Issuu

Carles Tormo i Camallonga EL COL·LEGI DʼADVOCATS DE SUECA

Carles Tormo va llegir la seua tesi doctoral el 1998, sobre el Col·legi dÁdvocats de València, i des dáleshores ençà ha dedicat gran part de la seua investigació a la reconstrucció de la figura del jurista en el trànsit entre les dues èpoques; des de la seua formació universitària fins a léxercici davant dels tribunals. En aquesta obra láutor sápropa al món del corporativisme dels advocats espanyols amb motiu dúna normativa deficient i per a uns objectius que mai van quedar suficientment clars. La conseqüència serà un sostingut conflicte entre els lletrats i els diferents col·legis en relació, especialment, amb el que era léxercici en règim déxclusivitat en segons quines demarcacions i seus judicials.

ALTA CALIDAD EN INVESTIGACIÓN JURÍDICA

CARLES TORMO I CAMALLONGA EL CORPORATIVISME I LʼEXERCICI LLETRAT AMB ELS ESTATUTS DE 

A hores dára ja en són unes quantes les monografies publicades sobre els col·legis dádvocats espanyols, especialment dels fundats durant lÁntic Règim. Una altra cosa és la seua història sota ládministració liberal. Els Estatutos Generales de 1838 suposen léntrada dáquestes corporacions en lésfera de la justícia i de lássociacionisme contemporani, cosa que passava per la unificació normativa de tots els col·legis, com a exigència de lígualitarisme inherent als nous temps.

monografías

EL CORPORATIVISME I LʼEXERCICI LLETRAT AMB ELS ESTATUTS DE  EL COL·LEGI DʼADVOCATS DE SUECA

COMITÉ CIENTÍFICO DE LA EDITORIAL TIRANT LO BLANCH María José Añón Roig

Catedrática de Filosofía del Derecho de la Universidad de Valencia

Ana Belén Campuzano Laguillo

Catedrática de Derecho Mercantil de la Universidad CEU San Pablo

Víctor Moreno Catena

Catedrático de Derecho Procesal de la Universidad Carlos III de Madrid

Francisco Muñoz Conde

Catedrático de Derecho Penal de la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla

Jorge A. Cerdio Herrán

Angelika Nussberger

José Ramón Cossío Díaz

Héctor Olasolo Alonso

Catedrático de Teoría y Filosofía de Derecho. Instituto Tecnológico Autónomo de México Ministro de la Suprema Corte de Justicia de México

Owen M. Fiss

Catedrático emérito de Teoría del Derecho de la Universidad de Yale (EEUU)

Luis López Guerra

Juez del Tribunal Europeo de Derechos Humanos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad Carlos III de Madrid

Ángel M. López y López

Catedrático de Derecho Civil de la Universidad de Sevilla

Marta Lorente Sariñena

Catedrática de Historia del Derecho de la Universidad Autónoma de Madrid

Javier de Lucas Martín

Catedrático de Filosofía del Derecho y Filosofía Política de la Universidad de Valencia

Jueza del Tribunal Europeo de Derechos Humanos Catedrática de Derecho Internacional de la Universidad de Colonia (Alemania) Catedrático de Derecho Internacional de la Universidad del Rosario (Colombia) y Presidente del Instituto Ibero-Americano de La Haya (Holanda)

Luciano Parejo Alfonso

Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad Carlos III de Madrid

Tomás Sala Franco

Catedrático de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social de la Universidad de Valencia

Ignacio Sancho Gargallo

Magistrado de la Sala Primera (Civil) del Tribunal Supremo de España

Tomás S. Vives Antón

Catedrático de Derecho Penal de la Universidad de Valencia

Ruth Zimmerling

Catedrática de Ciencia Política de la Universidad de Mainz (Alemania)

Procedimiento de selección de originales, ver página web: www.tirant.net/index.php/editorial/procedimiento-de-seleccion-de-originales

EL CORPORATIVISME I L’EXERCICI LLETRAT AMB ELS ESTATUTS DE 1838

EL COL·LEGI D’ADVOCATS DE SUECA

CARLES TORMO I CAMALLONGA Universitat de València-Estudi General

València, 2017

Copyright ® 2017 És rigorosament prohibida, sense l’autorització dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics. En cas d’errates i actualitzacions, l’Editorial Tirant lo Blanch publicarà la pertinent correcció en la pàgina web www.tirant.com incorporada a la fitxa del llibre.

© D’AQUESTA EDICIÓ: TIRANT LO BLANCH C/ Arts Grafiques, 14 - 46010 - València TELFS: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/361 41 51 Email:tlb@tirant.com www.tirant.com Llibreria virtual: www.tirant.es ISBN: 978-84-9119-826-0 MAQUETA: Tink Factoría de Color Pot enviar-nos els seus suggeriments a atencioncliente@tirant.com. També disposa d’un Procediment de queixes, d’acord amb el que s’estableix a www.tirant.net/index.php/empresa/ politicas-de-empresa.

PRÒLEG En un estudi ja no tan recent publicat per la Universitat de València amb motiu del seu V Centenari, el professor Bartolomé Clavero parlava del dret com a professió. I en ell establia una línia de separació essencial entre l’Antic Règim i l’època constitucional. Em recordava l’adaptació que les ciències socials han fet del concepte de “paradigma”, encunyat per Thomas Kuhn allà pel 1962 en la seua obra cabdal L’estructura de les revolucions científiques. Des d’aquesta perspectiva, el paradigma descriu el conjunt d’experiències, creences i valors que afecten la forma en què un ésser humà percep la realitat, així com la forma de reaccionar davant d’eixa percepció. El canvi d’un paradigma comporta una revolució, una transformació profunda de les estructures i els valors que sostenen a una societat concreta en un moment determinat. He jutjat necessari fer una introducció com aquesta en el pròleg a l’obra del professor Carles Tormo i Camallonga perquè crec que és una de les claus que explica el naixement d’aquelles corporacions professionals que coneixem com a “col·legis d’advocats”. I m’explicaré. A l’Antic Règim, i en els nivells que determinen l’exercici del poder, el paradigma sociològic era el de les jurisdiccions, enteses com a potestats o poders que declaraven el dret la creació només en corresponia al rei. Aquell era un món judicialitzat, com indica Clavero, en què les qüestions es plantejaven i les decisions es prenien sovint mitjançant procediments contenciosos o entre unes parts que eren assessorades per advocats o lletrats és a dir, els que coneixen les lletres o els textos d’autoritat. De vegades costa explicar als estudiants que una reunió de les velles Corts del període foral era, en realitat, un procediment contenciós en què intervenien diverses parts la Corona, amb un poder arbitral, en primer lloc, i després els braços o estaments, que representen al regne i els seus habitants; i que, per eixa causa, la traducció més correcta al castellà de l’expressió “acte” de cort és la d’“auto”, i no pas “acto”. En un món com aquest, els advocats són una mena de sacerdots del seu saber, la jurisprudència. Són jurisconsults, perquè eren consultats regularment per tots aquells organismes dotats de jurisdicció consells,

Javier Palao Gil

tribunals, jutjats, corts… que representen el rei i la seua potestat per a impartir justícia. Actuen i treballen com a assessors, i reben no un salari, sinó honoraris per la seua alta funció la paraula prové d’honor. I són professors, no solament en el sentit docent de la paraula, sinó també com a paladins de la ciència que professaven i de l’ordre i de la tradició a què servien. En una època en què en les Universitats eren la Teologia i el Dret civil i canònic els sabers principals que s’hi ensenyaven, els estudiosos de les respectives tradicions textuals la Bíblia i el Corpus Iuris, i els seus comentaris i aparell interpretatiu conformaven una elit a tots els nivells. I encara que el dret es vinculava més a la religió que a la política, aquesta última, dominada pel monarca i la noblesa, se servia del dret i dels seus professors per a les tasques quotidianes del poder. Valga la figura de Cristòfor Crespí de Valldaura per tal d’il·lustrar l’estretor d’eixes relacions… Les corporacions d’advocats, com els col·legis que avui dia coneixem, no eren necessàries. Els professionals del dret no formaven gremis, com ara els forners o els corretgers. No havien de defensar preus ni salaris, ni la qualitat d’un producte material. En eixe sentit, tampoc no ho feien els preveres i capellans… Sí que és cert que, en ocasions, formaven confraries per celebrar la diada d’un sant, que es convertia en el patró; és el cas de la “Confraria de lletrats de Sant Iu”, creada en la primera meitat del segle XVI a Saragossa, i que començà a aglutinar els juristes de la capital aragonesa no sols els advocats abans de l’aparició del mateix col·legi. Però no hem de confondre, tot i les historiografies laudatòries, aquesta classe d’institucions amb les poderoses corporacions professionals que iniciaran el seu camí ja al segle XVIII. Fins aleshores, el control sobre els jurisconsults que exercien l’advocacia va ser tènue i limitat bé a les Audiències per part dels jutges, que eren companys i socis en les tasques jurisdiccionals, bé als poderosos municipis de la Corona d’Aragó, les autoritats dels quals eren igualment considerades magistrats. L’exercici professional era raonablement lliure, i els casos d’intrusisme, molt migrats, si comparem, a tall d’exemple, amb el de la Medicina, el que demostra el caràcter radicalment diferent que tenien ambdós sabers a l’Antic Règim pràctic i instrumental, el mèdic; teòric, oral-textual i quasi sacerdotal, el jurídic. Aquest estat de coses començà a canviar al llarg de la centúria il·lustrada. La crisi de l’Estat jurisdiccional amb l’exacerbació de l’ab-

Pròleg

solutisme el despotisme comportà una llarga sèrie de transformacions que són a la base dels primers col·legis d’advocats moderns. L’arribada d’una nova dinastia a la Monarquia Hispànica la francesa dels Borbons trastocà l’statu quo de l’estructura política. La vella monarquia composta provinent de l’Edat Mitjana deixà pas a un procés de creixent centralisme en què les antigues institucions d’autogovern que actuaven de contrapès al poder de la Corona van ser preterides o, directament, suprimides. A la Corona d’Aragó, el Consell territorial i les Corts forals van ser tancats; les Diputacions del General, reduïdes a òrgans de recaptació fins a la desaparició definitiva; els municipis, transformats en dòcils “ayuntamientos” de caire castellà; fins i tot tribunals i jutjats van ser modificats per acostar-los al model de Castella: desaparegueren els antics tribunals de la Governació, així com els òrgans municipals que impartien justícia. S’iniciava un canvi de paradigma: el temps de la jurisdicció també el de la religió declinava en favor de la política… A l’Antic Regne de València, que hem de recordar va ser tractat com a terra conquerida, els canvis foren encara més profunds, ja que la substitució de l’ordenament jurídic foral pel dret castellà va ser completa, tot incloent-hi les normes civils, base de l’activitat usual dels advocats. Per a la introducció del nou dret es va elegir la via indirecta d’inhabilitar als seus professionals i exigir-los, després d’una depuració, el jurament degut a l’observança de les lleis castellanes. Així, el 12 d’agost de 1707 se suspenia als advocats i procuradors també als notaris fins que obtingueren l’habilitació de la Chancilleria. Per tal d’evitar el col·lapse de la justícia, el president d’aquell tribunal nomenà set advocats alguns ja eren castellans, i poc després, en comprovar que la quantitat era molt insuficient, onze més. Però la rapidesa del canvi jurídic, no exempta de certa brutalitat, causà greus problemes en el funcionament usual de la justícia per l’escassa activitat processal i, sobretot, per les mancances formatives dels lletrats, obligats a familiaritzar-se amb el dret castellà en a penes uns mesos… A poc a poc, l’advocacia valenciana començà a adaptar-se als usos processals de les noves autoritats i, essencialment, al control i als exàmens d’habilitació per l’Audiència territorial, com es practicava a Castella. Però la memòria d’aquell sotrac va romandre en la memòria dels lletrats: havien sigut humiliats i menyspreats, malgrat el seu estatus social i professional. La idíl·lica situació d’abans d’Almansa va desa-

Javier Palao Gil

parèixer i començà una nova època caracteritzada per una relació més problemàtica amb els oïdors de l’Audiència i la resta de magistrats del sistema judicial. L’arribada dels orgullosos col·legials castellans va fer variar l’equilibri entre els uns i els altres advocats i jutges, que s’havia mantingut al llarg dels segles. El nou marc de relacions amb la Corona la fi del pactisme i l’arribada de l’absolutisme també va influir a l’hora del sorgiment dels col·legis d’advocats com a corporacions modernes. Mariano Peset, un dels impulsors de l’estudi de les eixides professionals dels juristes, ja va posar de manifest que les institucions existents fins al segle XVIII eren més bé confraries o col·legis de caire gremial no gremis, en realitat que actuaven amb finalitat d’ajuda mútua, com una mutualitat actual, o per motivació religiosa o de pietat. A partir de la instauració borbònica, els advocats s’agrupen amb més força, creen corporacions poderoses que hi introdueixen la col·legiació obligatòria i demanen la protecció del monarca per tal d’assegurar-ne les funcions, privilegis i estatus social. Els col·legis d’advocats es refonen i proliferen, sobretot a partir de l’aprovació dels Estatuts del de Madrid en 1732. Carles Tormo ja estudià els orígens i primeres dècades del col·legi de València fins a la implantació del liberalisme amb el rigor i la profunditat que acostuma. Era aquell un model de les primeres corporacions de l’època de la Il·lustració, com ara Sevilla, Málaga Granada, Zaragoza i Valladolid que preexistien, però que van fer la transició al nou model instaurat per Madrid, Canàries, Pamplona, Oviedo o Palma de Mallorca. La institució va dur a terme les seues funcions, de vegades satisfactòriament, i d’altres potser no tant. Defensà els privilegis i beneficis socials dels advocats; lluità contra l’intrusisme professional i pels drets dels lletrats col·legiats; tractà d’obtenir la reserva de les “places nacionals” de l’Audiència les que ocupaven els magistrats i fiscals nascuts al regne de València per als seus membres… Justament la relació amb el més alt tribunal del regne ocupà una part important del temps de la corporació: defensà els advocats davant el maltractament sistemàtic de què eren objecte per part del regent i oïdors i tractà de millorar les condicions en què exercien el seu treball; a més, actuava com a mitjà per a comunicar les ordres i cèdules que arribaven de Madrid i que l’Audiència li notificava. A poc a poc, les relacions amb altres instàncies i organismes li van fer guanyar un lloc notable dins de l’entramat institucional del cap i casal de l’antic regne. Mentres-

Pròleg

tant, anà consolidant estructura i solidesa corporativa… S’ajustava, doncs, a les necessitats i exigències del seu temps, un temps que estava a punt d’experimentar transformacions decisives. S’acostava l’hora del Col·legi d’Advocats de Sueca… **** La revolució liberal, com ja indica el nom, va comportar una transformació profunda de les societats europees i americanes, que afectà igualment al món del dret. El paradigma social experimenta un aprofundiment en les transformacions encetades al segle XVIII: és el temps de la burgesia i, per tant, de la política. El poder absolut del monarca es limita i fracciona; la jurisdicció serà ara un dels tres poders en què es divideix, i no precisament el major en un principi. A més, es residencia en els jutges; els advocats, juntament amb els altres factors de la justícia alguns, de nova planta són desplaçats a un paper merament instrumental o auxiliar, almenys en teoria. Aquesta és l’època en què comença a gestar-se la professió actual del dret que practiquen els lletrats, i que s’opera en paral·lel als canvis que experimenta la Universitat espanyola. La separació entre Església i Estat col·loca sota l’exclusiva supervisió d’aquest últim les antigues corporacions d’estudis, que ara es converteixen en institucions estatals. Després de les revolucions, l’Estat contemporani s’alça amb un poder com no havia conegut abans, malgrat les limitacions imposades justament per aquelles revolucions: és a dir, drets i llibertats de l’individu. A través del joc de majories o de la corrupció electoral controla la conformació del poder legislatiu parlaments i corts, i mitjançant el Ministeri de Justícia fa el mateix amb la potestat jurisdiccional. D’aquesta manera domina tant l’elaboració del dret, que ara és solament allò que l’Estat promulga o incorpora a l’ordenament jurídic amb el seu vist i plau, com l’aprenentatge en les aules els plans d’estudi i el paper professional i social de la titulació que se’n deriva: llicenciat en dret, ja no pas en lleis o cànons. La pràctica política s’allunyarà de l’ordre jurídic, quan abans la connexió era indefugible. Això no vol dir que els lletrats no participen sovint del món del poder; però ara ho faran a través de la vessant o valor social de la titulació, més que per la capacitativa o facultativa. Les transformacions també seran notables en el camp de l’advocacia. L’exercici professional continua essent una tasca de mediació entre

Javier Palao Gil

els particulars i la justícia, limitada al principi pràcticament a l’àmbit del dret privat civil i mercantil en una època en què el penal encara no presenta una adscripció dogmàtica clara. Els advocats, juntament amb els jutges, reben de l’Estat l’encàrrec de portar als ciutadans el dret creat per ell i estudiat en les universitats d’acord amb uns plans d’estudis que també són competència estatal. La major subjecció dels lletrats al nou poder polític i als particulars es veu compensada per la debilitació del vincle amb els tribunals i els seus magistrats, almenys des de les perspectives institucional i disciplinària. Després de les revolucions, els col·legis d’advocats consoliden la tendència apreciable al llarg del XVIII i es converteixen en corporacions professionals sòlides i de caràcter públic. Ja no són simples associacions professionals o institucions de caire gremial, i tampoc una dependència dels tribunals territorials. El mateix Estat que els exigeix un comportament i uns requisits determinats, i que sotmet els lletrats als interessos dels seus clients, reconeix i consagra la funció pública per tant, transcendent d’aquestes corporacions. Ací s’han de trobar les coordenades essencials de l’excel·lent estudi del professor Carles Tormo i Camallonga. En primer lloc, cal felicitar l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Sueca per haver confiat la redacció de la seua història primera a un professional que és alhora una autoritat en la matèria. No sempre s’esdevé així: el professor Tormo es doctorà amb una gran tesi sobre el Col·legi d’Advocats de València, però va ser la Facultat de Dret la que se’n va fer càrrec de la publicació; mentrestant, el Col·legi continua publicant històries fetes pels seus membres, que presenten greus mancances de rigor i una vessant sentimental que es troba lluny del que són els moderns treballs d’historiografia jurídica. Confiaríem el desenvolupament d’un litigi a un aficionat sense preparació i formació en el món del dret? Encara hi ha coses que sorprenen en unes corporacions que aspiren a la modernitat més absoluta, però que en algunes coses continuen al segle XIX… No és el cas, com apuntava, del Col·legi de Sueca, que ha fet una elecció idònia. I el resultat és igualment remarcable. Dissortadament, la història de les corporacions professionals espanyoles contemporànies fretura d’estudis solvents, com fa poc recordava Moreno Luzón en un treball sobre les elits de l’Espanya liberal: “Los especialistas tienden a olvidar elites que han recibido mucha atención en otros países, como las burocráticas (…) o las profesionales, por ejemplo

Pròleg

resultan muy tímidas las pesquisas sobre abogados, médicos y sanitarios en general (…) Es decir, los estudios se difuminan en aquellos entornos sociales que tocan con las clases medias”. El panorama encara es troba, fins a cert punt, on el va deixar Villacorta Baños en 1989 amb la seua magnífica monografia Profesionales y burócratas. Estado y poder corporativo en la España del siglo XX (1890-1923). Ja en aquell moment posà de manifest com els esquemes organitzatius que el liberalisme havia dissenyat per a l’Estat i la societat condicionaven les formes d’organització del treball professional i el desenvolupament del corporativisme modern. La crisi de l’estatut tradicional de les professions anomenades “liberals” i l’esforç constant de control per part d’eixe nou Estat, que tracta de regular-ne l’enquadrament i de racionalitzar les funcions burocràtiques que aquestes professions duen a terme, és la causa que les impulsa a executar una aferrissada defensa de les respectives identitats i funcions i a efectuar una política de prestigi dins del cos social. En aquest panorama, els advocats van excel·lir en gran mesura. La seua capacitat per moure’s amb agilitat i profit en el complex món de la burocràcia que crearen els nous règims liberals eixa maquinària que coneixem amb el nom de l’Administració Pública els va obrir de bat a bat les portes del poder, sobretot a partir de la segona meitat del XIX. Sabien, en qualitat d’intermediaris, com utilitzar-la i posar-la al servei de les elits propietàries i econòmiques, amb les quals podien equiparar-se. De fet, els propietaris, o els fills, acabaven en molts casos abraçant la professió d’advocat per consolidar la seua posició social… Però eren només una part menor de l’advocacia d’aleshores. Perquè aquesta com s’esdevé en l’actualitat va constituir un element essencial en la conformació de les classes mitjanes característiques del liberalisme espanyol. I, en un món convuls que es trobava en una crisi permanent social, política, econòmica… i en què començava a albirar-se l’enfrontament entre capital i treball, el corporativisme es converteix en una plataforma rellevant per a la supervivència i per a la defensa d’uns concrets interessos de classe. El col·legi serà, doncs, un mecanisme d’inserció social derivat de l’exercici d’una professió: en aquest cas, l’advocacia, amb la multiplicitat de funcions, tant públiques com privades, que va assumir. Ací rau una part de la seua importància…

Javier Palao Gil

L’estudi de Carles Tormo s’estén per algunes d’aquestes qüestions. Un capítol introductori tracta sobre el context jurídic i institucional per a un historiador del dret, la contextualització és un element essencial a l’hora de descriure i definir el seu objecte d’estudi, amb les arrels més immediates del Col·legi, i els Estatutos para el Régimen de los Colegios de Abogados del Reino, publicats per una reial ordre de 28 de maig de 1838, i que van suposar la unificació estatal completa del règim corporatiu, d’acord amb la ideologia política liberal instaurada per la Sargentada de La Granja a l’estiu de 1836. No es tractava del liberalisme clàssic, ja que s’hi imposava la col·legiació forçosa amb una uniformitat quasi total… Dins d’aquestes coordenades històrico-jurídiques vacil·lants, en ocasions: en 1841 es restablia el lliure exercici, però tornà a ser derogat només tres anys després cal situar el naixement i els primers temps del Col·legi d’Advocats de Sueca. Després estudia la institució: les altes i els requisits necessaris per a cursar-les, les baixes, l’evolució numèrica de la corporació i, sobretot, els òrgans de govern, la forma d’elegir-los i les seues funcions. A continuació, aborda la dinàmica institucional: la qüestió central rau en el requisit de la residència dels lletrats dins dels partit judicial per tal de ser admesos a l’exercici en el Col·legi. La complexa interpretació d’allò disposat en els Estatutos de 1838 va permetre al de Sueca evitar la concurrència professional dels advocats residents a la capital de l’antic regne, molt més nombrosos i influents. La proximitat de la poderosa corporació capitalina va constituir una amenaça permanent per a l’estabilitat i continuïtat de la suecana, que va saber sortejar-la al llarg del segle XIX inclosa l’ofensiva de 1883. Abans de les conclusions, la vida corporativa, tan important en una institució amb el perfil d’un col·legi professional, tanca aquest magnífic estudi del professor Carles Tormo. Tampoc no m’he d’estendre més, ja que Joan Tamarit i Palàcios, últim degà del Col·legi, ha fet una bona recensió en les seues pàgines. El Col·legi d’Advocats de Sueca va ser, sens dubte, una corporació modesta si la comparem amb d’altres. Però la seua descripció és un element més en l’esforç per avançar en la composició de la història de les corporacions professionals espanyoles contemporànies. Aquestes corporacions arribaren a crear xarxes i comunitats d’interessos al marge de partits i d’ideologies, adaptant-se així al nou paradigma social de l’època, el de la política, per tal d’influir-hi i fer-s’hi un espai

Pròleg

propi. No és el mateix el que fan en l’actualitat aquestes institucions quan defensen la col·legiació obligatòria o el sistema de llibres d’honoraris, en un temps en què el paradigma és econòmic? Inclús ara que nous paradigmes com la ciència de dades Big Data, Data Mining… o l’STEM comencen a picar a la porta, els col·legis d’advocats s’afanyen a adaptar les seues estructures i serveis, o la formació que imparteixen. Com deia Benavente, una cosa és repetir la història, i una altra de ben diferent és continuar-la: aquest és el repte dels col·legis professionals a hores d’ara… Igualment, en el passat advocats, metges, enginyers i arquitectes, farmacèutics… van constituir una part essencial quantitativament i qualitativa de les elits espanyoles, la història moderna de les quals mai no estarà completa fins que no s’avance en aquest camp de la investigació. Per tot això, cal donar la benvinguda a aquest nou llibre de Carles Tormo que, sense deixar de banda les vessants celebrativa 175 anys d’història i corporativa d’una obra com la que el lector té a les seues mans, ha fet un esforç estimable amb les minses fonts de què hi ha disposat per tal d’enllestir una investigació a l’altura de les que produeix l’acadèmia la Universitat o les institucions científiques hui dia. Només resta recomanar-ne la lectura a les persones erudites i curioses per descomptat, també als professionals del for, que trobaran en les seues pàgines una informació valuosa sobre un temps ja passat però que continua tenint influència en el nostre. Com els historiadors apunten molt sovint, en el passat estan les arrels de la història de l’avenir. Qui, dins de l’àmbit de la professió d’advocat, vulga conèixer l’esdevenidor abans que arribe, pot començar llegint aquest llibre.

Javier Palao Gil

Universitat de València

INTRODUCCIÓ Nous temps per a la justícia i l’advocacia De tots és coneguda la inestabilitat política i social de les primeres dècades del segle XIX, que podem fer extensiva, pràcticament, a tota la centúria. No és solament la Guerra del Francés, contra l’enemic estranger, que al cap i a la fi va ser qüestió d’uns pocs anys, ni de les successives guerres carlines, ja com a manifestació d’una discòrdia nacional interna. Ens referim a un canvi d’ordre en l’ampli sentit de la paraula i en totes les seues accepcions; per a nosaltres, en concret, en el camp de la justícia i de l’advocacia. Assistim a una mudança en la titularitat dels poders entre el que hom anomena l’Antic Règim i el temps que ara s’encetava, el Liberalisme. Passarem d’una monarquia absolutista, per molt que en alguns moments s’haguera volgut qualificar d’il·lustrada, a una altra de parlamentària i, evidentment, constitucional, en la qual la sobirania ja no recaurà en el rei, sinó en la nació —concepte al qual ara se li donarà un nou significat—, com a persona jurídica unitària i conjunt de tots els seus ciutadans. És el que s’ha convingut a denominar la Revolució Liberal. Ens trobarem amb un procés de reforma de tot l’aparell de l’Estat, que resultarà molt més lent de facto que de iure, i que es manifestarà, entre molts altres àmbits, en el de la divisió de poders, i en la diferent titularitat i exercici de cadascun d’ells. Perquè no solament es modificarà el poder legislatiu i l’executiu, sinó també el judicial, i tant en el seu vessant processal com, i m’atreviria a dir que en major mesura, en l’orgànic. Des que en 1747 Montesquieu publicà L’esperit de les lleis, s’havia estés per tot Europa la idea d’una justícia imparcial i separada tant del legislatiu com de l’executiu. A Espanya, aquesta renovació judicial seria lenta però imparable, des de la legislació de les Corts de Cadis de 1810. Encara que puga semblar anecdòtic, la documentació ja no parlarà, com fins aleshores, dels Tribunals de la Monarquia, sinó dels Tribunals Nacionals. I, com a punt d’arribada —i també d’inici—, podem dir que, amb la Ley Orgánica del Poder Judicial de 1870 (des d’ara, LOPJ), donaríem per finalitzada aquesta transició judicial; una llei, aquesta última, que permetrà la consolidació de la justícia contemporània, vigent en temps

Carles Tormo i Camallonga

de monarquia i de república, en temps de dictadura i de democràcia constitucional. En un ordre de coses paral·lel, la cultura romanista continuarà sent, òbviament, la base del procés; els conceptes jurídics, evidentment els privats, continuaran sent els mateixos. En aquest aspecte, doncs, de pocs canvis podem parlar. Però sí que podrem parlar d’una nova “administració” del que s’entén per la justícia, que ara ja, unificada en el seu origen, emanarà d’una única jurisdicció, en la mesura que desapareixen les senyorials i tantes d’altres. És aquest un transcurs que resultà més dificultós del que en un primer moment s’esperava. I, per molt que s’impartira en nom del Rei, ja hem dit que la Nació en serà ara la titular. La justícia ja no s’impartirà per individus elegits pel monarca, en virtut de la seua adscripció a la Corona. Ara seran nomenats pel govern de torn, en virtut de les seues competències professionals i intel·lectuals i, és clar, de la seua adscripció al nou règim; i així, fins que s’instaure el sistema d’oposicions. Respecte a la defensa de les parts litigants en el procés, el canvi de règim també comportarà importants transformacions; no tant en les funcions dels advocats, pràcticament immutables en la seua essència al llarg dels segles, sinó en l’accés a la professió. Són modificacions que procediran tant de la formació lletrada, fonamentalment universitària, com de l’habilitació per a exercir la professió, que ara deixarà de ser una competència judicial per a passar a ser-ho governativa, molt en la línia amb el pensament que la justícia no s’ha entendre com una creació personal, sinó com una simple aplicació mecànica i asèptica del Dret. D’alguna manera, és el permanent qüestionament sobre la “separació” versus “divisió” dels poders. El temps, a poc a poc, posarà cada cosa al seu lloc. Desapareixerà, finalment, la recepció dels advocats com a exercents davant dels tribunals de justícia, i, després de confusos assalts, es generalitzarà el sistema corporatiu obligatori. Des d’un règim d’exercici lliure —on només s’exigia l’habilitació dels tribunals, sense necessitat d’incorporació a cap associació, excepte en les capitals on n’hi havia—, a un altre règim, d’adcripció obligatòria en un col·legi d’advocats, encara que no existira en les poblacions on s’anara a exercir. Entre aquestes dues realitats, canviants en el temps —la de l’accés a l’exercici sense col·legiació, i la de la col·legiació forçosa —, a mitjan segle XIX

Introducció

es generalitza la implantació dels moderns col·legis d’advocats arreu del territori nacional; entre ells, el de Sueca, la incorporació al qual s’exigiria només per a advocar en els jutjats de la demarcació del seu districte. Entrant en matèria, hem de partir de la idea que amb la ideologia liberal imperant, la doctrina institucional trencava la tradicional filosofia funcional de les corporacions d’oficis, com a intermediàries entre la res publica i l’individu. Però amb els col·legis d’avocats, en concret, les coses no serien tan senzilles, ni de bon tros. Per les seues implicacions públiques i polítiques, no mereixeran per part del Govern central el tracte netament liberal que s’atorgarà a la majoria de les altres corporacions, més privatistes i, especialment, economicistes; ens referim, més que res, als gremis. En aquest llibre, intentarem desxifrar el quefer o, el que és el mateix, la vertadera problemàtica que va presidir els Estatutos para el Régimen de los Colegios de Abogados del Reino, de 1838 (des d’ara Estatutos), en un col·legi i en un partit judicial com el de Sueca. Intentarem apropar-nos a la significació, a la vigència i a l’aplicació d’aquesta normativa durant el que quedava de segle XIX, així com a la de les disposicions posteriors que la modificaran i actualitzaran. A tots aquests efectes haurem de tenir ben present, sempre, la premissa apuntada que les professions liberals del segle XIX van navegar, en tot moment, entre el lliure exercici i la col·legiació forçosa. Així és que intentarem veure en quina mesura s’entenia com a prescriptiu per als lletrats aquest associacionisme, i com es materialitzarà territorialment, dins d’un mateix partit judicial, i també entre diferents col·legis i districtes judicials, especialment pel que fa als més propers; en el nostre cas, i destacadament, parlarem del Col·legi de la ciutat de València. Perquè si, fins als Estatutos de 1838, els col·legis d’advocats eren exclusivament locals, ara també n’hi haurà de supramunicipals. Aquests, com el nostre, seran, justament, els que aportaran major complexitat al sistema, i els que requeriran d’una més precisa interpretació o, el que és el mateix, d’una permanent reformulació, sempre insatisfactòria segons per a quina part interessada. La realitat del Col·legi d’Advocats de Sueca ens servirà de referència per a mostrar-nos una situació, segons creiem, arquetípica a la d’altres corporacions lletrades que es van fundar arreu del territori

Carles Tormo i Camallonga

espanyol amb motiu dels Estatutos. Si de cas, el nostre col·legi quedaria condicionat en la seua caracterització pel fet de tenir dins del seu partit judicial, i a banda de la població on radicava, una altra d’equiparable importància, como era Cullera. Igualment, el seu transcurs estaria fortament marcat per la proximitat a la capital de la província, en la qual ja radicaven l’Audiència Territorial i un important col·legi d’advocats. Per tant, les observacions que fem ací, així com les conclusions que podrem traure de la lectura de les actes de les juntes de govern del nostre col·legi, ben bé es podran fer extensives, en línies generals, a gran part de les mateixes corporacions espanyoles no radicades a les capitals de província. Per la mateixa raó, aportarem informació d’aquests altres col·legis, amb circumstàncies i problemàtiques paral·leles i que, a la seua vegada, també tindran la seua repercussió sobre el de Sueca1.

Com més endavant veurem amb major deteniment, el partit judicial de Sueca comprenia, a més de les poblacions de Sueca i Cullera, els municipis limítrofs d’Albalat de la Ribera, Almussafes, Tavernes de la Valldigna i Sollana. Fins a 1895, i a més dels col·legis de les capitals de província, tenim constància documental, en l’Arxiu del Ministeri de Justícia, del fet que també es fundaren, almenys, els següents altres col·legis (alguns de vida molt efímera, uns altres desapareguts més tard): Alba de Tormes, Alcanyís, Alcalá de Henares, Almazán, Antequera, Arnedo-Alfaro, Balaguer, Barbastro, Benavente, Bergara, Briviesca, Calahorra, Calatayud, Caravaca de la Cruz, Carmona, Cartagena, Cervera, Ciudad Rodrigo, Colmenar Viejo, Don Benito, Entrambasaguas, Estella, Figueres, Gandia, Guadix, Haro, Jerez de la Frontera, Lerma, Lorca, Maó, Mataró, Medina del Campo-Nava del Rey, Medina de Ríoseco, Mondoñedo, Montilla, Morón de la Frontera, Nájera, Oriola, Osuna, Peñafiel, Peñaranda de Bracamonte, Pina de Ebro-Belchite, Plasencia, Reus, Rioseco, Ronda, San Cristóbal de la Laguna, Sanlúcar la Mayor, Sant Feliu de Llobregat, Santa Cruz de la Palma, Santiago de Compostela, Talavera de la Reina, Toro, Torrijos-Escalona, Tremp, Trujillo, Tudela, Vélez-Málaga, Vera, Villalón i Iecla. Per la seua banda, no podem assegurar si finalment es van fundar els de Berga, Laguardia i Llerena. Aquesta no és una llista tancada, ja que la documentació de l’Arxiu del Ministeri de Justícia ni és excloent ni, suposem, serà del tot completa. Hauriem d’afegir, a més, però ja fora de l’àmbit espanyol actual, els col·legis d’advocats de Cienfuegos y Sagua la Grande, L’Havana, Puerto Rico o Santiago de Cuba. Veure també Rogelio Pérez Bustamante, «El origen de los colegios de abogados en España», Historia de la Abogacía Española, 2 vols., Santiago Mucho Machado (Dir.), 2 vols., Aranzadi, Madrid, 2015, II, pp. 1597-1642. De gran utilitat, per rigorosa i documentada, ens pot resultar la monografia de Daniel Bellido Diego-Madrazo, Los abogados y sus corporaciones. Historia del Real e Ilustre Colegio de Abogados de Zarago-

Introducció

Tot açò ho farem des de la consideració que, a hores d’ara, ja és abundant la bibliografia sobre col·legis d’advocats de què disposem2. Això sí, i cal remarcar-ho, és escassíssima pel que fa als col·legis de les ciutats no capitals de província, com és el nostre cas, i que és la que més ens interessaria. De fet, és precisament la fundació d’aquests col·legis —que hom qualificava moltes vegades de menors o rurals—, el que exigirà un replantejament de tota la qüestió corporativa. Els conflictes amb els col·legis que, per contra, nosaltres anomenarem majors, obligaran el govern de la Nació i l’Administració de Justícia a reformular el veritable sentit i la funcionalitat d’aquesta institució. Així doncs, i segons el que hem dit, els advocats que exercien en el que seria districte judicial de Sueca, abans de la fundació del Col·legi, ben bé podien haver ingressat en el Col·legi de València, si és que aquesta era la seua pretensió. Això sí, aquesta incorporació no s’exigia per a advocar en les altres poblacions de la demarcació de l’Audiència, com ara Sueca o Cullera. Perquè, des de la singularitat —sempre relativa— de cadascun dels col·legis fundats durant l’Antic Règim, passarem a la uniformitat quasi total per a tots ells, cosa que resultava innegociable per als primers liberals. Entremig, s’assajarà l’anul·lació de la col·legiació obligatòria com a conseqüència de la forta sacsejada que experimentaren gremis, i que els va dur a la pràctica desaparició. Com hem apuntat, sobre el col·legis d’advocats espanyols ja s’han escrit diverses monografies. Unes, rigorosament crítiques en el sentit d’indagatòries o científiques; d’altres, finalment, no ho són tant, per ser més institucionals i estar més preocupades en el relat apologètic i autocomplaent; cosa ben legítima, d’altra banda. La present monografia, però, no pretén fer cap narració sobre els suposats mèrits i glòries del Col·legi d’Advocats de Sueca —l’autor tampoc no sabria com fer-ho. L’objectiu ací és bastant més limitat: es tracta de fer un repàs al que suposa la vida col·legial per als advocats d’un partit judicial d’una ciutat no capital de província, a mitjan segle Dènou. I en un període en què es produeix una important transformació de l’Administració de Justícia i, en concret, de l’exercici de l’advocacia i del

za (s. XII-1838), Saragossa, 2013. Encara que centrada a Aragó, la major part de consideracions són ben vàlides per a la resta de col·legis peninsulars. Sense ànim d’exhaustivitat, es pot consultar l’anterior obra citada Historia de la Abogacía Española…, amb tota la bibliografía que conté.

Carles Tormo i Camallonga

seu associacionisme; tot això des de les fórmules antigues i modernes a les contemporànies o actuals. Lògicament, i com ja hem dit, açò seria conseqüència d’una transformació social i jurídica més global. Estem parlant d’un període amb un indubtable eix vertebrador del canvi: els Estatutos de l’any 1838. Per al temps anterior, podríem parlar d’un sistema, que en el XVIII es vol il·lustrat, i que entra en crisi durant les primeres dècades del XIX. Per al temps posterior, ja parlaríem d’un exercici i un corporativisme contemporani que, malgrat tots els canvis que es vulguen referenciar, especialment els Estatutos de 1895, han arribat als nostres temps. És més, encara podríem afinar una mica més i afirmar que el període del nostre estudi, 1838-1895, és el moment realment intermedi entre el corporativisme propi de l’Antic Règim i el definitivament liberal, l’actual, en què continuem immersos. *** Feta aquesta breu introducció, només resta dir que començarem el present estudi per la realitat immediatament anterior a la fundació del nostre col·legi. Veurem quins eren els requisits que s’exigien a un natural de la Ribera Baixa per a exercir l’advocacia, i veurem l’extracció social d’alguns d’ells, per a aproximar-nos una mica al context poblacional d’aquells lletrats. A partir d’ací, ens centrarem en la vida col·legial que naix al partit judicial de Sueca amb la fundació en 1841 de la nostra corporació. Com se sol fer en aquests casos, passarem de l’estudi dels individus al de les juntes de govern, per a després veure quins van ser els temes que més es tractaren i discutiren al llarg dels anys. Acabarem amb unes consideracions finals a manera, si es vol, de conclusions o d’assaig interpretatiu, que es completaran amb unes llistes dels individus i dels càrrecs de la corporació. Per a la reconstrucció d’aquesta història i la seua comprensió, partirem de la documentació coetània que ha arribat a nosaltres, principalment els llibres d’actes de les juntes del Col·legi de Sueca. Tot i que semblen ser bastant complets, hem comprovat que no són del tot exhaustius; tal volta no ho van ser en el seu moment la mateixa Junta de Govern o el seu secretari. Ho diem en la mesura que hi podem llegir referències sobre decisions que, si es prengueren, no se’n deixà constància. És probable que, com hem vist en uns altres col·legis d’advocats, les actes es redactaren sobre uns previs esborranys que, en el

Introducció

nostre cas, no s’han conservat. Tampoc no s’ha conservat, si és que s’hi registrà, la documentació que el Col·legi rebé d’instàncies diverses al llarg del temps, fonamentalment de l’Audiència de València, del jutjat del partit o dels ajuntaments, especialment de Sueca i Cullera. Per a intentar omplir aquestes llacunes, hem consultat la documentació que sobre les mateixes matèries hi ha a l’arxiu del Col·legi d’Advocats de València, així com al del Ministeri de Justícia, a Madrid, aquest últim amb una molt deficient catalogació. Desgraciàdament, els fons de l’Audiència Territorial de València, que tant ens hi haurien ajudat, desaparegueren en tràgics moments del segle XX. A l’arxiu municipal de Sueca tampoc no hem trobat gran cosa. El que volem dir és que l’exposició dels diferents estadis i episodis pels quals hagué de transcórrer la nostra corporació, no ha sigut una tasca tan senzilla, ni ha resultat tampoc tan completa com ens hauria agradat en un primer moment. És obvi que els llibres d’actes de qualsevol institució són imprescindibles per a investigacions com la nostra, però mai suficients si volem disposar d’una visió completa de la realitat. A més, la seua inherent subjectivitat sempre ha de ser contrastada amb la consulta d’altres fonts paral·leles. I és el que hem intentat fer. El que no podem deixar de destacar, com a mèrit de les autoritats que ens precediren, és la qualitat dels llibres d’actes del Col·legi. Malgrat el que hem dit, ens resulten acceptablement exhaustius, seguint un rigorós ordre cronològic. I —cosa que també és molt d’agrair—, es mantenen en molt bon estat de conservació. Sens dubte, ja els agradaria a tants altres col·legis d’advocats tenir-los, i/o matenir-los, en el mateix bon estat de conservació. Perquè, i açò cal posar-ho en valor, no coneixem cap col·legi d’advocats coetani al de Sueca que en l’actualitat dispose d’unes fonts d’informació com les nostres. No sabem si és tot plegat fruit de l’atzar, o és efecte del ben fer dels successius membres de la Junta de Govern, el fet que els llibres d’actes no hagen patit cap dany al llarg del temps: ni en l’incendi del Registre Civil de Sueca en 1874 per les tropes carlines —afortunadament, no deurien conservar-se allí els llibres—, ni tampoc durant la Guerra Civil, que sí sembla que deixà la seua empremta en les actes o, millor dit, en l’absència sospitosa de les mateixes. Però, sens dubte, el pitjor enemic del paper a la comarca de la Ribera ha sigut sempre