Martín Piñol Erica Salcedo
Pizzània
LA INVASIÓ DELS TURISTES PIRATES
Per al meu nebot Carlos, que ha començat a llegir amb «Pizzània»
Martín Piñol
Per a l’Olivia i el Saulo, i per als meus dragonets, Leo i Silas.
Erica Salcedo
Text: © Joan Antoni Martín Piñol, 2025
Il·lustracions: © Erica Salcedo, 2025
Direcció editorial: Patricia Martín
Edició: Clara Jubete Baseiria
Direcció d’art: Noelia Murillo Ballesta
Assistència editorial: Aina Florit Moll
Correcció: Maria-Arboç Terrades
© Editorial Flamboyant, SL, 2025 Gran Via de les Corts Catalanes, 669 bis, 4t 2a, 08013 Barcelona www.editorialflamboyant.com
Tots els drets reservats.
Primera edició: octubre del 2025
ISBN: 978-84-10090-87-3 DL: B 12952-2025
Imprès a Imprenta Mundo, Cambre, A Coruña
Llibre lliure d’emissions de CO2 gràcies a l’acord establert amb la Fundació Plant-for-the-Planet.
Martín Piñol Erica Salcedo
CRÒNIQUES DE
Pizzània
LA INVASIÓ DELS TURISTES PIRATES
· LLIBRE III ·
IRIS
DECIDIDA
SOROS LA NENA
REPARTEIX PIZZES
EL DRAC SALVATGE QUE
MARTINELLI
EL MESTRE PIZZER I FORJADOR D’ARMES
URKI
EL CAVALLER PESAT I PLORAMIQUES
PIZZÀNIA ERA UN REGNE PLE DE PRODIGIS I MERAVELLES.
Hi havia l’Iris, una nena imparable, llesta i valenta, capaç d’ensinistrar un drac i fer-se càrrec de la primera pizzeria del regne.
També hi havia el Soros, un drac vermell salvatge que després de conèixer l’Iris ara repartia pizzes a tothom i a tot arreu, un fet insòlit que no havia sortit mai a cap llegenda.
En aquesta crònica que teniu a les mans hi trobareu curiosos pesadíssims que volen viure noves experiències, navegants que amaguen secrets, pirates temibles i despietats, mercaders mesquins capaços de trair tothom per quatre monedes... i alguns vells coneguts.
Prepareu-vos per resistir la invasió dels turistes pirates!
CAPÍTOL
1
—A
ixò és un èxit! —va dir l’Iris, veient el carregament de pizzes per repartir.
—Això és un esgotament! —va rebufar el drac Soros, sabent que encara li tocaria fer quatre viatges més... com a mínim—. Odio volar de nit. Aquests pobles no estan ben il·luminats i més d’una vegada m’he menjat un arbre a l’hora d’aterrar.
—Però si ets un drac! Pots veure-hi en la foscor sense problemes i pots volar dies sencers sense cansar-te. El que passa és que t’avorreixes massa ràpid —va contestar-li la nena.
El Soros va mirar la gent que sopava a les taules de davant la pizzeria.
Quan el mestre Luigi Martinelli va muntar la primera pizzeria del regne a la seva antiga farga, no s’imaginava que sempre la tindria tan plena de gent.
—No és que m’avorreixi... —va confessar el drac—, però preferiria estar-me aquí endrapant pizza com aquests ganduls en lloc de repartir-la perquè se la mengin els altres. Perquè al final, tu i jo som sempre els últims de sopar i només ens queden les restes fredes...
Algun dia marxaré volant fins a l’Illa Avorrida, m’hi quedaré a viure jo sol i us haureu d’espavilar sense mi...
La nena va fer un somriure trist, perquè l’entenia. Però després li va assenyalar els clients de la pizzeria.
—Mira’ls un moment i digue’m què hi veus.
—Veig humans estúpids que fan molt de soroll al mastegar. Abans de coneixe’t, me’ls hauria cruspit sense remordiments.
L’Iris va negar amb el cap.
—Ja no mengem persones, recordes? I parlo en plural per no acusar-te tan directament. Però que consti que jo no m’he menjat mai ningú.
—Segur que algun dia t’has menjat algun moc o t’has mossegat les ungles. I això ja és menjar-se una mica. En el fons, tu i jo no som tan diferents...
La nena va riure.
—Ara de debò, Soros. Mira’ls bé. Són feliços.
Potser és l’únic moment del dia que han pogut deixar les seves feines esgotadores i els seus problemes, i ara estan aquí tranquils, gaudint cada mossegada. I a la gent a qui li portem les
comandes li passa el mateix. Poques coses fan més il·lusió que una pizza calenteta arribant a casa teva. I això és gràcies a nosaltres. Fem feliç molta gent. No tot han de ser gestes perilloses amb lluites de vida o mort. A casa també podem viure moltes aventures!
El Soros va rebufar amb força i unes quantes pizzes de la muntanya de comandes van caure al terra.
—Sí, sí, d’acord, però també vull que fem feliços molts dracs. Per exemple, aquest drac.
I amb un moviment ràpid de la llengua va devorar les pizzes que havien caigut. La nena el va fulminar amb una mirada de decepció.
—Eh, no em miris així. Havien tocat el terra més de tres segons. No les podíem repartir...
—Són ells! —va cridar una veu desconeguda amb un accent estrany, que els va interrompre de cop.
A la porta de la pizzeria hi havia dos vells amb una vara llarga, túnica llarga, barba llarga i la sensació que havien viscut una vida molt llarga.
—Segur que són mags que venen a proposar-nos una aventura mortal! —va dir el Soros—. Adeu pizzes, benvingudes lluites infernals i enemics ferotges!
L’Iris va rebre els dos vells amb un somriure.
Havia salvat el regne d’un drac salvatge, un rei despòtic i un mag tenebrós, i ja estava acostumada que tothom la volgués conèixer.
Però els vells no li van fer ni cas. Només tenien ulls per al Soros.
—Tu ets la criatura de què parlen les llegendes? El drac de les pizzes?
El Soros va rebufar, i amb la cua va assenyalar-se a ell mateix i després el munt de pizzes que calia repartir.
—A veure... No sou gaire llestos, vosaltres... Soc un drac envoltat de pizzes. Ho veieu cada dia, això?
Els dos vells es van mirar il·lusionats.
—Per fi l’hem trobat! Tantes jornades de viatge han tingut la seva recompensa! Ara podrem acabar la nostra missió!
CAPÍTOL 2
L’Iris els va assenyalar una taula que acabava de quedar buida.
—Savis mags, descanseu del vostre viatge i expliqueu-nos la gesta que ens espera.
—Sí, i, sisplau, que ens toqui lluitar contra bèsties màgiques i perilloses —va sospirar el drac.
Els dos vells es van posar a riure.
—Es pensen que som mags!
—Tu i jo mags! Aquesta sí que és bona!
—Home, jo sí que faig màgia. Puc fer desaparèixer tres pizzes d’aquestes en una nit!
· 13 ·
L’Iris i el drac van mirar-los amb impaciència.
—Perdoneu, però no entenem res —va dir la nena—. Teniu pinta de mags, veniu de lluny i parleu d’una missió. I si comencem des del principi?
—Ai, sí, perdona, petita. És que ets tan divertida... —va dir el primer—. No som mags, som turistes.
—Turistes? Això és contagiós? —va dir el drac, apartant-se unes passes cap enrere.
—No, no —va dir l’altre—. Vol dir que venim de Turís, la nostra ciutat.
—No entenc res —va dir el drac a l’Iris—. Els aparto amb un cop de cua i anem a sopar?
L’Iris va fer que no amb el cap.
—I si ens ho expliqueu tot bé des del principi? Tot just som al segon capítol i no vull que ningú es perdi...
Els dos vells van fer que sí amb el cap.
· 15 ·
—D’acord, tot sigui per la claredat narrativa... A veure, ell és el Bru i jo soc el Gru, però els nostres noms no són importants. Tenim la barba llarga perquè ens fa mandra afaitar-nos.
Portem una vara llarga perquè som grans i caminem molt i així no ens cansem tant. I portem una túnica llarga perquè és molt còmoda i abriga molt.
—Que a la nostra edat, un constipat mal curat... —va dir l’altre.
—Quin rotllo que tenen aquests —va dir el Soros, acostant-se a la muntanya de pizzes i devorant-ne unes quantes més.
—Eh, que hi ha clients que les esperen! —el va renyar l’Iris.
Els dos vells van començar a aplaudir.
—Oh. És que sou com ens imaginàvem!
Quina sort poder-ho veure amb els nostres propis ulls.
16 ·
I EMOCIONANT
FANTASIA MEDIEVAL
PER A TOTS
ELS PALADARS.
Fa molts segles, en un temps ple de màgia, una nena valenta i un drac golafre treballen sense parar a la pizzeria del regne. La seva fama ha arribat tan lluny que a les seves portes arriben viatgers de terres llunyanes, amb ganes de conèixer els dos aventurers i de provar el seu famós plat. Però aviat Vilamocs s’omple de turistes, i els pirates que fan negoci portant-los amunt i avall no són tan amistosos com semblaven en un principi...
Projecte de sostenibilitat
ISBN 978−84−10090−87−3
ISBN: 978-84-10090-87-3