1_9788490040720 by Editorial Tirant Lo Blanch

HISTÒRIES LLETRADES

Recull del Premi de Narrativa Sònia Ors i Vila (1999-2010)

tirant lo b anch Valencia, 2011

Copyright ® 2011 Està rigorosament prohibida, sense l’autorització dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics. En cas d’errates i actualitzacions, l’Editorial Tirant lo Blanch publicarà la pertinent correcció en la pàgina web www.tirant.com (http://www.tirant.com).

© D’AQUESTA EDICIÓ: TIRANT LO BLANCH C/ Arts Grafiques, 14 - 46010 - València TELFS: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/361 41 51 Email:tlb@tirant.com http://www.tirant.com Llibreria virtual: http://www.tirant.es I.S.B.N.: 978-84-9004-073-7 MAQUETA: PMc Media Pot enviar-nos els seus suggeriments a atencioncliente@tirant.com. També disposa d’un Procediment de queixes, d’acord amb el que s’estableix a www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-de-empresa.

Tots els textos transcrits en aquest llibre han estat premiats o han obtingut accèssits, entre els anys 1999 i 2010, al Premi de narrativa curta Sònia Ors i Vila, advocada. El dibuix i disseny de la portada ha estat realitzat pel company advocat Sr. Joaquim Riera Plana. El Col·legi d’Advocats de Girona agraeix a totes les escriptores i als escriptors participants, a en Joaquim Riera i l’Editorial Tirant lo Blanch la seva desinteressada col·laboració en l’edició d’aquest llibre.

Introducció del Degà del Col·legi d’Advocats de Girona Amic, amiga que el llegeixes: aquest és un llibre que, com totes les coses serioses, bones i consistents, s’ha anat fent molt poc a poc, any rere any. I és que aquestes històries que ara començaràs, composen un llibre que ha anat creixent amb les idees, aportacions i estils d’un munt d’advocades i advocats que a més d’exercir professionalment el noble dret de la defensa, han trobat el temps per fer volar la imaginació i, després, escriure aquestes narracions que ara et lliurem; que han estat disposats a demostrar cada any que la seva sensibilitat i perícia amb la ploma i les lletres, va molt més enllà de l’àmbit judicial. I fequis que ho han aconseguit. Però també és un llibre pel record: es tracta d’un recull de narracions del premi creat per gent jove i inquieta, en memòria d’una companya, Sònia, que guardarà el seu nom en el temps bla d’aquestes planes. I finalment, aquest és un llibre solidari: els pocs cèntims que t’has gastat comprant-lo, es destinaran a un ajut humanitari. Els autors, el dibuixant, l’editorial, tothom que hi ha treballat, ho ha fet sense rebre res a canvi, que no sigui el nostre senzill i sincer agraïment. L’advocacia gironina és seriosa, culta, eficaç, treballadora, sensible i solidària. I sap escriure bé, molt bé. Aquí en tens una petita mostra. Què vols més que un llibre pausat, divers, tendre, sensible i solidari per començar a llegir-lo i a recomanar-lo? Carles McCragh i Prujà Degà de l’ICAG Girona, març de 2011

Pròleg Allà per a l’any 1993, uns joves i entusiastes advocats van reprendre un projecte que havia restat interromput durant uns anys: La creació, i manteniment, del Grup d’Advocats Joves de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Girona. Amb temps, esforç i molta dedicació, aquella aspiració es va materialitzar amb la (re)fundació del JAG ( Joves Advocats de Girona). En aquell grup de companyes i companys tots van collaborar perquè es portés a terme la creació del grup. Però tots els esforços i dedicació abocats, difícilment s’haguessin materialitzat sense l’aportació de la Sònia, o almenys no de la mateixa manera que es va portar a terme. Des del seu ferm convenciment de la necessària vertebració dels interessos dels més novells, de la seva visió de la necessitat de canvi en l’estructura i en l’obertura del Col·legi als temps d’aleshores, i de la seva capacitat de treball, es va aconseguir la formació del grup que s’ha perllongat fins el present. La seva passió per a la professió i la dedicació col·legial ha tingut el reconeixement del Premi de Narrativa que inicialment el JAG li va dedicar, i que després la Junta del Col·legi ha mantingut. Des de l’estimació, l’afecte i agraïment de tots els que varem compartir la seva dedicació per l’interès col·legial, m’agradaria que el seu record perduri entre nosaltres amb la publicació d’aquest llibre amb fins solidaris. Precisament aquest esperit solidari és el que havia guiat les actuacions de la companya Sònia Ors. És, doncs, un reconeixement que enllaça perfectament amb el seu tarannà.

Albert Carreras Sureda

Diuen que el record és el que manté a una persona entre nosaltres, des d’aquesta publicació és com demostrem que no oblidem a qui ens va acompanyar en l’inici d’aquesta aventura. Igualment vull agrair als companys que han treballat pel JAG i pel Col·legi, els actuals i els que els han precedit, que mantinguin el Premi de Narrativa en record de la nostra companya. I sobretot, que la participació en les diferents edicions del mateix, es pugui recollir ara en aquest volum que, de ben segur, només serà l’inici d’un seguit dels reculls de les narracions que anualment es vagin presentant al Premi de Narrativa. Espero que agradi a tots els lectors.

Albert Carreras Sureda Girona, març 2011

–12–

Índex Alà bab al·là (en la ma de déu)............................................................... Marta Alsina Conesa

Esmir ..................................................................................................... Josep Esteba Sitjas

La fulla de llor ....................................................................................... Joan Geli Rissech

El bon Pere ............................................................................................ Joan Jaile Benítez

Una nova vida ........................................................................................ Judit Lucas Fauchs

El poder ................................................................................................. Begonya Pelegrín Ferrer

La certesa............................................................................................... Jordi Orobitx Solé

El reclam de la nit ................................................................................. Elisabeth Rafart i Corominas

A banda i banda..................................................................................... Mònica Tarradellas Martínez

Pobres pobres......................................................................................... Joaquim Vidal Gambin

107

Imatge de la portada: Joaquim Riera Plana

ALÀ BAB AL·LÀ (EN LA MA DE DÉU) MARTA ALSINA CONESA

Primer premi any 1999

«ALÁ BAB AL·LÀ» (EN LA MÀ DE DÉU) I

’Ahmet fa dies que dorm. No sap si per l’efecte dels sedants o pel venciment d’un cos cansat i estomacat que ja fa hores que no sent. Una mica espantat pel «bon dia» que li ha etzibat la infermera quan, d’una revolada, ha entrat per la porta de l’habitació 314 —somriure als llavis, que ha fet desaparèixer tan de pressa com ella mateixa quan ha deixat la safata damunt la tauleta i ha girat cua sense esperar resposta— l’Ahmet malda per obrir els ulls. Amb prou feines pot moure les parpelles, entossudides en una lluita en solitari contra la llum de l’exterior que a través de la finestra es filtra sense indulgència sobre el seu rostre. L’Ahmet opta per girar-se cap a l’altre costat de llit. Aconsegueix obrir els ulls encara temorosos i s’incorpora maldestrament. S’adona que un guix li immobilitza la cama de dalt a baix, i a cada gest es recorda que no està sol. Els morats que l’acompanyen es troben escampats per la seva geografia com delicats «souvenirs» del seu viatge. Sí, ara ho recorda. Una llàgrima que se li escapa directament de l’ull a la ferida de la galta dreta li cou la pell i la memòria. L’Ahmet plora, no sap si de ràbia, de mal o de por, però plora tot sol. Vençut, s’estira i tanca els ulls abans no torni la infermera a retirar la safata, encara amb el suc de taronja i el iogurt intactes.

II Deuria fer ja dues setmanes que va deixar el seu poble per anar cap a Tànger. Pensava en la mare —el pare feia temps que

Marta Alsina Conesa

Al·là l’havia cridat a servir-lo— i en la Fàtima, la seva germana. Ella per sort es casaria amb en Raschid, un botiguer vell però ric, a qui obeïria i donaria fills. La mare, pobreta, es quedaria sola, eixuts els ulls de tantes llàgrimes vessades quan l’Ahmet li va anunciar la seva partida. Potser l’hauria convençuda i estaria esperant el moment de reunir-se amb ell a qualsevol racó d’Europa, on tindrien feina i diners per viure, i amb el temps, qui sap, en serien dignes ciutadans. Més valia, pensava l’Ahmet mentre l’autobús enfilava la llarga carretera, per Al·là que més valia que tot el que li havia dit l’Abdellah fos veritat. El viatge cap a la terra promesa costava tants dirhams que la seva família, en l’afany d’ajudar-lo, havia empenyorat totes les pertinences: els quatre xais que els quedaven llegat del pare, els estalvis de la mare, part del dot de la Fàtima, i aquell tros de terra malvenut a en Kamir, sempre disposat a aprofitar-se de les desgràcies dels altres. Així doncs, mentre l’Abdellah comptava els diners, l’Ahmet partia més pobre que abans, amb el cap ple d’esperances i les butxaques buides, amuntegat a l’autobús que quilòmetre a quilòmetre l’havia d’allunyar per sempre dels seus sofriments. Mai no havia vist el mar. Des d’aquell racó de la costa de Tànger li va semblar massa gran per una barca tan petita. Una embarcació escassa a jutjar per les seves dimensions en relació al munt de gent que com ell, esperaven. L’Ahmet no sabia nedar, per sort hi havia calma. Van anar pujant a l’embarcació d’un en un fins que va estar tan plena que semblava impossible que pogués surar. Això no era el que li havia dit l’Abdellah, però aquell no era moment per queixes. Calia estar atents, cridava el patró del bot mentre impartia instruccions. Si a l’arribar a les costes d’Espanya veien la patrullera de la Guàrdia Civil haurien d’abandonar immediatament el bot, i li era absolutament igual si no sabien nedar, les onades els escopirien a la platja, després només haurien –18–

Alà bab al.là (en la ma de déu)

de córrer. L’Ahmet no recorda les hores que van passar damunt d’aquella barca, però encara té els ossos humits. Abans de l’alba van divisar terra, i emparats per la foscor van poder arribar-hi. Per un moment li va semblar que era al mateix lloc d’on havia sortit. Allò no podia ser el país dels seus somnis, de les oportunitats, de la feina… Algú els va comminar a córrer, calia amagar-se, evitar els controls de la policia. Si la cagava li cauria al damunt el pes de La Llei d’Estrangeria, senyora que, segons li havien dit, era molt diligent i efectiva: et feia tomar exactament allà d’on venies però d’una forma molt més ràpida, barata i còmoda. Només que a l’arribada ningú no et tornava els diners, qüestió que d’altra banda l’Abdellah ja s’havia preocupat de deixar-li molt clara. Tres dies tancat a l’espera del contacte que finalment l’havia de portar a la salvació definitiva. Tenia la sensació que feia molt temps Al·là l’havia abandonat a la seva sort, o potser era ell que havia abandonat Al·là? De fet no havia estat capaç de seguir la xhada de l’Islam i havia gosat somniar un paradís diferent, que no era exactament el de l’Alcorà. A hores d’ara però, tant li feia. Començava a recordar-se de l’Adbellah, en el malaventurat dia que li va ficar al cap que el millor era anar-se’n, instigant-lo amb somnis plens d’enganys i promeses falses. De tal manera havia cregut el que li explicava procedent de nord enllà, fart de les misèries quotidianes, envejós del que podria tenir i ara li mancava, que el parany d’aquesta vida nova esdevingué imperceptible al seus sentits. No podia tornar enrere, ara no. Amb quina cara es presentaria davant dels seus? Què els hauria de dir? Que tornava com a fracassat, com a expulsat potser? O millor, com un covard? I amb quina legitimació els diria que no els podia tornar els seus béns, ni oferir-los la vida millor que els va prometre? L’Ahmet és turmentava, conscient que el seu destí perdut es movia lentament, onejant tremolós en la mà de Déu. –19–

Marta Alsina Conesa

El quart dia a la matinada va arribar un home alt i gros, de poques paraules i amb cara de males puces. Aquest, com l’altre de la barca, es va limitar a donar instruccions, més aviat semblaven ordres, satisfet de poder dirigir-les a un grup de desgraciats esporuguits, bruts i famolencs, que ni esma tenien per protestar. Resultava que l’homenàs en qüestió els havia de traslladar a un altre lloc, que no tenia la documentació promesa, que ja s’arreglaria, i que havien de pujar de seguida abans no arribessin els d’estrangeria, que de moment la cosa era clandestina, i no s’estava d’hòsties. A l’Ahmet li va fer un salt el cor, ja s’ho temia. I així, crit rere crit, van anar pujant al camió, amagant-se entre la càrrega, si fa no fa com el bestiar que transportava el pare quan anava a mercat a Fes, només que els xais no havien d’ocultar-se sinó tot el contrari. Era l’inici de la seva tragèdia en una terra hostil on ningú l’esperava amb els braços oberts.

III El metge xiuxiueja el seu nom. L’Ahmet sent una veu dolça i llunyana que el crida. Sóc al paradís? És Al·là qui em crida? Estic mort ? Obre els ulls de cop. Per sort aquell home amb bata blanca i ulleres que té al davant no pot ser Al·là, almenys no és així com l’imagina. Se sent reconfortat, és viu. El doctor li deixa anar un discurs que li resulta del tot incomprensible. Ha passat una breu estona en una situació absurda —suposa que el metge li preguntava si l’entenia i ell no sabia com respondre, si li deia que no potser es pensaria que l’ha entès i que per això el contesta, si li deia que sí diria una mentida i al cap d’un moment el metge se n’adonaria— per tant opta per moure el cap amb prudència, es torna a recordar dels cops i de la galta. El doctor li deixa un got –20–

Alà bab al.là (en la ma de déu)

d’aigua, una pastilla, i se’n va. Ha desistit qualsevol altre intent de comunicació, però al sortir no tanca la porta. Dos homes vestits d’uniforme —l’Ahmet diria que són policies o una cosa semblant a dir per la vestimenta, si fa no fa com els que ha vist al Marroc— es dirigeixen cap a ell, ara ja reincorporat per l’impacte d’aquella presència. Amablement els dos homes comencen —com el metge que els ha precedit— un diàleg de sords. L’Ahmet intenta entendre, s’esforça però no ho aconsegueix. Si no havia sortit mai del seu poble! Desisteixen també, però pel seu gest no ha semblat pas que s’acomiadessin del tot, segur que tornarien. Dues hores més tard es torna a obrir la porta de l’habitació 314. Ara l’Ahmet no dorm, té els ulls oberts i mira per la finestra, ja no fa sol i la llum minva. Dirigeix la mirada vers la porta sense ni moure el cap. Aquesta vegada són tres, els mateixos de l’uniforme i un altre que el saluda cordialment. Parla la seva llengua. Els altres homes li ordenen que vagi traduint el que volen: explicacions, preguntes, respostes. L’havien trobat molt malferit dins un camió de transport, amagat entre caixes. Un dels seus companys era mort, els altres es trobaven ingressats com ell en diversos hospitals. El camió havia tingut un accident molt greu prop de la frontera, havien descobert l’existència de clandestins. Com havia estat? Amb qui havia contactat? Quant havia pagat? Tenia família aquí? Coneixia algú? Sabia que la llei espanyola no permetia…? Hi hauria un judici, això era un delicte, ell n’era una víctima però no tenia papers, això no era legal. Víctima? Però de qui? Del conductor, de l’Abdellah, de la pobresa, de l’esperança, de qui ? A l’Ahmet li esclata el cap. Ell no sap res. S’havia gastat tots els dirhams, els seus i els que li havien donat. Venia de Tànger. No sap qui era l’organitzador, ni tan sols qui s’enriquia amb aquells diners. A les platges espanyoles havien estat amagats, no sap a on. Amb prou feines hi va poder donar un cop d’ull. Després de quatre dies –21–

Marta Alsina Conesa

els van fer pujar a un camió —entrava dins el preu que havien pagat- però ningú no els havia dit que haurien d’estar-se quiets darrere les caixes, que no podrien parar ni a menjar ni a pixar. Res de res, i a callar… Semblava que la cosa no era gaire legal, que els papers que els havien promès no estaven a punt, que tampoc no hi havia cap contracte, ni cap feina. Els havien assegurat que un cop passada la frontera ja no hi hauria més problemes. Quants dies? Quants quilòmetres? No ho sap. Portava dos dies dins el camió. No recordava res més: un sotrac molt gros, un desplaçament de la càrrega, caigudes, crits, cops, tots a terra i… res més. Hauria de declarar davant del jutge. On eren els seus documents? I la seva oferta de treball? Oferta de treball…? Maleït Abdellah, maleït, maleït! Els homes d’uniforme —que cada vegada li recorden més els que veia a Marràqueix, quan anava al mercat i la policia vetllava per la seguretat dels turistes— expliquen a l’Ahmet el contingut de la Llei d’Estrangeria. Li parlen de no sap quins tràmits, de no se què d’un visat, de la proposta de treball, de la possible existència d’un delicte, del tràfic il·legal de treballadors. Ara ja se sent perdut del tot. Són fora. L’Ahmet respira alleugerit. Encara no sap el que li espera.

IV Demà podrà abandonar l’hospital, li ho acaben de dir. Al matí a primera hora. Això sí, caldrà que signi uns papers, res, pur tràmit. «Qui pagarà la factura? És que a sobre els hem de mantenir nosaltres, com si no tinguéssim prou problemes!!» —es queixa en –22–

Alà bab al.là (en la ma de déu)

silenci la infermera—. Amb una mica de sort, i mentre estiguin pendents les actuacions judicials, l’Ahmet podrà estar tranquil, no s’atreviran a comunicar-li cap ordre d’expulsió. Segons li han fet saber, el tema ha estat massa greu, ha saltat als mitjans de comunicació, i convé que tots estiguin aquí pel judici. Després, Al·là ho sap. L’Ahmet surt per la porta de la sala principal d’aquell immens hospital, dirigint les passes qui sap a on. Se sent perdut enmig d’un mar que ara no es mou. Toca de peus a terra —per sort, perquè no sap nedar— i mira al seu voltant. Torna a sentir un dolor punxant als ossos, ara no és la humitat del mar, és d’esgarrifança. Davant seu té el paradís, aquell que el va empènyer a deixar-ho tot enrere. Se sent decebut i trist. A les mans un tall de paper amb una adreça, potser l’ajudaran. Camina, encara amb dificultats. Pensa en la mare. Haurà d’esperar encara a parlar-hi, no la vol preocupar, no li pot dir que el van enganyar, que no té papers, que ha estat a l’hospital… Potser trobarà una feina, però per tenir papers haurà d’esperar. L’oferta de treball està tancada, i ja no s’admeten més sol·licituds. Caldrà que vigili, li han dit que a partir d’ara és un il·legal.

Girona, abril de 1999

–23–