CORRESPONDÈNCIA DEL DR. FRANCESC D’ASSÍS VIDAL I BARRAQUER, CARDENALARQUEBISBE DE TARRAGONA, AMB SECRETARIA D’ESTAT DE LA SANTA SEU (1936-1939)
Manuel Maria Fuentes i Gasó Joan Maria Quijada Bosch Neus Sánchez Pié
Valencia, 2015
Copyright ® 2015 Todos los derechos reservados. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia, grabación magnética, o cualquier almacenamiento de información y sistema de recuperación sin permiso escrito de los autores y del editor. En caso de erratas y actualizaciones, la Editorial Tirant Humanidades publicará la pertinente corrección en la página web www.tirant.com (http://www.tirant.com).
©
MANUEL MARIA FUENTES I GASÓ JOAN MARIA QUIJADA BOSCH NEUS SÁNCHEZ PIÉ
© TIRANT HUMANIDADES EDITA: TIRANT HUMANIDADES C/ Artes Gráficas, 14 - 46010 - Valencia TELFS.: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/369 41 51 Email:tlb@tirant.com http://www.tirant.com Librería virtual: http://www.tirant.es ISBN 978-84-16349-28-9 MAQUETA: Tink Factoría de Color Si tiene alguna queja o sugerencia, envíenos un mail a: atencioncliente@tirant.com. En caso de no ser atendida su sugerencia, por favor, lea en www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-de-empresa nuestro Procedimiento de quejas.
Dr. Joan Viladrich i Viladomat Secretari del Cardenal Vidal i Barraquer In memoriam
PRESENTACIÓ El Cardenal Màrtir Agraeixo l’honor que se’m fa de confiar-me el pròleg de l’aportació de Mn. Manuel Fuentes Gasó, titulada Correspondència del Dr. Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, cardenal-arquebisbe de Tarragona, amb la Secretaria d’Estat de la Santa Seu (1936-1939), perquè documenta un període important del que molts intuíem: el martiri incruent del meu gran antecessor. Qui li havia de dir al Cardenal que de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, fundat per ell mateix, havien de sorgir —per ironies del destí— les proves que justificarien l’honradesa i la bondat de la seva actuació com a pastor? No hem d’oblidar que les relacions entre l’Església catalana i el Govern espanyol s’havien deteriorat de manera notable a la fi del segle XIX, però van empitjorar encara més amb l’adveniment de la Dictadura del general Primo de Rivera. Va ser en aquest període quan podem situar l’inici del singular martiri incruent del cardenal Vidal i Barraquer. La seva figura preclara ha estat vilipendiada per uns i utilitzada políticament per altres, oblidant que va ser perseguit per molt diverses raons per la Dictadura primoriverista, la II República i el règim franquista. Efectivament, malgrat els patiments durant el Govern de la Dictadura per les pressions a causa de l’ús de la llengua catalana a l’Església i a la catequesi, i les greus dificultats amb les lleis laïcistes de la II República, es va salvar de manera gairebé miraculosa als inicis de la guerra civil fratricida de 1936. Però la seva defensa de les singularitats de Catalunya i la seva negativa a signar la famosa carta col·lectiva de l’Episcopado español a los obispos del mundo entero, de l’1 de juliol de 1937, li van passar factura: mai no va poder tornar a la seu que tant estimava, per la qual havia treballat tant i a la qual mai no va renunciar malgrat les pressions rebudes al llarg de vint anys. Seria una mena de via crucis en solitari al qual va haver de sumar l’acusació injusta i infundada d’haver abandonat a la seva sort el seu bisbe auxiliar, l’ara beat Dr. Manuel Borràs. Referent a això cal recordar que el Cardenal, que havia iniciat ja el camí de l’exili, no es va assabentar fins més tard de l’assassinat del seu bisbe auxiliar —de qui l’havien forçat a separar-se— i de tants sacerdots de l’arxidiòcesi. La tristesa el va acompanyar fins a la seva mort. Va ser el
martiri del cor. Tant l’un com l’altre van fer ofrena de la seva vida a l’Església de Tarragona, de la qual eren pastors. Intuint el final de la contesa, Vidal i Barraquer no dubtava a insistir sobre el valor de la pau i de la reconciliació: «Res de venjances; caritat i caritat, per sobre de tot i contra tots els vents que puguin bufar en altres llocs. Aquesta ha de ser la pedra de toc.» El Cardenal va viure i va morir en un exili sense retorn —pobre i oblidat de molts— el dia 13 de setembre de 1943. Fins l’any 1978 les seves despulles no van poder ser traslladades a Tarragona i rebre honrosa sepultura a la seva Catedral. Dono les gràcies de nou a Mn. Manuel M. Fuentes Gasó pel seu treball, que dóna noves llums a una figura senyera de l’arxidiòcesi de Tarragona i de l’Església de Catalunya i d’Espanya. † Jaume Pujol Balcells Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat de les Espanyes Tarragona, 21 de gener de 2015 Festivitat dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi
PRÒLEG El cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer un home compromès amb el seu temps La celebració del setantè aniversari de la mort del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer —1943-2013— ens ofereix una nova oportunitat per a acostar-nos a la seva persona i reflexionar sobre el seu pensament i actuació durant un període cabdal de la nostra historia contemporània, la guerra civil espanyola (1936-1939). En una època de fragmentació, sovint interessada i marcadament sectària, el cardenal apareix com un home fidel al seu ministeri episcopal, no només en els seus trets específicament religiosos, sinó també en el seu compromís concret i determinat amb els homes i dones del seu temps, més enllà, fins i tot, de la diversitat ideològica dels seus protagonistes. Aquest compromís el fa, també per al nostre temps, un personatge interessant i necessari, capaç d’anar més enllà dels propis plantejaments, temences i necessitats personals o de grup, i d’esforçar-se, sense escatimar crítiques i incomprensions, un vertader creador d’escenaris de trobada, mediació i pau. La seva recerca reiterada d’una pau negociada i justa entre ambdues parts en conflicte, enlloc de propiciar o recolzar una victòria bastida sobre l’extermini de l’adversari, ens el presenta com un home amb accents contemporanis. La denúncia dels bombardejos indiscriminats sobre la població civil que, per primera vegada s’assajaven a la nostra terra, i que mostraven la ruta del terror que acompanyaria els conflictes bèl·lics posteriors, com la Segona Guerra Mundial, ens ajuden a comprendre la seva capacitat d’anàlisi d’un món que progressivament s’anava globalitzant. Les seves gestions per l’alliberament dels presoners polítics, d’un o altre costat, o, la seva preocupació per tal de denunciar, controlar i mesurar les venjances forassenyades i la repressió indiscriminada de postguerra el presenten com una persona disposada a anar fins al final en la defensa dels drets dels homes i les dones del seu temps. La seva decisió, cabdal i decisiva, de no signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol per tal de no comprometre la llibertat d’acció pastoral de l’Església ha esdevingut una actuació profètica. Sempre hi pot haver una altra manera de fer les coses quan estàs disposat a ésser coherent amb els principis que fonamenten la teva opció de vida.
Totes aquestes raons i moltes d’altres, que el lector trobar tot llegint la correspondència del cardenal Vidal i Barraquer amb el cardenal Pacelli, secretari d’estat de la Santa Seu, ens han decidit a donar suport a l’hora de publicar aquesta obra documental. La construcció d’una societat més cohesionada, solidaria i justa, que es fonamenti en el dret de les persones i col·lectius a tenir i a respectar la pròpia memòria, necessàriament plural i diversa, troba, segons ens sembla, en la persona del cardenal Vidal i Barraquer un bon punt de referència. M. I. Sr. Albert Vallvé Navarro Vicepresident primer de la Diputació de Tarragona Tarragona, 25 de gener de 2015
INTRODUCCIÓ L’any Vidal i Barraquer. El divendres 13 de setembre del 2013, vam celebrar el setantè aniversari del traspàs del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. En el seu testament, atorgat el 1939, durant el conclave que va elegir a Pius XII, va disposar que, quan fos possible, volia ésser enterrat a la catedral de Tarragona juntament amb les despulles del Dr. Manuel Borràs i Ferré, el seu estimat bisbe auxiliar, assassinat el 12 d’agost de 1936, al Coll de Lilla. La seva voluntat, tanmateix, no es va poder complir fins l’any 1978, després de la mort del general Franco. Aleshores els organitzadors de l’acte van remarcar que no es tractava del trasllat d’unes despulles sinó del retorn del cardenal. Com era d’esperar, per a moltes persones, creients o no creients, el retorn va ésser motiu d’alegria i va provocar una sensació de reparació i de justícia, tanmateix, per a d’altres va generar sensació de frustració i sobretot de ràbia continguda. Per a l’Església que pelegrina a Tarragona, de la qual n’havia estat pastor de 1919 a 1943, la paràbola bíblica, tot capgirant-se, es complia: el pare tornava a casa i, ara, eren els seus fills i filles els qui sortien a rebre’l a la porta de casa. El retorn es produïa, com hem dit, el 1978, abans d’aprovar la Constitució, a l’inici de l’avui tant denotada Transició. Potser, per això, algunes persones han tingut la impressió que havia tornat l’home que, l’any 1936, havia fugit de la persecució religiosa, però no pas el qui, l’any 1943, havia mort a l’exili perquè el règim de Franco, per motius falsament considerats polítics, li havia impedit el retorn. L’any 1944, el Dr. Salvador Rial i Lloberas, vicari general del cardenal, de 1937 a 1943, i a aleshores administrador apostòlic de Tarragona, s’acomiadava dels fidels tarragonins, dient: “Indubtablement, entre el clergat de l’Arxidiòcesi la primera víctima fou el Pastor, l’eminentíssim senyor Cardenal Arquebisbe. Sense efusió de sang, però autèntica víctima i màrtir. Recordem que l’Església venera com a màrtirs molts que van sofrir persecució però sense efusió de sang”. Era la primera vegada que, després del seu traspàs, algú s’atrevia públicament, i per escrit, a assenyalar les doloroses i especials circumstàncies de la seva mort. El cardenal Vidal i Barraquer pertany a aquest tipus d’homes, o de dones, que, mentre viuen, generen generoses filies, però també convoquen geloses fòbies. Persones que, fins i tot, després de la seva mort, continuen congriant inquietuds i expectatives, però també frustracions i contraposicions. Persones que aconsegueixen desinstal·lar-nos de les nostres preteses seguretats perquè
desvetllen les nostres consciències còmodament adormides. No ens ha de sorprendre, doncs, que de vegades ens resulti difícil assumir el seu posicionament personal davant la vida, o bé, la seva implicació en la resolució dels reptes, conflictes o esperances col·lectives. L’any 2000, el papa Joan Pau II, en la carta apostòlica “Tertio millenio adveniente” desitjava que el Jubileu de l’Any 2000 fos una ocasió per a una purificació de la memòria de l’Església de “totes les formes de contratestimoni i d’escàndol”, que s’han succeït al llarg del passat mil·leni”. El document pontifici acabava dient: “També per la seva responsabilitat envers la veritat l’Església ‘no pot travessar el llindar del nou mil·leni sense animar als seus fills a purificar-se, en el penediment d’errors, infidelitats, incoherències i lentituds. Reconèixer els fracassos d’ahir és un acte de lleialtat i de valentia’. Això obre per a tots un nou demà”. Al cap de setanta anys de la mort del cardenal Vidal i Barraquer hem de poder apropar-nos al nostre passat, personal i col·lectiu, d’una manera serena, lúcida i racional. Respectant, evidentment, la diversitat de les circumstàncies, de les experiències i dels sentiments, de persones i de famílies. Tenint capacitat, en primer lloc, d’acceptar la complexitat d’aquesta realitat plural. En segon terme estimant-la com a pròpia, perquè és enriquidora i esdevé alliberadora dels fantasmes del passat. I finalment, després d’acceptar la realitat i d’esforçar-nos en estimar-la, correspon a cadascú de nosaltres decidir, com i de quina manera, volem construir el nostre present. Un present ben arrelat en el passat i projectat esperançadament envers un futur més humà, lliure i solidari. I per aquells que som creients per ajudar a bastir un món que ens permeti fer aflorar el Regne de Déu. El cardenal Vidal i Barraquer, com a home, com a creient i com a pastor, ens pot ajudar en aquest exercici de purificació de la nostra memòria, personal i col·lectiva, al qual sant Joan Pau II ens exhortava. La celebració d’aquesta efemèride, i les consideracions que hem exposat entorn a les circumstàncies de la seva mort, ens han portat a publicar aquest recull documental. Per altra banda, s’escau plenament a la tasca, ja fa temps iniciada per l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT), de publicar i difondre fons documentals que es serven a la seva institució. Entre els diversos fons documentals de l’AHAT, un dels més remarcables és precisament el que correspon al dilatat episcopat del Dr. Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1919-1936). La part corresponent a l’etapa de la Segona República Espanyola (1931-1936) —Arxiu Vidal i Barraquer. Església i Estat durant la Segona República Espanyola— fou ja publicada pel P. Miquel Batllori i Victor-Manuel Arbeloa a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat en set vo-
lums. Darrerament el P. Hilari Raguer i Suñer ha publicat a l’Arxiu de l’Església Catalana durant la guerra civil documentació del juliol de 1936 al juny de 1937 referida, tant a l’arxiu Vidal i Barraquer com al d’altres arxius episcopals, curials i religiosos catalans del període. Un obra que permetrà comprendre i articular documentalment, des de diverses perpesctives i actors, tot el període de la guerra civil (1936-1939). La nostra aportació “Correspondència del Dr. Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, cardenal-arquebisbe de Tarragona, amb Secretaria d’Estat de la Santa Seu (1936-1939)”, confegida a partir dels documents originals que es serven a l’AHAT, ens acosta, doncs, a les intenses i interessants relacions de Vidal i Barraquer amb el cardenal Eugenio Pacelli, secretari d’estat de la Santa Seu. Romanisme i documentació. Una de les característiques de l’Església Catalana a partir del segon terç del segle XIX fou la seva progressiva vinculació a l’Església de Roma. Precisament el bisbe Josep Torras i Bages, antic director espiritual i amic del cardenal, en fou un dels decidits promotors. També, l’esperit pregonament jeràrquic de Vidal i Barraquer que va afavorir aquesta tendència, que es veié definitivament reforçada amb el seu nomenament com a cardenal de la Santa Església Romana, amb el títol de Santa Sabina, per part del papa Benet XV. Precisament els seus enemics, tant polítics com eclesiàstics, durant la Dictadura de Primo de Rivera i la Guerra Civil titllaran de “vaticanistes” —tant al cardenal com al seu vicari general, el Dr. Salvador Rial— per tal de blasmar la seva acció “política” que consideren contraria als interessos “nacionales”. Una actitud, la de Vidal i Barraquer, que curiosament es recolza en el pensament político-social de l’Església, especialment en el dels pontífex Lleó XIII i Pius XI, que cercava per damunt del tot “la llibertat” de l’Església. Aquests criteris d’acció no formen pas un corpus pensament, estructurat i desenvolupat d’una manera ordenada. Tanmateix els podem anar desgranant gràcies a la seva abundantíssima i rica correspondència. Ens hem de fixar especialment en aquella que dirigeix al papes Pius XI i Pius XII, al secretari d’Estat, Eugenio Pacelli, i també al nunci apostòlic a Madrid, Federico Tedeschini. La correspondència regular amb Roma, farcida d’informes llargs, detallats i complexos, apareix ja durant la Dictadura del general Primo de Rivera (19231930), continua durant la II República (1931-1936) i es perllonga durant la Guerra Civil (1936-1939) i el primer Franquisme (1936-1943). La diligència del seu secretari personal, el Dr. Joan Viladrich i Viladomat, i l’ajut inestimable d’experts i assessors diversos —el Dr. Lluís Carreras i Mas, el Dr. Antoni Vilaplana, entre d’altres— en moments i situacions diferents, han permès recollir el seu pensament i la seva actuació concreta. Així, el 10 de novembre de 1937
exposava a al cardenal Pacelli que es felicitava de “la copiosa correspondencia que, a Dios gracias, recibo de mis queridos sacerdotes y de los buenos seglares que con tanto celo trabajan en auxiliarles, y me cabe la honra de dar a conocer a vuestra eminencia en sus parrafos más importantes”. La preocupació del cardenal Vidal i Barraquer per la seva correspondència, la importància i la rellevància que li donava es fa palesa en dues decisions que va prendre. Per una banda, el 1937, des de l’exili, va maldar per a saber que havia passat amb el seu arxiu personal, que va haver d’abandonar precipitadament la nit del 21 de juliol de 1936. I també, va aconseguir de sostreure del palau arquebisbal, on es trobava custodiat, l’arxiu secret. I, per l’altra, el fet de demanar a Secretaria d’Estat de la Santa Seu, de forma insistent i reiterada, còpia de la correspondència que havia mantingut amb aquella institució romana durant les dècades precedents. Sembla que estava especialment interessat en saber exactament, que és el que havia fet i havia dit per tal de mantenir una mateixa línia d’actuació. Al tractar-se d’un arxiu tant prolix els funcionaris vaticans es van anar excusant a l’hora d’atendre la seva petició. Els informes elaborats durant el darrer període (1936-1939) normalment mantenen sempre una mateixa estructura: Les consideracions i opinions del cardenal Vidal i Barraquer, que sempre posa en mans de la voluntat i els interessos de la Santa Seu, i un seguit d’annexes, de vegades molt abundants, on trasllada íntegrament o fragmentaria la opinió o les valoracions, que altres persones, tant des de la zona lleial o des de la zona rebel, li comunicaven regularment. Aquest enfilall de documents diversos —cartes, informes, fulls volants, retalls de premsa…— pretenia oferir al secretari d’Estat la possibilitat, més enllà de l’opinió expressada pel cardenal, d’establir una opinió pròpia.
1. Del juliol al desembre de 1936 L’impacte. El dimarts, 21 de juliol de 1936, al migdia, el cardenal, des de la torre de l’arquebisbe, contemplava com cremaven les esglésies i convents de Reus. A les set de la tarda, s’iniciava a Tarragona la destrucció dels temples de la ciutat amb l’incendi del monestir de Santa Clara. Refiant-se de les promeses que li havien fet les autoritats i de la legalitat vigent, va intentar infructuosament obtenir la protecció necessària per al salvament dels preveres, religiosos, religioses i llocs de culte. Malgrat la insistència de la comissaria d’ordre públic que abandonés el palau arquebisbal, s’hi va resistir expressant el seu desig de morir allí si arribava el cas. Quan, arribat el vespre, hom li va manifestar que per salvar-lo caldria disparar contra el poble si aquest assaltava el palau ar-
quebisbal, ell finalment va acceptar abandonar-lo, posant com a condició que volia restar en algun indret que pertanyés a l’arquebisbat de Tarragona. Ell lloc que va triar va ésser el monestir de Poblet. El dia 23, a mitja tarda, un grup de milicians de l’Hospitalet del Llobregat, procedents de Vimbodí, on s’hi havien desplaçat per una qüestió familiar, es van presentar al monestir i van detenir el cardenal i el seu familiar. Van ser portats primer a Vimbodí, on van viure moments d’angoixa i d’incertesa, i després es van dirigir cap a la Torrassa. Tanmateix, una avaria al cotxe els va obligar a anar a Montblanc. Després d’un estira-i-arronsa amb el comitè local, que no volia que s’emportessin els detinguts, els van tancar a la presó de la vila ducal. El dia 24, abans del migdia, el Dr. Manuel Borràs, el seu bisbe auxiliar, va ser detingut a Poblet i tancat també a la mateixa presó. La matinada del dia 25, el Dr. Joan Solé i Pla, diputat del parlament de Catalunya, després de diverses gestions efectuades davant del comitè local, i havent aconseguit un ordre directa d’alliberament del cardenal i del capellà que l’acompanyava en el moment de la seva detenció, signada pel president Lluís Companys i Jové, tal i com exigia el comitè montblanquí, va poder endur-se els detinguts. El cardenal va insistir moltíssim davant del Dr. Solé per tal que també fos alliberat el seu bisbe auxiliar. La situació precària que s’havia creat arran del seu alliberament aconsellava, segons el parlamentari, deixar les gestions per a quan arribessin a Barcelona. Sota la protecció del govern de la Generalitat de Catalunya, el cardenal i el Dr. Viladrich van poder embarcar en un vaixell italià. La “nota confidencial”. El cardenal Vidal i Barraquer sortia del port de Barcelona el dia 30 de juliol. L’endemà desembarcava al port italià de La Spezia i va fixar la seva residència a la cartoixa de Farneta, aprop de Lucca. El dia 3 d’agost comunicava la seva arribada al cardenal Pacelli, secretari d’estat de la Santa Seu. Entre altres coses li anunciava que estava redactant un relat detallat sobre la seva actuació davant l’esclat de la revolució i persecució religiosa. La “nota confidencial” la va signar el dia 10 d’agost i la va trametre el dia 16. El cardenal demanava que no es fes pública per tal d’evitar possibles represàlies als preveres, religiosos i laics que havien restat a Catalunya. La nota, redactada de forma àgil, fa captar l’atenció del mateix Pius XI, el quals, segons deia Pacelli, el va prendre per poder-lo llegir personalment. El relat és un text viu que exposa, de forma concreta i plena de detalls, els darrers dies del cardenal i la vida família cardenalícia. Tanmateix, volem assenyalar el motiu, que el mateix prelat donava, per a explicar perquè havia abandonat la ciutat de Tarragona. El purpurat es va resistir diverses vegades
a les pressions de les autoritats catalanes que li demanaven insistentment que abandonés el palau arquebisbal. Així, responia al comissari delegat de la Generalitat de Catalunya: “se le contestó que su eminencia no consideraba prudente dejar la casa donde quería permanecer y que todos ofrecían gustosamente su vida a Dios en complimiento de su deber personal”. Finalment, ho va acceptar per tal d’evitar el vessament de sang per part del poble. Li retreien que sinó marxava de manera voluntària “seria luego preciso para salvar la vida de su eminencia sacarlo del palacio entre bayonetas para protegerlo de las turbas, lo cual implicaría forzosamente el derramamiento de sangre. Atajóle su eminencia diciéndole que no quería que por causa suya corriera la sangre del pueblo confiado a sus cuidados y que solo para evitarlo accedía a que fuese a sacarlo del palacio con el señor obispo auxiliar y familiares el coche escoltado de la policia que le había ofrecido y con las garantias de que podría entrar en el palacio siempre que lo deseara”. La nota també recull, de forma nítida i expressa, com des del primer moment els anarquistes consideraven l’Església com a partícep declarada amb la rebel·lió militar. Així, quan el prelat conversava amb els seus captors i al·legava la seva condició de ciutadà vaticà, pel fet de ser cardenal, i demanava a Eduard Toda que ho comuniqués a Anglaterra i altres potències estrangeres, un dels seus interl·locutors li retreia: “Especialmente de Italia y Alemania, replicándole el señor cardenal que nunca obraba por móviles políticos y si sólo en defensa del derecho y la justicia”. Malgrat que, tant ell com el seu secretari, van poder salvar la vida gràcies a l’esforç de la Generalitat de Catalunya, el cardenal va exposar la seva decisiva intervenció amb poc enfasi. Volia evitar, potser, que la Santa Seu penses que havia pogut salvar la vida gràcies a les seves relacions amb alguns membres del govern català. De fet, cal reconèixer públicament que les gestions diplomàtiques del Dr. Joan Soler, l’autoritat del president Lluís Companys i la valentia de Ventura Gassol, conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya, van resultar decisives a l’hora de salvar-li la vida. Tanmateix, també es van beneficiar de gestions semblants els bisbes de Vic, de Girona i de Tortosa. La necessitat de l’incògnit. El cardenal, malgrat que a l’arribar a Itàlia haguera volgut anar a Roma es va refugiar a la cartoixa de Farneta, a prop de Lucca. El comandant del vaixell que el va dur a la costa italiana ja li va suggerir la necessitat de romandre “amagat” i sense donar “senyals de vida”. La necessitat de romandre en situació de “riguroso incognito” la va mantenir al llarg del seu dilatat exili. Per altra banda, el mateix Pius XI li va suggerir que “nelle presenti circostanze sia maggiormente opportuno che ella rimanga ancora per qualche
tempo in incognito presso codesti religiosi”. Per tal de facilitar el seu anonimat va evitar de difondre la seva adreça i va voler que la correspondència, per exprés desig seu, li fos sempre adreçada a nom del seu secretari personal, el Dr. Viladrich, o del prior de la cartoixa. Una primera lectura dels esdeveniments. El cardenal, des del principi, carta del 2 de setembre de 1936, va mantenir, segons ens sembla, una mirada serena i encertada sobre la situació. En primer lloc s’oferia personalment, sense comprometre a la Santa Seu, a fer de mitjancer davant de França i Anglaterra, per tal que, ambdues potències democràtiques europees, fessin de mediadores en un conflicte que tot just acabava d’esclatar. En segon lloc, tot i condemnar, evidentment, la persecució religiosa demanava a la Santa Seu prudència a l’hora de parlar-ne, per tal d’evitar que es pogués emprar com una eina publicitària sectària i polititzada. Així, no s’estava de dir: “No se me oculta que una pública protesta alentaria a los buenos y tal vez movería más y más a presar su apoyo moral y aun material a los católicos de todo el mundo, pero, y si Dios en sus elevados designios permite el triunfo de los enemigos, no sería ello un mayor obstaculo para que los sacerdotes pudieran entrar de nuevo en España y trabajar por la conversión de nuestros paisanos, quienes aunque pervertidos y malos, no por ello dejan de ser nuestros hermanos?”. I, finalment, assenyalava, segons ell opinava, perquè s’havia arribat en aquesta situació. Ho feia d’una manera valenta tot denunciant la “política catastrofística” que molts clergues, excessivament polititzats, havien practicat durant la II República, anant així en contra, tant de la seva condició sacerdotal com de la doctrina pontifícia. Ho relatava amb paraules ben vives i punyents: “Ahi radica a mi modo de ver —no me cansaré de repetirlo— la inmensa desgracia de España que tan caro paga actualmente el haber desoído las sabias enseñanzas de la Santa Sede a los católicos sobre sus deberes en el orden social y el no haber sabido unir en el orden político, (…) formando un frente único y disciplinado contra el enemigo común, prescindiendo o dejandando de lado por el momento cuestiones de orden secundario y, que en lugar de aglutinar, separan y son germen de división y discordia. Y lo que da más pena es de pensar que, por desgracia, no han faltado eclesiásticos que, saliéndose del campo o esfera de su misión, que siempre debe estar por encima y al margen de toda política partidista, han avivado más llama de la discordía y han malgastado sus energías en combatir y despretigiar calumnionsamente a personas y partidos de orden y a la Acción Católica, sin detenerse aún ante la misma jerarquía, siempre, empero, cegados por móviles políticos”. Aquesta dolorosa denúncia la va reiterar en diverses ocasions al llarg de tota la guerra civil.
Generositat estroncada. El 14 de setembre de 1936 el papa Pius XI va rebre, en audiència pública, a un grup nombrós de pròfugs espanyols. Malgrat que, Vidal i Barraquer era el prelat més important entre els bisbes exiliats no hi va poder assistir. El dia 9 el cardenal Pacelli li havia comunicat que “Sua Santita non ritiene opportuno che V.E. lasci, per ora, la sua attuale dimora”. El cardenal va obeir amb recança la disposició pontifícia. Posteriorment va informar a la Santa Seu com alguns clergues i laics, declaradament “nacionales”, calumniaven al papa per considerar, que en la seva al·locució no havia recolzat de manera clara i suficient als militars revoltats. El text fou publicat en algunes diòcesis de l’Espanya blanca però mutil·lat. El pontífex tampoc va considerar oportú que el cardenal fixés la seva residència al sud de França, a prop de la frontera. El cardenal considerava que des d’allí li seria més fàcil coordinar l’acció humanitària a favor dels seus clergues. Un darrer esforç que explicités el caire solidari del seus ministeri també va resultar inútil. A finals de setembre de 1936 volia adreçar un telegrama al president Companys demanant l’alliberament dels seus clergues empresonats i a canvi s’oferia ell mateix com a hostatge. “Invocant sentiments justícia i humanitat vostra eminència i govern us prego seguretat vida innocents sacerdots, religiosos, seminaristes detinguts vaixells, presons i domicilis, posant-los fora de perill. Si calguessin penyores oferesc meva llibertat i vida. Sabeu perfectament com el meu cor paternal ha estat sempre i per tot inclinat clemència. Us ho demano per Catalunya i per la pau que vivíssimament desitjo”. Les gestions es van fer a traves de l’ambaixada de França davant de la Santa Seu. Amb tot, el consolat francès a Barcelona li ho van desaconsellar, perquè, segons considerava el cònsol, el poder real no es trobava ja en mans de la Generalitat. “Ceux qu’il faudrait atteindre, les vrais responsables, sont ineccessibles à toute pitié, et au lieu de s’apaiser, ils s’irriteraient de cette intercession”. Tanmateix, encara el 21 de febrer de 1937, el cardenal exposava a Pacelli la seva intenció de presentar-se a Barcelona d’incògnit per tal d’assolir el seu propòsit humanitari. Així li brollava des del seu cor de pastor: “me hallaría dispuesto a trasladarme de incógnito a Barcelona y hacer cuanto pudiese, aun con evidente peligro de mi vida, en beneficio de aquellos sacerdotes (…) Seria más fácil, segura y provechosa mi gestión, si pudiese conseguir instalarme en alguno de los barcos de guerra ingleses o franceses anclados en aquellas aguas”. La força dels màrtirs. La propaganda franquista va subratllat, sempre i d’una manera tendenciosa i interessada, la tebiesa del cardenal a l’hora de condemnar la persecució religiosa i enaltir els màrtirs. Ho fein còrrer, tot calumniant-lo, dient que havia salvat la pròpia vida a canvi d’oferir la del Dr. Manuel
Borràs i Ferré, el seu bisbe auxiliar, a la “fiera roja”. El prelat hauria agrait la generositat republicana amb el seu silenci còmplice. No cal dir que, ambdues acusacions, no són altra cosa que fastigoses calumnies amb motivacions polítiques ben declarades. Vidal i Barraquer sempre va reconèixer, des del bell inici, la condició de “màrtirs” —en un sentit estrictament religiós— dels clergues i religiosos assassinats durant la persecució religiosa que es va desfermar arran de la rebel·lió militar. Així, el 9 de desembre de 1936, tot escrivint a Pacelli, li recordava “ofrezco al Buen Jesús mis sufrimientos y penas junto con las de todos los sacerdotes y fieles del arzobispado, y no dudo que nuestros insignes mártires, avalándolos con su intercesión, los presentarán ante el trono del Altísimo”. L’anticatalanisme dels revoltats. El 6 de novembre de 1936 el cardenal va exposar a Pacelli la conveniència d’escriure al general Franco per a expressar-li el seu reconeixement i felicitació per la conquesta de Madrid, que aleshores es considerava pròxima i segura. Li ho raonava d’aquesta manera: “La afirmativa seria más de mi gusto y prevendría determinadas campañas que contra nosotros hacen algunos elementos extremistas, pero como la reserva no se guarda y no desprecien las coyunturas de las que pueda sacarse algún provecho, me temo que, al hacerse pública, tenga sensibles y lamentables repercusiones en nuestras diócesis, que están bajo el dominio de los contrarios”. El secretari d’Estat deixava la decisió al seu lliure albir, però afegia que, “in caso affermativo, sarebbe opportuno che la pertecipazione avvenisse per tramite orale e non per iscritto”. Vidal i Barraquer va demanar al cardenal Isidre Tomàs i Gomà que fes pal·lesa la seva bona disposició al general Franco. No sembla, però, que les gestions del cardenal de Toledo fossin rebudes amb massa interès pel general. Entre tots els neguits, allò que més preocupava a Vidal i Barraquer era la fòbia anticatalana dels militars revoltats i dels militants dels partits de dreta que els recolzaven. Tampoc en això el cardenal es va equivocar, perquè d’una manera immediata va resultar evident. Ja el 29 de setembre de 1936 expressava els seus temors fonamentats en la seva experiència personal durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Així, ho exposava a Pacelli, després de fer-li notar, com les esquerres havien sabut guanyar-se els bascos al respectar el seu nacionalisme: “Ello constituye una nueva advertencia para las derechas del centro de España, imbuidas igualmente muchas de ellas de otro nacionalismo también exagerado que ha sido causa de tantas perturbaciones al pretender negar o ahogar determinadas libertades o sentimientos muy arraigados en ciertas regiones y que no quebrantan la integridad del territorio nacional”. I, un mes després, li exposava com els “nacionales” volien imposar la vella política “españolista” que havia intentar imposar el general Miguel Primo de Rivera. Una
posició recolzada, i sovint atiada, per clergues i religiosos polititzats: “Sacerdotes llegados de Pamplona y algunos refugiados en aquel Seminario propalan las noticias de que al excelentísimo señor obispo de Vitoria y a otros prelados de la región vasca se les procurará hacer la vida imposible a fin de obligarles a presentar su dimisión, y de que se aprovecharán las circunstancias actuales para obligar a los sacerdotes a prestar sus servicios ministeriales en diócesis distintas a las suyas, realizando con ello un trasiego de sacerdotes con objeto de desplazar a, los originarios de determinadas regiones y sustituirlos por otros que ignoran la lengua, las costumbres y las tradiciones del país. Este proyecto era ya acariciado por algunos políticos del tiempo de la dictadura de Primo de Rivera y, por lo visto, hoy se pretende darle nueva actualidad”. Davant d’aquesta perspectiva no és estrany que molts sacerdots catalans, que s’havien vist obligats a exiliar-se a Itàlia o França, com a conseqüència de la persecució religiosa, es mostressin recelosos a l’hora d’anar a l’Espanya nacional, tal com volia el cardenal Gomà, i reclamava Franco. Així ho raonava el cardenal: “Temen ser recibidos con prevención en los pueblos, dada la animosidad, injustificada, que existe en varias regiones de España contra los catalanes, con el peligro que ello contribuya a aumentarla, si no hay mucha discreción y prudencia por parte de todos”. El 10 de maig de 1937, Vidal i Barraquer insistia en la seva denúncia, tot assenyalant el component fortament ideològic, contrari a la doctrina pontifícia, que movia a molts dels preveres i religiosos, declaradament espanyolistes. “Muchos de los citados, imbuidos de un espíritu absorvente y cesarista, sin tener en cuenta la realidad histórica de España, confunden con el separatismo el natural afecto a la lengua materna y a las sanas tradiciones de cada región y manifiestan una antipatía e incomprensión tan grandes en orden a sentimientos profundamente arraigados en el corazón de muchos, que, expontáneamente y aún desafiando grandes riesgos, han ido a luchar a su lado por el triunfo de la buena causa, que sin darse cuenta perjudican al éxito de la misma preparando gérmenes de futuras divisiones, de funestas consecuencias, entre elementos que combaten por el mismo ideal”. La denúncia de l’odi i el desig de venjança. El cardenal sempre va tenir clar que no es podia guanyar la guerra a qualsevol preu. L’odi i el desig de venjança eren sentiments contraris a la fe cristiana i a la doctrina social de l’Església. També va denunciar des del principi el maridatge establert entre nacionals i nacionalsocialites alemanys. “tienen ya formadas listas negras de personas muy católicas y conservadoras a las cuales pretenden desterrar de España e imponerles penas más severas por no haber apoyado su punto de vista político; obran, al parecer, movidos más por el deseo de venganza y de represalia que por el de jus-
ticia y misericordia; pretenden algunos tomar modelo de Alemania, que tanto ha hecho sufrir a la Iglesia, para la organización de un estado totalitario”. Aquest posicionament, francament minoritari en l’episcopat espanyol, tanmateix era el més pròxim als plantejaments de Pius XI manifestats en les tres encícliques de 1937. La guerra com a purificació. L’extrema duresa de la perseucició religiosa desfermada arran de la sublevació militar va comportar, després d’uns primers moments d’horror i d’estupor, a reflexions diverses. Una de les que va calar en molts ambients va ésser la de la guerra entesa com a purificació envida per Déu a uns creients tebis, quan no declaradament apòstoates. Josep Vidal i Barraquer, en una de les seves primeres cartes, exposava al seu germà, el cardenal, com molts catòlics interpretaven el fet de la persecució religiosa. Així li deia: “En Tarragona, según me dicen, se han cometido bastantes barbaridades, habiendo matado a mucha gente, sobre todo sacerdotes. Se conoce que Dios quiere purificarnos. Haga Él que pronto termine esta dura prueba, pues de otro modo se quedará Cataluña con muy poca gente católica. (---) Tu obispo auxiliar, el Dr. Borrás, que es un verdadero mártir, pedirá a Dios que nos proteja; no dudamos que lo hará, dado lo mucho que nos apreciaba”. Ministeri i humanitat. Mentre Vidal i Barraquer feia col·lectes a favor dels seus sacerdots el cardenal Gomà emprava els diners que donaven els catòlics d’arreu del món per a ajudar l’exèrcit franquista. I afegia “que era conveniente precisar los fines del empleo de los medios económicos aportados, que los prelados sólo podían pedir para fines caritativos o religiosos”. Algun bisbs catalan, refugiat a l’Espanya franquista, s’excusava de fer-les per tal d’evitar que així entressin divises a la zona roja.
2. Gener a juliol de 1937. El discerniment L’acció humanitària. Després d’uns primers mesos de persecució i desgavell general alguns catòlics catalans van mirar d’organitzar l’ajut destinat als sacerdots i religiosos amagats. Tanmateix, no n’hi havia prou amb els esforços individuals calia organitzar l’ajuda humanitària. El 21 de febrer de 1937 escrivia a Pacelli: “Convendría urgentemente mejorar la organización incipiente y rudimientaria destinada a ayudar a los pobres sacerdotes y religiosos, proporcionarles los auxilios indispensables y precaverles de tantos peligros como les rodean. No puedo estar tranquilo ni tener sosiego al ver tanta indignidad, tanta miseria y tanto sufrimiento, quisiere que mis hijos y mis ovejas experimentaran de cerca el amparo y el calor de un corazón paternal”. El Dr. Lluís Vila i Aba-
dal va ésser la persona escollida pel cardenal per tal de comunicar-se amb els seus preveres i organitzar l’ajut que aquells necessitaven amb urgència. Per altra banda, la Generalitat de Catalunya havia signat un conveni de protecció humanitària amb la Creu Roja Internacional. En el camp governamental republicà reconeixia els esforços i treballs del ministre Manuel de Irujo y Ollo, per tal de salvar i ajudar els preveres i religiosos detinguts i amatats, malgrat malfiar-se del seu nacionalisme basc exacerbat i del conveni contranatura establert per republicans i nacionalistes bascos. Tanmateix, uns elements imprescindibles en aquesta organització humanitària van ésser els fejocistes. Ferran Ruiz Hebrard, secretari de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, fou un dels principals informadors del cardenal durant la guerra. No és, doncs, gens estany que el 23 d’abril de 1937 comentés elogiosament a Pacelli les seves accions i treballs: “no dudo que habrá de ser motivo de grandísimo consuelo para el Santo Padre el conocer la admirable conducta de aquellos jóvenes de Acción Católica que, diezmados por la barbarie roja y en medio de cotinuos peligros y sufrimientos, renuevan las promesas de amor y fidelidad que personalmente hicieran a Su sagrada persona cuando la peregrinación a Roma en la que tuve el honor de acompañarles”. Ésser a prop, malgrat tot. El 10 de maig de 1937 el cardenal Vidal i Barraquer demanava a Pacelli el nomenament d’un delegat pontifici “con amplias facultades, de una persona competente y discreta, que pudiera pasar desapercebida e inspirase los menos recelos posibles a las autoridades francesas y catalanas, que se situara en población no lejana de dicha frontera y serviría de enlace entre la Santa Sede y los eclesiásticos y católicos de Cataluña, a quienes daría al propio tiempo las orientaciones y consejos oportunos”. També reclamava la constitució a Paris d’un “comité encargado de practicar gestiones y arbitrar recursos para una obra tan caritativa y apremiante”. La Santa Seu sempre es va malfiar de la constitució d’una autoritat “extraordinària”. La llibertat de l’Església. Vidal i Barraquer, el 21 de febrer de 1937, exposava al secretari d’estat la necessitat de que l’Església estigués a l’alçada de les circumstàncies i lluités, sobretot, per mantenir i defensar la seva llibertat d’acció social i pastoral: “En estos momentos de pasión exacerbada, de revolución cruel y sangrienta y de represalias injustificadas e inhumanas, se hace mucho más difícil y delicada la misión de la Jerarquía que debe medir sus palabras, no prodigarlas con exceso, para conservar aun aparentemente aquella santa libertad e independencia propia de su elevada misión sobrenatural, que tanto la dignifica y ennoblece y la impulsa, a manifestarse en público, o a enseñar calladamente con el ejemplo, o a aconsejar en el silencio, según lo exijan la gloria de