Issuu

portada_contra124_Maquetación 1 17/02/2015 11:35 Página 1

BUTLLETÍ NÚM 126 · DE SETEMBRE A DESEMBRE DE 2015 · SANTA COLOMA DE GRAMENET

El Forn dâ€™en

Xavi

Avda. Catalunya, 1 Tel. 673 819 557

El Forn de la

Marta

Avda. Pallaresa, 136 Tel. 93 468 38 79

Servei de granja i cafeteria Pans artesans i especialitats Pastes, pastissos i pa sense gluten . . . Tornem als nostres origens Santa Coloma de Gramenet

e ditorial

Sumari Campament d’estiu a la vall de Conangles La travessa salvatge del Pedraforca L’olla de Núria Comando “Escudella” 10 dies al pirineu central Barranc de Pareis Marxa de regularitat 2015 Sopant sota les estrelles La Mola del Moro De Palamós a Calella de Palafrugell Els Ports de Beseit: El Castell de l’Airosa Ens ha deixat Lluís Hernández Cel obert Conferència “Història del Blues” Visita guiada al Barri Gòtic Visita a la Vinya del Sabater Breu Història del Castell de Cardona Visita guiada al Castell i la Vila de Cardona Nota de tresoreria Sopar a la fresca Diada del Ensenyament Notícies del Poblat i el Torrent Aula Aula Universitaria de la Gent Gran El lector escriu Orfeó Tanit Sardanes Grup infantil Flora i fauna Mirador Agenda

4 5 7 9 10 11 14 15 16 17 18 19 20 22 23 24 24 25 26 27 27 28 29 31 32 33 34 36 37 38 39

BUTLLETÍ núm. 126 Centre Excursionista Puigcastellar Dipòsit Legal: B-33928-94 Impressió i composició: Impremta Varela Disseny i maquetació: Quim Varela Fotolits: Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet Direcció: Ferran López Equip de redacció: Agnès Olivés Albert Noguera Xavi Padró Rut Solés Agustina Rico Seu local: C/ Sant Josep, 20 08922 Santa Coloma de Gramenet

Tel. 93 385 99 41 A/e:puigcastellar@puigcastellar.cat

www.puigcastellar.cat Nota: El CEP no comparteix necessàriament les opinions exposades per aquells que signen els articles d'aquest butlletí.

Portada: Sobre l’olla de Nuria Autor: Jordi Pedrol

Un moment important pel futur del país Ens està tocant viure uns moments de canvis a escala mundial on han entrat en crisi models que semblaven inalterables, i quan llegiu aquest butlletí a Catalunya s’hauran celebrat unes eleccions que seran transcendentals pel futur del país. El CEP, amb socis de diverses ideologies, i tot i que és una entitat apolítica, les seves arrels (com la de l’excursionisme català des dels inicis) van lligades a millorar el progrés, el benestar i la igualtat d’oportunitats de tota la ciutadania, i de reforçar la cultura pròpia i la identitat col·lectiva. Per això la nostra entitat ja es va adherir fa més de trenta anys a l’Assemblea de Catalunya i al Congrés de Cultura Catalana, quan a Santa Coloma la lluita contra el franquisme i per la democràcia s’associava també a la lluita per les llibertats nacionals de Catalunya. Ara, doncs, cadascú haurà decidit una candidatura i un programa, en el que intrínsecament haurà pogut votar si està d’acord amb una Catalunya independent, o bé no ho està, o si prefereix un encaix en un estat federal o continuar com ara... Des de la junta del CEP, confiem en la participació dels socis en les eleccions d’aquesta tardor, que decidiran la direcció del futur de Catalunya amb el vot que cadascú haurà decidit. Ha de guanyar la democràcia, i la decisió sempre està en cadascun de nosaltres per decidir el futur col·lectiu, i que el resultat sorgit de les urnes, hagi estat el que hagi estat, es respecti. Recentralització també en l’esport i l’excursionisme D’altra banda, una nova llei recentralitzadora de l’estat espanyol provocarà un canvi en matèria de llicències federatives de tots els esports, que deixaran de ser cobrades per federacions territorials i aniran a la caixa única de les federacions espanyoles, que un cop fet el recapte el repartiran com creguin convenient. Aquest nou canvi suposa un greuge per l’esport català, que històricament ha tingut un nombre més alt de federats, sobretot amateurs, que en altres territoris de l’estat. En el cas de les llicències federatives excursionistes o de muntanya, el nombre de llicències catalanes són de les més altes, ja que som un territori amb molta tradició excursionista i un indret idoni per practicar-lo. Es calcula que la nova legislació podria suposar fins un 40% menys dels ingressos a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), amb el perjudici que pot provocar en el manteniment d’infraestructures com ara senders, refugis, etcètera. D’altra banda, el fet que per ser federat ja no calgui pertànyer a un club esportiu o entitat, i es pugui gestionar, per exemple, des d’un comerç, ens sembla una mesura incoherent, que parteix de la desconeixença del sistema esportiu, que pretén aplicar criteris de mercat a l’estructura esportiva i grava la pràctica de base i humil en benefici de l’esport d’elit i espectacle amb un considerable augment dels costos per a l’esport popular i de base. Reclamació sobre el jaciment de Puig Castellar A un nivell més local, des de la nostra entitat seguim reclamant un ens o junta rectora que gestioni de forma col·legiada el jaciment arqueològic del Puig Castellar. Fa dos anys es va constituir el Consorci del Parc Arqueològic format per l’Ajuntament, l’Institut d’Estudis Catalans i el CEP, però mai ha entrat en funcionament, ens diuen, per motius legals. D’aquesta manera les decisions referents a les actuacions del jaciment es prenen de manera unilateral per part de l’Ajuntament, quan el més raonable seria establir una coordinació formal entre tots els estaments implicats, en la qual es poguessin valorar conjuntament les intervencions actuals, la vigilància, el nou centre d’acolliment, l’arranjament de l’entorn i, en definitiva, un pla de futur que garanteixi la pervivència d’aquest patrimoni per a les generacions futures. -3-

Campament d’estiu a la vall de Conangles

Comencem a caminar

quest any, pel campament d’estiu, hem anat a la Vall d’Aran. Des de “er Espitau de Vielha” hem pujat per la vall de Conangles seguint el GR-11 cap a l’est. Som tretze i pugem la vall amb suavitat, agraint les ombres del bosquet des Faus. Aviat però, el paisatge es torna més alpí, i els prats i les pedres no deixen lloc als arbres.

camí que puja al Coret der Estanh Redon: tenim una vista esplèndida de l’estany, i ens mantenim a distancia del GR. Per la tarda fem un volt per apropar-nos a l’Estanh Tòrt de Rius. Quan tornem el sol va quedant darrera les muntanyes, i tot i que encara és de dia, la temperatura

Comencem a pujar de manera decidida pel camí, que s’enfila amb tot de revolts per la vora d’un rierol que baixa de la carena. Retrocedim de nou cap a la boca de la vall, però aquest cop en alçada, a 2.100 m, i finalment ens tornem a enfilar cap al nord-oest seguint “els Marrecs dera Escaleta”, buscant el Port de Rius. Un cop traspassat, fem un mos mentre gaudim de les primeres vistes del l’Estanh de Rius, i l’anem vorejant mentre busquem un lloc adient per plantar les tendes. El trobem finalment al costat del -4-

baixa perceptiblement, i hem de començar a treure més roba de la motxilla. Sopem a una temperatura agradable que ens fa pensar en la xafogor de Santa Coloma. El diumenge ben d’hora pugem cap al Tuc de Sarrahèra, des d’on es veuen unes

Text: David Buils Fotos: Jordi Pedrol

m untanya

vistes espectaculars del massís de la Maladeta. En baixar del cim desmuntem el campament i ens dirigim cap a l’estanh Redon pel Coret der Estanh Redon. Des del coll tornem a tenir una visió magnifica del massís, hi ha una baixada molt divertida fins a l’estany, que anem vorejant fins a l’estació meteorològica. El paisatge que ens envolta és magnífic, però hem de baixar seguint el camí per on desguassa l’estany, que ens portarà fins al camí per on vam pujar del fons de la vall. Allà el nostre pas es fa més ràpid i finalment tornem pel GR-11 a l’Espitau de Vielha, on agafem els cotxes i baixem a dinar a Pont de Suert. Ha estat un cap de setmana de muntanya en un entorn impressionant, que ens ha permès escapar als pitjors rigors de l’estiu.

Al Tuc de Sarrahèra

La travessa salvatge del Pedraforca

Text: Jordi Álvarez Fotos: Pedro Alcaraz

Les cadenes del Calderer

uan el Pedro em va enviar un missatge per proposarme fer una integral al Pedraforca, una ruta espectacular que traça tots els cims, em va canviar la cara i sense dubtar-ho vaig acceptar. La idea era pujar dissabte a la tarda per buscar un lloc proper on poder fer bivac, llevar-se ben d’hora perquè no ens agafés el sol i començar la travessa: mirador del Gresolet - Refugi Estasen Pollegó Superior pel Verdet - Calderer per les cadenes - Enforcadura per la baixada directa - Fals Pollegó per la canal - Pollegó Inferior per pas de III+ de darrera - Refugi Estasen per les Costes D’en Dou. Per fi dissabte ens trobem a les 18:00 h a Can Zam i prenem rumb al mirador del Gresolet i busquem a prop un bon lloc per -5-

dormir. Ens llevem a les 6:00 h, fa fresqueta, així que recollim ràpid el sac i la màrfega, ens fiquem les botes i deixem la motxilla preparada al cotxe per, abans de sortir, prendre un te ben calentet amb galetes i fruita per agafar energia pel dia que ens espera. Un cop preparats anem cap al mirador; sorpresos, trobem varis grups que també s’han llevat d’hora per gaudir d’un gran diumenge, així que deixem el cotxe i comencem a pujar cap al Refugi Lluís Estasen, que ens serveix per escalfar el cos i treure’ns el fred del matí. Al refugi, ens traiem el softshell i avancem ràpid per tal d’evitar trobar-nos amb molta gent. Ja direcció al Coll del Verdet el camí comença planer, creuant torrents fins on ja comença la pujada forta fins al coll. La pujada no se’ns fa massa dura i anem reservant forces per quan ens toqui el tram més complicat i, alhora que caminem, recordem moments de quan vam fer el campament hivernal i baixàvem per aquest mateix camí. Un cop al coll, el vent bufa i ens tornem a abrigar i prenem direcció est, seguint les fites i les marques grogues, i pugem cap al Cim Nord, on ens espera la primera grimpada del dia. La grimpada es deixa fer molt bé, així que en poc temps arribem al cim. El Pollegó Superior, la punta més alta d’aquesta gran muntanya, es mostra davant nostre, però per arribar-hi, primer haurem de desgrimpar i tornar a remuntar uns quants cops entre roques i bones caigudes. Ja hi som! Primer objectiu complert i alhora que agafem força pel següent objectiu, la natura ens regala unes magnífiques vistes, una mar de núvols que cobreix el Berguedà.

Pujant al Pollegó inferior

Continuem cap al Cim del Calderer, desconegut per tots dos, baixant uns metres per la ruta normal a l’enforcadura. A continuació girem a l’est, recorrent el Pollegó per l’aresta, fins trobar-nos entre la paret del calderer unes cadenes que ens ajudaran a grimpar i arribar al Cim del -6-

m untanya Calderer. La pujada té algun tram complicat, però es fa molt bé i aquestes dificultats li donen el seu al·licient. Caminem per l’aresta fins arribar a les fites que marquen el cim i segon objectiu assolit! Ens fem algunes fotos, i ara toca baixar per la baixada directa a l’Enforcadura, un descens que ens fa anar amb molta atenció per anar pel camí correcte i no trobar-nos amb alguna caiguda. Baixant entre roques i matolls, i entre escletxes amagades i forats naturals, arribem a l’enforcadura i ens dirigim cap al fals Pollegó, pel qual pugem per la canal que és una petita grimpada amb gran inclinació que talla el Pollegó Inferior. Un cop al Fals Pollegó, toca baixar cap al sud per la canal fins trobar unes fites a l’esquerra que porten cap amunt altre cop, fins anar a buscar la ruta d’escalada que ve de la Gran Diagonal per encarar el darrer pas de III+, on hi ha un pitó i una baga plana per ajudar-nos. I per fer d’aquest magnífic dia encara millor, tot just després del pas de III+, trobem un grup de femelles d’isards amb les seves cries pasturant per aquest cim solitari. Sense fer massa soroll fem l’última pujada fins trobar les fites que marquen el cim i ja som al tercer objectiu! Ja només ens queda una baixada sense moltes complicacions però molt dreta, així que ens estem una estona gaudint de les vistes, del moment, o simplement, sent part de la natura. Són dos quarts d’una, estem prenent unes birres i un entrepà al refugi Estasen, una mica més de cinc hores de diversió, escalades, desgrimpades en mútua sintonia. Marxem cap a casa flotant, amb un enorme somriure. Al cotxe ja parlem de noves sortides, de noves escalades, d’algun repte que ens motivi i ens faci menys monòtona aquesta vida nostra. Les muntanyes més boniques són aquelles que encara estan per escalar…

Carenant entre la boira

L’olla de Núria Text: Mª. Jesús Pinto Fotos: Jordi Pedrol

quest any un dels “Fora Pistes” (excursions no oficials del centre) que s’han proposat a la secció de muntanya, va ser fer la Olla de Núria. La proposta estava adaptada a totes les capacitats, des dels que la pensaven fer sencera, als que creien que amb una part en tindrien prou, i fins i tot l’estada a l’alberg de Pic d’Àliga de les quatre noves incorporacions al centre, amb els seus pares. Dues parelles vam pujar divendres a la tarda, vam aclimatar, i dissabte vam baixar a buscar als setze que pujaven al cremallera dels excursionistes. Poc abans de les nou ja estàvem llestos i començàvem l’ascensió al Puigmal. Les velocitats eren molt dispars, i els primers set en arribar, en veure que el temps -7-

corria i que es refredarien massa amb el vent que feia, van fer via per la carena. La resta ens vam agrupar als paravents del Puigmal, i quan vam ser tots i els últims van haver menjat una mica, vam seguir també la carena cap al nord. Veiem una vista espectacular del Puigmal de Llo, i a grups de excursionistes que hi van des de la nostra cresta, però nosaltres girem a l’est per pujar cap al Puigmal de Segre. Després de baixar al coll de Finestrelles fem una paradeta. En aquest punt, d’aquest segon grup, els quatre més trempats decideixen avançarse per poder seguir un ritme més ràpid i tenir així millors possibilitats d’acabar la olla. La resta també decidim continuar, a un ritme més baix, i ningú opta per baixar en aquesta primera ruta d’escapament.

Els 31 de l’olla de Núria

Pugem al Finestrelles i mengem alguna cosa al pic de Núria, abans de baixar al coll d’Eina. Les vistes de la Reserva Natural d’Eina i dels cims que l’envolten, ens fa somiar noves fites per assolir. Al coll d’Eina hi han tres companyes que ja estan satisfetes del camí fet, i decideixen anar baixant cap a Núria. La resta seguim endavant i coronem el Pic d’Eina i el Noufonts. Les vistes són cada cop més intermitents, els núvols alts cobreixen la carena, tot i que no amenaça pluja, la previsió és esplèndida. Baixem al coll de Noufonts, aquí tres companys més decideixen que tenen prou i baixen cap a l’Alberg. Seguim endavant tres, els altres dos grups ens porten molt avantatge, però creiem que podem arribar a l’alberg a una hora decent. Pugem decididament cap al Noucreus, anem seguint el GR-11 que ens mena ràpidament al coll de Noucreus, pugem al Pic de la Fossa del Gegant i ens endinsem al Serrat del Mig. La visibilitat en aquest moment és molt pobra, però la carena és fàcil de seguir. Tot i les pujades i baixades, no hi ha pèrdua, ens

mantenim a la part alta de la carena. Arribem a una baixada llarga que creiem que ens pot portar al pic de Fontnegra. En aquest moment veiem un grup que ve de cara i que ens podrà indicar el camí de baixada, fins que els reconeixem i veiem que es el grup de quatre que se’ns havia avançat, i que retrocedeix. No han trobat el camí de baixada, venen de més avall i han estat vint minuts buscant la baixada: Ni ells ni nosaltres duem GPS i la visibilitat es nul•la, així que decidim retrocedir junts cap al camí que baixa des de Noucreus: aquesta és una

baixada coneguda i sense complicacions. Al coll parlem amb el Toni, que a l’alberg va seguint les incidències dels diferents grups i confirmem que tots els que faltem per arribar a l’alberg som al coll i en bones condicions per baixar. Quan arribem la gent ja està sopant i ens hi afegim, l’ambient es fantàstic i tothom té alguna historia per explicar, cadascú ha viscut la seva aventura particular pels cims, les crestes i les valls meravelloses que envolten Núria. Ha estat un cap de setmana rodó, i amb experiències variades.

Pujant al Puigmal -8-

m untanya

Salt de la Gorja Negra

Comando “Escudella i carn d’olla” Text: Sònia Sarmiento

ls companys que el darrer cap de setmana de juliol van fer l’Olla de Núria ho recordaran com una experiència inoblidable. Per a la Leia, la Sira, la Queralt i la Vera també va ser un cap de setmana molt especial perquè, per primera vegada, es trobaven totes quatre en una sortida del CEP. Aquestes quatre princeses muntanyenques, nascudes entre l’octubre del 2014 i l’abril del 2015, són les sòcies més joves del Centre, i ja poden dir que han participat en una de les sortides més singulars d’aquest any. Així és com la van viure elles. Sortim de Santa Coloma a quarts de 10, una hora prou acceptable tractant-se de princeses. Falta la Leia que s’incorporarà a la tarda. A les motxilles hi ha tot el que cal per a un cap de setmana a la muntanya: roba de recanvi, crema amb protecció solar, jaqueta per si fa fred, quatre cosetes d’higiene i moooolts bolquers (no us imagineu tot el que pot cabre en una bossa

de princesa muntanyenca!). A l’arribar a Núria el dia es presenta ennubolat i fa fresqueta, però tenen ganes d’estirar les cames (tot penjant de la motxilla de passeig) i fem un passeig fins el mirador. Entre canvis de bolquers i txupitxupis arriba la tarda i pujem al refugi amb el jeep (que divertit! quants sotracs!) per esperar els primers companys que són a punt d’arribar. Després de sopar tot junts, cap a l’habitació a descansar. Que bé que es dorm a la muntanya! Totes quatre dormen profundament tota la nit. A les 7h tothom en peu. Ja han carregat piles i els espera un altre matí de caminada. Abans però fem la foto de familia, la primera de moltes on les veureu ben rialleres. Ben esmorzades i amb el culet net munten a les seves motxilles de passeig, portades per una sherpes entregats i forçuts. I xino-xano agafem el Camí de Bosc fins a Núria. Si per als amants de l’excursionisme és

Les noves socies del CEP a Núria

-9-

emocionant fer un cim o assolir una fita, imagineu-vos com n’ha de ser d’impressionant descobrir per primera vegada els colors de la muntanya, la fressa dels arbres, el cant dels ocells, el discòrrer d’un rierol o l’olor de vaca. Per la cara que fan les nostres protagonistes deu ser realment colpidor. Quantes coses els queden per aprendre! Per sort tenim molts anys per endavant per transmetre’ls l’amor per la muntanya, el respecte per la natura i la solidaritat entre companys. Els seus pares esperem il•lusionats que comparteixin amb nosaltres tots aquests valors. Tornem cap a casa amb un munt d’imatges i de sensacions per assimilar, i la millor manera de fer-ho és una bona becaineta. I és que tantes emocions fortes han esgotat les princeses muntanyenques! La Leia, la Sira, la Queralt i la Vera ja somien amb la propera excursió.

Els “Neveros de Tortielles” cap al cim del Aspe

però donem més valor a l’amabilitat del guarda, i en especial a l’experiència que et demostra de l’entorn quan li fas consultes de les rutes que tens programades a seguir. Preparar-te uns bons àpats també puntua força. El dia següent pugem al Peña Telera, de 2.764 m, que recordarem sempre per les seves inacabables tarteres, així com els tensos vint minuts de flanqueig del “Paso Horizontal de Cachivirizas”, ja que cal estar molt atent a no ensopegar a l’estret corriol per la impressionant timba que té.

10 dies al pirineu central Estiu 2015

Text: Ramon Jordan Fotos: Ferran López

d’aquest agradable refugi pugem al Aspe, de 2.645 m, que va ser possible coronarlo superant una gran congesta, el “nevero de Tortiellas”, que per seguretat el varem fer amb els grampons calçats.

Aquest any vam optar per fer cims del Pirineu aragonès i bigorrès, als Alts Pirineus francesos, en lloc de fer travessia com l’any anterior. El dia 26 de juny ens instal·lem al refugi “Pepe Garcés”, situat a les pistes d’esquí de Candanchú. Des

Passem després al refugi “Peña Telera”, a Piedrafita de Jaca, i per l’Ibón d’Ip, a 2.000 m, arribem a l’Hombro del Escarra, de 2.701 m, no sense abans passar per una zona amb tantes flors de neu que no podíem evitar trepitjar-les en caminar… mai cap de nosaltres n’havia vist tantes de juntes. Seguint el consell del refugier, varem fer les dues vessants del barranc d’Ip, pujant per l’obaga i baixant pel “solano”, que ens van oferir una meravellosa vegetació i panoràmica. En un refugi la comoditat és important,

na de les possibilitats que et pot oferir la vida és la de seguir practicant el teu esport favorit en avançada edat. Aquets és el cas del grup dels set muntavis que enguany, amb una mitjana de setanta-dos anys, seguim amb l’entusiasme de pujar cims i gaudir del muntanyisme que portem dintre el cor… a alguns de nosaltres, ja de molt menuts, ens varen plantar la seva llavor altres veterans del CEP.

- 10 -

L’Anayet, de 2.545 m, cim entranyable de la vall de Tena, molt recomanable pels muntanyencs que visiten l’Alto Gàllego, requereix habilitat per grimpar, però arribar al cim d’aquesta magnífica piràmide, amb la panoràmica dels seus ibons (llacs formats en antics circs glacials) i en especial la majestuosa presència del Midi d’Osseau a l’horitzó, la nostra felicitat és extraordinària, i veure des del cim el planejar dels voltors per sota nostre ens fa sentir importants. El dia primer de juliol entrem a França, i des del refugi “Pombie” coronem el Midi d’Osseau, de 2.884 m, cim emblemàtic dels muntanyencs francesos i on cal portar casc, pel risc de caiguda de pedres, i una corda per garantir la seguretat en un parell de passos. Hem tingut nits de lluna plena, que per la seva brillantor donava la sensació de poder-la tocar, però també esperàvem amb il·lusió el trenc d’alba, perquè amb els primers raigs de sol s’albira una panoràmica especial a les puntes dels cims que enrogeixen al nostre voltant. Mentrestant i poc a poc, la lluna minvant perd la brillantor per l’oest . Hem fet jornades de set, vuit i fins i tot d’onze hores de ruta, vencent desnivells de mil a mil set-cents metres, però hem gaudit també de la tonalitat blavosa que agafa l’aigua quan la congesta de neu es

m untanya

Els “muntavis” al Refugi de Pombie

va fonent al voltant del llacs. Val ben bé la pena fer aquests desnivells al nostre estimat Pirineu. Finalment, acomiadem les vacances del 2015 amb un cim de força nivell, el Palas, de 2.969 m, que assolim des del refugi francès “d’Arremoulit”. Un any més la bona harmonia i l’acceptació de les preses de decisió pels canvis que cal anar fent al llarg dels deu

dies que hem estat junts té la nota més alta del grup de muntavis, format per Hèlios Chavarria, Salvador Valent, Manel Galgo, Rafel Trias, Ramon Jordan, Ferran López i Rafa Lorenzo (per rigorós ordre d’edat). També cal destacar que amb la incorporació de la jove parella Carme Cama i Berna, en l’ascens al Palas van fer baixar molt la mitjana d’edat del grup. …I ja anem pensant destí per l’estiu vinent.

Barranc de Pareis

Text: Rosa Gisbert & Jo@n Yuste Fotos: Jo@n Yuste

Serra de Tramuntana, Mallorca Estem en el cor d’aquesta bonica serra trencada i castigada pel vent, la pluja i la neu, elements que han modelat un paisatge d’extraordinària bellesa, contrastant l’aridesa dels seus cims amb la frondositat de les seves valls. L’estreta carretera que ens porta cap el llogaret d’Escorca serpenteja guanyant alçada en un atrevit desafiament al buit. Les vistes són magnífiques, i en un dels seus revolts distingim lluny les parets que vam escalar el dia anterior al pic del Migdia, alçades modestes si les comparem amb el nostre Pirineu i a uns metres tan sols per sota del Puig Major (1436m.), cota màxima de la serra de

Tramuntana, però vetat als civils per ser zona militar (estació de radars per l’aeronàutica). Escorca és el punt on comencem la nostra aventura. Un petit racó en la carretera ens permet deixar el cotxe amb la incertesa de quan i de quina manera tornarem a ell. Avui hem decidit canviar els cims per les fondalades d’un dels barrancs més famosos de l’illa, el Pareis, barranc que en la temporada d’estiu és força visitat quan el seu llit es manté sec. En el llogaret d’Escorca no trobem ningú, potser per massa d’hora o per ser fora de temporada. El camí neix aquí mateix, i travessem uns camps delimitats per - 11 -

parets de pedra seca i boscos d’alzines prestant atenció en no perdre l’orientació en aquest confús camí. Quan deixem el bosc perdem alçada ràpidament, al mateix temps que quedem sobre encongits amb l’espectacle que tenim davant dels nostres ulls, un imponent tall negre i tortuós amb altíssimes parets ha dividit la serra en dos, sentim un no se què que ens fa encongir el cul... hem decidit endinsarnos en la seva gola a pesar de tindre totes les opinions consultades en contra, la nostra ressenya, la trucada al CD Mallorquí, la gent que coneixia la zona, tots ells ens deien que es tenia que fer a partir de Maig (som a principis de març) doncs els gorgs probablement estarien plens amb unes aigües molt fredes, sent necessari el neoprè per la necessitat de travessar-los nedant. Continuem baixant amb el no se que al cos, som de l’opinió que les dificultats es tenen que tindre davant i llavors decidir, i això és el que fem, endinsar-nos a la boca del llop però amb el pacte que en el moment tinguéssim que nedar donaríem mitja volta. Arribem al fons del llit, bona senyal, fa dies que no plou i el seu inici està sec. Allí ens trobem dos parelles d’alemanys que també s’han embolicat sense saber ven bé que era això, doncs van una mica de turistes i més en calces que nosaltres. El barranc comença ha fer-se inquietantment estret i fosc, veiem les marques; per sobre dels nostres caps, on arriba el nivell de l’aigua, les altes parets impedeixen l’entrada del sol i fa fresca, avancem amb dificultat per un caos d’enormes rocs esperat d’un moment a l’altre trobar-nos l’aigua. Més endavant, un cinc metres de desnivell ens obliga a treure la corda per despenjar-nos fins el fons de una “poza”, per sort també seca; esperem als alemanys perquè utilitzin el nostre material, no entenem com es fiquen en un lloc així sense les mínimes precaucions... al llarg del recorregut trobem diferents instal•lacions de cordes fixes, en molts d’ells el material a desaparegut destrossat per les

dels alemanys donant-nos a entendre el seu agraïment per haver-los ajudat a acabar aquesta aventura. Al ser fora de temporada ens trobem que el servei d’autobusos no funciona. Un telèfon de taxis en un cartell ens confirma el seu elevat preu (ens cobra l’anada i tornada des de Sóller) el nostre vehicle el tenim uns trenta kilòmetres més amunt de Sa Calobra; trec les claus i al primer que passa les hi ensenyo, explicant-li com podem la nostra pel•lícula; somriuen i accepten en alemany... em sento gairebé estranger en el nostre país! de totes maneres, gràcies Germany. De tornada cap el “camp base”(cala Andratx ) cantant d’alegria, per aquella serpentejant carretera, tornem a passar per davant del parc de bombers de Sóller i no podem evitar un somriure al recordar la trobada aquest matí amb ells: havíem volgut demanar també la seva opinió preguntant-los-hi sobre l’estat del barranc, quatre bombers de calendari segons la Rosa, molt amablement ens habien aconsellat sobre el seu estat, i fins i tot han trucat a un company perquè sabien que l’havia fet feia pocs dies... ens havien dit que l’aigua havia baixat molt de nivell i que possiblement només la tindríem fins l’entrecuix, i ens han aconsellat precaució... ens preguntaren d’on érem, i en contestar- los de Barcelona i que veníem amb l’Imserso vam escoltar quatre.... Queeeeeeee!! torrenteres quedant només els ancoratges. Hi han moments en que l’estretor és tal que amb el braços estesos toquem las parets, el llit dóna pocs respirs per caminar bé... un continu pujar i baixar entre grans rocs ens porta més endavant al pas anomenat “Grassos Estrenyeu-vos” evident al veure el forat pel qual tenim que ficar-nos. Sort de la corda que ens permet el traspàs de nosaltres i de les motxilles per separat a través d’un túnel vertical i roca molt relliscosa. La poca aigua que trobem la podem esquivar sense mullar-nos; estem tenint molta sort, quan portem unes tres

quartes parts del barranc, trobem l’únic lloc on es pot agafar aigua potable, un degotall a la ma esquerra hidrogràfica, que cal tenir en compte en cas de necessitat si es fa en ple estiu. El barranc toca a la seva fi, una última “poza” ens barra el pas, sembla com si volgués no deixar-nos anar sense demostrar el seu “poderío”... estem disposats a ficar-nos a l’aigua quan una de les noies ens crida que ha trobat el pas. Travessem la gran plana de la desembocadura, on alguns turistes venen des de Sa Calobra per veure el final del barranc, fins arribar entre dos grans parets a línea de mar, allí ens acomiadem - 12 -

Fitxa tècnica: Dificultat: mitja baixa. Duració: cinc hores mínim. Material: cordino 10 metres i un parell d’anelles per possible abandó. Aigua: mínim dos litres persona, sobre tot a l’estiu. Calçat: adequat per protegir el turmell. Barret i crema solar, sobre tot a l’estiu. El seu llit, degut a les barrancades, pot variar molt. La progressió es fa sempre per un ambient de grans rocs molt relliscós. Cartografia: Alpina, tramuntana central, escala 1: 40000

CURS DE VIES FERRADES Nivell I (Iniciació) Del 27 d’octubre al 3 de novembre de 2015 Informació i inscripcions Fins al 13 d’octubre de 2015 Fulls d’inscripció i qüestionari obligatori, disponibles a la secretaria del C.E.P., de dilluns a dijous, de 19:00 a 21:00 h.

- 13 -

Text: Xavi Padró Foto: CEP

enders

Marxa de regularitat 2015

nguany, preparar la marxa ha estat una mica més complicat, degut a un seguit d’imprevistos; La primera idea era fer-la per Cànoves... volíem anar al Castanyer del Cuc (un Castanyer impressionant que té la base foradada i els pastors el feien servir de refugi), però l’aparcament dels autocars és molt lluny de l’inici de la marxa i això l’allargava massa. La segona opció era Vallgorguina per un PR que, seguint el rierol que travessa el poble, puja fins un Dolmen, i abans de tornar al poble passa per diverses masies i boscos de sureres.. però el dia de la marxa coincidia amb una cursa amb el mateix recorregut, i l’ajuntament tenia por que es muntés un guirigall de nassos amb una gernació pels voltants del poble i molts autocars aparcant en un poblet com Vallgorguina. I com diu el refrany, a la tercera va la vençuda, i la finalment es va fer el 17 de Maig al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, en un recorregut circular d’uns 10 Km, amb sortida i arribada a Rellinars. Entre controls i participants hem omplert dos autocars. Força be, si es te en compte el canvi de data degut als fets esmentats. Al baixar de l’autocar, una eixerida nena d’uns nou anys m’inunda de preguntes sobre la marxa, amb l’emoció als ulls per començar a caminar... l’Església de Sant Pere, lloc d’inici de la marxa, és davant d’una antiga fàbrica en desús, encara ben conservada. Seguim un PR de cabanes de vinya construïdes amb pedra seca a prop del poble (aquestes cabanes les feien servir pastors i pagesos per guardar les eines, i de refugi quan plovia). Ens trobem amb força al·licients històrico-culturals i esportius... l’església parroquial de Sant Pere i Sant Fermí,... dues masies - 14 -

del segle XI, el Gibert i les Farreres, que podem visitar... la font del Càntir, a l’interior d’una balma profunda, modelada per l’erosió al llarg de milers d’anys... del sostre hi regalima aigua, i hi han enganxat la part superior d’un càntir, de manera que surt pel broc i cau en una pica. Aquí fem la parada per esmorzar. Cal omplir el pap, que encara queda camí per fer! Desfem el camí cap al mas de Casajoana, una gran masia a la part més alta de la pista, entre camps sembrats, amb un safareig cobert de teules vermelles... i la seva gran cabana rectangular, que també visitem; jo mai no n’havia vist cap i em sorprèn molt,

ja que disposa d’uns petits prestatges de pedra, tot un luxe. Passem per l’antic camí Ral de Manresa a Barcelona, amb una excel·lent panoràmica de Montserrat... mes tard, per la font del mas les Cases, on hi ha una altra cabana de vinya, del segle XV. De retorn al poble trobem la Balma de l’Andaló, aixopluc de la població durant la Guerra Civil. Finalment ningú s’ha perdut ni ha pres mal. El recorregut ha agradat a tothom... xerren, mengen fartons i beuen un refresc, sense pressa per marxar, i això és bon senyal. Gràcies a tots els que heu col·laborat en l’organització d’aquesta cursa, i esperem retrobar-nos l’any vinent.

Entrega de premis de la marxa 2015 El 2 de juny, al local del CEP, es va fer el lliurament dels trofeus als equips guanyadors i es va projectar un audiovisual amb fotografies sobre la Marxa de Regularitat, amb molta afluència de socis i amics.

La classificació dels 10 primers equips va quedar així: Primer: Joaquim Martín Teixidó i Teresa Tordera Tarrasón Segon: Ona Yuste Hoyo i Laia Yuste Hoyo Tercer: Gabriel Martínez Casanova i Pascual Diaz Quart: Núria Hoyo i Xavi Yuste Cinquè: Dolors Noguera i Albert Noguera Sisè: Arnau Caballero Enero i Manuel Caballero Abril Setè: Mònica Larrazábal i Maria Díaz Larrazábal Vuitè: César Armengod i Pol Armengod Novè: Iu Serra i Jordi Serra Desè: Joan Font i Pol Font Si voleu conèixer tota la classificació i detalls de puntuació, son a la vostra disposició al CEP.

Fent cua per iniciar la marxa

enders

Sopant sota les estrelles Text: Xavi Padró

s dissabte 18 de juliol, les nou menys deu del vespre i encara hi ha claror. Fa una xafogor aplatanant, i més pujant per l’avinguda Ramon Berenguer. Quant arribo davant l’escola em trobo els més puntuals del grup esperant. Al cap de poca estona ja ha arribat tothom. Som unes quinze persones d’edat molt variada. Hi ha des d’un nadó de pocs mesos fins una parella d’uns seixanta anys, i entremig nens i joves de diferents edats. Comencem a pujar per la Font del Drapet, ara ja seca, i enfilem pel Torrent de les Bruixes. Seguim el camí pel bosc humit, obra dels Bruixots del Centre, i pugem a la Font de la Bóta. Aquí agafem la pista quan les ultimes llums del dia cedeixen protagonisme a les ombres de la nit (és hora de posar-nos el frontal). Veiem al davant i a sobre, dominant el paisatge, l’ermita acompanyada de xiprers. Girem a l’esquerra per anar al Poblat Ibèric. Arribem ja fosc al pla del poblat, i comencem la visita en negra nit. En arribar a dalt de tot un ventet refrescant ens dóna la benvinguda. Ens envolta un mantell de llumetes que certifiquen com està d’atapeït el nostre país. Visitem el poblat a llum de frontal, que adquireix un encant especial, sempre i quan no t’entrebanquis, és clar. Fem la foto de rigor i baixem cap a l’entrada per sopar. Cadascú ha portat una cosa i entre tots hem fet un sopar per llepar-se els dits... pastís de verdures, truites, postres, fruits secs i moltes coses més. Ah! i el biberó de la nena! Ja sopats i farts, ens estirem una estona a contemplar les estrelles, amb permís d’avions i algun satèl·lit que passava per allí, i fem petar la xerrada. La tornada a la ciutat la fem per la pista; com més baixem més puja la temperatura i l’airet fresc va esdevenint en xafogor. Quan arribo a casa estic xop! Què hi farem, és el clima mediterrani combinat amb el canvi climàtic. - 15 -

Pujant la Mola del Moro, als Ports

La Mola del Moro Senderisme d’alçada a cotes baixes

Text: Toni Gómez Foto: Francis Álvarez

rriba el Pont de l’1 de maig i ja fa temps que sabem què farem. Tinc especial tirada pels Ports de Beseit. Des que amb onze anys vaig pujar per primer cop les Roques de Benet, i hi vaig fer bivac a dalt, alguna força misteriosa m’estira cap al sud a poc que hi surt l’ocasió. Amb els anys hem anat descobrint aquest massís, primer amb les sortides més fàcils i agraïdes, i després amb els recorreguts més selectes i amagats. D’aquests últims en trobem uns quants a la banda est dels Ports. La sortida que volem fer avui és de les que no et deixen indiferent. Qui coneix una mica els Ports, coneix la Mola del Moro, un cim planer, molt a prop de la Mola Castellona, amb un accés final ben curiós. Gairebé tothom que hi puja ho fa des del Barranc de la Caramella, o hi baixa des del Caro. Avui volem provar una variant nova, pujant pel Barranc de la Covalta i baixant pel Barranc de la Garrofera. S’aixeca un dia clar i serè. A primera hora ja fa un sol de justícia, de ple estiu. Ens hem ajuntat nou persones. Hem quedat a Tortosa, i des d’allà anem en cotxe a buscar l’accés al barranc de la Covalta. Comencem a caminar per una pista planera, que va bé per escalfar,

remuntant la part baixa del barranc. Poc a poc el camí s’estreny, i en arribar a la llera es converteix en un sender estret i ben fresat, molt agradable de caminar i sense gaire desnivell. Les parets del massís es van apropant i cada cop son més verticals. Quan començarà la pujada? Arribem a la bifurcació del Racó d’Aiguadonzella, que deixem a la dreta, i en pocs minuts som a les runes del Mas Xaco. Des d’aquí l’espectacle és grandiós. Tenim davant nostre 600 metres de

- 16 -

parets verticals. Per sort, l’amagat sender està ben senyalitzat (bona feina de la UEC de Tortosa), i només hem de seguir les marques vermelles per descobrir, a cada revolt, com la senda troba les esquerdes, els sortints de la roca, les canals ocultes, els forats a la paret, avançant en un camí vertical molt divertit, però molt exigent, fins l’avantcim de la Mola. El sol ens està castigant des de primera hora, que ha fet que la dura pujada hagi estat esgotadora. Les cabres i els voltors

S ens miren sorpresos des de les balmes enlairades. Fem la darrera i vertical pujada i ja som a dalt la Mola del Moro. Dinem i descansem una estoneta a dalt, i baixem de la Mola per anar a buscar el camí emboscat que voreja la Mola Castellona, que ens durà a una altra baixada tant espectacular com la pujada. Per sort, s’està ennuvolant, i el sender pla i agradable ens fa revifar i encarar la segona part del recorregut. Passada la Roca del Migdia, abandonem la senda i seguim unes fites a la dreta que baixen de forma abrupta. Estem segurs que és per aquí, però sembla que ens estem ficant cada cop més al Barranc de la Caramella i no pas al de la Garrofera, que és per on hem de baixar. El sender continua baixant i de sobte es col•loca sobre la paret dreta del barranc, a mitja alçada, estret i amb un pati important. Hem d’anar amb compte. Continuem per la senda enlairada i de cop el sender acaba bruscament en una paret vertical. No hi ha sortida! ...No ben bé: Mirem a la dreta i trobem un forat de la mida d’una persona, que travessa la paret i ens permet canviar de vall en tres passes. És l’anomenat Forat del Vent. Ja som al Barranc de la Garrofera. Ens dóna la benvinguda un fòssil de Trilobites de la mida d’un gos petit. Des d’aquí la baixada és senzilla però entretinguda. El camí busca una canal a l’esquerra que ens permet baixar ràpidament al Coll de la Garrofera. Veiem sota nostre les antigues oliveres del Corral Capnegre i ja ens imaginem un confortable passeig resseguint la pista des del corral fins als cotxes. Res més lluny de la realitat. El camí, si algun dia va existir, ja no hi és. Hem de baixar travessant bancals i antics camps de conreu. Un cop a baix del barranc, la cosa no millora. Els senders estan envaïts per la vegetació, i ens costarà una bona estona de suor i esgarrinxades trobar les restes de l’antiga pista. Per sort, l’orientació és senzilla: no hem de fer res més que seguir barranc avall. Poc a poc, la vegetació es fa menys densa i arribem al final del recorregut. Estem cansats però contents. Ha estat una experiència brutal, de senderisme avançat. Un altre recorregut dels Ports per penjar a la paret de la nostra memòria excursionista.

enders

De Palamós a Calella de Palafrugell Text: Maria Jesús Miró Text: Jordi Pedrol

er donar-li la benvinguda a l’estiu havíem planejat fer un camí de ronda, i assaborir durant el recorregut la meravella que suposa abocar-se a les balconades sobre la immensitat del mar. La colla de caminaires era ben nombrosa i variada: uns amb botes i bastons, altres amb cotxe descapotable o bossa nevera per compartir... Com sempre, tots hi cabíem! En arribar a Palamós ens vam prendre un cafetó a un bar dels afores, prèviament avisat del volum de personal que els hi arribaria de cop. Seguidament, partint de La Fosca, vàrem enfilar cap a Calella de Palafrugell. Durant el recorregut vam anar parant per admirar i retratar el paisatge. En començar, varem passar pel poblat ibèric de la Punta del Castell, construït sobre un turonet ran del mar pels indigets al segle VI aC, i que fou un important enclavament comercial a redós d’Empúries. Seguint la caminada vam arribar a Cala Estreta, on alguns no vam poder resistir

- 17 -

la temptació de ficar-nos a l’aigua, i altres, a recer d’un porxo, feien un mos. No hi havia pressa, i ens hi vàrem estar una bona estona. A més d’un quilòmetre de la costa són visibles les Illes Formigues. Aquests petits illots varen ser testimonis d’una important batalla naval de la historia de Catalunya: L’almirall Roger de Llúria va vèncer al rei francès Felip III. Feia calor, però es duia bé, la brisa ens acompanyava a fer ruta. Sense adornarnos-en ja hi érem! Divisàvem la platja de Can Calau, on el primer cap de setmana de juliol té lloc la popular Cantada d’Havaneres. Havíem arribat a Calella de Palafrugell, que tot i el pas del temps no ha perdut l’encant de poble mariner. Allà vam agafar forces per poder fer el camí de tornada. Un dels llocs preferits del grup va ser la geladeria L’Enxaneta, que recomanem especialment. La tornada a Palamós per l’interior va ser plàcida i en arribar, qui ho va desitjar, va fer el darrer bany.

enders

Els Ports de Beseit: El Castell de l’Airosa

Text: Jordi Martín Bravo Foto: Marta Hernández

l 23 de maig pugem al Castell de l’Airosa, per gaudir d’indrets màgics com el Racó d’en Marc o la Font del Bosc. El punt de sortida es l’Àrea de lleure del Barranc de la Vall, prop de Mas de Barberans, i arribar-hi per la pista ja és un trajecte ben maco. Abans de començar, fem un petit àpat per tal d’agafar forces. Comencem en sentit sud-est, desfent part de la pista, fins arribar a un pont que creua el

barranc. Fins aquest punt, alguns companys del grup han escollit fer-lo per sobre d’una canal d’aigua que, tot fent equilibris, els porta també a l’altre costat del pont. Des d’aquí comença una breu pujada, fins a un paratge esplèndid, el Racó d’en Marc, on trobem una bassa envoltada d’agulles, força vegetació i una balma que fa de privilegiat balcó del que ens envolta. Hi restem una bona estona, embadalits amb l’espai i mirant de trobar

alguns dels tritons que hi habiten... després d’observar atentament qualsevol moviment a la bassa, aconseguim de veure’n alguns. El temps emprat ha valgut la pena. No en va s’hi acosta molta gent per veure amb els seus propis ulls aquest lloc únic. Deixem el Racó d’en Marc pujant una mica més fins al Forat de la Vella, petit mirador des d’on s’albira part de la vall que hem pujat. Des d’aquí, comencem a pujar decididament en direcció al Castell de l’Airosa. Pel camí gaudim del paisatge del cantó esquerre, la Canal d’en Marc, on gran quantitat d’agulles de totes les formes ens acompanyen entre l’arbreda. Passem prop d’una cova situada dalt d’un turonet. Continuem, i ja veiem l’Airosa. Arribant-hi, veiem l’espectacular vessant sud, amb el mar al fons. Ja al cim, fem l’esmorzar tot gaudint de la vista. Baixem desfent part del camí, fins trobar el trencall per on hem pujat al Castell de l’Airosa, i continuem direcció oest cap a la Roca Xapada. El camí es més espectacular encara, amb el vessant nord de l’Airosa, el Barranc d’Orió als nostres peus i el cim del Caro a dalt. A partir de la Roca Xapada fem petites desgrimpades, que fan més divertit aquest tram. Baixant animadament hem perdut el camí, i sortim al que hi ha entre el Coll de Lloret i l’Àrea de la Vall: ens toca pujar pista fins a trobar el punt perdut. Retrobat el camí, continuem una bona estona buscant un lloc per dinar. El sol pica de valent i serà una balma ombrívola abans de la font del Cingle el lloc escollit per fer l’aturada del dinar. Ja recuperats, ens dirigim a la Font del Bosc. Per arribar-hi, cal fer una estona d’equilibris sobre una canal d’aigua, però val la pena. La font es un racó molt acollidor, on ens relaxem una estona abans de fer el darrer tram que ens torna a l’Àrea de lleure de la Vall, contemplant mentre baixem tota la zona de les Faixes Tancades i la Joca que tenim al vessant sud-oest. Ha estat una sortida espectacular i divertida on hem combinat camins i paisatges agrestos dels Ports amb llocs acollidors, com el Racó d’en Marc i la Font del Bosc. Hi tornarem, als Ports!

El grup, a la Font del Bosc - 18 -

C iutat 31/12/1989: En Lluís Hernández (segon per la dreta) a la inauguració del local del CEP

Mostra de dibuixos de Jordi Estany

Ens ha deixat en Lluís Hernández

Text: Ferran Saro Foto: CEP

“En tot moment m’esforço en ser l’alcalde de tots” Trasbalsat per la mort de l’entranyable Lluís Hernández, llegeixo alguns dels seus apunts i reflexions personals, que conservo, i me’n adono més si cal de la seva gran categoria humana. Sens dubte la seva trajectòria ha deixat una empremta històrica a Sta. Coloma i sobretot, entre els seus ciutadans. Tant en la seva etapa com a capellà al barri de Les Oliveres i líder de la lluita popular del barri, com en la de primer alcalde de la democràcia l’any 1979 i artífex principal de la transformació de la ciutat fins al 1991. El seu tarannà transversal li permetia connectar amb tothom. La seva bondat l’empenyia a solucionar qualsevol

problema dels veïns, que el van convertir en un alcalde estimat i popular. En Lluis escrivia “En tot moment m’esforço en ser l’alcalde de tots. Ningú no podrà recriminar-me mai que les meves etiquetes partidistes han estat per damunt de la meva condició d’alcalde, puix que no vull que el paraigua del meu Partit, sota el qual m’aixoplugo, desfiguri la meva identitat d’Alcalde i de persona”. El Lluis volia donar veu als qui no en tenen i que aquesta veu tingués significat polític en el Parlament de la Terra. Ell sabia que la solidaritat uneix les persones, i que calia implicar-se en la lluita per la llibertat, construint convivència, amor i tendresa. Fins al final de la seva vida va pensar i somiar amb esperança en la seva ciutat, Sta. Coloma de Gramenet. - 19 -

Del 9 de setembre al 28 de gener de 2016

C el Obert

Petita història de la font d'en Manelic i la Casa dels Nins

a història i l’origen d’aquests dos espais emblemàtics de la ciutat ha estat durant molt anys ignorada pels colomencs, per això en volem recuperar la memòria, que va estretament lligada a la família Galobardes Bartrina, que en van ser els creadors. La família Galobardes Bartrina es va instal·lar a Santa Coloma a principis de 1920. Procedien de La Garrotxa, i van venir a Santa Coloma perquè hi vivien uns familiars llunyans: els Galobardes de la nissaga del cronista pagès del segle XVIII. Era una família avançada al seu temps. Formaven una pinya, i eren amants de la natura i els animals. En moltes fotografies

familiars hi apareixen amb gossos i en excursions al camp o al mar. Van seguir la medicina naturista i alguns d’ells eren vegetarians. Practicaven l’esport durant tot l’any, la natació al mar. Els agradava la rauxa i participaven en festes i carnestoltes, on en el concurs de carrosses de Barcelona de 1933 van guanyar el primer premi i la foto va aparèixer a la portada de La Vanguardia. En un primer moment van muntar una fabriqueta de soles de cuir blanc, ja que durant els anys 20 estaven de moda les sabates amb sola blanca. Però van passar de moda, i van haver de dedicar-se a un altre negoci.

Fotografia de l'any 1926 durant la inaguració de la font d'en Manelic. L'escultor Joan Galobardes (primer per l'esquerra) amb els seus germans, la mare i el gos. Les faccions i atributs (mans,cabells,etc...) dels membres de la família i el gos van servir de models pel conjunt escultòric.

La singular Casa dels Nins o de les Figures El germà gran, Josep, era un expert constructor i es va dedicar a fer cases. Primer en va fer a Santa Coloma, i més endavant a Barcelona, sobretot al Poblenou. En la tasca de construcció hi participava tota la família, amb els quatre germans: Josep, Joan, Lluís i Enric. A la família se la coneixia com “els negres” de tant torrada que tenien la pell de treballar de sol a sol posant maons. Els germans Galobardes van realitzar diversos edificis, i tot i que eren decorats amb escultures, cap d’ells en conté tantes i tant variades com les de la Casa dels Nins. Els Galobardes van comprar el xamfrà entre el carrer Sagarra i l’actual avinguda de la Generalitat l’any 1921. Aviat van començar les obres dirigides pel Josep, que era mestre d’obres. En els plànols oficials hi havia de constar un arquitecte i qui el va signar fou l’arquitecte municipal Josep Alemany Juvé l’any 1922. La segona fase de la casa que toca al carrer dels Sagarra la va signar l’arquitecte Lluís Colomer Balot l’any 1924. A la cornisa superior de la casa, que toca a l’avinguda Generalitat, es pot apreciar una composició escultòrica antropomòrfica on es llegeix AÑO 1925, data d’acabament de l’obra. La casa consta de planta baixa dedicada a comerços, dues plantes d’habitatges i el terrat o coberta transitable, i és d’ús residencial. Coneguda com la Casa dels Nins o de les Figures, destaca per la decoració abarrocada de la cornisa, les impostes que separen les - 20 -

tres plantes i els ampits i llindes de les finestres, tot a base de relleus amb motius florals i figures de dones, homes, i sobretot, de nens, que han acabat donant el nom popular a la casa. Les escultures es refereixen a diverses temàtiques, i l’únic lligam comú és la presència dels nins. La decoració va ser realitzada per l’escultor Joan Galobardes Bartrina. En aquesta tasca el van ajudar tots els germans, inclòs el seu germà Lluís, que també havia estudiat escultura als salesians.

La font d’en Manelic En acabar l’obra de l’edifici, als terrenys romanents de la propietat van fer-hi una font coronada per l’escultura del Manelic, que va realitzar el mateix Joan Galobardes l’any 1926. L’espai de la font que avui és la plaça Manelic va ser donat a l’Ajuntament per la família. El grup escultòric de la font d’en Manelic està format per un pastor, un gos i un xai al que alleten amb una carbasseta. L’obra va ser feta l’any 1926.

L’escultor Joan Galobardes Bartrina Va néixer a Sant Esteve d’en Bas (La Garrotxa) el 18 d’octubre de 1905. En Joan era el tercer dels germans, i va estudiar art als Salesians, en l’especialitat d’escultura. Realitzava escultures molt realistes, sobretot les que representen persones, tot i que es conserven poques obres seves, tant sols alguns bustos conservats per la família. Han perdurat, però, les decoracions escultòriques en les façanes d’edificis com les de la Casa dels Nins a Santa Coloma o edificis del Poblenou a Barcelona. De jove va viatjar a Cuba i als Estats Units. De caràcter extravertit, amant dels animals i de la natura, a més de ser un gran practicant d’esport a l’aire lliure. Es va significar ideològicament com un compromès republicà d’esquerres. Va visitar la Unió soviètica als anys 30 en representació del seu partit. També, amb el seu germà Lluís, va participar com a soldat a la Guerra Civil. L’any 1939 es va exiliar i va romandre un temps en un camp de concentració a França. Va morir als 42 anys, l’any 1947, exiliat al poble francès de Miramas, a la Provença.

La restauració de la font l’any 1984 Els anys 80 del segle passat el Col·lectiu Ciutadà del CEP va assumir la tasca de restauració de les fonts del voltant de Santa Coloma i la font d’en Manelic. Així es varen arreglar la font de l’Alzina, la del Drapet o de Sant Roc, la font de la Bóta, etcètera. La font d’en Manelic tenia a sobre un conjunt escultòric amb un pastor donant menjar a un xai amb una carbasseta, i un gos. Va ser feta amb ciment reforçat amb ferro a l’interior. Estava en mal estat, tant pel pas del temps com pel vandalisme, ja que era situada al mig d’una placeta al cor de la ciutat. El Col·lectiu Ciutadà va buscar el suport de l’associació de veïns de Can Mariner i l’Ajuntament per restaurar dignament la font. Per obtenir recursos per finançar la inauguració de la restauració de la font, es va fer el que ara en diríem micromecenatge, unes participacions en forma de “Títol de restaurador de la font d’en Manelic” on el qui comprava el títol entrava en la rifa d’una garrafa d’aigua d’una de les fonts: la del Regàs (on neix el Besòs), del Lleó de Caldes de Montbui, de l’Alzina, del Drapet,de

Canaletes i cinc ampolles d’aigua de Sant Sadurní (xampany). Per fer la restauració de l’escultura es va comptar amb l’escultor Josep Bretó, que va haver de fer-la directament al lloc, ja que no es va poder treure d’allà. L’Escola de Ceràmica de la ciutat va fer unes rajoles que explicaven que el pastor Manelic “era el personatge principal de Terra baixa,obra teatral d’Àngel Guimerà” . Així, el 20 de maig de 1984 es va inaugurar la font restaurada, amb coca, càntirs d’aigua amb un rajolí d’anís, sardanes i una gran participació de la gent. L’any 2013, amb la reurbanització de la zona, es va decidir remodelar la plaça d’en Manelic i el conjunt escultòric; s’en va fer una reproducció en metall, es va treure la peanya amb la majòlica de rajola vidriada verda i groga, i es va eliminar la font. Ara la figura és a peu de carrer en una ubicació lleugerament més retirada de l’original i amb una font propera. Serveixi aquest escrit de memòria i agraïment a la família Galobardes, que van deixar la font d’en Manelic i un edifici de gran singularitat que, per la seva ubicació i l’originalitat, ha esdevingut una imatge representativa i fortament arrelada entre els colomencs.

La familia Galobardes davant la Font d’en Manelic - 21 -

C ultura

Text i fotos: Ferran López

Conferència: “Història social del Blues” Presentació del llibre Camino a la libertad, de Manuel López Poy*

n Manuel López Poy, periodista i guionista, ens va oferir una fantàstica conferència en relació a la trajectòria del blues des dels seus orígens fins l’actualitat, resseguint l’esquema del seu llibre Historia social del blues, i acompanyada d’un audiovisual amb imatges i música representatives de les diferents etapes d’aquest song. Volem remarcar que les activitats d’un grup com “Santako in blues”, capitanejats per l’Àngel Elvira i l’Antonio Serrano, “Nono” pels amics, han permès donar a conèixer i estimar aquest tipus de música a la nostra ciutat. Gràcies a ells vàrem poder realitzar aquest acte, del que en sortirem contents de conèixer una mica més el blues. Felicitem-nos doncs, perquè podem comptar amb “Santako in Blues” per a futurs festivals de qualitat a la nostra ciutat. En finalitzar la conferència, vàrem demanar a l’autor una sinopsi de la seva intervenció. Li agraïm la gentilesa i bona disposició per facilitar-nos tant la sinopsi com el contingut complet de la conferència, de cinc fulls atapeïts i molt interessants que, per manca d’espai, no us podem oferir dins el Butlletí, tot i que resta a la vostra disposició en tant que el sol·liciteu a la nostra redacció. Mentrestant, us en transcrivim, traduïda, la sinopsi: «La Historia Social del Blues és un recorregut històric i musical per aquest llarg camí d’un poble al que varen portar a la força a la terra on es formava una nova societat, un nou país, la historia dels quals l’intel·lectual afroamericà LeRoi

En Nono i l’Àngel amb l’autor (a la dreta)

Foto del llibre “Història del Blues”, cedida per l’autor

Jones anomenà “el poble del blues”. L’esclavisme, la segregació racial, la marginació, la pobresa, la lluita pels drets civils, són les grans fites socials que van marcar aquest camí al compàs de l’expressió més genuïna de la música afroamericana. »Després de més d’un segle, el blues, la mare de totes las músiques del segle XX, ha esdevingut un pilar fonamental de la música i la cultura universals. El que va començar essent la música dels negres pobres i mig analfabets del sud dels Estats Units, s’escolta ara als clubs mes selectes de tot el mon, i els seus autors són admirats com a grans artistes, reconeguts com a mestres per músics de tot el món. Però la historia del blues es també la historia de la realitat social, - 22 -

econòmica i política del que avui s’anomena població afroamericana.» Manuel López Poy Periodista

*Manuel López Poy. També autor d’altres llibres, com ara Camino a la libertad, que va presentar com a primícia, Los días azules, Ficciones del Blues, Entre el Cielo y el Infierno, Cien efemérides de Blues i Historia del Soul y el Rhythm & Blues. És membre de la Societat de Blues de Barcelona, dirigeix l’“Anuario de Blues” i és guionista de diversos documentals sobre el gènere, a més de presentar el programa Bad Music, dedicat al blues, el soul y el rock & roll.

C ultura

Visita guiada al Barri Gòtic

l 4 de juny, festivitat del Corpus, la secció de Cultura va organitzar una visita guiada al Barri Gòtic de Barcelona. Som uns vint, i al Pla de la Seu ens trobem amb en Jordi, el guia conegut i reconegut, amable i bon orador. Fa un dia radiant. A la munió de turistes avui s’hi afegeixen molts grups d’escolars. És encomiable l’interès de les escoles en iniciar als infants al coneixement de la història del cap i casal de Catalunya. Comencem pel carrer de Santa Llúcia, i parem a la Casa de l’Ardiaca –Arxiu Històric de la Ciutat–, barreja d’estils. El pati porxat de l’entrada està farcit de flors, i el sortidor central fa ballar l’ou. Al mig, una palmera s’enlaira, esvelta. En Jordi ens descobreix el simbolisme de la bústia, de disseny modernista (Lluís Domènech i Montaner), on les orenetes simbolitzen la llibertat i les tortugues la lentitud de la burocràcia. Seguim pel carrer del Bisbe –el Decumanus Maximus romà–, que ens du a la plaça Nova. En Jordi ens mostra les dues torres semicirculars que flanquegen la porta d’accés a la Barcino de finals del segle I dC –coneguda com Porta Praetoria–, amb les dues portes laterals pels vianants i les restes (no originals) de l’aqüeducte romà. Des d’aquí podem apreciar la paret del fons de la Casa de l’Ardiaca, part de la muralla romana. Passem per davant l’espai Brossa i ens resituem de nou al Pla de la Seu. El flux de gent segueix creixent. En Jordi ens fa preguntes respecte de la Catedral: origen, antiguitat, estil… Sobre els fonaments de la primitiva basílica paleocristiana (segle IV), i de la Catedral romànica posterior (consagrada el 1058), es construí l’actual Catedral gòtica. S’inicià el 1298, i el claustre fou acabat el 1448, però la façana seguia tancada amb un simple mur (1417) fins a finals del segle XIX. L’industrial barceloní Manuel Girona s’oferí a sufragar l’obra de la façana i de les seves dues torres laterals. El cimbori fou enllestit l’any 1913. Del Pla de la Seu, pel carrer dels Comtes, ens aturem a la plaça de Sant Iu. Abans

d’entrar-hi, en Jordi ens descobreix l’escut de la Inquisició a la façana del Palau Reial Major: La creu i l’espasa, símbol del tracte als heretges, i la branca d’olivera, símbol de la reconciliació amb els penedits. Queda clar! A la mateixa plaça, a la paret del Palau del Lloctinent, en Jordi ens ensenya pedres amb inscripcions en hebreu, molt desgastades. Són originaries de la Sinagoga Major del Call, que després de l’enderrocament de l’edifici es van aprofitar en altres construccions. Allà mateix podem observar el lloc on es recolzava un pont de pedra, que connectava l’antic Palau Reial Major amb la Capella Reial de la Catedral i permetia als Comtes-Reis assistir a missa sense haver de sortir al carrer. Al llarg del recorregut sovintegen les preguntes i es fa palès l’interès de la gent, que permet al guia estendre’s i aprofundir en les seves explicacions. Des del carrer dels Comtes accedim al Palau del Lloctinent, un conjunt magnífic: pati gòtic, escalinata majestuosa i sostre enteixinat, amb la porta que comunica el Palau amb el Saló del Tinell. Concebuda aquesta per l’escultor Subirachs com un gran plafó que sintetitza la història de la corona d’Aragó, presidit per la imatge de Sant Jordi. Sortim a la Plaça del Rei, lloc cabdal del poder reial a la ciutat. Aquesta plaça deu la seva forma actual a un projecte d’urbanització dut a terme durant el regnat de Martí l’Humà (1396 - 1410). Ens enfilem per la Baixada de Santa Clara fins al laberíntic carrer Paradís, on ens aturem per admirar les columnes del Temple d’August, de finals del segle I aC. Actualment dins l’antiga seu del Centre Excursionista de Catalunya. Aquest espai era al cim del mont Tàber, l’indret més enlairat de l’antiga Barcino. Des de la Plaça del Rei, travessant l’espai del Fòrum romà al voltant del Temple d’August, arribem al centre de poder contemporani: La plaça de Sant Jaume, on conviuen en veïnatge polític el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament. Allà, en Jordi ens descriu l’estructura sociopolítica del Consell de Cent... Flanquejant l’entrada de l’Ajuntament, s’alcen dues escultures: A l’esquerra la de Jaume I el Conqueridor, fundador de l’estructura fonamental del govern - 23 -

municipal de Barcelona: El Consell de Cent, que va perdurar fins al segle XVIII. A la dreta, la de Joan Fivaller, que com a Conseller en Cap, es convertí en símbol de les llibertats municipals davant el rei Ferran I. El Consell de Cent va ser abolit per Felip V el 15 de setembre de 1714. Travessem la plaça per visitar el Call Jueu Major. Hi entrem pel carrer del Call, que correspon al seu límit sud. El seguim fins la cantonada amb l’Arc de Sant Ramon del Call, on en Jordi ens mostra unes restes del mur romà. Seguim fins el carrer Marlet. Ens hi aturem, per veure la ubicació de la sinagoga Major, situada a l’interior de l’illa dels carrers de Marlet, Arc de Sant Ramon del Call, placeta de Manuel Ribé i Sant Domènec, el carrer principal del Call. Aquí se situaven les principals cases de la comunitat jueva (aljama), així com el portal principal del barri, l’entrada a la Sinagoga Major i la carnisseria. Pugem fins la placeta Manuel Ribé, al límit nord del Call... Naltros sortim tranquil·lament del Call, però els jueus del Call Major, els dies 5 i 7 d’agost de 1391, foren atacats en llurs llars per avalots antisemites. Molts d’ells foren morts i només alguns aconseguiren fugir. El Call no es refarà mai més. Des del Call accedim a la plaça de sant Felip Neri, que rep el nom de l’església. És una plaça tranquil·la, silenciosa i encisadora. Al centre i sobreïx una font. Entre les cases que l’envolten destaquen els antics gremis de calderers i sabaters. Aquesta última, seu del Museu del Calçat. La plaça va lligada a un trist episodi de la guerra civil: El 30 de gener de 1938 una bomba llançada per l’aviació nacional va provocar quarantadues víctimes mortals, la majoria d’elles nens que s’havien refugiat al soterrani de l’església. A la paret de l’església encara podem veure els senyals de la metralla. Diuen que aquesta plaça és un racó imprescindible en un passeig pel Barri Gòtic, i naltros l’hem escollit com a final d’etapa del nostre. Ha estat una visita intensa i profitosa, pigallada d’anècdotes i detalls desconeguts per naltros. També ens ha descobert que la gent està interessada en el coneixement del procés històric que ha configurat l’actual societat i territori del nostre país, Catalunya. Molt bona feina per la secció de Cultura del CEP. Fins la propera.

C ultura

El sumiller Paco Cordero, guiant la visita

Visita a la Vinya del Sabater Text i foto: ANC

iumenge 14 de juny, el CEP ha realitzat una visita a la Vinya del Sabater, un nou projecte vitivinícola situat a la finca colomenca de Torribera, i auspiciat per Grameimpuls. La visita ha estat dirigida pel responsable de l'explotació Meho Spago, que ha fet unes entenedores explicacions. Ens ha acompanyat el somelier colomenc Paco Cordero, que després d'anys de perseguir la idea d' una vinya a la ciutat, és ja una realitat. S'han recorregut les diferents vinyes que tenen una grandària modesta, en total uns 1000 metres quadrats. Es tracta d'una explotació experimental, ecològica i sostenible, i és per això que s'hi han deixat els grans pins, i els arbres fruiters que ja existien als vorals i s'han replantat herbes aromàtiques als marges i vessants. Entremig de les vinyes s'hi deixaran créxer plantes lleguminoses com es feia antigament. A l'inici de cada filada de ceps hi ha plantats rosers, que serveixen per mesurar l'arribada d'alguna plaga o malura. En aquest aspecte, es vol que els insectes siguin uns aliats beneficiosos a l'hora de combatre les plagues, i s'hi faran uns “petits hotels” d'insectes perquè s'hi estableixin. La vinya només es regarà el primer any, i després haurà de tirar amb el que caigui del cel. Tot i que no es compta amb una gran extensió de terra, hi ha diversitat de tipus de sòl. La majoria és de sauló, que deixa passar l'aigua però en manté la humitat, ja que el cep no vol excés d'aigua. També hi ha sòls més fèrtils d'un color negrós, i d'altres amb pissarra, que és ideal per “copiar” varietats del Priorat. El lloc té una bona orientació, on hi bufa la marinada i

el “foranell”un oratge saludable per la vinya. Depenent l'orientació i el tipus de terra s'hi ha plantat un tipus de raïm, intentant recuperar varietats autòctones : pel vi blanc pansa blanca i picapoll, i per la vairetat negra el garrut i la garnantxa negra. Si tot va bé es podrà recollir raïm d'aquí a uns cinc anys, amb una producció modesta. Durant la passejada hem pogut contemplar alguns dels antics bancals de pedra que en

el passat acollien la vinya que s'escampava per gran part de la nostra muntanya. De fet, segons comenta Paco Cordero, prop de Torribera, a la Cuscullada, el millor raïm de la zona amb el que els monjos de sant Jeroni feien un vi excel·lent. També ha explicat la importància del vi en la història de Santa Coloma. La sortida ha finalitzat amb un tast de vi acompanyat de pa, embotit, oli i xocolata. I aprofitant que la teníem al costat ens hem apropat a visitar la font d'en Bartomeu.

Breu història del Castell de Cardona Textos: Dolors Florensa Fotos: Ferran López

es primeres notícies del castell son del S. VIII, on consta que fou destruït pels sarraïns en una de les primeres incursions. Posteriorment Lluís el Pietós el feu restaurar (798) però la fortalesa no fou restablerta definitivament fins les cartes de repoblament de Guifré el Pilós (vers 888) i del comte Borrell II (986), quan el castell es un punt estratègic per tal de consolidar el domini de les terres conquerides a al-Andalus. Així, al S.XV esdevé la residència dels senyors de Cardona (primer com a vescomtes, més tard com a comtes i finalment com a ducs). - 24 -

Aquest ascens en l'escalafó aristocràtic va ser degut als beneficis obtinguts pel comerç i l'explotació de la sal. Tant és així que els Cardona van esdevenir una de les nissagues més influents de la Corona d'Aragó i fins i tot de la Monarquia Hispànica (el duc Ferran Ramón Folc es va casar amb Francisca Manrique de Lara de la casa de Medinaceli) i va arribar a convertir-se en un Grande de Espanya. Cap a 1450 les absències dels senyors de Cardona es varen fer més llargues i la vida social al Castell va perdre el seu esplendor. Malgrat tot, el castell es mantingué com a

C ultura Visita del Castell de de la vila

Visita Guiada al Castell i la Vila de Cardona

un indret militar estratègic en les diverses guerres, com la dels Segadors (1640-1652), la de Successió (1700-1714), la del francès, etc. És per aquest motiu que el castell de Cardona constitueix una fortificació militar que ens permet veure l'evolució de les arts militars des de l'edat mitjana fins al S XX. Del conjunt monumental del castell en destaquen la torre mestra o de la Minyona, una torre cilíndrica que originalment feia 25 metres d'altura (ara en fa 12.5) que va

ser escapçada durant la Guerra del Francès (1812) per tal d'evitar que servís de referència de tir. A continuació trobem el pati ducal, amb els seus baluards de defensa, l'antic pati d'armes, un pati a cel obert al voltant del qual s'estructuren els pavellons del palau i on hi havia una cisterna subterrània per l'aigua de pluja. L’escassetat d'aigua potable era un dels punts febles del castell, sobretot quan es va convertir en caserna militar.

Ermita romànica d’Olius

Des de l’antiguitat, l’home ha buscat llocs elevats per construir fortaleses pel control del territori. El castell de Cardona n’és un exemple. Tot i això, el que posseïa era un element més valuós que el propi territori: la sal. La sal era l’or blanc, fonamental per a la conservació dels aliments. Aquesta circumstància va fer que Cardona fos un indret decisiu en el desenvolupament econòmic de la zona. Aquets petits detalls de la història de Cardona i del seu castell ens els va explicar la Mònica Pérez, la nostra guia, que ens estava esperant tot just a l’entrada del Parador nacional. Tot el conjunt està magníficament conservat. La canònica/col·legiata de Sant Vicenç, una joia del romànic llombard a Catalunya, consagrada entre 1029-1040 (al seu presbiteri els senyors prestaven jurament a Sant Vicenç abans de prendre possessió). La col·legiata ens impressionà per la seva esveltesa i lluminositat, en part per l’orientació cap a l’est i en part pels alts finestrals. La cripta, sota l’altar major, designada igualment a la confessió de Sant Vicenç, també gaudeix d’una claror natural gens habitual; ens meravellà. Després de la visita al Castell vàrem passejar pel bonic poble de Cardona fins a l’hora de dinar. A la tarda vàrem aprofitar per anar a Riner, per visitar el Santuari del Miracle, que vàrem trobar una mica descuidat i amb un altar d’un barroc desmesurat pel meu gust. Finalment vam anar a veure l’ermita romànica d’Olius, dedicada a Sant Esteve, que té una cripta molt elegant i original. En front de l’ermita vàrem visitar el cementiri modernista, molt curiós i original.

- 25 -

V ida del Centre

Nota de tresoreria

es de l’any 2009 les quotes dels nostres associats no han tingut cap increment, mantenint-se la d’adult en 35 €/any, la familiar en 55 €/any (que pot incloure la parella més els fills menors de divuit anys) i la infantil en 20 €/any. La Junta Directiva, al llarg d’aquests sis anys, s’ha plantejat sovint la possibilitat d’incrementar les quotes, que s’han mantingut fins ara considerant l’important nombre de socis que abonen el seu import anual per estima a l’Entitat, sense participar habitualment en el ventall d’activitats que ofereixen les diferents seccions. Molts dels nostres associats

consideren que una entitat com la nostra a una ciutat com Santa Coloma és del tot indispensable, tant per la seva incidència i participació en molts fetsde transcendència ciutadana, com en elslògics esports de muntanya. Així i tot, a partir de l’any 2016 es crearà la quota voluntària de 45 €/any pels adults i 65 €/any per la quota familiar, mantenint-se els 20 €/any de l’infantil. També incorporem una quota de mecenes per aquells socis que, per la seva sensibilització i possibilitat econòmica, vulguin arribar a la quota anual de 50 €/any en el primer cas i de 70 €/any en el segon. Veieu la taula de quotes i d’inscripció al CEP:

Quota anual Mínima 35’00 € 55’00 €

Adult Familiar Infantil

Voluntaria 45’00 € 65’00 € 20’00 €

Mecenes 50’00 € 70’00 €

Inscripció al CEP Adult Infantil

15’00 € 8’00 €

Hem pres aquesta decisió per mantenir la filosofia de recerca d’autofinançament que històricament ha guiat la vida del CEP, per tal de no dependre mai d’interessos externs a l’entitat. Demanem doncs als associats que en el que resta d’any ens sol·licitin passar de la quota mínima establerta, a la quota voluntària o la de mecenes. Finalment, cal insistir també en intentar aportar nous socis entre familiars i amistats, que sovint

participen en alguna de les nostres activitats sense animar-se a donar-se d’alta com a socis.

70è ANIVERSARI DEL CEP El proper 2016 el CEP celebrarà els seus setanta anys d’existència i estem molt satisfets d’haver assolit aquesta fita, fidels als principis dels nostres fundadors en no ser una senzilla entitat excursionista sinó referent en una ciutat tant diversa actualment com Santa Coloma.

LOTERIA DE NADAL El número del CEP

69.953 Ja està a la venda

- 26 -

V ida del Centre

Sopar a la fresca Text i fotos: ANC

ivendres 18 de juliol al vespre vam celebrar el Sopar a la Fresca al renovat carrer de sant Josep. És una trobada de socis i amics del CEP que serveix per acomiadar el curs i donar el tret de sortida a les activitats estivals. Enguany ens vam reunir un centenar de persones que vam compartir el tiberi: uns portaven salat i d’altres dolç per les postres. La beguda i el cava, taules i cadires a càrrec de l’entitat. Vam comptar amb una interpretació de cançons i havaneres de la mà d’alguns membres de l’Orfeó Tanit.

Diada de l’enseyament 2015

a 19a edició de la Diada de

l’Ensenyament

celebrà

diumenge 10 de maig, com

cada any, a la plaça de la Vila. Enguany es reafirmava la importància de l’escola pública, exemplificada en la tasca d’escoles i instituts colomencs que oferien informació i activitat en els seus estands. Com cada any, les entitats de la ciutat hi van ser presents, donant a conèixer la seva tasca en l’educació en el lleure en pro d’una ciutat educadora. El CEP i algunes de les seves seccions, com el grup infantil i l’Aula de la Gent gran, no van faltar a la cita muntant la seva paradeta. - 27 -

c ol·lectiu Ciutadà Notícies del Poblat i el Torrent

Text i fotos: Albert Bellido

MONÒLIT Davant dels actes incívics contra el monòlit del Planell de les Alzines, hem procedit a fer un tancament de fusta que li doni «protecció». Inauguració de la nova senyalització del Poblat

A la tardor es farà una plantació al voltant del perímetre per dignificar i embellir el conjunt i l’entorn.

zones més antigues d’excavació que estan molt deteriorats i amb perill de pèrdua irreparable.

RETOLACIÓ

INCENDIS

Han estat instal·lats tots el nous rètols informatius, tant els d’accés al poblat com a l’interior, que han millorant –i molt– l’explicació i comprensió del jaciment. També han escoltat algunes de les nostres peticions i a llocs estratègics han posat cadenats i senyals de prohibit el pas. Queda pendent la senyalització i delimitació de camins de pas i visita.

La greu sequera que patim i l’acció d’algun piròman incontrolat, fa que fins

ara haguem patit quatre incendis: a l’entrada del poblat, a l’espai entre l’entrada de Torribera i el nou mirador, al parc de la Bastida i a Can Franquesa. Les conseqüències, tot i que els focs es van controlar ràpidament, són greus. Confiem que no es repeteixin.

Els bombers, al darrer incendi a tocar del poblat

EXCAVACIONS Com altres anys, està en marxa el programa d’excavacions anuals. En aquesta ocasió han obert un camí de ronda per la vessant de Montcada, que permet una magnífica vista del conjunt d’habitacles. Al mateix temps estan acabant la neteja i excavació dels últims habitacles i carrer d’aquesta zona. Ens preocupa molt –i així ho hem fet saber als responsables de les excavacions– que l’apertura del camí de ronda té el greu inconvenient de deixar els murs dels habitacles sense protecció, i hem demanat que siguin reforçats en el punts més dèbils que presenten greu perill d’esfondrament. També seguirem insistint en la consolidació del murs existents a les - 28 -

Viatge a Figueres, el Museu Dalí i el Castell de Púbol Text: Albert Andrés Foto: Balbí Martínez

l passat 2 de juny, a les 8 en punt i amb un temps esplèndid, vam posar rumb a Figueres, ciutat de trenta mil habitants, on vam visitar la Parròquia de Sant Pere i el Museu Salvador Dalí, antic Teatre Municipal, que l’any 1939 va ser destruït per un incendi. El petit Dalí, a causa de la mort d’un germà gran de curta edat, va tenir una vida d’angoixa i trauma, que es reflecteix al seu treball, en el qual apareix la mort de manera indirecta i subtil. Al mateix temps vam fer una visita a la Rambla i al Museu del Joguet d’aquesta ciutat. El senyor Dalí va ser una figura que va trobar el moment i les persones que el van enaltir. Aquestes mateixes persones van silenciar altres personatges notables com Narcís Monturiol o el músic Pep Ventura. A la tarda vam visitar el Castell de la Baronia de Púbol, on reposen les restes de Gala, l’esposa de Salvador Dalí.

a ula Exposició d’aquarel·les de l’Aula Text i foto: Àngels Amorós

urant l’any, i ja en fa vuit, una bona colla de socis i sòcies de l’Aula ens ajuntem un cop per setmana al Centre Excursionista per practicar la tècnica de dibuix i pintura a l’aquarel·la, de la mà amiga de la nostra «senyo», la Luci Sesé, que ens guia magistralment en la pràctica d’aquest art. Amb una selecció dels nostres treballs n’hem fet una exposició col·lectiva prou ampla, que el dia 20 de maig es va inaugurar al CEP.

Ha estat exposada fins al dia 27, amb molt bona acollida per part de tothom que s’hi va acostar. Aquest any hi tornem. Els que no hi esteu apuntats i us agrada la pintura i el dibuix, us animem a provar-ho. Aquesta és una activitat molt completa, en la que sobretot fruïm, aprenem i ens relacionem, coses que contribueixen també a mantenir-nos en forma, físicament i psíquica.

Fi de 12è curs de l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran Text i foto: Josep Martinell

s començà l’acte amb el lliurament a cadascun dels assistents que feia 12 anys que s’havien inscrit a l’Aula. Es tractava d’una figureta de ceràmica batejada amb el nom de «Colometa», composta d’una peanya que suporta un rombe amb un colom que és l’escut de la nostra entitat. Aquesta figureta, d’uns 15 centímetres d’alçada, ha estat realitzada per un col·laborador de l’Aula, en Josep Ricard. La figureta s’acompanyava d’una targeta - 29 -

amb una inscripció que deia: Al Sr. o Sra. ........ en reconeixement a la fidelitat a l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran de Santa Coloma de Gramenet se us lliura la Colometa que simbolitza el vol cap al món de la Cultura possible a totes les edats. Al mateix temps que es feia el lliurament de les colometes es passaven unes diapositives de les diferents activitats fetes durant el curs.

ula Coral de l’aula interpretant “La del soto del Parral”

Foto: Antonio Enrique

El grup de l’ermita de Sant Pere de Reixac.

Foto: Antonio Enrique

Actuació de la Coral de l’Aula Jordi Antonin Text: Josep Martinell

Interpretaren: Gaudeamus igitur, Oreneta Gentil, Santa Lucia, PielCanela, Que tinguem sort, La Mare, Evocació al Pirineu, El Cavaller Enamorat, Com he fet sempre. Ens sorprengueren amb un bis interpretant espectacularment un fragment de la sarsuela La del Soto del Parral. Tot aquest concert va ser dirigit magníficament pel director Albert Cabero. Per rematar el fi de festa, la majoria dels alumnes assistents sortírem al pati del museu, com cada any, a gaudir i assaborir la corresponent coca i cava, i desitjantnos Un bon estiu i fins el curs que ve!

Sant Pere de Reixac Text: Montserrat Rubio

l dia 9 de juny un grup de catorze persones ens vam encaminar cap a l’Ermita de Sant Pere de Reixac; és una església romànica que data del segle X i que va ser reconstruïda l’any 1376. A tocar de l’entrada hi ha la figura d’un escolanet de mida natural que sembla aturar el pas del temps. A la part central trobem l’altar dedicat a Sant Pere, i a l’esquerra i protegida amb un vidre hi ha la imatge de Santa Maria de Reixac –que va ser donació d’una senyora benefactora de l’època–. Als peus de la verge hi ha una urna amb les cendres d’un dels sacerdots que havia oficiat les misses a molts dels que van contraure matrimoni a l’ermita. Els amics Teresa González i Jordi Suesa s’hi van casar fa cinquanta anys, amb seixanta convidats, i van venir aquest dia perquè no hi havien tornat mai des de llavors; jo mateixa vaig ser allà pel

casament dels meus oncles, que va ser l’any 1967. Al costat, pujant, hi ha un petit cementiri, i al davant una antiga casa de religioses que actualment ocupa la - 30 -

rectoria. Més tard vam caminar per un sender verd i frondós amb força vegetació cap a la Font dels Caçadors, que avui en dia està pràcticament seca.

ula

AULA UNIVERSITÀRIA DE LA GENT GRAN PROGRAMACIÓ CONFERÈNCIES 1er. TRIMESTRE CURS 2015-2016

ALTRES ACTIVITATS 1er. TRIMESTRE CURS 2015-2016

OCTUBRE

Dimecres 7: “Riure per viure. Com l’ humor pot millorar la nostra vida” Conferenciant: Aura Costa Bonet -Llicenciada en Ciències de la Comunicació per la UAB -Postgrau en Psicologia Positiva a la Universitat Jaume I -Titulada en Mindfuldness per la UB

Dijous 8: Teatre llegit: “Faldilles i pantalons amunt i avall” De Lluís Coquard

Dimecres 14: “El retratista. La història del mestre que va prometre el mar” Conferenciant: Sergi Bernal -Geògraf. Fotògraf d’històries humanes i compromeses Dimecres 21: “El Premi Nobel de literatura” Conferenciant: Margarida Codina Carbonell -Professora -Autora de llibres per l’ensenyament i quaderns de reforç per l’ESO Dimecres 28: “Breu història de la llum” Conferenciant: Xavier Roqué -Professor d’Història i Ciència de la UAB

Dimarts 20: Sortida cultural a Manresa. -L’època medieval: La Seu Gòtica -El llegat Ignasià: La Cova -La ciutat industrial i modernista: El modern eixample Dijous 22: Tertúlia literària: “La fondalada”, de Jhumpa Lahiri

NOVEMBRE

Dijous 19: Tertúlia literària: “Madame Bovary”, de Flaubert Gustave

Dimecres 4: “Pau Casals: un músic per la pau” Conferenciant: Xavier Chavarría Talarn -Musicòleg, periodista i crític musical Dimecres 11: “Una nova visió de la sexualitat de les persones grans” Conferenciant: Daniel Borrell Giró -Llicenciat en Psicologia per la UAB -Màster en teràpia sexual i de parella per la UB Dimecres 18: “La bellesa del microcosmos” Conferenciant: Mercè Durfort Coll -Doctora en Biologia, especialitat Biologia Cel·lular per la UB -Catedràtica de Biologia Cel·lular a la UB Dimecres 25: “Prendre correctament els medicaments. Evitar errors” Conferenciant: Carles Paytubí Garí -Doctor en Medicina i Cirurgia per la UAB

Dimarts 24: L’aula camina: a la Cova d’en Genís Dijous 26: Teatre llegit: “De més verdes en maduren” D’Assumpta Gonzàlez

DESEMBRE Dimarts 1: Visita guiada: La Ciutat de la Justícia i l’Hospitalet Dimarts 15: Visita guiada: “El Museu Molí Paperer de Capellades” i dinar de pre-Nadal al Restaurant “La Cantina” de Piera

DESEMBRE Dimecres 2: “La Barceloneta, un barri de Barcelona” Conferenciant: Lluís M. Bou Roura -Llicenciat en Història de l’Art per la UB -Historiador

Dimecres 16: Fi de trimestre. Actuació de la nostra Coral “Jordi Antonín”

Dimecres 9: “La Via Làctia” Conferenciant: Francesc Lozano Winterhalder -Llicenciat en Biologia -Professor a la Universitat Ramon Llull -Membre de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell - 31 -

Dijous 17: Tertúlia literària: “84, Charing cross Road”, de Hanff Elene

ula

Conferències setmanals del darrer trimestre Text: FLR

quest darrer trimestre, i tal com es habitual, la secció de l’Aula Universitària de la Gent Gran ha organitzat un seguit de conferències setmanals, entre les que podem destacar: “Les fantasies musicals de Walt Disney”, “L’Univers de Newton”, “Pompeia i Erculà, els secrets amagats sota les cendres del Vesuvi”, “100 anys de centrals elèctriques als Pirineus”etc, ...sempre a càrrec de prestigiosos conferenciants i pedagogs. En Josep Martinell en fa habitualment les ressenyes, que setmana darrera setmana es distribueixen entre l’alumnat de l’Aula. Si us en interessa alguna en concret, us la poden facilitar. En aquest Butlletí us en transcrivim una d’elles, pel seu tarannà aventurer:

i muntanyes, aïllats de la resta de la societat. Les seves cabanes acullen una o dues famílies d’unes 6 persones cadascuna. No hi ha gaires poblats amb electricitat o aigua potable. Les condicions sanitàries son extremadament precàries i els dispensaris més propers es troben generalment a uns quants quilòmetres de distància, on generalment s’hi ha d’accedir a peu. Fins fa poc vivien de la cacera i del cultiu, però ara, amb el fort creixement del país, el seu estil de vida està amenaçat. Nous nuclis urbans apareixen al voltant de grans centres industrials, i els pobles aborígens cada cop es troben mes marginats, amb grans dificultats per adaptar-se a aquesta nova situació. Els boscos i la jungla, on abans trobaven els mitjans

necessaris

desenvolupament

per

sostingut

un va

desapareixent . L’Índia es una societat mes complexa que la nostra.... Les nostres classes socials ens possibiliten escalar posicions, però les seves “castes” els ho impedeixen. Els que tenen el poder són les classes religioses,

L’Índia del Adivasis

perquè quan els colonitzadors anglesos

Conferenciant : Gerard Romà Professor i divulgador de viatges.

inferiors. L’analfabetisme es molt elevat,

Perquè comprengueu el que representen els Adivasis a l’Índia heu de saber que aquest país el formen 1200 milions d’habitants, un país de milers de ètnies, de milers de llengües. Els Adivasis, al voltant de 70 milions, són els descendents dels primers pobladors de l’Índia. La majoria pateixen greus problemes de marginació. Aquestes tribus viuen en poblats situats als turons

que van ser expulsats, deixaren el poder en mans dels religiosos, que vulgues que no eren les persones mes cultes, sabien llegir i escriure, a diferència de les castes hi ha milions de “paries”, la gent més marginada a l’Índia. Per moltes lleis que s’estableixin, si la societat no els té en compte, son repudiats. Son els intocables. Hi ha molt d’esclavisme disfressat. Per exemple, hi ha terratinents que els contracten i els paguen, però tot ho han d’adquirir en botigues que son propietat dels mateixos, i a final de mes encara queden endeutats, es a dir, lligats sense possibilitat de marxar. Això no deixa de ser esclavisme. La majoria de despeses les tenen en les begudes alcohòliques, un clar símptoma de la manca d’esperança en el futur!!!. - 32 -

l lector escriu

Al poble Nepalés Text: Joan Yuste i Rosa Gisvert

mb la cara enganxada a la finestra i el nerviosisme de poder veure el somni de la meva vida, no em perdia detall quan pels altaveus ens anunciaven la proximitat de l’aeroport. La primera visió que vaig tenir d’aquest petit país van ser les imponents i anhelades muntanyes, en la maniobra d’aterratge anaven apareixent amb més claredat centenars d’aldees amb les terrasses de cultius d’arròs enlairades i disseminades pels flancs de les valls. Amb les mans juntes, un etern somriure i una petita inclinació de cap i amb la paraula NAMASTÉ, expressió de salutació i respecte en la cultura d’Àsia, ens donava la benvinguda el poble nepalès. Recordo la gran admiració que ens va despertar el passejar pels caòtics carrers de Katmandú plens a vesar de temples i palaus budistes i hinduistes, com la famosa Plaza Durbar, la Stupa de Boudhanath, el famós carrer Thamel o la Stupa de Swayambunath (el famós temple dels micos), amb l’explosió de mil colors del munt de persones de diferents ètnies i creences convivint amb gran respecte les unes amb les altres en un moviment constant i amb un NAMASTÉ sempre als llavis. La meva admiració només la superava la bondat, la humilitat i sobre tot la seva respectuosa manera de viure i veure la vida, la qual cosa m’ha donat molt a pensar de la nostra cultura occidental. Observàvem amb atenció les parades de fruita o carn sense refrigeració a l’aire lliure i amb els carrers de pols i terra, la qual cosa ens feia recordar els nostres comerços o mercats dels anys 40/50, contrastant, i molt, amb les ben assortides botigues de roba esportiva, principalment per al turisme, font principal d’ingressos d’aquest país. Deixàvem Katmandú per iniciar la llarga marxa que des de Lukla, en vuit dies a través de la vall del Kumbu, ens portava al camp base de l’Everest. Tot un rosari d’allunyats poblats amb les

o rfeó Estada de l’Orfeó Tanit a Sant Fost de Campsentelles Text: Dolors Romero Labrada Foto: Amàlia Padilla

ls dies 16 i 17 de maig d’enguany l’Orfeó Tanit va gaudir d’una estada de treball en la casa de colònies Mas Po-Canyadó, situada al terme de Sant Fost de Campsentelles, en plena serralada de Marina.

seves Stupas i els seus rodets d’oració ens van donar acollida, allà on la vida rural s’observava molt més dura que a la ciutat, però que mai, mai, ens va faltar un somriure en arribar i un NAMASTÉ, NAMASTÉ, corejat per la nombrosa mainada que sortia a rebre’ns, despentinada, amb els mocs penjant i sense la sobre protecció que gaudeixen els nostres fills occidentals, però amb uns ulls tan vius que dintre la seva precarietat desbordaven alegria, veiem com els més grans sempre ajudaven els més petits quan transportaven l’aigua, els queviures del camp o els fems secs dels iaks per escalfar-se. Vam fer l’amistat necessària que dóna el temps entre jornada i jornada amb aquestes persones per viure moments inoblidables, són gent treballadora que amb esforços sobrehumans es guanyen la vida transportant a les esquenes i lligades al front amb una cinta, càrregues impossibles d’imaginar durant dies i dies per camins i alçades considerables. Aquesta va ser la nostra particular vivència amb moltes persones que no oblidarem, la nostra experiència i el gran record que ens varem emportar del nostre pas pel Nepal van aconseguir arrelar en el més profund dels nostres sentiments. Avui, tres anys més tard, estic assegut tranquil davant del

televisor, de cop un calfred m’encongeix el cor en escoltar: “un terratrèmol de força magnitud sacseja el Nepal amb gran nombre de víctimes i danys materials”. Em quedo paralitzat, crido a la companya d’aventures, junts i en silenci acabem de veure les noticies... destrucció i mort a la plaça Durbar... la Stupa de... el Temple de... a la vall de... i morts i més morts, en acabar ens mirem amb els ulls amarats de sentiment, sabem el que significa això, la natura és imparcial però... com sempre, els més pobres, els més necessitats, quan es desferma són els més perjudicats. La muntanya, junt amb la fotografia, caminen molt juntes al llarg de la meva vida, tinc les imatges dels llocs que ara ja no existeixen, però el que més mal em fa és pensar que moltes d’aquelles persones anònimes que ens van regalar part del seu temps, el seu somriure i ens saludaven amb el seu NAMASTÉ també ens han pogut deixar. NAMASTÉ! poble nepalès, treballador, humil i honrat com no n’he conegut, compartim el vostre dolor, sabem el que esteu patint i sé que amb el vostre esforç, només amb el vostre esforç, tornareu a recuperar-vos. Amb la frase de la terra que em va acollir, us acompanyo i us dic: tornareu a sofrir, tornareu a lluitar i tornareu a aixecar-vos! - 33 -

Aquesta trobada tenia dos objectius, en primer lloc, treballar de manera intensiva el repertori dels propers concerts a fi de reforçar els assajos setmanals i de l’altra, cohesionar el grup, incrementar la complicitat emocional i intensificar les relacions entre els cantaires.

Concert 6 de juny de 2015 El 6 de juny d’enguany l’Orfeó Tanit i el Cor Ipharadisi, coral integrada per pares de l’Escola Municipal de Música Can Roig i Torres, van oferir un concert a l’Església Major de Santa Coloma emmarcat dins dels actes de commemoració del centenari. A la primera part el cor Ipharadisi, sota la direcció d’Arnau Farré, va obrir el concert amb la interpretació de cinc peces: Laudemus Virginem, del Llibre

o rfeó

L’Orfeó Tanit a l’Església Major

Vermell de Montserrat del s. XIV, Pastime in good company, d’Enric VIII d’Anglaterra, Cançó de nit, de Dmitri Kabalevsky, Dona, dona, de Sholom Secunda i Si ma ma kaa, peça tradicional de Ghana. A la segona part l’Orfeó Tanit va oferir vuit peces sota la direcció de l’Àngel Villagrasa. Van interpretar el Locus iste, del compositor austríac Anton Bruckner, dues havaneres: El meu avi, del compositor J. L. Ortega Monasterio, La caña dulce, d’autor desconegut i recollida pel Xavier Montsalvatge; dues sardanes: En el Vallespir, extreta de la Cançó d’amor

Foto: Marga Vallverdú

i guerra, de Rafael Martínez Valls, i El cavaller enamorat, del compositor Joan Manén; també es van interpretar Goods news, espiritual negre, Blue Moon, un clàssic del segle XX arranjat pel Richard Rodgers, i es va finalitzar amb El cant del poble, de J. Anselm Clavé i Amadeu Vives. El concert va concloure amb la interpretació per part de les dues corals de la peça Signore delle Cime, de Giuseppe di Marzi. El nombrós públic que va assistir-hi va respondre en finalitzar l’acte amb intensos aplaudiments i una forta ovació.

61è Aplec a casa nostra Text i fotos: Joan Llagostera

’activitat al Parc d’Europa va començar a les nou del matí amb la col·locació de les banderoles, la pancarta de benvinguda i, sota el tendal de protecció, les taules, cartells, programes, els regals que es rifarien al llarg de la jornada, altres estris i el micròfon que ens serviria per comunicar als assistents les cobles que anirien actuant i les sardanes que tocarien, així com els comentaris i incidències que s’anessin produint. Mentrestant els tècnics de so havien

muntat els equips de megafonia i els encarregats de l’empostissat completaven la seva feina amb la distribució de parasols i cadires. Puntualment, a quarts d’onze, la Bisbal Jove va llançar les notes de la primera sardana programada, L’àvia Teresa, i alternat les interpretacions, de dues en dues, amb la Jovenívola de Sabadell, van acabar conjuntament amb la nostra clàssica d’en Joan Pairó Gramenet Sardanista. Cal remarcar que la Jovenívola va oferir, en commemoració - 34 -

ardanes

del centenari del naixement de Tomàs Gil i Membrado, la seva sardana Figueres 1267. A mesura que avançava el matí anava en augment la gent que acudia i donava lluïment a la festa, que les puntaires feien més esplèndida amb la seva presència i la mostra del seu treball, tan tradicional com admirable. Després de la pausa per dinar i descansar, a les cinc es reprenia l’Aplec amb les dues cobles del matí més la Sabadell, que interpretaren les dinou sardanes que formaven el repertori de la tarda, entre les que destaquem les tres de lluïment, L’Empordà, d’Enric Morera en els 150 anys del seu naixement i la de conjunt, Puig Castellar, d’Enric Gratacós. Amb la sardana Ofrena a l’amic Saumoy es volgué fer un reconeixement a l’abnegada tasca que ha dut a terme en benefici de la nostra dansa el fundador i representant de la Jovenívola, en Salvador Saumoy, a qui es va fer lliurament d’unes flors com a mostra de la nostra estima a la seva persona. Unes paraules seves van tancar aquest senzill però emotiu acte. La gran quantitat d’obsequis cedits per estimables col·laboradors van fer contents els afortunats guanyadors que es van poder endur a casa un bon record d’aquest 61è Aplec que, com ja sabeu, associem a la commemoració del centenari de l’Església Major de Santa Coloma, efemèride a la qual contribuïm amb la dedicació de la portada del programa i amb l’audició especial que celebrarem el 6 de setembre davant de l’església a les 12 del migdia amb la cobla Marinada.

A la Font de l’Alzina La satisfacció expressada per tothom que va assistir a la commemoració del 1r Aplec a la Font de l’Alzina que va tenir lloc l’any passat, ens ha decidit a repetir aquesta activitat, dedicant-la als socis, alhora que ens afegim a la celebració del Dia Universal de la Sardana. De nou va ser un èxit, hi van acudir més de cent persones caminant o amb el servei de

Sardanes en el Centenari de l’Esglèsia Major Text i foto: ANC

Sardanes a la Font de l’Alzina

bus-llançadora, i només en algun cas excepcional per raons de salut, amb auto particular, ja que el reduït espai no fa possible l’estacionament lliure de cotxes. Una bona matinal sardanista, que esperem poder repetir en endavant.

Sortida a l’Aplec de Ripoll Quan fa sis anys de la primera sortida organitzada a l’Aplec de Ripoll, aquest 19 de juliol hi hem tornat, després d’haver visitat en aquest període de temps els d’Olot, Banyoles, Montblanc, Tarragona, Reus, Rupit-Pruit i Santa Coloma de Farners. En aquesta ocasió més de cinquanta amics sardanistes colomencs hem participat en l’esmorzar i dinar de germanor i ballant o escoltat les sardanes en l’agradable parc que acull l’aplec. Alguns vam aprofitar per fer una visita cultural al Monestir, amb la necròpolis descoberta, de fa poc, complementant

així un bon dia, en el que ens va amenaçar la pluja però que ens va respectar fins a l’hora de la tornada.

Altres actes Quan llegiu aquest butlletí, a més de l’audició esmentada anteriorment davant de l’església, i amb motiu de la Festa Major, la mateixa tarda del dia 6, al Teatre Sagarra s’haurà celebrat un espectacle de música tradicional del País Valencià, amb Pep Gimeno “El Botifarra” i l’Esbart Sant Cugat, i el dilluns 7 de setembre a can Sisteré a les 7 de la tarda, la ballada habitual d’aquest dia amb la Bisbal Jove.

n el marc de la Festa Major d’Estiu,el diumenge 6 de setembre es va fer una audició –a càrrec de la cobla Marinada– i ballada de sardanes al davant de l’Església Major per commemorar-ne el Centenari. Es va fer en acabar l’Ofici de Festa Major, tot rememorant que fa cent anys, el 1915 i després de l’Ofici d’aleshores i de la inauguració solemne del nou temple, hi va haver una ballada de sardanes interpretades per la cobla la Principal de la Bisbal. Aquell dia de fa cent anys es va instituir que la Festa Major d’Estiu se celebrés el primer diumenge de setembre. A l’acte hi era present l’Abat de Montserrat, Josep M. Soler, a qui la cobla va voler dedicar la coneguda sardana La Moreneta.

L’onze de setembre al matí la cobla Rambles haurà fet un concert a la plaça de la Vila, després de l’ofrena de flors, pròpia del dia, per amenitzar la ballada de sardanes que com cada any celebrem. Us desitgem que hàgiu tingut una molt bona Diada, i esperem donar-vos-en més informacions i fotografies en la propera edició.

61è Aplec al Parc d’Europa

Sardanes al centenari de l’Església Major - 35 -

g rup infantil

Text: Monitors i monitores del Grup Infantil del CEP

GICEP 2014 - 2015: Un curs ple de novetats Aquest curs, infants, monitors i monitores ens ho hem passat d’allò més bé. Ha estat un curs ple de novetats, curull de nous infants amb moltes ganes de fer nous amics i de conèixer la natura que ens envolta, i també una bona colla de monitors/es amb moltes idees.

AL NATUPARK! La penúltima excursió del curs va ser al Natupark, com cada any. Allà per grups d’edat vam ser uns micos saltant d’arbre en arbre, atrevint-nos a passar per tots els circuits de tots els colors. Que si verd, blau, taronja, vermell o negre; ens ho vam passar genial tots junts posant a prova la nostra agilitat en altura, enmig de la natura que tant ens agrada. UN DIA DE PLATJA... Com cada última sortida del curs, vam quedar ben d’hora als jutjats de Santa Coloma per anar fins la platja de Badalona en bici pel riu. Ens vam separar petits i grans amb joves, aquests últims van anar en bici i els petits van agafar un bus que els portaria al destí dels més grans. Ja acabat el recorregut planejat vam poder descansar a la sorra i submergir-nos a l’aigua. Jocs amb la pilota, jocs amb cartes, converses, jocs dins l’aigua... en definitiva, ningú va poder avorrir-se entre tants jocs i la motivació de tots nosaltres. Com cada any una visita al mar sempre puja els ànims i ens carrega d’energies per anar de colònies, i per suposat és la nostra manera d’acomiadar el gran curs que hem passat. ...

I PER FI, LES COLÒNIES D’ESTIU! Per fi arriben les esperades colònies d’estiu del GICEP, i aquesta vegada tenen una característica nova, i és que per primer cop repetim de casa. Tornem a la Garrotxa, a la Vall d’en Bas, a la casa El Rourell, on tres estius enrere vam passar unes grans colònies de quinze dies. Durant onze dies d’activitats, la música com a centre d’interès d’aquestes colònies vibrava per cada racó de la casa i dels voltants, combinada amb activitats, dinàmiques, alguna excursió i la ruta dels joves al Puigsacalm. I com cada últim dia, els pares vénen amb uns menjars deliciosos a dinar tots plegats abans de començar l’estiu per separat. Que més es pot afegir si ja sabem la felicitat que sent cada persona de la gran família que som quan està de colònies. Bon estiu, excursionistes, i fins al pròxim curs! Natupark - 36 -

Foto: Jordi Álvarez

f lora i fauna

Tudó Columba palumbus Text i foto: ANC

n castellà s'anomena paloma torcaz, i és de la família dels colúmbids. D'entre dels tipus de coloms és elmés gran, medeix uns 40 cm de llarg,i és diferencía clarament del seu parent més habitual el colom roquer que trobem a la ciutat. A més és molt més esquiu i desconfiat que el de ciutat. És de color gris blavós amb el ventre rosat fosc i té una franja blanca a cada ala. El cap és gris amb una taca blanca a cada costat del coll. El bec és vermellós amb la punta groga i les potes són rosades. La cua té una franja fosca al final. Menja fruits, brots, fulles i llavors i busca el menjar a terra o dalt dels

arbres. Construeix el niu amb branquetes dalt dels arbres. La femella pon 2 ous blancs i pot fer una o dues postes per any. Viu en zones de cultius, arbredes, boscos, i fins i tot en parcs i jardins de les ciutats. El de la imatge ha estat fotografiat en un parc del Singuerlín. Vola amb rapidesa,i quan aixeca el vol aleteja amb força produint un soroll característic. Ocell molt apreciat des de l'antiguitat, ha estat caçat pel consum domèstic. A causa de la caça i a la competència amb el colom més comú, la seva població ha disminuit força en els últims anys.

Síndria L

Text i foto: Pepi

a síndia, síndria, meló d’aigua, meló d’alguer o meló de moro, pertany a la família de les cucurbitàcies. És una espècie de planta amb flor, la sindriera, que proporciona una fruita del tipus pepònide generalment esfèrica o el·lipsoïdal amb la pela gruixuda (que pot ser verda, groga i de vegades blanca) i el mesocarp i endocarp carnós de color generalment vermell. Les llavors són negres o de color marró fosc. Recentment s’han creat varietats sense llavors. És una planta enfiladissa o que s’estén per terra, originària del sud d’Àfrica.

Els amerindis dels EEUU cultivaven la síndria des del segle XVII a la vall del Mississippí, introduïda pels esclaus negres africans.

El nom de síndia o síndria prové de l’àrab batíhasindíia (meló del país de Sind). Ja hi ha evidències del conreu de la síndria a la vall del Nil durant el segon mil·lenni a C. També es menciona la síndria a la Bíblia com menjada pels antics israelites en el seu captiveri a Egipte. Cap al segle XX la síndria es cultivava a la Xina, actualment el principal productor mundial. Cap al segle XII els musulmans introduïren el seu conreu a Europa.

NUTRICIÓ. De mitjana la síndria conté un 6% de sucre i un 92% d’aigua. És una font de vitamina C. El contingut calòric per 100 g. és de 127 KJ, amb 0,61 g. de proteïna, 0,15 g. de greix i 7,55 g. d’hidrats de carboni, 0,4 g. de fibra, 6,2 g. de sucre, 0,24 mg. de ferro, 7 mg. de magnesi, 11 mg. de fòsfor, 112 de potassi i 0,10 mg. de zinc. Té petites quantitats de les vitamines A, C, àcid pantotènic, vitamina B6, folat, tiamina, riboflavina i

És la cucurbitàcia més exigent en calor i en aigua. Les llavors no germinen fins els 16º. Sovint se sembren pre-germinades o en planter. Necessita un adobat orgànic molt intens. Normalment es conrea en regadiu. Les varietats més conreades són la sugarbeauty i la klondike, i altres varietats més tradicionals com la catalana.

- 37 -

niacina. La síndria amb polpa vermella és una font significativa de licopè. Hi ha més de 1.200 varietats de síndria que oscil·len entre un pes de 400 g. a més de 80 kg. La varietat Carolina Cross té el record de pes d’una síndria de 119 kg. Al Japó els agricultors de la regió Zentsuji van trobar el sistema de fer síndries quadrades encapsulant-les dins de caixes de plàstic i de forma natural els fruits adopten la forma del receptacle. Aquesta forma cúbica en facilita l’emmagatzematge.

m irador Anem i tornem: avui com fa un segle «Dins l’obagor de l’arbreda de Montjuïc s’anà teixint la primera escola pública catalana, sota el mestratge de Rosa Sensat. Els regidors de l’Ajuntament de Barcelona Pere Coromines i Ignasi Iglesias promogueren el 1910 la creació d’una escola a ple aire a l’estil de la Waldschule (Escola del Bosc), creada pel metge alemany Baginsky. Així es plasmava l’higienisme, una de les orientacions bàsiques de l’Escola Nova, moviment renovador de l’escola catalana. La concepció higienista de l’activitat escolar intentava posar remei a la greu situació d’higiene, d’alimentació i de salut en què vivia la major part de la població obrera i, per tant, de la població escolar. Molts infants anaven a escola bruts i mal nodrits. Aquelles escoles amb dutxes i amb menjadors van ser les pioneres a intentar un ideal: que l’escola fos una continuació de la llar (en alguns aspectes, el suplia) i que a casa es continués la tasca formadora de l’escola.» La colpidora realitat de fa un segle, recollida pels historiadors, té un paral·lelisme actual en la pobresa infantil i en el paper social de primer ordre que continua fent l’escola. El servei “Anem i tornem” n’és un exemple local del qual ens podem sentir orgullosos. Coordinat des de la regidoria d’ensenyament, fa la tasca d’acompanyament dels infants que ho necessiten de casa a l’escola i de l’escola a casa. Tasca valuosa contra l’absentisme escolar i pal·liatiu de mancances molt bàsiques. Com fa un segle.

Sagarra i auditori, a tot gas La crisi ho afecta tot; la cultura no n’és una excepció. Però quan s’ofereix un cartell amb grapa amb uns preus assequibles, la combinació està destinada a l’èxit. El balanç de 2014 de l’activitat del teatre Sagarra i de l’Auditori n’és una mostra. Sobrepassa la xifra de 60.000 espectadors (43.854 per al teatre i

Agustina Rico, juliol 2015 17.847 per a la música), amb una ocupació mitjana del 70% de les localitats del Sagarra (550 butaques), 85 obres i 111 concerts. Monòlegs, El Crèdit, companyies com La Perla i Joglars, i l’estrena al setembre de Ruz-Bárcenas, són, entre altres, propostes potents de la programació. I l’anunciat conveni amb companyies de Barcelona perquè assagin a les instal·lacions colomenques i ofereixin estrenes a la ciutat, promet. Les xifres de 2015 auguren també un bon balanç: 30.000 espectadors fins la pausa d’estiu. Molts factors fan que les coses rutllin però que al darrera bategui un cor enamorat del teatre, alguna cosa hi deu fer.

Procés Constituent plega a Santa Coloma Vaig assistir a l’acte de presentació de Procés Constituent a Santa Coloma aquell 2 d’octubre de 2013. Em va impressionar la gentada, l’animació a la cua que envoltava el Sagarra, la transversalitat dels assistents, l’estol de voluntaris i el desplegament d’activitat i d’il·lusió sincera que transmetien. No és que en altres actes i organitzacions no hi hagi entusiasme, però allà es podia sentir i gairebé tocar. Passat un any i escaig, no arriba a dos, el 14 de juny de 2015, l’Assemblea Territorial de Gramenet decideix dissoldre’s. Expliquen en un comunicat que el personalisme d’alguns dirigents, l’incompliment de compromisos adquirits i la manca de projecte clar, els han portat a prendre la decisió de plegar. Una de les figures emblemàtiques de Procés Constituent, sense l’aspecte ni el somriure dels inicis, apareix tot sovint en les notícies embarcada en variades missions i postulant-se per algun càrrec. Mentrestant, els pencaires locals ho han deixat córrer.

Treballs de recerca, un exemple Entre març i abril, una selecció dels treballs de recerca de batxillerat és presentada en públic. Però no és una - 38 -

activitat escolar, és una mostra cultural de primer nivell, a la qual recomano que, qui pugui assistir-hi (tot un matí de dia feiner), no se la perdi. Hi ha treballs científics, sociològics, periodístics, d’economia, de gastronomia, antropològics… molt ben explicats oralment pels seus autors i autores, i didàcticament mostrats amb powerpoints i exemples pràctics. És un matí en què es rep una enorme dosi d’optimisme. Cal aparcar els núvols sobre el futur; de moment, ells i elles han fet els deures. I ajudats pels seus professors, ens ho expliquen molt bé, majoritàriament en català, inclosos alguns alumnes nouvinguts amb problemes de fluïdesa oral. Lingüísticament millor que força col·laboradors de la Terribas, del Cuní o del Basté, i que el conductor de El gran dictat quan parla sense guió. Què està passant amb la llengua? Parlar bé el català no és enrotllat? És de frikis?, d’immigrants?, dels de Santa Coloma? Feina tindrà l’Òmnium el dia que torni a ocupar-se de les qüestions culturals.

Mercè Penalba es jubila Voltada de família, amics, companys i colomencs de signe divers, s’ha jubilat la directora de la Biblioteca Central, Mercè Penalba. Han passat quaranta anys, potser més, dels seus inicis a la Biblioteca F. Valls i Taberner, sota la Plaça de la Vila. Amb Maria Font, directora de la Biblioteca de Can Peixauet, fidel companya en aquest llarg camí, van donar un tomb a l’esperit i a la imatge de la bibliotecària. L’amor al llibre ha estat un motor en l’activitat de Mercè, i el compromís amb la ciutat, una constant. Sempre més enllà de l’horari, de la feina estricta, del que marca el guió, ha sabut convertir la sala de lectura en una sala d’acollida de l’activitat que calgués en el moment. I sempre amb discreció i amb un somriure, com els bons.

a genda

La foto retrobada Autor: Maria Pons Cahiz

PROPERES ACTIVITATS

SETEMBRE -Grup de Cultura -Del 9 setembre al 28 de gener de 2016: Exposició dibuixos d’en Jordi Estany. Romandrà oberta de dilluns a dijous, de 7 a 9 del vespre. ∑

OCTUBRE

-Grup de Cultura -Dijous 15: Conferència del Grup de Debats 2015: “Poder econòmic vs poder polític” -Divendres 16: Concert Auditori: “Senzillament Ovidi” Dins els actes del Correllengua 2015 -Grup de Senders -Diumenge 25: Vall de Lord. Cap del Verd

NOVEMBRE

-Grup de Senders -Diumenge 15: Montseny. Gorg Negre de Rentadors.

Processó que, pujant per un Passeig de Mossèn Jaume Gordi sense edificacions, es dirigeix al nou temple parroquial per a la seva inauguració. Es trasllada sota pal·li la “Sagrada Forma” des de l’església vella (on ara hi ha la parròquia de Sant Josep Oriol) a la custòdia del nou temple. L’església vella serà tancada. Estació Meteorològica del Centre Excursionista Puigcastellar 233 A Conca del Besòs - Plaça de la Vila - Santa Coloma de Gramenet

Segon Quadrimestre 2015 Mitjanes

Mínima

Maig

36’5º dia 29

12’5º dia 23

Juny

37º dia 30

12’5º dia 23

Juliol

40º dia 6

21’5º dia 21

Agost

37º dia 8

16º dia 16

màximes 28’2º

Total litres

Maig

48’6 litres

Juny

2’8 litres

Juliol

4’9 litres

Agost

69’6 litres

mínimes 15’9º

màximes 33’2º mínimes 20’8º

màximes 32º mínimes 27’5º màximes 32’1º mínimes 26’1º

º º º

Total dies pluja: 13 Total quadrimestre: 125’9 l.

Web del CEP:

www.puigcastellar.cat - 39 -

A DETERMINAR

NOTA DE LA REDACCIÓ º

RESUM

Dies de pluja

-Grup de Senders -Diumenge 13: Montserrat. -Diumenge 20: Tradicional Esmorzar Ibèric del CEP al Planell de les alzines del Puig Castellar

-Grup de Cultura -2a Visita guiada a l’Hospital de Sant Pau -Altres actes del “Correllengua 2015”

TEMPERATURES MÀXIMES I MÍNIMES Màxima

DESEMBRE

Tot i que el Butlletí que teniu a les mans,

amb 40 pàgines, és un dels més extensos en la història de la revista, la quantitat i extensió dels articles rebuts ens ha obligat a seleccionar aquells que tenen temporalitat per sobre d’altres. Confiem que podreu veure’ls publicats en properes edicions de la revista. D’altra banda, hem reduït algun article, conservant, això si, l’esperit que els autors hi reflecteixen. Esperem no haver-ne distorsionat cap i restem a la vostra disposició per rectificar, en cas contrari. Agraïm moltíssim la vostra participació, que omple de continguts el nostre butlletí, que vol ser reflex de les moltes activitats del CEP. Tanmateix, caldrà que els escrits no depassin la limitada capacitat de la revista. Us animem doncs, a continuar escrivint... sintèticament! el bo, si es breu, es doblement bo. Gràcies!

portada_contra124_Maquetación 1 17/02/2015 11:35 Página 1

BUTLLETÍ NÚM 126 · DE SETEMBRE A DESEMBRE DE 2015 · SANTA COLOMA DE GRAMENET