Llibret Taüt de Cullera 2026

COLOR

I L T R E S

Llibret digital:

edita

T A Ü T

L’Associació Cultural Falla Taüt de Cullera no s’identifica necessàriament amb les opinions de les seues col·laboradores literàries.

Edita: A.C. Falla Taüt de Cullera

D.L.: V208 – 2014

Direcció i Coordinació: Adrián Escolà Fenollar

Equip de redacció: Óscar Agud, Edgar Frígola, Raquel Escrivà, Fernando Navarro, Helena Agud, Juan Sapiña, Victor Piris, Ramón Marí.

Equip redacció Part Infantil: Clara Soler, Lucía Navarro, Tamara Bou.

Portada: Edgar Frígola.

Publicitats: Maria José Cruañes, Miguel Grau, Juan Sapiña, Óscar Agud.

Fotografies: Fernando Navarro

Revisió Lingüística: Àngels Montagud, Àngels Falcó.

Col·laboracions literàries: Àngels Montagud, Kike Gandia, Joan Castelló, Juan Sapiña, Ramón Marí, Maria Such, Fran Martinez, Nadia Sellés, Pau i Au, Paula Cuñat, Meteopoble Nando, Juan Gabriel Figueres, Alejandro Lagarda, Óscar Agud, Carol Ribes, Yasmina Delgado, José Mendoza, Antonio Bolufer, Javier Nacher, Pablo del Arco, Adrián Escolà, Sergio Alcañiz, Pepe Pastor.

Il·lustracions: Edgar Frígola, Víctor Piris, Dennis Ferrer, Adrián Escolà, José Mendoza.

Il·lustracions Infantils: José Mendoza

Tirada: 400 exemplars

L’A.C. Falla Taüt és membre orgullós de la Federació de les Lletres Falleres.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció i l’ús del valencià de l’any 2026.

Aquest llibret participa en el VIII Premi Cullerot de JLFC al Millor Poema Satíric d’un llibret de Falla (pàg.98)

Aquest llibret participa en el XV Concurs d’Articles de Llibret de la JLFC (pàg.126)

Aquest llibret participa en el I Premi Eva Sapiña organitzat per l’A.C. Falla La Bega de Cullera (pàg. 198).

Aquest llibret participa en el Premi Punt Volat.

portada

Esta portada és la carta de presentació del llibret de l’A.C. Falla Taüt, i no vol passar desapercebuda. No està pensada per a decorar, sinó per a posicionar-se. El seu títol, A tot color i sense filtres, ja avisa del que ve després: una mirada directa, sense maquillatge, sense concessions.

La imatge mostra una ruptura clara. Un trencament del sostre de cristall, de l’establishment, de les veritats que s’han repetit tantes voltes que han acabat convertint-se en dogma. El cristall està fet miquetes i ja no hi ha un únic punt de vista possible. Tot es fragmenta, es multiplica, es descol·loca.

El text apareix desenfocat, desplaçat, quasi en moviment. No es deixa llegir de manera còmoda, i no és casual. Igual que passa amb moltes realitats, cal parar, mirar bé i acceptar que no tot és net ni ordenat. El color s’escapa, es desborda, no demana permís. Hi ha imperfecció, soroll visual, una estètica disruptiva, desquadrada, distorsionada, crua, trencada i incòmoda.

Aquesta portada trenca amb els filtres establerts i amb la idea que tot ha de ser amable o “com toca”. Pot resultar antiestètica, dissonant o fins i tot molesta, però és honesta. I això també és falla. La crítica, la sàtira i la mirada inconformista formen part del que som.

Des de l’A.C. Falla Taüt, esta portada reivindica la llibertat de dir, de demostrar. Perquè mirar el món a tot color i sense filtres implica acceptar el caos, la contradicció i la veritat tal com és. Encara que incòmode. Encara que pique.

Edgar Frigola

Especialista en comunicació i de vegades, dissenyador

82-Percepció

84-El dia 29 d’octubre.

Ni blanc ni negre, color marró fang

88-El foc regant del blanc al negre

94-Entre el sagrat i el profà, la festa que tot ho abraça

98-El llibret, o tot o res

102-Si Tonucci vinguera a Cullera

EN SÈPIA: UN VIATGE AL PASSAT

58-Qualsevol temps passat

60-Entre l’ombra i el pedestal: La paradoxa de la dona en la societat d’ahir

64-Els filtres en la història.

Entre la màgia, la religió i la medicina

EN BLANC I NEGRE: TOT DEPÉN DEL PUNT DE VISTA

68-Taüt, el Prometeu que va dur el primer foc a les Falles de Cullera

74-1974: El retorn triomfal de la Taüt

78- Sense filtres. La classe política

S U M

A TOT COLOR i sense

DEGRADAT DE COLOR: ENTRE MATISSOS I TRANSICIONS

106-Sanament

108-El degradat silenciós del valencià

112-Del sol a la pluja: El canvi climàtic que desafia les Falles

116-Llibrets en evolució, matissos d’una transformació

120-Sense transició, un ninot indultat que es nega a canviar

124-La decadència de la paciència

A

150-Desenfocat, però present

152-Una societat desenfocada pel estríming

156-El que crema en silenci: una festa desenfocada

160-Desenfocades: Les falles que guanyen després dels premis

166-Desenfocats: Quan les falles infantils deixen de mirar als xiquets

BRILLO I SATURACIÓ:

MATISSOS I TRANSICIONS

128-Quan tot és massa

130-Likes, filtres i caos: Com sobreviure a la sobresaturació

134-Saturació de falles verdes. La hipocresia ecològica

170-En el prodigi del dia

170-La nova caverna

DESENFOCAT 148. DESENFOCAT

DESENFOCAT: EL QUE

QUEDA EN L’OMBRA

138-Saturació temàtica: “Quan les falles es repeteixen com l’allioli!”

142-La saturació visual de les falles

146-Saturació. Quan tot brilla massa i ja no veus res!

R I

APARTAT FALLER

6-President

10-Junta directiva

12-Fallera Major

16-Comissió major

18-Recompenses

20-Les dones col·laboradores

22-Falla gran

32-Programa d’actes

33-Falla gran 2025

34-Recull fotogràfic 24-25

45-Recull fotogràfic 25-26

50-Bojos per les Falles

170-TERÀPIA SENSE FILTRES

174-LLIBRET INFANTIL

176-President infantil

180-Fallera Major infantil

184-Comissió infantil

185-Recompenses infantils

186-Falla infantil

192-Programa d’actes infantil

193-Falla infantil 2025

194-Recull fotogràfic infantil 24-25

199-Recull fotogràfic infantil 25-26

204-La ciutat inventada. Conte

230-Galeria comercial

ha exercit el càrrec durant els dos últims anys. Enguany m’estrene com a president amb el compromís de continuar treballant per la nostra falla, aportant dedicació, respecte i ganes de fer falla tots junts.

Vull donar les gràcies de manera molt especial a la meua família, pel seu suport constant, per estar sempre al meu costat i per entendre el temps i l’esforç que comporta este càrrec. Sense ells, este camí no seria possible.

convivència i il·lusió compartida.

Finalment, donar-vos la benvinguda a les Falles 2026, amb el desig que siguen unes falles plenes de moments inoblidables, d’alegria, de pólvora i de sentiment faller. Treballem junts, però sobretot, gaudim de la nostra festa.

Salutacions

EL NOSTRE PRESIDENT, EL NOSTRE ORGULL

Enguany, per a la nostra família fallera, és un any que difícilment oblidarem. El nostre fill major, Vicent, ha assumit el càrrec de president de la nostra volguda Falla Taüt, un honor que ens fa sentir una emoció immensa i un orgull que costa de descriure amb paraules. Però si aquesta alegria és gran, encara ho és més perquè Vicent segueix el camí que ja va obrir el seu germà menut, Òscar, qui abans que ell va tindre l’oportunitat i la responsabilitat de representar la Falla Taüt amb la mateixa il·lusió que ara ho fa ell.

Recordem perfectament quan Òscar va decidir donar el pas i fer-se president. Vicent, discret i reservat com és ell, sempre al seu costat, animant-lo i ajudant-lo en tot allò que podia. I ara, els rols s’han invertit: és Òscar qui acompanya Vicent, qui l’escolta, qui li dona suport i qui comparteix els nervis i les alegries d’aquest càrrec tan especial dins de la Falla Taüt. Veure’ls així, units, còmplices, respectant-se i admirant-se mútuament, és una de les majors felicitats que pot tindre una família.

Per al teu pare, Vicent, que també va portar la presidència fa uns anys, aquest moment té un valor sentimental molt gran. És com mirar enrere i veure que tot el que ell va intentar transmetre, com l’amor per la falla, la responsabilitat, el respecte i el treball constant, ha arrelat en els seus fills. Que siguen ja tres presidents de la Falla Taüt dins de la mateixa casa és, sense cap dubte, un motiu de gran orgull.

Poques famílies poden presumir d’una tradició fallera tan viva i tan sincera.

El nostre Vicent sempre ha sigut un xic treballador, seriós, responsable i un punt tímid. Mai busca ser el centre d’atenció, però quan toca estar a l’alçada, sempre ho està. Ell és d’eixes persones que parlen amb fets: ajudant, treballant, col·laborant i posant el seu granet d’arena perquè les coses isquen bé. La Falla Taüt és per a ell un espai familiar, de dedicació i d’amistat profunda i enguany ho està demostrant més que mai.

També és un pare magnífic per a la xicoteta Martina, que segur que creixerà envoltada de tradició fallera, de música, de flors i de pólvora i que algun dia entendrà l’orgull de poder dir que son pare i son tio van ser presidents, i que l’avi també ho va ser abans que ells, tots dins de la mateixa Falla Taüt que tant estimem.

I si hi ha alguna cosa que ens commou de veres és veure com, darrere de cada decisió, cada sacrifici i cada il·lusió, Vicent sempre té present el valor de la família i el profund amor a la nostra volguda comissió, la nostra Falla Taüt. Saber que el seu cor vibra al ritme de la música fallera, que s’emociona igual que nosaltres en cada acte, i que viu cada instant amb sinceritat i passió, ens fa sentir que hem criat no sols un bon president, sinó també una persona noble, sensible i fidel a les seues arrels.

Vicent, només podem donarte les gràcies. Gràcies per la teua dedicació, per l’amor que tens per la falla, per l’exemple que dones dia a dia i per la manera tan valenta i humil amb què afrontes cada responsabilitat. Esperem que aquest siga un any inoblidable per a tu, ple d’alegries, experiències i records que et queden marcats per sempre.

Nosaltres estarem ací, compartint cada pas, cada acte i cada emoció, perquè, al remat, la falla també és això: família, tradició i amor a la nostra volguda Falla Taüt.

Amb tot el nostre afecte i orgull, El teu germà Òscar i els teus pares, Carmen i Vicent

A Vicent li ve de raça. Ja et tocava a tu ser. Tots ho han sigut en ta casa, des del major al xiquet.

Son pare fou quatre anys, el seu germà un parell. Ara li ha arribat el torn, ara li ha tocat a ell.

Nascut i criat en la falla. Tots allí l’hem vist créixer: primer junt amb la xicalla, després, al costat fent paelles.

Feiner com el que més, sempre pel treball dispost, davant de tots, el primer, encapçalant l’expedició.

Junt a ell no hi ha problemes. Tot se soluciona en l’acte. Més alegries que penes, Vicent per a tot és perfecte.

Vicent que contents estem que sigues president. Sabem que ho faràs perfecte perquè eres molt solvent.

I això ens deixa satisfets perquè eres resolt i volgut. Eres el flamant president de la gran falla Taüt.

PRESIDENT Vicent Sapiña Gomar

VICE-PRESIDENTA 1ra Dunia Valero Morant

VICE-PRESIDENTA 2na I SECRETÀRIA Elisa Fuertes Todosantos

VICE-PRESIDENTA Paula Criado Simó

VICE-PRESIDENT I ÀREA DE CULTURA Oscar Sapiña Gomar

VICE-PRESIDENTA I ÀREA DE PROTOCOL Rocío Soler Romero

VICE-PRESIDENTA I ÀREA DE FESTES Àngels Bayona Adam

VICE-PRESIDENT I ÀREA DE BARRACA Oscar Agud Mariner

VICE-PRESIDENT I ÀREA DE FALLA Toni Pedrós Sabater

VICE-PRESIDENT I ÀREA DE PUBLICITATS Miguel Grau Pastor

VICE-PRESIDENT I ÀREA DE PATRIMONI Heliodoro Herman Castellón

VICE-SECRETÀRIA I RECOMPENSES Lucia Navarro Marí

LOTERIES Nuria Espert Moreno i Lucía Martínez Peiró

RIFES Lorena Costa Marí i Marina Collado Audivert

ARXIU FOTOGRÀFIC Fernando Navarro Marco

DELEGAT DE LLIBRET Adrià Escola Fenollar

EQUIP DE LLIBRET Àngels Montagut Falcó, Clara Soler Romero, Ramón Mari Bohigues, Raquel Escrivà Fernàndez, Paula Torres Fuertes, Edgar Frigola Bohigues, Victor Piris Domingo.

DELEGADA D’ÚS I PROMOCIÓ DEL VALENCIÀ Tamara Bou Mahiques

EQUIP D’ÚS I PROMOCIÓ DEL VALENCIÀ Pilar Martínez Castelló, Laura Gomis Piris, Pau Rodríguez Sánchez- Campos

EQUIP DE PROTOCOL Raquel Fenollar Puertos, Gemma Chofre Piris, Susi Melià Peiró, Vicente Hernández Soriano

DELEGATS DE FALLA I DESPLAÇAMENT Vicent Ribes Barbera, Pablo Fuertes

Pizarro i Ruperto Montalvo Bogarra

DELEGADA D’INTERÉS TURÍSTIC Patri Ferrer Alonso

DELEGADES D’INDUMENTARIA I BANDES Monica Carles Jover, Marina Calabuig Signes, Ainhoa Sapiña Aragó i Carol Sansaloni Fuertes

EQUIP FESTES MAJORS Quique Del Arco Gonzalez, Tetxa Zambrana Diaz, Elena Simó Fernandes i Pablo Del Arco Gonzalez.

EQUIP FESTES INFANTILS:

EQUIP DE PUBLICITATS Juan Sapiña Calatayud, Mª Jose Cruañes Ferrer i Juan

Manuel Chofre Piris

EQUIP DE BARRACA Raúl Colom Blasco, Carlos García Gómez, Eduardo Pinto

Bayona i Agustín Rico Marí

DELEGADES DE COL.LABORADORES Dunia Valero Morant i Eli Fuertes

Todosantos

DELEGADES DE CAVALCADA Romina Carles Jover, Cristina Ferrando Sapiña, Isabel Benito Ruiz

DELEGADA D’ACTIVITATS DIVERSES Cristina Sapiña Benet

XARXES SOCIALS Sergio Escolà Fenollar

DELEGAT DE PIROTECNIA Óscar Sapiña Gomar

OBRES E INSONORITZACIÓ Santi Sánchez Bonache

MANTENIMENT CASAL, INSTAL.LACIONS I ELEMENTS FALLERS Marcos

Sansaloni Fuertes, Juan Ferrer Garcia, Cesar Garrido Vallet i Quique Mortes

Ribera

RELACIONS INSTITUCIONALS Héctor Melero Martí

JUNTA LOCAL FALLERA

DELEGAT David González Piris

DELEGAT D’ESPORTS David Victoria Quiles

DELEGADA DE CULTURA Lucia Navarro Marí

DELEGAT DE SALUT Pablo Del Arco González

MEMBRES EQUIP DE TREBALL Raquel Fenollar Puertos, Pep Bou Dalmau, Fernando Navarro Marco i Nacho Romero Ferrer

fallera major

María José, ja és el dia!

Per fi ha arribat el moment. Et done l’enhorabona. Tothom es troba content.

Vull tindre un record present per ton pare, gran faller, que en un raconet del cel, et mirarà satisfet.

“Jo vull ser fallera major”. Quin riure, que bé que ho passàrem i el que era una il·lusió, amb bona nota acabàrem.

I ara et ve tot per davant: gaudeix molt, passa-t’ho bé i mantín molt ben guardat, en mig del cor, cada instant.

Perquè per fi vaig a dir-ho, perquè és un gran honor que María José siga enguany la nostra fallera major.

De la falla de sa vida, d’on sempre ha estat i ha sigut, de la que és sa segona casa, de la gran falla Taüt.

TAÜTfalla

A Mª JOSÉ FALLERA MAJOR

Sols un moment vull demanar per dedicar unes paraules molt especials a la meua fallera des de xicoteta a qui estime de veritat.

Al niu d’una família de solera, treballadora, servicial i compromesa el teu cor ja bategava la festa i, abans de nàixer, ja eres fallera.

La festa corre per les teues venes. A dintre portes comboi i herència; sent filla d’un gran faller, este any seràs l’ama del nostre carrer.

T’has criat a la nostra plaça, sent la Taüt l’eix de la festa. A l’hivern ja comences a tindre pressa, per a la primavera del casal no eixir massa.

A la comissió alguns càrrecs has ocupat: tresorera, vicepresidenta. Disposada a ajudar, sempre recolzant i fent costat amb qualsevol idea que ronde al teu voltant.

A les cercaviles vas desfilant, la pólvora esclatant, la xaranga tocant... Amb elles formes una perfecta combinació preparada per a passar a l’acció.

Una regina emprenedora eloqüent, poc pacient, enginyosa. Així és la nostra Fallera Major un huracà plena de valors.

La falla ja està modelada, la festa a punt ja iniciada mirant a María José vestida de valenciana representant a la Taüt de forma sobirana.

Caño, tingues en compte que cada gest, cada mirada en tu porta registrat història i tradició.

Vas a ser la fallera més estimada de la teua benvolguda comissió.

Seràs la flama que ens guia amb elegància i ànim valent. Disfruta amb força i alegria de cada pas, de cada moment.

I per acabar un consell sincer:

Balla la vida com una mascletà, sigues la reina del carrer que mai et falte el somriure i el saber.

ÓSCAR AGUD

COMISSIÓ major

JOAN ADAM ARLANDIS

RAQUEL AGUD CASTELLÓ

NACHO AGUD MARINER

OSCAR AGUD MARINER

HELENA AGUD ROMERO

ELIA ALBA RENARD

CARLA ALBIÑANA OVIEDO

M.ª JOSE ALMIÑANA LAHUERTA

ASUN ALVAREZ CAÑADAS

JOSE ANGEL ANGULO ROMERO

ERICA PALMIRA ANICETO OLIVEIRA

NORA ARAGO BENEITE

ADRIA ARAGO LLORET

ANA VALENTINA ARANDA ARNEDO

HUGO ARELLANO GOMAR

DANIELA ARGUDO SOLER FRANCISCO ARLANDIS FONT

ANNA ARMENGOT CALABUIG

AMPARO AVIÑO MILLA

MARTA AVIÑO MILLA

ALEXANDRE BALTAZAR PALLARES ISMAEL BANDOUI MARTINEZ

CARLA BARBERA CABANES

GONZALO BARREIRA MONTESANTO

ANGELS BAYONA ADAM

ALFREDO BAYONA CALATAYUD

IRUNE BELTRAN ALFONSO

YLENIA BELTRAN ALFONSO

PAULA BELTRAN ANDREU

BEATRIZ BENITO RUIZ

ISABEL BENITO RUIZ

ROBERTO BLANES MARTINEZ

ALFRED BODI IZNARDO ANDRÉS BOIX BISBAL

MARINA BOLONIO TODOSANTOS

MIREIA BOLUFER GARCIA

M.ª PILAR BORJA LOPEZ

BEGOÑA BORRAS GIL

JOSEP BOU DALMAU

ALBA BOU LOPEZ

TAMARA BOU MAHIQUES

LAIA BOU GALINDO

AITOR BOU MAHIQUES

FCO JOSE BOU MATEU

KARIM BOUHOU GIMENEZ

ROSA BRU FENOLLAR

PAULA BUENROSTRO BOHIGUES

VALERIA BUSTILLOS JOVER

MARINA CALABUIG SIGNES

SARA CALATAYUD FERRER

JUAN CARLOS CAMPELLO NACHER

TERESA CARBONELL MORA

PAULA CARCEL VERCHER

ESTANISLAO CARLES FUERTES

MÓNICA CARLES JOVER

ROMINA CARLES JOVER

MÓNICA CARLES TAMARIT

JORGE CARRILLO VILLENA

CHRISTIAN CASAMAYOR MOLINA

MARIA LARA CASTELLO GRAU

RAQUEL CASTELLO OLIVER

MARIA PILAR CASTELLO PALOMARES

JORDI CAVALLÉ VIRGILI

HÉCTOR CERVERÓ RIPOLL

CARMINA CERVERO FORT

ADRIÁN CERVERÓ HERNANDEZ

NAYRA CERVERO RIPOLL

ROSA CHOFRE BRU

SARA CHOFRE BRU

ROBERTO CHOFRE MARTINEZ

ENRIQUE JAVIER CHOFRE PALOMAR

GEMMA CHOFRE PIRIS

JUAN MANUEL CHOFRE PIRIS

HÉCTOR CHOFRE SANSALONI

IRENE CHORNET FERRANDO

ANTONIO CHORNET SOLER

ESTHER CLARI MUÑOZ

PATRICIA CLIMENT MIRALLES

ESTELA CODINA PALERO

MARINA COLLADO AUDIVERT

MAR COLLADO MARI

PAULA COLLADO MARI

FRANCISCO JOSE COLLADO PALERO

RAFAEL COLLANTES MARTINEZ

RAÚL COLOM BLASCO

MARIA JOSE COLOM BODI

PEPE COLOM GARCIA

JAVIER COLUBI FERRER

ESTEFANIA COLUBI FONT

GUILLAUME JUAN CORFMAT OLIVER

PAULA CORRAL CAÑIZARES

MARIA CORTÉS PONCE

VALÈRIA CORTÉS PONCE

ZOE COSTA LACOMBA

LORENA COSTA MARI

ROBERTO COSTA MARÍ

PAULA CRIADO SIMO

ÓSCAR CRUAÑES BOLUFER

MARIA JOSE CRUAÑES FERRER

CLAUDIA DE MIGUEL CRIADO

ENRIQUE DEL ARCO GONZALEZ

LUPE DEL ARCO GONZALEZ

PABLO DEL ARCO GONZALEZ

DÁNAE DIAZ RENARD

M.ª DEL CARMEN DIAZ VILCHES

FATIMA DOS SANTOS HAFFAF

RAQUEL ESCLAPEZ VICENTE

ADRIÀ ESCOLÀ FENOLLAR

SERGIO ESCOLÀ FENOLLAR

RAQUEL ESCRIVA FERNANDEZ

NURIA ESPERT MORENO

IZÁN ESPINOSA COLOM

JUAN DIEGO FALAGIAN ANTELO

MARTA FAYOS FUERTES

SIME FAYOS MIÑANA

HELENA FELIU FONT

RAQUEL FENOLLAR PUERTOS

MARIA JOSÉ FENOLLAR RUBIO

NEUS FENOLLAR GIL

SALVADOR FERRANDO CALATAYUD

NEREA FERRANDO ALIQUES

CRISTINA FERRANDO SAPIÑA

NURIA FERRER ALEMANY

MAR FERRER ESPERT

JUAN BAUTISTA FERRER GARCIA

PATRICIA FERRER ALONSO

ADRIAN FERRER RIBERA

ALEJANDRA FERRERO PASTOR

PAULA FERRIS ORTEGA

ESTEBAN FONT FABRA

PAULA FRANCO RENART

EDGAR FRIGOLA BOHIGUES

PABLO FUERTES PIZARRO

ELISA FUERTES TODOSANTOS

SARA GARCIA SEVILLA

RAQUEL GARCIA ARAGO

KEVIN JESUS GARCIA COSTA

JAIME GARCIA DONET

JOAN MARC GARCIA FONT

MARTA GARCIA GARCIA

CARLOS GARCIA GOMEZ

DIEGO GARCIA LLOPIS

BEATRIZ GARCIA MANCEBO

ARNAU GARCIA PASTOR

VIRGINIA GARCIA RUIZ DE GAONA

RAUL GARCIA TUR

LORENA GARRIDO GRITZKA

CESAR GARRIDO VALLET

ANNA GAVARRELL AGUIRRE

LUCIA GIL BLANES

SAMUEL GIL MENGUAL

TANIA GIL MONTAGUD

SAMANTHA GIL NICOLA

ALICIA GIL SAPIÑA

MARIA GIMENO LLOPIS

MIREIA GINER TALENS

CARMEN GOMAR SOÑES

LAURA GOMIS PIRIS

ESTELA GONZALEZ BOU

FRANCISCO GONZALEZ CONTRERAS

CARMEN MARIA GONZALEZ

DOMENECH

DAVID GONZALEZ PASTOR

DAVID GONZALEZ PIRIS

AMPARO GONZALEZ SESE

TAÜTfalla

ALEX GRAU ALVAREZ

JULEN GRAU ALVAREZ

PACO GRAU MONSENY

MIGUEL GRAU PASTOR

ESTHER GRAU PUIG

VICENTE GRAU PUIG

LAURA GRAU CLIMENT

MIREIA GRAU CLIMENT

HELENA GRAU FUERTES

PAULA HEREDIA RUBIO

HÉLIODORO HERMAN CASTELLON

SERGIO HERMAN CASTELLON

NEREA HERMAN MARTÍ

ALAIA HERNANDEZ BERGANZO

OSCAR HERNANDEZ MARI

ANDREA HERNANDEZ MORA

VICENTE PASCUAL HERNANDEZ SORIANO

ALBERTO HERRERA GÓMEZ

LAURA IBAÑEZ ESCRIVA

ADRIAN JAIMES SAPIÑA

BLAS JIMENEZ PIRIS

VICTORIA JIMENEZ PIRIS

MELANY JORDÁN DELGADO

HERMINIA JOVER MALONDA

IKER JOVER MILLET

ANDREA JUAN CALATAYUD

CARLA LAZARO IMBERNON

MIGUEL ANGEL LÁZARO IMBERNON

MARINA LEGRÁ ESCRIVÁ

DUNIA LIEBANAS CODINA

PILAR LLI GONZALEZ

ANDREA LLOPIS CERVERO

DAVID LOPEZ BRIA

RUBEN LOPEZ MARTÍN

MARIA ANGELES LOPEZ MARTINEZ

DANIEL LUJÁN JUAN

YAIZA MARI ALAPONT

MILAGROS MARI BOHIGUES

RAMÓN MARI BOHIGUES

ALBA MARI CRESPO

MARTA MARI PERIS

MONICA MARI PERIS

ESTEFANIA MARTI FERNANDEZ

ZAIRA MARTIN ALVAREZ

PAULA MARTIN OLIVERT

PILAR MARTINEZ CASTELLO

ANA MARTINEZ CRIADO

EVA MARTINEZ IVARS

MAR MARTINEZ OLIVERT

LUCÍA MARTINEZ PEIRO

ADRIÀ MARTINEZ PRATS

ANDREA MARTINEZ SANCASTO

MARC MARTINEZ SANCASTO

JOSE J. MARTINEZ VALLET

HECTOR MELERO MARTÍ

M.ª ANGELES MELERO MONZO

SUSI MELIA PEIRO

FEDERICO MENGUAL SANFELIX

SERGIO MIGUEL BODI

PABLO MIGUEL PIRIS

DIDAC MIGUEL TUR

BEATRIZ MIÑANA GARCIA

MARIA AMPARO MIÑANA TUR

BEATRIZ MOGORT OLIVERT

NOA MOLINA BENITO

JUAN MANUEL MOLINA LOPEZ

JOSÉ MOLINA SIMO

MARTA MONCHO BOLUFER

EVA MONTAGUD GRAU

PAU MONTAGUD GRAU

ANGELS MONTAGUT FALCÓ

RUPERTO MONTALVO BOGARRA

RUPERTO MONTALVO GONZALEZ

MARINA MONTANER VARGAS

JORGE MONTORO SANJUAN

CARME ADRIANA MORANT ALAPONT

CARLOS MORENO BENET

NACHO MORENO BENET

ÁNGELA MORENO MORENO

CRISTINA MORTES GARCIA

QUIQUE MORTES RIBERA

GEMA MUÑOZ PÉREZ

MARIA MUÑOZ PÉREZ

PABLO MUÑOZ TOR RENT

RAÚL MUR GOMAR

PEDRO JOSÉ NARBONA ROMERO

FERNANDO NAVARRO MARCO

LUCIA NAVARRO MARÍ

MÓNICA NICOLA BELTRAN

DAVID OCHANDO MUÑOZ

HÉCTOR OCHANDO MUÑOZ

JOSÉ ORTIZ MARTI

MIRTA ORTIZ MARTI

NOEMI OSA PUIG

CARLOS PALOMARES CHOFRE

AARÒN PASTOR SERRANO

ANTONIO PEDROS SABATER

MARTA PEDROS VILCHES

RUBÉN PELAEZ CASTELLO

ANTONIO PELAEZ MARTINEZ

LAURA PELLICER CARBONERAS

JUAN PERALTA OLIVER

MARCOS PERALTA ROMERO

EDUARDO PINTO BAYONA

PABLO PINTO CASTELLÓ

MARCOS PIQUE LLOVIC

AIDA PIQUERES OSA

LAURA PIQUERES OSA

VICTOR PIRIS DOMINGO

ENCARNACIÓN PIRIS SALA

FRANCISCO PORCEL LEON

VICTOR RAFAEL FERRER

MIREIA RAVARA TRENZANO

DIDAC RIBERA BARTHOLOMEEUSEN

SERGI RIBERA FONT

VICENTE RIBES BARBERA

PEDRO RIBES BOHIGUES

CAROLINA RIBES ROMERO

JUAN RIBES SAPIÑA

AGUSTÍN RICO MARI

MAYTE RICO SARRIÓ

PAU RODRIGUEZ SANCHEZ- CAMPOS

ALMA ROMERAL VIDAL

IGNACIO ROMERO FERRER

ROSA ROMERO FERRER

CAROLINA ROMERO JIMENEZ

LOLI ROMERO JIMENEZ

NACHO ROMERO SERRA

CLARA ROSELLO FERRER

CARLOS RUBIO MARTÍ

INMACULADA RUIZ MOLINA

CARLA RUIZ SENDRA

AITOR RUIZ ZAMBRANA

ALEIX SALA LOPEZ

ARNAU SALA LOPEZ

AUSIES SALA LOPEZ

MARCOS SANCHEZ ALMIÑANA

OLAYA SANCHEZ BALDOVÍ

SANTIAGO SANCHEZ BONACHE

JOAN SANCHEZ OLIVER

HIGINIO SANCHIS GARCIA

CARLA SANCHIS MELERO

HIGINIO SANCHIS MELERO

ERNEST SANJUAN MONTAGUD

HECTOR SANMANUEL TORRES

CAROLINA SANSALONI FUERTES

MARCOS SANSALONI FUERTES

JULIA SANSALONI NICOLAU

MARIA AINHOA SAPIÑA ARAGO

CRISTINA SAPIÑA BENET

ISIDRO SAPIÑA BENET

JUAN SAPIÑA CALATAYUD

IKER SAPIÑA ESPADA

VICENTE SAPIÑA FUERTES

OSCAR SAPIÑA GOMAR

VICENTE SAPIÑA GOMAR

AGUEDA SAPIÑA GONZALEZ

PASCUAL SAPIÑA GONZALEZ

SARA SAPIÑA GONZALEZ

ANTONI JOAN SAPIÑA GRAU

DAVINIA SAPIÑA MANCEBO

MIREIA SAPIÑA NICOLA

CARLA SAPIÑA TUR

FRAN SAPIÑA TUR

ALVARO SARRION RIBES

CARLOS SARRION SAPIÑA

LORENA SERRA VALLET

SERGIO SIMO FERNANDEZ

ELENA SIMÓ FERNANDEZ

JUAN SOLER MARI

CLARA SOLER ROMERO

ROCIO SOLER ROMERO

JUAN MANUEL SORIANO FERNANDEZ

ZULEMA SORIANO CASTILLO

MARIA SUCH PALOMARES

ADRIÁN TANKEVICIUS CHMIELEWSKA

EDUARDO TARATUNSKYY

SHEILA TERCERO TORMOS

FRANCISCO RAFAEL TORRES AUDIVERT

JOAN TORRES FALCÓ

PAULA TORRES FUERTES

RAÚL TORRES FUERTES

JAVIER TORRES RICO

PASCUAL TORRES RICO

ALLEGRA TRAVER OLIVER

IGOR TUR BOU

DESAMPARADOS TUR MARI

JORGE TUR MARI

ALBA TUR MIÑANA

PAULA TUR MIÑANA

DUNIA VALERO MORANT

ALVARO VALLET SAPIÑA

ALVARO VALLET COLUBI

JAVIER VALLET COLUBI

SARA VAZQUEZ BUENO

ENRIQUE VERCHER COLOM

DAVID VICTORIA QUILES

JOSEP VICTORIA QUILES

ANTONIO VIDAL IZQUIERDO

MARIA JOSÉ VILCHES SAPIÑA

ALBERTO VILLLARRASA MARTINEZ

CARLOS VILLLARRASA MARTINEZ

TETXA ZAMBRANA DIAZ

RECOMPENSES

CULLERA D’ARGENT

HÉCTOR CERVERÓ RIPOLL

ESTEBAN FONT FABRA

RUBEN LÓPEZ MARTIN

FEDERICO MENGUAL SANFELIX

PEDRO JOSÉ NARBONA ROMERO

DAVID OCHANDO MUÑOZ

SERGI SIMO FERNANDEZ

JOSEP VICTORIA QUILES

ADRIÀ ARAGO LLORET

ESTELA CODINA PALERO

CULLERA D’OR

PAULA CRIADO SIMO

JUAN BAUTISTA FERRER GARCIA

ALAIA HERNÁNDEZ BERGANZO

VICENTE HERNÁNDEZ SORIANO

MAR MARTINEZ OLIVER

LAURA PELLICER CARBONERAS

CAROL RIBES ROMERO

MILAGROS MARÍ BOHIGUES

CULLERA D’OR

AMB FULLES DE LLORER

SERGIO HERMAN CASTELLÓN

VICTORIA JIMENEZ PIRIS

PILAR LLI GONZALEZ

MARTA MARÍ PERIS

MIRTA ORTIZ MARTÍ

VICENTE RIBES BARBERA

DAVID VICTORIA COSTA

CULLERA D’OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS

LORENA COSTA MARI

RAQUEL FENOLLAR PUERTOS

ALICIA GIL SAPIÑA

ROSA ROMERO FERRER

RECOMPENSES JLF

RECOMPENSES

INTERNES

QUADRE 25 ANYS

MARINA COLLADO AUDIVERT

ROBERTO COSTA MARI

LUCÍA MARTINEZ PEIRO

VICENT SAPIÑA GOMAR

CARLOS SARRIÓN SAPIÑA

TAÜTET D’OR AMB FULLES

NACHO AGUD MARINER

JUAN SAPIÑA CALATAYUD

TAÜTET D’OR AMB FULLES

I BRILLANTS

JUAN LORENZO PERALTA

OLIVERT

BUNYOL D’ARGENT

ASUN ALVAREZ CAÑADAS

DANIELA ARGUDO SOLER

AMPARO AVIÑO MILLA

PAULA BUENROSTRO BOHIGUES

PAULA CARCEL VERCHER

IRENE CHORNET FERRANDO

FRANCISCO COLLADO PALERO

JAVIER COLUBI FERRER

SAMUEL GIL MENGUAL

MIREIA MARI VERCER

SERGIO MIGUEL BODI

PAU MONTAGUD GRAU

QUIQUE MORTES RIBERA

FRANCISCO PORCEL LEON

AGUSTIN RICO MARI

JOAN TORRES FALCO

LORENA GARRIDO GRITZKA

BUNYOL D’OR

ADRIÀ ARAGO LLORET

HUGO ARELLANO GOMAR

YLENIA BELTRAN ALFONSO

ISABEL BENITO RUIZ

TERESA CARBONELL MORA

CHRISTIAN CASAMAYOR MOLINA

ANTONIO CHORNET SOLER

RAFA COLLANTES MARTINEZ

SERGIO ESCOLÀ FENOLLAR

JOAN MARC GARCIA FONT

LAURA GOMIS PIRIS

ANDREA JUAN CALATAYUD

CARLA LAZARO IMBERNON

ANDREA LLOPIS CERVERÓ

HÉCTOR MELERO MARTÍ

MARIA AMPARO MIÑANA TUR

ANGELS MONTAGUT FALCO

NACHO MORENO BENET

JOSÉ ORTI MARTI

ANTONIO PELAEZ MARTINEZ

ISIDRO SAPIÑA BENET

ROSA ROMERO FERRER RAQUEL FENOLLAR PUERTOS

RECOMPENSES JCF

BUNYOL D’OR

AMB FULLES DE LLORER

SERGIO HERMAN CASTELLÓN

VICTORIA JIMENEZ PIRIS

PILAR LLI GONZALEZ

MILAGROS MARÍ BOHIGUE

MARTA MARÍ PERIS

VICENTE RIBER BARBERA

DAVID VICTORIA COSTA

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS

LORENA COSTA MARI

ALICIA GIL SAPIÑA

ROSA ROMERO FERRER

RAQUEL FENOLLAR PUERTOS

LES DONES COL·LABORADORES

adrián escolà

Coordinador de Llibret Falla Taüt 2026

LLes dones col·laboradores de la Falla Taüt són molt més que un suport: són el cor que batega darrere de cada detall, de cada acte i de cada somriure que la festa regala. Amb una dedicació incansable, treballen des de l’ombra però amb una llum pròpia que ho il·lumina tot. Són elles qui fan que cada projecte avance, que cada repte es convertisca en realitat i que l’esperit faller continue creixent any rere any.

A la cuina, al casal, en l’organització, en la preparació d’actes, en la decoració o on faça falta, sempre hi són. No demanen protagonisme, però se’l guanyen amb escreix. La seua entrega és pura passió per la festa i per la família fallera que formen.

Sense elles, la Falla Taüt no seria la mateixa. Amb elles, en canvi, és tradició, és força, és un exemple de treball en equip i d’amor per la cultura. Per això, aquest homenatge és més que merescut: gràcies per ser la flama que mai s’apaga i que manté viva la nostra festa.

COL·LABORADORES 2026

Pilar Aguilar

Juli Aparisi

Amparo Barberà

Aurora Benet

Isabel Benet

Magda Buenrostro

Mari Carmen Fenollar

Mari Camen Font

Maria José Font

Begoña Gomar

Teresa Gomar

Ángeles González

Fina Jover

Paqui Lledó

Maribel Marí

Vicenta Martí

Sefa Martínez

Rosa Mascarell

Maria Montagud

Carmen Morant

Cristina Palomares

Ana Pérez

Teresa Piris

Rosa Pizarro

Rosa Puig

Samy Renart

Vicky Renart

Tere Ribes

Rosa Ruiz

Elvira Sancasto

Ana Sanfrutos

Maria Jesús Sapiña

Inma Signes

Juana María Tur

FALLA GRAN

TAÜTfalla

Kromàtica és una falla que pren com a punt de partida el món dels colors i els convertix en protagonistes d’un regne fantàstic. La falla presenta una gran composició plena de criatures mitològiques i éssers imaginats, cadascun vinculat a una gamma cromàtica i a una manera diferent d’entendre la llum, l’emoció i la mirada. El color no és només decoració: és identitat, és llenguatge i és caràcter.

Al centre del conjunt domina una figura majestuosa, una criatura noble i serena, coronada de banyes lluminoses i plomes multicolors, com si fora la guardiana absoluta d’este univers. Al seu voltant, una cort d’éssers pintorescos i simbòlics: artistes alats amb paletes i pinzells, animals fantàstics que combinen trets de dracs, aus i felins, i personatges que juguen amb la forma i el moviment, com si foren pigments vivents. Alguns d’ells pinten, altres custodien llums, altres cavalquen monstres encantadors; tots formen part d’un ecosistema creatiu on el color es transforma en vida.

El paisatge que habiten és igualment cromàtic: pots, temples, torres i objectes que evoquen el món de la pintura i de les arts plàstiques, elevats com si foren ofrenes a la imaginació. Hi ha figures que representen la llum més pura i altres que es mouen en tonalitats més fosques, recordant-nos que tot color té la seua ombra i el seu contrast.

Esta falla, obra de David Sánchez Llongo, combina fantasia, elegància i dinamisme per construir una falla que sembla viva, en constant moviment, com un gran calidoscopi obert al carrer. Cada figura aporta una peça al mosaic general i, al mateix temps, prepara el terreny per a la crítica que vindrà després: una crítica que, igual que la falla, utilitza els colors per parlar de la realitat amb ironia, humor i reflexió.

Per això, en els versos que seguixen, cada color es convertix en una porta oberta a una crítica: la natura que reclama responsabilitat, la política que es perd entre crits i gesticulacions, els vicis que atrapen, la mar que clama respecte o, simplement, els costums i manies que, vistos de prop, fan riure tant com fan pensar. Els colors amplifiquen el gest, la denúncia i la caricatura, i permeten jugar amb contrastos que van des del més lluminós fins al més fosc.

Este recorregut poètic no pretén donar lliçons, sinó convidar a mirar el món amb un altre prisma, amb la llibertat que dona la festa i l’enginy que ens acompanya cada març. Entre metàfores, exageracions i un punt d’insolència necessària, les crítiques de Kromàtica perfilen un mosaic de sentiments i situacions que formen part del nostre dia a dia.

Així, preneu aire, obriu els ulls i prepareu-vos per a recórrer este univers cromàtic, on cada vers té un color propi i cada color, una història per contar.

LEMA: krormàtica

TAÜTfalla

KROMÀTICA

Us presente Kromàtica la nostra falla dels colors, tracteu-la de forma pràctica, perquè de colors n’hi ha molts.

Kromàtica va amb la ka perquè la k, pesa més. La c és cuidada i calmada, la k, la primera del kilo és.

Amb ella parlem dels colors que és del que tracta la falla. Sabem que colors n’hi ha molts, no ens en passem de la ratlla.

Tot depén segons estigues i de la llum que els reflexa, i que la lent en què els mires siga còncava o convexa.

Hem d’agafar un color i traure tota la gamma, sumar claror o foscor, segons us vinga en gana.

Veureu com va canviant. No sempre serà el mateix: el més clar va pel davant, i el més fosc va pel darrer.

Si la llum fas travessar, mitjançant un calidoscopi, pareix que res vaja a passar, però l’arc de sant Martí ix.

Però què estic jo dient? Definicions de Cromàtica? Si el que jo vull ací fer és explicar-vos la falla!

EL REGNE dels colors

En el regne dels colors viuen éssers mitològics, lliures, resguardats de tots, rars, estranys però antològics.

Hi ha una guia per cuidar-los i si vos ho podeu permetre, contacteu amb Scamander, i ell us la podrà remetre.

Van tots dins d’una maleta, vella, gastada i rosegada.

I si els voleu conéixer, passeu enguany per la falla.

Allí els hem reunit. És el regne dels colors en un intent compartit de conjugar emocions.

Veureu com n’hi ha amb ales, altres tenen el cos endinsat, uns tenen les dents llargues i altres estan esdentegats.

N’hi ha qui s’han mimetitzat, altres que s’han fet vistosos però tots estan posant, triomfals i majestuosos.

SIGNIFICAT dels colors

El verd significa esperança i s’associa a la natura, al creixement, la bonança, a la salut i la cura.

El roig és foc i passió i de la sang el color, símbol de perill i atenció, i també el color de l’amor.

El blau simbolitza calma, confiança i serenitat, el color del cel i l’aigua i el que hi ha a l’eternitat.

El groc és color de llum, de jóvens i diversió, però difuminat en fum és de covardia i traïció.

El taronja és color de festa, d’eufòria i imaginació i de creativitat manifesta associat amb la diversió.

El púrpura és la riquesa, el misteri i l’ambició, el prohibit, la Quaresma, la reialesa i la meditació.

El rosa és de puresa, de xiquetes i de nines, de l’amistat i franquesa, i de les coses més fines.

El marro és de la terra, l’útil, senzill i gastat, color de la fusta vella, constància i fiabilitat.

El blanc és un color neutre, símbol de puresa i castedat, pau, perfecció i buit, correcció i simplicitat.

El negre és misteri i dol, d’alta nissaga, elegant, d’alerta i campana al vol, de terror i obscuritat

ESCENA VERDA

Tenim una escena verda que busca conscienciació: hem de curar la natura, alliberant-la de pol·lució.

Apliquem la triple erre: reduïm, reciclem, reutilitzem que la terra no pot sola, necessita que l’ajudem.

CONCIENCIACIÓ

AMB LA NATURA

Deixem-nos de protocols i passem prompte a l’acció, i que qui més contamine, tinga major contribució.

Rússia, Xina, Estat Units, són els més contaminants passant-se pel camal del mig protocols per tots acordats.

ESCENA TARONJA

Amb alegria el conill es menja una safanòria. Atents, no perdeu el fil que vos agradara la història.

El conill es diverteix, però que fa la Carlota? Diríeu que pateix i sofreix, quan l’altre la té a la boca?

Hi ha qui s’ho menja tot i quan no li queda res plora com un monyicot, demanat ajuda als altres.

Qui ho menja tot en un dia ho caga tot al moment.

GUARDAR PER MENJAR

Qui ompli el rebost té vida, per a quan vinguen malament.

ESCENA GROGA

A aquest mandarí de la Xina ara l’han fet regidor. Com no sap parlar, crida, faltant amb molt de rancor.

UN REGIDOR DESBOCAT

Està buscant un beuratge que li permetrà governar, i d’on no hi ha, no es pot traure, sols es limita a insultar.

És la història d’un regidor més burro que el tio tacó que va repartint “carícies”, des del banc de l’oposició.

Groc, roig, escarotat, no pot obrir més la boca i diu cada barbaritat que ni ve al cas, ni pertoca.

ESCENA NEGRA LA

POL·LUCIÓ

Esta és l’escena negra: parla de la pol·lució. Serà la nostra condemna, si no posem solució.

Fums i contaminació

omplin la terra de baves, negres, fosques com carbó, que remou fins a les entranyes.

Tot és porquera i misèria, runa per totes parts que molts netegen sa casa, embrutant la del costat.

S’ha de ser solidaris i cridar tots a una veu que si estem tots units, la lluita la guanyarem.

ESCENA ROJA LA

DIABLESSA

Tenim una diablessa que no l’hages de mirar perquè si el fixes en ella, a l’infern vas a acabar.

Sap com cabdellar-te i portar-te al seu camí. D’allí no pots escapar-te, eres presoner del destí.

Així li passa a tanta gent que atrapats en un mal vici, en un infern van caient, que per als seus és un suplici.

«Jo ho deixe quan vull» però no poden deixar-ho, i només alçar el bull a l’infern van a buscar-ho.

ESCENA MULTICOLOR

ELS PALLASSOS DEL CIRC

Són els pallassos del circ, polítics de pacotilla, i plore perquè no ric, contemplant està quadrilla.

Sols busquen la crispació, la gresca i l’enfrontament, parlant criden un muntó, no es dona per a més la ment.

Els retrotrauen al passat recordant les grans cagades que han fet els del costat i les d’ells estan oblidades.

Vergonya, cavallers, vergonya, perquè porten mal camí. Qui més, qui menys cria ronya i sols veu les misèries del veí.

ESCENA PÚRPURA

LA POL·LUCIÓ POLÍTICA

El que mana, sempre mana, ençà que prenga decisions que ens deixen la boca oberta i ens toque ben bé els collons.

Vos ho diré sense conya i amb un parlar molt correcte: si el que mana perd la vergonya, nosaltres li perdrem el respecte.

Qui diu tindre la consciència neta té en la memòria problemes: ha oblidat quan no manava i ara fa el que els altres feien.

Set anys sense pressupostos és de ser un “caradura”, sobretot si per no aprovar-los, sol·licità una moció de censura.

ESCENA BLAVA

Li agrada tant el seu rostre que en un quadre l’ha emmarcat. No és que peque de supèrbia, és qüestió de vanitat.

Si el mires molt a l’espill, a la fi, t’ix el dimoni, que et dona gat per conill, i d’elegant passes a “choni”.

No saben ja què retocar-se:

S’han operat de tot i veus per ahí cada cara, que més que carn és cartró.

Que l’espill diu el que veu, en la boca no se li queda: la guapa és guapa en un no res, la lletja, ni lluint seda.

UN ALTRA BLAVA

BRESSOLS DE BLAUS

Sorgint del fons de la mar hi ha una Venus que renaix advertint-nos que la mar no és cap clavegueram.

Al bressol de tots els blaus li sobren molts “matariles”, i ja no busca més claus. Deixem-nos de ximpleries!

Hem de cuidar la nostra mar perquè és just i necessari que els de Cullera tots som nascuts al Mediterrani.

Cullera, de mar, marinera per condició i obvietat, ... i si la nau s’enfonsa, jo em quede al teu costat.

ESCENA

FLUOR-

FOSFIT

Aquesta granota passeja portant un genet al llom. Tots dos van buscant l’aigua, la sequera ho envaeix tot.

Estaven dins d’una bassa, la bassa de Sant Llorenç, en altre temps plena de vida, ara és morta, no existeix.

No fa tant, era pesquera, peixos i anguiles autòctones, lloc ideal per la caça, d’aus d’ací i migratòries.

S’han fet diversos intents per poder-la recuperar, però tot ha quedat en res, ni està, ni l’hem d’esperar.

Hem repassat els colors, en gamma i tonalitat, i hem donat opinions que a tots no hauran agradat.

No totes seran veritats, hi haurà alguna mentida. Però la cruel realitat, ens diu que així és la vida.

Que ara la informació tendeix molt a adulterar-se i acaba tenint el color del que la conte o la parle. I ho deixaré ara ací que ja em fa mal la mollera.

Tinc els dits rojos de sang i el cervell blanc com la cera.

El meu cor és taronja, color de la falla Taüt, i blau com la mar de Cullera que em renova la salut.

Rosa, groc, porpra o marró, virolats o en to pastel... Era eixa la qüestió? I ja pare que no puc més.

PROGRAMA

D’ACTES

El present programa d’actes està subjecte a possibles canvis. Els horaris de cada acte s’anunciaran amb antelació a través dels canals oficials.

TAÜTfalla

Divendres 06 de febrer

Gala d’Esports JLFC

Monòleg de Miki Dkai

Dissabte 07 de febrer

Festa Bresh

Dissabte 14 de febrer

Concurs de Paelles JLFC

Divendres 20 de febrer

Gala de Llibrets

Dissabte 21 de febrer

Gala Fallera.

Festa Hippy

Divendres 27 de febrer

Gala de la Cultura

Dissabte 28 de febrer

Crida Falles 2026

Diumenge 01 de març

Premis millors ninots i Ninot

Indultat 2026

Dimecres 04 de març

Campionat de Parxís i Truc

Dijous 05 de març

Campionat de Parxís i Truc

Divendres 06 de març

Concurs d’ulleres divertides.

Dissabte 07 de març

Tren Faller

Diumenge 08 de març

Dinar de la dona

Dilluns 09 de març

Saps més que un xiquet de Primària?

Dimarts 10 de març

Sorpresa…

Dimecres 11 de març

Olímpics Taüt

Dijous 12 de març

Ral·li Humorístic

Divendres 13 de març

Xaranga temàtica

Dissabte 14 de març

Festa Negra

Diumenge 15 de març

Concurs sorpresa

Dilluns 16 de març

Mascletà

Nit d’albades i Plantà de les nostres Falles 2026.

Dimarts 17 de març

Despertà. Passacarrer. Mascletà. Entrega de premis Falles 2026.

Dimecres 18 de març

Despertà. Passacarrer. Mascletà. Ofrena.

Dijous 19 de març

Despertà. Missa de Sant Josep. Mascletà. Entrega de premis fallers. Cremà de les Falles 2026.

PREMIS:

1r Premi Secció Especial

Premi Millor Falla de Cullera

Premi Ingeni i Gràcia

3r Premi Interès Turístic

ALTRES PREMIS:

RECULL FOTOGRÀFIC I RELACIÓ DE PREMIS

Lema: Excèntrics

Artista Faller: El Taller de Llongo

5é Premi Promoció i Ús del Valencià JLF de Cullera

2n Premi Llibret de la JLF de Cullera

1r Premi Millor Portada de Llibret de la JLF de Cullera (Victor Piris)

20é Premi Promoció i Ús del Valencià en els Llibrets de Falla de la GVA.

1r Classificat Campionat Pic i Maneta

1r Classificat Campionat Vòlei Platja

2n Classificat Campionat Tennis-Taula

2n Classificat Campionat Dards

2n Classificat Campionat Truc

2n Classificat Campionat Trencacaps Cadet

3r Classificat Campionat Trancacaps Adult

FALLA GRAN

24-25

RECULL FOTOGRÀFIC marta Pedrós

Fallera Major Falla Taüt 2025

Hui parle amb el cor a la mà, perquè posar paraules a tot el que ha sigut enguany com a Fallera Major no és gens fàcil. Ha sigut un any viscut intensament, ple d’emocions que m’han marcat per a sempre i que ja formen part de qui soc.

El dia de l’exaltació va ser el primer gran batec d’este somni. Aquell moment en què en sentir el meu nom tot es va detindre, el moment en què vaig mirar al meu voltant i vaig entendre la responsabilitat i l’orgull immens que suposa representar esta falla carregada d’esforç i d’història. Va ser un instant únic, ple de nervis, llàgrimes i una felicitat impossible d’amagar.

Un any en què la pluja ha volgut ser protagonista tantes vegades com jo, però lluny d’apagar la il·lusió l’ha feta brillar amb més força, moments en què el cel semblava posar a prova la nostra fortalesa, però allà estàvem: amb el somriure ferm, el monyo ben subjectat i l’ànima encesa. I és que la intensitat amb què he viscut cada instant no l’esborrarà cap núvol.

El dia dels premis va ser un d’eixos moments que es queden gravats per a sempre. No només pel premi obtingut, sinó per tot el que vam sentir junts. Quan van dir el nostre nom, el temps al mercat es va aturar, les mirades, les abraçades, les llàgrimes... Tot es va ajuntar en un instant carregat d’emoció. Aquell premi no era un banderí simplement, era el reflex d’una falla unida, d’una comissió que no s’ha rendit ni tan sols sota la pluja. Va ser un crit d’alegria , la recompensa de mesos i mesos de dedicació i esforç.

L’ofrena... caminar cap a la Mare de Déu ha sigut el moment més emotiu. Un instant de silenci i agraïment que guardaré per a sempre.

També vull dedicar unes paraules a les Falleres Majors amb qui he tingut la sort de compartir este camí. Ha sigut un autèntic privilegi viure este any amb vosaltres. Hem passat nervis, rialles, actes i moltes emocions, creant una germanor que quedarà per a sempre. Gràcies per fer d’aquest any una experiència meravellosa.

Enguany m’he adonat, de més a prop, de tot el treball que es realitza per a què aquesta festa estiga en peu i de tota la gent que hi ha darrere.

Gràcies a la meua família per recolçar-me i acompanyar-me sempre en tot moment i fer d’aquest somni una realitat.

A les meues amigues que han estat pendents a cada pas, celebrant i gaudint amb mi cada moment.

A la meua indumentarista per la seua paciència, dedicació i estima, per cuidar cada detall, per fer-me sentir especial i per fer-me lluir com una autèntica valenciana.

Darrere de cada vestit hi ha molt d’esforç i molt d’amor i, tot això, s’ha notat.

Al fotògraf, per capturar cada gest, cada mirada, cada llagrimeta... Perquè gràcies a la teua dedicació puc viure eixos moments una i mil vegades ja que no sols mostren com era, sinó com em sentia a cada moment.

I com no, als meus súpers dos companys de viatge, Iris i Vicent. Com la vostra Fallera Major només puc donarvos les gràcies infinites per l’any que hem viscut junts. Heu estat, sense cap dubte, la meua millor parella de representants. La vostra il·lusió i el vostre somriure infinit ha fet que tot fora encara més màgic.

Entre pólvora mullada, emocions desbordades i records que encara fan olor, aquest any m’ha ensenyat que les falles se senten amb l’ànima, ploga o trone. I jo les he sentides així: intenses, profundes i inoblidables.

M’enduc els records d’una plantà màgica, l’emoció incontrolable de la crida , la solemnitat de l’ofrena i el foc purificador de la cremà. Cada instant ha estat inesborrable.

Hui tanque una etapa però no tanque aquest sentiment, perquè ser fallera no s’acaba, es queda.

TREN FALLER

PREMIS FALLES 2025

FALLES 2025

CREMÀ

FESTES MAJORS

PREMIS LLETRES FALLERES

RECULL FOTOGRÀFIC 2025 2026

TRETA FALLERA MAJOR

CULTURA

FESTES

PRESENTACIÓ FALLA BERNAT ALIÑÓ PRCLAMACIÓ

BOJOS PER LES FALLES

Hi ha persones que viuen les Falles d’una manera especial, amb naturalitat i compromís, formant part de la festa cada dia de l’any. Una d’elles és, sense cap mena de dubte, Dunia.

Dunia estima les Falles des de sempre, una estima que li ve de casa, de sa mare Carmen, que li va ensenyar que la festa és cultura, família i sentiment. Hui, eixa mateixa passió ja es reflecteix en Olivia, la seua filla, que creix envoltada de tradició i amor per les Falles.

La seua història fallera està lligada a la nostra A.C. Falla Taüt, que és també sa casa. Ha viscut la festa des de molts papers: fallera major infantil, fallera major en dues ocasions, membre de la directiva, vicepresidenta, part d’una junta gestora i, actualment, vicepresidenta primera. Però més enllà dels càrrecs, Dunia és una fallera constant, present i sempre disposada a ajudar.

Viu les Falles els 365 dies de l’any, amb una dedicació silenciosa i sincera. Ho fa perquè ho sent i perquè forma part de la seua manera de ser.

Si hi ha un moment que la representa especialment, eixe és la Plantà. És el dia que espera amb més il·lusió. Sempre a la plaça, amunt i avall, parlant amb uns i altres, pegant un mosset , prenent un cafenet, observant cada detall, compartint nervis i alegria. I també, com ja és tradició, la cursa final per arribar a temps a l’interés turístic, que viu amb intensitat, orgull i un somriure inevitable.

Una altra de les seues grans passions és la indumentària. Per a Dunia no és un complement, sinó història, identitat i respecte per la tradició. Cada peça té un significat, cada vestit un record. I ara, amb la mateixa estima amb què ho ha viscut sempre, transmet aquest amor a Olivia.

Per tot això, hui volem dedicar-li aquestes paraules. Per la seua constància, la seua dedicació i la seua manera d’estimar les Falles.

Gràcies, Dunia, per cuidar la festa, per fer del treball discret una forma d’estima i per recordar-nos, cada dia, què signifiquen realment les Falles.

La teua comissió, la teua família fallera i totes les persones que t’estimen celebrem la teua passió i el teu compromís.

Clara Soler i Romero.

VIVIM ENVOLTATS DE FILTRES

PRÒLEG

adrián escolà

Coordinador de Llibret Falla Taüt 2026

VVivim envoltats i envoltades de filtres.

Filtres que suavitzen les cares, dissimulen les arrugues i amaguen les veritats.

Filtres que converteixen la realitat en un espectacle de llum i ombres, de perfecció impostada i d’aparença efímera. Filtres que ens fan creure que tot és bonic, que tot és fàcil, que tot va bé.

Però darrere de cada filtre hi ha una història que no s’ha contat, un defecte que ens fa humans, una emoció sense retoc. I és ahí on nosaltres, els fallers de la Taüt, hem decidit mirar: a tot color, sense filtres, sense por i sense vergonya.

Perquè Cullera és així —una ciutat que brilla de sol i de mar, però que també sap de ventades, de fum i de cendra. Com les Falles, que són bellesa i destrucció, festa i pensament, rialla i crítica. I perquè la nostra falla, la Taüt, sempre ha sigut un espill on mirar-nos sense enganys, amb la sinceritat de qui sap que després del foc només queda l’essència.

Enguany, aquest llibret és un viatge cromàtic per la nostra manera de mirar el món.

Comença en sèpia, amb la memòria dels que van obrir camí, amb aquell foc primitiu que va encendre la flama de les Falles a Cullera. Segueix en blanc i negre, el territori de les opinions, dels contrastos, de la crítica i de la sàtira que ens caracteritza com a poble.

VIVIM ENVOLTATS DE FILTRES. PRÒLEG

Continua amb el degradat de color, perquè entre el blanc i el negre hi ha milers de matisos que ens parlen de resistència, canvi i adaptació.

Després arriba la saturació, eixe moment en què la festa i la vida se semblen massa, on la informació, les modes i els likes ens enlluernen i ens deixen sense aire.

I, finalment, el desenfocament: el lloc on descobrim que, de vegades, les coses més autèntiques són les que no ixen ben centrades en la foto.

Junts formen una paleta que pinta la nostra manera d’entendre les Falles: com una festa viva, en evolució constant, que no renuncia al seu esperit crític ni al seu humor més sagrat.

El llibret de la Falla Taüt és, any rere any, una declaració d’intencions. És el nostre laboratori de pensament, la nostra finestra al món, el nostre racó per dir allò que molts pensen però pocs s’atreveixen a escriure.

Per això, A TOT COLOR I SENSE FILTRES no és només un títol: és un manifest.

Una crida a viure i a sentir les Falles amb autenticitat, sense por al judici, sense maquillatge, sense la necessitat de quedar bé davant ningú.

Perquè ser faller és també això: dir la veritat amb un somriure, riure’s del poder i de nosaltres mateixos, cremar el que ja no serveix i renàixer de les pròpies cendres.

Nosaltres no tenim filtres. Tenim pinzells, tenim paraules, tenim versos i tenim foc. Tenim el color de qui no es conforma, el coratge d’aquells que continuen construint cada any un somni col·lectiu fet de cartó, suor i il·lusió.

Així que, lector, obri bé els ulls. Deixa’t dur per aquest viatge de colors i pensaments, de sàtira i poesia, d’humor i emoció.

AQUEST

LLIBRET ÉS UNA

CRIDA A VIURE I A SENTIR LES

FALLES AMB

AUTENTICITAT, SENSE POR AL JUDICI, SENSE MAQUILLATGE

BENVINGUT I BENVINGUDA

UN VIATGE AL PASSAT 1. EN SÈPIA

EEl filtre sèpia envolta la imatge en tonalitats càlides que evoquen el pas del temps i la memòria. Este vel cromàtic suavitza els contrastos i transforma l’escena en un record, com si la imatge pertanyera a un altre moment o a una altra vida. Més enllà de l’efecte visual, el sèpia adquirix un valor simbòlic: esdevé un pont entre el present i el passat, un viatge emocional cap a allò que ja no hi és però que continua viu en la mirada. Així, la imatge no sols mostra el que va ser, sinó també com ho recordem, filtrat per la nostàlgia i la subjectivitat de cada observador.

F I LT R E S A TOT COLOR i sense alla aüt

QUALSEVOL TEMPS PASSAT

Edgar Frígola

Dissenyador i il·lustrador

“Primer canviem voreres estretes per plataformes amples, llocs d’estacionament de vehicles per bancs, passos de vianants per carrers peatonals, el bar de sempre per una cafeteria d’especialitat, el negoci de la dona de tota la vida baix de casa per un Airbnb… i, sense adonar-nos-en, a poc a poc, hem canviat el trànsit rodat per les maletes amb rodes.”

ENTRE L’OMBRA I EL PEDESTAL:

LA PARADOXA

DE LA DONA EN LA SOCIETAT D’AHIR

QQuan mirem les fotografies en blanc i negre de la història de la Falla Taüt o d’altres falles de la ciutat de Cullera, sovint ens quedem amb l’estètica: els pentinats, els vestits de seda i el somriure estàtic de la festa, dels monuments, de les falleres. Però si rasquem la superfície d’eixes imatges, trobem una realitat social complexa. La problemàtica de la dona d’abans no era una qüestió exclusivament fallera, sinó el reflex d’una estructura social que la situava en una posició paradoxal: venerada com a símbol, però silenciada com a individu.

En la societat de mitjan segle XX, el paper de la dona estava circumscrit, quasi per llei divina i civil, a l’àmbit domèstic. La Falla, com a entitat veïnal, no

feia més que reproduir este esquema. El casal no era un espai d’alliberament, sinó una extensió de la casa. La problemàtica arrelava en la concepció de la dona com a àngel de la llar. La seua vàlua social es mesurava per la seua capacitat de cura, neteja i estalvi. En el context de la festa, això es traduïa en una divisió del treball ferotge: mentre l’home gaudia de l’oci i la presa de decisions (la política de la festa), la dona assumia la càrrega laboral logística (cuinar per a la comissió, cosir, netejar) sense cap reconeixement públic. Era una mà d’obra invisible que sustentava l’oci masculí, considerada no com un treball, sinó com una obligació moral del seu gènere.

Més enllà de la feina física, existia una barrera psicològica i moral molt més difícil de franquejar: el decòrum. En la Cullera

d’anys enrere, una dona que alçara la veu en una junta, que pretenguera discutir de pressupostos o que aspirara a dirigir un col·lectiu mixt, s’enfrontava a la censura social. “Això no és cosa de dones”, es deia, frase repetida constantment i que avui encara s’escolta en certs col·lectius.

Si ens endinsem un poc més, la figura de la Fallera Major, sota esta anàlisi crítica, apareix com l’exemple perfecte d’esta gàbia daurada. La societat col·locava la dona en un pedestal, l’omplia de flors i l’admirava, però a condició que romanguera estàtica, somrient i muda en qüestions de poder. Se li permetia regnar, però no governar. Aquesta dinàmica social ensenyava a les xiquetes que el seu màxim èxit era ser “elegides” per la seua gràcia o bellesa, i no per la seua intel·ligència o capacitat de gestió.

ENTRE L’OMBRA I EL PEDESTAL

Finalment, no podem obviar la dependència econòmica. En una època on l’accés de la dona al mercat laboral estava restringit o mal vist (especialment per a les dones casades de certes classes socials), la seua autonomia era nul·la. La dona gestionava la misèria o l’abundància de la porta de casa cap a dins, fent malabars per a estirar el jornal del marit, però no tenia veu en les inversions públiques ni en les despeses col·lectives.

La Falla Taüt, com a mirall del seu temps, va viure èpoques on elles recaptaven els diners (amb rifes, venent tortades, loteries), però ells decidien com gastar-los. Era el reflex fidel d’una societat on la dona era la gestora de la supervivència, però l’home era el propietari del destí d’eixos diners recaptats.

Recordar el paper de la dona d’abans no és un exercici de nostàlgia, sinó de justícia. És reconéixer que la societat actual, i la nostra Falla Taüt d’avui —on la dona debat i decideix, porta la tresoreria, ostenta diferents càrrecs dins de la directiva—, s’ha construït

superant unes barreres gegantines. De fet, hi ha falles a Cullera que han estat o , avui en dia estan, presidides per dones, però la Falla Taüt encara no ha tingut l’honor de lluir-ne una com a presidenta de tota la comissió. Sembla que en aquest punt encara hi ha uns altres factors que endarrereixen aquest possible nomenament. Per tant, hem de ser capaços d’entendre que aquell silenci del passat, aquelles veus femenines que lluitaven en l’ombra per les falles per dur endavant la comissió, s’han de valorar, en la seua justa mesura, i han de poder ser la veu que hui ressone amb força dins del si de totes les comissions falleres.

LA FALLA TAÜT ENCARA NO HA TINGUT

#FILTRE: FORA MASCLISMES

ELS FILTRES EN LA HISTÒRIA

ENTRE LA MÀGIA, LA RELIGIÓ I LA MEDICINA

Arqueòleg i Director dels Museus de Cullera

EEn el món antic, els filtres

—coneguts també com a “filtres màgics” o “pòcimes”— ocupaven un lloc destacat en la vida quotidiana i simbòlica de moltes civilitzacions.

Lluny de la idea moderna de “productes químics”, aquests filtres eren preparacions fetes amb herbes, minerals, substàncies animals i rituals específics, i s’utilitzaven amb finalitats molt diverses: curatives, religioses, amoroses o protectores. El seu ús reflecteix una manera d’entendre el món en què la frontera entre ciència, màgia i religió era difusa.

Orígens

i significat cultural

En les societats de l’Antiguitat, la natura era vista com una font de poders ocults. Plantes, arrels i pedres no només tenien propietats físiques, sinó també espirituals. Els filtres naixien d’aquesta visió: es creia que, combinant adequadament certs elements i paraules rituals, es podia influir en el cos, la ment o fins i tot el destí d’una persona.

Els coneixements sobre filtres sovint estaven en mans de figures especialitzades: sacerdots, metges, xamans o mags. Aquest saber es transmetia de manera oral o a través de textos reservats a una elit, fet que reforçava el seu prestigi i misteri.

Panell central Abric Lambert, amb representació d’Idol oculat i adoradors

EN SÈPIA:

Xamans i elixirs

A la Prehistòria, els filtres estaven associats a les comunitats caçadoresrecol·lectores que ja tenien rituals d’iniciació, de caire màgic o religiós. No és gens estrany —encara que difícil de demostrar— que a l’Abric Lambert es dugueren a terme aquests rituals alhora que es pintaven a les parets rocoses de l’escletxa, escenes esquemàtiques representant ídols i adoradors. En aquest cas, tres anys abans del present els nostres avantpassats utilitzarien aquestes pòcimes elaborades per un xaman que, a més, era l’encarregat de conduir els diferents rituals. En l’art rupestre paleolític, s’interpreta com una possible explicació per als significats de les pintures, suggerint que els xamans entraven en

ELS FILTRES EN LA HISTÒRIA

trànsit i es comunicaven amb el món espiritual, creant imatges com a representacions de visions, transformacions (meitat humà-animal) o connexió amb la cova (mans en negatiu), usant símbols geomètrics per al viatge a l’altre món i animals naturalistes per a la comunicació final. Aquesta teoria suggereix un context màgic-religiós profund, on les coves eren santuaris i l’art reflectia un sistema de creences espirituals no merament estètiques, encara que continua sent un tema de debat científic. Representacions de xamans n’hi ha al llarg de diferents abrics i coves en tot l’Arc del Mediterràni Peninsular, i pot ser que una de les figures antropomorfes representades a l’Abric Lambert siga un xaman.

Els filtres a l’antic Egipte, Grècia i Roma

A l’antic Egipte, la medicina i la màgia estaven profundament unides. Els papirs mèdics, com el Papir d’Ebers, mostren receptes que combinaven ingredients naturals amb invocacions als déus. Els filtres s’utilitzaven per alleujar dolors, protegir contra malalties o assegurar

la fertilitat. Els egipcis creien que les paraules tenien poder per si mateixes. Per això, un filtre no era efectiu només pels seus components, sinó també pels encanteris recitats durant la seua preparació. Aquesta combinació reflecteix una visió holística de la salut, en què cos i esperit eren inseparables.

A la Grècia antiga, els filtres apareixen sovint en la mitologia i la literatura, també en les representacions ceràmiques que han arribat a nosaltres com a testimoni d’eixes pràctiques. Personatges com Circe o Medea són famosos per les seues porcions, capaces de transformar o dominar els altres. Aquests relats no només entretenien, sinó que també advertien sobre els perills d’un coneixement mal utilitzat. Al mateix temps, filòsofs i metges grecs, com Hipòcrates, van intentar separar la medicina racional de la màgia. Tot i així, en la pràctica quotidiana els filtres continuaven sent habituals.

A Roma, les “veneficia” (preparacions amb herbes) podien tenir una connotació positiva o negativa, depenent del seu ús. De fet, les lleis romanes castigaven severament els filtres considerats nocius, cosa que demostra fins a quin

punt estaven presents en la societat. No és gens desconegut que l’enverinament era una pràctica habitual entre els romans, de fet alguns personatges tan coneguts com l’emperador Claudi varen ser enverinats, i altres com August, Caligula o Neró foren acusats d’enverinadors o d’haver patit un intent d’enverinament. En l’altra banda, està el cas de Locusta, famosa elaboradora de verins, executada per l’emperador Galba. Ungüentaris, recipients per l’elaboració dels filtres, els preparats medicicinals o els verins, així com les copes per servir-los es trobaren a les excavacions arqueològiques de Punta de l’Illa, alguns dels quals estàn exposats al Museu de Prehistòria de València.

Filtres amorosos i vida quotidiana

Un dels tipus més coneguts són els filtres amorosos. En un context on els matrimonis sovint eren concertats i les relacions personals estaven fortament condicionades per la societat, aquests filtres representaven una manera simbòlica d’intentar controlar els sentiments. Més enllà de la seua eficàcia real, revelen les inquietuds, desitjos i pors de les persones de l’Antiguitat. Els grecs eren els que més empraven els filtres amorosos, sobretot entre el panteó dels déus. En la mitologia grega, els “filtres amorosos” no eren sempre pocions màgiques, sinó que el poder d’Eros (déu del desig) amb les seues fletxes o la intervenció d’Afrodita causaven passions intenses i sovint destructives entre déus i mortals, com el famós romanç entre Afrodita i Ares, malgrat els paranys de Hefest, o els amors de Zeus amb diverses deesses i mortals, demostrant que l’amor diví era una força irresistible, a vegades manipulada, unes altres simplement deslligada, a través de la passió o el desig impulsiu. Tot això amb representacions

gràfiques en relleus, ceràmiques o pintures que han arribat fins a hui.

El paradigma dels filtres amorosos és sense dubte el recollit en l’opera bufa L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti, basada en un llibret escrit per Eugène Scribe per a Daniel Auber anomenat Le philtre (1831), i inspirat al seu torn en Il filtro de Silvio Malaperta, traduït al francés per Stendhal. Es tracta d’una estrafalària història que narra com un pobre camperol vol enamorar una jove rica comprant un fals elixir d’amor, que no és altra cosa que vi de Bordeus. Es tracta d’una comèdia d’amor i embolics amb un final feliç, amb el rerefons de les receptes miraculoses i els elixirs amb propietats extraordinàries. Una sàtira del món dels venedors ambulants de remeis miraculosos i pòcimes per curar mals o aconseguir impossibles.

Llegat i interpretació moderna

Hui en dia, els filtres antics s’estudien com a part de la història de la medicina, l’antropologia i la religió. Encara que ja no es consideren

pràctiques científiques, van contribuir al desenvolupament del coneixement sobre les plantes i les seues propietats. A més, ens ajuden a entendre com les cultures antigues intentaven donar sentit a un món ple d’incerteses.

En definitiva, els filtres en l’Antiguitat no eren simples pocions màgiques, sinó una expressió complexa de la relació entre l’ésser humà, la natura i allò sagrat. A través d’aquests, podem apropar-nos a la manera de pensar i sentir de les primeres civilitzacions que van intentar, amb els mitjans que tenien, comprendre i influir en la realitat que els envoltava.

TAÜT, EL PROMETEU

QUE VA DUR EL

PRIMER FOC A

LES FALLES DE CULLERA

joan castelló

Associació d’Estudis Fallers (ADEF) Premi Ü de la Falla Taüt 2024

GGràcies a la fotografia, descoberta per Joseph N. Niépce en les primeres dècades del segle XIX, tenim constància documental i gràfica de com van ser i qui van ser els protagonistes de les primeres falles de Cullera, unes imatges immortalitzades en sépia que són testimoniatge del naixement de la festa fallera a la nostra ciutat.

La tècnica del virat a sépia permet, no sols preservar les fotografies sinó, a més, donar-li un to càlid, característic d’aquesta mena d’imatges que es van popularitzar en les primeres dècades del segle XX, i que les que conservem encara hui són considerades històriques.

Són la proves més fefaents de com es va calar el foc que, al llarg del segle XX,

va donar origen a les falles de Cullera. D’això fa ja quasi un centenar d’anys, un segle que commemorarem en 2028. Però no ens esverem abans d’hora.

Foc mitològic i falles

Al llarg de la història, el foc ha simbolitzat tant la transformació, la purificació i el coneixement, com la destrucció, la passió i el càstig. En la mitologia grega, Prometeu va robar el foc dels déus per a donar-li’l a la humanitat, que gràcies a aquest element va poder progressar. A Cullera, la comissió de Taüt pot considerar-se el Prometeu que proporcionà el primer foc que va fer possible el naixement de la festa fallera a la nostra ciutat.

Aquesta és una breu història de com el foc de la festa ha anat arrelant a la nostra ciutat.

Foc grec: Les primeres falles organitzades

En temps de penúria i escassetat, res millor que l’enginy per a fer front a situacions socials i polítiques carregades de dramatisme. L’humor no millora per si mateix el problema, però rebaixa la tensió i fa més suportable la tragèdia. A la fi de la tercera dècada del segle XX, la situació social en el món occidental era tibant. La curta etapa de benestar i prosperitat (els feliços anys vint) va quedar eclipsada per la gran depressió econòmica després del crack borsari de 1929. Uns anys abans, a Espanya s’havia instaurat la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) que va suspendre la constitució, va suprimir les llibertats polítiques i sindicals i va continuar la guerra amb el Marroc, creant un malestar

TAÜT, EL PROMETEU

polític i social que conduiria a la II República (1931-1936).

Enfront d’aquest panorama desolador, va haverhi algun raig d’esperança, com el descobriment de la penicil·lina en 1928 pel doctor anglés Alexander Fleming, base dels futurs antibiòtics que permetran curar malalties fins llavors mortals; o com la irrupció a Espanya dels escriptors de l’anomenada Generació del 27 (Lorca, Alberti, Jorge Guillem i Gerardo Diego, entre altres), que van obrir una nova edat d’or en la poesia espanyola.

Si en l’Edat Antiga es denominava foc grec al què s’aconseguia aprofitant el reflex de la llum solar, una espècie de foc grec va ser el que va permetre sorgir les falles a Cullera, doncs, davant un panorama tan ombrívol com el de la tercera dècada del segle XX, un grup de veïns van decidir plantar una falla en 1928. En anys anteriors la premsa local ja donava compte de l’existència de focs en la vespra de Sant Josep en diferents punts de la ciutat, però es tractava de fogueres

improvisades, impulsades de manera espontània per veïns. Era, doncs, una festa que mancava d’una estructura organitzativa estable.

Va ser precisament en 1928 quan es va constituir una comissió mínimament organitzada en l’anomenat raval de la Mar, en la plaça de Pi i Margall (actual plaça de la Llibertat i demarcació de la Falla Taüt), on antigament estava situada la porta de la ciutat emmurallada que conduïa al barri de Sant Antoni a través del carrer de la Mar. Els impulsors d’aquesta falla primigènia van ser Gabriel Bonet, Julián Martínez, Vicente Nicola, José Casamitjana, José García Nadal, Manuel Alberto Oliver, Pedro Juan Creus i José Navarrete Calatayud.

Gabriel Bonet, fuster de professió, va ser no sols el president sinó també constructor de la que es considera la primera falla de Cullera: Tot està fet… en projectes!, una composició que feia referència a les nombroses obres públiques anunciades per l’Ajuntament que sempre es quedaven en lletra morta,

com la construcció d’un pont de pedra que substituïra al de les barques, destruït en una riuada. Encara haurien de passar set anys més perquè eixe pont reivindicat en la falla fora una realitat. En la falla es criticava també les interminables obres de substitució de la via estreta del ferrocarril entre Silla i Cullera.

Qüestions econòmiques i organitzatives van demorar dos anys l’aparició d’una nova falla en la mateixa demarcació i amb els mateixos protagonistes. El lema de la nova proposta va ser Carretera de primera i en ella es narrava les peripècies d’un turista anglés que es va quedar atrapat en un banc d’arena quan circulava amb cotxe per la carretera del far. Va haver de ser un ruc el que rescatara el vehicle, que havia quedat empantanat.

A

CULLERA,

LA COMISSIÓ DE TAÜT POT

CONSIDERAR-SE

EL PROMETEU QUE PROPORCIONÀ EL PRIMER FOC QUE

VA FER POSSIBLE

EL NAIXEMENT DE LA FESTA

Més llenya al foc: Les comissions fundacionals

A partir de 1930 es va obrir un llarg parèntesi de quasi tres quinquennis en els quals, amb l’excepció d’una falla en la plaça Ramón y Cajal l’any 1936 amb llibret escrit pel poeta local Lamberto Olivert Arlandis, no va haverhi falles a Cullera. En aquest període, Espanya va viure la II República, el colp d’estat del 18 de juliol encapçalat pel general Franco, la Guerra Civil (19361939) i l’inici d’un llarg període de dictadura franquista amb repressió, fam, racionament d’aliments i estraperlo.

De nou es va imposar l’enginy per a afrontar una crua realitat: la llarga postguerra. Calia agusar la imaginació per a eixir del túnel. Entre 1943 i 1947 van sorgir quatre comissions que van ser el germen que, amb el pas dels anys, faria brotar definitivament la festa. Són les anomenades comissions fundacionals. A la del Raval de la Mar (rebatejada ara com Plaça de José Antonio), es van sumar Generalíssim-

Plaça d’Espanya, Sant Antoni i Passeig doctor Alemany. Era més llenya per a alimentar el foc que feia possible les falles. O com diria Joan Fuster, combustible per a falles

En aquest període, la comissió de la Plaça de José Antonio va plantar quatre falles. La primera, sobre les noves escalinates del mercat (1943), a la qual van seguir

La base del progrés (1944), dedicada a enaltir els valors del treball i la família en el règim franquista; La barraca (1946), sobre les tradicions de la València rural; i Les Torres de Quart (1947), sobre el patrimoni històric valencià.

Una altra de les comissions fundacionals, la del carrer Generalíssim-Plaça d’Espanya, va plantar altres quatre falles, la primera d’elles

El llaurador valencià (1943), sobre la riquesa que generava el cultiu de la taronja. Una reproducció del cap d’eixe personatge típic de l’horta es va convertir en l’element principal de l’escut de la comissió, vigent fins als nostres dies. Les altres tres falles es van plantar en 1945 (Neptú), 1946 (Teatre

TAÜT, EL PROMETEU

Xauxa) i en 1947, de la qual no s’ha trobat ni esbós ni fotografia de la falla, encara que sí que hi ha constància gràfica de la fallera major, Pilar Bertomeu Barberá.

Per part seua, la falla de Sant Antoni va plantar tres falles en els anys 1945 (El Portet del Sicania), 1946 (Les lluites socials) i 1947 (Les boles del món); mentre que la falla Passeig doctor Alemany ho va fer en 1946 (El Micalet i el rei en Jaume) i en 1947 (El corn de l’abundància).

En els anys cinquanta, la flama de la festa fallera va continuar viva i encesa gràcies als integrants de la Plaça d’Espanya que, almenys, van plantar altres tres falles en aquesta dècada, impulsades totes elles pel polifacètic Enrique Torres: El vaixell encallat (1951); Els equilibris del CF Cullera (1952); i La maqueta d’un nou turisme (1959).

Sant Antoni: el déu Vulcà que va permetre la continuïtat del foc faller

El següent capítol de la història en blanc i negre

de les falles de Cullera el va escriure la comissió de Sant Antoni en l’exercici 1961-1962 en plantar El càmping, ja que amb aquest monument es va iniciar el període definitiu de consolidació i continuïtat: des de llavors, cada any, i de manera ininterrompuda (excepte 2020 i 2021 a causa de l’epidèmia de la Covid-19) sempre hi ha hagut, almenys, una falla a Cullera.

Gràcies a la invocació de Vulcà, el déu del foc dels romans, realitzada de manera instintiva pels fallers i falleres de Sant Antoni, des de llavors, la festa fallera ha crescut en quantitat i qualitat al llarg de les últimes sis dècades.

Va ser així com el foc va continuar alimentant les falles en els anys següents i en les fotos color sépia que han sobreviscut al pas del temps. Les podem admirar hui com si fora una realitat tangible: en 1963, La Bega va plantar la seua primera falla, la del vaixell El Paller, convertit en els anys següents en la icona de la comissió; en 1963, van tornar a ressorgir les comissions de la Plaça de José

Antonio i la Plaça d’Espanya; en 1964 va entrar de nou en escena la del Passeig del doctor Alemany, mentre que la de la Plaça de José Antonio va ser sancionada per un espectacle sicalíptic que, segons l’alcalde de llavors, atemptava contra la moral catòlica imposada pel franquisme. Els fallers de la comissió ho van considerar un atac a la llibertat d’expressió i van decidir no tornar a plantar mentre el regidor que va actuar de botxí estiguera al capdavant del consistori. Això no ocorreria fins a 1975, quan les fotografies ja no eren en blanc i negre virades a sépia, sinó en color. Però això és ja una altra història.

GABRIEL

FUSTER

1974: EL RETORN TRIOMFAL DE LA TAÜT

Professor i Faller de la Falla Taüt

DDeu anys de silenci, deu anys d’esperar, la flama amagada tornava a brillar. Amb força i orgull, la Taüt renaixia, i el primer premi la glòria vestia.

No hi ha sanció que puga apaga l’esperit faller que torna a plantar. Cullera recorda amb emoció el retorn triomfal, símbol d’il·lusió.

L’any 1964 va marcar un punt d’inflexió en la història de la Falla Taüt. Aquella primavera, la comissió va ser denunciada per haver contractat l’actuació d’una vedette, un fet que en aquell temps va ser considerat escandalós. La sanció econòmica que va caure damunt de la comissió va ser tan dura que va obligar-la a parar de plantar falla, ja no per no poder-la assumir, es tractava de traure el do de pit, l’orgull, i van decidir no tornar a plantar monument fins que l’alcalde sancionador deixara el càrrec i, per

infortuni, van passar un fum d’anys. Els fallers i les falleres van resistir amb paciència, mantenint viva l’esperança de tornar. Durant aquells anys, la memòria de la Taüt es va convertir en un símbol de resistència i tafarra silenciós. El poble recordava amb nostàlgia les seues plantades, esperant el moment de recuperar la seua veu festiva. De sobte, els carrers es quedaren muts. La pólvora no esclatava, les bandes no desfilaven i el monument, que cada any donava vida al barri, va desaparèixer. Deu anys de silenci es van imposar

EN SÈPIA:

1974: EL RETORN TRIONFAL

com una ombra, però dins dels cors fallers la flama seguia ardent, esperant el moment de tornar. Durant aquells anys, la Taüt es va convertir en somni i record. Cada març, els fallers i les falleres miraven el calendari amb nostàlgia. El poble murmurava: “Tornarem i ho farem amb força”. La comissió, encara sense falla, mantenia viva la seua identitat amb reunions, converses i projectes que esperaven temps millors. Era com una llavor soterrada, que encara que invisible, seguia creixent sota terra, preparantse per a florir de nou.

I així va ser el que s’anomena un retorn gloriòs. En 1974, la Taüt va renàixer. La comissió va tornar a plantar, i el monument que es va alçar aquell any no sols va ser un símbol de renaixement, sinó també de triomf absolut. De la mà de l’artista faller de Sueca, Andrés Martorell, i encara amb el nom de plaça José Antonio, i amb eixe grandiós cap de pallasso, el jurat va reconèixer l’esforç i la qualitat amb el primer premi, un guardó que va ressonar com un clam de victòria. No era

només un premi artístic: era la confirmació que la comissió havia resistit, que la seua passió seguia intacta i que la seua essència era indestructible. Amb una admirable i fabulosa emoció, els carrers es van omplir de llàgrimes, abraçades i crits. Aquell premi era més que un reconeixement: era la recompensa a deu anys de paciència, de fe i de dignitat. La Taüt tornava a ser símbol de vanitat fallera, demostrant que cap sanció ni cap denúncia podia apagar l’esperit d’un poble. Els fallers i les falleres caminaven amb el cap ben alt, sabent que havien escrit una pàgina d’or en la seua història. Fou un llegat inesborrable. El retorn de 1974 va quedar gravat com un capítol etern. La comissió va demostrar que, fins i tot després d’una absència tan llarga, la flama fallera pot renàixer amb més força que mai. La Taüt va tornar a ser protagonista i, amb ella, l’orgull d’un barri que mai va deixar de creure. Aquell triomf va marcar el camí de les generacions futures, recordant que les Falles són més que festa: són identitat, memòria i passió

compartida. La història de la Taüt ens ensenya que les Falles són molt més que monuments de fusta i suro. Són resistència, comunitat i pretensió col·lectiva. El retorn de 1974 no sols va ser un triomf artístic, sinó un crit de dignitat: la prova que, quan un poble estima la seua festa, cap obstacle pot detindre’l. La Taüt va tornar i, amb ella, la certesa que la flama fallera mai s’apaga.

Aquell retorn triomfal de 1974, amb el primer premi que va fer vibrar els carrers, no va ser només un moment històric: va ser l’inici d’una trajectòria imparable. La comissió va demostrar que, després de deu anys de silenci, podia renàixer amb més força que mai. I eixa força no s’ha apagat, sinó que ha crescut, multiplicant-se amb cada generació, ja que som la comissió amb més primers premis a la nostra població fins a la data. Puc dir ben fort i als quatre vents que la falla Taüt és hui en dia referent de festa, d’innovació i de tradició. Som la prova viva que les Falles són evolució, però també arrels que mai es trenquen. Cada faller i cada fallera de la Taüt

Deu anys de silenci, un retorn gloriós, la Taüt renaixia amb premi majestuós. Des d’aquell moment fins al dia d’avui hem crescut i triomfat, evolucionant a full.

porta dins el cor la memòria d’aquell 1974 i, al mateix temps, la il·lusió de cada març que arriba. Som herència i futur, som identitat i creativitat, som Cullera i Falles en estat pur.

Ara en 2026, amb valentia i passió, som la millor falla, símbol d’emoció. Cullera ens mira, la festa som nosaltres, la Taüt és història, present i futur que continua escrivint-se amb orgull.

Des del dia que vaig nàixer, de la Taüt soc faller. Una satisfacció enorme és per a mi, una alegria que no té fi.

L’INICI D’UNA TRAJECTÒRIA

IMPARABLE

He crescut amb la seua flama. He viscut cada març amb devoció, i hui, en 2026, puc dir ben alt: la Taüt és la meua vida, la meua festa, la meua il·lusió.

SENSE FILTRES LA CLASSE POLÍTICA

RAMÓN MARÍ

Poeta

La classe política, que baix que ha caigut. Ningú es veu la pròpia gepa I, qui més o qui menys, resulta que és geperut.

Dir-los classe política és en sentit figurat perquè no tenen classe, no són bons polítics i hi ha molt de deshonrat.

Sols busquen enfrontament, tirar-se els trastos al cap i, entre trastos i trasters, si els mires per un forat tots tenen boca de rap.

Tenen el cap pel barret i parlen sense trellat. No gasten el coneixement i quan no saben dir es retrotrauen al passat.

S’aferren a la poltrona, llueixen de cotxe oficial, mengen, beuen marca bona i la primera decisió a prendre, sempre és apujar-se el jornal.

Escenifiquen baralles i practiquen l’endogàmia. Si no eres d’ells, et rebutgen, i tenen tan dura la cara que despisten a la infàmia.

Ai! Els polítics d’ara!

Tots és saben la lliçó: davant fiquen bona cara i prometen un muntó però no valen un sisó.

Ai! Els polítics d’abans! Desqualificar no els calia puix en el art de parlar tenien tal gallardia que ho deien sols en mirar.

MALIFETES

TOT DEPÉN DEL PUNT DE VISTA

2. BLANCS I NEGRES

EEl blanc i negre desposseïx la imatge del color per reduir-la a l’essència: llum i ombra. Esta absència cromàtica transforma la mirada, fa emergir les formes, els contrastos i els silencis visuals, i convida l’espectador a detindre’s en allò que sovint passa desapercebut. Més enllà de l’efecte estètic, el blanc i negre esdevé un llenguatge simbòlic que suggereix la dualitat i la relativitat de la realitat, ja que cada imatge pot ser llegida de maneres diverses segons el punt de vista, l’experiència i la sensibilitat de qui l’observa.

F I LT R E S A TOT COLOR i sense alla aüt 2026

PERCEPCIÓ

VICTOR PIRIS

Dissenyador gràfic @victor_piris

La il·lustració titulada Percepció mostra dos micos en blanc i negre observant la mateixa xicoteta flama, però amb expressions oposades: un la mira amb temor, representant la “Por”, mentre que l’altre la contempla amb un somriure, simbolitzant l’“Optimisme”. A través d’esta dualitat, la imatge transmet com la nostra percepció del món pot canviar radicalment segons la nostra actitud interior. El que per a uns pot semblar un perill, per a uns altres pot ser una oportunitat. L’ús del blanc i negre reforça esta idea, recordant-nos que la realitat no canvia, sinó la forma en què la interpretem.

PERCEPCIÓ

EL DIA 29 D’OCTUBRE.

NI BLANC NI

HHannah Arendt fou una escriptora nascuda a Hannover (Alemanya) en 1907 que va escriure sobre la violència, les veritats i les mentides que s’expandiren durant l’època nazi, provocant una banalització i justificació del mal que acabà produint un autèntic Holocaust sobre una població sencera. També la filòsofa, exiliada a Nova York, reflexionà sobre altres crisis posteriors, com els papers del Pentàgon, on es destaparen els interessos i irregularitats produïdes després de vint-idos anys de Guerra dels EUA sobre el Vietnam.

Podem afirmar que l’autora del que es coneix com la “postveritat”segueix ben present també en el context actual. No s’equivocava quan escrivia que “les mentides resulten molt més versemblants, més

atractives per a la raó, que la realitat” i més en vigor es troba si analitzem aquest període que vivim des de l’òptica de la sobreexposició, dels influencers, dels pseudomitjans fakes i de la viralització dels rumors falsos. I tu, què creus? És preferible creure una mentida, si la mateixa s’alinea amb els teus interessos? O una veritat complexa?

La mentida tendeix a ser simple, tan simple com negar una evidència. Que més fàcil que dir que res no existeix, sols pel fet que l’altre ho reivindique? Per a què rendir-se a les dades, arguments o estadístiques, si resulta més fàcil qüestionar i negar, que documentar-se?

Reivindiquem el dret a opinar. Però, certament pensem que tots podem opinar de tot amb la mateixa raó? Valen el mateix totes les opinions sobre segons quins temes? Un influencer, un

criptobrament o un tertulià de la tele, podran saber del que saben: de moda, cosmètics, taules de gimnàs o xafardejos, però per què quan opinen sobre altres temes també els donem la mateixa veracitat que a científics, especialistes, periodistes...?

No obstant això, hi ha una cosa que és certa, i que les nostres iaies ja deien: “les mentides tenen les cames curtes”. Però, i si tot l’ecosistema digital contribuira a allargar-les?

Està estudiat que les interaccions en les xarxes socials responen a les exageracions i a les opinions conflictives. Per això ix tan rendible per a alguns els falsos rumors, el foment de la violència i de l’odi a través de les pantalles. Al final l’objectiu no és sols que et cregues la mentida, que també (sempre n’hi ha…). L’objectiu és que desconfies de la veritat. I crec, sincerament, que ja hem

EL DIA 29

D’OCTUBRE

aplegat a aquest punt. A mi també em passa, però no pel que veig a les xarxes només, sinó sobretot pel que hem patit amb la DANA.

Quantes mentides hem sigut capaços de suportar durant més d’un any? Cada mentida que el sr. Mazón i els encobridors del seu festeig comunicaven, colpejava el dolor dels familiars de les 229 víctimes, però també removia la impotència i la perplexitat de la resta de la ciutadania.

Era necessari arribar fins ací? «Que si apagada informativa»; que ningú els avisà del barranc del Poio; «que no alertem que ve cap de setmana de pont»; «que no somos competentes», «que estaba informado en todo momento y trabajando desde el Palau»; «que si no forme part del CECOPI»; que si estava de “almuezo con los empresarios”; que resulta que no, «que estaba en el Ventorro con un una periodista regalándole la dirección de Àpunt»; «que si vaig anar per este carrer i aquell»; «que se m’oblidà que la vaig acompanyar a l’aparcament»; «que tampoc

recordava que em va dur al Palau»; «que no sé per què em vaig canviar de roba»; «que per si de cas algú pregunta fiqueu una correguda de bous en la tele de l’any 1997, no siga cosa que a eixa mani del 29 d’octubre de 2025 se sumen més adeptes als 50.000 assistents»...

Al final, ni tanta mentida ni tampoc el blanquejament d’aquells que aplaudien eufòricament el matí del Funeral d’Estat a les Víctimes, ha pogut fer fora la veritat, una veritat que servirà per completar la història del dia en què tot es va convertir, no en blanc ni negre, sinó en color marró fang.

QUANTES MENTIDES HEM

SIGUT CAPAÇOS DE SUPORTAR DURANT MÉS D’UN ANY?

CADASCUNA COLPEJAVA EL DOLOR DELS FAMILIARS DE LES 229 VÍCTIMES

EL FOC REGANT DEL BLANC AL NEGRE

FRAN MARTÍNEZ

Doctorat en educació i director d’ Infogueres

UUn tauler d’escacs és sempre un diàleg de contrastos. El blanc i el negre es busquen, es retenen i s’acompanyen perquè sense l’un, l’altre no tindria sentit.

Així són també les nostres festes de foc: germanes nascudes de terres i temps diferents, que es reconeixen quan es miren de cara.

Som març a València, quan la pólvora ressona en cada plaça i els carrers esdevenen un escenari de fusta, cartró i colors que s’enfilen cap al cel. Les ciutats i els pobles es transformen en un tauler immens on cada comissió mou peça —algunes amb més estratègia que altres, tot s’ha de dir—, i la música, les bandes i les despertaes marquen el ritme de la partida.

Som juny a Alacant, quan la mar s’encén amb la nit més curta i les fogueres alcen la seua torre de flames i fantasia. L’aroma de la pólvora es barreja amb la brisa salada, i l’alegria desborda els barris, entre mascletaes i banys de festa i de mar.

I entre un instant i l’altre, entre una jugada i l’altra, s’alça la pregunta que travessa dècades de comparacions i complicitats: ens disputem la victòria o ens prestem inspiració? Des de la vora del Mediterrani, qui observe el tauler abans de la primera eixida, sap que no hi ha rivalitat que no amague complicitat, ni partida possible sense el desig de créixer junts.

El tauler ja és obert. Els colors s’alternen com els mesos i el temps espera pacient la primera jugada. El blanc i el negre s’observen sense impaciència, perquè en les partides nobles no guanya

qui comença, sinó qui sap escoltar el silenci abans del moviment.

A València, els primers peons foren de fusta i necessitat. Els mestres fusters, a les portes de la primavera, treien al carrer la vella estoreta del taller i li donaven l’últim alé, el d’una flama que purificava l’any i il·luminava les nits de març. Mai no faltava aquell veí que deia: “aquest any no la tire, que encara serveix”. I al final l’acabava portant el primer.

A Alacant, la jugada inicial arribà amb olor de sal i pólvora. Les Fogueres naixien a la vora del solstici, quan el Mediterrani s’encenia amb la llum de Sant Joan i la ciutat es deixava dur per la música i la calor. El foc, ací, no era adeu sinó desig i promesa de l’estiu, de les vacances i de la vida compartida al carrer.

Dues obertures, dos estils de joc. La primavera i l’estiu, la fusta i la sorra, el

EL FOC REGANT DEL BLANC AL NEGRE

silenci i la remor de les ones. I, tanmateix, un mateix impuls mou les peces: la voluntat de la gent que, davant del foc, es reconeix en els altres. Perquè a cada flama hi ha el mateix batec antic i, a cada tauler, la mateixa partida que comença de nou. El joc avança i les peces es desperten, es busquen. El tauler s’anima. Cada moviment té la seua música, cada figura guarda una història que travessa el temps. Al tauler del foc, res no és casual. Totes les mans que hi juguen són part d’una mateixa estratègia, la de celebrar la vida amb la bellesa d’allò efímer.

Hi ha qui avança amb pas curt, arrossegant il·lusions com si ho haguera fet tota la vida. Ells són els peons del tauler, els que sostenen la partida. Els que munten carpes, cusen vestits i posen tanques, els que pinten, ballen i freguen el terra del casal o del racó —i encara troben temps per queixarse d’alguna destarifada—. Caminen lentament, pas a pas, però són els primers que obrin camí. Sense ells no hi ha partida possible, perquè són la memòria viva dels barris,

la força silenciosa que sosté el monument i la flama.

Altres salten quan ningú no ho espera, trenquen el silenci i dibuixen l’alegria amb una nota o un redoble. Són cavalls desfermats que passen per damunt de murs i finestres, obren oïdes i amaren els ulls. Són el crit i el ritme, el pasdoble i la dolçaina, els moviments que transformen el carrer en dansa, la nit en festa i el matí en nova esperança.

Els alfils són la paraula i el pensament que omplin diàlegs i memòria. Es mouen pel tauler en diagonal, creuant de cap a cap les seues pàgines amb negre sobre blanc, i entrellaçant al seu pas crítica, poesia i records. Els llibrets escriuen perquè la festa també es pense —alguns dirien “massa” —. I és que, sense paraules ni memòria, fins la flama més valenta s’apaga abans.

I a cada racó, algú alça amb mans d’artista una torre que sap que caurà, però que, mentre viu, fa que el món s’ature a mirar-la. Torres apassionades, fetes de desitjos de cartró, projectes en paper i esforç de nits de vetla. S’alcen

amb orgull, rectes i valentes, com bastions efímers fets de fusta i suro que coronen carrers i places, col·leccionant mirades i comentaris a la seua abraçada. Quan arriba la nit de la cremà, les torres cauen vençudes pel foc, però de les seues cendres sempre s’alça un nou esbós. Entre tant de moviment, ella —la que tothom espera, la que somriu des del centre del tauler— marca el compàs amb gests serens. No ordena, inspira. Camina entre flames i flors com si la partida depenguera d’una mirada. I potser sí que depén. És elegància i veu; és símbol i guia. Es mou amb llibertat, com la festa mateixa, i amb la seua presència tot pren forma i significat.

ENTRE VALÈNCIA

I ALACANT HI

HA CAMINS QUE

S’ENTRELLACEN

DES DE FA DÈCADES.

CAMINS QUE

TRAVESSEN

CULLERA I

ENVOLTEN MIL I UN TRAJECTES

Mentrestant, el rei — callat, essencial, innegociable— crema amb paciència al cor de totes dues festes. El que tot ho mou i tot ho justifica, el que cal protegir amb devoció i respecte, perquè, si cau el foc, s’acaba el joc. És ell qui recorda, a cada jugada, que res no és etern, que només allò que s’encén pot tornar a nàixer. Ànima invisible de Falles i Fogueres, i parròquia devota de foguerers i fallers. Ell marca el final del camí, arrasa

somnis i maldecaps, i pren la metxa d’un nou esclafit.

A mitjan partida, el tauler bull. Ja no hi ha silenci, sinó moviment i mirada. Les peces dansen entre l’estratègia i l’instint, com les nostres festes, que cada any reinventen la seua manera de cremar.

Entre València i Alacant hi ha camins que s’entrellacen des de fa dècades. Camins que travessen Cullera i envolten mil i un trajectes de l’entorn. Els artistes viatgen d’un taller a l’altre, els esbossos canvien d’accent —hi ha qui pensa que fins i tot els ninots s’envien postals— i les idees es deixen contagiar per la llum i per la mar.

A mitjan partida, Falles i Fogueres ja no respiren rivalitats. Són reflexos d’una mateixa flama que aprén, cada any, a moure’s millor sobre el tauler de la vida, de les seues ciutats i de la seua cultura. I han guanyat, només, pel fet de ser i d’estar.

Competim? Potser sí, quan els jurats recorren carrers i places, i la mirada busca allò que emociona per a premiarho amb el seu reconeixement. Però en realitat no es tracta de

guanyar, es tracta de fer millor encara la pròxima jugada. Perquè el veritable escac no és el que venç, sinó el que desperta una nova manera de jugar.

Hi ha, darrere de tot, una altra tàctica més subtil, hi ha eixa inspiració que no necessita flama per encendre’s. És la dels artistes que s’entreguen i avancen; la dels llibrets que dialoguen; la de les mascletades de març i de juny, compartint el batec de la terra en una simfonia de trons que uneix la ciutat amb el cel; i la de les colles i músics que descobreixen que, sota la cendra, totes les festes comparteixen el mateix somni.

Arriba el moment de posar-ho tot sobre el tauler, de mirar el foc de cara. Quan el monument comença a cremar, tot el poble conté la respiració. L’aire s’ompli de música i de silenci alhora, de crits i llàgrimes, d’espurnes que volen com records. El foc puja lentament, com si volguera besar cada detall abans d’esborrar-lo. Les flames devoren la fusta, el cartró, els somnis pintats de colors, i en

eixe instant tots som part d’un mateix gest antic: aprendre a deixar anar.

A València, el foc té aroma de pólvora i de fusta tendra. A Alacant, sap a sal i a vent de mar. Però, en totes elles, és la llum d’un foc que no mata sinó que purifica, que tanca el cercle i el torna a obrir cada any.

El sacrifici no és pèrdua, és retorn. Com en el joc, cal renunciar a una peça per salvar el sentit. Crema la falla, però queda l’orgull del treball compartit; crema la foguera, però queda la rialla, la música i el record. De la cendra en naixeran altres formes, altres idees, altres colors. I el tauler, negre i blanc de nou, espera el pròxim moviment, un moviment que potser busque protegir més que guanyar. Un moviment discret que pot salvar la partida: l’enroc. És el gest antic de posar el rei a recer, d’aixecar al seu costat la torre que el defensa. Una maniobra d’estratègia, però també d’afecte.

A les nostres festes, aquest enroc és la comunitat festera. Quan la música s’apaga

i el fum s’esvaeix, queden les mans que recullen, que guarden, que reparen —algunes encara plenes de coca amb tonyina i d’altres d’arròs al forn, però totes igual de necessàries—. Són els ulls que vetlen el casal, les veus que revisen comptes i il·lusions, els cors que tornen a posar el rellotge a zero per començar de nou. Sense ells, el foc seria només espectacle. Amb ells, és memòria.

I tot enroc amaga una promesa: que el rei tornarà a eixir.

Quan el silenci torna al carrer, el tauler queda buit. Les peces reposen, cansades i orgulloses, i entre elles ja no hi ha vencedors ni vençuts. Només la certesa d’haver jugat amb bellesa.

Les Falles i les Fogueres miren ara el tauler com qui es mira en un mirall. Unes veuen en les altres allò que estimen de si mateixes: la fusta, la pólvora, la sàtira, la llum, la necessitat d’alçar cada any un somni que saben que s’esvairà. En blanc i negre, en foc i mar, les dues germanes comparteixen la mateixa victòria: haver transformat el temps en emoció.

Potser eixa siga la jugada més difícil; la d’aprendre que el joc no s’acaba, que cada partida és diferent i que el tauler es renova, i cada mà que hi col·loca una peça afegeix un relat nou. Així es manté viva la flama, així es renova la partida. I mentrestant, el foc espera, pacient, sabent que, quan tornen els mesos de la llum, hi haurà sempre algú disposat a moure peça, convençut que, en casella blanca o en casella negra, mentre li guarden lloc, continuarà el joc

ENTRE EL SAGRAT I EL PROFÀ,

LLes Falles són una festa complexa en la qual la germanor, la tradició i les emocions són protagonistes en la majoria d’activitats que es realitzen. Plantà, passacarrers, premis, ofrena, missa de Sant Josep… Tots aquests actes —entre la religió i el laïcisme— tenen un fil conductor i un final molt clar: el muntatge de la falla i la conseqüent cremà. Però, com s’ha gestat la festa fins aplegar a l’actualitat? Quin és el seu origen?

No hi ha una única font que confirme un origen clarament religiós o purament aconfessional; el que hi ha és una evolució històrica en què els dos components s’han anat entrellaçant.

Segons fonts oficials i estudis històrics, l’origen immediat de les Falles està

en els fusters de la ciutat de València. En la vigília de Sant Josep, els artesans cremaven davant dels seus tallers els residus de fusta, peces sobrants i alguns trastos vells que ja no servien. Era una forma de netejar, literalment i metafòricament: després de l’hivern arribava el temps de l’estiu i, amb ell, la celebració del canvi de temporada. Que aquest fet es produïra el 19 de març no és un fet baladí: Sant Josep és el patró dels fusters i la seua festa se celebra aquest dia. Esta idea és clau per a corroborar que la celebració, tal com es coneix hui, està vinculada al calendari religiós cristià.

D’altra banda, alguns autors han suggerit que també existeixen rastres de costums més antics: fogueres, rituals del foc, celebracions de la primavera, etc. Això, encara que no està documentat de forma precisa, ens contextualitza amb festes

antigues relacionades amb el foc i la purificació.

Per totes aquestes qüestions, pareix que queda patent el fort vincle que té la nostra festa fallera amb la religió, el culte i l’espiritualitat. No obstant això, amb els anys pareix que estos components no sempre han sigut la pedra angular de la celebració.

Durant el segle XVIII, les falles eren, com s’ha dit, pires menys elaborades, més simples, amb pocs elements decoratius, però ja cremades en la nit de la vigília de Sant Josep. La festa era més local, gremial i amb una marcada pràctica popular.

A partir del segle XIX, en canvi, les falles adquiriren una major crítica social i irònica, apareixent ninots que representaven costums, personatges del moment o temes polítics. Així mateix, comencen els llibrets, els concursos de falles i la

ENTRE EL SAGRAT I EL PROFÀ

pressió de l’administració en casos de censura. Per exemple, entre 1868 i 1870 hi hagué intents de controlar o suprimir algunes manifestacions festives populars per motius polítics o morals.

No va ser fins al segle XX quan va haver-hi una major institucionalització de la festa, amb l’aparició de la Junta Central Fallera, els reglaments, els premis artístics, la publicitat de la festa, el turisme... També va ser el moment de la creació de nous actes: l’Ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats, l’Exposició del Ninot, la mascletà... Totes aquestes activitats derivades de l’evolució de la festa han provocat que les Falles no consistisquen sols en la cremà, sinó que ens oferisquen tot un conjunt d’actes, alguns amb càrrega religiosa i altres purament culturals o d’oci.

En l’actualitat, per a molta gent, les Falles són una celebració majorment social, tot i que moltes persones (fallers i devots) continuen percebent la religiositat com una part integral. Hi ha diferents actes oficials que continuen sent

religiosos, però la major part de la festa viu en l’empenta popular, en la rivalitat artística i en la festa al carrer.

Així, l’origen mixt de les Falles no deixa de ser un símil de la realitat social. El cristianisme va servir de marc de la festa, mentre que el contingut profà, satíric i popular sempre ha estat molt important. Amb el pas del temps, la religiositat ha variat en la seua rellevància segons l’època, les autoritats, les transformacions socials i la secularització, de manera que en les Falles es manté una barreja que no deixa de ser la nostra identitat: simbolitzen València, els seus barris, el sentiment de pertinença de la seua gent i la creativitat col·lectiva. Són també exemple de transformació: allò que començà com a crema de trastos o neteja de tallers s’ha convertit en una festa de gran magnitud, amb art, arquitectura efímera, enginyeria de materials i tècniques de foc, però també amb un contingut simbòlic i religiós.

Tot açò ens fa pensar el que ja sabem: que les

Falles són molt més que una festa. Són un reflex viu de la història, la cultura i l’esperit del poble valencià. Nascudes d’una pràctica gremial amb arrels en la religió cristiana, han evolucionat al llarg dels segles per convertir-se en una magnífica celebració que balla entre la devoció i la sàtira, entre la tradició i la modernitat. Simbolitzen la capacitat d’un poble per reinventar-se sense perdre la seua essència. Aquesta dualitat —religiosa i profana, espiritual i festiva— és precisament el que les fa úniques i representatives d’una identitat col·lectiva que continua encenent-se amb força cada mes de març, renovant-se en cada flama. EL CRISTIANISME VA SERVIR DE MARC DE

EL LLIBRET, O TOT O RES

josé tena

Escriptor i membre de Panal Fallero

EEm dona peresa escriure sobre llibrets. És la meua professió, del que parle durant tres mesos, l’únic tema de conversa amb la meua família i amics. Peresa. Després decidisc escriure, per col·laborar, també per a participar en algun concurs, però en general, la peresa m’envaeix.

Portem des de 2011 fent llibrets. A una mitjana de vint o trenta falles anuals, podeu fer-vos una idea dels llibres que han passat per la nostra mà. Arriba abril i tot són idees, projectes, notes en els ulls del client il·lusió. Però després arriba estiu, sembla que tot està en marxa, juliol, agost, setembre, tornes a cridar i... no s’ha avançat res. Llavors comences a notar l’apatia i la desgana. Potser no

els va agradar del tot el guió que es va fer conjuntament falla i empresa? Han tingut algun problema intern? Estan treballant en el llibret?

A partir d’eixe punt poden ocórrer dues coses: o que el projecte remunte i, en el moment en què et donen la informació -no diré novembre perquè són xicotetes excepcions, sinó desembre, en el millor dels casos- al·lucines amb com han enfocat eixe batibull d’idees; o bé comença el descens, el projecte mor per desídia i el llibret s’acaba fent per pura i rutinària inèrcia.

És clar que cada any no es pot estar al mil per cent, a més no oblidem que les persones que formen l’equip de llibret, a més de fer-ho per amor a l’art, tenen els seus propis problemes personals a resoldre abans que el contingut del llibret de la falla. Ara bé, mai hi ha un punt intermedi, o es dona un resultat o un altre,

o blanc o negre. O el llibret remunta fins a convertir-se en una joia diferent, moderna, progressista, reivindicativa, àcida, irònica i especial, o es precipita fins a l’oblit.

O tot, o res.

Tot això passa perquè potser no sabem donar-li el valor que es mereix al llibret. No citaré les seues virtuts, en centenars d’articles fallers llegirem això de “el llibret és l’única cosa que queda a resguard de les flames i roman”. Poesia pura. Però si ho valoràrem com la peça principal i més important de la cultura festiva de la nostra comunitat – siga la festa fallera, o la de Fogueres, o la Magdalena – llavors ens costaria més abandonar el projecte de la forma en què es fa. No ho deixaríem morir. Es lluitaria per ell amb la mateixa passió amb la qual l’artista faller crea la falla. T’agrada veure la falla que t’han plantat plena

EL LLIBRET, O TOT O RES

d’imperfeccions, mal acabada o acabada amb desgana?

Segurament no, perquè imagina el que sentim quan veiem això mateix en el llibret d’un client. Les comissions falleres té un altíssim potencial cultural. Ens encanta eixa part de la festa on es fan coses del barri per al barri, per a la seua gent. S’aposta per la cultura, per la llengua. Però després de dècades de premis i més premis -hi ha premis de tot, qualsevol activitat està sotmesa a una valoració-, al final ens abandonem només a això, a la més pura meritocràcia, a la nota que es traga en l’avaluació d’un jurat que ha contemplat el teu llibre – al costat d’altres cent –tan sols dos minuts. Si arriba. O s’aconsegueix premi o res. Eixa espasa de Dàmocles, eixa pressió. Moltes falles aposten pel llibret únicament pel premi, o dit d’una altra manera, quants llibrets tornarien al simple pamflet si no existiren els premis. Hem tingut a les nostres mans llibres incoherents, plens de palla, l’únic interés de la qual per part del client ha sigut la portada – i si la portada contenia elements

fallers -. Llibres gegants d’aire, llibres que preval el pes, el gruix del paper triat. Llibres de “amb diners”, d’aparador, sense cor, sense crítica, sense sentit i mancats totalment d’humor i sàtira, és a dir, l’antítesi fallera. Hem tingut llibres de contingut horrible on l’única pau es trobava en una cel·la alta d’eixe llistat de huitanta premis. Nosaltres fa temps que ho veiem des d’una altra perspectiva, amb un altre color. Si tens l’oportunitat de coordinar el llibret de la teua falla, primer mostra interés per la seua explicació, veu al taller, que l’artista et compte, que el departament de falla et vaig guiar. Després guionitza, la falla compta tot això, el llibret ha de comptar el mateix, explicarho de manera textual i visual, expandint la seua temàtica, donant-li espai a la gent del barri, de la localitat i de la falla al fet que escriga en ell, com un fòrum de cultura obert al món. Exposa la idea a un equip professional de disseny, escolta – sí, escolta- les seues idees, dona’t suport en ells, feu pinya i convertiu eixa idea en un projecte il·lusionant. I no

t’oblides d’aportar coherència, sentit. No faces del teu llibret una cosa general, eixe llibret descriu eixa falla, i seran únics en eixe exercici. I quan ja ho tingues a les mans, valora el que has aconseguit, el granet d’arena que has posat sobre el rellotge que marca la història de la teua falla.

Els premis vindran o no, et nominaran o no, es parlarà del teu llibre... o no.

Però si a la falla li ha agradat i a tu t’ha emocionat tot aquest viatge, mana els premis de passeig.

El que has fet és valuós. El llibret és valuós.

Els premis, el 19 de març, no valen res.

SI TONUCCI VINGUERA A CULLERA PAU I AU

La bola.

La bola bota.

La bola bota i rebota.

Bota i rebota la bola.

La bola bota i canvia de peu.

La bola.

La bola redola.

La bola redola i s’embala.

La bola redola, s’embala,s’atura i canvia de peu.

La bola redola, s’embala, s’envola; la bola vola, cau i bota, rebota, canvia de peu. I torna a canviar.

La bola repela les hores i pela sabates i embruta parets.

I és cert que treta la bola inquieta al distret i fa rebombori i un gran embolic si passa al ranter del cos que es bressola, si cau on no toca o s’enfila en un pis.

La bola.

La bola bota.

La bola bota i rebota.

Però no vota.

Bota però no vota.

La bola no vota.

La bola no vota, ni paga cap quota, ni fa la pilota quan passa la tropa dels grisos absents que diuen alegres que volen que torne el so en blanc i negre.

I si vola la bola i cau on no toca i vessa una gota del got de qui vota, arriba la poli amb porra i pistola i diu que la bola queteta.

«Per què?» «Perquè em rota», és a dir perquè vol. I amolla una bola i diu que la bola se’n va a la garjola si torna a botar. I queta la bola i allí tots contents.

És trist el que veig quan vaig pel Passeig

Doctor Alemany: més taules de bar servint a l’afany de l’ebri bateig que el bell remoreig del so popular que volen estrany.

La bola bota.

ENTRE MATISOS I TRANSICIONS

3. DEGRADAT

EEl degradat de color introduïx la imatge en un flux continu de tons que es transformen suaument els uns amb els altres, sense límits definits. Esta transició cromàtica crea una sensació de moviment i profunditat, i aporta riquesa visual a través dels matisos. Més enllà de l’efecte estètic, el degradat esdevé una metàfora del canvi i de la transició: res no és absolut ni estàtic, sinó que tot evoluciona de manera progressiva. Així, la imatge reflectix la complexitat de la realitat i de les emocions, construïdes a partir de múltiples capes i interpretacions, on cada matís té un significat propi.

I LT R E S A TOT COLOR i sense alla aüt

SANAMENT

dennis ferrer

Dissenyador gràfic @dennartist

DEGRADAT

El procés de transició entre estar malament i passar a estar bé.

En la il·lustració veiem una dona trista, envoltada d’ombres i silencis. Ella travessa l’espill, símbol de la seua antiga presó interior. Amb un gest valent, el trenca i,d’eixos fragments, naix una llum intensa que l’envolta. La dona es transforma en un fènix majestuós, amb ales de foc i mirada serena. Ha deixat enrere el dolor i renaix més forta, lliure i plena de vida.

EL DEGRADAT SILENCIÓS DEL VALENCIÀ

Paula Cuñat filòloga

QQuan pensem en la paraula degradat, el primer que ens ve al cap és una imatge: una transició de colors que s’esvaeixen a poc a poc, un filtre que transforma un roig intens en un rosa pàl·lid, un blau viu en un gris transparent. Les xarxes socials han convertit aquest efecte en un recurs quotidià: el filtre que embelleix, que suavitza, que dissimula. Però la mateixa paraula amaga un altre significat, molt menys estètic i molt més inquietant: el de la pèrdua progressiva, el desgast constant, el lent procés pel qual allò que era ple de vida acaba quedant reduït a una ombra. El valencià viu, ara mateix, un degradat d’aquest tipus. No s’ha extingit, ni molt menys: continua present

als carrers, a les escoles, als llibres, a les festes. Però cada vegada és més freqüent veure com el seu color s’apaga subtilment. Allà on abans hi havia una conversa natural i fluïda, ara apareix un canvi inesperat al castellà. On hi havia una publicitat en la nostra llengua, ara hi regna l’anglés. On un xiquet responia espontàniament a sa mare en valencià, ara s’escolta una vacil·lació, una barreja o directament una substitució. La força del degradat és que no fa soroll. No és un colp ni una ruptura, sinó un procés silenciós que ens acostuma a perdre intensitat sense que en siguem conscients. Per això és tan perillós: perquè arriba un moment en què mirem el conjunt i ens adonem que el color ja no és el mateix. Com les fotos antigues que trobem a un calaix i que, amb el pas dels anys, han perdut els tons originals. Quan ens

preguntem quan exactament van començar a esvair-se, no trobem la resposta.

El cas del valencià és paradigmàtic. Les dades així ho confirmen: segons les últimes enquestes, el coneixement de la llengua ha crescut gràcies a l’escola, però l’ús social no sempre acompanya. Saber parlar-la no és sinònim de parlar-la, i ací rau el gran repte. La transmissió familiar s’ha reduït en moltes zones urbanes; a l’àmbit laboral, continua sent minoritària; i a les xarxes socials o al món audiovisual, la pressió del castellà i de l’anglés resulta aclaparadora. És un degradat que avança quasi sense oposició, perquè moltes vegades ens resignem a pensar que “això ja no té remei”.

Tanmateix, la història ens ensenya que les llengües no desapareixen de colp, sinó per acumulació de renúncies

EL DEGRADAT SILENCIÓS

menudes. Cada vegada que canviem d’idioma per comoditat; cada vegada que no corregim un calc; cada vegada que renunciem a parlar amb els nostres fills en valencià; cada vegada que acceptem que no ens atenguen en la nostra llengua en un servei públic. Cada gest suma en aquest degradat silenciós. Però igual que en una imatge digital podem intensificar els colors, també nosaltres tenim la capacitat de revertir el procés. El valencià no és una fotografia per contemplar amb nostàlgia, sinó una eina de vida col·lectiva, una veu que ens identifica i ens uneix. Per això és fonamental usar-lo amb naturalitat en tots els àmbits: a casa, al carrer, a la universitat, al treball, a les xarxes. Demanar-lo als mitjans de comunicació i a les plataformes digitals, exigir-lo a les institucions, cuidar-lo a les escoles i, sobretot, transmetre’l als més menuts sense filtres ni complexos.

La festa de les Falles és un escenari privilegiat per a aquesta resistència. En cap altre lloc la llengua té tanta

presència artística, escrita i oral alhora. Els llibrets, els versos dels cadafals, les crítiques, les actuacions musicals i teatrals, les reunions al casal, els sopars i les cercaviles són oportunitats úniques per a mantindre viu i intens el seu color. No podem permetre que en aquest espai també avance el degradat.

La falla ha de ser mirall de creativitat, però també de compromís lingüístic.

El futur de la nostra llengua no està escrit. Depén de nosaltres si el deixem esvair fins convertir-se en un record difuminat o si, per contra, li retornem la força i l’esplendor que mereix. El degradat pot ser silenciós, sí, però també pot ser revertit amb la sorollosa alegria de parlar, escriure i viure en valencià.

Que les Falles, amb el seu esclat de llum i de colors, siguen també l’espurna que ens recorde que la nostra llengua no necessita filtres: necessita ús, estima i presència. Només així assegurarem que la nostra llengua continue pintant amb intensitat la imatge del nostre poble.

EL FUTUR DE LA NOSTRA

LLENGUA NO ESTÀ ESCRIT. DEPÉN DE NOSALTRES SI EL DEIXEM ESVAIR FINS CONVERTIR-SE

EN UN RECORD DIFUMINAT

ES PARLA VALENCIÀ

DEL SOL A LA PLUJA:

EL CANVI

CLIMÀTIC QUE

DESAFIA LES

FALLES

LCada any, quan s’acosta març, als fallers els canvien els nervis. No només per saber si la indumentària està a punt, si la carpa aguantarà o si els permisos han arribat a temps. No. La gran pregunta que ressona en cada casal i cada tertúlia és: “Quin oratge farà per Falles?” Una pregunta que abans era costum... i que ara és inquietud. Perquè sí. Els últims anys l’oratge de març ha sigut una loteria i, massa sovint, una ruleta russa. Ja no val allò de “a València sempre fa bon temps per Falles”. Ara, entre plogudes sobtades, ventades descontrolades i temperatures que es disparen o cauen en picat, la incertesa climàtica ha passat a formar part de la festa.

A les comarques centrals, en plenes mascletaes, hem vist trons. A la Ribera, plantades passades per aigua. A la Safor, nits de vent que han fet tremolar estructures senceres. I al cap i a la fi, una preocupació creixent que ja no és puntual, sinó sistèmica.

El canvi climàtic: quan el març ja no és març

Ens agrade o no, el clima està canviant. I ho fa de manera accelerada. Les estacions es desdibuixen, els patrons es trenquen i març ja no és aquell mes previsible entre l’hivern i la primavera. A hores d’ara pot fer 30°C en falles... o nevar a Morella. I tan real és una cosa com l’altra. Les Falles, que són foc, llum, carrer i vida al vent, són també vulnerables. Tot depén del cel. Una tempesta inesperada pot rebentar una despertà, suspendre una ofrena o deixar una falla gran en un xop. I això ja ha passat. I passarà més.

DEL SOL A LA PLUJA

Una festa que resisteix... però que comença a mirar cap amunt

Els fallers tenen una cosa que no es compra: resiliència. Aguanten vent, pluja i qualsevol entrebanc. Però fins i tot els més tossuts han començat a reconéixer que el canvi climàtic és un nou actor en la festa. I no és precisament un convidat benvingut.

A Meteopoble rebem cada any en març un bombardeig de missatges. “Quin dia creus que plourà?” “Podrem fer l’ofrena?” “Tindrem vent per a la cremà?”

I amb sinceritat: cada vegada ens costa més donar una previsió clara amb una setmana d’antelació. Els models canvien, les borrasques juguen al despistament i el Mediterrani, cada vegada més calent, ens regala fenòmens més extrems i imprevisibles.

Què podem fer?

Potser no puguem canviar l’oratge, però sí que podem canviar la manera com mirem el món. Cal començar a cuidar-lo de veritat, perquè si no, la festa més gran del poble valencià acabarà ballant al ritme d’un clima fora de control.

I sí, continuarem mirant al cel. Però també caldrà mirar baix, mirar endins i pensar si volem que les Falles del futur siguen com les que vam heretar... o com les que la natura ens obligue a fer.

El foc i l’aigua conviuen, però quan el cel es torna boig, fins la festa més gran pot quedar-se en silenci.

A Meteopoble estarem, com sempre, a peu de carrer. Mirant el radar, escoltant els fallers i prevenint amb el cor al vent. ELS FALLERS

#FILTRE: PÒLVORA MALGRAT TOT

LLIBRETS EN EVOLUCIÓ, MATISSOS

D’UNA TRANSFORMACIÓ

juan g. figueres

President AC Falla El Canet

MMolt s’ha parlat de l’evolució dels llibrets fallers arreu de tot el territori valencià, ja que com bé sabeu, la joia literària per antonomàsia de la festa de les Falles ha patit una evolució bastant notòria pel fa als seus trets característics, fomentats clarament per la competitivitat entre comissions falleres pels guardons més importants que atorguen tant les juntes locals, la Generalitat Valenciana i la Federació de Lletres Falleres. Evidentment, ens trobem en un panorama que no ha variat massa des de fa uns anys, on trobem llibrets de 400 i tantes pàgines que, a pesar que hi hagué un xicotet període de temps que no era un aspecte tan important, hi ha hagut un any que sí que ho ha sigut i que ha fet

que en 2025 tornaren les bestialitats més anormals dels últims anys, també per unes decisions una mica qüestionables.

Aleshores, podem deduir que hi ha hagut una sèrie de matisos bastant rellevants en l’evolució dels llibrets, que podem explicar en una enumeració que esperem queden clars, que van des de l’ús correcte de la llengua, les seues característiques, la manera de treballar-los o el fet de negar l’innegable per tal d’aconseguir un guardó.

400 pàgines no garanteixen qualitat

Al contrari, probablement garanteixen quantitats i quantitats d’articles, textos i paràgrafs que no tenen massa relació entre ells, disten molt del que és la coherència temàtica i, possiblement, ara tiren molt

del que és la intel·ligència artificial (de segur que més d’un col·laborador angoixat la utilitzarà). Hem passat d’articles escrits pels mateixos fallers de la comissió a escriptors de tota mena que poden augmentar la qualitat del llibret, però no sempre ocorre.

Crítica en l’explicació de la falla sense crítica

Valga la redundància, trobem a més d’un il·luminat que fa explicacions falleres exprés en un dia, en la qual no es preocupa per a rimar cap estrofa i, per això, ixen xurros d’explicacions. A més, de crítica blanca o en què es nota a quin bancal polític pertany qui escriu, un fet que, per desgràcia, perjudica l’origen del llibret, la seua explicació fallera i, en conseqüència, la crítica de la falla.

LLIBRETS EN EVOLUCIÓ

Formats il·legibles

Personalment, quan veig un llibre de 400 pàgines en tapa dura, en un format gran, m’agafa un xicotet infartet, només per la incomoditat per a llegir-lo. Si fas un llibret tan gros (no caldria fer-ho), és un atemptat contra la cultura fallera. Això del refrany espanyol “Caballo grande o no ande..”. ha fet molt de mal a la humanitat.

Maquetacions infumables

Hi ha gent que s’encabota a carregar els llibrets d’elements gràfics per tots els racons de les pàgines i els mateixos maquetadors pensen que així està més guapet. Però no, realment el que ocorre és que la maquetació està tan carregada que el que provoca és dificultar la lectura, ja que, no està de més recordar, la finalitat d’un llibre, en aquest cas un llibret faller, és llegir-lo, i no mirar-lo com si fora un àlbum de fotografies. Hi hagué un temps que els llibrets recarregats i plens de bovades anaven desapareixent, però l’any 2024 va fer molt de mal...

Els premis i la mentalitat d’aconseguir-los

L’aparició dels premis de la Generalitat Valenciana ha fet que la lluita pel primer premi i pels 5000 € de premi (veurem com es queda en 2026), fa que més d’un perda el cap intentant fer l’impossible per a aconseguir-ho, traçant estratègies com, per exemple, fer-ne uns en tapa dura i uns altres en tapa normal, uns en color i altres en blanc i negre, i tota classe d’animalades que són precisament els valors que no transmet un llibret de falla (el seu valor principal hauria de ser el foment de la cultura).

I el més graciós ocorre quan no fas el que has de fer, pagues per fer-ho i el roí és el que imparteix justícia...

La reconversió del llibret físic al digital

Els mateixos premis de la Generalitat, amb la inclusió del requisit de pujar-lo a una plataforma digital, han fet que els llibrets puguen aglutinar-se tots junts en diferents pàgines web on es poden consultar de manera gratuïta i en línia, donant-li eixe puntet picant als diferents concursos de llibrets fallers, tant a escala local com a escala autonòmica.

EL VALOR

PRINCIPAL

QUE HA DE TRANSMETRE UN LLIBRET ÉS

EL FOMENT DE LA CULTURA

Conclusió

En definitiva, el llibret s’ha transformat en diversos dels seus aspectes tant en l’interior com en el seu exterior, però no sempre aquestes transformacions han sigut positives del tot, perquè caldria ser més objectiu i valorar si realment ho han sigut o, per contra, tenen una connotació negativa. Veurem com serà en el futur la seua transformació i quins matisos tindrà.

Llibret falla Raval de Cullera 2025, dissenyat per Panal Fallero. Premi Mestre Ortifus coherència i nominat al premi Mestre Ortifus a la millor portada de llibret

SENSE TRANSICIÓ,

UN NI-

NOT INDULTAT

QUE ES NEGA

A CANVIAR

Membre de l’Associació d’Estudis Fallers (AdEF)

LL’elecció del ninot indultat ha esdevingut, en les darreres dècades, un exercici de previsibilitat extrema que posa en qüestió tant la seua funció patrimonial com el seu valor com a indicador de l’estètica fallera contemporània. L’observació de l’Exposició del Ninot revela amb claredat fins a quin punt la selecció popular respon a un repertori temàtic i formal notablement homogeni, fins al punt que la col·lecció resultant al Museu Faller constitueix un corpus monolític i escassament representatiu de la pluralitat creativa del món faller.

La reiteració d’un arquetip iconogràfic —escenes d’ancianitat entranyable, relacions intergeneracionals idealitzades o representacions

de quotidianitats afectives— s’ha consolidat com el nucli dominant de l’indult. Aquest arquetip s’ha vist ampliat per una proliferació d’escenes bucòliques i manides, caracteritzades per la seua funció purament ornamental i la seua manca absoluta de transcendència conceptual. Aquestes iconografies, sovint despolititzades i desprovistes de qualsevol capacitat d’interpel·lació (en el sentit que Jacques Rancière atribueix a l’art com a redistribució del sensible), actuen com a formes de “neutralització afectiva”: apunten a generar consens emocional, evitant tota fricció crítica o interpretativa.

L’hegemonia d’aquest model només pot entendre’s des de la teoria de la cultura popular i el funcionament dels sistemes de legitimitat estètica. D’una banda, segueix la lògica de Pierre Bourdieu sobre la

reproducció de l’“habitus estètic” dominant: el públic premia allò que li és familiar, reconeixible i emocionalment còmode, perpetuant així un gust adquirit i reforçat generacionalment. De l’altra, respon a un procés de patrimonialització selectiva, en el qual la dimensió museogràfica de les Falles — expressada en el Museu Faller a través del ninot indultat— construeix una narrativa institucional que no reflecteix la diversitat real del camp artístic, sinó la versió més amable i menys conflictiva d’aquest.

Aquest predicament patrimonial s’emmarca en el que la museologia crítica ha definit com a “règims de visibilitat”: mecanismes pels quals una institució selecciona, consagra i exhibeix allò que el sistema cultural considera digne de memòria. En aquest cas, l’indult no preserva tant la creativitat

SENSE TRANSICIÓ

fallera com una imatge edulcorada, sentimentalitzada i altament normativitzada del que suposadament “és” una Falla. L’efecte és doble: s’invisibilitzen els discursos crítics i experimentals que, paradoxalment, han definit l’evolució de les Falles com a fenomen artístic i comunicatiu, i es congela un model que confon tradició amb repetició, i identitat amb inèrcia.

La desconnexió entre ninot indultat i evolució real del llenguatge faller es fa especialment evident quan considerem que moltes de les peces presentades a l’Exposició del Ninot són concebudes ex profeso, desvinculades del relat estètic o satíric del monument principal. Aquesta dissociació desactiva la potencialitat comunicativa del ninot —originalment pensat com a unitat mínima de discurs crític, satíric o narratiu— i el converteix en un objecte autònom construït per satisfer un guió afectiu preestablert. S’hi anul·la, així, la funció que Victor Turner atribuïa a les pràctiques festives com a espais liminals capaços

de qüestionar l’ordre social: l’indult actual no qüestiona res, sinó que consolida una estètica conservadora.

Aquest cercle viciós es manté gràcies a una triple corresponsabilitat: artistes que opten per la via segura; comissions que converteixen l’indult en una forma de prestigi simbòlic; i un públic que, en exercir un vot que es pretén espontani però respon a hàbits estètics sedimentats, reforça el patró existent. La conseqüència és un paisatge simbòlic immobilista, refractari a l’experimentació formal, a la sàtira incisiva o a la complexitat conceptual que històricament han estat senyes d’identitat de l’art faller.

Des d’una perspectiva patrimonial i museogràfica, aquesta situació planteja un dilema fonamental: fins a quin punt pot considerarse representatiu un museu que, en conservar un únic element material del patrimoni immaterial faller, el selecciona precisament d’entre les obres menys innovadores i menys significatives del conjunt creatiu? I fins a quin punt

aquesta selecció condiciona la percepció pública de què és, o de què ha de ser, una Falla?

Si el ninot indultat ha de constituir la memòria material d’un patrimoni immaterial tan complex i dinàmic com el faller, i si el museu ha d’actuar com a dispositiu que articule una narrativa col·lectiva sobre aquesta creativitat, la pregunta ineludible és: podem continuar legitimant un sistema que patrimonialitza només allò més innocu i reiteratiu, a risc de convertir el record de les Falles en un mirall enganyós que no reflecteix ni el seu passat crític ni el seu present plural? ÉS UN PAISATGE SIMBÒLIC

Faller de la Falla Taüt

LA DECADÈNCIA DE LA PACIÈNCIA Óscar agud

La paciència és un art, però en festes… ai, quin disbarat!

Sorolls que duren fins la matinada, i veïns que només volen migdiada.

Festes, coets, música i més, l’empatia ja no és un interés.

Però al final del dia toca aguantar, que la festa és tradició i cal respectar.

Al carrer, un caos sense fi, festes que no dormen, quin desficaci!

Veïns que criden com gossos que udolen, policies i advocats que intervenir volen.

La vida és un caos, quina emoció! no sols festes — gossos, platja i brutícia. L’ajuntament intenta posar proporció, però mai agrada i molts només veuen malícia.

Els gossos caguen, les bosses fan mala olor, la platja és plena i jo vull aparcar.

Gent que no espera, que no calla, que perd el seny i el valor… Ja prou, per favor, calleu, que el cap em va a esclatar.

La platja és plena, els festivals són alegria: joventut, vida i economia.

Però la gent no calla, quina manera de bramar i d’emmerdar les xarxes socials sense parar.

Però al final del dia, amb un somriure cal aguantar: la vida són dos dies, i els hem de celebrar.

La paciència és un art, quina veritat; però en festes, ai, quina calamitat!

Sorolls que no cessen, veïns que no cedixen… una dosi d’empatia és el que necessiten.

No deixem que la festa claudique, defensem la llibertat de gaudir la vida. Visquem-la com si no existira el demà… I per als que reneguen de tot: Aneu-vos-en a fer la mà.

Quan la festa encén els carrers i la vida batega amb energia, recordem que som poble, som llum, som papers d’una història que escrivim cada dia.

Així que respira, riu i deixa’t portar, que el món ja és prou dur per viure enfadat. Celebrem el que som, sense deixar de respectar… i si algú no ho entén, que vaja fent la seua marxa en pau i llibertat.

#FILTRE: NO PUC MÉS

QUAN TOT BRILLA MA-

EEl filtre de saturació intensifica els colors fins a portar-los al límit, accentuant la seua presència i el seu impacte visual. Esta exaltació cromàtica fa que la imatge resulte vibrant, cridanera i quasi excessiva, on res passa desapercebut. Més enllà de l’efecte estètic, la saturació es convertix en una metàfora de la sobrecàrrega: emocions amplificades, estímuls constants, informació acumulada. És la sensació de massa de tot, on l’excés pot resultar tan atractiu com asfixiant, i on la mirada es veu obligada a confrontar els límits entre intensitat i equilibri.

QUAN TOT ÉS MASSA

A la il·lustració, les figures falleres apareixen en blanc i negre, envoltades per una explosió desbordada de colors, formes i llums. Aquesta combinació vol mostrar com les Falles han evolucionat cap al “més i encara més”: més decoració, més elements, més temàtiques, més estímuls… fins arribar a una sobresaturació visual i conceptual.

El contrast entre les figures tradicionals i l’excés cromàtic que les engoleix expressa com la festa, en el seu afany de superar-se cada any, corre el risc de perdre la seua essència entre tanta acumulació. És una crítica afectuosa, però directa, a una celebració que, per voler-ho tot, a vegades es desborda ella mateixa.

BRILLO I SATURACIÓ: quan tot brilla massa...

LIKES, FILTRES I CAOS:

COM SOBREVIURE A

Carol Ribes

Redactora de continguts especialitzada en màrqueting

SSón exactament les 7 del matí.

Acaba de sonar el despertador i, com de costum, hui també et costa una miqueta més eixir del llit. Anit et vas quedar fins a les tantes veient eixos reels en Instagram sobre els beneficis de la chiai clar, quan et vas voler adonar, ja eren passades les dotze. Obris la finestra, entra una mica de llum a la teua habitació i, sense pensar-ho, agafes el mòbil. Mala idea, com sempre. El que et desperta no és el so dels pardalets, ni l’obra de davant, tant de bo, sinó eixe soroll atroç amb el qual pràcticament has aprés a conviure, les notificacions.

“Ding, ding, ding!”, una darrere d’una altra comencen a omplir la teua pantalla, i el teu cap. Notícies dolentes, guerra, un nou producte contra les arrugues, com

entrenar els tríceps, què no menjar en el desdejuni si vols aprimar, rebaixes ací, rebaixes allà, Minerva es casa, has oblidat alguna cosa en la teua cistella de la compra? Batuts de proteïna, més guerra, el teu amic Lluís està trist per no sé què, s’acosten pluges i un llarg etcètera. I mentrestant, el teu cervell processant tota aquesta informació en temps rècord, tan sols 25 segons. El que tardes en veure 3 reels, 2 stories i 4 TikToks.

Qualsevol altre dia no ho hauries fet, però hui decideixes parar, respirar i preguntar-te, “I jo, com em sent?” Fa uns anys ens van vendre de forma desinteressada els grans avantatges que portarien amb si les xarxes socials. Plataformes que ens ajudarien a estar més connectats, més presents i més prop d’aquells que tenim lluny. Un gran avantatge, tenint en compte els temps

que corren i com el moviment cap a la desinformació i l’antiintel·lectualisme ens conviden a quedar-nos amb la primera opinió que escoltem en qualsevol programa de televisió o periòdic. Si bé les xarxes socials ens han ajudat a tindre un catàleg més ampli quant a l’actualitat i el que està succeint en el món, com ens ha afectat això a nosaltres com a societat?

Ja no recorde l’última vegada que vaig eixir a sopar i no vaig veure alguna parella, xiquet o pare utilitzant el seu telèfon en comptes de ser present en la conversa que està mantenint la resta de la taula. Tampoc recorde quan algú va dir que li feia mal el cap i no va rebre com a diagnòstic un “Això és per passar tantes hores pegada al telèfon”. I el més important, em costa recordar si va haver-hi algun moment en el qual no em plantejara si el que estic veient, és veritat.

LIKES,

D’una banda, l’evident: les aplicacions capaces de retocar cadascuna de les faccions de la teua cara i ferte veure com una persona completament nova. Cossos inassolibles, pells per les quals no passen els anys, cabelleres d’ensomni, i en definitiva, una aparença física que distingeix a dos tipus d’éssers humans:els mortals, i els influencers. L’altre filtre, no tan evident i quasi igual o més perillós que el primer, és el que ens fa veure que les vides d’aquelles persones que publiquen en xarxes socials, són, en la seua gran majoria, perfectes. Sobrepensar, eixe cercle viciós de pensaments sobre un tema concret en el qual ens quedem atrapades les persones, un acte que hui dia s’alimenta del que veiem de les vides de la resta a través de fotos, vídeos, posts o estats de WhatsApp; persones amb un treball perfecte, la parella ideal, fent tasques productives des de les cinc del matí. I tu ací, assegut en el teu sofà, amb el café a la mà ja gelat, preguntant-te si serà veritat que les vides de la resta són millors que la teua.

Arribats a aquest punt podríem dir que hem arribat definitivament al pic del caos; ens hem comparat amb la resta dels mortals, envegem els influencers, ja no sabem on està la línia entre la vida privada i la pública, i estem més pendents de les notificacions que de la nostra pròpia salut. Quina és la solució, et preguntaràs, potser és moment de començar una revolució contra el sistema i deixar de costat aquestes plataformes, no pujar cap foto del teu pròxim viatge i avisar a tothom que ja no poden contactar amb tu per WhatsApp? Tots dos sabem que no. Vivim un moment en què no estar connectats és pràcticament impossible, i tant els telèfons mòbils com les xarxes socials són ara part del nostre dia a dia.

Estar tan envoltats de lluentor fa que ens coste veure les coses. Els filtres ennuvolen la veritat i les persones publiquen només allò que volen que veges perquè penses que són així en la vida real. Fins que aplega un dia on veus la teua influencer favorita corrent en el supermercat per

agafar la barra de pa abans que tanquen i t’adones que és exactament igual que tu. Igual així entens que no fa falta tanta lluentor, que el real, encara que no tinga likes, també existeix. Qui sap? Potser la revolució és simplement apagar el mòbil de tant en tant, silenciar les notificacions, deixar de seguir eixos comptes de TikTok que no t’aporten res i mirar el que tens davant. Potser ací, en el que no es grava ni es comparteix, és on està l’única cosa que encara no s’ha saturat: la vida real.

VIVIM UN MOMENT EN QUÈ NO ESTAR CONNECTATS ÉS PRÀCTICAMENT IMPOSSIBLE, I TANT ELS TELÈFONS MÒBILS COM LES XARXES SOCIALS SÓN ARA PART DEL NOSTRE DIA A

#FILTRE: NO ERA BÓ, PERÒ “PA“ L’INSTA

SATURACIÓ DE FALLES VERDES.

Mestra d’Educació Infantil

EEn els últims anys, la moda fallera més estesa no és ni el neoclassicisme estilístic, ni el retorn al cartó, ni tan sols el recarregat “a mi dona’m volum per a omplir la plaça”. No. La nova tendència absoluta és la Falla Verda, esta que presumix de tindre consciència ambiental mentre exhibix més fulles de cartró que un viver municipal i més animals humanitzats que un documental de sobretaula. Un festival de compromís ecològic… almenys fins que s’encén la metxa.

Perquè cal veure com, de sobte, totes les comissions es convertixen en guardians del planeta. Tots volen salvar els oceans, protegir les abelles i abraçar arbres, encara que siga de pega. Els llibrets s’omplin de paraules grosses: sostenibilitat, emergència climàtica, transició

ecològica, futur verd… i totes eixes coses que queden molt bé en una portada amb typography vintage. Les crítiques parlen d’un món irresponsable que malgasta recursos, contamina, crema i pol·luïx sense pensar en les generacions futures.

I ací està el detall: nosaltres que pensem en les generacions futures… sobretot quan els deixem com a herència unes emissions capaces de perfumar tota l’òrbita terrestre. Perquè darrere del discurs verd i de la moralina reciclada, arriba la realitat pura i dura: els monuments ecològics estan farcits de suro blanc, el famós pòrex que, si parlara, probablement demanaria asil polític en algun país on no el cremen cada 19 de març. Material lleuger, barat, fàcil de manipular… i tan sostenible com una central tèrmica dels anys 50. Però això sí: li pintem damunt un planeta plorant i ja està tot justificat.

2030 - Pere Baenas (Falla Convent Jerusalem 2022). Arxiu: Love Valencia

SATURACIÓ DE FALLES VERDES

És com si la festa haguera entrat en una espècie de contradicció còsmica: denunciem la contaminació mentre la fabriquem a palades. Critiquem el consumisme mentre gastem tones de material d’un sol ús. Reivindiquem un futur net mentre deixem l’atmosfera més carregada que la cuina d’un bar d’esmorzars un diumenge de mascletà. I tot amb un somriure, perquè “és tradició” i la tradició, amics meus, és inqüestionable… o això ens agrada pensar, sobretot quan no convenç però ens convé.

L’únic organisme realment feliç amb tanta Falla Verda és, probablement, el mateix pòrex, que veu el seu consum disparar-se cada temporada gràcies al fervor ecologista de les comissions. Un monument pot tindre com a lema “Salvem el Planeta”, però al taller el planeta se salva poc: nuvolades de pols, blocs de plàstic expandit, restes no reciclables… i un artista faller intentant no ofegar-se en ironia mentre col·loca un rètol que diu “No hi ha Planeta B”.

I no oblidem el clímax del despropòsit: la Cremà. La nit més màgica, més emotiva… i, ambientalment parlant, més sospitosa. Vols veure hipocresia en estat pur? Mira una falla ecològica convertint-se en una columna de fum que faria plorar a Greta Thunberg com si haguera vist la factura de la llum. I mentre tot això passa, nosaltres aplaudim, fem fotos i publiquem el moment amb etiquetes tan edificants com #EcoFalla o #Consciència. Però, alerta, que no és qüestió de demonitzar la festa. Les Falles són art, són esforç i són una expressió cultural única. El problema no és celebrar-les; és fer veure que ja som exemple mundial de sostenibilitat mentre la realitat seguix pegant-nos bufetades de CO2. Sí, podem ser festa i podem ser crítica, però també podem deixar de fer-nos trampes al solitari. Tal volta ha arribat l’hora d’una reflexió col·lectiva que vaja més enllà del lema pintat en un cadafal, una reflexió que intente reconciliar el que diem amb el que fem i que no deixe que la paraula “verd” siga només un color més de la paleta fallera.

Però que quede clar: no estem parlant de saturació de Falles —d’això, els valencians mai ens cansem—. Parlem de la saturació d’un discurs ecològic que venem amb orgull durant mesos i que, en a penes uns minuts de Cremà, queda reduït a fum, cendra i microplàstics ballant per l’atmosfera. Ens saturem, sí, però no de festa: ens saturem de la contradicció, d’embrutar el cel mentre prediquem que volem netejar el món, d’exigir sostenibilitat en el llibret i oblidar-la al taller. D’esta ecologia de cartró pedra que lluïx molt… fins que la crema revela el que realment és.

I si no canviem res, arribarà el dia en què l’únic que es creme no serà una falla, sinó la nostra credibilitat. I eixa, amics meus, no hi ha vent de ponent que la disperse. Perquè, si les Falles volen proclamar-se verdes, primer han d’aprendre a no ennegrir l’aire. I, sincerament, mentre seguim cremant muntanyes de pòrex, l’única cosa verda de veritat serà la cara que se’ns quedarà quan ens ho recorde la història

DENUNCIEM LA CONTAMINACIÓ

MENTRE LA FABRIQUEM A PALADES.

CRITIQUEM EL CONSUMISME MENTRE

GASTEM TONES DE MATERIAL D’UN SOL ÚS. (...)

(…) I TOT AMB UN SOMRIURE, PERQUÈ ÉS “TRADICIÓ” I AQUESTA ÉS INCUESTIONABLE

SATURACIÓ TEMÀTICA:

HHi ha un moment, quan edites una foto, en què si augmentes massa la saturació, tot es torna irreal: els colors canten, les formes es confonen i, de tanta intensitat, ja no distingeixes res.

Amb les Falles passa exactament el mateix. No per excés de color —que també—, sinó per l’excés de temes repetits, de fórmules reciclades i d’idees que tornen cada any com si la festa funcionara amb un filtre permanent de “copiar i apegar”.

La saturació, quan se’n passa de rosca, deixa de fer atractiu el que mires. I en les Falles, esta saturació no és només visual: és temàtica, narrativa i fins i tot emocional.

No parlem únicament de falles que es repeteixen físicament per abaratir costos de disseny o modelatge. Això, ben utilitzat, no és cap problema. Repetir una estructura o una peça no resta valor a la Falla si el missatge canvia, si l’enfocament és nou o si l’artista sap donar-li un altre sentit. És una estratègia intel·ligent en temps complicats.

El veritable problema està en repetir les mateixes temàtiques, els mateixos ambients i els mateixos universos visuals sense cap reinterpretació, any rere any, com si la ciutat fera “scroll” i només hi aparegueren tres categories possibles. És difícil negar-ho: hi ha temes que apareixen cada març com si foren estampes obligatòries, com si la creativitat fallera haguera quedat atrapada en un bucle etern. Carnestoltes de Venècia, pirates, sirenes,

falleres amb el vestit tradicional, animalets humanitzats, personatges d’època…

Una vegada? Fantàstic. Dues vegades? D’acord. Tres vegades? Encara. Però quan portes set, huit o dotze anys veient les mateixes màscares venecianes, amb els mateixos vestits voluminosos i els mateixos detalls barrocopop, arriba un moment en què ja ni la mires. La màgia desapareix per saturació.

La gent pot entendre moltes coses: la tradició, els materials, el pressupost, també que una falla recicle peces d’una altra. Però el que costa digerir és mirar sempre el mateix, en diferents carrers, en diferents barris (o fins i tot al mateix) i , a més, en diferents seccions.

És evident que buscar temes “segurs” pot ajudar a rascar punts del jurat. Una sirena ben feta sempre

agrada, Un venecià amb mil detalls impressiona i un pirata simpàtic suma punts. Però quan massa falles juguen la mateixa carta, el resultat no és que hi guanyen totes: és que hi perden totes.

La saturació temàtica fa que Falles diferents acaben sent versions d’una mateixa idea, com si els artistes treballaren amb un banc de temes limitat i repetible. I no és una falta de talent —perquè talent hi ha, i molt—; és una falta d’espai, de confiança i de valentia per a abandonar els camins ja trepitjats.

La gent no és curta. La gent observa, compara, comenta. I finalment, quan en veu una amb estes temàtiques, pot admirar-la la primera vegada, la segona i potser fins la tercera. Però arriba un moment en què la mirada es cansa. I quan una festa basada en l’efecte “wow” es converteix en una “Altra Falla igual?”, alguna cosa no va bé.

La solució no passa per censurar temes recurrents, sinó per renovar-los. Per fer-ne una volta, una lectura contemporània, una crítica

inesperada. Per a entendre que la saturació no es resol evitant colors, sinó canviant mirades. Les Falles són un art viu, crític i lliure. Només cal recordar que la creativitat no naix de repetir, sinó de reinterpretar.

Perquè quan la saturació baixa, quan el filtre es relaxa i quan la mirada respira, la festa torna a brillar amb la força d’allò que és únic, sorprenent i autènticament faller.

I és que les Falles —com l’allioli— quan estan ben fetes són una meravella, una explosió de caràcter, força i personalitat. Però si n’abuses, per molt que t’agrade, acaba repetint-se. Això és exactament el que passa amb la saturació temàtica: tanta repetició fa que les Falles tornen una vegada i una altra, i una altra… fins que ja no sorprenen.

Per això cal tornar a la creativitat, a la valentia, al risc que fa que una Falla siga única i inimitable. Perquè, si no, la festa corre el perill de quedarse en això: un regust repetit, com eixe allioli que estava boníssim… però que et torna tota la nit. Si volem evitar la saturació, les Falles han de deixar de repetir-se com l’allioli.

LA SATURACIÓ TEMÀTICA FA QUE FALLES DIFERENTS ACABEN SENT VERSIONS

D’UNA MATEIXA IDEA, COM SI ELS ARTISTES TREBALLAREN AMB UN BANC DE TEMES LIMITAT I REPETIBLE

LA SATURACIÓ VISUAL

DE LES FALLES

Faller Falla Rei en Jaume I de Cullera

QLes Falles de València són una de les festes més espectaculars i exuberants del món. Cada any, milers de visitants s’apropen a la ciutat per veure les falles que omplin els carrers. Tanmateix, a mesura que les comissions falleres busquen més espectacularitat, han sorgit nous elements que poden desvirtuar l’impacte inicial de l’obra.

La saturació visual és un concepte clau. Així, parlem de saturació quan un espai o una imatge està tan carregada de components visuals que es perd la capacitat de distingir els elements amb claredat. En el context de les falles, això significa que, a mesura que s’hi afegeixen més ninot i detalls, a l’espectador se li complica trobar un element

central sobre el qual es puga fixar i d’on poder extraure el missatge que l’artista vol transmetre.

A l’hora de crear una falla, un dels principals objectius és transmetre un missatge clar i directe, ja siga una crítica social, un esdeveniment polític o una reflexió cultural. D’aquesta manera podem dir que una falla típica consta de diversos elements: el cos central, els remats, contra-remats i els ninots, les figures que representen un conjunt de personatges o temàtiques sovint carregades de sàtira. Tanmateix, les falles grans últimament semblen falles infantils reconvertides a gran escala. L’acumulació de remats amb dimensions més reduïdes es repeteix any rere any, conformant un conglomerat de peces que l’única cosa que busquen és omplir l’espai i no deixar que la falla respire. Tot açò ve donat

perquè els artistes fallers busquen noves formes d’impressionar els espectadors. Per això, augmenten la quantitat de detalls i ninots addicionals que embolcallen l’obra central. I aquesta creixent multiplicació d’elements pot semblar a primer cop d’ull un increment de la bellesa, però sovint té l’efecte contrari perquè la mirada humana té una capacitat limitada per processar informació de manera eficient i es produeix una sensació d’embolic visual. Un factor que ha incrementat aquesta saturació visual és la influència d’artistes com Paco López reconegut per tots i que des de fa uns anys forma part de l’equip del taller de David Sánchez Llongo. López és conegut pel seu estil i pintura únics i la seua capacitat per afegir detalls. Per això ha estat un referent en la creació de falles hiperdetallades,

LA SATURACIÓ VISUAL

amb ninots que posseeixen una complexitat i una quantitat de detalls tan grans que en molts casos la peça es veu completament col·lapsada. Aquest any passat, a la foguera Florida Portazgo, trobem una sàtira molt bona d’aquesta referència a Paco López que vos acabe d’explicar. Construïda per Carlos Carsí i amb el disseny i guió de Carlos Corredera. En aquesta foguera, es presentava una escena anomenada Horror Vacui, (horror al buit) que criticava, precisament, l’excés de detalls i la sobrecàrrega visual de les falles modernes. En aquesta crítica, Corredera s’adreçava directament a Carsí, amb una instrucció clara: afegir tants detalls com els que Paco López posaria. Aquesta sàtira mordaç i enginyosa era una manera de reflexionar sobre com la saturació de detalls pot transformar la falla en una peça visualment impressionant i al mateix temps aclaparadora, sense espai per a la respiració de l’espectador.

La saturació no es limita només als monuments mateixos, sinó que s’estén

també als carrers que els envolten. Els carrers es converteixen en una mena de “bombardeig” visual amb publicitats, banderoles, cartells, paradetes de bunyols i xurros, i altres elements decoratius en l’espai públic que són una part important de l’ambient festiu, però quan aquests elements es multipliquen desmesuradament, la saturació afecta l’experiència de la festa en general i fa que es desvie l’atenció de l’espectador i li dificulte gaudir de la grandiositat dels monuments. Aquesta saturació visual a les Falles ha estat, en molts casos, una conseqüència directa de la voluntat de superar-se any rere any. Les comissions més poderoses econòmicament han anat afegint més elements a les seues creacions: ninots més grans i complexos, més figures que complementen la falla, decoracions extra als carrers i, en moltes ocasions, un nombre creixent de publicitats. Si bé els patrocinis poden ser essencials per a finançar aquests enormes monuments, el resultat de posar logotips i cartells al carrer, a la cara frontal de la falla fa que, sovint,

els espectadors no puguen veure la falla des del seu millor angle. És normal que la publicitat es col·loque en punts estratègics per cridar l’atenció, però ja s’ha convertit en una barrera arquitectònica que fa impossible gaudir de la visió global de la falla. En conclusió, les Falles són una celebració de l’art, la cultura, la creativitat i la sàtira. I el gran desafiament per als artistes fallers i les comissions és trobar l’equilibri adequat entre l’espectacularitat i la claredat. La saturació visual no hauria d’impedir ni diluir el missatge que la falla vol transmetre. Per tant, l’objectiu és trobar un equilibri perquè la falla continue sent una obra d’art i no un conglomerat de detalls que amaguen la seua força i essència. Perquè el veritable impacte d’una falla no està en la quantitat d’elements, sinó en la força del seu missatge.

#FILTRE: MÉS... ÉS MÉS?

SATURACIÓ QUAN TOT BRILLA MASSA I JA NO VEUS RES! NACHERET

President Falla La Bega de Cullera

Pasqualet era un artista, fill del cartó i del pinzell. Ascendí de forma imprevista, la realitat va perdre de vista, fins anar apagant-se ell.

Les comissions el buscaven, pelegrinaven al seu taller. Interés per ell traslladaven perquè tots hi somiaven que plantara al seu carrer.

Cada encàrrec era un miratge, en signaria per tot arreu. Plantaria falles d’alt bagatge fent més gran al personatge, acabaria creient-se un déu.

Les nits es feren eternes quan començà a ser-ne conscient. A les preses no les governes, busques ajudes externes. La il·lusió se l’emporta el vent.

Aquell brillar intens anava tornant-se foscor. Un nuc a l’estómac immens, saturant-lo, tornant-se tens, provocant-li més d’un plor.

Visites que abans festejava, en malsons eren transformades. La feina no estava acabada, veurem al març què plantava amb les forces ja esgotades.

Un miracle calia esperar, un últim ball abans del retir. De mala gana tot ho va acabar, una experiència per oblidar, la decepció que cap vol sentir.

Va aplegar a brillar massa... Pasqual, qui t’ho havia de dir! La carrossa es tornà carabassa, ja no t’esperen en la plaça, d’èxit has hagut de morir.

EL QUE QUEDA EN L’OMBRA

5. DESENFOCAT

EEl filtre de desenfocat diluïx les formes i suavitza els contorns, desplaçant la nitidesa i allunyant el focus principal. La imatge perd definició, però guanya atmosfera a través d’una cromàtica difusa, on els colors es barregen, s’apaguen i es transformen en taques suaus. Més enllà de l’efecte visual, el desenfocat esdevé una metàfora d’allò que queda en un segon plànol: records difusos, emocions silenciades o realitats que no observem directament. Així, la imatge parla tant del que es mostra com del que s’oculta, del que queda voluntàriament fora de focus.

DESENFOCAT, PERÒ PRESENT

José Mendoza

Dissenyador @creacionesjosemendoza

Aquesta il·lustració reflexiona sobre la invisibilització de la salut mental. A través del desenfocament, les capes i les formes superposades, es representa com el malestar emocional existeix de manera constant, però sovint queda fora de focus i no és reconegut per la societat. Allò que no es veu amb claredat continua tenint impacte, encara que siga ignorat.

DESENFOCAT_:el que queda en l’ombra

UNA SOCIETAT DESENFOCADA

PEL ESTRÍMING

EEn l’actualitat, el més habitual és que cada persona tinga contractat un o diversos serveis d’estríming o plataformes sota demanda (Netflix, Prime Video, Disney+, etc.). Aquestes ens proporcionen a l’instant una infinitat de sèries, pel·lícules, documentals, programes de televisió i tot tipus de contingut. Oferixen estos serveis a canvi d’una subscripció mensual i, generalment, es poden vore en qualsevol part del món, només cal un dispositiu i connexió a internet.

Gràcies a les plataformes d’estríming, la societat ha tingut accés a molt de contingut que abans no era possible, d’una manera molt ràpida, fàcil i de baix cost. Açò ha provocat que el consum de televisió haja canviat per

sempre. Ara és la persona qui decidix quan i on veu la seua sèrie preferida.

El fenomen de consum d’estes plataformes, que a priori pot paréixer perfecte i meravellós, amaga alguns aspectes negatius que ens estan canviant completament com a societat i, el pitjor de tot, és que no ens n’estem adonant: ara mateix som esclaus de l’estríming.

Les plataformes han aconseguit que el consumidor tinga una necessitat vital per vore de seguida el contingut que pugen. De fet, la pràctica de vore molts episodis seguits en una sola vesprada és coneguda com a bingewatching. Pot paréixer una pràctica inofensiva, però crea problemes mentals prou greus, com ara ansietat, depressió, trastorns del somni, aïllament social, etc. Vore una sèrie no és dolent; el perill és consumir-la d’una manera inadequada.

El món ha canviat molt en els últims 20 anys, però si fem l’esforç i pensem en com vèiem abans les sèries, no té res a vore a com ho fem actualment. A principis dels 2000, els capítols s’emetien setmanalment. Açò era meravellós. Los Serrano, per exemple, era un capítol per setmana: et reunies amb tota la família al menjador, veies el capítol i després, a l’escola o al treball, et passaves tota la setmana comentant el que havia passat. Es feien teories, i cada persona s’imaginava què ocorreria en el següent capítol. Vore una sèrie era un acte social. La temporada podia començar al gener i acabar al juny i, durant tots eixos mesos, gaudies de la sèrie. Hui en dia és impossible fer-ho així. El consum ha canviat totalment. Una temporada, actualment, es veu en dos o tres dies. El fet que la família es reunisca a vore el capítol ja no ocorre;

UNA SOCIETAT DESENFOCADA

com a molt, esperes que arribe la teua parella per a vore’l junts i així evitar una bronca. Açò em suscita la següent pregunta: vore sèries ara ens connecta més amb el món o ens aïlla? El que predomina en la societat actual és la immediatesa i eixa sensació d’ “he de vore la temporada ja, hui millor que demà”. És veritat que les plataformes han ajudat que les persones puguen organitzarse i vore els capítols quan poden. Abans, si no estaves a casa a les 22.00 h, no podies vore la sèrie. Però, és necessari que la gent veja capítols mentre espera l’autobús? En l’actualitat, el més habitual és vore gent consumint sèries en qualsevol situació. Però això, en compte de ser un avanç, s’ha convertit en una addicció que pot tindre conseqüències molt greus en la nostra salut mental. Hem de reflexionar si realment és necessari vore el nou capítol d’Stranger Things a la sala d’espera del dentista, on simplement estem consumint el contingut i punt. Sense gaudir-lo. Cada vegada gastem més diners per tindre la millor televisió, el mòbil d’última

generació i la nova gamma d’auriculars però, en canvi, consumim els productes d’una manera tan fugaç que no gaudim del contingut. Té sentit?

A tot el món li ha passat la següent situació: estem en un sopar familiar o amb amics i ens posem a parlar de la sèrie de moda i, de sobte, s’alça una persona nerviosa i ens demana que no parlem més de la sèrie perquè no ha pogut vore els dos últims capítols. La persona que s’alça ho passa malament i això es coneix com a FOMO (por o ansietat a perdre’s experiències gratificants que altres estan vivint). Este fenomen ens afecta encara més per culpa de les xarxes socials, perquè causen eixa sensació de no estar vivint l’experiència del moment per no estar al dia en la sèrie o programa de moda.

Vore una temporada de dotze capítols en tres dies no és bo per a la nostra salut. Estem preocupats per no patir emocionalment en les nostres relacions personals, per no angoixar-nos pel treball o per no vore’ns afectats per problemes econòmics i no ens adonem que el consum de

sèries també pot estar afectant el nostre sistema emocional i pot estar provocant que no siguem feliços. Quin sentit té estar esperant dos anys que isca la quarta temporada de la meua sèrie preferida si la consumiré en 4 dies? No té cap sentit, perquè cinc dies després d’acabar-la, m’enganxaré a una altra sèrie de forma impulsiva. I així una vegada i una altra. Sense gaudir de l’experiència. Les plataformes d’estríming han de ser una ferramenta que ens proporcione entreteniment i no un avanç que ens convertisca en addictes. Realment esta forma de consumir contingut és la bona? Consumir-ho tot de manera fugaç i compulsiva? O era millor la forma en què es consumia la televisió fa vint anys? Jo, personalment, trobe a faltar vore les sèries setmanalment, al menjador, amb la família i els amics. Trobe a faltar eixa sensació de nervis, intriga i alegria per eixe moment en què em tombava al sofà i veia el capítol setmanal. Sense mòbil, sense distraccions.

EL QUE PREDOMINA EN LA SOCIETAT ACTUAL ÉS LA INMEDIATESA.

(...) S`HA CONVERTIT EN UNA ADICCIÓ

EL QUE CREMA EN SILENCI:

Helena Agud

Estudiant de periodisme

UNA FESTA

DESENFOCADA

HDurant el mes de març de cada any, València es converteix en un esclat de pólvora, llum i color. Els vestits que tant de temps han estat en l’armari i s’han realitzat amb tant d’afecte i emoció, per fi ixen a lluir-se. Durant tot aquest període de temps, els mitjans de comunicació arrepleguen la imatge més senzilla; el fum que embolica València i a cada poble, el baluern de la “mascletà”, la il·luminació dels castells de foc i les flames aniquilant els monuments. I, no obstant això, alguna cosa queda fora del punt de mira. Ens trobem davant un relat que mostra l’evident, però que s’oblida de l’essencial.

Resulta paradoxal que aquesta festa, declarada Patrimoni Immaterial de la

Humanitat per la UNESCO, es continue mostrant mitjançant els mitjans d’una manera tan reduïda i mostre, a aquells que no ha tingut l’oportunitat de conéixer la nostra festa, la part més superficial d’aquesta mateixa.

És contradictori el fet que altres festes com la Fira d’Abril, coneguda per la música, l’economia que la sosté i la tradició social, o Els Santfermins, on es mostra el seu fons històric i, fins i tot, els dilemes ètics sobre els bous, gaudisquen de la narrativa completa incloent la seua perspectiva profunda. Tot això ens fa pensar que les falles estan condemnades a ser reconegudes amb les etiquetes de soroll, festa i multitud.

Aquest desenfocament ens porta grans conseqüències. D’una banda, la projecció exterior de les falles, fixant-se únicament en monuments que es cremen,

EL QUE CREMA EN SILENCI

en els petards i el seu soroll, és a dir, en una imatge incompleta de la realitat que no permet conéixer la gran cultura que hi ha darrere. D’altra banda, es perd la part creativa de les falles, la part satírica i la crítica social, el gran motor creatiu que fa que les falles no siguen un simple monument, sinó un periòdic ple d’humor i ironia que amaga una crítica. Però el més important és que es perd l’esforç dels milers de fallers i falleres que lluiten per sostindre els casals durant tot l’any, per mantindre viva la comissió, i tots els actes culturals com el teatre o el sainet, que fan de les falles una mica més que un monument. En un casal de qualsevol barri es pot escoltar, a les portes de l’hivern, els fallers preparant loteries de nadal, músics assajant pasdobles, sopars, menjars, i una infinitat d’activitats. Les falles tenen un rerefons tan bonic, que no hauria de caure en l’oblit. Són anys de tradició familiar, una barreja perfecta entre la cultura, la sàtira, la convivència i l’art.

Potser és moment de reclamar una altra manera de mirar. En una cultura mediàtica que busca l’instantani, i allò fàcil de compartir en les xarxes socials, que ens fa donar una lectura ràpida a una tradició tan complexa com aquesta, que cal llegir-la a poc a poc per a entendre-la i trobar el seu gran valor. És moment de contar que la nostra festa no és sols soroll, que cada falla no és només una comissió, sinó una gran família. Perquè les falles no són solament les Falleres Majors de cadascuna d’aquestes. I és il·lògic que els mitjans de comunicació es fixen únicament en això tenint en compte el que hi ha darrere de cada monument.

Els artistes fallers treballen els 365 dies de l’any per a poder donar a eixa Fallera Major una falla que es quede en el seu record per sempre. Comencen el disseny, passen per l’aprovació de l’esbós, fan una maqueta, i amb suro donen forma a les figures sobre estructures de fusta, aplicant capes d’algeps fins a escatarho i acabar amb un resultat llis abans de pintar, tenint en

compte el temps que necessiten per a col·locar detalls que facen d’eixe monument un que siga completament únic.

No obstant això, el treball d’aquestes persones cau en l’oblit, perquè és molt més senzill mostrar que les falles són simplement una festa on destaquen els seus representants i ressalta el soroll.

Així que sí: les falles apareixen desenfocades en els mitjans de comunicació i és moment de reivindicar que les falles són molt més del que es mostra.

Les falles són dies d’intensitat, de riures, d’alegries, de plors. Però, sobretot, és l’esforç i la dedicació dels artistes fallers que fan que cada any siga màgic, perquè sense ells no haurien falles. És el treball dels indumentaristes, que fan tot el possible per vestir a cadascun dels participants d’aquesta festa. És la cultura que envolta aquesta tradició, i l’emoció de ser un llegat transmés de pares a fills.

ÉS MOMENT DE CONTAR QUE

LA NOSTRA FESTA NO ÉS

SOLS SOROLL, QUE CADA

FALLA NO ÉS

NOMÉS UNA

COMISSIÓ, SINÓ

UNA GRAN FAMÍLIA.

Perquè la vida fallera és un calendari paral·lel, que no està marcat per estacions, sinó per actes: la crida, la presentació, la proclamació, l’ofrena, la cremà...

Cada ocasió reforça vincles i alimenta la identitat dels qui, any rere any, entreguen el seu temps, els seus diners i la seua energia a la festa.

velibus ea doluptiam idis aut volor alia

DESENFOCADES:

EEn el món de les Falles és fàcil que tota l’atenció se centre en les Falles que aconsegueixen el primer premi. Però el temps i la memòria col·lectiva ens recorden que no sempre és l’obra guanyadora la que més perdura.

Moltes vegades, la Falla que puja al més alt del podi presenta un acabat de qualitat sospitosa, mentre altres falles, amb una execució quasi perfecta, es conformen amb un segon o tercer lloc. Però no sempre és una qüestió tècnica: de vegades és el guió massa atrevit, la crítica massa punyent, un disseny massa innovador o, senzillament, el gust personal del jurat el que deixa fora del palmarés obres que després passen a la història.

Queden en la retina aquelles falles que, encara sense el màxim guardó, destacaren per la seua perfecció tècnica, pel detall minuciós, pel seu enginy o per l’atreviment del missatge. Autèntiques joies artístiques que el pas del temps ha convertit en icones més recordades que moltes primeres classificades.

Un bon exemple el trobem en la Falla Plaça d’Espanya de Cullera, en 1991. L’artista José Lafarga va plantar una obra espectacular que es va haver de conformar amb el segon premi. Esta falla va estar marcada per un gran remat d’un musulmà que hagué de ser lligat amb cordes per a evitar la caiguda. Aquell detall, més que una errada, va donar-li una aura llegendària que encara hui es recorda.

Tot i no pertànyer a la Secció Especial, la Falla Espartero-Gran Via Ramón i Cajal va destacar

especialment en les Falles de 1992. Amb el lema “Homo sapiens, sapiens” i sota les mans d’Alfredo Ruiz, esta obra va obtindre el 4t premi de la Secció Primera, però es va convertir en una de les més recordades -encara arad’aquell exercici gràcies al seu impacte visual i estètic.

Així mateix, el disseny sempre atrevit d’Ortifus ha deixat moments memorables, com la falla de Blanqueries de 1994, amb el lema “Camas”. L’artista Agustín Villanueva li donà vida i, encara que no va ser una primera classificada, la seua aposta arriscada ha quedat en la història com una de les més recordades d’aquella dècada.

De vegades, l’oblit del jurat ha sigut encara més dur. A la Falla Passeig-Mercat de Cullera, en 1995, Vicente Fitó va plantar una falla que, sense aspirar al primer premi, tampoc mereixia quedar en l’onzena posició. Els fallers de

DESENFOCADES

la comissió encara la recorden amb estima, potser precisament pel sentiment d’injustícia. En el nou mil·lenni, el record es multiplica. Com no parlar de la “Pinotxada Universal” de la Falla Na Jordana (2001), obra de Manolo Martín. Aquell segon premi representava molt més: un canvi de llenguatge plàstic i de guió que haguera pogut obrir una nova etapa en el disseny faller. Hui pocs saben quina va ser la guanyadora oficial, però tots recorden la gran “Pinotxada”.

Unes altres segones posicions també han passat a ser llegendàries, com el “Somnis d’una nit d’estiu” de Julio Monterrubio a la Plaça del Pilar (2003) o les “Històries de la coentor” de Convent Jerusalem (2004), un monument de Paco López que, si no haguera sigut eclipsat per les milionàries falles de Nou Campanar, hauria marcat escola.

Amb l’arribada de la dècada següent, el contrast encara es fa més gran. José Lafarga va brillar en 2009 amb “Una nit a l’òpera” a la Plaça del Pilar, que molts consideren la

seua millor obra. Però el jurat va decantar-se per la “falla del milió d’euros” i la història es va escriure d’una altra manera. El mateix li passà a Pere Baenas: primer amb “El bes” de Nou Campanar (2010), la falla amb els ninots més grans mai vistos, i després amb “Floreal” de Cuba-Literat Azorín (2012), una obra de perfecció i pintura exquisida. En ambdós casos, el segon premi no reflectia la magnitud del treball.

En els últims anys tampoc no han faltat exemples. El debut de Paco Torres a la Plaça del Pilar en 2017 amb “Que li tallen el cap!” va ser un segon premi que molts consideraren curt per a una obra d’aquell nivell. I en el mateix any, la falla SuecaLiterat Azorín baixava fins a l’octava posició amb “Per on passa arrasa!” d’Álvarez-Sala, una de les injustícies més comentades, especialment per la mirada de la guerrera que donava cos a la falla.

El sentiment de “tongo” també acompanya alguns records recents. A la Falla Taüt, en 2019, David Sánchez Llongo plantà “Visca la revolució!”,

que es quedà en el tercer lloc, però que per a la comissió —i per a moltes falleres i fallers— havia sigut la millor de l’any. Esta es una de les falles més reproduïdes en diferents poblacions, mostra del seu èxit popular, encara que a Cullera va ser un dels pocs llocs on la Falla no va obtindre el palet del primer premi. Una vegada més es va demostrar que el criteri del públic i el del jurat, no sempre van de la mà.

El mateix Llongo, dos anys després, va sorprendre amb “Extravagància” a Exposició-Micer Mascó (2021): una falla plena de detalls i qualitat, plantada amb força després de la pandèmia, que tampoc passà del tercer premi però que és la més recordada d’aquella edició.

La Falla Illes CanàriesTrafalgar, amb el lema “Els mil i un encisos” i obra de l’artista Vicente Herrando va ser una de les grans favorites de la Secció Primera ja abans de plantar-se a l’any 2019. Tot apuntava bé, però finalment va obtindre una 6a posició.

QUEDEN EN LA RETINA AQUELLES FALLES QUE, ENCARA SENSE EL MÀXIM GUARDÓ, DESTACAREN PER LA SEUA PERFECCIÓ TÈCNICA, PEL DETALL MINUCIÓS, PEL SEU ENGINY O PER L’ATREVIMENT DEL MISSATGE

(esq.) Falla Na Jordana, en 2001. Arxiu: Cendra Digital

(dreta) Falla Plaça d’Espanya de Cullera, en 1991. Arxiu: Joan Castelló

Falla Passeig-Mercat de Cullera, en 1995. Arxiu: Joan Castelló

(dreta) Falla Convent JerusalemMatemàtic Marçal, en 2004. Arxiu: Cendra Digital

Falla

DESENFOCADES

I per a tancar este recorregut, cal tornar a parlar de Llongo. En 2024, a la Falla Exposició-Micer Mascó, ens va sorprendre amb “Sensitiva”, un obra clàssica, plena de detalls, mirades captivadores i perfecció tècnica. Després d’haver guanyat en 2023, el resultat d’aquell any no va acompanyar com s’esperava: un segon premi amb sabor de primer segons l’opinió de falleres i fallers.

Al cap i a la fi, els primers premis són com una fotografia lluenta que es mostra amb orgull als casals. Però amb el pas del temps, eixa imatge es va difuminant, es torna borrosa i acaba quedant desenfocada en la memòria col·lectiva.

En canvi, les falles que arrisquen, que emocionen, que planten un guió atrevit o un acabat quasi perfecte encara que no agraden al jurat, són les que continuen nítides. Són les que els fallers i falleres recorden anys després, les que s’ensenyen als fills i nets amb orgull, les que apareixen sempre en les converses al casal quan algú diu allò de “te’n recordes d’aquella falla?”.

Eixes falles, encara sense el banderí del primer premi, són les que s’han guanyat el guardó més important de tots: quedar enfocades per sempre en el cor del món faller. Perquè les Falles, com la vida, no es mesuren per les classificacions, sinó per les emocions que perduren. I en això, cap jurat pot posar nota. Potser mai sabrem quina falla va guanyar de veritat. Però sí que sabrem quina no oblidarem. I, al remat, això també és fer història, perquè quedar desenfocats pel jurat no pesa tant com quedar enfocats per sempre en la memòria de la gent.

S’HAN GUANYAT EL GUARDÓ MÉS IMPORTANT DE TOTS: QUEDAR ENFOCADES PER SEMPRE EN EL COR DEL MÓN FALLER

DESENFOCATS: QUAN LES FA-

LLES INFANTILS

DEIXEN DE MIRAR ALS

XIQUETS

SERGIO ALCAÑIZ

Artista faller de Falles Infantils

HSón molts els anys que porte plantant falles infantils i, sense cap dubte, el moment més decisiu, al mateix temps que emotiu, per a mi és el Dia de la Plantà. I cada any, per desgràcia, tinc una sensació que es repeteix: moltes falles infantils ja no estan fetes per als xiquets. I no ho dic amb nostàlgia. Ho dic amb preocupació, perquè veig escenes preciosistes que semblen vitrines de museu, conceptes tan abstractes que ni jo, dedicant-me a això, aconseguisc desxifrar a la primera. Llig guions que parlen d’existencialisme, problemàtiques globals o metàfores tan rebuscades que requereixen un màster per a entendre-les. I, clar, després mire als xiquets: mirades perdudes, somriures

congelats, zero preguntes. El pitjor que li pot passar a una falla infantil és que un xiquet la mire… i no senta res. El que hauria de ser una festa feta per als més xicotets s’està convertint en un aparador per a adults. I ací està la contradicció que més em fa mal com a artista: hem confós “infantil” amb “inferior”. Com si fer una falla senzilla fora sinònim de fer-la poc artística. Com si rebaixar el nivell conceptual anara rebaixar el nivell creatiu.

Però la complexitat no garantix la qualitat. I menys encara en una obra destinada a xiquetes i xiquets, el món dels quals està ple de preguntes simples, emocions intenses i universos màgics. Fer una falla infantil hauria de ser un acte d’empatia: posar-se a l’altura dels més xicotets, mirar amb els seus ulls, escoltar les seues inquietuds. I, no obstant això, moltes vegades fem just el

contrari: parlem des de la nostra mirada adulta pensant que sabem el que ells volen.

El xiquet com a espectador… o com a excusa

M’inquieta que, en massa ocasions, els xiquets s’hagen convertit en una espècie de “element decoratiu” del projecte infantil. Figuren a la foto, porten la banda, ixen en el llibret… però no estan en la falla. I quan parle amb artistes, amb presidents, amb equips creatius, escolte sovint la mateixa frase: “És que si fem una cosa més simple no cridarà l’atenció.”

L’atenció de qui? Perquè si qui ha de ser el protagonista no entén res, llavors ja hem perdut.

Em preocupa que estiguem creant falles infantils que funcionen per al jurat, per a Instagram, per al llibret… excepte per

DESENFOCATS: FALLES INFANTILS

als xiquets. Ens centrem tant a sorprendre l’adult que se’ns oblida sorprendre el xiquet, que és molt més difícil, però infinitament més important.

El que els xiquets necessiten

Els xiquets no necessiten discursos grandiloqüents. Necessiten històries que els parlen del que viuen cada dia: les seues pors, els seus descobriments, els seus jocs, el que somiaven ahir i el que desitgen demà. Necessiten humor. Necessiten personatges que reconeguen o que els desperten ganes d’inventarse un món. Necessiten colors, ritme, dinamisme. Necessiten falles que els donen permís per a imaginar.

I, sobretot, necessiten participar. No sols posar per a la foto, participar de veritat. Que quan vegen la seua falla puguen dir: —“Això ho hem fet nosaltres.” Perquè quan un xiquet se sent part de la creació, la festa es torna seua. I això, per a mi, és el futur real de les Falles Infantils.

Algunes falles infantils s’han convertit en versions

reduïdes de les grans: mateixes preocupacions, mateixa estètica, mateixa ambició tècnica. Però la infantil no és “el mateix però en xicotet”. És un altre llenguatge, i oblidar-lo és l’origen d’este desenfocament.

Al meu entendre, el problema té tres arrels clau: L’afany de competir, que ens espenta a impressionar adults.

La pressió estètica, que prioritza el bonic sobre el significatiu.

La por al simple, com si parlar des de la infància anara a restar valor artístic.

Però, per a mi, succeïx el contrari: crear des de la infància exigix una creativitat molt més pura, més honesta i més desafiadora. Fer una falla que emocione a un xiquet és més difícil que fer una que impressione a un adult. I això, lluny de ser un límit, hauria de ser una oportunitat.

Tornar a mirar amb ulls de xiquet.

No propose fer falles totxes. Propose fer falles amb sentit, falles que recorden

qui són els seus destinataris. Que no renuncien a l’art, però que el posen al servici de la infància. Perquè quan un xiquet es queda mirant una escena amb els ulls molt oberts… ací comença la màgia de veritat. Les Falles Infantils no necessiten ser més intel·lectuals. Necessiten ser més vives, més autèntiques, més connectades a la realitat dels xicotets i menys a les expectatives dels majors.

Potser és el moment de netejar l’objectiu, d’ajustar la lent, de tornar al punt de partida: els/les xiquets/ es. Sense ells i sense elles, una falla infantil serà sempre una peça bonica, sí… Però també una peça buida. Una falla que, per molt ben feta que estiga, estarà inevitablement… DESENFOCADA.

Pepe Pastor

EN EL PRODIGI DEL DIA

Desenfocar és veure en el prodigi del dia un tornassol de llum reverberant el cant minúscul de les noves roselles, carnoses en la puntualitat.

En les margarides renaix la fugacitat de l’instant estremidor trama del vol d’oronelles.

El timonet en flor reclama un temps, un temps per gravar en les esquerdes la certesa de les coses impossibles.

En els geranis dorm el temps de les paraules antigues cada pètal que perd un record perdura en la llengua desconeguda de l’abelles.

LA NOVA CAVERNA

Deshabitar el romer és perdre’s, és deixar de volar amb el blau del dia. L’espai absolut de l’infinit.

En la posidònia queden atrapats els cossos sense rostre que la mare mar ha rescatat de la misèria. Ossos enlluernats per la lluna, quan en la nit aguaiten, es transformen en la memòria dels baladres que cerquen el món.

Només ens queden rius quiets en el límit de l’inenarrable. El dolor en les flors de la primavera.

A l’alba quan el silenci de l’espera esgota el temps i no cal més estima que conscient ser que el temps no s’atura i mirar no és una opció, sinó un deure.

Mire el que no es veu com a destí regire entre les ombres esgotades de ser humà anèmic i presoner i descobrisc allò que els filòsofs ens relataren, la caverna de Plató.

Desenfocar la mirada és eixir de la moderna cova de tiktok on la dissenyada realitat ha segrestat misèria i bellesa Per transformar-les en banalitat.

Vull ser un nàufrag en la matinada per a sentir el silenci de l’espera I prendre en llibertat la llum del dia

TERÀPIA SENSE FILTRES:

SINOPSI:

LLa història que van a descobrir a continuació, va dedicada a tota eixa gent que no coneix els filtres, són gent que viu sa vida tal com els ve, sense parar-se a pensar en possibles conseqüències posteriors, gent a qui no li preocupa què en puguen pensar, ni de les accions que puguen derivar-se de les seues actuacions.

Són gent que no encaixa bé en la societat, eixa societat que els margina, apartant-los i recloent-los en llocs tancats especialment dissenyats per a ells, allí en aquest lloc viuen i conviuen junt amb altres com ells, altres que també han oblidat els filtres i van passant la seua existència en un món que no és el que tots coneixem, és el seu món del que sols ixen per fets aïllats que de tant en tant els porten a la realitat en la que la majoria de gent està instal·lada.

Tota la història està contada en clau d’humor perquè desgràcies ja hi ha moltes i el somriure, sempre ha sigut la millor teràpia per a combatre els mals moments, per això que els demanem les seues millors rialles que seran la millor medicina per a tota aquesta gent sense filtres.

L’acció es desenvolupa en la sala d’esplai social d’un centre de salut mental, un saló on sovint es reuneixen els pacients per a fer activitats en comú i teràpies participatives. La sala està dotada de càmeres i monitors per a vigilar als pacients que estan tutelats per metges i zeladors.

L’escena es troba solitària i en penombra, es de nit i els interns del centre estan a les seues habitacions, la sala disposa a un costat de la porta d’accés i una cambra on es guarda el material de joc i de treball, a l’altre costat està una xicoteta cambra on es guarda el material electrònic i un wàter d’us comú.

El mobiliari està compost per taules i cadires per als jocs i tallers, unes butaques mes còmodes on poden seure a veure projeccions i la televisió a més d’algunes cadires plegables per a fer teràpies.

LLIBRE INFANTIL:

PRESIDENT

INFANTIL

a córrer, amb els patinets fent esports amb companyia de tots els seus amiguets.

Gaudeix amb els jocs de taula, amb la Nintendo també, i amb tot el que siga festa, i tinga torrà després.

Enzo. Passa-t’ho molt bé, que aquest proper any seràs, dels xiquets, el president.

De la falla de ta vida, de la que sempre has sigut. Enzo és el president infantil de la gran falla Taüt.

A ENZO PRESIDENT infantil

Enzo, amor meu,

Des que vas nàixer, portes les falles dins del cor. Ho sabem tots. Ho veiem en els teus ulls, en la teua alegria i en cada vegada que parles de la nostra festa. Eres faller per naturalesa, perquè la passió et ve de totes bandes: de la família paterna i de la materna. A casa, les falles sempre han sigut molt més que uns dies de festa… han sigut una manera de sentir, de compartir i de créixer junts. Fixa’t si ho portes dins, que fins i tot la teua mare va ser Fallera Major de la mateixa comissió, i tu tens eixa mateixa flama que et recorre per dins.

El teu iaio, qui un dia ens va portar a esta comissió, ens va ensenyar a estimar-la i cuidar-la, i enguany viurà un regal immens. I encara que ara no s’expressa com abans, ell ho sent amb la mateixa força de sempre. I ho deixa veure… en eixa mirada que se li il·lumina quan apareixes, en els ulls que li brillen d’orgull, en l’abraçada suau que et dona o en aquell somriure mig amagat que només tu saps reconéixer. Perquè ell parla així, amb el cor. I el seu cor et diu que està profundament orgullós de tu, del teu càrrec i del camí que estàs fent en la falla que tant estima.

Eres un xiquet dolç, sensible i atent. La manera en què cuides del teu germà Gael parla per tu: entre vosaltres hi ha un vincle ple d’afecte, complicitat i alegria. I, com entre tots els germans, també teniu eixes xicotetes cosetes del dia a dia que formen part de la vostra història junts.

És màgic vore com t’encanta disfressar-te i, quan ho fas, el món pareix més alegre. La teua mare sempre pensa en la millora disfressa per a tu, i tu la llueixes amb una felicitat tan gran que és impossible no somriure en vore’t. No és d’estranyar que molts anys hages guanyat premis: tens una llum pròpia que enamora. Ella, amb el seu amor i dedicació, s’assegura que cada disfressa et faça sentir únic i especial, perquè sap que cada moment compta en el teu camí.

I si alguna cosa també et fa brillar els ulls és el futbol. Eres un gran aficionat del València CF, una passió que t’ha passat el teu pare i que compartiu d’una manera molt especial. Eixos moments junts, celebrant gols i patint partits, són records que es quedaran sempre al cor.

Un moment inoblidable d’aquest any serà la presentació. Gael et pujarà el coixí amb el corbatí i eixe gest tan tendre quedarà gravat per sempre en la nostra memòria. A més, enguany tindrà un significat especial perquè, per primera vegada, els quatre formareu part de la mateixa comissió: el teu pare s’ha unit a ella i això farà que el moment siga encara més emocionant.

Les setmanes prèvies als dies grans, ja sents la festa bategar dins de tu: el polar preparat, la caixeta dels coets llesta i Gael al teu costat, com sempre. És la vostra manera d’anunciar que s’acosten eixos dies que tant espereu.

Com a President Infantil viuràs cada acte amb un sentiment intens: els passacarrers, la Crida, l’Ofrena… cada moment tindrà un sabor especial. El dia dels premis, que sempre t’ha posat un poc nerviós, et sorprendrà. Enguany el viuràs des d’una altra perspectiva, des de la famosa escalinata i amb l’orgull de representar la teua falla.

I finalment arribarà la Cremà. Sé que és un instant que sempre t’ha fet sentir un punt de tristesa, perquè estimes molt la falla… però també saps que d’eixa flama naix un nou començament. I eixa és la màgia que tu entens com només els fallers de veritat ho fan. Enzo, amor meu, espere que disfrutes d’unes falles meravelloses, plenes de moments únics que guardes per sempre al cor, que mantingues la teua innocència, la teua il·lusió i eixa bondat tan teua que et fa especial. Eres un trosset del meu cor i veure’t créixer és el regal més gran que la vida em dona.

Amb tot el meu amor, la teua iaia.

fallera major

INFANTIL

i fuig dels enfrontaments, detesta tota classe de “líos” i prefereix bon ambient.

La festa de les falles en sa vida ha estat present perquè els seus pares són fallers de valent.

un crit que valga per mil: que visca la nostra Ariadna. Visca la fallera major infantil!

TAÜTfalla

A ARIADNA FALLERA MAJOR infantil

A la nostra Ari…

Des que vas nàixer, Ariadna, ja es veia que portaves la festa al cor. Sempre amb aquell somriure tan teu, corrent per la falla, mirant els coets amb ulls plens de llum i ballant sense parar, com si el món et seguira el ritme.

Has crescut tan ràpid! I, de sobte, ara et veiem com a Fallera Major Infantil i se’ns ompli l’ànima d’orgull. Perquè eres tu, la nostra xiqueta, la que sempre somiava amb aquest moment.

T’agraden els colors, el so de la banda, la pólvora i eixes coses tan simples que et fan disfrutar al màxim la vida. Quan dibuixes, sembla que el temps para, el llapis i la imaginació volen i eres capaç d’expressar amb art tot allò que sents.

Hi ha en tu una alegria que s’encomana, una il·lusió que tot ho envolta, una màgia que fa que tothom et mire i somriga sense saber per què.

Eres la llum de la Taüt, la més dolça fallereta, la que fa gran cada acte amb la seua presència inquieta.

Gaudeix cada moment, cada rialla, cada plor, cada nervi, cada pas de ball.

Viu este any com només tu saps fer-ho: amb passió, amb cor i amb l’alegria que et caracteritza.

Nosaltres, els teus tios, t’acompanyem amb emoció i tendresa.

Et mirarem des de primera fila, amb els ulls brillants i el cor ple, perquè sabem que aquest any serà teu, de cap a peus, completament.

Balla, Ariadna, riu i somia fort, que ser Fallera Major Infantil és un regal únic i preciós. I recorda:

sempre estarem al teu costat, amb tot el nostre amor i una abraçada gegant.

Dels teus tios, que t’estimen immensament.

CNACHO AGUD CASTELLÓ

MAR ALCAÑIZ BOLONIO

EDGAR ALONSO CLARI

EMMA ALONSO CLARI

LUCA ALONSO CLARI

LUCÍA ALVAREZ MUÑOZ

MAXIMILIANO ALVEZ MATEI

MIREIA ARAGÓ COLOM

ELENA MARÍA BALUMYAN MANUKYAN

OMISSIÓ infantil TAÜTfalla

MARCEL FRIGOLA ESCLAPEZ

POL FUERTES DUART

JOAN FUERTES TUR

NOA GABARDA PALERO

DAVID GARCIA AGUD

ENZO GARCIA COLUBI

GAEL GARCIA COLUBI

SAMOA GARCIA GONZALEZ

SUMMER GARCIA GONZALEZ

LEIRE GARCIA IRURE

SERINÉ BALUMYAN MANUKYAN

THOMAS BALUMYAN MANUKYAN

ÁLVARO BARBERO ARLANDIS

MARCOS BARBERO ARLANDIS

AINARA BERNABEU FRANCISCO

CLARA BLASCO RICO

SIRA BLASCO RICO

HUGO BLASCO CUQUERELLA

ARIA BOHIGUES ESPAÑA

GUILLERMO BORRAS MOGORT QUIM BORRÀS RODRIGUEZ

ROC BORRÀS RODRIGUEZ

MAIA BOU CLARI

AISHA CAMPELLO SAPIÑA

MAR CARRILLO BARBERÁ

MAR CEFERINO GRAS

VEGA DEL CARMEN CERVERÓ MARTINEZ

MARCOS COLOM CHOFRE

HÉCTOR COLUBI GARRIDO

ALBERTO COMPANY SARRION

DIEGO COMPANY SARRION

ARNAU COSTA COTS

ADARA COSTA OCHOA

ALVARO COSTA PALOMARES

MARTINA COSTA PALOMARES

ANA COSTA TORMOS

MIA CRIADO PIRTSKHALAISHVILI

VERA CRUAÑES BAYONA

VICENT CRUAÑES BAYONA

AURA DEL CARMEN PASCUAL DAZA

ALVARO ESCRIVÁ MORALES

ZOE ESCRIVA REIG

DANIEL ESCUDERO LÓPEZ

PAULA FAYOS FUERTES

PABLO FEMENÍA RIBES

ALBA FERRER MARTINEZ

LUCA FERRER MARTINEZ

SARA FERRER MARTINEZ

JANIER FLOREZ MELENDEZ

CLAUDIA FORT GARCIA

LEO FRANCO CORTES

XAVI FRANCO FENOLLAR

LUCA GARCIA IRURE

IKER GARCIA TORRES

PAULA GARCIA TRULL

OMAR GAVARRELL AGUIRRE

MARCOS GIL BORRAS

LAIA GIL MUÑOZ

MAR GIL MUÑOZ

MAEVA GÓMEZ GÁLAN

MOANA GÓMEZ GÁLAN

MARC GONZALEZ MAIRE

MIREIA GRAU GIL

LEA HERMAN GONZALEZ

EMMA HERMAN MARTI

PABLO HERMAN MARTI

BRUNA HERNANDEZ MARI

LIAM JOVER ESPAÑA

AINARA JULIÁN HERNANDEZ

ERIK JULIÁN HERNANDEZ

NAIA JULIÁN HERNANDEZ

LAIA LLOPIS BUSTOS

BIEL LOPEZ LLI

MARIO LUJÁN HERNÁNDEZ

VEGA LUJÁN HERNÁNDEZ

ADRIÀ MADRIGAL COLLADO

AITANA MADRIGAL COLLADO

ALBA MAHIQUES GIL

IRIS MAHIQUES GIL

LAIA MARTINEZ FERRANDO

PAU MARTINEZ FERRANDO

ADRIANA MARTINEZ MANZANARES

HUGO MARTINEZ MANZANARES

CAYETANA MARTINEZ MÁS

JIMENA MARTINEZ MÁS

JÚLIA MARTINEZ MÁS

MARC MIGUEL CASTELLO

IRENE MONTAGUT FALCO

ALEJANDRO MONTALVO GONZALEZ

LUCAS MONTAÑEZ SAPIÑA

PABLO MONTOLIO ESPAÑA

SARA MONTORO SAPIÑA

LENA MÜLLER FERNÁNDEZ

MAYA MÜLLER FERNÁNDEZ

LUISA ORTIZ SANELEUTERIO

MARTINA ORTIZ SANELEUTERIO

MIGUEL ORTIZ SANELEUTERIO

CANDELA PADILLA PIRIS

SOFIA PALERO FABRA

MARTINA PALOMARES GIL

LOLA PEDROS ROMERO

PAOLA PEDROS ROMERO

CARLA MONICA PIERA SOLER

SIRA PIQUE TORRES

MARIA PLANELLS BALDOVÍ

LUCÍA RAFAEL BADIA

PEDRO RIBES CALATAYUD

DANIELA RICO MORENO

LUCAS RICO MORENO

GUILLEM RICO CALABUIG

JÚLIA RICO CALABUIG

MARIO ROIG SOLER

KARLOS ROMERAL VIDAL

DAVID ROMERO SERRA

ELIS RUBIO BLASCO

HECTOR RUIZ ALVAREZ

AGNES RUIZ JULIAN

DAVID RUIZ MOLINA

BRUNA SANCHEZ FERRER

ONA SANCHEZ FERRER

AITOR SANCHEZ HERNANDEZ

ARIADNA SANCHEZ HERNANDEZ

LEO SANCHEZ ROMERO

ÀLEX SANCHIS ARNANDIS

ROWAN SANFRUTOS MORENO

ERNEST SANJUAN MARQUES

MARTINA SAPIÑA MARTINEZ

VALERIA SARRION MARTINEZ

POL SOLDADO FENOLLAR

KEDAR SOLER JUAN

SAIRA SORIANO TERCERO

SAYA SORIANO TERCERO

MARCEL SUCH CUTANDA

AITANA TUR BOIX

OLIVIA VALLET VALERO

SARA AGUSTÍNA VARGAS DOMÍNGUEZ

GUILLEM VERCHER ALMIÑANA

MIGUEL VERCHER ALMIÑANA

GABRIEL VICENTE RAMIRO

MATEO VICENTE RAMIRO

ARIADNA VICTORIA COSTA

VEGA VICTORIA COSTA

RECOMPENSES

DISTINTIU I CULLERETA D’ARGENT

ARIA BOHIGUES ESPAÑA

ROC BORRÀS RODRIGUEZ

HÉCTOR COLUBI GARRIDO

JOAN FUERTES TUR

GAEL GARCIA COLUBI

CHLOE HERVÁS SAPIÑA

LAIA LLOPIS BUSTOS

GUILLEM RICO CALABUIG

MARIO ROIG SOLER

ARIADNA SANCHEZ HERNANDEZ

MARCEL SUCH CUTANDA

GABRIEL VICENTE RAMIRO

MATEO VICENTE RAMIRO

DISTINTIU D’ARGENT

MARTINA SAPIÑA MARTINEZ

DISTINTIU I CULLERETA D’OR

CLARA BLASCO RICO

ENZO GARCIA COLUBI

SUMMER GARCIA GONZALEZ

MOANA GOMEZ GALAN

LEA HERMAN GONZALEZ

BIEL LOPEZ LLI

DAVID ROMERO SERRA

DISTINTIU D’OR

EVA MONTAGUD GRAU

RUPERTO MONTALVO GONZALEZ

ALEIX SALA LOPEZ

ARNAU SALA LOPEZ

PAULA TUR MIÑANA

RECOMPENSES JLF I JCF

FALLA INFANTIL

TAÜTfalla

En un raconet molt llunyà, però que viu dins de qualsevol somriure, hi havia una ciutat que només apareixia quan algú imaginava ben fort. Ningú sabia exactament com era, perquè cada vegada canviava segons qui la somiava. Un dia, la ciutat va decidir mostrar-se a una xiqueta molt especial: Aivila, que sempre mirava el món amb ulls plens de curiositat.

Quan Aivila va parpellejar, de sobte, es va trobar allí: envoltada de colors que flotaven, arbres que saludaven movent les branques i camins que es dibuixaven sols davall dels seus peus. Tot semblava un joc gegant, com si el món haguera estat fet amb plastilina i rialles. Els núvols baixaven a donar-li la mà i el vent, molt amable, li acariciava els cabells per donar-li la benvinguda.

A mesura que avançava, Aivila descobria coses cada vegada més sorprenents. Hi havia vaques amb ales que feien piruetes al cel, com si foren acròbates d’un circ flotant. També hi havia caragols taxistes, que portaven una llumeta al cap per a no perdre’s i que sempre sabien quin era el camí més curt, encara que no semblara possible. Tot era tan graciós que Aivila no podia deixar de riure.

En un parc ple de flors que contaven acudits, va conéixer una parella molt especial: un ratolí ballarí i una elefanta que portava un vel immens fet de bombolles. Estaven assajant per al seu gran dia: una boda plena de música, pastissos gegants i convidats que venien de tots els racons màgics de la ciutat. Quan van veure Aivila, la van convidar a participar en la desfilada nupcial i ella, encantada, va acceptar.

I així, amb cada aventura, la xiqueta aprenia coses noves sobre ella mateixa. Descobria que la seua imaginació era més gran del que pensava, capaç de crear mons sencers i de transformar el que és estrany en meravellós. També aprenia que tots els personatges, per diferents que foren, tenien alguna cosa bonica per compartir: una història, una rialla o una lliçó especial.

Però, a poc a poc, Aivila va començar a preguntar-se si algun dia hauria de tornar a casa. La ciutat inventada era increïble, però també estimava el seu món real. Així que la xiqueta va emprendre un últim passeig, buscant alguna pista, algun caminet secret que li indicara què havia de fer.

La pregunta era: tornaria Aivila al seu món, o decidiria quedar-se una mica més en aquell lloc on tot, absolutament tot, era possible?

La resposta, com sempre, la tenia la seua imaginació.

TAÜTfalla

LA CIUTAT INVENTADA

Després d’un viatge desitjat, al nostre destí hem arribat: una ciutat inventada on es barreja ficció i realitat.

És la nostra falleta d’enguany, un lloc realment fantàstic, un món encantat sense igual on tot és possible i màgic.

Allí no es para mai de crear. És una aventura encisadora on la fantasia deixa passar una realitat esperançadora.

Un lloc il·lusori on canvia la llei, on regna boja la bogeria, i viure i somiar és remei per crear noves ficcions cada dia.

LA xiqueta

La protagonista és esta xiqueta: ella serà nostra amfitriona, ella ens presentarà disposta el personatge i/o la persona.

Ens guiarà encantada perquè puga’m conéixer la seua ciutat inventada que no para mai de créixer.

Allí pot passar de tot, encara que no passe res, que la imaginació no té límits i el temps corre del revés.

La xiqueta ens ho explica. Res ací és anormal la qual cosa significa que tot està bé i està mal.

ELS personatges

Allí habita una zebra que dona pas a un lleó i les vaques voladores, són normals a la ficció.

Hi ha un taxi caragol que ens porta a tots els llocs i veuràs unes casetes, que creixen com xampinyons.

Caminar és genial, amb les sabates alades i resulta molt normal veure el sol i la lluna. agafadets de la mà.

Allí anirem a la boda del ratolí i l’elefanta i coneixerem la llar de l’ogre verd i l’infanta.

ELS IAIOS

La xiqueta té una iaia que la lliura de tot mal i amb saviesa l’aconsella fent-la sentir especial.

Amb la seua tendresa l’acarona suaument i amb la seua saviesa l’aconsella sàviament.

Amb les seues mans sàvies i el seu cor de xiquet el iaio li dona vida a aquest món xicotet.

Tot ho pot aconseguir el més menut; al major res se li pot resistir: el meu iaio és el millor.

SORPRESES

Ens esperen moltes sorpreses a la ciutat inventada; alguns viuen dins de setes i altres en l’aigua destil·lada.

Allí els edificis creixen de forma descompassada i el que era la planta baixa, ara es troba dalt l’andana.

GOS, GAT I ALTRES animals

Allí en el gos és normal que li agrade menjar peix, que refregue tota la llar i lladre dient “miau, miau”.

En el gat és habitual que, quan li tire un pal, me’l porte corrents i pegue bots pel portal.

A la ciutat inventada hi ha un lleó vegetarià que desdejuna espinacs, i dina arròs amb fesols i naps.

I les vaques voladores, volen per dalt de tot, perquè estan totes boges encara sort que porten dodot.

Allí ho reciclen tot: el cristall es torna joia, l’orgànic es fa compost, i el fem un bosc en la foia.

Espere que vos agrade la ciutat inventada que veurem, perquè amb la falleta acabe i allí tots en pau viurem.

PROGRAMA

D’ACTES

infantil

El present programa d’actes està subjecte a possibles canvis.

TAÜTfalla

Dissabte 07 de març

08:30 h - Despertà infantil. En finalitzar, desdejuni oferit pels nostres representants infantils, Enzo i Ari.

19:00 h - Tren Faller amb premis a les millors disfresses.

Diumenge 08 de març

17:30 h - Berenar i castells unflables.

Dilluns 09 de març

17:00 h - Berenar i concurs de dibuix.

Dimarts 10 de març

17:00 h - Berenar i jocs tradicionals.

Dimecres 11 de març

17:00 h - Berenar i Masterxef.

Dijous 12 de març

17:00 h - Berenar i trencà de perols.

Divendres 13 de març

18:00 h - Berenar oferit pels nostres representants infantils, Enzo i Ari.

Dissabte 14 de març

11:00 h - Esmorzar i Jocs reunits.

Diumenge 15 de març

Pel matí (hora a determinar per JLFC) - Globotà infantil.

Dilluns 16 de març

17:00 h - Berenar i plantà infantil.

PREMIS:

2n Premi Secció Especial

2n Premi Interés Turístic

RECULL FOTOGRÀFIC I RELACIÓ DE PREMIS

Lema: Les coses més xicotetes

Artista Faller: Gonzalo Rojas i Mercedes Taibo

FALLA INFANTIL

24-25

RECULL FOTOGRÀFIC infantil

Fallera Major Infantil i President Infantil Falla Taüt 2025

Hola Iris!

Hola Vicent!

Açò s’acaba… que ràpid ha passat tot…

Si si… però hem fet moltes coses eh?

Recordes quant veguerem la falleta? Tota blanca per acabar? I ens la va explicar Gonzalo?…

Ai si… que bonica era… quina alegría fent-nos fotos per asi, per alla… dalt l’escala, baix… Que xulaaaaa

I quant anarem a triar-nos les teles per als nostres trajes?

Si si.. les nostres mares ens deixaren triar-nos el que volguerem! Que raro eh?

Això és perquè tenim bon gust amiga!!

Si, el meu preferit és el rosa sens dubte!

I el meu! Perquè és el mes còmode! Que guapos anàvem eh??

I actes? Quants hem tingut? A la falla, amb altres falles, a Cullera, a València… Mare meua… Jo no hem pensava era tant, eh?

Jo si m’ho imaginaba perquè ma mare ja m’en havia parlat!

Ja… A mi l’acte que més m’agradat ha sigut la Presentació

Si va ser molt emotiu, tota la falla, grans i menuts.

Si… és molt guai!! I vore a les nostres germanetes per corredor pujant-nos la banda i el corbati. Que mones!

Si, i quant cantarem l’himne?

Uf, els pels de punta!

…. Rialles…

Ara, el dia que mes nerviosa estava, va ser als premis!

Bua! I jo… És que això de no saber el premi fins l’ultim moment…

I quant diuen; Premi a la millor falla de Cullera… I estas ahí dalt i tota la falla cridant!!

Ahí sí que es posen els pels de punta si…

Jo tornaria a repetir amic! Plutja i tot inclosa! Perquè aquest any sempre será recordat per tots per fer-se l’Ofrena pel mati!

Hem fet història Iris.

… Més rialles…

El moment mes trist, encara que no per això menys bonic va ser la Cremà…

Ni que ho digues, quins plors tenies…

Ei que tu no… vaaaaa… Si no podies parar…

Mira Vicent, jo estic pensant que quant siga major seré Fallera Major quant tu sigues President, que et pareix?

Super be Iris! Està clar que formem un gran equip!

Per als representants que venen anem a dir-los que ho gaudixquen molt, moltissim, perquè passa molt ràpid i que es riguen i ploren tot el que vulguen, que no passa res!

Bones Falles 2026 a tots i totes!!

Iris i Vicent

RECULL FOTOGRÀFIC 2025 2026 infantil

CAMPIONAT FUTBOL SALA

FALLERA MAJOR INFANTIL

PRESENTACIÓ ESBOSSOS

PROCLAMACIÓ

PRESENTACIÓ

MIG ANY FALLER

Esta història naix de l’amor.

De l’amor per les xicotetes coses, per les paraules dites amb calma i per la manera en què cadascú de nosaltres mira i sent el món.

Vivim en un temps en el qual tot sembla haver de ser immediat, ràpid i d’un sol ús. Un món on de vegades els valors es diluïxen entre presses i soroll, i on oblidem que el verdaderament important no sempre es veu, però sempre se sent.

Amb esta història hem volgut detindre’ns. Parar un moment i recordar —a xiquets i no tan xiquets— que hi ha coses que no es poden ni s’han de canviar. Entre elles, la forma com tractem els altres. La manera en què escoltem, respectem, acompanyem i cuidem.

Perquè el món pot no estar sempre a les nostres mans, però les nostres paraules, els nostres gestos i les nostres actituds sí que ho estan. I és ací on comença tot.

Tant de bo este conte convide a mirar amb més calma, a sentir amb més profunditat i a recordar que els valors no passen de moda quan naixen del cor.

Clara Soler i Romero

Era una vesprada assolellada i Tal i Pasqual jugaven al sambori al carrer.

—Un, dos, tres…

Quan Tal va arribar al nombre 10, va perdre l’equilibri i… pataplaf! Pasqual també va caure amb ella.

Però en lloc de tocar terra, van aparéixer enmig d’una ciutat grisa i silenciosa.

Davant d’ells hi havia un mapa en

De sobte, una llum menudeta va començar a brillar sobre el mapa… i la gran aventura va començar.

Tal i Pasqual arriben a una plaça plena de núvols.. Els núvols canvien de forma: un drac, una flor, una clau.

Un núvol diu:

“Només passaràs si endevines què veus.”

—Sembla un peix!

—No, és un núvol!

DIBUIXA NÚVOLS PER A QUÈ ELS TEUS AMICS I AMIGUES ENDEVINEN EL QUE SÓN…

Heu trobat el color de la curiositat.

Un color que naix quan els nostres ulls s’obrin a noves històries, quan els petits misteris ens fan somriure i ens acompanyen a explorar el món.

Tal i Pasqual arriben davant d’un bassa plena de galletes banyades...

—Ai… i si rellisquem? —diu Tal, mirant la primera galleta. —Potser no podem arribar a l’altra banda… —xiuxiueja Pasqual, una mica espantat.

ESCRIU DINS DE LES GALLETES

COSES I ACTES QUE FAN TINDRE

CONFIANÇA AMB ELS ALTRES, SOLS AIXÍ PODREM PASSAR A

L’ALTRA BANDA

—Ho hem aconseguit! Hem trobat el color de la confiança. Un color que naix quan ens atrevim a provar coses noves, quan confiem en nosaltres mateixos i en els altres, i quan els petits passos es tornen segurs.

Tal i Pasqual entren en un jardí amb una gran font. Tot està en blanc i negre.

“Pinta les coses que fan els amics.”

—Jo pintaré un abraç.

—També podem pintar, compartir i jugar!

DIBUIXA A LA FONT ACTES QUE FAN ELS BONS I BONES AMIGUES.

—Heu trobat el color de l’amistat, un color que naix quan els moments compartits són més alegres, quan els petits gestos importen i els cors s’acosten.

Tal i Pasqual arriben a una fàbrica grisa i en silenci. Una estrella diu:

“Els somnis tornen a brillar quan compartim.”

Dins, veuen caixes buides.

—Podem omplir-les amb joguets que ja no usem… Així altres xiquets podran jugar i somriure!

COMENCEN A OMPLIR-LES AMB JOGUETS, LLIBRES I SOMRIURES DIBUIXATS.

—Sabeu? Les joguines i els llibres esperen que també vosaltres els porteu al nostre casal, perquè puguen arribar a xiquets que ho necessiten —diu Lira amb un somriure.

Heu trobat el color de la generositat.

Quan compartim, no només fem feliços als altres, sinó que també sentim la calor de la bondat dins nostre. Cada joguina, cada somriure que donem, fa que el món brille una mica més.

Tal i Pasqual arriben a un hospital molt menut. Un cartell diu:

“La veritat cura, la mentida apaga, la confiança naix de la sinceritat”

—Heu de dir la veritat, encara que siga difícil.- diu una infermera

Hem trencat esta joguina! Ho diem?

TRIA LA FORMA MES HONESTA DE RESOLDRE ESTA SITUACIÓ.

PINTA’L TOT SI DIRIES LA VERITAT, LA MEITAT SI ESPERARIES

QUE HO CONTARA ALTRE O

PINTA MOLT POC SI CULPARIES

A UNA ALTRA PERSONA.

— Heu trobat el color de l’honestedat. Heu après que dir la veritat no sempre és fàcil, però quan ho fem, el cor se’ns fa fort i tot al nostre voltant sembla més clar.

Tal i Pasqual arriben a una cuina molt, molt, gran. Hi ha moltes taules i aliments de colors.

Una cullera diu:

“Escolteu, parleu, i feu una recepta junts.”

—A mi m’agrada la poma.

—A mi, la xocolata! Podem fer un pastís amb tot!

Proven, riuen i escolten els gustos de tots. El forn s’encén i l’obrador s’ompli d’una olor dolça.

Heu trobat el color de l’empatia i el respecte. Quan escoltem i afegim cada ingredient amb cura, com a la recepta, els cors es fan més suaus i el món es torna més dolç per a tots.

Tal i Pasqual arriben a un campanar altíssim. A dalt hi ha una campana a la que no hi arriben per a poder ferla sonar.

“Només junts podreu fer-me sonar.”

Oh no! Ens falten tres escalons. No podem seguir, algú ens podria ajudar?- Diu Tal I com ens podrien ajudar?

- Diu Pasqual

DIBUIXA ELS ESCALONS QUE FALTEN PERQUÈ TAL I

PASQUAL PUGUEN ARRIBAR A LES CAMPANES.

Heu trobat el color de la companyia, heu aprés que la força d’un equip està en cada persona, com les campanes que només sonen bé quan van a una.

La ciutat inventada brilla com mai. Les cases, els arbres i els carrers tornen a tindre color.

—Ho heu aconseguit. Els colors viuen dins de vosaltres. Cada color és un valor, i cada valor, una llum que pot canviar el món.

Tal i Pasqual tornen al sambori. Ara, cada quadrat brilla d’un color diferent. Riuen, salten i miren el mapa, que ja no és de paper: ara el porten dins del cor.

Les campanes del campanar comencen a sonar suaument… Una per la curiositat, una per la confiança, una per l’amistat… Cada so arriba fins al cel, i el cel es pinta de mil colors.

El món ja no és gris. Els colors ballen dins dels cors, i cada vegada que feu un gest amable, sincer o valent, una nova campana sona i un nou color il·lumina la ciutat.

Perquè els valors no només es troben: es viuen. I vosaltres… ja heu aprés a fer-los sonar.

PINTA AL TEU GUST EL

NOSTRE MAPA DELS COLORS

GALERIA COMERCIAL

la plaza

c a f e t e r í a