Nº 01 SETEMBRE 2009 ajuntament@polinyadexuquer.es | www.polinyadexuquer.es
Papers d’Història Local
POLINYÀ Xúquer de Xùquer
L’explosió de la fàbrica de conserves, 11 de setembre de 1929
Polinyà, Papers d’Història Local Amb aquest primer número de papers d’història local encetem des de l’Ajuntament, un nou tipus de publicació per a tots i totes aquells que vulguen saber del nostre passat. L’objectiu és recuperar aquest passat i ,al mateix temps, anar recordant a tots els veïns i veïnes que, d’una manera o altra, han estat protagonistes de la història del nostre poble. Tal vegada sone a tòpic, però no és menys cert que un poble que coneix el seu passat sap viure el present i projectar millor el seu futur. Espere que siga del vostre interés. Aprofite des de ací per a enviarvos a tots els lectors i lectores una cordial salutació.
Joan Nogueroles Garcia Regidor de Cultura
Fonts Documentals Per a la preparació del treball que es publica s’han consultat els següets arxius: Arxiu Municipal de Polinyà de Xúquer Arxiu Parroquial de Polinyà de Xúquer Arxiu Particular de Jesús Mª Marínez Giner Arxiu Particular Familia ArtalHidalgo Hemeroteca de la Biblioteca Nacional, Madrid Hemeroteca Municipal de Valencia
SUMARI 1 2 3 4 5 6 7 8
L’EXPLOSIÓ DE LA FÀBRICA DE CONSERVES DE POLINYÀ L’ANY 1929. Pàg 3 PÀGINA DE EL MERCANTIL VALENCIANO. València, 12 de
Setembre de 1929 Pàg 6.
ROMANÇ DE L’EXPLOSIÒ D’UNA FÀBRICA A POLINYÀ Relat en vers sobre els fets imprés en 1929. Pàg 8.
LA FÀBRICA DE CONSERVES. Descripció de les instal·lacions
de la fàbrica. Pàg 9.
FINS ON ARRIBÀ LA NOTICIA. Una carta des de Uruguai. Pàg 10.
LA NOTICIA A LA PREMSA. Qui publicà la noticia. Pàg 10. AUTORITATS I PERSONALITATS. Visites al lloc dels fets. Pàg 11.
RELACIÓ DE FERITS I FERIDES. Pàg 11.
Per a començar... En aquestes ratlles inicials hi ha un parell de coses que m’agradaria que quedaren clares. La primera és que entengueren la idea, l’objectiu que hi ha darrere de la revista. Escriure història podríem dir que és com compondre una imatge unint molts trossos, com en un trencaclosques. Cada document, cada testimoni, cada treball, cada paper, és un tros que permet anar reconstruint el passat per conéixer-nos millor. I relacionat amb això dir-los que tots tenim alguna peça d’aqueix trencaclosques, tots coneixem algun tros del passat del nostre poble de moltes formes, principalment, perquè en formem part. La segona idea és que entenguen la revista, a la qual desitge llarga vida, com una porta oberta a la participació de tots aquells que vulguen construir el trencaclosques del qual els parlava, aportant el seu propi tros. Tenint en compte que tot és o serà historia poden entendre que podem
parlar ací de llenguatge, de pintura, de biografies, d’història de les festes, de cuina, de música... Així, des d’aquesta pàgina faig una crida a la participació. Si algú vol escriure alguna cosa, té fet algun treball, etc., sols ha de dir-ho. Si algú vol donar testimoni d’algun fet, cap problema, ens ho conta i nosaltres ho escrivim i ho publiquem, amb el seu nom o no, segons vulga. Si pensa que conserva un document que pot resultar curiós o interessant, per què no compartir-lo? Hi ha molts temes possibles, moltes persones que es mereixen una biografia, per menuda que siga; si fera un llistat, segur me n’oblidaria i podria resultar ofensiu. Ànim. Compartim allò que sabem. Esbrinem coses del nostre passat. Les pàgines dels següents números de la revista Polinyà, papers d’història local estan en blanc. Qui s’anima? Eduard J. Gay
Polinyà de Xúquer. Papers d’Història Local. és una publicació de distribució gratuïta que edita l’Ajuntament de Polinyà de Xúquer Coordinació i redacció: Eduard J. Gay Disseny original: César Martínez. Maquetació: Jesús Martí. Impressió: Digital Gràfic. Sueca. Dipòsit legal: V-XXXX-2009 www.polinyadexuquer.es
3
L’explosió de la fàbrica de conserves de Polinyà de Xúquer l’any 1929
L’explosió el dia 11 de setembre de la fàbrica de conserves que Salvador Escrivá tenia a Polinyà va marcar la memòria de molta gent. Ho hem sentit contar moltes vegades. Molta gent guardava com un tresor el retall de premsa d’aquell moment, fins la pantanada que els féu desaparéixer quasi tots, d’altres desparegueren pel temps i altres motius. Però no era difícil traure el tema i que et contaren alguna cosa, que et comentaren: “ma mare estava allí, recorde que em contaven....” Inclús fins no fa molt de temps encara vivia alguna persona que havia viscut la tragèdia directament. La sort és que tenim hemeroteques on es guarda la premsa de l’època i hem pogut buscar entre els papers què es contà dels fets. I també és una sort que una família conserve un full original d’aquell poema, d’aquell romanç de cec que es cantava sobre l’explosió que ens permet conéixer-lo integrament, o altra guarde al seu arxiu familiar cartes, etiquetes i documents diversos sobre el que passà a Polinyà aqueix dia. A les 4,30 de la vesprada del dia 11 de setembre de 1929 una gran explosió sobresaltà el poble de Polinyà. Si fem cas de la premsa es va sentir en pobles veïns, cosa creïble donada la proximitat. Havia explotat la caldera de la fàbrica de conserves de Salvador Escrivá. El periòdic La Epoca publica: “el ruido producido por la explosión fue tan grande que todos los trabajadores que se encontraban en el campo abandonaron sus faenas y acudieron a la población”1 La fàbrica de conserves
era propietat de Salvador Escriva, resident a la ciutat de València, al carrer la Pau num. 37, segons el diari Las Provincias; al carrer D. Juan de Austria num. 33, segons El Mercantil Valenciano. Siga quin siga el domicili, aquest ens indica ja un cert poder econòmic de la família, més encara si tenim en compte que posseïen també una altra fàbrica de conserves a Catarroja, front a l’estació del tren. L’empresa era coneguda per la marca Don Quijote. Estava situada al cantó format pels carrers Esparteria i Sant Josep i “constaba de dos cuerpos; uno destinado a despacho y oficinas y otro el de fábrica. En el segundo, compuesto de una sola nave, estaban instaladas
la maquinaria, calderas, sección de envases, almacén de materiales y depósito de vegetales destinados a la fabricación”.2 Dóna una extensió de 250 metres de longitud per 50 de ample, 60 metres d’ample si fem cas del setmanari Mundo Grafico.3 L’encarregat de la fábrica, Amadeo Benavent Viel, de 27 anys, s’havia descuidat i la caldera estava sense aigua i, per tant, amb una temperatura molt elevada. Va afegir aigua en un intent de solucionar el problema sense haver de parar les màquines, parar de treballar, deixar gelar i tornar a començar. L’entrada d’aigua a temperatura normal en la caldera molt calenta va fer que s’evaporara immediatament i la caldera, de cinc tones de pes, es convertí en una bomba. L’explosió la va fer volar, va destrossar el sostre i va caure a l’angle esquerre, on estava l’oficina. “... hizo explosión la caldera por su parte inferior, saliendo despedida a gran altura y a una distancia mayor de cien metros, , destruyendo por completo la techumbre y yendo a caer sobre el techo del despacho, que destrozó también, cayendo en su interior. Las tejas, cascotes y ladrillos salieron lanzados con violencia tal que muchos de ellos fueron a caer en la parte opuesta del pueblo.4 La premsa conta tota una sèrie de fets que evitaren que la desgràcia fóra major del que va ser. “Gracias a que la construcción de la fábrica consta solamente de la nave destinada para tal fin y ser cubierta de tejas
4 planas sobre cuchillos, la catástrofe no revisitió, a pesar de la importancia, mayores proporciones”.5 Al diari ABC de Madrid ens conta: “En la parte en que cayó la caldera, que es la que mas destrozada està, se encontraban trabajando momentos antes mas de 50 mujeres, que al quedarse sin pimientos que envasar, salieron a la calle a merendar, y gracias a esto se salvaron de una muerte cierta”.6 Una altra coincidència va salvar la vida de la contable Trinidad Marimón. Segons el periòdic que miren varia un poc la història, però tots coincideixen que va abandonar un moment l’oficina i això li va salvar la vida. La caldera es va empotrar allí mateix, a la seua taula. Sembla que sols va patir diverses ferides pels enderrocs caiguts i quedar-ne un temps atrapada baix.7 No tingué tanta sort Concepción Rubio Barbera, de 40 anys, que vivia al costat de la fàbrica. Conta el diari La Epoca: “La caldera, al hacer explosión, arrancó el tabique que separaba la fábrica de una casa contígua. Los escombros sepultaron a Concepción Rubio de cuarenta años y a su hijo, Vicente Perpiñá. Los vecinos sacaron de entre los escombros a la madre y al hijo, viendo horrorizados que la madre sostenia en sus brazos el cadaver de la criatura horriblemente destrozado. La madre sufría graves heridas en distintas partes del cuerpo”.8 Tota la prensa es fa ressò d’aquest fet i comenta l’impressionant soterrar del dia 12: “Se verificó el entierro del cadaver del niño Vicente Perpiñá Rubio, víctima de la catástrofe de la fábrica de Poliña de Júcar, con asistencia de autoridades y vecindario en masa. Cerró el comercio y las campanas doblaron incesantemente durante el acto fúnebre”.9
És difícil imaginar la situació que es crearia en aquell moment. De com quedà la fàbrica donen testimoni les fotografies que acompanyen l’article localitzades en diverses publicacions. Han d’imaginar una gran quantitat de persones baix els enderrocs, gent espantada, crits, carreres.... Va dificultar el rescat, en un primer moment, la gran quantitat de vapor provocat per l’explosió, que provocà que algunes persones que acudiren a ajudar patiren cremades. Una de les imatges que sempre s’ha contat és la del veïnat bolcat en traure ferits d’allí, portar-los a les cases veïnes amb escales i com podien. L’aleshores metge del poble, José Izquierdo Mellado, estava a la porta de la farmàcia i, en sentir l’explosió, es traslladà al lloc dels fets i es posà a dirigir l’atenció als ferits perquè els portaren a sa casa i a cases pròximes per als primers auxilis. Per al trasllat utilitzaren escales amb matalassos.10 Al diari de Madrid La Época es diu que “la clínica del doctor Izquierdo, medico de Poliñá, quedó
convertida en hospital, y fue preciso esparcir serrín por el suelo, para que empapara la sangre de los heridos y el agua empleada en las curas”.11 És d’imaginar que tota Polinyà estaria ajudant en alguna cosa, però també del pobles veïns va vindre gent, com diversos diaris recullen. Es parla de la vinguda de molta gent del pobles dels voltants, d’autoritats per mostrar la solidaritat i oferir ajuda, però sobretot gent per fer feina, metges fonamentalment. Las Provincias conta: “A prestar los auxílios de la ciencia acudieron los médicos de Poliñá D. José Izquierdo Mellado, don Fidel de la Visitación y el estudiante de medicina D. Manuel Moneva Sanchez. El de Benicull Don Enrique Pallas Escriva. Los de Albalat Don José Pascual (padre e hijo) y Don José Sarrió. De Riola Don José Blanquer. De Sueca, señores Talens, Palacios y Campos y de Alcira señores Coma y Bono”12. A l’endemà, el mateix diari amplia la informació dient que de Sueca “fueron a Polinyà no tres médicos, como se dijo ayer, sino ocho, mas cuatro practicantes”13. Pel que fa als ferits, inicialment es dóna una llista de 31 ferits de diversa consideració. Les xifres varien segons els diaris, així com la gravetat d’algunes persones, inclús l’edat que citen, arribant a aparéixer alguns ferit amb sexe diferent segons els diaris (Antonio/Antonia, Vicente/Vicenta). S’arriba a la conclusió que hi hagué 9 ferits greus, alguns dels quals moriren un temps després, i 7 menys greus. Dels ferits de poca consideració s’arriba a una xifra de 30 persones després que, com recullen diversos diaris, l’alcalde de la població publicara un ban demanant que totes les persones que tingueren alguna ferida, per menuda que fóra, acudiren a curar-se per poder fer una llista més completa de persones afecta-
5 des. Tretze persones es presentaren per ser curades. Parlarem dels ferits i dels morts per l’explosió en un article a banda. De la solidaritat dels pobles veïns, al diari La Vanguardia de Barcelona es comenta que “Los lesionados han sido distribuidos entre todos los pueblos vecinos a petición de sus correspondientes vecindarios que han querido de este modo significar el sentimiento que la catástrofe les ha producido”14. Per si no hi havia prou problemes, al cap d’una hora de l’explosió es prengué foc el corral d’algunes cases dels voltants. Las Provincias ho conta dient: “Del fuego de la caldera salieron despedidos varios carbones, prendiendo fuego en los pajares de las casas propiedad de Ernesto Puig Miguel, Juan Chuliá Pau y Enrique Masiá Terenti. Como ya hemos dicho toda la población estaba reunida en aquellos contornos prestando auxilio, acudieron con gran prontitud y con cubos y cuantos medios estuvieron a su alcance, logrando sofocar el siniestro a la media hora de incesantes trabajos”15. El mateix diari a l’endemà conta que l’alcalde de Sueca, Sr. Carrasquer, present en aqueix moment va manar que vingueren els bombers del seu poble, no féu falta perquè ho solucionaren abans els veïns. Diversos diaris fan referència a l’estat lamentable de la fàbrica. Alguns també expliquen que quedà en peu la xemeneia de la fàbrica, però en prou mal estat. Com que al voltant d’ella hi havia diversos fils de la llum, decidiren tallar la llum del poble per evitar mals majors; així que el poble quedà a les fosques durant uns dies i la premsa pren nota del mal aspecte que produeix la situació afegida de les nits sense llum. No tenim notícia del nivell d’ús de llum elèctrica a Polinyà en aquell moment.16
faria referència a tot un conjunt de problemes produïts per les cremades i ferides patides en l’explosió.
Vist el panorama, no es difícil imaginar l’estat d’ànim a Polinyà i, també, a la comarca. El dia 13, a Polinyà ix el sol amb la defunció d’un dels ferits, el xiquet de 12 anys José Moreno Nadal. A les 11 de la nit d’aqueix mateix dia morirà l’encarregat de la caldera Amadeo Benavent Viel. L’endemà per la vesprada es féu el doble soterrament com recull el diari madrileny La Epoca17 i més extensament El Mercantil Valenciano que diu: “..fué una manifestación de duelo que impresionó hondamente a la muchedumbre que de todos los pueblos inmediatos acudieron a solidarizarse por el dolor que embarga en estos momentos al pueblo de Polinyà. En la presidencia figuraban el Ayuntamiento, Comandancia de la Guardia Civil de la localidad y la Banda de Música, acudiendo representaciones de Riola, Corbera, Alcira y otras poblaciones”18. A la prensa no sortirà cap altra notícia sobre morts per causa de les ferides, de fet a partir del dia 16 de setembre poques novetats sortiran sobre la situació a Polinyà, almenys de les que tenim localitzades fins al dia de hui. Però si quadrem les llistes de ferits greus amb el registre de difunts de la Parròquia de Polinyà trobem tres persones més que moriran entre setembre i octubre, les tres consten com a greument ferides i com a causa de la mort s’anota la mateixa que en els casos d’Amadeo Benavent Biel i José Moreno Nadal: colapso cardíaco. Una causa que
El dia 17 de setembre, a les 7 del matí moria María Segrelles Canet, de 58 anys, natural d’Albaida i veïna de Polinyà. El 3 d’octubre a les 6 del matí va morir Teresa Lorenzo Galán, de 15 anys. Finalment el 10 d’octubre, a les 6 del matí va morir al carrer Perales e Igual Purificación Carbó Escrihuela, de 34 anys. Açò faria que el número de morts amb motiu de l’explosió de la fàbrica seria superior al que mostra la premsa de l’època i serien finalment 6 els difunts. Altra cosa seria la marca que els ferits arrastrarien de per vida, algunes persones amb cicatrius que feien que mai mostraren els seus braços, per posar sols un exemple. Eduard J. Gay 1. La Época, Madrid, 12 de setembre de 1929, pag 4 2. El Mercantil Valenciano, 12 setembre de 1929, pag. 6 3. Mundo Gràfico, 19 setembre de 1929, pag 23. 4. El Mercantil Valenciano, 12 setembre 1929, pag 6 5. Las Provincias, 12 de setembre de 1929, pag 7 6. ABC, Madrid, 13 de setembre de 1929, pag 27 7. “...la señorita Marimon.... hubo de levantarse de la silla para recoger unos antecedentes en otra depencia y apenas salida de su despacho se produjo la explosión cayendo la tapa de la caldera precisamente sobre la silla en que se hallaba sentada momentos antes, aplastandola así como a la mesa.” La Vanguardia, Barcelona, 13 de setembre de 1929, pag 25 8. La Epoca, Madrid, 12 de setembre de 1929, pag 4 9. ABC, Madrid, 14 de setembre de 1929, pag. 29 10. Qui més detalls dóna al respecte, El Mercantil Valenciano, València 12 de setembre de 1929, pàg. 6. 11. La Época, Madrid, 12 de setembre de 1929, pag 4. 12. Las Provincias, València, 12 de setembre de 1929, pag 10. 13. Las Provincias, València, 13 de setembre de 1929, pag 5. 14. La Vanguardia, Barcelona, 13 de setembre de 1929, pag 25. 15. Las Provincias, València, 12 de setembre de 1929, pag 10. 16. ABC, Madrid, 13 de setembre de 1929, pag 26 17. La Epoca, Madrid, 16 de septiembre de 1929, pag 5 18. El Mercantil Valenciano, València 15 de septiembre de 1929, pag 10
8 ROMANÇ DE L’EXPLOSIÒ D’UNA FÀBRICA A POLINYÀ El llanto tiende en los ojos un manto pensando cuantos estarán penando por causa de una terrible explosión que ha sembrado de dolores a aquella noble región. En Polinyà trabajaban obreros de la Ribera y confiados estaban cuando explotó la caldera. A más de cincuenta metros fueron lanzados los restos por la fuerza del vapor, y los obreros honrados se quedaron sepultados llenos de espanto y dolor. Los vecinos afligidos los escombros registraron y mas de cincuenta heridos de gravedad encontraron. Como locas van las madres a por los hijos de su amor, y sin mirar el peligro sufren fuertes quemaduras del fatídico vapor. Horrible, confusión indescriptible. Mil gritos lanzan grandes y chiquitos; el llanto por mucho tiempo durará derramado por las madres del pueblo de Polinyà. La prensa nos da la noticia inmensa y el peso llena el alma del suceso que, horrible, ha ocurrido en Polinyà y que aún que pasen cien años jamás se olvidará. Ciento cuarenta mujeres habían allí trabajando ocupadas en quehaceres, mísero jornal ganado. También treinta y siete obreros, que ellos fueron los primeros en las heridas sufrir, pues en la caldera estaban cuando alegres trabajaban y no pudieron huir. El pobre José Llinares ha sido el más castigado, pues salió el vapor a mares y casi muere quemado. El niño José Moreno, que solo tenia doce años, se desconfía de salvar de las quemaduras sufridas, además de las heridas, muy difícil de curar. Teresa en escombros quedó presa,
y Pura sufre horribles quemaduras; la ciencia lucha por su salvación y más de cuarenta heridos, víctimas de la explosión. La casa que en los almacenes rasa se derrumba y a un niño sirve de tumba, en brazos de su madre Concepción, pues le estaba amamantando cuando ocurre la explosión.
Concha por salir procura de aquel tabique desecho y la pobre criatura quedó aplastada en su pecho. Llora triste y afligida y aunque está muy mal herida no hay consuelo a su dolor, y entre lágrimas y rezos quiere dar su último beso al hijito de su amor. No hay corazón que resista el cuadro desconsolado, pues Concha tiene a su vista al Vicentín destrozado. El guardia Roses se fija porque allí tiene una hija que el cascote sepultó; registrando, al poco rato encontró medio sepultada y a su Rosita salvó. Escenas de desolación y de pena en todos ocurren de varios modos; lamentos que solo dan compasión contemplando aquella madre muerta de desolación. Empleo de maquinista Amadeo tenia, y en esta industria servia llevando la caldera de vapor, y siempre había cumplido honrado y trabajador. A las cuatro de la tarde llenó de carbón la fragua y al repasar los registros vio que faltaba agua; quiso dejarla alimentada y abrió el grifo de entrada sin mirar la combustión; más los tubos verticales dieron vapor a raudales produciendo la explosión. El pobre gime postrado sufriendo agudos dolores, tan mal herido ha quedado que ya dudan los doctores, y entre gritos lastimosos dice con ojos llorosos: quien pudiera presumir que la trágica caldera llenó de luto la Ribera haciendo a todos sufrir. Dolores sufren los trabajadores luchando, y con interés trabajando, y en premio llega un día una explosión y a las pobrecitas madres les destroza el corazón. Anónimo.
La fàbrica de conserves.
Ben mirat no sabem massa coses de la fàbrica de conserves de Salvador Escrivá Escrivá. Estava situada en la confluència dels carrers Esparteria i Sant Josep, a la punta del passeig Colon (Alameda en 1929), que “constaba de dos cuerpos; uno destinado a despacho y oficinas y otro el de fábrica. En el segundo, compuesto de una sola nave, estaban instaladas la maquinaria, calderas, sección de envases, almacén de materiales y depósito de vegetales destinados a la fabricación” . Dóna una extensió de 250 metres de longitud per 50 d’ample, 60 metres d’ample si fem cas del setmanari Mundo Grafico . Sabem que el sostre era de teula plana, amb el sistema de coberta conegut com “de cuchillas”. Però alguna cosa més podem anar traent en clar recercant a la premsa i atenent a algun que altre testimoni.
Recordava Vicente Escrivá Chordi haver treballat tomaca i pebre. Conta que la tomaca era escaldada en paneres de canya dins d’una bassa amb aigua bullint, després en una bassa es pelaven. La pell s’aprofitava també convertint-la en suc per a reomplir els pots i el que quedava, la polpa eixuta, per a menjar els animals. Una vegada
Una altra informació sobre els fets i la fàbrica apareix al periòdic ABC del dia 19 i afirma que la Sala de Govern de l’Audiència de València havia nomenat un jutge especial, Francisco Serra, per investigar els fets. L’única cosa que sabem, de moment, és que també investigava un frau en el cobrament d’arbitris municipals a l’Ajuntament de València.
Tota la premsa coincideix a senyalar la fàbrica com la més important de la regió. En aquestos casos el millor és dubtar sempre de les dades i intentar comprovar-les. Realment el Sr. Escrivá tenia una altra fàbrica a Catarroja, de la qual es conserva la façana, enfront de l’estació del tren i que encara es pot vore, de taulell ceràmic. La premsa també quasi coincideix en la quantitat de persones que en aqueix moment estaven treballant: 131 dones i 47 hòmens . Una quantitat estimable de persones. A aquesta quantitat hauríem d’afegir les persones directament o indirectament vinculades a la fàbrica que treballaven al camp.
Salvador Martí, encarregat de la fàbrica
Este es un pie de foto. Loren ipsum dolor sit amet.
Per fer-nos una idea podem fixar-nos en el valor estimat de les pèrdues. El periòdic ABC diu al referir-se a l’informe dels tècnics: “El total de pérdidas originadas por la catàstrofe asciende a 375.000 pesetas, incluyendo junto a la fábrica, la casa contigua y los incendios de las fronterizas”. Una quantitat de diners que ens sembla menuda a ulls de hui. Per estimar el valor dels mals podem fer una comparació de salaris de la construcció segons l’Institut Nacional d’Estadística en l’any 1929 i els actuals i aplicar la proporció al valor estimat pels tècnics. Estaríem parlant d’unes pèrdues d’uns sis-cents milions de pessetes, uns tres milions i mig d’euros. Per saber un poc més de la fàbrica, fa uns anys, mentre preparàvem el llibre sobre la Societat Obrera de Polinyà del que sóc coautor, vaig parlar amb Vicente Escrivà Chordi, un dels ferits a l’explosió per estar treballant allí tot i tindre sols 8 anys.
Vicente Escrivà Chordi tenia en 1929 solament 8 anys i ja treballava a la fàbrica, i sembla que no era l’únic d’aqueixa edat encara que sí aqueix dia. No podem saber amb certesa qui treballava allí en edat o sexe. Si considerem representatiu el grup de ferits estaríem parlant que treballaven el doble de dones que d’hòmens i, pel que fa a l’edat, que el 46 % tenia menys de 20 anys i solament el 10% en tenia més de 40.
pelada la tomaca s’envasava, s’omplia del suc i es posaven els pots a unes gàbies ben arreglades (la seua feina, amb 8 anys, era arreglar els pots a les gàbies). Les gàbies amb els pots passaven a la caldera per a ser bullides. Posteriorment s’etiquetaven i posaven en caixes d’un 100 pots de mig quilo en dues altures. Els pots de llanda per a la conserva també es muntaven a la fàbrica. Hi havia 5 o 6 màquines soldadores i unes dues dones per màquina, per fer la vora i soldar els pots. Recordà també treballar el pebre. Els pebres es feien al forn i baixaven per un tub per a ser pelats, netejats i envasats. Sobre l’origen dels productes afirma que provenien fonamentalment de Cullera i de Castelló. Transportat en carros, entraven el gènere pel carrer Sant Josep. Afirma que alguns veïns feien un tros de terra de tomacar o pebres i ho portaven a la fàbrica.
El conjunt ens parla d’una fàbrica de la qual desconeixem els inicis, però si la seua importància com a fàbrica i per suposat dins la població i per a la població. Pensen en el que suposaria per a Polinyà en aquell moment la desaparició de la fàbrica si recordem la gent que hi treballava directament o indirectament. La fàbrica no tornà a funcionar. Durant la guerra la col•lectivitat utilitzà el que quedava d’ella com a estables. Després seria durant molt anys un solar ple de trossos de parets on algunes generacions recorden haver jugat. La fàbrica i el seu paper a Polinyà és un tema que tal vegada hauríem de continuar documentant. Ens podria ajudar a completar el quadre del poble d’aquell moment. No oblidem que en 1919 havia sorgit a Polinyà un moviment obrer, la Societat Obrera, que amb el temps adquirí un patrimoni i construí un local que encara hui existeix. Quin paper jugà la Societat al mon laboral de la fàbrica? Quin paper va tindre l’existència de la fàbrica en el sorgiment i consolidació del moviment obrer a Polinyà? Van coexistir durant 10 anys. Del que no hi ha dubte és que aquella vesprada del dia 11 de setembre de 1929 es trencà una possibilitat de desenvolupament industrial a Polinyà. Polinyà era un poble de 2.829 habitants en aquell moment. Pensen el que suposava el volum de treball que oferia la fàbrica. I si volen imaginar un poc.... Com hauria sigut Polinyà de no haver rebentat la caldera aqueixa vesprada? Eduard J. Gay
10 4
Fins on arribà la notícia.
A l’arxiu particular de Jesús María Martínez Giner s’ha trobat una carta que, tot i no donar informació sobre el fet, sí que dona idea de com va córrer la notícia i la importància que se li va donar. La carta està escrita per Juan Herrero Conva, va dirigida a Manuel Rubio Vanaclocha (besavi del poseïdor de la carta), porta data del dia 16 de setembre de 1929, cinc dies després de l’explosió i està escrita en un poble que es diu Minas, a 155 de Montevideo, en Uruguai. Un amic es disculpa per haver tardat a escriure-li i li manifesta la seua preocupació dient: “ Espero me disculpe aber demorado tanto en escribirle, pero en esta me apresuro porque en esta misma fecha he leido el periódico en el cual dise que pasó la desgracia de aber explotado la caldera de la fábrica de conservas de poliña y entre muertos y heridos son
46 y pense mucho en Vds por si les apasado alguna cosa, escríbame”. Manifesta adjuntar el retall de diari que no hem localitzat. Tampoc tenim de noment notícia de quin diari fou, però sabem que era un diari d’allí: “le mando un periódico de esta República”. Vol dir que el dia 16 la notícia havia sigut publicada en la premsa d’Uruguai i li havia arribat a aquesta persona que vivia a 155 km de la capital. Importància? El fet de saber fins on arribà la notícia del que va passar a Polinyà aquell 11 de setembre de 1929. I tan sols és el que coneixem fins ara. Eduard J. Gay
La notícia a la premsa. Durant molt de temps l’única premsa escrita que contava els fets de l’explosió de la fàbrica eren els periòdics El Mercantil Valenciano i Las Provincias. Recorde encara com algunes persones m’ensenyaren el retall de El Mercantil Valenciano, que tots s’estimaven molt perquè porta fotos i dóna molta informació. Recorde especialment que Pepe Rubio, oficinista de l’Ajuntament de Polinyà durant molt anys, va ser el primer a ensenyar-me’l i fer-me una fotocòpia que, lamente dir-ho, no sé on està. Amb la pantanada molta gent va perdre aqueix retall. Altres, com jo, l’han traspaperat vés a saber per on. Com que és l’article més extens i el que sempre ha considerat molt la gent, el reproduïm a la revista perquè el conserven. Fa un temps en una conversa amb Jesús Martínez, en què em feia memòria del vuitanta aniversari de l’explosió de la fàbrica i em comunicava haver trobat a l’arxiu familiar l’etiqueta de la fàbrica que poden vore a la portada i la carta de la qual també parlem, se’m despertaren les ganes d’escarbar un poc més en el
tema i aprofitar per tirar endavant una idea que estava aparcada feia temps: la publicació d’una revista sobre història local. En el treball sobre la Societat Obrera esbrinàrem algunes coses i en les recerques a l’hemeroteca de València no tinguérem massa sort, excepte els diaris abans esmentats. Després d’aqueixa conversa, en recordar un projecte que ens presentaren a uns curs de biblioteques sobre la digitalització de premsa de la Biblioteca Nacional d’Espanya em va portar a pensar, per què no? I estirant del fil ha eixit tota la documentació que he utilitzat. De la premsa de Barcelona he trobat notícies al diari La Vanguardia, els dies 12 i 13 de setembre, donant notícies prou concretes i completes. Molt més hem trobat de moment a Madrid: -Correspondencia Militar, es fa ressò dels fets el dia 12. -El Imparcial, amb notícies els dies 12 i 13. -La Época, que publica important informació els dies 12, 13 i 16 de setembre.
-ABC, que publica els dies 13, 14 i 19 articles ben documentats. -Estampa, setmanari gràfic que a l’edició del dia 17 publica tres fotos: una de la fàbrica, una de Trinidad Marimón, la secretària, i una de Salvador Martí Artal, l’encarregat, amb un peu de foto sobre el tema. -Mundo Gràfico, setmanari que el dia 18 de setembre publica una pàgina amb un detallat article i tres importants fotografies sobre els desperfectes a la fàbrica. És molta informació la que ha aparegut en poc de temps i segur que n’apareixerà més. Sabem que la notícia es publicà a l’Uruguai en un diari de la capital, Montevideo, però no hem localitzat encara el periòdic. De totes formes dona idea del ressò de la notícia. No podem publicar totes les notícies, però totes han sigut utilitzades i estaran a la seua disposició al fons local de la nova biblioteca, tant en format de paper com en pdf, si volen consultar-ho. Eduard J. Gay
9
Autoritats i personalitats Com era d’esperar, al poc de succeir els fets acudiren a la fàbrica la gran majoria de les autoritats locals: l’alcalde Juan Hernandis Talens amb el Secretari de l’Ajuntament Gonzalo Vilar Marimon i l’agutzil Juan Antonio Carbonell, que segons el Mercantil Valenciano fou qui tragué el xiquet mort d’entre les runes. La Guàrdia Civil acudí al complet, almenys segons el que diu el mateix periòdic: el tinent de la Guardia Civil Rafael de San Pedro, el caporal Mariano Saiz Marín, i els guàrdies José Roses Tarin, Bernardo Alventosa Cifre i Vicente Piles Duart. La justícia local estigué representada pel Jutge de Pau Gregorio Rubio i el secretari Manuel Hernandis, que es feren càrrec de les primeres diligències fins que al poc arribaren representants del jutjat d’instrucció d’Alzira. Pel que fa a metges i professionals de la sanitat hem comentat ja la llista de professionals dels pobles dels voltants que assistiren. Destacar els locals pel que fa referència a la informació de l’atenció sanitària existent: el metge del poble era José Izquierdo Mellado i va estar ajudat per l’estudiant de medicina Manuel Moneva Sanchis, de l’activitat del qual diu la premsa “es digna de todo elogio, pues él solo asistió a una inmensa mayoria de los lesionados y heridos” . Anys després seria durant molt de temps el metge de Polinyà. Es fa referència com a farmacèutic a Daniel Moneva Sanchis i també a Genoveva Carbonell Cervera, matrona. Però si d’autoritats parlem, el dia 13 de setembre a les 5 de la vesprada s’avisa a l’Ajuntament de Polinyà que venia el Governador Civil Sr. Hernandez Malillos, que arribà a les 6,30 de la vesprada amb la seua família. L’Ajuntament en ple es reuní per rebre’ls, això fa que la premsa ens facilite la composició de l’Ajuntament aquell any: Jose S. Talens Martí, Sebastian Hernandis Ventura, Manuel Cebolla Nadal, Manuel Rubio Vanaclocha, Juan Bautista Perpiñá Enguix, Ignació Rubio Arbella i Joaquin Ferreres Boluda. A més de l’alcalde i el secretari, representants del jutjat, metges, Guàrdia Civil, etc. tots ells ja nomenats. El governador s’interessà pels fets i, després de visitar la fàbrica (el que quedava d’ella) es reuní a l’Ajuntament amb “las fuerzas vivas de la localidad”, i segons conta El Mercantil Valenciano: “Emocionadísimo dió al Ayuntamiento el más sentido pésame por la desgracia que aflige al pueblo y les instó a que todos en general, y a medida de sus fuerzas procuraran que los heridos no careciesen de nada; para dar ejemplo entregó en aquel acto al alcalde 2.000 pesetas; encabezando así la suscripción
que ha quedado abierta con destino a los damnificados en tan tremenda catástrofe” , acordant amb l’alcalde una comissió de socors composta per autoritats locals per a gestionar aquesta i posterior ajudes. Pel que fa a les ajudes, les persones amb qui he parlat que patiren la tragèdia no recorden res al respecte, sols comentava Vicente Escrivà Chordi que el rector quan anava a visitar-lo sempre deixava alguna pesseta a la tauleta de nit. Com que, a més, l’arxiu municipal es va cremar en 1936 no tenim forma de saber si aquesta comissió municipal va funcionar i què arribà a fer. El governador va acabar visitant els familiars de José Moreno Nadal i Amadeo Benavent Viel, difunts, i a Concepción Rubio Barberà, la mare del xiquet mort. Com sol passar en els cassos de tragèdies i catàstrofes, les autoritats són les que queden als documents i no es parla massa dels personatges anònims que segurament arriscaren la pell per traure d’allí a familiars i veïns, o de les persones que es van desviure per ajudar de la millor forma que pogueren. Sempre he sentit parlar de cases obertes de bat a bat per al que fera falta, de teles per netejar ferides, d’escales i matalassos per traslladar els ferits, de cases brutes de curar ferits. Són els personatges anònims que tenen un paper fonamental en tots els esdeveniments com aquest i no solen aparéixer mai. Així que servisquen aquestes paraules per a deixar-ne testimoni, encara que no estiguen els seus noms. Eduard J. Gay
Trinidad Marimón, contable de la fàbrica
RELACIÓ DE FERITS/DES Adelaida Rubio Ferrandis Alejandro Perales Amadeo Benavent Viel Amparo Chaqués Meliá Antonio Baldoví Bono (o Bueno) Bernardina Suelves Terenti Carmen Ruís Llinares Carmen Soler Galvan Concepción Rubio Barbera Consuelo Clari Estrada Dolores Moreno Artal Emilio Gascó Gimeno (o Moll) Encarnación Moll Santamaría Filomena Clari Estrada Francisco Soler Huguet Guadalupe Escrivá Irene Gay Bonora Joaquin Garcia Cort José Carbonell Sanfelix José Llinares García José María Serralta José Mascarell José Moreno Nadal José Serrano Gay Josefa Bru Chafer Josefa Jimenez Laborda Josefina Puchades Juan (o Juana) Armengol Nadal Julia Soler Galvan María Bisbal Teruel María Navarro Perpiñá María Segrelles Canet Matilde Cervelló Mercedes Torres Pura Carbó Escrihuela Pura Sampedro Purificación Carbó Regina Gimeno Chordi Rosa Roses Pérez Rosa Serrano Gay Salvador Martí Artal Teresa Lorenzo Nadal ( o Galán) Vicente Beltrán Alonso Vicente Escrivá Chordi Vicente Perpiñá Rubio Vicente Sales Seguí Victoria Doñá El mapa de la contraportada pertany al Arxiu Municipal de Polinyà per donació de la familia Talens Hernandis. És un treball escolar de Sebastian Hernandis per al mestre José Bosch, amb data 27 de març de 1930. De moment és el més antic que tenim. Parlarem més extensament al proper número de la revista.
Plànol Polinyà 1930