VICENT ANDRÉS ESTELLÉS DE PROP
COMITÉ CIENTÍFICO DE LA EDITORIAL TIRANT HUMANIDADES Manuel Asensi Pérez
Catedrático de Teoría de la Literatura y de la Literatura Comparada Universitat de València
Ramón Cotarelo
Catedrático de Ciencia Política y de la Administración de la Facultad de Ciencias Políticas y Sociología de la Universidad Nacional de Educación a Distancia
M.ª Teresa Echenique Elizondo Catedrática de Lengua Española Universitat de València
Juan Manuel Fernández Soria
Catedrático de Teoría e Historia de la Educación Universitat de València
Pablo Oñate Rubalcaba
Catedrático de Ciencia Política y de la Administración Universitat de València
Joan Romero
Catedrático de Geografía Humana Universitat de València
Juan José Tamayo
Director de la Cátedra de Teología y Ciencias de las Religiones Universidad Carlos III de Madrid
Procedimiento de selección de originales, ver página web: www.tirant.net/index.php/editorial/procedimiento-de-seleccion-de-originales
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS DE PROP
ANTONI MARTÍNEZ REVERT
tirant humanidades Valencia, 2022
Copyright ® 2022 Todos los derechos reservados. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia, grabación magnética, o cualquier almacenamiento de información y sistema de recuperación sin permiso escrito del autor y del editor. En caso de erratas y actualizaciones, la Editorial Tirant Humanidades publicará la pertinente corrección en la página web www.tirant.com.
©
Antoni Martínez Revert
©
TIRANT HUMANIDADES EDITA: TIRANT HUMANIDADES C/ Artes Gráficas, 14 - 46010 - Valencia TELFS.: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/369 41 51 Email: tlb@tirant.com www.tirant.com Librería virtual: www.tirant.es ISBN: 978-84-19226-10-5 MAQUETA: Innovatext © Pròleg: Jaume Pérez Montaner © Foto de portada: Toni Marzal © De les fotografies, els autors Si tiene alguna queja o sugerencia, envíenos un mail a: atencioncliente@tirant.com. En caso de no ser atendida su sugerencia, por favor, lea en www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-de-empresa nuestro Procedimiento de quejas. Responsabilidad Social Corporativa: http://www.tirant.net/Docs/RSCTirant.pdf
Temps era temps en què les xarxes eren reals, no hi havia peticions d’amistat per ordinador i les agendes, reblides de noms, adreces i telèfons, entre qui et seguia i a qui tu seguies o perseguies, marcaven els límits i el tipus de les teues relacions o aspiracions. La seqüència d’agendes, el pas del temps, va reduint i eixamplant, ensems, les ones dels vincles i de l’afecte. Al llibre apareixen prop de 300 noms, la majoria d’ells amb molts amics en comú, una xarxa real nucleada per noms lluminosos i per uns interessos culturals ben concrets. Una xarxa cosida sempre cara a cara, estretant mans, compartint la paraula… real. El mapa d’aquest fragment de la gran xarxa que acaba sent la vida, ha anat minvant en la mesura que tants amics i coneguts ens han anat deixant i s’ha refermat i ha crescut amb els qui continuen treballant per la cultura i comparteixen el respecte i l’admiració per tants altres noms que ara semblen virtuals. A la memòria dels absents i a la consideració dels presents…
Taula PRÒLEG ................................................................................................................
13
PRESENTACIÓ....................................................................................................
21
1. i no fareu esment del sentiment... I. UN INICI DE MEMÒRIES..................................................................... De menut................................................................................................... L’escola........................................................................................................ La guerra.................................................................................................... La postguerra............................................................................................ II. LA POESIA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS................................... La poesia d’abans...................................................................................... Una prèvia de Sanchis Guarner ............................................................. Els anys 50 i 60.......................................................................................... Ciutat a cau d’orella. La nit. Donzell amarg.......................................... Primera soledad ....................................................................................... Coneixença de Salvador Espriu.............................................................. Més sobre Donzell amarg........................................................................ L’amant de tota la vida.............................................................................. La tertúlia de Xavier Casp ...................................................................... Lletres de canvi. Josep Maria Llompart................................................. III. LES PUBLICACIONS DE L’ANY 1971.................................................. Recital Estellés-Casp a la Universitat de València .............................. Llibre de meravelles................................................................................. La clau que obri tots els panys ............................................................... L’inventari clement i L’inventari clement de Gandia............................ L’ofici de demà........................................................................................... L’Obra completa-1 Recomane tenebres................................................. El llibre de les èglogues............................................................................ El gran foc dels garbons........................................................................... Coneixença de Foix ................................................................................. Presentació de l’Obra completa a Barcelona. Pere Quart, Foix, Castellet, Vallverdú, Marià Manent... .......................................................... IV. L’OBRA COMPLETA 2. LES PEDRES DE L’ÀMFORA....................... La Lletra d’Or. 1974. Horacianes. Hamburg........................................
27 27 30 35 45 49 49 49 50 50 55 57 59 61 61 64 65 65 66 71 72 73 74 75 76 77 78 79 79
10
V.
VI.
VII.
VIII.
IX.
Taula
Les vivències, literàries?........................................................................... Estellés eròtic............................................................................................ Tornem als llibres: Lletres de canvi, Llibre de meravelles, L’inventari clement, Primera audició........................................................................ ESTELLÉS, POETA POPULAR.............................................................. El gran foc dels garbons. Els sonets....................................................... L’Hotel París, Testimoni d’Horaci, L’entreacte...................................... Hamburg.................................................................................................... Un compromís al marge de la política. La Junta democràtica............ El mite del sac d’originals........................................................................ El projecte d’un Cant general.................................................................. El Mural..................................................................................................... Hamburg, Antibes, Maria del Mar, Ovidi............................................. Obra completa 3. Manual de conformitats........................................... Obra completa 4. Balanç de mar............................................................ Més sobre Manual de conformitats........................................................ PREMI D’HONOR DE LES LLETRES CATALANES ........................ L’any 1978.................................................................................................. Cercles del Russafí.................................................................................... Festes llunyanes........................................................................................ Oratori del nostre temps......................................................................... El procés.................................................................................................... Estellés i Raimon...................................................................................... Les traduccions i la difusió de l’obra...................................................... TORNEM AMB EL MURAL.................................................................. El Perelló.................................................................................................... El llibre Xàtiva........................................................................................... El llibre Canals.......................................................................................... Escriure cada dia...................................................................................... VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, PERSONAL........................................ La diada.....................................................................................................
81 84 99 102 102 103 105 110 113 115 115 118 127 131 134 137 137 141 143 147 155 158 161 165 165 176 182 186 188 188
2. hauries de buscar uns papers pels calaixos Text 1. La prosa en vers i el vers en prosa........................................................... Text 2. La poesia d’abans....................................................................................... Text 3. Un poema decisiu..................................................................................... Text 4. Situació literària del moment. La revista homònima (Lletres de canvi) i les Normes................................................................................................ Text 5. Poesia per a majors i per a xiquets......................................................... Text 6. Notes sobre Quadern de 1962 ................................................................
193 200 205 223 229 235
11
Taula
Text 7. El Corb ....................................................................................................... Text 8. Elements teatrals de la poesia d’Estellés .............................................. Text 9. Sobre traduccions i antologies................................................................ Text 10. Llavors era, llavors, quan el temps de la llavor....................................
239 247 260 266
3. i evocaràs —t’ho jure— l’Estellés X. ENTRE POEMARIS I RECORDS VIUS............................................... Vicent a Xàtiva.......................................................................................... El dia patriòtic de l’aplec tu i jo dintre les banderes i els crits............ L’Exposició................................................................................................ Poesia i música...................................................................................... Arts plàstiques a l’exposició................................................................. Carpetes de gravats.............................................................................. Estellés i la fotografia........................................................................... El dia del Cant de Vicent.........................................................................
271 271 271 273 274 278 282 288 289
PRÒLEG Jaume Pérez-Montaner A Antoni Martínez Revert, i a Vicent Andrés Estellés que ara, com tantes voltes, seuen amb nosaltres i amb tots els que volen escoltar. Sobre la taula unes generoses tallades de meló de tot l’any i unes mitges llunes creixents, exultants, de meló d’Alger. Isabel entra o surt de tant en tant. Se senten ben al fons les juganeres veus de Vicent i Carmina. Joan Ramos s’hi acosta i pinta “la rodonor abatuda d’un pit”, tot pensant els poemes de Hamburg o els versos i dibuixos per a acompanyar una esperança. Una gran part d’aquest llibre, tota la primera part, està conformada per les continuades converses al llarg de diversos encontres entre l’autor i el poeta durant els anys 1978, 1979 i 1980, abans i després de la publicació de Cant temporal, el volum 5é de l’obra completa. Antoni Martínez Revert és l’inductor, però el pes definitiu i abassegador de la conversa el trobem gairebé sempre en boca del poeta. Aquest Vicent Andrés Estellés de prop podria ser molt bé —ho és ja en realitat—, una àmplia i esplèndida presentació de les possibilitats d’un Estellés oral o un Estellés par lui même, d’acord amb la llarga i fructífera tradició de la cultura francesa. Hom ha pensat en el transcurs dels temps que les entrevistes, la veu més o menys directa dels escriptors, la correspondència epistolar entre ells o amb altres corresponsals, era un tema destinat sobretot als especialistes o als seguidors més o menys fidels o encuriosits per la personalitat i l’obra d’un determinat autor. Potser, alguns s’han entusiasmat en excés pensant que en aquestes aportacions quedava reflectit l’escriptor i les seues circumstàncies de manera més autèntica, directa i encertada que en els seus llibres de creació. El que potser queda clar a hores d’ara és que la separació entre el poeta i la persona o subjecte, entre allò particular i privat i allò objectiu, entre la persona com a autor o com a simple ser individualitzat i la seua obra deixa de ser una distància que
14
Pròleg
no calia recórrer des de la perspectiva estrictament literària. No és una tasca fàcil i resulta sempre esquemàtic fins a l’extrem tractar d’establir fronteres clarament delimitades entre una personalitat i l’altra, entre allò que diem personal i allò que hom sol considerar literatura. Ben al contrari, escoltar o llegir la veu de l’escriptor, les seus opinions sobre temes literaris o sobre temes relacionats amb la quotidianitat de les nostres vides ens situa l’autor i la seua obra en el centre d’allò que podríem considerar profundament humà; en la base del diàleg amb qui pregunta i escolta, amb l’altre al capdavall, amb la comunicació com a element indispensable per a tractar d’entendre’ns encara que siga en unes condicions mínimes i precàries. D’alguna manera, Martínez Revert ho va presenciar en la pràctica des de l’inici de les seues converses amb Estellés, i així ens ho ha fet veure en la mateixa Presentació: “Al marge de tot això —escriu—, recorde amb nitidesa que, ben aviat, després dels primers llibres i les primeres converses, vaig descobrir que parlava igual que escrivia i escrivia igual que vivia: apassionadament. Una conclusió avant la lettre que encara mantinc.” Unes paraules que reflecteixen, com també ho reflecteix en el fons tot aquest llibre, la tremenda i profunda humanitat del poeta Vicent Andrés Estellés. No podia ser d’una altra manera; com els seus versos, aquest Estellés de prop ens parla com escriu i escriu com ens parla, literatura i vida íntimament lligades, inexplicables l’una sense l’altra en aquest escriptor sobretot, com els grans creadors, com el poeta més considerable que en els darrers segles han donat aquestes terres.
1 I NO FAREU ESMENT DEL SENTIMENT... Tanmateix tot és record en ell i en la seua obra. Tot és record i subtilesa, m’atreviria a dir sense por a la repetició o al plagi. Tot és record que va quedant plasmat en pàgines i pàgines, en versos llargs o curts, en versos decasíl·labs i alexandrins, en falsos o autèntics sonets, en proses poètiques i poemes en prosa, en els versos lliures i majestuosos de l’estirp de Walt Whitman, exuberància d’un món transvestit en
Pròleg
15
desmesura i al mateix temps tan seu, tan nostre, tan endiabladament nostre, com es parla al xiquet del veïnat, com es parla al carrer o al treball, com parle amb mi mateix, com ell parlava i parla a tots els que s’hi acosten sense falsos prejudicis, com ens parla ací en aquestes pàgines de prop, ben de prop, compartint taula, assegut amb nosaltres. I ara ho podem dir sense recança, com un drapaire baudelaireà, com es va voler referir José María Valverde a Walter Benjamin, de manera succinta però plàstica i encertada, en la seua Introducció a Personajes alemanes; Vicent Andrés Estellés, “personatge valencià”, un dels nostres més gran “homenots”, com un recol·lector de matèries diverses, un cànter, un pitxer, un setrill, un vers oblidat de Neruda, una frase perduda de Virgili o el fragment retallat d’un vers ausiasmarquià, com un llaurador gairebé furtiu que espigola els camps aliens o propis i recull allò que els altres no han sabut o volgut aprofitar. Un món personal que a poc a poc o de sobte se’ns imposa. Sempre el record, amb detalls subtils i impensats, a penes perceptibles. I això fou, i així fou pràcticament des de l’inici. Els anys de la seua infantesa, la guerra i la postguerra a València i a Madrid, el treball com a periodista a Las Provincias, l’ambient més o menys literari al voltant de l’editorial Torre, la mort de la seua filla, els volums de l’obra completa, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’acomiadament de la seua feina al diari, el reconeixement i homenatge que va compartir amb el pintor Renau, el recital juntament amb Joan Brossa al Centre Pompidou, les jornades catalanes a Berlín, el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes, l’amistat amb Ovidi Montllor... L’hora d’escriure els versos. Felicitat suprema. Només record? “Sols escric el record d’aquell temps de les Èglogues. / Ara en diuen: paròdia. Només això, paròdia? / I la necessitat que tenia d’escriure-les? / I el fet brutal de viure-les?” I encara més: “He pensat que vivia i l’he volgut reviure, / i el voldria reviure per tal de viure encara.” Només record? Tornem a insistir. Autèntica vivència, presència entre les línies o sota les paraules, d’un sentiment agut i penetrant de vida, creació i recreació d’un món poètic desencisat, desmitificador —“si fos un fill de puta ara et preguntaria / car aquest és el moment en què em podries contestar / què penses del cementeri marí de paul valéry bonico”—, difícil de
16
Pròleg
reproduir, perquè és el seu, pràcticament insubstituïble. Per això els seus temors clarament expressats en molts moments, “allò més fotut de la mort no és la mort en si / sinó que els altres viuen / i t’editen els papers que comprometran la teua molt digna memòria.” “I no fareu esment del sentiment”: el seu Primer llibre de les èglogues, per exemple, la paròdia que hi fa del garcilasisme de postguerra i del mateix Garcilaso és un intent aconseguit d’una actualització del llenguatge mitjançant els col·loquialismes i vulgarismes de la parla quotidiana, desterrant del seu ideari poètic la concepció d’un llenguatge literari lliure formalment d’impureses i sempre procliu o ben sovint als excessos sentimentals. Un llenguatge i un món aconseguits en la recerca, espigolant en les observacions més senzilles de la vida quotidiana, intuint i desvetllant estats d’ànim o canvis d’humor en el mateix subjecte líric o en els seus nombrosos personatges. “En un principi / s’afaitava tres dies la setmana / i a la fi s’afaitava cada dia.” O la dona que retallava amb cura trossets de diari per fer-los servir de paper higiènic, “passava els forrellats” a la nit i “entrava els bacinets deixant-los baix els llits...” És que no cal dir més; no cal escriure més: semblen ací sobreres les paraules. Sempre traspassant les convencions tradicionals del llenguatge poètic, parlant i escrivint com ell parlava amb els amics, com ens parla en aquest Vicent Andrés Estellés de prop, amb naturalitat, sense autocensures, com sol parlar la gent en gairebé totes les latituds i cultures del món. Poesia conversacional, com la de Gabriel Ferrater en alguns moments, com la de Pier Paolo Pasolini potser, com la de molts poetes anglosaxons, després de Walt Whitman sobretot. Recordem, entre els centenars d’exemples de la poesia estellesiana, aquesta mínima mostra de quatre decasíl·labs ben construïts, pràcticament prosa fluïda, quotidiana, d’anar per casa, podríem dir, sense el menor “esment del sentiment”, amb el dolor i la tristesa, tanmateix, a flor de pell: M’agradaria asseure’m a la llosa d’un sepulcre i llevar-me la sabata, desapegant-me un poc la mitja de la planta, tan coenta, d’aquest peu.
17
Pròleg
2 HAURIES DE BUSCAR UNS PAPERS PELS CALAIXOS Per què buscar si res no se’ns pot aclarir, si res no pot tenir el menor interès per a nosaltres? “Cascú requer e vol a son semblant, / per ço no em plau la pràctica dels vius”. És que existim per ventura en el record? I la suor que a poc a poc goteja entre les línies? Buscar, investigar, tornar a contemplar amb altres ulls allò que havíem vist sense posar-hi massa atenció i profunditat; et vas trobar recitant-te el poema Colguen les gents amb alegria festes, “tota València en flames la nit de Sant Josep”; has rebuscat pels calaixos i entre records et perds, perplex i consirós sens poder contestar i tanmateix ja saps, profundament tu saps, que “és una altra certesa aquella que tu busques, / aquella que tu saps que no et poden donar, / la darrera evidència o culminació”, sense saber si has viscut, sense saber si has pensat que has viscut, sense saber els records o sentir el desig, projectar un futur si és que hi ha allò que diuen o anomenen futur; només la mar i els pins —un mar, uns pins—, la mar extensa i els pins retallats a l’horitzó, “places, carrers i delitables horts” i la consciència d’imaginar-se vius però incomplets, refusats, errabunds, exiliats, sempre sols, “no saps si has viscut ja o si has de viure encara” o és tot només record, una representació de morts entre els qui viuen, l’experiment amarg de soledat extrema, l’inútil gest de donar la mà a l’orb que creua l’avinguda, el desig, impotent com és sempre el desig, d’aquell cos que se’t creua a la plaça, la solidaritat, el fulgor en els ulls, la ficció del que no és, d’allò que no ha de ser, perquè tu no existeixes per al cos, com tampoc no existeixes per a l’orb, perquè “tot és en va, i en va insisteixes, fas versos, / et fas unes preguntes que ningú no et contesta” i el desig que et fa viure, tanmateix, el desig d’aquell cos que en somnis imagines, mentre vas anotant al marge versos o fragments, com ara interrogant ànimes infernades i vaja jo los sepulcres cercant, l’engany conec, a mi acorda un dictat, o t’estires en recòndites paràfrasis i escrius una història llarguíssima d’amor i “no seria tant el desig d’aquell cos / com un desig de vida”, amargament feliç inventant-te una vida que
18
Pròleg
és la vida que un hom pot sentir, mirar, saber, imaginar, la vida que entre mar i pins potser s’albira, tota desig i febre i obsessió fins arribar al mot més obscur i terrible que no vols esmentar, com no farem tampoc esment del sentiment o la imminència, o la clara evidència, encara que “ploraves, / amb aquell sentiment que duies de família”; i veure com creixia “aconformant-se a allò que endevinaves, / si és que no la creaves, oh dolça invenció / o bé creació teua, estrictament teua, / i del no-res naixia i creixia, alenava”, i és així que “a poc a poc series, entre unes i altres coses”, només així “vertebren, com uns ossos, el dolor, el teu cos”, només així “mai del tot no moriries / sense haver mai viscut, intemporal, benigne,” mitjançant l’escriptura només, escriure i repassar el poema, vers a vers, paraula a paraula, “com la dona repassa una camisa”; escriure o evocar, animal de records, els victoriosos xiprers de Tarragona, l’amarg desesper de la postguerra i sempre la infantesa, les granotes del riu, alguna malaltia, els arraps en la carn, els arraps en la pell de l’ànima, arrossegant els anys pels boulevards, endevinant la mar, olorant-la, pensant en Benidorm, alguns encerts i la gran col·lecció de fracassos, el carrer de Cervantes, la Malva-rosa, carrer de Comèdies, carrer de la Mar, determinats carrers que mai no oblidaràs, nostàlgia del que fores i del que mai no vas ser, nostàlgia sobretot del que no coneixies, i tot era “matèria de versos”, com les arnades deixalles d’un passat que visqueres tu sol i amb ningú compartires, i tot és un record, al·lusions secretes, perquè no saps si vius, com no saps si has viscut, i ignores si viuràs, i tens, també, de tu, una vaga memòria lentament indecisa.
3 I EVOCARÀS —T’HO JURE— L’ESTELLÉS “Jo també evoque Súnion, i Carles Riba em deixa / compartir la nostàlgia, una sal exaltada” com la mateixa vida que escrigueres, com el poema viscut vers a vers en la fosca i llarguíssima nit —“mai no
19
Pròleg
sabem si tindrà mai termini”—, com s’evoquen les coses petites, com es pensen els mots del poeta estimat, la llengua, les paraules, el teu poble, el raig de llum en el paisatge gris, i amb el poble vas viure, des del poble vas viure la misèria tristíssima dels anys abominables, la crònica d’uns éssers mediocres fins al fàstic, i ara ho tornes a dir d’aquells que el bé i el mal inauguraren i es repartiren el món “en un acord cruel i eficient”, perquè són els mateixos de sempre, des de fa segles i segles, potser els mateixos de sempre, aquells que “mesuraran els mots en un didal / i no en faran esment del sentiment”, censors a sou, censors per vocació, lacais de les rates del poder i no en faran esment, com l’obra dels grans clàssics i saps que ser clàssic és ser evocat i recordat, com evoquem Fuster i Ausiàs March; han passat sols i pluges, la neu és un dibuix en aquestes contrades i aquest carrer és sols un atzucac, i és així com vas escriure: Si ve la mort, amb peu coix, d’os romput, m’ha de trobar assegut en el llit. Em llevaré molt prest i sense ajut; me n’entraré foscament en la nit. Lleuger, a bord d’un incògnit taüt, rescataré la plenitud —l’oblit. Mai no es sabrà qui sóc, qui m’ha parit; mai no es sabrà de quin lloc he vingut.
Evocaràs el poeta existencial i el pas del temps, la il·lusió i, tanmateix, proper, sempre amb el poble, evocaràs els versos quotidians i la dicció personalíssima potser intransferible, l’erotisme directe i contagiós, la passió descarnada de l’amor, l’agònica presència del sexe palpitant —“qui pot pensar la dolor del desésser?”—, el cor i el pensament, el cos, sempre amatent a les nombroses veus que t’assetjaven tan amorosament, “mai no he comprès com podràs dormir tu / amb tantes veus assetjant-te constants / veus de l’amor de la venjança el crim / veus de la pau la llibertat la vida”; i és així com vas dir que mentre escrius, mentre tractes de no morir del tot, vas recreant o creant una vida que és en el fons la nostra, fundacional, necessària, admirable, imprescindible fins i tot per als que no saben veure la
20
Pròleg
llum en els teus versos i et volen rebutjar, i encara més per als amants que albiren entre síl·labes un paisatge de llunes encisades, uns pins, la mar; “el meu anhel seria / estar tota la vida escrivint, amb la lletra / petita, un cant llarguíssim i penosament lent”, és el que vas escriure i acceptem els teus versos com si fossen els nostres, el teu desig i la nostra veu, la teua i la nostra terra: potser diràs un dia, decebut, amb un conyac, en algun bar espès: algun cordell massa tens s’ha romput... i evocaràs —t’ho jure— l’Estellés.