PARLAM
NEUS FERNÁNDEZ QUETGL AS
Entrevista amb
Joan Mario Rebassa, mestre d’aixa
«A CADA PORT HI HAURIA D’HAVER AMARRAMENTS DE FRANC PER A BARQUES DE FUSTA TRADICIONALS»
Joan Mario Rebassa en el Port de Santa Ponça.
oan Mario Rebassa Fiol (Palma, 1966) va estudiar fins al COU (Curs d’Orientació Universitària) i el 1992 formà part de la segona promoció de mestres d’aixa al moll comercial de Palma. Comprar un llaüt d’uns 6 m a un mestre d’aixa pot costar uns 30.000 €, sense tenir en compte ni el motor ni l’IVA. Al mercat, es comercialitzen models estandarditzats de fibra que surten entre un 5 i un 10 % més barats que els fets tradicionalment amb fusta.
J
La curiositat per la professió de mestre d’aixa no li ve de família, però tenia clar que volia fer feina a l’aire lliure. Gairebé ha vist la mar cada dia, perquè encara que se’n vagi de viatge sempre mira cap a la costa, perquè li encanta mirar la mar. Quines característiques tenen les embarcacions mallorquines en comparació amb la resta? El llaüt, el bot, la pastera, el gusi…, podríem dir que són les pròpies d’aquí. A la resta de la Mediterrània hi ha embarcacions molts semblants al llaüt, el que canvia són les tècniques de construcció. Llevat del disseny o la bellesa que cada mestre li pugui donar, el tipus de construcció té característiques pròpies, que estan millor. Per exemple, hi ha una peça, un tauló que va de proa a popa, on totes les posts moren i on el folre va clavat i que és a la banda de la quilla. Per tant, aquesta part és totalment independent, pot estar a fora, es pot rompre i no hi entraria aigua. A les embarcacions que es fan al litoral peninsular les posts moren damunt la quilla, de manera que va calafatat entre la quilla i la post, i per tant és
un sistema menys segur. Hem de pensar que antigament la gent a Mallorca vivia de la mar, i el fet de tenir una barca de fusta era una necessitat per a molta de gent perquè hi anava a fer feina. Ara com ara és lleure, simplement, per això totes les barques de fusta es moren, perquè ja no es mantenen com es feia anys enrere. Abans, cada pescador s’arreglava la barca, tenien més vida. Per què vos vàreu formar com a mestre d’aixa? Sempre m’ha agradat punyir, ja de jovenet teníem un llaüt, primer a Can Pastilla, i després al Toro. Aquí m’ajuntava per Pasqua amb un parell d’amics i amb 14 anys ja pintàvem, o anàvem a arreglar qualque cosa. Més endavant vaig sentir que hi havia una escola de mestres d’aixa, ho trobava una idea maca poder dissenyar, construir i navegar amb una barca, és una cosa agraïda. Quins són els trets d’estil de vida d’un mestre d’aixa? Tant de bo em pogués dedicar només a llaüts o a barques de fusta! Tenc tantes feines diferents i barques, i que no totes són de fusta… En un dia normal vas al taller a preparar les peces i a tallar, però després tot el material te l’has d’endur al moll on hi ha l’embarcació. Segons la drassana que tenguis, si tens espai, te’n pots endur l’embarcació i tenir-la a cobro i que tot estigui eixut, i amb la maquinària a devora, i després tornes l’embarcació cap a la mar. Aquest hivern vaig tenir un botet de 5 m. El risc que té ser mestre d’aixa és quedar-se sense feina, com en moltes altres feines. Els riscos físics són martellades cada dos per tres, talls…, fins que arriba un moment que ja ni te’n tems. I alerta Entorn de Calvià
83
