Llibret Falla Campaments de Dénia 2026

E D I T A

STNEAINÉD

A L L A C A M P AM

La falla Campaments no es responsabilitza de les opinions escrites en els articles dels col·laboradors

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2026

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Dénia per a la promoció de la cultura popular als llibrets de falles 2026

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres

Aquest llibre ha estat revisat pel Departament de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Dénia

Xarxes socialsIG:@fallacampamentsFB:@FallaCampaments

Títol:TeixintelTemps

Edita: FallaCampaments

Coordinació: DelegaciódellibretdelafallaCampaments

Il·lustracions: Miki Navarro Olmier

Maquetacióiimpressió:Panal Fallero

Col.laboradors: Larelaciócompletaenelsumaride col.laboracions literàries

Correcciólingüística:DepartamentdeNormalitzacióLingüísticade l’AjuntamentdeDéniaDepòsitlegal:A 15-2023

Llibretdigitaliaudiollibre:

4-Pròleg

6-Saluda Presidenta

8-FalleraMajor10-Comissió 14-Falla Gran

16-Saluda President Infantil

18-FalleraMajorInfantil

20-Comissió Infantil

22-Falla Infantil

24-Carrossa

26-Pergamí 30-Girant la mirada enrere

APARTATTEMÀTIC

42-TEIXINT EL TEMPS

44-CRONOS. Habitar el present com un acte revolucionari

38-Cortd’HonorFalleresMajorsdeDénia

40-FalleresMajorsdeDénia

41-Recompenses122-Programadefalles

126-Galeria comercial

48-KAIRÓS. Crónica d’un instant. Concert solidari de guitarra i vihuela a favor de l’Associació Visió Sense Fronteres 52-AIÓN. La inexorable repetició de la història

56-LES MOIRES. El destí de les dones al llarg dels segles i com el feminisme ha lluitat per la seua emancipació 60-MORFEU I ELS ONEIROS. La dualitat del temps

64-PROMETEU. Quan la veritat crema 68-PENÈLOPE. Entre els telers del temps

72-ULISSES. Batalla interior

78-DEMÈTER I PERSÈFONE. El preu d’un pacte oblidat 82-NARCÍS. Una història d’amor 86-ADONIS. Una comissió valenta 90-ÍCAR. Al compàs del vol col·lectiu 94-ANTÍGONA. Antígona i la nostra festa. Trencar el costum per a obrir camins 98-MUSA. Del record a la pantalla. Entrevista a Pablo García i el seu curtmetratge “Un soroll blau”

104-HÈSTIA. On abans hi havia calidesa 108-EROS. Amor propi, amor queer 112-HERMES. El missatger de la falla Campaments

116-AL NOSTRE CALENDARI JA HA PASSAT UN ANY. Resum de l’exercici

PrÒleg

Abans de res, gràcies per obrir aquest llibret. El que teniu a les mans és una invitació: la de fer amb nosaltres un viatge molt especial. No fa falta maleta ni passaport, perquè el trajecte és per dins, pels diferents temps que vivim cada dia.

El temps que corre massa, el que no passa mai, el que pesa, el que cura, el que crema i el que torna a començar.

Quan vam començar a preparar aquest llibre, vam descobrir que el temps no és només allò que marquen els rellotges. És molt més. Són els moments que s’escapen, les esperes que es fan eternes, les decisions que arriben a l’hora justa, els records que ens acompanyen, les coses que repetim any rere any i també allò que canvia quan menys ho esperem.

Per això, cada article que trobareu ací és com una parada d’aquest viatge. Uns parlen del temps de la infantesa que vola, d’altres del temps de la memòria que cal mantindre viva. També hi ha textos que miren el temps de la natura, que

ja ens està avisant, o el temps social i polític, que a vegades sembla anar a una altra velocitat.

I, per descomptat, hi ha el temps de la festa, el que ens ajunta, el que ens fa riure, viure i cremar-ho tot per començar de nou.

La nostra intenció és ben simple: que entreu en aquest llibret sense pressa, deixant que cada text parle al seu ritme, com si féreu una passejada. Potser així descobrirem junts noves maneres d’entendre el temps… o potser el temps es deixarà entendre una miqueta millor.

Benvinguts i benvingudes a aquest viatge. Esperem que vos agrade tant com a nosaltres preparar-lo.

Saluda

PRESIDENTA2 6

Estimada comissió:

Sempre m’han dit que el temps no espera a ningú -tempus fugit-, i enguany, més que mai, l’hem viscut a contratemps. Entre reptes, canvis i obstacles, hem hagut de reinventar-nos una vegada i una altra, sostenint amb fermesa el més valuós que tenim: la nostra passió fallera i el compromís amb la nostra falla.

En la mitologia grega, Cronos representa el temps que avança sense parar: el del rellotge, el del calendari, el de les dates límit. Però també existeix Kairós, eixe altre temps més savi i profund, el de les oportunitats que cal saber veure i aprofitar. El temps que deixa empremta. Hui celebrem 35 anys des que aquesta falla va encendre la seua primera espurna. Tres dècades i mitja construint molt més que monuments: construint una comunitat diversa, inclusiva, igualitària, forta, sostenible, alegre i compromesa. Cadascuna de les persones que ha format part d’aquesta comissió ha posat una pedra en eixe camí. Eixe camí que enguany, sens dubte, ens ha posat a prova.

Ha sigut un any difícil, sí. Un any en què hem hagut de mirar a un futur incert amb valentia. Però també ha sigut l’any en què hem demostrat que quan Campaments s’uneix, res ens deté. Elsa, Álex, Amanda i jo no trobem prou paraules per a agrair l’esforç silenciós, les hores regalades al casal, a la carrossa, a preparar sopars, dinars, divendres de casal, presentacions, etc., les mans que sempre estan, la il·lusió que no s’esgota, per cada decisió i cada pas fet amb il·lusió.

Cadascun de vosaltres -comissió, col·laboradors, famílies i amicsheu fet possible que hui puguem mirar arrere amb orgull. No sols heu sigut persones que sumen, sinó que sostenen. Gràcies per l’amor incondicional a Campaments.

Ara, el temps ens regala una cosa diferent: ens convida a viure amb alegria, a assaborir el que hem aconseguit, a gaudir del que som. És el moment de detindre el rellotge, encara que siga per un instant, i deixar-nos portar pel que de veritat importa: compartir, riure i celebrar. També és el moment de mirar avant, d’alçar el cap i dir amb força: anem per més! Tenim talent, il·lusió i una història que ens dona suport. Som una comissió viva i creativa. Som Campaments, i quan Campaments s’uneix, Dénia tremola.

Que aquestes Falles siguen un homenatge a l’esforç, a l’afecte i a la màgia de pertànyer a alguna cosa que va més enllà del festiu: a una gran família que mai deixa de créixer, somiar i avançar. Als qui heu estat, als qui van estar abans i als qui vindran: GRÀCIES.

Tempus fugit, sí… El temps vola. Però aquest, aquest és nostre Kairós: l’instant perfecte. Gaudim d’aquest temps i compartim-lo amb tot aquell que s’acoste al nostre barri.

Us desitge, estimats i estimades falleres i fallers, unes falles 2026 inoblidables. Continuem, junts, transformant el temps en història.

Visca Dénia, visquen les falles i VISCA LA FALLA CAMPAMENTS.

T L T E

fallera major 2 6

(...) Qui coneix a Amanda, té clars els següents punts:

-És una persona de puntualitat alemanya sempre que la meta siga un bon desdejuni.

-S’apunta a tot, no siga que li ho vaja a comptar el veí eh primi?

-Més d’una vegada, la sinceritat se li escapa per la boca i amb això, s’arma la de déu. Després es penedeix, però el que s’ha dit, dit queda.

-I sempre és ací per a ajudar però la seua gestió del temps i de l’espai sempre acaba jugant-li alguna passada i just és on entra en joc la figura de la delegació: en el seu pare, en la seua mare, en Juan… fregit me’l porta encara que ell, sort que és tranquil·let.

Això sí, per a les dures i les madures està, perquè si hem aprés alguna cosa en aquesta vida és que la família sempre és el primer i que nosaltres… som família i estarem l’una per a l’altra sempre que faça falta. Com tots supose, nosaltres hem tingut els nostres moments de més feeling i de menys feeling.

(...) Corria l’any 1997 i en la meua família hi havia un babyboom que ni 2025… Amb un mes de diferència, a mi, filla, neboda i neta única amb quasi

6 anys m’anaven a robar tot el protagonisme dues xiquetes que no podien ser més diferents entre si (...) i així, és com la reina de casa la iaia va acabar ordint plans per a tancar a les dues mocoses (...) Doncs res, et cedisc el meu rol primi, perquè al final seràs la “tia guai” de Pol tu primer.

(...) Temps després, de la teua mà i de la de Sara vaig descobrir el primer dia de festes de Dénia i la Mojácar closing fest…dos punts d’inflexió que em van arrossegar a eixir d’un dels moments més durs de la meua vida. Només per això, ja et mereixes tot el meu amor incondicional.

(...) Bromes a part, primi, sí que eres la més valenta, generosa, amable, estàs preciosa i t’estime un món. Et desitge el millor enguany i sempre, no perquè sigues com una germana per a mi sinó perquè t’ho mereixes, pel molt que t’ho treballes i perquè encara que a vegades et perda l’ímpetu, a l’hora de la veritat, tothom sap que estàs i es pot comptar amb tu. (...)

Amb tots vosaltres, Amanda Giménez Moncho, fallera major terratrémol 2026 de la falla Campaments.

Extracte de l’exaltació a Amanda Giménez Moncho.

Aina Garcia Giménez

TEIXINT L T E M

OAMANDA

comissió Falla Campaments 2 6

PRESIDÈNCIA

Soraya Moreno García

VICEPRESIDÈNCIES

Juan Manuel Moreno García

Alberto José García Ferrándiz

Carlos Ballester Moreno

Marisa Rodríguez Aldeguer

SECRETARIA

Cristina Moll Vargas

VICESECRETARIA

Carmen Poveda Morote

TRESORERIA

Miguel Peiró García de la Reina

VICETRESORERIA

Ángel Serrat Zapata

COMPTADORA

Laia Vinaroz Giménez

DELEGACIÓ CENSOS I RECOMPENSES

Aina García Giménez

DELEGACIÓ QUOTES

César Alonso Calaforra

Elena Sepúlveda López

DELEGACIÓ INFANTILS

Sandra Moll Vargas

Lorena Serrat Zapata

María Patricia Cardona Lorente

DELEGACIÓ LOTERIES

Salvador Berruti Ronda

DELEGACIÓ ARTÍSTICA

José Luis Gallo Sánchez

César Alonso Calaforra

DELEGACIÓ COMUNICACIÓ

Nerea Pastor Crespo

Lluna Giménez Parra

Andrea Moll Vilchez

Alba Soler Cardona

DELEGACIÓ ACTIVITAT FALLERA

Aina García Giménez

Maria Jiménez Vinaroz

DELEGACIÓ FEMENINA

Aina García Giménez

DELEGACIÓ DE BAR I CASAL

Pedro Suárez Espasa

José Antonio Argilés Vicente

Gema Donderis Pachés

DELEGATS D’ASSEMBLEA JLF

Pedro Suárez Espasa

Salvador Berruti Ronda

DELEGACIÓ DE FESTES

Carlos Piñero Flores

Izán Gallo Giménez

Joel Vinaroz Giménez

Juan Patricio Ots Mut

Marcos García Ferrándiz

Óscar Sánchez Ródenas

Eric Gómez Flors

Sergio Argilés Sepúlveda

Irene Morales Serrano

Lluna Giménez Parra

Gal·la Gallo Giménez

Alba Soler Cardona

DELEGACIÓ DE PERGAMINS

Yolanda López Peidro

María Patricia Cardona Lorente

DELEGACIÓ D’IGUALTAT I

DIVERSITAT

Nerea Pastor Crespo

Alba Pérez Serra

Irene Morales Serrano

Carolina Ortuño Navarro

Mar Abad Tent

Alba Soler Cardona

Israel Ortuño Balaguer

Carlos Ballester Moreno

DELEGACIÓ DE LLIBRET

Miguel Peiró García de la Reina

Carlos Ballester Moreno

Aina García Giménez

Maria Jiménez Vinaroz

Laia Vinaroz Giménez

Nerea Pastor Crespo

Ángel Serrat Zapata

Alba Peréz Serra

DELEGACIÓ DE PROTOCOL

Maria Jiménez Vinaroz

DELEGACIÓ D’ESPORT

Marcos García Ferrándiz

Óscar Sánchez Ródenas

DELEGACIÓ DE PIROTÈCNIA

Juan Manuel Moreno García

Alberto García Ferrándiz

Sergio Argilés Sepúlveda

DELEGACIÓ DE PUBLICITATS

Carlos Ballester Moreno

Yolanda López Peidro

DELEGACIÓ DE JÚNIORS

Neus Suárez Femenia

Alba Soler Cardona

ALLAF ACAPMMSTNEÉD N

MEMBRE JUNTA LOCAL FALLERA

Cristina Ferrándiz López

CORT D’HONOR DE LA FALLERA MAJOR DE DÉNIA

Laia Vinaroz Giménez

VOCALS

Paco Soler Escobar

Alejandro Navarro Morera

José Miguel González Piernas

Vicente Gómez Rodríguez

Ricardo Herrero Díaz

José Giménez de la Asunción

Rubén Puigcerver Crespo

Juan Poveda Morote

Miguel Ángel Durá Cárdenas

Antonio Miguel Miñana Femenía

Diego Márquez Jareño

Jorge Rodriguez Guerrero

Óscar Pastor Aparisi

Álvaro Pérez Carrasco

Lucas Nahuel Tesei

Jesús Sendín Moreno

Borja Giménez de la Asunción

Nacho Leal Gimeno

Moisés Alcalde Moreno

José Carrillo

Ximo Polvoreda

Álvaro Marco

Miki Navarro Olmier

FALLERA MAJOR

Amanda Giménez Moncho

CORT D’HONOR

Miguela García de la Reina Jareño

Josefa Vicenta García Molina

Cristina Giménez de la Asunción

Ester Lahiguera Orra

Beatriz Berruti Molinillo

Lucia Berruti Molinillo

Juani Molinillo Tolosa

Joaqui Ripoll Fons

Shaila Azucena Gavilánez Guamán

Teresa Genoveva López Peret

Isabel Martínez Merino

Cynthia Sendra Martínez

Laura Coloma Ortigosa

Vicenta García Herreros

Mabel Roselló García

Lucía Ahuir Delgado

Sara Fornas Martínez

Sara Alemany Alemany

Mar Jorrillo Sánchez

Silvia Moncho Carrascosa

Carmen Giménez de la Asunción

Silvia Viñegla García

Rosario Zapata Sánchez

Ana Crespo García

Sara Coloma Ortigosa

Patricia Gilabert Costa

Carla Poveda Coloma

Paula Poveda Coloma

Ana Ivars Roselló

MªJesús Molla Semper

Ana Buigues Pérez

Belén Buigues Pérez

Esther Crespo Pinna

Sonia Castells Martínez

Lucía Márquez Castells

Maribel Medina Blázquez

Ana Carrasco Jareño

Mariola Miralles Lillo

Rosana Giménez de la Asunción

Carla Vinaroz Giménez

Mª Ángeles Carrasco Jareño

Maido Parra Mena

Marian Martín Ballester

Claudia Alcalde Márquez

Vicky Márquez Jareño

Sara Alcalde Márquez

Emi Cardona Lorente

Mari Carmen Ripoll

María Robles

Melina Santana

Raquel Quintana Bertó

JÚNIORS

Neus Suárez Femenía

Leyre Rodríguez Medina

Pablo Pérez Carrasco

Saúl Giménez Parra

Daina Jiménez Rodríguez

Jazmin C. Garbolino Galoni

COL·LABORADORES I COL·LABORADORS

Beatriz M. Moreno Montes

Marisa Vicens Puig

María Mut Mezquida

Dionisio Sánchez Tomé

Pepe Ramos Escortell

Rocío Ruiz Salguero

Esther Moreno Català

María de los Llanos Ygarza Pérez

Juan Manuel Moreno Ronda

Josefa Mezquida Quesada

Luis Pérez Llopis

Mar Moncho Roselló

Andrés Carrasco Guerra

Aida Escrich López

Saúl Escobar Zarco

María López López

Pascual Ibiza Tamarit

Thais Varela Alonso

Javier Rodríguez Peña

Teresa Pachés Sirera

Concha Ballester Pons

Josele Martín Femenía

Rosa Montoro

Gustavo Reino

Ximo Ballester

Alfonso Peiró Català

Vicent Bertomeu Pastor

fallA GRAN 2 6

Sota un rellotge d’arena, com a símbol de la fugacitat del temps, com a símbol del que fou i del que podrà ser, trobem a Kairós, deessa del temps a la mitologia grega. Kairós controla les oportunitats futures, el moment, l’instant, controla el TIC i el TAC del temps.

Kairós al seu cap té el futur, el que serà o podrà ser. Una parella que juga amb cometes que són fugaços com el temps, i amb planetes, que mai es queden quiets i on tot és passat.

El present és tecnològic. El present és còmode, insegur, el futur és mentida.

Comoditats, inseguretats i mentides que ens arriben mitjançant els mòbils.

ARTNOCA T E M P S

Ben lluny queden eixos vestits elegants, eixes pipes com a símbol d’estatus social, eixes festes amb paons als jardins. Totes eixes opulències són coses del passat. O no?

El deu Cronos amb el metro mesura el temps, el que ha passat, però sobretot el que et queda, així que aprofita’l.

El retrofuturisme és la unió entre el passat i el futur. Amb un troglodita i una xica del futur, simbolitzem l’anhel que sempre tenim per saber que pesarà en el propers dies, mesos, any o dècades.

TEIXINT L T E M P S Manuel

PRESIDENT infantil 62

Estimada comissió,

Soc Álex, que al costat d’Elsa, enguany se’ns ha encarregat la missió de ser el president i la fallera major infantil de la falla que ens està veient créixer, la falla Campaments.

Enguany he descobert el que és la paraula família en una falla. I he descobert que cada membre d’aquesta falla és com un dels meus herois de contes favorits. Hèrcules era fort i valent, encara que tenia moltes proves difícils, sempre continuava amb molta força i coratge superant cada obstacle. Enguany hem treballat molt perquè les nostres falles continuen sent increïbles. He vist com cadascun dels nostres majors ha posat el seu cor i el seu treball en cada detall i això m’ha fet ser a mi igual que Hèrcules, fort i valent, per a superar tot allò nou que el món de les falles tenia per a mi.

Enguany he crescut i he descobert un munt de coses, també he fet molts amics i això és gràcies a papà, mamà i Hugo, per deixar-me viure aquesta experiència. A Amanda i Soraya per pensar en mi i acompanyarme en cada pas. I com no, a Elsa, per estar sempre al meu costat i entendre’ns tan bé.

I ara arriba el que més ens agrada, Falla Campaments, ja fa olor de pólvora, de flors, de falles! Les festes ja són aquí! Toca gaudir, ballar, riure, i celebrar junts, perquè tot això no seria possible sense tots vosaltres.

A tota la xicalla de Dénia i voltants, vos convide al barri de la falla Campaments, a gaudir de la millor festa del món, entre música, rialles i coets. A la meua comissió, traeu els vostres vestits i les sabates perquè no anem a parar de ballar. Amb una forta abraçada vos espere al nostre benvolgut casal.

Visca Dénia, visquen les falles i VISCA LA FALLA CAMPAMENTS.

TEIXINT L T E M

fallera major infantil 2 6

[...]

Hola tata, per fi ha arribat el dia de la teua presentació, el dia més esperat per a tu. [...]

Mare meua jo només pensava… Un altre any més d’escàndol!

Sí fill un altre any més… no vam tindre bastant amb tu. Però saps de sobra que a la teua germana això de vestir-se i eixir de casa li agrada més que a tu i al teu pare.

[...]

Cada any em demanes que et vestisca de fallera per a anar a escola, vols que tots els teus amiguets vegen com vas de bonica. Fins al 20 de març! Filla no estàs esgotada eixe dia??

Mamà, però aquest 20 de març va ser diferent…

I tan diferent! Quan vaig llegir el missatge de Soraya quasi em dona alguna cosa. [...] però mira després de parlar-ho i pensar molt ens decidim! I les pobres el que van haver de patir eixa setmana… Eh, Soraya i Amanda?

Gràcies xiques per triar a la meua germana, Sou genials!

I què dir del gran acompanyant que té? És tremend! Álex et volem moltíssim, tens un cor enorme i fas que ens el passem molt bé amb tu.

[...] El que et fa gran és el teu cor, eixe cor tan teu que batega amb tendresa, amb alegria i amb

una il·lusió capaç de contagiar al món sencer. Recorda que sempre serem ací, cosins, oncles, amics, iaios…, i eixa estrela especial que brilla tan fort, t’acompanyarem sempre.

[...]

Has demostrat que ser Fallera Major és viure les falles amb l’ànima, abraçar la tradició amb afecte, representar a la teua comissió amb dignitat, i sobretot, mantindre encesa eixa alegria teua que fa que tot siga més bonic.

Tata gaudeix cada pas, cada acte. Fes-ho teu, viu-ho amb la mateixa il·lusió amb la qual has arribat fins ací. Perquè enguany eres la llum que guia a la falla, eres el somriure que anuncia la festa, i eres el cor que ens recorda perquè les falles són tan grans.

[...]

Ara si…

SENYORES I SENYORS, ELSA SENDÍN CARRASCO, FALLERA MAJOR INFANTIL DE LA FALLA CAMPAMENTS 2026!!

Extracte de l’exaltació a Elsa Sendín Carrasco.

Mª Ángeles Carrasco Jareño i Álex Sendín Carrasco

TEIXINT L T E M

comissió infantil Falla Campaments26

PRESIDENT INFANTIL

Álex Leal Martín

VOCALS INFANTILS

Nahuel Tesei Miralles

Roc Tesei Miralles

Hugo Romeu Moll

Marcos Romeu Moll

Víctor Ibiza Fornas

Hugo Leal Martín

Carlos Ferrer París

Asier Rodriguez Medina

Antonio López Vázquez

Ekaitz Herrero Roselló

Álex Sendín Carrasco

Martín Ridao Aguilar

Enzo José Montoro Valverde

Bruno Vasile Cubiles

Roberto Alfaro Soria

FALLERA MAJOR INFANTIL

Elsa Sendín Carrasco

CORT D’HONOR DE LA FALLERA MAJOR INFANTIL DE DÉNIA

Vega Sanchis Cardona

CORT D’HONOR INFANTIL

Sofía Márquez Castells

Olivia Escobar Escrich

Ariadna Benítez Vicens

Martina Moreno Berruti

Ona Serrat Jiménez

Naiara Gómez Martínez

Ariadna Inés Montoro Valverde

Marta Pastor Serrat

Carmen Pastor Serrat

Naiara Villar Pérez

Aisha Villar Pérez

Aisha Sánchez Varela

Alejandra Gimenez Escrich

Ainhoa Sola Martínez

Laura Valles Fuster

fallA INFANTIL 2 6

El temps passa volant... i ningú pot aturar-lo. Al centre de la nostra falla, el temps pren forma: un personatge elegant, amb barret de copa ple de rellotges —de sol, d’arena, de manetes, digital i fins i tot un del futur. Al seu voltant, viatgem pel passat, el present i el futur, com si cada ninot fora una parada màgica d’un tren del temps.

En el passat, trobem el sereno, amb el seu fanalet i una ploma amb què escriu històries antigues. A prop d’ell, una escena ens mostra la invenció de la bicicleta i una xiqueta dels anys 50 jugant feliç amb el seu cotxe de joguet. Tot respira l’aroma d’un món senzill i ple d’il·lusions.

En el present, el temps s’accelera: una jove tecleja al seu ordinador, amb ulleres de realitat virtual, connectant-se a un univers que barreja realitat i fantasia.

I, quasi sense adonar-nos-en, el futur arriba volant! Un xiquet viatja sobre un dron, saludant-nos des de dalt; un altre condueix un vehicle totalment autònom, jugant en una consola on ha d’escollir: “Vols un planeta sa o un món en perill biològic?”.

TF U G I

Més enllà, un robot mou unes titelles: simbolitza com les màquines poden guiarnos, ajudar-nos o —si no tenim cura— portar-nos com si fórem ninots, cap a altres mons o fins i tot a conquistar l’espai.

SUPMET

I si el temps continua girant, tornem al principi de tot: les antigues civilitzacions. Un home primitiu encén el foc, domina els animals i amb unes canyes de blat ens recorda el naixement de l’agricultura. Dalt de tot, les estreles il·luminen el cel, i ens mostren que conéixer-les ens pot portar a descobrir noves civilitzacions... i nous somnis.

Així, de la mà del temps, fem un viatge màgic des del passat fins al futur, recordant que cada segon que vivim és un tresor que no tornarà.

O

TEIXINT L T E M

OJORGEGIL SAPIÑA

CARROSSA

S O L N A I X

Quan les primeres llums del dia desperten el mar, Dénia s’ompli de màgia i colors. En aquell instant en què la nit es retira i el cel s’encén d’or i coral, apareix la carrossa dels Contes del Sol Naixent, una visió que sembla vindre d’un altre món. Conta la llegenda que, quan els humans oblidaren el valor dels contes, el sol va enviar quatre esperits per recordar-los la bellesa de creure.

La Reina Blanca, vestida amb plomes d’alba, guia la comitiva. És la guardiana del temps que renaix cada matí, i en el seu ventall porta gravats els secrets de la llum. Al seu costat, la Dama Carmesí, amb el roig intens de la passió i la força, encarna el poder de la transformació: és el foc interior que crema els temors i dona coratge als cors humans. Darrere d’elles camina la Xiqueta dels Contes, amb mirada pura i pas lleuger, símbol de la innocència que encara creu en la fantasia. El Xiquet del Foc, menut, però valent, és qui encén amb rialles les flames que il·luminen el camí dels dracs.

dracs orientals, teixits de colors impossibles, guardians antics del Sol i la Terra. Les seues escates d’or i jade reflecteixen la unió dels elements: el foc del dia i la calma de la nit. Les guerreres del Sol, vestides de roig i negre, avancen amb elegància i determinació.

Representen la força de la comunitat, la defensa de la llum que compartim com a poble. Entre elles, els xiquets i xiquetes drac juguen i somriuen, com si ja saberen que són el futur, l’espurna que mantindrà viva la flama dels contes.

Les músiques ressonen pels carrers, el públic aplaudeix, i per uns instants, la frontera entre realitat i fantasia desapareix. El sol, ja alt, beneeix la desfilada amb la seua llum càlida, i els rostres pintats semblen cobrar vida. Els dracs rugeixen, les ales s’alcen i el poble s’uneix en un únic batec.

“Contes del Sol Naixent” no és sols una carrossa: és una metàfora viva del renaixement, una invitació a creure que, fins i tot després de la foscor, sempre hi ha un nou començament.

Perquè cada alba hi porta la promesa de tornar a somiar. I mentre el sol esguita d’or els carrers de Dénia, la festa recorda que els contes, com el foc, només necessiten aire i cor per continuar cremant.

PERGAMÍ 2 6

Hi ha idees que no apareixen de sobte: es gesten a poc a poc, com una intuïció que creix en silenci. Així és com va nàixer “Cuidem la Terra, Canvi en Acció”, un projecte que busca reconciliar-nos amb la natura que ens envolta i que, massa sovint, donem per feta.

Tot va començar mirant cap al Montgó, eixa muntanya que ens acompanya cada dia i que guarda un patrimoni natural que mereix ser conegut i protegit. La primera idea va ser ambiciosa i carregada d’il·lusió: repoblar el Montgó, però ben prompte vam entendre la realitat. Es tracta d’un Parc natural, d’un espai delicadíssim, amb ecosistemes complexos i normatives estrictes que garanteixen la seua conservació. Repoblar-lo no era viable, no per falta de voluntat, ja que d’això a Campaments ens en sobra, sinó perquè es tracta d’un tràmit costós i no disposàvem del temps suficient per a dur a terme aquest plantejament. Eixe pensament ens va fer replantejar el projecte i dirigir-lo cap a un projecte diferent, carregat de simbolisme i que transmetera el valor d’una acció tan humil com és plantar un arbre, però deixarem la part romàntica per al final, no et pareix?

El resultat d’eixe pensament va tindre com a final tot un treball de la delegació de pergamí i és que, el nostre pergamí, ha resultat un objecte simbòlic que uneix tradició, natura i consciència ambiental. El pergamí està format per tres elements fonamentals que aglutinen eixe primer pensament i que no deixen perdre l’essència inicial:

OCUIDEM LA TERRA, CANVI EN ACCIÓ

UN ARBRE I UN SABÓ.

Un projecte que naix del Montgó i arrela al cor de Dénia

- Un díptic divulgatiu sobre la flora del Montgó, per mantindre viva la idea inicial i per acostar a tothom la riquesa d’un paisatge que sembla immutable però és fràgil. En aquest s’explica la distribució de la flora des de la mar fins als seus cims.

- Un arbre, perquè el projecte no siga només teoria, sinó una acció real que transformara el paisatge de Dénia i renaturalitzara el nostre entorn.

- I un sabó artesanal, que ens recorda que el canvi comença a casa, en xicotets gestos, igual com feien els nostres avis, reutilitzant residus alimentaris com és l’oli utilitzat a la cuina.

La presentació del pergamí, va comptar a l’inici amb l’estimada companyia i intervenció dels nostres amics Joan Sala i Lluís Viciano, de la Brigada Forestal del Parc Natural del Montgó. Amb passió i coneixement, van explicar el valor extraordinari de la nostra flora i, sobretot, van parlar dels nostres valuosos endemismes —espècies que només existeixen en llocs molt concrets del nostre territori— i ens van presentar deu plantes exclusives que converteixen el Montgó en un autèntic museu botànic natural a cel obert. Les seues paraules ens van fer entendre que no cal viatjar lluny per a trobar meravelles: moltes estan ací, pujant un camí o mirant una paret de roca.

Després, el nostre faller Carlos va continuar explicant el díptic i la gran varietat d’ambients del Montgó: els penyasegats castigats pel vent i la sal; les solanes plenes de llum on dominen els matolls mediterranis; les ombries fresques on apareixen espècies que necessiten més humitat; les zones altes, on només sobreviuen plantes capaces de resistir l’aridesa extrema; i les antigues terres de cultiu a les faldes, hui colonitzades per vegetació jove, aromàtiques i orquídies silvestres. Aquesta diversitat, explica les raons per les quals el parc és tan singular.

Després d’explicar el díptic es van presentar les espècies que ens acompanyarien en aquesta aventura i les protagonistes del projecte, les plantes. Figueres, garroferes, carrasques, oliveres... espècies seleccionades perquè arrelen bé al nostre entorn.

La part més pràctica i laboriosa del pergamí és la de fer els sabons. La nostra fallera Alba, especialista en aquestes tasques, ens va mostrar com es fa el sabó de manera tradicional, com feien les nostres iaies. Va explicar pas a pas tant el procés del sabó de sosa —el de tota la vida— com el de glicerina, més segur dermatològicament, més senzill i més adequat. La seua intervenció no sols va ensenyar una tècnica antiga, sinó que va recordar la importància de reutilitzar materials com els olis, l’aprofitament de les herbes aromàtiques del nostre entorn fent sabons de romer i lavanda, i de tornar a posar en valor costums que han format part de les llars valencianes durant generacions.

Després de tot, tot això no acaba ahí, ja que pot ser que la gent tinga espai on plantar-ho o no, i per tal de facilitar aquesta acció, la falla va demanar un espai on poder fer la plantació, concretament el 31 de gener, dia de l’arbre de la Comunitat Valenciana. En eixe acte vam anunciar amb orgull, alegria i agraïment a l’Ajuntament que disposàvem de l’espai públic que permetrà a tots els col·laboradors i participants d’aquesta activitat plantar un arbre i generar una nova zona verda a la nostra benvolguda ciutat.

“Cuidem la Terra, Canvi en Acció” és, en definitiva, un projecte que vol reconnectar-nos amb el territori. Volem donar l’oportunitat que tot el món puga vore créixer el seu arbre, donar la vida a un altre ésser viu com és una planta i fer-los partícips d’una acció tan preciosa com és vore créixer a un arbre que probablement voran els nostres fills, nets, besnets... si tot va bé. Allò que arrelem hui en la nostra terra, creixerà sumant història i perdurant en el temps, escrivint el nom de Campaments en color verd en la ciutat de Dénia.

GIRANT ENRERE

LA MIRADA

Durant l’exercici 19951996 la Falla Campaments, una falla jove, està de celebració perquè ha aconseguit arribar fins al cinqué aniversari. Aquells primers anys es vivien amb una il·lusió especial: tot era nou, tot es descobria per primera vegada i cada xicotet èxit es convertia en motiu d’orgull col·lectiu.

OLa persona que encapçala la comissió adulta és el seu president José Antonio Argilés Vicente acompanyat per la fallera major Cristina Giménez de la Asunción. A través d’ells, el veïnat trobava el rostre visible d’una comissió que creixia any rere any.

Per altra banda, els representants de la xicalla són el president infantil Roberto Salvador Jiménez i Paula Molina Carrió, que van viure el seu any amb aquella barreja d’innocència i emoció tan característica dels càrrecs menuts.

Aquell any, per festes de Dénia, la falla aposta pels indígenes americans amb la carrossa “Oh Cherokee”, una proposta colorista i plena de detalls que captivà el públic i obtingué un merescut 9é premi.

A més, la falla rep un guardó inesperat: el premi al ninot indultat, una fita molt especial per a una comissió tan jove.

Pel que fa als monuments, el monument gran elaborat per Eduard Guillem rep el 8é premi i “La Selva” de J. Albert Navarro, el monument infantil, també és guardonat amb un 8é premi.

ANÈCDOTA: El dia anterior de l’exposició de les gales falleres, Cristina, junt amb la seua parella José Gallo i la parella del seu president, Elena, es disposaren, com sempre amb temps de sobra, a anar a El Corte Inglés de València per a comprar el regal del president infantil. Però, sent l’any que era, tingueren un viatge mogudet. Primer, no els deixaren arribar a l’hipermercat per un atemptat a Colón, cosa que els obligà a modificar el seu destí. Aquell canvi de trajectòria va provocar un dia accidentat: Elena caigué per les escales, se’ls va volar un pastís del sostre del cotxe, els tractaren de robar el cotxe i, per rematar-ho, els va parar la Guàrdia Civil. Un dia digne de recordar… o d’oblidar!

LA MIRADA

DL’exercici 2005 - 2006 també és un any de celebració, perquè estem de 15é aniversari. Quinze anys de treball constant, de fomentar germanor, de créixer en veïnat i en experiència fallera.

GIRANT ENRERE O

L’encarregat de dur a terme la presidència és Salvador Berruti i la seua fallera major és Isabel Parra, una parella de representants que aportà serenitat i entusiasme a parts iguals.

Pel que fa a la xicalla, el president infantil és Jorge Poveda i la seua fallera major infantil Laia Vinaroz, que encarnaren l’esperit festiu i juganer propi dels menuts.

OAquell any s’elaboren dues propostes per a carrosses, el vaixell viking com a carrossa gran i una carrossa infantil de l’espai i els extraterrestres que rep un 3r premi.

Pel que fa als monuments, el monument gran “Pocions” rep un 10é premi i el monument infantil “Juguem a veterinaris” de Roberto Cañada un 9é premi.

ANÈCDOTA: Les rialles durant les falles es concentren en els ninots del monument gran, que tenien cara d’haver-se dedicat a les drogues psicodèliques.

LA MIRADA

Sense quasi creure’ns-ho perquè sempre hem sigut un poc pessimistes, hem arribat al 25é aniversari de la falla. Un quart de segle d’història que es va celebrar com calia: amb entusiasme i, per fi, tenim bunyol a la insígnia.

El president per a l’exercici és Borja Giménez, que escull com a fallera major a la seua fidel escudera Yolanda Romero.

Quant a la xicalla, el president infantil és Izan Gallo i la seua fallera major infantil Lluna Giménez, que van representar amb orgull els 25 anys de la falla.

Aquell any s’elabora una proposta per a carrossa “Atrapa-somnis” amb la comparsa “25 anys perseguint somnis”. La carrossa es converteix en el símbol visual de l’any i fou recompensada amb un 8é premi.

GIRANT ENRERE O

Aquell any rebem un guardó al qual no estàvem acostumats, el 1r premi de presentació infantil, un èxit celebrat amb enorme emoció.

El monument gran “De festa” de Rafa Cheli rep un 6é premi de secció primera i el monument infantil “Llegendenia” de Gonzalo Rojas i Pau Soler obté un 3r premi de secció primera.

O1

1

ANÈCDOTA: Tots coneixem a Yolanda i el seu amor per les fotos. Aquell any vàrem patentar la paraula “selfie” que tant la caracteritza i per a celebrarho, la nostra fallera major va aprofitar la seua presentació per a fer-se un “selfie” amb el pal d’ella amb els assistents a l’acte, immortalitzant un moment tant especial com divertit.

SABEU DE QUIN ANY SÓN LES FOTOS?

cort d’Honor fallera major infantil de dÉnia 26

OVEGA SANCHIS CARDONA

cort d’Honor fallera majOR de dÉnia26

OMÉNEZ

falleresmajors dedÉnia26

recompenses

DISTINTIU D'ARGENT

Naiara Gómez Martínez

Álex Leal Martín

Sofía Márquez Castells

Enzo José Montoro Valverde

Carmen Pastor Serrat

Hugo Romeu Moll

Elsa Sendín Carrasco

Nahuel Tesei Miralles

DISTINTIU D'OR

Alejandra Giménez Escrich

Asier Rodríguez Medina

Álex Sendín Carrasco

BUNYOL D'ARGENT

Joaquín Polvoreda Sala

BUNYOL D´OR

Sara Fornas Martínez

Amanda Giménez Moncho

Mariola Miralles Lillo

Alba Soler Cardona

BUNYOL D'OR AMB FULLES DE LLORER

Carlos Ballester Moreno

Beatriz Berruti Molinillo

Yolanda López Peidró

Miguel Peiró García de la Reina

NIXIETLET T E M P S O

CRONOS

Cronos, el més jove dels titans, va destronar el seu pare Urà per governar el món, però, temorósdeserenderrocatpelsseuspropisfills, elsdevoravaunrerel’altretanbonpuntnaixien. NomésZeusvaaconseguirescapardelseudestí, enganyant-loiposantfifinalmentalseuregnat. Aquest mite, que parla del temps que tot ho engoleix, simbolitza la por a perdre el control i lalluitainútilcontral’inevitablepasdelsdies.En l’article, Cronos es converteix en metàfora de la nostrarelacióambeltempsmodern:undéuque continuadevorant-nos,aradisfressatd’urgències, calendarisiproductivitat.

E N T

O ATIBAHLER P R E S

Ana González Vallés

Psicòloga general sanitària especialitzada en Teràpies Contextuals i de Tercera Generació, en Anàlisi Funcional de la Conducta i en Neuropsicologia Clínica.

“El temps és or”

ALLAFACPM A M E N T S

Benjamin Franklin

Exactament en quin moment de la història el temps va deixar de ser un espai que habitem i es va convertir en moneda de canvi?

Diuen que Cronos, temorós de perdre el seu poder, devorava els seus fills per poder frenar el que era inevitable. I, malgrat els segles que ens separen del mite, hi ha una part d’ell que continua bategant dins nostre.

A voltes tinc la sensació que aquest déu antic ha decidit mudar-se al nostre dia a dia. Ara vesteix amb trage d’oficina i porta un rellotge intel·ligent al canell. Controla els nostres telèfons, calendaris, agendes, atén les notificacions constants i crea una llista interminable de quefers.

Segueix ací, devorant sense sang però amb pressa. Nosaltres, per molt que vulguem seguir el seu ritme, no sempre ho aconseguim. I acabem ballant amb la culpa, la frustració i la impotència.

Els marcs de control – aquesta necessitat de mesurar, preveure i optimitzar – solen aparéixer com a estratègies per reduir la incertesa, perquè ocupant-nos del futur ens espanta el buit del present i ens genera una sensació falsa de seguretat.

I no vull que es malinterprete: això també està bé si ho utilitzem en situacions concretes. Tot i això, hem de saber que, a cada intent, tendim a perdre el que ens fa humans: ser conscients de l’experiència viva del moment present, d’estar ací i ara.

Quan això es fa constant, el cervell es manté en alerta, el famós cortisol es dispara i el nostre

sistema nerviós deixa de trobar el seu equilibri natural, la seua homeòstasi.

Però molt més enllà de la part biològica, hi ha un factor molt més profund que es perd: la consciència.

De sobte deixem d’estar en eixa conversa, en eixa abraçada o en el sabor d’eixe café. Estem atrapades dins d’un futur que no arriba, corrent darrere d’un temps que mai aconseguim.

I és que en la cultura del rendiment, el valor d’una persona sembla mesurarse per la seua capacitat de produir.

El burnout s’ha convertit en una epidèmia silenciosa.

Dona’t compte fins on hem arribat que ens estem exigint “ser eficients” inclús en el que hauria de ser un temps de descans o plaer: Fem ioga per rendir millor, meditem per augmentar la concentració, viatgem pensant que hem de ser persones productives per “recarregar” i funcionar a la tornada...

I jo només m’imagine a Cronos somrient.

El continuem alimentant, convençudes que la pròxima tasca, el pròxim assoliment ens portarà la pau que només arriba quan parem en sec i deixem de resoldre. Dir “no puc més”, “necessite descansar” es tradueix en vulnerabilitat i debilitat, quan en realitat l’antídot a aquesta bogeria és precisament parar, respirar i habitar el temps en compte de sobreviure’l.

Quan m’envaeix aquesta necessitat, no puc evitar pensar per un moment en les nostres àvies i avis. El ritme

amb el qual pastaven el pa o penjaven la roba al sol. En com treien el peix un a un de les xarxes o com sembraven els planters.

Hi havia pressa? Sí. Però també hi havia pausa.

La conversa a la fresca a la porta de casa, el raïm compartit, el diumenge sense culpa.

I no perquè la vida fora fàcil, sinó perquè la productivitat no havia colonitzat les seues labors.

Els nostres pares i mares van començar a viure el canvi: la promesa de progrés, els torns llargs, la doble jornada, el fitxatge. Es va professionalitzar la pressa, es va privatitzar el temps.

A les filles i fills d’eixes generacions: Qui ens ha promés que podríem amb tot?

I sobretot, quina part de nosaltres estem deixant en aquesta carrera?

I, si el desafiament no és véncer Cronos? I si tot consisteix a reconciliar-nos amb ell?

Entendre que el temps no es conquista, es viu. Que viure no és produir, sinó cuidar-se.

Que la lentitud també és una manera vàlida – i necessària – de fer-ho.

Què passaria si començàrem a mesurar el temps no en tasques, sinó en experiències?

Si en lloc de parlar de “gestió del temps” parlem de “relació amb el temps”?

Si recuperàrem el dret a no ser útils en cada cosa que fem, sinó simplement a estar?

CRON

Tal com jo ho veig, seria la manera més bonica de fer revolució.

Per això tal vegada les Falles tenen tant a ensenyar-nos.

Ensenyar-nos que abans del foc hi ha creació, paciència i mans que treballen juntes.

Que res renaix sense haver sigut cuidat abans.

Que la bellesa pot ser efímera i, tot i així, val la pena ser creada.

Que hi ha un temps per construir, un altre per celebrar i un altre per deixar anar.

Que el foc no sols destrueix, sinó que il·lumina, escalfa i purifica.

Les Falles ens recorden que no tot allò que estimem està fet per durar, però si per ser viscut amb presència. Ens recorda que la vida, com la festa, és cíclica: es planta, es cuida, es mostra, es crema i es torna a començar amb la mateixa il·lusió any rere any.

Que bonic seria recuperar la consciència d’allò que és menut, quotidià, humà.

Acompanyar-nos sense pressa. Sostindre’ns amb presència.Viure poquet a poquet. Respirar ben profund.

Potser aleshores Cronos deixa de tindre fam. Potser aleshores Cronos deixa de tindre poder.

Només així, potser, Cronos també aprenga a descansar.

Perquè, al final, cap de nosaltres va vindre a aquest món per a ser eficient.

Vam vindre a viure experiències, a aprendre i a compartir-les.

26 25 24

Concert solidari de guitarra i vihuela a favor de l’associació Visió Sense Fronteres

Kairós, en la mitologia grega, no és el temps que s’acumula ni el que passa sense deixar rastre, sinó l’instant precís: aquell moment únic que, si no s’aprofita, ja no torna. Se’l representava com una figura lleugera, amb un floc de cabells al front i el clatell calb, perquè només podia ser atrapat de cara i en el moment exacte. Kairós simbolitza l’oportunitat, la decisió que transforma un gest menut en una conseqüència gran. El que ve a continuació és la crònica d’un d’aquests instants: una vesprada concreta en què música, solidaritat i compromís es van trobar per convertir un concert en una acció capaç de millorar vides.

ACINÒRCNU’D

ALLAFACPM A M E

El concert es va convocar al Centre Social de Dénia i es va notar des del primer moment. La gent s’aturava a la taquilla i no només per a comprar les entrades.

A l’entrada, el punt de recollida d’ulleres usades no va parar en tota la vesprada, això era una gran notícia després de setmanes de difusió a les xarxes socials, periòdics i emissores de ràdio comarcals. Van arribar muntures de tots els estils —moltes havien estat anys en un calaix— per a tindre una segona vida en projectes tan bonics com el de l’associació protagonista del dia. Veure persones amb borses de compra senceres amb totes les seues antigues ulleres va ser una de les imatges que millor resumeixen el sentit de la vesprada i que va aconseguir emocionar a més d’un integrant de l’associació.

L’acte va iniciar amb l’agraïment per part de la falla a l’Ajuntament per la cessió de l’espai i, a continuació, de les paraules d’Isabel Signes, presidenta de l’Associació Visió Sense Fronteres, amb un missatge solidari i un vídeo emocionant dels seus projectes. Es va explicar amb claredat, la recaptació ajuda a gent de països subdesenvolupats amb problemes de visió i a sostindre l’activitat social i cultural, una entitat dedicada a combatre la ceguesa evitable amb dues línies principals de treball: cirurgia de cataractes i correcció d’errors refractius mitjançant ulleres, segons el context i les necessitats locals. No parlem de teoria: en campanyes recents, l’equip de Visió Sense Fronteres ha realitzat cirurgies oftalmològiques en llocs com Kakuma (Kenya), retornant visió i autonomia a població refugiada; és el tipus d’impacte que converteix una entrada i un parell d’ulleres en una acció molt concreta: permetre tornar a veure la cara de la mateixa família, llegir, treballar, estudiar... la força d’un instant com és el concert transformat a la millora de les vides de persones amb problemes de visió.

Concha Ballester i Vicent Ballester van oferir un recital net i proper, alternant vihuela (Concha) i guitarra (Concha i Vicent) amb aquesta barreja d’ofici i afecte que fa fàcil el fet difícil. Concha Ballester va obrir amb vihuela i un panorama renaixentista (anònim anglés s. XVI, Pisador, Narváez…), després, Vicent Ballester va oferir guitarra clàssica amb Bach (Preludi BWV 998 en re major) i Albéniz (Granada, Astúries) i, per acabar un regal dels germans, el tancament a duo va reunir Sor (L’Encouragement) i Valentín Bielsa (Guajira, revisió V. Ballester). El públic va respondre amb atenció i aplaudiments llargs: un recital de música difícil d’escoltar en directe, una oportunitat única, eixa entrada era tot un regal audiovisual.

Es va recordar que el nostre casal queda, des del 12 setembre, com a punt fix de recollida: qui vulga donar ulleres podrà fer-ho qualsevol divendres o escrivint-nos per xarxes socials perquè seguisquen el seu camí cap a qui més les necessita.

A les portes i qui es va acostar, es va ficar un xicotet punt informatiu amb díptics informatius i comprovar en testimonis que viatgen, examinen, operen i adapten ulleres allà on falten recursos.

A banda, el músic Vicent Ballester va donar discos i llibres per a fer punt de venda i tot el que es va arreplegar en va anar íntegre a l’associació. El missatge era clar, hi ha treball de metges i voluntaris sense ànim de lucre, donacions i actes com aquest amb resultats mesurables; per això cada donació i cada muntura recollida importen.

I convé dir-ho en veu alta, perquè és veritat i perquè importa: la Falla Campaments va més enllà de la festa i duem a terme tasques tan importants com aquesta, xicotets gestos que moltes vegades la societat no veu, però cal dir que no serà l’última, vindran més oportunitats d’ajudar a altres i tractarem d’estar, de moment, vos esperem al nostre casal per a arreplegar les vostres ulleres.

AIÓN Aión, el déu grec del temps etern i cíclic, representavalarodainfinitadelavida,elretorn constant del que ja ha sigut. A diferència de Cronos, que devora el present per avançar, Aión gira sense fi, i simbolitza la repetició i la renovacióquemais’aturen.Enlaseuamiradano hihaprincipinifinal,noméselfluxperpetudela històriaqueesreescriuunavegadaiunaaltra. Aquesta naturalesa circular és la que inspira l’article,onAiónesconverteixenmetàforad’una humanitat que, incapaç d’aprendre del passat,repeteixerrorsanticssotanovesdisfresses.

de la història

elbaroxeni r e p e t i c i ó

Aina Garcia Giménez

Enginyera de camins, canals i ports en especialitat de transport, urbanisme i ordenació del territori.

“Labogeriaésferelmateixunavegadai una altra esperant obtindre resultats diferents”

Albert Einstein

Mentre Cronos avança en línia recta, Aión, gira en un cercle etern, que no mor, que torna a nàixer i que parla d’una ciclicitat infinita en què, la humanitat està inexorablement abocada a repetir patrons, a fer renàixer antigues i retrògrades idees i en resum, a trepitjar la mateixa pedra una vegada i una altra. Benvinguts al cercle sense fi del Rey León !

Al contrari del que ens agrada pensar als humans, que ens creiem la “creme de la creme” del planeta, la humanitat no està feta per a la creativitat. No m’agrada ser categòrica amb les meues afirmacions, però, tampoc veig una altra eixida. Per exemple: quantes històries innovadores al cinema es poden veure actualment en cartellera? Són realment noves? O són noves adaptacions (remakes) de velles històries? No diré res més: estem a punt de sobreviure a una nova entrega de Frankenstein, novel·la de Mary Shelley adaptada la barbaritat de més de 60 vegades al cinema.

Doncs bé, si el món artístic que hauria de ser creatiu per definició viu una crisi d’innovació amb la tornada dels clàssics literaris cada tant, com no ha de passar el mateix en la societat i en la geopolítica?

Els teòrics en ciències polítiques afirmen que la política al món passa per tres períodes fonamentals cíclics entre ells que es poden resumir en les tres D: Dictadura, democràcia i demagògia i… “Da capo a fin”. És a dir, amics i amigues, gaudiu molt del temps actual, per si de cas. La qüestió és que a la vista del panorama actual, on estem instaurats en una demagògia constant, no seria d’estranyar que els ànims es crisparen com per a iniciar una nova guerra civil.

Segons les últimes enquestes sobre votació a Espanya, realitzades per 40dB i publicades per La Gaceta, entre els joves de 18 a 34 anys (ens considerarem joves), VOX seria l’opció més votada a juny de 2025.

Un partit que renega de la violència de gènere i la defineix com a violència domèstica, com si la violència en la majoria dels casos no fora exercida per l’home cap a la dona. Un partit que, de la mà del grup d’ultradreta Nucleo Nacional ha encoratjat a la joventut de Torre Pacheco a organitzar batudes contra immigrants, ja foren ciutadans de dret amb documents o indocumentats en situació d’irregularitat. Un partit que arremet contra la pluralitat del país i que sincerament, la majoria consideràvem ridícul fa uns anys. Doncs bé, aquest partit que defén entre altres un retall dels drets socials que s’han adquirit en les últimes dècades, és el que defén gran part de la joventut de hui en dia, així com ho feren els alemanys de bé en 1933 quan votaren al Partit Nazi. I, el que és més alarmant, és que Espanya no és un cas aïllat i que cada vegada més partits d’ultradreta amb ínfules neoliberals prenen el poder de països occidentals.

Espanta? Sí, i no poc perquè a l’altra banda de l’oceà Atlàntic tampoc estan les coses molt millor, sinó que, allí es troba un aliat de les polítiques de Vox. En EUA tenim un actor principal tret d’alguna pel·lícula de Hitchcock que ha decidit jugar fa no massa a ser Dalai Lama i a repartir “La pau mundial” a Gaza. Sabeu en quina cosa es tradueix? En neocolonialisme pur i dur, un altre Afganistan, una altra mostra de la bondat americana que sols comporta que progrés… Un progrés que ningú li ha demanat, és clar. Un progrés que acabarà definitivament amb la llibertat del poble palestí en favor de la pau i del capitalisme que desplegarà allí les seues urpes per tal de convertir la franja en un territori d’estiueig a l’americana, com Cuba.

Ací a Espanya, ens toca sofrir també a les senyores Ayuso, que posen traves a l’avortament, a “errors” de cribratge en la sanitat pública que deixen en total indefensió a les dones amb càncer, a “errors” en les aplicacions i en les polseres que mantenen allunyats als agressors de violència de les dones (perquè no ens enganyem, les víctimes són dones i infants), a un president Mazón que passa les crisis en el Ventorro, però que després s’excusa dient que la Confederació era l’encarregada d’avisar de la barrancada del 29 d’octubre… i moltes coses més. A tot això se suma el partidisme acèrrim i ranci, que no és capaç d’admetre les seues faltes i que utilitza l’únic armament que coneix: el bombardeig d’informació falsa que enfronten als partidaris d’uns amb els partidaris dels altres. I vos preguntareu, i per què la gent no qüestiona tot això que ens conten els polítics com a excusa barata? Jo tampoc ho entenc al 100%, l’única resposta que puc oferir en aquests casos és que la societat és roja o blava, del Barça o del Madrid,

pancatalanista o anticatalanista, del PSOE o del PP i ho seran fins que es muiren. I això, per a molts, no és possible posar-ho en dubte i punt. Amb aquest panorama, com no hi ha d’haver crispació i enfrontaments? Si això és just el que busquen els partits polítics, votants mig estabornits que no es qüestionen a qui donar-li el seu vot mentre que la classe política fa i desfà “ad libitum”.

De moment, que vos pareix Aión, un poc cabronet, eh? A mi en definitiva m’ho sembla. No para de ressuscitar fantasmes i cadàvers del passat, com ara, el moviment #notallmen (“but a lot of them”), les denúncies falses o el bombardeig amb les “tradwives”, dones que ens venen un model amb aspiracions de dona dedicada a la família i al seu marit, com si fora una idea innovadora. Unes “tradwives” que amb l’excusa de les xarxes socials, fan més negoci que els seus marits, venent un estil de vida més semblant al de les nostres àvies, que al nostre. Com si ens poguérem permetre el luxe de no cotitzar i continuar vivint amb el cost de vida actual perquè després, en cas de separació o d’acabar envoltat en una relació en què predomina la violència de gènere (domèstica per a alguns), no tindre on caure mortes i haver de suportar carros i carretes. És eixe el model de família al qual aspirem? Genial tot!

En resum i en definitiva, el món va de cul i sense fre, i el cicle apunta cap a una D, que d’entrada a mi no m’interessa viure. Esperem que la demagògia barata, la paralització de drets fonamentals com l’avortament, el racisme sistemàtic i l’altaveu polític en favor de l'homofòbia, xenofòbia i misogínia no ens aboque a un món dictatorial, que dista molt del que ens volen fer creure que existeix ara.

al llarg dels segles i com el feminisme ha lluitat per la seua emancipació.

LESMOIRES

En els mites grecs, les Moires eren tres germanes que no manaven sobre déus ni humans, però que, paradoxalment, decidien el destí de tots. Cloto filavaelfildelavida,LàquesielmesuravaiÀtropos, implacable, el tallava quan arribava el moment. No ho feien amb crueltat, sinó amb la fredor d’allò que és antic i estructural: cada existència atrapada en un ordre que precedeix qualsevol voluntat. Llegit des d’avui, aquest trio que reparteix camins i límits recorda fins a quin punt el destí de les dones ha estat traçat per mans alienes durant segles, tal com reflexiona l’article. Cada norma, cada rol, cada frontera social ha funcionat com una mena de fil invisible que cal aprendre a retallar i tornar a teixir.

EL DESTÍDELESDON E S

ALLAF ACAPMMSTNEÉD

Mar Moncho Roselló

Agent d’Igualtat especialitzada en l’elaboració de plans d’igualtat per a empreses i administracions públiques.

D’ençà que naixem comença un procés de socialització mitjançant el qual aprenem i interioritzem els comportaments i valors que la societat considera adequats. Comencem a desenvolupar la nostra identitat i les nostres preferències personals dins d'un marc cultural que transmet el que “s’espera” de dones i homes en tots els àmbits de la vida, assignant funcions, responsabilitats i espais en funció del sexe. Si ens parem a reflexionar i ens preguntem quin ha sigut el paper de les dones i homes, quin ha sigut el seu destí o qui l’ha marcat, crec que tothom arriba a la mateixa conclusió. Ara bé, quan començaren els homes i les dones a tindre funcions, responsabilitats o espais diferenciats? Retrocedint als orígens de l’ésser humà, a la prehistòria, es pot destacar que aquest període es troba ple d’incògnites respecte a les relacions de gènere: les restes arqueològiques no permeten afirmar amb certesa quan ni com les dones van passar d’una possible situació d’igualtat —o fins i tot superioritat—a ser considerades el “sexe feble”. El que sí s’ha constatat és que

amb el desenvolupament de les primeres civilitzacions històriques, homes i dones visqueren realitats molt diferents malgrat cohabitar en un mateix territori. Al nàixer, el nostre destí com a dones ja estava marcat.

Si fem un viatge al llarg del temps, passant per tots els continents, i estudiem la història de les dones ens trobarem que al llarg dels segles i en la majoria de civilitzacions, el paper de la dona va estar caracteritzat per la subordinació a l’home i el seu confinament a l’àmbit domèstic i familiar. En quasi totes les cultures, se la va considerar responsable de la cura de la llar, la maternitat i la continuïtat de la família, mentre se li negava l’accés ple a la vida pública. Les estructures patriarcals, legitimades per la religió, la tradició o la llei, van limitar la seua independència econòmica i jurídica.

Malgrat les diferències culturals arreu del món i al llarg dels segles, la dona va ser valorada més pel seu rol reproductiu que per la seua capacitat intel·lectual o social, quedant sota l’autoritat del pare, l’espòs o un tutor masculí i sent considerada menor d’edat en moltes ocasions. L’educació i la participació política o intel·lectual els van estar vedades durant segles, limitant-se els seus espais de llibertat a la vida privada o religiosa. I, malgrat que en molts contextos es va reconéixer la seua importància simbòlica o espiritual, aquest reconeixement rarament es va traduir en poder real o igualtat de drets.

No obstant això i malgrat tindre el destí marcat, en tots els períodes de la història i territoris les dones van tindre un paper fonamental sovint invisibilitzat. Sota estructures patriarcals, moltes d’elles van sostenir la vida familiar mentre aportaven al desenvolupament econòmic, cultural i social, exercint distintes professions i encarnant des de llavors el que coneixem hui en dia

com “la doble jornada”.

A més a més, al llarg de la història, des de les civilitzacions antigues fins a l’era moderna, trobem figures rellevants que van marcar la història com a protagonistes en la ciència, la política, la cultura o la religió, sent imprescindible destacar algunes de les seues aportacions. Dones com TapputiBelatekallim, considerada la primera científica, i Enheduanna, una de les primeres autores conegudes, van demostrar que podien ocupar espais de saber i creació a Mesopotàmia. A Egipte, certes reines i sacerdotesses van exercir poder polític i religiós, mentre que a l’Imperi Romà, Hypatia d’Alexandria fou considerada un referent important en la ciència i la filosofia. Durant l’Edat mitjana i Moderna, Kassia a Bizanci, Lubna de Còrdova i Hassana At Tamimiyya en l’Islam andalusí van brillar en àmbits culturals i intel·lectuals. En societats precolombines, la Senyora de Tikal va exercir poder entre els maies, i dones iroqueses i xeroquis van participar en consells tribals i fins i tot com a guerreres. A Europa, reines i senyores feudals van administrar territoris, i figures com Olympe de Gouges, Mary Wollstonecraft o Clara Campoamor van lluitar per la igualtat, mostrant la influència de les dones en diversos àmbits de la societat.

Així doncs, fruit de les reivindicacions de les dones per la igualtat de drets i la seua emancipació al llarg de la història de la humanitat, naix el moviment feminista, situant-se els seus orígens al segle XVIII amb la Il·lustració i consolidantse al segle XIX, amb la Revolució Industrial. Aquest moviment social i polític que lluita per l’alliberament de les dones, busca qüestionar l’estructura social i desarticular les normes imposades per la societat patriarcal. Gràcies a la lluita

feminista s’han aconseguit, al llarg de la història, grans conquestes com el dret al vot, la participació política, la igualtat davant la llei, la possibilitat d’accedir a tots els nivells educatius, el dret al divorci o la protecció front a l’assetjament sexual.

Reflexionar i indagar sobre el destí de les dones al llarg de la història de la humanitat implica, (re)descobrir que hem estat sotmeses a la dominació masculina i a la negació de la nostra participació en la vida pública. Però, a més, comporta descobrir que malgrat els intents per invisibilitzar-nos i recluir-nos a l’esfera privada, reduint les nostres funcions a les cures i a la llar, hem tingut un paper molt important al

llarg dels segles, exercint altres professions i sostenint la vida familiar, convertint-nos en figures rellevants i influents en àmbits determinats i, sobretot, alçant la veu, reivindicant i lluitant pels nostres drets.

En síntesi, durant molts anys i arreu del món el nostre destí (el de les dones) ha estat establert per altres. La nostra història ha estat marcada per segles de submissió i dependència en una societat desigual on no teníem les mateixes oportunitats ni drets pel simple fet de ser dones. El moviment feminista ha sigut clau per reivindicar el nostre paper actiu en la societat i per aconseguir avanços significatius. Per això, és molt important ser conscient de la història de les dones, per tal de poder entendre per què existeix el moviment feminista, que defén i lluita per obtenir la igualtat real entre homes i dones. No hem d’oblidar que, malgrat haver assolit la igualtat legal de drets (en molts països del món), les dones continuem patint nombroses desigualtats en l’actualitat. Encara resten molts reptes per afrontar abans d’assolir la plena igualtat; la vertadera igualtat social continua sent, hui en dia, una meta pendent.

morfeu i els oneiros

Morfeu i els Oneiros no eren déus sorollosos, ni exigien temples: treballaven en silenci, quan la llum s’apagava i la realitat afluixava la seua agafada. Morfeu, amb la paciència d’un artesà, modelava somnis perquè semblaren tan reals com el tacte d’una mà o el record d’una veu; els seus germans, els Oneiros, escampaven visions més estranyes, més fràgils, com fils d’un món que només existeix mentre dormim. Si es pensa bé, hi ha una mena d’ironia en això: els responsables del descans són també guardians del nostre equilibri interior. I l’article ho recorda d’una manera subtil: quan el temps s’accelera, quan vivim desperts però desconnectats, ni tan sols Morfeu pot fer la seua faena. Somiem pitjor perquè vivim pitjor.

Irene Hurtado García

Integradora Social i Terapeuta Ocupacional especialitzada en Salut Mental

La percepció del temps al llarg dels anys ha evolucionat, marcant un abans i un després en la nostra manera de viure.

En les generacions passades, la societat percebia el temps molt més lent, gaudia dels esdeveniments d’una forma conscient i plena. Fent- los més especials, únics i viscuts. Es respectava el procés natural de les coses, tolerant l’espera sense que aquesta es percebera com una amenaça. Una època on les coses no es contaven, es gaudien i el temps no es gastava, es vivia.

No obstant això, en l’actualitat, el fet de viure sense pressa no està de moda. Les generacions presents es troben lligades a un rellotge digital, ple de notificacions que ens recorden constantment el que hem de fer, amb alarmes que ens recorden on hem d’estar i una agenda repleta de tasques sobreproductives que ens limiten a ser més conscients de l’ací i l’ara, marcant així el ritme dels nostres dies. En definitiva el temps se sent molt més ràpid, i hem de ser eficients, estar disponibles i accessibles en tot moment. No existeix l’espera, sinó la immediatesa, tot és urgent.

La forma en la qual percebem i dediquem el nostre temps és un reflex de com ens cuidem i ens relacionem. Existeix evidència científica que mostra que mantindre un estil de vida accelerat, sobreproductiu i sobreestimulat, repercuteix en la salut tant física, mental i social. És per això que hem de ser més conscients del nostre temps i donarli el valor que realment es mereix. Posar-nos límits i trencar amb el socialment però erròniament acceptat.

Alçar la vista de la pantalla i veure el món sense filtres i no sentir culpa, hui en dia seria un acte revolucionari però d’amor propi.

Com hem arribat a aquest punt?

Els models de criança han contribuït en el valor que li donem al temps i en quines coses i com l’usem.

En els estils de criança passats, predominaven els models d’educació autoritària, basats en l’obediència, disciplina i rols parentals jeràrquics. Les persones van aprendre a respectar els temps, el curs de les coses sense qüestionar-les.

No obstant això, la forma en la qual eduquem ha anat canviant amb el pas dels anys, fins a arribar a l’actualitat. On s’observen models de criança democràtics/ conscients, en els quals predominen un aprenentatge més respectuós, basat en la comunicació, validació emocional i desenvolupament de l’autonomia personal. Aquesta evolució ha generat beneficis com: un augment de l’autoestima i confiança, millora en la resolució de conflictes, relacions parentals sanes, etc. Però també es presenten dificultats a l’hora d’establir límits clars, maneig de la frustració i temps d’espera.

L’avanç de les noves tecnologies ha tingut un paper clau en el desenvolupament personal. Si realitzem una comparativa entre les generacions passades i actuals, ens adonarem que en el passat, les persones invertien el seu temps d’oci a realitzar activitats a l’aire lliure, millorant les seues interaccions socials, participant de manera activa en la comunitat, donant lloc a relacions socials més pròximes i espontànies. En canvi, la busca d’informació era molt més rudimentària i poc accessible.

En l’actualitat els avanços tecnològics han aportat múltiples beneficis; accessibilitat a informació, diverses formes de comunicació, adaptabilitat i millores en el nostre entorn, entre altres. Malgrat els seus múltiples avantatges, ha ocasionat en la societat un retrocés alarmant, pel que fa a les relacions socials. I ha generat un augment de l’aïllament social, disminució d’habilitats socials, exposició a situacions de risc com ciberassetjament o distorsions de la imatge corporal, fins i tot han arribat a generar una desvinculació del món real, fent com a prioritat les interaccions i activitats en línia sobre les presencials i reals.

Qui no ha anat a una mascletà o una cremà i no l’ha poguda gaudir perquè un mòbil li tapava la visió? O qui no ha estat pendent d’immortalitzar un moment especial i únic, sense donarli importància a viure’l plenament i conscient? Les noves tecnologies s’han convertit en un instrument de desconnexió del món que ens envolta. Ens importa més que el món veja el que fem, que gaudir amb plenitud i amb qualitat el que estem fent.

L’evolució de les noves tecnologies s’ha vist reflectida en les formes de criança al llarg d’aquests anys. Amb vista al futur, les tecnologies continuaran aportant a la societat beneficis.

Però no hem d’oblidar que es tracta d’una ferramenta més i consegüentment, hem d’aprendre del seu maneig i les seues imperfeccions. Sense uns límits clars en aquest àmbit, pot generar efectes negatius a nivell físic (augment del sedentarisme, accés a informació errònia sobre malalties, accés a productes perillosos…), en l’àmbit mental (augment de la irritabilitat, dependència, ansietat, agressivitat, distorsions de la imatge corporal, baixa autoestima...) i a escala social (dèficit d’habilitats interpersonals, aïllament, ciberassetjament, pèrdua de privacitat...). És per això que el futur de les noves generacions en relació a l’ús de les tecnologies dependrà de com aconseguim educar i integrar esta ferramenta de manera crítica i conscient.

v e r i t a t c r e m a

Prometeu és aquell personatge incòmode dels mites que no es conforma amb l’ordre establert. No és un heroi clàssic, ni tampoc un rebel ingenu: simplement veu un buit i decideix omplir-lo amb allò que els déus reservaven per a si mateixos. El seu regal, el foc, no simbolitza només calor o llum, sinó la capacitat d’avançar, de fer-se preguntes, de crear. I va ser precisament això el que li va costar el càstig etern. En el context de l’article, Prometeu funciona com a recordatori d’un patró que es repeteix: cada vegada que algú porta una idea nova, un instrument nou o una mirada nova, el món primer frunzeix el front abans d’entendre el valor de què té davant. prometeu

MIguel Peiró García de la reina

Enginyer del programari amb especialitat en assegurar la qualitat del producte

La història demostra que moltes vegades el nou no es rep amb entusiasme, sinó amb desconfiança. Cada vegada que algú proposa una idea distinta, o s'atreveix a mirar on els altres no miren, la reacció inicial sol ser posar fre, rebuig o fins i tot càstig. De la mateixa forma que compta la mitologia sobre Prometeu, altres figures històriques van patir el càstig del seu entorn per atrevir-se a qüestionar el que s'estableix, per oferir una mirada que exigia canviar hàbits i certeses. Galileo Galilei va ser una d'elles: un home que va posar en dubte la imatge del món que el seu temps donava per segura, i que va pagar un preu alt per obrir una finestra cap a una veritat que encara no estaven preparats per a acceptar.

En temps de Galileo, la majoria de persones creia que la Terra era el centre de tot. No era només una teoria científica: era una manera d'entendre el món i el lloc de cadascun en ell. Qüestionar-ho era quasi qüestionar-ho tot. Per això, quan Galileo va començar a observar el cel amb el telescopi, instrument revolucionari en la seua època que ell mateix va perfeccionar, els seus descobriments van ser un terratrémol. Va veure que la Lluna tenia muntanyes i valls, que el Sol tenia taques que canviaven amb el temps, que Venus presentava fases com la Lluna i que Júpiter tenia les seues pròpies llunes. Tot això apuntava en una direcció clara: el cosmos no era estàtic ni perfecte, i la Terra no ocupava el centre que se li havia atorgat durant segles.

La reacció no va ser celebrar-ho, sinó posar-ho sota sospita. No perquè les proves foren febles, sinó perquè acceptar eixes idees obligava a replantejar creences molt profundes. El nou, per molt cert que fora, resultava incòmode. L'Església temia que aquelles observacions restaren autoritat a la seua visió del cosmos. Molts ciutadans sentien que el món es “descol·locava”, que ja no era tan estable ni tan previsible com havien imaginat. La por va fer més soroll que els fets. Aquest rebuig no deixa de repetir-se en altres moments de la història. Quan apareix una idea que trenca esquemes, l'habitual és reaccionar amb prudència, fins i tot amb resistència. Aquest conflicte entre evidència i tradició el va viure Galileo en primera persona.

Alguna cosa que també s'aprén en conéixer la vida de Galileo és que el pensament té els seus propis temps. Descobrir alguna cosa pot ser ràpid: una observació, un càlcul, una intuïció ben fonamentada. Però que eixa idea cale en la societat és una altra història. L'acceptació necessita temps, debat, adaptació i, moltes vegades, un canvi generacional.

Galileo tenia una manera de pensar molt avançada per a la seua època. No es limitava a repetir el que deien els llibres antics: experimentava, comparava, dubtava, comprovava una vegada i una altra. Eixa manera de treballar va impulsar avanços enormes en astronomia, però també en física i en la manera d'entendre com funciona la naturalesa. Va formular lleis sobre el moviment, va desenvolupar mètodes de mesura, i va obrir la porta a una nova manera de fer ciència basada en l'observació rigorosa. No obstant això, la societat d'aquell llavors encara no estava preparada per a eixe salt. Les institucions, la cultura i la mentalitat del seu temps no avançaven a la mateixa velocitat que la seua curiositat. I, no obstant això, les seues idees no van desaparéixer. Es van quedar a la frontera, esperant el seu moment. Anys després, amb Newton i altres científics, les seues idees van quedar plenament reivindicades, arribant a ser considerat en l'actualitat com a “pare de la ciència moderna”.

Galileo va ser jutjat en 1633 per defensar l'heliocentrisme i va acabar obligat a retractar-se públicament. A partir de llavors va viure sota vigilància, sense poder ensenyar ni publicar lliurement. No obstant això, va mantindre la seua obra, va continuar pensant, i va deixar que el pas del temps fera el seu treball. Els seus llibres van circular, els seus mètodes es van estudiar i la seua veu, encara que apagada oficialment, va continuar ressonant on importava: en el pensament científic.

La història de Galileo Galilei continua sent rellevant perquè mostra alguna cosa que encara ens acompanya: la dificultat que tenim com a societat per a acceptar el que ens obliga a canviar. La seua vida demostra que les idees noves quasi mai entren per la porta gran; solen aparéixer acompanyades de dubtes, resistències o malentesos. I, no obstant això, són eixes idees incòmodes les que acaben movent el món.

Vivim en una època accelerada, on tot es comparteix a l'instant, on opinem amb rapidesa i on moltes vegades reaccionem abans d'escoltar. En aquest context, l'exemple de Galileo ens recorda la importància d'observar amb calma, de contrastar, de pensar abans de jutjar. La seua manera de mirar el cel no va anar només un avanç científic, sinó una actitud: la de no conformar-se amb el que sempre s'ha dit, la de buscar respostes pròpies fins i tot quan això implica caminar a contracorrent. Pensar diferent no hauria de ser una amenaça, sinó una oportunitat per a aprendre. I si volem construir un futur més obert i més intel·ligent, tal vegada hem de començar per una cosa tan simple com escoltar amb atenció abans de tancar la porta al que encara no entenem.

Penèlopenoésnomésladonaqueteixiai desteixia:és,encertamanera,laprimera “gestoradetemps”delahistòria.MentreUlisses unas’entreteniapelsmars,ellavaconvertirunteleren peròestratègiadesupervivència.Noteniapressa, trobatampocesresignava.Anavafent,comqui enunhàbitrepetitlamanerademantindre antic,elmónenordre.Iéscurióscomaquestgesttan avançardedia,retrocedirdenit,s’assemblaplanstantalquevivimhui:projectesquecomencen, queesretarden,rellotgesquenoperdonen. unEnelcontextdel’article,Penèlopejanoésnomés aquellespersonatged’Homer,sinóelsímboldetotes donesqueintentenconciliarbiologia, desfaçadesitjosiexigènciessocialssensequeeltelerse’ls alesmans.

Raquel Quintana Bertó

Facultativa Especialista en Ginecologia i Obstetrícia. Doctora en Medicina per la Universitat de València.

ALLAFACPM A M E N T S D

Conta l’Odissea que Penèlope va resistir durant vint anys als pretendents que volien ocupar el lloc del seu marit. La seua arma no fou l’espasa, sinó l’astúcia: cada dia teixia un sudari i cada nit el desfeia, allargant l’espera, jugant amb el temps. El teler fou el seu refugi i la seua estratègia.

Hui en dia, moltes dones continuem sent ella. No teixim un sudari, però ens enfrontem a un altre teler, més íntim: el de la nostra biologia i el del rellotge que marca la nostra fertilitat. L’ovari és una glàndula amb una activitat funcional limitada en el temps, que sol concloure al voltant dels 50 anys, quan la majoria de les dones arribem a la menopausa natural. Aquest procés es deu a l’esgotament dels fol·licles ovàrics, una estructura anatòmica i funcional que garanteix tant la seua funció hormonal com la genèsica. A l’interior de cada fol·licle es troba l’ovòcit, la cèl·lula germinal femenina immadura. Des de la pubertat, després de cada cicle, aquest ovòcit madura i es transforma en òvul: el gàmeta femení preparat per a ser fecundat. Aquesta dinàmica de consum fol·licular s’inicia abans del naixement de la dona i prossegueix al llarg de tota la vida reproductiva. En aquest sentit, ja posem en marxa el cronòmetre biològic des de la vida fetal, ja que la dotació d’ovòcits – l’anomenada reserva ovàrica – es conforma durant les primeres setmanes del desenvolupament embrionari.

La reserva ovàrica seria el nostre teler: comença a teixir sense descans des d’abans del nostre naixement, amb un fil que no es renova. De fet, va minvant en quantitat i qualitat amb el pas de les dècades, ja que els millors ovòcits són els primers a seleccionar-se i, amb el temps, els òvuls dels cicles successius tenen menor qualitat. Per això, a mesura que envellim, les dones tenim més dificultat per a gestar i presentem una incidència més elevada d’avortament espontani, especialment a partir dels 35 anys. Hui en dia disposem de dues eines fonamentals que ens permeten analitzar aquest teler i preveure quant de temps hipotètic ens queda fins a concloure el sudari: l’ecografia transvaginal i la determinació de l’hormona antimülleriana (AMH).

L’ecografia transvaginal ens mostra el recompte de fol·licles antrals o, dit d’una altra manera, el nombre de fol·licles per ovari observats durant els primers dies del cicle menstrual. És una prova d’imatge indolora i mínimament invasiva, que realitzem de manera rutinària a la consulta de ginecologia.

L’AMH és una hormona produïda en el fol·licle ovàric. Pot determinar-se mitjançant una anàlisi de sang en qualsevol moment del cicle menstrual i ens ofereix una visió més àmplia, ja que, quan la reserva ovàrica disminueix amb l’edat, també ho fan els nivells d’AMH. Per això, es relaciona directament amb la quantitat d’ovòcits que encara queden a l’ovari.

Cal esmentar que cap d’aquestes proves determina amb exactitud quan es tancarà el teler, però sí que permeten anticipar-nos i planificar el futur reproductiu.

La medicina reproductiva, a més, ens ofereix un recurs que Penèlope mai no hauria imaginat: el fet de poder deixar en pausa el sudari sense necessitat de desfer-lo o, seguint l’analogia, preservar la nostra fertilitat.

La preservació de la fertilitat, mitjançant la tècnica de vitrificació d’ovòcits, permet congelar els òvuls amb la qualitat que tenien en el moment de realitzar el procediment. En primer lloc, mitjançant una estimulació hormonal controlada, s’aconsegueix que diversos ovòcits maduren en un mateix cicle. Tot seguit, aquests òvuls s’extrauen per mitjà d’una punció transvaginal, realitzada al quiròfan i amb sedació. Finalment, els òvuls extrets es congelen a temperatures ultrabaixes amb una tècnica que evita el dany cel·lular.

Així doncs, els ovòcits congelats es conserven tal com estaven en aquell moment vital de la dona, com si poguérem detindre l’avanç del teler i guardar els fils de més qualitat, intactes, per a continuar teixint més avant sense necessitat de desfer tota la nostra obra.

Però, fins i tot amb el poder de congelar el temps, la vertadera odissea no és la nostra biologia, sinó el propi ritme de vida actual i les exigències – en moltes ocasions autoimposades – d’assolir la perfecció com a dones en la societat. El moment ideal per a ser mare sol ser un miratge: esperem a tindre estabilitat laboral, a poder conciliar sense renúncies, a assolir una certa seguretat econòmica i a trobar el moment vital idoni. I, sense adonar-nos-en, l’espera s’allarga massa.

A Espanya, la maternitat es retarda cada vegada més, i l’edat mitjana del primer fill ja s’aproxima als 40 anys per a moltes dones. Hi arribem tard, no perquè vulguem, sinó perquè el moment perfecte mai no arriba.

Mentrestant, se’ns exigeix treballar com si no tinguérem fills, criar com si no tinguérem feina, i mantindre’ns sempre perfectes i arreglades com si no tinguérem ni treball ni fills. Teixim i desteixim projectes en el nostre teler, intentant mantindre-ho tot en equilibri i sostindre, amb un fil fi, la somiada conciliació que quasi sempre acaba convertint-se en renúncia. La maternitat, lluny de ser un camí natural, esdevé la nostra pròpia odissea.

Potser el vertader llegat de Penèlope no fou la seua paciència, sinó la seua rebel·lia. Ella es va negar a acceptar allò que altres decidien per ella i va trobar una manera de guanyar temps. Hui, nosaltres també necessitem estratègies. La primera és el coneixement: entendre com funciona la nostra biologia i utilitzar a favor nostre les proves que tenim a l’abast. La segona és la ciència: tècniques com la vitrificació d’ovòcits ens permeten detindre el rellotge i guanyar llibertat. Però la tercera, i més urgent, és la societat: necessitem un canvi profund que deixe de situar la dona en la disjuntiva d’haver de triar entre ser mare, treballadora o lliure.

No es tracta de demanar més temps: es tracta de reivindicar que el temps ens pertany. Que puguem decidir quan i com teixir el nostre propi teler, sense por que altres el desfacen al seu caprici mentre dormim.

Aquest és el vertader poder de les Penèlopes de hui: no l’espera passiva, sinó la possibilitat d’escriure la història al nostre ritme, amb els nostres fils i amb els nostres propis temps.

Ulisses, rei d’Ítaca, és el viatger etern, l’heroi que va desafiar déus i mars per tornar a casa. La seua història

no és només la d’un retorn, sinó la d’una recerca interior, d’un camí ple d’obstacles que el transformen tant com l’allunyen. Astut, pacient i tenaç, Ulisses representa la intel·ligència davant la força, la resistència davant l’adversitat i la nostàlgia com a brúixola. En l’article, la seua figura pot llegir-se com la d’aquell que, com tantes dones en la festa, ha hagut de traçar la seua pròpia ruta entre tempestes i miratges fins a trobar, per fi, el seu lloc en la història.

MARÍA de los Llanos Ygarza Pérez

Professió tècnic superior en Higienista

Bucodental. Templaria i Alkamar de cor. ADN fester formant part de la festa de MMICC de naixement i pertanyent a la falla Centro des del 2008, Capitana mora 2025 i fallera major 2024. La festa es fa gran en equip i units.

ALLAFACPM A M E N T S

La festa de Moros i Cristians de Dénia no és només un espectacle de llum, música, color i tradició: és un espill de la societat que reflecteix els seus valors, els seus obstacles i els seus avanços. Entre aquests avanços, s’alça la història de la dona en aquesta festa, una història de lluita per la visibilitat, per la igualtat, per tindre un lloc legítim en una tradició que les havia deixades fora durant anys.

Aquesta festa va donar els seus inicis en els anys huitanta, on es van crear diverses filaes mores i cristianes. Al principi, la participació estava només reservada per als hòmens, la dona era present però com a espectadora o acompanyant, no podien formar part oficialment de la festa. Va ser en 1996, quan en una primera assemblea es va sotmetre a votació el fet d’incorporar a les dones en la festa, en una primera convocatòria va eixir negatiu, i amb la dimissió de tota la junta que havia sol·licitat tal incorporació, es va crear una gestora, que finalment va tindre el suport de molts i es va accedir, sempre que les filaes no foren mixtes, és a dir, dones i hòmens per separat. És per això que es va crear la primera filà de dones.

Queda clar que la incorporació de la dona va ser una lluita d’unes quantes que van fer força, els pares, germans, marits o amics de les quals formaven part de la festa, i van ser recolzades per ells, per a poder introduir-se en aquesta festa que tant agrada. Una fita clara la marca l’any 1997, quan la primera filà exclusivament de dones es constitueix: la Filà Almogàvers en el bàndol cristià. Elles van ser les pioneres, les primeres dones que oficialment formen part de la festa. Dos anys més tard, en 1999, sorgeix la Filà Alkamar, la segona filà de dones, però ja en el bàndol moro. Dos filaes amb història pròpia, amb veu pròpia, presència, responsabilitat estètica i identitat col·lectiva. Hui en dia la festa de Moros i Cristians de Dénia té díhuit filaes, sis de les quals són de dones, dos cristianes i quatre mores.

La dona es va integrar amb fermesa i elegància en la festa amb la incorporació de la primera presidenta de la FEMMIC, pertanyent a la Filà Alkamar. En 2005, va ser triada amb un suport del 82%, marcant una fita en una època en la qual encara es qüestionava la presència femenina. La segona presidenta, també d’Alkamar i triada en 2008, ocupa actualment el càrrec, consolidant amb la seua labor el paper de la dona dins de la festa i demostrant que el seu lideratge, compromís i passió són essencials per al creixement i la continuïtat de les nostres tradicions festeres. En total tres dones han aconseguit ser presidentes de la FEMMIC.

És a partir d’ací on m’enllace jo, amb una història, com a dona que soc i portant 33 anys en la festa. He crescut envoltada de l’esperit i l’emoció de la festa de Moros i Cristians, sempre en la filà del meu pare. Des de molt xicoteta, cada 14 d’agost eixia amb ells, vestida amb il·lusió i orgull, compartint riures, nervis i moments que mai oblidaré. Encara que les filaes no poden ser mixtes, mai van posar inconvenient per ser-ho, i això em va permetre viure la festa des de dins, sentir-la de veritat. Amb el pas dels anys, vaig aprendre el valor de la tradició, de l’esforç i de la companyonia que es respira en cada desfilada, en cada trobada. En la filà vaig fer moltes amistats que encara conserve, tant amb xics com amb xiques, i junts hem crescut compartint la mateixa passió. Ara que he

aconseguit la majoria d’edat, mire arrere amb gratitud i orgull. Em sent templera de cor, i ho seré sempre, perquè aquesta essència forma part de qui soc.

A mesura que vaig anar creixent, la meua passió per la festa de Moros i Cristians va anar prenent nous camins. En fer- me major, les diferències entre les filaes masculines i femenines van començar a notar-se, i vaig comprendre que ja no podia continuar en Templaris, la filà on m’havia criat. En 2009 vaig fer el pas a formar part d’Alkamar, on ja estaven la meua mare i la meua germana. Entrar allí va ser senzill, perquè ja coneixia a moltes de les seues components; havíem compartit infància, festes i records. En Alkamar vaig consolidar amistats que hui són família.

Formar part d’una filà que es transmet de mares a filles és una cosa molt bonica i especial. Significa mantindre viva una tradició que travessa generacions, que es cuida i s’enforteix amb el temps. A més, som una filà amb història: hem viscut quatre capitanies, entre elles la de la meua mare en 2008 i la meua en 2025, moments que van marcar les nostres vides. A més, està ben vist en la festa, que l’acompanyant de la capitana, en aquest cas el meu, fora una figura masculina, com va fer la meua mare, però jo vaig voler que tots els càrrecs de la Filà Alkamar durant la capitania, foren dones i a més integrants de la filà, la banderera, l’ambaixadora i primer tro, totes elles persones que viuen la festa i que a més conec de tota la vida i hem crescut juntes en la filà i la festa.

Créixer dins d’una filà femenina també m’ha permés veure com les dones hem guanyat presència i força dins de la festa. El nostre paper ja no és secundari: som part activa, creadora i fonamental. Cada desfilada, cada preparació, cada somriure compartit demostra

que la dona té un lloc propi i merescut en aquesta celebració. En Alkamar he aprés que la unió i la passió femenina no sols engrandeixen la festa, sinó que l’omplin d’ànima, d’història i de futur.

Encara que el nostre grup no sempre coincideix en tot, existeix una connexió especial que ens uneix quan arriba el moment de preparar la festa. Podem discrepar en idees o decisions, però a l’hora d’organitzar-nos, maquillarnos o vestir-nos juntes per a la desfilada, sorgeix una complicitat natural, una harmonia que només nosaltres comprenem. Compartir aquests instants entre dones crea confiança i proximitat; alguna cosa que, per pudor o respecte, seria distint amb hòmens. Vestirte, riure i preparar-te envoltada de companyes aporta una comoditat i una energia úniques que enforteixen l’esperit de la festa.

emoció i la seua història. Gràcies a ells vaig aprendre que aquesta festa no sols es gaudeix, sinó que es comparteix i s'engrandeix quan cada un aporta la seua part. Ells van fer que em sentira a gust, orgullosa de formar part d’una cosa tan gran, on tots, junts o per separat, la fem més forta.

Després de quasi vint-i-set anys de trajectòria, hem superat nombrosos obstacles: baixes, canvis de local, l’elecció de vestits o fins i tot d’un escut que ens representara amb dignitat. No obstant això, després de vint-iset Primer Tro, quatre capitanies, quatre banderers, quatre ambaixadors i dos presidentes de FEMMIC, continuem fermes, creixent i mantenint viva la nostra presència en la festa.

La meua passió per la festa de Moros i Cristians va nàixer gràcies al meu pare i, més tard, a la meua mare. Els dos em van ensenyar a viure-la des de dins, a sentir la seua

Malgrat els avanços reeixits, encara queda, en un futur, algun desafiament per superar en la festa de Moros i Cristians de Dénia. Un exemple és el de fomentar la participació de les noves generacions, per a garantir la continuïtat de la tradició en la resta de filaes. Un altre repte important és mantindre l’equilibri entre el respecte a la història i l’obertura a la innovació. Finalment, promoure una convivència més inclusiva i sostenible assegurarà que la festa continue creixent amb força i autenticitat.

demèteri persèfone

Demèter i Persèfone protagonitzen un dels mites més humans de la mitologia grega: el del vincle entre mare i filla i el preu que paga el món quan aquest vincle es trenca. Segons la llegenda, Persèfone fou raptada per Hades i obligada a viure amb ell al món subterrani; en la seua desesperació, Demèter, deessa de la terra fèrtil, va deixar d’alimentar camps i collites fins que Zeus intervingué. El pacte establí que Persèfone passaria part de l’any amb son pare del món inferior i part amb sa mare, i així naixeren les estacions. En l’article, aquest acord mític esdevé mirall del nostre present: un equilibri natural trencat, un planeta que s’esllangueix com Demèterendol,iunaPersèfonequeemmalalteix mentre esperem, massa lents, a reparar allò que hem oblidat.

u n PACTE OBLIDAT

lEpuer d

Carlos Ballester Moreno

Enginyer Tècnic Agrícola especialitzat en producció vegetal i aigües de reg a l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA-ASAJA).

F A L ALACAPMMSTNE AINÉD

Vivim temps regirats… si visquérem a l’antiga Grècia, la civilització tindria clar que alguna cosa succeeix amb el pacte entre Zeus i Hades, en constant desequilibri i amb una relació tibant entre Hades i Demèter, provocant un sofriment a la pobra Persèfone pel conflicte entre els dos i que l’està portant a una greu malaltia.

El nostre planeta plora a crits desesperats, implorant solucions a un món antropitzat i manejat amb egoisme pels humans. Una vida portada al límit, com si caminàrem embriacs pel tall d’una espasa espartana a la vora de l’abisme i de la mort, únicament pel benestar i la comoditat de l’ésser humà.

No fa falta anar-se’n a la desforestada selva amazònica, al desglaç dels pols i les glaceres de cadenes muntanyenques com els Alps o l’Himàlaia, a la mar de plàstic del Pacífic o a la mort massiva de la gran barrera de coral. En el nostre territori també hi ha conseqüències menys conegudes i moltes d’aquestes comencen a ser irreversibles.

En el territori mediterrani les expectatives són dramàtiques i catastròfiques, fregant-se l’inhabitable. La tendència diuen les persones expertes que és clara, un increment de les temperatures superior a la resta de territoris a causa de la capacitat de la mar Mediterrània d’acumular calor en les seues aigües, batent tots els rècords a l’estiu i a l’hivern, i l’augment del nivell de la mar que farà desaparéixer ciutats senceres, qui no s’ha adonat del cel gris d’estiu? Un núvol fi constant que impossibilita veure el blau nítid del cel i que condueix al que ningú parla, perquè l’efecte d’hivernacle provocat pel vapor d’aigua és 2 o 3 vegades superior al provocat pel CO2

Els Nostres majors ja ho comenten, ja no sap plou, i plou de manera torrencial i extrema o plou menys que mai. I sí, sempre han existit les

famoses gotes fredes i les sequeres, però el que no és habitual és que en els dos casos se superen els registres històrics constantment. Sense anar més lluny, només cal veure les inundacions de la província de València del 2024 i les inundacions de la Vega Baixa del 2019 o la sequera viscuda l’any 2023, que és històrica per viure una cosa mai vista i excepcional, veure brollar les parres de la Marina Alta a mitjan maig (això succeeix a l’inici de la primavera i no al final).

A tot això, cal sumar-li estius amb calor extrema, que comencen abans i finalitzen més tard, amb episodis de temperatures pròximes als 4045 °C a la tardor i primavera i major duració de les onades de calor. Això suposa l’avançament i endarreriment de la temporada d’incendis i major virulència d’aquests. En els últim anys, estem vivint incendis de rècord… en el 2025, 40.000 ha en Ungla de Quintana i 38.000 ha A Rúa, els dos pitjors incendis de la història d’Espanya, i en la Comunitat Valenciana, l’incendi de Begís i de la Vall d’Ebo, 20.000 ha i 12.150 ha, respectivament l’any 2022, sent el quart i el cinqué pitjor incendi. Els agents forestals i altres experts en la matèria ho adverteixen, aquests incendis sobrepassen les capacitats que tenim per fer-los front i adquireixen un clima propi capaç d’evaporar l’aigua d’hidroavions o expandir amb els seus vents l’incendi a quilòmetres del focus.

I amb tot això, queda clar que Demèter està pendent de Persèfone i s’ha oblidat dels nostres agricultors. Cultius com la cirera de la muntanya d’Alacant o la nostra poma endèmica varietat Perellona, que necessiten el fred per a fer fruits, deixen de ser fèrtils i, quan comença a formar-se el fruit, l’arbre el deixa caure en detectar que no porta una llavor fèrtil per la falta de fred. També succeeix amb altres cultius, com els ceps,

els ametlers i les oliveres, que trauen les seues noves fulles i floreixen en mesos que 40 anys arrere era impensable, això té com a conseqüència estampes fora de lloc com els ametlers en flor a Nadal i amb el problema de tindre per davant tot l’hivern i la possibilitat de patir gelades. A l’altre extrem, dolls de calor, temperatures extremes i forts vents secs de ponent en mesos excepcionals com a octubre i maig, que provoquen l’assecament de totes les fulles dels arbres i la pèrdua de la collita. Cultius com el nostre tradicional i estimat arròs, que en una terra arrossera com és la valenciana, està deixant de produir l’estimat gra tan important per a la nostra gastronomia. I, finalment, el miratge tropical, el cultiu d’espècies

tropicals com l’alvocat i el mango, amb similars necessitats hídriques que els cítrics i que abans no es podien cultivar per no resistir el fred desaparegut del nostre entorn, però amb un inconvenient, és simple, si no plou i fa calor, els arbres volen més aigua i el recurs és limitat.

Els agricultors mantenim el medi natural, molts cultius estan al costat de muntanyes i boscos i s’ha demostrat que aquells camps que es cultiven fan de tallafocs; i els ramaders, criminalitzats moltes voltes per la seua activitat, alimenten els seus animals amb les pastures i matolls de les nostres muntanyes, demostrant dia a dia que els nostres avantpassats no estaven gens equivocats i que és la millor gestió possible per a les nostres muntanyes.

L’equilibri del tracte entre Zeus i Hades es trenca, allò que antany simbolitzava el retorn de Persèfone es dilueix i amb ell es compromet la nostra pròpia existència. No es tracta només d’un mite, sinó d’una realitat científica que exigeix actuar JA, abans que Demèter deixe d’esperar el retorn de la seua filla i la fertilitat de la terra i els éssers vius ens convertim en un record.

narcís

En la tradició grega, Narcís no és noméselxicques’enamoradelseu reflex:ésl’exemplemésanticd’una confusióentredesigiidentitat.Diuen que, en inclinar-se sobre l’aigua per beure, va veure una figura tan captivadora que va oblidar el món sencer. No sabia que era ell; tampocvoliasaber-ho.Simplement, es va quedar allí, enganxat a una presènciaquenomésexistiamentre ell la mirava. En el relat de l’article, aquestamateixamenadefascinació silenciosaesrepeteixdavantunespill tapat durant anys. No és l’aigua d’un brollador, però sí un reflex que atrapa, que promet una versió milloradad’unmateixique,comen elmite,potacabardevorantmésdel quedona.

r i a d ’ a m o r

hsiòt

Adrián Oliver Garcia de la Reina

Filòleg i escriptor

Il·lustradora: Blanca Ballester Moreno.

Aquell matí va eixir a comprar el pa massa prompte. La nit infausta de pluges i vent li havia amargat el son i sentia que no havia acabat de dormir del tot en cap moment. Les parpelles li pesaven en gran manera i havia de fer un xicotet esforç per a obrir els ulls del tot. El nerviosisme de la vigília la va obligar a vestir-se i, amb una agilitat quasi felina, va baixar les escales en silenci per a no despertar la seua mare, que encara dormia en un quartet que havien adaptat quan ella va caure malalta, perquè el metge els havia assegurat que només amb una finestra mirant al sud ella es recuperaria a poc a poc.

Quan va eixir al carrer, el poble estava buit i en silenci. El fanaler encara no havia apagat alguns fanals, perquè encara la llum del sol no havia envaït per complet el poble. Va caminar carrer avall fins a la plaça, deixant a un costat la gran casa roja en la qual semblava que dos ulls grisos treien el cap per les seues finestres, va escoltar el gemec d’un borratxo en la distància i va soltar una expressió de fàstic. Quan va arribar al forn, encara el fum del forn es dispersava en diàspora pel cel negrós i l’olor de pa acabat de coure va envair els seus sentits. Es va asseure en una pedra que semblava que algú havia posat allí per aquell motiu fins que, amb el primer raig de sol calfant les seues sabates marrons, la porta es va obrir de manera maldestra.

Va fer dos passes tímides i va tocar a la porta oberta suaument, com si anara a pertorbar el silenci del matí. Una veu de dona que no esperava va dir “passe” quasi en murmuris i ella, amb una mà recolzada sobre la fusta vella de la porta, va fer unes passes en el pis empedrat. Mai podria haver assegurat què va commoure abans els seus sentits, si l’olor de pa acabat de fer o la dona que l’esperava després del taulell. Més tard va saber que era la filla del forner, que havia tornat després de completar els seus estudis a la ciutat. Va observar els llargs tirabuixons que, potser per rebel·lia, deixava solts. Tenia una xicoteta piga davall del llavi i, quan es va acatxar per a agafar la fogassa que li va demanar, va poder contemplar la longitud de les seues cames.

La tornada a casa va ser ràpida, abans que isquera el sol per complet ja havia preparat el desdejuni, havia agranat el pis al voltant d’on s’asseuria la seua mare i, finalment, va obrir les finestres perquè la brisa fresca del matí donara un respir a la casa. Mentres esperava que la seua mare es despertara i requerira la seua atenció, va entrar en una habitació contigua a la seua, en la guardaven les andròmines que el seu pare, un viatger empedreït, havia acumulat de tants llocs llunyans. De tant en tant li agradava rondar per allí: Observava alguna figureta, fotografies antigues i cartes. Va reparar en una cosa gran que es recolzava en la paret al fons de l’habitació. Hi havia un llençol blanc tapant el que va suposar, i va descobrir finalment, que era un gran espill emmarcat que, com va recordar després, havia sigut retirat una matinada accidentada en la qual es va despenjar d’una paret causant un gran baluern i despertant a tot el poble, fent que molts veïns acudiren a la casa preocupats perquè havien cregut sentir un tir. Quan va retirar el llençol, el seu reflex a mitja llum es va dibuixar enfront d’ella. Va observar el seus cabells llisos. Va intentar donar-los volum amb les mans, però només va aconseguir despentinar-los amb poc gust. Va seguir el recorregut fosc de les ulleres que quasi li arribaven als llavis i va soltar una llàgrima que va anar a caure entre els seus peus. Va fer la volta amb desdeny i, just quan es disposava

a pujar, la tos matutina de la seua mare va afanyar les seues passes.

Va veure a la filla del forner dos o tres vegades més fins que esta es va cansar de l’avorriment del poble i va ordir alguna excusa per a tornar-se a la ciutat. Per a aquell moment, la visita a l’espill ja s’havia fet un hàbit. Obria les persianes perquè, en eixe xicotet instant abans que es despertara la seua mare, es colara tota la llum possible. Una nit va encendre un xicotet foc en la xemeneia i, amb unes tenalles, va anar arrissant-se els cabells quasi floc a floc. Va tallar la falda del camisó i, just abans que isquera el sol i amb un xicotet ciri titil·lant al costat d’ella, va maquillar les seues ulleres, deixant la cara blanca i llisa.

Quan va arribar a l’espill aquell matí i va veure el seu reflex davant d’ella, de sobte semblava que

començava el dia abans. Va observar el recorregut fluid dels tirabuixons caient sobre els seus muscles nus. S’havia baixat un tirant del camisó amb coqueteria i els seus ulls radiaven bellesa entre la penombra. Va mirar les seues cames, no tan llargues com la xica del forn, però llises i blanques. Va somriure, tal com havia fet ella, i les seues dents blanques van fer el seu efecte, la van sumir en un estat d’admiració en el qual no podia apartar la mirada. Va tocar amb la seua mà el cristall, acariciant les gemmes dels seus dits, entretancant els ulls amb suavitat. Ni tan sols la tos de la seua mare, el seu nom sonant des de l’altre extrem de la casa, el sol que ja començava a penetrar de ple en l’habitació, ni tan sols el bullici del migdia la van despertar de la seua admiració. La nit va arribar i la foscor es veia pertorbada pel ciri que encara seguia allí. Va besar el seu reflex de moltes maneres, primer amb tocs curts i tímids i després ajuntant els llavis i la llengua en una dansa nova per a ella. Es va despullar i

va contemplar el seu reflex, va acariciar el seu cos mentres acariciava el reflex, com en un ritual secret.

Mai va saber precisar quant de temps va estar així. Però sempre va dir que el que la va despertar no va ser el colp sec que va vindre des de l’altre costat de la casa, ni l’absència de tos, ni tan sols el ciri apagat que ja no feia falta perquè va aprendre a veure en la foscor. El que la va despertar del somni van ser el cabells, que començava a allisar-se, el maquillatge ja quasi inexistent dels frecs contra el cristall i les ulleres interminables que, esta vegada sí, es posaven sobre els seus llavis irritats.

ADONIS

D’Adonis sempre s’ha dit que era la bellesa feta persona, però el mite conta una cosa més interessant que un rostre perfecte: parla d’algú que renaix una vegada i una altra. Fill de l’amor i del destí, estimat tant per Afrodita com per Persèfone, Adonis representava allò que mai s’apaga del tot: l’impuls vital que torna cada any amb més força. No és estrany que la seua figura recorde, d’alguna manera, el que l’article descriu: una comissió que es renova, que reneix, que continua viva perquè l’estima que la sosté és més forta que qualsevol temporada. Adonis no és només bellesa; és persistència, creixement i continuïtat, exactament allò que Campaments fa anys que demostra.

s s i ó v a l e n t

Beatriz Berruti Molinillo

Fallera des de ben menuda, unida a aquesta comissió des de les seues arrels fins ara, essent aquesta una unió més a la seua família i a la família que un escull.

ALLAF ACAPMMSTNEÉDAIN

Sempre s'ha dit que Campaments és una falla menuda però de gran cor, i no s'enganyen.

Fa uns anys que ha deixat de ser menuda per convertir-se en una Falla de persones amb un cor faller tan gran com si es tractara d'un monument.

Falleres i fallers amb idees renovades, amb esperit de superar-se cada any, que amb l'arribada de les Falles es creix amb noves idees que ixen d'uns caps amb mil noves maneres d'innovar, i uns cors que bateguen amb més força quan arriba el mes de març.

Naixen idees màgiques de carrosses que en convertir-se en realitat deixen enamorats als éssers humans. Des de fa molts anys unes mans màgiques donen vida a autèntiques vertaderes obres d’art que amb el pas dels anys en compte de minvar han passat de generació en generació i han donat pas a ments noves, per fer d’una “fusta” una meravellosa realitat.

Els escenaris i idees que en cada presentació deixen bocabadats a infants i adults, i l'ornamentació del monument és cada any una nova meravella, on la inclusió, la cultura i la defensa de la nostra llengua és cada vegada més important.

Campaments no deixa mai de renàixer, no mor mai, sinó que cada vegada, cada exercici faller, s'alça amb més ganes, amb més força, i tot això és gràcies i donat per l'estima que ens uneix a aquesta comissió.

Cal afegir que aquesta comissió ha anat creixent sobretot perquè un grup de gent entregada que ha anat fomentant l’amor en les seues llars, fent que l’amor per la festa i la Falla passe de generació en generació, on famílies senceres disposades a tot per la nostra falla han creat un vincle gegant que ha fet que fins als xiquets (on jo m’incloc), hem fet que els nostres fills formen part i visquen aquest amor tant o més que nosaltres. Una deessa grega allà pel 2020 està a punt de portar un nou membre a aquesta comissió que estima com si fos seua, donant nom a aquest escrit que tant m’agrada, donant força als infants i al futur assegurat de Campaments.

Orgull de ser fallera de Campaments i que una xicoteta part de mi també forme part d'aquesta. Sentir que estàs on has d'estar.

Des dels meus ulls aquesta comissió té una bellesa efímera, té força i té cor.

Ícar sempre ha sigut el protagonista d’una d’aquelles històries que tothom coneix, però que cadascú interpreta a la seua manera. No cal imaginar-lo com un heroi tràgic; pensem-lo com un jove massa entusiasmat per la idea de provar què passa quan sents que pots més del que pots realment. Un xic que, abans d’entendre els límits del món, va provar d’esquivar-los. El sol, la cera, l’altura… tot això és decorat: el que de veritat ressona és la sensació de voler pujar massa prompte i massa a soles. I és just ací on l’article trau el seu fil: a Dénia no es tracta de volar individualment ni de veure qui arriba més amunt, sinó de descobrir què pot passar quan l’impuls és

mp à s d e l v o l col · lectiu

compartit i les ales les construïm entre totes i tots.

Valentín Alcalá MartÍnez

Dissenyador de producte i disseny gràfic per la EASD de València. Actualment, treballe com a dissenyador gràfic i coordinació de la identitat de marca al Departament de Disseny i Marketing.

Diuen els mites antics que Ícar, seduït per l’eufòria d’unes ales fetes de cera i il·lusió, va oblidar els consells del seu pare i va voler acariciar el sol abans que les seues forces estigueren preparades. La història d’Ícar, tan repetida al llarg dels segles, ens recorda moltes vegades els perills de voler créixer a soles, de voler arribar massa ràpid sense escoltar, sense mirar al voltant, sense caminar —o volar— en companyia.

Però a Dénia, als nostres barris, hem decidit contar un altre final per a aquesta llegenda. Ací no volem que ningú s’alce a solitari, ni que cap jove, cap persona major o cap família quede fora d’un futur més actiu, més saludable i més viu. Perquè en la nostra ciutat, quan parlem d’alçar el vol, no parlem de l’aventura d’un individu, sinó de l’alé combinat de tota una ciutat.

Així naix i creix Esports als Barris, un projecte que des de la Regidoria d’Esports que tinc el plaer de dirigir, ha vist la llum i que porta l’activitat física allà on realment passa la vida: a peu de carrer, a l’ombra dels arbres, entre rialles de xiquets i converses de veïnes, en eixos espais que fan de cada barri un univers propi. No és un programa pensat per a omplir instal·lacions, sinó per a omplir places; no està fet per a crear distàncies, sinó per a reduir-les; no vol que ningú siga Ícar solitari, sinó part d’un vol compartit, generós i segur.

Quan una ciutat acosta l’esport al seu poble, el que realment fa és sembrar salut, companyia i autoestima. Perquè l’esport, al final, és molt més que moviment: és la trobada entre persones que potser no es coneixien, és el descobriment d’un espai públic que recuperem com a propi, és la certesa que, quan fem les coses juntes, no hi ha mur massa alt ni meta massa llunyana.

I parlant de ciutat, no puc evitar mirar cap al barri de Campaments amb una estima especial. Pocs col·lectius representen tan bé l’essència de la cultura popular com ho fa la Falla Campaments. Sou d’eixes comissions que no només planten un monument: planteu arrels. Arrels de treball incansable, de constància, de dedicació cultural, de compromís amb un barri que sap molt bé què significa caminar a una. I això és de reconéixer.

Any rere any doneu vida, llum i identitat al vostre entorn, i aconseguiu que cada moment es convertisquen en un exemple de com l’esforç comunitari pot transformar un espai, una festa i una ciutat sencera. Campaments és, per a mi i per a molta gent, símbol de perseverança i de la manera més bonica d’entendre les falles: com un acte d’amor pel barri, com un projecte col·lectiu que creix perquè la gent el fa créixer.

Esports als Barris és, en essència, una manera de repensar la ciutat. Fins ara, l’activitat física municipal solia concentrar-se en grans instal·lacions o en programes estacionals, sovint limitats als mesos de més turisme. Però Dénia en mereixia més, i sobretot, mereixia arribar més lluny. Per això, per primera vegada, hem apostat per un projecte que porta l’esport allà on és la vida quotidiana: a cada barri, a cada plaça, a cada racó on la gent conviu, passeja, creix i fa ciutat. No és només oferir classes o activitats: és reconéixer els barris com a indrets plens de possibilitats, on qualsevol persona, sense importar l’edat, la forma física o la situació, pot trobar un espai per a cuidar-se i relacionar-se.

Els beneficis són evidents i profunds. Quan un barri vibra amb activitat, tot el barri respira millor. L’esport genera salut, però també confiança, companyia i seguretat. Molta gent que no s’atrevia a fer activitat física en entorns més formals s’ha descobert movent-se al costat de casa, envoltada de veïnes i veïns, amb un ambient pròxim i acollidor. I això no només crea hàbits saludables, sinó que

regenera el teixit social, reforça els vincles, recupera l’espai públic com a espai de vida i converteix l’esport en un motiu per a trobar-se, parlar i cuidar-se mútuament.

A més, portar activitats intergeneracionals als carrers trenca barreres entre edats i realitats, i dibuixa una ciutat més cohesionada i més humana.

I potser el més transformador és que Esports als Barris no és un programa d’estiu ni una campanya puntual: és una aposta decidida per mantindre l’activitat durant tot l’any, faça fred o calor, perquè la salut i l’esport no tenen temporada. Açò suposa un pas endavant que marca un abans i un després en la manera d’entendre l’esport municipal. Dénia ja no es concentra només en oferir opcions a qui pot desplaçar-se, sinó que fa l’esforç —i l’encert— d’arribar a totes les zones, especialment a aquelles que durant dècades havien quedat al marge de les grans iniciatives. És el nostre compromís perquè tots els barris tinguen vida pròpia, perquè cap persona

quede enrere i perquè la ciutat cresca des de tots els seus punts cardinals, amb un batec actiu, alegre i compartit.

Per això, quan pense en Esports als Barris, no puc evitar veure un paral·lelisme clar amb la vostra manera de fer: la mateixa mirada ampla, la mateixa voluntat de portar la cultura —o l’esport— a les persones, la mateixa sensibilitat per entendre que, si un barri creix, ho fa sempre des de baix, des de la gent que l’habita.

Vosaltres, com a comissió estimada i veïna, sou un exemple constant del que significa treballar pel bé comú, per la convivència i per la identitat compartida. I és un honor immens que vulgueu que aquest projecte tinga un espai en el vostre llibret, que és molt més que un recull de textos: és memòria viva, és crònica de la ciutat, és una mirada al futur feta des de la tradició.

Perquè quan una falla escriu, la ciutat sencera escolta.

Que continue, doncs, aquest vol col·lectiu que ens uneix. Un vol tranquil, però decidit, segur però valent, com el d’aquells pobles que saben que el seu major tresor és la gent que els dona vida. A Dénia, quan un barri s’alça, tots ens alcem. Quan un projecte creix, tots empentem. I quan una falla —com la vostra— encén la flama, el batec de tota la ciutat s’accelera.

Antígona és un personatge incòmode. Noperquècrideos’enfronte,sinóperquèfalapregunta que ningú vol escoltar: “Això quefem…ésjust?”EnlatragèdiadeSòfocles,no comespresentacomunaheroïnatemerària,sinó abansalgúquedecideixobeirlaconsciència quelanorma.Davantd’unaciutatque seguiaelcostumperinèrcia,ellavaposarla humanitatalcentreivapagarelpreu.Potser peraixòlaseuafiguraencaixatanbéamb queelqueplantejal’article:Antígonaéslaveu s’alçaquanunatradiciódeixaalgúfora, quanel“sempres’hafetaixí”pesamésqueles persones.Éslamiradaqueensrecordaque d’obrirqualsevolfestanomésésdignaquanéscapaç espais,trencarsilencisiincloureaquisemprehaestatalavora.

tnAanogí a

Cristina Moll Vargas

Mestra Educació Infantil i Pedagogia Terapèutica.

ACPM A M

Rebuig. Si em pregunten una paraula per descriure l’actitud de l’antiguitat i de l’edat mitjana cap a les persones amb necessitats diverses, triaria aquesta. Com que l’Església condemnava l’infanticidi en defensa de la vida, moltes famílies optaven per abandonar els infants amb discapacitats. Aquella exclusió va donar lloc als primers asils i institucions de beneficència, però no va ser fins molts anys després, al segle XIX, quan es va començar a parlar d’educació i d’oportunitats per a aquestes persones.

Durant segles, la societat ha seguit el camí del costum, el que “sempre s’ha fet”, sense qüestionar-ho. Com en l’antiga Grècia, on la llei i la tradició dominava per damunt de la humanitat. Però… què passaria si Antígona estiguera actualment a la nostra festa?

Seguiria el costum o estaria disposat a desafiar-lo?

Necessitem una Antígona a les Falles. Alguna persona capaç de mirar més enllà de les tradicions i de preguntar-se a qui deixem fora quan celebrem. És cert que no és fàcil, que no totes les decisions beneficiaran a tots i totes, i que cal formació, sensibilitat i diàleg per entendre què necessita cada col·lectiu. Però, precisament per això, hem d’estar oberts a escoltar, a aprendre i a canviar.

La nostra festa es fonamenta en el foc, la llum, la pólvora… i, per tant, en el soroll, els centellejos i la multitud. A poc a poc, hem anat adaptant-la per conviure amb la societat, amb la majoria. Però ara ens cal fer un pas més endavant: per què no aprendre a conviure també amb la minoria?

Si mirem enrere, podem comprovar com hem anat avançant, com han canviat certs costums i tradicions. Sabem que no és suficient, encara que cada pas endavant, per menut que siga, és un èxit. Malgrat això, no hem d’aturar-nos, hem de continuar treballant per fer de les Falles una festa realment inclusiva.

Les tradicions poden ser belles, però també poden convertir-se en murs invisibles. Obrir-les a la inclusió no les trenca: les renova. La festa ha de ser un espai de trobada, no de separació; d’alegria compartida, no de barreres imposades. No és el mateix “no vull” que “no puc”. Els fallers i les falleres obrim les portes de la nostra festa, i allò que més ens agrada és la visita de tothom. Entenem i respectem que hi haja persones a qui no els atraga aquest tipus de celebració. Però… què passa amb aquells i aquelles que sí volen gaudir de l’espectacle de les carrosses i comparses que desfilen pels carrers, de les obres d’art que són les Falles plantades a cada districte, de les presentacions i desfilades on lluïm teixits i joies tan nostres?

Només necessiten poder fer-ho amb una distància segura de la multitud, amb la garantia que cap soroll excessiu trencarà la seua estabilitat, amb la tranquil·litat de saber que una estoneta d’alegria no es convertirà en dies d’angoixa. Són moltes les realitats que cal atendre, però totes poden resumir-se en una paraula: respecte.

Per això, com he dit, és essencial que la nostra festa escolte, entenga i incloga, en lloc d’apartar com a resposta. Ja no podem justificar el costum, hem de reivindicar la inclusió.

Potser és hora d’alçar la veu, com va fer Antígona, i dir el que cal canviar perquè ningú quede fora. Perquè si mai no ho intentem, mai no ho aconseguirem.

I la festa, com la vida, només és festa de veritat quan hi cabem tots i totes.

Diuen que la Musa camina silenciosa entre els creadors, oferint només a qui sap escoltar un fil d’idea, una imatge o un batec de memòria. No se la pot forçar ni retenir: arriba quan vol, i quan ho fa, transforma el que s’ha viscut en alguna cosa que perdura. Un soroll blau naix precisament d’eixa visita: la inspiració que toca una ferida antiga i la converteix en relat. Pablo García ha sabut seguir el seu murmuri, deixant que la Musa il·lumine el record i el convertisca en cinema, en un homenatge íntim que dona forma, sentit i llum a allò que abans només era silenci. musa

ceo r d a l a p a n t a l l a EntrevistaaPabloGarcíaielseu curtmetratge

“Unsorollblau”

– Per a qui no haja sentit parlar de tu encara, com et presentaries i qui és Pablo?

ALLAFACPM A M E N T S

Soc Pablo García, soc fotògraf amb un estil bastant natural i m'agrada jugar a transmetre totes les meues emocions en les meues fotografies. Soc una persona inquieta i constant, que quan tinc una estona em dedique a treballar i lluitar per la meua carrera i els meus projectes. Vaig començar fa catorze anys, fent publicacions en les xarxes socials del moment i a poc a poc he anat construint i creixent fins a arribar a qui soc hui, dedicant-me a projectes com el que vinc a parlar hui.

– Què et va portar a triar la imatge com a manera de contar històries?

La meua professió et dona l'oportunitat de contar històries i això em permet fluir i deixar-me portar en les oportunitats que sorgeixen. He de dir que el meu horari no és fix i que moltes vegades treballe a les deu de la nit o a les tres de la matinada perquè l'oportunitat sorgeix així. Al final, la imatge em permet expressar el que tinc i el que sent i moltes vegades abans de fer qualsevol treball el dibuixe o l'escric, alguna cosa que m'ajuda després a expressar-me com ha succeït en el curtmetratge. D'altra banda, vivim en un món digitalitzat que, amb les xarxes socials, treballs com el meu, són de consum ràpid i has d'estar al dia i seguir eixe ritme.

– Parlem ara del projecte “Un soroll blau” De què tracta, en quin moment vas sentir que aquesta història havia d’eixir de tu i què et va moure a portar-ho a un rodatge?

Un soroll blau és un curtmetratge de ficció de gènere dramàtic ambientat a Dénia, on Christian i Pablo, el meu germà i jo de xicotets, passen solos una vesprada d'estiu després de la sobtada defunció de la seua mare. Mentre el major intenta cuidar el xicotet, tots dos breguen amb el buit i l'absència de respostes.

Aquest projecte sorgeix durant la pandèmia de la COVID-19, en el qual jo havia de fer un projecte final personal per al màster que estava estudiant en eixe moment i la companya amb la qual anava a desenrotllarlo finalment va decidir no continuar avant. Aquest problema em va donar l'oportunitat de desenrotllar-lo millor i fer-lo més autobiogràfic.

Aquest projecte del meu passat em va portar a realitzar una labor d'investigació amb familiars i amics sobre eixe moment, una conversa que dins de la meua família no era habitual i tabú – la mort d'una mare s'ha de donar quan un és adult i no de xiquet. En parlar amb la família, ens vam adonar que ho vivim de forma completament diferent per la protecció que vam tindre per ser uns xiquets comparats a com ho van viure els adults. Ha sigut un exercici s'ha de trencar eixa bambolla de cristall creada en eixe moment, comptar la vivència d'aquesta situació viscuda per uns xiquets i fer eixa labor constructiva psicològica que no s'havia tractat encara. Al final, el curtmetratge està basat en la nostra història i és com un regal cap a la meua mare, s'ha tractat que la història siga comptada amb molt de tacte, molta sensibilitat i desitjant que siga un viatge al passat des de l'estima.

– Més enllà del resultat final, com vas viure tu aquest procés?

Et va remoure, et va ordenar, et va descol·locar… o un poc de tot?

Doncs cada vegada que parlava amb la gent no sabia que em podia trobar, a més durant el rodatge venia d'unes setmanes de molta faena, amb la preproducció del curtmetratge i el meu treball, sense parar i amb els nervis a flor de pell i el primer dia de rodatge en les trencades, es va acostar una amiga dels meus pares de tota la vida i em va acostar una dessuadora de la meua mare que em va posar la pell de gallina o un amic dels meus pares que ens va fer per al rodatge l'estenedor de l'assecador de polp. Al final t'adones que en remoure el passat s'han remogut moltes vides amb el record de la meua mare i com la gent s'ha bolcat amb xicotets gestos d'estima que és d'agrair, al final els meus pares eren molt coneguts pel bar Burbujas. El més impressionant i emocionant ha sigut reconnectar amb el passat, retrobar-te amb tantes persones i que al final el meu benvolgut projecte s'estava fent realitat, ha sigut una bogeria.

– Com ha sigut la construcció de l'equip de rodatge i com ha sigut la recerca de l'equip que t'ha acompanyat durant el rodatge?

El primer que volia tindre a gent que conec d'altres projectes, com per exemple Rafa, que entengueren el que significava aquest projecte i que permeteren complir amb els temps que teníem. Al final, encara que la producció fora humil i ens trobàrem amb molts favors de molta gent involucrada, amb un equip de perfils amb més experiència i altres que era el seu primer projecte i se li donava l'oportunitat, que en tan poc temps es construïra una família i una pinya en el rodatge amb tan bon ambient ha sigut una passada.

Un exemple de busca d'actors ha sigut el meu oncle, que no ha actuat mai i el seu paper va ser d'avi, ens va sorprendre a tots, o, també, Ro i Diego, que fan de la meua mare i del meu pare, i tenia clar des del principi que el paper l'havien de fer ells. Xavi i Mateo, que feien de mi i el meu germà i ens han sorprés molt per com ho han fet. La veritat que ha sigut una passada.

– On podrà veure's UN SOROLL BLAU? Teniu ja recorregut de festivals, estrenes o plataformes pensat? Algun premi? I quina reacció esperes de la gent?

Primer es presenta en el Centre Social de Dénia i després la distribuïdora el presenta en diferents festivals durant tot l'any, com al festival de Màlaga o el de Benidorm que ja estan presentats, i en funció dels punts que anem arreplegant durant un any pels festivals, s'anirà veurà fins a on arribem. Després de passar més o menys un any, es farà l'estrena i, en funció de l'èxit que tinga i amb sort, potser es pot veure en algunes plataformes. Les persones que han col·laborat en el micromecenatge perquè també tindran disponible el curtmetratge. En el cas que no vaja bé perquè s'estudiarà el mètode d'arribar a l'espectador.

Per a mi el premi és el treball ben fet i acabat i m'intriga i em dona curiositat de veure la reacció de la meua família. Al final agafar aquesta història després de 19 anys, pense que li recorrerà per a dins a molta gent i el meu desig és que els agrade.

Hèstia, deessa del foc sagrat i de la llar, era qui mantenia encés el centre de totes les cases i de totes les ciutats gregues. No buscava protagonisme ni combats: era quietud, calidesa i permanència, l’espurna que convertia un espai en refugi. Quan el seu foc s’apagava, no només es perdia calor, sinó també l’harmonia íntima que sosté els vincles humans. En el poema, aquesta figura es reflecteix en el moment exacte en què la flama interior d’una relació comença a debilitar-se: les paraules pesen, la mirada fuig, el tremolor anuncia el final. Allò que havia sigut llar es va refredant fins a quedar reduït a cendra i silenci.

JAVIER RISUEÑO MARTÍ

Advocat i escritor. Escriu relats i poesies en el seu compte d’instagram @literatojr

CAPÍTOL I

Tot va començar aquell dia. Aquell en què les paraules ja no naixien igual, eren pesades, lentes, tardanes i carregades d’una gran pesadura.

Els teus llavis titubejaven, eren més pausats del que m’havien acostumat; com si abans de dir res hagueren de pensar-s’ho dues vegades, com si hi haguera una altra intenció. Un paral·lelisme, o un dubte.

Però, ¿eren els teus llavis els que dubtaven o ja havien sigut ferits per allò que tant es qüestionaven?

Quan semblava que arrancaves i prenies velocitat, les teues paraules entrebancaven entre si, es destorbaven, xocaven i acabaven aturant-se del tot.

El meu rostre s’emblanquia per instants, fruit de la incomprensió, de la sorpresa i també de la por que començava a créixer.

La inseguretat que despertaves anava calant lentament entre els meus pensaments, que primer intentaven rebutjar-la com un baló alt,

fins que els teus dubtes acabaren convertint-se també en els meus.

I, d’altra banda, la teua respiració…!

Quina agitació portava aquell dia.

També tremolava, ballava a ritmes

massa alts i fins i tot s’enganxava per moments.

Ara bé, on sens dubte

vaig percebre l’inici del final va ser en la teua mirada.

Evasiva i lleugerament humida, com la d’algú que està a punt de prendre una decisió que no vol,

però que sent que ha de fer. La d’algú que ja ha posat la mirada, el focus, el destí fora d’ací, lluny d’un lloc que tant va brillar i que, en qualsevol

instant, s’enfosquí, va perdre l’essència i començà a marcir-se.

I quan semblava que les teues paraules

reprenien el curs, l’únic que va sonar va ser un “t’estime”, acompanyat d’un “però”.

I jo et pregunte: i si no?

CAPÍTOL II

El rastre d’allò va quedar esvaït en un adeu. Fins i tot sense ell.

Només queda la idea del que un dia diguérem que anàvem a ser. És a dir, res.

Els nostres noms pronunciats junts des dels teus llavis. És a dir, res.

El teu sospir bufant sobre la meua cara a pocs centímetres després d’un bes.

És a dir, res.

Només ens queda ofegar-nos en la nostra pròpia història. En el plor de la meua pena.

Eros, en la mitologia grega, no era només el déu de l’amor dolç i idealitzat, sinó també de l’impuls, del desig que desordena, de la força que atrau i alhora pot ferir. El seu poder no distingia entre formes correctes o incorrectes d’estimar: simplement encenia el vincle, posava els cossos i les ànimes en moviment. Eros era caòtic, intens i inevitable. En el

text que segueix, aquesta energia es manifesta en la recerca contemporània de l’amor, en els bucles de desig, soledat i connexió dins del món queer, però també en la necessitat profunda de transformar l’atracció fugaç en cura, comunitat i afecte compartit. És allí on Eros deixa de ser ferida i esdevé possibilitat.

José Tena TEjado

Escriptor i membre de Panal Fallero. Coordinador de l’Espai Cultura del col·lectiu esportiu Dracs

Arriba desembre, i amb ell els llibrets. Intentes focalitzar la teua atenció en les correccions d’una falla, en els whatsapps d’una altra, acordar-te que et van dir 220 en lloc de 200 exemplars... Tens tantes coses al cap, tant d’emissor i tant de missatge, que necessites encendre el mode d’autòmat i que les mans treballen soles, desconnectades de la ment. El cap, el cervell, l’emborratxes a música. I en la teua playlist de Youtube es reprodueixen desenes de videoclips que no mires, només escoltes. Al principi apareixen les més actuals, aquelles que encara mantens en bucle. Però passen les hores, i de sobte t’adones que estàs escoltant cançons melòdiques de tota la vida, que t’encanten però que no serveixen per a estar espavilat. Són les de sempre, la teua història escrita en cançons; totes parlen del mateix, l’amor, en un mes on el Nadal t’obliga a creure en ell, en un desembre amb tant treball i responsabilitat com per a eliminar-lo de les teues prioritats. L’amorésunraig de llum indirecta, una gota de pau, una fe que desperta... La veu de Rigoberta sona a la Massiel original, sense l’Espanya cañí i franquista que et raspa la veu. Un embolcall més actual, mateix rerefons. La definició de l’amor i els seus secrets. Què és l’amor? Algú ho té clar? Fa molt poc vaig escoltar un pòdcast on Inés Hernand parlava sobre l’amor queer. Perdoneu. Potser estic usant molts anglicismes. Amb queer vull dir “dins del col·lectiu”, o el que és el mateix, totes les persones que no som “home que naix en cos d’home i sols s’enamora de dones que naixen en cossos de dona, i al revés”. Amb queer estic parlant de totes les persones que formem part del col·lectiu lgtbiqa+, “el col·lectiu gai” com se’ns coneix, encara que no hi ha definició que més odie. Inés deia -tornant al tema, que a més em ve a col·lació-, que la supremacia d’homes gai estava generant moltíssims problemes

dins del col·lectiu, fins a arruïnar en molts casos les expectatives amoroses. No es confon: Inés –una vegada més – diu la veritat. Tampoc cal ser alarmista, perquè dins d’una comunitat de gent diferent, sempre es tindrà en compte aquesta diferència per a usar-la com poder de defensa, i si com diuen les meues amigues, en el món hetero “l’amor (la cosa) està fatal”, les persones queer sabem donar-li solucions al conflicte. Però no hem d’oblidar que som homes, els que formem la G majúscula, en aquesta societat dominada pel patriarcat ranci i explotador. Hem begut tant d’ell que portem el masclisme també dins de nosaltres. Som feministes, i encara que sembla que estic sent contradictori, quan parle del nostre masclisme interioritzat no em referisc al fet que es focalitze en la dona, no: el nostre masclisme el llancem sobre nosaltres mateixos. Hem passat d’ocultar-nos en carrerons per a gaudir del nostre amor per por de que ens maten o ens detinguen, a exigir que els homes de la discoteca mostren els seus cossos herculis, siguen “masculins” i reneguen de la seua ploma, en el llit siguen uns campions per a acabar fent-nos ghosting mentre fanfarronegen amb els seus companys sobre els triomfs de l’última setmana. Ens hem convertit en el que elles sempre han odiat. Dit d’una altra manera, ens hem coronat com els cacics d’un submon, dins d’un món que hui dia ens continua ignorant. En qüestions amatòries, el nostre pitjor enemic.

Quan parles amb altres homes del col·lectiu més majors que tu, et conten que “abans” ens coneixíem en un bar o discoteca. “T’ho curraves” per a parlar amb algú amb qui a primera vista hi havia hagut connexió. Eren desconeguts que perdien la vergonya – i la por, que sempre és ací, constant com el temps –, assumint el risc per necessitat. Sempre en l’ocult, en els espais segurs, fins i tot fent cruising. Per cert, aquest anglicisme ja

l’explicaré... en un altre moment. Òbviament tothom té els seus gustos i l’aparença física ha sigut, és i serà un aspecte rellevant en la gesta de lligar, però potser en eixe “abans” del qual et parlen, hi havia una humilitat i una vergonya bonica que hui dia s’ha perdut. Sí, també ara es lliga, però no és el mateix. Ara còmodament a ta casa, encens l’app – el Grindr o derivats -, i amb un perfil sense rostre, una vaga descripció i iconets més reveladors que les teues paraules – l’albergínia i la bresquilla, com diu Kika Lorace -, fas un “creuer” per la mar d’homes que t’envolten a 5km. Llances la canya, una altra vegada, i una altra, algun picarà l’ham, perquè és ràpid, instantani, hi ha varietat, hi ha anonimat, i si reps carabasses o tan sols el silenci per resposta, aquell home no pot veure la suor en el teu front, la teua cara de terra engul-me. És més, amb sort no t’ha reconegut, i quan ho veges en el pub, podràs passar al seu costat com si tal cosa. En el cas de ser correspost i aquell oncle et retorna la salutació, a més haurà d’esperar, perquè el perfil següent també t’ha respost, i eixe altre... i llavors a la teua mà està l’opció, després de comparar, de triar quin perfil mereix la teua atenció i continuar parlant. És un bucle constant, l’app mai dorm, sempre et mana avisos, sempre està “disponible”. Tu, igual que Grindr, acabes estant 24/7 disponible, sempre obert a un amor fugaç, que de tan fugaç i asèptic, no mereix ni la denominació d’amor.

Podria passar-me hores definint els patrons amorosos que usem actualment, un protocol estudiat fins al cansament, però no val la pena perquè crec que tots, en major o menor mesura, ja els coneixem. Això succeeix en el món gai i no gai, dins del col·lectiu i fora. No obstant això, he volgut focalitzar en el meu món, en la meua comunitat, perquè s’accentua la soledat a la qual sempre hem estat exposats perquè, com he dit abans, no sols és que fa no tants anys ens

perseguien i ens mataven, sinó que hui dia cap de nosaltres se sent totalment integrat i acceptat. I per això mateix, per la nostra diferència, per ser constantment assenyalats i amb els nostres drets en debat, hem de cuidar-nos entre nosaltres, donar-nos amor

Trobar espais segurs per a la comunitat queer i on no impere la sexualització de les persones és difícil, però existeixen, i fa un any vaig donar amb un d’ells. El col·lectiu esportiu Dracs és un gran ventall de disciplines esportives, i porta com a estendard dues regles: que ningú se senta incapaç de practicar algun esport, i construir una xarxa – una autèntica comunitat – de persones queer que se secunden i es respecten. Vaig entrar en aquest col·lectiu pensant que anava a ser una altra forma més de quedada marieta amb un objectiu amorós encobert, i això em tirava cap arrere.

Tanmateix em vaig trobar amb una ruta de senderisme on la gent interactuava, parlava de la seua vida i compartia el moment d’una forma afable. “Ligoteo” existeix, clar que sí, som humans, el sexe és part de la nostra existència. Però es fa fora, separant espai de convivència del privat. La gent es coneix sense pretensions, i s’interactua més enllà del físic que és, si ho pensem bé, la forma més honesta de conéixer-se.

Fa quatre mesos, un company i jo comencem una nova marxa dins de Dracs: L’Espai Cultura. Unim d’aquesta manera esport amb cultura queer, aquella que sempre ha estat i estarà, aquella que ha provocat el que som hui dia. Tenim un club de lectura, on només llegim literatura queer, per a donar visibilitat a autors i autores de la nostra comunitat, així com donar suport a editorials i llibreries que integren aquesta literatura entre la més convencional sense fer distincions. Llegint autoria queer llegim altres realitats afins a les nostres, amb matisos, però sempre diferents als convencionalismes.

És una altra manera de conéixer a persones. I realitzem activitats culturals, visites a exposicions, cinema, suport a emprenedors, contra cultura. Sent que tot serveix, que tot val la pena, i això m’ompli.

Hui dia l’amor és difícil. Abans també ho era en un altre sentit, la de matrimonis i parelles que han estat obligats a estar junts, la por de ser “fadrina”... Però l’amor té moltes formes, es troba a tot arreu, a vegades potser no com volíem, però està. Les persones lgtbiqa+ hem de donar-nos amor, cuidar-nos, abraçar-nos. Volent-nos, aconseguim incrementar el nostre amor propi i, per tant, la nostra valentia per a afrontar les hòsties de cada matí. Trenquem una vegada més els clixés establits i dissentim d’aquesta societat d’amor arromàntic, coneixent-nos en persona, recolzant la nostra existència.

I si de l’amor no volem saber res, que siga únicament per decisió pròpia.

HERMES

Hermes corria amb ales als peus, portant missatges entre déus i mortals. Ningú podia atrapar-lo, perquè la seua velocitat superava qualsevol mesura del temps. Cada paraula que lliurava arribava al seu destí abans de ser esperada, i així mantenia l’ordre i la comunicació en un món sempre canviant. Hermes, amb les seues sandàlies alades, travessa el barri de la Falla Campaments portant notícies, anècdotes i secrets. Cap paraula s’escapa del seu control: tot arriba amb precisió divina, abans fins i tot de ser esperada.

LE MISS A T G E R de la falla campaments

lA COMISSIÓ

Missatges de la Falla Campaments per Hermes, el missatger dels déus i deesses:

1. Hermes deixa caure un recordatori sagrat al tauler: els dinars i sopars de la falla són per a guanyar diners, no per a alimentar mortals a quatre duros. I alerta del cel: els que serveixen també són fallers i falleres, igual que els que mengen. Tots paguem quota i ningú té dret a exigir com si estiguera en un restaurant. Ací venim a fer festa, no a demanar carta.

2. Atenció, mortals de la Falla Campaments! Aquest any, el concurs de paelles arriba amb preu rècord: 15 €! Però com va dir una persona valenta de la comissió: ‘El que vulga anar que vaja, i el que no, doncs a casa!

3. Atenció, atenció! Es busca persona fallera amb cartera plena que ens ajude a comprar el casal. Hermes diu que acceptem déus, semidéus i mortals adinerats.

4. Pose amb prudència aquest missatge que flota entre el misteri i la murmuració: “Què va passar amb el consolador de la falla? Walter?” No faré preguntes.

5. El casal està en venda i tota la falla està fent un gran esforç per poder comprar-lo i assegurar-ne el futur. Però, just ara, ha aparegut un altre comprador interessat. Sembla que ha vist una oportunitat, sabent com depenem d’aquest espai. Tot i això, no perdrem l’esperit, farem el possible per aconseguir-ho.

6. Hui, mentre sobrevolava Campaments, he sentit el batec d’un cor agraït. Algú recordava que entrar a la falla va ser una de les millors decisions de la seua vida. Diu que ací ha trobat felicitat, companyia i un regal inesperat: la sensació de pertànyer a un lloc que l’acull sempre.

7. En un racó del record, encara fa eco una nit de cuscús… i d’una fugida sobtada. Una “explosió” inesperada —de les que fan història— va fer córrer a un faller com si jo mateix li haguera prestat les sandàlies alades. Pregunteu, pregunteu… que hi ha rialles assegurades. Vos sona “xoriç i xocolate”?

8. Quan ressona ben fort el “Oe Falla Campaments”, és quan el cor s’accelera i saps que eixe és el teu lloc.

9. He rebut un missatge suau com un sospir: algú conta que un dels seus moments més especials va ser tornar a la falla després d’uns dies fora i descobrir que l’havien trobat a faltar. No hi ha miracle més gran que sentir-se part de la família.

10. Pose al tauler una anècdota guardada des de fa anys: dues persones falleres van acabar, després d’una nit de festa, dins d’una verduleria tancada. Ningú sap com. Ningú sap per què. Però tots sabem qui és el culpable: la cassalla, eixe déu menor i entremaliat. Atenció al misteri ancestral!

11. Bones noves arriben amb el vent: habemus datàfon! Les rondes ja no requeriran rituals antics ni malabars amb monedes. La modernitat ha arribat fins i tot a mi.

12. He sentit l’aroma d’un record comú: el millor lloc de la falla és la taula on ens reunim. Allí no existeixen déus ni mortals, només falleres i fallers compartint vida.

13. M’ha arribat un propòsit noble: fer de Campaments una falla accessible, on totes les persones puguen gaudir de la festa sense barreres. Ho deixe escrit perquè ningú oblide que la festa és de totes i tots.

14. En aquestes falles, un grup de fallers es farà càrrec de la cuina els dies 17 i 18. Perquè tot isca redó i puguen gaudir tant els que cuinen com els que mengen, necessitem la col·laboració de tots. Entre totes i tots, farem que la festa tinga millor sabor que mai!

15. Entre pólvora i somriures, algú confia que enguany la festa tindrà millor sabor que mai. I jo, que tot ho veig, diré que va per bon camí.

16. També deixe ací una advertència que he trobat flotant entre les terrasses: respectem les normes, que ja sabem que les sancions no tenen res de festives.

17. Entrar a formar part d’aquesta falla fa quinze anys m’ha canviat la vida, he vist créixer a molta xicalla i a les famílies, l’evolució de les persones... soc molt feliç de formar part de Campaments, és un autèntic regal.

18. Allà per l’any 2011, un faller va abandonar al seu estimat nebot, tot siga per guanyar la gymkana!

19. He vist un grup que, encara que els tiren d’on estan, és capaç de descansar entre dues cadires com si foren trons olímpics. Adaptació màxima.

20. Enguany els dinars del casal pujaran un poquet. Els ingredients s’han encarit molt i, per continuar cuinant com sempre (bo, abundant i casolà) necessitem ajustar les aportacions. Ho fem amb pesar, però també amb ganes de seguir reunint-nos al voltant de la taula, que és on millor estem.

21. Hi ha una fallera que no falta mai a res des que està a Campaments. Hermes li atorga la medalla d’assistència infinita.

22. Un record musical vola cap a vosaltres, 15 anys després: que continuem ballant i gaudint al ritme dels instruments, perquè mentre hi haja música hi haurà festa. Gràcies Trotamusicos!!

23. Hermes anuncia que, quan una festa s’acaba, sempre hi ha algú preparant la següent. A Campaments, això és llei divina.

24. Algú em pregunta, entre cançons: “Quantes vegades has sentit Amarillo Limón i t’han entrat ganes de falles?” Jo responc: massa per comptar-les.

25. Un murmuri nocturn arriba amb picardia: “Aquella nit… vaig acabar acompanyant-la al llit. Una nit per a recordar… o no!” No entraré en detalls. Sempre guarde alguns secrets.

26. I tanca el tauler un crit juganer: enguany no sols anirem de falla en falla… anirem caçant Pokémons! O Dorademons! Jo, per si de cas, ja he afinat les ales.

AL Nostre Calendari

ja ha passat un any resum de l’exercici

MARÇ

El mes de març va arribar carregat d’emoció i moments que recordarem durant tot l’exercici. En plena setmana fallera, entre llums, pólvora i abraçades, la nostra comissió va viure un dels instants més especials: el 19 de març, Soraya Moreno García fou nomenada presidenta, i tot seguit Amanda Giménez Moncho va assumir el càrrec de fallera major, iniciant juntes una nova etapa plena d’il·lusió. Uns dies després, el 30 de març, la xicalla també prengué protagonisme amb el nomenament d’Álex Leal Martín com a president infantil i d’Elsa Sendín Carrasco com a fallera major infantil. Un mes intens i emocionant, que va marcar l’inici d’un camí compartit ple d’esperances i somriures.

ABRIL

Amb abril tornen els divendres de casal, eixe moment setmanal que tant ens agrada i que dona vida a la falla. Entre rialles i bon ambient, vam celebrar la IX edició dels divertidíssims Fuckers Awards, que ja són tota una tradició i sempre deixen històries per recordar. Aquest mes també ens va portar novetats importants: la nova investidura de la Junta Local Fallera de Dénia, amb Christian Pellicer Ramis com a president. Els desitgem tota la sort del món en aquesta aventura que comencen amb moltes ganes. També vam anunciar els nostres artistes: Manuel Pons Ferrer serà l’encarregat de la falla gran, i Jorge Gil Sapiña continuarà donant forma a la infantil.

MAIG

Laia i Vega es van presentar com a candidates a fallera major i fallera major infantil de Dénia, vivint amb molta il·lusió cada pas del procés. Entre convivències i nervis, el suport de la comissió va ser constant. També vam celebrar un sopar molt especial per acomiadar els càrrecs del 2025 i donar la benvinguda als nous. Els més menuts van gaudir d’allò més en la festa holi, deixant el carrer ple de colors i rialles. A més, vam organitzar una xarrada sobre la inclusivitat en la festa fallera, un espai per reflexionar i continuar avançant cap a unes falles més obertes i accessibles per a tothom. Finalment, Paula i Elia foren triades com a falleres majors de Dénia 2026, i Laia i Vega formaran part de la seua cort d’honor.

JUNY

A la nau començaren els dies de carrossa, donant forma al projecte de José Gallo, “Contes del Sol naixent”, que ja des del primer moment ens va omplir d’il·lusió. Per fer l’ambient encara més agradable, Verdú ens va regalar un berenar d’orxata i fartons que va entrar de meravella entre cucurutxo i cucurutxo. Com cada any, tampoc va faltar el nostre tradicional esmorzar de coques del forat, un moment per reunir-nos, riure i continuar fent família. Juny ens deixà treball, dolçor i moltes ganes de continuar avançant en un any que promet.

JULIOL

El mes de juliol va ser una autèntica marató fallera. Entràrem en la recta final de la carrossa amb jornades intensives a la nau, molta pintura, purpurina, cucurutxo i encara més paciència. Mentre uns donaven forma a la carrossa, al casal altres treballaven al taller de costura cosint les disfresses que donarien vida a la comparsa. També celebràrem el Dia de les Falles amb cucanyes pels districtes fallers i, per rematar, assistírem a l’acte de nomenament dels representants de Dénia, acompanyant als nostres càrrecs amb orgull. El dia de la desfilada de carrosses quedarà per al record: malgrat l’esforç de setmanes, la pluja va obligar a suspendre-la, però la il·lusió, la unió i totes les vivències compartides són el que realment ens queda. Un juliol intens que va demostrar, una vegada més, que la força de la nostra falla naix del treball conjunt.

AGOST

El mes d’agost va començar amb l’esperada recompensa a tantes setmanes de feina. Després de la suspensió de la desfilada oficial, per fi la nostra carrossa “Contes del Sol Naixent” va poder recórrer els carrers de Dénia, lluint amb tota la màgia i dedicació que havíem posat en cada detall. L’esforç col·lectiu va brillar encara més en conéixer els premis aconseguits: segon premi de carrossa, primer premi de comparsa i segon premi de caracterització. Tot això gràcies a les persones que ho han fet possible: a les que van treballar sense descans en la carrossa, a les que cosiren disfresses, al grup de comparsa i a l’equip de maquillatge. Cada aportació ha sumat per fer realitat aquest somni compartit.

SETEMBRE

Vam començar el més amb el tradicional sopar de carrosses, una vetlada perfecta per celebrar els resultats aconseguits a la desfilada i, sobretot, per agrair l’esforç i dedicació de totes les persones que el feren possible. Un dels actes més especials fou l’organització d’un concert benèfic a favor de l’Associació Visió Sense Fronteres, amb les actuacions de Concha Ballester Pons i Vicent Ballester Pons, una jornada plena de música i solidaritat que ens omplí d’orgull.

També donàrem inici a la temporada de presentacions amb l’exaltació de les Falleres Majors de Dénia 2026, Paula i Elia, on Laia i Vega brillaren com a membres de la seua Cort d’Honor.

Per rematar el més, celebràrem el nostre concurs de paelles, una festa gastronòmica i divertida que reuní a fallers i falleres entre música, riures i molt bon ambient.

OCTUBRE

Els divendres de casal seguiren sent la nostra cita setmanal, plens de rialles i bon ambient. A principis de mes participàrem en la XVIII Marxa Solidària a favor d’AMADEM, aportant el nostre suport a una causa necessària. Els nostres càrrecs també visqueren una jornada diferent assistint a l’Oktoberfest de la Falla Major del Ràfol d’Almúnia, on gaudiren de música i convivència entre comissions. Per tancar el mes amb un toc especial, el casal es va convertir en un autèntic túnel del terror de la Nit d’ànimes, amb decoració, esglais i molta diversió tant per a grans com per a menuts.

NOVEMBRE

Els nostres càrrecs van continuar gaudint de les presentacions de les diferents falles.

A més, a final de mes, vam viure una jornada especialment intensa: començàrem amb la foto de la comissió, un instant per immortalitzar l’esperit d’unitat que ens acompanya cada any. Després arribà el moment de la presentació del pergamí 2026: Cuidem la Terra, Canvi en Acció. Un arbre i un sabó. Un projecte que naix del Montgó i arrela al cor de Dénia, carregat de significat i consciència. I per rematar la jornada, celebràrem un deliciós dinar de cous cous al casal, compartint rialles, conversa i un ambient immillorable. Novembre ens deixà un sabor molt especial.

DESEMBRE

Vam tancar el 2025 amb la presentació dels esbossos de les nostres falles, on descobrírem els ninots que prendran vida enguany. Després, gaudírem d’un tradicional putxero de Nadal, perfecte per acomiadar l’any envoltats de bona companyia.

Ara entrem en la recta final cap a les Falles 2026, amb moments molt especials per davant, com la presentació i exaltació de les nostres Falleres Majors, que donarà inici a tot el que està per vindre. Amb tot el viscut fins ara, l’expectativa creix dia a dia, i sabem que ens esperen unes falles plenes de màgia, tradició i moments que recordarem per sempre.

PROGR AMA DE FALLES62

Febrer

Dissabte 7

18.15 h. Visita de casals i bans fallers

Diumenge 8

10.30 h. Jocs fallers i presentació del cartell de falles 2026.

Lloc: Sala polivalent de Llunàtics.

Divendres 13

20 h. Visita de casals i bans fallers

Dissabte 14

18 h. Concentració de la Junta Local Fallera, Falleres Majors de Dénia, Corts d’Honor i càrrecs fallers 2026

Lloc: Auditori Centre Social

18.15 h. Cercavila fins al Museu de la Festa, lloc de l’exposició

18.30 h. Inauguració Exposició del Ninot 2026. Es podrà visitar fins al 8 de març

Lloc: Museu de la Festa

20.30 h. Gala fallera amb el lliurament de recompenses de Junta Local Fallera i Junta Central Fallera, i del distintiu de fallers exemplars 2026

Lloc: Sala Multiespai l’Androna

Diumenge 15

18 h. Gala fallera infantil amb el lliurament de recompenses de Junta Local Fallera i Junta Central Fallera. A continuació, berenar per a les xiquetes i xiquets assistents

Lloc: Sala Multiespai l’Androna

Dissabte 21

Dia de germanor

Divendres 27

10 a 13.30 hores i de 16 a 20.30 hores

Donació solidària fallera de sang

Lloc: Sala polivalent de Llunàtics

Dissabte 28

17:45 h Concentració de la Junta Local Fallera, Falleres Majors de Dénia, Corts d’Honor i càrrecs fallers 2026

Lloc: Carrer Marqués de Campo amb carrer Calderón

19 h. Crida de les Falleres Majors de Dénia 2026, Paula Argudo Bañó i Elia Lull Ballester, i pregó

Lloc: Plaça de la Constitució

Març

Diumenge 1

12 h. Dinar de pergamins nominatius, prepareu el sobre de Bárcenas

Dissabte 7

12 h. Concurs de paelles estil lliure. Calfem motors que ja ho tenim ací!

Dissabte 14

18 h. Primer dia d’albades a les falleres majors

Recorregut: Falleres majors de Dénia, Baix la Mar, Les Roques, Darrere del Castell, Campaments i Oeste

21 h. Sopar de cabasset al casal

PROGR AMA 62 DE FALLES

Diumenge 15

10 h. Esmorzar al casal

14 h. Dinar al casal

17 h. Berenar

18 h. Segon dia d’albades a les falleres majors

Recorregut: Nou Camp Roig, París Pedrera, Saladar, Diana, Port Rotes i Centro

21 h. Sopar de cabasset al casal

Dilluns 16 “Plantà”

“Plantà” dels monuments fallers en els diferents districtes de la ciutat

10 h. Esmorzar

14 h. Dinar al casal

17 h. Berenar

21 h. Sopar de cabasset al casal

22 h. Dispar de coets anunciadors Nit de la Plantà

Dimarts 17

8 h. Visita del jurat qualificador a les diferents falles

9 h. Visita dels jurats de la resta de premis fallers

10.15 h. Concentració de totes les comissions a la plaça de la Constitució

10.30 h. Cercavila i acte d’homenatge a les falleres majors

Recorregut: Falleres majors

de Dénia, Les Roques, Darrere del Castell, Campaments i Oeste

13 h. Lliurament de premis de les falles infantils 2026

14 h. Dinar al casal

17.45 h. Concentració de totes les comissions a l’eixida del túnel del castell per Ronda de les Miralles

18 h. Cercavila i acte d’homenatge a les falleres majors

Recorregut: Baix la Mar, Port Rotes i Centro

20 h. Lliurament de premis de les falles grans 2026

22 h. Sopar al casal

23 h. Revetles en les diferents demarcacions falleres

Dimecres 18

7 h. “Despertà” en tots els districtes fallers

11.15 h. Concentració de totes les comissions en el carrer Federico Garcia Lorca

11.30 h. Cercavila i acte d’homenatge a les falleres majors

Recorregut: Nou Camp Roig, Paris Pedrera, Saladar i Diana

14 h. Dinar al casal

20 h. “Mascletà” en la Plaça Jaume I

22 h. Sopar al casal

23 h. Revetles en les diferents demarcacions falleres

Dijous 19 “Dia de Sant Josep”

7 h. “Despertà” en tots els districtes fallers

10 h. Cercaviles en les diferents demarcacions falleres

11 h. Missa en honor a Sant Josep a l’església de l’Assumpció

11 h. Ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats

Recorregut: Carrer del Marqués de Campo, Diana, Magallanes i plaça del Convent

14.30 h. Dinar

17 h. Assemblea per escollir nou president o presidenta

19 h. Recepció dels nous càrrecs de les diferents comissions de l’exercici 2026/27

Lloc: Baixos de l’Ajuntament de Dénia

“Cremà” de les falles. A quina hora cremarem?

20 h. “Cremà” de la falla de la Junta Local Fallera

20.30 h. “Cremà” de les falles infantils de la Secció Primera excepte la del 1r premi

21 h. “Cremà” de la falla infantil guanyadora del 1r premi de la Secció Primera i falles infantils de la Secció Especial excepte el 1r premi

21.30 h. “Cremà” de la falla infantil guanyadora del 1r premi de la Secció Especial

22.30 h. “Cremà” de les falles guanyadores del 7é i 6é premi de Secció Primera

23 h. “Cremà” de les falles guanyadores del 5é i 4t premi de Secció Primera

23.30 h. “Cremà” de les falles guanyadores del 3r i 2n premi de Secció Primera

23.45 h. “Cremà” de la falla guanyadora del 1r premi de Secció Primera

00.30 h. “Cremà” de les falles guanyadores del 4t i 3r premi de Secció Especial

01.15 h. “Cremà” de la falla guanyadora del 2n premi de Secció Especial

01.30 h. “Cremà” de la falla guanyadora del 1r premi de Secció Especial

Els horaris de la “cremà” són aproximats. Es prega al públic que respecte les normes i regles que establisquen tant el cos de Bombers com Protecció Civil de Dénia.

GALERIA 62COMERCIAL

La falla Campaments de Dénia vol agrair als col·laboradors l’ajuda desinteressada any rere any per fer possible aquest llibret. De part de la delegació del llibret de la falla Campaments, Moltes gràcies!