Llibret Falla Villarrobledo 2026 Aldaia

AD-

EDITA-

Llibret digital:

EDITA: Falla Villarrobledo - Sant Carles. Aldaia

AUTOR: Manuel Fernández Sevilla.

MAQUETACIÓ I DISSENY: Panal Fallero.

ARTICULISTES:

Sergio Marín Suay

Lucía Agustina Fernández Sevilla

Jessica Rodríguez González

PUBLICITAT:

Estrella Peiró Sáez.

DIPÒSIT LEGAL: V-410 2023

El llibret ha participat en la Convocatòria del premis de la Generalitat Valenciana per la promociò de l’ùs del valencià de l’any 2026.

Este llibret participa en el Premis de les Lletres Falleres 2026.

De la mateixa manera que el prefixe AD- forma part d’Aldaia, aquest llibret, juntament amb tot l’històric de llibrets de la Falla Villarrobledo i la resta de comissions de la localitat, formen part del passat i present d’aquest poble. La idea per a aquesta portada era molt senzilla: buscar paraules que començaren per eixe mateix prefix i, en conjunt, que apareguera un element representatiu de la localitat, en aquest cas, l’Ajuntament. Amb el guió s’ha volgut jugar a dissenyar-lo com la punta d’un misto, perquè si AD- forma part d’Aldaia i d’aquest llibret, el foc precedeix a la primavera, a un nou cicle faller.

4-Introducció

6-ADAPTACIÓ

Abel: adaptar-se a les falles i a la infància

10-ADVOCACIÓ

225 aniversari de l’advocació del Crist dels Necessitats a Aldaia

14-ADVERTÈNCIA

I si fora el teu poble?

20-AD HOC

Fronteres visibles i invisibles en l’art contemporani

29-ADMETRE la debilitat

34-Els que queden

36-La plaça és nostra. Sainet

46-Què és això i on ho pose?

48-AD FINEM Epíleg

50-ADEU. Comiat Representants 2025

52-Saluda President Infantil

54-ADHESIÓ. Nous fallerets i falleretes

55-Comissió Infantil

56-ADVENIMENT Fallera Major Infantil

58-Fallera Major Infantil

60-Falla Infantil

64-VILLARROBLEDO és Cultura

68-Cant de l’Esteroreta

70-Recompenses

72-Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer i Brillants

74-Saluda President

76-Junta Directiva i Junta Local Fallera

78-Comissió Major

80-ADVENIMENT Fallera Major

82-Fallera Major

84-Falla Gran

88-Sòcies i Socis

89-Palmarés 2025

90-Programa de festes

94-Fototeca

98-Galeria comercial

SUMARI

AD-

«Ad-daya: així es deia este poble fa segles, quan encara no era Aldaia i les paraules venien d’altres llengües, d’altres veus, d’altres maneres de mirar el món.»

El prefix ad- prové del llatí i en espanyol indica principalment direcció, tendència, proximitat o contacte, com a “adquirir”, “adjacent”, “admirar” o “adverbi”, encara que davant unes certes consonants s’assimila a “a-” (ex. “assumir”) o fins i tot a “ab-” o “ac-”. El seu significat és “cap a”, “al costat de” o “en direcció a”, i s’usa per a formar cultismes que conserven el seu valor original.

ADICCIÓ: Admetem ser addictes a la cultura, addictes al llibret

Tot nom guarda un secret.

I tot secret, si s’escolta amb atenció, acaba parlant.

Ad-daya: així es deia este poble fa segles, quan encara no era Aldaia i les paraules venien d’altres llengües, d’altres veus, d’altres maneres de mirar el món.

Any 1237. En aquell moment, la història que semblava llunyana va començar a escriure’s també ací, en esta terra, amb tinta de conquesta i pols de camins, amb encontres i ruptures, amb silencis que encara ressonen.

D’aquest nom —Ad-daya— naix el lema de la nostra falla gran este any.

I també el títol d’este llibret: AD-.

Dos lletres senzilles, humils, que, tanmateix, contenen un món.

No es tracta només d’una arrel gramatical. No és només una marca lingüística. És, sobretot, un fil: un fil que cus passat i present, paraula i cos, foc i memòria.

El prefix ad- de vegades és acostament, altres vegades adhesió, i moltes altres, contradicció. Està en paraules que ens construïxen i ens qüestionen: admetre, adherir-se, adaptar-se, admirar, adornar, advertir, advers.

És un gest d’anar “cap a”, sí, però també de “quedar-se amb”. D’afegir alguna cosa al que ja és. De sumar una capa de sentit, com qui vestix una figura per a la plantà, com qui adoba un record perquè no se l’emporte l’oblit.

I així com ad- s’adherix a les paraules, nosaltres ens adherim a la tradició. A les Falles. A aquesta forma tan nostra de celebrar el que som, sabent que el que som també crema.

Introducció

Cada mascletà, cada ninot, cada casal obert és un capítol més d’una història compartida.

Una història que va començar molt abans que nosaltres i que continuarà molt de temps després, si sabem mantindre-la viva, encara que siga entre les cendres.

La tradició fallera té alguna cosa profundament ad-: s’adherix al calendari, al barri, a la rutina, a l’ànima. Ens convida a admirar, a adornar-nos, a apropiar-nos de l’espai comú durant uns dies. Ens obliga a adaptar-nos, a admetre l’efímer, a advertir el que no funciona, fins i tot a enfrontar-nos a l’adversitat.

Però sobretot, ens permet adherir-nos a una comunitat. A un lloc que no és només geogràfic, sinó afectiu.

I per això este llibret comença ací, amb dos lletres: AD-.

Perquè mirar arrere no és recular. És reconéixer-se. És encendre una falla amb allò après.

I perquè entendre el passat no és quedar-se en ell, sinó usar-lo com a llenya per al present.

Este llibret és, també, una forma de fer homenatge:

A les paraules que ens formen.

A les festes que ens transformen.

A Aldaia, que encara es diu Ad-daya en els murmuris de la història.

Abel: adaptar-se a les falles i la infància

ADPTACIÓ

Jéssica Rodríguez González Tècnic de laboratori. Mamà de Marcos i Abel, i fallera de la Falla Santa Rita d’Aldaia.

ADAPTACIÓ: [aðaptasió]

3. f. SOCIOL. Procés a través del qual un individu o una col·lectivitat s’acomoden i viuen en el seu medi físic i social.

5. f. PSIC. Canvi que experimenta una persona per a enfrontar-se a les exigències del medi i acomodar-se a una nova situació.

Pot canviar la vida en un segon, després d’un diagnòstic tan necessari com esperat, però alhora trist i ple d’incertesa? Sí.

Però què em va ensenyar aquest moment? A adaptar-se o afonar-se amb el canvi.

Tot va començar un 25 de març de 2021, una revisió més de l’embaràs, però no igual, ja que no vaig tornar a eixir fins 16 dies després, sense panxa i sense Abel.

Primera adaptació: arribar a casa, sense bebé, sentir-te buida, incompleta, però amb moltíssimes ganes de veure a l’altre bebé de 2 anys i 8 mesos que vas deixar en l’escola i li vas dir “després la mamà t’arreplega” i no vas poder tornar a abraçar fins 16 dies després.

La segona adaptació va arribar quan 29 dies després de nàixer, t’ho has d’emportar a casa amb una sonda nasogàstrica per a poder-ho alimentar, amb tots els riscos d’infeccions que suposava i amb la por dels metges de si era el millor... Però ací estàvem tots, aprenent a alimentar a un bebé d’una forma totalment diferent de la tradicional i l’habitual.

Marcos, el seu germà major de 2 anys, va haver d’adaptar-se a jugar perdent eixa innocència de xiquet al parc d’eixir corrent, perquè mamà no li podia perseguir; adaptar-se a jocs que pogueres deixar de colp perquè havies d’atendre les urgències d’Abel com a problemes respiratoris, evitar que es llevara la sonda o vòmits inesperats...

Tots ens vam haver d’adaptar a estar hui al parc, a casa jugant, o veient una peli, però demà pot ser que estiga en una habitació d’hospital... Sense data d’eixida i sense saber que passarà... I mentre tu estàs dividida entre dos amors, no saber si les decisions preses són les millors: em quede amb el xicotet, per què em necessita, és un bebé, o em quede amb el major que també em necessita però és més major?

El primer any d’este canvi en la nostra vida que va fer que haguérem d’adaptar-nos a la nova situació va ser molt dura, va ser tan dur que la meua ment recorda tots els moments bonics d’este temps, les abraçades de Marcos quan després d’una setmana d’ingrés podia arreplegar-ho en el col·legi, els besos al seu germà dins del bressol quan volia dormir amb ell, les vesprades de pluja jugant a jocs a casa sempre mirant de reüll que Abel no l’embolicara, les vesprades de parc, els riures, els plors, les acampades per a poder dormir tots junts; adaptacions que s’han convertit en tradicions.

Però si faig molta memòria, recorde els mals moments d’eixe primer any, moments dolorosos, moments difícils, que a vegades és necessari recordar per a saber on estàs i tot l’aconseguit fins a arribar ací. Revisions d’hospital que es convertien en ingressos i el no tornar a casa, nits sense dormir que empalmaven amb la següent, febres incontrolables, virus que mai desapareixien, problemes respiratoris que ens feien suar amb els tractaments; molts moments d’incertesa de no saber com tirarà avant el teu xicotet…

«El primer any d’este canvi en la nostra vida que va fer que haguérem d’adaptar-nos a la nova situació va ser molt dura.»

El març de 2022, per amics, descobrirem la falla Santa Rita d’Aldaia i va ser una llum en el camí, una llum al fons. Ens van acollir sense preguntar; Abel i Marcos eren feliços allí i ens vam fer fallers a l’any següent. A Abel li encanta la falla, li ve genial anar i gaudix fins al punt que s’enfada si algun dia vaig sense ell. Les xiquetes ho van acollir com el seu ninot i ell es va deixar acaronar des del principi. Parla amb el seu comunicador i tothom vol estar en les seues paraules, són un amor. Marcos va trobar la seua llibertat: jugar, estar amb amics, estar com a casa. Estarien encantats si es poguera tirar petards tot l’any. Jo també vaig trobar en la falla un lloc segur, on podia plorar, riure, gaudir, ajudar, sentir-me més que mamà en certs moments quan els meus xiquets se n’anaven amb el seu pare. Vaig arribar a la falla amb amics i no em va costar adaptar-me al que sent família. Ningú em jutjava si ho feia bé o malament, només em preguntaven com estava, on estaven els xiquets i si anaven a vindre a les pròximes festes.

Recorde la primera vegada que li vaig donar menjar a Abel en la falla pel botó i que diversos xiquets es van acostar a veure i preguntar. Marcos els va dir: “és el meu germà Abel i menja pel botó perquè no sap menjar per la boca i li estem ensenyant”. I dies després les xiquetes venien a donar-li menjar o l’aigua i tots volien col·laborar i ajudar. Quina bonica innocència!

4 anys després, continue adaptant el meu treball amb el col·legi, les teràpies, les extraescolars, sacrificant moments personals per a adaptar-me a eixos horaris i fent tetris perquè tot encaix, com un engranatge d’una capsa de música.

Però, sabeu una cosa? Així és la meua vida i t’adaptes a portar-la així, de la millor manera.

Adaptar-se dia a dia sense saber que faràs demà.

Que difícil és adaptar-se quan vas sola en el camí però que fàcil pot arribar a ser quan t’envoltes de gent meravellosa que s’adapta a tu, a la teua vida, al teu ritme i que no et deixa arrere ni t’obliga a avançar... Simplement s’adapta al teu costat.

225 Aniversari de l’advocació del Crist dels Necessitats a Aldaia.

Advocació, clavaris i identitat compartida amb el seu barri.

ADVOCACIÓ:

[advokasió]

1. f. Acció o efecte d’advocar.

2. f. REL. Títol que es dona a un temple, a una capella, a un altar o a una imatge, dedicat a Jesucrist, a la Mare de Déu o a un sant.

VOCACIÓ

Manuel Fernández Sevilla Coordinador del llibret

En 2025, Aldaia celebrà el 225é aniversari del Santíssim Crist dels Necessitats. No es tracta només d’una fita devocional, sinó també d’una ocasió per a mirar la història amb una perspectiva més àmplia: l’advocació com a símbol de resistència en la necessitat, els clavaris com a guardians d’aquesta memòria, i el mateix Barri del Crist, que porta en el seu nom la petjada de la imatge patronal.

La devoció al Crist dels Necessitats va sorgir a Aldaia a la fi del segle XVIII, en un context marcat per una economia artesanal i agrícola que deixava sovint a la població exposada a crisi, malalties o catàstrofes naturals. Des de llavors, el Crist es va convertir en patró i en referència espiritual: era a qui es resava en les sequeres, en les inundacions o davant la pobresa.

Aquest caràcter de “Crist de la necessitat” va anar calant en la identitat de la població, fins a impregnar no sols els temples i les processons, sinó la vida civil i, més avant, fins a la toponímia d’un barri sencer.

Els clavaris han sostingut l’advocació al llarg dels segles. Custodiar la imatge, organitzar les processons, convocar a la comunitat en els gojos, acompanyar als veïns en moments de dol o de gratitud: totes aquestes funcions han fet d’ells una mica més que comissions festives. Els clavaris són, en un cert sentit, els cronistes vius de la fe en el Crist.

«L’única Germandat de Setmana Santa que porta el nom del Crist dels Necessitats té la seua seu en el Barri del Crist.»

En 2025, sota la direcció del Clavari Major Jorge Escarpa, aquesta missió es va sentir amb un pes especial: l’aniversari de 225 anys exigia no sols organitzar una mascletà sense precedents o una processó solemne, sinó també recordar que cada celebració té darrere a generacions de clavaris que van convertir l’advocació en herència viva.

El vincle entre l’advocació i el Barri del Crist és un dels exemples més clars de com la fe pot modelar el territori. El barri va començar a consolidar-se en els anys quaranta, en la perifèria entre Aldaia i Quart de Poblet, com un assentament obrer i humil. No obstant això, el nom que el distingix -”Barri del Crist”- no prové d’una decisió administrativa, sinó de la tradició popular.

Veïns antics recorden que els clavaris d’Aldaia portaven en processó al Crist fins als voltants del barri quan encara era una zona en formació. La imatge recorria camins rurals i acompanyava als qui vivien en aquells terrenys que a poc a poc s’urbanitzaven. D’ací ve que la població començara a referir-se al lloc com el “Barri del Crist”, en al·lusió directa al Santíssim Crist dels Necessitats.

Aquest vincle simbòlic es va reafirmar amb el pas del temps. En 2015, per exemple, la imatge del Crist va recórrer de manera extraordinària els carrers del barri, visitant així “al lloc que porta el seu nom” i confirmant el que els veïns ja sabien: que la identitat del barri està íntimament unida a l’advocació. No es tracta d’un baptisme oficial, sinó d’un nom nascut del contacte entre la processó, els clavaris i la comunitat.

«L’advocació, nascuda de la necessitat i transmesa per generacions, es projecta així sobre la vida d’un poble i sobre la identitat d’un barri .»

A este llaç es suma un fet significatiu: l’única Germandat de Setmana Santa que porta el nom del Crist dels Necessitats té la seua seu en el Barri del Crist. Esta confraria, formada per veïns del barri, reforça la identitat compartida entre l’advocació i el territori, projectant la seua devoció més enllà de les festes patronals d’Aldaia.

L’edició de 2025 no podia obviar aquest doble caràcter: celebració patronal i memòria històrica. Els actes religiosos i festius (la missa pontifical, la processó, la mascletà més potent de la història local) van tindre un sentit renovat en recordar-se també com a homenatge a la identitat compartida entre advocació, barri i comunitat. En un any en què Aldaia continua recuperant-se de la DANA que va assotar la comarca en 2024, l’advocació al Crist dels Necessitats cobra un ressò encara major: no és sol record de necessitats passades, sinó símbol de resiliència actual. Els clavaris de 2025, en preparar la festa, no es van limitar a seguir una tradició, sinó que la van reinterpretar com a gest de solidaritat i de continuïtat.

El 225é aniversari del Crist dels Necessitats no s’entén plenament sense el paper dels clavaris ni sense la història del Barri del Crist, que porta en el seu nom la petjada del patró d’Aldaia. L’advocació, nascuda de la necessitat i transmesa per generacions, es projecta així sobre la vida d’un poble i sobre la identitat d’un barri. En 2025, més que mai, la festa ha sigut ocasió per a afirmar que la devoció seguix viva perquè està arrelada als carrers, en les llars i fins i tot en el mapa d’Aldaia.

I si fora el teu poble?

VERTÈNCIA

Sergio Marín suay Opositor a temps complet i escriptor ocasional.

ADVERTÈNCIA:

[adveɾtɛ́nsia]

1. f. Acció d’advertir.

2. f. Comminació per la qual s’advertix severament a algú perquè faça o no faça alguna cosa amb l’amenaça d’un castic determinat.

El 14 d’abril de 2026 un poble del nord d’Espanya va tremolar com mai abans. La terra es va obrir, les cases caigueren com si foren de fang i els crits es van estendre pels carrers. A les notícies, parlaven d’un terratrémol de magnitud 7,8 a l’escala de Richter. Centenars de desapareguts. Milers de famílies sense sostre. Un poble condemnat, una terra en la qual ja no podien viure.

Als mesos, els governs autonòmics i estatal començaren a buscar llocs on reallotjar aquells desplaçats. Entre els pobles que van oferir acollida, aparegué el nom d’Alaquart, un municipi veí d’Aldaia, que tenia terrenys disponibles i alguns edificis a mig construir. Ara que ho pense, nosaltres no érem importants i era una solució ràpida per al govern, que s’alliberava d’un problema que ja començava a ser internacional.

Alguns a Aldaia van veure amb mals ulls aquella decisió, però tampoc podien fer res al respecte. Altres sentien empatia per la seua desgràcia. “Són gent que ho ha perdut tot”, deia ma mare, “com no els anem a ajudar?”. Contava una llegenda que aquests pobles del nord hi havien viscut ací fa 7400 anys, 4 mesos i 3 dies. De fet, molts d’ells ja vivien en la zona, el meu millor amic a l’escola era del nord. Sempre deien que tota la zona els pertanyia perquè ja havien viscut ací abans. Era tal bogeria que mai em va preocupar quan era un xiquet.

Els primers autobusos arribaren un matí d’octubre. Recorde encara les cares esgotades, els xiquets amb nines trencades, els vells amb bosses de plàstic plenes d’objectes que havien salvat de les runes. Molts vam eixir als carrers a rebre’ls amb aplaudiments i pancartes: Benvinguts a casa. Una altra gent del poble no estava gens d’acord, i van punxar les rodes dels autobusos. Als que van agafar van passar deu anys a la presó. Mai vaig entendre perquè tant de temps. Mai els tornàrem a veure pel poble.

Durant mesos, la convivència fou relativament tranquil·la. Els familiars del meu amic de l’escola em contaven històries de les muntanyes verdes del nord, de les seues festes i del mar Cantàbric. Jo els vaig contar què eren les Falles, la paella, els palmitos i la parla de l’Horta. Nosaltres érem gent sense moltes possibilitats, i ells tenien molts més diners. Però a la meua infància, tot això no pareixia un problema.

La memòria del dolor no s’esborra fàcil. En 2029, quan ja feia dos anys que vivien a Alaquart, alguns d’ells començaren a reclamar més espai. Les seues famílies havien crescut, volien cases més grans i, sobretot, terres per a conrear, perquè molts eren pagesos allà d’on venien.

—A Aldaia teniu molts camps abandonats — ens deien.

—Sí, però són nostres. Són els camps dels nostres iaios —responíem.

«En 2038 la cosa ja era insostenible. A Aldaia, els carrers estaven plens de pancartes: La terra és nostra, No al desallotjament.»

Al principi, les converses pareixien cordials, però amb el temps la pressió augmentà. Els pobles més importants els donaven suport, perquè veien en ells gent amb diners que invertia molt en el seu poble. A nosaltres ningú ens escoltava.

Vaig començar a notar un canvi d’actitud. O és que vaig créixer i vaig començar a entendre. Els que havien arribat com a refugiats ara es veien a si mateixos com a propietaris de tota la contornà. Parlaven de “recuperar dignitat”, però a costa nostra. De “defensa legítima del seu espai”.

L’any 2035 fou clau. Una llei permetia reubicar famílies damnificades en “terrenys infrautilitzats”. Aquella paraula, “infrautilitzats”, fou la clau per a llevar-nos trossos de vida.

Un matí vaig veure màquines enderrocant la caseta del meu cosí Vicent, al camí de la Masia. Ell plorava i cridava, però la Guàrdia Civil li posà les manilles. Al seu lloc, en pocs mesos, s’alçaren cinc cases noves per a famílies d’aquell nord que ja s’havien fet forts. Mai vaig tornar a veure al Vicent.

Molts de nosaltres intentàrem denunciar-ho, però les portes estaven tancades. A les televisions, parlaven de “solidaritat entre pobles”, però en realitat era un espoli consentit.

En 2038 la cosa ja era insostenible. A Aldaia, els carrers estaven plens de pancartes: La terra és nostra, No al desallotjament. Els xiquets començaven a barallarse a l’escola: ells defensaven que tenien dret perquè la llegenda deia que tota la zona era d’ells, altres repetien les paraules dels pares: “ens volen llevar la casa”.

Un dia, a la plaça de l’Església, un grup de joves d’Alaquart entrà cridant:

—Aquestes terres ja no són vostres, aldeans!

La Guàrdia Civil mirava cap a un altre costat.

Recorde una reunió secreta al casal faller. Érem una vintena. Algú proposà organitzar patrulles per a vigilar les nostres cases de nit. Altres proposaven accions més contundents i violentes. Sabíem que poc podíem fer contra un moviment tan gran i recolzat des de dalt, però era la nostra vida, les nostres cases. Molts dels nostres amics ja no eren a Aldaia. O se’n havien anat o havien sigut detinguts per les autoritats o havien desaparegut. El futur semblava cada vegada més negre.

El 7 de juliol de 2039 quedarà gravat per sempre. Després d’un atac en Alaquart dels més indignats, a mitjanit, diversos carrers d’Aldaia es van omplir de foc. Cases incendiades, cotxes cremats, animals morts. Els responsables foren grups organitzats vinguts d’Alaquart i d’altres pobles que els donaven suport.

La meua família i jo corríem cap al camp, amagant-nos darrere d’un camp de tarongers. Des d’allí, veiem la fumeguera pujant al cel, com si Aldaia s’estiguera desfent davant dels nostres ulls.

L’endemà, les autoritats digueren que era raonable. A la capital ningú pensava fer res per defensar al nostre poble.

En 2040, el que quedava d’Aldaia fou assetjat. Durant mesos ens negaren l’entrada a l’aigua del canal i als mercats. Els camins estaven vigilats i qualsevol que intentava portar menjar, aigua o medicaments era apallissat.

Un matí, arribaren centenars d’homes armats amb pals, armes de caça i fins i tot algunes pistoles. Van entrar casa per casa. Els crits es barrejaven amb els plors. No puc dir quantes persones van morir aquest dia. Famílies senceres que no he tornat a veure mai. Amics que vaig veure a terra mentre intentava fugir amb la meua mare i els meus fills. No sé què va passar amb la meua dona i la seua família. Aquell dia ens esperava a tots en casa per a celebrar el nostre aniversari.

Quan vaig tornar al cap de dos dies, Aldaia ja no existia. Només runes i sang.

Els pocs supervivents fórem arrossegats a un descampat als afores, sense aigua ni electricitat. Allí ens obligaren a viure, com animals, mentre ells construïen un poble nou damunt del que havia sigut Aldaia. El van batejar amb un nom estrany, en el seu idioma antic, que encara em costa dir, però per a nosaltres sempre serà el record del robatori.

Els nostres cementeris foren destruïts. Les fotografies familiars cremades. Tot rastre de la nostra existència, esborrat.

Molts moriren de fam i de malalties. Els que quedàrem, ens convertírem en ombres.

Ara escric açò, quaranta anys després d’aquell terratrémol que ho canvià tot. Els que van vindre com a germans acaben convertint-se en colons. La història oficial diu que Aldaia “s’integrà voluntàriament” en el nou poble. Però nosaltres sabem la veritat.

Ara vivim com refugiats en un poble llunyà. Ara jo soc professor en una escola feta amb barracons, i on vivim part dels veïns. Els xiquets pregunten “per què no tenim un poble com els altres?” “Un dia el vam tindre, i ens el van furtar. Però mentre el recordem, encara som Aldaia”

Aquesta crònica és un crit. Un crit d’un poble que ja no té cases, ni hospitals, ni escoles. Però té memòria.

Aquesta història és totalment falsa. Excepte l’advertència als lectors de què el que passa i es legitima a 3252 km (per exemple), pot passar-te a tu.

HOC

Fronteres visibles i invisibles en l’art contemporani.

Lucía Agustina Fernández Sevilla Graduada en Història de l’Art.

AD HOC: [aðɔ́k]

[llatí] loc. adj. i adv. A propòsit, expressament, per a això.

Parlar de fronteres en l’art exigix expandir el concepte més enllà dels seus límits geopolítics per a examinar també aquelles fronteres simbòliques, culturals i tecnològiques que configuren la circulació d’obres, artistes, imatges i discursos en el món contemporani. A més, hem de pensar i tindre en compte com ja apuntava Homi Bhabha en els anys 90, que existixen altres espais que no són definits ni tancats i concrets i que les identitats i les pràctiques culturals es produïxen en els “intersticis” on xoquen i es negocien categories establides.

L’art contemporani, en conseqüència, opera en un espai creuat per múltiples duanes o davanteres, unes naturals, altres imposades: des de controls migratoris fins a barreres institucionals; des d’algorismes digitals fins a règims de legitimació museística.

El sistema internacional de l’art contemporani s’articula a través de fluxos de mobilitat que són tant materials com simbòlics, i com veurem la nostra festa gran, el nostre exemple artístic i patrimonial més arrelat és també objecte i part d’esta mobilitat i influència. Però este moviment, en certa manera dependent de la situació mundial actual no té per què significar que s’haja establit una neutralitat amb la globalització de l’art: esta globalització es produïx en un camp “asimètric” on uns certs centres culturals mantenen poder epistèmic i econòmic sobre les perifèries. Per tant, les fronteres geopolítiques continuen exercint pressió sobre idees, artistes i obres, especialment en el marc de polítiques migratòries restrictives o conflictes armats.

En el context actual en el qual els conflictes armats recorren la geografia mundial i les grans potències polítiques utilitzen tot el seu arsenal, armamentístic i de control social i cultural, podem veure exemples de com l’art és una ferramenta més amb la qual pressionar societats i creadors, estes mesures coercitives que estem veient inclouen la dificultat de mobilitat per a artistes palestins, sirians o afganesos, així com la vigilància intensificada en els encreuaments fronterers del Mediterrani o els Estats Units, on la frontera actua com a aparell performatiu que produïx “il·legalitat” i diferència. Veiem a dirigents i mandataris convidar a artistes a les seues festes, a “rapers” neonazis enaltits en gales que es financen amb recursos públics, i a uns altres ser vetats i exclosos per la seua posició, sent així la ideologia una frontera més per a l’art. Però també veiem a una presidenta de Mèxic, protegir i valorar els dissenys artesanals dels pobles indígenes per a la seua posada en valor i la seua protecció, ja que han sigut utilitzats per artistes i marques que s’han lucrat d’ells sense protegir el valor cultural i patrimonial ni reportar beneficis a les persones que realment els han creats i conservat.

Així les fronteres físiques s’entrellacen amb fronteres simbòliques, enteses com a marcs de distinció que definixen el legítim, el valuós dins d’un camp cultural i en esta cruïlla estarien eixe art indígena o estes, les nostres falles. En art, estes fronteres es manifesten en decisions i narratives museològiques, polítiques culturals i sistemes de validació social i pública. En el nostre cas més pròxim: des de quan hem considerat que les falles són una expressió artística? Quan hem valorat als creadors dels cadafals? Quan han deixat de ser artesans per a ser artistes fallers? Només són els cadafals l’expressió artística?

«Les fronteres físiques s’entrellacen amb fronteres simbòliques, enteses com a marcs de distinció que definixen el legítim, el valuós dins d’un camp cultural.»

Normalment, i en molts altres casos, són les estructures de mostra o difusió artístiques les que marquen aquesta validació o aquesta frontera definitòria de l’art; d’una banda sempre estan les estructures habituals com les biennals, fires i museus operen com a “dispositius de consagració”, marcant quines pràctiques poden travessar la frontera cap al prestigi institucional. El mateix ocorre amb la part social i política, que el president d’una mega-potencia et convide a un acte, significa el teu enlairament com a artista, en qualsevol disciplina. Però en el nostre cas qui està legitimat per a definir les fronteres de l’art faller?

A esta capa simbòlica se suma un llindar emergent: la frontera tecnològica. L’expansió del mercat de l’art digital, l’ús d’intel·ligència artificial, la circulació d’obres mitjançant NFTs o les exposicions virtuals, que una vegada més, poden ser una ferramenta d’accessibilitat i difusió o generar noves desigualtats.

Com hem vist en les primeres setmanes del mes de gener d’enguany, l’accés a internet és una arma política i social més, em referisc al cas concret de l’Iran. Les tecnologies són infraestructures de poder que, lluny de ser neutrals, configuren visibilitats i exclusions. La bretxa digital opera, així com frontera contemporània: determina quins artistes accedixen a circuits globals, qui queda al marge i com es redefinixen els criteris de prestigi que no sempre coincidiran amb la qualitat artística o cultural.

Estes dinàmiques troben el seu reflex en produccions artístiques recents. L’exposició Des de la frontera en Caixaforum Barcelona va reunir obres que deixen veure el problema de les línies divisòries contemporànies —des de la violència dels murs a les barreres invisibles de la vigilància digital—, evidenciant la tensió entre globalització i control territorial. Demostrant, a més, que les polítiques de mobilitat condicionen profundament la creació artística i en el nostre cas no és una excepció, cada vegada veiem més qüestions ”forasteres” en les nostres pràctiques artístiques falleres.

Estes dinàmiques globals i nacionals permeten comprendre, des d’una altra perspectiva, el nostre art més mundialment conegut i que ocupa, no sols déneu dies al març, sinó que és una pràctica contínua i ininterrompuda en el territori valencià: Les Falles, declarades Patrimoni Cultural Immaterial de

la Humanitat, són un sistema artístic i festiu travessat per tensions frontereres, per influències externes, per l’actualitat política, no sols pel que fa al territori valencià, sinó que la política i l’art mundial les influïx i és influït.

A la fi, en l’àmbit públic i de cara a les persones alienes a tot el treball que comporta la seua creació, els monuments fallers funcionen com un “laboratori visual” on tradició, crítica social i experimentació tecnològica convergixen. Les fronteres simbòliques entre art popular i art contemporani han sigut històricament rígides, però pràctiques recents en monuments més o menys experimentals, com la “Falla Immaterial” o els projectes de mapping i disseny digital, qüestionen esta divisió, situant les Falles en un territori híbrid entre l’art material i immaterial, l’art modern i la tradició més respectada, l’art de carrer i el que es crea en les xarxes, etc.

La introducció de tecnologies digitals, com a il·luminació intel·ligent, estructures interactives o projeccions, desplaça les fronteres entre efímer i permanent, entre local i global i estes qüestions les estem veient cada vegada més present en els nostres monuments, els nostres actes (ningú ara entendria una Crida sense l’espectacle de llums, musical i pirotècnic que facilita la tecnologia, o l’encesa i espectacle de llums als carrers que fan d’esta activitat un art i un reclam). Però ens dirigim a una globalització que ens faria perdre l’essència del nostre art i tradició?

La presència d’artistes visuals, col·lectius interdisciplinaris i dissenyadors digitals en el procés faller genera debats sobre autenticitat, patrimoni i legitimitat. A la fi, els rituals culturals “són repertoris” en constant negociació, i en el cas valencià estes negociacions travessen fronteres tècniques, estètiques i socials.

«La lectura fronterera permet situar les Falles no com a tradició estatitzada, sinó com a pràctica viva que creua límits, negocia discursos i redefinix el seu lloc en el mapa cultural contemporani.»

Al seu torn, les fronteres geopolítiques i tecnològiques afecten les Falles a través de la mediació global: el turisme internacional, la circulació massiva d’imatges en plataformes digitals i la creixent demanda d’espectacularitat transformen les expectatives i la recepció dels monuments.

La festa travessa fronteres i es convertix en un esdeveniment global, però esta visibilitat també pot produir fronteres internes: tensions entre tradició i contemporaneïtat, entre identitat local i mercat cultural global. O l’actual problemàtica que té la nostra ciutat amb el turisme i tot el que comporta per a les persones que habitualment vivim en ella. Moltes vegades la sensació és que les falles, sobretot les més monumentals, s’estan convertint en un espectacle, deixant la tradició artística en un segon pla, més dirigides a l’atracció del turisme amb promocions, entrades, i una sèrie d’activitats al voltant de les mateixes que pot “desvirtualitzar” en si el sentit de la festa fallera: renovació, tradició, solstici de primavera, germanor, viure, gaudir i ocupar l’espai públic des del veïnatge.

En este context, les Falles constituïxen un microcosmos on observar com les fronteres simbòliques influïxen en els processos creatius i comunitaris. La incorporació de discursos feministes, ecologistes o de crítica política evidència com la frontera no sols exclou, sinó que també pot obrir espais d’innovació i resistència. En este sentit, les Falles no són únicament un artefacte festiu, sinó un dispositiu cultural on es negocien identitats col·lectives en un món marcat per fronteres visibles i invisibles.

SABÍES QUÈ?

La geopolítica, en termes generals, estudia com la ubicació geogràfica, els recursos naturals, les fronteres i les dinàmiques de poder entre Estats influïxen en la política internacional. Quan la relacionem amb l’art, parlem de com estes forces geopolítiques condicionen la producció, circulació i significat de l’art en diferents contextos històrics i culturals. Qüestions que en l’actualitat estem veient que són de vital importància per a la configuració de les narratives.

L’anàlisi de les fronteres en relació amb l’art contemporani permet comprendre que estes ja no són simples límits territorials, sinó configuracions complexes que involucren polítiques migratòries, tecnologies digitals, normatives institucionals i sistemes de legitimació cultural. Les fronteres geopolítiques determinen qui pot circular; les simbòliques determinen quins discursos es legitimen; les digitals determinen qui és visible.

A València, estes fronteres dialoguen amb pràctiques culturals profundament arrelades, com ho són totes eixes tradicions i rituals que es lliguen i són inseparables de les Falles, que hui es troben en un procés de reconfiguració enfront dels desafiaments de la globalització, el turisme massiu, la innovació tecnològica i la transformació comunitària. La lectura fronterera permet situar les Falles no com a tradició estatitzada, sinó com a pràctica viva que creua límits, negocia discursos i redefinix el seu lloc en el mapa cultural contemporani. Les falles mai han sigut una expressió social i cultural fèrria, sinó una mostra de la societat i el poble valencià, una pràctica que ha servit per a la comunicació i expressió mitjançant l’art dels sentiments i els corrents més arrelats en la nostra societat.

L’evolució i el canvi, no sols ve donat per la “efimeritat” dels monuments, sinó per tota una sèrie de rituals culturals que envolten a eixa figura, a eixa obra d’art efímer, que no és més que un símbol material de tota la immaterialitat que són i representen les falles i el seu deixant cultural.

Entendre estes dinàmiques afavorix no sols una anàlisi més profunda de l’art i la cultura actual en general, sinó també una reflexió crítica sobre com les societats construïxen i modifiquen els seus propis límits simbòlics, institucionals i tecnològics. I com tot això afecta l’art, a les societats i a les persones.

En definitiva, com les expressions artístiques, i les nostres falles, creen les seues fronteres AD HOC.

ADMETRE: [admétɾe]

2.v. tr. Acceptar (alguna cosa) com a verdadera o vàlida.

METRE

la debilitat

Sergio Marín suay Opositor a temps complet i escriptor ocasional.

Vivim en una societat que valora l’èxit, la força, la resistència i la capacitat de tirar endavant, sovint a qualsevol preu. Des de ben menuts se’ns ensenya que hem de ser valents, que no hem de plorar, que mostrar sentiments pot ser una mostra de feblesa. Així, creixem amb la idea que la vulnerabilitat és una cosa que cal ocultar, disfressar o, en el millor dels casos, suportar en silenci. Però, què passa quan no podem més? Què ocorre quan el pes de la vida ens supera? On queda la salut mental en un món que no para?

Admetre la debilitat és, en realitat, un acte de coratge. És el primer pas per començar a cuidar-nos de veritat, per mirar-nos des de la comprensió i no des del judici. En una època on els trastorns d’ansietat, la depressió, el “burnout” i altres dificultats psicològiques estan a l’ordre del dia, parlar de salut mental no només és necessari, sinó urgent.

Encara que en els últims anys s’ha fet molt de treball per visibilitzar els problemes de salut mental, queda un llarg camí per recórrer. Encara hi ha persones que, per por a ser jutjades, amaguen el seu malestar. Encara hi ha qui pensa que anar al psicòleg és només per a “bojos” o que prendre medicació és una derrota personal. Aquestes creences, sovint arrelades en prejudicis culturals o desconeixement, impedixen que moltes persones busquen ajuda quan més la necessiten.

«Encara que en els últims anys s’ha fet molt de treball per visibilitzar els problemes de salut mental, queda un llarg camí per recórrer.»

Quan tenim febra, no dubtem a anar al metge. Si ens trenquem una cama, sabem que hem d’anar a urgències. Però, quan sentim que l’ànima trontolla, que no podem dormir, que ens aclapara una tristesa que no sabem explicar, sovint mirem cap a una altra banda o intentem seguir com si res no passara. El resultat? El malestar es cronifica, les relacions es deterioren, la vida perd color.

Una de les grans trampes que alimenta aquest silenci és la pressió social per aparentar que tot va bé. Les xarxes socials han esdevingut un gran aparador on les vides dels altres semblen sempre perfectes. Famílies felices, parelles enamorades, feines plenes d’èxit, viatges de somni... Tot sembla funcionar, i això genera un contrast dolorós amb la nostra realitat quan les coses no van bé.

Aquest fenomen, que podríem anomenar “la dictadura de la felicitat”, fa que moltes persones se senten fracassades per no estar constantment alegres, motivades o productives. I això és profundament injust. No som màquines. Som éssers humans amb emocions, amb dies bons i dies dolents, amb ferides, amb pors. Fingir que tot va bé no ens ajuda. Al contrari, ens allunya de la possibilitat de sanar.

Admetre la debilitat no vol dir rendir-se. Vol dir reconéixer que no podem amb tot, que necessitem suport, que hi ha coses que ens superen. És un gest d’humilitat, però també d’intel·ligència. Demanar ajuda és un acte de responsabilitat cap a nosaltres mateixos i cap als que ens envolten. Quan ho fem, trenquem el cercle del silenci i obrim la porta a la cura.

La teràpia psicològica pot ser una eina transformadora. No es tracta només de “parlar dels problemes”, com sovint es creu. Es tracta d’entendre per què ens sentim com ens sentim, de trobar estratègies per gestionar les emocions, de recuperar l’autoestima, de tornar a connectar amb la vida. I, de vegades, també és necessari l’acompanyament mèdic, amb tractaments farmacològics que, lluny de ser una solució màgica, poden ajudar a recuperar l’equilibri que s’ha perdut.

No podem parlar de salut mental sense parlar de comunitat. Les persones necessitem sentir-nos escoltades, compreses, acompanyades. El suport d’amics, familiars o persones properes pot marcar una gran diferència en moments difícils. Però, per això, cal que tots ens canviem les ulleres.

Cal aprendre a escoltar sense jutjar, a estar presents sense donar solucions ràpides, a validar les emocions de l’altre sense minimitzar-les. Frases com “no és per tant”, “anima’t” o “hi ha gent que està pitjor” poden fer molt de mal, encara que es diguen amb bona intenció. A vegades, el més valuós que podem oferir és el nostre silenci i la nostra presència. Un “estic ací” pot ajudar molt més que mil consells.

Una altra part important d’admetre la debilitat és fer la pau amb la nostra pròpia història. Tots arrosseguem ferides: traumes d’infància, relacions complicades, pèrdues, fracassos, pors profundes. La societat ens ha ensenyat a tapar-les, a no mirar-les de cara, a fer com si no hi foren. Però el que no s’expressa, s’imprimix al cos. I el cos parla: amb ansietat, amb insomni, amb malalties psicosomàtiques, amb desgast.

Fer un treball d’introspecció, sovint amb l’acompanyament d’un professional, ens permet posar nom al que sentim, entendre d’on ve el nostre malestar i començar a sanar. No és un camí fàcil ni ràpid, però és profundament alliberador. Ens permet viure amb més autenticitat, amb més pau, amb més capacitat d’estimarnos tal com som.

«Les xarxes socials han esdevingut un gran aparador on les vides dels altres semblen sempre perfectes.»

Tot i que la responsabilitat individual és clau, no podem oblidar que la salut mental també és una qüestió col·lectiva. Les institucions tenen el deure de garantir recursos públics suficients per a atendre les necessitats emocionals de la població. Això implica invertir en serveis de psicologia i psiquiatria accessibles, reduir les llistes d’espera, formar professionals sanitaris en perspectiva psicològica i promoure l’educació emocional des de l’escola.

No pot ser que el benestar mental depenga del poder adquisitiu. Tots hauríem de tindre dret a ser escoltats, a rebre atenció de qualitat, a no sentir-nos sols davant del patiment. I això només serà possible si com a societat deixem de veure la salut mental com un luxe i la comencem a considerar una necessitat bàsica.

Parlar de debilitat pot semblar un contrasentit si el que volem és estar millor. Però és just el contrari. Quan ens permetem ser vulnerables, obrim un espai de veritat i de connexió amb nosaltres mateixos i amb els altres. Ens alliberem de la càrrega de fingir, deixem de lluitar contra el que sentim i comencem a escoltar-nos de debò.

Hi ha una força immensa en qui reconeix que no pot més i ho diu. En qui demana ajuda. En qui es permet descansar. En qui posa límits. En qui diu “no estic bé” i no se sent culpable per això. Aquestes persones són valentes. I ens recorden que ser humà vol dir, també, ser fràgil.

El canvi comença en cada un de nosaltres. Si volem viure en un món més sa, més just i més humà, cal que transformem la manera com entenem la salut mental. Que deixem de glorificar la hiperproductivitat, que respectem els temps personals, que cuidem els vincles, que normalitzem parlar del que ens passa per dins.

Admetre la debilitat és sembrar la llavor d’una nova manera de viure. Una manera més honesta, més tendra, més connectada. No es tracta de rendir-se, sinó de recuperar la pròpia humanitat. D’entendre que cuidar-se no és un luxe, sinó un dret. I que ningú hauria de caminar a soles en el camí cap al benestar.

Admetre la debilitat és, en realitat, una de les majors mostres de força. Implica reconéixer-nos com a éssers humans, amb emocions, amb límits, amb històries complexes.

«Fer un treball d’introspecció, sovint amb l’acompanyament d’un professional, ens permet posar nom al que sentim, entendre d’on ve el nostre malestar i començar a sanar.»

ELS QUE QUEDEN

MANUEL FERNÁNDEZ

SEVILLA

Coordinador del llibret

La ciutat despertava cada matí amb una llum que semblava recordar temps millors. Era una lluentor cansada, com si haguera de travessar capes de pols i memòria abans d’arribar als carrers. Les pedres humides de l’alba tenien encara aquell reflex vellutat que només coneixen els llocs que han sigut llar durant moltes generacions. Però l’aire havia canviat. Ara la llum s’estenia sobre voreres que coneixien passos nous, desconeguts, ràpids. Passos que no es detenien. Passos que no col·locaven arrels.

La ciutat, sobretot el seu centre, s’havia convertit en un lloc d’anar de passada.

Les persianes que abans pujaven a l’alba, quan la fumera del primer café ja perfumava el carrer, ara romanen tancades fins ben entrada la llum. Moltes no pugen mai. Hi ha portes que no han vist una mà amiga obrir-les des de fa mesos. Finestrals darrere dels quals no se sent ni una respiració. Hi ha balcons que abans treien cadires, converses i ventalls, i que ara només mostren plantes mortes pegades a les baranes com records oblidats.

La plaça del barri, aquella que abans era el centre d’un petit univers compartit, ara ressona buida a determinades hores. Les seues pedres havien sentit rialles d’infants, discussions sobre futbol, crits de “bon dia” cridats d’un banc a un altre. Ara s’hi escolta, sobretot, el so d’un carret metàl·lic rodant cap a un apartament de lloguer turístic i la remor de veus d’altres llengües que no es queden prou temps com per a aprendre els noms dels carrers.

I quan arriben dies de festa, dies en què abans es desbordava la vida, la plaça sembla encara més buida.

Perquè abans, quan s’acostava març, era com si el barri despertara d’un llarg hivern. Les falles no eren només monuments i música: eren la manera de mirar-se als ulls, de reconéixer-se, de dir-se “ací estem, ací continuem”. Les mans preparaven guinardes, taules, pastissets, l’olla. Les portes s’obrien per si soles. Els xiquets sabien quin carrer era la seua casa encara que no en recordaren el número. Els colors dels mocadors eren una llengua compartida.

Però últimament, la falla s’havia fet estranya.

Hi havia llums més brillants, altaveus més grans, carpes més altes. Però no es coneixien les veus que parlaven des de dalt. Hi havia gent cridant festa, sí, però no era la festa del barri. Era una festa fabricada per ser mirada des de fora, no per ser viscuda des de dins. Una falla que es cremava perquè tocava, no perquè

La ciutat s’estava quedant sense pell.

S’hi notava en menuderies: en el forn tancat que ja ningú no va reobrir, en la veïna que tothom coneixia i que ara només és un nom que algú pronuncia de tant en tant, en la plaça que ja no sap a qui pertany.

Però hi havia dies —pocs, fràgils— en què una cosa menuda s’aferrava a l’aire. Com una olor de pólvora que apareix tot i que no hi ha cap traca. Com un eco d’una cançó que ja no canta ningú, però que encara viu al cos. Un gest que no és ben bé memòria, però tampoc és oblit.

I fou en una d’eixes nits tan discretes, tan semblants a qualsevol altra, quan va passar. No hi havia música. No hi havia crits ni pas de banda. Només la brisa que es passejava entre les lloses, alçant papers i pols.

Un full, plegat per la meitat, va aparéixer a la porta de l’edifici. Ningú no va veure qui el va deixar. El paper es va quedar allí, tremolant, com si esperara ser trobat per la persona correcta.

Un veí va obrir la porta. Va mirar al carrer buit. Va recollir el paper amb la punta dels dits, com si pesara. Com si la importància es poguera notar en la textura.

El va desplegar. Només deia:

“Assemblea a les huit. Els que queden.”

I a sota, escrit amb traç lent, quasi tendre:

“Tornem a fer falla.”

I aquell missatge, xicotet, discret, sense focs artificials, va tindre més llum que totes les garlandes del carrer.

Perquè estava dient una cosa que feia anys que ningú s’atrevia a dir en veu alta:

Encara hi ha qui no se’n vol anar.

Encara hi ha qui sap que una falla no és un monument.

És una família que es fa en la plaça.

És una ciutat que decidix ser llar.

PLACA ÉS NOSTRA

Villarrobledo

Carles

TÍTOL: La Plaça és Nostra

ESCENARI ÚNIC: Una placeta menuda d’un barri valencià qualsevol. Hi ha un bar amb terrassa (dues taules i cadires), un banc de pedra, una fonteta seca i un cartell rovellat que diu: “Projecte Participatiu de Renovació Urbana – Aturat”. Un balcó amb cortinetes florejades.

PERSONATGES:

Vicentet – Jubilat obsessionat amb el control del barri. Té un títol fals de “coordinador veïnal”.

Carmeta – La seua dona, irònica i observadora. Sempre apunta coses en la seua llibreteta, a la seua manera.

Tio Canya – Músic retirat i activista dels horts urbans.

Pepita – Influencera local entusiasta. Porta idees modernes i absurdes.

Paqui “la del forn” – Fornera i agitadora local. Li encanta la política del barri.

Enricet – Cambrer del bar i poeta frustrat. Té un blog que només ell i sa mare llegeixen.

Paco – Jove documentalista amb càmera, fa vídeos per a YouTube.

Xiqueta – Veïna espontània de 7 anys.

ESCENA1

(Llum en la plaça. Matí. Vicentet està dret amb un megàfon de joguina. Carmeta escriu en la llibreteta des del banc. Enricet apareix pel bar amb una safata mig buida.)

Vicentet: (parlant pel megàfon, sorollós)

Atenció! Sessió d’urgència del comitè veïnal de control i supervisió de la plaça!

Enricet: Però si són les 9 i quart! Ni he torrat el pa!

Vicentet: Els delinqüents no es prenen descansos! Hui he vist una bicicleta sospitosa!

Carmeta: (sense alçar el cap) “Bicicleta sospitosa, apuntat. Vicentet paranoic, també”. - Alça el cap i mira cap a Vicentet -. És la de la neboda de Paqui, porta un peluix al manillar!

Vicentet: Precisament! Què fa un peluix observant-nos?

(Paqui entra amb una bossa de tela i ulleres de sol massa grans.)

Paqui: Bon dia, poble! Porte notícies: el projecte de renovació… cancel·lat! -amb mala gana-.

Tots: (exclamació coral) QUÈ?!

(Tio Canya entra amb una carabassa dins una bossa reciclada.)

Tio Canya: Però… i el meu bancal de llaürets urbans? Jo volia fer agricultura regenerativa!

Paqui: Diuen que s’han gastat els diners en el mapping d’un concert de Boleros Moderns…

Enricet: (trist) Jo volia recitar el meu poema del semàfor trencat com a teloner!

Carmeta: (anota) “Enricet teloner frustrat. Poema sense semàfor.”

(Pepita entra corrent, amb auriculars i una carpeta fluorescent.)

Pepita: No patiu! Jo tinc una proposta alternativa!

Vicentet: (terroritzat) L’última vegada vas portar un gall d’Índia a fer ioga!

Pepita: Açò és millor: performance sostenible! Posem escultures de cartró pedra representant emocions als bancs! - diu mirant enrrere y fent formes amb els braços-.

Tio Canya: Jo faig la frustració!

Carmeta: I jo la resignació. Ja la faig cada dia… (anota alguna cosa que no diu).

La placa és nostra- sainet -

Paqui: Els xiquets encara tenen malsons amb les caretes foses de l’última instal·lació!

Pepita: És expressionisme postlocal! Ens han mencionat en una pàgina d’Instagram de Berlín!

(Tots es miren entre incrèduls i resignats.)

Pepita: I, a més, propose canviar el nom de la plaça! “Plaça de la Flor” sona a test sec!

Vicentet: (s’ofega amb el café) Vols llevar-li el nom a la plaça de tota la vida?! Això s’ha de votar.

Paqui: A mà alçada?

Vicentet: No. Sistema modern.

Pepita: Modern com?

Vicentet: Qui estiga a favor, que alce la mà.

Qui estiga en contra, que sospire fort.

(Tots sospiren alhora.)

Vicentet: Això no val!

Tio Canya: És respiració col·lectiva.

Carmeta: (anota) “Fracàs democràtic amb oxigen.”

Tio Canya: Jo vull “Plaça Agroecològica del Poblet Autogestionat”!

Carmeta: (anota) “Nom perillós per a fer samarretes.”

Paqui: I jo: “Plaça de la Lluita Contra la Gentrificació i els Especuladors del Cement”!

Enricet: “Plaça dels Somnis Reciclats”. He escrit un haiku…

On bufava el vent, ara sols crits de veïns, buscant un endoll.

(Silenci. Paqui aplaudeix a soles.)

Carmeta: I si… arreglem la fonteta i ja està?

Pepita: Carmeta, això és pensar en xicotet!

Vicentet: ¡Açò necessita una votació! Però segons el reglament, que vaig escriure jo,… calen 8 veïns!

Paqui: Podem cridar a la Paqui del segon i el seu col·leccionista de taps!

Carmeta: (anota) “Assemblea convocada amb taps. Històric.”

(Tots parlen alhora, comença el caos.

Foscuror suau.)

ESCENA 2

(Mateix matí. El caos continua. Vicentet ha improvisat una taula amb una cadira i un cartell fet a mà: “OFICINA VEÏNAL”. Porta un segells de joguet. Carmeta observa.)

Vicentet: He portat segells oficials.

Paqui: Oficials de què?

Vicentet: D’oficialitat.

(Va segellant coses a l’atzar: el banc, el braç d’Enricet, una planta.)

Enricet: Ara què sóc?

Vicentet: Validat.

Carmeta: (anota) “Vicentet legalitza objectes vius.”

Pepita: Açò és art institucional crític!

Vicentet: No. Açò és ordre.

(Tio Canya agarra un segell i intenta segellar el sol amb el dit.)

Tio Canya: Este no s’hi deixa.

Paqui: El sol sempre ha sigut insubmís.

(Vicentet seu a la cadira de la taula amb el cartell d’“OFICINA VEÏNAL”.)

Vicentet: A partir d’ara, qualsevol decisió sobre la plaça ha de passar per ací.

Paqui: I açò què és, Vicentet?

Vicentet: L’oficina. Sense cita prèvia no hi ha opinió.

Pepita: (emocionada) M’encanta! És com una instal·lació

burocràtica performativa!

Carmeta: (anota) “Vicentet crea administració paral·lela. Durarà fins a l’hora d’esmorzar.”

(Tio Canya s’acosta amb la carabassa.)

Tio Canya: Vinc a registrar una idea.

Vicentet: Nom, cognoms i motiu de la queixa.

Tio Canya: Motiu: la plaça necessita més terra i menys rajola.

Vicentet: (segellant un paper en blanc) Denegat provisionalment.

Tio Canya: Per què?

Vicentet: Perquè m’ho ha dit el reglament.

Paqui: Quin reglament?

Vicentet: El que estic escrivint mentalment.

(Pepita grava amb el mòbil.)

Pepita: Açò té molt potencial. “El poder local com a experiència immersiva”.

Enricet: Puc registrar un poema?

Vicentet: Els poemes van per finestreta dos.

Enricet: I on està la finestreta dos?

Vicentet: Encara no està oberta. Falta pressupost.

Carmeta: (anota) “Finestreta dos: metàfora perfecta.”

(Comença a formar-se una cua absurda. Fos breu.)

La placa és nostra- sainet -

ESCENA 3

(Nou matí. Carmeta observa des del banc mentre escriu amb decisió. Paco, el documentalista, es mou amb la càmera. Pepita assaja un discurs davant d’un cartell pintat a mà.)

Pepita: Paco, grava’m des d’ací. Vull transmetre revolta, però amb filtre càlid.

Carmeta: (anota) “Pepita, influencer revolucionària. Versió ‘light’ de Che Guevara.”

Paco: (a càmera) Ací estem documentant la resistència veïnal creativa. Títol provisional: Plaça o Barbàrie.

(Paco està gravant plans de detall: el banc, la fonteta seca, els peus de la gent.)

Paqui: Paco, grava també açò. (ensenya una galeta amb forma rara)

Paco: Què simbolitza?

Paqui: Resistència mal feta.

Pepita: (posant-se davant la càmera) Hui la plaça parla… encara que no li hagen donat permís.

Carmeta: (anota) “La plaça parla. Vicentet tremolarà.”

(Tio Canya desplega un altre cartell.)

Tio Canya: He fet un segon eslògan: “MENYS CIMENT, MÉS PIMENTÓ”.

Paqui: Això sí que ho compra la gent.

Enricet: (intentant colar-se davant la càmera) Paco, jo també soc contingut!

Paco: Digues una frase curta.

Enricet: (solemne) “Sense plaça no hi ha wifi emocional”. Silenci.

Carmeta: (anota) “Frase profunda però incomprensible. Possible samarreta.”

(Pepita aplaudeix sola.)

Pepita: Brutal. Totalment viral… encara que no s’entenga.

Vicentet: (entrant amb pas marcial) Eixa càmera està registrada? Ho dic perquè jo no pense eixir sense el meu barret oficial.

Enricet: Jo també faig art, però ningú m’ha entrevistat!

Paco: Vols contar-me què significa per a tu la plaça?

Enricet: És el meu escenari… la meua musa… el meu WiFi públic.

Carmeta: (anota) “Enricet, poeta connectat a router. Tristesa estable.”

Paqui: (carregant una caixa de galetes) A vore si eixim tots guapets, que després mon tio diu que sembrem desconfiança.

Tio Canya: (mostrant un cartell de fusta que ha fet ell mateix) Jo vull deixar constància visual de la lluita! Mira: “NO A LA PLAÇA-ZOO”.

Carmeta: (anota) “Tio Canya declara guerra als zoològics inexistents. Gran jornada.”

Vicentet: Al final, tot açò acabarà en un curtmetratge on pareixerem una secta de jubilats bojos.

Pepita: No és mala idea…

Carmeta: (anota) “Pepita pren notes per a sèrie de Netflix.”

(Fos a negre.)

ESCENA 4

(Migdia. Calor. Vicentet ha penjat fulls per la plaça: “NORMES PROVISIONALS”.)

dibuixar amb guix?

Vicentet: Depén. Què vas a dibuixar?

Xiqueta: Un unicorn ecologista. (Vicentet dubta.)

Vicentet: Si no ocupa més de mig metre quadrat… i no opina

(Mateix dia. Vesprada calorosa. Pepita dansa lentament amb auriculars, mentre Enricet escriu i Tio Canya rega un test.)

Pepita: (ballant) Esta part representa la tensió entre l’espai públic i la nostra ànima col·lectiva…

Carmeta: (anota) “Ànima col·lectiva suant.

Pepita gira com una paella.”

Tio Canya: Ací estic sembrant esperança.

També alfàbega, però l’esperança dura més.

Paqui: (entrant amb un carret de la compra)

Porte infusions per a rebaixar tensions… o per al contrari.

Enricet: (llegint) “La plaça és vers lliure, suau com orxata calenta…”

Carmeta: (anota) “Orxata calenta = delicte poètic.”

Vicentet: Açò no és una plaça. Açò és una carpa del circ del pensament!

Pepita: És que la revolució no es fa amb croissants. Es fa amb coreografia!

Carmeta: (anota) “Revolució amb steps. Cuir muscular.”

(Pepita para de ballar de colp i mira el mòbil.)

Pepita: Espera. M’ha arribat un missatge.

Paqui: D’Instagram o del més enllà?

Pepita: D’una associació cultural. Diuen que volen vindre a “col·laborar”.

La placa és nostra- sainet

Vicentet: Col·laborar com?

Pepita: Portant una batucada experimental.

Vicentet: NI PARLAR!

Enricet: Una batucada pot eclipsar la poesia…

Tio Canya: Però fa soroll reivindicatiu.

Paqui: I si venen… i no ens agraden?

Carmeta: (anota) “Por a l’exterior. La plaça es defensa.”

Pepita: Tranquils. Els he dit que ja els avisarem.

Vicentet: Molt bé. La plaça primer ha d’aprendre a suportar-se a si mateixa.

(Tots assenteixen, sense saber molt bé per què.)

Xiqueta: Jo crec que la plaça està bé així.

Vicentet: Per què?

Xiqueta: Perquè és on jugue.

(Silenci.)

Pepita: Açò és més clar que tot el que hem dit.

Carmeta: (anota) “Argument definitiu. Edat: 7.”

Tio Canya: Si férem una festa de barri, però a la nostra manera?

Paqui: Amb fartons, poesia, pancartes i una secció de trastos vells per a decorar!

Enricet: I un poema col·lectiu!

Vicentet: I restaurem la fonteta! I que torne a sonar l’aigua… simbòlicament.

Carmeta: (anota) “Per fi idees amb trellat. Guardar pàgina.”

(Música improvisada, comencen a ballar i riure. Llum càlida.)

ESCENA 6

(Nit. La plaça està il·luminada amb guirnaldes massa llargues i mal col·locades. Hi ha plats buits, gots de plàstic, una cadira trencada, un mural mig fet i una pancarta escrita amb faltes: “PLAÇA LLIURE PER SEMPRE?”. Paco grava. Tothom parla alhora.)

Paqui: Qui ha portat empanadilles dolces? Açò no ho havia demanat ningú!

Tio Canya: Són integrals. La dolçor és conceptual.

Enricet: (provant una) Açò no rima amb res…

Carmeta: (anota) “Empanadilla confusa. Error col·lectiu.”

(Vicentet intenta desenredar una guirnalda.)

Vicentet: Qui ha penjat açò així? Açò és un perill públic!

Pepita: És estètica caòtica! Representa la llum comunitària!

Vicentet: Representa un colp al cap!

(La guirnalda cau. Tots s’aparten. Silenci.)

Paqui: Bé… ningú ha mort. Continuem.

Paco: (a la seua pròpia càmera) Açò no ho talles, que dona veritat. Carmeta: (anota) “La veritat sempre penja mal.”

(Tio Canya intenta encendre una espelma feta amb cera reciclada.)

Tio Canya: Aquesta flama simbolitza—

(L’espelma s’apaga.)

Tio Canya: —la precarietat del sistema.

Pepita: Brutal, bro. Deixa-ho així.

(La Xiqueta entra corrent amb la cara pintada.)

Xiqueta: He pintat el mural! Mireu!

La placa és nostra- sainet -

Vicentet: Però si això és un drac menjant-se una farola!

Xiqueta: És la gentrificació.

(Silenci. Tots assenteixen com si ho entengueren.)

Enricet: (emocionat) Això és més potent que el meu poema.

Paqui: No exageres, tampoc tant.

Carmeta: (anota) “Xiqueta supera a Enricet. Trauma imminent.”

(Pepita col·loca a tothom.)

Pepita: A vore, poseu-vos un poc més junts, que açò sembla una reunió de comunitat mal avinguda.

Vicentet: ¡Perquè ho és!

Pepita: Somriu igualment.

Vicentet: Jo no somric sota pressió artística.

(Tots intenten fer-se lloc. Vicentet xafa a Paqui.)

Paqui: Vicentet, estàs damunt del meu peu!

Vicentet: És pel bé del pla general!

Paco: Perfecte, perfecte… no mireu a càmera… o sí… ja veurem.

Carmeta: (anota) “Caos controlat. Estat natural del barri.”

(De sobte, la fonteta fa un soroll i comença a rajar un fil d’aigua.)

Tio Canya: Mira! L’aigua!

Enricet: És un senyal!

Vicentet: Qui ha tocat la clau?

Paqui: Ningú. Potser ha decidit brollar.

Pepita: L’aigua també participa!

(Tots miren la fonteta com si fora un miracle exageradament menut.)

Carmeta: (tanca la llibreta un moment) Bé… això sí que no m’ho esperava.

(Paco s’acosta, emocionat.)

Paco: I ara… aprofitant el moment… què voleu dir al món?

Vicentet: Que esta plaça és nostra. I no per posar-nos medalles, sinó perquè la cuidem.

Tio Canya: Que podem plantar, ballar, cridar o callar… però junts.

Paqui: Que no fa falta cap ajuntament per a fer poble.

Pepita: Que l’art no s’explica: es fa. I després es penja a TikTok.

Enricet: Que la poesia pot nàixer d’un banc brut i una fonteta buida.

Carmeta: (tancant la llibreta) I que les millors idees… venen després de l’orxata.

(Silenci. Llum càlida. Riuen. Enricet llig un vers final mentre Paco grava.)

ENRICET: > En esta plaça xicoteta, > on tots volien manar, > vam acabar ballant junts > i deixant de renegar.

(Aplaudiments. Música festiva. FOSC.)

MANUEL

FERNÁNDEZ

Coordinador del llibret

QUÈ AIXÒÉS I ON HO POSE?

Acabades les Falles, el casal feia olor a cendra dolça i a una última rialla. Les cadires ja tornaven al magatzem, les guinardes baixaven com estels cansats, i els gots de plàstic, alguns encara ballant en la taula, contaven històries de nit i pólvora. Tot es recollia amb aquella precisió afectuosa de qui sap que la festa s’acaba, però no del tot: es queda en la pell, en la veu i en un raconet de record que encara crema.

Plegaven banderins, apilaven confeti, guardaven la banda, la foto de la plantà, els tiquets de la rifa, els somriures de l’ofrena. El casal, gradualment, s’omplia de silenci, com si respirara més a poc a poc. Ja només quedava revisar que res, absolutament res, es quedara abandonat per l’any següent.

Però allí, al fons, darrere d’un sac de serpentines mig desfet, hi havia una cadira ocupada. No destacava. No feia soroll. Semblava formar part del mobiliari. Una figura menuda, ulleres un poc torçades, camisa arrugada pel pas dels dies intensos. A les mans, un llapis curt, gastat per mil voltes, sostingut com qui aferra una espurna.

Ningú s’havia adonat d’ell. Ningú havia parat a preguntar-se si també havia d’arreplegar-se.

Ell havia estat present en cada acte, en cada rialla, en cada flama que s’esvaïa. Havia mirat, escoltat, arreplegat: metàfores del fum, silencis de matinada, crits de mascletà, la pell humida de l’ofrena. I, en algun moment, havia convertit tot això en paraules.

Perquè ell no cremava res.

Ell ho guardava.

Quan per fi el miraren, ell només va alçar el llapis. No calia presentació.

Era el que havia contat la festa perquè no s’oblidara: l’escriptor del llibret.

FINEM

«Que este llibret, nascut de l’AD-, ens acompanye ad cor, fins al cor.»

I així, ad finem, arribem a l’últim traç d’este llibret, com qui apaga la llàntia d’oli en una casa d’adob quan la nit ja ho ha contat tot. Hem caminat per paraules que comencen igual, però que no signifiquen el mateix; perquè el prefix AD- no ha sigut només una arrel lingüística, sinó una direcció: anar cap a, acostarse, adaptar-se, advertir, abraçar.

En l’arena del món àrab antic, on la paraula era llei i el relat memòria, vam aprendre que adaptar-se no és rendir-se, sinó resistir amb dignitat. Com ho fa Abel que, des de la seua malaltia, ens ha ensenyat que viure és un acte de valentia quotidiana, una adaptació constant al destí, una lliçó silenciosa que ens interpel·la a tots.

També vam creuar l’aduana cultural d’una València que va ser islàmica i cristiana on el pas del temps no va esborrar les petjades, sinó que les va superposar. Allí vam entendre que la història no es dividix, s’adherix; que allò que som hui és fruit de convivències, conflictes i acords, d’un passat que encara ens parla si sabem escoltar-lo.

Alçàrem després la mirada en advocació, cap al Crist dels Necessitats d’Aldaia, símbol de refugi quan tot falla. Perquè en qualsevol època —ahir, hui o demà— la fe, entesa com a esperança compartida, continua sent un acte de comunitat

Epíleg

I també, este llibret ens ha llançat una advertència. No llunyana, no aliena. I si el dolor travessara fronteres i s’instal·lara als nostres carrers, a les nostres cases, a les nostres festes? El foc sempre comença xicotet, però només l’empatia l’apaga abans que arrase.

Per això, este epíleg no és un punt final, sinó un addendum emocional: una invitació a mirar l’altre, a defensar la pau, a cuidar la memòria i a celebrar la vida. Perquè les Falles són foc, sí, però també són llum. I perquè només avançant ad futurum, junts, conscients i humans, valdrà la pena tornar a començar.

Que la flama purifique, no destruïsca.

I que este llibret, nascut de l’AD-, ens acompanye ad cor, fins al cor.

Comiat Representants 2025

EU

ADEU: [aðéw]

1. interj. S’usa com a fórmula de comiat.

3. m. Acomiadament quan acaba alguna cosa, quan algú se’n va.

4. dir adeu loc. verb. Despedir o despedir-se.

Que es pare el temps… Que nosaltres ens quedem ací!

Aquesta imatge significa molt per a nosaltres quatre, pràcticament quan tot començava de nou després del passat mes d’octubre.

Un any en què hem hagut de fer un parèntesi per la tragèdia ocorreguda i començar de nou; res ens ha llevat la il·lusió de continuar, gràcies a vosaltres

Família, per estar dispostos a tot el que hem necessitat al llarg de l’exercici i ser el nostre refugi més gran.

Amics, gràcies per sempre ajudar-nos, sense soltar-nos de la mà en cap moment.

Fallers i falleres, recolzant en cada moment viscut amb nosaltres, lligats amb un somriure i demostrant-nos admiració.

Encara que hem passat unes falles passades per aigua sempre seran recordades, hem tingut la sort de tindre actes únics com l’ofrena a València, i un superconcert de xaranga a la nostra carpa mentre ballàvem al so dels instruments de la nostra Tot Picat i l’aigua corria per les voreres.

Cada acte viscut des de la nostra proclamació, fins a arribar a la setmana fallera recordant l’entrega de premis on els banderins obtinguts reflectien l’esforç i feina de tot un any, hem demostrat que som imparables.

Som afortunats ja que en el nostre any era aquest el 40 aniversari de la nostra comissió i sort la nostra de quatre unions, les nostres, que a poc a poc s’han unit en una sola.

Per sempre 2025 als nostres cors. Jose, Adriana, Lorena i Javier.

PRESIDENT INFANTIL

Marco Carmona i Vidal

A la meua comissió, fallerets i falleretes:

És per a mi tot un honor tornar a dirigir-me a vosaltres com a President Infantil, amb el mateix somriure i la mateixa il·lusió que aquell primer any en què vaig tindre la sort de representar-vos. Aquella experiència em va regalar records preciosos, moments de festa, d’amistat i de màgia... i enguany estic segur que en viurem molts més, encara més especials.

Les Falles són riure, música, coets, xocolatades, tallers, cercaviles i balls. Però sobretot, són aquesta família que formem tots junts. Cadascun de vosaltres feu que la nostra falla siga única. Vull que enguany siga recordat com un any ple de moments compartits: de donar-nos la mà per a eixir en cercavila, de cantar a ple pulmó, de ballar sense parar i de celebrar que som una gran comissió.

Al costat de la meua Fallera Major Infantil, Nadia, us convide a viure intensament cada dia, a disfrutar fins a l’últim segon i a no perdre mai la il·lusió. Fem que cada acte siga especial, que cada rialla siga més forta que l’anterior i que cada record ens dure per sempre.

Visca València!

Visquen les falles amb el cor obert!

Visca la Falla Villarrobledo!

Martina San Pablo Alfaro

Elvia Guerrero Miralles

Benvinguts a aquesta gran família fallera

Yadiel Sánchez Hernáiz

HESIÓ

COMISSIÓ INFANTIL

Carles -26

LUCAS AGEA GARCÍA

IVÁN AGEA GARCÍA

JOSE ALCARRIA LOPEZ

MIKEL ALCARRIA LOPEZ

HÉCTOR ALFARO ALFARO

VEGA ALFARO ALFARO

VEGA ANDUJAR GARCIA

RAFAEL ARGUIJO SANCHEZ

KENIA ASES GARCIA

CHLOE BELDA RAMÍREZ

MARTINA BELDA RAMÍREZ

VALERIA BENLLOCH VALDELVIRA

HUGO BERBEL COCERA

OLIVER BERBEL COCERA

ABRIL BUENO CEREZO

MARTÍN BURGOS ANDREU

HUGO BURGOS ANDREU

AINARA CARRASCO GARCÍA

CARLA CARRASCO GARCÍA

EMMA CARRASCO LEÓN

AITANA CARRASCO MARÍN

HUGO CEREZO GARCÍA

JULEN CEREZO GARCÍA

MARIAN CONTRERAS MARTINEZ

PELAYO FERNÁNDEZ ÁLVAREZ

BIANCA FERREIRO GOMEZ

NAHIA FIGUEROA PEREZ

LUCCA FIGUEROA PEREZ

IRENE GARCIA ENCARNACION

EDUARDO GARCIA ENCARNACION

ALMA GARCÍA MARTÍNEZ

ALEJANDRO GARCÍA MORENO

LUCÍA GARCÍA MORENO

HUGO HERRERA AGUILAR

NAYRA MAROTO SEGURA

SOFÍA MARTÍNEZ ASCÓ

DENISS MARTÍNEZ VERA

MAYA MONTERO GARCIA

NOELIA MUÑOZ ANDREU

ALBA MUÑOZ ANDREU

TRIANA MUÑOZ MÍNGUEZ

MARC NAVARRETE SÁNCHEZ

ALVARO NOTARIO DELGADO

GALA ORDÓÑEZ CARRASCO

ALEXIA PÉREZ CRUZ

LUSIAN PÉREZ CRUZ

AITANA PEREZ MOLINA

LAIA PÉREZ VERA

LUCIA PÉREZ VERA

ANTONIO PIQUERAS DE LAS HERAS

ADRIANA RECHE SERNA

LAIA REYES VENTURA

MAVERICK RODRIGUEZ LOPEZ

ALICIA ROMÁN CARRASCO

MARTINA SAN PABLO ALFARO

DANIEL SÁNCHEZ CARRASCO

ÁLVARO SÁNCHEZ HERRAIZ

ERIK SÁNCHEZ HERRAIZ

PAULA SEGARRA CRUZ

SARA SEGARRA CRUZ

ALEJANDRA SERRANO CABA

ELVIA MANUELA GUERRERO MIRALLES

ELOHIM GUERRERO MIRALLES

MAYEL GUERRERO MIRALLES

IMARAY GUERRO MIRALLES

ANGEL BELDA MIRAVET

DYLAN BELDA MIRAVET

MANUEL BELDA MIRAVET

RAMON VELARDE GARCIA

ALONSO LLAVERO PANADERO

YADIEL SÁNCHEZ HERRAIZ

VENIMENT

FALLE-

MAJOR INFANTIL

Em dic Nadia i tinc 13 anys. Sóc fallera des de ben menudeta i enguany tinc la sort de poder-me presentar en este llibret que tant ens representa.

Les Falles són una de les coses que més m’agraden del món: l’ambient, la música, la pólvora i eixa sensació especial que es viu al casal i al carrer durant tot l’any.

A més de ser fallera, també m’encanta el futbol. Gaudisc molt jugant amb els meus amics i amigues, i cada partit és una oportunitat per aprendre, millorar i divertir-me. Entre entrenaments i activitats de la falla sempre tinc alguna cosa que fer, però ho disfrute moltíssim.

Vull donar les gràcies a totes les persones de la comissió per formar part d’esta gran família. Espere que enguany siga inoblidable i que junts continuem fent créixer la nostra falla amb alegria i molta il·lusió.

Vull també donar-li les gracias a la meua familia que sense ella aquest somni no es faria realitat. Visquen les falles y visca la falla Villarrobledo

Nadia Notario Clajer

Fallera Major Infantil.

FALLERA MAJOR INFANTIL

Nadia és un raig de sol, que il·lumina el carrer, amb somriure de farigol, que fa la festa renéixer.

Els seus ulls són dos estels, que brillen en la matinada, amb passos lleugers i bells, balla plena d’alegria desfermada.

Riu i juga amb campaneta, porta una corona de llum, la festa és la seua meta, el seu cor és un gran fum.

La seua veu és un conte, ple d’encants i de colors, fa que tot el món s’encontre, i desperte grans emocions.

Nadia brilla amb gran esplendor, porta la festa amb gran amor, amb il·lusió i molt de cor, és la nostra Fallera Major.

AD-ULACIÓ

ADULACIÓ: [aðulasió]

f. Acció d’adular, d’afalagar servilment a algú.

MADE IN CHINA

Ha arribat l’hora d’aprendre com es viu en altres llocs i en aquesta falleta veuràs un bon grapat de tradicions.

La majoria molt antigues mil·lenàries, es pot dir per a poder apropar Àsia a tots els fallers infantils.

Fixa’t ve i veuràs al centre una dona molt pentinada té gatets i altres animals has de triar el qual t’agrada.

Un saluda amb el braç amunt, avall sense parar amb disseny peculiar és de la sort aquest gat.

I per dalt volen les aus més conegudes d’orient potes llargues i ales grans; saps el que estàs veient?

LEMA:

MADE IN CHINA

ARTISTA: PACO MARTÍNEZ

LA CERIMÒNIA DEL TÉ

Molta de la seua saviesa la tragueren dels arbres, d’on aprengueren a fer begudes entre d’altres.

Pot ser la més coneguda siga la que ara aprenem té la seua pròpia cerimònia; us parlarem del té.

De les fulles de l’arbre del qual agafa el seu nom podrem fer una beguda que agrada a tothom.

Els recol·lectors amb barret i amb cabassos carregats porten al seu saló particular el que han agarrat al camp.

FALLA INFANTIL

La preparen amb cura les dones de l’orient amb la millor porcellana i amb un bon saber fer.

Del camp a la tetera i amb aigua ben calenta infusionen les fulletes i als xinesos delecta.

Abans es prenia en tasses de la millor producció ara va en gots de cartó i el teu nom és la decoració.

Perquè hi ha ara una moda que cap pot encara entendre: te matcha l’han anomenat perquè “beure gespa” sonava mal.

EL MENJAR ORIENTAL

També aprendrem al girar aquesta falleta infantil que el bon menjar oriental no és com en què fan ací.

El menjar que podem veure ací a un restaurant oriental es pareix més ben poc al que fan els xinesos allà.

Està inspirat en les coses que es venen als mercats: menjar de tipus ambulant amb ingredients tradicionals.

De la Xina el més conegut són els plats amb noms cridaners pollastre amb llima i porc agredolç ens agraden molt als aldaiers.

Els agrada fer mescles rares, ficar-li suc de peix a la carn; amb ostra cuinen la vedella i diuen que açò és un menjar.

Podem prendre’l al restaurant o portar-lo a casa nostra en un pot de cartonet decorat amb lletres que no entendràs.

Però ens hem fet el paladar i ens agraden gustos diferents ara el comprem al supermercat i el cuinem amb aigua calent.

Com el pot que veus a la falleta són fideus de menjar oriental diu que té gust de pollastre xinés però és aigua bruta en un poal.

FESTIVAL NUO

Al març fan a la Xina un magnífic festival no és com les falles però també t’agradarà.

Celebrem amb la lluna plena i amb fanals de molts colors que ha arribat per fi una nova estació de calor.

Tots ballen i fan festa i com fem els fallers omplin de gent la ciutat i d’alegria els carrers.

És propi d’aquesta celebració traure els dracs a passejar del color amb més tradició són del color roig imperial.

Acompanyen els dracs amb cometes fetes de tela que tenen forma de peixets ficant la nota marinera.

Com no pot faltar mai si és xinesa la celebració, les màscares acompanyen les rialles de la processó.

Veurem a la nostra falla mascaretes de molts colors es mesclen amb els altres algunes fan riure i altres, por.

D’aquest important festival xinés són les màscares el punt important, que dona la benvinguda a l’any, i té dos personatges fonamentals.

Els veurem al centre de l’escena presidint la festa i celebració. Com passa a les nostres falles: hi ha una regina i un artesà major.

Ell és l’especialista de la festa en fer màscares per a la gent; ella és la regina de les màscares, és la seua musa i model xinés.

ORIENTAL ACTUAL

D’aquest lloc aprenem les noves tecnologies; els mòbils importem i dibuixos i joguines.

El coneixes si t’agrada jugar a cartes de rol les guerreres del manga o la sèrie Pokémon.

Ara està molt de moda ballar com en Corea fan: fica el mòbil en la paret, dona al “play” i a ballar.

A la falleta també veuràs: un xiquet està comprant, a aquesta escena peculiar que potser coneixeràs.

Són compres que fem sense moure’ns del butacó les fem per la internet perquè som “comodons”.

Temu, Shein i Aliexpress són tres de les famoses

VILLARROBLEDO

CULTURA

Villarrobledo és més que una falla, és un projecte cultural. És un projecte cultural que comença, com tradicionalment es diu, el 20 de març. I en el cas de Villarrobledo, no és una frase feta. Quan acabem d’arreplegar les cendres de les nostres falles, comencem a teixir les flors de la nostra Creu de Maig; tenim només un mes per a fer amb les nostres pròpies mans els milers de flors que utilitzem en alçar aquestes espectaculars creus, que any rere any són reconegudes pels nostres veïns i veïnes, fallers i falleres.

Continuem apostant per la cultura valenciana amb les nostres jornades infantils associades a la festa de Sant Joan, amb foguera inclosa. Esta foguera es conforma amb el reciclatge d’elements de festes anteriors i les aportacions dels nostres infantils durant les activitats de la festa.

L’aposta veïnal es forja a l’agost, col·laborant en les Festes Patronals del nostre Barri: decoració del carrer, actuacions en les nits de festes, acompanyament com a convidats especials en els actes de la Comissió de Festes…

I passat l’estiu, és moment de preparar els moments més fallers: el Llibret ja pren forma, la proclamació i presentació es preparen amb els assajos del nostre grup de ball, els dies de germanor i visites als tallers dels nostres artistes… I com no, acabem l’any amb un desembre ple d’activitats per a infantils i majors, el Sopar de Nadal i el Concurs de Pesebres.

I en la recta final de cara a la nostra gran setmana, la Cavalcada del Ninot i El Cant de l’Estoreta Velleta completen un any de treball i dedicació als costums i història valencianes.

Esta és la manera de vertebrar un projecte de família fallera que viu per la cultura valenciana i vol mantindre viva la tradició, en la seua essència, sense perdre aquest alé inicial que va fer que fa ja 41 anys, els veïns s’ajuntaren per a crear aquesta Falla.

CANT DE L’ESTORETA

Aquests xiquets que van començar a recórrer els carrers amb tan sols una vella catifa, i amb l’única intenció d’emular als majors que cremaven ja les típiques falles de sant Josep, i que ho feien alegrement cantant la coneguda cançó, mai imaginarien que fins als nostres dies arribaria la seua tradició i la seua cançó.

Part fonamental de la festa hui dia, els xiquets no estaven inclosos oficialment en les primeres celebracions “falleres”. Amb aquesta espontània acció, van crear la flama (mai més ben dit) que acabaria formant les comissions infantils, i les seues corresponents falles infantils.

Tant va ser l’arrelament i l’afecte per aquesta tradició i cançó, que és part fonamental de la tornada de l’himne El Faller, del Mestre Serrano. Als nostres dies, i gràcies en els seus inicis a la Falla de l’Arbre, ha arribat en forma de concurs, en el qual els xiquets i xiquetes de les falles participants es visten amb robes de finals del segle XIX i principis del XX, representant escenes i personatges de la cultura valenciana. I com no, cantant la cançó de L’Estoreta velleta.

A Aldaia, fa uns anys que la Junta Local Fallera ha portat aquesta gran tradició cultural al poble. I és al carrer Sant Bàrbara on els nostres infantils desfilen amb els seus abillaments huitcentistes i amb disfresses representant a il·lustres de l’escena històrica valenciana, així com els seus monuments i tradicions.

Des dels seus inicis, la Falla Villarrobledo no va dubtar a participar en aquest esdeveniment cultural i faller, collint grans èxits en totes les edicions, i el passat any 2025 no va ser diferent.

RECOMPENSES INFANTILS

DISTINTIU D’OR

Vega Alfaro Alfaro

Deniss Martínez Vera

Alicia Román Carrasco

Álvaro Sánchez Herráiz

DISTINTIU D’ARGENT

Pelayo Fernández Álvarez

DISTINTIU DE COURE

Antonio Piqueras de las Heras

Yadiel Sánchez Hernáiz

Martina San Pablo Alfaro

RECOMPENSES ADULTES

BUNYOL D’OR

AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS

Ana María Méndez Martín

BUNYOL D’OR

Jonathan Antonio Belda Ferrero

Verónica Encarnación Valencia

Julio García Pérez

Eduardo García Sevilla

Encarni Sánchez Martín

BUNYOL D’ARGENT

Adrián Ávila de la Torre

Jennifer Carmona Herrero

Rocío Contreras Blázquez

José Manuel Córdoba Vera

Carlos Guzmán Aguilar

María Amparo Hernáiz Díaz

Lucía Notario Clajer

Adrián Román carrasco

Paqui Vera Becerra

BUNYOL DE COURE

Jesus Reyes Moreno

Helena Ventura Gil

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS

Parlar d’Ana María és parlar d’una vida sencera entregada a les Falles, no d’uns anys, no d’una etapa, sinó, de tota una vida. Una dona que, des que era a penes una xiqueta, va entendre que ser fallera no és un títol, és un batec, una manera de sentir, una manera de caminar per la vida.

La seua història va començar en la seua benvolguda Falla Cervantes – Pare Jofré, on va viure la seua infància fallera. Allí va fer els seus primers passos entre cercaviles, flors i somriures innocents, sense imaginar que aquell xicotet començament acabaria convertint-se en una trajectòria extraordinària. Més tard, va continuar el seu camí en Palleter – Erudit Orellana, on va passar un any que també va quedar gravat en el seu record. Però el destí tenia preparat per a ella la seua vertadera llar fallera: la falla Sants Just i Pastor – Serreria on no va tardar a brillar. Amb tan sols 16 anys, en 1984, Ana María es va convertir en Fallera Major, il·luminant a la seua comissió amb una elegància, una il·lusió i un cor tan gran que, encara hui, hi ha els qui recorden aquell any amb orgull i emoció. Aquell regnat va marcar una època i amb això va començar a marcar una vida dedicada a les Falles.

Els anys van passar, però la seua flama fallera mai es va apagar, al contrari, va créixer. Des de 2011 fins a 2023, va formar part de la directiva, en la falla Plaça Europa i Voltants del nostre poble, on va destacar per demostrar un lliurament incansable, un treball constant i una passió que semblava no esgotar-se mai. És motor, és impuls, és arrel, i sobretot, és exemple.

Les falles no sols les viu ella, sinó, que les va sembrar a casa. Veure a les seues dos filles convertir-se en Falleres Majors Infantils és un dels majors regals que deixa la seua trajectòria. Elles són el reflex de què Ana María és: una fallera de cor, orgullosa de les seues arrels, de la seua comissió i de la seua gent.

Hui, tots junts, celebrem una cosa que emociona només amb nomenar-ho: Ana María ha aconseguit el Bunyol d’Or en Fulles de Llorer i Brillants, la recompensa més alta que pot rebre un faller.

Un reconeixement que no sols premia anys… premia ànima, premia il·lusió, constància, amor i una vida sencera dedicada a engrandir la nostra festa, i el més bonic és que el seu camí no ha acabat.

Actualment, és fallera i forma part de la directiva de la Falla Villarrobledo, recordant-nos que qui és faller de veritat, ho és sempre. Perquè Ana María no servix per a estar lluny, no sap estar d’espectadora. Ella està, ajuda, impulsa, somia, contagia. Ella fa Falla.

Per tot això hui et donem les gràcies, Ana María; Gràcies pel teu lliurament.

Gràcies pel teu exemple.

Gràcies per la teua força i la teua estima.

Gràcies per ensenyar-nos que ser fallers és una manera de viure.

Gràcies per tant i gràcies per continuar donant-ho tot.

De la teua família i amics.

Saluda

PRESIDENT

Villarrobledo FALLA AL-DAIA Sant Carles -26

Benvolguts fallers, falleres, veïns i amics:

Després d’un temps de descans, és per a mi un orgull i una enorme alegria tornar a obrir les pàgines d’aquest llibret que, any rere any, arreplega l’esperit de la nostra falla.

Vull expressar el meu agraïment a tota la comissió pel vostre suport, dedicació i compromís en cada acte. Sense vosaltres, res d’això seria possible.

També done les gràcies a la meua junta directiva i a totes les persones que, fins i tot sense pertànyer a ella, col·laboren perquè tot isca a la perfecció.

Este exercici faller el compartisc amb tres persones molt volgudes per a mi. És, sens dubte, un any especialment emotiu, perquè tinc el privilegi de viure’l com a president acompanyat de la meua filla, qui enguany ostenta la representació de la nostra comissió com a fallera major. Junts compartim la il·lusió, l’esforç i la passió per unes festes que reflectixen la nostra identitat, les nostres tradicions i, sobretot, la unió que sentim cap a la nostra benvolguda falla.

Com a president, em sent profundament orgullós d’encapçalar una comissió que demostra cada dia el seu lliurament i amor per la festa.

Luís Pinar i Rodríguez -

Desitgem que estes Falles estiguen repletes d’emoció, alegria i moments inoblidables.

Anime a tots els veïns del barri —fallers i no fallers— a gaudir de la festa i de la cultura valenciana, de la millor setmana de l’any: les Falles.

Moltes gràcies a tots.

JUNTA DIRECTIVA

PRESIDENT: LUIS PIÑAR RODRIGUEZ

VICEPRESIDENT PRESUPOSTOS I ACTIVITATS: FRANCISCO RECHE SANTOS

VICEPRESIDENTA ACTIVITATS BANCÀRIES:

MARIBEL DELGADO LOPEZ

VICEPRESIDENTA ACTES I PROTOCOL: MELANIA FERRER MOSCARDÓ

SECRETARI: JULIÁN NOTARIO GALLARDO

VICESECRETARI: MANUEL FERNÁNDEZ SEVILLA

TRESORERA: MARI RUIZ SANCHO

LOTER: VICENTE ORTEGA GOMEZ

DELEGAT D’ACTES I CONCURSOS: MARIO MATA NOTARIO VICEDELEGADES I VICEDELEGAT D’ACTES I CONCURSOS: CYNTHYA ZAPATA ORTIGOSA

ANA GARCIA MENDEZ ADRIAN AVILA DE LA TORRE

DELEGAT D’ESPORTS I CAMPIONATS : VICENTE MORCILLO SILVESTRE VICEDELEGATS D’ESPORTS I CAMPIONATS:

OSCAR MARTIN GOMEZ

JOSE SANCHEZ LOPEZ

DELEGADA DE JOVENTUT I FESTES: ROCIO DELGADO LOPEZ

VICEDELEGATS DE JOVENTUT I FESTES: ENRIC FERRER MOSCARDÓ

JOSE ANTONIO CARMONA VIDAL

CASALERS: VICENTE MIRAVET FERNÁNDEZ

FERNANDO MARTINEZ VILLANUEVA

DELEGADA DE COMPRES: NOELIA CLAJER GORDILLO

DELEGADA DE SECCIÓ FEMENINA:

MARISA LEON TARIN

VICEDELEGADA DE SECCIÓ FEMENINA:

ANA MARIA MENDEZ MARTIN

DELEGADA DE ROBA: MARI VERA BECERRA

DELEGADA D’INFANTILS I XARXES SOCIALS: LUCIA NOTARIO CLAJER VICEDELEGADES D’INFANTILS

I XARXES SOCIALS:

SANDRA BOLSICO CARRASCO LUCIA FALCON MARTINEZ

DELEGAT D’ACTIVITATS DIVERSES: FERNANDO FALCON TORTOSA

DELEGAT DE PIROTÈCNIA I FALLA: JOSE MANUEL CARMONA HERRERO

DELEGADA DE RELACIONS PÚBLIQUES I PATROCINADORS: ESTRELLA PEIRO SAEZ

DELEGAT DE LLIBRET: SERGIO MARÍN SUAY

DELEGADA I DELEGAT DE JUNTA LOCAL FALLERA D’ALDAIA: MARIA ANGELES GIMENEZ MORENO JOSE RUBIO ALVAREZ

CORT D´HONOR DE LA FALLERA MAJOR

INFANTIL D’ALDAIA

IRENE GARCÍA ENCARNACIÓN

DELEGADA I DELEGAT DE JUNTA LOCAL

FALLERA D’ALDAIA.

Mª ÁNGELES GIMÉNEZ MORENO

JOSÉ FRANCISCO RUBIO ÁLVAREZ

JUNTA LOCAL FALLERA

COMISSIÓ MAJOR

FERNANDO AGEA PÉREZ

SANTIAGO AGUILAR MEJÍA

JOSEFINA AGUILAR PIQUERAS

ROBERTO ALARCON LOPEZ

JOSE ALCARRIA BADILLO

LIDIA ALCAYDE HERRÁIZ

ESTER ALFARO BALLESTERO

LIDIA ALFARO BALLESTERO

VICTOR MANUEL ALFARO CASTILLO

LOLA ALMENAR PÉREZ

TAMARA ANDREU COBOS

LORENA ANDREU LUCAS

JUAN ANTONIO ANDREU MORENO

RAFAEL ARGUIJO DIAZ

ELVIRA ASCÓ AVIÑO

MARÍA AMPARO ASES BERMÚDEZ

ADRIAN AVILA DE LA TORRE

JULIA BALLESTERO RIBERA

JONATHAN ANTONIO BELDA FERRERO

ZOILA BENAVENTE

ROBERTO CARLOS BERBEL CARO

FERNANDO BERMEJO ARENAS

ALBA BERMEJO ARENAS

ALICIA BERMEJO ARENAS

FERNANDO JOSÉ BERMEJO MATAMOROS

SANDRA BOLSICO CARRASCO

ANTONIO BURGOS MILLAN

CAROLINA CABA CREMADES

ANA MARIA CALERO BELDA

JOSÉ MANUEL CARMONA HERRERO

JENNIFER CARMONA HERRERO

JOSÉ ANTONIO CARMONA VIDAL

MÓNICA CARRASCO MOYA

PASCUAL CARRASCO MOYA

DAVID CARRASCO ORDÓÑEZ

ALICIA CARRASCO ORDÓÑEZ

ISABEL CARRASCO PANADERO

MARIBEL CEREZO HERNÁNDEZ

NOELIA CLAJER GORDILLO

IRENE COCERA VERA

ROCIO CONTRERAS BLAZQUEZ

Carles

JOSÉ MANUEL CÓRDOBA VERA

SILVIA CRUZ TUDELA

SANDRA CRUZ TUDELA

ROCÍO DE LA CRUZ LEAL

MARÍA DE LAS HERAS BRAVO

MARIBEL DELGADO LÓPEZ

ROCÍO DELGADO LÓPEZ

VERONICA ENCARNACION VALENCIA

LUCÍA FALCÓN MARTÍNEZ

FERNANDO FALCÓN TORTOSA

MANUEL FERNÁNDEZ SEVILLA

MELANIA FERRER MOSCARDÓ

ENRIC FERRER MOSCARDÓ

NACHO GABALDON BARBERAN

ADRIAN GÁMIZ RUIZ

YOLANDA GARCÍA ASES

ITZIAR GARCÍA FERNÁNDEZ

SERGIO GARCÍA GIL

PEDRO JOSÉ GARCÍA MEDINA

ANA GARCIA MENDEZ

ESTHER GARCÍA MONTERO

SOFÍA GARCÍA MONTERO

JUAN ANTONIO GARCÍA ORAN

JULIO GARCIA PEREZ

MARIA JOSE GARCIA REDONDO

EDUARDO GARCIA SEVILLA

MARI ANGELES GIMENEZ MORENO

RUBEN GIMENEZ NUÑEZ

ESTANISLAO GIMÉNEZ SUÁREZ

ENRIQUE GINER AMADOR

JUAN JOSE GONZALEZ MAQUEDA

JORGE GUTIÉRREZ GIMÉNEZ

JENNIFER GUTIÉRREZ GIMÉNEZ

CARLOS GUZMÁN AGUILAR

ALEJANDRO GUZMÁN AGUILAR

MARIA AMPARO HERNAIZ DIAZ

SARA HERNAIZ DIAZ

ANA HERRAIZ ALBARÁÑEZ

JUAN JOSÉ HERRERA FRANCO

AITANA HINAREJOS FRESNEDA

NURIA HONRUBIA GONZÁLEZ

IVAN HUESO DELICADO

ALICIA JIMENEZ GARRIDO

IRENE LAZARO MORENO

ANABEL LEÓN LÓPEZ

MARÍA LUISA LEÓN TARÍN

EVA LOPEZ DEL TORO

ANABEL LOPEZ RIBERA

NOELIA LÓPEZ ROMÁN

LORENA LOPEZ RUIZ

CLAUDIA MACARRO NAVARRO

ÁNGELA MARÍN CANO

SERGIO MARÍN SUAY

OSCAR MARTIN GOMEZ

FRANCISCO MARTÍN JULIÁN

LAURA MARTÍN VERA

FRANCISCO MARTÍNEZ ANDÚJAR

MARÍA MARTÍNEZ ANDÚJAR

DAVID MARTÍNEZ LÓPEZ

NURIA MARTÍNEZ VERA FERNANDO MARTÍNEZ VILLANUEVA

JUAN JOSE MAS PARDO

MARIO MATA NOTARIO

ANA MARÍA MENDEZ MARTIN

MANUELA MENGIBAR GUTIERREZ

PILAR MÍNGUEZ CUCARELLA

VICENTE ALFONSO MIRAVET FERNÁNDEZ

VICENT MORCILLO SILVESTRE

ANGELA MORCILLO SILVESTRE

SHEILA MORENO VERA

CARLOTA MOYA SAIZ

ALFREDO MUÑOZ FERNANDEZ

DAVID MUÑOZ SANMARTIN

ALBERTO NAVARRETE LOPEZ

JAVIER NAVARRETE LOPEZ

JOSÉ VICENTE NAVARRETE YÁÑEZ

LUCÍA NOTARIO CLAJER

JULIÁN NOTARIO GALLARDO

JAVIER NOTARIO GALLARDO

ESTHER NUÑEZ PIQUER

LUCIA ORDÓÑEZ CARRASCO

SANTIAGO ORDOÑEZ SANCHEZ

LAURA MARÍA DE CORTES ORELLANA SEVILLA

VICENTE ORTEGA GÓMEZ

JAVIER PASTOR GUEROLA

ERICA PASTOR GUEROLA

DANIEL PAU GOMEZ

RUBÉN PEDRÓS GÓMEZ

ESTRELLA PEIRO SAEZ

JOSÉ RAMÓN PÉREZ GÓMEZ

AHIRIS PEREZ GRASSI

IZAN PIÑAR RUIZ

Mª ÁNGELES PIQUERAS MOCHOLI

JOSUÉ QUIRÓS ASCÓ

NOEMÍ RAMÍREZ GARCÍA

FRANCISCO RECHE SANTOS

JAUME RECHE SERNA

JESUS REYES MORENO

RUBÉN RODRÍGUEZ ESCRIBANO

MARTA ROJAS COBO

ADRIÁN ROMÁN CARRASCO

ANTONIO ROMÁN LÓPEZ

NOELIA ROMERO SORIA

JOSE FRANCISCO RUBIO ALVAREZ

MARIANA RUBIO ARNÁS

ANAÏS RUIZ PEREZ

MARIA RUIZ SANCHEZ

MARÍA ÁNGELES RUIZ SANCHO

MINERVA SAHUQUILLO REINOSO

VICTOR SANCHEZ BAENA

PAULA SÁNCHEZ CARRASCO

ANDREA SÁNCHEZ CHIQUERO

JUAN JOSÉ SÁNCHEZ LARA

JOSE SANCHEZ LOPEZ

VICENT SÁNCHEZ LÓPEZ

CELIA SÁNCHEZ LÓPEZ

ENCARNI SÁNCHEZ MARTÍN

EMILIA SÁNCHEZ MARTÍNEZ

VICENTE SÁNCHEZ ORDÓÑEZ

MARIA DEL CARMEN SANCHEZ PEÑA

OSCAR SANCHEZ SEGURA

NURIA SÁNCHEZ SEGURA

ENCARNI SERNA LEÓN

LEANDRO SOLERA CARMONA

DAVID SOLÍS RUBIO

CRISTINA VALDELVIRA LÓPEZ

NOELIA VENEGAS MERLOS

HELENA VENTURA GIL

MARI VERA BECERRA

FRANCISCA VERA BECERRA

BENITA VERA BECERRA

MARÍA JOSÉ VIDAL ALEJANDRO

CYNTHYA ZAPATA ORTIGOSA

PALOMA FERNANDEZ BALLESTER

JOSE MIGUEL GUERRERO TRUJILLO

ISABEL PANADERO AGUADO

SOFIA OLMOS AUÑÓN

IGNACIO MACÍAS ARANDA

CARMEN NOTARIO RODA

SUSANA BURRIEL CORTÉS

LEONARDO CÓRDOBA SÁNCHEZ

Ser fallera és un amor que porte en el cor des que vaig nàixer. La meua història amb la Falla Villarrobledo va començar quan era un bebé, i des de llavors esta comissió es va convertir en la meua segona casa: el lloc on he crescut envoltada de somriures i tradició, on he aprés i he viscut els records més especials de la meua vida.

Encara guarde amb molta estima la imatge del meu primer vestit de valenciana, un vestidet blanc que em va acompanyar en els meus primers passos pel món faller i que, sense saber-ho, va marcar l’inici d’este somni que hui continua viu en mi. Recorde també la meua primera presentació: aquell any em feia tanta vergonya eixir a l’escenari que em vaig quedar a la meitat del passadís, sense atrevir-me a avançar. Anys més tard, tot va canviar quan els meus amics Rubén i Javier m’agafaren de la mà i feren que cada presentació fora més fàcil i més especial.

També guarde amb moltíssima estima eixes vesprades infinites jugant en el casal amb les meues amigues, sense preocupar-nos del temps, perquè en la falla sempre estàvem on volíem estar.

En 2015 vaig tindre la sort de viure un dels somnis de tota fallera: ser Fallera Major Infantil de la meua falla. I a l’any següent, en 2016, vaig continuar gaudint d’eixa màgia que només les Falles poden regalar. Eixos records, eixa il·lusió i eixa emoció van deixar en mi una petjada inesborrable i, hui dia, formen part del que m’ha fet ser la fallera que soc.

VENIMENT FALLERA MAJOR

La Falla Villarrobledo, per a mi, és molt més que una tradició. És família, és amor, és un sentiment que t’acompanya sempre. És eixe lloc al qual sempre torne amb la mateixa emoció de quan era xiqueta i descobria el món faller per primera vegada.

I ara, el destí torna a regalar-me un somni: ser Fallera Major. Un somni que enguany és encara més especial perquè el viuré de la mà del meu pare, que a més és el president de la nostra falla. No podria sentirme més afortunada. Gràcies a ell he aprés a voler les Falles des de xicoteta, a respectar cada acte i a viure cada moment amb emoció.

Enguany compartim un somni que sempre recordarem: un any que ens unirà encara més i que sé que viurem amb el cor ple, envoltats de la meua família, dels meus amics i de tota la meua comissió.

Convide a tots i totes, fallers, falleres, veïns i veïnes del nostre barri a què visqueu les Falles amb la mateixa il·lusió amb la qual jo les he viscut sempre. Que cada acte siga una trobada, que cada passacarrer ens faça gaudir i que cada emoció es convertisca en un record etern que guardem en el nostre cor per sempre.

Amb tota la meua estima,

Sheyla Piñar Ruiz Fallera Major.

FALLERA MAJOR

Sheyla és flama que no cessa, llum que brolla del corral; té la gràcia d’una princesa i l’orgull d’un bon casal.

El seu pas, ferm i encisador, ompli els carrers de mirada, i en la mirada li vola la dolçor de la mascletà callada.

El mocador, amb elegància, li dibuixa el gest seré, i en la veu porta l’essència d’una albada a l’albuferenc cel.

És com una flor del taronger, amb l’aroma de la terra, valenciana de cap a peu, fent la festa més sincera.

Amb Sheyla el foc té candor, la tradició, nova llum, i amb orgull i gran honor: és la nostra Fallera Major!

AD-ULACIÓ

ADULACIÓ: [aðulasió]

f. Acció d’adular, d’afalagar servilment a algú.

AD-DAYA, 1237.

En aquesta falla gran us anem a contar el que l’any 1237 a Aldaia estava passant.

Eren temps de diferències en terres molt disputades entre diferents creences mig mores, mig cristianes.

Vàrem aprendre molt i deixaren bona herència els anteriors pobladors d’aquesta terra de València.

A Aldaia, que va nàixer com a una alqueria mora, encara les circumstàncies, restes queden una estona.

Al baix de l’actual ajuntament on abans l’aigua guardaven ara tenim un testimoni històric d’aquells que abans la poblaren.

LEMA: AD-DAYA 1237

ARTISTA: JUANE CORTELL

DOMAR L’AIGUA

A unes terres que els romans abans ja havien habitat arribà un nou poble per a fer-les millorar.

Un poble amb història feta encara en altres llocs portaren ací la saviesa apresa arreu del món.

Buscaren pels voltants on podrien bé trobar un bé que ací és escàs però de primera necessitat.

Villarrobledo

LLA AL-DAIA Sant Carles -26

FALLA GRAN

A les muntanyes properes l’aigua van veure brotar naixent de la terra enmig d’arbres i pedregals.

Però ells el que volien era fer l’aigua arribar pels carrers del poble i per regar els camps.

Com gent sabia que eren, les séquies van realitzar, i pels canals arribà al poble donant vida i prosperitat.

I si volies dur-la a casa, al pou havies d’anar, carregant amb el teu càntar, d’aigua el podies emplenar.

Esta dona que ara veus a l’escena de la falla representa el que contem d’eixa època en Ad-daya.

Una dona que porta càntars emplenant el seu turbant mentre fa brotar la vida amb séquies als camps.

D’aquest temps vam aprendre com l’aigua es pot domar; en lloc de fer-ho a terra vam fer un pou gegant.

És l’emblema del nou poble, un codi de barres de colors; des de lluny el pots veure presidint el carrer major.

L’ÚLTIMA NIT A…

Dels versos més famosos que deixaren als escrits van ser uns que parlen com acaben les mil nits.

L’imaginari àrab contava el ballar d’una donzella que somreia i dansava; de totes, la més bella.

Aquesta escena ens contarà altres nits més conegudes. Si de música volem parlar, el Fantasma de l’òpera eixirà.

Una nit a l’òpera on veiem a les millors veus cridant: la Traviata i Butterfly també amb Carmen acompanyant.

Les tres regines clàssiques posen ordre a l’escenari on es xoquen aquests vaixells aquest tràfic gondolari.

Si continues mirant falla, al costat et sonarà és una gran entrada per a la nit de Cap d’Any.

Una entrada que paguem al preu quasi d’un nou pis per a estar tots ben juntets; no podràs moure ni un dit.

Una nit on fer excessos on beguem tot el que hi ha bloodymary o gintònic, tots els còctels tastaràs.

També esta escena conta en lloc d’eixes mil nits una altra que fou l’última i va canviar el seu destí.

Pareixia que plovia llum una nit que es feu de dia quan va caure, ple de fum un meteorit; quina sangria.

Així els pobres dinosaures, abans amos del món sencer, van acabar essent ossos, sols els quedà l’esquelet.

Ara els podem veure als museus recompostos i exhibits, fent por, quan pensem com eren abans les criatures més grans del món.

I si hi ha una celebració que tot el món recordarà va ser aquesta reunió que feren per a sopar.

S’assegueren els tretze i prengueren pa i vi, mentre un dels els deia que l’anaven a trair.

És el conegut últim sopar de les tradicions cristianes, i en la falla el veuràs plantat a l’escena d’últimes vegades.

L’HERÈNCIA CULTURAL

Moltes coses actuals dels àrabs ens quedaren, és l’herència cultural que al poble ens deixaren.

Escrits amb coneixements en matèries que eren noves a la resta dels ciutadans fora d’alqueries mores.

I perquè no es perdera i perdurara en el temps van escriure el que sabien i llegar el coneixement.

Per llegar la saviesa ho deixaren per escrit amb cura, tinta i ploma enrotllats els pergamins.

A la falla els vas a veure per damunt i per avall donant les ensenyances, tancats o desenrotllats.

Altra gran herència deixada per aquesta gran cultura la veurem ben reflectida per la seua arquitectura.

Arcs que pugen fins al sol son de roig i blanc color i quan s’ajunten formen un gran pati encisador.

Al mig hi solia haver una font d’aigua clara per a fer fresc l’ambient quan la calor refermava.

Els trobem a tots els palaus d’aquesta daurada època encara que al nostre poble sols deixaren una séquia.

I si hi ha una ensenyança que encara hui perdura és l’art de la seua dansa; la del ventre fan amb cura.

Dones amb vestits colorits, vaporosos i amb ventalls és el que vas a vore ací i l’ensenyança romandrà.

Forma l’escena principal de la falla que estàs veient en el centre veus el cap del Califa de l’Orient.

Al mig d’un pati ben ornat on la mira el califat assegut la dansa del ventre li fa. Aquest art no s’ha perdut.

Del seu harem la favorita es la dona que ací balla ensenya el que sap fer a les altres dones d’Aldaia.

RES PER ACÍ, RES PER ALLÀ

Ací tenim una escena amb un geni d’Aràbia fent desaparéixer coses com per art de màgia.

És un truc molt antic que pareix que funciona per eliminar els enemics tot ràpid, en una estona.

“Res per ací, res per allà” és el que diu aquest encís; el que Trump ha gastat matant al poble palestí.

Ha deixat un bon solar tot just per a construir el que ell vulga allí farà puix controla el seu destí.

Diu que va a construir cases, tendes i altres construccions perquè vages de vacances; ara és una terra d’explotació.

Però els milers de persones que ací vivien feliços abans han perdut tot el que tenien vides, famílies i llars familiars.

SÒCIES I SOCIS

illarrobledo FALLA AL-DAIA Sant Carles -26

AMAIA BAENA RUIZ

AMELIA MOLINA MARTOS

ANA LOPEZ ROMAN

ANA SILVESTRE CORRALIZA

ANDREA PASTOR BECERRA

ANTONIO CEREZO NAVARRETE

ANTONIO PEREZ CASTIZO

ASCENSIÓN MONTERO MORENO

CARIDAD FRESNEDA JIMENO

CAROLINA FERNANDEZ SEVILLA

CAROLINA VALDELVIRA LOPEZ

CRISTINA VALDELVIRA SANMARTIN

ELBA NAVARRO DENGRA

ESTEFANIA FERNANDEZ GARCIA

FALI CARRASCO ORDOÑEZ

FALI ORDOÑEZ ANDRADES

ISABEL PANADERO MOLINA

JOSÉ DENGRA LICHE

JOSE DIAZ SANCHEZ

JOSE MIGUEL BOLSICO GARCIA

JOSE PEÑARANDA LAOSA

JOSE RAMON RUIZ MISLATA

JOSEFINA SANCHEZ MARTIN

JUAN CARLOS LLAVERO HOYOS

JULIÁN CLEMENTE CUEVAS

LAZARO AMOR CABALLERO

LOURDES GALLEGO PEREZ

Mª ANGELES MARTINEZ OREA

Mª DOLORES LOPEZ ROMAN

Mª JOSE GIMENEZ SUAREZ MANUEL SOLIS SACEDÓN

MARI MERLOS MORENO

MARIA BURRIEL CORTES

MARTA VERA BECERRA

VERÓNICA VERA CURADO

NAYIRA LOPEZ CASTRO

NURIA NOTARIO MARTÍN

PEDRO VALERO GIL

PETRI LUCAS TORTAJADA

RAUL ANDUJAR MARTINEZ

ROSANA MINGUEZ CUCARELLA

ROSI ORDOÑEZ ANDRADES

SALVADOR LEON CABEZUELO

JAVIER LUQUE

AITANA EGEA

SAIDA DEL MORAL

MANUEL SOLERA MARTÍNEZ

JUAN ANTONIO SERNA GARCÍA

AITANA EGEA DÍAZ

ISABEL MARTÍNEZ OREA

SARAY MIRALLES GARCÍA

NOELIA VELARDE CARMONA

TAMARA GÓMEZ TORRES

ERNESTO GARCÍA CANO

BORJA ESPINÓS GÓMEZ

JAIME LÓPEZ MEDRANO

ÓSCAR BORRÁS MARTÍNEZ

ALEJANDRO MÍNGUEZ MÍNGUEZ

PALMARÉS 2025

Pregunta a una fallera o un faller quan tremola tot el seu cos amb més força a Aldaia. Quasi amb tota seguretat, citarà la vesprada del 16 de març.

Milers de cors citats sota el balcó de l’ajuntament de la nostra població: milers de manteletes, saragüells i arracades esperaran en la plaça per a rebre les seues anhelades banderoles.

Quan s’acosta l’hora, les nostres falleres majors i presidents, entren al consistori, i ací comencen els nervis. Els batecs es fan més forts i el cos comença a ser inestable. I quan el primer so s’emet des del balcó, tot ha començat.

Aquest dia, el dia que les falleres i fallers d’Aldaia coneixen com “el dia dels premis” és un dels més emocionants del nostre any faller. Sabrem els fruits, en forma de banderola, de tot el treball d’un any. Dels nostres artistes fallers, de les nostres cavalcades, la nostra decoració de carrer…

Ací deixem un record de què sentírem els fallers i falleres de Villarrobledo durant el passat 16 de març, en veure a Javier, Lorena, Adriana i Jose eixir al balcó, fent bategar amb força el nostre cor.

PROGRAMA DE FESTES 2026

DISSABTE 14 DE FEBRER.

18:00 h. INAUGURACIÓ DE L’EXPOSICIÓ DEL NINOT, al Mercat Municipal.

21:30 h. SOPAR FALLER de representants, a la Falla Sant Antoni. En acabar el sopar, festa de germanor al casal de la Falla Sant Antoni.

DIUMENGE 15 DE FEBRER.

17:00 h. CANT DE L’ESTORETA VELLETA, al carrer Santa Bárbara.

DISSABTE 21 DE FEBRER.

08:00 h. MACRODESPERTÀ conjunta de totes les Falles d’Aldaia.

11:00 h. REPLEGÀ pels carrers del nostre Barri. 19:00 h. CRIDA de les falles 2026 per les Falleres Majors d’Aldaia.

00:00 h. INICI DE FESTA, al casal de la Falla Santa Rita.

DIUMENGE 22 DE FEBRER.

18:00 h. GALA DE RECOMPENSES, al TAMA.

DIVENDRES 27 DE FEBRER.

21:00 h. SOPAR al casal de la falla, i PENJÀ DE QUADRES de les nostres Falleres Majors. 23:00 h. NIT D’ALBAES als representants de la nostra comissió.

DISSABTE 28 DE FEBRER.

17:00 h. CAVALCADA DEL NINOT. Eixirem tots junts del nostre casal amb les nostres disfresses per a lluir-nos com tots els anys.

DIUMENGE 1 DE MARÇ.

12:00 h. CRIDA al Barri del Crist. Les falleres majors de la nostra comissió Nadia i Sheyla, junt amb les falleres majors de la nostra falla veïna, Luz Casanova, donen la benvinguda a les Falles al Barri del Crist.

14:00 h. MASCLETÀ al carrer Solidaritat, per a començar les Falles al Barri. En acabar, DINAR al casal.

Per la vesprada, LLIURAMENT DE RECOMPENSES als fallers i falleres de la nostra falla, al casal.

DISSABTE 7 DE MARÇ.

21:00 h. SOPAR DE LA FALLERA MAJOR I EL PRESIDENT i inauguració de la carpa. Sheyla i Luis conviden a totes les falleres, fallers, socis i sòcies a un sopar per a donar per començada la setmana fallera.

00:00 h. DISCOMÒBIL en la carpa.

DIUMENGE 8 DE MARÇ

15:30 h. PARC INFANTIL AMB UNFLABLES, a la nostra demarcació.

17:00 h. BERENAR DELS REPRESENTANTS INFANTILS. La nostra Fallera Major Infantil Nadia i el nostre President Infantil Marco conviden a tots els xiquets i xiquetes de Villarrobledo a berenar per agafar forces per a la setmana fallera.

DISSABTE 14 DE MARÇ.

14:00 h. CONCURS DE PAELLES al carrer del casal. Apunta’t amb el teu grup. La Falla posarà l’arròs per a demostrar qui és el millor cuiner o cuinera de paelles!

17:00 h. QUINT I TAPA, amb l’actuació del grup SUEÑO FLAMENCO a la carpa.

21:00 h. SOPAR faixat.

22:30 h. BUS FALLER. Visita a les principals falles de la Secció Especial de la ciutat de València amb autobús turístic.

SETMANA FALLERA 2026

DIUMENGE 15 DE MARÇ: EL DIA DE LA PLANTÀ.

12:00 h. QUINT i TAPA acompanyats amb la nostra xaranga, mentre’s preparem la plantà.

20:00 h. PLANTÀ de la FALLA INFANTIL, donant per començada la setmana fallera.

21:00 h. SOPAR per als XIQUETS de la falla. Les nostres cuineres de la Falla Villarrobledo vos faran un sopar per a xuplar-se els dits!

22:00 h. FESOLÀ per a sopar i arreplegar forces per a la Plantà major.

00:00 h. PLANTÀ de la FALLA GRAN, i nit de l’Alba.

Agafarem forces amb els dolços i xocolate als peus de la falla gran.

DILLUNS 16 DE MARÇ: EL DIA DELS PREMIS.

08:00 h. Primera DESPERTÀ pels carrers del nostre Barri.

En acabar, DESDEJUNAR al casal amb xocolate i dolços.

11.00 h. GRAN PARC INFANTIL per a tots els fallers i les falleres!

14:00 h. DINAR al casal. Enrecorda demanar els tiquets abans!

19:00 h. Lliurament de PREMIS a les Falles d’Aldaia 2026.

Vestits de fallers, anirem a la plaça de l’Ajuntament d’Aldaia per arreplegar els palets que acreditaran els nostres premis d’enguany.

22:00 h. SOPAR al casal.

Apunta’t per a poder arreplegar el teu entrepà!

00:00 h. GRAN DISCOMÒBIL REMEMBER.

DIMARTS 17 DE MARÇ:

EL DIA DE L’OFRENA DEL BARRI.

08:00 h. DESPERTÀ i després XOCOLATÀ per a desdejunar al nostre casal.

10:30 h. OFRENA AL BARRI DEL CRIST. Com cada quatre anys, les nou comissions d’Aldaia ofrenem flors a la Verge dels Desamparats al Barri del Crist.

13:00 h. Passacarrer i concentració de Xarangues a la Plaça Europa d’Aldaia.

15:30 h. DINAR al casal.

16:00 h. PARC INFANTIL de colxonetes per a tots els xiquets, i no tan xiquets… Des de les 17:00 h. TARDEO JOVENIL amb DJ a la carpa.

21:00 h. SOPAR al casal i NIT DE DISFRESSES, enguany amb la temàtica NIT DEL PIJAMA. Hi haurà premis a les millors disfresses grupals (3 o més persones).

22:00 h. CONCURS DE TRUITA DE CREÏLLES i sopar de germanor al casal.

23:00 h. Ballarem amb una nova DISCOMÒBIL en la carpa.

DIMECRES 18 DE MARÇ: EL DIA DE L’OFRENA A ALDAIA.

08:00 h. DESPERTÀ pels carrers del Barri. Com sempre, després, XOCOLATÀ

14:00 h. DINAR al casal.

15:00 h. CONCURS de rebosteria.

18:00 h. OFRENA a la Verge del Desemparats, a Aldaia.

Amb les millors gales valencianes i la mantellina al cap anirem a oferir les nostres flors a la Verge, amb la resta de comissions d’Aldaia.

22:00 h. SOPAR al casal. Apunta’t per a poder arreplegar el teu entrepà! 00:00 h. NIT FLUOR. Gaudirem d’una gran discomòbil amb llums, pintures, ANIMACIÓ i HORA LOCA en la nostra carpa. Tirarem la resta de les nostres forces (i dels nostres tiquets) en l’última nit de festa de les Falles 2026.

DIJOUS 19 DE MARÇ: EL DIA DE LA CREMÀ.

08:00 h. Darrera DESPERTÀ.

Cremarem tota la pólvora que encara ens quede despertant als veïns del Barri. Després, DESDEJUNI al casal.

12:00 h. MISSA DE CAMPANYA i OPERACIÓ KILO.

Amb la mantellina, anirem a la missa de campanya a la plaça de La Constitució d’Aldaia i, seguidament, desfilarem portant el menjar a les monges. Enguany portarem llet.

En acabar, MASCLETÀ al Cinturó Verd.

15:30 h. DINAR al nostre casal.

17:00 h. BERENAR. Xocolate i bunyols per a totes i tots els membres de la Falla.

20:00 h. CREMÀ FALLA INFANTIL.

23:00 h. MASCLETÀ NOCTURNA en la nostra demarcació. En acabar, CREMÀ de la FALLA GRAN.

* Recordeu que per a poder participar en la DESPERTÀ cal complir amb la normativa per aquest acte, i anar acreditats amb el corresponent carnet CRE.

* Els tiquets per als DINARS de la setmana fallera es vendran abans que comence aquesta al casal, per tal de fer una previsió.

* L’horari de la CREMÀ de les nostres falles pot variar segons els premis aconseguits.

* La Directiva recomana mirar tots els dies la pissarra del casal, ja que els horaris dels actes poden variar.

FOTOTECA

FOTOTECA

La Falla Villarrobledo - Sant Carles vol agrair a totes les col·laboracions que, any rere any, fan possible aquesta publicació.

De part de l’equip de llibret i de tota la comissió, GRÀCIES.

Bones Falles 2026

GALERIA COMERCIAL

TU LOOK TU LOOK

También merece También merece

ESTAS FALLAS ESTAS FALLAS protagonista

SER

Av/ Juan Ramón Jiménez 55

Barrio del Cristo, Quart de Poblet

¡ Te esperamos !

ALDAIA, VALENCIA

Camino de la Lloma, 35 En Sp-Berner llevamos más de 60 años diseñando y fabricando productos de plástico reciclado de uso cotidiano para el hogar, jardín, hostelería e industria. Apostamos por la sostenibilidad, el diseño y la funcionalidad.

RECAMBIOS Y

CRISTALES

PARA MAQUINARIA DE OBRA PÚBLICA

CHE QUE BO

Si quieres información info@imprentadigital.eu 693 001 878

C/ Ribarroja, 10 - Manises

FIESTAS POPULARES 2026

Del 21 al 30 de agosto

Uñas Bea