llibret_falla_gomez_ferrer_xirivella_2026

La si existim en 50 Volta anys al món

Falla Gómez Ferrer

Edita: Falla Dr. Gómez Ferrer de Xirivella

Dipòsit Legal: V-805-2024

Coordinació.

Pablo Muñoz.

Anabel Soler.

Iván Salom.

Purificación Granero.

Il·lustració del llibret.

Mireia Adeva.

Col·laboradors/es.

edita

· Acció Ecologista - Agró, associació ecologista de la Com. Valenciana.

· Ecoembes, ONG reconeguda per la lluita per la sostenibilitat.

· Encarna Martí, cap de comunicació de FAMPA i regidora a l’Ajuntament de Xirivella.

· Estela Melero, escriptora.

· Eva Palomares, Periodista i Regidora de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna.

· Guillermo Garrido, treballador en logística i regidor i portaveu del govern de Xirivella.

· Josevi Martínez, artista faller i escriptor.

· Kike Mira, CEO de l’empresa Ambientalys.

· Emma Martínez, membre del grup de cultura i protocol de la Falla Sant Antoni.

· Manuel Lozano, geòleg i cap de projectes en diferents treballs per tota Espanya.

· Paula Espinosa Giménez, diputada a les Corts i portaveu de Els Verds.

· Youth Climate Save, moviment global centrat en el canvi climàtic i la ramaderia.

Contacte i medis.

Correu Secretariafalladrgomezferrer@gmail.com Instagram @falladrgomezferrer

Facebook Falla Gómez Ferrer

TikTok @falladrgomezferrer

El llibret ha participat en la convocatòria dels Generalitat del valencià de l’any 2026

El present llibret participa als Premis de Lletres Falleres 2026 digital

Disseny, maquetació i portada:

La si existim en 50 Volta anys al món

Falla Gómez Ferrer2026

Pròleg. -p.6

Enrique Mira, CEO de l’empresa Ambientalys.

Article: Canvi climàtic i aigua, un desafiament global i local. -p.6

Manuel Lozano, geòleg i cap de projectes en diferents treballs per tota Espanya.

Article: Crisi hídrica de Xirivella. -p.24

Encarna Martí, periodista, cap de comunicació de FAMPA i regidora a l’Ajuntament de Xirivella.

Article: Tirar-se terra damunt. -p.30

1

L’illa dels inf latòcratesp.16

Acció Ecologista - Agró, associació ecologista de la Com. Valenciana amb més de 40 anys d’història.

Article: Pam a pam, per la terra i la vida.-p.40 Youth Climate Save, moviment global juvenil centrat en el canvi climàtic i la ramaderia.

Article: Jovent, planeta i alimentació. -p.48

La república del desgelp.36

2

Estela Melero, escriptora.

Article: València davant el canvi climàtic. -p.56

Paula Espinosa Giménez, diputada a les Corts

Valencianes i portaveu d’Els Verds.

Article: Admiració per Flàvia. -p.62

Josevi Martínez, artista faller i escriptor.

Article: Espill del Temps. -p.70

3

El continent de l’obsolescència -p.54

Sumari

Ecoembes, ONG reconeguda per la lluita per la sostenibilitat.

Article: Les Falles més sostenibles i recicladores.-p.82

Guillermo Garrido, treballador en logística i regidor i portaveu del govern de Xirivella.

Article: Zamarra, un barri que batega en falles. -p.90

Eva Palomares, Periodista i Regidora de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna.

Article: Falles es reinventen per no cremar el futur. -p.100

Emma Martínez, membre del grup de cultura i protocol de la Falla Sant Antoni.

Article: La vida fallera sostenible, la vida millor. -p.108

Epíleg. -p.114

Pròleg

Al casal de la Falla «El Món que Tremola» era divendres de junta general, eixa litúrgia sagrada que ningú vol perdre’s encara que no sàpiga què es vota. A la porta, la gent feia cua com si regalaren coques de llanda, i dins l’ambient era dens, olor de cervesa barata, crits creuats i cadires de plàstic que grinyolaven més que una mascletà mal tirada. El neó cansat de la barra feia pampallugues, com si també volguera votar «abstenció», i al fons, una ràdio treia un pasdoble que ningú escoltava, perquè el soroll de la convivència —la bona i la dolenta— sempre guanya als altaveus.

La taula presidencial lluïa solemne: davant, un president que mirava més el rellotge que l’ordre del dia; al costat, una secretària que havia jurat mil voltes no tornar a escriure les actes a mà; i en fila índia, els i les delegades —festejos, loteries, cultura, protocol—, cadascú amb la seua cara de «jo no he sigut». La junta va començar amb puntualitat

fallera: mitja hora tard. Primer, els punts eterns —lectura d’acta; aprovació de comptes que ningú entenia; la discussió ritual sobre qui havia de netejar el casal; el misteri recurrent de la clau del magatzem que només te Puri—. Després, el gran clàssic, la guerra civil de les rifes i les quotes. Unes persones volien pujarles, altres baixar-les, i un grup nombrós preferia extingir-se abans que pagar un euro més.

Quan la paciència començava a esquerdar-se com un ninot de vareta en plena pluja, es va alçar aquell personatge excèntric de la delegació de decoració, autoproclamat «científic» perquè havia fet un curset en línia de bricolatge sostenible amb diploma i tot. Portava unes ulleres de protecció ridícules i una bata plena de taques de silicona d’eixa que deixa milers de fils. Alçà la veu, solemne, i anuncià:

—Companyes i companys, el món està a punt de cremar-se com una falla en març… però jo tinc la solució.

Les mirades es clavaren en ell, encara que no per interès, sinó perquè Mari la del bar havia cridat que s’havien acabat les papes al caliu. El suposat científic tragué de baix de la taula un plànol tacat de vi i allioli i el desplegà amb la pompa d’un arquitecte de catedrals.

—Ací teniu —digué, inflat d’orgull i de cassalla— el meu invent més gloriós:

el Globus Plantador.

El plànol mostrava una mena de globus aerostàtic, però fet amb restes de teles de falla reciclades —seda amb olor de fum—, cosides amb fil d’embastar i reforçades amb cinta americana. Les cordes eren de pita, els seients, cadires de plàstic de la Junta Central Fallera —d’aquelles que sempre es trenquen en els actes oficials, tot funciona mal allà—, i el motor… un experiment casolà capaç de funcionar amb una barreja d’orxata caducada i oli de fartons refregits. Dos ventiladors industrials feien de propulsors, i una guirnalda de LED verds proclamava, sense cap vergonya, «sostenibilitat» en Comic Sans.

Algú va preguntar si portava wifi. El científic es va ofendre.

—No, porta una cosa millor, una bitàcola. Un quadern sagrat on la persona escollida anotarà tot el que veja i aprenga en el seu viatge. El Globus Plantador no és només

un mitjà de transport, és un símbol. La falla que viatja pel món per plantar crítica i collir idees abans que tot açò es convertisca en cendra.

Aleshores va alçar encara més la veu, perquè ningú poguera dir després que no ho havia entés:

—Este no és un invent qualsevol. El Globus Plantador té un objectiu tan noble com desesperat, salvar el món. El planeta s’està fonent com un ninot de suro en plena cremà. La mar amenaça el barri, els boscos cremen més ràpid que els petards en mans d’un xiquet, i les ciutats s’inflen de fum i ciment com si foren paelles mal tapades. I què fem nosaltres? Res. Ens omplim la boca de sostenibilitat, però plantem falles gegants de porex i encenem dotze mascletaes al dia com si fórem Dubai. Este viatge servirà per a buscar respostes, per a aprendre què no hem de fer i per a imaginar què si podem fer.

Amb un regle, assenyalà sobre el plànol una ruta imaginàri: «Ací trobarem l’illa dels Inflatòcrates, on tot és aparença i fum. Al nord, la República del Desgel, que s’afona mentre els governants ballen pasdobles sobre l’aigua. Més enllà, un continent on les coses caduquen abans que el pa de motle. I fins i tot un virregnat on

els algoritmes ho decideixen tot. Si arribem al final, potser descobrirem un regne on res no es crema… i per això res no renaix.»

El silenci va durar tres segons, fins que Ricardo va tornar a preguntar pel wifi. Però la idea, malgrat tot, ja havia fet niu. De sobte, aquella bogeria de globus de fireta sonava a única esperança —o almenys a excusa prou èpica per justificar el pressupost d’un any sencer.

El president, que ja ha dit que aquest és el seu últim any i més perdut que un jurat buscant l’encreuament Cuba–Literat Azorín, va dir: —Bé, bé… molt bon invent. I qui se’n va a donar eixa volta al món? I això que a ell no li agrada parlar...

La solució arribà de seguida... un sorteig. Una mà innocent trauria el nom de la persona encarregada de salvar el planeta. Però la mà triada no era precisament innocent, fou Carla, responsable de reunir-se amb l’Ajuntament i manipuladora professional de paperetes. Tothom li reia les gràcies perquè sempre aconseguia que sobrara un pernil a la rifa de Nadal i caiguera «per casualitat» en el casal. Amb un somriure maliciós, barrejà els noms com qui remena les braçades d’una paella i tragué un paperet arrugat.

món en un globus de fireta i tornar amb unes claus que impediren que el planeta acabara en fum.

—Per què jo? —preguntà, entre la incredulitat i la desesperació.

Carla se li acostà i, amb una amabilitat de sucre moreno, li xiuxiuejà a l’orella:

—Perquè si no t’enviem tu, acabaràs presentant-te a presidenta… i això sí que ens extingiria.

Flàvia no era precisament una heroïna de novel·la, i per això mateix era perfecta. Havent crescut entre casal i plaça, coneixia de memòria l’olor de barnís, el tacte de la cartó–pedra i el so de la banda escalfant. Tenia l’edat exacta per a aguantar sopars a peu dret i juntes eternes, i una mirada que barrejava ingenuïtat i mala llet en proporcions variables segons el dia. A la delegació d’Activitats diverses li havien encomanat sempre la logística que ningú vol: repartir cadires, muntar taules, portar llistes, telefonar a última hora, somriure quan tocava i posar cara de pòquer quan tocava més. D’eixes persones imprescindibles que, si falten, tot es nota, però si hi són, pareix que no hagen fet res.

Escoltava i prenia notes. Coneixia les contradiccions del seu món i les estimava o les patia, segons la tramuntana del dia. Per això, quan el casal va esclatar en aplaudiments poc convençuts, ella va respirar profundament i es va mirar el Globus Plantador amb una barreja d’afecte i pànic, un monstre amable, una il·lusió cosida amb pedaços, una broma necessària.

—D’acord —va dir finalment, amb una serenitat fingida—. Però posem condicions.

La secretària, que sempre duia un bolígraf de Consum en guerra amb el temps, alçà l’acta com si fóra un estendard. Flàvia dictà:

1. El viatge tindrà una bitàcola oficial, escrita en valencià normatiu i amb llenguatge inclusiu, perquè el món és de totes i de tots, i les paraules també.

2. La bitàcola dirà la veritat… amb sàtira. Critica a raig, sense pietat, començant per nosaltres mateixes i nosaltres mateixos.

3. El Globus Plantador evitarà el porex quan siga possible i portarà, com a mínim, tres pedaços reutilitzats de falles antigues cosits a la coberta, en memòria dels errors passats.

4. El motor beurà orxata caducada, però el viatge beurà idees fresques.

5. A la tornada, si en tornem, la falla es compromet a fer coherència:

menys fum i més fons, menys aparença i més contingut. —Aprovem? —va preguntar la secretària.

Es va votar a mà alçada. Guanyà el sí; guanya sempre el sí quan ningú sap ben bé què està aprovant.

La notícia va córrer pel casal com la pólvora, unes persones es van oferir per cosir, altres per enganxar, altres per portar fartons —imprescindibles per al combustible—. El delegat d’intendència va prometre una caixa d’eines; el de comunicació, una crònica en directe a Tiktok amb el mòbil de la falla; la banda es va comprometre a tocar «El Fallero» just quan el globus s’alçara un pam. Només el veterà Santiago, que havia vist més plantades que tempestes, va demanar silenci:

—Recordeu que si tot pareix perfecte, és que alguna cosa falla. I si alguna cosa falla, és que som en falles.

Van batejar el globus amb una ampolla d’orxata a punt de fer-se vinagre. Li posaren un penó menut amb el lema de la comissió i una frase improvisada per Flàvia: «Plantem crítica, collim futur». A la barqueta, a banda de la bitàcola, hi carregaren objectes insensats i necessaris: una brúixola que sempre marcava «Barra», una campaneta

per fer precs i preguntes en altitud sense demanar permís, una manta per al fred com quan toca porta a la carpa, un mocador per al plor com al 19 en la cremà i un extintor de broma amb adhesius de flamencs.

Flàvia obrí la llibreta grossa que havia fet de quadern de bitàcola, era, en realitat, un vell llibre de comandes de la barra, encara amb taques d’oli de les papes i notes d’antic ressopó. A la primera pàgina, escrigué amb lletra clara:

«Esta és la Bitàcola del Globus Plantador. El que ací s’escriga no voldrà ser neutre, voldrà ser just. Parlarem del món amb una ironia que talle i amb un humor que cure. No ens perdonarem a nosaltres mateixes la hipocresia, ni perdonarem a qui governa i promet paradisos de cartró. Parlarem de clima, de consum, de turisme de festa, de precarietat cultural, de tecnologies que ens roben l’ànima, de barris que s’apaguen, de persones que resisteixen. I si en algun moment ens entra por de cremar allò que cal, recordarem que sense cremà no hi ha renaixement.»

Va tancar la llibreta i la va guardar en una bossa de tela amb brodats. Aquella bossa, al costat del penó menut, li va fer la sensació d’una cuirassa.

El divendres s’estirava llarg, com les juntes que no s’acaben mai. En arribar el punt setè —precs i preguntes—, la reunió es va traslladar simbòlicament al pati interior del casal on fan les paelles els diumenges de mig

any. El Globus Plantador, ridícul i majestuós, esperava. La banda va afinar; el president es va allisar el blusó; la secretària, pràctica, va comprovar tres voltes que hi havia tinta a la ploma. Carla, la menys innocent, s’acostà a Flàvia amb un somriure indesxifrable:

—Quan tornes, comptaràs el que has vist. Però si no tornes, jo contaré que ho vas veure tot.

amb restes del kebab de la nit, el suro apilat al magatzem, les llistes d’espera per a la subvenció verda, les factures d’un llumí que havia valgut més que un arbre.

Una ratxa d’aire amable va empentar el globus cap amunt. La banda va tocar «El Fallero» amb una alegria que feia mal als genolls. El president va cridar «Visca!», i algú, des del fons, «Que torne!».

Flàvia pujà a la barqueta amb la cura de qui puja a l’escenari i no sap si hi ha trampes. El motor va fer un sospir —o era el casal—, les LED van parpellejar i, a poc a poc, ajudat per cordes, braços i una quantitat indeterminada d’esperança, el Globus Plantador s’alçà un pam, dos, tres…

Des de dalt, Flàvia veié tot allò que estimava, les taules plegables plenes de pintura dels berenars infantils, la cafetera vella, les fotos groguenques de falleres majors i presidents, els cartells de festivals que ja no existien, els penons de concursos del grup de balls, la cara mig emocionada i mig escèptica de la comissió. Veié també el que li feia mal, la bossa de fem mal separada, els contenidors de cartró i plàstic

A l’alçada de la teulada, Flàvia obrí la bitàcola i escrigué:

«Promet que no mentiré. Si trobe llocs més absurds que el nostre, els dibuixaré amb paraules. Si trobe llocs millors, aprendré. Si trobe més fum, bufaré. Si trobe foc, sabré on posar-lo. Torne amb idees o no torne, este viatge no és turisme, és urgència.»

Va mirar l’horitzó. La ciutat, al capvespre, semblava una falla a mig plantar amb grues altes com varetes, carrers plens de llaços i cables, una llum taronja dolça que ho pintava tot com un record. Al sud, una taca fosca recordava un bosc que ja no hi era. Al nord, els blocs nous projectaven ombra sobre les cases velles, com si un gegant s’estiguera alçant damunt d’un gat.

Abans d’entrar en rumb, Flàvia tancà els ulls i parlà amb la seua gent, encara que ja no podia escoltar-la,

«Falleres i fallers, amiguetes i amiguets, d’esta volta al món no espereu fotos boniques. Espereu preguntes incòmodes. Ens hem acostumat a proclamar sostenibilitat amb una mà mentre, amb l’altra, demanem volts i fum. Hem confós tradició amb costum, i costum amb comoditat. Hem celebrat premis que no ens han fet millors, i hem ignorat veus que ens feien falta. Este viatge comença assenyalant-nos a nosaltres. Perquè si no som capaços d’autocrítica, el món no té remei i el nostre barri de Samarra tampoc.»

Les cordes es van deslligar. El Globus Plantador, ja sense mans que el subjectaren, pujà un poc més decidit. L’aire de la nit feia olor a pa acabat de coure i a traca recent. Flàvia va notar una felicitat estranya, com la d’un dissabte a migdia abans de la despertà. El científic, des de baix, brandà una cartolina amb les «instruccions de vol» escrites a mà gran, com si foren un cartell de barra:

Regla número 1: si veus un lloc on tot és perfecte, busca on amaguen la pols.

Regla número 2: si et venen una solució ràpida, pregunta qui la paga.

Regla número 3: si et diuen que és per al teu bé, mira si és per al seu benefici.

Regla número 4: si t’avorreixes, és que ho estan fent les màquines.

La comissió va riure. Però no era un riure del tot còmode.

Carla, que havia pujat a una cadira per a fer-se veure, va alçar una copa de plàstic plena d’orxata escumosa i amb la seua veu característica va proposar un brindis,

—Per Flàvia, que és de les que fan i no fan soroll, de les que aguanten i no s’enfonsen. Que torne amb idees o amb cançons, però que torne.

—O que no torne si el món és millor sense nosaltres —murmurà Santiago, mig en broma, mig en profecia.

Flàvia feu un gest de salutació amb la mà, com fan les persones que se’n van sense voler fer drama. Per dins, un nus antic, el de qui estima les Falles suficient per a clavar-los el dit a l’ull quan cal. El de qui vol salvar el món, però comença pel carrer.

La nit va acabar d’entrar en el casal, i el casal, més buit, va semblar més gran. La secretària tancà l’acta amb una ratlla ferma. El president va guardar l’ordre del dia dins d’una carpeta que no tornaria a obrir mai i la va guardar a la gàbia que posa ‘’Presidència’’. Els i les delegades, cansats però excitats, repetien «ja està fet», com si dir-ho tres voltes ho convertira en veritat.

El globus, amb el motor d’orxata fent glop–glop i els LED presumint d’un verd dubtós, es va perdre uns metres més amunt, entre antenes i llums, cap a una volta al món que era exactament el que pareixia, un absurd precís, una esperança ridícula, una necessitat urgent. I així, amb el casal més menut i el cel més gran, començà el viatge.

I allà dalt, el Globus Plantador va girar el rumb cap a un vent suau que venia de la mar. Flàvia, amb la bitàcola a la falda, va escriure el títol gran de la primera pàgina, era el seu primer destí, l’Illa dels Inflatòcrates.

1

L’illa dels Inf latòcrates

El Globus Plantador avançava lentament, com si també dubtara de la missió que tenia encomanada. El motor feia un soroll més propi d’una cafetera que d’un invent capaç de recórrer el món. Flàvia, amb la bitàcola oberta als genolls, escrivia frases curtes i pensaments desordenats que només servien per mantindre’s desperta.

“Si aquest trasto cau, almenys quedarà constància escrita de la ridiculesa del final”, va anotar amb una mitja rialla. La por, pensava, també és part del camí.

A la llunyania, alguna cosa va trencar el blau del cel. Al principi semblava un núvol caigut a la mar, però a poc a poc prengué forma, era una illa immensa, desproporcionada, com una caricatura del que hauria de ser un lloc habitable.

Les torres que s’alçaven no eren de pedra ni de metall, sinó de plàstic inflat. Els arcs d’entrada, tan grans, podrien deixar passar dirigibles sencers. Les estàtues de les

places mostraven figures humanes amb somriures exagerats i cossos impossibles, que s’inclinaven amb el vent com si estigueren a punt de caure.

A cada minut que s’acostava, Flàvia descobria nous detalls absurds, havien castells de goma, animals inflats de colors, cavalls rojos, gats grocs amb ulleres de sol... Tot semblava tret d’un somni mal acabat. La ciutat era un parc temàtic sense sentit, construït per a impressionar i no per a viure-hi. Tot depenia d’una inhalació mecànica que mantenia en peu aquella fantasia desmesurada, sense això res existiria. El globus aterrà amb un colp sec sobre un sòl de plàstic que ressonava com un tambor. La plaça central era tan gran que una mascletà sencera hi cabria sense esforç. Flàvia, encara marejada per l’escena, va mirar al seu voltant. Davant d’ella, centenars d’habitants inflats l’observaven amb una alegria inquietant, esperant-la com si fos una artista convidada a la seua pròpia comèdia.

Quadern de bitàcola 1.1

canvi climàtic i qualitat de l’aigua,

El canvi climàtic és una alteració a gran escala i a llarg termini dels patrons del clima a la Terra. Encara que al llarg de la història el clima ha canviat de manera natural, l’ésser humà ha accelerat aquest procés, principalment a causa de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

Un dels recursos més afectats per aquest fenomen és l’aigua. L’escalfament global altera el cicle natural de l’aigua, modificant les pluges, incrementant les sequeres, provocant el desglaç dels glaceres i elevant el nivell de la mar. Segons Nacions Unides, la major part dels impactes del canvi climàtic es tradueix en efectes sobre l’aigua, més inundacions, més sequeres i una disponibilitat irregular del recurs.

Actualment, unes 2.000 milions de persones al món no tenen accés a aigua potable segura, i s’espera que aquesta xifra augmente si no es prenen mesures urgents. Només el 0,5 % de l’aigua del planeta és dolça i utilitzable, i la seua disponibilitat està disminuint.

L’aigua és essencial per a la vida, però també és extremadament sensible al clima. L’augment de les temperatures altera els patrons de precipitació, amb menys pluges en algunes regions i més intenses en altres, generant tempestes i inundacions en uns llocs i sequeres extremes en altres. Amb afecció tant la quantitat com la qualitat de l’aigua.

En les últimes dècades, les sequeres prolongades s’han tornat més freqüents i severes. La falta de pluges i l’evaporació accelerada per la calor redueixen els nivells de rius, embassaments i aqüífers. En les zones rurals, això amenaça l’agricultura i la ramaderia, posant en risc la seguretat alimentària de milions de persones.

En l’altre extrem, les pluges torrencials i els desbordaments dels rius danyen infraestructures, arrosseguen contaminants i deterioren la qualitat de l’aigua. Quan l’aigua es mescla amb residus industrials, pesticides o aigües residuals, augmenta el risc de malalties com el

L’illa dels inf latòcrates

còlera o la diarrea, sobretot en regions amb sistemes sanitaris precaris.

El desglaç dels glaceres, a més d’elevar el nivell dels oceans, provoca la intrusió d’aigua salada en els aqüífers costaners, disminuint la disponibilitat d’aigua dolça per al consum humà. Aquest fenomen afecta especialment les zones costaneres i els deltes, on milions de persones depenen de l’aigua subterrània per a beure i cultivar.

El canvi climàtic no sols redueix la quantitat d’aigua disponible, sinó que també n’empitjora la qualitat. A més, les sequeres redueixen el cabal dels rius, concentrant contaminants i augmentant la presència de nitrats, metalls pesants o microplàstics a l’aigua.

Durant les inundacions, les xarxes de sanejament poden col·lapsar i permetre la mescla d’aigües residuals amb l’aigua potable. Això incrementa els riscos per a la salut humana, especialment en ciutats amb infraestructures antigues o

Enrique Mira

La qualitat de l’aigua està directament vinculada a l’equilibri climàtic

insuficients. D’altra banda, l’augment de la temperatura de l’aigua afecta els sistemes de potabilització, que han d’adaptar-se per eliminar patògens o residus químics més persistents.

En resum, la qualitat de l’aigua està directament vinculada a l’equilibri climàtic. Si les temperatures i els fenòmens extrems continuen intensificant-se, els sistemes de subministrament i depuració hauran de modernitzar-se per a garantir un proveïment segur.

Espanya és un dels països europeus més sensibles al canvi climàtic. Segons els experts en gestió hídrica, el territori ja mostra senyals preocupants: des de 1980, la temperatura mitjana no ha deixat d’augmentar i les precipitacions són cada vegada més irregulars. Set de les principals conques hidrogràfiques del país es troben en situació d’estrés hídric, i s’estima que entre el 75 % i el 80 % del territori podria patir processos de desertificació a llarg termini si no s’actua amb urgència.

Les DANA, amb pluges torrencials i imprevisibles, són cada vegada més freqüents, mentre que l’estiu s’allarga i s’intensifiquen les onades de calor. Aquest escenari genera una paradoxa, on en el mateix any poden produir-se tant inundacions devastadores com llargs períodes de sequera.

La Comunitat Valenciana és una de les zones més vulnerables d’Espanya a l’impacte del canvi climàtic sobre l’aigua. El seu clima mediterrani, amb estius molt secs i pluges concentrades

en pocs episodis, fa que les reserves hídriques siguen limitades i depenguen d’una bona gestió. L’augment del nivell de la mar amenaça amb salinitzar les aigües subterrànies costaneres, especialment en zones com l’horta de València o la Vega Baixa del Segura. A més, les pluges torrencials típiques de la tardor mediterrània poden arrossegar contaminants des de zones agrícoles, afectant embassaments i sistemes de potabilització.

La regió, tanmateix, ha sigut pionera en la reutilització d’aigües depurades i en la instal·lació de plantes dessalinitzadores, mesures que ajuden a reduir la dependència de les pluges i a garantir un subministrament més estable. Tot i això, els experts coincideixen que serà necessari continuar invertint en infraestructures resilients i fomentar un ús més responsable de l’aigua, tant a les llars com en l’agricultura.

La Comu-

nitat Va-

lenciana

és una de les zones més vulnerables d’Espanya a l’impacte del canvi climàtic

Combatre els efectes del canvi climàtic sobre l’aigua requereix acció coordinada de governs, empreses i ciutadania. Algunes mesures clau inclouen:

-Reduir el consum i millorar l’eficiència hídrica, reparant fuites i utilitzant tecnologies que estalvien aigua.

-Promoure la reutilització i la captació d’aigua de pluja per a usos no potables, com reg o neteja.

-Invertir en infraestructures resistents al clima, capaces de gestionar millor les sequeres i les inundacions.

-Protegir els ecosistemes aquàtics, com aiguamolls i zones de ribera, que actuen com a filtres naturals i barreres davant fenòmens extrems.

-Conscienciar la població sobre la importància de cada gota, fomentant hàbits sostenibles des de l’educació i la comunitat.

El canvi climàtic és, abans que res, una crisi de l’aigua. Afecta la seua disponibilitat, la seua qualitat i la seua distribució, i amb això posa en risc la salut, l’agricultura, la indústria i la vida mateixa. El futur dependrà de la nostra capacitat per gestionar l’aigua amb intel·ligència, adaptant-nos a un clima canviant i protegint aquest recurs limitat. Espanya, i especialment la Comunitat Valenciana, s’enfronten a un repte enorme, però també compten amb experiència i tecnologia per a fer-li front. Reutilitzar, estalviar i cuidar l’aigua no és només una qüestió mediambiental, és una qüestió de supervivència.

Un home altíssim, amb el coll com una torre, s’aturà davant d’ella i, amb veu de megàfon vell, proclamà una benvinguda grandiloqüent, en aquella illa només valia el que era enorme; el menut no mereixia ni memòria. Flàvia, avesada a discursos buits de tantes juntes generals al casal de la falla, ho reconegué de seguida i, a la bitàcola, deixà escrit que si tot és immens res no té mesura i que, quan la grandària és l’única norma, la coherència és la primera víctima.

El silenci que seguia es trencà amb un colp sec i, d’entre la multitud inflada, aparegueren dues figures que no compartien ni el posat solemne ni els somriures pintats de la resta. Es movien amb naturalitat, com qui fingeix per obligació però no s’ho creu.

feren saber que encara quedava una resistència mínima —dos ànimes i unes quantes agulles— i que a una viatgera com ella li podien fer falta aliats.

L’home es presentà com a Guillermo i, amb discreció, li féu entendre que el seu trage era pura façana, que per dins estava tan cansat d’aire com qualsevol persona sensata. La dona, que digué anomenar-se María del Mar, mostrà una alegria sincera que desentonava amb l’escenari, ja que en aquell lloc tot el que era menut o humil

Amb ells, Flàvia recorregué carrers desmesurats i places impossibles mentre anava comprenent el sentit del lloc, i és que encara que la lògica fora il·lògica, ací tot havia de ser immens. Cases modestes eren enderrocades per “indignes”, discursos breus es multaven per “atemptar contra l’orgull”, i qualsevol intent de fer

alguna cosa útil —com l’hortet comunitari que proposà María del Mar— era substituït per una rèplica grotesca i unflada, com quan fabricaren un meló gegant que només servia per a la foto. Quan Flàvia va esclafir a riure davant tanta desraó, entengué també que riure sense permís estava mal vist, allí, la rialla només s’admetia si acompanyava un monument.

Hi hagué un teatre inflable amb obres de vint hores sense argument, i ella anotà d’amagat que, en aquella ciutat, la buidor es disfressava de grandesa i tot era façana, dins, només hi havia aire.

María del Mar li advertí que dir això en veu alta era perillós i que ells havien aprés a callar; potser algú que venia de fora encara podia dir el que ja ningú s’atrevia ni a pensar, però que, en tot cas, era millor anar amb cura amb el govern de l’illa.

La nit caigué amb una solemnitat falsa, i la plaça central es convertí en una maquinària atronadora, la ocupaven motors bufant per sostindre monuments, tambors gegants i consignes repetides com a una general de vora Falles. Guillermo li explicà que era el Festival de l’Aire, la gran cita anual on la ciutat es felicitava per la seua pròpia grandària. María del Mar afegí

que cada any presentaven un monument més gran que l’anterior, encara que no servira per a res, per exemple l’any passat, un colom gegant es desinflà en ple discurs i tots feren veure que era una metàfora.

La plaça lluïa arcs de deu metres, banderes gegants i altaveus monotemàtics. Les trompetes anunciaren el Rei Globus, vestit amb una túnica tan ampla que necessitava quaranta mans per sostenir-la; caminava amb el pit inflat com una pilota. Proclamà el Monument més Gran del Món i, en caure la lona, aparegué una paella inflable de cinquanta metres, amb arròs pintat i bajoquetes de plàstic com autobusos; fins i tot hi havia pollastres inflats que onejaven al vent. La multitud esclatà d’alegria. Guillermo li insinuà que allí no s’aplaudia el que es veia, sinó el que havien decidit que s’havia de veure; María del Mar, cínica, donà per fet que l’any vinent seria encara més gran i que, si anava a terra, ho vendrien com a espectacle.

Vingueren els concursos rituals de cada any, com ara inflar globus enormes fins marejar-se, discursos eterns i buits ovacionats com si hagueren descobert una vacuna, i paraules gegants de vint metres —guanyà “GRANDESA”— que arrencaren llàgrimes al públic.

Quadern de bitàcola 1.2

Crisi hídrica de Xirivella

Falla Gómez Ferrer

Manuel Lozano

Xirivella es troba en una posició clau dins de la província de València, formant part de la comarca de l’Horta Oest.

Està situada molt prop de la capital, a tan sols 4,9 km de València, fet que li dóna un caràcter de poble de pas i porta d’entrada a l’àrea metropolitana. El nostre terme municipal limita amb Mislata, Quart de Poblet, Picanya, València, Alaquàs i Aldaia, confirmant així el seu paper com a node central.

La clau de la nostra ubicació és la plana al·luvial del riu Túria. Aquesta plana no és altra cosa que un gran espai pla i baix, format pels sediments que el riu ha anat depositant al llarg de milers d’anys fins a arribar al mar. Per a entendre l’aigua, primer cal entendre el sòl. Geològicament, Xirivella s’assenta sobre l’Horta de València.

Aquest subsòl no està format per roques dures, sinó per materials tous que el riu ha anat portant:

L’illa dels inf latòcrates

· Argiles, margues i llots: materials fins, semblants al fang, base de la nostra horta fèrtil.

· Sorre i graves: més gruixudes, dipositades quan el riu baixava amb més força. Aquests materials actuen com a “esponges” naturals d’aigua.

Històricament, tota aquesta zona era més baixa, fins i tot un antic aiguamoll. Amb el temps, els sediments del Túria i dels barrancs —com el de Carraixet i el del Poio— han anat elevant i omplint la terra, creant aquesta horta fèrtil que avui coneixem.

Cal recordar, però, que la nostra ubicació sobre una plana fluvial ens fa especialment vulnerables

a les crescudes. Les grans pluges sempre han sigut un risc, recordant-nos el poder de la natura que va modelar el nostre territori.

Sota Xirivella s’amaga un tresor hídric, el sistema aqüífer de la Plana de València, un immens dipòsit natural d’aigua subterrània.

Un aqüífer és com una esponja gegant feta de sorres i graves poroses. S’ompli quan plou o quan reguem els camps. L’aqüífer de Xirivella és porós i lliure, és a dir, l’aigua circula pels espais de la sorra i el seu nivell està prop de la superfície. Es recarrega amb la pluja local i també amb l’aigua que arriba de zones muntanyoses més llunyanes.

La nostra ubicació sobre una plana fluvial ens fa especialment vulnerables

Tanmateix, les extraccions massives han generat problemes greus de sobreexplotació.

L’activitat humana, l’agricultura, el consum urbà i la urbanització intensa, ha provocat una extracció superior a la capacitat natural de recàrrega de l’aqüífer. Això genera tres problemes principals:

A. Contaminació per nitrats: el problema de l’horta.

L’ús de fertilitzants ha aportat riquesa agrícola, però també ha contaminat el subsòl. Quan reguem, els nitrats es filtren fins a l’aqüífer, fent que l’aigua subterrània tinga un alt contingut contaminant i no siga sempre apta per al consum.

B. Intrusió marina: la sal que ve del mar.

Com que Xirivella està situada molt prop del Mediterrani, si traguem massa aigua dolça del subsòl, el nivell baixa i l’aigua salada penetra terra endins. Aquest fenomen, conegut

com a intrusió marina, augmenta la salinitat i la duresa de l’aigua.

C. Reducció de la recàrrega: l’efecte del ciment.

L’expansió urbanística ha cobert el sòl amb asfalt i formigó, impedint que la pluja s’infiltre al terreny. Així, l’aqüífer no pot recarregar-se naturalment i el seu nivell baixa, agreujant la sobreexplotació i la salinització. El subsòl de Xirivella és un recurs essencial que sosté la nostra història, l’horta i, en part, el nostre abastiment. Els riscos geològics i ambientals —com les inundacions i la sobreexplotació— exigeixen consciència i acció col·lectiva.

Hem d’entendre que l’aqüífer és la nostra gran reserva d’emergència, i que cada gota de pluja que evitem que s’infiltre és una oportunitat perduda. Cuidar la horta, gestionar bé l’aigua i promoure espais verds són accions senzilles però poderoses per mantindre viva l’“esponja” que ens sosté.

L’expansió urbanística ha cobert el sòl amb asfalt i formigó, impedint que la plujas’infiltre al terreny.

Guillermo li demanà a Flàvia que mirara bé ja que darrere de crits i banderes hi havia ulls cansats, por amagada i rialles forçades. Tothom sabia que allò era un frau, però temien quedar-se sense aire. María del Mar resumí el diagnòstic en que tot es tractava d’esclavatge del soroll i de l’aparença, pèrdua de mesura i càstig per a qui la reclamava. Flàvia els admirà perquè, enmig d’aire i mentida, havien preservat un tros de realitat.

Quan el Rei Globus anuncià la gran sorpresa —una estàtua inflada de cinquanta metres amb la imatge de la convidada—, Flàvia dubtà un instant, però el record d’un monument antic desinflant-se com un sac arrugat la va frenar. Rebé l’homenatge amb una negativa clara, ella preferia ser menuda i sincera. La confusió col·lectiva fou tan gran com l’ovació.

El banquet popular resultà una escenografia sense substància amb paelles gegants inflades, copes amb aire perfumat i plats que es desinflaven entre els dits. Guillermo explicà que allí ningú menjava de veritat, només es feia com que si. María del Mar recordà que abans hi havia menjar real, però la vanitat havia substituït el gust per la foto. Flàvia pensà en dinars de falla on l’excés acabava a la brossa i és que impressionar havia guanyat massa partides a compartir.

La comitiva entrà després al Temple de l’Aire per a l’Ofrena, tot seguia sent igual de ridícul per a

Flàvia, amb rams inflats davant d’un ventilador colossal que bufava sense parar, llàgrimes i devoció fingida es va desenvolupar l’Ofrena. María del Mar li digué a cau d’orella que allò no era fe, era por; si el ventilador s’aturava, s’acabava el món conegut. Flàvia veié l’espill del seu temps, una societat dependent de màquines fràgils i rituals buits per no canviar res, a la fi aquest món potser no siga tan diferent al seu propi. Guillermo resumí que cada any era més gran i més buit, i que qui gosava dir-ho era marcat com a traïdor i desunsuflat en públic, María del Mar ho comparà amb una falla sense crítica, enorme, cara i bonica, però muda, o el que és el mateix, cartó per al turista.

Ella anotà que, quan una societat es nega a mirar la seua buidor, fabrica rituals per perpetuar-la, així com que l’aire té límit i el dia que el ventilador s’ature, serà tard.

A un racó de la plaça, infants jugaven entre inflables sense haver tastat menjar real, ni fusta, ni arbres, la natura era tabú, substituïda per rèpliques de temporada. Parlar-los d’aigua era, per a ells, parlar d’una fantasia que pocs havien vist, com parlar-los de terra, de goma, de foc... Flàvia recordà que les Falles havien ensenyat sempre finitud i renàixer, però allí la crema s’havia prohibit i la vida s’havia enganxat a un aire perpetu. Guillermo, amb una frase seca, deixà l’eco quan digué que qui viu d’aire oblida que també ha de respirar.

El Festival arribà a l’èxtasi. La paella gegant tremolava, el ventilador espetegava, la gent aplaudia amb mans inflades. I la grandesa, com l’aire, tingué límit.

Un xiquet amb una agulla punxà el drac inflable de la plaça. L’esclafit fou brutal; el drac caigué fet goma. El pànic va anar més de pressa que ningú, els monuments col·lapsant, arcs desinflant-se, cases plegant-se com flors marcides... La glòria es transformà en brossa. Guillermo, amb humor negre, digué que viure d’aire té això, que quan punxa, tot s’enfanga. María del Mar ho comparà amb el clima “no passa res” fins que arriba una DANA.

Flàvia deixà de prendre notes per mirar aquell trencament de plàstic, que a ella li sonava com una mascletà infinita que no purificava res.

Quadern de bitàcola 1.3

tirant-se terra damunt

La si existim en 50 Volta anys al món

Falla Gómez Ferrer2026

Reflexionar o no, desaparèixer o subsistir, com tot en la vida, també al món faller. Una decisió fallera col·lectiva ens pot extingir? No cal dramatitzar però de vegades som tan impetuosos que no miren l’abast i el límit de les nostres decisions, sense pensar que podem estar alimentant la nostra pròpia extinció. Vos convide a reflexionar en estes línies sobre un parell de qüestions, sols reflexionar, no vull convèncer a ningú, llegim i pensem. Seré directa. Ningú pot negar que el món faller mou la societat. Sí, és un col·lectiu tan gran i divers que, com es comporta, que fa, quines pretensions té, marquen una forma d’entendre un part de la societat, exactament la part de les tradicions, els costums i la festa valenciana. Per això dic que no podem obviar les opinions i propostes, de vegades encertades, altres no tant però que determinen la filosofia de la festa de les falles.

Posaré uns exemples. És curiós que el col·lectiu faller no advoquem perquè hi haja un compromís per part de les administracions públiques que s’establisca de foma inamovible tota una setmana per a celebrar les festes josefines caiga quan caiga el 19 de març, dia de Sant Josep. És evident que si Sant Josep sempre fora diumenge, serien moltes més les persones que podrien gaudir de la setmana fallera. Serien molts més els turistes que vindrien de fora i també serien molts més els fallers que no deurien de demanar tants dies de vacances per poder participar en totes les activitats.

És molt senzill, si la festa té en compte que sempre hi haja un cap de setmana per a celebrar Sant Josep, el 19 de març deixa de ser inamovible, i el que es converteix en inamovible és el cap de setmana elegit junt als dies previs que determinaran en conjunt la setmana fallera. A estos dies caldria sumar dies festius a València que es podrien utilitzar com per exemple el

L’illa dels inf latòcrates

22 de gener festivitat de Sant Vicent Màrtir, una data que es pot celebrar perfectament en diumenge, donada la seua poca rellevància. I amb això obtindríem una possible setmana o almenys uns dies amb més flexibilitat festiva per poder celebrar les falles. Així seria més fàcil que les empreses donaren dies lliures als seus treballadors, els consells escolars podrien determinar altres dies festius que tinguen en compte una vessant més pedagògica i no acumular-los tots sols per a les falles amb el debat que sempre es genera.

Si la ciutat de València vol donar-li a les falles la rellevància que mereixen, declarades Patrimoni de la Humanitat, que l’Ajuntament de València faça les gestions necessàries per generar una gran setmana festiva que afecte mínimament al treball de molts i que atenga les necessitats escolars. És la seua responsabilitat.

El col·lectiu faller hem de reivindicar esta setmana fallera amb l’objectiu que tots i totes puguem gaudir-la sense tindre problemes als

treballs. Per què si no la reivindiquem els fallers, qui ho ha de fer? Ens ho hem de plantejar i exigir, si no ens tirem terra damunt.

Un altre debat potent i fogós ve de la decisió de la Junta Central fallera d’utilitzar el valencià als monuments fallers deixant de costat la normalització lingüística. Ens hem acostumat a escoltar allò de “la forma de parlar del poble” con a normativa vàlida en tots els registres formals, fins i tot en els monuments fallers.

Esta és la premissa: si el poble parla mal, el monument faller ha d’arreplegar les incorreccions lingüístiques de qui parla mal?, quan ningú posà en dubte estes qüestions en altres llengües, ni tan sols en el castellà. Cap andalús escriuria en un rètol “sapato”, si no zapato perquè com ho diga no és sinòmin que estiga ben escrit. En canvi dirà i dirà bé “sapato” en un registre menys formal, en sa casa per exemple, ningú li llevarà el dret a dir-ho d’eixa manera.

És seriosa esta qüestió, Les falles no poden omplir-se de vulgarismes, barbarismes, castellanismes,… perquè la llengua, tret d’identitat, és tan summament important que cal cuidarla quan fem ús d’ella en cada àmbit clarament diferenciat. La llengua cal estimar-la, no podem obrir la porta a utilitzar-la per a simplificar-la. I no és tant una qüestió política (millor dit no hauria de ser-ho), és una qüestió filològica, saber escriure, llegir en valencià és un dret i tots i totes hem de garantir-lo, també i com no a l’aparador del món faller.

La batalla de València va acabar fa anys, la tradició i la festa de les falles s’engrandeixen en arribar març, i el valencià també ho ha de fer. Les falles sense el valencià no són res, estimem-lo.

I acaba repetint, si no la reivindiquem els fallers qui ho ha de fer? Ens ho hem de plantejar i exigir, si no ens tirem terra damunt.

Les falles no poden omplir-se de vulgarismes, barbarismes, castellanismes...La llengua és tan important que cal cuidar-la

Entre el caos, una dona major, menys inflada i de mirada clara, s’acostà. Acceptà que s’havien perdut en la grandària i oblidat el contingut, i li oferí una clau.

De la mà arrugada en tragué una agulla de pit d’or, discreta i brillant, que servia, digué, per punxar mentides i desfer el buit, l’emoció va arribar quan la dona va dir a Flàvia que ells no havien sabut usar-la, però potser ella sí. Flàvia la prengué amb respecte, i Guillermo i María del Mar hi posaren esperança, i és que aquell objecte recordava que el fals s’ha de punxar abans que rebente.

Quan el soroll s’apagà, l’illa era plàstic arrugat i motors trencats. Flàvia escrigué, més llarg que mai, que l’aire pot ser més perillós que el foc, i que el món rebenta quan s’infla amb mentides

i vanitats. També les Falles corren eixe risc, el gegantisme, soroll, selfies, un món sense crítica i humanitat, que només quedaria en una terrible buidor. L’agulla d’or demostrava que la veritat menuda pot punxar qualsevol mentida gegant.

Guardà la ploma i alçà els ulls. El Globus Plantador esperava.

Guillermo i María del Mar pujaren amb ella, elles no volien tornar a un món inflat que tornaria a rebentar. El globus s’alçà lentament, mentre baix, només quedava una bossa arrugada surant sobre la mar. La nit, per fi, era fresca i silenciosa.

Abans de dormir, Flàvia deixà l’última línia escrita, rumb al nord, on el gel es desfà i la memòria també. El pròxim destí espera. El món trontolla, i queden cinquanta anys, o menys, per salvar-lo.

2

La república del desgel

El Globus Plantador baixava cansat, com si els esforços per anar trobant les claus del seu viatge estigueren passant factura, ara estava buscant on posar-se. Sota un cel blanquinós, el nord havia perdut l’esplendor, l’aire humit se ficava per les mànigues i deixava a la llengua un gust trist. Flàvia escrivia a la llibreta del casal per no perdre el rumb. Anotà que allí l’olor arribava abans que la vista i que el fred s’enganxava a l’ànima.

La ciutat no era homogènia. Passarel·les sobre bidons repintats unien barracons de ferro. Els fanals, torçuts pel vent salat, lluïen escumes seques. A la plaça s’alçava un pedestal buit amb una placa: «Ací s’alçava l’Iceberg Major». Al voltant, flors de plàstic blaves i cartells esgrogueïts prometien un “futur fred i segur”. Una megafonia rovellada anomenava la humitat “proximitat líquida”. Flàvia entengué que aquell lloc havia inventat un idioma per evitar la paraula correcta, i seria aquesta la clau que primerament es va vindre al cap de Flàvia, el de no parlar del que s’ha de parlar, de la por de verbalitzar, de la sinergia d’aquest nou territori en l’infern de no saber que hi trobaran demà, si es que encara queda alguna cosa.

El globus s’amarrà a una antiga boia, Guillermo revisà nusos amb ofici discret i María del Mar mesurà amb la mirada la distància entre aigua i fusta. Flàvia va respirar profundament i mirà el pedestal com qui mira un retaule sense imatge. Li vingueren records de passacarrers, pólvora i la frase del casal que va posar Vidal al seu dia, que deia ‘’si no es diu clar, no es fa bé’. Aquell país estava fet del que no es deia.

El mercat flotant venia botes de sequedat eterna, pells sintètiques que no escalfaven i filtres de mòbil que posaven confeti blau als bassals. A l’escola, amb el projector mort per la humitat, una mestra escrivia aigua, casa i límit. Explicava que l’aigua és vida si circula i problema si es queda, que una casa ho és si pot tancar porta, i que el límit salva vides, potser aquella finestra sense cristall deixava eixir paraules que mai es quedarien als caps de la infantesa que ocupava els pupitres. A l’ambulatori, la infermera curava cansaments llargs i repetia que sense arreglar la comporta, els remeis són només un respir, potser s’assemblava al que fa un moment havien vist a l’escola. En un panell del port, les gràfiques sense escala eren decorat, un mecànic

tragué un termòmetre antic i el regalà a Flàvia. Ella notà el pes útil de la ferramenta ben feta i apuntà que mesurar ajuda a decidir.

El Centre d’Interpretació del No-Desgel oferia follets per dir calor sense dir calor. Sota una cúpula que degotava, famílies somrients en barca endolcien el relat. D’eixe espai que suscitava en Flàvia una barreja de por i inquietud, arrancà una plaqueta amb la paraula Aigua i la guardà. Va pensar que els noms clars sostenen millor la realitat.

A la vesprada, la megafonia convocà l’Ofrena, es sentien com en un record passat, coses que ja havien viscut, però ara sota 0ºc.

Les veïnes i els veïns portaren rams de plàstic al pedestal buit, la banda desafinava, però el bombo mantenia el ritme antic. No hi havia iceberg, però hi havia ritual. L’altaveu insistia que si la passarel·la cedia era per “empatia del material” era perquè el mar només “estirava les cames”.

Flàvia escrigué que la negació no és ignorància, és estratègia, i que precisament aquesta afirmació només li feia pensar en les vides que s’havien quedat en aquells ponts gelats fruit de la empatia del material.

El nord respongué amb un espetec fondo i una marea que pujava als turmells amb calma que feia por. Les imatges començaven a no agradar gaire a la gent que estava en l’Ofrena, fins i tot una mare alçà la criatura que sostenia mentre tremolava. La banda seguia tocant per dignitat i algú que no es va presentar va lliurar a Flàvia un tros de gel que no es fonia, era tot un símbol de límits. Ella repassà els propòsits que s’havia plantejat al globus i que ara necessitava tindre més clares que mai al cap, eren paraules clares, mesures obertes, límits que no es toquen, barri organitzat i cultura que mira de cara.

Quadern de bitàcola 2.1

Pam a pam, per la terra i la vida

La comunitat científica porta més de mig segle parlant i alertant d’alguns dels problemes que deriven de l’augment dràstic de temperatures que va donant-se des de la revolució industrial, com són el calfament global o l’efecte hivernacle. Però, el debat públic estés sobre el canvi climàtic i l’evolució del terme cap a expressions més profundes i completes com ‘crisi climàtica’ o ‘emergència climàtica’, que inclouen altres aspectes més complexos de les modificacions climàtiques provocades pel desenvolupament socioeconòmic de l’ésser humà com, per exemple, els canvis en el règim de precipitacions, la major freqüència i virulència dels fenòmens extrems o la massiva pèrdua de biodiversitat, és relativament recent. La incredulitat davant les narratives de les expertes i la inacció dels governs ha fet que també ara comencen a ser, per a totes nosaltres, més palpables les conseqüències d’estos problemes. La si existim en 50 Volta anys al món

Falla Gómez Ferrer2026

Els nostres cossos i memòries es van omplint a cop de tatuatges que ens recorden les catàstrofes ja viscudes i, a la vegada, susciten dubtes sobre la magnitud de l’abisme cap al qual ens dirigim. Els grans incendis forestals i les recents inundacions són l’expressió més brutal d’un territori maltractat i ignorat que podem, i devem, ajudar a cicatritzar i sanar.

La ràbia i el dolor contagiat ens fan despertar i actuar. Com hem vist en els últims mesos, la societat civil està disposada a autoorganitzar-se per buscar noves formes de conviure i habitar l’entorn que ens ho ha donat tot i del que depenem davant polítiques destructives, creixentistes i, en alguns casos, negacionistes, que anteposen el benefici econòmic de les grans empreses a la vida de les persones.

El desig de viure tranquil·les, de reduir dins les nostres possibilitats els desastres ambientals que ho condicionen tot, ens porta a posar en el centre allò

La república del desgel

Acció Ecológica -AGRó

que algun dia vam decidir despullar de drets: l’horta, l’Albufera, l’aire net, el sòl de llims i argiles, el paisatge harmoniós. D’una banda, per egoisme-supervivència, i d’altra, per respecte a la resta de formes de vida.

La protecció i conservació d’ecosistemes claus com l’horta o l’Albufera ens ajudaran en el futur a mitigar els impactes de les pluges torrencials. I la reversió d’espais asfaltats, atorgats en prioritat per a la circulació de cotxes i l’assentament de fàbriques que ennegreixen l’ambient, ens ajudaran a reduir les emissions, a aconseguir un major benestar i a gaudir d’una millor salut. També a ocupar els carrers per relacionarnos, per sociabilitzar i anar a estudiar o treballar durant l’estiu sense estar exposades a colps de calor.

El grau de consciència sobre tot això augmenta entre els qui, sota este sistema desigualitari d’acumulació de privilegis, sembla que no tenim poder de decisió. Res més

Encara estem a temps, per impossible o difícil que semble

lluny de la realitat. Tenim les claus, el coneixement i la capacitat de conjuminar forces. El teixit veïnal, sindical, acadèmic i ecologista lluita constantment mà a mà, pam a pam, per recuperar-ho. Els xicotets canvis individuals, la protesta col·lectiva i parlar per aportar llum fan passos endavant per trencar esta distopia.

Encara som a temps, per impossible o difícil que semble. Quan les forces decaiguen, pensem en els assoliments aconseguits. En la caiguda de projectes com l’autopista que enterrava el vell llit del riu Túria que travessa la ciutat de València. En eixe jardí conquerit del qual podem gaudir. En la paralització del projecte d’urbanització del Saler, que ha permés mantindre la Devesa, un espai singular i únic que continua sent l’hàbitat de precioses plantes i animals. Pensem en l’allau de persones voluntàries de tot el món que van acudir als municipis afectats per la DANA i que van aconseguir buidar de fang i aigua les cases i els negocis dels nostres familiars, de les nostres veïnes, amigues o conegudes; a més d’omplirles d’esperança i afecte. Açò ho hem fet juntes i no ho podem oblidar.

En alguns casos, la pressió exercida ens ha fet guanyar i redirigir els beneficis

cap a nosaltres. El camí a seguir és dur i, en el rerefons, el mateix. L’escolta activa, les cures conjuntes i recíproques, la divulgació de les evidències científiques, l’esforç per crear un pensament crític, l’empatia... I ara tenim al nostre abast l’ús de les noves tecnologies per accedir a informacions contrastades, fer visible la nostra posició i anar sumant noves veus i mans.

Queda clar que no podem deixar el present a la sort dels qui ens ignoren, menyspreen i manipulen per a veure com tot va minvant amb la finalitat de continuar ocupant les poltrones, des de les quals ens miren de reüll i s’enriqueixen sense fi.

El planeta, els recursos i el territori tenen límits, i sempre els han tingut, però ara ja són visibles. Des del que podem fer, com consumir de proximitat i consumir menys o l’essencial, o unir-nos a moviments de defensa de la natura i denunciar les aberracions urbanístiques projectades en les zones on vivim que ens fan més vulnerables a l’emergència climàtica, ja estarem contribuint a un canvi en positiu i just, en el qual totes tinguem el nostre lloc.

Pam a pam, en defensa de la terra i la vida.

Per entendre el lloc, calia caminar-lo. El port sonava a generadors i ferros cansats. Les barques s’havien fet parades de mercat. Un rètol prometia passejades “ecosostenibles” pels pantans, i en lletra menuda recomanava botes per a la “proximitat líquida”. El llenguatge feia d’ombrel·la quan calia teulada, quan calia protecció.

A l’escola, una rajola antiga pintada a mà marcava el nivell de l’última crescuda. La mestra digué que la nova, “oficial”, lluïa més però contava menys. Mentrestant Flàvia copiava les franges en un cartó rígid. A l’ambulatori, un cartell de confort emocional rebia una nota manuscrita “normalitzem també el drenatge”. Un resum a vegades és millor que moltes rodes de premsa.

La comporta, una porta antiga de ferro respectada per tota la comunitat, reunia al seu voltant veïnes i veïns que, fent torns i amb una clau enorme, la movien com qui sap que cada gest sosté el barri; María del Mar observava la coreografia amb ulls d’ofici mentre Guillermo trobava una corda amb nusos desiguals i la passava a Flàvia per recordar, de manera senzilla, els torns i les

responsabilitats, i ella la guardava com qui guarda una eina necessària, perquè aquella corda servia per fer barri i no per fer selfies.

Quan arribaren dues ràfegues d’aigua a provar la ciutat, la megafonia recomanà serenitat però ja era molt tard, i en canvi la xarxa veïnal va respondre amb reflexos. A l’escola un xiquet pintà de roig el tram que cedia per avisar, al mercat es repartiren cubells sense logotips, a la comporta les mans s’alternaren amb naturalitat i les dades, per fi, serviren per actuar; el termòmetre antic, la regla de nivell, la corda i la paraula AIGUA anaren omplint una motxilla que pesava just el que havia de pesar.

Amb la llum caient per l’arribar de la nit, la megafonia va convocar inesperadament una altra Ofrena i la processó semblà un descans, però el pedestal esperava com un dol mal tancat, les flors de plàstic lluïen sense acollir ningú i la veu oficial parlava de “memòria del fred” mentre demanava no dramatitzar; a la segona corba la passarel·la s’enfonsà prou per deixar gent amb l’aigua a mitja cuixa, la megafonia buscà eufemismes i la

paraula inundació no aparegué, però la gent no era ingènua: unes mans tragueren cossos, els rams de plàstic es convertiren en falques, i el bombo marcà tres colps, com una consigna que posa ordre enmig del soroll.

La ciutat es va autoorganitzar amb eficàcia; Núria, amb la capa impermeable, portà un gibrell i demanava cubells, la colla fallera tragué una lona i la va fer servir de vel per tallar el vent, el fuster improvisà un pont amb portes velles i claus llargues, María del Mar, que formava part del dispositiu com si fora una veïna més d’aquest món, va establir un ordre senzill —primer persones, després materials, finalment rams— i ningú ho va discutir, Guillermo col·locà la corda amb nusos per ordenar entrades i eixides, i Flàvia tragué la plaqueta AIGUA, netejà el llautó i la clavà al pedestal; el gest corregué de boca en boca i algú ho digué clar, Ofrena d’Aigua. Era justament això, sabent-lo o no el veïnat estava participant d’una ofrena a l’aigua en compte del gel al que s’havien acostumat a ofrenar.

Canviar el nom va canviar el costum, els rams es tallaren en tires per fer lligams i proteccions, un cistell recollia els que quedaven amb la promesa de tornar-los corda reutilitzant materials orgànics, el pedestal es va convertir en punt d’aigua potable amb tres garrafes i gots nets, i la banda, entenent el moment, va triar per practicar el silenci que omplia la plaça millor que qualsevol pasdoble.

El consistori arribà amb carpetes i un fotògraf, però l’acte ja no seguia cap guió; no hi havia foto solemne de l’absència, hi havia servei, aigua, passarel·les reforçades i torns clars, i encara que el Portaveu de la Calma parlara de resiliència emocional, la ciutat havia canviat la gramàtica; en una carpa, una “mascletà neutra” patrocinada prometia “emissions zero emocionals” i s’apagà sola, mentre la colla penjava un penó discret que deia Plantà i Cura.

El dia va acabar amb un cansament bonic, no s’havia vençut la mar, però sí una manera de parlar-la; l’Ofrena a l’absència es convertí en Ofrena d’Aigua i cures, l’escenografia es tornà servei, i Flàvia escrigué amb lletra gran que quan canvia el nom canvia el costum, i quan canvia el costum canvia el consum, pensant també en la Falla se li vingué al cap que possiblement era més interesant

per al futur de la pròpia festa fer menys fum inútil, menys foto d’aparença, i més trellat compartit.

De nit, el globus estava quiet sobre un port que havia sabut fer la seua faena; a la motxilla quedaven la plaqueta AIGUA per anomenar bé, el termòmetre i la regla per decidir amb dades, el tros de gel per recordar límits, la corda per fer colla, la clau de la comporta que l’endemà repartirien amb criteri i el penó Plantà i Cura; no eren trofeus, eren ferramentes, també claus per, en arribar al casal fer saber al conjunt de falleres i fallers quina era la clau, i també és dir i nomenar les coses pel seu nom, perquè en eixe moment just entengué que sense dir també es diu molt.

La plaça, que s’omplia sense pressa, va convertir el pedestal en un eix de veritat; els cartells de “proximitat líquida” acabaren dins d’un gabial amb aigua salada i, quan la tinta es desfeu, la realitat va respirar tranquil·la, perquè ara, els que neguen l’evidència del que es viu al carrer dia rere dia, tenia arguments evidents per enfrontar-los. La ciutat va triar una litúrgia nova per tancar el dia, la Mascletà de gel, en aquesta viurien primer silenci, un minut dens, i el bombo el tancaria amb tres colps que arribaren més lluny que qualsevol traca, perquè pesaven per dins.

2.2

Quadern de bitàcola

jovent planeta i alimentació:

L’emergència climàtica ja no és una predicció llunyana, sinó una realitat palpable que està transformant les nostres vides, els nostres pobles i fins i tot les nostres festes. Cada DANA, cada onada de calor o cada període de sequera ens recorda que el nostre entorn està canviant a un ritme massa ràpid. Davant d’aquesta situació, és normal preguntar-se, què podem fer des de la nostra comunitat?

Aquesta pregunta és precisament el punt de partida de Youth Climate Save València, un col·lectiu de joves que treballem per frenar el rebasament dels límits planetaris, amb una mirada especial cap al sistema alimentari actual, un dels factors més determinants, i alhora més invisibles, de la crisi climàtica.

Youth Climate Save València naix com un moviment format per persones joves que no volen resignar-se a un futur degradat. El grup està liderat per Emi, qui

La república del desgel

va impulsar la proposta de treballar l’emergència climàtica des d’una perspectiva interseccional, i compta amb la col·laboració de Juan, que dona suport en l’organització d’activitats, accions, art i campanyes locals.

No som una gran ONG ni un organisme institucional. Som joves que estimen la natura, que volen defensar els animals i que creuen que els pobles valencians poden ser capdavanters en sostenibilitat. La força del nostre treball està en la comunitat, en la proximitat i en les accions reals que es poden dur a terme.

Durant anys s’ha parlat de reciclatge, d’estalvi d’aigua o de reducció de plàstics. Totes aquestes coses són importants, però sovint s’ha silenciat un tema fonamental, el paper de l’agricultura animal en la crisi climàtica.

L’actual sistema de ramaderia y pesca, en qualsevol model, és responsable d’una gran part de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, del consum d’aigua dolça, de la resistència als antibiòtics, de la fam, de la pèrdua de biodiversitat i de la desforestació global. Cada vegada més estudis internacionals alerten que, si no reduïm la dependència

d’aquest model, els límits planetaris continuaran superant-se fins a un punt de no retorn.

És per això que la nostra narrativa posa aquest tema al centre, no podem parlar d’emergència climàtica sense parlar d’alimentació. No podem garantir un futur sostenible si el sistema que ens alimenta continua destruint els mateixos ecosistemes que necessitem per viure.

La lluita pel clima no sempre comença en grans institucions. De vegades comença en decisions menudes, però simbòliques i valentes. I ací és on ens sentim especialment orgullosos perquè la nostra pressió i el nostre diàleg amb l’administració han portat a dos ajuntaments valencians —Chiva i San Fulgencio— a abandonar l’ús de botelles de plàstic als plens municipals.

Pot semblar un detall, però representa molt més: és un compromís públic amb la sostenibilitat i una prova que les iniciatives juvenils tenen impacte real. Quan un ajuntament decideix eliminar plàstics d’un sol ús en els seus òrgans de govern, està enviant un missatge potent a tota la ciutadania: el canvi és possible, i és urgent.

Cada vegada que organitzem una activitat —ja siga una recollida de residus, una xarrada o un cinefórum— incorporem un element identitari que ens representa: un picnic o tapeo 100% vegetal.

Ho fem per coherència, però també per mostrar que una alimentació respectuosa amb el planeta pot ser saborosa, social i plena de convivència. Aquests picnics s’han convertit en un

espai de trobada on compartim receptes, aprenentatges i converses sobre el clima en un ambient relaxat i comunitari.

Perquè la lluita pel clima no és només protesta: també és celebració, aprendre a viure d’una manera diferent i demostrar que una alternativa és possible i deliciosa.

Les Falles sempre han sigut un motor cultural i social del nostre territori. Per això ens emociona que una comissió fallera decidisca dedicar el llibret d’enguany a la sostenibilitat. Creiem profundament que la cultura local és una de les millors eines per transmetre consciència climàtica.

La transformació que necessitem no sols passa per governs i empreses; passa per les nostres festes, els nostres barris i els nostres costums. Cada vegada que una comissió aposta per portar temes com este al seu llibret, està obrint una porta a la reflexió col·lectiva i a la participació d’un poble sencer.

Des de Youth Climate Save

València seguirem treballant perquè la joventut siga part activa de la transició ecològica. Continuarem impulsant una alimentació més sostenible, reclamant coherència institucional i construint comunitat al voltant del respecte cap als animals i el planeta.

Si alguna cosa ens ha ensenyat aquesta experiència, és que els canvis reals comencen quan un grup de persones joves decideix que no vol mirar cap a un altre costat. I que quan una societat s’hi implica, el futur deixa de ser una amenaça i es converteix en una oportunitat.

No

dempo-parlar d’emergència climàtica sense parlar mentaciód’ali-

Flàvia alçà el tros de gel a l’altura del pit, Guillermo mirà la ratlla roja amb la data i entengué que aquella marca era una acta millor que cap dossier; el negacionisme quedava nu sense fum ni eufemismes, no era opinió sinó una màquina que retarda a costa de vides lentes, i s’atura amb paraula clara, mesures obertes, límits respectats, barris organitzats, responsabilitats ben repartides i cultura que no es ven al CO₂ de postal.

El treball continuà sense escarafalls, el pedestal restà com a font amb gots nets i un cartell que deia “llevem-li set a la ciutat”, els rams sobrants es trituraren i tornaren corda i falques, la corda amb nusos marcà torns, el termòmetre antic quedà penjat a una biga i la ciutat, per fi, feia i pensava alhora.

explícita, i quasi sense esperar-lo els seus companys de viatge María del Mar es quedava, no per teatre sinó per ofici; la ciutat li donà la clau de la comporta, pintada en dues meitats per recordar que la responsabilitat no és simètrica, i la confiança prengué forma sense proclames. Abans que el fred apretara, Flàvia revisà la motxilla i comprovà que allò que hi duia eren objectes i, sobretot, significats, propostes per tornar a casa amb trellat; la ciutat batejà el pedestal com Font de Veritat i pintà una línia roja amb la data exacta del nivell d’aquell dia, penjà una acta manuscrita amb tres frases netes —aigua fins

ací, comporta a temps, dades a la plaça— i la carpa de la “mascletà neutra” quedà tancada.

L’endemà farien una despertà d’aigua amb cassoles, sense coets però amb ritme i ordre; María del Mar ja tenia els torns i el plànol de drenatge, la festa trobava lloc com a disciplina alegre, i el penó Plantà i Cura onejava al costat de la regla.

Quan el globus desfeu nusos i la vela prengué el vent suau del nord, la ciutat ja no demanava paraules. Des de dalt semblava menuda, però la ratlla roja la feia gran com una veritat que no s’esborra, i a baix quedava María del Mar amb la clau a la butxaca i un calendari breu per a qui arribara

deixant clar que ací es diu aigua si és aigua, es mesura abans d’opinar, els límits no es negocien, les fotos venen després de les mans, paga qui embruta i decideix qui es mulla, a la fi, la festa cuida o no és festa.

A la cistella, Flàvia ja a soles amb Guillermo, escrigué el tancament del capítol amb lletra neta, deixant clar que el negacionisme no és una idea sinó una màquina que compra temps amb eufemismes i fum, i que es frena amb paraula clara, mesura i límits, amb barris que s’organitzen i cultura que no s’excusa; posà la data, Guillermo comprovà el motor auxiliar, i el globus s’alçà, lleuger de fum i ple de ferramentes.

El Continent de l’obsolescència feliç

El Globus Plantador va travessar una franja d’aire calent i, de colp, la ciutat de baix es va mostrar com una pantalla que canvia sense parar. Des de dalt es veia eun poc estrany, però era una sensació a la que estaven acostumant-se, veien com les façanes modificaven colors cada hora, els rètols portaven data de caducitat i els carrers, rebatejats segons la campanya del moment, avisaven que “este mapa caduca demà”. Flàvia, amb la llibreta del casal a la falda, va anotar que allí el temps no passava, s’accelerava, com si ara tot el mon tingués presa per viure, per experimentar; Guillermo, per inèrcia, va estrènyer els nusos del globus, com si el moviment general exigira posar trellat.

Van aterrar en una terrassa que havia sigut plaça fa poques versions, perquè ací no existeixen els dies sinó les versions del món que habiten. El sòl, de plàstic flexible, sospirava a cada pas. Les papereres, intel·ligents, regalaven un tiquet d’orgull a qui hi

deixava compres acabades d’usar, i els aparadors anunciaven col·leccions setmanals amb garanties tan breus com una vesprada. La gent circulava lleugera, bosses sense pes, objectes sense futur... Hi havia alegria d’estrena, però era una alegria amb rellotge, perquè ací tot caduca en qüestions, a vegades, de segons.

Al Mercat de la Versió les parades venien dates, no productes. Allò “d’ahir” anava per cinta cap al Basar de l’Endemà, un riu de coses encara amb olor de fàbrica que acabaven en un punt verd experiencial, on es prometia reciclatge d’autor i, en realitat, només hi havia una foto d’eixe producte que ahir era orgull i hui es brutícia. El guió comercial era polit i ben clar, ací reparar no compensa, els materials no es poden obrir, si obris perds la garantia de felicitat. Una cabina d’upgrade canviava telèfons a preu de sopar; així avançava el món, amb diumenges de reinici.

Quadern de bitàcola 3.1

València davant el canvi climàtic

Diuen que l’oratge sempre ha canviat, que la Terra és un organisme viu que respira amb cicles i silencis, però totes les persones que hem crescut a València sabem que ara està passant alguna cosa distinta. No és només la sensació de calor que se’ns enganxa a la pell amb una insistència que abans no recordàvem, ni la humitat que ofega fins i tot els matins que haurien de ser suaus. És un desajust més profund, quasi íntim, com si la ciutat haguera perdut un compàs que durant segles havia marcat el seu ritme natural.

Recorde quan, de menuda, eixia al carrer a finals de febrer amb un jersei lleuger i una brisa amable movia les primeres flors dels tarongers. Hui, febrer sembla juliol, i juliol és quasi una prova de supervivència. Les onades de calor s’han convertit en convidades permanents, instal·lant-se als nostres carrers sense permís i recordant-nos que la Mediterrània

El continent de l’obssolescència feliç

ja no és només una línia blava que ens calma, sinó un mirall que ens torna la intensitat del sol multiplicada.

El canvi climàtic no és una amenaça futura: ja viu amb nosaltres. S’infiltra en les converses més quotidianes, en les factures, en els matins carregats de calitja. El notem especialment en la DANA, eixa depressió aïllada en nivells alts que abans era excepcional i que ara visita la Comunitat amb una freqüència inquietant. Però no són visites amables: descarreguen cels sencers en minuts, inunden carrers, convertixen barris en

canals improvisats i ens recorden que l’aigua, quan s’impacienta, reclama allò que un dia fou seu.

Potser on estos colps del clima es noten amb més intensitat —i més dolor— és en les Falles. Cada març, les valencianes i els valencians ens reunim al voltant del foc i de la pólvora per celebrar una tradició que pareix tan eterna com el mateix Túria. Però, en els últims anys, l’oratge ha començat a desafiar este ritual: onades de calor imprevistes que convertixen la plantà en un esforç titànic, pluges torrencials que amenacen ninots i carpes, vents capritxosos que obliguen

El canvi climàtic no és una amenaça futura: ja viu amb nosaltres

a suspendre mascletaes. La festa, que sempre ha sigut un cant a la renovació i a l’alegria, ara guarda una ombra de preocupació: fins a quan podrem celebrar-la tal com la coneixem?

I, tot i això, en esta barreja de nostàlgia i alarma, les valencianes i els valencians fem el que millor sabem fer: adaptar-nos, com les palmeres que es dobleguen per a no trencar-se. Mentre ajustem horaris, reforcem estructures i adoptem nous hàbits, se’ns planteja inevitablement una pregunta: com serem d’ací cinquanta anys?

Resulta estrany imaginar-ho. M’agrada pensar que València continuarà sent València, encara que transformada. Potser d’ací mig segle caminarem sota grans umbracles verds que cobriran els carrers, perquè l’ombra serà un tresor comparable a l’aigua. Potser els edificis estaran recoberts de jardins verticals que respiraran amb nosaltres, filtrant un aire que necessitarà més cura que mai. Potser el llit del Túria acollirà noves espècies adaptades a un clima més extrem, i els estius seran tan intensos que ningú recordarà com era viure sense refugis climàtics repartits per tota la ciutat.

Les DANA, en eixe futur, continuaran venint. Tal vegada sabrem predir-les amb més precisió, o haurem dissenyat pobles capaços d’absorbir l’aigua com a esponges, en un nou pacte amb la natura. Potser les avingudes ja no

es desbordaran perquè, per fi, haurem aprés a treballar amb la terra en lloc d’intentar dominar-la.

I les Falles? Ací és on la meua nostàlgia es fa més fonda. Imagine que continuaran existint, perquè si alguna cosa defineix les valencianes i els valencians és la seua obstinació per mantindre viu allò que estimen. Potser hauran canviat: materials més lleugers i biodegradables, pensats per resistir pluges sobtades o calor extrema; carpes amb sistemes climàtics; mascletaes en franges horàries adaptades a noves realitats atmosfèriques. Però seguirem sentint-les, perquè el batec d’una ciutat no s’apaga, només canvia el seu ritme. No obstant això, em dol pensar que, en cinquanta anys, quan una xiqueta escriga sobre la seua València, ho faça sense recordar el clima que jo vaig viure. Potser per a ella serà normal que març siga sufocant, que la tardor arribe amb tempestes imprevisibles, que la Mediterrània s’haja menjat un trosset més de la nostra costa, la mateixa que per a nosaltres és llar i respir.

Eixa pèrdua de memòria climàtica m’entristeix. Perquè el clima també és cultura, és identitat. I quan canvia massa de pressa, una part de nosaltres es queda enrere.

Tot i així, vull creure que, encara en un futur marcat per les empremtes del canvi climàtic, la ciutat conservarà

El repte més gran no serà nomès adaptar-nos fisicament al clima que ve, sinó emocionalment

la seua essència. Que les valencianes i els valencians continuarem trobant-nos a la vora de la mar quan cau la vesprada, que les falleres continuaran sentint eixa emoció antiga quan es vesteixen, que els carrers es tornaran a omplir de llum cada març, encara que siga sota un cel diferent.

Al final, potser el repte més gran no serà només adaptarnos físicament al clima que ve, sinó emocionalment a un món que es transforma més ràpid del que som capaces i capaços d’assimilar. D’ací cinquanta anys serem diferents, sí, però també més conscients, més curoses i curosos, més atents al fet que cada gest —cada arbre plantat, cada gota estalviada, cada decisió col·lectiva— és un acte d’amor cap a una terra que sempre ens ha donat més del que demanem.

I quan jo, ja major, mire les noves generacions celebrar unes Falles potser transformades, espere sentir la mateixa nostàlgia que ara m’acompanya, però també una pau dolça: la certesa que, malgrat tot, València continua viva, ardent i obstinada, adaptant-se com sempre ha fet al temps que l’envolta.

Les lleis vestien d’adhesius.

“No obrir — pèrdua de drets”. Als tallers oficials no es reparava, es substituïa. Guillermo passà el dit per la pols d’una capsa i una pantalleta li demanà, amable, que no tocara el futur. Flàvia, amb el tros de gel a la butxaca, va recordar que els límits s’aprenen amb la mà i amb el llenguatge.

La plaça gran canviava de pell cada poca estona. Un equip amb monos blancs desenganxava i tornava a enganxar vinils com si la ciutat fora una falla amb plantà diària i cremà cada diumenge a les huit. El programa ho deia ben clar, Reset General setmanal, i es que promeses i disculpes caducaven al mateix ritme i la memòria no trobava lloc on arrelar.

L’Oficina d’Atenció a la Novetat els va convidar a un pla d’estrena amb compensació d’ànima, i una enorme cua de persones esperava la seua foto amb l’objecte de la setmana, que clar, era nou. En un racó, darrere de tres lones de millora d’experiència, una porta sense aparador respirava fusta, oli i metall. El nom, mig esborrat deia Ferreria lenta. El

tic-tac de corda que se sentia dins era el so de les coses que duren, semblava que aquest espai és l’únic en que la vida no es respirava amb la mateixa intensitat i lleugeresa que es feia a la resta d’aquest món, i per tal de continuar descobrint aquesta tanga van decidir tornar de nit.

A la plaça central, que ho era des de feia 3 dies, havia una demostració, una cadira nova, colp de peu, foto i discurs sobre resiliència; al costat, la cadira bessona esperava el torn de demà. En un mur, una pintada menuda que deia que “Estrenar no és viure”; algú afegí “Reparar és recordar”. Guillermo, que coneix el valor d’una corda amb nusos i d’una regla vella de son pare, va veure fatiga on altres veien lluentor. Flàvia, amb el penó Plantà i Cura plegat a la motxilla, va escriure que durar és un verb que el llibret necessita, com les falles i el vestit de valenciana que enyorava canviar només després de 2 anys d’ús, i és que aquest moment fou clar i clau per ella, tal vegada estava fent que, fins i tot el seu vestit de valenciana, tinguera com una mena d’obsolescència programada.

de circularitat, emoció i zero càrregues, himne nou i foc final neutre. El mecanisme del negacionisme del dia anterior tornava amb purpurina i la memòria del bombo de la mascletà de gel pesava més que qualsevol eslògan que es pogueres inventar. La ciutat regulava fins i tot la parada per prendre aire, un minut de calma en punts claus. Flàvia va buscar un banc vell i no en trobà cap per seure, allà només havien cadires noves i punts de selfie.

Quan va caure el sol, els equips de vinil apressaren la

lenta marcà un compàs discret. Dins, la llum baixa i neta deixava veure jocs de claus, cargols, juntes, coles naturals i manuals cosits amb fil groc. Rosa, amb mans d’ofici i humor sense exhibició, dirigia; Izan arreglava una cafetera; Yasmina cosia una cadira amb paciència. Sense credencials, Rosa va mirar la motxilla de Flàvia i va reconèixer brúixoles útils, un termòmetre antic i un tros de gel. Sobre la taula, un tornavís universal, i aquest no era una arma, era un alfabet, era el dret a reparar com a memòria en ordre.

Quadern de bitàcola 3.2

Admiració per Flàvia

Falla Gómez Ferrer2026

Vull sincerar-me davant de tota la comissió fallera Dr. Gómez Ferrer de Xirivella i reconéixer obertament la meua profunda admiració cap a Flàvia. Una jove que és capaç d’entendre, millor que moltes persones adultes, la situació d’esgotament dels recursos naturals del nostre planeta. No és gens fàcil detectar els problemes, assimilar-los i plantar-los cara buscant solucions. Però Flàvia té eixa valentia, i té també la capacitat d’inspirarnos amb la seua manera lúcida i honesta d’entendre el món.

Flàvia comprén que els recursos naturals s’esgoten quan els consumim més ràpid del que la natura pot regenerar-los, i la seua mirada clara ens convida a prendre consciència d’esta realitat. També ens recorda que una de les principals causes d’este esgotament és el repartiment profundament desigual de la riquesa, que concentra en molt poques La si existim en 50 Volta anys al món

El continent de l’obssolescència feliç

mans una quantitat immensa de recursos i alimenta l’extracció de matèries primeres, la dependència dels combustibles fòssils, la deforestació, la contaminació i, en última instància, el canvi climàtic.

En este context, Flàvia ens impulsa a revisar els nostres hàbits de consum i a fer-nos preguntes incòmodes però necessàries. I posa un exemple clar: la indústria de la moda i la fast fashion. Un sector que devora recursos, genera muntanyes de residus tèxtils i produïx emissions contaminants que empobreixen el planeta. Es calcula que el 4% de tota l’aigua dolça extreta al món s’utilitza només per a alimentar esta indústria, amb marques com Shein, estendard d’un model totalment insostenible.

Un model que, com bé assenyala Flàvia, representa exactament el contrari del que simbolitza l’artesania fallera. L’artesania és paciència, és creativitat, és saber fer. És el treball de les persones professionals que, amb les seues mans, elaboren cada peça d’indumentària o cada ninot i cada detall amb estima i respecte pels processos i les tradicions. Per això a Flàvia li agrada posar-la en valor; perquè, precisament amb ella, defensa tot allò que estima i, al mateix temps, reivindica una manera més conscient d’entendre la cultura i el consum.

Per això, joves com Flàvia —que entenen millor que ningú el risc d’un planeta desequilibrat i d’un model que extrau un 20% més dels recursos dels que la Terra pot reposar— representen

Les Falles són un símbol d’unió, de solidaritat d’oficis i de respecte pels cicles naturals

l’esperança. Amb el seu compromís mantenen viva la flama d’un moviment i d’una generació plenament conscients de la realitat climàtica. Una generació que no vol renunciar, que vetla pel present i pel futur, i que estima profundament la seua terra i el medi que l’envolta.

I, per això mateix, són imprescindibles per a la nostra societat. Igual que ho són, per a les Falles, les nostres falleres majors, María García i Rocío Maldonado.

Gràcies a totes elles per no oblidar mai que el món de la festa només podrà continuar existint si cuidem i valorem allò que ens envolta i un planeta sa!

Malauradament, les valencianes i els valencians ja estem patint les conseqüències d’haver traspassat sis dels nou límits planetaris. L’augment de la freqüència i de la violència dels fenòmens meteorològics extrems —com la DANA del 29 d’octubre de 2024— és una advertència contundent. Pluges torrencials, barrancades de grans dimensions, onades de calor sufocants… Són senyals inequívocs que el planeta ens està avisant.

Enmig d’este escenari, Flàvia també ens fa mirar el nostre entorn més pròxim. De l’horta que envoltava el poble de Xirivella ja en queda ben poc; però el poc que queda és fràgil i alhora valuós. Un testimoni que ens recorda

que les valencianes i els valencians som resistència, memòria i lluita. I, precisament perquè en queda tan poca, és més important que mai defensarla, reivindicar-la i mantindre viva la consciència que l’Horta és biodiversitat, és sobirania alimentària, és cultura i és una protecció davant de les escorrenties i d’un sòl completament formigonat. L’Horta és resiliència davant del canvi climàtic i hem de reivindicar-la.

Per això crec que poques persones tenen la valentia de fer el que fa Flàvia. Viatjar per a conéixer, per a aprendre i per a prendre consciència és un gest que no tot el món s’atrevix a fer, perquè després cal assumir la responsabilitat d’actuar en conseqüència.

A les valencianes i als valencians, la DANA ens obliga a reflexionar sobre la nostra relació amb el medi ambient. I les Falles, símbol d’unió, però també de solidaritat, d’oficis i de respecte pels cicles naturals, ens recorden la importància de viure en harmonia amb el nostre entorn.

És urgent que, com a societat, fem com Flàvia: que tinguem el coratge de conéixer, d’aprendre, de prendre consciència i de treballar per adaptar-nos al canvi climàtic i minimitzar l’impacte sobre el nostre territori!

Visca Xirivella, i visquen les Falles!

A una prestatgeria, Tània, antiga funcionària de l’Oficina del Cost Real, guardava etiquetes completes de materials, aigua, CO₂, hores, quilòmetres i residu. Massa temps tapant xifres darrere d’un verd amable, i ara les posava com qui posa pa. Un quadern gros recollia cures i revisions; Izan mostrà les hores d’una torradora que el mercat volia reemplaçar, números que expliquen el preu del fum quan el compres com si fora festa.

El pla que tenien aquest grup a nàixer sol era molt clar, i només buscava fer pensar a la gent de la necessitat de re-pensar la societat que estaven formant. El pla començava a l’hora del Reset, no anaven a retirar res, sinó que ara anaven a plantar una Persistència al centre. No un ninot enorme, sinó una instal·lació de coses reparades, cada peça amb etiqueta completa i un quadern de manteniment obert, i al cor, el rellotge de corda remuntat per Yasmina marcaria un ritme humà i sincer per a que la gent es fora acostumant a una vida real, a una manera saludable de viure.

Amb deu minuts per al reinici, la megafonia es perfumà, els equips de vinil somreien per a la foto i la plaça deixà un buit net per a la projecció de la promesa nova. La colla de la ferreria va eixir

sense pancartes i amb eines a la mà.

Izan guiava, Rosa marcava llocs amb cinta de paper, Tània repartia etiquetes, Guillermo posava falques, i Flàvia obrí la motxilla amb cura per que ningú escoltara res que els fera despertar abans del reinici.

Un fosquet breu, caiguda de lones, i quan tornà la llum, la Persistència ja era al centre, la imatge era amb una cadira cosida amb fil verd, una torradora amb etiqueta completa, un mòbil antic amb bateria nova i un cartell menut que deia “es manté els diumenges”.

La megafonia no tenia frase prevista per aquesta nova situació i aquell buit va valdre per un poema.

Els inspectors de novetat arribaren en fila, i en veure això suggeriren retirar la instal·lació per incompatibilitat amb l’experiència, clar, açò no s’havia vist mai. Rosa respongué sense alçar la veu per dir que ací no retirem, curem. Tània va enganxar una etiqueta completa sobre el projector que deia el cost material, energia, residu, l’inspector, acostumat a llegir només la part amable, va buscar un protocol que no existia. L’ambient canvià sense estridència i un veí portà una cadira coixa i Izan li posà un passador; una dona tragué una tetera i Yasmina li canvià la junta; a cada reparació, el rellotge rebia corda i el tic-tac, al principi secret, ordenava la plaça.

La gala intentà salvar-se amb projeccions; però les xifres ja caminaven soles. Preguntes pel cost real de pel cost real de l’espectacle final, propostes de passaport de reparacions, joves demanant aprendre el tornavís universal. Un treballador de vinil, Pau, va voler ajudar a fixar una prestatgeria perquè aguante tota la setmana. Guillermo va falcar el moble, Pau va alçar-lo i Flàvia aguantà. L’inspector tornà amb ordre públic i risc reputacional, Rosa li oferí el tornavís, Tània l’etiqueta i Guillermo la prova de pas segur. L’argument es va desfer sol, ja no tenia cap trellat continuar amb aquella espècie d’espectacle vergonyant per una societat que estava veient coses noves que els interessaven més.

Una desobediència mínima va canviar hàbits, la presentadora anuncià l’espectacle final i la plaça no mirà amunt, sinó que va fer Guàrdia de Manteniment amb silenci i llum baixa per veure el que es feia. El foc patrocinat se’n va anar sense públic ni drama, el Reset continuà, però ja no tenia centre que el represente.

El tall profund va arribar quan Rosa alçà un mòdul del paviment i mostrà el soterrani, anells i vies per on marxaven residus intactes, tubs que expulsaven el soroll als afores i un compartiment d’objectes que

caducaven només a l’agenda, era la memòria material d’un calendari que no respecta cossos. Pau ho va mirar amb ulls nous i la plaça va entendre que la velocitat havia traït la vida.

El rellotge marcà una volta i Tània va penjar un compromís curt, dret que allò reparat passe un diumenge sense retirar, quaderns de manteniment de barri perquè la memòria no necessite permisos, i cost real a la vista com en un mercat honrat. No era llei, era pràctica, i veient la racionalitat de la proposta la plaça la va signar amb presència.

Quadern de bitàcola 3.3

Espill de temps Josevi

Martínez

Agafeu-vos fort, estimades lectores i lectors, perquè el que proposem ara no és una simple excursió per la geografia, sinó un vertader salt de gegant sobre l’esquena del temps. La història no és només una llista freda de dates i fets; és un riu cabalós que flueix sota els nostres peus, una memòria col·lectiva feta d’olors, de textures i d’antics sorolls que encara ressonen en l’ambient.

Viatjar per la història significa tancar els ulls i sentir el pes de les armadures dels cavallers medievals sobre la Via Augusta, o imaginar la suor dels llauradors sota el sol ardent del segle XIX, llaurant els mateixos bancals que hui creuem en cotxe. És una invitació a tocar amb la punta dels dits la pedra antiga d’una muralla romana o a escoltar el ressò de les converses dels teixidors de seda als carrers de la València renaixentista. La si existim en 50 Volta anys al món

Falla Gómez Ferrer2026

El continent de l’obssolescència feliç

Des de temps immemorials, viatjar ha sigut la raó de ser de tota mena de personatges: comediants, comerciants, mercaders… Tota aquesta gent es passava d’una banda a l’altra, de dalt a baix, per la nostra geografia.

Us imagineu hui quant es tardaria en tren a fer un viatge que fa uns anys ocupava setmanes senceres? Com devia ser fa un segle un trajecte que hui es fa en poques hores d’avió? I, el més intrigant de tot, com serà viatjar en el futur?

EL TIO PEP

El tio Pep se’n va a Muro… tio Pep…

El tio Pep se’n va a Muro… tio Pep…

De Muro què em portarà?

tio Pep, tio Pep, tio Pep, tio Pep.

Una tartana i un burro per a anar a passejar.

El tio Pep ja té el burro, que molts quinzets li ha costat, i tota la gent de Muro diuen que l’han enredat.

El ruc li ha pegat tres pataes i l’han dut a l’hospital; té tres costelles trencades i tot el cos li fa mal.

1926: La Tartana i el Burro.

Viatjar ha sigut la raó de ser de tota mena de personatges

Corria l’any 1926. El sol tremolava aquell estiu sobre els bancals de la comarca del Comtat.

El Tio Pep no és només una cançó popular; és un home de carn i ossos, amb les mans plenes de durícies pel treball a la fàbrica de paper de fumar i la pell torrada com el fang cuit. Pep és un home respectat, però amaga una ambició que li lleva la son: la modernitat.

En aquell moment, la modernitat no duia microxips ni pantalles; duia rodes de fusta ben polida i un tendal de lona per a protegir-se del sol i la pols. Durant anys, Pep havia guardat cada pesseta amb l’obstinació acurada d’un formiguer, davall d’una rajola solta de la cuina. El seu somni més gran era deixar d’anar a peu o de cavalcar a pèl sobre el seu vell mul per anar al mercat. Ell volia entrar al seu Muro d’Alcoi no com un mercader qualsevol, sinó com un autèntic senyor. Volia una tartana.

El dia assenyalat, Pep es va vestir amb la seua millor camisa. Es va ajustar la faixa roja amb un nus ben fort, sentint que aquell dia no només comprava un mitjà de transport, sinó també dignitat davant del poble. L’aire del matí feia olor de romer silvestre i de promesa complida, i fins i tot el rector li havia fet l’ullet amb complicitat en eixir de la primera missa.

El tracte es va tancar amb una forta encaixada de mans que valia més que qualsevol contracte notarial. La tartana era de segona mà, pintada d’un negre que brillava amb ganes sota el sol, i el burro, encara que un poc testarrut i amb aspecte

de vell sabut, tenia bon port. Pep se sentia el rei de la carretera comarcal.

La tornada, per a ell, era un triomf absolut… almenys durant els primers tres quilòmetres. Pep imaginava les cares d’admiració dels seus veïns en veure’l arribar.

Però el destí, ja se sap, té un sentit de l’humor molt particular. En un clot traïdor i inesperat, la roda dreta — corcada per un tèrmit silenciós durant setmanes— va cedir de cop. L’estrèpit va ser sec i la fusta va cruixir amb un soroll que va sonar a derrota.

Allí, assegut a terra, Pep no va sentir dolor físic, sinó la punxada de l’orgull ferit fins al moll de l’os. Va passar un veí en bicicleta i va esclafir a riure. Pep va plorar sense poder evitar-ho: no per la tartana esclafada, sinó perquè sabia, amb la certesa d’un visionari, que aquella mateixa vesprada acabava de nàixer una llegenda i que el seu fracàs es convertiria en folklore immortal.

El tio Pep se’n va a Muro… tio

Pep…

El tio Pep se’n va a Muro… tio

Pep…

De Muro què em portarà? tio Pep, tio Pep, tio Pep, tio Pep.

Una tartana i un burro per a anar a passejar.

2026: L’SUV i el Programari

Han passat cent anys justos. La masia del Tio Pep continua dreta i ferma, però ara llueix panells solars ben orientats i una moderna antena de Starlink.

El tio Pep

se’n va a Muro... (...)

Una

tartana i un burro per a anar a passetjar

El seu rebesnét, Josep, és qui ara porta les regnes. Josep no fa servir boina; porta una gorra de marca i gestiona tota la cooperativa agrícola des d’un iPad mentre revisa la cotització de l’ametla a la Borsa de Chicago.

La “tartana” de Josep és un vehicle SUV híbrid endollable, finançat, com manen els cànons moderns, a cinc anys. Josep ja no va a Muro a buscar un burro; va al polígon industrial a signar papers a la gestoria.

No obstant això, la maledicció del Tio Pep pareix ser genètica. Un dimarts qualsevol de novembre, Josep té una pressa terrible per arribar a una reunió crucial sobre el nou hotel rural —anomenat, irònicament, La Tartana Experience.

Confia totalment en la tecnologia que l’envolta. Però, enmig de l’autovia, una actualització del programari falla sense previ avís. La pantalla es posa en negre i el cotxe s’atura suaument, però de manera inamovible, a l’arcén.

Josep ix del cotxe, furiós. El rellotge intel·ligent del canell vibra sense parar amb notificacions urgents dels inversors, recordant-li que el temps és or i que ell estava perdent les dues coses alhora.

La ironia el colpeja amb força: tanta connectivitat, tanta potència tecnològica, per a acabar totalment aïllat a la cuneta per una fallada ridícula del sistema. Crida la grua, però no hi ha cobertura. Està atrapat. Passa un grup de ciclistes i el saluda amb suficiència.

Josep trau el mòbil, busca a Spotify la llista Clàssics Valencians i dona al play.

El tio Pep se’n va a Muro…

Josep riu a contracor. La tartana havia canviat de forma i de nom, però ell, igual que el seu avantpassat, estava tirat enmig de la carretera amb l’orgull ben masegat.

2056: La Neo-Tartana i el Cicle.

Trenta anys després, el món ha canviat de debò. Muro és ara un Node de Bioresiliència. Pepa, la besnéta, és una enginyera agrònoma de renom. Ja no hi ha carreteres d’asfalt ni línies rectes, sinó vies reconquistades per la vegetació per a vehicles de levitació magnètica.

Pepa necessita anar al Node Muro a buscar un Simbiont —una IA biològica d’avantguarda— per als seus olivers. El seu vehicle és una càpsula unipersonal, una “NeoTartana” feta de bioplàstics d’última generació. És lleugera, totalment ecològica i, suposadament, infal·lible.

Però una tempesta geomagnètica inesperada interfereix amb els sensors. La càpsula, confusa i sense direcció, aterra bruscament en un camp de terra roja.

Pepa ix coixejant, adolorida. Allí està, una dona amb implants neurals que li permeten connectarse al núvol, tirada enmig del no-res. De sobte, sent un cloc, cloc.

Apareix un ancià neo-rural estirant d’un burro de veritat.

—S’ha trencat la tartana, xiqueta? —pregunta ell amb veu calmada i arrugada.

—El sistema de navegació ha col·lapsat —respon Pepa, sense apartar la mirada de la càpsula avariada.

L’home, amb un somriure discret, li ofereix portar-la. Pepa puja al burro. Toca amb curiositat el pelatge aspre i calent de l’animal, un contrast brutal amb la superfície llisa, freda i estèril de la seua càpsula.

Aquell burro era, al capdavall, una relíquia biològica, un sistema operatiu obsolet que, paradoxalment, resultava ser l’únic perfectament compatible amb la imprevisibilitat de la vida real.

Mentre avancen a pas lent, l’ancià xiula la melodia antiga i persistent.

Pepa somriu amb coneixement i comprén que la història no és una línia recta, sinó un cercle que sempre torna. No importa quant avancem en tecnologia: sempre hi haurà un Tio Pep, una tartana que es trenca, i la gran lliçó de saber que, de vegades, l’única manera d’arribar al destí és baixar de la màquina i tornar a caminar.

A la mitjanit, amb les façanes acabades de canviar, la Persistència seguia al centre. No feia ombra, feia pes en les consciencies de la gent habitant. Criatures adormides al muscle d’algú que estima, tic-tac que acompassa. Rosa tancà el taller amb un pany vell, Izan guardà el tornavís universal com qui guarda llavors, Yasmina deixà una llista breu de cadires i Tània, un feix d’etiquetes completes damunt d’un banc per al dilluns.

Era temps de marxar per a Guillermo i Flàvia, però abans d’alçar el vol, Flàvia revisà la motxilla per veure que es duia d’aquest nou món, i va veure immediatament un tornavís universal com a clau, quadern de manteniment amb dates i noms, kit de recanvis amb soroll i olor de ferreteria i l’etiqueta completa per al llibret. Va pensar en altre objecte, però en girar-se va comprovar que el rellotge de corda es quedava a la plaça perquè ja feia bon servei; el fil i l’agulla verds demostraven que la bellesa també pot ser útil. Era una alegria distinta, aquesta sense fum, amb olor d’oli i metall que vol durar.

Guillermo va afluixar el nus de la cistella amb un gest que sonava a música. La plaça, acostumada a aplaudir allò que s’alça, va aplaudir allò que es queda, era una sensació nova per a elles. Una dona jove es va aturar davant d’un penó discret entre un mòbil reparat i una torradora amb junta nova que deia Plantà i Cura. No feia soroll, però posava les coses al seu lloc. La colla de la ferreria es quedà per al torn de l’endemà. El Reset va passar i la ciutat va

continuar dempeus amb un centre que ja no depenia d’un teló.

Dalt del globus, Flàvia va escriure que estrenar no és viure, que viure és conservar, reparar i cuidar el que ja tenim. Va pensar que una societat que només sap comprar de nou, també acaba llençant la memòria, la gent i les idees. Va deixar escrit que la cultura només és cultura si resisteix el pas del temps, si serveix per entendre i millorar el món, no per disfressar-lo amb purpurina. Al marge va anotar les claus apreses que contaria al casal, com el dret a reparar, per a no dependre dels qui venen fum; memòria llarga, per a no repetir errors; durabilitat, per a viure amb mesura; cost real, per a mirar de cara allò que s’amaga darrere dels eslògans; ritme humà, per a no ofegar-nos en la pressa; i circularitat de veritat, la que cus, no la que maquilla. Quan tornaren al casal, caldria recordar-ho bé, fer una Guàrdia de Manteniment també per a la festa. Perquè hi ha ninots que no demanen foc, demanen cura i sentit; i hi ha crítiques que no només han de punxar, sinó també cosir allò que la vanitat desfà.

El Globus Plantador va alçar el vol sense pressa. Baix, enmig de la ciutat d’estrena perpètua, quedava una taca de calma que resistia el vinil. La llum no cremava, il·luminava. Encara hi havia món, encara hi havia claus. Aquella nit, al Continent de l’Obsolescència Feliç, el temps es posà al ritme d’un rellotge que demana mà cada dos dies, exactament el que cal per tornar a casa amb propostes i no només amb fotos.

4

El virregnat dels algoritmes fallers

El Globus Plantador va entrar en un aire llis i sense turbulències, a baix, la ciutat funcionava amb una disciplina que recordava una rellotgeria, corredors aeris es creuaven damunt dels carrers com passarel·les blanques, cabines de manteniment lliscaven d’edifici en edifici amb una puntualitat que no admetia pausa, i una xarxa de drons seguia línies pintades al buit sense errar el traçat.

Mentre, les façanes eren pantalles que canviaven a tocs regulars i els teulats exhalaven un vapor suau que delatava allò que els rètols no volien dir, que sota cada coberta verda hi bategaven servidors que necessitaven escopir calor per sostenir la

perfecció. Flàvia va anotar que aquella ciutat havia domesticat fins i tot les ombres, els passos no feien soroll, l’aire feia olor d’ozó amable i de desinfectant discret, i el vent semblava obeir consignes. Guillermo va revisar per costum els mosquetons i va buscar amb els ulls una irregularitat on posar les mans, però no va trobar cap rajola fora de lloc, així que van acoblar la cistella a una terrassa de manteniment i una càmera els va saludar amb cortesia programada, convidantlos a seguir una ruta per a visitants sense incidències, i Flàvia, que portava a la butxaca el gel que no es fon, va sentir com el fred li posava criteri, perquè la cortesia, quan s’usa com a mur, també confon.

Una escotilla es va obrir i els va deixar passar al subnivell zero, on parets d’un gris clar evitaven protagonisme, els focus apareixien cada tres metres amb regularitat hipnòtica i un brunzit constant recordava la tremolor d’un colmenar llunyà. Els mapes del mur conduïen a galeries tèrmiques que dissipaven l’excés de calor de la ciutadania, i sota els horts verticals impecables, un entramat de conductes expulsava aire calent cap a túnels que ningú visitava, de manera que la sostenibilitat de cartell no feia fum però sí calor invisible, i Flàvia va escriure que, quan el problema viu en una altra habitació, la ciutat es creu salvada sense estar-ho.

A mig passadís, una porta ratllada trencava el ritme, algú hi havia gravat amb un clau gastat Laboratori d’Intermitències. Dins la llum era baixa i neta com la d’una cuina on tot té lloc, prestatgeries guardaven eines que ja no es fabriquen, juntes, cargols, coles naturals i manuals cosits amb fil groc, a les parets hi havia panells amb cablejat desconnectable i etiquetes manuscrites, i tres persones sostenien aquell espai com qui cuida un hort.

Berta, enginyera de manteniment, que s’havia negat a automatitzar-ho tot, movia les mans amb la calma de qui coneix el pes de cada peça. Nil, aprenent atent, ajustava un control analògic que marcava respiracions, i Oumou, luthier electrònica, cosia cuir i tela amb fil verd perquè les coses dures també aprengueren a durar, sobre una taula descansava un botó roig unit a un cable que s’endinsava per una escletxa, no era decoració, era un aturador humà per a quan el sistema confon seguretat amb control.

El Laboratori no va demanar credencials per accedir, Berta va mirar

la motxilla de Flàvia com qui mira una llavor i va reconèixer el termòmetre antic i la plaqueta AIGUA, va explicar que allà s’havia organitzat una colla d’intermitències per mantindre viva la memòria dels gestos, que tenien un quadern de manteniment on anotaven cures i revisions per a evitar comprar el mateix problema cada setmana, que guardaven una lupa per llegir codi imprés i no fiar-se només de pantalles, que usaven una clepsidra per imposar descansos a un món que només coneix la pausa del carregant, i que conservaven una gravadora amb cants i versos que els algoritmes municipals no saben processar.

Quadern de bitàcola 4.1

les falles més sostenibles i recicladores

L’efecte purificador del foc és part de la màgia de les Falles valencianes. Des de fa més de 230 anys, al mes de març la ciutat es bolca en un ritu que conjuga festa popular, art efímer, crítica social, cultura i participació ciutadana.

Places i carrers s’omplin de veïnat i visitants mentre les falles plantades en cada barri de València envien a l’oblit de la cendra el pitjor de cada any a través de la crítica més mordaç dels seus ninots. Tota una experiència que fou declarada per la UNESCO Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat l’any 2016.

Alguna cosa roman immutable any rere any: el compromís d’esta festa amb la protecció del medi ambient. Les Falles són un esdeveniment especial i una oportunitat perfecta per a promoure la sostenibilitat ambiental gràcies al seu alt impacte mediàtic i a la participació de desenes de milers de persones. La si existim en 50 Volta anys al món Falla Gómez Ferrer2026

El virregnat dels algoritmes fallers

Ecoembes

La festa de les Falles s’ha anat adaptant als nous temps, amb una sensibilitat especial cap als reptes ambientals. Combinar Falles i reciclatge és una finestra magnífica per a promoure la consciència en sostenibilitat i integrar la ciutadania en l’economia circular.

És a les nostres llars on consumim la major part dels envasos, separantlos posteriorment en els contenidors grocs i blaus per al seu correcte reciclatge. Però quan estem fent esport, comprant en un centre comercial, treballant en l’oficina, agafant un tren, visitant un museu, assistint a un partit de futbol o, com és el cas, gaudint als carrers de les festes del nostre poble o ciutat, també tenim la responsabilitat de reciclar.

No hi ha cap esdeveniment que no aspire a ser ambientalment responsable o que, almenys, ho intente. Les organitzacions falleres ho tenen molt present perquè les festes siguen, per si mateixes, el més sostenibles possible. Les 26 agrupacions falleres, amb les seues 382 falles, i les 95.000 persones falleres participants conformen un col·lectiu que implementa des de fa anys pràctiques sostenibles perquè l’impacte de les festes en el medi ambient siga el mínim possible.

Tant és així, que des de 2025 les agrupacions falleres han incorporat la figura de la delegació sostenible, responsable d’organitzar i gestionar totes les pràctiques sostenibles que es posen en marxa durant les festes.

Des del seu compromís de col·laboració amb la societat civil, les empreses i les administracions locals, Ecoembes porta anys treballant en este gran espectacle, organitzant accions per a conscienciar sobre la importància de reciclar els envasos durant les festes i col·laborant amb l’Ajuntament de València i les agrupacions falleres.

Per a les Falles de 2026, Ecoembes ha dissenyat un programa ambiental que incorpora diverses iniciatives, com la creació d’espais reconeixibles que, sota el nom de El Racó del Reciclatge, s’instal·laran en cada casal de les agrupacions falleres.

Estos espais seran llocs on promoure i practicar el reciclatge, amb papereres grogues i blaves i informació sobre què s’ha de depositar en cadascuna, cartelleria, una guia de bones pràctiques i diversos materials divulgatius, tots elaborats des de l’ecodisseny més sostenible amb utilització de paper reciclat.

Encara que Ecoembes treballa amb multitud d’entitats locals en les seues festes i esdeveniments populars per a fer-los més sostenibles, manté una col·laboració molt especial amb les Falles valencianes.

Esta col·laboració, amb més de deu anys de trajectòria, ha passat per diferents etapes i projectes, però sempre amb el mateix objectiu: facilitar a la ciutadania, durant la festa, la recollida separada dels envasos domèstics per al seu reciclatge.

Ecoembes ha sigut protagonista en les Falles gràcies a iniciatives com, per exemple, la instal·lació d’un espectacular espai en la via pública, batejat com La Gran Reciclada, on els xiquets i les xiquetes podien depositar els seus envasos en dos enormes contenidors groc i blau, mentre aprenien, mitjançant jocs didàctics, la importància de cuidar el Planeta.

Altres accions han sigut l’organització de premis entre les agrupacions falleres, com el de Millor Ninot de la Falla realitzat amb materials d’envasos reciclats i el de Millor Carpa Decorada o Casal Faller amb materials reciclats.

Gràcies als seus plans mediambientals, la ciutat de València fou en 2024 European Green Capital (Capital Verda Europea), un guardó que atorga la Unió Europea i que reconeix una ciutat cada any pels seus avanços en millora ambiental i qualitat de vida.

Precisament, en 2024 la falla municipal va estar dissenyada amb materials que no contenien derivats del petroli, en un gest que s’afegia a la celebració de la Green Capital. Ara, l’objectiu és que totes les falles es construïsquen sense estos materials en 2030. Des d’aleshores, s’han anat ampliant les mesures de sostenibilitat ambiental, no sols en el tipus de materials emprats en la construcció de les falles, sinó també en aspectes com el reciclatge i la mobilitat.

Les Falles transformen la ciutat

Les

Falles són

una oportunitat perfecta per promoure la sostenibilitat

de València durant una setmana a l’any, reben desenes de milers de visitants i fan que la ciutadania “visca” més al carrer, perquè la festa és una celebració popular, oberta i que utilitza l’espai públic de la ciutat.

Per això és tan important impulsar millores en els dos aspectes urbans esmentats. D’una banda, promoure una mobilitat sostenible, utilitzant el transport públic i la bicicleta, o simplement caminant, per reduir la presència de vehicles privats al centre de la ciutat. D’altra banda, reforçar la xarxa de punts de recollida separada de residus d’envasos domèstics amb la col·laboració que presta Ecoembes.

En 2026 s’esperen unes Falles molt més sostenibles. A més de millorar l’ús de materials, el reciclatge o la mobilitat, se celebrarà la quarta edició dels Premis Falles Neutres i Sostenibles.

Amb tot això, València continuarà posicionant-se com una ciutat que aplica solucions per a afrontar els desafiaments ambientals, reduint la seua petjada de carboni (és una de les “100 ciutats climàticament neutres” de la UE), millorant l’eficiència en la gestió dels serveis públics i, per descomptat, augmentant les seues ràtios de reciclatge per a ser una autèntica ciutat circular.

Dalt, la ciutat havia automatitzat la festa amb orgull d’enginyeria, la Mascletà Perfecta vibrava sense fum ni errades, la crítica oficial es generava amb un motor amable que no trepitjava cap peu, i l’Ofrena s’havia convertit en un lliurament de paquets emocionals a un núvol que transformava batecs i passos en gràfiques, mentre el Museu de l’Optimització exhibia maquetes sense cantonades ni soroll, i definia la paraula crítica com una desviació corregible. Mentrestant, al Laboratori guardaven un coet fallat com a lliçó, perquè de l’errada controlada naix la mestria, i mantenien a mà el botó roig per parar quan el marge humà desapareix.

Per aquells corredors va arribar Miquel, tècnic de sistemes que havia passat anys apagant imprevistos fins que el cos li va demanar aire, va obrir amb la lupa tres planes de codi imprès on es veia què prioritzava el sistema quan havia de triar entre vibració humana i descans de servidor, entre una errada pedagògica i una reputació municipal, entre dissentir i benestar, i sense gràfics ni ombres, la jerarquia quedava nua, quan el dibuix podia perdre simetria, la ciutat decidia en contra de la variabilitat, i Flàvia va escriure que la perfecció, si ningú l’atura, fa de la festa una capçalera i de la vida un apunt comptable.

Van eixir del subnivell per una passarel·la de vidre, la verdor dels horts era impecable però no feia olor de terra, la torre combinava aigua, nutrients i una llum que marcava creixements amb música d’algoritme, a l’altra banda una sala polida preparava la Mascletà Perfecta amb tubs d’aire a pressió que prometien el mateix tremolor per a tothom, i el pirotècnic real no vivia allí sinó en un ramal amagat, Laia, jubilada per variabilitat no homologada, conservava un taller menut a tocar d’una galeria d’evacuació, damunt la taula es veien metxes d’assaig, fils de retard i anotacions de coets que no van obeir a la primera i després regalen un so que travessa el pit, Laia no es queixava, feia números amb serenitat, deia que la perfecció és benedicció en un quiròfan però que una festa sense marge és cartró elegant, i darrere d’un armari guardava un cable que connectava amb un botó roig discret, no era sabotatge, era seguretat comunitària, la garantia d’un límit visible.

Aquell mateix vespre Laia va proposar una prova híbrida fora de programa, no seria en cap plaça sinó al llarg d’un canal de drenatge paral·lel a una línia de servidors, el so allí es comporta millor i el vent respecta la geometria, serien coets pedagògics de soroll baix, seqüència viva, botó roig a la

vista i un silenci final, perquè el silenci també és música, i Flàvia va pensar que aquella proposta no volia trencar res, volia recordar que la festa té arrel i que la crítica necessita cos i espai per sonar.

no poden etiquetar, no per negar la màquina sinó per posar-la al seu lloc.

Abans d’arribar al canal van travessar un vestíbul de dades on persones amb braçalets municipals lliuraven paquets emocionals a una boca de metacrilat, la pantalla agraïa l’aportació i recomanava sons i llums a mida, no calia parlar, i Judit, bibliotecària de codi, que guardava en una motxilla relats que el núvol no sap llegir, va explicar que l’Ofrena de Dades encerta pulsacions i passos però perd metàfores i ombres, i va demanar

El camí cap al canal va quedar dibuixat sense apps ni notificacions, tres punts de trobada, una hora que es pot dir en veu, Berta va preparar un cable per fer visible l’aturador, Nil va embalar puntes de recanvi, Oumou va plegar una tela verda amb versos breus, Laia va ajustar metxes d’assaig, Judit va guardar el seu quadern, i Miquel va reservar un marge tècnic perquè cap zel digital no esglaiara la prova.

El canal tenia parets rectes i eco discret, la ciutat seguia el seu programa impecable, però allí baix el temps es quedava un instant més en cada pedra, i la colla d’intermitències es va repartir en tres trams, Laia va posar una capsa amb metxes, Guillermo va comprovar falques i vent, Berta i Nil van connectar el botó roig damunt d’un tac de fusta polit per Oumou i hi van enganxar una etiqueta que deia marge segur, Judit va deixar cartolines i bolígrafs al costat de la tela perquè qualsevol persona poguera escriure un record o un silenci i penjarlo sense soroll.

El primer passatge sonor va començar amb humilitat, un coet menut va tremolar a la panxa sense voler ser protagonista, el canal el va tornar en un batec agradable. El segon va arribar amb un retard que va provocar rialla, Guillermo va marcar amb la mà un ritme senzill i el canal va contestar amb un eco que no figurava als mapes, Nil va dibuixar a terra tres punts per a col·locar la clepsidra, perquè la pausa formara part de la música i no semblara avaria, i la tela verda va començar a acumular cartolines, una persona escrivia que li tremolen les mans quan la ciutat li diu què ha de sentir, una altra contava l’olor d’una panaderia a les cinc del matí, i per primer cop el seu dispositiu no va trobar etiqueta per classificar allò. Dos drons

van acostar-se amb curiositat mesurada, Miquel va rebaixar el llindar perquè cap algoritme interpretara el repic com un risc, i el botó roig va continuar visible i assegurat, ningú buscava heroismes, només volien que el límit tinguera forma.

La seqüència següent va simular un cor que puja escales, el primer colp va deixar un tremolor menut, el segon el va fer créixer amb alegria, el tercer va obrir un buit net que va fer aparéixer una plaça sense panells, la gent es mirava per compartir una sorpresa honesta, i la clepsidra va deixar caure la sorra sense pressa, mentre una notificació de variabilitat sostinguda recomanava acabar, i Miquel va obrir un altre marge perquè el consell no es convertira en ordre, Berta va alçar el palmell per recordar que el silenci és part del programa, Nil va moure la clepsidra un poc més avall, i Oumou va tensar la tela perquè els versos es llegiren bé.

L’Ofrena de relats i silencis va prendre cos sense micròfons, la gent va penjar allò que portava i va sentir que la memòria guanyava pes, una infermera va escriure que el soroll constant desgasta i que una pausa a temps salva vides, Laia va mirar la tela i va entendre que allò era el més difícil de mesurar i, per tant, el més necessari.

Quan un coet es va retardar mig segon, el canal el va tornar amb un riure baix, la ciutat l’hauria classificat com a errada, però allí baix es va escoltar com un record viu, Guillermo va ajustar una peça perquè el so no es fera massa eixut on s’acumulaven persones menudes, i Flàvia va prendre notes per a la Falla, plantar una cadència que admeta respir, fer visible el botó perquè el límit no siga sospita, teixir una tela de versos i cartolines on el silenci tinga lloc. Amb la tercera clepsidra, la colla va preparar el silenci final, Guillermo va retirar dues falques, Nil va desconnectar el cable i el va deixar damunt del tac de fusta, Berta va col·locar una fulla del Manual d’ús humà, amb una pauta d’aturada en tres frases que qualsevol persona pot entendre, Judit va enganxar la paraula escoltar amb traç normal, i

Flàvia va tocar la plaqueta AIGUA per mantindre el fil.

La ciutat, que seguia el seu programa, no va saber on posar aquella estona i la va deixar passar, al canal la gent va respirar al mateix ritme sense que ningú ho manara, no va fer falta aplaudiment, la tela verda feia una ombra nova que millorava la llum dels focus, el botó roig feia companyia com fan els interruptors que tranquil·litzen, i la colla va repassar la vora amb una dignitat d’ofici.

Flàvia va escriure que no es tractava de tirar màquines a l’aigua, es tractava d’ensenyar-les a conviure amb persones, que una ciutat pot tindre algoritmes que ajuden, però si els confon amb una veritat infal·lible, la festa es fa coreografia i la crítica es fa ajust, que el perill és el mateix que ahir, dir-nos que tot va bé mentre el cos no parla.

Quadern de bitàcola 4.2

Zamarra un barri que batega en Falles

Guillermo Garrido

La Falla Doctor Gómez Ferrer té una força especial. No naix només per omplir el calendari en març; formeu part del paisatge quotidià del barri de Zamarra, doneu vida a la plaça, al bar Lluna, a la papereria… a la plaça Sant Francesc de Paula. En un municipi com Xirivella, on cada barri té el seu La si existim en 50 Volta anys al món

Falla Gómez Ferrer2026

Com a regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Xirivella, és un orgull poder adreçar-me a la Falla Doctor Gómez Ferrer i, a través del vostre llibret, a tot el barri de Zamarra. Perquè parlar de la vostra comissió és parlar d’alguna cosa que va molt més enllà d’unes carpes, d’un monument o d’uns dies de festa: és parlar d’identitat, de veïnatge i de la manera com es construeix un barri des de l’any 1967, quan va nàixer la falla. Des del carrer Ramon Muntaner fins a Mestre Giner, el barri acompanya sempre la falla en el seu viatge.

El virregnat dels algoritmes fallers

caràcter propi, la vostra falla és un dels nexos que fan possible la convivència i converteixen el barri en molt més que un conjunt d’edificis: el transformen en un gresol de cultures.

Les comissions falleres coneixeu el barri pam a pam. I vos coneixeu totes les persones que en formeu part, sense embuts, respectant cadascú, siga quina siga la seua procedència, sexe, cultura o religió.

Sabeu millor que ningú que a Xirivella conviuen diverses sensibilitats. Des de qui viu les falles amb passió fins a qui, legítimament, preferix mantindre’s al marge de la festa.

Eixe equilibri és fonamental i constituïx una de les majors fortaleses del barri de Zamarra i de la vostra falla. La capacitat de respectar els ritmes i les necessitats de tothom, de conviure

des de l’empatia, de celebrar sense excloure, és un exemple de maduresa cívica. Una bona festa és aquella que suma i no dividix, i en eixe sentit la Falla Doctor Gómez Ferrer ha demostrat sempre responsabilitat, diàleg i voluntat d’entesa, escoltant el veïnat i construint convivència real.

Xirivella és un municipi amb una personalitat forta, marcat per la seua història, pels seus barris i pel seu teixit associatiu. I un municipi que, igual que es va transformar als anys 60, ho continua fent i ho continuarà fent en el futur. I a millor. La Falla Doctor Gómez Ferrer forma part d’eixe ADN local que tant ens enorgullix.

La falla ha sigut i és un pont entre generacions i històries personals. Heu acollit la gent nova, heu donat oportunitats a la infantesa per a aprendre

Parlar de Falles és parlar d’identitat, de veïnatge i de la manera com es construeix un barri

què significa formar part d’una comissió: ajudar, col·laborar i treballar en equip. Heu acompanyat la gent major, que troba en la falla un motiu per a continuar participant i per a continuar al centre de la vida del barri.

En 1976, m’han contat, vau plantar la falla Cròniques d’un poble de Josep Barea Rocafull, amb una crítica social sobre la transformació urbana de Xirivella d’aquell moment. La temàtica se centrava en com Xirivella anava abandonant el seu caràcter de poble agrícola per a convertirse en un poble del desenvolupament constructiu… la V-30, el nou llit del Túria, les noves barriades… No perdeu mai eixe esperit, i continueu sent igual de crítiques i igual de persistents, perquè per molt que totes i tots anem canviant —la

ciutat inclosa—, la falla ha de continuar i continuarà.

Cada vegada que planteu el monument, no esteu únicament alçant una obra efímera. Esteu llançant un missatge: aquest barri està viu, ací hi ha gent organitzada, ací hi ha participació, ací hi ha ganes de millorar. El viatge de la teua vida és també el viatge de la vostra falla, que ha acompanyat tantes generacions en un recorregut tan especial.

Per tot això, vos vull donar les gràcies. Gràcies per ser part activa de Xirivella, per construir barri els 365 dies de l’any, per cuidar Zamarra amb dedicació. Una falla que es manté unida, que escolta i que impulsa projectes comuns és garantia de futur per al barri i per a la nostra ciutat.

Visquen les Falles!

I visca la Falla Dr. Gómez Ferrer!

Berta va deixar el botó roig visible al Laboratori, Nil va marcar amb llapis la posició de dues femelles per a qui vinga després, Oumou va plegar la tela com qui guarda una manta d’hivern, Judit va revisar el quadern i va deixar espais en blanc, Miquel va imprimir unes línies de codi i les va posar darrere d’una lupa, i Laia va etiquetar el coet retardat com un error que ensenya, i tot plegat començava a dibuixar una motxilla que no viatjava per turisme, viatjava per claus, la lupa per fer transparent el codi, la clepsidra per imposar respiracions, el botó de proximitat per parar quan calga, el manual curt per entendre sense tècnics, i la gravadora amb cants que no es deixen convertir en gràfic.

Guillermo, mentre assegurava caps de corda, va mirar la ciutat amb la idea clara que cal governar la màquina i no a l’inrevés, i la colla ho havia demostrat sense fer sang, una mascletà pot ser neta i segura, però necessita marge d’assaig i aturada possible, un llibret pot usar motor, però necessita veu pròpia, una Ofrena pot tindre dades, però ha de conservar relats i silencis.

Flàvia va apuntar sis coses que servien per a la festa i per al planeta, transparència perquè sense lupa el codi és fe, dret a l’error perquè sense errada controlada no hi ha aprenentatge, botó d’aturada perquè un límit clar evita abusos, ritme humà perquè sense pauses el món es torna soroll, autoria i veu pròpia perquè una cultura sense accent

s’ofega, i governança compartida perquè el que ens afecta s’ha d’explicar i discutir amb paraules planeres.

A dalt ningú va anunciar reformes, però el brunzit dels servidors va baixar mig dit durant una estona, potser per casualitat, potser perquè algú havia entès que desaccelerar vint minuts també és progrés, i cap pantalla ho va contar, ho van contar els cossos que respiraven millor.

Quan el vent es va posar de cara, el Globus Plantador es va deixar anar amb suavitat i la ciutat va quedar darrere, polida i segura com una sala d’operacions i alhora un poc més habitable, Flàvia va guardar la llibreta al costat de la plaqueta

AIGUA i del gel que marca límits, i es va repetir que cada món visitat aporta una peça de trellat, si el primer va ensenyar a dir el nom de les coses sense sucre i el segon va recordar que estrenar no és viure, aquest va deixar clar que perfecció sense persones és decorat. El globus va guanyar alçada i el cel va deixar de ser planxat, al fons s’obria una claror estranya, com de museu que ho vol conservar tot i d’illa que no encén la metxa per por a fer-se mal, i Flàvia i Guillermo es van mirar amb complicitat, sabent que el rumb els portava a un lloc on caldria explicar una altra lliçó, tendra i difícil, que salvar també vol dir deixar anar, cremar amb sentit per començar de nou i plantar amb cura per poder estimar sense por.

5

el Regne del món ideal

El Globus

Plantador va amarar sobre una passarel·la de servei que unia dues cúpules lluents, des de dalt pareixien ulls oberts que no parpellegen i l’aire no feia olor de res, la terra no tenia ni una ratlla fora de lloc i entre cúpula i cúpula corrien canals nets, sense fulles ni insectes ni bromes del vent, un cartell repetia a cada entrada la mateixa promesa, vint-i-un graus, humitat estable i variabilitat mínima, era una tranquil·litat que no respirava.

continu, la pintura sense cap esquerda i la mirada sempre nova, una placa ho explicava amb orgull i deia que la peça s’havia salvat de la degradació amb atmosfera inert i duració il·limitada, sensors agraïen a les persones visitants el fet de contemplar sense alterar i un tècnic anotava, amb guants i correcció perfecte, que aquell dia s’havia complit l’objectiu principal de la sala, no haver passat.

Flàvia va escriure que conservar també vol dir acceptar arrugues perquè les arrugues conten vida i Guillermo va sentir al cos el fred d’un museu que gasta energia per negar l’adéu.

Al final del passadís un panell molt

tot estava compensat amb valors culturals, i Flàvia va anotar una frase curta i clara, el relat consola però no refreda cap màquina. En eixir, un corredor de metacrilat conduïa a la Cúpula de Naturalesa Indemne, l’entrada demanava caminar per passeres que no toquen terra, cap fulla quedava a l’atzar, els arbres eren bells i quiets, la gespa no coneixia la trepitjada i uns difusors amagats deixaven anar aroma de pi molt suau per tapar una absència bàsica, allí no hi havia fongs, un plafó pedagògic ho deia amb elegància i explicava que la descomposició s’havia substituït per gestió d’estats, tot romania en equilibri estable, tan estable que el bosc no tenia metabolisme.

5.1

Quadern de bitàcola

Falles ens reinventen

Falla Gómez Ferrer2026

per a no cremar el futur

Eva Palomares

Cada any contemple el mateix ritual, la ciutat desperta a la llum de març, les grues i els camions ocupen els carrers, els artistes fallers donen les últimes pinzellades als monuments i les comissions ultimen detalls per a obrir les portes dels casals. Però enguany, com ja passa des de fa un temps, l’oratge s’ha convertit en un protagonista inesperat, un actor imprevisible que altera el guió i recorda —amb una insistència quasi tendra— que el canvi climàtic ja no és una teoria llunyana, sinó una realitat que respira damunt de nosaltres i sacseja la festa més estimada de València.

I mentre observe aquest escenari, no puc evitar pensar en les generacions que vindran, en les xiquetes i xiquets que hui miren les Falles amb ulls il·lusionats i que mereixen heretar un futur on també puguen emocionar-se davant d’un monument sense por que la pluja, el vent o la calor extrema arrasen allò que fem amb tant d’amor.

El regne del món ideal

En converses amb falleres, fallers, artistes i veïnat es percep una preocupació compartida, quasi íntima. Les temperatures irregulars, els episodis de vent sobtat i les pluges intenses dificulten cada vegada més la plantà; els materials pateixen, com si també sentiren el cansament del planeta; els treballs s’endarrereixen i les comissions han d’estar pendents del cel com mai abans.

No obstant això, d’aquesta fragilitat ha nascut una nova consciència, una tendresa col·lectiva per la Terra, la necessitat d’entendre que les Falles no poden continuar vivint d’esquena al món, i que

la festa —com qualsevol tradició estimada— només perdurarà si aprén a evolucionar.

Les comissions falleres, etiquetades de vegades injustament com a resistents al canvi, estan demostrant que també saben escoltar el batec del present. Diversos tallers ja treballen amb materials més respectuosos, recuperant el cartó pedra i la fusta, reduint l’ús de poliestiré i buscant alternatives que no ferisquen tant el planeta.

És un canvi lent però sincer, que exigix esforç, renúncies i inversió, però que parla d’un compromís autèntic amb el futur. Un futur que, inevitablement, pertany als nostres fills i néts.

Ha nascut una nova consciència, una tendresa col·lecti-

per la Terra

Les i els artistes fallers coincidixen en una mateixa idea de crear amb responsabilitat. Intuïxen que defensar la festa és també defensar la terra que la sosté. Als casals també es respira aquest aire de transformació, encara discret però present. Moltes comissions milloren l’eficiència energètica, introduïxen il·luminació LED i optimitzen consums; gestos menuts però carregats de sentit, perquè la sensibilitat ambiental ja no és un luxe, és una necessitat que les generacions joves reclamen amb urgència. I les falleres i fallers, conscients del seu paper com a guardians d’una tradició centenària, han entés que estimar les Falles és també estimar el món que les fa possibles.

La gestió de residus és un altre camp on la implicació és visible. Cada vegada més comissions organitzen punts de reciclatge, expliquen al seu veïnat com separar residus i col·laboren amb campanyes municipals per a reduir la brutícia en uns carrers que volem deixar nets, no sols per a l’endemà, sinó per als qui encara han de vindre.

La diferència es nota. Encara queda camí, però la voluntat col·lectiva d’avançar és una llum que cal destacar.

El món de la pirotècnia també evoluciona, cada any amb productes menys contaminants i amb dissenys pensats per a minimitzar l’impacte acústic; una mesura que beneficia el medi ambient, la fauna urbana i les persones més vulnerables. Sorprèn veure com les comissions donen suport a estes

iniciatives sense perdre l’essència festiva, demostrant que innovar és, en realitat, una altra manera de cuidar.

Els monuments fallers s’han convertit en altaveus d’aquesta nova sensibilitat. Cada any, més escenes denuncien l’emergència climàtica, la contaminació dels oceans o el consum irresponsable. I la sàtira, tan pròpia de les Falles, continua fent allò que millor sap fer: despullar la realitat amb humor fi i fer-nos pensar entre rialles, selfies i música.

Aquesta és la força de la festa, la de transformar la crítica en consciència i la consciència en esperança.

Les comissions infantils tenen un paper essencial. Les xiquetes i xiquets participen en tallers de reciclatge i projectes que connecten ecologia i tradició, i és emocionant veure com assumixen aquests valors amb naturalitat, com si fora el camí més lògic del món. Mai s’havia educat tant en sostenibilitat dins del món faller, i això és, potser, la prova més clara que la festa mira el futur amb afecte i responsabilitat. La Junta Central Fallera també impulsa programes que premien la sostenibilitat, fomenten la reducció de plàstics i promouen iniciatives verdes. Encara que sempre hi haja debat, és evident que la direcció general mira cap a un model més respectuós, un model que respon tant a la necessitat climàtica com a l’esperança d’una ciutadania que desitja un món habitable per als seus fills.

La força del compromís faller no està només en les mesures aplicades, sinó en el canvi emocional que les acompanya. La festa ha deixat de percebre la sostenibilitat com una imposició i ha començat a integrar-la com a part de la seua identitat, perquè les Falles, que depenen de l’oratge, de l’espai públic i de la vida als carrers, saben que no poden existir en un planeta ferit.

En aquest context, la sàtira fallera continua assenyalant incoherències i excessos, però també recorda amb humor fi que cuidar la Terra no és una ocurrència moderna: és un deure moral amb la vida que vindrà.

Estimar les Falles és també estimar el món que les fa blespossi-

I si les Falles són capaces de renàixer cada any entre flames, també són capaces de renàixer en la seua manera de relacionar-se amb el medi ambient.

Les Falles i les seues comissions no sols celebren la tradició: l’abracen amb una mirada més profunda i responsable, perquè allò que crema la nit de la Cremà no és la festa, sinó el que ja no té cabuda en un món que necessita consciència.

I allò que renaix l’endemà és l’esperança: una voluntat compartida de continuar celebrant sense destruir, de continuar emocionant sense fer mal, de continuar il·luminant març sense apagar el planeta que volem deixar a aquelles i aquells que encara han d’arribar.

Mina, tècnica d’ambient, revisava un registre al canell i el braç li vibrava cada volta que una fulla trencava la foto general, a la llunyania un ventilador movia l’aire per evitar estancaments visibles, la temperatura era amable però la pell del lloc feia un fred moral, i Flàvia va recordar què passa quan es perden els mosaics i tot és igual en massa i superfície, que sense discontinuïtats hi ha més risc d’incendi i menys vida menuda, que sense fongs i sense cendra no hi ha sòl de veritat, va apuntar sense adorns que sense cendra no hi ha terra viva.

Un recorregut curt mostrava el Protocol d’Absència de Foc, cap flama era admissible, tampoc les culturals, la paraula cremà apareixia per ser negada i s’oferien alternatives de llum freda i hologrames de brasa per a actes especials que deixaven el mateix buit que deixa una cançó sense respir, la natura necessita cicles i la cultura també, si tot es manté per sistema, el sistema gasta molta energia per negar el pas.

El pont superior conduïa a un soterrani amb bateries alineades i tubs que enviaven fred i calor a voluntat, la vibració era baixa i constant, una pantalla mostrava una gràfica plana de confort i, a un costat, tres compostadors d’acer brillaven sense ús amb un cartell

que deia equip reservat pendent de protocol, Flàvia va anotar que un compostador buit és una metàfora trista perquè tot el que no es transforma s’acumula a l’ànima i Guillermo va mirar el tub d’extracció de calor de la cúpula i va entendre que aquella perfecció també escalfa el món.

Una finestra deixava veure l’Oficina de Continuïtat, taules blanques i carpetes primes, Ariadna, cap de sala, explicava amb veu amable que la missió era protegir la memòria i evitar traumes culturals, a la paret tres criteris, no alterar, no accelerar i no acabar, en lletra menuda s’hi llegia que substituir és possible si ningú no ho nota, Flàvia va resumir en net que allí el final estava prohibit i es tractava com una fallada.

La passarel·la girava cap a un magatzem d’objectes que, en altres llocs, viurien tres vides, una tetera demanava junta, un tamboret un passador i un paraigua una costella, un cartellet justificava la quietud dient que la bellesa rau en la persistència de la forma i Flàvia va recordar la Plantà i Cura del viatge, conservar no és congelar, és triar amb criteri què queda i què es transforma.

A la vora hi havia el Camí de les Cendres Prohibides que conduïa a

un dipòsit hermètic on es guardaven cendres d’una poda experimental, un sensor registrava presència i oferia un fullet polit que advertia que si s’escampen contaminen la idea de futur, Flàvia va tocar la plaqueta AIGUA dins de la motxilla i va pensar que cendra és memòria química i ajuda per al sòl si s’usa amb calendari i humitat, qualsevol persona que haja cuidat un bancal ho sap, Guillermo va mirar el color del dipòsit, d’un gris perfecte com totes les coses d’aquell lloc.

El Mirador de les Corbes

Planes rematava el recorregut amb pantalles que volien calmar la gent, felicitat estable, emissions culturals en descens simbòlic i consum energètic justificat pel llarg termini patrimonial, era un llenguatge que tancava preguntes i també la possibilitat de crítica, Flàvia va girar la clepsidra dins de la motxilla i es va dir que una festa sense acomiadament no respira i un món sense compost es va omplint de vitrines, el Regne s’havia proposat no fer-se mal i havia acabat convertit en un hivernacle d’idees quietes.

La diagnosi era clara i no necessitava ornaments, aquest lloc gastava energia per evitar el temps, havia convertit el final en tabú, no hi

havia cendra ni compost, tot era perfecte a la vista i car de sostenir, la cultura s’havia quedat sense metabolisme, la natura sense fums i la memòria sense arrugues on agarrar-se.

En aquell punt va aparèixer Biel, amb botes de jardí i camisa de treball neta però gastada, portava llavors locals i un paper amb tres números senzills, sòl, humitat i risc, i Mina va admetre amb un gest que el bosc respirava poc, Ariadna va mantindre la serenor i va escoltar i Flàvia va tancar la llibreta un segon per ordenar el cap, el viatge buscava claus útils per a fer el món habitable i ací faltava la peça incòmoda però necessària, aprendre a deixar anar amb trellat, cremar amb consciència quan toca, compostar quan toca i conservar amb criteri i responsabilitats clares.

Ariadna va proposar una condició que sonava a equilibri, autoritzar una prova menuda i segura si tot quedava mesurat i explicat en pla, amb aigua a la mà i termòmetres a la vista i un informe que qualsevol veïna o veí poguera entendre, sense grandesa, només una balança al centre i una decisió raonada sobre un element menor que simbolitzava la por als finals.

El pati interior de l’Oficina va acollir la balança de dues plates i una dotzena de persones amb ulls curiosos, el personal de sala, Mina amb el registre, Biel amb llavors, dues conservadores prudents i un parell de joves, a la taula

hi havia aigua, un termòmetre, un pot per a la cendra, el compostador obert i un quadern gran, es van presentar tres candidats humils, una garlanda de fusta embalsamada que gastava fred, una còpia de cartell de plàstic que ja havia multiplicat duplicats i un feix de restes de poda seques, abans de pesar es va dir què aportava cada peça i què costava mantindre-la, la plateja es va decantar, no per retòrica, sinó a pes i criteri, Mina va posar el termòmetre, Biel va verificar humitat, Ariadna va revisar condicions i la flama curta d’un cremador va transformar la fusta en cendra neta sense fum, el quadern va anotar temperatures i temps i la gaveta d’aigua va quedar com a assegurança.

La cendra encara tèbia va anar al compostador barrejada amb restes de jardí que fins ara eren decoració, Mina va afegir aigua, la temperatura es va mesurar sense presses, i en un test menut Biel va plantar tres llavors locals amb una etiqueta escrita a mà que explicava d’on venia aquella cendra i a què havia de servir, la balança no es va guardar, va quedar al mig com una ferramenta a l’abast, la gent que dubtava va mirar el compostador de prop i va veure que no hi havia cap màgia, només ciència bàsica i ofici de bancal. Flàvia va ordenar la motxilla, i el Manual de Despreniment va començar a omplir-se amb una fitxa clara sobre com demanar i fer una prova menuda.

Biel

Quadern de bitàcola

la falleravidasostenible la vida millor

Emma Martínez

Com a fallera de Sant Antoni i veïna implicada, este és el meu segon any participant en els escrits del llibret de la vostra comissió , una tasca que visc amb il·lusió i compromís a més del tema del que tracta aquest any. Em dic Emma Martínez Guimerà, i forme part del grup del llibret, “els Borinots”, on sempre intentem aportar el nostre granet d’arena perquè la festa continue creixent amb responsabilitat i estima.

Enguany, Pablo em va proposar triar entre diversos temes a tractar, però m’ha resultat impossible centrar-me només en un: tots em semblaven igual d’importants, així que he decidit unir-los i abordar-los en conjunt.

Falles sostenibles?

Representen un dels debats més actuals i necessaris dins del món festiu i general.

L’art no està renyit amb el respecte mediambiental, i cada vegada més comissions, artistes fallers i entitats impulsen iniciatives que integren materials menys contaminants, processos de construcció més eficients i decisions que reduïsquen l’impacte una vegada arriba la Cremà.

El camí cap a unes Falles verdes no consisteix a renunciar a la seua essència, sinó a adaptar-la perquè puga perdurar d’una manera responsable. Parlar de sostenibilitat en les Falles implica entendre que la bellesa efímera també pot ser conscient i respectuosa.

Això enllaça directament amb la neteja abans, durant i després de la setmana fallera, un aspecte que sovint passa desapercebut per a qui només gaudeix de l’espectacle, però que constituïx un dels pilars del bon funcionament de la festa. La ciutat es transforma completament en

El regne del món ideal

qüestió d’hores amb carrers tallats, carpes, monuments, mascletaes, aglomeracions… i tot això genera inevitablement residus i desordre. Mantindre una neteja constant no és només una responsabilitat municipal, sinó col·lectiva. La higiene urbana prevé problemes, facilita la convivència, reduïx mals olors i evita que els residus acaben en llocs on puguen fer mal. L’esforç previ, el manteniment diari i la neteja posterior requerixen coordinació i voluntat per part de veïns, fallers i visitants.

És inevitable parlar dels residus fallers que es mesclen amb els habituals, un problema que es repetix cada any. La separació adequada de plàstics, cartó, vidre i fem orgànic hauria de ser un hàbit natural, però durant la festa a vegades es relaxa. A això se sumen restes pròpies de l’activitat fallera: embolcalls de petards, cendres, gots d’un sol ús,

materials de muntatge, etc. Quan tot es deposita en el mateix contenidor, no només es dificulta el reciclatge, sinó que s’incrementa el cost ambiental i econòmic del procés. Una gestió responsable passa, necessàriament, per reforçar l’educació cívica i proporcionar els mitjans adequats perquè separar residus siga fàcil fins i tot en ple ambient festiu.

Ací cobra especial rellevància el paper dels fallers durant la setmana fallera per a ser sostenibles. Els fallers no són només participants: són agents actius, amfitrions i ambaixadors de la festa. En les seues mans està bona part de l’exemple que es transmet a la resta de la ciutadania. Apostar per materials reutilitzables en les carpes, promoure gots retornables, organitzar torns de neteja interna, respectar les zones per als vianants i sensibilitzar tant membres com visitants són xicotetes accions que, juntes, transformen la percepció i la realitat de la festa. Ser faller implica representar uns valors, i entre ells hauria d’estar sempre present el respecte cap a l’entorn que ens acull i la responsabilitat envers les generacions futures.

Però la sostenibilitat no es limita al que és visual o tangible. Un element que afecta profundament el benestar urbà és la contaminació acústica. Les Falles estan indubtablement lligades al so: la pólvora, la música, les despertades, els castells… formen part de la seua identitat. No obstant això, existix una diferència entre tradició i excés. Quan el soroll envaeix en

excés la vida diària, impedix el descans dels veïns, afecta les persones sensibles al so, altera el son dels xiquets i dificulta el ritme normal de qui treballa o cuida d’altres. Regular horaris, evitar petards d’alta potència en zones sensibles, controlar el volum de les revetles i ser conscients que compartim l’espai urbà amb qui no participa directament de la festa és fonamental per a aconseguir una celebració completa i respectuosa.

Per tant, cobra una gran importància promoure una cultura de bones pràctiques:

•tips per al faller net, sostenible i respectuós:

•portar sempre una xicoteta bossa per als residus.

•utilitzar gots reutilitzables.

•arreplegar petards.

•respectar les hores de descans.

•evitar deixar objectes que obstaculitzen el pas.

•no invadir portals o accessos.

I un llarg etc que són xicotets gestos individuals que, quan es multipliquen, es convertixen en una millora col·lectiva evident.

Per tot això, m’ha sigut completament impossible triar només un dels temes que se m’havien plantejat. Tots estan connectats i depenen els uns dels altres. Parlar de neteja sense parlar de residus no tindria sentit; parlar de sostenibilitat sense mencionar el paper actiu dels fallers quedaria incomplet;

L’art no està renyit amb el respecte medioambiental

i parlar de convivència sense abordar la contaminació acústica seria ignorar una part essencial de la vida urbana durant la festa.

Les Falles són un organisme viu, complex, ple d’energia i emocions, però també de reptes que ens conviden a ser cada dia millors. I si volem que esta tradició perdure molts anys més sense renunciar a la qualitat de vida de la ciutat que l’acull, hem d’entendre que cada gest compta i que cada punt és, per si mateix, imprescindible.

La vida fallera més sostenible, la vida fallera millor.

Ariadna, amb trellat administratiu i humà, va afegir una peça que ningú no va discutir, calia una persona responsable de despreniment que es quedara unes setmanes per convertir la pauta en costum, sense focs d’artifici però amb continuïtat, Mina va mirar Biel i Biel va mirar Guillermo i l’aire de la cúpula va canviar mig grau dins del pit de la gent, Guillermo va fer un pas curt cap a la balança, portava tot el viatge lligant cordes i posant les mans on fa falta i aquell lloc demanava exactament això, mans i ritme, algú que explicara amb paciència de casal que la cremà amb criteri no és derrota, és servei, no ho va dir amb discurs, ho va dir preparant els torns i deixant la corda ben recollida, Flàvia li va passar la balança plegable, Biel li va donar una clau de pas de l’aigua i l’horari de les hores lentes del soterrani i Mina va prometre que els compostadors deixarien de ser decoració, Ariadna va signar el compromís, prova setmanal amb registre públic i balança oberta.

El Globus Plantador va esperar a la passarel·la amb la vela plegada, Flàvia s’hi va acostar amb la motxilla una mica més plena i alhora més lleugera perquè les claus, quan són bones, ordenen, Guillermo va saludar des d’una llinda on Biel havia penjat un cartell provisional que deia Balança de barri, dissabte de

matí, què es queda i què es transforma, no va caldre cap comiat, només una mirada de resultats i un somriure d’ofici, el pati va anar buidant-se com es buiden les aules quan la lliçó entra, la balança va quedar al centre amb dignitat, el compostador va respirar lent i net i l’informe de la prova va quedar obert amb lletres grosses, el Regne, per primera volta en molt de temps, tenia un final anotat com a pas i no com a trauma.

Abans de pujar, Flàvia va revisar la motxilla amb el gest ordenat de qui sap què no pot faltar, la plaqueta AIGUA, el tros de gel, el termòmetre per decidir amb dades, la clau de reparar, el quadern de ritme humà i la clepsidra que imposa descansos, la lupa per al codi i, al costat, tres peces noves que tancaven un cercle buscat, un Manual de Despreniment, un tub de cendra i la balança plegable, que viatjava també cap al casal per fer el mateix paper, posar pes on toquen les paraules. Guillermo no tornava al globus, no era un gest dramàtic, era la peça necessària perquè el Regne no fera marxa arrere, a la mà duia la clau Allen, el termòmetre per als mosaics i tres paraules de Mina, miceli, ombra i aigua, que és una manera d’escriure respir. Ariadna havia passat del no acabar a l’acabar amb trellat i havia obert una rutina útil, dissabte a les deu, balança, compost i llavors.

El vent es va alçar només un dit i la cistella es va separar del pati sense arrugues a la llum, a baix Guillermo va alçar la mà com qui diu ens veiem dissabte i la balança es va veure com un punt fosc al centre d’un rectangle clar, el brunzit de les bateries continuava però ja no cobria tot el cel perquè entre el soroll havia aparegut un silenci útil nascut d’una flama curta i d’una regadora, el vol no va ser llarg però va tindre la distància justa per ordenar idees, les vitrines són bones quan expliquen i dolentes quan imposen, la cendra és un llibre escrit amb química senzilla, el compost no és fem sinó memòria que es torna fertilitat, la balança no és un altar, és una taula on es pesen coses i es parla clar, el manual no és dogma, és guia de tres pàgines que qualsevol persona del casal pot explicar sense apretar cap botó.

El Regne quedava

darrere amb una promesa modesta i preciosa, repetir sense pressa i decidir sense por, compostar amb criteri, conservar amb mesura i cremar amb consciència. Flàvia va tancar la llibreta no per descansar sinó per guardar calor per al que venia i, quan el globus es va unflar del tot, va repetir en veu baixa com qui passa un avís abans de la plantà, dir el nom de les coses, posar límits, cuidar la matèria, reparar abans d’estrenar, aturar la màquina quan cal i saber deixar anar perquè torne a començar. El globus va prendre rumb al casal amb serenor nova, a baix la balança marcava el compàs d’un dissabte i dalt la ruta cap a casa es dibuixava neta, no feia falta cap foc artificial per tancar el moment, n’hi havia prou amb una flama curta, una regadora i una colla de persones que no volen quedar bé, volen que funcione.

Epíleg

El divendres, la Junta General va arrancar amb l’energia caòtica de sempre, el rellotge marcava puntual la impuntualitat i el casal feia la música de sempre, cadires que grinyolen, cafetera amb so a destemps, carpeta verda a mig obrir, la secretària buscant un bolígraf i el tresorer resseguint números amb el dit mentre la colla discutia si la discomòbil podia durar menys sense que se’ns caiguera el món, i al remat totes sabíem que faríem el que calguera quan l’alcaldessa ho tinguera bé. L’ordre del dia va passejar per l’acta anterior que ningú trobava, per la loteria que sempre arriba tard i per uns xupitos que volien més barats, va aparèixer un apartat de sostenibilitat que va rebre aplaudiments d’educació, i en faltar una persona la sala ho va notar abans de dir-ho, algú va preguntar per Flàvia i, just aleshores, un colp net de tela i cordes va fer vibrar la porta gran del casal.

La cistella del Globus Plantador va aparèixer com arriba una amistat seriosa,

sense fer-se la interessant, la vela plegada i olor de vent, i Flàvia va entrar amb motxilla i cara de qui porta coses que no caben en una frase, no va buscar tarima, va anar a presidència, va apartar trastos amb la mà i va mirar la sala com es mira una colla abans d’un muntatge, va dir que no venia a contar el viatge sinó a proposar canvis per començar demà, els ulls es van ordenar a poc a poc perquè la gent entenia que allò anava de veritat.

En una línia va recordar què havia vist, la grandesa buida dels Inflatòcrates, el desgel negat mentre l’aigua pujava, la ciutat de l’estrena eterna que llença abans d’aprendre, la perfecció sense ànima de les màquines obedients i el regne que conservava tant que havia matat el cicle, i va afegir que això també passava ací, a la nostra escala i a la nostra festa, que si volíem arribar vius dins de cinquanta anys calia aterrar idees i posar dates. Les cadires es van arrimar i el cercle es va fer menut com quan el casal es posa de debò.

Va començar pel volum i el fum amb una claredat que no buscava enemigues, no cal encadenar mascletaes i castells, farem una mascletà gran i un assaig pedagògic de baix soroll amb marge d’aturada, apagarem llums i motors del voltant durant la disparada, ho mesurarem i ho publicarem, no és renúncia, és salut i respecte al veïnat i a nosaltres, Juanma el pirotècnic va assentir amb aquell ofici que sap quan el volum suma i quan sobra.

Als materials va ser igual de ferma, zero porexpan, fusta certificada, cartró, suro i argila, pintures a l’aigua, Adrián, l’artista infantil va somriure amb les mans perquè seria més difícil però més digne i més nostre.

En energia va demanar llum renovable i contracte clar, sensors i LED on calga i vint minuts cada vesprada de baixar el to, ventilar abans que foradar el comptador, publicar kWh al tauló perquè mirar números també és cultura i estudiar plaques o comunitat energètica per estalvi i coherència, el tresorer va afluixar espatles perquè els comptes també respiren quan el futur és net.

Amb l’aigua no va fer poesia, aixetes amb airejador i doble polsador, galleda abans de mànega, un bidó per arreplegar pluja per a neteja i plantes, revisió de fuites amb registre mensual, el veterà que mira i calcula va dir amb la mà que sí abans que amb la boca.

Els residus van arribar de la mà de la cendra, al centre hi haurà un compostador que funcione i cada dissabte posarem una balança per decidir què es queda i què es transforma, si és orgànic i apte es cremarà sense fum, amb aigua i temperatura a la vista, la cendra tornarà a la terra amb criteri i plantarem llavors locals en testos etiquetats, volem metabolisme i no vitrines, el barri ho va entendre a la primera perquè té memòria de bancal.

En governança i temps humà va ser tan plana com exigent, pressupost, consums, emissions i contractes al tauló i al web, assemblees amb ordre i clepsidra, noranta minuts i prou, si se’n va de mare botó d’aturada que no humilia ningú i que protegisca el dret de totes, cap algoritme decidirà per nosaltres, si usem eines d’IA per maquetar quedarà dit, aprovat i revisat, la veu i la crítica són de casa i han de ser clares i amb humor.

En contractes va lligar festa i dignitat, signarem abans i pagarem a temps artistes, músiques, pirotècniques i muntatges, condicions clares i seguretat, la festa no val si s’aguanta en precarietat i el pressupost parlarà de qui som, almenys un trenta per cent cap al monument i no a la pirotècnia infinita, dos caps amb callositats van aplaudir curt i net.

En mobilitat i soroll va demanar horaris que no destrossen el veïnat, zones de silenci i topalls de decibels, altaveus cap endins i motors apagats quan no s’usen, no cal que la música calle, cal que sàpiga quan parlar, la festa és patrimoni i la calma també, el refrany del casal va tornar a la boca de totes, quan el carrer no pot dormir la falla no pot somiar, i la sala va riure fluixa però va entendre el compromís.

En inclusió i accessibilitat va baixar a terra, rampa on falte, recorreguts nets, punts violeta, llenguatge inclusiu al llibret i cartelleria llegible, semblen detalls fins que no ho són, la gent gran ho va agrair amb ulls i la sala va fer lloc a qui puja de pressa i a qui necessita temps.

Res d’esperar a l’acta per a perdre dies, la clepsidra va pujar a la finestra i va marcar el primer descans, la balança es va obrir al centre i el compostador net va quedar a punt, el tresorer va col·locar una cartolina amb els kWh del mes, la delegació infantil va repartir cartolines per a etiquetes i la gent gran va triar les cadires amb respatler per comptar minuts amb l’esquena recta, l’artista va dibuixar

un buit per a versos i silencis i el pirotècnic va acceptar assajar amb marge i publicar la mescla que fume menys.

La secretària va escriure l’acord amb lletra gran i útil, no per a la història sinó per a demà, dissabte a les deu, encetar compost amb restes netes i cendra útil, començar hores lentes cada vesprada, obrir taller de reparació els dimecres, publicar consums i pressupost, reparar abans d’estrenar, zero EPS al monument i contracte d’energia renovable, tot això amb els ulls posats en el barri.

No hi va haver martellet, la Junta es va tancar amb el so de la sorra i tres sospirs que buscaven finestra, la gent va eixir a poc a poc amb la sensació preciosa que queda quan una paraula es torna ferramenta, el casal semblava més ample no per metres sinó per aire. Flàvia va recollir la motxilla amb la plaqueta, el termòmetre i la clepsidra, la balança va quedar al centre perquè el servei viu allí, la cistella del globus va descansar a l’entrada com qui ha portat bones notícies, fora Xirivella feia olor al forn de Pasqual i dins

havíem deixat d’aplaudir la sostenibilitat per començar-la a practicar. Si d’ací a cinquanta anys encendrem la metxa amb orgull serà perquè haurem sigut serioses en els hàbits que sostenen el futur, menys fum i més aire, menys decorat i més ofici, menys estrenar i més cuidar, menys excuses i més trellat compartit, el món no es salva amb frases grans, es salva amb costums que es poden repetir, hui al casal els hàbits han trobat lloc i demà, a les deu, tindran hora, i això, per a una falla, és començar a temps per poder continuar.

Sumari faller

120-Saluda President

122-Al nostre President

124-Junta directiva

126-Saluda Fallera Major

128-A la nostra Fallera Major

130-Comissió Major

132-Falla Gran

134-Fallers d’Honor

134-Càntics de la falla

135-Premis a tot una vida

138-Recompenses Majors

140-Un viatge compartit cap a la Diabetes Cero

142-Passió i esforç al nostre equip de futbol

144-Saluda President Infantil

146-Al nostre President Infantil

148-Junta Directiva Infantil

La si existim en 50 Volta anys al món

Falla Gómez Ferrer2026

148-Comissió Infantil

150-Saluda Fallera Major Infantil

152-A la nostra Fallera Major Infantil

154-Falla Infantil

156-Activitats infantils

160-Recompenses Infantils

161-Recent nascuts

162-Tot allò que hem fet en aquest exercici

168-Calendari faller 2026

172-Records post-falles

part fallera

Saluda President Falla Gómez Ferrer2026

Estimadíssima família fallera,

Hui vull dirigir-me a totes i tots vosaltres no sols com a President, sinó com un faller més, orgullós de pertànyer a esta gran família que és la nostra Falla.

Cada any, quan s’acosten les festes, m’envaeix una emoció difícil d’explicar. No és només l’olor de pólvora, ni el so de la banda, ni el lluïment dels vestits… és el sentiment que es respira en cada racó del nostre casal, la il·lusió que es veu en les mirades, la complicitat que compartim en cada acte i l’alegria de saber que, junts, fem possible alguna cosa tan gran.

La nostra comissió és molt més que un grup de fallers i falleres, som un grup de persones amb una qualitat humana extraordinària, capaces de deixar-ho tot per donar una mà, per riure, treballar, somiar i, sobretot, per viure les Falles des del cor.

Vull també dedicar unes paraules molt especials a la directiva, eixe grup de persones meravellosament boges que treballen incansablement, moltes vegades en silenci i sense esperar reconeixement, perquè tot isca bé. Hores i hores de reunions, de telefonades, de gestions, de resoldre imprevistos… però sempre amb

un somriure i amb l’orgull de treballar per a totes i tots vosaltres. Sense el seu esforç, dedicació i amor per la festa, res d’això seria possible.

És un plaer per a mi compartir, junt amb Llorenç, Rocío i Maria, este any ple de grans moments, on els quatre serem el reflex del que som com a falla, grans amants de les nostres tradicions. Serà un plaer poder tornar a ofrenar a la nostra Mare junt a vosaltres, fallers i falleres valentes que, junt a les famílies i la comissió, gaudirem d’un any que es quedarà a la vostra retina i la vostra memòria per a sempre.

Gràcies, de tot cor, a cada faller i fallera pel vostre compromís, pel vostre suport i per fer que esta falla siga el que és, una gran família unida per la passió, l’amistat i la il·lusió.

Continuem construint junts records, rialles i emocions. Que cada passacarrer, cada dinar, cada plantà i cada cremà siguen un reflex del que som, una comissió amb ànima, amb cor i amb una història que batega fort dins de cadascú de nosaltres.

Amb tot el meu afecte, Jonatan García Carretero.

Falla Gómez Ferrer

al nostre President Jonatan García i Carretero

2026

Hi ha persones que passen per la vida d’una falla com una brisa suau, i n’hi ha d’altres que arriben com un colp de vent que ordena, que remou, que desperta… i que deixa empremta. Jonatan és d’aquestes últimes.

Quan pense en aquests tres anys, en tot el que hem viscut, treballat, discutit, celebrat i patit, només puc sentir orgull. Orgull de la nostra falla, sí, però, sobretot, de la persona que ha dut el timó amb una combinació estranya i meravellosa d’energia, trellat i tendresa, i és del que vos vull parlar.

He tingut la sort de caminar al seu costat com a vicepresident, però també com a amic. I des d’aquesta trinxera compartida puc dir, que darrere de cada acte que ha eixit bé hi havia sempre dues coses, una bona idea i una preocupació seua. Perquè Jonatan és així pensa en la falla abans que en ell, pensa en el futur abans que en la comoditat. És just ara, quan acabem aquest cicle de tres anys, quan una persona podria estar més cansada, ell continua discutint per millorar, somiant projectes, preocupant-se per tot...

I sí, també ho diré, Jonatan és un home intens. Dels que t’escriu a hores que no són hores, dels que té una carpeta per a cada idea, dels que pregunta deu voltes “està tot bé?”, dels que necessita estar en tot…

però és precisament eixa intensitat la que fa que la falla respire, avance i cresca. Gràcies a eixa intensitat la nostra falla té llum pròpia.

Com a vicepresident he aprés molt d’ell. Però com a amic, encara més. He vist la seua capacitat de cuidar, de protegir, de donar segona i tercera oportunitat, de confiar en la gent fins i tot quan la gent dubta d’ella mateixa. He vist la seua manera humana de resoldre conflictes, he vist com dona el millor de si mateix, encara que ningú ho veja.

Ara que tanquem esta etapa, que tanquem aquesta presidència que serà recordada com una de les més especials, només puc donar-te les gràcies. Gràcies per la falla que deixes i la manera en que ens anem i sobretot, per haver-me deixat fer realitat els meus somnis i idees, encara que la frase ‘’tinc una idea’’ et fa tremolar. M’has deixat fer realitat cada projecte, com aquest, i m’has de reconèixer que ens hem dut moltes alegries amb ells.

Jonatan, has sigut un president brillant, un líder honest i un company inseparable. Però, per damunt de tot, has sigut i eres un amic de veres, i això, al cap i a la fi, és el millor càrrec que es pot tindre. Tres anys d’or. Tres anys de vida. Tres anys de la resta de les nostres vides. Visca, per sempre, el meu President. Amb tot el meu afecte, Pablo.

Junta directiva Falla Gómez Ferrer2026

Delegat de Festejos Ricardo Tormo

Rubiño i Óscar García Carretero

Mireia Camps Samper

Mª Ángeles Callado Tarancón

Marta Delgado Guillén

President Jonatan García Carretero

Vicepresident 1r de festejos i medis

Pablo Muñoz Girón

Vicepresidenta 2ª de protocol, cultura i solidaritat Isabel Medina Vallés

Vicepresidenta 3ª de tresoreria i comptabilitat

Mª Purificación Granero Frutos

Vicepresident 4t d’esports

David Alcaine Sánchez

Vicepresidenta 5ª d’infantils

María Dolores Cardos del Fresno

Secretaria Fanny Enrique Valcárcel

Vicesecretaria Ana Isabel Soler Hernández

Tresorera María Navarro Mira

Comptador Óscar García Carretero

Vicecomptador Pedro López Huertas

Delegació Loteries

Natalia Giner Laínez

Mar Garrido Cebrián

Emanuel Fensel Soane

Mireya Fernández de la Puebla Díaz Pavón

Alicia Guillén Castillejo

Fabio Guanter López

Rami Sami Helal Bachir Cherif

Silvia Laínez Giménez

Pedro López Huertas

Iván Macías Serrano

Francisco Mora Rubiño

Adrián Moreno Martín

Óscar Orozco Córdoba

Laura Rodríguez Martínez

Esther Rubiño Mesas

Cristian Salido García

Héctor Sosa Callado

Laura Sosa Callado

Delegada d’Infantils Ana Mª Maset Roig

Celeste Ferrando Salimeni

Paula Fuentes Alarcón

Amin Helal Bachir Cherif

Lucía Moreno Ruiz

Paula Rojo Barceló

María Ruiz Sánchez

Rafael Urbano Iborra

Delegada de Protocol

Mireia Adeva Bernad

Mari Paz Andreu Guzmán

Tania Corraliza Martínez

Patricia Delgado Guillén

Carla Fernández Medina

Gemma Lourdes Garfella Paniagua

María Navarro Mira

Carmen Rubiño Aguilar

Ricardo Tormo Jiménez

Alba de la Torre Morales

Delegada de Bar i Casal

Verónica Beltrán Abad

Mireia Adeva Bernad

Juanfran Alcaine Sánchez

Mari Paz Andreu Guzmán

Vidal Granero Frutos

Delegació Juvenil i Playbacks

Alba Callado Guillén

Héctor Llamazares Cabezas

Patricia Morales Beltrán

Rebeca Ramón Monfort

Verónica Rodrigo Cardós

Sofía Santiago Gómez

Delegat d’esports i Campionats

Óscar García Carretero

Emanuel Fensel Soane

Vicente Rodrigo Martínez

Cristian Salido García

Iván Salom Soler

Delegada de Solidaritat

Maria Teresa Aroca Sajardo

Mª Antonia Bernad Pomar

Delegat de Cultura Valenciana

Juan Antonio Calvo Barredo

Delegació de Coordinadora

María Dolores Cardós

Mª Purificación Granero

Isabel Medina Vallés

José Luis Page Crespo

Delegació d’Agrupació

Óscar García Carretero

Rami Sami Helal Bachir Cherif

Pablo Muñoz Girón

Raquel Sánchez Martínez

Ricardo Tormo Rubiño

Delegada de Xarxes Socials i medis

Mireia Adeva Bernad

Marta Delgado Guillén

Paula Fuentes Alarcón

Paula Rojo Barceló

Laura Rodríguez Martínez

Alba de la Torre Morales

Bibliotecària Arxivera

Mari Paz Andreu Guzmán

Saluda fallera major Falla Gómez Ferrer2026

Hi ha somnis que es van teixint a poc a poc, amb fils d’il·lusió, de records i d’amor per una festa que es porta a l’ànima. El meu va començar fa més de trenta anys, quan una jove Maria, amb els ulls plens d’admiració, mirava la Fallera Major de la seua estimada comissió i pensava: “algun dia, potser, em tocarà a mi viure-ho”.

Hui, aquella dona continua ací. Amb la mateixa emoció, amb la mateixa llum i amb la mateixa mirada… però amb el cor encara més ple d’anys de treball i il·lusió per una falla que m’ho ha donat tot. Perquè els anys no apaguen la il·lusió: la transformen en gratitud. I és amb eixa gratitud amb què afronto este any tan especial, sabent que estic complint el somni de tota una vida.

La meua falla ha sigut sempre el meu refugi, la meua casa, la meua gent. Ací he rigut, he aprés, he crescut... he compartit moments que formen part de la meua història, i que hui prenen un nou significat en tindre l’oportunitat de representar esta comissió meravellosa.

A la meua comissió, gràcies pel vostre afecte, pel vostre suport incondicional, per acompanyar-me en cada pas d’este camí. La vostra alegria, la vostra proximitat i el vostre esperit fan que esta falla siga molt més que una

falla, fa que el que siga és una família que batega al mateix compàs, i aquesta és la meua família.

A la directiva, el meu més sincer reconeixement. Gràcies pel vostre esforç incansable, per les hores que dediqueu en silenci, per les decisions que preneu amb el cor i per fer que cada acte lluïsca amb la perfecció del vostre treball.

Sou l’ànima invisible que dona vida a tot el que som.

Vull dedicar unes paraules d’agraïment a Llorenç, Rocío i Jonatan, els meus companys d’any, que m’han donat alegries i la força per viure este any amb encara més emoció. Este any vull viure’l intensament, gaudir de cada passacarrer, de cada trobada, de cada mirada còmplice. Vull que cada instant quede gravat per sempre en la meua memòria, com una flama que mai s’apaga.

Perquè ser Fallera Major no és només un títol, és un sentiment profund, un homenatge a tots els anys viscuts, a totes les persones estimades i a aquella jove que un dia va somiar amb dur la banda i que hui, per fi, ho ha aconseguit.

Amb tot el meu amor i emoció, vos estime família.

a la nostra fallera major Falla

Gómez Ferrer

2026

María García i Correa

en tots els llocs i, com no, en Radio Patio.

Ens han oferit una missió molt, molt, però que molt important, informar-vos sobre una persona especialíssima per a nosaltres. És la nostra gran amiga María, Fallera Major 2026.

Per a nosaltres, i sobretot per a la nostra falla, és una persona fonamental. Ja estava ací en l’època dels dinosaures, quan les rodes de les carrosses eren quadrades, jijiji. Ha vist com ha evolucionat la falla i, com no, com hem crescut totes i tots nosaltres.

Però ara volem traure-li els colors. Sobretot quan ens posem a fer rondes de xupitos. Al principi diu que no, però als dos segons, o menys, s’anima i demana el seu xupito d’orujo d’herbes.

A simple vista sembla la madrastra malvada, però no. És una

any màgic que compartixes amb les Falleres Majors de l’Agrupació. Se’t nota en la mirada la gran il·lusió que tens per ser Fallera Major, i nosaltres, com les teues muses… Encara que ens nomenares per a castigar-nos, pensem que som les teues pitjors pesadilles, buscant al cantant per a veure’l en calçotets, que es canviava sota del tràiler…

Continua disfrutant, com ho estàs fent amb les teues companyes i companys de viatge, el teu dolç President Infantil, Llorenç, la teua dolça Fallera Major Infantil, Rocío, i el teu President Impuntual, el teu nebot Joni. Encara que enguany s’està convertint en un presi puntual… i això és mèrit teu.

Estarem ahí perquè passes un any genial i inoblidable.

Visca la nostra Fallera Major, María García!

Comissió major Falla Gómez Ferrer2026

José María Adeva Leal

Noelia Agraz Palomares

Trinidad Alcaide Ruiz

Mª Eva Alcaide Ruíz

Miriam Alcobendas Romero

Juan Manuel Alemany Martínez

Víctor Alfaro García

Natalia Almonacil Espejo

Vicente Alós Pellicer

Pablo Álvarez Caja

Anabel Álvarez Martínez

Isabel Álvarez Torregrosa

Ainara Antelo Mandia

Isabel Arévalo Reina

Erika Armero Martínez

Marta Balanzá Marí

Mª Nieves Ballester Soler

María Ballesteros Casamayor

Julián Barrios Treviño

Fernando Barroso Vega

Mª del Valle Barroso Vega

Raúl Belda Luna

Mª Pilar Belmonte Cabrera

Juan Belmonte Hurtado

José Luis Beltrán Torres

Yolanda Benavent Martínez

José Luis Benítez Corbalán

Jorge Benítez Mora

Natalia Bensusán Train

Anuska Blanco Hernández

Eloy Blanco Martín

Jaime Vicente Blasco García

Vicent Blasco Simarro

Lucas Gustavo Bocardo Anfuso

Francisco Bou Paniagua

Andrea Burriel Madrona

Yoel Caballero Trabado

Mª Dolores Camargo Gordón

Juan Miguel Cambronero Martínez

Aroa García Cañavate

David Carmona Riscos

Isabel Carmona Riscos

Francisco Javier Carrasco Espín

Mª Carmen Carretero Plaza

Julia Rosario Carretero Zafra

Javier Carrizosa Moruno

Irene Casasús Sanz

José Ignacio Castellano Faus

David Castillo Gómez

Josep Nicanor Cervera Rodríguez

Alberto Chanzá Casasús

Víctor Charco Campos

Víctor Charco Plaza

Leandro José Gabriel Chaves Paz

Laura Chillón Ureña

César Jesús Chillón Lorente

Lucia Cocera Martínez

Elena Colomer Collado

Yolanda Corbalán Alcázar

María Corbalán Jiménez

Davinia Cordero Martínez

Emilio José Córdoba Ruíz Hermosa

José Manuel Coronado Díaz

Enrique Corraliza Bretones

Mª Dolores Cruz Amorós

María Cuesta Barco

María Cuñat Abril

Rosalina Delgado García

Joaquín Delgado Pérez

Natalia Diaz Giménez

Cristina Isabel Diaz Jarque

María Salud Díaz Pavón Vera

Coral Doménech Alcaide

Ernesto Doménech Molero

Mª Fernanda Ellís González

Juan Vicente Enrique Monte

Raúl Escribano Chillerón

Marcial Espejo Gómez

Mª Isabel Espejo Gómez

Joel Espejo Reche

Yaiza Espejo Reche

José Expósito Almendros

Ana Mª Fernández Fernández

Ana Isabel Fernández Polo

Manuel Ferrando Salimeni

Miguel Font Martínez

Federico Galindo Alba

José Luis Galindo Zapata

Sergi Garau Bernad

Carla García Belmonte

José Antonio García Correa

María García Correa

Cristina García Delgado

Mª Soledad García Delgado

Mª José García Gorrochategui

Mª Ángeles García Pérez

Javier García Roberto

Manuel García Royo

Santiago Garfella Gil

Encarnación Garrido Roda

Adriana Mabel Gianfrini Balbuena

Mª Carmen Giménez Franco

Angela Giner Prieto

Jorge Gisbert Alcázar

Alexander Gladis

Sílvia Godoy Morella

Mª del Mar Gómez Lafuente

Fernando Gómez Navarro

Ana González Lapaz

Nuria Gregorio Soria

Rosalía Guerra Tornero

Mª Isabel Guijarro Palacios

Mª Luz Guillen Castillejo

Jorge Ignacio Gutiérrez Linares

José María Haba Coca

Génesis Heredia Garabali

José Hernández Rodríguez

Helena Herraiz Garde

Julián Herraiz Laserna

Sergio Herrera Jiménez

Laura Herrero Embuena

Agustín Huerta Cabañero

Yolanda Huertas Pérez

Mª Carmen Jiménez Blanco

Tamara Jiménez Obrero

Carmen Jiménez Quesada

Pamela Jiménez Quesada

Omar Kafernawi Úbeda

Lidia Laínez Giménez

Rosa María Laínez Giménez

Lucía León Mongébar

Eva Lis Abril

Mª Isabel Lis Abril

Manuel Lis Valiente

Margarita Lis Valiente

Sara Llamazares Cabezas

Roberto Llamazares Salgado

Mª Dolores López Año

Eduardo López Castro

José López Castro

Mª José López Castro

Pedro López Castro

Mª Dolores López Chacón

Mª José López García

Lorena López Ortiz

Verónica López Palacios

Iker López Real

Mara López Real

Mª Amparo López Rueda

Vanesa López Rueda

Vicente Rafael Lorente Descárrega

Jesús Lorente Núñez

Marta Lorente Núñez

Vicente Rafael Lorente Núñez

Noelia Lorente Sánchez

Ana Lozano Grau

Blanca Madera Gallarte

Mª Isabel Maldonado Bueno

José Carlos Maldonado Gómez

Pablo Maldonado Gómez

Mireia Marco Espeleta

Lorena Marco Rubio

Antonio Marín Aguirre

Lucia Marín Maldonado

Sonia Marín Riaguas

Lorena Martí López

Mª Amparo Martin Balbastre

Sandra Martínez Cabrera

Arantxa Martínez Cardona

Mª Pilar Martínez Gallego

Sara Martínez Gallego

Alba Martínez León

José Antonio Martínez Luque

Adrián Martínez Martínez

Christian Martínez Martínez

Vicente Martínez Martínez

José Miguel Martínez Pancorbo

Mª Encarna Martínez Pérez

Miguel Martínez Tejada

José Vicente Martínez Velló

Abel Didier Mayobole Rodríguez

Borja Medina Fernández

Juan Medina Peñarrubia

Juan Manuel Medina Vallés

Ángel Mena Sancho

Yaiza Mendoza Díaz

Ana María Merino Palacios

Ramon Minguet Peña

Fernando Miralles Saiz

Francisco Javier Miralles Saiz

Lucía Miralles Sevilla

Jessica Molero Arenas

Ariadna Molina Melgoso

José Enrique Mollá Benacloche

Gloria Monfort Minuesa

Sonia Monfort Minuesa

Marta Montesinos Castillo

Héctor Mora Delgado

Mª Amparo Mora Granero

Susana Mora Rubiño

Ricardo Morales Martorell

Fernando Moreno Martínez

David Morente Poveda

Juan Francisco Morente Pulido

José Luis Muñoz Girón

Modesto Muñoz Simarro

Ana Isabel Naharro Soler

José Emilio Navarro Ramonatxo

Pablo Navarro Vera

Isabel Núñez Galindo

Inmaculada Núñez Sánchez

Concepción Barbara Olid Pérez

Carlos Palomares Parreño

Laura Panadero Poveda

Fernando Pardo Torres

Laura Pastrana Moreno

Rebeca Pastrana Moreno

Helena Pau Godoy

Joana Paul Ruiz

Raúl Pedrón Echevarría

Yolanda Pedrós López

Óscar Peñarrubia Bueno

Raúl Perales Alcañiz

Alejandro Pérez Rivera

Eduardo Pérez Serrano

Mª Isabel Pérez Simarro

Sandra Pibernat López

Juana Picazo Rosa

Sara Pinar López

Christian Plazas Marco

Mª Teresa Polo Casado

María Polo Folgado

Carmen Poveda López

José María Pozuelo Naranjo

Adrián José Rabadán Samper

Mª Pilar Ramírez López

Marcela Ramón Monfort

Héctor Ramón Casas

Joaquín Ramos Serrano

Amparo Real Catalá

Mª Teresa Requena Pocoví

Yensi Linsay Reyes Hernández

Mª Natividad Riaguas Pastor

Sonia Roberto Olmo

Noelia Rodrigo Pozuelo

Ben-Hur Rodríguez Pocoví

Josefa Francisca Rodríguez Pocoví

Mª Azucena Rodríguez Pocoví

Alejandro Romero Carrasco

Daniel Ruiz Martínez

Silvia Ruiz Ramón

Mª Carmen Ruíz Agudo

Ana Belén Ruíz Pérez

Saturnino Sabater Belencoso

Jaime Sáez Valera

Amparo Saiz Pérez

Jennifer Salido Alarcón

José Sánchez Alacreu

Tina Sánchez Lozano

Santiago García Sánchez Nieta

Pilar Sánchez Tornero

Ada Santiago Díaz

Jorge Santiago Escribano

Encarna Santiago Garrido

Santos Santiago Garrido

Carlos Santiago López

Santiago Santiago López

Óscar Santiago López

Luis José Santiago Martí

Miguel Ángel Santiago Padilla

Santiago Santiago Santiago

María José Sapiña Baviera

Paula Sarrión Vidal

Diana Sendra Palmer

Susana Sevilla García

Mª Amparo Simarro Cano

Isabel Soler Moreno

Jennifer Soler Polo

Mª Vicenta Soriano Martínez

Herminia Sorní Bellver

Cozmin Ionut Stefanoiu

Vanessa Suay García

José Antonio Tarín González

Jennifer Cristina Teixeira

Víctor Tejada Quevedo

Jaime Teruel García

Óscar Teruel García

Ricardo Tormo Jiménez

Tamara Tormo Rubiño

Lydia María Torreblanca Sapiña

Iván Tortosa Morte

Carlos Treviño López

Ana Urbano Maset

Mónica Ureña Martínez

Pilar Ureña Sancho

Encarna Valcárcel Rueda

Esther Valenzuela Carrascosa

Óscar Valle García

Isabel Valles Torralba

José Vicente Vázquez Ortiz

Aitana Vázquez Suay

Alexis Vázquez Suay

Amaia Vázquez Suay

Consuelo Velló Novella

Lorraine Vidal Barroso

Mª Teresa Vidal Pérez

Virginia María Vitar Martínez

Manuel Vitoria Gordillo

Dolores Amalia Zapata Chacón

Falla Gran

Hi ha viatges que es fan amb una maleta i un bitllet, i d’altres que comencen amb un gest, amb una mirada o amb un simple “anem avant”. Viatgem per amor, viatgem per curiositat, per aprendre, créixer o canviar la nostra mirada i entendre que no hi ha destí sense camí.

artista categoria Javier Gómez

El nostre monument retrata aqueixa ambició humana de mirar sempre més enllà, d’alçar el vol cap a nous horitzons, d’arribar fins a la lluna… encara que, en realitat, la nostra lluna siga la que cada març encén el cel de Xirivella i fa brillar el foc que ens identifica.

A través de figures plenes de color i de sàtira, aquesta falla ens parla d’eixa necessitat constant de moure’ns, d’eixir del nostre propi límit, de viure amb intensitat el present sabent que el vertader sentit del viatge està en tot allò que ens transforma.

Perquè en aquest viatge també hi caben els records i la nostàlgia, els moments compartits al casal, les rialles que esclaten entre cadires, els projectes que cremen i es renoven cada any amb la

Cada persona que forma part de la nostra comissió, cada mà que pinta, escriu o construeix, és una viatgera més d’aquesta travessia col·lectiva que

Així, entre globus, coets, avions i somnis, descobrirem que es pot viatjar per terra, per aire o per mar, però que el destí més valuós és sempre el mateix: trobar-se amb la gent, amb la festa, amb un mateix.

Perquè, al cap i a la fi, el que realment importa no és el lloc on arribem, sinó el trajecte que fem plegats, les històries que escrivim junts i el foc que ens recorda, cada març, que la vida és el viatge més gran de tots.

Falla Gómez Ferrer2026

El viatge de la teua vida

Fallers d’Honor

1. El día que me muera…

El día que me muera yo quiero mi cajón, pintado de naranja como mi corazón.

El día que me muera que me lleve al casal, para que mis cenizas no paren de cantar.

Cómo no te voy a querer, cómo no te voy a querer, si tú me hiciste fallero/a de Gómez Ferrer.

Cómo no te voy a querer, cómo no te voy a querer, si tú me hiciste fallero/a de Gómez Ferrer.

2. La Gomez is on fire…

Ya llegó marzo y con ello las fallas, un sentimiento entre carpa y cazallas, polar ardiendo y la garganta en llamas, amor eterno, la Gómez is on fire.

3. L’escut que porte al cor

En el seixanta-vuit va nàixer el teu nom, De l’escut que porte al cor, Taronja és el teu color, Gómez Ferrer de por vida. Lo lo lo lolo lo. x3

Gómez Ferrer de por vida.

Andrés Castro Ten.

Jessica Melgoso López.

Julia Benaches Benau.

Rafael Obiol Novella.

Sergio Giner Carrillo.

Gonzalo Sirera Lozano.

Compromís per Xirivella.

Partit Popular de Xirivella.

PSPV – PSOE de Xirivella.

Vox Xirivella.

Càntics de la falla

4.

Sha la la lala la la Gooomez Ferreeeer. x8

5. Locos de la cabeza

Dicen que estamos locos de la cabeza, pero en Gómez Ferrer eso no interesa, no me importa que no os guste nuestra fiesta, yo voy a ser fallero hasta que me muera.

Yoooo, soy Gómez, yoooo, soy Gómez.

6. Esta es tu falla

Lolololo lolololo lolololo…

Esta es tu falla, tu falla, tu falla, Tu falla que te anima, te anima, te anima, Te anima con el alma, el alma, el alma, El alma y la garganta, garganta, garganta, Lolololo lolololo lolololo…

Falla Gómez Ferrer2026

Hi ha persones que no necessiten grans paraules per quedar-se a la memòria d’una comissió. Persones que, simplement, van fer la faena ben feta, amb constància, amb estima i amb un sentit profund del que vol dir ser faller. Pedro López és una d’aquelles persones que, sense protagonisme, van escriure amb seu esforç una part de la història.

Des de finals dels anys setanta, Pedro ja formava part del motor del casal. Entre 1979 i 1989, va ser directiu i responsable de la secció femenina, un càrrec que hui en diríem de protocol, però que aleshores significava molt més, era organitzar, ajudar, escoltar, cuidar dels detalls i, sobretot, garantir que cada acte tinguera aquell caliu i aquella elegància que fan de la festa un lloc de trobada, sobre tot als principis de la nostra història.

Amb el temps, la seua entrega el va portar a la vicepresidència de la comissió, primer en 1993 i després en 1995, anys de molta activitat i d’una falla que començava a créixer en esperit i en organització. En 1998, va continuar com a directiu, sempre disposat a aportar la seua experiència i la seua serenitat. Mai no va faltar el seu consell quan calia una mà amiga o un recordatori d’allò essencial que és una falla, una família.

Pedro també va ser un dels primers en encarregar-se de la cremà, aquell moment

Pedro López

tan simbòlic on s’acaba tot per tornar a començar, i que ens ha deixat al seu net de deixeble. Diuen que era dels que s’esperaven fins a l’última brasa, vigilant que tot quedara en ordre i que la flama fera justícia a tot un any de treball i il·lusions. Eixa imatge, la d’ell davant del foc, resumeix molt bé el seu caràcter compromés, responsable i profundament faller.

Recordar-lo és també recordar una altra època, aquells anys en què el casal era quasi una segona casa per a totes, en què les reunions duraven més que les actes i en què la festa es construïa amb les mans, amb paciència i amb una enorme dosi d’afecte.

Era el temps de persones com Pedro, com Santos, com Manolo Rocafull, com. Santiago, com Encarna, que van fer gran la falla sense buscar-ho, que van estimar la festa amb humilitat.

Per tot això, per la seua dedicació callada però constant, per la seua manera d’entendre la germanor fallera i pel seu exemple que encara ens guia, la comissió va atorgar, a títol pòstum, el Premi “Tota una vida” a Pedro López en veu del seu net, amb la gratitud d’una falla que no oblida els seus fonaments ni les persones que van ajudar a construir-los.

Perquè el temps passa, però hi ha llums que no s’apaguen mai. I la de Pedro continua brillant al cor del nostre casal.

Encarna Garrido

Hi ha persones que no busquen llum perquè ja la porten dins. Persones que no necessiten càrrecs, ni bandes, ni altaveus per a fer-se notar, perquè la seua presència s’entén en silenci, entre olles, somriures i detalls que sostenen la vida quotidiana d’una falla. I la iaia Encarna és una d’eixes ànimes que fan possible el que importa, que el casal siga casa.

Des de fa dècades, Encarna ha sigut la cuinera de les hores impossibles, la mà que arreplega abans que ningú, la veu dolça que calma un nervi, la mirada que sap què falta sense que ho demanes. És eixa figura menuda que, entre una cassola i una rialla, ha alimentat generacions senceres de fallers i falleres, no només amb menjar, sinó amb afecte i exemple. Però la seua, ha estat una tasca major, ha sigut la pasta que uneix un sentiment.

Encarna representa a la perfecció aquell esperit que mai apareix als cartells però que dona sentit a tot el que fem. Perquè les falles no serien falles sense eixa gent que, des del segon pla, fa que tot funcione. Sense la seua paciència, la seua generositat i el seu amor callat, moltes nits s’haurien fet més llargues, i molts projectes s’haurien quedat a mitjan camí.

Filla d’una terra que sap de treball i de constància, mare d’una gran fallera, Encarna, i d’un gran faller, Santos, amb qui comparteix nom i orgull familiar, i àvia d’Héctor i d’Ada, dos joves que són exemple

d’orgull i continuïtat. El seu cognom denota el resultat de tota una saga fallera que porta el seu nom com una llavor de dedicació i estima.

El record del seu marit, Santos, sempre present, continua acompanyant-la en cada acte, en cada detall, en cada mirada al foc de març, perquè no hi ha acte en que no estiga amb el seu andador. Junts van compartir una vida lligada a la festa, i ell, des d’on siga, segur que somriu en veure com la seua Encarna rep este reconeixement tan merescut.

Perquè el Premi a tota una vida fallera no reconeix sols els anys, sinó el que s’ha fet amb ells. I Encarna els ha convertit en servei, en alegria, en amor al col·lectiu i en la demostració més pura del que és ser fallera, viure per als altres sense esperar res a canvi.

Gràcies, Encarna, per estar sempre, per cuidar-nos, per fer que la falla siga família. Per ser la iaia de tots i totes, la que cuina, la que espera, la que mai falla. Este premi porta el teu nom, però parla de totes les persones com tu, que fan festa sense focs artificials i deixen petjada sense buscar medalles.

Per tota una vida de dedicació, tendresa i amor per la Falla Dr. Gómez Ferrer, la de la teua vida, gràcies, Encarna. Este reconeixement és nostre, però el cor, el poses tu.

Recompenses majors

BUNYOL D’OR I BRILLANTS AMB

FULLES DE LLORER

Mª Dolores López i Añó

BUNYOL D’OR

AMB FULLER DE LLORER

José Luis Galindo i Zapata

Julián Herraiz i Laserna

Carmen Jiménez i Quesada

BUNYOL D’OR

Mª Carmen Carretero i Plaza

Marta Delgado i Guillén

Gemma Lourdes Garfella i Paniagua

Eduardo López i Castro

Mª Dolores López i Chacón

Ramón Mínguet i Peña

Diana Sendra i Palmer

Mª Teresa Vidal i Pérez

BUNYOL D’ARGENT

Julián Barrios i Treviño

Elena Colomer i Collado

Emilio Córdoba Ruíz i de la Hermosa

Marcial Espejo i Gómez

Óscar García i Carretero

Sílvia Godoy i Morella

José Ignacio Gutiérrez i Linares

José María Haba i Coca

Pedro López i Huertas

Mireia Marco i Espeleta

Lucía Marín i Maldonado

Ana María Maset i Roig

Borja Medina i Fernández

Ana María Merino i Palacios

Adrián Moreno i Martín

María Navarro i Mira

Óscar Orozco i Córdoba

Lucía Ortiz i López

Laura Pastrana i Moreno

Rebeca Pastrana i Moreno

Sandra Pibernat i López

María Polo i Folgado

Ana Isabel Soler i Hernández

Isabel Soler i Moreno

Rafael Urbano i Iborra

Mónica Ureña i Martínez

BUNYOL DE COURE

Mª Eva Alcaide i Ruíz

Trinidad Alcaide i Ruíz

Pablo Álvarez i Caja

Mª Paz Andreu i Guzmán

Natalia Bensusán i Train

Eloy Blanco i Martín

Lucas Gustavo Bocardo i Anfuso

Francisco Bou i Paniagua

Yoel Caballero i Trabado

Isabel Carmona i Riscos

Irene Casasús i Sanz

Alberto Chanza i Casasús

Leandro José Gabriel Chaves i Paz

María Corbalán i Jiménez

José Manuel Coronado i Díaz

María Cuesta i del Barco

Natalia Díaz i Giménez

Cristina Isabel Díaz i Jarqué

Mª Salud Díaz i Pavón

Ernesto Doménech i Molero

Mª Fernanda Ellís i González

Ana Isabel Fernández i Polo

Aroa García i Cañavate

Cristina García i Delgado

Mª Soledad García i Delgado

Mª José García i Gorrochategui

Mar Garrido i Cebrián

Angela Giner i Prieto

Jorge Gisbert i Alcazar

Alexander Gladis

Ana González i Lapaz

Mª Isabel Guijarro i Palacios

Sergio Herrera i Jiménez

Iker López i Real

Noelia Lorente i Sánchez

Iván Macias i Serrano

Arantxa Martínez i Cardona

Alba Martínez i León

Abel Didier Mayobole i Rodríguez

Susana Mora i Rubiño

Lucía Moreno i Ruíz

Raúl Moscoso i Herbás

José Luis Muñoz i Girón

Isabel Núñez i Galindo

Carlos Palomares i Parreño

Fernando Pardo i Torres

Yolanda Pedros i López

Mª Isabel Pérez i Simarro

Adrián José Rabadan i Samper

Daniel Ruíz i Martínez

Sílvia Ruíz i Ramón

Pilar Sánchez i Tornero

Ada Santiago i Díaz

Jorge Santiago i Escribano

Paula Sarrión i Vidal

Jennifer Cristina Teixeira

Jaime Teruel i García

Aitana Vázquez i Suay

Alexis Vázquez i Suay

Amaia Vázquez i Suay

Esther Valenzuela i Carrascosa

Un viatge compartit cap a la Diabetes Cero

La solidaritat és un dels pilars més valuosos de la nostra comissió, i un any més la nostra delegació de solidaritat continua el seu compromís ferm amb

Fundació Diabetes Cero, una entitat que lluita per un objectiu necessari, com es impulsar la investigació perquè la diabetis tipus 1 deixe de ser una malaltia crònica i tinga cura.

Aquesta causa no sols ens mou, sinó que ens emociona, perquè darrere de cada euro recaptat hi ha il·lusió, esforç desinteressat i la voluntat real de millorar la vida de milers de persones que conviuen amb la diabetis cada dia.

L’any començà amb força en la Festa Andalusa, on muntàrem el nostre estand solidari ple de productes corporatius. Un mes després, en la Festa de Sant Joan, els barrets i les diademes foren els protagonistes de la nit, acompanyats de polseres, bolígrafs i altres detallats. Durant la preselecció del sector, la nostra falla tornà a estar present amb el seu punt solidari, i més endavant, coincidint amb el nomenament i el Mig Any,

organitzàrem un sarau especial amb la participació de diversos grups de ball. Allí celebràrem una rifa solidària recaptant fons junt amb les aportacions de totes les persones assistents, multiplicant així el suport.

I això no acaba ací. En desembre participarem en la Festa de Nadal amb articles pensats per a omplir les cases de llum, color i esperit nadalenc. Tot, novament, destinat a sumar per a la fundació.

Una part molt significativa d’aquesta recaptació naix també de la dedicació d’un grup nombrós de persones de la comissió que elaboren manualitats fetes a mà. Cada puntada i cada detall són un acte d’amor cap a qui espera un futur millor.

Perquè ser falleres i fallers no és només plantar, celebrar i cremar. És també cuidar, acompanyar i comprometre’s. Fundació Diabetes Cero treballa per canviar vides, i nosaltres, des del nostre xicotet gran racó del món faller, volem caminar al seu costat.

Perquè juntes fem falla. I juntes, també fem futur.

solidaritat

Passió i esforç al nostre equip de futbol

L’equip de futbol de la Falla torna a signar un any marcat per la il·lusió, la constància i l’esperit de germanor que caracteritza a tots els que el formen. La temporada va començar, com marca la tradició, en els mesos d’estiu, amb una pretemporada en què el nostre equip va disputar diferents partits contra falles amigues i contra comissions de gran renom dins del futbol faller de Junta Central Fallera. Uns enfrontaments que, més enllà del resultat, serviren per a refer músculs, retrobar sensacions i tornar a unir un vestidor que sempre camina amb pas ferm i amb ganes de superar-se.

L’inici de la lliga fou immillorable. En la primera fase, l’equip va demostrar un nivell extraordinari, combinant esforç, talent i un treball col·lectiu que va donar els seus fruits, i és que després de tres anys el nostre equip ha sigut campió de la primera fase, aconseguint així una meritòria posició que els donava accés directe a la tan desitjada Divisió d’Honor. Un ascens que és, per si mateix, un orgull immens per a la nostra comissió i que reflecteix la constància i dedicació que el grup porta anys sembrant.

Ja instal·lats en la màxima categoria, la competició s’ha mostrat exigent, amb rivals de molt de nivell i partits d’alta intensitat. Tot i que els resultats no estan acompanyant tant com els agradaria, l’equip continua treballant de manera exemplar, amb humilitat i compromís, i sabent que cada trobada és una oportunitat per créixer.

La direcció tècnica ha sigut enguany un dels seus punts forts. L’equip compta amb tres entrenadors que s’han deixat la pell, Óscar García, Emanuel Fensel i Jorge Benítez, tres persones que han sabut combinar disciplina i visió esportiva per mantindre viu un projecte que ja és molt més que futbol.

Al terreny de joc, el lideratge recau en els cinc capitans que marquen el ritme i l’ànima del vestidor, amb Sami, Pedro, Iván, Cristian i Vicent. El seu exemple, tant dins com fora del camp, ha sigut fonamental per sostenir l’equip en els moments bons i en els més complicats.

A principi de temporada, l’equip decidí fer una aposta important i van poder renovar i ampliar el material esportiu. Gràcies a eixe esforç col·lectiu, ara compten amb equipament i recursos d’entrenament que els han ajudat a créixer i a treballar amb més comoditat i professionalitat. Com cada any, l’equip de futbol representarà orgullosament a la Falla Dr. Gómez Ferrer en el Campionat de l’Agrupació, una cita que viuen sempre amb passió i sentiment faller.

I, per descomptat, aquesta temporada no hauria sigut possible sense el suport incondicional dels patrocinadors que, any rere any, renoven la seua confiança en nosaltres. Gràcies a ells, el projecte esportiu continua creixent i donant alegria a la nostra comissió.

Des de la Falla, només podem estar orgullosos del camí recorregut. Per l’esforç, per la dedicació i, sobretot, per mantindre viva esta passió futbolera que és ja part del nostre ADN faller.

Saluda President Falla Gómez Ferrer2026 infantil

Hola a tots, fallers i falleres!

Soc Llorenç, faller des que vaig nàixer, igual que ma mare.

Fa ja uns quants anys vaig voler ser president infantil, però com no m’acabava de decidir... el temps va passar. I per fi, enguany m’he decidit!

Per a mi les falles són alegria, perquè m’encanta quedar-me a la plaça tirant petards amb els meus amics, veure al meu pare preparant la falla per a cremar-la, veure com es crema la nostra falla, i anar a les despertaes, sobretot perquè puc menjar xurros!

Entre moltes altres coses, el que més m’agrada és passar-ho bé.

Espere gaudir molt junt a Jonatan, María i, com no, Rocío, la meua Fallera Major Infantil. També vull passar-ho molt bé amb tota la meua comissió, així que vos espere a totes les despertaes, ofrenes i passacarrers!

Visca València, visquen les Falles i visca la Falla Doctor Gómez Ferrer!

Llorenç Vitoria i Marín

al nostre President Llorenç Vitoria i Marín

Falla Gómez Ferrer2026 infantil

Els iaios de Llorenç arribaren al barri amb la idea de muntar una carnisseria al costat de la falla Dr. Gómez Ferrer. El negoci va triomfar de seguida i es va fer molt estimat pel veïnat. Aquella jove comissió, que tot just tenia dos anyets de vida, va convèncer Abel i Nati perquè s’apuntaren a la falla. I així, sense saber-ho, plantaren la llavor fallera d’una família que, amb els anys, arrelaria ben fort.

Pocs anys després tingueren fills i es convertiren en una gran família fallera. Sempre estigueren implicats en tot, festes, presentacions, decorats, paelles... Amb el temps, la que més mantingué viva la tradició fou Sonia, la mare de Llorenç.

Sonia era molt activa, participava en totes les activitats i, a més, ballava al grup de danses valencianes. Una autèntica fallera de cor! Un 16 de març, Lolo, el pare de Llorenç, va vindre a la falla convidat per Tere, una amiga fallera de Sonia. I va ser així com es conegueren, i d’aquella trobada va nàixer una bonica història d’amor.

Anys després, Sonia seria Fallera Major, es casaren i tingueren dos fills, Jaume, el major, i Llorenç, el menudet.

Quan va nàixer, Llorenç era un bebé tranquil i casolà, però molt espantadís amb els sorolls. Els petards el feien tremolar, i en falles ho passava fatal! Tant, que li compraren unes orelleres per protegir-lo del soroll. Però ell, amb ganes i voluntat, va superar eixa por... I ara no hi ha qui el pare!

Li encanten les mascletaes, tirar petards i no es perd cap despertà. I, clar, després... el seu moment favorit: xocolate amb xurros!

Llorenç és un xiquet molt alegre, amb gran sentit de l’humor i passió pels disfresses. Carinyós, tranquil i inquiet alhora, sempre disposat a ajudar i molt amic dels seus amics.

Als estudis és responsable i participatiu: li agrada ser delegat de classe i, l’any passat, va fer de mediador del pati, perquè sap escoltar i resoldre conflictes amb bon humor. Li agraden els cotxes, les motos i els videojocs, però la veritat és que qualsevol cosa li val per a passar-ho bé.

Un xiquet amb molta llum, faller de cap a peus, i amb un cor tan gran com la seua falla!

Junta directiva Falla Gómez Ferrer2026 infantil

President: Llorenç Vitoria Marín

Vicepresident 1 Raúl Córdoba Jiménez

Vicepresident 2 Jaume Vitoria Marín

Vicepresident 3 Daniel Sanchís Maldonado

Vicepresident 4 Pau Navarro Martínez

Secretaria Valentina Sánchez Beltran

Vicesecretaria Zoe Rodrigo Cardós

Tresorer Pau Maldonado Sendra

Comptador Cristian Tachiquín Vidal

Vicecomptador Rodrigo Sánchez Beltran

Delegat Hugo Medina Fernàndez

Delegada Carmen Valle López

Delegat Lucas Valle López

Delegada Alba Gómez Saiz

Bibliotecari - arxiver Mikel Font Cordero

Comissió infantil

Ainara Alcaine Blanco

Eda Paulino Alcaide

Aritz Alemany López

Martina Bocardo Chillón

Martina Carmona Arroyo

Valeria Carmona Arroyo

Triana Carmona Jiménez

Lucia Carrizosa Merino

Aitana Castellano López

Nacho Castellano López

Belén Castillo Ruíz

César Chillón Balanzá

Claudia Chanzá Fernández

Michelle Cruz Amorós

Anael Cervera Ramírez

Ariadna Cervera Ramírez

Idaira Espejo Reche

Isaac Fernández García

Martina Fernández De La Puebla Llopis

Juanjo Gil Moreno

Yanira García García

Marcos Gómez Álvarez

Bastián Granero Berna

Jorge Gutiérrez Jiménez

Asier Haba Pastrana

Aisha Hernández Sánchez

Eloy Herrera Jiménez

Eric Herrera Lis

Analía Hidalgo Delgado

Iker Huerta Guijarro

Erika Lis Soler

Rubén Laínez Giménez

Noah López Molero

Neyzan Macías Alcántara

Alba Macias Tormo

Rocío Maldonado Sendra

Senia Maza Susa

Laia Molero García

Carlos Morente Poveda

Martín Muñoz Teixeira

Juan Navarré Jiménez

Lucia Navarro Martínez

Naiara Navarro Moreno

Iván Paños Sánchez

Pablo Paños Sánchez

Claudia Pedrós Agraz

Adrián Pedrós Agraz

Carlos Pedrós Agraz

Noah Pedrós Valenzuela

Aleix Perales Colomer

Erik Perales Colomer

Asier Pozuelo Herrero

Oliver Ruiz Andreu

Jaime Sáez García

Clara Sáez García

Aitana Salido Garfella

Leyre Sánchez Antelo

Héctor Santiago Díaz

Elena Serra González

Carlos Tarín Polo

Dylan Troyano García

Saluda fallera major infantil

Benvolguts fallers i falleres de la meua estimada Falla Dr. Gómez Ferrer, És un plaer poder dirigir-me a tots vosaltres des de les pàgines del nostre llibret com a Fallera Major Infantil de la nostra falla.

Des que vaig nàixer, la Falla Dr. Gómez Ferrer ha sigut la meua casa i la meua segona família. He crescut al casal, jugant, aprenent i, sobretot, gaudint de cada moment amb la meua gent. Tinc la memòria plena de bons records amb la gent de la falla i espere que este any siga especial, no sols per a mi, sinó també per a tots vosaltres.

Per a mi, ser la Fallera Major Infantil de la nostra falla és un gran orgull i una responsabilitat molt bonica, i intentaré fer-ho el millor possible perquè tots estigueu orgullosos. Vos convide a obrir els ulls i el cor per a gaudir de cada moment: de cada despertà, de cada passacarrer, de cada Ofrena, de cada sopar...

Esta felicitat tan gran, este somni fet realitat, no seria possible sense l’esforç i l’amor incondicional de la meua família. Gràcies, papà i mamà, per fer-ho tot perquè jo puga viure este any tan màgic, per la vostra ajuda i per ensenyarme l’estima per la nostra festa. També gràcies a tots els que m’heu animat i m’esteu acompanyant en esta aventura.

Ens esperen els millors dies de l’any, en què gaudirem de la festa que més ens agrada, on ens uneixen la pólvora, la música i el foc en l’alegria més plena. Vull que tots junts visquem intensament tota la festa que tenim per davant.

En esta falla tinc els meus amics i amigues, els que estan sempre al meu costat. Vull donar-vos les gràcies a tots vosaltres, els xiquets i xiquetes de la falla, per compartir esta aventura amb mi.

Visca la Falla Dr. Gómez Ferrer! Visquen les Falles 2026!

Una forta abraçada amb tot el meu afecte, Rocío.

a la nostra fallera major

Falla Gómez Ferrer2026

Rocío Maldonado i Sendra infantil

Nosaltres som Àfrica, Judith, Neus, Jade, Annaïs i Rocío, un grup d’amigues que compartim molt més que rialles i secrets: compartim una amistat sincera, d’aquelles que duren per sempre. Ens vam conéixer a l’escola Sant Antoni de Pego, i des d’aquell moment la nostra complicitat ha crescut dia rere dia, com una flama que mai s’apaga.

Junts hem viscut mil aventures: dies d’escola plens de rialles, vesprades de jocs, converses infinites i somnis compartits. Ens agrada estar juntes, perquè quan estem totes, el món sembla un lloc millor. Cadascuna de nosaltres és diferent, però és precisament això el que fa que, juntes, siguem un equip perfecte.

Aquest any és molt especial per a nosaltres, perquè la nostra amiga Rocío viu un somni preciós: ser Fallera Major Infantil de la Falla Doctor Gómez Ferrer de Xirivella.

amb la mateixa gràcia, dolçor i alegria que la caracteritzen, i que farà brillar la seua falla amb la seua llum pròpia.

Encara que Pego i Xirivella estiguen separats per uns quilòmetres, nosaltres estarem amb ella de tot cor. La nostra amistat no coneix distàncies.

Cada coet, cada música, cada pas de desfilada… ens farà pensar en Rocío i en tot el que està vivint. Perquè l’amistat de veritat és com una flama fallera: calenta el cor, il·lumina l’ànima i mai s’apaga.

Desitgem que aquest siga un any inoblidable per a ella, ple de màgia, emoció i moments que recordarem sempre. Gràcies, Rocío, per deixarnos formar part del teu somni faller. Amb molt d’amor,

Les teues amigues de Pego Àfrica, Judith, Neus, Jade i Annaïs

Falla Infantil

Quan la nit cau i la lluna encén la seua llum d’argent, el món dels somnis desperta. Els xiquets dormen plàcidament, envoltats de fantasia i il·lusió. Però en algun racó del cel, entre núvols i estrelles, hi ha algú que s’amaga a l’ombra... el lladre de somnis.

Aquest personatge misteriós, amb el seu barret punxegut i una capa tacada de pols d’estels, recorre el cel damunt la lluna buscant els somnis més purs, aquells que només els infants poden imaginar. Porta a la mà un sac invisible, on intenta guardar les il·lusions, els desitjos i les rialles que troba adormides dins dels coixins. El seu objectiu? Emportar-se la màgia que habita en els cors dels més menuts.

Però el nostre lladre no està sol. Tres mussols i uns ocells travessers l’acompanyen en les seues aventures nocturnes. Els mussols, amb ulls oberts i brillants com fanals, són els guardians de la foscor. Cremen la nit amb el seu vol suau i el seu cant encantat. Els ocellets, aparentment innocents, porten instruments i canten nanos dolces per fer adormir

artista

Adrián Alcaraz Grao

els xiquets… encara que, en realitat, amaguen un secret, i és que són fidels aliats de la fada padrina dels somnis, la protectora invisible que vetla perquè cap infant perda la seua fantasia.

La falla ens conta, amb humor i tendresa, aquesta lluita simbòlica entre la llum i la foscor, entre la por i la imaginació. El lladre de somnis vol robar la innocència infantil, però l’esperança i la màgia dels xiquets són massa fortes. Els somnis purs no es poden furtar, sempre tornen a brillar en els ulls de qui creu en la fantasia.

Cada escena de la falla ens transporta a un món diferent, en un costat, veiem els xiquets adormits que somien amb fades, pirates i herois. Dalt de tot, la lluna somrient presideix la nit, enviant estels de llum perquè cada desig puga complir-se. Al voltant, els mussols i els ocellets formen una banda màgica que, sense saber-ho el lladre, toca la melodia que desperta els somnis. I al centre, ell, el protagonista, un personatge entre divertit i malvat, atrapat entre la seua ombra i la llum de la lluna.

Falla Gómez Ferrer

El lladre de somnis

Activitats

1. Pinta a Flàvia

2. Uneix els punts formarper el dibuix

5. Saps a contenidorquinva cadascuna

d’aquestes coses?

recompenses infantils

DISTINTIU D’OR

Claudia Pedrós i Agraz

DISTINTIU D’ARGENT

Erika Lis i Soler

DISTINTIU DE COURE

Aritz Alemany i López

Martina Carmona i Arroyo

Valeria Carmona i Arroyo

Triana Carmona i Jiménez

Belén Castillo i Ruiz

César Chillón i Balanzá

Martina Fernández de la Puebla i Llopis

Aisha Hernández i Sánchez

Iker Huerta i Guijarro

Alba Macias i Tormo

Martín Muñoz i Teixeira

Eda Paulino i Alcaide

Clara Sáez i García

Jaime Sáez i García

Aitana Salido i Garfella

Rodrigo José Sánchez i Beltrán

Falla Gómez Ferrer2026

Recent nascuts

10/05/2025

20/09/2025

09/06/2025

24/12/2025

02/09/2025

29/12/2024

tot allò que hem fet en aquest exercici

L’any faller va començar amb aquell aire d’il·lusió renovada que acompanya qualsevol nova etapa, va ser el 11 d’abril quan celebràrem l’elecció del president, un moment determinant que va marcar l’inici d’un camí compartit que s’inicia per tercer any consecutiu per a Jonatan García i Carretero. Poc després, el 25 d’abril, tingué lloc el nomenament dels representants 2026, un acte íntim i ple d’orgull en què la comissió va envoltar d’estima a les persones que encapçalarien la festa, que aquest any són Llorenç Vitoria i Rocío Maldonado com a parella de representants infantils i María García com a Fallera Major de la nostra falla, acompanyada del nostre President.

El mes de maig va arribar , com la primavera, carregat de tradició i germanor. El 4 de maig participàrem en la Romeria de la Casa d’Andalusia de Xirivella, reafirmant els vincles amb el teixit cultural del poble i de com respectem i valorem les tradicions que ens fan autèntics. I els dies 16, 17 i 18 de maig celebràrem la nostra Festa Andalusa, que va omplir el casal d’alegria, fira i sabor del sud. Durant l’estiu, els

nostres representants 2025 van eixir als carrers per acompanyar a les diferents clavaries i associacions a les processons, mantenint viva la devoció i el compromís amb les tradicions locals.

El 8 de juny aportàrem el nostre granet de sorra en la Dansà Solidària en salles del Mont de Pietat, ballant per una causa que ens feia sentir més comunitat que mai, i és que en un any tant important no podia anar destinat a altra causa que no fora el Projecte SOM, ajudant a les comissions afectades per la DANA d’octubre de 2024. I tan sols unes setmanes després, els dies 27, 28 i 29 de juny, cremàrem la foguera de la vida amb la Festa de Sant Joan, que ens regalà tres jornades de música, pólvora i alegria compartida en una de les festes més esperades cada any al calendari festiu de la comissió.

El 5 de juliol visquérem la il·lusió de la Preselecció on les nostres candidates Zoe i Inmaculada van lluir radiants amb les seues perles

coral i negre, un dia molt emocionant i emotiu per recolzar a les companyes que eixa nit tingueren la sort de ser cridades pel jurat, i ja el 27 de juliol ens impregnàrem del color i la fantasia de la Batalla de Flors, on la nostra presència va anar de la mà de les nostres Falleres Majors, que tingueren la sort de poder anar disfressades a aquest bonic acte que tanca cada any la fira de juliol.

Al setembre, en les Festes de Xirivella al 7, 8 i 9, ens retrobaren amb el nostre poble en dies intensos i festius, amb l’ofrena i processó a la Mare de Déu de la Salut i la processó al Crist de la Llum, on també tinguérem el dia 8 la presència de Carme Montes, Cort d’Honor 2025, la FMV i la resta de companyes. El 20 de setembre celebràrem un dels actes més emotius, difícils i vibrants, com és el comiat i la proclamació dels representants, un acte que tancava un cicle i obria un altre de ple d’esperances i il·lusions, on l’auditori de

Xirivella fou escenari de tan bonica vetlada. Discursos de Raúl, Zoe, Inmaculada i Jonatan que tanquen en gestos d’or un any d’or. I l’endemà, 21 de setembre, acompanyàrem amb orgull a l’Agrupació de Falles Túria en el seu 40 aniversari, un esdeveniment que reconegué quaranta anys de germanor fallera. El final de setembre continuà carregat d’activitat. El 28 de setembre participàrem en el Campionat de bitlles infantil de l’Agrupació, una jornada esportiva infantil que sempre fa gaudir als més menuts.

Ja a l’octubre, els dies 3, 4 i 5 celebràrem el nostre Mig Any, un punt de trobada que dona impuls a la segona part del curs faller i que va estar carregat de tot tipus d’esdeveniments, un molt especial com fou l’Entrada de Moros i Cristians a la nostra demarcació, una tradició que hem recuperat de fa més de 25 anys i que va despertar moltes emocions de nou. El 18 d’octubre assistírem a l’acte d’Entrants i Eixints de l’Agrupació, i el 19 d’octubre la música i la tradició tornaren a ser protagonistes amb la Mostra de Balls que organitza anualment la JCF.

La tardor seguia avançant i amb ella els moments per a compartir. El 25 d’octubre gaudírem de la II Edició de la Germanor Fallera, una proposta

de l’Ajuntament que ens torna a juntar a totes les falleres i fallers de Xirivella en una gran vesprada. L’endemà, 26 d’octubre, acompanyàrem el solemne Trasllat de la Senyera, un acte carregat de simbolisme i emoció tancant l’any en l’agrupació dels representants eixints, comptant a més amb la FMIV 2026 Marta Mercader i la seua Cort d’Honor. El 31 d’octubre el casal es transformà per a la festa infantil de Halloween, mentre que l’1 de novembre continuà la diversió amb la versió per als més majors.

El mes de novembre ens portà també la Presentació d’Esbossos de l’Agrupació el 15, que ens deixà a totes i tots amb ganes de veure les falles alçades al carrer. El 22 viatjàrem en el temps amb la festa “El Gran Guateque”, i el 23 demostràrem esperit competitiu a la Marató de Campionats de l’Agrupació. A més, participàrem un any més en el Campionat de Betlems de JCF, aportant tradició i el nostre segell personal, de la mà de l’equip de betlem i molt en especial de Rafa Urbano, que ens fa meravelles artesanals.

El Nadal va arribar carregat d’activitats. El dia 5 el nostre equip de betlem liderat per Rafa Urbano va veure el seu treball culminat i inaugurat pels representants 2026, el13 de desembre férem la visita als betlems de l’Agrupació, un dia complet que també comptà amb un mercadet nadalenc al casal, un berenar infantil i la màgica visita del Pare Noel. L’endemà, 14 de desembre, participàrem en el Campionat de futbol i pàdel de l’Agrupació, i els dies 20 i 21 instal·làrem el nostre espai amb la delegació de solidaritat en la Fira de Nadal de l’Ajuntament. El 20 de desembre celebràrem també el tradicional Sopar de Nadal, un moment sempre especial per a la família fallera, tancant l’any en la tradicional nit de Cap d’Any, donant la benvinguda a un 2026 que ens faça somniar! Van concloure les activitats de Nadal amb la participació dels nostres representants i comissió a la Cavalcada de Reis 2026.

Ja en gener, el dia 9 tinguerem boles calentes i el 10 el casal s’omplí de rialles amb la festa de gener, el dia 11

tinguerem l’exposició d’indumentària dels representants, una mostra del que lluiran aquest any del seu regnat i el 18 de gener arribà un dels grans moments de l’any amb l’Exaltació 2026, solemne i emocionant, a la sala canal, on Llorenç, Rocío, María i Jonatan van fer realitat el somni que ens depara aquesta festa cada any, poder representar i ser el nom de la teua falla per tot el món. El 23 de gener presentàrem orgullosament el nostre llibret, aquest, i el 24 celebràrem al casal amb molts comerços i participació el mercadet faller amb ofertes per a millorar el nostre armari faller. L’últim va ser un cap de setmana solemne, ja que el Palau de la Música es vestia de gala per rebre el moment més important de l’any faller amb les exaltacions de les Falleres Majors de València, Marta Mercader i Roig i Carmen Prades i Gil. Tancàrem aquest apassionant mes amb el 31 de gener on visquérem la Gala Fallera i el Sopar de Fallers d’Honor, que ens uniren encara més com a comissió i en agraïment amb la gent que col·labora altruistament pel nom de la nostra falla. El 7 de febrer culminà la nostra ruta cultural amb la visita als tallers dels artistes fallers, un privilegi que sempre emociona, i a la vesprada la delegació de festejos ens va fer gaudir de nou amb

la festa dels enamorats, edició especial amb casaments en viu! El 8 compartírem un bon dinar de germanor i visitàrem l’Exposició del Ninot de vesprada, descobrint les obres que omplirien València de màgia unes setmanes després, i en especial les propostes dels nostres artistes fallers Adrián i Javier. Tota una aventura... I al llarg de tot l’any mantinguérem viva la vida al casal amb les tradicionals boles calentes i els bocadillos vierneros, indispensables en les nits de sopars de divendres, així com els campionats que va organitzar la delegació d’esports amb els jocs tradicionals valencians, i alguna novedat. Molt especial també el treball durant tot l’any de la delegació de solidaritat present a totes les festes que hem organitzat, firetes i exposicions de l’Ajuntament i al mercadet dels diumenges en taula per ajudar a l’Associació Diabetis 0, un treball de 10!

Així transcorregué un any intens, ple de moments compartits, d’esforç col·lectiu i d’alegria fallera. Una memòria que ens recorda que, més enllà dels actes, el que realment ens defineix és la manera com els vivim, junts, i amb estima i passió per la nostra festa. Esperem que hagueu gaudit i que el que ens queda siga millor, perquè la festa continua...

calendari faller 2026

Falla Gómez Ferrer2026

21 Febrer

13 Febrer

21:00 Intercanvi d’insígnies major i lliurament de trofeus de l’Agrupació a la Nau del Barri del Crist.

14 Febrer

13:00 Intercanvi de fotos amb la FMIV Marta Mercader a les Reials Drassanes de València.

17:00 Cavalcada Fallera per Xirivella.

21:00 Sopar al casal i festa de Carnestoltes.

15 Febrer

10:00 Intercanvi de fotos amb la FMV Carmen Prades i imposició del bunyol d’or i brillants amb fulles de llorer a les Reials Drassanes de València.

febrer març

17:00 Intercanvi d’insígnies infantil de l’Agrupació al casal de la Falla Marqués de Solferí.

20 Febrer

21:00 Gala Fallera de JCF.

18:00 Exaltació FFMM de l’Agrupació a la Sala Canal.

22 Febrer

7:00 Macrodespertà a València.

10:00 Penjada de banderes i pancartes als representants.

14:00 Dinar de germanor al casal.

16:30 Ens anem junts a la Crida de les Falles 2026.

28 Febrer

17:00 Pregó de Falles de Xirivella.

1 Març

8:00 Macrodespertà a Xirivella.

10:00 Esmorzar popular al casal.

11:30 Penjada de banderes per la barriada.

5 Març

18:30 Homenatge de les Forces Armades a les FFMMV i les seues CCHH

6 Març

19:00 Inauguració de la carpa.

19:30 Lliurament de les insígnies atorgades per la JCF i del Premi Tota una vida.

21:30 Nit d’Albaes.

22:00 Sopar de germanor.

7 Març

12:00 Replegà per la barriada.

17:00 Berenar oferit a la comissió infantil per la Fallera Major Infantil, Rocío.

19:00 Tardeo a la carpa oferit per la Fallera Major Infantil, Rocío.

21:00 Sopar de germanor.

23:00 Tallarina on Tour.

8 Març

12:00 Concurs de paelles al carrer.

16:00 Bolas Calientes ‘’El Musical 2nd Edition’’. Durant la celebració de las bolas calientes els infantils tenen unflables al carrer.

13 Març

21:30 Sopar de germanor.

23:00 Revetlla remember amb DJ Adrián Casaña.

Temàtica Sombreros y máscaras.

14 Març

14:00 Dinar oferit a la comissió infantil pel President Infantil, Llorenç.

17:30 Recollida del ninot Infantil.

20:30 Al arribar de la recollida, berenarsopar per als infantils.

21:30 Sopar de germanor.

23:00 Revetlla Fercho Energy.

15 Març

00:00 Plantà de la Falla Infantil.

Durant el matí, visita del jurat a la falla infantil.

17:30 Recollida del ninot major.

20:00 Lectura de premis a les falles infantils.

21:30 Sopar de la Fallera Major, María García.

23:00 Orquestra Gravity.

16 Març

00:00 Nit de l’alba i plantà de la Falla Gran.

8:00 1ª Despertà, al acabar desdejuni a la carpa.

10:30 Esmorzar patrocinat per la falla.

Durant el matí, visita del jurat a la falla gran.

12:00 Pasacarrer per la barriada.

14:00 Dinar de germanor.

15:30 En cas d’obtenir premi a la falla infantil, concentració per anar a arreplegar-lo.

17:00 Ofrena a la Mare de Déu de la Salut.

20:00 Lectura de premis a les falles grans.

21:30 Sopar oferit per la falla.

23:00 Revetlla DJ Sebas + DJ Carrilero.

Temàtica Nit Drag Queen.

17 Març

8:00 2ª Despertà, al acabar desdejuni a la carpa.

9:00 En cas d’obtenir premi a la falla gran, concentració per anar a arreplegar-lo.

10:30 Esmorzar patrocinat per la falla.

12:00 Pasacarrer per la barriada. En cas d’obtenir premi es farà seguit de l’arribada d’arreplegar-lo.

14:00 Dinar de germanor.

19:45 Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats.

22:00 Sopar oferit per la falla.

23:00 Perreo Land.

Temàtica Dibuixos Animats.

18 Març

8:00 3ª Despertà, al acabar desdejuni a la carpa.

10:30 Esmorzar patrocinat per la falla.

11:30 Pasacarrer per la barriada i recollida del premi a l’ús del valencià a l’Ajuntament de Xirivella.

14:00 Dinar oferit per la falla.

17:00 Xocolatà infantil per a berenar oferida per la Fallera Major Infantil, Rocío

18:00 Tardeo Infantil amb activitats pels menuts.

21:30 Sopar oferit per la falla.

23:00 Revetlla DJ Jorge Vallés i DJ Sami. Concurs de disfresses.

19 Març

8:00 4ª Despertà, al acabar desdejuni a la carpa.

10:00 Esmorzar patrocinat per la falla.

11:00 Pasacarrer per la barriada.

12:00 Missa en honor a Sant Josep a la Plaça Jesús Ferrando, amb totes les Falles de Xirivella.

13:30 Ofrena a la nostra carpa a Sant Josep. 14:00 Penjada de corbatins i quadres dels representants 2026.

14:30 Mascletà.

14:45 Dinar de germanor.

17:00 Berenar per a tota la comissió.

18:30 Pasacarrer de l’adeu.

20:00 Cremà falla infantil.

21:30 Sopar oferit per la falla.

23:00 Cremà falla gran.

*Aquests horaris poden patir modificacions per qualsevol circumstància, que en tot cas seran notificades en temps pel comunicat faller.

Records post-falles

Penja ací les teues fotografies favorites, en format polaroid, per poder recordar per sempre un exercici màgic junt a la teua gent.

El millor record de l’Exaltació 2026.

Quin dia més emocionant el de la Crida de les Falles.

Aquesta va ser la millor festa del món.

L’ofrena és sentiment, i que bonic és compartir-los.

Cremar per acabar, per tornar a començar.

Distribució de productes d'alimentació per a la restauració i panaderia.

Telèfons de contacte: 963 83 82 91 - 961 51 89 72

Rafa obiol

COMERCIAL DE FALLES

Av/ Camí Nou 91 (Xirivella)