CODI CIVIL DE CATALUNYA 10ª EDICIÓ
10ª EDICIÓ
i lleis complementàries
CODI CIVIL DE CATALUNYA
i lleis complementàries
textos legales
textos legales
COMITÉ CIENTÍFICO DE LA EDITORIAL TIRANT LO BLANCH María José Añón Roig
Catedrática de Filosofía del Derecho de la Universidad de Valencia
Ana Belén Campuzano Laguillo
Catedrática de Derecho Mercantil de la Universidad CEU San Pablo
Jorge A. Cerdio Herrán
Catedrático de Teoría y Filosofía de Derecho. Instituto Tecnológico Autónomo de México
José Ramón Cossío Díaz
Ministro de la Suprema Corte de Justicia de México
Owen M. Fiss
Catedrático emérito de Teoría del Derecho de la Universidad de Yale (EEUU)
Luis López Guerra
Juez del Tribunal Europeo de Derechos Humanos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad Carlos III de Madrid
Ángel M. López y López
Catedrático de Derecho Civil de la Universidad de Sevilla
Marta Lorente Sariñena
Catedrática de Historia del Derecho de la Universidad Autónoma de Madrid
Javier de Lucas Martín
Catedrático de Filosofía del Derecho y Filosofía Política de la Universidad de Valencia
Víctor Moreno Catena
Catedrático de Derecho Procesal de la Universidad Carlos III de Madrid
Francisco Muñoz Conde
Catedrático de Derecho Penal de la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla
Angelika Nussberger
Jueza del Tribunal Europeo de Derechos Humanos. Catedrática de Derecho Internacional de la Universidad de Colonia (Alemania)
Héctor Olasolo Alonso
Catedrático de Derecho Internacional de la Universidad del Rosario (Colombia) y Presidente del Instituto Ibero-Americano de La Haya (Holanda)
Luciano Parejo Alfonso
Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad Carlos III de Madrid
Tomás Sala Franco
Catedrático de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social de la Universidad de Valencia
Ignacio Sancho Gargallo
Magistrado de la Sala Primera (Civil) del Tribunal Supremo de España
Tomás S. Vives Antón
Catedrático de Derecho Penal de la Universidad de Valencia
Ruth Zimmerling
Catedrática de Ciencia Política de la Universidad de Mainz (Alemania)
Procedimiento de selección de originales, ver página web: www.tirant.net/index.php/editorial/procedimiento-de-seleccion-de-originales
Codi Civil de Catalunya
i lleis complementàries (Inclou el Codi de Consum) Actualitzat amb les lleis de modificació del llibre cinquè del Codi Civil de Catalunya, d’harmonització del Codi Civil de Catalunya i d’incorporació de la propietat temporal i de la propietat compartida al llibre cinquè del Codi Civil de Catalunya 10ª Edició
Edició a càrrec de:
Judith Solé Resina
Professora Titular de Dret Civil Universitat Autònoma de Barcelona
València, 2016
Copyright © 2016 És rigorosament prohibida, sense l’autorització dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics. En cas d’errates i actualitzacions, l’Editorial Tirant lo Blanch publicarà la pertinent correcció en la pàgina web www.tirant.com incorporada a la fitxa del llibre. En www.tirant.com disposarà d’un servei amb els textos legals bàsics i sectorials actualitzats com a complement del seu llibre. Els textos jurídics que apareixen s’ofereixen amb una finalitat informativa o divulgativa. Tirant lo Blanch vetlla per l’actualitat, exactitud i veracitat dels mateixos, però adverteix que no són textos oficials i declina tota responsabilitat pels danys ocasionats per les inexactituds o incorreccions en els que puguin incórrer. Els únics textos considerats legalment vàlids són els que apareixen a les publicacions oficials dels corresponents organismes autonòmics o nacionals
© Judith Solé Resina
© D’AQUESTA EDICIÓ: TIRANT LO BLANCH C/ Arts Grafiques, 14 - 46010 - València TELFS: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/361 41 51 Email:tlb@tirant.com www.tirant.com Llibreria virtual: www.tirant.es ISBN: 978-84-9143-083-4 MAQUETA: Tink Factoría de Color Pot enviar-nos els seus suggeriments a atencioncliente@tirant.com. També disposa d’un Procediment de queixes, d’acord amb el que s’estableix a www.tirant.net/index.php/ empresa/politicas-de-empresa.
1. CODI CIVIL DE CATALUNYA
I. LLEIS DEL CODI CIVIL DE CATALUNYA a. LLEI 29/2002, DE 30 DE DESEMBRE. PRIMERA LLEI DEL CODI CIVIL DE CATALUNYA PREÀMBUL L’exercici de la competència per a conservar, modificar i desenvolupar el dret civil de Catalunya, recuperada fa més de vint anys en el nou marc constitucional i estatutari, ha passat, fins ara, per diverses fases. En una primera fase, culminada amb la Llei 13/1984, del 20 de març, sobre la Compilació del dret civil de Catalunya, l’objectiu fou adoptar la Compilació de 1960, integrar-la en l’ordenament jurídic català i adaptar-la als principis constitucionals, per a superar els condicionaments polítics del moment històric en què fou dictada. En una segona fase, iniciada paral·lelament i continuada amb més o menys intensitat fins a l’actualitat, el Parlament de Catalunya va fer servir l’instrument tècnic de les lleis especials per anar donant cos a poc a poc a un ordenament jurídic encarcarat i amagrit per la prolongada absència d’institucions legislatives pròpies. A partir del 1991, amb la promulgació de la Llei 40/1991, del 30 de desembre, del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, el dret català va entrar en una tercera fase, la de les codificacions parcials, continuada amb la Llei 9/1998, del 15 de juliol, del Codi de família, amb la voluntat de recollir, ordenar i sistematitzar la regulació sobre les diverses matèries continguda en les lleis especials que s’han anat promulgant i de completar-la fins a assolir la plenitud de l’exercici de les competències legislatives establertes per la Constitució i l’Estatut. A la fi del 1998 el Departament de Justícia va organitzar les Jornades cap a un Codi Civil de Catalunya amb l’objectiu de fer partícip el món jurídic català de la voluntat del Govern d’avançar en la codificació del dret civil i d’analitzar, amb representants del món acadèmic, polític i professional, les possibilitats d’aprovar a curt termini un codi civil de Catalunya. Una peça clau per a dur a terme aquesta tasca és l’Observatori de Dret Privat de Catalunya, creat pel Decret 13/2000, del 10 de gener, de reestructuració parcial del Departament de Justícia, i format per un consell rector, una direcció executiva i una comissió de codificació, amb la finalitat, entre altres, que actuï com un instrument especialitzat de l’acció política del Govern en matèria de dret privat. Aquesta primera Llei del Codi civil de Catalunya té l’origen en els treballs de les diverses seccions i del Ple de la Comissió de Codificació d’aquest Observatori. I El primer objectiu d’aquesta Llei és establir l’estructura, el contingut bàsic i el procediment de tramitació del Codi civil de Catalunya.
Llei 29/2002, de 30 de desembre La principal idea que la inspira és que el Codi civil de Catalunya ha d’ésser un codi obert, tant en l’estructura com en el contingut, i que s’ha d’anar conformant, d’acord amb el pla establert per aquesta Llei, mitjançant una successió de lleis seriades. Com tantes altres branques del dret, el dret civil és subjecte avui a un procés de canvi molt més dinàmic que en l’època de les grans codificacions. Tan impensable és assolir el vell ideal codificador de reduir totes les lleis civils a un sol codi com que les lleis així recollides tinguin un caràcter tendencialment permanent i immutable. D’una banda, el progrés social i el desenvolupament cientificotecnològic fan que en l’actualitat el dret civil hagi de donar resposta, de manera ràpida i continuada, a noves necessitats de regulació. De l’altra, el procés d’integració europea fa que els legisladors estatals, nacionals o autonòmics, segons qui tingui atribuïda la competència legislativa en una determinada matèria, hagin d’aplicar les directives que emanen de la Comissió Europea en uns terminis prefixats i relativament breus. La tècnica legislativa de les lleis especials, que sovint s’ha emprat per a adaptar-se tant a un aspecte com a l’altre, s’ha mostrat com a greument perjudicial per a la claredat, la sistemàtica i la coherència interna del dret civil. Per aquestes raons, es considera que un codi que pugui superar aquests reptes ha de tenir una estructura que permeti anar incorporant les noves regulacions o les modificacions de les ja existents sense que se’n ressenti greument la sistemàtica. Per tal de possibilitar aquesta flexibilitat i facilitar l’actualització continuada de la legislació civil, s’ha optat per emprar un sistema de numeració decimal, de manera que els articles es marquen amb dos números separats per un guionet. El primer número té tres xifres, que es refereixen, respectivament, al llibre, al títol i al capítol, i que indiquen, per tant, el lloc que ocupa l’article en el marc del Codi. El número que ve després del guionet correspon a la numeració contínua, que comença per l’1 en cada capítol. Aquest sistema ha de permetre que s’elabori el Codi civil per llibres o per parts de llibre, com està fent des de fa anys el legislador del Codi civil neerlandès, i que es combini la tècnica de la nova regulació de matèries fins ara insuficientment regulades en el nostre dret amb la de modificació i refosa de la regulació existent, com ja van fer la Llei 13/1984 i el Decret legislatiu 1/1984, del 19 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Compilació de dret civil de Catalunya. Aquest procediment ha de permetre que el legislador s’imposi el ritme que consideri més adequat i que, d’acord amb les circumstàncies socials i les necessitats del país, prioritzi unes parts de la regulació i hi imprimeixi un ritme més intens, amb el benentès que les omissions són provisionals i que no comporten cap mena de renúncia a l’exercici de les competències que li són pròpies. Els llibres que componen aquest Codi, com indica l’article 3, són sis. El primer s’ocupa de les disposicions generals; el segon, de la persona i la família; el tercer, de la persona jurídica; el quart, de les successions; el cinquè, dels drets reals, i el sisè, de les obligacions i els contractes.
Llei 29/2002, de 30 de desembre II L’article 7 s’ocupa del segon objectiu d’aquesta Llei, que és el d’aprovar el llibre primer del Codi civil de Catalunya, titulat “Disposicions generals”, el qual, sens perjudici que es pugui ampliar en el futur, s’estructura ara en dos títols. El títol I, sota l’epígraf de “Disposicions preliminars”, recull i sistematitza els preceptes continguts en el títol preliminar i en les disposicions finals segona i quarta de la Compilació del dret civil de Catalunya, i els completa, d’una banda, amb uns principis i unes doctrines que, si bé són consubstancials amb el dret civil de Catalunya, s’expliciten de manera expressa per primera vegada, i, de l’altra, amb normes que, encara que de manera esparsa, ja es troben en l’ordenament jurídic català vigent. Així, l’article 111-1 enumera els elements que componen el dret civil de Catalunya i s’ocupa del valor que aquests elements tenen dins el seu propi sistema de fonts. Com en qualsevol ordenament jurídic modern, destaca el caràcter de font principal que hom atorga a la llei, mentre que el costum hi té un paper secundari, atès que només regeix en defecte de llei aplicable. La regulació reconeix als principis generals del dret la funció d’autointegració del dret civil de Catalunya, per evitar l’heterointegració mitjançant l’aplicació del dret supletori, i llur rellevància com a límit a una eventual al·legació indiscriminada de la tradició jurídica catalana, la referència a la qual es troba en l’article 111-2, com a expressió de la doctrina de la iuris continuatio. Finalment, si bé no com a font del dret, aquest darrer article reconeix a la jurisprudència civil del Tribunal de Cassació de Catalunya, en la mesura que no hagi estat modificada per la legislació vigent, i a l’emanada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el valor de doctrina jurisprudencial als efectes del recurs de cassació. Per la seva banda, l’article 111-3 reprodueix en l’apartat 1, per raons d’ordre sistemàtic, l’article 7.1 de l’Estatut d’autonomia. Així mateix, refon parcialment els articles 2 i 3 del títol preliminar de la Compilació, en referir-se al caràcter territorial del dret local, i reprodueix, per les mateixes raons esmentades, l’article 7.2 de l’Estatut, relatiu a la subjecció al dret civil català dels estrangers que hagin adquirit la nacionalitat espanyola mentre mantinguin el veïnatge administratiu a Catalunya, llevat que manifestin llur voluntat en contra. El precepte es clou amb una referència al veïnatge local, el qual és determinat per les normes que regeixen el veïnatge civil. L’article 111-4 destaca que el nou Codi civil té caràcter de dret comú a Catalunya i, per tant, caràcter supletori de les altres lleis. L’article 111-5 es refereix tant al caràcter preferent de les disposicions del dret civil de Catalunya, llevat dels supòsits en què siguin directament aplicables normes de caràcter general, com a la limitació a l’heterointegració mitjançant l’aplicació com a supletori del dret de l’Estat, la qual només és possible quan no sigui contrària al dret propi o als principis generals que l’informen. L’article 111-6, tot recollint com a disposició preliminar el principi de llibertat civil, remarca que, a diferència de l’article 1255 del Codi civil espanyol, no es limita
Llei 29/2002, de 30 de desembre a l’autonomia contractual, sinó que té caràcter de principi general. Alhora, palesa la prevalença dels actes d’exercici de l’autonomia privada sobre les disposicions que no siguin imperatives. L’article 111-7 incorpora una norma sobre la bona fe perquè en la tradició del dret català, en la línia del dret continental europeu del qual forma part, és un principi que té caràcter general i que, per tant, no es pot limitar a l’àmbit contractual. També es refereix a l’honradesa dels tractes, com a concepte diferenciat, perquè, d’acord amb l’evolució més recent del dret privat europeu, en vol destacar l’aspecte objectiu, independent del coneixement o la ignorància de cadascun dels subjectes de la relació jurídica. Per la seva banda, l’article 111-8 formula la doctrina dels actes propis i l’article 111-9 es refereix a la necessitat de tenir en compte l’equitat en l’aplicació de les normes i expressa la norma més tradicional d’acord amb la qual la resolució en equitat requereix autorització legal. III El títol II del llibre primer, sota l’epígraf de “Prescripció i caducitat”, regula aquestes dues institucions de manera més moderna i dinàmica que el Codi civil espanyol, ancorat encara en concepcions romanistes i vuitcentistes, i en el qual es confonen sovint prescripció i caducitat, i no és clara la frontera entre aquella i la usucapió o prescripció adquisitiva. És ben sabut que el dret històric català va regular sempre la prescripció. Va ésser el conegut usatge Omnes Causae (Constitucions i altres drets de Catalunya, llibre setè, títol II, constitució 2a, del volum I) el que va modificar les normes de dret romà i canònic aplicables. Al costat de l’usatge, el capítol XLIV del Recognoverunt proceres va recollir una norma semblant en matèria de prescripció, que va excloure els terminis de deu i vint anys del dret romà i va generalitzar el termini de trenta anys ja establert per l’usatge esmentat. Aquestes normes no eren les úniques vigents, sinó que subsistien altres terminis més curts, recollits per les Constitucions (llibre setè, títol II, volum I). La jurisprudència del Tribunal Suprem va ésser sempre molt respectuosa amb la normativa catalana sobre prescripció i, en aquest sentit, són nombroses les sentències en les quals es va aplicar la prescripció dels trenta anys de l’usatge i es va excloure la del Codi civil. Avui la prescripció i la caducitat estan deficientment regulades. La primera és regulada per l’article 344 de la Compilació i pel Codi civil espanyol, al qual es remet la Compilació i no totes les normes del qual són aplicables a Catalunya. La caducitat, en canvi, només apareix referida a accions concretes i no està regulada en cap cos legal. L’escassa aplicació a les accions personals que els tribunals catalans han fet del termini de prescripció de trenta anys i la preocupació per modificar i actualitzar la prescripció, que també s’ha palesat en els ordenaments jurídics dels països de l’entorn, han determinat que s’optés per emprendre una regulació detallada d’aquestes institucions,
Llei 29/2002, de 30 de desembre la qual ha tingut en compte les regulacions de diversos països europeus, algunes de les quals molt recents, i diverses propostes de reformes legislatives en curs. En aquesta regulació la prescripció es predica de les pretensions, enteses com a drets a reclamar a una altra persona una acció o una omissió, i es refereix sempre a drets disponibles. La prescripció extingeix les pretensions, tant si s’exerceixen en forma d’acció com d’excepció. La caducitat, en canvi, s’aplica als poders de configuració jurídica, entesos com a facultats que la persona titular pot exercir per a alterar la realitat jurídica, que neixen amb una durada predeterminada i que no necessiten l’actuació d’altri. La caducitat n’impossibilita l’exercici i es pot produir tant en els casos de relacions jurídiques indisponibles com en els de relacions jurídiques disponibles. En aquest darrer cas, la caducitat presenta unes semblances amb la prescripció que aconsellen aplicar algunes de les seves normes. Un dels eixos de la regulació ha estat l’escurçament considerable dels terminis de prescripció. En l’article 121-20 s’ha optat per un termini general de prescripció de deu anys, tant per a les accions personals com per a les reals, combinat amb altres terminis més curts, establerts pels articles 121-21 i 121-22, que mostren una clara tendència uniformadora. També s’ha generalitzat el criteri de la necessitat del coneixement o, si més no, de la cognoscibilitat de les dades de la pretensió per a iniciar el còmput del termini, de manera que, d’acord amb l’article 121-23, perquè comenci a computar-se el termini de prescripció no n’hi ha prou amb el naixement de la pretensió, sinó que cal, a més a més, que la persona titular hagi conegut o hagi pogut conèixer raonablement les circumstàncies que fonamenten la pretensió i la persona contra la qual es pot exercir. Tanmateix, l’article 121-24, tot donant una nova funció al termini de l’usatge Omnes Causae, es refereix als trenta anys, a comptar del naixement de la pretensió, com a termini de preclusió, exhaurit el qual, de manera absoluta i amb independència de qualsevol circumstància, ja no es pot fer valer la dita pretensió. D’acord amb les regulacions europees més modernes i el principi de llibertat civil, l’article 121-3 introdueix una excepció a la norma de la inderogabilitat del règim de la prescripció, referida a la possibilitat de modificar-ne els terminis, sia per abreujar-los, sia per allargar-los. A més dels límits generals de l’autonomia de la voluntat, l’abreujament o l’allargament que es pactin no poden excedir, respectivament, la meitat o el doble del termini legalment establert. Una novetat important, seguint la línia de l’evolució dels ordenaments jurídics dels països de l’entorn, ha estat la introducció de la suspensió de la prescripció, concebuda com a mitjà per a socórrer la persona titular del dret que no ha pogut interrompre la prescripció, sia per motius externs i aliens a la dita persona, sia per motius personals o familiars. Aquesta figura, ignorada pel Codi civil espanyol i només amb algun vestigi en el dret català vigent, reclamava una regulació com a categoria general, sens perjudici de la regulació dels casos específics en lleis especials, tal com fan la majoria dels ordenaments estrangers propers al català.
Llei 29/2002, de 30 de desembre Fins ara les causes objectives eren les úniques causes de suspensió reconegudes pel sistema jurídic català; en especial, els casos de guerra o greu crisi social. Aquests casos de suspensió, que ja eren presents en els textos dels juristes clàssics catalans i en la jurisprudència antiga, es recondueixen en aquesta regulació cap al concepte de força major, la qual provoca la suspensió si persisteix quan manca un temps relativament curt, que el Codi fixa en sis mesos, per a exhaurir-se el termini de prescripció. A aquestes circumstàncies objectives, s’hi sumen ara les circumstàncies subjectives derivades de raons personals o familiars, que es donen quan una persona menor d’edat o incapaç es troba sense representació legal, de manera que no pot exercir els seus drets, i quan causes afectives i de proximitat personal fan que sigui summament difícil fer valer la pretensió davant una altra persona sense arriscar greument la convivència o una relació personal o familiar (matrimoni, relació paternofilial, tutela, etc.) més valuosa que la pretensió prescriptible. Atès que, per preservar aquesta relació, la persona interessada normalment no acciona el seu dret, ha d’haver-hi suspensió del termini de prescripció, per a no obligar-la a sacrificar un dret que l’ordenament ha de protegir amb vista a interessos superiors. Atesa la importància i la previsible repercussió pràctica de la nova normativa sobre prescripció i caducitat, ha calgut finalment regular amb detall les situacions transitòries i optar per un grau de retroactivitat mitjà, que tendeix a afavorir l’aplicació dels terminis de prescripció més curts. Per aquestes mateixes raons i per la conveniència que el títol II del llibre primer del Codi civil de Catalunya entri en vigor al començament de l’any natural, també s’ha considerat necessari establir una vacatio legis fins a l’1 de gener de 2004. Article 1. Objecte.– L’objecte d’aquesta Llei és establir l’estructura i la sistemàtica del Codi civil de Catalunya i aprovar-ne el llibre primer. Article 2. Estructura.– El Codi civil de Catalunya s’estructura en sis llibres i les disposicions addicionals, transitòries i finals corresponents. Article 3. Divisió.– Els llibres que componen el Codi civil de Catalunya són els següents: a) Llibre primer, relatiu a les disposicions generals, que inclou les disposicions preliminars i la regulació de la prescripció i de la caducitat. b) Llibre segon, relatiu a la persona i la família, que inclou la regulació de la persona física, les matèries actualment compreses en el Codi de família i les lleis especials d’aquest àmbit. c) Llibre tercer, relatiu a la persona jurídica, que inclou la regulació de les associacions i de les fundacions. d) Llibre quart, relatiu a les successions, que inclou la regulació de les matèries contingudes en el Codi de successions per causa de mort i en les altres lleis especials d’aquest àmbit.
Llei 29/2002, de 30 de desembre e) Llibre cinquè, relatiu als drets reals, que inclou la regulació d’aquesta matèria aprovada pel Parlament. f) Llibre sisè, relatiu a les obligacions i els contractes, que inclou la regulació d’aquestes matèries, comprenent-hi els contractes especials i la contractació que afecta els consumidors, aprovada pel Parlament. Article 4. Distribució interna.– Cada llibre del Codi civil de Catalunya es divideix en títols, i aquests, en capítols. Els capítols es poden dividir en seccions i aquestes, eventualment, en subseccions. Article 5. Numeració dels articles.– Els articles del Codi civil duen dos números separats per un guionet, llevat de les disposicions addicionals, transitòries i finals. El primer número és integrat per tres xifres, que indiquen respectivament el llibre, el títol i el capítol. El segon número correspon a la numeració contínua que, començant per l’1, s’atribueix a cada article dins de cada capítol. Article 6. Tramitació.– 1. El Codi civil de Catalunya s’ha d’elaborar en forma de codi obert mitjançant l’aprovació de diferents lleis. 2. Els projectes de llei que el Govern presenti al Parlament han de correspondre a cadascun dels llibres o, eventualment, a cadascuna de les parts de llur contingut a què fa referència l’article 3. 3. Els projectes de llei han d’incloure les modificacions d’addició, supressió o nova redacció que es considerin necessàries per a conservar, modificar o desenvolupar la regulació vigent, perquè siguin aprovades pel Parlament. 4. En cada llei, si escau, una disposició final ha d’autoritzar el Govern a refondre mitjançant decret legislatiu les modificacions que en derivin amb les normes i les disposicions que restin sense alteració, d’acord amb el que disposen l’article 33.1 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i els articles 34, 35 i 39 de la Llei 3/1982. Aquesta autorització ha d’incloure la facultat de regularitzar l’ordenació numèrica dels articles i d’aclarir i harmonitzar els textos legals que han d’ésser refosos. 5. Els decrets legislatius relatius a matèries de dret civil s’han d’elaborar d’acord amb el que disposa l’apartat 4 i s’han d’incorporar a la part del Codi civil que els correspongui d’acord amb la divisió establerta per l’article 3. Article 7. Tractament del gènere en les denominacions referides a persones1.– En el Codi civil de Catalunya, s’entén que les denominacions en gènere masculí referides a persones inclouen dones i homes, llevat que del context se’n dedueixi el contrari.
1
S´afegeix un nou Article 7 per la Llei 10/2008, de 10 de juliol, del llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions. L’antic article 7 passa a ésser-ne l’article 8.
Llei 29/2002, de 30 de desembre Article 8. Aprovació del llibre primer.– S’aprova el llibre primer del Codi civil de Catalunya amb el contingut següent: [...] DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA Única.– Les normes del llibre primer del Codi civil de Catalunya que regulen la prescripció i la caducitat s’apliquen a les pretensions, les accions i els poders de configuració jurídica nascuts i encara no exercits amb anterioritat a l’1 de gener de 2004, amb les excepcions que resulten de les normes següents: a) L’inici, la interrupció i el reinici del còmput de la prescripció produïts abans de l’1 de gener de 2004 es regulen per les normes vigents fins aquell moment. b) Si el termini de prescripció establert per aquesta Llei és més llarg, la prescripció es consuma quan ha transcorregut el termini establert per la regulació anterior. c) Si el termini de prescripció establert per aquesta Llei és més curt que el que establia la regulació anterior, s’aplica el que estableix aquesta Llei, el qual comença a comptar des de l’1 de gener de 2004. Tanmateix, si el termini establert per la regulació anterior, tot i ésser més llarg, s’exhaureix abans que el termini establert per aquesta Llei, la prescripció es consuma quan ha transcorregut el termini establert per la regulació anterior. DISPOSICIONS FINALS Primera.– Resten substituïts pels preceptes corresponents d’aquesta Llei els articles 1, 2, 3 i 344 i les disposicions finals segona i quarta del Decret legislatiu 1/1984. Segona.– Aquesta Llei entra en vigor als vint dies després d’haver estat publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, llevat de l’article 7, que aprova els títols I i II del llibre primer del Codi civil de Catalunya, i de la disposició final primera, que entren en vigor l’1 de gener de 2004.
b. LLEI 5/2006, DE 10 DE MAIG, DEL LLIBRE CINQUÈ DEL CODI CIVIL DE CATALUNYA, RELATIU ALS DRETS REALS PREÀMBUL I. Finalitat El dret civil té un paper clau en la configuració de Catalunya com a societat moderna perquè permet d’adaptar el marc jurídic a la realitat d’avui i satisfer les necessitats quotidianes dels ciutadans, que, d’acord amb aquell, poden exercir plenament la llibertat en l’àmbit privat. És per això que té, a més, una significació especial com a element d’identificació nacional i com a instrument de cohesió social. La recuperació de les institucions polítiques operada l’any 1980 per l’Estatut d’autonomia ha permès que, en un quart de segle, el Parlament de Catalunya hagi acomplert una tasca legislativa intensa, en un procés de modernització del dret civil tradicional que ha estat àmpliament participatiu, progressiu i constant, cosa que l’ha dotat de la solidesa que calia per a superar les interpretacions restrictives de les competències exclusives que corresponien a la Generalitat en matèria de conservació, modificació i desenvolupament del dret civil català. Aquest procés, iniciat amb la Llei 13/1984, del 20 de març, de reforma de la Compilació del dret civil de 1960, ha continuat al llarg de diverses legislatures. Les fites més rellevants han estat l’aprovació del Codi de successions, per la Llei 40/1991, del 30 de desembre; del Codi de família, per la Llei 9/1998, i de la Llei 10/1998, d’unions estables de parella, ambdues del 15 de juliol, i de la Llei 29/2002, del 30 de desembre, primera llei del Codi civil de Catalunya, la qual n’estableix l’estructura i l’elaboració en forma de codi obert, que cal construir a partir d’un procés continuat i que en el futur es pot adaptar de manera flexible a les necessitats socials i als avenços de la ciència jurídica de cada moment. La finalitat d’aquesta llei és aprovar el llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals, com un pas més en la construcció del nou sistema jurídic privat català i en el seu procés codificador. II. Els principis Aquest codi aporta una regulació nova, pròpia de Catalunya, d’institucions fonamentals en el dret de coses, com són la possessió, la propietat i les situacions de comunitat, especialment l’anomenada propietat horitzontal, i introdueix la regulació dels drets de vol i d’hipoteca.
Llei 5/2006, de 10 de maig D’altra banda, refon i modifica parcialment la legislació aprovada pel Parlament en matèria de dret de coses i hi dóna unitat interna. Aquesta legislació comprèn un total de sis lleis, des de la Llei 6/1990, del 16 de març, dels censos, fins a la Llei 19/2002, del 5 de juliol, de drets reals de garantia. La regulació del llibre cinquè, tot i que manté, actualitzades profundament, institucions tradicionals en el dret català, algunes d’ascendència romana, com són l’usdefruit i els seus diminutius o les servituds, i d’altres d’origen medieval, com són els drets de cens o la mitgeria, posa l’accent en els aspectes més innovadors, com són una regulació breu i ordenada del fet possessori i de les seves conseqüències jurídiques, una regulació dels límits i les limitacions de la propietat conforme a la cultura jurídica actual, la regulació de la propietat horitzontal com a instrument que facilita l’accés al dret fonamental a l’habitatge o la regulació dels drets de superfície, de vol o d’opció. Aquest codi parteix dels principis bàsics de llibertat civil, que es manifesta deixant a l’autonomia de la voluntat un camp molt ampli d’actuació en la constitució i la configuració dels drets reals limitats i de les situacions de comunitat, en la limitació dels drets de tanteig i de retracte legals als casos indispensables i en l’establiment d’una regulació dels drets reals limitats que gairebé sempre és subsidiària del pacte entre les parts; de protecció dels consumidors i, en general, de les persones en situació de necessitat, que es manifesta sobretot en la normativa de la propietat horitzontal i en tot allò que té relació amb la regulació dels edificis amb una pluralitat d’habitatges; de la bona fe, que es presumeix sempre i que es manifesta en la regulació de la possessió, dels títols d’adquisició i de l’accessió i, en general, en el fet que mai no s’atorga protecció jurídica a qui actua de mala fe; de promoció de la seguretat jurídica preventiva, que es manifesta en la utilització equilibrada dels instruments notarials i dels registres públics en els supòsits en què l’interès públic i la transcendència dels interessos de tercers en fa aconsellable l’ús; i de la funció social de la propietat, que es manifesta en la regulació amb caràcter general de les restriccions al dret de propietat i de les relacions de veïnatge i en la superació del principi d’unanimitat en la gestió de les situacions de comunitat. Finalment, aquest codi té molt present que les seves disposicions tenen caràcter de dret comú a Catalunya. Per això, quan és pertinent, subratlla la seva profunda imbricació amb la normativa, sovint qualificada d’administrativa, que configura la propietat moderna, tan imbuïda de la seva funció social, com és el cas de les normes urbanístiques o d’habitatge, agràries, forestals i mediambientals, i del patrimoni cultural. III. L’estructura i el contingut Aquesta llei, amb un sol article, aprova el llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals, i conté vint disposicions transitòries, una disposició derogatòria i una disposició final. El llibre cinquè és format per 382 articles. D’acord amb la Primera llei del Codi civil, el llibre cinquè es distribueix en títols, concretament en sis, que estableixen unes
Llei 5/2006, de 10 de maig disposicions generals sobre els béns (títol I) i regulen la possessió (títol II), l’adquisició i l’extinció dels drets reals (títol III), el dret de propietat (títol IV), les situacions de comunitat (títol V) i els drets reals limitats (títol VI). Cada un dels títols, llevat del primer, es divideix en capítols, vint-i-cinc en total, i aquests en seccions i subseccions. El títol I és configurat per alguns articles, de caràcter introductori i general, sobre el règim jurídic dels béns, el concepte dels quals es pren en un sentit ampli, de manera que inclou els drets i, d’acord amb la tradició jurídica catalana més recent, estableix que els animals no tenen la consideració de coses i estan sota la protecció de les lleis. El títol II conté la regulació de la possessió, considerada com un mecanisme primari de publicitat de drets que aquest codi protegeix per preservar la pau civil partint de la base que la possessió ha de tenir com a efecte principal el dret a continuar posseint. També regula els criteris de liquidació de la situació possessòria, per al cas en què els posseïdors que en tenen la possessió efectiva la perdin a favor d’altres persones que demostrin que tenen un millor dret. Finalment, configura l’adquisició de bona fe de béns mobles com a mecanisme transmissor del dret sobre el bé posseït. El títol III regula l’adquisició i l’extinció del dret real. Regula la tradició en concordança amb els títols d’adquisició, tot configurant el sistema transmissor-adquisitiu d’acord amb la teoria del títol i del mode vigent tradicionalment en l’ordenament jurídic català. També regula la donació, a la qual reconeix la consideració de títol d’adquisició, juntament amb la successió, el contracte, l’ocupació, l’accessió i la usucapió. Tot i això, les donacions per raó de matrimoni o entre cònjuges i les donacions per causa de mort es mantenen, per ara, en el Codi de família i en el Codi de successions. Pel que fa a la usucapió, aquest títol redueix els terminis de la possessió per a usucapir a tres anys per als béns mobles i a vint per als immobles i en regula la interrupció i la suspensió. En aquest mateix títol, el capítol II regula l’extinció dels drets reals amb caràcter general per causa de pèrdua total i sobrevinguda del bé, de consolidació i de renúncia. El títol IV estableix una regulació general del dret de propietat que, quan és adquirida legalment, atorga als titulars el dret a usar de forma plena i exclusiva els béns que en constitueixen l’objecte i a gaudir-n’hi i disposar-n’hi, però sempre d’acord amb la seva funció social i dins dels límits i amb les restriccions que estableixen les lleis. Així mateix, el títol IV regula els títols adquisitius exclusius del dret de propietat, amb una simplificació notable del text de la Llei 25/2001, del 31 de desembre, de l’accessió i l’ocupació, i el títol exclusiu de pèrdua d’aquest dret, és a dir, l’abandonament. També estableix la normativa civil de l’acció reivindicatòria, com a exponent de la protecció del dret en cas d’espoli, i de les accions negatòries, de tancament de finques i de delimitació i fitació, com a accions relatives a la facultat d’exclusió. Finalment, el capítol V regula les restriccions de l’exercici del dret de propietat d’acord amb la seva funció social. Quan les estableixen les lleis, constitueixen els límits del dret de propietat si són en interès de la comunitat i en constitueixen les limitacions si són en interès de particulars indeterminats, normalment els veïns, inclosos en aquest cas els copropietaris dels immobles sotmesos al règim de la propietat horitzontal. En
Llei 5/2006, de 10 de maig ambdós casos les restriccions afecten la disponibilitat o l’exercici del dret, no necessiten un acte exprés de constitució i no atorguen dret a indemnització. En canvi, les restriccions establertes per l’autonomia de la voluntat en interès privat constitueixen els drets reals limitats i es regeixen per l’autonomia de la voluntat. Atès que els límits es regulen per remissió a lleis especials, a les situacions de comunitat especials i als drets reals limitats, el capítol VI d’aquest títol regula les relacions de contigüitat, l’estat de necessitat i les immissions, amb les actualitzacions i les simplificacions sobre la Llei 13/1990, del 8 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge, que la doctrina i la pràctica jurídica han fet aconsellables. El títol V regula les anomenades situacions de comunitat, tant pel que fa a la comunitat ordinària, és a dir, el condomini indivís d’arrel romana, amb relació al qual s’estableixen algunes novetats, sobretot en matèria de divisió de la comunitat de béns, com pel que fa a les situacions que resulten del règim jurídic voluntari de la propietat horitzontal. Aquesta regulació és, precisament, una de les novetats de més transcendència social del Codi, atès que la propietat horitzontal ha permès, els darrers cinquanta anys, una extraordinària generalització del dret de la propietat, fins al punt de convertir-se en un dels instruments jurídics fonamentals que garanteixen l’accés dels ciutadans a la propietat de l’habitatge. La regulació, que parteix de la base de l’existència d’un immoble unitari en el qual concorren més d’un titular i que es compon simultàniament de béns privatius i béns comuns relacionats entre ells de manera inseparable per la quota o el coeficient, adopta, actualitzant-lo, el model de la Compilació del dret civil de 1960, vigent en el moment en què s’aprova aquesta llei, però introdueix diverses millores, entre les quals la sistemàtica no és pas la menys transcendent. Així, el capítol III, que regula la propietat horitzontal, es distribueix en quatre seccions. La primera conté les disposicions generals, amb la configuració de la comunitat, el títol de constitució, en la regulació del qual es garanteixen al màxim els drets dels futurs adquirents de pisos o locals, i el funcionament de la junta de propietaris, detallat, clar i adaptat a les necessitats que l’experiència dels anys i l’evolució de la legislació feien imprescindibles, entre les quals destaca la limitació del principi d’unanimitat a casos molt puntuals. Les seccions segona i tercera regulen la propietat horitzontal simple i la complexa, aquesta darrera adequada als conjunts immobiliaris amb diversos edificis però amb zones comunitàries, com són piscines o zones d’esbarjo. Cal destacar també la regulació de les zones comunes d’ús privatiu i dels elements privatius d’ús comú, l’establiment de l’acció de cessació sobre determinades activitats i l’exclusió dels drets de tanteig i retracte per als locals amb garatges i altres usos semblants. La secció quarta regula la propietat horitzontal per parcel·les i, d’acord amb la pràctica jurídica, estén els principis de la normativa a les mal anomenades urbanitzacions privades. El capítol IV conté una regulació de la comunitat especial per torns, que és diferent de la regulació dels torns d’apartaments per a vacances que regeix la Directiva 94/47/ CE, del 26 d’octubre, i que hi és compatible, perquè aquest capítol es limita a béns uni-
Llei 5/2006, de 10 de maig taris i exclou de manera expressa l’aplicació als supòsits a què fa referència la normativa europea. El títol es clou amb la regulació de la mitgeria. El títol VI, el més extens del llibre amb molta diferència, regula els drets reals limitats d’usdefruit, d’ús i d’habitació; d’aprofitament parcial, de superfície, de cens emfitèutic i vitalici, de servitud, de vol, d’opció, de tanteig i retracte, inclosos els retractes legals de confrontants i el gentilici de la Vall d’Aran conegut com a torneria; els drets de retenció, de penyora i d’anticresi, i, finalment, algunes especialitats del dret d’hipoteca resultants de les especificitats del dret català. Els drets d’usdefruit, d’ús i d’habitació es regulen d’acord amb la Llei 13/2000, del 20 de novembre, de regulació dels drets d’usdefruit, ús i habitació, tot i que s’hi introdueixen millores de tècnica jurídica, s’hi introdueix l’usdefruit de propietari i es modifica el règim de l’usdefruit de participacions en fons d’inversió i en altres instruments d’inversió col·lectiva per a adequar-los a la realitat d’un mercat que no sempre produeix increments de valor. La regulació dels drets d’aprofitament parcial, autèntic calaix de sastre d’aprofitaments diversos que poden ésser útils per a promoure la conservació dels boscos i dels espais naturals mitjançant una explotació racional, agrupa les antigues servituds personals. El dret de superfície es regula d’acord amb la Llei 22/2001, del 31 de desembre, de regulació dels drets de superfície, de servitud i d’adquisició voluntària o preferent, tot i que s’estableix la necessitat de l’escriptura pública per a constituir-se i que se subratlla que, en extingir-se, les construccions o les plantacions reverteixen en els titulars del sòl. Els drets de cens, emfitèutic i vitalici, es regulen seguint la Llei 6/1990, en la qual s’introdueix una norma de procediment per a la reclamació de les pensions, s’harmonitzen els terminis i es fixa d’una manera més entenedora el valor de la redempció. Les servituds es regulen d’acord amb la Llei 22/2001, sense altres modificacions que les sistemàtiques i les necessàries per a l’harmonització del text en el Codi, mentre que la regulació del dret de vol, com a dret real sobre un edifici o un solar edificat aliè que atribueix a qui en són els titulars la facultat de construir una planta o més, sobre o sota l’immoble gravat, i de fer seva la propietat de les noves construccions, és nova i té per objectiu delimitar amb claredat la distinció entre els drets de superfície, que comporten la propietat separada de manera temporal, i aquest, que és un instrument per a facilitar la construcció de plantes o edificis sotmesos al règim de la propietat horitzontal i comporta una divisió definitiva de la propietat. La regulació dels drets d’adquisició introdueix modificacions tècniques i sistemàtiques a la de la Llei 22/2001, amb l’objectiu de donar resposta a algunes qüestions que aquesta deixava obertes tant amb relació a la conservació i la pèrdua de l’objecte sobre el qual recau l’adquisició com amb relació a la cancel·lació de càrregues constituïdes entre la constitució i l’exercici del dret d’opció. El capítol VIII també incorpora els drets de retracte de confrontants, al qual només tenen dret els propietaris confrontants de finques de superfície inferior a la unitat mínima de conreu que tinguin la consideració
Llei 5/2006, de 10 de maig de conreador directe i personal, i el de la torneria, exclusiu i propi del territori de la Vall d’Aran, que només s’aplica a finques rústiques i cases pairals. Finalment, la regulació dels drets reals de garantia del capítol IX es fa seguint la Llei 19/2002, tot i que se simplifica la normativa concernent al dret de retenció, i introduint la regulació de la hipoteca per a supòsits específics del dret català als quals la legislació hipotecària no donava fins ara la solució adequada, com és el cas dels béns sotmesos a fideïcomisos, de la hipoteca en garantia de pensions compensatòries derivades de sentències de separació o divorci i de pensions per aliments, o de la subrogació en el pagament de la pensió periòdica o censal en el cas de finca hipotecada en garantia d’aquest. Les disposicions transitòries d’aquesta llei estableixen el règim de les usucapions iniciades abans de l’entrada en vigor del llibre cinquè del Codi; la subsistència de l’acció negatòria nascuda i no exercida abans; l’adaptació de les propietats horitzontals constituïdes abans, incloses les urbanitzacions, que es fa de la manera menys formalista i costosa possible, i el règim dels drets reals limitats anteriors a l’entrada en vigor. Es mantenen, també, normatives transitòries per als censos i les rabasses mortes constituïdes abans de l’entrada en vigor de la Llei 6/1990 i de la Llei 22/2001, amb el benentès que les normes que establien aquestes lleis per a facilitar l’extinció i la redempció d’aquests drets són llur actiu pràctic principal. Igualment, aquesta llei conté una disposició derogatòria i una disposició final. La primera deroga diverses lleis i la segona estableix l’entrada en vigor d’aquesta llei. Article únic. Aprovació del Llibre Cinquè del Codi civil de Catalunya.– S’aprova el Llibre Cinquè del Codi civil de Catalunya, amb el contingut següent: [...] DISPOSICIONS TRANSITÒRIES Primera. Revocació de donacions.– La revocació de les donacions fetes abans de l’entrada en vigor d’aquest llibre es regeix per les normes d’aquest, que també s’apliquen a les donacions fetes amb clàusula de reversió i amb reserva de la facultat de disposar. Segona. Usucapió.– La usucapió iniciada abans de l’entrada en vigor d’aquest llibre es regeix per les normes d’aquest, llevat dels terminis, que són els que establia l’article 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya. No obstant això, si la usucapió s’havia de consumar més enllà del temps per a usucapir que estableix aquest codi, se li apliquen els terminis que fixa aquest, que comencen a comptar a partir de l’entrada en vigor d’aquest llibre. Tercera. Règim de l’accessió.– Els efectes de l’accessió que resulten d’actes fets abans de l’entrada en vigor d’aquest llibre es regeixen per les normes d’aquest, llevat que les opcions que estableix la Llei 25/2001, del 31 de desembre, de l’accessió i l’ocupació, s’hagin efectuat fefaentment o que l’acció judicial s’hagi interposat abans de l’entrada en vigor d’aquest llibre, cas en el qual es regeixen per la legislació que la regulava.
Llei 5/2006, de 10 de maig Quarta. Accions reivindicatòria i negatòria.– 1. L’acció reivindicatòria nascuda i no exercida abans de l’entrada en vigor d’aquest llibre subsisteix si qui no és propietari del bé en manté la possessió, amb l’abast i en els termes que li reconeixia la legislació anterior, però subjecta al que estableix aquest codi pel que fa a l’exercici, la durada i el procediment. 2. L’acció negatòria nascuda i no exercida abans de l’entrada en vigor d’aquest llibre subsisteix si es manté la pertorbació, amb l’abast i en els termes que li reconeixia la Llei 13/1990, del 9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge, però subjecta al que estableix aquest codi pel que fa a l’exercici, la durada i el procediment. Cinquena. Situacions de comunitat.– Les situacions de comunitat constituïdes abans de l’entrada en vigor d’aquest llibre es regeixen íntegrament per les normes d’aquest, fins i tot pel que fa a l’administració i al procediment de divisió. Sisena. Règim de la propietat horitzontal.– 1. Els edificis i els conjunts establerts en règim de propietat horitzontal abans de l’entrada en vigor d’aquest llibre es regeixen íntegrament per les normes d’aquest, que, a partir de la seva entrada en vigor, s’apliquen amb preferència a les normes de comunitat o els estatuts que les regien, fins i tot si consten inscrites, sense que sigui necessari cap acte d’adaptació específica. 2. La junta de propietaris, sens perjudici del que estableix l’apartat 1, ha d’adaptar els estatuts i, si escau, el títol de constitució a aquest codi si ho demana una desena part dels propietaris. Per a adoptar l’acord que correspon, és suficient la majoria de les quotes en primera convocatòria i la majoria de les quotes dels presents o representats en segona convocatòria. Si l’adaptació que es proposa no assoleix la majoria necessària, qualsevol dels propietaris que l’ha proposada pot demanar a l’autoritat judicial que obligui la comunitat a fer l’adaptació. L’autoritat judicial ha de dictar una resolució, en tots els casos, amb imposició de les costes. Setena. Propietats horitzontals per parcel·les preexistents.– 1. Les propietats horitzontals per parcel·les existents abans de l’entrada en vigor d’aquest llibre s’han de constituir d’acord amb les normes del títol cinquè. Una vegada transcorregut el termini de cinc anys, qualsevol propietari o propietària pot demanar judicialment l’atorgament del títol. 2. Per a l’atorgament del títol, és suficient el vot favorable dels propietaris que representin dues terceres parts del total de les parcel·les concernides, però cal aportar la llicència de l’ajuntament del terme municipal on està situada la urbanització, o bé acreditar que s’ha sol·licitat amb més de tres mesos d’anticipació respecte a l’atorgament de l’escriptura. 3. Les parcel·les o els elements privatius es poden descriure simplement fent referència a la descripció que consta en el Registre de la Propietat, assenyalant el número