Llibret Foguera Princesa Mercedes 2026

C C C ARA C REU

O

La Festa com MAI es compta

Edita: Foguera Princesa Mercedes

D.L.: A 209 – 2022

Títol: CARA O CREU. La festa com mai es compta

Impressió: 225 exemplars

Col·laboradors: Joel Poveda i Guirado, José Tena i Tejado.

Fotografies: Akra Imagen Fotografies

La comissió

Coordinador: Joel Poveda i Guirado

Disseny, Portada, Maquetació i Impressió:

Llibret Digital:

Princesa Mercedes foguera 2026

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2026.

SU MA RI

54-CARA o CREU. Apartat temàtic

56-Cara o creu des de dins. La Presidència

60-Cara o creu des de dins. La Comissió

64- Mirades. Ser veí d’un barri fester

68- Mirades. Turisme i comerç

72- Mirades. Quan la festa es queda al carrer

74- Mirades. Una utopia anomenada Fogueres

78- Mirades. La dura creu de la festa de les Fogueres

82- Els oficis de la festa. Cara o creu dels artistes

86- Els oficis de la festa. Cara o creu dels pirotècnics

91- Homenatge a Pedro Luis Sirvent

94- Els oficis de la festa. Cara o creu de la música

98- Els oficis de la festa. Cara o creu de la indumentària

102- Bellea del Foc: Més que un càrrec. Quan et toca presentar

104- Bellea del Foc: Més que un càrrec. Entrevista a la Bellea del Foc 2025

108- Bellea del Foc: Més que un càrrec. Bellees del Foc d’Alacant 2026

110-. Els nostres germans. Entrevista a la Falla Nort - Dr. Zamenhoff

114- Els nostres germans. Entrevista a la Falla El Grill

118- Els nostres germans. Entrevista a la Gaiata 6 Farola Ravalet

122- Entre la cara i la creu. Rondalla

CARA o CREU. Apartat FOGUERA

POR TA DA

Totenlavidaésdual.Diainit,blancinegre, còncauiconvex,lesduescaresd’unamateixa moneda.Noexisteixyingsenseelseuyang, s’allunyeniescomplementenfinsaformaruntot. Totenaquestavidaésdualité,pertant,undoble prismapelqualmirar-lo.D’acílanostraportada. Basant-nosenlafogueraquees plantarà,hemvolgutferunamoneda ambduescares,oriplata,llumi foscor,colorscàlidscontraposatsals freds.Homedetretsfemenins,dona d’aparençamasculina.Ambigüitat,dos busts,unmateixelement.

C C C ARA C REU

La Festa

com MAI es compta

Pertotelllibrehemvolgutjugar,amb colors,posicionsdetextitextures,adonarliundissenydual,oferintelcontrapunt. Pinzelladesd’”art noveau”.Ellectoro lectorapot,avegades,sentir-seunacosa confosa,peròdeseguidaenténqueel llibretésunconjuntd’opinions,avegades cara,avegadescreu,queformenuntot,el seuapartattemàticil’històricdetreballi esforçd’unacomissió.Potserhihaalguna quetotselsseuscomponentspensesenla mateixalínia?Improbable.Gràcies,unanymés,perdeixar-nos dissenyaraquestllibre.És,enunacerta manera,elcontrapuntdelnostrenom, BrescaFallera,peròFallesiFogueressón, endefinitiva,duescaresdelamateixa moneda:primaveraiestiu,fredicalor,però totesellesunafestadefoc,degermanori detreballenequip.

Princesa Mercedes foguera

2026

Alcalde Alacant

Foguerers de Princesa

Mercedes! Imagineu-vos en llegir aquest Saluda que ens trobem en la nit de Sant Joan i que ja estan cremant les fogueres originals de Toni Pérez, l’adulta i Xaume Torrent, la infantil. Què ocorre a continuació? La banyà. Perquè… Aquest és un Saluda banyat en agraïment cap als 86 comissionats que formeu aquesta foguera presidida per l’infatigable José Manuel Cortés i Davó, perfecte assessor i mestre de la infantil, Leire López i Pastor.

Moltes són les raons per a felicitar-vos. No cabrien en aquesta salutació. Citaré únicament algunes d’elles. Passet a pas, amb molt d’esforç i major il·lusió heu aconseguit el que fa uns anys era impensable: plantar en Primera Categoria. Així és com es fan les coses. D’aquesta manera ho sent i d’aquesta manera ho escric en aquest agraïment amb forma de salutació.

Foguera com a puntal de la Festa. Cert és. Més no us deteniu en eixe aspecte i us esforceu en la faceta cultural. Quina capital importància té eixe Cicle Cultural ‘Arturo Tresáncoras’ per a incidir en el significat del llibret, la tertúlia sobre la figura de la Bellea del Foc, la cabdal importància de la música

en la Festa o com lluir correctament el vestit de núvia alacantina, aquell que dissenyara el mític Tomás Valcárcel Deza. Quasi sense voler, o volent molt, abordeu quatre dels elements que conformen l’essència de les Fogueres. O, com el lema de la vostra presentació del gener passat, ‘L’Essència Alacantina - On naix el foc i l’orgull’.

Orgull ben entés és el que tenen vostres Bellees, Lucía Soler i Ros i Ingrid Ramírez i Yuste, i les seues Dames d’Honor, Saray Pérez i Cortés i Nayara Arques i Albert, de pertinença a la foguera Princesa Mercedes. Una comissió que, quaranta-tres anys després de la seua fundació, pot exclamar als quatre alacantins vents que SOM DE PRIMERA! Per què? Perquè li ho han anat guanyant des que en aquell llunyà 1983 plantaren ‘Apocalipsi’, signada per la Comissió.

Que el que va començar com una il·lusió en una d’eixes reunions en el racó, s’acabe convertint al juny en una magnífica realitat. És el que us desitge per a aquestes Fogueres 2026.

LUIS B IARCALA SIERRA

CRISTINA CUTANDA IPÉREZ

Regidorade Festes SALUDA

Foguerers de Princesa Mercedes! Salutacions i felicitats. Heu aconseguit l’objectiu proposat. Quaranta-tres anys després de la vostra fundació planteu en Primera Categoria. Tot un èxit per al grup humà que presideixen José Manuel Cortés i Davó i la xiqueta Leire López i Pastor.

Un dels elements fonamentals de les Fogueres és l’edició de llibrets. I cosa que és més important: conservar-los. Em consta que així ho feu en la nodrida biblioteca del vostre racó. En fer-ho, i així li ho haureu explicat als més xicotets, els haureu dit que en les pàgines d’eixes publicacions figuraven, fa anys, la part anterior i posterior de les fogueres. Era una manera d’anticipar allò que s’anava a veure plantat, setmanes després, al carrer que dona nom a la vostra comissió.

Eixos anversos i reversos són els que donen títol a aquest llibret sota el lema ‘Cara o Creu’. O, cosa que és el mateix, dos prismes completament diferents de viure i sentir les Fogueres.

La nostra Festa d’Interés Turístic Internacional té aspectes a elogiar i potenciar. Més també conté uns altres que cal depurar. Aquesta és la transcendència i importància d’aquest llibret. No es limita únicament a posar en valor el positiu, que hi ha i molt. Suma a això la crítica, com si d’una foguera es tractara. En aquest cas de paper i que no ha de cremar perquè prenguem consciència del que hem de millorar.

Què és el que dona forma a aquest llibret? En què està basada la seua sòlida estructura per a aguantar la rematada? En experiències reals de persones prestigiades dins del món de la Festa amb el nexe comú de les reflexions sinceres.

I perquè el cercle siga completament perfecte, relacioneu el contingut del llibret amb el lema de la foguera. És una perfecta manera que, passats els anys i en tornar a fullejar-ho a les vostres cases o en el racó, recordeu la ‘Cara o Creu’ d’un monument que us situa entre els més prestigiats de les Fogueres 2026, i que serà un dels més visitats.

Us desitge que aquestes, imminents ja, Fogueres satisfacen tots els vostres desitjos i anhels. Us ho mereixeu amb escreix.

President Federació SALUDA de la de LES

fogueres de sant joan

Nit i dia. Fred i Calor. Foc i Aigua. Cara i Creu. Paraules oposades però que, encara que semble una contradicció, es necessiten l’una a l’altra.

En Fogueres gaudim de les nits, però estimem la llum dels matins en les despertàs i cercaviles. Sufoquem la calor de juny amb l’aigua del Mediterrani i apaguem el foc de la cremà amb l’aigua de la banyà. És la cara i la creu d’una mateixa història.

D’això precisament, de la cara i la creu de vides, persones i històries tracten les pàgines que teniu entre mans gràcies a la Foguera Princesa Mercedes. Una aposta de la comissió en el seu llibret 2026 que estic convençut ens donarà una visió diferent dels seus protagonistes.

Voldria aprofitar aquestes línies per a donar l’enhorabona a la foguera no sols per aquesta publicació sinó pel treball que ha fet enguany: l’aposta per la cultura, a través del cicle Arturo Tresáncoras, però també per l’art efímer amb el salt a primera categoria. Molts canvis que estic convençut que han arribat per a quedar-se gràcies al vostre treball i constància.

És per això que, com sempre dic, juny ha arribat per a retornarnos tot el que hem entregat a la festa oficial de la ciutat. Les vostres hores de treball desinteressat, els desvetlaments, l’estrés que tot isca bé es transformarà en aquests dies en diversió i felicitat. És la màgia dels Fogueres de Sant Joan. És la millor recompensa possible.

Tant de bo la festa del foc us òmpliga en aquesta setmana gran de felicitat. Només em queda animar-vos a continuar aquest camí de la mà de la música, la pólvora i les tradicions alacantines perquè valdrà la pena.

Felices fogueres 2026!

DAVID OLIVARES ICORTÉS

President SALUDA

Benvolguts veïns, amics i amigues, comissionats i comissionades de la Foguera

Princesa Mercedes:

CORTÉS IDAVÓ

JOSéMANUEL

Hi ha moments que canvien una història. Instants que semblen una simple decisió, com una moneda girant en l’aire… cara o creu. Però quan darrere hi ha treball, constància i il·lusió, el resultat mai és qüestió de sort.

Aquest llibret, “CARA O CREU –LA FESTA COM MAI ES COMPTA”, parla precisament d’això: de tot allò que moltes vegades no es veu, però que realment dona sentit a la nostra festa. Les hores d’esforç, els nervis, els sacrificis, les alegries compartides i l’orgull de pertànyer a una comissió que mai ha deixat de lluitar per créixer.

I enguany tenim un motiu més per a sentir-nos orgullosos: la nostra Foguera ha aconseguit ascendir a PRIMERA CATEGORIA. Un assoliment històric que no és fruit de l’atzar, sinó del treball de moltíssimes persones durant anys. Un pas avant que demostra que, amb passió i amor per la festa, no existeixen límits.

Vull dedicar unes paraules molt especials a les nostres representants d’aquest exercici.

A nostra Bellea, Lucía Soler i Ros, gràcies per representar amb tanta elegància, il·lusió i orgull el nom de Princesa Mercedes.

A la Bellea Infantil, Íngrid Ramírez i Yuste, per transmetre la màgia més pura de les nostres Fogueres amb el teu somriure i alegria. I a les nostres Dames d’Honor, Saray Pérez i Cortés i Nayara Arques i Albert, gràcies per acompanyar aquest somni i fer encara més gran enguany tan especial.

Hem passat de somiar-ho… a viure-ho. Pas a pas, escaló a escaló, hem construït aquest camí junts. I ara toca gaudir-ho com es mereix.

També vull agrair de cor a tota la comissió, col·laboradors, patrocinadors i veïns del barri el vostre suport incondicional. Aquest ascens a Primera és de tots. De cada persona que ha aportat el seu granet d’arena perquè Princesa Mercedes continue creixent i fent història.

Ara ens espera un any emocionant. Un any per a demostrar qui som, d’on venim i fins a on podem arribar. Un any per a viure intensament cada mascletà, cada desfilada, cada nit de festa i cada emoció que ens regalen les Fogueres.

Perquè al final, siga cara o siga creu… el que realment compta és la nostra manera de viure la festa.

PER VOSALTRES!

VISCA LA FOGUERA

PRINCESA MERCEDES!

Presidenta SALUDA Infantil

foguera 2026

Princesa Mercedes

Hola a tota la meua benvolguda comissió de la Foguera Princesa Mercedes i al meu barri!

Arriben per fi les nostres esperades Fogueres 2026 i no puc estar més emocionada. Vull donar les gràcies de tot cor a la meua comissió; estic molt feliç amb el meu càrrec i és un orgull representar als xiquets i les xiquetes del nostre barri al costat d’Ingrid. Estic segura que viurem moments màgics i que ens ho passarem superbé juntes, en cada cercavila i en cada acte de nostra foguera.

També a les nostres representants adultes, Lucía i les seues dames Nayara i Saray. Formeu un gran equip.

Manu, el nostre president, el meu company i amic, gràcies per aquest fantàstic any, amb tu guiant-nos, enguany serà inoblidable.

Nostra foguera està vivint un any increïble perquè… hem pujat a Primera Categoria! És el moment perfecte perquè tots els xiquets i xiquetes del districte us uniu a la nostra gran família festera. En la comissió infantil no sols ens vestim de la festa i desfilem; ací fem amics i amigues per a tota la vida, creixem junts i gaudim de la màgia del foc, la música i la pólvora. Et vens amb nosaltres? T’esperem amb els braços oberts en el nostre racó per a fer història junts!

Gaudiu moltíssim de les nostres festes!

Visca la Foguera Princesa Mercedes i visquen les Fogueres de Sant Joan!

C C

LEIRE LÓPEZ IPASTOR

PRESIDENT: José Manuel Cortés i Davó

VICEPRESIDENT: Joel Poveda i Guirado

SECRETÀRIA: Beatriz Ruzafa i Costas

TRESORER: José Manuel Benito i Escolar

DELEGADA DE FEDERACIÓ:

Raquel Pastor i Aguilar

DELEGAT DE LOTERIA:

José Manuel Benito i Escolar

DELEGADA DE RACÓ:

María Teresa Vidal i Pastor

DELEGAT ARTÍSTIC I CULTURAL:

Joel Poveda i Guirado

DELEGAT D’INDUMENTÀRIA:

Francisco José Alegre i Barragán

BELLEA: Lucía Soler i Ros

C C

Abraham Segura i Sarmiento

Aída Álvarez i Jover

Ainhoa Martínez i Pastor

Ainhara Martínez i Pastor

Aitana Pastor i Benito

Alicia Martínez i Sánchez

Alicia Ruano i Suárez

Alejandra Formigo i Martínez

Alejandra Rubio i Arques

Álvaro Javaloyes i Rodríguez

Andrea Soler i Ros

Amalia Arques i Vidal

Antonia Canales i Morales

Desireé Poveda i Guirado

Dolores Aguilar i Sánchez

Elizabeth López i Córdoba

Eugenia María Aznar i Díaz

Helena Crenier i Romano

Ismael Martínez i Muelas

Javier García i Escudero

Jorge Sanz i Ripoll

José Manuel Gomes i Goncalves

CO MI SSIÓ

ADULTA

Juan Carlos Sánchez i Romero

Julian José Ruiz i Torregrosa

Laura Sarabia i Pastor

Lourdes Villa i Benavente

Lucía Durán i Espinosa

Manoli Ros i Torres

Manuel Cortés i Robledo

María Ruiz i López

María Dolores Climent i Ferrando

María Isabel Morales i Cano

Maria José Villa i Benavente

Miriam Espinosa i Flores

Noelia Tomás i Pastor

Nuria Galvañ i Vegara

Nuria Segura i Canals

Phonsavanh Keovilay Somsahat

Rafael Luis Rodríguez i Bernabeu

Rocío Fernández i Hernández

Rocío García i Aznar

Rosa Juan i López

Rosa Mª Sánchez i Cebrián

Roxana Yuste i Marco

Sacramento Sanchez i Barquero

Sonia Villa i Benavente

Verónica Valverde i Durán

CO MI SSIÓ C C INFANTIL

PRESIDENTA INFANTIL: Leire López i Pastor

BELLEA INFANTIL: Ingrid Ramirez i Yuste

Adriana Castell i Juan

Alana Watson i Alonso

Andrea Pastor i Scala

Ainara Poveda i Muñoz

Ainhoa Espinosa i Flores

Alain García i Durá

Alba García i Aznar

Alejandro Jover i López

Alexandra Maciá i Sánchez

Alice Alonso i Navarro

Álvaro Conesa i Benito

Candela Socorro i Royo

Coraima Segura i Juan

Daniel Crespo i Valverde

Daniela López i Blasco

Gala González i Soler

Hugo Poveda i Muñoz

Iker Benito i Oltra

Íker Pastor i Ferrero

Iván Ramírez i Yuste

Izan Dabad i Poveda

Laia Benito i Oltra

Leo Albert i Ruzafa

Leonardo Arques i Albert

Lucas Conesa i Benito

Marcos Pastor i Ferrero

María Jesús Segura i Juan

Marta Escribano i Arques

Martín López i Blasco

Nayara Arques i Albert

Rosario Segura i Juan

Saray Pérez i Cortés

Triana Climent i Tomás

foguera

RE

CO

RDS DE L’ANY

Fogueres

Esmorzar’25

Inici i pujada a PRIMERA

C C

Convivència Germanor

C C

Falles BENICARLÓ

C C C C

C CMagdalena

Diumenge de rams

Foc i Talent

C C Presentació ESBOSSOS

C C

Mascletà

SECTORS

5 i 6

PRE MI

DONA 2026

HI ha persones que dediquen la seua vida als altres sense esperar res a canvi. Persones que converteixen la solidaritat en una manera de viure i que, des de la discreció i el treball constant, aconsegueixen canviar moltes històries. Enguany, el Premi Dona 2026 reconeix la labor social i humana de Sor Marisa Martínez i Yanguas i Sor Pilar Caño i Caño.

Al llarg dels anys, ambdues han collaborat en diferents iniciatives solidàries centrades en l’ajuda a persones vulnerables, especialment famílies amb difcultats, dones necessitades i persones en risc d’exclusió social. El seu compromís ha estat sempre lligat a l’acompanyament humà, l’escolta i l’ajuda diària als qui més ho necessiten, participant en accions socials i collaborant en projectes de suport i assistència.

4ªEDICIÓ

Des de la proximitat i la humilitat, han sigut exemple de lliurament silenciós. Perquè moltes vegades la verdadera ajuda no apareix en titulars: està en un plat de menjar calent, en una conversa a temps, en una porta que roman oberta o en una mà tendida quan tot sembla complicat.

Amb aquest reconeixement, el Premi Dona 2026 vol posar en valor no sols la seua trajectòria, sinó també tot allò que representen: empatia, generositat i vocació de servei. Dues dones que han demostrat que les xicotetes accions, fetes cada dia amb el cor, poden arribar a ser enormes.

SORMARISA MARTÍNEZ IYANGUAS

SORPILAR CAÑO ICAÑO

C C C C

Homenatge a la

DONA

Lliures i Sense Por,

una tertúlia per a donar veu a les dones que construeixen la festa i la societat.

La Foguera Princesa Mercedes va tornar a convertir la Casa de la Festa en un espai de refexió, inspiració i reconeixement amb la celebració de la 4a edició del Premi Dona –Tertúlia Homenatge a la Dona, sota el lema “Lliures i sense por”. Una cita que no sols va posar en valor el paper de la dona dins de les Fogueres de Sant Joan, sinó també el seu lideratge en diferents àmbits de la societat alacantina.

El passat 5 de març de 2026, la sala d’actes de la Casa de la Festa Manuel Ricarte va acollir una taula redona formada per dones referents, cadascuna des de la seua experiència, trajectòria i compromís. Un cartell divers que va refectir precisament l’essència de l’acte: visibilitzar històries reals d’esforç, superació i passió.

Entre les participants va estar Adriana Vico i Melgar, Bellea del Foc d’Alacant, símbol de la festa i representant del sentiment foguerer. La seua presència va aportar la visió més emocional i pròxima d’unes Fogueres viscudes des del cor, demostrant com la dona s’ha convertit en una fgura imprescindible dins de l’evolució de la festa.

Al costat d’ella va participar Silvia Aguilar i Juan, directora del Departament de Comunicació i Relacions Institucionals d’El Corte Inglés, oferint una mirada professional sobre lideratge femení, comunicació i responsabilitat social.

La seua experiència va representar el paper de la dona en llocs de direcció i presa de decisions, trencant barreres que durant anys semblaven inassolibles.

La tertúlia va comptar també amb Raquel Pastor i Aguilar, secretària general de la Federació de les Fogueres de Sant Joan, una veu autoritzada per a parlar del present i futur de la festa. La seua participació va simbolitzar el treball constant i moltes vegades silenciós de tantes dones que sostenen el funcionament diari del món foguerer.

Des de l’àmbit institucional va participar Nayma Beldjilali i Pérez, regidora d’Hisenda, Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament d’Alacant. La seua intervenció va permetre abordar el paper de la dona dins de la gestió pública i la importància de generar espais on la igualtat i la cultura caminen de la mà.

Com a moderadora va estar Arena García i Fernández, periodista i delegada de Comunicació i Promoció de la Federació de les Fogueres de Sant Joan, encarregada de conduir una conversa pròxima, dinàmica i plena de missatges inspiradors.

Més enllà de l’homenatge, l’acte va nàixer amb una intenció clara: obrir un espai on compartir experiències i reivindicar la llibertat de ser, decidir i participar sense por. Perquè darrere de cada càrrec, cada banda, cada despatx o cada projecte, hi ha històries de dones que han hagut d’obrir-se camí amb valentia.

Amb aquesta quarta edició, la Foguera Princesa Mercedes va reafrmar el seu compromís amb una festa més oberta, plural i conscient. Una iniciativa que demostra que les Fogueres també poden ser un espai per a la refexió, la cultura i la visibilització dels qui treballen cada dia per a construir una societat millor.

Perquè quan les dones parlen des de l’experiència, la festa escolta. I quan ho fan lliures i sense por, deixen empremta.

EN FLA MES PoDCAST

E

N

els últims anys, la manera de comunicar les festes ha canviat molt. Xarxes socials, vídeos, contingut ràpid… però faltava alguna cosa: parar un moment i escoltar.

D’ací naix En Flames Podcast.

Un projecte que sorgix des de dins de la festa, amb la intenció de parlar de les Fogueres d’una manera més pròxima, més natural i sense un guió tancat. Un espai on poder conversar amb tranquillitat sobre allò que vivim durant tot l’any, no només en juny.

Perquè les Fogueres no són només els dies grans. Són tot allò que passa abans: les reunions, les decisions, el treball que no es veu i també els moments que es queden entre la gent de cada comissió.

El podcast arreplega tot això. Converses amb persones vinculades a la festa, des de diferents punts de vista, on es parla tant de l’actualitat com d’experiències personals. Sense necessitat de grans discursos, però amb contingut que permet entendre millor tot el que hi ha darrere.

A més, el format permet una cosa que a vegades es perd: escoltar. Escoltar sense presses, sense interrupcions i sense la necessitat de resumirho tot en uns segons.

En Flames Podcast es planteja com un projecte a llarg termini, amb publicacions cada dues setmanes, creixent a poc a poc i mantenint una línia clara: parlar de les Fogueres tal com es parlen en el dia a dia.

Ni més, ni menys.

La nostra Foguera ha iniciat una nova experiència de comunicació i difusió de la festa, apostant per converses pròximes i sinceres amb persones clau del món foguerer i institucional.

En estos primers episodis hem comptat amb convidats com David Olivares i Cortés, president de la Federació de les Fogueres de Sant Joan; Cristina Cutanda i Pérez, regidora de Festes, Sanitat i Ocupació de Via Pública; i Josep Amand Tomás i Vallejos, president de la Foguera

Séneca-Autobusos i de la Federació de Fogueres d’Especial.

Al llarg de les entrevistes s’han tractat temes com l’actualitat de les Fogueres, la gestió de la festa des de dins de l’Ajuntament, els reptes de les categories especials, les subvencions, el debat entre qualitat i quantitat i tot el treball i esforç que hi ha darrere d’una festa que es viu durant tot l’any.

Una primera experiència molt positiva que ens ha permés acostar la veu de la festa a tots els foguerers i foguereres d’una manera diferent i més personal.

CULTURAL I CI CLE

ARTURO TRESANCORAS

LA

cultura foguerera també es va escoltar, es va vestir, es va escriure i, sobretot, es va sentir. I això va ser precisament el que va aconseguir la Foguera Princesa Mercedes amb la celebració del “I Cicle Cultural Arturo Tresancoras 2026”, una iniciativa que va convertir la festa en un espai de refexió, aprenentatge i transmissió de tradicions.

El cicle va portar el nom d’Arturo Tresancoras, compositor del pasdoble “Foguera Princesa Mercedes”, amb lletra del Mestre Barberí, una obra profundament lligada a la identitat i al sentiment de la comissió. Donar nom a aquest projecte cultural va suposar també retre homenatge a una fgura que va contribuir, des de la música, a engrandir la història i l’ànima de la foguera.

Sota eixe llegat es va desenvolupar una programació que va demostrar que les Fogueres no sols viuen al juny. Viuen durant tot l’any en les persones que les pensen, les estudien, les ensenyen i les estimen.

El programa va reunir tertúlies i tallers que van abordar diferents pilars fonamentals de la festa. Des de la música fns a la indumentària, passant pel llibret o el paper de la Bellea del Foc, el cicle va proposar un recorregut per l’essència més autèntica de les Fogueres des d’una mirada pròxima, participativa i cultural.

C C

Una de les trobades més destacades va ser “L’essència de la música”, una tertúlia dedicada a analitzar la importància de la música dins de la festa. Compositors, professors i directors de banda van compartir experiències i refexions sobre com les marxes, pasdobles i composicions festives formen part inseparable de l’emoció col·lectiva de les Fogueres. Perquè una mascletà sense música prèvia no es viu igual… i una desflada sense banda perd part de la seua ànima.

També va tindre especial protagonisme el llibret, autèntic patrimoni cultural de les comissions foguereres. La tertúlia “L’essència del llibret” va reunir referents del món de la cultura foguerera per a debatre què converteix un llibret en una obra memorable. Disseny, investigació, innovació, narrativa i sentiment es van mesclar en una conversa que va reivindicar l’enorme valor cultural d’aquestes publicacions.

La programació va apostar igualment per tallers pràctics vinculats a la tradició. “Aromes d’Atzahar” va acostar al públic l’elaboració de pentinats de núvia alacantina i segle XVIII, així com la correcta col·locació de mantellina i for del taronger. Per part seua, “Els fls de la tradició” va aprofundir en la indumentària tradicional i en l’ús correcte de cada peça, demostrant que vestir la festa també implica conéixer-la i respectar-la.

Un altre dels actes amb major càrrega emocional va ser la tertúlia “Bellea: alguna cosa més que un càrrec”, on diverses Bellees del Foc van compartir vivències personals sobre la responsabilitat, el sentiment i l’impacte humà que suposa representar la festa més important d’Alacant. Una conversa que va mostrar la part més íntima i emocional d’un càrrec que transcendeix la banda i l’estètica.

Més enllà de cada acte concret, aquest cicle cultural va deixar un missatge clar: les Fogueres són patrimoni viu. Són memòria, art, música, tradició i coneixement compartit. En una època on tot sembla consumir-se ràpid, iniciatives com aquesta van reivindicar la importància de detindre’s, escoltar i aprendre dels qui han construït la festa durant generacions.

La Foguera Princesa Mercedes no sols va organitzar activitats. Va crear espais on la cultura foguerera es va conservar, va evolucionar i es va transmetre. I això, en una festa tan profundament emocional com les Fogueres, va tindre un valor incalculable.

Perquè mantindre viva una tradició no consisteix únicament a celebrar-la. Consisteix també a comprendre-la.

I CICLE CULTURAL

ARTURO TRESANCORAS

TERTÚLIA L’ESSÈNCIA

DEL LLIBRET

Com es fa un bon llibret?

-19 de febrer de 2026 – 19:30 h

PONENTS:

David Gerona

Foguera Sèneca Autobusos

Delegat de Cultura de la FFSJ

Alejandro González

Foguera Ángeles Felipe Bergé

Miguel Ángel Durà

Foguera Santo Domingo – Plaça Tomás Valcárcel

Juan Carlos Vizcaíno

Investigador de Fogueres

MODERADOR:

José Manuel Cortés Davó

President de la Foguera Princesa Mercedes

TERTÚLIA L’ESSÈNCIA DE LA MÚSICA

La importància de la música en la festa - 26 de març de 2026 – 19:30 h

PONENTS

Rubén Urbán i Segura

Compositor i professor de música

Miguel Ángel Más i Mataix

Compositor i professor de música

Andrés Colomina i Bernabéu

Professor de música i director de banda de música

MODERADOR

David Olivares i Cortés

President de la FFSJ

TERTÚLIA BELLEA

ALGUNA COSA MÉS

QUE UN CÀRREC

15 d’abril 2026 · 19:30 H PONENTS

Adriana Vico i Melgar

Bellea del Foc 2025

Alba Muñoz i Navarro

Bellea del Foc 2024

Aleida González i Martín-Zarco

Bellea Del Foc 2018

Carmen Caballero i Serra

Bellea Del Foc 2015

MODERADOR

Raúl García Sánchez

Foguera Diputació-Renfe

Aromes d’atzahar

Taller de realització de pentinats Nòvia

alacantina i s. XVIII

Col·locació de mantellina i atzahar

6 de febrer 2026 · 19:30 h

Taller de realització de pentinats

IMPARTIT PER

Joel Poveda i Guirado

ELS FILS DE LA TRADICIÓ

21 d’abril 2026 · 17:30 h IMPARTIT PER Paco Alegre – Ninots Indumentària

Concert

10 de maig – 18:00 h – Plaça Princesa Mercedes

A càrrec de S.M. L’Harmonia

PROGRAMA

ALMA ALICANTINA – Miguel A. Mas i Mataix

LUIS BOTELLA – Luis Molina i Millà

AMPARO TRESANCORAS – Miguel A. Mas i Mataix

MIS AMORES – José Alfosea i Pastor

BELLESA I ALEGRIA – Miguel A. Mas i Mataix

LA FESTA DEL POBLE – Francisco Alonso i López

FOGUERA PRINCESA MERCEDES – José Garberí

ARTURO TRESANCORAS – Miguel A. Mas i Mataix

LES FOGUERES DE SANT JOAN – Luis Torregrosa i García

HIMNE D’ALACANT – Juan Latorre i Baeza

DIRECTOR: José Tomás Moñinos i Baeza

BE LLE A 2026 L

INGRID R IAMÍREZ YUSTE

E LLE A 2026

CUARTA CATEGORIA: 2026

ES BÓS Infantil foguera

XAUME TORRENT ALACANt CUINA ARTISTA: LEMA:

EXPLICACIÓ FOGUERA

Aquesta foguera ret homenatge a la gastronomia alacantina, un dels nostres grans símbols.

En el centre, un gran tenidor funciona com a expositor de plats típics de la terreta.

Al seu al voltant, un xiquet posa en valor la gamba com a picada d’ullet a la fdeuà, un altre intenta subjectar una anguila que s’escapa del plat representant l’all i pebre, i la bellesa sosté la tradicional coca amb tonyina.

En la part superior, tres marmitons coronen l’escena, simbolitzant l’esperit i el treball de les nostres festes d’estiu.

ES BÓS Adulta foguera

Aquest títol, que evoca l’acció de llançar una moneda, suggereix des de l’inici la presència constant de l’atzar, les decisions i les dues possibles cares d’una mateixa realitat: el positiu i el negatiu, la llum i l’ombra, la qual cosa vam mostrar i el que ocultem.

En el centre de la illustració apareix una fgura femenina d’aspecte elegant i quasi eteri, situada en una posició elevada. La seua postura equilibrada i les seues mans obertes transmeten control, com si fora una espècie de mediadora entre forces oposades. Al seu al voltant suren elements com a peixos de colors distints, la qual cosa pot interpretarse com a emocionspensaments, o decisions que naden en diferents direccions. Aquesta fgura central sembla representar la consciència o la identitat, allò que intenta donar sentit i harmonia a les contradiccions de la vida diària.

A banda i banda de la composició es troben dues fgures femenines estilitzades i allargades, cadascuna amb una gamma cromàtica molt defnida. A l’esquerra predominen els tons càlids,

CATEGORIA:

CARA 0 CREU ARTISTA: LEMA: PRIMERA

TONI PÉREZ 2026

E

XPLICACIÓ FOGUERA

com el groc i el taronja, associats a l’energia, la vitalitat, la passió o fns i tot l’optimisme. Aquesta part podria representar “la cara” de la vida: el visible, l’alegre, allò que vam mostrar al món i que sol estar vinculat a moments de benestar o èxit. No obstant això, l’ús de patrons intensos també pot insinuar que aquesta aparent lluminositat no sempre és simple, sinó que pot ocultar complexitat.

En contrast, la fgura de la dreta està dominada per tons freds, com el blau i el turquesa, que solen associar-se amb la introspecció, la calma, però també amb la tristesa o la melancolia. Aquesta zona podria simbolitzar “la creu”: la part més íntima o difícil de l’experiència quotidiana, allò que no sempre es mostra obertament. El disseny fuid i aquàtic suggereix un món emocional profund, on les sensacions són més complexes i menys visibles.

En la part inferior, el rostre femení dividit en dos colors —ros i rosat— reforça aquesta idea de dualitat interna. No es tracta només de dues cares externes, sinó d’una mateixa persona que conté totes dues

realitats. La mirada baixa i refexiva del personatge transmet introspecció, com si estiguera processant eixa convivència d’oposats. La presència de fors darrere afg una capa de simbolisme: fns i tot enmig de la dualitat, hi ha creixement, bellesa i transformació.

El gat negre a la cantonada inferior esquerra introdueix un altre element interessant. Tradicionalment associat a la superstició i la sort —tant bona com dolenta—, reforça la idea de l’atzar implícit en “cara o creu”. La seua postura tranquilla suggereix que aquestes forces formen part natural de la vida i conviuen amb nosaltres de manera constant.

En conjunt, la imatge no sols representa la dualitat, sinó també la integració d’aquestes dues cares. Ens convida a refexionar sobre com en la vida diària estem constantment entre decisions, emocions oposades i percepcions canviants, i com la clau no és triar una sola cara, sinó aprendre a conviure amb ambdues.

C À R RE CS Perpetus D’HONOR

EN FERNANDO CLIMENT I CARBONELL

EN JOSÉ JUAN MONTOYA I PÉREZ

NA LAURA CHAZARRA I BAUTISTA

NA CARMEN CANO I GONSALVEZ

NA ISABEL MOLINA I TORRES

TRIANA CLIMENT I TOMÁS

Germanes FESTES

VALÈNCIA

FALLA NORTE

DR. ZAMENHOFF

President 2026

JORGE LLATAS I CARIÑENA

Fallera Major Infantil 2026

OLIVIA FUMAT I SALINAS

Fallera Major 2026

PAULA GASCÓN I LLATAS

Germanes FESTES CASTELLÓ

GAITA 6

FAROLA RAVALET

Madrina 2026

CLAUDIA BELTRÁN

I PALENCIA

Madrina

Infantil 2026

INÉS GARCÍA

I ZAHONERO

President 2026

ESTEBAN GUAL

I IBAÑEZ

President

Infantil 2026

ALEX GARCÍA

I ALEGRE

Germanes FESTES BENICARLÓ

FALLA

El GRILL

Fallera Major Infantil

SOFIA BELMONTE I TOMEZZOLI

Faller Major Infantil

MAIK BELMONTE I CALDUCH

Fallera Major

PATRICIA RAMIA I PÉREZ

DIVENDRES 5 DE JUNY

18:30 – Música per a una Festa, al pàrquing de l’ADDA (Auditori de la Diputació d’Alacant).

19:00 – Homenatge als Foguerers i Barraquers difunts a la plaça d’Espanya, davant del Monument al Foguerer.

19:30 – Desflada del Pregó. Recorregut: carrer de Sant Vicent, Rambla de Méndez Núñez, Rafael Altamira i plaça de l’Ajuntament.

21:00 – Pregó ofcial de festes des del balcó de l’Ajuntament i inici ofcial de les festes de la ciutat.

23:00 – Festa del Pregó i benvinguda a les Fogueres 2026 a la Zona Volvo.

PRO GRA MA Festes DE 2026

DISSABTE 6 DE JUNY

19:00 – Cavalcada del Ninot. Les comissions de Fogueres participen disfressades amb motius al·legòrics al tema de la seua foguera. Recorregut: Alfons el Savi, Rambla de Méndez Núñez, Rafael Altamira i plaça de l’Ajuntament.

DIUMENGE 7 DE JUNY

14:00 – Mascletà a l’exterior del Centre Comercial

DISSABTE 13 DE JUNY

14:00 – Mascletà Gran Via al centre comercial Gran Via.

18:30 – Entrada de Bandes i desflada de Comissions. Recorregut: plaça dels Estels, Alfons X el Savi, Rambla de Méndez Núñez, carrer Altamira i plaça de l’Ajuntament.

DIUMENGE 14 DE JUNY

17:00 – Clausura de l’Exposició del Ninot a l’antiga Llotja del Peix i recompte de vots per a conéixer el Ninot Indultat.

DISSABTE 20 DE JUNY

09:00 – Visita del jurat a les Fogueres

Infantils i ninots de carrer.

14:00 – III Sessió del Concurs de Mascletaes als Estels. Pirotècnia Ferrández.

17:00 – Lectura de premis a les Fogueres

Infantils i ninots de carrer.

17:30 – Visita ofcial a la foguera infantil guanyadora en categoria especial.

20:30 – Inauguració de Barraques i Racós. Coca amb tonyina i bacores.

00:00 – Plantà ofcial de Fogueres adultes i Barraques.

DIMARTS 16 DE JUNY

23:00 – Arribada del Foc a El Corte Inglés. Espectacle de llum, so i pirotècnia a càrrec de la Pirotècnia Germans Sirvent.

DIUMENGE 21 DE JUNY

09:00 – Visita del jurat a les Fogueres, portades de Barraques i carrers adornats.

14:00 – IV Sessió del Concurs de Mascletaes als Estels. Pirotècnia Alt Palància.

DIJOUS 18 DE JUNY

14:00 – I Sessió del Concurs de Mascletaes als Estels.

21:00 – Inauguració del Mercadet de Fogueres al passeig de Federico Soto.

17:00 – Lectura de premis a les fogueres, portades de Barraques i carrers adornats.

17:30 – Visita ofcial a la foguera guanyadora del primer premi en categoria especial.

DIVENDRES 19 DE JUNY

14:00 – II Sessió del Concurs de Mascletaes als Estels.

00:00 – Plantà Ofcial de les Fogueres Infantils i ninots de carrer.

18:00 – I Sessió de l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu del Remei. Recorregut: Alfons el Savi, Rambla de Méndez Núñez, carrer Sant Josep, Cocatedral, Sant Nicolau, Rafael Altamira i plaça de l’Ajuntament.

22:00 – Revetles en Barraques i Racós.

CC C C

DILLUS 22 DE JUNY

11:00 – Desflada de lliurament de premis. Recorregut: des de la plaça de l’Ajuntament fns a la tribuna ofcial de la Rambla.

13:00 – Colla de Nanos i Gegants. Carrer Altamira, Rambla i Alfons X el Savi.

14:00 – V Sessió del Concurs de Mascletaes als Estels. Pirotècnia Focs

Artifcials del Mediterrani.

18:00 – II Sessió de l’Ofrena de Flors.

Recorregut: Alfons el Savi, Rambla de Méndez Núñez, carrer Sant Josep, Cocatedral, Sant Nicolau, Rafael Altamira i plaça de l’Ajuntament.

22:00 – Revetles en Barraques i Racós.“TU CARA ME SUENA”

DIMARTS 23 DE JUNY

12:00 – Lliurament de premis de l’Ofrena de Flors al Mercadet de Fogueres, al passeig Federico Soto.

13:00 – Colla de Nanos i Gegants. Carrer Altamira, Rambla i Alfons X el Savi.

14:00 – VI Sessió del Concurs de Mascletaes als Estels. Pirotècnia Germans Ferrández.

19:00 – Dansà d’Alacant al voltant de la Foguera Ofcial, a la plaça de l’Ajuntament.

20:00 – Desflada folklòrica internacional. Mostra del folklore i les tradicions de la Comunitat Valenciana, comunitats i països convidats. Recorregut: Alfons el Savi, Rambla de Méndez Núñez, Rafael Altamira i plaça de l’Ajuntament.

22:00 – Revetles en Barraques i Racós. –NIT HAWAIANA

Princesa Mercedes

foguera

DIMECRES 24 DE JUNY

13:00 – Colla de Nanos i Gegants. Carrer Altamira, Rambla i Alfons X el Savi.

14:00 – VII Sessió del Concurs de Mascletaes als Estels. Germans Sirvent.

14:00 – Cercaviles pel nostre districte.

20:00 – Missa ofcial a la Cocatedral de Sant Nicolau.

22:00 – Revetles en Barraques i Racós.

00:00 – Disparada de la monumental palmera des del cim del Mont Benacantil a càrrec de la pirotècnia Germans Ferrández i, a continuació, la Nit de la Cremà, començant per la Foguera Ofcial a la plaça de l’Ajuntament. Seguidament, cremà de la resta de fogueres en cadascun dels districtes de la ciutat.

DES DEL 25 FINS AL 29 DE JUNY

00:00 – Totes les nits, concurs de Focs Artifcials a la platja del Cocó.

Apartat TEMÀTIC

Parlardelafestanoéstansenzillcomsembla.No perquèfaltencosesquedir,sinóperquèmoltes vegadess’acabaparlantsempredelmateix.Delsdies grans,delqueesveu,delquetothomreconeixsense necessitatd’explicacions.Isí,totaixòformapartdelafesta,perònoladefineixpercomplet.

Perquèlafestanosónnomésunsdies. Éstotelquepassaabans.Éseltemps queselidedicadurantl’any,leshores quenoesveuen,lesdecisionsquees prenenquanencaraquedamoltperquè totcomence.Éseltreballconstant,a vegadesagraïtialtresvegadesnotant, iéssobretotlagent.Laqueestà,laque haestatilaquevindrà.Sensetotaixò,la restanoexistiria.

Peraixòaquestllibretnointentacomptar lafestacomsesolfer.Nobusca quedar-senomésenelbonicnien l’evident.Elquepreténésensenyar-latal comés,completa.Ambelqueemociona iambelquecosta,senseexagerar-ho niamagar-ho.Perquèlesduescoses formenpartdelmateixientendrenomés unad’ellesésquedar-seamigfer.

C C C ARA C REU

La Festa com MAI es compta Princesa

Alfinal,lafestaésunamesclade momentsquesalenbéialtresqueno tant,dediesenquètotencaixaialtres enelsqualstocaadaptar-se.Ésil·lusió, peròtambécansament.Éscomençar moltesvegadesdezero,finsitotquan semblaquetotestàfet.I,aixíitot,se segueix.Potserperaixòtésentitpensar-lacom unamoneda.Nopertriarunacarao unaaltra,sinóperentendrequeles duessónnecessàries.Queelquees veuielquenoesveuformenpartdel mateix,iquenomésjuntesexpliquende veritatelquesignificaviurelafesta. Ifinsitotsabenttotelqueimplica,tot elqueexigeixitotelquecosta,hiha algunacosaquenocanvia.Quequan acaba,semprehihaganesdetornara començar.

foguera 2026

PRÒ LEG

CA RA O Princesa

Mercedes foguera 2026 CR

DES DE DINS

La Presidència

CARA

La part més visible de la presidència és també la que sol justificar l’esforç. Liderar una foguera permet viure la festa des d’una perspectiva privilegiada, no pel protagonisme, sinó per la implicació directa en cada pas que es dona. El president no sols assisteix als actes; participa en la seua construcció.

Un dels aspectes més positius del càrrec és la confiança que deposita la comissió. Saber que un grup de persones creu en el teu criteri i en la teua capacitat per a coordinar el projecte comú genera una responsabilitat sana. No es tracta d’imposar, sinó de canalitzar propostes, ordenar prioritats i buscar consensos. Quan eixa dinàmica funciona, la sensació d’equip és real i enforteix el vincle entre tots.

També existeix una satisfacció evident a veure com les idees es materialitzen. Projectes que comencen com una proposta en una reunió acaben convertint-se en actes, iniciatives o millores per a la comissió. Ser part activa d’eixe procés, i en molts casos impulsar-lo, permet viure l’any amb una intensitat diferent. Cada assoliment compartit se sent com una confirmació que l’esforç ha valgut la pena.

La presidència ofereix a més una visió global de la festa. S’entén millor el treball que realitzen els diferents càrrecs, s’aprecia la implicació dels qui estan en segon pla i s’aprén a valorar aspectes que abans podien passar desapercebuts. Eixa perspectiva més àmplia transforma la manera de relacionar-se amb la foguera i amb la ciutat.

Representar a la comissió en actes oficials o trobades amb unes altres fogueres també té el seu costat positiu. És una oportunitat per a reforçar la identitat pròpia, establir vincles i formar part activa del teixit fester. Quan la representació s’exerceix amb naturalitat i respecte, es converteix en un motiu d’orgull col·lectiu.

La cara amable de la presidència està en la possibilitat de liderar des de dins, de construir al costat d’uns altres i de deixar una aportació concreta al projecte comú. No és una experiència lleugera, però sí enriquidora. Per a qui assumeix el càrrec amb compromís i vocació de servei, l’any de presidència pot convertir-se en un dels períodes més intensos i formatius dins de la vida festera.

CREU

No obstant això, la mateixa implicació que permet construir també exposa.

No tothom volia que fores president. Encara que existisca votació i suport majoritari, sempre hi ha qui haguera preferit una altra opció. No sol dir-se obertament, però es percep en matisos, en silencis, en resistències xicotetes que apareixen en determinats moments.

Triar també significa quedar-se només.

S’escolten opinions, es valoren alternatives, s’intenta buscar consens. Però hi ha decisions que, al final, porten una única signatura. Quan el resultat no és l’esperat, la responsabilitat deixa de ser compartida i es concentra.

L’amistat canvia de lloc. No sempre es trenca, però es transforma. Dir que no a algú pròxim, mantindre una postura impopular o prioritzar el bé col·lectiu enfront d’interessos individuals genera tensions que abans no existien. L’equilibri entre ser company i ser president no és senzill, i no sempre s’aconsegueix sense desgast.

També hi ha un cansament que no es veu. No és només qüestió d’hores invertides. És la càrrega mental constant. La sensació d’estar pendent fins i tot quan hauria de tocar desconnectar. Revisar números abans de dormir. Anticipar problemes que encara no han ocorregut. Pensar en solucions quan uns altres simplement gaudeixen.

La festa, durant alguns mesos, deixa de ser lleugera. S’organitza més del que es viu. Mentre la resta celebra, el president continua atent al fet que tot funcione. Eixa pèrdua d’espontaneïtat és una de les renúncies menys visibles del càrrec.

I, encara que no es diga, hi ha dies en què un es pregunta si compensa. Moments de tensió, de crítiques poc constructives o d’incomprensió en els quals la il·lusió inicial es trontolla. No és una crisi permanent, però sí una realitat que forma part del recorregut.

Res d’això converteix la presidència en un sacrifici dramàtic. Però sí que la converteix en una experiència exigent, on la satisfacció conviu amb el desgast. La creu no anul·la la cara, però l’equilibra.

I així i tot, amb la moneda a la mà, sense saber si eixe any caurà més del costat de la cara o de la creu, la majoria tornaria a dir que sí.

Perquè, amb tot el que implica, val la pena assumir el compromís i viure la festa des d’eixa responsabilitat completa.

«L

aPresidènciaés unaoportunitatpera reforçarlaidentitat pròpia,establirvincles iformarpartactiva delteixitfester.»

«Noobstantaixò, éstambélasensació d’estarpendentfinsi totquanhauriade tocardesconnectar.»

CA RA O Princesa

Mercedes foguera 2026 CR

EU DES DE DINS

La Comissió

CARA

Formar part d’una comissió no és una cosa que s’entenga des de fora a la primera, i nosaltres mateixos ho hem anat entenent amb el temps. No té un moment concret en el qual comence ni un en el qual acabe, perquè en realitat és present durant tot l’any. Mentre molta gent associa la festa a uns dies concrets, per a nosaltres és un procés continu, fet de moltes xicotetes coses que, juntes, acaben construint una cosa molt més gran.

Tot comença amb una cosa molt simple: seguir. Continuar reunint-nos, continuar organitzant, continuar preparant el que vindrà. No hi ha grans gestos al principi, sinó treball constant. Reunions, decisions, planificació. Triar un artista, pensar en el monument, organitzar actes, coordinar-nos entre tots. És un treball que moltes vegades no es veu, però que sabem que és imprescindible perquè, quan arribe el moment, tot funcione.

I eixe treball, quan es manté en el temps, es nota. No d’un any per a un altre, sinó a poc a poc. En com fem les coses, en com hem anat creixent, en com hem assumit nous reptes sense deixar de ser el que érem. Perquè hi ha comissions que naixen grans i altres que es fan grans, i nosaltres sabem bé en quin estem.

Res d’això ha sigut casual. És el resultat de l’esforç de totes les persones que han passat per la comissió. Dels qui van estar quan tot era més xicotet, amb menys mitjans, però amb les mateixes ganes, i dels qui han continuat espentant any rere any. Entre tots hem anat construint el que hui som, amb encerts i també amb errors que ens han ensenyat a millorar.

En els últims anys eixe creixement s’ha fet evident. No sols en número, amb una comissió que ja ronda el centenar de persones, sinó també en la manera de treballar, en l’organització i en la manera d’entendre la festa. Durant molt de temps se’ns ha vist com una foguera xicoteta, però la realitat és que hui ja no ens identifiquem així. No per orgull, sinó perquè el treball de tots ha fet que canviem de dimensió.

Eixe creixement també es nota en la forma en la qual vivim la festa. Hi ha més implicació, més responsabilitat i també més ganes de continuar avançant. Cada any es planteja com un pas més, com una oportunitat per a fer les coses un poc millor que l’anterior.

L’important continua sent el mateix. Continuem sent un grup de persones que compartim alguna cosa i que trobem sentit en tot el que fem junts. Perquè al final, més enllà de la festa, el que queda és això: la gent.

Quan arriba el moment, quan la foguera està plantada, quan el carrer s’ompli i tot el que hem preparat durant mesos es converteix en realitat, és quan tot encaixa. És un instant en el qual es veu reflectit tot el treball anterior, tot el temps invertit i totes les decisions que s’han pres.

Però eixe moment no seria res sense tot l’anterior. I per això, quan tot acaba, no sentim que s’acabe. Sentim que torna a començar. Perquè cada any suma, cada any deixa alguna cosa, i cada any ens fa un poc més forts com a comissió.

CREU

Mantindre una comissió no és senzill, i nosaltres ho sabem bé. Perquè darrere de tot el que es veu durant la festa hi ha un treball constant que no sempre és fàcil de sostindre. No es tracta només d’organitzar actes o preparar un monument, sinó de mantindre un grup unit durant tot l’any, amb tot el que això implica de veritat.

El temps és un dels majors reptes. Compaginar la vida personal, el treball i la comissió no sempre és fàcil, i hi ha moments en els quals costa arribar a tot. Hi ha dies en què una reunió s’allarga més del que es preveu, en els quals les decisions no ixen a la primera o en els quals simplement no abelleix, però així i tot estàs. Perquè saps que si tu no estàs, algú haurà de fer-ho.

També estan les decisions que no sempre són còmodes. Perquè no tots pensem igual, i en una comissió gran això es nota més. Hi ha opinions distintes, formes diferents de veure les coses i moments en els quals cal decidir encara que no tothom estiga d’acord. Mantindre l’equilibri requereix paciència, diàleg i moltes vegades cedir més del que un voldria.

El creixement, a més, també té la seua part exigent. Ser més no significa que tot siga més fàcil. Al contrari. Hi ha més organització, més coordinació i més responsabilitat. El que abans resolíem entre pocs, ara implica moltes més persones. I això obliga a estructurar millor, a delegar i a confiar que tothom respondrà.

I no sempre és senzill.

Hi ha moments en els quals el cansament s’acumula. En els quals sembla que tot depén dels mateixos de sempre. En els quals costa mantindre el ritme o en els quals sorgeixen dubtes sobre si val la pena tant d’esforç. Són moments que existeixen, encara que no es vegen, i que formen part del camí.

També hi ha errors. Decisions que no ixen com esperàvem, coses que canviaríem si poguérem tornar arrere. I aprendre a assumir això també forma part d’estar en una comissió.

I després està tot el que no es reconeix. El treball silenciós, les hores que ningú compte, l’esforç dels qui estan sempre sense buscar res a canvi. Això no ix en cap lloc, però és el que sosté tota la resta.

No tots els dies són bons. Hi ha desgast, hi ha moments de tensió i hi ha etapes en les quals costa més trobar l’equilibri. I eixa és una part que moltes vegades no es compta, però que existeix i que també forma part de la festa.

Perquè la comissió no és sol el que es veu al carrer. És tot el que hi ha darrere, la qual cosa costa i el que implica. I entendre-la només des de fora és quedar-se amb una versió molt limitada del que realment és.

Però seguim.

Perquè fins i tot amb tot això, hi ha alguna cosa que compensa. Alguna cosa que fa que, quan tot comença de nou, tornem a estar.

«C

ontinuem sent un grupdepersonesque compartimalguna cosaiquetrobem sentitentotelque femjunts.»

«Eltreballsilenciós,les horesqueningúcompte, l’esforçdelsquiestan sempresensebuscar res a canvi. .»

VEÍ SER

D’UN

BA RRI

FESTER

CARA

El veí que també sent que juny arriba

No forme part de cap comissió i tampoc visc la festa com la viuen els qui estan dins d’ella. Però després de tants anys vivint ací, sé perfectament quan Alacant comença a canviar.

Es nota abans que arribe la plantà. La ciutat comença a moure’s d’una altra manera.

Apareixen estructures als carrers, canvien els horaris, s’escolta música on normalment hi ha trànsit i, a poc a poc, el barri deixa de ser exactament el mateix de sempre.

I encara que ho veja des de fora, hi ha coses que també espere.

«Tambévivimlafesta elsqueconvivimamb elladesdefora.»

Espere baixar una nit i trobar-me la foguera quasi acabada. Escoltar una banda girant la cantonada i quedar-me mirant uns minuts encara que no tinguera intenció de parar. Veure com carrers normals s’omplin de gent i de vida com no ocorre en cap altre moment de l’any.

Perquè les Fogueres tenen alguna cosa que transforma l’ambient de la ciutat.

Això és real.

Fins i tot els qui no vivim la festa des de dins acabem formant part d’ella d’alguna manera. Des del balcó, des de la vorera o simplement veient com el barri canvia durant uns dies. Hi ha una sensació de moviment constant, de ciutat viva, que costa explicar quan arriba la resta de l’any.

També està el costum. La dels qui hem crescut sentint petards des de casa, veient passar desfilades o sabent que, durant juny, Alacant

funciona d’una altra manera. Amb el temps, unes certes imatges acaben formant part de la memòria del barri igual que qualsevol altra tradició quotidiana.

I crec que ací està una de les coses més importants.

La festa no sols la viuen els qui l’organitzen. També la sentim els qui convivim amb ella des de fora, encara que siga d’una manera més tranquil·la, més distant o simplement distinta.

Perquè al final, quan alguna cosa forma part d’una ciutat durant tant de temps, acaba deixant empremta fins i tot en els qui mai han portat una brusa.

CREU

Quan conviure deixa de ser fàcil

Però també hi ha moments en els quals tot això pes més del que sembla.

Perquè viure les Fogueres des de fora no sempre significa gaudir-les. Hi ha dies en què la sensació no és la de conviure amb la festa, sinó la d’haver d’adaptar-te completament a ella encara que no vulgues.

El problema no sol ser un acte concret. Ni una mascletà puntual. El que acaba esgotant és la continuïtat. El soroll durant hores, les nits que s’allarguen més del que es preveu, la música constant i eixa sensació de no poder desconnectar realment en cap moment.

I això, quan passen diversos dies seguits, es nota.

Es nota quan has de matinar l’endemà. Quan treballes, quan tens persones majors a casa, quan hi ha xiquets xicotets o quan simplement necessites descansar i entens que durant eixos dies això passa a un segon pla.

Moltes vegades sembla que el veí ha d’assumirlo tot perquè “són festes”. Com si durant uns dies desapareguera el dret a dir que una mica molesta. I potser eixa és una de les parts més incòmodes de tot això.

«Ambelsanys,hacanviatlamaneraenlaqual algunsveïnsesrelacionen amblafesta.»

Perquè no es tracta d’estar en contra de les Fogueres.

Es tracta de sentir que també es pensa en els qui vivim al voltant d’elles.

Hi ha moments en els quals el barri deixa de sentir-se teu. Carrers tallats, música fins a molt tard, problemes per a aparcar, per a descansar o simplement per a mantindre una rutina normal. I encara que des de dins de la festa moltes coses es viuen amb il·lusió, des de fora a vegades es viuen des del cansament.

Amb els anys, això acaba canviant la manera en la qual alguns veïns es relacionen amb la festa.

No perquè l’odien.

Si no perquè arriba un punt en el qual deixen de sentir-la pròxima i comencen a veure-la com alguna cosa que han de suportar cada juny.

I potser ací és on més falta fa l’equilibri.

Perquè una festa tan gran només pot continuar funcionant de veritat si els qui la viuen i els qui conviuen amb ella senten que encara hi ha espai per a tots dos.

Mirades

CARA

Quan Alacant es mostra al món

Les Fogueres no sols transformen la ciutat per a qui la viu des de dins. També la converteixen, durant uns dies, en un aparador enorme que projecta Alacant molt més enllà dels seus carrers.

I això es nota.

Es nota als hotels plens, en els restaurants treballant al màxim, a les terrasses completes des de primera hora i en una ciutat que durant juny multiplica el seu moviment com en molt pocs moments de l’any.

Les dades ho reflecteixen clarament. Durant les Fogueres de 2024, Alacant va tancar la setmana gran amb una ocupació hotelera superior al 93%, fregant el ple tècnic en hotels i apartaments turístics del centre i la Platja de Sant Joan.

A més, l’Ajuntament va estimar una afluència superior a 1,5 milions de persones durant els dies grans de festa, convertint 2024 en una de les edicions més multitudinàries de la història recent.

I darrere d’eixes xifres hi ha molt més que turisme. TU RIS ME...

Princesa Mercedes foguera

Perquè cada persona que arriba a Alacant durant les Fogueres genera activitat en tota la ciutat. Hotels, restaurants, cafeteries, comerços, taxis, floristeries, músics, artistes, indumentaristes o pirotècnics viuen durant eixos dies un dels moments de més moviment de l’any.

Hi ha negocis que preparen juny durant mesos.

I probablement ací està una de les grans cares de la festa: la seua capacitat per a moure tota una ciutat al mateix temps.

No es tracta només de l’ambient que es genera al carrer. També de l’impacte econòmic que deixa darrere. Des de la Federació de Fogueres s’ha arribat a xifrar l’impacte econòmic de la festa en més de 300 milions d’euros entre turisme, hostaleria, comerç i serveis associats.

Amb el pas dels anys, la festa no ha deixat de créixer com a reclam turístic. En 2014 les Fogueres van ser reconegudes oficialment com a Festa d’Interés Turístic Internacional, consolidant-se com un dels grans esdeveniments del Mediterrani.

I això també ha canviat la forma en la qual Alacant es projecta cap a fora.

Cada fotografia compartida, cada visitant que descobreix la festa per primera vegada o cada turista que torna després d’haver-la conegut ajuda a construir una imatge de ciutat lligada a la cultura, la tradició i la capacitat d’omplir els carrers de vida.

També hi ha una part molt important relacionada amb la desestacionalització turística. Les Fogueres arriben just abans de l’estiu fort i converteixen juny en un dels mesos més potents per al sector hoteler i hostaler d’Alacant. En 2025, per exemple, els hotels de la ciutat van aconseguir un 92% d’ocupació durant els cinc dies grans de festa.

Potser moltes vegades pensem en les Fogueres sols com a tradició.

Però també són motors.

Motor econòmic, turístic i social per a una ciutat que durant uns dies aconsegueix que tot gire al voltant de la seua festa més gran.

I això, més enllà de la música o dels monuments, també forma part del que representen els *Fogueres hui.

CREU

Quan la festa també es converteix en negoci

Si hi ha una cara evident en el turisme i el comerç durant els Fogueres, també existeix una creu de la qual cada vegada es parla més.

Perquè el creixement de la festa ha portat moviment, visitants i activitat econòmica, però també ha canviat moltes coses en la manera de viure Alacant durant eixos dies.

La ciutat s’ompli. Moltíssim.

Només durant les Fogueres de 2024 es va estimar l’arribada de més d’1,5 milions de persones a la ciutat i, en 2025, l’Ajuntament va arribar fins i tot a manejar previsions pròximes als 2 milions de visitants i desplaçaments relacionats amb la festa.

I encara que això suposa un impacte econòmic enorme, també té conseqüències.

Perquè no tothom viu eixa massificació de la mateixa manera.

Hi ha veïns que durant eixos dies senten que el centre deixa de pertànyer-los un poc. Carrers impossibles de recórrer amb normalitat, terrasses completament plenes, trànsit alterat i una sensació constant de saturació en determinats punts de la ciutat.

També el comerç viu una dualitat evident.

Mentre molts negocis fan una part molt important de la seua

facturació anual durant juny, uns altres denuncien que la festa no beneficia per igual a tots. Gran part del moviment econòmic es concentra en les zones més turístiques i en els punts neuràlgics de la festa, deixant fora a part del xicotet comerç de barri.

I després està una altra realitat cada vegada més visible: la transformació de la festa en producte turístic.

Perquè quan una celebració creix tant cap a fora, apareix inevitablement el risc de començar a pensar més en qui ve de visita que en qui la viu des de dins. Adaptar horaris, espais o models de festa pensant en el turisme és un debat que cada vegada apareix més entre veïns, hostalers i festers.

De fet, associacions hoteleres i empresarials han arribat a reclamar canvis en alguns actes o ubicacions per a minimitzar impactes econòmics o millorar l’experiència turística, com va ocórrer en 2025 amb el debat sobre el trasllat dels focs artificials.

I potser ací apareix una de les preguntes més incòmodes.

Fins a quin punt una festa pot créixer sense perdre part del que la feia seua?

Perquè les Fogueres sempre han sigut una celebració nascuda dels barris i de la gent que vivia la ciutat des de dins. Però quan el turisme

augmenta, la pressió econòmica també el fa. Més consum, més visitants, més activitat… i també més risc de convertir la festa en una cosa pensada únicament per a funcionar cap a fora.

El turisme ajuda al fet que Alacant cresca.

Però mantindre l’equilibri entre ciutat, negoci i tradició probablement és un dels reptes més importants que té la festa per davant. iCO MERÇ

FES TA

CA RRER QUAN LA es queda al Mirades

Aquest article sentim que només és creu.

Perquè parlar de neteja en festes quasi sempre significa parlar de tot el que deixem darrere quan acaba la música.

Hi ha alguna cosa que ocorre cada any durant les Fogueres i que moltes vegades només es mira quan ja ha passat tot.

La ciutat canvia per complet durant uns dies. Milers de persones omplin els carrers, els racós i barraques funcionen pràcticament sense descans i Alacant viu un ritme molt distint a l’habitual. I amb tot això, inevitablement, també arriba una quantitat enorme de residus.

Això és una realitat.

Només durant les Fogueres de 2025 es van arreplegar més de 3.657 tones d’escombraries i altres 664 tones de cendres i restes de la cremà. Són xifres difícils d’imaginar fins que un pensa que tot això es genera en tot just una setmana.

Moltes vegades oblidem una cosa important: darrere hi ha persones treballant constantment perquè la ciutat continue funcionant.

Mentre la festa continua, equips de neteja recorren els carrers de matinada, buiden contenidors, baldegen places i preparen de nou espais que a penes unes hores abans estaven completament plens. En el dispositiu especial de 2025 van participar més de 100 operaris de reforç, a més del servei ordinari, amb escombradores, camions d’aigualeig, excavadores, pales i recollida porta a porta en racós i barraques.

I fins i tot amb tot eixe desplegament, hi ha moments en els quals la sensació és evident: la ciutat no pot absorbir sense conseqüències una setmana sencera vivint al límit.

Hi ha carrers on l’olor tarda dies a desaparéixer. Papereres completament desbordades. Restes de pólvora que continuen apareixent una setmana després. Barris on els veïns continuen veient carcasses, brutícia acumulada o taques que recorden que la festa ja va acabar per a uns… però no per a tots.

Potser la part més incòmoda no és que la festa genere residus. Això és inevitable en unes celebracions d’aquestes dimensions. El verdader problema apareix quan deixem de pensar que l’espai que utilitzem continua sent nostre quan acaba la música.

Perquè moltes vegades actuem com si netejar fora únicament responsabilitat de qui ve darrere.

I ací és on comença a perdre’s l’equilibri.

Les Fogueres converteixen Alacant en una ciutat viva, plena i desbordada d’activitat. Però també obliguen a un esforç enorme perquè tot torne a funcionar cada matí. De fet, l’operatiu especial es manté diversos dies després de la cremà perquè recuperar la normalitat completa no succeeix d’un dia per a un altre.

Potser això també hauria de formar part de la nostra manera d’entendre la festa.

No sols gaudir el que ocorre durant eixos dies, sinó ser conscients del que deixem quan acaben.

Perquè la neteja mai serà la part més visible de les Fogueres.

Però probablement sí una de les que més parla de nosaltres.

ENCARA QUE SI HI HA UNA CARA…

Probablement és eixa.

La capacitat que té Alacant per a alçar-se cada matí després d’una nit de festa quasi com si res haguera passat.

Gràcies al treball dels dispositius especials de neteja, molts carrers recuperen la normalitat en tot just unes hores. El que de matinada semblava impossible, a l’alba torna a funcionar. I això només ocorre per l’esforç constant de centenars de persones que treballen mentre la majoria dorm.

Potser no és la part més visible de les Fogueres.

Però sí una de les més necessàries.

una

foguera 2026

U TO PI A Princesa Mercedes

FO GUE RES anomenada

Igual este text sona un poc a utopia. Pot ser. Però l’objectiu d’este article és clar: parlar del bo de les Fogueres, i això és el que he intentat. Quedar-me amb tot allò que continua fent que la festa meresca la pena.

Parlar de les Fogueres en positiu és parlar d’allò que, any rere any, continua donant sentit a la festa. Més enllà de qualsevol debat o dificultat (que en l’actualitat són immenses…), hi ha una realitat incuestionable: les Fogueres emocionen, uneixen i generen un impacte en la ciutat d’Alacant que transcendix els dies grans de juny.

I tot comença amb la foguera.

La foguera plantada als nostres carrers i places és el cor de la festa. És art efímer, però també crítica, creativitat i expressió cultural. Darrere de cada una hi ha mesos de treball, esforç col·lectiu i il·lusió compartida, tant per la comissió com pels nostres artistes foguerers. Veure-la créixer en la plantà és, per a qui estima la foguera (va, els que som uns friquis), un dels moments més bonics.

El seu caràcter temporal no li resta valor; al contrari, la fa única. La convertix en símbol del que s’ha viscut, del que s’ha construït entre molts i d’allò que, inevitablement, desapareixerà en uns dies convertintse en cendra per a tornar a començar. A partir d’ací, tot cobra sentit.

La música en la festa de Fogueres és un acompanyant fonamental. És un dels elements més importants de la nostra volguda festa. No és un simple complement: és el pols que recorre la ciutat. Les bandes, les cercaviles,

les desfilades… convertixen qualsevol carrer en un espai viu, en un punt de trobada on la festa es compartix.

La pólvora aporta una de les senyes d’identitat més reconeixibles. La mascletà no és només un espectacle, és una experiència col·lectiva. Un llenguatge propi que connecta milers de persones en un mateix instant, generant una emoció difícil d’explicar fora d’eixe context. En els dies grans de juny, milers d’alacantins i visitants es reunixen al cor de la ciutat, la plaça dels Estels, fent bategar milers de cors com un de sol al ritme de les mascletaes.

La indumentària tradicional afegix una dimensió simbòlica i estètica. Vestir-la és formar part de la història, d’una herència cultural que es manté viva generació rere generació. Les desfilades no només mostren tradició; també reflectixen identitat. I tot això se sosté sobre la tradició.

Una tradició viva, en constant evolució, que ha sabut adaptar-se sense perdre la seua essència. Les Fogueres no són només el que foren, sinó també el que són i el que seran, gràcies a esta capacitat d’unir les persones amb un objectiu comú: les Fogueres de Sant Joan.

No obstant això, la festa no es limita a uns dies concrets. Un dels grans aspectes desconeguts per a qui mai l’ha viscuda des de dins és l’activitat que es desenrotlla durant tot l’any. Les comissions són espais de convivència contínua on la festa es construïx dia a dia. Reunions, actes culturals, iniciatives socials i activitats internes mantenen viu l’esperit foguerer més enllà del calendari festiu.

En eixe entorn es fomenten valors fonamentals. El companyerisme, la responsabilitat, el compromís o la solidaritat no són conceptes abstractes, sinó realitats que es viuen diàriament en la gestió interna de qualsevol comissió. Les Fogueres generen vincles entre persones de diferents edats i perfils, afavorint una convivència intergeneracional difícil de trobar en altres àmbits de les nostres vides.

A més, actuen com una ferramenta de desenrotllament personal. L’organització d’actes, la gestió de recursos o la participació activa en la vida de la comissió permeten desenrotllar aptituds com el treball en equip, la capacitat organitzativa o la resolució de problemes. En molts casos, estes habilitats s’adquirixen de manera natural, en un entorn difícil de reproduir en altres espais.

A tot això se suma el sentiment de pertinença. Formar part d’una comissió o d’una barraca implica integrar-se en un col·lectiu on cada aportació compta, on l’esforç és compartit i on el resultat final sempre és conjunt. Eixe és, en realitat, el major premi. Un vincle que reforça la identitat i explica, en gran manera, la continuïtat de la festa.

Durant els dies grans, tot eixe treball previ es fa visible. La ciutat es transforma, els carrers

s’omplin de vida i la convivència adquirix un protagonisme absolut. Les Fogueres es convertixen en un gran punt de trobada on es reforcen relacions, es recuperen contactes i naixen noves connexions.

A més, la festa projecta la imatge d’Alacant. Actua com a motor cultural i turístic, dinamitza l’economia local i posiciona la ciutat com un referent festiu. Però, més enllà del seu impacte exterior, reforça la identitat dels qui la viuen des de dins.

La cremà posa el tancament visible. Però no és un final. És el pas necessari perquè tot torne a començar. És el moment que resumix el sentit de la festa: l’efímer, el que s’ha viscut, el que s’ha compartit.

Aquesta és la cara de les Fogueres. Una festa que emociona, que construïx comunitat, que transmet cultura i que genera espais on les persones creixen, es relacionen i s’identifiquen.

Encara que, com tota moneda, també té la seua creu… però això ja és una altra història.

Les Fogueres són, en definitiva, una festa que va molt més enllà d’uns dies. Una festa que es viu tot l’any. I que, precisament per tot això, continua meresquent la pena.

«Lafogueraplantadaals nostrescarrersiplaces éselcordelafesta.És artefímer,peròtambé crítica,creativitatiexpressiócultural»

C C

DU RA

David Gironai Llopis

Princesa Mercedes foguera

CR EU

de la festa de les fogueres

Joel m’envia un missatge per “WhatsApp”: T’ha tocat ser el “Pepito Grillo”, la veu de la consciència, el defensor del diable! Perquè val, que li farem!

Bé, potser no em donava l’encàrrec que en aquests moments estàs llegint d’eixa manera, però el meu cap així ho va entendre.

És a dir que m’he de posar en la pell de “deixar-me de mirar el melic”, d’oblidat de “… i si som els millors bo i què!”.

Procedim a obrir el calaix.

Posem-nos en la pell del veí: del veí que treballa en fogueres; del veí que té mascota; del veí malalt o del qui té algú a la seua cura… Cal tindre present que no és obligatori que a tothom li agrade la festa. Molèstia A aquest substantiu tan incòmode podem combatre’l amb un altre: EMPATIA: “Sentiment d’identificació amb alguna cosa o algú – Capacitat d’identificar-se amb algú i compartir els seus sentiments”.

Amb tots els problemes que els foguerers i barraquers tenim i ens posen al llarg de l’any, estic jo per a “EmPaTiTzAr” en festes. Perquè és el que toca. Haver triat mort.

Crec que és el moment d’asseure’ns tranquil·lament tots els agents implicats: festers, ciutadania, hostalers, polítics, quin és el model de festes que volem, no podem tirar del carro els mateixos.

Que la festa d’Alacant és molesta. Naturalment, com totes les que esdevenen al carrer. Que se’ns pot anar de les mans, hi ha qui diu que

ja se’ns ha anat. Perquè és el que cal fer-nos-ho mirar. Cal ser realistes, no podem tornar a una festa com es concebia en els anys seixanta, setanta o huitanta. Ni la ciutat és la mateixa, ni som la mateixa quantitat d’habitants, ni la societat pensa i té els mateixos costums de llavors. I no crec que hàgem d’anar-nos a un polígon a fer la festa, com porte sentint persones que desconeixen la idiosincràsia dels fogueres del seu naixement. Això portaria a la seua desaparició.

Obriguem un altre meló. ELS PROJECTES. El tràmit burocràtic. Els més veterans hem conegut que fer festa al carrer com la conceben els alacantins era només qüestió de voluntat. És a dir “pensat i fet”. Què molestava un cotxe aparcat per a muntar la barraca o el racó. Perquè força bruta o dues caixes de cerveses davall de les rodes i problema resolt. Però clar això era molt bonic perquè continuara en el temps, menys per a l’amo del cotxe, evidentment. La ciutat creixia i per a això no sols bastava una simple instància de comunicació que rares vegades et denegaven el sol·licitat. Només i, durant quaranta anys, et podien ratllar amb llapis roig alguna cosa que no era del grat dels quals manaven: no els havia agradat l’escena que anaves a posar en la foguera o eixa cartel·la “on anava vosté amb eixa crítica malsana i viperina contra el poder establit”. Ara la falta de crítica, s’ha solapat per l’AUTOCRÍTICA. No anem a molestar i no ens donen el drap amb número. Donada la quantitat de persones que es concentren en els nostres actes, és normal i lògic seguir uns tràmits. Qui és el responsable si passa alguna cosa?. El que signatura, els que

signen. Que moltes vegades hem tingut unes instal·lacions i uns recintes que agraïm a la Divina Providència que no haja ocorregut cap desgràcia.

Anem a disseccionar el sisé pecat capital. Som humans i foguerers. L’ENVEJA. No hi ha enveja sana. L’enveja sana no existeix. L’enveja és sempre dolenta. Xic/xica… preocupa’t de plantar i ser feliç. No mires de cua d’ull que fixa’t que al meu veí li han deixat fer això i l’un altre, que fixa’t que a mi no, quina injustícia. Que si tal banderola, que si tal premi, que si tal, que si quin...

Les escombraries que es genera en festes. Molta, massa… us recordeu al fet que feia olor la ciutat fa anys

quinze dies després de la cremà?. Doncs això.

La música molesta. Quatre i mitja del matí. El discjòquei i un solo comissionat pegant pots i alaridos com si no hi haguera un demà. Tot per la festa. Són cinc dies…, el que no li agrade que es vaja, no eres un bon alacantí si no t’agraden “les fogueres”.

El comissioneu@ quejica o planyívol. No ho veiem en tot l’any i menys quan toca acostar el muscle. Arriba fet un pinzell el dia de la plantà. Tu de porqueria fins a les celles, amb ganes de cremar la foguera. Per què m’heu posat LA MEUA taula ací?

La senyoreta em té mania.

Clar que no em donen premi amb la quimera que em tenen. Perdona però… i el primer de l’altra setmana. Ah no, eixe ho guanye jo!. So de grills. Cri, cri, cri…

Com tot en la vida tot és dual. Tot porta amb si les seues llums i ombres i els fogueres no anaven a ser menys. Si volem arribar als cent anys i més enllà, haurem de conviure amb aquestes coses que no ens agraden de les nostres festes. Ara creiem que mai se’ns havia posat tan difícil continuar la tradició, però al llarg de la història hi ha hagut circumstàncies molt complicades de sortejar que els nostres avantpassats creien que anava a acabar amb elles. És qüestió d’aptitud i actitud.

C

«É

selmomentd’asseure’nstranquil·lament totselsagentsimplicats: festers,ciutadania,hostalers,polítics,quinés elmodeldefestesque volem,nopodemtirardel carroelsmateixos.»

C C

Els

Oficis

de la Festa C C C ARA C REU

O DELS

AR TIS TES

CARA

L’ofici que dona forma a la festa

Parlar dels artistes de Fogueres i Falles és parlar d’un dels oficis més particulars que existeixen dins de la festa. Un treball que mescla escultura, pintura, fusteria, disseny, sàtira i enginyeria, i que durant dècades ha anat evolucionant sense perdre del tot la seua essència.

Encara que hui associem automàticament la figura de l’artista a grans tallers i monuments espectaculars, l’origen va ser molt més humil. Els primers monuments van nàixer de mans de fusters, imatgers o artesans que utilitzaven restes de fusta i materials sobrants per a construir estructures

efímeres que acabarien convertintse en un dels símbols més recognoscibles de les nostres festes.

Amb el pas del temps, l’ofici va anar creixent fins a convertir-se en una disciplina artística pròpia. A Alacant, especialment durant les dècades dels quaranta i cinquanta, les fogueres van desenvolupar una identitat estètica molt marcada, amb artistes que van apostar per estructures monumentals, composicions arquitectòniques i una personalitat visual que diferenciava clarament els Fogueres de les Falles.

I ací és on apareix una de les grans virtuts d’aquest ofici: la capacitat de reinventar-se constantment.

Els artistes han passat del cartó i la fusta a treballar amb nous materials, estructures metàl·liques, fresats digitals i tècniques que fa dècades semblaven impensables. Però fins i tot amb tots eixos canvis, continua haventhi alguna cosa que no ha canviat massa: la necessitat de crear alguna cosa que emocione al carrer.

Perquè una foguera o una falla no es mira igual que una escultura en un museu. Està pensada per a conviure amb la gent, per a sorprendre, per a generar conversa, per a convertir-se durant uns dies en part de la ciutat.

I aconseguir això no és senzill.

Darrere de cada monument hi ha mesos de treball, esbossos, proves, correccions i hores de taller que rares vegades es veuen des de fora. Hi ha artistes que pràcticament enllacen Falles i Fogueres sense descans, movent-se entre tallers on el

temps sempre sembla anar més ràpid del normal.

També hi ha una part d’herència que segueix molt present. Moltes sagues familiars han mantingut viu l’ofici generació rere generació, transmetent tècniques, maneres de treballar i maneres d’entendre la festa que no s’aprenen en cap manual.

I potser ací està una de les claus més importants.

Perquè, encara que les tècniques canvien i les tendències evolucionen, l’artista continua tenint la mateixa responsabilitat de sempre: convertir una idea en una cosa capaç de quedarse en la memòria de la gent, encara que només existisca durant uns dies.

Eixe és probablement el major valor d’aquest ofici.

Crear una cosa destinada a desaparéixer… fer-ho com si fora etern.

CREU

Un ofici que sempre viu al límit

Darrere de cada foguera o falla acabada hi ha una realitat que moltes vegades queda fora del carrer. Perquè, encara que el resultat final es veja durant uns dies entre música, premis i fotografies, l’ofici de l’artista porta anys travessant una situació cada vegada més complicada.

Un dels majors problemes ha sigut la mateixa evolució de l’ofici. Els monuments han crescut en grandària, en exigència tècnica i en nivell artístic, però això no sempre ha anat acompanyat d’una millora real en les condicions de treball. Els terminis són més ajustats, els costos més alts i la pressió constant.

A això se suma el canvi en els materials. Durant anys, la fusta i el cartó van donar pas al suro blanc i altres sistemes més ràpids i econòmics de treballar, permetent monuments més grans i espectaculars. Però també va aparéixer un debat dins del propi gremi: fins a quin punt eixa evolució ha fet perdre part de l’essència artesanal de l’ofici.

Mentre la festa creixia cap a fora, molts tallers començaven a buidar-se per dins.

Cada vegada són menys els joves que decideixen dedicar-se a això. No sols per la dificultat econòmica, sinó per tot el que implica el dia a dia de l’ofici: jornades interminables,

inestabilitat, pressió constant i una dependència absoluta d’uns mesos concrets de l’any.

També ha canviat la relació amb el mateix públic. Hui l’exposició és immediata. Les xarxes socials han convertit cada monument en alguna cosa que es consumeix en segons, on la imatge ràpida moltes vegades pesa més que el missatge, el detall o el treball artesanal que hi ha darrere.

L’artista continua arribant al taller cada matí.

Continua dibuixant, modelant, escatant i construint peces que, en molts casos, desapareixeran en qüestió d’hores. Ací està probablement una de les parts més dures de l’ofici: dedicar mesos sencers de treball físic i creatiu a una cosa efímera, sabent a més que rares vegades s’arriba a veure tot l’esforç que hi ha darrere.

Perquè el públic veu la plantà, però no tota la resta. No veu les matinades, els retards, els problemes d’última hora ni les vegades que alguna cosa es trenca i toca tornar a començar.

L’ofici continua avant gràcies als qui continuen creient en ell, fins i tot en els moments en els quals sembla més difícil sostindre’l. I potser eixa la contradicció més gran de totes.

Que un dels elements més importants de la festa continue sent, al mateix temps, un dels més fràgils.

C CC C AR TIS T

de la Festa C C C ARA C REU

DELS CARA

PI RO TÈC NICS

On tot comença a sonar

Hi ha un instant, previ a qualsevol tret, que només els qui coneixen la pólvora saben identificar amb exactitud. No està marcat en cap programa ni respon a un senyal visible. És un canvi en l’ambient, una lleugera alteració en el ritme de la plaça, una tensió que es percep més que es veu. És el moment en el qual tot està preparat i encara no ha començat.

Eixe segon previ forma part essencial de la mascletà.

Perquè la pólvora no comença quan sona, sinó quan es disposa. Quan es mesura.

Quan es decideix com evolucionarà cada fase. Abans del

primer tret ja existeix una estructura, un llenguatge definit, una intenció clara. El que el públic percep com a immediatesa és, en realitat, el resultat d’un procés extremadament precís.

El primer tret no és un inici casual. És una declaració. Marca el to, el ritme i la direcció de tot el que vindrà després. A partir d’eixe moment, la mascletà es construeix com una composició sonora en la qual cada element té la seua funció.

Perquè a Alacant, la pólvora no sols sona… marca el ritme de la festa.

Un ritme que no depén únicament de la intensitat, sinó de l’equilibri. De la capacitat d’alternar

tensió i pausa, de mantindre la progressió sense trencar l’estructura, de saber quan accelerar i quan sostindre.

La seqüència no s’improvisa. Es dissenya.

Cada fase respon a una lògica interna. Des dels inicis més continguts fins al creixement progressiu de la intensitat, passant per moments de transició que, encara que puguen semblar menors, són els que permeten que el conjunt tinga coherència. La mascletà no és una acumulació d’explosions; és una construcció.

I com tota construcció, requereix coneixement.

Un coneixement que no és exclusivament tècnic. És també sensorial. Es basa en l’experiència, en la repetició, en la capacitat d’anticipar el comportament de la pólvora en funció de múltiples variables: l’espai, la disposició, fins i tot les condicions ambientals.

Qui treballa amb pólvora no sols executa. Interpreta.

Les mans que preparen una mascletà han aprés a llegir allò que no sempre és visible. A ajustar sense necessitat de corregir sobre la marxa. A confiar en un criteri que s’ha format amb el temps, però que mai deixa d’estar atent.

Perquè en aquest ofici no hi ha marge per a la improvisació una vegada que tot ha començat.

I, no obstant això, hi ha una cosa profundament humana en tot el procés.

La relació amb la pólvora no és de domini, sinó de respecte. No es tracta d’imposar, sinó d’entendre. De saber fins a on es pot emportar cada seqüència sense perdre el control. D’assumir que, encara que tot estiga calculat, sempre existeix un component que exigeix atenció constant.

Eixa tensió és part del resultat.

Es percep en la progressió, en com la intensitat va creixent de forma sostinguda, en com el ritme es manté sense perdre claredat. La gent no necessita saber com està feta per a saber quan una mascletà és bona. Es nota. Se sent.

Ho sent en el cos.

Eixe és un dels elements més característics de la pólvora en les Fogueres. No es limita a l’auditiu. És una experiència física. La vibració, la pressió sonora, la continuïtat del ritme generen una resposta col·lectiva que transforma l’espai.

Durant eixos minuts, la plaça deixa de ser un lloc per a convertir-se en un punt de trobada emocional.

Tot respon a un mateix pols.

I en eixe instant final, quan tot esclata, la plaça deixa de ser un lloc per a convertir-se en

una cosa compartida. Ningú mira. Ningú parla. Tothom sent el mateix.

La seqüència avança i, amb ella, la tensió. Els elements s’encadenen amb més rapidesa, la intensitat augmenta i l’estructura es dirigeix cap al seu punt culminant.

Fins a arribar a la rematada.

Eixe instant en el qual tot es concentra, en el qual el ritme s’accelera i en el qual la tensió acumulada s’allibera per complet. És un moment breu, però absolut. Un moment que no es pot allargar ni repetir.

Després, el silenci.

Un silenci breu, però necessari.

I llavors, l’aplaudiment. Un aplaudiment que no és només per al que s’ha escoltat, sinó per a tot el que hi ha darrere.

Perquè això és la pólvora.

Una manera de dir sense

paraules el que és la festa.

I en eixe instant en el qual tot sona, tot vibra i tot encaixa…

Ací està la seua cara.

La que tots veuen. La que tots senten.

«Larelacióamblapólvora noésdedomini,sinóderespecte.Noestractad’imposar,sinód’entendre.»

PI RO TÈC NICS

CREU

La pólvora també té memòria

Hi ha coses de la pólvora que no es compten.

No perquè no es vulguen comptar, sinó perquè no formen part del que la gent ve a veure. Des de fora tot és ritme, força, emoció. Tot sembla mesurat, encaixat, quasi perfecte. I ho és. Però no comença ací.

Comença molt abans.

Comença quan encara no hi ha ningú en la plaça. Quan tot està per muntar i l’important no és que sone bé, sinó que tot estiga on ha d’estar. Perquè en pirotècnia no hi ha assaig. El que es fa, es fa una vegada. I això canvia la manera de treballar.

Cada mascletà és única, no perquè vulga ser-ho, sinó perquè no pot repetir-se. No hi ha segona oportunitat. No hi ha manera de corregir quan ja ha començat. Per això tot el que no es veu és tan important. Les hores prèvies, les comprovacions, els detalls que només semblen xicotets.

Ací està gran part del treball.

I també gran part de la responsabilitat.

Perquè treballar amb pólvora no és només saber fer-ho. És saber que no pots fallar. És tindre clar que tot depén de decisions que ja no podràs canviar després. Hi ha coses que no depenen de tu. Sempre n’hi ha.

Això s’aprén amb el

temps. Amb els anys, amb l’experiència, amb el que sale bé… i amb el que ensenya quan no ho fa.

Per això qui és ací dins no es confia mai. Revisa, torna a mirar, torna a comprovar. Encara que ja estiga tot fet. Perquè en aquest ofici la confiança no substitueix al respecte. I eixe respecte està sempre.

No es veu, però està. En com es treballa, en com s’espera, en com es viu cada tret des d’un lloc que no és el de fora.

La gent veu la mascletà. Però no veu el que hi ha darrere. No veu el que costa arribar fins ací, ni el que implica repetirho una vegada i una

altra, any rere any, sabent que cada dia és distint.

I hi ha moments en els quals tot això pes un poc més.

Moments en els quals la pólvora deixa de ser sol so i es converteix en record. Perquè aquest ofici també té memòria. Memòria dels qui han estat sempre ací, dels qui han fet de la pólvora la seua vida, dels qui han deixat una manera de fer que uns altres continuen…

HO ME NAT GE

PEDRO LUIS SIRVENT

A Alacant hi ha coses que no s’expliquen, se senten. I la pólvora és una d’elles.

Hi ha qui l’escolta com a soroll. I hi ha qui sap que ací dins hi ha ritme, intenció i fins a caràcter. Pedro Luis Sirvent era dels segons. Dels quals no sols disparen, sinó que compten alguna cosa sense dir una sola paraula.

No feia falta que digueren el seu nom per megafonia. Bastava que començara una mascletà perquè molts es miraren amb mig somriure, com qui reconeix una signatura sense veure-la. Perquè quan algú porta tants anys fent bé les coses, deixa de ser una persona per a convertir-se quasi en una manera de fer.

I això, en un ofici com aquest, pes.

Hi ha un moment que quasi ningú veu. Just abans que tot comence. Un silenci estrany, contingut, com si la ciutat sencera es preparara sense saber-ho. Ací no hi ha aplaudiments, ni mòbils enlaire, ni emoció encara. Només concentració. Només confiança. Només eixe punt exacte on tot ha d’encaixar.

Ací també estava ell.

Després arriba el que tots coneixem. El ritme que creix, el sòl que respon, el cos que s’avança mig segon al baluern. I eixe final que no és sol soroll, és una sacsejada compartida, una manera de dir “això som nosaltres”.

Però res d’això ocorre per casualitat.

Darrere hi ha hores, decisions, proves, experiència. Hi ha una manera d’entendre la pólvora que no va de fer més, sinó de fer millor. De saber quan estrényer i quan deixar respirar. De construir, a poc a poc, alguna cosa que dura minuts… però es queda molt més temps.

Pedro Luis Sirvent treballava així. Sense necessitat d’explicar-ho. Sense adorns. Amb eixa seguretat tranquil·la de qui sap el que fa i per què ho fa.

Perquè la festa, encara que a vegades no ho semble, també té la seua part invisible. La que no s’aplaudeix. La que no ix en les fotos. La que exigeix responsabilitat, precisió i respecte per un ofici que no admet errors ni distraccions.

I ací és on realment es mesura als grans.

La seua partida va deixar un silenci distint. No d’eixos que precedeixen al baluern, sinó dels que conviden a mirar al voltant i adonar-se del que roman. Perquè hi ha persones que, fins i tot quan ja no estan, continuen marcant el compàs de moltes coses.

Hui, quan sona una bona mascletà, passa una cosa curiosa. Ningú assenyala, ningú necessita dir noms. Però hi ha una sensació compartida, una espècie d’acord silenciós.

“Així és com ha de sonar.”

I en eixe pensament, sense buscar protagonisme, continua present. Com eixes coses que no fa falta veure per a saber que estan.

Com una moneda que gira en l’aire… i que, per un instant, sembla contindre’l tot.contindre’l tot.

C CC C

Oficis

de la Festa C C C ARA C REU

O

DE LA

MÚ SI CA FESTERA

CARA

El so d’Alacant

Hi ha músiques que s’escolten.

I hi ha unes altres que, directament, formen part d’un lloc.

A Alacant ocorre alguna cosa semblant amb la música festera No fa falta estar veient una desfilada per a reconéixer-la. Basta escoltar unes notes al lluny per a saber que la ciutat està en festes. Perquè durant dècades, pasdobles, himnes i marxes han acabat formant part de la memòria col·lectiva de moltíssima gent.

I darrere de tot això hi ha noms propis.

Un dels més importants és el de Luis Torregrosa García, fundador i primer

dels Fogueres de Sant Chuan, l’himne que els alacantins coneixen popularment com A la llum dels Fogueres.

Estrenat en 1928, continua sent, quasi un segle després, un dels moments més recognoscibles de la Nit de la Cremà.

Però la música festera alacantina no s’entén només des d’un himne.

Amb el pas dels anys, compositors i músics de la província van anar creant una identitat musical pròpia que encara hui continua sonant en carrers, desfilades i actes oficials. Noms com Óscar Tordera, molt lligat a la Banda Municipal i autor de nombrosos pasdobles i peces populars, van ajudar a consolidar un

També apareixen autors com els germans Molina, José Ángel Guirao o Moisés Dávia, les composicions dels quals han acompanyat durant dècades la història dels Fogueres. Moltes d’eixes peces continuen interpretantse hui perquè han aconseguit una cosa molt difícil: passar de generació en generació sense perdre força.

part del teixit cultural de moltíssims municipis i han fet que generacions senceres cresquen envoltades d’instruments, assajos i desfilades.

Per això, durant juny, Alacant no sols s’ompli de gent.

S’ompli de música.

I potser ací està una de les coses més especials de la música festera.

No pertany només als músics.

Pertany també a qui la reconeix des de casa, a qui l’associa a un record concret, a qui sap exactament què sent quan escolta un pasdoble entrant per un carrer estret del centre d’Alacant.

A més, la província d’Alacant manté una de les tradicions

I no únicament en els grans actes. També en xicotetes cercaviles, despertàs o moments improvisats on una banda aconsegueix transformar completament l’ambient d’un carrer en qüestió de segons.

Perquè la música festera no acompanya la festa.

La fa recognoscible.

CREU

Quan viure de la música no sona tan bonic

Però darrere de cada pasdoble que sona al carrer hi ha moltes més hores de les que la gent imagina.

Assajos després del treball, desplaçaments constants, actuacions encadenades durant dies i músics que, en molts casos, sostenen la tradició més per compromís i passió que per les condicions reals que hi ha darrere. Perquè encara que la música festera forme part de la identitat d’Alacant, viure d’ella mai ha sigut fàcil.

Molts músics alacantins porten anys assenyalant una realitat incòmoda: la festa necessita música constantment, però poques vegades es parla del que suposa mantindre-la viva.

Durant juny, bandes i músics arriben a enllaçar actuacions pràcticament des de primera hora del matí fins a ben entrada la matinada. Cercaviles, desfilades, ofrenes, mascletàs, homenatges… la ciutat demana música tot el temps. I això exigeix una preparació enorme que moltes vegades passa desapercebuda.

A més, amb el pas dels anys també ha canviat la manera de consumir la música dins de la festa.

Les bandes continuen sent un dels símbols més recognoscibles, però en molts espais han anat perdent protagonisme enfront de xarangues improvisades, altaveus o música comercial

que poc té a veure amb la tradició musical alacantina. I ací apareix una sensació que molts músics comparteixen: la de sentir que la música festera a vegades queda reduïda a simple soroll de fons.

Perquè no és el mateix sentir… que sentir.

I potser eixa és una de les majors contradiccions de tot això. Alacant presumeix de tindre una de les tradicions bandístiques més importants de la Comunitat Valenciana, amb generacions senceres formades dins de societats musicals i conservatoris. No obstant això, molts músics continuen trobant dificultats per a professionalitzar realment el seu treball o per a sentir que l’esforç que hi ha darrere està prou valorat.

També existeix una altra part menys visible: el desgast.

El físic, per les hores i el ritme constant. I l’emocional, quan alguna cosa que va començar sent vocació acaba depenent de calendaris impossibles, contractes ajustats o actuacions on la música sembla importar menys que el volum.

Així i tot, cada juny tornen a ser ací.

Tornant a muntar instruments a la meitat d’un carrer, afinant abans d’una desfilada o esperant el moment en el qual un pasdoble torna a arrancar aplaudiments entre la gent.

Perquè, fins i tot amb tot el que pesa al voltant, continuen sent ells els qui posen so a la festa.

C CC C MÚ SI C

Oficis

de la Festa C C C ARA C REU

DE LA IN DU MEN TÀ RIA

ENTRE FILS

I MEMÒRIA

Cara i Creu de la indumentària oficial

Abans que començara la festa, ja estava.

La nostra indumentària.

Abans de la música, de les desfilades, que la ciutat canviara el ritme… ja hi havia mans treballant. Teles triades, proves fetes, decisions preses. Tot molt abans que algú isquera al carrer vestit.

I això moltes vegades s’oblida.

Perquè el vestit es veu quan ja està acabat. Quan tot encaixa. Però el que veiem eixos dies no va nàixer per a la festa. Ve de molt més arrere.

La indumentària tradicional alacantina, la que hui forma part de les Fogueres, té el seu origen en la vestimenta popular dels segles XVIII i XIX. Era la roba del dia a dia, especialment en àmbits rurals, que amb el pas del temps es va anar adaptant a contextos festius fins a consolidar-se com a vestit tradicional. Aquesta base històrica està documentada en estudis divulgatius sobre el vestit alacantí com els recollits en publicacions culturals i patrimonials sobre indumentària regional.

No és una disfressa. És una evolució.

I per això té una estructura clara.

El vestit femení es compon de peces molt definides: falda

àmplia, cosset ajustat, davantal, camisa interior i mantellina. Cada element respon a una manera de vestir heretada i a una lògica que s’ha mantingut en el temps. Aquesta composició apareix descrita en estudis sobre indumentària tradicional valenciana i alacantina, on es detallen les peces bàsiques del vestit de llauradora i núvia alacantina.

En el cas de les màximes representants de la festa, aquesta tradició es concreta encara més. Des de 1961, la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor visten el vestit de núvia alacantina com a indumentària oficial, consolidant una imatge que s’ha mantingut fins hui i que forma part de la identitat visual dels Fogueres. Aquesta dada està arreplegada en documentació festera i publicacions locals sobre l’evolució de la indumentària oficial.

Però més enllà de la forma, estan els materials.

Històricament, la indumentària ha estat lligada a teixits com la seda, especialment en els conjunts més elaborats. Els dibuixos, els colors i els acabats no són casuals: responen a tècniques tèxtils concretes i a una tradició artesanal que ha perdurat en el temps. Aquest ús de teixits nobles està àmpliament documentat en estudis sobre indumentària tradicional espanyola.

I després està la mantellina

El seu origen es remunta a segles arrere, quan s’utilitzava com a peça funcional per a cobrir el cap o els muscles. Amb el temps, va passar a convertirse en un element ornamental i de distinció, especialment en contextos festius. La seua evolució està arreplegada en fonts històriques i estudis sobre indumentària espanyola, on s’analitza el seu pas de peça utilitària a símbol estètic.

En la indumentària alacantina, la mantellina no és un complement més: emmarca

el rostre, equilibra el conjunt i defineix gran part de la presència del vestit.

Res està posat a l’atzar.

I ací és on entra l’ofici.

Perquè treballar amb indumentària tradicional no és només cosir bé. És saber què estàs fent. És entendre quines peces corresponen a cada estil, a cada època, a cada manera de vestir. És respectar una coherència que no sempre està escrita, però que sí que es reconeix quan es veu.

Això requereix temps.

I experiència.

José Hernández fa anys que es mou en eixe equilibri. Dissenyador, patronista i artesà, ha treballat des d’eixa base: conéixer el que hi ha darrere abans de decidir el que es veu. La seua manera de treballar no part de la improvisació, sinó del criteri.

Perquè cada vestit és distint.

Encara que partisca d’una mateixa tradició, sempre hi ha alguna cosa que canvia: la persona, el context, el moment. I això obliga a adaptar, a ajustar, a pensar cada detall.

No és repetir.

És interpretar.

I quan parlem de vestir a una Bellea del Foc, això es multiplica.

Perquè ja no és només un vestit. És una imatge pública. És una cosa que representa a tota una ciutat durant uns dies. I això implica una responsabilitat que va més enllà de l’estètic.

Cada elecció té pes.

Des del teixit fins a l’últim acabat. Des de com cau la falda fins a com es col·loca la mantellina. Tot influeix.

I hi ha una part que no es pot mesurar.

La intuïció.

Eixa capacitat de saber quan alguna cosa funciona. De veure-ho clar sense necessitat d’explicar-ho. Alguna cosa que no apareix en els patrons, però que es construeix amb el temps.

Perquè en aquest ofici, com en tants uns altres dins de la festa, l’important moltes vegades no es veu.

Es nota.

Es nota quan el vestit

I N DU M E N

M E N T À R IA

acompanya sense imposar-se. Quan encaixa amb la persona. Quan tot flueix sense cridar l’atenció més del compte.

Ací està l’encert.

I arribar a això no és casual.

Hi ha proves. Ajustos. Decisions que es prenen abans que ningú veja res. Perquè quan arriba el moment, ja no hi ha marge.

I quan tot està ben fet, ningú es pregunta per què.

Simplement, ho veu… i ho dona per fet.

I potser per això passa desapercebut.

Perquè la indumentària en les Fogueres és així.

Sempre ha estat, sempre ha sigut important, però mai ha necessitat cridar l’atenció per a ser-ho.

Simplement està.

I això, en realitat, és el més difícil d’aconseguir.

Bellea del Foc Més que un càrrec

L’elecció de la Bellea del Foc és un dels moments més visibles de la festa, però el que implica va molt més allà d’una nit concreta. No es tracta únicament de portar un vestit o d’ocupar un lloc destacat en els actes oficials. Es tracta d’acceptar que, durant un temps, la imatge de la festa tindrà un rostre concret.

Ser Bellea no comença quan es pronuncia el nom en l’escenari. Comença abans, en el procés intern de decidir presentar-se, en la il·lusió compartida amb la comissió, en la consciència que, si arriba el moment, la responsabilitat serà major del que sembla des de fora.

Representar a una foguera, i en alguns casos a tota una ciutat, no és un gest simbòlic buit. Implica assumir que cada acte públic té significat. Que cada paraula pot interpretar-se com la veu de molts. Que la presència ja no és només personal, sinó col·lectiva.

Des de fora es veu l’elegància, el somriure, l’emoció. Des de dins hi ha preparació, nervis i una constant atenció als detalls. La Bellea no deixa de ser qui era abans de l’elecció, però aprén a conviure amb una dimensió nova: la de convertir-se en referència visible d’una tradició.

Durant eixe any, l’experiència canvia la manera de viure la festa. Es passa de participar a representar. De gaudir en grup a estar en primera línia. I això exigeix equilibri: entre naturalitat i protocol, entre emoció i componiment, entre il·lusió pròpia i responsabilitat compartida.

Abans d’entrar en la cara i la creu d’eixe paper, convé entendre que la Bellea del Foc no és un personatge construït. És una persona que accepta assumir ser un símbol. I quan algú decideix fer-ho, sap que viurà la festa des d’un lloc diferent, més exposat, més intens i també més exigent.

et toca

QU AN RE PRE S

EN TAR

BE LLEA DEL D’ALACANTFOC

Bellea del Foc Més que un càrrec

INICI

ADRIANA VICO I MELGAR

— Quan vas començar a imaginar-te sent Bellea del Foc?

Des de molt xicoteta. Com moltes xiquetes alacantines, vaig créixer veient a la Bellea del Foc amb admiració. Per a mi representava l’amor per Alacant i per les nostres festes. Abans ho veia com un somni molt llunyà, i viure’l m’ha fet entendre també tota la responsabilitat i l’emoció que comporta.

— Què vas sentir quan van dir el teu nom?

Va ser una sensació molt difícil d’explicar. Record moltíssims nervis i una emoció enorme. Quan vaig escoltar el nom del meu foguera vaig sentir que el temps es detenia per uns segons. És un d’eixos moments que saps que no oblidaràs mai.

— Què va ser el primer que vas fer després?

Buscar a la meua família i a la meua comissió. Necessitava compartir eixe moment amb ells perquè aquest somni també és seu. Vaig pensar molt en totes les persones que m’havien acompanyat i secundat fins a arribar ací.

— Què t’ha sorprés més de l’experiència?

CARA

— Quin ha sigut el moment més especial?

L’Ofrena de Flores, sens dubte. Sempre ha sigut un dels actes que més m’emocionaven, però viure-ho com Bellea del Foc ha sigut completament diferent.

Sentir l’afecte de la gent i representar a Alacant en un acte tan emotiu va ser inoblidable.

L’afecte tan sincer de la gent. Al final, el que més et marca no són només els grans actes, sinó els xicotets detalls, les paraules boniques o les persones que s’acosten emocionades.

— Quin dia recordes amb més emoció?

La Proclamació. No sols per l’acte, sinó per tot el que vivim eixe dia les meues

Dames i jo. Compartim els nervis, els riures, els preparatius… i això va fer que tot fora encara més especial.

— Què has gaudit més durant l’any?

Poder viure la festa des de dins i connectar amb moltíssima gent. He gaudit molt de les visites a les comissions, de compartir moments amb les meues Dames i de descobrir la part més humana de les Fogueres.

— Què t’ha aportat personalment?

M’ha fet créixer moltíssim. He aprés a gestionar emocions, responsabilitats i a valorar encara més tot el treball que hi ha darrere de la festa.

— Quan has sentit més orgull de representar a Alacant?

Cada vegada que he eixit fora i he vist com altres ciutats admiren les nostres Fogueres. Ací t’adones de la força i la importància que té la nostra festa.

— Algun moment en el qual vas pensar “tot val la pena”?

Sí, moltes vegades. Sobretot quan algú s’acostava emocionat o et deia que se sentia representat per tu. Són moments molt senzills, però que arriben moltíssim.

TRANSICIÓ

— Quan vas entendre que també era una gran responsabilitat?

Molt prompte. Des del primer acte entens que ja no representes només a la teua comissió o a tu mateixa, sinó a tota Alacant i a moltíssimes persones que viuen la festa amb passió.

CREU

— Què és el més difícil que no es veu des de fora?

L’exigència constant. Des de fora es veuen els actes, els vestits i la part més bonica de la festa, però darrere hi ha moltíssim cansament físic i emocional. Són dies molt intensos, amb molts compromisos i amb la responsabilitat d’intentar estar sempre a l’altura del que representa Alacant i les nostres Fogueres. Així i tot, l’afecte de la gent fa que tot compense moltíssim.

— Quina és la part més exigent del càrrec?

Mantindre sempre l’equilibri entre l’emoció i la responsabilitat. Cada acte és diferent i requereix ser present al cent per cent, tant física com emocionalment. Intentes cuidar cada detall i fer que totes les persones se senten representades i orgulloses. És una exigència molt bonica, però també molt intensa.

— Has sentit pressió alguna vegada?

Més que pressió, ho he viscut des del respecte i des de les ganes de fer-lo tan bé com siga possible. Des del primer moment he sigut molt conscient de l’important que és aquest càrrec per a moltíssima gent. He intentat ser jo mateixa i viure tot amb

naturalitat, perquè crec que quan fas les coses des del cor, la gent el sent. — Com es viu estar sempre exposada?

Al principi impressiona bastant, perquè no estàs acostumada al fet que tanta gent t’observe constantment o a representar a tota una ciutat. Però a poc a poc aprens a viure-ho amb naturalitat i entens que forma part del càrrec. Al final també descobreixes que la gent et mira des de l’afecte i des de la il·lusió.

que és una oportunitat única que probablement només passa una vegada en la vida.

— Hi ha dies que no es gaudeixen tant?

Hi ha dies més intensos, amb més cansament i moltes emocions acumulades, perquè el ritme és molt exigent. Però fins i tot en eixos moments continues gaudint d’una manera diferent. Mai m’he oblidat del privilegi que suposa estar vivint una cosa així, i això fa que sempre intentes quedar-te amb el bonic de cada moment.

— El moment més difícil o més intens?

La Cremà. És un moment preciós i molt emocionant, però també molt dur emocionalment perquè eres conscient que tot està acabant. Intentes gaudir cada segon, però al mateix temps sents nostàlgia perquè saps que eixa etapa tan especial no es repetirà. És una mescla molt intensa entre felicitat, emoció i tristesa bonica.

TANCAMENT

— Tornaries a viure-ho?

— Has hagut de renunciar a coses personals?

Sí, bastant. Més que renunciar, diria que he hagut de reorganitzar completament la meua vida durant aquest any. Hi ha menys temps per a amics, família o plans quotidians, i també he deixat de costat la meua vida laboral temporalment. Però ho vius amb naturalitat perquè saps

Sí, sens dubte. Ha sigut una experiència increïble que m’ha regalat records, amistats i aprenentatges que portaré amb mi sempre. Si poguera tornar arrere sense haver viscut res, tornaria a triar-ho exactament igual, amb la mateixa il·lusió i les mateixes ganes de descobrir tot des de zero. Crec que part de la màgia d’enguany ha sigut precisament això: emocionar-te amb coses que no imagines fins que les estàs vivint.

— Resumeix l’experiència en una frase.

“Ser Bellea del Foc ha sigut aprendre que l’efímer també pot ser etern en el cor.”

BE LLEA

BE LLEES DEL D’ALACANTFOC ‘26

M

Bellea del Foc Més que un càrrec

ARÍA PASTOR

I GONZÁLEZ LEIRE ARELLANO

I RUIZ

Maria

Pastor i González i Leire Arellano i Ruiz comencen ara un viatge que quedarà per sempre en les seues vides. Un any ple d’emocions, nervis, il·lusió i moments que passaran massa ràpid, però que romandran eternament en el cor.

Ser Bellea del Foc significa molt més que vestir el vestit o representar uns actes. Significa portar el nom d’Alacant amb orgull, convertir-se en el reflex d’una festa que es viu amb passió i descobrir la part més humana i emocionant de les Fogueres.

Hi haurà dies intensos i moments difícils, però també instants màgics: una mascletà que sonarà diferent, una Ofrena impossible d’oblidar, abraçades sinceres, mirades plenes d’admiració i records que apareixeran tota la vida cada vegada que arribe juny.

Gaudiu cada detall. Els riures abans d’un acte, els nervis compartits, els trajectes, les converses i totes eixes xicotetes coses que moltes vegades són les que acaben convertint-se en els records més especials.

Alacant ja us mira amb il·lusió i afecte. Ara us toca viure un any únic, irrepetible i meravellós. Que mai us falten l’emoció, la naturalitat i les ganes de gaudir cada segon d’aquesta aventura inoblidable.

CARA

1. Què és el que fa que el casal siga molt més que un lloc durant tot l’any?

El casal és la prolongació de la nostra casa, un lloc on acudim a ajuntar-nos amb els amics, a treballar per una il·lusió comuna i compartir els actes tots junts.

2. Quin moment dins de la setmana fallera sents que defineix de veritat el que és la vostra falla?

F.M. i FMI No podria quedar-me amb un només moment, perquè la nostra falla es defineix per la unió i la germanor que vivim en cada acte. La gastronomia per exemple, és molt especial perquè tota la comissió es reuneix per a cuinar i compartir. Però sens dubte, l’Ofrena és un dels moments que més ens representa, sobretot per “el clavell”, una cosa molt especial per a nosaltres. És una tradició molt nostra en la qual els homes llancen un clavell a la verge al crit de “Vixca la Mare de Déu”, i que ens identifica i ens fa únics com a falla.

Els nostres

Falla Nort DR. ZAMENHOFF VALÈNCIA

EN TRE

VIS TA Germans

3. Què significa per a vosaltres veure la falla al carrer sabent tot el que hi ha darrere?

Després d’un any de treball i expectatives, significa que ha començat la setmana fallera, i que podrem viure tots els actes que hem estat esperant durant un any.

gaudint de cada moment amb molta intensitat

F.M.I. El que més m’ha fet créixer, ha sigut descobrir actes que no si més no sabien que existien i sobretot veure com se celebra la mateixa festa, els mateixos actes, però de manera diferent en cada falla, fent-la més personal.

7. Com es viu des de dins tot el que ocorre abans que la gent veja la festa al carrer?

És el reflex de la vocació dels fallers, que inverteixen part del seu temps a preparar durant un any la setmana fallera i intentar mantindre viu l’esperit i que no es quede només en una setmana a l’any.

4. Què té la convivència dins de la falla que la fa tan especial?

Tots els que estem compartim un mateix sentiment, i més enllà de les nostres particularitats, treballem junts per un objectiu comú.

TRANSICIÓ

6. En quin moment de l’any deixa de ser una idea i comença a sentir-se la falla de veritat?

8. Quin paper tenen les decisions del dia a dia en el resultat final de la falla?

5. Què és el que més t’ha fet créixer en viure la festa des de dins?

F.M. El que més m’ha fet créixer és el vincle tan fort que he creat amb la meua falla, i el respecte per totes les nostres tradicions. Viure-ho des de dins et fa entendre tot el treball que hi ha darrere i el valores d’una manera molt distinta,

La falla comença a bullir d’activitat, a ser un no parar de coses a partir de l’estiu, és quan comença el treball final de cadascuna de les coses que s’han plantejat durant l’any: nomenaments, teatre, exaltació, actes interns i externs… que desemboquen en un mes de març esgotador però ple d’il·lusió per veure el resultat de tot el treball fet.

Durant l’exercici, moltes decisions estan encaminades a la nostra setmana gran, la setmana de Falles. Treballem durant tot l’any perquè eixos dies puguem viure i gaudir de la nostra festa al màxim, les decisions són peces d’un puzle que encaixen perfectament: la falla, la música, les flors, les llums, la pirotècnia…

9. Què canvia quan algú passa de vindre a la falla a implicar-se de veritat en ella?

Quan t’impliques de veritat suposa més treball i més

temps en la falla, això fa que conegues i t’unisques més a les persones, et sentes més útil i tingues més amor per la teua comissió i orgull faller.

ganes de fer coses, després de Setmana Santa decau un poc i en tornar de l’estiu, toca tornar a començar, il·lusionar a la gent amb els projectes, fomentar la participació i que se senten part principal de la festa.

14. Hi ha moments en els quals la convivència també es torna complicada?

10. Fins a quin punt la falla és més un grup de persones que un monument?

La falla (ací no li diem monument) és l’element visible per a tots els que ens visiten, però sense les persones, seria simplement un objecte plantat enmig del carrer. La falla (les persones) és el tot, la qual cosa ens uneix com a persones i fa que el sentiment faller siga el més important.

12. Quina part de l’esforç no s’arriba a veure mai des de fora?

L’esforç de moltes delegacions, que fan una gran faena i que no és tan visible com altres funcions que sí que tenen una visibilitat major; econòmiques, loteries, casal…

Sí, sens dubte, ja que som persones molt diferents, amb opinions que no sempre concorden, i especialment en la setmana fallera, on el cansament aflora allò que d’una altra manera no eixiria.

11. Què és el més difícil de mantindre dins d’una falla al llarg de l’any?

La implicació, en acabar la setmana fallera tothom té

13. Què no entén qui només viu les Falles durant uns dies?

Més que no entendre, els fallers que només venen durant la setmana fallera no gaudeixen de la convivència, del treball en equip, de ser part d’un objectiu comú que és poder tindre la millor setmana de l’any amb la satisfacció de ser part d’eixe grup que l’ha fet posible.

15. Què exigeix formar part d’una falla que no sempre es compta?

Formar part d’una falla exigeix un treball durant tot l’any; des de la Verge i Sant Joan a l’Exaltació de les nostres Falleres Majors i President Infantil i per descomptat la setmana de falles.

Molt d’esforç, molts fallers treballant en equip, és l’única fórmula perquè tot isca bé.

EN TRE IS A

CARA

1. Què és el que fa que el casal siga molt més que un lloc durant tot l’any?

El casal és molt més que un lloc físic; és la casa de tots els fallers i falleres. És el punt de trobada on compartim convivència, amistat, tradicions i sentiments que ens uneixen durant tot l’any. Allí no sols preparem les Falles, també celebrem, treballem junts, ens ajudem i fem família. El que realment fa especial al casal són les persones, l’ambient de germanor i el compromís de mantindre viva la nostra festa i les nostres tradicions.

2. Quin moment dins de la setmana fallera sents que defineix de veritat el que és la vostra falla?

F.M. Crec que el moment que realment defineix el que és la nostra falla és quan tota la comissió s’uneix, deixant a un costat el cansament i els nervis, per a gaudir junts de cada acte. Si haguera de triar un, seria l’Ofrena, perquè ací es veu el sentiment, l’emoció i l’orgull de representar a

Els nostres

EN TRE VIS TA Germans

Falla EL GRILL BENICARLÒ

la nostra falla. També els moments previs a la crema, en eixos instants entenem que una falla no són només monuments o festes, sinó les persones i els vincles que es creen entre tots nosaltres.

Formem una gran família, no sols ens reunim durant la setmana fallera. Encara que com en totes les famílies hi ha moments més tibants en els quals podem discrepar opinions, però res que no se solucione parlant.

7. Com es viu des de dins tot el que ocorre abans que la gent veja la festa al carrer?

3. Què significa per a vosaltres veure la falla al carrer sabent tot el que hi ha darrere?

Veure la falla ja plantada al carrer és una sensació difícil d’explicar. Per a nosaltres significa veure reflectit tot l’esforç, el treball i la il·lusió de moltíssims mesos. Darrere de cada detall hi ha hores de reunions, activitats, muntatge, nervis i molta companyonia. Quan la veiem acabada sentim orgull, perquè no és només un monument, és el resultat del treball de tota una comissió unida per les mateixes ganes de gaudir i fer créixer la nostra falla.

5. Què és el que més t’ha fet créixer en viure la festa des de dins?

F.M. He crescut dins d’aquesta festa i dins de la falla, per a mi és un honor poder representar a la meua comissió.

TRANSICIÓ

6. En quin moment de l’any deixa de ser una idea i comença a sentir-se la falla de veritat?

Intens és la paraula adequada, són mesos de nervis i de treball frenètic perquè tot isca bé i els nostres càrrecs puguen tindre una setmana fallera inoblidable i tots passem uns dies de celebració en família.

4. Què té la convivència dins de la falla que la fa tan especial?

Les falles són una constant, són tot un any d’esforços per a poder arribar el dia 15 de març i tindre un monument al carrer i que tots els grillers i amics gaudisquen d’unes festes inoblidables cada any.

8. Quin paper tenen les decisions del dia a dia en el resultat final de la falla?

Una bona gestió significa poder estar tranquil la setmana fallera, treballar per a poder pagar el monument del següent any, podríem comparar-lo a una empresa, si hi ha una bona gestió per part de la directiva incloent a la comissió en les votacions importants, tots remem a favor i ens sentim més falla.

9. Què canvia quan algú passa de vindre a la falla a implicar-se de veritat en ella?

Has d’implicar-te i aprendre dels que porten anys

compromesos amb la festa, la falla t’abraça i et rep, però has d’estar disposat a aprendre, ja que és com una fàbrica de grans mecanismes, tot està molt estudiat.

10. Fins a quin punt la falla és més un grup de persones que un monument?

La falla és una família, deixem a un costat el monument per a convertir-nos en amics, és per això que no sols compartim moments de falles sinó molts també vida personal, perquè el frec fa l’afecte i molts ens hem criat junts i ara són els nostres fills fins i tot nets els que juguen i es diverteixen junts.

Compromís de treball els 365 dies a l’any, la falla ha de subsistir econòmicament tot l’any, així que és molt important ser una pinya i entendre el concepte que les falles no acaben amb el foc sinó que comença el treball per a la següent.

14. Hi ha moments en els quals la convivència també es torna complicada?

Per descomptat, i si alguna cosa hem aprés aquests últims anys és que el millor és parlar les coses, en la falla tenen cabuda totes les opinions i hem de ser un grup unit.

12. Quina part de l’esforç no s’arriba a veure mai des de fora?

Les reunions, les decisions que a vegades són arriscades, però es fa des de la bona voluntat.

CREU

11. Què és el més difícil de mantindre dins d’una falla al llarg de l’any?

13. Què no entén qui només viu les Falles durant uns dies?

No sabem que no entén, però si li podem dir que es perd molts bons moments, que durant l’any no parem i el passem en gran sempre.

15. Què exigeix formar part d’una falla que no sempre es compta?

Compromís, encara que no es compleix sempre, no podem exigir res, però si un mínim de respecte per la gent que tira avant la falla cada any dies després de dia.

EN TRE IS A

CARA

1. Què significa per a vosaltres representar al vostre sector dins de la Magdalena?

President

Significa complir amb la tradició de les festes i així preservar la cultura i folklore de la nostra ciutat. Significa que el nostre sector se senta orgullós de la nostra comissió pel treball fet i amb això aconseguim arribar a totes i cadascuna de les persones que viuen les nostres festes amb fervor i il·lusió.

2. Què se sent en el moment en el qual la gaiata s’encén i comença la setmana gran?

Padrina

En el moment en què els nostres monuments s’encenen t’envaeix la satisfacció d’haver acabat un treball altruista de molts mesos que, a partir d’eixos moments, la resta de la ciutat podrà gaudir perquè es tracta d’un esforç en conjunt de moltes persones de la comissió, i que reflecteix el que

Els nostres

EN TRE VIS TA Germans GAIATA 6 farola ravalet castellò

som en essència i com no, l’alegria de donar principi a la setmana de festes.

3. Quin moment de la Magdalena reflecteix millor el que sou com gaiata?

Padrina infantil

Per descomptat la Desfilada de gaiates, perquè és l’acte mes representatiu en el qual vam mostrar a la ciutat els nostres monuments.

4. Què us fa sentir-vos orgullosos de vostra gaiata cada any?

Comissió

En primer lloc el factor “família” tot i ser una comissió tan nombrosa, és una gaiata acollidora, participativa i on tots remem en la mateixa direcció. En segon lloc, la capacitat d’abastar diversos camps de la festa quant a participació, col·laboració o premis, i la quantitat d’activitats anuals que realitza.

5. Què és el més bonic de viure la Magdalena des de dins de la gaiata?

Comissionat/a

Son diverses coses, una d’elles que dones de dins coneixes i participes en actes que dones de fora és impossible. Però potser la més important seria la part social, la de

Princesa Mercedes foguera 2026

conéixer a gent i compartir vivències, experiències, actes, sobretaules, etc.

TRANSICIÓ

6. Quan comença realment la Magdalena per a vosaltres?

President

La Magdalena en termes de treball comença dones del mateix instant que acaba la de l’any anterior. Pot sonar a una frase típica, però és real perquè els preparatius de les coses han de treballar-se amb molt de temps com el disseny dels nous monuments, el llibre, la presentació i tots i cadascun dels actes i esdeveniments que hi ha durant l’any fester.

En termes de representació si que podem dir que la Magdalena comença amb la designació dels nous representants i eixe moment és l’últim cap de setmana de juliol.

Són moltes coses les que no es veuen, però sobretot les hores dedicades a tot allò que té a veure amb la realització de cada esdeveniment i els seus preparatius. Hores de reunions, hores d’ordinador per a preparar guions, pressupostos i factures, burocràcia per a permisos, el llibre, els muntatges previs a cada acte, decorats i la realització dels monuments entre moltes altres coses. I sempre tenint en compte que són hores de fora del nostre treball i que al final li les “llevem” a les nostres famílies.

7. Quina part del treball previ no arriba a veure la gent des de fora?

Comissió

8. Què implica mantindre una gaiata activa durant tot l’any?

Directiva

Sobretot implica esforç per a mantindre la il·lusió de les persones que formen part de la gaiata, mantindre el grup unit i que tots remen en la mateixa direcció. Per a mantindre una gaiata activa, com qualsevol associació, cal dedicar moltes hores de les nostres vides personals, deixant de costat família, amics, entreteniments. Organitzar esdeveniments que impliquen a tots els socis, que unisquen al grup, activitats culturals i socials que li donen visibilitat de cara a l’exterior i a

la resta de veïns per a intentar ensenyar-los qui som i que fem, donant-los suficients mostres perquè consideren entrar a formar part del grup.

Visibilitzar les festes però sobretot la labor de les gaiates.

CREU

11. Què és el més difícil de sostindre hui dia en una gaiata?

President

9. Com es viu la responsabilitat de representar a un sector?

President.

Es viu amb respecte i amb gran responsabilitat perquè la major part de gent està contenta i satisfeta del treball que la nostra comissió realitza cada any. I igualment que la mateixa comissió se senta orgullosa de pertànyer a ella.

10. Què canvia quan passes de veure-la a formar part de la gaiata?

Comissionat/a nou

Et sents participe de les festes, no sols les veus, sinó que formes part de d’alguna cosa que es transmet de generació en generació. Al mateix temps les gaudeixes d’una manera més especial, dones dels preparatius fins a la seua finalització.

Ajustar-se a la situació econòmica de hui dia i tractar que la gent s’implique i participe amb la gaiata i el que això comporta, tant internament com dones de fora de la comissió. Les festes de la Magdalena són unes festes molt obertes, en elles pots trobar, durant els 9 dies de celebració, tot tipus d’actes gratuïts: fondes, concerts, actes infantils, desfilades, festes en tots els carrers... i això provoca que no siga indispensable formar part d’una gaiata per a gaudir de tota mena de espectacle, així que això dificulta sostindre viva una comissió gaiatera perquè els veïns no tenen la necessitat de pertànyer a una.

13. Què no entén qui només viu la Magdalena des de fora?

Membre veterà

No entén el valor de treballar units amb una mateixa fi comuna i participar a fer passar el millor any possible als representants de cada any. No entén que es pot sentir cap a la gaiata el mateix que a un equip de futbol.

14. Hi ha moments en els quals mantindre la il·lusió costa més del que sembla?

Comissionat/a

Quan els resultats al treball exèrcit no són els desitjats, en moltes ocasions perquè no tothom ha sigut just.

12. Quina part de l’esforç passa més desapercebuda?

Comissió

La dedicació i treball previ a cada acte, cada esdeveniment o cada publicació.

Independentment del resultat final, sempre porta moltes hores de treball i van sorgint inconvenients que la gent no veu.

15. Què exigeix una gaiata que no sempre es veu?

Directiva

Molta dedicació perquè les coses isquen bé. I també adaptar-se als temps que corren tant en temes econòmics com socials.

EN TRE IS A

Rondalla ENTRE LA

CA RA CR EU

C C

Princesa Mercedes foguera

Diuen que, fa molt temps, en un lloc on les nits feien olor de fum i les llums mai acabaven d’apagar-se, existia una moneda que portava segles girant en l’aire.

Ningú sabia qui l’havia llançada.

Els xiquets intentaven atrapar-la.

Els majors discutien sobre quina cara acabaria mostrant.

I mentre tots esperaven una resposta, la moneda continuava girant… com si no volguera triar mai entre cara o creu.

Molt prop d’allí vivien dos peixos que nadaven sempre junts. Un era rosa i tranquil; l’altre verd i ràpid com una ombra. Passaven els dies donant tornades al voltant de la moneda, observant als humans.

—No entenc per què els preocupa tant caure d’un costat o de l’altre —va dir el peix verd una nit.

—Perquè creuen que una cara significa felicitat i l’altra desgràcia —va respondre el peix rosa.

Els peixos portaven tant de temps observant a les persones que coneixien tots els seus secrets. Havien vist als qui reien per fora mentre ploraven per dins. Havien vist als qui semblaven forts, encara que estigueren trencats. I també havien vist als qui perdien oportunitats esperant “el moment perfecte”.

Sobre una roca descansava un gat negre d’ulls enormes i brillants. Escoltava la conversa movent lentament la cua.

—Els humans són estranys —va dir badallant—. Inventen senyals per a no escoltar el que ja saben.

—Què vols dir? —va preguntar el peix rosa.

—Encreuen els dits, temen a la mala sort i llancen monedes per a decidir el seu camí… quan, en realitat, el que els fa por és equivocar-se.

Els peixos van guardar silenci.

Perquè el gat tenia raó.

A uns metres d’allí vivien dues dones completament distintes.

La primera semblava feta de foc. Caminava ràpid, parlava fort i tots admiraven la seua lluentor. Però quan ningú la veia, s’acostava al llac i sospirava cansada.

—Tinc por d’apagar-me —va confessar una matinada.

La segona semblava feta d’aigua. Sempre tranquil·la, sempre serena. Tots pensaven que no sentia massa, però a les nits amagava llàgrimes entre les mans.

—Tinc por de no atrevir-me mai —va murmurar al reflex de la lluna.

I encara que eren diferents, ambdues compartien el mateix secret: cap sabia realment quin camí prendre.

La moneda continuava girant sobre elles.

Llavors va aparéixer un . No era el més fort ni el més elegant. Ni tan sols semblava adonar-se que tots ho observaven. Mentre els altres discutien sobre sort, senyals i destins, ell simplement avançava.

Pas a pas. Sense mirar arrere.

Els habitants del lloc van començar a cridar-lo “el cavall guanyador”. I com més repetien eixe nom, més convençuts estaven que havia de véncer.

Però el cavall no corria per a guanyar, corria perquè havia entés alguna cosa que ningú més comprenia.

Una vesprada, el peix verd li va preguntar:

—Com saps quin és el camí correcte?

El cavall va somriure a penes.

—No ho sé.

—Llavors… per què continues avançant?

El cavall va mirar la moneda girant en el cel

—Perquè esperar que deixe de girar seria perdre la vida sencera.

Aquella nit, per primera vegada en segles, la moneda va caure a terra.

Tots van córrer a veure el resultat.

Però quan van arribar, van descobrir una cosa estranya.

La moneda havia quedat de cant.

Ni cara.

Ni creu.

I el vell gat negre va començar a riure.

Perquè mentre tots havien passat la vida esperant una resposta perfecta, el cavall ja estava lluny, avançant cap a nous camins.

Des de llavors, conten que la moneda continua apareixent de tant en tant entre les mans dels qui tenen por de decidir.

I que, si escoltes amb atenció abans de llançar-la, encara pot sentir-se la veu del cavall dient:

“No importa quin costat isca. L’important és no quedar-se quiet mirant com gira.”

Princesa Mercedes foguera 2026

De part de tota la comissió de la Foguera Princesa Mercedes, gràcies a totes les col·laboracions que, any rere any, fan possible aquesta publicació.

Bones Fogueres 2026