Issuu

portada_contra124_Maquetación 1 17/02/2015 11:35 Página 1

BUTLLETÍ NÚM 128 · JUNY · JU LIOL · AGOST DE 2016 · SANTA COLOMA DE GRAMENET

El Forn dâ€™en

Xavi

Avda. Catalunya, 1 Tel. 673 819 557

El Forn de la

Marta

Avda. Pallaresa, 136 Tel. 93 468 38 79

e ditorial

Sumari Ordesa i el Monte Perdido Serra de l’Obac Repte 3000 Campament d’hivern a Montgarri Curs monogràfic Muntanya hivernal Activitats del grup de vies ferrades Catallars, joc de pilota Cicles de xerrades i projeccions.. Curs d’iniciació a la fotografia de natura Marxa de regularitat El CEP dóna suport a l’escultura Ll. H. Manifest per Can Zam Lliurament de medalles als socis Reunió amb Alcaldía Vine a jugar al parauler al CEP Actes sobre la situació dels refugiats Presentació del llibre Començar encara Matinal pel delta del riu Besòs Visita a la Barcelona romana Visita a Terrassa Sortida Culturals a Canet de Mar El Rec Comtal Aula Entrevista Orfeó Sardanes Lector escriu Grup infantil Mirador Flora i fauna Agenda

4 6 7 8 9 10 12 13 13 14 15 16 17 18 18 19 19 20 20 21 22 23 24 25 28 31 33 34 36 38 39

Fer bosc i defensar-lo

a primavera se’ns ha presentat plujosa, i això ho agrairà la natura, que

pujarà ufanosa. Però segons la majoria de pronòstics, l’estiu serà sec i calorós, com toca en un clima mediterrani on pertany la nostra

muntanya. Això fa que cada estiu estigui en situació de risc permanent, ja que hi ha molts factors que hi poden incidir negativament: la fàcil combustió

del bosc sec, la manca de pluja, la gran pressió humana que pateix la muntanya, la proximitat de la ciutat, les esteses de les línies elèctriques… Tots ells elements incontrolables, però en alguns casos als que es pot rebaixar la perillositat. Una mesura efectiva és la d’evitar la combustibilitat excessiva a tocar de la ciutat, per això és important que es practiquin franges de protecció que rebaixin la quantitat de material combustible i així evitar l’avenç del foc. Des de fa anys des del Col·lectiu Ciutadà del CEP i els Bruixots s’ha estat treballant en aquesta línia, conscients que el que s’ha fet en aquests 25 anys pot ser arrasat en poques hores, aplicant aquella dita de que el foc de l’estiu es comença a apagar a l’hivern amb tasques d’estassades, aclariments i retirades de vegetals secs que donarien ales a les flames. La nostra muntanya és de poca extensió, i hi ha diferents grups fent-hi intervencions: les administracions, voluntaris i associacions com la nostra. Per això seria important coordinar-se i acordar quins són els espais on cadascú actua, què s’hi pot fer, calendaritzar les actuacions per optimitzar els esforços… en definitiva, convertir les intervencions a la muntanya en una eina eficaç per defensar-la del foc.

BUTLLETÍ núm. 128 Centre Excursionista Puigcastellar Dipòsit Legal: B-33928-94 Impressió i composició: Impremta Varela Disseny i maquetació: Quim Varela Fotolits: Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet Direcció: Ferran López Equip de redacció: Climent Prieto Manel Galgo Agnès Olivés Albert Noguera Xavi Padró Rut Solés Agustina Rico Seu local: C/ Sant Josep, 20 08922 Santa Coloma de Gramenet

Tel. 93 385 99 41 A/e:puigcastellar@puigcastellar.cat

www.puigcastellar.cat Nota: El CEP no comparteix necessàriament les opinions exposades per aquells que signen els articles d'aquest butlletí.

Portada: El Pla de Beret. Montgarri (Vall d’Aran) Autor: Marta Hernàndez

Un exemple de que avancem en l’endreça i la preservació de la nostra muntanya és en la intervenció que s’ha portat a terme a la vall de Betlem i sant Jeroni, amb l’aclariment i neteja de sotabosc per recuperar praderies d’abellatge i gramenets. Això ha suposat un augment de la biodiversitat, atès que constitueixen zones de caça dels ocells rapinyaires. La desaparició d’espais oberts està lligada a la desaparició dels ramats de pastura que antigament eren presents en aquesta vall, pel que s’estan reintroduint de nou. Per recuperar els espais oberts en aquesta zona i potenciar els prats mediterranis, s’ha realitzat una estassada de la brolla per afavorir un bon estrat herbaci a la part baixa de la vall. A la part alta s’han fet millores en l’arbrat existent per tal de potenciar un bosc de baixa densitat arbòria tipus devesa. La plantació de vinyes, cultiu històric i antic d’aquests verals, constitueix de retruc un factor de lluita contra el foc, ja que poden actuar de tallafocs. Aquestes dues intervencions, i d’altres que des de fa temps porten a terme institucions i els grups de ciutadans voluntaris, van fent que de mica en mica el nostre paisatge més proper es vegi més endreçat, cuidat i protegit. -3-

Text: Javier Porto Foto: Jordi álvarez

Ordesa i Monte Perdido Text: Javier Porto, Foto: Toni Gómez

Torre de Lassus

l passat mes de setembre un grup de companys del Centre Excursionista vàrem anar al Parc Nacional d’Ordesa. L’objectiu era múltiple, en funció dels grups que hi vam anar: un primer grup de mares i pares acabats d’estrenar farien excursions d’un dia amb els nadons i amb base a Torla. Un segon grup faria una travessa de tres dies fent nit primer al refugi de Serradets i després al refugi de Goriz, amb l’objectiu de fer el Monte Perdido. Aquest grup comptava també amb una «avançada», constituïda, d’entre altres, pels intrèpids Pedro i Jordi, que començaven el repte de pujar tots els 3.000 del Pirineu... i quin bon començament fer-ho a un dels indrets més macos!

Carriata tot pujant. Després de les primeres emocions i esforços arribem a una zona planera, Aguas Tuertas. L’aigua circula en meandres i les nostres cames tenen una treva, el paisatge ha canviat, som damunt la Vall d’Ordesa (2.300 m). La roca calcària gris comença a predominar, però les tonalitats de verd encara sorprenen. Zones inexpugnables de roca trencada i la sensació que som a un lloc que no ha patit l’empremta de l’home, i que

El segon grup ens llevem ben d’hora. Abans que surti l’astre rei agafem l’autocar que mena al Parc Nacional des de Torla fins a la Pradera de Ordesa, i amb el frontal comencem a pujar direcció les Clavijas de Salarons sabent que la jornada serà molt gratificant, però també molt exigent. La majestuositat d’Ordesa no es fa esperar, i amb el Tozal del Mallo a l’esquerra i les altes parets de la Vall d’Ordesa a la dreta, superem el circ de -4-

més de 3.000 anys enrere era gairebé com el veiem ara. Davant nostre apareix la pujada al Collado Blanco, pedregosa i llarga, que ens permet començar a tocar els primers núvols de la tarda, com ja deia la previsió. Parant les vegades que cal, arribem al coll amb un company que ja no ens deixarà la resta de travessa: el núvol. El GPS ens dirigeix cap a la Brecha de Rolando, que es mostra una miqueta esquiva, entre núvol i núvol.

m untanya Tot i el mal temps, als que veiem per primer cop la Brecha no se’ns escapa que som a un lloc especial. La roca caiguda a la banda aragonesa, el tall de la carena i la pujada que encara queda cap al Casco del Marboré configuren un paisatge d’extrema bellesa. Ens agradaria aturar el temps... no volem avançar perquè ho deixarem de veure. L’ànim del grup és fantàstic. Creuem la Brecha i ens enfilem cap al Refugi de Serradets, amb vistes del Circ de Gavarnie des dels 2.587m. Fins i tot algun de nosaltres no perd l’oportunitat d’abocar-se per veure el salt d’aigua famós de Gavarnie (el més alt de l’Europa continental). Ens trobem tots dos grups, els del repte 3.000 han tingut un dia prolífic, avui han pujat el Picos de Gabieto Occidental i Oriental i el Taillón, tres en un dia! Ha començat l’aventura. Després, sopar i al llit al concorregut refugi de Serradets. Al dia següent, la méteo es va complir: tot el dia núvol i plujós. Vam haver de modificar la ruta i en lloc d’anar pel Paso de los Sarrios vàrem baixar pel Collado del Descargador. La pujada al Monte Perdido va quedar postergada. La muntanya mana i aquell dia només volia fer-nos arribar al refugi de Goriz. Dia de transició i de refugi, parlant i preparant l’última oportunitat per assolir els nostres objectius. Al dia següent encara era núvol però ja no plovia. El grup del repte 3000 va anar per feina, i nosaltres vam decidir pujar el Mont Perdut. El mal temps havia reduït notablement l’afluència aquell cap de setmana, sempre important en aquest mític pic del Pirineu. I altre cop vam començar a guanyar alçada en aquest magnífic lloc; el color de les roques canvia, els persistents blocs de neu comencen a aparèixer i la temperatura baixa. No teníem la seguretat de poder assolir el cim perquè la boira era densa, i fins i tot, en arribar al Lago Helado, el vent també va començar a ser-ne protagonista. A partir del Lago Helado, les condicions es van posar més difícils... fred, mala visibilitat i la pendent de l’Escupidera. No obstant, baixava algun grup de tant en tant, uns ens animaven i altres havien desistit. Finalment vam continuar i un cop superada l’Escupidera, tot era cobert de neu i el vent va afluixar. Vam fer cim tots tres sols. La baixada va ser espectacular; de cop el vent s’havia calmat i el cel es va obrir una mica, deixant-nos gaudir d’un

paisatge de roca negra amb els plecs impossibles del Dit del Mont Perdut i Cilindre de Marboré. Arribem a Goriz i parem una estoneta a fer un mos. Encara ens quedava veure el circ de Soaso, amb la famosa Cola de Caballo. Amb una mica de pena pel final de l’aventura arribem a la pradera d’Ordesa després de 2.000 m de baixada continuada. Ens trobem tots al pàrquing de Torla: en Pedro i en Jordi han fet el Pic de las Escaleretas, el Añisclo, el Baudrimont Nord i Sud i la Punta de las Olas el mateix dia. Cap de setmana inoblidable per molts de nosaltres.

Arribant a la brecha de Rolando -5-

Al cim Perdido

Foto: Jordi Martín

Foto: Toni Gómez

Serra de l’Obac

Text: David Buils, Foto: Jordi Pedrol

Dins el Forn de Calç

l 31 de gener ens vam apropar a un dels punts més populars d’inici d’excursions a la Serra de l’Obac, l’Alzina del Salari, que deu el seu nom a l’arbre que, tot i ser un dels més anomenats de la serra, va morir l’any 1985. En aquesta excursió passem per alguns dels punts característics de l’Obac. Pugem cap al coll de les Tres Creus, des d’on anem cap al sud passant pel Castellsapera, el pou de glaç de l’Estepar, i després seguim la carena que baixa cap al Turó de la Mamella, on tenim unes vistes espectaculars des del peu de la torre de vigilància. Retrocedim a l’anterior bifurcació i ens dirigim a la reconstruïda Torrota de l’Obac, que data de quan aquestes terres eren frontera a l’Edat Mitjana, tot i que probablement es va fer servir com a torre de senyals durant les guerres carlines. La llegenda diu que hi ha un tresor amagat d’aquesta època. Sense haver trobat el tresor, ens dirigim encara més al sud fins al coll de la Riba, des d’on comencem a remuntar cap al nord a la curiosa Punta dels Caus Cremats, on es pot pujar fent una mica de grimpadeta. És des d’aquest cim des d’on veiem per primer cop la torre -6-

d’estiueig modernista de la família Salvans. A l’inici de la guerra civil, una patrulla volant d’anarquistes es van endur el pare i el fill gran i els van assassinar a l’alzina del Salari amb d’altres propietaris de la zona. Des de la Punta dels Caus Cremats pugem cap a la Roca del Corb passant pel Puig Codina. Un cop a la Roca, baixem per la carena cap al niu de metralladora antiaèria que hi ha just sobre la Torre Salvans. Quan el govern de la República es va traslladar a Barcelona, es va buscar una casa adient per al president Azaña, i es va escollir la Torre Salvans. Després de construir un búnquer sota la casa i proteccions antiaèries, es va posar a la seva disposició. Baixem al torrent Roig i des d’aquí tornem a remuntar cap a la font de les Cantarelles, a prop

de la qual trobem un antic forn de calç. Seguim pujant pel bosc fins a enllaçar amb la pista que ens retorna a l’alzina del Salari.

m untanya

Programat el nou Curs d’Iniciació a la Muntanya

«REPTE 3000»: Darreres ascensions pirinenques Text: Toni Gómez Foto: J. Alvarez

Al cim del Pico de Alba

a collita de tresmils d’aquests mesos d’hivern no ha estat massa abundant, ja que els nostres companys Jordi i Pedro han dedicat bona part del temps a entrenar-se en l’alta muntanya hivernal. Molts dels cims que hauran d’assolir en un futur requereixen una alta capacitació tècnica i una alt grau de compenetració. Calia dedicar temps a aprofundir en les tècniques de progressió i escalada en neu i gel, i a millorar el nivell d’en Jordi en l’esquí de muntanya. Tampoc no hi ha hagut massa sort. Escrivint aquestes línies, els nostres companys estan tornant d’una temptativa fallida al Pico Mir. La boira, la neu i el fort vent els ha fet desistir de l’ascensió. Tot i així, el passat 3 d’abril van fer cim al Pico de Alba, el seu 31è tresmil. Una ascensió molt maca que els reservava una petita gran sorpresa a pocs metres del cim. Si voleu saber-ne més, no us perdeu la ressenya ni l’espectacular vídeo de la cresta final a www.puigcastellar.cat/repte3000. -7-

El proper mes de setembre iniciem una nova edició del Curs d’Iniciació a la Muntanya, adreçat a tots aquells que vulguin aprendre a planificar i realitzar excursions amb autonomia i seguretat. El curs consta de sis sessions teòriques i tres sortides pràctiques, i es realitzarà del 19 de setembre al 27 d’octubre. Ja pots inscriure’t i reservar la teva plaça. Més informació a: http://puigcastellar.cat/iniciaci o-muntanya

Campament d’hivern a Montgarri

Text: Marta Hernàndez, Foto: Jordi Alvarez

El grup en suau ascens amb esquís

ls dies 12 i 13 de març hem fet el campament d’hivern de la secció de Muntanya. Ha estat una gran sort que durant tota la setmana ha estat nevant, de manera que la Vall d’Aran ha quedat ben emblanquinada. Ens esperaven dos dies de neu i més neu! Comencem dissabte al pla de Beret, deixant els cotxes a la

carretera perquè els esquiadors matiners han omplert l’aparcament oficial. Ens preparem amb les polaines i sortim amb les raquetes ja posades, bon temps i gens de vent per començar l’ascensió. Després de pujar uns 450 metres de desnivell, encara veiem el Cap de Closos molt lluny. La calor es fa present a les hores més solanes

-8-

del dia. Realment les ulleres de sol i la crema solar es fan indispensables en aquestes travesses de neu amb tanta calor. Decidim adreçar cap a la pista de Montgarri baixant per la Coma de Gesa, que és una vall que descendeix de forma progressiva fins al bosc de Parros. Els descensos amb raquetes són d’allò més divertits quan agafes confiança. En arribar a la pista (GR-211) ja ens podem treure les raquetes, que queden penjades a la motxilla per avançar cap a la cabana de Parros i la nostra fita del dia: el refugi de Montgarri, on passarem el vespre i la nit. Aprofitem alguna baixada per estrenar una pala-trineu que ens fa gaudir de la neu a la darrera hora del dia. Al refugi ens retrobem amb els quatre components del grup d’esquí de fons i la família del més menut del grup, amb 6 anys, que avui ens acompanya. El refugi està de gom a gom. Per

m untanya

Salt de la Gorja Negra

sort tenim tots llit i manta, i un molt bon sopar per recuperar energies. Realment és tota una experiència poder sopar plegats tot rient i xerrant. En aquesta ocasió ens trobem amb un repte difícil: el patxaran ha fet que el grup de francesos que tenim al davant ens animin a cantar i engeguem una competició improvisada de cançons populars. Realment sortim malparats, quedem per assajar i preparar el proper campament d’hivern amb més honor. Després d’esmorzar acordem fer la ruta del dissabte, però aquest cop de forma complerta. Els esquiadors obren el camí, i tot i que avancen una mica més ràpid, anem força estona junts. A la cabana de Parros comencem la pujada, aprofitant uns rastres de moto de neu que ens faciliten la pujada directa fins a la Borda de Gavachis. Es fa una mica llarga la travessa amb pendent suau però constant, fins que arribem al Coll dels Closos i pugem fins al nostre cim: el Cap de Closos, de 2.416 metres. Des del cim, amb un cel blau i sense núvols, es veu l’Aneto. Ha valgut molt la pena arribar fins aquí. Baixem sense descans per la falda de la muntanya, amb un pendent molt bo per a les raquetes. La neu pols és flonja, i baixem en paral·lel a les pistes d’esquí. Finalment, en arribar al pla de Beret ens podem treure les raquetes i recuperar una mica la forma. Ens posem còmodes per a reprendre el camí de tornada a Santa Coloma, amb una parada al Pont de Suert per dinar i celebrar aquest magnífic cap de setmana de neu.

Curs monogràfic d’iniciació a la muntanya hivernal

Text: Jara Nogales

Lliçons a peu del camp

Foto: Jordi Martín

Del 12 al 19 d’abril de 2016 Quan em van aconsellar fer aquest curs no m’ho vaig pensar dos cops, i m’alegro d’haver-ne format part. La muntanya hivernal era per mi una assignatura pendent, un terreny força desconegut, i tenia ganes de veure un piolet més enllà del seu aspecte físic. Després d’una primera sessió teòrica dedicada al material necessari per fer progressió en neu, el cap de setmana de pràctiques va començar ben d’hora, amb destinació al Port d’Envalira, en terres andorranes. Un bon lloc l’escollit, ja que encara hi havia neu i el risc d’allaus era de nivell 2, per tant, de perill controlat. Un paratge que semblava reservat exclusivament per a nosaltres: ja en temporada baixa gairebé estàvem sols. Vam pernoctar a un casa molt ben equipada al poble de Canillo. A part de gaudir de l’entorn i la companyia van ser dos dies plens d’aprenentatges. Vam aprendre diferents tècniques de progressió amb i sense grampons, amb i sense piolet, fer auto detencions, fer servir el dispositiu A.R.V.A. per a la recerca de víctimes d’allaus i distingir els diferents estats de la neu fent un tatx (cata) dels seus estrats. Ens hem emportat coneixements sobre el terreny, sobre les diferents cares de la neu, sobre els riscos implícits, sobre l’estat i capacitat del material i també, i molt important, sobre el companys de travessa. Sens dubte un curs molt enriquidor de la mà de tres bons instructors i molt recomanable. Ara puc dir que quan vegi un piolet o el tingui a les mans tindrà per mi un significat diferent al que tenia. -9-

m untanya

Activitats del grup de vies ferrades Text: Montse Martí

Amb alguns trams de semi escalada, cal tirar de braços i això fa que aparegui el cansament tot just començar la canal amb un mur de deu metres d’alçada, amb esglaons molt separats que desmoralitzen els que després aniran més justos de forces. Segueixen cadenes, estretes canals, parets i passos molt separats per acabar amb el tram més difícil: la xemeneia, que ens portarà al final de la canal equipada. És un tram molt complicat, per ser roca molt relliscosa, sense grapes i on només hi ha el cable de vida en el que ens recolzem i pugem per oposició. Com que encara no tenim prou tècnica, alguns prefereixen pujar assegurats. La confiança guanyada en les ferrades ja fetes ens va portar a Les Baumes Corcades, on els diversos desplomats i llargs passos laterals fan que sigui molt esportiva i que, amb el pont nepalès de 68 metres i la Variant de la Tosquera, catalogada com a K5, ens va posar a prova i ens va fer més conscients de les nostres capacitats i la importància del coneixement del material accessori, que ens ajuda en passos complicats i en tècniques d’assegurament.

Centelles. Les Baumes corcades

esprés de fer el curs de ferrades organitzat pel CEP vàrem voler seguir progressant i gaudint d’aquesta apassionant modalitat de muntanya, i ens vàrem aventurar a la ferrada de la Cala del Molí, a Sant Feliu de Guíxols, on, emulant les gavines que aixecaven el vol a pocs metres de nosaltres, vàrem deixar la protecció dels instructors del curs i començarem a fer ferrades sols. Aquesta via ferrada és molt espectacular, ja que es progressa en horitzontal sobre el mar, vorejant penyals i cales. L’entorn és únic,

Foto: Jordi Pedrol

envoltats d’aigua i de les legítimes habitants de les roques, les gavines, dins del «Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya». L’equipament és variat, i hi trobem fins a cinc ponts, cadenes i algun desplomat. La següent, la Canal de les Dames. Amb un equipament típicament montserratí és tot un clàssic per als amants de les vies ferrades, pels seus passos atlètics i equipament molt justet. És bastant tècnica i vàrem fer servir corda i bloquejador per assegurar-nos en trams complicats. - 10 -

El següent pas va ser el de millorar la tècnica i confiança en els ràpels, ja que moltes ferrades en tenen d’obligats. I així vàrem fer la ferrada Morera de Montsant, al Priorat, amb un itinerari atrevit i respectuós amb el paisatge. La pujada a una estreta agulla i el pont tibetà en són els principals atractius, i en el nostre cas muntar ràpels per seguir millorant-ne la tècnica. La següent pràctica de ràpel, al parc natural de Sant Llorenç de Munt, on un barranc poc freqüentat en permet el descens. Es tracta del Torrent del Rajant, equipat tant de pujada com de baixada. És bastant curt, però té el seu encant amb la possibilitat d’encadenar ràpels de 16, 12 i 20 metres. La pujada està equipada amb dos trams de ferrada amb equipament justet. Seguint, una de les més exigents, la Cinglera del Resistent. És una via

Foto: Jordi Pedrol

Cala del Molí, Sant Feliu de Guixols

molt atlètica on cal tirar molt de braços en tots els passos, equipats només amb petites grapes, desplomats i cadenes. Els dos sostres, als que només dos companys s’hi van enfrontar, cal passar-los amb molta decisió; es una autèntica K6 només per a forts i valents. La següent va ser l’Agulla de l’Aigualcoll, que pels seus esglaons molt separats, alguns trams desplomats i un retorn amb ràpel obligat de 20 metres, es converteix en una via força exigent. Encara que molt ben instal·lada, ens va demanar més d’un sobre esforç de braços degut a la tensió. En tot moment ens acompanyen les vistes al mar i les afilades arestes de les Serres. Com no, vàrem voler tornar a la sempre exigent Teresina, a Montserrat, una via de gran dificultat per a un grup encara inexpert però que se’n va sortir prou bé. Era la segona vegada que la fèiem i ens va semblar gairebé un

passeig, ja anàvem sobrats. La via s’inicia a la «canal del Mejillón» i està equipada amb les grapes justes i cadenes que ens enfilen per passos encaixonats entre grans blocs de roca, ponts naturals, alguns passos molt aeris i alguna petita canal equipada també amb cadenes. Arribem a una canal on, encaixonats i esperant el torn per pujar, quedem impressionats observant l’estreta xemeneia que serà el tram final de la via, on ens espera el mirador de Sant Jeroni. Una de les últimes que hem fet, «Els Serres del Mestral», és una combinació de via ferrada, cresta i senda que completem amb tres ràpels. Recorregut exigent però assequible, ben equipat allà on cal, que ens permet avançar per l’aresta alternant passos equipats amb cable de seguretat i cadenes, amb d’altres que superem a peu, gaudint d’unes enormes vistes al mar i la primera línia de costa de l’Hospitalet de l’Infant. La muntanya està castigada pels incendis i les lletges - 11 -

torres d’alta tensió; l’especulació urbanística assota la primera línia de costa i malgrat això el paisatge sorprèn per la seva similitud amb el Pre-Pirineu català; altes parets, espais solitaris i molta tranquil·litat, allunyats de la massificació de les ferrades populars de Barcelona. I per continuar amb els ràpels ens vàrem dirigir al Torrent del Gat Menjat, que es troba al municipi de Bigues i Riells, on vàrem gaudir de meravelloses vistes. Consta de sis ràpels de 40, 21, 10, 20 i 35 metres respectivament, gairebé tots volats i impressionants. De moment, només unes quantes ferrades per a un grup que tot just comença a gaudir de la muntanya progressant per les seves parets i crestes d’una manera diferent, i pensant en noves ferrades, crestes i camins equipats, que inclourem a les agendes per seguir gaudint de la muntanya i la bona companyia.

m untanya

Catallàrs

quest mes d’abril ens apropem a una serra molt

poc visitada a les nostres excursions, la Serra de Catllaràs. L’excursió és llarga, més de disset

quilòmetres, i amb un desnivell considerable. Comencem a

Joc de pilota

La Pobla de Lillet i ens dirigim cap a l’est fins arribar al monestir de Lillet. Allà girem per començar a pujar per la carena cap al castell de Lillet, i de camí passem per la capella

Text: David Buils

Foto: Esther Buils

Davant la capella de Sant Miquel

de Sant Miquel, l’única de planta circular del Berguedà. Des del castell seguim pujant cap al Xalet de Catllaràs, projecte d’Antoni Gaudí per als tècnics i enginyers que explotaven les mines de la zona a principis del segle XX; ara s’hi està duent a terme un projecte de rehabilitació. Des d’aquí pugem cap al Collet Fred i al mirador de la Roca de la Lluna, on podem contemplar unes vistes espectaculars de la vall i les muntanyes que ens envolten. Baixem del mirador i ens dirigim cap al Joc de Pilota, des d’on grimpem cap al punt més alt de l’excursió, la Roca del Joc. A partir d’aquí anem baixant (amb alguna remuntada) cap al santuari de Falgars, trobant restes de l’antiga activitat minera en aquests boscos. Dinem a Falgars, però les quatre gotes que cauen mentre dinem ens fan creure que el front s’ha avançat i baixem pel camí dels Tres Graus cap a la Pobla de Lillet força de pressa, cosa que ens permet arribar a casa relativament aviat. - 12 -

Cicle de xerrades i projeccions de muntanya i natura

Curs d’iniciació a la fotografia de natura

Text: Marta Hernàndez Foto: Marta Bretó

l passat 17 de març va concloure el Cicle de Xerrades i Projeccions de Muntanya i Natura 2015-2016, amb la projecció d’un audiovisual a càrrec d’en Joan Yuste, que ens va explicar les seves experiències fent la volta al Balaitús i ens va descobrir uns racons espectaculars a la Regió d’Ip. Vam iniciar el 2016 amb la projecció d’un altre audiovisual, aquest cop de la mà de Pedro Alcaraz i de Cèsar Armengod; vam recórrer l’Equador des del mar als volcans, des de la selva a l’altiplà: un recull d’imatges i vivències molt entranyable i optimista. També va estar amb nosaltres en Francesc Bailón, recentment guardonat amb quatre Goyas per la seva tasca d’assessorament en la pel·lícula Ningú no vol la nit, d’Isabel Coixet. Ens va presentar el seu darrer llibre Los Inuit. Cazadores del Gran Norte, i vam poder conèixer de primera mà la situació actual d’aquesta ètnia tan desconeguda. Volem agrair als ponents el seu esforç i compromís, i com no, a tots vosaltres la vostra presència tan càlida. Ens tornem a trobar passat l’estiu. Aneu preparant els vostres audiovisuals! - 13 -

quest any s’ha celebrat el primer curs de fotografia de natura al CEP. La professora, Marta Bretó, fotògrafa professional i colomenca, ha impartit cinc sessions teòriques i una sortida pràctica a un grup de vuit alumnes amateurs. Ha estat un curs molt complert, on s’han repassat les tècniques de composició, material necessari i també classes en detall sobre paisatge, flora i fauna. Els alumnes han quedat molt satisfets, ja que el curs desperta la curiositat sobre tècniques diverses, amb propostes d’exercicis setmanals en forma de reportatge fotogràfic. Han pogut posar en pràctica com utilitzar correctament la llum, el temps d’exposició, com fer efectes en aigua en moviment, o en què consisteix el trampeig per a captar animals de prop. A més, la darrera classe sobre revelat digital ha fet que es coneguin tècniques per millorar la qualitat final de la fotografia, potenciant-ne la temperatura, enquadrament, etcètera. La sortida del grup es va fer el dia 20 de març a la riera de Vallcarquera (El Figaró). Els alumnes, equipats amb el seu material fotogràfic, van tenir l’oportunitat de muntar el trípode i fer fotografies de detall de les cascades, arbres en flor i vegetació i insectes de tota mena. Després de dinar es va visitar la zona del Bellver, al bell mig del Montseny. El bosc, ple de molsa abans de l’esclat primaveral, va mantenir alumnes i professora ben entretinguts fins al capvespre. Si tot va bé, aquest grup de fotògrafs amateurs culminarà la seva activitat amb una exposició conjunta a la Biblioteca de Can Peixauet els propers mesos. Us mantindrem informats!

38a Marxa de regularitat Text: Pere Sors, Foto: Jordi Pedrol

Sortint des del Parc Europa

a som a finals d’abril i, com és tradició per aquestes dates, es fa la Marxa de Regularitat, i aquesta és la 38a edició. Des de començaments d’any que hi estem treballant, amb alguns canvis a l’itinerari. En recordar que aquest any el CEP celebra els seus 70 anys es va decidir finalitzar a la Plaça de la Vila. Més tard ens varem assabentar que el lloc triat per la sortida ja estava agafat per una altra entitat… així doncs, farem tot el recorregut pel nostre municipi. El dia de la marxa quedem amb els que col·laboren fent de control una mica abans de les vuit per explicar-los el que han de fer abans que arribin les parelles inscrites. A mesura que va venint la gent el comentari dominant és si plourà o no, ja que el dia es lleva molt emboirat. A la muntanya encara hi ha boira i ahir, Sant Jordi, va caure

un xàfec. Aquest any no precisem autocar, i tindrem més temps per separar-nos els controls dels participants. Es comprova que estiguem tots prop de l’escultura de ferro Olimpia, al parc d’Europa, i ens posem a caminar, pujant l’avinguda de Ramon Berenguer IV fins a l’inici del Torrent de les Bruixes, just a tocar de la font del Drapet, on hi ha el primer control. Una mica més amunt trobem la font de la Bóta. Creuem la pista i al cap d’una mica ja som al Planell de les Alzines, el punt de l’esmorzar. Continuem pel pla de les ermites cap al cau d’en Genís, on voregem una tanca metàl·lica. Comencem a baixar per un corriol fins a la déu del Joncar, i continuem baixant fins a la caserna dels bombers. Pel camí trobem una zona cremada l’estiu passat just al costat del carrer de Castella. Ara entrem a - 14 -

Torribera i a tocar tenim la font d’en Bartomeu. Així haurem passat per les quatre fonts del sector de llevant de la nostra muntanya. Al dirigir-nos cap a l’entrada principal de la clínica mental passem pels seus jardins i escalinates. Per allargar una mica la marxa ara ens dirigim des de l’entrada de can Butinyà al bosc i al parc de la Bastida, a tocar de la zona urbana, i tenim a quatre passes l’arribada a la Plaça de la Vila, on ens obsequien a tots amb fartons de can Padró i Cacaolat. Moltes gràcies a tots els que han col·laborat en l’organització de la marxa, i a les parelles participants. Les llistes de guanyadors/es i de puntuació general son exposades al local del CEP. Fins l’any que ve, amb una nova ruta i un nou repte!

C iutat

enders

El CEP dóna Classificació de suport a l’escultura la Marxa de Regularitat 2016 en record de Lluís Hernández

Text: FLR

om ja us vàrem informar en l’anterior butlletí, el CEP és una de les moltes entitats ciutadanes que donen suport a la iniciativa popular per sufragar i erigir una escultura en record de Lluís Hernández. Així doncs, ja disposem de «Títols de participació», al preu de 5 euros, per a tots aquells socis que vulguin col·laborar en la iniciativa. Podeu passar per la secretaria del CEP (c. de Sant Josep, 20) de 7 a 9 del vespre, de dilluns a dijous. Segons es pot llegir al propi títol, el fet de tenir-ne un en propietat comporta: «El reconeixement i la implicació per fer realitat l’escultura de la figura d’en Lluís Hernández i Alcácer al barri de les Oliveres» i «Participar en la rifa que es farà el mateix dia de la inauguració de l’escultura; el premi consisteix en una magnífica i simbòlica olivera bonsai, i correspondrà a la persona que tingui el mateix número en el seu títol».

Son 11 parelles premiades, donat que hi ha hagut un empat a punts en les dues parelles finals. Per a més detalls i per a saber la classificació de la resta de participants, passeu pel CEP.

- 15 -

C iutat

Manifest per Can Zam, parc urbà i frondós: 40 anys de lluita

La sala d’Actes del Museu Torre Balldovina, de gom a gom

finals del franquisme l’Ajuntament, presidit per Blas Muñoz, impedia que Can Zam es convertís en el parc que demanava la ciutadania. Era l’únic espai lliure que quedava a la ciutat per fer-hi un gran parc metropolità, on la gent pogués gaudir de la natura, ben a prop de casa. Els regidors franquistes hi volien indústries, habitatges i només de forma residual un petit espai verd. Però el moviment veïnal i la gent ho va evitar. D’això ara ja en farà quaranta anys. Actualment som l’única ciutat catalana de les nostres dimensions que no tenim un parc central… ni projecte per fer-lo. Durant aquests anys se n’han construït a una bona colla de ciutats o districtes barcelonins, a Sabadell, a Cornellà, a Esplugues de Llobregat, a El Prat, a Nou Barris…

Foto: Arxiu CEP

I a la nostra ciutat només en tenim un, a mitges, a mig fer. I encara. Sí, perquè a finals dels anys noranta es va inaugurar exclusivament la primera fase del parc, mentre era alcaldessa Manuela de Madre. Una primera fase que es va aconseguir després que la Plataforma per a la Defensa de la Serra de Marina i els veïns dels barris d’Oliveres, Singuerlín i Riu Nord evitessin que la FECAC convertís Can Zam en una àrea firal. I encara les obres de la línia 9 del Metro van escapçar aquesta primera fase i van envoltar la segona d’una munió de tanques. El segon alcalde socialista, Bartomeu Muñoz, també va voler aprofitar bona part de Can Zam per construirhi habitatges i imponents edificis d’equipaments (n’era molt afeccionat!). Però altre cop l’acció reivindicativa de la Plataforma ho va - 16 -

evitar. A hores d’ara tenim una nova alcaldessa, també socialista. Però ara ja no hi ha excuses per no completar el parc i relligar-lo completament amb l’esplèndid parc del riu Besòs i la muntanya colomenca. Però sembla que se li vol donar llargues. Fins i tot hi ha indicis que el govern de Núria Parlón es planteja no ampliar el parc. No pot ser. Quaranta anys són molts anys i ja és hora que el parc metropolità de Can Zam s’acabi d’una vegada. Durant aquesta legislatura cal que se n’aprovi un projecte executiu. Sens falta! VOLEM UNA PARC URBÀ, VERD I FRONDÓS QUE SIGUI MARCA I FACTOR DIFERENCIAL DE LA NOSTRA CIUTAT! Plataforma en Defensa de la Serra de Marina, el riu Besòs i Can Zam

V ida del Centre

Assemblea del CEP i lluirament de medalles als socis més veterans

l dissabte 30 de gener va tenir lloc l’assemblea ordinària del CEP. La sessió va començar puntual amb la sala ben plena de socis i sòcies. La Rut Solés, com a secretària de la Junta, va llegir els punts de l’ordre del dia i va oferir l’acta de l’assemblea anterior, per a qui la volgués llegir. En Ramón Jordan, tresorer, va explicar la situació econòmica, en la qual va recalcar que les quotes de socis estan congelades des de fa anys. També va esmentar la davallada d’aportacions per subvencions donada la conjuntura econòmica actual. Per això va recalcar que existeix una quota de soci extraordinària pels socis que vulguin fer una aportació complementària per ajudar l’entitat. Seguidament l’Albert Noguera, com a president, va oferir una visió de la situació de l’entitat. A continuació els diferents representants de les seccions van anar explicant les activitats realitzades i els projectes per l’any entrant. En finalitzar l’acte es va procedir al lliurament de medalles als socis amb una pertinença fidel a l’entitat: 25 anys i 50 anys continuats. Després es va fer un petit ressopó.

El grup de guardonats

Foto: Marga Vallverdú

Medalles antiguitat socis a 2015

25 anys 1

Xavier Valls Olivé

17 Francesc Curull i Andreu

Jordi Valls Olivé

18 Loreto Jimón Mendoza

Maria Josep Olivé Pérez

19 Mònica Roig Sol

Fernando J. Soltero Pérez 20 Mireia Roig Sol

Jordi Olivés Garrigó

21 Joan Roig Sol

Agnès Olivés Juanola

22 Jaume Agulló Martí

Joan Moran Sabaté

23 Montserrat Cañisà Peña

Clara Moreno Tojero

24 Ramon Vidal Marquès

Xavier Cama Creus

25 Josefa Tasa Martínez

10 Teresa José Castella

26 Mireia Valls Roc

11 Francisco Chavarria Lameyre

27 Ferran López Roldán

12 Cintia Chavarria Payet

29 Oriol Rodà Bencells

28 M. Carme Saro Madridejos

13 Josefina López, 14 Marc Burso Montané 15 Agustina Monje Sandobal 16 Salvador Salinas Navarro

- 17 -

50 anys 30 Mercè Prat Bruna

V ida del Centre

Reunió amb Alcaldía sobre el jaciment del Puig Castellar Text: ANC

quest mes d’abril la nostra entitat es va reunir amb l’alcaldessa de la ciutat Núria Parlon, la regidora de Cultura Petryi Jiménez i d’altres directius del departament de Cultura de l’Ajuntament. La reunió va servir per aclarir diferents aspectes relacionats amb el jaciment del poblat ibèric que, des del nostre punt de vista, no estaven ben encaminats. En primer lloc, la reclamació d’un ens o junta

rectora que gestioni de forma col·legiada el jaciment arqueològic del Puig Castellar. Fa dos anys es va constituir el Consorci del Parc Arqueològic format per l’Ajuntament, l’Institut d’Estudis Catalans i el CEP, però mai ha entrat en funcionament, segons es va dir, per motius legals. D’aquesta manera les decisions referents a les actuacions del jaciment es prenen de manera unilateral per part de l’Ajuntament, quan el més

raonable seria establir una coordinació formal entre tots els estaments implicats, en la qual es poguessin valorar conjuntament les intervencions actuals, la vigilància, el nou centre d’acolliment (pel qual hi havia aprovada una subvenció de la Diputació per import de 280.000 euros), l’arranjament de l’entorn… Les nostres observacions han estat escoltades, ja que els serveis jurídics municipals ja han trobat la fórmula per reactivar el nou organisme; també s’han recuperat 200.000 euros de la subvenció de la Diputació, que s’invertiran al Poblat, s’ha arribat al compromís de l’arranjament dels accessos i dels voltants, com ara amb la plantació d’arbres (que es farà en col·laboració amb el col·lectiu Ciutadà del CEP). També es farà un esforç en la impressió de fulls informatius i didàctics pels visitants del jaciment, alhora que es potenciarà el Poblat Ibèric com un dels llocs emblemàtics i de reclam turístic de la ciutat.

Vine a jugar al parauler al CEP

Text: Conxita Ripollès

Jugant al parauler, el popular “Scrable”

Foto: CPNL ”L’Heura” - 18 -

l passat mes de novembre van començar les trobades del grup del parauler al Centre Excursionista Puigcastellar en col·laboració amb el CNL L’Heura. El parauler, conegut comercialment com a Scrabble, és un joc de taula que consisteix bàsicament en fer paraules a partir de lletres soltes. Es formen mots encreuats amb les fitxes. Cada fitxa conté una lletra i cada lletra té un valor de puntuació diferent. És un joc que exercita la memòria, el vocabulari, l’ortografia i l’enginy; i s’hi pot jugar encara que no es tingui un gran nivell de català, ja que el joc

V ida del Centre

C ultura

Acte sobre la situació dels refugiats sirians

ijous 28 d’abril es va projectar un reportatge sobre la situació dels refugiats sirians, elaborat per Josep Pitarque. A les imatges es reflectia el drama humanitari amb què es van trobar un grup de voluntaris colomencs en la visita als camps de refugiats de Grècia, així com el seguiment de les tasques de l’enviament de roba i altre material

que durant uns mesos s’ha recollit a Santa coloma i les ciutats veïnes. Al final de l’acte s’ha obert un torn de debat on s’ha constatat la lenta reacció dels governs europeus per donar una resposta ràpida i eficaç a la situació, i que cal que la societat civil continuï fent pressió als governants perquè posin el mitjans suficients per mitigar els estralls d’aquest drama humanitari.

En J. Pitarque explicant el documental

Text i Foto: ANC

permet practicar i aprendre. El grup dinamitzador del parauler està format per tres voluntàries del programa Voluntariat per la llengua i està coordinat pel CNL L’Heura. Durant un temps, la Mercè Prat, la Patrocini Bencells i la M. Teresa Puigdueta van preparar-se a fons sobre el joc. Es trobaven a L’Heura i feien partides per conèixer el funcionament del joc. El seu entusiasme va fer possible que es pogués organitzar un grup que es trobés regularment. Elles expliquen el funcionament del joc als nous

participants i els acompanyen durant les partides. Les trobades es fan els dimarts, cada quinze dies, a les 17 hores. Són obertes a tothom que hi vulgui participar. Habitualment hi participen persones voluntàries i aprenentes del Voluntariat per la llengua i alumnes dels cursos de català del CNL L’Heura. De moment, el calendari de les properes trobades de paraules arriba fins al mes de juny: El 7 de juny, veniu a jugar, segur que us ho passareu d’allò més bé! - 19 -

Presentació del llibre Començar encara, de Margarida Codina

Text: Robert Cama

quest és el títol de la novel·la que, el 28 de gener, va presentar al CEP l’escriptora i amiga Margarida Codina. La introducció va ser a càrrec de Rodolfo del Hoyo, que ens va comentar la bona relació de la Margarida amb Santa Coloma, i especialment amb el Centre, tot donant-nos unes pinzellades de la novel·la: sobre les tres protagonistes, l’espai on es mouen, la ciutat vella de Barcelona, i no gaire més, ja que no era qüestió d’explicar tot el llibre. La Teresa José, el Robert Cama i el Joan Llagostera van fer lectures d’unes quantes pàgines de la novel·la, com una mena de «tastets», que ens van agafar més ganes de llegir-la. I la Margarida, amb la seva simpatia, va acabar explicant algunes anècdotes i responent preguntes que li feren els assistents a l’acte. Personalment em quedo amb la idea de posar en pràctica el títol de la novel·la, començar encara: sempre hi som a temps!

Teresa José, llegint un fragment de l’obra, sota l’atenta mirada de l’autora

Text: Manel Valls

C ultura

Matinal pel delta del riu Besòs Text: Pedro Sancho

ns anem reunint poc a poc a l’estació de Sant Adrià de Besòs, en un matí assolellat d’hivern. El guia oficial ens fa esperar una mica per problemes amb el material d’observació. Fetes les presentacions, allà mateix, al costat de la parada del tramvia i amb un bon telescopi, ens emportem la primera sorpresa: el guia ens assenyala una femella de falcó pelegrí damunt les xemeneies de Sant Adrià, on té el privilegiat niu i lloc de observació. Travessant el pont en direcció al Fòrum ens quedem a la riba dreta. De nou amb el telescopi i alguns prismàtics podem veure una bona varietat d’aus, martinets blancs, polles d’aigua, ànecs, blauets, gavines, etcètera. El guia ens explica la importància de la desembocadura del riu en l’ecosistema i el seu paper com a refugi de les petites aus migratòries. També la importància de

El grup, a sant Adrià, prop del Besós

la flora en l’alimentació de les aus, així com l’impacte de les diferents plantes invasores, com ara el ricí i la canya, en l’ecosistema fluvial. Mentre ens parla de les aus migratòries que utilitzen el delta com a estació de pas en el seu camí, el guia ens posa al corrent dels problemes que pateix el delta del Besòs a causa de la petita superfície que té el seu espai protegit i la intensa pressió d’un entorn molt urbanitzat i densament poblat. Per últim ens explica que hi va haver un temps que el delta del riu Besòs ocupava un gran espai, fins al punt que el nom d’alguns dels barris pròxims tenen el seu origen en aquella època: La Llacuna, que la coneixem com a parada de metro, era un gran aiguamoll, La Verneda, avui un barri, va ser un bosc de verns. Així recordo una agradable sortida matinal molt ben aprofitada.

Foto: Marga Vallverdú - 20 -

Visita a la Barcelona Romana Text: Roser Vicente

iumenge 13 de març el grup de Cultura vam fer la visita programada a la Barcelona romana. Ben acompanyats i assessorats pel guia Jordi Gil ens endinsàrem en una època llunyana en el temps, però no tant en els costums. Tot això amanit amb el fet que ens trobàrem amb els participants de la marató i amb el bestiari de la Festa Major del Pi. Després de fixar-nos en els grans blocs de basament de l’antiga muralla romana que suporta la posterior gòtica a l’actual Via Laietana, ens vam fer una idea de com abastien d’aigua la ciutat mitjançant un aqüeducte que portava l’aigua des del riu Besòs. Les tombes trobades a la plaça Vila de Madrid, i el petit museu addicional, ens mostren com era la seva visió de la mort i de les seves creences, no tan diferents de les dels nostres dies. El guia ens explicà la pràctica d’envoltar de flors el difunt com a símbol de la fugacitat de la vida, costum que encara continuem fent, potser sense saber-ne l’origen. Les columnes que queden dempeus del temple d’August, al carrer Paradís, dins la seu del Centre Excursionista de Catalunya, segueixen impressionant a qui les contempla. I finalment els plats forts de la sortida, últimes troballes descobertes i recuperades en els darrers anys, la domus del carrer Sant Honorat i la del carrer d’Avinyó. Aquestes domus o cases de persones benestants eren ocupades per militars romans que un cop acabat el servei a l’exèrcit els donaven casa i terres com a pagament. La del carrer Sant Honorat era un gran finca amb uns mosaics preciosos, que mostra la forma de vida dels ocupants.

Posteriorment, ja a l’edat mitjana, s’incorporaren a l’interior unes grans sitges que encara ara ens sorprenen. La domus del carrer d’Avinyó és diferent. No és tan espectacular de mida, almenys el que es pot veure, però sí per les pintures murals al fresc d’estil pompeià. Són d’una delicadesa extraordinària. Del tema principal, que ens van dir que representa el rapte de Ganimedes, no és que en quedi gaire, però la decoració floral dels voltants és molt apreciable. Una fugaç visita exterior a les termes públiques del carrer de Regomir, ja que estaven tancades, ens van aportar més informació de la vida romana a la ciutat de Barcelona. Finalment una volta per les muralles des de la plaça dels Traginers a la de Ramon Berenguer el Gran, on començàrem el recorregut, tancà el nostre viatge en el temps.

A la via sepulcral, actual Pl. de la Vila de Madrid

Visita a Terrassa Text: Andreu Abad

El grup, davant el conjunt d’ègara

bans de sortir vaig consultar els aparells meteorològics. El frare deia que «insegur», i el ruc tenia la cua xopa. En previsió, doncs, vàrem agafar el paraigües, i cap a l’autobús. Sense cap incidència ni anècdota, vàrem arribar a Terrassa, on desprès de

Foto: Marga Vallverdú

deixar el transport mecànic i prendre un cafetó ens vàrem dirigir a peu cap al primer dels llocs a visitar: La Seu d’Ègara amb les esglésies de Sant Pere. Recentment el conjunt ha estat objecte d’excavacions arqueològiques, que s’han deixat exposades a fi de rebre - 21 -

Foto: Josep Mª. Rosset

visites. Això és el que vàrem fer nosaltres, ajudats de les explicacions de la nostra guia. Vàrem aprendre que aquell indret havia estat ocupat successivament per ibers, romans i paleocristians, que són els que varen aixecar les primeres esglésies i instaurar el bisbat d’Ègara, que va durar del segle V al VIII. Mosaics, tombes, altres restes arqueològiques i per suposat les esglésies de Sant Pere, de Sant Miquel i de Santa Maria. Sembla ser que el fet que les tres es trobin juntes es deu a una tradició bizantina, com a símbol de la trinitat. Els edificis varen ser reconstruïts diversos cops, fins arribar a la seva forma actual, al segle XII. Això comporta una barreja d’estils arquitectònics en els quals predomina el romànic, amb detalls de gòtic primitiu. És curiós com es poden veure pedres amb inscripcions cap avall, conseqüència del reaprofitament dels materials en les diferents reconstruccions. Curiositats apart, el primer recinte que vàrem visitar és el de Santa Maria. A

C ultura les parets hi ha restes de les pintures amb detalls de la passió, fetes directament a la paret i no amb la tècnica del fresc. A Sant Miquel, a més de les pintures, hi ha un espai octogonal rodejat per columnes, cadascuna d’elles de son pare i de sa mare, que havien fet pensar que allà hi havia un baptisteri, cosa que no és certa. Vàrem acabar la visita baixant a la cripta i, sota una lleu pluja, vàrem anar a l’església de Sant Pere, que és l’única de les tres oberta al culte. Hi feia caloreta, i vàrem poder contemplar retaules i pintures murals que daten des del segle X fins el XX. La visita es va acabar a l’edifici de recepció, on a part de les restes, hi ha un espai amb sales explicatives i algun audiovisual on es dóna una visió del conjunt. Degut al mal temps vàrem marxar sense poder sortir a la terrassa, des d’on hauríem pogut contemplar, des de l’altura, la totalitat del conjunt. Una mica més cultes, una passejada pels carrers de la vila ens va dur al parc de Sant Jordi, on era el lloc escollit per dinar. Allà vàrem veure, una mica per sobre, la Masia Freixa, edifici modernista de l’arquitecte Lluís Moncunill, que té com a principal particularitat l’ús exhaustiu dels arcs parabòlics. Desprès de fer una mica de temps passejant pel centre de Terrassa, vàrem anar tirant cap al restaurant. Ja entaulats, i per completar la varietat meteorològica del dia, va caure una mica de pedra. El dinar, una pica-pica general i un segon plat a escollir, va ser bo i abundós, i la gent en va sortir prou satisfeta. Havent dinat, una altra passejada per la vila fins la Casa Alegre de Sagrera, un edifici que va pertànyer a una família industrial de principis del segle passat. Les diverses sales moblades ens donen una idea del tipus de vida de la burgesia d’aquella època. Apart d’això, s’ha aprofitat l’espai per exhibir algunes col·leccions de pintura, llibres i figures de porcellana oriental. Un passeig sota la pluja fins l’autocar, i cap a Santa Coloma, on per sort ja no plovia.

Sortida Cultural a Canet de Mar

Text: Ferran Saro

La Torre i el Pati d’armes del Castell

l dissabte 16 d’abril a les nou en punt, els 41 membres de l’expedició ja érem a l’autocar per anar cap a Canet de Mar. Un sol de primavera, el cel blau i bona temperatura feien preveure, com així va ser, que gaudiríem d’un bon dia, tot visitant una de les poblacions cèntriques i representatives de la veïna comarca del Maresme. En menys d’una hora ja preníem un cafè a la part alta de Canet, al restaurant del Santuari, a l’entorn del parc de la Misericòrdia, conjunt construït per - 22 -

Foto: Marga Vallverdú

l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch l’any 1914, amb unes vistes excel·lents de Canet i del mar. A les 10:30, després d’una curta caminada per la vall de Canet, ens trobàvem a la porta del Castell de Santa Florentina, el primer objectiu de l’excursió. El nom del castell es deu a que una relíquia de la santa és guardada dins la casa. Curiosament, l’esposa del propietari, Ramon de Montaner i Vila, de l’editorial Montaner i Simon, també es deia Florentina. El seu nebot, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, va reformar

C ultura l’antiga Domus medieval i va construir el castell entre 1901 i 1907. Ramon de Montaner va convidar el rei Alfons XIII a la inauguració l’any 1908, i aquest li va atorgar el títol de comte de la Vall de Canet. Durant prop de dues hores ens varem endinsar pels diversos salons, tot contemplant –sorpresos– vitralls, columnes, capitells, mosaics, galeries, torres, el pati d’armes… i fins una galeria gòtica traslladada des del monestir del Tallat, de Vallbona de les Monges! Ens varem acomiadar de l’excel·lent guia tot prenent una copa de cava al celler. Havíem visitat una de les cases més belles del món segons la revista Architectural Digest. De tornada, prop del restaurant, varem poder visitar el Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia, patrona del Maresme, lloc de devoció des de 1461. L’edifici actual data de 1857. Durant la guerra civil va ser incendiat, i la reconstrucció posterior va ser obra dels arquitectes Josep Maria Danès i Pere Domènech. Els veïns i els industrials de Canet van contribuir a la reconstrucció, uns amb diners i altres com a mà d’obra. I per fi l’hora de dinar: un bon pica pica de primer i llobarro fresc o carn amb bolets de segon i a continuació postres, cafès i cava. Després d’una estona de repòs, un passeig pel centre del poble o per la platja. Un bon grup entrarem a la casa Museu Lluís Domènech i Montaner, considerat el pare de l’arquitectura modernista catalana. Al museu l’arquitecte ens mostra tot l’esperit de la renaixença i el modernisme catalans: el mobiliari, les seves activitats en les arts, l’enquadernació, l’arquitectura, la cultura i la política. Es mostren també plànols dels seus projectes, entre els que destaquen el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau. Tot tornant a Santa Coloma, un no pot deixar de pensar que molt a prop de la nostra ciutat hi ha pobles i viles com Canet de Mar, plenes d’història, cultura i arts de tota mena, que ens poden ajudar a conèixer millor el nostre passat com a país. És per això que cal agrair al Grup de Cultura del CEP que hagi proposat aquesta sortida tan bonica com engrescadora i cal felicitar-los per la bona organització de l’excursió.

El grup, a l’escala d’honor del castell de Santa Florentina

Foto: Marga Vallverdú

ula camina

El Rec Comtal 15 de març de 2016

l Rec Comtal és, probablement, una de les infraestructures humanes de la ciutat de Barcelona que més petja ha deixat en l’imaginari barceloní. És una conducció d’aigua procedent del riu Besòs, que neix d’una mina de Montcada i Reixac. Tradicionalment, el seu origen es remunta a finals del segle X quan el comte Mir o Miró I va encarregar la construcció o arranjament d’un conducte de dotze quilòmetres de llargada per regar les zones agrícoles de Barcelona i del Pla.

El rec comtal, vora les vies de Montcada - 23 -

Text: Eduardo Carbonell L’aigua del Rec Comtal va ser destinada bàsicament a l’agricultura i a la indústria de Sant Andreu de Palomar, de Sant Martí de Provençals, de les hortes del Portal Nou, Sant Pere i no va ser fins el 1703 que el canal no va ser utilitzat com a subministrament d’aigua a la ciutat. Més tard, l’augment del consum va dur el baró de La Linde a reproveir el cabal del Rec obrint una nova mina a Montcada. (Extret de thclotcarpa.wordpress.com)

Foto: Antonio Enrique

ula camina

La Torre dels Frares 23 de febrer de 2016 Text: Eduardo Carbonell

l costat del Torrent de la Vallensana i a tocar de la carretera de la Roca hi ha la Torre dels Frares, que abans era anomenada Can Vestit. En Benet Vestit va deixar-la en testament l’any 1547 als frares de Sant Jeroni de la Murtra, i va dependre d’aquest monestir l’any 1592 per donació de Pere Ses Olivelles. A la Torre dels Frares és on els pagesos i parcers que conreaven vinyes, terres i horts, propietat dels frares, anaven a pagar els delmes i tributs. A l’època dels Reis Catòlics, quan donaren cabuda a la Santa Inquisició, fou un centre inquisidor. La Torre, de propietat particular,

El grup davant la Torre

estava habitada fins fa pocs anys pel masover. Des de fa un temps la situació ha canviat i la casa torna a estar habitada. Els responsables d’aquesta petita transformació són un grup de joves atrets per la història de l’edifici, la seva ubicació —en plena Serralada de Marina— i la seva arquitectura. «El nostre objectiu és

Serra de Marina 12 d’abril de 2016

Text: Francesc Guerrero

- 24 -

Foto: Antonio Enrique

rehabilitar la casa i, més endavant, quan estigui en millors condicions, convertir-la en un centre social on es facin activitats obertes a la població». Entre les iniciatives que han posat en marxa hi ha la plantació d’horts. (Extret del web local Montcada i Reixac)

n matí diferent: com sol ser habitual cada vegada que sortim, cap a les nou del matí ens trobem al metro, però no per agafar-lo, sinó com a punt de trobada. A un quart de deu ja no esperem més, som tretze persones (sis dones i set homes) disposades a caminar per la Serra de Marina. Arriba l’hora de sortida i ens dirigim pel carrer de Sant Carles, Sant Jeroni i Prat de la Riba, en direcció al Parc de la Bastida, on teníem previst esmorzar, però a causa de l’aire que corria (era fresc, més aviat fred) vam decidir seguir fins a Sant Jeroni de la Murtra (on van ser els Reis Catòlics, Joan Carles I i Cristòfol Colom entre altres personatges, ja que nosaltres també), on vàrem esmorzar tranquil·lament. Havent recuperat forces ens dirigim al Poblat Ibèric (com molts ja sabeu, és al cim del Puig Castellar, de 330

a metres d’altitud, i va ser descobert l’any 1902 per Ferran de Sagarra i continuat per Serra-Ràfols i després pel Centre Excursionista Puigcastellar, i les restes trobades són al Museu Municipal Torre Balldovina). Vam veure que, malgrat l’esforç i voluntat de moltes persones, si no hi ha una empenta institucional, Ajuntament, Diputació, etcètera, canvia molt poc, o tan poc a poc que no es nota d’un any a l’altre. Després d’un petit recorregut i descans, vam iniciar el descens. El matí havia canviat i no havia fet sol, però sí calor, bon clima per caminar. Una jornada en què vam veure com si la natura anés netejant la muntanya, sobretot la garriga i matolls i (podant?), o mutilant molts pins al tallar branques d’almenys 50 o 60 centímetres de diàmetre. Comentant els pactes de govern, els papers de Panamà, el Sr. Conde i algun altre acudit, arribem a l’asfalt de l’avinguda de Ramon Berenguer IV i seguim amb el mateix ànim fins el punt de trobada, on cadascú va seguir la seva ruta. I com sigui que se m’ha acabat el «rollo», doncs fins a la propera sortida, que haurà estat el proper mes de maig.

ula universitària de la gent gran

ACTIVITATS FINAL DE CURS: CONFERÈNCIES MES DE JUNY Dimecres 1: “Centenari d’Enric Granados, romàntic, alhambrista i goyesc” Professor: Joan Vives Bellata Professor d’Història de la Música. Guionista, locutor i redactor a Catalunya Música Dimecres 8: “Aprenent a relaxar-nos” Professora: Aura Costa Llicenciada en Ciències de la Comunicació per la UAB Productora, redactora i presentadora en diverses ràdios i televisions

ALTRES ACTIVITATS CULTURALS *Coral Jordi Antonín Dimecres 15 de juny: Actuació final de curs. *Tertúlia Literària: Dijous 16 de juny: a determinar. *Teatre llegit: Dijous 2 de juny: “El cafè de la Marina”, Josep M. de Sagarra *Sortides: juny (dia a determinar): Visita guiada a la Tarragona Romana, Patrimoni de la Humanitat *L’aula camina 14 de juny: a determinar Continuaran el TALLER DE PINTURA i els assaigs de la CORAL de l’Aula els dimecres i els dijous, respectivament.

Grup de teatre llegit de l’Aula Text: Ferran López

El passat 14 de març i a la seu del CEP, el Grup

de Teatre Llegit de l’Aula va fer-nos passar una molt bona estona amb la seua lectura col·lectiva de la divertida comèdia De més verdes en maduren, de la dramaturga Assumpta González Cubertorer. Felicitem el director, en Joan Manzanares, i els lectors Josep Ricard, Teresa José, Roser Bou, Isabel Ibañez, Joan Llagostera, Colette Nanjod i Antoni Ferrando.

El grup de teatre, al començar la lectura

- 25 -

ntrevista

Joan Guerrero, fotoperiodista social

una família rica, segurament no valoraria igual les coses senzilles. - A Grama fotografiaves la pobresa, la immigració, les barraques i els racons més desafavorits… això vol dir per tu fotografia social? Bé, les imatges d’aquells anys tenen tant de valor perquè ningú les feia. Sóc dels pocs que aleshores fotografiava tots els racons de la ciutat, encara que estiguessin

degradats.

Prefereixo

fotografiar un barri humil i lleig que un de disseny, perquè allà hi ha vida encara que hi manqui de tot. Per això vaig plasmar tant aquella Santa Coloma dels anys 60 i 70. - Què busques quan fas fotos? Busco uns valors, sentiments… sense mentir. Que la foto parli. Les fotos les busco i apareixen. - Perquè les fotos sempre en blanc i negre?

Joan

humanista, creient, treballador i poeta

Va ser una elecció personal. Sempre

Guerrero al CEP, un local que li

de la imatge… ha publicat diversos

m’ha agradat el blanc i negre, des del

és molt familiar i apreciat, com

llibres de fotografia sobre temes molt

neorealisme del cinema italià, que em va

ell mateix ens recorda: «l’any vinent em

variats

quaranta

influir molt… va ser la meva escola.

donaran la medalla als 25 anys de soci».

exposicions individuals, que van des

Entre dos fotos iguals en color i blanc i

A Santa Coloma no caldria fer-li

d’homenatges a Miguel Hernández i

negre, trio la segona pels matisos dels

presentació, ja que és prou conegut,

altres poetes fins a visions molt

negres amb els blancs i la gama de

admirat i estimat…

personals d’Amèrica Llatina o els nous

grisos. A vegades el color «et distreu» la

Joan Guerrero Luque neix a Tarifa l’any

immigrants.

mirada, i no et deixa observar, per

1940, i com ell mateix diu, «Hace

Gramenet Imatge Solidària.

exemple, els solcs de la pell d’una

muchos años, más de mil, en mi Tarifa

- Joan, que ens pots dir de la teva

velleta.

natal, un niño quiso fotografiar el viento

biografia?

- I perquè la fotografia «química»

con una caja de cerillas…». Amb la

Amb tretze anys vaig marxar de Tarifa a

abans que la digital?

democràcia, Guerrero s’enforteix com a

Puerto Real, i més tard a Barcelona, fent

La prefereixo… com et deia abans, els

persona i com a fotògraf. L’agitació

de peó i d’obrer en una foneria, fins que,

matisos, els clarobscurs, els ulls, la

social, cívica i política d’aquells anys

ja fa molts anys, recalo a Santa Coloma.

natura… la fotografia digital és massa

donarà al seu treball una gran força

La infància té per mi un sabor

perfecta, no la retoco.

periodística on mai no hi falta la càrrega

agredolç… eren temps de postguerra…

poètica i humana tan característica de la

em provoquen molta malenconia els

expressivitat, paciència, treball i

seva obra. Ha treballat a El Periódico de

records familiars… i per damunt de tot

esforç a canvi de la comoditat i la

Catalunya, Diario de Barcelona, El

recordo les proves amb la caixa de

rapidesa? Si la digital és el futur,

Observador, Grama i a El País; encara, tot

llumins per fer fotos impossibles, des

estem

i jubilat, fa classes a la UB, la UPF…

d’on començo a enquadrar el món, i que

irreparable?

Fotoperiodista

colomenc

es converteix en la meva primera càmera

Reconec que una de les revolucions més

solidari,

fotogràfica. Crec que si hagués nascut a

grans en la fotografia és la digitalització,

enamorat

trobem

amb

social, la

ciutat,

també

unes

crear

- 26 -

l’Associació

Així

doncs,

parlant

estem

d’una

perdent

pèrdua

Text: Albert Noguera i Ferran López

Foto: Josep M. Cortina

ja que l’ha democratitzat i simplificat,

estat una persona amb sort, ja que he

color…

l’ha convertit finalment en instantània

fet el que m’agrada.

Sí, menys dues, en una modesta

real, ja que es pot compartir d’immediat

- Els ulls i la paraula, Els ulls del

contribució al centenari de l’església

arreu. Tampoc és incompatible la

pobres, la ONG Gramenet Imatge

funcionalitat de la tècnica digital amb

Solidària, traspuen el fotògraf

els bons treballs que s’hi poden realitzar.

solidari… aquest mes d’abril s’ha

- Una imatge val més que mil

editat

paraules?

Casaldàliga amb imatges que tu has

s’inspira en un text que sempre m’ha

En general és fals. Algunes sí i d’altres

fet, sempre has estat atent pel que

emocionat, el Cant Espiritual de Joan

no. La foto ha de tenir cor, ànima i vida.

passa al món i als països més

Maragall, una oració en la que intento

No tot el qui té càmera de fotografiar fa

pobres…

introduir-me espiritualment i gràfica. A

bona fotografia.

He estat molt proper a Casaldàliga, i

Montserrat també n’exposaré quaranta

- T’hem sentit a dir que la teva

estic molt orgullós d’aquell projecte

millor imatge es La Pietà, d’Eugène

Gramenet Imatge Solidaria per ajudar al

Shmith, o la premiada del colomenc

Tercer Món. Van ser deu anys d’obsessió

Samuel Aranda… que una de les

total pel projecte, i una experiència

cançons que t’ha inspirat molt és El

inoblidable de solidaritat concreta. Ha

personal anava donant les gràcies pel

lamento borincano… podem dir,

estat molt important, ja que s’hi van

molt que m’ha donat tothom, i ho he

doncs, que et sents el poeta de la

involucrar grans persones i premis

volgut agrair de forma col·lectiva. A

imatge?

Nobel, com ara Rigoberta Menchú,

finals d’any també se’n editarà un llibre

Intento que les imatges parlin, hi ha qui

Dario Fo o José Saramago, i també

de vuitanta fotografies, si tot va bé.

diu que li transmeten un missatge

molts companys fotògrafs i amics

poètic. Hi ha qui em diu el fotògraf

- Així, amb aquestes darreres

colomencs que el van tirar endavant. Es

poeta, ja que dic moltes coses i remoc

van arribar a recollir 110.000 euros,

sentiments. Sempre m’he definit com a

destinats al tercer món. Ara el fons

fotoperiodista del camp social. Jo no

fotogràfic s’ha cedit al museu de la

persones que t’envolten…

tenia base tècnica fotogràfica, però mica

ciutat.

Com dic a l’exposició: gràcies! …a la vida,

en mica es va cultivant. Crec que

- En la teva darrera exposició i nous

al paisatge, a l’amistat i a la gent, que

fotògraf es neix i es perfecciona. He

projectes hi apareixen fotos en

han donat sentit a la meva obra.

llibre

- 27 -

sobre

Pere

parroquial de la nostra ciutat, on he volgut retornar a Santa Coloma tot allò que he rebut d’ella. L’exposició «Gràcies»

fotografies a partir del 20 de maig; després Girona, Soria… I perquè «Gràcies»? Doncs perquè a nivell

exposicions vols projectar aquest sentiment de gratitud envers les

O rfeó ACTES 20è ANIVERSARI DE L’ORFEÓ TANIT Text: Dolors Romero Labrada

El dia 9 de juny, a les 8 del vespre, s’inaugurarà una exposició que il·lustra els vint anys d’història de l’Orfeó Tanit de Santa Coloma de Gramenet La sala d’actes del Centre Excursionista Puigcastellar acollirà des del dijous 9 de juny de 2016 l’exposició temporal «Orfeó Tanit: història d’una entitat coral», produïda per aquesta entitat, i que romandrà oberta fins el dijous 7 de juliol. Aquesta mostra s’inclou en el marc dels actes commemoratius de la celebració del vintè aniversari de la creació de l’Orfeó Tanit. L’exposició proposa una aproximació a la història d’aquesta agrupació coral on es podran contemplar una selecció de fotografies, programes dels concerts i programes de mà que repassaran els vint anys de vida de l’Orfeó Tanit. Hi esteu tots convidats!

Abans...

Foto: Arxiu Orfeó Tanit

Actualment

Foto: Arxiu Orfeó Tanit - 28 -

Concert d’hivern de l’Orfeó Text: Dolors Romero Labrada

l 30 de gener d’enguany l’Orfeó Tanit va oferir el concert d’hivern, que va tenir lloc a la sala d’actes del Museu Torre Balldovina de la nostra ciutat. Aquest concert, organitzat de manera gratuïta i obert a tota la ciutadania, va permetre escoltar tretze peces. Els cantaires de l’Orfeó Tanit, dirigits pel director Àngel Villagrasa, van interpretar obres del repertori coral tradicional. El concert es va iniciar amb Blue Moon, peça de Richard Rogers i Lorenz Hart, adaptada pel compositor català Francesc Vila; seguidament es van interpretar la popular Guantanamera, del cubà José Fernández amb arranjaments d’Electo Silva, Escolta-ho en el vent, original de Bob Dylan i harmonitzada per Constantí Sotelo, GoodNews, cant espiritual negre arranjat per Wolfgang Kelber, Locus iste, d’Anton Bruckner, Signore delle cime, de Giuseppe di Marzi, La dama d’Aragó, tradicional catalana harmonitzada per Diego Ramon, per acabar amb la sardana El cavaller enamorat, de Joan Manent. El programa també va incloure tres nadales tradicionals. En primer lloc, en record de Manuel Oltra es va interpretar una de les seves versions de la tradicional nadala francesa Els àngels de la Glòria; seguidament, El rabadà, peça popular catalana, i la també coneguda nadala austríaca Santa Nit, declarada Patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO el 2011. El cor va cloure el concert amb l’himne El cant del poble, de Josep Anselm Clavé i lletra de Josep Maria de Sagarra, i finalitzant, acompanyats

del públic, amb El Rossinyol, arranjada per Antoni Pérez Moya. Cal destacar que la sala d’actes del Museu Torre Balldovina estava plena i l’acollida del públic assistent va ser molt càlida, amb intensos aplaudiments des de l’inici del concert. En definitiva, va ser una experiència molt positiva pel nostre cor, que continuarà treballant en la promoció del cant coral a la nostra ciutat.

Foto: Carme Saro

Caramelles al barri del fondo Text: Ferran López

A la Pl. del Rellotge, en plena cantada

l passat 22 d’abril l’Orfeó Tanit del CEP va ser invitat per l’entitat FONDO COMERÇ a cantar Caramelles a la plaça del Rellotge, en el context del lliurament de premis als guanyadors del concurs en el qual durant tot el mes d’abril va participar molta gent del barri, i organitzat per aquesta entitat. Una bona colleta de l’Orfeó vàrem pujar a l’escenari per cantar caramelles populars de la ciutat, com ara Aquesta colla, Cançó de la font de l’Alzina i Santa

Foto: Amàlia Padilla

Coloma prospera, i d’altres amb música de cançons conegudes i lletres pròpies, en què, amb molta ironia, fan referència a la situació política i social del nostre país, com ara Ay ven, y ven, y ven, La bella Lola i Que fotuts quedarem (La reina del placer). Cal remarcar que ens va agradar molt participar-hi. La proposta de Fondo Comerç, duta a terme durant el mes d’abril, era, al nostre entendre, sorprenent. La van anomenar «Abril - 29 -

literari», i es tractava d’un joc que finalitzava el dia abans de la diada de Sant Jordi. Es van repartir en diferents comerços del barri llibres d’autors en llengua catalana, i els concursants, com en un joc de pistes literàries, havien de trobar-ne el llibre i l’autor. Al final hi va haver tretze guanyadors. Felicitats als organitzadors per una iniciativa tant maca, i els agraïm que haguessin pensat en el nostre orfeó per amenitzar l’acte de cloenda d’aquesta activitat.

C ol·lectiu ciutadà

S ardanes

Informació del poblat i el Torrent de les Bruixes

El Concert d’Hivern

Text: Els Bruixots del Torrent

El poblat, des del mirador del planell de les Alzines

es de finals del 2014 el Centre ha intensificat la lluita per la recuperació i millora del nostre Poblat Ibèric. El novembre del 2015 es va elaborar un treball gràfic i escrit denunciant les greus carències i perills que afectaven al Poblat. Aquesta situació es va veure agreujada l’estiu passat quan en la nova campanya d’excavacions es va deixar al descobert tot el mur dels habitacles situats al nord, obrint un camí de ronda i provocant que algunes parts ja hagin caigut i que altres estiguin en perill de fer-ho. Gràcies a la nostra insistència, ara s’hi han instal·lat quinze puntals de reforç per estabilitzar el mur, a l’espera de que es puguin fer les obres de consolidació, que és el que fa molt de temps que demanem. També, i amb les parts antigament excavades, hi ha molt llenços caiguts i de difícil recuperació si no es consoliden d’immediat.

Foto: Albert Noguera

Davant aquesta situació, al desembre de 2015 es va fer un nou informe que va ser enviat a l’Institut d’Estudis Catalans i a l’Ajuntament. De l’Institut no n’hem tingut cap resposta. Amb l’Ajuntament varem tenir una reunió el passat mes d’abril amb la intenció de posar en marxa un conveni de col·laboració i un projecte consensuat sobre les actuacions més urgents a fer al Poblat. Respecte al Torrent i el seu entorn, continuem amb les tasques de desbrossat, plantació i recuperació del territori i els camins. El perill d’incendi està sempre present i aquesta primavera tan plujosa encara l’agreujarà més. El Centre, a petició del col·lectiu, ha invertit en la compra d’una potent màquina de desbrossar, que ara i per qüestions burocràtiques no podem fer servir per manca de permisos. Estem treballant per resoldre aquesta qüestió, però ara i per calendari, ja no es podrà treballar amb màquina fins la propera tardor. - 30 -

Hem començat els actes del 2016 amb el Concert d’Hivern: l’espectacle “El Cafè de l’Havana” ens feia espectadors de la lluita entre els grups d’havaneres Pescadors de l’Escala i Port Bo de Calella, a causa de la rivalitat que sempre hi ha hagut entre ells al llarg dels cinquanta anys d’existència, que celebren amb aquesta representació. Els arguments de cadascú per defensar les seves qualitats, s’anaven explicant entre cançó i cançó, però no s’acabava tot aquí, la soprano Indira Ferrer Morató afegia la seva magnífica persona i exquisida veu interpretant temes que ens portaven a l’ambient de l’època en la qual, allà a Cuba, tingueren origen les havaneres i contribuïa a pacificar les disputes entre els dos grans conjunts que, entre altres, han fet que arribessin amb tant d’èxit fins avui

Textos: Joan Llagostera i Mercè Prat Fotos: Ricard Alonso, cedides per “La scena é pronta 2011”

dia (i que sigui per molts anys). El contrast entre la clàssica manera de cantar-les i la forma en què ens les oferí la Indira, va aconseguir donar una nova visió, diferent i arriscada d’aquestes composicions, que de bon principi podria sobtar, però que, per la seva originalitat i extrema qualitat en va resultar una entretinguda vetllada que fou apreciada i aplaudida pels nombrosos assistents que el diumenge 31 de gener van acudir al Teatre Sagarra.

Dia de la Dona: Audició de sardanes i presentació del llibre Començar encara Després, el dissabte 6 de març, dins de les jornades reivindicatives dedicades a les dones que s’organitzen a la nostra ciutat, hem

recuperat les audicions que anteriorment havíem portat a la Plaça de Montserrat Roig i que, ara a la plaça de la Vila, la Cobla Ciutat de Girona ens oferia un programa format per nou sardanes, algunes composades per dones i d’altres amb noms o dedicades a elles. Abans de començar es van dir unes paraules de record a Muriel Casals i es llegiren poemes adients a la diada. En el mateix sentit, en l’estona de repòs de

Dinar de germanor sardanista Diumenge 21 de febrer una seixantena d’amics ens reunírem a Ca n’Armengol per dinar i fer una estona de xerinola: un bon menú i l’animada actuació del duo “Dominó”, format per les simpàtiques noies que ja coneixíem de l’any passat, van donar lluïment a aquesta tradicional trobada. La Cobla ciutat de Girona, a la Pl. de la Vila - 31 -

Foto: Joan Llagostera

S ardanes la cobla, l’escriptora i amiga del CEP Margarida Codina va presentar la seva novel·la Començar encara, que narra un episodi de la vida de tres dones que han d’enfrontar-se a situacions incòmodes i doloroses, que fàcilment i malaurada, es poden produir i de fet es produeixen massa sovint i afecten a persones del nostre entorn.

Participació a l’Aplec de Sant Carles de la Ràpita El 10 d’abril vam anar amb autocar a l’aplec de Sant Carles de la Ràpita. El dia ens va acompanyar i vam poder gaudir de la música a la plaça del Coc, d’un molt bon dinar al restaurant Noves Algues, de passejades vora el mar i per acabar d’arrodonir el dia, de tornada, vam parar a berenar pastissets i cava que ens van donar els organitzadors, una sorpresa que ens tenien preparada en acabar l’aplec però com que nosaltres vam marxar abans, doncs… bé, el dia va resultar tot un èxit.

Ballant a l’Aplec de Sant Carles de la Ràpita Foto: Mercè Prat

Celebració de Sant Jordi amb la Casa de Aragón i cursets de sardanes a les escoles Hem participat també a la festa que la casa de Aragón celebra cada any en honor del seu patró san Jorge, per a nosaltres sant Jordi, ballant una sardana al voltant del drac una vegada ha estat vençut. Enguany ha estat gràcies a la participació d’alguns dels nens de les escoles Beethoven i Wagner que han assistit al curset de sardanes que hem impartit allà, i també d’amics fidels a la nostra dansa i a la nostra associació, així com de la Montse i els monitors de la colla Laietans, que es van fer càrrec dels cursets. També hem comptat amb el suport d’Òmnium Cultural. L’any vinent esperem tornar-hi. En finalitzar els cursets hem estat presents i repartit els diplomes corresponents als nens que l’han seguit (de les escoles a dalt nomenades) en el decurs de les festes de la setmana de Sant Jordi, on han fet els galops d’entrada i de sortida i han ballat una sardana. Per acabar el cicle, i quan llegiu aquestes pàgines, els nens hauran fet una petita exhibició a la plaça de la

Vila el 8 de maig, diada de l’Ensenyament.

Diada de Sant Jordi a la plaça de la Vila Teníem programada la ballada del dia de Sant Jordi a la plaça de la Vila i després del temps magnífic que va fer al matí i primera part de la tarda, just començada l’audició per la cobla Premià, va començar a ploure fortament, de manera que ens va esguerrar la festa, i com que la cosa anava de mal en pitjor, els llibreters van haver de recollir les parades, la gent que omplia la plaça fugien de l’aiguat i els músics i els sardanistes, aixoplugats al vestíbul de l’Ajuntament, vam decidir que no hi havia altre remei que suspendre l’acte i marxar tristots cadascú a casa seva.

Properes activitats En aquest moment estem dedicant els nostres esforços en la preparació del 62è Aplec i de la ballada dedicada als socis a la Font de l’Alzina. En el proper butlletí us en donarem el resum. Estigueu atents a les informacions que anirem penjant a la pàgina web del CEP. Us esperem.

La Festa de Sant Jordi amb la Casa de Aragón - 32 -

Foto: Joan Yuste

La marxa nòrdica, una iniciativa de salut

ector escriu

Text: Ferran López

Un dels grups, a la llera del Besòs

a més de dos anys la meva infermera de família, del CAP del Singuerlín, es va posar en contacte amb mi per explicar-me una iniciativa sorprenent. Es tractava de que tothom, fos quin fos el seu estat físic, incorporés a la seva vida l’hàbit de caminar, però caminar no sols movent els peus, sinó fer-ho bé, fent funcionar tot el cos, que d’això es tracta amb la marxa nòrdica. Per aconseguir posar en pràctica aquest programa, em va dir, necessitava la complicitat de centres esportius i de barri, al mateix temps que la implicació institucional. I ara jo mateix formo part d’un grup d’una dotzena de caminadors i caminadores de marxa nòrdica, el tercer que ja han organitzat la Nicol i l’Ana, les nostres infermeresmonitores del CAP del Singuerlín, on es va iniciar el programa “Fes salut

caminant, Projecte Marxa Nòrdica”. Durant les sis setmanes de duració del monitoratge, ens trobem dos cops per setmana a Can Zam i fem uns exercicis inicials d’escalfament abans de començar a caminar per la llera del riu amb els bastons i les motxilletes, cedides per l’Ajuntament, i que ens són de molta utilitat, els uns per impulsar-nos al caminar, les altres per portar l’aigua i la capelina, que no volem que el temps ens impedeixi fer exercici. Pel camí sempre ens trobem gent que fa el mateix… són els que ens varen precedir dels grups organitzats per elles mateixes, que han continuat fent exercici en grup i que es troben diàriament en un clima d’amistat i bona companyia. Per part nostra, en finalitzar la caminada tornem al punt de partida i fem uns exercicis d’estiraments que ens deixen com a nous. - 33 -

Tinc l’esperança que aquest programa tingui molt d’èxit i que es continuï estenent en d’altres ambulatoris del nostre país. Tinc l’esperança que les institucions sanitàries se’l facin més seu, que hi posin els recursos humans necessaris, que no tot es faci gràcies a la bona voluntat d’unes infermeres que s’hi han implicat amb una gran dedicació i il·lusió. Tinc l’esperança, sí, perquè altres infermeres s’hi estant sumant, i vénen amb nosaltres quan la feina els ho permet, a fi d’aprendre la tècnica de monitoratge. Una gran iniciativa aquesta, en la qual mica en mica s’hi han anat afegint la resta d’ambulatoris de la nostra ciutat, i en la qual, tot i les retallades, hem trobat persones que mereixen el nostre reconeixement i tota la nostra estimació!

g rup infantil

Activitats del Grup Infantil

Text: Fani Morales Fotos: Arxiu GICEP

Aquest quadrimestre ha estat ple de sorpreses i activitats. Hem fet moltes d’aquestes activitats amb el sector Barcelonès Nord, del qual formem part des de fa uns quants anys. Vam començar fent una trobada a Badalona, on ens vam trobar quatre esplais per gaudir d’un dia sencer ple d’activitats i espectacles que giraven al voltant de les cultures d’arreu del món. Vam fer una gimcana on cada activitat tenia relació amb un continent i de cloenda de la jornada vam gaudir d’un espectacle de diables amb focs i timbalada inclosa.

Jugant a la llera del Besòs Una altra de les activitats estrelles va ser el Quidditch, el passat dissabte 23 d’abril, amb un gran èxit de participació. Vam jugar al famós joc de Hogwarts a la llera del Besòs, on ens vam classificar a la final. Va ser un dia ple d’activitats, donat que els infants també van estar al matí preparant material per vendre i fer campanyes econòmiques.

Diada de Sant Jordi al CEP Tenint la sort de què aquest any ens va coincidir el dia amb el nostre calendari, vam muntar una paradeta a l’entrada del Centre Excursionista Puigcastellar per vendre llibres, roses de llaminadures, punts de llibre… Va ser tot un èxit i hem aconseguit uns diners per poder rebaixar les colònies d’estiu i els campaments a Alemanya que realitza el grup de joves aquest estiu.

Participant en la marxa de regularitat El mateix cap de setmana de Sant Jordi vam participar a la Marxa de Regularitat que - 34 -

sòs

ra del Be

Per la lle

g rup infantil organitza el CEP anualment. En aquesta marxa podien participar les famílies també, per tant va ser un dia divertit que va servir per fer encara més cohesió amb les diferents seccions i famílies que col·laboren al Centre Excursionista. Classificats entre els millors tenim membres del GICEP que van realitzar la marxa sense problemes i de forma satisfactòria.

Al parc de la Bastida També hem realitzat una sortida al parc de la Bastida, on vam gaudir de diverses activitats, ens vam repartir per planetes i vam practicar allò que es proposava a cada planeta. Els infants i monitors vam poder gaudir d’una experiència sensacional, vam fer tir amb arc, escalada, malabars i equilibris, i aprofitant la natura vam fer també activitats de conscienciació de la natura. Tot plegat una sortida de mig dia ben profitosa.

Formació de monitors/es a Berga Aquest quadrimestre no només ha estat ple d’activitats per infants i joves, sinó que els monitors/es del GICEP vam poder gaudir d’un cap de setmana ple de formació i activitats diverses a Berga, on es va realitzar una trobada de 770 monitores d’arreu de Catalunya. Allà vam tenir l’oportunitat de formar-nos més i conèixer altres experiències dels diferents esplais que configuren la xarxa d’Esplac, federació de la qual formem part.

I estem preparant... Ara ens centrem en les últimes tres sortides que queden per finalitzar aquest curs i encarar les colònies d’estiu, que aquest any seran del 25 de juny al 3 de juliol a Sant Joan de les Abadesses, a Can Cabàlies. - 35 -

m irador La ressurrecció de «Xarnego» Quan més d’una generació no n’havia sentit a parlar, quan ja no se’n veia ni el rastre, quan el crèiem mort i enterrat… el «xarnego» va i ressuscita. I vés per on, el modern doctor Frankenstein que ha tornat la vida al monstre ha estat en Gabriel Rufián, a qui jo acabava de posar en aquesta mateixa secció com a exemple de personatge antitòpic del model Santako. No sé si ha estat idea seva –sorprèn el terme en un noi tan jove– o l’hi han proposat per màrqueting electoral. Sigui com sigui, és lamentable aquest revival del concepte «xarnego» ni que sigui per donar-li la volta fent servir amb orgull, gairebé com a pedigrí, el mot amb què es menyspreava fa cinquanta anys o més els immigrants que arribaven a Catalunya des d’altres punts d’Espanya. Tot i això, sempre hi ha hagut interessats a conservarlo vigent. Un d’aquests, Jiménez Losantos, diu «charnegos agradecidos» per referir-se a gent com Rufián o jo mateixa. Ja en els 70, l’esquerra més transversal parlava d’un sol poble. Als moviments obrers i veïnals, a l’església progressista, a l’Assemblea de Catalunya, a la JOC, a Grama, al Foc Nou… érem gent d’aquí i d’allà. El catalanisme socialdemòcrata estengué la idea de ciutadania catalana a qui viu i treballa a Catalunya, és a dir, a qui volgués sentir-se’n partícip. I fa molt de tot plegat! Però la realitat és tossuda, mentre alguns s’han quedat encallats

amb el «xarnego», hi ha milers de nous catalans de cultures, fesomies i orígens molts més diversos i llunyans.

Memòria històrica Ha estat creada una comissió municipal per a la salvaguarda de la memòria històrica. Bona notícia i missió complicada. La memòria històrica es circumscriu al període de la República, la Guerra Civil, la postguerra i el franquisme –tasca justa i necessària en un país on no s’està acostumat a demanar perdó pels abusos ni a tenir-ne en compte les víctimes–, però la memòria històrica és molt més. Els personatges sobresortints tenen qui els defensi, sobretot si al darrera hi ha una ideologia política, però la memòria ha d’abastar també aquells personatges que han estat importants per a la comunitat a altres nivells. Té visibilitat pública el dr. Gené, de qui tanta gent parla amb un profund agraïment? S’ha reconegut prou la tasca com a historiador (controvertida, però una gran feinada) del dr. Vilaseca? I Joan Vicente, alma mater del Museu i mestre de tants joves, és prou recordat? Segur que hi ha molts més noms. Al Poblenou, la Rambla és un discret memorial de figures importants en la vida del barri. Londres i Berlín són exemplars en la preservació de la memòria, amb - 36 -

profusió de plaques que recorden persones i fets. Aquí som un país sureny i oblidadís, però està bé començar a esmenar-ho.

Memòria vivent Mai no oblidaré les tardes que vaig passar a casa d’en Miquel Saladrigas quan preparava el quadernet sobre la família Sagarra i Santa Coloma: records d’infantesa, temps de teatre i les oportunes intervencions de la seva germana Rosa, en segon pla però sempre amatent. Tampoc no oblidaré l’entrevista amb en Dídac Miejimolle, ni el meu primer contacte amb el pares fundadors d’Aspanide explicant l’odissea d’anar casa per casa fent un cens de discapacitats intel·lectuals per treure’ls de les cases i de la vergonya, i donar-los dignitat i escola. Ni podré oblidar en Salvador Cabré, recitant de memòria el Cant Espiritual de Maragall, amb aquella veu seva tan greu i sonora. Quina pena no haver-los filmat! Abans no es feien tantes fotos, la majoria ni teníem una càmera decent, i només feien vídeos i pel·lícules els molt aficionats. La gràcia d’aquests personatges no és solament el que explicaven sinó com parlaven. En la salvaguarda de la memòria històrica hi hauria d’haver una secció d’enregistraments de personatges que tenen records i tenen discurs. Estic pensant en Siscu Banús, en Joan López, en el dr. Noguera, en el sr. Armengol, en Jaume Sayrach, en…

Agustina Rico, Abril 2016

Orfeó Tanit (i d’altres) Van cantar a l’homenatge a Lluís Hernàndez, dirigits per Josep Rosset. A l’homenatge a Isabel Muñoz (fundadora del Casal del Mestre, recentment desapareguda) va cantar la coral de l’Escola de Música. Costa mobilitzar tanta gent, sovint al vespre o en dissabte, i més si cal assajar abans, com és el cas. I allà eren, sempre a punt com els bons boy-scouts. Sovint, quan es fa la ressenya d’actes on són tantes les intervencions i la paraula és l’eina amb què s’aglutina el record, els cantants i els músics, ballarins també, solen quedar una mica al marge si no es tracta de figures destacades. Són el grup treballador i discret sense els quals els actes públics queden coixos. Els agrada el que fan, però també cal que els donem les gràcies.

La salut del català Interessant debat al Casal del Mestre, passats trenta anys de l’inici de la immersió lingüística. Mares que llavors eren nenes i van viure aquell procés veuen amb neguit la recastellanització dels seus fills. Les noves tecnologies, els jocs, les sèries, el seu univers cultural extraescolar, és en castellà. Si el Club Super 3 i Bola de Drac van fer una enorme tasca

complementària a l’escola, ara el canal Disney i el Clan de TV espanyola són una dura competència. Pares, professors joves, madurs i jubilats, directors de centres i professionals de la normalització lingüística parlant amb sinceritat, en un ambient quasi familiar. Bones aportacions de joves amb idees clares i expressió contundent. Crítiques dels madurs a la baixada de nivell lingüístic. Injecció d’optimisme per la incorporació de molts pares nouvinguts a les classes de l’Heura. Hi ha preocupació activa. Mentrestant, en àmbits que haurien de ser exemplars, la cosa es degrada. A TV3 (noticiaris inclosos) i a la ràdio, la correcció lingüística patina i derrapa, i a moltes empreses de Management i Consulting el català és inexistent. Entre els preocupats per la salut de la llengua, hi ha grups – petits però potents– també a la perifèria, on tot ha costat tant.

Mor Mossèn Mata

també sense parròquies. Només la zona limítrof amb Badalona i Sant Adrià compta amb uns baixos al carrer Pirineus per a serveis parroquials i, més endavant, amb una senzilla nau que fa de temple. Aquesta construcció provisional va ser el primer pas del complex parroquial Santa Rosa: escola, «guarderia», centre parroquial, vivenda sacerdotal, dispensari i temple. Mossèn Mata, «el padre Juan», va ser-ne el fundador. El seu estil, que unia aspectes socialment progressistes amb un tarannà molt marcat de capellà tradicional, li procurà seguidors i detractors. Elaborà un informe demolidor, amb un reportatge fotogràfic prou eloqüent, sobre les duríssimes condicions de vida en la zona de barraques i infravivenda que s’estenia entre el Fondo Alto, Santa Rosa i el Raval. L’informe ha estat recollit com un valuós document en llibres d’història de la Santa Coloma contemporània. Trobo oportú aquest fragment de la part que vaig treballar en el llibre del centenari de l’Església Major. Va ser molt criticat per la «sumptuositat» del complex parroquial Santa Rosa enmig de barris tan precaris, però el dispensari i l’escola bressol eren un

Foto: Joan Mata Munné

Anys 60. Santa Coloma passa dels 100.000 habitants. Els nous barris creixen a gran velocitat sense urbanitzar, sense serveis ni transport, i - 37 -

bàlsam. I moltes famílies van trobar en el col·legi que ell fundà, l’única via per a la igualtat d’oportunitats dels seus fills.

f lora i fauna

Els Nabius E l nabiu o nabiu negre europeu pertany a la família de les ericàcies, i el nom científic és Vaccinium Nyrtillus. Aquest fruiter presenta arrels rastreres de les quals sorgeixen nombrosos troncs molt ramificats. El fruit és una baia globosa d’uns sis mil·límetres de diàmetre i de color negre blavós. A la part superior té una petita corona que el distingeix de la grosella negra. Es pot consumir com a fruita de taula, encara que l’ús principal és l’elaboració de confitures, melmelades, purés, compotes, sucs, etcètera. Els nabius són un aliment ric en vitamines A i C i aporten molt poques calories. Són rics en antocians, que tenen efectes beneficiosos sobre l’aparell digestiu. Les investigacions científiques han demostrat que els nabius blaus

Text: Pepi

contenen elevades concentracions d’antioxidants amb propietats beneficioses per la prevenció d’infeccions del tracte urinari, la reducció del risc de patir cardiopaties, la regulació del sucre a la sang, la millora de la visió nocturna, prevenció de refredats i grip i la formació de càlculs renals, entre d’altres. Existeixen més varietats de nabius, entre elles els nabius vermells. Aquesta varietat en forma de suc ajuda a curar la infecció de bufeta o tracte urinari, ja que disminueix l’adhesió del bacteri E.coli, és a dir que el bloqueja evitant que es desenvolupi i a vegades l’inhibeix. S’ha de prendre de 60 a 80 ml. de suc unes tres o quatre vegades al dia, mitja hora abans de cada àpat i just abans d’anar a dormir.

És freqüent al nostre país confondre els nabius amb els aranyons (en castellà endrino), un fruit d’aparença semblant però de gust molt amarg, pràcticament incomestible, que es fa sevir com a ingredient del patxaran. Recentment als mercats es venen uns nabius grans i vistosos que no tenen res a veure amb el nabiu silvestre, són insípids, una varietat creada de forma híbrida en hivernacles.

Gaig (Garrulus glandarius) En castellà arrendajo

l gaig és un ocell de la mida del colom i de coloració força cridanera, de la família dels còrvids. Té una cresta de plomes curtes i blaves, llistat de blanc i negre i amb un ample traç negre que va des del bec fins a l’extrem inferior de cada galta. Té les ales arrodonides amb les plomes llistades de blau i negre. Els ulls són blaus. A la muntanya colomenca el podem trobar, ja que viu en qualsevol tipus de bosc, tot i que sovint s’alimenta en zones més obertes, és llavors quan el podrem observar en parcs i jardins. Tot i que és força abundant, també es mostra molt desconfiat i sovint només en sentirem el seu crit: GAIG-GAIG. Fan el niu als arbres i ponen fins a sis ous.

Texti foto: ANC

Si ens fixem en el nom científic: Garrulus glandarius, ens adonarem que destaca dues de les seves característiques principals. En primer lloc és un ocell molt vocal i estrident; garrulus en llatí significa que xerroteja molt, i ho fa de manera escandalosa, per això en castellà l’adjectiu garrulo ha passat a designar algú escandalós. Tant és així que sovint actua com a alarma dins el bosc i avisa tots els seus habitants que s’acosta algun perill. El segon nom, glandarius, fa referència a les glans, que són un dels seus aliments preferits, i que emmagatzema sota terra a la tardor per tal de tenir-ne una bona provisió per a l’hivern. Aquest costum fa del gaig un dels principals agents reforestadors del boscos, ja que

- 38 -

moltes de les glans que el gaig no és capaç de trobar acaben, amb el temps, per germinar. Com altres còrvids, és pràcticament omnívor, ja que també menja insectes, ous, petits ocells, larves, ratolins, cucs i erugues, com ara la processionària.

a genda

La foto retrobada Autor: Alfons Martínez

PROPERES ACTIVITATS juny - setembre 2016

Maig Diumenge 29: Sardanes. 62 Aplec al Parc Europa

Juny Dissabte 4: Cultura. Aiguamolls de l’Empordà Diumenge 5: Muntanya. Excursió a Sant Aniol d’Aguja. Garrotxa Diumenge 19: Sardanes. Ballada socis Font de l’Alzina. Cobla Ciutat de Terrassa Grup infantil CEP: Colònies d’estiu. Sant Joan de les Abadesses (25 juny a 3 juliol)

A la confluència de les antigues rieres de can Calvet i la Pallaresa, just a la cantonada de la paret que delimitava els terrenys de Torribera, s’alçava una gran alzina que va ser tallada el gener de l’any 1991 per a la construcció de la B-20. El dia abans un nombrós grup de socis i amics del CEP s’hi van anar a acomiadar (a la foto). Ara és el punt on deixen l’autopista els colomencs que entren en cotxe a la ciutat venint des del nord. Estació Meteorològica del Centre Excursionista Puigcastellar 233 A Conca del Besòs - Plaça de la Vila - Santa Coloma de Gramenet

Primer Quadrimestre 2016

Gener

21’5º dia 8

2’5º dia 17

Febrer

19’3º dia 9

2’7º dia 17

Març

24º dia 29

3º dia 10

Abril

27º dia 16

màximes 14’8º mínimes 7’3º

màximes 12’6º mínimes 8º

màximes 17’1º mínimes 7’8º màximes 21’4º mínimes 12’1º

7º dia 8

de Mulleres (2 i 3 de juliol)

º º

Maragall Dilluns

Sardanes.

Audició

sardanes a Can Sisteré. Cobla Bisbal º º

Jove Diada 11 Setembre: Sardanes: Audició Pl. de la Vila. Cobla Ciutat de

Dies de pluja

Total litres

Gener

0 litres

Febrer

39’5 litres

Març

31’6 litres

Muntanya: Campament d’estiu. Tuc

Major Estiu al Teatre Sagarra. Esbart

RESUM

Abril

l’Aplec de Banyoles

Dissabte 3: Sardanes. Concert Festa Mitjanes

Mínima

Diumenge 3: Sardanes. Sortida a

SETEMBRE

TEMPERATURES MÀXIMES I MÍNIMES Màxima

Juliol

83’2 litres

Terrassa Diumenge 18: Muntanya. Excursió Serra de Bufadors A DETERMINAR Total dies pluja: 17 Total quadrimestre: 237’5 l.

Ciutat: Inauguració estàtua Lluís Hernández

Web del CEP:

www.puigcastellar.cat - 39 -

portada_contra124_Maquetación 1 17/02/2015 11:35 Página 1

BUTLLETÍ NÚM 128 · JUNY · JU LIOL · AGOST DE 2016 · SANTA COLOMA DE GRAMENET