10 minute read
Joan Mario Rebassa, mestre d’aixa
NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS
Entrevista amb
Advertisement
Joan Mario Rebassa, mestre d’aixa «A CADA PORT HI HAURIA D’HAVER AMARRAMENTS DE FRANC PER A BARQUES DE FUSTA TRADICIONALS»
Joan Mario Rebassa en el Port de Santa Ponça.
Joan Mario Rebassa Fiol (Palma, 1966) va estudiar fins al COU (Curs d’Orientació Universitària) i el 1992 formà part de la segona promoció de mestres d’aixa al moll comercial de Palma. Comprar un llaüt d’uns 6 m a un mestre d’aixa pot costar uns 30.000 €, sense tenir en compte ni el motor ni l’IVA. Al mercat, es comercialitzen models estandarditzats de fibra que surten entre un 5 i un 10 % més barats que els fets tradicionalment amb fusta.
La curiositat per la professió de mestre d’aixa no li ve de família, però tenia clar que volia fer feina a l’aire lliure. Gairebé ha vist la mar cada dia, perquè encara que se’n vagi de viatge sempre mira cap a la costa, perquè li encanta mirar la mar.
Quines característiques tenen les embarcacions mallorquines en comparació amb la resta?
El llaüt, el bot, la pastera, el gusi…, podríem dir que són les pròpies d’aquí. A la resta de la Mediterrània hi ha embarcacions molts semblants al llaüt, el que canvia són les tècniques de construcció. Llevat del disseny o la bellesa que cada mestre li pugui donar, el tipus de construcció té característiques pròpies, que estan millor. Per exemple, hi ha una peça, un tauló que va de proa a popa, on totes les posts moren i on el folre va clavat i que és a la banda de la quilla. Per tant, aquesta part és totalment independent, pot estar a fora, es pot rompre i no hi entraria aigua. A les embarcacions que es fan al litoral peninsular les posts moren damunt la quilla, de manera que va calafatat entre la quilla i la post, i per tant és un sistema menys segur. Hem de pensar que antigament la gent a Mallorca vivia de la mar, i el fet de tenir una barca de fusta era una necessitat per a molta de gent perquè hi anava a fer feina. Ara com ara és lleure, simplement, per això totes les barques de fusta es moren, perquè ja no es mantenen com es feia anys enrere. Abans, cada pescador s’arreglava la barca, tenien més vida.
Per què vos vàreu formar com a mestre d’aixa?
Sempre m’ha agradat punyir, ja de jovenet teníem un llaüt, primer a Can Pastilla, i després al Toro. Aquí m’ajuntava per Pasqua amb un parell d’amics i amb 14 anys ja pintàvem, o anàvem a arreglar qualque cosa. Més endavant vaig sentir que hi havia una escola de mestres d’aixa, ho trobava una idea maca poder dissenyar, construir i navegar amb una barca, és una cosa agraïda.
Quins són els trets d’estil de vida d’un mestre d’aixa?
Tant de bo em pogués dedicar només a llaüts o a barques de fusta! Tenc tantes feines diferents i barques, i que no totes són de fusta… En un dia normal vas al taller a preparar les peces i a tallar, però després tot el material te l’has d’endur al moll on hi ha l’embarcació. Segons la drassana que tenguis, si tens espai, te’n pots endur l’embarcació i tenir-la a cobro i que tot estigui eixut, i amb la maquinària a devora, i després tornes l’embarcació cap a la mar. Aquest hivern vaig tenir un botet de 5 m. El risc que té ser mestre d’aixa és quedar-se sense feina, com en moltes altres feines. Els riscos físics són martellades cada dos per tres, talls…, fins que arriba un moment que ja ni te’n tems. I alerta
amb les eines mecàniques: el sinfín (serra de cinta), la cepilla, s’estupi…, hi ha accidents, i de vegades et surt una peça escopida i que et pot pegar. Són els mals de les feines manuals. Tot i així, més mal m’he fet jo botant a una barca que no amb les eines.
Quines han estat les vostres principals fites professionals?
Entorn del 2010 vaig iniciar un projecte de construcció d’un llaüt tradicional fet amb un sistema de motlles, que he acabat fa pocs anys. M’interessa un sistema de construcció basat en la modelació, pel qual es poden fer barques de fusta totes encolades, i no s ’ha de calafatar. Té un acabat totalment diferent al d’una embarcació tradicional. Ho he mostrat per diverses fires, però hi ha poca il·lusió per voler una barca de fusta, pensen que és molta de despesa i molt de manteniment. També vaig construir una llanxeta de 5 metres, «de senyor», clàssica com les Riva de James Bond, i amb el mestre Pau Ferrer –juntament amb l’Escola de Disseny de les Illes Balears– vàrem fer un projecte nàutic. Era una embarcació petita, de 3 metres, que amb un kit, cadascú se’n podia fer un a ca seva per sortir a navegar, però Comandància Marítima ho va tirar enrere. Mentrestant, a Barcelona, sí que es va comercialitzar un projecte molt semblant. Amb els anys la meva tasca s’ha desenvolupat molt més a restaurar embarcacions.
Quin paper creis que hauria de tenir avui el mossatge?
El mossatge és gent que comença, jove…, i avui les coses han canviades, no és com abans, que n’aprenies directament d’un mestre. Avui es formen a l’escola de mestres d’aixa i ja podria dir que s’ha fet el mossatge allà dedins, que poden sortir prou preparats. Avui per avui no pots agafar un al·lot i pagar-li tres duros, li has de fer un contracte i pagaries més a la seguretat social que no a ell. Si ets autònom el que t’importa és anar a treure feines. El mossatge ha canviat i és de les escoles.
Qui s’ha preocupat més per al foment d’aquest ofici?
Els mateixos mestres d’aixa que tenien ganes de donar a conèixer la feina, no n’hi ha més. Perquè en qualque actuació del Consell, sobretot en la legislatura passada, varen deixar els mestres quasi sense feina. Varen fomentar que tots els que tenien una barca per adobar es posassin en contacte amb el Consell i que l’escola de Mestres d’Aixa els ho arreglava de franc. Els propietaris únicament havien de pagar el material. La consellera d’aquell moment deia que era l’única manera que els al·lots de l’escola no estiguessin aturats. No té sentit treure una nova fornada de mestres d’aixa al carrer i després llevar-los el pa. Un és mestre d’aixa perquè li agrada l’ofici, no és fer feina amb barques, és amb barques de fusta. Tots volem fer barques noves i reparar no tant. Se’n fan poques avui dia. (Mira al port de Santa Ponça i n’assenyala dues). La gent el que vol és una embarcació que en arribar a port li doni una manguerada i no saber-ne res pus.
Hi ha dones mestres d’aixa?
N’hi havia una que jo conexia, d’una fornada anterior a la meva, però no li sortien feines, potser perquè desconfiaven i altres coses que també va tenir. I ho va deixar. No sé per què no n’hi ha, a mi m’és ben igual, no ho sé, potser no els agrada. No és una feina feixuga, la pot aguantar qualsevol. Potser que els antics propietaris de barques desconfiaven d’una mestra d’aixa i que per això no li passassin la feina.
Amb el mestre
Pau Ferrer i l’Escola de Disseny de les
Illes Balears vàrem fer un projecte nàutic: una embarcació de 3 metres, que cadascú es podia fer a casa seva per sortir a navegar. Comandància Marítima ho va tirar enrere
Quins canvis han sofert les peticions d’embarcacions en els darrers anys? La fusta pot sobreviure al plàstic?
Bàsicament és que van a coses de llanxes de fibra, pneumàtiques, qualque llaüt de fibra. Qui
compra una barca de fusta és perquè qualcú no la vol i la ven, i l’altre la compra per dos duros, la pinta i la posa en regla. Barques noves..., té un cost, molt de manteniment. Tot i així la fusta encara aguanta, ja veurem quant ho farà el plàstic! A més, cada barca de fusta és exclusiva, les de plàstic són clons. La meva barca darrera està feta amb motlles amb fred, que té poc manteniment, però la pots personalitzar totalment, sobretot a l’interior.
De qui hauríem d’aprendre en la valoració del nostre patrimoni marítim?
Bona pregunta (he, he!). Aquí sembla que esperen a perdre les coses per valorar-les. Hi ha patrimoni marítim mallorquí ja irrecuperable, com els pailebots, que circulen per altres països, de propietaris particulars o que funcionen com a xàrters. Aquí sembla que fan nosa. Mira, La Balear es va poder salvar. I quantes barques tenen els Amics del Museu Marítim a les coves de Bellver? És un grup de persones interessades en el patrimoni i que intenta durant anys anar-lo salvant, tot i les pegues de Capitania Marítima, que no els permet fer alguns canvis. Moltes de barques de pescadors no les poden vendre ni traspassar, ni canviar la matrícula, les han de xapar per la meitat. Podrien ser de lleure o una altra cosa… Capitania Marítima és un bon os. A Anglaterra, França…, allà els agrada molt navegar a vela amb barques de fusta. Allà hi ha més interès tant de la població com per cuidar el patrimoni. I nosaltres, quants d’anys fa que no tenim Museu Marítim? Com pot ésser que una illa que ha viscut tota la vida de la mar no tenguem un museu de tot el que bravejam! Diuen que tenim seu, però ja ho veurem!
Qui són els millors mestres d’aixa?
Desgraciadament ja molts de mestres se n’han anat, han estat gent major. Hi ha un grapat de joves que han sortit de les escoles, i hi ha fills de mestres, com en Joan Cifre a Portocolom, que tenen una drassana molt important. A la banda d’Alcúdia, en Bennàssar… Hi ha moltes de drassanes petites. A Palma ja tot és gran, i tot està en mans estrangeres. A Calvià…, un mestre d’aixa es moriria de gana.
Quina iniciativa vos agradaria que es posàs en marxa a Calvià respecte de les embarcacions?
He, he! Aquí tots els ports estan orientats al que veus, en el sentit que a les barques de fusta no les estimen tampoc, gens. A cada port hi hauria d’haver amarraments de franc per a barques de fusta tradicional que estiguessin mantingudes en bones condicions. Seria evitar una despesa que la podries reinvertir damunt la barca.
Quins valors té la costa per a la navegació?
L’únic tros verd que conec és el de Rafalbetx, que té uns valors importants, paisatgístics i faunístics. Jo visc al Toro perquè hi passava els estius i allà vaig conèixer la meva dona. Abans teníem una barca, però amb tantes ampliacions que han fet del port i els preus que posen engeguen la gent. Abans, al port del Toro, no Port Adriano, fèiem venir un camió per agafar-la i nosaltres arreglar-la, però ara té uns preus! Tot aquí està orientat a vaixells grossos, els dona més profit un de gros que cinc de petits.
Heu viscut la construcció de Port Adriano? Quina opinió en tens?
He estat sempre en contra de les ampliacions. Quan fas una ampliació duu més barques més grosses, i venen més empreses a fer feina, i quan la feina davalla et lleven la feina a tu, perquè són més potents. Tenim saturació i anam a un desastre total. Algunes empreses de xàrter ja no volen navegar a l’estiu, diuen que són els pitjors mesos, que està saturat, no pots fondejar on vulguis i tenir intimitat. Crec que la política de tots els partits és créixer, i la solució és deixar de créixer i voler tornar enrere. Cada vegada som més… Fa més de 20 anys jo vaig sentir la paraula sostre poblacional, i no se n’ha sentit parlar pus. Al contrari, aquí la gent ve a fer feina. I hi ha feina perquè hi ha més gent. Som mercenaris, comerciants totals, potser els menorquins s’estimen una mica més. Venem la padrina per guanyar quatre doblers, només estimam el nostre redolet. Entre nosaltres no ens ajuntam, com els catalans que s’estimem més, nosaltres som més individualistes.
