Llibret Falla Raval Cullera 2026. LLIBRE 1

1. LLIBRE 2 0

MANGA

MaN IA

I ALTRES MANGARRUFES

fALLa

RAVAL

6 DE SANT AGUSTÍ CULLERA

2 0

2

Edita:

CRÈDITS

del nostre llibret

A.C. Falla Raval de Sant Agustí.

Coordinació:

Rubén Colubi Osa, Joan Castelló Lli, Salva Tortajada Tur i José Luis Valiente Moro.

Equip de redacció i correcció lingüística:

Juan Antonio Román Muñoz,

Rubén Colubi Osa, Francesc Piris

Oliver, Núria Aparisi Montagud, Irene Blanes Fernández, Andrea Costa Mancilla, Cristina Fernández

González, Carmen López López i Juan Vicente Molina Escrivá.

Locutors:

Núria Aparisi Montagud, Nadia Ferrer Ruiz, Vicent Nàcher Marí.

Historietista: Carmen López López.

Col·laboradors:

La relació completa en l’índex de col·laboracions literàries.

Maquetació, portades i impressió:

Panal Fallero, serveis gràfics, www,panalfallero.com

2 0 2 6

f

Fotografies i arxius gràfics:

AC La Penyeta, Adrián Castelló Cañamero, Joan Castelló Lli, Elio

Jardón Grau, Andrea Costa Mancilla, Ángel Romero Melle, Iván Esbrí, Carles Andreu Fernández i els que consten en els peus de foto de les imatges.

Publicitat:

Alexis Marí Gonzalo, Carlos Marí Gonzalo, Jose Luis Valiente Moro, Rosa Llopis Alfonso, Juan Gabriel Olivert Nicolás, José Martínez

Sampedro, Salva Tortajada Tur, Ivan Yagüe Renart, Cristina Fernández

González, Elisa Signes Angel, Juanvi Molina Escrivà, Enrique Nicola Llopis, Noelia Escrivà Arlandis i Begoña Camarena Reverte.

Tirada: 500 exemplars.

Dipòsit legal: V-198-2012.

MANGA

I ALTRES MANGARRUFES

Aquest llibret ha participat en els premis:

El llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2026.

Aquest llibret participa en el XV Concurs d’Articles de Llibret de la JLFC (p. 74, Llibre 1 – article Mangarrufes gens còmi©ques, de Joan Castelló). Aquest llibret participa en el VIII Premi Cullerot de JLFC al Millor Poema Satíric d’un Llibret de Falla (p. 120, Llibre 1 –Café de trinxera, de Núria Aparisi).

Us convidem a visitar la versió digital: https://biblioraval.com/2026-2/

Agraïm a la Diputació de València la seua col.laboració, mitjançant la concessió de la subvenció anual destinada a les comisions falleres 2026.

https://issuu.com/panalfallero/ docs/llibret_falla_raval_ cullera_2026

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres 2026.

Aquest llibret forma part de la marca cultural de la falla Raval:

“El present llibret ha participat en el XXX Concurs de Llibrets Fallers organitzat per la Junta Local Fallera de Cullera sota el patrocini de l’Ajuntament de Cullera”

L’ A.C. Falla Raval de Sant Agustí defensa la llibertat d’expressió, però no comparteix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.

SUMARI

L

LIBRET 2 0 2 6

que està compost pels seguents llibres...

LLIBRE

1.

U n viatge gràfic, entre vinyetes, humor i sàtira.

El manga es barreja amb les mangarrufes de sempre per demostrar que la rialla, la crítica i la imaginació també són i seràn ben falleres.

LLIBRE

2.

La IA irromp en la falla: crea, opina, confon i provoca Un volum amb ironIA i reflexió que ens fa preguntar fins on arriba la tecnologIA… i on comença el trellat.

VIRTUALAssistent

del Raval

El nostre assistent virtual és tot un expert del nostre llibret, pots preguntar-li sobre qualsevol tema relacionat amb el llibret i ell et respondrà.

“De què va l’article escrit per Jose Luis Valiente?”

“Pots ferme un resum sobre l’article de Joan Castelló?”

“Quina és la temàtica general del segon volum?”

“Quina és la millor falla de Cullera?”

Escaneja el codi QR per a obrir el xat.

LLIBRE

3.

El cor del llibret. L'essència fallera de la nostra falla. Tradició, crítica i sàtira fallera en estat pur. La falla, el missatge i la mirada mordaç que transforma el carrer en un espill de la realitat cada mes de març a Cullera.

A ventura, joc i fantasia per al nostre grup d'infantils.

Un volum interactiu per aprendre i divertir-se, descobrint la falla des de dins i convertint-se en protagonistes de la història.

LLIBRE

4.

Editorial:

10

L’Orient, el Manga i la IA.

Introducció:

2 0 2 6

SUMARI 1. LLIBRE

12 Sakura mangànima: Passió Oriental, per Joan Castelló.

Capítol 1

EL MANGA, EL CÒMIC QUE

FA

FUROR EN TOT EL MÓN

18 Còmic, manga, anime i falles, per Iván Esbrí.

26

L’Editorial Valenciana: el còmic d’ací, per Rubén Colubi.

40

El manga que va voler predir la fi del món, per Rodrigo Naredo.

46

Vicent Miguel Carceller, un personatge de falla i traca, per Rafa Solaz.

58 Els nostres d’Orient: els haikus de Josep Mª Junoy, per Carles Fenollosa.

64

Tebeos amb falles, falles amb tebeos, per @misterchanga (Víctor Valero).

68 De molt bona tinta, per Ferran Martínez.

Capítol 2

74

MANGARRUFES A TORT I DRET

Mangarrufes gens còmi©ques, per Joan Castelló.

82

Mangar el treball humà no sempre és positiu, per Carles-Andreu Fernández.

88Mangues, còmics, falles i la qualitat de congelar el moment precís, per Rafa Tortosa.

94

100

114

Mangarrufes!, per Immaculada Cerdà.

Tres mangarrufos cullerots, per Manel Joan.

106

I si fem un d’IA?, per Juan Antonio Román.

Les mangarrufes quotidianes, per José Luis Lagardera.

120 Cafe de trinxera, per Núria Aparisi.

Il·lustracions sobre mangaman IA:

126 La unió fa la força?, per Dennis Ferrer.

128

I tu, eres real?, per Carmen Signes.

130 Falles als murs, per Víctor Valero.

132

La metxa de la IA, per Carles Rosaleny.

134

136

MangamanIA, per Miguel Santaeulalia.

El dibuixant d’historietes mecànic per Joanot Escrivà.

El manga:

138

La Revolta del Raval, per Carmen López.

EDITORIAL RAVAL

del nostre llibret

BENVINGUDES MANGA

MaN IA

I ALTRES MANGARRUFES

En el llibret de la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera de 2026 volem plasmar la fascinació que, en diversos moments de la història, els ciutadans han sentit per tot allò relacionat amb els països de l’Orient de forma genèrica, i amb

Xina i Japó de forma més recurrent en els segles XIX i XX.

Tant en la falla com en el llibret volem donar una visió diferent de la idíl·lica i tòpica amb la qual apareix habitualment reflectida en les falles. Per això hem elegit tres paraules clau per a desenvolupar el contingut del llibret d’enguany: una relacionada amb una tradició japonesa (el manga), una segona de gran actualitat com és la intel·ligència artificial (IA) -amb els seus defensors i detractors-, i una tercera molt valenciana i amb retranca fallera, com són les mangarrufes.

Així doncs, aquest és el nostre lema: MangamanIA… i altres mangarrufes.

Del nostre llibret

Occident s’ha arrogat amb massa freqüència els valors de ciència, tolerància i progrés cultural i tecnològic que han fet avançar a la humanitat, minimitzant, si més no apropiant-se, dels grans avanços aconseguits al llarg de la història pels pobles d’Orient. Aquesta superioritat d’Occident (més imaginària que real en alguns segles) ha anat acompanyada d’una fascinació pels encants i les tradicions dels pobles d’Orient, encara que el terme Orientalisme igual s’utilitza per a considerar inferiors les cultures d’aquells països asiàtics com per a expressar la mistificació de determinats aspectes de les cultures orientals que van acabar per convertir-se en tòpics estereotipats.

Sakura mangànima: Passió oriental

Joan Castelló Llí

Faller i periodista

Al llarg dels segles, Orient ha sigut bressol de cultura i de molts avanços en matèria científica: de l’Índia sorgeix la medicina Ayurveda; d’Egipte les tècniques d’embalsamament i els profilàctics; i de la Xina, l’acupuntura i la medicina d’herbolària, per citar només algunes matèries.

Malgrat tot, Occident sempre s’ha considerat superior a Orient i com a bona prova d’aquesta actitud és el colonialisme, un sistema pel qual un Estat estranger domina i explota un territori alié, com ho va fer Anglaterra amb la Commonwealth. Però la capacitat i la intel·ligència d’Orient és innegable com ho demostra els premis Nobel rebuts, entre altres, per l’hindú Rabindranath Tagore -1913-; els japonesos Yasunari Kawabata -1968- i Kenzaburo Oe -1994-; i la sud-coreana Han Kang -2024-.

El manga, una de les aportacions literàries japoneses, ha captivat a milions de lectors de tot el món, sobretot entre la població més jove

L’admiració d’Occident per la cultura i les tradicions orientals ha quedat plasmada en la música i la literatura. Així ho testimonien òperes com El rapte en el Serrallo, de Mozart; i Madama Butterfly i Turandot, de Puccini, sense oblidar el poema simfònic Schéhérazade, de RimskiKórsakov. En literatura, a més de Les mil i una nits, cal destacar la poesia haiku (poemes japonesos molt breus, de tan sols tres versos sense rima, de 5, 7 i 5 síl·labes respectivament), sense oblidar que des d’Occident s’han escrit novel·les que en part o totalment discorren per terres orientals, com alguns capítols del Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell

En la segona meitat del segle XX, Orient s’ha convertit en un pol de desenvolupament industrial i tecnològic de primer ordre, ja que Japó i Xina són països punters que han disputat, i moltes vegades amb èxit, la supremacia de les potències econòmiques occidentals, sobretot Estats Unitats i la Unió Europea.  Des d’una perspectiva més popular, ens hem convertit admiradors de certs costums i tradicions del Japó, com el cultiu dels bonsais (l’art de la natura en miniatura), la cerimònia del te, l’harakiri (un dramàtic ritual en el qual preval la valentia i l’honor) o el còmic japonés que ha triomfat en occident: el manga. Fins i tot, el rei emèrit s’ha quedat obnubilat per la riquesa d’Orient i ha fixat la seua residència en Abu Dhabi, i així no paga impostos en Espanya.

Un altre concepte usat per a referir-nos a tot allò que ens ve de l’Orient és l’exotisme, que no és una altra cosa que la tendència a incorporar formes i estils artístics d’aquells països. I d’això, els artistes fallers en saben molt. Aquesta fascinació s’ha traduït amb projectes de la secció Especial com Contes xinesos, de José Pascual Ibáñez Pepet (BailénXàtiva La Ferroviària, 1982) o El melic del món, de Miguel Santaeulalia (Na Jordana, 1991), sense oblidar el primer premi aconseguit per Ramón Espinosa amb Contes xinesos (L’Antiga de Campanar, 1991).

Occident sempre ha quedat encisada per les tradicions orientals. Ninot de la falla El melic del món, de Miguel Santaeulalia Núñez (Na Jordana, 1991). Arxiu Joan Castelló Lli

Al llarg dels

segles, Orient ha sigut bressol de cultura i de molts avanços en matèria científica

Arran de la falla de Raval de Sant Agustí de 2026, que du per lema Sakura mangànima, ens hem obnubilat amb Orient fins al punt de dedicar el llibret al manga, una de les aportacions literàries japoneses i que ha captivat a milions de lectors de tot el món, sobretot entre la població més jove. Al manga li hem afegit un tema d’actualitat, la intel·ligència artificial (IA), i un pessic de punyeteria, les mangarrufes, perquè no falte la crítica i la ironia.

En definitiva, aquesta és la nostra proposta d’enguany: MangamanIA i altres manga-rrufes. Esperem que es divertisquen amb la seua lectura.

EL MANGA, EL CÒMIC QUE FA FUROR EN

TOT

EL MÓN

1.

E L MANGA, EL CÒMIC QUE FA FUROR EN TOT EL MÓN .

Còmic, manga, anime i falles

Iván Esbrí Andrés AssociaciO Estudis Fallers ,

El nostre país ha sigut un gran generador de capçaleres infantils. Tebeos i còmics on València jugà un paper capital amb Los Chicos (1929-1936), amb el popular Colilla y su pato Banderilla, de Muro, des d’on s’impulsà el concurs de falletes infantils en els anys 1930s.

Però sobretot Editorial Valenciana (1932-1984), la qual allotjà a personatges com El Guerrero del Antifaz, Pumby, Roberto Alcázar y Pedrín, els setmanaris Jaimito i Mariló i a totes les grans signatures del còmic valencià: Soriano Izquierdo, Alamar, Karpa, Sanchis, Ambrós -El Capitán Trueno-, Gago, Rojas, Carbó, Sifré, Boluda, Palop, etc.

La Valenciana es tutejava dins del mercat del còmic infantil i juvenil amb TBO -La familia Ulises, Buigas i Benejam- i la potent Bruguera, amb les capçaleres Pulgarcito, Din Dan, Tio Vivo i DDT, carta de natura de personatges com Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape, Doña Urraca, Sir Tim O’Theo, La Panda, Las hermanas Gilda, Anacleto, Agente secreto, Súper López, etc. d’Ibáñez, Escobar, Schmidt, Raf, Segura, Vázquez, Jan i altres.

En este moment, va aplegar el primer manga, còmic japonés, al nostre país, però en la seua versió audiovisual anime, amb l’estrena de Kimba, el león blanco, en Televisión Española, el 1969, a la que va seguir Meteoro, el 1971, i la més coneguda Heidi i Marco, el 1975 i 1976. Ara bé, l’èxit més gran, pel seu impacte immediat, esdevingué amb Manziguer Z, de Go Nagai, mecha -robot gegantítripulat per Koji Kabuto que lluitava contra l’aberrant Dr. Infierno i els seus lloctinents el Barón Ashler i el Conde Brocken. Còmic, manga,

Els meus referents, Andreu Sánchez, Falla Yecla-Cardenal Benlloch, 2025. Foto Iván Esbrí.

Des de Mèxic, aplegaren les edicions de Novaro amb les quals s’introduí el còmic nordamericà en Espanya per tenir la llicència de DC -Superman, Batman, Wonder Woman-. Cap a finals dels 1960s, en ple context d’oberturisme social i econòmic, Editorial Vértice importà la marca Marvel -Los 4 Fantásticos, Spiderman, Capitán América-, la rival de DC. Per altra banda, les editorials Molino i Juventud s’encarregaren de l’edició en castellà dels exponents del còmic franco-belga, dit també BD -bande dessinée, línia clara-, Astérix i Tintín, respectivament.

Els primers còmics de Manzinguer Z van ser distribuïts per Editorial

Valenciana poc abans que TVE estrenara la sèrie el quatre de març de 1978, amb la seua mítica capçalera. Manzinguer Z seria protagonista ja d’escena de falla en La pol·lució, de Vicent Luna, com a destructor de la literatura clàssica infantil, en la plaça del Cabdill, el 1979.

A Heidi, Marco i Manziguer Z, els van seguir amb igual èxit El bosque de Tallac/Jackie y Nuca, Banner y Flappy, Comando G/La Batalla de los Planetas, La abeja Maya, Ulysses 31, Noeli, les produccions francojapones-espanyoles de la BRB Internacional -Ruy, el pequeño

Cid, David, el gnomo, La vuelta al mundo de Willy Fog, D’Artacan y Los Tres Mosqueperros- i la controvertida Los Caballeros del Zodíaco.

Totes van generar el seu propi marxandatge amb àlbums, figures, cromos, jocs de taula i altres.

El seu fort calat entre la xicalla i els adolescents, motivà que els artistes fallers -Francisco Molero, Gabriel Galán, Falla Coronarecrearen als protagonistes en ninot tant en falles infantils com grans per a estar majorment en sintonia a la moda imperant. Amb l’aplegada de les televisions privades a primers 1990s, Telecinco estrenava Campeones/ Oliver i Benji, Candy Candy, Bola de Dan i Dos fuera de serie/ Juana y Sergio, mentre que per la seua part Antena 3 equilibrava el catàleg amb Transformers, Chicho Terremoto, Ranma ½ y Sailor Moon.

Còmic, manga, anime i falles

valencià, el 1995.

També va jugar a favor de l’anime i la importació del seu manga corresponent, per a major difusió i generació de seguidors, les televisions autonòmiques -TV3, TVG, Telemadrid, Canal Sur, Euskal Telebista, l’antic Canal 9-, les quals reunides en la FORTA, compraren la llicència d’emissió de sèries, moltes de la Toei Animation, com The Monkey, Goldorak, Musculman, Voltron, Granzort, Fly, Dr. Slump/ Arale, Doraemon, Lamu, Shinchan i, sobretot, Dragon Ball. La sèrie d’Akira Toriyama, amb les mítiques sagues Z, Freezer, Cell i Majin Boo, fou tot un vertader fenómen social, cultural i polític on a parts iguals s’amidava l’efervescència de la sèrie entre la jovenalla i les protestes de les associacions escolars de mares i pares i el debat en les Corts per la seua retirada per l’alt contingut en violència, fet consumant amb l’aplegada dels conservadors al govern autonòmic

Si bé la maquinària era imparable i en les llibreries especialitzades, es venia tota mena de marxandatge com cromos, figures, samarretes, fotogrames, xapes, videojocs, pel·lícules, àlbums i, per descomptat, el manga, per Planeta DeAgostini, que motivà un efecte dominó que va permetre la importació del manga d’altres sèries, com algunes de les citades, amb material que datava de finals dels 1970s i primers 1980s però inèdit en Espanya fins llavors, més l’aplegada de nous títols com Akira, Vampire Hunter, Chicas milagrosas, Detective Conan i Evangelion, entre altres. Al seu torn, es generalitzaren, ara si, els termes anime, manga, mecha -robots, manga èpic-, hentai -manga pornogrzfic- o otaku -aficionat-.

Hereus del fenomen fan Dragon Ball són Pokémon, amb tota mena d’expansions, i One Piece, este a l’alça arran dels anys de l’edició del seu manga, emissió de l’anime -l’antic Punt 2, Telecinco- i el recent live action -Netflix-.

Molts d’estos títols esmenats formen part de l’imaginari de no pocs artistes fallers membres de les generacions Y -Mil·lennistes- i Z, com a aficionats lectors, consumidors de sèries i col·leccionistes de figures d’acció i no sols dels títols més mediàtics del gènere, sinó també amb un ampli lore manga que abraça històries com Jujutsu Kaisen, Naruto, La

nobleza de las flores i La espada inmortal, entre altres. Alguns artistes materialitzen explícitament als principals personatges en les seues falles, com ara Fernando López -Campeones-, Toni Fornes, Xavi Herrero -Mazinguer Z-, Mauricio Moreira, Andreu Sánchez, Fernando Martínez i Rodrigo Núñez -Shin-chan, Dragon Ball, Pokémon-. Altres, es deixen influenciar per la seua estètica i història de fons, com Raúl Martínez “Chuky” -Digimon, My Hero Academia-, David Moreno, Miguel Hache i els germans J. J. García -El viaje de Chihirio- o Noelia Lluch -Demon Slayer-, entre altres.

Si bé, la presència del manga en les falles està a escala numèrica prou per davall dels clàssics ninots dels personatges de l’antiga Escola Bruguera, principalment Mortadelo y Filemón, i de l’emergent catàleg de superherois de Marvel i DC, arran de les pel·lícules live action.

Però, per contra, si cal lamentar la regressió de l’univers literari i gràfic de la bande dessinée -algun que altre Astérix i Tintín en falla infantil i gran- i la desaparició total del món d’Editorial Valenciana amb els darrers ninots de Pumby, el gatito feliz, de Vicente Lorenzo, Paco Roca Chorques, José Luís Pérez

Ballester i Paco Belmar de primers 2000 s.

El fort calat de l’anime entre la xicalla i els adolescents, motivà que els artistes fallers recrearen als protagonistes en ninot tant en falles infantils com grans per a estar majorment en sintonia a la moda imperant

E L MANGA, EL CÒMIC QUE FA FUROR EN TOT EL MÓN .

L’Editorial

Valenciana: el còmic d’ací

Rubén Colubi Osa Faller de Raval de Sant AgusTI,

Capítol 1

En les primeres dècades del segle XX, València era una ciutat amb nombroses publicacions periòdiques, com ara una dotzena de diaris (entre ells Las Provincias, El Pueblo, El Mercantil Valenciano i el Diario de Valencia) i excel·lents revistes gràfiques, satíriques i de contingut polític i social (com ara La Traca o La Semana Gráfica).

D’entre totes aquestes publicacions, va haver-n’hi una empresa, l’Editorial Valenciana, que va destacar en el món de la historieta, fins a acaparar l’interés de milers de subscriptors, que esperaven setmanalment amb ansietat per a conéixer les noves aventures dels seus herois. Avui, encara són una legió els lectors que cerquen en les llibreries de vell algun exemplar per a completar la seua col·lecció particular.

Aquesta que vos proposem a continuació és una aproximació a la història del còmic valencià del segle XX.

Els precedents (1926-39)

Els primers còmics de producció valenciana apareixen a finals dels anys vint: Gente Menuda, del diari Las Provincias, en 1926; Boby i, sobretot, Los Chicos d’El Mercantil Valenciano, en 1929, una publicació aquesta última en la que destacaven Las aventuras de Colilla y su pato Banderilla, de Juan Pérez Muro, la historieta més important del període, i Fábulas ilustradas, de Lluís Dubón (Castelló Lli i als, 2001: 35 i ss).

Ja en els anys trenta, l’editor italià

Enrique Guerri Giacomelli abandonà la publicació de fulletons per llançar el còmic KKO (1932), que segueix el model d’una altra revista emblemática, TBO, editada en Barcelona, i el quadern d’aventures El As de los Exploradores (1934), de José Grau. En aquest període cal citar també Niños (1935), quadern rebatejat dos anys després com Meñique, en honor del seu personatge estrella, dibuixat per Cabedo Torrent. Tots aquests còmics, i algun altre d’intenció propagandística com Pionerín (1937) deixaran de publicar-se en finalitzar la Guerra Civil espanyola.

Inicis i zenit (1943-1965)

Les principals produccions d’aquest període són les editades per l’Editorial Valenciana, que va aconseguir un gran èxit amb Roberto Alcázar y Pedrín (1940), d’Eduardo Vañó, El Guerrero del Antifaz (1943) i El Pequeño Luchador (1945), ambdues de Manuel Gago, i La Pandilla de los Siete (1945), de Miguel Quesada.

L’altra fita va ser la revista Jaimito (1944), batejada amb el nom del personatge dibuixat en les seues diverses etapes per Miguel Martínez Verchili “Palmer”, Josep Soriano Izquierdo, Jesús Liceras i Rafael Miguel Català Karpa El 1954, el dibuixant Josep Sanchis Grau va crear, dins de la revista Jaimito, la sèrie Pumby, un gat que, pels seus trets, recorda al Mickey de la primera època. En 1955, Pumby va obtenir capçalera pròpia (Busquets, Antonio, 1988: 27)El 1951, Manuel Gago va fundar l’editorial Maga, donant peu a sèries com El capitán España (1955), de Manuel Gago; Pantera Negra (1956), de José Ortiz y Miguel Quesada; Apache (1958), de Luis Bermejo; El Corsario sin rostro (1959), de Manuel

Portada del volum 4 de la publicació Roberto Alcázar y Pedrín. Arxiu Iván Esbrí.

Gago; Flecha Roja, d’Antonio

Sánchez Avia (1962) i Coraza de Castilla, de Carlos Laffond (1964). En 1966 va deixar d’editar historietes i es va dedicar a publicar àlbums de cromos i altres productes de la cultura popular. Va tancar les portes el 1986.  (Baena, 2002: 13).

En 1958 va sorgir també l’editorial Creo, que presentarà, durant un breu temps, una alternativa a l’estil habitual dels quaderns d’aventures. Els seus fundadors van ser José Luis Macías Sampedro i els impressors Laguarda i Llorens.

Entre les historietes publicades per Creo, amb un dibuix malt acurat, cal destacar Capitán Hispania (1958), de Juan González Alacreu; Ayax, el griego (1960), de José Luis Macías Sampedro; i Jim Dale “la màscara” (1961), de Juan González Alacreu.

Possiblement, l’autor més destacat de l’Editorial Valenciana va ser el dibuixant Josep Sanchis Grau, creador, entre altres personatges, del gat Pumby

La decadència (1966-86)

A mitjans dels anys seixanta, la rigorosa aplicació de la censura als quaderns d’aventures per part de la Delegació a València de la Comissió d’Informació i Publicacions Infantils i Juvenils, unida als canvis socials i la irrupció de noves formes d’oci, com la televisió, arruïnaren el mercat d’aquestes historietes. L’editorial Maga deixarà d’editar-les en 1986.

Alhora, l’Editorial Valenciana veurà com molts dels seus autors comencen a treballar també per a Editorial Bruguera des de principis dels anys setanta. És el cas de Carbó, Rojas de la Cámara, Sifré o el reeixit Josep Sanchis Grau, creador de Pumby.

L’èxit de l’Editorial Valenciana

L’Editorial Valenciana, prototip de les publicacions d’historietes en la nostra terra, va ser una empresa fundada el 1932 per Juan Bautista Puerto Belda. En els seus inicis va publicar novel·la popular, fulletons i obres teatrals valencianes, desapareixent com a tal en 1939 en acabar la Guerra Civil Espanyola.

En el 1940 es va refundar i es va especialitzar en l’edició de còmics. Sota la direcció de Juan Manuel Puerto Vañó, fill del fundador, i amb Josep Sanchis Izquierdo com a director artístic, és quan l’editorial va tenir el seu més gran creixement.

Va mantenir la seua activitat fins a l’any 1986.

Junt amb l’empresa Bruguera de Barcelona, Editorial Valenciana va ser una de les empreses pioneres del sector a tota Espanya, ja que era la propietària de les capçaleres Jaimito, Mariló i Pumby, un èxit en la dècada dels quaranta que es va consolidar uns anys després amb les històries de personatges que també esdevingueren exitosos i populars com Roberto Alcázar y Pedrín o El Guerrero del Antifaz.

L’Editorial Valenciana va destacar en el món de la historieta, fins a acaparar l’interés de milers de subscriptors, que esperaven setmanalment

amb ansietat per a conéixer les noves aventures dels seus herois

Possiblement, l’autor més destacat de l’Editorial Valenciana va ser el dibuixant Josep Sanchis Grau (València, 19 de juny del 1932 - 2 d’agost de 2011), creador, entre altres personatges, del gat Pumby Treballà per a la revista Jaimito, on creà també sèries humorístiques com El soldadito Pepe, El Capitán Mostachete, Miguelín y El Trenecito, i Don Esperpento. També va ser l’impulsor de seccions de moda per al setmanari Mariló, dirigit al públic femení.

Un altre autor destacat d’Editorial Valencia va ser Karpa, pseudònim de Rafael Miguel Catalá (1926 –2000), un dibuixant de còmics infantils. És conegut sobretot per ser el continuador del personatge Jaimito, creat per Palmer, amb historietes publicades en la revista del mateix nom.

La relació de dibuixants i creadors d’historietes que van treballar per l’Editorial Valenciana és molt ampla i inclou noms com Rojas, pseudònim d’Artur Rojas de la Cámara (1930 – 2019), autor de Cucharito, Gedeón y el genio Eustaquio i 7-7, cero a la izquierda; George H. White, pseudònim de Pascual Enguídanos Usach (1923-2006), autor d’historietes de ciència-ficció com La saga de los Aznar; José Palop Gómez (1922-1993), creador de Bartolo, as de los vagos; Nin, pseudònim de Celedonio Frego Abregón (1932-1995), creador de Trompy i Gori-Gori, el fantasma loco; Eduardo Vañó Pastor (19111993), autor de Roberto Alcázar y Pedrín; Manuel Gago García (19251980), creador de El guerrero del Antifaz; Enrique Pertegás Ferrer (1894-1962), autor de Silac, el hombre león; i Miguel Quesada Cerdán (1933-2020), guionista de La pandilla de los siete, dibuixada pel seu cunyat Manuel

Gago.

Menció especial mereix José Soriano Izquierdo (1908-1996).

Mestre de professió, es dedicà al món de la historieta en la dècada dels trenta, col·laborant en publicacions com TBO i KKO

Després de la Guerra Civil Espanyola, Juan Puerto el va contractar per a treballar en l’Editorial Valenciana, on va dur endavant els primers números de la revista Jaimito. Posteriorment, va ser director artístic de les publicacions d’aquesta editorial valenciana. En el declivi de l’empresa, es va significar en defensa dels drets dels treballadors. Va ser també artista faller, guionista i director de la revista El Coet (1948-1976).

L’Escola Valenciana de la historieta

Amb el nom d’Escola Valenciana es coneix la generació d’autors de còmics que, des de la dècada dels trenta fins a les últimes dècades del segle XX, van treballar per a destacades empreses com Editorial Valenciana o Maga i altres menors com Editorial Creo, així com per a la premsa valenciana de l’època, des dels anys 40 a 60.

Comprén, per tant, reeixits dibuixants ja citats en aquest treball com Manuel Gago, Karpa, José Palop Gómez, Josep Sanchis Grau i Eduardo Vañó, amb altres com Jesús Liceras (1922-1994) i José Ortiz Moya (1932-2013), entre molts d’altres. També formen part del col·lectiu destacats guionistes com Federico Amorós (1914-1991), Pablo Gago (1928-2016), Pedro Quesada (1926-1988) i Vicente Tortajada López (1937-1986), responsables del 80% de tots els quaderns que van ser editats per les empreses citades.

Primer número de les historietes Coraza de Castilla (1964), de l’editorial MAGA. Arxiu José Luis Valiente Moro

Nachda Kan El Terrible va ser el títol del número 2 de Coraza de Castilla, de l’editorial MAGA. Arxiu José Luis Valiente Moro

La nova Escola Valenciana: el còmic per a adults

En línies generals, el còmic valencià ha tingut unes característiques pròpies que l’han diferenciat de les altres dues grans escoles de l’estat de la segona meitat del segle XX, Bruguera i TBO, les dues empreses radicades a Barcelona.

Dins del Còmic d’aventures i de grafisme realista cal subratllar una primera escola valenciana caracteritzada pel seu autodidactisme, el seu vigor narratiu i prolífica producció, que es vincula a empreses com Editorial Valenciana i Maga i entorn de la figura de Manuel Gago i de la que formen part també autors com Luis Bermejo, José Ortiz o Miguel Quesada.

A un segon grup d’autors, de dibuix més acadèmic i producció més cuidada, pertanyen autors com Juan González Alacreu, Luis Coch, Emilio Frejo, José Grau, José Luis Macías Sampedro, Agustín Navarro Costa o Alfredo Sanchis Cortés, molts dels quals es dedicaren també a la pintura i a la il·lustració.

Als anys vuitanta, època en què tant Editorial Valenciana com el còmic clàssic van entrar en crisi, va sorgir a València una nova generació d’autors, com Miguel Calatayud, Micharmut, Mique Beltrán, Sento Llobell, Daniel Torres i Javier Mariscal, que han passat a ser coneguts com la Nova Escola Valenciana, amb un còmic per a adults que va tindre un ample ressò en la societat valenciana (A Pons, 2013: 73).

Els seus integrants es donaren a conéixer mitjançant fanzines underground com El Gat pelat (1977), considerada la primera publicació que identifica als integrants d’aquest grup, encara que la majoria dels autors es donaren a conéixer en revistes contraculturals com El Víbora, Bésame mucho, Opium i Cairo, dirigides a un públic adult.

Impulsat per Manel Gimeno, José Mas i Vicente Izquierdo (Capi), El Gat Pelat (1976) era un fanzine voluntarista amb vocació de denúncia social que, malgrat les seues llògiques deficiències tècniques, tenia la suficient il·lusió com per a reunir el seu voltant el germen del que seria el moviment més important que la historieta espanyola tindria en dècades (A Pons, 2013: 74).

Efectivament, la Nova Escola

Valenciana fou un moviment artístic de gran projecció en la dècada dels vuitanta que va reunir una sèrie d’autors profundament compromesos amb la renovació formal, sense deixar de costat el respecte a la tradició tebeística valenciana de les dècades anteriors. Durant els anys del boom de les revistes, aquesta generació va representar com poques les ànsies de llibertat creatives que tenien els autors i la seua capacitat de transformació insurgent.

Encara que tots practiquen un estil de línia neta, existeix un referent clar en l’obra de Miguel Calatayud que influeix en la seua estètica, però sobretot en un plantejament que transmet la curiositat constant per la innovació i la investigació formal. També existeixen punts d’unió temàtics, sobretot el profund respecte, a vegades fins i tot reverencial, a la cultura popular representada pel quadernet d’aventures que va regnar en el món del còmic espanyol en la dècada dels 50 i 60. Segueixen l’humor de l’escola Bruguera, del TBO, de Jaimito i Pumby, però també el sentit exòtic de l’aventura dels quadernets que signaven Gago, Quesada, Bermejo i Ortiz i, per descomptat, el fulletó radiofònic, les fotonovel·les, i les novel·letes de misteri de Mary Higgins Clark, en una demostració d’eclecticisme sense parangó (A. Pons, 2013: 78).

La Nova Escola Valenciana va desenvolupar una potent influència sobre tota la generació posterior d’autors com Micharmut, Carlos Ortín, Incha, Ana Miralles o Ramón Marcos, que comencen a treballar clarament influïts tant pels postulats estètics dels seus predecessors com per la renovació temàtica que havien marcat les historietes que apareixien a Cairo i altres revistes. Però l´agonia que la indústria del còmic adult va viure durant el final de la dècada dels 80

va retallar qualsevol possibilitat d´evolució, tancant la porta a una major projecció i assentament de la influència d´aquest grup d´autors valencians sobre els debutants.

Malgrat que tots els autors adscrits a aquest moviment van seguir vinculats al còmic d’una forma o una altra, la gran majoria va focalitzar tot el seu treball posterior en la il·lustració, desapareixent de la primera línia del còmic (fagocitada en la dècada següent pel manga japonés i el còmic-book americà) sense deixar possibilitat d’una major sedimentació de les seues troballes en els moviments d’autors que es van donar a Espanya a principis del segle XXI (Álvaro Pons, 2023: 79).

Del còmic i la historieta a les

falles

Les falles han d’entendre’s com a extensió del procés creatiu de l’il·lustrador o dissenyador que, en aquest cas, es transfereix a un format artístic diferent, en el qual l’artista constructor o director passa deliberadament a un segon pla (Lagarda, 2015: 47).

Amb una lectura al primer colp de vista d’un gap que el faça comprensible i provoque el somriure del lector, el mestratge per a captar en una imatge l’essència d’una escena va ser la qualitat necessària perquè alguns dibuixants hagen fet, a petició dels artistes fallers, incursions en el món de la festa.

El més destacat de tots ells és José Soriano Izquierdo, dibuixant, autor d’esbossos, artista faller i director de la revista El Coet durant més de tres dècades (1945-1976), fins a la seua jubilació oficial en 1973, encara que va continuar realitzant dibuixos i esbossos durant més d’una dècada després.

La seua intermitent producció com a artista faller, disseminada al llarg d’èpoques diferents, reflexa una clara evolució que va des de la plàstica caricaturesca, com per exemple en Tararà, tararú tot ve a ser u (Francisco Sempere-Doctor Sumsi, 1935) al refinament i classicisme propis d’una obra d’art, com en Animals irracionals i en Mostra de Cinema (Pl. del Doctor Collado, 1958 i 1959, respectivament).

A més de les ja citades, la seua producció compren una trentena de falles com ara Glòria efímera (Plaça de la Mercé, 1945), ¿La pau? (Plaça dels Porxets, 1948), El Cavall de Troia (BarquesPascual i Genís, 1948) i Els pobres (Lluís Santángel-Matíes Perelló, 1955),

El seu exquisit sentit de l’humor i la seua gran originalitat i enginy a l’hora d’abordar qualsevol tema han contribuït a la seua consagració com dissenyador de falles, ja que ha treballat amb grans Mestres com Carlos Cortina, Regino Mas, Els germans Fontelles, Vicente Luna, Ricardo Rubert i Vicente Agulleiro, entre altres.

Menció especial mereix José

Soriano Izquierdo, que va directorserartístic de l’Editorial Valenciana.

En el declivi de l’empresa, es va significar en defensa dels drets dels treballadors. Va ser també artista faller, guionista i director de la revista El Coet.

El tàndem Vicente Luna-Soriano és responsable de les emblemàtiques falles plantades a la plaça del Mercat Central durant els anys setanta i també en l’actual plaça de l’Ajuntament en els darrers anys del franquisme i també durant el període de la transició (Lagarda, 2015: 49).

Un altre historietista, Sento Llobell, va col·laborar amb el Taller de Manolo Martín en escenes d’algunes les falles plantades a l’actual plaça de l’Ajuntament: Una estoreta velleta (1986) i Perquè el foc només siga un espill (1987).

Per la seua banda, Víctor Valero/ Valero bis/Marc Martell, dibuixant de cartells, murals i vinyetes, ha mantingut una relació continua amb el format faller, en ser el mateix artista de moltes falles, traslladant la línia pop dels seus cartells i personatges al volum de la falla amb una claretat esquitada d’icones musicals i del joguet. Una de les millors simbiosi entre il·lustració i falles, en ser el propi

artista el que reuneix sota el seu criteri tots dos formats (Largda, 2015: 50)

Però no sols s’han registrat intervencions individual, també hi ha hagut altres col·lectives. En la falla “Ojo!, que la están peinando”, del Miguel Santaeulalia (Na Jordana, 1993), van participar un ampli grup de dissenyadors de la Nova Escola Valenciana per a conformar les diverses escenes, com Micharmut, Alfonso Inchaurraga “Incha”, Ana Miralles, Ramón Marcos, Carlos Ortín.

Des de llavors, la llista de col·laboradors puntuals amb les falles és immensa i inclou a Xavier Mariscal,  Paco Santana, Ibán Ramón, Didac Ballester, Paco Roca, Santiago Sanchis, Ana Juan, Miguel Hache, Marina Puche, Ramón Pla, Carlos Corredera i Carlos Benavent, entre altres.

Als anys vuitanta, quan el còmic clàssic va entrar en crisi, va sorgir a València una nova generació d’autors, com Miguel Calatayud, Micharmut, Mique Beltrán, Sento Llobell, Daniel Torres i Javier Mariscal, que han passat a ser coneguts com la Nova Escola Valenciana, amb un còmic per a adults que va tindre un ample ressò en la societat valenciana

d’historietes, convertint-se en un referent d’aquesta modalitat de literatura popular en Espanya, disputant la supremacia a l’Editorial Brugera, la líder indiscutible del sector.

Eixa notorietat va ser possible per la irrupció de l’Editorial Valenciana, refundada en 1940 per Juan Manuel Puerto Vañó, que, amb la participació d’excel·lents dibuixants i guionistes com José Sanchis Grau, Eduardo Vañó, Manuel Gago i José Soriano Izquierdo, entre altres, va llançar al mercat historietes com Jaimito, Pumby, Roberto Alcázar i Pedrín i El Guerrero del Antifaz, que van deixar bocabadat no sols al públic infantil, sinó també a l’adult.

En la dècada del vuitanta, i continuant el camí iniciat unes dècades abans pels integrants de l’Escola Valenciana, una nova generació de dibuixants, coneguts com la Nova Escola Valenciana del còmic va aconseguir una nova fita en el món de la historieta, compromesos amb la renovació formal, sense deixar de costat el respecte a la tradició tebeística valenciana.

Entre les figures més destacades cal citar a Carlos Ortín, Incha, Ana Miralles i Ramón Marcos, que també feren alguna incursió en les falles, igual que també ho havia fet abans José Soriano Izquierdo.

Bibliografia

. Altarriba, Antonio (2001): La España del tebeo. La historieta española de 1940 a 2000. Editorial Espasa Calpe, Madrid.

. Baena, Paco (2002): La magia de Maga desde la nostalgia. Ediciones Glenat, Barcelona.

. Busquets, Antonio (1998). Pumby, la fantasía infinita. Colección Ethnos, 6. Diputación de Valencia i Museu d’Etnologia

. Castelló Lli, Joan, Sanchis Ambros, Manuel i Mir Serrano, Hernan (2001): Fallas infantiles, juego y tradición. Ajuntament de València..

. Lagarda, Alejandro (2015): Il·lustrant les falles, dins de llibret de la Falla Na Jordana.

. Pons, Álvaro (2013): La Nueva Escuela Valenciana. Un ejemplo de renovación formal desde la tradición de la historieta. Eme magazín. Universitat Politècnica de València, nº 1.

. Porcel Torrens, Pedro (2002): Clásicos en jauja. La historia del tebeo valenciano. Edicions de Ponent.

. Vázquez de Parga, Salvador (1980): Los cómics del franquismo.

Editorial Planeta, Barcelona.

. VVAA (1990): Historia de las fallas. Levante-El Mercantil Valenciano.

. VVAA (2018): El còmic valencià: historia de la historieta. Llibret de la comissió Josep Antoni-Pusíssima i Major (L’Eliana)

Webs

. www.tebeoesfera.com: Roberto Alcázar: el intrépido aventurero español. Última consulta 22 de desembre de 2025.

. www.josesorianoizquierdo.es. Última consulta 22 de desembre de 2025.

L MANGA, EL CÒMIC QUE FA FUROR EN TOT

MÓN .

El manga que va voler predir la fi del món

Rodrigo Naredo

Les descripcions futuristes i catastròfiques són molt habituals en la cultura nipona. Si hi ha una cosa que els agrada als japonesos és la previsió dels desastres. En 1999, l’escriptora Ruo Tatsuki va publicar un manga titulat “Desastre massiu en març de 2011”. Arribada eixa data, molts compatriotes van arribar a creure que va predir el catastròfic terratrémol que, en eixe fatídic mes, va colpejar la regió de Tohoku, en el nord del país, va matar a més de 4.000 persones i va paralitzar la planta nuclear

de Fukushima Daiichi, en el que s’ha considerat el pitjor accident nuclear després de Txernòbil.

En una nova versió completa del llibre, titulat El futur que jo vaig veure, publicat en 2021, l’autora narrava en les seues pàgines que un nou tsunami crearia en juliol de 2025 ones tres vegades més altes que les del terratrémol de Tohoku i obriria una clivella sota el llit marí entre el Japó i Filipines que devastaria l’arxipèlag asiàtic.

A vegades, les paraules poden sonar profètiques, i els lectors de Tatsuki es van prendre tan de debò les seues prediccions que la por es va estendre entre amplis sectors de la població, obligant l’Agència Meteorològica del Japó a demanar a la gent que basara la seua comprensió en evidències científiques. L’escriptora “no és una profeta”, van dir.

Dragon head o Hellstar Remina

També els vols aeris des de la Xina o Hong Kong cap al país nipó van disminuir un 15% eixe estiu respecte a l’anterior, i altres aerolínies van reduir els seus vols fins a un 80% per la falta de demanda. La realitat és que en el mes de juliol de 2025 no va ocórrer res del que Tatsuki havia anunciat.

D’eixa particular obsessió nipona pel catastròfic han sorgit novel·les tan transcendentals en la seua cultura com L’enfonsament del Japó, de Sakyo Komatsu, amb un terrible terratrémol també com a protagonista, o mangues tan populars com Aula a la deriva,

La seua temàtica, constituïda ja com un gènere en si mateix, sol ser una manera d’expressar pors i preocupacions col·lectives.

El que ha succeït amb les prediccions del llibre El futur que jo vaig veure és també el reflex de l’enorme influència del manga al Japó i la seua rellevància en la vida quotidiana de la gent.

Una influència que naix en les dècades dels cinquanta o seixanta del segle XX quan el còmic japonés va emergir com un mitjà d’entreteniment econòmic després de la Segona Guerra Mundial. El Japó era pobre llavors, les famílies no tenien televisió i

anar al cinema era molt car, i és ací quan sorgeixen alguns dels autors fonamentals del manga. Hui el manga ha augmentat la seua vigència. En 2024, segons xifres de l’Institut de Ciències de l’Edició de l’Associació Japonesa d’Editors Nacionals, les vendes estimades d’aquestes publicacions al Japó, incloent-hi el mitjà en paper i les versions electròniques, van augmentar un 1,5% fins als 704.300 milions de iens (prop de 5.000 milions d’euros), tot un rècord. I la quota dels còmics en el mercat editorial va augmentar 1,3 punts, fins al 44,8%.

L’obsessió nipona pel catastròfic s’ha constituït ja com un gènere en si mateix i sol ser una manera d’expressar pors i preocupacions col·lectives

A Espanya, els còmics continuen sent per a molts un entreteniment infantil sense transcendència. Al Japó el manga és una forma d’art tan valuosa com la resta. És molt normal que ho lligen tota classe de persones i de diferents edats. Hi ha per a tota mena de públic. Així que inevitablement acaben modelant la manera de ser i de pensar de la gent del país. De fet, no es limiten a la ficció i també s’utilitzen per a donar avisos a la població. Els ensenyen als estudiants què fer si cau un míssil o si succeeix un terratrémol. És molt comú que es compren, es lligen el mateix dia i es deixen en el metro.

En principi, l’obra de Tatsuki no representa res nou sobre la visió catastrofista que tenen els nipons. Com l’autora va encertar en 2011, la gent li ha donat una importància rellevant. Però és l’únic dels somnis del manga que s’ha complit.

Una cosa semblant va passar amb Akira, de Katsuhiro Otomo, un manga en el qual es parlava d’uns

Jocs Olímpics a Tòquio que s’havien de suspendre, com finalment va ocórrer. En eixa obra de culte del còmic japonés, publicada entre 1982 i 1990, apareixia una imatge, després replicada en la pel·lícula de 1988, en la qual es veu un grafiti davall d’un cartell d’uns jocs de Tòquio 2020 amb la frase “cancel·lació!, cancel·lació!”. Una curiosa coincidència.

El Japó és també una societat bastant supersticiosa. És un país on es mesclen religions i, encara que la gent no sol ser practicant, s’acostuma a demanar que els déus t’afavorisquen. No es fa per convicció religiosa, sinó per superstició.

La història d’El futur que jo vaig veure, lluny de ser una anècdota, ajuda a entendre el manga com una de les formes de comunicació més habituals i esteses al Japó. Amb el poder, fins i tot, de desdibuixar la línia entre realitat i ficció. No va haver-hi bretxa marítima entre el Japó i Filipines en el mes de març de 2025, però el que ha quedat clar és que el país nipó, acostumat als grans tremolors i catàstrofes, continua trobant en la literatura manga un altaveu per a les seues pors.

E L MANGA, EL CÒMIC QUE FA FUROR EN TOT EL MÓN .

Vicent Miguel Carceller, un personatge de  falla i traca

Rafael Solaz Bibliofil i col.Leccionista

(editor de publicacions satíriques i sicalíptiques)

La falla del Raval de Cullera em demana un article per al seu llibret d’enguany. Em diuen que escriga al voltant d’un dels personatges convertits en protagonistes de la meua col·lecció bibliòfila, una persona i la seua obra que, des de fa temps seguisc amb passió. Les seues obres satíriques, festives, eròtiques i anticlericals no deixen a cap indiferent, a mi em fascinen. Cada vegada que es presenta l’oportunitat d’adquirir

una publicació de Carceller, tinc la sensació que estic recuperant tot l’univers creat pel nostre protagonista, una persona que, a causa de la seua tasca lliure i festiva, va ser afusellat per la repressió franquista després del colp d’estat de 1936. Gran part de les línies següents formen part de les meues memòries com a bibliòfil i col·leccionista.

Vicent Miguel Carceller, un personatge de falla i traca

Carceller entrevistat al seu despatx, el 1933. Arxiu Rafa Solaz

S’ha dit de mi que soc un dels millors col·leccionistes de l’Editorial Carceller. Tot va començar per una compra, a una anciana viuda del carrer Roters de València, d’una de les revistes d’aquella editorial. Em va ensenyar llibres que tenia a casa, novel·les i obres recents sense molt d’interés. Després em va acompanyar a l’andana i allí vaig descobrir que hi havia altres llibres més antics, revistes, periòdics, ficat tot això en caixes o formant un fardell lligat amb unes cordes. Jo anava mirant-ho tot, a poc a poc, i em vaig emportar un munt de publicacions antigues, inclosa una que em va cridar particularment l’atenció. Estava folrada amb un paper de la Camisería Quilis, de València.

En arribar a casa vaig examinar la portada: Almanac de La Traca. Per uns instants vaig pensar que es tractava d’una revista de pirotècnia, però me n’adoní de seguida del seu contingut eròtic i satíric, publicada per l’Editorial Carceller. És en eixe moment quan s’inicia el meu interés per tot el concernent a Vicent Miguel Carceller, el seu editor.

Edició especial de La Traca, dedicada als banys. Arxiu Rafa Solaz

En efecte, per a mi va suposar tot un descobriment que va arribar, amb el pas dels anys, al fet que la Biblioteca

Valenciana volguera digitalitzar el que ja s’havia convertit en una col·lecció substancial d’obres publicades per aquella editorial. Acordàrem que podria aprofitar el servei de restauració perquè s’ocupara d’aquells exemplars que estaven en pitjor estat. Em van retornar aquestes revistes en carpetes de cintes, perfectament restaurades i registrades en un DVD. Ho vaig agrair molt.

En els últims anys la Biblioteca

Valenciana ha fet un magnífic treball de recuperació, arribant a completar moltes de les edicions de Carceller, un conjunt que és molt consultat, a la digitalització del qual m’alegra i complau haver contribuït. Es tractava de recuperar un material que, fins fa ben poc, romania oblidat. És per això que eixa col·lecció ha estat per a mi una de les majors satisfaccions.

El juliol de 2004 jo ja havia publicat un article titulat “Carceller, la editorial maldita”, en la revista Notícies Bibliogràfiques. I en 2007 vaig donar a conéixer  l’editorial a la Comissió de Na Jordana, publicant un humil fullet en la documentació confeccionada per a la falla d’eixe any, La Ciutat Prohibida, inspirada en la meua obra La Valencia prohibida  (Pentagraf, 2004). Posteriorment, alguns dels exemplars de la meua col·lecció van formar part del meu llibre Almanacs de La Traca. 19151916, publicat en Alenar Llibres l’any 2016, editorial de curta però intensa vida, creada pel meu amic Marc Zacarés, editor incansable. També vaig col·laborar amb il·lusió en el documental Carceller, l’home que va morir dues vegades (2021), del director i també amic Ricardo Macián.

Vicent Miguel Carceller, un personatge de falla i traca

En la citada La Valencia

Prohibida dedicàvem un capítol a Vicent Miguel Carceller i les seues publicacions. Aleshores, ja ressaltàvem que es mereixia tot el record i reconeixement per ser autor d’edicions satíriques i eròtiques valencianes durant el primer terç del segle XX. L’any 2006 vam tenir ocasió de realitzar un estudi titulat “Editorial Carceller, la maleïda. Aventures i desventures de l’editor Vicent Miguel Carceller”, dins de l’obra Antologia de l’Almanac de la Traca, editada per la Falla de Na Jordana, en el qual incloíem il·lustracions d’alguns dels almanacs de Carceller procedents de la nostra col·lecció d’erotisme valencià.

En la meua volguda obra Figues i Naps (RomEditors, 2013) dedicàvem un extens capítol a Carceller i les seues revistes de caràcter eròtic, estudi que, amb lleugeres modificacions, reproduïm en el llibre Pasiones bibliográficas  (Societat Bibliogràfica Valenciana Jerònima Galés, 2014, p. 186) en el capítol que titulem “L’infernet de les biblioteques”.

El professor Antonio Laguna va advertir de la seua rellevància en publicar la biografia Vicent Miguel Carceller. L’èxit tràgic de l’editor de La Traca (El Nadir, 2015). Estava  preparant-se també una gran exposició a La Nau referida a l’insigne editor i es va considerar fonamental la meua col·lecció per a aquesta mostra.

En eixe context, vaig rebre la visita d’una representació de la Universitat de València, amb el mateix Laguna i el vicerector Antonio Ariño, entre altres. Volien veure la meua col·lecció. Quan vaig mostrar-la va haver-hi una general sorpresa i coincidència a donar molt de valor a les revistes del malmés editor, els almanacs, les revistes eròtiques, anticlericals... El Chorizo Japonés era desconegut per al grup. Els números de La Traca editats durant l’etapa republicana, i especialment els de la guerra civil, eren exemplars bastant rars, i també cars, en el mercat col·leccionista. Aquest material

va ser el germen de l’exposició La Traca. La transgressió com a norma (octubre, 2016). Hi van figurar la majoria d’obres de la meua collecció, reflectides posteriorment en el catàleg que es va editar per a l’ocasió. A hores d’ara continue perseguint les edicions de Carceller que no tinc. Les últimes adquisicions corresponen a la secció Biblioteca República i a alguna de les anticlericals que em faltaven.

Tot açò ha servit per a rescatar de l’oblit a l’Editorial Carceller, adquirint el valor que mereixia i recuperant la memòria del que va ser, una autèntica fàbrica d’edicions, amb especial atenció a aquelles verdes i picants, lliures de prejudicis i en lluita contra la moral més rància. Es tracta de publicacions de tall popular que anaven destinades a lectors fidels, àvids consumidors d’aquest tipus de textos i dibuixos satírics. Va ser una de les úniques empreses editorials valencianes especialitzada a editar aquest tipus de lectures sicalíptiques que tanta repercussió van tenir en la societat d’aleshores.

L’Editorial Carceller va ser una autèntica

fàbrica d’edicions, amb especial atenció a aquelles verdes i picants, lliures de prejudicis i en lluita contra la moral més rància

Sens dubte, la publicació més important de Carceller va ser La Traca, la qual va aparéixer el novembre de 1911. Des d’un principi el setmanari satíric va estar ple d’intenció humorística, incloenthi il·lustracions amb historietes on imperava el doble sentit. La revista va tenir dues èpoques: la primera des de 1911 a 1922 i la segona des de 1924 (després de dos anys de suspensió durant la dictadura de Primo de Rivera), continuant durant la proclamació de la II República fins a la guerra civil, acabant en 1938. La primera època és la més destacable respecte al seu caràcter eròtic, mentre que la segona va tenir una orientació política i sobretot anticlerical, a causa de l’interés històric i social de l’època republicana.

Portada de l’almanac de La Traca de 1915. Arxiu Rafa Solaz

Portada de l’almanac de La Traca de 1923. Arxiu Rafa Solaz

Las cuatro estaciones, pàgina central de l’almanac La Traca de 1923. Arxiu Rafa Solaz

Portada de l’almanac de La Traca de 1924. Arxiu Rafa

Portada de la revista El Piropo, 1931. Arxiu Rafa Solaz

Acudit de La Chala, 1930. Arxiu Rafa Solaz

Portada de l’almanac Bésame, 1933. Arxiu Rafa Solaz

Vicent Miguel Carceller, un personatge de falla i traca

La Traca va ser un setmanari ple d’intenció humorística, incloent-hi il·lustracions amb historietes on imperava el doble sentit

Arran de l’èxit editorial de La Traca van sorgir altres publicacions de Carceller amb el mateix caràcter satíric i eròtic: Bésame (ca.1923), La Sombra (19241926),  Colección Fifí (ca1924),  Colección Bésame (1925),  Colección Popular (1925), La   Chala (1926-1927) o El  Piropo (1931-1932), revistes que es van convertir en objecte de culte i van ser distribuïdes per tota Espanya. Però va ser La Traca, com a ensenya de l’editorial, la que va gaudir de màxim apogeu arribant a aconseguir un tiratge de cent mil exemplars destinats al consum espanyol.

Carceller va començar a editar molt aviat els anuaris, els seus famosos Almanacs de la Traca, que servien com a comiat i entrada a l’any nou. Aquestes publicacions serien cobejades per ser edicions més acurades i d’una grandària més reduïda respecte als exemplars de la revista setmanal. Tal com s’escrivia en algunes obres de caràcter popular del moment,

els Almanacs –i, en general, totes les publicacions de Carceller de la primera època– estan redactats en un valencià sense rigor idiomàtic ni gramàtic, amb abundants vulgarismes. Recordem que Les Normes de Castelló són de 1932. Als Almanacs de la Traca van seguir uns altres com els de Bésame, Fifí, El Piropo, Rojo y Verde que es feien ressò anual de les revistes homònimes.

Una vesprada commovedora va ser la visita a la casa d’un dels nets del pintor Enrique Pertegás, al Mareny de Barraquetes. Allí es concentrava gran part de l’obra del pintor i per uns instants vaig pensar que es trobava també part del meu Carceller, per tal que Pertegás va ser un dels seus il·lustradors preferits. Olis penjats per les parets, llenços enrotllats, esbossos al llapis i carbó, carpetes amb dibuixos, documents de l’artista i una part de la vida de qui, de vegades, també va firmar com Tramús o Marqués de Sade.

Dibuix de Cenicero en un exemplar de La Traca de 1937. Arxiu Rafa Solaz

Com a prolífic il·lustrador, els seus nus femenins, amb la seua esposa com a model, havien format part de les publicacions sicalíptiques de La Traca, Bésame, els almanacs Rojo y Verde, Fifí, La Chala i tantes altres capçaleres festives que quasi sempre van estar acompanyades de nus de la dona valenciana. El seu net, també Enrique, em va dir que després de la guerra civil va ser condemnat a mort, però es va lliurar per la seua amistat amb un alt càrrec militar de la dictadura. Entre les carpetes veig il·lustracions realitzades per a diverses publicacions de postguerra, fulletons moralistes i algunes historietes en còmics dels anys 40 i 50 signant com a Henry. Allunyat ja de les seues eròtiques obres anteriors aquesta nova etapa li va permetre sobreviure, oblidat,

en silenci, fins a la seua defunció en 1962. Davant la desídia de les institucions, la família va decidir vendre les seues obres. Vaig marxar d’aquella casa amb una certa pena, ho hauria comprat tot.

Vicent Miguel Carceller, un personatge de falla i traca

Dibuix de Cenicero en un exemplar de La Traca de 1938 . Arxiu Rafa Solaz

El gener del 2025 es va inaugurar a La Nau l’exposició La cultura sicalíptica durant l’Edat de Plata valenciana. L’Infern de Rafael Solaz, formada íntegrament per obres de la meua col·lecció eròtica. Va ser comissariada pel professor Javier Martínez Fernández. Per a la mostra seleccionàrem algunes obres de Carceller que formaven part d’eixe erotisme popular que el caracteritzava.

Les seues publicacions van ser perseguides. Tan sols la seua possessió significava la denúncia i investigació envers qui les guardaven. Per això, malgrat els grans tiratges, la majoria de les edicions de Carceller van ser destruïdes pels seus propietaris. Segons  paraules de Ricardo Guillamón,  respecte a “La Traca, Carceller”, en Tebeosfera, a l’apartat de  publicacions satíriques: "las muestras que han llegado hasta nuestros días son muy escasas, (els exemplars són) tan pocos y raros que imposibilitan un estudio detallado de la revista satírica más importante que ha tenido España, relegándola casi al olvido por esta razón". I no diguem les publicacions extraordinàries com els almanacs, raríssims en el comerç del col·leccionisme i a les llibreries antiquàries o d’ocasió.

Vicent Miguel Carceller va ser afusellat després de la guerra, un trist dia 28 de juny de 1940 en què també van ser executades 6 persones més junt amb el nostre editor. Entre elles, Carlos Gómez Carrera, conegut com a Bluff i dibuixant de La Traca.

Carceller i el seu món recobra vida després d’aquest limitat article. En el record eixa paredassa de Paterna on van concloure les vides de milers de persones assassinades que clamen justícia. I que formen part de la nostra immediata memòria per a no oblidar mai.

28 de juny de 1940. Vagen aquestes lletres en el record de Carceller i tants altres.

Carles Fenollosa

Que Orient és una invenció d’Occident és probablement cert i ho ha dit molta gent. Ens ho recordava fa uns anys el palestí Edward Said i abans o després d’ell també alguns papers de gent molt sabuda com Raymond Dawson, Colin Mackerras o Jonathan D. Spence. Segurament, l’Orient –especialment el més “llunyà”, com la Xina i el Japó – ha sigut sempre, com ho és encara, el més enllà i tot el que això comporta: l’etern encís i fascinació per allò desconegut, però també la inquietud i la por que ens provoca. I així s’ha escrit.

La relació dels europeus amb “el seu” Orient, després de tot, ha sigut llarga i irregular, però sempre fructífera en papers. Ja des d’abans dels periples de Marco Polo al segle XIII, tot el que hi havia a l’altra banda de l’antic imperi persa havia suscitat l’interés de viatgers i literats, però a partir del retorn d’aquell mercader venecià, es disparà.

No fou estrany. Meravelloses eren, sense dubte, aquelles excursions del mercader venecià Marco Polo, escrites en franco-venecià i titulades precisament Livre des Merveilles du Monde, i traduïdes al valencià ja en el segle XIV, amb el títol d’Els viatges de Marco Polo. Què era allò? Una crònica diplomàtica? Un paper d’etnografia?

Un llibre cristià sobre la frontera del sobrenatural, com proposava Le Goff? Tant se val, perquè era una joia que parlava de la diferència i del més enllà… el límit del qual, per cert, era la Xina. Llegim el seu periple fins a la cort del gran kan, de qui comenta que li agradava molt que li parlaren “dels costums i particularitats de les corts estrangeres”. Tan lluny… i tan a prop. Polo, però, no arribà al Japó.

Més avant, als segles XVI i XVII, els viatges dels missioners jesuïtes sí que ho feren, i els seus viatges a la Xina i el Japó provocaren un nou revival de l’embruix oriental i la traducció a les llengües europees dels clàssics literaris xinesos. En general, des de l’Europa culta, la Xina –i, en part també, Japó– era

vista com un regne comandat per gent lletrada i sàvia. Aquells textos foren repescats pels il·lustrats al segle XVIII… i la visió positiva s’exagerà. Voltaire i els seus companys, de fet, veien la Xina com un estat laic governat per filòsofs. Al XIX, és cert, aquella visió idíl·lica s’esquerdà una mica. Les guerres de l’opi ajudaren a erosionar-la, clar. La Xina era ara, també, un imperi reclòs, petrificat, supersticiós. El segle XX, evidentment, tot allò es matisà: hi havia els hippies i el seu somni oriental –o orientalista–, la crisi del cristianisme Orient, l’Orient llunyà, era una promesa de retrobament espiritual.

Però abans de les fantasies hippies, a principi de segle XX, la mai esgotada passió orientalista provocà, també en literatura, les primeres influències notables. Ja no es tractava només de traduir obres d’allà, sinó d’imitar-les. És especialment cridaner el fet dels haikus, poemes d’a penes tres versos que condensen l’essència del budisme zen, o de la tanka, un altre tipus de composició breu japonesa, que ja durant els primers compassos del nou-cents troben conreadors entre nosaltres, sobretot lletraferits, diríem, “d’avantguarda”.

Quan dic “nosaltres” em referisc a la nostra literatura, que no ha sigut mai especialment orientalista i que llavors patia prou estretors històriques, però que no pogué abstraure’s de les modernors que afectaven centres neuràlgics culturals com París. Amb París, de fet, tenia profunda relació Josep Maria Junoy, un dels nostres autors més directament afectat per la moda del haiku i de la tanka. No en fou l’únic, això sí, perquè encara podem sumar Joan Salvat Papasseit o Màrius Torres.

Nascut en 1887, Junoy publicà en 1920 els seus primers haikus. En l’aplec Poemes i cal·ligrames, per exemple, trobem

“Arcen-cel”, de només cinc versos

Els nostres d’Orient: els haikus de Josep Mª Junoy

Des de l’Europa culta dels segles XVI i XVII , la Xina –i, en part també, Japó–era vista com un regne comandat per gent lletrada i sàvia

Nascut en 1887, Junoy publicà en 1920 els seus primers haikus. En l’aplec Poemes i cal·ligrames, per exemple, trobem “Arc-en-cel”, de només cinc versos:

ARC-EN-CEL

Recobert de mon pijama a ratlles multicolors lluminós en les tenebres de la nit com un arc-en-cel lluminós en les tenebres de la nit recobert de mon pijama a ratlles multicolors

De l’estiu de l’any 20 i publicades en les pàgines del diari El Dia són “La cendrosa” i “Nit de lluna”:

LA CENDROSA

Solitària en la penombra s’esfulla una poncella una llàgrima s’iritza trista rosada! una llàgrima s’iritza

Solitària en la penombra s’esfulla una poncell

NIT DE LLUNA

a Tomàs Garcés

Nit de lluna estesa per la mar salada escata de sirena estesa per la mar salada nit de lluna

Junoy continuà, durant els anys vint, publicant o deixant inèdits altres composicions de l’estil. Algunes aparegueren en revistes fugaces i a hores d’ara quasi introbables; d’altres no aparegueren mai i hagueren de ser rescatades dècades després. Els haikus que més sort tingueren, però, foren els cinc en valencià inclosos en Amour et paysage, on la resta –vint-i-cinc– són en francés, llengua molt emprada també per Junoy. Ací trobem versions acurtades de poemes anteriors, com “Nit de lluna”, ara en forma de només tres versos:

nit de lluna estesa per la mar salada escata de sirena

Temps després encara en publicà un parell de grups de haikus que va presentar com a fragments inèdits d’Amour et Paysage, novament en valencià i francés. L’últim dels anys vint, si no vaig errat, és de 1926, publicat a La Revista: agost en un racó vetust de parc familiar a l’ombra verda d’un tell èlitres d’insecte

Anys més tard, en 1935, als Quaderns de Poesia en publicà més, com el següent:

Ple l’esguard encara del teu esguard, Tèbia encara la mà de la teva mà, A través de la pluja i de la tinta

Aquells foren els últims que van vore la llum de l’edició. De haikus inèdits en valencià, en deixà dos més:

Front —blanc— d’arcàngel

Pestanyes —negres— de hurí

Boca —encerada— de clarissa

Llavis de cirerer al sol

Somriure d’ametller florit

Dents de rosari de lluna

Junoy morí en 1955 i en aquells vint anys transcorreguts havia plogut molt. Llavors les avantguardes –les seues i les de tota la resta– eren ja només un record. Feia deu anys de la bomba nuclear americana sobre Hiroshima i l’embruix d’Orient a Occident ja havia pres altres direccions, però eixa és una altra història, un altre record.

Els tebeos, posteriorment anomenats còmics, van arribar a la meua vida, com moltes coses més, a través de les falles. La meua primera revista fallera (El Coet) va arribar l’any 66 i no sabia (ho vaig saber després) la vinculació que tenia amb els tebeos, ja que el director, José Soriano Izquierdo,

també era el director artístic de l’Editorial Valenciana, una empresa dedicada a la publicació de còmics tan populars com Pumby i Jaimito que jo consumia, sobretot, durant el període estival, perquè la resta de l'any el dedicava a replicar les meues falles favorites amb plastilina en forma de maqueta.

El Coet, Pumby i Jaimito van ser gran part de la meua inspiració infantil; anys després vaig descobrir la connexió entre estes tres revistes tan importants per a mi, perquè la secció dedicada a “Les Falles que no es planten” que va començar a aparéixer en El Coet es va convertir ràpidament en la meua favorita perquè podia veure uns imaginaris esbossos de falles dibuixats pels meus autors favorits Palop, Sanchis, Cerezo, Edgar, etc. i mai vaig entendre per què no es feien realitat eixos dibuixos.

Anys després vaig entrar en l’univers Bruguera de la mà de dibuixants com Vázquez, Ibáñez, Peñarroya, Cifré, etc. que vaig incorporar a les meues estones favorites d’oci copiant alguns dels seus personatges més famosos.

En els anys juvenils vaig continuar dibuixant amb un estil humorístic pròxim a Quino, el dibuixant argentí creador de Mafalda del qual vaig ser un absolut admirador. Una vegada acabats els estudis de BBAA la meua intenció més immediata, després d’haver passat per un taller per a aprendre la tècnica de fer falles, era establirme en un principi com a autor de falles infantils, però gràcies a l’ambient cultural que es va viure en els huitanta em va ser més fàcil col·laborar dibuixant en revistes i fanzines de l’època, tant en publicacions independents com oficials, com l’Ajuntament de València o la Conselleria de Cultura.

Després d’un primer intent no consolidat en la realització de falles, en els anys 83 i 84 vaig decidir dedicar tots els meus esforços al còmic i la il·lustració. Vaig estar deu anys dedicat a eixos menesters, treballant intensament i consolidant un estil pròxim a l’anomenada línia clara Valenciana, sent considerat per alguns estudiosos del tema com a part de la segona generació de l’escola valenciana de còmic dels anys huitanta, publicant historietes i il·lustracions en revistes i fanzinescom Madriz, Metal Hurlant, Marca Acme i Trok de Back. Encara que tot el que podia projectar i dibuixar sempre va estar relacionat amb la intenció de tornar a fer falles.

Sempre vaig tindre clara la proximitat del còmic i les falles perquè comparteixen filosofia: els còmics o tebeos no deixen de ser narracions figuratives seqüencials i les falles utilitzen, la majoria, la mateixa tècnica, ja que, per exemple, cada escena d’una falla seria semblant a una vinyeta d’un còmic, l’única cosa diferent seria la tridimensionalitat de les falles.

Sempre vaig tindre clara

la proximitat del còmic i les falles perquè comparteixen filosofia: els còmics o tebeos no deixen de ser narracions figuratives seqüencials i les falles utilitzen, la majoria, la mateixa tècnica

Secció Les falles que no es planten de la revista El Coet. Arxiu @misterchanga ( Víctor Valero).

Pensar i dissenyar falles sempre va ser un acte de fàcil resolució per a mi i sempre va sorgir de la necessitat de contar històries que vaig aprendre tant dels tebeos com de les falles. Així, sense la gran influència dels còmics, les meues falles haurien sigut molt distintes.

Avegades veiem mangarrufes per tots costats. A tota hora.

La Falla del costat guanya el primer premi, i és clar que és perquè el president té un cosí que és veí d’una amiga de la xica que va vindre en el jurat, encara que siga de Logronyo.

Que Juanita l’han triada fallera major del poble? Com vols que no la triaren? Resulta que, de molt bona tinta, el seu pare es va emportar al jurat a menjar al millor restaurant del poble per què coneixia al marit d’una del jurat amb el qual va fer la mili a Badajoz.

Arguments de pes, i tot amb el “de molt bona tinta” que ratifica la veracitat dels arguments.

I passa en qualsevol dels centenars de concursos que ens dona per inventar-nos als fallers i falleres, siguem de la població que siguem.

I no dic que haja passat, passe i passarà en alguna ocasió, però del que estic quasi segur que serà en la minoria dels casos, quasi l’excepció.

Però, estem tan acostumats que preferim acceptar eixos arguments per a justificar que la nostra falla no ha tingut el premi, que la nostra candidata no ha sigut la triada, o que el nostre betlem, per resumir la quantitat de concursos, no és el millor entre les comissions de la població.

I generalment, els que argumenten ni tan sols han vist la resta de falles plantades, i els arguments li’ls han comptat uns altres, de molt bona tinta.

Als fallers no els interessa tindre un sistema ideal (de jurat) , perquè així sempre tindran la justificació perfecta davant un premi que no els agrada

Recorde fa anys, en un dels eterns debats sobre jurats de falla, eixos que s’han anat realitzant des que les falles són falles i continuaran fent-se a la recerca del sistema ideal, el gran Manolo Sanchis amb el seu pragmatisme característic va soltar la següent afirmació: “als fallers no els interessa tindre un sistema ideal, per què així sempre tindran la justificació perfecta davant un premi que no els agrada”. Potser en aquell moment, fa ja alguns lustres, no acabara d’entendre la seua afirmació, però hui, i després de molts quilòmetres recorreguts, no sols l’entenc, sinó que a més la compartisc.

Els meus referents, Andreu Sánchez, Falla YeclaCardenal Benlloch, 2025. Foto Iván Esbrí.

Ens hem acostumat tant a veure mangarrufes, que ens encanta continuar veient-les per tots els costats, encara que siguen l’excepció.

Ja veureu com si enguany la Falla del Cantó, la que està propet de la nostra, guanya el primer premi serà perquè el president té un cosí que és veí d’una amiga de la xica que va vindre de jurat, que ho sé de molt bona tinta.

Capítol

mANGARRUFES A TORT I DRET

Mangarrufes gens còmi © ques

Joan Castelló Llí

Faller i periodista

La paraula humor s’associa habitualment amb la comèdia, encara que aquest gènere teatral va acompanyat sovint d’una certa dosi de sàtira. I per a demostrarho tenim a un autor de la Grècia clàssica, Aristòfanes, autor de més de 40 comèdies, moltes d’elles amb una crítica mordaç sobre temes polítics i socials del seu temps. Xe, que Aristòfanes podria ser el primer guionista de falla. Li haurien de donar el bunyol de llorer, brillants i bufes d’ànec.

Però la comèdia també en té de detractors. Per a Aristòtil, la comèdia imitava la part risible i lletja dels homes inferiors, i per tant representava un defecte i una lletjor. Plató també rebutja la comèdia perquè representava la part més imperfecta de l’ésser humà: per a ell, l’important era la cerca de la bellesa i la veritat.

Un interessant debat sobre aquest tema és el que va plantejar l’escriptor, lingüista i filòsof Umberto Eco en el seu llibre “El nom de la rosa”, basat en la suposada desaparició durant l’edat mitjana de la segona part del llibre “Poètica” d’Aristòtil. En aquesta novel·la, Eco contraposa la cerca del saber enfront del fanatisme religiós. Per a aconseguir-ho, explora la tensió entre el riure, vist com una forma d’alliberament i coneixement, representat pel personatge Guillem de Baskerville, i la censura, representada per Jorge de Burgos, un monjo d’avançada edat entossudit a eliminar qualsevol forma d’humor que puga desafiar a l’autoritat religiosa.

Sota una fina capa d’humor, la comèdia ha sigut utilitzada de manera recurrent en segles posteriors per a denunciar els abusos de les elits governants i posar al descobert injustícies socials, com el dret medieval de cuixa, o ridiculitzar, des d’una posició masclista, la lluita de la dona en defensa dels seus drets civils.

Ja en el segle XX, els dibuixants i guionistes d’historietes han creat prototips amb els quals criticar en clau d’humor els problemes socials de cada època. En 1947, José Escobar va crear Carpanta, un personatge marginat que vivia davall d’un pont i que tenia una fam insaciable. Era una manera de criticar l’escassetat d’aliments i l’estraperlo de la postguerra, burlant així la fèrria censura franquista, que no admetia que a Espanya es passara fam o que faltaren habitatges.

En les falles, la sàtira ha sigut el llenguatge habitual utilitzat per a denunciar tota mena d’excessos. Malgrat aquest segell d’identitat, en les últimes dècades ha proliferat la crítica blanca, aquella que no vol molestar ni a uns ni a uns altres i que es limita a reproduir estereotips falsament enginyosos. Les falles perden així la seua raó de ser: rebel·lar-se contra la injustícia. Per això cobren rellevància les paraules d’Andreu Buenafuente en iniciar la temporada 20252026 del seu programa Futur imperfecte al fer la següent afirmació: “quan la consigna és no debates, simplement ataca, mossega i destrossa, els ciutadans no entenem els acudits”. Per a trencar l’actual cercle viciós de la polarització i la falta d’arguments polítics, cal posicionar-se en contra de l’insult gratuït i de la barbàrie. L’encomiable professió de còmic (amb grans actors com Charles Chaplin o els germans Marx), s’ha vist entelada amb massa freqüència per personatges que es consideren honorables, empàtics i pròxims a la ciutadania, però que en realitat mostren el pitjor rostre de l’ésser humà: l’ambició pel poder, la restricció dels drets humans i, fins i tot, la comprensió cap al genocidi i els crims contra la humanitat.

En els nostres dies, amb una polarització extrema que tracta al contrari no com un rival, sinó com un enemic al qual cal aniquilar, apareixen de forma recurrent autòcrates que utilitzen un humor trampós per imposar un relat ben allunyat de la realitat, però en realitat són malvats sense escrúpols que usen les xarxes socials per a defensar una economia ultraliberal i acabar amb l’estat del benestar. S’han convertit en clons de Lex Luthor, Thanis, Kingpin o Magneto, els malvats dels còmics de l’univers Marvel. Són personatges que, en lloc d’humor intel·ligent, fan mangarrufes gens còmi©ques

En les falles, la sàtira ha sigut el llenguatge habitual utilitzat per a denunciar tota mena d’excessos

Heus ací alguns d’aquests antiherois del còmic o moderns malvats del segle XXI:

Donald Trump, el Joker Trompellot. El seu mèrit és no tindre vergonya a proposar-se com a candidat a Premi Nobel de la Pau després de fer costat a Rússia, el país invasor que va iniciar la guerra d’Ucraïna, i de ser soci necessari de Netanyahu en el genocidi d’Israel a Gaza.

Pedro Sánchez, conegut com a Peter Pan-chez, per allò de no voler deixar mai el poder jovenívol que li dona la Moncloa. És un gran admirador de Grouxo Marx, de qui ha copiat la frase: “Aquestes són les meues idees, però si no els agraden en tinc unes altres”. S’adapta a totes les circumstàncies per a continuar sent el president de govern. Si no s’ho creuen, tiren vostés d’hemeroteca i comproven les seues opinions sobre l’amnistia, el finançament autonòmic, la rebel·lió i la sedició.

On estava Mazón el dia de la tragèdia de la Dana?.

Ninot ce la falla Au, és la guerra, de Víctor Navarro

Granero (Tres Forques-Conca-Pérez Galdós, 2025). Foto

Joan Castelló Lli

Miguel Mazón és Loki, el rei de l’engany i el mestre del frau. Va a la seua i els ciutadans no li importen ni gens ni miqueta. És l’autor d’una nova versió del gag de Gila sobre la guerra: “És el CECOPI, que paren la reunió cinc hores, que tinc un dinar en bona companyia en el Ventorro. I preneu nota: per a després de menjar, vindrà el café, copa i puro… i els gintònics que no falten. Espereu-me, però no crec que aplegue abans de les huit i mitja de la nit”… I mentre ell se’n riu, el poble s’ofega.

En els nostres dies apareixen de forma recurrent autòcrates que utilitzen un humor trampós per imposar un relat ben allunyat de la realitat, però en realitat són malvats sense escrúpols.

Isabel Díaz Ayuso: és com Lady

Deathstrike, una cyborg experta en tota classe de combats, sobretot quan el seu oponent és Peter Panchez. Seues són frases de vergonya que han passat a la història: “Madrid ha donat la imatge d’un Sarajevo en guerra” (per les manifestacions propalestines en l’etapa final de la volta ciclista a Espanya) i “anaven a morir igual”, al referir-se al protocol que impedia als majors de residències públiques de Madrid ser hospitalitzats durant els pitjors moments de la Covid-19.

Santiago Abascal: és el nou Doctor Manhattan, capaç d’aniquilar en un bufit tots els drets socials. Obsessionat per la ideologia woke, per a ell els immigrants no són persones amb drets, la violència masclista no existeix i les persones LGTBI+ són malalts que han de sotmetre’s a tractaments de reorientació sexual.

Tragèdia i comèdia són part de la vida. Ninot de la falla Què tens al cap?, de Francisco Javier Gómez Morollón (Barri Beteró, 2025). Foto Joan Castelló Ll

Però no són els únics malvats. Per tot arreu tenim gent fent mangarrufes: uns malversen els cabals públics, com ÁbalosKoldo García-Santos Cerdán i els implicats en el cas Gürtel; altres són uns defraudadors confessos d’Hisenda, com Alberto González Amador; i uns tercers són partits antisistema com Vox o Se acabó la Fiesta, denunciats per un suposat finançament irregular.

En conclusió, davant tantes mangarrufes, cal reivindicar la sàtira per a posar al descobert als malvats que volen destruir la democràcia des de dins del sistema. I en eixa lluita, les falles tenen un protagonisme, reduït, és ben cert, però important (tota pedra fa paret), ja que, amb la llibertat d’expressió com a bandera, defensen l’humor i la sàtira, i no estan disposades a doblegar el coll davant el poder de les subvencions.

Les falles i els integrants de les seues comissions fan i continuaran fent humor de la mala política, no miren cap a un altre costat. Afortunadament, en Cullera n’hi ha unes quantes.

“Mangar” el treball humà no sempre és positiu

Carles-Andreu Fernández

DISTRITO FALLAS

L‘’ésser humà, i més en concret l’ésser humà faller, passa de moda a moda i tire perquè em toca. En els temps que corren, la que correspon en les Falles i en quasi tots els àmbits és la intel·ligència artificial, IA per als que volen escriure poc i AI, com quan et dones un colp amb el cantó d’un moble, per als que a més els agrada fer notar que saben anglés.

Cal reconéixer que la intel·ligència artificial en el nivell que està ara és molt útil en moltíssims camps: medicina, enginyeria, finances, etc. I en l’art en múltiples vessants (música, dibuix, escultura…) també, punt on més toca a les Falles. Com totes les ferramentes, la IA no és bona ni roïna per si mateixa, sinó per l’ús que li donen. I per desgràcia, de vegades ens la volen colar massa, substituint (malament en alguns casos) la creativitat de l’ésser humà. Este és un fenomen que podria anomenarse “mangamanIA”, perquè “manga”, furta, el treball de persones que ho farien millor.

“Mangar”

Un clar exemple són alguns cartells anunciadors d’actes fallers. És evident que no totes les comissions falleres tenen un dissenyador gràfic o un artista plàstic en el seu cens (o no volen o no poden pagar-ne un), i per això tota la vida hi ha hagut cartells anunciant presentacions, mig any faller, setmanes culturals i altres esdeveniments fets amb poc gust i de qualsevol manera. Este esforç, que siga com siga el resultat sempre cal reconéixer-lo, algunes comissions l’estan substituint per treball de la intel·ligència artificial.

Amb este mètode solen quedar bé estèticament, però es fan més impersonals per la seua tendència a utilitzar colors cridaners, ulls grans, expressions exagerades o “mutants” amb sis dits en les mans, per exemple. És a dir, “mangar” el treball humà no sempre és positiu per al disseny dels cartells; ara bé, un expert en IA que sàpia donar-li amor a la màquina, parlant-li amb delicadesa i retocant el resultat si cal, trauria millors dibuixos. En fi, que la intervenció humana sempre és recomanable.

Un altre camp artístic relacionat amb les Falles on s’ha colat la IA és en l’editorial, és a dir, el llibret. En este cas la maquineta està “mangant” treball a escriptors i poetes que amb il·lusió i ganes de col·laborar en publicacions falleres, utilitzen part del seu temps en pensar i escriure un text. Aleshores si l’encarregat del llibret li demana articles a la intel·ligència artificial no és per motius econòmics, sinó per comoditat o rapidesa, “mangant” el treball de col·laboradors i col·laboradores de carn i os.

En un futur immediat, els concursos de llibrets caldrà plantejar-se si els articles i versos realitzats amb IA s’acceptaran com la resta o caldrà desqualificar-los per a tenir en

compte

només la creativitat humana

Ara, també pot passar que s’encarregue l’article a una persona i en lloc de calfar-se el cap pensant-lo, tinga la cara que li l’escriga una IA i el firme igualment, cosa que no seria molt ètica. En qualsevol dels dos casos i igual que passava amb els dissenys gràfics, hi ha biaixos que cal tenir en compte. Com que la màquina s’alimenta dels textos que troba en Internet, els seus resultats poden tenir problemes de donar un enfocament sexista o racista, o tenir un punt de vista massa anglosaxó. I també hem de tenir en compte que si és un tema del qual es parle relativament poc en la xarxa de xarxes (sense anar més lluny, les Falles), la IA pot escriure barbaritats. Sí, un col·laborador o col·laboradora també, per això s’arregla enviant-lo a pastar fang i no cridant-lo per a anys següents…

En un futur immediat, els concursos de llibrets caldrà plantejar-se si els articles i versos realitzats amb IA s’acceptaran com la resta o caldrà desqualificar-los per a tenir en compte només la creativitat humana.

Parlant de creativitat, podríem pensar: la IA podria crear música per a les Falles? Naturalment que sí. Si hi ha cantants virtuals al Japó que trauen discos i tot, com Miku Hatsune, per què no pot haver-hi un compositor i intèrpret digital de música valenciana? “MangarIA” el treball d’un cantautor de la terra, això sí, però segur que no posaria tant de sentiment en la música com un humà. I de substituir una banda de música ni parlar-ne, entre altres coses perquè seria antieconòmic construir tant de robot per a les cercaviles.

1 2 3 4 5 6

Fins i tot a la falla, aquell element efímer que es planta al carrer i es crema, ha arribat el cervell electrònic. No hi ha ordinadors que facen una falla sencera, des de la seua concepció fins a la seua construcció, almenys de moment, però alguns dissenyadors gràfics utilitzen la IA per a ajudar a fer els esbossos. Això és el principi, ja que hui en dia també seria possible que compongueren els versos de les escenes, però en l’actualitat no hi ha androides que substituïsquen els artistes fallers. Un taller amb robots a l’estil del T-800 de Terminator, sense arma ni ulleres de sol, però potser amb músculs per a moure les peces grans a espentades, és ara ciènciaficció, així que en este camp la IA no “manga” massa treball als artistes i dissenyadors.

En resum, la “mangamanIA” ja està en marxa en les Falles, i va a més segons avance la tecnologia de la intel·ligència artificial. En este sentit, ens podríem preguntar si en un futur distòpic, els androides seran els amos de la festa i no permetran participar als fallers i falleres. Segur que si passara, els humans organitzarien una resistència fallera per posar fi al domini de les juntes locals robòtiques falleres. Així que, si d’ací a uns anys apareix un paio quadrat en pilotes a la Ciutat Fallera, aneu amb compte que va per la mare del futur líder rebel!

Ninot de la falla Fauna ibèrica, de Banyuls i Ruiz /Carrera MalillaIlla Cabrera, 2023).

Foto Joan Castelló Lli

ANGARRUFES A TORT I DRET

Mangues,

còmics, falles i la qualitat de congelar el moment precís

Rafa Tortosa García DIRECTOR EL VERI DEL FOC

Ala biblioteca de casa, a la secció dedicada als còmics, acaben d’incorporar-se els primers volums de la col·lecció Kimetsu no Yaiba, el manga de Koyoharu Gotōge que és un dels més seguits per la joventut actual. La nouvinguda col·lecció es presenta al costat dels exemplars solts de Lucky Luke, Astèrix i Obèlix, les tires de Mafalda, Zipi y Zape, Mortadelo y Filemón i fins i tot algunes revistes de Copito i Pulgarcito. Una mescla aparentment caòtica que, més enllà de la diferència generacional, revela una evolució constant dels gustos i una globalització creixent del gènere gràfic i literari, el qual traspassa fronteres i tècniques.

Recórrer amb la mirada les prestatgeries és sempre una invitació a la inspiració. Davant de la necessitat de conformar un escrit que relacione tot allò d’este món del manga —i el còmic en general— amb les falles, he hagut d’extraure part d’esta secció de la biblioteca familiar. Era, probablement, l’última font d’inspiració que em quedava.

La memòria em feia recuperar imatges del passat que ajuntaven falles i còmic: cadafals poblats de personatges populars: mortadelos i filemons, astèrixs i obèlixs...; figures de la Bola de Drac o les falles infantils de Paco Roca Chorques, que convertiren el còmic en el centre del seu relat. Però no es tractava de revisar este vincle conegut, sinó d’explorarne de nous i aportar mirades que pogueren resultar suggeridores.

Una de les grans virtuts del còmic, com a llenguatge, és la capacitat extraordinària de sintetitzar una història en vinyetes. El fet de fullejarlos m’ha fet emfatitzar esta qualitat, atés que sintetitzar és una acció complicada. Els autors dels còmics, quan elaboren una de les seues historietes, aconsegueixen transmetre acció, temps i emoció amb pocs traços i textos molt reduïts, mentre juguen amb la imaginació del lector per a completar la pel·lícula que no s’arriba a veure del tot. Esta representació d’un fil argumental és possible gràcies a un dibuix calculat i la intenció d’escollir una posició, uns colors, unes formes i uns gestos per a representar els seus personatges. Tot això adobat amb un text que dona veu o contextualitza el que es representa.

I les falles?

En este sentit, si qualsevol còmic el reduïm a una sola vinyeta, el paral·lelisme amb una escena de falla, on els ninots interactuen d’acord amb un argument, és evident. Esta vinyeta única té una similitud amb l’escena fallera: una sola imatge capaç de fer pensar, de provocar un somriure i de formular una crítica social. De fet, els artistes fallers comparteixen amb els autors de còmics la necessitat de congelar el moment precís que transmet millor el missatge, escollir la vinyeta oportuna. Eixe fotograma mental es trasllada primer a l’esbós i esdevé volum formant part de la falla. La posició dels ninots, els trets facials, l’acompanyament d’una encertada escenografia... són decisius per aconseguir el fotograma ideal. I tot això acompanyat de la part literària: cartells amb textos complementaris que reforcen l’argument i, evidentment, els versos aclaridors de la intenció crítica.

Si qualsevol còmic el reduïm a una sola vinyeta, el paral·lelisme amb una escena de falla, on els ninots

interactuen d’acord amb un argument, és evident.

L’artista té les ferramentes idònies per a conformar l’aspecte satíric de les falles. Com el còmic, pot recórrer a l’exageració, la juxtaposició, la comparació, l’analogia o el doble sentit i aconseguir dosis d’ironia o sarcasme, qualitats inherents de la sàtira.

L’humor gràfic en forma de vinyeta única és, probablement, l’expressió més pròxima a la falla. Les il·lustracions que acompanyen editorials i articles d’opinió sintetitzen, amb una sola escena, tota una realitat. Mestres com Mingote o Gallego & Rey, entre d’altres, i, per descomptat, Ortifus, l’humorista gràfic valencià més destacat, ho han practicat amb mestria. Ortifus, a més a més, ha fet diverses aproximacions a les falles amb la realització del disseny i el guió de diversos cadafals. El personatge nassut, característic de la seua obra, ix de la vinyeta en paper per a apoderar-se de les falles, repletes d’acudits i de jocs de paraules. Ortifus posarà el disseny de les falles de la plaça del País Valencià (1988), Blanqueries (1994), Convent de JerusalemMatemàtic Marzal (1998) i Na Jordana (2000 i 2014), que barregen un humor blanc i una sàtira punyent.

Esbós de la falla infantil de Pérez Galdós–Calixt III, de l’any 2004, on Paco Roca rendeix homenatge al dibuixant F. Ibáñez. Arxiu Paco Roca Chorques

L’humor gràfic també ha estat conreat encadenant unes poques vinyetes i establint una narració seqüencial: la tira còmica. Es planteja una sèrie d’accions en què els protagonistes són els mateixos en cada vinyeta, ja que s’estableix un format clàssic de plantejament, nus i desenllaç. A pesar de la seua potència visual i crítica, traslladar este model a les falles no és senzill, però sí suggeridor: escenes que comparteixen personatges, que mantenen un fil narratiu i que conten una història completa al voltant del centre de la falla.

El diari d’Ampa , de José Puche Hernández (Quart-Palomar, 2004).

Foto

Joan Castelló Lli

Ben segur que en la història de les falles hi ha bastants casos que responen a este format. L’amic Joan Castelló em feia recordar la falla El diari d’Ampa (QuartPalomar, 2004) de Pepe Puche, que tenia com a coronament el bust d’Ampa, una xiqueta que, amb certa actitud reflexiva, conta el relat de la seua vida. Les distintes escenes responen a diferents períodes de la seua vida: des de la gestació amb els espermatozoides en pugna per a veure qui arriba primer a l’òvul, passant pel seu primer dia de guarderia, els aniversaris, la curiositat pels xics en l’època de la pubertat o el naixement del seu germà, tot representat en clau d’humor.

Les falles, com els còmics, sempre tenen una historieta que contar . Sense història, no són més que dibuixos; no són més que escultures pintades

Un altre cas que em ve a la memòria prové de les falles de Xàtiva de 1936. Als carrers de Llibertat i Vernisa, José Castelló va plantar una falla que duia per lema Les quatre estacions amb una estructura constructiva dividida en quatre escenes, cadascuna referida als períodes de l’any. La falla, com si fora una tira còmica de quatre vinyetes, desenvolupava un simple argument: la persecució amorosa —i escandalosa— d’un capellà envers una xica, un tema que va irritar la premsa conservadora. Ambdós protagonistes apareixen com a ninots en la seqüència fins que la xicona queda embarassada.

Així que seria molt interessant esta repetició del personatge al llarg de la falla, per a reforçar la unitat temàtica i donar-li un fil conductor mitjançant un protagonista que siga partícip de tot allò que vol mostrar la falla.

En este sentit, cercant una relació entre falles i còmic, podria ser bona idea que algun artista faller creara un personatge recurrent, un ninot icònic que apareguera en les seues falles any rere any, adaptant-se al tema, però mantenint la seua identitat, com ocorre al món del còmic amb els seus protagonistes fixos. Seria un senyal d’autoria, de coherència i de narrativa visual.

Ara bé, totes estes idees xoquen amb la tendència actual de les falles, quant al vessant compositiu, estructural i estètic. Les escenes falleres, aquelles que envolten el centre de la falla i sostenen el relat satíric, són absorbides per figures de més format —aquelles anomenades contra-coronaments— i dificulten l’articulació d’un discurs crític sobre qualsevol qüestió. Malgrat això, sobretot en les falles de seccions altes, encara podem observar uns ninots expressius que interactuen entre ells, amb una escenografia que enquadra perfectament la intenció crítica.

Escena de la falla En construcció, de José Latorre i Gabriel Sanz, amb disseny i guió de Ortifus (Na Jordana, 2014). Foto Joan Castelló Lli

I este és el propòsit final. Tant en les falles com en el còmic, és clau el fet de sintetitzar la intenció en un sol colp de vista i que l’observador interprete de manera reeixida el que es plasma. En este sentit, ha de ser tot visual, i els textos han de tindre un paper aclaridor i complementari. Malauradament, moltes falles actuals són creades com a lluïment artístic, on la part argumental, la de la crítica i la menystinguda sàtira és acoblada en l’últim moment, sovint acorralada als versets explicatius.

Les falles, com els còmics, sempre tenen una historieta a contar. Sense història, no són més que dibuixos; no són més que escultures pintades.

ANGARRUFES A TORT I DRET

Mangarrufes!

Inmaculada Cerdà Sanchis

Secretaria de l’AcadEmia

Valenciana de la Llengua(AVL)

He de confessar que escriure per als llibres de falla és més que una experiència, un repte: no saps mai què et demanaran! La coherència amb el lema del monument fa que explores des de l’antic Egipte a la política actual passant per temes diversos com l’art, el teatre, el circ, una pandèmia o una riuada. Temes coneguts o territoris ignots, el full en blanc et permet acarar-los des de l’etimologia, l’ús en la literatura, expressions similars en altres llengües i —el que més m’agrada— les diverses accepcions que un mateix mot, terme o tema pot contindre.

Resulta sorprenent com una expressió que per a tu pot tindre un valor negatiu és considerada en un altre lloc o àmbit de forma positiva. O com la història de la paraula la va dotant de valors i matisos a mida que evoluciona d’una llengua a una altra. El propòsit de l’article de hui és la paraula mangarrufa o la variant magarrufa, emprada més sovint en plural: mangarrufes/ magarrufes.

El Diccionari Normatiu Valencià ens dona tres accepcions per a un mot que ens arriba de l’àrab maghrûfa, dit d’una acció per a entabanar (omplir el cap a algú amb promeses, esperances, etc., enganyoses per induir-lo a fer alguna cosa) o amb el significat de ‘mostra exagerada d’afecte’. Com veiem, ja des de l’origen veiem un valor doble i negatiu.

La primera accepció del DNV: «Mostra exagerada d’afecte, afalac enganyós. Amb les seues mangarrufes sempre aconseguix el que vol» apareix molt ben reflectida en el fragment d’Aigua en cistella de Carme Miquel: «I finalment vaig tornar a jugar ja els últims dies de vacances i em posava ja més separada de Jordi perquè pensava allò d’«amor d’amo, aigua en cistella»; però ell se m’acostava i jo al final ja no li vaig fugir i, de tant en tant, tornàrem a fer-nos besos i magarrufes».

La segona accepció —per a mi la més estranya i si m’ho permeteu desafortunada— és la de: «Persona lletja, bruta i desastrada». Alerta! en femení només i la trobem arreplegada, com a sinònim d’altres delicadeses adreçades a les dones en el Tresor del valencià meridional diccionari temàtic i fraseològic de Jordi Colomina i Castanyer, Josep Tormo Colomina i Ovidi Carbonell i Cortés que incorpora sota la marca de despectiu els sinònims de mangarrufa següents: cavallota [dona alta i gran], conilla correntera, crestona [dona madura] [despectiu], farola, ganao petorrí, gent de la pota badada i homenenca.

Una tercera acepció de mangarrufa la descriu Martí

Domínguez i Romero en

Peiximinuti: «I ells s’uniren amb mi en l’opinió que les raons presentades eren totalment insuficients. Charley va

insinuar descaradament que eren magarrufes .»

La tercera accepció: «Engany, trampa. No vull jugar a cartes amb ell, perquè no para de fer mangarrufes» La descriu

Martí Domínguez i Romero en

Peiximinuti: «I ells s’uniren amb mi en l’opinió que les raons presentades eren totalment insuficients. Charley va insinuar descaradament que eren magarrufes.» ¡Magarrufes!

¡Extraordinari! Linnaeus, sens dubte el més gran dels taxònoms de la història, dóna una sèrie de dades científiques inapel·lables, i a l ’amic de l’autor de Moby Dick (que en el fons és el mateix Melville) li semblen magarrufes, per no dir collonades».

Teresa Tort, una filòloga amiga que en el blog «Agafada al vol» reflexiona sobre el parlar de les terres de l’Ebre, ens reafirma en el valor negatiu del mot: «En tortosí, la fem anar amb la idea de “Engany, cosa oculta per a enganyar”. Conté verí per a nosaltres. Està connotada negativament. Per això, té un efecte condemnatori quan l’apliquem a algú». Potser per això em va resultar tan interessant observar com per a un poble de la comarca d’Osona, Sant Quirze de Besora, l’escollia per votació popular com ‘La Paraula del Poble’: el mot més viu i compartit. El

projecte, impulsat per l’Ajuntament amb la col·laboració d’Òmnium

Osona i diverses entitats locals, tenia com a objectius «reforçar el sentiment de pertinença, fomentar la participació i posar en valor la riquesa del català local». Com afirma la premsa local, serà un element commemoratiu al carrer i el símbol lingüístic del municipi. La votació popular triava entre 99 propostes de les quals tres arribaren a la final on s’imposava la variant Magarrufa. En segon lloc quedava Llangonisseta i el tercer era per a Xarbascat.

“No vull jugar a cartes amb ell, perquè no para de fer mangarrufes”. Castells en l’aire.

Projecte de Juan Lillo (1993) construït pels germans Ferrer Jorge en 1994. Arxiu Joan Castelló Lli

Pensava la possibilitat de fer una cosa semblant amb la força demogràfica i vital de les falles com un impuls per a recuperar expressions genuïnes de la parla pròpia i que siguen capaces de connectar generacions, sovint en desús o quasi oblidades i que es poden convertir en un element d’orgull i això no és cap mangarrufa!

TORT I DRET

Tres mangarrufos cullerots

Manel Joan i Arinyó Escriptor

Com València té la seua Milla d’Or al carrer Colom, Barcelona al Portal de l’Àngel i Manhattan al rovell de la 5a Avinguda, jo gaudisc el Semicercle Mangarrufo a la porta de casa.

Prenent la porteria de la finca com a centre, calcule un radi de 40 metres, trace imaginàriament un arc de 180 graus i la superfície resultant acull tal concentració de figures mundials que ni el frenopàtic de Bétera en els millors temps de la psiquiatria hospitalària.

En són tants i tan carregats de manies que n’hauré de fer una tria molt selectiva.

Rabassut, rodanxó, grenyut i amb la roba bruta i pengim-penjam, la ment de Barba-xoto és un rusc de paranoies.

Un dia decidí anar amb el seu cotxe a la central nuclear de Cofrents per veure-la de prop. S’hi va endur un amic. Deu quilòmetres abans d’arribar-hi, el va assaltar la dèria que agents del CESID els perseguien i que havien de tornar a Cullera de seguida o els aplicarien la llei de fugues. L’altre mirava davant, darrere i als costats i no hi veia ningú. Així li ho va manifestar, però no hi hagué res a fer. Se’n tornaren al poble sense haver arribat a la destinació planificada.

En una ocasió botà foc a la porta de sa casa perquè a dins hi havia un aquelarre de dimonis.

Durant anys i panys passejà sota el braç un gruixut volum d’assaigs de Lenin.

Els

per

taulells de bar

són terreny propici

als pallisses mitomaníacs. Les víctimes caiem com a mosques perquè, tímids, ens sap greu deixar

l’interlocutor

boca.

amb la paraula a la

Quan trobava un adolescent del veïnat, plurideficient motòric i cognitiu, s’hi aturava i li explicava les teories del líder comunista. El pobre xic era prenent el sol a la vorera en la seua cadira articulada. Sa mare aprofitava les dissertacions del sonat per anar a comprar o se n’entrava dins de casa i enllestia qualsevol cosa que havia deixat a mitges.

Un dia Barba-xoto es va gitar amb una dona casada. Ell no va fer res per arribar a tan plaent desenllaç; tota la iniciativa havia partit d’ella. Fins i tot li va saber greu fer el fet, em confessà. Perquè li plantava les banyes al marit i perquè traïa també l’amant de la infidel. Tenia raó. Era una traïció doble.

Remordiments a banda, Barbaxoto no està gens satisfet de la seua vida sexual.

D’ençà que en la mili li incrustaren un microxip al cervell, sempre que copula és el rei qui s’orgasma. I això, un republicà de pedra picada com ell, no pot permetre-ho de cap de les maneres. En conseqüència, recull signatures perquè li tornen a obrir el cap i li extirpen el maleït giny promonàrquic.

La Terra és un meló d’Alger! La Terra és un meló d’Alger!, salmodia per esmortir els efectes telemàtics mentre no arriba la intervenció.

Quan era menut sa mare no li pogué donar el pit perquè no tenia llet. Com que no li trobaren cap dida humana, el criaren amb llet de cabra. Ignore si aquest fet tingué res a veure amb la seua creixença d’ase.

Els taulells de bar són terreny propici per als pallisses mitomaníacs. Les víctimes caiem com a mosques perquè, tímids, ens sap greu deixar l’interlocutor amb la paraula a la boca. Tot plegat per ser pobres i no tenir Movistar a casa.

Va ser durant un partit del València amb pròrroga inclosa. El meu interlocutor, com ja havia fet unes altres vegades, em relatà amb pèls i senyals un concert dels Rolling Stones a què havia assistit. Havia sigut a Londres, a la plaça de bous de Londres en concret! A continuació em va fer una conferència exhaustiva sobre Mongòlia. Ètnies, paisatge, història, economia, usos i costums… Ell, que a penes havia eixit del terme municipal! Damunt va perdre el València!

Un altre primer espasa: l’assessor financer d’Obama. És increïble, es guanya la vida fent fotocòpies en una Conselleria, però, si el sents, el president dels Estats Units li telefona constantment per demanar-li consells econòmics.

El record de l’última vegada que m’agafà per banda és tan esquerp que em fa venir taquicàrdia. Jo era convalescent d’una fractura de peu; el savi, assabentat de la meua reclusió forçosa, em demanà audiència i ja tinguérem l’ase en l’herba. El primer colp va ser al fetge: com que li vaig traure Fondillon, em va fer la gran dissertació sobre aquest vi. M’imagine que, si li haguera tret whisky o Aquarius, hauria passat el mateix. Els mitomaníacs, assistits per unes potències alienes a la resta dels mortals, són capaços de discursejar hores i hores dels temes més diversos.

Un altre primer espasa: l’assessor financer d’Obama. És increïble, es guanya la vida fent fotocòpies en una Conselleria, però, si el sents, el president dels Estats

Units li telefona constantment per demanar-li consells econòmics.

Després divagà sobre teories econòmiques i a les dues hores i escaig de visita se n’anà.

Quan m’ocorren aquestes calamitats, em ve al cap el passatge d’un llibret en prosa d’Estellés. El vaig llegir fa molts anys en l’edició d’Empúries. Vicent ens contava que cada any la dona del director de Las Provincias el feia anar a casa d’ells i li regalava roba vella del marit. Abans de donar-li-la, l’estenia sobre el llit de matrimoni i el bonegava una miqueta.

En una ocasió botà foc a la porta de sa casa perquè a dins hi havia un aquelarre de dimonis. Ninot de la falla Aborígens, de Francisco Vizcaíno Palacios (El Raconet, 2024). Foto Joan Castelló Lli.

Baixant l’escala per anar-se’n –cite de memòria-, el poeta del goig de viure se’n planyia estellessianament: Senyor, per què he de patir jo aquestes indignitats?! Ho he referit perquè és l’expressió amb què em queixe davant la meua dona quan he tingut la fatalitat de patir l’assetjament d’un mentider patològic. Com que ella coneix també el text d’Estellés, riem bona cosa. Per no plorar. Tot seguit li demane que m’insulte per ser tan nap-i-col i caure sempre en el mateix parany. M’obeeix amb molt de gust. L’única situació en què és bencreguda.

Acabe el capítol amb una confessió: si per mi fora, no em mudaria mai a un altre barri.

No només pels entranyables veïns que em fan la vida tan entretinguda, sinó per l’addicció en què m’han fet caure. Tots els dies, quan torne del treball i passe per la terrassa del bar on es reuneixen les joves promeses, aspire profundament un parell de vegades i em quede meravellosament col·locat la resta del dia.

He de reconéixer una cosa, cada any que passa em costa més escriure un article original. Per tal d’escriure el d’enguany, vaig fer un procés de reflexió personal d’acord amb aquestes dues preguntes: Què farien els organitzadors dels premis lletres falleres? I més concretament, què farien els organitzadors del premi a la millor piulada fallera? I de sobte vaig ser posseït per la inspiració! He de seguir el seu exemple i fer un article endogàmic sobre els llibrets fallers! Però no, no creguen que aquestes línies tracten sobre

el sacrifici i l’esgotament mental que resulta de fer una recopilació numèrica de temàtiques falleres o una simple descripció infantil de les que tant agraden a alguns dels llorejats articulistes fallers de la nostra localitat. Aquest article tracta sobre el procés creatiu per a triar una temàtica per al llibret d’aquest any. Menja’t aquesta, ChatGPT, a tu no se t’hauria ocorregut!

Estimats lectors de la competència: ara és el vostre moment per a agafar paper, bolígraf i retolador i preneu nota, revelaré el nostre major secret, el sancta sanctorum del nostre procés creatiu, la pedra filosofal del nostre model d’èxit. El nostre secret és que ho fem absolutament tot a través d’una intel·ligència artificial. En el grup del llibret de la nostra comissió sempre hem apostat per la innovació i en anar un pas endavant del que ja s’ha fet. Així doncs, decidírem desenvolupar i entrenar una intel·ligència

artificial fallera, la FallerIA, que directament ens facilita la temàtica, el guió, alguns articles, fotos, il·lustracions... Tot!, ens ajuda en tot. I no sabeu el millor, la tenim tan ben entrenada que només cal preguntar-li el següent: «Enguany què?» I ella ens prepara el llibret. Ni Gemini1 aplega al nivell de perfecció adquirit per la nostra

FallerIA! Ara, igual l’hem entrenada massa bé… Sospitem que ha adquirit autoconsciència.

Quina caparrudesa ha agarrat enguany! Ens ha amenaçat: que, o dedicàvem el llibret a la intel·ligència artificial, o s’encriptava al núvol i no sabríem mai més d’ella. Ni Skynet2 es va atrevir a tant! I vist el panorama, no ens ha quedat més remei.

Ara, estimats amics, mantinguem el secret, no siga que se n’assabente Junta Local Fallera i ens desqualifiquen per incomplir alguna de les clàusules que componen les bases del concurs de llibrets o ens apliquen alguna sanció arbitrària per decisió d’algun divo o diva dels que pul·lula, ha pul·lulat o oroneja per la delegació de Cultura de la Junta Local. Per cert, i encara que em desvie un poc del tema, qui escriu eixes bases? Estic segur que un xiquet de primària ho faria millor! Feu el favor i si aquestes bases són el millor que podeu redactar, demaneu-li a Bard3 que vos escriga unes.

1 Gemini és l’assistent virtual de Google

2 Skynet és el nom de la intel·ligència artificial que lidera l’exèrcit en la saga cinematogràfica Terminator

3 Bard un xatbot de conversa impulsat per Language Model for Dialogue Applications (LaMDA per les seues sigles en anglés)

Aquestes línies

tracten sobre el sacrifici i l’esgotament mental que resulta de fer una recopilació numèrica de temàtiques falleres o una simple descripció infantil de les que tant agraden a alguns dels

llorejats

articulistes fallers de

la nostra

localitat.

Encara que el descrit anteriorment possiblement ja és una realitat, i no descartem que en altres comissions ja s’haja normalitzat l’ús de les intel·ligències artificials per a redactar articles o establir guions, nosaltres som més clàssics i tenim com a filosofia el concepte japonés chi-mu wāku, és a dir, el treball en equip i la creació de sinergies. Per aquest motiu, per a triar la temàtica ens reunim. Ja ho sé: algun de vostés, estimats lectors, ara se senten enganyats, però en aquest sentit no som gens especials. El realment important és com hem aplegat a la conclusió de fer un llibret monogràfic sobre la intel·ligència artificial.

Aquesta magnífica idea ha sigut obra d’un dels components més antics del nostre grup de llibret, el seu procés creatiu per a plantejarse aquesta temàtica no el tinc clar, per això em prenc la llibertat de considerar diferents hipòtesis.

-       Opció 1: el nostre benvolgut company, després de ser bombardejat constantment per les xarxes socials i els mitjans de comunicació, va tindre l’ocurrència de tindre l’insight4.

-       Opció 2: El nostre nou coordinador és un apassionat per les noves tecnologies, la intel·ligència artificial i la informàtica en general.

-       Opció 3: El nostre benvolgut amic viu una apassionada relació sentimental amb una intel·ligència artificial i fruit d’aquest amor romàntic ha volgut dedicar-li un llibret a aquesta temàtica.

Estiguen atents tots vostés, que en la resta de l’article tractarem de confirmar la hipòtesi correcta.

4 En psicologia, la paraula insight es pot traduir per introspecció

Per a prendre una decisió com aquesta, que marcarà tot el nostre exercici faller, s’ha de planificar la convocatòria de la reunió, tant l’on com el quan. Pel que fa al quan, sempre hi ha divisió d’opinions: enguany no ha sigut un any diferent i algun dels membres del grup era partidari de quedar l’abans possible. Si fora per ell ara mateix ja estaríem planificant el llibret de l’any 2027! Per altra banda, i per a aquesta reunió inicial, el quòrum per a decidir el lloc i el moment del dia és més fàcil: el casal seria l’opció més lògica, però… què som? Valencians. Què ens agrada i distingeix als valencians? L’esmorzar. Ja saben és molt més fàcil pensar i prendre decisions amb la panxa plena. Ara, és important anar a un dels bars més cèntrics del poble, si pot ser estar rodejats de molta gent i a ser possible parlar a crits. Sí, som així de morbosos i exhibicionistes!

Mantenim la temàtica en secret durant tot l’any, però prenem la decisió de tal manera que gent aliena a la comissió puga assabentar-se en rigorós directe.

Després del protocol·lari i necessari acte de l’esmorzar, es va procedir al quid de la qüestió: l’elecció de la nostra temàtica. Era el moment del màrqueting, on s’exposen les diferents idees de temàtica. S’ha de dir que som un grup molt exigent i qualsevol idea no és benvinguda. Per a això, si es vol que la mateixa idea es duga a terme no has d’escatimar en mitjans, com tan bé ha fet l’ideari de la temàtica d’enguany. La seua proposta era imbatible! Escolten!

Ni els millors venedors de la telebotiga despleguen tal quantitat i varietat de mitjans! Xicotets dossiers explicatius de la temàtica, alguna imatge de dubtosa qualitat generada per intel·ligència artificial (PD: en Canva5 hauria quedat millor), jocs de paraules amb la paraula IA dignes de xiquets de parvulari, propostes d’articles i col·laboradors... I sobretot, una exposició de la temàtica amb una passió i vehemència que és difícil d’igualar! Recorden les hipòtesis d’abans? Els donarem un poc de xafardeig: confirmem que la hipòtesi correcta és la tres. El nostre benvolgut nou coordinador manté una relació sentimental amb Cortana6 des de fa un parell d’anys, per a més informació no dubten a preguntar-li.

5 Plataforma de disseny per a crear gràfics per a les xarxes socials

6 Cortana és un assistent virtual discontinu creat per Microsoft per a programes de Windows i altaveus intel·ligents

S’ha de dir que, inclús a pesar d’aquest desplegament de mitjans, l’èxit de l’elecció no estava garantida, s’havia de donar l’extra per tal de decantar la decisió. Així, davant altres possibles propostes, s’han de centrar tots els esforços per tal de desacreditar i tirar per terra tota idea alternativa que puga sorgir. Aconseguir açò no va ser una tasca fàcil, sobretot quan al nostre ideòleg no se’l deixava parlar en cap moment! El pobre va haver de romandre en silenci un total de 10 minuts d’una reunió de més de dues hores, malgrat que les seues contínues súpliques que el deixaren parlar! En un moment determinat, el que subscriu aquestes línies va aplegar a pensar que s’havia produït una ruptura de l’espai-temps i que s’estava autodemanant que el deixaren parlar!

Escollida la temàtica, s’havia de pensar de quina manera es relacionava el llibret amb la temàtica de la falla, ja saben per donar-li coherència a ambdós continguts. Temàtica que com ja saben també és secreta. Però recorden, on estàvem reunits? En un lloc públic i rodejats de gent. Sí, així som. Per tal de mantindre el secret, es va decidir fer un simple joc per tal de no desvelar que la nostra falla gran, com tots sabeu, va d’Àfrica. El xicotet joc que es va desenvolupar va ser canviar la temàtica de la falla per una paraula clau per a referir-se a ella. Senzill, no? Doncs no tant com pareix. A algun dels membres de la reunió els hauria vingut molt bé que Grok7 els fera un esquema del joc. Miraculosament, el propòsit es va aconseguir.

7 Grok és un bot de conversa d’intel·ligència artificial generativa desenvolupat per xAI

La IA soluciona tots els problemes a l’hora d’elaborar un llibret?

Ninot de la falla Malentesos, de Tres en ratlla (TarongersPolitècnica, 2017). Foto Joan Castelló Lli

D’aquest brainstormig inicial, cal destacar el fenomen psicològic que va patir el nostre nou coordinador, la negació total i absoluta de tota idea que, inclús amb quòrum, se n’isquera d’allò que ell s’havia imaginat a la seua ment. Alguna promesa a Cortana? Era tal el punt de negació, que es va aplegar al límit d’actuació d’una persona adulta i responsable: deixar de respirar, fer l’amenaça de retirar la seua proposta i que tota la jornada de treball es quedara en res. No us resulta meravellós?

Si utilitzem Deepseek8 no gaudiríem d’aquests moments tan memorables! Finalment, la sang no va aplegar al riu i la reunió va cloure amb la temàtica enllestida i tots focalitzats en desenvolupar-la.

8 DeepSeek és una empresa xinesa d’intel·ligència artificial que desenvolupa models extensos de llenguatge de codi obert.

El grup del llibret va decidir desenvolupar i entrenar una intel·ligència artificial fallera, la Faller IA , que directament ens facilita la temàtica, el guió, alguns articles, fotos, il·lustracions... Tot!

Una volta exposat el makingoff, m’agradaria fer un al·legat a favor de la interacció grupal i les relacions interpersonals: no són més divertides que la IA? Som conscients que la intel·ligència artificial és la gran revolució dels nostres dies, amb múltiples aplicacions en àmbits molt diversos, sent aquesta implementació imparable. Però al parer del qual subscriu encara els queda molt per a substituir la interacció humana. A més, tenim com a mínim una saga cinematogràfica de 6 pel·lícules que ens assenyalen que és una mala idea cedir el control i dependre de la IA. I dit açò, només em queda dir sayonara baby9. 9 En japonés, sayonara baby significa “adeu, amor”, una frase utilitzada en la pel·lícula Terminator quan T-800 (Arnold Schwarzenegger) agraeix a John Connor (Edward Furlong) que li ensenye com fer servir aquesta expressió.

M ANGARRUFES A TORT I DRET

Les mangarrufes quotidianes

José Luis Lagardera

PERIODISTA I FALLER

Hi ha paraules que expliquen millor un país que qualsevol tractat de sociologia. Mangarrufa n’és una. Té regust de carrer, de conversa en veu baixa per no ser escoltada, de pacte tàcit entre qui enganya i qui fa veure que no ho ha vist. No és exactament una estafa — massa solemne— ni tampoc una innocent picardia. La mangarrufa és aquella trampa menuda, aquella mentida amb coartada, aquella falsa promesa pronunciada amb un somriure que demana complicitat. I el més inquietant no és que existisca, sinó que l’hem normalitzada fins a integrar-la en el nostre ADN col·lectiu.

Vivim envoltats de mangarrufes i passem de llarg. En la política, en l’esport, en la cultura, en l’economia… i, per descomptat, també en el nostre món faller, que no és una bombolla aïllada sinó un mirall bastant fidel de la societat que el fa possible. Ens indignem cinc minuts, compartim un parell de comentaris sarcàstics i tornem a la faena. La mangarrufa, així, no només sobreviu: prospera.

En política, per exemple, la mangarrufa ja no escandalitza ningú. Promeses electorals que fan gust de paper mullat abans d’imprimir-se, projectes anunciats amb maquetes lluents que mai passen de la infografia, declaracions solemnes que es desmenteixen soles al cap de tres mesos. Tot això ho escoltem amb una barreja de resignació i cinisme: «perquè m’enganyen altres, que m’enganyen aquests»; o «ja se sap com són». I eixe «ja se sap» és la gran victòria del trampós, perquè converteix la crítica en folklore i la mentida en paisatge. La mangarrufa política no necessita ja amagar-se ni perfeccionar-se; li val amb repetir-se, amb fer-se previsible, amb integrar-se en el calendari institucional com una estació més de l’any. Sabem quan arribaran les promeses, quan es matisaran, quan es reinterpretaran i, finalment, quan s’oblidaran sense demanar disculpes. El ciutadà, cansat, però còmplice, ha aprés a conviure amb aquest teatre de cartó pedra, on l’escenografia importa més que el contingut i la paraula donada té data de caducitat. El problema no és només que ens enganyen, sinó que ja no exigim ser presos seriosament; acceptem la mangarrufa com a llenguatge polític habitual, com si la veritat fora una excentricitat i no una obligació democràtica.

La

desconfiança passiva és un terreny magnífic perquè lacontinuemangarrufa fent arrels, perquè no necessita ja ser creguda, només tolerada. I quan l’engany deixa d’escandalitzar, la mediocritat troba la manera de vestir-se de normalitat

Mangarrufa és el jugador que exagera una falta. Ninot de la falla No te claves en jardins, de Víctor Navarro Granero (Goya-El Brasil, 2025).

Foto Joan Castelló Lli

L’esport, que ens agrada imaginar com un territori de valors purs, és un altre camp adobat per a la mangarrufa. El jugador que exagera una falta, que busca el contacte mínim per deixar-se caure com si li hagueren disparat, que protesta amb teatralitat calculada mentre mira de reüll l’àrbitre. Sabem que és una enganyifa, però l’aplaudim si juga amb els nostres colors. Fins i tot hem creat una terminologia amable —picaresca, ofici, saber estar al camp— per justificar allò que, dit en fred, no deixa de ser un intent de frau consentit. I l’àrbitre? Figura tràgica. Quan s’equivoca en contra nostra és un inútil; quan cau en la trampa a favor, mirem cap a un altre costat. La mangarrufa esportiva funciona perquè el públic participa activament en la ficció. Sense eixe pacte silenciós entre graderia i jugador, l’engany seria més difícil. Però ens agrada guanyar, encara que siga amb una mica de maquillatge moral.

En la cultura i l’economia la cosa no millora gaire. Projectes inflats per justificar subvencions, currículums embellits fins a perdre el rastre de la realitat, premis que sempre cauen en mans conegudes, discursos sobre excel·lència que amaguen precarietat estructural. Tot això circula amb una normalitat inquietant, com si formara part inevitable del paisatge. La mangarrufa ací no sempre adopta la forma d’una mentida directa, sinó la d’una exageració constant, d’un relat construït perquè quadren els números, les memòries i les fotografies. Es parla d’èxit mentre es malviu, de reconeixement mentre es treballa gratis, de talent mentre es reprodueixen els mateixos noms en rotació. I davant d’aquest escenari, la societat ha desenvolupat una habilitat preocupant: sospitar de tot però no qüestionar res. Ens hem acostumat a desconfiar, però no a reaccionar; a alçar la cella amb escepticisme i continuar endavant. Aquesta desconfiança passiva és un terreny magnífic perquè la mangarrufa continue fent arrels, perquè no necessita ja ser creguda, només tolerada. I quan l’engany deixa d’escandalitzar, la mediocritat troba la manera de vestir-se de normalitat.

Arribats ací, convé mirar-nos al mirall faller sense maquillatge. Les falles, amb tota la seua grandesa creativa i humana, també arrosseguen les seues pròpies mangarrufes. Algunes són tan velles que ja formen part del relat oral, contades amb un somriure còmplice al casal. Altres són més recents, adaptades als temps de bases, jurats i classificacions. En els concursos —de llibret, de cavalcada, de presentació— apareixen pràctiques que tots coneixem: llibrets inflats amb col·laboracions sense cap mena de sentit respecte al tema que es tracta, escenes repetides amb un lleuger canvi d’attrezzo, discursos que semblen escrits amb plantilla. No sempre és frau explícit; sovint és una mangarrufa subtil, una manera d’estirar el reglament fins que quasi es trenca, confiant que ningú no voldrà fer massa soroll. I què dir dels monuments? Ninots que tornen a aparéixer amb un altre bigot o una altra postura, idees reciclades que es presenten com a noves, falles que entren en seccions que no els corresponen amb l’esperança de rascar un premi més lluït. «Si cola, cola», que diria aquell. El problema no és l’intent —humà, al cap i a la fi— com la naturalitat amb què s’accepta. Ho comentem, ho sabem, però rarament ho denunciem amb convicció.

En política la mangarrufa ja no escandalitza ningú. Ninot de la falla La ruta de la seda, d’Enrique Cardells Martínez. Foto Joan Castelló Lli

Aquesta tolerància és la clau de tot. La mangarrufa no es manté sola; necessita una comunitat disposada a mirar cap a un altre costat. I ací és on la reflexió es torna incòmoda. Perquè no podem assenyalar només els tramposos professionals sense preguntarnos quin paper juguem nosaltres. Quantes vegades hem justificat una irregularitat perquè «tots ho fan»? Quantes vegades hem preferit el silenci per no generar conflicte? Ens agrada pensar que hi ha trampes petites i trampes grans, mentides assumibles i mentides intolerables. Però aquesta escala moral és tramposa en si mateixa. Cada mangarrufa acceptada, per menuda que semble, fa un poc més ampla la porta perquè entre la següent. I al

Les falles, amb tota la seua grandesa creativa i humana, també arrosseguen les seues pròpies mangarrufes.

Algunes són tan velles que ja formen part del relat oral, contades amb un somriure còmplice al casal.

final, el que queda és una cultura de la trampa amable, del frau sense culpa, de la mediocritat disfressada d’astúcia.

Potser el més perillós és que hem convertit la mangarrufa en un signe d’intel·ligència pràctica. El qui no juga a eixe joc és vist com un ingenu, algú que no entén «com funciona el món». Però un món que només funciona a base d’enganys tolerats és un món cansat, sense horitzó. I això, aplicat a les Falles, és especialment trist, perquè parlem d’una festa que naix de la creativitat, de l’esforç col·lectiu i de l’orgull de fer bé les coses. No es tracta de moralitzar ni de reclamar una puresa impossible. Es tracta, simplement, de recuperar una mica de vergonya compartida. De tornar a sentir que hi ha coses que no toquen, encara que ens beneficien. De deixar de riure la gràcia a qui ens pren el pèl amb elegància.

Les mangarrufes no desapareixeran d’un dia per a l’altre. Formen part de la condició humana, i negar-ho seria una altra forma d’autoengany. Però sí que podem decidir fins a quin punt les acceptem com a norma. Si continuem passant de llarg, si continuem integrant-les en el nostre ADN com si foren inevitables, no podrem queixarnos quan la trampa deixe de ser excepcional i es convertisca en sistema.

Potser ha arribat el moment de fer la cosa més revolucionària i menys espectacular: dir prou, exigir un joc una mica més net, assumir que perdre amb dignitat és millor que guanyar amb trampes. En la política, en l’esport, en la cultura… i també, per descomptat, en les Falles. Perquè una festa que es riu del poder i de la hipocresia no pot permetre’s conviure tan còmodament amb les seues pròpies mentides.

Café de trinxera

Nuria Aparisi Montagud

FILOLOGA

FallerA de Raval de Sant AgustI

Capítol 2

Conxín: Bon dia, Lolín, t’has fixat en Mazón?

El vixca, vixca, vixca cridat com si fora un tro.

Ni l’AVL, ni la ciència ell les deixa de costat i negar la llengua és com dir que dos i dos fan cinc clavat. Regala C1 a grapats, quin despropòsit més gran, diu que estima la llengua, però no la sap ni parlar.

Lolín: Xica, però Jordi tampoc és cap savi consagrat, només es posa l’impermeable groc per eixir ben retratat.

Conxín: Almenys Jordi, quan plou fort, sempre està al davant; per Sant Vicent, en l’apagó, Doritos dinà, però atent i implicat. No com Mazón al Ventorro, ben tranquil i acomodat, mentre el poble s’ofegava, ell mirava cap a un altre costat.

I l’oposició a l’ajuntament, quina sarsuela local, demanant investigacions amb la boca plena al final.

A la picadeta estaven ben mudats amb cervesa fresca a la mà, es fan una foto amb Mazón hui i volen donar lliçons demà

Lolín: Reconec que Jordi ací no té oposició forta ni clara, però deixa a Mazón, dona, que ja no mana ni parla.

Conxín: No mana, però quin president ens han col·locat, al carrer ningú el coneix, passa de llarg, desdibuixat.

El poble demanava urnes, tornar a decidir, però eleccions ni rastre, millor pactar i seguir.

Davant Vox s’han agenollat, els pantalons s’han abaixat, cedint cada exigència sense preguntar al veïnat.

Lolín: I l’àudio de Morales, d’això què me’n dius?

Conxín: Que el PP faça menys el ridícul i no actue en poc trellat. Atacar amb coses personals els ix sempre del revés, reprovats per tots els grups, quin paperot més espés.

“Aflibli” ja és bandera, orgull i diversitat, símbol viu del col·lectiu que estima en llibertat.

Lolín: I del PSOE, què em dius, amb tanta corrupció passada?

Conxín: Almenys quan ix un escàndol, la gent és expulsada. No es trenquen discs durs, ni esborren proves a correcuita, ni tenen seus pagades amb diners públics a la vista. El PP és l’únic partit condemnat tres voltes, no ho oblides mai, això al currículum pesa més que mil discursos, carai.

Lolín: I les agressions, i la prostitució tapada?

Conxín: Això és el que més em dol, t’ho dic amb l’ànima cansada. Les dones hem d’estar juntes, fortes i sense por, perquè el masclisme és transversal i entra a qualsevol racó. No és qüestió de sigles, ni de color, ni de bandera, arriba a tots els espais i de qualsevol manera. A eixos cal fer-los fora, sense excuses ni perdó, que responguen davant jutges i dormen a la presó. Perquè el poder sense ètica sempre acaba igual, amb dones ferides i un sistema malalt.

I mentre remenen el café i apaguen el cigarret, Conxín i Lolín arreglen el món al bar, com cada matinet. Que quede clara la lliçó, dita forta i sense esquerdes: res més paregut a un puter de dretes, que un puter d’esquerres.

M ANGARRUFES A TORT I DRET

l·lustracions sobre mangamanIA:

Dennis Ferrer, Carmen Signes

,

Carles Rosaleny, Víctor Valero

Miguel Santaeulalia i

Joanot Escrivà

Capítol 2

La mirada d’un selecte grup d’artistes amics de la Falla Raval sobre el manga i la intel·ligència artificial (IA).

La unió fa la força?

LDennis Ferrer Ruiz

a unió entre el manga japonés tradicional i el creat per intel·ligència artificial és un tema cada vegada més present en el món de l’art i la cultura visual. El manga tradicional reflectix l’estil únic dels artistes, amb traços personals i una expressivitat que transmet emocions humanes. No obstant això, la IA és capaç d’imitar aquest estil amb una precisió sorprenent. A vegades, podem diferenciar-los per petits detalls, com la rigidesa de certes línies o la falta d’imperfeccions naturals, però cal anar amb compte: hui en dia, la frontera entre el que és humà i el que és generat per màquina és cada volta més difusa.

I tu, eres real?

Carmen Signes

Pregunta que li fa una fallera al seu company de trets orientals, i ell molt orgullós li contesta: “No, soc del Raval”.

Este és el motiu central de la il·lustració amb format de còmic.

Acompanya la il·lustració, motius molt emblemàtics del barri, com són la muralla, algunes cases del casc antic i, per descomptat, els famosos bunyols.

I BUNYOLS PER A QUANT?

NO, SOC DEL RAVAL !!!

I TU, ERES REAL ?

Falles als murs

@misterchanga (Víctor Valero)

Les falles i el Paste-Up, dues formes d’art urbà efímer.

La metxa de la IA

Carles Rosaleny

Mitjançant un cervell convertit en una metxa d’encendre petards, la intel·ligència artificial ens genera diferents sensacions: ens crema el cervell, ens fa explotar el cap, però també encén la creativitat.

El tractament de la imatge passa per un filtre de píxel que connecta amb el món digital.

ARTISTA FALLER

Ell còmic Manga és com una ona marina que inunda el món de les historietes amb aquest art japonés.

El dibuixant d’historietes mecànic

Joanot Escrivà

La IA ha fet possible l’existència del dibuixant d’historietes mecànic. Fa el treball, però sense enginy i sense gràcia.

(Il·lustració feta amb l’ajuda de la IA)

M ANGARRUFES A TORT I DRET

La Revolta del Raval

Carmen López DISSENYADORA GRAFICA

FALLERA DE RAVAL DE SANT AGUSTI

Davant d’uns camps secs, màquines que pensen per nosaltres i unes falles repetitives fetes per algoritmes, naix una resistència inesperada dins del casal del Raval.

Cullereta i la seua colla amb música, disseny i molt d’humor, idearan un programa capaç de neutralitzar la IA i retornar l’essència humana a la festa, a la natura i al pensament.

Un còmic que reflexiona, amb humor i esperit faller, sobre el futur de la creativitat humana."

(Com tot manga japonés, aquest còmic està maquetat d'igual forma: es comença a llegir pel final, i es va avançant cap a l'esquerra, fins a acabar en el que a Occident seria la primera pàgina).