TEMPS DE GERMANIA SOCIALISTA (1970-1977), L’ORIGEN DEL SOBIRANISME POLÍTIC VALENCIÀ
COMITÉ CIENTÍFICO DE LA EDITORIAL TIRANT HUMANIDADES Manuel Asensi Pérez
Catedrático de Teoría de la Literatura y de la Literatura Comparada Universitat de València
Ramón Cotarelo
Catedrático de Ciencia Política y de la Administración de la Facultad de Ciencias Políticas y Sociología de la Universidad Nacional de Educación a Distancia
M.ª Teresa Echenique Elizondo Catedrática de Lengua Española Universitat de València
Juan Manuel Fernández Soria
Catedrático de Teoría e Historia de la Educación Universitat de València
Pablo Oñate Rubalcaba
Catedrático de Ciencia Política y de la Administración Universitat de València
Joan Romero
Catedrático de Geografía Humana Universitat de València
Juan José Tamayo
Director de la Cátedra de Teología y Ciencias de las Religiones Universidad Carlos III de Madrid
Procedimiento de selección de originales, ver página web: www.tirant.net/index.php/editorial/procedimiento-de-seleccion-de-originales
TEMPS DE GERMANIA SOCIALISTA (1970-1977), L’ORIGEN DEL SOBIRANISME POLÍTIC VALENCIÀ
XAVIER FERRÉ TRILL
tirant humanidades Valencia, 2022
Copyright ® 2022 Todos los derechos reservados. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia, grabación magnética, o cualquier almacenamiento de información y sistema de recuperación sin permiso escrito del autor y del editor. En caso de erratas y actualizaciones, la Editorial Tirant Humanidades publicará la pertinente corrección en la página web www.tirant.com.
© Xavier Ferré Trill
©
TIRANT HUMANIDADES EDITA: TIRANT HUMANIDADES C/ Artes Gráficas, 14 - 46010 - Valencia TELFS.: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/369 41 51 Email: tlb@tirant.com www.tirant.com Librería virtual: www.tirant.es ISBN: 978-84-19071-90-3 MAQUETA: Innovatext Si tiene alguna queja o sugerencia, envíenos un mail a: atencioncliente@tirant.com. En caso de no ser atendida su sugerencia, por favor, lea en www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-de-empresa nuestro Procedimiento de quejas. Responsabilidad Social Corporativa: http://www.tirant.net/Docs/RSCTirant.pdf
Sumari RAONS INTRODUCTÒRIES........................................................................... AGRAÏMENTS.....................................................................................................
9 33
1.
TEORIA I POLÍTICA..........................................................................................
41
1.1. DIMENSIÓ IDEOLÒGICA............................................................... 1.2. DIMENSIÓ INTEL·LECTUAL: TREBALL ACADÈMIC COM A TREBALL CIVIL............................................................................. 1.2.1. El ‘país’ de Germania.............................................................. 1.3. DIMENSIÓ POLÍTICA: DEL PARTIT SOCIALISTA VALENCIÀ A GERMANIA SOCIALISTA....................................................
49 53 58
2.
PRECEDENTS (1968-1971)...............................................................................
81
3.
“MAGMA” ORGANITZATIU I PRIMERA PROJECCIÓ (1970-1971).
101
4.
MARXISME I VALENCIANISME....................................................................
125
4.1. TEXTOS PROGRAMÀTICS.............................................................. 4.2. UN ARTICLE SOCIOLÒGIC DE SÍNTESI .................................... 4.2.1. Crítica al posicionament del Comitè Provincial de València del PCE............................................................................... 4.3. “CLASSE TREBALLADORA” I “OPRESSIÓ NACIONAL”...........
125 143
5.
6.
7.
71
149 154
MATERIALS IDEOLÒGICS I CATALITZACIÓ (1970-1972).................
185
5.1. DONA I SOCIALISME....................................................................... 5.2. AGITACIÓ .......................................................................................... 5.3. CATALITZACIÓ................................................................................. 5.3.1. Treball comarcal...................................................................... 5.3.2. Formació .................................................................................
189 192 207 220 227
PRÀCTICA DE TREBALL (1972-1974).........................................................
235
6.1. INCIDIR EN LA CONDICIÓ DE CLASSE (1972-1974)............... 6.2. PROLETARITZACIÓ, O FET NACIONAL?...................................
235 267
RECOMPOSICIÓ (1974-1976).........................................................................
287
7.1. BLOC HISTÒRIC (EMBRIONARI)................................................. 7.2. “CONSTRUCCIÓ COMUNISTA” (1975-1976).............................. 7.2.1. Ho Volem Tot........................................................................... 7.3. DESENVOLUPAMENT DELS PUNTS PROGRAMÀTICS.........
293 304 317 329
8 8.
9.
Índice
CAP A LA “CONSTRUCCIÓ COMUNISTA” (1976-1978)...................... 8.1. CONFIGURACIÓ DE LA MESA POR LA UNIFICACIÓN DE LA IZQUIERDA REVOLUCIONARIA (MUIR)...................................... 8.1.1. Declaración MUIR.................................................................. 8.2. “PUNTS IRRENUNCIABLES” I “L’ENCOBERT”..........................
337 337 348 361
DE GS AL MLC/MAC.......................................................................................... 9.1. MOVIMENT D’ALLIBERAMENT COMUNISTA: TEMPS DE LLUITA.................................................................................................. 9.1.1. Un Congrés sense unificació.................................................
388 398
10. REFERENT NACIONAL AGERMANAT I ENTORN D’ALLIBERAMENT.......................................................................................................................
407
11. CARACTERITZACIÓ, LLEGAT I PERSPECTIVA DE GERMANIA SOCIALISTA.......................................................................................................... 11.1. CARACTERITZACIÓ........................................................................ 11.2. LLEGAT ECOLOGISTA..................................................................... 11.3. PERSPECTIVA ....................................................................................
417 417 431 437
ARXIUS I FONS PERSONALS CONSULTATS.............................................
461
375
RAONS INTRODUCTÒRIES
Les pàgines que segueixen volen aportar una perspectiva general de Germania Socialista (GS), tant des del vessant de definició teòrica com de la pràctica militant i de l’aportació central de la formació, que, al meu juí, feren els militants agermanats: esdevenir l’origen del sobiranisme polític valencià dels darrers cinquanta anys. Hem intentat de fonamentar aquests objectius a partir de testimoniatges, que han esdevingut fonamentals per a l’escriptura d’aquesta recerca que també ha pretès ser una crònica embrionària d’un temps cultural i polític (aquell ‘jo’ o ‘nosaltres’ d’ahir des de l’avui que ens ha referit Vicent Martí. I veure, afegim, com l’avui condiciona passatges del passat: la memòria és, essencialment, memòria política; no és cap cementiri). La finalitat d’aquestes trajectòries ha estat situar la conjuntura d’una nova formació política, la qual no acabà essent un partit “estàndard”, sinó que començà les seves passes sota la denominació –ben significativa de la seva naturalesa– de “Grup de treball polític.” Això no vol dir que no hi hagués d’altres corrents intel·lectuals-polítics que no configuressin una etapa prèvia de treball teòric. N’és un exemple –coetani a la formació de Germania– el grup de debat i estudi format entorn de la revista España Hoy1, el qual evolucionà finalment cap a Organización de Izquierda Comunista (OIC). Però el matís qualitatiu és que orgànicament GS es caracteritzà per la vinculació entre “valencianisme i marxisme” I, el que pot ser més significatiu per al lector: concretar una via d’alliberament del País Valencià des d’un marxisme arrelat a la realitat social dels valencians.
1
Al treball ens referim al nucli de debat derivat immediatament després de la crisi del FLP-FOC, és a dir, sota el període 1970-1972 i vehiculat entorn d’exmilitants de la formació frontista com Vicent Àlvarez i Miquel Domènech.
10
Xavier Ferré Trill
No fou, doncs, un marxisme en el buit, ni, con veurem, sense un marc nacional assumit. El nexe ideològic entre país i materialisme històric ‘agermanat’ es definí entre el buit deixat per l’autodissolució /esllanguiment del Partit Socialista Valencià (PSV) (1960-1970), el sorgiment del nucli del Grup d’Acció i Reflexió Socialista (GARS) –plataforma que impulsà el primer Partit Socialista del País Valencià (1974-1978)– i la constitució del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) al País Valencià (1974). Amb tot, historiogràficament GS no ha estat objecte d’un estudi de conjunt.2 La situació de context de GS que atorga a la formació un relleu especial fou l’existència d’organitzacions d’esquerra marxista de base estatal que introduïren els seus plantejaments al País Valencià. Fou el cas d’Acción Comunista (AC) (1965) i del Movimiento Comunista de España (MCE), formació que s’implantà al País Valencià des de 1972. Fou arran de la segona Conferència (1976) –en el marc dels acords del seu I Congrés realitzat el 1975– que prengué la denominació de Moviment Comunista del País Valencià (MCPV: 1976). MCE (1972) provenia d’una escissió arran de la primera part de la V Assemblea d’ETA el 1966, que dugué a la formació del corrent ETA-Berri Komunistak (1967-1971).3AC, en canvi, provenia del FLP-FOC, de mi-
2
3
Un vessant interpretatiu de la història del socialisme valencià no inclou Germania Socialista com a força valencianista sectorialment derivada, en part, de militància del PSV. Vegeu: Benito Sanz: Los socialistas en el País Valenciano (1939-1978), València, Alfons el Magnànim, 1988, p.49. Una síntesi útil de les organitzacions valencianistes als anys seixanta i setanta sota el procés de reforma política (sense la incorporació de GS) a José Miguel Santacreu Soler: “De las aspiraciones históricas a la lucha por la autonomía en el País Valenciano” dins Rafel Quiroga-Cheyrouze y Muñoz (Coord.): Historia de la transición en España, Madrid, Biblioteca Nueva, pp. 319-329. Per a la fundació del MCE al PV i la identitat política amb “personalitat nacional diferenciada” d’aquesta organització en el marc de la reforma política, vegeu respectivament ‘Moviment Comunista del País Valencià’ i l’entrevista a Carles Dolç dins Amadeu Fabregat: Partits polítics al País Valencià-1, València, Eliseu Climent editor, 1976, pp. 33-35 i 41-45. La conversió associativa del MCPV en Revolta a
Raons introductòries
11
litància del PCE i de les Joventuts Socialistes Revolucionàries.4 Per contra, GS tenia un origen històric en un sector de militància del PSV i desenvolupà una estratègia nacional per al País Valencià. Germania, com a organització d’‘esquerra revolucionària’, o d’esquerra alternativa –més que no pas una formació valencianista genèrica a l’ús–, fou un grup polític marxista d’alliberament i d’autodeterminació del País Valencià. No es tractava de “ser valencianista” com a finalitat, sinó de concretar la condició nacional de l’organització des de la lluita per l’autodeterminació dins una concepció global del que havia de ser un procés d’alliberament. Tot emprant una expressió actual: la lluita d’alliberament “global” només adquiria sentit des del propi àmbit nacional de pertinença. La proposta del nou grup polític se situa en el cicle d’auge i desenvolupament dels moviments d’alliberament nacionals estratègicament heterogenis –del combat polític a la lluita armada– i emergents en l’etapa dels anys seixanta-setanta arran de la consciència d’identitat, intercanvi econòmic desigual “centre-perifèria” i dinàmica de la societat civil davant una crisi política de l’estat de planta “mononacional”.5 Finalment, les dues organitzacions d’esquerra marxista esmentades –MCE i AC– es configuraren abans del 1968 (MCE, per bé que fundat el 1971, mentre que Germania ho feia després de 1968, cosa que situa originàriament els agermanats en el marc de nova radicalitat ideològica derivada dels moviments estudiantils urbans europeus i americans a les acaballes dels anys seixanta.
4
5
Josepa Cucó Giner: De la utopia revolucionària a l’activisme. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris, València, PUV, 2016, pp. 27-28. Vegeu una completa radiografia de la gènesi, ideologia, estratègia i implantació de les forces d’extrema esquerra esmentades, i d’altres (PCE (M-L)-FRAP, BR, PCE (i), LCR, OIC) a Albert Planas i Serra: L’esquerra marxista radical a la Transició (1967-1980), Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, 2014. Els “cabals” ideològics matrius provenien d’ETA, FLP i PCE i dels moviments cristians, p. 85. Agraeixo a l’autor la tramesa del treball. Per al cas d’Acción Comunista, p. 209. Una síntesi de les causes d’emergència dels moviments nacionals dins Gurutz Jauregui Bereciartu: Contra el Estado-nación. En torno al hecho y la cuestión nacional, Madrid, Siglo XXI, 1988, pp. 159-178.
12
Xavier Ferré Trill
“1968” delimitava, en termes generals un procés que podríem delimitar analíticament en: ‘abans’, una ‘transició’ i un ‘després’ en la dinàmica dels moviments de protesta i revolucionaris: ”abans”, acumulació de forces i de bagatges teòrics –dels orígens de la ‘guerra freda’ el primer embat anticolonial fins a l’alliberament de Cuba (1947-1959); “transició”: confluència de corrents ideològics i experiències d’alliberament i territorializació de noves formes de lluita (1959-1968); context socialitzat a Europa de les lluites anticolonials: de Cuba al maig parisenc passant per Algèria–, i “després”: consolidació de moviments revolucionaris amb nous subjectes polítics – ecologisme i feminisme, concebuts originàriament com a estratègies revolucionàries, d’abast global, i no lluites fraccionals i reformistes; lluita contra el colonialisme intern efectuat per la ‘metròpoli’ estatal contra la ‘perifèria’ territorial– a més d’un nou moviment obrer i del moviment estudiantil (1968-1980).6 Així, el calidoscopi de dissidències civils, polítiques, contràries al mode de vida, opressió nacional i formes d’alienació cultural derivats del capitalisme d’estat fordista, és on pren sentit la trajectòria de Germania Socialista. Partint de la panoràmica de dissidències apuntada, la periodització general de l’esquerra revolucionària estableix un període fundacional (1964-1970), un de central (1970-1975), un altre de “consolidació” definit com a ”autonomia” (1975-1979), de “declivi” (1979-1982) i de “desconcert” (1982-1992).7
6
7
La panoràmica de les lluites anticapitalistes i la seva pluralitat d’estratègies a: Joan Martínez i Alier: “nous moviments socials i futurs”, dins Quaderns d’alliberament, 15, Barcelona, La Magrana, 1988, pp. 11-23. La significació de la ‘nova etapa’ encetada amb la situació revolucionària ’68, Manuel Garí: “La ecología política, nuevo vector contra el capital” dins 1968. El mundo pudo cambiar de base, Madrid, La Catarata, 2008, pp. 299 i ss. José M. Roca: “Reconstrucción histórica del nacimiento, evolución y declive de la izquierda comunista revolucionaria en España” dins José Manuel Roca (ed): El proyecto radical. Auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (19641992), Madrid, La Catarata, 1994, 69-84. La delimitació fundacional a l’entorn de 1970 de la majoria dels partits revolucionaris es pot seguir en l’estudi de Consuelo
Raons introductòries
13
En el cas de les organitzacions d’esquerra revolucionària d’abast peninsular hom acostuma de definir dos subperíodes: un que abasta des de la mort de Franco fins a 1978 (Constitució Espanyola) i el segon: des de 1978 fins a les eleccions legislatives espanyoles (1979). En canvi, la tipologia de la politòloga Consuelo Laiz –més complexa en resoldre la delimitació de les branques politicomilitar i militar d’estratègies armades– de les organitzacions revolucionàries més destacades –(ORT, PCE (i), PTE, MCE, LCR, PCE (m-l), OMLE, PCE(r) i ETA– comprèn: 1970-1973 (formació), 1974-1976 (consolidació), 1976-1979 (socialització i acció tàctica) 1979-1980 (crisi).8 En aquest sentit, Marqués apuntava un marc de referències polítiques emergents en el context del sorgiment de la formació agermanada. Incloïa, per bé que no eren les úniques, NG, Lliga Comunista Revolucionària (LCR) (1971), Moviment Comunista (1972), Unió de Marxistes Leninistes-Organització Revolucionària dels Treballadors (ORT) (1971) i (OIC) (1974).9 El conjunt d’aquestes forces venia a concretar, independentment de la seva força política, una actitud revolucionària hereva de concepcions maoïstes, trotskistes i consellistes pròpies de l’autonomia obrera. Prenent com a referent ambdues perioditzacions GS apareix com a organització tardana pel que fa a la primera etapa de formació (19641970) i desenvolupa la seva actuació en la segona fase d’estabilitza-
8 9
Laiz: La lucha final. Los partidos de la izquierda radical durant la transición española, Madrid, La Catarata, 1995, pp. 31-36 i pp. 100-101. Consuelo Laiz: La lucha final..., pp. 277-280. José Vicente Marqués: “Prólogo” dins Colectivo Clase obrera y cuestión nacional, Bilbo, 1978, pp. 18-19. Pel que fa a l’Organització d’Esquerra Comunista, i en el context a què es refereix Marqués, seria, potser, més versemblant parlar de la fundació dels Cercles d’Obrers Comunistes, una de les plataformes que donarien lloc, dos anys més tard, a OEC. Per a l’anàlisi de l’esquerra revolucionària al País Valencià, Vega Rodríguez-Flores Parra: “Nació i classe. L’esquerra radical en la transició valenciana”, Afers, 67 (2010), pp. 665-682.
14
Xavier Ferré Trill
ció, la qual s’encabeix en una fase prèvia de reorganització interna –1970/1971– 1971/1972. Entre 1971/1972 i 1973/1976 l’organització intensifica el treball ideològic fonamental i la producció de portaveus. En aquesta evolució aglutino una primera etapa d’acumulació teòrica entre 1970 i 1972 i una de segona entre el curs 1972/1973 i 1976, la qual correspon al període de consolidació de la formació. L’etapa d’aliança –no reeixida– de GS amb forces polítiques que semblava que hi eren afins en perllonga l’existència fins a l’autodissolució del Moviment d’Alliberament Comunista (MAC) (1978). GS no segueix amb exactitud la periodització estàndard de l’esquerra revolucionària, atès que cada organització nacional defineix, en funció del procés històric de la formació social en la qual s’adscriu, una historicitat autònoma. Així, l’estratègia de Germania Socialista establí com a precondició necessària, i d’on la seva aportació als anys setanta, l’alliberament de classe –en la dialèctica ‘burgesia’-‘proletariat’– en un marc nacional ideat com a “poble.” El marc nacional de lluita de classes dels treballadors valencians era, doncs, el País Valencià. Així, segons Germania, la lluita contra la dictadura franquista no equivalia a la identitat ‘”fi” de la dictadura=‘fi de la lluita nacional’”: la fi del franquisme no comportà la fi de l’opressió nacional. Tenint en compte l’interrogant derivat de la lluita de Germania, ¿quin nivell d’assumpció política del fet nacional (valencià) existia en les organitzacions antifranquistes? La resposta a l’interrogant podria contextualitzar l’emergència de Germania Socialista, organització que, ideològicament, no era homologable al primer Partit Socialista del País Valencià.10 Seguint amb l’interrogant formulat podem assegurar que la concepció del Partido Comunista de España es contraposava, del tot, a la tesi valencianista dels agermanats. El model ‘un estat-nació-un par-
10
Joan Martí Castelló: Socialistes d’un país imaginat. Una història del Partit Socialista del País Valencià (1974-1978), València, Alfons el Magnànim, 2017, pp. 56 i 65.
Raons introductòries
15
tit’, propi del PCE, no contemplava la formació social valenciana com a marc de lluita.11 Una organització eixida en una conjuntura contigua a Germania fou Nova Germania (NG), constituïda el 1971. Ara bé, el nom podia denotar alguna semblança amb GS? No. A partir de maig de 1973 NG s’incorporà al “Comitè Pro FRAP.” Cal no identificar, doncs, NG i FRAP. En aquest treball ens referim a la NG autònoma del FRAP entre 1971 i 1973. La diferenciació originària de model entre NG i GS la podem situar quan Nova Germania es vincla al comitè de solidaritat amb l’organització armada FRAP, en funcionament el 1974. Fonamentalment, però, la diferenciació consistia en treball polític. NG prengué el nom de la formació homònima valencianista republicana d’esquerres (1935). Entre 1971 i 1973 la praxi de NG es basà a potenciar el coneixement de formes de cultura popular valenciana des de l’àmbit d’influència territorial de L’Horta. Es tractava d’un treball social de base i recolzava en la trajectòria prèvia desenvolupada pels joves valencianistes del Rat Penat d’ençà de la primeria dels anys cinquanta amb els quals existia el lligam ideològic del marxisme. (i.e: Eugeni Boscà, Domènec Serneguet, Enric Tàrrega, Antoni Bargues, Josep Lluís i Francesc Codonyer, Francesc Cueva). En el cas de Nova Germania no es tractava –com sí que s’esdevindrà amb GS– de realització de treball ideològic i teòric.
11
Cal tenir en compte que models d’organització com el Bloc Obrer i Camperol (1930), antecedent del POUM –referent en part ideològic de GS–, i els partit valencianistes Nova Germania i Esquerra Valenciana reflectiren orgànicament l’associació entre partit i nació sense estat. En un principi –fins a la satel·lització vers el PCE culminada amb el bandejament de la secretaria general de Joan Comorera (1949)– també fou el cas de la unificació d’organitzacions socialistes comunistes i comunistes independentistes que originà el PSU de C el juliol de 1936. Per a l’evolució de la concepció del fet nacional al si de PCE de València i al posterior PCPV: Vega Rodríguez-Flores: Fer País. Comunismo valenciano y problema nacional (1970-1982), València, Institució Alfons el Magnànim, 2018.
16
Xavier Ferré Trill
NG, com a exemple, fonamentava la seva actuació en la conscienciació lingüística (difusió del llibre en valencià) i la defensa de l’ecosistema (El Saler). En conjunt, actuacions que s’inserien en la lluita contra l’agressió i folklorització del patrimoni material i immaterial cultural valencià. Ara bé, com diu un dels seus fundadors, “El nivell ideològic [de NG] era molt baix”, “[NG]recollia la tradició popular”12. NG, però, es pronuncià sobre el fet nacional, concebut (en l’òrbita del PCE-ML) en l’articulació d’un “Front Popular antioligàrquic”: “[El] Poble Valencià (i els altres pobles de la Península) està composat per totes les classes i capes socials, que explotades i lesionades per l’oligarquia i els monopolis imperialistes, són susceptibles d’unir-se en la lluita nacional alliberadora. Qualsevol Front Revolucionari, pot destriar del seu programa polític, el desarticular el poder econòmic de l’oligarquia i la destrucció del seu aparell estatal centralista-feixista.”13
En canvi, GS definia el franquisme com una forma de dictadura burgesa i tenia com a centralitat de la seva lluita bastir el socialisme des del País Valencià. Dins l’espai de formacions orgàniques semblants caldria plantejar, com a hipòtesi, si Germania Socialista tenia punts de coincidència amb Esquerra Catalana dels Treballadors, organització anticolonialista nord-catalana fundada posteriorment a GS (octubre de 1972). Precisament els seus posicionaments de lluita contra la colonització econòmica, demogràfica (Catalunya Nord com a “residència” de migració del nord de l’estat francès, del ‘centre’ metropolità), lluita antinuclear, fa pensar en paral·lelismes de concepció teòrica i par-
12
13
Informació de Pascual Moreno (2/06/2020). Per a una situació de Nova Germania en el marc de les activitats organitzades els primers anys setanta vegeu: Pasqual Moreno Torregrosa: “D’un temps...”Crónica de un tiempo de lucha. 1971-1978, Tavernes Blanques, L’Eixam, 2014, pp 50-53. També, Josep Guia: “La transició política al País Valencià (1974-1977), des d’una perspectiva independentista” dins Pelai Pagès i Blanch (dir): La transició democràtica als Països Catalans. Història i memòria, València, PUV, 2005, pp. 257-258. “La qüestió nacional i el front revolucionari”, Nova Germania. Moviment Democràtic Valencià, juny, 1971, f. 5 i 6.
Raons introductòries
17
cialment estratègica entre ambdues formacions. No hi aprofundeixo en aquest treball. Complementàriament amb la ‘constant’ de la qüestió nacional com a centre d’atenció, una aportació del tot referencial en el context que tracto és la concepció de GS de nous àmbits d’oposició –l’incipient ecologisme polític i l’anàlisi de la funció social de la dona– com a conseqüència de l’assumpció “multidimensional” de la lluita política. Marqués ho sintetitzà plàsticament amb aquell “Tots els colors del roig.” Germania fou això: un “roig” articulat, però, des de la consciència política de país.14 La lluita política pertanyia a un temps cultural. El temps cultural de GS se situava en una època d’oposició intel·lectual al control social i ideològic efectuat per la “dictadura dels tècnics” –tecnoestructura– i la projecció d’una esquerra de tipus nou (“nova esquerra”) contrària a organitzacions identificades com a estalinianes. L’historiador Theodore Roszak (1933-2011), formulador del terme ‘contracultura’, situava el context intel·lectual d’una nova estratègia política d’esquerra alliberadora: els plantejaments del filòsof frankfurtià Herbert Marcuse (crítica a l’home unidimensional occidental i sota el règim del ‘socialisme real’), el compromís d’una tradició sociològica amb la intervenció civil (Wrigth Mills i la ‘imaginació sociològica’; Marquès com a intel·lectual i fundador de GS),15 el sociòleg anarquista comunitarista Paul Goodman, el filòsof orientalista (budisme-zen) Alan Watts i el freudisme del filòsof Norman Brown.16 Els referents
14
15 16
N’esdevenen referència respectiva les aportacions ecologistes de Germania Socialista i de Josep Vicent Marqués en la trajectòria de l’evolució de les plataformes en defensa de l’ecosistema al País. Vegeu: Joan-Francesc Peris: “Josep Vicent Marqués, militant i activista. Del PSV als Verds i Ca Revolta”, p. 203-204; Enric Amer Blanch: “Josep Vicent Marqués i els inicis de l’ecologisme valencià”, p. 233 i ss. Sengles capítols dins Pedro Garcia Pilan (Ed.): Tots els colors de Josep-Vicent Marqués, València, Institució Alfons el Magnànim, 2018; p. 191-230 i pp. 231-269. Una panoràmica de la trajectòria de Marqués com a intel·lectual crític, Rafael Castelló Cogollos: “De la perplexitat a la complexitat, Josep-Vicent Marqués, la sociologia pública valenciana” dins Pedro Garcia Pilan (Ed.): Tots els colors..., pp. 15-43. Theodor Roszak: El nacimiento de una contracultura (1968), Kairós, Barcelona, 1970, pp. 19-20 i p.78.
18
Xavier Ferré Trill
esmentats, no necessàriament seguits pels militants de GS, delimitaven un camp cultural favorable a una pràctica organitzativa, i en ocasions capdavantera, del treball polític que superava una la concepció monolítica i jerarquitzada. I, sobretot, possibilitaven conèixer aspectes ideològics a fi de poder bastir concepcions integradores de fets i actituds socials corresponents a la societat industrial.
II Fins a quin punt models analítics interpretatius, sovint elaborats a posteriori, esdevenen representatius per a explicar el sentit i la lògica interna d’uns fets previs? He pretès d’articular reflexions dels protagonistes que duen a plantejaments generals, alguns de tipus teòric, des de la pràctica política. Es tracta d’anàlisis bastides des d’una coetaneïtat viscuda. En qualsevol cas, models elaborats a posteriori són els que caldria contrastar prenent com a índex d’orientació el discurs formulat, en ocasions de forma provisional, des d’una vivència dels fets. La lògica d’un discurs tan sols pot ser capida des de la comprensió d’una militància evocada. És des del propi context analitzat –i no des del teoricisme– que caldria analitzar la construcció d’una ideologia. Per a poder calibrar el bastiment d’una concepció política a traves de la seva praxi ¿no caldria incidir en les fonts orals protagonistes per a bastir una “historiografia càlida” (recordem allò del ‘marxisme càlid’)?17 És per aquesta raó que he recollit cicles de trajectòries de militants de Germania Socialista. I no tan sols de protagonistes directes, sinó d’indirectes, atès que la seva relació amb el context viscut ha estat d’utilitat per a poder primfilar l’ambient més general on es movia la formació política objecte d’estudi. He intentat de contex-
17
Exemples de corrents culturals territorials coetanis a l’època de Germania els tenim en els capdavanters testimoniatges orals publicats a la darreria dels anys seixanta i a començaments dels anys setanta pel periodista Josep Maria Soriano Bessó per a la revista Oriflama i que foren recollits amb un títol ben indicatiu: País Valencià pel camí del retrobament, Barcelona, Pòrtic, 1972.
Raons introductòries
19
tualitzar, sempre que ha estat possible, cada situació biogràfica en un retrat de grup agermanat que, com el d’Elx, exemplifica una panoràmica general, entrecreuada, de trajectòries individuals. La necessitat de confegir històries de vida rau en l’imperatiu de pensar les situacions viscudes: el temps viscut. La història oral relativitza l’abast d’una estructura teòrica davant situacions concretes recordades, sovint contradictòries. La història no és rodona. Pot no haver-hi correspondència entre supòsits d’un model teòric i conclusions d’anàlisi derivades d’una situació pràctica. Les referències aportades pel testimoni i les interpretacions a què arriba esdevenen fonament empíric de l’historiador. Calen per a “amarar-se” de l’ambient que pot arribar a explicar “variables” que no apareixen en els documents, i que, en ocasions, evoquen, de manera fonamental, actituds que són les que acaben determinant una decisió concreta. Més, doncs, que partir de models preestablerts des de la realitat present i, molt sovint, “aplicats” gairebé mecànicament a allò analitzat, i amb risc de caure en el presentisme, la història de vida, essent conscient dels biaixos de perspectiva de cada vivència, permet una comparació i una aproximació a la contemporaneïtat (allò succeït) des de la mateixa contemporaneïtat, des de la pròpia evocació de l’informant. Dit això, he intentat d’introduir dos nivells d’ús de la història oral: a) com a recurs de coneixement dels fets i b) com a reflexió a posteriori dels fets viscuts. Ambdós usos seran recollits en l’apartat de les conclusions. Seguint la metodologia de la història oral intento de contextualitzar, en primer lloc, la “prehistòria” de GS com a etapa prèvia necessària per a situar el lloc històric de GS. Hauria estat idoni que un dels cofundadors supervivents de l’època hagués pogut aportar més informació que l’obtinguda en una sola conversa telefònica (exploratòria).18 No he sabut culminar aquesta fita. En qualsevol cas, la
18
Conversa telefònica amb Vicent Franch i Ferrer (21/04/2020). Tampoc no m’ha estat possible de poder contactar amb Cèlia Amorós, integrant de primera hora de Germania Socialista.
20
Xavier Ferré Trill
trajectòria d’altres protagonistes entorn d’aquesta conjuntura inicial (compresa entre 1969/1970 i 1970-1971) ha permès de relligar aquell moment previ i l’etapa immediata de l’organització en què la seva intervenció fou decisiva per a la trajectòria de la nova organització.19 He treballat amb perfils biogràfics que oscil·len entre els nascuts als anys quaranta (1944 i 1948) i els anys cinquanta (entre 1950 i 1957); fonamentalment de fora de la ciutat de València.20 Es tracta d’un grup humà posterior als valencianistes que desenvoluparen la seva activitat entre començaments dels anys cinquanta i finals dels anys seixanta. Poden existir, però, alguns solapaments entre trajectòries pertanyents a l’etapa final del Partit Socialista Valencià i el començament de GS, situació existent en els militants d’Elx (Andreu Castillejos, 1942-2013), d’Alcúdia (Ricard Avellan, 1948) i de València (Josep-Vicent Marqués, 1943-2008) i Francesc Santacalina (1950-2010). Cal remarcar, però, per al cas de Germania Socialista, la centralitat essencial de la trajectòria del grup generacional que no pertangué al socialisme valencianista dels anys seixanta, com, per exemple, la trajectòria agermanada de l’alteà Vicent Martí (1948). Martí esdevingué, segons pròpia vivència dels testimoniatges, una baula fonamental per a comprendre el pas d’una ‘Germania embrionària, magmàtica’ a una ‘Germania- organització’ – GS havia de comptar amb una estructura, per bé que en el procés de presa de decisions ha de ser concebuda com a formació horitzontal, de tipus assembleari. La voluntat de recordar, subratllada per Paul Thompson,21 ens ha aproximat a una concepció real, i no cosificada de la vida d’una orga-
19 20
21
Sense ser exhaustiu per al període en qüestió: Vicent Martí, Gaspar Agulló, Pura Peiró, Joan Cebolla i un informant exagermanat (vol constar com a anònim) i, puntualment, el treballador de MACOSA Francesc Signes. Gairebé la totalitat dels militants de GS entrevistats, que estudiaren carreres universitàries a la ciutat de València, procedien de fora: La Plana, Alcúdia, Sueca, Favara, Ibi-Onil, Oliva, Altea i Elx, Oliva. Molts d’aquests integrants continuaren l’activitat política agermanada a llurs comarques d’origen. Paul Thompson: La voz del pasado. La historia oral, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1988. Cf. ‘Pròleg’ de Mercè Vilanova, pp. IX-XVII i pp. 115-131.