Butlletí125

BUTLLETÍ NÚM 125 · DE MAIG A AGOST DE 2015 · SANTA COLOMA DE GRAMENET

Sumari Campament d’hivern, Pedraforca Pic de la Mina Caminant pel Moianès Montserrat des del Montgros Montcau-Emprius Terratrèmol Nepal XXXII Curs iniciació a la Muntanya Rescat a l’alta muntanya El GR-92 Assemblea de socis “Storming the world” Tai-Txi al CEP Cicle de debats 2015 La “Pinta Verda” i el Parc de Can Zam Caramelles a Santa Coloma Matinal a l’Hospital de Sant Pau Màrius Sampere a casa nostra Sortides a Ullastret i El Vendrell L’esplai vist pels joves L’Aula a Sant Cugat i Riells L’Aula camina Orfeó Tanit: Concerts Col·lectiu Ciutadà: El Poblat Activitat Sardanista El lector escriu Flora i fauna Mirador Properes activitats

3 4-5 6-7 7-8 10-11 11 12-13 13 14 15 16 17 18-19 20 21 22 23 24-25 26-27 28 29 30-31 31 32-33 34-35 37 38 39

BUTLLETÍ núm. 125 Centre Excursionista Puigcastellar Dipòsit Legal: B-33928-94 Impressió i composició: Impremta Varela Disseny i maquetació: Quim Varela Fotolits: Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet Direcció: Ferran López Equip de redacció: Agnès Olivés Albert Noguera Xavi Padró Rut Solés Agustina Rico Seu local: C/ Sant Josep, 20 08922 Santa Coloma de Gramenet

Tel. 93 385 99 41 A/e:puigcastellar@puigcastellar.cat

www.puigcastellar.cat Nota: El CEP no comparteix necessàriament les opinions exposades per aquells que signen els articles d'aquest butlletí.

Portada: El Taga des de la Portella d’Ogassa Autor: Ferran López

e ditorial A

questa primavera hi ha convocades eleccions municipals, d’on sorgirà el consistori que ens governarà els propers quatre anys. Per la classe política suposarà tot un repte el contrarestar la creixent desafecció dels ciutadans envers la classe política, i als escollits els tocarà com a objectiu reduir la bretxa entre els polítics i la ciutadania, i fer que la política i la cosa pública siguin més propers als ciutadans, un imperatiu. També es pronostica un canvi de tendència en el sufragi dels electors, que es creu que tendiran a fragmentar el panorama polític amb més grups polítics i l’imperatiu d’exercitar al màxim la negociació i el consens per establir majories. Caldrà veure també quines conseqüències aporta el «debat sobiranista» a l’hora de triar l’opció en els ajuntaments catalans. Qui guanyi haurà d’assumir el repte d’afrontar els efectes de la crisi conjuntats amb les pertinents retallades, en la ja espremuda economia municipal. Però és ara, amb la crisi que tenim al damunt, quan es fa més necessari reforçar les polítiques que ajudin a la cohesió social atenent les necessitats bàsiques de les persones, com ara l’alimentació, la sanitat, l’educació, l’habitatge, el treball, l’atenció a la gent gran i als més desafavorits socialment. Cal rebutjar les actituds que fomenten la intolerància i la xenofòbia, que criminalitzen alguns col·lectius, actituds que lamentablement han tingut veu des del Ple de l’Ajuntament. Caldrà també que les autoritats municipals exigeixin a les administracions supramunicipals els recursos adequats per fer integrar i fer front a l’onada migratòria de més de vint mil persones en deu anys a la ciutat. Cal fer aquests esforços per evitar la fractura entre dues ciutats: una més rica i l’altra menys pròspera localitzada al sud de la ciutat. En la vessant més urbanística cal prosseguir amb la creació del Parc de can Zam, una zona verda que es va començar a reivindicar fa quaranta anys i que encara no està enllestida del tot. I també continuar lluitant contra la MAT, que no deixa d’amenaçar els ciutadans i la muntanya colomenca. En un altre ordre, cal demanar als polítics que siguin escollits regidors que, un cop s’instal·lin a l’Ajuntament, s’oblidin del partidisme i treballin per compartir les decisions amb la ciutadania, i és imprescindible comptar amb una àmplia participació ciutadana, atès que el futur de la ciutat no es pot decidir sense els ciutadans, sobretot en una ciutat com Santa Coloma, que ha excel·lit per l’elevada consciència cívica del seus ciutadans i entitats. L’objectiu de tots és que la ciutat sigui bona per viure-hi, amb qualitat de vida, espais tranquils, parcs, serveis de qualitat, un comerç proper i amb convivència ciutadana. Hi ha molts actius per posar en valor, com la serralada de Marina, el poblat ibèric de Puig Castellar, el parc fluvial del Besòs, el parc de can Zam i una diversitat cultural com poques n’hi ha a Catalunya. Les eleccions municipals són les més properes al ciutadà, i als polítics que es presenten els ho hem d’agrair, en els temps que corren, ja que la majoria ho fan per fer un servei a la societat. Abstenir-se és un dret, però acudir a les urnes és un acte de civisme que denota un interès per la ciutat. Per això, indistintament, i guanyi qui guanyi, ha de guanyar Santa Coloma. Que gaudiu de l’estiu!

-3-

Campament d’hivern, Pedraforca

El cim del Pollegó superior del Pedraforca

C

omencem el campament d’hivern de dos dies que ens portarà a fer 360º al Pedraforca els dies 7 i 8 de març, potser el cap de setmana més calorós que hem tingut en tot l’hivern. Tot i les previsions de bon temps, sortim de Santa Coloma ben equipats amb grampons i piolet, que el Pedraforca que ens espera pot ser que ens depari clapes de gel a les zones més obagues. Farem una distància total de 15,1 Km i un

petites clapes de neu que encara aguanten sota els rajos de sol. La baixada des de la Collada ens sorprèn. Una mica enfangada i amb molta pendent, fa que haguem de parar moltíssima atenció a cada passa i assegurar-nos amb els arbres i arrels que ens trobem al sender. Tenim algun ensurt de relliscades i rescatem al Miquel, que ha baixat uns metres per la falda de la muntanya. Realment el Pedraforca és un massís que inspira respecte i ens fa caminar ben atents.

faci fosc, arriba l’altra part de l’expedició. Es tracta del grup de «les valentes», que s’uneixen al grup per passar la nit i fer plegats el segon dia de campament.

conegut al CEP i que molt aviat es

Els més atrevits, anomenats «comando», deixem els cotxes a Gósol i comencem a pujar des dels primers carrers del poble, fins arribar al coll de la Guàrdia. El sol ens acompanya tota l’ascensió i parem al pla de la Muga a menjar una mica i descansar

El darrer tram de la travessa es fa amè un cop recuperem l’horitzontalitat del terreny. El bosc es fa espès i ombrívol, i finalment arribem al refugi Lluís Estasen a tocar de les 15:30 de la tarda. El primer dia ha estat realitzat amb èxit. Dinem i recuperem forces al banc de fora del refugi. La temperatura és fantàstica i fem

de la pujada. En continuar camí de la Collada del Verdet comencem a veure les

una mica de sobretaula sense entrar encara al refugi. Al vespre, abans que es

prescindir de sac i roba d’abric a la

desnivell total de 1.830 metres d’ascens i descens ens els dos dies de travessa.

-4-

Els guardes del refugi ens preparen un sopar reconstituent, amb una escudella i pollastre al forn que ens fa oblidar per moments el mal de peus de les bótes d’hivern que demà ens hem de tornar a calçar. Acabem la nit amb un brindis amb patxaran pel David i la Roser, que s’han casaran (quan llegiu aquestes línies ja s’hauran casat): Visca els nuvis! Anem a dormir a l’habitació de luxe, amb calefacció i mantes. Que el refugi estigui tan preparat és un avantatge enorme per als

excursionistes,

motxilla.

ja

que

podem

Text: Marta Hernández Fotos: Jordi Álvarez i Jordi Pedrol El diumenge comença amb un sol que despunta il·luminant la façana del refugi. Sembla que tindrem un temps magnífic. Sortim del refugi un grup nombrós de 17 persones, i el començament de la ruta és tranquil. Ens aproximem a la tartera del Pedraforca, que molts hem baixat en anteriors ocasions. Ens sorprèn que

grup s’allargassa, en funció de les forces i les parades per beure aigua. Finalment ens retrobem a la plaça de Gósol, on ens canviem les bótes i els pantalons, que porten fang de dos dies. Un bon glop d’aigua i una coca de forner ens ajuden a recuperar forces per la tornada.

m untanya

Ha estat un campament d’hivern fantàstic, amb un temps immillorable que ens ha permès gaudir de l’excursió i de les vistes des del Pedraforca, una muntanya màgica.

El recorregut

l’ascens es fa pel PR-123 i no per la tartera. Quina alegria! El camí és molt vertical, però va fent ziga-zaga i els passos s’afermen sense relliscar. Cadascú al seu ritme i amb petites parades per agafar aire, arribem al coll del Pedraforca, entre els dos Pollegons. La calor d’aquests darrers dies ha fos tota la neu i la pujada al Pollegó superior es resol sense problemes. Ens queda encara la baixada des de l’enforcadura fins a Gósol, que es fa primer per la tartera de Gósol, molt més curta que la del Pedraforca, i després pel bosc dens. El descens és continu i molt llarg a través de la Serra de la Tossa. El

Baixant a l’enforcadura, des del Pollegó superior

-5-

Pic de la Mina

L’objectiu a la vista

E

ns va costar trobar destí per a la primera sortida de la Secció de Muntanya d’aquest 2015. Sabeu que de gener a març intentem fer muntanya hivernal, ja sigui esquiant o amb raquetes, però aquest hivern ha estat especialment calorós i la poca neu que ha caigut s’ha fos ràpidament, almenys la que tenim a prop per fer una matinal. Al final hem anat a segur, i hem buscat algun pic assequible a prop del Col de Puymorens, que aquí és rar que no hi hagi neu. L’escollit ha sigut el Pic de la Mina (2.683 m). Hem estat tota la setmana seguint la predicció meteorològica que

indicava una finestra de bon temps per dissabte, després del temporal de dijous i abans d’una forta ventada el diumenge. Arribem amb els cotxes al Col de Puymorens, no sense problemes pel gel a la carretera. Només trepitjar terra ens sorprenen dues coses: la primera, que fa un fred que pela, el termòmetre marca -10ºC, així que no triguem gens en posarnos a caminar. La segona, que el Pic de la Mina és molt fotogènic. El veiem des de l’aparcament i no el deixarem de veure en tot el recorregut. El cel, més blau que mai, emmarca el seu perfil blanc i suau. Ens posem a caminar, seguint la traça

El grup al cim del Pic de la Mina

-6-

d’un camí amagat sota un metre de neu, sempre amb les pistes d’esquí a l’esquerra. El vent, que bufava fort al Col, ha minvat molt i l’ascensió es fa molt agradable. El sol escalfa força i contraresta l’intens fred. Deixem a l’esquerra una zona de roques i el camí puja fortament durant una estona. Comença a sobrar roba i ens aturem una estoneta. Passem de llarg poc després un refugi tancat i afrontem una altra zona escarpada. Ja hem superat els 2.200 m i hi ha qui comença a bufar. Avui hi ha gent amb nosaltres que mai s’havia posat unes raquetes o uns grampons. Per ells i elles

Text: Toni Gómez Fotos: Jordi Pedrol

m untanya

és una experiència nova, no exempta de dificultat i d’emoció, i entre tots ens preocupem d’animar-los i ajudar-los perquè l’experiència sigui el més completa i agradable. Ens altres paraules, se’ls ha d’empènyer una mica perquè arribin a dalt. Un llarg replà ens duu a una forta pendent que acaba a un collet: l’avantcim. El Pic de la Mina ens queda a l’esquerra. Deixem les motxilles i les raquetes. Ens calcem els grampons i encetem la senzilla aresta que ens porta molt ràpidament al cim. L’espectacle és grandiós. Les vistes impressionen. Des de l’Aneto fins al Canigó, 150 kilòmetres de cims nevats. Ho gaudim durant més de mitja hora. Toca tornar a casa. Només un de nosaltres porta esquís. La resta baixem a peu, amb una neu ja tova, mentre l’esquiador es deixa lliscar. Quina enveja! Arribem als cotxes cansats però satisfets. Hem tingut sort, ha fet un dia esplèndid. De fet, no tornarà a fer un dia igual en tot l’hivern.

Caminant pel Moianès La fageda de la Sauva negra, entre Centelles i Collsuspina Text: Mª. Jesús Pinto Fotos: Jordi Pedrol

E

l passat diumenge dia 12 d’abril més d’una vintena de caminaires ens vàrem reunir a tocar de l’estació de Centelles per iniciar l’itinerari que ens havia preparat el Santi Buils. -7-

Flanquejant cap el Morro del Porc

m untanya El dia esplèndid, l’esclat de la primavera es percebia a cada racó, una catifa verda als nostres peus esquitxada per floretes de coloraines, papallones i un tàvec agosarat entre d’altres companyies…

El castell de la Popa

Sense adonar-nos vam fer el primer tram. Pintava pujada al mapa, però l’encontre passades les vacances de Pasqua, fent-la petar, va facilitar l’ascens. Un lloc amb bones vistes per esmorzar i continuarem la caminada. El recorregut va ser força planer fins arribar al Castell de la Popa, des d’on podíem albirar molts punts coneguts com el sempre destacat massís de Montserrat. De camí vam trobar la font de la Sauva Negra, en mig d’una fageda a punt d’esclatar de verdor. Amb paciència vam aconseguir tastar l’aigua fresqueta que rajava poc a poquet.

El recorregut

Seguidament l’estona del dinar. Aquell prat que tenia sol i ombra per triar convidava a no marxar, però havíem de pensar en la tornada abans que no es fes massa tard. I és que aquesta sortida, com tantes d’altres, no te la vols acabar perquè… és mel, mel de la bona!

Montserrat des del Montgros

E

l campament d’hivern, tot i deixar-nos ben satisfets, ens ha obert més gana de muntanya, i només una setmana després ja tornem a estar en marxa. Avui anem a Montserrat, a fer una circular atípica. El punt d’inici i final és Santa Cecília, i pel camí visitarem els Frares, els Ecos i el Montgrós. Enfilem un sender que surt just creuar la carretera i que ens duu ràpidament al GR 172. Des d’aquí fins la canal de Sant Jeroni

ens trobarem amb els participants de la Skyrace de Montserrat, que se celebra avui. Per sort només coincidim en aquest petit tram: el sender és massa estret i contínuament ens hem d’apartar com podem per deixar passar els corredors. Ja porten 11 quilòmetres d’ascensió i els queda el més dur fins a Sant Jeroni. Creuem la canal de Sant Jeroni i ens quedem sols, caminant direcció oest pel GR. És un camí maco i senzill, que va guanyant alçada poc a poc. El nostre -8-

Text i fotos: Toni Gómez

objectiu immediat és arribar a la zona dels Frares Encantats, per on pujarem per abandonar la cara nord. Com que avui som un grup ben nombrós, la progressió és una mica més lenta, i fem varies aturades per agafar aire i reagrupar-nos. Deixem el GR i girem a esquerres. L’ascensió pels Frares és molt maca i realment fàcil. Res a veure amb la major part dels camins que solquen la paret nord de Montserrat, força degradats i incòmodes de pujar i baixar. Arribem al coll de Port, on per primer cop

Dalt del Montgros

Salt de la Gorja Negra avui ens toca el sol. Agafem el PR-C78 en direcció est i en pocs minuts som al coll del Miracle. Moment de fer un descans, menjar alguna cosa i admirar el paisatge. Des d’aquí ja podem distingir algunes agulles (el Bacallà, la Vella, l’Agulla Gran del Pas del Princep, el Novici…). Ens espera ara la part més dura i espectacular del recorregut d’avui. Continuem pel PR en direcció al Coll de les Comes, en un continu puja-baixa que alenteix molt el ritme. En una baixada força vertical en roca pelada ens trobem amb un grup de cabres que fuig. Al vessant de davant, just sobre el camí per on hem de passar, ens espera un altre grapat de cabres, enfilades de forma impossible a la paret. Hem d’anar amb cura: els seus moviments fan caure contínuament pedres sobre el camí. Arribem al coll de les Comes, amb l’Agulla del Cabrit majestuosa davant nostre. Continuem en direcció al Montgros, que ja és molt a prop. Un últim obstacle abans d’arribar: al peu de la Roca Plana dels Llamps hem de baixar una canal força vertical. Hi ha qui fa servir el cul i hi ha qui s’atreveix a deixar-se «caure» penjats de la corda que equipa el pas. El premi que ens espera dalt del Montgros val la pena l’esforç i l’adrenalina emprats. És, de segur, un del millors paisatges del massís: de Les Agulles a Santa Magdalena sense solució de continuïtat. Iniciem la tornada, tot baixant la canal de la Salamandra, en fila índia, entre les parets verticals, quan comencen a caure floquets de neu! Sembla mentida. En tot el cel només hi ha un núvol, el tenim a sobre, i neva! És només cosa d’uns minuts i torna el sol. Però també és un avís. El cel aviat s’ennuvolarà i ens hem d’afanyar. Arribem al Portell del Migdia i comencem a baixar la canal de la Llum. És una baixada força vertical, per un sender molt desfet, i s’ha d’anar amb cura. Tot i que estem avisats, més d’un posa el cul a terra, uns amb més sort que d’altres (la Montse es lesiona els lligaments del genoll). Un petit grup decideix afegir emoció a la baixada, errant el camí i descendint directament la riera, com si el camí no fos prou emocionant. Tot queda en un petit esglai, ens reagrupem i continuem baixada fins a Santa Cecília. Ha estat un recorregut molt maco (gràcies, Pedro, per la recomanació). Hem descobert Montserrat des d’una altra perspectiva, la que ens regala des de la distància el Montgros, germà barallat dels Frares, els Ecos i les Agulles.

El recorregut

-9-

m untanya

Text: Roser Vallès Foto: Jordi Pedrol

Text: ANC

Montcau- Emprius Una excel·lent circular des del Coll d’Estenalles. Desembre de 2014

I

niciem l’excursió al Centre d’Interpretació del Coll d’Estenalles (873 m) el matí del diumenge 14 de desembre. Fa fresqueta, però el dia ja apunta que serà esplèndid per caminar per la muntanya. Comencem per camí asfaltat cap amunt per deixar-lo al cap de pocs minuts per un camí a l’esquerra que porta cap al Montcau, però just abans d’iniciar la pujada en aquest pic ens desviem per un caminet a l’esquerra, baixant fins al Canal Sec. Dins d’aquest canal en certs moments sembla que sigui impossible que hi hagi camí en aquestes parets granítiques verticals sense vegetació. Fins i tot mirat des de l’altra banda fa l’efecte com si les persones fossin Spiderman penjades a la paret. Al final de la canal agafem el camí per encarar la primera prova del dia: la pujada al cim els Cortins (959 m). Aquest cim sembla el germà petit del Montcau, però no per això és més fàcil pujar-hi, tot el contrari. Fem una pujada entretinguda i amb certa dificultat amb grimpades, esglaons de ferro i tronc i on és millor no tenir vertigen. Però en arribar al cim l’esforç val la pena per les magnífiques vistes sobre el Bages i el Vallès i sobre el mateix Montcau. Tornem a baixar per on hem vingut i continuem camí cap al Torrent de la Coca. Travessem el torrent de la coca i seguim el camí cap a l’esquerra en direcció al monòlit de les Roques de la Coca (904 m), on trobem diverses «finestres» a la roca que ens permeten veure el paisatge emmarcat dins un marc natural. Continuem el camí pel Serrat de la Coca, on trobem la segona dificultat del dia, un grau que ens obliga a fer alguna grimpada més però que superem sense gaire dificultats i baixem fins arribar al costat de la carretera que va cap a Mura.

Agafem un camí que surt de l’esquerra del carretera fins arribar a la Vall (no agafem el camí de la dreta, que va per sobre de la torrent de la Vall). Anem seguint planers per una pista deixant camins a banda i banda i anem revoltant per l’obaga del torrent de la Coma de la Vall. Aquest tram de l’excursió és el que té menys emoció, però ens permetrà creuar la vall per arribar a l’altra carena. Girem a la dreta abans de travessar la línia elèctrica (no anem fins al Coll del Gener) i tornem a girar a la dreta fins que el carener rocós queda tallat. Tot i així continuem pel costat d’unes finestres allargades que foraden el rocam i més endavant fem una curta grimpada per arribar a les roques de l’Ocell de Pedra (tercera prova del dia). Aquesta formació rocosa s’anomena així perquè sobretot mirant-la des del camí de la Vall sembla ben bé un ànec amb el seu bec. Hem de prosseguir cap a l’esquerra, pel vessant est, per sota de les parets del castellot de roques. Una escletxa, d’uns dos metres d’amplada, divideix el rocam en dues parts. Al cap de poc un cingle sota el sender ens obliga a extremar les precaucions en avançar fins ficar-nos dintre d’una canal espessa de vegetació i arribem a la carena de l’Emprius (830 m). Dalt del carener hem de seguir el camí cap - 10 -

a la dreta direcció sud (ja que ens trobem amb el camí travesser que ve del Coll de la Pregona). El camí segueix la cinglera amb impressionants vistes sobre la serralada de Sant Llorenç i per l’altra banda veiem el cim dels Cortins on havíem estat feia una estona. Prop de l’extrem sud de la carena, un corriol ens permet baixar a les roques del Queixal Corcat (830 m). Aquí els més atrevits escalen per una de les escletxes del Queixal i coronen el cim de la roca. És la quarta prova del dia. Tornem al camí principal i a pocs metres ens trobem amb un altre corriol, però aquest cop ens porta al Cau dels Emboscats. Es tracta d’una petita cova oberta i on cal baixar per unes escales de fusta amb alguna que altra grimpada. La troballa i la baixada a la cova són emocionants. Dins la cova trobem una petita representació d’un pessebre en una de les parets. Un cop superada la cinquena prova, seguim per una canal a la dreta, dita del Miquel. Seguim avall, primer pel bosc i després pel pelat rocam fins al coll del Llor o de Finestrelles (800 m). Al coll trobem el camí cap a la font de la Guineu, que ve de la dreta (no l’agafem). Just on hi ha un cartell que posa zona de refugi de fauna salvatge (a veure quin bitxo

Al cim dels Cortins

ens trobarem amb aquestes «indicacions») deixem el camí de la dreta que ve del Cavall Bernat i baixem seguint el camí de l’esquerra. Anem a trobar-nos amb el GR5, que anirà pujant per unes escales de pedra fins arribar a la desviació de les coves, primer Simanya i després Simanya petita. Nosaltres entrem a la cova Simanya, una cova amb una entrada molt gran, espectacular per les seves dimensions. Fem alguna volta per dins (per sort estem sols) i tornem un altre cop al GR5, on pujarem fins arribar al Coll d’Eres, on trobarem el monòlit dedicat a Joan Maragall. Alguns pugem cap al Montcau enmig de la boira; les vistes són inexistents, però l’ambient, tant al cim com durant l’ascensió i la baixada, son màgics, els camins i les vistes que s’entreveuen ocasionalment entre la boira són canviants. Ens reunim ràpidament amb els altres al coll d’Estenalles. La resta del grup seguim pel GR asfaltat en direcció oest i en 30 minuts ja ens trobem al Coll d’Estenalles, punt d’inici de l’excursió o aventura, perquè tal com vam comentar entre nosaltres, aquesta excursió podria ser també una gimcana perquè a part de caminar i gaudir del paisatge i de la bona companyia, també tenia l’al·licient d’anar superant diferents «proves» de grimpades i entrades a coves i llocs de difícil accés, però amb un encant especial.

Solidaritat amb les víctimes del terratrèmol al Nepal

E

l Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD) -del qual forma part l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenetha fet una crida a municipis i a organitzacions socials i a totes les persones interessades perquè es sumin a la campanya conjunta de solidaritat i d’emergència per a la reconstrucció i el suport a la població afectada del Nepal. S’estima que a la l’àrea impactada pel terratrèmol hi viuen més de 6,6 milions de persones. El compte unitari d’aquesta campanya és ES47-1491-0001-2620-0525-7510. Hi ha diverses ONGDs que també han obert altres comptes de solidaritat. Més informació: cooperacio@gramenet.cat

- 11 -

m untanya XXXIIè CURS d’iniciació a la muntanya

Programa del curs Setembre i octubre 2015

SETEMBRE - OCTUBRE 2015 XERRADES: orientació, material, alimentació, seguretat i primers auxilis.

5 DIES DE PRÀCTIQUES A LA MUNTANYA

Dilluns 21 de setembre

Dimecres 23 de setembre

Dissabte 26 de setembre

Dilluns 28 de setembre

Dimecres 30 de setembre

Cap de setmana 3-4 d'octubre

INFORMACIÓ I INSCRIPCIONS: De dilluns a dijous de 7 a 9 del vespre a la secretaria del CEP. Aquest curs us permetrà adquirir els coneixements necessaris per planificar i realitzar sortides de mitja i alta muntanya amb autonomia i independència.

Dimecres 7 d’octubre

Dimecres 14 d’octubre

Durant el cus s'imparteixen una sèrie de xerrades tècniques, les quals es complementen amb sortides pràctiques. Edat mínima 16 anys. Els menors de 18 anys hauran de presentar un permís patern o del tutor/a amb fotocòpia del DNI.

Cap de setmana 17-18 d'octubre

La direcció del curs es reserva el dret de modificar el programa si les condicions meteorològiques ho requereixen. Caldrà disposar d’assegurança federativa modalitat B o gestionar una assegurança temporal (18€) a través del Centre Excursionista Puigcastellar.

Dimecres 21 d'octubre Totes les xerrades començaran a les 20:30.

- 12 -

Text: Toni Gómez

m untanya

Un rescat a l’alta muntanya Presentació del curs Xerrada de material

Xerrada d’orientació I

Sortida d’orientació a la Serralada de Marina

Xerrada d’alimentació

Xerrada d’orientació II

Sortida a Comadevaca Pernoctació en refugi guardat

Xerrada de seguretat

Xerrada de seguretat

Sortida al Puigsacalm Pernoctació en tendes

E

l passat 7 de febrer vam haver de demanar un rescat en helicòpter en alta muntanya. Va ser durant les jornades de progressió en neu i autodetenció que organitza cada hivern la Secció de Muntanya del CEP, però el rescatat no era pas un de nosaltres. Érem a 2.300 metres d’alçada i estàvem a 8 graus sota zero, entre la Portella de Mentet i Vallter 2000. Estàvem acabant les pràctiques, i ja marxàvem quan vam veure passar un noi d’uns dotze anys arrossegant per les cames un company muntanya avall. Pensàvem que jugaven, però al poc el nen ens va cridar demanant ajut. No jugaven pas, el noi intentava portar el seu amic fins a les pistes d’esquí, que estaven encara a una hora de camí. Ens vam apropar ràpidament. El noi, estirat a la neu, gairebé no reaccionava. Fort mal de cap, nàusees. Impossible ferlo caminar. De seguida vam veure el problema: roba mullada de cap a peus, mànigues i mitjons congelats, guants de llana xopats, i als peus… unes sabatilles de passeig. Una hipotèrmia de llibre. Cap adult a prop. De fet, van anar arribant poc a poc més nens, fins un total de nou, i per fi va arribar el responsable, un jove de vint-i-pocs anys, entrenador de l’equip de futbol, que havia decidit dur els nois a la neu a passar el dia. Segons ens va dir, no s’havia adonat que els nens no portaven calçat ni roba adequada. Al pobre noi li vam donar de beure calent i menjar, que va vomitar, li vam treure la roba mullada i li’n vam posar de seca, el vam tapar amb les mantes tèrmiques i ens vam posar al seu voltant per donar-li escalfor.

Cloenda del curs - 13 -

Vam trucar al 112 i vam donar els detalls i la posició. Ens van dir que enviaven bombers i mossos al rescat. Al cap d’una hora va arribar l’helicòpter. Es va apropar a terra i van saltar dos bombers, que van començar la medicalització del nen, aplicant-li hot-packs (bosses de calor) als punts vitals. Alhora, van arribar els mossos, que pujaven amb esquís des de l’estació. La coordinació entre cossos va ser perfecta. En pocs minuts li posaven l’arnés, cridaven de nou l’helicòpter, ens feien apartar i pujaven el noi amb un cable abraçat a un bomber. Breu conversa dels bombers amb el monitor. Presa de dades i foto del DNI. Mossos i bombers van marxar (aquell dia van tenir tres rescats més) i nosaltres vam acompanyar el monitor fins a les pistes, on esperaven la resta de nanos, als que havien acompanyat en la baixada dos de nosaltres. Va tenir sort. El vent i la boira, força presents aquell dia, van fer un petit descans per permetre que s’acostés l’helicòpter. En pocs minuts, el noi era al CAP de Camprodon. Podem fer moltes reflexions al respecte. Nosaltres ens quedem amb l’experiència viscuda i amb el desig que almenys hi hagi nou nens que han pres una mica de consciència del que et pot donar la muntanya i del que et pot treure. Amb aquesta idea us adjuntem l’aplicació per mòbil que va enviar la FEEC sobre l’app «Alpify», de geolocalització en situació d’emergència:

S

enders

Text: Xavi Padró

El GR-92

C

om la majoria de vosaltres sabeu, les inicials GR es fan servir en senders de gran recorregut, de més de 40 quilòmetres. Se senyalitzen amb dues barres horitzontals, blanca la de dalt i vermella la de baix. És el cas del GR-92. També hi ha senyals blancs i grocs per senders de PR (petit recorregut). Aquests han de tenir entre 10 i 40 quilòmetres; els senders locals (SL), senyalitzats amb una barra vermella i una de verda a sota, tenen menys de 10 quilòmetres. El GR-92 va resseguint tota la costa i les serralades mediterrànies, i forma part del sender europeu E-10, que discorre des del mar Bàltic. El tram català va de Portbou a Ulldecona al llarg de 561 quilòmetres, intentant passar per llocs poc urbanitzats i amb un interès paisatgístic i històric.

terra que han permès la proliferació d’urbanitzacions, l’existència d’un camp de tir, ara en desús, varies hípiques, el berenador dels Àngels, on la gent va a fer carn a la brasa, i també un parell de pedreres… És el preu que s’ha de pagar a causa de la densitat de població, que provoca una gran pressió urbana. Per això cal reconèixer el gran esforç que van fer els creadors d’aquest tram a fi de trobar un itinerari atractiu i poc malmès. Apart de l’entorn paisatgístic i històric, també s’ha de parlar del paisatge humà d’aquestes terres que han conreat,

habitat, lluitat, construït… i que l’han fet tal com és ara. Recordo un personatge que em va tocar la fibra, era una dona d’uns noranta anys que vivia en una petita masia prop de la carretera i que s’encarregava de la custòdia de l’ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes. Em va dir que ella sempre havia viscut allí i que recorda que durant la guerra civil els avions franquistes passaven per sobre casa seva per anar a bombardejar Barcelona. Malauradament aquesta dona ja deu ser morta i probablement els seus records i vivències s’han perdut.

El CEP s’encarrega de mantenir el tram que va del nord-est del Parc del Montnegre-Corredor fins al pont de Montcada, a la carretera de la Roca. Té trenta-nou quilòmetres amb centvuitanta cinc metres. Durant el seu recorregut va cavalcant entre el Vallès Oriental, l’Occidental –on la zona obaga afavoreix un bosc frondós, amb alzinars, brucs… i on s’hi fan més bolets!–, el Maresme i el Barcelonès Nord on, en ser zona solana abunda més el pi blanc, el pi pinyoner i també s’hi fan espàrrecs, móres (ja que abunden els esbarzers) i figues de moro. L’home hi ha plantat vinyes i figueres… Són prou coneguts els vins d’Alella. És un tram on l’home, per bé i per mal, ha deixat petjada. Per una banda trobem construccions d’interès històric, com la Torrassa del Moro, prop de Llinars del Vallès, l’ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes tocant a Òrrius, la roca d’en Toni, que és un cementiri prehistòric, o el poblat Ibèric de Puig Castellar. D’altra banda el que anys enrere eren camins o corriols estrets ara són amples pistes de

Un personatge anònim del GR: l’encarregada de l’ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes - 14 -

V ida del Centre

Assemblea de socis del CEP El passat 24 de gener va tenir lloc l'assemblea extraordinària del CEP. La sessió va começar puntual amb la sala ben plena de socis i sòcies. La Rut Solés com a secretària de la Junta va llegir els punts de l'ordre del dia i va oferir l'acta de l'assemblea anterior, per aqui la volguñés llegir. En Ramón Jordan com tresorer va explicar la situació econòmica, en la que va recalcar que les quotes de socis estan congelades desde fa anys, i també va esmentar la davallada d'aportacions per

subvencions donada la cojuntura econòmica actual. Seguidament l'Albert Noguera, com a president, va oferir una visió de la situació de l'entitat. A continuació els diferents representants de les seccions van anar explicant les activitats realitzades i els projectes per l'any entrant. Al finalitzar l'acte es va procedir a l'entrega de medalles als socis amb una pertinença fidel a l'entitat: 25 anys i 50 anys . Després es va fer un petit resopó.

Medalla als socis amb 25 anys d'antiguitat

Medalla als socis amb 50 anys d'antiguitat

EMPAR CACHA CARBONELL

MARGARIDA PEDRAGOSA GIRONES

ROSER BOU PUJADES

FELIX TRIAS CORTINAS

JOSEP TORDERA TARRASON

JOAN CASTELLTORT GAVIN

JOSEP M. SURIOL GILIRRIBO

JOAN CARLES MAS BASSA,

MIQUEL BORRAS BALBENY

CARLES VIÑAS SERRA

JOSEFA ARTIGAS BALLESTEROS RAMON VILAPLANA CARRACEDO JOAN GUAL ESCUBEDO HECTOR RODRIGUEZ CAMPS Foto: Arxiu CEP

Als socis i amics del CEP Darrerament, alguns dels vostres e-mails han deixat de ser operatius i ens estan sent retornats. Si no rebeu correus electrònics del CEP comuniqueu-nos el vostre, actualitzat, a la secretaria o al e-mail "puigcastellar@puigcastellar.cat" - 15 -

V ida del Centre Projecció: “Storming the world” de Kilian Yuste

Text: Isabel Ibáñez Fotos: Joan Yuste

E

l 15 de novembre de 2014 va tenir lloc al local del CEP la projecció de la pel•lícula que en Kilian Yuste, soci del Centre, va realitzar en motiu del seu viatge aventura. En Kilian porta a la sang la llavor familiar d’aconseguir reptes. En aquesta etapa més madura i amb la moto com a mitjà de desplaçament, va organitzar un viatge aventura de Barcelona a Kazakstan, de 22.000 quilòmetres, que va ser possible gràcies als tres mesos de vacances que va poder agafar. El projecte està basat en la filosofia de l’autosuficiència i la mínima despesa. Tot està previst, i amb els contactes que fa a través de les xarxes socials en algunes etapes ja té els llocs on dormir, compartir sostre i menjar. No sempre és així, però el món dels «moters» és molt solidari, com explica ell mateix el dia de la presentació de la pel•lícula, on relata les etapes del seu viatge aventura que porta com un diari de bord amb molta informació audiovisual que domina i capta la bellesa de cada lloc. La bellesa dels diferents llocs atrapen i aproximen. La central atòmica de Txernòbil i els seus voltants és una experiència fabulosa, comprovar com està el paratge i com evoluciona el seu entorn i l’acumulació encara brutal de radiacions i el record del desastre amb edificis abandonats en el moment de l’explosió, encara en peu. Després d’etapes amb èxit, sobre el previst arriba a unes interminables carreteres en molt mal estat i plenes de pedres que destrossen la moto contínuament. Els sotracs del desert

Can Zam. Amb el roure

de Kazakstan fan que perdi cargols i es deformin peces que l’obliguen a immobilitzar la moto fins poder reparar i aconseguir les peces després de grans dificultats Amb uns dies d’espera i amb ajuda solidària va solucionant les averies, però es va veure obligat a variar la ruta final i dirigir-se a Cap Nord, i el viatge es transforma en una agradable experiència no prevista. Per nosaltres va ser genial compartir amb ell una aventura tan important i que va arribar a bon fi. Continua per aquest camí, Kilian. - 16 -

Pàgina d’Inici de la nostra pàgina web

V ida del Centre

Text: Isabel Ibáñez

Tallers de Tai-Txi al CEP

H

a passat un any volant. El maig de 2014 vàrem iniciar tímidament un taller de tai-txi els dilluns al matí al local del CEP; les classes les fa un bon amic i bon professional, en Xavi Gibert, que des del començament ens ha animat a conèixer a poc a poc les tècniques de relaxació i apropar-nos a l’elegancia i les postures de les arts marcials trobant l’equilibri i coordinació de la ment i el cos, tan necessaris avui dia, inmersos en aquesta vida de tensió i estrès.

Ara fem dues classes a la setmana, dilluns i divendres, amb una mitjana de deu alumnes. Molts d’ells fan les dues classes, que és el més recomanable per mantenir el cos i la ment desperts i sense tensions posturals.

Si esteu interessats en participarhi, acosteu-vos o poseu-vos en contacte amb la secretaria del CEP, de dilluns a dijous, de 7 a 9 del vespre. Tel. 93 385 99 41

Si voleu veure aquest Butlletí en color, podeu entrar a la web del CEP, www.puigcastellar.cat i polsar el botó del menú “Últim Butlletí”. (tal com hem remarcat sobre aquestes línies) Per descarregar aquest o anteriors Butlletins, polseu el botó “Publicacions”, a la dreta de l’anterior, i l’obtindreu en PDF.

- 17 -

C iutat

Moments de canvi Casal del Mestre, Fòrum-Grama i Centre Excursionista Puigcastellar

1er Debat, Foto: ANC

D’esquerra a dreta: J.M. Lacasta, E. Juliana i O. Osuna

N

ovament les entitats i persones que organitzem els debats a Santa Coloma posem a l’aparador de la ciutat idees i reflexions que ens ajudin a construir pensament nou. Volem un pensament lliure, plural i innovador que surti de la proximitat però amb la mirada profunda que ens demana un món global i complex. Aquests últims anys hem tractat alguns dels temes que configuren els canvis profunds que s’estan produint al món actual. El canvi d’època i els canvis accelerats que afecten a l’economia, la producció, el treball i que configuren nous espais per l’ètica, els valors. En aquest 2015 hem programat uns debats per parlar de la política, la ciutat i el poder financer. Des del grup de debats aportarem un espai de comunicació i reflexió per persones i col·lectius que ens apleguem cercant camins per iniciatives innovadores.

1r Debat 2015: Catalunya, Espanya, Europa Text: J. M. Lacasta Enric Juliana conversa amb Orencio Osuna Enric Juliana, periodista sots director de La Vanguardia, va ser el nostre primer convidat per conversar amb Orencio Osuna. Van desgranar informacions i reflexions sobre la crisi política i institucional actual. La corrupció instal·lada en alguns partits i institucions, la crisi de representativitat democràtica, la monarquia, el problema

territorial i nacional a Espanya i Catalunya, amb una mirada europea. Orencio Osuna va presentar el seu llibre Momentum, un recull d’entrevistes a quatre dirigents politics emergents: Pablo Iglesias, Ada Colau, Alberto Garzón i David Fernández. Osuna va posar l’èmfasi en l’evolució del capitalisme financer com a element central de la crisi actual. Enric Juliana va expressar les dificultats per fer prediccions a curt i mig termini. Hi ha, al seu entendre, una dinàmica de contestació en marxa a Catalunya, a Espanya, a Europa. «Podemos» o «Syriza» a Grècia, són mostres d’una onada transformadora. Segons ell, dependrà de la capacitat per elaborar propostes que siguin acollides sense por per una majoria social que els canvis reals seran possibles. L’encaix de Catalunya i Espanya i els canvis legislatius que comporta la reforma constitucional, van ser alguns dels temes tractats per ell. A la conversa es va fer patent la necessitat de ser actius des dels moviments ciutadans perquè les solucions polítiques responguin a la voluntat de la majoria. El 2015 serà un any per configurar noves correlacions i representativitats en l’àmbit polític. - 18 -

2n Debat 2015: El model de ciutat que volem Text: Ricard Fernández i FLR

Com en l’anterior ocasió, aquest Debat es va celebrar a la Biblioteca «Salvador Cabré», al Singuerlín. Amb la presència i participació d’un reduït públic, es va debatre sobre els nous reptes que es plantegen a la ciutat de Santa Coloma. Prèviament, les entitats que conformen el Grup de Debats havien elaborat una diagnosi, que va ser llegida per en J.P. Sayrach, i de la qual us en fem un resum: QÜESTIONS PRÈVIES: és imprescindible que en el model de ciutat es tracti també el model de govern municipal de la ciutat, i que ja en el procés del projecte s’estableixi el paper, imprescindible, que haurà de tenir l’Ajuntament, i que els treballs per dissenyar la ciutat del futur es portin a terme amb la participació ciutadana, necessària perquè hi puguin prendre part totes les persones i entitats de la ciutat. IDEES PER AL MODEL DE CIUTAT: El model de ciutat haurà de recollir les reivindicacions pendents, com la finalització del parc urbà, verd i frondós, i les més

Cicle de debats 2015 recents, com la del replantejament de la pinta verda, o l’estudi de les reformes que proposa el Pla Comarcal. Sobre els grans temes de futur que pensem que s’hauran d’abordar n’apuntem cinc:

recomanem molt, i que podeu llegir a la web de Fòrum Grama, ja que, per la seva extensió, no en reproduïm en aquest butlletí més que algunes de les idees plantejades.

Santa Coloma ciutat RESIDENCIAL: La ciutat ha d’esdevenir un lloc agradable per viure-hi, acostar-la a la natura, tenint cura de la tipologia dels habitatges…

RICARD FERNÁNDEZ ONTIVEROS Economista i consultor estratègic. Exsecretari General de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya.

Santa Coloma ciutat de CULTURA: Afavorir la creació i difusió de cultura. Promoure el pensament, els mitjans de comunicació i els llibres. Rendibilitzar el treball d’escoles i instituts, i també el de les universitats, perquè el seu bagatge cultural ens arribi.

Un nou Pla Estratègic? «El dia 28 d’abril vaig participar a una xerrada amb en Jaume P. Sayrach que el Fòrum Grama, el Centre Excursionista Puigcastellar i el Casal del Mestre varen organitzar, i que va moderar l’Odei AEtxearte. Per preparar-la, havia revisat el fantàstic llibre De suburbi a ciutat, que s’havia presentat al mateix espai setmanes abans, i el text del Pla Estratègic Santa Coloma 2000 liderat per en Jaume entre 1989 i 1991 i del que jo mateix en vaig ser el Coordinador Tècnic. »…Quina Santa Coloma tenim al 2015? Sens dubte, un paisatge urbà molt millor i més ben connectat; una població amb un nivell acadèmic molt superior i de major ús del català; una immigració extracomunitària molt forta que ja té fills catalans, que lidera bona part del comerç local en una ciutat millor de la dels immigrants que entre 1950 i 1975 varen multiplicar la població per 10; i per cert, una convivència social en general molt bona. »Però també tenim males notícies, la majoria relacionades amb la crisi: a) unes taxes d’atur al voltant del 20% segons l’Observatori del Barcelonès. b) unes taxes de pobresa altes, de més del 25% c) una molt insuficient presència de centralitats metropolitanes, de

Santa Coloma ciutat METROPOLITANA: La ciutat del futur ha d’aprofitar el riquíssim ventall d’oferta cultural de Barcelona, i estudiar quin lligam ha de tenir la nostra ciutat amb la Metròpoli per tal que, sense perdre la relativa autonomia d’avui, es beneficiï culturalment i econòmica de la ciutat Cap i Casal de Catalunya. Santa Coloma, ciutat MULTICULTURAL: La ciutat ha de superar la fractura existent entre alguns barris, des dels aspectes urbanístics i socials fins als culturals i identitaris. Promoure el coneixement de les cultures de procedència dels nous colomencs, i fer que la cultura i llengua catalanes es converteixin en element vertebrador de la rica heterogeneïtat colomenca. Santa Coloma, ciutat VALORADA: Per acabar, cal afegir que encara avui, fora de la ciutat hi ha persones que tenen de Santa Coloma una visió pejorativa que ens fa mal, i sovint ens acomplexa… Una qüestió que s’haurà d’abordar amb urgència.¡

serveis que promoguin l’activitat supralocal a la ciutat. d) una manca de representativitat política greu de sectors diversos, entre els que n’hem de destacar dos: els joves i la immigració extracomunitària (la immigració estrangera total ha passat del 2,3% al 23,8% entre 2000 i 2010). »Amb tota seguretat, tres d’aquests quatre dèficits persistiran durant uns quants anys i són comuns a la majoria de les ciutats de la perifèria metropolitana de Barcelona. Santa Coloma és i serà una ciutat treballadora que patirà l’atur, el”precariat” i els sous baixos. Qualsevol diagnòstic de ciutat ha de partir d’això, perquè aquesta crisi serà més llarga i dura que les anteriors. »Per tant, quin model de ciutat hem de construir des del 2015? Doncs una ciutat que resisteixi les tendències citades amb alternatives socialment progressistes, que lluiti contra la disgregació social interna, multiplicant l’acció social i comunitària; Acció social en la defensa de la qualitat dels serveis públics i els equipaments; I acció comunitària en el protagonisme de la societat civil en la generació d’economia col·laborativa. Igual que al 1978 i el 1991, aquesta acció necessita palanques dins del poder polític: municipal, metropolità, nacional, estatal i comunitari… »…Per tot això, comparteixo la voluntat de moltes associacions locals d’anar a una nova reflexió participativa en el marc d’un Pla Estratègic que hauria de tenir com a fita la cohesió social de la ciutat.» 2n Debat, Foto: Ferran López

D’esquerra a dreta: Odei A. Etxearte, R. Fernández i J.P. Sayrach

Com que el procés per al model de ciutat d’un futur pròxim és complex, vàrem convidar en Ricard Fernández Ontiveros per parlar-ne. Ell va formar part de l’equip d’analistes del Pla Estratègic Santa Coloma 2000, del qual va ser el cap del gabinet. També Odei A-Etxearte, periodista colomenca, redactora del diari El Punt-Avui i durant anys de la revista Fòrum-Grama, de la que en va ser directora. Per a aquesta ocasió, en Ricard Fernández ens ha adreçat un article que us - 19 -

C iutat

Text i foto: ANC

En relació a la “Pinta Verda”: modificació del Pla General Metropolità a Santa Coloma.

E

n relació a la modificació puntual del PGM per a la millora de la xarxa d’espais lliures de la ciutat, anomenat «Pinta Verda», el Centre Excursionista Puigcastellar va demanar la paraula al Ple de l’Ajuntament del passat 7 d’abril de 2015 per fer les següents consideracions: En primer lloc pensem que s’hauria de desvincular la Pinta Verda amb actuacions que no tenen res a veure amb els espais verds i anomenar les zones d’acord amb el que són. Hi ha zones verdes que no haurien de ser considerades com a tals, com ara les voreres, vials, rotondes, etcètera. Tot i que legalment rambles i avingudes es poden considerar zones verdes, no és un procediment adequat usual a la nostra ciutat. Aquest canvi de planejament creiem que va més encaminat al manteniment de la ràtio verd/habitant. Per tant, considerem poc apropiat el nom de «Pla Pinta Verda», ja que el verd no és

el més predominant en el Pla. D’altra banda, l’objectiu de prioritat de vianants dels carrers ha de ser un objectiu inherent quan es fa la remodelació d’un carrer de la ciutat, de la mateixa manera que ho és el de la pacificació del trànsit. Valorem que algunes de les actuacions que planteja la Pinta Verda són positives, com ara la pacificació i arranjament del passeig de la Salzereda o la prioritat de relligar el riu, Can Zam i la serra de Marina, però s’haurien pogut fer sense aquest Pla, només modificant el planejament. A més, hi manquen espais realment «verds», com la zona de Torribera. La Pinta Verda és sobretot un pla per estalviar diners, i que potser podria tenir l’objectiu d’incrementar els espais verds a la ciutat, per això hagués estat important no embolcallar amb el verd un pla en el qual l’objectiu prioritari és el de la reducció de la càrrega econòmica de

Can Zam, parc ja!

l’Ajuntament en estalviar-se pagar expropiacions. Cal ser clars. Atesa l’extraordinària importància i complexitat d’aquest document per al futur de la ciutat, creiem que requereix més espai per a la reflexió, la participació i el debat, ja que el procés portat a terme ha quedat desvirtuat per les presses de voler fer una ràpida aprovació abans de les properes eleccions municipals. Tenint en compte els arguments exposats anteriorment, el Centre Excursionista Puigcastellar va sol·licitar als diferents grups municipals presents al Ple que no es votés a favor de l’aprovació provisional en el Ple de l’ajuntament del document «Modificació puntual de PGM per a la millora de la xarxa d’espais lliures de la ciutat», anomenat també «Pla Pinta Verda», i que es posposés aquest debat fins un cop passades les eleccions municipals… Finalment el text va ser aprovat.

Retirada de les tanques de can Zam com a acte reivindicatiu

E Retirant les tanques

- 20 -

l 22 de febrer es va realitzar un acte reivindicatiu per reclamar que no s’aturi el procés per assolir el parc de Can Zam verd i frondós que es reivindica de fa més de tres dècades. Avui el parc continua sense concloure’s, i amb una important extensió envoltada de tanques metàl•liques. L’acte reivindicatiu va consistir en una manifestació festiva des de la plaça de la Vila fins a can Zam, on es va fer l’acte reivindicatiu de treure les tanques metàl•liques que separen el parc ja realitzat, de l’espai on s’ha de prosseguir el parc frondós, i que de moment és un gran descampat que acull festes i concerts. L’acte va cloure amb un debat i un dinar popular.

C iutat

Text: Ferran Saro, Foto: Dolors Florensa

Les caramelles a Santa Coloma de Gramenet

E

l dissabte 11 d’abril un grup de cantaires del Centre Excursionista Puigcastellar i de l’Orfeó Tanit van sortir, com des de fa uns anys, a cantar caramelles pels carrers de la nostra ciutat. El punt de sortida és el local del CEP, i seguidament es fan cantades per les paredes del mercat d’en Sagarra, on es comença a omplir la cistella amb llegums, verdures, ous, botifarra i tota mena de productes que la gent del mercat va donant mentre es canten caramelles. A partir del mercat es fa un bon recorregut des de la Rambla de Sant Sebastià fins a la Plaça de la Vila, carrers del Padró, Anselm Clavé, Major, Sant Jeroni, la Pallaresa i Balears, per finalitzar al mercat de Singuerlín. Durant tot el trajecte la cistella

es va omplint amb pa, magdalenes, olives, fruïts secs… Hem de dir que no hi ha botiga que no faci una aportació petita o més gran. Fins i tot alguns botiguers ja tenen preparades les donacions dels seus productes, i alguns també paren una taula amb vi dolç i embotits, que fan més lleuger el llarg recorregut. La cantada de caramelles és una tradició molt antiga a Catalunya, que se celebra per Pasqua Florida. Els temes són religiosos, i cada cop més també irònics i crítics amb la situació social i política del moment. Les caramelles es van fer molt populars al segle XIX, en què es varen crear moltes agrupacions corals per cantar-les. També a Santa Coloma, a principis del segle XX, uns grups de cantaires recorrien les masies i

Els cantaires a la porta del CEP

- 21 -

carrers del poble cantant caramelles. Algunes d’aquelles cançons que cantaven els nostres avis ara han estat recuperades i es tornen a cantar. Escoltar la música i les lletres de les caramelles, cantar-les pels carrers de la ciutat tot omplint la cistella, representa recuperar una tradició catalana, ja que tal com a la nostra ciutat, les caramelles es canten arreu de Catalunya… Però caldria un major recolzament i difusió per part dels responsables municipals de Cultura a fi de revitalitzar aquesta bonica tradició. Estem molt agraïts especialment a tots els comerciants, botiguers, veïns i veïnes que un any mes han col•laborat amb les caramelles.

C ultura

Visita a l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Text: Núria Roig Fotot: Marga Vallverdú

E

l 27 de febrer varem tenir la sort de visitar el remodelat Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Va fer un dia meravellós, amb un sol molt agradable i vam tenir un guia, en Jordi, que ens va fer gaudir d’una gran joia del Modernisme català. A finals del segle XIX Barcelona tenia sis hospitals, el més important el de la Santa Creu, eren vells i necessitaven modernitzar-se. Com sempre, no hi havia pressupost; finalment va ser possible gràcies a un gran mecenes: Pau Gil. Pau Gil era banquer. Nascut a Barcelona, molt jove va marxar a Paris, on va exercir durant la resta de la seva vida. Quan el 1896 va morir, solter i sense descendència, havia decidit ser enterrat a Barcelona. Va vendre la Banca i va destinar part dels seus diners a fer un hospital modern per assistir els pobres de Barcelona, que es faria amb la fusió dels que ja existien. Va nomenar uns marmessors i una entitat que havien d’ocupar-se de tot. Varen presentar-se diferents arquitectes i van decidir tirar endavant el projecte de Domènech i Montaner. Al principi es van triar uns terrenys a Sarrià, que es va veure que era el lloc que tenia l’aire més pur, però per problemes amb l’Ajuntament i que no eren prou extensos, es va traslladar al final de l’Eixample, al peu de la muntanya. Domènech i Montaner comença les obres el 1902, inspirant-se en moderns

hospitals de Paris i Londres. Es va decidir que es mantindria el nom de la Santa Creu i, a més a més, Sant Pau pel nom del benefactor. Com ja s’ha dit, l’Hospital és una joia del Modernisme amb clara influència Neogòtica, molt ric en ceràmiques, mosaics, marbre, vitralls, pedra àrab i maons. La façana principal és espectacular, està presidida per un bust d’en Pau Gil, té forma triangular i unes columnes molt - 22 -

treballades acabades amb uns arcs on hi veiem a un cantó una P i a l’altre una G, sempre recordant Pau Gil. Un cop dins ens sorprèn la forma de creu que té l’estructura, amb gran quantitat de jardins amb tota mena de plantes i arbres mediterranis perquè els malalts i visitants puguin sortir a prendre l’aire i el sol i es puguin comunicar els pavellons per l’exterior, mentre per l’interior hi ha una xarxa de passadissos que comunica els pavellons per dintre per poder portar

C ultura

Text: Joan Llagostera Foto: Ferran López

els malats d’un lloc a l’altre sense haver de sortir i per poder traslladar el menjar, roba, farmàcia, etcètera, i també compta amb un complicat sistema de calefacció. En principi s’havien de fer 48 pavellons, però en van quedar 13. A part de la residencia de les monges, la farmàcia, el quiròfan, la cuina, etcètera, cada pavelló està destinat a diferents especialitats quirúrgiques o mèdiques i per a homes o dones.

Màrius Sampere a casa nostra (i seva) Màrius Sampere i Jordi Valls al CEP

Menció a part mereix el bloc del quiròfan circular i envoltat de vidre per poder seguir les operacions des de fora. A l’entrada de cada pavelló de maons i cúpula de ceràmica hi ha un templet amb la imatge del patró, rodejat d’ornaments de flors, la creu i àngels. Per dins són amplis i les finestres estan molt ben calculades perquè la llum hi entri arreu. Varem veure la perspectiva també en forma de creu de les cúpules de ceràmica vidriada de colors verd i ocre, i per tot sempre una rajola blanca amb una lletra vermella a cada cantó: la P i G de Pau Gil. És molt important per tot el lloc el treball de forja, els vitralls i els frisos. He deixat per al final, perquè així ho varem fer, el vestíbul amb l’escala d’honor de marbre; és extraordinària i ens porta a la sala d’actes, amb uns frisos i uns vitralls esplèndids. Especial menció a la Biblioteca, amb un sostre mudèjar que no et cansaries d’admirar; és tot d’una gran bellesa. Em deixo moltes i moltes coses, però no us vull cansar, només he de dir-vos que si no vareu poder anar-hi, no us faci mandra, val molt la pena. I si vareu tenir la sort de ser-hi, mireu de recordar amb la nitidesa dels vostres ulls allò que no es pot transmetre amb paraules. Les grans obres d’art les hem d’aprofitar. Si podeu ANEU-HI!

D

e nou hem tingut el goig i l’honor d’acollir a casa nostra, a la sala d’actes del CEP, que també és casa seva, un dels millors poetes del món actual, en paraules de Jordi Valls que comparteixo totalment des de la meva senzilla posició de lector i aplicat oïdor de la seva obra, sempre que això m’és possible.

lectura ens pot semblar hermètic, en cada nou repàs ens va penetrant i despertantnos l’esperit i la raó que ens porten a assaborir i reflexionar, guiats pels seus versos, les emocions, les certeses i els dubtes que cadascú de nosaltres emmagatzemem pel que fa al cicle essencial de néixer, viure i morir. També ens va acompanyar en l’acte Paco

Dijous 26 de març el ja esmentat Jordi Valls, un altre gran amic del Centre i també poeta, va presentar l’acte, i en la seva condició de prologuista del llibre que porta el nom dels dos poemaris que el composen: Dorm / Els espais ocupats, ens va obrir el camí per introduir-nos en aquesta nova incursió de Màrius Sampere en el seu món i els seus temes i constants que ens transmet amb tota la força del verb que tan bé compagina amb la fluïdesa, elegància i ritme que, si a vegades en una primera - 23 -

Fanés, com a ànima “d’El pont del petroli”, l’associació badalonina editora del llibre. Cal destacar que per tractar-se d’una trobada al voltant de la poesia, que ara com ara no es pot dir que sigui un gran atractiu per a la majoria, va reunir un bon grup d’assistents, cosa que anima el Grup de Cultura del Centre a no defallir en la proposta de noves experiències d’aquesta mena.

Al Museu d’Ullastret

Visita el Poblat Ibèric d’Ullastret

Text: Roser Vicente Foto: Marga Vallverdú i Roser Vicente

E

l 14 de març la secció de Cultura va fer l’excursió programada a Ullastret. A mi, particularment, em satisfeia tornar-hi després de vint-i-cinc anys de l’última vegada que el vaig visitar, guiats pel recordat Àngel Martínez Hualde. La sortida d’enguany tenia una doble vessant: la visita al poblat ibèric d’Ullastret, però també aprofitar l’avinentesa que, per aquestes dates, s’exposaven els caps tallats que havien trobat l’any 2012 clavats en un dels carrers del citat poblat. Per a aquesta exposició, el Museu d’Arqueologia de Catalunya els havia cedit el crani descobert al nostre poblat del Puig Castellar, ja que va ser el primer que es trobà amb les mateixes característiques. El dia se’ns presentà bastant rúfol i només arribar ja vam haver d’obrir els paraigües. Els guies del recinte, molt amablement, ens van oferir visitar

Els representants del CEP, amb elsQuan regidors Siscuque Sánchez, primer el Museu i després les ruïnes, en iniciatives. arribarà es faci Carles Combamos i l’Alcaldesa Núria Parlón espera que el temps millorés. efectiva la recomanació de l’arqueòleg Dr. Josep de C. Serra-Ràfols, a l’any 1961, de De la seva mà vam fer un recorregut per la creació i construcció d’un museu les diferents sales on, amb molt d’encert, monogràfic al costat de les ruïnes on hi ha exposades les troballes fetes al s’exposessin dignament totes les jaciment. Després vam anar a la sala on troballes? hi tenien exposats els caps, envoltats de panells explicatius digitalitzats; ens va Després de dinar, acabàrem el dia visitant sorprendre un panell que mostrava el el poble d’Ullastret i el de Peratallada procés de recuperació de les faccions del amb un sol esplèndid. propietari d’un dels cranis, un xicot d’uns divuit anys. En l’apartat on hi havia «el nostre», l’acompanyava diversa informació del Puig Castellar. Tot seguit vam visitar les ruïnes de la ciutat, emparades per unes grans muralles. Vam marxar molt satisfets de la visita, però amb una certa enveja. Nosaltres, que també tenim una joia que és el més gran patrimoni de la ciutat, veiem que sempre va quedant a remolc d’altres - 24 -

El crani enclavat del Puig Castellar, exposat a Ullastret

Text i foto: Dolors Florensa

C ultura

Esmorzar Iber

Visita al Vendrell A la recerca de Pau Casals

L

a Història es pot contemplar

sota dos punts de vista: d’una banda tenim la història des del punt de vista dels poderosos, de

la classe dominant, i d’una altra banda, podem considerar la història des del punt de vista de la vida quotidiana de la gent humil, de la classe treballadora. Aquest darrer punt de vista ens pot oferir una visió molt més real de la història d’un país. Aquesta introducció ve al cas perquè a través de la vida dels pares i del mateix Pau Casals podem arribar a fer-nos una idea de com era de dura la vida quotidiana d’una Jardins de la Vila Casals, a Sant Salvador de Coma-Ruga

família humil a finals del segle XIX. La mare de Pau Casals, Pilar Refillo i Amiguet, era filla d’uns indianos que havien emigrat a Puerto Rico però que per circumstàncies diverses havien tornat a Catalunya. El pare, Carles Casals Riba, va ser un músic de

A la tarda vàrem visitar la Vil·la Casals, a la

Guerra Civil. Va ser construït per Ludwig

platja de Sant Salvador, a Coma-ruga.

Scherrer el 1776. En Salvador, l’organista,

Aquesta

ens el va ensenyar i el va tocar per a

modernista

nosaltres. També ens va explicar que va ser

contrasta amb la humil casa del Vendrell, ja

Pau Casals qui, el 1920, va finançar-ne la

que encara que no presenta un luxe

restauració i va fer mantenir la maquinària

excessiu, sí que tenia tota una sèrie de

original –molts òrgans barrocs van ser

comoditats com, per exemple, una banyera,

modernitzats, cosa que va produir que

llum elèctrica i unes magnífiques vistes al

perdessin la seva autèntica sonoritat–. Una

Vendrell, on varen viure en una modesta

mar mediterrani que sols podia gaudir algú

altra nota curiosa que ens va explicar en

casa, just on va néixer Pau Casals.

amb una posició econòmica solvent. Tot i

Salvador va ser que la introducció de l’orgue

d’organista de l’església de Sant Salvador del Vendrell i que per aquest motiu va haver de traslladar-se a viure allà. Aquest curiós fet va fer que la Pilar i el Carles es trobessin, s’enamoressin i es casessin al

amb

d’estiueig

estàtues

Barcelona que va guanyar la plaça

decorada

casa

nombroses

això, Pau Casals mai va deixar de ser una

a l’església va ser fruit de la Reforma de

Tots aquests fets ens els va explicar la

persona èticament compromesa amb el seu

Martin Luter. En un primer moment era un

Griselda, la nostra guia, que ens va

temps, fet que va fer que s’hagués d’exiliar

instrument utilitzat a les corts reials per

quan es va instaurar el règim franquista.

amenitzar els balls. Malgrat totes aquestes

ensenyar tots els racons d’aquesta modesta llar i on vam poder observar objectes quotidians que eren utilitzats en aquells

Punt i apart mereix la visita a l’església de

anys, com ara un ventall, un bressol, un

Sant Salvador, on es troba l’orgue barroc

curiós sifó i el primer instrument musical

que tocava el pare de Pau Casals i que el

del jove Casals, «la carbasseta», que li va

mateix Pau Casals també va tocar. Aquest

regalar el seu pare a l’edat de nou anys i que

orgue va ser un dels pocs que varen quedar

tocava com si fos un violoncel.

intactes després de les destrosses fetes a la

- 25 -

explicacions, la part musical ens va saber a molt poc, per tant vàrem decidir per unanimitat que havíem de fer una segona visita a l’església de Sant Salvador per tal d’acabar d’escoltar un autèntic concert. Així que, fins aviat, El Vendrell!

g rup infantil

L’esplai vist pels joves. . .

S

om dues noies del grup de

Joves del Centre Excursionista Puigcastellar i ens hi vam

apuntar perquè teníem ganes de fer altres activitats fora de l’escola i per conèixer nova gent. Anem d’excursió cada 15 dies, sortim dies sencers, migs dies i caps de setmana, també fem unes colònies de 15 dies a l’estiu. El que més ens agrada és que entre tots ens portem molt bé, sense importar l’edat, i que no només anem d’excursió sinó que també aprenem a respectar el medi ambient i les persones, i sempre aprenem valors necessaris per la vida. Ens hem adonat que el Puig és la nostra

segona família, on podem ser nosaltres

tefania Mo Prades, Foto: Es talà, Vilanova de Ca n Ca ies lòn Co

mateixos i compartir bons moments amb amics. La setmana del 24 al 26 de maig, hem anat a l’ESPLAIADA, és una gran trobada que fem amb tots els esplais de Catalunya. Se celebra només cada 3 anys, i aquest any anem a Llagostera. Animem a tots els Joves a que s’apuntin al Puig!!! S’ho passaran genial. - 26 -

rales

A Gavà. F oto: Marc

- 27 -

Bartolomé

Camí de S ant Jeroni de la Murtr a. Foto: Vic

tor Aguilar

L’Aula a Riells de Fai

Sant Cugat i Riells de Fai Text: Teresa José Foto: Antonio Enrique

Un dia esplèndid

E

l dimarts 10 de febrer una bona colla de l’Aula vam sortir d’excursió, destí: el Monestir de Sant Cugat. El dia va ser esplèndid. En arribar a Sant Cugat vam trobar els nostres amics Isabel i Pep, veïns de Santa Coloma i també socis de l’Aula. En Pep va tenir una gran alegria perquè troba a faltar tota la gent de l’Aula. Seguidament vam entrar al monestir, molt majestuós. La guia ens donà tota mena d’explicacions: que si el gòtic, que si el romànic, els vitralls, els sants, l’orgue, que només n’hi ha mig per falta de calerons (com sempre), però va dir que sonava prou bé.

Tot seguit visitàrem el claustre. És gran i amb uns capitells molt bonics que contenen totes les històries que et pots trobar al llarg de la vida, perquè tot i que hagin passat segles, veiem que sempre es va repetint el mateix: els poderosos i els que no en som, i sempre la dominació. Per què serà? En sortir tots sabíem alguna cosa més. En una sala passaven un audiovisual, però com que jo sóc de carrer, vaig preferir recórrer els carrerons del voltant: cases molt boniques, testos amb plantes, tot net com una patena. Quina enveja! Ja voldria jo els nostres carrers així de nets. Dit i fet es fa l’hora de dinar i hem d’anar a Riells del Fai. El recorregut va ser molt bonic, amb quasi tots els arbres despullats de fulles, que és el normal a l’hivern, però en contrast hi havia mimoses i ametllers ben florits, els sembrats que despunten i talment semblen gespa; crec que el Vallès Oriental - 28 -

és un goig per a la visió. Quan vam arribar a Riells del Fai vaig començar a pensar que la nostra junta de l’Aula no ens vol bé, per què? Doncs perquè ens esperava un dinar de mil dimonis: calçots amb la seva salsa, pa amb tomàquet, carn, botifarra, cansalada, carxofes, vi, crema catalana i cafè. Què us sembla? Nosaltres, els que cada dia trepitgem amunt i avall la «ruta del colesterol», no ens podem resistir davant de tot aquest menjar. És broma, però una mica de veritat sí que hi ha. En havent dinat, caminem una mica pel poble, que no sé si se li pot dir poble; la zona de l’església estava bastant deixada i bruta, però per contra té una cadena de cingleres molt particular, des del cim fins a la meitat pedra i els baixos argilosos, que junt amb els matolls que hi havia, els donava un aire ben especial. Donem gràcies per un dia tan bonic.

a ula

Caminada a la Torre del Baró

E

n el programa de l’Aula Camina, dimarts 24 de febrer tocava pujar al castell de Torre Baró. La trobada dels participants a la plaça de la Vila i el desplaçament amb autobús fins a la de Karl Marx van ser els preliminars de l’excursió que començà amb l’ascensió pel camí que passa per la masia de Can Masdeu, que molts reconeguérem de quan va ser asil de malalts de lepra amb el nom d’Hospital de Sant Llàtzer, abandonada després i «okupada» posteriorment, és ara un reducte autogestionat on es desenvolupa l’activitat agrícola i la convivència social. Continuem la ruta cap al Coll de la Ventosa i ens endinsem fins a la font de Santa Eulàlia, on ens aturem per esmorzar. Es un espai que en el seu bon moment devia ser encantador com a racó de repòs; ara està bastant deixat, però entre sol i ombra i amb el rajolinet d’aigua que ofereix és un bon punt per agafar energies abans d’emprendre el tram de pujada fins al Castell, entre bonics paratges i amb un agradable solet que ens va acompanyar tot el matí. Alguns dels companys havien conegut la Torre Baró en els dies d’abandonament que sofrí després de ser utilitzada amb finalitats bèl·liques quan la guerra civil, i

Text: Joan Llagostera Foto: Antonio Manrique

es van alegrar –junt amb els qui ens hi trobàvem a prop per primera vegada– de veure com ha estat consolidada i convertida en un acurat punt de vigia amb 360 graus de privilegiades vistes sobre el Vallès, la ciutat de Barcelona amb els seus barris, turons i edificis singulars, el Besòs i la nostra Santa Coloma amb el Turó del Pollo i els «Cúbics», Badalona, Sant Adrià, Montgat, la Serralada de Collserola amb el Tibidabo, Montjuïc… i el mar al fons. I també Montserrat, Sant Llorenç i el Montseny. Ens van explicar que a primers del segle XX es projectà la urbanització de la zona com a «Ciutat Jardí», amb un edifici al capdamunt que mai no es va completar i que per la seva particular fisonomia popularment es va conèixer com «el Castell de Torre Baró». Del que havien de ser les vivendes només en queden les ruïnes d’un xalet de mostra que trobem tot baixant per la vessant del congost del Besòs. Aviat passem per la «Casa de l’aigua», que estan rehabilitant, així com els entorns que prometen fer goig molt aviat. Travessem la trinitat Vella i pel Parc, al costat del nus viari, accedim al pont de Santa Coloma, on desfem el grup i ens acomiadem fins aviat, contents de la magnífica matinal que hem viscut.

La Font de l’Amigó, a Badalona Text: Eduard Carbonell Foto: Antonio Enrique

E

l 24 de març vam fer una sortida a la Font de l’Amigó pujant pel Torrent. En aquesta zona es poden observar alzines i roures de bones dimensions, així com espècies pròpies de torrents i rieres. Ens aturem a esmorzar, llegir una poesia i explicar algun acudit, sense perdre l’energia positiva que vam desprendre. El temps no ens va acompanyar al principi, perquè de tant en tant espurnejava, però amb bona voluntat, sent optimistes i positius, aconseguim acabar-la. Va ser una bona sortida. (L’itinerari s’inicia a la rotonda de Can Ruti, on conflueixen les parades d’inici – final dels autobusos B-12, B-19, B-26, B24, B-27 i BDO, que poden apropar els visitants al punt de partida de l’itinerari)

- 29 -

O rfeó tanit Concert d’hivern

Concert d’hivern

Textos: Dolors Romero Fotos: Joan Guerrero

E

l 25 de gener de 2015 l’Orfeó Tanit va oferir un concert d’hivern que va tenir lloc a l’Església Major de nostra ciutat. En aquest concert també va participar la Coral de Sant Andreu, ambdós cors dirigits per l’Àngel Villagrasa. La coral de Sant Andreu va obrir el concert amb la interpretació de set peces; entre elles van destacar l’Ave Verum d’E. Elgar, El concert del compositor W. Geïssler, Bandinha da vila, cànon d’Arico Junior. L’Orfeó Tanit va oferir després un programa de cançons de bressol i nadales tradicionals, on s’incloïen els grans temes nadalencs Adeste fideles de J. Reading, Els àngels de la glòria, harmonitzada per M. Oltra, Fum, fum, fum, arranjat per X. Vila i altres peces menys conegudes com Coventry Carol harmonitzada per W. Martin, i la Cançó de bressol cosaca arranjada per E. Daniel.

Concert del centenari de l’esglèsia Major

Les dues corals van interpretar quatre peces comunes, per finalitzar l’acte, Signore delle cime de Giuseppe de Marzi, Joia en el món, lletra catalana d’Artur Martorell i música atribuïda a G.F. Haendel, El desembre congelat, cançó popular catalana arranjada per Manuel Oltra, i Jingle Bells de J. Pierpont, harmonitzat per W. Martin, que va servir per concloure aquest acte. El nombrós públic que va assistir-hi va respondre amb intensos aplaudiments en finalitzar l’acte. - 30 -

c ol·lectiu Ciutadà Concert del centenari de l’Esglèsia Major

El Poblat ibèric i el seu entorn

E

E

l passat 21 de març l’Orfeó Tanit i el Cor Scandicus del Masnou van oferir un concert en el marc dels actes de commemoració del centenari de l’Església Major de Santa Coloma, inaugurada el 5 de setembre de 1915. Aquest concert es va dividir en tres parts. A la primera part el cor Scandicus, sota la direcció musical de Francesc Ruiz, va presentar un programa variat. El cor Scandius va proposar un passeig per la pluralitat musical que ofereix el panorama musical del segle XX, amb la interpretació de cinc peces, entre elles, An irish blessing arranjada per J. Moore i l’Hallelujah de L. Cohen. A la segona part l’Orfeó Tanit, sota la direcció de l’Àngel Villagrasa, va interpretar un programa centrat en vuit peces. Una gran part dels temes pertanyen a compositors renaixentistes, com ara Ay triste que vengo de Juan del Encina, La dama d’Aragó harmonitzada per Diego Ramon Lluch, Amor que tens ma vida, pavana d’amor anònima, i altres peces del repertori que corresponen al segle XX, com Blue Moon, escrita per Richard Rodgers i Goognight sweetheart escrita per C.Carter i J. Hudson.

Text: Albert Bellido Foto: ANC

l passat mes de novembre el Centre va preparar un estudi on es posava de manifest, segons el nostre criteri, les mancances i problemes que afecten el Poblat Ibèric, i que va ser entregat al departament de Cultura de la Diputació i de l'Ajuntament. Entre altres qüestions es citava la manca de senyalització a l’entrada del Poblat. A hores d’ara sembla que la nova retolació està feta, gràcies a una subvenció de l'Àrea de Cultura de la Diputació, i està pendent de ser col•locada. Mentrestant, nosaltres anem posant rètols provisionals. Un altre punt que preocupa és la manca d’un itinerari complert i abalisat adequadament, per a evitar que la gent passi per llocs no adients i que es malmetin greument les restes del Poblat, especialment la zona d’excavacions més antigues. En aquest sentit, creiem que urgeix la consolidació de les restes excavades, que pateixen una gran pressió de visitants, i un manteniment més constant que aturi la caiguda de murs. A tot això, volem informar que les tasques de vigilànca en dies laborals s'han tret a concurs públic, fet que ha comportat l'acomiadament de qui feia de vigilant, en Pere Sors, procés en que ha mancat tacte i

comunicació. Restem encara a l'espera de que funcioni un consorci o ens, on el CEP seria partícep dels temes relacionats amb el Poblat i on la nostra opinió seria considerada i valorada. Respecte a l’entorn del Poblat, hem seguit amb les tasques habituals de l’època: reforestació bàsicament de lledoners, garrofers i oliveres a la Riera de Can Calvet; reposició d’arbres morts a diversos espais, poda controlada i manteniment dels camins. Eliminació de ginesta, gatosa i argelaga, espècies piròfites al voltant del nou mirador del Bosquet de les Escoles, al qual, per cert, us en recomanem la visita, us complaurà molt. I una bona notícia: l’Ajuntament ha començat l’arranjament de l’entorn de la Font del Drapet. De moment, ja han reposat els bancs malmesos i aviat esperem tenir aigua novament a la Font i una actuació important sobre l’arbrat del bosquet de ribera, afectat per malures i falta d’aigua, bàsicamentels pollancres i desmais. De tot això i més, en volem parlar amb la màxima autoritat municipal per fer-li paleses les nostres inquietuds, que entenem que també haurien de ser les seves. La Font de Sant Roc

A la tercera part el cor Scandicus va interpretar tres peces de caràcter clàssic com Nessun Dorma, l’àrea de l’últim acte de Turandot, opèra de G. Puccini, interpretades pel tenor Félix Merino, que va rebre una forta ovació del públic. El concert es va concloure amb la interpretació per part de les dues corals de la peça Canticorum Iubilo de G.F. Haendel. - 31 -

s ardanes

Text: Joan Llagostera

Obrim la rotllana a les escoles

D

e les activitats que hem dut a terme en els quatre primers mesos de l’any en destaquem, en primer lloc, una de nova que creiem que pot tenir una importància fonamental pel futur de la sardana a Santa Coloma: es tracta del curs d’aprenentatge que s’ha desenvolupat a les escoles d’infantil i primària Torre Balldovina, Sant Just i Fray Luis de León. Un total de 85 alumnes, nens i nenes d’entre 9 i 12 anys, han participat en les dotze classes d’una hora de durada impartides per monitors de la Confederació Sardanista de Catalunya durant els mesos de gener a abril. Acabat el curs es farà lliurament a cadascun dels participants d’un certificat de reconeixement de la seva assistència i una samarreta

commemorativa. Un grup de més de 40 nens i nenes van oferir-nos una mostra del que han après a la plaça de la Vila el 10 de maig, dins de la Diada de l’Ensenyament que organitza cada any el Casal del Mestre, i esperem veure’n una bona colla ballant quan, el 31 de maig, celebrem l’Aplec al Parc d’Europa. Prèviament, el matí del 8 de maig un grup va participar a la plaça de la Catedral de Barcelona en la gran trobada de cloenda de la campanya «El país a l’escola» amb 750 nens de tot Catalunya. Tenim la il•lusió que aquesta llavor fructifiqui, que no sigui només flor d’un dia i que en propers anys tingui continuïtat i es consolidi en el món escolar de la nostra ciutat.

Concert d’hivern al Teatre Sagarra

E

ls actes anunciats per aquest quadrimestre al butlletí anterior s’han anat realitzant oportunament. Així, el primer diumenge de febrer, al Teatre Sagarra, hi hagué el Concert d’Hivern, amb un espectacle innovador que ens féu vibrar amb l’actuació de la Principal de la Bisbal dirigida per Francesc Cassú i el complement de la veu de la soprano Indira Ferrer-Morató i el piano d’Antoni Mas, que ens van oferir un emotiu programa amb sardanes i sentides cançons de les que sempre fan bo d’escoltar. Amb la presència de la Principal de la Bisbal vam recordar el fet que ara farà cent anys aquesta cobla va actuar en les festes d’inauguració de l’Església Major .

Dinar-Ball de socis i amics

E

Foto: Andreu Garcia

l diumenge 1 de març el restaurant ca n’Armengol va acollir el dinar-ball, un altre bon motiu de trobada dels socis que va ser amenitzat amb la música i la veu de les dues simpàtiques noies que formen el duet «Dominó».

Acte de reconeixement a Conxa Badia

E

ns quedava pendent, per raons de calendari, el lliurament als germans Gené Badia de la reproducció de l’escultura obra de la seva mare Conxa que, mercès a la gentilesa de la família i al treball de Marta Solsona, vam poder materialitzar com a peça de reconeixement a entitats i persones destacades al llarg de la història dels nostres aplecs que ens van permetre celebrar l’any 2014 el que en feia 60, com consta en els pergamins que també els vam lliurar.

L’Aplec i Amics de la Sardana, amb els fills de la Conxa Badia, en Joan i en Manel Foto: CEP - 32 -

Per Sant Jordi, sardanes a la plaça

A

quest dia, com d’habitud, vam acompanyar els llibres i les roses amb el fons musical de la cobla, que esforçats balladors puntejaren en els reduïts espais lliures de la Plaça de la Vila.

L’Aplec de Santa Coloma de Farners

E

n escriure aquestes ratlles, acabem de tornar de l’excursió a l’Aplec de Santa Coloma de Farners, que ha transcorregut en el bonic paratge del parc de Sant Salvador, complementada amb la visita a la fàbrica de galetes Trias i el dinar popular. Qui va voler va poder fer alguna caminada pels frondosos i agradables camins que parteixen del mateix parc. L’Agrupació Sardanista Farners, organitzadora de l’Aplec, ens va sorprendre amb un canvi a la programació, per oferir-nos la sardana «De Farners a Gramenet», detall que des d’aquí els agraïm de cor.

Al company, a l’amic

Text: Asensi Hernàndez

E

l passat dia 6 de març ens va deixar el company Pere Santos, en Pere, que ara fa 10 anys, quan els components de l’anterior junta del Patronat i Amics de la Sardana van manifestar la seva intenció de deixar-ho, ell, que va ser un dels que fa 60 anys van reiniciar el cami d’Amics, no va dubtar ni un moment en que haviem de continuar amb la tasca, per entre tots rejovenir-la garantir la seva continuitat. En Pere ja feia temps que no en ballava de sardanes, però si que sempre ens donava la pauta i/o la opinió en aquells temes que surten en el dia a dia de l’activitat, motiu pel que ens deixa un forat difícil de tapar per la seva experiencia, maduresa, bon criteri i sobretot per l’amor a la nostra dansa. Pere, et trobarem a faltar i molt. A l’amic, que durant tota la vida hem estat seguint un camí quasi paral·lel en totes les activitats: les xerrades a la plaça, al Básquet Santa Coloma, al Carlo Erba, al ball de bastons (compartiem habitació) inclús una vegada escollits els nostres camíns professionals, també vam coincidir perquè l’amistat te aquestes caramboles, ja que les activitats de tots dos eren complementàries. Per a mi l’estimació que li he tingut al Pere és com la que es té amb un germà gran (suposo que perquè no n’he tingut cap) i és per aixó que serà i està sent difícil d’acceptar que ja no hi sigui, per demanar-li aquell consell que sempre necessitem. Pere, allà on siguis, sempre et recordaré. Descansa en pau amic, company.

Ballant a Santa Coloma de Farners Foto: Joan Llagostera

Altres actes previstos

Q

uan correspongui us anirem fent memòria per diversos mitjans dels esdeveniments que ja us vam avançar, des del 61è Aplec fins a tancar l’any el dia de Santa Coloma.

Preneu nota que el 21 de juny ens trobarem a la Font de l’Alzina per esmorzar i ballar sardanes en l’audició dedicada al socis, coincidint amb el Dia Universal de la Sardana, i estigueu atents a la Festa Major d’Estiu, que per motius de disponibilitat del Teatre Sagarra, el concert previst en principi pel dissabte 5 s’haurà de traslladar al diumenge 6. A migdia d’aquest mateix diumenge, per participar amb més presència en la celebració del centenari de l’Església Major, farem una audició extraordinària a la plaça de l’Església amb la cobla Marinada. - 33 -

Foto: Arxiu CEP

e l lector escriu Reconeixement al C.E.P.

Maria Jesús Miró

partir d’una sortida que organitzava el grup de cultura em vaig afegir a aquesta gran família que és el CEP. Més endavant vaig tenir l’honor de rebre un trofeu en quedar la parella primera dins la Marxa de la Regularitat.

A

cotxe… una organització impecable. Ah, i si necessites qualsevol material, cap problema! Pots quedar-te bocabadat en veure en David Buils sortir d’aquella mini habitació amb tot el que necessites: raquetes, grampons, bastons… de vegades penso que té una vareta màgica.

Passat l’estiu vaig fer un pas endavant i em vaig inscriure al curs d’iniciació a la muntanya. La petita colla d’alumnes vam anar adquirint i ampliant conceptes gràcies a la dedicació i paciència dels membres de l’equip de muntanya implicats en la nostra formació.

Aquest dimarts a la nostra secció, que com us he dit és màgica, va passar un fet fascinant!

Fetes les pràctiques i amb el títol d’aprofitament a les mans, participo de les activitats, feliç de compartir i d’aconseguir nous reptes.

Vaig quedar amb dues amigues per acompanyar-les a fer-se sòcies, havien provat la mel d’alguna sortida i tenien moltes ganes de formar-ne part. Una d’elles havia sentit dir al seu pare, ara difunt, que de jove havia estat soci del Centre dintre de la secció de muntanya. Va voler preguntar-ho.

El passat dissabte 17 de gener vam fer la primera excursió de la temporada d’hivern al Pic de la Mina (PortéPuymorens). Vàrem tenir un dia excepcional que ens va deixar a tots molt satisfets.

En Ramón Jordan, que les va atendre, va treure un arxivador de cartró, orgullós, dient:

Prèviament el dimarts, com sempre abans de la sortida, reunits al voltant la taula amb la fotocòpia del mapa a color, observem les característiques de l’eixida i on l’encarregat de preparar-la ens fa recomanacions i aclareix dubtes. D’una manera resolutiva anem anotant en un llistat nom, mail i telèfon, així com si tenim disponibilitat per portar un

I buscant, buscant, va aparèixer el senyor Pujó donat d’alta l’any 1951. Va ser emotiu i bonic, d’alguna manera l’Esther va anar a retrobar-se amb el seu pare, al Centre on va formar part ara farà 64 anys per seguir les seves petjades.

- Els he dit a aquest jovent que aquest fitxer el cremin amb mi quan jo em mori!

I és que la nostra història ens uneix i ens ensenya a fer camí.

Dubtoses raons

Balbino

A l’entorn dels successos terroristes de Paris esdevinguts el mes de gener, hem sentit explicacions de tot tipus, algunes molt preocupants. Veus que, d’alguna manera, volen argumentar els fets amb raons estranyes i inintel·ligibles per a tota lògica mínimament amb algun grau d’humanitat. Tot plegat m’ha suscitat aquest comentari. No hi ha arguments que justifiquin les accions indiscriminades i extremes de cap ésser humà contra altres éssers, ni aferrant-se a uns pensaments, ni en nom d’unes idees. Tampoc per validar històries que varen succeir fa centúries! L’obsessió pel passat és no avançar. El passat hauria de ser lliçó i la nostra opinió, d’acord o no amb ell, no el farà canviar. Discutint sobre el passat sempre estarem enfrontats i algú se’n beneficiarà. Algun versicle sagrat ens diu «no mirar enrere», com va fer la dona de Lot, que quedà transformada en estàtua de sal. El passat té un munt d’explicacions impossibles de contrastar. A més, la humanitat sempre ha actuat segons les circumstàncies del moment que li ha tocat viure, no sabia o no podia fer-ho d’una altra manera. Estic convençut que aquells éssers, avui, farien les coses d’una altra manera. O algú creu que l’home de les cavernes acceptaria viure avui d’aquella manera? D’altra banda, el gènere humà, des de la seva aparició a qualsevol latitud i època del planeta Terra, per resoldre les seves diferències gairebé sempre ha utilitzat la gresca, la lluita, etcètera. En això encara ens assemblem molt als homes de les cavernes i ja han passat milers de generacions! Queda evidenciat que l’ésser humà sempre ha volgut tenir raó per sotmetre tot el que l’envolta i a tothom a qui el seu pensament no coincideixi amb el seu. Qui som nosaltres per jutjar als qui ens precediren, quan avui no hem après encara a gestionar el nostre present?

Tarja de soci Josep Pujó, Arxiu CEP - 34 -

Banyoles, una vila amable

Ferran López

T

La mirada

D

e vegades en la vida de les persones es produeix algun fet, gest, paraula o detall quasi insignificant que podria passar desapercebut i sense cap importància, però per algun motiu o raó fa que perduri en la memòria per sempre més i de vegades, portant un somriure de benestar el seu record. Aquest relat és un dels que vaig viure personalment més en viu i en el lloc més adequat. Amb les últimes llums del dia arribàvem al refugi aquell setembre del 2007. Les primeres neus ja havien enfarinat les altes comes i el sol ens enlluernava mentre pujàvem la dreta pendent SE de la pala del Ruf cap al cim del Comapedrosa; havíem decidit deixar la ruta normal per fer un circuit, evitant així pujar i baixar pel mateix lloc. Aquest cim era nou per al meu amic Cèsar, feia temps que no sortia i acusava el fort desnivell. L’arribada al cim amb aquell dia espectacular li va fer recuperar l’alè, l’abraçada va ser de pura companyonia. De retorn, ja a la via normal, passat l’Estany Negre li faig la proposició de deixar la ruta una altra vegada i acostar-nos a la surgència dels Miquelets, molt a prop de l’Estany de les Truites. No es veu en cor, prefereix reservar forces per la llarga baixada i continuar per la senda fins al refugi on ens trobarem. La surgència dels Miquelets són tota una invitació per treure’t la calor i calmar la set. Havia deixat la motxilla i estava dintre del rierol refrescant-me tranquil•lament en aquella solitud envoltat dels primers avets, el torrent en què em trobava quedava una mica, degut a l’erosió, per sota del nivell del prat, de sobte i de reüll alguna cosa indeterminada em crida l’atenció, em giro i em sorprèn veure la figura d’un enorme gos, un husky diria jo, amb uns ulls com si fossin de vidre assegut al voral del torrent totalment immòbil observant-me atentament, la primera impressió va ser pensar que el seu amo no deuria ser massa lluny, cosa que no va ser així ni va aparèixer ningú.

Joan Yuste

Vaig continuar remullar-me sense treure-li ull i ell sense apartar els seus de mi, la seva mirada inquisidora va fer que m’acostés molt a prop de ell i sense arribar a tocar-lo començo a parlar-li com si d’una persona es tractés, que fas per aquí? estàs sol? i el teu amo, on es?, t’agrada ser lliure com el vent oi?, a mi em passa el mateix… som feliços en aquests grans espais… una petita inclinació del cap a un costat em dóna a entendre que m’entenia perfectament. Així vaig estar una bona estona, no oblidaré mai aquells ulls tan vius i penetrants. Vaig seure al seu costat mentre em posava les bótes i recollia les coses a la motxilla; ell seguia atentament tots els meus moviments fins que vaig acabar, desprès va fer la volta i el vaig veure córrer, lliure com el vent, fins perdre’l de vista. Al refugi em vaig trobar amb el meu amic i junts varem continuar la baixada. Jo anava davant i de tant en tant, en allunyar-me massa, l’esperava a que arribés, en un d’aquells trams d’espera veig lluny i més endarrere del meu amic, una parella que també estan baixant, em fixo que porten un gos davant i que cada vegada s’allunya més d’ells. Descansant com estava sobre una pedra no podia creure el que veia, davant meu de nou estava assegut aquell gos de mirada intel•ligent, havia deixat els seus amos per vindre a saludar-me, aquesta vegada el vaig acariciar donant-li les gracies pel detall, amb la meva mà sobre del seu cap li parlava com si fóssim vells coneguts quan van arribar els seus amos. «És estrany que es deixi acariciar –em van dir–, és un gos molt particular i no és fàcil tenir-lo al costat.» «Sí –vaig contestar– , es veu intel•ligent.» El vaig veure com s’allunyava amb el convenciment que no el veuria mai més, havíem tingut un moment d’increïble comunicació amb un sentiment que moltes vegades ens falta en la nostra relació humana, potser ens falta això, ser lliures com el vent. Mai oblidaré aquella mirada. - 35 -

ot recorrent Banyoles en un dels circuits urbans que l’Ajuntament de la vila té editats, em vaig trobar un curiós i envejable monument. Es tracta d’un monòlit cúbic de ferro, plantat sobre el rec de la Figuera d’en Xo, un dels que pentinen tota la vila, i situat a la Plaça del Monestir de Sant Esteve, en un entorn preciós. El monòlit està ornat amb pedres col·locades dins unes petites fornícules a cadascuna de les quatre cares. Cada pedra prové d’una de les muntanyes més emblemàtiques dels Països Catalans. Aquest monument rememora el 50è aniversari del Centre Excursionista de Banyoles. Sense voler, no vaig poder evitar les comparances amb la nostra ciutat… Banyoles és una vila amb només uns 19.000 habitants, però amb molts racons on es pot trobar un monument, una placa que recorda i honora algun vilatà il·lustre… o simplement un motiu que ajuda a fer més amable l’entorn urbà. Tot un exemple a seguir.

El Forn d’en

Xavi

Avda. Catalunya, 1 Tel. 673 819 557

El Forn de la

Marta

Avda. Pallaresa, 136 Tel. 93 468 38 79

Servei de granja i cafeteria Pans artesans i especialitats Pastes, pastissos i pa sense gluten . . . Tornem als nostres origens Santa Coloma de Gramenet - 36 -

f lora i fauna

Text i fotos: Ferran López i Albert Noguera

Malva major o de cementiri

L

a malva és una planta herbàcia d’una trentena d’espècies, de la família de les malvàcies, present a bona part d’Europa i a tota la mediterrània. La més comuna a Catalunya, la malva major o malva de cementiri (malva sylvestris), és freqüent a terres baixes no gaire plujoses, fins als 1.600 metres d’altura, als erms, vora els camins, marges i jardins urbans. A la nostra ciutat és habitual. Es coneix també com a formatgets, malva comuna, malva de prat o malva vera. Les tiges, cobertes de pèls blancs, poden passar del metre d’alçària. Les flors tenen una corol·la de cinc pètals vetats de colors violacis brillants i són hermafrodites; creixen entre març i octubre i es tanquen a la nit i quan fa mal temps per protegir el pol·len.

Tant la fulla com les flors i els formatgets (el fruit en té la forma) són comestibles. Les fulles joves són un bon substitutiu de l’enciam, i les flors es poden utilitzar com a complement de l’amanida. Les fulles més velles milloren cuinades. Les fulles sanes es recullen durant la primavera i l’estiu; en canvi les flors es recullen durant la plena floració de la planta. Flors i fulles en infusió tenen una acció antiinflamatòria i protectora de les mucoses digestiva (laxant i antidiarreica), respiratòria (calmant de la tos), faríngia i cutània (hidratant). S’aconsella l’ús d’aquesta planta en els casos de tos seca, bronquitis, faringitis o estomatitis. Les flors contenen polisacàrids, antocianòcids, olis grassos i tanins. La fulla conté polisacàrids, flavonoides, tanins i vitamines A, B i C.

Tórtora turca (Streptopelia decaocto)

O

cell de l’ordre dels columbiformes que mesura uns 30 centímetres de llargària. És de color castany pàl·lid a les parts superiors, amb la cua i la punta de les ales fosques i el cap i les parts inferiors d’un color rosat grisós, i un característic collar negre a la part posterior del coll. El seu hàbitat originari es trobava de Grècia al Japó, però al llarg del segle XX s’ha anat estenent per Europa. A Catalunya va començar a expandirse a partir del 1970, i en pocs anys ha desplaçat a la tórtora comuna (originària del nostre hàbitat), i que en els últims anys ha davallat un 65% en nombre. Acostuma a viure en indrets humanitzats, i a Santa Coloma la podem trobar a places i carrers competint pel menjar (llavors i invertebrats) amb coloms, pardals i cotorres argentines. És sedentària i les cries acostumen a quedar-se al lloc on han nascut. Fan el niu amb branquillons als arbres més alts, generalment coníferes, on pot arribar a fer tres postes de dos ous a l’any. Se l’acostuma a veure en petits grups on se sent com parrupen o parrupegen.

- 37 -

m irador Can Zam, etern Fa quaranta anys que vam sortir amb pancartes demanant «Can Zam per al poble». Quaranta anys, si fa no fa, d’aquella cavalcada de Reis que partí del Fondo per demanar «a ses majestats» un gran parc per a l’atrotinada ciutat, un espai que se salvés de la depredació constructora. Mitja vida després –una vida sencera per a més d’una generació–, el Parc és una fita pendent. Inaugurades les pistes d’atletisme, tan llargament reivindicades, la materialització del que ha de ser el gran espai de Can Zam avança a trossos. La percepció d’un parc frondós no hi és. I són molts anys. De tant en tant, la Plataforma per la Defensa de la Serra de Marina i de Can Zam s’indigna, i tomba les tanques.

Més clubs de lectura Els clubs de lectura de les biblioteques són un preuat valor cultural en totes les poblacions. Paral·lelament, d’altres clubs similars eixamplen el cercle dels amants de la lectura. Alguns van partir de tertúlies anteriors a l’existència dels clubs. D’altres han sorgit a centres escolars com el club de lectura juvenil i el club de lectura d’adults que ofereix l’Institut Castellar (oberts més enllà de l’àmbit del propi Centre), conduïts pel qui en fou professor i director, Paco Gallardo.

Agustina Rico MIRADOR, abril 2015

Sant tornem-hi amb la Biblioteca del Fondo Per fi va ser inaugurada a principis de febrer la sala d’actes de la Biblioteca del Fondo, amb el nom de Jaume P. Sayrach. Havia de ser un moment de celebració, d’homenatge a qui fou rector del barri, i impulsor i activista en diverses i valuoses tasques ciutadanes. Era lògic fer una mica d’història sobre aquella Santa Coloma de la qual molts venim. Però no, va ser la inauguració oficial de la sala d’actes de la biblioteca gastronòmica i alimentària. L’orador triat, el director del Campus Torribera, una eminència, no es mereixia que l’haguessin col·locat tan fora de lloc; prudent, no es va allargar. Els assistents (pràcticament tots família i amics de Sayrach, i gent del barri de diverses èpoques) no s’esperaven aquesta utilització tan barroera de l’acte. A la comissió impulsora del nom de Sayrach ni se li havia demanat col·laboració. Trobar el conferenciat adient hauria estat fàcil. Ni era la inauguració de la biblioteca, ni era la inauguració del Campus Torribera. Tocava parlar del barri, no liquidar la papereta amb unes frases elogioses de l’alcaldessa cap a Sayrach. Entre més de quatre del públic corria una sensació agredolça: malestar per no haver-se aixecat a dir el que sentíem; per prudència, per no esguerrar el moment, pel Jaume, per no «deslluir» el que havia costat tant…

del Singuerlín ha lligat aquest esperit reivindicatiu amb el fet d’haver estat un lloc de trobada, de formació i d’amistat. Quatre dècades al peu del canó. Diuen que el balanç és positiu però senten que la seva tasca no ha estat encara prou recollida i valorada.

Mor Carlos Grande Líder polític, professor, regidor, empresari… Era reconeguda la seva capacitat de treball i de gestió, amb una personalitat forta i controvertida. A la seva darrera etapa professional va tornar a l’Institut: un altre temps, uns altres alumnes, uns altres problemes… Però s’hi va sentir a gust. Mentrestant, la política local s’havia anat complicant i enfosquint. Ha mort massa jove. Com totes les morts prematures, ens deixa muts i compadits.

Record per a l’advocat del Pino M’assabento de la mort de l’advocat Lluís del Pino, “Delpi”, fa uns mesos. Per als professors, la mort d’algun antic alumne és una commoció. Com la mort dels fills abans que els pares. Lluís va ser un advocat reconegut a la ciutat. Brillant des de molt jove, sentia predilecció pels casos de gent desvalguda. No puc evocar sense llàgrimes aquell nano que traginava discos de La Banda Trapera del Rio i que al cap de poc apareixia en un reportatge televisiu com a advocat d’ofici.

40 anys de Periodistes culturals ...i per a nens i nenes, l’Associació de Dones Dos reconeguts periodistes culturals i professors d’escriptura són ciutadans també colomencs. Ignorava la «filiació» colomenca del Singuerlín d’aquests dos valor sòlids i discrets, i ho

Excel·lent iniciativa impulsada per la Llibreria Carrer Major i l’escriptor Rodolfo del Hoyo: un club de lectura infantil per a nens i nenes de 8 a 10 anys. Compta amb molts suports: l’Associació Colomenca de Literatura, l’Excèntrica de teatre, l’Ajuntament, la Diputació,el Centre de Recursos Pedagògics, diverses editorials i alguns centres escolars (de moment: Les Palmeres, Fray Luis, Sant Just i Banús). L’experiència de compartir una lectura i de «tocar» l’autor fa feliç moltes persones i «personetes». I triar i remenar entre llibres, també. Si «viure» una biblioteca ja és un fet entre els infants, «viure» una llibreria és encara una assignatura pendent, un dels pocs «luxes» assequibles fins i tot en temps de crisi.

Fa 40 anys la dona colomenca tenia molts fronts oberts: formació, llibertat, accés al treball, guarderies, planificació familiar, manca de places escolars, manca de mercats… I calia afegir-hi les mancances com a ciutadana de Santa Coloma –asfaltat i il·luminació, transport, sanitat, zones verdes, etcètera–. L’Associació de Dones del Singuerlín va néixer en un moment en què es donava una gran paradoxa: una forta reivindicació feminista, en alguns àmbits força radical («Una dona sense home és com un peix sense bicicleta»), i d’altra banda, la legalització d’entitats de dones sota el «paraigua» de les Asociaciones de Amas de Casa. A Santa Coloma s’han viscut algunes lluites històriques liderades per dones com la del Mercat, la del transport a Oliveres i Can Franquesa i la del Centre de Planificació Familiar. L’Associació de Dones - 38 -

esmeno. Pilar Argudo, premiada el 2014 amb el prestigiós Ràdio Associació, dirigeix des de fa molts anys Punt de llibre a la SER (dissabtes de 15,10h a 16 h i diumenge en reemissió de 6h a 6,30h). Ricard Ruiz Garzón, els divendres al voltant de les 13 hores fa un programa de Llibres a Els Matins de TV3, a més de col·laborar al suplement de El País Babelia, a El Periódico i altres mitjans i ser president de la Secció de Periodistes Culturals del Col·legi de Periodistes.

Populisme El Consistori ha decidit per majoria retirar les plaques amb els noms de Jordi Pujol i de Bartomeu Muñoz. Abans de ser declarats culpables. I abans i tot de ser jutjats.

a genda

La foto retrobada Autor: Joan López Berruezo

PROPERES ACTIVITATS

MAIG Dimecres 27: Aula: conferència “ Ciència i espiritualitat” Diumenge 31: Sardanes: 61 Aplec de la Sardana, Parc d’Europa

JUNY Dimarts 2: Lliurament de premis de la 37a Marxa de Regularitat del CEP Dimecres 3: Aula: conferència “L’Índia dels Adivasis”. Dijous 4: Matinal al Barri Gòtic Dimecres 10: Aula: conferència “ 100 anys de centrals elèctriques als Pirineus”. Diumenge 14: Visita a les vinyes de Santa Coloma, - Actuació coral, coca i cavaDimecres 17: Aula: Festa fi de curs.

Carrer de Sant Carles, any 1943. A l’esquerra el carrer de Santa Gemma i a la dreta Can Sisteré i el seu jardí. Al front, l’edifici amb voltes és can Sabas, i al fons es divisa can Gordi, que estava situat a la confluència del carrer de Sant Carles amb el carrer Major.

Diumenge 21: -Senderisme: Camí de ronda Palamós - Calella -Sardanes: Esmorzar i audició a la Font de l’Alzina

JULIOL Dissabte 4 i Diumenge 5: Muntanya. Campament d’estiu: Vall de Conangles

Estació Meteorològica del Centre Excursionista Puigcastellar 233 A Conca del Besòs - Plaça de la Vila - Santa Coloma de Gramenet

Diumenge 19: Sardanes: Sortida Aplec de la Sardana a Ripoll.

TEMPERATURES MÀXIMES I MÍNIMES Primer Quadrimestre 2014 Màxima

Dissabte 25: Senderisme nocturn: Serra de Marina

Mitjanes

Mínima

Gener

15’8º dia 10

2’5º dia 22

Febrer

17’5º dia 25

1º dia 7

Març

23’5º dia 30

3º dia 15

Abril

27º dia 25

10º dia 3

màximes 12’4º mínimes 6º

màximes 13’2º mínimes 5’3º

màximes 18’1º mínimes 8’3º màximes 22’4º mínimes 11’3º

º º º º

RESUM

Dies de pluja

Total litres

Gener

1

12 litres

Febrer

2

12 litres

Març

5

32’4 litres

Abril

4

16’8 litres

Total dies pluja: 12 Total quadrimestre: 73’2 l.

Web del CEP:

www.puigcastellar.cat - 39 -

Dissabte 18: Vida del Centre: Sopar a la fresca

AGOST La seu del CEP romandrà tancada per vacances DATES A DETERMINAR Grup infantil: Campament d’estiu. Vall d’en Bas. Joanetes Cultura: Exposició Jordi Estany Cultura: Presentació del Llibre “De poble a ciutat”: El Pla Popular de Santa Coloma Cultura: 2ª Matinal a l’Hospital de Sant Pau Cultura: Xerrada “Projecte “Cabres al camp” Grup de Cultura: Matinal al jardí BOTÀNIC de Montjuic. Per a més informació, vegeu la web del CEP: www.puigcastellar.cat