Issuu

SOCIOLOGIA DE LA GLOBALITZACIÓ ANÀLISI SOCIAL D’UN MÓN EN CRISI

Gil-Manuel Hernàndez i Martí Departamen de Sociologia i Antropologia Social Universitat de València

Valencia, 2013

Copyright ® 2013 Todos los derechos reservados. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia, grabación magnética, o cualquier almacenamiento de información y sistema de recuperación sin permiso escrito del autor y del editor. En caso de erratas y actualizaciones, la Editorial Tirant lo Blanch publicará la pertinente corrección en la página web www.tirant.com (http://www.tirant. com).

© TIRANT LO BLANCH EDITA: TIRANT LO BLANCH C/ Artes Gráficas, 14 - 46010 - Valencia TELFS.: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/369 41 51 Email:tlb@tirant.com http://www.tirant.com Librería virtual: http://www.tirant.es DEPÓSITO LEGAL: V-2915-2012 I.S.B.N.: 978-84-9033-455-3 MAQUETA: PMc Media Si tiene alguna queja o sugerencia envíenos un mail a: atencioncliente@tirant.com. En caso de no ser atendida su sugerencia por favor lea en www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-deempresa nuestro Procedimiento de quejas.

“Al globalizarse, el mundo se pluraliza: multiplica sus diversidades y se revela como un caleidoscopio desconocido, sorprendente. Junto con las singularidades de cada lugar, provincia, país, región, isla, archipiélago o continente, también se colocaron las singularidades propias de la sociedad global. Por encima de la colección de caleidoscopios locales, regionales, nacionales o continentales, yuxtapuestos y extraños, semejantes y opuestos, se extiende un vasto caleidoscopio universal que alterna y borra, así como revela y acentúa colores y tonalidades, formas y sonidos, espacios y tiempos desconocidos en todo el mundo. Se entrecruzan, se funden y antagonizan perspectivas, culturas, civilizaciones, formas de ser, actuar, pensar, sentir e imaginar. Tanto se borran y recrean diversidades preexistentes como se forman nuevas. Al tiempo que expresa y propaga procesos de homogeneización, provoca diversidades, fragmentaciones, antagonismos” (Octavio Ianni, La era del globalismo, 1999, p. 30)

Índex INTRODUCCIÓ................................................................................................ 11 Capítol 1 GLOBALITZACIÓ, MODERNITAT I SOCIOLOGIA 1. 2. 3. 4. 5.

Què és la globalització?................................................................................ 17 Les dinàmiques causals de la globalització.................................................... 21 El naixement i desenvolupament de la modernitat........................................ 27 L’emergència de la modernitat globalitzada.................................................. 35 La globalització i la crisi del món actual....................................................... 44 Capítol 2 LA SOCIOLOGIA I LES TEORIES SOBRE LA GLOBALITZACIÓ

1. La sociologia com a ciència de la modernitat................................................ 53 2. Els clàssics de la sociologia i la globalització................................................. 58 2.1. Karl Marx i l’expansió mundial del capitalisme.................................... 59 2.2. Émile Durkheim: la diferenciació social i les regles sociològiques.......... 61 2.3. Max Weber: la sociologia comprensiva i la racionalització del món...... 62 3. Les teories sobre la globalització................................................................... 64 4. Els analistes de la societat global................................................................... 72 Capítol 3 L’EXPLOSIÓ DEMOGRÀFICA 1. 2. 3. 4. 5.

El creixement de la població mundial i l’anàlisi demogràfica........................ 81 La transició demogràfica............................................................................... 85 Les tendències actuals de la població mundial............................................... 89 Els processos migratoris................................................................................ 98 La urbanització del món............................................................................... 103 Capítol 4 L’HEGEMONIA DEL CAPITALISME GLOBAL

1. 2. 3. 4. 5.

El sistema mundial capitalista....................................................................... 111 La reestructuració global del capitalisme...................................................... 116 Les grans tendències de la globalització econòmica....................................... 123 El neoliberalisme i la crisi econòmica............................................................ 134 Les transformacions de l’organització empresarial i el mercat de treball....... 141

Índex

Capítol 5 LES TRANSFORMACIONS DE L’ESTAT NACIÓ I EL NOU ESCENARI POLÍTIC GLOBAL 1. 2. 3. 4. 5.

Les transformacions de l’estat nació.............................................................. 147 L’estat transnacional en construcció.............................................................. 157 La reinvenció de la política........................................................................... 160 Les ideologies i el nou escenari geopolític..................................................... 163 La democràcia en el context de la globalització política................................ 169 Capítol 6 LA DESTERRITORIALITZACIÓ CULTURAL

1. 2. 3. 4. 5.

El concepte de cultura................................................................................... 180 Els processos de desterritorialització cultural................................................ 188 Els grans fluxos culturals.............................................................................. 200 La patrimonialització de la cultura............................................................... 205 La globalització del patrimoni cultural......................................................... 209 Capítol 7 DESIGUALTAT I VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL

1. 2. 3. 4. 5.

La nova estratificació mundial...................................................................... 218 Desigualtat, violència estructural i pobresa................................................... 223 L’impacte de les crisis del deute extern.......................................................... 229 El problema de la fam................................................................................... 234 Les desigualtats globals i el desenvolupament humà..................................... 241 Capítol 8 MEDI AMBIENT, RISC I SOSTENIBILITAT

1. 2. 3. 4. 5.

La dimensió ecològica de les societats modernes........................................... 251 Els límits al desenvolupament: la crisi ecològica............................................ 256 La societat del risc........................................................................................ 263 Les respostes a la crisi: del desenvolupament sostenible al decreixement....... 268 L’ecologisme com a alternativa..................................................................... 278

FILMOGRAFIA SOBRE LA GLOBALITZACIÓ............................................... 287

Introducció Actualment, el món viu immers en una greu crisi econòmica, però en realitat assistim al desenvolupament d’una crisi multidimensional que afecta també les esferes demogràfica, política, social, cultural i ecològica. Una crisi que és eminentment global i demostra que els processos de globalització estan molt avançats al planeta, condicionant la vida de tots els seus habitants, alterant les condicions socials de les localitats i evidenciant que les solucions a la crisi també han de ser pensades globalment. En conseqüència, la interpretació dels trets fonamentals que conformen el món contemporani implica prendre en consideració el concepte de globalització. Concepte polèmic i discutit, la globalització fa referència a un procés històric complex, visiblement accelerat en els darrers trenta anys, que ha anat ocupant cada vegada més l’atenció dels diversos científics socials, fins al punt que en les ciències socials ja es parla amb naturalitat de sociologia global o sociologia de la globalització. I és que, més enllà de les adhesions immediates a la globalització o els rebutjos viscerals, aquesta no presenta un fenomen únic, una sola tendència, sinó un feix de vessants i de circumstàncies que desborda qualsevol presa de postura ideològica. Una altra cosa és la crítica política enfront d’un tipus de globalització determinat i predominant, com és el cas del model neoliberal de globalització, que ha conduït el món cap a una crisi de grans dimensions, la polarització i l’asimetria social. Això no obstant, la globalització com a context profund afecta a tothom i ens obliga a repensar les nostres societats vistos els seus efectes. I, per descomptat, obliga a repensar la totalitat de les ciències socials i la sociologia en particular. Així, de la mateixa manera que la sociologia va nàixer per intentar donar una explicació a les transformacions capitals que marcaren el trànsit d’una societat tradicional a la modernitat, les fractures que acompanyen l’entrada en una nova fase de la modernitat, que altres han interpretant com l’ingrés en la postmodernitat o en l’era postindustrial, obliga el pensament sociològic a adaptar els marcs de referència clàssics (les societats nacionals i estatals) a una realitat social global, interconnectada i interdependent, en què els fenòmens locals i globals s’articulen en un sol eix, dialèctic, que marca la dinàmica social. La intensificació dels canvis de tota mena (econòmics, polítics, culturals, ecològics) porta tant a refinar els instruments teòrics d’interpretació com a buscar les evidències empíriques de les mutacions assenyalades. És per això que gran part de l’actual recerca sociològica se cen-

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

tra en la problemàtica de la globalització. De manera que ben bé podem dir que existeix una sociologia de la globalització, que és alhora una sociologia en què la perspectiva global esdevé l’enfocament fonamental. Per aquest motiu hem titulat el llibre Sociologia de la globalització. Aquest text, de caràcter introductori, intenta donar una visió àmplia i interrelacionada de l’extens ventall de processos que comporta la globalització. Una globalització les derives de la qual han generat un món en crisi que cal entendre en tota la seua complexitat. Des del nostre punt de vista, interpretem aquesta com una extensió i una radicalització de la modernitat, fruit d’una dialèctica interna que produeix riscos, fragmentacions, crisis i transformacions. Perquè, contràriament als diagnòstics del postmodernisme, considerem que no hem abandonat la modernitat ni hem ingressat en una mena d’era postmoderna que ens acosta a una possible fi de la història. Ben al contrari, la història és ben viva, com demostren els esdeveniments de cada dia (només cal recordar els atemptats de l’11 de setembre de 2001, la Guerra de l’Iraq, l’esclafit de la crisi financera mundial el 2007 o les revoltes del món àrab començades el 2011). De manera que la modernitat, l’origen i les trajectòries de la qual s’han de contemplar en el marc espaciotemporal de la història, ha adoptat una forma globalitzada. La intensa globalització de la modernitat, tanmateix, amaga contradiccions, paradoxes i asimetries importants, perquè es tracta d’un fenomen molt complex que no avança de manera uniforme i unidimensional, sinó que conté diversos desenvolupaments i adopta múltiples ritmes i velocitats. En aquest sentit, hem intentat exposar la realitat social —entesa com a entorn social— de la globalització, des d’un plantejament multidimensional, que analitza bàsicament sis dimensions interconnectades: la dimensió demogràfica, la dimensió econòmica, la dimensió política, la dimensió cultural i comunicativa, la dimensió social i la dimensió ecològica. Aquestes dimensions apareixen travessades per quatre eixos bàsics que en conformen el caràcter dialèctic: l’eix que contraposa dominació i subordinació, i que apel·la a la qüestió de les relacions de poder; l’eix que contraposa públic i privat, que remet al predomini d’un projecte de globalització determinat; l’eix que contraposa passat i futur, que mostra el caràcter històric de la globalització, i l’eix que contraposa global a local, probablement el més important, que ens situa en l’essència mateixa del procés globalitzador. I encara caldria afegir-hi un altre fil conductor que està present en el procés globalitzador contemporani: la crisi com a motor de canvi i transformació socials. Amb aquest model d’anàlisi, vertebrat per eixos i dimensions, cada capítol analitza sociològicament un dels vessants de la globalització.

Sociologia de la globalització

En el primer capítol (“Globalització, modernitat i sociologia”) definirem allò que entenem per sociologia de la globalització. Per aquest motiu presentarem la globalització com un procés social d’abast profund. Així mateix, es presta una gran atenció al fet que la globalització siga abordada correctament des de la perspectiva sociològica i s’insisteix en la complexitat de l’objecte i en el pluralisme cognitiu, que potser ara s’enfronten amb l’emergència d’un objecte social nou. Tot seguit es relacionen els conceptes de globalització i de modernitat ja que entenem que la primera és, en el fons, una mena de reformulació de la segona. Així, alhora que s’assenyalen les principals dinàmiques causals de la globalització, es passa revista al naixement i desenvolupament de la modernitat, s’emfasitza l’emergència d’una modernitat globalitzada i s’analitzen la relació entre globalització i crisi en el món actual. En el segon capítol (“La sociologia i les teories sobre la globalització”) es repassen les diverses aproximacions teòriques que se n’han fet, i se n’assenyalen les dimensions principals, ben situades en el marc històric i de les societats contemporànies. En primer lloc s’aborda la sociologia com a ciència de la modernitat, amb una especial menció de la contribució dels principals clàssics de la sociologia a l’estudi de la globalització. Com ja hem dir, tot seguit s’expliquen les diferents teories sociològiques de la globalització, oferint les aportacions del seus analistes més reeixits. En el tercer capítol (“L’explosió demogràfica”), dedicat a la dimensió demogràfica, s’introdueixen els conceptes i les categories fonamentals de l’anàlisi demogràfica. Se n’estudia també el vessant històric i el fenomen de la transició demogràfica, essencial a l’hora d’entendre el desenvolupament actual de la població mundial, explicitat en les successives conferències mundials de població i caracteritzat per l’explosió demogràfica del Tercer Món, per la hivernació demogràfica del món desenvolupat (envelliment de la població), per l’allau de moviments migratoris i per l’evolució dels processos d’urbanització, tendents a la concentració urbana. El quart capítol (“L’hegemonia del capitalisme mundial”) desenvolupa les transformacions esdevingudes en la dimensió econòmica, la qual cal destacar com a motor de la globalització. Per aquest motiu s’analitza la globalització econòmica com una reestructuració del capitalisme mundial, el qual se situa en la història de llarga durada. Tot seguit es mostren cadascuna de les tendències internes, com ara la globalització de les finances i del comerç, els canvis en la producció (del fordisme al postfordisme, i l’aparició de les empreses flexibles i en xarxa), la importància creixent de les empreses transnacionals, l’ecumenisme organitzacional, la fructífera relació entre capitalisme i tecnologia i les alteracions que els mercats de treball han

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

patit els últims vint anys. Dins d’aquesta exposició es fa especial èmfasi en l’actual crisi econòmica en curs, que hom ha anomenat com una nova gran recessió o gran depressió, relacionant-la amb les desigualtats i les asimetries socioeconòmiques que es deriven del model dominant de globalització econòmica, en especial pel que fa a la influència del neoliberalisme i a les respostes alternatives que comencen a estructurar-se. El sisé capítol (“Les transformacions de l’estat nació i el nou escenari polític global”) aborda la dimensió política de la globalització, en concret la crisi de l’estat nació, molt relacionada amb les transformacions recents del capitalisme globalitzat. La crisi de l’estat es posa en relació amb allò que s’anomena la “reinvenció” de la política, que es palesa tant en els processos polítics com en els seus actors. Així s’analitzen les principals tendències de la política mundial (el paper de les multinacionals, la recomposició dels estats tradicionals, el ressorgiment dels etnonacionalismes i el sorgiment de nous moviments socials, com ara els moviments altermundistes i d’indignats). En aquest context es para atenció a la força de la ideologia neoliberal, a la reformulació de la socialdemocràcia i a l’emergència de noves formulacions, així com a l’eclosió de dicotomies polítiques noves (segur/insegur, dins/fora, connectat/desconnectat, polític/no polític), que se sumen a les ja clàssiques esquerra/dreta o públic/privat. També es fa un breu repàs de l’escenari geopolític actual. Finalment es tracta d’interpretar la globalització política (que inclou també canvis geopolítics i militars) tenint en compte el concepte de democràcia, especialment des del punt de vista de l’adaptació i l’extensió d’aquesta en les condicions de globalització. El capítol setè (“La desterritorialització cultural”) tracta la dimensió cultural de la globalització i defineix el concepte de cultura des d’una perspectiva social i històrica en les successives accepcions humanista, antropològica i sociològica. Aquesta última, multidimensional, es considera l’apta per a interpretar la cultura globalitzada, eminentment desterritorialitzada, parant esment a tres fenòmens interrelacionats: l’homogeneïtzació cultural (imperialisme cultural, occidentalització, americanització, uniformització cultural, relativització cultural); la reterritorialització cultural, amb els fenòmens de relocalització i de revitalització cultural, i la hibridació, amb el sorgiment de cultures híbrides, mestisses o mixtes, de “terceres cultures” i de cultures cosmopolites. El capítol es completa amb l’anàlisi dels principals fluxos culturals mundials. A més a més, s’hi estudien altres aspectes de la globalització cultural: la mercantilització de la cultura, el trànsit d’uns valors culturals materialistes a d’altres postmaterialistes o postmoderns, l’extensió del consumisme, la importància de les polítiques culturals, l’impacte de les indústries culturals i, molt especialment i com a exemple dels processos

Sociologia de la globalització

anteriors, la patrimonialització de la cultura, lligada a la societat del risc, a l’estranyament del passat i a la idea de reencantament del món. La dimensió social, conseqüència dels canvis esdevinguts en la resta de dimensions, ocupa el capítol seté (“Desigualtat i violència estructural”). Com a resultat de la globalització persisteixen i fins i tot s’han ampliat les desigualtats i les asimetries socials, reflectides en la realitat de la pobresa i l’extensió de la fam i de les malalties. En aquest sentit es presta especial atenció a la nova estratificació mundial, inseparable d’una violència estructural que cal tindre ben en compte, i que explica en bona mesura els fenòmens de la pobresa i la fam a gran escala. Les diferències Nord-Sud, l’impacte de la crisi del deute extern i els fenòmens de la dependència i el subdesenvolupament introdueixen el concepte de desenvolupament humà entés com un desenvolupament integral i sostenible. Al mateix temps, els problemes socials mundials, que tenen un correlat en cada esfera local i regional, es vinculen a l’emergència de nous moviments socials i de xarxes de solidaritat noves (ONG, voluntariat, organitzacions supraestatals) que intenten donar una resposta i oferir una alternativa a la situació vigent. El capítol vuité (“Medi ambient, risc i sostenibilitat”) analitza la dimensió ecològica. S’hi relacionen conceptes com ara els de creixement, desenvolupament, sostenibilitat i decreixement. En aquest sentit s’hi estudien els límits del desenvolupament, les relacions entre societat i ecologia, la crisi ecològica produïda pel model de desenvolupament predominant en el capitalisme i, sobretot, el sorgiment de l’anomenada “societat del risc”, com a autoconfrontació de la societat contemporània amb els riscos produïts pel desenvolupament de la modernitat mateix. Des d’aquests paràmetres s’enfoquen les condicions per a la sostenibilitat, expressades per diverses agències i en conferències mundials, alhora que es valora el concepte de desenvolupament sostenible en contraposició al més recent de decreixement. Per a acabar, es para atenció a l’ecologisme, en les seues diverses formes, com a resposta organitzada a la crisi ecològica. Cada capítol conclou amb una bibliografia bàsica sobre la dimensió tractada i una bibliografia citada que amplia aspectes concrets de cada dimensió. Aquest llibre ha de ser pres com una aproximació sociològica a un procés, el de la globalització, que, per la varietat i la riquesa de matisos que mostra, demana reelaboracions teòriques contínues i investigacions concretes a diferent escala geogràfica i social. Sols així es podrà copsar la immensa complexitat d’una transformació integral, travessada per una crisi multidimensional de gran abast, que de manera definitiva i irreversible redefineix la realitat social contemporània.

Capítol 1

Globalització, modernitat i sociologia 1. QUÈ ÉS LA GLOBALITZACIÓ? Per poc que tractem de definir la globalització, és fàcil advertir que es tracta d’un aspecte central de la realitat actual que comporta processos de gran complexitat. De manera sintètica, la globalització pot ser caracteritzada com una acceleració de la interconnexió mundial en tots els aspectes de la vida contemporània (Held, 2002), on destaca la magnitud creixent, l’acceleració i l’aprofundiment de l’impacte dels fluxos i patrons transcontinentals d’interacció social (Held i McGrew, 2003). També pot ser definida com una intensificació de les relacions socials i de la interdependència planetària que redueix considerablement les distàncies espaciotemporals i que té un impacte rellevant en l’esfera local (Giddens, 2000a). És a dir, la globalització al·ludeix al fet que vivim en un sol món, el qual està experimentant canvis crucials en cada una de les seues diferents dimensions: demogràfica, econòmica, política, cultural, social i ecològica. Aquests canvis, que acurten les distàncies geogràfiques, trenquen fronteres i entrellacen les societats, els veurem tot seguit exposats de manera succinta. En un sentit més específic, la globalització pot ser definida com un macroprocés de llarga durada que conté diversos processos històricament connectats i convergents, en la mitjana i curta durada, que han configurat allò que es coneix com a globalització contemporània durant el darrer mig segle. Des d’aquest plantejament, la globalització en curs s’ha d’entendre com una profunda transformació multidimensional i multicausada, que s’expressa en termes d’una connectivitat complexa, dialèctica i creixentment intensificada, pel que fa a l’organització espaciotemporal de les relacions socials. Aquesta connectivitat ha de ser valorada en relació amb una progressiva extensió, intensitat, velocitat i impacte dels fluxos transcontinentals i interregionals d’activitat, comunicació, interacció i exercici del poder, fluxos que circulen a través d’estructures reticulars, o xarxes, cada volta més denses. Els fluxos fan referència a artefactes físics, persones, símbols, senyals i tota mena d’informació que són mobilitzats a través del temps i l’espai. Per la seua banda, les xarxes es refereixen a suports flexibles d’interaccions regulades o modelades entre agents, nòduls d’activitat o nuclis de poder. Els nòduls són els centres nerviosos de les xarxes, connectors de fluxos i centres fonamentals de poder, decisió, disseny, innovació i creativitat, com

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

ara les grans ciutats globals. Al capdavall, l’arquitectura de la globalització té en compte, indefectiblement, la configuració i evolució de les xarxes, dels fluxos i dels nòduls o nuclis del sistema global. La globalització és, fonamentalment, un fenomen a escala planetària de caràcter multidimensional. I és multidimensional per quatre raons. En primer lloc, perquè la globalització posseeix sis àmbits, camps o àrees d’acció social (demogràfica, econòmica, política, cultural, social i ecològica), que tot seguit tractarem. En segon lloc, perquè la globalització s’articula tant en la dimensió temporal com en l’espacial, ambdues sotmeses cada volta més a una compressió major, la qual cosa provoca la proliferació de l’acció a distància i la intensificació de la interconnectivitat i la desterritorialització, fenòmens típics de la modernitat que també prendrem en consideració. En tercer lloc, perquè, com han assenyalat Held et al. (2002), la globalització creix en extensió, inetensitat, velocitat i impacte1. I en quart lloc, perquè, com també ha indicat Giddens (2001), la globalització s’expandeix cap amunt, cap avall i als costats de l’estat nació, institució clau de la modernitat. Tot seguit, considerarem breument les sis àrees o esferes de les globalització des d’una perspectiva temàtica. Així, en l’esfera demogràfica han de destacar-se diversos fenòmens, entre els quals destaca en primer lloc l’explosió demogràfica en el Tercer Món, que contrasta amb l’estancament demogràfic dels països més desenvolupats, i que ve acompanyada pel creixent i desarticulat procés d’urbanització i els ingents moviments migratoris mundials, especialment els que es desplacen des del Sud empobrit cap al Nord opulent. En el camp econòmic, s’assisteix al desenvolupament d’una economia de capitalisme liberal basada en la informació, la innovació, la descentralització i l’organització mundial en xarxa, que en última instància configuren una trama integrada de capital global, els moviments de la qual determinen les economies nacionals i locals i influeixen decisivament en la marxa de les societats. Aquestes circumstàncies impliquen una reestructuració de les economies nacionals i del paper de l’estat en l’economia mundial. Així, en la dimensió política, nombrosos analistes han destacat la crisi de la centralitat de l’estat nació, la sobirania clàssica de la qual apareix cada vegada més

Held et al. (2002: 21) distingeixen quatre dimensions clau pel que fa a les formes de globalització: l’extensió de les xarxes globals, la intensitat de les interconnexions globals, la velocitat dels fluxos globals i l’impacte de la propensió a les interconnexions globals. I hi afegeixen quatre dimensions organitzacionals més: l’existència d’infraestructures globalitzadores, la institucionalització de les xarxes globals i de les formes de poder, el tipus d’estratificació i de jerarquització, i les formes dominants d’interacció global.

Globalització, modernitat i sociologia

erosionada a conseqüència de la pressió exercida pels actors i les forces de la globalització, com s’ha pogut constatar molt eloqüentment arran de la crisi econòmica començada en 2008. En l’esfera de la cultura, la globalització s’articula sobre l’establiment d’un ampli dispositiu multimèdia, que implica una autèntica revolució de les tecnologies de la comunicació i la informació. En aquest context, s’intensifica la desterritorialització de les cultures, entesa aquesta com la penetració de formes simbòliques de totes les parts del món en les diverses localitats i, a l’inrevés, la capacitat de projectar les formes culturals locals a la resta del món. Aquesta desterritorialització cultural implica fenòmens d’homogeneïtzació, diferenciació i hibridació culturals. Els processos de globalització en curs tenen importants conseqüències socials, com són l’increment de les desigualtats entre els més rics i els més pobres, la fragmentació interna de la mà d’obra entre productors informacionals i treballadors genèrics reemplaçables, la pèrdua relativa de la xarxa de seguretat social desenvolupada històricament pels estats del benestar, els efectes perniciosos de determinades polítiques econòmiques i la creació d’una creixent societat civil organitzada que intenta donar resposta a les esmentades conseqüències socials de la globalització. Finalment, la globalització adquireix una dimensió ecològica en la important crisi mediambiental creada per més de dos segles de modernització industrial. Aquesta ha generat un greu desequilibri entre el ritme del creixement econòmic industrial i l’ecosistema global del qual depén i forma part, fet que ha incrementat els riscos ecològics i ha generat una progressiva conscienciació i organització transnacional mediambientalista. Els trets que defineixen la societat globalitzada constitueixen una avançada evolució dels que en el seu moment van caracteritzar la nova societat moderna. Una societat gestada enmig d’un canvi profund i revolucionari, vertebrat per la revolució industrial, el calat i transcendència de la qual van fer sorgir la necessitat d’una anàlisi científica detallada de tot allò que estava succeint. Aquesta voluntat d’anàlisi racional va suposar l’aparició de les anomenades ciències socials, i entre aquestes, la ciència de la sociologia com a disciplina expressament dirigida a la comprensió de la societat industrial. Com ja hem dit, avui en dia, quan observem l’entorn social contemporani, entés com a realitat social complexa i històricament conformada, s’imposa com a tret predominant el fenomen de la globalització (mondialisation en francés, globalization en anglés, Globalisierung en alemany). Si en els anys vuitanta el postmodernisme va postular la relativitat de la veritat,

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

la fi dels grans relats i, sobretot, l’enfonsament del relat de la modernització, actualment la globalització o mundialització, que en alguns textos apareix com a “universalització” o “planetarització”, nomena un macroprocés del qual la humanitat sembla emergir com a realitat unificada. Des de final dels anys vuitanta s’ha imposat el terme globalization per a designar aquest fenomen, sobre les dimensions, causes i conseqüències del qual els científics socials mantenen discrepàncies notòries, alhora que intenten traçar els contorns imprecisos d’una realitat, única i singular, que ja no poden contenir ni controlar les fronteres nacionals i que desborda també els contextos i les relacions merament internacionals. Com sosté Dollfus (1999: 11), la globalització, com a fenomen mundial, engloba l’economia, la política, les estratègies d’organització, la societat i la cultura, tant la dinàmica interna pròpia de cadascun d’aquests camps com les interaccions que estableixen. La globalització no és estrictament el mercat i el capitalisme, tot i que els processos de mundialització hagen estat impulsats, en el passat i també en el present, pel capitalisme (Wallerstein, 1997). La globalització és una realitat coetània que ultrapassa els règims i les ideologies, encara que, de moment, siga l’impuls del capitalisme, del mercat, del neoliberalisme i dels nous sistemes tecnològics, tendents a incrementar la productivitat dels factors socioeconòmics, allò que caracteritza el nostre món globalitzat. En tot cas, el procés globalitzador contemporani és un resultat clar de l’expansió de pautes occidentals per tot el planeta mitjançant la colonització, la mimesi cultural i l’imperialisme. Certament, la història, entesa com a feixos aleatoris de processos múltiples, congrega les diverses trajectòries i les fa convergir en una sola direcció. Es tracta, certament, d’una dinàmica imparable, visible en l’economia, la política o la cultura, una dinàmica que, generada fa segles a Europa en forma d’acumulació de capital o de racionalitat instrumental, arrossega tota experiència, institució, pràctica o creença i ho articula tot. Per a mostrar aquesta articulació no és necessari evocar grans esdeveniments, ja que la vida quotidiana està marcada amb el segell de la globalització. Fins al punt que es podria afirmar que la globalització és la substància mateixa de la nostra vida quotidiana, expressada en una creixent consciència de globalitat. Som, ja, en siguem conscients o no, cosmopolites domèstics, rodamóns sedentaris, éssers glocals arrelats inevitablement en un territori, en un lloc, tot i que siga conjuntural, però inserits alhora en els fluxos globals, connectats amb totes les forces i els moviments del planeta. Totes aquestes circumstàncies configuren allò que hem anomenat la condició global (Hernàndez, 2012), que implica una progressiva consciència

Globalització, modernitat i sociologia

social i individual dels processos de globalització. A través d’aquesta consciència, grups creixents de població de tot el món —encara que de manera diversa i desigual— identifiquen (en positiu o en negatiu) els moderns processos globals, d’altra banda cada vegada més extensos, intensos, veloços i impactants a escala local. La condició global apareix, cada vegada més, com una segona naturalesa creada del món, un “ambient” que ens envolta i condiciona, un “entorn” que nosaltres, com a individus que ens relacionem amb altres individus com a éssers socials, tendim a reproduir i recrear en les més imperceptibles vivències de la quotidianitat. Amb tot, la condició global pressuposa diverses condicions locals de la globalitat, diverses percepcions i vivències d’un entorn màxim que es concreta diferencialment en les nostres vides localitzades. La condició global transforma la vida dels individus, la seua condició vital, els seus imaginaris, cosmovisions, desitjos i somnis. D’alguna manera, en la forja de la condició global succeeix que la globalització del sistema tecnoeconòmic es mostra indissociable de la globalització de les estructures socials i dels sistemes simbòlics de significat, la qual cosa revela el sinuós ascens d’un cosmopolitisme més o menys conscient, més o menys tangible, però real.

2. LES DINÀMIQUES CAUSALS DE LA GLOBALITZACIÓ A l’hora d’enfocar el tema de les dinàmiques causals de la globalització es podria portar a col·lació la següent cita de Pascal, arreplegada per Morin i Kern (1993: 201): “Porque siendo todas las cosas causadas y causantes, ayudadas y ayudantes, mediatas e inmediatas, y relacionándose todas por un vínculo natural e insensible que une a las más alejadas y las más distintas, considero imposible conocer las partes sin conocer el todo, al igual que conocer el todo sin conocer particularmente las partes”. Això val perfectament per a l’enteniment de la globalització, les dinàmiques causals del qual afecten diverses dimensions, de manera diversa i interconnectada. La globalització contemporània és el resultat dels processos històrics de globalització. Així i tot, la historicitat de la globalització no és necessàriament finalista, sinó contingent i oberta a diversos escenaris possibles, per la qual cosa la globalització pot ser vista com una realitat social plural en construcció. D’entrada, per a considerar quines són les causes de la globalització, cal diferenciar les diverses fases d’aquesta, en què operen diverses lògiques causals les conseqüències o els efectes de les quals es converteixen,

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

al seu torn, en font de nous desenvolupaments globalitzadors en fases històriques posteriors Segons Held et al. (2002), hi hauria una primera etapa, coneguda com a globalització premoderna, que comprendria des dels primers moments de la història humana fins a l’any 1500, aproximadament. Aquesta dilatada etapa, marcada fonamentalment per una globalització limitada en l’espai, es va caracteritzar per una extensió dels fluxos limitada a Euràsia, amb alguns vincles interregionals i intercivilizacionals. La intensitat globalitzadora era baixa, amb fluxos esporàdicament intensos però transitoris, o amb relacions arrelades però de baixa intensitat. La velocitat dels fluxos també era baixa, amb una infraestructura centrada en l’escriptura, en la impremta mecanitzada en algunes àrees, en la domesticació d’animals per al transport, en la pau imperial i algunes carreteres, i en certs avanços en tecnologia i cartografia marítimes. Es tractava d’una globalització molt poc institucionalitzada, amb alguns sistemes de tribut ecumènics. També existien fluxos i xarxes associats a grans rutes comercials entre civilitzacions (Europa, Àfrica i sud-est d’Àsia). El mode dominant de globalització, d’altra banda, estava basat en la religió i en la ideologia imperial. D’aquesta manera, es pot dir que les dinàmiques causals bàsiques que operen durant la globalització premoderna són diverses interconnectades: l’expansió i consolidació de grans imperis polítics i militars (Grècia, Roma, la Xina, l’Islam), especialment a través dels dispositius de guerres i conquistes, l’expansió i institucionalització de religions mundials (cristianisme, islamisme, budisme, hinduisme), la generació de vastos moviments migratoris des de les estepes nòmades, la pràctica del comerç a llarga distància i el desenvolupament d’alguns avanços científics i invents tècnics, com ara el descobriment de l’esfericitat de la Terra. Amb el final de l’Edat Mitjana i el descobriment d’Amèrica s’obri una segona gran etapa de la globalització, la globalització moderna primerenca, que dura entre els anys 1500 i 1850. En extensió, la globalització augmenta, perquè Àsia i Oceania, Àfrica i Amèrica es connecten molt més amb Euràsia. En intensitat, els fluxos són també més intensos però transitoris, i les relacions polítiques arrelades també presenten intensitat baixa. Es produeixen, successivament, la constitució i posterior fragmentació dels imperis transatlàntics, alhora que augmenta la intensitat de les economies transatlàntiques (comerços de metalls, matèries primeres, manufactures i esclaus) i altres enllaços econòmics. Amb tot, la velocitat dels fluxos continua sent baixa i en infraestructures destaquen les innovacions europees i les noves tecnologies de navegació, íntimament relacionades amb els nous processos industrials en marxa.

Globalització, modernitat i sociologia

S’estén la impremta mecanitzada per Europa i les seues colònies, i s’estableixen els primers sistemes postals europeus. La institucionalització continua sent baixa, limitada als sistemes de diplomàcia. Durant aquesta època, les xarxes transatlàntiques estan dominades per imperis europeus, mentre que a l’Índic l’expansió europea xoca amb les xarxes comercials islàmiques. En aquesta fase, d’incipient expansió capitalista, Europa encara no és capaç de controlar Àfrica i l’interior d’Àsia, si bé destaquen els grans centres metropolitans (Venècia, Gènova, París, Londres, Amsterdam, Madrid), on les elits burgeses en formació controlen importants rutes comercials, cada vegada més extenses. Quant al mode de globalització, continua estant sotmés al marc imperial i religiós. En síntesi, les dinàmiques causals de la globalització moderna primerenca es vincularien a la formació i expansió dels imperis europeus (a partir dels nous estats nació), a la inauguració del sistema modern de relacions internacionals (Tractat de Westfàlia), a l’augment de la productivitat econòmica a Europa (desenvolupament capitalista), a l’expansió de les grans companyies comercials i al desenvolupament de les primeres institucions financeres internacionals, a l’incipient industrialisme, al creixement de les esglésies cristianes, als nous fluxos migratoris (d’Europa i Àfrica a Amèrica, fonamentalment) i al desenvolupament tecnològic (impremta, transport marítim avançat, canals i carreteres). D’acord amb l’esmentada periodització de Held et al. (2002), amb l’extensió de la primera revolució industrial s’inauguraria la globalització moderna, estesa des del 1850 fins al 1945, data del final de la Segona Guerra Mundial. Durant aquesta etapa, que veu realment consolidar-se allò que anomenem la “modernitat”, que posteriorment tractarem amb més detall, la globalització augmentaria clarament en extensió: els imperis europeus introdueixen Àsia oriental i Àfrica més plenament en les xarxes globals, Orient comença a obrir-se cap a l’exterior i l’economia mundial s’estén molt més enllà del triangle atlàntic. En intensitat també es detecten progressos, perquè s’estableixen nous imperis colonials capitalistes, com també xarxes polítiques i militars duradores. Paral·lelament, i amb el desplegament de la segona revolució industrial, augmenta la intensitat de l’impacte econòmic i cultural d’Occident, alhora que es generen les primeres fórmules de modernitat no occidentals (el Japó i Turquia). La velocitat dels fluxos augmenta, en gran part gràcies a les innovacions en infraestructures globals (ferrocarril, transport marítim mecanitzat, telègraf, telefonia, ús del motor de combustió interna, la ràdio i la televisió). Es generen nous fluxos migratoris i augmenta la institucionalització de les xarxes econòmiques. En les institucions i xarxes mundials s’exerceix l’hegemonia euroamericana, destacant el poder de l’Imperi Britànic en el

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

context de la rivalitat mundial entre imperis (França, els Estats Units, Alemanya, el Japó, Rússia, Itàlia i Bèlgica), que té com a conseqüència una intensa colonització d’extenses àrees del món, incorporades de manera tangencial i dependent a la modernitat. Respecte als modes de globalització, s’inscriuen en un marc de coacció imperial, de competició econòmica i d’ideologies secularitzades. Tot comptat, durant la globalització moderna les dinàmiques causals enllaçarien els inicis i expansió de la industrialització a Europa i els Estats Units, que al seu torn es lligaria amb l’extensió dels poderosos estats nació europeus, en alguns casos convertits en grans imperis colonials estables, els quals es dedicarien a difondre les noves ideologies occidentals (liberalisme, nacionalisme, socialisme i anarquisme), el cristianisme, la racionalitat científica o la lògica capitalista. A això caldria afegir el creixement i institucionalització del capitalisme comercial, industrial i financer; la intensificació de les novetats científiques, tecnològiques i militars; la nova onada de migracions intercontinentals, i el desenvolupament progressiu dels nous mitjans de transport i comunicació de masses, autèntics portadors i reproductors de les institucions de la modernitat occidental. Finalment, el 1945 s’hauria iniciat la coneguda com a globalització contemporània, els trets essencials de la qual es defineixen clarament a partir dels anys setanta, coincidint amb la crisi capitalista del 1973, la crisi social del 1968, la crisi bèl·lica del Vietnam i la constatació de la crisi ecològica. La caiguda dels sistemes comunistes el 1989 i la consolidació d’un capitalisme realment global accentuarien els trets definitoris d’aquesta globalització. Fins al punt que, tot i haver començat només acabada la Segona Guerra Mundial, la seua radicalització, coincident amb una clara mutació de la modernitat (la coneguda com a transició de la primera a la segona modernitat) s’hauria esdevingut en els darrers trenta o quaranta anys. En extensió, la globalització abasta tot el món conegut i genera xarxes de caràcter global (comerç, finances i criminalitat), així com nous problemes d’orde global (problema ecològic, terrorisme i sida). La intensitat de la globalització és també molt alta, especialment en termes econòmics, tecnològics i mediambientals. Culturalment la globalització també és intensa, amb creixents fluxos d’objectes, persones, paisatges i signes, que es plasmen en una creixent mediatització i desterritorialització cultural. En el pla polític, es produeix l’extensió mundial de la democràcia i del nacionalisme, i encara que en principi menys intenses que en altres èpoques, les migracions són rellevants, i cada vegada més tendeix a créixer el nombre de desplaçats (de Sud a Nord i de Sud a Sud). La velocitat de la globalització és alta, com s’aprecia en la densitat i millora de les xarxes de transport i de comunicació, en alguns casos instantània i en temps real (televisió o mercats financers).

Globalització, modernitat i sociologia

En termes d’infraestructures, la nova revolució tecnològica informacional es plasma en la combinació i integració de telefonia, ordinadors, xarxa de cables global, satèl·lits globals, Internet, televisió i ràdio. Al mateix temps, les millores en la velocitat dels sistemes de vol o en la capacitat de càrrega dels transports terrestres i marítims potencien la possibilitat de la densificació dels fluxos globals. La institucionalització és també alta i presenta moltes formes (acords multilaterals, organitzacions econòmiques regionals, organismes supraestatals, grans empreses trasnacionals, ONG globals, etcètra). També es transformen els models d’estratificació: es passa de la guerra freda i el sistema bipolar a un sistema multipolar on persisteix, cada volta més complexa, l’oposició Nord-Sud i centre-perifèria. Actualment, els països de l’OCDE són els dominants, amb un acusat poder dels Estats Units. Apareixen, a més, noves àrees industrialitzades i, en el pla cultural, el domini de les indústries culturals occidentals es combina amb la preeminència mundial de la llengua anglesa, l’expansió de la cultura popular de masses o de consum, i els fenòmens de diferenciació i hibridació. En termes mediambientals, els riscos es reparteixen de manera diferencial, així com els recursos bàsics, la qual cosa, unida a les situacions històriques de dependència, genera una agudització de les polaritzacions socials a escala mundial. Quant al mode de globalització, aquest és altament competitiu (mercat), cooperatiu (solidaritat, multilateralisme i regionalisme), ideològic (neoliberalisme i opcions alternatives) i cultural (multiculturalisme, diversitat cultural i homogeneïtzació mercantil). Des d’aquests pressupòsits, les dinàmiques causals de la globalització contemporània han de contemplar-se a partir d’una única confluència històrica o agrupació de models de globalització en tots els àmbits socials, que representa innovacions i densitats sense precedents. D’entrada, el mateix esclat de les dues guerres mundials aguditzarà la percepció de globalitat, amb l’emergència de nous problemes globals (riscos de guerra biològica, química i nuclear). Com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, la derrota dels poders de l’eix, el reforçament de la Unió Soviètica i l’esgotament dels vells poders imperials europeus, emergirà la Guerra Freda, caracteritzada per un ordre bipolar mundial que contribuirà a accentuar encara més la percepció d’un ordre global vertebrat pel conflicte ideològic i geopolític. En aquest context, el desenvolupament d’un capitalisme marcat pel pacte històric entre capital i treball coexistirà amb l’experiment socialista, ambdós amb pretensions modernitzadores de mundialització. No obstant això, la confluència entre un capitalisme reestructurat darrere de la seua crisi dels anys setanta i la nova revolució tecnològica, portarà a una nova expansió del capitalisme, ara cada vegada més global, postfordista, deslocalitzat i informacional, vehiculat per les mateixes accions desreguladores dels estats nació i legitimat i promogut