Issuu

MANUAL DE L’ASSIGNATURA 33455 - PENSAMENT FILOSÒFIC CONTEMPORANI Curs acadèmic 2016-2017

Vicent Claramonte Sanz Universitat de València Departament de Filosoﬁa Unitat docent de Lògica i Filosoﬁa de la Ciència

apuntes

Copyright ® 2017 Todos los derechos reservados. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia, grabación magnética, o cualquier almacenamiento de información y sistema de recuperación sin permiso escrito del autor y del editor. En caso de erratas y actualizaciones, la Editorial Tirant lo Blanch publicará la pertinente corrección en la página web www.tirant.com.

Si tiene alguna queja o sugerencia, envíenos un mail a: atencioncliente@tirant.com. En caso de no ser atendida su sugerencia, por favor, lea nuestro Procedimiento de quejas en: www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-de-empresa

MANUAL DE L’ASSIGNATURA 33455 - PENSAMENT FILOSÒFIC CONTEMPORANI Curs acadèmic 2016-2017

Vicent Claramonte Sanz Universitat de València Departament de Filosofia Unitat docent de Lògica i Filosofia de la Ciència

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

TEMA 1. FILOSOFIA I EDUCACIÓ. ANTECEDENTS HISTÒRICS 1.1) GRÈCIA 1.1.1) El període primitiu (s. IX a V a. de C.) Donades les freqüents hostilitats recíproques entre polis, les destreses físiques i bèl·liques constituïen l’habilitat principal i el seu exercici es va convertir en el valor social preeminent, per la qual cosa l’activitat educativa es va centrar en la formació del guerrer patriota i en l’ideal del valor militar. Els poemes d’Homer (s. VIII a. de C.) i Hesíode (s. VII a. de C.) van enaltir tals valors i van convertir el guerrer patriota amb valor militar en l’element clau de la seua mitologia. Mancant de consciència històrica o religió revelada, l’èpica homèrica va funcionar com a sistema ideològic i va configurar la formació dels joves d’ambdós sexes, presidida per l’ideal suprem del valor militar a través de l’aptitud física, segons relaten Xenofont (ca. 430-ca. 369 a. de C.) i Plutarc (ca. 46-ca. 120). Esparta va exacerbar aquest model educatiu i va aprofundint en el seu caràcter auster i militar. Des de la infantesa, els xiquets eren educats per a ser soldats aguerrits i les xiquetes, per a ser mares i esposes al servei de l’Estat espartà, per la qual cosa la seua educació se centrava en la maternitat, en l’exercici gimnàstic i en el govern de la llar. Durant l’adolescència i primera joventut, es fomentaven les relacions homosexuals en ambdós gèneres, i les xiques rebien una intensa formació gimnàstica destinada a facilitar la maternitat, perquè havien d’“exercitar els seus cossos corrent, lluitant, llançant el disc i la javelina, perquè els fruits dels seus ventres pogueren arrelar fermament en cossos forts i madurar millor, i també perquè elles pogueren arribar amb força a la plenitud de la seua vida” (Plutarc, Licurgo: XIX). 1.1.2) El període clàssic (ss. V i IV a. de C.) Els atenesos van ser pioners a afrontar conscientment i directa un procés social d’educació. En l’Atenes del segle V a. de C., a més de la cultura elemental, solament existia la mousikē, una certa pràctica del discurs juntament amb la formació de l’esperit i del caràcter; però es mancava d’una institució universal que educara la joventut en les destreses requerides per la ciutadania i la preparara per a l’exercici d’activitats intel·lectuals superiors. En la vida quotidiana atenesa — assemblea, tribunal, synomosia, gymnasion, etc.—, la retòrica, la persuasió i l’emotivitat eren tan influents com el pur raonament lògic, la qual cosa atorgava a l’orador una gran capacitat d’influx social. Així sorgí la figura del professor d’ensenyament superior, impulsada pels sofistes, que no constituïen una escola filosòfica única, partien de perspectives educatives distintes i ensenyaven matèries diverses. Percebien sumes com a quota d’entrada a les seues epideixeis o conferències, amb finalitat més lúdica que educativa. Entre els sofistes estaven els escèptics, que qüestionaven o negaven la possibilitat del coneixement, i per això solament ensenyaven tècniques d’aplicació immediata a la vida pública, com la persuasió; i també els retòrics, que ensenyaven l’ús de la paraula tenint en compte solament valors com la conveniència, l’oportunitat o l’èxit jurídic o polític.

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

Després dels sofistes van subseguir bàsicament tres models educatius, pels tres grans filòsofs grecs clàssics. 1r, Sòcrates (469-399 a. de C.). Contra el costum sofista, es va negar a percebre emoluments pels seus ensenyaments, vivia frugalment d’una renda personal i dels donatius dels seus estudiants. En la formació de la joventut, valorava els pressupostos subjacents al comportament moral i emprava habitualment la denominada ironia socràtica. Va anomenar la seua metodologia docent “maièutica” —maieutiké, art de fer parir—, expressant així l’acció contributiva a l’enllumenament intel·lectual. 2n, Plató (428-348 a. de C.). Partint de la creença en un bé superior a la voluntat popular, defensava la justícia com a criteri últim: en la república perfecta haurien d’imperar l’harmonia sociopolítica per aplicació de la regla suprema de la justícia, administrada per una aristocràcia il·lustrada. Va divulgar aquesta filosofia educativa en els seus diàlegs escrits i la va impartir directament en l’Acadèmia, a través de la Matemàtica, l’objecte de la qual són ens eterns, i de la Dialèctica, debat argumentatiu i oral destinat a respondre a les qüestions de la manera més científica i adequada. En República, concep l’Estat com el mitjà transmissor de la moral dels ciutadans i en el qual han d’actuar segons els seus dots naturals. Cada individu hauria de formar-se i ocupar-se segons la seua capacitat i funció social; si en ell predominen els apetits, ha de ser artesà, si predomina el valor, ha de convertir-se en guerrer i si predomina la racionalitat, després d’un llarg període de formació, ha de convertir-se en governant filòsof. Per això exposa amb deteniment l’educació dels futurs dirigents, cridats a exercir el govern i a preservar a la república ideal. En Timeo desenvolupa aquest plantejament, fins a ser el primer a proposar una autèntica teoria de l’educació destinada a englobar les relacions de l’individu amb l’Estat, amb la premissa de centrar la vida humana en la recerca del coneixement, obtingut com a producte final d’un procés d’educació cap al bé, al qual va denominar paideia. 3r, Aristòtil (384-322 a. de C.). Va fundar el Liceu, on va establir una escola de filosofia inspirada inicialment en l’Acadèmia platònica. Però el coneixement platònic partia d’axiomes i generalitzacions, criticava la fiabilitat de tota evidència sensorial i se centrava en els estudis directament accessibles a la raó abstracta; en canvi, el Liceu aristotèlic feia prevaldre l’observació directa i sistemàtica a partir de l’experiència quotidiana, i per això el seu currículum es va orientar gradualment cap a dos grans àrees de coneixement: les ciències normatives (Ètica, Política, Retòrica, etc.), i les ciències naturals (especialment Física i Biologia). Per a Aristòtil, la vida gira entorn de la recerca de la felicitat, assumint així el seu caràcter de procés educatiu constant, la teoria del qual exposa en Ètica i Política. Durant els 7 primers anys de vida, recomana combinar la satisfacció de les necessitats vegetatives i apetitives de l’impúber amb un adequat entrenament corporal; prèviament adaptada, se li presentarà oralment la poesia tradicional grega, perquè constituïsca la base del seu desenvolupament mental.

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

Després d’analitzar els atributs psicològics del xiquet, traça un pla d’escolarització en 3 fases: 1a. Des dels 7 anys fins a la pubertat. Comença l’escolarització formal, impartida per institucions oficials, no per empreses privades, i per mestres capaços de transmetre valors universals. Seguint la tradició grega, basava el pes del procés educatiu en els continguts materials, amb estudis sobre lectura, escriptura, gimnàstica i música, i l’afegit aristotèlic del dibuix. L’orientació d’aquests estudis havia de ser immediata i utilitària, destinada a conrear els hàbits i les pràctiques que assegueren les bases d’una ulterior formació superior; però sempre sense excessos, ja que l’excés condueix a la trivialització. 2a. Des de la pubertat fins als 21 anys. Es pretén consolidar les adquisicions anteriors, mitjançant la formació moral específica i l’exercici de les destreses de l’intel·lecte. Aquestes capacitats podien conrear-se tant a partir de l’hàbit com mitjançant el recurs als principis del raonament inductiu i sil·logístic. 3a. Des dels 21 anys. Formació especialitzada destinada a perfeccionar les virtuts morals (ethikos) i intel·lectuals (dianoetikos) d’índole superior. El programa d’estudis del Liceu complia amb les especificitats d’aquest període, ja que comprenia Metodologia (Organon), Física, Metafísica, Ètica, Retòrica i Poètica, per a procurar un coneixement per via psicològica i intuïtiva a partir del particular i de la oposició entre contraris. 1.2) ROMA 1.2.1) El període republicà La Llei de les XII Taules o Llei de la igualtat romana i les institucions del mos maiorum, el paterfamilias i la patria potestas van aglutinar la cultura romana i, per tant, van orientar l’educació. Com les necessitats de desenvolupament intel·lectual eren mínimes, n’hi havia prou de saber escriure i comptar per a poder organitzar una senzilla comptabilitat. L’educació es rebia directament dels progenitors i se centrava en la importància de la família com a unitat social i religiosa, a afrontar les necessitats de la vida rural i en l’èmfasi cap a valors com el respecte als pares, déus i benefactors —pietas—, la dignitat —gravitas— i la lleialtat. La mare educava fills i filles fins als 7 anys. A partir de llavors, mentre la mare continuava educant les filles en les labors domèstiques, el pare educava els fills barons en l’exemple personal, en la pràctica del discurs moral i en un primer ensinistrament militar sobre equitació, boxa, lluita amb armadura, llançament de javelina, etc. S’atribueixen a Marc Cató (234-149 a. de C.) les dues primeres obres teòriques sobre educació en llatí, ambdues desaparegudes: De liberis educandis, un tractat sobre eloqüència, i Praecepta ad filium, una col·lecció de màximes morals amb la qual elabora un ideal de persona basat en la bonhomia i en l’oratòria.

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

1.2.2) El període imperial Durant els segles III i II a. de C., l’Imperi Romà conquistà la Magna Grècia i la superioritat cultural grega marcà l’educació romana. Mestres i rètors arribaren com a esclaus i impartiren docència en les cases dels seus amos i fins i tot obriren escoles, una vegada obtinguda la llibertat. Les famílies patrícies adinerades imitaren el model grec, en emprar esclaus per a servir i acompanyar els xiquets, anomenats paidagogos o, en llatí, paedagogus. El sistema educatiu grec al final s’implantà, amb adaptacions específiques, sobre la base de tres nivells, segons narra Quintilià (ca. 39-95) en Institutio oratoria: Elemental: impartida entre els 7 i els 11 anys per un ludi magister o litterator en terrats (pergulae) o tendes (tabernae), i destinada a obtenir cultura bàsica i conducta cívica. S’ensenyava lectura i escriptura, comptes senzills i la Llei de les XII Taules, i s’empraven habitualment els càstigs corporals mitjançant fèrula. Els plebeus hi tenien accés gratuït. Mitjà: impartida entre els 12 i els 16 anys per un grammaticus en tabernae contigües al fòrum i obertes al públic, exclusiva per a patricis i destinada a dominar el llenguatge amb l’estudi d’Història, Geografia, Mitologia i l’obra de poetes grecs i romans. La seua metodologia es basava en el comentari integral de text. Superior: impartida entre els 17 i els 20 anys per un rhetor en els pòrtics del fòrum i posteriorment, en aules, pensada per a qui aspirara a la carrera política i destinada a dominar l’oratòria per a arribar a l’eloqüència escrita i sobretot oral, mitjançant l’estudi de regles, fórmules i discursos. La seua metodologia es basava en l’exercici pràctic de suasoriae, discursos monològics sobre temes històrics, i controversiae, discussions entre dos plantejaments contraris sobre qüestions jurídiques. Marc Tul·li Ciceró (106-43 a. de C.) va ser el primer i principal estudiós romà de la problemàtica educativa, i va tractar d’assimilar l’experiència pedagògica grega sense perdre la idiosincràsia romana. De la tradició romana va rescatar el respecte per les mos maiorum, l’adhesió a la llei i els valors de la virtut cívica, però va assumir l’escàs desenvolupament del sistema educatiu llatí. Del model grec va incorporar la Filosofia i la Retòrica, però, com als altres romans tradicionalistes, li disgustaven les activitats del gymnasion, i en estret vincle amb aquestes, la pederàstia i l’homosexualitat, que els romans temien que es generalitzaren a Roma, ja que a Grècia sovint eren concomitants en l’educació. Per a Ciceró, el producte final del bon procés educatiu el constitueix l’orador, les qualitats distintives del qual són l’erudició i el desenvolupament d’un sentit ètic que anomena humanitas, terme llatí relativament anàleg al grec paideia. Concebia l’educació bàsica com a mera instrucció en coneixements i tècniques preparatòries del subsegüent ensenyament superior, centrada en l’oratòria. Com a mètode d’estudi de l’oratòria, recomana exercicis pràctics — lectura i comentari de textos, redacció de discursos i intervenció en judicis figurats— i l’estudi de les figures retòriques, per a aplicar-los als tres tipus d’oratòria: forense, deliberativa i de tipus panegíric. Així, l’ideal d’humanitas culmina en el doctus orator o orador perfectament capacitat, i per això, en el seu escaló més elevat l’educació serà privilegi d’una selecta minoria. El prestigi social en la vida pública es converteix en l’objectiu últim de l’educació i l’oratòria, en l’instrument idoni per a aconseguir-lo.

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

Plató, La República: L. V, 449a-474c Barcelona (1989-1992), Fundació Bernat Metge: pp. 10-54 Text revisat i traducció de Manuel Balasch

I. Adimant pregunta sobre la comunitat de dones i de fills. —Doncs una ciutat així i una constitució com aquesta, jo les anomeno bones i correctes, i també un home tal, i les restants dolentes i errades, (això si la nostra és la que és com cal), tant pel que fa al govern de les ciutats com pel que fa a la disposició del caràcter de l’ànima dels individus. I presenten quatre tipus de maldat. —Bé, quines són aquestes formes? —em preguntà. I jo ja anava a dir-les-hi una rera l’altra tal com a mi em semblava que se succeïen, però en aquell moment Polemarc, que seia una mica més enllà d’Adimant, va estendre la mà, li agafà el vestit just per sota de l’aixella, el va atreure cap a si i estirant-se ell mateix li va mormolar alguna cosa a cau d’orella, però nosaltres no en sentírem res, tret de: “Doncs ho deixem estar, o bé què hem de fer?” —De cap manera! —saltà Adimant, que ara ja parlava en veu alta. I jo que pregunto: —Exactament, què és el que no heu de deixar estar? —Doncs ets tu —em clavà ell. —Per què, concretament? —vaig demanar-li. I ell que em respon: —Ens fa l’efecte que hi ha tot un aspecte, i no el menys important, que et fa mandra, en aquesta qüestió, i que ens el sostreus per no tocar-lo, i et penses que ens ha passat per alt que n’has parlat només molt superficialment, quan has dit, això sí, pel que fa a les dones i als fills, que per a tothom és evident que les coses dels amics són de tots. —És que la cosa no és així, Adimant? —vaig preguntar-li. —Sí —va fer-me ell—. Però a aquest “així” li cal, com també als altres aspectes, un aclariment sobre el mode d’aquesta comunitat, perquè poden ser molts. Home, no ens ometis el que vols dir, que nosaltres ja fa molt que ho esperem, creguts que tu al·ludiràs al fet de tenir fills, com haurà de ser practicat, com caldrà educar els qui ens hagin nascut, creguts també que parlaràs de tota aquesta comunitat de dones i fills a què et referies, perquè veiem clar que és cosa important, és més, decisiva per a la constitució, el fet que això sigui practicat o no correctament. Ara tu t’emprenies passar a una altra constitució abans d’esbrinar-nos ben bé aquesta; nosaltres tanmateix hem acordat el que ja has sentit: no et deixarem en pau fins que ens hagis recorregut això tal com ho has fet amb els altres aspectes. I Glaucó va sumar-s’hi: —Accepteu, doncs, de mi que jo afegeixi el meu vot al vostre. —No en passis pena —reblà Trasímac—, i tu, Sócrates, pensa que tots som del mateix parer.

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

II. Reserves de Sócrates pel que fa a aquest tema. I jo vaig exclamar: —Quina una me n’heu fet en enxarparme! Vaja discussió que torneu a suscitar, com la del principi, pel que fa a la constitució! I jo, que ja m’alegrava per haver-la superat, ben satisfet que la deixéssim havent acceptat el que aleshores fou dit! Amb l’exigència que ara em plantegeu no sabeu pas l’enorme eixam de paraules que burxeu; jo sí que l’havia vist, i per això aleshores vaig prescindir del tema, no fos que ens portés molta molèstia. —Doncs que? —em replicà el mateix Trasímac—. Et creus que aquests han vingut aquí a fondre or, i no a escoltar uns raonaments? —Bé —vaig dir-li—, però amb mesura, no ho dubtis. —Doncs la mesura, Sócrates —observà Glaucó—, d’escoltar aquests temes per a homes entenimentats és tota la vida? I com la cosa ens pugui afectar a nosaltres, els qui som aquí, en això no hi pensis, ben al contrari, no et cansis de recórrer el teu parer sobre el que et pregunten: quina ens serà la comunitat, per als guardians, de dones i de fills quan encara siguin petits, com caldrà pujar-los en el període que va del naixement a l’educació, que sembla que és el més penós. Au, prova de dir-nos com ha de ser aquesta criança. —Tu, beneit del cabàs —jo que vaig fer-li— no és pas cosa fàcil de resseguir tot això; perquè ofereix més motius encara d’incredulitat que els temes que hem recorregut abans. Veuràs: si s’afirma la possibilitat del que exposaré pot molt bé no ser creguda, i si m’és admesa, el que no se’m creurà és que sigui la solució ideal. D’aquí ve que em faci una certa cosa tocar aquests temes, no fos, benvolgut amic, que el meu raonament faci l’efecte de ser com un vot. —Doncs no dubtis —va dir-me—, perquè els qui t’escoltem no som ni ignorants, ni desconfiats ni malvats. I jo vaig preguntar-li: —I doncs, òptim amic, potser em dius això amb la intenció d’animar-me? —Naturalment —va respondre’m. —Doncs fas exactament el contrari —vaig explicar-li—, perquè si jo estigués convençut de saber bé el que dic, la teva exhortació resultaria escaient; en efecte, és cosa fiable i segura que aquell que els coneix bé parli entre amics i amb gent prudent dels temes de la màxima importància; ara bé, si encara tinc dubtes i estic fent-ne recerca, pero tot i això els tracto, aleshores és cosa temible i perillosa, no diré pas de fer-vos riure, perquè això, si més no, seria pueril, sinó més aviat de no encertar la veritat, no solament jo personalment, sinó que en estimbar-me us estrebaria a vosaltres, els meus amics, en un dels temes en què menys hem d’errar-hi. Jo, Glaucó, suplico d’Adrastea gràcia pel que us vaig a dir, ja que considero que és una falta no tan greu matar involuntàriament algú com ho és ensarronar-lo en el que és bell i bo pel que fa a la justicia i a la llei. Aquest risc, val més encórrer-lo entre enemics que entre amics, de manera que no ho encertes pas en exhortar-me. I Glaucó em digué, esclafint a riure: —Bé vaja, Sócrates: si arran del teu discurs ens en passa alguna de crespa, te n’absoldrem com d’un homicidi, i direm que ets pur, i que no ens enganyes. Au, doncs, ànim, i parla’ns! Jo vaig dir: —Sí que és cert: en aquest cas l’absolt queda pur, ho diu la llei. Doncs si allà queda pur, és natural que aquí també hi quedi. —Va, doncs, parla —va dir—, motivat també per, això.

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

—Sí, ara caldrà dir —vaig començar—, el que segurament abans hauria hagut d’exposar on corresponia; tanmateix, qui sap si això pot ser correcte, vull dir si després d’haver exposat totalment la representació masculina ara exposo la femenina, i més quan tu m’hi has exhortat així. III. Sembla exigible que les dones gaudeixin de la mateixa educació que els homes en gimnàstica i en música. —Bé, per a homes nascuts i educats tal com hem descrit, sóc del parer que no hi ha ni possessió encertada de fills i de dones ni un tracte correcte tampoc, si tals homes no ens van segons els criteris que inicialment hem establert. I provàrem, en la nostra exposició, de presentar els homes com a guardians d’un ramat. —Sí. —En conseqüència, seguim per aquí, lliurem a les dones el mateix naixement i la mateixa criança, i examinem si ens resulta oportú o no. —Com ho farem? —pregunta. —Així: les femelles dels gossos d’atura, creurem que han de vigilar, com ho fan els seus mascles, i caçar juntament amb ells, i fer amb ells totes les altres coses, o bé que en són incapaces i que s’han de quedar a casa perquè han de tenir i criar els cadells, i que són els mascles els qui han d’esfetgegar-se i tenir, només ells, la cura dels ramats? —Tota cosa els és comuna —declarà—, tret que tractem les gosses de més febles i els gossos de més forts. —Per tant —vaig deduir—, si no concedeixes a aquestes bèsties la mateixa criança i educació, podràs emprar l’un i l’altra per a les mateixes funcions? —No fóra pas possible. —A veure, si hem de col·locar els homes i les dones en les mateixes funcions, a elles, caldrà que les formem com ho fem amb ells? —Sí. —Doncs als homes, els ensenyem música i gimnàstica. —Sí. —O sigui que caldrà ensinistrar les dones en aquestes dues arts, i també per a la guerra, segons els mateixos principis. —Naturalment, pel que tu dius —concedí. —Però és ben possible —vaig apuntar— que si es fessin tal com diem, moltes de les coses que aquí hem afirmat siguin ridicules perquè són desacostumades. —Sí, i molt —ell que em va fer. I jo vaig preguntar-li: —I tu, què és el que hi veus més ridícul? No és clar que contemplar les dones nues a les palestres fent gimnàstica amb els homes, i no únicament les joves, sinó també les ja més grans, igual que els vells en els gimnasis, que quan ja són plens d’arrugues i no fan cap goig de veure, tanmateix continuen aficionats a la gimnàstica? —Sí, per Zeus!, que fan el ridícul —exclamà—, si més no ara, al nostre temps. —Per tant —vaig continuar—, ja que ens hem emprès el parlar-ne, no ens han d’esverar els acudits dels graciosos, siguin els que siguin, i tan mordaços com vulguis, pel que fa a la realització

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

d’aquest canvi referit a la gimnàstica i a la música, i no menys al maneig d’armes i a la muntura de cavalls. —Parles molt bé —em va dir. —Aleshores, ja que hem començat a tractar-la, cal que ens enfilem al punt escarpat de la llei, i hem de demanar a aquesta gent que deixin les seves pràctiques i que s’ho prenguin seriosament: els farem memòria que no massa temps enrera, als grecs els semblava vergonyós i ridícul el que avui ho sembla a la majoria dels bàrbars, contemplar homes despullats; quan començaren a tenir gimnasis, primer els de Creta i després els lacedemonis, els bromistas de l’època amb tot això disposaren de tema per a les seves sàtires. O és que no t’ho creus? —Prou que m’ho crec. —Jo penso que quan s’hagué vist clarament que era preferible despullar-se, i no tapar-se totes aquestes parts, el que era ridícul pels ulls s’esvaí davant del que la raó indicava que era superior, i es va demostrar la vanitat del qui creu que hi ha alguna cosa ridícula que no sigui el mal, i la del qui vol fer riure girant la vista cap a algun altre assumpte que cregui còmic, però que no sigui l’estupidesa o la maldat, o, al contrari, malda per la bellesa, però es proposa un fitó que no té res a veure amb el bé. —Exactament així! —exclamà. IV. Diferència entre la naturalesa de l’home i la de la dona. Una possible objecció. —En primer lloc, doncs, cal que ens posem d’acord sobre la possibilitat o impossibilitat de la cosa, i no ens avindrem a discutir-la si algú, tant si és de broma com seriosament, vol qüestionar que la naturalesa humana femenina pugui compartir amb el llinatge masculí totes les pràctiques o bé cap d’elles, o unes així sí, i unes altres aixà no, i a veure, la guerra a quin dels dos llinatges s’escau. Oi que el qui ha començat així, de la manera més òptima, el natural és que acabi de la manera més òptima també? —Naturalíssim —em concedí. —Doncs vols —jo que li faig—, que nosaltres ens ho discutim entre nosaltres mateixos, i evitarem que la posició contrària sofreixi setge i no tingui guarnició defensora? —No hi tinc res a dir —declarà. —Diem, doncs, en nom d’ella: Sócrates i Glaucó, no fa cap falta que en vinguin d’altres a contradir-vos, perquè vosaltres mateixos a l’inici de la fundació d’aquesta ciutat que heu establert vau acordar la necessitat que cadascú fes una única funció, la que fos pròpia d’ell. —Ja ho crec, que ho vam acordar; com no? —I es pot negar que la naturalesa de la dona és molt diferent de la de l’home? —I com no seria diferent? —En conseqüència, s’escau d’encarregar a cadascuna unes comeses diferents, segons les naturaleses pròpies. —Doncs com si no? —A veure, com ho hi erreu ara de mig a mig i no us contradieu quan establiu que els homes i les dones han de fer el mateix, això quan tenen una naturalesa absolutament diversa? Davant d’això, oh home meravellós, tindràs alguna defensa? —Així tan de sobte —va dir-me— no em seria gens fàcil, però et demanaria, més ben dit, et demano que desenvolupis l’argument, sigui el que sigui, a favor nostre.

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

—Es això, Glaucó —vaig observar-li—, i encara moltes més altres coses per l’estil, el que jo preveia estones ha, i em temia, i per això vacil·lava a tocar aquesta llei que pertany a la possessió de dones i de fills, i a com a pujar-los. —Per Zeus! —va fer ell—, és que, fàcil, no ho sembla pas. —I no ho és —vaig reblar-li—, però seguríssim que no ho podem canviar. I tant si algú cau en un petit toll o com si en la immensitat del mar, en un i altre cas no es veurà menys forçat a nedar. —Tens tota la raó. —Doncs caldrà que nedem i que provem de sortir-nos-en, de tota aquesta qüestió, això tant si esperem que un dofí ens reculli, o algun altre salvament inesperat. —Sí, pel que sembla —em concedí. —A veure —vaig continuar—, si per algun lloc trobem el desllorigador. Perquè dèiem i establíem que cada naturalesa ha d’ocupar-se d’ùna cosa diferent, i que la naturalesa de l’home i la de la dona són diverses; ara, en canvi, postulem que les naturaleses diverses han d’ocupar-se forçosament d’unes mateixes coses. Es aquesta l’acusació que ens adreceu? —Exactament aquesta. —Doncs, Glaucó —jo que vaig fer-li—, és ben destacat el poder de l’art de la contradicció! —I què vols dir? —Això —vaig aclarir-li—, que em sembla que molts cauen en ella sense ni adonar-sen: no es pensen de cap manera menar una disputa, sinó un diàleg filosòfic; no reïxen a examinar el tema debatut separant-ne els aspectes, sinó que persegueixen el contrari del que s’ha dit considerant només el mot, i així el que fan entre ells és barallar-se i no pas dialogar. —Efectivament és així —va estar d’acord amb mi—, i, aquest mal, el pateixen molts. Però vols dir que també apunta en contra nostre en aquest debat d’ara? —Sí, i molt —vaig contestar-li—, probablement freguem, involuntàriament, això sí, la contradicció. —Com? —El fet que les naturaleses que no són les mateixes no han de tenir les mateixes ocupacions, l’atenem amb decisió i per via de disputa a nivell de paraules, però quan conferíem a les naturaleses diverses comeses diverses, i les mateixes a les idèntiques, no havíem examinat ni de bon tros quins aspectes de les naturaleses idèntiques i quins de les diverses delimitàvem. —No, no ho havíem examinat —em confirmà. —Doncs bé —li vaig dir—, pel que sembla ens és ben possible de preguntar-nos a veure si la naturalesa dels calbs és la mateixa que la dels qui tenen cabells, o bé si li és contrària; quan hàgim convingut que és contrària, si els calbs fan de sabaters, prohibirem que en facin els qui tenen cabells, o, a la inversa, si en fan aquests, tal ofici el prohibirem als altres. —Fóra una cosa ben còmica! —observà. I jo vaig argüir: —En tal cas, la ridiculesa, d’on li ve? No serà perquè aleshores no comparàvem dues naturaleses radicalment diverses, sinó que ateníem només aquell aspecte de diversitat o d’igualtat que es referia a les ocupacions idèntiques? Per exemple, dèiem que un metge i un que tingui una ànima mèdica tenen naturaleses idèntiques. T’ho creus, això? —Sí. —Però el qui té una ànima mèdica i el qui la té de fuster, tenen naturaleses diverses. —Sí.

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

V. Igualdat fonamental de la disposició de l’home i de la dona. —En conclusió —vaig declarar—, si del llinatge dels homes i del de les dones es veu clara la diferència quant a alguna art o a alguna ocupació, d’aquestes direm que cal assignar-les a cadascun dels dos llintages, però si l’única diferència que s’observa és en les dones el part i en els homes l’acte d’engendrar, en tal cas no direm de cap manera que s’hagi demostrat que homes i dones difereixen en el que aquí ens importa, sinó que creurem que caldrà que les dones facin les mateixes funcions que els nostres guardians. —I ben bé que ho creurem! —exclamà. —Per tant, demanem al qui sosté la tesi contrària que ens ensenyi això, a veure quina és l’art o la funció, pel que fa a l’administració de la ciutat, on resulti diversa, i no la mateixa, la naturalesa de l’home i la de la dona. —Em sembla molt just. —Però qui sap si un altre ens dirà el que tu mateix deies ara fa un moment, que parlar-ne satisfactóriament ara, de cop i volta, no és fàcil, però que no resultaria difícil fer-ho després d’haverho meditat. —No hi ha dubte que ens ho pot dir. —Voldries que demanéssim al qui ens contradiu amb uns arguments així que ens seguís, per si li demostrem que no hi ha cap funció privativa de les dones pel que fa al govern de la ciutat? —Naturalment. —Doncs, a veure —li diríem—, respon-nos: no afirmaves que si es tracta, per exemple, d’aprendre alguna cosa, per a això n’hi ha de ben dotats i de mal dotats? I que el qui en té prou amb un mestratge breu es tornarà molt descobridor en les matèries que ha après, però que, en canvi, el qui ha resultat necessitar molt d’aprenentatge i exercici, aquest ni tan sols no aconsegueix de memoritzar el que ha après? I que en el grau en què a l’un les disposicions corporals el poden ajudar a bastament, a l’altre el poden en el mateix grau perjudicar? Es que hi ha algun altre criteri, tret d’aquest, que et permeti de distingir, per a qualsevol comesa, el qui hi és dotat naturalment del qui no? I ell va respondre’m: —Ningú no te’n dirà cap d’altre. —A veure, saps algun ofici exercit per sers humans en el qual tot això que hem dit s’adigui molt més al gènere masculí que al femení? O hem d’estendre’ns i parlar de l’art de la teixiduria, o de la confecció de pastissos i guisats, que són dos certament en què les dones semblen ressortir bastant, i que faria riure molt si en sortien derrotades? —Parles amb encert —va dir-me—, en gairebé totes les arts un sexe és molt superior a l’altre. I més et dic: hi ha moltes dones que en moltes arts son superiors als homes. Però en conjunt la cosa és tal com tu dius. —En suma, bon amic, no hi ha cap funció, en el govern de la ciutat, que sigui pròpia de la dona per tal com és dona ni de l’home per tal com és home, sinó que les naturaleses es troben distribuïdes de manera aproximada en els dos llinatges, i la dona participa naturalment de totes les funcions i l’home també naturalment de totes; sí que acceptarem que en totes la dona hi és més feble que l’home. —Això mateix. —I als homes, els ho encarregarem tot, i a les dones res? —Com ho podríem fer?

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

—És que també hi ha unes dones dotades naturalment per a la medicina, i d’altres que no, i unes dotades naturalment per a la música, i d’altres que no. Crec que, això, ho establirem. —Podríem fer-ho d’altra manera? —En conseqüència, no direm que hi ha dones dotades per a la gimnàstica, i dones dotades per a la guerra, i d’altres que ni una cosa ni l’altra? —Jo bé m’ho penso. —A veure, no hi ha dones que aprecien la saviesa, i d’altres que l’odien? No n’hi ha de colériques i d’altres de pacifiques? —També en això hi toques. —Per tant, igualment hi haurà dones amb dots per a ser guardianes, i d’altres de negades per a això. No havíem establert també una naturalesa privativa dels homes aptes per a ser guardians? —Sí, una naturalesa privativa d’ells. —En fi, que la naturalesa de l’home i la de la dona és la mateixa pel que fa a la custódia de la ciutat, tret, això sí, que la dels homes és més forta, la de les dones, més feble. —Ho sembla. VI. Una educació idèntica per a homes i dones no solament és possible, sinó que és la més vàlida. —De manera que podrem escollir dones així per a cohabitar amb aquests homes i per a exercir conjuntament amb ells la custòdia, ja que en són capaces, i són afins a ells per naturalesa. —Molt bé. —I no caldrà conferir les mateixes funcions a naturaleses idèntiques? —Sí, les mateixes. —Doncs després de fer una marrada hem arribat al punt inicial: estem d’acord que no va contra la naturalesa adjudicar a les dones dels guardians la música i la gimnàstica. —No hi va de cap manera. —En conseqüència, no legislàvem certament coses impossibles o semblants a pregàries vanes, ja que promulgàvem una llei d’acord amb la naturalesa; és el que ara es practica no segons la nostra llei el que més aviat és antinatural, pel que sembla. —Sí, ho sembla. —Però la nostra investigació era si la cosa era possible, i també si podíem dir que és la millor. —Això mateix. —I no es pot negar que hem arribat a la conclusió que és possible. —Exacte. —A continuació, doncs, caldrà demostrar, evidentment, que també és la solució més bona. —És clar. —Resultarà, doncs, si és que una dona ens ha de fer de guardiana, que no serà una l’educació que ens farà els homes guardians i una altra de distinta la que ens farà les dones guardianes, i molt menys encara quan la tal educació s’encarregarà sempre d’una mateixa naturalesa. —No, no seran pas dues. —I a veure què penses d’això que ara et diré. —Doncs digues. —Tu personalment, què suposes? Que hi ha homes que valen més i homes que valen menys, o et creus que tots són iguals?

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

—No, això últim, de cap manera. —Doncs bé, a la ciutat que hem fundat, penses que dels guardians, que han rebut l’educació descrita, n’hem fet els homes millors, o que n’hem fet els sabaters, educats en l’art de la sabateria? —Em fas una pregunta ben còmica! —exclamà. T’entenc —vaig fer-li—. I de tots els altres ciutadans, els guardians no són els millors? —Sí, i de molt. —A veure, d’entre les dones, no seran aquestes les millors? —També és així, i de bon tros —va dir. —I hi ha alguna cosa preferible a això, que la ciutat tingui homes i dones com més bons millor? —No hi ha res com això. —La qual cosa és aconseguida per la música i per la gimnàstica sempre que ens assisteixin tal com ho hem descrit. Com fóra altrament? —O sigui que, a la ciutat, li hem prescrit una llei no únicament possible, sinó que, a més a més, és la més bona. —Exacte. —Certament, doncs, podrem despullar les dones dels guardians, perquè en comptes dels vestits es posaran la virtut, i podran participar de la guerra i de les altres vetlles inherents a la ciutat, i no farem res que no sigui això, tret que, a les dones, els confiaren comeses més lleugeres que als homes, això per la feblesa del seu llinatge. I l’home que es nu de les dones nues i que fan gimnàstica en pro d’alló que és òptim, cull el fruit verd de la ridiculesa del seu saber, i no sap, evidentment, ni de què es riu ni el que es fa, perquè, no ho dubtis, diem i sempre direm amb el màxim encert que el que és útil és bell i que el que és nociu és lleig. —Tens tota la raó. VII. La comunitat de dones i fills. —Per tant, assegurem que quan hem parlat de l’estatut de les dones ens hem escapat con d’una grossa onada que no ens ha engolit sencers quan establíem no solament que els guardians i les guardianes caldrà que s’ocupin mancomunadament de tot, sinó que, a més, afirmàvem la coherència interna de la cosa, que predica la possibilitat i el profit d’ella mateixa. —Sí, de debó —va dir—, has esquitllat una onada no pas petita. —Doncs això, que no es petita —jo que li faig—, encara ho diràs més quan hagis vist el que segueix. —A veure, parla —va dir-me ell. —Sóc del parer —vaig continuar— que a aquesta norma i a les altres que hem donat, les segueix al darrere una d’ulterior. —Quina? —Totes aquestes dones seran comunes a tots aquests homes, i cap d’elles no es limitarà a cohabitar només amb un. I també els fills ho seran de tots, de manera que cap pare no sabrà qui és el seu fill ni cap fill qui és el seu pare. I ell comentà: —Això és molt més gros que allò pel que fa als dubtes sobre la seva possibilitat i la seva utilitat.

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

—Pel que fa a la utilitat —vaig manifestar-li— o em penso que es pugui discutir que sigui el màxim bé això de la comunitat de dones i de fills, atès que sigui possible: la màxima polémica jo diría que se suscitarà en la qüestió de la seva possibilitat o de la seva impossibilitat. —Doncs jo em penso que sorgirà, i grossa, en una cosa i en l’’altra. —El que dius és ajuntar dos temes —vaig observar-li—, quan jo em creia, de veres, que n’havia defugit un, en el fet que tu estàs d’acord en els avantatges de la norma, i que el que a mi em restaria fóra el tema de la possibilitat o no de la cosa. —Però a mi no m’ha passat per alt el teu intent d’esquitllar l’altre aspecte —va advertir-me—, de manera que et caldrà raonar-los tots dos. —Bé, cediré al càstig —vaig declarar—. Tanmateix, m’has de fer aquest favor: deixa’m celebrar un festí com els que acostumen a regalar-se els de ment indolent quan es passegen tot sols. Perquè ells, abans de descobrir com serà alguna cosa, la que sigui, per la qual malden, com serà, ho deixen córrer per no haver-se de cansar rumiant si serà possible o no, donen per establert que el que volen ja és un fet, i ja disposen la resta i es gaudeixen repassant com s’ho faran quan allò sigui realitat; la seva ànima ja era indolent, però ells la hi tornen molt més. Doncs ara també jo m’enganduleixo i desitjo ajornar l’altre aspecte, i examinar més tard la seva possibilitat; ara, de moment, establiré que la cosa és possible, i recercaré, si me’n dónes llicència, com l’ordenaran els governants quan ella sigui un fet; demostraré que tant per a la ciutat com per als guardians la seva realització és la més convenient de totes. I això és el primer que provaré d’investigar conjuntament amb tu, i posterior-ment l’altre aspecte, això sempre amb el teu permis. —Bé, ja els tens —va dir—, tu examina. —Doncs crec —vaig començar— que si els governants són dignes d’aquest nom, dels auxiliars caldrà dir-ne el mateix. I aquests seran promptes a complir les ordres, i aquells a impartir-les, però observant les lleis i seguint el seu esperit en les coses que hàgim deixat a la seva discreció. —És natural —m’acceptà. —Doncs tu —vaig continuar—, per tal com ets legislador, així com escollires els homes, també et pertocarà escollir les dones i lliurar-les als homes, afins a ells tant com sigui possible. I ells i elles, de la mateixa manera que ja posseiran en comunitat els habitatges i la taula, i cap d’ells no disposarà de res d’això particularment, viuran plegats i barrejats no tan sols en els gimnasis, sinó també a les altres institucions, i em penso que per l’exigència congènita seran duts a acoblar-se. O és que el que et dic no et sembla forçosament necessari? —Sí, però no amb necessitat geomètrica, sinó erótica, que probablement punxa més que l’altra pel que fa a persuadir i a arrabassar una gran multitud. VIII. Ordenació de les parelles. —Sí, i molt —vaig atorgar—. Però mira, després d’això, Glaucó, unir-se uns i altres desordenadament o fer qualsevol altra cosa ni fóra piadós a la ciutat dels feliços, ni els governants ho consentirien. —Perquè no fóra just —observà. —Per tant, és cosa claríssima, segons això, que organitzarem noces sagrades, tantes com puguem, que ens podran ser les més profitoses. —Sí, tens tota la raó.

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

—Doncs, com ens ho seran, les més profitoses? Aclareixm’ho, Glaucó! Perquè veig que, a casa teva, hi tens gossos caçadors i una gran quantitat d’aus de raça. Es que, per Zeus!, has atès una mica a les seves unions i a les seves procreacions? —A què et refereixes? —em preguntà. —Primer a això: baldament tots siguin de raça, entre ells n’hi ha que siguin o esdevinguin superiors? —Sí. —I potser cerques descendència indistintament de tots, o t’afanyes al màxim per la dels superiors? —Al màxim per la dels superiors. —I què? La procures al màxim dels més joves o dels ja més grans, o dels que són a la flor de l’edat? —Principalment d’aquests últims. —I el que no et neixi en aquestes condicions, penses que serà molt inferior, tant pel que fa a les menes de les aus com a les dels gossos. —Sí, que ho penso —em respongué. —I què, dels cavalls? —jo que vaig fer-li— I de les altres bèsties? Potser en ells la cosa és diversa? —Fóra ben absurd, això —m’observà. I li vaig dir: —Ai, estimat amic! Com necessitarem, no ho dubtis, governants molt llestos, si és que el capteniment del llinatge humà és així. —Que és així, no ho podem pas negar —va dir-me—. Però a què treu cap, això? —Perquè els homes necessitaran molts fàrmacs —vaig indicar-li-. En efecte, els cossos als quals no calen remeis, que només volen observar una dieta, pensem que amb un metge mediocre en tenen prou; ara, quan necessitem remeis, sabem que això exigeix un metge més entés. —És veritat. Però, per què ho dius, això? —Ara ho veuràs —vaig fer-li—. Probablement caldrà que els nostres governants recorrin a moltes mentides i trampes en profit dels governats. I en algun lloc establíem que unes i altres resulten profitoses des d’un aspecte medicinal. —Sí, i correctament —postil·là. —Doncs en els matrimonis i en la procreació aquesta correcció esdevé molt important. —De debó? I com? —Per tot això en què hem estat d’acord —vaig explicarme— cal que els més perfectes s’uneixin a les més perfectes com més vegades millor, i, contràriament els més defectuosos i les més defectuo-ses; als primers, els pujarem els fills, i als altres no, això si el ramat ens ha d’assolir l’excel·lència suprema. Però del fet que les coses passin així, no se n’adonarà ningú, tret dels mateixos governants si, hi afegeixo, el folc dels guardians ha de romandre ben lluny de les revoltes. —Parles amb gran encert —ell que em va dir. —Per tant, legislarem que hi hagi festes en les quals aparellarem nuvis i núvies, i prescriurem sacrificis, i els nostres poetes compondran himnes escaients a les noces que se celebrin. I, el nombre de noces, ens el determinaran els governants, perquè conservin tan invariable com puguin la quantitat d’homes; tindran en compte les guerres, les malalties i totes les coses així; procuraran tant com puguin que la ciutat no ens creixi ni ens minvi excessivament. —Correcte! —exclamà.

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

—També crec que caldrà fer uns sorteigs hàbils, de manera que, cada aparellament, l’home inferior hagi de retreure’l a la fortuna i de cap manera als governants. —Molt oportunament —ell que va fer. IX. L’educació dels infants i determinacions per a permetre la procreació. —I, certament, als joves que hagin estat valents a la guerra o en alguna altra ocasió, a més a més de diversos premis encara més esplèndids, els fornirem la possibilitat de jeure amb dones d’aquestes, la qual cosa ens serà ensems una excusa perquè els tals ens engendrin com més fills millor. —Bé. —I aleshores, els fills que en resultin, els assumiran les instàncies instituïdes per a això, tant si són d’homes com si són de dones, com si són mixtes. Perquè, d’alguna manera, aquestes instàncies seran comunes a homes i dones. —Sí. —I, els fills de les dones superiors, els encarregats de fer-ho els prendran i els duran a la casa d’infància, amb algunes dides que viuran a part en cens indrets de la ciutat, ara, que els de les inferiors, i també si algun dels de les primeres neix tarat, aquests seran amagats i escondits com cal en un lloc secret. —Això si és que el llinatge dels guardians ha de mantenirse pur —precisà. —Aleshores aquests s’encarregaran de l’alimentació, i s’enduran les mares a la casa d’infància sempre que elles tinguin els pits turgents, però s’enginyaran de totes passades perquè cap d’elles no reconegui el fill que ha tingut. I proporcionaran altres dones que també tinguin llet si amb les mares no n’hi ha prou, i d’aquestes tindran bona cura que alletin només un temps prudencial; vetllar de nit i les altres penalitats, les encomanaran a dides i a mainaderes. —Tu sí que proposes una criança ben descansada a les dones dels guardians! —comentà. —Perquè és el que els correspon —vaig dir jo—. Però anem fent el seguiment que ens proposàvem. Perquè hem establert que els fills han de néixer d’homes i dones en la flor de l’edat. —D’acord. —I et sembla que el període oportú serà que les dones tinguin fills durant uns vint anys, i que els homes durant uns trenta? —Però, quins anys seran aquests? —preguntà. —Doncs la dona —vaig concretar— podria començar a donar fills a la ciutat des dels vint anys fins als quaranta; pel que fa a l’home, “quan hagi passat la màxima fogositat en la cursa”, que des d’aleshores comenci a engendrar fills per a la ciutat fins als cinquanta-cinc anys. —Sí, tant per a ells com per a elles —manifestà— aquesta edat els representa la flor corporal i també la de l’enteniment. —En conseqüència, si un home més jove o més vell de les edats indicades es posa a fer fills per a la comunitat, direm que això és una transgressió no santa ni legal, perquè, a la ciutat, li ha engendrat un fill que, si la cosa passa desapercebuda, naixerà no pas emparat pels sacrificis i per les pregueres que en totes i cadascuna de les bodes els sacerdots, les sacerdotesses i tota la ciutat faran perquè dels homes superiors en surtin fills encara més excellents, i dels útils encara més útils; aquest serà un fill nascut en la tenebra i per una incontinència terrible. —Ben dit! —exclamà.

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

—I la mateixa llei serà vigent —vaig afegir— quan un home dintre de l’edat corresponent s’acobli sense tenir autorització del governant amb una dona també en l’edat legal de tenir fills; direm que el fill que els naixerà serà bord, bastard i il·legítim. —Encara més ben dit! —ell que féu. —De tota manera, calculo que sempre que els homes i les dones hagin superat l’edat legal de tenir fills, caldrà permetre’ls de jeure lliurement amb qui vulguin, tret del cas que fos amb la seva filla o amb la seva mare, o amb filles de les seves filles o amb les seves ascendents maternes, i, pel que fa a les dones, no amb el seu fill o amb el seu pare, ni amb homes de la branca ascendent o descendent, tot això, després d’haver-los exigit per damunt de tot que ni tan sols permetin veure la llum a un fetus que resultés concebut aixi, i si aquest forçava el seu accès, aleshores exposar-lo de manera que no rebi cap mena d’aliment. —Tot això, sí que ha estat dit mesuradament —reconegué—. Però cadascú els seus pares i les seves filles i tots els altres que ara esmentaves: com es reconeixeran entre ells? —De cap manera! —jo que vaig fer-li— Tots els infants nascuts entre el setè i el desè mes des que un home s’ha casat, ell, els nens, els anomenarà fills, i les nenes, filles, i ells i elles l’anomenaran pare. I ell anomenarà néts la generació nascuda d’aquesta primera, i els d’aquesta anomenaran els primers avis i àvies. I els nascuts a l’època en què els seus pares tenien fills s’anomenaran entre ells germans i germanes, de manera que, el que dèiem ara mateix, s’abstindran de tot tracte carnal. Tanmateix la llei els permetrà que cohabitin si els toca per sort i la Pítia ho confirma. —I ben rebé que ho dius! —em reblà ell. X. La unitat perfecta és el màxim bé per a una ciutat. —Doncs sí, Glaucó, aquesta així t’és la comunitat de dones i fills per als guardians de la ciutat. Però ara en el nostre discurs ens cal demostrar seguidament la seva coherència amb la resta de la constitució, i com és, i de molt, la solució ideal. O com ho farem? —Així, per Zeus! —va respondre’m. —Doncs no ens serà l’inici de l’entesa el fet de preguntar-nos a nosaltres mateixos què és el que podem adduir com el bé més gran de cara a la consistència de la ciutat, cosa a la qual apuntarà el legislador quan promulgui les lleis, i el de preguntar-nos igualment pel màxim mal, i aleshores esbrinar si el que hem dut a terme fins ara s’ajusta a la petjada del bé, gens ajustada, per tant, a la del mal? —La cosa és més així que no pas d’altra manera —refermà. —A veure, tenim per a la ciutat un mal pitjor que allò que l’esqueixa, i que d’una en fa moltes, o un bé superior a allò que la conjunyeix i que d’ella en fa una? —No, no el tenim. —Per tant, no és la comunitat de goigs i de disgustos el que lliga més, sempre que els ciutadans, quan goigs o disgustos apareixen o desapareixen, se’n gaudeixin o se n’apesarin tots per igual? —Doncs sí, és ben bé així —declarà. —I, contràriament, la discórdia en aquests mateixos punts desuneix, és a dir, quan un fet a la ciutat o que afecti els de la ciutat, fa que uns exultin, mentre que d’altres en quedin molt aclaparats. —Com fóra sinó? —I això, no es dóna sempre que a la ciutat no es pronuncien unívocament mots com “meu” i “no meu” i d’altres per l’estil referents a les propietats d’altres?

UVEG 2016-2017 33455 - Pensament Filosòfic Contemporani Grup E1, matí, valencià Vicent Claramonte Sanz

—Indubtablement, és clar. —En conseqüència, la ciutat més ben governada serà aquella on la més gran majoria digui de manera unívoca i referida als mateixos objectes els mots “meu” i “no meu”. —Sí, i de molt. —I aquesta serà també la ciutat que s’acosti més a l’ideal de ser “com un sol home”. Com quan, per exemple, tenim un dit nafrat, i tota la comunitat corporal se’ns gira cap a l’ànima i s’organitza en la unitat de l’element que la governa, i tota la composició se’n ressent i en sofreix a l’encop perquè li sofreix una de les parts, i és així com diem que a un home li fa mal un dit. Podem dir el mateix de qualsevol altra part del cos, del seu dolor quan un membre li pateix o de la seva satisfacció quan va recuperant-se’n? —Sí, podem dir el mateix —afirmà—. I allò que preguntaves: la ciutat més ben governada serà la que s’assembli més a un home així. —I ara, penso, si a un ciutadà li passa el que sigui, o bo o dolent, una ciutat com la descrita dirà per damunt de tot que assumeix el succeït, i tota ella o se’n gaudirà o se’n doldrà? —Necessàriament —puntualitzà—, si més no la que tingui les lleis com cal. XI. La realització òptima d’aquesta unitat en la ciutat ideal. I jo vaig dir: —Ja pot ser hora que regressem a la nostra ciutat, per a examinar-hi les conclusions de l’exposició que hem fet, a veure si és ella la que les posseeix en més alt grau, o les té alguna altra més que ella. —Cal fer-ho, naturalment —afirmà. —Doncs que? No és que a les altres ciutats també hi ha governants i poble, com en la nostra? —Sí. —I tots ells s’anomenaran entre si conciutadans, no hi ha dubte. —Sí, com fóra sino? —Bé, però a més de dir-se “conciutadans”, a les altres ciutats, el poble, com els anomena, els governants? —A la majoria de ciutats “senyors”, mes a les ciutats democràtiques se’ls aplica el mateix nom de governants. —I què el poble a la nostra ciutat? A més d’anomenar els governants conciutadans, què més diu d’ells? —Diu que són els seus protectors i el seu suport —va respondre’m. —I aquests, com l’anomenen, el poble? —Diu que són els contribuents i nodridors. —I a les altres ciutats, els governants, quin nom apliquen al poble? —El de servidors —s’explicà. —I els governants entre ells, com s’anomenen? —Col·legues de govern —em declarà. —I els nostres governants, com? —Companys de guarda. —Dels governants que hi ha a les altres ciutats, pots dir-me si cap d’ells afirmarà d’algun dels qui regeixen conjuntament amb ell, que li és ben familiar, però d’algun altre que li és ben estrany? —Sí, molts ho diran.