TU TAMBÉ POTS SER SANT
Estimats amics: us escric aquestes línies quan fa molt poc temps que he rebut l’ordenació episcopal. Fou el passat dissabte 19 de juliol, quan vaig començar el meu camí episcopal a la diòcesi de Lleida, i des d’aleshores he viscut i visc intensament el coneixement de diverses realitats diocesanes, com per exemple el testimoni dels preveres que es mantenen fidels en la vivència de l’Evangeli en els pobles més petits de la diòcesi i en la gran ciutat; els diversos carismes de la vida consagrada que matisen el territori amb accents i intuïcions evangèliques que volen ser a la vegada profètiques i esperançadores, i com no, la presència nombrosa de laics que segueixen Jesucrist des de la seva realitat quotidiana.
Aquestes primeres impressions són interpel·lacions no només de novetat, sinó també petites crides per viure clarament segons l’Esperit Sant. Déu ens convida en cada instant de la nostra vida a créixer en la fe, és a dir, en la confiança vers Ell. En el nostre camí de retorn al Pare hi ha una conjugació constant de les seves invitacions amb la nostra llibertat. No hi ha cap camí vital vers la santedat que sigui igual. Cadascú fa el seu. Som únics, irrepetibles.
El lema d’enguany, «Tu també pots ser sant», ens recorda aquella santedat a la que tots som cridats, però també aquells testimonis, homes i dones, que viuen l’Evangeli radicalment des de l’anonimat de la vida quotidiana. La santedat té a veure amb l’Esperit Sant, a deixar-se guiar per Ell. Permeteu-me relacionar aquesta invitació amb l’any jubilar. El fet d’acceptar la crida a la santedat és un signe d’esperança. Aspirem a una veritable conversió de la nostra vida interior per acceptar amb més rotunditat a Jesucrist, la nostra veritable esperança. Ser sant i tenir esperança vindrien a ser conceptes sinònims. Que ningú ens robi l’esperança, o dit d’una altra manera, que tothom cregui que pot ser testimoni de santedat.
L’Església s’encarna en realitats humanes molt diverses, moltes vegades ferides per una tristesa permanent. L’acció de l’Església desitja proposar espais i projectes que ens acostin més els uns als altres. La
soledat es combat amb la iniciativa de relacions humanes renovades per l’Esperit. És del tot important voler compartir allò que tenim, i allò que som. Aquest detall no és menor en el camí vers la santedat. El que és propi ha de poder ser combinat amb naturalitat dins d’una nova perspectiva, un «nosaltres» generós, veritablement signe de catolicitat. Viure la santedat, és a dir, el do de l’Esperit Sant rebut, ens porta vers una pertinença corresponsable.
Acabo amb una reflexió del meu predecessor, el bisbe Salvador Giménez, que ens recorda com cal tenir ben present la lliure disposició personal per «viure aprofitant la caritat i la col·laboració puntual amb la resta de persones que conviuen amb nosaltres per recórrer el camí de la preocupació per una societat més solidària. Amb això s’aconseguirà mostrar al món d’avui la singular capacitat per a ser sants, entregats al servei de la comunitat i feliços por seguir les petjades de Jesucrist».
† Daniel Palau Valero
Bisbe de Lleida
