Llibret Falla Nord Picassent 2026

20 26 falla NORD Picassent

Edita: Associació Cultural Falla Nord de Picassent

Depòsit Legal: V-468-2018

Coordinació i Equip de treball: Paula Boscà i López

Maquetació i portada:

Fotografies: A.C. Falla Nord de Picassent, Obtuart, Ortecaba

Equip de Publicitats: Lorena Martorell i Aguado, Esther Bravo i Tormo, Verónica Rodríguez i Hernández, Paula Boscà i López

Explicacions Falles: Vicente Sáez i Lezcano

Il·lustracions: Musilla Studio

Col·laboracions literàries: Maria Díaz-Santos Aparicio, Mariam Valiente, Francis López, Rubén Capella, Paula Boscà, Vicente Sáez, Vicent Boscà, Núria Sarraball,

Salvador Morató Sobrevela, Maria Martínez, Vicent Torres Aguado, Vicent Tronchoni, Clara Llums, Pepe Sanchis, José Luís Canela Pérez, Hugo Chinesta, Cosas Cucas, José Muñoz.

Tirada: 250

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2026.

Aquest llibret ha participat en els premis per al foment del valencià en els llibrets de Falles 2026 de l’Ajuntament de Picassent.

El present llibret participa en els premis de les lletres falleres 2026.

¡¡¡shhh!

Pròleg 05

APARTATTEMÀTIC

HISTÒRIC/SOCIAL 42

44 Les mirades silencioses que parlen fort

50 Trencar el silenci

54 La importància del silenci i la valentia de no callar

58 Silenci és nom de monstre

62 El soroll de la infància

68 Quan el silenci no és una opció

LOCAL 74

76 Bim-bom, mec-mec i altres sons del nostre poble

82 Shhhh per favor

86 Els sons de la Serra del Besori: una simfonia mediterrània entre Picassent i Llombai

90 Tararí, tararà... El “Conxa Arena”

94 El campanar: signe i llenguatge perdut

98 Els Sorolls del Cine

FALLES 102

104 L’experiència de les Falles per a les persones sordes: sentir la festa amb els ulls i el cor

108 El soroll de les falles

112 La pólvora i la seua simfonia

116 El silenci que Sona: La música fallera

122 El compàs del silenci i el soroll de la indumentària

126 La vida dels nostres casals

En aquest món boig, d’ansietat i de presses, d’estar eternament connectats entre nosaltres, de treball, horaris, tasques, metes no complides, ofecs i gent, més gent i més gent... hem deixat de valorar el silenci.

Ara callem tots. Schhhhhh...!!! Silenci, per favor.

Respirem.

U.

Dos.

A poc a poc.

Sentim com sona en el nostre interior.

Tres.

Quatre.

Com bomba el cor, com el nostre cos comença a ascendir i s’allunya de nosaltres.

Cinc.

Sis.

Estem volant, sobre la mar.

Lleugers, sense pressions, ho hem abandonat tot.

Set.

Huit.

Continuem volant, no se sent res. Tot queda arrere, tot es dissol.

Nou.

Ja no hi ha problemes, som amos de nosaltres mateixos.

Tenim el control, respirem, i és l’única cosa important.

Ment en blanc.

Ritme cardíac perfecte.

Deu.

I obrim els ulls.

¡¡¡shhh!comencem

El silenci és un dels grans poders que tenim. Potser estàs llegint això en el teu sofà, amb la tele apagada, el mòbil carregant-se en l’altra punta del saló. Però no, segurament tens el mòbil al costat, vibrant per cada missatge rebut, amb la tele a més de fons que et fa companyia i et distrau cada dos minuts perquè en la pel·lícula no para d’ocórrer coses. Potser també entra per la finestra el soroll sord dels cotxes del carrer, de la gent que parla molt alt, del teu veí que ha decidit posar a martellades un quadre i són les deu de la nit.

El silenci és un valor perquè hui dia és quasi impossible aconseguir-lo. De fet, estic convençut que ho hem abandonat, creiem que no és important. Perquè quan realment estem sols, ens entra la por, la soledat amenaça el nostre clatell, i correm a tornar al mundanal soroll del nostre dia a dia. El silenci és eixe valor que ha perdut el seu valor, injuriat per una civilització addicta a l’enrenou.

¡¡¡shhh!comencem 20 26 falla NORD Picassent

Pensa ara en un bosc, on estàs tu i ningú més, i només se sent el so del riu i de les fulles dels arbres bressolant-se pel vent. O les teues trepitjades per un poble de muntanya, de matinada, a l’empara sola dels fanals. O la mar xocant contra les roques un dia de pluja. Pagaríem -literalment- per poder gaudir d’eixos moments. Per molt enganxats que estiguem al soroll. Pagaríem, i la xifra no seria escassa.

Aquest llibre és una oda al silenci, un imperatiu, una ordre. És a dir basta i obligar al lector a la reflexió silenciosa de les coses. En primer lloc, analitzarem els beneficis del silenci i d’aïllar-nos de la nostra part més quotidiana i estressant en l’àmbit terapèutic, i també recomanarem zones i llocs pròxims a Picassent on podem trobar-ho. Parlarem dels problemes més sorollosos, per exemple, el que implica aquesta festa amb els veïns i veïnes, perquè la solució no sempre està a moure l’epicentre a un altre lloc; del soroll existent en la Sanitat Pública, on per molt que es “pregue silenci”, no para d’haver-hi confusió, per les llistes d’espera, per la necessitat de noves infraestructures i més personal. També demanarem silenci perquè s’està rodant, una cronologia del cinema més local. Tots aquests temes i molts més que envolten al silenci.

Ara parem-nos un instant. Reflexiona.

Estàs llegint.

I la lectura és individual, pròpia.

No la comparteixes amb ningú.

Eres tu enfront d’un llibre que només sona en passar les seues pàgines.

I eixe so, lluny de molestar, és reconfortant.

Per això t’anime que continues llegint, però amb la tele apagada, el mòbil en l’altra punta de l’habitació i amb un gat al costat que s’ha arraulit perquè se sent protegit. Així ho faig jo quan vull llegir, i aïllar-me de tots i de tot.

Així gaudiràs més aquest llibre.

I gaudiràs més de tu.

Per cert, una última cosa: quan arriben Falles, i ens abellisca eixir als carrers i cremar-les, recorda que el moment culminant i el més important de la festa és la cremà. I per a veure una fallar cremar, la millor forma és, en efecte, en silenci.

José Tena Tejado.

saluda AUTORITATS LOCALS

Benvolgudes falleres i fallers de la comissió Falla Nord:

A Picassent, com a tants altres pobles valencians, el mes de març ens porta la celebració de la festa fallera, una festa declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco l’any 2016. A l’ambient, ja es respira l’olor de la pólvora, s’escolta la música de banda i els casals són el punt de trobada dels fallers i les falleres, la que estos dies serà la vostra segona casa.

Un any més, torneu a demostrar com d’important és el treball en equip i no només dins de la vostra comissió, sinó també, amb coordinació amb les altres 7 comissions de Picassent, sempre de la mà de la Federació Junta Local Fallera.

Conxa García Ferrer

Alcaldessa

Per això, des de l’Ajuntament vos agraïm el vostre esforç per continuar mantenint viva la flama d’esta tradició valenciana per antonomàsia.

Venen els dies més importants on les Falles seran l’expressió màxima als nostres carrers. Vos demanem prudència, responsabilitat i respecte amb el veïnat. És el moment de disfrutar al carrer i al casal, de compartir festa i tradició. Ara ja podem dir que Picassent està en Falles i això és gràcies a totes i tots vosaltres.

Benvolgut món faller, és per a mi un honor dirigir-me a vosaltres com a president de la Federació Junta Local Fallera de Picassent.

En primer lloc agraïr la possibilitat que m’han oferit les comissions falleres d’estar al front d’aquesta Federació per tal de treballar i buscar el millor per a totes elles, una tasca de molta responsabilitat però que afronte amb molta il·lusió i determinació, junt a totes eixes grans persones que formen part d’aquesta Junta Local.

Federació és el nexe d’unió de les 8 falles, hem d’unificar els 8 criteris de forma que totes es senten representades en qualsevol acte que organitzem. És per això que vos demane més implicació, comprensió i paciència.

Les falleres i fallers som un motor cultural, festiu i econòmic molt important per al nostre poble. No debades som al voltant de 2000 persones que donem vida i engrandim qualsevol celebració que es realitze a Picassent durant els 365 dies de l’any. Si prenguerem conciència d’açò, no ens faria falta estar sempre demanant, però necesitem algo molt important, CONFIANÇA.

saluda FEDERACIÓ JLF

Aprofite per a felicitar tant a la Falla Carrer Nou Estació i Adjacents com a la Falla l’Ermita pel seu 45 aniversari, fet que els fa mereixedores del “Distintiu/Bunyol d'Or i Brillants ab Fulles de Llorer”.Ja només hem queda desitjarvos que, “en crisma i coneixement”, disfruteu al màxim de nostres festes Josefines.

“Vixca Sant Josep, vixquen les falles i vixca Picassent!”

A la vostra disposició Fernando

Aguado Gómez

President de la

Federació Junta Local Fallera de Picassent

President:

Fernando Aguado Gómez Vicepresident 1r i Tresorer: Miguel Angel Martínez Hervás Vicepresidenta 2a i Secretària: Sandra Ripoll Tronchoni Vicepresidenta 3r i Vicesecretària:

Aroa Valero Avilés Vicepresident 4t i Delegat de Protocol: José Albert Carillo Vicepresidenta 5è i Delegada d’Esports:

Ana Belén Marín Honduvilla Vicepresident 6è i Delegat de Festejos:

Eduardo Vicente Silla López Vicepresidenta 7a i Delegada de Junta Central: Manoli de la Cruz Martínez Vicepresident 8a i Delegat d’Infantils: Alejandro Muñoz Gómez Delegats de Protocol: Amada Martorell López

Miguel Ángel Tarazona Muñoz

Jose Antonio Gavaldà Rodríguez Cristina Tronchoni Tronchoni Delegats d’Esports: Juan José Bosch Carrasco Rubén Delamo Hervás Tomás Perea Navarro

Miguel Aguado Olivares Delegació de Festejos: Andrea Soria Tronchoni

Isabela Pastor Ibánez

Maria Elisa Carrasco Gil

Lara de la Cruz Cabido Delegació d’Infantils: Elena Cáceres Obiol

Luis Carratala Gemio

Zaida Salvador Flores 9

saluda PRESIDENT

Benvolguda comissió,

Hui em dirigisc a vosaltres amb l’immens honor d’assumir la presidència d’esta gran comissió, una comissió que, al llarg dels anys, ha sabut elevar el significat de la nostra festa fins a convertir-lo en un verdader llegat de passió, tradició i sentiment compartit.

La il·lusió que m’acompanya en este nou camí naix de la certesa que formem part d’una cosa extraordinària: una família unida per la cultura, pel foc purificador, per l’art efímer i per l’emoció de viure cada instant com si fora irrepetible. Nostra comissió ha demostrat sempre que les tradicions no es guarden en vitrines: s’honren vivint-les, treballant per elles i transmetent-les amb orgull als qui venen darrere. Cada passacarrer, cada sopar, cada quedada en el casal ens recorde que la força de la nostra comissió resideix en la unió i en la cordialitat que sempre ens ha definit. Us convide a viure-ho tot amb el saber estar que tant ens distingeix, portant amb dignitat i elegància els nostres vestits de gala, conscients que representem no sols a una Falla, sinó a una història que continua escrivint-se amb nosaltres.

I que la pólvora, eixe so que desperta emocions que només un faller o una fallera pot entendre ressone en l’aire, que l’essència de la nostra festa i la seua aroma ens recorde qui som i per què continuem reunint-nos any rere any al voltant del foc que ens uneix.

A tots i totes vosaltres, grans i xicotets, gràcies pel vostre compromís, el vostre entusiasme i el vostre lliurament. Que este siga un any inoblidable, ple d’emoció, d’alegria compartida i de moments que enfortiran encara més els llaços que ens fan família.

Ara, vull dedicar unes paraules molt especials als qui m’acompanyaran de forma tan significativa en este camí.

A Esther, la nostra Fallera Major, gaudeix del teu any, eixe que tant esperaves i que per fi ha arribat. Riu, plora, balla… amb tant ímpetu, com si ningú et mirara. Viu-ho al màxim i guarda en la teua memòria cada moment i en el cor, cada sentiment.

A Alexia, la nostra Fallera Major Infantil, que ens recorda amb la seua alegria i espontaneïtat que les Falles també són màgia, innocència i somnis que comencen a complir-se. Que enguany siga per a tu un tresor de records feliços que t’acompanyen tota la vida.

I a Julio, el nostre President Infantil, un exemple d’entusiasme, responsabilitat i amor per la nostra festa. La teua energia contagiosa ens recorda per què val la pena tant d’esforç.

Caminem junts, amb orgull i amb el cor encés, cap a unes Falles que prometen ser úniques.

Visca València, visca la nostra tradició i visca la Falla Nord!

Atentament,

David Harana i Pérez

President Falla Nord 2025-2026

junta DIRECTIVA

President:

David Harana i Pérez

Vicepresident Festejos:

José Luís Canela Pérez

Vicepresident Falla:

Rubén Gómez i Gómez

Vicepresidenta Infantils:

Noelia Senabre i Camarena

Vicepresidenta Protocol:

Laura Vioque i San Ruperto

Vicepresident

Manteniment Casal:

Cèsar Cordellat i Ibañez

Secretaria

Pilar Aguado i Carretero

Josep Llorens i Armero

Tresorer

Julio Hernández i Aviñó

Delegats tresoreria

Enrique Ródenas i Ros

Pilar Aguado i Carretero

DELEGACIÓ LOTERIES

Miguel Ángel Martínez i Hervás

DELEGACIÓ CENS I RECOMPENSES

Luis Pròsper i Fernández

Eva García i Fernández

DELEGACIÓ DE FESTEJOS

Jose Luís Canela i Pérez

Paula Boscà i López

Pepe Labuiga i Albert

Raquel Argente i Ródenas

Sonia Tortosa i Pardo

David Castro i Muñoz

Enrique Ródenas i Ros

Carlos Quiles i Fortuny

DELEGACIÓ DE JUVENTUT

Sandra Soler i Pastor

Marta Soles i Pastor

Natalia Campos i Muñoz

Alba Martínez i Albert

Paula Miguel i Albert

Lucia Chanza i Diaz

Carolina Córdoba i Aranda

Merche Miguel i Albert

Carlos Quiles i Fortuny 20 26

DELEGACIÓ D’ESPORTS

DELEGACIÓ D’INFANTILS I CARROSSES

María Mercedes Aguado i Albert

Amada Martorell i López

Montse Aguilar i Moreno

Mireia Martín i Bravo

Sara Cristina Mahjoub i Anaya

Eva García i Fernández

DELEGACIÓ PLAYBACKS

Elena Hernández i Aguado

DELEGACIÓ

PROTOCOL, PROCLAMACIÓ, PRESENTACIÓ I INDUMENTÀRIA

Herminia Hervas i Chulvi

Silvie Lucas i Moldero

Mónica Senabre i Camarena

DELEGACIÓ LLIBRET I PROMOCIÓ DEL VALENCIÀ

Paula Boscà i López

DELEGACIÓ PUBLICITATS

Paula Boscà i López

Lorena Martorell i Aguado

Esther Bravo i Tormo.

Veronica Rodríguez Hernández

DELEGACIÓ XARXES SOCIALS, RELACIONS EXTERNES, APP I PREMSA

Paula Boscà i López

DELEGACIÓ DE FALLA

Pepe Sanchis i Herrera

José López i Ibáñez

DELEGACIÓ MANTENIMENT DE CASAL

Cèsar Cordellat i Ibáñez

FEDERACIÓ JUNTA

LOCAL FALLERA DE PICASSENT

Miguel Ángel Martínez i Hervás

Amada Martorell i Lopez

Cristina Tronchoni Tronchoni

Estimada comissió, hui és un dia molt especial per a mi. Poder dirigir-me a vosaltres com a Fallera Major de la Falla Nord és un somni fet realitat i una emoció que em costa expressar amb paraules. Des de menuda he viscut les Falles amb il·lusió, admirant la nostra festa, i mai hauria imaginat que arribaria a viure aquest moment tan màgic.

saluda FALLERA MAJOR

Ser fallera és molt més que lluir un vestit o mostrar una banda; és sentir la pólvora al cor, emocionar-se amb la música, riure amb els amics i compartir moments únics amb la gran família que formem tots junts.

Vull donar les gràcies a tota la meua comissió per fer gran la nostra falla cada dia, per la vostra dedicació, treball i entusiasme. Gràcies també a la meua família i als meus amics i amigues, per estar sempre al meu costat i per donar-me força en aquest any tan especial.

Promet viure cada acte amb alegria, respecte i orgull per la nostra tradició. Hui comença una etapa que guardaré per sempre al meu cor.

Amb tota la meua estima i emoció, només em queda dir:

Fallera Major Falla Nord 2025-2026

comissió MAJOR

Abad Cerdá Arturo

Acevedo Prieto Moisés

Aguado Aguado Jorge

Aguado Albert Merce

Aguado Baixauli Carlos

Aguado Baixauli Ana Isabel

Aguado Carretero Pilar

Aguado Delamo María Cristina

Aguado Domínguez Domingo

Aguilar Moreno Montserrat

Alamar Tarín David

Albert González Adriana

Albert Paños María Dolores

Albert Romaguera Maria Dolores

Albert Serra Dolores Susana

Alegre Fernández Javier

Alfonso Ferrandis Alejandro

Almazán Zaragoza Lara

Álvarez Martin Ana Isabel

Aparisi Martinez Jonatan

Aranda D´Angelo Claudio

Aranda Martínez Maria Sonia

Argente Rodenas Raquel

Arribas Albert Víctor

Asensio Migallon Alba

Atanasio Torrente Sergio

Barba Fernandez Sigrid

Barbero Manzano Jordi

Barrachina Santana Pablo

Battaglino Cervera Davide

Battaglino Cervera Chiara

Belenguer Belenguer Eugenio José

Belenguer Ramírez Juan

Belenguer Real Raquel Dolores

Belenguer Real Susanna

Benavent Corts Jesus

Berjillo Olivares Juani

Bernal Tronchoni Juan Carlos

Besalduch Aguilar Rubén

Besalduch López Marc

Biedma Agustin Miaria

Boscà López Sento

Boscà López Paula

Bosch Garcia Fernando

Bosch Tomas Francisco José

Bravo Tormo María Esther

Bueno Rivera Claudia

Cabello Aguado Paula

Camarena Valero Josefa

Camarena Valero Maria

Campos Muñoz Natalia

Candela Pérez Elia

Canela Grigelionyte Javier

Canela Pérez José Luis

Capella Ortiz Arantxa

Carbonell Escuin Suhayla

Casanova Sevilla Sheila

Castillo Murcia Laura

Castro Muñoz David

Catalinoiu Elena

Chanza Diaz Angel

Chanza Diaz Lucia

Cicchino German

Claver Mercader Maria Vanesa

Collado Piles Belén

Colmenares Albert David Felipe

Company Perez Carlos

Corchuelo De Lamo Mireya

Corchuelo Maldonado Diego Yesid

Cordellat Ibáñez Cesar

Cordellat Triguero Carla

Córdoba Aranda Carolina

Córdoba Martin Joaquín Francisco

Cortes Mico Claudia

Cotrina Acevedo Rubén

Cuenca López Marta

Cusso Cantizano Sergi

Dasí Chisbert Luis

Dasí De La Vega Alba

Dasi Sanchez Daniela

Dassoy Mateu Maria Ángeles

De La Vega Parets Yolanda

De Lamo Serrano María Teresa

Delamo Garcia Ruben

Delgado Quirós José Vicente

Diaz Cerda Marc

Dolz Gaya Alejandro

Donoso Lahiguera Alicia

Dusantoy Garcia Jose Angel

Enríquez Soria Carmen

Esparza Herrero Francisca

Esparza Herrero Paula

Esparza Herrero Maria José

Esparza Martínez Samantha

Fabregues Tronchoni Marc

Fabregues Tronchoni Pau

Fernández Adán Eva

Fernández Pérez Belén

Ferrandis Garrido Pilar

Fito Aznar Adrian

Flores Llinares Veronica

Flores Llinares Desiree

Flores Polo Maria Isabel

Galdón Tudela Anna Elisa

García Fernández Eva

Garcia Fortuny Mara

Garcia Garcia Xavier

Garcia Marin Enrique

Garcia Martinez Silvia

García Muñoz Laura

Garcia Oliver Beatriz

García Ruiz Juan

Garcia Torrome Sandra

Garrido Jimenez Jorge

Gasco Fernandez Jose Carlos

Gasco Palau Jose Joaquin

Georges Martínez Paola

Gil Sempere María Rosa

Gimeno San Bernardo Maria De Los Llanos

Gimeno San Bernardo Amparo

Gómez Belenguer Carmen

Gómez Fernández Sergio

Gómez Gómez Rubén

Gómez Millán Mari Carmen

Gomez San Luis Sergio

Gonzalez Felguera Alberto

Gonzalez Felguera Adrian

Gonzalez Jimenez Jose Antonio

Gonzalez Ortiz Christian

Gonzalez Peralta Kiko

González Senabre Aarón

González Senabre Rubén

González Toledo Emma

Grigelionyte Konstantinaviciute Aurelija

Grueso Ribelles Yolanda

Gurillo Nieva Lorenzo

Harana Pérez David

Hernández Aguado Elena

Hernández Arias Pilar

Hernandez Aviño Julio Jose

Hernandez Diaz David

Hernandez Garcia Luis

Hernandez Ramirez Daniel

Hernandez Robles Jose Carlos

Hernandez Robles Fatima

Hervas Chulvi Herminia

Hervas Chulvi María

Hurtado Cintas Inma

Ibañez Alvarez Iker

Ibañez Nuñez Maria

Ibáñez Soria Mati

Ivars Cordellat Alicia

Ivars Segarra Jose

Izquierdo Plaza Juan Jose

Jericó Sobrevela María Belén

Jimenez Lamas Javier

Jurado De Fez Pilar

Kudelyte Erika

Labuiga Albert José

Labuiga Rodas Aitana

Lara Parra Cesar

Laurentiu Balnius Adrian

Laza Mendoza Pau

Legazpe Moya Aida

Leon Llacer Alba

Leonhardt Ortiz Maria

Llorens Armero Josep

Llorens Tormo Marina

López Argudo Guillermo

Lopez Bayarri Vera

López Bono Marta

López Ibáñez José Manuel

Lopez Llacer Victor Manuel

López Martínez Silvia

López Miguel Mireia Del Carmen

López Muñoz María José

López Muñoz Lorena

López Parra Francisco

López Ruiz Alba

Lopez Simo Samuel

López Simó Sandra

López Soriano Iván

Lorente Almansa Tamara

Lozano Caravaca Yoel Alberto

Lucas Moldero Silvia

Machancoses Puchalt Irene

Mahjoub Anaya Sara Cristina

Mancebo Lopez Ainoha

Mari Real Maria Ángeles

Mari Senabre Claudia

Marín Carmona Eduardo

Marín García Adrián

Marquez Martinez Micaela

Marti Sanchis Sandra

Martin Bravo Mireia

Martinez Aguado Nicolau

Martínez Albert Pau

Martínez Albert Alba

Martínez Almudever Pablo

Martinez Bernalte Aitana

Martinez Escribano Josué

Martinez Escribano Indra

Martinez Felguera Tamara

Martínez García Samuel

Martínez Hervas Miguel Ángel

Martinez Hurtado Guillem

Martínez Martorell Carmen

Martinez Perez Silvia

Martorell Aguado Francisco Javier

Martorell Aguado Lorena

Martorell Chanza Juan Jose

Martorell López Amada

Martorell Monzo Adrián

Mateo Aparicio Borja

Mateu Aguado Vallivana

Mendoza Albert José

Mendoza Albert Cristina

Mendoza Vargas Isabel

Merce Mateu Marta

Meroño Bori Ester

Mesa Biosca Laura

Miguel Albert María Carmen

Miguel Albert Merche

Miguel Albert Paula

Miguel Tronchoni Adrian

Mínguez Nieto Susana

Molina Gonzalez Javier

Molina Ibáñez Alex

Molina Ibáñez Marc

Molina Romero Juan Carlos

Molina Serrano Irene

Montero Álvarez Silvia

Morales Baño Laura

Morcillo Fernandez Maria Pilar

Moya Herrero Zulema

Muñoz Heredia Araceli

Muñoz Lopez Paula

Muñoz Simo José

Muñoz Vila Berbabé

Naharro Ballester Ursula

Navarrete Ilundain Gonzalo

Navarro Aguado Carlos

Navarro Jimenez Jorge

Nieto Labrosa Mercedes

Núñez Sarrio Clemente

Núñez Tronchoni Borja

Núñez Tronchoni Irene

Olivares De La Varga Melanie

Ortiz Quesada Tamara

Palacios Sanchis Mario

Paniagua Sanchez Ines

Pascual Castro Marta

Pascual Mendes Maria Consuelo

Pastor Cañete Beatriz

Pastor Hernandez Pau

Pelayo Diaz Susana

Peloche Rosell Patricia

Perez Bou Raquel

Perez Silva Fabiola Valentina

Piera Vila Jose Vicente

Primo Albert Concepción

Primo Belenguer Alicia

Primo Serra Jose Miguel

Prosper Dassoy Celia

Prosper Estelles Luis

Provecho Grueso Carla

Quesada Baltanas Miguel Ángel

Quesada Jurado Marcos

Quesada Jurado Irene

Quiles Fortuny Carlos

Quiles Fortuny Vanessa

Quiles Fortuny Carmen

Raga Cuesta Juan Carlos

Ramirez Garcia Sheila

Ramis Alba Laura

Ramos Blanco Maria Elena

Real Sanchis Adrián

Real Torres Francisco

Redolar Cordellat Cristóbal Miguel

Redolar Sanchez Maria

Ribeiro Mari Aroa

Rodas Tolosa Rosario

Rodenas Ros Enrique

Rodenas Sánchez Alejandro

Rodenas Sánchez Andrea

Rodriguez Hernandez Veronica

Rodríguez Primo Alex

Rodríguez Primo Irina

Romero Parreño David

Ros Milla Maite

Rosales Martinez Paula

Rosales Salido Noah

Rubio Felguera Carlos

Rubio Sánchez Iván

Rubio Sánchez Jesús

Ruiz Gomez Emilio

Ruiz Perea Miriam

Salido Martorell Maria Teresa

Salvador Ibarra Laura

Sánchez De La Iglesia Vicenta

Sanchez Martinez Lucia Alejandra

Sánchez Torres Alicia

Sanchis De Rivas Héctor

Sanchis Gómez Hugo

Sanchis Gómez Raúl

Sanchis Herrera José Francisco

Sanchis Herrera Vicenta

Santamargarita Albert Nieves

Sanz López Carla

Sebastian Sanchez David

Segarra Donoso Olga

Segarra Perez Raul

Segura Albert Ruben

REGINES

REGINA DEL FOC:

Mireia Martín i Bravo

REGINA DE LA FESTA:

Noelia Senabre i Camarena

REGINA DE LA MÚSICA:

Sara Cristina Mahjoub i Anaya

REGINA DEL MONUMENT:

Pilar Aguado Carretero

REGINA DE LA POESIA:

Cristina Tronchoni i Tronchoni

Selma Lucas Cristofer

Selma Santa Margarita Dani

Senabre Camarena Noelia

Senabre Camarena Mónica Maria

Silla Prosper Laia

Silla Prosper Mª Magdalena

Simo Caballero Noelia

Simón Aguado Lucia

Soler Pastor Sandra

Soler Pastor Marta

Soliva Checa Silvia

Soriano Muñoz Maite

Stiglauer Gardella Martin

Tamarit Primo Emma

Tarazona Silla Didac

Teruel Artacho Cristina

Toledo Soria Saray

Torres Almagro Adan

Torres Zaragoza Aitana

Tortosa Pardo Silvia

Triguero Aguado Lorena

Tronchoni Cervera Inmaculada

Tronchoni Tronchoni Cristina

Valera Lapeña Alain

Valero Morcillo Julia

Valiente Ferrer Ángela

Valiente Ferrer María Amparo

Valiente Lopez Blanca

Velando Ruiz Alba

Vila Arbona Jordi

Villalba Rubio Iván

Villena Martínez María

Vioque Sanruperto Laura

la nostra FALLA GRAN

ARTESÀ FALLER: Josemi Gasent

INTRODUCCIÓ:

Més prop que lluny hi ha un poble, que està fart d’estar fart Perquè mentre ens ofegàvem, algú estava “dinant”. Perquè mentre ploràvem, algú ens volia enganyar, i mentre llevaven el fang, algú el tractava d’aprofitar. Perquè mentre éssers humans s’ajudaven, construint un pont de Solidaritat, qui havia d’estar no estava, i qui estava ens va salvar. Gràcies.

Més prompte que tard coneixerem, el que de veres va passar. On estaven els que no estaven, i perquè no van avisar. Gràcies a una jutgessa, que malgrat les amenaces, va decidir investigar. Si ens passà perquè som de poble, o sols per irresponsabilitat, de qui tenia les competències, i es va llavar les mans.

gran

explicació FALLA GRAN

1. Cada any, el poble de Puntes, guardona a les persones i institucions que s’han distingit pel seu treball pel poble, nomenant-los fills de puntes predilectes.

3. El poble de Puntes conta en edificis emblemàtics amb un estil arquitectònic propi. Cal destacar l’immoble on s’ha ubicat el govern autonòmic, és una autèntica casa de Puntes.

2. Com que l’economia va sobre rodes, el trànsit rodat és molt intens. Les 24 hores, són hores punta.

4. Alguns sols venen al poble per la seua gastronomia. Venen, dinen i se’n van de puntes.

5. La residència de la 3 edat és l’enveja de la contornà. Tenen piscina, i els dissabtes ball. Ací no s’apliquen protocols, contraris a la igualtat. La coneixen com “Punta Cana”.

6. Culturalment, el poble de Puntes té una activitat frenètica.

Després de Titànic, on les puntes d’un iceberg, van tindre un protagonisme decisiu en el desenllaç final, ara estan rodant una pel·lícula amb estreta col·laboració en l’UCO. Huit cognoms punters.

7. Malgrat la pèrdua d’algunes oportunitats, com la giga factoria de bateries elèctriques que ha anat a parar a Sagunt, Puntes ha sigut bressol d’innumerables invents tecnològics. De segur que han sentit parlar, del punter làser.

8. La joventut de Puntes està molt arrelada al poble. A la seua cultura, a les seues tradicions, i a la seua llengua. Tant que no perden ocasió de traure el poble que porten dins.

explicació FALLA GRAN

9. Tots els anys, organitzen a Puntes, l seu reconegut concurs mentides creatives. Tant el concurs, com la televisió local, tenen la mateixa direcció.

10. En festes munten una fèria, que li diuen el puntiferio. Venen autoritats de tots els llocs, i se’ls fa una recepció com toca. Això si, han d’avisar.

(Nota de l’alcalde de Puntes: Té collons, eixe dia sí que avisen.)

11. Al poble sols hi ha un bar-restaurant, el ventorrillo. Lloc de reunió dels fills i filles del poble.

12. Al poble de Puntes la Policia Local, és molt local. Està en el TOP 10 de les policies locals de l’estat, que més multes posen. Tenen fama de ser molt puntosos

13. Després de les darreres eleccions, per a empadronar-se cal fer un Test de Puntualitat.

14. Mantenint una tradició molt arrelada, el campanar de Puntes, no dona els quarts ni les mitges. Sols dona les hores en punt.

15. La idiosincràsia del poble, dins la qual cal destacar la ironia i el sarcasme, no sols amenitza reunions, també ha servit per a dur al poble una megafactoria americana d’afiler de llapisseres. Reconeixent al poble la seua capacitat per a traure puntes.

CRÍTICA LOCAL

Un bon dia als parcs de Puntes, van aparéixer pedres gegants, ningú sabia d’on havien eixit, però sabien que no estaven abans.

Uns deien que eren meteorits, altres que càlculs renals, però testimonis de la seua arribada apuntaven al consistori municipal.

Quan el poble se’n va adonar esclataren de goig i alegria.

“Això era el que necessitàvem per a millorar el dia a dia”.

26

programa D’ACTES FALLERS

Dissabte 21 de febrer–

Concurs de Truites a la més original.

Diumenge 22 de febrer –

A les 10.00 h Esmorzar de baix braç al casal.

A les 10.30 h Repartida del Llibret per la barriada amb la nostra xaranga “Bufanotes”

14.00 h Dinar al Casal i jocs de taula.

Dissabte 28 de febrer –

CRIDÀ

A les 10.00 h Esmorzar de baix braç al casal.

14.00 h Dinar al Casal.

Diumenge

1 de març –

A les 10.30 h Penjada de banderes als Presidents i Fallers Majors 2026.

A les 14.00 h Dinar de baix braç al casal, jocs de taula.

Dissabte 7 de març –

A les 10.30 h Penjada de banderes als Presidents i Fallers Majors 2026.

A les 14.00 h Dinar de baix braç al casal, jocs de taula.

Dissabte 14 de març -

Nit de paelles. Tardeo amb la xaranga i DJ.

Divendres 13 de març –

A partir de les 09.00 h Plantà de la Falla Gran 2026. Començarem amb la tirada de grua dels ninots del remat.

Dissabte 14 de març –

Benvinguda a les falles 2026 amb DJ Marcos Cano.

Seguirem amb la Plantà de la Falla Gran..

Diumenge 15 de març – PLANTÀ

A les 10.30 h Esmorzar al casal, a continuació, Plantà de la Falla Infantil 2026, “SHHHHHHHH!!!”. També seguirem amb la Plantà de “Benvinguts al poble de... puntes!”, la nostra Falla Gran.

A les 14.00 h Dinar al Casal a càrrec de la Falla, arròs en fesols i naps.

A les 18.00 h Berenar pagat a càrrec dels nostres representants 2026.

A les 00.00 h Nit de l’alba.

NOTA INFORMATIVA

- La falla es reserva el dret de canviar el programa d’actes.

- En finalitzar les revetles i qualsevol acte nocturn, l’Associació Cultural Falla Nord de Picassent, NO organitza cap acte on es puga afectar el descans dels veïns i veïnes fins a l’hora dels esmorzars.

-  Per a participar en els actes fallers, s’haurà de respectar en tot moment les recomanacions i normes de l’Associació Cultural Falla Nord de Picassent.

- Els coberts per a esmorzars, dinars, berenars o sopars, hauran de ser portats pels fallers i falleres per tal de reduir el consum de plàstics innecessaris.

Dimecres 18 de març –OFRENA DE FLORS

A les 10.00 h Esmorzar al casal.

Dilluns 16 de març –PREMIS

A les 10.00 h Esmorzar al casal.

A les 11.30 h Concentració al casal vestides de falleres i fallers i cercavila.

A les 14.30 h Dinar al casal.

A les 17.30 h Concentració al casal per anar a per les nostres Falleres Majors per acudir a l’Entrega de Premis de les Falles 2026.

A les 19.00 h Lliurament de Premis Falles 2026, a la plaça de l’Ajuntament.

A les 22.00 h Sopar al casal.

A les 23.30 h Discomòbil amb DJ Vibra Espectaculos.

Dimarts 17 de març – CAVALCADA DEL NINOT

A les 10.00 h Esmorzar al casal.

A les 11.30 h Concentració al casal amb brusó i cercavila.

A les 14.30 h Dinar al casal. Macarronà a càrrec dels nostres representants 2026.

A les 17.30 h Concentració al Casal disfressades i disfressats per acudir a la Cavalcada del Ninot.

A les 19.00 h Eixida des de la Plaça de l’Ajuntament.

A les 22.00 h Sopar al casal

A les 23.30 h Discomòbil DJ Carlos Sánchez

A les 11.30 h Concentració al casal vestides de falleres i fallers i Cercavila.

A les 14.30 h Dinar al casal.

A les 17.00 h Concentració al casal.

A les 17.30 h Eixida del casal per acudir a l’Ofrena de Flors.

A les 19.00 h Ofrena de Flors 2026, per l’itinerari de costum.

A les 22.30 h Sopar al casal.

Dijous 19 de març –DIA DE SANT JOSEP

A les 09.30 h Esmorzar al casal.

A les 10.30 h Concentració al casal per acudir al trasllat i Missa de Sant Josep.

A les 11.30 h Concentració de les huit comissions de Picassent a la plaça de l’Ajuntament.

A les 12.00 h Missa de campanya a l’Ermita.

A les 14.30 h Dinar al casal.

A les 17.00 h Vesprada de jocs per a la Comissió Infantil.

A les 20.30 h Cremà de la Falla Infantil 2026 “SHHHHHHHH!!!”.

A les 21.30 h Sopar al casal (comissió adulta i comissió infantil).

A partir de les 23.00 h Cremà de la nostra Falla Gran 2026 “Benvinguts al poble de... puntes!”,

acomiadament FALLERA MAJOR 2025

A tota la comissió, gràcies per fer-me sentir estimada des del primer moment.

Benvolguda comissió de la Falla Nord,

Pareix que fora ahir i ja ha passat un any. Hui arriba el moment d’acomiadar-me de vosaltres com a Fallera Major, i tot i que el nostre regnat ha sigut més curt del que esperàvem per culpa de la DANA, puc dir amb el cor a la mà que l’he viscut amb la mateixa intensitat —o fins i tot més— que si haguera durat un any sencer. Ha sigut breu, sí… però immens.

Malgrat totes les dificultats, hem demostrat que som una comissió forta, unida i capaç de tornar-se a alçar sempre. I com a prova d’eixa força col·lectiva, els premis que ja formen part de la història de la Falla Nord. Reconeixements que reflecteixen no sols treball, sinó passió, dedicació i un amor immens per la nostra festa. Cada premi ha sigut un orgull compartit, un crit d’alegria i un record que guardaré per sempre.

Gràcies per fer-me costat en un any tan especial i tan diferent. He vist en vosaltres treball en equip, entrega i una força admirable. Som una família.

A la meua família i al meu home David, gràcies per estar sempre, per aguantar nervis, presses i incerteses, per celebrar cada pas i per ajudar-me a viure este regnat amb un somriure, fins i tot en els moments més complicats. Sense vosaltres, res d’açò hauria sigut igual.

Als amics, antics i nous, gràcies per acompanyar-me, per fer-me sentir recolzada i per compartir amb mi cada instant, cada acte i cada premi. Sou una part imprescindible d’este record.

I com no, als qui han compartit amb mi aquest 2025. Carla, Alejandro i José, gràcies de tot cor. També a les meues increïbles companyes de regnat de les comissions germanes: Carla, Aroa, Yolanda, Marta, Susi, Tania i Isabela. Gràcies per compartir estes setmanes tan intenses. Hem rigut, hem corregut, hem improvisat i hem viscut moments que no oblidarem mai. Algunes

aventures no duren tant com voldríem, però deixen empremtes per a tota la vida i la nostra, ja està escrita.

També vull dedicar unes paraules molt especials a les Falleres Majors del 2026

Esther i Alexia: enhorabona, de tot cor. Us espera un any meravellós, únic i ple de moments que quedaran gravats en la vostra memòria per sempre. Disfruteu cada segon, cada acte i cada abraçada. La Falla Nord sabrà cuidar-vos tant com ho ha fet amb mi.

Hui tanque esta etapa amb orgull, amb emoció i amb el cor ple de moments que mai oblidaré. I malgrat tot el que ha passat, o potser precisament per això, este regnat ha sigut per a mi perfecte.

I ara sí, amb tota la força que caracteritza la nostra comissió:

VISQUEN LES FALLES I VISCA LA FALLA NORD

Per sempre.

La vostra Fallera Major 2025

falla GRAN i RELACIÓ PREMIS

Lema: A L’atac

Artista Faller: Josemi Gasent

Guió i crítica: Adrián Escolà

1r Premi Foment i ús del valencià

1r Premi Llibret

22é Premi Promoció i Ús del Valencià en els llibrets de falla de la GVA

1r Premi Votació popular ninot falles grans

1r Premi Crítica local falles grans

1r Premi Ninot crítica local falles grans

1r Premi Ingeni i gracia falles grans

1r Premi Falla gran. Millor falla gran del municipi de Picassent

record FALLES 2025

recullFOTOGRÀFIC

APARTATTEMÀTIC

shhh!lenci amb HIS TÒRIA SOCIAL

APARTATTEMÀTIC

Vivim en una època en la qual el soroll sembla omplir cada espai: les xarxes socials, els missatges constants, els podcasts i la pressió d’opinar ens han acostumat a no suportar els silencis. Allò que abans es considerava un respir ara sembla un luxe estrany. Tanmateix, el silenci —aqueix moment incòmode que a vegades evitem— continua sent una de les formes més profundes d’expressió humana.

En l’àmbit de la salut mental, el silenci té un paper revelador: allò que callem, allò que triem guardar o allò que no ens atrevim a dir comunica tant com allò que expressem. A vegades protegeix i altres pesa, però sempre transmet un missatge.

El silenci com a forma d’expressió:

Des del prisma psicològic, el silenci és un component de la comunicació tan important com la paraula. Cada persona té una manera particular d’habitar-lo: alguns l’utilitzen com a refugi per pensar o calmar-se, mentre altres l’empren per evitar el conflicte, amagar la por o sostenir el dolor.

Lluny de ser absència, el silenci pot ser presència plena. Per exemple, en l’espai terapèutic apareix amb freqüència i revela molt més del que sembla: pot ser un gest de respecte cap al propi procés, una pausa necessària per ordenar emocions, o una manera inconscient d’evitar allò que fa massa mal per ser anomenat.

shhh!lenci amb HIS TÒRIA SOCIAL 1.1

Les mirades silencioses parlenque fort

Maria Díaz-Santos Aparicio Psicòloga

APARTATTEMÀTIC

El silenci que ens fa mal i el silenci que ens cuida:

No tots els silencis són iguals, ni són saludables; alguns curen i altres emmalalteixen. Pot ser descans, pausa, contenció o convertirse en una forma d’aïllament, en una barrera invisible que impedeix l’encontre amb els altres i amb un mateix.

Des de xicotets, moltes persones aprenem a callar les nostres emocions i escoltem frases com: “no plores”, “no t’enfades”, “no digues això”. Així, el silenci esdevé un mode de supervivència emocional: una manera d’evitar el rebuig o la incomoditat aliena. Tanmateix, quan es manté durant anys, es transforma en un pes que desgasta.

Reprimir emocions no fa que desapareguin i el cos les manifesta d’altres formes: tensió muscular, insomni, ansietat o dolors sense causa aparent. Això passa perquè quan no expressem allò que sentim, el cos ho fa per nosaltres.

Reconèixer quan el silenci ens protegeix i quan ens limita és un pas important en la cura de la nostra salut mental. Per tant, expressar-se no significa parlar sense parar, sinó trobar una manera saludable de posar veu al que sentim. Callar, alhora, no implica repressió, sinó respectar els propis temps.

Soroll exterior i interior:

Vivim envoltats de soroll, no només de la ciutat o de les pantalles, sinó també del soroll intern: pensaments que no s’aturen, exigències, comparacions, preocupacions. Aquesta falta de silenci —extern i intern— afecta directament la nostra salut mental.

En aquesta societat híper-connectada, el silenci es confon amb buit o inutilitat, però el silenci és presència. De fet, és l’espai on la ment descansa, on l’emoció pot escoltar-se sense distracció.

Cultivar el silenci interior no requereix grans esforços; n’hi ha prou amb petites pauses diàries: respirar uns minuts, mirar per la finestra sense propòsit, apagar les notificacions… Són gestos simples que ens ajuden a reconnectar amb l’essencial i reduir el soroll emocional.

Per tant, el silenci conscient no és aïllament, sinó autocura: permetre’ns existir sense l’obligació de produir o respondre és reconnectar amb la calma que habita sota el soroll.

Reconèixer quan el silenci ens protegeix i quan ens limita és un pas important en la cura de la nostra salut mental

Les mirades que parlen:

Hi ha silencis que s’expressen en una mirada i que poden contenir tristesa, tendresa, cansament, amor o resignació. En la comunicació humana, la comunicació no verbal —la postura, el to, el gest— revela emocions que la ment encara no s’atreveix a reconèixer.

En l’espai terapèutic, això es veu amb freqüència: la persona diu “estic bé”, però les seues espatlles cauen, la seua veu tremola o la seua mirada s’apaga. És llavors quan el silenci parla amb més força.

Aprendre a llegir aquestes mirades silencioses, a escoltar el que no es diu, és un acte profund d’empatia. En la vida quotidiana, també podem exercitar-ho: observar sense jutjar, acompanyar sense pressionar, permetre que l’altre tinga el seu temps perquè, a vegades, estar present en silenci és la manera més genuïna d’acompanyar.

Entre el silenci i la paraula, l’equilibri necessari:

L’expressió emocional saludable no consisteix a parlar sense filtre, sinó a trobar el moment i la forma adequats per comunicar el que sentim. Ser una persona sincera no és el mateix que dir-ho tot: sovint, la veritat necessita reposar abans de ser dita, i el silenci esdevé una forma de cura.

Encara que hi haja silencis que protegeixen, també n’hi ha que fan mal. En ocasions, certs temes es tornen tan delicats —com una pèrdua, un dol o una ferida recent— que ningú s’atreveix a esmentar-los. Tanmateix, no preguntar o no anomenar també pot generar distància i soledat.

El benestar emocional es construeix en aquest equilibri: parlar quan el silenci fa mal i callar quan la paraula encara no està preparada, i tindre un lloc segur on expressar-nos —una relació de confiança o un procés terapèutic— és fonamental perquè aquest equilibri siga possible. D’aquesta manera, expressar-se és alliberar-se, però també escoltar-se, i això requereix silenci.

El silenci com a acte d’autocura:

En un món accelerat, el silenci pot convertirse en una forma de resistència i d’autocura. Reservar moments de calma és una manera de reconnectar amb nosaltres mateixos, d’escoltar el cos i les emocions sense distracció.

El silenci conscient no busca evitar la vida, sinó viure-la amb més atenció.

En ell trobem claredat, descans i, de vegades, respostes que no apareixen entre el soroll.

Un exercici senzill seria dedicar uns minuts al dia sense telèfon, sense música o sense converses. Només tu, la teua respiració i l’entorn: observa què apareix i, potser, sorgeix incomoditat; però si t’hi quedes una mica més, pot aparèixer comprensió i calma.

Les mirades silencioses que sanen:

En moltes ocasions, les paraules sobren i n’hi ha prou amb una mirada per comprendre-ho tot. Aquestes mirades silencioses —aquelles que no necessiten explicar res— parlen de vincles, de respecte i de comprensió autèntica. En la salut mental, aprendre a conviure amb el silenci és tan important com aprendre a parlar.

El silenci pot ser espai, escolta, sanació i la pausa on s’organitza l’emoció i es prepara la paraula, perquè callar no sempre significa amagar; a vegades, significa sentir, i en aquest silenci, on la mirada esdevé mirall i la paraula descansa, és on moltes vegades comença la veritable escolta.

El silenci pot ser espai, escolta, sanació

Promoure espais on el silenci conscient siga possible —àmbit educatiu, familiar, social, de parella i terapèutic— és també promoure la salut mental, perquè aquest tipus de silenci ens connecta amb l’emoció, amb el cos i amb la mirada de l’altre.

Al final, les mirades silencioses parlen fort: conten històries de dolor, d’amor, de pèrdua i d’esperança. Només cal aprendre a escoltar-les.

Vivim a una societat cada vegada més silenciosa, més reservada, però que alhora crida per dins.

Mai abans havíem tingut tantes formes de comunicarnos entre nosaltres, d’estar a prop fins i tot quan estem lluny. Però, tot i això, si ens fixem en el nostre voltant, cada vegada interaccionem menys entre nosaltres. Hem aprés a callar, a estar en silenci, hem aprés a aïllarnos. Ens hem acostumat a emmudir per deixar espai a les noves tecnologies: als vídeos de YouTube, als reels d’Instagram, o a l’esvarar constant del nostre dit gros sobre la pantalla del mòbil per botar d’un TikTok a un altre.

Durant els últims anys l’individualisme s’ha convertit en l’eix principal de les nostres relacions. Ara ja no parlem del temps que farà avui amb la senyora que tenim asseguda al costat en el metro, ni preguntem què tal als veïns a l’ascensor. Tot això ha quedat desplaçat per pantalles. Pantalles a les quals normalment ni tan sols estem mirant alguna cosa important o necessària, la majoria de vegades simplement passem en bucle històries d’Instagram esperant que la següent ens semble més interessant que l’anterior. I així vivim, allunyant-nos cada dia més del nostre entorn.

shhh!lenci

shhh!lenci amb HIS TÒRIA SOCIAL

Trencar el silenci

Mariam Valiente Ferrer Fallera Falla Nord de Picassent

APARTATTEMÀTIC

Per contra, el nostre món intern es diferencia molt de l’exterior. Sorprén el contrast desmesurat que hi ha entre el silenci que guardem de portes enfora i el soroll excessiu que habita quan obrim aquestes mateixes portes cap a nosaltres mateixos. La majoria de persones conviuen amb el bullici constant de la seua ment desbordant de preocupacions, tasques pendents, i sentiment de culpabilitat per no haver fet encara la neteja a fons que algú a TikTok els ha recordat que s’ha de fer dos vegades per setmana.

La hiperestimulació constant que patim com a societat és molt real: xarxes socials, notícies alarmistes i notificacions a tota hora. Ens trobem a un estat d’alerta permanent, de necessitat constant de rebre descàrregues de dopamina que ens continuen mantenint anestesiats. Sabem que si parem, el silenci interior se’ns farà insuportable, allà escoltarem tot allò que intentem amagar: la por, la tristesa, la soledat. Perquè, no ens enganyem, vivim envoltats d’estímuls però, al mateix temps, ens sentim més sols que mai. I així és com la salut mental de la població empitjora per moments i ningú no fa res, perquè estem tots dins de la roda infinita de prestar més atenció a la nostra mà que al que tenim al davant.

En un intent desesperat per aprendre a fer callar la nostra ment, veiem que cada dia hi ha més persones que practiquen activitats destinades a la recerca de la calma, el silenci i la pau interior. No sorprén saber que el ioga, el mindfulness o fins i tot els retirs a la natura són activitats més i més habituals entre nosaltres. Desitgem ensenyar la nostra ment a parar, desconnectar-la del rebombori constant i ferla descansar uns minuts. Però aquesta tasca mai és tan senzilla com sembla. En allunyarnos del bucle constant de les xarxes socials i la resta de distraccions del dia a dia ens topem de cara amb la realitat dels nostres pensaments, i aquestos són encara més difícils de silenciar.

És cert que el silenci pot tindre un efecte curatiu, reparador. Centrar la nostra atenció en el moment present o aprendre a fer més cas als nostres sentits és de gran ajuda per alleugerir el tsunami d’idees que ens passa constantment pel cap, però això no farà que desaparega, tan sols ens ensenyarà a evadirnos per uns instants del soroll. El silenci exterior, per si sol, no cura el bullici interior, perquè el problema no està solament en la falta de silenci, sinó més aviat en la falta de connexió.

Ens hem convertit en una societat muda, saturada de tanta informació que no sabem gestionar, que ja no ens queden forces per interactuar amb els altres, per crear connexions reals amb la gent que ens envolta o per mantindre les que ja teníem. El silenci al qual ens veiem abocats no demostra calma, ni introspecció, sinó desconnexió total de l’entorn. Ens trobem cada vegada més allunyats de la resta, més aïllats. I, en part, es deu al fet que ens han venut la falsa creença d’haver de ser persones independents i aprendre a resoldre els problemes per nosaltres mateixos; però res més lluny de la realitat.

No podem deixar de costat el fet que som animals socials i depenem de la resta per sobreviure. Sempre, al llarg de la historia, hem necessitat la tribu per subsistir i hui en dia la cosa no és tan diferent. Ara més que mai, amb els temps que corren: els problemes estructurals, les catàstrofes naturals que ens està tocant viure i la decadència de la salut mental a la població; no ens podem permetre el luxe d’abandonar els qui ens envolten. No podem perdre les xarxes comunitàries invisibles que durant tants anys s’han estat teixint al nostre voltant. Aquestes són les vertaderes xarxes socials, refugis d’humanitat que ens sostenen com a comunitat. Tenim l’obligació col·lectiva de mantindre-les i millorar-les, si no volem perdre-ho tot com a societat. I, tal vegada, l’única forma de no perdre-les és tornant a parlar entre nosaltres.

Potser es tracta simplement d’això, de parlar més en lloc d’emmudir, de trencar el silenci extern per fer callar el soroll intern. Hem de recuperar les converses vertaderes com a forma de crear vincles, d’estar presents. Hem de deixar de costat el silenci i començar a reconstruir les xarxes que ens sostenen, retrobar aquelles relacions que ens arrelen al món real, tornar a compartir les nostres preocupacions, inseguretats i incerteses amb les persones que millor ens comprenen. Perquè les angoixes compartides són més suportables i perquè no podem oblidar ni deixar que ningú oblide que no estem sols. Així que, després de tot, és possible que el primer pas per caviar les coses siga tan simple i alhora tan complicat com recuperar la vertadera comunicació. Perquè parlar amb els altres és, en el fons, recordar que continuem vius, que seguim junts. I no hi ha res que ens puga donar més esperança de cara al futur que això mateix.

Ens hem convertit en una societat muda

Que difícil és escoltar el silenci. Queden pocs espais on puguem escoltar, notar, sentir..., el silenci. Els sorolls i els sons sovint ens rodegen, formen part intrínseca de la nostra vida. Si busquem al diccionari valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), llegim que el silenci és l’absència total de sons o sorolls, el fet de no detindre’s, de no callar; el fet de no expressar algú el seu pensament amb paraules o per escrit. Fins i tot, en Cultura, el silenci és un signe de notació musical que indica la duració d’un interval, és una pausa dramàtica en un text teatral, és un recés en la comprensió i en el pensament d’una lectura, és un sospir en una escena cinematogràfica...

Tenim una idea aproximada del significat del silenci i de l’acció d’estar en silenci. Però la pregunta és si existeix una cultura del silenci. En la nostra vida personal, necessitem el silenci en el dia a dia quotidià?, en alguns moments de la vida?, en algunes de les situacions a

shhh!lenci

shhh!lenci amb HIS TÒRIA SOCIAL 1.3

La importància del silenci i la valentia de no

callar

Francis López Sanchis. Gestora tècnica de Cultura

APARTATTEMÀTIC

les quals s’enfrontem?... La meua humil opinió és que SÍ, així en majúscules. Quan necessari és saber callar, detindre’s a reflexionar sobre un fet, un pensament o una acció que hem viscut. Pensar. No tindre-li por al silenci. Pensar silenciosament. Rectificar. Aprendre d’allò viscut per a no cometre, com a mínim, les mateixes errades. I que poquet ho fem. A la societat que vivim de vegades, massa vegades, resulta molt difícil aconseguir el silenci. Fins a quin punt sabem no interrompre quan alguna persona parla, sabem escoltar l’altre, sabem respectar les diferències? Som capaços d’estar una estoneta en silenci, nosaltres amb nosaltres mateix? O som especialistes en “buscar” sorolls, especialistes a trencar els silencis? Personalment, crec que és molt important per a una persona, poder parar-se una miqueta, reflexionar i viure el silenci. És com estar jo amb mi mateix, coneixent-me i passant-ho bé gaudint d’eixe silenci, de la reflexió que l’acompanya, del creixement com a persona que comporta.

Ara bé, hem d’estar en silenci, hem de callar sempre? NO, rotundament no. Perquè les persones tenim la veu per a poder expressar, educadament, les nostres idees i els nostres pensaments. Les valencianes i els valencians ho hem sabut demostrar després de la maleïda DANA. Respecte a l’altre però sense renunciar a cap dels nostres anhels, desitjos, compromisos personals i amb la societat. No ens poden fer callar. I nosaltres no podem consentir-ho. I estic convençuda que quan més escoltem el silenci, quan més ens coneguem i meditem sobre el que soc, el que vull, el que desitge..., més clar tenim que podem reivindicar la societat més justa que volem amb la paraula, amb les idees fins i tot amb els nostres crits, els nostres aplaudiments, els nostres xiulets, perquè nosaltres hem de saber callar i meditar, però també alçar la veu contra les injustícies i els atacs a la llibertat individual i col·lectiva de la nostra societat.

Sense centrar-nos en tots aquests motius més introspectius, íntim i personals, per exemple de segur coincidim en afirmar que el silenci és imprescindible quan anem a un acte cultural, a veure una obra de teatre, una pel•lícula, la lectura d’un llibre, el moment literari d’escoltar l’exercici de la Cultura. Perquè el silenci és cognitivament, quietud. Quietud mentrestant, com he dit, lliges un llibre que t’atrapa i et fa devorar hores en eixe silenci tan exclusiu i personal. Veure una pel•lícula requereix també el silenci per a veure les imatges i escoltar el guió i la música. En aquests casos, el silenci no li tenim por, no el volem trencar amb les nostres paraules o sorolls. Estem com concentrats, gaudint de les hores.

Però també és cert que, com he descrit, després de viure la Cultura per què no una bona tertúlia en la qual expressem les nostres opinions i, fins i tot, diferències de percepcions d’allò que acabem de veure o llegir? Per a mi, aquesta descripció és la cara i la creu del concepte silenci. Que bonic, no? Que enriquidor per a la persona! I quants problemes s’estalviaríem si aquest fet el convertirem en norma. Guardar silenci, escoltar, pensar, parlar, compartir, respectar.

Ara indiscutible que en un fet cultural s’ho passem d’allò més bé quan assistim a un espectacle on puguem llançar crits i ben forts, expressar els nostres sentiments d’alegria i d’emoció: en un espectacle de circ, en un concert musical del grup que ens agrada, en una manifestació festiva com és la festa de les falles... com el fet de quan difícil és estar al casal i estar en silenci. Si és que una cosa no està renyida amb l’altra. El que s’ha de ser capaç és de mantindre l’equilibri.

Ara hembé, d’estar en silenci, hem de callar sempre?

Si toquem el camp de l’educació de les nostres filles i fills, jo sempre he defensat que a una classe, ha d’haver-hi silenci en molts moments: quan parla la mestra, quan explica, quan parla un company o companya... el silenci, saber callar, és aprendre el respecte. Sense silenci, no podem rebre i interioritzar els missatges, els continguts. Després, evidentment, la classe tornarà a ser un lloc de sons constants. Afirme, per tant, que el silenci és bàsic per a l’educació de les persones i per a la Cultura, que van tant de la mà.

Les dones, i perdoneu-me l’altre 49% de la societat, o siga els homes, deia que les dones al llarg de la història, hem guardat massa vegades silenci i no hem sabut, o no ens hem atrevit a dir la nostra, a contar les nostres idees, els nostres somnis, els nostres objectius. Semblava que el nostre silenci històric era el que havíem de fer. Però no. Afortunadament, al segle XXI la dona ja no té el paper de submisa i de mantenir un silenci forçat, obligat. Avui, callem i guardem silenci que estimem convenient. Però no per imposició, sinó per decisió pròpia. Hem aprés a trencar el silenci amb les nostres paraules, entre altres coses perquè cap persona ha de renunciar a dir la seua, a aportar la seua veu per a sumar i saber-se lliure.

Dones i homes. Formem part del món. No estem a un planeta amb una sola persona. No. Formem part d’un conjunt molt gran: la família, els amics i amigues, la falla, el poble, la comunitat autònoma, l’univers. Fem servir la nostra capacitat més racional i, no menys, íntima del ésser humà. Utilitzem, per tant, tant el silenci com la paraula per a ser persones, per a construir i deixar una bellíssima societat, un món emocionalment madur i millor.

Diu el refrany que “qui calla, atorga”, “que per a parlar s’ha de saber callar” i que, “sempre parla qui més ha de callar”. Ma iaia quan armàvem rebombori a taula, especialment quan algú feia el cunyao, deia “qui tinga coneixement que calle!”. Allò era més una pregària de prudència – oir, veure i callar són fortes coses d’obrarque una exhortació censora. No la culpe, ella com tants uelos i ueles venien d’un silenci antic i molt llarg que els va instruir manu militari en la resignació, la culpa i el silenci.

La bona qüestió és que el nostre refranyer, la paremiologia, la saviesa popular i la tradició recull un bon grapat d’expressions per a referir-nos a l’acte de callar, de no badar paraula, i és que, el silenci conviu amb molts ordes de la nostra vida. Segons el context, hi ha silencis dramàtics quan contemplem una escena al teatre o al cine que ens causa emoció, hi ha silencis expressius quan contemplem la bellesa d’una obra, silencis reflexius quan assagem una idea o una resposta, silencis respectuosos quan guardem un minut en record, en repugna o en respecte...

shhh!lenci amb HIS TÒRIA SOCIAL

Silenci és nom de monstre

Rubén Capella

Filòleg i Promotor

Lingüístic

APARTATTEMÀTIC

Segurament, les paraules són més interpretables, els seus significats són més previsibles i unívocs, encara que puguen enganyar (bé que ho sabem). Però, el camp dels silencis i el seu abast és més difús i difícil de significar. De fet, no ens costaria gens fer llistes de grans cites, parlaments o dites de la humanitat, però no és fàcil (o a mi m’ho sembla) recordar, contar o valorar els “silencis èpics” que també han cosit la història.

Per això, no se m’ocorre millor exemple que Sicília. Allà vam aprendre una paraula per a designar un tipus de silenci còmplice molt perillós: l’omertà. Aquesta llei del silenci davant les pràctiques corruptes, mafioses i el seu encobriment, ha derivat en conseqüències profundes i corrosives que s’han escampat a qualsevol comunitat o societat. Quan es calla davant la injustícia, la corrupció o l’abús, el silenci esdevé una forma de connivència que permet que el mal arrele i s’hi perpetue. La por, la comoditat o l’interés personal acaben substituint l’ètica i la responsabilitat col·lectives, i s’hi genera una cultura d’impunitat en la qual la veritat es distorsiona i la confiança social s’erosiona. L’omertà, com el silenci còmplice, fa de la por la norma i condemna les víctimes doblement: primer pel dany rebut, i després, per l’oblit o la indiferència dels qui podrien haver alçat la veu.

La paradoxa és que en l’era de les comunicacions, ningú tampoc no diu res. A banda, tampoc ens ha fet bé als valencians eixa profecia autocomplida de meninfots. Sí, ja sabem que internet i les xarxes socials venien a democratitzar i a globalitzar el missatge alliberador, però malauradament i amb excepcions comptades, no acaben de reeixir. Ho dic perquè detecte a l’ambient un blablabla, un soroll en forma de pudor mediàtica i social que embolica, enfanga (d’això valencians i valencianes en sabem) i dificulta molt el diàleg social i el nostre comportament. Tot això propicia que el monstre s’instal·le – com l’omertà- i ofegue, desmobilitze i ens ix molt car. Potser hem confós la bona educació i el respecte amb tolerar-ho tot? Mereix tolerància aquell qui és intolerant? Quina defensa practiquem quan el monstre creix? Què fem dels silencis davant les morts, les mentides, els assassinats o les injustícies? I d’aquell davant les preguntes i respostes que necessiten contundència i urgència?

El silenci conviu amb molts ordes de la nostra vida.

Són mals temps per al silenci

Eixa combinació de veus falses amplificades que repiquen porqueria amb els silencis còmplices acaben creant un caldo letal: s’escampa un discurs de tòpics, de banalització del mal que tot ho vol callar (drets adquirits, consensos o avanços democràtics) i, per altra banda, un buit que anul·la i nega víctimes, calamitats i destarifos.

Fuster deia que formava part de la bona educació saber “quan s’ha de ser maleducat”. Per això, si la descortesia és tallar o interrompre una informació, una mentida o un mentider, endavant! Ja serà l’hora que confrontem certes consignes i consignadors que s’escampen amb l’única intenció de dinamitar la convivència, fer-nos callar i que desconfiem els uns dels altres.

Són mals temps per al silenci. És obligació i responsabilitat cívica i democràtica, igual com fa quasi un segle, posar peu en paret al monstre, perquè comença engolint-se la raó i acaba soterrant-nos a tots i totes.

Hi ha un moment, breu però inquietant, que tot pare o mare coneix bé: el silenci dels i les infants. Quan el pati, la plaça o el casal s’omplin de rialles i crits, tot sembla en ordre. El soroll dels xiquets i xiquetes és banda sonora de vida, de moviment, d’invenció constant. Però quan de sobte callen… ai, aleshores és quan s’ha d’alçar l’orella i preparar-se, perquè alguna en tramen.

El silenci d’un/a infant pot ser més perillós que qualsevol mascletà. En eixe instant misteriós, la seua imaginació s’ha posat a treballar i, ves a saber, pot estar creant una obra d’art amb retalls de paper, o convertint el sofà en una muntanya russa. El soroll, per tant, és garantia de vida, és el seu idioma natural, i quan desapareix, la intriga s’instal·la.

Però no tot soroll és extern. Els xiquets i xiquetes també fan soroll per dins. Són tempestes d’emocions, pensaments i descobriments. El món els entra per tots els sentits i el seu cap és un tambor que ressona amb preguntes i somnis. A voltes, d’entre ells i elles, es fan confidents de secrets immensos: que si m’agrada algú, que si he vist el ninot abans de plantar-lo, que si ma mare m’ha deixat tastar la xocolata del llibret. Secrets petits, però que per a ells són tresors.

shhh!lenci

shhh!lenci amb HIS TÒRIA SOCIAL 1.5

El soroll de la infància

Paula Boscà López Mestra d’Educació

Primària

Però el soroll dels infants no viu només a les places o als casals;

I és que entre ells i elles hi ha una música que només ells i elles saben escoltar. Una cançó feta de complicitats, de jocs i de mirades còmplices. Nosaltres, els adults, sovint voldríem callar-los, però potser el que hauríem de fer és afinar l’oïda i aprendre’n. Perquè en eixe soroll hi ha vida, hi ha alegria, hi ha futur. I si el casal sona fort, si la plaça vibra amb la seua energia, és que encara tenim motius per creure en el demà.

Així que, quan escoltem el seu soroll —o quan, per contra, notem el seu silenci sospitós—, recordem que dins d’eixos menuts batega la mateixa espurna que encén la falla: viva, imprevisible i plena de màgia.

Però el soroll dels infants no viu només a les places o als casals; també té casa a l’escola. Allí és on el bullici es transforma en aprenentatge, on el brogit dels passadissos i el xiuxiueig constant de les veus menudes fan d’eco de tot el que estan descobrint. Com a mestra, he après que darrere de cada secret hi ha una curiositat, i darrere de cada rialla, una victòria. El soroll de l’aula és clau de la vida escolar: és prova que s’està vivint, que es pensa, que es comparteix.

Els adults sovint somiem amb aules silencioses, amb fileres ordenades i veuetes apagades. Però la veritat és que el silenci absolut en una classe de xiquets i xiquetes és tan inquietant com el d’un casal buit el dia després de la cremà. Quan no se sent res, és que alguna cosa falla. El coneixement no naix del silenci total, sinó de la conversa, del debat, de l’error compartit i del riure després d’una resposta estrambòtica.

Hi ha dies que el soroll sembla massa, que la mestra respira fort i pensa “necessite cinc minuts de pau”. Però després, només cal observar-los un instant per entendre que dins d’eixe caos aparent s’està coent la màgia de créixer. S’ajuden, es contradiuen, s’expliquen, s’inventen mons imaginaris amb una naturalitat que als adults ens falta. I és aleshores quan recordes que educar no és domesticar el soroll, sinó saber escoltar-lo.

Perquè cada criatura té la seua pròpia melodia

Perquè cada criatura té la seua pròpia melodia: n’hi ha de més suaus, que parlen fluixet però pensen fort; i n’hi ha d’altres que són veritables orquestres de paraules i emocions. El repte de l’escola —i de la vida— és aconseguir que totes sonen juntes, sense silenciar cap veu. Que cada xiquet o xiqueta trobe el seu instrument i sàpiga que el seu so importa.

També hi ha silencis bons, d’aquells que no fan por. Són els silencis d’abans de la sorpresa, quan obrin un llibre nou o quan el mestre o la mestra diu “tinc una cosa que contar-vos”. Eixe silenci expectant és preciós, com la calma abans de la mascletà. És un silenci ple, que vibra, que respira. No és buit, sinó carregat de ganes.

I després torna el soroll. El de les rialles, el dels “ho he entés!”, el dels “mira el meu dibuix!”. El soroll del descobriment, el de l’amistat, el de l’infant que se sap escoltar. A l’escola, com a la falla, el soroll és vida compartida.

Els infants i el seu soroll ens recorden que la vida no és per viure-la en silenci. Que fer soroll —del bo, del que naix de la curiositat i la il·lusió— és també una manera de celebrar el món. Potser per això ens agraden tant les Falles: perquè són l’expressió més pura d’aquell esperit menut que encara portem dins, aquell que no vol callar, que vol jugar, riure, descobrir i encendre cada any la flama de la vida.

Així que, si algun dia passes pel casal i sents que la xicalla corre, canta, riu i no para quieta… no demanes silenci. Somriu. És el millor so del món. És el record que tot continua, que el futur ja està ací, fent soroll, fent vida.

I al remat... Quan arriba la nit de la cremà i el foc s’alça al cel, tots i totes mirem la flama amb un silenci estrany, d’aquells que parlen més que mil crits. Potser perquè dins del soroll d’aquell moment —els petards, la música, la gent— també hi ha un silenci profund, ple de records i d’esperances. I allí, entre les guspires, van també els crits dels infants, les seues rialles, els seus secrets i els seus somnis.

El seu soroll no s’apaga: es transforma en llum, en futur, en foc nou que renaix cada març. Perquè mentre hi haja xiquets i xiquetes fent soroll als carrers, a les escoles i als casals, les Falles —i la vida mateixa— mai deixaran d’encendre’s.

El seu soroll no s’apaga: es transforma en LLUM

“No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, deshonestos,dels dels sense ètica. El que més em preocupa és el silenci dels bons”.

Martin L. King

Des de fa ja, més temps del que seria desitjable, ens arriben notícies de “Bullying” o assetjament escolar. També a Picassent. Sembla que no hi ha col·legi, escola o institut que estiga lliure d’aquesta xacra.

A Picassent, l’Ajuntament ha realitzat campanyes i xarrades sobre assetjament escolar, com les que imparteix la Guàrdia Civil per a conscienciar sobre l’assetjament escolar i el ciberassetjament.

L’assetjament escolar és una conducta agressiva, intencionada i repetida que ocorre en l’entorn escolar, on hi ha un desequilibri de poder entre l’agressor i la víctima. No és un conflicte puntual entre iguals, sinó un maltractament sistemàtic que busca sotmetre i causar mal emocional, físic o social.

shhh!lenci

shhh!lenci amb HIS TÒRIA SOCIAL 1.6

elQuan

silen

ci no es una opció

Vicente Sáez Lezcano

President Falla Nord

2012/2013

Així doncs, existeixen distints tipus d’Assetjament Escolar:

• Físic: Agressions directes com a colps, espentes, puntades o danys materials (roba, material escolar).

• Verbal: Insults, malnoms despectius, burles, rumors o menyspreus.

• Psicològic: Amenaces, intimidació, manipulació i accions que busquen minar l’autoestima de la víctima.

• Social: Exclusió, aïllament del grup, ignorar a la persona o impedir la seua participació en activitats.

• Ciberassetjament: Ús de tecnologies digitals (xarxes socials, missatgeria) per a humiliar, difondre rumors o amenaçar a la víctima.

El nou informe de la Fundació Mútua Madrilenya i la Fundació ANAR sobre l’assetjament escolar a Espanya conclou que el 12,3% dels alumnes (d’una mostra de 8.781 menors) afirma que ell o un dels seus companys està patint assetjament escolar (presencial, ciberbullying o tots dos).

Aquesta dada contrasta amb el 9,4% del curs passat, segons les dades de l’anterior Informe “L’opinió dels estudiants”.

Persones participants en la xarrada sobre assetjament escolar i els riscos associats a internet dins del programa municipal «Escola de famílies».

El 6,5% dels alumnes coneix un cas d’assetjament escolar presencial a la seua aula i el 2,2% afirma saber de l’existència de casos de ciberbullying en la seua classe. Un 3,6% addicional afirma que les víctimes ho pateixen de totes dues formes.

Segons l’alumnat, l’ús de la Intel·ligència Artificial (IA) és present en el 14,2% dels casos de ciberassetjament.

Creix la violència física en els casos d’assetjament escolar presencial. Els colps i puntades van augmentar 8,7 punts percentuals respecte al curs anterior, aconseguint el 30,9% dels casos.

En l’últim curs escolar han crescut els casos de ciberbullying i l’ús de la IA per a dur-los a terme. La IA ja s’utilitza en el 14,2% de les situacions de ciberassetjament entre escolars, més per xics (60%) que per elles (40%).

Aquesta és una de les conclusions del VII Informe “L’opinió dels estudiants”.

La intel·ligència artificial s’utilitza principalment per a crear vídeos falsos a partir de la manipulació de la foto, vídeo o àudio d’un company/a (54,8%) o per a suplantar la seua identitat (32,2%). Les principals plataformes en les quals es distribueix entre aquests menors d’edat són WhatsApp, Instagram, TikTok i videojocs.

“Si eres neutral en situacions d’injustícia significa que has triat el costat Desmondopressor” Tutu

Basant-se en les respostes de l’àmplia mostra d’alumnes i professors enquestats per a aquest informe (8.781 alumnes/as i 355 professors), l’assetjament escolar, siga presencial o per mitjans digitals, té la seua major incidència entre els 11 i els 12 anys i es produeix en un percentatge molt similar entre xics i xiques.

En concret, en l’últim curs escolar el 12,3% de l’alumnat va afirmar que ell/ella o algun/a dels seus companys està patint assetjament escolar i/o ciberbullying. L’any passat aquest percentatge era del 9,4% i, segons s’extrau de l’informe, tot l’increment registrat es deu a casos de ciberbullying, només o combinat amb assetjament presencial.

A més a més, el 6,5% té coneixement que hi ha víctimes d’assetjament escolar presencial (un percentatge idèntic al de l’informe previ); el 2,2% té coneixement de víctimes de ciberbullying (1,1% en les dades de l’any passat); i el 3,6% d’ambdues, dada que s’ha duplicat respecte al curs anterior, quan es va situar en l’1,8%. “A la vista d’aquests resultats, es desprén, per tant, que l’assetjament escolar a través de xarxes socials i l’àmbit digital està incrementant la incidència de l’assetjament a Espanya”.

El ciberbullying és major entre els qui tenen 11 i 12 anys (64,7%) i més habitual en Secundària (57,4%) que en Primària. Les situacions de ciberbullying se centren sobretot en una només persona, siga una xica (75,6%) o un xic (64,5%).

El 15,8% de l’alumnat afirma que les situacions de ciberbullying de les quals són conscients es prolonguen des de fa més d’un any, la qual cosa suposa un augment de 5,9 punts percentuals respecte al curs anterior d’aquests casos de llarga duració.

Quant als mitjans a través dels quals es produeix, l’alumnat cita Whatsapp (66,4%), Instagram (50,5%) i TikTok (49,5%). En Primària s’exerceix sobretot a través de videojocs i jocs en línia (56,6%) i utilitzant TikTok (50,9%). En Secundària prevalen Whatsapp (66,7%), Instagram (61,1%) i Facebook (24,1%).

En preguntar-los si sabrien com resoldre una situació de ciberbullying, els alumnes esmenten que han de fer captures de pantalla per a demostrar l’assetjament (67,7%); esborrar o bloquejar el compte des de la qual són assetjats (59,2%) i no reexpedir vídeos/ fotos o mems de la víctima (57,7%).

“Primer van vindre pels socialistes, i no vaig dir res, perquè no era socialista. Després van vindre pels sindicalistes, i no vaig dir res, perquè no era sindicalista. Després van vindre pels jueus, i no vaig dir res, perquè no era jueu. Després van vindre per mi, i per a llavors ja no quedava ningú que parlara en el meu nom”. Martin Niemöller

Assetjament escolar presencial.

El percentatge d’alumnes que afirma que ell o algun dels seus companys està patint assetjament escolar presencial es manté estable respecte al curs anterior en un 6,5%, xifra que situa a Espanya en un nivell similar als països del seu entorn.

El 28,2% de l’alumnat percep que la situació d’assetjament escolar presencial dura més d’1 any.

Els insults, malnoms i burles (84,8%), seguits per l’aïllament (44,8%) són els tipus d’agressió més freqüents. Augmenta respecte a l’any anterior l’aïllament, així com la difusió de rumors, els colps i puntades; les amenaces i el robatori o trencament d’objectes. Especialment creix en 8,7 punts percentuals els colps i puntades entre els escolars.

Respecte als assetjadors/as, es manté el patró de perfil del curs passat: xics més que xiques i que assetgen en grup. No obstant això, encara que les agressions en grup continuen sent les més habituals, s’aprecia un descens respecte al curs anterior.

Quant als motius per a ficar-se amb la víctima s’assenyalen les coses que fa o diu (60,1%), l’aspecte físic (54,9%) i tindre problemes personals (psicològics, discapacitat, de llenguatge, etc.), per al 27,1%.

Encara que més de la meitat de l’alumnat (52,1%) pensa que sí que fa alguna cosa pel company que pateix assetjament escolar, la veritat és que aquest percentatge descendeix lleugerament respecte al curs anterior en i continua cridant l’atenció l’alta proporció d’alumnes/as (47,9%) que no actuen davant el coneixement d’un cas d’assetjament escolar.

Fins ací, hem definit el problema, però no hem parlat del principal aliat de l’assetjament escolar, el silenci.

El silenci no és neutralitat, quan guardem silenci davant un assetjament, un abús o una injustícia, estem prenent partit. La majoria de les vegades, per a “no tindre problemes”, però el silenci no ens dona la seguretat que no ens passarà a nosaltres.

En realitat el problema del silenci, no és nou, ni se circumscriu exclusivament a l’assetjament escolar, històricament les injustícies s’han alimentat del silenci i de la inacció.

En una societat cada vegada més accelerada, el silenci s’ha convertit en una resposta còmoda davant la injustícia. Ens acostumem a mirar des de la distància, a pensar que el que ocorre al nostre voltant no ens afecta. Però, què passa quan el silenci deixa de ser una omissió i es converteix en complicitat?

La indiferència és un dels majors enemics del canvi. No denunciar l’assetjament escolar permet que continue ocorrent. No qüestionar actes de corrupció reforça la impunitat. No intervindre en conflictes familiars crea ferides que s’arrosseguen per generacions. Cada vegada que optem per no fer res, contribuïm al fet que els problemes escalen.

Històricament, els grans canvis socials no van ocórrer perquè les injustícies van desaparéixer soles, sinó perquè va haver-hi persones que van decidir trencar el silenci. Moviments de drets humans, lluites per la igualtat i avanços en la justícia han sigut impulsats pels qui es van atrevir a parlar, a actuar i a qüestionar.

El cost del silenci no és només moral, sinó també social i econòmic. La violència que no es frena creix, els conflictes laborals no resolts afecten la productivitat, i la falta de diàleg fragmenta comunitats. Creiem que no involucrar-nos ens protegeix, però en realitat ens fa vulnerables.

És hora d’assumir la responsabilitat del nostre rol en la societat. No significa confrontar tot ni actuar impulsivament, sinó ser conscients que les nostres paraules i accions poden marcar la diferència.

La solució no sempre està en grans gestos, sinó en xicotets actes: fer costat a qui ho necessita, denunciar l’incorrecte, promoure el diàleg i, sobretot, no callar quan el silenci només manté el problema.

Trencar la indiferència és el primer pas per a construir una societat més justa i equitativa. Perquè, al final, el que permetem amb el nostre silenci acaba definint el món en el qual vivim.

La Regidoria de Joventut realitza periòdicament sessions de dinamització amb l’assemblea de delegades i delegats de l’IES l’Om de Picassent, i aquesta setmana el protagonista de l’activitat ha sigut el cantant Toni Mejías, membre del grup “Los Chicos del Maiz”, qui ha narrat la seua experiència personal sobre assetjament escolar i ha compartit diferents opinions amb els i les escolars presents al voltant de salut mental i autoestima.

L’assemblea de delegades i delegats és un espai de participació on s’aborden qüestions que afecten l’alumnat i en el centre escolar, per a millorar així la formació i educació dels i les joves, i fomentar el respecte, tolerància i les bones conductes. Aquestes sessions s’organitzen de manera coordinada entre l’àrea de Joventut i el professorat encarregat del projecte.

La solució no sempre està en grans gestos

APARTATTEMÀTIC

2. shhh!lenci propd’ACÍ 75

APARTATTEMÀTIC

Normalment, totes les persones viuen a un habitatge, siga gran o xicotet, estiga al camp, al poble o al centre. I tots, totes, absolutament tots i totes viuen, vivim amb uns sorolls, que, en definitiva, són els nostres. De fet, així en general, cada poble té els seus sorolls particulars perquè no és igual viure a la muntanya, a prop de la mar, al costat d’una gran ciutat. I, el més sorprenent, és que la persona humana és capaç d’adaptar-se a uns sons que la primera setmana de viure, no et deixaven dormir.

Conec una persona que va comprar un pis just baix del campanar. I clar, el so, el bonic so de les campanes, la va tindre sense dormir dos setmanes. En passar els mesos, certament ja no la despertaven, encara que voltejaren a mitjanit. I, m’imagine que viure a Picassent, al costat de les vies del metro, serà un poquet igual: al final ens acostumem a quasi tot.

shhh!lenci

shhh!lenci propd’ACÍ

Bimbom, mecmec i altres sons del nostre poble

Vicent Boscà Mestre de valencià: Llengua i literatura

Però, així, en general, quins són els nostres sons, els sons de Picassent?

Si pensem en una època diguem-ne normal, que no siguen festes, el despertar pot vindre acompanyat pel soroll, tan nostre ja, del camió del fem, del cartó o del vidre. Han modificat els vehicles, però sempre ens quedarà el record, en veure’ls, d’aquell soroll, abans molt escandalós, dels vehicles d’arreplegada del fem. Cal reconéixer que s’ha avançat i ara els seus decibels són menors (encara que segueix molestant per les hores a les quals van).

També ens pot ajudar a despertar la persiana del bar que tenim enfront de casa, o al costat. M’imagine que són conscients que al poble existeix una mena de competició per a veure quin bar és el primer a obrir: a les 5 de la matinada ja en tenim alguns oberts. El café, el barrejat, la copeta..., són molt bons per a fer caixa.

El so del clàxon del cotxe o l’autobús, comencen a escolar-se en apropar-te a les 8 del matí. Ja comencen les presses, el que arribe tard..., amb la frase que acompanya de: ja veuràs com demà no em passa perquè m’alçaré 10 minuts abans, cosa que no passa cap dia. Bim-bom,

El so del clàxon del cotxe o l’autobús, comencen a escolar-se en apropar-te a les 8 del matí

Cert és que si tenim sort, fins a les 8:50 hi ha una calma que serà trencada, bonicament trencada, per les mares i els xiquets que van a l’escola. Si vius a un carrer de trànsit a un centre educatiu, tens assegurada les salutacions i les veus que reclamen, insistentment, que el fill o la filla vaja més ràpidament perquè no arribem a hora i si ens tanquen la porta, a veure què faig jo tot el dia amb tu. I clar, les finques i les cases dels voltants dels centres educatius, també tenen eixe soroll tan característic dels xiquets i xiquetes jugant al patí, bé siga a les classes d’educació física com al temps de l’esplai. És un dels sorolls més característics i que no ha vist cap modificació. Fa, fans, el mateix soroll que quan nosaltres érem xicotets. A no oblidar tampoc el sistema que tinga cada centre per a avisar del canvi de classe i el final del matí o la vesprada. Un simple timbre, unes cançonetes, una simple sirena... Tot val encara que tot no molesta per igual.

Evidentment, les persones que viuen paral·leles a la via del tren, ja se saben els horaris de pas del metro. Ací, a més del soroll, noten també com la làmpada es meneja una miqueta com si fora el xicotet terratrémol que anuncia l’arribada del comboi. Fins i tot pot servir de rellotge perquè quan passa el de..., uf, encara no he posat el dinar a coure. És un despertador, un “avisador” gratuït.

Una altra zona que té els seus propis sorolls són les finques que envolten les instal·lacions esportives. A més dels crits habituals dels entrenaments i partits amb els xiulets dels àrbitres inclosos, és la veu dels joves, i no tan joves, que van cap a les zones esportives.

Tampoc no podem oblidar aquelles cases que estan just envoltant una zona, com dirho? Recreativa? Els parcs per als més menuts són una font puntual: a partir de les 17 hores, el berenar, les bicicletes, les mares i els xiquets i xiquetes es constitueixen en una espècie d’orquestra improvisada que executen una simfonia molt melodiosa que, de vegades, es veu interrompuda pels plors del que ha caigut a terra, amb més o menys “intensitat” com ho demostra als crits.

Els bars i restaurants són una altra font de so que sols incrementar-se segons s’acaba la vesprada i arriba la nit. I, més encara, els caps de setmana. Fa anys, just amb la llei del tabac que prohibia fumar als espais tancats, es va permetre eixes famoses, ja, terrasses perquè els establiments pogueren traure “tauletes” per a poder fumar. Avui en dia, hi ha bar que té més metres quadrats al carrer que el que és pròpiament el bar. Sempre, però, podem pensar que tenim més a prop de casa el fet de poder fer-nos una begudeta.

Per anar acabant el dia i aquest recorregut sonor, podem acabar com iniciàvem l’article: amb els camions de fem que, en fer-se de nit, comencen les seues voltes sorolloses perquè coneguem, de primera mà, que aquelles bosses de fem que vam dipositar als contenidors, ja estan anant cap a l’abocador. Els contenidors, però, ens esperen per a demà.

Entrar a l’ambulatori de Picassent sempre ha tingut eixa aura especial de lloc on, en teoria, hauria de regnar la calma. Ja sabem: els centres de salut són espais pensats per cuidar-nos, i el silenci és part del tracte. Però ací, el famós “Shhhh, per favor” que solem imaginar com un murmuri respectuós, acabaria convertint-se més bé en un somriure irònic. Perquè, siga per la gent que espera, per les converses que s’allarguen o per la pròpia dinàmica del centre, la calma absoluta no sempre és possible.

Els que som de Picassent ho sabem bé: el nostre ambulatori és un espai al qual acudim tots en algun moment, però que sovint se’ns queda menut. No és qüestió de buscar culpables, perquè els professionals que hi treballen fan el que poden i més; és, simplement, que la realitat actual del poble és molt més gran que la infraestructura que tenim. I eixa saturació es nota, es respira i, sobretot, s’espera.

shhh!lenci

shhh!lenci propd’ACÍ

perShhh, favor

Núria Sarraball Llicenciada en comunicació 2.2

Perquè, si una cosa caracteritza l’experiència de l’ambulatori és l’espera. La llarga, la curta, la que es fa eterna, la que creus que ja quasi acaba i encara no… L’espera forma part de la banda sonora del centre. Però com passa amb qualsevol música, si la sents massa temps, acabes buscant un descans. I molts veïns troben aquest descans en l’humor, en els comentaris entre cadires o en resignar-se de forma amable a allò que hi ha. Que al cap i a la fi, si alguna cosa tenim els de Picassent, és paciència… o almenys, la practiquem més del que voldríem.

És veritat que el poble ha crescut molt, i continua fent-ho. Nous barris, més famílies, més gent jove, més majors… i el centre de salut, pobret, continua fent malabars per atendre a tothom. Els professionals, sovint desbordats, representen eixa part invisible de la història: els que sostenen el dia a dia perquè tot continue funcionant, encara que vaja justet. I és important reconéixer-ho, perquè la seua dedicació és, precisament, la que evita que la situació siga encara més complicada.

I tot i això, quan ens trobem asseguts en les cadires de la sala d’espera, és difícil no pensar que ens faria falta un poc més de fluïdesa, una miqueta més d’agilitat, algun recurs extra que fera que el temps no semblara etern. No demanem miracles; només un funcionament concorde al ritme del nostre poble. Sabem que els canvis no arriben d’un dia per l’altre, però també sabem que, amb un poc d’atenció i voluntat, les coses poden millorar.

Enmig d’aquesta situació, el silenci que proposa el títol “Shhhh, per favor” adquireix un altre significat. No és només el silenci sanitari, ni el que obliga a parlar baix. És també una crida amable a la calma, al respecte mutu, a entendre que tots estem allí pel mateix motiu, i que la paciència compartida ajuda a fer més suportable la realitat. Una invitació a no perdre els nervis, encara que de vegades, siga complicat.

A Picassent som gent pròxima, i potser per això, fins i tot dins d’una sala d’espera, trobem manera de somriure, d’ajudar-nos, de contar alguna anècdota o fer un comentari que rebaixe l’ambient. I al final, potser és això el que ens salva: eixe esperit nostre que sap conviure amb el que hi ha, però que també sap reivindicar amb suavitat quan alguna cosa necessita una mirada nova.

I potser, al cap i a la fi, això del “Shhhh, per favor” també és una invitació a recordar que el silenci té un valor especial. No és només absència de soroll, sinó presència de calma, d’escolta i de respecte. En un centre de salut, el silenci és una manera de cuidarnos mútuament, de reconéixer que tots anem carregats amb les nostres preocupacions, les nostres presses i els nostres diagnòstics pendents.

Potser no podem evitar les esperes, ni podem solucionar de colp tots els problemes que té el nostre ambulatori. Però sí podem regalarnos eixe silenci que acompanya, que acull i que dona respir. Eixe silenci que diu “estic així, com tu”, i que transforma una sala plena en un espai una mica més humà.

Perquè, a vegades, no cal parlar fort per a demanar millores. A vegades, el missatge més important arriba precisament quan baixem el volum. I en eixe silenci compartit, tan nostre i tan necessari, també es pot començar a construir un futur on l’ambulatori de Picassent funcione millor, on l’espera siga més lleugera i on tots ens sentim un poc més cuidats.

Shhhh… perquè el silenci, de vegades, cura més del que sembla

Un amic de la Falla em va demanar que posara en paraules les sensacions que visc cada vegada que puge a la Serra del Besori. No ho tenia fàcil. Com es pot escriure allò que s’escolta amb el cor i s’olora amb l’ànima? Però ho intentaré, perquè parlar del Besori és parlar d’un tros de nosaltres, d’eixa natura que tenim tan a prop i sovint oblidem.

Entre Picassent i Llombai s’estén aquesta serra discreta, humil, però plena de vida. No és només muntanya: és una orquestra que cada dia interpreta una melodia distinta, segons l’hora i l’estació. Passejar pels seus senders és com escoltar una música que no s’apaga mai, canviant el ritme a mesura que avança el sol.

shhh!lenci

shhh!lenci propd’ACÍ

Els sons de la Serra del Besori:

Una simfonia mediterrània entre Picassent i Llombai

Salvador Morató Sobrevela Músic

L’alba: quan el bosc desperta

Amb les primeres llums del dia, el silenci comença a trencar-se. Els rossinyols i els pit-rojos donen el primer concert del matí, seguits pels tords i les merles. El vent suau fa dansar les fulles dels pins i els llentiscles, i l’aire, fresc i net, porta una olor de terra humida, romaní i farigola que desperta els sentits. En eixes hores, encara pots sentir l’eco d’un tractor llunyà o les passes d’algun senderista matinador. És el moment més pur del dia, quan el Besori et rep en silenci, com si et donara la benvinguda.

El migdia: el silenci calent del sol

A mesura que el sol puja, la vida s’alenteix. Els ocells callen i només les xitxarres trenquen el silenci amb el seu brunzit constant. La calor fa vibrar l’aire, i l’aroma de les plantes s’intensifica: el romaní desprén la seua força seca, la farigola una dolçor suau, i els pins alliberen eixa olor resinosa que ens oxigena els pulmons. Tot sembla quiet. Només alguna àguila travessa el cel, o el vent sacseja les branques, com si el bosc respirara lentament sota el sol.

El capvespre: el retorn del vent i dels sons

Quan el sol comença a caure darrere de Dos Aigües, la serra desperta de nou. El vent de llevant torna fresc i ple de vida. Els ocells reprenen el seu cant, i el paisatge es tenyix de colors càlids. És l’hora en què els sons tornen més suaus i més profunds: el fregadís del matollar, el pas discret d’una rabosa o el cruixit d’una branca seca. Tot convida a la calma i a mirar el cel que es pinta de taronja i violeta. L’aire canvia d’olor: a primavera, romaní i espígol; a la tardor, fulles seques i un toc dolç de terra humida.

La nit: el misteri del silenci

Diuen que el millor hotel del món és aquell amb mil estreles. I és veritat: passar una nit al Besori és una experiència màgica. El silenci es fa profund, només trencat pel cant d’un mussol o el ritme pausat dels grills. L’aire és més fresc i ple d’aromes que semblen més intensos: el romaní, el timó, l’espígol… tot barrejat en un perfum que només la nit sap crear. La serra esdevé un lloc íntim, on la natura parla en veu baixa.

Les estacions: el cicle del Besori

Cada època de l’any té la seua banda sonora.

A la primavera, el bosc esclata en vida: cants d’ocells, flors que s’obrin i pluges que deixen una olor dolça i fresca.

A l’estiu, la calma és absoluta, trencada només pel so de les xitxarres.

A la tardor, el terra cruix sota els peus i l’olor de sarjoliva recorda el sabor de les olives xafades. Les pluges arriben, a voltes massa fortes —com deia Raimon, “si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”.

I a l’hivern, el silenci és el rei. El vent fred fa tremolar les branques, i l’olor de pi i fusta humida ompli l’aire.

L’Albufera: el color com a música

Des dels cims del Besori, en dies clars, es pot veure l’Albufera de València, com un mirall que canvia segons la llum. A l’hivern, l’aigua brilla com la plata; a la primavera, es vesteix de verd; a l’estiu, es fon amb el blau del cel; i a la tardor, pren tons de coure, com si també volguera descansar. Eixa visió completa l’experiència del Besori: una harmonia perfecta entre sons, olors i colors.

Una lliçó silenciosa

Recórrer la Serra del Besori és redescobrir el Mediterrani més autèntic. No cal anar lluny per a sentir pau. N’hi ha prou amb escoltar el vent, respirar profundament i deixar-se envoltar per eixe silenci ple de vida.

En cada pas, el Besori ens recorda que la natura parla —però només l’escolta qui sap parar.

Les festes són una característica fonamental inherent a les persones i els pobles. Quina persona no ha organitzat i ha participat en una festa? Quin poble no té les seues festes majors, o menors? Fins i tot hi ha una espècie de competició a veure qui organitza unes festes més grans, més rumboses, amb més dies, amb unes actuacions teatrals, musicals, amb grups de reconegut prestigi. Picassent també té festes majors i menors. Amb actuacions ben diverses.En molts pobles, i cada vegada més, existeix un espai del poble o del terme, on se solen fer quasi totes les actuacions.

En alguns llocs li diuen “el ferial”, que no és més que una extensió molt gran de terreny on instal·len les atraccions de la fira, les casetes de les penyes, amb una zona reservada per a les actuacions.

shhh!lenci propd’ACÍ

Tararí tararà...

“Conxa Arena”

APARTATTEMÀTIC

A Picassent, fins a enguany, ha existit una espècie de pelegrinatge musical perquè s’havien utilitzat diferents espais per a aquestes actuacions de gran format: des del patí de l’institut, les instal·lacions del poliesportiu. Ara sembla que ja està clar l’espai: el “Conxa Arena”. Avui, moltíssima gent, per no dir totes les persones, sabem que a València capital s’ha posat en marxa un nou espai tancat, el que té l’aforament més gran de tota Espanya d’un espai cobert. I ràpidament, s’ha convertit en un punt neuràlgic dels grans concerts i actuacions molt diverses, a més de ser també un espai poliesportiu: el Roig Arena.

Dels valencians i valencianes s’han dit moltes coses sobre les nostres característiques com a poble i persones. Que si som festers, que si tenim molta imaginació, que si ens agrada la música, que si sempre estem preparats per a sumar-nos al “comboi”, que si tenim gràcia... I, possiblement, tenen raó en tot.

Diuen, perquè jo no ho vaig veure, que la cavalcada de les passades festes, una de les carrosses va utilitzar, per primera vegada l’expressió “Conxa Arena” perquè ja s’havia anunciat que s’havia habilitat un espai, als afores del poble, just enfront de l’avinguda Cristòfor Aguado i Medina, per a fer totes les actuacions de gran format. I clar, la imaginació valenciana no va tardar ni un minut, en posar-li el nom popular pel qual, es vulga o no, és i serà conegut aquesta nova instal·lació municipal. L’autoria del nom no se sap de qui és, o tal vegada, sí.

Llarga

vida al

“Conxa Arena”

És per això que els veïns i veïnes de l’avinguda mencionada, estaran més o menys contents, però escolten molt bé, de forma directa -mai millor dit- les actuacions.

I com parlem de so, de sorolls, del que podíem denominar “no silenci”, aquestes pacients persones, ara, sempre que es programe una actuació, tenen assegurada una vesprada i nit de festa. Si el concert comença a les 23 hores, no hi ha cap problema: la vesprada també és de sarao perquè en acabar el muntatge de l’equip, s’inicia això que es denomina la prova de so. I ací tens al senyor que toca la bateria, posem per cas, que es passa 10 minuts fent sonar uns dels seus bombos fins que el tècnic o ell diu que ja està bé, i tu pots estar marcant

amb els teus peus, el ritme del pum, pum, pum, mentre intentes fer una cabotadeta per a estar preparat per al concert de la nit. Després, a les 23 hores, tanques les finestres per a evitar que et caiga alguna copa de vidre de les que tens al moblet. A canvi, però, pot tindre una visió privilegiada del concert. I, al final, són solament uns dies dels 365.

Personalment, pense que està molt bé per al poble tindre un espai, un recinte, preparat per a aquestes actuacions a l’aire lliure, de fàcil accés i quasi, quasi al centre del poble. Ara sols cal que els grups musicals i l’ajuntament, com a mínim, facen un sorteig d’entrades per als veïns i veïnes de l’avinguda.

Llarga vida al “Conxa Arena”.

El primer que albirem en arribar i en apropar-se a qualsevol dels nostres pobles és, sense dubte, la silueta del campanar, encara més, en pensar en la icona del campanar i les seues campanes sembla posem la mirada en les mateixes arrels de la nostra infància, de la nostra vida a la llar dels nostres. Veure el campanar és regressar a casa, als nostres orígens.

El campanar ha sigut – i continua sent per a moltes persones- signe i far de la nostra fe cristiana, mal que hui vivim en una societat molt més laica i ja no recordem la significació i l’harmonia que el campanar i les seues campanes tenen i han marcat la vida dels veïns, de la comunitat cristiana.

Aquest article vol recordar el que ha sigut aquesta torre elevada al flanc del temple parroquial i, que sense adonar-nos-en, ha ordenat i educat amb la seua presència i amb el seu so, amb la seua melodia i, a més a més, amb el seu rellotge fixat als seus murs formant part del cos de la dita torre, s’integrava en la vida del poble, de les seues persones creients, marcant, a toc de campana, les hores de la jornada, del treball i... de tantes coses més. Era l’ànima viva que bategava al mig del poble

shhh!lenci

shhh!lenci propd’ACÍ

El campanar: signe i llenguatge perdut

Vicent Torres Aguado Escriptor

Fem un poquet d’història. El campanar i les campanes naixien al segle V, introduïdes per Paulí de Nola, bisbe de Nola, a la Campània, a la Itàlia meridional, d’ací vindrà el nom de campana… Creades per convocar al veïnat -els feligresos- al culte, a les celebracions religioses. En arribar a les nostres terres vindran a substituir, a la crida del muetzí qui des del minaret, a la mesquita, congregava l’oració als seus fidels; aleshores -no oblidemels nostres pobles eren terres islàmiques, i no ignorem que molts dels campanars més artístics que trobem en algunes catedrals, a terres andaluses, tal com ho és la Giralda de Sevilla (s. XII), eren els antics minarets de les mesquites, torres que per la seua bellesa artística i grandiositat mai no foren destruïdes, i encara es mantenen en peu i amb el mateix menester, convidant a la pregària.

Però regressem als nostres campanars i a la seua raó de ser, a les seues funcions, al llenguatge que generen. Tal volta la raó més important és la que no solem descobrir a la primera, doncs, el so de la campana i la invitació al veïnat marca clarament l’àmbit del misteri, del sagrat; és una terra beneïda per Déu, trepitgem terra agrada i com hem assenyalat més amunt, el campanar esdevé far de la fe, per tant, està delimitant un espai sagrat, un espai que no sols és el físic, del territori, és també -ho és- el de les persones que habiten, els dels homes i dones que conviuen i aquests adquireixen una dimensió sagrada; i encara més, en la mesura que s’incorporà el rellotge a la melodia de les campanes, eixa dimensió sagrada, encunya, a més a més, el temps, la temporalitat; vivim en un temps sagrat; així espai i temps son lloc de la presència del misteri, de Déu i, per tant, de la nostra proximitat amb Ell. I encara més el penell que sol coronar el campanar, assenyalant-nos l’origen del vent no deixa de mostrar-nos també la direcció i el camí del creient: el cel, la fi del nostre pelegrinatge vital.

Quin llenguatge més extraordinari, les campanes em recorden la presència de Déu i la grandesa sagrada de les seues criatures predilectes, els homes i les dones! Tant de bo no ho perdérem mai!

Les campanes, no sols en convidem a la pregària i, al culte en la seua diversitat - tocs a missa, a l’àngelus, a l’hora Santa, als tridus festius, a les novenes, a les 40 hores, etc.doncs, tenen moltes més funcions i moltes més significacions; el seu llenguatge és -de debò- molt més ric i així, el seu volteig o el seu repic insistent ens acompanyen als moments d’alegria i de festa – la celebració dels patrons del poble o de la parròquia, de les festes grosses de Nadal, de la Resurrecció del Crist i de tantes altres, però també el seu so es fan present als moments de tristesa, en l’acomiadament dels nostres, quan abandonen la vida.... Sí; és llei de vida, com deien els nostres majors, davant la mort esperada o sobtada d’alguns dels nostres. La vida.

Les campanes, no sols ens convidem a la pregària i, al culte

Resulta ben curiós: qui no recorda i reconeix el so de les campanes del seu poble! Sembla hi ha una fusió de cor i toc al nostre dintre, una comunió interna, doncs els seus tocs formen part del nostre alé vital, sense adonarnos, quasi són batecs del nostre ésser. Reconeguem, aquí a Picassent, la melodia de les campanes de l’espadanya de l’ermita de Mare de Déu de Vallivana quan ens convoquen a la festa o la novena i trobem única l’harmonia i el repic de les quatre campanes a Sant Cristòfor i inclús identifiquem a les quatre, de major a menor: la de Sant Cristòfor màrtir, la de sant Cristòfor, la de la Mare de Déu del Roser i la de la Mare de Déus dels Àngels! Comunió oient.

Hem assenyalat com, pel temps, a la torre dels campanars s’ha incorporat el rellotge -deixant enrere aquell rellotge de sol, encara visible en algunes espadanyes de tantes ermites escampades per la nostra Comunitat- i amb esta incorporació la mesura dels afanys i els afers quotidians dels veïns i així amb els tocs de campana, hem resseguit el fet de transcórrer del temps, aquest amic o enemic de les nostres vides... marcat l’inici i la fi de la jornada laboral al camp, o als diversos magatzems que s’estenien pel poble durant l’època de carència en la mesura del temps, quan als nostres avis encara no els havia arribat o tal volta desconeixien els rellotges de polsera i només el joc de les campanes, el carilló, els donava la informació de l’hora... del descans, del regrés a casa, i com no de retorns de la jovenesa jugant al carrer o a les voreres del barranc, a la persecució de les granotes...

Però no acaba ací la riquesa del seu llenguatge, continua el valor de la seua informació, de la seua cura pel veïnat: també les campanes convoquen als habitants del nucli urbà o rural als moments crítics que es viuen i així ens avisen per a qualsevol motiu de socórrer, des del foc que abruseix una llar, o algun incendi al terme o qualsevol desgràcia que encunya la vida dels veïns i ens posa alerta al servei del necessitat.

SÍ, les campanes tenen una tasca envejosa!

Però, hem de confessar que ara, amb una societat marcada pel soroll, pels aldarulls al carrer, per l’escama dels bars, pels clàxons dels cotxes, per les escridassades de tota mena... decibels pels núvols!... Doncs, sembla que, a hores d’ara, les campanes molesten, són nocives i, vegem com molts veïns clamen pel silenci de les campanes...pel silenci dels anys passats, de la informació que donaven i inclús molesta el seu sonar -som tan sensibles- que volem allunyar fins al soroll de l’alegria, de la festa... la melodia de les campanes que han marcat la vida als pobles, fent-se com a pròpies les alegries i les penes dels seus habitants.

Nou temps i poca estima a un llenguatge que ha registrat la vida dels pobles, el seu esdevindre quotidià.

<< Silencio, se rueda» va dir la veu, i per enèsima vegada les aproximadament cinquanta persones que hi havien, trenta del personal tècnic del rodatge a la vorera de la dreta i vint curiosos del poble a la banda de l’esquerra, callarem i el silenci es va apoderar del carrer. Des del cantó de baix va aparéixer (també per enèsima vegada) una actriu amb un carret de bebé amb dos bessons encara de bolquers. Aquesta vegada tot semblava bé quan la mateixa veu del principi va esclatar amb un «però senyora!!! que no es pot passar! Tallem!!!» i totes descobrirem una veïna que no se sap com venia passejant el seu gosset i havia travessat el perímetre de rodatge...

shhh!lenci

shhh!lenci propd’ACÍ

2.6

Els sorolls del cine

Vicent Tronchoni

APARTATTEMÀTIC

El Carrer Nou, tot i ser un dels més grans i bonics del poble no és massa sorollós: els passos i les veus de la gent que passa, algun cotxe que baixa, l’algaravia de rialles, crits i rodetes de motxilla de la xicalla a les hores d’escola, les passes precipitades de qui va corrent amunt per no perdre el tren, els carrets de la compra els dimecres i dissabtes...

Feia un mes que per circumstàncies especials ens havien traslladat a treballar al Carrer Nou, just al costat de la cafeteria Mil Pastissos i pràcticament front a Ca El Moliner; jo en concret tenia la finestra just junt a la vorera i sobretot al matí l’obria i m’entrava l’aire i els sorolls tranquils a aquelles hores, fins i tot podia arribar l’olor a café i les veus de la cafeteria veïna. M’agradava aquella tranquil·litat que es veia trencada a l’hora que començaven a passar els escolars i hi tancava la finestra.

El Moliner és just el cantó d’enfront, un antic «ultramarinos» que diverses generacions tenim en el record, doncs era on venien el millor café del poble i les mares ens enviaven a comprar-ne. Aleshores, feia anys que havia tancat i tenda i vivenda estaven deshabitades i desangelades, envoltades d’un silenci gris. Però un dia, des de la meua finestra s’escoltaren més sorolls de motors del que era habitual, i a l’eixida del treball ens

trobarem que havien tallat el carrer al trànsit i des d’un camió estaven descarregant mobles antics i molts altres objectes com perxes, armaris que entraven a l’antiga botiga i treien el taulell i les prestatgeries velles pròpies de Ca El Moliner. El veïnat i les persones que anaven o venien del metro i els clients de Mil Pastissos miràvem encuriosits. I molta més curiositat va despertar encara que els dies següents pintaren la façana fins a donar-li aspecte d’un comerç de mitat del segle passat. I el súmmum ja fou quan penjaren un cartell amb el rètol «Corte y Confección Amapola». Hi hagué comentaris de tot tipus, però molt aviat es va conéixer el motiu: una important directora de cine anava a rodar una pel·lícula per València i havia llogat el local com a part dels decorats. La remor dels rumors es va estendre per tot el poble i va augmentar quan començaren a conéixer els actors i sobretot, l’actriu protagonista. Mai Mil Pastissos, on acostumàvem a prendre el cafenet, va tindre tants decibels com en aquella època...i durant el rodatge, clar

Unes setmanes després pràcticament tot el Carrer Nou i un bon tros de Gómez Ferrer es tallaren al trànsit i s’ompliren del soroll de camions, remolques, caravanes i tota la maquinaria necessària per al rodatge i per al manteniment de la gran quantitat de persones que hi treballen. Des de la meua finestra escoltava veus en contra perquè llevaven llocs d’aparcament i no es podia passar en cotxe però sobre tot veus d’aprovació per conéixer de prop tota la maquinaria i les persones necessàries per a fer una pel·lícula i veus encara d’estranyesa pel que estava passant a Picassent i els actors, actrius i la directora que tindríem aviat pel nostre poble.

I ja amb més soroll de maquinaria del que ja teníem, un dia va començar el rodatge i vam vore els actors i sobretot, l’actriu protagonista, Al Mil Pastissos s’escoltava moltes vegades la veu de Candela cridant: Mónica, ponme un café para llevar i apúntamelo! I mai la cafeteria havia tingut tanta clientela i mai l’actriu va denegar cap foto ni cap paraula ni salutació a tanta gent com se li acostava. Jo en concret, que admire moltíssim aquesta actriu, me la trobava quan acabava de treballar Carrer Nou avall en la caravana/camerino que hi tenia i li deia un hola tímid que ella sempre em contestava. I un dia em vaig atrevir a parlar amb ella i vam mantindre una conversa de, com a mínim, tres minuts, i me’n vaig anar contentíssim a casa.

I l’expectació augmentava quan es rodava alguna escena exterior, on es congregaven veïnes i veïns que guardaven un silenci sepulcral cada vegada que aquella xica deia: Silencio, se rueda! I aguantaven fins que l’escena es repetia tantes vegades que ja s’avorrien i marxaven. Jo mateix, una vesprada a l’acabar vaig intentar eixir i la xica del megàfon, script crec que es diu, no em deixava passar, així que vaig pujar al segon pis i des d’allí vaig veure com gravaven una escena on una actriu entrava a la tenda amb un carret de bebés.

I en unes setmanes, tornaren els sorolls de camions i motors, les veus del personal que carregava llums, caixes, mobles i material i en poc de temps el carrer va tornar a la seua normalitat de passos, carrets, veus i motxilles. Ca Moliner va tancar les portes de bell nou ara amb pintura i rètols nous i Mil Pastissos a la seua clientela habitual. I tots i totes les que havíem participat com a espectadores del rodatge esperarem fins que uns mesos després es va estrenar la pel·lícula per a vore els resultats de tots aquells sorolls i silencis, es roda!

La primera sorpresa fou un poc decepcionant, totes les setmanes de preparació i de rodatge s’havien convertit en molt pocs minuts reals del metratge, el poble es veia però menys del que tots esperàvem, l’escena del carret apenes durava segons...Però, una vegada superada la decepció inicial, la màgia del cine ens va atrapar a tots: quan giraves pel cantó de Gómez Ferrer no s’arribava a l’Ermita, sinó a un parc de València, Candela eixia de la casa del Carrer Nou i en tres minuts caminant arribava a la Malva-rosa...i era així de veritat, perquè ho veiem amb els nostres ulls i ho escoltàvem amb els nostres oïts.

Anys després, ja el rodatge és un record llunyà, El Moliner torna a estar abandonat, han desaparegut els cartells que el convertiren en una botiga de confecció i entre les deixalles dels cartells i diaris enganxats a les portes destaca un d’ «es ven». El silenci gris el torna a envoltar.

Però alguns veïns no oblidarem mai la conversa amb Candela i sobretot, que malgrat el silenci gris i l’abandó del local, a tres minuts caminant podem escoltar la remor de la mar i de les ones sobre l’arena...

APARTATTEMÀTIC

3. shhh!lenci amb olor FA LLER

Una mirada inclusiva a la festa gran, on el silenci també vibra amb la pólvora i l’emoció s’expressa en llengua de signes.

Les Falles no sols s’escolten: també es miren, se senten i es viuen amb el cor obert a tots i totes. Perquè les Falles són de qui les sent, no de qui les escolta. La llum, el foc i l’emoció no entenen de barreres.

Les Falles es viuen amb tots els sentits. L’olor de la pólvora, la calor del foc, el color dels ninots, el bullici que ompli els carrers… Tot vibra. Però, què ocorre quan el silenci forma part de la vida? Com se senten les Falles quan el so no arriba a l’oïda, sinó a l’ànima a través de la mirada?

shhh!lenci

3.1

shhh!lenci amb olor FA LLERsentir

L’experiència de les Falles per a les persones sordes

la festa amb els ulls i el cor

Clara Llums Escriptora

Per a moltes persones sordes, les Falles són també una experiència intensa, visual i compartida. Les llums de la mascletà dibuixen ritmes que es noten al pit; els focs artificials són una coreografia de colors; els rostres dels fallers i falleres transmeten emoció fins i tot sense paraules. La festa es converteix així en un llenguatge propi, fet de gestos, llums i vibracions.

Gràcies al treball d’associacions com FESORD CV (Federació de Persones Sordes de la Comunitat Valenciana) i de moltes comissions sensibilitzades, cada any l’accessibilitat fa un pas més. Hui, desenes de falles incorporen codis QR amb vídeos en llengua de signes, perquè les persones sordes puguen conéixer les històries que amaguen els monuments. També s’ofereixen intèrprets en actes oficials, serveis de videointerpretació en oficines turístiques i espais públics, i visites guiades adaptades per a gaudir de la festa amb plena autonomia.

L’accessibilitat no és només una qüestió tècnica: és una manera d’obrir la porta de la festa a tota la gent. Quan una persona sorda pot entendre un pregó, seguir una presentació o xarrar amb els veïns i veïnes de la comissió sense barreres, la Falla deixa de ser un espectacle per a convertir-se en una vivència compartida. En eixe moment, l’esperit faller —aquell que uneix, emociona i fa comunitat— arriba al seu sentit més ple.

La inclusió no lleva autenticitat: la multiplica

Encara queda camí per recórrer. Les mascletaes, els concerts o les revetles continuen sent entorns on de vegades falta informació visual, intèrprets o senyalització adequada. Però la direcció és clara: cada gest compta. Cada esforç per incloure, cada mirada que s’obri, transforma la festa i la fa més humana.

Les persones sordes no busquen una “Falla diferent”, sinó la mateixa Falla per a tots i totes. Volen sentir la pólvora, riure amb la sàtira del monument, emocionar-se en l’Ofrena i acomiadar el foc en la Nit de la Cremà, sabent que formen part d’alguna cosa comuna.

Les Falles són soroll, sí, però també són llum, art i emoció. I eixes tres coses —la bellesa, el foc i el sentiment— no necessiten paraules per a ser compreses. Perquè hi ha moltes maneres d’escoltar la festa: amb les oïdes, amb els ulls o directament amb el cor.

La inclusió no lleva autenticitat: la multiplica. Quan la llengua de signes es barreja amb la música, quan els subtítols acompanyen la paraula i quan l’empatia guia la festa, les Falles s’engrandeixen. Es convertixen en un espai on tots —oients o sords— poden compartir la mateixa emoció des de sentits diferents, però amb un mateix sentiment: l’amor per esta terra i per la seua cultura.

Les Falles són un bategar col·lectiu que no entén de silencis. Cada espurna, cada somriure i cada gest formen part d’un mateix foc que ens unix. Fer les Falles accessibles és mantindre viva la seua essència: una celebració que naix del poble i que pertany a totes les persones. Perquè només quan totes les mirades poden gaudir del mateix foc, la festa crema amb la seua flama més pura: la de la inclusió.

Les falles, una festa que disfrutem amb tots els sentits, però sens dubte l’oïda té un paper fonamental, perquè aquesta és una festa amb molt de soroll.

Una mascletà per als valencians i valencianes és un dels sorolls que més els encanta i sols nosaltres entenem.

shhh!lenci

3.2

shhh!lenci amb olor

El soroll de les falles

Pepe Sanchis

Faller de la Falla Nord de Picassent

Però hi ha altres diferents sorolls que per a mi es queden en la memòria d’un any a l’altre, com el soroll del dia de la plantà. El soroll del camió góndola quan arriba al carrer, la gent emocionada al vorer arribar la seua falla, el soroll de la grua quan s’està plantant, el compressor d’aire, el trepant dels artesans fallers, i així un fum de sorolls i d’emocions que ens deixa cada 15 de març als fallers i falleres en la memòria.

I com no el soroll de la música, de les nostres bandes al carrer els dies de falles, alegren la festa en cada moment amb les seues melodies valencianes, amenitzant tots els actes, un soroll que ens alegra la vida, ens fa feliços, ens fa ballar i ens emociona als fallers i no fallers.

Picassent és un poble de músics, compta amb diverses xarangues tocant en diferents falles del poble, omplint de soroll els dies de festa els nostres carrers.

Per a la Falla Nord, la xaranga és una de les coses més importants i la música acompanya tots els actes fallers.

“Benvinguts al nord”

Enguany comptem amb la xaranga Els Bufanotes, gent jove del poble i amb ganes de fer festa Un soroll molt especial és el del dia dels premis, un dia que a Picassent es viu amb molta il·lusió i emoció, on les comissions veuen premiat tot el treball d’un any, de teatre, llibret, critiques, falles, una barreja de sorolls, els crits de la gent, les xarangues, les traques, l’alegria de guanyar un premi, siga el que siga, sorolls fallers que ens alegren la vida.

El soroll de envaeixl’alegria els carrers de Picassent

El soroll de les tertúlies a la porta del casal, dels xafardejos fallers, del foc bullint la paella, de les peces del truc, la del micròfon fent el bingo, els petards, la discomòbil, les flames cremant la falla, un fum de sorolls que sentim els fallers i falleres. Com el soroll de l’amistat, de viure junts uns dies que ens omplin d’emocions, de sentiments, on el soroll de l’alegria envaeix els carrers de Picassent.

Fent oblidar als veïns i veïnes els sorolls roïns, com el soroll de les guerres al món, els confrontaments polítics. El soroll de les falles sempre és símbol d’alegria i de vida.

AValència, quan parlem de “Simfonia” referint-nos a la pólvora, no pensem en violins, ni en clarinets, ni en batutes dirigint una orquestra. Parlem d’una altra música, molt més primitiva i visceral: la que naix del foc, del soroll i de la llum. Una música que no s’escriu en pentagrames, sinó en caixes de trons, en metres de metxa i en l’experiència ancestral dels pirotècnics. És la música que acompanya les nostres festes, que ens desperta records, que ens fa vibrar i que marca el ritme de les Falles.

Quan els valencians escoltem el terme “simfonia” aplicat a la pólvora, imaginem immediatament eixe muntatge tan característic de ritmes que pugen, baixen, es modulen i, finalment, esclaten en un terratrémol final que sacseja la plaça, el terra i fins i tot els cors de tots els presents. Eixe moment en què l’aire sembla espessir-se, en què el soroll es converteix en matèria, en què respires profund i... bum! S’allibera tota l’emoció acumulada.

shhh!lenci

3.3

shhh!lenci amb olor FA LLER

La pólvora i la seua simfonia

José Luís Canela Pérez Faller de la Falla Nord de Picassent

Simfonia de la Pólvora com d’una obra mestra efímera que es crea i es desintegra en qüestió de segons

Per als pirotècnics, este art s’anomena Simfonia del Soroll. Els professionals de la pólvora no sols preparen un espectacle: componen. I ho fan amb la mateixa dedicació, passió i precisió amb què un músic escriu una peça complexa. Cada seqüència de trons, cada intensitat, cada silenci intercalat està pensat per provocar una sensació diferent. No hi ha res casual: tot forma part d’un llenguatge propi, d’un codi ancestral que sols qui ho viu entén de veritat. Per això parlen de la Simfonia de la Pólvora com d’una obra mestra efímera que es crea i es desintegra en qüestió de segons, però que deixa una empremta duradora en qui l’escolta.

La pólvora forma part essencial de la identitat valenciana. És impossible imaginar unes Falles, o qualsevol celebració nostra, sense eixa olor característica que ho impregna tot. Una olor que desperta records immediats: el primer masclet, els petards amb els amics al carrer, els nervis abans que comence un espectacle nocturn. La pólvora no sols es mira: se sent, es respira, s’assaboreix, es viu. És memòria, és tradició, és una emoció compartida que es renova any rere any.

La sintonia produïda per l’explosió dels petards no és un soroll desordenat ni agressiu; és un ritual d’alliberament col·lectiu. Cada tro descarrega tensió, cada seqüència arrossega un poc d’estrés, i quan arriba l’esclat final, tots respirem alhora, com si haguérem estat contant els segons en un silenci interior compartit. El valencià o la valenciana no sols s’acostuma al soroll: el busca, el reclama, l’aprecia. Perquè sap que darrere hi ha un treball immens i una emoció profunda.

Quan comença l’espectacle pirotècnic, tots els sentits s’activen immediatament. La vista es perd entre els pigments que esclaten al cel, l’oïda es lliura a les onades creixents de trons, i el cos s’ompli d’una vibració única, impossible d’explicar a qui no l’ha sentida mai. Eixe terratrémol final, eixe “colp mestre”, és capaç de fer embogir una plaça sencera, i quan arriba el silenci posterior, tan breu però, tan intens, tots sabem que hem viscut, una vegada més, una experiència irrepetible.

Perquè la pólvora, a València, no és només explosió. És tradició, és cultura, és simfonia

Perquè la pólvora, a València, no és només explosió. És tradició, és cultura, és simfonia. Una simfonia que no necessita instruments clàssics, perquè el seu so és el pols mateix de la festa. La ciutat vibra, els carrers es transformen, i nosaltres esperem impacients que arribe el moment en què els primers trons anuncien que ja estem en Falles. I així, entre fum, llum i soroll, els valencians i les valencianes deixem tremolar els cors, una vegada més, al compàs de la nostra música més antiga: la de la pólvora.

El silenci i la música fallera: de la pausa a l’himne oficial El silenci, tant en la música com en l’experiència humana, transcendeix la simple absència de so o de paraula. En l’àmbit musical, no representa un buit, sinó una pausa carregada d’intenció: delimita, accentua i atorga sentit a les notes que l’envolten. De la mateixa manera, en la comunicació quotidiana, el silenci pot expressar allò que les paraules no arriben a dir; pot ser gest, espera, emoció o resistència. En ambdós casos, el silenci es revela com un espai de significat, un instant on allò no dit adquireix una força pròpia.

Si traslladem aquesta idea a l’univers festiu valencià, descobrim que també a la música fallera el silenci exerceix un paper essencial. Tot i que la festa de les Falles no disposa d’un repertori musical tan extens com altres gèneres populars, la seua identitat sonora és rica i diversa: pasdobles, cançons, himnes i composicions instrumentals conviuen en un mateix territori emocional. Tanmateix, al llarg de la seua història, tots aquests gèneres han travessat períodes de pausa, de quietud creativa, en els quals la producció i la difusió musical s’han alentit o aturat. Aquests silencis no s’han d’entendre com a absència o decadència, sinó com a espais de maduració, on la música espera el seu moment per a tornar a emergir.

Explorar la música fallera des d’aquesta perspectiva —la del silenci com a pausa i possibilitat— ens convida a comprendre millor la seua evolució i el seu paper simbòlic dins la festa. En ella, fins i tot allò que calla forma part del so col·lectiu, com una respiració abans de l’esclat festiu del mes de març.

shhh!lenci

3.4

shhh!lenci amb olor FA LLER

El silenci que Sona: La música fallera

Hugo ChinestaCompositor

La cançó fallera: entre la veu i el silenci

Dins del vast univers sonor de les Falles, la cançó fallera ha estat sempre un mirall del seu temps i del seu poble. Des dels inicis del segle XX, autors i artistes han sabut captar amb enginy i emoció l’esperit popular de València, component melodies que uneixen humor, sàtira, sentiment i orgull local. Quatre peces assenyalen especialment aquesta trajectòria i resumeixen més d’un segle d’història musical:

- La Cançó de la Falla (1911), de Miguel Asensi i Maximiliano Thous, pionera en unir humor, sàtira i melodia popular, recuperada dècades després per Els Pavesos.

- El Xafarderia Fallera (1936), de Baldomero Roig, alegre pasdoble nascut en plena efervescència festiva, símbol de l’esperit espurneigent de les comissions.

- Nit de Falles (1964), de Benito Ulecia i Salvador Guerrero, va portar la festa al terreny de la copla, popularitzada per Antonio Vargas i Rafael Conde “El Titi”.

- València en Falles (1993), de Jaime Palacios i Vicente Raga, immortalitzada per Vicente Ramírez, convertida en himne popular al final de les mascletades. En 2016, a petició del regidor de Cultura Festiva Pere Fuset, es fa una versió en valencià, que fou estrenada pel grup valencià Bajoqueta Rock el 4 de març al TAMA d’Aldaia.

Cada una d’aquestes cançons reflecteix un moment històric i una manera d’entendre la festa: des de la ironia i la crítica social fins a l’emoció i l’orgull de ser valencià. Però entre les seues notes també es perceben els silencis de la història, aquells períodes en què la creació musical s’atura i el repertori sembla adormirse, esperant una nova inspiració col·lectiva.

Partitura València de Santiago Lope / Col·lecció particular

El pasdoble faller: un segle de silenci abans de l’himne

L’any 1928, la festa de les Falles vivia un moment d’expansió gràcies a l’impuls de la Societat Valenciana de Foment del Turisme. Entre els seus membres destacava Antonio Royo Ample, un valencià apassionat per la seua terra i per la música, que va tenir la intuïció de demanar al mestre José Serrano la composició d’un pasdoble que acompanyés l’esperit festiu d’aquells dies. Volia una peça que les bandes pogueren interpretar pels carrers de València, una música que es fondés amb el rebombori de la pólvora, les llums i la sàtira.

Foto AlgarraAngelita

FMV 1931 / Arxiu de JCF

Serrano va acceptar l’encàrrec, però la inspiració va arribar en l’últim moment.

Era el març de 1929, i pocs diez abans del compromís, el mestre encara no havia escrit ni una sola nota. Fidel a la seua paraula, va encarregar a una copisteria que preparés cent còpies d’una partitura que encara no existia. Aquella mateixa nit, en un esclat de geni i deure, va compondre d’una tirada el pasdoble que titularia El Fallero. L’endemà es van imprimir les còpies, que van viatjar des de Madrid fins a València, per ser repartides entre les bandes locals.

Així, a la vesprada del 18 de març de 1929, totes les agrupacions musicals de la ciutat tenien ja als seus faristols aquella partitura acabada de néixer. El Fallero es va estrenar en plena vigília de la Cremà i el seu èxit va ser immediat: la peça va conquerir el cor dels valencians, convertint-se en emblema sonor de la festa. Dos anys després, el 1931, el poeta Maximiliano Thous Orts va adaptar un text que reforçà el caràcter popular i festiu del pasdoble.

Malgrat el seu arrelament i la seua popularitat, El Fallero va romandre durant gairebé un segle en silenci institucional, sense el reconeixement oficial que mereixia. Aquest prolongat silenci, més que un oblit, fou una pausa simbòlica: l’eco d’una música que esperava el seu moment. Finalment, el novembre de 2025, en la primera sessió del Congrés Faller, el pasdoble va ser oficialment reconegut com a Himne de les Falles, tancant així un capítol històric i simbolitzant la força de la música davant del temps i l’espera.

3. Foto Filo Montoro FMV 1937 / Arxiu de JCF

La música dedicada a la Fallera Major de València: del silenci a la tradició

Després de dècades de silenci, la tradició de compondre música per a la Fallera Major de València va ressorgir amb força. Des del 1930 fins a mitjan dels anys trenta, pasdobles com Angelita Algarra d’Enrique Ortí Riba o Filo Montoro de Jaume Piles Estellés van honrar les màximes representants de la festa, però a partir d’aquell moment la creació va quedar pràcticament interrompuda durant més de cinquanta anys.

El ressorgiment va començar l’any 1992 amb la suite simfònica Fallera Major de Bernardo Adam Ferrero, marcant un nou impuls. I el 1996, la tradició va assolir una fita definitiva: Don Manuel Andrés Ferreira, pare de Lucía Andrés Zarapico, Fallera Major Infantil de València d’aquell any, va encarregar al compositor Salvador Chuliá un pasdoble dedicat a la seua filla. Simultàniament, la Junta Central Fallera va encarregar un pasdoble per a la Fallera Major de València, Elena Muñoz. Des de llavors, i fins a l’actualitat, cada Fallera Major de València compta amb el seu propi pasdoble, consolidant una tradició que uneix homenatge, creativitat i memòria musical.

El silenci, es revela com un espai on la memòria, l’esperit d’espera i la creativitat es transformen en melodia

Epíleg: en els temps del silenci i l’esperança

Durant els períodes de silenci que van marcar la història recent de la música fallera, especialment durant la dictadura de Franco, la creació musical no es va apagar completament. Sorgeixen aleshores nous conceptes, més afins al règim, com els himnes de falla, que van proliferar especialment durant les dècades dels 50, 60 i 70. Tanmateix, alguns autors van aconseguir projectar una llum tènue sobre aquell silenci: Bernabé Sanchis Porta amb Aires Llevantins o Casal Faller, Luis Martí amb Valencianeta, i Miguel Asins Arbó amb Flor del Taronger, van mantenir viva la flama de la música fallera, recordant que la creativitat mai desapareix completament.

Avui, aquesta tradició continua i es renova gràcies als autors contemporanis. Compositors com Ferrer Ferran i jo mateix, que continuem creant pasdobles que homenatgen les Falles i les seves màximes representants, assegurant que la música de la festa segueixi evolucionant, connectant passat i present.

El silenci, lluny de ser buit, es revela com un espai on la memòria, l’esperit d’espera i la creativitat es transformen en melodia. I en cada nova composició, la música fallera demostra que sempre està preparada per a sonar de nou, amb força, esperança i orgull valencià.

Enllaços youtube: La Cançó de la Falla: https://youtu.be/ G1emyZurfok?si=7fcj5dUE82gpYXUL

El Fallero: https://youtu.be/ ahW9vcAOWng?si=5R3vqJBYpr5bUNgk

Angelita Algarra: https://youtu.be/ f3TB5E1uY2Q?si=ufqCuTzQIMLrB57V

Filo Montoro: https://youtu.be OhULYBC83RM?si=mxCwuy0vi8jTuOOd

La indumentària valenciana té un so propi. Un idioma que no s’escriu amb paraules, sinó amb teles, puntades i moviments.

Qui vist una valenciana sap que cada peça guarda un ritme i que, entre el silenci del taller i el bullici del carrer es crea una música invisible que acompanya a les nostres festes.

La indumentària valenciana té la seua pròpia música. Una melodia que naix en el silenci del taller i esclata al carrer en un concert de sons que només els qui visten les nostres sedes coneixen la veritat.

shhh!lenci

shhh!lenci amb olor FA LLER

El compàs silencidel i el soroll de la indumentària

Cosas Cucas Indumentària valenciana des de 1982

Tot comença en el compàs del silenci. Eixe que naix entre sedes esteses sobre una taula, carrets que giren a poc a poc i mans que treballen amb paciència. És un silenci ple de vida: el que acompanya l’elecció d’un dibuix, la caiguda d’una falda, la decisió d’un color que respectarà la tradició o s’atrevirà a reinventar-la. És un silenci que fa olor de fil, a aprest i a artesania. Un silenci íntim, quasi sagrat, on la indumentària comença a existir.

I després, arriba el soroll.

Un soroll que no molesta sinó que emociona.

El so del guardapeus tocant el sòl.

La lleu dringadissa d’un adreç que es mou al compàs d’un pas ferm.

El so minuciós de la seda quan gira en una dansà improvisada.

El cruixit suau de la manteleta col·locada amb manyaga.

El murmuri de la gent que es gira per a admirar un vestit que conta història.

Tot comença en el compàs del silenci

EIxe soroll és la banda sonora de cada fallera i faller quan ix al carrer. És el so de sentir-se part d’una cosa més gran, d’una tradició que s’ha teixit durant segles. És el ressò de les nostres àvies i els nostres avis i l’orgull dels qui continuen l’ofici.

És una música que es mescla amb pasdobles, masclets i aplaudiments, perquè continue sent, en essència, el soroll de la indumentària únic, íntim i profundament nostre.

Entre el silenci que crea i el soroll que emociona, es troba la verdadera màgia de la indumentària valenciana.

Partim en què els orígens de les nostres festes Josefines, venen del Segle XVIII. Allí es va originar aquest costum tan nostre de començar a cremar les restes i andròmines que ja no eren útils a les cases ni als tallers dels fusters, i a la vespra de Sant Josep, les cremaven.

Tots i totes sabem, que com la vida mateixa, tot va evolucionant, va canviant de forma. I com no podria ser d’altra manera, a la festa fallera va ocórrer de la mateixa manera. Doncs a principis del segle XX, les falles van anar agafant un sentit que les feia molt especials, i que hui en dia, segueix la mateixa ruta, i és, la crítica social i estètica. Llavors, en aquests moments és on s’amplia el sentit de la crema de les restes, és quan va sorgint la competició i l’organització per a anar plantant els primers monuments, uns monuments que ja no sols serien mobles i restes, eren ja elements més elaborats. I per a poder organitzar aquestes escultures calia ajuntar-se en llocs de reunió, provisionals. Aquells primers contactes entre persones interessades en la festa organitzada, van fer-se a bars, cafeteries, o cases personals de membres del nou -comboi faller-.

shhh!lenci

3.6

shhh!lenci amb La vida dels nostres casals

José Muñoz i Simó Faller de la Falla Nord de Picassent

El casal és un centre o peratiu i de gestió

Allà cap a la dècada del 1960, les ja comissions de festes falleres, necessiten començar a utilitzar llocs de trobada per a la festa durant tot l´any. Necessiten d´un lloc ja fixe de reunió. Aquells llocs durien ser espais per a poder celebrar les reunions entre els membres formats com a junta directiva, preparar actes i els sopars de germanor (tan necessaris), guardar documentació, fer estatuts perquè l´associació tinguérem unes normes mínimes, un lloc on poder recaptar fons com les quotes i loteries/rifes, assajar per als actes oficials de les proclamacions i presentacions, teatres i altres activitats culturals.... és llavors quan naixen els primers casals. Un lloc en comú per a tots i totes els i les membres. Un punt de trobada. Una segona casa per a molts i moltes.

Els casals fallers són sinònim de vida social fallera, parets que s´envolten de cultura. Dins d´ell es fan teatres i sainets, s´escolta bona música, es desenvolupa la llengua i l´estima per l´autèntic sentit valencià. La pintura i l´escultura també fan acte de presència en la celebració de moltes festes, com és en la preparació de decorats i escenaris, en l´elaboració de les carrosses de cavalcades, festes de nadal, pintura...

Però a part de la part cultural, es fa la part administrativa de recaptació dels fons necessaris per a poder pagar totes les despeses de la festa, el casal és un centre operatiu i de gestió. Reunions on s´organitza la comissió. Lloc de base per als actes de l´ofrena, punt d´eixida de passacarrers, de dinars i sopars, el punt de trobada de la gent disfressada, o de recollida dels rams de l´ofrena.

El lloc just on s´escolta la primera traca

El casal ho és quasi tot en la falla. La nostra falla, Nord, ha tingut que passar per diversos locals en els seus 17 anys de vida.

Tal com va ocórrer en la història de l´evolució de la festa fallera generalitzada, a la nostra falla va passar igual. Vam iniciar les primeres reunions en dos bars distints de Picassent, un d´ells a la zona del poliesportiu i l´altre a la plaça de l’ajuntament. Vam alternar per a no molestar tant. Eren llargues les primeres reunions. Molt llargues.

Ja quan es va considerar el principal de la falla, el nom, quotes i president, vam buscar el següent element més important, la nostra base. El nostre casal.

Vam decidir arrendar un local el qual era el Bardo (ara cerveseria 4 Torres). Férem una barra, pintar i poc més. Va ser molt especial aquest casal. Primer acte que es va fer, l´assaig dels playbacks del Mercat. Es van celebrar festes, però van arribar les primeres queixes veïnals.

l veïnat de la zona no estava acostumat a tindre una falla a la seua demarcació. Al cap d´un temps, i per la pressió, vam decidir buscar altra alternativa més segura.

Vam assabentar-nos que es traspassava una antiga acadèmia de ball, prop de la fruiteria de Mariló, vam pagar un traspàs de deu mil euros, i ens vam clavar al segon casal en a penes dos anys de vida. Un local que se suposava que estava insonoritzat, i amb algunes millores amb l´anterior, com parquet, projector, aire condicionat, altarò al cap d´un temps ens va arribar una altra queixa, i aquesta vegada no era dels veïns, era d´altra comissió de la població. Estàvem una mica verds en constitució fallera, molt poca experiència en inicis de falles, i ens vam topetar amb altre inconvenient. Se suposava que ens havíem posat en una altra demarcació que no era la nostra. Vam arribar a un acord amb aquesta falla, ja que havíem pagat un traspàs alt per a nosaltres, i vam estar un temps més llarg.

4 casals, en 17 anys

Mentrestant vam estar mirant alternatives. Sabíem que teníem una data màxima per anar-se’n del casal de la sala de ball. I vam trobar al que ara és el supermercat Udaco que per aquell temps era un Abordo, un local que no era molt gran, però que vam voler recondicionar bé, parets, sostre... per a no tindre problemes amb els veïns nous de la zona.

Vam entrar al local amb moltes ganes, encara que una mica decebuts. Era el tercer casal en pocs anys.

Despeses altes en condicionaments, traspassos, fer banys nous, reformes, fiances... Sumant damunt en què estem, a la zona nord de Picassent. Una zona que justament no és econòmica, ja que compta amb bastants servicis i oferta i venda de propietats.

1. Casal antiga sala de ball.

2. Casal Bardo.

3. Dia de festa al primer casal de la nostra trajectòria.

4. El nostre segon casal.

Al casal aquell de l´Abordo vam estar uns anys. Però calia sumar-li a l’arrendament mensual alt, la carpa. Un element annex important en els dies de les festes grans falleres, on realment la carpa es transformava en el nostre casal, i el casal en traster de begudes, ferramentes i altres. Uns 5000 euros més a sumar en 4 dies de falles, per tindre casal xicotet. A tots els inconvenients citats, cal també sumar que no som una falla xicoteta. Molts fallers i falleres per a poder ubicar en un local, i no haver de disposar de la carpa que teníem des que es va fundar la falla.

Per tant, després d´uns pocs anys patint aquestes coses de la vida, vam trobar l´actual local, el nostre casal. Una antiga ferreteria que va tancar. Ens agradava no pel preu, altíssim, però si per la gran superfície de local. Sumarem que just el sostre del casal és tot terrasses dels pisos primers de l´edifici on estem, i se suposava que no molestaríem tant. Vam sumar l´avantatge d´estar tot l´any dins del casal sense llogar carpa, i no anar traslladant totes les coses d´un lloc a l´altre. I ací seguim.

5 Els nostres inicis.

6. Reforma del casal on després va estar el Bardo

Amb portes de pub, sostre condicionat, amb el permís legal d´establiment fester.

4 Casals en 17 anys... Però amb les mateixes ganes que el primer dia... Tenim un gran casal faller, amb escenari, banys, zona de cuina, dos eixides al carrer, aire condicionat, zona de jocs, aparador...

I esperem que siga el nostre lloc de reunions en molts anys. Un lloc de trobada. De rialles i alguna llagrimeta. Borratxeres de festa, passió, música diversa, danses, reunions... però sobretot és un nexe d´unió de molta gent, que alguns dies durant l´any s’ajunten entre aquelles parets, una autèntica casa festera i de treball.

El temps corre, passa. No s´atura. I la nostra història fallera tampoc. I el casal sempre serà una part imprescindible. Tan imprescindible com la seua gent.

shhh!lenci el torn dels MENUTS

Hola comissió fallera, soc Julio Hernández i Aguado.

És un plaer ser el President Infantil de l’any 2026. Tinc el pressentiment de què aquest any serà el millor de la meua vida com a faller, al costat dels meus amics de la falla, i per descomptat amb els meus amics presidents com Izan, Diego, Daniel i Joan. I no m’oblide de la meua Fallera Major Infantil Alexia, el meu president David i per últim però no menys important la meua Fallera Major Esther.

Per seguir, vull donar-li les gràcies a la meua família que estan fent de tot perquè açò siga possible. També a la meua iaia per regalar-me el millor tratge de president de la meua vida.

saluda PRESIDENT

26 infantil

Solament espere compartir amb tots els xiquets i xiquetes de la nostra comissió les millors falles que puga recordar.

Visca les falles

Visca Picassent

Visca les comissions falleres

Visca la Falla Nord!!

S’acomiada,

Julio Hernández i Aguado

President Infantil Falla Nord 2025-2026

saluda FALLERA MAJOR 20 26 infantil

Hola, soc Alexia, Fallera Major Infantil d’esta benvolguda comissió, la Falla Nord.

Estimats fallers, falleres, amics i amigues de la nostra comissió; veïns, veïnes, xiquets i xiquetes un any més ens reunim al voltant del foc, la pólvora i la germanor per a celebrar allò que som, una gran família fallera.

Vull agrair a totes les persones de la meua falla que fan possible que any darrere d’any puguem gaudir d’esta festa meravellosa.

Gràcies a la meua Fallera Major Esther, el meu President David, i com no el meu President Infantil Julio que sense ells esta aventura no seria igual, una muntanya russa d’emocions, rialles i plors.

També moltes gràcies a la meua família per estar al meu costat però sobretot a la meua germana Mireia i als meus pares Carmina i Jesús que sense el seu esforç i amor per mi no podria haver viscut aquesta experiència.

Que estes pàgines siguen testimoni de l’esforç, la il·lusió i la passió que compartim per esta festa.

Us convide a gaudir d’este any amb mi, que la festa, la música i la rialla dels xiquets i xiquetes no falte.

Fallers, falleres recordeu, com deia el meu avi Pepe que “si plou, la deixarem caure”. Per a mi seran les llàgrimes de felicitat de les meues estrelles que estan al cel al veure el feliç que estic.

Amb tota la meua estima us desitge unes falles inoblidables.

Visca les falles, visca Picassent, visca les comissions falleres i visca la falla Nord!!

És un somni fet realitat!!

Fallera Major Infantil Falla Nord 2026

comissió infantil

Aparisi Ramirez Enzo

Barrera Soriano Bruno

Benavent Mahjoub Hugo

Besalduch López Hugo

Catalinoiu Robert

Colmenares Albert Vicente Alejandro

Company Garcia Hector

Corchuelo De Lamo Diego

Cordellat Triguero Alejandro

Cusso Quiles Alex

Cussó Quiles Adrià

Delgado Aguado Darío

Delgado Aguado Dafne

Edwards Ramirez David

Fernandez De Lamo Noel

Gasco Pelayo Diego

Gimeno San Bernardo Leo

Gomez Vioque Alejandro

Gonzalez Fernández Iker

Gonzalez Merce Adrian

Gonzalez Merce Diego

Gonzalez Redolar Enzo

Gurillo Muñoz Andres

Hernández Aguado Julio

Hernandez Gómez Ivan

Izquierdo Ruiz Hugo

Jimenez Soliva Marc

Laza Mendoza Jordi

Llorens Albert Carles

López Enríquez Matéu

Lopez Perez Samuel

López Ros Raúl

López Ruiz Hector

Lopez Torres Andreu

Lozano Simo Yahel

Martin Bravo Manel

Martínez González Nicolás

Martinez Morales Dylan

Martorell Biedma Kilian

Martorell Hernández Andreu

Mateo Aguilar Máximo

Miguel Casanova Adrian

Montero Álvarez Joan

Muñoz Kudelyte Aitor

Prosper Dassoy Lucas

Puchades Oliver Jorge

Raga Belenguer Carles

Rosales Salido Sergi

Rubio Esparza Dylan

Santiago Ramos Lucca

Sebastian Aguado Alex

Segarra Donoso Manu

Selma Santamargarita Pau

Simo Jericó Miguel

Suarez Flores Walter

Torres Hernandez Marcos

Valera Valero Alan

Vázquez Silla Lorenzo

Aguado Argente Danniela

Alegre Mendoza Noa

Aranda Teruel Arianna

Barbero Mesa Paula

Bataller Perez Miriam

Benavent Mahjoub Sofia

Cuenca López Irene

Dasí De La Vega Aroa

Delamo Garcia Alba

Garcia Fernandez Sheila

Garrido Jimenez Lucia

Gasco Pelayo Ainhoa

Gimeno San Bernardo Julieta

Gonzalez Flores Nerea

Gonzalez Flores Desiree

Hernandez Silla Elena

Hernandez Silla Manuela

Juan Martinez Leire

Lara Claver Martina

López Miguel Alexia

López Olmos Martina

Mari Senabre Alessia

Marín García Carla

Martin Lopez Sheila

Martinez Hurtado Leire

Martínez Martorell Marta

Martinez Morales Emma

Martorell Biedma Kiara Maria

Martorell Monzo Vega

Mateo Aguilar Mia

Navarrete Velando Lucia

Navarrete Velando Cristina

Primo Lorente Judith

Provecho Grueso Marta

Redolar Bayo Jimena

Ribeiro Mari Andrea

Rubio Esparza Zoe

Rubio Sanchez Mireia

Sebastia Lopez Paula

Sebastian Aguado Ana

Serra Aguado Julia

Silvestre Turmo Noelia

Simo Jericó Carmen

Simo Jericó Belén

Suarez Flores Veronica

Tamarit Primo Alicia

Torrijos Rodriguez Adriana

Vila Leonhardt Alyson

REGINES infantils

- REGINA DEL MONUMENT: Paula Sebastia i López.

- REGINA DEL FOC: Martina López i Olmos.

- REGINA DE LA FLOR: Vega Martorell i Monzó.

la nostra FALLA

explicació FALLA infantil

Conten els iaios, que fa molt de temps, aquesta història, passà a Picassent.

Va ser per Nadal, i va vindre un circ ambulant, en pallassos, acròbates i fins i tot, una criatura mutant.

Tal volta d’altre planeta, que amagat entre estels, ens envià aquesta xiqueta que resultà un ésser cruel.

Per les burles i els comentaris, d’un grapat de xiquets. Se’n va emprenyar i deixà, sense poder parlar a la gent.

Ja no ens podíem queixar, ni cantar cançons de bressol, ni el gall trencar l’alba en la seua salutació al Sol.

Els pallassets no s’entenien, el caos era absolut, l’únic que no se’n va adonar va ser el pallasset sordmut.

Fent mil equilibris, al circ la mantenidora, tracta que l’espectacle continue, aliena al que passa fora.

CRÍTICA LOCAL

Aquesta falleta de poble no pot, ni vol oblidar als xiquets que patiren la DANA, i que a escola no poden tornar.

Als que perderen els seus joguets, sense saber que havia passat als que s’ompliren d’una tristor, que va costar de llevar.

El xiquet a l’institut, aguanta bromes extremes, amb el silenci dels companys que no volen tindre problemes.

A la grada una parella, fruit d’un àngel d’amor, no necessiten paraules, per a deixar parlar al cor.

Des d’ací el nostre reconeixement als voluntaris que van arribar, per traure el somriure d’un xiquet sense necessitat de parlar.

I a les autoritats competents els demanem prioritat. Tornar la normalitat als menuts, és la inversió més important.

acomiadament FALLERA MAJOR 2025

Estimada comissió, soc Carla i vull acomiadarme del meu any com a Fallera Major Infantil, de la meua comissió i dels meus companys i companyes representants Alejandro Noelia i Mendoza, gràcies per fer d’aquest any un any tan meravellós i especial per a mi.

Ha sigut un somni complit per a mi i tot açò gràcies a la meua família. Gràcies a ma mare, a la meua iaia i a la meua tia per fer açò possible i acompanyar-me en tot. També, gràcies al meu pare per cuidar-me.

Alejandro, sense tu no hi haguera sigut un any tan entretingut. Encara que no t’ho dic molt seguit, t’estime molt. Hem creat una amistat bonica i apreciada per a mi, el meu presi i les meues regines heu sigut les millors. Divertit i divertides, complidor i complidores i, el més important, hem gaudit de tot junts i juntes.

Noe tu m’has fet somriure sempre en cada foto, m’has tret a ballar en cada passacarrer, ets molt guapa, elegant i en cap moment m’has deixat de cuidar. He tingut molta sort de tindre’t com a Fallera Major al meu costat perquè com sabem el bo es fa esperar i sé que sempre estaràs ací.

Mendoza, el més divertit, és un xiquet més en tots els sentits. A voltes em deixes sense paraules, no m’oblidaré mai de tu.

A totes les comissions germanes, FMS i Presidents, moltes gràcies per obrirme les portes de les vostres cases i dels vostres cors, el meu serà vostre per a sempre.

Després d’un somni complit, tan esperat i tan intens, amb tot el nostre poble de Picassent i amb gent molt especial, amb una germanor increïble, no oblidaré mai tots els sentiments, les olors i les sensacions que signifiquen ser Fallera Major Infantil d’una comissió.

Alexia confie en què tingues un any magnífic i ple de records junts als teus representants i amb la nostra volguda comissió.

Sense més a dir, gràcies per tot. Dic per última vegada, Fallera Major Infantil 2025 de la Falla Nord:

Carla Marín i García

VISCA PICASSENT

VISQUEN LES FALLES

VISCA LA FALLA NORD

carla¡¡¡shhh!

falla infantil i RELACIÓ PREMIS

Lema: “Una escola de sirenes”

Artista Faller: Roberto Moratalla

Guió i crítica: Adrián Escolà

5é Premi Falla Infantil

1r Premi Votació popular ninot infantil

record FALLES 2025

shhh!lenci els infantils JUGUEN

CÒMIC infantil

el dia que els sons van cobrar vida

Ala falla infantil, cada so conta una història.

Ara… la història la continues tu!

Escriu, dibuixa o ompli les bafarades amb les onomatopeies que més t’agraden.russa d’emocions, rialles i plors.

el bingo de les onomatopeies

Ala nostra falla infantil, els sons prenen vida amb un joc clàssic adaptat als més menuts i menudes: el Bingo de les Onomatopeies, una activitat divertida, participativa i molt fàcil d’organitzar.

Al casal sona un pam!, un bum! i un plof, la falla infantil ja està en marxa, què bo!

Para l’orella, escolta bé, que cada so té el seu paper.

Si escoltes guau o sona ring-ring, tapa el teu cartó i no faces botí!

Quan completes tot el tauler, crida ben fort: BINGO SONOR FALLER!

Riem, juguem i fem comboi, amb onomatopeies, la festa no para mai!

Objectiu del joc

Reconéixer i relacionar onomatopeies amb sons quotidians, fomentant l’atenció, l’escolta activa i el joc en grup.

De 4 a 8 anys (adaptable també a més menuts i menudes amb suport visual).

COM ES JUGA

1. Cada xiquet o xiqueta rep un cartó de bingo.

2. El/la monitor/a trau una targeta i fa el so o diu l’onomatopeia en veu alta.

3. Qui la tinga al seu cartó, la tapa amb una fitxa.

4. El joc continua fins que algú completa:

- Una línia, o bé

- Tot el cartó.

5. Quan algú guanya, crida ben fort: “BINGO SONOR!”

PREMIS

Premis simbòlics i divertits:

- Un gran aplaudiment faller

- Fer tots junts una onomatopeia final ben sorollosa

VARIANTS DEL JOC

- Bingo mut: només gestos, sense dir el so.

- Bingo imitat: els xiquets han d’imitar el so abans de tapar-lo.

- Bingo col·lectiu: tots junts completen un cartó gegant.

Un joc senzill, educatiu i molt faller, on els sons es converteixen en rialles!

Perquè a la nostra falla infantil… fins les onomatopeies juguen!

RIA comercial

¿DESEAS VENDER O COMPRAR UNA VIVIENDA?

¿Por qué Rosa Aurora Gestión Inmobiliaria?

Porque tenemos la MAYOR CARTERA DE CLIENTES Y DE INVERSORES DE LA ZONA.

Porque somos LÍDERES en los principales portales inmobiliarios

Porque nuestro equipo está formado por profesionales con amplia experiencia en el sector Inmobiliario, en Banca y en empresas Tasadoras.

Porque garantizamos una venta rápida y bien gestionada.

Porque ofrecemos más servicio y te cobramos menos.

✓ Tasaciones y Valoraciones.

✓ Asesoramiento Fiscal en la venta.

✓ Cancelaciones Hipotecarias.

✓ Plan de Márketing personalizado para la venta.

✓ Servicio Financiero para compradores.

✓ Asesoramiento para Inversores

C/ Matilde Salvador, 4 46220 Picassent (València)

¨No venem roba, venem armadures per a conquistar el món¨

fallas 2026

Tu tienda en carrer Bonavista, 35 Picassent

Síguenos en nuestras redes sociales.

fallas

Tu tienda en carrer Bonavista, 35 Picassent

Síguenos en nuestras redes sociales.

fallas

T O D O S L O S D Í A S 3 x 2 P A R A R E C O G E R E N E L L O C A L P I C A S S E N T A v d e l N o r d n º 1 5 6 1 1 9 5 2 1 8 5 9 6 0 4 3 1 4 9 4

fallas 2026

Tu tienda en carrer Bonavista, 35 Picassent

Síguenos en nuestras redes sociales.

680 24 33 52

HORARIO: L A V DE 5:00AM A 16:00 PM S DE 8:00AM A 13:00PM

RESTAURANTE

Brasas y buffet todos los dias

Almuerzos a la brasa y buffet libre

Ven a visitarnos en: Polígono de picassent calle n ° 1, Valencia

fallas

20 26 falla NORD Picassent