l’estabilitat d’unes formes de govern i consolidar així la posició de força del grups dominants que les van erigir. Amb el pas del temps, les realitats econòmiques, socials i polítiques canvien i els desajustos s’accentuen.

Una elit social renovada, enfrontada a noves problemàtiques i amb noves necessitats i estratègies, ha de fer servir les estructures dissenyades per a altres temps ja passats, amb altres problemes, amb altres concepcions. Progressivament, la tensió entre els canvis socials i les estructures de govern es va fent més palesa i la readaptació de la institució s’acaba imposant. Tot seguit el procés es tornarà a posar en moviment... fins que arribi el moment en què ja no siguin possibles més readaptacions. Aleshores, una nova estructura succeirà l’antiga i una etapa haurà conclòs.

Abans de res, hem d’advertir que ens trobem amb un encàrrec d’exposició que obliga a una gran síntesi: abraça gairebé deu segles de transformacions, amb molts aspectes involucrats, moltes discussions i debats que caldria desenvolupar però que el marge d’espai atorgat obliga a deixar per a una altra ocasió.

S’imposa, doncs, una exposició continguda que se centrarà en algunes de les qüestions més fonamentals. En les pàgines següents distingirem els tres models principals: en primer lloc, el foral, imperant des del segle xi fins als inicis del xviii; el seguirà el de la Nova Planta borbònica, circumscrit bàsicament al segle xviii, i finalitzarem amb el municipi liberal, que s’imposa en la primera meitat del xix.

En tots tres models centrarem l’atenció tant en les formes i l’evolució de l’estructura dels governs municipals, com en la representativitat, composició social i identificació del grup hegemònic, en gran manera determinat per la forma d’elecció dels components del govern local. A més, també ens fixarem en el grau d’autonomia o de supeditació respecte al poder del sobirà o de l’estat. Esperem que aquest repàs a vol d’ocell pugui satisfer la curiositat del lector.

ANTONI PASSOLA TEJEDOR

2. EL MUNICIPI «FORAL»1

2.1.

L’estructura jurídica

Comencem per l’origen del model organitzatiu municipal foral català, que es dissenyarà entre els segles xi i xiii i que, un cop consolidat, perdurarà fins a principis del xviii. En aquesta qüestió dels orígens medievals, el principal referent continua sent Josep Maria Font i Rius, l’obra del qual va posar, cap a mitjan segle xx, els fonaments per a una multitud d’estudis posteriors centrats ja en poblacions més concretes, impossibles d’enumerar aquí exhaustivament.2

Font va establir les etapes de l’evolució del municipi català medieval, amb una influència clara dels models mediterranis, principalment els francesos i els italians. Avisava prèviament, però, de certs elements que cal tenir en compte en la panoràmica de la formació del municipi català medieval. En primer lloc, la gran diversitat que mostren els exemples concrets, tant pel que fa a les formes com a la cronologia, arran de l’atomització característica del sistema feudal, de la seva organització jurídica a través dels privilegis (perseguint la diferenciació i la legitimació de la desigualtat), i de la diversitat d’entorns econòmics, socials i jurisdiccionals. Amb tot, aquest primer fet no pot impedir l’intent de dibuixar, encara que sigui a grans traços, les línies principals de l’evolució general.

En segon lloc, el fet que el seguiment jurídic dels canvis administratius que podem fer en la documentació normalment confirma o consolida uns costums i usos anteriors i que, per tant, els canvis reals s’havien donat amb anterioritat a la data del privilegi. I, en tercer lloc, el fet que que les diferències evidents de cronologia naixien, principalment, de la categoria o importància de la localitat, així com de la jurisdicció de la qual depenien. La regla general era que les ciutats que obrien el camí en l’evolució eren les més principals i les que es trobaven sota jurisdicció reial, atès que senyors i entitats eclesiàstiques eren més renitents a atorgar autonomia jurídica a les seves localitats.

1. Som conscients que el Principat de Catalunya no va tenir furs, però en la tradició historiogràfica l’adjectiu foral ja és prou consolidat (per exemple, per Joan Reglà o Jaume Vicens Vives) en referència al model que es va perllongar fins al Decret de Nova Planta (1716).

2. Els textos de referència de Josep M. Font i Rius són «Orígenes del régimen municipal de Cataluña», Anuario de Historia del Derecho Español (Madrid), núm. 16 (1945), i «Orígenes del régimen municipal de Cataluña (conclusión)», Anuario de Historia del Derecho Español (Madrid), núm. 17 (1946). També és interessant el seu treball «Las instituciones administrativas y judiciales de las ciudades en la España medieval», Anales de la Universidad de Valencia, vol. 26, núm. 3 (1952), p. 91-118. Entre els estudis deutors de les aportacions de Font i Rius podem destacar, tanmateix, uns pocs exemples, com ara els de Carme Batlle per a la Barcelona del segle xv o per als orígens de la Seu d’Urgell, els de Santiago i Jaume Sobrequés i Christian Guilleré per a Girona, el meu mateix sobre Lleida, els de Max Turull per a Cervera, els d’Eduard Juncosa per a Tarragona o els de Josep Serrano Daura per a les poblacions senyorials de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.

EL MUNICIPI A CATALUNYA

Partint d’aquestes premisses prèvies i prenent les principals ciutats reials com a referents, podem assenyalar l’evolució formal dels organismes municipals català en quatre etapes:

a) Primera etapa: la de formació d’un municipi rudimentari, el reflex del qual en la documentació s’allarga en els casos més importants fins a mitjan segle xii. Aquest municipi rudimentari estava conformat per assemblees obertes a tots els veïns caps de casa de la localitat i presidides pel representant del poder feudal dominant a la vila (veguer —antic vicarius comitis— o batlle —antic bailius— en cas de ser població reial) per a tractar afers generals.

b) Segona etapa: centrada en la segona meitat del segle xii i la primera del xiii, és quan sorgeix l’embrió d’un municipi organitzat en forma de conjuratio, confratria o consolat, seguint possiblement influències de les experiències comunals italianes i franceses. Les seves funcions eren principalment la defensa de la població i dels seus privilegis i la gestió dels béns comuns. Al seu capdavant hi havia els cònsols (normalment, quatre o més).

c) Tercera etapa: la de consolidació del model municipal foral, que té lloc sobretot en la segona meitat del segle xiii. És quan s’estableix el model bàsic a partir de tres elements principals que perduraran fins a la Nova Planta borbònica: una magistratura col·legiada de dos, quatre, sis o més magistrats (amb diferents noms —cònsols, jurats, paers, consellers—, però idèntica institució), un consell assessor d’aquests reduït (entre vuit i trenta membres) i una assemblea de tots els veïns com a continuïtat del consell general de l’etapa anterior, en tots els casos presidida pel veguer o el batlle. Es tracta ja d’una estructuració tripartida més completa i general, amb funcions de govern i administració dels interessos públics, a la qual auxiliarà una burocràcia creixent. d ) Quarta etapa: la de l’expansió d’aquest model a poblacions secundàries i districtes rurals. Transcorre a partir del segle xiv i arriba fins a les portes del xviii. En nom de l’eficàcia i davant les dificultats de reunir l’ampli consell obert anterior, el consell general es restringirà a un nombre ampli de membres que, adequant-se a les dimensions de la població, podia arribar a cent o més (així, el Consell de Cent barceloní va arribar a sumar cent vint-i-vuit representants, mentre que a Lleida el Consell General era de cinquanta).

Aquesta estructura bàsica tripartida (magistratura, consell assessor reduït i consell general, amb moltes similituds amb les comunes italianes) anirà desenvolupant-se i completant-se per a adaptar-se a les circumstàncies particulars de cada localitat. Com més gran sigui la població, més es desenvoluparà. Es crearan consells específics per a administracions o assumptes concrets, alguns dels quals es consolidaran i se sumaran a l’esquema bàsic (consells o prohomenies de justícia, tresoreria, béns comunals, abastiments, hospital, regs...).

ANTONI PASSOLA TEJEDOR

El consell obert a tots els veïns deixa de formar part de l’organigrama en dates anteriors que a Castella i passa a ser veritablement excepcional, sobretot en les poblacions grans, on és només convocat en casos d’extrema gravetat. A més, amb el pas del temps i paral·lelament al creixement urbà, s’introduiran els oficis (síndic, mostassaf, almodiner, notari, agutzil...) i organismes necessaris per a atendre les competències jurídiques que anirà acumulant el municipi.

Aquestes competències, a finals de l’edat mitjana, són bàsicament la capacitat normativa i de reglamentació, la defensa de la pau i l’ordre —inclús en l’àmbit militar—, l’administració de justícia, l’administració dels propis ingressos amb què es dotarà, l’ordenació de la vida econòmica urbana i el foment d’obres i serveis veïnals que cobreixin les necessitats de la població.3

Aquesta evolució és la resposta als canvis que es donen en les poblacions i en el mateix cercle del poder monàrquic o en l’entorn senyorial. Pel que fa a les poblacions, creixen demogràficament i econòmica —augment aturat per la pesta negra, però reprès posteriorment— i, en conseqüència, amplien les seves necessitats.

D’aquesta manera, el món feudal que les envolta assisteix al desenvolupament d’una nova economia comercial urbana que atorga a les poblacions importants una capacitat de pressió sobre els poders establerts, que alhora els permet reclamar més autonomia.

Pel que fa a la Corona, malgrat les seves limitacions financeres, intenta expandir el seu poder sobirà i centralitzador partint de la reivindicació del dret romà. L’expansió i consolidació d’un ampli espai jurisdiccional regi homogeni afavorirà la seguretat i estabilitat dels negocis urbans, mentre que l’enfortiment del poder reial contribuirà a la preservació de les prerrogatives baronials pels propis interessos de la Corona d’assegurar la seva base social senyorial de suport.

S’estableix, per tant, un joc d’equilibris entre els interessos dels tres poders implicats —real, senyorial i municipal—, en què les aliances seran variables però a la llarga acabaran consolidant l’autoritat reial per sobre de la resta.

El dret comú es troba al centre del procés: va ser l’instrument que va ajudar a consolidar aquesta evolució. El municipi quedava dotat amb el reconeixement de la pròpia personalitat jurídica (constitució Atorgam encara, 1283), amb una estructura orgànica basada en òrgans executius i consultius, amb un sistema d’elecció, amb fiscalitat pròpia i amb una assumpció progressiva d’atribucions a través dels privilegis reials.

3. La complexitat de les atribucions municipals medievals durant l’època prèvia a la configuració de l’estat modern ha portat que algun autor acabés comparant el municipi amb un estat en miniatura, car s’intentava cobrir localment totes les competències necessàries per al desenvolupament de la vida quotidiana i que el poder monàrquic d’aleshores no tenia encara capacitat d’atendre. Vegeu A. Giménez Soler, La edad media en la Corona de Aragón, Barcelona, Labor, 1930, p. 279.

EL MUNICIPI A CATALUNYA

Per part del monarca, els mòbils que van impulsar el desenvolupament del municipi van ser la recerca de suports en el «relatiu» enfrontament contra els poders feudals (que en alguns casos —el de les famílies més poderoses— podien arribar a qüestionar el poder reial, però que en d’altres —petita i mitjana noblesa— necessitaven l’ajut reial per a consolidar el seu poder) i la utilització dels governs locals com a peça bàsica en la construcció de la xarxa politicoadministrativa de l’embrionari estat català. La consolidació del poder municipal ateny el seu punt més alt al segle xv, quan algunes poblacions arriben a poder intervenir en la designació de l’oficial jurisdiccional del seu àmbit (o inclús a erosionar les seves competències en l’àmbit municipal), i se segellarà estabilitzant i pacificant el poder municipal amb la política ferrandina d’expansió del règim insaculatori com a mètode electiu del grup dirigent urbà. En el cas de les poblacions de senyoriu, els interessos del senyor anaven una mica més a remolc de les reformes esdevingudes en les urbs de patrimoni reial.4

2.2. La composició social de l’elit dirigent

Però quina era la representativitat d’aquest municipi? Per a respondre, ens hem d’endinsar en la composició social dels organismes municipals.

No hem d’oblidar, però, que estem en un món feudal, on la desigualtat no sols és la norma, sinó que es reivindica. Cada u té els seus drets per a formar part d’una comunitat o de tal o tal altre col·lectiu (estament, família, veïnatge, ofici, confraria, religió...). A més, el pensament dominant propagat per la religió defensa (des de temps de sant Agustí) la repartició de funcions entre el col·lectiu humà, encarregant als uns de vetllar per la salvació de l’ànima, als altres la defensa i l’exercici del poder, i a la resta la producció dels béns i aliments necessaris per al manteniment de tots.

El primer que cal destacar és el paper principal dels probi homines (prohoms diferenciats del populus), és a dir, personalitats destacades a la localitat sobretot per la seva categoria social i econòmica, variable i contextualitzada en cada poblament.5 Ells són els que ocupen les magistratures (amb el nom de conseller, jurat o paer, segons les localitats) i gran part dels consells en les primeres etapes de la construcció de l’organigrama municipal.

4. Flocel Sabaté i Curull, «Municipio y monarquía en la Cataluña bajomedieval», Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, núm. 13 (2000-2002), p. 255-282. Antoni Passola i Tejedor, Oligarquia i poder a la Lleida dels Àustria, Lleida, Pagès, 1997, p. 30-149; Antoni Passola i Tejedor, «Insaculación e intervención monárquica», a Antoni Passola i Tejedor, La historiografía sobre el municipio en la España moderna, Lleida, Edicions i Publicacions de la Universitat de Lleida, 1997, p. 93-118 (Espai/Temps; 30).

5. Alguns cops la documentació fa referència a «sapientes», tal com diu Josep Serrano Daura, Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova (segles xii-xix): Batllia de Miravet, comandes d’Horta, d’Ascó i de Vilalba; i baronies de Flix i d’Entença, vol. ii, Lleida, Fundació Noguera, 2000, p. 1022-1024.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 17

ANTONI PASSOLA TEJEDOR

Aquesta minoria tendirà sovint a l’empatriciament, a la monopolització, a l’apropiació i l’abús de poder, per la qual cosa sorgiran tensions i revoltes per part dels exclosos del govern per a poder-los controlar d’alguna manera. En el context previ a la crisi del segle xiv, la jerarquia social s’ha diversificat i s’ha anat identificant cada cop més amb una estratificació social en mans, dividida segons criteris econòmics i professionals adaptats a la realitat de cada indret.

Així, la mà major integra, en un principi, els principals ciutadans o ciutadans honrats, a vegades junt amb els comerciants; la mà mitjana inclou els mercaders i «artistes», és a dir, els professionals de les arts no mecàniques, com ara notaris, apotecaris, cirurgians...; i la mà menor engloba l’ampli espectre dels artesans i pagesos restants. Dones, nobles, clergues i gent sense propietats queden completament al marge de l’administració municipal. Les tensions creixeran i derivaran sovint en revoltes que es multiplicaran arran de la crisi del segle xiv. No en va, les ciutats, aleshores, són el bressol d’una nova economia que comença a emergir però que passa per una conjuntura adversa en la qual hi ha una competència més gran pels recursos que alimenta el descontentament i els enfrontaments.

Les tensions socials, que a vegades esclaten en revoltes, promocionaran la presència, com a antídot de l’empatriciament, de les mans mitjana i menor dins de l’organigrama municipal i cada cop en llocs més enlairats, sense posar en perill, però, el domini darrer dels sectors socials dominants identificats amb la mà major.

Els monarques, segons les conjuntures i les seves relacions particulars amb cada patriciat local (no és el mateix Barcelona que Camprodon o Agramunt), van atendre amb més o menys mesura les pretensions dels revoltats. Però, a la llarga, el seu interès tant per mantenir l’ordre a les poblacions com per assegurar els ingressos que l’economia urbana aportava a la Corona, i també per controlar millor el paper d’aquelles en la cada cop més establerta xarxa d’administració protoestatal, anirà assegurant i consolidant una presència cada vegada més significativa de les tres mans, fins a arribar a establir la paritat entre elles.

L’evolució es posa de manifest amb la presència progressiva de la mà menor en els distints àmbits de govern. Lleida, en aquest procés, és un bon exemple. Primer se li donarà cabuda en el Consell General (1360), després es fixarà el nombre de representants per a garantir aquesta presència (1386), a continuació començarà el seu enlairament dins l’organigrama. Els passos d’accés i establiment d’un nombre fix de llocs reservats a la mà menor es repetiran en els consells específics i en el consell assessor, i aquesta acabarà, finalment, també arribant a la magistratura que corona l’estructura i obtindrà un lloc entre els paers (1509). El mateix també passarà amb determinats oficis municipals.6

6. Antoni Passola i Tejedor, Oligarquia i poder a la Lleida dels Àustria, p. 38-44.

EL MUNICIPI A CATALUNYA

Amb tot, la tendència a la patrimonialització del poder serà una constant i sempre afavorirà el patriciat identificat dins la mà major. Tres seran les claus del sistema que permetran que aquest grup acapari el poder. La primera serà el predomini —si no la monopolització— en els càrrecs i oficis clau del municipi: magistratura, síndics (que són els que vetllen pel compliment de les normes), control de la tresoreria, etc. La segona serà el control de les eleccions o bé a través de la cooptació, o bé a través d’eleccions per districtes o parròquies. I, finalment, la tercera clau que els permetrà dominar els ressorts del poder serà el manteniment d’una representació sobredimensionada respecte a la demografia de la població, de manera que la mà major, que pot arribar a ser un 5 % dels veïns, obtingui la mateixa representació que la mà menor, que abraça entorn del 85 % del veïnatge.7

Serà la patrimonialització del govern local en benefici de membres del grup hegemònic el que causarà la major part de les intervencions per a intentar calmar tensions i posar ordre en l’administració de les poblacions. I, al final, la peça clau de l’entramat serà el mètode d’elecció. La introducció del mètode insaculatori serà la principal intervenció que acabarà definint els darrers segles del municipi foral i podríem dir que és la darrera peça que corona el model.

Les primeres aplicacions destacables del sistema de «sac e sort» daten de mitjan segle xv, sota Alfons el Magnànim, però es multipliquen sota Ferran II en les dues dècades a cavall dels segles xv i xvi (sobretot entre els anys 1498 i 1501). A partir del seu regnat, la concessió d’aquest règim electiu serà un degoteig constant que s’estendrà per les poblacions catalanes fins a les portes del segle xviii. 8

Amb els privilegis que instauren aquest regimen sortis es recullen gairebé tots els elements de provatura que s’havien anat experimentant en el municipi per a cercar de trobar la manera de reduir les tensions internes a les poblacions. A més, acostumen també a incorporar les novetats que els canvis socials derivats de la crisi baixmedieval imposen.

És el cas de la incorporació de la petita noblesa, fins aleshores exclosa i que, en molts casos, implicava en realitat antics ciutadans honrats que a redós de la crisi havien canviat els negocis pels ingressos rendistes i un estil de vida proper al senyorial. D’aquesta manera, el text del document normalment assenyala més acuradament els

7. Les eleccions per parròquies afavorien els poderosos enfront d’eleccions corporatives o entre cossos socials o professionals, car, en deixar oberta socialment l’elecció dins cadascuna de les circumscripcions geogràfiques, els membres de l’elit gaudien de més possibilitats de resultar elegits perquè socialment eren considerats els més ben preparats per al govern, sense tenir en compte la seva representativitat minoritària i el biaix ideològic dels interessos que defensarien.

8. Cal destacar que la política ferrandina d’expansió de la insaculació als municipis coincideix (amb un lleuger retard) amb la generalització per la seva esposa Isabel I de la figura del corregidor en els municipis castellans, també amb la finalitat expressa d’intentar pacificar i posar ordre en uns municipis que en el seu cas s’havien aristocratitzat expulsant tota representació popular.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 19

ANTONI PASSOLA TEJEDOR

àmbits de competències de cadascú, la duració dels càrrecs, les incompatibilitats que es poden donar, l’adscripció de càrrecs i oficis a cada mà, i, en les principals poblacions, la manera d’elegir-los.

Les eleccions seran anuals i ja no seran per cooptació directa, causa principal dels enfrontaments. Ara es farà un sorteig entre un nombre tancat de candidats vitalicis distribuïts en bosses, una per cada càrrec i ofici que s’ha de cobrir i ja repartides per mans. Les tensions ja no es reproduiran cada any en el període d’elecció, sinó que es reduiran al moment d’entrar a formar part els candidats vitalicis: ja no seran per a cada un dels llocs de l’administració municipal, sinó sols per a cobrir les vacants produïdes, que seran en un nombre molt menor. Un cop algú entra en la llista, ja té el reconeixement social assegurat per a pertànyer a aquella bossa i la seguretat que en algun moment serà elegit per sort o «voluntat divina» per a exercir aquell càrrec.

I, malgrat tot, la tendència a la patrimonialització no desapareixerà. A finals del segle xvi s’assisteix a un tancament de l’oligarquia. S’enduriran les condicions per a formar part de cada bossa, especialment la de mercaders, que era la via més normal per a l’enlairament social, mirant fins i tot el que havien fet els avantpassats dels aspirants. I cap a finals del segle xvii també s’apreciarà una tendència a la centralització i l’oligarquització del poder local; així, la representació en les diverses comissions assessores disminuirà perquè el poder es concentrarà en uns pocs que seran omnipresents en tots els organismes locals i perquè la mà major acapararà oficis que fins aleshores estaven reservats a altres mans. D’alguna manera, estaven fixant clarament aquella tendència que pocs anys després imposaria el règim borbònic de manera extrema i contundent.9

2.3. Municipi i Corona

I què podem dir de l’encaix del municipi dins l’entramat del poder monàrquic?

Aquest és un tema que ha centrat una bona part del debat historiogràfic sovint a remolc de posicionaments ideològics més dels segles contemporanis que no pas dels de l’època. Tot i el seu interès, una exposició com la present, que ens obliga a ser breus, no ens permet entrar-hi a fons, per bé que no podem deixar-la al marge. N’apuntarem les idees principals.

El municipi sempre va formar part de l’estructura administrativa d’ens més amplis, tant senyorials com reials, i per això estava sotmès a la voluntat dels qui detenien

9. És relativament recent l’anàlisi de la representativitat municipal a inicis del segle xviii. Cfr. Joaquim Verde, Participació i representació polítiques a la Catalunya dels inicis del segle xviii: universitats locals, Cort General i Diputació del General, tesi doctoral dirigida per Joaquim Albareda, Universitat Pompeu Fabra, 2021.

20

EL MUNICIPI A CATALUNYA

el senyoriu. La presència de veguers i batlles presidint les reunions locals en els primers estadis de la formació del model municipal, així ho posa de manifest.

Tanmateix, l’evolució d’aquest model també és conseqüència de l’equilibri entre poders. En el cas de les ciutats reials (normalment, les principals ho eren), el joc d’equilibris era a tres bandes: Corona, poder senyorial i poder urbà. Aquest equilibri era canviant i, mentre la conjuntura fou favorable, tots tres podien ajuntar forces per a un mateix objectiu. És el cas paradigmàtic del regnat de Jaume I. Un temps en què la monarquia afavorí les demandes urbanes i reforçà el poder de les oligarquies dotant-les d’una àmplia autonomia (fins i tot, en les principals ciutats, alliberant-les del control —distant— del veguer) i assegurant, de passada, la sobirania reial.

Però en moments de crisi, la lluita pels recursos minvants feia sorgir tensions. La monarquia perseverava en una tendència estesa per tota l’Europa del moment cap al reforçament de l’autoritat reial. El dret comú era un dels principals suports i tant afavoria la reivindicació reial de ser la font suprema de poder i de creació de lleis, com defensava i donava seguretat a la nova economia urbana dins el paisatge de l’economia feudal. Per tant, tots dos elements podien convergir en interessos comuns. Tanmateix, perquè aquesta conjunció de forces es produís, havien de garantir-se l’ajut mutu. I el monarca, en el seu pols contra els poders feudals, renitents a renunciar a part de la seva autoritat, necessitava tant els recursos que les seves ciutats li proporcionaven com la garantia d’una pau als seus territoris per a no dispersar les seves forces. Per això, quan les tensions locals afloraven, la monarquia intervenia buscant pacificar i evitar que els enfrontaments es reproduïssin.

D’aquesta manera, a la llarga la Corona permeté la continuïtat de l’hegemonia del patriciat a les ciutats, per bé que retallés l’ampli marge de moviments que aquella havia disposat per a la institució local i que era el que creava conflictes. El preu havia estat posar-li el lleuger contrapès de l’atenuació de la seva preponderància social admetent altres grups socials en l’organigrama municipal i definint, cada vegada amb més precisió, les parcel·les de poder de cada un. Les intervencions reials en cap moment van afectar tot el patriciat (ni tampoc tota la noblesa), sinó només el nucli concret que es negava a renunciar a la patrimonialització abusiva del poder. I tampoc no van alterar o disminuir l’autonomia de les ciutats, sinó que, sovint responent a les peticions d’aquestes, van mirar de mantenir-la reformant la distribució del poder en les viles. Això sí, guanyant de passada suports i establint millor l’autoritat de la monarquia.

El cas de la insaculació és paradigmàtic, al meu entendre. La historiografia romàntica va arribar a titllar-la de veritable cop d’estat per haver estat imposada en contra de la voluntat del patriciat barceloní. Tanmateix, aquesta intervenció s’havia d’emmarcar en una panoràmica més àmplia que no pas l’estricta barcelonina, que és el que va fer Jaume Vicens Vives. Vives va exposar, en primer lloc, el descrèdit general estès arreu del Principat del sistema de cooptació imperant; en segon lloc, la tradició preexistent del nou sistema, negant la «invenció» ferrandina per simple voluntat

ANTONI PASSOLA TEJEDOR

autoritària; en tercer lloc, la bondat del sistema, a partir del fet que bastantes ciutats havien demanat per a elles justament aquest mètode d’elecció; en quart lloc, el fet que la reserva del monarca a revisar les bosses (que no és ben bé el «control» de què se l’acusava) era una mesura temporal que només perduraria durant el seu regnat i que a la seva mort desapareixeria; i, en cinquè lloc, que, en el cas del Consell de Cent, en lloc de marginar el partit més renuent, va resultar més afavorit aquell que en principi li donava suport.

Certament, després de la Guerra de Segadors la monarquia va exercir el seu control sobre les insaculacions del Consell de Cent i de la Diputació el General..., però s’ha de reconèixer que va estar limitada a aquestes dues úniques institucions en tot el Principat pel fet que eren les que havien liderat l’enfrontament amb la Corona, una reacció molt més moderada que la que exerciria Felip V a conseqüència de la Guerra de Successió posterior.10

3. EL MUNICIPI BORBÒNIC

La llarga vida que havia tingut el model municipal foral acabà en finalitzar la Guerra de Successió. El substituiria un nou disseny municipal sorgit de la Nova Planta decretada a partir del 16 de gener de 1716 i completada amb un reglament del juliol del 1717 i una reial cèdula instructora de l’octubre del 1718.11

El nou disseny municipal importava de Castella un model heretat de les transformacions radicals que experimentà a partir de mitjan segle xiv (i que començà per Andalusia) arran de les mesures centralitzadores, que foren principalment l’establiment de la figura del corregidor (supervisor reial), cada cop més estesa (i generalitzada per Isabel la Catòlica), i la substitució del consell obert pel «regimiento» d’un nombre tancat de regidors (12, 24 o 36, excepcionalment) que, amb el beneplàcit reial, assumirien la representació de la població de forma vitalícia i/o perpètua i que nomenarien els oficials de la ciutat. La reunió de regiment i oficis rebria el nom d’«ayuntamiento». D’aquesta manera, acabaria imprimint-se a Castella la fisonomia d’un municipi aristocràtic i oligàrquic sotmès a la voluntat reial.12

10. Jaume Vicens Vives, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1479-1516), vol. ii, Barcelona, Tipografia Emporium, 1937, p. 277-299. Vegeu, també, Antoni Passola, La historiografía sobre el municipio en la España moderna, p. 93-118.

11. Podeu ampliar la informació sobre aquest nou municipi català del segle xviii a Josep Maria Torras i Ribé, Els municipis catalans de l’Antic Règim, 1453-1808, Barcelona, Curial, 1983, cap. 3, o al resum d’Antoni Passola «Guerra de Successió, Nova Planta i municipi a la Catalunya del segle xviii», a Josep Serrano Daura (coord.), Jornades Internacionals d’Estudi. El municipi al segle xviii. El cas d’Arnes (Terra Alta), Tarragona, Diputació de Tarragona, 2018, p. 143-191 (Ramon Berenguer IV; 25).

12. Josep Maria Font i Rius, «Las instituciones administrativas y judiciales de las ciudades en la

EL

MUNICIPI A CATALUNYA

La Nova Planta s’imposà com a principi ideològic. Es feu des del nucli de poder de decisió de la monarquia, malgrat el parer contrari de molts fidels filipistes de la Corona d’Aragó.13 Perseguia dos principis fonamentals: sobirania i control del territori. Pel que fa al primer, la sobirania, s’assegurà que el monarca fos l’única font de creació del dret a partir d’aleshores. Seguint criteris racionalitzadors concordes amb la nova visió de la monarquia, el disseny del nou organigrama del poder dibuixà una estructura vertical molt més simple, que a Catalunya tenia al capdamunt de la cadena de comandament (tant civil com militar) la figura del capità general, assessorat en matèria judicial i política per l’Audiència, els quals conjuntament formaven el Reial Acord. S’impulsà una nova fiscalitat (el cadastre) i es buscà també una uniformització cultural promovent una política de castellanització.

Pel que fa al segon principi que s’havia d’imposar, el del control del territori, i a fi que les decisions del nou règim es transmetessin adequadament a tots els racons del Principat, es va establir una nova estructura de poder territorial a partir d’una nova divisió: els corregiments (dotze, en total). Al capdavant d’aquests hi hauria els corregidors i els seus oficials, els alcaldes majors. Aquests càrrecs heretaven les funcions dels antics veguers i sotsveguers pel que fa a la governació del país i l’administració de la justícia, i presidirien fins i tot les reunions municipals, cosa que visualitzaria la submissió de tot poder a la voluntat reial.14

D’aquesta manera es posava fi a la diversitat del model foral fruit del pactisme amb el poder sobirà i s’imposava el model uniforme, burocratitzat i centralitzat sota l’autoritat reial, importat de terres castellanes.

El canvi era dràstic. El municipi quedava totalment integrat en l’estructura del govern de la monarquia i es convertia en una baula més de la cadena de transmissió del poder reial, del qual depenia i al qual ajudava com a via d’implantació del seu poder i com a mecanisme de control del territori. Els interessos principals que hauria de defensar, per damunt dels de la població, serien els de la monarquia. La representativitat de la institució local trencava els seus lligams amb el territori per a posar-se prioritàriament al servei del centralisme de la Corona.

Enfront de la relativa representativitat social del municipi foral, el nou model reduiria el nucli del poder municipal a uns pocs regidors designats per la Reial Au-

España medieval», p. 102-103.

13. Les decisions van ser preses en el cercle més proper al monarca, escoltant, però no seguint, les consideracions que havia fet el consell competent en matèria de justícia i govern. Josep Maria Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, Madrid, Marcial Pons, 1997, p. 704-707. De fet, l’oposició dins les mateixes files dels catalans filipistes va ser múltiple: J. Arrieta Alberdi, «Catalunya entre els segles xvii i xviii Reflexions sobre un canvi», Revista de Dret Històric Català (Societat Catalana d’Estudis Jurídics), vol. 7 (2007), p. 87-111.

14. Normalment hi havia dos alcaldes majors que, per a millorar el control del territori, es destinaven l’un a la capital corregimental i l’altre a la segona ciutat més important del corregiment.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 23

ANTONI PASSOLA TEJEDOR

diència i seleccionats (durant la primera etapa) entre l’elit addicta al monarca més selecta. En el cas de les capitals corregimentals, serien vuit regidors (amb l’excepció de Barcelona, on serien vint-i-quatre) escollits en principi de manera vitalícia. Ni tan sols era preceptiu ser veí o natural de la població en què s’exerciria el càrrec, de manera que sovint aquest va ser el premi amb el qual es coronava una carrera de serveis a la monarquia.

En la resta de les poblacions, el nombre d’individus variaria segons les dimensions demogràfiques de la localitat, entre dos i set regidors, els quals servirien durant un any. Això era una feina ingent per a la Reial Audiència, que cada anualitat hauria de renovar els prop de mil set-cents ajuntaments existents, raó per la qual ràpidament es va substituir per una cooptació exercida pels regidors sortints.15

Davant l’autonomia local foral, el nou municipi seria controlat per figures com el corregidor o el batlle, funcionaris designats per l’administració reial i, en la major part dels casos (i més els corregidors que no pas els batlles), desvinculats del territori en què exercien. Ells presidirien i posseirien el poder polític i econòmic de l’organisme municipal, a més d’exercir la governació del territori i d’administrar la justícia en nom del rei.

En lloc de les àmplies atribucions de gestió municipal del model anterior, el nou model borbònic reduiria dràsticament les seves competències, que reduiria a afers d’estricta política local i a l’administració de propis i rendes. I, encara així, aquestes romandrien supervisades per la Reial Audiència o per noves figures funcionarials com ara el majordom de propis. Atribucions i organismes que depenien del govern local en el model anterior, com ara el control gremial o la banca local, serien absorbits també per la Reial Audiència.

Com que la imposició de la sobirania règia al cim del poder havia estat un dels objectius primordials de la reforma, prevalia a costa de la bona administració de la cosa pública local. La fidelitat i la submissió es premiaven (sobretot en les dècades posteriors a la guerra) i la jerarquia social es reforçava atorgant preferència als més encimbellats socialment i econòmica. Així, la supervivència de la societat estamental tardofeudal es consolidava en una centúria clau per a la transformació econòmica cap al capitalisme. El control econòmic de les hisendes municipals era un dels principals interessos del nou estat borbònic. La figura del majordom de propis tenia la funció de clarificar i posar ordre en una comptabilitat que tradicionalment havia estat caòtica per causa de la dispersió de comptes i compartimentacions administratives existents dins els ens locals. La creació de la Comptadoria General (1760, amb l’intendent al capdavant) va

15. Per al càlcul del nombre d’ajuntaments a la Catalunya del segle xviii vegeu Jesús Burgueño i F. Lasso de la Vega, Història del mapa municipal de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Direcció General d’Administració Local, 2002, p. 12 i 191-192.

EL MUNICIPI A CATALUNYA

implicar el control de les hisendes municipals mitjançant la supervisió i fiscalització anual dels pressupostos locals i la justificació de totes les despeses municipals, a més que qualsevol despesa per sobre dels dos-cents rals havia de ser aprovada expressament.

La translació del model castellà a Catalunya portà els ja coneguts problemes que s’arrossegaven en aquelles latituds d’origen.

En el cas de les ciutats corregimentals, el principal problema era la duració vitalícia de l’ofici de regidor. Aquesta facilitava la indolència, si no els abusos o la corrupció. De la mateixa manera, les ciutats subalternes es van trobar amb els mateixos problemes derivats de la cooptació que al final es va imposar en la nominació dels seus regidors, fet que donà peu a la formació, dintre de cada localitat, de grups tancats de poderosos que es rellevaven en el gaudi del càrrec. Però la cosa encara podia empitjorar.

Les necessitats econòmiques de la Corona van portar durant un curt període (1738-1741) a posar en venda tots els oficis municipals del Principat per a intentar augmentar els ingressos de l’Estat. Era una mesura mai vista al territori català i que trencava, a més, amb l’esperit reformador latent que hi havia al darrere del Decret de Nova Planta. Per bé que l’operació va resultar un fracàs a causa de l’escàs nombre d’oficis que es van vendre (tres-cents vint-i-dos, segons Torras i Ribé, entre els mil set-cents municipis que pel cap baix hi havia al Principat; i per això aquella oferta va tenir una durada tan curta), les poblacions on es privatitzà algun ofici —sobretot el de regidor i en poblacions petites i mitjanes— tingueren greus problemes de conflictivitat i endeutament per a recomprar aquell càrrec.16

Les reformes carolines de la dècada dels anys seixanta del segle xviii intentaren tímidament corregir la problemàtica general dels municipis oligàrquics, però sense atemptar contra els principis fonamentals que havien inspirat la Nova Planta (dirigisme ferri centralitzat i preservació dels privilegis de les elits locals) i que eren la causa real del descontentament generalitzat. La creació dels oficis de síndic procurador general, primer (el 1760), i de síndic personer i de diputat del comú (ja el 1766, reformes també aplicades a la Corona de Castella), després, fou un remei que es mostrà massa tou per als problemes que havien d’afrontar.

En principi, tal com s’havia fet en el model foral anterior, es recorria a grups socials inferiors (tot el veïnat —masculí— podia participar en l’elecció anual de síndics personers i de diputats del comú, per bé que en un sufragi indirecte) per a exercir una mena de control o contrapès sobre el grup dels regidors. Tanmateix, a la llarga això no

16. Antoni Passola i Tejedor, «El municipio catalán del siglo xviii y el régimen borbónico», a Maria Ángeles Faya (coord.), Las ciudades españolas en la edad moderna: Oligarquías urbanas y gobierno municipal, Oviedo, KRK, 2014, p. 91-152, esp. p. 125-127. Josep Maria Torras i Ribé, Els municipis catalans de l’Antic Règim, 1453-1808, p. 298-316.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 25

ANTONI PASSOLA TEJEDOR

va ser suficient, car el que van fer va ser introduir en aquell grup tancat un petit nombre de membres de les classes mitjanes urbanes que, al final, en molts casos s’acabarien integrant en el grup de regidors i acabarien adoptant les mateixes actituds.

A pesar de les reformes, el model estava en crisi. Les elits locals tradicionals van aconseguir diluir la capacitat reformadora de les innovacions i, tot i així, els escassos avenços aconseguits van restar suficient atractiu al govern municipal perquè decaigués el seu interès pel control i el govern de la societat en l’àmbit local. La duració del càrrec de regidor es va fer triennal a les poblacions subalternes, però, de nou, la mesura va haver de ser suspesa davant els conflictes que generava. L’intent de millora de l’Estat havia acabat desincentivant la base social en la qual es fonamentava la monarquia absoluta. Cada cop costava més trobar candidats apropiats als ulls de l’Administració que volguessin responsabilitzar-se de la gestió municipal. El problema arribà fins al punt de plantejar-se, a finals de segle i per a algunes poblacions, la recuperació del sistema insaculatori (desproveït, però, de representativitat) per a solucionar els problemes. La crisi finisecular del municipi borbònic potser contribuiria, d’aquesta manera, a facilitar l’arribada d’una nova era.17

4. EL MODEL LIBERAL

Després del petit parèntesi del municipi bonapartista —caracteritzat per un fort intervencionisme centralitzador d’arrel francesa—, amb el liberalisme s’imposa un model administratiu que generalitza en tot el territori nacional espanyol les estructures heretades a Catalunya del municipi borbònic d’arrel castellana, introduint, però, el caràcter electiu.

El model aplicat a Catalunya ultrapassa, doncs, les fronteres catalanes i el Principat s’integra plenament en una organització administrativa estatal homogènia, a l’ombra del model jacobí resultant de l’experiència centralitzadora i revolucionària a França. Tanmateix, la consolidació d’aquest nou model serà lenta, ja que haurà de superar els parèntesis absolutistes imposats per Ferran VII (18141820 i 1823-1833).

Com exposa Concepción de Castro, els legisladors gaditans i, més tard, el govern del Trienni Liberal seguien els ideals de la Revolució Francesa. La llibertat exigia el caràcter representatiu dels ajuntaments i la igualtat davant la llei imposava la uni-

17. A partir del 1780 moltes ciutats que no eren cap de corregiment demanaren, i se’ls atorgà, un nou règim de regidors triennals, atès que cada vegada era més complicat cobrir anualment les places. Tanmateix, els problemes persistiren i, arribada la dècada del 1790, la mateixa Audiència començà a proposar la reintroducció del sistema insaculatori en poblacions on el desgavell no trobés altra solució, cas que es donà en llocs com Banyoles, Figueres, Blanes, Valls o Tàrrega, entre molts altres. Josep Maria Torras i Ribé, Els municipis catalans de l’Antic Règim, 1453-1808, p. 357-370, esp. p. 365-367.

EL MUNICIPI A CATALUNYA

formitat de totes les institucions locals, independentment de la importància, el caràcter o l’herència historicojurídica.

La defensa de la propietat individual comportava la desamortització dels béns municipals. I la necessitat de consolidar els nous ideals liberals requeria una organització racional i eficient de tot el territori, que facilités la implantació del poder centralitzat i les seves reformes revolucionàries.18

La reordenació uniforme de tot el territori havia de venir amb la nova divisió provincial i el disseny d’una xarxa homogènia de municipis independents i representatius. Per tant, es modificaren els límits municipals, deixaren d’existir els poblaments dependents per raó d’antics privilegis i es posà un límit mínim d’habitants per a constituir un municipi. Aquesta decisió reduiria el nombre excessiu d’entitats locals existents prèviament (possiblement, més de vint mil a tot Espanya), a poc més de nou mil a tot l’Estat, cosa que ajudaria en la tasca de gestió i control del territori. A més, es confiava que la participació en el govern local seria un dels principals instruments de propagació i suport de les noves idees liberals.19

El nou ajuntament liberal recuperà una part de les competències que havia perdut, car l’Estat l’incorporava en la seva estructura i li delegava fortes atribucions, tant administratives com recaptatòries de contribucions generals. Tanmateix, aquestes competències sovint eren vigilades per funcionaris governamentals.20

Quant a l’organització del nou municipi, es mantingué en gran manera l’estructura del municipi borbònic (si bé s’extingiren els càrrecs vitalicis), amb les figures d’alcaldes, regidors i procuradors en un nombre fixat segons la demografia de cada població. L’alcalde se situava al capdavant del govern, presidia l’ajuntament i era el

18. Concepción de Castro, La Revolución Liberal y los municipios españoles, Madrid, Alianza Universidad, 1979, p. 57-120. Concepción de Castro i Javier Moreno Luzón, «El gobierno de la ciudad», a Francesc Bonamusa i Joan Serrallonga (ed.), La sociedad urbana en la España contemporánea, Barcelona, Asociación de Historia Contemporánea, 1984, ponència 4, p. 155-195, esp. p. 157-175.

19. Concepción de Castro i Javier Moreno Luzón, «El gobierno de la ciudad», p. 159. Segons Pasqual Madoz, el 1842 hi havia a Espanya uns 11.500 municipis; actualment n’hi ha poc més de 8.100, 947 dels quals són catalans. Vegeu Variaciones de los municipios de España desde 1842, Madrid, Ministerio de Administraciones Públicas, Secretaría General Técnica, 2008, disponible en línia a: <www.hacienda. gob.es/Documentacion/Publico/SGT/CATALOGO_SEFP/100_Variaciones-INTERNET.pdf> (última consulta: 10 de febrer de 2024).

20. La constitució gaditana esmentava: salubritat, seguretat i ordre públic, administració de cabdals i arbitris, repartiment i recaptació de contribucions, manteniment d’escoles i educació pública, manteniment dels hospitals i altres serveis de beneficència, urbanisme i obres públiques (cura de camins, ponts, presons, béns comunals...), promoció de l’activitat econòmica, capacitat normativa per a fer ordenances municipals (però que havien de ser supervisades per les diputacions provincials i les Corts). Enrique Orduña Rebollo, Historia del municipalismo español, Madrid, Iustel, 2005, p. 139-140. La Constitució de Cadis va ser derogada el 1814 per Ferran VII i es va reprendre el model municipal existent el 1808, però va ser recuperada en gran manera durant el Trienni Liberal (1820-1823).

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 27

ANTONI PASSOLA TEJEDOR

responsable de l’ordre públic, fins i tot al capdavant de la milícia nacional en determinats períodes, cosa que el convertia en delegat del govern dins el municipi.

Tant ell com els regidors estaven sota la mirada atenta del Govern central a través de la diputació provincial i el governador civil, organisme i càrrec de nova creació. En cas de mala praxi, se’ls podia amonestar, sancionar i fins i tot desposseir del càrrec. En les capitals de província, però, al capdavant del govern hi havia, per sobre de l’alcalde, el governador civil, cap polític representant del poder de l’Estat a la província i jutge que resolia els recursos electorals als municipis, de manera que era el catalitzador de les rivalitats locals en cas de conflicte.

Partint d’aquest model, després de la mort de Ferran VII el gran canvi es donà en dos temes que protagonitzaren el debat entre els dos principals corrents del liberalisme fins passat l’equinocci del segle. El primer era el pas endavant en l’avenç cap a la centralització per tal de subjectar el poder municipal al central i contribuir així a homogeneïtzar el sistema administratiu del nou Estat liberal. Sobretot això es portaria a terme amb la vigilància i inspecció de les diputacions i del cap polític local. Mentre els progressistes miraven de mantenir una autonomia més àmplia (sempre dins de l’Estat centralitzat), els moderats miraven de retallar-la tendint a un intervencionisme permanent sobre els municipis.

Així, en la Llei municipal del 1840, el cap polític podia arribar fins a dissoldre l’ajuntament i destituir els alcaldes i els tinents. I el 1845 es va distingir entre l’alcalde, considerat «delegat del govern», designat per aquest i el qual monopolitzava les funcions polítiques, i l’ajuntament, elegit popularment i el qual només tindria atorgades funcions administratives.21

El segon front de discussió era el de les dimensions del cens electoral en les eleccions municipals: tots els càrrecs serien elegits (de manera indirecta) pels veïns cap de família propietaris de casa oberta, cosa que ja plantejava un llindar mínim per a l’exercici del vot (variable segons el signe més progressista o més conservador del govern de torn) i que predisposava que l’accés al govern municipal recaigués en persones amb cert prestigi i poder econòmic a la població.

D’aquesta manera, s’assegurava l’accés predominant de l’alta burgesia i les classes mitjanes al govern local, compartint-lo, a vegades, amb la noblesa, però no ja com a vassalls.22 De fet, inclús els progressistes, quan governaven, cercaven més el suport de les classes mitjanes que no pas el de les baixes, cosa que feien mirant de retallar el cens d’electors impedint la participació de jornalers i empleats que podien dependre del treball per a altri. No serà fins al Sexenni Revolucionari (1868-1874) que s’im-

21. Enrique Orduña Rebollo, Historia del municipalismo español, p. 151-166.

22. Com diu Concepción de Castro, La Revolución Liberal y los municipios españoles, p. 73-74: «Eliminados los privilegios estamentales y la perpetuidad de oficio, la clase media local es, pues, la llamada a representar a su propia comunidad».

EL

MUNICIPI A CATALUNYA

posarà per primera vegada el sufragi universal masculí, però el 1877 serà retallat de nou restringint el cens a un calculat 5% de la població espanyola.23

És molt gràfica la relació de les variacions produïdes en els censos entre els anys 1840 i 1845 que Quintí Casals constatà a Lleida per categories socioprofessionals segons les diferents legislatures i el color polític de la força que les promulgava:

Quadre 1. Modificacions ideològiques dels censos electorals. Lleida, 1840-1845

Condició o ofici 1840-1843 1844 1845 (Govern progressista) (Govern conservador) (Govern conservador)

Nombre d’electors % Nombre d’electors % Nombre d’electors %

Font: Quintí Casals Bergés.24

En definitiva, aquest model enquadrat en una democràcia censatària xocarà durant el primer terç de segle amb fortes resistències per part de les oligarquies tradicionals, que s’havien vist desposseïdes d’un control sobre els afers locals que consideraven patrimoni propi i inalienable.

23. Enrique Orduña Rebollo, Historia del municipalismo español, p. 165.

24. Quintí Casals Bergés, «La definició social de l’espai polític sota el liberalisme. La normativa electoral municipal a Lleida a mitjan segle xix», a Actes del V Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya: L’estructuració territorial de Catalunya: els eixos cohesionadors de l’espai, Barcelona, L’Avenç, 2001, p. 491. El quadre ha estat lleugerament reordenat per mi.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ANTONI PASSOLA TEJEDOR

La violència esclatarà afavorida per l’ambient caldejat arran de la Guerra del Francès i pel clima radical i democratitzant del Trienni Liberal. Sota el regnat isabelí, el conflicte municipal entre conservadors i progressistes se circumscriví al cens electoral i al grau de centralització i dependència del municipi respecte al poder central.

Revista de Dret Històric Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 24 (2025), p. 31-81

ISSN (ed. impresa): 1578-5300 / ISSN (ed. digital): 2014-0010

http://revistes.iec.cat/index.php/RDHC / DOI: 10.2436/20.3004.01.154

Data de lliurament: 14 de juliol de 2025. Data d’acceptació: 15 de setembre de 2025

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT

JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES (CORONA D’ARAGÓ, SEGLES XIV-XVII)

David Irazábal Martínez

Universitat Pompeu Fabra

Resum

En el present treball estudiarem alguns aspectes culturals i de pensament jurídic relatius a la motivació de les sentències a la Corona d’Aragó, especialment a Catalunya, en la baixa edat mitjana i l’alta edat moderna (segles xiv-xvii). En primer lloc, contextualitzarem la disposició de dret propi català que declarà l’obligació de motivar les sentències. En segon lloc, a partir d’una aproximació al pensament escolàstic d’Ausiàs March, plantejarem una introducció cultural a la motivació de les sentències a la Corona d’Aragó. En tercer lloc, examinarem la motivació de les sentències en el marc de la cultura iuscèntrica catalanoaragonesa. Ens centrarem en l’exegesi de la Sentència de la Reial Audiència de la Corona d’Aragó del 2 d’abril de 1372 i d’una conclusió de la Reial Audiència de Catalunya del 6 d’abril de 1500. En quart lloc, enunciarem algunes de les implicacions de la motivació de les sentències per a l’officium iudicis. Finalment, proposarem una anàlisi preliminar de l’adaptació, en forma «correctiva», de la doctrina del dret comú relativa a l’expressio causae in sententia en el dret propi i en l’estil judicial catalans.

Mots clau: motivació, sentències, Corona d’Aragó, Catalunya, Ausiàs March, baixa edat mitjana, alta edat moderna.

ASPECTOS CULTURALES Y DE PENSAMIENTO JURÍDICO EN TORNO A LA MOTIVACIÓN DE LAS SENTENCIAS (CORONA DE ARAGÓN, SIGLOS XIV-XVII)

Resumen

En el presente trabajo estudiaremos algunos aspectos culturales y de pensamiento jurídico relativos a la motivación de las sentencias en la Corona de Aragón, especialmente en Cataluña, en la baja edad media y en la alta edad moderna (siglos xiv-xvii). En primer lugar, contextualizaremos la disposición de derecho propio catalán que declaró la obligación de motivar las sentencias. En segundo lugar, a partir de una aproximación al pensamiento escolástico

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 31

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

de Ausiàs March, plantearemos una introducción cultural a la motivación de las sentencias en la Corona de Aragón. En tercer lugar, examinaremos la motivación de las sentencias en el marco de la cultura iuscéntrica catalano-aragonesa. Nos centraremos en la exégesis de la Sentencia de la Real Audiencia de la Corona de Aragón de 2 de abril de 1372 y de una conclusión de la Real Audiencia de Cataluña de 6 de abril de 1500. En cuarto lugar, enunciaremos algunas de las implicaciones de la motivación de las sentencias para el officium iudicis. Finalmente, propondremos un análisis preliminar de la adaptación, en forma «correctiva», de la doctrina del derecho común relativa a la expressio causae in sententia en el derecho propio y en el estilo judicial catalanes.

Palabras clave: motivación, sentencias, Corona de Aragón, Cataluña, Ausiàs March, baja edad media, alta edad moderna.

ASPECTS CULTURELS ET PENSÉE JURIDIQUE AUTOUR DE LA MOTIVATION DES SENTENCES (COURONNE D’ARAGON, XIVe-XVIIe SIÈCLES)

Résumé

Dans ce travail, nous allons étudier certains aspects culturels et intellectuels de la pensée juridique liés à la motivation des jugements dans la Couronne d’Aragon et, plus particulièrement, en Catalogne, à la fin du Moyen Âge et au début de l’époque moderne (xive-xviie siècles). Premièrement, nous contextualiserons la disposition de droit catalan qui établissait l’obligation de motiver les jugements. Deuxièmement, en nous appuyant sur une approche de la pensée scolastique d’Ausiàs March, nous proposerons une introduction culturelle à la motivation des arrêts dans la Couronne d’Aragon. Troisièrement, nous examinerons la motivation des arrêts dans le cadre de la culture juscentrique catalano-aragonaise. Nous nous concentrerons sur l’exégèse d’un jugement de la Reial Audiència de la Couronne d’Aragon du 2 avril 1372 et d’une conclusion de la Reial Audiència de Catalogne du 6 avril 1500. Quatrièmement, nous exposerons certaines des implications du raisonnement des jugements pour l’officium iudicis. Enfin, nous proposerons une analyse préliminaire de l’adaptation, sous une forme «corrective», de la doctrine du ius commune relative à l’expressio causae in sententia dans le ius proprium et le style judiciaire catalan.

Mots-clés: motivation, jugements, Couronne d’Aragon, Catalogne, Ausiàs March, bas Moyen Âge, haute époque moderne.

CULTURAL AND LEGAL THOUGHT IN THE REASONING OF JUDGEMENTS (CROWN OF ARAGON, 14th-17th CENTURIES)

Abstract This paper examines certain cultural and legal thought dimensions of judicial reasoning in the Crown of Aragon, with particular emphasis on Catalonia during the late Middle Ages

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

and the early modern period (14th-17th centuries). We begin by contextualising the provision of Catalan ius proprium that declared the obligation of royal judges to provide reasons for their decisions. We proceed with a cultural introduction to judicial reasoning in the Crown of Aragon, drawing on the scholastic thought of the Valencian poet Ausiàs March. Next, we explore judicial reasoning within the framework of the Catalan-Aragonese iuscentric legal culture. Our analysis focuses on the exegesis of a judgment issued by the Royal Audience of the Crown of Aragon (2 April 1372), as well as a conclusion produced by the early modern Royal Audience of Catalonia (6 April 1500). We then outline several implications of judicial reasoning for the officium iudicis. Finally, we propose a preliminary analysis of the «corrective» adaptation of the ius commune doctrine of expressio causae in sententia in the context of Catalan law and judicial practice.

Keywords: judicial reasoning, judgements, Crown of Aragon, Catalonia, Ausiàs March, late Middle Ages, early modern period.

1. INTRODUCCIÓ

En el present treball estudiarem alguns aspectes culturals i de pensament, tant en termes genèrics, fonamentalment literaris i filosòfics, com específicament jurídics, relatius a la motivació de les sentències a la Corona d’Aragó cismarina, especialment a Catalunya, en la baixa edat mitjana i l’alta edat moderna (segles xiv-xvii).1

Partim de la premissa que el pensament jurídic és una de les múltiples formes d’expressió de la cultura d’un moment històric i un lloc determinats, sens perjudici de la seva desitjable contextualització temporal i espacial més àmplia. Temporalment, ací optem per una perspectiva de longue durée, justificada per les continuïtats culturals i de pensament jurídic fonamentals —al marge d’innovacions i mutacions parcials— entre el final de la baixa edat mitjana i l’alta edat moderna.2 Espacialment, ens situem

1. Agraeixo als professors Tomàs de Montagut i Josep Capdeferro la lectura del text i els seus encertats comentaris i suggeriments. Aquest treball s’inscriu dins el projecte d’investigació «Respuestas jurídicas hábiles a conflictos sociales complejos (siglos xii-xx)» (PID2020-117702GA-I00/MICIN/ AEI/10.13039/501100011033), finançat pel Ministeri de Ciència, Recerca i Universitats i coordinat pels professors Josep Capdeferro (Universitat Pompeu Fabra) i Rafael Ramis (Universitat de les Illes Balears-IEHM). La investigació té el suport del programa doctoral AGAUR FI-SDUR (2023-FISDU-00169) del Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya.

2. Han destacat els canvis produïts en el pensament jurídic europeu de final del segle xvi i principi del xvii Alain Wijffels, «Law reports as legal authorities in early modern Belgian legal practice», a G. Rossi (ed.), Authorities in early modern law courts, Edimburg, Edinburgh University Press, 2021, p. 222-244; Adolfo Giuliani, «Civilian treatises on presumptions, 1580-1620», a R. H. Helmholz i W. D. H. Sellar (ed.), The Law of presumptions: Essays in comparative legal history, Berlín, Duncker & Humblot, 2009, p. 21-71. Sense desconèixer les mutacions en el pensament jurídic des de final del segle xvi, relatives a un mètode més sistemàtic i un tractament temàtic del material jurídic, així com a novetats en

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 33

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

a la Corona d’Aragó cismarina,3 iurisdictio universalis dels regnes que la integraren com a iurisdictiones generales de la Corona —els regnes d’Aragó, València, Mallorca i el Principat de Catalunya—,4 en el marc, a partir del 1479, de la Monarquia Hispànica composta, i en l’àmbit geogràfic i intel·lectual de l’Europa del ius commune 5 Procedirem segons l’ordre següent. En primer lloc, contextualitzarem la disposició de dret propi català que declarà l’obligació de motivar les sentències, la constitució 55 de 1510 (epígraf 2). En segon lloc, a partir d’una aproximació als conceptes de raó, voluntat i moviment en el pensament d’Ausiàs March, plantejarem una introducció cultural a l’estudi de la motivació de les sentències a la Corona d’Aragó (epígraf 3). En tercer lloc, examinarem la motivació de les sentències (fonamentalment civils) en el marc de la cultura iuscèntrica catalanoaragonesa (epígraf 4). Ens centrarem en l’exegesi de la Sentència de la Reial Audiència baixmedieval del 2 d’abril de 1372, per una banda (subepígraf 4.1), i en la doctrina i la praxi —a través del comentari d’una conclusió de la Reial Audiència de Catalunya altmoderna del 6 d’abril de 1500— de la regulació de l’aequitas pel dret comú positiu, amb la consegüent exclusió d’una equitat purament natural, per l’altra (subepígraf 4.2). En quart lloc, enunciarem algunes de les implicacions de la motivació de les sentències per a l’officium iudicis (epígraf 5). Finalment, proposarem una anàlisi preliminar de l’adaptació, en forma «correctiva», de la doctrina del dret comú relativa a l’expressio causae in sententia en el dret propi i en l’estil judicial catalans (epígraf 6). Conclouran el treball unes consideracions sintètiques sobre els punts anteriors (epígraf 7).

l’àmbit de la lògica, la dialèctica i la retòrica aristotèliques, en aquest treball ens centrarem en les continuïtats profundes de pensament que donen coherència intel·lectual al període del ius commune

3. No podem abordar ací el cas del regne de Sardenya, car requereix un tractament separat. En general, vegeu Mario Ascheri, Tribunali, giuristi e istituzioni dal medioevo all’età moderna, Bolony, Il Mulino, 1989, p. 113.

4. Vegeu Tomàs de Montagut, «La justicia en la Corona de Aragón», a La administración de justicia en la historia de España: Actas de las III Jornadas de Castilla-La Mancha sobre investigación en archivos, vol. ii, Guadalajara, Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, 1999, p. 649-686; Tomàs de Montagut, «El poder del dret durant el regnat de Martí l’Humà», a M. T. Ferrer (coord.), Martí l’Humà: El darrer rei de la dinastia de Barcelona, 1396-1410. L’Interregne i el Compromís de Casp, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2015, p. 51-67; Tomàs de Montagut, «Notes sobre el projecte de reforma de la Justícia Universal de la Cort General de Catalunya de Perpinyà – Sant Cugat – Barcelona de 1406-1410», a A. Furió et al. (ed.), La veu del regne: 600 anys de la Generalitat Valenciana (en premsa).

5. Sobre la recepció del dret comú en el context hispànic, vegeu Josep Maria Font Rius, «La recepció del dret comú a la península Ibèrica», a T. de Montagut (ed.), Història del pensament jurídic: Curs 1996-97 dedicat a la memòria del professor Francisco Tomás y Valiente, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, 1999, p. 95-106. Quant al pensament jurídic dels juristes lletrats a la baixa edat mitjana a Catalunya, vegeu Tomàs de Montagut, «Els juristes de Catalunya i la seva organització col·legial a l’època medieval», Ivs Fvgit, núm. 12 (2003), p. 269-301. Per a la cultura del ius commune tardà a Catalunya, vegeu Josep Capdeferro, Ciència i experiència. El jurista Fontanella (1575-1649) i les seves cartes, Barcelona / Lleida, Fundació Noguera i Pagès, 2012.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

2. SEDES MATERIAE: LA CONSTITUCIÓ 55 DE 1510

És convenient partir de la disposició de dret propi català que declarà formalment —és a dir, no introduí, sinó que ratificà una pràctica o un estil judicial antecedent mitjançant la forma solemne i quasi sacra6 d’una constitució o lex generalis pactionata 7 l’obligació dels jutges del Principat de Catalunya, inclosa la Reial Audiència, de motivar llurs sentències definitives. Així, la constitució 55 de 15108 estatuí que els doctors de la Reial Audiència havien d’expressar, en la sentència definitiva,9 «los motius quels hauran moguts per axi declarar e diffinitiuament sentenciar». Aquesta era la versió del redactat final de la norma, la qual, però, no pot ser considerada aïllada del seu context històric. En particular, gaudeixen d’una rellevància especial per a l’estudi historicojurídic els processos parlamentaris de producció normativa, que poden ser més o menys acuradament resseguits, segons el seu estat de conservació, a través de les propostes estamentals, les negociacions interestamentals i les respectives respostes del rei en la cort corresponent.10 Recercant l’origen d’aques-

6. Juan Vallet, «Valor jurídico de las leyes paccionadas en el Principado de Cataluña», a El pactismo en la historia de España, Madrid, Instituto de España, 1980, p. 75-110. Dec la cita a Josep Capdeferro, «Práctica y desarrollo del derecho en la Cataluña moderna: a propósito de la jurisprudencia judicial y la doctrina», a S. de Dios et al. (coord.), Juristas de Salamanca, siglos xv-xx, Salamanca, Ediciones Universidad de Salamanca, 2009, p. 235-258, esp. p. 238, n. 15.

7. En general, sobre aquesta qüestió vegeu Víctor Ferro, El dret públic català: Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta, Vic, Eumo, 1987, p. 295.

8. Constitutions y altres drets de Cathalunya [ ], Barcelona, En Casa de Hubert Gotart, 1588-1589 (= CYADC-1588-1589), 1, 7, 3, 2.

9. La sentència definitiva decidia («definia») la controvèrsia principal de la causa amb una absolució o condemna del demandat, a diferència de la sentència interlocutòria, que versava sobre incidències o excepcions no pertanyents a la controvèrsia principal. Vegeu Lluís de Peguera, Decisiones Aureae in actu practico frequentes, Barcinone, Ex Typographia Iacobi à Cendrat, 1605, cap. 197, n. 2:

Et ideo differt haec interlocutoria à sententia diffinitiua, quod per diffinitiuam diffinitur negocium principale, scilicet illud quod principaliter deductum fuit condemnando vel absoluendo, alias non diceretur sententia si non contineret condemnationem vel absolutionem […] Sed interlocutoria non tangit negocium principale, sed diffinit aliquam exceptionem in iudicio emergentem et per eam non imponitur finis controuersiae principali.

La sentència definitiva era susceptible d’un recurs ulterior. Cal no confondre «definitiu» amb «ferm»: vegeu Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus Curiarum generalium Cathaloniae, Barcinonae, Typis et Aere Sebastiani à Cormellas, 1621, pars ii, collatio (coll.) 11, cap. 4, n. 81 i seg.: «Et illa dicitur sententia diffinitiua, quae diffinit negotium, et imponit finem causae per absolutionem, vel condemnationem […] et illa proprie dicitur res iudicata, â qua non est appellatum, vel est per binas sententias confirmata».

10. Vegeu l’útil notícia de les Corts catalanes i llurs fonts a Manuel Rovira et al., «Fonts per a l’estudi de les Corts i els Parlaments de Catalunya. Càtaleg dels processos de Corts i Parlaments», a Les Corts a Catalunya: Actes del Congrés d’Història Institucional (Barcelona, 28, 29 i 30 d’abril de 1988), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991, p. 25-61.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 35

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

ta disposició normativa en els debats parlamentaris de la Cort General de Montsó de 1510,11 ens ha estat possible individuar la proposta estamental que donà lloc a l’esmentada constitució 55 de 1510 (Constitutions y altres drets de Cathalunya [ ], 1588-1589 [= CYADC-1588-1589], volum 1, llibre 7, títol 3, capítol 212). Pot llegir-se una formulació primigènia de la proposta estamental, concretament del braç reial, en una carta enviada el 25 de maig de 1510 pels consellers de Barcelona als síndics municipals en la Cort General: «[…] ha paregut seria bo se ordenas que los Jutges del Real Consell en les sentencias que donaran hagen y sien tenguts donar raho y exprimir la causa per que donen tal sentencia».13

Destaquem ací únicament que en la proposta estamental, tal com fou formulada pels consellers de Barcelona, no hi havia, a diferència del redactat aprovat finalment, el terme motiu, sinó que es parlava de «donar raho y exprimir la causa» d’allò judicat en la sentència. Les dues versions tenien en comú, però, el verb exprimir. L’acció, allò que la norma prescrivia, era «exprimir» —avui diríem expressar— quelcom. I allò que devia ser expressat era qualificat, en la constitució, com a «motiu» i, en la proposta estamental, com a «raó» o «causa». Resulta convenient, doncs, estudiar aquesta terminologia, que fa referència a uns coneixements i una forma de pensament específics de la cultura jurídica catalanoaragonesa baixmedieval i altmoderna.

3. UNA APROXIMACIÓ CULTURAL: RATIO, VOLUNTAS

I MOTUS ANIMI EN AUSIÀS MARCH

Estimem oportú, per tal de plantejar una introducció cultural a l’estudi de la motivació de les sentències a la Corona d’Aragó, fer una breu menció del lloc que ocupen els conceptes de raó, voluntat i moviment en el pensament del poeta valencià del segle xv14 Ausiàs March.

11. Sobre la Cort General de Montsó de 1510, vegeu Àngel Casals, «Les Corts Catalanes de 15101520: una etapa d’irregularitats», Afers, vol. 5, núm. 9 (1990), p. 23-37.

12. D’ara endavant, en les referències paral·leles utilitzarem la forma abreujada corresponent sense els substantius, és a dir, només amb la numeració, en aquest cas, doncs, seria la forma 1, 7, 3, 2.

13. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), Lletres Closes, 1B. VI-40, 1508-1511, f. 86r-88r, esp. f. 87v. Vegeu David Irazábal, «La Cort General de Montsó de 1510: La motivació de les sentències i l’observança del dret a la Catalunya moderna», eHumanista/IVITRA, núm. 27 (2025), p. 361-374; David Irazábal, «¿Cui prodest la obligación de motivar las sentencias en Cataluña (1510)? Autoridad, legitimidad, observancia», a Estudios luso-hispanos de historia del derecho, vol. iv, Madrid, Dykinson (en premsa).

14. La primera edició gairebé completa de les obres d’Ausiàs March data, però, de 1543: Les obres de mossen Ausias March: Ab vna declaratio en los marges de alguns vocables scurs, Barcelona, Per Mestre Carles Amoros, 1543.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

La motivació de les sentències estava íntimament relacionada amb el pensament escolàstic baixmedieval i altmodern, el qual tingué una influència notable en l’obra del poeta Ausiàs March, com també en tots els àmbits del coneixement i de la cultura —incloent-hi el dret— dels segles xiv-xvii. Concretament, el pensament escolàstic aristotelicotomista estigué profundament arrelat als regnes de la Corona d’Aragó i fou predominant en la tradició intel·lectual catalana, sobretot a partir de l’últim terç del segle xvi, fins a les reformes universitàries de Felip V a principi del segle xviii. 15 D’acord amb aquest pensament, la voluntat, com a potència motiva, inductiva o impulsiva de l’ànima,16 havia d’estar ordenada, envers una causa final, per la raó,17 ço és, per un recte judici d’acord amb les lleis divines, naturals i humanes. Aquest principi moral aristotelicotomista, relatiu a l’ordenació racional de la lliure18 voluntat humana,

15. Antonio Fernández Luzón, La universidad de Barcelona en el siglo xvi, Barcelona, Universidad de Barcelona, 2005, esp. p. 303; Rafael Ramis i Pedro Ramis, La Universidad de Barcelona en el siglo xvii, Madrid, Dykinson, 2023, p. 127-139; Rafael Ramis, «La defensa del tomismo frente al suarismo: la Facultad de Artes y Filosofía de la Universidad de Barcelona a comienzos del siglo xviii», Espíritu, vol. lxvii, núm. 155 (2018), p. 81-106. En relació amb el pensament jurídic català del segle xv, vegeu Francisco Elías de Tejada, Historia del pensamiento político catalán, tom i, La Cataluña clásica (987-1479), Sevilla, Montejurra, 1963, p. 283-338. Especialment, en referència a Tomàs Mieres (s. xv), vegeu Juan Vallet, «Equidad y buena razón según el jurista gerundense del siglo xv, Tomás Mieres», Anuario de Derecho Civil, vol. 30, núm. 1 (1977), p. 3-33.

16. Sobre la tripartició aristotèlica de l’ànima en les seves parts vegetativa, apetitiva-sensitiva-desiderativa i racional-intel·lectiva, vegeu De anima, 413a23-415a13, i Etica Nicomachea, i (1102a29-1102b37). En el segle xvi hispànic, la concepció aristotèlica de l’ànima fou exposada sintèticament per Martín de Azpilcueta en els tres primers Praeludia de la seva influent obra Enchiridion confessariorum (1557). Vegeu Adolfo Giuliani, «Civilian treatises on presumptions, 1580-1620», p. 54, n. 147.

17. Ramon Llull tractà la qüestió servint-se de les categories aristotèliques:

Amatus et honoratus sis Tu [Deus], qui ordinasti, quòd potentia motiva sit serva et subdita potentiae rationali. Nam, quia potentia motiva, Domine, est serva potentiae rationalis, ideo non potest operari nec adducere in actum id, quod est in potentia, quousque potentia rationalis ei mandat et judicat, an sit rationabile, quòd res debeat devenire in actum vel non. Unde, quando potentia rationalis figuravit in rebus, an sit rationabile, quòd veniant in actum, tunc mandat motivae, ut se moveat ad ducendum in actum res, quae sunt in potentia; et tunc venit in esse actio potentiae motivae per mandatum, quod potentia rationalis ei facit.

Vegeu Beati Raymundi Lulli doctoris illuminati et martyris Liber magnus contemplationis in Deum: juxta Moguntinam editionem, t. ii, Palmae Majoricarum, Typis Viduae Frau, 1748, vol. i, ll. ii, dist. 11, cap. 44 («Quomodo Deus ordinaverit in homine Potentiam motivam»), n. 7-9.

18. Ausiàs March, en el poema cvi, v. 5-8, recorda la llibertat moral de l’home, entesa en termes escolàstics com la capacitat racional per a esquivar els moviments desordenats de l’ànima apetitiva (dominium): «Alguns desigs acorren a delits, | que·l moviment no pot hom escusar, | e d’altres molts, que se’n pot ben guardar, | en contra nós per nós són elegits». Vegeu Ausiàs March, Poesies, edició a cura de P. Bohigas i revisada per A.-J. Soberanas i N. Espinàs, Barcelona, Barcino, 2005, p. 364.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 37

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

fou la base cultural i de pensament sobre la qual, proposem, s’edificà la doctrina jurídica catalanoaragonesa de la motivació de les sentències.

Per tal d’exemplificar-ho, glossarem breument algunes poesies d’Ausiàs March, pregones de reflexions escolàstiques i endemés amb una terminologia rellevant en el camp del pensament jurídic. En el seu poema ii, versos 33 i següents, podem llegir: «Ma volentat ab la rahó s’envolpa | e fan acort, la qualitat seguint».19 És a dir, la voluntat i la raó, anant d’acord, cercaven la «qualitat», que equivalia a «espiritualitat», ço és, l’espiritual o ideal per oposició a la «cantitat» o materialitat.20 De la mateixa manera, com s’exposà en el poema cvi, versos 150-152, el bé de l’home reposava en un enteniment que seguís la veritat i, simètricament, en un apetit que assentís a la raó: «Lo bé de l’hom en dues parts se pren: | quant veritat l’enteniment entén, | e l’apetit a rahó conssentí».21

Com a condició per a dirigir-se cap als fins espirituals, cap al bé, calia, doncs, acordar, fer avenir o concordar les potències volitives i racionals de l’ànima. Aquest punt és rellevant perquè el dret, per als juristes baixmedievals i altmoderns, també estava situat en un nivell espiritual. El ius era entès com una res incorporale (Inst. 2, 2), que no es podia percebre amb els sentits ni hom podia atansar-s’hi físicament, sinó que es copsava amb l’ànima i per mitjans intel·lectuals.22 Per això, l’objecte de la ciència jurídica, com a iuris prudentia, era definit com el coneixement de les coses divines i humanes («divinarum atque humanarum rerum notitia», D. 1, 1, 10; Inst. 1, 1). Igualment, el dret tenia com a fi ideal la cerca del bé: «ius est ars boni et aequi» (D. 1, 1, 1). No sorprèn, en aquest context, que els juristes, màximament els jutges dels grans tribunals de la jurisdicció règia, fossin considerats sacerdotes iuris (D. 1, 1, 1, 1)23 o, fins i tot, divinitats (dii) representants de Déu a la Terra.24 Consegüentment, seguint l’exposició escolàstica d’Ausiàs March, per a dedicar-se a l’estudi o l’exercici del dret com a activitat espiritual, era menester cohonestar la voluntat amb la raó; en aquest cas, amb la raó jurídica.25

19. Ausiàs March, Poesies, p. 79.

20. Vegeu Ausiàs March, Poesies, p. 80, n. als v. 33 i seg.

21. Ausiàs March, Poesies, p. 367.

22. Adolfo Giuliani, «Civilian Treatises on Presumptions, 1580-1620», p. 29.

23. Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 8, cap. 1, n. 4, 7: «Et ius prout est ars ordinata ad finem sciendi ministrare, et ministrandi iustitiam […] ius sumitur â bono et aequo, sed hoc nil aliud est, quam iustitia, vt l. 1. ff. de iustitia et iure [sc. D. 1, 1, 1, 1], probatur, quia ministrantes ius, dicuntur Sacerdotes. Et hoc ius non habent nisi qui sacra ministrant […] sed ministri sui dicuntur Sacerdotes».

24. Joan Pau Xammar, De officio iudicis et aduocati liber unus, Barcinonae, Ex Typographia Iacobi Romeu, 1639, pars i, quaestio (q.) ii, n. 12, 14 i seg.: «Sunt iudices ministri Diuinae Iustitiae in terris, et simulacra Dei […] Sacerdotes a iure vocantur […] Dij dicuntur in sacris litteris aliquando quia Deum supremum iudicem representant». Vegeu Jacques Krynen, L’idéologie de la magistrature ancienne, París, Gallimard, 2009, p. 79-103.

25. Aquesta temàtica era tractada, fonamentalment, en relació amb el problema de l’arbitrium del

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

En el poema iv, versos 33-40, trobem el concepte de «moviment» de l’ànima. Cal tenir present que els diversos estats anímics —afectius, emocionals i volitius, però també racionals i intel·lectuals—26 de la persona s’explicaven, seguint l’antiga tradició grecoromana, com a «moviments» de l’ànima (motūs animi).27 Reproduïm el fragment que ara interessa: «Ell [sc. l’enteniment, vid. iv, v. 25] és qui venç la sensualitat; | si bé no és en ell prim moviment, | en ell stà de tot lo jutgament: | cert guiador és de la voluntat. | Qui és aquell qui contra d’ell reny? | Que voluntat, per qui·l fet s’executa, | l’atorch senyor, e si ab ell disputa, | a la perfí se guia per son seny».28

Del passatge citat s’infereix que, per a Ausiàs March, el «prim moviment», allò que primerament induïa, impulsava, incitava o, en definitiva, movia hom a fer quel-

jutge, el qual era qualificat de vir bonus. Vegeu Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 11, cap. 4, n. 52: «[…] in quo stet arbitrium boni viri, vide hic quod stat in ratione regulata et bene organizata, ac conscientia, moribus et legibus bene informata». Ací «consciència» revestia el significat genèric (no relacionat amb el judici secundum conscientiam) de capacitat mental de discernir entre el bé i el mal. Vegeu Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars i, coll. 4, cap. 7, n. 30: «Et est conscientia discretio sciendi, vel non faciendi aliquid secundum iudicium rationis». Sense aquesta consciència, el jutge seria «diabòlic»; i Joan Pau Xammar, De officio iudicis, pars i, q i, n. 6.

26. Segons la classificació ciceroniana (De officiis, 1.36.132), els motūs animi podien ser de tipus intellectual, encaminats al descobriment de la veritat, o apetitius, impel·lents a l’acció, per la qual cosa calia que els moviments intel·lectuals s’adrecessin cap al bé i els apetitius obeïssin la raó: «Motus autem animorum duplices sunt, alteri cogitationis, alteri appetitus; cogitatio in vero exquirendo maxime versatur, appetitus impellit ad agendum. Curandum est igitur, ut cogitatione ad res quam optimas utamur, appetitum rationi oboedientem praebeamus» (M. Tullius Cicero, De Officiis: With an English translation, traducció de W. Miller, Cambridge (MA), Harvard University Press, 1913, p. 132 i seg.).

27. Vegeu Florence Dupont, «Le masque tragique à Rome», Pallas, núm. 49 (1998), Rome et le tragique, p. 353-363. La idea d’un moviment anímic (motus animi) remetia a una particular concepció de l’ànima segons la qual allò que la caracteritzava era el seu vigor motriu o «vida». Hereva de la tradició grecoromana, aquesta visió fou transmesa a la cultura de l’Occident europeu, entre d’altres, gràcies als comentaris de Calcidi al Timeu de Plató (s. iv); vegeu Plato Latinus. A Calcidio translatus commentarioque instructus, edició a cura de J. H. Waszink, 2a ed., Londinii / Leidae, Inst. Warburgianum / Brill, 1975, p. 104 i seg., «Calcidii Commentarius», n. 57: «Hoc idem aliquanto apertius significat in Phaedro dicens ita: Omnis anima immortalis, quia quod semper mouetur, semper in uita est […] Omne enim corpus, quod quidem habet intra se motiuum uigorem, cum anima est, quod uero extra, sine anima, siquidem haec animae natura sit». Tanmateix, Aristòtil no reduí l’ànima al moviment físic, sinó que diferencià cinc operacions o potències de l’ànima, nutritiva, sensitiva, locomotiva, apetitiva i intel·lectiva, corresponents a quatre modi vivendi, a saber, per l’intel·lecte, pel sentit, pel moviment i repòs locals i pel moviment entès com a alimentació, creixement i envelliment (De anima, 411b24-31 i 413a22-25). Aquesta fou la teoria de l’ànima després recollida per Tomàs d’Aquino (vegeu el seu In Aristoteles librum de anima commentarium). L’especificitat de l’ànima no era reduïda, doncs, al moviment físic, ans al contrari: li eren pròpies totes les facultats, des de les nutritives fins a les intel·lectuals, que «animen» la vida d’una persona. Açò explicaria l’ús d’una terminologia d’origen físic —moviment (lat. motus, gr. κίνησις o κίνημα), entès en termes aristotèlics com l’actualització d’una potència ordenada per una causa final— per a explicar els diferents estats de l’ànima com a moviments incorporals.

28. Ausiàs March, Poesies, p. 82, 83 i 84, n. al v. 34.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 39

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

com (primus motus), no es localitzava en l’enteniment —en la ment o part racional de l’ànima—, sinó en la voluntat i, per tant, en la part apetitiva o sensitiva de l’ànima.29 Ara bé, la voluntat havia de ser guiada, ordenada, per l’enteniment, en el qual es trobava el «jutgament» o el «seny» i, per consegüent, la capacitat d’hom per a judicar, ço és, discernir racionalment entre els diversos cursos d’acció impulsats pel «prim moviment» (primus motus) de tipus sensitiu o apetitiu.

En el poema vi, versos 4-8, 17-20 i 25-28, Ausiàs March concretà que l’enteniment havia de judicar rectament, ço és, amb un «dret juhý»: «[…] e ja pus fort havent rahó malalta | per gran esforç de folla voluntat; | car tant com és la voluntat moguda, | hom deu haver del seny major ajuda | si virtuós deu ésser nomenat. | […] L’enteniment en qui·l juhý no·s clar, | fforçadament ha pendr·opinions; | voluntat mou sufístiques rahons, | ffent-les valer e per bastants passar. | […] E si pas mal, bon dret ho consentrà, | puys és dit foll cell qui serveix senyor | qui no pot fer content bon servidor | e per null temps negun dret juhý fa».30

Això volia dir, doncs, que la voluntat s’havia d’adherir a un judici recte (rectum iudicium) que la guiés.31 El concepte de rectum iudicium es trobava tant en les obres de teologia moral com en la literatura jurídica.32 L’adjectiu rectum o derectum, també directum, 33 juntament amb el verb iudicare, conformaren la fórmula que enunciava exactament l’obligació del príncep i de llurs jutges de judicar segons el dret: iudicare

29. Vegeu el poema cvi, 426, on «primer moviment» s’ha d’interpretar com a impuls de l’apetit. Vegeu Ausiàs March, Poesies, p. 380. El primus motus fou estudiat per Lluís de Peguera en relació amb un conat de violació i una rixa, i descrit, basant-se en Ciceró, com un moviment desordenat, impetuós o pertorbat de l’ànima, d’origen concupiscent o furiós, no sotmès a la raó i contrari al rectum iudicium. Vegeu Lluís de Peguera, Decisiones, cap. 7, n. 18 i seg.: «illud attentatum osculi cum amplexu, fuit primus motus hominis causatus ex amoris et libidinis et animi perturbationis […] Ideoque Cicero de oratore diffinit libidinem esse impetum quendam animi non rectum»; ibidem, cap. 14, n. 14 i seg.:

[…] vulnera in personam Guilermi Vila illata fuerunt illata [sic] in rixa, in qua hominum motus dicuntur primi motus: cum ex improuiso, et sine concilio, neque ex proposito rixa contingat. Cumque primi motus non sint in potestate hominis […] adeo, quòd et sapientis animus ex subitis paulisper moueri solet quibusdam motibus rapidis et in consultis officium mentis atque rationis praeuertentibus […]. Est enim impetus, perturbatus animi motus rationi non obtemperans, cum quis inconsideratè in aliquid fertur, commotus subito, veluti ebrietate, vel calore iracundiae, vel lasciuia […]. Qui [sc. Cicero] primo officiorum [De officiis 1, 15, 49], dum de iustitia disputat, impetum opponit iudicio.

30. Ausiàs March, Poesies, p. 87.

31. Vegeu les notes al poema vi a ibidem, p. 88.

32. Lluís de Peguera, Decisiones, cap. 8, n. 8, definí el rectum iudicium com la capacitat intel·lectual de discernir: «Ac primum, consiliarius debet habere optimum et perfectum iudicium, vt probe intelligat, ac separare sciat, atque discernat, bonum à malo, iustum ab iniusto, et licitum, ab illicito».

33. Vegeu Víctor Ferro, El dret públic català, p. 338, n. 193 bis.

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

per directum. 34 La forma tradicional per directum, pròpia del llatí vulgar i brollada d’una concepció subjectiva, altmedieval, del dret, fou explicada pels juristes lletrats formats en les categories del ius commune com un judici secundum ius —un dret objectiu pouat de l’ordre natural de les coses (natura rerum) i d’origen diví.35

Aquest iudicium de l’enteniment que tenia la missió de guiar la voluntat havia d’acomodar-se, segons Ausiàs March, al conjunt d’instituts, normes o lleis morals leges, en el sentit lat de regles racionals d’ordenació de la conducta moral humana—,36 objectius, naturals i d’origen diví, impresos per Déu en la natura rerum i els quals l’home, per mitjà de la raó, estava en disposició de copsar. Així es desprèn del poema cvi, versos 241-248: «Delit e bé sol ordre·ls departex. | Delit és bo en tots fets naturals, | sinó en l’om quant passa·n los brutals, | car en tal cas natura desseguex. | Quant à Déu fet seguex natural cós [sc. curs]: | lo cel e·l món, los vegetals e bruts; | axí rahó met a l’hom instituts; | si les romp, és animal ociós».37

En termes similars, tot i que específicament jurídics,38 era entès el ius pels juristes lletrats, és a dir, com un dret objectiu (aequitas rudis) que l’home podia pouar racionalment de l’ordre natural i diví de les coses i constituir en equitat erudita (aequitas erudita o constituta), la qual es trobava redactada en els preceptes del dret positiu romanocanònic (ratio scripta) o propi català (constitutiones, en sentit lat).39

34. Vegeu l’usatge Alium namque: «Alium namque supradicti principes nobilem, honestum et utilem miserunt usaticum quod illi tenuerunt et successoribus suis tenere in perpetuum mandaverunt: scilicet ut […] tenerent justiciam et judicarent per directum […]» (Fernando Valls [i Ramon d’Abadal], Los Usatges de Barcelona: Estudios, comentarios y edición bilingüe del texto, edició a cura de M. J. Peláez i E. M. Guerra, Barcelona, PPU, 1984, p. 108, n. 124). Vegeu Antoni Oliba, Commentarius, ad vsat. Alium namq. de Iure fisci. lib. 10. constit. Cathaloniae, Barcinonae, Ex Typographia Gabrielis Graells et Geraldi Dotil, 1600, cap. 3, n. 25: «Ibi et tenerent iustitiam, et iudicarent per directum. […] et est sensus planus, vt in Cathalonia dominus Rex Iudicet per directum, idest, per dret».

35. Tomàs de Montagut, «La noció erudita de justícia a la Corona d’Aragó (s. xii-xviii)», Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 35 (2019), p. 88-97.

36. Summa Theologica, i-ii, q. 90, articulus (a.) 1 («Utrum lex sit aliquid rationis»), responsio (resp.): «lex quaedam regula est, et mensura actuum, secundum quam inducitur aliquis ad agendum, vel ab agendo retrahitur. Dicitur enim lex a ligando, quia obligat ad agendum. Regula autem, et mensura humanorum actuum est ratio, quae est principium primum actuum humanorum […] Rationis enim est ordinari ad finem, qui est primum principium in agendis […]» (Angelici Doctoris S. Thomae Aquinatis Summa Theologica [ ] Editio Novissima, t. iv, Romae, 1773, p. 307).

37. Ausiàs March, Poesies, p. 369 i seg., i p. 379, n. als v. 245 i 247. Pensem que cal interpretar «ociós» en el sentit d’un animal que no acompleix els seus fins naturals i que, per tant, resta «frustrat» o «inútil», car segons la cosmovisió teleològica aristotèlica natura nihil facit frustra

38. Sobre les reivindicacions d’autonomia del dret respecte de la teologia moral, vegeu Manlio Bellomo, L’Europa del diritto comune, 7a ed., Roma, Il Cigno, 1994, p. 193, esp. n. 51.

39. Ibidem, p. 194; Jesús Vallejo, Ruda equidad, ley consumada: Concepción de la potestad normativa (1250-1350), Madrid, Centro de Estudios Constitucionales, 1992; Jesús Vallejo, «Acerca del fruto del árbol de los jueces. Escenarios de la Justicia en la cultura del “ius commune”», Anuario de la Facultad de Derecho de la Universidad Autónoma de Madrid, núm. 2 (1998), p. 19-46, esp. p. 36-42. Per al cas

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 41

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

A partir de les notes precedents sobre el pensament moral i escolàstic expressat en la poesia d’Ausiàs March podem avançar un aspecte fonamental del present estudi: la cultura iuscèntrica catalanoaragonesa de la baixa edat mitjana i l’alta edat moderna.

4. LA MOTIVACIÓ EN EL MARC DE LA CULTURA IUSCÈNTRICA

CATALANOARAGONESA

La cultura iuscèntrica, també anomenada per la historiografia jurídica iuscentrisme polític o imperi del dret, juntament amb el pactisme jurídic, eren els dos elements essencials del sistema juridicopolític de la Corona d’Aragó.40

La cultura iuscèntrica la trobem resumida, als efectes del nostre estudi, en l’afirmació del jurista català baixmedieval Tomàs Mieres —influïda per Jaume Callís i continuada en l’edat moderna per Antoni Oliba— segons la qual també o inclús (etiam) en la Reial Audiència41 s’havien d’enjudiciar les causes per directum o, amb una terminologia jurídica clàssica, secundum ius —també secundum iura, en plural, emmirallant la pluralitat del sistema de fonts del dret de l’antic règim—. Per consegüent, en la Reial Audiència no es podien decidir les causes segons consciència, ço és, al defora de les disposicions del dret positiu propi i, en llur defecte, del dret comú canònic i romà, catalanoaragonès, vegeu Víctor Ferro, El dret públic català, p. 289-315, i Tomàs de Montagut, Història del dret espanyol, Barcelona, Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya, 1997, p. 77-81.

40. Vegeu Víctor Ferro, El dret públic català, p. 137 i seg., 289-292 i 332-342; i un resum a Tomàs de Montagut i Pere Ripoll, «El pactisme a Catalunya: una concepció dual de la comunitat política», Revista de Dret Històric Català, núm. 20 (2021), p. 189-210.

41. La Reial Audiència baixmedieval, tribunal universal de la Corona funcionalment diferenciat (imperfectament) de la Cancelleria i del Consell reials, es remunta a les reformes judicials de l’època de Pere el Cerimoniós (s. xiv), especialment la del 1365 (arran d’una incitació estamental), quan es desvinculà la celebració de l’Audiència de la presència personal del rei i es perfilà l’especialització funcional de l’Audiència (diferent del Consell i dins la Cancelleria) en l’activitat d’administrar justícia. Vegeu Maria Teresa Tatjer, La Audiencia Real en la Corona de Aragón. Orígenes y primera etapa de su actuación (s. xiii y xiv), Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, 2009, esp. p. 39-81 i 104; Jon Arrieta, El Consejo Supremo de la Corona de Aragón (1494-1707), Saragossa, Institución «Fernando el Católico», 1994, p. 25-56; Teresa Canet, «Las audiencias reales en la Corona de Aragón: de la unidad medieval al pluralismo moderno», Estudis: Revista de Historia Moderna, núm. 32 (2006), p. 133-174; Víctor Ferro, El dret públic català, p. 198 i seg. Com pretenem demostrar en un altre lloc, l’afaiçonament institucional de la Reial Audiència (civil) altmoderna, privativa de Catalunya, fou un procés encetat per Ferran II el 1493 i culminat amb l’establiment de la seva seu fixa a Barcelona el 1542. Tanmateix, les fonts dels segles xvi i xvii definiren la reforma judicial del 1493 com un novus ordo Regiae Audientiae, per la qual cosa la Reial Audiència d’època moderna es considerava continuadora, bastida d’un nou arranjament, de la Reial Audiència baixmedieval. Vegeu Miquel Ferrer, Obseruantiarum Sacri Regii Cathaloniae Senatus, Barcinone, Expensis Ioannis Simon, 1608, pars iii, cap. 7, n. 2, v. «Et ista intelligentia». En el mateix sentit, vegeu Jesús Lalinde, La institución virreinal en Cataluña (1471-1716), Barcelona, Instituto Español de Estudios Mediterráneos, 1964, p. 387.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

integrades amb les interpretacions de la doctrina i les observances o estils judicials de la Reial Audiència.42

En aquest sentit, amb anterioritat a la constitució 40 de 159943 —la qual consagrà, com era habitual, una pràctica judicial precedent—, tant de la doctrina jurídica44

42. Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 8, cap. 2, n. 2: «Ex hoc cap. [sc. capítol de cort 2 de 1409, CYADC-1588-1589, 1, 1, 34, 2] et ex usat. Alium namque cum simil. patet, quod etiam in Audientia Regia Cathaloniae habeat iudicari secundum iura, et non secundum conscientiam»; Jaume Callís, Margarita fisci, Lugduni, Apud Ioan. Gordiolam, 1556, dub. viii, n. 182: «Sed in Catalonia [princeps] non iudicat secundum conscientiam suam, sed per directum et iustitiam»; Antoni Oliba, Commentarius, ad vsat. Alium namq., cap. 3, n. 26: «In audientia Regia Cathaloniae est iudicandum secundum iura patriae et non secundum conscientiam».

43. Constitutions fetes per la S. C. R. Magestat del Rey Don Phelip Segon, Rey de Castella, de Arago etc. En la primera Cort, celebrada als Cathalans, en la Ciutat de Barcelona en lo Monastir de S. Francesch en lo Any 1599, Barcelona, En Casa de Gabriel Graels y Giraldo Dotil, 1603, f. 14v, cap. 40, rubr. «Quin dret han de seguir los Doctors del real Consell en decidir y votar les causes». Vegeu Constitutions y altres drets de Cathalunya […], Barcelona, En Casa de Joan Pau Marti y Joseph Llopis Estampers, 1704 (= CYADC1704), 1, 30, 1.

44 Vegeu la primera edició, probablement del 1586, del proemi a les Observantiae (en tres parts) de Miquel Ferrer:

Quoniam super intelligentia generalium huius principatus Cathaloniae constitutionum, vsaticorum, consuetudinum, et aliorum iurium, Doctores practici in multis diformiter [sic] scripserunt: sicut et super intelligentia iuris canonici et ciuilis (secundum quae iura canonica et ciuilia in subsidium tantum: idest deficientibus dictis constitutionibus, vsaticis, et alijs iurib[us] Cathaloniae iudicari oportet […] et in dubio prius secundum ius canonicum, et postea secundum ius ciuile […]) Doctores canonistae et legistae deformiter, et contraria scripsere et quia styli, practicae, siue obseruantiae curiarum praemaxime regiae audientiae seruari debent: quia pro legibus habentur […].

Vegeu Miquel Ferrer, «Obseruantiae alique huius regiae audientiae Cathaloniae per Michaelem Ferrer vnum ex doctoribus dictae regiae audientiae, ad illius memoriam, olim repilogate, et nunc anno mdlxxxvi [1586] propter curias generales nouissime Montissoni anno videlicet mdlxxxv [1585] […] reuise […]», a Miquel Ferrer, [Obseruantiarum sacri regii Cathaloniae senatus], Barcinone, Excudebat Iacobus Cendrat, 1581-1584 [sic], f. 1r (citem segons la referència de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona i de l’AHCB).

En l’edició pòstuma, del 1608, de l’obra de Ferrer, preparada per Segimon Despujol, el capítol citat supra es rubricà «Iudicandum quomodo sit in Cathalonia» i s’afegí una glossa a «Oportet» que remetia a la «nova» constitució 40 de 1599: «[…] vid. nouam const. phil. 2. nunc feliciter regnantis in cur Barchi. an. 1599. con. 40.». Vegeu Miquel Ferrer, Obseruantiarum, pars i, «Prohemium», cap. 1 (f. 42r-v).

Ferrer es basà, fonamentalment, en el comentari de Mieres al capítol de cort 2 de 1409 (CYADC1588-1589, 1, 1, 34, 2). Vegeu Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 8, cap. 2; i, a més, en els comentaris de Jaume de Montjuïc (s. xiv) i Jaume i Guillem de Vallseca (s. xiv-xv) a l’usatge Iudicia curiae, vegeu Antiquiores Barchinonensium leges quas vulgus Vsaticos appellat, cum comentarijs supremorum iurisconsultorum Iacobi a Monte Iudaico, Iacobi et Guielermi a Vallesicca et Iacobi Calicii, Barchinonae, Per Karolum Amorosum, 1544, f. 129v-130v.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 43

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

com de les propostes estamentals en Corts45 es desprenia —naturalment, amb matisos i intensitats diferents segons els interessos representats per cadascun dels actors jurídics— la precedència aplicativa del dret propi; la prioritat del dret canònic sobre el civil romà com a fonts supletòries de l’anterior; així com la importància de la doctrina dels doctors i la jurisprudència de la Reial Audiència (i d’altres grans tribunals, especialment de la Rota Romana) com a fonts integradores de les anteriors i limitadores de l’equitat.46

En essència, doncs, el iuscentrisme implicava que tant el príncep com els seus suprems oficials de justícia havien de judicar per directe, ço és, segons el ius proprium i, en llur defecte, segons el ius commune. Per tant, es deia, portant a col·lació la lex digna vox (C. 1, 14, 4)47 que el rei, malgrat que no reconegués superior temporal en el seu regne, havia de viure segons les lleis i havia de sotmetre-s’hi, i contra aquestes no li era

45. En un «memorial de moltes coses concernents lo be y utilitat de la republica» de la Cort de Lleida de 1515, els estaments es queixaren del recurs dels doctors de l’Audiència a raons merament naturals (ço és, cerebrines; vegeu infra la nota 85) i plantejaren que es disposés la decisió de les causes segons el dret propi i, en llur defecte, el romà i canònic: «Item que attes lo abus se fa per lo consell real volent deduir les causes ab rahons que ells matexos se troben naturals fora de tota disposicio de dret que de aqui aldevant los sia manat que hagen […] declarar segons disposicio de Constitucions e usatges e en defecte de aquells segons disposicio de dret Civil e Canonic» (AHCB, Corts, 1B.XVI- 79, f. 1v).

En una altra proposta de la Cort de Montsó de 1533, els estaments proposaren que es fessin decisiones impreses de llurs conclusions (vegeu David Irazábal, «Notas para un estudio semántico de la motivación de las sentencias d’Ancien Régime. El caso Gattinara c. Sánchez (1544)», Anuario de Historia del Derecho Español (en premsa); cfr. Josep Capdeferro, «Práctica y desarrollo del derecho en la Cataluña moderna: a propósito de la jurisprudencia judicial y la doctrina»). Pel que ara interessa, en la proposta s’indicaren les fonts del dret que els doctors de l’Audiència haurien de «deduir» en llurs decisiones: «[…] deduhint magistralment les constitucions actes de Cort pracmatiques e altres drets de la terra e les disposicions del dret comu y en deffecte de les sobre dites disposicions eo corroboracions de aquelles decisions e oppinions de doctor o doctors los quals la audiencia en tal cas haura seguit […]» (ACHB, Corts, 1B. XVI-92, doc. 12 (1533), n. 5, s. f.).

Cal destacar que la norma jurídica que establí un cert ordre de prelació en les fonts del dret amb anterioritat a la constitució 40 de 1599 fou el capítol de cort 2 de 1409 (CYADC-1588-1589, 1, 1, 34, 2) i, per tant, clarament d’origen estamental. No podem deixar d’esmentar la pragmàtica règia de Pere el Cerimoniós del 23 de febrer de 1380 (CYADC-1588-1589, 2, 1, 10, 1), en la qual es perfilà la prioritat aplicativa del dret propi i el caràcter supletori dels drets canònic i romà (almenys enunciativament, en aquest ordre).

46. La regulació de l’equitat pel ius commune estava perfilada en Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 8, cap. 2, n. 26-30: «Et nota quod iudex debet iudicare aequitate inspecta; […] Aequitas debet attendi non pura naturalis, sed mixta ex traditionibus iuris positiui, […], idest, ius commune in quantum continet aequitatem, et bonam rationem». Vegeu infra el subepígraf 4.2.

47. La lex digna vox s’incorporà a les Leges palatinae de 1337 i fou reproduïda posteriorment en les Ordinacions de 1344. Fou la base romanística, adaptada al pensament jurídic baixmedieval, de la concepció de la justícia a la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana. Vegeu Tomàs de Montagut, «La justicia en la Corona de Aragón», p. 662-672. Aquesta visió perdurà en l’alta edat moderna catalanoaragonesa, principalment gràcies a l’obra de Mieres, les opinions del qual foren rebudes i seguides pel primer decisionista català, Miquel Ferrer, en les seves Observantiae

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

permès oposar cap absoluta potestat, particularment en l’àmbit de l’administració de la justícia,48 car la justícia civil, a diferència de la natural, devia limitar-se per les actes del procés i regir-se pel dret positiu.49

En el fons, la restricció operada per la cultura iuscèntrica catalana en el principi del dret romà «quod principi placuit legis habet vigorem» (D. 1, 4, 1, pr.; Inst. 1, 2, 6) operada per la cultura iuscèntrica catalana raïa en la idea escolàstica, de tradició aristotelicotomista, de la regulació de la voluntat del príncep per la raó (objectiva i natural) com a condició necessària perquè la seva voluntat gaudís de vis legis. Per consegüent, la voluntat del príncep no subjecta a la raó era considerada iniquitas, no pas lex. 50 La particularitat del cas català radicava en la subjecció de la voluntat del princeps a una raó estrictament jurídica, tal com havia estat constituïda i redactada en els preceptes del dret positiu; en concret, del dret propi i, especialment, del dret paccionat o contractat amb els estaments.51 Ara bé, els juristes formats en la cultura del ius commune,

48. Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 11, cap. 4, n. 12: «Et per dictum vsaticum, Alium namque […] habemus quod dominus noster Rex et Princeps Cathaloniae, licet superiorem non recognoscat in temporalibus, attamen tenetur legibus viuere, et obtemperare legibus suis, vt hic, et C. de legi. l. digna vox [C. 1, 14, 4] […]. Ita quod in quantum est astrictus per vsaticos et constitutiones Cathaloniae, non potest contra illas veniendo vti absoluta potestate, praesertim quoad iustitiam ministrandam, vt in dictis verbis, tenuissent iustitiam, et iudicassent per directum».

49. Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 11, cap. 4, n. 16 i seg.: «Iustitia naturalis est secundum ius naturale, vel diuinum, vel gentium, secundum veritatem legitime probatam. Sed tamen iustitia ciuilis est secundum acta et probata, vel secundum regulas iuris ciuilis et positiui, vt quia absoluit obligatum propter praescriptionem, vel adiudicat dominium propter vsucapionem, vel condemnat propter renunciationem non numeratae pecuniae, et huiusmodi».

50. Summa Theologica, i-ii, q. 90, a. 1, ad. 3: «[…] ratio habet vim movendi a voluntate, ut supra dictum est [i-ii, q. 17, a. 1]. Ex hoc enim, quod aliquis vult finem, ratio imperat de his, quae sunt ad finem: sed voluntas de his, quae imperantur ad hoc, quod legis rationem habeat, oportet, quod sit aliqua ratione regulata, et hoc modo intelligitur, quod voluntas principis habet vigorem legis [cfr. D. 1, 4, 1 pr.; Inst. 1, 2, 6]: alioquin voluntas principis magis esset iniquitas, quam lex» (Angelici doctoris S. Thomae Aquinatis Summa Theologica, t. iv, Romae, 1773, p. 308).

51. Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 8, cap. 2, n. 2 i seg.: «[…] patet, quod etiam in Audientia Regia Cathaloniae habeat iudicari secundum iura, et non secundum conscientiam […] Item nota, quod Princeps iudicat secundum virtutem, et iustitiam naturalem, omissis ambagibus, vt notatur in c. ad petitionem. extra. de. accu. [10, 5, 1, 22] et ponit Iac. vbi supra vers. 183 [Jaume Callís, Margarita fisci, dub. viii, n. 183]. Tenetur tamen seruare constitutiones, et alia iura Cathaloniae»; ibidem, n. 15 i seg.: «Et nota valde, quia ex hoc cap. [sc. capítol de cort 2 de 1409, CYADC-1588-1589, 1, 1, 34, 2] videtur quod dominus Rex per se, hoc est, ex sua conscientia non debeat in hac patria se intromittere de causis priuatorum. Et sic nec per viam remissionis deberet rescindere rem iudicatam, neque iudicare ex propria conscientia, etiam de plenitudine potestatis: ex quo per contractum se adstrinxit seruare hoc cap. quia nec potest impedire ministros iustitiae, vt hic habetur. Cogita bene, quia contrarium videmus seruari saltem de facto. Et hic subaudi, secundum quae iura huius patriae habent ante omnia iudicari in hac patria, et ideo iurisperiti tenentur scire, et habere ista iura patriae, vt sunt vsatici, constitutiones, et capitula curiarum, et consuetudines generales Cathaloniae […]».

Cal tenir present que la referència al judici segons justícia natural del príncep recollia un topos del ius

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 45

DAVID

IRAZÁBAL MARTÍNEZ

com Mieres, introduïren el dret comú canònic i romà en l’obligació del príncep d’observar el dret.52 El mitjà fou una interpretació pro iure communi dels termes sensus naturalis («seny natural») i bona ratio («bona raho»), presents, respectivament, en la constitució 3 de 1251 (CYADC-1588-1589, 3 ,1, 8, 1; en aquest cas, amb una interpretació contra legem) i en el fonamental capítol de cort 2 de 1409 (CYADC-1588-1589, 1, 1, 34, 2).53

Aquesta tendència interpretativa pro iure communi ja estava present en els comentaristes de les Antiquiores Barchinonensium leges, singularment en la interpretació que feu Jaume de Montjuïc del terme arbitrium de l’usatge Iudicia curiae, de la qual Mieres pouà els seus arguments.54 Fou decisiva, en aquest sentit, una concepció

commune, el qual tot seguit era negat per al cas català (tamen). Sobre com interpretar textos que foren escrits seguint el mètode escolàstic, vegeu Wim Decock i Christiane Birr, Recht und Moral in der Scholastik der frühen Neuzeit 1500-1750, Oldenbourg, De Gruyter, 2016, p. 67-69.

52. Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 10, cap. 19, n. 51: «Et nota, quod dominus Rex per vsat. Alium namque et dictam constitutionem curiae Ceruariae c. in primis siquidem [sc. constitució 1 de 1359, CYADC-1588-1589, 3, 10, 5, 15], se astrinxit, sicut et omnes de Cathalonia tenentur iudicare per directum, et secundum iura patriae, quibus deficientibus iudicatur secundum bonum arbitrium; quod est bonum et aequum, secundum leges Romanas, et iura canonica: et imo in c. Regis Martini. supra alleg. [sc. capítol de cort 2 de 1409, CYADC-1588-1589, 1, 1, 34, 2] dicitur, dret comun, equitat, et bona raho […]» (les cursives són originals).

53. Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 9, cap. 10, n. 68: «[…] Sed deficientibus iuribus huius patriae, iudicabitur secundum ius commune, aequitatem, et bonam rationem: vt in praealleg. c. Item senyor quels Cancellers, in curia Regis Martini [sc. capítol de cort 2 de 1409, CYADC1588-1589, 1, 1, 34, 2], quod intellige vt ibi scripsi, et dixi sup. in verbo, E bona raho [vegeu ibidem, pars ii, coll. 8, cap. 2, n. 30: «[…] ex eo quia hic praemittit ius commune ante verba, equitat, y bona raho, intelligunt debere seruari ius commune […]»]. […] olim per constit. Regis Iacobi I. editam Barcin. c. nouerint. [sc. constitució 3 de 1251, CYADC-1588-1589, 3, 1, 8, 1] nec leges Goticae, nec Romanae, neque Decretales poterant allegari: sed deficientibus vsaticis, et constitut. patriae habebat iudicari secundum sensum naturalem. Sed quia quot capita, tot sensus, ideo fuit aequius quod hic dicitur, et in curia Regis Martini, cap. Item senyor quels Cancellers. [sc. capítol de cort 2 de 1409, CYADC-1588-1589, 1, 1, 34, 2] vt sensus naturalis hominis reguletur per iura communia. arg. extra. de constit. cap. ne innitaris [X, 1, 2, 5]» (hem mantingut les cursives originals, llevat de «olim per», que hem integrat en rodona).

54. Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 9, cap. 10, n. 15-17: «[…] Vltimo, his omnibus deficientibus [sc. les disposicions del dret propi] recurritur ad bonum iudicis arbitrium, vt ibi dicitur, et in vsatico, Iudicia curiae, qui confirmatur hic [sc. constitució 34 de 1413, CYADC-1588-1589, p. 1]. Quod arbitrium sumetur ex aequitate et ratione iurium communium, canonici, vel ciuilis, prout magis magis [sic] aequum et rationabile reperietur, vt notat ibi Iacobus de Monteiudaico […]. Sed declaratur quod erit arbitrium secundum leges, iura communia, aequitatem, et rationem, scilicet promiscue, hoc est, in quantum contineat aequitatem et bonam rationem, secundum glossam Iacobi [de Monteiudaico] in vsat. Iudicia [curiae] […]».

Vegeu Antiquiores Barchinonensium leges, f. 129v-130v, esp. el comentari de Jaume de Montjuïc (f. 130r): «[…] reuertetur ergo vbi vsatici non sufficiunt ad principis arbitrium et eius iudicium quod erit secundum leges romanas tamquam equas et iustas». En realitat, Jaume de Montjuïc operà, en el seu comentari, la substitució del dret got pel romà (i canònic) com a dret subsidiari dels Usatges, tradició que continuà Callís i, tot i que amb un to més goticista, també Mieres. Vegeu Jesús Lalinde, «El pensamiento jurídico de

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

negativa de l’intel·lecte humà individual, ço és, del sensus naturalis no corroborat per la tradició i pel saber corporatiu dels juristes acumulat i contingut en els textos i la doctrina del ius commune. 55

4.1. Un exemplum: la Sentència de la Reial Audiència del 2 d’abril de 1372

Aquesta concepció iuscèntrica del dret, en la seva relació amb la motivació de les sentències règies, es troba perfectament sintetitzada en la frase següent, certament formulària, però no per això menys pregona, extreta d’una sentència de la Reial Audiència de l’època de Pere el Cerimoniós i amb data 2 d’abril del 1372, que complia la funció de vincular les actes del procés i els motius adduïts en la sentència, amb la decisió judicial: «[…] ideo moti [sc. Nos Petrus dei gratia Rex Aragonum, etc.56] ex hijs [sic, rectius: his] et alijs que [sic, rectius: quae] mouere possunt et debent animum recte et equanimiter judicantis».57

La primera part de la frase («moti ex hijs [sic] et alijs») remetia als motius de fet i de dret, informats per les al·legacions de les parts i els elements probatoris del procés,58 explicitats en la sentència, així com —emprant una fórmula prudencial típica de

Jaume Callís», a T. de Montagut (ed.), Història del pensament jurídic: Curs 1996-97 dedicat a la memòria del professor Francisco Tomás y Valiente, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, 1999, p. 107-118.

55. En aquest sentit, és clau la cita de la decretal Ne innitaris prudentiae tuae (X, 1, 2, 5, que conté un comentari de sant Jeroni a una paràbola de Salomó) a Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 9, cap. 10, n. 68 (vegeu supra la nota 52), perquè manifesta una cultura reticent a les idees pròpies de cada persona, ço és, el proprium intellectum no corroborat per la tradició, en aquest cas del ius commune. Sobre la qüestió relacionada del rebuig de l’equitat cerebrina, vegeu infra la nota 85.

56. Vegeu la intitulació de la sentència, que informa del subjecte de la frase supra citada: «Pateat vniuersis Quod Nos Petrus dei gratia Rex Aragonum Valencie Maioricarum Sardinie et Corsice Comesque Barchinone Rossilionis et Ceritanie» (Arxiu de la Corona d’Aragó [ACA], Arxiu Reial [AR], reg. 1450, f. 1r).

57. ACA, AR, reg. 1450, f. 1v. Vegeu la sentència règia del 28 d’abril de 1372, en la qual una fórmula semblant enllaçava les actes del procés, les al·legacions de les parts i una regula iuris extreta dels furs i usos del regne d’Aragó amb la decisió judicial del cas: «Viso processu […] Visis eciam omnibus aliis et singulis que dicte partes […] dicere proponere et allegare voluerunt […]. Et cum de foro et vsu Regni vir dominus et administrator existat omnium bonorum mobilium in tota vita sua non obstante donacione aliqua per virum facta vxorj sue constante matrimonio inter ipsos. Ideo moti ex predictis et alijs ad hec juste et licite nos mouere potuerunt et debuerunt […] per hanc nostram diffinitiuam sentenciam pronunciamus et declaramus juris firma pro parte dicte Eluire roderici oblatam non fore recipiendam nec admittendam nec posse procedere seu locum habere in casu presenti […]» (ACA, AR, reg. 1450, f. 22r-23r, esp. f. 22v-23r). Cfr. la transcripció de Maria Teresa Tatjer, «La jurisdicción en Cataluña», a J. Serrano (coord.), El territori i les seves institucions històriques: Actes, vol. i, Barcelona i Lleida, Fundació Noguera i Pagès, 1999, p. 293-333, esp. p. 325-327.

58. Vegeu també la sentència règia del 13 d’abril de 1372, en la qual no només es publicaren les raons motives de la decisió informades per les proves i al·legacions de la part vencedora («Quia constat […] sanc-

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 47

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

la doctrina de l’expressio causae in sententia 59 a uns «altres» motius no explicitats, però que es podien resseguir en les actes el procés (in actis).60

Prèviament a l’anàlisi específica de la frase citada en relació amb les seves implicacions en el camp de la motivació de les sentències, resulta aconsellable situar-la en el seu context casuístic. La sentència en qüestió fou dictada en seu d’apel·lació en l’audiència règia celebrada a Saragossa el 2 d’abril de 1372.61 El cas enfrontà Maria de Pere de Lleida, germana de Gonçal de Martí de Lleida, amb Jordana de Gualit, vídua de l’esmentat Gonçal de Lleida. L’objecte del litigi el constituïen els béns immobles (sedentia) relictes que havien estat comuns dels progenitors difunts de Maria i Gonçal de Lleida, Blai i Maria de Lleida.62 La problemàtica del cas radicava en el fet que Gonçal de Lleida havia transmès els béns relictes paterns i materns per via testamentària a la seva muller Jordana de Gualit, per la qual cosa sa germana Maria de Lleida es veié privada dels béns de l’herència. Enfront d’aquesta situació, Maria de Lleida argüí que els béns hereditaris eren, segons el ius proprium aragonès, indivisos i comuns als germans (bona communia) i que, per tant, li pertocaven a ella.63

cium lupi de boltanya […] tam per producta per ipsum in modum probacionis quam alias vt super per processum fundasse intencione»), sinó, a més a més, les al·legacions de la part contrària que no havien mogut el jutge («[…] necne mouent proposita et allegata per partem dicte executricis videlicet quod […] nec eciam me mouent alia proposita et allegata per partem eiusdem executricis, videlicet de […]»), indicant, en cada cas, amb la conjunció quia, la causa per la qual l’al·legació no havia mogut el jutge (ACA, AR, reg. 1450, f. 4v-7v, esp. f. 6r-v). Cfr. la transcripció de Maria Teresa Tatjer, «La jurisdicción en Cataluña», p. 316-321.

59. Vegeu Fulvio Mancuso, Exprimere causam in sententia: Ricerche sul principio de motivazione della sentenza nell’età del diritto comune classico, Milà, Giuffrè, 1999.

60. Segons Pere Belluga, Speculum principis ac iustitiae, Parisiis, Typis Petri Vidouaei, 1530, rubr. 41, n. 32, basant-se en la doctrina comuna, si la causa expressada resultava viciada per errors en les actes del procés i no s’havia inclòs la clàusula et alii, gràcies a la qual s’operava una remissió a les actes del procés que havien romàs vàlides, la sentència esdevenia nul·la. A més a més, el jutge tenia l’obligació d’informar-se per les actes in toto, i no en exclusiva per un element determinat (vegeu X, 1, 9, 6). Per tant, si el jutge expressava una causa motiva concreta extreta ex actis, era convenient deixar constància de la inspecció diligent de la resta del contingut de les actes processals amb un senzill et aliis attentis. A idèntica finalitat prudencial responien les expressions, presents en la sentència comentada, maxime i ex eo presertim et alia (ACA, AR, reg. 1450, f. 1r). Sobre això, vegeu Jusepe Sessé, Decisionum Sacri Senatus Regii Regni Aragonum et Curiae Domini Iustitiae Aragonum causarum ciuilium, t. iii, Caesaraugustae, Ex Typographia Ioannis a Larumbe, 1624, dec. 334, n. 1: «[…] et sic est, quód sustinetur sententia, licèt sit expressa falsa causa contra ius, quando fuit in motiuis, vel in ipsa sententia posita dictio, praesertim, seù praecipuè, quia tunc demonstrat, quód ex alijs causis etiam fuit lata sententia, et sic sustinetur sententia, tunc per motiua» (les cursives són originals).

61. Maria Teresa Tatjer, «La jurisdicción en Cataluña», p. 300 i seg., n. 31 in fine

62. ACA, AR, reg. 1450, f. 1r: «Viso processu cause principalis habito inter Jordanam de gualit vxorem Gondissalui martini de lerida vicini Cesarauguste […] ex vna parte et mariam Petri de lerida ex altera super bonis quibus fuerant dicti Gondissalui martini fratris sui ac patris et matris ipsorum»; ibidem, f. 2r: «[…] dicta bona presertim sedencia que fuerunt patris et matris communium et dicte marie».

63. Ibidem, f. 1r: «[…] super bonis […] que dicta maria Petri sibi asseruit pertinere ex eo quia dicta bona asseruit indiuisa inter ipsam et fratrem suum Gondissaluum predictum fori beneficio». Tot i que en la

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

El cas d’instància havia estat tramitat davant el regent (portantveus o gerens vices) del governador general, el conseller regi García López de Sessé.64 La decisió efectiva del cas fou, però, comesa a un jutge delegat, García de Vallobar,65 qui dictà la sentència emanada de l’ofici del regent del governador general i la qual fou apel·lada posteriorment davant el rei.66

Els motius de la sentència apel·lada, per la qual Jordana de Gualit fou absolta de la reclamació dels béns relictes de l’herència paterna i materna presentada per Maria de Lleida, foren reproduïts en la sentència d’apel·lació en l’apartat dedicat als antecedents processals del cas (els visa). Segons el jutge delegat, Maria de Lleida havia

sentència no se cita explícitament el fur aplicable al cas, pensem que bé podria tractar-se del fur promulgat per Jaume I a Osca el 1247: «Omnes haereditates quae de avis, aut de patre, aut de matre ad filios, vel filias pertinet defunctis genitoribus eorum, aliquis filius, vel filia per Forum non potest dare, vendere, aut impignorare, vel alienare aliquo modo, ad alium hominem, partem quae sibi in eis debet pertinere: donec diuisio illarum haereditatum sit firmata cum carta sufficienti secundum quod Forus est […]» (Fueros y observancias del Reyno de Aragon, Zaragoça, 1667, ll. iii, tít. «De communi diuidundo», n. 1).

64. Maria Teresa Tatjer, La Audiencia Real en la Corona de Aragón, p. 170; Maria Teresa Tatjer, «La jurisdicción en Cataluña», p. 300 i seg., n. 31 in fine. La sentència apel·lada coram regis era més exactament una sentència dictada en segona apel·lació pel regent (portantveus) del governador general. L’iter processal del cas fou el següent: en primera instància havia decidit el zalmedina de Saragossa. S’interposà una primera apel·lació, la qual fou resolta per Joan de Talavera, jurisperit designat pel regent del governador general. Contra la sentència de primera apel·lació s’interposà una segona apel·lació davant el dit regent: «[…] [causa] primo coram Çalmedina Cesarauguste secundo coram Johanem de talauera jurisperito dicte Ciuitatis Cesarauguste tercio et ultimo coram dilecto consiliario nostro Garsia lupi de sesse milite tunc gerenteuices generalis Gubernatoris nostri vt commissarijs in causa ipsa per dictum nostrum generalem Gubernatorem literatarie assignatis ducta extitit» (ACA, AR, reg. 1450, f. 1r). Les sentències dictades pel regent del governador general eren ulteriorment apel·lables davant el rei. Vegeu Jesús Lalinde, La Gobernación General en la Corona de Aragón, Madrid / Saragossa, CSIC-Instituto Jerónimo de Zurita, 1963, p. 81; Jon Arrieta, El Consejo Supremo de la Corona de Aragón, p. 45, n. 43. La sentència règia que comentem ací fou després, el 7 de maig de 1372, corregida en suplicació. Vegeu Maria Teresa Tatjer, La Audiencia Real en la Corona de Aragón, p. 172, amb una transcripció de la sentència règia de suplicació a l’«Apéndice documental», n. 14 (p. 262 i seg.). Vegeu infra la nota 79.

65. Probablement es tractà d’una comissió ad decidendum al jutge delegat, distinta de la comissió ad colligendum (per instrucció i relació de la causa davant un col·legi o tribunal), car la jurisdicció del governador general consistia fonamentalment en la designació de jutges per a la decisió unipersonal, no col·legiada o en un tribunal, de les causes. Vegeu Jesús Lalinde, La Gobernación General en la Corona de Aragón, p. 68 i seg.; Jon Arrieta, El Consejo Supremo de la Corona de Aragón, p. 44, n. 42; Teresa Canet, «Las audiencias reales en la Corona de Aragón», p. 149 i seg.

66. La informació rellevant respecte a aquesta qüestió es troba a ACA, AR, reg. 1450, f. 1r: «[…] [causa] tercio et ultimo coram dilecto consiliario nostro Garsia lupi de sesse milite tunc gerenteuices generalis Gubernatoris nostri […] visis etiam sentencia per Garsiam de vallobar judicem ab inclito nostro primogenito delegatum lata […]»; ibidem, f. 1v: «[…] visa etiam appellatione [a] dicta sentencia dicti Garsie de Vallobar judicis delegati ad nos [sc. al rei] emissa […]». Sobre la delegació de causes conegudes pel gerens vices a jutges diputats o delegats, vegeu Jesús Lalinde, La Gobernación General en la Corona de Aragón, p. 80. El cas que estudiem aquí confirma la hipòtesi de Lalinde que la decisió judicial del cas, no només la preparació del procés, requeia en els jutges delegats del gerens vices

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 49

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

deixat de complir amb el termini de sis dies previst pels furs aragonesos per a la citació dels testimonis que ella havia proposat i, per tant, calia absoldre la part contrària.67

Ara bé, la sentència règia indicà que de les actes del procés d’instància —des del Concili IV del Laterà de 1215 (Quoniam contra falsam, X, 2, 19, 11) s’ordenà l’enregistrament escrit, per fedatari públic, de totes les actes del judici (iudicii acta);68 en cas d’apel·lació, les actes del procés d’instància eren remeses al jutge ad quem, moment a partir del qual s’anomenaven apòstols (literalment, «enviades», vid. D. 50, 16, 106)— se’n desprenia, contràriament, que la manca de citació dels testimonis es produí sense culpa de Maria de Lleida. Els nuncis del regent del governador general s’havien negat a citar, dins el termini per a realitzar la diligència, els testimonis proposats per Maria de Lleida sense rebre prèviament el salari corresponent, tot i la pobresa de Maria de Lleida i l’ordre emanada de l’ofici del regent del governador general de citar els testimonis proposats sense rebre el salari per consideracions de pietat cristiana.69

Atenent, doncs, a la falta de culpa de Maria de Lleida en l’extemporaneïtat de la pràctica de la prova testifical i com que els terminis legals es podien escurçar o allargar ex causa i sempre que no intervingués culpa o negligència de la part, màximament en favor de les persones pobres o miserables (personae miserabiles) com Maria de Lleida —al rei corresponien especialment la protecció i l’assistència de les causes dels pobres—,70 el rei decidí suplir, mitjançant la seva plenitudo potestatis, 71 la nul·litat de la diligència processal de citació de testimonis extemporània.72

67. ACA, AR, reg. 1450, f. 1r: «[…] visis etiam sentencia per Garsiam de vallobar judicem ab inclito nostro primogenito delegatum lata et contentis in ea quia visus extitit absoluere dictam Jordanam a petitis per dictam mariam petri ex eo presertim et alia quia dicta maria petri intra terminum a foro statutum et a regente Gubernationis officium qui tunc erat eidem assignatum vt asseruit non perduxerat nec fecerat diligenciam quam debuerat».

68. Knut Wolfgang Nörr, Romanischkanonisches Prozessrecht: Erkenntnisverfahren erster Instanz in civilibus, Berlín i Heidelberg, Springer, 2012, p. 45-48.

69. ACA, AR, reg. 1450, f. 1r-v: «[…] cuius contrarium apparuit et apparet per processum quoniam non eius culpa sed nunciorum officij dicti regentis Gubernationis officium qui sine salario testes intra dilationem per eam nominatos citare noluerunt donec ipsa habita pro inope per dictum regentem mandatum extitit dictis nuncijs quod sine salario pietatis intuitu dictos testes per dictam mariam [f. 1v] nominatos citarent ad eius instantia dictos testes».

70. Sobre les personae miserabiles en seu judicial, vegeu Thomas Duve, «Algunas observaciones acerca del modus operandi y la prudencia del juez en el derecho canónico indiano», Revista de Historia del Derecho, núm. 35 (2007), p. 195-226, esp. p. 201-212; recentment, Orazio Condorelli, «Juicio (DCH)», Max Planck Institute for Legal History and Legal Theory Research Paper Series, núm. 1 (2023).

71. Aquesta plenitudo potestatis estava fonamentada en la constitució 13 de 1351 (CYADC-1588-1589, 1, 3, 9, 1), per la qual cosa no s’exercí contra constitutiones; vegeu infra la nota 72.

72. ACA, AR, reg. 1450, f. 1v:

Ideo attendentes quod rem que culpa caret in damnum non conuenit reuocari et quod per me non stat michi imputari non debet et quod nemo ad impossibile tenetur seu eciam obligatur et dilationis seu termini qui a lege cum hominis ministerio conceduntur possunt abreuiari uel

50

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

Aquest remei extraordinari estava basat en el principi segons el qual l’audiència règia no curava de les minúcies processals (de apicibus iuris) en matèria de nul·litats —la sentència parlava, simptomàticament, de «nullitatis scrupulus»—.73 En aquest cas, això permeté als consellers del rei —feta prèviament una relació dels mèrits del procés pel relator de la causa, el iudex curiae Pere Garcés de Januis,74 considerades les proves i al·legacions de les parts i examinat diligentment el cas amb els doctors etiam prorogari presertim ex causa et ubi culpa uel negligencia non est ex parte eius in cuius fauorem prorogantur seu etiam coartantur et maxime in miserabilibus et pro miserabilibus habitis vt est maria petri de lerida antefata […]. Pronunciamus etiam quod licet dictus terminus sex dierum ad probandum eidem assignatus lapsus fuerit […] attenta eius inopia et paupertate in ipsis citandis ac etiam producendis dictam mariam petri non cecidisse a probatione predicta Quinimo testes per eam productos et attestationes ipsorum tenere etiam et valere et ubi aliquis dubitationis vel nullitatis scrupulus ab aliquo inferretur illum tollimus et supplemus de nostri plenitudine potestatis cum cause pauperum nostrum sit proprium tueri ac etiam subleuare.

73. Víctor Ferro, El dret públic català, p. 341. Vegeu Miquel Ferrer, Obseruantiarum, pars iii, cap. 288, n. 3: «[…] pro quo allego tradita notabiliter per Thomam Mier[es] in constitutione quia saepe contingit [sc. constitució 13 de 1351] vbi Mier[es] [sc. Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars i, coll vi, «De libelli oblatione», n. 25] notat quod iudices debent iudicare secundum veritatem et merita processuum, parum curando de nullitatibus perniciosis». La glossa a Nullitatibus de Segimon Despujol afegia: «[…] maxime in senatoribus supremis».

Vegeu també Joan Pau Xammar, De officio iudicis, pars i, q. xv, n. 41: «In Cathalonia iudex tenetur iudicare secundum veritatem quae ex actis processus elicitur, parum curando de nullitatibus const. I. tit. de donar libell [sc. constitució 13 de 1351]». Precisament, la constitució 13 de la Cort de Perpinyà de 1351, de Pere el Cerimoniós, disposà: «Car souint se esdeue, per ineptitud de la demanda molts processos esser anullats, la qual cosa als actors majorment pobres dona occasio, e materia de lur dret a desamparar, per amor de aço ordenam, e statuim, que per alguna impertinentia, o ineptitut de demanda, o de libell, pus que clarament se apparega de la intentio del demanant per la demanda, o libell, o encara per lo proces, lo jutge no se abstenga de donar sententia en lo plet […]» (CYADC-1588-1589, 1, 3, 9, 1).

El fet que la Reial Audiència no tingués en compte i redrecés les nul·litats anomenades pernicioses perquè impedien conèixer la veritat material del cas —veritas que havia de constar ex actis— no estava, però, relacionat amb la clàusula extraordinària que permetia a l’Audiència judicar —només en les causes sumàries i sempre amb la prèvia comissió especial emanada del príncep— sola veritate facti inspecta (cfr. Víctor Ferro, El dret públic català, p. 341). Aquesta clàusula implicava un judici fora de les disposicions del ius civile, per tant, només tenint en compte el dret natural, i ut Deus, a saber, segons consciència i sense limitació per les actes del procés, cosa del tot contrària al judici per directum o secundum ius. Joan Pau Xammar, De officio iudicis, pars i, q. x, n. 5-10, q. xv, n. 44, i q. xviii, n. 10, es mostrà, com corresponia al sistema iuscèntric, restrictiu envers el judici sola veritate facti inspecta. En general, vegeu Annamaria Monti, Iudicare tamquam Deus: I modi della giustizia senatoria nel Ducato di Milano tra Cinque e Settecento, Milà, Giuffrè, 2003, p. 109-146.

74. ACA, AR, reg. 1450, f. 2r: «et lecta et publicata [preinserta sentencia] per Petrum garcesij de januis militem judicem curie et huius cause relatorem». Sobre la figura del relator de l’Audiència baixmedieval, vegeu Maria Teresa Tatjer, La Audiencia Real en la Corona de Aragón, p. 166 i seg., i 184-188. Cfr. ibidem, p. 89 i 94, n. 348, on pensem que «de Jamivis» és errata per «de Januis».

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 51

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

i jurisperits del cercle de l’audiència règia—75 salvar l’escull de la nul·litat i conèixer les qüestions materials del cas, ço és, si la pretensió de Maria de Lleida estava o no fonamentada en dret.

És en aquest punt, precisament, en el qual s’incorporaren els motius fàctics i jurídics de la decisió judicial règia, introduïts per la conjunció causal quia 76 En síntesi, la intentio (pretensió) de Maria de Lleida es reputà fonamentada en relació amb la prova (documental i testifical) dels punts següents: a) la filiació amb els pares comuns a ella i a Gonçal de Lleida; b) la fraternitat amb Gonçal de Lleida; c) la inexistència de divisió dels béns hereditaris comuns. Tots aquests elements facticojurídics conformaven el supòsit de fet de la norma del dret propi aragonès aplicada per a resoldre el cas. Segons el fur d’Aragó (de foro) —sense cita o referència explícita del fur concret—,77 els germans i les germanes rebien els béns hereditaris dels progenitors de forma indivisa, per la qual cosa no era llegut a un dels germans, sense el consentiment de l’altre, alienar o transferir per via testamentària els béns hereditaris paterns comuns.

Per consegüent, la disposició testamentària de Gonçal de Lleida en favor de la seva muller Jordana de Gualit es feu dolosament, fraudulenta i contra el fur (contra forum). Per tot l’anterior, la sentència règia revocà la sentència d’instància en apellació i adjudicà els béns immobles de l’herència paterna i materna a la germana de Gonçal, Maria de Lleida.78

75. ACA, AR, reg. 1450, f. 1r: «Quia facta in nostra audiencia plena et veridica relatione de meritis processus cause seu questionis […] negocio in dicta nostra audiencia presente copia doctorum et peritorum semel et pluries recensito ac diligentissime examinato et discusso […]. Visis etiam defensionibus probationibus et allegationibus per vtraque partem propositis et allegatis […]».

76. Sobre l’ús de la conjunció causal quia per a introduir la motivació en les sentències de la curia regis francesa del segle xiii (estil que desaparegué en el xiv amb l’establiment del Parlament de París), vegeu Tony Sauvel, «Histoire du jugement motivé», Revue du Droit Public et de la Science Politique en France et à l’Étranger, núm. 71 (1955), p. 5-53, esp. p. 10-21.

77. Probablement, el fur promulgat per Jaume I a Osca el 1247 (Omnes haereditates); vegeu la nota 62 supra. El fet que el fur tingut en compte per l’Audiència per a resoldre el cas hagués estat al·legat prèviament per la part demandant (vegeu supra la nota 62), vol dir que la manca de citació explícita d’aquest no perjudicà la publicitat de la ratio jurídica de la sentència. En aquest supòsit, la falta de referència explícita del dret aplicable no comportà, doncs, ni una decisió extrajurídica, ni tampoc un encobriment de la ratio decidendi, sinó que pot explicar-se per raons d’economia —no calia evidenciar per escrit quelcom notori per a les parts.

78. ACA, AR, reg. 1450, f. 1v-2r:

Et quia fundata est intencio dicte marie petri tam super filiatione dictorum parentum communium sibi et dicto Gondissaluo martini quam super fraternitate et de diuisione aliquam non appareat fore factam inter fratre[s] predictos et non sunt aliqui alij qui predictis in aliquo [f. 2r] se opponant e[t] de foro […] fratres au[t] sorores habent inter se indiuisas hereditates alter [si]ne alterius non possit eas alienare [n]ec in alium testando transferre presertim [e]xplicite vel d[i]s[t]incte. Et dictus Gondissaluus iusus fuerit dicta bona presertim sedencia que fuerunt patris et matris communium et dicte marie in dictam Jordaniam jure substitutionis trans-

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

Podem constatar, doncs, que una de les funcions endoprocessals79 essencials de l’expressió de la causa en la sentència era permetre a la part vençuda entendre la fonamentació en fet i en dret de la decisió judicial, amb vista a preparar un recurs correcte i argumentat a partir de les raons de la decisió d’instància i, de retruc, posar al tribunal de revisió en situació de comprendre el recurs sobre la base de la fonamentació de la sentència recorreguda.

Pensem que la finalitat endoprocessal última, en relació amb el cas concret, de la publicitat de la causa del judicat era, en un context jurídic incert i amb dificultats de producció de proves escrites i orals, així com de comprovació de llur fiabilitat, propiciar el descobriment més exacte de la veritat factual i jurídica del cas. Aquesta elucidació de la veritas del cas s’entenia perfectible —a partir del nou examen de les actes del procés i a través d’un debat dialògic i dialèctic amb les parts i llurs advocats— en cada instància judicial ulterior, no simpliciter perfecte per la valoració de les actes del procés duta a terme pel jutge a quo. 80

ferre et tanquam ab eo quaesita sibi relinquere quia tamen ex instrumentis antiquioribus et testium depositionibus apparet per patrem fuisse attributacionis seu emphiteotecario iure et aliis quesi[ta] et dolose facto dicti Gondissalui et in fraudem quasi comissa sibi nouerit procurata firmari et fraus et dolus nemini debeant patrocinium impertiri. Ideo non obstante dicta contra forum et indebita substitutione omnia et quecumque bona tam profecticia quam aduenticia que fuerint dicti Gondissalui que extant uel extare possunt necnon et fructus bonorum sedencium a tempore litis contestationis citra dicte marie petri tamquam sorori legitime dicti Gondissalui adjudicamus […] jus uero et possessionem immobilium eidem adjudicando ac etiam declarando quam sibi vacuam et expeditam tradi jubemus amota inde dicta jordana […]. Et cum hoc pronunciamus dictam mariam bene et legitime appellasse et dictum Garsiam perperam judicasse.

79. Açò no exclou altres funcions, de tipus extraprocessal, de la motivació de les sentències a la Corona d’Aragó, relacionades amb l’imperi i l’observança del dret (iuscentrisme) i la gènesi paccionada de les normes del dret propi (pactisme), les quals no podem tractar ací.

80. Precisament per això, la sentència ulterior de suplicació del 7 de maig de 1372 (ACA, AR, reg. 1450, f. 18v-19r; vegeu-ne la transcripció a Maria Teresa Tatjer, La Audiencia Real en la Corona de Aragón, «Apéndice documental», n. 14, p. 262 i seg.), que corregí la sentència d’apel·lació del 2 d’abril de 1372, justificà la correcció «ut veritas lucidius eluceret», on l’adjectiu lucidus en la forma comparativa de superioritat lucidius expressa un «major», més lúcid, esclariment de la veritat. Idea comparativa que era reforçada per una «pleniori relacione» (més plena relació) del cas i la insistència en la plena audició de les parts i llurs advocats àdhuc durant la relació del cas feta pel relator davant la Reial Audiència. Tanmateix, la motivació de la sentència de suplicació fou excessivament perspícua i, a diferència de la sentència anterior, merament facticoprobatòria: «[…] et cum in nichilo constat de intencione marie petri de lerida agentis dictam Jordanam a petitis per dictam mariam absoluimus […]» (ACA, AR, reg. 1450, f. 18v). Pensem que això s’explica pel fet que no hi havia ulterior possibilitat de recurs contra la sentència dictada en suplicació. Tampoc no es preveia (com sí que seria el cas a partir de final del segle xvi) la publicació de les sentències règies d’última instància en forma de decisiones, circumstància que donaria lloc, en l’alta edat moderna, a sentències irrecurribles amb una motivació més desenrotllada, car la seva funció excedia les consideracions d’ordre endoprocessal i entrava en l’àmbit extraprocessal.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 53

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

Per tal de possibilitar la perfectibilitat de la decisió judicial calia fer públic l’eventual error judicial (error iudicis), clau de volta de l’expressio causae in sententia (vid. infra els epígrafs 5 in fine i 6). Una de les funcions elementals de la motivació baixmedieval catalanoaragonesa hauria estat, doncs, endoprocessal i dirigida a permetre revisar la sentència d’instància, de cara a una més correcta —més ajustada a la veritat fàctica del cas, més conforme al dret aplicable i més equitativa en consideració a les circumstàncies particulars del cas (sobre l’aequitas judicial, vid. infra el subepígraf 4.2)— impartició de la justícia en els casos concrets.

Una vegada exposats el cas, la motivació i la decisió de la sentència règia del 2 d’abril de 1372, interessa desenrotllar la qualificació dels motius operada en la segona part de la clàusula formulària citada a l’inici de l’epígraf present («ideo moti ex hijs [sic] et alijs que [sic] mouere possunt et debent animum recte et equanimiter judicantis»). Es tractava, com hem indicat, de motius «que [sic] mouere possunt et debent animum recte et equanimiter judicantis». Els motius (motiva) eren caracteritzats, doncs, com els que podien i devien moure l’ànim del rei, o dels consellers regis en lloc seu,81 a judicar a) rectament, ço és, per directum (per dret), i b) equànimement, és a dir, amb un aequus animus; en definitiva, servant l’aequitas (equitat).

Trobem una formulació similar en una sentència règia del 28 de març de 1368 (inclosa en CYADC-1588-1589, 2, 3, 1, 6) en un cas de matèria criminal (rapte),82 el qual, però, derivà en una contenció jurisdiccional entre les jurisdiccions secular de la Reial Audiència i eclesiàstica de l’arquebisbe de Tarragona, resolta per la mateixa audiència règia (motiu pel qual fou incorporada en el llibre segon de CYADC-15881589).83 Interessa, ara, la motivació de la decisió sobre el fons del cas, en la qual es

81. La sentència fou dictada en lloc del rei pel conseller regi, oïdor i regent de l’Audiència Ramon Cervera, qui presidí l’Audiència a aquest efecte: «Lata fuit preinserta sentencia in dicta audiencia intus Aliafariam Regiam Ciuitatis Cesarauguste per dictum dominum Regem seu in eius persona per Raymundum ceruera decretorum doctorem consiliarium et auditorem ac regentem protunc dictam audienciam» (ACA, AR, reg. 1450, f. 2r). Vegeu una notícia de l’oïdor i regent de l’Audiència Ramon Cervera a Maria Teresa Tatjer, La Audiencia Real en la Corona de Aragón, p. 95, n. 369, 100-102 i 133-135. Sobre la presidència de l’Audiència en lloc del rei, indicada per la fórmula «per dominum Regem seu in eius persona per N.», vegeu ibidem, p. 97-107. En l’edat moderna, aquesta romangué la fórmula per a identificar el president de l’Audiència règia privativa de Catalunya (o de la sala respectiva). Vegeu la sentència de la Reial Audiència del 23 de maig de 1544: «Lata fuit huiusmodi sentencia siue declaratio per nos seu in nostri persona per magnificum et dilectum consiliarium ac regentem cancellariam Sue Cesaree et Catholice Maiestatis petrum arnaldum gort juris vtriusque doctorem» (ACA, AR, reg. 4244, f. 140r).

82. Permeti el lector la inclusió d’un cas criminal en un estudi dedicat fonamentalment a les sentències civils, la qual queda justificada per la inclusió de la sentència de la Reial Audiència del 1368 en la compilació de 1588-1589 (sobre aquesta pràctica, vegeu Víctor Ferro, El dret públic català, p. 298, 314 i seg.), així com per les similituds amb la sentència règia del 1372 en la insistència que l’animus regius s’havia de regular per directum, ço és, per l’equitat constituïda en els preceptes del dret positiu.

83. Noteu que la sentència és prèvia a la concòrdia de Barcelona de l’11 de juny de 1372 entre la reina Elionor i el legat pontifici Bertran de Comenge sobre les contencions de jurisdicció entre les cúries ecle-

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

destacà que els motius movents de l’animus iudicandi del rei havien de ser informats per l’equitat erudita constituïda en els preceptes del dret i per una inspecció diligent de les actes del procés.84

4.2. Excurs: l’aequitas regulada pel dret comú

L’abast, importantíssim, de l’obligació del príncep i llurs consellers de judicar per directum o secundum ius, en el marc del sistema iuscèntric catalanoaragonès, ja ha estat tractat supra. Més complex es presenta el cas de l’equitat, un terme polisèmic i de difícil concreció, però que, a fi de simplificar, tractarem ara com a sinònim de moderació del rigor iuris. 85

En contra del que prima facie podria pensar-se, l’aequitas no era equiparable amb una aequitas purament natural o cerebrina, 86 sinó que es tractava d’una aequitas ordenada per la raó jurídica constituïda i redactada en les leges del dret romanocanònic (aequitas constituta o ius scriptum com a ratio scripta).87 Com a corol·lari,

siàstiques i seculars (CYADC-1588-1589, 2, 3, 2, 1), per la qual s’establí la resolució de les contencions jurisdiccionals a través d’un mecanisme de nomenament d’àrbitres. Vegeu Josep Capdeferro, «El canceller de Catalunya, un àrbitre entre jurisdiccions ponderat (segles xvi-xviii)», Revista de Dret Històric Català, núm. 22 (2023), p. 43-59; Víctor Ferro, El dret públic català, p. 127-132.

84. CYADC-1588-1589, 2, 3, 1, 6: «[…] Deum, ius, et iustitiam habentes preoculis nostrae mentis, meritis dictae inquisitionis cum diligentia perpensatis, per quae constat eundem Ioannem praefato raptui nullatenus consensisse, eique nullam dedisse operam, seu consensum, imo per eadem inquisitionis merita constat, quod sibi displicuit dictus actus, idcirco ex his moti, et ex alijs quae ad iuste iudicandum valent animum Regium informare, pronunciamus sententialiter et sententiando declaramus, et decernimus, dictum Ioannem de Vlzinellis a predicto raptus crimine fore, et fuisse insontem totaliter, et immunem […]».

85. Adriano Cavanna, Storia del diritto moderno in Europa: Le fonti e il pensiero giuridico, vol. i, Milà, Giuffrè, 1982, p. 158-161. Sobre la pluralitat semàntica de l’aequitas, vegeu Juan Vallet, «Equidad y buena razón según el jurista gerundense del siglo xv, Tomás Mieres».

86. Segons Helmut Coing, Derecho privado europeo, vol. i, Derecho común más antiguo (15001800), Madrid, Fundación Cultural del Notariado, 1996, p. 70-72, només s’admetia, en el sistema del ius commune, l’equitat conforme a la ratio legis, atès que es rebutjava l’equitat lliure, anomenada pejorativament aequitas cerebrina (del francès cérébrin, ço és, no pensat o prematur). Talment ho afirmà Giovanni Battista de Luca, Dello stile legale, Roma, Giacomo Dragondelli, 1674, cap. vi, n. 8: «Attesoche per quello spetta alle ragioni, non si deue intendere di quelle che à ciascuno persuada il suo ceruello, ouero il proprio discorso, e lume naturale, e conforme molti malamente credono viuendo con questo inganno […]. Mà s’intende delle ragioni deriuanti dalli principj legali, e dalle regole, e massime certe della facoltà, siche siano ragioni legali, e non naturali solamente». Vegeu, en el mateix sentit, Corjo Jansen i Wim Decock, «Rationalitäten und Urteilsbegründung», a W. Decock (ed.), Konfliktlösung in der Frühen Neuzeit, vol. 3, Handbuch zur Geschichte der Konfliktlösung in Europa, Berlín, Springer, 2021, p. 91-100.

87. Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 8, cap. 2, n. 26-30: «Et nota quod iudex debet iudicare aequitate inspecta; […] Aequitas debet attendi non pura naturalis, sed mixta ex traditio-

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 55

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

només es podia recórrer a l’equitat com a moderadora del rigor iuris en defecte d’una norma jurídica escrita aplicable al cas.88

Judicar segons equitat no comportava, doncs, en el sistema iuscèntric, la llibertat de decidir els casos segons consideracions d’equitat purament naturals fora de les disposicions del ius commune. Per contra, l’equitat havia de ser una aequitas mixta, mesclada o amalgamada amb les «tradicions» del dret positiu romanocanònic (ço és, el dret positiu romanocanònic integrat per la doctrina dels doctors). En altres paraules, l’equitat havia de guiar-se per la raó, però no per una raó natural o cerebrina, sinó per una raó estrictament jurídica i escrita, la ratio scripta. Pensem que és precisament en aquest sentit que s’ha d’interpretar la disposició final de la constitució 40 de 1599 (Constitutions y altres drets de Cathalunya […]. 1704 [CYADC-1704], 1, 30, 1), precepte fonamental del sistema de fonts del dret català de l’antic règim que estatuí —novament, igual que la constitució 55 de 1510 (CYADC-1588-1589, 1, 7, 3, 2), en realitat declarà formalment, ço és, en forma solemne de lex generalis pactionata, una pràctica o estil anterior— que els doctors de la Reial Audiència no podien «decidir ni declarar per equitat, sino que sia regulada, y conforme a les regles del dret comu, y que aportan los Doctors sobre materia de equitat».89 Un exemple d’aquesta visió de l’aequitas regulada pel dret comú el trobem en una conclusió de la Reial Audiència de Catalunya del 6 d’abril de 1500.90 El plet oposà Joan de Bovadilla, fill il·legítim (spurius) del causant, Roderic de Bovadilla, a la filla legítima i hereva d’aquest darrer, Maria de Luçano. Roderic de Bovadilla havia instituït hereva de tots els seus béns la seva filla legítima i natural Maria de Luçano. Tanmateix, també havia donat (entenem que mortis causa) cinquanta-tres mil sous (i. e. 2.650 lliures)91 al seu fill espuri Joan de Bovadilla, amb la qual cosa, de facto, la filla legítima Maria quedava denudada de l’herència dels béns paterns.

nibus iuris positiui, […], idest, ius commune in quantum continet aequitatem, et bonam rationem». Vegeu Juan Vallet, «Equidad y buena razón según el jurista gerundense del siglo xv, Tomás Mieres».

88. Joan Pau Xammar, De officio iudicis, pars i, q. i, n. 44 i seg.: «debet tamen semper iudex aequitatem, et misericordiam praeferre rigori […]. Fallit quando rigor est scriptus, quia tunc rigor scriptus praefertur aequitati non scriptae […] quando ius deficit, proceditur seruata aequitate».

89. Constitutions fetes per la S. C. R. Magestat del Rey Don Phelip Segon [ ] en lo any 1599, f. 14v, cap. 40, «Quin dret han de seguir los Doctors del real Consell en decidir y votar les causes»: «[…] y que no les pugan decidir ni declarar per equitat, sino que sia regulada, y conforme a les regles del dret comu, y que aportan los Doctors sobre materia de equitat». Vegeu Joan Pau Xammar, De officio iudicis, pars i, q. i, n. 49: «Extat in Cathalonia constitutio 40. curiarum anni 1599 qua cautum est, ne Iudices Regiae Audientiae causas decidere valeant ex aequitate, nisi quae reguletur ac conformetur regulis iuris, et ijs quae Doctores scripserunt in materia aequitatis».

90. ACA, Reial Audiència (RA), Conclusions civils (CC), vol. 40, f. 138v-139r.

91. Per a l’equivalència monetària sou-lliura barcelonina, vegeu Albert Estrada-Rius, La casa de la moneda de Barcelona: Les seques reials i els col·legis d’obrers i de moneders a la Corona d’Aragó (12081714), Barcelona i Lleida, Fundació Noguera i Pagès, 2015, p. 13.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

Els doctors de l’Audiència decidiren que l’heretament de Maria era conforme al dret i a l’equitat natural i que, per consegüent, havia de desplegar tots els seus efectes, sense que pogués impedir-ho la donació feta al fill espuri. En aquest sentit, argumentaren que, segons l’equitat canònica aprovada pel dret civil («de equitate canonica per ius ciuile aprobata»), al fill espuri li eren deguts (cal entendre, pel pare i llurs hereus)92 aliments per a la seva manutenció. Noteu que l’equitat es considerà doblement regulada pel ius commune: pel dret canònic, font del dret subsidiària preferent com a dret més equitatiu (àdhuc abans de la constitució 40 de 1599),93 i, a més a més, amb l’anuència del dret civil romà.

Ara bé, puix que la quantitat de la donació, cinquanta-tres mil sous, era, segons els doctors de l’Audiència, «immensa» (immensa quantitas) —deixava l’hereva sense béns hereditaris— i excedia amb escreix la finalitat de sustentació que era pròpia dels aliments, es declarà nul·la la donació. Com a compensació, foren adjudicades a Joan de Bovadilla, a càrrec de l’herència i pagadores per l’hereva, cinquanta lliures (i. e. mil sous) de renda en concepte d’aliments, atenent a la quantitat dels béns hereditaris i la condició, s’entén, noble, del fill Joan.94

92. La manutenció del fill espuri per la mare i el llinatge matern era la regla bàsica del dret romà (D. 25.3.5.4 i seg.). Vegeu Max Kaser, Römisches privatrecht, 15a ed., Múnic, C. H. Beck, 1989, p. 286. Per tant, la dificultat jurídica raïa en l’alimentació a càrrec de l’herència paterna.

93. Com notà Víctor Ferro, El dret públic català, p. 316, n. 104, la preferència del dret canònic per davant del civil romà com a font subsidiària del dret propi català fou la doctrina catalana des d’abans de la sanció oficial operada per la constitució 40 de 1599. Vegeu Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 8, cap. 2, n. 41-43: «Et hic [sc. capítol de cort 2 de 1409, CYADC-1588-1589, 1, 1, 34, 2] intellige, dret comu, scilicet, omne ius canonicum vel ciuile Romanum, prout est in corpore iuris clausum; licet in eo sint quaedam iura specialia; quasi dicat, secundum leges, et canones. Et quia hic dicit, equitat, y bona raho: dico quod si ius canonicum, et ciuile in aliquo casu reperiantur contraria, vel contrariari, debet seruari illud quod maiorem continet aequitatem, et rationem […]. Et in dubio praesumam ius canonicum aequius: quia nullum admittit peccatum, et leges non dignantur sacros canones imitari»; ibidem, n. 56 i seg.: «Et ita magis debemus iudicare secundum ius canonicum quam ciuile, iuxta notata per Bald. in l. 1 ff. quemadmodum testamenta aperiantur [D., 29, 3, 1]. Et ita practicamus in hac patria. Nota in hac patria magis esse iudicandum secundum ius canonicum, quam secundum ius ciuile». Vegeu, endemés, Juan Vallet, «Las fuentes del derecho según el “Apparatus super Constitutionibus Curiarum Generalium Cathaloniae” de Tomás Mieres», a Libro-homenaje a Ramón M.ª Roca Sastre, vol. 1, Madrid, Junta de Decanos de los Colegios Notariales de España, 1976, p. 311-486, esp. p. 459-465.

94. ACA, RA, CC, vol. 40, f. 138v-139r:

In facto ioannjs de bouadilla militis ex una et Marie de luçano vidue filliorum [f. 139r] R[oder]ici de bouedilla quondam millit[i]s partibus ex [altera] facta relatione per hugonem de mediauilla [fuit] conclusum donationem et hereditamentum omnium bonorum dicti roderici dicte Marie de liconia (?) fillie sue legittime et naturalj factam tanquam iurj et naturalj equitati conformem esse validam et efficacem et ad debitum effectum deducendam iuxta illius seriem et tenorem non obstante donacione dicti Joannjs de bouadilla quam cum [esse] facta fillio spurio et in iacturam [di]cte Marie fillie legittime quatenus […] facto praecessit in quantum continet

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 57

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

Ací interessa la regulació explícita de l’equitat pel dret positiu. Tan equitatiu semblà als doctors de l’Audiència que l’heretament universal en favor de la filla legítima del causant fos efectiu, com que el fill espuri rebés aliments a càrrec de l’herència, merament, però, amb una finalitat de sustentació —noteu que en aquest punt residia la ratio decidendi, ço és, el principi jurídic que guià la decisió dels doctors de la Reial Audiència i que era susceptible de reproducció caeteris paribus en casos futurs fàcticament idèntics o similars.95

Tot amb tot, l’aequitas que s’exigia als doctors de l’Audiència no podia romandre en l’estadi rude o natural (aequitas rudis), sinó que s’havia de regular segons els preceptes del dret positiu (aequitas erudita), per mitjà de llur enquadrament en les figurae iuris pròpies del ius commune. 96 Deixem ara de banda l’heretament universal (no presenta cap dificultat) i centrem-nos en els aliments. L’obligació d’aliments envers el fill espuri, amb una mera finalitat de sustentació, responia fonamentalment a l’equitat canònica fixada en les Decretals (x, 4, 7, 5 in fine),97 però, a més a més, havia estat admesa en el dret romà justinianeu (Nov. 18, 5 i 89, 12 i seg.).98 No es volia dir que el dret canònic estigués supeditat al civil —la font subsidiària preferida era, en cas de dubte i precisament pel seu caràcter més equitatiu, el dret canònic—, sinó que es volia clarificar que la solució equitativa emprada com a ratio decidendi del cas no era ni rude ni cerebrina, ans al contrari, era regulada i conforme a les regles del dret comú, en aquest cas tant el canònic com, a més a més, el civil.

immensam quantitatem quinquaginta trium milium solidorum et in quantum excedit metam alimentorum fuit conclusum esse cassam et nullam.

Verum quia de equitate canonica per ius ciuile aprobata eciam filijs spurijs pro eorum sustentatione debentur alimenta fuit conclusum quod adiudicentur dicto Joannj de bouadilla pro sua sustentacione super hereditate et bonis dicti roderici quinquaginta libre pro alimentis quantitate et viribus hereditatis et bonorum dicti Roderici et condicione persone dicti ioannjs de bouedilla attentis soluendas per heredem vniuersalem et successorem bonorum dicti Roderici.

95. Sobre la qüestió del precedent en el dret històric català, vegeu Víctor Ferro, El dret públic català, p. 314 i seg., 116, n. 349, i 311, n. 77; Josep Maria Gay i Joan Egea, «Eficàcia de les normes a la tradició jurídica catalana des de la baixa edat mitjana fins al Decret de Nova Planta (continuació)», Revista Jurídica de Cataluña, vol. 78, núm. 3 (1979), p. 505-586, esp. p. 525-530; Juan Vallet, «Las fuentes del derecho según el “Apparatus super Constitutionibus Curiarum Generalium Cathaloniae” de Tomás Mieres», p. 457-459. En general, vegeu Serge Dauchy i W. Hamilton Bryson (ed.), Ratio decidendi: Guiding principles of judicial decisions, vol. 1, Case law, Berlín, Duncker & Humblot, 2006.

96. Vegeu Manlio Bellomo, L’Europa del diritto comune, p. 177-180 i 194.

97. Decretales D. Gregorii Papae IX suae integritati una cum glossis restitutae. Ad exemplar romanum diligenter recognitae, Venetiis, 1604, ll. iv, tít. vii, cap. v in fine: «Solicitudinis tamen tuae intererit, vt vterque liberis suis, secundum quòd eis suppetunt facultates, necessaria subministret».

98. Vegeu Max Kaser, Römisches Privatrecht, p. 286.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

5. ALGUNES IMPLICACIONS DE LA MOTIVACIÓ PER A L’OFFICIUM IUDICIS

Cal qüestionar-se, a continuació, què implicava, per a l’ofici del jutge —l’officium iudicis, terminologia manllevada del dret romà clàssic (vid. C. 3, 8, 1; C. 1, 26)—, haver de motivar les seves decisions judicials.

El jurista català i conseller regi Joan Pau Xammar,99 en la seva obra dedicada a l’officium iudicis, definí —seguint en aquest punt el teòleg dominic Domingo de Soto—100 l’activitat del jutge com una adequació dels supòsits universals de les lleis a les circumstàncies singulars dels esdeveniments fàctics de la vida diària.101 La tasca del jutge consistia, doncs, a trobar una solució jurídica, basada en el dret, adequada, acomodada o adaptada al cas concret.102 Per tal d’acomplir aquesta tasca adaptativa de les leges als casos concrets, segons Xammar —basant-se en Soto—, el jutge havia de re-

99. Per a una notícia, vegeu Miquel Àngel Martínez Rodríguez, Els magistrats de la Reial Audiència de Catalunya a la segona meitat del segle xvii, Barcelona / Lleida, Fundació Noguera / Pagès, 2006, p. 47, 166 i seg., 175-177 i 216-218.

100. Domingo de Soto, De iustitia et iure libri decem, Salmanticae, Excudebat Andreas à Portonariis, 1553, ll. i, q. 5, a. 1 in fine: «Quocircà iudex praeter animi rectitudinem apprimè scientiae ac prudentiae indiget, vt legum vniuersalia dextrè valeat ad singularium euentus accomodare». Per a una notícia de Domingo de Soto, vegeu Rafael Ramis, La segunda escolástica: Una propuesta de síntesis histórica, Madrid, Dykinson, 2024, p. 100-104 i 108.

101. Joan Pau Xammar, De officio iudicis, pars i, q. xvi, n. 34: «[…] iudex, praeter animi rectitudinem, apprime scientia ac prudentia indiget, ut legum universalia dextre valeat ad singularium eventus accomodare». Joan Pau Xammar anuncià, al començament de la quaestio xvi, les seves fonts principals: la Rhetorica, I.1, d’Aristòtil; la Summa Theologica, i-ii, q. 95, a. 1, de Tomàs d’Aquino; i el De Iustitia et Iure, ll. i, q. 5, a. 1, de Soto.

102. La idea que les lleis preveuen supòsits universals i els jutges s’ocupen dels casos particulars és aristotèlica (Rhetorica, I.1). La comprensió de l’activitat del jurista com una prudència adaptativa, regulada per la recta ratio, dels universals als casos particulars prové de Bartolo de Sassoferrato, qui parteix de la definició aristotèlica de prudència (Etica Nicomachea, vi): «Est enim prudentia habitus: et sic patet quòd requiruntur frequentati actus. vnde licet constat aliquem esse magnum iuristam vel medicum. non tamen sequitur ergo est prudens iurista, vel medicus. ad hoc enim requiritur quòd per practicam praecedentem habitum fecerint adaptandum vniuersalia particularibus. et haec recta ratione» («Tractatus Testimoniorum D. Bart. de Saxoferrato […]», a Tractatus de testibus probandis vel reprobandis variorum auctorum [ ], Coloniae Agrippinae, Apud Ioannem Gymnicum, 1575, n. 73).

Aquesta concepció es troba, en relació amb l’activitat del jutge, en l’obra de Peguera amb una formulació similar a la de Soto, tot i que més estrictament jurídica: «[…] ad iudicum officium eligendi sunt homines qui sciant leges tam iuris ciuilis communis, quàm proprias et peculiares sui regni, ac illius vsus et consuetudines quibus iudicandum est: ac etiam quòd negociorum experientiam habeant, vt leges generales quas sciunt casibus particularibus acommodare sciant». Vegeu Lluís de Peguera, Practica criminalis et ordinis iudiciarii ciuilis, Barcinone, Ex Typographia Iacobi à Cendrat, 1603, cap. 7, n. 15.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 59

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

unir les qualitats següents: rectitud d’ànim (animi rectitudo),103 ciència i prudència.104 La parella ciència i prudència —en una classificació ulterior de les qualitats del jutge, Xammar assenyalà la ciència i l’experiència—105 responia probablement al proverbi 2, 6: «Dominus dat sapientiam: et ex ore eius prudentia, et scientia».106

Centrem-nos, seguidament, en la qualitat consistent en l’animi rectitudo del jutge. La preocupació per una disposició correcta de l’animus del jutge fou constant en la literatura jurídica dedicada a l’officium iudicis. Mieres, per exemple, seguint el decretalista Antonio da Butrio, assenyalà que el jutge havia de ser circumspecte, savi i amb un animus ben organitzat.107 Això implicava, per a Mieres, ara basant-se en Tomàs d’Aquino, que l’animus del jutge havia d’estar ordenat per una recta intentio o bona consciència. Ço és, conformement a la concepció clàssica de la sophrosyne, el jutge

103. Per això, el jutge havia d’evitar els quatre vicis de l’odi, l’amor, el temor i l’avidesa de diners. Vegeu Joan Pau Xammar, De officio iudicis, pars i, q. i, n. 26: «[…] iudex animi sui magnitudine ab odio, amore, timore, et auri cupiditate, quae quatuor vitia secundum S. Gregorij, et Basilij sententiam rectitudini iudicis se violenter opponere, mentique eius vim facere solent».

104. Lluís de Peguera, Practica criminalis et ordinis iudiciarii ciuilis, cap. 7, n. 11 i seg., afirmà que calia escollir jutges que fossin savis («iudices eligi debent quòd sint sapientes») i aportà una definició de saviesa que incloïa el coneixement de Déu i de les ciències naturals i humanes. Com a models de vir sapiens proposà els set savis de la Grècia arcaica i els reis jutges d’Israel. Ara bé, l’ofici específic de jutge exigia, segons Peguera (ibidem, n. 15), el coneixement de les normes jurídiques del dret comú i propi, juntament amb els usos judicials del for: «[…] ad iudicum officium eligendi sunt homines qui sciant leges tam iuris ciuilis communis, quàm proprias et peculiares sui regni ac illius vsus et consuetudines quibus iudicandum est […]». El terme ciència, referit específicament a la scientia iuris, era fonamental perquè implicava que els jutges havien de ser jurisperits professionals formats teòricament en el dret, a més d’experts en la seva pràctica; amb exclusió, per tant, dels nobles llecs en dret de l’Audiència règia. Vegeu Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 8, cap. 3, n. 3: «Item nota iustitiam esse ministrandam per iurisperitos sufficientes, et expertos in theorica et practica […] non ergo milites […] quia milites non debent curare nisi de armis».

105. Joan Pau Xammar, De officio iudicis, pars i, q. i, n. 10-16: «Debet igitur [iudex] habere scientiam, vnde illud Ecclesi. 10. cap. Iudex sapiens iudicabit populum suum. […] Imò non solum requiritur in iudice scientia, sed etiam experientia, l. 1. § sed cum, C. de Iustin. Cod. confirman. ibi, Electis viris gloriosissimis, tam doctrina legum, quam experientia rerum […] quod verus intellectus à practica sumitur, nam experientia appellatur plenitudo scientiae» (les cursives són originals). Sobre la concepció altmoderna catalana del dret com una simbiosi de ciència i experiència, vegeu Josep Capdeferro, Ciència i experiència. El jurista Fontanella (1575-1649) i les seves cartes

106. Biblia Sacra Vulgatae Editionis Sixti Quinti Pont. Max. Iussu recognita atque edita, Romae, Ex Typographia Apostolica Vaticana, 1592, proverbi 2.6. La importància dels proverbis de Salomó, prototipus del rex-iudex savi, en relació amb el tractament de la sapiència del jutge, es fa palesa en la cita del proverbi 1.7, «Initium sapientiae timor Domini» (cfr. Sl. 110,10), en el gravat del Sant Crist que antecedeix el primer foli de Lluís de Peguera, Practica criminalis et ordinis iudiciarii ciuilis. Vegeu, endemés, ibidem, cap. 7, n. 13, v. «Atque ideo Rex Salomon».

107. Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 8, cap. 3, n. 16: «Debet igitur iudex esse circumspectus, sapiens animi bene organizati iuxta notata per Antonium de Butrio. extra. de testibus. cap. praeterea. in 5. notabili».

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

havia de conèixer la veritat i realitzar-la en la seva vida pràctica.108 Lluís de Peguera,109 per la seva banda, advertia que s’havia d’exigir al jutge —especialment en la seva funció de conseller regi, com era el cas dels doctors de l’Audiència— un animus íntegre, incorrupte, constant —la justícia, com a virtut, es definia com una voluntat constant o habitus (Inst. 1, 1, princ.; D. 1, 18, 19, princ.)—, ancorat només en la veritat, pur i lliure de pertorbacions, ja que un jutge corrupte (iudex corruptus) judica malament.110

Les notes anteriors sobre les reflexions dels juristes catalans baixmedievals i altmoderns entorn de l’animus del jutge són pertinents precisament perquè la «motivació» era entesa, en primera instància, com un «moviment» que es produïa en l’ànim del jutge, ço és, un motus animi, que el portava a decidir d’una manera determinada, i no d’una altra, el cas concret.111

La historiografia jurídica ha procurat explicar la manca de motivació —ací amb el sentit actual d’expressió dels motius d’una decisió judicial— en la majoria dels ordenaments jurídics de l’Europa de l’edat moderna —el cas de la Corona d’Aragó en fou una excepció feliç—112 a partir de la definició de sentència en l’antic règim com un

108. Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 8, cap. 3, n. 18 i seg.: «Et dicit sanctus Thomas, quod non est bonus iudex, nisi habeat ista quatuor, scilicet, auctoritatem, legum peritiam, rectam intentionem, et causarum experientiam. Et nota, quod recta intentio est bona conscientia. Tunc enim bona conscientia, si habeat in corde puritatem in ore veritatem, et in actione rectitudinem».

109. En general, vegeu Tomàs de Montagut, «Lluís de Peguera i el seu pensament jurídic», Pedralbes: Revista d’Història Moderna, núm. 18, fasc. 2 (1998), p. 53-67.

110. Lluís de Peguera, Practica criminalis et ordinis iudiciarii ciuilis, cap. 8, n. 10 i seg.: «[…] requiritur in optimo consiliario animus integer, et incorruptus […] consiliarius constantem et firmam stabilitatem habere debet. Nam cum consiliarius optimum consilium quòd circa aliquam rem constanter tueatur affert, nemo illum à suo honesto consilio declinare poterit: cum voluntas, et deliberatio eius qui alicui iustum consulit semper constans sit, atque perpetua»; ibidem, cap. 9, n. 9: «Animus itaque iudicis in sola veritate defixus ab omni perturbatione purus ac liber esse oportet, male verum examinat omnis corruptus iudex». Sobre el iudex corruptus, vegeu Carlos Garriga, «Crimen corruptionis. Justicia y corrupción en la cultura del ius commune (Corona de Castilla, siglos xvi-xvii)», Revista Complutense de Historia de América, núm. 43 (2017), p. 21-48. 111. No hem localitzat en les fonts el substantiu motivació, sinó el substantiu neutre motivum (‘motiu’) i el substantiu masculí motus (‘moviment’). L’acció d’expressar els motius d’una decisió judicial (motivació en el sentit tecnicojurídic actual) s’explicava, d’una banda, amb la doctrina de l’expressio causae in sententia —el verb prototípic de la qual era exprimere i l’objecte, la causa—, de l’altra, a partir del segle xvii, amb el verb motivare. Vegeu Jusepe Sessé, Decisionum Sacri Senatus Regii Regni Aragonum, et Curiae Domini Iustitiae Aragonum causarum ciuilium, et criminalium, t. i, Caesaraugustae, Apud Ioan. de Larumbe, 1611, dec. 5, n. 43: «[…] vt in dicto processu contra los Ruyzes fuit motiuatum, dicendo, quod de rigore est proprietas, licet de consuetudine Regni, iudicetur possessorium».

112. Per a la motivació rotal itàlica i romana, vegeu Mario Ascheri, Tribunali, giuristi e istituzioni, p. 55-66, 99-109 i 116-118, on l’autor (p. 57) qualifica d’«unicum» la motivació florentina en el marc europeu de l’alta edat moderna. Per a l’expressio causae a Portugal a l’edat moderna, vegeu Johannes-Michael Scholz, «Legislação e jurisprudência em Portugal nos Sécs. xvi a xviii. Fontes e Literatura», Scientia Iuridica, t. 25, núm. 142-143 (1976), p. 512-587.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 61

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

motus animi del jutge. S’ha afirmat, en aquest sentit, a) que el motus animi, situat en el fur intern o consciència del jutge, no seria exterioritzable racionalment en la sentència, la qual només podria fer palesa la decisió judicial sobre l’absolució o la condemna del reu (lèxic propi també dels plets civils);113 b) que, per consegüent, l’única garantia de correcció material de la decisió presa en la sentència es trobaria en la persona del jutge i, més exactament, en el seu animus, que es considerava (idealment) perfecte i incorrupte (iudex perfectus).114

No podem, aquí, entrar en la qüestió del tractament de la figura del iudex en la literatura jurídica catalanoaragonesa. Apuntem, solament, que l’obra catalana més important dedicada a l’officium iudicis (l’única, que ens consti, que tractà la qüestió monogràficament), el De officio iudicis de Xammar, desenrotllà una teoria del jutge com a vir bonus, el bonus iudex, qui fruïa d’una presumpció iuris tantum de bondat, saviesa i virtut, però no el considerà perfectus, fent seva la irònica constatació de l’humanista Claudio Cantiuncula que un iudex perfectus era rarus. 115

El problema de l’explicació que hem exposat anteriorment rau en el fet que també la raó (ratio) —com a activitat intel·lectiva de la mens o part racional de l’ànima que permetia judicar rectament (rectum iudicare)—116 era definida com un motus animi.117 Açò comporta que el motus animi no fos tan sols un moviment de tipus volitiu, afectiu o passional (avui en diríem emocional), merament subjectiu i, per tant, no ex-

113. Raffaele Ajello, Arcana Juris: Diritto e politica nel settecento italiano, Nàpols, Jovene, 1976, p. 338-351.

114. Carlos Garriga i Marta Lorente, «El juez y la ley. La motivación de las sentencias (Castilla, 1489-España, 1855)», Anuario de la Facultad de Derecho de Madrid, núm. 1 (1997), p. 97-144. Sobre el iudex perfectus, vegeu Carlos Garriga, «Iudex perfectus. Ordre traditionnel et justice de juges dans l’Europe du ius commune. (Couronne de Castille, xve -xviiie siècle)», a Histoire des justices en Europe: Valeurs, représentations, symboles, vol. i, Tolosa, Centre Toulousain d’Histoire du Droit et des Idées Politiques, 2016, p. 79-99; Carlos Garriga, «Aritmética judicial. Las operaciones de la justicia española (siglo xviii)», a J. R. de Lima Lopes i A. Slemian (coord.), História das Justiças 1750-1850: Do Reformismo Ilustrado ao Liberalismo Constitucional, São Paulo, Alameda, 2018, p. 109-202, esp. p. 127-132; Carlos Garriga, «Sobre el gobierno de la justicia en Indias (siglos xvi-xvii)», Revista de Historia del Derecho, núm. 34 (2006), p. 67-160; recentment, Orazio Condorelli, Regalismo d’Oltremare: Intrecci tra giustizia ecclesiastica e giustizia secolare nell’esperienza del derecho indiano, Frankfurt, Klostermann, 2025, p. 13-25, amb un resum bibliogràfic a la p. 15, n. 50.

115. Joan Pau Xammar, De officio iudicis, pars i, q. i, n. 84, i q. ii, n. 39 i seg. Vegeu Claudio Cantiuncula, De officio iudicis libri duo, Basileae, Apud Mich. Isingrinium, 1543, cap. 1, p. 7: «Rarus igitur perfectus Iudex, quem uirum bonum esse uolumus. Tum enim perfectus erit, cum absolutam illam probitatem assequutus fuerit».

116. Isidori Hispalensis Episcopi, Etymologiarum sive originum libri xx, edició a cura de W. M. Lindsay, Oxonii, e Typographeo Clarendoniano, 1911, xi, i, 12 i seg.: «Pro efficientiis enim causarum diversa nomina sortita est anima […] dum vult, animus est. dum scit, mens est […] dum rectum iudicat, ratio est».

117. Tomàs Mieres, Apparatus super Constitutionibus, pars ii, coll. 8, cap. 2, n. 46: «[…] ratio est quidam motus animi, visum mentis acuens, veraque â falsis distinguens».

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

pressable en termes racionals. Ans al contrari, el motivum racional (o causa inductiva raonada i raonable) era considerat la ratio jurídica (o causa eficient) de la decisió del jutge.118 És precisament per això que el tractament doctrinal de la motivació de l’antic règim es condensà entorn de la doctrina de l’expressio causae in sententia, on causa —entesa com a causa efficiens— era sinònima, amb els matisos semàntics implícits en cada terme, de ratio i motivum 119 En altres paraules, la causa eficient de la decisió judicial no era pas (només) la persona del jutge, sinó el motiu (causa o raó) jurídic concret i racionalment expressable.

En aquest punt, cal diferenciar entre: a) la concepció d’un motiu volitiu irracional (primus motus), que podia ser ordenat posteriorment de forma racional a través del rectum iudicium operat per la ratio (vid. supra l’epígraf 3), i b) l’explicació més sofisticada de Tomàs d’Aquino del funcionament de la voluntat lliure i ordenada racionalment ab initio.

Segons Tomàs d’Aquino, l’elecció o el lliure arbitri era fruit d’una ordenació racional prèvia (formal) de la voluntat («arbitrium secundum rationem»).120 Aquesta explicació psicològica del funcionament de la ment racional humana permetia concebre l’existència d’un motiu racionalment expressable pel jutge. Per tant, era a la base de la motivació de les sentències en el sentit indicat supra de l’expressió, en termes raonats i raonables, de la causa motiva i alhora racional de la decisió judicial.121

118. Vegeu David Irazábal, «Notas para un estudio semántico de la motivación de las sentencias d’Ancien Régime».

119. Vegeu, a tall d’exemple, Lluís de Peguera, Practica criminalis et ordinis iudiciarii ciuilis, cap. 24, f. 140v, en relació amb el formulari de lletra monitòria dirigida al jutge eclesiàstic contumaç bandejat del Principat per haver pertorbat la jurisdicció règia: «Et forma in quam omnes consiliarij inclinarunt sequens fuit, Quòd post intimationem dictae sententiae factam, mitteretur ad iudicem ecclesiasticum condemnatum quoddam monitorium quòd intra dies sex pro executione et effectuatione dictae regiae sententiae exiret à Cathaloniae Principatu […] et quòd in dicto monitorio insererentur omnes causae, rationes, et motiua in quibus dicta regia sententia se fundat». També el vot del doctor Miquel Ferrer del 10 de març de 1579, en el qual feia referència (en tercera persona del singular) a un vot seu anterior: «Attento quod quando merita cause diffinitiue sententie super luytione dicti castri et ville de almenario die late [sic] vouebantur Michael ferrer conrelator dicte cause per motiua rationes et causas in suo voto expressa ad que habetur relatio fuit voti quod […]» (ACA, RA, CC, vol. 82, f. 82v). Més endavant, Ferrer utilitzà només la veu motivum: «Ideo et aliis dictus Michael ferrer est voti quod ex motiuis in dicto suo primo voto positis que sich pro expressis haberi vult et ad dictum effectum illud ponit in posse scribe declaretur quod […]» (ibidem, f. 84r). Els destacats són nostres.

120. Summa Theologica, i-ii, q. 13, a. 1, «Utrum electio sit actus voluntatis, vel rationis», resp.: «[…] ratio quodammodo voluntatem praecedit, et ordinat actum ejus, inquantum, scilicet voluntas in suum objectum tendit secundum ordinem rationis, eo quod vis apprehensiva appetitivae suum objectum repraesentat. Sic igitur ille actus, quo voluntas tendit in aliquid, quod proponitur, ut bonum, ex eo, quod per rationem est ordinatum ad finem, materialiter quidem est voluntatis, formaliter autem rationis» (Angelici Doctoris S. Thomae Aquinatis Summa Theologica, t. iii, p. 117).

121. En aquest sentit, la idea tomista d’una ratio in mente prèvia i ordenadora de l’activitat creativa humana estava present en la doctrina jurídica catalana del segle xv. Segons Tomàs Mieres, Apparatus super

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 63

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

Per tant, la garantia de correcció material de la sentència no estava localitzada únicament en la rectitudo animi del jutge —que era sens dubte conditio sine qua non d’un enjudiciament correcte—,122 sinó endemés —a tall de condició suficient— en la raonabilitat jurídica de la seva decisió concreta, la qual era exterioritzable en termes lògics (dialèctics) i racionals ja que es tractava d’un rectum iudicium sobre el cas facticojurídic objecte de decisió judicial.

En efecte, les fonts castellanes i de l’àmbit del ius commune contràries a la motivació de les sentències no negaven la major, ço és, que fos impossible expressar racionalment el motus animi del jutge. Ans al contrari, per consideracions de prudència relacionades amb les conseqüències negatives per al jutge i el seu judicat de la publicitat de l’eventual error iudicis —causat amb culpa o sense, ara per errors en les actes del procés, adés per una incorrecta interpretació o aplicació del dret—, desaconsellaven expressar la causa de la decisió en la sentència i titllaven, amb una expressió manllevada de Giovanni da Imola i Bartolomeo Cipolla,123 de «fatuus» el jutge que ho fes, ja que donava peu a la impugnació de la seva sentència.124 El quid de la qüestió residia, doncs, per als detractors de l’expressio causae in sententia, a evitar la publicitat d’un eventual error iudicis.

Constitutionibus, pars ii, coll. 9, cap. 10, n. 20, seguint Tomàs d’Aquino, de la mateixa manera que la ratio o regula artis precedent i determinativa de l’operat impregnava la ment de l’artífex, la ratio iuris imbuïa la ment del legislador i determinava per endavant el seu producte, la lex: «Et vt melius intelligas quid sit lex, sciendum est, quod sicut eorum, quae partim fiunt exterius, quaedam ratio in mente artificis perexistit, quae dicitur regula artis, etiam illius operis iusti, quod ratio determinat, perexistit in mente quasi quaedam regula prudentiae: et hoc si in scriptis redigatur, vocatur lex: est enim lex constitutio scripta: et ideo lex non est ipsum ius, proprie loquendo, sed aliqualis ratio iuris, secundum S. Thomam de Aquino [Summa Theologica, ii-ii, q. 57, a. 1 ad 2] […]».

122. Lluís de Peguera, Practica criminalis et ordinis iudiciarii ciuilis, cap. 9, n. 9: «Animus itaque iudicis in sola veritate defixus ab omni perturbatione purus ac liber esse oportet, male verum examinat omnis corruptus iudex».

123. Wolfgang Sellert, Prozessgrundsätze und Stilus Curiae am Reichshofrat im Vergleich mit den gesetzlichen Grundlagen des reichskammergerichtlichen Verfahrens, Aalen, Scientia, 1973, p. 359, n. 1926.

124. Vegeu Jerónimo de Ceballos, Speculum practicarum et variarum quaestionum communium contra communes, Toleti, Apud Thomam Guzmanium Typographum, 1600, ll. ii, q. 718: «Notissima est in iure conclusio, quod in sententia non est causa inserenda, tx. in c. sicut [X, 2, 27, 16] et c. cum Bertoldus, de re iudicata [X, 2, 27, 18], alias enim fatuus esset iudex qui id faceret, vt potè, quia aperit viam suae ipsius impugnandae sententiae, vt tradit Imola, in l. si is ad quem. ff. de acquirenda haereditate [D. 29, 2, 22]». Endemés, la glossa a D. 29, 2, 22 afegia: «[…] sic iudex si ferret sententiam ex causa falsa, non valet sententia cum effectu: licèt motus veris probationibus posset eandem protulisse, et valeret» (Infortiatum, Seu Pandectarum Iuris Ciuilis, Lugduni, 1627, p. 662).

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

6. L’EXPRESSIO CAUSAE IN SENTENTIA EN EL DRET COMÚ I LA SEVA ADAPTACIÓ («CORRECTIVA») EN EL DRET

PROPI I EN L’ESTIL JUDICIAL CATALANS

Les reflexions anteriors ens porten a tractar la qüestió de la motivació en el marc de la doctrina del ius commune i, posteriorment, de l’adaptació d’aquesta doctrina, en forma «correctiva», en els drets propis de la Corona d’Aragó. Ací ens limitaren, però, al dret propi català.

La communis opinio baixmedieval i altmoderna, basant-se fonamentalment en les decretals Sicut nobis (X, 2, 27, 16) i Cum Bertoldus (X, 2, 27, 18),125 desaconsellava —tot i que no ho prohibia—, per consideracions de prudència relatives a les conseqüències negatives per al jutge i el seu judicat de l’exposició d’un eventual error iudicis, revelar la causa de la decisió judicial en la sentència.126 Consegüentment, no es considerava requisit de validesa de la sentència l’expressió de la seva causa, motiu o raó.127

Com que la communis opinio no prohibia expressament la pràctica de la motivació, les interdiccions de publicar els motius dimanaren, arribat el cas, dels drets

125. Decretales D. Gregorii Papae IX, ll. ii, tít. xxvii, cap. xvi, n. 40 (X, 2, 27, 16): «Cum autem in plerisque locis, in quibus copia prudentum habetur, id moris existat, quod omnia quae iudicem mouent, non exprimantur in sententijs proferendis». Vegeu la glossa Exprimantur a X, 2, 27, 16: «Ad hoc potest dici quòd iudex potest apponere causam quae ipsum mouet: si tamen non apponitur, bene tenet sententia, infr. eo. Cum Bertholdus, in fi. [X, 2, 27, 18] et hic, vbi non fuit apposita». En el cas de la decretal Cum Bertoldus, Innocenci III cassà la sentència d’instància perquè les causes expressades en aquesta resultaren ser falses després d’un nou examen de les actes del procés. D’ací prové la recomanació de prudència dels canonistes envers l’expressió de les causes de la decisió judicial. Ara bé, la sentència papal reproduïda en la decretal X, 2, 27, 18 sí que expressà els motius de la revocació de la sentència d’instància en apel·lació; cfr. la glossa introductòria a X, 2, 27, 18: «[…] Diuiditur principaliter in duas partes. In prima ponitur processus narratio. In secunda: ibi, Licet. Partis restitutio, auditoris datio, ipsius relatio, Papae definitio, suum motiuum continens […]». Segons la citada glossa Exprimantur, calia expressar la causa per raó de la qual es revocava en apel·lació la sentència d’instància: «In causa vero appellationis bene debet apponi causa quare reuocatur prior sententia, vt per hoc prioribus iudicibus non imputetur».

126. Francesco Vivio, Communium opinionum utriusque censurae doctorum, Venetiis, 1567, ll. i, op. 66: «Iudex non tenetur exprimere causam in sententia, c. sicut. de re iudi. […] et ratio istius communis uidetur haec, quia iudex releuatur à iure ab expressione causae in sententia, illud est propter praesumptionem iuris, quae est pro ipso iudice […] sed quando exprimit causam in sententia, quae sit inepta, aut minus legitima, tunc sumus in casu claro, quòd iudex male iudicauit, et sic cessat praesumptio in re clara, quae est pro iudice».

127. «Tancredi Bononiensis ordo iudiciarius», a Libri de iudiciorum ordine, edició a cura de F. Ch. Bergmann, Aalen, Scientia, 1965, pars 4, tít. 1, § 5: «[…] Verumtamen, si rationes vel allegationes partium, quae movent iudicem ad sententiandum, non ponantur in sententia, nihilominus valet sententia. ut x. 3 de sent. et re iud. 2, 18. [X, 2, 27, 18] c. sicut nobis [1]6 [X, 2, 27, 16] […]»; on l’aparell crític (n. 80) reprodueix la variant que afegia la praesumptio (iuris tantum) pro iudice manllevada de x, 1, 9, 6: «[…] quia semper praesumitur pro iudice, nisi probetur in contrarium».

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 65

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

propis. En el cas de Castella, per exemple, es prohibí expressament la motivació oral i escrita dels vots dels jutges.128 Ben entès, però, la prohibició no concernia directament l’expressió de la causa en la sentència, sinó que en aquest darrer punt se seguia la pràctica o estil judicial del ius commune de no expressar les causes motives en les sentències, sense que calgués una prohibició expressa en aquest sentit.129 Tot i que el més correcte és diferenciar entre la motivació dels vots i l’expressió de la causa en la sentència,130 hom pot advertir que la prohibició de la motivació dels vots implicava, a fortiori, la prohibició (tàcita) de la motivació de les sentències.131 Aquesta prohibició, però, tècnicament no concernia l’expressio causae in sententia, sinó que es vehiculava a través de la prescripció del secret dels vots.

Ara bé, la relació entre l’obligació de secret i la prohibició de motivar els vots no resulta pas senzilla. Cal tenir present que, a Catalunya, l’obligació de guardar secret de les deliberacions dels doctors de la Reial Audiència es considerava cabdal —es consagrà en forma de constitució des del 1510, mateix any en què també ho fou la pràctica judicial de motivar les sentències de l’audiència règia—. Per tant, la imposició del deure de guardar secret de les deliberacions del tribunal no prejutjà l’obligació de retre (oralment i per escrit) els vots motivats i de publicar la motivació de la decisió majoritària de l’Audiència en la sentència respectiva.132 En altres paraules, l’obligació

128. Recopilación de las Leyes destos Reynos, hecha por mandado de la Magestad Catholica del Rey don Pilippe Segundo nuestro Señor, Alcalá de Henares, En Casa de Iuan Iñiguez de Liquerica, 1581, ll. 2, tít. 5, llei 42: «[…] el oydor mas nueuo de cada sala escriua los votos de las sentencias breuemente en que todos fueron, y qual fue en contrario voto, en vn libro enquadernado sin poner causas y razones algunas de las que les mouio a votar: el qual este en poder del presidente, y lo tenga secreto en buena guarda». A més, el 1525 es prohibiren expressament les deliberacions i s’ordenà l’emissió oral dels vots sense afegir paraules ni intentar persuadir els altres jutges. Vegeu Carlos Garriga, La Audiencia y las chancillerías castellanas (1371-1525). Historia política, régimen jurídico y práctica institucional, Madrid, Centro de Estudios Constitucionales, 1994, p. 388. No faltaren veus, però, que indicaren la conveniència de resoldre els dubia amb una discussió i deliberació oberta entre els oïdors. Vegeu el parer de l’oïdor Escudero al visitador Francisco de Herrera de ca. 1522-1523 citat a ibidem, «Apéndice documental», x, n. 3, p. 455 i seg.

129. Carlos Garriga i Marta Lorente, «El juez y la ley. La motivación de las sentencias (Castilla, 1489-España, 1855)», p. 101-114, esp. p. 102.

130. Vegeu Mario Ascheri, Tribunali, giuristi e istituzioni, p. 123-127.

131. Cfr. Carlos Garriga, La Audiencia y las chancillerías castellanas, p. 386.

132. Vegeu Lluís de Peguera, Practica criminalis et ordinis iudiciarii ciuilis, cap. 8, n. 18:

Cathalani etiam plurimi aestimarunt silentium, eo quod, in curijs Montissoni Anni. 1510. celebratis per Regem Ferdinandum Secundum legem tulerunt atque constitutionem quae incipit. Encara mes statuim, et est cap. 20. [sc. constitució 20 de 1510, CYADC-1588-1589, 1, 1, 25, 4] […] vt Doctores Regij consilij in principio singulorum mensium iuramento affirmarent, se habituros esse silentium minimique denuntiaturos sententias, et opiniones vouentium super rebus quae in Regio concilio agerentur: sicque obseruatur, vt principio singulorum mensium praedicti Doctores supra quatuor sancta Euangelia apud praesidem hoc praestent iuramentum. Ex quo illud infertur, quòd illi consiliarij qui intempestiué denuntiant ea quae in consilijs caute

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

de secret no estava necessàriament renyida amb la pràctica (en el cas de Catalunya, confirmada per una constitució) de motivar els vots i, a més a més, les sentències.

En aquest context, la motivació de les sentències operada per l’ús judicial d’un determinat lloc i confirmada posteriorment pel ius proprium corresponent —en el nostre cas, de Catalunya (1510), Aragó (1547) i València (1564)—133 es considerava un estil judicial correctiu (correctio) de la communis opinio, 134 car s’estimava més útil per al bon regiment de la res publica i, paradoxalment, més conforme al dret (cal entendre que al dret romà).135

geruntur grauissimè puniantur non modo poenis geennalibus propter peccatum mortale quod committunt detegendo secretum, quod iuris naturalis est; sed etiam puniantur poenis temporalibus ab illis, sub quorum imperio constituti fuerint […]. Quare Regijs consiliarijs plurimum conuenit, vt diligenter silentium obseruent, non modo quòd de iure naturali sit, et quòd ad eius obseruationem iuramentum praestiterint, sed etiam quòd ad authoritatem Regij consilij, et status, atque iustitiae integritatem, et denique publicam vtilitatem pertinet.

Endemés, Xammar recordava l’obligació del jutge de dissimular el seu motus animi durant l’audiència pública. Vegeu Joan Pau Xammar, De officio iudicis, pars i, q. i, n. 73: «Non debet iudex motus animi sui facile detegere, sed multa per dissimulationem transmitere […] Debet enim iudex habere et conseruare modum […]». No obsta la disposició liberal (en sentit etimològic) de la constitució 36 de 1564 (CYADC1588-1589, 1, 3, 3, 11), la qual refermà la facultat dels doctors de la Reial Audiència d’expressar el seu animus a les parts i llurs advocats, car no estava relacionada amb el deure juramentat de guardar secret, sinó amb la resolució dels dubia pels doctors de l’Audiència amb els advocats i les parts, a imitació de l’estil de la Rota romana. Vegeu Joan Pere Fontanella, Sacri Regii Senatus Cathaloniae Decisiones, t. i, Barcinone, Ex Praelo ac Aere Petri Lacavalleria, 1639, dec. 9, n. 7 i seg.

133. Carlos Garriga i Marta Lorente, «El juez y la ley. La motivación de las sentencias (Castilla, 1489-España, 1855)», p. 101 i seg. Mallorca, en canvi, no tingué una norma de dret propi expressa relativa a la motivació, tot i que s’observà la pràctica de motivar les sentències de l’Audiència. Vegeu Antonio Planas, La Real Audiencia de Mallorca en la época de los Austrias (1571-1715), Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, 2010, p. 130 i seg.

134. Així s’afirmà expressament en el cas de Portugal. Vegeu Manuel Mendes de Castro, Practica lusitana, Olysipone, Apud Georgium Rodericum, 1619, ll. iii, cap. xvii: «Iudex in sententia debet exprimere causas, quibus nititur ad ita iudicandum ex nostra consuetudine lib. 3. tit. 66. §.7. correcto in hoc iure communi in cap. sicut, et in cap. cum Bertoldus de re iud. Per quae iura communis opinio est non esse necessarium, quod causa exprimatur». Corrigere tenia el significat tècnic d’‘esmenar’ (alhora ‘mudar’ i ‘reformar’) una norma jurídica anterior per una de posterior considerada més adient (sense implicar necessàriament una abrogació). Vegeu la glossa Encara statuim de Segimon Despujol (en l’edició de 1608) a la cita de Ferrer (probablement del 1586; vegeu supra la nota 43) de la constitució 3 de 1251 (Encara statuim), la qual havia estat traslladada al volum tercer de la Compilació de 1588-1589 (CYADC-1588-1589, 3, 1, 8, 1), on hi havia les «constitutions, y altres drets de Cathalunya, superfluos contraris, y corregits»: «Encara statuim quod est correctum vegeu illud. in vol. 3 superf. tit. 8. de vsatges constitutions y altres lleys lib. 1»; vegeu Miquel Ferrer, Obseruantiarum, pars i, «Prohemium», cap. 1 (f. 42r-v). Els destacats són nostres.

135. Lorenzo Matheu, Tractatus de regimine Regni Valentiae, Lugduni, Sumpt. Joannis-Antonii Huguetan, 1677, cap. xii, § i, n. 22-35, esp. n. 27: «Verum his non obstantibus, nostra praxis vtilior est, iuri consentanior atque plurimorum calculo admissa»; n. 32: «Recto regimini vtilior haec observantia est, dum iudicibus imponitur necessitas exprimendi causas propter quas ad sic pronunciandum moventur». Diem

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 67

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

Motivar una sentència judicial consistia, per als juristes catalanoaragonesos de l’edat moderna, a incloure una declaració jurídicament raonable del motus animi (o intentio) del jutge en la sentència.136 Ço és, una expressió, manifestació o justificació pública —devers in primis les parts del procés— d’aquella causa o motiu que havia mogut l’ànim del jutge a decidir el cas d’una manera i no d’una altra. Cal qüestionar-se, doncs, com o sota quines condicions s’havia de declarar l’animus iudicandi del jutge. Segons Joan Pere Fontanella,137 el jutge tenia l’obligació de retre (noteu la càrrega semàntica del verb reddere, puix connota donar una cosa que és deguda)138 una raó òptima del judicat, a saber, una ratio adequada a les circumstàncies del cas i fonamentada en les al·legacions de les parts i els fets provats en el procés (secundum allegata et probata), així com en el dret propi o, en llur defecte, en el dret comú (secundum iura).139 D’aital manera, el jutge tenia vedat decidir segons consciència (secundum conscientiam), és a dir, ara segons el coneixement privat —al marge de les actes del procés (extra acta)— que pogués tenir dels fets del cas, adés segons raons naturals, cerebrines, fora de les disposicions del dret positiu propi o comú.140 A més a més, era menester que el jutge publiqués aquestes raons facticojurídiques motivadores de la seva decisió en la sentència, no d’una altra manera (oralment, en un document separat de vots, motius o de resolució de dubtes, etc.).

Per tal d’explicar aquest fenomen de l’expressió dels motius en el text de la sentència, Fontanella, com també feu l’aragonès Jusepe Sessé,141 recorregué a les Decisioparadoxalment, però aquesta contradicció aparent desapareix si es considera que, segons Lorenzo Matheu, el dret canònic havia introduït un element estrany al dret romà, a saber, la manca de rendició de les causes de les sentències judicials.

136. Jusepe Sessé, Decisionum Sacri Senatus Regii Regni Aragonum, t. iii, dec. 290, n. 7: «Motiua siquidem iudicis declarant, qualis fuerit eius animus, et intentio, in sententia per eum prolata».

137. Sobre Joan Pere Fontanella, vegeu Josep Capdeferro, Ciència i experiència. El jurista Fontanella (1575-1649) i les seves cartes

138. Vegeu Jacques Krynen, L’idéologie de la magistrature ancienne, p. 19.

139. Joan Pere Fontanella, Sacri Regii Senatus Cathaloniae Decisiones, dec. 287, n. 15-19: «[…] sententiam dici notoriè iniustam, ac etiam nullam, quandò non ex actis iustificatur […] non potest se mouere Iudex ad iudicandum extra acta, nec potest se extra iudicium informare. Quod magis in nostra Cathalonia procedit vbi sunt inserenda motiua, et rationes in sententia, quibus mouetur iudex ad declarandum, et ideò motiua sunt pars sententiae, constitut. 2. titul. de sentent. Magon. decis. Floren. 123 [rectius 132] num. 16. et Sesse decis. 290. et 314. in 3. tom. et diximus nos in aliis saepè locis. In Cathalonia non permittitur dicere, declaro, quia sic reperi debere me declarare, sicut alibi sit, sed oportet solicitos esse Iudices de reddenda optima ratione, eaque in sententia inserenda, ob quam iudicant».

140. Aquestes eren les dues manifestacions del judici secundum conscientiam: la primera, oposada a l’enjudiciament fundat en les al·legacions de les parts i els fets provats en el si del procés judicial (secundum allegata et probata); la segona, oposada al judici segons les disposicions del dret positiu, ja fos el ius proprium o, en llur defecte, el ius commune o, encara, a falta d’ambdós, l’aequitas afaiçonada per les prescripcions del dret comú i la doctrina jurídica (secundum ius). Vegeu Víctor Ferro, El dret públic català, p. 336, esp. n. 183.

141. Vegeu Johannes-Michael Scholz, «Motiva sunt pars sententiae. Urteilsbegründung in Aragón

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

nes Florentinae de Girolamo Magoni, on s’afirmava de forma no només sintètica, sinó també gnòmica i, per tant, de fàcil i extrapolable citació, que els motius eren part de les sentències (motiva sunt pars sententiae).142

A Florència existia, des del 1502, amb una confirmació i ampliació del 1532,143 l’obligació dels jutges de la Rota florentina de motivar llurs decisions judicials en cas de manca d’unanimitat o si les parts ho demanaven.144 Ara bé, la motivació de la decisió judicial no constava en el text de la sentència —que era entesa només com el dispositiu—,145 sinó que s’incorporava en un document separat anomenat decisio o motiva, el qual s’entregava a les parts posteriorment al dictat de la sentència.146 La dualitat documental esmentada era susceptible de comportar dubtes interpretatius en el cas que en la sentència s’hagués omès quelcom que sí que es preveia, màximament en un to declaratiu, en els motiva. L’aforisme motiva sunt pars sententiae responia precisament a aquesta problemàtica i la resolia en el sentit que els extrems declarats en els motius i omesos en la sentència (per error o perquè s’hi sobreentenien incorporats) es consideraven, tot amb tot, part integrant de la sentència i amb la mateixa força declarativa de què fruïa aquesta.147

Una situació similar s’observava en la pràctica judicial d’origen baixmedieval, confirmada per la constitució In throno Iustitiae de Pius IV (1563),148 de la Rota romana. A través de la decisio, la Rota romana oferia a les parts (primer oralment, a partir del 1563 documentalment), abans de dictar la sentència definitiva, una motivació

(16.-18. Jahrhundert)», a La formazione storica del diritto moderno in Europa: Atti del Terzo Congresso Internazionale della Società Italiana di Storia del Diritto, vol. ii, Florència, Leo S. Olschki, 1977, p. 581-598, esp. p. 590-592, on l’autor cita les decisiones 290, n. 6, i 334, n. 1, de Sessé (vegeu Jusepe Sessé, Decisionum Sacri Senatus Regii Regni Aragonum, t. iii). Vegeu endemés la seva decisio 80 (vegeu Jusepe Sessé, Decisionum Sacri Senatus Regii Regni Aragonum, t. i).

142. Vegeu supra la nota 138.

143. Giuseppe Pansini, «La Ruota Fiorentina nelle strutture giudiziarie del Granducato di Toscana sotto i Medici», a La formazione storica del diritto moderno in Europa, p. 533-538.

144. Mario Ascheri, Tribunali, giuristi e istituzioni, p. 55-66.

145. Ibidem, p. 123-127.

146. Ibidem, p. 116-118.

147. Girolamo Magoni, Decisionum caussarum tam Rotae Florentinae quam Rotae Lucensis, Francofurto, Palthenius, 1600, dec. 132, n. 15 i seg.: «Praeterquam, quod si id fuit in sententia omissum, in motiuis per nos extitit latius declaratum, et suppletum teneri ad dimittendum. Motiua enim, maxime si reddatur in eis ratio dictorum, sunt pars sententiae, Boer. decis. 172. nu. 25 [sc. Nicolas Bohier]. Et praesertim in locis, vbi ex forma statuti, vt hic, iudices tenentur dare motiua. Socin. iun. consil. 181. num. 89. lib. 2 [sc. Marianus Socinus jr.]».

148. Bullarium romanum nouissimum, t. ii, Romae, Ex Typographia Reu. Camerae Apostolicae, 1638, p. 44, § 8 (Const. In throno Iustitiae, 1563): «Et insuper Auditor partibus petentibus copiam decisionis in causa factae, cum iuribus ac rationibus, tradere debeat, prout antiquitus laudabiliter fieri consueuit».

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 69

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

dels punts dubtosos (dubia), la qual, però, no s’incorporava a la sentència definitiva posterior —la qual, doncs, només contenia el dispositiu.149

Cal concloure, llavors, que la pràctica catalanoaragonesa relativa a la motivació de les sentències no consistí en una motivació de tipus rotal,150 com la pròpia de la Rota romana o la Rota florentina,151 que separaven documentalment la sentència dels motiva —sens perjudici de diferències rellevants entre el mos rotal romà i el florentí que no podem tractar ací—.152 Ans al contrari, la pràctica catalanoaragonesa implicava una adaptació particular de l’estil judicial —procedent de la baixa edat mitjana i present a la Corona d’Aragó, com hem mostrat supra (subepígraf 4.1), almenys des de mitjan segle xiv— que la doctrina del ius commune designà com l’expressio causae in sententia. 153 En síntesi, l’estil judicial catalanoaragonès tenia com a característica essencial l’enregistrament escrit dels motius en el mateix document que contenia l’enunciació de la decisió judicial (el dispositiu) —la sentència conformada unitàriament pels motius i el dispositiu.154

En aquest sentit, la nostra hipòtesi és que la pràctica judicial catalana va acomodar, adaptar o adequar la doctrina baixmedieval de l’expressio causae in sententia, utilitzant la seva terminologia i el coneixement jurídic acumulat entorn d’aquesta, a les circumstàncies pròpies del sistema iuscèntric de la Corona d’Aragó. Aquesta

149. Angela Santangelo Cordani, Il processo romano canonico: Materiali per lo studio del diritto comune, Milà, Wolters Kluwer, 2023, p. 73-78; Mario Ascheri, Tribunali, giuristi e istituzioni, p. 102-107.

150. Vegeu Gino Gorla, «Sulla via dei “motivi” delle “sentenze”: lacune e trappole», Il Foro Italiano, núm. 103 (1980), p. 201-230.

151. També participaren de l’estil rotal de motivació les rotes menors dels Estats Pontificis (excepte la Rota o Senat d’Avinyó) i les rotes de Gènova, Lucca i Siena. Vegeu Mario Ascheri, Tribunali, giuristi e istituzioni, p. 85-183.

152. Vegeu Mario Ascheri, Tribunali, giuristi e istituzioni, p. 102-109, 116 i seg. Més exactament, cal diferenciar l’estil rotal florentí, juntament amb el de les rotes menors pontifícies i les rotes genovesa, luquesa i sienesa, de l’estil rotal romà. Totes aquestes rotes tenien en comú, però, que els motius no s’expressaven en la sentència, sinó separadament. D’ací prové la diferenciació grosso modo que proposem entre les rotes itàliques, inclosa la romana, d’una banda, i les audiències (la de Catalunya, també anomenada Rota o Senat) de la Corona d’Aragó, de l’altra.

153. Vegeu Jaume Cancer, Variarum Resolutionum Iuris Caesarei Pontificii, et Municipalis Principatus Cathaloniae, Barcinone, Ex Typographia Iacobi à Cendrat, 1608, pars iii, cap. 17, n. 407: «An in sententia, causa sit exprimenda? De iure communi apertum est partem negatiuam esse veram, vt per DD. in c. sicut. […] De iure vero Cathaloniae, partem contrariam veram esse, patet ex Const. 2 tit. de sententias [sc. constitució 55 de 1510]». No podem tractar ací les influències recíproques entre la pràctica rotal i la doctrina de l’expressio causae a la Catalunya de l’edat moderna.

154. En aquest sentit, vegeu Lluís de Peguera, Practica criminalis et ordinis iudiciarii ciuilis, rubr. 24, n. 5: «Praetera cum motiua de iure Cathaloniae de illarum substantia sint, ideo iudicum tam Regiae Audientiae quàm vicegerentium generalis gubernatoris Principatus Cathaloniae et Comitatuum Ruscilionis et Ceritaniae, et aliarum quarumcunque curiarum officio incumbit, motiua quibus ad sententiam hoc vel tali modo ferendam mouentur in dictis sentenijs exprimere».

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

adaptació consistí, precisament, en una mutació155 de tipus correctiva de la communis opinio i de les disposicions del ius commune que desaconsellaven l’expressió de la causa de la decisió en la sentència.

Cal diferenciar, doncs, tres qüestions. En primer lloc, la communis opinio recomanava, per prudència, no expressar la «causa» en la sentència, és a dir, desaconsellava (però no prohibia) l’expressio causae in sententia. En segon lloc, la pràctica judicial i, posteriorment, els drets propis (la majoria) de la Corona d’Aragó cismarina van adaptar, de forma correctiva, la doctrina de l’expressio causae in sententia a les circumstàncies iuscèntriques catalanoaragoneses, desviant-se així de la communis opinio europea. Pensem que aquest fet explicaria que la proposta estamental catalana de 1510 citada a l’epígraf 2 utilitzés el mot causa, manllevat de la terminologia del ius commune, i no el terme motiu, el qual finalment s’imposà en el redactat de la constitució 55 de 1510 (CYADC-1588-1589, 1, 7, 3, 2). En tercer lloc, cal distingir l’estil de la motivació rotal, propi de les rotes itàliques, com les esmentades Rota romana i Rota florentina, que separava documentalment la sentència dels motiva (sens perjudici de diferències importants entre l’estil romà i el florentí), de la motivació a la Corona d’Aragó cismarina, que consistia en l’expressió dels motius o causes racionals del judicat en la sentència definitiva, sense separació documental entre els motius i la part dispositiva de la sentència.

7. CONCLUSIONS

A tall de conclusió, proposem les següents consideracions sintètiques sobre les qüestions tractades en el present treball.

Primer (epígraf 2) hem contextualitzat la disposició del dret propi català que declarà l’obligació de motivar les sentències, la constitució 55 de 1510 (CYADC1588-1589, 1, 7, 3, 2), en la seva conjuntura històrica. Singularment, hem resseguit breument el seu procés parlamentari de producció normativa.

En segon lloc (epígraf 3) hem plantejat una introducció cultural a l’estudi de la motivació de les sentències a la Corona d’Aragó a partir de l’anàlisi dels conceptes de raó, voluntat i moviment en el pensament escolàstic d’influència aristotelicotomista d’Ausiàs March, reflectit en els seus poemes. El pensament escolàstic aristotelicotomista estigué profundament arrelat als regnes de la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana i l’alta edat moderna. Segons aquest, la voluntat (lliure) de l’home havia

155. De mutació, terme que implica una transformació adaptativa al context local del ius commune per mitjà de les constitutiones de Catalunya parlà Miquel Ferrer, Obseruantiarum, cap. 288, n. 1, v. «Pro parte contraria»: «Et haec iuris communis dispositio non mutatur per aliquam constitutionem Cathaloniae, et ideo illi standum est, quia quod non mutatur stare non prohibetur» (el destacat és nostre).

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 71

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

d’adherir-se al recte judici de la raó natural i objectiva, el qual, al seu torn, tenia la missió de guiar la voluntat. La poesia d’Ausiàs March ofereix una primera aproximació psicològica a la qüestió: el «prim moviment» (primus motus) sensitiu o apetitiu que movia algú a fer quelcom, s’havia d’ordenar pel recte judici (rectum iudicium) o seny. En tercer lloc (epígraf 4) hem estudiat la motivació de les sentències (fonamentalment civils) en el marc de la cultura iuscèntrica catalanoaragonesa. D’acord amb el iuscentrisme o imperi del dret, les causes en la Reial Audiència —tant en la Reial Audiència baixmedieval universal de la Corona, establerta a mitjan segle xiv, com en la Reial Audiència altmoderna privativa de Catalunya, erigida el 1493— s’havien d’enjudiciar per directum o secundum ius, però no segons consciència (secundum conscientiam). Ço implicava la decisió dels casos segons el dret propi i, en llur defecte, segons el ius commune (amb preferència pel dret canònic sobre el civil romà), integrat per la doctrina dels doctors i la jurisprudència de la Reial Audiència; i, a falta de l’anterior, segons l’equitat regulada pel ius commune i la doctrina dels doctors. Hem procurat assenyalar que aquesta fou una pràctica judicial, recollida en les obres doctrinals i en els debats parlamentaris a les Corts, que quedà reflectida, posteriorment, en la constitució 40 de 1599 (CYADC-1704, 1, 30, 1).

Enllaçant amb el pensament escolàstic esmentat anteriorment, aquesta limitació de la voluntat règia pel dret raïa en la idea escolàstica aristotelicotomista de la regulació de la voluntat del príncep per la raó natural i objectiva. Ara bé, la particularitat del iuscentrisme català radicava en la subjecció de la voluntat del príncep i dels seus jutges per la raó estrictament jurídica, tal com havia estat constituïda en el dret positiu propi (especialment, el dret paccionat amb els estaments) i el dret comú romanocanònic. En síntesi, el seny natural (sensus naturalis) no era lliure (segons consciència), sinó que havia de regular-se pel dret positiu.

En aquest epígraf ens hem centrat en l’exegesi de la sentència de la Reial Audiència baixmedieval del 2 d’abril de 1372 (subepígraf 4.1) i en el comentari d’una conclusió de la Reial Audiència de Catalunya altmoderna del 6 d’abril de 1500 (subepígraf 4.2). A partir de l’exposició d’una frase formulària de la sentència reial del 2 d’abril de 1372 que enllaçava els motius i la decisió judicial («[Nos] moti ex hijs [sic] et alijs que [sic] mouere possunt et debent animum [regium] recte et equanimiter judicantis»), així com de l’anàlisi exegètica del cas, s’ha mostrat que l’animus del rei i dels seus jutges havia de ser informat per l’equitat erudita constituïda en el dret positiu i per una inspecció diligent de les actes del procés. Ço conduí a la fonamentació en fet i en dret (en aquest cas, els furs d’Aragó) de la sentència. A més, s’ha evidenciat la funció endoprocessal essencial de la motivació de les sentències a la baixa edat mitjana: permetre a les parts la comprensió de la decisió judicial amb vista a la preparació del recurs pertinent i, endemés, propiciar el descobriment més exacte de la veritat (fàctica i jurídica) del cas, la qual s’entenia perfectible en les diverses instàncies judicials. Per a possibilitar aital perfectibilitat, però, calia fer públic, en la sentència, l’eventual error iudicis, clau de volta de l’expressio causae in sententia.

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

Per la seva banda, la conclusió de la Reial Audiència de Catalunya del 6 d’abril de 1500 ens ha permès exposar la regulació de l’equitat per la raó constituïda i redactada en el ius commune (aequitas constituta o erudita). Sumàriament, l’equitat no podia ser, en el sistema iuscèntric, purament natural o cerebrina, situada encara en el seu estadi rude (aequitas rudis), sinó que s’entenia «mixta» amb les «tradicions» (ço és, el dret positiu romanocanònic integrat per la doctrina dels doctors) del ius commune

Aquesta visió iuscèntrica fou, més tard, formalitzada solemnement en la constitució 40 de 1599 in fine (CYADC-1704, 1, 30, 1). A més, s’ha evidenciat la ratio decidendi del cas —ço és, la finalitat merament de sustentació dels aliments que, segons el dret canònic (i el civil romà), corresponien al fill espuri—, la qual tenia virtualitat per a funcionar com a principi jurídic o precedent que guiés la decisió dels doctors de l’Audiència en casos futurs similars.

En quart lloc (epígraf 5) hem enunciat algunes de les implicacions de la motivació de les sentències per a l’officium iudicis. Aquest fou definit per Joan Pau Xammar (De officio iudicis, 1639), seguint una tradició aristotèlica recollida per Domingo de Soto, com l’adequació dels supòsits universals de les lleis a les circumstàncies singulars dels fets. Les qualitats del jutge havien de ser, doncs, la rectitud d’ànim, la ciència, l’experiència i la prudència.

Les reflexions de Xammar entorn de l’animus del jutge connecten amb la motivació de les sentències, car la «motivació» era entesa com un «moviment» en l’ànim del jutge que el portava a decidir d’una manera determinada (motus animi). ¿Era possible expressar racionalment, en la sentència, el motus animi del jutge? Per a respondre satisfactòriament a aquesta pregunta cal tenir presents dues qüestions: a) els motūs animi podien ser de tipus passional o bé —el que ara ens interessa— de tipus intel·lectual o racional; b) la ratio també era definida com un motus animi, concretament de la mens o part racional de l’ànima, l’activitat pròpia de la qual era judicar rectament (rectum iudicare). En efecte, el motivum del jutge era concebut com quelcom racional, més específicament com una causa eficient de la seva decisió judicial que, per tant, podia expressar-se en la sentència —d’ací l’aforisme de l’expressio causae in sententia i la pràctica sinonímia entre els termes motivum, causa i ratio.

La visió psicològica que permeté concebre el motivum intern del jutge com a racional fou l’explicació de Tomàs d’Aquino del funcionament de la voluntat humana, més sofisticada que la teoria del primus motus. Segons aquesta, l’elecció o el lliure arbitri era fruit d’una ordenació racional prèvia (formal) de la voluntat (arbitrium secundum rationem). Aital explicació psicològica del funcionament de la ment racional humana permetia concebre l’existència d’un motiu intrínsecament racional i, per consegüent, també racionalment expressable. Com a conseqüència, la rectitud d’ànim del jutge era una condició necessària de la correcció material de la decisió judicial, però no n’era l’única garantia. A més a més, es requeria, a tall de condició suficient, l’expressió en termes lògics, en la sentència, de les raons fàctiques i jurídiques de la decisió judicial.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 73

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

Finalment (epígraf 6) hem proposat una anàlisi preliminar de l’adaptació, en forma correctiva, de la doctrina del dret comú relativa a l’expressio causae in sententia en el dret propi i en l’estil judicial catalans. Destaquem tres qüestions. La primera és que la communis opinio baixmedieval i altmoderna desaconsellava (però no prohibia) l’expressio causae in sententia. La segona és que la pràctica judicial i, posteriorment, els drets propis (la majoria, llevat del regne de Mallorca) de la Corona d’Aragó cismarina van adaptar, de forma correctiva, la doctrina de l’expressio causae in sententia a les circumstàncies iuscèntriques catalanoaragoneses, desviant-se així de la communis opinio europea. Pensem que aquest fet explicaria que la proposta estamental catalana de 1510 citada a l’epígraf 2 utilitzés el mot causa, manllevat de la terminologia del ius commune, i no el terme motiu, el qual finalment s’imposà en el redactat de la constitució 55 de 1510 (CYADC-1588-1589, 1, 7, 3, 2). La tercera qüestió és que cal distingir l’estil de la motivació rotal, propi de les rotes itàliques, com la Rota romana i la Rota florentina, que separava documentalment la sentència dels motiva (sens perjudici de diferències importants entre l’estil romà i el florentí), de la motivació a la Corona d’Aragó cismarina, que consistia en l’expressió dels motius o causes racionals del judicat en la sentència definitiva, sense separació documental entre els motius i la part dispositiva de la sentència (expressio causae in sententia).

BIBLIOGRAFIA

Ajello, Raffaele. Arcana Juris: Diritto e politica nel settecento italiano. Nàpols: Jovene, 1976.

Angelici doctoris S. Thomae Aquinatis summa theologica […]. Editio novissima. T. iii i iv. Romae, 1773.

Antiquiores Barchinonensium leges quas vulgus Vsaticos appellat, cum comentarijs supremorum iurisconsultorum Iacobi a Monte Iudaico, Iacobi et Guielermi a Vallesicca et Iacobi Calicii. Barchinonae: Per Karolum Amorosum, 1544.

Arrieta, Jon. El Consejo Supremo de la Corona de Aragón (1494-1707). Saragossa: Institución «Fernando el Católico», 1994.

Ascheri, Mario. Tribunali, giuristi e istituzioni dal Medioevo all’età moderna. Bolonya: Il Mulino, 1989.

Beati Raymundi Lulli doctoris illuminati et martyris Liber magnus contemplationis in Deum: Juxta Moguntinam editionem. T. II. Palmae Majoricarum: Typis Viduae Frau, 1748.

Bellomo, Manlio. L’Europa del diritto comune. 7a ed. Roma: Il Cigno, 1994.

Belluga, Pere. Speculum principis ac iustitiae. Parisiis: Typis Petri Vidouaei, 1530.

Biblia Sacra Vulgatae Editionis Sixti Quinti Pont. Max. Iussu recognita atque edita. Romae: Ex Typographia Apostolica Vaticana, 1592.

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

Bullarium romanum nouissimum. T. II. Romae: Ex Typographia Reu. Camerae Apostolicae, 1638.

Callís, Jaume. Margarita fisci. Lugduni: Ioan Gordiolam, 1556. Cancer, Jaume. Variarum Resolutionum Iuris Caesarei Pontificii, et Municipalis Principatus Cathaloniae. Barcinone: Ex Typographia Iacobi à Cendrat, 1608.

Canet, Teresa. «Las Audiencias reales en la Corona de Aragón: de la unidad medieval al pluralismo moderno». Estudis: Revista de Historia Moderna, núm. 32 (2006), p. 133-174.

Cantiuncula, Claudio. De officio iudicis libri duo. Basileae: Apud Mich. Isingrinium, 1543.

Capdeferro, Josep. Ciència i experiència. El jurista Fontanella (1575-1649) i les seves cartes. Barcelona i Lleida: Fundació Noguera i Pagès, 2012.

— «Práctica y desarrollo del derecho en la Cataluña moderna: a propósito de la jurisprudencia judicial y la doctrina». A: Dios, S. de et al. (coord.). Juristas de Salamanca, siglos xv-xx. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, 2009, p. 235-258.

— «El canceller de Catalunya, un àrbitre entre jurisdiccions ponderat (segles xvixviii)». Revista de Dret Històric Català, núm. 22 (2023), p. 43-59.

Casals, Àngel. «Les Corts Catalanes de 1510-1520: una etapa d’irregularitats». Afers, vol. 5, núm. 9 (1990), p. 23-37.

Cavanna, Adriano. Storia del diritto moderno in Europa: Le fonti e il pensiero giuridico. Vol. I. Milà: Giuffrè, 1982.

Ceballos, Jerónimo de. Speculum practicarum et variarum quaestionum communium contra communes. Toleti: Apud Thomam Guzmanium Typographum, 1600.

Cicero, M. Tullius. De Officiis: With an English translation. Traducció de W. Miller. Cambridge (MA): Harvard University Press, 1913.

Coing, Helmut. Derecho privado europeo. Vol. i, Derecho común más antiguo (15001800). Madrid: Fundación Cultural del Notariado, 1996.

Condorelli, Orazio. «Juicio (DCH)». Max Planck Institute for Legal History and Legal Theory Research Paper Series, núm. 1 (2023).

— Regalismo d’Oltremare: Intrecci tra giustizia ecclesiastica e giustizia secolare nell’esperienza del derecho indiano. Frankfurt: Klostermann, 2025.

Constitutions fetes per la S. C. R. Magestat del Rey Don Phelip Segon, Rey de Castella, de Arago etc. En la primera Cort, celebrada als Cathalans, en la Ciutat de Barcelona en lo Monastir de S. Francesch en lo Any 1599. Barcelona: En Casa de Gabriel Graels y Giraldo Dotil, 1603.

Constitutions y altres drets de Cathalunya […]. Barcelona: En Casa de Joan Pau Marti y Joseph Llopis Estampers, 1704 (= CYADC-1704).

Constitutions y altres drets de Cathalunya [ ]. Barcelona: En Casa de Hubert Gotart, 1588-1589 (= CYADC-1588-1589).

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 75

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

Dauchy, Serge; Bryson, W. Hamilton (ed.). Ratio decidendi: Guiding principles of judicial decisions. Vol. 1, Case law. Berlín: Duncker & Humblot, 2006.

Decock, Wim; Birr, Christiane. Recht und Moral in der Scholastik der frühen Neuzeit 1500-1750. Oldenbourg: De Gruyter, 2016.

Decretales D. Gregorii Papae IX suae integritati una cum glossis restitutae: Ad exemplar romanum diligenter recognitae. Venetiis, 1604.

Dupont, Florence. «Le masque tragique à Rome». Pallas, núm. 49 (1998), Rome et le tragique, p. 353-363.

Duve, Thomas. «Algunas observaciones acerca del modus operandi y la prudencia del juez en el derecho canónico indiano». Revista de Historia del Derecho, núm. 35 (2007), p. 195-226.

Elías de Tejada, Francisco. Historia del pensamiento político catalán. T. I, La Cataluña clásica (987-1479). Sevilla: Montejurra, 1963.

Estrada-Rius, Albert. La casa de la moneda de Barcelona: Les seques reials i els collegis d’obrers i de moneders a la Corona d’Aragó (1208-1714). Barcelona i Lleida: Fundació Noguera /i Pagès, 2015.

Fernández Luzón, Antonio. La universidad de Barcelona en el siglo xvi. Barcelona: Universidad de Barcelona, 2005.

Ferrer, Miquel. [Obseruantiarum sacri regii Cathaloniae senatus]. Barcinone: Excudebat Iacobus Cendrat, 1581-1584 [sic].

— Obseruantiarum Sacri Regii Cathaloniae Senatus. Barcinone: Expensis Ioannis Simon, 1608.

Ferro, Víctor. El dret públic català: Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Vic: Eumo, 1987.

Font Rius, Josep Maria. «La recepció del dret comú a la península Ibèrica». A: Montagut, T. de (ed.). Història del pensament jurídic: Curs 1996-97 dedicat a la memòria del professor Francisco Tomás y Valiente. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 1999, p. 95-106.

Fontanella, Joan Pere. Sacri Regii Senatus Cathaloniae Decisiones. T. I. Barcinone: Ex Praelo ac Aere Petri Lacavalleria, 1639.

Fueros y observancias del Reyno de Aragon. Zaragoça, 1667.

Garriga, Carlos. La Audiencia y las chancillerías castellanas (1371-1525). Historia política, régimen jurídico y práctica institucional. Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1994.

— «Sobre el gobierno de la justicia en Indias (siglos xvi-xvii)». Revista de Historia del Derecho, núm. 34 (2006), p. 67-160.

— «Iudex perfectus. Ordre traditionnel et justice de juges dans l’Europe du ius commune. (Couronne de Castille, xve-xviiie siècle)». A: Histoire des justices en Europe: Valeurs, représentations, symboles. Vol. I. Tolosa: Centre Toulousain d’Histoire du Droit et des Idées Politiques, 2016, p. 79-99.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

— «Crimen corruptionis. Justicia y corrupción en la cultura del ius commune (Corona de Castilla, siglos xvi-xvii)». Revista Complutense de Historia de América, núm. 43 (2017), p. 21-48.

— «Aritmética judicial. Las operaciones de la justicia española (siglo xviii)». A: Lima Lopes, J. R. de; Slemian, A. (coord.). História das Justiças 1750-1850: Do Reformismo Ilustrado ao Liberalismo Constitucional. São Paulo: Alameda, 2018, p. 109-202.

Garriga, Carlos; Lorente, Marta. «El juez y la ley. La motivación de las sentencias (Castilla, 1489-España, 1855)». Anuario de la Facultad de Derecho de Madrid, núm. 1 (1997), p. 97-144.

Gay, Josep Maria; Egea, Joan. «Eficàcia de les normes a la tradició jurídica catalana des de la baixa edat mitjana fins al Decret de Nova Planta (continuació)». Revista Jurídica de Cataluña, vol. 78, núm. 3 (1979), p. 505-586.

Giuliani, Adolfo. «Civilian treatises on presumptions, 1580-1620». A: Helmholz, R. H.; Sellar, W. D. H. (ed.). The Law of presumptions: essays in comparative legal history. Berlín: Duncker & Humblot, 2009, p. 21-71.

Gorla, Gino. «Sulla via dei “motivi” delle “sentenze”: lacune e trappole». Il Foro Italiano, núm. 103 (1980), p. 201-230.

Infortiatum, Seu Pandectarum Iuris Ciuilis. Lugduni, 1627.

Irazábal, David. «La Cort General de Montsó de 1510: la motivació de les sentències i l’observança del dret a la Catalunya moderna». eHumanista/IVITRA, núm. 27 (2025), p. 361-374.

— «¿Cui prodest la obligación de motivar las sentencias en Cataluña (1510)? Autoridad, legitimidad, observancia». A: Estudios luso-hispanos de historia del derecho. Vol. IV. Madrid: Dykinson [en premsa].

— «Notas para un estudio semántico de la motivación de las sentencias d’Ancien Régime. El caso Gattinara c. Sánchez (1544)». Anuario de Historia del Derecho Español [en premsa].

Isidori Hispalensis Episcopi. Etymologiarum sive originum libri xx. Edició a cura de W. M. Lindsay. Oxford: Typographeo Clarendoniano, 1911.

Jansen, Corjo; Decock, Wim. «Rationalitäten und Urteilsbegründung». A: Decock, W. (ed.). Konfliktlösung in der Frühen Neuzeit. Vol. 3, Handbuch zur Geschichte der Konfliktlösung in Europa. Berlín: Springer, 2021, p. 91-100.

Kaser, Max. Römisches Privatrecht. 15a ed. Múnic: C. H. Beck, 1989.

Krynen, Jacques. L’idéologie de la magistrature ancienne. París: Gallimard, 2009.

Lalinde, Jesús. La Gobernación General en la Corona de Aragón. Madrid i Saragossa: CSIC-Instituto Jerónimo de Zurita, 1963.

— La institución virreinal en Cataluña (1471-1716). Barcelona: Instituto Español de Estudios Mediterráneos, 1964.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 77

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

— «El pensamiento jurídico de Jaume Callís». A: Montagut, T. de (ed.). Història del pensament jurídic. Curs 1996-97 dedicat a la memòria del professor Francisco Tomás y Valiente. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 1999, p. 107-118.

Les obres de mossen Ausias March: Ab vna declaratio en los marges de alguns vocables scurs. Barcelona: Per Mestre Carles Amoros, 1543.

Luca, Giovanni Battista de. Dello stile legale. Roma: Giacomo Dragondelli, 1674.

Magoni, Girolamo. Decisionum caussarum tam Rotae Florentinae quam Rotae Lucensis. Francofurto: Palthenius, 1600.

Mancuso, Fulvio. Exprimere causam in sententia: Ricerche sul principio de motivazione della sentenza nell’età del diritto comune classico. Milà: Giuffrè, 1999.

March, Ausiàs. Poesies. Edició a cura de P. Bohigas, revisada per A.-J. Soberanas i N. Espinàs. Barcelona: Barcino, 2005.

Martínez Rodríguez, Miquel Àngel. Els magistrats de la Reial Audiència de Catalunya a la segona meitat del segle xvii. Barcelona i Lleida: Fundació Noguera i Pagès, 2006.

Matheu, Lorenzo. Tractatus de regimine Regni Valentiae. Lugduni: Sumpt. Joannis-Antonii Huguetan, 1677.

Mendes de Castro, Manuel. Practica lusitana. Olysipone: Apud Georgium Rodericum, 1619.

Mieres, Tomàs. Apparatus super Constitutionibus Curiarum generalium Cathaloniae. Barcinonae: Typis et Aere Sebastiani à Cormellas, 1621.

Montagut, Tomàs de. Història del dret espanyol. Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya, 1997.

— «Lluís de Peguera i el seu pensament jurídic». Pedralbes: Revista d’Història Moderna, núm. 18, fasc. 2 (1998), p. 53-67.

— «La justicia en la Corona de Aragón». A: La administración de justicia en la historia de España: Actas de las III Jornadas de Castilla-La Mancha sobre Investigación en Archivos. Vol. II. Guadalajara: Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, 1999, p. 649-686.

— «Els juristes de Catalunya i la seva organització col·legial a l’època medieval». Ivs Fvgit, núm. 12 (2003), p. 269-301.

— «El poder del dret durant el regnat de Martí l’Humà». A: Ferrer, M. T. (coord.). Martí l’Humà: El darrer rei de la dinastia de Barcelona, 1396-1410. L’Interregne i el Compromís de Casp. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2015, p. 51-67.

— «La noció erudita de justícia a la Corona d’Aragó (s. xii-xviii)». Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 35 (2019), p. 88-97.

— «Notes sobre el projecte de reforma de la justícia universal de la Cort General de Catalunya de Perpinyà – Sant Cugat – Barcelona de 1406-1410». A: Furió, A. et al. (ed.). La veu del regne: 600 anys de la Generalitat Valenciana [en premsa]. Montagut, Tomàs de; Ripoll, Pere. «El pactisme a Catalunya: una concepció dual de la comunitat política». Revista de Dret Històric Català, núm. 20 (2021), p. 189-210.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

Monti, Annamaria. Iudicare tamquam Deus: I modi della giustizia senatoria nel Ducato di Milano tra Cinque e Settecento. Milà: Giuffrè, 2003.

Nörr, Knut Wolfgang. Romanischkanonisches Prozessrecht: Erkenntnisverfahren erster Instanz in civilibus. Berlín i Heidelberg: Springer, 2012.

Oliba, Antoni. Commentarius, ad vsat. Alium namq. de Iure fisci. lib. 10. constit. Cathaloniae. Barcinonae: Ex Typographia Gabrielis Graells et Geraldi Dotil, 1600.

Pansini, Giuseppe. «La Ruota Fiorentina nelle strutture giudiziarie del Granducato di Toscana sotto i Medici». A: La formazione storica del diritto moderno in Europa: Atti del terzo Congresso Internazionale della Società Italiana di Storia del Diritto. Vol. II. Florència: Leo S. Olschki, 1977, p. 533-538.

Peguera, Lluís de. Practica criminalis et ordinis iudiciarii ciuilis. Barcinone: Ex Typographia Iacobi à Cendrat, 1603.

— Decisiones Aureae in actu practico freqüentes. Barcinone: Ex Typographia Iacobi à Cendrat, 1605.

Planas, Antonio. La Real Audiencia de Mallorca en la época de los Austrias (15711715). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2010.

Plato Latinus. A Calcidio translatus commentarioque instructus. Edició a cura de J. H. Waszink. 2a ed. Londinii i Leidae: Inst. Warburgianum i Brill, 1975

Ramis, Rafael. «La defensa del tomismo frente al suarismo: la Facultad de Artes y Filosofía de la Universidad de Barcelona a comienzos del siglo xviii». Espíritu, vol. lxvii, núm. 155 (2018), p. 81-106.

— La segunda escolástica: Una propuesta de síntesis histórica. Madrid: Dykinson, 2024.

Ramis, Rafael; Ramis, Pedro. La Universidad de Barcelona en el siglo xvii. Madrid: Dykinson, 2023.

Recopilación de las Leyes destos Reynos, hecha por mandado de la Magestad Catholica del Rey don Pilippe Segundo nuestro Señor. Alcalá de Henares: En Casa de Iuan Iñiguez de Liquerica, 1581.

Rovira, Manuel et al. «Fonts per a l’estudi de les Corts i els Parlaments de Catalunya. Càtaleg dels processos de Corts i Parlaments». A: Les Corts a Catalunya: Actes del Congrés d’Història Institucional (Barcelona, 28, 29 i 30 d’abril de 1988). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1991, p. 25-61.

Santangelo Cordani, Angela. Il processo romano canonico: Materiali per lo studio del diritto comune. Milà: Wolters Kluwer, 2023.

Sauvel, Tony. «Histoire du jugement motivé». Revue du Droit Public et de la Science Politique en France et à l’Étranger, núm. 71 (1955), p. 5-53.

Scholz, Johannes-Michael. «Legislação e jurisprudência em Portugal nos sécs. xvi a xviii. Fontes e literatura». Scientia Iuridica, t. 25, núm. 142-143 (1976), p. 512-587. — «Motiva sunt pars sententiae. Urteilsbegründung in Aragón (16.-18. Jahrhundert)». A: La formazione storica del diritto moderno in Europa: Atti del Terzo

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 79

DAVID IRAZÁBAL MARTÍNEZ

Congresso Internazionale della Società Italiana di Storia del Diritto. Vol. II. Florència: Leo S. Olschki, 1977, p. 581-598.

Sellert, Wolfgang. Prozessgrundsätze und Stilus Curiae am Reichshofrat im Vergleich mit den gesetzlichen Grundlagen des reichskammergerichtlichen Verfahrens. Aalen: Scientia, 1973.

Sessé, Jusepe. Decisionum Sacri Senatus Regii Regni Aragonum, et Curiae Domini Iustitiae Aragonum causarum ciuilium, et criminalium. T. I. Caesaraugustae: Apud Ioan. de Larumbe, 1611.

— Decisionum Sacri Senatus Regii Regni Aragonum et Curiae Domini Iustitiae Aragonum causarum ciuilium. T. III. Caesaraugustae: Ex Typographia Ioannis a Larumbe, 1624.

Soto, Domingo de. De iustitia et iure libri decem. Salmanticae: Excudebat Andreas à Portonariis, 1553.

«Tancredi Bononiensis ordo iudiciarius». A: Libri de iudiciorum ordine. Edició a cura de F. Ch. Bergmann. Aalen: Scientia, 1965.

Tatjer, Maria Teresa. «La jurisdicción en Cataluña». A: Serrano, J. (coord.). El territori i les seves institucions històriques: Actes. Vol. I. Barcelona i Lleida: Fundació Noguera i Pagès, 1999, p. 293-333.

— La Audiencia Real en la Corona de Aragón. Orígenes y primera etapa de su actuación (s. xiii y xiv). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2009.

«Tractatus testimoniorum D. Bart. de Saxoferrato [ ]». A: Tractatus de testibus probandis vel reprobandis variorum auctorum [ ]. Coloniae Agrippinae: Apud Ioannem Gymnicum, 1575.

Vallejo, Jesús. Ruda equidad, ley consumada: Concepción de la potestad normativa (1250-1350). Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1992.

— «Acerca del fruto del árbol de los jueces. Escenarios de la Justicia en la cultura del “ius commune”». Anuario de la Facultad de Derecho de la Universidad Autónoma de Madrid, núm. 2 (1998), p. 19-46.

Vallet, Juan. «Las fuentes del derecho según el “Apparatus super Constitutionibus Curiarum Generalium Cathaloniae” de Tomás Mieres». A: Libro-homenaje a Ramón M.ª Roca Sastre. Vol. 1. Madrid: Junta de Decanos de los Colegios Notariales de España, 1976, p. 311-486.

— «Equidad y buena razón según el jurista gerundense del siglo xv, Tomás Mieres». Anuario de Derecho Civil, vol. 30, núm. 1 (1977), p. 3-33.

— «Valor jurídico de las leyes paccionadas en el Principado de Cataluña». A: El pactismo en la historia de España. Madrid: Instituto de España, 1980, p. 75-110.

Valls, Fernando; [Abadal, Ramon d’]. Los Usatges de Barcelona: Estudios, comentarios y edición bilingüe del texto. Edició a cura de M. J. Peláez i E. M. Guerra. Barcelona: PPU, 1984.

Vivio, Francesco. Communium opinionum utriusque censurae doctorum. Venetiis, 1567.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

ASPECTES

CULTURALS I DE PENSAMENT JURÍDIC ENTORN DE LA MOTIVACIÓ DE LES SENTÈNCIES

Wijffels, Alain. «Law Reports as Legal Authorities in Early Modern Belgian Legal Practice». A: Rossi, G. (ed.). Authorities in early modern law courts. Edimburg: Edinburgh University Press, 2021, p. 222-244.

Xammar, Joan Pau. De officio iudicis et aduocati liber unus. Barcinonae: Ex Typographia Iacobi Romeu, 1639.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 81

Revista de Dret Històric Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 24 (2025), p. 83-125

ISSN (ed. impresa): 1578-5300 / ISSN (ed. digital): 2014-0010

http://revistes.iec.cat/index.php/RDHC / DOI: 10.2436/20.3004.01.155

Data de lliurament: 15 de novembre de 2024. Data d’acceptació: 25 de juny de 2025

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES

D’ARAGÓ

I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

Josep Serrano Daura

Universitat Internacional de Catalunya

Resum

Pocs mesos després d’esclatar la Guerra de Successió a la Corona espanyola, la reina governadora decideix segregar de Catalunya els territoris de l’antiga vegueria de Tortosa i bona part dels de la de Lleida (31 de maig de 1706) per a cedir-los al regne d’Aragó; l’objectiu és assegurar la fidelitat al seu espòs, Felip V d’Anjou. I, ja ocupades Tortosa i la seva vegueria, el rei ordena que, des d’aleshores fins que no es disposi una altra cosa i no es domini tot el Principat, sigui la Reial Cancelleria de València la que atengui els recursos d’apel·lació i altres qüestions que afectin actes dels jutjats i de les institucions tortosines (25 de maig de 1709). Conquerida Barcelona (11 de setembre de 1714), successivament en diferents disposicions dictades entre 1715 i 1718 s’acorda reintegrar aquells territoris de la ja extingida vegueria de Tortosa al Principat de Catalunya i subjectar-los a la jurisdicció de la seva nova Reial Audiència.

Paraules clau: Tortosa, vegueria, castellania, Ribera d’Ebre, segregació, Nova Planta, Felip V, Carles d’Àustria, marquès de Castel-Rodrigo, Cancelleria, corregidor, regidor, intendent, Catalunya, Aragó, València, Castella.

LA VEGUERÍA DE TORTOSA ENTRE LOS REINOS DE ARAGÓN Y VALENCIA (1706-1716/1718)

Resumen

A los pocos meses de estallar la Guerra de Sucesión a la Corona española, la reina gobernadora decide segregar de Cataluña los territorios de la antigua veguería de Tortosa y buena parte de los de la de Lérida (31 de mayo de 1706) para cederlos al reino de Aragón; el objetivo es asegurar la fidelidad a su esposo, Felipe V de Anjou. Y, ya ocupadas Tortosa y su veguería, el rey ordena que, desde entonces hasta que no se disponga otra cosa y no se domine todo el Principado, sea la Real Cancillería de Valencia la que atienda los recursos de apelación y otras cuestiones afectantes a actos de los juzgados y de las instituciones tortosinas (25 de mayo de 1709). Conquistada Barcelona (11 de septiembre de 1714), sucesivamente en diferentes disposiciones dictadas entre 1715 y 1718 se acuerda reintegrar aquellos territorios de la ya extinguida veguería de Tortosa al Principado de Cataluña y sujetarlos a la jurisdicción de su nueva Real Audiencia.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 83

JOSEP SERRANO DAURA

Palabras clave: Tortosa, veguería, castellanía, Ribera de Ebro, segregación, Nueva Planta, Felipe V, Carlos de Austria, marqués de Castel-Rodrigo, Cancillería, corregidor, concejal, intendente, Cataluña, Aragón, Valencia, Castilla.

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE LES ROYAUMES

D’ARAGON ET DE VALENCE (1706-1716/1718)

Résumé

Quelques mois après le début de la Guerre de Succession d’Espagne, la Reine Gouverneure décida de séparer de la Catalogne les territoires de l’ancienne vegueria de Tortosa et une bonne partie de ceux de Lérida (31 mai 1706) pour les céder au Royaume d’Aragon; l’objectif était de garantir la fidélité à son époux, Philippe V d’Anjou. Une fois Tortosa et sa vegueria sont occupées, le Roi ordonna que, jusqu’à ce qu’une autre décision soit prise et que toute la Principauté soit sous son contrôle, la Chancellerie Royale de Valence serait chargée des recours et des autres affaires concernents aux actes des tribunaux et des institutions de Tortosa (25 mai 1709). Après la conquête de Barcelone (11 septembre 1714), différentes dispositions édictées entre 1715 et 1718 décidèrent de réintégrer les territoires de la vegueria de Tortosa, déjà disparue, à la Principauté de Catalogne et de les soumettre à la juridiction de sa nouvelle Audience Royale.

Mots-clés: Tortosa, vegueria, castellanie, Ribera d’Ebre, ségrégation, Nova Planta, Philippe V, Charles d’Autriche, marquis de Castel-Rodrigo, chancellerie, corrégidor, conseller municipal, intendant, Catalogne, Aragon, Valence, Castille.

THE VEGUERIA OF TORTOSA BETWEEN THE KINGDOMS OF ARAGON AND VALENCIA (1706-1716/1718)

Summary

A few months after the start of the War of the Spanish Succession, the Queen Governor decided to separate from Catalonia the territories of the old vegueria of Tortosa and a good part of those of Lleida (May 31, 1706) to cede them to the Kingdom of Aragon; the objective was to guarantee loyalty to her husband, Philip V of Anjou. Once Tortosa and its vegueria were occupied, the King ordered that, until another decision was made and the entire Principality was under his control, the Royal Chancery of Valencia would be in charge of appeals and other matters related to the acts of the courts and institutions of Tortosa (May 25, 1709). After the conquest of Barcelona (September 11, 1714), various regulations enacted between 1715 and 1718 decided to reintegrate the territories of the ancient vegueria de Tortosa into the Principality of Catalonia and submit them to the jurisdiction of its new Royal Audience.

Keywords: Tortosa, vegueria, castellania, Ribera d’Ebre, segregation, Nova Planta, Philip V, Charles of Austria, Marquis of Castel-Rodrigo, chancellery, corregidor, municipal councilor, intendant, Catalonia, Aragon, Valencia, Castile.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

1. INTRODUCCIÓ

L’antiga vegueria de Tortosa, el districte propi de l’Administració reial catalana, des de principis del segle xiv tenia aquests límits:

La Vegueria de Tortosa sia determenada en aquesta manera: que combrens del ryu d’Uyldecona, so es saber: a la mar per lo riu amunt que puig entro al terma de Morella, e munt entro a les muntanyes altes qui son appellades de Tres Eres; e vagen per la muntanya axi com aygua versa entro el terme de Pinell, que comprena entro sus a Flix e tota la Ribera. Enclos en aquest terme Asco e tot so qui es entre la muntanya e Ebra, entro a Flix e el pas de l’aygua; e prena la muntanya de Prades de lonch, axi com te e isca a l’estret de sa Riba; e puys torn al terma del Cover e de sa Selva; e de Reus e d’Alforge; e de Riudolms e de Scornalbou. E puys torn a riu d’Uyastre1 entro sus en la mar. E sia-hi tota la terra de G[uillem] d’Entensa, e en tota e tots los altres lochs qui son dins aquests termens.2

Segons aquesta descripció, la vegueria comprenia:

— La ciutat de Tortosa i el seu territori, amb Amposta i el seu terme.3

1. El riu Ullastre o Llastres, com avui se’l coneix. De fet, és una riera que delimita el territori de Tortosa amb els dominis de la baronia d’Entença a la zona, per Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

2. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), «Colecciones», memorial núm. 43, f. 14 (del Liber denominationis vicariarum Catalonie). Enrique Bayerri Bertomeu, Historia de Tortosa y su comarca, vol. viii, Tortosa, Imprenta Algueró y Baiges, 1959, p. 150-151 i 154. Amb un origen institucional que es remunta al segle xii, l’any 1304 Catalunya té divuit Vegueries: Barcelona i Vallès, Osona, Bages, Bergadà, Vilafranca del Penedès, Tarragona, Montblanc, Tortosa, Girona, Besalú, Camprodon, Sarral, Ripollès, Cervera, Tàrrega, Lleida, Camarasa i Pallars (una organització definitiva, després de superar l’intent frustrat de crear-ne una altra supravicarial l’any anterior) (Jesús Lalinde Abadía, La jurisdicción real inferior en Cataluña («corts, veguers, batlles»), Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1966, p. 70-83 i 93-94). Vegeu els mateixos límits a Enric Bayerri Bertomeu, Llibre de privilegis de la vila de Ulldecona, Tortosa, Imprenta Blanch, 1951, p. 144-145. Vegeu els treballs de Flocel Sabaté, «El veguer i la vegueria de Tortosa i de la Ribera d’Ebre al segle xiv», Recerca (Tortosa: Centre d’Estudis Històrics Comarcals del Baix Ebre / Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre), núm. 2 (1997), p. 118-119, i «Changement de frontières et perception de l’altérité en catalogne (xiie-xive siècle)», a Stéphane Pequignot i Pierre Savy, Annexer?: Les déplacements des frontières à la fin du Moyen Âge, Rennes, Presses Universitaires de Rennes, 2016, p. 28-29. La nostra vegueria limita al nord amb la Lleida i a l’est amb les de Montblanc i el Camp de Tarragona, i el seu territori coincideix, de fet, amb el conjunt de les quatre comarques actuals del Montsià, el Baix Ebre, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta. A finals del segle xvi el jesuita Pere Gil afirmava que la Comarca de Tortosa «abrassa lo coll de Baleguer y lo que te Hebro dins de Cathaluña en sa ribera, y lo que y ha entre Hebro y lo riu de la Sinia que divideyx Cathaluña de Valencia; confina esta partida en lo Camp de Tarragona, y en lo mar y en Valencia» (Josep Iglésies, Pere Gil, S. I. (1551-1622) i la seva geografia de Catalunya, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2002, p. 174).

3. El 15 de febrer de 1321 Jaume II cedeix Amposta, amb el seu castell i termes, a la ciutat de Tor-

JOSEP SERRANO DAURA

— Els dominis de l’orde de l’Hospital de Sant Joan a la zona: les comandes d’Ulldecona i d’Ascó, i la batllia de Miravet, pels seus dominis des del terme de Miravet fins als rius Algars i Matarranya (sector que coincideix amb l’actual Terra Alta).

— L’anomenada Ribera d’Ebre: pels castells i termes a les vores del riu de les baronies hospitaleres d’Ascó i Miravet (Ascó, Vinebre, la Torre de l’Espanyol, Miravet, Benissanet, Rasquera i Ginestar), les baronia de Flix (excepte la Palma) i la baronia d’Entença, amb els castells i termes de Garcia, Móra i Tivissa.

— I el territori del comtat de les Muntanyes de Prades (amb centre a Falset, a l’actual comarca del Priorat).

Encara, pel seu límit amb el regne d’Aragó, s’hi afegeix a mitjan segle xiv l’altra comanda de l’orde de l’Hospital, la d’Orta, quan aquesta s’incorpora definitivament a Catalunya.4

No obstant això, aquest conjunt territorial de la vegueria de Tortosa, que amb el temps també es coneix com de «Tortosa et de la Ribera d’Ebre», al segle xv cedeix a la vegueria de Montblanc tot el territori del marge esquerre de l’Ebre: la baronia d’Entença, amb el comtat de les Muntanyes de Prades, i els termes de Vinebre i de la Torre de l’Espanyol, que són de la comanda d’Ascó.5

I, en aquesta nova situació, la nostra vegueria passa a definir-se com de «Tortosa, Castellania d’Amposta i Ribera d’Ebre». En particular, a més del territori de Tortosa, que es manté com fins aleshores, es distingeix:

— La castellania d’Amposta, expressió que, en principi, és la denominació que el 1319 es dona, dins la seva organització hispànica, a la província de l’orde de l’Hospital, que comprèn els seus dominis aragonesos, els valencians i els catalans de la zona de l’Ebre.6 Però al Principat el nom de la castellania acaba identificant també (en especial)

tosa; i Pere III ho confirma el 16 de desembre de 1367 (Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre [AHCTE], Amposta, i, doc. núm. 5 i 34).

4. Per una sentència de Pere III, del 9 de març de 1359 (Josep Serrano Daura, El conflicte catalanoaragonès pel territori de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta, en els segles xiii i xiv, Ascó, Ajuntament d’Ascó, 1997, p. 90-91, i apèndix xlvi, p. 158-159). Marc Aureli Vila, Les comarques i els municipis de Catalunya, Generalitat de Catalunya, 1989, p. 20-21.

5. No, en canvi, els llocs de Ginestar i Rasquera al mateix marge esquerre, que pertanyen a la batllia també hospitalera de Miravet. E. Bayerri, Historia de Tortosa y su comarca, p. 154-155. Vegeu Josep Iglésies, El fogatge de 1497: Estudi i transcripció, Barcelona, Fundació Salvador Vives i Casajuana i Rafael Dalmau, 1991, vol. i, p. 60-64 i 64-65, i vol. ii, p. 277-313 i 314-346.

6. El 1317 els cavallers de Sant Joan reben els dominis catalans de l’extingit orde del Temple. En aquell moment la castellania d’Amposta era el priorat que comprenia els dominis hospitalers d’Aragó i de Catalunya. Però amb l’ampliació que es produeix amb les baronies templeres, aleshores aquell priorat es divideix en dos i fixa el seu límit comú en el curs del riu Ebre: la castellania inclou aleshores el sector aragonès i el català del marge dret de l’Ebre; i es crea el gran priorat de Catalunya per a la resta de possessions

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

els dominis hospitalers de l’antiga batllia de Miravet, que comprenen, pràcticament, el territori que avui és la comarca de la Terra Alta.7

— I, de la Ribera d’Ebre, la vegueria inclou: el marge dret del riu i, de la vora esquerra, solament els llocs de Ginestar i Rasquera.

2. TORTOSA I L’ARXIDUC CARLES D’ÀUSTRIA

El setembre de 1705, en plena Guerra de Successió a la Corona espanyola, la ciutat de Tortosa s’està preparant per a combatre les forces filipistes. El dia 27 les tropes austriacistes entren a la ciutat i reprimeixen els partidaris de Felip de Borbó (fets que provoquen l’èxode de la majoria).8 L’endemà, el 28 de setembre, la Paeria acorda allotjar dos-cents soldats, dirigits pel coronel Josep Nebot, entre els quals hi ha tres capitans, quatre tinents, cinc alferes i quatre sergents. També es disposa que «estiguen alojats en les cases mes acomodades, y que lo alojament sia ab lo major alivio dels ciutadans» durant tres dies com a màxim a cada casa, i que se’ls doni tanta «palla com sia menester» per als seus quaranta-cinc cavalls.9

Dies després, el 16 d’octubre, s’anuncia l’arribada del nou comandant general «de les Armes del rey» a la plaça, el comte de Cifuentes;10 i el dia 19, la de tres-cents soldats més, que seran allotjats als quarters de Tortosa.11

Mentrestant, el Consell Municipal de la Paeria tortosina, en la seva reunió del 22 de novembre de 1705, dona compte de la carta datada el dia 14 anterior, del «rey nostre señor Carlos Terser» conforme ja ha jurat a Barcelona com a comte de Barcelona. I en

del Principat (J. Serrano, El conflicte, p. 67). La castellania d’Amposta incloïa, doncs: les cases hospitaleres d’Aragó, les valencianes de València i Torrent, i les catalanes d’Ascó, Orta, Ulldecona i Miravet (Josep Serrano Daura, La Torre de l’Espanyol (Ribera d’Ebre), Tarragona, Diputació de Tarragona, 1988, p. 32). E. Bayerri, Historia de Tortosa y su comarca, p. 162. Marc Aureli Vila, Les comarques i els municipis de Catalunya, p. 148.

7. Manyà explica que és així perquè la batllia de Miravet era un domini reservat al castellà d’Amposta; és a dir, constituïa una cambra pròpia vinculada directament a la castellania (Joan Baptista Manyà, Notes d’història de Gandesa, Tortosa, Algueró i Bages, S. R. C., 1962, p. 75-76). Això no obstant, del conjunt de viles i pobles de l’actual Terra Alta, Vilalba i la Fatarella pertanyien a la comanda de Vilalba (no a la batllia de Miravet); i de la comanda d’Ascó, amb termes als dos marges del riu, sols els del dret formarien part de la Ribera d’Ebre, com la vila i el terme de Flix (no la Palma, que era de la mateixa baronia).

8. E. Bayerri, Historia de Tortosa y su comarca, p. 721.

9. AHCTE, Provisions, núm. 94, f. 83-86.

10. Quan arriba, el comte presenta als consellers de la Paeria la carta de presentació signada per Carles III d’Àustria, on indica que l’ha «elexido para el referido efecto, al cual enterareis de lo que os pareziere puede ser mas útil a mi servicio conservar y defensssa de essa plaza» (AHCTE, Cartes Reials, núm. 136). El nou governador militar, però, comunica a la Paeria el següent 23 de desembre que el rei l’ha nomenat «virrey de la ciutat y regne de Valencia» (AHCTE, Provisions, núm. 94, f. 107).

11. AHCTE, Provisions, núm. 94, f. 86-87.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

JOSEP SERRANO DAURA

el mateix acte municipal es fa constar l’agraïment de la ciutat per «haver-la treta de la esclavitut y servidumbre que patia, implorant juntament sa santa bendicio sobre les Armes de Sa Mages[ta]t y de sos aliats per a que, ab igual felicitat y brevetat, puga procurar lo mateix consuelo y alivio als demes vassalls de la Corona de España».12 Així mateix, es nomenen els síndics Carles de Torres i Antoni Gil de Federich perquè, en nom de la ciutat, viatgin a Barcelona a felicitar el monarca i a presentar-li els seus respectes. En la sessió del 24 de novembre s’acorda fer «rogatives» pel nou rei. I l’endemà es comunica que s’ha rebut la convocatòria reial per a celebrar Corts a Barcelona; la ciutat elegeix com a procuradors seus per a assistir-hi i participar-hi Pere Rosselló, Josep Vidal, Alfons Amiguet i Antoni Sans.13

Encara el 19 de desembre s’aproven els festejos que s’han de fer per a celebrar la proclamació del nou monarca: amb «lluminàries» la nit de Nadal i durant tres dies seguits, una processó general amb les confraries de la ciutat i les seves banderes, el guarniment dels balcons, l’encesa d’atxes, etc.14

3. LA SEGREGACIÓ DE TORTOSA

I en plena guerra, amb els territoris de la Corona d’Aragó encara sota el domini de les forces del pretendent Carles d’Àustria, Felip d’Anjou decideix anar al front, cap a Barcelona, per a dirigir els seus exèrcits i «defender mis dominios invadidos en España». Per això, i durant la seva absència de la Cort, en una resolució del 22 de febrer de 1706 el monarca confereix a la reina, la seva esposa, «la autoridad, poder y facultades que en mi residen, sin limitacion alguna»; afegeix que ella actuarà com a «reyna governadora», amb una junta de ministres que l’assistiran.15

En una de les seves actuacions, la regent, Maria Lluïsa de Savoia, el 31 de maig de 1706 dicta un decret pel qual annexiona al regne d’Aragó: tot el territori de Tortosa, amb el port dels Alfacs i la franja o marge dret del riu Ebre (amb la castellania d’Amposta i la part corresponent de la Ribera d’Ebre); i la ciutat i els termes de Lleida compresos entre els rius Noguera i Cinca.16

Precisament, poc abans, en una carta del 27 de maig, la reina comunicava la seva decisió al Capítol i el Consell municipals de Saragossa. Ho feia abans «de expedir las ordenes para su execucion», tot esperant que la seva decisió els satisfés.

12. AHCTE, Provisions, núm. 94, f. 90-91.

13. AHCTE, Provisions, núm. 94, f. 92-104.

14. AHCTE, Provisions, núm. 94, f. 106-107.

15. Archivo Histórico Nacional (AHN), Consejos, llibre núm. 1475, f. 70.

16. Apèndix i, p. 100-101. Vegeu Josep M. Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, Madrid, Marcial Pons, Ediciones Jurídicas y Sociales, SA / Seminario de Historia del Derecho de Barcelona, 1997, p. 205 i apèndix 17, p. 841.

REGNES

En aquell moment, ni Tortosa ni Lleida no estan encara ocupades per les forces filipistes. I la intenció de la reina governadora, amb la mesura adoptada davant del conflicte que es viu, és assegurar-se la deguda «correspondencia y reconocimiento inseparable del amor y fidelidad a vuestros lexitimos principes» dels súbdits aragonesos («con que en todas edades gloriosamente os haveis manifestado famosos»): la resolució reial declara que la Corona vol expressar la seva gratitud per la fidelitat rebuda dels seus súbdits amb «obras efectivas»; i així ho fa, donant-los ara la necessària sortida terrestre al mar, per a poder comerciar lliurement amb els seus productes.

Per la seva part, òbviament, les autoritats saragossanes responen donant a «la reyna nuestra señora […] rendidissimas gracias con aquellas expresiones de la mayor estimacion».17

El 5 de juny de 1706 es trasllada efectivament el decret de la reina al Consell d’Aragó, perquè s’executi (en la persona del seu secretari, Joan Baptista Roca).18

Cal suposar que el rei és coneixedor d’aquesta decisió, però, en qualsevol cas, hem de dir: que ignorem si el Consell d’Aragó pren efectivament mesures per a la seva execució, que a partir del 1708 la qüestió i el conflicte consegüent se centren en Tortosa i la seva vegueria, i que no ens consta que la mesura reial tingués, en canvi, cap efecte pel que fa a Lleida.19

4. LA CONQUESTA DE TORTOSA

El 24 de febrer de 1707 s’anuncia l’arribada del rei Carles d’Àustria, i la Paeria inicia els preparatius de benvinguda i allotjament. Està previst que el monarca sigui a Tortosa el 13 de març, com així ocorre, fins al 16 (malgrat que se li va demanar que s’hi quedés més temps).20

En la sessió del 9 de maig següent, en un moment ja molt crític de la guerra, el Consell Municipal denuncia que els seus habitants han suportat la guerra amb càrrec

17. Jesús Morales Arrizabalaga, La reforma de la Audiencia: Aragón, 1706-1711, tesi de llicenciatura inèdita, Saragossa, Universitat de Saragossa, 1981, apèndix 1, p. 107-108. J. M. Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, p. 205, nota 23.

18. AHN, Consejos, lligall 6814, expedient núm. 17, f. s/n.

19. En aquest cas, en un principi, quan té lloc la primera ocupació filipista de la ciutat el 1707 (arran del triomf d’Almansa), ni tan sols s’implanta el municipi castellà: es mantenen les institucions i les noves autoritats es limiten a remoure els paers que governaven segons el règim català. No és fins al 4 de març de 1719 que es constitueix l’Ajuntament de nova planta (J. M. Torras, Els municipis catalans, p. 135; i J. M. Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, p. 71-72).

20. AHCTE, Correspondència, núm. 43, f. s/n.

D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718) Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

JOSEP SERRANO DAURA

als seus béns i rendes, lliurant-se per complet a la defensa de l’arxiduc, i que en aquell moment ja es troben «agotados y exhaustos».21

Precisament pocs dies després, en la sessió del 16 de maig, es dona compte de la victòria filipista d’Almansa (el 25 d’abril anterior) i de «la retirada de nuestro exercito a esta Ciudad [...] desordenada y intempestiva y precipitada». Els consellers també lamenten la pèrdua del regne de València, ja en poder de les forces borbòniques.22

El 23 de maig s’inicia el setge de Tortosa. I, simultàniament, l’exèrcit francocastellà es dirigeix també cap a la castellania d’Amposta i la Ribera d’Ebre, un territori que domina tot el 18 de juny.23

Tortosa es rendeix definitivament davant les forces filipistes comandades pel duc d’Orleans el 10 de juliol de 1708;24 i el dia 11 l’exèrcit austriacista signa la capitulació.25

Justament el dia 15, per a celebrar-ho, el rei Felip d’Anjou ordena que «se pongan luminarias tres noches, empezando la de hoy» en tot el regne.26

El duc d’Orleans entra a la ciutat el dia 19 i se celebra un tedèum a la catedral. Així mateix, nomena governador de la plaça el mariscal de camp, el cavaller de la Croix, que l’acompanya, i confia el govern civil a Melchor de Macanaz.27

I, encara que no en sabem la data exacta, poc després s’aprova la nova planta municipal de Tortosa, configurada segons el municipi castellà, en substitució de la Paeria.28 Creiem que es fa abans del 24 de juliol, data en la qual el duc d’Orleans abandona Tortosa cap al nou front de guerra.29

Tortosa és, en tot cas, el primer municipi català on s’implanta el règim municipal borbònic seguint el model castellà.30

En el nova situació, el 29 de juliol els consellers cessats de la Paeria s’adrecen a Felip V per a implorar la seva pietat.31

21. AHCTE, Correspondència, núm. 43, f. s/n.

22. AHCTE, Correspondència, núm. 43, f. s/n.

23. AHCTE, Correspondència, núm. 43, f. s/n. Bayerri es refereix a primers de juny (E. Bayerri, Historia de Tortosa y su comarca, p. 721).

24. Fernando Fulgosio, Crónica general de España Tarragona, Madrid, Rubio, Grilo y Vitturi, 1870, p. 68.

25. P. E. Zamora Caball, Historia general de España y de sus posesiones de ultramar, vol. v, Madrid, Establecimiento Tipográfico de Muñoz y Reig, 1874, p. 73.

26. Archivo General de Simancas (AGS), Estado, Sección de Gracia y Justicia, llibre 177, f. 10-11.

27. P. E. Zamora, Historia general, vol. v, p. 73. No obstant això, Macanaz es trasllada aviat a València i deixa com a alcalde major Pedro de Saura Valcárcel (J. M. Gay, Escoda, El corregidor a Catalunya, p. 619). Macanaz ja havia tingut un protagonisme important en la implantació del municipi castellà als regnes d’Aragó i València (J. M. Torras, Els municipis catalans, p. 133).

28. El document el publica Josep Serrano Daura (dir.), Leyes históricas de Cataluña, vol. iii, Madrid, Agencia Estatal del Boletín Oficial del Estado, 2023, p. 1481-1486.

29. Vegeu la nota 22.

30. J. M. Torras, Els municipis catalans, p. 133-134.

31. AHCTE, Correspondència, núm. 43, f. s/n.

Finalment, el 31 d’octubre de 1708 Felip V:

— Designa nou corregidor de Tortosa el cavaller de la Croix.

— Nomena els nous regidors de l’Ajuntament de la ciutat (14).32

— Respecte d’aquests darrers, disposa que la Cancelleria de Saragossa ha de rebre el seu jurament.

— Encomana al bisbe de Tortosa que rebi el jurament del corregidor.

— I ordena que a Tortosa «se establezcan, observen y guarden las leies, estilos, practicas y govierno politico que en las ciudades, villas y lugares de todos los reynos de Castilla».33

Pel que fa als regidors, es declara nomenar-los tant bon punt sigui «recobrada Tortosa y restituida al legitimo suave dominio» de Felip V.34 Tanmateix, no és fins al 9 de gener de 1709 que la Reial Cambra expedeix el títol de corregidor a favor del nou governador de la Croix, que pren possessió del càrrec el 24 de febrer següent.35

5. EL NOU AJUNTAMENT DE TORTOSA

Els catorze regidors elegits inicialment són: Antoni Sentís (el de més edat), Miquel Sentís, Josep Borràs, Francesc Sentís, Joan Baptista Garcia, Francesc Marco, Pere de Miravall, Josep Sànchez, Gregori Jordà, Joan Dehona (o de Ona), Tomàs Bioles (o Violes), Lluís Roig, Josep Hernàndez i Josep Pons.36 Però a Jordà se li retira el nomenament per incompatibilitat, ja que és cunyat de Sànchez, i és substituït per Lluís Roche.

Però la situació és més problemàtica perquè uns regidors no es troben a la ciutat, mentre que d’altres són desafectes al monarca i renuncien al càrrec assignat o simplement es neguen a participar en el nou ajuntament.37

32. ACA, Cartes de la Reial Audiència, registre núm. 2, f. 105.

33. AHN, Consejos, lligall núm. 6814, expedient núm. 17, f. s/n. AHCTE, Provisions, núm. 96, 1709, f. 1-3.

34. ACA, Cartes acordades de la Reial Audiència, registre núm. 124, f. 42-44.

35. No pot jurar el càrrec abans per l’absència del bisbe de Tortosa, que està malalt fora de la ciutat (distant set o vuit llegües) (AHCTE, Provisions, núm. 96, 1709, f. 7). El succeirà el cavaller Glimes, designat corregidor el 2 de maig de 1715; i a aquest, des del 7 d’abril de 1717, el brigadier Fernando Pinacho (AHN, Consejos, lligall núm. 6811, expedient núm. 135). Joan Mercader Riba, Felip V i Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1968, p. 82. J. M. Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, p. 619-621.

36. De fet, en aquest cas hi havia hagut un error amb el nom: s’havia elegit un tal Baptista Pieris, però finalment l’error s’esmenà i es nomenà, efectivament, Josep Pons.

37. Ho afirma el primer capità general de Catalunya, el marquès de Castel-Rodrigo, en un escrit del 5 de setembre de 1715 (AHN, Consejos, lligall núm. 6811, expedient núm. 135).

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 91

JOSEP SERRANO DAURA

No obstant això, el 12 de gener de 1709 la Cambra de Castella s’adreça al Consell d’Aragó perquè comuniqui a la Reial Cancelleria de Saragossa que ha de rebre el jurament dels nous regidors de Tortosa.38

Per tot això anterior, el 19 de gener el president d’aquesta cancelleria, el comte de Gerena, Pedro de Ursúa: confirma el nomenament dels nous regidors considerats com «las personas mas ydoneas y de mejores meritos», ordena prendre’n jurament i disposa que el nou corregidor s’encarregui dels preparatius necessaris per a dur a terme la cerimònia. L’oficial reial insisteix, en tot cas, que ara es procedeix així perquè es tracta dels primers regidors del nou règim, i que ja en els relleus posteriors es faran càrrec del tràmit, cada vegada, els regidors sortints.39

Dies després, donant compliment als acords anteriors, el 2 de febrer Manuel de Rivero, del Consell del Rei, «para efecto de poner en posesion y recivir el juramento hordinario a los cavalleros rexidores nombrados por Su Magestad», nomena una comissió de quatre oficials de la Cancelleria de Saragossa perquè, sota la presidència d’Alonso Azevedo Presno, viatgin a Tortosa, prenguin jurament als nous càrrecs municipals i els donin possessió dels seus oficis.

Els oficials designats surten de la capital d’Aragó el 3 de febrer de 1709 i el següent dia 10 ja són a Tortosa. Allí convoquen els regidors elegits i la primera incidència és que cinc d’ells són fora de la ciutat i ni saben que han estat nomenats; són Miquel Sentís, Josep Borràs, Francesc Sentís (és a Madrid), Joan Baptista Garcia (és a Barcelona) i Francesc Marco (també a Madrid).

Però, com que els dos primers es troben més a prop i han estat requerits, es decideix esperar-los per a prendre’ls jurament junt amb els altres regidors presents a la ciutat: amb onze regidors ja hi hauria quòrum suficient per a poder constituir el nou ajuntament.

Mentrestant, com que no es pot constituir l’Ajuntament, es pren l’acord de nomenar transitòriament Ignasi Minguella, el membre més antic del Consell Municipal anterior, jurat primer i també alcalde major de Tortosa.40 Minguella manté el càrrec antic com a jurat primer i, en el segon cas, es tracta d’un ofici reial de nova creació i per això li ha de prendre jurament el nou corregidor. El dia 16 de febrer, en aquest moment de transició, segurament caòtic:

— Se cessen definitivament tots els càrrecs i oficials municipals de l’antic règim. — I prenen possessió del càrrec els nous regidors Antoni Sentís, Miquel Sentís, Josep Borràs, Tomàs Bioles, Josep Hernàndez, Lluís Roche, Josep Pons i Lluís Roig.41

38. AHN, Consejos, lligall núm. 6814, expedient núm. 17, f. s/n.

39. AHCTE, Provisions, núm. 96, 1709, f. 1-3.

40. AHCTE, Provisions, núm. 96, 1709, f. 6.

41. AHCTE, Provisions, núm. 96, 1709, f. 7-27.

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

Encara queden regidors pendents de fer el jurament i d’ocupar els seus càrrecs. Poc després, el 8 de març de 1709, ja es nomena el nou alcalde major de Tortosa: Pedro de Saura Casanova Valcárcel. I, per absència del corregidor, amb l’autorització del rei és el bisbe de Tortosa qui li pren el jurament del càrrec el 31 de maig.42

No és fins al gener del 1710 que es pren jurament als regidors que quedaven per possessionar-se del càrrec: Francesc Marco, Joan Dehona, Pere de Miravall i Josep Sànchez; i, amb ells, el nou regidor Gregori Jordà, que substitueix Joan Baptista Garcia (probablement ja mort).43 Queda sense prendre possessió del càrrec Francesc Sentis (o no ens consta).

Precisament, ocupada Girona el 4 de gener de 1713 per les forces del duc de Berwick, el següent 31 de gener l’Ajuntament de Tortosa en dona compte, designa els regidors Josep Sànchez i Josep Hernàndez perquè felicitin personalment el capità general príncep de T’Serclaes per aquesta victòria (allí on es trobi), i ordena fer lluminàries per a celebrar-ho.44

6. LA VEGUERIA DE TORTOSA, ENTRE SARAGOSSA I VALÈNCIA

6.1. La Reial Cancelleria de València

Per alguna qüestió de govern, el 12 de gener de 1709 la Reial Cambra de Castella, òrgan que assisteix al monarca, li consulta si cal mantenir el Decret de la reina de 1706 sobre la incorporació del territori de Tortosa a Aragó. I el 16 de gener següent el marquès de Mejorada y de la Breña, Pedro Cayetano Fernández del Campo, complint sens dubte la voluntat reial, escriu al capità general de Catalunya per a indicar-li que el Decret de la reina governadora es manté.45

Però al cap de pocs mesos, el 25 de maig de 1709, el rei aprova una reial cèdula que disposa que els recursos d’apel·lació contra sentències i actes dels jutjats del partit de Tortosa i qualssevol altres negocis propis de les cancelleries relatius a la seva vegueria, s’han de presentar i gestionar davant la Cancelleria de València.46 Així serà mentre no es disposi una altra cosa, i no es fa cap més concreció.

42. AHCTE, Provisions, núm. 96, 1709, f. 38 i 55-56.

43. AHCTE, Provisions, núm. 96, 1710, f. 1-13. Almenys Josep Pons, Pere de Miravall, Gregori Jordà, Francesc Marco i Josep Sànchez encara són regidors el gener del 1721 (AHCTE, Provisions, núm. 97, f. 1-15).

44. AHCTE, Provisions, núm. 96, 1713, f. 4.

45. Secretari de despatx universal i diplomàtic. AHN, Consejos, lligall núm. 6814, expedient núm. 17, f. s/n.

46. Apèndix ii, p. 101-102. Referència a AHN, Consejos, lligall núm. 6814, expedient núm. 17, f. s/n. J. M. Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, p. 206. S’hi refereix breument Joan Mercader Riba, Felip V i Catalunya, p. 79-80, tot i que al·ludeix al 1708.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 93

JOSEP SERRANO DAURA

Aquesta reial cèdula es notifica a la Cancelleria i a l’Audiència de València, i aquesta decideix notificar-la al Consell Municipal de Tortosa el 3 de juny de 1709, el qual es dona per assabentat de la notificació en la seva reunió del 10 de juny de 1709.47 No tenim constància del grau d’eficàcia d’aquesta reial cèdula, però ens consten dos conflictes de diferent naturalesa i caràcter amb l’administrador de les rendes reials a Tortosa, Gregorio Álvarez de Losada, els anys 1710 i 1712, en els quals els representants municipals l’adverteixen que si no respecta els seus drets i prerrogatives, acudiran davant la Cancelleria de València:

— El 5 de març de 1710 l’alcalde major, Pedro de Saura, i els regidors municipals, encapçalats per Antoni Sentís, es queixen que aquell oficial reial, durant la cerimònia a la catedral de Tortosa corresponent a la «fiesta de Ceniza», havia ocupat el banc que els hi era reservat al presbiteri segons dret immemorial, acompanyats dels «maseros d’esta d[ic]ha Ciudad».48

— El 21 de gener de 1712 la ciutat reivindica davant el mateix administrador reial els seus drets sobre la fusta dels termes de Carles i d’Alfara, que li corresponen per raó de la seva baronia.49

No sabem què ocorre al final, però podem afirmar que la competència de la Cancelleria de València es limita a l’àmbit judicial. I, d’altra banda, malgrat aquella actuació inicial de la Cancelleria de Saragossa en la presa de possessió del primer Ajuntament de Tortosa, el cert és que la nostra ciutat segueix subjecta a la jurisdicció de les autoritats governatives, militars i econòmiques de la que es configura com la nova província que és el Principat de Catalunya.

Així ho corroborem, per exemple, quan el 23 de juny de 1713 visita Tortosa l’intendent «d’este Principado», Josep Patiño, per a inspeccionar les seves instal·lacions militars. En aquesta ocasió va decidir «haverles quitado la luz de los quarteles, y [...] haver sido de orden suya como tambien que no se diesse mas que la leña precisa a oficiales y soldados y a las guardias».50

I el següent 1 d’agost és el nou capità general, el príncep de Pòpoli, qui va a Tortosa. Aquell dia és a les portes de la ciutat amb el seu exèrcit i l’Ajuntament acorda anar-lo a rebre degudament; a aquest efecte es designa el regidor Joan Dehona.51

Però el 24 de setembre de 1714 (quan encara no s’ha promulgat l’anomenat Decret de Nova Planta de la Reial Audiència de Catalunya) el mariscal duc de Berwick,

47. AHCTE, Provisions, núm. 96, 1709, f. 47-48.

48. AHCTE, Provisions, núm. 96, 1710, f. 16-18.

49. AHCTE, Provisions, núm. 96, 1712, f. 3-11.

50. AHCTE, Provisions, núm. 96, 1713, f. 33-36.

51. AHCTE, Provisions, núm. 96, 1713, f. 38.

com a president de la Reial Junta de Govern i de Justícia de Catalunya,52 requereix a l’alcalde major de Tortosa que, en definitiva, en qüestions judicials procedeixi segons les instruccions d’aquesta junta, i no les de la Reial Cancelleria valenciana.53 Precisament, pendent encara de resoldre’s la situació administrativa de l’antiga vegueria de Tortosa, l’intendent Josep Patiño hi segueix exercint la seva jurisdicció i eximeix la ciutat de tots els «drechos y cargas y contribucions» que l’Ajuntament deu per raó de l’«estado [de] miseria y calamidad» en què es troba el municipi.54

6.2. La supressió de les duanes terrestres

El 19 de novembre de 1714 el monarca disposa la desaparició de les duanes terrestres («puertos secos») dels antics regnes d’Aragó i València amb el Principat de Catalunya: s’afirma que els tres territoris són tres noves províncies de la monarquia unides a la de Castella, per la qual cosa no té cap sentit mantenir les fronteres i les duanes, i es proclama el lliure comerç entre totes sense cap límit. S’afegeix que «con la abundancia de las unas se pueda socorrer la escasez de las otras, auxiliandose reciprocamente sin embarazos y gravemenes» del passat.55

6.3. El Consell de Castella i la Reial Junta de Govern i de Justícia del Principat

Precisament el dia abans, el 18 de novembre, l’alcalde major de Tortosa, Pedro de Saura, comunicava al Consell de Castella que a la seva vegueria les resolucions dels seus jutjats se seguien apel·lant davant la Reial Cancelleria de València, i que així seria mentre el rei no disposés una altra cosa. Però l’oficial també proposava la derogació de la Reial Cèdula del 25 de maig de 1709 i que totes les actuacions judicials afectades es poguessin tramitar davant la Reial Junta de Barcelona (que havia assumit totes les funcions de l’antiga Reial Audiència del Principat en el seu territori, incloses les judicials). Hi insisteix pel fet que a València regeixen les lleis de Castella, cosa que no ocorre a Catalunya. Un fet que pot causar molts inconvenients, sobretot en l’ordre

52. Que substitueix interinament l’antiga Reial Audiència de Barcelona i exerceix fins a la constitució de la Reial Audiència de Catalunya borbònica (J. Serrano [dir.], Leyes históricas de Cataluña, vol. i, Madrid, Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado, 2024, p. 339-340).

53. De fet, aquest requeriment es refereix a uns casos concrets que no s’especifiquen; però en l’ordre judicial s’hi inclou un mandat general (apèndix iii, p. 102-103).

54. Els regidors donen compte d’aquest acord en la seva reunió de l’1 de febrer de 1715 (AHCTE, Provisions, núm. 96, 1715, f. 1-2).

55. Apèndix iv, p. 103.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

JOSEP SERRANO DAURA

judicial, quan es resolguin des de València els recursos d’apel·lació i altres contra actuacions dels jutjats tortosins.

D’altra banda, l’alcalde major insisteix a rebre instruccions sobre com ha de procedir quan rebi ordes i instruccions de Barcelona, per saber si les ha de complir o no.

El Consell trasllada la carta al fiscal general i aquest informa que mentre el rei no disposi una altra cosa, «las apellaziones del Juzgado de la ciudad de Tortosa y su jurisdicción vayan a la Chanzilleria de Valencia y se govierne por las Leyes de Castilla». La mateixa consulta es fa a la Reial Cambra en la persona del seu secretari, Francisco Sáenz de Vitoria, el 22 de gener de 1715.56

Finalment, el Consell de Castella respon el mateix mes de gener, a manera de consulta, que mentre el rei no fixi una nova planta de govern a Catalunya, els recursos i les apel·lacions contra resolucions dels jutjats de la vegueria de Tortosa s’han de seguir tramitant davant la nova Reial Audiència de València.57

El Consell insisteix, no obstant això, en els inconvenients que es poden derivar de mantenir la Cèdula del 1709, ja que, com dèiem, a València regeixen plenament les lleis de Castella «en lo ordinario como en lo deccisorio», cosa que no ocorre a Catalunya, on, a manca d’una nova planta reial, segueix regint en bona part el seu dret propi.58 Aquesta contradicció, a més, afecta la jurisdicció del capità general del Principat, les disposicions del qual tampoc no es poden aplicar al territori de Tortosa per la mateixa raó: com dèiem, està subjecte a la jurisdicció de la Cancelleria de València.

Gens d’acord amb aquesta decisió, la mateixa Reial Junta de Govern i de Justícia de Catalunya,59 a instància novament de l’alcalde major de Tortosa, proposa al capità general marquès de Castel-Rodrigo,60 en un escrit del 10 d’octubre de 1715, que es derogui la Reial cèdula del 25 de maig de 1709, de manera que, com que la guerra ja està acabada, la vegueria de Tortosa sigui reincorporada al Principat de Catalunya, incloent-hi els seus districtes de la castellania d’Amposta i de la Ribera d’Ebre.

56. AHN, Consejos, lligall núm. 6814, expedient núm. 17, f. s/n. J. M. Torras, Els municipis catalans, p. 153.

57. Apèndix v, p. 104-105.

58. A València es van abolir totes les seves institucions jurídiques, segons el Decret de supressió de Furs, del 1707, i per tant hi regia plenament el dret castellà (J. M. Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, p. 206).

59. Màxim òrgan de govern de Catalunya fins a l’establiment de la Nova Planta de Govern del Principat amb una nova Reial Audiència; la Junta és presidida pel governador general, que substitueix l’antic virrei (J. M. Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, p. 114).

60. Nomenat capità general pel Decret del 24 de maig de 1715, en substitució del príncep de T’Serclaes i de Tilly (designat el 20 d’octubre de 1714) (J. M. Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, p. 80-83). Ha d’abandonar Catalunya el 1719 per a anar a Navarra al capdavant de l’exèrcit per a fer front a la invasió anglofrancesa de Navarra; però no és succeït fins al 1719 pel marquès de Risbourg (Joan Mercader Riba, Felip V i Catalunya, p. 42-43).

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

Aquesta proposta es fonamenta en el fet que la Reial cèdula es va dictar interinament, quan Tortosa era l’únic territori català sota domini filipista. Així es deia en el document i s’insistia que es tractava d’una mesura «por ahora y asta que otra cosa se ordene». Ara, a l’octubre de 1715, en canvi, amb tot el Principat sota l’«obediencia de Su Magestad» i amb un tribunal superior que és la mateixa Reial Junta de Govern i de Justícia, no té sentit que Tortosa i el seu territori quedin fora de la jurisdicció del capità general i de la mateixa junta catalana.

La carta segueix indicant que si es manté la segregació, això perjudicarà un territori que sempre ha format part de Catalunya, malgrat les reiterades aspiracions aragoneses i valencianes d’apropiar-se’l. A aquestes raons històriques se n’afegeixen altres d’ordre i de govern, també de caràcter tributari i patrimonial; sense oblidar que en conjunt es tracta d’una zona potser la més fèrtil de Catalunya, de manera que si se segrega «disminuiria mucho las fuerças en los averes respeto del total y comun del Principado».

A tot això anterior se sumen unes altres dues circumstàncies que afegeixen major complexitat al cas:

— Les salines de Tortosa, com totes les altres rendes i regalies que abans administrava la Batllia General del Principat, ara les estava gestionant el superintendent de Catalunya.

— I el fet que a València l’administrador de les rendes reials no volia cobrar els antics drets de la Diputació del General catalana, coneguts com els drets «de General Guerra y Bolla», que se seguien liquidant al Principat i també a Tortosa, però que eren inexistents al regne valencià.

És evident, doncs, que si Tortosa passés definitivament a València, Catalunya patiria uns perjudicis econòmics molt greus i injustos.

Per tot el que s’ha exposat, la Reial Junta catalana demana al rei que Tortosa i la seva vegueria es reincorporin definitivament al Principat «como de antes lo era».61

Mentre es resol aquest conflicte jurisdiccional i malgrat tot, la Reial Junta de Govern i Justícia de Catalunya resol el 22 d’agost de 1715 quines armes poden dur els oficials judicials de Catalunya, incloent-hi els de la vegueria de Tortosa, amb la castellania d’Amposta i la Ribera d’Ebre.62

Paradoxalment, la mateixa Junta catalana, a instància del governador general de Tortosa, el marquès de Sant Vicent, el 24 d’octubre de 1715 informa el capità general que al territori de Tortosa no es pot executar el seu edicte dictat en compliment de la Reial Cèdula de l’1 de setembre de 1708, per la qual el monarca ordenava l’expulsió

61. Apèndix vi, p. 105-108. J. M. Torras, Els municipis catalans, p. 153.

62. Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona (AHCB), Reial Audiència, 6a-II-1 (Consultes), f. s/n.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

JOSEP SERRANO DAURA

dels gitanos dels seus dominis. La raó és que aquell districte segueix sota la jurisdicció de la Cancelleria de València, a la qual correspon el compliment de dita resolució reial.63 El ban del capità general, doncs, es pot aplicar efectivament a la resta del Principat, però no a la vegueria de Tortosa, la qual cosa no deixa de ser contradictòria.

6.4. El capità general marquès de Castel-Rodrigo

Sens dubte per això anterior i perquè la situació afecta l’exercici de la seva jurisdicció, el capità general de Catalunya, el marquès de Castel-Rodrigo, s’adreça poc després, el 3 de novembre de 1715, al Consell de Castella per a demanar que la vegueria tortosina sigui restituïda definitivament al Principat de Catalunya, al qual pertany. A més, denuncia que: en l’àmbit militar, el territori està adscrit a la Capitania General de Catalunya; en l’ordre econòmic, s’admet que depèn de la Intendència de Catalunya; i, en canvi, pel que fa als àmbits polític de govern i judicial, es troba sota la jurisdicció de la Cancelleria de València. El governador insisteix que «no se innove en lo que en tantas centurias ha subsistido».64

El secretari del Consell, l’abat de Vivanco, demana tot seguit al Consell d’Aragó que informi respecte a aquesta qüestió. I el seu secretari, Juan Milán d’Aragó, ho fa el 16 de novembre següent (amb molta brevetat, com veurem) resumint la informació amb què compta, molt escassa: el Reial decret de segregació de 1706 i altres disposicions relatives a la constitució del nou ajuntament tortosí (al seu arxiu no hi havia altra documentació).65

Per la seva part, el 14 de desembre de 1715 el fiscal del Consell de Castella informa favorablement sobre la reincorporació a Catalunya de Tortosa i el seu territori, atès que, amb la supressió dels ports secs (les duanes) entre els territoris, els aragonesos ja poden arribar lliurement fins al port de Tortosa.66

6.5. La consulta del Consell de Castella

Simultàniament, el rei es dirigeix el 12 de novembre de 1715 al Consell de Castella «sobre los inconvenientes que abraza la segregacion de la plaza y territorio de Tortosa», segons una carta rebuda de l’intendent de Catalunya. Aquest oficial defensa la reincorporació de la vegueria de Tortosa al Principat precisament prenent com a

63. Apèndix vii, p. 109-110.

64. Apèndix viii, p. 110-111.

65. Apèndix ix, p. 112-113.

66. AHN, Consejos, lligall núm. 6811, expedient núm. 150.

base el Decret de Nova Planta, que el monarca ja ha aprovat el 15 d’octubre anterior, si bé encara no s’ha publicat.

L’intendent, en tot cas, insisteix que la resolució reial del 1709 era interina mentre Barcelona encara era ocupada pels austriacistes; però, ara que la capital estava ja en poder de Felip V, era «util y combeniente se buelba el Veguerio de Tortosa a su antiguo estado y jurisdiccion, y aiude como combiene al Principado y se libren sus naturales al mismo tiempo de los duplicados apremios que padezeran».

D’altra banda, repassats tots els precedents que hem vist i els escrits i informes emesos pels diferents oficials reials, i després d’haver-se verificat que el Decret de la reina del 31 de maig 1706 mai no va arribar a ser executat, el 27 de febrer de 1716 el Consell recomana que Tortosa torni a Catalunya per evitar als catalans «el desconsuelo de ver desmembrar de su propio territorio una tan especial parte».

Aquesta conclusió va acompanyada d’aquestes altres consideracions:

a) Que el Decret de la reina es va dictar a favor d’Aragó per «la importancia de empeñar a sus naturales [els aragonesos] con aquella nueva y entonzes grandisima merced, en la conservacion de su fidelidad y resistencia a la imbasion de los enemigos perdida ya Barcelona» (a favor aleshores de Carles d’Àustria).

b) Que, acabada la guerra i suprimides les duanes terrestres, «queda Aragon en la libertad de servirse del puerto maritimo de Tortosa para la extraccion de sus frutos, con igual accion que los catalanes».

c) I que, si es mantenia aquella resolució reial, es vulnerava la Nova Planta de Catalunya, que assignava Tortosa a «la jurisdiccion de aquella Audiencia y Capitania General», sense que això tampoc no reportés cap benefici a Aragó.67

7. EL DECRET DE NOVA PLANTA

Malgrat que el Decret de Nova Planta s’aprova el 15 d’octubre de 1715, com dèiem, no es publica i no entra en vigor fins al 16 de gener de 1716. Amb el Decret, en tot cas, ja queda establerta la nova Reia Audiència de Catalunya, que substitueix l’anterior Reial Junta de Govern i de Justícia, creada transitòriament.

Talment desapareixen les vegueries, substituïdes pels nous corregiments. I el de Tortosa segueix tenint el mateix territori anterior de «Tortosa, Castellania de Ampos-

67. Apèndix x/A, p. 113-115.

JOSEP SERRANO DAURA

ta y Ribera de Ebro».68 Amb més detalls, els seus límits es descriuen en una resolució del capità general, el marquès de Castel-Rodrigo, del 2 de gener de 1719:

Corregimiento de Tortosa. Este Corregimiento se compone del solo antiguo Veguerio de Tortosa, cuyo corregidor, con un teniente o alcalde mayor, ha de residir en la ciudad de Tortosa. Tiene sus linderos: por la parte confinante con el Corregimiento de Tarragona, solamente se estiende hasta incluir los lugares del Perello, Ginestar, Benisanet, Mora, Ascó, Flix y Ribaroja; y desde este lugar prosigue la confrontacion del Reyno de Aragon por los lugares de la Pobla, Batea, Algas, Caseras, Horta y Arnes; y consecutivamente se subsigue la confrontacion con el Reyno de Valencia por los lugares y terminos de la Cenia, Godall, Ulldecona y Alcanar hasta el mar, desde donde siguiendo la orilla del mar se vuelve hasta el lugar del Perello en el qual se ha empezado la circunferencia de este Corregimiento.

Previniendo que la villa y termino de Flix, cuyas rentas antes pertenecian a los concelleres de la Antigua Ciudad de Barcelona, queda incluida en los referidos confines y perpetuamente unida y agregada a este Corregimiento de Tortosa como villa de realengo incorporada a la Real Corona, conforme asi expresamente S[u] M[agestad] lo ordena en la expressada Real Cedula de 25 de novembre.69

I és d’acord amb aquesta Nova Planta que el 27 de febrer de 1716, com hem vist, el Consell de Castella s’adreça al rei per a demanar de reintegrar Tortosa al Principat.70 Finalment, a la vista d’aquesta proposta, en una data imprecisa (no hi consta) el monarca resol que a partir d’aleshores «las apelaciones que hasta ahora han ido a la Audiencia de Valencia, se admitan y remitan a la de Cathaluña». Però no es diu res sobre l’altra qüestió de la reincorporació territorial de l’antiga vegueria de Tortosa, amb la castellania d’Amposta i la Ribera d’Ebre, a Catalunya; en aquest cas, s’afirma que encara s’està «considerando» allò que s’hagi de resoldre.71

La decisió anterior relativa a l’àmbit jurisdiccional es formalitza per mitjà d’una Reial ordre del 25 de març de 1716 que s’adreça al capità general de Catalunya en els termes indicats: des d’aquell moment els recursos d’apel·lació contra resolucions dels jutjats de Tortosa s’han de presentar davant la Reial Audiència del Principat, i no la Cancelleria valenciana. I no es diu res més.72

68. Capítol 38 del Reial decret (publicat per Josep Serrano Daura (coord.), Jornades Internacionals d’Estudi. El Municipi al segle xviii. El cas d’Arnes (Terra Alta), Tarragona, Diputació de Tarragona, 2018, apèndix i, p. 559-567, esp. p. 564, de Tortosa).

69. Antonio Sanmartí, Colección de ordenes relativas a la Nueva Planta de la Real Audiencia de Cataluña, Lleida, Viuda e Hija de Escuder, 1817, p. 207-229, esp. p. 221-222, de Tortosa.

70. J. M. Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, p. 207.

71. Apèndix x/B, p. 116.

72. Apèndix xi, p. 116-117.

100

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

Pot considerar-se que la qüestió territorial queda resolta tàcitament, com mostra la pràctica, i se sobreentén que els territoris de l’antiga vegueria de Tortosa, ara nou corregiment de Catalunya, estan ja reincorporats al Principat.

El 15 d’abril de 1716 el capità general mana que aquesta resolució del 25 de març sigui notificada a la Reial Audiència de Catalunya.73 És sis dies abans que la mateixa Audiència ordeni donar compliment de la Nova Planta aprovada pel rei a tot el Principat.74

El 30 d’abril següent la mateixa Audiència es dona per assabentada de la Reial cèdula del 25 de març de 1716 i mana el seu compliment al «governador, alcalde mayor, regidores, bayles, juezes y justicias de la ciudad de Tortosa, villas y lugares de su Veguerio y distrito».75

Precisament en la mateixa data s’envia la notificació d’aquesta resolució a l’alcalde major o vicecorregidor de Tortosa.76

8. LA REINCORPORACIÓ DE L’ANTIGA VEGUERIA AL PRINCIPAT

Encara que expressament no se’n diu res, com hem dit, a partir del març del 1716 el capità general i la Reial Audiència de Catalunya exerceixen la seva plena jurisdicció sobre el nou corregiment de Tortosa.

Així, la Reial Audiència el 30 d’abril de 1716 ordena a les cúries judicials de l’antiga vegueria que s’inhibeixin de conèixer i judicar sobre causes de robatoris i furts produïts durant la guerra, ja que la seva tramitació correspon a l’alt tribunal. I precisament el 8 de juliol de 1716 s’ordena a l’alcalde major de Tortosa l’execució d’una sentència dictada en l’època anterior per la Cancelleria de València (sobre una reclamació de quantitat).77

El 18 d’agost de 1716 el governador dicta una resolució perquè s’apliqui el seu ban del 19 de setembre de 1715, dictat per donar compliment a l’ordre reial d’expulsió dels gitanos del Principat.78 De fet, es fa constar que el rei ja ha resolt reincorporar a Catalunya la vegueria de Tortosa amb al castellania d’Amposta.

I, per exemple, el 22 de setembre de 1716 la mateixa Reial Audiència ha d’atendre un conflicte suscitat a l’Ajuntament de Tortosa, on, dels regidors designats, encara n’hi ha quatre que no volen prendre possessió del càrrec.79

73. Apèndix xii, p. 117.

74. Apèndix xiii, p. 117-118.

75. Apèndix xiv, p. 118-119.

76. Apèndix xv, p. 119-120.

77. ACA, Cartes de la Reial Audiència, registre núm. 2, f. 10 i 23-24.

78. Apèndix xvi, p. 120-121. J. M. Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, p. 206.

79. Són Josep Borràs, Miquel Sentís, Joan de Ona i Pere Miraballs. En total havien de ser catorze, dels

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

101

JOSEP SERRANO DAURA

A més, el 20 de març de 1717 l’alt tribunal ordena, d’acord amb un decret del capità general, que a Tortosa circuli el diner català; i el 3 d’octubre de 1717 mana al seu alcalde major que apliqui l’edicte del mateix governador sobre el càstig per als que falsifiquin moneda.80

9. LA CASTELLANIA D’AMPOSTA

Tot i que la castellania d’Amposta, un territori que senyoreja l’orde de l’Hospital de Sant Joan, es trobava integrat en l’antiga vegueria i ara ho està en el corregiment de Tortosa, sembla que encara hi exerceixen certa jurisdicció tant el comandant general com la Cancelleria de València.

Així ho posen de manifest uns fets imprecisos ocorreguts a Alcanar, per la qual cosa el corregidor de Tortosa s’adreça al rei per a demanar-li que específicament es declari que la castellania pertany al Principat i, doncs, queda subjecta a la Capitania General, a la Intendència i a la Reial Audiència de Catalunya. Segons la Reial ordre del 20 d’abril de 1718, el monarca hi accedeix.81

Rebuda aquesta nova resolució, el capità general la notifica a la Reial Audiència el 27 d’abril,82 la qual es dona per assabentada d’aquest fet el següent 29 d’abril.83

APÈNDIXS I

1706, maig, 31. Madrid

La reina regent Maria Lluïsa de Savoia ordena la incorporació de les vegueries de Lleida i Tortosa al regne d’Aragó, en agraïment de la fidelitat dels seus súbdits aragonesos.

[Original: Archivo Histórico Nacional, «Consejos», lligall 6811, doc. núm. 150. Còpia: Archivo Histórico Nacional, Consejos, lligall 6814, ii, doc. núm. 17, f. s/n.84] quals, a més, dos ja havien mort abans de ser designats. Aquest conflicte dona lloc a un llarg expedient que finalitza amb la imposició de multes als regidors inobedients o desafectes, com se’ls defineix (ACA, Cartes de la Reial Audiència, registre núm. 2, f. 65, 66, 84 i 105).

80. Apèndix xvii, p. 121, i ACA, Cartes de la Reial Audiència, registre núm. 2, f. 51.

81. Apèndix xviii, p. 122. J. M. Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, p. 209.

82. Apèndix xix, p. 122-123.

83. Apèndix xx, p. 123.

84. Publicada per J. M. Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, apèndix núm. 17, p. 841.

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

El fervoroso zelo y fidelidad del Reyno de Aragon al rey mi señor, y la cuydadosa y atenta aplicacion a su r[ea]l servicio, de que gustosamente fui testigo el tiempo que me detuve en el conzilio, y aseguro mi amor a tan buenos vasallos como reconocieron entonzes y lo experimentaran siempre, que al paso que sus demostraciones le hazen mas digno de que se le manifieste, yo pueda acreheditarle.

Y deseando, desde aquel tiempo darles a entender con obras efectivas mi propencion a todo lo que pueda ser de su mayor utilidad y decoro.

Y considerando se halla aquel Reyno sin el adorno y defensa de fortalezas que le aseguren, y sin el veneficio del comercio y salida de sus frutos que le enrriquezca, por la falta de puerto maritimo para extraerlos.

He resuelto conzeder a dicho Reyno de Aragon, e incorporar en el: el puerto de Tortosa, sus Alfaques y todos aquellos lugares y territorios que estan de la parte del rio Hebro azia Aragon, que asta aqui han estado incorporados al Principado de Cataluña; desmembrando tambien de este la ciudad de Lerida con todos los lugares y territorios que ay entre los dos rios Noguera y Zinga, e incorporando uno y otro con el referido Reyno.

Participolo al Consejo de Aragon, para que en inteligencia de esta mi r[ea]l resolución, se den por el todas aquellas ordenes, despachos y providencias que sean convenientes a su caval y entera execuzion.

En Madrid, a 31 de mayo de 1706.

A don Juan Bauptista Roca.

II

1709, maig, 25. Madrid.

El rei resol que la Reial Cancelleria de València atengui els recursos d’apel·lació contra sentències i altres actes dels justícies de Tortosa i la seva vegueria, així com qualsevol altra qüestió que s’hi pugui plantejar i que s’acostuma a tractar davant les cancelleries reials. Una decisió que es dicta i que regirà mentre no es disposi una altra cosa.

[Original: Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre, Provisions, núm. 96, 1709, f. 47-48.]

El rey.

Por quanto se me a dado noticia que en algunos pleitos y negocios tocantes a la ad[ministraci]on de Justicia de la ciudad de Tor[tos]a se an ofrecido y ofrecen algunas dudas y differencias en orden al Tribunal, Aud[ienci]a o Chancilleria donde deben hir las apelaciones interpuestas de los actos y sentencias dadas por las justicias de aquella ciudad.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

JOSEP SERRANO DAURA

Y conbeniendo a mi servicio, y a la mejor forma y govierno d’estas dependencias, e resuelto que por aora vayan a la Chancilleria de Valensia las d[ic]has apellaciones, y que la jurisdiccion de ella se estienda al territorio de la referida ciudad de Tortosa.

Y para q[ue] se observe y guarde esta resolucion, visto por los de mi Consejo, se acordo dar esta mi Cedula por la qual quiero y mando que, por aora y asta que otra cosa se ordene, vengan a la mia Aud[ienci]a y Chancilleria de la ciudad de Val[enci]a, las apelaciones que se interpusieren de los autos y sentencias que se dieren por las justicias de la ciudad de Tortosa, con los demas negocios que se suelen remitir a las Chancillerias, para cuyo efeto alargo y estiendo la jurisdiccion de mi Aud[ienci]a y Chancilleria de d[ic]ha ciudad de Valensia al territorio de la referida ciudad de Tortosa para q[ue], por aora y asta que otra cosa se mande, quede como a de quedar comprehendido en ella, sin que se contrabenga a esta mi resolucion, en manera alguna por ser mi deliberada voluntad.

Dada en Madrid, a veinte y sinco dias del mes de mayo de mil setecientos y nueve años.

Yo, el rey.

Por mand[at]o del rey n[uest]ro s[eño]r, d[o]n Juan Milan de Aragon.

III

1714, setembre, 24. Barcelona

El mariscal duc de Berwick, com a president de la Reial Junta Superior de Govern i de Justícia de Catalunya, demana a l’alcalde major de Tortosa que en una causa determinada (que no s’especifica) procedeixi segons les instruccions d’aquesta junta.

[Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, Cartes acordades de la Reial Junta, registre núm. 1, f. 1.]

La Real Junta Superior de Govierno y Justicia d’esta ciudad y Principado de Cataluña, formada por el ex[celentísi]mo s[eño]r mariscal de Berwich, mando, de la facultad y poder que tiene de S[u] Mag[esta]d:

Haviendose presentado por parte de d[o]n Placido de Oliu el memorial del thenor siguiente inseratus, ha resuelto, a vista de su contenido:

[1] Que v[uestra] me[rced] se abstenga en este negocio de proceder por la via executiva, reintegrando las cosas en el primer estado.

[2] Y que a instancia del actor, proceda en ella por la via ordinaria judicial y regular, en los términos y dilaciones de justicia, con citar y ohir la parte.

[3] Y quando v[uestra] me[rced] tuviere cosa en contrario, informe de ello a la Junta para que pueda dar la devida providencia.

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

Lo que participo a v[uestra] me[rced] para que lo tenga en sentido, y execute. Barcelona, septiembre 24 de 1714.

D[o]n Salvad[o]r Prats y Matas.85

[Al] s[eño]r d[o]n Pedro de Saura y Balcarcel, alcalde mayor de Tortosa.

IV 1714, novembre, 19. Madrid

El rei suprimeix les duanes terrestres existents fins aleshores (puertos secos) entre els regnes d’Aragó i València i el Principat de Catalunya; tots tres ja són considerats províncies unides a la de Castella i es reconeix el lliure trànsit entre totes.

[Original: Archivo General de Simancas, «Estado», llibre 415, f. 67-69.]

En Madrid, a 19 de noviembre de 1714.

Al obispo de Gironda.

Siendo mi principal atencion facilitar quanto pueda conducir al bien comun de mis vasallos, y especialmente en lo que mira a la libertad y aumento del comercio entre las provincias; y que con la abundancia de las unas, se pueda socorrer la escasez de las otras auxiliandose reciprocamente sin los embarazos y gravamenes experimentados en lo pasado.

He resuelto:

[1] Se quiten en el todo, los puertos secos de entre Castilla, Aragon, Valencia y Cataluña.

[2] Y se estimen aquellos dos Reynos y Principado como provincias unidas a Castilla, corriendo el comercio entre todas ellas libremente y sin impedimento alguno. Tendrase entendido en el Consejo de Hazienda, y dara las ordenes combenientes para su cumplimiento, como tambien las demas providencias que resulten de esta determinacion en la parte que tocare a ese Consejo.

85. Al servei del mariscal duc de Berwick, serà secretari de la Reial Junta de Govern i de Justícia de Catalunya i, finalment, escrivà principal de Cambra i Govern del rei (Joan Mercader Riba, Felip V i Catalunya, p. 52).

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 105

JOSEP SERRANO DAURA

1715, 22 de gener. Madrid86

El Consell de Castella recomana al rei que els recursos i les apel·lacions contra les resolucions dels jutjats de Tortosa segueixin tramitant-se davant la Cancelleria de València fins que es disposi la Nova Planta de Govern al Principat de Catalunya.

[Original: Archivo Histórico Nacional, «Consejos», lligall 6814, ii, doc. núm. 17, f. s/n.]

Señor.

El alcalde maior de la ciu[da]d de Tortosa y su territorio en carta para el fiscal g[ene]ral de 18 de noviembre proximo pasado, ha dado quenta de que fue a exercer su empleo el año 1709, y que no haviendo en Cathaluña, tribunal donde fuesen a parar las apelaziones y recursos, pidio se le mandase adbertir a donde se devia acudir con ellos.

Y que con r[ea]l despacho de 25 de maio del mismo año, se mando que el territorio de la Chancilleria de Valencia se extendiere a aquel partido y permaneziese durante la r[ea]l voluntad de V[uestra] Mag[esta]d, cuia disposicion se ha continuado hasta ahora en todo lo que ha ocurrido.

Y que estando oy formada la Junta de Govierno de Barcelona, ha embiado algunas ordenes a Tortosa tocantes a la jurisdiccion; y que como en aquel territorio tiene V[uestra] Mag[esta]d mandado, se observen las leyes de Castilla, assi en lo ordinario como en lo deccisorio, y en aquella Junta no se practican, siendo en lo ordinario de los processos distintuima [sic] la practica de las leyes de Castilla en que se pueden hallar gravissimos incombenientes si las apellaziones y recursos de aquel territorio fuesen a parar a la Junta de Govierno.

Por estas consideraziones, suplica el alcalde maior se le ordene lo que devera executar en este asumpto, y si pondra en execucion las ordenes que en esta materia le vinieren de Barzelona, u si devera decir a las partes que han ganado, o ganaren, dichas ordenes, acudan a la Chancilleria de Valencia.

Esta carta del alcalde maior de Tortosa, acordo el Consejo pasase al fiscal g[ene] ral, y en su vista ha representado que, en atencion de que hasta ahora no se ha servido V[uestra] Mag[esta]d establecer la forma de govierno que ha de haver en el Principado de Cathaluña, y que V[uestra] Mag[esta]d tiene mandado que las apellaziones del Juzgado de la ciudad de Tortosa y su jurisdiccion, vayan a la Chanzilleria de Valencia y se govierne por las leyes de Castilla.

Y que de interponerse las appellaziones para la Junta R[eal], que V[uestra] Mag[esta]d se ha servido formar en el Principado de Cathaluña, pueden seguirse algunos

86. El document omet el dia.

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

incomvenientes por la diferencia de juzgados, siendo del r[ea]l agrado de V[uestra] Mag[esta]d podra mandar que por ahora y hasta que V[uestra] Mag[esta]d se sirva determinar otra cosa, vayan las appellaciones que se interpusieren a la referida Chancilleria de la ciudad de Valencia.

Visto en el Consejo todo lo expresado sobre esta materia y premeditados los incomvenientes que se pueden seguir assi de que esten suspensas las appellaciones del Juzgado de Tortosa, como de que estas se interpongan para la Junta Real que esta formada en Barcelona, como expone el fiscal general, conformandose con su dictamen.

Entiende el Consejo sera del servicio de V[uestra] Mag[esta]d que las appellaziones interpuestas, y las que se ofrezieren en adelante vayan a la Chanzilleria de Valencia por ahora y hasta que V[uestra] Mag[esta]d se sirva mandar otra cosa, y que en esta conformidad se le ordene al alcalde maior de Tortosa para su govierno.

V[uestra] Mag[esta]d mandara lo que mas fuere servido.

Madrid, a 22 de henero 1715.

D[on] Mig[uel] Fran[cis]co Guerra, d[on] Fran[cis]co de Leon y Luna, d[on] Apostol [Andres] de Cañas, d[on] Luys de Ulloa, d[on] Miguel Revilla de Lara.

El fiscal general la ha visto.

VI

1715, octubre, 10. Barcelona

La Reial Junta de Govern i Justícia del Principat de Catalunya, a instancia de l’alcalde major de Tortosa, recomana al capità general que la vegueria de Tortosa, amb la castellania d’Amposta i la Ribera d’Ebre, es reconegui com a part integrant del Principat i es revoqui la Reial cèdula del 1709 que la subjectava a la jurisdicció de la Reial Cancelleria de València.

[Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, registre núm. 6185, f. 29-33. Còpia: Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Reial Audiència, 6A-II-2 (Consultes), f. s/n.]

Ex[celentisi]mo señor,

La R[ea]l Junta de Justicia y Govierno de esta ciudad y Principado se ve en oblig[acio]n de haver de representar a v[uestra] e[xcelencia], que no obstante de ser materia indubitada y cierta de que la ciudad de Tortosa con su Veguerio y partidos que en si incluye de la Castellania de Amposta y Ribera del Ebro, son parte y porcion de esta provincia y Principado de Catt[aluñ]a, y totalm[en]te excluhidos de los Reynos de Valencia y Aragon y q[u]e en este supuesto infalible, se han expedido para d[ic]ho Veguerio de Tortosa las ordenes que se han ofrezido en providencias de govierno y justicia.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 107

JOSEP SERRANO DAURA

Ha reparado y dificultado el alcalde mayor que rezide en d[ic]ha ciudad de Tortosa, obedezerlas con motivo de ser todo aquel Veguerio y partido subordinado a la R[ea]l Chansilleria del Reyno de Valencia.

Y haviendo el d[ic]ho alcalde mayor dado parte sobre este assumpto, el presidente de la d[ic]ha R[ea]l Cansilleria ha escrito est[a] una carta a d[o]n Fran[cis]co de Ameller, suponiendole que S[u] M[agestad], con R[ea]l Sedula dada en Madrid, en 25 de may[o] 1709, habria resuelto agregar y subordinar a la d[ic]ha R[ea]l Cansilleria de Valencia el partido y Veguerio de Tortosa, enbiandole copia de d[ic]ha R[ea]l Sedula a fin de que, poniendolo d[ic]ho d[o]n Fran[cis]co de Ameller en noticia de la R[ea]l Junta, se abstuviesse esta de proseguir en dar providencia y otros despachos dirigidos al dicho alcalde mayor y a otros oficiales del referido distrito.

Avia ignorado la R[ea]l Junta que huviesse tal orden expressa de S[u] M[agestad], hasta ahora q[u]e ha visto d[ic]ha R[ea]l Sedula.

Pero del contexto de ella misma se manifiesta que no fue de la r[ea]l intencion y mente de S[u] M[agestad], separar de la juridicion de esta provincia y Principado d[ic]ho Veguerio de Tortosa con sus dependencias; y si, solam[en]te, de dar una interina providencia al curso de los negocios que ocurrian en d[ic]ho Veg[ueri]o.

Un tiempo como era el del año 1709, en el qual solam[en]te por la parte d’esta Marina de poniente se hallava restituhido a la obediencia del rey el Veguerio de Tortosa, estando el Campo de Tarragona con todo lo demas del Prin[cipa]do, menos la frontera de Lerida, baxo el poder de los enemigos, como literalm[en]te se expressava la misma R[ea]l Sedula, pues por tres vezes en ella se repite la clausula «por ahora, y asta que otra cosa se ordene», como quedara v[uestra] e[xcelencia] informado por la copia de dicha R[ea]l Sedula q[u]e va adjunta.

Se persuade la Junta q[u]e la causa de perseverar ahun subordinado el distrito de Tortosa a la juridicion del Reyno de Valencia en fuerça de la sitada R[ea]l Sedula, proviene de no haverse echo presente a S[u] M[agestad] de que sessaron los motivos q[u]e inclinaron su real animo a dar la referida providencia interina en d[ic]ho año 1709, que se fundaron en no haver en aquella positura de tiempo tribunal superior en Catt[aluñ]a a quien pudiera ser subordinado d[ic]ho Veguerio de Tortosa, por dominar las tropas enemigas el Prin[cipa]do. Y q[u]e esta causa ha cessado despues de buelta toda esta provincia a la legitima obediencia de S[u] M[agestad], constituhida en paz y quietud, con un tribunal superior de la R[ea]l Junta, cuyo geffe es v[uestra] e[xcelencia], como a governador y comandante general del Prin[cipa]do, sin haver razon peculiar para q[u]e la juridicion que v[uestra] e[xcelencia] con la R[ea]l Junta ejerze por toda Catt[aluñ]a y Condado de Cerdaña, solamente dijase de ser obedecida y atendida en el Veg[ueri]o de Tortosa. Ni menos la Junta se puede persuadir q[u]e sea de la intencion de S[u] M[agestad] el separar y dimembrar de Catt[aluñ]a el partido de Tortosa con sus dependencias de Castellania de Amposta y Ribera de Ebro, pues aunque alguna vez los valencianos y aragoneses han pretendido usurpar alguna porcion de estos partidos, pero

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

siempre los s[eño]res reyes antecessores de S[u] M[agestad], han atendido a que todo el Veg[ueri]o de Tortosa con sus dependencias fuesse una de las partes integrales del Prin[cipa]do, en tal modo que esto se ha difundido por la parte de Valencia hasta el rio de la Cenia.

Y haviendo ocurrido una competencia en el año de 1696 sobre cierto territorio en aquellos confines, fueron nombrados ministros de ambas provincias para convenir en el echo sobre el lindero de la division.

Serian grandes los inconvenientes que resultarian a todo aquel territorio desmembrandole del Prin[cipa]do de Catt[aluñ]a, pues q[u]e haviendo sido en tantas centurias passadas, y desde que los condes de Bar[celon]a le libraron de la exclavitud de los moros, unido a esta provincia que en el transcurso de estas eras han dependido los interesses de los moradores de dicho Veg[ueri]o de la capital que es Bar[celon]a, en la qual estan los archivos principales y ha residido siempre la R[ea]l Aud[ienci]a, de modo q[u]e fuera en prejuicio inponderable para los tortosines el aver de transportar a Valencia a sus costas los títulos de sus haz[ien]das o los processos en q[u]e por litigios se han calificado sus derechos.

No fuera menor inconveniente el de la R[ea]l Haz[ien]da, pues las rentas reales y drechos de las regalias y singularm[en]te en aguas, bosques y salinas han dependido y se han governado siempre por el tribunal del R[ea]l Patrimonio que, con titulo de Baylia G[enera]l, ha residido en Bar[celon]a, en cuyo peculiar archivo estan las pragmaticas r[ea]les, infeudaciones, capbreos, sentencias dadas en los juzgados, con los exemplares por los quales es mas natural que se govierne diaria [sic] y mantenga y ahun augmente el util del Patrimonio R[ea]l en aquel partido.

Lo qual no fuera facil conseguir separandose de Catt[aluñ]a, pues fuera un trabajo y gasto grande aver de entresacar y copiar para remitir a Valencia de los libros del d[ic]ho archivo, todos los titulos y papeles concernientes a las regalias y Haz[ien] da R[ea]l del Veg[ueri]o de Tortosa que acarrearia grande gasto, y consumiria largo tiempo sobre lo dificil que seria su intelligencia en su uso practico por ser distinctas las costumbres de aquel pais a las de este Principado.

A mas que, siendo una y la mas principal renta r[ea]l la de las salinas de los Alfaques, haviendo ya mandado S[u] M[agestad] que estas corriessen como efectiva[men]te corren por la direccion del administrador gen[era]l del Estanque y Provision de Sal de Catt[aluñ]a, pareze consecutivo que los demas derechos y emolumentos de la R[ea]l Hazienda en aquel partido se miren tambien como a dependientes y unidos de la administracion de la Hazienda R[ea]l, que ahora corre a cargo del superintendente g[enera]l de Catt[aluñ]a.

Seria, assimismo, grave inconveniente para la satisfacion de los servicios en que deve contribuir el Principado porque siendo su Veg[ueri]o de Tortosa con la Castellania de Amposta y Ribera de Ebro, una de las mas fertiles y floridas de Catt[aluñ]a, la dimembracion de una parte tan substancial disminuiria mucho las fuerças en los averes respeto al total y comun del Prin[cipa]do.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 109

JOSEP SERRANO DAURA

Finalm[en]te seria notable la rebaja que padecerian los drechos de Gen[era]l Guerra y Bolla, por la falta del comercio de aquel partido con esta capital, pues haziendose porcion de la de Valencia, el transbalso de la comunicacion seria mucho mas con aquel Reyno que con esta provincia, experimentandose ya esta baja por la instancia q[u]e hazen los arrendatarios de estas rentas de G[enera]l Guerra y Bolla, pues piden considerable cantidad a baja del precio por haverzeles embarazado por d[o]n Gregorio Albares de Lozada, administrador especial de Rentas en aquel partido, la colecta de los referidos drechos con el motivo de q[u]e no deve en aquel parti[do] cobrarse con el supuesto de que no se ha de considerar como a miembro y parte integral del Prin[cipa]do.

Y siendo las referidas consideraciones muy ponderosas para q[u]e no se de lugar a separar aquel Veg[ueri]o de esta provincia, no seria menor inconveniente el que respeto a las salinas, rentas y contribucion se considerasse y tuviesse por unido a este Prin[cipa]do y que respeto a la jurisdicion y govierno politico dependiessen sus moradores de los geffes y R[ea]l Cansilleria de Valencia, porq[u]e notoriam[en]te se ve la diformidad que seria que respeto a unas materias fuesse porcion y dependencia de Catt[aluñ]a, y que respeto de otras lo fuesse de Valencia de la qual diformidad se causarian insensiblem[en]te continuos altercados y competencias entre los ministros y Audiencias de Valencia y Catt[aluñ]a.

Todos estos motivos ha parecido a la Junta representar a v[uestra] e[xcelencia], para que, mereciendo la aprobacion de la superior intelligencia de v[uestra] e[xcelencia], sea servido con su grande autoridad representarles a S[u] M[agestad] a fin que:

[1] Digne mandar que se declare haver cessado la providencia dada en d[ic]ha R[ea]l Sedula.

[2] Y aquel Veg[ueri]o de Tortosa, con su Castellania de Amposta y Ribera de Ebro, se tenga y considere en adelante como parte integral del Prin[cipa]do en todo y por todo como de antes lo era.

V[uestra] e[xcelencia] mandara lo que mas fuere servido. Por la Junta.

D[o]n Joseph de Alos.87

87. Vegeu els noms dels magistrats de la Reial Audiència a Pedro Molas Ribalta, «Las Audiencias borbónicas de la Corona de Aragón. Aportación a su estudio», Estudis: Revista d’Història Moderna (València: Universitat de València), núm. 5 (1976), p. 59-124.

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

1715, octubre, 24. Barcelona

La Junta de Govern i Justícia informa el capità general de Catalunya de la impossibilitat d’aplicar a la vegueria de Tortosa el seu edicte relatiu a l’expulsió dels gitanos del Principat, atès que ell no en té la jurisdicció, sinó que correspon a la Cancelleria de València.

[Original: Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Reial Audiència, 6A-II-2 (Consultes), f. s/n.]

Ex[celentisi]mo señor.

La R[ea]l Junta, por via de su secretario, ha rezibido la adjunta carta del marq[ue]s de S[a]n Vicente, comand[ant]e gen[era]l de Tortosa y su partido, con la otra que la escrive al mismo comand[ant]e aquel alcalde mayor y la Pragmatica R[ea]l impresa tocante a la expulsión de gitanos en los Reynos de Castilla, publicada en el de Valencia, en julio de 1709, por la qual y motivos que propone, el alcalde mayor ha suspendido el comand[ant]e gen[era]l y obligarle a que publicasse el bando de v[uestra] e[xcelencia] que se le remitio, tocante al mismo assumpto, hazta nueva orden de lo que se deve executar.

Considera la Junta que son fundados los reparos y motivos que haze el alcalde mayor de Tortosa, porque la R[ea]l Pragmatica de la expulsion de gitanos, dada en Madrid a 1 dia de s[etiem]bre 1708, mandada publicar despues en el Reyno de Valencia por via de su Chancilleria, y en su consecuencia, con provision de ella de 3 de julio 1709 publicada despues en 29 de los mismos en la ciu[da]d de Tortosa y su Veguerio, es muy diferente en la dispositiva e incompetible con lo que se ordena en el bando de v[uestra] e[xcelencia], que absolutam[en]te manda la expulsion de los gitanos de todo el Principado.

Y no es dable el poderse practicar y executar el bando y d[ic]ha R[ea]l Pragmatica juntam[en]te.

Y como S[u] Mag[esta]d (D[io]s le g[uar]de), con su R[ea]l Decreto de 25 de mayo 1709 mandasse que el territorio de la jurisdiccion de la Chancilleria de Valencia se estendiesse y comprehendiesse a Tortosa y su Veguerio, aunque en interim y hasta otra orden, como tiene la Junta representado a v[uestra] e[xcelencia] en otra consulta, y segun dize el alcalde mayor en su carta tenga tambien mandado el rey que en aquel Veguerio como a dependencia de la jurisdiccion de Valencia, se guarden y observen las leyes y pragmaticas de Castilla, lo que dize ha confirmado nuevam[en]te S[u] Mag[esta]d en carta de d[o]n Joseph Fran[cis]co Saenz de Victoria su secret[ari]o de 6 de febrero de este año.

No se les puede obligar a que publiquen, guarden y observen este bando de v[uestra] e[xcelencia] en orden a la total expulsion de los gitanos de aquel Veguerio, y no la d[ic]ha R[ea]l Pragmatica hazta que S[u] Mag[esta]d se sirva declarar que d[ic]

de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 111

JOSEP SERRANO DAURA

ho Veguerio de Tortosa ha de quedar separado de la jurisdiccion del Reyno de Valencia y unido como lo es y ha sido siempre al Principado de Cathaluña y su jurisdiccion, como se puede esperar que S[u] Mag[esta]d lo mandara assi a representacion de v[uestra] e[xcelencia] por carta por cessar totalm[en]te el motivo que precisso a S[u] Mag[esta]d en d[ic]ho año 1709 para unir y juntar aquel Veguerio a la jurisdiccion del Reyno de Valencia.

Y de otra parte, hazta tanto que S[u] Mag[esta]d se sirva tambien declarar si sera mas de su r[ea]l agrado y servicio que se observe en el Principado de Cathaluña y en el Veguerio de Tortosa, aunque unido a este la citada R[ea]l Pragmatica o el referido bando por la razon particular que ay, que en Cathaluña pareze que conviene que se observe el bando totalm[en]te expulsivo de los gitanos por ser la parte donde mas cunden y tienen infestado el pahiz esta raza de gente que no en las demas de España.

Y bien que este motivo no impide que el bando se execute y observe en las demas partes del Principado, mientras que Su Magestad no mande lo contrario, y que se observe la d[ic]ha R[ea]l Pragmatica, pero respecto del Veguerio de Tortosa en que S[u] Mag[esta]d mando se observassen las leyes de Castilla, y esta en practica y observancia la d[ic]ha R[ea]l Pragmatica pareze que se deve suspender la publicación y execucion del bando hasta tanto que S[u] Mag[esta]d declare su r[ea]l animo y mente como va dicho.

En la misma carta del comand[an]te gen[era]l marq[ue]s de S[a]n Vicente escrita al secretario de la Junta se ha reparado, que no obstante la positiva orden de v[uestra] e[xcelencia] de que d[ic]hos comand[an]tes gen[era]les escriviessen y respondiessen al secret[ari]o de la Junta con cortesia como a tribunales de quienes en sus respective materias dependen, ha escrito dicho marq[ue]s de S[a]n Vicente, y respondido al secret[ari]o sin ningun genero de cortesia, ni al principio ni a la fin de d[ic]ha su carta, a diferencia de lo que han practicado los otros comand[an]tes gen[era]les y particularm[en]te el cavallero de Lede y d[o]n Diego de Alarcon.

Lo que se ha estrañado y se pone a la alta comprehension de v[uestra] e[xcelencia] para que se sirva remediarlo, y dar la devida providencia en esto.

V[uestra] e[xcelencia] mandara lo que mas fuere servido.

Por la Junta.

D[o]n Francisco Ameller.

VIII

1715, novembre, 3. Barcelona

El capità general de Catalunya es dirigeix a l’abat Lorenzo de Vivanco, secretari del Consell de Castella, i demana que la vegueria de Tortosa sigui restituïda al Principat de Catalunya, com li correspon.

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

[Original: Archivo Histórico Nacional, «Consejos», lligall 6814, ii, doc. núm. 17, f. s/n.]

Señor mio.

A mi ingresso en estos cargos, alle que el Veguerio de Tortossa (que ha inmemorial, es de los contenidos, agregados y unidos a la Cathaluña), estava ni bien segregado ni bien unido a ella, porque: por lo q[ue] toca a Guerra, depende aquel comandante, guarnicion y territorio de aca de el Ebro de esta Capitania G[ene]ral; por lo que toca a politico, depende actualm[en]te el Veguerio de la Chancilleria de Valencia; y por lo que toca a la Hacienda, en cuanto a la contribucion g[ene]ral a este yntendente; y en cuanto a lo demas q[ue] se ofrece, al de Valencia.

Esta especie de agregacion de este miembro de su Cuerpo y subordinacion de el en partes y en interin a la Chancilleria de Valencia, fue accion precissa en el tiempo en q[ue] se hizo, y aunque despues de determinados los motivos que obligaron a executarlo assi, ha parecido siempre monstruossa por esto mismo.

Y conociendo como conozco la suma justicia del rey, he tenido por fijo vendria declarado este punto a favor de la que compete al Cuerpo, para que se le restituya su miembro segregado al tiempo de el stablecimiento de la nueva planta de tribunales en este Principado.

Y este es el motivo por el qual he ommitido hasta ahora hacer presente a S[u] Mag[esta]d esta ymportancia.

Pero constituyendome ahora en la obligacion de executarlo, la repressentacion que me hace la Real Junta de Justicia y Govierno que original he remitido a S[u] Mag[esta]d por via de el s[eñ]or d[o]n Manuel de Vadillo, con carta de la data de esta y copia de un papel que la acompaña, y es el motivo de su consulta, no puedo dejar de suplicar a v[uestra] s[eñoria] se sirva poner todo en la comprension de el Consejo.

Y conociendo yo que es superfluo en su justificación el que yo añada las razones de justicia, de real servicio y de política, que median en esta matheria para que no se innove en lo que en tantas centurias ha subsistido, pues el mismo hecho bastantemente convence, no me dilato a mas que a rogar a D[io]s g[uar]de a v[uestra] s[eñoria] mu[cho]s a[ño]s, como d[ese]o.

Barcelona, y noviembre 3, de 1715.

B[esa] l[a] m[ano] de v[uestra] s[eñoria] su mayor serb[ido]r, Francisco Pio de Saboya Moura y Corte Real.

Al señor abad de Vivanco.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 113

JOSEP SERRANO DAURA

IX

1715, novembre, 16. Madrid

Juan Milán de Aragón Macip, secretari de la Reial Cambra del Consell d’Aragó, es dirigeix a l’abat Lorenzo de Vivanco, secretari del Consell de Castella, per a referir-li: la segregació el 1706 dels territoris de Tortosa i de Lleida, segons s’exposa, annexionats al regne d’Aragó; i la dependència de la vegueria tortosina i del govern municipal de la ciutat de la Reial Cancelleria de Saragossa.

[Original: Archivo Histórico Nacional, Consejos, lligall 6814, ii, doc. núm. 17, f. s/n.]

En decreto de 22 de febrero de 1706 participo V[uestra] Mag[esta]d al Cons[ej]o de Aragon que partia a la defensa de estos reynos. Y que dexava p[o]r gov[ernado]ra a la s[eño]ra reyna doña Maria Luisa de Saboia (que hara Gloria), previniendo lo q[ue] se devia executar en quanto a los Despachos y demas dependencias tocantes a aquel Consejo.

Governando d[ic]ha s[eño]ra reyna, expidio al Consejo de Aragon en 31 de maio de d[ic]ho año 1706, el decreto (cuya copia es la inclusa), en que agrego al reyno de Aragon el puerto de Tortosa, sus Alfaques y todos aquellos lugares y territorios que estan de la parte del rio Ebro acia Aragon, y la ciudad de Lerida, con todos los lugares y territorios que hay entre los rios Noguera y Cinca.

En decreto de 31 de octubre de 1708 nombro S[u] M[agestad] correg[ido]r y regidores para la ciu[da]d de Tortosa, cuios despachos se expidieron con zedula para que el correg[id]or electo jurase en manos de aq[ue]l obispo. Y con motivo de que era necesario expedirse comision para recivir el juramento a d[ic]hos regidores de Tortosa, en la primera creacion de aquel Ayuntam[ien]to, hizo la Camara consulta a S[u] M[agestad] en 12 de enero de 1709 (de que es copia la inclusa), y en ella hizo presente la referida gracia hecha p[o]r d[ic]ha s[eño]ra reyna al Reyno de Aragon, p[ar]a q[ue] resolviese S[u] Mag[esta]d si havia de ponerse en execucion.

Y a d[ic]ha con[sul]ta respondio S[u] Mag[estad] que se expidiese al presidente de la Chanc[ille]ria de Zarag[oz]a la comicion p[ar]a dar la posecion a los regidores de Tortosa, sin expresar d[ic]ha r[ea]l resolucion cosa alguna tocante al otro punto. Pero al mismo t[iem]po, vaxo un pap[e]l aparte p[ar]a el s[eño]r go[vernad]or del Cons[ej]o, su f[ec]ha del 6 de en[er]o de d[ic]ho año 1709 (de q[ue] es copia la adjunta), sob[r]e que en d[ic]ha com[isi]on no se tocase nada de lo resuelto por dicha s[eño]ra reyna.

En q[uant]o a lo resu[elt]o por S[u] Mag[estad] sob[r]e la parte a donde se han ido las apelaciones del Juzgado de Tortosa, ya tengo avisado a v[uestra] m[erced] todo lo q[ue] ay en papel ayer.

Dios g[uar]de a v[uestra] m[erced] m[uch]os a[ño]s, como desseo.

M[adri]d, 16 de noviembre de 1715.

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

D[o]n Juan Milan de Argon.

Al abad de Vivanco.

1716, febrer, 27. Madrid

Consulta del Consell de Castella sobre la conveniència de mantenir el territori de Tortosa incorporat al regne d’Aragó o bé de reintegrar-lo definitivament al Principat de Catalunya. En el mateix document i sense data expressa, figura la diligència reial que ordena que les apel·lacions judicials contra resolucions dictades pels jutjats del territori i districte de Tortosa ja es tramitin davant la Reial Audiència de Barcelona.

[Original: Archivo Histórico Nacional, «Consejos», lligall 6814, ii, expedient núm. 17, f. s/n.88]

A Señor,

[1] Con decreto de 12 de nov[iemb]re proximo pasado se sirvio V[uestra] M[agestad] remitir al Consejo representacion de la Junta de Govierno del Principado de Cathaluña, sobre los inconvenientes que abraza la segregacion de la plaza y territorio de Tortosa, con otra carta que al mismo asumpto escrivio el yntendente (que buelben con esta consulta a las r[eale]s manos de V[uestra] M[agestad]), para que en inteligencia de su contenido y teniendo presente la planta de Gov[ier]no que V[uestra] M[agestad] ha resuelto para aquel Principado, consulte a V[uestra] M[agestad] lo que se le ofreciere y pareciere.

La Junta en su representacion al marques de Castel Rodrigo, dize que, sin embargo, de ser materia indubitada y cierta que la ciudad de Tortosa con su Veguerio y partido, que en si incluie de la Castellania de Amposta y Rivera del Ebro, es parte y porcion de la provincia y Principado de Cathaluña, y totalmente excluidos de los Reynos de Valencia y Aragon. Y que en este supuesto infalible, se han expedido para el las ordenes que se han ofrecido en providencias de Govierno y Justicia.

Ha reparado y dificultado el alcalde maior de Tortosa obedezerlas, con motivo de ser todo aquel Veguerio subordinado a la Chan[cille]ria de Valencia por cuio presidente se ha escrito a don Francisco Ameller, suponiendole q[ue] V[uestra] M[agestad], por r[ea]l cedula de 25 de mayo de 1709, fue servido resolver se agregase el

88. Publicada per Josep M. Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, apèndix núm. 18, p. 843-845.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 115

JOSEP SERRANO DAURA

Veguerio y partido de Tortosa a la Chan[cille]ria de Valencia, a fin de que poniendolo en noticia de la Junta, esta se abstubiese de dar providencias y otros despachos dirigidos a aquel alcalde maior ni a otros oficiales del referido distrito. Y ponderando los incombenientes que resultan de esta separacion y que la providencia de V[uestra] M[agestad] fue servido dar en la referida real cedula, fue interina y sin animo de que permaneciese, concluie pidiendo se ponga noticia de V[uestra] M[agestad], a fin de que se digne mandar y declarar: ha cesado la providencia dada en la referida r[ea]l cedula; y que el Veguerio de Tortosa, con su Castellania de Amposta y Rivera de Ebro, se tenga y considere en adelante como parte integral del Principado de Cathaluña, segun y como estaba antes.

[2] El yntedente, refiriendo la instancia de la Junta y los incombenientes que resultan de esta separacion, y que las providencias que hasta aqui se han dado han sido interinas por estar Bar[celo]na ocupada de los enemigos, y situada Tortosa a igual distancia de dos conformes y authorizados tribunales que havia entonces en Zaragoza y Valencia.

Cuia circunstancia cesa oy reintegrada Bar[celo]na al dominio de V[uestra] M[agestad], concluie con que tiene por util y combeniente se buelba el Veguerio de Tortosa a su antiguo estado y jurisdicción, y aiude como combiene al Principado y se libren sus naturales al mismo tiempo de los duplicados apremios que padezeran.

[3] Para poder el Consexo con entero conocimiento informar mejor el r[ea]l animo de V[uestra] M[agestad] acordo se juntasen a este expediente todos los antezedentes que hubiese sobre la segregacion de Tortosa del Principado de Cathaluña y union a la Chancilleria de Valencia, lo que se executo.

Y de ellos resulta que, hallandose V[uestra] M[agestad] sobre Bar[celo]na en el año 1706, y governando la reyna nuestra señora (que esta en Gloria), expidio en 31 de mayo su r[ea]l decreto al Consexo de Aragon, previniendole que, en atencion al celo y fidelidad del Reyno de Aragon a V[uestra] M[agestad] de que havia Su Mag[esta]d sido testigo en el tiempo que se detubo en el, y deseando con obras efectivas atender a todo quanto fuese de su maior utilidad, havia resuelto conzederle e incorporar en el, el puerto de Tortosa, sus Alfaques y todos aquellos lugares y territorios que estan de la parte del rio Ebro acia a Aragon, que hasta aqui havian estado incorporados en el Principado de Cathaluña; desmembrando tambien de este la ciudad de Lerida con todos los lugares y territorios q[ue] hay entre los rios Noguera y Cinca, incorporando uno y otro con el Reyno de Aragon, ordenando al Consexo diese a este fin los despachos combenientes.

[4] Que haviendo V[uestra] M[agestad] por decretos de 31 de oct[ub]re y 3 de hen[ero] de 1709, nombrado los regidores que havia de haver en Tortosa, y ofecidose a la Camara la dificultad de si havian de jurar en manos del presidente de la Chan[cille]ria de Valencia o en las del de la de Zaragoza, consulto V[uestra] M[agestad] en 12 de henero de 1709, motivandola con el decreto de 31 de maio de 1706, a la qual fue V[uestra] M[agestad] servido resolver se expidiese comision al presidente de la

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

Chan[cille]ria de Zaragoza, sin que en ella se hiciese mencion de lo resuelto por la reyna (que esta en Gloria), en el decreto de 31 de maio, lo que se executo.

[5] Que en 25 de maio de 1709 se expidio cedula de V[uestra] M[agestad] mandando por ahora y hasta que otra cosa se ordenase, fuesen a la Chan[cille]ria de Valencia las apelaciones que se interpusieren de los autos y sentencias que se diesen por las justicias de Tortosa, para cuio efecto se alargaba y estendia al territorio de aquella ciudad la jurisdicción de la Chan[cille]ria de Valencia.

Y posteriormente, por resolucion de V[uestra] M[agestad] a consulta del Consexo de 22 de henero de 1715 con motivo de la duda, que se ofrecio al alcalde maior de Tortosa sobre la admision de estas apelaciones respecto de haverse formado la Junta de Gov[ier]no de Bar[celo]na, se mando continuasen en admitirlas para la Chan[cille] ria de Valencia, y no para la Junta, mediante podian resultar graves incombenientes por la diferencia de practica en substanciar los pleitos.

[6] Diose parte al fiscal y en escrito de 14 de diz[iemb]re proximo, expuso tenia por combeniente que la ciudad de Tortosa y los lugares de su jurisdicción se buelban a incorporar con el Principado de Cataluña, pues haviendo V[uestra] M[agestad] tomado la resolucion de formar Audiencia, cesa el motivo que lo impida, conformandose con lo que propone la Junta de Gov[ier]no y escrive el yntendente d[o]n Nicolas de Hinojosa.

[7] Haviendose visto todo en el Consejo con la cuidadosa reflexion que pide la gravedad de la materia, lo pone en la r[ea]l noticia de V[uestra] M[agestad], conformandose con el dictamen del fiscal, Junta de Gov[ier]no, y yntendente, en atencion a no haver tenido efecto el expresado decreto de 31 de mayo de 1706, ni haver producido al fin a que se dirigio la merced hecha en el por la reyna nuestra señora (que esta en el Cielo) a Aragon, que segun las circunstancias de aquel tiempo se debe inferir que miro a la importancia de empeñar a sus naturales con aquella nueva y entonzes grandisima m[e]r[ce]d en la conservacion de su fidelidad y resistencia a la imbasion de los enemigos perdida ya Bar[celo]na.

Y porque, ya establecidas diversas leyes en uno y otro Reyno, y quitados los puertos secos, queda Aragon en la libertad de servirse del puerto maritimo de Tortosa para la extraccion de sus frutos, con igual accion que los catalanes; y estos sin el desconsuelo de ver desmembrar de su propio territorio una tan especial parte.

A mas, de que hazerlo oy, seria imbertir la planta de corregimientos asignados por V[uestra] M[agestad] en Cathaluña, vajo la jurisdiccion de aquella Aud[ienci]a y Capitania General, sin que resultase beneficio particular a Aragon.

V[uestra] M[agestad] resolvera lo que fuere mas conforme a su r[ea]l voluntad.

M[adri]d, 27 de febrero 1716.

El marques de Andia. Marques de Aranda. Conde de Gerena. D[o]n Alvaro de Castilla.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 117

JOSEP SERRANO DAURA

B

[Nota al marge de la consulta anterior]

Vengo en que las apelaciones q[ue] hasta ahora han ido a la Audiencia de Valencia, se admitan y remitan a la de Cathaluña de aqui adelante.

Y en lo demas, quedo considerando, a cuyo fin para tomar resolucion en materia tan grave con entero conocimiento de todas sus circunstancias.

Hara el Consejo reconozer con todo cuidado si paran en el, algunos mas antecedentes de los que cita en esta Consulta.

Y en caso de encontrarse, los pondra en mis manos.

Y la misma diligencia he mandado se execute en las S[ecreta]rias de Despacho.

XI

1716, març, 25. San Lorenzo de El Escorial

Reial ordre que disposa que els recursos d’apel·lació contra les resolucions dels jutjats del districte o partit de Tortosa s’han de presentar ja davant la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya, en lloc de davant la Cancelleria de València.

[Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, Cartes acordades de la Reial Audiència, registre núm. 6, f. 11-12.]

El rey.

Governador capitan general, regente y ohidores de mi Real Audiencia del Principado de Cathaluña.

Por quanto por resolucion a consulta de mi Consejo, en vista de representacion de la Junta Superior de Govierno que se formo en esse Principado, en que me expuso los inconvenientes que resultaran de admitirse para la mi Real Audiencia y Cancilleria de Valencia las apellaciones que se interponian de los pleytos y causas que se seguian en los Juzgados de la ciudad de Tortosa.

De conformidad de las providencias antecedentemente por mi dadas, con pretexto de la ocupacion violenta de esse Principado, he venido en que:

[1] Las apellaciones que en adelante se interpusieren de los Juzgados de la ciudad de Tortosa, y hasta ahora han ido a la Chancilleria de Valencia, se admitan y remitan a essa Audiencia.

[2] Por tanto, os mando que luego que rezibais esta mi cedula, conoscais de todos los negocios, pleitos y causas de que se interpussiere apellacion, y se huvieren seguido en primera instancia en los Juzgados de la ciudad de Tortosa, con los demás

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

negocios que se suelen remitir a las Audiencias y Chancillerias, en la misma conformidad que hasta aqui lo ha executado la Chancilleria de Valencia.

[3] Sin embargo, de lo mandado por mi real cedula de veinte y sinco de mayo de mil setecientos y nueve, en que se ordena admitiessen por ella extendiendo su jurisdiccion de territorio de la expressada ciudad de Tortosa, que assi es mi voluntad.

Fechada en San Lorenzo el Real, a veinte y sinco de marzo de mil setecientos y diez y seis.

Yo, el rey.

Por mandato del rey nuestro señor, d[o]n Lorenzo de Vivanco Angulo.

XII

1716, abril, 15. Barcelona

Diligència del capità general del Principat en què mana notificar la resolució anterior a la Reial Audiència de Catalunya.

[Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, Villetes, registre núm. 361, f. 1-2.]

El rey se ha servido mandarme remitir por via de Cons[ej]o Real de Castilla la adjunta Real Zedula con fecha de veinte y sinco de marzo proximo pasado, en que se digna mandar que esta Real Aud[ienci]a conozca de los pleitos y causas que en apellacion se remitieren de los Juzgados de la ciudad de Tortosa, sin embargo del decreto con que antecedentem[en]te se sirvió mandar que se remitiessen y admitiesen en su Real Audiencia y Chanchilleria de Valencia.

Y yo la remito a la Real Aud[ienci]a para que, quedando en su intelligencia, den las ordenes y providencias conducentes a su mas exacto cumplimiento, y a mi el aviso de rezivo de ella, a fin pueda ponerlo en la real noticia de S[u] M[agestad].

Barzelona, 15 de abril de 1716.

El marques de Castel Rodrigo.

Al regente y Real Aud[ienci]a de Cathaluña.

XIII

1716, abril, 21. Barcelona

La Reial Audiència de Catalunya ordena que a tot el Principat es doni compliment al Decret de Nova Planta.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 119

JOSEP SERRANO DAURA

[Original: Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Reial Audiència, 6A-I-1 (Acords), f. 4.]

En la ciudad de Bar[celo]na, en veinte y uno de abril de mil settecientos y diez y seys años.

Los señores de la margen, haviendo visto el Decreto de Su Mag[esta]d, su fecha en Buen Retiro, de Madrid, de dies y seys de henero de este presente año, en que manda establecer esta Aud[ienci]a de Cataluña, y lo que se deve observar en ella y por las demas Justicias de este Principado, acordaron que el referido Decreto y Cedula Real se cumpla, guarde y observe como en el se expressa.

Y para su cumplimi[en]to y observancia, quedando el original en el archivo de esta Aud[ienci]a, se saquen traslados autorizados, los quales se remitan a las Justicias de las ciudades y villas cabeças de partido, Veguerios y Soveguerios, para que cada qual por lo que le toca:

[1] Se cumpla, guarde y observe.

[2] Y lo haga guardar, cumplir y observar en los distritos de su Veguerio y jurisdiccion.

[3] Inviando recivo y testimonio de haverlo cumplido, a poder del presente escrivano principal interino de Camara y Govierno d’esta Aud[ienci]a.

[4] Para lo qual se despache real provision, cometida a las referidas Justicias.

Acuerdo de la Real Aud[ienci]a.

Los señores:

D[o]n Fran[cis]co Mera, regente.

D[o]n Antonio Cala de Vargas, d[o]n Joseph de Alos, d[o]n Leonardo Gutierres, d[o]n Ignacio de Rius, d[o]n Diego Barbastro, d[o]n Fran[cis]co Borras y Viñals, d[o]n Fran[cis]co Bach, ministros de lo Civil.

D[o]n Fran[cis]co Ceferino, d[o]n Alonso Uria [de Llano], d[o]n Gregorio de Matas y Pujol, d[o]n Joseph Vent[ur]a Guell [Soler], y d[o]n Honorato Palleja y Riera, ministros para lo Criminal.

Assi lo mandaron de que doy fee.

Don Salvador Prats y Matas, escrivano principal interino de Camara y Gobierno.

XIV

1716, abril, 30. Barcelona

La Reial Audiència es dona per assabentada de la Reial ordre del 25 de març de 1716, que mana que els recursos d’apel·lació que es formulin contra resolucions dels

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

jutjats del partit de Tortosa es presentin i tramitin davant la Reial Audiència de Catalunya; i així mateix n’ordena el compliment.

[Original: Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Reial Audiència, 6A-I-1 (Acords), f. 6-7.]

En la ciudad de Barcelona, en treinta de abril de mil settecientos y dies y seis años.

Los señores de la margen, vista la Real Cedula de S[u] M[agestad], su fecha en S[an] Lorenzo el Real, en veinte y sinco de marzo proximo passado, en que manda el governador y capitan general, regente y oidores de la Real Aud[ienci]a de Catt[aluñ]a conoscan de los pleytos y causas que en apellacion se remitieren de los Juzgados de la ciudad de Tortosa, la qual viene acompañada con papel del ex[celentisi]mo señor marques de Castel Rodrigo en fecha de quinse del corriente, con el respeto y veneracion que se deve, la obedecieron y acordaron que, venerando lo que S[u] Mag[esta]d se sirve disponer, se cumpla y execute todo lo que S[u] Mag[esta] d manda, formando a este fin los despachos convenientes para notificarse el governador, alcalde mayor, regidores, bayles, juezes y justicias de la ciudad de Tortosa, villas y lugares de su Veg[ueri]o y distrito, y otras qualesquier personas en que se les mande pongan en execucion lo que S[u] Mag[esta]d se ha servido resolver y mandar en d[ic]ha Real Cedula.

Y que esta se registre en la forma acostumbrada; y registrada se archive y ponga en el archivo de esta Aud[ienci]a para Su Ma[gesta]d, custodia y seguridad.

Acuerdo de la Real Aud[ienci]a.

Los s[eño]res d[o]n Fran[cis]co Mera, reg[en]te.

D[o]n Joseph de Alos, d[o]n Leonardo Gutierrez, d[o]n Diego Barbastro, d[o]n Ignacio de Rius, d[o]n Fran[cis]co Borras y Viñals, d[o]n Fran[cis]co Bach, ministros de lo Civil.

D[o]n Fran[cis]co Ceferino, d[o]n Alonso Uria [de Llano], d[o]n Gregorio de Matas y Pujol, d[o]n Joseph Vent[ur]a Guell [Soler], y d[o]n Honorato Palleja y Riera, ministros p[ar]a lo Criminal.

Assi lo mandaron de que doy fe.

D[o]n Salvador Prats y Matas.

1716, abril, 30. Barcelona

Ofici adreçat a l’alcalde major de Tortosa per a notificar-li la Reial cèdula del 25 de març de 1716, que ordena tramitar les apel·lacions contra les resolucions judicials dictades pels jutjats del seu districte davant la Reial Audiència de Barcelona.

[Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, Cartes de la Reial Audiència, registre

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 121

JOSEP SERRANO DAURA

núm. 2, f. 11. Còpia: Arxiu de la Corona d’Aragó, Cartes de la Reial Audiència, registre núm. 3, f. 8-9.]

De acuerdo de la R[ea]l Audiencia de este Principado, paso a manos de v[uestra] m[erced] la adjunta provision y despacho de S[u] Mag[esta]d en que manda que esta R[ea]l Audiencia conosca de todos los negocios, pleitos y causas de que se interpusiera apellacion y se hubieran seguido en primera instancia en los Juzgados de esta ciudad, como los demas negocios que se suelen remitir a las Aud[ienci]as y Chancillerias, en la misma conformidad que hasta aqui lo ha executado la Chancilleria de Valencia.

A fin que quedando vuestra merced en la intelligencia de lo que S[u] Mag[esta]d manda, cuyde de su entero cumplim[ien]to.

D[io]s g[uar]de a v[uestra] m[erced] m[ucho]s a[ño]s, como puede.

Barz[elo]na, y abril 30 de 1716.

D[o]n Salvador Prats y Matas.

Al s[eño]r d[o]n Pedro de Saura y Belcarzel, alcalde m[aio]r de Tortosa.

XVI

1716, agost, 18. Barcelona

Reincorporats els territoris de Tortosa i de la castellania d’Amposta al Principat, el capità general ordena que s’hi apliqui també el seu ban del 19 de setembre de 1715, que ordenava l’expulsió de la comunitat gitana. El ban no s’havia pogut aplicar en aquells districtes perquè quan va ser publicat encara es trobaven sota la jurisdicció de la Cancelleria de València.

[Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, Villetes, registre núm. 361, f. 116-117.]

Para la expulsion total de los gitanos de este Principado, se publico en el de orden mia un vando dado en Barzelona, a 19 de el mes de setiembre de mil setecientos y quinze.

Pero en Tortosa y su Veguerio y Castellania de Amposta se suspendio la publicacion, haviendome yo conformado en ello con Decreto de primero de noviembre de el citado año, dirigido a la R[ea]l Junta en vista de consulta suya de 24 de octubre de el mismo, fundada en el reparo de ser el districto de Tortosa, a la sazon, dependiente de la Chanchilleria de Valencia, y sugeto, en consequencia, a las Leyes de Castilla, y de estar en el publicada otra Real Pragmatica contra gitanos distincta de el referido vando, segun lo represento entonzes aquel alcalde mayor a el coman[dan]te marq[ue]s de S[a]n Vicente y este a la R[ea]l Junta.

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

Y como despues se haya S[u] Mag[esta]d dignado: por una parte, reincorporar lo del Veguerio de Tortosa y Castellania de Amposta que se halla de la otra parte del rio, a el Principado de Cathaluña, y sugetarlo a la R[ea]l Audiencia de el; y por otra, se dignasse S[u] Mag[esta]d aprovar entonces el expressado vando.

Y que en el Veguerio de Tortosa, por razon de no haverse publicado en el, se mantenga numero no pequeño de gitanos, en perjuizio de la quietud de el, y con el riesgo de que con este pie puedan ir insensiblem[en]te reintroduciendose y extendiendose en el Principado, encargo a la R[ea]l Audiencia que haviendo llegado ya el caso de poderse y deverse publicar en d[ic]ho Veguerio y Castellania de Amposta el expressado vando, disponga la Real Audiencia que assi se execute en la forma mas conveniente y acostumbrada, previniendo a el alcalde mayor de Tortosa invigile en su mas exacta observancia.

Barzelona, 18 de agosto 1716.

El marq[ue]s de Castel Rodrigo.

A la Real Audiencia de este Principado.

XVII

1717, març, 20. Barcelona

La Reial Audiència acorda executar l’ordre del capità general de Catalunya que al territori de Tortosa circuli la moneda catalana.

[Original: Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Reial Audiència, 6A-I-1 (Acords), f. 72.]

En Barcelona, a veinte de marzo de mil setecientos dies y siete.

Los señores de la margen, visto en la R[ea]l Aud[ienci]a el papel de s[u] e[xcelencia] tocante a que se forme edicto y se den las demas providencias que la Real Aud[ienci]a mejor le parecieren para que en la ciudad de Tortosa se admitan los dineros catalanes a su justo y corr[ien]te valor, acordaron:

[1] Que se escriviessen las cartas circulares y formasse el edicto que se previene, y que se guarde, cumpla y execute todo lo demas que su excelencia encarga en el citado papel.

[2] Y que se registre en el archivo de esta Real Aud[ienci]a para S[u] Mag[esta]d, custodia y tenerse presente en los casos se ofreciere.

Señores [Antonio Cala de] Vargas, [Joseph de] Alos, [Leonardo] Gutierrez [de la Huerta], [Manuel de] Toledo, [Diego] Barbastro, [Juan A.] Navas, [Ignazio de] Rius, [Tomas Ruiz] Muñoz, [Alonzo] Uria [de Llano], [Juan Bautista] Tapies [Sola], [Felipe Ignacio] de Molina y [Juan Manuel de] la Chica.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 123

JOSEP SERRANO DAURA

XVIII

1718, abril, 20. Madrid

Es notifica al capità general de Catalunya que el rei ha resolt que el territori de la castellania d’Amposta forma part del Principat, a tots els efectes de govern i de justícia.

[Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, Cartes acordades de la Reial Audiència, registre núm. 6, f. 104-105.]

Al marques de Castel Rodrigo.

Ex[celentisi]mo señor.

En carta de nueve de este mes, haze pres[en]te v[uestra] e[xcelencia] los graves inconvenientes y repetidos [deveres] que nazen cada dia en el territorio de la Castellania de Amposta, por la division de jurisdicciones que exerzen en el distinctos gefes y por la forzosa turbacion que causa en aquellos lugares la execucion de ordenes, muchas vezes encontradas.

En cuya intelligencia y de lo que en razon de esto (con motivo de lo ocurrido ultimamente en la ultima villa de Alcanar), expressa el governador de Tortosa en la carta que acompaña la de v[uestra] e[xcelencia], ha venido S[u] Mag[esta]d en que: la referida Castellania de Amposta se entiende en adelante sea parte y miembro de Cataluña; y como tal, haya de estar y ser en todo, sugeta a la governa[ci]on y Capitania Ge[nera]l, Intenden[ci]a y Aud[ienci]a R[ea]l de esse Prin[cipa]do assi como lo estuvo antes de las turbaciones pas[a]das.

Y para que en esta intelligen[ci]a prevenga v[uestra] e[xcelencia] lo conveniente a su cumplim[ie]nto en la parte que le tocare, se lo participo de orden de S[u] Mag[esta]d, y de haverse prevenido de esta r[ea]l resolucion al comandante gen[era]l e intend[en]te de Valencia, como tambien a d[o]n Rodrigo Cavallero.

Dios guarde a v[uestra] e[xcelencia] m[a]s a[ño]s, como desseo. Madrid, a veinte de abril de mil settecientos y dies y ocho. D[o]n Miguel Sanz Duran.

XIX 1718, abril, 27. Madrid

El capità general de Catalunya notifica la resolució anterior a la Reial Audiència. [Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, Villetes, registre núm. 361, f. 18-19.]

Remito a la R[ea]l Audiencia la adjunta copia de carta authentica que se me ha escrito de orden del rey por la via reservada de la Guerra, participandome la r[ea]l

LA VEGUERIA DE TORTOSA ENTRE ELS REGNES D’ARAGÓ I VALÈNCIA (1706-1716/1718)

resolucion de S[u] Mag[esta]d tocante a que la Castellania de Amposta se entienda en adelante, ser parte y miembro de Cathaluña. Y que como a tal haya de estar y sea sujeta a la governacion y Capitania General e Intendencia y R[ea]l Audiencia de este Principado, assi y como lo estuvo antes de las turbaciones pasadas.

Para que la Real Audiencia quede en intelligencia de d[ic]ha resolucion de S[u] Mag[esta]d.

Barzelona, 27 de abril de 1718.

El marq[ue]s de Castel Rodrigo.

A la Real Audiencia de este Principado.

XX 1718, abril, 29. Barcelona

La Reial Audiència es dona per assabentada de la resolució reial que assegura que la castellania d’Amposta forma part del Principat de Catalunya.

[Original: Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Reial Audiència, 6A-I-1 (Acords), f. 109-110.]

En Barcelona, a veinte y nueve de abril de mil setecientos diez y ocho.

Los señores de la margen, visto en la Real Aud[ienci]a la copia de la carta autentica del s[eño]r d[o]n Miguel Fernandez Duran, en que de orden del rey, participa la resolucion que S[u] M[agestad] se ha servido tomar tocante a que la Castellania de Amposta se entienda en adelante, ser parte y miembro de Cathaluña, y que como tal aya de estar y sea sugeta a la governacion y Capitania G[ene]ral e Intendencia y Real Aud[ienci]a de este Principado, assi y como lo estuvo antes de las turbaciones passadas.

La qual copia de carta certificada remite s[u] e[xcelencia] para que la R[ea]l Aud[ienci]a quede en intelligencia de d[ic]ha resolucion de S[u] Mag[esta]d.

Acordaron que se guarde, cumpla y observe la resolucion de S[u] Mag[esta]d, y que dicha carta se registre y archive, y ponga en el archivo de esta Real Aud[ienci]a para tenerse presente esta real resolucion siempre que se offresca.

Acuerdo de la Real Audiencia.

Señores [Joseph de] Alos, [Leonardo] Gutierrez [de la Huerta], [Manuel de] Toledo, [Juan A.] Navas, [Ignazio de] Rius, [Tomás Ruiz] Muñoz, [Francisco] Bach, [Joseph Ventura] Guell [Trelles], [Juan Bautista] Tapies [Sola] y [Juan Manuel de] la Chica.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

125

Revista de Dret Històric Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 24 (2025), p. 127-155

ISSN (ed. impresa): 1578-5300 / ISSN (ed. digital): 2014-0010

http://revistes.iec.cat/index.php/RDHC / DOI: 10.2436/20.3004.01.156

Data de lliurament: 18 de juny de 2025. Data d’acceptació: 31 de juliol de 2025

EL LIBERALISME VUITCENTISTA ESPANYOL DAVANT LA INDEPENDÈNCIA ANDORRANA

Lluís S. Serés Joaquim Vallès Institut Universitari Alma Mater Universitat Europea - Principat d’Andorra

Resum

L’any 1850 es va signar un conveni sobre el control del contraban entre el Govern d’Espanya i la república dels andorrans. Els cercles liberals més doctrinaris de la cort madrilenya van considerar que la ratificació d’aquest conveni, tot i no ser innovadora, constituïa un reconeixement de facto de la sobirania andorrana i per tal d’impedir-la van impulsar la publicació, l’any 1851, de l’opuscle intitulat El valle de Andorra, obra del professor Juan Sánchez de la Campa, militant liberal destinat aleshores a Lleida. El pamflet constitueix un recull argumental de naturalesa històrica i jurídica, adreçat a l’arena política, que permet copsar les fal·làcies i contradiccions de l’annexionisme nacionalista espanyol sobre Andorra.

Paraules clau: sobirania andorrana, liberalisme espanyol, Sánchez de la Campa.

EL LIBERALISMO DECIMONÓNICO ESPAÑOL ANTE LA INDEPENDENCIA ANDORRANA

Resumen

En 1850 se firmó un convenio sobre el control del contrabando entre el Gobierno de España y la república de los andorranos. Los círculos liberales más doctrinarios de la corte madrileña consideraron que la ratificación de dicho convenio, a pesar de no ser novedosa, constituía un reconocimiento de facto de la soberanía andorrana y para impedirla impulsaron la publicación, en 1851, del opúsculo titulado El valle de Andorra, obra del profesor Juan Sánchez de la Campa, militante liberal destinado entonces en Lérida. El pamfleto constituye una recopilación argumental de naturaleza histórica y jurídica, dirigida a la arena política, que permite captar las falacias y contradicciones del anexionismo nacionalista español sobre Andorra.

Palabras clave: soberanía andorrana, liberalismo español, Sánchez de la Campa.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 127

LLUÍS S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

LE LIBÉRALISME ESPAGNOL DU XIXÈME SIÈCLE DEVANT L’INDÉPENDANCE ANDORRANE

Résumé

En 1850, un accord fut signé sur le contrôle de la contrebande entre le gouvernement espagnol et la République d’Andorre. Les cercles libéraux les plus doctrinaires de la Cour de Madrid considéraient que la ratification de cet accord, bien que n’était pas une nouveauté, constituait une reconnaissance de fait de la souveraineté andorrane, et pour l’empêcher, ils promouvèrent la publication, en 1851, du pamphlet intitulé El valle de Andorra, œuvre du professeur Juan Sánchez de la Campa, militant libéral alors en poste à Lleida. Le pamphlet constitue un recueil d’arguments de nature historique et juridique, destinés au domaine politique, qui permettent de saisir les erreurs et les contradictions de l’annexionnisme nationaliste espagnol à l’égard d’Andorre.

Mots-clés: souveraineté andorrane, libéralisme espagnol, Sánchez de la Campa.

NINETEENTH-CENTURY SPANISH LIBERALISM IN FRONT OF ANDORRAN INDEPENDENCE

Summary

In 1850 an agreement was signed between the government of Spain and the Andorran republic on the control of smuggling. The more doctrinaire liberal circles of the Madrid Court considered that the ratification of this agreement, although not novel, constituted a de facto recognition of Andorran sovereignty, and in order to prevent it, they promoted the publication, in 1851, of the pamphlet entitled El valle de Andorra, by professor Juan Sánchez de la Campa, a liberal activist then stationed in Lleida. The pamphlet presents a collection of historical and legal arguments, aimed at the political arena, which allows us to grasp the fallacies and contradictions of Spanish nationalist annexationism regarding Andorra.

Keywords: Andorran sovereignty, Spanish liberalism, Sánchez de la Campa.

128

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

L’esclat de la Primera Guerra Carlina (1833) fou especialment compromès per a Andorra, atès que el seu copríncep episcopal, Simó de Guardiola,1 va passar immediatament a dirigir la junta carlina del Principat de Catalunya. Preveient un col·laboracionisme andorrà amb el pretendent carlí, el capità general de Catalunya, Manuel Llauder,2 va establir amb el Consell General de les Valls d’Andorra un conveni mitjançant el qual s’acordava un règim de punició per a tot andorrà que facilités qualsevol suport als refugiats del bàndol carlí (1834). Per raons òbvies, aquest acord no fou ratificat pel copríncep episcopal, però tampoc ho fou pel copríncep francès, aleshores Lluís Felip I de França, duc d’Orleans, el «rei de les barricades», que, en principi, havia de simpatitzar amb la causa liberal. Així doncs, el subjecte polític que va signar aquell conveni per part d’Andorra fou únicament la república dels andorrans, 3 constituïda pel seu consell general i representada pel seu síndic, fet que va establir un precedent jurídic i polític que no s’estroncaria ja durant la resta del segle xix. 4

1 Simó Rojas de Guardiola i Hortoneda (1773-1851) fou un monjo benedictí natural de l’Aleixar (Baix Camp). Inicialment exercí el sacerdoci a la cort, més tard fou elegit abat de Montserrat (1812-1818), durant la fase de reconstrucció postnapoleònica, i finalment va ser bisbe d’Urgell per nomenament del rei d’Espanya Ferran VII l’any 1827 (E. Moliné, «Simó de Guardiola bisbe d’Urgell i príncep sobirà de les Valls d’Andorra», Quadern d’Estudis Andorrans, núm. 9 [2012], p. 89-154).

2. El tinent general Manuel Llauder (1789-1851), marquès de la Vall de Ribes, fou capità general de Catalunya des del 1833 fins a finals del 1834, quan fou nomenat ministre de la Guerra i substituït interinament per Josep Manso, comte del Llobregat, tot i que Llauder va romandre a Catalunya dirigint la guerra, segons les seves memòries (1844), en les quals esmenta les seves estades a la Cerdanya i les operacions als Pirineus, però no diu res del tractat andorrà (M. Llauder, Memorias documentadas del teniente general don Manuel Llauder, Marqués del Valle de Ribas, en las que se aclaran sucesos importantes en los que ha tenido parte el autor, Madrid, I. Boix, 1844).

3 En endavant identificarem així el conjunt de la ciutadania de la vall, com ho fan, en aquella mateixa època, L. Dalmau, Historia de la República de Andorra, Barcelona, Impremta Riera, 1849, i J. J. Caron, Notice historique sur la Republique de l’Andorre, Versalles, Imprimerie Royal, 1849, atès que la paraula alternativa clàssica, universitat, en la documentació històrica andorrana s’empra per a designar la comunitat parroquial (J. Bonales, Història territorial de la Vall d’Andorra: Dels orígens al segle xv, Andorra la Vella, Consell General del Principat d’Andorra, , 2012, p. 283, nota 483). Una dècada més tard, l’apel·lació republicana adoptarà ja un sentit més proper al liberalisme polític, com revela una reivindicació laurediana, dirigida al Consell General l’any 1861, que afirma que no són vassalls sinó «membres d’una República» (F. Toledano, «Tradició i canvi polític a l’Andorra del segle xix», a E. Belenguer (dir.), Història d’Andorra: De la prehistòria a l’edat contemporània, Barcelona, Edicions 62, 2005, p. 282). No pot sorprendre, doncs, que el viatger nord-americà E. B. Taylor intitulés la seva monografia sobre Andorra The Republic of the Pyrenees (1867). A finals del segle xix trobem encara una identificació pròpiament territorial d’Andorra com a república en l’obra de l’excursionista A. Osona La República d’Andorra: Guía itineraria dividida en 42 itineraris y ressenya geográfich-histórica de las Valls, Barcelona, Estampa de Francisco X. Altés, 1896).

4. Els posteriors convenis de naturalesa econòmica entre ambdós subjectes polítics han estat estudiats per M. J. Lluelles, «Acords comercials hispano-andorrans de la segona meitat del segle xix», Butlletí del Comitè Andorrà de Ciències Històriques, núm. 2 [1982], p. 163-180).

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 129

LLUÍS

S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

1. CONTEXTOS HISTÒRICS I PRETEXTOS POLÍTICS

El Consell d’aquesta mateixa república, aplicant el referit conveni del 1834, va aprovar acords plenaris anticarlins i es va negar que el seu bisbe i cosobirà es quedés a Andorra quan, per ordre reial, fou expatriat d’Espanya el 1835,5 fet que va obligar-lo a seguir camí, primer cap a Foix i després cap a Montpeller. Tanta fou la fidelitat de la república andorrana al conveni amb el Gobierno de España que, assumint el dictat espanyol de la «sede vacante» del bisbat d’Urgell, es va negar també a pagar a Guardiola la quèstia jurisdiccional (tot i que per a evitar posar en perill la continuïtat de la cosenyoria es van afanyar a pagar-la al bisbe de l’Albi, el qual la va acceptar, amb l’autorització pontifícia prèvia). Sense entrar a valorar si aquesta neutralitat col·laborativa dels andorrans fou real o no —no falten elements per al dubte—,6 hom pot entendre que les autoritats espanyoles tinguessin una confiança justificada en la república dels andorrans.

L’anomenada Guerra dels Set Anys va acabar el 1840 i el conflicte dinàstic espanyol va deixar pas a un altre maldecap més secular en les relacions hispanoandorranes: el contraban. L’any 1844 l’administrador de la duana de la Seu d’Urgell va enviar al Govern Civil de Lleida i al Ministerio de Hacienda una memòria sobre el greu problema de la introducció a Espanya de «géneros y ganados» des d’Andorra. Hi denunciava la nul·la col·laboració andorrana i, sense estalviar-se epítets per a descriure la seva actitud, desmentia tots els compromisos signats anteriorment a aquest efecte per la república dels andorrans.7 En un primer moment, aquella memòria duanera, malgrat la seva àcida contundència, no va tenir cap ressò ni cap efecte administratiu

5. Guardiola fou expulsat d’Espanya mitjançant una reial ordre d’estranyament i va romandre exiliat al monestir benedictí de Montpeller fins l’any 1847, quan, després de jurar fidelitat a la reina Isabel II i a la Constitució espanyola, va poder retornar (E. Moliné, «Simó de Guardiola bisbe d’Urgell», p. 89-154).

6. Set anys després que fos signat aquest conveni, el militar d’origen helvètic Bonifacio Ulrich, «teniente de rey de la plaza de Urgel», va requerir «[q]ue el consejo general de los valles de Andorra se avenga a renovar y dar toda su fuerza y vigor y el síndico general de los mismos se obligue a hacer ejecutar y cumplir en todas sus partes el convenio celebrado en 22 de diciembre de 1834». Durant la seva estada «a prop de les autoritats andorranes», que es va allargar fins l’any 1849, Ulrich va tenir temps d’accedir i traduir al castellà el Manual Digest de Fiter i, a partir d’aquest, redactar uns Apuntes sobre las Valles Neutras de Andorra (on s’imagina una ocupació militar espanyola). A l’Arxiu de les Set Claus d’Andorra es conserven les cartes que Ulrich va enviar al síndic Gil Areny, que posen en evidència el coneixement espanyol de la presència de carlins a Andorra, malgrat el conveni del 1834 (Ulrich arriba a prometre una recompensa als qui li lliurin facinerosos). L’expatriació del bisbe d’Urgell va permetre al militar espanyol exercir un influent paper polític a les valls, que per una banda podria semblar de pseudoveguer episcopal i de l’altra de pseudoambaixador espanyol. Vegeu una breu síntesi d’aquest episodi a l’article d’A. Villaró «Alguns moments crítics de la història d’Andorra», Papers de Recerca Històrica (Andorra la Vella, Societat Andorrana de Ciències), núm. 11 (2024), p. 109.

7. La memòria de la duana demostra un coneixement molt detallat del contraban andorrà (dipòsits, logística, productes, localitzacions, passos, etc.). També explica el nul efecte del conveni signat amb els

130

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

alterador en les relacions hispanoandorranes, cosa que indica l’alt grau de fiabilitat que mantenien els andorrans davant del Gobierno de España per raó del seu col·laboracionisme anticarlí.8

Cinc anys més tard, el 1849, Esteban León,9 un polític liberal d’alt rang especialitzat en la hisenda pública espanyola, va ocupar el càrrec de governador civil de la província de Lleida i, com a tal, va decidir afrontar el tema del contraban andorrà. Per a fer-ho va redactar una memòria on exposava la necessitat de resoldre el problema, tot refermant-se en la confiança en els representants de la república andorrana com a interlocutors cooperatius. La memòria en qüestió, adreçada al seu Gobierno, proposava que li fos concedida una autorització per tal de desplaçar-se a Andorra i negociar un conveni amb el Consell General de les Valls —no amb els coprínceps o els seus representants— que hauria de posar fi d’una vegada a l’activitat contrabandista. León va aconseguir el seu objectiu i una real orden de l’any 1850 el va nomenar representant de la reina espanyola davant la república dels andorrans, tot facultant-lo per a signar un conveni en nom seu. La cosa va anar sorprenentment de pressa: a finals de l’estiu del mateix any León retornava d’Andorra amb el conveni signat i, tot seguit, l’enviava a Madrid per tal que fos ratificat pel Consell de Ministres. Aquest fou el moment en el qual a Madrid es van disparar les alarmes nacionalistes del liberal espanyol vuitcentista.

Es fa difícil de creure que el governador León ignorés la presència a Andorra de nombrosos exiliats carlins, molts d’ells amb lligams familiars andorrans, així com la continuació inalterada del contraban, malgrat els compromisos i les radicals proclames contra els contrabandistes dels acords del Consell General. Però tot indica que el crèdit aconseguit pels andorrans per l’afer Guardiola continuava vigent per als espanyols, i així cal entendre el respecte que León els manifesta en la seva memòria quan es refereix a «la vecina República de Andorra» i a l’encomiable cel amb què preserven llurs furs. Certament, el fet que tot un governador civil, emparat per una reial ordre de Sa Majestat, es personés a Andorra a negociar i signar un tractat, representava un salt qualitatiu en les relacions hispanoandorranes, que en les dècades anteriors s’havien formalitzat a través de «comisionado», com ho havia estat el coronel Bonifacio andorrans a finals de la dècada anterior. En el seu llibre, Sánchez de la Campa aporta una descripció del contingut d’aquesta memòria (p. 39-40; vegeu-ne la referència completa a la nota 23).

8. Alguns autors han vist en l’antagonisme polític de l’Espanya vuitcentista les arrels d’allò que la historiografia ha denominat «la qüestió andorrana» (J. Peruga i E. López, «Carlins i liberals: els inicis de la qüestió d’Andorra», a Annals 1991, Sant Julià de Lòria, Institut d’Estudis Andorrans, 1991, p. 99-138).

9. Esteban León y Medina fou un polític liberal espanyol (inicialment revolucionari) que va desenvolupar una llarga carrera dins la hisenda pública espanyola, a més d’ocupar càrrecs polítics com els de governador civil, diputat i senador. La seva biografia es pot consultar al catàleg de la Real Academia Española de la Historia (https://dbe.rah.es/biografias/67178/esteban-leon-y-medina).

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 131

LLUÍS

S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

Ulrich,10 per exemple. Aquest és, precisament, el fet que motiva la publicació d’El valle de Andorra l’any 1851. No era una reacció del tot innovadora, però sí que era significativa per la dimensió central i no perifèrica del seu impuls polític, que la diferenciava d’altres anteriors.11

Tal com consta en un article publicat en un diari liberal de Madrid,12 Andorra és, a mitjan segle xix, «un expediente de la mayor importancia, sometido a la resolución del gobierno de S. M.». Com allí s’apunta, la raó és que, per «una anomalía que no se comprende ni explica sino por la incuria de los gobiernos que se han ido sucediendo en muchos años», Andorra s’autoproclama estat independent i els seus habitants gaudeixen d’uns privilegis que els atorguen una «mejor condición que los españoles». El mateix article recorda la ineficàcia administrativa de la memòria enviada per l’administrador de la duana de la Seu d’Urgell l’any 1844 i adverteix que el governador León, en el seu memorial del 1850, «creyó deber llamar la atención del gobierno sobre el estado de nuestras relaciones políticas y económicas con el Valle y proponer, como lo hizo, el modo de regularizarlas con ventaja»; però resulta que va caure també en el parany andorrà: «en ella no se toca la importante cuestión sobre validez de los privilegios, sino que dándolos por existentes se consigna la necesidad de reconocerlos y respetarlos». Recordant els nuls efectes sobre l’activitat contrabandista dels acords anteriors, l’editorialista madrileny afirma que les mesures proposades per León, «si bien hijas del mejor celo, no son, sin embargo, a lo que parece, las más conducentes al objeto para que se proponen».

10. El coronel Bonifacio Ulrich, en qualitat de «comisionado especial del gobierno de su Majestad católica cerca de las autoridades de Andorra», havia signat el 17 de juny del 1841 el Convenio celebrado con los valles de Andorra el 17 de junio de 1841, en cuya virtud se levantó la incomunicación en que se hallaban con el principado de Cataluña por el refugio y protección que dispensaba aquel territorio a los enemigos del sosiego y orden público de España, en el qual s’identifica el Consell General de les Valls (no de la república) com «el gobierno andorrano» i s’afirma la protecció «de la neutralidad y la independencia de Andorra» (el document és accessible en línia a www.dipublico.org/122020/convenio-celebrado-con-los-valles-deandorra-el-17-de-junio-de-1841-en-cuya-virtud-se-levanto-la-incomunicacion-en-que-se-hallaban-conel-principado-de-cataluna-por-el-refugio-y-proteccion-que-dispen/).

11. L’any 1820 s’havia publicat la Memoria acerca de la soberanía que corresponde a la nación espanyola en el valle de Andorra como parte integrante de la provincia de Cataluña, obra del liberal Antoni Valls, que la va adreçar a les Corts espanyoles per a la seva consideració en les sessions del 1821. Aquell mateix any, l’opuscle del capità Valls fou enviat a Andorra juntament amb una carta de requeriment del mariscal A. Remón Zarco del Valle, aleshores «jefe político de Cataluña», en la qual es demanava amb urgència informació sobre l’activitat econòmica andorrana i la relació duanera amb França, cosa que donava a entendre una evident voluntat annexionista, en oposició a la qual es va mobilitzar la representació diplomàtica francesa a Madrid. Precisament en resposta a la memòria de Valls es va publicar a Tolosa de Llenguadoc l’any 1823 el llibre De l’Andorre, obra no signada de Pierre-Roch Roussillou, veguer francès a Andorra en aquells anys.

12. El Clamor Público, Periódico del Partido Liberal, núm. 2166 (1 agost 1851), p. 3.

EL LIBERALISME VUITCENTISTA ESPANYOL DAVANT LA INDEPENDÈNCIA ANDORRANA

Això no obstant, el problema principal no seria la ineficàcia de qualsevol acord amb els andorrans, sinó el fet que León proposés «un verdadero tratado internacional», diu l’editorialista amb to d’escàndol.

Malgrat la seva afinitat ideològica, no dubta a afirmar que, tot i obrar «guiado de su puro patriotismo», la seva «natural sagacidad» va quedar desmentida davant els andorrans, atès que va incórrer en:

[…] grave responsabilidad de reconocer implícitamente los fueros de aquellos habitantes, llamándolos república independiente y tratando con ella como de Nación a Nación, cuando a nuestro pobre juicio las negociaciones debieron haberse iniciado reclamando de los andorranos las pruebas de su nacionalidad e independencia, muy dudosas por lo menos.

Potser, com va dir el diari liberal, León era un bon hisendista però un mal diplomàtic, i n’és la prova que «olvidó en la cuestión lo principal por lo accesorio, y desgraciadamente ni en lo accesorio tuvo el mejor acierto». Efectivament, el contraban va continuar sense grans alteracions.

Aquest context deixa entreveure que l’error de León requeria una resposta urgent i que per tal de motivar-la calia redactar «una denuncia patriótica» que obligués el Govern espanyol a «suspender el juicio» de la ratificació del conveni signat per León, ja que, en afers com aquest, el diari liberal diu que «el error de un momento, el más ligero descuido puede traer consecuencias desastrosas e irreparables». La conseqüència fatal, cal deduir, seria el reconeixement de la sobirania andorrana. Aquí és on entra en escena Juan Miguel Sánchez de la Campa.

2. JUAN MIGUEL SÁNCHEZ DE LA CAMPA

La biografia de Juan Miguel Sánchez de la Campa (1820-1885) s’ajusta als trets principals del perfil sociològic típic del liberal espanyol vuitcentista: un funcionari de l’Estat (docent) provinent de nissaga militar.13 Es va llicenciar en Ciències Físiques i Matemàtiques per la Universitat de Saragossa (1842), on ja va iniciar la seva activitat política dins el Partit Liberal. L’any següent, el Ministeri d’Instrucció Pública el va nomenar professor interí de matemàtiques a l’Institut Provincial de Lleida, i el 1846,

13. Les dades biogràfiques de J. M. Sánchez de la Campa provenen de la recopilació efectuada per Gustavo Bueno (www.filosofia.org/ave/003/c024.htm). La família paterna era originària d’Isla Cristina i el seu avi Manuel, «buzo mayor de la Real Armada Española», fou reconegut oficialment com l’inventor de la primera «Campana de Buzos» l’any 1799, després d’un aspre litigi amb Pedro de Albizu, l’arquitecte major de Cadis. El seu pare, Juan, mort el 1836, també fou militar, així com la família de la seva mare, Luisa Pérez de la Serna.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 133

LLUÍS

S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

amb només vint-i-sis anys, catedràtic interí. Va exercir la docència a Lleida durant deu cursos acadèmics, i al llarg d’aquesta dècada el jove Sánchez figura en diverses accions polítiques al costat de la plana major del liberalisme local, que controlava la majoria de les places funcionarials estatals de la província.14

És en aquest entorn polític on rep, a finals de l’estiu del 1850 i qui sap si amb tanta sorpresa com urgència, l’encàrrec de redactar un opuscle antiandorrà. Sánchez era matemàtic de formació i docent de professió, i el seu interès intel·lectual estava enfocat en la instrucció educativa,15 marcada per una visió singular de la filosofia de l’educació.16 Aparentment, doncs, res no justificava que li fos encarregada una obra que requeria una formació històrica i jurídica notable. L’únic vincle que l’aproximava al «problema andorrà» era que estava destinat a Lleida i que, pel que sembla, podia llegir el «dialecto catalán». Després de publicar el seu llibre, Sánchez no tornaria mai més a ocupar-se en les seves obres ni d’Andorra ni de cap tema semblant al contraban.17 Fou, doncs, un episodi del tot aïllat en la densa vida política i social d’un liberal vuitcentista espanyol.

14. El director de l’Institut Provincial de Lleida era Miquel Ferrer, advocat i factòtum liberal, que fou diputat a Corts, director general de diversos ministeris, governador civil de Barcelona i president del Col·legi d’Advocats, de l’Orfeó Lleidatà, de la Societat de Belles Arts, de l’Ateneu Lleidatà i fins i tot de la Societat Econòmica d’Amics del País (Q. Casals, Polítics de Lleida: El poder local i les seves mutacions a través del temps (1716-1868), Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2002, p. 256-257). Sánchez apareix també al costat de la nissaga dels Sol, impressors i llibreters d’activa vida política a Lleida, que després li imprimiran el llibre sobre Andorra (M. Lladonosa, Carlins i liberals a Lleida (1833-1840), Lleida, Pagès, 1993; J. M. Pons, Moderats i progressistes a la Lleida del segle xix (1843-1868), Lleida, Pagès, 2002).

15. Segons Bueno, l’any 1850, quan li fou encarregat l’opuscle andorrà, Sánchez ja estava treballant en la seva obra La instrucción pública y la sociedad: Consideraciones acerca de la influencia de la instrucción pública en el orden social: ojeada sobre la instrucción pública en España, que acabaria i publicaria a Cuenca l’any 1854.

16. Sánchez de la Campa destaca en el marc intel·lectual de l’Espanya vuitcentista per la seva «criptoadscripció» a les teories filosòfiques pitagòriques de Hoene Wroński, matemàtic i filòsof d’origen txec, nascut a Polònia (1776) i naturalitzat francès (mort el 1853). Les seves teories foren desacreditades contundentment (llevat de la seva aportació sobre els coeficients de les sèries, coneguts encara com a wronskians). Sánchez va plagiar el «Tableau génétique de la philosophie de l’histoire, depuis l’origine du monde jusqu’à son terme final, d’après les deux lois primordiales de Dieu, la loi de Création et la loi de Progrès», publicat a París el 1852, en el seu «Cuadro sinóptico de la Historia, formado con arreglo al génesis de la Filosofía absoluta» (inserit a la pàgina 26 del llibre del 1854 La instrucción pública y la sociedad). El biògraf de Sánchez indica que si no va citar el treball de Hoene Wroński fou per precaució, no pas per voluntat de plagi. 17. L’obra de maduresa de Sánchez de la Campa fou sens dubte la Historia filosófica de la instrucción pública de España, desde sus primitivos tiempos hasta el día de hoy, publicada en dos volums (1871 i 1874) a Burgos, on va acabar la seva carrera docent, per Timoteo Arnaiz —que esdevindria el seu consogre—. El seu biògraf lamenta amargament el poc ressò de l’obra en la bibliografia filosòfica, que considera esmorteït pel sectarisme dels deixebles de Menéndez Pelayo; sens dubte oblida que en l’àmbit de la historiografia universitària va motivar la furibunda resposta de Vicente de la Fuente (1884-1889), que Sánchez encara va poder llegir abans de morir.

EL LIBERALISME VUITCENTISTA ESPANYOL DAVANT LA INDEPENDÈNCIA ANDORRANA

Llegint els agraïments de Sánchez a Ángel Pintado,18 hom pot pensar que fou aquest qui li va traslladar l’encàrrec dels cercles liberals de Madrid. Paral·lelament i amb independència de la relació personal amb Pintado, hom pot suposar també que, en la seva condició de beneficiari d’una càtedra interina, Sánchez no estava en posició de rebutjar cap encàrrec dels seus caps de files benefactors. Per altra part, l’obra representava un atac a la gestió andorrana del governador León, un correligionari liberal al qual Sánchez coneixia personalment de Lleida —ho reconeix al llibre— i que ja era un home fort del Partit Liberal. Si hagués signat el llibre qualsevol polític de la nomenklatura liberal, aquest atac podria haver generat l’enèsima crisi partidista, però cal pensar que si ho feia un militant jove com Sánchez (tenia vint-i-nou anys), beneficiat pel Ministeri i resident a Lleida, que es presentava com un «Licenciado en Ciencias Físico-Matemáticas» —esquivant així la seva condició «pseudo-política» de catedràtic interí—,19 sense cap autoritat ni competència sobre el tema, l’efecte quedaria políticament controlat i les represàlies serien assumides personalment per l’«imprudent» autor.

L’empresa va fracassar del tot. León va aconseguir la ratificació governamental del seu tractat amb la república dels andorrans, establint un precedent que es repetiria el 1868 amb el conveni de delimitació fronterera hispanoandorrà, també fruit d’una reial ordre. Sánchez de la Campa ho va saber abans d’imprimir el seu opuscle, a principis del 1851, però no el va aturar (o no va poder), de manera que en va rebre les conseqüències.20 Afortunadament per a ell, aquest fet isolat no va truncar la seva carrera política.21

18. Ángel Pintado Valdés fou un polític i escriptor asturià, caballero de la Real y Distinguida Orden Española de Carlos III, que estava connectat amb els cercles jovellanistas de Madrid, en particular amb el ministre d’hisenda Mon. La seva obra més coneguda és l’opuscle Estancias con motivo de la promulgación del Estatuto Real (Oviedo, 1836).

19. En les publicacions posteriors es presenta a les portades com a «Catedrático de Segunda Enseñanza».

20. G. Bueno afirma que fou «desterrat» a Conca com a represàlia per les seves activitats polítiques, segurament pel comentari que deixa en la dedicatòria de La instrucción pública y la sociedad, on diu que està «relegado, […] no por voluntad propia» […] en este rincón de la península».

21. Durant el seu fugaç pas per Conca (curs 1853-1854), Sánchez va publicar les seves «Comunicaciones» en l’efímer periòdic madrileny Círculo Científico y Literario, creat per a ser «el órgano doctrinal del profesorado español» i on va conèixer Antonio Cánovas del Castillo, que n’era redactor. La seva activitat política va passar al primer pla arran de l’adveniment del Bienni Progressista (1854-1856), durant el qual va retornar a Lleida, però ja no com a docent, sinó com a activista del partit i membre de la Junta Provincial. Acabat el referit bienni, Sánchez es va traslladar a Extremadura i l’any 1857 començà a ocupar diversos càrrecs públics a Càceres: la secretaria de la Junta Provincial de Agricultura del Reino i la subdirecció del Monte Pío Universal i, l’any següent, el comissionat per a l’elaboració del traçat del ferrocarril MadridLisboa per la conca del Tajo. El 1860, sorprenentment, apareix com a comprador, a l’Estat, d’una finca de quinze mil hectàrees, «para poder así crear un moderno coto de caza y pesca que pudiera servir de solaz y recreo democrático a la vanguardia progresista del pueblo constitucionalmente emancipado». Segons el

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 135

LLUÍS S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

3. EL VALLE DE ANDORRA

El títol complet de l’obra de Sánchez de la Campa és El valle de Andorra:22 Examen crítico del origen, naturaleza y circunstancias de los privilegios que disfrutan los andorranos, y de los perjuicios que irrogan al tesoro, a la agricultura, al comercio y a la industria nacional.23 Segons el que consta al final de la seva «Conclusión», el llibre fou acabat d’escriure el 21 de novembre de 1850, mentre que la impressió de la llibreria lleidatana de Josep Sol, personatge vinculat al Partit Liberal,24 apareix datada el 24 de febrer de 1851. La propietat de l’edició correspon, com consta a la segona pàgina del llibre, al seu autor. Com ja ha estat dit, la dedicatòria està adreçada a l’esmentat Ángel Pintado Valdés, correligionari i possible mentor polític seu (li va dedicar també altres obres posteriors), del qual podem suposar que d’alguna manera devia assumir la distribució d’El valle de Andorra entre els cercles governamentals i institucionals de la cort espanyola, atès que en alguns casos —el Senat, per exemple— consta registrada seva recepció.

seu biògraf, l’home es va veure «obligado a enriquecerse desde sus cargos políticos [sic] para colaborar en la modernización de su patria y dar ejemplo a la emergente nueva burguesía capitalista española». Durant la seva breu estada a l’escola de comerç del seu Cadis natal (1862-1863) es dedicà, a més de la docència, a dirigir els diaris liberals locals El Precursor i El Constitucional. L’any 1865 fou reconegut Gefe Honorario de Administración civil i el 1867 fou nomenat caballero de la Real y Distinguida Orden Española de Carlos III i comendador de la Orden Americana de Isabel la Católica. La seva vàlua filosòfica i cultural li fou reconeguda institucionalment en vida amb diverses designacions, com ara la direcció del Museu de Burgos (1868), però sobretot amb els nomenaments com a membre corresponent de la Real Academia de la Historia i la Real Academia de las Nobles Artes de San Fernando (1870).

22. En relació amb el títol, cal fer esment d’un fet aparentment molt distant del debat, però de singular ressò. Es tracta de l’òpera còmica estrenada a París el 1848 amb el títol Le Val d’Andorre, obra del compositor francès Jacques-Fromental Halévy i amb llibret del comte de Saint-Georges. El nus argumental d’aquesta òpera és l’obligació dels andorrans de servir l’exèrcit del rei d’Espanya, cosa que als ulls dels liberals madrilenys era un reconeixement de la sobirania espanyola sobre les valls andorranes. El compositor Joaquín Gaztambide i el llibretista Luis de Olona es van posar immediatament a fer-ne una versió en castellà, justament en el moment en què León signava l’acord i Sánchez escrivia el seu opuscle. El resultat fou una sarsuela de gran èxit l’any 1852, intitulada, com l’òpera francesa i el llibre de Sánchez, El valle de Andorra, que seria considerada per la crítica com una de les millors obres de Gaztambide i que contribuiria a difondre la idea de l’espanyolitat dels andorrans entre el públic madrileny. La premsa lleidatana del 1848 es va fer ressò de l’èxit parisenc de l’òpera, però no consta enlloc que Sánchez n’aprofités el títol per al seu llibre per raó del seu missatge polític.

23. L’edició del 1851 és consultable a la Biblioteca Nacional d’Andorra, però, curiosament, no apareix al catàleg de la biblioteca de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, que recull un gran fons documental i bibliogràfic sobre la política de la Lleida vuitcentista. Aquesta circumstància reforça la idea que la publicació del llibre s’adreçava a Madrid i no al públic local de la veïna Andorra. L’edició digital del llibre es pot descarregar al web la Biblioteca Foral de Vizcaya (https://liburutegibiltegi.bizkaia.eus/handle/20.500.11938/81476). Durant el segle xxi ha estat objecte de diverses reproduccions en facsímil digital, de les quals la darrera que s’ha comercialitzat és l’editada per HardPress Publishing dins la seva col·lecció «Classic Series» el 2019 (www.bookdepository.com/es/El-Valle-De-Andorra-Imp-de-El-Barcelones/9781318655403).

24. J. M. Pons, Moderats i progressistes a la Lleida del segle xix, p. 17-21.

136

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

El llibre s’articula en quatre parts, però no hi ha cap índex que les descrigui, segurament per la seva naturalesa d’opuscle polític. La primera part és la «Introducción» (p. 5-10),25 on l’autor aporta, en primer terme, una breu però detallada informació geogràfica de les valls d’Andorra —que extreu del Diccionario geográficoestadístico-histórico de Pascual Madoz—,26 seguida per una singular presentació pseudoantropològica dels andorrans, dels quals afirma que odien qualsevol tipus d’innovació, però no per amor als seus costums històrics, com diuen alguns, sinó per efecte de «su ninguna instrucción, de su ignorancia y egoismo, hondamente arraigado»; i per a arrodonir aquests amargs comentaris, Sánchez afirma que «su comercio, a pesar de cuanto se quiera alegar en contrario, no es otra cosa que un contrabando de mala ley». També adverteix que, abans d’abordar el conflicte del contraban, cal que sigui establert el fonament dels privilegis andorrans, que en són la causa, i a aquest efecte exposa els seus referents historiogràfics, fet que revela el caràcter urgent i combatiu del seu treball.

La segona part del llibre (p. 11-34) s’intitula «Origen de los privilegios del valle de Andorra» i conforma el nucli essencial del llibre: l’argumentació contra la sobirania andorrana. En aquest epígraf s’observa una divisòria entre la pars destruens inicial, dedicada a posar en relleu la manca de fonamentació historicojurídica de la independència andorrana, i una pars construens que, com era previsible, reivindica la espanyolitat inqüestionable d’Andorra. En coherència amb la introducció i en referència al conveni del 1850 entre el governador León i el síndic general, aquesta part s’acaba recordant al Govern espanyol que té el deure ineludible d’evitar que amb les seves disposicions, encara que sigui de manera indirecta, sigui sancionat cap acte que pugui comportar el reconeixement tàcit o exprés d’uns drets inexistents.

La tercera part del llibre (p. 35-50) s’intitula «Males que ocasionan a la España las franquicias y derechos que disfruta el valle de Andorra» i constitueix la part més hisendística del llibre. Sorprèn la descripció poètica que fa Sánchez de l’activitat dels contrabandistes, als quals presenta gairebé com uns herois muntanyencs, així com el coneixement de la mecànica del negoci (dipòsits, camins, contactes, tipus de mercaderies, etc.), adquirit segurament a través de la memòria del 1844 de l’administrador de la duana de la Seu, al qual esmenta tot recordant les seves propostes per a acabar amb el problema. Aquest document no deixa en bon lloc els andorrans i Sánchez no s’està de transcriure que tota creença en la seva virtut i moralitat és «una estupidez». També empra la descripció del problema del contraban i les propostes d’erradicació

25. D’ara endavant, sempre que es parli d’El valle de Andorra en aquest text se’n donarà directament la paginació, sense altres dades; les dades d’edició completes es donen en la nota 23.

26. L’editorial barcelonina Curial va publicar l’any 1985 un volum amb el recull dels articles del Diccionario de Madoz referits als principats d’Andorra i de Catalunya i a la Franja de Ponent, però traduïts al català.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 137

LLUÍS S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

d’aquest de la memòria del 1850, elaborada pel governador León. Però porta a col·lació ambdues memòries només per a dir que les seves mesures són irrealitzables, atès que el problema és la impossibilitat d’assegurar el seu compliment si Andorra és reconeguda de facto com una república aliena a qualsevol jurisdicció espanyola. Metafòricament parlant, Sánchez diu que el contraban és la simptomatologia d’una malaltia, la sobirania andorrana, i que si no s’assumeix la diagnosi i es procedeix a aplicar el tractament correcte —la incorporació a Espanya—, el mal es perpetuarà sense remei.

La quarta part del llibre (p. 51-54) és la «Conclusión» i constitueix la part políticament propositiva del llibre, que és com una sinopsi de la part anterior. És aquí on fa constar que és amic personal del governador León i que per a contradir públicament la seva memòria i el seu conveni ha hagut de «luchar contra las afecciones de su corazón». Retornant al primer epígraf, Sánchez afirma sobre els privilegis andorrans:

1º Que el origen de estos es feudal. 2º Que el territorio es Español [amb majúscula inicial]. 3º Que el Obispo de Urgel no tiene ni ha debido tener sobre el Valle de Andorra más jurisdicción que la eclesiástica. 4º Que la jurisdicción criminal siempre ha correspondido al Gobierno español. 5º Que aun cuando el Obispo de Urgel pudiese haber tenido sobre el Valle de Andorra alguna jurisdicción civil, esta ha cesado y refundídose en el Gobierno supremo por la Constitución y la ley de Señoríos. 6º Que el Gobierno Francés tiene reconocido que el derecho de los Condes de Foix era feudal, y que habiéndose suprimido el feudalismo en Francia, desaparecieron sus consecuencias. 7º Que los andorranos tienen un interés especialísimo en aparecer como vasallos de dos señores para no pertenecer ni á una ni á otra nación. 8º Que este interés los condujo en 1806 á suplicar rendidamente á Napoleón les admitiese la quistia y les nombrara veguer. 9º Que por la pequeñez del territorio, y por la incuria de los Gobiernos y de los escritores, se ha perpetuado y llegado hasta nuestros días la frase inexacta de que el Valle de Andorra es una República independiente.

A partir d’aquestes conclusions, Sánchez considera que són obligacions del Govern espanyol: abstenir-se de ratificar qualsevol conveni amb Andorra, declarar la incorporació dels drets feudals del bisbe d’Urgell a la Corona, negociar amb el Govern francès el tema de la quèstia i acabar amb els perjudicis del contraban.

La «Conclusión» fineix amb la relació de cinc propostes concretes: 1) que la duana espanyola se situï al Pas de la Casa; 2) que el territori d’Andorra passi a la jurisdicció de la Seu i la província de Lleida; 3) que es nomeni un «Corregidor» espanyol per a les valls andorranes; 4) que es concedeixi a Andorra el mateix privilegi que a la Vall d’Aran (l’excepció de l’ús del paper timbrat!), i 5) que es respecti només l’organització parroquial i que l’Arxiu del Consell quedi sota la custòdia d’un delegat del Govern espanyol.

Finalment, la cinquena part (p. 55-60) la constitueix l’«Apéndice», que en realitat és un epíleg descriptiu del conveni del 1850. Aquí és on Sánchez afirma que «no

138

podíamos dar crédito á nuestros ojos» en veure que el governador León havia signat un conveni amb la república independent dels andorrans, «prescindiendo de un modo absoluto de los compríncipes».

4. LA TESI: DE LA SENYORIA (FEUDAL) A LA SOBIRANIA (ESPANYOLA)

Tal com s’ha avançat, Sánchez concentra en la segona part el seu argumentari històric i jurídic, de manera que ens atindrem al seu ordre expositiu per tal de no passar per alt cap element en l’anàlisi crítica, però cal advertir que l’autor, endut per la seva voluntat apologètica, no sempre respecta l’ordre cronològic dels fets. Per altra part, tot i que Sánchez ho exposa en la seva «Introducción», és necessari puntualitzar abans alguns aspectes previs de caràcter general que comprometen l’argumentació de Sánchez.

L’argumentació historicojurídica de Sánchez de la Campa es presenta, com ja s’ha dit, en la segona part del llibre. Això no obstant, abans d’analitzar-la de forma sistemàtica cal abordar uns elements previs que tenen una significació especial: les fonts emprades, la perspectiva institucional i la mateixa conceptualització del debat.

Sánchez admet que el seu únic recurs historiogràfic és la Història de la República d’Andorra (1849) de Lluís Dalmau, publicada a Barcelona i en castellà l’any anterior al del seu encàrrec. Aquesta referència no pot deixar de sorprendre, atès que Dalmau fou un reputat carlí, nebot i secretari del bisbe Guardiola, a qui va acompanyar durant el seu llarg desterrament a França.27 Sánchez adverteix que el compromís personal i ideològic d’aquest autor fa que l’obra sigui qüestionable, però admet també que no ha trobat cap contradicció entre les dades aportades per Dalmau i les que ha aconseguit per altres fonts (facilitades per Pintado, diu). Però no és cert que en aquell moment Dalmau fos l’únic recurs historiogràfic contemporani sobre Andorra. De les impremtes de Tolosa de Llenguadoc havien sortit en les dècades anteriors tres obres a les quals Sánchez podia haver accedit: la primera és De l’Andorre, publicada anònimament per P. R. Roussillou el 1823; la segona és Relació sobre la vall d’Andorra, escrita en català i publicada l’any 1838 per Fra T. Junoy;28 i la tercera és la intitulada Histoire de la Vallée

27. Lluís Dalmau i de Baquer (1807-1873) era català (nascut a la Seu d’Urgell), de família antiliberal (el bisbe Guardiola era el seu oncle matern i el seu germà Josep Ignasi era diputat i líder carlí), de formació jurídica (era notari), amb experiència militar (va participar en la primera carlinada) i absolutament compromès amb la causa absolutista (va acompanyar el seu oncle bisbe durant els dotze anys d’expatriació a Montpeller). Les poques dades biogràfiques sobre Lluís Dalmau es poden consultar a la veu corresponent de l’Enciclopèdia catalana (www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/lluis-dalmau-i-de-baquer).

28. Junoy explica en la presentació del seu llibre que s’havia instal·lat a Andorra (era provicari d’Anyós) l’any 1835 fugint dels estralls de la Primera Guerra Carlina. La lectura d’aquest llibret li devia

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 139

LLUÍS S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

d’Andorre et de ses rapports avec le ci-devant Comté de Foix, ajourd’hui formant le Dépt. de l’Ariége, de M. Sans i publicada el 1842. Cal afegir encara la Notice historique sur la Republique de l’Andorre, de J. J. Caron, publicada a Versalles el 1849, el mateix any que l’obra de Dalmau. De les traduccions de textos del seu mestre Wronski hom pot inferir el domini de la llengua francesa per part de Sánchez, i els catàlegs bibliotecaris de Barcelona acrediten un accés relativament fàcil a les obres esmentades. Això no obstant, Sánchez es va conformar amb la història del seu antagonista carlí com a única guia per al seu argument, sense aportar cap més justificació. Per altra part, Sánchez no dubta a lamentar-se de no haver pogut accedir als arxius andorrans, però reconeix que no hi va sol·licitar l’accés a causa de les repetides desatencions dels andorrans de les anteriors sol·licituds de les autoritats espanyoles. I, fent gala d’una pregona ignorància, acusa Dalmau d’haver accedit al manuscrit del Manual Digest d’Antoni Fiter29 i al Politar andorrà d’Antoni Puig30 gràcies a les seves influències polítiques. El cert, però, és que en aquest punt Sánchez no podia anar més errat. Segurament per la seva urgència, ni es va documentar prou ni es va desplaçar a la recerca de les fonts, de manera que aquestes afirmacions són fruit d’un desconeixement gairebé complet del tema. Dalmau no va necessitar obrir l’Arxiu de les Sis Claus d’Andorra, atès que a l’Arxiu Episcopal de la Seu d’Urgell es guardaven les còpies dels manuscrits de Fiter i de Puig, cosa que Sánchez podria haver comprovat perfectament si s’hagués desplaçat allí. Per altra banda, la traducció espanyola del Manual Digest que va fer el coronel B. Ulrich quan fou comissionat espanyol a Andorra, entre els anys 1841 i 1849, a més de desmentir l’acusació d’inaccessibilitat de l’arxiu andorrà, fa encara més evident la greu mancança de les fonts emprades per Sánchez, fins al punt que no es pot descartar que algun contemporani seu desacredités el seu llibre per aquesta raó. anar molt bé a Sánchez, puix comença dient que les valls andorranes són una petita regió de Catalunya situada al corregiment de Puigcerdà (p. 4) i que els seus ciutadans són considerats veïns tant d’Espanya com de França (p. 31); però segurament li hauria fet més servei la interpretació que va fer Junoy de l’expressió fer-se l’andorrà.

29. El Manual Digest de les Valls neutres d’Andorra és una recopilació oficial dels usos i costums d’Andorra, manuscrita en català i llatí el 1748 per l’advocat andorrà Antoni Fiter, que inclou la transcripció dels arxius històrics andorrans des de Carlemany. L’any 1987 es va editar la transcripció del manuscrit del Consell General, obra de L. Armengol, i el 2018 la del manuscrit original de Fiter, obra d’A. Vilaró. Aquest mateix autor en va publicar un Compendi l’any 2023, traduït a l’anglès, espanyol i francès, editat pel Consell General d’Andorra.

30. Versió resumida del Manual Digest elaborada pel capellà andorrà Antoni Puig el 1763. El títol complet és Politar andorrà: De la antiquitat, govern i religió, dels privilegis, usos, preheminències, consuetuds i prerrogatives de la Vall d’Andorra. L’any 2016, amb motiu de la commemoració dels dos-cents cinquanta anys de l’obra, el Consell General d’Andorra va publicar una transcripció del manuscrit original, editada a cura d’Ignasi J. Baiges.

140

Emprar només el llibre de Dalmau forçosament havia de tenir conseqüències, i no és segur que Sánchez les arribés a advertir del tot. A partir de les dades del Manual Digest, Dalmau va redactar una petita obra amb clares intencions apologètiques en favor del coprincipat del seu oncle, retornat de l’exili dos anys abans, i podem pensar que l’ús del castellà va obeir a la seva estratègia de difusió de les seves tesis entre el públic i les autoritats espanyoles. Sánchez no sembla adonar-se del tot que la institució del coprincipat, i no pas la república dels andorrans, és el centre d’interès de Dalmau, de manera que, en plantejar la seva argumentació com una crítica més o menys sistemàtica al text del carlí urgellenc, el seu fil es desvia i desatén la realitat històrica del subjecte polític que va signar el conveni amb el governador León. Tanta és la desviació del seu enfocament que fins i tot arriba a destacar, estranyat, l’absència dels coprínceps en la signatura del conveni o de ratificacions ulteriors.

Des d’aquesta perspectiva, era molt difícil per a Sánchez entendre que els «privilegis» que reclamava acreditar eren de la república dels andorrans i eren drets adquirits ad intra i ad extra de les seves valls; els primers no afectaven les relacions hispanoandorranes (eren concessions internes dels drets de senyoriu), però els segons afectaven els territoris occitans o catalans —el conflictiu pontatge d’Organyà, per exemple—, per la qual cosa havien de ser ratificats per les corts i els sobirans respectius (i el bisbe d’Urgell representava els andorrans a les corts catalanes, ja que la república no podia pertànyer a cap dels tres braços). En realitat, els coprínceps mai no van reivindicar cap sobirania més enllà del seu senyoriu: era la república dels andorrans qui l’exercia de facto. És la república i no els coprínceps qui negocia amb els capitans generals de Catalunya, amb els governadors de Lleida i amb el mateix emperador Napoleó. Un home de profundes conviccions liberals com era Sánchez hauria d’haver advertit la presència d’un poble organitzat que actua en nom propi com a subjecte de dret internacional, al marge dels seus senyors feudals; però ja sia a causa del seu nacionalisme espanyol —que no es pot menystenir—, ja sia per l’enfocament inserit per Dalmau, el cas és que Sánchez acaba atorgant un paper secundari a l’actor principal. Una de les coses més sorprenents del llibre de Sánchez és l’ús de la paraula sobirania per a referir-se a la senyoria jurisdiccional dels coprínceps andorrans. Potser no seria raonable esperar d’un matemàtic que conegués l’obra de Jean Bodin, però costa entendre que un polític liberal tan bregat en els debats vuitcentistes sobre la sobirania nacional n’ignorés el sentit contemporani. El modern concepte de sobirania política, entès com la potestat irresistible sobre un territori, no era aplicable a la senyoria jurisdiccional compartida, vigent aleshores a la vall d’Andorra. Certament, es pot admetre que la singular realitat andorrana del moment no ajudava a clarificar els conceptes teòrics, però resulta xocant que el mateix Sánchez identifiqués sobirania amb la institució dels coprínceps, ja que el seu llibre té precisament per objectiu negar-la, i al mateix temps, com ja s’ha dit, no percebés que la república dels andorrans ja exercia de facto la teoria del «poder irresistible» de Bodin, ja sia signant tractats internacionals o acordant la persecució de iure de carlins i contrabandistes.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 141

LLUÍS S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

En un intent de rebatre les interpretacions històriques de Dalmau, l’argumentari històric i jurídic de la segona part del llibre de Sánchez segueix l’índex fixat pel carlí urgellenc, fet que perjudica la coherència cronològica del discurs i a la vegada genera errors en fets i en interpretacions. Això no obstant, amb l’objectiu de no passar per alt cap dels elements argumentals de Sánchez, procedirem a analitzar l’opuscle seguint el seu ordre d’exposició. Sánchez de la Campa inicia el seu argumentari contrari a la sobirania andorrana a partir dels tres documents fundacionals del segle ix: la Carta pobla (805), l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell (819) i la donació de Carles el Calb (843). Sánchez no podia saber que la Carta pobla era falsa,31 de manera que les seves conclusions respecte a aquesta qüestió no poden ser tingudes en compte.32 Malgrat tot, podem observar que reconeix la sobirania franca sobre Andorra, lligada al dret de conquesta, i que intueix la presència a la vall d’una d’aquelles comunitats locals organitzades a l’empara de la Lex Visigothorum, tal com foren descrites per Font i Rius.33

31. La Carta Pobla o Fals Carlemany, que es conserva a l’Arxiu Capitular de la Seu, fou incorporada per Fiter al Manual Digest, però a partir de la segona meitat del segle xix ja es va començar a sospitar que era una invenció elaborada tres segles més tard, entre el 1133 i el 1162 (O. Vergés, Carlemany i Andorra: Història de la Carta Pobla, un document que va originar una llegenda, Andorra la Vella, Anem, 2021).

32. De la seva anàlisi de la Carta, Sánchez en fa quatre deduccions que considera provades (p. 13-14): la primera és que la cèdula carolíngia és un document que reflecteix «el costum de l’època» de facilitar privilegis i prerrogatives a la gent disposada a repoblar un territori, i que no presenta res en particular; la segona és que el document carolingi fou atorgat «en harmonia» amb els furs i les constitucions vigents abans de la invasió sarraïna, «cuya memoria no se había perdido á causa del poco tiempo que los árabes habían permanecido en estas regiones» (p. 13); la tercera és que els atorgants carolingis no van renunciar a la seva sobirania, cosa que segons ell prova el fet que, malgrat la futura presència d’un comte o senyor jurisdiccional, no renunciessin als drets dels fisci (que ell identifica —potser sense ser-ne conscient— amb els drets sobre els peixos dels rius); i la quarta és que l’obligació d’enviar un diputat «a la ciutat de Barcelona» demostra que la voluntat carolíngia era la de no separar les valls andorranes del territori català.

33. J. M. Font Rius, «La comunitat local o veïnal», a Symposium Internacional sobre els Orígens de Catalunya (segles viii-xi), Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1991, p. 491-576 (Memòries de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 23):

[…] Després de la dominació visigòtica i superada la breu ocupació musulmana la zona pirenaica presenta en l’ordre jurídic-públic una peculiaritat respecte a la resta dels altres territoris. El «valle» constituirà per damunt dels poblats o parròquies —o absorbint la seva personalitat— una entitat popular amb òrgans de representació pública. Inclòs el poder sobirà o senyorial deurà d’adaptar-se en l’organització administrativa a aquesta configuració districtiva de la vall.

Seguint García-Gallo, J. M. Salrach, «Orígens i transformacions de la senyoria a Catalunya (segles ix-xiii)», Revista d’Història Medieval, núm. 8 (1997), p. 42, afirma: «[…] fins força després de l’any mil la Lex va regir en tot el nord peninsular, com a principal font de dret, i amb ella la consideració del monarca com a rector, garant del dret i de la justícia».

142

En les seves conclusions, però, remarca del fals document que els andorrans han d’enviar un diputat a Barcelona (prova de catalanitat, per a ell), però eludeix el fet que gaudeixen del dret d’escollir un comte, si volen. Sobre aquest punt cal assenyalar un aspecte important: l’original del Fals Carlemany es guarda a l’Arxiu Capitular de la Seu, cosa que podria fer sospitar la presència d’una interessada mà episcopal i que explicaria l’opcionalitat de la senyoria comtal, però els estudis fets sobre el document posen en relleu la seva maldestra factura, raó per la qual l’autoria s’adjudica a la república dels andorrans, i afirmen que devia tenir per objectiu frenar la voluntat dels bisbes d’aplicar un poder feudal fort sobre les valls. Sia com sia, el cas és que a mitjan segle xii la república dels andorrans era capaç d’elaborar un fals com aquest, cosa que revela que ja no era una isolada comunitat agrícola muntanyenca, mancada de qualsevol capital intel·lectual. Si Sánchez hagués pogut percebre aquest detall, s’hauria estalviat en el seu llibre algunes fal·làcies.

Sánchez tampoc no podia saber que l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell també era falsa,34 per la qual cosa l’advertiment d’inconsistència que observa Sánchez entre aquesta acta del 819 i la carta del 805 no cal ni comentar-lo.35 Assenyalarem aquí que Sánchez afirma haver comprovat les afirmacions de Dalmau amb la transcripció publicada per P. de Marca.36

Amb l’objectiu de negar la possibilitat «de considerarse a los Obispos señores absolutos del Valle de Andorra» (p. 15), Sánchez continua examinant el fil documental de la història andorrana fixant-se en el document del 843, en el qual l’emperador Carles el Calb atorga als comtes d’Urgell «el dominio absoluto y soberano [sic]» sobre els territoris del seu comtat, que inclouen la Vall d’Andorra «con todos sus agregados, dominios, imperios, jurisdicción, etc.» (p. 15). Deixant de banda els acaraments

34. L’acta de consagració és un document fals del temps del bisbe Ermengol, redactat entre 1016 i 1024. Vegeu C. Gascón i O. Vergés, «L’acta de consagració de la catedral d’Urgell. Un fals del temps del bisbe Ermengol redactat entre 1016 i 1024», Afers: Fulls de Recerca i Pensament, núm. 86 (2017), p. 191-220.

35. El gadità contradiu el parer de Dalmau sobre els efectes del document de consagració, dient que la donació «de las parroquias del Valle de Andorra, con todas sus Iglesias, villas, pueblos y demás de él dependiente» (p. 14), no demostra que el bisbe d’Urgell rebés un «dominio soberano, y mucho menos que Andorra es un país completamente libre é independiente del resto de Cataluña» (p. 15). En favor del seu argument, Sánchez invoca el fet que si els bisbes d’Urgell, en virtut d’aquesta donació medieval, haguessin estat «señores de horca y cuchillo, debían serlo también en el siglo xix» (p. 15), cosa que ell considera descartada per les evidències. Per altra part, el fet que la donació de l’acta fos confirmada quatre vegades per la Seu Apostòlica, cosa que Sánchez reconeix, no contradiu el seu argument, atès que «el derecho y la historia nos lo demuestran de un modo evidente» (p. 16).

36. Pèire de Marca (1594-1662) fou un historiador i eclesiàstic occità amb una activíssima participació política en la Guerra del Segadors (fou l’home de Mazarino a Barcelona). Fruit de la seva estada a Catalunya (1644-1651) va publicar a París l’obra Marca hispanica sive limes hispanicus, amb el títol inicial de Catalonia illustrata (1688), que incorpora l’acta de consagració de la catedral urgellenca.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 143

LLUÍS S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

amb els documents anteriors,37 Sánchez reconeix que el monarca franc va atorgar als comtes d’Urgell el domini sobre les valls d’Andorra, que després vendran al bisbat d’Urgell (1133) i que serà convertit en un merum imperium indivís als pariatges del segle xiii. Sánchez no sembla identificar que «el dominio absoluto y soberano [sic]» era la senyoria jurisdiccional i que el sentit del terme «soberano» en la pràctica només indica que els andorrans no podien recórrer a cap altra instància superior en cas d’abusos senyorials, tal com demostraran un bon nombre de casos en els quals el Consell d’Andorra reclama al bisbe d’Urgell o al comte de Foix sobre fets dels veguers i els seus oficials que consideren injustos.

En qualsevol cas, el domini senyorial d’Andorra el rep la casa d’Urgell de la monarquia franca, cosa que interessadament calla Sánchez, com també l’episodi de la destrucció del castell feudal de Bragafolls a finals del segle ix, que fou la presentació històrica de la «república d’andorrans», la qual va demostrar ja la seva notable capacitat d’enfrontar-se al batlle d’Andorra i, de retruc, al comte Borrell II, que n’havia ordenat l’erecció «contra homines norrensis».38 Tal com va escriure Font i Rius, també en el cas andorrà el poder sobirà i el senyorial es van haver d’adaptar a l’organització de la vall.

Sánchez ignora l’evolució de la història medieval andorrana i fa un salt del segle ix al xiii, introduint tot un seguit d’errors en la seva exposició. Afirma que el conflicte entre el bisbat i el comtat d’Urgell, que comporta una «declaració de guerra» del comte l’any 1194, fou causat per la voluntat episcopal de no acatar la donació imperial del 843 en favor del comtat.39 Òbviament, Sánchez ignora que la transmissió dels drets senyorials sobre les valls andorranes del comtat al bisbat d’Urgell fou progressiva i remunerada, i que la va culminar l’any 1133 el comte Ermengol VI, dit el de Castella. Per descomptat, tampoc no pot contextualitzar aquesta transmissió en el marc històric de l’expansió del comtat cap al sud (Balaguer ja havia estat definitivament conquerida l’any 1130 pel de Castella).

Sánchez fixa l’atenció en la bel·ligerància comtal contra el bisbat i, continuant amb la seva confusió històrica, s’inventa que el bisbat va demanar auxili al comtat de Foix,

37. Sánchez, ignorant de la falsedat dels documents anteriors, observa les seves contradiccions: si el document del 819 atorgava als bisbes el «dominio absoluto» de la vall andorrana, no quadra que el 843 fes el mateix a favor dels comtes, de manera que li sembla lògic que el conflicte acabés amb la guerra oberta entre les dues parts (1190), tot i que, curiosament, no mostra estranyesa pel fet que tardessin tres segles i mig a fer-la. Segons ell, en aquest conflicte bèl·lic «tiene su punto de origen el dominio proindiviso del Valle de Andorra del Obispo de Urgel y Conde de Foix» (p. 16).

38. Segons O. Vergés, Carlemany i Andorra: Història de la Carta Pobla, p. 170, els inicis d’una història documentada de la república dels andorrans es trobarien en la destrucció de Bragafolls, que seria el seu fet fundacional. Cal dir que també Dalmau ignora aquest episodi històric.

39. Entestat en el seu error històric, Sánchez arriba a afirmar que el domini proindivís de la vall d’Andorra té l’origen en la declaració de guerra al bisbat d’Urgell que va fer el comte d’Urgell l’any 1194 (p. 16).

144

de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

al qual va prometre a canvi la sobirania indivisa de la vall d’Andorra.40 Certament, les previsibles dificultats eclesiàstiques per a exercir la senyoria jurisdiccional,41 agreujades per uns atacs comtals que cercaven el desgast episcopal i la recuperació del senyoriu, condueixen el bisbat a buscar una infeudació d’Andorra capaç de resistir les agressions. El bisbat ja havia pactat l’any 1095 un acord de protecció amb Guitard Isarn, senyor de la vall de Caboet,42 per la qual cosa l’any 1159 s’adreçà a Arnau, net i successor seu, per a establir una concòrdia d’infeudació del senyoriu jurisdiccional d’Andorra, que no fou altra cosa que una novació del pacte anterior. Sánchez, però, tampoc no en sabia res, d’això (confon els de Caboet amb els de Foix). La senyoria jurisdiccional incloïa l’obligació de formar milícia quan el senyor ho ordenés, però sabem que a partir de finals del segle xi la milícia ja era un afer de professionals, és a dir, de milites, de manera que les obligacions dels vassalls s’havien transformat en logístiques i financeres: pagar els argencios de oste en comptes de lluitar, fer el conductum de queviures per als combatents, en substitució dels antics serveis de vigilància i host, i lliurar les jogaces o civades per a la intendència militar.43

Els receptors d’aquestes obligacions foren, a partir del 1159, els Isarn de Caboet, i els destinataris eren els membres de la república dels andorrans, que per aquest motiu foren cridats a signar l’acta. Aquest va ser, en realitat, l’inici del reconeixement fàctic de la república, situant-se per primera vegada en la peculiar i secular posició andorrana d’equilibri entre dos senyors.

40. Sánchez veu en aquest suposat pas del bisbat un fet «altamente impolítico é injusto: impolítico porque llamaba á su lado á ejercer un dominio igual al suyo á un estraño [Sánchez desconeix el context històric de les relacions transpirinenques del moment] de cuyo llamamiento debían resultar como efectivamente resultaron, graves conflictos» (p. 16).

41. G. Feliu, «El règim senyorial català als segles xvi i xvii», Pedralbes: Revista d’Història Moderna, núm. 16 (1996), p. 31-45:

El graó [feudal] més alt estava representat per la senyoria jurisdiccional, que comprenia prerrogatives del poder públic: el govern del territori i l’administració de justícia, amb els ingressos provinents d’aquestes prerrogatives (multes, drets d’administració de justícia), que no acostumaven a ser gaire elevats. Les prestacions a la senyoria territorial que pesaven directament sobre els habitants eren el fogatge (pagament pel fet de residir en el territori del senyor) i la quístia (quantitat fixa o tant per casa; pagament segurament relacionat en origen amb la defensa del territori). Però la senyoria territorial podia proporcionar altres ingressos, derivats de la possessió de les herbes (bé que sovint estaven totalment o parcialment cedides als pobles) i dels distrets o monopolis senyorials: molí, forn, pesca, pedreres… De tota manera, l’aportació més important de la senyoria territorial a la renda senyorial fou el delme, que no tots els senyors tenien, però sí un gran nombre.

42. Aquest territori limítrof amb Andorra es coneix actualment com a Cabot i forma part del municipi de les Valls de Valira, a la comarca de l’Alt Urgell.

43. J. M. Salrach, «Orígens i transformacions de la senyoria a Catalunya», p. 22.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

LLUÍS S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

Establert això —que Sánchez també ignora—, correspon resseguir el fil històric de la infeudació andorrana. La concòrdia deixava clar que la senyoria jurisdiccional pertanyia a l’Església d’Urgell, presidida pel seu bisbe, i que els de Caboet limitarien les seves activitats a la relació de drets i deures establerta en la infeudació. El bisbat no va qüestionar la legítima transmissió testamentària dels drets d’infeudació i va mantenir la concòrdia vigent fins que l’hereva d’Arnau —sota protecció episcopal durant la seva minoria d’edat— va poder signar una nova concòrdia l’any 1176. Aquesta dinàmica d’entesa explica que el bisbe d’Urgell concertés l’any 1180 amb Bertran de Tarascó el matrimoni amb Arnalda, a la qual reconeix com a infeudatària andorrana, tot fent constar la senyoria jurisdiccional del seu bisbat. El conflicte sorgí quan Arnalda, vídua del de Tarascó, es va casar amb Arnau de Castellbò amb l’autorització del comte d’Urgell. El bisbe s’hi va oposar (l’avi d’Arnau havia pledejat infructuosament contra el bisbat d’Urgell fins l’any 1171), però el seu mandat fou desoït, cosa que el va dur a convocar els representants de la república dels andorrans per tal de fer-los jurar que mai no reconeixerien Arnau de Castellbò com el seu senyor infeudat sense el seu consentiment (1186). El subjecte andorrà tornava de nou a fer-se present en la història. Sánchez desconeix absolutament tots aquests fets i els posteriors, per això no pot interpretar correctament l’escenari històric anterior als pariatges ni la seva significació jurídica real. En realitat, el que reclamava el bisbe als andorrans era que es mantinguessin fidels al fill d’Arnalda i Bertran de Tarascó, anomenat com el seu pare, i no fessin tractes amb el consort de Castellbò.

Així va ser fins l’any 1199, quan el segon Bertran de Tarascó va morir sense descendència. Aleshores Arnalda va cedir el seu dret d’infeudació al seu marit Arnau el 1199, tres anys abans de morir, i el bisbe no es va poder oposar a la transmissió dins d’un matrimoni amb hereus legítims vius. Els de Castellbò havien tingut els seus conflictes feudals amb els comtes d’Urgell, però van finir quan el rei Alfons I els va obligar a rendir-los vassallatge. En canvi, el veritable problema que Arnau de Castellbò suscitava per al bisbat d’Urgell era la seva manifesta simpatia pels heretges càtars (un tema que també ignora Sánchez). En un intent de congraciar-se amb el bisbat, Arnau va cedir a aquest el castell de Masferrer i el va declarar hereu de tots els seus drets, inclosos els d’Andorra, si moria sense descendència. Aquest fet podria haver comportat la reintegració completa de la senyoria jurisdiccional sobre les valls d’Andorra al bisbat, però la cosa no va anar així.

El següent fet que Sánchez aborda és l’arribada al coprincipat de la casa de Foix. Com que ignora la infeudació dels Caboet i l’entroncament d’aquests amb els de Castellbò, la seva exposició resulta plena d’incoherències. Sánchez invoca les capitulacions matrimonials entre Ermessenda de Castellbò i Bernat Roger de Foix (1202) per a afirmar que «el Valle de Andorra era parte del Vizcondado de Castellbó» (p. 17) i que, per tant, els comtes de Foix exercien els drets de cosenyoria a Andorra en virtut del seu títol de Castellbò (p. 18), fet clau en la seva argumentació posterior.

146

Evidentment, això no té cap sentit, atès que la de Caboet, primer, i la de Castellbò, després, foren cases titulars només del dret d’infeudació, no pas del dret indivís de jurisdicció instituït pels pariatges. Malgrat que sap perfectament que el signatari dels pariatges és el de Foix, Sánchez necessita vincular els drets d’Andorra a un territori feudal situat sota sobirania hispànica, puix altrament la seva argumentació entra en serioses contradiccions. Per aquesta raó diu que els de Foix van signar «como vizcondes de Castellbó» (p. 18), però en realitat el document expressa, com era habitual, la relació de títols nobiliaris del signatari. Prova d’això és que posteriorment trobarem hereus de Foix que accedeixen anys abans al títol de Castellbò, però no pas al de coprínceps d’Andorra.44

Malgrat la insistència de Sánchez a vincular el vescomtat de Castellbò amb els drets sobre Andorra, la realitat és que la casa dels Castellbò va acabar el seu paper en la història andorrana abans de la signatura dels pariatges. El comte de Foix —un altre reconegut protector dels càtars— va proposar el matrimoni del seu hereu Roger Bernat II amb Ermessenda, l’única filla d’Arnalda i Arnau de Castellbò. Com no podia ser d’altra manera, el bisbe d’Urgell s’hi oposà amb vehemència i Arnau s’hi revoltà. La crisi generada, amb empresonaments pel mig, es va acabar l’any 1208 quan, aprofitant el buit creat per la mort del comte d’Urgell, es va celebrar el matrimoni.

La casa de Foix era ja massa poderosa45 per a acceptar pacíficament una relació d’infeudació amb el bisbat d’Urgell, de manera que tant el fill com el net d’Ermessenda s’enfrontaren durant més de mig segle amb el bisbat, i arribaren fins i tot a saquejar la Seu d’Urgell amb la seva Lliga dels Barons. La solució del conflicte fou un pariatge,46 concertat l’any 1278, que liquidava de facto la infeudació del 1159 i obria una nova relació senyorial: a partir d’aleshores, els Foix renunciaven a exercir unilateralment la senyoria obtinguda per la força de les armes i s’avenien a compartir, en igualtat amb el bisbe d’Urgell, el merum imperium sobre les valls andorranes.

Sánchez constata (p. 18) que són els de Foix els que introdueixen la denominació de coprínceps d’Andorra, i no pas els bisbes d’Urgell, i no dubta a denunciar que aquesta proclamació era l’objectiu únic de la història andorrana de Lluís Dalmau (p. 18-19):

44. Isabel de Foix, la primera coprincesa d’Andorra, exercí el càrrec sense cap problema entre el 1398 i el 1402 malgrat no ser reconeguda com a comtessa de Foix per la Corona francesa. El seu net, Gastó IV, va rebre el títol de Castellbò tretze anys abans que el de copríncep d’Andorra, situació que es va repetir amb el seu hereu Gastó V.

45. Aleshores ja havia incorporat als seus dominis altres feus, entre els quals hi ha el Bearn, i havia agregat al seu escut heràldic les vaques bearneses, que finalment s’incorporaran a l’escut d’Andorra.

46. Els tractats de pariatge eren un instrument jurídic introduït al regne de França durant la dinastia capeta que s’usava quan les parts contractants eren, respectivament, de condició laica i eclesiàstica, i foren especialment emprats a la part meridional del regne, raó per la qual hom suposa que fou una proposta dels Foix, que van deixar constància documental d’altres pariatges en territoris occitans.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 147

LLUÍS S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

[…] sin presentar ningún comprobante, sin discutir ni analizar el origen ni la naturaleza de las pretensiones, tanto de los Obispos como de los Condes, […] en una palabra: sin hacer nada de cuanto cumple al que se propone ilustrar y presentar á sus contemporáneos, hechos pasados, de los cuales pretende tomen su punto de partida y se apoyen privilegios é inmunidades que están en contradicción con las leyes fundamentales del país.

La pars destruens de Sánchez sobre l’obra de Dalmau s’inicia, en certa manera, a partir d’aquesta severa afirmació. Segons Sánchez, la relació de cases que han ostentat successivament i continuadament el coprincipat andorrà (Foix, Grailly, Albret, Borbó, Bonaparte i Orleans; Sánchez no les recull totes, com tampoc Dalmau) no significa res a mitjan segle xix: els títols senyorials només són «un nombre y nada más que un nombre, un titulo sin jurisdicción de ninguna classe, un titulo que recuerda que […] fueron señores jurisdicionales de aquellos pueblos ó territorio, que sus habitantes eran vasallos» (p. 19-20). Si haguessin estat súbdits en comptes de vassalls, els andorrans «debieran ser franceses y por lo tanto republicanos» (p. 20). Aquest és el nucli del seu argument: els andorrans mai no han estat francesos perquè els reis de França «nunca tuvieron sobre ellos mas derechos que el que sui generis y de naturaleza y origen feudal les fué transmitido por los Condes de Foix» (p. 20). El cas és que mai ningú des de França havia llançat cap reivindicació sobre les valls andorranes, per la qual cosa la negació de Sánchez resulta ben gratuïta.

Per altra part, aquests drets «feudals» presenten uns punts discutibles. En primer lloc, els drets feudals derivats de la donació franca del segle ix esdevingueren drets sobirans arran del trencament del vassallatge dels comtats catalans. En segon lloc, una absència d’autorització del comte de Barcelona, com a príncep sobirà, de la transmissió de la senyoria jurisdiccional d’Andorra al bisbat d’Urgell, constituiria una renúncia de drets sobirans, i no pas feudals. En tercer lloc, els pariatges foren signats a Lleida47 davant el comte rei Pere II (Sánchez diu erròniament que fou a la Seu d’Urgell), fet del qual hom podria deduir legítimament l’atorgament implícit de l’autorització del sobirà, però el cas és que diu que jura com a caució o fiança; mentre que, per la seva part, el bisbe Pere d’Urg es va afanyar a obtenir la ratificació del papa Martí IV (1282), atès que el tractat alterava significativament els drets de l’Església. Així, afirmar que els pariatges crearen un autèntic coprincipat, tal com van proclamar els de Foix, resulta tan legítim com afirmar el naixement d’una cosenyoria feudal, com fa Sánchez.

47. Respecte a aquesta qüestió cal advertir la controvèrsia generada sobre el lloc on foren signats els pariatges en ocasió de la petició del Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida d’incorporació del conjunt monumental a la candidatura per a la declaració de Patrimoni Mundial de la UNESCO que lidera el Govern d’Andorra. Del fet que hi intervingués el notari lleidatà Arnau de Vall-llebre s’ha deduït que l’indret de la signatura fou el palau reial, situat al turó de la Seu, però en el document del pariatge del 1278 no s’explicita, cosa que empara el dubte.

148

de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

Sánchez porta a col·lació una sèrie de documents reials, de segles posteriors als pariatges, que li serveixen per a deduir la sobirania hispànica sobre la vall d’Andorra, malgrat que Dalmau —que continua essent la seva única font— els interpreta en sentit contrari.

Sánchez considera els successius privilegis atorgats al bisbat d’Urgell pels comtes reis Pere el Cerimoniós (1313), Alfons el Benigne (1328) i Joan I el Caçador (1387), pels quals reconeixien que no havia de pagar res a la Corona pel seu domini i senyoriu andorrà, precisament com una manifestació de la sobirania reial sobre Andorra, en comptes de veure en aquest document un reconeixement explícit de la desvinculació efectiva de la sobirania catalana (la secular «anomalia» andorrana). Per descomptat, Sánchez no es molesta a recordar que el bisbat d’Urgell paga a la Corona els impostos que li corresponen pel altres drets (els no exceptuats per causa eclesiàstica). Una cosa semblant succeeix amb la conclusió que extreu de la «confiscació» del coprincipat dels Foix que segons ell va fer l’infant Pere d’Aragó entre 1333 i 1337, la qual interpreta (p. 21) també com un acte de sobirania (pel fet que va confirmar els privilegis de la república el 1334), però que en realitat es va tractar d’una cessió voluntària i temporal dels drets per a poder pagar al referit infant la dot matrimonial de Joana, la germana del comte Gastó,48 fet que reforça encara més el caràcter personal i no territorial del coprincipat.

Sánchez prossegueix el seu fil amb una cèdula del 1390 del comte rei Joan I on declara «hallarse los Valles de Andorra dentro del Principado de Cataluña» (p. 21), però sense esmentar la continuació —un pèl contradictòria—, on diu que el territori pertany als comtes de Foix; així com la sentència de Dalmau de Brer de l’any 1403 (Sánchez la data per error al 1043), que reconeix, com la cèdula anterior, que els andorrans estan exempts de pagar impostos pel seu comerç a Catalunya. La conclusió és que «estos documentos demuestran de un modo indudable que Andorra pertenecía y pertenece á Cataluña» (p. 21) i que era «una dependencia del vizcondado de Castellbó, como lo demuestra la historia del Llangüedoc, y como consta en el archivo de la corona de Aragón» (p. 22).

Aquestes demostracions serien la confiscació del vescomtat de Castellbò soferta per Caterina de Foix a mans de Ferran el Catòlic arran de la Guerra de Navarra (1512) i la posterior cessió d’aquest vescomtat a la segona esposa del Catòlic, Germana de Foix, que sí que incloïa Andorra (1513). Sánchez remarca que aquesta donació fou ratificada per l’emperador Carles I (1523) i veu en l’absència de resposta per part del bisbat d’Urgell (i dels andorrans) una prova de la seva acceptació de la sobirania reial

48. J. Guillamet, «L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou, primer comte d’Empúries i quart de Ribagorça, comte de les muntanyes de Prades i cosenyor d’Andorra entre 1333 i 1337», Papers de Recerca Histórica de la Societat Andorrana de Ciències, núm. 10 (2022), p. 157-159.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 149

LLUÍS S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

hispànica, segurament perquè ignorava que els governadors de Foix van continuar exercint la delegació de funcions sobre el coprincipat d’Andorra en tot moment.

Per altra part, Sánchez esmenta també la investidura del vescomtat que l’emperador Carles va haver de fer l’any 1529 en favor del tortosí Lluís Oliver de Boteller,49 en compensació d’un préstec impagat per part de la reina Germana, sense advertir la crua realitat econòmica que hi ha darrere d’aquest episodi.50

El següent episodi que documenta Sánchez és la confirmació dels drets i privilegis dels andorrans feta per Felip II l’any 1590 (p. 23). Sánchez constata que la sol·licitud emana d’una comissió de la vall d’Andorra, sense cap participació dels coprínceps, i que el monarca s’adreça a ells com a súbdits seus. En aquest cas, el que passa per alt és que la sol·licitud de la república dels andorrans consisteix en la renovació dels seus drets al comerç franc en els territoris sota sobirania del monarca, cosa que seria absurda si el territori andorrà hagués estat un d’aquests.

Seguint la cronologia, Sánchez passa al segle següent i aborda la Guerra de Separació i la seva conclusió amb el Tractat dels Pirineus (1659). El problema que se li planteja aquí és que Andorra no surt esmentada en la delimitació fronterera hispanofrancesa, per la qual cosa es veu obligat a reivindicar la seva inclusió a Catalunya sobre la base que forma part del vessant hidrogràfic meridional (eludint qualsevol referència a la Vall d’Aran, que posaria de manifest el contrari). Però ell mateix va veure tan feble l’argumentació que acaba citant el Manual Digest de Fiter on diu que els andorrans són «vers catalans».

El fet és que Andorra no surt al Tractat dels Pirineus perquè, a diferència de l’Aran, cap de les dues bandes no la va considerar part del conflicte; només cal tenir present que el coprincipat andorrà dels Foix feia ja més de quatre dècades que formava part de la Corona francesa (1607).

A partir de la referida documentació medieval i moderna, Sánchez afirma que hi ha demostrades dues coses: que Andorra és territori català i que el bisbe d’Urgell no és més que un senyor feudal i la seva senyoria jurisdiccional és particular i incompleta (p. 25):

[…] puesto que el Obispo nunca ha podido en el Valle hacer ninguna classe de establecimientos, […] nunca ha tenido ni jurisdicción criminal, ni podido disponer de un

49. Sánchez l’anomena erròniament Luis Boteller de Oliver. Nascut a la ciutat de Tortosa, de la qual fou síndic a les Corts, va comandar les forces imperials contra els agermanats valencians per encàrrec de Germana, aleshores virreina a València. El seu germà Francesc i els seus fills Pere i Francesc foren presidents de la Generalitat de Catalunya.

50. Lluís Oliver va retornar el vescomtat l’any 1548, un cop reembossat l’import del deute que Germana va contreure per a finançar l’alçament de les Germanies. Sobre aquest important personatge, vegeu la monografia de S. J. Rovira Els nobles de Tortosa (segle xvi), Tortosa, Consell Comarcal del Baix Ebre, 1996.

150

palmo de terreno en el Valle de Andorra. ¡He aquí á que están reducidas la sobirania de uno y la independencia de los otros!

Aquestes afirmacions tan interessades demostren que Sánchez havia llegit la descripció institucional andorrana de Dalmau, d’on es desprèn que l’evolució de l’àmbit jurisdiccional va seguir sempre el camí favorable a la república, que a mitjan segle xix disposava ja d’una protoadministració pròpia i gestionava la gran majoria dels afers públics. Però sembla que Sánchez no ho vol dir clar per no haver de reconèixer que l’administració de justícia, tant la civil com la criminal, formava part d’aquella arquitectura institucional i que la jurisdicció criminal espanyola no hi tenia cap participació, com demostren les recompenses que oferia el coronel Ulrich als andorrans que li lliuressin pròfugs carlins, fet que resultaria inexplicable si hagués disposat d’aquella jurisdicció sobre el territori andorrà.

I pel que fa a les possessions episcopals a Andorra, que tenim acreditades durant l’alta edat mitjana, Sánchez eludeix el pacte del segon pariatge, que reclama el mutu acord dels coprínceps per a bastir un castell o casa forta en territori andorrà, fet que fa comprensible l’absència de propietats d’ambdues parts. Sánchez, curiosament, no diu res de la manca de patrimoni del copríncep francès.

El següent pas argumental de Sánchez és la negació dels drets del copríncep francès. Abans d’entrar en els fets històrics contemporanis, Sánchez retorna a l’inici del segle xiii i repeteix els mateixos errors històrics per tal de donar cobertura a la negació de la sobirania dels Foix. Torna a dir que els drets els venien dels Castellbò —ignorant com era de la desaparició d’aquesta casa abans dels pariatges— i que els drets que els va cedir el bisbat d’Urgell no eren més que drets feudals. Però aquí Sánchez té una digna manifestació d’honestedat i reconeix que aquella cessió —els pariatges— podria haver estat transmesa sense el consentiment del sobirà «señor de toda Cataluña», el comte rei Pere II. Això el duu a negar que els pariatges poguessin tenir altre contingut que la senyoria feudal jurisdiccional del bisbe d’Urgell, de manera que els de Foix només podien rebre el condomini d’aquesta senyoria, i no pas cap sobirania, tot i que la presència del comte rei català indica el contrari.

A partir d’aquestes posicions negacionistes de la sobirania francesa postpariatges, Sánchez salta a la fase revolucionària i recorda l’abolició de les senyories feudals a França la nit del 4 d’agost de 1789. Com que els drets del coprincipat integrats en la Corona de França eren, segons ell, d’origen feudal, la seva desaparició fou automàtica, i la prova més contundent és el rebuig a cobrar la quèstia feudal andorrana per part de les autoritats revolucionàries de l’Arieja l’any 1893. Un cop més, les afirmacions de Sánchez sobre aquest episodi no són del tot completes. Els representants de la Corona francesa —els governadors de Foix— cobraren la quèstia dels anys 1789 i 1791, malgrat la referida abolició, però es negaren a rebre la del 1793 per una raó ben simple: la Primera República Francesa havia estat proclamada el setembre del 1792 i el rei havia estat decapitat el gener del 1793. No havien desaparegut els drets del coprincipat,

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025)

LLUÍS S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

sinó la seva institució titular. Sánchez interpreta aquesta situació històrica tan singular com un acte de coherència del Govern republicà francès, que «se desprendió de aquel titulo que estaba en contradicción con los principios proclamados y sancionados por la nación entera» (p. 26).

Sánchez passa per alt que el difunt Lluís XVI va tenir en tot moment hereus legítims que es proclamaren reis de França i, per tant, coprínceps d’Andorra,51 als quals els andorrans podien haver lliurat la quèstia del 1793 i les subsegüents. El fil, doncs, no es va trencar mai.

L’autor no entra a avaluar les decisions de la república andorrana ni del copríncep episcopal en aquells anys tan revoltats. Prefereix centrar-se en l’error del Govern espanyol, que no va aprofitar el moment en que «viéronse los andorranos bajo el dominio de un solo señor» (p. 27), ni tampoc l’aprovació de la Llei de senyorius a les Corts gaditanes del 1811, que els deixaven sense cap senyor feudal. Sánchez oblida que el rei Carles IV era un Borbó que no podia trair els seus parents reials francesos aprofitant-se de l’atzucac revolucionari, i també oblida que la Llei de senyorius espanyola no va entrar en vigor fins vint anys després, quan Lluís XVIII de França ja ostentava el títol de copríncep d’Andorra.

En l’episodi napoleònic, en canvi, Sánchez hi veu per fi el subjecte real de la sobirania andorrana en acció (p. 28):

Atentos siempre a su interès, procuraron el modo de que ellos no fueran comprendidos en la regla general; para esto no tenían otro medio sino que el fantasma de su doble vassallatge no desapareciese, y pusieron en juego cuantos medios les sugería su deseo e interès, para que Francia, faltando á sus convicciones, infringiendo leyes que ella misma se había dado y por las cuales se había vertido torrentes de sangre, los reconociese como semi-súbditos de un antiguo señor, cuyos derechos se habían refundido en los descendientes de la casa de Borbón, arrojada del trono y del territorio francès».

No sembla interessar-li l’actitud dels andorrans respecte als reis Borbó durant l’interregne del 1792 al 1814, i no el sorprèn que els traïssin reconeixent l’emperador Bonaparte com a copríncep l’any 1806. D’altra banda, tot i que transcriu una part del decret napoleònic, Sánchez no s’adona de certs detalls que alteren en gran manera la tradició de privilegis feudals que tant detesta. Napoleó dictà una resolució que no era cap pacte ni tampoc cap confirmació com les dels monarques gals precedents. Estableix una relació quantificada detallada d’allò que els andorrans poden comprar a

51. Segons la Constitució francesa del 1791, a Lluís Carles, el segon fill viu de Lluís XVI, li corresponia el títol de príncep reial de França, i els monàrquics el van proclamar rei Lluís XVII. Arran de la seva estranya mort en captivitat l’any 1795, el seu oncle i comte de Provença, que s’havia proclamat regent, passà a ser el rei Lluís XVIII, que regnaria de forma efectiva entre els anys 1814 i 1824.

França sense pagar els drets fiscals, establint així una clara limitació, i ordena el cobrament d’una «contribución anual» fixada en francs francesos. La resolució del «soldado de fortuna» s’adreça «a la República de Andorra», sense fer esment de cap copríncep. Les referències als coprínceps francesos s’acaben aquí. Sánchez no sembla interessat a saber com van rebre els Borbó la traïció andorrana un cop restaurats al tron. Tampoc no li genera interès l’actitud de Lluís Felip d’Orleans, tot i que el seu regnat coincidí amb la primera carlinada. Sánchez segurament ignorava que Lluís XIV havia fet publicar els pariatges traduïts al francès i que la seva interpretació sobre la sobirania compartida dels Foix no considerava la naturalesa feudal i vassalla proclamada per Sánchez.

A París s’havia acceptat que a les valls neutres d’Andorra hi havia una república de ciutadans que no eren ni vassalls ni súbdits dels reis veïns; res no tenia a veure, doncs, amb l’actitud revolucionària davant els territoris pontificis d’Avinyó, també de senyoria feudal (o fins i tot respecte a la zona francòfona de Suïssa). Malgrat els inevitables conflictes documentats, no hi va haver mai cap reivindicació francesa (explícita) sobre Andorra. Sánchez, endut pel seu abrandament espanyolista, interpreta aquest respecte per l’statu quo com una renúncia als drets històrics lamentablement desaprofitada pels governs del seu país.

L’atac final de Sánchez se centra en els drets del copríncep episcopal (p. 30): «El Obispo de Urgel, señor feudal del Valle de Andorra, debió abandonar desde 1837 esos títulos, esas jurisdicciones, esos derechos que se abroga». Sánchez dona per fet que l’abolició efectiva dels senyorius a Espanya afecta també Andorra, atès que, segons ell, «esa titulada consoberanía que la espada de Napoleón se abrogó contra las leyes espresas del pueblo francés» i el territori andorrà «nadie ni nunca puede poner en tela de juicio que es pura y exclusivamente español» (p. 31). El problema de l’afectació sobre territoris aliens de les lleis de supressió dels senyorius queda resolt per aquesta via. Però, com és lògic, aquesta espanyolitat del territori no era compartida ni pels andorrans ni pels coprínceps. Per això ataca el bisbe Guardiola, «cuya bandera desaparició en Vergara» (p. 30), i li recrimina que no acati la llei del 1837, donant per fet que amb la seva renúncia als «drets feudals» decaurà el coprincipat. Per a ell, el problema amb França quedava limitat a negociar la quèstia, «de mezquinísimo interés» (p. 32).

Òbviament, aquesta percepció de la realitat política de les relacions espanyoles amb França, amb la república d’Andorra i —cal no oblidar-ho— amb l’Església catòlica, estava molt lluny de ser realista, de manera que les seves propostes a la Cort espanyola estaven condemnades a l’arxiu.

Tanmateix, Sánchez no deixa de sorprendre per l’ús que fa dels arguments, alguns dels quals li són clarament adversos. Així, no dubta a escriure una pregunta final ben singular (p. 31):

¿Se desea una prueba más de que los andorranos y Andorra no son vasallos ni propiedad de sus comprincipes, y de la verdad de las causas que dejamos dicho los impulsan á proclamarse territorio independiente, país ni español ni francés?

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 153

LLUÍS S. SERÉS I JOAQUIM VALLÈS

La prova seria que la república dels andorrans va abolir el delme eclesiàstic l’any 1842 sense cap conformitat per part del copríncep episcopal afectat (que aleshores era a l’exili). Segons Sánchez (p. 31), el Consell andorrà va acordar aquesta abolició després que fos aprovada al Regne d’Espanya, perquè «los andorranos son españoles para todo cuanto puede convenirles».

Així, en comptes de veure-hi un clar exercici de la seva sobirania, Sánchez hi veu una mostra d’espanyolitat, tot i que admet a continuació que el bisbe d’Urgell és príncep sobirà (p. 32):

[…] pero príncipe soberano cuyo derecho, en el momento en que hubiese tratado de oponerse á la voluntat de sus vasallos, hubiera manifestado su origen y desaparecido el pomposo titulo de Soberanía con que se engalana contra el espíritu y letra de las leyes de la Nación Española.

Així doncs, finalment reconeix que el subjecte polític és la república dels andorrans i que són ells els qui mantenen la seva singular independència mitjançant una sobirania compartida que tothora els ha arrecerat de les temptacions annexionistes.

5. CONCLUSIONS

L’objectiu del pamflet de Sánchez de la Campa era impedir que el govern de la reina Isabel II d’Espanya ratifiqués un acord signat amb la república dels andorrans, per tal d’evitar un reconeixement implícit de la seva sobirania i independència, i, finalment, per a demostrar que el territori de les valls d’Andorra havia estat sempre espanyol i que els seus habitants eren súbdits de la Corona espanyola. Per a aconseguir-ho va optar per centrar el seu atac en els títols legals dels coprínceps, en comptes d’afrontar la realitat política de la república signatària del conveni.

Aquesta estratègia, molt condicionada pel fet que l’únic referent historiogràfic de l’autor era una indissimulada apologia del coprincipat —la monografia de L. Dalmau—, el va dur a afirmar la naturalesa feudal del coprincipat, amb la voluntat d’establir que, després de l’abolició a França i a Espanya de les senyories feudals, aquest coprincipat havia estat suprimit legalment i, per tant, Andorra havia de ser plenament incorporada al territori del Regne d’Espanya.

L’argumentació de Sánchez es fonamentava en la interpretació interessada de fets històrics sobre els quals tenia un pobre o nul coneixement, raó per la qual la seva argumentació patia d’una greu inconsistència històrica i jurídica, a més d’una evident inoportunitat política.

El seu abrandament nacionalista no li va permetre centrar-se en el veritable subjecte del problema —que, en principi, va voler ignorar o evitar—, el poble andorrà,

154

EL LIBERALISME VUITCENTISTA ESPANYOL DAVANT LA INDEPENDÈNCIA ANDORRANA

al qual no concedeix ni el més mínim dret a l’autodeterminació, malgrat l’acreditada identitat política sorgida, paradoxalment, de la continuada resistència a la feudalització.

RECENSIONS

EL CAS DE CATALUNYA. APEL·LACIÓ A LES NACIONS UNIDES (1945) / THE CASE OF CATALONIA. APPEAL TO THE UNITED NATIONS (1945) / EL CASO DE CATALUÑA. APELACIÓN A LAS NACIONES UNIDAS (1945), EDICIÓ A CURA D’ANDREU MARFULL PUJADAS1

Andreu Marfull reedita aquest document presentat en defensa de Catalunya davant de l’Assemblea de les Nacions Unides el 1945 amb el nom d’Apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya. I ho fa en tres versions: catalana, anglesa i castellana.

Això van fer el dia 14 d’abril a San Francisco els tres membres del Consell Nacional Català (Catalan National Council) als Estats Units d’Amèrica: Josep Carner-Ribalta, Josep Maria Fontanals i Joan Ventura Sureda. El text està dirigit a la Conferència d’Organització Internacional de les Nacions Unides, una assemblea cabdal en la història de les Nacions Unides ja que s’hi aprova la carta constitutiva de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). I s’hi lliura aquest escrit en el qual es demana l’autodeterminació del poble de Catalunya, acompanyat d’una carta dirigida als governs dels Estats Units d’Amèrica, del Regne Unit, de la Unió Soviètica i de la Xina, que promovien aquesta conferència.

El document en qüestió s’inspira en la declaració atlàntica del 1941, que reconeix el dret de totes les nacions, grans o petites, a exercir la seva lliure determinació; una declaració que després inspirarà la Carta de les Nacions Unides.

El Consell Nacional que promou aquesta iniciativa té l’origen en l’antic Casal Català de Nova York i es creà el 1920. El 1925 va donar suport a l’intent de rebel·lió liderat per Francesc Macià contra el general Miguel Primo de Rivera i des del 1940 es coneix com a Casal Català instal·lat en aquella ciutat americana, on subsisteix fins al 1963.

Precisament, quan es dissol el Govern de la Generalitat de Catalunya un cop acabada la Guerra Civil Espanyola, es constitueix un govern català a l’exili a França el 1940, el qual es trasllada a Londres després de la invasió alemanya del país veí. Com a Consell Nacional de Catalunya, presidit per Carles Pi i Sunyer, el 1942 es converteix en delegació catalana davant del Departament d’Estat dels Estats Units, i així segueix fins al 15 de setembre de 1945.

Aquest centre duu a terme una intensa activitat política al llarg dels anys que dura la Segona Guerra Mundial, i després intenta reconstruir el Govern català ja des de Mèxic (a partir del 1944).

Quant als documents publicats, en primer lloc apareix la carta esmentada, adreçada als governs dels estats que promouen la creació de l’ONU. S’hi defensa la rea-

1. Barcelona, La Tempestad, 2025, 128 p.

litat nacional de Catalunya i, en nom dels setanta-cinc mil catalans organitzats en el Consell en tot l’hemisferi americà, demana que se’ls permeti presentar l’apel·lació en qüestió, tot tenint en compte les seves circumstàncies especials. I, a més, que el país manca d’institucions de govern pròpies i que no pot tenir representació legal ni pot participar en la conferència que se celebrarà a San Francisco.

L’apel·lació que es presenta es fonamenta en la història catalana des del Tractat d’Utrecht de 1713, signat després de la Guerra de Successió a la Corona espanyola i arran del qual seran abolides (1716) les seves institucions polítiques i jurídiques d’ordre públic. Finalment, es demana el reconeixement nacional de Catalunya d’acord amb la Carta de l’Atlàntic, la realització d’un plebiscit entre els catalans i que tot es faci sota l’arbitratge del Consell de les Nacions Unides.

Aquest escrit va acompanyat d’un total de nou apèndixs, entre els quals destaquen: la relació dels membres del Consell Nacional el 1940 i de les seves delegacions en els diversos països americans; unes notes sobre la realitat, la llengua i la cultura catalanes, sobre la posició estratègica de Catalunya al llarg de la Guerra Civil i sobre els catalans a l’exili; la defensa de l’Espanya plurinacional, que es descriu per comparació amb la Gran Bretanya; la relació de les actuacions, incloent-hi la Segona República Espanyola, contra les institucions polítiques catalanes; l’exposició de la problemàtica relació de Catalunya amb Espanya i els seus territoris; la formulació d’una proposta de reconstrucció política de la península Ibèrica a partir d’una «concepció profunda i seriosa d’Espanya, [...] que emana de la nostra consciència i mentalitat catalanes»; el plantejament de la necessitat d’establir un govern nacional propi i, finalment, la demanda que es pressioni perquè el general Franco renunciï al seu règim i que es constitueixi un comitè ibèric format per catalans, castellans, bascos i gallecs, que haurà discutir sobre la fórmula d’un nou Estat espanyol.

Josep Serrano Daura

Universitat Internacional de Catalunya

INTRODUCCIÓN AL DERECHO ARAGONÉS, DE GUILLERMO VICENTE GUERRERO2

El professor Guillermo Vicente ens presenta aquesta obra síntesi de la història del dret aragonès, adreçada inicialment als estudiants d’educació secundària, però que té un enorme interès també per als estudiants universitaris del Grau en Dret i per a qualsevol persona que vulgui estudiar i conèixer el règim jurídic propi d’Aragó fins als nostres dies.

Vicente, doctor en Dret i en Filosofia i Lletres i professor titular de la Facultat de Dret de la Universitat de Saragossa, és autor de mig centenar de treballs sobre la història de les idees jurídiques i polítiques, publicats en les principals revistes científiques espanyoles, entre les quals destaca el centenari Anuario de Historia del Derecho Español. Director de la Revista de Derecho Aragonés i de la col·lecció «Pensamiento Jurídico y Político Contemporáneo» de l’editorial Colex, és també membre del Consell Assessor de la Càtedra de Dret Civil i Foral d’Aragó, patrocinat pel Justícia d’Aragó.

En la introducció de la Sra. Concepción Gimeno, justícia d’Aragó, també es ressalta el caràcter interdisciplinari de l’obra, la qual, com ella ens diu, acudint a la història i a l’antiga legislació ens ajuda a comprendre millor l’origen, l’evolució i el sentit de les institucions forals aragoneses.

El llibre inclou també un pròleg de Carmen Bayod, catedràtica de dret civil. L’autora destaca en tot cas el valor històric del dret civil d’Aragó, que constitueix en si mateix, certament, una part del patrimoni aragonès, però que segueix viu i aplicable, fruit de l’evolució d’unes institucions històriques que han sabut cristal·litzar en un ordenament jurídic modern i actual que respon a la realitat i a les necessitats dels ciutadans. Un dret foral que esdevé un element identitari dels aragonesos, amb les seves tradicions i la seva cultura, que ha sobreviscut al llarg dels segles.

Amb vint-i-un capítols, en el primer, sota el títol d’«Aragón y su derecho», l’autor fa un resum de la història del dret aragonès, per a la qual cosa es remunta a la concessió del Fuero de Jaca vers l’any 1177, sense oblidar l’obra fonamental dels Fueros de Aragón, redactats el 1247 durant el regnat de Jaume I i coneguts també com a Compilación de Huesca. Després es fa la referència obligatòria als decrets de supressió de furs del 1707 i de Nova Planta del 1711, dictats per Felip V després i arran de la derrota catalana en la Guerra de Successió a la Corona espanyola a principis del segle xviii, i es conclou amb l’actual Código del derecho foral de Aragón, aprovat el 2011.

El capítol segon es refereix a la gènesi de l’ordenament jurídic aragonès i destaca el paper fonamental que hi tenen les cartes de poblament i els antics furs locals,

2. Saragossa, El Justicia de Aragón, 2024, 160 p.

concedits a mesura que es conquerien i s’ocupaven els antics dominis sarraïns. I fa després un breu però molt interessant repàs dels furs municipals històrics aragonesos, fonamentals en la tradició jurídica d’Aragó: de Barbastre, de Saragossa, de Daroca, de Calataiud, de Terol i els suposats de Sobrarbe (d’existència refutada majoritàriament).

En el capítol tercer l’autor ja descriu el procés de formació dels Fueros de Aragón, segons la compilació del 1247. S’explica la convocatòria de Corts de Jaume I a Osca per tal de tractar de la recopilació del dret aragonès: depurar-lo, eliminar els furs innecessaris i convertir-lo en un ordenament comú per a tot el regne. Finalment, d’aquestes Corts surten una Compilatio Maior i una altra Minor que és l’oficial. Són, de fet, iguals, amb nou llibres i la mateixa ordenació sistemàtica. Però el 1300 Jaume II ordena unificar els llibres ii i iii de la Compilació i introduir un nou capítol 9 amb els furs aprovats per ell mateix. Sense oblidar el bisbe Vidal de Canellas i el seu paper en l’elaboració d’aquest codi foral, Vicente en ressegueix l’evolució i destaca la reforma del 1552.

El quart capítol s’ocupa de les altres fonts fonamentals del dret aragonès: les observancias i els capítols de cort. En el primer cas, obra del Justícia d’Aragó, es plantejaven i es resolien qüestions jurídiques de diversa naturalesa posant en relació els costums aragonesos amb els furs i les altres fonts del dret del país. El resultat rebia el nom d’observancia i era el mitjà idoni per a l’aplicació del dret propi d’arrel consuetudinària en relació amb les noves fonts del dret.

I, quant als actes de cort, ens referim a les normes aprovades per les Corts, reunió dels estaments del regne amb el rei, que són disposicions jurídiques fruit del pacte entre el monarca i els estaments (per bé que habitualment es distingeix entre furs i actes de cort, són normes que en tot cas tenen el mateix grau d’eficàcia).

El tema 5, per la seva part, descriu els processos forals que es poden seguir a Aragó, especialment els d’aprehensió, els d’inventari, els de firma o ferma de dret, i els de manifestació. Tots vinculats al Justícia d’Aragó, perseguien donar seguretat jurídica suficient als litigants en conflictes judicials davant la possible arbitrarietat en l’administració de justícia. El més important en aquest sentit era el darrer, de manifestació de persones; un procés que perdura després de la Nova Planta del 1711, a disposició de la Reial Audiència.

Els capítols 6, 7 i 8 tracten de tres institucions fonamentals: les Corts d’Aragó, la Diputació d’Aragó i el Justícia d’Aragó. El nostre autor en descriu els orígens, la composició, i les funcions i atribucions. De la primera, les Corts d’Aragó, com a reunió del monarca amb els quatre estaments d’Aragó, en destaca la tasca legislativa fins a la Nova Planta del 1707, quan són abolides. La Diputació del General del regne sorgeix el 1364, està formada per dos procuradors de cada estament i li competeixen fonamentalment funcions recaptatòries i financeres, però també n’assumeix de polítiques, administratives i militars, com a govern propi del regne. I el Justícia d’Aragó es consolida el 1283 per mitjà del Privilegi General; aleshores passa a presidir les reunions de les Corts, però la seva principal funció és garantir l’ordenament jurídic general.

Un altre capítol, el 9, s’ocupa de la decadència del dret foral aragonès arran de la promulgació del Reial decret del 29 de juny de 1707, que aboleix les institucions i el dret propis de València i d’Aragó després de la derrota dels seus exèrcits pels filipistes a Almansa en la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya, i del Reial decret del 3 d’abril de 1711, que, reconsiderant l’anterior, n’exceptua els drets privat i processal propis.

Els capítols 10, 11, 12 i 13 comprenen la història del dret aragonès (civil) al llarg dels segles xix i xx fins a la promulgació de l’Estatut d’autonomia d’Aragó. En aquests apartats l’autor explica l’evolució d’aquest règim jurídic durant el procés constitucional espanyol, a partir de la caiguda de l’Antic Règim i l’aprovació de les Corts de Cadis del 1812, fins a arribar a la codificació del dret civil a Espanya ja a la darreria del segle xix.

En aquest punt es destaquen les resistències forals contra un procés que semblava abocat a la unificació del dret civil de l’Estat i a la desaparició de les peculiaritats forals espanyoles. En aquest conflicte tingué una intervenció destacada el Congrés de Jurisconsults Aragonesos del 1880, entre els quals s’esmenta Joaquín Costa.

I, ja amb el triomf dels postulats foralistes, el Codi civil del 1889 permetia mantenir les institucions pròpies que es consideraven necessàries i vigents en aquells moments. Així, seguint les seves instruccions, els juristes i les institucions aragoneses són cridades a codificar el seu dret, que cristal·litza en l’aparició el 1925 del que es coneix com a Apéndice foral i que recull les principals institucions civils que en aquell moment s’estimava necessari preservar.

L’Apéndice segueix vigent durant la Segona República Espanyola, en la qual no arriba a materialitzar-se l’autonomia aragonesa. La Llei del 30 de desembre de 1931 confirma aquesta recopilació, però els diferents avantprojectes d’Estatut d’autonomia que es presenten no es tramiten.

Finalment, segons els acords del Congrés Nacional de Dret Civil celebrat precisament a Saragossa l’octubre del 1946, una nova comissió de juristes aragonesos elabora un nou text, ara conegut com a Compilación de derecho foral de Aragón, que substitueix l’antic Apéndice i que aprova la Llei 15/1967, del 8 d’abril.

El capítol 14 se centra en l’Estatut d’autonomia d’Aragó, aprovat per la Llei orgànica 8/1982, del 10 d’agost, i que reconeix a les institucions aragoneses la potestat de legislar en matèria civil. D’aquesta manera, les Corts d’Aragó aproven la nova Compilación del derecho civil de Aragón per mitjà de la Llei 3/1985, del 21 de maig. Un text que segueix la tradició marcada per l’Apéndice del 1925 i la Compilació del 1967, amb la deguda i necessària adaptació als temps i a la societat aragonesa de finals del segle xx.

En el capítol 15 es descriu aquesta nova compilació, que té cinc-cents norantanou articles i s’estructura en un títol preliminar i quatre llibres dedicats: al dret de la persona, al dret de la família, al dret de successions i al dret patrimonial. Un dret propi dels que gaudeixen el veïnatge civil aragonès.

I a partir del capítol 16 i fins al 19 es descriuen tots i cadascun dels llibres indicats, l’un rere l’altre: l’emancipació dels majors de catorze anys; el mandato de apoyo a les persones amb dificultats per a l’exercici de la plena capacitat jurídica; la curatela; la guarda de fet dels fills; el defensor judicial; la junta de parents; el consorci conjugal; la viduïtat foral; les parelles estables no casades; la successió voluntària; el testament i el testament mancomunat; la legítima; el pacte successori; la fidúcia; la successió legal; les relacions de veïnatge i la immissió d’armes i arrels; les servituds; el dret d’abolorio o dret preferent d’adquisició; els contractes de ramaderia, etc.

El capítol 20 se centra en la jurisprudència com a font del dret aragonès en l’actualitat, emparada en la del Tribunal Suprem, segons les regles del dret espanyol.

I, encara, el capítol 21 es refereix a la filosofia del dret aragonès, amb la qual l’autor defensa que és un sistema jurídic defensor de la llibertat de la persona, amb peculiaritats pròpies, lluny de la influència del dret romà que sí que es manifesta, en canvi, en altres territoris hispànics.

Després hi ha unes conclusions, a manera de resum molt sintètic de tot el que s’ha exposat en els capítols anteriors. I a continuació es publiquen alguns documents, des d’uns textos seleccionats d’una obra de Jesús Lalinde Abadía sobre els Fueros del 1247, fins al nou Codi de dret foral propi, que il·lustren breument tota l’exposició del Dr. Vicente en aquesta síntesi prou completa i intensa de la història del dret aragonès.

L’obra conclou amb una relació de la bibliografia i les diverses fonts utilitzades. Cal també indicar que tot el volum és acompanyat de nombroses imatges que l’enriqueixen considerablement, obra de diferents autors i procedències.

Tot, però, sense oblidar quin és el seu objecte primordial: donar a conèixer d’una forma senzilla i planera, molt didàctica i clara, el dret aragonès, la seva història i les seves institucions. Cal felicitar l’autor, el professor Guillermo Vicente Guerrero, per l’esforç esmerçat i el seu extraordinari resultat.

Josep Serrano Daura Universitat Internacional de Catalunya

COSTUMS DE TORTOSA, D’ÀNGELS MASSIP-BONET3

Tortosa i Lleida, amb els seus extensos termes, un cop conquerides a mitjan segle xii pel comte de Barcelona, són elevades a marquesats personals seus com a territoris aleshores fronterers, amb un nou règim jurídic especial que promou i permet que les dues ciutats es converteixin en els grans centres socials i econòmics de la Catalunya Nova. En ambdues ciutats s’estableix i es desenvolupa ben aviat una burgesia lliure i rica, molt activa, amb una organització municipal pròpia ben peculiar; i ambdues es doten d’un dret primigeni d’arrel consuetudinària que es desenvolupa ràpidament i cristal·litza, en tots dos casos, en uns llibres de costums propis.

Tortosa i Lleida són unes comunitats urbanes amb una gran activitat socioeconòmica, en constant evolució i creixement, que indefectiblement requereixen una ordenació jurídica adequada.

Però en el cas de Tortosa aquest procés de fixació del dret propi és molt lent i esdevé l’objecte d’un llarg litigi que enfronta la universitat municipal amb els cosenyors de la ciutat: l’orde del Temple i Ramon de Montcada.

Fins que, després de dècades de conflicte per aquest motiu, el 16 de novembre de 1272 ambdues parts arriben a la coneguda Composició de Gallard de Josa. Un pacte assolit amb la mediació del bisbe Arnau de Jardí, de Tortosa.

En tot cas, d’aquesta concòrdia destaquem tres acords fonamentals: a) la delimitació de les competències judicials reservades a la senyoria i de les pròpies del tribunal format per la cúria o pel jutge municipal, ja anomenat veguer, i els prohoms; b) la fixació de les fonts del dret, que per primera vegada es diu que són, en primer lloc, els costums propis, després els Usatges de Barcelona, però no tots, sinó sols els que regeixen a Tortosa, i, per acabar, el dret comú, del qual es diu que és definitivament i especialment acceptat a Tortosa; i, potser el punt més important, c ) l’encàrrec a la ciutat que es redactin per escrit els seus costums, els que s’usen.

Pocs dies després, el 28 de novembre, els dos notaris elegits a aquest efecte, Pere de Tamarit i Pere Gil, comencen a redactar aquesta primera recopilació. Una tasca que devien acabar no gaire més tard del 15 d’agost de 1273, quan consta que els procuradors de la ciutat lliuren el seu projecte a un representat del bisbe de Tortosa perquè els litigants puguin iniciar la discussió final sobre el dret que ha de regir la ciutat i els seus termes.

Sigui com vulgui, aquesta primera versió dels Costums de Tortosa, que, malgrat tot, s’esmenta arreu com del 1272, ja es coneix com a Consuetudines Dertuse civitatis.

3. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022, 544 p.

En tot cas, la qüestió se sotmet a l’arbitratge del bisbe Arnau de Tortosa, el canonge de Lleida Ramon de Besalú (en nom de la ciutat) i Domènec de Terol (en substitució de l’abat de Sant Feliu, Jaspert de Botonac, elegit inicialment en representació de la senyoria).

Simultàniament a la discussió sobre els costums escrits, el 16 de maig de 1275 els dos senyors i la universitat municipal signen la carta de la paeria per la qual, entre altres coses, s’acorda que per a jutjar causes criminals el veguer designarà quatre jutges especials (elegits entre setze candidats, quatre per cada parròquia o districte en què es divideix la ciutat —quatre—), els quals es diran paers i les sentències dels quals seran inapel·lables.

I, finalment, tot el procés de discussió i concreció del dret tortosí conclou amb una sentència arbitral que es dicta el 15 de maig de 1277 i on es declara que totes les qüestions, objeccions i contraobjeccions que les parts havien presentat al manuscrit elaborat per Tamarit i Gil, han estat resoltes. I, a més, s’hi detallen les esmenes, les addicions i les supressions que cal introduir en el document inicial presentat per aquells dos juristes de la ciutat.

Publicada la resolució, és acceptada per ambdues parts i es procedeix a la redacció definitiva dels costums. Una tasca que dura cert temps, no sabem quant, però alguns autors afirmen que l’edició del text, amb el títol de Llibre de les costums de Tortosa, es produeix entre el 1277 i el 1279 (en un moment indeterminat).

Àngels Massip, doncs, transcriu i publica el manuscrit preparat per aquells dos notaris tortosins entre els anys 1272 i 1273. Ho fa cobrint un buit existent en la historiografia jurídica tortosina, amb una feina encomiable i seguint les petjades del seu pare, Jesús Massip, el gran, profund i millor coneixedor de l’ordenament jurídic de Tortosa.

Ell fou l’autor de la magnífica edició crítica dels Costums publicada el 1996 per la Fundació Noguera, feta consultant els diferents manuscrits coneguts i en la qual també va col·laborar la seva filla.

Filòloga de professió, Massip és professora titular de la Universitat de Barcelona i doctora en Filologia Catalana, i les seves línies de recerca se centren en la dialectologia catalana i la lingüística històrica. I, amb la solvència científica que l’acredita, des de la seva disciplina també s’ha implicat en l’estudi dels costums tortosins, col·laborant sovint en la producció historiogràfica paterna.

Ara, precisament, sense desvincular-se del llegat de Jesús Massip, ella ens explica breument com el seu pare va procedir en la recerca i localització dels manuscrits coneguts del codi de Tortosa per a fer la seva edició del 1996.

En tot cas, Àngels Massip afronta aquest repte tota sola i ens presenta aquest document magníficament publicat, com dèiem. És una sòlida edició duta a terme pel Servei de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, amb el suport de l’Ajuntament de Tortosa i la Diputació de Tarragona.

Seguint un mètode ben acurat, l’autora descriu els criteris de l’edició i ressalta sobretot el fet que el codi tortosí és el primer dels textos de dret municipal català escrit en català, la qual cosa també el converteix en una eina fonamental per al coneixement de la nostra llengua en aquell segle xiii

En qualsevol cas, tenir aquest manuscrit a l’abast de tothom facilita als estudiosos el coneixement sobre el dret tortosí, ja que poden comparar-lo amb el definitiu i així apreciar-ne les diferències, allò que se’n va suprimir i el que s’hi va afegir. Ben segur que fins i tot els usos i costums proposats en aquest document i que després van ser retirats, d’alguna manera també han format part del règim jurídic tortosí. Per tant, encara que acabessin essent eliminats, ara podem observar-los i, doncs, segurament conèixer una mica més l’abast i l’extensió reals de les seves institucions.

Aquesta nova edició, juntament amb la del codi final publicat per Jesús Massip, constitueixen un conjunt documental de referència per als futurs estudis sobre els Costums de Tortosa, però també per als del dret municipal català en general i els del dret territorial del Principat. Amb les seves nombroses institucions, el codi de Tortosa esdevé una manifestació clara de les fonts del dret català, entre les quals, a més dels costums propis i de la carta de poblament de la ciutat del 1149 (que confirma l’altra prèvia del 1148), destaca sobremanera el dret comú romà i canònic.

El manuscrit, en qualsevol cas, seguint el model del Codi de Justinià i tal com serà el text definitiu dels Costums, es divideix en nou llibres, aquests en rúbriques i aquestes ja en els usos i costums que els componen. L’índex de l’obra ajuda enormement a la seva comprensió i facilita les recerques que s’hi vulguin fer.

En definitiva, aquesta edició del projecte del codi és imprescindible per a l’estudi i l’anàlisi de la gènesi dels Costums de Tortosa, justament l’objecte de la tesi doctoral de Jesús Massip, dirigida pel també tan recordat Dr. Josep M. Font Rius.

El codi de costums de Tortosa és, sense cap mena de dubte, una obra immensa que comprèn tots els àmbits del sistema jurídic, un veritable ordenament general encara que sigui d’aplicació municipal: l’ordre públic, el civil, el criminal, el processal i el mercantil marítim. Però, entre tot, cal destacar que, entre les seves nombrosíssimes institucions, Tortosa també posseeix un règim jurídic propi pel que fa a les servituds, a diferència de les Ordinacions d’En Sanctacília comunes a Catalunya, i un dret mercantil marítim particular, al marge i en tot cas complementant el Llibre del Consolat de Mar comú al Principat.

Felicitem, en tot cas, Àngels Massip per aquesta nova i important aportació al coneixement del dret propi de la seva terra, però que també serà d’enorme utilitat a altres estudiosos d’altres disciplines com ara la filologia catalana, l’àmbit de treball i recerca de la mateixa autora. Podem dir que aquesta publicació és una perfecta combinació de dret i la filologia en la història del nostre país.

També agraïm al Servei de Publicacions de l’Abadia de Montserrat el seu esforç en assumir aquesta magnífica edició, complementada amb diverses il·lustracions que l’enriqueixen.

Una obra a la qual, no en dubtem, seguiran altres de l’autora, sobre Tortosa o altres indrets de Catalunya i de la Corona d’Aragó, igualment profitoses per als estudiosos del dret i de la llengua catalana.

Josep Serrano Daura Universitat Internacional de Catalunya

FRANCISCO PARADALTAS Y PINTÓ: UN REFORMISTA BARCELONÉS ANTE LA MONEDA ESPAÑOLA DEL SIGLO XIX, D’ALBERT ESTRADA-RIUS4

1. Amb la presentació de la presidenta i directora general de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre - Real Casa de la Moneda (FNMT-RCM), Sra. Isabel Valldecabres, i del director del Museo Casa de la Moneda, Dr. Rafael Feria, es publica aquesta nova obra del professor Albert Estrada-Rius.

Autor d’una ja prolífica obra historicojurídica i institucional referida sobretot al Principat de Catalunya en les edats mitjana i moderna, ha prestat una atenció especial a la disciplina numismàtica, en la qual s’ha d’encabir aquest nou volum.

Es tracta d’un treball amb el qual el nostre autor homenatja un antic directiu de la Casa de la Moneda del Regne d’Espanya amb un servei molt llarg a la Corona: Francesc Paradaltas Pintó (1808-1887). Un personatge al qual s’atribueix en part la modernització industrial de les seques espanyoles.

L’obra d’Estrada-Rius, amb la minuciositat que el caracteritza, se centra fonamentalment en la trajectòria personal de Paradaltas, que complementa amb altres apartats que inclouen un interessant apèndix documental.

El primer capítol serveix d’introducció al llibre, fruit d’una iniciativa personal del seu autor i resultat d’una activa recerca en diversos arxius i biblioteques, tot i que la informació localitzada es troba molt dispersa i mutilada.

El capítol següent es refereix a la trajectòria vital del personatge. Neix en el si d’una família d’argenters de Barcelona, fill de Salvador i Maria, i és batejat l’11 d’abril de 1808. La data coincideix amb dos fets històrics que resultaran determinants, segons l’autor: la reobertura de la Casa de la Moneda de Barcelona i l’inici de la guerra contra el francès.

D’una família pagesa originària de Sant Genís de Caraüll, a Osona, del mas del mateix nom (cognom), el seu avi Francesc (1737-1797?) ingressa el 1748 com a aprenent en la casa de l’argenter Ignasi Puiguriguer, a Barcelona, i sis anys després ja s’inscriu en el Col·legi dels Argenters de la mateixa ciutat. El seu fill, Salvador (1775?1831), també es forma com a argenter a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona mentre treballa com a aprenent possiblement amb el seu pare, i el 1798 ja consta com a mestre argenter membre del seu col·legi professional.

El pare del nostre protagonista es casa el 1805 amb Maria Pintó, filla del també mestre argenter Francesc Pintó. Destaca que Salvador Paradaltas, entre altres oficis, exerceix d’afinador municipal de pesos entre 1801 i 1802 i, després, d’assajador de la Casa de la Moneda de Barcelona, en l’encunyació de monedes de plata des del 1808.

4. Madrid, Museo Casa de la Moneda, 2023, 469 p.

Aquest darrer és un ofici de prestigi que és ocupat només per membres del Col·legi dels Argenters.

I no hi ha dubte que amb aquests precedents familiars el seu fill Francesc Paradaltas havia de seguir el mateix ofici. A deu anys ja està matriculat a l’Escola de Nobles Arts, col·labora amb la Casa de la Moneda de Barcelona durant el Trienni Liberal (1821-1823), estudia a l’Escola Politècnica de París, en especial enginyeria de mines, el 1830 ha acabat els seus estudis com a assajador de metalls i demana ser reconegut com a tal, el 1832 ingressa al Col·legi dels Argenters, el 1835 forma part de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i entre els anys 1833 i 1840 s’integra en la milícia nacional, on assoleix el grau de sotstinent de tercera entre els anys 1833 i 1840, durant la Primera Guerra Carlina.

Estrada-Rius segueix descrivint la vida familiar de Paradaltas i la seva activitat professional i empresarial amb profusió de dades personals; fins i tot ens aporta informació patrimonial detallada del seu personatge.

2. I tot seguit ja ens endinsa en la que defineix com la trajectòria professional pública de Paradaltas. Però en primer lloc remarca la seva pertinença a diverses institucions del país, entre les quals assenyala les principals:

— Destaca la seva activitat acadèmica i docent a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona: n’és membre numerari des del 1835, l’any següent és elegit responsable de la Càtedra d’Arquitectura Subterrània, i és professor de la Càtedra de Geometria Descriptiva i Explotació de Mines.

S’ha de dir que aquesta acadèmia s’implica intensament en la presentació i la divulgació dels nous avenços tecnològics en un moment crucial de la industrialització a Catalunya, cosa que fa introduint al país la revolució industrial tot promovent el desenvolupament de la burgesia local.

La implicació del nostre personatge en aquesta institució és absoluta, per la qual cosa n’és designat president el 22 de desembre de 1868. I ocupa el càrrec fins al 1871, per bé que segueix vinculat a l’entitat fins pocs anys abans de la seva mort.

— També fou membre de la Societat Econòmica Barcelonesa dels Amics del País, una entitat creada el 1834 arran de la refundació de l’antiga Reial Societat d’Amics del País de la Província de Barcelona. Paradaltas hi ingressa el 1835 i col·labora en les seves seccions de Beneficència i Instrucció Pública i de Mineria. És per mitjà d’aquesta darrera secció que s’implica en diverses activitats relacionades amb la Casa de la Moneda.

Precisament el 1860 Paradaltas és nomenat superintendent de la Casa de la Moneda de Sevilla, i estant allí ingressa en la Real Sociedad Económica de Amigos del País en la província de Granada, com fa poc després, el 1867, amb la seva homòloga aragonesa.

3. Amb tot, la seva principal activitat professional és la que exerceix a les cases de la moneda espanyoles durant el regnat d’Isabel II (1833-1868). I les actives en aquell període eren les de Madrid, Segòvia, Sevilla, Jubia i Barcelona. En tot cas, les emissions de monedes de plata i d’or es fan a Madrid, Sevilla i Barcelona, mentre que a les de Segòvia i Jubia sols se n’emeten de coure.

Mereix una atenció especial la barcelonina, creada el 1808 i reoberta el 1836 (el 18 d’agost) per la Diputació Provincial de Barcelona per a encunyar la moneda anomenada provincial, de circulació reduïda al Principat, per a finançar la Primera Guerra Carlina (1833-1840). És la denominada Casa Nacional de Moneda de la Província de Barcelona i el cas és que Paradaltas s’hi incorpora el mateix 1836.

Allí el 1837 el nostre personatge és nomenat primer assajador i receptor de metalls, oficis en els quals hi treballa fins al juliol del 1847 (llevat d’un breu període en què fou destituït amb altres companys, del desembre del 1841 fins al mateix mes del 1843).

El 25 de juny de 1847 el Govern de l’Estat assumeix la direcció de la seca de Barcelona, i l’agost següent Paradaltas n’assumeix la direcció i n’esdevé l’assajador primer. Fins que és tancada el 15 de maig de 1848.

L’endemà mateix se’l designa superintendent de la Casa de la Moneda de Segòvia, on se li confia com a feina principal l’encunyament de la nova moneda decimal de coure. I a ell es deu la introducció de nova maquinària moderna.

Allí segueix fins a la reobertura de la Casa de Barcelona, de la qual és nomenat superintendent el 4 de juliol de 1850. Un establiment que també ha de modernitzar amb nova maquinària.

Ben aviat, el 10 de setembre de 1853, es comissiona Paradaltas perquè es traslladi a la Casa de Jubia, prop del Ferrol. La seva missió és preparar i adequar les seves instal·lacions per a la fàbrica de moneda de coure. Malgrat tot, aquesta casa no reprèn l’activitat fins al 1866, probablement pel mal estat de les seves instal·lacions.

El cas és que la seva estada a Jubia és molt curta perquè el 1855 ja torna a ser a Barcelona. Ben aviat, ja el 1859, s’instal·len en aquesta seu noves màquines, premses automàtiques de fabricació fetes per La Maquinista Terrestre y Marítima, una empresa que el mateix Paradaltas havia implantat a principis dels anys quaranta.

Aquell mateix any, el 5 de juny, el ministre d’Hisenda nomena el nostre personatge superintendent de la Casa de la Moneda de Madrid. Però, fracassada la seva missió, és rellevat a Madrid i acaba sent traslladat a la Casa de Sevilla el 10 d’abril de 1860, segurament contra la seva voluntat.

Paradaltas renuncia a la superintendència per malaltia el 23 de novembre de 1862, cosa que se li admet el següent 19 de desembre. Però segueix exercint com a vocal de la Junta Consultiva de la Moneda i encara l’any següent n’esdevé el secretari.

I, de tornada a Barcelona, inaugura un nou establiment com a argenter.

4. Mentrestant, i al llarg de la seva carrera professional, Paradaltas serveix en diverses juntes consultives de l’Estat relacionades amb els afers monetaris i meteorològics; dos àmbits, per rar que sembli, en aquell moment vinculats estretament, ja que ambdós conflueixen en l’adopció del sistema decimal, juntament amb el sistema de pesos i mesures. En tot cas, és un òrgan d’assessorament del Govern en aquelles matèries, de caràcter gratuït per als seus membres.

Així, el 1847, instal·lat a Madrid, és nomenat vocal de la Junta de Arreglo del Sistema Monetario i alhora és designat senador vitalici i director facultatiu de la Casa de la Moneda de Barcelona. Com a vocal de la junta relativa a la moneda, se li encomana posar-se d’acord amb la junta creada per a la introducció del sistema decimal en el règim de pesos i mesures.

Precisament, per mitjà de la Llei del 19 de juliol de 1849 i el Decret del 20 de juliol de 1849 s’ordena finalment l’assumpció del sistema mètric decimal. Però la seva entrada en vigor es va posposant fins l’1 de gener de 1860.

El biografiat també participa en la junta que la Societat Econòmica d’Amics del País crea el 1850 per a tractar sobre la retirada de l’anomenada calderilla catalana, l’antiga moneda provincial de coure. No n’és membre nominal, però hi intervé a través d’algun dels seus membres i n’informa igualment. El cas és que se n’acorda l’extinció i la recollida de les peces, però la tasca s’encomana a una nova junta formada per representants de la Diputació de Barcelona (l’emissora de la moneda), la Junta de Comerç i la mateixa Societat. Entre els seus membres destaca el jurista Manuel Duran i Bas.

El 1852 Paradaltas és elegit membre de la Junta de Moneda de Catalunya, creada per recollir la moneda catalana en circulació. Una altra funció no prevista inicialment, però que també assumeix aquesta junta, és la lluita contra la falsificació de la moneda de coure.

De fet, en la persecució de la falsificació monetària, es dicta el Decret del 5 d’agost de 1852, pel qual s’acorda la retirada massiva del coure a fi de reencunyar-lo a la Casa de la Moneda de Barcelona amb valor de 8 i 4 maravedís. Unes monedes que havien de canviar-se per uns bitllets de paper creats com a abonarés per valor de 60, 100, 200, 500 i 1.000 rals, que seguirien vigents fins a la seva retirada definitiva pel Banc d’Espanya el 3 de novembre de 1879.

En total, entre els anys 1852 i 1853 es van retirar fins a 52 milions de calderilla catalana, la major part falsa, la qual era inutilitzada i tornada a l’interessat.

Acabada aquesta tasca, Paradaltas torna a la Junta Consultiva de Moneda de Madrid, de la qual forma part del 1859 al 1868. Aquest darrer any té lloc la revolució anomenada La Gloriosa i són cessats tots els membres de la Junta, incloent-hi el nostre personatge. Però és recuperat per l’Estat quan es proclama la Primera República, sota la presidència del també català Estanislau Figueras i essent ministre d’Hisenda Joan Tutau Vergés.

El maig de 1873 es nomena una nova Junta Consultiva de Moneda, amb Paradaltas. Una de les seves principals funcions era procedir al canvi monetari imprescindible degut al canvi de règim, de la monarquia a la república. Un canvi que, per la brevetat del sistema polític, no es pot dur a terme de manera completa.

Amb la Restauració borbònica el nostre personatge és novament cessat.

5. En un altre capítol del llibre Estrada-Rius descriu els «proyectos, realizaciones y frustraciones de un reformista» com era el seu biografiat.

— Un dels projectes, i que tingué èxit, fou la reobertura de la Casa de la Moneda de Barcelona i la seva pervivència en el temps. Ho feu defensant-la en memòries, informes, consultes, etc., adreçades a persones i institucions que hi podien decidir i participar.

En una memòria del 1843, per exemple, la defensa com a element necessari per a l’estratègia econòmica estatal, com un establiment col·locat avantatjosament en un punt del litoral espanyol. I en una altra del 1845, amb el suport de la Diputació de Barcelona, també ho fa tot dirigint-se al capità general, que en defensa el tancament.

— En un altre àmbit més ampli, Paradaltas publica el 1847 el seu Tratado de monedas. Sistema monetario y proyectos para su reforma, on promou una reforma monetària que es durà a terme per mitjà del Reial decret del 15 d’abril de 1848, amb el qual s’acaba amb el canvi desfavorable amb la moneda francesa imposat per Ferran VII el 1823; s’introdueix l’or amb la peça del doblón, que acaba denominant-se centén; es comencen a encunyar com a divisors auris les peces de 40 i 20 rals de billó; s’encunyen peces de 20 rals de plata (que equivalien als antics rals de vuit o duros; s’encunyen els divisors d’aquesta peça, de 10, 4, 2 i 1 ral de billó; es reforma el coure amb peces de dècimes de ral; i el ral es divideix en 100 cèntims, i s’encunyen el quart de ral i els 10 i 5 cèntims de ral.

— El 1862 formula una nova proposta de reforma del sistema monetari i presenta fins i tot un projecte de llei sobre això. Ara Paradaltas projecta un sistema unitari, que seria de plata, amb el valor basat en el ral i que inclouria monedes d’1, 2 (mitja pesseta), 4 (pesseta), 10 i 20 (o duro) rals; en tot cas, sols s’amonedaria una peça d’or, de 100 rals; i després hi hauria les monedes de bronze, de 5, 2 i 1 dècima de ral (que desplaçarien el coure).

Finalment, segons la Llei del 26 de juny de 1864 encara s’aprova un altre sistema; la nova unitat monetària es denomina escut, és de plata i es fabriquen peces: d’or de 10, 4 i 2 escuts; de plata d’1 i 2 escuts (duro), la pesseta de 0,40 escuts, la mitja pesseta i el ral (0,10 escuts); i de bronze de mig ral (0,05 escuts), el cuartillo, la dècima i la mitja dècima (0,005 escuts). Com sempre, la norma també fixava les respectives lleis metàlliques i les toleràncies de pes i de puresa permeses en els metalls usats.

— El 1870, a petició de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, presenta un dictamen sobre la falsificació de la moneda de coure espanyola. Hi denuncia

la proliferació de moneda falsa a Espanya i una de les causes, potser la principal, és el lliurecanvisme que impera al país, el qual «mantiene sin ocupación a los españoles, no sabiendo en que ocuparse para obtener los beneficios de su capital y de su trabajo porque se lo hacen los extranjeros». Per aquesta raó, ens diu el personatge, els espanyols es veuen obligats a «dedicarse a los delitos o a obtener un empleo, por más reprobados y violentos que sean los medios de que haya de valerse».

6. El 23 de desembre de 1865 es crea la Unió Monetària Llatina, constituïda per França, Bèlgica, Itàlia i Suïssa, i amb l’adhesió final de Grècia. Amb aquesta s’adopta una mateixa relació bimetàl·lica més realista d’1/15,5, es redueix la massa de plata en la moneda nominalista de circulació interior i s’estableix un límit per càpita de l’encunyament de moneda de plata fina per a evitar que l’excés d’aquest material (pel seu valor) expulsi l’or de la circulació.

A Espanya aquestes propostes generen un gran interès i és el govern sorgit de La Gloriosa, sota la direcció del ministre d’Hisenda, el també català Laureà Figuerola, el que executa la nova reforma monetària en els termes del Decret del 19 d’octubre de 1868. D’acord amb aquesta i amb el dictamen previ de la Junta Consultiva de Moneda i del Consell d’Estat, s’introdueix la pesseta com a nova unitat monetària nacional; per a l’encunyació de les noves monedes es mantenen els tres metalls anteriors i s’assumeix el sistema mètric decimal, de manera que la pesseta es divideix en 100 cèntims.

Així doncs, es disposa l’encunyació de: peces de plata de 5, 2 i 1 pessetes, i 50 i 20 cèntims; peces de bronze (en un aliatge de coure, estany i zinc) de 10, 5, 2 i 1 cèntims. Es preveu també encunyar monedes d’or de 100, 50, 20 i 10 pessetes, però això sols es va fer de manera testimonial i fora de circulació amb la de 100 pessetes, i el 1871 amb la de 25.

7. En qualsevol cas, tot i l’ostracisme que Paradaltas viu pràcticament des d’aquell moment del 1868 en què és cessat de la Junta Consultiva de la Moneda, Estrada-Rius destaca que el personatge promou la modernització i la innovació tecnològica constant en la fabricació de la moneda, sota una evident influència francesa.

És un individu que escriu i divulga les seves idees i projectes entre l’opinió pública i les entitats i institucions del seu temps, un emprenedor eficaç i un reformista vocacional.

Funcionari públic al servei inicialment de la Diputació de Barcelona, com a tècnic i també responsable de la Casa de la Moneda barcelonina, sota els auspicis del Govern de l’Estat ocupa la direcció també i successivament de totes les altres cases de la moneda espanyoles.

I un tercer aspecte que cal destacar és el de l’empresari, amb aliances sobretot amb La Maquinista Terrestre y Marítima, i amb patents i nous invents mecànics per a l’encunyació de la moneda i el refinament dels metalls nobles que s’usen.

Tota una trajectòria personal i professional que és premiada amb la concessió de la creu de l’orde de Carles III. Paradaltas es retira de la vida activa pràcticament des del 1873 fins a la data de la seva mort, el 1887.

8. El nostre autor, un cop feta la biografia personal i professional de Francesc Paradaltas Pintó, inclou en el seu extensíssim treball altres apartats que, juntament amb les il·lustracions que incorpora, enriqueixen considerablement aquesta edició. Un digne exemple de feina acurada i exhaustiva a la qual Estrada-Rius ja ens té acostumats amb la seva prolífica producció historiogràfica.

Es tracta, en primer lloc, d’una relació detallada de les abreviatures i equivalències usades en el volum. És especialment interessant el resum de les monetàries i les de pesos i mesures.

Després hi ha la referència indispensable a les fonts i la bibliografia usades. Als fons dels vint-i-un arxius consultats s’afegeix una llarga i consistent relació bibliogràfica que dona més solidesa, si és possible, a l’obra; sense oblidar el recurs a l’hemerografia, que, òbviament, ajuda a confirmar i omplir sovint els inevitables buits d’informació amb què l’autor es troba a vegades.

Estrada-Rius fa un pas més i posa de manifest la seva admiració pel personatge amb la voluntat de retre-li el —per a ell— merescut i oblidat homenatge (almenys fins ara). Així, ens presenta una cronobiografia de la seva vida des del 1805, amb el casament dels seus pares, Salvador i Maria, fins al 1887, data de la seva mort, un any abans de la inauguració de l’Exposició Universal de Barcelona (el 20 de maig de 1888).

Segueix aquest apartat un esquema genealògic de Francesc Paradaltas Pintó, que inclou els seus fills i els seus nets. I a continuació hi ha un apèndix documental i iconogràfic molt interessant i complet:

— Vuit documents, el primer dels quals és del 1843, relacionat amb la Casa de la Moneda de Barcelona, i el darrer és el seu dictamen del 1870 sobre la falsificació de la moneda de coure. Entre tots cal destacar el seu tractat autògraf i inèdit sobre la reforma del sistema monetari espanyol de 1862 (amb el projecte de llei corresponent, que ell mateix redacta i proposa).

— I cinc làmines, que se sumen a les nombroses il·lustracions i imatges que apareixen al llarg d’aquest extraordinari volum.

En definitiva, ens trobem davant una magnífica obra que excedeix l’inicial propòsit biogràfic d’un personatge molt rellevant en la història econòmica de Catalunya i d’Espanya, en especial en el seu vessant monetari. Un personatge que assumeix l’objectiu clar de trobar un sistema monetari racional per a l’Espanya del segle xix i intenta nombroses vegades dotar l’Estat d’un règim modern i eficaç. I amb aquesta finalitat també introdueix les innovacions tècniques de la revolució industrial en quelcom tan singular com és la fabricació de monedes.

Paradaltas no ha rebut el reconeixement necessari i just, però aquest obra cobreix amb escreix aquesta mancança. Cal felicitar Albert Estrada-Rius, doncs, per assolir aquest objectiu i, sobretot, per recuperar aquesta figura i la seva obra amb aquest estudi exhaustiu i tan rigorós.

Josep Serrano Daura Universitat Internacional de Catalunya

CENTROS Y

PERIFERIAS

EN LA HISTORIA DEL DERECHO. III CONGRESO DE LA SOCIEDAD ESPAÑOLA DE HISTORIA

DEL DERECHO, EDICIÓ A CURA DE MIGUEL ÁNGEL BERMEJO ET AL.5

El tercer congrés de la Sociedad Española de Historia del Derecho (SEHD), sota el títol «Centros y periferias en la historia del derecho», se celebrà el 2023.

Com en totes les seves edicions, s’ha presentat un volum amb les ponències i les altres intervencions que hi van tenir lloc. Al principi apareix una breu presentació a càrrec del Dr. Aurelio Santana, de la Universitat de la Laguna, entitat que va acollir el congrés.

Els autors i els temes de les intervencions incloses en el volum són diversos, però les quatre primeres reten homenatge a tres prestigiosos historiadors del dret desapareguts recentment:

— «Bartolomé Clavero y los otros», de Jesús Vallejo.

— «Paolo Grossi (1933-2022). In memoriam», de Carlos Petit.6

— «En memoria de Paz Alonso (1950-2023)», de Carlos Garriga.

— «Il diritto come storia, la storia come diritto: Unitarietà del percorso scientifico di Paolo Grossi (1933-2022)», de Giovanni Cazzeta.

Els altres capítols d’aquest volum són:

— «Las consideraciones historiográfico jurídicas de Víctor Tau Anzoátegui como referencia disciplinar», d’Ezequiel Abásolo.

— «Señores y cortesanos; gestión de la lejanía en tiempo de incertidumbre y su traslación jurídica. El caso de los señoríos canarios de los marqueses de Adeje en el tránsito al estado liberal», de Gregorio Alayón.

— «La participación de las mujeres en la Gamazada (1893/4)», d’Amaia Álvarez.

— «Cerdeña: un reino-isla mediterráneo con un lugar propio en monarquías compuestas (1323-1720)», de Jon Arrieta.

— «El Fuero de Gran Canaria de 1494 como expresión de la política uniformadora de los Reyes Católicos tras la caída de Granada», de Mariano Gambín.

— «El conflicto territorial entre Guatemala y Belice. La Convención de límites de 1859 y los argumentos de las partes (siglos xix-xx)», de Gabriel Á. García.

— «El pasado presente en la Universidad española. Especial referencia a la historia del derecho», de Pilar García.

5. Madrid, Dykinson, 2025, 626 p.

6. Professor que va presentar una ponència en el primer congrés d’aquesta societat, sobre la modernitat i la postmodernitat a Itàlia, celebrat el 2021.

— «Inquisición peninsular vs. Inquisición periférica. A propósito de la obra de Henry Charles Lea The Inquisition in the Spanish Dependencies», de Sara Granda.

— «Renaixença, regionalismo valenciano y universidad: un binomio en la periferia», de M. Pilar Hernando.

— «La reclusión femenina a través de las reglas reguladoras de la institución del emparedamiento», de Roldán Jimeno.

— «El control de las islas Molucas por la Monarquía española. Análisis documental bajo perspectiva económica», de Cristina Jover.

— «Lo queer y la periferia humana del derecho. En torno al estudio históricojurídico de la diversidad sexual y de género», d’Emilio Lecuona.

— «Historia del derecho e historia del derecho intrenacional. Jurisprudencia doctrinal y casuística internacionales», de Marta M. Lorente.

— «El arbitraje del rey Alfonso XIII en la cuestión de límites entre Honduras y Nicaragua (1894-1906)», d’Antonio M. Luque.

— «Elementos claves de la integración de Canarias en la Monarquía Hispánica», de M. Teresa Manescau.

— «Torrens a la española. Constitución de propiedad colonial por el Registro de África (1894-1949)», de Fernando Martínez.

— «Las biografías de los catedráticos de Derecho», de Carlos Petit, Dámaso de Lario i Manuel Martínez.

— «El proyecto presentado en las Cortes de Cádiz para mejorar el gobierno de Filipinas», de Miguel Pino.

— «La influencia de las Leyes Palatinas mallorquinas en las instituciones áulicas y normativa ceremonial de la Corona de Aragón», de Dolores del Mar Sánchez.

— «Aproximación al derecho y a las instituciones jurídicas en la crónica Le Canarien. Los inicios de la expansión europea en el Atlántico insular desde la perspectiva jurídica», d’Aurelio Santana.

— «El vicio capital de una justicia común siendo tan distintas las Antillas de las Islas Filipinas (1870-1875)», de M. Julia Solla.

— «De los derechos humanos en la disciplina académica de historia del derecho», de Carlos Tormo.

— «La incorporación de la perspectiva de género en la teoría y en la práctica de la historia del derecho: experiencias y retos del futuro», d’Elisabet Velo.

— «Encan, el gobernador chino. La política española sobre los chinos en Manila (s. xvi y xvii)», de Yang Yang.

— I «La institución del heredamiento en las coronas de Castilla y de Aragón: características y evolución de los modelos en materia de aguas en Canarias y en Valencia (s. xv-xix)», de María Francisca Zaragoza-Martí.

Josep Serrano Daura Universitat Internacional de Catalunya

178

LA HISTORIOGRAFÍA JURÍDICA ANTE EL SIGLO XXI. IV CONGRESO DE LA SOCIEDAD ESPAÑOLA DE HISTORIA DEL DERECHO, EDICIÓ A CURA DE MIGUEL ÁNGEL BERMEJO ET AL.7

La Sociedad Española de Historia del Derecho (SEHD) organitzà el 2024 el seu quart congrés, dedicat a la historiografia jurídica en el present segle xxi, i commemorà també el centenari de l’Anuario de Historia del Derecho Español, publicació principal i centre de referència per a tots els investigadors de la nostra disciplina.

I, com en altres edicions, s’ha publicat un volum amb les ponències i altres intervencions que s’hi van presentar. Prèviament, com és habitual en aquestes publicacions, hi ha una presentació a càrrec, en aquesta ocasió, dels Drs. Miguel Pino i Manuel Torres, de les universitats respectives de Còrdova i de Granada (on es va celebrar el congrés). Ells ofereixen un breu resum dels textos que es publiquen.

Els autors i els temes de les intervencions incloses en el volum són:

— Manuel Torres, sobre el centenari de l’Anuario, «Cien años nos contemplan. El Anuario de Historia del Derecho Español (1924-2024)».

— Carlos Petit, «Cien años de Anuario».

— Gregorio Alayón, «Nuevos modos de enseñar derecho para nuevos tiempos. El ejemplo de Francisco Antonio de Elizondo. ¿Una lección para el siglo xxi?».

— Alfons Aragoneses, «La historia del derecho y las leyes y políticas de memoria».

— Boliá Doubai Sánchez, «Nuevas perspectivas en la historia registral. El primer experimento filipino de registro de la propiedad (1880-1898)».

— Gabriel Á. García, «De la responsabilidad ¿administrativa?: autorización para procesar, fianza y visita (1834-¿1868?)».

— Cristina Jover, «El conflicto castellano-portugués en el Pacífico a través de la historiografía (s. xx-xxi)».

— Mikel Lizarraga, «Agotes en Navarra. Discriminación y costumbre contra legem».

— M. Magdalena Martínez, «La integración de sistemas legales minoritarios en el concepto de historia del derecho español».

— Alejandro Martínez, «Los orígenes de la Cátedra de Historia General del Derecho Español de la Universidad de Granada (1883-1937)».

— Antonio Merchán, «Los doctores iuris de la Real Fábrica de Tabacos del siglo xxi (2001-2008)».

— Regina Polo, «La historia del derecho: concepciones, posiciones y tendencias».

7. Madrid, Dykinson, 2025, 419 p.

RECENSIONS

— Mónica Soria, «La revalorización del municipio desde la universidad contemporánea».

— Carlos Tormo, «Disquisiciones académico-forenses a propósito de la esclavitud: Pedro José Bravo de Lagunas y Castilla ( Lima, s. xviii)».

— I Raquel Tovar, «Historiografía jurídica de género en el Anuario de Historia del Derecho Español (1924-2024). De la donatio propter nuptias romana a la regulación del matrimonio en la legislación castellana, sin la consideración de la mujer en la normativa penal».

Josep Serrano Daura Universitat Internacional de Catalunya

DERECHOS, MITOS Y LIBERTADES EN LA FORMACIÓN DE LA MODERNIDAD POLÍTICA EN LA ESPAÑA CONTEMPORÁNEA, EDICIÓ A CURA DE GUILLERMO VICENTE Y GUERRERO8

El professor Guillermo Vicente y Guerrero, titular de l’assignatura Filosofia del Dret a la Universitat de Saragossa i especialista en el foralisme històric aragonès, ha coordinat una obra cabdal que estudia el paper de la historicitat dels drets dels territoris hispànics en la construcció de la naixent nació liberal espanyola al segle xix. Tradicionalment aquest període s’ha llegit com un intent de superar la conflictiva pluralitat política i jurídica hispànica; tanmateix, el volum mostra que el passat medieval fou invocat constantment per a legitimar o qüestionar la modernitat. El fracàs de l’intent d’imposar un codi civil únic d’estil napoleònic davant la resistència foral n’és una mostra clara: el liberalisme doctrinari hagué de fer concessions notables a l’Antic Règim.

L’obra omple un buit historiogràfic que tot historiador del dret hauria de tenir present, amb tretze capítols escrits pels principals especialistes. José Manuel Nieto Soria analitza com, fins al segle xix, passat i present no es distingien netament i el món medieval era reinterpretat per a legitimar el present. L’historicisme jurídic, connectat amb la Il·lustració i reforçat pel romanticisme europeu, recuperà textos com el Fuero Juzgo o les Partidas per fonamentar l’incipient constitucionalisme espanyol. La historiografia il·lustrada exaltà el regne visigot i les corts medievals com a símbols de pacte i identitat, convertint l’erudició en un relat mític per a la construcció nacional.

Jesús Morales Arrizabalaga, Guillermo Vicente y Guerrero i Enrique Cebrián Zazurca analitzen la història política i legal d’Aragó a partir de la formació dels seus mites jurídics i de l’apel·lació als fueros des de Cadis. Morales subratlla el principi de supremacia del Fuero com a precedent de rule of law i recorda que ni Aragó ni Espanya es consolidaren com a subjectes politicojurídics durant l’Antic Règim, de manera que els fueros i les observancias no es reactivaren fins al segle xix com a referent constitucional. Ja durant la Il·lustració s’havia buscat una constitució genuïna, i la del 1812 intentà arrelar en tradicions espanyoles per a suavitzar el seu caràcter afrancesat, tot i que expressions com «drets i llibertats» o l’exaltació del pactisme eren més ideològiques que no pas històriques. En aquesta línia, Vicente y Guerrero destaca que al segle xix la història medieval i els fueros serviren sobretot per a legitimar utopies i discursos identitaris sense transformar les estructures modernes, mentre que Cebrián Zazurca assenyala que al segle xx el pes històric es va institucionalitzar amb l’Estatut del 1982 i el reconeixement del Justicia, però l’ús jurídic dels drets històrics acabà

8. València, Tirant Humanidades, 2024, 511 p.

generant conflictes constitucionals. Així, al segle xix la història fou sobretot un recurs retòric i al xx, un element formalitzat però d’efectes limitats i controvertits. El dret històric castellà, segons Remedios Morán Martín, fou la base que molts actors liberals utilitzaren per a legitimar el nou dret nacional. Textos com els mencionats Fuero Juzgo, el Fuero Real o les Partidas es presentaren com a fonament de la desitjada uniformitat jurídica, però aquesta centralitat més aviat incentivà les reaccions forals. Marta Friera Álvarez estudia el cas asturià, en què les experiències liberals a partir del 1820 afavoriren la invocació dels drets i les institucions medievals i modernes. A Galícia, segons Ramón P. Rodríguez Montero, la condició foral aparegué amb el Codi civil del 1889 i l’article 12, que permetia mantenir els drets civils propis. El dret gallec, eminentment consuetudinari, passà per diferents fases i patí dificultats de consolidació per la manca d’impuls polític i la poca explotació de les competències estatutàries en matèria civil per part de la classe política contemporània. El cas de Navarra, analitzat per Roldán Jimeno Aranguren, mostra un ús radicalment diferent del passat. El Salón del Trono de la Diputació de Navarra, decorat amb estètica historicista i romàntica, convertí l’edat mitjana en símbol de sobirania i glòria. Aquest medievalisme, compartit amb altres països europeus, no cercava fidelitat històrica, sinó la creació de mites i relats útils per a la identitat col·lectiva. A Navarra el passat medieval s’associà directament amb la legitimitat del liberalisme i amb la reivindicació foral, fixant una lectura mítica i idealitzada que ha tingut una forta incidència en la memòria històrica.

A les províncies basques, com mostra Coro Rubio Pobes, la foralitat adquirí una polisèmia notable. Durant el segle xix serví per a articular discursos monàrquics, republicans i demòcrates, tots coincidents en la defensa dels furs contra el centralisme. Els furs es compararen amb els sistemes britànic, suís o nord-americà, i en el context regeneracionista previ al 1898 el foralisme republicà els presentà com a remei als mals d’Espanya. Fins al 1876 es defensà la seva exemplaritat dins l’ordre constitucional; després de la seva abolició, fou el nacionalisme basc qui en recuperà la memòria com a símbol universal de llibertat, sovint de manera descontextualitzada.

Pel que fa a Catalunya, Tomàs de Montagut explica que la història del dret català mostra la formació del populus català com a comunitat política amb poder públic des de l’edat mitjana. El pactisme i el dualisme polític en són trets propis, i això porta a afirmar que els drets històrics catalans tenen un caràcter permanent i immutable. En absència de renúncia explícita, aquests drets continuen vigents i constitueixen la base de la identitat política i jurídica catalana.

A les illes Balears, segons Miguel José Deyá Bauzá, el regne de Mallorca ha tingut escassa incidència en la identitat contemporània. Només alguns intel·lectuals, com Quadrado o Santamaría, el reivindicaren, mentre que la majoria han situat la llengua com a element central. El fet que l’Estatut no el mencionés n’és una prova clara. El desconeixement sobre aquesta realitat és ampli, i fins i tot entre estudiants d’Història predomina la noció de la seva dissolució amb el Decret de Nova Planta per damunt

del coneixement de les seves institucions, cosa que contribueix a la dissolució de la memòria d’aquesta entitat política que gaudí durant segles d’unes institucions i un dret propi de gran pes constitucional.

Quant al País Valencià, José Franco-Chasán i Aniceto Masferrer assenyalen que el valencianisme crític, malgrat la seva solidesa teòrica, cometé l’error de menysprear el regne de València com a origen de la identitat valenciana. Argumentant que parlar de «regne» era un anacronisme, el desterraren del debat crític mentre acceptaven sense problemes termes com principat per a Catalunya. Aquest purisme i un cert to de superioritat intel·lectual debilitaren la construcció d’una consciència nacional sòlida en desconnectar-la del vincle històric més clar: un regne amb data fundacional, heroi i llengua pròpia compartits.

En conclusió, el volum mostra que la historicitat dels drets forals hispànics fou un element clau en la configuració del liberalisme doctrinari del segle xix i que el constitucionalisme del xx en restà impregnat. José M. Portillo destaca que la Constitució del 1978 introduí una concepció inèdita de la nació espanyola, diferent fins i tot de la del 1931, en què l’autonomia esdevingué un element essencial. Basant-se en nocions com les de drets històrics o nacionalitats històriques, la nació espanyola es configurà com una suma de nacionalitats i regions, i no com una única identitat homogènia. Aquesta singularitat, en contrast amb altres experiències europees, obligaria a replantejar la relació històrica entre l’Estat i els diferents components que l’han articulat.

Pere Ripoll Sastre Universitat Pompeu Fabra

OBITUARI

ARMAND DE FLUVIÀ I ESCORSA, IN MEMORIAM

Ignasi Ametlla Institució Armand de Fluvià de Genealogia i Heràldica

Armand de Fluvià i Escorsa va néixer a Barcelona el 17 d’octubre de 1931, fill d’Armand de Fluvià i Vendrell, compositor de música deixeble d’Enric Granados, i de Maria Escorsa i Benages, neta de l’escriptor Pius de Fluvià i Borràs —germà del compositor Manuel de Fluvià i Borràs— i de l’industrial siderúrgic Dionís Escorsa i Cruells, fundador de les Foneries Escorsa, i filla del seu fill Alexandre Escorsa i Sòria, fundador d’HAMSA (Hierros y Aceros Moldeados, SA).

Va fer el batxillerat a les Escoles Pies de Sarrià i al col·legi de Santa Anna de Mataró, en tots dos en règim d’internat. Va obtenir el batxillerat universitari el 20 de desembre de 1949 i el 1950 va ingressar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1959. Després d’haver fet les milícies universitàries al campament de Los Castillejos durant dos estius (1952 i 1954), va fer les pràctiques d’alferes d’infanteria a Palma durant quatre mesos.

Membre de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (1960), va tenir com a padrí de toga Joan de Déu Trias de Bes i Giró, que va ésser el seu advocat defensor. Va fer un curset de formació professional al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (1960) i pràctiques, com a passant, al bufet de Josep Antoni Castellà i Beltrí i al de Francesc Maria Manich i Moragas. També va fer un curs de paleografia i diplomàtica a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, a càrrec de Felip Mateu i Llopis (1961). Va ser professor de l’Escola de Genealogia, Heràldica i Nobiliària, radicada a Barcelona i fundada per l’Instituto Luis de Salazar y Castro (1961-1963). També va ser membre de l’Institut Internacional de Genealogia i Heràldica (1956), diplomat en Genealogia, Heràldica i Nobiliària (1963), membre de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i vocal de la seva junta de govern (1963), i professor de genealogia, heràldica i nobiliària catalanes (1984-1994). Va seguir un curs d’història de Catalunya impartit per l’historiador Ferran Soldevila i un curs de perfeccionament del català al CSIC amb el professor Joan Triadú. Va ser secretari de la junta directiva de la secció provincial de l’Asociación Española de Amigos de los Castillos (1964-1971) i durant aquest temps va excavar el castell medieval de Sant Joan, a Lloret de Mar, i va aconseguir que les autoritats s’interessessin en la seva restauració.

Va rebre el Premi Franckenau de Genealogia, de l’Institut Internacional de Genealogia i Heràldica (1965), i el Premi D’Arenberg de la Confédération Internationale de Généalogie et Héraldique (1984), per la publicació, a la Gran enciclopèdia catalana, de les genealogies dels grans llinatges comtals i feudals catalans. Va ser cavaller de l’orde constantinià de Sant Jordi (1965) i de l’orde de Savoia dels Sants Maurici i Llàtzer

(1994). Va rebre la Medalla de Bronze del Mil·lenari de Lloret de Mar pels treballs d’excavació al castell de Sant Joan (1966), que va salvar de l’enderroc. També va ser membre de l’Instituto Luis de Salazar y Castro, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1967), on va ocupar la vacant deixada per defunció del baró de Benasc (medalla núm. 28). I membre protector de l’Institut d’Estudis Gironins (1967), soci numerari de l’Institut d’Estudis Empordanesos (1967-1993), membre del Patronat d’Estudis Ausonencs (1968), de l’Asociación de Antiguos Alumnos de la Escuela de Genealogía, Heráldica y Nobiliaria, de Madrid (1970), de la Societat Cultural Urgel·litana (1978), de la Societat Catalana d’Onomàstica i de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (1979-1993). El 1980 va ésser un dels cinc jurats (juntament amb Antoni M. Aragó i Cabañas, subdirector de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Josep Mainar i Pons, president de l’Obra del Ballet Popular, Josep M. Pons i Guri, jurista, historiador i degà dels arxivers catalans, i Domènec Moner i Basart, músic i compositor) del concurs «La Sardana de la Represa». Va ser també assessor d’heràldica i vexil·lologia del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya (1980-2018), per al qual va elaborar els informes per a l’oficialització dels escuts i banderes dels ens locals de Catalunya.

Va fundar i presidir la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia i Vexil·lologia (1983-2007), i va ser assessor de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (1983) i de l’Arxiu Nacional de Catalunya (1983). Va ser membre de la Societat Catalana d’Onomàstica (1983-1995), del Centro Nacional de Investigaciones Genealógicas y Antropológicas de Quito (Equador) (1985), de l’Academia de Ciencias Genealógicas y Heráldicas de Bolívia, de l’Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, del Centro de Estudios Genealógicos e Históricos de Rosario (Argentina), de la Sociedad Portorriqueña de Genealogía, del Centro de Estudios Genealógicos de Córdoba (Argentina) (1985), corresponent de l’Academia Guatemalteca de Estudios Genealógicos, Heráldicos e Históricos (1985) i associat de l’Académie Internationale d’Héraldique (1985), membre del plenari de la Comissió del Mil·lenari de Catalunya (1988), membre de la Società Italiana di Studi Araldici, corresponent de la Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía (1990), assessor d’Heràldica i Genealogia de Catalunya per nomenament presidencial (1991), i membre corresponent del Centro Interdisciplinario de Estudios Culturales de Buenos Aires (1995). El 1995 va ser també el promotor i un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Nobiliaris Catalans, de què va ser membre de la Junta de Govern. Així mateix, va ser acadèmic estranger de l’Academia Heráldica de Historia, de Colòmbia (2001), i membre corresponent de la Junta Sabatina de Especialidades Históricas, de Buenos Aires (2002). Va ser professor d’heràldica a l’Escola Internacional de Protocol de Catalunya i a la Universitat Pompeu Fabra (2003-2004 i 2004-2005). Va ser soci honorari de l’Associazione dei Possessori di Certificazioni di Genealogia, Armi Gentilizie e Nobiltà Rilasciate dal Corpo dei Re d’Armi di Spagna (2006). El 2008 fundà la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica (ICGenHer), de la qual fou president fins a la seva mort i que actualment es denomina Institució Armand de Fluvià de Genealogia i Heràldica.

El seu interès per la conservació i preservació del ric i important patrimoni nobiliari català ha aconseguit que fossin dipositats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó els arxius dels marquesos de Monistrol d’Anoia, de Sentmenat i de Castellbell, i posteriorment, quan fou creat l’Arxiu Nacional de Catalunya, els dels marquesos de Castelldosrius, de Sant Mori, de Gelida-Vescomtes de Güell, de Mansolí, dels Comtes de la Vall de Merlès i dels Barons de l’Albi; també hi va dipositar la part política del seu arxiu particular i tota la referent al moviment gai. Així mateix, va donar la documentació musical del seu pare, Armand de Fluvià i Vendrell, i la del seu besoncle, Manuel de Fluvià i Borràs, al Centre de Documentació Musical Casa dels Tarongers. Va intervenir i col·laborar en les gestions prop de la Casa Ducal de Medinaceli per a la microfilmació —i trasllat a Catalunya— de tots els seus fons catalans, i també va gestionar, amb el Departament de Cultura i el Reial Cos de la Noblesa de Catalunya, la creació d’un Arxiu de la Noblesa Catalana amb la finalitat que aquest fons, tan important, no surti mai de Catalunya per a nodrir l’Archivo General de la Nobleza Española, centralitzat a l’Hospital de Tavera, a Toledo.

El 16 juny de 1981 el cap de gabinet del conseller de Governació, Sr. Jaume González Agápito, li va encarregar, per indicació del conseller adjunt a la Presidència, Sr. Miquel Coll i Alentorn, un informe sobre el Principat de Girona. El mateix any, per encàrrec del conseller de Cultura, va fer un informe sobre les condecoracions que podria concedir la Generalitat: les tres que va proposar van ésser acceptades (Creu de Sant Jordi, Medalla President Macià i Medalla Narcís Monturiol). També el 2 d’abril de 1981 el conseller de Governació li encarregà un informe sobre l’escut distintiu del Cos de Mossos de l’Esquadra. El 1980 va començar, al Departament de Presidència (després va passar al de Governació), la seva tasca d’assessor informador de les banderes i els escuts cívics dels ens locals de Catalunya, que va fer fins al 31 de desembre de 2018, quan va ser injustament acomiadat. El 2 de març de 1983 el Consell del Disseny i de la Senyalització li va encarregar un informe tècnic sobre la bandera de Catalunya. L’1 de setembre de 1984 la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona li va encarregar un informe sobre el seu escut. El 9 de desembre de 1986 va fer un informe per a la Diputació Provincial de Barcelona sobre el seu escut heràldic. El 12 de gener de 1987, amb motiu de la concessió de la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al comte de Barcelona, l’alcalde de la ciutat li va encarregar un informe sobre la vinculació dels comtes de Barcelona amb la Ciutat Comtal i una llista de persones barcelonines vinculades a l’homenatjat. També aquell any, el 2 de febrer, la Universitat de Barcelona li va encarregar un informe sobre el seu escut, el 31 de març ho va fer el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i al juliol el director general d’Administració Local li va encomanar —com a «conseller heràldic»— l’organització d’una exposició itinerant de segells i escuts municipals de Catalunya. El març del 1988, amb motiu del Mil·lenari de Catalunya, l’Entitat Autònoma del Diari Oficial de la Generalitat i de Publicacions li va encarregar l’ampliació i correcció d’uns quadres genealògics de les cases comtals catalanes. El 24 de març de 1990, per encàrrec del Sr. Albert Manent,

bon amic seu, va fer unes notes sobre els títols de l’hereu de la Corona per al president de la Generalitat, amb qui es va entrevistar a casa del Sr. Coll i Alentorn. També va fer un informe sobre l’escut de la Sindicatura de Comptes de Catalunya, un altre per al Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Catalunya, un sobre l’escut del Collegi Major Universitari La Salle de Barcelona (1995) i un per a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. L’any 1998 el Consell Consultiu de la Generalitat li va encarregar de fer un informe sobre la història genealògica i heràldica del Palau Centelles i el mateix any va ésser contractat per fer un curset d’heràldica i genealogia a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, que va repetir el 1999. El 2001 va fer un informe per al Departament de Justícia per tal de veure quines condecoracions podria concedir i l’Institut d’Estudis Eivissencs n’hi va encarregar un altre sobre l’escut i la bandera del Consell Insular d’Eivissa i Formentera. El 2002 el duc de Sogorb li encarregà un informe sobre la importància del patrimoni català de la Casa Ducal de Medinaceli. El 2007 el cap de protocol del Departament de Governació li’n demanà un altre relatiu a l’escut de l’Associació Catalana de Protocol i Relacions Institucionals i el conseller del Departament de Governació n’hi encarregà encara un altre sobre quina condecoració podria atorgar per a premiar o distingir funcionaris que se’n fessin mereixedors i la proposta va ser la Medalla Joan de Fiveller. Quan els dissenyadors de l’Ajuntament de Barcelona van aconseguir canviar l’escut i la bandera de la ciutat, que havien estat oficials durant set segles, va interposar davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya un recurs contenciós contra els decrets de l’Ajuntament i per mitjà de la Sentència del 26 de juliol de 2002 el va guanyar i va aconseguir que fossin recuperats.

Va ser soci de les entitats següents: British Institute - Casa Americana de Barcelona, American Library (núm. 1572) des del 5 d’abril de 1957, Club Natació Barcelona (núm. 1264) des de l’1 de maig de 1969, Gimnàs Sanson (núm. 328), Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample (núm. 259) des del 20 de juny de 1978, Asociación Española de Amigos de los Castillos (núm. 1221) des del 29 de desembre de 1958, Instituto Internacional de Genealogía y Heráldica (núm. 238) des del 17 de març de 1955, Atlètic Club Barceloneta, etc.

Va col·laborar assíduament als diaris i les revistes Historia y Vida, Hidalguía, Cartela Heráldica, Indice Histórico Español, Revista de Catalunya, Diari de Barcelona, Avui, El Temps, Clío, El Món, Nobiltà, Excellence, El Demà, El Punt Avui, etc. Va col·laborar també en el Gran diccionario enciclopédico Salvat universal, la Gran geografia comarcal de Catalunya, la Gran enciclopèdia catalana, Catalunya romànica, Els castells catalans, la Història de Catalunya de Salvat, Larousse-Planeta, i l’any 2012 va publicar el Manual d’heràldica i tècnica del blasó i el Manual de nobiliària catalana, ambdós els primers llibres de l’especialitat, i Qui eren els meus avantpassats?, la primera obra de genealogia en català.

El 2000 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi per la seva tasca en el camp de la genealogia i l’heràldica i per haver iniciat el moviment gai. L’Ajuntament de Barcelona li atorgà el 2008 la Medalla d’Honor de la Ciutat pels

mateixos motius i el 2015 la Medalla d’Or al Mèrit Cultural. Va donar cursets de genealogia, heràldica i nobiliària en diferents llocs de Catalunya i del món: Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Lleida (1994), a l’Arxiu Provincial de Tarragona, per videoconferència a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, etc.

La seva activitat política s’inicià a la Universitat de Barcelona, on va conèixer, entre molts altres, Miquel Roca i Junyent, Max Cahner, Llibert Cuatrecasas, Josep Ignasi Urenda, Jordi Maluquer, Eduardo Foncillas, Jordi Vila, Josep Espar i Ticó, etc. Va ésser cofundador del grup monàrquic liberal Joventut Espanyola d’Acció (JEA) i addicte a Joan III, comte de Barcelona. El 1953 va ingressar a l’Asociación de Cultura Occidental (ACO), presidida per Agustí de Semir. Va prendre part en les anomenades «Rutes Universitàries a Montserrat». A finals del 1956 i principis del 1957, arran dels esdeveniments i aldarulls a la Universitat, va ésser detingut, engarjolat i processat dues vegades per propaganda subversiva i associació il·legal, i va ser condemnat pel governador civil a pagar una multa de deu mil pessetes. La segona detenció fou conseqüència de la seva presència a la famosa tancada al Paranimf de la Universitat. Va estar dos anys sense passaport, vigilat i amb el telèfon intervingut. Una de les seves tasques dins la causa monàrquica fou la connexió i el foment de les relacions entre dirigents monàrquics (baró de Viver, Santiago Nadal, Santiago Torrent, comte del Montseny, Antoni Muntañola, Antoni de Senillosa, etc.) i dirigents catalanistes (Claudi Ametlla, Miquel Coll i Alentorn, etc.). També va ésser cofundador d’Acció Monàrquica Catalana, que va substituir la JEA (ambdues s’havien adherit al grup Unión Española, liderat per Joaquín de Satrústegui), i hi va pertànyer fins al 1968, any en què va entrar a formar part del secretariat polític a Catalunya del comte de Barcelona, amb seu al carrer de Petritxol, fins que fou dissolt el 1969 arran del jurament per part del príncep dels Principios del Movimiento, la qual cosa va fer que deixés la causa monàrquica. Tanmateix, continuà fidel al que considerava el seu rei fins a la seva mort el 1993, quan va dir: «El rei ha mort; visca Catalunya». Els seus informes i les seves gestions prop de la Casa Reial van contribuir a la revalidació dels títols de príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera i senyor de Balaguer, gairebé desconeguts fins aleshores. El 1970 va ésser multat amb vint-i-cinc mil pessetes per ser un dels signataris de la carta dirigida al secretari d’estat nord-americà, Mr. Rogers, per a demanar la retirada dels americans de les bases militars d’Espanya.

Va ser membre de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes (1981-1993) i, fins a l’actualitat, d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana. Va rebre la Insígnia Carles Pi i Sunyer d’Esquerra Republicana de Catalunya (1993).

El 1970, arran de la presentació a les Corts franquistes de l’Avantprojecte de llei de perillositat i rehabilitació social, va iniciar el moviment gai a l’Estat espanyol fundant l’organització Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH) El 1973 va participar, a París, en el congrés «L’Homosexualité à Visage Découvert», organitzat per Arcadie. El 1974 va fer un seminari de sexologia per a professionals del

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 191

dret, organitzat pel Col·legi d’Advocats de Barcelona, i va assistir al I International Gay Rights Congress, a la Universitat d’Edimburg, on va llegir, en anglès, un informe sobre la situació política i legal dels gais a l’Estat espanyol. El 1975 va llegir el discurs de cloenda —també en anglès— de l’assemblea anual de l’organització Campaign for Homosexual Equality (CHE), a Sheffield, sobre el tractament dels homosexuals per part de la psiquiatria oficial franquista (Marañón, López Ibor i Vallejo Nájera). Va intervenir a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, com a professor de les assignatures d’antropologia sexual (1975), de feminisme (1980) i de nous moviments socials. El 1977 va ingressar en la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi d’Advocats i el 1979 a Amnistia Internacional. Va ser fundador i primer secretari general (i després coordinador general) del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) —nom que li va donar ell— fins al 1980, just després d’aconseguida la legalització. També va ser fundador i primer president de l’Institut Lambda del 1976 al 1982, i va ser reelegit el 1987, quan va canviar el nom pel de Casal Lambda. Va continuar essent-ne president fins al 1995, quan va dimitir; i fins ara n’ha estat president d’honor. El Centre de Documentació del Casal Lambda porta el seu nom. Va ser fundador el 1986 de la Comissió Pro Casal de Gais i Lesbianes de Barcelona, de la qual va ser membre fins a la seva fusió amb l’Institut Lambda. Igualment, va ser membre de la Societat Catalana de Sexologia (1965) i fundador de l’Institut Català de Sexologia. El 1976 va impulsar i donar nom al Front d’Alliberament Homosexual del País Valencià (FAGPV) i al Front d’Alliberament Gai de les Illes (FAGI), i el 1977 va aconsellar Antonio Quintana per a la fundació de l’Euskal Herriko Gai Eskapen Mugimendua (EHGAM) i Paco Cambrollé (ara Mar Cambrollé) per a la del Movimiento Andaluz de Revolución Homosexual (MARH). El 1975 i el 1977 va participar en la marxa manifestació del gay pride a Nova York. El 1978, en els programes de televisió De bat a bat i Vostè pregunta, va ésser la primera persona d’Espanya a manifestar públicament la seva condició d’homosexual.

El 1978 va donar nom al Frente de Liberación Homosexual de Castilla (FLHOC) i a la Coordinadora de Frentes de Liberación Homosexual del Estado Español (COFLHEE). El 1980 va presidir l’assemblea anual de l’Associació Gai Internacional (AGI) a Santa Cristina d’Aro. Va impartir, per primera vegada en la història, una conferència sobre homosexualitat a la sala del Consell de les Valls (Andorra), a l’Ateneu de la Corunya, a Vigo, a Santiago de Compostel·la, a Pamplona i en molts altres indrets, com Madrid, Sevilla, Múrcia i València. El 1976 va assistir a les primeres reunions de Convergència Socialista, que després es convertí en el Partit dels Socialistes de Catalunya, i va ésser un dels dos-cents primers signants de la Crida Popular del Grup d’Independents Socialistes (GIS) i fou elegit com un dels quaranta membres del seu consell. Arran del pacte amb el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), va sortir del PSC i a finals del 1979 va participar en la gestació del moviment Nacionalistes d’Esquerra, del qual va ésser elegit membre del Consell Polític i va esdevenir el número nou a la llista per a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i va fun-

dar l’Assemblea de Gais de Nacionalistes d’Esquerra. Quan l’entitat es va escindir, el 1985, va participar en la fundació del Moviment d’Esquerra Nacionalista (MEN). El 1990 va ésser elegit membre del consell assessor d’Esquerra Republicana de Catalunya, del qual va dimitir el 1994. El 1995 va ser elegit, per aclamació, president d’honor del Casal Lambda. Del 1995 al 1997 fou el primer president de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB). El 1998 el Col·lectiu Gai de Barcelona li concedí el Premi Triangle Rosa. El 2006 l’entitat H2O, del Camp de Tarragona, li atorgà la Ploma Daurada, el 2012 l’Asociación Adriano Antinoo de Sevilla li atorgà el premi que duu el mateix nom i el 2017 la FELGTB li va concedí la Pluma.

El 2008 rebé a Sevilla el guardó que el declarava «Hombre por la igualdad» i el maig del 2019 la Unió General de Treballadors (UGT) va crear els Premios 17 de Mayo en reconeixement de la lluita pels drets humans de les persones lesbianes, gais, transgènere, bisexuals i intersexuals (LGTBI) i en rebé el primer guardó. El setembre del mateix any participà com a professor en el curs «Diversidad afectivo-sexual de género: perspectivas desde el ámbito educativo y socio-sanitario» a la Universidad Internacional del Mar, de Múrcia.

És autor dels llibres El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (19701975) i, en col·laboració amb Alberto Cardín, SIDA: ¿Maldición bíblica o arma letal?, així com de nombrosos articles i conferències sobre temàtica homosexual. El 1982 va traduir de l’anglès el llibre d’Ihara Saikaku Historias de amor entre samurais.

Ha participat en nombrosos simposis, congressos i taules rodones sobre tots els aspectes relatius a l’homosexualitat i li han estat fetes incomptables entrevistes a diaris, revistes, ràdios i televisions.

A continuació esmentem alguns dels seus llibres publicats.

Aportaciones a la historia económica y social de la ciudad (1964), conjuntament amb Pedro Voltes Bou, Joan-Ferran Cabestany. Barcelona: Ayuntamiento de Barcelona (Instituto Municipal de Historia) i Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona, 306 p. (Documentos y Estudios; 13).

El solar catalán, valenciano y balear (1968), amb Alberto i Arturo García Carraffa. Sant Sebastià: Librería Internacional. 4 volums. Armand de Fluvià amplià, revisà i acabà l’edició.

Homosexuales masculinos: Sus problemas y adaptación (1977), conjuntament amb Martin S. Weinberg i Colin J. Williams. Barcelona: Fontanella, 501 p. (Sexualidad; 30).

Aspectos jurídico-legales de la homosexualidad (1979). Barcelona: Institut Lambda, 30 p. (Temas Monográficos de Sexología; 4).

Diccionari general d’heràldica (1982). Amb un glossari anglès, castellà, francès i italià. Pròleg de Martí de Riquer. Barcelona: EDHASA, 242 p.

Diccionari heràldic: Índex de les càrregues heràldiques dels escuts de l’Adarga catalana (1987). Pròleg de Faustino Menéndez-Pidal y de Navascués. Lleida: Virgili i Pagès, 139 p.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 193

Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya (1989). Pròleg de Josep M. Salrach. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 232 p. (Biblioteca Universitària; 11).

Origen i escuts de cognoms catalans (1989). Col·leccionable del diari Avui. Barcelona: Premsa Catalana, 240 p.

Els quatre pals: L’escut dels comtes de Barcelona (1994). Barcelona: Rafael Dalmau, 168 p. (Episodis de la Història; 300) (reimpressió: 1996).

A la recerca dels avantpassats: Manual de genealogia (1995). Pròleg d’Antoni Pladevall i Font. Maquetació i infografia d’Ignasi Ametlla i Guxens. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 246 p. (2a ed.: Curial i Fundació Pere Coromines, 2015).

L’autonomia política de Catalunya: Orígens, competències i organització de la Generalitat, juntament amb Josep Pagès i Rejsek i Ricard Lobo i Gil. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, 1995, 166 p. (Guies; 1) (2a ed., 1996, 159 p.; 3a ed., 2001, 159 p.; 4a ed., 2005, 167 p.).

Cavalleria catalana medieval 1177-1433. Projecte i realització gràfica de Julià Mumbrú. Prefaci de Martí de Riquer. Cabrera de Mar: Galerada, 1997, 29 folis de làmina.

Nobiliari del Reial Cos de la Noblesa de Catalunya, conjuntament amb Lluís Bru de Sala i de Valls. Barcelona: Juventud, 1998, 281 p.

Repertori de grandeses, títols i corporacions nobiliàries de Catalunya. Sant Cugat del Vallès: Institut d’Estudis Nobiliaris Catalans i Arxiu Nacional de Catalunya. En quatre volums: volum i, Pagès, 1998, 142 p.; volum ii, Pagès, 2004, 152 p.; volum iii, Pagès, 2013, 176 p.; i volum iv, amb il·lustracions de Xavier Garcia i Mesa, Difusió Publicacions i Vídeos, 2019, 194 p.

Els símbols dels ens locals de Catalunya, conjuntament amb I. Rueda i M. Camín. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Direcció General d’Administració Local, 2001, 100 p.

Political autonomy in Catalonia: Origins, jurisdiction and organisation of the Generalitat, juntament amb Josep Pagès i Rejsek i Ricard Lobo i Gil. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, 2002, 159 p. (Guies; 1) (2a ed., 2004; 3a ed., 2006, 171 p.).

El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975), amb la col·laboració de Vicent Canet i Martínez. Pròleg de Joan Francesc Marco. Barcelona: Laertes, 2003, 278 p. (Rey de Bastos; 41).

La autonomía política de Cataluña: Orígenes, competencias y organización de la Generalidad, juntament amb Josep Pagès i Rejsek i Ricard Lobo i Gil. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 2003, 159 p. (Guías; 13) (1a ed., 2001; 2a ed., 2003; 3a ed., 2004; 4a ed., 2005, 171 p.).

El moviment en imatges: El moviment gai, lesbià i transsexual a Catalunya, conjuntament amb altres autors. Catàleg de l’exposició celebrada al Palau Robert de Barcelona del 19 d’octubre al 8 de novembre del 2005. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2005, 62 p.

L’apropiació dels símbols nacionals de Catalunya per part d’historiadors aragonesos. Barcelona: Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2009, 18 p.

Historia de una falsificación nobiliaria: la baronía de Gavín en Aragón. Barcelona: Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2010, 32 p.

Catalunya, un país sense escut, conjuntament amb Quim Monzó i Gómez. Barcelona: Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2010, 17 p.

Manual d’heràldica i tècnica del blasó. Disseny d’escuts de Brian Caffrey. Coordinació d’Ignasi Ametlla i Guxens. Cabrera de Mar: Galerada, 2011, 260 p. (Manuals Universitaris; 2).

Sistemes d’ordre dels cognoms. Quin ha de ser el cognom dels fills? Un greu embolic innecessari. Barcelona Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2011, 18 p.

Qui eren els meus avantpassats?: Nou manual de genealogia. Pròleg d’Antoni Pladevall i Font. Maquetació i infografia d’Ignasi Ametlla i Guxens. Barcelona: Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2012, 244 p.

Manual de nobiliària catalana. Pròleg de Pedro Moreno Meherhoff. Barcelona: Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2012, 156 p.

Nobiliari general català. Barcelona: Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2017-2021. Volum i, 2017, 160 p., amb pròleg de Josep M. Salrach i direcció i producció d’Ignasi Ametlla i Guxens; volum ii-A, 2018, 213 p., amb pròleg de Jaume Sobrequés i direcció i producció d’Ignasi Ametlla i Guxens; volum iii i iv-A, 2020, 205 p., amb pròleg d’Agustí Alcoberro i Pericay i direcció i producció d’Ignasi Ametlla i Guxens; volum iii i iv-B, 2021, 206 p.; volum v, 2014, 139 p., amb pròleg de Francesc Cabana i direcció i producció d’Ignasi Ametlla i Guxens. L’obra consta de cinc parts: 1) Llinatges comtals i vescomtals; 2) Noblesa immemorial; 3 i 4) Noblesa de privilegi d’origen urbà i rural; 5. Famílies ennoblides per concessió de títol nobiliari del Regne.

Recull d’articles: Nobiliària i reialesa (1958-2015). Pròleg de Pedro Moreno i Meyerhoff. Barcelona: Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2015, 294 p.

NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER A L’EDICIÓ

1. Els articles s’han de redactar en català preferiblement i s’han de presentar en suport de paper i en disquet o CD (si pot ser, picat en el programa de tractament de textos Microsoft© Word per a PC).

2. El cos de la lletra ha de ser del 12, i el text s’ha de compondre amb un interlineat d’un espai i mig.

3. L’extensió de l’article no pot ser inferior a deu pàgines (2.100 caràcters per pàgina). Tots els fulls han d’anar numerats correlativament.

4. La bibliografia s’ha d’incloure al final de l’article. Ha d’estar ordenada alfabèticament per autors i ha de seguir els criteris següents (hi ha uns criteris més detallats a la disposició dels autors).

Els llibres s’han de citar: Cognom, Nom; Cognom, Nom. Títol de la monografia: Subtítol de la monografia. Lloc de publicació: Editorial, any. Nombre de volums. (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [Informació addicional].

Els articles de publicacions periòdiques s’han de citar: Cognom, Nom; Cognom, Nom. «Títol de la part de la publicació en sèrie». Títol de la Publicació Periòdica [Lloc d’Edició], número del volum, número de l’exemplar (dia mes any), número de la pàgina inicial-número de la pàgina final.

Revista de Dret Històric Català, vol. 24 (2025) 197

5. Les notes s’han de compondre al peu de la pàgina on figura la crida, que s’ha de compondre amb xifres aràbigues volades.

6. En el cas que hi hagi figures, gràfics o taules, s’han de presentar numerats correlativament en fulls a part i indicar dins del text el lloc en què s’han d’incloure durant el procés de maquetació.

7. Juntament amb l’article s’han de lliurar en un full a part algunes dades del currículum de cada autor (quatre línies de text com a màxim).

8. Al final de l’article cal afegir un resum d’un màxim de quinze línies (1.050 caràcters) en: català, castellà i anglès.

9. Amb vista a la indexació en diferents bases de dades, s’han de proposar cinc mots clau com a mínim (en català, castellà i anglès), els quals s’haurien d’extreure, si és possible, de tesaurus o diccionaris d’especialitat.

10. Per a garantir la qualitat dels treballs que es publiquin, el Comitè Editorial i el Comitè Científic sotmetran els articles rebuts a l’informe d’experts en cada matèria.