El bosc dels cors adormits esther sanz
www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 6
El paper utilitzat en la impressió d’aquest llibre ha estat fabricat a partir de fusta procedent de boscos i plantacions gestionades amb els estàndards ambientals més alts, els quals garanteixen una explotació dels recursos sostenible amb el medi ambient i beneficiosa per a les persones. Per aquest motiu, Greenpeace acredita que aquest llibre compleix els requisits ambientals i socials necessaris perquè sigui considerat un llibre «amic dels boscos». El projecte «Llibre amic dels boscos» promou la conservació i l’ús sostenible dels boscos, en especial dels Boscos Primaris, els últims boscos verges del planeta.
Títol original: El bosque de los corazones dormidos Disseny de coberta: Random House Mondadori / Marta Borrell Primera edició: octubre de 2011 © 2011, Esther Sanz © 2011, Random House Mondadori, S. A. Travessera de Gràcia, 47-49. 08021 Barcelona © 2011, Carme Geronès Planagumà i Carles Urritz Geli, per la traducció Imatge de coberta: © Chiara Fersini / Trevillion Images Queden prohibits, dins els límits establerts en la llei i sota les disposicions legalment previstes, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, ja sigui electrònic o mecànic, el tractament informàtic, el lloguer o qualsevol altra forma de cessió de l’obra sense l’autorització prèvia i per escrit dels titulars del copyright. Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, http://www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Printed in Spain – Imprès a Espanya ISBN: 978-84-8441-785-9 Dipòsit legal: B-25.588-2011 Compost a: Fotocomposició 2000, S. A. Imprès a Limpergraf c/ Mogoda, 29-31 08210 Barberà del Vallès Enquadernat a Reinbook GT 1 7 8 5 9
www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 7
Al meu pare, un cor adormit que habita per sempre més a les profunditats d’aquest bosc
www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 9
La meva vida és com una d’aquelles pel·lícules de terror en què tots els protagonistes van morint un darrere l’altre i saps que aviat t’arribarà l’hora. Tant se val el que facis per fugir-ne. La mort espera amb paciència el seu moment, a l’aguait darrere de la teva ombra, disposada a sorprendre’t quan menys ho esperes. En això jo tenia avantatge, sabia que no era lluny. Tampoc no em feia res. L’havia vist tantes vegades de prop que no la temia. Quasi tenia disset anys i assumia el destí de qui coneix la seva sort. Després de la mort de la meva àvia, l’últim ésser estimat que em quedava, la incògnita d’on acabarien els meus dies va trigar poc a aclarir-se. La Dehesa es va convertir en l’avantsala de la meva fi; un lloc preciós on podia esperar el torn. Ho vaig comprendre quan en vaig veure el reflex a la finestra de la torrassa. Era el rostre d’un fantasma, o potser de la mateixa mort. Mai no m’havia imaginat que podia ser tan bella.
www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 11
La Dehesa
Q
uan l’oncle em va venir a recollir a l’estació d’autobusos plovia. Vaig baixar de l’autocar, vaig tancar els ulls i vaig deixar
que l’aire suau del cerç m’acariciés els cabells i em refresqués les galtes envermellides pels plors. Una olor de fusta i de terra mullada em va donar la benvinguda. Malgrat la pluja fina i el temps, massa gelat per a principi d’octubre, fins i tot la freda acollida d’aquell lloc em va semblar més càlida que la de l’oncle. —Fas una fila horrorosa, Clara. Vaig esperar en va el somriure burleta o el gest tendre que sol venir després d’una frase com aquella. Vaig trigar uns segons a adonar-me que l’oncle Álvaro no feia broma. Només havia constatat un fet; el meu aspecte era espantós. Feia dies que amb prou feines menjava i setmanes que plorava sense treva. La idea de refugiar-me en aquell poble de muntanya no havia estat meva. Senzillament no hi vaig tenir cap més opció. Després de la mort de l’àvia quan feia un mes que s’havia suïcidat la mare estava sola al món. No sabia on anar. Morts tots els parents que tenia a Barcelona, un assistent social va localitzar l’únic familiar viu que em quedava en un poblet de Sò11 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 12
ria. Quasi no ens coneixíem, no ens unia cap vincle de consanguinitat, però hauríem de conviure tot un any, fins que en fes divuit. Passat aquest temps, recuperaria el control sobre la meva vida. Pel semblant malhumorat que li vaig veure vaig comprendre que no li feia gaire gràcia la meva arribada. Jo era un imprevist incòmode; la neboda d’una dona —la germana de la meva mare— de qui havia enviudat feia més de quinze anys. «Només serà un any», em vaig recordar a mi mateixa. El cas és que no sabia què se’n faria de mi un cop passat aquest termini. El pis de renda antiga on vivia amb l’àvia havia tornat a mans del propietari. Era un pis ampli, situat a Sant Gervasi. Estava tan acostumada a viure-hi que em va costar entendre que l’havia d’abandonar. Tenia tots els records de la meva infància en aquella casa i en aquell barri benestant de Barcelona. Exiliar-se a un poble de dos-cents habitants no era el millor que li podia passar a una noia de setze anys acostumada a la bullícia d’una gran ciutat, però la idea d’aïllar-me de tot, en el fons, m’atreia. Almenys allà no hauria de suportar les cares compassives dels meus companys d’institut. No els en culpava. Perdre les dues persones que estimes més, de manera tràgica i amb tan poca diferència de temps, és una cosa que toca el cor de qualsevol.
En les sis hores que va durar el viatge vaig fer memòria dels meus estius al poble de la mare. Ella vivia en tots aquells records. Eren imatges poc precises. Jo era molt petita llavors. Vaig mirar d’imaginar-me com devia ser Colmenar en aquells moments. Feia més de deu anys que no en trepitjava els carrers empedrats ni els boscos i els prats verds. 12 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 13
Des del moment en què l’autocar va deixar l’autopista per endinsar-se a la comarcal que serpentejava pels pobles de Sòria em vaig sentir estranyament reconfortada. Uns pins altíssims flanquejaven aquella carretera estreta. D’una manera o altra vaig notar la presència de la mare en el paisatge, com si la seva ànima fos allí per rebre’m. Vaig evocar el dolç somriure dels bons temps, quan la malaltia no li havia esborrat el seu bell rostre. El seient buit del meu costat em feia comprendre fins a quin punt estava sola. M’hauria agradat tant que m’hagués acompanyat en aquell viatge! Els meus dits joguinejaven amb el penjoll que conservava d’ella: una diminuta clau de plata amb una cadena. Vaig recordar el moment en què me’l va regalar i me’l va cordar al coll. No me l’havia tret des d’aquell dia. En arribar vaig tenir la impressió d’haver fet un viatge al passat. Colmenar semblava congelat en plena edat mitjana. Les cases de pedra grisa, amb teulades vermelles i xemeneies còniques, formaven una estampa molt diferent de la de la ciutat que havia deixat enrere aquell mateix matí. Vaig alçar la vista al campanar i hi vaig veure un enorme niu de cigonyes. Al fons, les muntanyes verdes lluïen els cims nevats. L’Álvaro m’esperava assegut en un banc, al costat de la parada d’autobusos. Vaig saber que era ell a l’acte. No hi havia ningú més a la plaça. Després de la desconcertant frase de benvinguda, em va agafar una de les motxilles i em va fer un gest amb el cap perquè el seguís. Vaig donar per fet que anàvem a casa seva, al poble, de manera que em va sorprendre que s’aturés davant d’un Land Rover i hi posés les meves coses dins. Així i tot, hi vaig entrar sense dir ni piu. No sabia on anàvem. Tant em feia. 13 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 14
Vam sortir del poble en direcció a la muntanya per un camí sense asfaltar. Als afores, em vaig fixar en un cartell que indicava un lloc de producció agrícola. Sabia per l’àvia que els de per allí feia molt que produïen mel. El meu oncle tenia ruscs de propietat i es dedicava al subministrament de mel i melmelada ecològiques a diversos punts de la comarca. A mesura que guanyàvem altura el paisatge s’anava fent més exuberant. En un extens bosc dominat per les falgueres i els pins s’hi veien ara i adés petites clapes de roures i faigs, les fulles grogues, ocres i taronges dels quals inundaven la muntanya de colors tardorals. Hi vaig reconèixer l’escenari dels contes i les llegendes que m’havien explicat quan era petita. Durant uns segons fins i tot vaig pensar que toparíem alguna fada o algun follet. Vaig apartar la mirada d’aquell paratge i la vaig dirigir uns segons a l’oncle. Hi havia alguna cosa d’ell que m’aterria. Conduïa amb el front arrugat i la boca ben serrada. No devia tenir més de quaranta anys, però la indumentària que duia —una camisa de franel·la de quadres i uns pantalons de vellut amb elàstics— li donaven un aspecte més propi d’un vell. Aquell silenci incòmode em va obligar a dir alguna cosa amable. El cel s’havia ennegrit. —Tenim al damunt una bona tempesta… —No hauries d’haver sortit de la ciutat. Aquest no és lloc per a una noia com tu —va dir l’oncle sense apartar la vista del camí de terra. —Jo ja no tinc cap lloc… —vaig murmurar. —De debò que no tens ningú a Barcelona? Ningú que et pugui cuidar? 14 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 15
—Em sé cuidar sola. No necessito ningú —vaig protestar, molesta. En realitat sí que hi havia algú que es preocupava per mi. La idea que deixés el curs i me n’anés a viure amb un parent desconegut havia despertat el recel de l’Ángela, la meva tutora de l’institut i una de les poques amigues que havia tingut la mare. Abans que pugés a l’autocar havia insistit, per enèsima vegada, que no me n’anés. «Podem parlar amb l’assistent social…», em va dir; però jo li vaig mentir dient-li que hi volia anar… M’hauria agradat controlar-me més i contenir el plor que en aquells moments em tenallava la gola. Em vaig empassar la saliva. Ella em va acariciar els cabells d’una manera molt semblant a com ho feia la mare i jo no vaig poder evitar d’abraçarm’hi. Em vaig posar a plorar. «No pateixis per mi», li vaig dir entre sanglots, «tot anirà bé.» —Si no necessites ningú, què hi fas, aquí? —va dir l’oncle, tornant-me al present. —Sóc una menor, te’n recordes? Necessito un tutor fins que en faci divuit. I tu ets l’únic «familiar» —vaig pronunciar aquesta paraula amb menyspreu per amagar la tristesa que em produïa la seva actitud— que em queda. —Ja ho sé —va murmurar l’Álvaro suavitzant una mica el to—. Sóc l’únic familiar que tens, però també la pitjor opció. No m’hi avinc gaire, amb la gent. No esperava una gran acollida, però allò de saber que la meva presència el molestava tant va fer que les llàgrimes amenacessin de brollar dels meus ulls. Em vaig mossegar el llavi i vaig controlar el desig peremptori de deixar-les sortir. —A més, què passa amb els estudis? Has deixat el col·legi? 15 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 16
—L’institut —el vaig corregir—. No, no l’he deixat. He portat tots els llibres. Estudiaré pel meu compte i m’examinaré al juny. —Ho tens tot controlat, ja ho veig —va fer l’oncle esbossant una cosa semblant a un somriure—. I l’economia, què? —Tinc una petita pensió assignada per a les meves despeses, però no podré tocar l’herència fins que no sigui major d’edat. Em va estranyar que l’oncle no estigués al corrent d’aquells detalls essent com era el meu tutor legal. Tot i així, vaig continuar: —L’àvia tenia uns estalvis… I una propietat. Al testament, hi consta alguna cosa sobre una casa, però em penso que està mig enrunada. —Sí. Les faccions se li van tornar a contraure i vam passar la resta del camí en silenci. A la meva bossa va sonar la sintonia de «Bella’s Lullaby» per avisar-me de l’entrada d’un missatge. Només era un recordatori de la biblioteca perquè renovés el carnet de sòcia però vaig sospirar alleujada en veure que el mòbil tenia cobertura en aquell lloc inhòspit.
A la fi vam arribar a una caseria formada per dos edificis i una antiga cavallerissa. Un dels habitatges estava mig enrunat; l’altre tenia aspecte de torrassa. Hi havia un rètol de fusta a l’entrada. —La Dehesa —vaig llegir en veu baixa. No era la primera vegada que llegia aquell nom… Vaig recordar vagament el lloc. Hi havia un estany d’aigua verda amb nenúfars que m’era familiar. Em va venir al cap el record d’un pot de vidre amb una granota a dins i em vaig veure de menu16 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 17
da amb una xarxa enorme nuada en un pal. La recuperació d’aquell record de la infantesa em va fer somriure. A la fi un sentiment agradable. L’Álvaro va entrar a la casa amb forma de torrassa i en va començar a treure unes caixes amb pots de mel i melmelada. Tenien un aspecte artesanal que em va semblar encantador. Em va costar d’imaginar-me aquell parent sorrut etiquetant cada pot amb aquella delicada cal·ligrafia i tapant-los d’una manera tan polida amb una fina roba de quadres. Li vaig seguir els passos i el vaig ajudar a carregar la dolça mercaderia al Land Rover. Quan va sortir amb l’última caixa em vaig quedar a dins de la casa. —No ens hi quedarem gaire —em va cridar des de fora—. He de fer el repartiment, però abans et deixaré a Colmenar perquè t’hi instal·lis. Vaig apartar la vista d’aquella taula de roure enorme, un cop alliberada de caixes, i vaig contemplar la sala d’estil rústic que feia d’entrada de la casa. El doble vidre de les finestres i la fusta ben polida i envernissada parlaven d’una reforma recent. L’estança destil·lava la mateixa delicadesa amb què s’havien envasat aquells potets. Era un espai sobri però acollidor. Les parets de pedra grisa contrastaven amb la calidesa de les bigues i el terra, tot de pi. Al costat de la llar de foc, una catifa de llana i un sofà amb uns coixins suaus. La cuina econòmica, antiga, estava integrada a la mateixa estança. I a tocar, una escala de fusta connectava la planta baixa amb dues més. Vaig seguir l’impuls de pujar-hi. A la primera planta hi havia cinc portes. Les vaig obrir d’una en una. Només hi vaig trobar dos dormitoris i una cambra de bany arreglada. Vaig suposar que l’oncle passava temporades puntuals en aque17 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 18
lla casa. Així i tot, es notava que feia temps que no hi vivia perquè hi havia pols acumulada i un matalàs enrotllat damunt del somier de cada habitació. Vaig continuar escales amunt fins a topar amb una porta masissa de roure. Era tancada amb clau. Quan vaig sortir a fora ja havia pres una determinació. Vaig seguir el soroll d’un motor que venia de l’estable. L’oncle l’havia transformat en una mena d’obrador on elaborava els productes artesanals. A més de la maquinària i unes quantes piles de llenya, dues bicicletes s’apilaven en un racó, al costat d’un ciclomotor que l’oncle mirava de posar al punt. —Em vull quedar aquí. L’oncle va parar el motor i em va mirar fixament uns segons. —Impossible. El vaig mirar amb ulls suplicants. Desitjava amb totes les meves forces d’estar sola. No haver de somriure o de posar-hi bona cara, no haver-me de relacionar amb ningú; especialment amb ell. La idea de conviure amb l’oncle m’espantava més que la mateixa soledat. —Però és que em vull quedar… —No és motiu suficient. —Per què no? —Perquè no. No és lloc per a… —… una noia com jo. Això ja ho has dit! Ni Colmenar ni la Dehesa no són llocs per a mi. Però resulta que no em coneixes. No tens ni idea de com sóc. —Sé que ets una nena de ciutat. Ploranera i fràgil. Ets tan secall que sortiries volant quan el cerç bufés una mica fort. Per no parlar 18 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 19
dels llops o dels senglars famolencs que es passegen per aquí quan es fa fosc. Traurien partit fins d’un saquet d’ossos com tu. —Sóc més forta del que et penses! No t’has de preocupar per mi. —No m’interpretis malament, Clara. Tu no em preocupes ben gens. Fins fa unes setmanes ni recordava la teva existència. Però ara sóc el teu tutor legal, i si et passés res tindria problemes. Vindràs amb mi a casa meva. —Si no et preocupo gens, per què vas acceptar la meva custòdia? —Ho vulgui o no, hi ha fils que ens uneixen. Aquella resposta enigmàtica em va deixar uns segons sense arguments. Després vaig contraatacar. —La Dehesa també és casa meva. —Què dius? —Aquesta és la casa enrunada que s’esmenta a l’herència, oi? L’has arreglat i adaptat per al teu negoci, però estic segura que vaig llegir aquest nom al testament. L’oncle em va llançar una mirada carregada de ressentiment i de desconfiança. —Només m’hi vull quedar una temporada… —vaig dir amb veu planyívola. —Maleïda mossa —va exclamar entre dents—. Ets tossuda com… Les seves paraules van frenar en sec. —Com… —És igual. De tota manera faràs el que voldràs… Li vagi seguir els passos fins a la casa principal. La pluja ja queia a raig damunt dels nostres caps formant una espessa cortina d’aigua. 19 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 20
No hi havia electricitat, però un generador proporcionava una llum tènue a la casa. La caldera funcionava amb llenya i l’aigua venia d’un dipòsit del teulat. L’oncle em va mostrar alguns aspectes pràctics de la casa i va agafar un cistell de vímet enorme del rebost. —Ja que et quedaràs aquí, mira de ser útil. Recull tots els aranyons, les móres, les maduixes i les baies que trobis… Ho sabràs reconèixer, nena de ciutat? —Les maduixes són aquelles cosetes vermelles amb una petita cua verda, oi? —vaig respondre, descarada. No tenia ni idea com era un aranyó ni per què dimonis es feia servir, ni quina diferència hi havia entre una móra i una baia silvestre… però em vaig estimar més no dir-l’hi en aquell moment. Ja m’espavilaria! —No t’allunyis gaire del camí —va continuar ell, ignorant el meu comentari—. Tornaré d’aquí a una setmana per arreglar-te el ciclomotor. Mentrestant, pots baixar al poble amb bici o a peu. Només hi ha deu quilòmetres. L’oncle va desaparèixer darrere de la porta i va tornar al cap d’un minut xop de cap a peus. Només li va caldre un viatge per entrar totes les meves coses. Es feia fosc. El vaig acompanyar a la porta. —Una altra cosa —va dir abans d’esfumar-se a sota de la pluja. —Sí? —Si tens problemes, no em truquis.
www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 21
Primera nit
A
quella nit —la meva primera a la Dehesa— vaig saber de debò el que és la por.
Reconec que no m’ho esperava. El dolor de les últimes setmanes havia anestesiat qualsevol altre sentiment i m’havia fet creure que no podia viure res més que tristesa. Anava errada. La soledat desperta fantasmes oblidats a l’ànima. Em vaig quedar al pas de la porta observant com s’allunyava l’oncle. Vaig contemplar la llum del tot terreny, que s’anava fent minúscula fins a fondre’s en negre amb la nit. No hi havia lluna ni estrelles al cel. Només la foscor més absoluta, il·luminada entre segons per un llampec. Vaig contemplar una estona el no-res. Em sentia bé… i malament alhora. Bé perquè m’havia sortit amb la meva. Amb prou feines havia passat unes hores amb l’oncle i ja l’odiava. No volia estar amb ell. Em sentia malament perquè no estava segura que em pogués espavilar tota sola. La por i el fred començaven a fer forat en les meves forces i, per primera vegada, vaig dubtar de la meva decisió. L’oncle 21 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 22
era una persona horrible, però si més no a la casa que tenia a Colmenar estaria fora de perill. Vaig sentir l’udol d’uns llops en la llunyania i el lament lúgubre d’una òliba que sobrevolava la casa, potser en cerca d’aixopluc. Un tro imponent va partir el cel per la meitat. M’avergonyeixo de reconèixer que vaig deixar anar un crit terrible. Vaig tancar amb un cop de porta i vaig passar tots els forrellats. Em vaig obligar a tranquil·litzar-me. Aquella torrassa era massa gran per escalfar-se en unes hores, però al costat de la llar de foc s’hi estava bé. Vaig agrair que l’oncle l’hagués encès abans d’anar-se’n. Jo només havia de procurar que no s’apagués; era la caldera que alimentava els radiadors de tota la casa. Hi vaig posar dos tions grossos i vaig pujar a buscar mantes i un coixí. Aquella nit m’estimava més dormir a prop de la llar… i de la porta. L’escala cruixia sota els peus. Al pis de dalt, el terra de fusta tremolava a cada pas que feia, emetent un so agut. Després d’escorcollar unes quantes calaixeres i calaixos, vaig trobar el que buscava en un armari on hi havia roba de llit. En sortir de l’habitació, els meus peus van desobeir el desig que tenia de baixar a la sala i van pujar una altra planta. Vaig topar la mateixa porta de roure que havia vist tancada aquella tarda. Vaig mirar de forçar-la amb tot el pes del meu cos, però només vaig aconseguir fer-me mal en una espatlla. Aleshores el vaig sentir. Era un so compassat i lent, com una respiració. Algú… —o alguna cosa— que esbufegava amb força a pocs metres d’on jo era, amb només aquella porta masissa enmig. Em vaig posar la mà a la 22 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 23
boca per ofegar el crit que amenaçava de sortir-me de la gola i vaig començar a respirar acceleradament. Dominada pel pànic i amb el pols desbocat, em vaig quedar una estona immòbil, tremolosa, sense saber què fer. El soroll va parar i vaig enganxar l’orella a la porta per escoltar: res, silenci. M’ho havia imaginat? Amb el cor dins d’un puny vaig baixar al pis de sota i em vaig arraulir al sofà, tapant-me bé amb una manta. Em vaig dir que no hi havia motius per estar espantada. Només era una tempesta. La por alimentava la meva imaginació i m’enganyava els sentits. Vaig decidir esquivar-la, distraient-me. Vaig agafar la motxilla i en vaig treure unes quantes coses: l’iPod, un llibre de butxaca i el mòbil. La música d’Alicia Keys em va ajudar a recuperar el pols. Al cap de poc em vaig sorprendre a mi mateixa taral·lejant «No One» i recordant la Paula. A ella, li encantava Alicia Keys. Ens havíem conegut a primer d’ESO quan ella havia arribat nova a l’institut. Abans de conèixer-la, jo no tenia cap millor amiga. Més ben dit, no tenia amigues. Les nenes de la meva classe es reien de mi perquè jo era reservada i perquè havia trigat molt a desenvoluparme. Quan la Paula em va triar ja ningú no va tornar a riure. La gent em va començar a respectar. Ella era tot el contrari de mi: alta, rossa, divertida, rica i popular. L’any anterior havia convençut els seus pares per estudiar l’últim curs d’institut a San Diego, Califòrnia. La vaig trobar a faltar tan bon punt va pujar a l’avió; allò va ser el preludi de tot el que la vaig necessitar quan va morir l’àvia. Des de llavors ens havíem enviat missatges quasi cada dia, però amb tot l’embolic del meu viatge a Sòria feia dies que no li escrivia. 23 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 24
Vaig calcular mentalment les nou hores de diferència horària i vaig decidir escriure-li un SMS. Em vaig preguntar què devia fer un dissabte a les dotze del migdia. Hola, Pau! Ja sóc a Sòria. L’oncle és un monstre, però l’he convençut perquè em deixi viure sola en una casa que té al bosc. És una antiga torrassa que sembla treta d’una d’aquestes pel·lis de por que ens agraden tant. Mola, però hi estic totalment incomunicada, no té internet! Fa fred i ara mateix hi ha tempesta. Tant de bo fossis aquí amb mi…
No estava segura que la Paula em contestés a l’acte, de manera que vaig tornar a ficar el mòbil a la motxilla. Vaig sacsejar uns coixins per posar-me còmoda i vaig tancar els ulls de pur esgotament. Els primers acords de «Bella’s Lullaby» em van avisar de la seva resposta. Vaig agafar el telèfon emocionada. A partir d’aquell moment, els missatges es van succeir fins que ens van tocar les dotze. Em tenies preocupada! Vas desaparèixer del messenger i del facebook sense dir res… una casa solitària a la muntanya? Fred? Tempesta? Em sap greu baby però no comptis amb mi. Jo sóc a la platja, amb dos nois guapos i un refresc a la mà. Mor-te d’enveja! ☺
Jo estic sola i morta de por. També d’enveja! però és igual… almenys m’he lliurat de les classes per una temporada. em prepararé els exàmens pel meu compte i treballaré per a l’oncle recollint fruita del bosc.
24 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 25
Que mona! quan vagis pel bosc amb el cistellet, vés amb compte amb el llop, caputxeta! Ha, ha, ha, segur que no és tan dolent com dius… tens una casa per a tu sola! Per què no hi organitzes una festassa?
Però si no conec ningú! el lloc més a prop és a 10 km i és un poble de 300 habitants.
Doncs passa del llop i fes-te conèixer en aquest poble. qui sap! Potser hi ha el noi de la teva vida esperant-te.
Vaig deixar anar una riallada. Només a ella se li podien acudir idees tan esbojarrades. Una festa! El noi de la meva vida! Vaig mirar d’imaginar-me com devien ser els nois de Colmenar i els vaig visualitzar com a rèpliques de l’oncle; nois de trets durs amb roba de vell, però de la meva edat. Em vaig riure de la meva pensada. L’intercanvi de missatges amb la Paula em va animar. Li vaig prometre que baixaria al poble l’endemà i hi buscaria un cibercafè per connectar-me al Facebook i explicar-li els últims esdeveniments. Ella va prometre que penjaria unes fotos de l’última festa a San Diego i unes altres dels dos tios que eren amb ella a la platja. Després d’enviar-li un últim SMS de comiat, vaig guardar el mòbil, vaig agafar el necesser d’una de les motxilles i me’n vaig anar al lavabo a rentar-me. N’hi havia un en aquella mateixa planta. Em sentia bruta després d’un llarg dia de viatge i per tant, malgrat el fred, em vaig armar de valor i em vaig ficar a la dutxa. Vaig descobrir horroritzada que en aquella casa no hi havia aigua calenta. La caldera només fornia el sistema de calefacció. 25 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 26
Em vaig dutxar esbufegant i deixant anar petits crits. L’aigua gelada em tallava la respiració. Em vaig eixugar volant i em vaig posar un pijama d’hivern i un jersei de llana gruixut. Després em vaig enfrontar amb la meva imatge al mirall de la cambra de bany. Em vaig contemplar el rostre mentre em raspallava els cabells embullats. Tenia els llavis morats i la pell molt pàl·lida. Potser era per la llum groguenca i tènue d’aquella casa, però la pell del rostre, més citrina i transparent que de costum, semblava la d’un fantasma. A punt d’espantar-me amb el meu propi reflex, vaig sortir, confosa, del bany i em vaig tornar a acomodar al sofà. Arronsada i coberta amb unes quantes mantes, em vaig anar acostumant al xiulet constant de la pluja i el vent, acompanyat dels trons i llamps, com si es tractés d’una música de fons. La calor de la llar va aconseguir que se m’aturés el petament de dents. A poc a poc, em va pujar la temperatura del cos i em vaig començar a sentir a gust entre les mantes. Va ser llavors quan vaig obrir el llibre que havia tret feia unes hores. Rimas y leyendas, de Gustavo Adolfo Bécquer. Vaig escollir una llegenda a l’atzar, «El Monte de las Ánimas», i vaig començar a llegir. A mesura que avançava el relat m’anava inquietant cada cop més. L’esgarrifosa història transcorria a Sòria, en un lloc que podia molt ben ser el bosc que envoltava la Dehesa. Els ulls se’m van aturar en un dels paràgrafs: Des d’aleshores diuen que quan arriba la nit dels difunts se sent repicar sola la campana de la capella, i que les ànimes dels morts, envoltades d’esquinçalls dels seus sudaris, corren com a una cacera fantàstica entre els brenys i els esbarzerars. Els cèrvols bramulen espantats, els llops 26 www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.
EL BOSC DELS CORS ADORMITS(4g)3
29/8/11
10:24
Página 27
udolen, les colobres emeten xiulets horribles, i l’endemà s’han vist impresses a la neu les petjades dels peus descarnats dels esquelets. Per això a Soria li diem el Monte de las Ánimas, i per això n’he volgut marxar abans no es tanqui la nit.
Vaig tancar el llibre i em vaig arraulir al sofà. No volia continuar llegint. Només em faltaven més arguments per espantar-me. Però era massa tard. El pànic havia tornat a apoderar-se de mi. Sabia que no podia deixar que em dominés, de manera que vaig respirar fondo i vaig tancar els ulls. Els vaig tancar? No. Els llums s’havien apagat i m’havien sumit en la foscor més absoluta. Vaig buscar a les palpentes el mòbil per veure-m’hi, però no vaig aconseguir trobar-lo. Vaig desistir i, tancant els ulls, vaig mirar de dormir. Impossible. La casa tremolava quasi tant com jo. La fusta cruixia. El vent gemegava als vidres. Em vaig tapar el cap amb una manta i vaig cloure fort els punys. Així va passar una hora, dues, tres, un segle… La nit em va semblar eterna. La remor d’un tro em va sobresaltar i vaig treure el cap de sota les mantes. Al cap d’uns segons, la llum d’un llampec va il·luminar alguna cosa a la finestra. Un rostre. No vaig tenir temps de distingir-ne bé les faccions, però estava segura del que havia vist: dos ulls brillants que m’observaven impassibles des de l’altre costat del vidre. Era la mirada d’una persona. Em vaig tapar el cap amb el coixí i vaig plorar fins que em vaig quedar adormida d’esgotament. www.megustaleer.com (c) Random House Mondadori, S. A.