Issuu

LA DECISIÓ D’ANAR A LA UNIVERSITAT PROCESSOS D’ORIENTACIÓ I TRANSICIONS EDUCATIVES EN TEMPS D’INCERTESA

COMITÉ CIENTÍFIC DE L’EDITORIAL TIRANT HUMANITATS

Manuel Asensi Pérez

Catedràtic de Teoria de la Literatura i de la Literatura Comparada Universitat de València

Ramón Cotarelo

Catedrático de Ciencia Política y de la Administración de la Facultad de Ciencias Políticas y Sociología de la Universidad Nacional de Educación a Distancia

Mª Teresa Echenique Elizondo Catedràtica de Llengua Espanyola Universitat de València

Juan Manuel Fernández Soria Catedràtic de Teoria i Història de l’Educació Universitat de València

Pablo Oñate Rubalcaba

Catedràtic de Ciència Política i de l’Administració Universitat de València

Joan Romero

Catedràtic de Geografia Humana Universitat de València

Juan José Tamayo

Director de la Cátedra de Teología y Ciencias de las Religiones Universidad Carlos III de Madrid

Procediment de selecció d’originals, vegeu pàgina web: www.tirant.net/index.php/editorial/procedimiento-de-seleccion-de-originales

LA DECISIÓ D’ANAR A LA UNIVERSITAT PROCESSOS D’ORIENTACIÓ I TRANSICIONS EDUCATIVES EN TEMPS D’INCERTESA

Coordinadora ALÍCIA VILLAR AGUILÉS FRANCESC J. HERNÀNDEZ I DOBON ELENA GIMÉNEZ URRACO VICENT HORCAS LÓPEZ JOAN CARLES BERNAD I GARCIA SANDRA OBIOL FRANCÉS IGNACIO MARTÍNEZ MORALES

tirant humanidades València, 2017

Copyright ® 2017 Tots els drets reservats. Ni la totalitat ni part d’aquest llibre pot reproduir-se o transmetre’s per cap procediment electrònic o mecànic, incloent-hi fotocòpia, gravació magnètica o qualsevol emmagatzematge d’informació i sistema de recuperació sense permís escrit dels autors i de l’editor. En caso de errates i actualitzacions, l’Editorial Tirant Humanitats publicarà la correcció pertinent en la pàgina web www.tirant.com.

Director de la col·lecció: JUAN MANUEL FERNÁNDEZ SORIA

© TIRANT HUMANIDADES EDITA: TIRANT HUMANIDADES C/ Arts Gràfiques, 14 - 46010 - València Telèfons.: 96/361 00 48 - 50 Fax: 96/369 41 51 Correu electrònic: tlb@tirant.com www.tirant.com Llibreria virtual: www.tirant.es ISBN: 978-84-1678-643-5 IMPRIMIX: Guada Impresores, S.L. MAQUETA: Tink Factoría de Color

Si teniu alguna queixa o suggerència envieu-nos un correu electrònic a: atencioncliente@tirant. com. En cas de no ser atesa la vostra suggerència, per favor, llegiu en www.tirant.net/index.php/ empresa/politicas-de-empresa el nostre Procediment de queixes.

Em podries dir quin camí he d’agafar des d’aquí? Això depèn molt d’on vulgues arribar, va dir ell. M'és força igual, va dir l’Alícia. Així, doncs, pots agafar el camí que vulgues, va dir el Gat. Mentre vaja a algun lloc, va afegir l’Alícia com a explicació. D’això ja en pots estar segura, va dir el Gat, només cal que camines una distància prou llarga. Alícia al país de les meravelles

ÍNDEX PRESENTACIÓ................................................................................................................. 11

Capítol 1 LA DECISIÓ D’ANAR A LA UNIVERSITAT. RAONS D’UNA DECISIÓ DECIDIDA.............................................................................................................................. 13 1. INTRODUCCIÓ......................................................................................................... 13 2. UNA ÈPOCA D’EXPANSIÓ UNIVERSITÀRIA................................................... 15 3. GARANTIES EROSIONADES DELS ESTUDIS UNIVERSITARIS................. 18 4. LA DECISIÓ DECIDIDA: LA UNIVERSITAT INDUBTABLEMENT............. 19 5. CONCLUSIONS......................................................................................................... 28 6. BIBLIOGRAFIA......................................................................................................... 29 Capítol 2 EDUCACIÓ I ORIENTACIÓ DIFUSA EN LES TRANSICIONS A LA UNIVERSITAT......................................................................................................................... 33 1. INTRODUCCIÓ......................................................................................................... 33 2. L’ORIENTACIÓ INTENCIONAL ENDÒGENA O PROFESSIONAL.............. 36 3. L’ORIENTACIÓ INTENCIONAL EXÒGENA O EXTERNALITZADA........... 38 4. L’ORIENTACIÓ NO INTENCIONAL ENDÒGENA O DIFUSA....................... 38 6. L’ORIENTACIÓ NO INTENCIONAL EXÒGENA............................................... 46 7. BIBLIOGRAFIA......................................................................................................... 47 Capítol 3 PROFE, QUÈ FAIG, ESTUDIE O TREBALLE? LA INFLUÈNCIA DEL PROFESSORAT EN ELS ITINERARIS FORMATIUS................................................... 49 1. PER COMENÇAR...................................................................................................... 49 2. PAPER DE L’ORIENTACIÓ..................................................................................... 51 3. INFLUÈNCIA DEL PROFESSORAT..................................................................... 55 4. VEU DE L’ESTUDIANTAT...................................................................................... 57 5. PER ACABAR............................................................................................................. 63 6. BIBLIOGRAFIA......................................................................................................... 65 Capítol 4 ANAR A LA UNIVERSITAT, UNA DECISIÓ NOMÉS INDIVIDUAL? EL PAPER DE LA FAMÍLIA............................................................................................... 67 1. INTRODUCCIÓ......................................................................................................... 67 2. LA TRIA D’ESTUDIS: UNA QÜESTIÓ INDIVIDUAL?..................................... 68 2.1. L’individu i la presa de decisions.................................................................... 69 3. EL PES DE LA FAMÍLIA EN LA PRESA DE DECISIONS................................ 71 3.1. Decisions educatives i famílies........................................................................ 72 4. L’ ACOMPANYAMENT FAMILIAR EN LA PRESA DE DECISIONS EDUCATIVES..................................................................................................................... 78 5. CONCLUSIONS......................................................................................................... 82 6. BIBLIOGRAFIA......................................................................................................... 83

Índex Capítol 5

APROPANT-NOS ALS DISCURSOS QUE LEGITIMEN LES DECISIONS PRESES PER ESTUDIANTS DE BATXILLERAT: PRESENTACIÓ D’UN MARC ANALÍTIC........................................................................................................... 87 1. EMMARCANT LA PRESA DE DECISIONS: PRENDRE DECISIONS AL SÍ DEL CAPITALISME FLEXIBLE.............................................................................. 88 1.1. El capitalisme i els seus esperits..................................................................... 88 1.2. Mutacions societals en el capitalisme flexible............................................... 91 2. LA LEGITIMACIÓ DISCURSIVA DEL CAPITALISME FLEXIBLE: LA CIUTAT PER PROJECTES....................................................................................................... 94 2.1. Trets més significatius de la ciutat per projectes.......................................... 95 3. DIVERSITAT DE LÒGIQUES LEGITIMADORES DE L’ACCIÓ SOCIAL...... 97 3.1. Convergències i divergències de la ciutat per projectes amb la resta de lògiques societals.............................................................................................. 99 4. EXEMPLES DE L’ENCARNACIÓ DE DISCURSOS CONNEXIONISTES ENTORN AL TREBALL I L’EDUCACIÓ............................................................... 103 4.1. El discurs que entén l’educació com a mer instrument............................... 103 4.2. El discurs del treball com assoliment personal............................................. 105 5. BIBLIOGRAFIA......................................................................................................... 107 Capítol 6 NOVES RACIONALITATS EN LES DECISIONS EDUCATIVES? LÒGIQUES DE JUSTIFICACIÓ EN LES TRANSICIONS ALS ITINERARIS FORMATIUS SUPERIORS..................................................................................................................... 109 1. DECISIONS I BIOGRAFIA: ENTRE EL SUBJECTE I L’ESTRUCTURA SOCIAL........................................................................................................................ 109 2. LA JUSTIFICACIÓ DE LES ELECCIONS DELS ESTUDIANTS...................... 112 2.1. Itinerari formatiu i vocació personal: hi ha claus individuals per a l’èxit?.................................................................................................................. 114 2.2. La presa de decisions en contextos flexibles: entre la gestió de riscos i la prudència estratègica....................................................................................... 119 2.3. Relacions familiars i expectatives de futur: les xarxes de proximitat com a canalitzadores d’itineraris............................................................................ 125 3. A MODE DE REFLEXIÓ FINAL: LA CONSTRUCCIÓ DELS SUBJECTES EN EL CAPITALISME FLEXIBLE......................................................................... 128 4. BIBLIOGRAFIA......................................................................................................... 131 Capítol final ORIENTEM-NOS: SEMINARI SOBRE TRANSICIONS EDUCATIVES I ORIENTACIÓ AMB PROFESSORAT DE SECUNDÀRIA................................... 133

NOTES BIOGRÀFIQUES DE LES AUTORES I AUTORS........................................ 161

PRESENTACIÓ Quines són les raons de voler anar a estudiar a la universitat? Per què s’elegeix una carrera i no una altra? Quins influents tenim en aquestes decisions? Les decisions educatives es prenen de manera individual o estan socialment condicionades? Quant de biogràfic hi ha en les decisions sobre itineraris formatius? Aquestes són algunes de les preguntes que emergeixen de la lectura d’aquest llibre. Les respostes, potser, no sempre les rebrem de manera directa, ni conclosa, i s’hauran d’imaginar entre línies, de forma desdibuixada i, inclús, desordenada, semblant a aquell país de les meravelles del qual s’han celebrat recentment els 150 anys. Si més no, hem intentat conèixer com construeixen els joves les seues decisions educatives en les transicions formatives entre l’educació secundària i l’educació superior. Aquest procés incorpora referents, influents i també, dubtes. Hem trobat maneres de narrar les decisions educatives com a part d’una destinació (laboral) incerta, però, paradoxalment, pensades, inclús planificades, en termes de linealitat. També hem trobat indecisions, trajectòries menys fermes, amb menys concreció i plenes de dubtes. En els temps que vivim, impregnats d’incerteses i caracteritzats per l’espenta imparable del capitalisme flexible, podem identificar un tipus de discurs de l’emprenedurisme, l’activació individual, la flexibilitat i la mobilitat, com a claus interpretatives del model social i productiu emergent. Aquests missatges es troben al camp educatiu i s’inoculen en la socialització dels estudiants de batxillerat a l’hora de planificar els seus itineraris formatius i els seus plans professionals, inclús vitals. En aquestes trajectòries formatives s’entrecreuen prioritats d’índole familiar i econòmica i altres restriccions de caràcter institucional. Les trajectòries formatives es converteixen en vitals en tant que formen part del recorregut del curs de la vida, per això les considerem com a trajectòries formatives-biogràfiques. Aquest llibre conté diferents capítols elaborats per un equip interdisciplinar del camp de la sociologia, la pedagogia i la psicologia social a partir d’una investigació portada a terme en 2014 i 2015 titulada “Quin és el camí que he de seguir? Itineraris formatius i transicions educatives des de la secundària a l’educació superior a través d’una investigació longitudinal qualitativa”, finançada per la Conse-

Presentació

lleria d’Educació de la Generalitat Valenciana. El material empíric d’aquesta investigació prové de més de cinquanta entrevistes a joves estudiants de batxillerat de dos centres, un institut públic de la ciutat de València i un institut concertat de la seua àrea metropolitana. Les entrevistes han estat realitzades en tres moments diferents del curs amb la intenció de copsar el procés de configuració de les seues decisions sobre el pas de la secundària a la universitat. A llarg dels capítols trobarem diferents qüestions i aspectes associats a aquestes trajectòries formatives, com ara les característiques del sistema universitari actual i les seues connexions amb el mercat laboral, les lògiques que expliquen diferents models d’orientació educativa i professional, el paper del professorat en la configuració dels itineraris formatius i professionals, la influència de la família i dels referents de l’entorn més proper o com es configuren les justificacions sobre les pròpies decisions de manera connectada amb el model sociocultural dominant. Hem inclòs un últim capítol que recull la sessió mantinguda entre professorat i orientadors del centre Florida Secundària de Catarroja, a la comarca valenciana de L’Horta Sud, i l’equip investigador del projecte. En aquesta conversa grupal parlem sobre el dia a dia de l’institut i la seua tasca d’orientació. Agraïm la col·laboració aportada al llarg del projecte. Per últim, dir que les expressions textuals o verbatims dels estudiants que apareixen als capítols s’acompanyen de noms ficticis per tal de garantir l’anonimat i confidencialitat de la informació facilitada. Agraïm a totes les persones entrevistades el seu temps i la seua confiança per contar-nos els camins que volen o voldrien seguir. Esperem que caminen una distància prou llarga. Alícia Villar Aguilés València, juliol de 2016

Capítol 1

LA DECISIÓ D’ANAR A LA UNIVERSITAT. RAONS D’UNA DECISIÓ DECIDIDA Alícia Villar Aguilés

1. INTRODUCCIÓ Anar a la universitat és una decisió educativa protagonista en la transició des de la secundària, especialment important des del batxillerat. L’anomenem ací “la decisió decidida”, perquè apareix narrada com a indubtable, a més de ser narrada de manera anticipada, perquè es pren amb antelació. Segurament la representació social sobre la decisió encertada d’anar a la universitat es manté amb força al si de la nostra societat, tot i les incerteses sobre ocupació i itineraris professionals o els missatges amb ampliació mediàtica sobre la ineficàcia del sistema universitari en respondre a les expectatives dels joves. Les dades presenten llums i ombres. Segons un informe recent sobre ocupabilitat dels universitaris a l’Estat espanyol (Michavila et al, 2016), la meitat dels titulats universitaris considera que el seu últim treball tenia molta relació amb els seus estudis i l’altra meitat que no en tenia tanta. Les respostes varien considerablement depenent de la branca d’estudis, sent Ciències de la Salut on s’hi dóna un ajustament més alt entre allò estudiat i el lloc de treball ocupat. La garantia de treball segur, d’estabilitat, de desenvolupament d’una carrera professional o de dedicar-se a allò triat per una raó expressiva o vocacional semblen promeses d’un passat recent. La realitat actual és que l’atur juvenil, en persones menors de 25 anys, se situa per damunt del 46% (EPA, IV trimestre 2015). Si considerem els nivells educatius de la població, en els nivells més baixos (nivell 0-2 que equival a estudis primaris i primera etapa de secundària) el percentatge per al cas espanyol és d’un 35,5% en dones i d’un 32,6% en homes, en canvi per a la mitjana europea és d’un 28,3% i d’un 18,3%, respectivament. En la població amb nivell educatiu més alt (primer

Alícia Villar Aguilés

i segon cicle d’educació superior) descendeix fins a un 13,1% per a homes i un 16,3% per a dones en el cas espanyol i per a la mitjana europea un 5,5% per a ells i un 6,7% per a elles (Labour Force Survey, Eurostat, 2014). Així doncs, l’educació superior no és garantia de treball segur, ni d’inserció laboral immediata, però sí que continua sent un factor per tenir menys probabilitat d’estar aturat. Les dades comparatives sobre les taxes d’atur de 2008, any d’inici de la crisi econòmica, i de 2014 mostren diferències importants: els joves de 25 a 34 anys aturats amb estudis primaris i inferior eren en 2008 un 23% mentre que en 2014 arriben a un 46,3%; els aturats amb primera etapa de secundària eren en 2008 un 15,6% i en 2014 pugen a un 34,6%; en el cas de la secundària de segona etapa són un 10,9% en 2008 i arriben a un 25,9% en 2014; en el cas de l’educació superior en 2008 hi havia un 7,9% d’aturats, mentre que en 2014 ascendeix a un 19,4%. Totes aquestes xifres mostren la incidència indiscutible de la crisi econòmica i laboral, però també la influència del nivell d’estudis assolits en relació amb la inserció laboral. Anar a la universitat ha sigut una aspiració vinculada sovint als mecanismes de manteniment o reproducció de la classe social; tanmateix, els títols universitaris que funcionaren en el passat com a vehicles de mobilitat social ascendent ja no mostren aquesta garantia en un panorama generalitzat de precarietat laboral. Fa unes dècades, només una elit o una fracció relativament reduïda de la societat podia anar a la universitat i, en obtindre un títol universitari, podien dedicar-se amb garanties a allò que havien pogut elegir estudiar. Ambdós contractes socials s’han trencat: ni tothom pot estudiar allò que elegeix, ni amb certesa trobarà feina d’allò que ha estudiat. Malgrat l’erosió d’aquestes garanties sobre allò de ser universitari, l’aspiració de voler arribar a la universitat continua tenint un pes considerable per a molts joves i per a les seues famílies. Malgrat que la borsa d’universitaris aturats és considerable, el sistema universitari ha travessat una època d’expansió, tant en termes d’augment del nombre d’universitaris, com en el nombre d’institucions i de nous títols, almenys fins a 2012, tal i com ho mostren les estadístiques universitàries. L’any 2012 marca un punt d’inflexió en l’evolució de la matrícula de grau i postgrau amb l’entrada en vigor d’una nova normativa (Reial Decret Llei 14/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit

La decisió d’anar a la universitat. Raons d’una decisió decidida

educatiu) produint-se un significatiu augment del cost que suposa estudiar a la universitat i un descens de la inversió pública en el sistema universitari. En aquest capítol, repassarem algunes dades sobre sistema universitari i mercat laboral i explorarem elements i significants actuals relacionats amb les decisions educatives d’anar a la universitat. Primerament, dibuixarem alguns trets importants de l’expansió del sistema universitari que ha tingut lloc en els darrers anys. També descriurem allò que anomenarem com a l’erosió de les garanties del que significa arribar a la universitat i aconseguir un títol universitari. Les xifres mostren el nombre més alt d’universitaris que mai havíem tingut i també són alts els nivells d’atur entre aquest col·lectiu poblacional, malgrat això, la decisió d’anar a la universitat continua expressant-se com el camí més cert en un moment envoltat d’incerteses.

2. UNA ÈPOCA D’EXPANSIÓ UNIVERSITÀRIA El sistema universitari va iniciar un procés d’obertura i creixement a partir dels anys vuitanta i l’expansió ha sigut la característica fonamental de les tres darreres dècades. Si en 1975 hi havia 28 universitats, en 1985 n’eren 35 i a l’inici de la present dècada es va arribar a 78. Segons les últimes dades disponibles del Ministeri d’Educació, en el curs 2014-15 hi ha un total de 83 universitats, d’aquestes, 50 són de titularitat pública i 33 privada, la majoria de les quals vinculades a l’església catòlica. La major presència d’universitats privades també ha sigut una altra de les característiques d’aquests últims temps, no només pel seu significatiu augment, sinó també pel seu pes en les decisions en la política universitària. Des de l’inici de la dècada de 2000 la creació d’universitats privades és un fet remarcable, perquè han augmentat a raó d’una universitat per any. El 12,3% dels estudiants universitaris estudien en una universitat privada i el 13,1% del professorat universitari imparteix docència i investiga en una de les universitats privades que existeixen en l’actualitat, segons dades de l’informe U-Ranking 2015. En el cas valencià, l’expansió de les universitats privades ha estat afavorida decididament per l’acció del govern. La Universidad Católi-

Alícia Villar Aguilés

ca de Valencia San Vicente Mártir inicia el seu desenvolupament en 2003 i al llarg dels últims anys es desplega arreu del territori valencià mitjançant un clar suport del govern autonòmic. En 2007 comença a impartir els estudis de Medicina i en 2009 la institució de l’arquebisbat valencià aconsegueix l’aprovació per a impartir oficialment la titulació. Per la seua banda, la Universidad CEU Cardenal Herrera va aconseguir en 2010 l’informe favorable de l’ANECA per impartir Medicina, avançant-se així a la Universitat Jaume I que portava anys demanant-ho. El cas de la titulació de Medicina, doncs, mostra aquesta disputa universitat pública-privada. L’increment de l’oferta de places de Medicina arreu del sistema universitari espanyol ha sigut en les universitats privades del 363% (de 230 places en el curs 2005-06 a 1.065 en 2012-13) i en les públiques, del 42,9% (de 4.113 a 5.876 places). Aquestes xifres, que ja hem comentat en altres publicacions (Villar, 2015), són símptoma d’un reforçament de l’elitisme en els estudis de Medicina, perquè, augmentant les places en la privada, ha minvat la incidència del factor mèrit en l’accés i ha augmentat el factor econòmic. L’expansió universitària també s’aprecia clarament en les estadístiques sobre estudiantat. En 1960 les persones matriculades en universitats de l’Estat espanyol eren 170.000, una xifra que va augmentar a 700.000 en 1980 i és a partir dels anys noranta quan el creixement es produeix de manera considerable i la universitat es qualifica com a “universitat de masses”. A llarg de la dècada dels noranta, el nombre total d’estudiants matriculats va augmentar en gairebé un 40%, un creixement molt més acusat en les titulacions aleshores conegudes com de cicle curt que en les de cicle llarg; especialment remarcable va ser l’augment dels titulats en carreres d’arquitectura i enginyeries, amb un increment d’un 253% per al període 1990-2010, enfront del descens en arts i humanitats d’un 27,3% per al mateix període. En el curs 1999-2000 el nombre d’estudiants universitaris va superar el milió i mig i és a partir del curs 2000-01 quan s’aprecia una reducció gradual en el nombre d’estudiants universitaris. Si la taxa de variació de la matrícula universitària se situa en un 21,6% per a les dues dècades que van des de 1991 fins a 2011, des del 2001 fins al 2011 s’aprecia un descens percentual d’un 3,7%, que en part s’explicaria per un descens demogràfic produït a finals dels anys setanta i, també, per un canvi de tendència en la demanda anterior a 2008, amb una

La decisió d’anar a la universitat. Raons d’una decisió decidida

pèrdua anual d’estudiants de l’1%. A partir de 2008 es produeix una tendència de creixement, un fet explicat, en part, per l’inici de la crisi econòmica i laboral que, com sabem, dificulta dràsticament la incorporació dels joves al mercat de treball. La posada en marxa de les noves titulacions de grau i de postgrau a partir de la reforma coneguda com el Procés de Bolonya ha sigut una transformació molt important que ha marcat un abans i un després en molts aspectes. En el cas valencià les noves titulacions de grau van començar a impartir-se en el curs 2009-10. Especialment significativa ha estat l’aparició dels màsters oficials que es van iniciar en 2006-07. Per al cas de la Universitat de València, per citar una de les universitats públiques valencianes, es va passar de tindre 710 estudiants de màsters oficials al 2006-07 a 4.455 en 2012-13. L’augment de l’oferta de màsters i del seu estudiantat ha estat espectacular en els darrers anys, un augment que s’associa a diverses raons, com ara la importància atribuïda a continuar formant-se després del grau, l’allargament dels itineraris formatius i la prolongació també de la transició al mercat de treball. Alguns màsters són imprescindibles per a l’exercici d’una professió, però també l’accés als màsters està funcionant com una alternativa a la inserció laboral, com una “opció forçada” de continuar formant-se o d’alimentar el currículum, vistes les escasses oportunitats d’inserció. Per altra part, als temps de crisi s’ha donat una reacció política caracteritzada per una restricció de la despesa pública en educació marcant les expectatives formatives i laborals d’una generació àmpliament formada. Si la tendència de despesa pública per estudiant havia seguit una línia creixent en els anys anteriors a la crisi, a partir de 2009-10 es produeix un descens d’un 16,5% de la despesa. Entre els anys 2010 i 2014 les universitats públiques de l’Estat espanyol perden un 15% de finançament. Especialment l’any 2012 presenta un punt d’inflexió, tant en l’evolució de la matrícula de grau i postgrau com en el sistema de preus públics per crèdit. En el cas valencià la retallada de pressupost per a les universitats públiques està xifrada en 143,3 milions entre 2010 i 2014. Les pèrdues d’estudiantat i la restricció de la despesa s’uneixen a un increment de les taxes de matrícula que es regula en 2012 (Reial decret llei 14/2012, de 20 d’abril, de “racionalització de la despesa educativa”), una normativa que incorpora canvis significatius per al sistema edu-

Alícia Villar Aguilés

catiu en els seus diferents nivells d’estudis i, també, per a l’àmbit universitari, amb un increment de taxes de matriculació considerable i sense precedents en el període democràtic. Tots aquests indicadors fan que passem d’allò que podem anomenar l’època d’expansió universitària a una època de restriccions.

3. GARANTIES EROSIONADES DELS ESTUDIS UNIVERSITARIS La creença que la universitat conduïa a augmentar les posicions en l’estructura social o, si més no, a mantenir les d’origen, s’ha debilitat. Ser universitari hui en dia ja no garanteix el manteniment o l’ascens en l’estructura social i, a més, el mercat laboral està ple de persones sobrequalificades, és a dir, que tenen una titulació superior a la requerida per al treball que estan desenvolupant. Conceptes com el de “societat del coneixement”, desenvolupat per autors com Drucker (1969) o Bell (1973) o, inclús, associat a l’àmplia obra de Castells, tot i que ell preferirà la noció “societat xarxa”, assenyalen que es tracta d’un tipus de societat caracteritzada per una estructura econòmica i social en la qual el coneixement ha substituït al treball, a les matèries primeres i al capital com a font més important de la productivitat, el creixement i les desigualtats socials. Aquesta noció ha fet, també, que s’associe l’obtenció (o acumulació) de títols de major nivell formatiu amb unes majors possibilitats d’inserció laboral en una societat on es posa en valor el “coneixement” i els avanços tecnològics. L’arribada massiva a la universitat des dels anys huitanta han fet que l’Estat espanyol compte actualment amb una àmplia proporció de població altament titulada. En 2014 la població de 30 a 34 anys que ha assolit el nivell de formació d’educació superior és de 42,3% en España, mentre que la mitjana europea (UE28) és d’un 37,9% (Labour Force Survey, Eurostat, 2014). Les altes xifres del nombre de titulats que té l’Estat espanyol poden ser interpretades com un indicador positiu i en concordança amb un dels objectius de l’Estratègia2020 que preveu un percentatge de titulats superiors entre 30 i 34 anys fins a un 40% (l’espanyol supera aquesta marca). Tanmateix, tot i les altes xifres de titulats, les estadístiques també mostren alts nivells de desocupats. Si ho comparem

La decisió d’anar a la universitat. Raons d’una decisió decidida

amb els estats que pertanyen a l’OCDE, s’observa que a Espanya es viu una situació prou més desfavorable perquè la taxa d’atur triplica la mitjana de l’OCDE. En el cas de la població universitària, la taxa d’atur duplica la de l’OCDE. Segons els trams d’edat, en la població entre 25 i 34 anys la mitjana de l’OCDE se situa en un 6,8%, mentre que l’Estat espanyol és de 16,2%. També hi ha importants diferències quant als ingressos que obté la població amb educació superior front a la població que té educació secundària: mentre que en la mitjana de l’OCDE és d’un 57% més, a Espanya es redueix a un 40% més (MECD, 2015). Per tant, la població universitària espanyola no obté, de manera generalitzada, els beneficis de l’obtenció d’un títol universitari si ho entenem com a beneficis en clau laboral i econòmica, és a dir, obtenir una major inserció laboral, treballar en un lloc que requereix la titulació obtinguda i rebre un salari més alt.

4. LA DECISIÓ DECIDIDA: LA UNIVERSITAT INDUBTABLEMENT L’escenari d’erosió de garanties del que significava ser universitari en un passat recent i l’estat actual del mercat laboral, amb majors nivells de vulnerabilitat, subocupació i precarització, com hem comentat, incideixen en allò que la població espera d’anar a la universitat, tanmateix la representació sobre transitar cap a la universitat continua sent una aspiració ben actual. Alguns estudis especialitzats vinculen les expectatives educatives amb el rendiment escolar, on el nivell d’expectatives o, el que és el mateix, el nivell d’estudis al que vol arribar l’alumnat, es relacionaria amb els resultats obtinguts. En eixe sentit, els estudiants que volen arribar a la universitat serien aquells que obtindrien millors puntuacions en les competències mesurades en comparació amb estudiants que aspirarien a nivells inferiors, tal i com es mostra en l’informe Evaluación General de Diagnóstico del Ministeri d’Educació (2010) on les diferències entre els estudiants que volen arribar al nivell de secundària i els que volen arribar a la universitat són significatives quant a rendiment, especialment en el cas de la competència lingüística. També des de la sociologia de l’educació s’han estudiat les relacions entre probabilitats de conti-

Alícia Villar Aguilés

nuar estudis superiors, però destacant la influència de l’estructura social. Treballs considerats com a imprescindibles reiteradament han constatat la incidència que tenen en les trajectòries educatives els elements vinculats a l’origen social i les possibilitats de l’entorn familiar. L’habitus de Pierre Bourdieu o la formulació dels codis lingüístics de Basil Bernstein en són una mostra. L’èxit de les trajectòries educatives o, si més no, la continuïtat i la possibilitat d’elegir uns itineraris o d’altres estarien condicionats, si no determinats, per una posició en l’estructura social. Però què significa que un itinerari formatiu siga exitós? O que un sistema educatiu tinga èxit? El reiterat cas (exitós) de Finlàndia és presentat com el resultat d’una població usuària freqüent de biblioteques i on el compromís amb la lectura dels joves juga un important paper en el seu rendiment (Linnakylä i Välijärvi, 2006; Enkvist, 2010; Sahlberg, 2011). També hi ha altres casos no tant coneguts que també presenten bons resultats educatius, com ara Eslovènia on el nivell d’equitat social explica una bona part de les bones xifres en indicadors educatius (Hernàndez i Villar, 2014). Finlàndia o Eslovènia a banda, la mesura de les anomenades competències és un llarg debat, no exempt de crítiques i associat freqüentment a la implantació de les proves PISA, que sempre està en el punt de mira amb partidaris i també amb crítics, com ara la iniciativa signada per 88 docents i experts internacionals adreçada al director de les proves en l’OCDE afirmant que aquestes avaluacions estan fent que “els països revisen els seus sistemes educatius amb l’esperança de millorar les seues classificacions” (The Guardian, 06/05/2014). Deixant de banda alguns arguments anteriors, anem al fons de la qüestió: no només amb la mesura de competències intraescolars es poden explicar els trànsits o transicions educatives i els resultats del sistema educatiu. Ja des del conegut com a Informe Coleman, que enguany acompleix cinquanta anys i que es pot considerar com a “la primera i més famosa de les avaluacions generals d’un sistema escolar” (Carabaña, 2016), es va insistir en la complexitat d’explicar el sistema educatiu perquè resulta d’una combinació de variables individuals, familiars, socials i escolars. De fet, l’evidència empírica ens permet afirmar que els factors externs o exògens als sistema educatiu són molt més significatius en el rendiment educatiu. Els resultats de PISA es relacionen, entre d’altres, amb la inversió pública en educació.