Issuu

978-84-1397-634-1

Directora

PILAR MARÍA ESTELLÉS PERALTA

ALTA CALIDAD EN INVESTIGACIÓN JURÍDICA

PILAR MARÍA ESTELLÉS PERALTA Directora

DE L’AUTOGOVERN VALENCIÀ EN LA MEMÒRIA COL·LECTIVA AL DRET CIVIL VALENCIÀ I EL NOSTRE ANCORATGE COL·LECTIU I SINGULAR EN LA GLOBALITZACIÓ

Esta obra te per objectiu ampliar i aprofundir en el passat històric i jurídic dels valencians i en la nostra singularitat com a poble a nivell social i jurídic. És per això que s’analisen les causes de per què la Comunitat Valenciana que és un territori en passat foral propi no té reconegut el seu dret civil com sí que el tenen Catalunya, Balears, Aragó, País Basc, Navarra i Galícia. Per otra banda, s’evidenciat que 2016 va ser un any nefast per a la Comunitat Valenciana a causa dels pronunciaments per part del Tribunal Constitucional de tres sentències que han conduït a l’actual situació de pràctica derogació del Dret civil valencià i que alguns valenciàns consideren com a culminació d’un vell agravi. Així mateix s’aborda un anàlisis jurídic entorn de la possibilitat de recuperació del Dret Civil Valencià dins del marc constitucional i europeista. Conscients que la solució a tot això, en benefici de la recuperació de la capacitat llegislativa és costosa i molt gravosa per als valencians i podria pensar-se que escassament viable jurídicament, es planteja com més factible una solució política que òbriga el camí a la reforma de la Constitució per a que s’amplien les competències en matèria civil d’alguns territoris, com el de la Comunitat Valenciana.

monografías

DE L’AUTOGOVERN VALENCIÀ EN LA MEMÒRIA COL·LECTIVA AL DRET CIVIL VALENCIÀ I EL NOSTRE ANCORATGE COL·LECTIU I SINGULAR EN LA GLOBALITZACIÓ

COMITÉ CIENTÍFICO DE LA EDITORIAL TIRANT LO BLANCH María José Añón Roig

Javier de Lucas Martín

Ana Cañizares Laso

Víctor Moreno Catena

Catedrática de Filosofía del Derecho de la Universidad de Valencia

Catedrático de Filosofía del Derecho y Filosofía Política de la Universidad de Valencia

Catedrática de Derecho Civil de la Universidad de Málaga

Catedrático de Derecho Procesal de la Universidad Carlos III de Madrid

Jorge A. Cerdio Herrán

Francisco Muñoz Conde

José Ramón Cossío Díaz

Angelika Nussberger

Catedrático de Teoría y Filosofía de Derecho. Instituto Tecnológico Autónomo de México Ministro en retiro de la Suprema Corte de Justicia de la Nación y miembro de El Colegio Nacional

Eduardo Ferrer Mac-Gregor Poisot

Juez de la Corte Interamericana de Derechos Humanos Investigador del Instituto de Investigaciones Jurídicas de la UNAM

Owen Fiss

Catedrático emérito de Teoría del Derecho de la Universidad de Yale (EEUU)

José Antonio García-Cruces González Catedrático de Derecho Mercantil de la UNED

Luis López Guerra

Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad Carlos III de Madrid

Ángel M. López y López

Catedrático de Derecho Civil de la Universidad de Sevilla

Marta Lorente Sariñena

Catedrática de Historia del Derecho de la Universidad Autónoma de Madrid

Catedrático de Derecho Penal de la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla Catedrática de Derecho Constitucional e Internacional en la Universidad de Colonia (Alemania) Miembro de la Comisión de Venecia

Héctor Olasolo Alonso

Catedrático de Derecho Internacional de la Universidad del Rosario (Colombia) y Presidente del Instituto Ibero-Americano de La Haya (Holanda)

Luciano Parejo Alfonso

Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad Carlos III de Madrid

Tomás Sala Franco

Catedrático de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social de la Universidad de Valencia

Ignacio Sancho Gargallo

Magistrado de la Sala Primera (Civil) del Tribunal Supremo de España

Tomás S. Vives Antón

Catedrático de Derecho Penal de la Universidad de Valencia

Ruth Zimmerling

Catedrática de Ciencia Política de la Universidad de Mainz (Alemania)

Procedimiento de selección de originales, ver página web: www.tirant.net/index.php/editorial/procedimiento-de-seleccion-de-originales

DE L’AUTOGOVERN VALENCIÀ EN LA MEMÒRIA COL·LECTIVA AL DRET CIVIL VALENCIÀ I EL NOSTRE ANCORATGE COL·LECTIU I SINGULAR EN LA GLOBALITZACIÓ Directora

PILAR MARÍA ESTELLÉS PERALTA Autores

Dr. Vicent Baydal Sala D. José Ramón Chirivella Vila Dra. Pilar María Estellés Peralta Dr. Fernando García Mengual Dr. Vicente Garrido Mayol Dra. María Dolores Mas Badía Dra. Beatriz Morera Villar Dra. Cristina B. Mosquera Ordóñez Dr. Francisco Javier Palao Gil

Tirant lo blanch Valencia, 2021

Copyright ® 2021 Todos los derechos reservados. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia, grabación magnética, o cualquier almacenamiento de información y sistema de recuperación sin permiso escrito de los autores y del editor. En caso de erratas y actualizaciones, la Editorial Tirant lo Blanch publicará la pertinente corrección en la página web www.tirant.com.

© TIRANT LO BLANCH EDITA: TIRANT LO BLANCH C/ Artes Gráficas, 14 - 46010 - Valencia TELFS.: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/369 41 51 Email: tlb@tirant.com www.tirant.com Librería virtual: www.tirant.es ISBN: 978-84-1397-635-8 Si tiene alguna queja o sugerencia, envíenos un mail a: atencioncliente@tirant.com. En caso de no ser atendida su sugerencia, por favor, lea en www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-de-empresa nuestro procedimiento de quejas. Responsabilidad Social Corporativa: http://www.tirant.net/Docs/RSCTirant.pdf

ÍNDICE INTRODUCCIÓ....................................................................................... 13 Pilar María Estellés Peralta

Capítol 1 LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE REGNE I VOLER SER-HO. ELS ORÍGENS DE L’AUTOGOVERN VALENCIÀ A L’EDAT MITJANA (1231-1419) Vicent Baydal Sala

I. LA CONQUESTA I FUNDACIÓ DEL REGNE DE VALÈNCIA (1231-1261)................................................................................... 19

II. EL CONFLICTE FORAL COM A MESURA DE TOTES LES COSES (1261-1327)............................................................................ 22

III. EL DESENVOLUPAMENT DE LES INSTITUCIONS D’AUTOGOVERN (1327-1387).................................................................. 29 IV. UN REGNE CENTRALITZAT I AMB VEU PRÒPIA (13871419)............................................................................................. 37

V. CONCLUSIONS........................................................................... 43 FIGURES............................................................................................. 49

Capítulo 2 LA APROBACIÓN DEL ESTATUTO Y SUS REFORMAS Vicente Garrido Mayol

I. INTRODUCCIÓN: LA APROBACIÓN DEL ESTATUTO............ 52

II. PROCEDIMIENTO DE REFORMA............................................. 53

III. LA REGULACIÓN DE LA REFORMA EN EL ESTATUT DE 1982.............................................................................................. 55

IV. LAS REFORMAS DEL ESTATUTO DE 1982............................... 56

V. EL PROCEDIMIENTO DE REFORMA SEGÚN EL ESTATUTO DE 2006........................................................................................ 59

VI. LA ÚLTIMA REFORMA DEL ESTATUTO EN LA QUE SE INCUMPLIÓ EL ESTATUTO............................................................ 71 1. Justificación de la reforma........................................................ 72

Índice

2. La “ampliación competencial” que no amplía ni atribuye competencia alguna........................................................................ 76 3. El largo camino parlamentario para aprobar la reforma del Estatuto.................................................................................... 78 4. El olvido (consciente y unánime) del referéndum...................... 83

Capítulo 3 EL DERECHO CIVIL FORAL VALENCIANO: UNA HISTORIA RECIENTE Francisco Javier Palao Gil

I. LA TRANSICIÓN DE UN ANHELO SECULAR.......................... 87

II. LA ERA DEL CONSENSO........................................................... 95

III. EL NAUFRAGIO DE LA VÍA AGROCONSUETUDINARIA...... 99

IV. LA REFORMA DEL ESTATUT DE 2006 Y EL RECURSO A LA ANTIGUA LEGISLACIÓN FORAL.............................................. 102

V. EL DESARROLLO LEGISLATIVO: LA REVIVISCENCIA DEL DERECHO CIVIL VALENCIANO................................................ 108

VI. LA TERCERA ABOLICIÓN: LAS SENTENCIAS DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL DE 2016............................................. 118 VII. EPÍLOGO: LA LUCHA POR EL DERECHO CIVIL VALENCIANO................................................................................................ 124

Capítol 4 LA COMPETÈNCIA LEGISLATIVA CIVIL SEGONS LA CONSTITUCIÓ Cristina Mosquera Ordóñez

I. L’ESTATUT DE LES AUTONOMIES I LA SEUA SUBORDINACIÓ A LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA..................................... 129

II. LA COMPETÈNCIA LEGISLATIVA CIVIL DE L’ARTICLE 149.1, REGLA 8ª DE LA CE......................................................... 133 1. La doctrina del Tribunal Constitucional: abast de les expressions conservació, modificació i desenvolupament...................... 136 1.1. Abast de la competència en matèria de Dret Civil............ 137 1.2. Determinació de quina siga dret foral............................... 140

Índice

Capítulo 5 LOS CONSTANTES INTENTOS DE MANTENER Y DESARROLLAR INSTITUCIONES PROPIAS DEL DERECHO CIVIL Y EL SUMA Y SIGUE DEL AGRAVIO JURISPRUDENCIAL VALENCIANO Pilar María Estellés Peralta

I. LOS CONSTANTES E IMPRODUCTIVOS INTENTOS LEGISLATIVOS PARA DESARROLLAR LAS INSTITUCIONES CIVILES PROPIAS................................................................................ 148

II. EL AGRAVIO JURÍDICO COMPARATIVO EN MATERIA CIVIL FORAL................................................................................... 155 1. La argumentación del Tribunal Constitucional para declarar la inconstitucionalidad de las leyes valencianas y la oportunidad política de su doctrina jurisprudencial...................................... 161

III. LA INCONSTITUCIONALIDAD DE LAS LEYES CIVILES VALENCIANAS Y EL FRENO AL DESARROLLO DEL DERECHO DE FAMILIA VALENCIANO........................................................ 168 1. La Ley 10/2007, de 20 de marzo, de Régimen Económico Matrimonial Valenciano................................................................ 169 2. La Ley 5/2011, de 1 de abril, de Relaciones Familiares de los hijos e hijas cuyos progenitores no conviven............................ 174 3. La ley 5/2012 de uniones de hecho formalizadas de la Comunidad Valenciana...................................................................... 176 IV. LA PÉRDIDA DEL DERECHO CIVIL VALENCIANO Y LA CONSIGUIENTE PÉRDIDA DE LAS INSTITUCIONES PROPIAS DEL DERECHO CIVIL VALENCIANO............................... 178

V. ALCANCE Y EFECTOS DE LA DECLARACIÓN DE INCONSTITUCIONALIDAD DE LAS LEYES CIVILES VALENCIANAS... 181

VI. REFLEXIÓN FINAL..................................................................... 186

Capítol 6 LA REIVINDICACIÓ DEL DRET CIVIL VALENCIÀ EN L’ÀMBIT PARLAMENTARI: DE L’ESTUDI A LA REFORMA CONSTITUCIONAL Fernando García Mengual

I. INTRODUCCIÓ........................................................................... 189

II. LES PRIMERES INICIATIVES PARLAMENTÀRIES SOBRE EL DRET CIVIL VALENCIÀ.............................................................. 191

Índice

III. DES DE L’APROVACIÓ DE LA REFORMA DE L’ESTATUT EN 2006: DE L’ESTUDI A LA REIVINDICACIÓ................................ 194

IV. L’ACTIVITAT EN LES CORTS GENERALS................................. 203

V. CONCLUSIONS........................................................................... 204

Capítulo 7 LA REFORMA CONSTITUCIONAL, SINGULARIDAD Y MOTIVACIÓN DE LA VÍA ELEGIDA POR LES CORTS VALENCIANES PARA LEGISLAR EN MATERIA CIVIL José Ramón Chirivella Vila

I. INTRODUCCIÓN........................................................................ 207

II. MOTIVACIÓN DE LA REFORMA CONSTITUCIONAL............ 209 1. Consideraciones preliminares: El raquítico ámbito material de la capacidad legislativa civil valenciana derivado de la jurisprudencia constitucional.......................................................... 209 2. Marco competencial civil con la redacción inicial del Estatuto (art. 149-1-8ª CE, art. 31-2 Estatuto 1982 y la STC 121/1992)................................................................................ 212 3. La reforma del Estatuto de 2006 y las STC de 2016: Incoherencias y paradojas del desarrollo legislativo civil foral............ 216 3.1. La tramitación en las Cortes Generales de la reforma del Estatuto en lo relativo a la Competencia en Derecho Civil Valenciano....................................................................... 218 3.2. La categorización como Ley Orgánica de los Estatutos de Autonomía....................................................................... 223 3.3. Eficacia y pervivencia de la normativa valenciana de familia..................................................................................... 224

III. CRÍTICA y CONSECUENCIAS DE LAS SSTC 82/2016, 110/2016 y 192/2016.................................................................................... 226 1. La STC convalida, por conexión, un recurso extemporáneo que invalida el Estatuto de Autonomía..................................... 227 2. La STC reitera el carácter consuetudinario foral del Derecho Civil Valenciano Estatutario..................................................... 228 3. Vaciamiento competencial y falsa argumentación de la STC 82/2016.................................................................................... 228

IV. La REFORMA CONSTITUCIONAL: LA VÍA DE RECUPERACIÓN EFECTIVA DEL DERECHO CIVIL VALENCIANO.......... 231 1. Caracterización de la reforma propuesta por les Corts............. 235 2. Prefacio. La aprobación de la reforma constitucional valenciana como termómetro de la salud de la democracia española y del autogobierno valenciano..................................................... 241

Índice

Capítulo 8 REFLEXIONES EN TORNO A LA SITUACIÓN ACTUAL DEL DERECHO FORAL VALENCIANO EN MATERIA DE FAMILIA: ESTUDIO ESPECIAL DE LA PATRIA POTESTAD Y LA CUSTODIA COMPARTIDA DEL MENOR VALENCIANO Pilar María Estellés Peralta

I. EL AGRAVIO VALENCIANO EN MATERIA DE FAMILIA........ 245

II. LA BÚSQUEDA DEL INTERÉS DEL NIÑO VALENCIANO EN SITUACIONES DE CRISIS FAMILIAR POR LA LEY 5/2011, DE 1 DE ABRIL, DE RELACIONES FAMILIARES DE LOS HIJOS E HIJAS CUYOS PROGENITORES NO CONVIVEN..................... 248 1. El interés prevalente del menor................................................. 249 2. La protección del interés del menor en la legislación valenciana............................................................................................. 250

III. EL JUEGO DE LOS PRINCIPIOS DE CORRESPONSABILIDAD PARENTAL Y COPARENTALIDAD EN LA RESOLUCIÓN DEL CONFLICTO FAMILIAR Y LA AFECTACIÓN DEL “FAVOR FILII”................................................................................................ 256 1. La convivencia compartida como instrumento para la consecución del interés del menor......................................................... 258 2. El principio de corresponsabilidad parental.............................. 260 3. La compleja conciliación del interés del niño y su derecho a la coparentalidad y la efectiva aplicación de la corresponsabilidad parental que no resuelve la custodia compartida............... 262

Capítulo 9 LAS LEYES CIVILES VALENCIANAS DECLARADAS INCONSTITUCIONALES SIGUEN PRODUCIENDO EFECTOS Mª Dolores Mas Badía

I. PLANTEAMIENTO...................................................................... 274

II. LA LEY 10/2007, DE 20 DE MARZO, DE RÉGIMEN ECONÓMICO MATRIMONIAL VALENCIANO...................................... 275 1. Cuestiones preliminares............................................................ 275 2. Resultado de los ocho años de vigencia de la Ley..................... 276 3. Efectos de la declaración de inconstitucionalidad..................... 279

III. EFECTOS DE LA DECLARACIÓN PARCIAL DE INCONSTITUCIONALIDAD DE LA LEY 5/2012, DE 15 DE OCTUBRE, DE UNIONES DE HECHO FORMALIZADAS DE LA COMUNITAT VALENCIANA.................................................................. 292

Índice

IV. RELACIONES DE LOS PROGENITORES QUE NO CONVIVEN CON SUS HIJOS E HIJAS TRAS LA DECLARACIÓN DE INCONSTITUCIONALIDAD DE LA “LEY DE CUSTODIA COMPARTIDA” VALENCIANA................................................... 296

Capítol 10 EL DRET CIVIL VALENCIÀ I EL NOSTRE ANCORATGE COL·LECTIU I SINGULAR EN LA GLOBALITZACIÓ Beatriz Morera Villar

I. INTRODUCCIÓ........................................................................... 305

II. LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA I L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT: DISTRIBUCIÓ DE COMPETÈNCIES ENTRE L’ESTAT ESPANYOL I LES COMUNITATS AUTÒNOMES. 307

III. EL PROCÉS D’INTEGRACIÓ EUROPEA..................................... 311

IV. ELS ESTATUTS D’AUTONOMIA I L’APLICACIÓ DEL DRET COMUNITARI PER L’ESTAT I LES COMUNITATS AUTÒNOMES: ESPECIAL REFERÈNCIA A l’ESTATUT D’AUTONOMIA DE LA COMUNITAT VALENCIANA........................................... 318

V. CONCLUSIONS........................................................................... 321

INTRODUCCIÓ De l’autogovern valencià en la memòria col·lectiva al Dret civil valencià i el nostre ancoratge col·lectiu i singular en la globalització pretén analizar la situació actual de l’autogovern, del Dret foral valencià i la busca de solucions que palíen l’agravi valencià. En este anàlisis de les problemàtiques valencianes relacionades en l’autogovern valencià i el Dret civil valencià perseguim fonamentalment dos objectius: En primer lloc, la recuperació de la Memòria Històrica en relació a l’autogovern dels valencians i valencianes per a reforçar el sentiment del poble valencià en relació a les seues pròpies institucions des de la fundació del Regne de València fins a l’última modificació de l’Estatut d’Autonomia. En esta obra s’analisen els orígens de l’autogovern valencià y el desenroll jurídic-polític del Regne de València, que la Generalitat, el Consell, les Corts, l’Estatut, són el present i el futur de la latent memòria col·lectiva d’un poble que vol tindre les seues pròpies institucions gràcies a la Constitució Espanyola. Que l’autogovern fa referència a la recuperació històrica de les institucions que van fundar i van organitzar política i econòmicament al Regne de València. Que estes institucions van donar identitat pròpia social i culturalment al poble valencià dins primer de la Corona d’Aragó i més tard en la Corona Espanyola. Així mateix, que la qüestió de la reivindicació històrica de la competència autonòmica sobre legislació civil i el seu intent de recuperació dins del marc constitucional i europeista és hui una realitat que es va votar el 25 de setembre de 2019 en les Corts Valencianes, i sobretot despuix de la proposta de modificació constitucional per a paliar esta qüestió. Per tant, es farà una reflexió sobre la reivindicació del poble valencià de la seua autonomia llegislativa en matèria civil i els constants intents de mantindre i desenrrollar institucions pròpies de Dret Civil foral valenciano mitjançant l’exercici de les competències reconegudes en l’Estatut d’Autonomia i les seues reformes, así com la necessitat de reformar la Constitució perque les lleis civils valencianes declarades inconstitucionals per les sentències del Tribunal Constitucional i que continuen produint efectes han donat lloc a la

Pilar María Estellés Peralta

pèrdua de les institucions civils valencianes i a un agravi comparatiu en atres comunitats autònomes sense parangó. Així les coses, el focus d’esta investigació té com a objectiu el anàlisis jurídic entorn de la possibilitat de recuperació del Dret Civil Valencià dins del marc constitucional i europeista. Per a això hem comptat amb la participació de grans experts i juristes de reconegut prestigi, que des de diferents punts de vista ens han analisat la nostra essència, el nostre passat i la nostra identitat, així com, la nostra insistència invencible a recuperar allò del que ens van privar els Decrets de Nova Planta. Autors com Vicente Garrido, Javier Palao, Vicent Baydal, María Dolores Más, Ferran García Mengual, José Ramón Chirivella, Cristina Mosquera, Beatriz Morera y Pilar María Estellés, que varen participar en les I i II Jornades Científiques “De l’autogovern valencià en la memòria col·lectiva al Dret civil valencià i el nostre ancoratge col·lectiu i singular en la globalització”, celebrades en l’Universitat Católica de Valencia “San Vicente Martir” en setembre de 2019 i octubre de 2020, tot i gràcies a l’ajuda de la Conselleria de Participació, Transparencia, Cooperació i Qualitat Democràtica. En totes en totes estes aportacions s’ha posat de manifest que la Comunitat Valenciana és un territori en passat foral propi que no té reconegut el seu dret civil, com sí que el tenen Catalunya, Balears, Aragó, País Basc, Navarra i Galícia, ja que en el moment que va entrar en vigor la Carta Magna, només els va reconéixer als territoris que ho tenien compilat, i no era el cas del dret valencià. Per otra banda, s’ha evidenciat que 2016 va ser un any nefast per a la Comunitat Valenciana a causa dels pronunciaments per part del TC de tres sentències que han conduït a l’actual situació de pràctica derogació del Dret civil valencià i que alguns valenciàns consideren com a culminació d’un vell agravi. A lo llarc d’este estudi s’ha aconseguit l’objectiu d’ampliar i aprofundir en el passat històric jurídic dels valencians, en la nostra singularitat, com a poble a nivell social i jurídic amb l’objectiu de reforçar el sentiment com a poble valencià en relació a les nostres pròpies institucions des de la fundació del Regne de València i amb la finalitat de donar a entendre millor les constants reivindicacions per a recuperar el nostre dret civil i poder legislar en aquesta matèria com el fan altres comunitats autònomes.

Introducció

La solució a tot això, en benefici de la recuperació de la capacitat llegislativa és costosa i molt gravosa per als valencians i podria pensar-se que escassament viable jurídicament; és més factible una solució política que òbriga el camí a la reforma de la Constitució per a que s’amplien les competències en matèria civil d’alguns territoris, com el de la Comunitat Valenciana. En això estem.

PILAR MARÍA ESTELLÉS PERALTA

Capítol 1

LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE REGNE I VOLER SER-HO. ELS ORÍGENS DE L’AUTOGOVERN VALENCIÀ A L’EDAT MITJANA (1231-1419)1 VICENT BAYDAL SALA

Professor Ajudant Doctor d’Història del Dret Universitat Jaume I de Castelló

SUMARI: I. LA CONQUESTA I FUNDACIÓ DEL REGNE DE VALÈNCIA (1231-1261). II. EL CONFLICTE FORAL COM A MESURA DE TOTES LES COSES (1261-1327). III. EL DESENVOLUPAMENT DE LES INSTITUCIONS D’AUTOGOVERN (1327-1387). IV. UN REGNE CENTRALITZAT I AMB VEU PRÒPIA (1387-1419). V. CONCLUSIONS. FIGURES.

El present treball analitza el procés de desenvolupament jurídico-polític del Regne de València durant la baixa edat mitjana, tot destacant la seua particularitat dins de la península Ibèrica, atés que hi fou l’únic territori creat a partir del segle XIII amb títol de regne i, alhora, amb lleis, institucions administratives i organismes d’autogovern propis i de gran fortalesa. Aquell procés, no obstant això, sí que fou comú al de molts altres territoris europeus, que augmentaren en gran mesura la complexitat i integració dels seus sistemes polítics entre els segles XIII i XV. Ací, en concret, s’estudia el cas valencià mitjançant l’anàlisi de l’evolució dels Furs de València, l’administració de la Corona, els estaments, les Corts i la Diputació del General en qua-

En el present capítol s’insereix en el marc del treball desenvolupat en el projecte “Acta Curiarum Regni Valentiae. Les actes parlamentàries medievals del Regne de València (SEJI/2019/18)”, finançat per la Generalitat Valenciana i coordinat pel grup d’investigació “FORVAL. Història i Dret Forals Valencians” de la Universitat Jaume I de Castelló.

Vicent Baydal Sala

tre etapes cronològiques successives, que van donar lloc, tot plegat, a un potent sistema polític regnal. En relació amb això, fa vora quatre dècades que la historiadora britànica Susan Reynolds va crear el neologisme regnal per a adjectivar territoris medievals de grandària considerable encara que no foren regnes, sinó també principats, ducats o ciutats-estat, governats per un únic sistema polític que reclamava una autoritat més o menys sobirana sobre eixe lloc determinat i que s’articulava mitjançant una legitimació històrica, unes tradicions constitucionals i una participació política distintives i comunes2. Més recentment, el seu deixeble John Watts, també professor a Oxford, ha mostrat detalladament com durant la baixa edat mitjana, entre els segles XIII, XIV i XV, es desenvoluparen arreu d’Europa uns nous sistemes polítics més amplis, complexos, ferms, poderosos i integrats que els anteriors, en què tot un seguit d’agents sociopolítics quedaven coordinats davall la direcció general d’un govern central, el qual podia tindre més o menys limitada la seua autoritat en funció del particular repartiment del poder que hi havia entre tots ells i donar peu a un cert autogovern, segons l’organització resultant dels seus propis mecanismes jurídics i polítics territorials3. En este sentit, és evident que el Regne de València estigué plenament immers en aquell procés, amb una tradició jurídico-política particular i distintiva que donà lloc a un sistema amb un govern centralitzat per al seu propi territori i en què les elits estamentals participaven o controlaven determinades institucions de poder, amb la qual cosa accedien a certs espais d’autogovern. Així doncs, València no només fou nominalment un regne —cosa gens baladí en l’època a títol honorífic—, sinó que a més a més els seus governants volgueren desenvolupar fermament la seua regnalitat, en el sentit del terme encunyat per Reynolds. És el complex fenomen que abordarem a continuació de manera molt sintètica, mitjançant l’anàlisi en quatre etapes dife-

S. REYNOLDS. Kingdoms and communities in Western Europe, 900-1300, Clarendon Press, Oxford, 1984. 3 J. WATTS. The Making of Polities: Europe, 1300-1500, Cambridge University Press, Cambridge, 2009 [Traducció al castellà en: J. Watts. La formación de los sistemas políticos: Europa (1300-1500), Publicacions de la Universitat de València València, 2016]. 2

La importància de dir-se Regne i voler ser-ho

renciades de l’evolució i les relacions entre les principals estructures que vehicularen aquell procés: l’ordenament jurídic general (els Furs), l’autoritat superior que reclamava la sobirania (el rei i la seua administració) i els principals organismes de poder participats per la comunitat política del regne (els estaments, les Corts i la Diputació del General).

I. LA CONQUESTA I FUNDACIÓ DEL REGNE DE VALÈNCIA (1231-1261) En primer lloc, cal assenyalar que, tot i que habitualment s’indica que el procés de conquesta de les terres islàmiques que havien de formar el Regne de València començà en 1233, ja fa molt de temps que Vicent García Edo mostrà de manera fefaent que els primers avanços cristians es produïren a finals de 1231, amb els moviments del noble aragonés Blasco de Alagón que dugueren a l’ocupació de Morella, que de seguida fou reclamada pel rei Jaume I4. En aquells moments, però, no passava per la ment del monarca constituir un regne amb una organització jurídico-política diferenciada i particular, sinó que, com al·legà posteriorment la mateixa noblesa aragonesa, havia promés seguir un model semblant al del Regne d’Aragó, com així ho pareix mostrar el fet que la següent gran vila conquerida pel mateix Jaume I, Borriana en 1233, fora poblada a fur de Saragossa5. De fet, el terme “regnum Valencie” en el sentit d’un nou regne cristià no sembla aparéixer en la documentació reial fins a l’octubre de 1236, quan el rei, després d’haver reunit a Montsó els magnats aragonesos i catalans en Corts Generals prometé a l’arquebisbe de Tarragona dotar convenientment la futura catedral valentina, després d’haver pres la creu “ad expugnandum regnum Valencie pro exaltacione fidei christiane”6.

V. GARCÍA EDO. “Blasco de Alagón”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 62 (1986), pàgs. 383-420. 5 V. BAYDAL. Els valencians, des de quan són valencians?, Afers, Catarroja, 2016. 6 Arxiu de la Catedral de València (ACV), Liber Instrumentorum, ff. 1r-2r (28-X1236). Cal apuntar, en relació amb això, que els esments anteriors al “regnum Valencie”, com els de 1179 en el Tractat de Cazola o de 1229 en un pacte amb l’antic valí almohade Abu Zayd, semblen referir-se a una demarcació de poder islàmic, en el sentit en què nosaltres parlaríem d’una governació, una taifa o un 4

Vicent Baydal Sala

En consonància amb això, ha quedat també raonablement demostrat, per part d’Arcadi García i de l’esmentat Vicent García Edo, que fou en el moment de la seua instal·lació definitiva en la fortificació del Puig de Santa Maria a finals de 1237 quan Jaume I encarregà al jurista de la seua cancelleria Pere Albert la confecció dels Costums de València, un extens codi normatiu destinat no només a la ciutat que es preveia conquerir en breu, sinó també al conjunt del nou Regne de València que el monarca ja havia prefigurat7. No debades, la primera disposició de la primera rúbrica que encapçalava les vora 1.500 normes que contenia estava dedicada a indicar “los térmens del Regne de València”, des del riu de la Sénia fins a la serra de Biar, i fou promulgada pel mateix rei, com tota la resta, cap a finals d’octubre de 1238, unes poques setmanes després d’haver pres la ciutat8. I novament és Vicent García Edo qui ha demostrat fefaentment tant la datació de la promulgació, davant d’un conjunt de representants estamentals d’Aragó i de Catalunya, com el fet apuntat que els Costums de València no eren un simple fur local, sinó que la voluntat reial era ja des d’aleshores aplicar-los al conjunt del territori que s’havia conquerit i el que restava per conquerir: “Una consuetudo […] in toto regno et civitate Valencie sit perpetuum”; “Prohibemus itaque nullas alias consuetudines in civitate vel aliquo loco regni Valentie sibi locum in aliquo vendicare, sed per istas curia et iudices lites debent difinire”9. Per tant, entre 1236 i 1238 Jaume I ideà la fundació d’un nou

emirat. No debades, en el mateix text de Cazola es parlava tant del “regnum Valencie” com del “regnum Denie”, fent referència a les seues demarcacions islàmiques, completament diferents al que vindria després de la conquesta cristiana. Ja Antonio Ubieto explicà clarament que no es pot “afirmar que el «reino cristiano» de Jaime I fue la continuación de un «reino moro» anterior”: A. UBIETO. Orígenes del Reino de Valencia, Anubar, Saragossa, 1975, pàg. 24. 7 A. GARCÍA SANZ. “El jurista Pere Albert i la seva obra”, Estudis històrics i documents dels Arxius de Protocols, 14 (1996), pàgs. 7-38; V. GARCÍA EDO. “La redacción y promulgación de la «Costum» de Valencia”, Anuario de Estudios Medievales, 26 (1996), pàgs. 713-728; V. GARCÍA EDO. Furs de València (1238-1707), Generalitat Valenciana, València, 2012. 8 V. GARCÍA EDO. “La redacción y promulgación de la «Costum» de Valencia”, cit. 9 ACV, Còdex 146, ff. 5v i 1v. Vid.: V. GARCÍA EDO. “La «Costum de la ciutat i regne de València» de 1238”, Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, 30 (2019), pàgs. 9-21.