Copyright ® 2014 Todos los derechos reservados. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia, grabación magnética, o cualquier almacenamiento de información y sistema de recuperación sin permiso escrito de los autores y del editor. En caso de erratas y actualizaciones, la Editorial Tirant lo Blanch publicará la pertinente corrección en la página web www.tirant.com (http://www.tirant.com).
© TIRANT LO BLANCH EDITA: TIRANT LO BLANCH VALENCIA TELFS.: 96/361 00 48 - 50 96/369 41 51 Email: tlb@tirant.com http://www.tirant.com Librería Virtual: http://www.tirant.es DEPOSITO LEGAL: V-2286-2014 ISBN 978-84-9086-312-1 MAQUETA: Si tiene alguna queja o sugerencia, envíenos un mail a: atencioncliente@tirant.com. En caso de no ser atendida su sugerencia, por favor, lea nuestro Procedimiento de quejas en: www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-de-empresa
Presentació
La ciència és el millor instrument que els humans hem inventat per a tenir un major i millor coneixement de la realitat; per a deslliurar-nos de prejudicis, mites i d’explicacions màgiques o sobrenaturals. La ciència s’orienta, efectivament, al coneixement ja que bàsicament consisteix en observar i reflexionar per a conèixer, tot i que on no hi ha mètode no hi pot haver ciència. Aquest fulls són un curs d’introducció als Mètodes i Tècniques d’Investigació Social, utilitzats en les llicenciatures, abans i ara dels graus de Ciències Polítiques i de l’Administració; a Periodisme, Comunicació Audiovisual o a Ciències del Treball; a Treball Social i a Relacions Laborals i Recursos Humans en la Facultat de Ciències Socials. S’han enllestit poc a poc durant els darrers deu anys a partir de textos bàsics, tot i que s’han complementat amb l’aportació dels companys i companyes amb els quals, bé siga com alumne bé com a professors, he tingut l’oportunitat de coincidir durant aquest llarg procés d’aprenentatge, com n’és l’activitat docent. Aquest text descriu les diverses perspectives d’investigació, fent èmfasi en les etapes del procés de recerca, des que s’estructura la qüestió fins que s’analitzen les dades produïdes amb les tècniques adients a fi d’obtenir resultats vàlids. Seguint eixa seqüència lògica, els continguts es desenvolupen en dos blocs temàtics: primer la referència als grans paradigmes i a qüestions conceptuals bàsiques de la ciència, el mètode i l’itinerari lògic en tota recerca, com la transformació dels grans conceptes en hipòtesis, variables o indicadors; després el disseny, les escales de mesura, la codificació i el treball de camp. Tot seguit, el procés d’observació, fent esment a les fonts d’error sistemàtic, la fiabilitat, validesa i relacions causals, per entrar a explicar les tècniques de recollida d’informació, primer l’enquesta per mostreig, amb les dues eines associades, el qüestionari i la mostra. La segona part tracta de la metodologia qualitativa des d’una perspectiva de complementarietat, de pluralitat metodològica, segons hi siguen les dimensions de la realitat social (comportaments o significats); per acabar entrant fil per randa, en la diversitat de tècniques de captació de dades qualitatives més usuals, amb les eines d’anàlisi adients per a captar les dades i poder comprendre els fenòmens socials.
3
Índex
Primera Part Unitat Unitat Unitat Unitat Unitat Unitat
1 2 3 4 5 6
Paradigmes científics Ciència i mètode La recerca científica L’observació i la mesura L’enquesta per mostreig El mostreig i el qüestionari
Segona part Unitat Unitat Unitat Unitat Unitat Unitat Unitat Unitat
7 8 9 10 11 12 13 14
Les metodologies qualitatives L’entrevista en profunditat Els Grups de discussió L’observació Participant La Investigació Acció Participativa La metodologia delphi El mètode Estudi de cas L’anàlisi de contingut
Primera part
De la realitat i l’aparença
“Si l’aparença de les coses coincidira amb la seua essència, la ciència seria inútil”. Friedric Engels (1820 – 1895).
Toda ciencia estaría de más, si la forma de manifestarse las cosas y la esencia de éstas coincidiesen directamente. Karl Marx, El Capital, III, Sec. VIL cap. XLVIII, pàg. 757, W. Roces, 3° ed. esp., Fondo de Cultura Económica, Mèxic-Buenos Aires, 1965.
5
Unitat I PARADIGMES CIENTÍFICS
La ciència és una forma de coneixement que és rigorosa i oberta; fiable i provisional atès que pot ser fal·lible. No té una altra connotació moral distinta del compromís pel saber en front de la ignorància. És una forma de coneixement que desconfia del prejudici, dels sabers especulatius; que rebutja els estereotips, ja que cerca un tipus de coneixement vàlid, demostrable, raonable. Aquesta forma de saber per a Josep Ll. Barona “és modesta i provisional, es construeix a partir de cauteles, es basa en raonaments que impliquen dades i proves experimentals i resta exposada a la contrastació, a ser desmentida per noves proves. Res més lluny de la veritat o del saber absoluts, de les creences, la intuïció o la ideologia”. La ciència és el millor instrument que els humans hem inventat per tenir un major i millor coneixement de la realitat, per deslliurar-nos de mites i d’explicacions sobrenaturals. De fet, la ciència només consisteix en observar i reflexionar per a conèixer, segons Wagensberg. Les afirmacions basades en observacions empíriques o en experiments, solen assolir forma de teories de les quals es dedueixen les explicacions o les prediccions. Així, la ciència avança a pams per l’acumulació de coneixements adquirits, amb rigor i parsimònia, seguint una seqüència lògica: fets empíricament contrastats per l’observació (inducció), explicació i predicció (deducció). Les regles d'aquesta via cautelosa de comprovació, l’empirisme, s’hi donaren al segle XVII amb Galilei, Newton i Bacon, tot i que seria més tard Descartes qui tancaria la bastida amb el Méthode, en defensar la font del tot coneixement: la raó (racionalisme). Observar (empíria) i reflexionar (racionalisme) per a conèixer. I entenent que la realitat natural apareix ordenada, llesta per a ser observada, la recerca del coneixement es basaria en una seqüència semblant a la d’un relat: plantejament, nus i desenllaç. L’única i veritable font del coneixement científic es trobava ben a prop de les dades obtingudes empíricament, alhora que s’emfasitza la part inductiva de la seqüència. Posteriorment, Popper hi posarà l’accent en la part deductiva (teòrica), de manera que si la inducció és basa en l’observació empírica, la deducció descansa sobre allò racional, reflexiu. Així, els enunciats fruit de l’observació poden convertirse en llei o teoria, tot i que n’hi ha d’altres, també amb validesa lògica, no empírica: no cal demostrar evidències, com ara, que el sol ix tots els dies. És un debat secular.
7
1 Paradigmes i revolucions científiques. El concepte paradigma fou utilitzat tant per Plató en el sentit de model, com per Aristòtil en el sentit d’exemple. Té altres significats, des de sinònim de teoria fins a articulació interna d’una teoria; de sistema d’idees d’ordre precientífic a corrent de pensament i escola, o procediment d’investigació exemplar, modèlic. Khun rebutjava la concepció tradicional de la ciència entesa com una mena d’acumulació progressiva i lineal de troballes o descobriments. Hi ha moments revolucionaris en els quals la relació de continuïtat amb el passat s’interromp per una nova troballa, passant d’una visió a una altra, amb conseqüències tan radicals sobre la “ciència normal” que Khun anomenarà "revolució científica" al nou paradigma. El paradigma representa una guia per a la ciència: hi proporciona als científics no sols un model, sinó també indicacions indispensables per a construir-los. Això és: un paradigma comporta teories, mètodes i pautes procedimentals, criteris i conceptes instrumentals. És quelcom més ampli i alhora més general que una teoria, és una visió del món que orienta el treball d’investigació d’una comunitat científica, d’una disciplina i del seu objecte de reflexió teòrica, la qual cosa precedeix i determina el treball empíric. Ara i ací només farem una somera repassada de l’evolució general de les ciències socials (C.S.), des del positivisme decimonònic i el neopositivisme o postpositivisme, passant per l’interpretavisme, per acabar amb les teories crítiques més recents i actuals, el modernisme i el postmodernisme o socoología crítica. Hem vist que, a grans trets hi ha dos grans marcs generals de referència que han orientat històricament la investigació social des del seu naixement: la visió "empirista" i la racionalista o "humanista". Es tracta de dues divisions orgàniques i fortament contraposades de la realitat social i de les vies per conèixer-la, les quals han generat dos pols molt diferenciats de metodologies d'investigació o de recerca. Són concepcions generals sobre la naturalesa de la realitat social i sobre les maneres que els humans podem conèixer-la. Moltes ciències tenen els seus propis mètodes, però no hi ha cap absolutament d’intransferible. Els mètodes d’una s’usen sovint per una altra ciència. Fins i tot hi ha tècniques, com l’estadística- nascuda per cert de la C.S. – que són comunes a totes les ciències (Giner:35) 2. El paradigma positivista El positivisme estudia la realitat social utilitzant el marc conceptual, les tècniques d'observació, els instruments d'anàlisi matemàtica i els procediments d'inferència de les ciències físico-naturals. Per marc conceptual s’entenen les categories de la "llei natural", de comprovació empírica de la relació causa-efecte; per tècniques d'observació usen variables quantitatives com també els procediments de
mesurament aplicats als comportaments, fins i tot a les actituds, els valors o a les orientacions ideològiques. Finalment, per deducció s’entén el procés que a partir d’allò conegut permet avançar hipòtesis sobre el que és desconegut, i per tant, el pas de l'observació particular a la llei general, inferència, d’una mostra a la població total. “La ciència és universal i el mètode científic és únic”. Per al positivisme les ciències de la societat no són distintes de les de la natura. L’enfocament positivista ha dut a conquestes tan sorprenents en camps com l'astronomia, la física o la biologia que podria pensar que està destinat a triomfar també en fenòmens socials com la religió, la política, el món del treball. El primer en aplicar aquesta perspectiva a les C.S. va ser Durkheim, al segle XIX, en tractar de traduir els principis del pensament positivista en praxi empírica; és el primer científic social, el primer sociòleg positivista veritablement. La seua primera regla, fonamental, imposa considerar els fets socials com a coses. Fets socials que tenen les mateixes propietats que les coses del món natural i físic. D’això es deriven dues conseqüències. D'una banda, els fets socials no estan subjectes a la voluntat de l'home, sinó que n’ofereixen resistència a la seua intervenció, el condicionen i limiten. Per una altra, igual que els fenòmens del món natural, els fets socials funcionen segons les seues pròpies regles. Hi ha unes regularitats, una estructura determinista que amb recerca científica s’hi poden descobrir; vet ací aquella assumpció d'una unitat metodològica substancial entre món natural i món social. La primera afirmació és: existeix una realitat social objectiva fora de l'individu. La segona, aquesta realitat és objectivament cognoscible. I tercera, hi pot ser estudiada amb els mateixos mètodes de les ciències físico-naturals. El procediment bàsic d’aquest enfocament és inductiu, de la observació de casos particulars es passa al que és més general, universal; de la identificació de regularitats i repeticions en les fraccions o parts de la realitat observada (mostra), s'obtenen
generalitzacions o lleis. En el procés inductiu hi ha implícitament
l'assumpció d'una uniformitat, d’unes regularitats naturals o principis organitzadors de caràcter universal, en què la missió de la ciència serà descobrir-les. Pel que fa al tipus de coneixement, hi tindrà una finalitat explicativa, això és, persegueix un nexe en la relació causal dels fets, de causa i efectes. Per a E. Durkheim el positivisme serà una conseqüència del racionalisme, tot i maldar contra la metafísica positivista de Comte i Spencer, alhora que proclamava la seua gran fe en l’avenir de la raó. L’empirisme positivista sosté que els mètodes de les ciències físiconaturals són l’únic paradigma vàlid per accedir al coneixement de la realitat, per la qual cosa la resta de vies de coneixement serien imperfectes, no vàlides. L’empirisme fonamentalista per al qual la sociologia seria la física social, no assumia que cada 9
dimensió de la realitat exigeix d’un mode específic d’accés al seu coneixement racional. Tanmateix, el mètode ve determinat per l’objecte d’investigació, en diria Aristòtil; el de les ciències naturals només revela algunes parcel·les molt limitades de la realitat de l’espècie humana (Giner:19). I tanmateix, establir unes “diferències estrictes entre ciències naturals i humanistes és un debat estèril: el mètode de resoldre problemes, de la conjetura a la refutació és practica en les dues”. (Popper:185, en Giner) 3 Neopositivisme i postpositivisme Des del positivisme s'ha desenvolupat un procés continu de revisió crítica i adaptació, empentat per la consciència de les seues limitacions i per l'interès de superar-les. El positivisme del principi del segle XX serà més complet tot i no restar al marge de contradiccions. Una d’aquestes revisions del positivisme vindria del Cercle de Viena: és el positivisme lògic. L'emigració als EUA d'alguns representants d'aquesta escola estendria aquesta visió a altres disciplines, la qual cosa afavoriria que als EUA es desenvolupara a partir dels anys trenta, un filó d'investigació sociològica empírica, hegemònica fins els anys 60, tal com veurem més endavant. El neopositivisme accentua les qüestions de mètode i posa l’atenció en el procediment de validació dels conceptes amb la verificació empírica, tot des d’un postulat bàsic: “el significat –i la validesa- d'una proposició radica en el mètode de verificació”. La conseqüència més visual és el llenguatge de la matemàtica, l’estadística i les variables d’expressió numèrica. La concepció de la ciència del segle XX resta lluny de les sòlides certeses del positivisme arcaic, en què dominava la concepció "mecànica" de la realitat i la total seguretat en les lleis immutables. La mecànica quàntica, amb la relativització de l'espai i del temps aportada per Einstein introduirà la probabilitat sobre la certesa en les lleis causals. En efecte, el moment clau d'aquest canvi es localitza en el pas de la física clàssica a la quàntica, en perdre’s la certesa que trenca l’ideal clàssic de la ciència com a sistema acabat de veritats. Les teories científiques ja no tractaran d’explicar les causes dels fenòmens socials mitjançant esquemes de naturalesa certa i exacta. El determinisme causal ara es substitueix per la probabilitat, la qual cosa implicarà reconèixer fluctuacions, incertesa. I si això és vàlid per al món natural, deu ser vàlid per al món social. K. Popper farà la crítica més directa al positivisme lògic amb dues aportacions: la ciència no s’inicia amb l’observació directa –eina instrumental- sinó amb les teories; l’observació només hi serviria per a verificar-les i convertir-les en veritables. Les teories i les hipòtesis es situen ara al centre del coneixement científic, tal com feien els “inductivistes” amb els enunciats singulars. “Les observacions no són
vàlides per a verificar teories sinó per negar o falsejar teories”, atès que la ciència es desenvolupa amb la crítica no amb la observació. La categoria de falsabilitat seria, doncs, el criteri de validació empírica d'una hipòtesi, i no s’hi pot donar en positiu, mitjançant la prova que la teoria és confirmada per les dades sinó que es realitza solament en negatiu, amb la "no falsació" de la teoria per part de les dades, és a dir, en constatar que les dades no contradiuen la hipòtesi. S’assumeix així, una certa provisionalitat: una hipòtesi mai no serà vàlida definitivament, doncs sempre restarà exposada al risc de la falsació. No podem conèixer absolutament la realitat, per al post-positivisme l’observació no en farà una fotografia totalment objectiva, sinó que depèn de la teoria, i a més, com tots els registres de la realitat, la teoria dependrà del prisma de qui n’investiga, del seu context sociocultural particular. Es mantindrà l'analogia de fons entre el mètode en C.S. i en ciències físico-naturals, tot i que ara s’admetrà la probabilitat i la provicionalitat, tot superant aquella ingènua rinterpretació del determinisme positivista, i obrint-se a la perspectiva qualitativa, com a via vàlida per a comprendre la diversitat de les dimensions de la realitat social. 4 Interpretativisme Ben lluny de quantificar comportaments humans, l’interès per entendre els motius, els valors, les actituds que determinen les accions humanes és característic de la "sociologia comprehensiva" de Weber, de primeries del S. XX. Amb el terme general d’interpretavisme s’inclouen moltes visions teòriques (com l’interaccionisme simbòlic, la fenomenologia, l’etnometodologia) diferents entre sí però unides per l'interès comú en la interacció individual. La realitat social no pot ser simplement observada, hi caldrà interpretar-la per a conèixer-la. Des d’una visió de la història entesa com una "construcció de l'home”, Dilthey realitzaria en la seua Introducció a les ciències de l'esperit una cèlebre distinció entre ciències naturals i ciències de l'esperit, basant les diferències justet en la relació que s'hi dóna entre qui investiga i la realitat estudiada. Mentre que l'objecte de les ciències naturals el constituïx una realitat física, externa a l'home que així es manté també en el curs del procés cognoscitiu, per a les ciències de l’esperit, en no donar-se aquesta separació entre observador i realitat estudiada, el coneixement es produirà mitjançant un procés distint, el de la comprensió. Nosaltres expliquem la natura i també podem comprendre i interpretar les accions humanes. Caldrà, tanmateix, procurar l’objectivitat en les C.S., en termes de "neutralitat valorativa", és a dir, d’independència dels judicis de valor, com la possibilitat d'arribar a fer enunciats amb un cert caràcter de generalitat universal. Weber en dirà que la ciència s’ha d’alliberar dels judicis de valor: “la capacitat de realitzar la 11
distinció entre conèixer i valorar, entre el compliment del deure científic de vore la realitat dels fets i el compliment del deure pràctic de defensar els propis ideals”. Fins i tot privats d'una funció valorativa, els valors seguiran presents en tota recerca, acomplint amb el que en podríem dir una funció selectiva. La relació dels valors en determina la direcció particular de l'interès per conèixer, la qual cosa mou i tria la investigació, és a dir, el punt de vista específic en el qual s’hi col·loca qui investiga i en delimita el propi camp. Establerta la neutralitat valorativa com a una primera condició de l’objectivitat, Weber distingirà les C.S. de les C. Fisico-naturals per l’orientació subjectiva, envers l'individu. Orientació que, en primer lloc, és de mètode o de via per a comprendre; és una comprensió racional de les motivacions de l'acció; no d'intuïció, sinó d'interpretació: per això, cal entendre l'objectiu de l'acció, captar el propòsit i la intenció de les accions humanes. El component d'identificació amb l'altre de Weber (Verstehen), s’orientarà envers una interpretació racional: tot comportament humà té una racionalitat íntima, un sentit interior que s’hi haurà de descobrir amb el mètode científic i la recerca qualitativa. Les uniformitats que l'investigador persegueix i troba en la interpretació de la realitat social no poden ser qualificades de lleis. El nombre i els tipus de causes que determinen un fet qualsevol, són de fet infinites. No són lleis sinó connexions causals, o enunciats de possibilitat en expressió de Boudon. L'objectiu d'establir els factors determinants, causants d'un fet social és difícil, inabastable. Cal tenir certa cautela a l’hora de fer explicacions causals en C.S., especialment quan s’hi postulen relacions unicausals, tot i que podem comprendre les condicions o factors que fan possible els fenòmens socials. 5 Revisió crítica, noves tendències. Les darreres perspectives tenen en comú els plantejaments weberians: el convenciment antideterminista i l’oposició a qualsevol forma d’evolucionisme lineal. La diferència fonamental, ontològica, entre Ciències Naturals (CN) i C.S. rau en la irreductibilitat des les darreres al mètode d'investigació de les primeres i en el determinisme. Des d’un pla més macrosociològic, de la dimensió institucional, sistèmica de la societat, Weber s’orientarà a comprendre els fenòmens macroestructurals, com l'economia, l'estat, la burocràcia, el poder o les religions, i s’interessa per superar la subjectivitat, sense excloure-hi la possibilitat d'arribar a formes de generalització universal, de manera que bona part de la seua metodologia s’adreçarà a conciliar comprensió i causalitat.
Des dels anys 60 del segle XX, els neocomprensius seran cada cop més subjectivistes, per la qual cosa fixaran més l'atenció en la vida quotidiana, en la interacció intersubjectiva, en un context històric de convulsió civil a Europa, Àsia i Amèrica pels moviments dels drets civils, la protesta estudiantil i la revolta urbana; la lluita contra la pobresa o la desigualtat, el moviment feminista i els sindicats de classe.., enormes reptes que contribuiran a consolidar una nova perspectiva teòrica d’arrel neoweberiana i neomarxista. En destacaria la sociologia crítica, amb
l’oposició
frontal al neopositivisme i també al funcionalisme nord-americà, hegemònic des de la 2a GM. A aquestes macro-perspectives se n’afegiran d’altres escoles de pensament, que, això no obstant, compartiran l’èmfasi en la recerca sociològica dels petits fets, de la vida quotidiana, les micro-interaccions entre individus i dinàmiques socials. D’aquesta visió crítica es desenvoluparà el postmodernisme, un moviment que tracta d’anar més enllà dels reptes del modernisme: •
Exalta la diferència, celebrant la diversitat, les veritats i sabers locals, tàcits i contextuals; en la consideració de l' altre i de les minories;
•
Considera els oprimits i el poder com una categoria explicativa de les relacions i de les estructures socials.
•
Rebutjaran les grans teories, universals, el “totalitarisme homogeneïtzant” en tant que negador de les diferències en i entre les societats.
•
Rebutjarà el caràcter acumulatiu de la ciència, la linealitat i la simplicitat del coneixement científic; obert a la paradoxa i la visió dels vessants alternatius. El postmodernisme serà una revisió molt crítica amb el modernisme, entès
aquest com un hereu directe de l’Il·luminisme, l’exercici crític de la raó sobre la natura i sobre la societat: per sobre d’explicacions sobrenaturals i metafísiques, la confiança en la ciència, en la racionalitat humana, en el caràcter universal dels sabers, en “la fe en l’avenir de la raó”. Superada la vella dicotomia entre el fonamentalisme cientifista i humanista, actualment és comuna la pluralitat de perspectives, disciplines i tècniques de recerca i la combinació o complementarietat metodològica per tal d’accedir a un coneixement vàlid de les diverses dimensions de la realitat social. El criteri de la sociologia és utilitarista atès que emprarà la via més vàlida per a cada cas, ja que la complexitat de l’àmbit d’estudi, amb els vessants objectiusubjectiu imposen aquest pluralisme metodològic per a observar i conèixer millor la realitat social (Salvador Giner,1979:35) 13
Fonts: BARONA, Josep Lluís Charlatanes y científicos. El País 3/04/2009 BOURDIEU, P. CHAMBOREDON, JC i PASSERON, JC. (1968) Le metier de sociologue. Mouton, Bordas, Paris,. CORBETTA PIERGIORGIO Metodologia y técnicas de investigación social. McGraw Hill. 2003. DURKHEIM, Émile (1.895) Las reglas del método sociológico. Editorial Orbis. Buenos Aires. GINER, Salvador. (1979). Sociología. Pirámide, Barcelona, QUIVY, RAYMOND; VAN CAMPENHOUDT, Luc.( 1992) Manual de investigación en ciencias sociales. Editorial Limusa –Noriega editores. Mèxic
Unitat II CIÈNCIA I MÈTODE 1 Coneixement científic i sentit comú Tota ciència estaria de més si la forma de manifestar-se les coses i la seua essència coincidiren directament. No caldria la ciència si l’aparença i l’essència hi coincidiren, en deien Marx i Engels. El saber científic prové de la necessitat humana d’entendre una sèrie de fenòmens o d’una mena de problemes per a la resolució dels quals no són adequats ni suficients els coneixements populars o del sentit comú. La diferència entre una i altra forma de coneixement, tal com veurem, n’és de procediment d’adquisició, és a dir, la diferència és de mètode, de via per a obtenir-lo. Els sabers quotidians remeten a coneixements inconnexes entre sí, basats en l’associació de casos i fets relacionats. S’adquireixen amb el tracte directe entre les persones i les coses; és el sumatori dels coneixements acumulats entre generacions sobre l’experiència de la realitat, què utilitzem d’una manera efectiva en la vida quotidiana, sovint, contradictòria, heterogènia. Es caracteritza per ser superficial, no sistemàtic ni crític, tot i que les societats modernes estàn cada vegada més influenciades pels sabers científics. El terme ciència deriva del llatí scire que significa saber, conèixer, una forma de saber. És el resultat d’un llarg camí recorregut durant segles d’història de la humanitat, un camí fet en etapes, no exemptes de conflictes: La primera és caracteritzava per la fascinació (mitologia, màgia), per explicacions sobrenaturals dels fenòmens socials o naturals. La segona etapa, pel coneixement racional i autònom: és la fe en la raó. I la tercera, per l’experimentació científica: el coneixement com a resultat de la comprovació empírica (Ander Egg. E. 1993) Scientia és coneixement objectiu i racional. “Sentit comú organitzat” (Huxley). És alguna cosa tan antiintuïtiva que seria quasi el contrari del sentit comú (Wolpert). La definició de Dawkings és l’estudi del que és vertader sobre el món real, tot i posar l’èmfasi “en els mètodes i en l’actitud de la ciència, més que en el cos actual de coneixements, sempre subjectes a revisió”. La ciència és el conjunt de coneixements racionals, certs o probables, què obtinguts d’una manera metòdica (verificats i contrastats amb la realitat), refereixen a objectes o conceptes d’una mateixa naturalesa, els continguts dels quals són susceptibles de ser transmesos. Perquè només és coneixement allò que potser transmès d’una ment a una altra (Wagensberg) La motivació bàsica per a l’acció en qualsevol forma de progrés humà, és la necessitat d’entendre, de saber per a solucionar problemes, eixe és el motor del 15
desenvolupament científic i tecnològic. Però, la ciència avança a poc a poc, i a “cop de paradigma” o de revolució, a partir d’un descobriment, quan el vell paradigma és superat per un de novell. El paradigma és el marc del consens dins d’una ciència i serveix per a diferenciar una comunitat científica (escola o disciplina) d’altres. Així és, la ciència té un creixement lent, periòdic, asimètric i discontinu, no és acumulativament lineal. En el desenvolupament de cada ciència hi ha dos moments segons Kuhn: aquells períodes ordinaris que corresponen a la ciència “normal” on els avanços es donen en i dins d’un mateix paradigma, pam a pam; i n’hi ha un altre, l’extraordinari, quan una enorme troballa substitueix i supera, deixant obsolet el vell paradigma. El coneixement científic, a diferència del sentit comú, tracta d’esbrinar les causes dels fets, es a dir, pretén arribar a la seua essència, a les lleis i regles que determinen els fenòmens socials i naturals. Per eixos motius la ciència parteix d’uns pressupòsits: 1. El coneixement és possible. 2. Hi ha un món real i objectiu que és independent del coneixement que les persones puguen disposar i percebre. 3. És possible descobrir les propietats estructurals i relacionals dels fets socials. 4. El coneixement científic tracta d’establir la connexió universal dels fenòmens. 5. I perquè en siga de científic, s’han de seguir certs mètodes que asseguren la seua validesa i fiabilitat.
2 El mètode científic. Procediment comú en totes les ciències, sorgeix entre els segles XVI i XVII amb Isaac Newton i Galileo Galilei aplicat al món de la física. Es basa en unes regles i procediments prefixats de manera reflexiva que constitueixen la pauta a seguir en qualsevol investigació. A partir del segle XVII la qüestió metodològica recobrarà interès per eliminar els factors subjectius que en podrien distorsionar la perspectiva de la realitat analitzada. Bacon 1 i Descartes serien els seus precursors en emfasitzar la parsimònia i el rigor procedimental en el treball científic, tot i que seria Galilei qui inaugurarà el que, en sentit estricte, s’anomena mètode científic (Ander Egg,1993). El mètode pot definir-se com la via, el camí a seguir, mitjançant una sèrie d’operacions, regles i procediments adients per arribar a un determinat fi material o conceptual.
1
"El libre de la natura" de Francis Bacon es considerat per alguns com l’inici de la ciència moderna.
La metodologia ve determinada per l’objecte d’investigació, per la matèria d’estudi, n’advertia Aristòtil fa més de 2000 anys, però no hi ha una sola via d’accés al coneixement, tot i que sempre n’hi ha alguna de més i més adient. La noció de mètode abasta significats diversos. En un sentit filosòfic refereix al conjunt d’activitats intel·lectuals que determinen procediments lògics de raonament per accedir a la realitat, de manera que hom pot referir als mètodes hermenèutic, lingüístic, empirico-analític, fenomenològic i dialèctic. També pot referir a un camp específic de la ciència, com la física, la biologia..., en les ciències naturals; o l’economia i la sociologia en les ciències socials. 3 Característiques del mètode científic. És la pauta a observar en qualsevol investigació, la manera més adient d’accedir al coneixement que proposa la ciència i obliga a qui n’investiga. Les seues característiques principals són:
És fàctic, es basa en els fets, i la seua interpretació prové d’un marc teòric
Transcendeix els fets, es a dir, els comprova i no s’atura, sinó que passa del nivell de l’observació al nivell teòric, per tal de poder explicar els fets socials
Atén a regles metodològiques (parsimònia) sense rebutjar la intuïció/ imaginació
Formula respostes als problemes plantejats i recolza les pròpies afirmacions exigint una constant confrontació amb la realitat (validesa empírica)
Contrastant les dades amb la realitat fa que siga auto-correctiu i progressiu
Les seues formulacions són d’un tipus general (de validesa universal)
És objectiu, cerca arribar a la veritat fàctica, independent de les creences personals Les passes principals d’aquesta metodologia, de rigor i parsimònia, són:
Descompondre el problema en petites parts
Formular correctament el problema, concretant-hi la qüestió a investigar;
Proposar una temptativa (hipòtesi) d’explicació contrastable amb l’experiència
Derivar conseqüències de les suposicions.
Verificar, sotmetre a prova els instruments metodològics triats en la investigació.
Obtindre, recollir les dades segons els instruments o tècniques seleccionades.
Analitzar i interpretar les dades recollides
Publicar els resultats, sotmetre’ls a crítica. 4. Recercar vestigis, perseguir, fer pesquisses. El mètode és un tret característic de la ciència, tal com hem vist, tot i que
l’èmfasi en el rigor procedimental no n’és de suficient, caldrà estimar a més, el grau i l’àmbit de validesa dels resultats obtinguts abans de fer inferències o generalitzar.Per 17
a Oppenheimer el fet d’investigar representa “pagar l’entrada de bestreta i entrar-hi, sense saber el que es va a veure”. El mot investigar prové del llatí in-vestigare (seguir vestigis, pesquisses, indagar);
és sinònim de descobrir alguna cosa. És un tipus d’activitat que les
persones realitzem per cercar o per descobrir dubtes, d’una forma sistemàtica i així poder incrementar el seu coneixement. En efecte, investigar “és el procés que, utilitzant el mètode científic, permet obtenir nous coneixements en el camp de la realitat social (investigació pura) o be estudiar una situació per diagnosticar necessitats i problemes a efectes de resoldre’ls, d’aplicar els coneixements amb una finalitat més pràctica” (Ander-Egg, 1995: 59). L’acció investigadora és sistemàtica, es basa en relacions lògiques, fiables i no únicament en les creences personals, la qual cosa implica: •
Explicar la metodologia, les tècniques de recollida de la informació;
•
Dubtar respecte al per què els resultats obtinguts poden ser significatius;
•
Explicar honestament les limitacions inherents a la investigació.
El mètode científic és, efectivament, sistemàtic, i hi exigeix triar prèviament l’objectiu, és a dir, afirmar que hi ha un propòsit concret dins d’una diversitat possible, com ara, descriure un fenomen social; explicar la relació dels factors determinants per a comprendre’l. Implica, en definitiva, admetre que hi ha un clar i precís propòsit o un conjunt de qüestions que s’hi volen saber com a resposta final a una o unes preguntes d’investigació: és la hipòtesis o la qüestió central.
És per tot
això que hi caldrà diferenciar tres qüestions fonamentals prèvies: 1. La qüestió ontològica: quina és l’essència de la realitat social? És real o una representació? 2. L’epistemològica: la forma, és accessible el seu coneixement?; hi refereix a les formes de conèixer-la, a la cognoscibilitat de la realitat social. 3. La metodològica: És la qüestió del "com". Es refereix als instruments tècnics del procés cognoscitiu a fi d’assolir-ne el coneixement. Pel que fa a la cognoscibilitat de la realitat, la qüestió epistemològica, Bachelard resumia la seqüència lògica d’una forma més senzilla: “El fet científic es conquista, construeix i comprova. Es conquista sobre els prejudicis; es construeix mitjançant la raó i es comprova amb els fets”. Hi ha una jerarquia en aquests tres actes epistemològics, o guia fonamental que assegura la validesa del coneixement assolit en una investigació científica. Seguint aquest model de Bachelard (conquista, construcció, comprovació) Bourdieu (2003) en Le metier de sociologue hi afegirà:
•
Ruptura amb els prejudicis que donen una il·lusió de comprendre els fets;
•
La construcció-estructuració: una proposició és fruit d’un treball racional basat en un bagatge conceptual vàlidament construït; per això, sense un marc teòric de referència no pot haver-hi una comprovació fructífera;
•
La comprovació-experimentació, és l’acte de posar a prova, de confrontar una proposició amb els fets: una proposició adquireix categoria científica en la mesura en què pot ser verificada mitjançant els fets. 5. Formes i tipologies d’investigació El procés d’investigació comprèn l’enfocament i el conjunt de mètodes, fases,
tècniques i procediments de captació d’informació necessaris per construir preguntes i obtenir respostes pertinents sobre un problema. També, la manera de plantejar preguntes i cercar solucions pot seguir un enfocament inductiu o un altre deductiu. O be combinar-se tots dos. A més a més, les tipologies d’investigació social poden ser de formes molt diverses, atenent a: 5.1 L’abast temporal: Sincrònica: busca conèixer com és un fenomen social en un moment determinat. Diacrònica o longitudinal: busca conèixer l’evolució d’un fenomen al llarg del temps 1. Retrospectiva: conèixer la evolució d’un fenomen des del passat. 2. Prospectiva: conèixer la evolució possible d’un fenomen en el futur. 3. De tendència: cada cop que es realitza la investigació, es prenen mostres. 4. De pannel: una mateixa mostra en totes les investigacions. 5.2 La profunditat. •
D’exploració o classificació o d’un fenomen social
•
Descriptives: tracten de conèixer i d’exposar els trets d’un fenomen social
•
Explicatives: cerquen conèixer el fenomen social i les seues causes o factors.
5.3 L’amplitud: •
Macro sociològiques: realitzades sobre grans grups de població
•
Microsociològiques: es realitzen sobre petits grups de població.
5.4 Les fonts de dades: •
Primàries: utilitzen dades o informació de primera mà generades pels investigadors.
•
Secundàries: utilitzen informació de segona mà generades amb anterioritat o de forma aliena a la investigació (com censos i registres, bases de dades i enquestes oficials). 19
5.5 L’ambient: •
De camp: treballs fets en contacte directe amb els subjectes a investigar.
•
De gabinet: no existeix contacte directe amb els subjectes a investigar En el pròxim capítol s’explicarà en detall el que s’anomena el disseny d’una
d’investigació, atès que cal parar compte tant al que refereix al coneixement com als mitjans per aconseguir-lo, a fi de garantir una conclusió vàlida. Ara, però, hi cal esmentar genèricament les tècniques principals de captar dades. 6 Les tècniques d’investigació Hi ha diverses vies d’accés a la realitat social segons Beltrán. Tot considerant que el científic no pot seguir un sol procediment, segons siga la seua disciplina acadèmica i el tipus de realitat en la què opera, les ciències socials o humanes, de la cultura o de la història, no es poden constrènyer en les metodologies dissenyades per les ciències fisico-naturals, com hi pretenia l’arcaica perspectiva més positivista. De les cinc grans metodologies de les ciències socials (el mètode històric, el comparat, el critico-racional, el quantitatiu i el qualitatiu), n’explicarem tot seguit les més utilitzades en les qüestions socials. Ens referim a les dues últimes. 6.1 La metodologia quantitativa. Les ciències físico-naturals han de ser fonamentalment quantitativistes, atès que tracten de comptar similituds en els casos, unitats. Les ciències socials, utilitzen una i altra metodologia, la quantitativa i la qualitativa, segons la tipologia, la matèria de la realitat a observar. Si es tracta d’observar similituds de comportaments (residencials, estudis, renda, edat...) podrem comptar els casos; però si l’objecte d’estudi és més qualitatiu, com comprendre significats, contar la diversitat de discursos, etc... hi cal observar la diversitat dels casos (no la uniformitat). ”Contar las semejanzas y las diferencias en el análisis de los datos es una práctica imprescindible para conocer con precisión y validez la realidad social en una gran tipo de comportamientos humanos, pero no es la única vía válida y eficaz” (Beltran, 1989)
El cientifisme empirista, es a dir, l’obsessió per la dada numèrica, menystenint qualsevol altra via, fa oblidar que hi ha realitats socials on les dades no apareixen en contexts de màxima racionalització i ordenació. Jesús Ibáñez n’advertia en 1989: “Para contar se requiere previamente identificar semejanzas y diferencias (...) puesto que la categoría más general en matemáticas no es el número, sino el orden”.
La diferència exacta, en forma d’interval entre uns i altres valors o dades, no sempre està naturalment ordenada, és més, moltes realitats observables no estan disposades prèviament en forma uniforme ni numèrica. 6.2 La metodologia qualitativa. La diferència entre propietats quantitatives i qualitatives, està en que en les primeres, el valor específic de la propietat és una mesura, grau o quantitat, mentre que en les segones és una forma, que amb treball també permeten la valoració i quantificació. La diferència però, entre ambdues és doncs provisional. Les tècniques qualitatives no són menys matemàtiques que les quantitatives; ho són més i més anteriors, atès que la ciència de l’ordre calculable és anterior a la dels números.
Les dades són només una enunciació lingüística, produïdes, en tot cas,
per mitjans tècnics que impliquen convencions verbals de significats. Així, doncs, superat el vell debat sobre la preeminència científica d’una o altra metodologia, sembla inapropiat defensar exclusivament una única via per a realitzar investigacions de tota mena, és més, tal com es veurà més endavant, sovint l’estratègia de la complementarietat, la combinació o triangulació metodològica, són el camí més adient per accedir al coneixement dels fets socials complexos (Beltran) Els trets principals i diferencials d’aquestes dues metodologies són: Quantitatives: •
L’estratègia més rellevant d’accés a les dades, és l’enquesta:
Objectiu d’investigació, fets socials, unitats.
Fenòmens externs a l’investigador/a, susceptibles de quantificació (grans mostres i molta quantitat de dades numèriques.
El tipus d’anàlisi utilitzat se basa en procediments estadístics: mesura de les freqüències en la distribució de les dades; anàlisi de correlació entre variables
Qualitatives: •
Les tècniques més important de captació de dades són el grup de discussió, les entrevistes en profunditat, l’observació participant...
•
El criteri de selecció mostral: persones representatives d’un perfil o discurs
•
L’anàlisi dels discursos, allò que es diu i allò que es vol dir; descobrir els valors, significats, normes culturals, prejudicis, actituds -que no tant el comportaments- d’un determinat grup social: descobrir la vida secreta de las palabras, dels conceptes que no són fàcilment observables, però que són causa dels comportaments socials. 21