Issuu

ART I CONEIXEMENT RECULL DE TEXTOS PER A L’ASSIGNATURA HISTÒRIA DEL PENSAMENT

Pedro Jesús Teruel

València, 2015

^K > ͳ KK< GRATIS

[+] ŝƌşũĂƐĞ Ă ůĂ ƉĄŐŝŶĂ ǁĞď ĚĞ ůĂ ĞĚŝƚŽƌŝĂů ǁǁǁ͘ƟƌĂŶƚ͘ĐŽŵ [+] Ŷ Mi cuenta ǀĂǇĂ Ă DŝƐ ƉƌŽŵŽĐŝŽŶĞƐ ŚƩƉƐ͗ͬͬǁǁǁ͘ƟƌĂŶƚ͘ĐŽŵͬŵŝƐƉƌŽŵŽĐŝŽŶĞƐ [+] /ŶƚƌŽĚƵǌĐĂ ƐƵ ŵĂŝů Ǉ ĐŽŶƚƌĂƐĞŹĂ͕ Ɛŝ ƚŽĚĂǀşĂ ŶŽ ĞƐƚĄ ƌĞŐŝƐƚƌĂĚŽ ĚĞďĞ ƌĞŐŝƐƚƌĂƌƐĞ [+] hŶĂ ǀĞǌ ĞŶ DŝƐ ƉƌŽŵŽĐŝŽŶĞƐ ŝŶƐĞƌƚĞ Ğů ĐſĚŝŐŽ ŽĐƵůƚŽ ĞŶ ĞƐƚĂ ƉĄŐŝŶĂ ƉĂƌĂ ĂĐƟǀĂƌ ůĂ ƉƌŽŵŽĐŝſŶ

ſĚŝŐŽ WƌŽŵŽĐŝŽŶĂů

ZĂƐƋƵĞ ƉĂƌĂ ǀŝƐƵĂůŝǌĂƌ

Ύ dĂŵďŝĠŶ ƉƵĞĚĞ ƌĞĂůŝǌĂƌ ůĂ ĐŽŵƉƌĂ ĚĞů ĞͲďŽŽŬ Ă ƚƌĂǀĠƐ ĚĞ ƐƵ ůŝďƌĞƌşĂ

EŽ ƐĞ ĂĚŵŝƟƌĄ ůĂ ĚĞǀŽůƵĐŝſŶ ĚĞ ĞƐƚĞ ůŝďƌŽ Ɛŝ Ğů ĐſĚŝŐŽ ƉƌŽŵŽĐŝŽŶĂů ŚĂ ƐŝĚŽ ŵĂŶŝƉƵůĂĚŽ

Copyright ® 2014 Todos los derechos reservados. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia, grabación magnética, o cualquier almacenamiento de información y sistema de recuperación sin permiso escrito de los autores y del editor. En caso de erratas y actualizaciones, la Editorial Tirant lo Blanch publicará la pertinente corrección en la página web www.tirant.com (http://www.tirant.com).

© TIRANT LO BLANCH EDITA: TIRANT LO BLANCH VALENCIA TELFS.: 96/361 00 48 - 50 Email: tlb@tirant.com http://www.tirant.com Librería Virtual: HTTP://WWW.TIRANT.ES DEPOSITO LEGAL: V-0201-2015 ISBN: 978-84-9086-594-1 MAQUETA E IMPRIME: Si tiene alguna queja o sugerencia, envíenos un mail a: atencioncliente@tirant.com. En caso de no ser atendida su sugerencia, por favor, lea nuestro Procedimiento de quejas en: www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-de-empresa

ÍNDEX

PRÒLEG. Les raons d’allò bell …………………......……………….…………..………………………………………. 7 El pensament grecollatí: Plató ……………………….…….…….…….………………..……………… 11 El pensament grecollatí: Aristòtil …….…………….…….……..….……………………..………….. 19 La síntesi de l’Edat Mitjana: Tomàs d’Aquino ……..…....…….…………………………………. 25 En les albors del Renaixement: Leone Alberti …….………………...……………………………. 35 UNITAT 1. La Il·lustració: Immanuel Kant …..…….………............................…………......……………... 43 Romanticisme. De Georg Sulzer a Friedrich Schiller ….…………………...........…………... 63 UNITAT 2. Idealisme. Hegel, Schelling …………………….……………..……......………………………….…... 73 UNITAT 3. El camí de Schopenhauer a Freud ………………………….……………………………………..….. 85 Postmodernitat. Teoria institucional de l’art .….…………....….……………………………... 113 ANNEX a. La creació del MACO ……………………………………………..………………………………………. 119 ANNEX b. Referències ulteriors ………..……………………………………………………………………………. 145

P. J. TERUEL: Recull de textos per a HISTÒRIA DEL PENSAMENT | 5

PRÒLEG LES RAONS D’ALLÒ BELL Tornar a l’índex

TALLER CONCEPTUAL Instruccions per a l’equip (4 persones)

Instruccions generals a. Si no us coneixeu tots, presenteu-vos breument. És un gest de cortesia que caldrà fer sempre que a l’equip hi haja membres que no es coneixen. b. Trieu un/a secretari/a de l’equip. Caldrà fer-ho a l’inici de cada taller conceptual. El secretari té la funció de llegir la fulla d’instruccions, donar pas a les respostes dels membres de l’equip i prendre’n nota per a exposar-ne després una síntesi en la sessió plenària. c. Trieu un/a supervisor/a del temps. La seua funció serà tindre en compte l’hora i assegurar-se que cada qüestió rep una atenció proporcionada i prudencial, de manera que doni temps per a respondre a tots els assumptes plantejats a la fulla d’instruccions. d. Recordeu que tots i totes responen per torn a cada pregunta; quan sigui oportú, es pot debatre de manera informal. El/la secretari/a pren nota d’allò que es diu per a presentar-ne després una síntesi. Quan falten cinc minuts per a l’hora establerta, es tanca la conversació i el grup es dirigeix a l’aula. Qüestions per al taller conceptual Comencem doncs amb les qüestions de contingut relatives al nostre primer taller conceptual. Sovint emprem paraules com ara ‘agradable’, ‘bonic’, ‘bell’, ‘preciós’, etc. sense detindre’ns a pensar sobre el seu significat. Cerquem de fer-ho ara. No es tracta d’arribar a cap consens, sinó de reflexionar tranquil·lament sobre alguns conceptes fonamentals. 1. La primera tasca és prou senzilla: que cadascú/na pensi a un menjar que li agrada. Per torn, cada membre de l’equip anirà dient quin és el plat que triaria (o: un d’ells). → Feu-ho breument. Que cadascú/na digui també el motiu perquè li agrada tant. 2. (Recordeu-vos de no passar a la següent qüestió fins que heu acabat amb la precedent.) Probablement heu tingut algun problema a l’hora de donar raó de per què a cadascú li agrada el menjar que ha triat. Fixeu-vos que hem emprat la paraula ‘agradar’, la mateixa que emprem en valencià quan parlem d’un quadro, d’una peça musical o d’un monument. Ara bé, quan en lloc del verb posem un adjectiu les coses es diferencien: no emprem els mateixos adjectius per a referir-nos a un menjar que ens agrada que per a qualificar una obra pictòrica o musical que ens plau. → Reflexioneu-hi breument i poseu en llistes paral·leles els adjectius que podem emprar en cada cas (quan es tracta d’un menjar i quan es tracta d’una obra d’art).

P. J. TERUEL: Recull de textos per a HISTÒRIA DEL PENSAMENT | 7

3. Ocupem-nos del segon tipus de ‘plaer’, és a dir, el relacionat amb l’art. Per a començar, que cadascú/na pense a un exemple de quelcom que mereixi aquest adjectiu de ‘bell’ o ‘bonic’ (sigui un monument, una pintura, una peça musical o una cançó, un actor o una actriu, un paisatge…). → Després d’una breu pausa per a pensar-hi, cadascú/na anirà dient l’exemple que li ha vingut en ment i explicant perquè ho ha triat. Què té que mereixi eixe qualificatiu? → A més, l’equip pot plantejar-se col·lectivament si eixe exemple pot ser considerat universalment com a bell: estaríem tots d’acord en adjectivar-lo així? Hi ha algú/na que pensa el contrari (és a dir, que eixe exemple no és bell per a ell/a o pot no ser-ho per a d’altres)? 4. Quan s’afirma quelcom, es fa amb pretensions d’objectivitat, és a dir, es pensa que la realitat afirmada és així i que pot ser reconeguda per qualsevol persona que sigui capaç d’entindre-la: per exemple, “vuit per quatre són trenta-dos” és vàlid ací i en Rússia, ara i fa dos segles; que “Napoleó és mort a l’illa d’Elba” és objectivament veritat, a menys que es descobreixi alguna novetat al respecte. Una cosa diferent és que qualsevol persona sigui capaç de reconèixer la veritat d’aquelles afirmacions; un nen xicotet no podrà entindre l’afirmació matemàtica, i una persona que no sàpiga d’història tampoc no té elements de juí per a copsar el significat de la segona sentència. Ara bé, en un cas i en l’altre (en l’afirmació matemàtica i en aquella històrica) es tracta d’afirmacions que tenen pretensions d’universalitat, encara que tinguin un abast diferent. Doncs bé, quan afirmem que quelcom és realment bell, es pot afirmar això universalment – és a dir, amb pretensions que sigui bell (o: que pugui ser considerat bell) per a tothom? En altres paraules: quan dic que quelcom és bell, estic descrivint una característica objectiva de l’objecte, de la mateixa manera que quan dic: “L’aula de classe té el sostre alt i una filera de finestres”? O més bé estic parlant d’una apreciació subjectiva, és a dir, d’una valoració que depèn del punt de vista de la persona que la realitza? → Debateu aquest assumpte: és la bellesa una característica de les coses o la posem nosaltres? Que cadascú/na digui allò que pensa al respecte. 5. Ha sigut Baumgarten en el segle XVIII qui ha establert les bases d’allò que modernament denominem ‘estètica’, entesa com a una teoria del gust – és a dir, una teoria sobre allò que fa que una cosa gusti o no. Tornem a l’arrel lingüística comuna als dos tipus de plaer dels que hem parlat abans, el culinari i l’estètic. Hem dit que emprem verbs diferents per a qualificar un menjar i una obra d’art. Ara bé, realment són coses tan diferents? Sovint es diu que “de gustos no n’hi ha gens escrit”. Es pot dir que sí ha criteris per a distingir una obra d’art? → Debateu la qüestió. Si la resposta és afirmativa, quins podrien ser alguns d’eixos criteris que serveixen a distingir l’art d’allò que no ho és?

P. J. TERUEL: Recull de textos per a HISTÒRIA DEL PENSAMENT | 9

Principals ubicacions de la Magna GrĂŠcia

MATERIALS PER A LA CONTEXTUALITZACIÓ: EL PENSAMENT GRECOLLATÍ. PLATÓ (428-347 A. C.) Tornar a l’índex

Principals ubicacions (regions, ciutats i illes) de la Grécia clàssica

P. J. TERUEL: Recull de textos per a HISTÒRIA DEL PENSAMENT | 11

A. ESQUEMA DE CONTINGUTS 1. Context històric i biogràfic 1.1. Noció de polis. El lloc d’Atenes. La lliga de Delos o Lliga Hel·lènica. 1 1.2. El segle de Pericles (443-429). Concepte i característiques. 1.3. El món de l’art a cavall entre el segle V i el IV. 1.2.1. Principals artistes i obres: arquitectura, escultura, pintura. 1.2.2. La tragèdia: concepte i autors. 1.4. Vida i obra de Plató. 2 1.4.1. Context biogràfic. - La relació amb Sòcrate i els anys de formació. - Les tentatives polítiques i els viatges a Siracusa. - La creació de l’Académia d’Atenes. 1.4.2. L’obra. - L’oposició als sofistes. - El mètode majéutic i la seua relació amb el coneixement auténtic. - Periodització i ubicació de les obres principals. 2. Idees Prolegòmens. La noció grega de kaló7, de Hesíode i Homer al poetes i dramaturgs; el cas de Sòfocle. 2.1. La noció de bellesa en l’ Hípias major. 2.1.1. L’ Hípias major com a diàleg anatréptic. 2.1.2. Les tres hipòtesis: - Bellesa com a conveniència. Objeccions. - Bellesa com a utilitat. Objeccions i hipòtesi. - Bellesa com a plaer. Objeccions i hipòtesi. 2.2. L’evolució en els diàlegs de maduritat. 2.2.1. El Fedro i el Simposi. - Relació entre amor i bellesa. - Transició a l’idea de la bellesa en sí. 2.2.2. El Filebo i el Teeteto. - Influència del pitagorisme: relació entre bellesa i medida. - Projecció cosmològica. 2.3. El judici sobre les arts en els diàlegs de l’últim període. 2.3.1. En la República. El destí dels artistes. Una incoherència teòrica? 2.3.2. En Les lleis. El paper de la música. Música i representació mimètica. 2.4. Conclusions. 2.4.1. Relació entre bellesa, bé i cosmos. Noció de kalokagajía. 2.4.2. El llegat de Plató per a la reflexió posterior sobre l’art.

Bibliografia de consulta recomanada: KINDER, HERMANN / HILGEMANN, WERNER: Atlas zur Weltgeschichte, Deutscher Taschenbuch Verlag, Múnich, traducció castellana de Carlos Martín i Anton Dieterich: Atlas histórico mundial, vol. I, Istmo, Madrid 199216, p. 49, 57-59. 2 Bibliografia per al treball individual: BAYER, RAYMOND: Historia de l’Esthétique, Armand Colin, París 1961, traducció de Jasmin Reuter: Historia de la estética, Fondo de Cultura Económica, Madrid 1986, p. 34-43. Es pot consultar també els següents títols: FERRATER MORA, JOSÉ: Diccionario de filosofía, Ariel, Barcelona 2009 (reimpressió: 2012), veus ‘Plató’, ‘majéutica’, ‘kalokagathia’; COPLESTON, FREDERICK: A History of Philosophy, traducció de Juan Manuel García de la Mora: Historia de la filosofía, Ariel, Barcelona 2004, vol. I, capítols dedicats a Plató. 1

P. J. TERUEL: Recull de textos per a HISTÒRIA DEL PENSAMENT | 13

B. TEXTOS

La mort de Sòcrate, llenç de Jacques-Louis David, 1787 (Museu Metropolità de Nova York).

Fragment tret del Banquet

HEUS AQUÍ, DONCS, OH SÒCRATES, els assumptes amorosos en el misteri dels quals potser podries iniciar-te. Pel que fa, tanmateix, a la iniciació i a la revelació perfectes, a causa de les quals existeixen aquelles primeres, si algú procedeix correctament, no sé pas si en series capaç. Per consegüent, jo mateixa te les explicaré –va dir [Diotima]– i no estalviaré cap esforç. Procura, doncs, seguir-me, si n’ets capaç. Cal, en efecte –va continuar dient–, que el qui vulgui anar per la via recta cap a aquest objectiu comenci certament des de jove a encaminar-se als cossos bells, i, si el seu guia el dirigeix correctament, a enamorar-se en primer lloc d’un sol cos i a engendrar-hi bells raonaments; després, cal que comprengui que la bellesa que hi ha en qualsevol cos és germana de la que hi ha en un altre cos i que, si cal perseguir la bellesa de la forma, constitueix una bestiesa el fet de no considerar com una de sola i la mateixa la bellesa que hi ha en tots els cossos. Ara: un cop hagi comprès això, ha de fer-se amant de tots els cossos bells i calmar aquest deler per un de sol, tot menyspreant-lo i tenint-lo per insignificant. Després d’aixó, ha de considerar com a més honrosa la bellesa que hi ha en les ànimes que la que hi ha en el cos, de tal manera que, si algú té l’ànima noble, encara que tingui una esplendor insignificant, li basti per estimar-lo, interessar-se per ell, infantar i cercar raonaments de tal mena que facin millors els joves, a fi que es vegi obligat de bell nou a contemplar la bellesa que hi ha en els costums i en les lleis i a veure que tot això està emparentat amb si mateix, per tal de considerar que la bellesa que es refereix al cos és insignificant. Després dels costums, ha de guiar-lo als coneixements, a fi que vegi també la bellesa dels coneixements i, fixant la mirada en aquesta bellesa que ja és enorme, no continuï aferrantse, com un servent, a la bellesa d’un sol ésser, com la d’un jovent, d’un home o d’un sol costum, deixant de ser en aquest esclavatge un individu miserable i pusil·lànime, sinó que, girat cap a 3 PLATÓ: Sumpósion, 209 e-212 b (paginació segons edició d’Henri Estienne, Stephanus). Trad. de Joan Leita, edició a cura de Josep Monserrat i Torrents: El banquet, Edicions 62, Barcelona 1997, p. 104-108.

P. J. TERUEL: Recull de textos per a HISTÒRIA DEL PENSAMENT | 15

aquesta mar enorme de la bellesa i contemplant-la, infanti nombrosos, bells i magnífics discursos, com també pensaments nats en l’amor il·limitat a la saviesa, fins que, enfortit i ja madur aleshores, percebi que hi ha un sol coneixement de la bellesa, un coneixement de la mena que serà descrita tot seguit. Però esforça’t ara –va dir– a prestar-me l’atenció més gran que et sigui possible. En efecte, aquell qui fins aquí hagi estat instruït en els assumptes amorosos, un cop que hagi contemplat les coses belles ordenadament i correcta, descobrirà de sobte, a la fi ja de la seua iniciació amorosa, quelcom de meravellosament bell per naturalesa, és a dir, allò mateix, oh Sòcrates, que va ser la causa per la qual van fer-se tots els esforços anteriors: primerament, que existeix sempre, ni es genera ni es destrueix, ni creix ni minva; després, que no és bell en un aspecte i lleig en un altre, ni adés sí adés no, ni bell respecte a un punt i lleig respecte a un altre, ni aquí bell i allí lleig, com si fos per a alguns bell i per a d’altres lleig; ni tampoc se li apareixerà aquesta bellesa com una cara, ni com unes mans, ni com qualsevol altra de les coses de què participa un cos, ni com un discurs, ni com algun coneixement, ni com a existent en un altra cosa, com ara en un ésser vivent, sigui a la terra o sigui al cel, o en qualsevol altre ésser, sinó que si li apareixerà la bellesa en si mateixa, que és sempre específicament única amb si mateixa, mentre que totes les altres coses belles participen d’ella, de tal manera que la generació i la destrucció d’aquestes altres coses ni l’augmenten ni la disminueixen, ni li esdevé cap mena de patiment. Així, doncs, quan algú s’enlaira a partir de les coses d’aquí mitjançant l’afecció correcta als joves i comença a albirar aquella bellesa, es pot afirmar que gairebé toca el terme. En efecte, aquesta és exactament la via correcta per arribar als assumptes amorosos o ser-hi conduït per un altre: començant per les coses belles d’aquí i tenint com a objectiu aquella bellesa, anar enlairant-se sempre servint-se’n com si fossin esglaons, passant d’un sol cos bell a dos, de dos a tots els cossos bells, dels cossos bells als costums bells, dels costums bells a les ciències belles i, a partir d’aquestes ciències, acabar en aquella ciència que no és altra cosa sinó ciència d’aquella bellesa explicada i es conegui finalment que és la bellesa en si mateixa. Heus aquí, oh estimat Sòcrates –va dir l’estrangera de Mantinea–, el punt de la vida en el qual, més que en qualsevol altre, val la pena viure per a un home: quan contempla la bellesa en si mateixa. Si alguna vegada arribes a veure-la, et semblarà que no té comparació ni amb l’or, ni amb els vestits, ni amb els joves i adolescents bells, davant dels quals ara et quedes extasiat i estàs disposat, tant tu com molts d’altres, veient els joves estimats i estant sempre en la seva companyia, a no menjar ni beure, si això fos possible, sinó solament a contemplar-los i a estar en la seva companyia. Què cal que pensem aleshores –va afegir–, si se li esdevingués a algú el fet de veure la bellesa en si mateixa, en la seva naturalesa veritable, pura, sense barreja i sense estar infectada per carns humanes, ni per colors, ni per moltes altres futilitats mortals, i pogués percebre la bellesa divina en si mateixa, de forma específicament única? És que creus –va continuar dient– que esdevé miserable la vida d’un home que mira en aquesta direcció, que contempla aquella bellesa amb el que cal contemplar-la i viu en la seva companya? O no penses –va asseverar– que només aleshores, quan vegi la bellesa amb allò que és visible, se li esdevindrà la possibilitat d’infantar, no pas imatges de virtut, ja que no estarà en contacte amb una imatge, sinó virtuts veritables, ja que estarà en contacte amb la veritat? D’altra banda, no penses també que, al qui ha infantat i nodrit una virtut veritable, li esdevé possible fer-se amic de la divinitat i arribar a ser ell mateix immortal, si li és possible a algun altre dels homes? Aquestes coses, oh Fedre i tots els altres, em va dir, doncs, Diotima, i jo en vaig quedar convençut; alhora, igualment convençut, intento també persuadir els altres que, per adquirir aquesta possessió, difícilment podria agafar algú un col·laborador de la naturalesa humana millor que Eros. ■

Fragment tret de Les Lleis

ATENÈS. ¿Que no diem que tota la música és figurativa i imitativa? CLÍNIAS. És clar que sí. ATENÈS. Per tant, si algú diu que s’ha de jutjar pel plaer quina és la música més convenient, no s’ha d’acceptar pas, i no s’ha de buscar una música així, si és que existeix, sinó la que tingui una semblança amb la plasmació de la bellesa. 4 PLATÓ: Nómoi, 668 a-671 a (paginació segons edició d’Henri Estienne, Stephanus), en Plató. Diàlegs, vol. XIX, traducció de Monserrat Camps Gaset: Les lleis, Bernat Metge, Barcelona 2013, pàgines 117-121.

CLÍNIAS. És una gran veritat. ATENÈS. I els qui cerquen la cançó més bella i la millor Musa, no l’han ce cercar pas plaent, sinó correcta, ja que la rectitud de la imitació, tal com diem, consisteix a reproduir en quantitat i en qualitat l’objecte que és imitat. CLÍNIAS. ¿Com no hauria de ser així? ATENÈS. A més, tothom admetrà que tot el que fa referència a la música són composicions consistents tant en la imitació com en la figuració, ¿oi que en això estaran d’acord tots els poetes, espectadors i actors? CLÍNIAS. Segur que sí. ATENÈS. Per tant, pel que sembla, cal que cadascú conegui com és cada composició, per no equivocar-se, ja que, si no en coneix l’essència, és a dir quin objectiu té i què és el que realment representa, tindrà feina a discernir la rectitud o l’error d’aquest objectiu. CLÍNIAS. ¿Feina? I tant! ATENÈS. Sens dubte, tenim a la vista desenes de milers de figuracions. CLÍNIAS. Sí. ATENÈS. ¿Què passa si algú desconeix com és exactament el cos imitat? ¿Oi que no podrà saber si està ben afaiçonat? Vull dir, per exemple, si conserva les proporcions del cos i de tots els membres, la situació, el nombre, i si tots els objectes estan encaixats en l’ordre escaient, també pel que fa a colors i posicions, o bé si tot això s’ha dut a terme en plena confusió. ¿Penses que algú pot discernir tot això, si no sap quin és l’animal imitat? CLÍNIAS. ¿Com vols que ho faci? ATENÈS. ¿I si sabéssim que la pintura o l’escultura és un home que ha obtingut, gràcies a l’art, totes les parts, colors i posicions? ¿Que potser forçosament el qui conegui tot això coneixerà també si és una obra bella o si li manca alguna cosa per a ser-ho? CLÍNIAS. Tots coneixeríem, doncs, estranger, la bellesa dels animals. ATENÈS. Tens raó. Per tant, el qui ha de jutjar qualsevol imatge, plàstica o música, ha de tenir tres coses: ha de conèixer, en primer lloc, de què es tracta, en segon lloc, la correcció de la imatge i, en tercer lloc, si cada una de les imatges ha estat ben elaborada, sigui amb paraules, melodies o ritmes. CLÍNIAS. Això és el que sembla. ATENÈS. No ens perdem, doncs, discutint què és el més difícil de la música. Perquè la música és més celebrada que les altres imitacions, i per això mateix exigeix més finor que les altres. Si un home s’equivoca aquí, causarà molt perjudici, perquè afavorirà decisions dolentes i serà molt difícil adonar-se’n, perquè els poetes són artífexs molt inferiors a les Muses mateixes. Aquestes mai no s’equivocarien tant que arribessin a donar a paraules masculines color i to femenins, ni a posar junts el to ni els moviments d’homes lliures i afegir-hi els ritmes d’esclaus i dels qui no són lliures, ni tampoc a barrejar sons animals amb els humans i instruments i tots els altres sorolls, com si n’imitessin un de sol. Els poetes humans, amb aquests embolics i confonent-ho tot sense seny, fan el ridícul davant aquells que, tal com diu Orfeu, són madurs per al gaudi. Aquests veuen totes aquestes coses barrejades, i que els poetes fragmenten més i més el ritme i la forma de la dansa, sense música, i posen paraules nues en vers, i música i ritme sense paraules, fent servir la cítara o la flauta totes soles i, quan passa això, costa molt de reconèixer un ritme i una harmonia sense paraules i saber què pretén i quina imitació digna d’esment hi ha. Ens cal acceptar que és un costum rústic, tot aquest delit de velocitat i de finor dels passos, i de sons animals, i de fer servir la flauta i la cítara sense acompanyar el cant i la dansa. L’ús en solitari de cadascun d’aquests instruments condueix a la falta de gust i a l’il·lusionisme. (...) Per tant, ara, pel que sembla, descobrim que els nostres cantants, que convidem i que d’alguna manera obliguem a cantar de bon grat, han d’estar educats fins al punt de poder seguir els passos del ritme i les notes de la melodia, i han de saber les harmonies i els ritmes i han de ser capaços de triar quin cant és adient a homes de la seva edat i condició, i ho han de poder cantar, i han de gaudir sense mal de la seva pròpia representació, i d’aquesta manera han d’atraure la joventut cap a una bona disposició plena de joia. Amb aquesta educació, obtindran un coneixement més exacte que la majoria de la gent normal i corrent, o fins i tot que els poetes, ja que el poeta no ha de saber forçosament el tercer punt, és a dir si la imitació és bona o no i, en canvi, difícilment pot ignorar les lleis del ritme i de la melodia. Però el cor d’una certa edat els ha de conèixer tots tres, per tal de triar el millor i el que ve en segon lloc després del millor, ja que, si no és així, mai no atraurà les ànimes dels joves perquè emprenguin el camí de la virtut. ■

P. J. TERUEL: Recull de textos per a HISTÒRIA DEL PENSAMENT | 17

MATERIALS PER A LA CONTEXTUALITZACIÓ: EL PENSAMENT GRECOLLATÍ. ARISTÒTIL (384-322 A. C.) Tornar a l’índex

A l’esquerra: Detall del fresc de Rafael Sanzio L’escola d’Atenas, 1509 (Stanze di Raffaello, Musei Vaticani).

P. J. TERUEL: Recull de textos per a HISTÒRIA DEL PENSAMENT | 19