Issuu

lliçons de dret civil català

COMITÉ CIENTÍFICO DE LA EDITORIAL TIRANT LO BLANCH María José Añón Roig

Catedrática de Filosofía del Derecho de la Universidad de Valencia

Ana Belén Campuzano Laguillo

Catedrática de Derecho Mercantil de la Universidad CEU San Pablo

Víctor Moreno Catena

Catedrático de Derecho Procesal de la Universidad Carlos III de Madrid

Francisco Muñoz Conde

Catedrático de Derecho Penal de la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla

Jorge A. Cerdio Herrán

Angelika Nussberger

José Ramón Cossío Díaz

Héctor Olasolo Alonso

Catedrático de Teoría y Filosofía de Derecho. Instituto Tecnológico Autónomo de México Ministro de la Suprema Corte de Justicia de México

Owen M. Fiss

Catedrático emérito de Teoría del Derecho de la Universidad de Yale (EEUU)

Luis López Guerra

Juez del Tribunal Europeo de Derechos Humanos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad Carlos III de Madrid

Ángel M. López y López

Catedrático de Derecho Civil de la Universidad de Sevilla

Marta Lorente Sariñena

Catedrática de Historia del Derecho de la Universidad Autónoma de Madrid

Javier de Lucas Martín

Catedrático de Filosofía del Derecho y Filosofía Política de la Universidad de Valencia

Jueza del Tribunal Europeo de Derechos Humanos Catedrática de Derecho Internacional de la Universidad de Colonia (Alemania) Catedrático de Derecho Internacional de la Universidad del Rosario (Colombia) y Presidente del Instituto Ibero-Americano de La Haya (Holanda)

Luciano Parejo Alfonso

Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad Carlos III de Madrid

Tomás Sala Franco

Catedrático de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social de la Universidad de Valencia

Ignacio Sancho Gargallo

Magistrado de la Sala Primera (Civil) del Tribunal Supremo de España

Tomás S. Vives Antón

Catedrático de Derecho Penal de la Universidad de Valencia

Ruth Zimmerling

Catedrática de Ciencia Política de la Universidad de Mainz (Alemania)

Procedimiento de selección de originales, ver página web: www.tirant.net/index.php/editorial/procedimiento-de-seleccion-de-originales

LLIÇONS DE DRET CIVIL CATALÀ PART GENERAL DE DRET CIVIL

Mª DEL CARMEN GETE-ALONSO Y CALERA JUDITH SOLÉ RESINA

València, 2016

Copyright ® 2016 És rigorosament prohibida, sense l’autorització dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics. En cas d’errates i actualitzacions, l’Editorial Tirant lo Blanch publicarà la pertinent correcció en la pàgina web www.tirant.com incorporada a la fitxa del llibre.

Directores de la Col.lecció:

Judith Solé Resina Mª Del Carmen Gete-Alonso y Calera

© D’AQUESTA EDICIÓ: TIRANT LO BLANCH C/ Arts Grafiques, 14 - 46010 - València TELFS: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/361 41 51 Email:tlb@tirant.com www.tirant.com Llibreria virtual: www.tirant.es ISBN: 978-84-9143-308-8 MAQUETA: Tink Factoría de Color Pot enviar-nos els seus suggeriments a atencioncliente@tirant.com. També disposa d’un Procediment de queixes, d’acord amb el que s’estableix a www.tirant.net/index.php/empresa/ politicas-de-empresa.

Lliçó 1

El Dret Civil en l’ordenament jurídic privat

Sumari: 1. Delimitació del concepte de Dret Civil. 2. El Dret Civil com a Dret Privat general. 3. Les matèries de Dret Civil.

1. DELIMITACIÓ DEL CONCEPTE DE DRET CIVIL L’aproximació al concepte de Dret Civil ha de partir necessàriament de l’anàlisi del seu contingut, que ha canviat al llarg del temps. La mutabilitat del Dret Civil fa imprescindible el repàs de la seva evolució històrica des de Roma fins als nostres dies. I és que el Dret Civil constitueix, més que una unitat lògica, una unitat històrica que resulta de la seva llarga evolució, a la que es deu que, avui, agrupi determinades matèries i no altres, i també que es configuri com el Dret privat comú o general. Es poden distingir diverses etapes: En els segles IV a I a. de J.C., coincidint amb la fase d’assentament de la República romana, es forma el concepte de ius civile vetus com a resultat de l’evolució de l’antic Dret quiritari (fonamentat en els costums i la Llei de les XII tables). L’expressió ius civile significava pels romans Dret propi i peculiar de Roma (ius proprium civium Romanorum) i abastava tant el que després es va denominar Dret Públic (institucions de caràcter penal, processal i administratives o polítiques), com gran part de les relacions jurídiques que formaven el contingut propi del dret Civil (persona, propietat, obligacions, herència). Al ius civile es contraposava, no al Dret Públic, sino al ius gentium, que era el dret de creació judicial i es concebia com un sistema comú als altres pobles civilitzats. La seva principal diferència amb el ius civile es troba, així, en els seus destinataris, ja que aquest és el dret propi dels ciutadans romans. Junt al ius civile i al ius gentium apareix el ius honorarium o dret dictat pel pretor (praetor ius dicit) dirigit a ajudar, suplir o corregir el dret civil. Es diferencia del ius civile en les fonts de producció. Mentre

Judith Solé Resina

que aquest s’origina per les Assemblees populars i per la interpretatio dels juristes, el ius honorarium és producte del Magistrat. La posterior evolució política social i econòmica esborra aquest límits: amb la concessió de la ciutadania romana a tots els súbdits de l’imperi, l’any 212 d. de J.C., s’elimina el pressupòsit del ius gentium. D’altra banda, la redacció de l’Edicte Perpetu per Salvi Julià, per encàrrec de l’emperador Adrià l’any 130 d. J.C., cristal·litza el dret honorari i elimina la capacitat creadora de dret del pretor. Amb tot, el ius gentium i el ius honorarium, que van tenir funcions complementàries a les del ius civile, no van desaparèixer sense més, sinó que es van incorporar al dret civil. Amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (any 476 d.de J.C.) el dret romà va deixar de tenir vigència com a norma directe en aquella part d’Europa, tot i que això no va suposar la pèrdua del dret romà. D’altra banda, a Orient, al llarg del segle V, floreix l’estudi del dret clàssic que culmina amb la Compilació Justinianea. El Dret Civil a l’Edat Mitjana es caracteritza fonamentalment per dues notes: la recepció del dret romà i el sorgiment de drets particulars. També en el segle XII neix la ciència canonística del dret. Amb la tasca interpretativa dels glosadors, dirigida a aclarir el significat dels preceptes justinians es torna a estudiar i a difondre el dret romà a Occident. Després de l’Escola dels Glossadors, ja al segle XV, l’Escola dels Posglossadors o Comentaristes centre els seus esforços a coordinar el Corpus Iuris Civilis (la compilació de Justinià) amb els estatuts municipals i el dret canònic. Durant l’Edat Mitjana, Dret Civil equival al dret romà (públic i privat) contingut en el Corpus Iuris. En aquest moment, el ius civile recollit per Justinià passa a ser ius commune. Comú, en tant que l’estudi i aplicació d’aquest dret es va estendre per Europa Occidental en contraposició al dret municipal o local de cadascun dels territoris que havien constituït l’imperi romà. Amb tot, el dret civil romà rebut i comentat pels glossadors i postglossadors és principalment un dret privat, ja que els preceptes de dret penal processal o polític continguts en el Corpus eren de més difícil aplicació a la nova societat medieval que havia patit importants canvis polítics, socials, econòmics i culturals. D’aquesta manera es produeix una reducció de la noció de Dret Civil, que s’assimila al que

El Dret Civil en l’ordenament jurídic privat

es coneix com Dret Privat; s’inicia, en definitiva, la privatització del Dret Civil. La dita privatització del Dret Civil coincideix històricament amb l’enfortiment dels Estats i la creixent intervenció dels poders estatals en la creació de normes vinculants per a regular les relacions entre particulars. Ja a l’Edat Mitjana, la nacionalització o estatalització del Dret Civil ve a superar la complexitat i la falta de certesa que propiciaven la flexibilitat i l’adaptabilitat dels materials que caracteritzaven el període del ius comune. Els Estats moderns imposen el seu paper d’Estat absolut titular exclusiu del poder de dictar normes, de resoldre conflictes jurídics i d’utilitzar la força en l’execució de les decisions. El naixement de l’Estat modern suposa un abandonament progressiu de la vigència efectiva del ius civile comune, en principi en benefici de la recopilació de tradicions consuetudinàries, però més endavant en benefici de la legislació real. Fins ben entrat el segle XVIII el Dret Civil segueix sent identificat amb el dret romà. Dret comú que els Estats apliquen subsidiàriament i es distingeix així del dret estrictament nacional. Després, la fixació legislativa del dret nacional i l’estudi d’aquest dret es constitueixen en els pressupòsits que condueixen a la nacionalització del dret civil. La cristal·lització definitiva del Dret Civil com dret nacional i privat té lloc amb la codificació: amb la promulgació de codis que s’inicia el segle XVIII en els estats europeus es pretén recollir d’una forma sistemàtica la regulació de cadascuna de les diferents matèries jurídiques. Amb posterioritat a la codificació, es tendeix a identificar el Dret Civil amb el dret contingut en els codis civils però al que necessariament s’agregen les normes que regulen les matèries connectades amb les que aquests contenen, malgrat que excepcionalment es trobin en lleis especials i per suposat les demès lleis civils separades dels codis. La característica pròpia del mateix rau en el seu contingut, que es centra fonamentalment en el dret de la persona sense cap qualificació i en les institucions de dret privat relacionades amb aquesta que es refereixen a les relacions personals, patrimonials i familiars i als seus drets (dret de família, dret patrimonial i dret successori). D’aquesta manera, la codificació ve a consolidar d’una forma definitiva la configuració del Dret Civil com regulador de les relacions interprivades.

Judith Solé Resina

2. EL DRET CIVIL COM A DRET PRIVAT GENERAL Tradicionalment el dret positiu es divideix en dues branques anomenades Dret Públic i Dret Privat. En aquest context, el dret Civil és dret privat però no tot el dret privat, ja que només està integrat per les matèries considerades com a privades per les quals no existeixen normes particulars constitutives dels anomenats drets privats especials. Essent així, la definició de Dret Civil pressuposa, en primer lloc, l’exclusió de tota matèria qualificada com a dret públic i, en segon lloc, l’exclusió de tot el que es pugui qualificar de mercantil o comercial i de laboral, objecte de drets especials. Les raons que expliquen la importància de la dicotomia Dret Públic/Dret Privat són de caire històric, metodològic i ideològic. La distinció s’origina en el dret romà (el ius publicum apareix en molts textos oposat al ius privatum, malgrat que la concepció del que és públic i privat és diferent segons les èpoques) i reapareix amb un nou sentit després de la Revolució Francesa amb la proclamació de la separació de poders. L’univers jurídic en el pensament liberal del segle XIX tenia únicament dos actors, l’individu i l’Estat i a cadascun d’ells li corresponia el seu propi dret. El desenvolupament de la societat estava basat en la lliure acció dels individus i això es corresponia amb un Dret Públic que partia de l’òptica del garantisme per a definir la seva relació amb la societat civil i tenia com a matèria pròpia l’organització dels poders. El Dret Administratiu tenia el seu principal objectiu en l’activitat de policia i únicament de forma marginal i per la promoció dels interessos particulars, desenvolupava la de foment. Resultava així patent la primacia del Dret Privat. En els darrers temps, en canvi, domina un model de sistema integrat de Dret, de superació de la distinció entre Dret Públic i Dret Privat, resultat d’un model d’economia mixta en el que l’Administració exerceix una àmplia intervenció. La complexitat de les societats modernes ha imposat als poders públics una major intervenció quantitativa i qualitativa, i el Dret Administratiu s’estén infiltrant-se i absorbent dominis que abans es trobaven reservats al Dret Privat. Certament, en l’àmbit de la llibertat contractual la intervenció estatal no és excepcional. Es pren consciència de l’interès social existent

El Dret Civil en l’ordenament jurídic privat

en molts tipus de contractes i, prèvia constatació sociològica de la seva debilitat enfront l’altra, s’intervé a favor d’una de les parts. Així es transformen les relacions de treball i la intervenció administrativa provoca efectes en matèria d’arrendaments rústics i urbans, crèdit, comerç de béns i serveis, etc. El Dret Públic adquireix relleu i importància en detriment del Privat que, es diu, es publifica. Però també es produeix el supòsit invers, per quant els ens públics utilitzen tècniques privades per aconseguir els seus fins i així, es diu, el Dret Públic es privatitza. De fet, a l’actualitat es parteix de la institució jurídica completa (per ex, el matrimoni, la responsabilitat civil, les relacions de consum…, etc) i de la regulació (pública i privada) que l’afecta, més que del caràcter públic o privat de la norma que la regula. Essent així no es pot predicar la delimitació del concepte de Dret Civil a partir d’una oposició radical entre privat i públic, malgrat que tampoc es pot desconèixer la seva importància tècnica, singularment en relació al contingut de la relació jurídica pel que fa als drets i deures de les parts implicades en cas de dualitat de normatives; a la jurisdicció competent per dirimir els plets que sorgeixin amb base en aquesta relació; i al procediment que cal emprar quan existeix una dualitat de jurisdiccions. Per la qual cosa cal analitzar els criteris per a la seva millor configuració. Tradicionalment s’han assenyalat com notes diferenciadores entre el Dret Públic i el Dret Privat: – El seu objecte o finalitat: L’objecte del dret públic és donar satisfacció als interessos col·lectius, mentre que el del dret privat és garantir la màxima satisfacció dels interessos individuals. És suficient assenyalar, per demostrar la inadequació d’aquest criteri que les fundacions i les associacions d’”interès públic” són persones jurídiques sotmeses al dret privat, o que les normes sobre publicitat del tràfic jurídic immobiliari que s’estableixen, no solament en interès dels particulars adquirents de béns immobles sinó també en interès de la seguretat del tràfic general, són igualment normes de dret privat. – El seus caràcters: El Dret Públic es conté essencialment en normes imperatives, mentre que el dret privat deixa un considerable marge d’acció a l’autonomia de la voluntat i està conformat majorment

Judith Solé Resina

per nomes dispositives. Tampoc aquest criteri és exacte, ja que el dret privat coneix de moltes situacions coercitives on l’individu no té elecció i el dret públic no es pot catalogar de dret coercitiu. – Els subjectes de les relacions que regula: el dret privat regula relacions entre particulars, en canvi, estan subjectes a les prescripcions del dret públic les relacions en les quals un o ambdós subjecte siguin entitats jurídiques públiques. Amb tot, avui s’admet que les persones públiques poden actuar a l’esfera del dret privat, quedant subjectes a les normes privades, per la qual cosa aquest criteri també és rebutjable. Actualment la doctrina i la jurisprudència opten per explicar aquesta distinció establint relacions d’institucions o matèries que es consideren “típicament privades”. Les normes jurídiques, es diu, no es distingeixen en termes d’estructura; la diferència ha de ser material i es fonamenta en la tradició jurídica. En aquest sentit, es pot afirmar que el Dret Públic és, fonamentalment, el que organitza jurídicament la comunitat política, i compren el Dret Fiscal o Tributari, el Dret Penal i el Dret Administratiu, a aquest s’ha d’afegir el Dret Constitucional nou dret nascut arrel del nou règim derivat de la Revolució Francesa. El Dret Civil es defineix com el dret privat general que abasta la regulació dels drets i relacions jurídiques que prenen com a subjecte la persona sense cap qualificació addicional. Caracterització a la que s’arriba al segle XIX degut, d’una banda, al procés de privatització que al llarg de la seva història ha experimentat el ius civile romà i, d’una altra, a la separació progressiva del tronc originari del dret civil en el ius civile de diverses branques qualificades de drets especials. . En contrast, els drets privats especials tenen en compte alguna circumstància especial que afecta als subjectes de les seves normes. Es qualifica com a dret especial a una part del dret privat que per raons històriques o d’una altre tipus gaudeix d’autonomia legislativa, científica i didàctica. Avui ho són de forma indiscutida el Dret Mercantil i el Dret Laboral i es debat sobre la condició d’altres blocs normatius més heterogenis com el Dret de Consum. El Dret Mercantil s’ocupa de l’estatut particular dels empresaris i de llurs relacions patrimonials. El Dret Laboral, de la regulació del contracte de treball. Aquests drets especials són d’aplicació preferent

El Dret Civil en l’ordenament jurídic privat

i, en conseqüència, operen com delimitadors de l’objecte del Dret Civil comú o general. Malgrat que el Dret Civil assumeix la funció de supletorietat en cas de llacunes legals o buits normatius dels drets especials (arts. 111-4 CCCat i 4.3 CC) i els seus principis bàsics tenen, a priori, validesa per la resta de matèries quan això no s’excepcioni pel propi dret especial. I és que al Dret Civil li correspon la regulació i l’estudi del contingut essencial del Dret Privat, configurat per les institucions bàsiques i les regles generals sobre les que es fonamenten la resta de branques del Dret Privat.

3. LES MATÈRIES DE DRET CIVIL El Dret Civil és bàsicament el dret de la persona sense cap qualificació addicional. El seu contingut es configura per la persona i el seu patrimoni i les seves normes regulen les relacions personals en els aspectes individuals, col·lectius i familiars. Així, el Dret Civil contempla la persona en si mateixa considerada i els drets que li són inherents —béns o drets de la personalitat— en la seva part general; i tracta també les relacions familiars de la persona en la part anomenada Dret de Família. L’altre eix fonamental és el patrimoni, entès com el conjunt de drets avaluables en diners que correspon a una persona. D’aquest s’ocupa el Dret Civil Patrimonial, dins el qual es distingeix el drets de coses, que regula les facultats de la persona sobre les coses —el dret de propietat i els drets reals limitats—, els modes d’adquisició, transmissió, extinció i pèrdua dels drets reals i les qüestions relatives a la publicitat d’aquestes relacions per via dels registres públics; i el drets de crèdit o personals, que atenen als instruments d’intercanvi de béns o serveis, és a dir, a la regulació dels contractes i de les obligacions i responsabilitat derivada d’aquests. En darrer terme, i encara dins del Dret Civil Patrimonial, es distingeix el Dret de Successions, dirigit a regular el destí del patrimoni d’una persona després de la seva mort. Finalment, al ser matèria que es va introduir en els Codis civils en les disposicions preliminars o disposicions generals, i pel caràcter de Dret comú supletori de les mormes civils respecte de les altres (públiques o privades) també formen part de la matèria civil les regels generals sobre les fonts, l’aplicació i eficàcia de la norma jurídica i el temps.

Lliçó 2

La codificació civil espanyola i la pluralitat d’ordenaments civils

Sumari: 1. La codificació civil espanyola. 2. La pluralitat d’ordenaments civils. 3. Competències legislatives de les Comunitats Autònomes.

1. LA CODIFICACIÓ CIVIL ESPANYOLA La Codificació del dret, dins la que s’insereix la codificació civil, s’inicia al segle XVIII i culmina a principis del XX. Aquest moviment pretén crear un cos legal per a cada matèria (civil, mercantil, processal…) que contingui de forma ordenada i sistemàtica la completa regulació de la mateixa, superant el particularisme i la fragmentació. En la codificació civil europea destaca la influència del Codi Civil francès promulgat el 21 de març de 1804 (Codi de Napoleó), sobre la resta de codis civils de l’àrea llatina, entre els que es compte l’espanyol que recull la ideologia lliberal pròpia de la Revolució de 1789. Amb tot, el Codi Civil espanyol s’enfronta a una realitat diferent de la del seu model francès: la peculiaritat del sistema jurídicprivat espanyol que provoca la coexistència en el territori nacional d’ordenaments jurídics diferents. La permanència de drets civils propis d’algunes regions del territori espanyol fa que es plantegi durant tot el procés codificador la qüestió de la conveniència de la unificació del dret civil que recullen alguns textos constitucionals de l’època, que pretenen imposar la unificació jurídica, i la de la forma en que s’hauria d’aconseguir, en el seu cas, el manteniment de la diversitat dels ordenaments civils. Això allarga el procés codificador que triga gairebé cent anys en culminar. El resultat és un Codi Civil únic que, no obstant, no tendeix a la unificació del dret civil; paral·lelament es mantenen els drets civils especials o forals. Durant la codificació civil espanyola es distingeixen las següents etapes:

Judith Solé Resina

a) L’etapa dels projectes unitaris, en la que s’emmarquen els primers intents de codificació que no van arribar a bon terme. Així: el primer projecte de Codi Civil, de 14 de setembre de 1821, de caràcter essencialment públic; el segon projecte, de 15 de setembre de 1836, ja bàsicament civilista; els projectes de caràcter privat, entre els que destaquen els de Gorosabel (1832) o Fernández de la Hoz (1843); el projecte de Codi Civil de 1851, fruit del treball de les comissions de codificació a les que s’encarrega i que compten amb la participació de García Goyena i Luzuriaga entre els seus principals autors; i el projecte de 19 de maig de 1869, presentat per Romero Ortiz. Tots aquests projectes tenen caràcter uniformista. Aquesta tendència, a la que s’oposen les regions amb dret propi, i els canvis polítics que es succeeixen en aquest període provoquen el seu fracàs i que finalment decaigui la tasca codificadora i s’iniciï una nova etapa. b) L’etapa de les lleis especials. En el Congrés de Jurisconsults celebrat a Madrid del 27 al 31 d’octubre de 1863, es defensa la possibilitat que la codificació es realitzi sense perjudici de la permanència dels altres ordenaments jurídics privats existents en el territori espanyol. En aquest mateix Congrés, es proposen dues possibles vies d’actuació: la primera, es concreta en la redacció de lleis especials que resolguin els problemes concrets que es plantegen en les diferents matèries i preparin així el camí de la codificació; i la segona proposa la redacció d’un codi en el que coexisteixin disposicions generals amb altres especials que deixin llibertat de seguir l’antiga llei. A partir d’aquesta data augmenta la producció de lleis especials, es pot dir que es produeix una codificació parcial, que regulen determinades matèries i responen així a les necessitats socials del moment. En aquesta etapa s’aproven la Llei Hipotecària, de 8 de febrer de 1861; la Llei del Notariat, de 28 de maig de 1862; la Llei del registre Civil, de 17 de juny de 1870; i la Llei provisional del Matrimoni Civil, de 18 de juny de 1870. En cap cas, però, això suposa una renúncia al manteniment dels drets civils propis.

La codificació civil espanyola i la pluralitat d’ordenaments civils

c) L’etapa de les lleis de bases. El sistema de lleis de bases comporta que el Govern presenti a les Corts les línies o principis generals rectors de la matèria que, un cop aprovats, són desenvolupats per la comissió tècnica que redacta el text articulat. En aquesta etapa, Alonso Martínez presenta un primer projecte de llei de bases el 1881 que no va prosperar, i Silvela, el 1885, un segon projecte de llei de bases que decau amb la legislatura. Per fi, Alonso Martínez presenta l’11 de maig de 1888 la Llei de Bases definitiva que marca les directrius del Codi Civil que s’acaba redactant i aprovant per Real Decret de 6 d’octubre de 1888 i entra en vigor l’1 de maig de 1889 en la seva primera edició i el 27 de juliol, de la segona, després de la introducció de les esmenes, correccions i addicions que es van considerar oportunes. El Codi Civil espanyol de 1889 recull solament el dret castellà tot i que, com veurem, respecta els drets propis. S’estructura en quatre llibres precedits d’un títol preliminar. Els llibres es divideixen en títols, aquest en capítols, després en seccions i en darrer terme en articles. El Títol Preliminar tracta de les normes jurídiques i de la seva aplicació i eficàcia; el Llibre Primer conté el dret de la persona i el familiar no econòmic; el Llibre Segon abasta els béns, el dret de propietat i les seves modificacions i els drets reals; el llibre Tercer regula els diferents modes d’adquirir la propietat: l’ocupació, la donació i l’adquisició per successió per causa de mort; i el llibre Quart es dedica al dret d’obligacions i els contractes, incloent els contractes econòmico-matrimonials, la usucapió i la prescripció. En total, el Codi Civil conté 1976 articles, 13 disposicions transitòries i 3 disposicions addicionals que preveuen la revisió del Codi cada deu anys. Amb aquest contingut es pot afirmar que el Codi Civil no abasta tota la normativa civil ja que, d’una banda, coexisteix amb les lleis especials aprovades abans de la seva redacció, i d’una altra, la seva entrada en vigor no ha impedit que amb posterioritat s’hagin anat aprovant lleis especials que regulen aspectes específics d’una determinada institució ja continguda en aquest cos legal (com succeeix amb els arrendaments rústics o urbans) o algunes matèries que per les seves pròpies característiques s’ha considerat convenient regular de forma

Judith Solé Resina

separada (com el dret a l’autonomia del pacient, el tractament automatitzat de dades de caràcter personal…) Igualment es pot afirmar que no tota la matèria regulada en el Codi Civil és estrictament matèria civil. Així, les normes contingudes en el Títol Preliminar resulten d’aplicació general a totes les branques del dret. Respecte de la qüestió de la conservació dels drets forals, la Llei de Bases del Codi Civil de 1888 estableix que les províncies i territoris en que subsisteixi dret foral en el moment de l’entrada en vigor del Codi el conservaran “por ahora” en tota la seva integritat, incorporant-se a través d’apèndixs del Codi Civil en els que es contindran les institucions forals que convingués conservar (arts. 5 i 6). No obstant això, solament es va aprovar un apèndix al Codi Civil, el del dret foral d’Aragó (per Real Decret-llei de 7 de setembre de 1925). Característica d’aquest sistema d’apèndixs era que considerava les institucions forals dret excepcional (front del general o comú que era el Codi Civil espanyol) i a més limitat, doncs aquest dret es mantenia segmentadament, sense abastar totes les institucions. Durant un breu període de temps, comprès entre els anys 1931 i 1936, sota el paraigües de la Constitució de la República, les Autonomies van elaborar i promulgar lleis pròpies en matèria civil. Però amb la desaparició de les Autonomies, després de la guerra civil, es torna a plantejar la qüestió dels drets civils propis. Resulta especialment rellevant la proposta que sorgeix del Congrés Nacional de Dret Civil de Saragossa, celebrat del 3 al 9 d’octubre de 1946: es tracta d’aconseguir un Codi Civil únic que respecti les institucions forals. Per això es procediria, en primer lloc, a compilar els drets forals, divulgar-los i estudiar-los, i després s’incorporarien al Codi general. Es passa així del sistema d’apèndixs al de compilacions que, més enllà de recollir les institucions forals, comportaran una sistematització adequada de les mateixes, tenint en compte la seva vigència i aplicabilitat amb relació a les necessitats del moment. En aquest marc s’aproven les Compilacions de Biscaia i Àlaba (1959); Catalunya (1960); Balears (1961); Galícia (1963); Aragó (1967) i Navarra (1973) totes elles lleis de caràcter estatal, atès que les autonomies no tenien competència legislativa.

La codificació civil espanyola i la pluralitat d’ordenaments civils

En tot cas, és important remarcar que les Compilacions eren lleis autònomes, independents del Codi Civil, però de caràcter estatal, doncs no existia l’autonomia legislativa de cadascuna de les regions amb dret propi. De manera que es van aprovar —excepció feta de la Compilació de Navarra— per les Corts Generals. Fet que va comportar, pel que fa a la Compilació de dret especial de Catalunya (nom que tenia), que el text del projecte que es va presentar a las Corts fos reduït considerablement en aquest tràmit parlamentari. D’aquesta manera les Compilacions, tot i ser cossos legals més homogenis i sistemàtics, no van ser mai un sistema jurídic complet, la cual cosa comportava la necessitat d’acudir a un sistema de heterointegració que feia actuar al Codi Civil com a dret supletori en defecte del supletori propi (Base 5 del CC i antic art. 12 CC).

2. PLURALITAT D’ORDENAMENTS CIVILS La Constitució espanyola de 1978 possibilita legislar en matèria civil a les Comunitats Autònomes. Ofereix així un nou plantejament a la qüestió de la diversitat legislativa, atès que el Dret civil propi ja no queda limitat a la conservació, sinó que es possibilita la seva modificació i desenvolupament. Amb tot, la Constitució adopta una posició, no autonomista, sinó foralista, ja que únicament permet la conservació, modificació i desenvolupament del dret civil a les Comunitats Autònomes en les que aquest existia amb anterioritat a la seva entrada en vigor (art. 149.1.8 CE). L’estructura de l’ordenament jurídic espanyol després de la Constitució, es caracteritza fonamentalment per dues notes. D’una banda, per l’abandonament de l’antiga aspiració d’un Codi Civil únic per tot el territori; i d’una altra, pel correlatiu abandonament de l’aplicació de la denominació de Dret especial als drets civils propis, forals o territorials, nomen amb el que es volia donar caràcter excepcional a aquests front al Dret Comú (general) que es pretenia identificar com el del Codi Civil espanyol en exclusiva. En l’actualitat, en general els drets civils propis tenen la qualificació de Dret comú en l’àmbit en el que són aplicables. La Constitució reconeix la coexistència de diferents ordenaments civils en el territori espanyol. Per aquest motiu, el dret de l’Estat sola-

Judith Solé Resina

ment es pot considerar com “general” quan es refereix al que afecta a l’àmbit de les seves competències exclusives. En el plànol substantiu o qualitatiu, el Dret Civil de les Comunitats Autònomes el seu únic límit ve donat per les matèries civils sobre les que no té competència legislativa.

3. COMPETÈNCIES LEGISLATIVES DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES El sistema autonòmic espanyol es basa en la distribució de competències d’acord amb les enumeracions contingudes en els arts. 148 i 149 CE. L’art. 149.1.8 CE reconeix la capacitat de legislar en matèria civil a les Comunitats Autònomes en que regeixi dret civil propi en el moment d’entrar en vigor la Constitució i es reserven algunes competències a l’Estat. D’acord amb aquest precepte són competències exclusives de l’Estat en matèria de legislació civil: 1. Les regles relatives a l’aplicació i eficàcia de les normes jurídiques: són les disposicions que determinen el contingut de les lleis i les regles generals per a la seva aplicació, que tenen vigència en tot el territori espanyol. 2. Les relacions jurídico-privades relatives a les formes de matrimoni: afecten a la determinació del sistema matrimonial i al reconeixement de l’eficàcia civil a determinades formes de matrimoni. La competència per la regulació dels aspectes patrimonials del matrimoni correspon, en canvi, a les Comunitats Autònomes. 3. L’ordenació dels Registres i Instruments públics: és l’organització de la fe pública registral. 4. Les bases de les obligacions contractuals. Per “base” s’ha d’entendre, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional, la matèria en la que l’Estat és competent per determinar els principis als que s’haurà d’ajustar la legislació autonòmica (STC 1/82, de 28 de gener, entre altres). Amb tot, es tracta d’una de les competències exclusives de l’Estat que provoca una major dificultat a l’hora de fixar el seu contingut i límits.

La codificació civil espanyola i la pluralitat d’ordenaments civils

5. Les normes per a resoldre conflictes de lleis que sorgeixin tant en l’àmbit intern com en l’àmbit internacional. 6. La determinació de les fonts del dret, d’acord amb les normes de dret foral o especial. L’Estat té competència exclusiva per a fixar els criteris relatius a la jerarquia normativa i temporalitat de les normes, així com per fixar els criteris que determinen l’àmbit competencial o de relacions dels ordenaments entre si. La determinació de cadascuna de les fonts és, en canvi, un instrument propi de cada ordenament civil, conseqüència de la seva pròpia existència, per la qual cosa els Parlaments autonòmics tenen competència per establir el seu propi sistema de fonts del Dret Civil. Amb tot, d’acord amb l’art. 149.1.8 CE l’Estat desplegarà aquestes competències “sense perjudici de la conservació i desenvolupament per les Comunitats Autònomes dels drets civils, forals o especials, allà on existeixin”. I aquí es planteja la qüestió de determinar quines són les concretes possibilitats d’actuació de les Comunitats Autònomes en aquesta àmbit, això és, la qüestió de la intel·ligència dels termes “conservació, modificació i desenvolupament dels drets civils forals o especials”. Hi ha diverses teories: Una primera tesis (que es correspon amb les teories limitadores o restrictives) entén que la facultat legislativa de les Comunitats Autònomes únicament es pot projectar sobre les institucions contingudes en la seva Compilació, amb la qual cosa el dret civil autonòmic no es pot desenvolupar més enllà d’aquest text. La segona tesis (teories intermèdies) sustenta que les competències legislatives de les Comunitats Autònomes en matèria civil no es limiten a les institucions regulades en les respectives compilacions, sinó que s’estenen també a altres matèries connexes amb el Dret Civil propi vigent al temps de l’entrada en vigor de la Constitució. Per últim, la tesis autonomista (teories amplies) sosté que la competència dels Parlaments autonòmics en matèria civil abasta a tota aquella que no estigui reservada exclusivament a l’Estat. Cal assenyalar que el Tribunal Constitucional s’havia posicionat en favor de la tesis intermèdia en la Sentència 88/1993, de 12 de març, relativa a la competència legislativa en matèria de Dret Civil de la Comunitat Valenciana i en la Sentència 156/1993, de 6 de maig, relativa

Judith Solé Resina

al recurs d’inconstitucionalitat promogut contra l’article únic del Text refós de la Compilació de Dret Civil de les Illes Balears. L’aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya respon a l’adopció de la teoria àmplia abans referida. En aquesta línia, l’article 129 EAC estableix que “correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de dret civil, excepte en les matèries que l’article 149.1.8 de la Constitució atribueix en tot cas a l’Estat. Aquesta competència inclou la determinació dels sistema de fonts de dret civil de Catalunya. Tot i que la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, relativa a la constitucionalitat de l’Estatut de 2006, insisteix en la interpretació restrictiva en la línia de la posició intermèdia. D’altra banda, cal tenir present els tipus de competències que es delimiten en la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: a) Les competències exclusives de l’Estat en les que aquest exclou a qualsevol legislador autonòmic i manté el control directament, que són les matèries reservades a l’Estat per l’art. 149.1.8 CE; i les competències exclusives de la Generalitat sobre les que aquesta exerceix íntegrament la potestat legislativa, reglamentària i executiva excloent a l’Estat, d’acord amb el que disposa l’art. 110 de l’EAC. b) Les competències compartides per les quals sobre el mateix objecte o matèria poden recaure regulacions de l’Estat i de les Comunitats Autònomes. En aquest sentit, l’art. 111 EAC disposa que en aquestes competències correspon a la Generalitat la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva, en el marc de les bases que fixi l’Estat com principis o mínim comú normatiu en normes amb rang de llei, excepte en els supòsits que es determinin d’acord amb la Constitució i l’Estatut. El Parlament ha de desplegar i concretar per mitjà d’una llei les disposicions bàsiques, i c) Les competències executives en les que correspon a les CCAA (La Generalitat) la potestat reglamentària, que comprèn l’aprovació de les disposicions per a l’execució de la normativa de l’Estat i també la funció executiva, d’acord amb l’art. 112 EAC.

Lliçó 3

La codificació civil catalana. El Codi Civil de Catalunya

Sumari: 1. La codificació del Dret privat català: les etapes. 2. Estructura de la Comissió de Codificació. 3. El Codi civil de Catalunya: 3.4. Caràcters. 3.2. Estructura.

1. LA CODIFICACIÓ DEL DRET PRIVAT CATALÀ: LES ETAPES Una vella reivindicació de la societat jurídica catalana des de l’iniciï del moviment codificador endegat al segle XIX ha estat el tenir un cos legal normatiu específic que contingués les institucions i règims jurídics propis. No és ocult, al contrari s’ha qualificat com una de les peculiaritats del sistema, que l’esdevenir jurídic en la discussió entre el manteniment dels drets civils propis, i en el que ens interessa el dret català, o absorbir-los dins d’un únic cos legal (el Codi civil espanyol) ha transcorregut a través d’un atzarós i tortuós procés des de la caiguda de l’antic règim fins la Constitució espanyola de 1978. La recuperació de la potestat legislativa de la Generalitat de Catalunya en matèria civil, com s’ha vist, va tenir lloc amb la instauració de l’estat de les autonomies en la Constitució de 1978 (art. 2 CE) i el reconeixement de potestat legislativa en matèria civil (art. 149 1º 8ª CE). Potestat legislativa que va assumir Catalunya en l’Estatut d’autonomia de 1979 (art. 9.2) i que manté l’actual Estatut de 2006 (art. 129). El reconeixement del poder de fer lleis ha suposat, en l’àmbit jurídic català, un important avenç pel desenvolupament del dret civil de Catalunya, però en particular per l’èxit del desideràtum jurídic de tenir un Codi civil propi. El procés legislatiu en matèria civil, que culminarà amb l’aprovació de l’últim dels llibres del Codi Civil de Catalunya i la definitiva derogació del que queda de la Compilació de dret civil de Catalunya, s’ha