El fracassat
034-107258-EL FRACASSAT.indd 1
23/01/13 20:59
National Gallery of Art (Washington), John Rewald Papers, Gallery Archives. D’esquerra a dreta, Paul Cézanne i Camille Pissarro; detall d’una imatge presa a Auvers.
034-107258-EL FRACASSAT.indd 2
25/01/13 16:06
Martí Domínguez El fracassat
034-107258-EL FRACASSAT.indd 3
23/01/13 20:59
proa Col·lecció A Tot Vent
Primera edició: març del 2013 © 2013 Martí Domínguez Publicat en acord amb Cristina Mora, Literarg & Film Agency, Barcelona. Drets exclusius d’aquesta edició: Raval Edicions SLU, Proa Peu de la Creu, 4 08001 Barcelona www.proa.cat
ISBN: 978-84-7588-364-9 Dipòsit Legal: B-3.959-2013 Composició: Víctor Igual, SL Impressió: Reinbook
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, wwww.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
034-107258-EL FRACASSAT.indd 4
28/01/13 10:44
sumari
primera part
7
segona part
67
tercera part
135
quarta part
183
034-107258-EL FRACASSAT.indd 5
23/01/13 20:59
034-107258-EL FRACASSAT.indd 6
23/01/13 20:59
Primera part
034-107258-EL FRACASSAT.indd 7
23/01/13 20:59
034-107258-EL FRACASSAT.indd 8
23/01/13 20:59
i
Els dos companys s’aturaren en una revolta del camí. Era un matí de final d’estiu de l’any 1872, i es trobaven en algun lloc entre Pontoise i Auvers, a uns pocs quilòmetres de París. Semblaven satisfets amb el motiu, i en silenci es posaren mans a l’obra. Cadascú duia el seu cavallet, el seu para-sol, i els estris per a pintar entaforats en una grossa motxilla. Pel camí s’havien creuat amb un grupet de pagesos, que anaven en un gran carro carregat de palla, i aquests els havien mirat sorneguers, amb una mica d’insolència. Paul, fet una pólvora, els havia amollat una frase grossa, i els pagesos havien rigut a cor què vols. La imatge que projectaven Paul i Camille era del tot pintoresca: carregats com ases, amb el cavallet, la motxilla, la bossa dels queviures i altres andròmines, feien l’efecte de ser dos exploradors arrauxats a la recerca d’alguna civilització perduda. En realitat, era així, però seria del tot inútil explicar-ho a aquells pagesos, com també fer-los veure que tenien el tresor al davant, que tan sols calia saber-lo copsar, definir-lo, aïllar-lo. La barba llarga i poblada de Camille li conferia un aspecte d’eremita, o de savi que entreteixeix alguna teoria i per al qual no hi ha detall petit, no hi ha res d’insignificant, en la natura. En canvi, la barba negra i mal deixada de Paul el feia semblar un trabucaire malcarat i perillós, un galifardeu capaç de qualsevol cosa. Caminaven una mica esmaperduts per aquells camins de la vall de l’Oise, sense saber ben bé què buscaven, ni si, en cas de trobar-ho, allò que pogueren descobrir, els seria de profit. La cara de corsari de Paul, d’ulls negres, fulgurants, inquiets, expressius, d’una suavitat voluptuosa, mig a l’ombra pel barret de 9
034-107258-EL FRACASSAT.indd 9
23/01/13 20:59
palla, que protegia un crani calb, una cúpula òssia important, contrastava amb l’angulosa i una mica demacrada de Camille. Aquest, acompanyat pel geniüt amic, es trobava més tranquil, s’allunyava més de casa, gosava explorar més: havia descobert en ell un bon i disciplinat deixeble, a més d’un company. Si l’aspecte de Paul era feréstec, el de Camille irradiava bondat: si els hagueren dit als pagesos que aquell home habitava un ermitori del Mont Ventoux i que es dirigia, a peu, a visitar el seu vell mestre en algun rodal recòndit d’aquells paratges, ningú n’hauria dubtat. Alt, prim, amb la barba llarga i canosa que mig ocultava una cara magra, de nas afilat, de falcó, aquell home era sant Jeroni en persona, i posats a triar una imatge de la rica iconografia que ha produït el sant eremita caldria decantar-se pel de Francesco del Cossa, aquell que es colpeja amb un roc les carns magres mentre la sang regalima pel braç, escardalenc i en tensió. Hi ha imatges que mouen al respecte, i aquell home, tot sol, projectava una estampa una mica corprenedora, de rodamón fatigat. Però al costat de Paul la balança es desequilibrava i si Camille tot sol ja promovia un justificat respecte, amb el company barbut incitava a somriure, al comentari mofeta. A Camille tant li feia, i seguia el camí indiferent, avesat a la insondable profunditat de l’estupidesa humana, però Paul s’enfurismava, li pujaven els colors a la cara, i als ulls, les aletes del nas es dilataven, s’enrojolava tot i blasfemava, unes blasfèmies meridionals, en el seu francès del sud, estrambòtic i colossal. Aquells pagesos havien rigut ben a gust, i mentre Paul recuperava l’espai perdut, li deia a Camille, escridassant-lo: –Mira que són malparits! Camille no en feia cas, i seguia el seu curs, una mica sobtat que Paul es prenguera tan a la valenta aquell incident, al capdavall sense cap importància. –Tens el cor d’un lleó, Paul –li va dir rient–. Però reserva les energies per al llenç, on tens la vertadera batalla. Paul deia que sí, però no semblava gens convençut. 10
034-107258-EL FRACASSAT.indd 10
23/01/13 20:59
–Ets de casa bona, i aquest és el teu gran problema. Has estudiat en un bon col·legi, ton pare és ric... –No em parles de mon pare! –va rugir Paul. –Ja sé que és gasiu, i que et manté en la misèria... Però això no lleva que no tinga la meua raó: t’han educat d’una manera, i no acceptes gens bé les crítiques. Tu i jo formem una estampa ben curiosa i és normal que els camperols es riguen una mica de nosaltres... Ho sé per anys d’experiència. Res més divertit per a ells que un pintor pintant del natural, a l’aire lliure, davall el seu para-sol. En aquest estat d’ànim, Paul i Camille plantaren el cavallet en aquell punt del camí. Paul seguia una mica molest, i el comentari del seu company l’havia tornat a importunar. Aquell paisatge era del tot anodí: una arbreda en primer terme, i una mica més enllà es descobrien les teulades d’un llogaret, amb alguns horts llunyans, on creixien cols i enciams entre arbres fruiters. Ningú no s’hauria aturat allí, no tenia res d’especial, cap encant particular. Tanmateix, era just el que necessitaven, i els dos havien arribat a la mateixa conclusió sense dir-se res. Com més insubstancial fos el motiu, millor: calia defugir allò singular i fixar-se en allò ordinari, i traure punta a allò que no interessa a ningú. L’art ha de nàixer de la pintura, no del motiu: aquest és el que menys importa. Com més superficial siga un tema, molt millor: amb més èxit podrà el bon pintor mostrar el seu talent. Camille havia convençut Paul d’això i de moltes coses més: la pintura no és un reflex de l’exterior, sinó de l’interior de l’artista. Qualsevol vista de l’Oise o del Sena pot servir, qualsevol campet, qualsevol vilatge, qualsevol bocí de terra, tot és susceptible de ser transformat per la personalitat de l’artista. El que compta no és el que s’hi representa, sinó com s’hi representa, la sensació que es transmet. El pintor ha de trobar la seua fórmula, el seu gest personal, i aquest tan sols es pot descobrir a la natura, investigant la font, l’origen, on res no està viciat per la mà de l’home. 11
034-107258-EL FRACASSAT.indd 11
23/01/13 20:59
Camille coneixia bé els quadres de Paul i li semblaven una mica torturats, si no de missatge laberíntic, confús, massa intellectuals, fins i tot una mica macabres. Tampoc li agradava gaire la tècnica del seu company: empastava en excés les obres, s’excedia amb la pintura, la seua paleta era curta i, al seu parer, la pinzellada maldestra i insegura, en excés carregada de matèria, i encara més quan li pegava per pintar com un boig amb l’espàtula. Ara bé, Paul era un lleó, i almenys pensava com ell: l’art era alguna cosa més que pintar imatges bucòliques o falsament mitològiques, com feien els seus companys, i ferms opositors, Puvis de Chavannes o Cabanel. Aquests havien fet diners a cabassos, tants que Camille amb tots els quadres venuts no aconseguiria igualar el preu d’un llenç d’aquests pintors. Quant a Paul, la comparació era impossible, perquè, i això amb trentatres anys fets, encara no havia venut ni un sol quadre. Paul va prendre aquell motiu campestre amb fúria, amb la seua acostumada energia. Aquell Camille l’emprenyava una mica amb els seus comentaris assenyats, que per altra banda, en el fons, eren d’un radicalisme furibund. L’eremita era un anarquista feroç, i sota aquell aspecte de corder s’amagava un llop perillós. A ell se’l veia vindre, però amb Camille era molt pitjor: introduïa en el teu pensament, i sense adonar-te’n, idees del tot revolucionàries contra els burgesos, a favor del proletariat, en contra de la monarquia, en contra de la religió, defensava la llibertat absoluta de l’individu i es revelava contra la tirania de l’opressió capitalista. Paul tenia en aquest sentit les idees del tot immadures, i aquesta qüestió –l’assumpte polític, per dir-ho ras i curt– no li interessava gaire: quan Camille parlava, i l’il·lustrava amb els excessos de les classes dirigents, pensava en son pare, i trobava en ell el millor exemple possible per tal de capir tots aquells abusos intolerables. Veia son pare tractant tirànicament els empleats del banc, dirigint-se violentament als clients morosos, mirant amb displicència els pobres o els deutors. Per això contemplava amb simpatia les idees anarquistes 12
034-107258-EL FRACASSAT.indd 12
23/01/13 20:59
de Camille, i quan aquest s’esplaiava ell feia grans riures, i concloïa tronant: –Són un colla de porcs! Camille s’alegrava de la bona recepció dels seus postulats anarquistes, tot i que trobava a faltar en el seu amic un eco de més llargària. I quan insistia, tan sols aconseguia del company una complicitat basada en l’exemple familiar: –Mon pare és banquer i em mata de gana! Què et sembla això, Camille? I, en efecte, allò semblava a Camille un nou excés de la voracitat dels bancs i de les empreses, però en aquestes qüestions sempre és millor despersonalitzar, distanciar-se una mica. Perquè, a més, Camille pensava en el pare de Paul i potser l’entenia una mica. Tan sols una mica. I allò –aquesta possible coincidència amb algú tan menyspreable als ulls del pintor com un banquer– l’incomodava un poc. Per altra banda, també el sorprenia que un banquer tan rapaç i dur com aquell haguera donat naixença a algú tan torturat per l’art com Paul. –Escolta’m, ton pare continua sense saber que has tingut un fill? Que és avi... Paul el va mirar fixament, el pinzell amunt: amb una grossa pinzellada de vermell en la punta. –I tant! I si ho sap em deshereta! –Però potser amb el petit Paul... –No el coneixes, Camille! –Però, quan penses dir-li-ho? Quant de temps penses amagar-li-ho? –Preferesc no pensar en això. Li ho amagaré tant com puga. Fa mesos que no vaig per casa... El lleó es transformava en ratolí al davant de l’autoritat paterna. Camille va pensar en la manera com el pater familias pot estamordir, quasi fins a la paràlisi, els fills. Va pensar en els seus pares i va sospirar. En el seu cas, era sa mare qui més oposició havia mostrat al seu ofici de pintor. Ho va dir a Paul. 13
034-107258-EL FRACASSAT.indd 13
23/01/13 20:59
–En canvi, jo ho dec tot a ma mare –va contestar aquest, una mica molest que la figura paterna apareguera tant en la conversa–. Quan mon pare se li va queixar que volguera dedicar-me a la pintura li va etzibar: i què vols, Louis-Auguste? Es diu Paul, com Il Veronese i Rubens! Va riure sorollosament, arronsant el nas, aclucant els ulls i mostrant molt les dents, blanques i netes, d’una manera tan exagerada que fins i tot va sobtar una mica Camille, que se’l va mirar amb indulgència. Per moments, era com un nen gran, ingenu, imprudent, inestable, del tot impulsiu. –A mon pare el vaig retratar, una obra que m’estime molt i que sé, de manera positiva, que ell també se l’estima. El vaig representar llegint el diari L’Événement, un diari liberal que ell detesta profundament, com odia tot allò relacionat amb el progrés, i per això sempre llegeix, i fins a l’última línia, el carrincló Le Siècle. Aquells dies, en L’Événement, el nostre amic Zola havia escrit uns quants articles a favor del nostre grup, i per això el vaig pintar llegint aquell diari, i d’alguna manera llegint Zola, i d’alguna manera llegint Zola parlant bé de nosaltres, i d’alguna manera llegint Zola parlant bé, en última instancia, de mi. Paul va riure de nou d’una manera molt sonora. –Ell s’ho prengué molt bé! Digué: L’Événement? I em mirà amb picardia. Jo tremolava de por... Temia que em fera destruir el llenç. Però és una obra que traspua humanitat, i on ja apareixen algunes de les meues particularitats com a pintor. A mon pare també el va divertir d’allò més que al darrere seu figurara un quadre meu, una cosa del tot impensable a casa nostra, on tan sols es pengen a les parets obres de pintors provincians consagrats, tan lletges i dolentes com cares. El recorde satisfet amb el quadre, una mica cofoi, exclamant, amb la seua veu rogallossa i segura, d’home de negocis, que ell no podia haver engendrat un cretí, i em mirava amb satisfacció, com qui vol certificar el seu dicteri, i jo deia que sí, encara tremolant, 14
034-107258-EL FRACASSAT.indd 14
23/01/13 20:59
que en efecte, que tenia raó, que ell no podia haver engendrat un cretí. –I per què no t’animes i li reveles que ja és avi? –li va suggerir Camille, a boca de canó, sense mirar-lo, atent al seu quadre. –I confessar-li que visc amb Hortense? –Sí, és clar! Una cosa duu l’altra! Paul va sospirar. –Que visc amb Hortense, amb una model? Amb una d’aquelles dones que posen nues al davant d’artistes libidinosos? Que en comptes de pintar m’he dedicat a tindre aventures amoroses amb les models de l’acadèmia? Que he caigut en el vici i li he fet un fill a una d’elles? No és la nora que mon pare espera... –Tampoc la meua Julie és la nora que esperaven els meus pares. Ja saps que era l’ajudant de la cuinera a casa nostra... La bonne, la que feia les tasques més dures de la casa. Ma mare encara no l’ha acceptada i continua tractant-la com una criada. Fins i tot la culpa de la nostra misèria; pensa que si no m’haguera seduït mentre posava per a mi, jo m’hauria casat amb algú més pròxim a la meua condició, i gaudiríem d’un passar més segur. I a més a més nosaltres som jueus i ella una fervent catòlica... Quan vàrem tindre Lucien, el nostre primer fill, li ho vàrem comunicar i no ens varen contestar. No varen voler conèixer el seu nét... Per això quan vàrem tindre el segon fill, i fou una xiqueta, li posàrem el nom de ma mare, Rachel, tot i que sempre l’anomenem Minette. A veure si així l’entendríem. Però ni així... Com si casar-se amb una criada fóra un pecat mortal! Però en algun moment hauràs de fer el pas... Paul va pensar una mica i va dir. –La mare de Zola va tindre un gran disgust quan va saber que el seu fill volia casar-se amb Gabrielle, una costurera que a les estones lliures venia violetes a la plaça de Clichy. Camille no va dir res, perquè sabia que al darrere d’aquella 15
034-107258-EL FRACASSAT.indd 15
23/01/13 20:59
història hi havia un altre dolor amagat. Paul ja li havia explicat alguna cosa abans, i ara tornava a insistir. –Ja saps que Gabrielle de vegades feia de model i venia a posar a l’acadèmia Suisse. De fet, vaig ser jo qui la va presentar a Zola... Zola i jo vàrem estudiar junts a Ais, i com qui diu vinguérem plegats a París a buscar-nos la vida, ell com a escriptor i jo com a pintor. Sa mare mai m’ha perdonat que li presentara aquella noia, ni que... Els dos pintors es miraren. Paul no va acabar la frase. Va iniciar un altre pensament. –Vaig pintar un retrat de Gabrielle, que no li va agradar gaire. Figurava amb un gran abric gris, i tan sols el seu rostre blanc i bell lluïa sobre el fons fosc. Tanmateix, en la seua mirada melancòlica, mirant cap a un cantó, i en la fermesa de la boca i la rigidesa del mentó, es descobria una intensa vida interior, més aviat turmentada. A Gabrielle no li agradava que es desvelaren els seus secrets, i aquell quadre podria fer pensar en la seua adolescència desgraciada, en els pares perduts, i en altres coses molt íntimes... Va fitar Camille i va dir amb un to confidencial: –Fins i tot, en un fill acabat de nàixer que havia abandonat a l’hospici. Gabrielle, o Coco, com li deia tothom, tenia un passat obscur, que no volia de cap manera recordar. Paul va continuar. –Sempre recordaré la mirada de Zola quan li la vaig presentar, aquells dos fanalets que es varen encendre dins dels seus ulls. De seguida em vaig adonar que el meu amic li podria proporcionar allò que ella desitjava: estabilitat, una vida confortable, futur... En fi, aquelles coses que una dona de vint-i-cinc anys, i amb aquell passat a sobre, sol buscar. No la vaig saber conservar. Potser tampoc no haguera pogut! Com anava a pagar jo tot el que ella necessitava! I no estava disposat a deixar de pintar. Zola es va enamorar d’ella, i Gabrielle va trobar de sobte el seu camí: se’m va llevar de damunt com es trau el pèl de la 16
034-107258-EL FRACASSAT.indd 16
23/01/13 20:59
pasta. Segurament mai no s’haguera pensat que, envoltada de pintors, acabaria emparellant-se amb un escriptor. I es va convertir en Madame Zola. Per a gran disgust de la mare de Zola, que trobava que aquella noia tenia massa temperament, era massa experimentada, en fi, que es tractava d’una rival directa i que més tard que d’hora li plantaria cara. I, a més a més, era un any més gran que Émile... I jo vaig tornar, d’amagatons, a Ais! Tan confós com alleugerit... –Potser ha estat millor així! –va dir Camille. –Ah, potser... Paul va fitar el seu amic. –Però això ens ha separat una mica, saps? Això i el quadre que vaig fer aquells dies sobre el rapte de Prosèrpina, amb el paisatge d’Ais al fons. Li’l vaig regalar a Zola, i aquest el va interpretar... –Com que l’acusaves d’haver-te furtat la nòvia? –Sí, més o menys. –Potser no és del tot fals, això! –Potser no... Es féu un llarg silenci. Camille animava a les confidències: era d’aquella classe de persones que tenien el do de crear ambients sedants, una atmosfera tranquil·la i plàcida, càlida. –Vaig fugir de Gabrielle per la por de tindre un compromís que m’allunyara de la pintura. La vaig sacrificar pel meu art, i Zola se’n va beneficiar. I uns mesos després em vaig deixar caçar per Hortense!... Mira si sóc ruc!... Saps, de vegades pense qui de les dues, si Gabrielle o Hortense, agradaria més als meus pares... I pense que cap de les dues! Estic segur que cap de les dues! –És natural, Paul! Els pares desitgen per als seus fills una vida plena d’èxit personal, veure en ells uns triomfadors. Que siguen homes de negocis importants, diplomats, gent amb un futur. Pierre Renoir em deia fa uns dies que ell per a poder viure havia de fer cada any uns quants quadres dolents per a 17
034-107258-EL FRACASSAT.indd 17
23/01/13 20:59
assegurar-se unes vendes. Com més s’esforça l’artista, com més aconsegueix singularitzar el seu art, més es mor de gana... I a l’inrevés: com més ven, més ordinari! –Aleshores nosaltres hem de ser uns genis! Paul va riure sonorament, i en veu baixa va afegir: –Sobretot jo, Camille, que encara no he venut res... I els dos amics, perduts al bell mig d’uns camps, en un lloc com qualsevol altre, varen riure amb ganes. En els llenços començaven a aparèixer els perfils d’uns arbres, alts i rectes en el de Camille, més torturats en el de Paul. La idea que algun dia allò poguera ser valorat, considerat amb justícia, els va animar i varen enfocar aquelles hores amb un renovat optimisme. Paul, des de feia un temps, pensava que ho podia aconseguir, i en cada llenç hi deixava la pell: pintava amb una ardor i una fe mai vistes. Per fi, com qui rebla un tema, va concloure amb una expressió que emprava amb certa freqüència: –Riu millor qui riu darrer, Camille!
18
034-107258-EL FRACASSAT.indd 18
23/01/13 20:59
ii
–Saps on han anat avui? –va preguntar Julie a Hortense. Aquesta va moure el cap negativament. Estava donant de pit al seu fill, el petit Paul, perquè la llet de Nestlé que li havia recomanat el doctor Gachet era massa cara. Això li féu comentar amb una ganyota: –De segur que a qualsevol lloc horrible. A on a tu i a mi mai no ens passaria pel cap... Julie va riure. –Quins marits que ens hem triat, Hortense! Feia poc que Hortense i Paul, amb el seu fillet, s’havien instal·lat en l’hotel du Grand Cerf, en Saint-Ouen-l’Aumône, prop de la casa de Camille Pissarro, al poble de Pontoise. Havia estat quasi un acte de salvació in extremis, la situació en París era del tot insostenible, i Camille havia llançat una mà al company en el darrer moment. –No sé què haguera estat de nosaltres sense la vostra ajuda... –va dir Hortense. Julie va fer un somriure franc i cordial. Per primera vegada en molt de temps Hortense se sentia com a casa, o, millor dit, com a casa dels seus pares, originaris de les muntanyes del Jura. Julie era una dona robusta, amb una cara redona i flamenca, amb clara tendència a enrojolar-se per l’esforç físic, els ulls blaus, clars i vius, el nas més aviat camús, les dents petites, els cabells castanys, arreplegats en un niu d’ocell. Julie i Hortense no tenien quasi res en comú, excepte aquella circumstància de ser esposes d’artistes i de ser d’origen humil. Hortense era alta i prima, esprimatxada, de pell molt clara, fins i tot una mica ma19
034-107258-EL FRACASSAT.indd 19
23/01/13 20:59
cilenta, d’ulls estrets i menuts, de llavis fins, de cabells d’un negre intens i llustrós, amb una tendència espontània i natural cap a una despreocupada indolència. Si Julie no parava mai, Hortense poques vegades es posava, per decisió pròpia, en moviment. Era sempre un altre qui la despertava, era sempre una circumstància, més o menys inevitable, la que l’obligava a moure el cos. Julie de seguida havia copsat aquesta actitud panxacontenta de la seua convidada, i Hortense, al seu torn, s’havia adonat com la seua amfitriona (a casa de qui anava quasi tots els dies des de l’hotel) s’havia resignat a tindre-la al seu costat desocupada, exclusivament dedicada a les necessitats del seu fill, que ja quasi havia fet sis mesos. Julie tenia tres fills, un d’ells també de bolquers, el petit Georges, que li donava molts maldecaps perquè a les nits no parava de somicar. Tanmateix, una cosa les havia unides de seguida: malparlar dels marits. –No sé les vegades que li ho he dit a Camille: que pinte paisatges bonics! Ell s’encabota a dir que el més important en l’art és la «sensació»... Hortense no necessitava cap estímul per a prendre el relleu en la crítica. –Paul és igual. Per a ell hi ha dues classes de pintors: els que tenen collons i els que no. No cal dir que els primers es moren de gana... –Estic segura que si fóra Camille qui anara a comprar i qui patira la vergonya de no poder pagar al carnisser, o al forner, s’espavilaria per tindre diners. La vida és més cara que mai, i alguns productes quasi han doblat el preu. Si abans de la guerra contra els prussians una lliura de cafè costava dos francs, ara en val tres i mig. Els ous, la mantega, la llet, el formatge, han pujat de manera semblant. I la carn ni tocar-la! Al carnisser li paguem de vegades amb un quadre, que accepta amb poques ganes... Un quadre de Camille per uns quants filets de vedella! –Almenys el treball del teu marit té una certa consideració 20
034-107258-EL FRACASSAT.indd 20
23/01/13 20:59
–va observar Hortense, pensarosa–. Però quin botiguer ha de voler un quadre de Paul? Julie la va mirar amb una mica de llàstima: una mirada que d’alguna manera coincidia amb el criteri de la seua valoració. Tampoc a ella li agradava gaire el que pintava Paul, que trobava truculent, complicat, feixuc, trist. Fins i tot un quadre seu li havia produït una sensació de desgrat que no recordava en cap altre pintor, i això que Julie havia vist molta obra d’amics de Camille: era un llenç petit, de trenta centímetres, on una dona apareixia estrangulada per un home. Contenia una força bestial: el gest dels braços de la dona demanant auxili, la violència dels braços d’ell sobre el llit blanc, esponjós com un núvol, amb el camisó translúcid d’ella, i la roba blava d’ell. Per què l’escanyava? Per gelosia? Què motivava aquell odi? El cos de l’assassí es dislocava, es desconjuntava, mentre ella intentava escapar, els cabells caiguts cap avall, una cabellera de medusa... I al costat, una figura femenina es mirava l’escena, indiferent, fins i tot semblava que animava l’assassí. Qui era aquesta dona que guaitava des de l’ombra? La mare d’ell? –Sovint pense que nosaltres som una càrrega per a ells –va dir Julie–. Però, de seguida, m’imagine Camille sense mi i... Es féu un silenci. En aquest punt, els dos matrimonis també tenien una profunda diferència. L’un era feliç i l’altre passava per serioses dificultats personals. Hortense li va obrir el cor. –Doncs jo des de fa un temps sí que m’imagine Paul sense mi... Julie va callar i Hortense va sospirar. –Voldria que tornaren aquells dies, quan érem totalment lliures! Els nostres primers dies a París foren molt feliços. Jo posava per a ell, immòbil, tibada, inexpressiva, hores i hores... Paul deia que jo era una benedicció per a un pintor, i a més quan acabava de pintar no em preocupava de mirar el quadre, ni de fer comentaris, sabia que el retrat no era tan important com experimentar amb la recerca d’una fórmula, d’un mèto21
034-107258-EL FRACASSAT.indd 21
23/01/13 20:59
de... Jo tenia aleshores dinou anys, i ell, onze més que jo: però es va enamorar de mi com un adolescent. Acabàvem i dinàvem o sopàvem, l’apartament feia olor de col i carn torrada, i de pintura i essència de terebint. I dels nostres cossos. Jo cuinava, cosia, netejava, observava... No sortíem de casa, no anàvem enlloc, no deixàvem que ningú ens visitara. Paul havia dit a Zola i a la resta d’amics que necessitava retrobar-se, que no volia que ningú el molestara, que estava concentrat en el seu art, buscant la fórmula. Durant mesos no vàrem veure ningú! Del tot aïllats, en aquell apartament minúscul, gaudint de la joia sense límit de sentir-nos sols i lliures. Tant de bo pogueren tornar aquells dies! Julie la va mirar amb indulgència, una mica sobtada d’aquell comentari íntim. –Amb el petit Paul tot ha canviat... Els ulls d’Hortense es varen omplir de llàgrimes. –Érem pobres com rates, però depeníem de nosaltres mateixos! Si un dia no menjàvem no passava res. Amb un bocí de pa en teníem prou... Teníem una fam de lladres! I un fred! Ara això ja no és possible. Ara hem de menjar tots els dies. Hem d’estar forts, sans, tenim unes obligacions que abans no teníem... Ja no podem viure amb cinquanta cèntims al dia! Hortense va assenyalar el seu fillet. –Paul no vol dir res a son pare. Si almenys li augmentara la pensió a dos-cents francs! I si Paul es deixara de tantes fórmules i sensacions i pensara una mica més en la seua família! A fer un art més vendible. Què té de mal això? Es va fer un silenci, i totes dues pensaren en la seua relació, abans i després dels fills. Julie era feliç, li agradaven els nens, però malgrat això convenia que tot va canviar a partir de Lucien i encara es va agreujar més amb l’arribada de Minette. Per un moment va intentar imaginar-se la vida sense ells, sense l’entremaliat Lucien, sense la bonica Minette, sense el petit Georges, el que haurien fet, com haurien viscut, com haurien viatjat, què 22
034-107258-EL FRACASSAT.indd 22
23/01/13 20:59
hauria pintat el seu marit. De sobte es va veure demanant a Camille que pintara tan sols coses boniques que pogueren comprar els burgesos de París. Es va veure etzibant allò al marit, just abans de tancar la porta i abandonar la casa, com una mare que diu al fill que no es fique en embolics, que no s’embrute massa i que no torne massa tard. Va sentir un calfred, un remordiment, una culpa. Li demanava que es plegara a les seues necessitats, que pintara per a tota aquella gent de diners que sabia que ell detestava. Tanmateix, alguns quadres de París, que havien tingut bona rebuda, els havien permès pagar algunes factures... Li va vindre al cap el somriure resignat de Camille, que pensava que allò –aquelles vistes del Louvre, aquells bulevards, aquells carrers animats de burgesos– no li duria cap glòria. Però quan mirava la cara pigosa de Lucien, o els ulls grans de Minette, sempre tan primeta, o les manetes de Georges... Aleshores era quan aquestes debilitats desapareixien, quan es posava seriosa, quan interpel·lava el marit, quan li retreia els noms de Puvis o de Cabanel, quan li deia a la cara per què no havia de ser ell un Cabanel, o fins i tot un segon Cabanel, o un Bouguereau, o fins i tot un segon Bouguereau, que què tenia de mal guanyar diners, que per què tenia ell el morro tan prim, que quan guanyara prou per a alimentar la família aleshores pintara el que li donara la real gana, però que mentrestant s’havien acabat els experiments. Tampoc no era tan dolent Bouguereau! I havia estat tan ben rebut per la crítica! Amb quina tranquil·litat havia exposat a París, Bouguereau, amb quina rotunditat havia posat preu a les obres, Bouguereau, amb quin èxtasi es produïen rodals d’espectadors al davant de les obres de Bouguereau... Com havia viscut l’èxit, Bouguereau! I amb quina insolència havia guanyat diners, Bouguereau! Cada vegada que vaig a pixar perd cinquanta francs, deia Bouguereau! Julie va somriure: l’últim quadre, Camille l’havia venut per deu francs. El seu marit mai no havia experimentat aquella sensació d’èxit, ni ella havia vist el públic fer rogle al davant de cap qua23
034-107258-EL FRACASSAT.indd 23
23/01/13 20:59
dre seu, ni encara menys com el feien al davant de qualsevol apunt de Bouguereau... –I, a pesar d’això, fou la nostra època més feliç –va concloure Hortense–. Aquells mesos, en aquell apartament que cap dels amics de Paul no sabia ben bé on era, i on el temps semblava com aturat, on ningú no desitjava res, ni gosava fer cap gest, cap intent de res, mentre ell pintava i jo cuinava, o potser posava per a un quadre... Julie li va prémer la mà. La va intentar animar: –El quadre que Paul ha regalat al meu marit és molt bonic. Els molls del Sena... Estic segura que si pintara més obres així aviat es guanyaria la vida molt bé i seria acceptat al Saló... Hortense va moure el cap i va amollar un riure sarcàstic. –Ha estat una concessió, Julie! En el fons detesta tot això, diu que no hi ha cosa més ridícula, més indecent, que tots aquells senyors endiumenjats passejant amb els seus fiacres pels Camps Elisis. Diu que en cap lloc del món com a París les persones han arribat a una deshumanització més completa, fins a semblar tots autòmats. També diu que no hi ha cosa tan trista com un pintor que pinta vistes de París, souvenirs que compren els burgesos i els turistes, i que pengen al seu menjador. Al seu parer, aquests pintors es prostitueixen per a guanyar uns diners, i pinten vistes de París que són per naturalesa odioses, lamentables, sense cap interès. Diu que pocs pintors han pintat de París allò que de veres importa, allò que de veres no és fals, ni absurd, ni d’un mal gust que fa que caigues d’esquena. París pot llançar a perdre un pintor en menys d’un mes, diu sempre Paul: quan menys t’ho esperes, diu alçant la veu, tronant, acabes pintant algun pont, algun moll, alguna escena parisenca. Julie va riure, i va afegir, volent llevar dramatisme a les paraules de la seua amiga: –Ja li passarà, Hortense! Camille deia el mateix i ara no és tan reticent a pintar París i el Sena. Hortense va fer una ganyota. 24
034-107258-EL FRACASSAT.indd 24
23/01/13 20:59
–No el coneixes, Julie! Paul odia un quadre que va fer del Sena, diu que és el seu pitjor quadre, el menys interessant, el que sempre ha lamentat no haver destruït a colps de puny. Quan recorda aquell quadre posa els ulls en blanc! I es posa a cridar com un boig. Diu que ja ha caigut en les urpes del monstre de l’art burgès! Ha estat l’única volta, però encara així diu que va estar a punt de ser destruït per París, com per altra banda ha passat a tants pintors. El pintor sols es deu a si mateix, afirma sempre mentre es colpeja el pit amb la palma de la mà, no ha de buscar retre homenatge a res excepte a si mateix: el pintor no pinta una muntanya, o un riu, o una catedral, o un arbre, per a glorificar-lo, sinó que l’únic objectiu és créixer com a pintor. I París, diu sempre Paul, destrueix els pintors perquè els encisa, els fa tornar estúpids, i acaben pintant la façana del Louvre, o el Pont Royal, o els Jardins de Luxemburg o els de les Tuileries o qualsevol fotesa. Cal estar en guàrdia amb París, com cal estar en guàrdia contra qualsevol cosa que trenque l’essència última de la pintura. Res l’irrita més que quan li pregunten quin pont sobre el Sena és aquell, com si allò tinguera importància! O bé quan li diuen: escolte, senyor pintor, que el pont aquest té un ull de més; faça el compte, veu, un, dos, tres, quatre i cinc... O alguna cosa d’aquest color. El pintor a París acaba sent destruït, diu sempre, no hi ha hagut cap bon pintor que no haja estat al final destruït per la gran ciutat, que no haja acabat pintant coses depriments, fingides, falses, impostures colossals, que reporten diners, però que no serveixen per a res més. París s’alimenta de pintors, els devora, crida sempre, tots els anys cauen centenars en les seues urpes, rendits als seus peus, que s’afanyen a pintar les seues panoràmiques, i aquest és el començament de la fi: pintar una panoràmica de París.
25
034-107258-EL FRACASSAT.indd 25
23/01/13 20:59