Llibret Falla El Carmen Manises 2026

MA NI SES, CIUTAT PECAT ( ( del

El llibre ha participat en la convocatoria dels premis de la Generalitad per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2026.

EDITORIAL.

EDITA: A.C FALLA EL CARMEN MANISES

D.L: V-197-2023

ADREÇA: C/ JUAN RAMON JIMENEZ, Nº 11 46.940 MANISES _(VALÈNCIA)

E MAIL: fallaelcarmen1971@gmail.com

FACEBOOK: WWW.FACEBOOK.COM/ACFALLAELCARMENMANISES INSTAGRAM @fallaelcarmen.manises

COORDINA: FERNANDO VILLALBA VELA (PART TEMÀTICA)

JOSÉ EUGENIO ASENSIO (PART FALLERA)

EQUIP PUBLICITAT: JOSÉ EUGENIO ASENSIO

TRADUCCIONS: MARÍA DEL ROCÍO GALLEGO ROMAN I JOSEP VIVAS GARCIA

EQUIP PUBLICITAT: ANA VALERO CASADO, GABRIEL RAMIREZ MORA, CRISTIAN GONZALEZ MESTRE, JOSE MARIA MORENO SIMARRO, ALICIA CRUZ SANTIESTEBAN, GEMMA GONZALEZ VILAR, MANUEL CEA CALERO, FELICIDAD PRADO HERRERA, ANTONIO MOLINA GUTIERREZ Y FRANCISCO MORENO SIMARRO.

DISSENY, MAQUETACIÓ I PORTADA:

ARXIUS I FONS GRÀFICS: ARXIU MUNICIPAL DE MANISES, FONS GADEA, FONS CARLOS SANCHIS, FERNANDO VILLALBA, JOSE CUÑAT (CREACIONS PER ARTICLE GRÀFIC IA), JAVIER MEDINA, ARXIU RAFAEL SOLAZ, FRANCISCO GIMENO MIÑANA, FAMILIA PIQUER, FOTO VIVAS, FALLA EL CARMEN.

NOSTRE AGRAIMENT, A TOTES LES COL.LABORACIONS I ENTITATS. QUALSEVOL FORMA DE REPRODUCCIÓ PÚBLICA D´ESTA OBRA NOMÉS POT SER REALTZADA

AMB L, AUTORITZACIÓ DELS SEUS TITULARS. DIRIGISCA-SE A LA DELEGACIÓ DEL LLIBRET SI ESTÀ INTERESSAT EN ALGUN FRAGMENT D´AQUESTA OBRA.

4-APARTAT TEMÀTIC

4-Pròleg

6-Parlem dels pecats

14-La virtud i les Roques.

La dansa de la moma del Corpus de València

44-Ser fallers. La història invisible d'una comissió fallera

50-Estratègies per si de cas

56-Els escultors del foc a Manises

70-Set paraules té el meu poble

74-Els pecats del paladar en la història de la Comunitat Valenciana

90-Naufraguen les tradicions.

Manises pecadora

96-Visca l'aigua cristal·lina

112-Els coveters

118-L'art de volar

124-Cant espiritual

130-Epíleg

132-APARTAT FALLER

134-Al President

136-Saluda President

138-Directiva

140-Alcalde de Manises

142-Regidora de Festes i Joventut de Manises

144-Vocals

146-A la Fallera Major

148-Saluda Fallera Major

150-Comiat Fallera Major 2025

152-Cort d'Honor Major

154-Recompenses i Quadre d'Honor

156-Recordat a Màxima

157-Fallers d'Honor

158-Esbós Major

162-Programació Major

166-Al President Infantil

168-President Infantil

170-Comiat President Infantil 2025

172-Vocals Infantils

174-A la Fallera Major Infantil

176-Fallera Major Infantil

178-Comiat Fallera Major Infantil

180-Cort d'Honor Infantil

181-Recompenses Infantils

182-Jocs Infantils

186-Cultura en Flames

188-Esbós Infantil

194-Programació Infantil

197-Repàs de tot un any

210-Galeria comercial

Benvolguts lectors, tinc a bé poder iniciar aquesta publicació fallera, presentant-la davant de vostés.

PRÒLEG

El meu nom és Carmelo, i soc testimoni del pas del temps en aquesta ciutat de Manises. Soc un vell dimoni que ha temptat en cada moment de la històrica i laboriosa localitat els seus dirigents, estaments i ciutadans amb múltiples pecats, i la veritat, em plena de plaer haver viscut tantes situacions que han convertit Manises en ciutat del pecat.

A través d’aquestes pàgines, que no seran pastura del foc infernal, vos vull donar a conéixer alguns detalls i històries que ja formen part del pecat.

Com no pot ser d’altra manera, en el món faller es viuen intensament les temptacions i els pecats, com ara simplement veure la ira en no aconseguir les metes d’una comissió fallera, tant pel ritme marcat durant l’exercici i els seus múltiples obstacles, com pel fet de no arribar a quadrar les despeses fastuoses de l’any en curs, creant deute i alterant el comportament dels membres de la comissió fallera.

Patir l’enveja entre comissions que s’autodenominen germanes, però que a l’hora de la competència i els concursos desitgen que guanye qualsevol altra que no siga la pròpia, per no parlar de les que sorgeixen entre les mateixes falleres majors, a vegades, per veure qui pot més i millor.

Despampanar-se amb la gola i les contínues bacanals falleres que es generen en les festes, perdent-se en lujurioses viandes i rics caldos, i tirant els trastos i la canya a la dona d’algú. La desmesurada supèrbia i el sentiment de superioritat que porta una persona a sobrevalorar-se i a menysprear els altres, i que es manifesta com una arrogància, presumpció i un desig de ser preferit a altres, sovint acompanyat d’una gran dificultat per reconéixer errors, admetre la veritat o demanar perdó. Magnificència, grandesa i espectacularitat de les falles i la festa en si mateixa, un malbaratament d’art efímer, sàtira social, tradició i pirotècnia que celebra l’arribada de la primavera, mostrant la identitat valenciana i el seu orgull per aquesta celebració declarada Patrimoni

Immaterial per la UNESCO.

I finalment, la peresa genera una avarícia desmesurada per l’enorme despesa econòmica que comporta la festa, tant per part dels fallers i falleres (que inverteixen molt en falles, vestits, pirotècnia i esdeveniments) com per l’impacte turístic i comercial, amb xifres milionàries que demostren una indústria al voltant d’una tradició que va començar com una cosa humil i veïnal, convertint-se en un gran esdeveniment que atrau turisme i genera negoci, amb una part d’eixa inversió moguda pel desig de superació i lluïment de les comissions i la seua falta de ganes de participar en les activitats falleres pel gran esforç que comporten, la sensació d’aclaparament davant la magnitud dels esdeveniments (petards, ninots, festes) o, en un sentit figurat, la falta de voluntat per afrontar els preparatius, encara que alguns estudis suggereixen que un cert “avorriment” o “peresa” pot fomentar la creativitat, una cosa clau per a l’art faller, però que xoca amb la intensitat de les festes valencianes.

BENVINGUT BENVINGUDA a

PARLEM DELS PECATS

Aragón López

Irene

1

Què són els set pecats capitals?

En la teologia cristiana catòlica, es coneix com a pecats capitals, pecats car dinals o vicis capitals s, que generen la resta dels possibles pecats humans i que, per tant, són contràries a les ensenyances cristianes. El nom de “capital” prové del llatí capitis (“cap”), i fa referència al fet que aquests set pecats són la font de molts altres possibles pecats comesos per l’ésser humà.

Història dels set pecats capitals

Els pecats capitals han format part de la teologia cristiana des dels seus orígens, ja que molts apareixen condemnats en l’Antic Testament i altres tenen clars antecedents en la religió grecoromana. No obstant això, la primera vegada que van ser recopilats formalment va ser al segle IV dC, per l’asceta Evagri de Nitria, qui va identificar vuit “mals pensaments”. Però seria el seu deixeble Joan Cassià, al segle V, qui els va introduir i popularitzar a Europa, batejant-los com “els vuit vicis principals” (octo principalibus vitiis).

Posteriorment, al segle VI, el papa Gregori I va revisar els treballs d’aquests dos anacoretes i va reelaborar la llista de pecats capitals, reduint-la als set coneguts actualment. L’ordre dels pecats en la llista, però, ha canviat moltes vegades segons les reinterpretacions posteriors de teòlegs com Bonaventura de Fidanza (1218-1274) i Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274), entre altres.

D’altra banda, aquests pecats fonamentals van estructurar, segons la visió del poeta Dante Alighieri (1265-1321) en la seua Divina Comèdia (escrita entre 1308 i 1321), els set cercles o nivells que componen l’infern. Aquesta visió renaixentista va ser la més difosa i coneguda al món modern.

Els set capitalspecats

La supèrbia

La supèrbia és considerada el primer i principal de tots els pecats capitals, ja que la persona superbiosa es pensa molt més important que els altres i que les seues vides i necessitats, de manera que pot causar-los danys i mesquineses sense penediment. Aquest pecat es pot entendre com una forma d’egoisme i egocentrisme suprem, que col·loca l’individu en una posició de superioritat respecte a la resta de la gent i el porta a vanagloriar-se del que és propi. Una persona superbiosa no demanarà disculpes a qui ha fet mal, per considerar-lo inferior a si mateixa, ni tindrà en compte les necessitats alienes, ja que està centrada únicament en ella mateixa. La supèrbia, l’orgull i la vanitat són, a efectes pràctics, sinònims i apareixen en moltes llistes de pecats capitals de manera intercanviable. De fet, en l’imaginari cristià va ser la supèrbia la que va perdre l’àngel Llucifer, qui, alçant-se contra l’ordre celestial, va ser expulsat del paradís i ara regna als inferns.

La

La ira és la forma suprema de la ràbia i la indignació, que adquireix tons agressius i fins i tot violents, ja que l’individu irat perd el control de si mateix. La ira empeny els individus a cometre accions de les quals després s’han de penedir, com agressions, assassinats o simplement fer mal a persones que no ho mereixen. De tots els pecats capitals, la ira és l’únic que no té a veure amb una forma corrupta d’amor a si mateix i als interessos personals, encara que Dante Alighieri la definia com un “amor per la justícia pervertit en venjança i ressentiment”. Les persones preses per la ira actuen de manera intolerant, agressiva o violenta, la qual cosa és contrària a la pau i l’harmonia social i contradiu l’amor al proïsme predicat pel cristianisme.

La luxúria

La luxúria es pot definir com un apetit sexual voraz, desordenat, insaciable i irrefrenable, que empeny les persones a la promiscuïtat, la violació i l’adulteri, és a dir, a posar els seus desitjos carnals per damunt del benestar propi i alié. Aquest és un dels pecats més universalment condemnats per les religions del món. Les persones luxurioses, tal com explicava Dante Alighieri, s’entreguen a un sentiment possessiu sobre els altres, que els porta a estimar de manera desordenada i promiscua, col·locant així l’amor a Déu en un segon pla. A l’infern imaginat per Dante en la seua Divina Comèdia, els luxuriosos purgaven les seues culpes sent arrossegats eternament d’un costat a l’altre per una tromba infernal, és a dir, per un vent huracanat. Així es representava el fet que sotmeten la raó al desig.

L’enveja

L’enveja és, en paraules de Dante Alighieri, “l’amor pels propis béns pervertit al desig de privar els altres dels seus”. Això vol dir que els envejosos desitgen tan intensament els béns aliens, que arriben a desitjar desgràcies als altres o alegrar-se quan aquests perden allò que se’ls envejava.

Així, es pot entendre l’enveja com una forma de desig il·limitat i egocèntric, que fa que les persones visquen el fet que altres tinguen alguna cosa que elles desitgen com si fos una injustícia o una afronta personal. Els envejosos, així, són capaços de destruir la felicitat aliena o d’arruïnar els béns de tercers perquè “si no són per a mi, que no siguen de ningú”.

Segons els relats bíblics, el primer envejós va ser Caín, fill d’Adam i Eva, qui envejava el seu germà Abel per ser el favorit de Déu. Aquesta enveja el va portar a preparar-li una emboscada i assassinar-lo.

La gola

La gola es pot entendre com una forma de golafreria desmesurada, és a dir, un desig desordenat i insaciable de menjar i beure, la qual cosa empeny les persones cap a l’addicció i el malbaratament. La gola porta les persones a consumir molt més del que realment necessiten, és a dir, a consumir per l’acte de consumir i no per sustentar-se. Aquesta conducta de desmesura és condemnada per pràcticament totes les religions del món, igual que la luxúria i l’avarícia.

A la Divina Comèdia de Dante, el cercle infernal de la gola sotmetia els penitents a una fam i una set atroces, però quan intentaven menjar els fruits bonics i carnosos d’un arbre, les branques es retiraven fora del seu abast; i quan intentaven beure l’aigua dels llacs, aquesta se’ls escapava entre els dits sense que pogueren tastar-la.

D’altra banda, les drogadiccions també entren dins del pecat de la gola.

L’avarícia

L’avarícia o la cobdícia consisteix en l’amor desmesurat i irracional pels béns propis, de manera que se’n posa la preservació per damunt del benestar propi i dels altres. Les persones avares o avaricioses mai senten que ja tenen prou, i reaccionen amb ràbia davant la idea de poder perdre una mica del que tenen, o que hagen de cedir una mica als altres.

Sant Tomàs d’Aquino explicava aquest pecat com la preferència pels béns mundans i efímers per damunt dels béns divins vertaders, és a dir, sentir més amor pels assumptes terrenals que per Déu. Així, els avariciosos poden caure en altres pecats i accions reprovables, com la traïció, la mentida, el robatori o el suborn, ja que les seues lleialtats estan dipositades únicament en els béns materials (els diners, sobretot).

La peresa

La peresa o acidia consisteix en la falta de disposició per a dur a terme tasques necessàries, a causa d’un excés de comoditat o la falta d’iniciativa. Però no hem de confondre la peresa amb l’oci, és a dir, amb el temps de recreació que ens donem una vegada que les nostres tasques han estat complides. Les persones peresoses són víctimes d’un desànim vital que les porta a ignorar les necessitats pròpies i alienes, de manera que deixen que tot ho resolguen els altres.

Els peresosos violen la màxima divina del “ajuda’t que jo t’ajudaré”, i no fan el mínim esforç pel treball, el sosteniment o la resolució dels problemes, de manera que acaben sent una càrrega per al proïsme o per a si mateixos. A més, la “tristesa d’ànim” del peresós l’allunya de la disciplina religiosa i dels actes rituals que el congracien amb Déu, la qual cosa s’interpreta com un sentiment de desànim per la salvació ete

Les set celestialsvirtuts

Així com existeixen set pecats capitals en la doctrina catòlica, hi ha set virtuts supremes que els contraresten i que conformen el deure ser de tot bon cristià. Aquestes virtuts màximes són:

La humilitat.

Contrapart de la supèrbia, consisteix a recordar-se a un mateix que no som millors ni més importants que ningú.

La generositat.

Contrapart de l’avarícia, consisteix en el despreniment i l’altruisme, és a dir, en no dubtar a donar el que és propi a qui més ho necessita. La castedat. Contrapart de la luxúria, consisteix en la moderació sexual i dels plaers, sense necessitat de convertir-se en abstinència o celibat.

La paciència.

Contrapart de la ira, consisteix a tolerar els altres i a suportar els conflictes i les dificultats amb bon ànim.

La temprança.

Contrapart de la gola, consisteix en el domini de la pròpia voluntat per damunt dels instints, les temptacions i els vicis.

La caritat.

Contrapart de l’enveja, consisteix en l’empatia i la solidaritat amb els altres, sense distingir entre els que tenen i els que no, entre l’amic i l’enemic.

La diligència.

Contrapart de la peresa, consisteix en el compromís d’honrar les responsabilitats i esforçar-se en les tasques necessàries, és a dir, fer-les el millor possible i amb un ànim actiu.

LA VIRTUT I LES ROQUES

La dansa de la Moma del Corpus de València

ATIENZA PEÑARROCHA, Antonio

La Dansa de la Moma és la més representativa de totes les que participen en la Processó del Corpus Christi a la ciutat de València. La figura de la Virtut, una dama blanca coronada de flors i vestida a la manera valenciana, atrau l’atenció dels espectadors mentre combat amb els Momos, els set Pecats Capitals, els quals, armats amb bastons, intenten doblegar-la amb l’astúcia o amb la força. És tal el seu colorit i el seu valor simbòlic, que algunes localitats valencianes han adoptat aquesta Dansa entre les que componen la seua processó de Corpus. Sobre el seu possible origen, evolució i ressorgiment, en parlarem en aquestes línies.

MISTERIS, DANSES I ROQUES

Quan la Processó del Corpus va ser instituïda a València pel bisbe Hug de Fenollet, en 1355, poc feia presagiar que arribaria a ser, tres-cents anys després, la festa més important de la ciutat. Com que la Processó es va convertir en una manifestació del poder cívic de gremis i parròquies, en una etapa d’enfrontament amb el poder nobiliari, els menestrals es van bolcar a dotar-la d’ostentació i luxe. La plasmació va consistir a dotar la Processó de Misteris, peces de teatre popular que es representaven sobre les Roques, escenaris rodants. Aquests carros, adornats amb imatges, pintures i garlandes, amb tramoies simples però efectives, ja eixien a la fi del segle XIV, concretament en 1392. Llavors es deien rodets o carretes, carros triomfals. Els Misteris que sobre ells s’escenificaven eren de temàtica variada, des d’episodis bíblics dels dos Testaments fins a escenes de la vida de sants populars. Fins als nostres dies només han arribat tres Misteris: el del Rei Herodes o de la Degolla, el d’Adam i Eva, i el de Sant Cristòfol i els pelegrins. Aquesta tradició d’un teatre popular d’aire sacre ha deixat la seua empremta en altres manifestacions, com els Miracles de Sant Vicent Ferrer a València i l’Horta, la Santantonà o Vida de sant Antoni Abat, de rància tradició a les comarques septentrionals de Castelló, o el conegut Misteri d’Elx.

Per què aquests carros van ser denominats Roques? La teoria més plausible és que, en actuar amb escenaris mòbils, en ells figuraven muntanyes i pedres com a fons de les representacions; el poble, en veure la decoració muntanyosa, els anomenaria Roques. Una altra teoria, molt popular entre els estudiosos, és que en 1446 la Ciutat va comprar una casa que servira com a magatzem per a les Roques, els Gegants i altres estris de la Processó. Aquesta casa havia albergat anteriorment unes adoberies de pells, i conservava les característiques pedres per a adobar les pells. Per aquestes pedres la casa era coneguda com dels roques, i tal nom heretarien els carros allí acollits. Llàstima que teoria tan bonica siga falsa, perquè Sanchis Guarner ja arreplega la paraula Roca com a denominadora de carro triomfal en aquesta Processó en 1402, és a dir, quaranta-quatre anys abans de la compra de la casa.

Sens dubte, aquells Misteris són l’origen de la presència actual en la processó dels personatges bíblics, homes i dones vestits a l’estil romà o hebreu, amb llargues perruques i barbes, i que porten atributs per a facilitar la seua identificació; alguns d’ells han ingressat amb honors en el folklore.

En aquests Misteris també intervenien danses o mojigangues que feien una certa referència a la temàtica o a l’argument de la pròpia obra. Pensem que en aquestes representacions pantomímiques està l’origen de la dansa que estudiarem; i donat el seu caràcter malèfic, seguirem la pista d’aquesta mena de representacions en la Processó.

ELS MOMOS EN EL SEGLE XVI

Sabem, gràcies a la pacient tasca de dos cronistes, Carreres Zacarés i Arenas Andújar, que en 1511 ja existia, entre altres, una Roca de l’Infern, la qual avancem que és –així ho diu la tradició– la que avui dia es coneix com a Roca Diablera. En 1512 existien dotze Roques, entre elles la citada de l’Infern, i una altra dedicada al Judici Final. No eren estranyes a les processons aquestes carrosses o passos que recordaven als fidels la vitalitat i la presència del Mal i del Maligne. A més d’aquests casos, avui dia, a Oriola, per Setmana Santa, trauen el pas de la Diablessa, la Creu dels Llauradors, al peu dels quals es representen un esquelet i una grotesca filla dels inferns.

De 1517 tenim algunes dades sobre els Misteris que es van representar, i així sabem que en la Roca del Judici eixien els següents personatges: Déu, la Mare de Déu, Sant Miquel, set persones que feien d’ànimes salvades, i altres set que interpretaven ànimes condemnades. Aquesta estructura de Misteri degué perdurar llarg temps, perquè en l’Inventari de la Casa de les Roques de 1643 se citen sis mantetes de condemnats de tela negra velles –sis capetes de condemnats de tela negra velles–. No podem saber si eren les mateixes que les usades ja en 1517, però sí que queda clara una perduració de símbols i personatges any rere any.

Seguim amb Carreres Zacarés, i en 1528, amb motiu de l’estada a la ciutat de Carles I, la processó del Corpus apareix detallada amb nou roques, entre elles les de l’Infern i del Judici. Aquestes roques havien de tindre música i danses, perquè en el compte de despeses de 1533 se cita el pagament de quatre ducats als músics que tocaven en aquestes Roques. Per tant, podem considerar demostrat que ja en el segle XVI els Misteris, diguem, malèfics, anaven acompanyats de danses presumiblement pantomímiques. Sens dubte, els coneixedors del folklore hispànic hauran reconegut unes referències clares a la Dansa de Dansaires i Pecats del Corpus de Camuñas (Toledo), a la qual encara farem més picades d’ullet al llarg del present text.

Quins personatges integrarien aquestes mojigangues? En 1544 es va donar un cas interessant. Era tradicional que les Roques, amb els seus Misteris a bord, feren el trajecte o carrera de la processó dues hores abans, perquè com s’havien de detindre per a fer la presentació, entorpirien la marxa de la Processó. Així, quan aquesta es posava en marxa, les Roques ja estaven molt avançades en el seu recorregut.

Però aquell any, el públic congregat en la plaça de la Seu –avui de la Verge– i en el primer tram del carrer de Cavallers, fins a la plaça de Sant Bartomeu –avui de Manises– era tal, que les Roques es detenien al poc tros, requerides perquè actuaren els personatges en elles muntats. I en aquesta plaça es trobaven les Roques quan va arribar l’hora d’eixir de la catedral el festeig sacre.

En advertir-se els Jurats de la Ciutat del problema que representava que les Roques foren immediatament davant de la Processó, i de les detencions que imposarien a aquesta, van prendre la decisió d’ordenar als carros que, en comptes de seguir l’itinerari processional, abandonaren aquest, girant per la pròpia plaça de Sant Bartomeu cap a les portes de Serrans, i que tornaren a la Casa de les Roques. Per a donar compliment a aquestes instruccions, van destacar un veguer, al qual van fer eixir al moment de la Catedral cap a la plaça.

Els veguers, en l’actualitat descrits com a “reis d’armes” per algun cronista, eren en realitat oficials de l’autoritat, vestits amb una cota o túnica curta de domàs roig, amb l’escut de la ciutat brodat al pit. Portaven, i porten, una vara llarga negra com de dos metres de llargària, que utilitzaven no sols com a insígnia del seu comandament, sinó també per a destocar aquells que romanien amb el cap cobert al pas de la Processó. Avui dia donen escorta als timbalers i clarins de la Ciutat, i a la Senyera.

El veguer va arribar a les Roques, i en donar les instruccions es va enredar en una discussió amb el porter o principal criat del Governador, Lluís Vic. En això estava quan li van propinar un fort colp a l’esquena amb el pla d’una espasa. Sorprès i adolorit, el veguer es va girar i es va trobar amb En Baltasar Mercader, Senyor de Bunyol, muntat a cavall i amb l’arma desembeinada. Quan l’oficial li va preguntar per què li havia pegat, el noble li va contestar que les roques havien de seguir la carrera.

El Consell de la Ciutat, en ser coneixedor dels fets, va decidir denunciar i processar el Senyor de Bunyol perquè havia maltractat un veguer que portava les insígnies que acostumen a portar els veguers, és a dir, la cota roja, i amb això havia comés una greu ofensa a la Ciutat. Per a això, va convocar testimonis, i entre aquests van declarar dos actors que participaven en el Misteri de la Roca de l’Infern: Gaspar Saydi, d’ofici embalador, que feia de momo, i Pere Escribano, sabater, que feia de Mestre Coral. Finalment, el Senyor de Bunyol va ser castigat.

Però aquest esdeveniment, arreplegat per Arenas Andújar, ens demostra dues coses. En primer lloc, que els Misteris eren representats per persones no professionals de l’escena, és a dir, menestrals, membres dels gremis, per als quals la Processó era manifestació de la seua força. En segon lloc, que els Momos, personatges que ixen en la Dansa de la Moma, eren ja dansaires o mojiganguers de caràcter maligne, per eixir en la Roca de l’Infern, sobre la qual els Momos han ballat fins a principis d’aquest segle.

Vol això dir que la Dansa de la Moma ja existia en el segle XVI? És probable, però no ho considerem suficientment provat. Cal tindre en compte que la Processó no tenia una consueta rígida com avui dia. Cada any es canviaven els Misteris, i s’escenificaven nous o es retocaven els vells. Les mateixes roques es desmuntaven en acabar la processó, i les figures que les coronaven es guardaven en armaris o calaixos. Això facilitava el canviar-les o reformar-les. A més, no sempre eixien totes les Roques. Com a exemple d’aquesta mobilitat envers els carros triomfals, direm que en 1547 hi havia dotze roques, però en 1552 només eixien deu, i el Misteri del Judici Final es muntava en dues, suposem que dividit en dues parts.

Des d’aquest punt de vista, la denominació Momo no seria rígida: serviria per a nomenar un personatge emmascarat d’aire malèfic, un pecat o un diable. Per exemple, en el llistat de personatges dels Misteris de l’any 1587 publicat per Carreres no apareix cap momo, però sí una abundància de dimonis, pecats… i ànimes condemnades. Detallarem les dues Roques la trajectòria de les quals hem seguit al llarg de tot aquest segle.

En la Roca dels Diables de l’Infern eixien dinou persones: Llucifer, la Diablessa, onze diables, un portaestendard, el que sona el tabal gros, el que sona el tabal xicotet, –és a dir, dos músics que tocaven tambors, un gran i un altre menut–, el patge de Llucifer, i dos tramoistes: el que alça la gola, el que alça la cadira major.

En la roca dels Diables del Judici, ens trobem amb un Diable Major, la Diablessa, onze diables, un portaestendard, dos músics tamboriners, i un tramoista que alça la cadira major.

Desconeixem quin tipus de mecanisme seria aquest alçar una gola o gola, o alçar una cadira o cadira. Només podem especular amb un tron que pujara i baixara. L’interessant és que el que definix les dues roques és ser de Diables, i aquests eren molt nombrosos. Els estendards també seran un element important en la Dansa de la Moma.

En altres Misteris d’aquell any apareixen pecats personificats com l’Enveja, la Malícia, i la Gràcia divina. En la Roca del Judici Final continuen apareixent les sis ànimes salvades i set ànimes condemnades.

Ens enfrontem a bastants suggeriments davant el que s’ha dit. D’una banda, la presència de personatges que després apareixen en la Moma, com els pecats o la Gràcia, i que semblen normals en el Corpus; l’esquema personagístic dels dos Misteris és monòton: en les dues obres apareixen quasi els mateixos personatges, la qual cosa porta a sospitar que es tractara d’obres molt similars entre si; existeix una pervivència de símbols lligats a determinades roques, com les ànimes condemnades o salvades: això podria portar a sospitar que els momos de 1544 foren els diables de 1587, perquè els dos personatges “habitaven” la Roca de l’Infern. Podríem concloure que al llarg del segle XVI, el momo és un personatge representatiu de les hosts de Llucifer.

D’altra banda, ens trobem amb figures molt conegudes del món infernal del folklore valencià, que té la seua plasmació màxima en les representacions parateatrals de la vida de Sant Antoni, les Santantonades, que es representen al Forcall, Morella, Todolella, La Mata, etc. En aquestes obres, el sant ermità és torturat pels Dimonis –igual que la Moma o Virtut ho serà pels momos–, temptat per una diablessa anomenada la hilandera o Filosa –com la Moma ho serà per la Supèrbia–, i finalment veu com la barraca de pi on s’ha refugiat és incendiada pels Dimonis, i es converteix en la foguera o Foguera representativa de la festa –també la Moma serà tancada en la barraca dels bastons i triomfarà en eixir d’ella–.

En aquestes festes hivernals de Sant Antoni és característica la presència de foc, així com de petards i focs d’artifici. En els últims anys estan proliferant les agrupacions festives de persones que es visten de dimonis, i practiquen una vistosa parenceria de maneig de petards i coets: són les colles de dimonis. No obstant això, aquesta amalgama entre dimoni-focs artificials té rància tradició en el Corpus. Així, en 1640 es va encarregar a un pirotècnic que preparara en una Roca una figura de dimoni “amb dues cares, una d’home i una altra de dona, d’alçada de tretze pams, i aquest diable ha d’estar armat de foc sense coets voladors, només amb piula i capellet i per companyia –a aquest diable– un drac que vaja llançant foc per la boca (…) més una ànima de l’infern per a la roca nova dels diables amb unes serps a les mans i que llance foc i crides al seu voltant i que haja de quedar aquesta ànima per a la Ciutat”.

Com s’aprecia, era un artefacte que requeria un cert mestratge en el seu disseny i muntatge. Els Jurats preveien accidents per l’ús de coets voladors, encara avui dia bastant perillosos, i els vetaven. De totes maneres, crec que existia una certa relació entre totes aquestes festivitats, una mútua influència entre representacions teatrals sacres que conduiria a aquesta convergència de personatges i actituds: Diablesses, dimonis, ús de foc representatiu de l’avern, etc.

LA ROCA DIABLERA

Ja hem vist com la Roca de l’Infern portava momos. Tradicionalment, es considera que aquesta Roca és la que, hui dia, es conserva com a Roca Diablera, en la qual sempre ha ballat la Dansa de la Moma. La denominació de Diablera l’hem trobada per primera vegada en 1638, donant nom a dues Roques. No obstant això, cap de les dues era la de l’Infern. Aquell any es va decidir alleugerir del seu molt pes les Roques de l’Infern i del Purgatori, i pintar les altres Roques amb motius al·lusius a la seua dedicació: en les dues Roques de la Diablera, els històries que pareixerà i acordarà l’administrador concernents a la dita festivitat.

En aquest mateix document, arreplegat per Carreres, els Jurats acordaven que “per a major alegria i solemnitat de la processó s’emporten per la volta d’aquella dues roques, això és, la de la Verge anomenada de l’Et Deum, i una de les de la Diablera, i que en aquestes roques vagen dansant, en la de la Verge, una dansa de cambra o de llauradors, i en la de la Diablera, una dansa de momos, i per a aquest efecte les citades dues roques es faran i formaran de manera que es puguen emportar per aquesta volta amb la facilitat que siga possible, segons el que aquest administrador, que hui ho és, ho dispose”.

Aquestes expressions ens fan pensar que les dues roques de la Diablera compondrien juntes una unitat, és a dir, haurien portat un Misteri. El dir “una dansa de momos” ens porta a recalcar que les coreografies no serien rígides, sinó subjectes a variacions al capritx dels balladors, quasi any rere any. És obvi que els momos seguien lligats a aquestes roques de caràcter satànic.

Si en el segle XVI les Roques havien viscut la seua esplendor, en el segle XVII, paradoxalment, perquè és el segle del Barroc, veuran la seua decadència, fruit de la inestable situació econòmica del municipi. Malgrat les disposicions de 1638, que ens fan sospitar per a les roques un estat lamentable, la deterioració de les mateixes no es va remeiar. Així, en 1643, l’inventari de la Casa cita vuit Roques, entre elles una de l’Infern Vella, una altra de l’Infern Nova –possiblement en la qual, tres anys enrere, s’havia instal·lat l’enginy pirotècnic descrit–, una altra per a ballar els Momos, que seria la Diablera repintada i processionada en 1638. En 1654 ja només hi ha set Roques, perquè han desaparegut la de l’Infern Nova i la del Judici Vella, substituïdes per una altra dedicada al Santíssim –probablement l’actual Sant Miquel, a la qual, erròniament, Sanchis Guarner assenyala de 1535–. Continuen la de l’Infern Vella, i la Diablera.

De totes aquestes Roques, només han arribat a l’actualitat quatre. La Diablera actual ha de ser la de l’Infern Vella, perquè així ho diu la tradició, i a més pateix del defecte de ser molt pesada, que ja vam veure que es va intentar rectificar; la Puríssima, que va ser la de Nostra Senyora i després Maria de l’Et Deum; la Fe, que va ser la d’Adam i Eva; la de Sant Miquel, que va ser del Santíssim, i després del Judici Final. Ha de quedar clar que la identitat de la Diablera i les dues Roques de les Representacions van ser rebutjades o venudes, i es van fer noves la de Sant Vicent Ferrer en 1665, i la de la Santíssima Trinitat, en 1674; en aquesta Roca passaria a representar-se el Misteri d’Adam i Eva.

En definitiva, quan en 1677 la ciutat eleva al Rei Carles II el seu famós “Informe”, sol·licitant que la Processó torne a ser vespertina, existien sis roques; número que quedaria inamovible fins a mitjan segle XIX, i dotze danses.

LA CAVALCADA DEL CONVIT I LES DANSES

Les Danses, com ja hem dit, havien format part important dels Misteris al llarg del segle XVI; per descomptat, existien danses que no estaven lligades a cap Misteri, però en aquest cas eren danses purament coreogràfiques, sense pantomimes, sense argument, simplement ornamentals. No obstant això, a poc a poc algunes danses anirien adquirint un pes específic en la Processó.

En 1615 es crea un acte cridat a tindre una enorme popularitat: és la Cavalcada del Convit, anomenada vulgarment dels cavallets o de la Degollà, per dues comparses molt populars. L’essència de l’acte consistia en el fet que el Capellà de la Ciutat, muntat en un cavall o mula, recorria les cases d’algunes autoritats per a convidar-los a assistir, l’endemà, a la Processó. El Capellà anava acompanyat per algunes Danses i Misteris, sobretot el Misteri del Rei Herodes. En aquest Misteri es narra l’arribada dels tres Reis Mags i la seua comitiva, representada aquesta en la Dansa dels cavallets, davant la cort d’Herodes, i com aquest ordena a les seues tropes la degollació dels Innocents, la Degolla. És un acte de profund pintoresquisme, sobre el qual lamentem no estendre’ns. A aquesta Cavalcada s’incorporaran els cap-

grossos o Ball dels Nanos, introduïts en la Processó en 1589 a imitació de les processons castellanes, i que igual que la de Gegants, mai va estar lligada a cap Misteri.

Tenim una magnífica descripció d’aquesta Cavalcada en el “Cerimonial”, escrit per Fèlix Cebrià Aracil, Jurat de la Ciutat, en 1695. L’autor va voler establir els modes i protocols de la Processó. Així, ens descriu que la Cavalcada eixia la vespra del Corpus, dimecres, a les set del matí, de la Casa de les Roques, on els actors i dansaires s’havien vestit, per guardar-se allí els estris. L’ordre era: el Capellà, a cavall; “la Dansa dels Momos, amb estendard; la Dansa de la Diablera, amb estendard; quatre o més danses de toquetats, Dansa de gitanes fingides, Misteri del Rei Herodes, amb tres estendards, Misteri de Sant Cristòfol, amb estendard blanc, Misteri d’Adam i Eva”.

Més tard, com dèiem, els Nanos entraran en aquesta Cavalcada; i com visitaven als Jurats, oficials i autoritats, passarà a ser expressió popular el ballar-li a un els Nanos –ballar-li a un els capgrossos– per complimentar-li o lloar-li.

El dia de Corpus al matí es disposava una nova Cavalcada, igual a l’anterior, però més oficial, en la qual anaven també els Jurats i oficials de la Ciutat, per a anar a la Seu a oir missa. A la vesprada, les Danses i Misteris ixen sobre les Roques o amb els Gremis que les costegen. En l’actualitat, la Cavalcada del Convit se celebra el dia de Corpus al matí, sense assistència oficial.

Com podem veure, se separen dues danses, la “dels Momos” i la “de la Diablera”. Però les dues havien de ser molt semblants; almenys, sabem que portaven la mateixa indumentària, perquè en l’Inventari de la Casa de les Roques de 1693 se citen “catorze saragüells i catorze casaques de tela pintada de diferents colors guarnits amb un galó de guadamassil platejat i pell de rabosa per a vestir els dos Danses de Momos”. També se citen dues banderoles de llenç pintades de diferents colors, que són les que porten davant dites danses de Momos. Podem concloure que la Dansa ja tenia set Dansaires, els Momos, que serien els pecats capitals. Possiblement, la diferència entre les dues –si és que n’hi havia, la qual cosa sembla lògic, si les dues anaven juntes en la Cavalcada– seria la presència en una d’elles de la

Moma, la representació de la Virtut; però la veritat és que en l’inventari de 1693 no se cita un vestit específic per a aquest personatge. De totes maneres, tampoc se cita roba per a les danses de “toquetats” o de pals; sabem, per la llista de despeses de 1709, que aquestes Danses venien d’alguns pobles veïns, com Almàssera, i per tant la roba d’aquests balladors seria d’ells o dels municipis… en tot cas, estranys a la Casa de les Roques. És possible que el vestit de la Moma fora de propietat privada, o del Gremi de Pelaires, un gremi al qual la Dansa de la Moma ha estat lligada fins a quasi els nostres dies.

També podem especular que, en la processó, la Dansa de la Diablera ballara sobre aquesta Roca, i la Dansa dels Momos ho faria al costat del citat Gremi de Pelaires.

EL SEGLE XVII

Com ja sabem, en aquest nou segle només va sobreviure, com a Roca malèfica, la Diablera, restaurada i reformada en 1702. Presumiblement, el seu aspecte seria molt similar a l’actual. La Roca està presidida per una imatge de Plutó, déu dels Inferns –eufemisme que omet Llucifer–. És de fusta massissa, i el déu apareix dempeus, embolicat en un mantell “a la romana”, coronat per una serp enroscada al seu crani; un altre ofidi s’esvara pel seu braç dret estès, mentre l’esquerre empunya un trident; a la seua esquena naixen dues ales de ratpenat.

Aquesta estàtua infernal se sustenta sobre un pedestal heptagonal, els costats del qual són cartel·les on estan escrits els noms dels set pecats capitals. Entre aquestes taules apunten gesticulants cares infernals. La relació amb la Dansa dels set pecats, i al seu torn la de la Dansa amb els set pecats, és clara. No obstant això, la ben pensant gent de la Il·lustració trobaria grotesca aquesta Roca, i per això es va anotar en un dels laterals del carro “records d’uns altres temps”, a manera de disculpa.

Un document important per a conéixer l’organització del Corpus a principis del segle XVIII és la llista de despeses de 1709. Allí consta que es va pagar a Cristóbal Suñega, cap de la Dansa dels Momos, dotze lliures. Aquests diners es repartirien entre els dansaires. En la citada relació no se cita la Dansa de la Diablera, substituïda per la dels Momos de manera definitiva.

Sempre ha existit un mimetisme de les ciutats importants de l’antic Regne cap a València, en les seues processons. Per això, no és d’estranyar que la ciutat de Sogorb haguera adoptat per a les seues processons la Dansa dels Momos. Aquestes dades que seguidament desglossem els prenem de Joan Moraleda Monzonís: consta en una documentació de despeses publicada per Jaime Faus i Faus, de 1726 en la qual un daurador local s’oferia a fer les carasses o antifaços de la Dansa dels Matachines al mateix preu que a València, és a dir, un sou. Això ens fa veure que aquesta Dansa era de procedència valenciana, perquè si el seu muntatge haguera sigut local, mai s’haguera recorregut a un artesà forà per a compondre la disfressa. Luis Gispert, citat per Moraleda, ressenya una processó en honor de la Verge de la Cova Santa, a Sogorb, en 1726, on apareix citada la Dansa dels Matachines o de la Diablera, o de momos. Per tant, queda establida la identitat dels Matachines amb els Momos. Seguint amb els mateixos autors, en l’Inventari de la Ciutat de Sogorb de 1727 –document la importància del qual ja ens va ser ressaltada pels investigadors Manuel Gil i Rafael Benedito– es ressenyen vuit vestits de Matachines ja usats i el de la Dama de la mateixa forma. Per consegüent, aquesta versió dels Momos es componia de vuit dansaires més una Dama, que seria la nostra Moma.

Seria lícit introduir un vuitè pecat capital per a quadrar una Dansa? La resposta la trobem en la tan coneguda, en aquella època, “Guia de Pecadors”, de Fra Lluís de Granada. Existeix una curiosa influència entre aquest llibre i la Dansa dels Momos. Tradicionalment, el Pecat Major o director del ball, cap de la Dansa, és el que representa la Supèrbia, considerada per Fra Lluís com la mare i reina de tots els vicis. Quan s’estableixen els set pecats capitals, se citen, en el capítol XIII del Llibre Segon, per epígrafs, la Supèrbia, l’Avarícia, la Luxúria, la Ira, l’Odi i l’Enveja, la Gola i la Peresa. Es considera l’Odi fill o germà de l’Enveja, i per tant, es podrien considerar com vuit els Pecats Capitals que podrien intervindre en la Dansa.

Per què vuit dansaires, si a València eren set? Podem deduir que, o bé tenien un portaestendard, o bé que algunes figures de la Dansa anaren de pals o guerreres, i per a ser quadrades havien d’executar-se amb vuit persones. A això podria respondre el nom de Matachines, propi de danses de pals. Pels documents de Faus i Gispert, citats per Moraleda, sabem que les Danses a Sogorb eren muntades per Mestres de Danses, que agradaven de sorprendre el públic amb evolucions noves cada any.

Quant a la Dama o Moma, degué aparéixer i incorporar-se en aquesta època de finals del segle XVII o principis del XVIII. Els vestits de 1727 estan “ja usats”, per la qual cosa haurien de ser una mica anteriors a aquesta data. Tornem a fer referència a Camuñas, on apareix la madama, també una representació virtuosa, que ajuda a salvar les ànimes. Possiblement la Moma no és una figura tan original, després de tot. També es donava el cas, en aquella època, de quadrilles de dansaires valencians que es llogaven per a ballar en processons i festejos. Ajudaria això a establir una relació entre les dues? La veritat és que la Dansa de Dansaires i Pecats de Camuñas és complexa i molt pantomímica. La Dansa de la Moma ho era també. A més, a principis del XVIII la Dansa de la Moma, com hem advertit, variava molt, any rere any; era molt més plàstica que en l’actualitat i podria assumir variacions en el seu número i composició.

La Dansa dels Momos o de la Moma ha quedat ja totalment establida quan en 1780 el cronista José Mariano Ortiz escriu la seua “Dissertació Històrica”, i fa una descripció de la Dansa totalment recognoscible per a un observador actual: Ocupen els carros triomfals el Misteri del pecat d’Adam amb la temptació d’Eva. La Virtut amb els Set Vicis significats en els set Momos i la Moma, i la varietat de vistoses danses.

En aquesta època, els Misteris, arraconats en el XVII pels moralistes i les autoritats, sempre preocupats per les desviacions de la Fe, guanyen l’interés dels historiadors i lletrats, com el mateix Ortiz, el pare Teixidor o l’escriptor Càries Ros.

Aquest últim ja havia dedicat al Corpus alguns Col·loquis o xicotetes composicions en vers, en valencià, en què diversos llauradors es plantegen incògnites sobre el significat de les figures de la processó, i algun culte notari o eclesiàstic els les resol: és l’essència mateixa de la Il·lustració. No obstant això, Ros mai esmenta explícitament la Dansa dels Momos: possiblement perquè la seua coreografia encara no estava prou consolidada com perquè cridara massa l’atenció. Ros escriu els seus col·loquis en 1758 i en 1772. En canvi, quan un altre autor escriu en 1786 la “Nova Relació...”, es detalla només aquesta Dansa:

Les Danses són al·lusió a aquell efecte expressiu amb què el Pastor coronat en rendit sacrifici davant l’Arca del Senyor mostrava la seua gaubança. En la Dansa dels Momos s’entenen els set Vicis i en la Moma la Virtut que els repetix el càstig.

Les Danses eren molt nombroses. En un document del p. Tomás Tarifa, citat per Miguel Àngel Català, es diu que eixien vint-i-quatre en 1767. Però els Momos havien de ser una dansa que cridara poderosament l’atenció d’aquells il·lustrats, per ser l’última malèfica. També és cert que en aquesta època va deixar a un costat la seua plasticitat coreogràfica i es va esclerotitzar; va abandonar la seua versatilitat primitiva, ajudada pel seu caràcter entremaliat o maliciós, i a impulsos de la decadència de l’Antic Règim, va anar adoptant un esquema rígid, repetit ja any rere any; això va afavorir que es convertira en molt representativa del Corpus, i peça obligada d’aquest. Així com de les altres danses a penes sabem alguna cosa, de la Moma ens han arribat al present més que notícies. Fossilitzar-se va ser una curiosa però efectiva manera de sobreviure. Les Danses de Toquetats o de pals, les d’infidels, les d’indis, van desaparèixer fins i tot abans de morir el propi segle XVIII, per les prohibicions de què van ser objecte, i es van refugiar en les processons d’altres localitats on encara es conserven. La Moma va anar guanyant popularitat, desplaçant d’aquest als Cavallets o als Nanos. Quan es va plantejar en 1977 la recuperació de les Danses del Corpus, l’objectiu prioritari va ser la Dansa de la Moma.

Antonio Ariño ha estudiat les prohibicions successives sobre les manifestacions de religiositat popular en el Corpus valencià. En el mateix any que Ortiz publicava el seu volum, es vetaven danses i misteris en les processons. Per a defugir la processó, es va decidir separar les dues manifestacions físicament de la processó: les danses eixien per davant, sense estar tècnicament integrades en la comitiva sacra. Per a les danses el colp va ser mortal, i com ja hem vist, moltes no van sobreviure. Només les més arrelades van superar la crisi, perquè la seua popularitat generava una pressió que les autoritats civils i eclesiàstiques no van creure oportú desafiar. Precisament, els últims anys del segle XVIII són de malestar social, el qual esclatarà en l’avalot d’I any u –motí de l’any u, 1801–. Hi ha xicotetes regirades llauradores, esperonades per la presència de Pep de l’Horta, una espècie de Capità Swing, que assaltava els palaus senyorials i cremava els registres d’impostos feudals.

A principis del segle XIX la Dansa dels Momos seguia molt lligada a la roca Diablera. En l’"Informe sobre la Solemníssima processó del Corpus..." de 1812, llegim: "La sexta Roca, de Plutó, simbolitza el domini que els Moros van obtindre en este Regne. Porta els set Vicis, figurats en els set Momos, i la Virtut, representada en la Moma, que triomfa de tots".

Apreciem com el regust neoclàssic de l’època disfressa al Diable de Plutó, de manera que hui dia, en les descripcions de tots els autors, com ja hem dit, s’indica tal nomene com a eufemisme del Diable. D’esta manera, en esta Roca una inscripció diu:

Borde amb la seua ràbia el ca, Creme amb el foc Plutó, Que tot trofeus són En la festa del Déu Pa.

És a dir, que els il·lustrats de l’època agradaven de buscar arrels paganes grecoromanes en les festes populars, ja en aquella època. D’altra banda, seria redundar en el ja dit sobre la pròpia Dansa: esta estava ja totalment constituïda, tal com la coneixem, des de bastants anys arrere.

En este ambient, la Dansa dels Momos estava lligada a una família, els Pinyols –os de fruit–, el mitjà de vida del qual era vendre en el Mercat, i era gent de trenca i esquinça. L’incansable Arenas Andújar va desempolsar un deliciós conte de Josep d’Orga, que narra un luctuós esdeveniment de 1840. Eixe any, l’Ajuntament va deixar d’organitzar la Processó, i va cedir la mateixa a un particular, un sastre anomenat Cañizares, el qual havia de contractar totes les danses i pagar-les. En 1835 la Dansa dels Momos costava 310 reals. Doncs bé, Cañizares va oferir als Pinyols tan sols trenta. Els del Mercat, com és de suposar, es van negar en rodó, i Cañizares va reclutar a velluters –seders– en plena crisi de la seua indústria, que es van avindre al sou. Els assajos van començar en l’obrador del sastre. Els Pinyols, despitats, van decidir castigar els usurpadors del seu “dret”, i una nit van irrompre en l’assaig armats, i entre els bastons dels momos i els pals dels agressors es va muntar una baralla que va fer època. Poc temps després, la venjança dels agredits va aconseguir el Pinyol instigador, que feia de Moma: va ser apunyalat al carrer de les Barques, enfront de la farmàcia de la Morera.

Anècdota a part, el conte d’Orga ens indica com la dansa estava lligada a unes persones, a una família. Aquest costum es mantindria al llarg de tot el segle XIX. Aquestes persones acudirien a les subhastes de les Danses de la Processó que l’Ajuntament convocava, i allí es contractaven.

Així mateix, ens mostra que la Dansa, que fins ara s’ha anomenat “dels Momos” o “dels Vicis”, ara passa a dir-se “de la Moma”, nom amb el qual se la coneix hui dia. Aquesta denominació és, per tant, relativament moderna. Encara en 1857, quan es redacta la “Relació de la Solemne Funció del Corpus que se celebra en aquesta Ciutat de València”, el nom de la dansa és dels Momos: “siguen dos de les set figures anomenats Momos amb estendards, i les cinc restants acompanyen a una altra vestida de blanc amb ceptre i corona que simbolitza la virtut en mig dels set pecats capitals, la comparsa dels quals i les altres que siguen caminen al màgic són per als valencianismes del tabalet i dolçaina que ens van llegar els àrabs”. No obstant això, a poc a poc, la Moma passa a ser el personatge principal de la dansa, i el que li donarà nom. En efecte, la Moma és el ballador que “més cobra, perquè és el que més balla”. De fet, en el relat d’Orga, la Moma cobra el doble que un momo. A més, entre els momos hi ha dos, els caps o caps que dirigeixen la tropa restant en les seues evolucions.

En la dansa actual, la Moma ha passat a ser una figura quasi passiva, distant i majestàtica, que no pren la iniciativa en cap moment, i sempre és guiada per l’únic cap visible dels momos, el pecat major o Supèrbia.

LA DECADÈNCIA DE LA DANSA

En la segona meitat del segle XIX, la premsa liberal i republicana va atacar la Processó del Corpus en la seua part folklòrica per considerar-la mostra del salvatgisme i la incultura populars. Aquest tema ha sigut magistralment estudiat pel citat professor Ariño Villarroya, i no ens estendrem. En 1846 la Dansa de la Moma va viure el seu últim moment d’esplendor, en renovar-se-li el vestit. Però la sentència estava dictada. Per aquesta època desapareix la Dansa de la Magrana, s’arremet contra la vulgaritat manifestada per la Degolla... i l’Ajuntament decidix no renovar d’ara en avant la indumentària, i recórrer a les roberies de lloguer quan les peces de les Danses hagen de retirar-se. En 1895 ja només es conserva a la Casa de les Roques les velles robes dels momos, però no de la Moma: com que aquesta suava més, ja s’havia deteriorat feia temps.

La Dansa de la Moma, malgrat tot, continuava sent la més popular. Quan Salvador Giner compon el seu poema simfònic dedicat al Corpus, basat en un poema onomatopeic de Cebrián Mezquita, el titula És xopà... fins a la Moma!. Blasco Ibáñez descriu en Arròs i Tartana la cavalcada: “I seguien darrere les dansetes, esquadrons de murrieria disfressats de ronyosos vestits de turcs i catalans, indis i valencians, sonant roncs panderos i iniciant passos de ball (...); els Pecats

Capitals, amb estrambòtics vestits de puntes i colorins, com a bufons de l’Edat mitjana, i al capdavant d’ells la Virtut, batejada amb l’estrambòtic nom de la Moma”; però aquesta celebritat no va salvar la Dansa, que en 1920 va deixar d’eixir. Va reaparéixer en 1929, però en 1931 la República prohibix les processons fora de les Esglésies, i la Moma va desaparéixer fins que, en 1940, a causa de l’empenyiment d’algunes persones, entre elles don Manuel Arenas Andújar, es va tornar a muntar.

Per al Corpus de 1940 la Moma va comptar amb la col·laboració del Mestre de Danses, don Ramón Porta, i del dolçainer Sanrfeliu. Arenas Andújar va veure com el seu esforç i il·lusió no arrelaven, i la Moma va caure en mans de persones mercenàries, pertanyents a les capes marginades de la societat, que eixien en la processó a canvi d’un curt salari, sense gens d’interés per mantindre dignament la tradició que encarnaven.

LA RECONSTRUCCIÓ DE LA DANSA

Fins a 1977 no es va afrontar decididament la Processó del Corpus. Diverses persones del món cultural es van coalitzar per a això, entre elles Miguel Àngel Català, com a director dels Museus Municipals, Armando Serra, i altres. Una de les prioritats era la reconstrucció de la Dansa més emblemàtica del Corpus, la de la Moma. Dos folkloristes, Fermín Pardo Pardo i Sebastián Garrido Rico, van decidir treballar en aquesta línia. Amb el suport d’Arenas Andújar, que conservava els esquemes de 1940, i del dolçainer Joan Blasco, deixeble de Santfeliu, que recordava la música i alguna cosa dels quadres o escenes de la pantomima, van poder muntar la Dansa amb els balladors del grup Alimara, de València. I així, aquell mateix any, la Dansa de la Moma va tornar a eixir de manera digna i restaurada. El primer ballador que va fer de Moma va ser Ramón Genovart; però va ser el Moma Francesc Albert qui definitivament va encunyar a la seua figura un aire més majestuós, i la Dansa va adquirir un aspecte reposat i tranquil, més pròxim a la Moma dels Misteris del XVII o del XVIII; per contra, el mateix Sebastián Garrido, que ha muntat la Dansa a Xàtiva, ha interpretat una Moma més combativa i moguda, amb un aire viu i descarat, similar al que li imprimirien els Pinyols en el segle XIX.

La Dansa de la Moma també ha tornat a eixir de València, i ara es balla en les processons de pobles com Benetússer, Picanya, Godella, Torrent, Alfafar, Meliana o Paiporta; i en localitats més allunyades de València com Gandia, Castelló, Xàtiva, Alcoi i Dénia.

En les acaballes del segle XX, la Dansa de la Moma, que va iniciar la seua marxa fa quasi cinc-cents anys, gaudeix d’una esplèndida salut. Però ja és temps de parlar de què és i com és la Dansa de la Moma.

LA DANSA DE LA MOMA

Aquesta és una dansa pantomímica, és a dir, que representa una xicoteta història: el setge i atac dels set Pecats Capitals, els Momos, capitanejats per la Supèrbia, a la Virtut o la Gràcia, la Moma. Al llarg del seu desenvolupament, la Moma és assetjada, temptada i fingidament colpejada, per a finalment véncer sobre els seus enemics.

La indumentària de la Dansa s’ha conservat bastant bé. Com que des del segle passat diverses poblacions van adoptar la Dansa per a engalanar les seues processons de Corpus o patronals, diverses roberies o cases de lloguer de vestits tenien vestits de momos i moma. D’ací les xicotetes variants en colors.

El Momo porta una túnica curta que li cobreix fins als malucs, amb mànega llarga. El color varia des del roig ataronjat fins al granat. La tela era d’arpillera o cotó. Entorn del vol o vora inferior de la túnica i al llarg de les mànegues porten uns adorns de tela negra retallada i cosida en forma de branca amb fulles. L’escot té forma de T, amb una tira de tela groga a manera de punta. En alguns exemplars aquest escot està ribetejat en negre. En fotografies i gravats antics s’aprecien uns llacets, presumiblement grocs, sobre la costura de la mànega en l’espatla. També portaven oberta la part inferior de la costura central de l’esquena, que anava vorejada amb una tira groga similar a la de l’escot.

Els calçons són fins al genoll, negres amb tires grogues horitzontals. Antigament aquestes tires anaven des de la cintura fins a l’extrem inferior, però en els models actuals són tires més amples i només cobreixen les perneres. Els calçons es nuen al genoll. Els panxells es cobreixen amb mitges blanques, i es calcen els peus amb espardenyes de careta, de sola de cànem o d’espart, i subjectes al turmell amb vetes de cotó negres.

El barret és una peça cònica composta de tires de tela grogues, roges i verdes, cosides al folre, posades de forma horitzontal i solapades de dalt a baix. Porta una cogotera de tela verda, d’uns quaranta centímetres de llarga, vorejada d’una tira arrufada groga, amb un motiu diabòlic de tela negra cosida: un drac o un fardatxo. En un vestit antic que vam poder veure, aquest motiu anava imprés, i davall d’ell el nom del pecat: Supèrbia, Ira, Luxúria, etc. En l’actualitat, en alguna població s’ha buscat el símbol animal corresponent a cadascun dels pecats, i tal és la figura que porta el pecat corresponent cosida en la cogotera. Completen el seu abillament amb un antifaç negre, que en els gravats antics s’aprecia més gran, cobrint tota la cara com una màscara.

L’equip del Momo es completa amb el bastó, que abans era prim i amb l’extrem corbat, com un gaiato, i ara és més gruixut, d’uns tres o quatre centímetres de diàmetre; la longitud continua sent d’un metre.

La Moma porta un vestit a l’estil tradicional valencià, de dona. És de color blanc íntegrament. Antany la falda podia ser de color més o menys suau, i abans de la recuperació de Marró i Garrit no era estrany que isquera amb falda blava; però el color dominant sempre ha sigut el blanc. Al cap porta una mantellina blanca, de tela, de les tradicionalment dites “de mitja lluna” per ser de manera semicircular. Sobre la mantellina portava una corona feta de flors, encara que ara porta una de llautó daurat farcida d’aquestes. Porta guants i sabatilles blanques. A la mà dreta empunya amb un mocador un ceptre daurat. Arenas Andújar afirma que aquest ceptre estava rematat amb l’escut de la ciutat, i que en el costat esquerre portava un pitxer amb més flors. La cara la porta coberta amb un antifaç amb faldilla o pitet, blancs, que li cobreixen tot el rostre. Cal tindre en compte que segons una rància tradició oral la Moma havia de ser un home amb barba, i havia d’anar ben cobert, tant per cautela com per ocultar la seua masculinitat.

La Moma, a partir de 1860 aproximadament, va arribar a tindre un aspecte llastimós. Però hui dia els balladors que fan de Moma, conscients del seu protagonisme, han tingut especial cura en la confecció de “el seu” vestit de Moma, i s’abillen amb meticulositat i preciosisme. Així, el cosset s’elabora com els antics gipons del XVIII, amb balenes; la manteleta i el davantal, així com la falda de l’antifaç, es broden amb alguns fils d’or i amb motius eucarístics. El resultat dignifica encara més el ball.

Passem ja a descriure aquest. Per a això, seguirem l’esquema de la reconstrucció de Fermín Pardo i Sebastián Garrido, tal com ve explicitat en el llibre de Salvador Seguí i del mateix Fermín Pardo. Aquest esquema, popularitzat gràcies a aquest volum, ha sigut l’adoptat per tots els dansaires dels diferents pobles i localitats on es representa la Dansa.

La Dansa camina en la cavalcada o processó en dues files de tres momos, i darrere van el Momo Supèrbia amb la Moma. Els momos porten el bastó reposat sobre l’espatla esquerra. A València els pecats davanters porten sengles banderes roges amb un motiu demoníac –un drac– pintat en negre. Les astes d’aquestes banderes van coronades amb un ram de plantes verdes. Antany, quan la Cavalcada del Convit l’obria el Capellà de la Ciutat, aquests momos banderers li precedien, com es veu en el rotlle de la Processó conservat a l’Ajuntament de València. No deixa de ser aquesta una paradoxa: els pecats obrin el camí al sacerdot. Paradoxa que, com hem vist, és ben present en tota la processó, i expressa la idea que no pot haver-hi Bé sense el Mal.

Per a ballar, els dos banderers deixen els seus estendards i es preparen per al quadre o figura que corresponga. La pantomima completa –presentació, amedrentament, temptació, derrota del Mal– es compon de set figures. Els dansaires no la fan íntegra, sinó que, a lapses de quaranta o cinquanta metres, es paren, i ballen una figura, per exemple, la primera; després caminen un altre tros, i ballen la segona; a vegades paren perquè hi ha amics o familiars, o perquè la gent ho demana insistentment. Normalment, la Dansa només es balla íntegra, és a dir, les set figures seguides, només interrompudes pels intermedis entre figura i figura, en

l’assaig preliminar, que té lloc al pati de l’antiga Facultat de Teologia –que és on es canvien de roba els integrants de la Processó– i en acabar la Cavalcada, en un escenari que s’instal·la prop de la porta de la Catedral.

Cada figura dura la mateixa quantitat de temps, i les sis primeres tenen la mateixa música; només l’última té una melodia diferent. El ritme el marca el tambor o tabalet, i la música l’executa el dolçainer, amb la dolçaina.

Els balladors es mouen al pas de vals o de tornada de jota; pas que correspon possiblement a un moment històric més modern que el ritme de la música de la Dansa, que és de 3/8. Això crea problemes d’adaptació i seguiment, sobretot si els balladors no són experimentats. Però hem de recordar que la Dansa té un passat complicat, i això ha influït en la seua configuració.

El primer quadre o figura és el de la Presentació: els Momos es col·loquen tots en fila, menys la Supèrbia i la Moma, que junts es queden enfront dels altres. En sonar la dolçaina tots fan un volt sobre si mateixos, i així es queden durant tota la resta del quadre, girant en determinats moments. En acabar la música, cessen de ballar i fan una reverència, a la qual la Moma contesta graciosament agafant la falda amb les mans i estenent-la.

El segon quadre parteix de la situació anterior, i és el rogle o cercle: en sonar el tabalet, i amb el pas de vals, la Supèrbia s’enlaira de la Moma i recorre la filera dels seus sequaços zigzaguejant entre ells, i en passar al costat del primer, tots li segueixen, formant un cercle que embolica la Moma. Llavors sona la dolçaina i els momos prenen els seus pals i tendeixen un extrem al seu company, subjectant cada un l’altre: d’aquesta manera tanquen el cercle, amb els pals a mode de tanques, i giren primer en sentit contrari a les agulles del rellotge, i després al revés. En acabar la melodia, recuperen el seu pal que recolzen en l’espatla, i s’inclinen davant la Moma, que respon de nou la salutació.

S’inicia el tercer quadre o la gàbia: els momos empunyen el seu bastó i col·loquen l’extrem a pocs centímetres per damunt de la corona de la Moma, formant com una cúpula reixada.

Alguns balladors virtuosos que fan de Moma s’acatxen lleugerament, per a accentuar la sensació d’opressió. Però al final de la melodia, la Moma alça el seu ceptre, gira sobre si mateixa, i els pals tornen a l’espatla dels pecats.

Els pecats inicien llavors la temptació: segueix el cercle, i la Supèrbia entra en ell, assetjant i perseguint la Moma en el seu estret interior, sempre en pas de vals, mentre els altres pecats continuen girant mantenint el rogle. Normalment sempre ho hem vist així, encara que Seguí i Marró especifiquen que el pecat que tempta és el segon, no el primer, que és la Supèrbia. També afirmen que després van temptant tots els pecats, acabant amb el primer, que és el més fort. No obstant això, aquesta figura sol reduir-se a la temptació d’un sol pecat. En acabar la melodia, tots se saluden.

El cinquè quadre manté el cercle, i ara els momos fingeixen colpejar la Moma, agafant el seu bastó, alçant-lo per damunt del seu cap, i tots a l’una, convergeixen al centre, sobre el cap de la Moma, sense tocar-la, formant com la gàbia, però que ara s’obri i es tanca rítmicament. Igual que abans, la Moma alça el ceptre, gira, i tots se saluden.

Ara es passa ja a l’última prova, a la qual he sentit anomenar, no sé per què, el pont. Al meu entendre, recorda el càstig militar de la “carrera de baquetes”, tan en voga en el segle XVIII; en ell, el penat havia de passar per un corredor format per dues files de soldats enfrontats, els quals empunyaven les baquetes, vares metàl·liques o de fusta utilitzades per a netejar l’ànima del fusell. En passar el castigat, es descarregaven sobre la seua esquena colps amb les baquetes. Aquesta punició ha conservat un record en un joc infantil valencià, anomenat Sant Vicent o gínjols i caparres –azufaifos i capons–.

El quadre consisteix en el fet que els sis momos menors formen un passadís, tres enfront de tres, i tendeixen els pals tancant el passadís de manera transversal, com si foren tanques. El pecat major agafa la Moma del braç, i la condueix a través d’aquest. En arribar a una de les barreres formades per un parell de pals, els momos que els sostenen els alcen, i la Supèrbia i la Virtut creuen per davall, inclinant-se aquesta lleugerament, i consegüentment, humiliant-se davant els pecats –recordeu la vergonya de l’exèrcit romà en l’episodi de les Forques Caudines–. Igual que en la carrera de baquetes, han d’anar i tornar pel mateix corredor. Finalment, els momos fan el rogle, i se saluden.

Després d’aquesta humiliació –i recordeu que el ja citat Fra Lluís de Granada recomana vivament la humilitat com a mitjà de salvació i de victòria sobre el Maligne–, la Virtut ha vençut. Els momos han refet el rogle, però ara la melodia musical canvia. Els momos colpegen els seus pals amb els dels seus companys laterals –dos amb el de l’esquerra, dos amb el de la dreta–, mentre la Supèrbia manté el seu pal enlaire quan els seus companys adjacents es giren cap a ell, i creuen amb ell els colps, i pega en el sòl quan els seus companys el fan amb els de l’altre costat. Això es repeteix tres vegades, mentre dura la melodia, i en acabar, els momos saluden la Moma, amb el bastó sobre l’espatla. Llavors, ja sense música, o amb els compassos finals –segons el muntatge del mestre o mestra de danses local– la Moma va tocant amb el seu ceptre al cap als momos, sense eixir del rogle, i els pecats es van agenollant, deixant caure el bastó al sòl. Finalment, queden tots agenollats entorn de la Moma, la qual llavors fa la seua reverència.

Com ja hem dit, aquesta coreografia correspon a la que Blasco i Arenas Andújar van transmetre a Garrit i Marró, i que aquests van muntar. No obstant això, conservem una altra possibilitat en les anotacions de la transcripció musical que el pare Mariano Baixauli i Viguer, S. J., va arreplegar a principis d’aquest segle dels germans Pedro, Vicente i Salvador Díaz, els quals la coneixien per haver sigut tabaleters del seu avi. Aquesta melodia, que va ser publicada pels citats Seguí i Marró, posseeix unes succintes notes coreogràfiques. D’entrada, melodia i ritme són diferents als de Blasco, encara que la base és molt similar: 3/8 per a Blasco, 6/8 per als Díaz; la melodia final té el mateix ritme, 2/4, per als dos transmissors. Quant a aquestes notes, es diu que “entra la Moma en la barraca que formen els momos”, aquesta barraca ha de correspondre a la gàbia, però ací és la Moma la que entra; i després pugnen per trencar-la dos momos sense aconseguir-ho, fins que la Moma la toca amb el seu ceptre, i la desmunta.

Estem davant una versió més pantomímica i menys ordenada que la de Garrido i Marró. Crec que la raó d’aquesta diferència es troba en què la Moma, ja molt esporàdica a principis del segle XX, va ser muntada en les seues últimes aparicions per mestres de dansa, entre ells don Ramón Porta. Aquests mestres sens dubte li llevarien alguna cosa de la seua vivor i teatralitat, la quadrarien més i l’ajustarien a un esquema rígid, que és el que ens ha arribat.

Quant a la variant musical, és possible que l’avi dels germans Díaz interpretara una melodia que fora més pròpia d’una Moma d’alguna localitat pròxima a València, perquè sembla ser que, per la varietat de tocates que existeixen en la col·lecció del Pare Baixauli, aquests dolçainers tocaven també en altres llocs. En qualsevol cas, hui dia la música interpretada correspon a la transmesa per Joan Blasco, i que tocava a principis d’aquest segle el seu mestre, Santfeliu. No obstant això, la col·lecció del Pare Baixauli ha sigut importantíssima per a conéixer melodies que s’havien perdut totalment, de les quals no en quedava memòria oral.

CONCLUSIÓ

La Dansa de la Moma tenia una funció en el passat: la Virtut sempre venç al Mal. No podem sentenciar fins a quin punt aquesta missió es compleix hui dia. La veritat és que, en el matí del Corpus, la Moma és la dansa més admirada; a ella cal responsabilitzar de bona part de l’interés que la processó desperta hui dia.

Una faceta interessant és la possible recuperació, cada any més accentuada, d’aquest caràcter pantomímic. Cada grup de balladors imposa a la dansa un aire específic, propi i diferent. Per exemple, en la Processó de Xàtiva, el Pecat Major no porta pal, sinó castanyoles amb cintes de colors a les mans, i persegueix la Moma per tot l’espai del ball, forçant-la a entrar en el cercle que formen la resta de pecats. En acabar la dansa, aquest Pecat Major s’humilia agenollant-se davant la Moma, la qual, en representació de la seua victòria, li posa el peu damunt. Mantenint l’esquema, la Dansa cobra vol cap a canvis, en un principi lleus, però que poden arribar a ser més profunds. És senyal que la Dansa està viva, s’ha desfosilitzat, i la tradició, més que recuperar-se, s’ha reincorporat a la cultura.

BIBLIOGRAFIA:

ANÒNIM: Informe sobre la Solemne Processó del Corpus de la Ciutat de València, 1812 (reed. municipal, 1953, 1992, amb notes de M. A. Català Gorgues).

ARENAS ANDÚJAR, Manuel: El Corpus valencià en el seu tipisme popular, València 1966. La Cavalcada anomenada (...) del Convit, Val. 1976. La Festa del Corpus de València, Val. 1972. La Dansa de la Moma, en Añón, V. València i les seues cançons populars, Val. 1977:

ARIÑO VILLARROYA, Antonio: El Corpus Republicà, Val. 1988. El Calendari Festiu a la València contemporània, Val. 1994.

BOIX RICARTE, Vicente: Relació (...) de la Processó del Corpus, Val. 1975.

CARBONERES, Manuel: Relació i explicació històrica de la Processó del Corpus..., Val. 1873; Facsímil 1986.

CARRERES ZACARES, Salvador: Les Roques, Val 1957.

CATALÀ GORGUES, Miguel A.: La Processó del Corpus en els antics Dietaris i Llibres de Memòries, Val. 1993.

CEBRIA ARACIL, Félix: Cerimonial (. ..) per a la Festa del Corpus, Val. 1958.

GRANADA, Fra Luís de: Guia de Pecadors, Edició sense data.

MORALEDA I MONZONÍS, Joan: Tradició de la Festa del Corpus Christi en els pobles del Regne de València, Val. 1994.

ORTIZ, Joseph Mariano: Dissertació històrica de la festivitat de la Processó del Corpus de València, Edició 1865, Facsímil 1992.

MARRÓ, Fermín i SEGUI, Salvador: Danses del Corpus valencià, Val. 1978.

SANCHIS GUARNER, Manuel: La Processó valenciana del Corpus, Val; 1978.

TANSO DECALAHORRA i altres,Jurats de València: Informe que la Insigne Ciutat de València ha posat en mans del Rei..., Val. 1677, edició de l'Ajuntament, Val. 1965.

FALLERS SER

La historia invisible d'una comissió fallera

Ricky Contentus

Estimats amics i amigues, fallers i falleres, hui vos vaig a contar la història que no es veu, la que es porta a l’esquena qualsevol membre d’una comissió fallera.

3

Érase una vegada un faller discret, sempre a la vora, observant els moviments de la seua falla sense moure ni un dit. Quan arribava un acte, apareixia com per art de màgia, llest per gaudir al màxim, sense adonar-se que tots el miraven de reüll.

— I este qui és? És faller? D’on ha eixit? No l’havia vist mai!

Xé, tu calla i que faça el que vulga, mentre pague la quota...

Arriba el dia de l’arreplegada, la gent unida, tots a una veu, recorrent els carrers de la demarcació. La fallera major, radiant, acompanya al president per visitar els comerços, mentre al casal ja es prepara el dinar. Allí sí que acudeix la majoria, sobretot els més veterans.

Ieeeee, espereu-me, que m’he deixat el blusó! — Però tu, quin mocador portes? Eixe no és el de la falla! Lleva-te’l però ja! Amb rialles i bromes, van tocant als timbres, casa per casa, demanant la voluntat. — Doncs no que m’ha donat 1 pesseta? Serà roín, esta la penjarem per al record!

No vos perdeu, cal tornar al casal, que hem de cosir les banderes! Després, a menjar; però algun es perd entre la multitud i no torna fins al pròxim sopar. Altres pensen: “Si ja paguem molta quota, per què demanar més diners?” El president, ofuscat, anuncia: — Qui no vinga a l’arreplegada, pagarà un extra de 100 euros!

La nit de la plantà arriba, plena de nervis i recompenses.

— Ei, on has estat tot este temps?

— No... és que... no em trobava molt bé! Mentrestant, altres apuren des de l’arreplegada perquè la festa isca bé.

Ale! A gaudir bonic! Pataqueta d’embotit, papes, cacau i olives, beguda del porró i un cremaet. Mirant de reüll la taula del president:

— Ei! Eixa taula, té endoll o què? Que ens falta un plat de tramussos!

Finalment, arriben les recompenses: insígnies per a Pedrito, Carmela, Sonia, Inés, Jose... Un llarg pas de persones felices per la xapeta de reconeixement. Pepet, enfadat, protesta:

Collons, no m’han donat res! El president li respon:

— Quan portes molts anys treballant, la JCF et donarà una insígnia de molt de valor, però sentimental...

Amb il·lusió, tots ixen al carrer a portar els ninots al creuament, cuidant-los com si foren tresors. Al final del carrer, un grup de xiquets riuen dels qui canten a cor: — Vixca el pa, vixca el vi, vixca la mare que mos ha parit!

— A la de tres... ninot amunt! Així passa la nit, entre bromes i treball. Saben que, a la matinada, la falla estarà en alt i potser guanyen el primer premi.

L’endemà, esperen la lectura de premis: — Falla de les cantonades de Pare Josué - Matemàtic Pedret!

SEGON PREMI!

— Einsss, què diu eixe?

Segon premi?

A esta Falla tan perfecta, uns ploren de pena, altres d’alegria, i tots van a casa a descansar per a la primera despertà. Quina alegria, quant de soroll, olor a pólvora, tot el barri content. Entre rialles i plors, es desperta la barriada, mentre algun veí crida des del balcó:

Desgraciats, que cal anar a treballar!

Però ningú l’escolta, la festa continua. Arriba el dia de l’ofrena, gran desfilada de flors a la Mare de Déu dels Desemparats. A Manises, es col·loca la imatge de la Verge, adornada amb milers de rams de colors. L’emoció de la fallera major contagia a tots, entre sanglots, peticions i devoció. La desfilada espectacular, encapçalada per la Junta Local Fallera i les onze comissions, omple de orgull el cor de tots els fallers.

— Ai mare! Que este any tinguem molta salut i pau per tots! Que la Dana no torne a passar!

Entre acte i acte, els sopars al casal, la germanor entre tots, cants estudiantils, plantades, despertades, passacarrers, una paella gegant per als fallers, arròs en fesols i naps per al veïnat, la revetla per les nits. Algú es passa amb els cubates i canta inventant cançons:

Sóc falleroooo, sóc falleroooo, a la vi, a la va, a la bimbombaaaa, la meua falla i ningú més!

Així transcorr la setmana fallera fins a la cremà, l’acte més bonic i trist alhora. La Fallera Major plora pel dol, pel temps viscut i inoblidable, que desapareix amb el foc purificador. Les flames arriben al cel, i quan baixen, tots s’agafen dels braços per a rodar la falla en una despedida momentània. Quan es refreden les brases, tornem a començar:

— Yeeeee, demà dia de descans eh? Al cap de dos o tres dies, els més treballadors tornen al casal, a xarrar i comentar els pros i contres de la setmana, és a dir, a criticar!

Després de sonar l’Himne regional, em vaig girar per a veure la gent i no quedaven més que quatre gats. Arriba l’última junta de l’exercici: dijous junta directiva, divendres junta general, es donen els comptes i dimitixen tots, menys el secretari i el president.

— President, jo vull fer propostes per al nou any: que tot faller tinga un càrrec, una targeta gratuïta per al bar, i que ens telefonen per a alçar-nos a la despertà!

— Ai Pepico, tu somies molt, com tens eixa ment tan avançada?

— Doncs tinc més idees! Però primer, cal deixar el casal ben net.

Jo vull les falles amb harmonia, germanor i amistat! Per ella treballarem sense parar, crearem nous actes per a gaudir al casal, i mentre transcorre l’any, dissenyarem amb orgull una nova setmana fallera que ningú podrà oblidar.

Si falla voleu plantar I no voleu treballar Busqueu un macro servei. Que en Euros cal pagar.

Ta, ta, ta...tachín....tachán

ESTRATÈGIES PER SI DE CAS

Vicente Masó Talens

Manises comptava a principis del segle XX amb més de cinc mil habitants i més d'un centenar de potents fàbriques de ceràmica que ja exportaven els seus productes a Europa i a Amèrica del Sud. Va passar de vila a ciutat en 1924 gràcies al títol de Ciutat històrica i Laboriosa que li va atorgar el Rei Alfons XIII, esdeveniment que es va commemorar el Centenari l'any 2024. Gaudia d'una vida social i cultural bastant interessant que pivotava al voltant dels dos casinos més populars, La Paz i el Musical. Tots dos organitzaven vetlades musicals i literàries en els seus respectius teatres. Cafès i “bodeguetes” no faltaven per a l'oci dels veïns però encara poc s'ha escrit sobre ells. Passada la Guerra Civil la cosa canvia bastant. Fàbriques de ceràmica continuarà havent-hi prou encara, però ja res de casinos i seus socials. Una nova alhora que antiga moral, s'imposa entre la ciutadania i fa que calga cercar altres recursos per a l'oci diguem, no de pública concurrència.

Possiblement la proximitat de la capital i la major facilitat d'accés a la mateixa farà que fabricants i assimilats acudisquen a ella per als seus moments d'esplai, deixant l'espai de Manises restringit per a esdeveniments de caràcter familiar, religiós i polític. Vaja, per a aquelles assumptes que avui venim a deniminar “políticament correcte”.

Però diu una dita popular des d'antic que, “dels pecats del piu Nostre Senyor riu i que dels de la dona, la Mare de Déu tots els perdona”. Una mica de veritat haurà d'haver-hi en tot això perquè diuen les males llengües, anònimes però bé informades, que l'anar i venir d'homes en les vesprades de diari a la pròxima ciutat de València era cosa comuna. També és cert que d’on anaven i a qué anaven es es sap a ciència certa.

Algun veí discret i anònim recorda a don Miguel o a don Severino o a don Cosme, els qui després de la jornada matutina laboral entre papers, proves de cocció i selecció de peces per a dur a terme alguna comanda, arreglats com un pinzell es deixaven caure per les timbes i locals de moda de la capital del Túria.

Maxim’s, El Dorado, La Rosa, la Sala Bataclán, Mocambo i els teatres

Apolo i Ruzafa, veien amb freqüència ocupar als nostres il·lustres conveïns les seues butaques. Mesclar-se amb el més granat de la burgesia agrària, comercial i industrial i també conviure amb gent menys distingida en galliners i bancades. Espectacles còmics, eròtics i en general musicals als quals es lliuraven i que podrien culminar amb una visita particular a alguna persona donada a oferir alegries de les quals no es comenten o a alguna timba que també podria ser. Tots? Uns pocs? Alguns? Poca cosa sabem ni sabrem, que d'aquestes coses mai res es va dir amb certesa i això que estava en boca de tots.

Cap queixa formal, cap escàndol familiar ni ningú assenyalat públicament per aquests comportaments. Bo algun sí, com aquell de qui es deia que encenia els puros amb bitllets de cent pessetes en la Plaça de Bous i que va apoderar a més d'un aspirant a torero. Ben empolainat i cobert per barret se li veia en la barrera de la plaça, ben acompanyat i fins i tot es deixava fotografiar orgullós com estava de la seua posició.

Cartell Cabaret. València 1936

Foto Copyright © Rafael Solaz

Però no era cosa comuna deixar-se veure i per si de cas calia tenir una estratègia sempre a mà. Al cap i a la fí, cal tirar-li valor per a acudir a tots aquests llocs de caràcter públic, perque un no estava sol al voltant de la taula de joc, ni en la butaca del teatre. És possible que hi haguera un pacte establit de “el que ocorre a València es queda a València”. Estratègia certament arriscada però que compten les mateixes males llengües (tan dolentes com anònimes) que a don Francisco quan es va trobar cara a cara amb don Ricardo li va venir de perles.

La situació comptada amb moltes variants va venir a ser que don Francisco, amo d’una fabirqueta de maiòlica acudia a una casa de favors habitualment i que entrava amb una certa llibertat a la seua habitació favorita. Tant que una vesprada en obrir la porta es va topar de cara amb don Ricardo, altre fabricant, però de pisa ordinària, en draps menors. Abans que sorprendre's de la situació va exclamar amb tota naturalitat: “Xé ací no és, m’enganyat de lloc” i va tancar la porta. Un va despistar i l'altre va fingir no estar. I ací pau i allà glòria. Res més es va saber ni es va comptar encara que tot apunta que aquesta vesprada don Francisco, el fabricant despistat de maiòlica, va arribar més prompte a casa del normal.

Estava també don Vicente, amo igualment d’una fàbrica de ceràmica artística, que mai va voler ser fabricant però que li va tocar ser-ho per línia directa. Acabada la jornada laboral matutina i després de menjar a casa, eixia totes les vesprades net, perfumat i fet un galàn cap a València. Res es va dir dels seus gustos i aficions i poc sabem del seu destí vespertí habitual. El que sí que sabem és que tornava amb freqüència amb les mans plenes per a les xiques de la casa. Una pastilla de torró, una bossa de caramels, una peça de tela o unes calces que obraven a mode de barrera paliadora de possibles interpelacins familiars.

Artistes de cabaret en València. 1935

Foto Copyright © Rafael Solaz

ESCULTORS A MANISES ELS DEL FOC

MA NI SES, CIUTAT PECAT ( ( del

FERNANDO VILLALBA

“L, artiste sonriu tranquil Fent faena assossegada l. artiste faller mal viu Fent faena mal pagada”

M. Miralles

L'egoisme d'un artista faller, només és la punta visible d'un equip, i a vegades la seua poca preparació empresarial. També les comissions falleres, no valoren sempre el treball del mestre artesà, que treballa intensament durant tot l'exercici, per a fer possible, la qual cosa realment importa en la festa, i de la qual va ser punt d'orige. Amb el temps, moltes comissions, han deixat en un racó xicotet, la part més essencial de les Falles, que quin nom rep, ha de ser més valorat, i potenciat en tots els aspectes possible i possibilitats, mantenint sempre l'esperit i màgia per a les quals van ser creades, així com la sàtira i critica sorneguera, com la que va mantindre de la mà de Azpeitia, la comissió de la Falla del Carmen, en els seus primers anys, i en les seues cavalcades, reivindicant coses necessàries per al barri, i que malgrat ser època franquista, van aconseguir amb el temps fer-se realitat.

És doncs, el moment, a través d'aquest llibret, de fer un poc de justícia, i reconeixement, als artesans que hem tingut al llarg de la història a la nostra ciutat de Manises, i les seues obres efímeres.

L'artista faller és el creador essencial de la màgia i sàtira de les Falles, un ofici artesanal que combina art, tècnica i tradició per a donar vida a la festa.

Un artista faller és un artesà i professional especialitzat en el disseny i construcció de les Falles, monuments satírics i efímers que es cremen durant les festes falleres a València, combinant habilitats d'escultura, pintura, fusteria i modelatge per a crear enormes estructures de cartó pedra, suro i altres materials, sovint treballant també en decoració per a teatre, cinema i esdeveniments.

Creen les grans figures (ninots) i conjunts que componen una falla, des de l'esbós inicial fins a la peça final. Dominen l'escultura, pintura, fusteria, modelat de cartó pedra, i treballen amb materials com el suro blanc. La seua obra és temporal, feta per a ser exhibida i després cremada, formant part central de la festa. El seu talent s'aplica també en escenografies per a espectacles, televisió, cinema, parcs temàtics i aparadors. Van sorgir d'artesans (fusters, pintors, imatgers) vinculats a oficis plàstics, sent un gremi molt antic que ha evolucionat, guanyant reconeixement en el segle XIX i XX.

ALBERTO MARTÍ

L'any, 1952, Manises, va reprendre el fer possible tindre una comissió fallera, per un grup d'amics, que es plantaria durant quatre anys, en els encreuaments del carrer Major, i Avinguda Blasco Ibañez . Un contratemps a última hora, amb la tresoreria, va fer que els propis fallers, proposaren a l'escultor de ceràmica, Alberto Martí, el taller de la qual estava situat al carrer Nocedal, que els ajudara. I acceptant el repte, amb l'ajuda d'aquests, i de la seua núvia Blanca Sampedro, que també era falllera, pogueren alçar aquesta falla, per a successivament en els altres tres anys, fer-se càrrec íntegrament de tot.

JOSÉ FAULÍ CASES

L'any 1981, aquest veí de la barriada del Trinquet conegut popularment com “el favero”, atés que en la seua joventut, venia aquest producte pels carrers de la ciutat a les vesprades al crit de “Faves calentes”.

Va pertànyer a l'extinta comissió fallera dels cinquanta, en la qual col·laborava, en la construcció de la falles, sent l'any primerament indicat, quan va construir una falla en el seu barri, després de mesos de llargues gestions burocràtiques, al costat de la seua família i amics en la seua planta baixa, sent un fenomenal èxit, en ser recolzat per les quatre comissions de la ciutat, i autoritats.

De les flames d'aquesta, naixeria la comissió fallera de Trinquet, plantant oficialment l'any 1982, una gran i recordada falla, sota el lema “Gas Ciutat”, que criticava, les llavors existent grans bombones d'aquest, en el polígon industrial, enfront de l'aeroport, i rematava, el campanar de Sant Joan Baptista. Va ser construïda, en un taller que el senyor Alcacer, va cedir en l'Avinguda Blasco Ibañez. Com a detall d'aquestes, van ser realitzades en tècnica antiga, i cobertes de vestidura.

JOSÉ ALCALDE CASTRO

En les seues estones lliures, va col·laborar amb l'artista infantil i gran de la comissió Victor Arastey, i Manuel Miralles.

JOSÉ ARENES

Más conegut per “Cosabona”, de xiquet va estar treballant, en el taller del gran artesà per onomasia Regino Más, on es va formar al costat d'altres grans i futurs i grandiosos artistes, col·laborant en moltes magnifiques falles, que van eixir del seu taller, i són viu record de les falles valencianes.

La seua família, li va fer renunciar, d'aquesta afició o verí faller, per a dedicar-se íntegrament a les labors ceràmiques de la fàbrica familiar. Durant uns anys, va plantar una fallita infantil, en els encreuaments del carrer Cervantes, amb Santa Florentina, i en el segon any de la comissió de la falla Centre, per diversos problemes d'aquesta, els va fer la falla infantil, tota de cera.

Tots els anys, fa una xicoteta fallita o ninot, que crema a la seua terrassa, o ximenera, i visita les falles plantades, per a després acudir amb aquestes, i que siguen signades pels artesans corresponents.

VICTOR ARASTEY

CAÑIGUERAL

Victorino Arastey Cañigueral,naix a Benisano al 1957 i de jovenet és trasllada a Manises amb els seus pares i la seua germanaa,entra a treballar en el mon dels falles al taller de D.Vicent Lluna Cervero a la ciutat del artiste faller on desenvolupa pesques de taller especialitzanse en la confeccio de moltles d'escaiola dels ninots i remats de falla.A l.any 1974 es munta el seu taller a Carolines (Benimamet) on comença a destacar fen falletes infantils,açi a Manises va ser l' artiste de la falla centre durant molts anys donantlos bons premis en infantils. Al1982 prova en els falles grans montant un taller a la carretera de Madrid proxim al rajolar (hui Bonaire) fent per a la falla Centre la que posiblement és la falla mes alta i en mes risc que mai es plantara a Manises (amb una barraca bar accecible que formava part de la falla) i de la qual dona a la comisio el seu primer premi.Despres de algunes desavenencies en la seua vida contínua fent falles però mai com en els les seues inicis,va faltar en l`hospital de Manises.

MANUEL MIRALLES

ABAD

La meua afició pel món de l'art comença des de xicotet quan els meus pares em van portar a l'Escola de Ceràmica on vaig estar diversos cursos donant dibuix i decoració, però el meu interés per les falles, va començar quan cursava E.G.B. en l'assignatura de dibuix, on el professor Sr. Just Antoni Llorens del col·legi Benjamín Benlloc ens va encarregar la construcció d'una falla com a treball puntuable per a l'avaluació final, i que seria efectuada com un treball en equip. Sense més, ens vam posar a la feina intentant ajustar tan bé com siga possible, tato l'aspecte artístic com a crític, i la veritat que el resultat va ser molt satisfactori, això va ocórrer sobre l'any 1975.

Com a persona inquieta que era, en

les meues estones lliures col·laborava com a tramoista amb un grup d'amics, que havien format un grup de teatre (Grup Bompi), els quals realitzaven una labor voluntària de fer teatre en l'Asil de San Francisco i Sant Vicent de Manises, per als ancian@s que estaven allí nomenant també la “Iaia Major”, activitat que va omplir d'il·lusió a tant els residents com a tots nosotr@s en general. Sobre eixes dates ja tenia contacte amb el món dels artistes fallers reals, ja que al carrer del Trinquet, van obrir un taller de falles amb l'artista Francisco Palanca, amb el qual vaig estar treballant un exercici, coneixent la tècnica d'omplir ninots amb cartó, ajuntar-los i preparar-los amb cola de conill i panet, per al seu posteriors escatats, aquest seria sobre l'any 1976. Amb aquesta experiència adquirida quant a tècnica i dins novament del grup Bompi, en el 77, vaig realitzar la meua segona fallita per a l'asil de Manises, però aquesta vegada, i gràcies a la iniciativa d'Isidro Esteve Guerrero, vam tindre l'honor que ens visitara la Fallera Major Infantil de València, filla llavors del llavors president del govern Adolfo Suarez. Temps més tard vaig entrar a formar part de l'equip de Víctor Arastey, artista de falles infantils, on vaig continuar la meua formació, quant a tècnica de modelatge en argila, motles amb escaiola, i emprar un producte que mesclat amb l'engrut enduria el cartó com a pedra (formocol), ara en desús, i que s'utilitzava, per a fer torsos de maniquins, guardant en la meua memòria molt bons records.

meu compte propi, formant el meu propi equip, i col·laborant amb diferents artesans fallers, i empreses de decoració i tematització. Ací, ja entra en escena diversos projectes i materials que començaven a fer presència en les falles, com el polietilé expandit, el poliures, les resines epoxidicas i de polièster de fibra de vidre, les resines acríliques i un llarg etc.…

En el meu temps com a taller independent, a part de fer falles, vaig fer treballs per a la “Mostra de Cinema del Mediterrani”, decorats per a la “Sala Escalante de València”, carrosses per a la població de Adeje a Tenerife, Papa Noel Bústia per a botigues i aparador, escenografies per a teatre…

Les meues col·laboracions amb altres empreses del sector i artistes, com Salvador Gimeno i Carlos Granell, on vaig realitzar carrosses per a “Parc Espanya” al Japó, el mateix que figures per a Carnestoltes de Nova Orleans.

En l'empresa “Lexington Europe”, i amb un altre manisero i amic, Richy Vento, vaig emprendre un ou repte en la construcció de figures, elements decoratius i propis per a la creació d les atraccions a “Port Aventura”, Warner Bross” i “Siga Odissea”.

Amb els artesans Latorre i Sanz, vaig col·laborar en elements per a l'esdeveniment “Tomorroland”, amb el decorat per al Carnestoltes de Tenerífe, i com no en la Falla de l'Ajuntament d València. Al costat dels maniseros “Pichiavo” amb el lema: “Procés Creatiu”. Al costat de Manolo Martín Huguet i “Cavall de Troia” gran empresari i artista, vaig estar implicat en uns decorats per al parc temàtic de la ciutat de Toledo “Puy du fou”.

En l'última empresa que vaig col·laborar, abans de la meua jubilació, va anar en Materiaciza (Encerta), on es realitzaven decorats i tematitzacions per a aparadors de grans marques de moda.

Tinc, que donar gràcies de totes les experiències bones, i menys bones, i dels grans compañer@s, i mestres amb els quals he tingut el plaer de treballar en equip, i el més curiós, e que encara no sé res, sempre he d'aprendre.

JOSÉ RICARDO

VENTO BELDA

Un artista naix, no es fa.

Ningú pot entendre a l'artista en el moment en el qual crea les seues obres, pas comunicatiu que ocupa una intransigent responsabilitat, rigor i molta faena que naixeran de les seues mans a través dels sentiments profunds del pensament i l'ànima. J. Ricardo Vento o Rychye com li coneixen molts, va començar a desenvolupar la seua faceta d'Artista Faller amb tan sols nou anys. La seua primera obra va ser cremada al pati del Col·legi Luis Vives de Manises davant l'atònita cara dels seus companys de classe, perquè per a sorpresa de tots i al costat de dos companys més havien reproduït l'edifici de “El Tall Engonals” amb caixes de cartó i pintures acríliques. Aquella sensació primera de veure una obra efímera cremar davant els seus ulls li va commoure i es va encendre la flama artística dins d'ell.

Temps després visitaria cada vesprada a Pepito o Pepet, un veí de Manises que segur tots recordaran per les seues magnífiques obres en miniatura que es plantaven i es cremaven el mateix dia de San José en l'encreuament dels carrers Cervantes amb Santa Florentina i del qual va aprendre tècniques artesanals que donarien pas a l'inevitable salt al buit.

Aprenent en el xicotet taller de Manuel Miralles que feia cantonada amb Monsenyor Aviñó i Dr. Enrique Gargallo, on per primera vegada utilitzava amb il·lusió l'art de “Tirar de cartró” una tècnica que aplica fins fulls de cartó xopats amb engrut (Una mescla de farina bullida amb oxide de coure) i del qual es meravellava en ser extretes les figures del motle, perquè aquestes començaven a tindre una certa vida i impulsaven a seguir amb el procediment de l'ajuntat de les mateixes amb ganxos de metall i cordes una vegada encolades les parts. Però això únicament seria el principi, perquè estudiant Formació Professional en la branca d'electricitat en l'Institut de Quart de Poblet al no haver-hi plaça en la secció de fusteria, aquest va decidir fer de les seues i perdre's algunes classes per a acudir cada dia a la Ciutat Fallera amb la intenció de treballar en un d'aquells tallers en els quals les seues voreres s'abarrotaven de figures assecant-se al sol; clar, aquestes eren de cartó i corria l'any 1986, encara que abans va tindre intents treballant per a Víctor Arastey, el qual va deixar bocabadados a tota Manises amb aquella monstruosa falla del Miquelet sobre una barraca en la qual s'entrava i que rematava el monument dos corsers enormes cavalcats per Jaume I i el suposat rei moro Zayyan.

Però entrarem en el moment decisiu

en el qual Rychye presa les regnes. Havent treballat en el taller de Juan Roig Arnal, va adquirir dots i tècniques artístiques que li van permetre muntar el seu primer taller en els baixos d'una finca en el Barri Socusa, en el qual realitzava falles infantils, entre les quals es trobaria una per a Manises. La seua primera falla d'examen va ser realitzada en els tallers de Manuel Miralles, el qual va deixar un espai del seu taller perquè aquest poguera desenvolupar el monument infantil per al seu primer contracte amb la Comissió de Falla Pensat i Fet, de la qual va obtindre el Carnet d'Artista Faller i un modest quart premi que no estava res malament per a ser la primera vegada que treia un monument a la plaça. Més tard vindrien altres comissions com “La Falla Nostra” a la qual li va atorgar dos primers premis en secció infantil i el seu primer quart premi en falla gran. Els anys posteriors va obtindre diversos premis a València i Torrent ja entrats en les primeres llums dels anys noranta en els quals va ampliar taller en una immensa nau industrial que es trobava en la Partida de la Mallá i des del qual eixien monuments per a València, Torrent, Manises i Alacuas, fins que en 1997 va tornar al Barri Socusa a un xicotet taller just al costat del Casal de la comissió “Falla SocusaFoc i festa” a la qual li va donar un primer premi en falla infantil. Més tard entraria a treballar en els estudis de “LexingtónEurope” a Picassent, una filial americana situada a Hollywood que realitzaria diversos Parcs Temàtics com Terra Mítica, El Parc de la Warner a Madrid, algunes

atraccions a Port Aventura i una mul-

titud de decorats per a Hotels, platons de televisió, congressos, etc…

Després de la desaparició dels americans, dedique uns anys a formar-se, la qual cosa li va permetre treballar per a l'ajuntament de Manises en el “Centre de Promoció i Desenvolupament” on cursaria com a docent en cursos de Formació ocupacional i Escola Taller en la secció d'acabats decoratius i Conscienciació Ambiental, seguida d'una altra a l'Escola Taller “Laurona IV” de Llíria. Després de finalitzar aquesta etapa va tornar a obrir taller a Bunyol, ja que la seua residència estaria a Xiva; en aquest taller es realitzarien grans monuments amb l'ajuda inestimable de Manuel Miralles. Després de dos anys en aquest taller, va decidir obrir un més gran a Xiva, en el Poligono “la Pailla” del qual van eixir monuments que van aportar premis d'enginy i gràcia en falles infantils i grans a València i altres primers, segons i quarts en diverses comissions de la capital del Túria i Bunyol.

Després d'això, va dedicar quatre

anys a gestionar una finca agrícola de 1.550 hectàrees a la Comarca del Baix Aragó al costat del va riure Martín confluint amb l'Ebre, tire que li va permetre la Direcció Nacional de Vendes d'una prestigiosa marca de safrà.

És possible i ara que parle en primera persona, que em deixe pel camí eixe agradable i excitant primer premi de la falla infantil de la Comissió Pensat i Fet en 2007 o altres dels quals guarde bons i grans records treballant en tallers diversos com el de Pepe Espinosa, Vicente Torres i altres que em van motivar i van conduir per a un creixement tècnic professional.

Un artista mai deixa de ser-ho, en els seus somnis, en els seus pensaments, en les seues pinzellades…

Allò que alguns em van enaltir i altres em van criticar, només ha fet que la meua vida siga vida, una vida dedicada als altres, dels quals no espere reconeixement, però que no la canviaria per res. Hui va continuar mesclant colors amb essència de trementina i creant obres que naixen de l'ànima per a satisfacció pròpia i d'aquells que les admiren.

-Un traç és el principi del somni creador; l'última pinzellada és la mirada objectiva de l'obra sempre inacabada a la recerca de la perfecció-

“Que el cartó guanye al poliexpan i el fatu i efímer foc purgador siga tan blanc i tan respirable que la gent s'admire d'haver tornat a les falles verdaderament artesanals plenes d'enginy i ànima”.

JAVIER

MEDINA ANDUJAR

Per a mi, les falles són una autèntica explosió creativa, artística, cultural i social al voltant les quals gira una dolça bogeria que engalana els nostres carrers any rere any al més de març. Les falles són, des de que tinc ús de raó, un dels motors de la meua vida... un "les falles per a viure i viure per a les falles" entés des del respecte i les ànsies de superació. Recorde perfectament com des de ben xicotet, quan a clase ens preguntava la profesora que volíem ser de majors, de entre molt diverses profesions com mestre, infermera o adbocat, ixía la meua veu ferma per afirmar que jo volía ser "artista faller". I si eixe record ho tinc clar, mai tampoc oblide les succesives reaccions del profesorat la primera volta que m'ho escoltaven, tal volta per la certa raresa d'una profesió que per a mi era màgica i que em feia evadir la realitat per a que la meua ment començara a treballar. I si, recorde quan ixien els primers plàstics al carrer protegint els ninots, els tirs de grua i els colors cridaners. Recorde com observaba els artistes fallers (els meus ídols, abans i també ara) acoplant cada remat i donant els últims detalls a la seua obra. Era el meu somni, conquerir una plaça i desplegar la meua imaginació; però per a això encara quedarien uns anys... mentrestant, com a chiquet, jugaba en cartó, cartolines i tèmperes en imaginar els meus ninots i cremar-los (quant era possible) emulant la nit de la cremà.

Com si fora ahir rememore aquell dia de reixos en que convidat xafava per primera volta un taller faller, el del mestre Algarra a la Ciutat de l'Artista Faller, l'epicentre creatiu i cor de la nostra festa. Manolo, un home templat i en sobrat bagatge va obrir-me les portes de la seua particular catedral (si, metafòricament i en carinyo parlant) on any rere any donava el millor de si mateix per a, junt al seu equip crear màgia.

Els seus consells i les parets de la seua nau varen confirmar-me el que jo ja sabía des de feia anys. Algarra va contar-me de primera mà el procés d'un ninot, va ensenyarme com prenia forma el treball que mesos més tard estaría sent devorat pel foc, el seu ninot indultat.. la seua vida. Una vida dedicada al foc dins d'un taller faller. Més tard, la que en eixos moments era la meua falla va concedir-me el privilegi (i si, dic privilegi, per que per a i ho és) de regalar-los, plantar i cremar una humil falleta per commemorar el 45 aniversari de la comisió de la Falla Centre. Gràcies a eixa responsabilitat que jo mateix vaig buscar-me i asumir, vaig ser capaç d'entendre la realitat de les falles: l'esforç que hi ha darrere de cada ninot i que el treball ha de ser ben dur per tal de que l'art brille al carrer.

Paralelament i quasi al mateix temps, vaig començar els meus estudis reglats d'FP a Ciutat Fallera, a l'hora que col·laborava per les vesprades al taller de Xavi Gàmez. El taller de Xavi i l'FP, juntament amb els profesionals que vaig tindre l'oportunitat de coneixer en eixa etapa (alguns dels millors del sector: Vicente Almela, Eva Cuerva, Zvonimir i el meu mestre i referent, Sergio Amar) van donar-me l'oportunitat de continuar formant-me i fixar-me en la seua forma de crear i sentirme preparat per a donar el salt que necesitava; per què com un bon amic va dirme "l'impuls ja el portava".

L'any 2018 firmava la meua primera falleta infantil per a la Falla Socusa Foc i Festa de Manises. Una aventura gegant que asumia en la major de les responsabilitats, però també en la ilusió de qui veu el seu somni complit després de tants anys somiant-ho. D'eixa falla l'aprenentatge de que el 15 de març ix al carrer lo lluent, però al taller es queden les llàgrimes, els moments roïns, el bou de pensar en no arribar i el sofriment (si, sofriment) que sempre amaguen les falles però que desapareixen, moltes voltes, llegida l'entrega de premis. Encara que sempre es diu allò de "l'any que t'el lleven pel que t'el donen". I en eixe primer treball vàrem tindre relativa sort, en un segón premi i l'absolut d'ingeni i gràcia. A "d'Ací" (títol de la meua primera obra) va seguir "A tot color!" el març de 2019, una oda a la creativitat i al color que, vista des de la perspectiva del temps i sent realista, està molt lluny de ser el meu millor treball. Vàrem caure al quart premi (d'onze falles en concurs) i la decepció d'un treball en el que, personalment, pense que no vaig estar a l'altura. Tal volta va ser culpa (pròpia, sempre pròpia, com a autodidacta en la meua obra) de confiar-me en que "estava tot fet". Va ser un error simplificar les línies al modelatge i la tècnica pictòrica; i vaig comprobar que no sempre és cert allò de "menys és més". Necessitava un canvi d'aires que va confiar-me la falla Santa Fèlix per plantar la meua particular visió del futur de les falles en "Manises 2mil120" títol que vam haber de modificar degut a la pandèmia de la Covid-19 que no ens va deixar plantar-la i cremar-la fins el 2022.

Per a aquesta falla vaig decidir tornar a la línea infantil i colorida que tant va resaltar el 2018, a la cura en el detall i en la decoració, sense deixar de costat la didàctica que sempre ha marcat el meu treball. A més a més, per a aquesta ocasió, incorporàvem per primera volta a Manises (si no m'enganye) el fet de fer una falla inclusiva, adaptant l'explicació en cartells en Braille per a les persones en capacitat visual limitada i pictogrames de fàcil comprensió per a xiquets i xiquetes en transtorn de l'espectre autista (TEA). Durant 2 anys vàrem guardar en cura tot el treball, esperant el moment de poder plantar mentres ja ens haviem confiat artista-comisió continuar junts un altre ejercici (sense poder tancar quant sería al continuar vivint la mundial pandèmia). L'èxit va tornar als infantils de Santa Fèlix al aconseguir per seguna volta en la seua història un 1er premi, que acompanyavem en el (molt valuós per a mi) absolut d'Ingeni i Gràcia, premi "La Colla" de la RTVV i el premi del President de la Generalitat a la millor falla infantil del municipi. El meu somni es complia, les meues ànsies de superació i intentar ser millor donaven resultat i m'ilusionaven per continuar treballant. El març de 2023 plantava la que reconec com la meua millor falla i última d'aquest cicle (ja que vaig decidir prendre'm un descans per a poder tornar en més força). "Glup!" novament per a Santa Fèlix va ser una oda al fons marí en més de 100 ninots de diferents tamanys i colors, una aposta personal per a demostrar en una falla tot el que habia aprés els darrers anys. Possiblement ha sigut la falla més difícil quant a l'estructura i planteja-

ment, havent-se treballat durant més de 2 anys per intentar sorprende i superar-me personalment. En esta ocasió vam aconseguir el premi al ninot indultat que se m'habia resistir en les ocasions anterior, presentat una proposta baix el títol "L'essència de la festa" que protegía baix la mar una lluent flama de foc dins d'una càpsula. Era una alegoría a lo que per a mi s'ha de protegir: el centre de les falles; la falla pròpiament dita. Acabàrem com començarem, en un segón premi però en la satisfacció del treball ben fet tant per la meua part com per la comisió. Darrere de tot treball (i de tants anys dedicats i oferits a l'art efímer) hi ha sempre una familia que recolza i sustenta el moments roïns, allò que no es veu i que sempre ocorre. En un taller, els moments de tensió són molts, les proves d'assaigerror i les inclemències meteorològiques que tantes voltes hem hagut de patir. La familia sempre està ahí i sempre és patidora de tot el que envolta la falla abans i després d'estar al carrer. No volía acabar sense oblidar-me del meu mestre, referent i amb qui vaig fer les meues pràctiques i a qui voluntàriament he decidit nomenar però no esmenar fins este moment. Al taller de Sergio Amar i d'ell mateix ho he aprés tot: la cura cap al treball, detall i esforç, la visió infantil i didàctica del conjunt. Sergio va obrir-me les portes del seu taller menut d'especial per fer-me partícep de la seua obra (i ajudarme a aconseguir els meus èxits). Ser artista faller no és gens fàcil, (i menys ara en la pujada de preus i en una etapa on no totes les comisions es centren en el que és puntal de festa) però és una profesió apasionant que

et dona l'oportunitat de reciclar-te any rere any, de poder tornar a començar gràcies al foc purifiador que convertix en cendres el treball fet al taller. Ser artista faller és una forma de viure i entendre les falles, i ser-ho infantil brinda l'oportunitat de continuar sent xiquet emprant la seua òptica i particular visió de la vida. Per a mi, ser artista faller i haber-hi col·laborat en diferents comisions per a fer les seues falles infantil ha sigut tot un regal, i no tinc cap dubte que tornarem a viure eixos moments. Com he dit en més d'una vegada, "les falles ho donen tot a canvi de res", retornen

SET PARAULES, TÉ EL MEU POBLE

Jose Vicente Marzo

Quants pobles

hi ha en una ciutat?

Quan era menut, sempre que em preguntaven de quin poble era, contestava sense dubtar: "De Manises". Però si hi havia algun major a prop, em corregia amb orgull:

— Manises no és un poble, és una ciutat amb molt d'orgull, xiquet!

En aquells moments, la diferència entre poble i ciutat no m’importava gaire. Recorde que molts xiquets, quan arribava l’estiu, marxaven al poble dels seus pares. Jo, en canvi, només tenia un lloc on passar l’estiu: Manises. Ara, de més major, pense que aquell lloc era meravellós, com un poble dins d’una ciutat: la casa de m’abuela al carrer San Vicente, el cor de Manises, un món a part.

Si haguera de parlar de l’essència de Manises, tornaria als anys seixanta, quan els carrers, sobretot a l’estiu, eren nostres, dels xiquets. Jugant al carrer apreníem els costums propis, i aquells jocs ens ensenyaven la manera de ser de la societat que ens envoltava.

Manises tenia la seua olor especial, la millor manera de recordar en colors la vida. El fum de les mufles que coïen amb llenya era nostre, molt nostre, i es mesclava amb l’olor dels carrers sense asfaltar. Quan plovia, o les dones arruixaven l’entrada de casa, pujava eixa oloreta a terra humida. També recorde les enramades abans de les processons, l’azahar dels camps de tarongers prop del riu en primavera.

Els carrers eren ideals per jugar als bolets, perquè allí es podien fer guás de veres. També jugàvem a les telles, a la trompa, als güitos, al xurro va en la placeta de l’església de San Juan, o al marro furtat quan feren el parc de l’ajuntament. Cada joc revelava la personalitat de cadascú: als bolets, hi havia qui s’emportava tots els cromos amb bolets de ferro, espavilats i sense pietat; a la trompa, apareixia el que portava la trompa de carrasca amb punta de ferro, i amb malícia i un somriure descarat, partia la teua trompa i et quedaves sense gometes.

Els jocs d’equip eren un altre món: fèiem peus per elegir equip, i si eres menudet, somiaves en no quedar-te l’últim. Quan aprenies la lliçó, t’espavilaves i demanaves fer peus tu, i així ja tenies equip.

Quan jugàvem al xurro va, sempre hi havia "listos" que es tiraven sense mans i deixaven al més grosset al final perquè es desmuntara el burro. El marro era el meu preferit: no sols calia córrer, sinó que l’enginy i l’astúcia eren fonamentals. Calia saber elegir l’equip.

Per Pasqua, tocava formar rogle amb una colla de xiques. Després venien els problemes per elegir roglera i que t’acceptara. Els més atrevits buscaven les xiquetes més atractives, i quan ho aconseguien, et miraven pagats amb eixe somriure. Després de Pasqua, el rogle es desfeia fins l’any següent.

Mai he estat en una comissió fallera, sobretot perquè em feien por els petards. Però sí que m’agradava llegir els cartellets de les falles, plens de socarroneria i dobles intencions, que despertaven la imaginació, en una època on no es podia escriure tot massa clar.

Recorde també quan tenia deu anys: al institut, el mestre de dibuix em regalà una fulla de paper i un mole. Va ser missió impossible donar-li forma i, encara més, cremar-la. Així que vaig organitzar un berenar a la terrassa de casa amb els amics i amigues de l’institut; amb fustetes i cartolina, vam fer la nostra "estatua de la llibertat" com a València. Cremàrem la falleta, però ma mare s’adonà i s’acabà la festa! Mare meua! (Ja sabia que després volaria l’espardenya...)

També recorde la pagueta: si teníem cinc pessetes, corríem al quiosc o a l’escaleta de quiosquet i les gastàvem totes, encara que després no poguérem menjar-ho tot.

Ara pense que moltes d’aquestes coses semblaven pecats, però era el que estava normal. I parlant de pecats, Manises té set lletres, m’abuela vivia al número 7 del carrer San Vicente, que també té set lletres... Virtuts no són així... Mira que si són els set pecats capitals!

Uff, millor no pensar-ho.

PECATS DEL PALADAR DE LA COMUNITAT VALENCIANA ELS EN LA HISTÒRIA

Els pecats del paladar valencià: un viatge històric i gastronòmic

José Cuñat

La gola ha sigut un dels pecats capitals més presents en la cultura gastronòmica, i a València no n’és una excepció. Al llarg dels segles, la Comunitat Valenciana ha desenvolupat una profunda relació amb els anomenats “pecats del paladar”, interpretant cadascun d’ells com un reflex de la seua identitat cultural. En aquest recorregut històric-culinari descobrirem com l’exquisida paella pot associar-se a un pecat, o com els vins artesanals de la regió poden simbolitzar una certa “embriaguesa” d’excés. La intenció és explorar de quina manera cadascun dels set pecats capitals es relaciona amb la gastronomia valenciana, a través dels seus plats i productes més emblemàtics.

Des dels temps de Valentia Edetanorum fins a l’actualitat, la Comunitat Valenciana ha viscut una història

culinària tan rica com indulgent. Els anomenats pecats del paladar –eixes temptacions gastronòmiques que freguen la luxúria i la gola– han anat modelant la identitat de la regió. En aquest recorregut històric, a mig camí entre la guia turística, la crònica gastronòmica i l’anecdotari, explorarem banquets romans amb abundant vi i garum, les refinades dolçors d’al-Àndalus, els excessos de la taula barroca i les tradicions festives contemporànies on menjar és un acte quasi sagrat. Cada època ha deixat la seua empremta en el paladar valencià, forjant un patrimoni culinari que hui sedueix viatgers d’arreu del món.

Època romana:

vinyes, garum i banquets d’Hispània

El viatge comença al segle II aC, quan els romans fundaren Valentia a la vora del Túria. La regió prompte es convertí en un verger fèrtil, gràcies a la proximitat del mar Mediterrani i a la riquesa de l’horta valenciana. Els romans cultivaven cereals, vinyes i oliveres, tríada essencial de la seua dieta, i fins i tot adaptaren cultius exòtics a l’entorn local. A les viles romanes de la regió no faltaven els banquets opulents, on es servien pans, formatges, carns de caça i el preuat garum: una salsa feta de peixos fermentats que els romans utilitzaven com a condiment màgic per donar sabor als seus plats. A la costa valenciana hi hagué factories de salaons on s’elaborava garum, com demostren troballes en ciutats portuàries (Sagunt, per exemple, conserva restes arqueològiques d’una “casa dels peixos” associada a antigues salaons) i la recuperació actual de receptes romanes a la zona.

En aquells convits romans corria abundant el vi local, de gran graduació, que solien rebaixar amb aigua –de vegades fins i tot amb aigua de mar salada– segons el costum de l’època. La província prosperà com a terra vinícola: Saguntum (Sagunt) fou cèlebre pels seus vins, comptant entre les principals regions productores d’Hispània. Podem imaginar-nos un terratinent romà de Valentia oferint als seus convidats copes de vi especiat amb mel (el mulsum), mentre gaudixen de figues, olives i carns rostides en triclini decorats amb mosaics. Encara que la vida quotidiana de la majoria era més austera –farinetes de cereals (puls), llegums i peix a la brasa–, l’elit es lliurava sense pudor a la gola, considerada aleshores més un signe d’estatus que no un pecat. De fet, la paraula València podria rimar amb abundància en matèria culinària: abundància d’horts, de pesca i de comerç. Des d’aquest primer tram històric, el paladar valencià aprengué a delectar-se amb el millor de la dieta mediterrània clàssica, combinant senzillesa rústica i opulència imperial. Els fonaments de futurs “pecats” –com el gust per les salses saboroses o pels bons vins– quedaren fermament assentats en època romana.

Edat Mitjana:

llegat andalusí i dolços conventuals

La caiguda de Roma donà pas a segles de transformacions, i a la cuina valenciana s’hi anà coent una fusió cultural fascinant. Amb l’arribada dels musulmans al segle VIII, la regió –Balansiya en àrab– florí amb nous aromes i sabors: a les zones humides s’introduïren per primera vegada l’arròs i la xufa, anticipant dos ingredients que segles després serien emblemàtics a València. Els andalusins portaren tècniques avançades d’agricultura de regadiu i una cornucòpia de cultius exòtics: albergínies, carxofes, cítrics, safrà... tot allò que convertia els horts en paletes de colors i fragàncies. Sota els tarongers en flor i les palmeres de les alqueries, la vida quotidiana s’endolcí. La mel, les ametles i les espècies orientals protagonitzaren receptes que hui reconeixeríem: guisats d’arròs amb verdures i espècies –precursors directes de la paella i de l’arròs al forn– començaven a preparar-se ja en el període islàmic medieval. La imatge bé podria ser la d’un califa de la Taifa de València assaborint un plat d’arròs aromatitzat amb comins i canella, coronat de panses i pinyons, mentre poetitza sobre el seu jardí.

Els dolços foren potser el major pecat del paladar andalusí. Es perfeccionaren confitures, torrons, massapans i pastissos de mel que servien tant per a delit com per a intercanvi cultural. L’herència àrab perdura en postres emblemàtics valencians: l’arnadí, crema dolça de carabassa i ametla; les almoixàvenes (coques dolces d’origen musulmà) o les ametles garapinyades cobertes de caramel. Encara hui, a fires tradicionals, es pot veure artesans remenant ametles en perols de coure, igual que fa segles, cristal·litzant-les en sucre daurat –una estampa dolça que hem heretat d’al-Àndalus. “No hi ha pecat en l’excés de mel”, deia una dita andalusina, i certament els musulmans llegaren a València una inclinació per la rebosteria especiada i ensucrada que va sobreviure a la Reconquesta.

Després de la conquesta cristiana de València en 1238 pel rei Jaume I, lluny d’anul·lar-se, aquell llegat gastronòmic s’enriquí amb nous significats. El monarca aragonés quedà tan meravellat amb una beguda freda de xufa que, segons la llegenda, exclamà en valencià: «Açò és or, xata!» («Això no és llet, és or, xica!») en tastar per primera vegada l’orxata que una donzella li oferí. Certa o no l’anècdota, reflecteix com la beguda de xufa –hereva dels refrescos vegetals andalusins–prompte es guanyà el cor dels cristians. De fet, aquestes begudes blanques de xufa assentaren la base de l’orxata moderna, integrant-se plenament a la taula valenciana medieval.

La societat cristiana medieval afegí les seues pròpies indulgències. Els convents i gremis adoptaren les receptes àrabs i les transformaren: els monjos elaboraven licors dolços i xocolates, les monges perfeccionaven pastissets d’ametla i moniato (d’aquí els tradicionals pastissets de moniato), mentre que els forners cristians incorporaren la tradició àrab del torró al Nadal. Ja al segle XV, els torrons de Xixona i Alacant eren cèlebres, fins al punt que en temps de l’emperador Carles V es consideraven dolços imprescindibles de la regió. Els banquets de la noblesa valenciana del gòtic final combinaven carn de caça, aus i salaons romans amb les noves salses agredolces i especiades d’origen àrab. Se celebraven grans convits després de victòries o noces, on potser un bisbe alçava la cella davant tanta opulència gastronòmica en Quaresma, però els senyors cristians no menyspreaven un bon festí.

La València medieval també donà peu a festivitats populars amb càrrega culinària. Un exemple perviu en la tradició del porrat: fires en honor a sants, documentades des del segle XVI, en què després de la missa i la benedicció d’animals s’instal·laven paradetes que venien llepolies, fruits secs, torrons, arrop i altres delícies temptadores. Aquestes fires de poble –meitat devoció, meitat gola– permetien a llauradors i vilatans pecar un poc després de complir amb l’Església. Així, entre el soc musulmà i la romeria cristiana, l’Edat Mitjana valenciana forjà un caràcter gastronòmic mestís: el menjar com a plaer terrenal acceptat i compartit, amb la benedicció (o resignació) de sants i santes. Els antics pecats de la cuina andalusina, com l’afició desmesurada pel sucre o les espècies, es convertiren en virtut identitària de la terra valenciana.

Edat Moderna: excessos barrocs, xocolate i nous plaers

Amb l’Edat Moderna (segles XVI al XVIII), València continuà cultivant els seus pecats gastronòmics mentre el món conegut s’eixamplava. El Renaixement portà a la regió nous ingredients vinguts d’Amèrica –el tomaca, el pebre, el cacau, la creïlla– que a poc a poc s’incorporaren a les cuines, revolucionant sabors. Els cronistes de l’època no passaren per alt la passió valenciana per la bona taula. En 1513, l’agrònom Gabriel Alonso de Herrera ja descrivia el pròsper cultiu de l’arròs a València i els seus múltiples usos culinaris. Poc després, un comentarista del segle XVI elogiava obertament l’habilitat dels valencians per cuinar l’arròs “de més diferents maneres”, presumint que ningú el condimentava millor, ja fora amb carn, peix o només verdures. Aquesta cita històrica subratlla un tret que frega la gola local: “tant millor (l’arròs) com més substància se li posa”. En altres paraules, els valencians de fa 400 anys presumien d’enriquir els seus arrossos amb abundància d’ingredients –carn de corral, embotits, llegums, el que hi haguera a mà– per fer-los més saborosos i nutritius. No era només menjar de subsistència, sinó un plaer millorat per l’abundància.

Així es va anar gestant la paella primigènia: un arròs camperol al qual no li faltara de res, reflex de la creativitat i l’apetit local.

A finals del segle XVIII, la paella valenciana ja havia quedat documentada per escrit en un receptari, sota el nom d’“arròs a la valenciana”, fent èmfasi que calia cuinar-lo fins assecar el gra. Naixia així formalment el plat que es convertiria en símbol de la regió, aleshores consumit sobretot en ambients rurals de l’Albufera però destinat a la glòria internacional. En aquelles mateixes centúries, la sobretaula valenciana acollí un nou vici vingut d’ultramar: el xocolate. El cacau, introduït a Espanya al segle XVI, arrelà amb força a València; per al segle XVII ja existien cases on les classes benestants prenien xocolate calent i espés acompanyat de bescuits o fartons. Fins i tot hi hagué polèmiques eclesiàstiques –es conta que algunes dames prenien xocolate en plena missa, per a escàndol dels prelats– senyal que el plaer per aquesta beguda era irreprimible.

Un altre pecat líquid de la modernitat valenciana fou el vi Fondilló d’Alacant, un vi dolç i envellit que assolí fama europea. No era un vi qualsevol: reis i escriptors de tot Europa el lloaren. El cronista francés Saint-Simon conta que el Rei Sol, Lluís XIV de França, en els seus últims dies sucava bescuits en Fondilló per donar-se un caprici exquisit. Tal era la reputació d’aquest “vi de reis” alacantí, orgull de la regió. De fet, ja al Segle d’Or, cuiners reials espanyols mencionen el “famosíssim vi d’Alacant” en els seus escrits, destacant-lo com un tresor vinícola sense parió. El Fondilló representava el costat luxuriós de l’enologia valenciana: dolç, fort, car i destinat a taules aristocràtiques. Hui, aquest vi únic viu un renaixement, però la seua aura decadent i llegendària prové d’aquells banquets imperials on se servia en copes de cristall tallat, símbol del refinament sensual.

Mentre els nobles brindaven amb Fondilló i es delectaven amb galls dindi trufats, el poble pla també buscava els seus moments d’indulgència. La literatura del Segle d’Or recull escenes costumistes on els protagonistes s’afarten de torrons d’Alacant per Nadal –un dolç que, pel segle XVI, ja estava tan estés que el mateix rei Felip II hagué d’ordenar en 1595 que la ciutat d’Alacant limitara la despesa pública en torrons i pa de figa a “cinquanta lliures cada any”. Aquesta curiosa disposició reial ens mostra la situació: fins i tot les autoritats reconeixien que el pecat nadalenc del torró amenaçava amb desbordar pressupostos, de tan irresistible que era. Els torroners xixonencs i alacantins prosperaren a l’Edat Moderna, endolcint la vida de prínceps i plebeus cada desembre. I junt al torró, arribava el massapà (heretat dels àrabs i perfeccionat als convents), les peladilles d’Alcoi (ametles confitades) i un seguit de llepolies que convertien la regió en un paradís per a golafres.

No tot fou opulència, però. Hi hagué períodes durs –guerres, males collites– que aguditzaren l’enginy culinari valencià per a satisfer l’estómac amb pocs recursos. El viatger anglès Richard Ford, recorrent Espanya al segle XIX, observà que la cuina valenciana (i espanyola en general) abusava de guisats i estofats, en part per l’escassetat de combustible per a rostits. Destacà l’ús generós d’oli d’oliva, all, safrà i pebre roig als plats típics, condiments que aportaven sabor fins i tot a preparacions humils.

Ford assenyalava amb cert desdeny que moltes salses tenien un color marró fosc uniforme que dificultava distingir ingredients, però sens dubte aquell fons espès i especiat era fruit de llargues coccions i de la necessitat de posar-li imaginació a l’olla. Malgrat l’escassetat cíclica, la gola creativa sobrevisqué: si faltava carn, s’afegien herbes silvestres; si escassejava el blat, es tirava mà de l’arròs. Sempre hi havia alguna festa patronal o esdeveniment anual on l’ajuntament costejava una menjada popular –una fideuà gegant, un bou a la vara, o el plat estrella: la paella per a centenars de comensals a la plaça major. Aquests banquets col·lectius, antecedent de les nostres paelles monumentals actuals, reforçaven la idea que compartir el menjar en abundància era part de l’ADN valencià.

Època contemporània:

tradició, turisme i festes gastronòmiques

En entrar a l’era contemporània (segles XIX i XX fins hui), la cuina valenciana s’internacionalitza i molts dels seus antics “pecats” es celebren ara a la vista del món. Allò que abans podia considerar-se gola o malbaratament és hui patrimoni cultural i atractiu turístic. La paella, per exemple, passà de plat humil rural a senya d’identitat nacional i icona turística. Amb l’auge del turisme al segle XX (especialment des dels anys 60), la paella es convertí en un emblema d’Espanya, i particularment de València, present a cada fullet i desitjada per cada visitant. Fins i tot amb risc de sacrilegi gastronòmic, es multiplicaren les variants i a voltes es cometeren pecats paellers (que un valencià ortodox no perdona) –com afegir xoriço o altres ingredients aliens. Però més enllà d’aquestes heretgies modernes, la paella continuà regnant. En 2021 la Generalitat Valenciana declarà oficialment la paella valenciana com a Bé d’Interés Cultural Immaterial, reconeixent “l’art d’unir i compartir” que comporta aquest plat. Hui es pretén fins i tot que la UNESCO l’elevi a Patrimoni de la Humanitat. És a dir, allò que començà com un festí pecaminós d’arròs amb ingredients es consagra ara com a virtut cultural.

La cuina quotidiana del segle XX valencià combinà la necessitat amb la inventiva. Durant èpoques de penúria (postguerra civil, per exemple), sorgiren plats d’aprofitament que hui considerem clàssics: l’espardenyà, nascuda –segons la llegenda– d’un descuit en barrejar anguiles d’all i pebre amb ingredients de paella i creïlles, resultant en un guisat contundent i saborós; l’arròs al forn de putxero (arròs passejat), que reutilitzava el caldo i restes del bullit cuinant-lo als forns comunals; o les croquetes de putxero, enginyosa manera de transformar sobres en delícia. Aquestes receptes demostren que fins i tot en l’austeritat persistia el plaer de menjar bé, un tret molt valencià. A la costa, la creativitat marinera donà lloc a la fideuà: es conta que a la dècada de 1930, un cuiner de vaixell a Gandia volgué sorprendre la tripulació substituint l’arròs per fideus en una paella de marisc, i així inventà aquest plat, que prompte rivalitzà en fama amb la paella tradicional. L’anècdota il·lustra com d’un gest lúdic (o potser de la manca d’arròs?) nasqué una altra temptació per al paladar que hui gaudeixen locals i turistes.

No podem oblidar que, en la cultura valenciana, la gastronomia està íntimament unida a les festes populars, moltes de les quals són veritables carnavals del gust. Les Falles de València, per exemple, no serien el mateix sense l’aroma de bunyols fregint-se a cada cantó i les parades servint xocolate calent i espés. Durant les Falles –que cada març transformen la ciutat en un espectacle d’art efímer i pólvora– és tradició que fallers i visitants reposen forces amb bunyols de carabassa acabats de fer, acompanyats d’un xocolate a la tassa espés. Aquest plaer dolç de carrer, cruixent i càlid, és quasi obligatori per suportar les nits de festa i despertar-se de la ressaca de les mascletaes i revetles. Pocs pecats tan perdonables com sucar un bunyol encara fumejant en xocolate i assaborir-lo mentre les comissions falleres llancen trons de bac al cel. A les matinades falleres, a més, mai falten els xurros amb xocolate als quioscos, allargant la indulgència fins a l’alba. La combinació d’orxata amb fartons també fa acte de presència, ja que amb la calor de les aglomeracions res com un got fred d’orxata –aquella mateixa que Jaume I batejà com a or líquid– amb el seu bescuit allargat, oferint un respir dolç entre monument i monument en flames.

Una altra festa emblemàtica és la Tomatina de Bunyol, potser l’exaltació més extravagant d’un producte local –la humil tomaca– convertida en bacanal lúdica. Cada últim dimecres d’agost, aquest poble valencià de 9.000 habitants rep desenes de milers de participants internacionals ansiosos per llançar-se tomates els uns als altres en la major batalla alimentària del món. En una hora frenètica, es llancen centenars de tones de tomaca madura pels carrers, convertint Bunyol en un riu roig de polpa on locals i turistes literalment es regalen (mai millor dit) en el suc. Irònicament, aquestes tomates no es mengen sinó que es malgasten amb alegre descontrol –un pecat de malbaratament que molts criticarien si no fóra perquè els tomates usats són de baixa qualitat per al consum. La Tomatina, declarada Festa d’Interés Turístic Internacional, és un pecat del paladar invertit: ací el plaer no és assaborir, sinó llançar el menjar. I tot i això, després de la contesa, no falta qui s’acoste a gaudir de la gastronomia local –un all i pebre o una paella reconfortant– després de dutxar-se, confirmant que a València fins i tot la trapelleria culinària desemboca en bon menjar.

Per tota la Comunitat Valenciana es multipliquen hui les festes gastronòmiques. A Requena celebren la Festa de la Verema brindant amb vi boval; a Xixona el Dia del Torró endolceix l’estiu; a Sueca, bressol arrosser, el Concurs Internacional de Paella Valenciana reuneix xefs de diversos continents competint per la paella perfecta; a Castelló, festes com la de la carxofa de Benicarló reten tribut a productes locals amb degustacions massives. Aquestes celebracions atrauen turistes àvids d’experiències autèntiques on menjar és l’acte central. Tastant un arròs al senyoret davant la mar a Dénia, o perdent-se pels carrerons del Carme a València de tapa en tapa (esgarraet de pimentó i bacallà ací, clòtxines al vapor allà), s’ha convertit en una peregrinació sensorial. La indústria turística valenciana ha sabut capitalitzar aquests “plaers culpables”: rutes de la tapa, museus gastronòmics (del vi, del torró, de l’arròs), tallers de paella per a estrangers... Allò que abans era vici reservat a festivitats hui és rutina oferida al visitant amb orgull.

Conclusió:

De la temptació a l’orgull

Al llarg de dos mil anys, la gastronomia valenciana ha transitat del pecat a l’orgull, de la transgressió epicúria a la celebració identitària. Allò que en èpoques moralistes es podia titllar d’excés –els banquets romans amb vomitorium, la gola medieval de mel i espècies, les opulentes paelles de llauradors amb “massa” substància, o el malbaratament festiu de menjar a la Tomatina–s’entén hui com un valuós llegat cultural. Els pecats del paladar valencià s’han revelat virtuts disfressades: gràcies a ells perviuen receptes, productes i costums que donen caràcter únic a la regió. El gust pel bon menjar ha modelat la identitat valenciana, fent-la sinònim d’hospitalitat i alegria compartida a taula. No debades la paella és símbol de reunió (“unitat i compartir”, diu la seua declaració de patrimoni immaterial) i l’orxata, emblema de frescor generosa oferida al foraster a les orxateries d’Alboraia.

En l’imaginari col·lectiu, la Comunitat Valenciana és un Edèn gastronòmic: la terra de la paella, de les taronges dolces, del vi negre Fondilló i el refresc d’orxata, de les fideuàs marineres i els torrons nadalencs. Els viatgers venen buscant no sols sol i platja, sinó eixos plaers culinaris quasi prohibits en dieta però permesos en vacances. Turisme i gastronomia ací van de la mà. Cada plat típic encén una història –de conquestes, intercanvis o celebracions– que el turista assaboreix quasi sense saber-ho: en gaudir d’un all i pebre a la vora de l’Albufera està tastant l’herència romana de les anguiles amb espècies i la picardia de l’horta de combinar all i pebre roig; en brindar amb una copa de mistela dolça a Xàtiva recrea els brindis opulents dels nobles barrocs; en comprar peladilles o massapans en un porrat reviu tradicions centenàries de devoció i gola popular.

Durant segles, la societat valenciana –com la de la resta d’Espanya– oscil·là entre l’abundància i l’escassetat. En èpoques de bonança es menjava molt, mentre que en èpoques de fam la imaginació popular suplia la manca d’aliments amb enginy, creant autèntiques cuines de supervivència. No és estrany que la gola haja estat qualificada com el pecat “millor tolerat per la societat”. Refranys tradicionals així ho recorden: “Panxa plena, cor content”. L’Església, per la seua part, advertia contra els excessos de la taula. Menjar per pur plaer, malgastar menjar, picar entre hores o ingerir productes cars eren actituds moralment condemnades, ja que es creia que enterbolien la raó i obrien la porta a altres vicis. De fet, la doctrina moral medieval associava l’excés en el menjar amb altres pecats: es deia que la gola podia conduir també a la ira o la luxúria, en perdre la persona el control sobre les seues passions.

Diversos personatges històrics han passat a la posteritat per la seua golafreria. Es conta que el rei Sanç I de Lleó, anomenat “el Gras”, arribà a pesar més de dos-cents quilos; per tal d’aturar la seua obesitat la seua pròpia àvia el posà en mans dels metges del califa de Còrdova, qui, segons la llegenda, arribaren a cosir-li la boca perquè només poguera beure infusions. Al segle XIX, la reina Isabel II també fou cèlebre pel seu apetit desmesurat. D’ella es deia satíricament que preferia els tripes de la cuina als assumptes de govern, i que valorava més el llorer d’una bona pepitòria que el de la glòria al tron. Aquestes anècdotes il·lustren com el pecat de la gola ha estat una constant en la història, des de reis medievals fins a monarques moderns, i València no estigué al marge d’aquestes tendències. En terres valencianes, els banquets senyorials eren demostracions de poder on se servien menges extraordinàries, i tot i això la influència religiosa imposava moderació: després dels grans festins venien períodes de dejuni i viceversa, marcant el ritme entre el pecat i la virtut a la taula.

Ara bé, més enllà de la moral, la gastronomia valenciana ha convertit eixos “pecats” en virtuts culinàries. A continuació, repassem els set pecats capitals i la seua relació simbòlica amb sabors valencians:

supèrbia – Paella Valenciana: símbol indiscutible de la gastronomia regional i orgull de la Comunitat. La paella representa l’excel·lència culinària valenciana. Cap altre plat desperta tant d’orgull i debat sobre la recepta perfecta. La seua preparació dominical, amb rituals transmesos de generació en generació, reflecteix com l’orgull (la supèrbia) pot manifestar-se fins i tot al voltant d’un simple plat d’arròs ben fet.

Avarícia – Orxata: l’orxata de xufa, dolça i refrescant, és un tresor valencià que invita a gaudir-ne sense mesura. Conta la llegenda que el rei Jaume I, en tastar per primera volta aquesta beguda blanca, exclamà meravellat: “Açò és or, xata!” (Això és or, xica!), comparant-la amb or líquid. Encara que la història siga un mite, il·lustra com un senzill got d’orxata pogué ser considerat tan valuós com l’or, simbolitzant la cobdícia o avarícia per alguna cosa deliciosa i única.

Luxúria – Xufa: el modest tubercle amb què s’elabora l’orxata ha estat envoltat de connotacions luxurioses des de fa segles. Ja al segle XII cròniques mèdiques àrabs atribuïen a la xufa propietats afrodisíaques, i estudis moderns han confirmat que els seus nutrients poden augmentar la libido. Aquest ingredient, base de l’orxata valenciana, encarna la luxúria en ser considerat un estimulant de passions: un pecat convertit en plaer secret a cada glop.

Gola – Torró de Xixona: dolç tradicional per excel·lència, nascut en terres alacantines de la Comunitat

Valenciana. El torró tou de Xixona, fet d’ametla i mel, és tan deliciós que resulta fàcil caure en la temptació de menjar-ne sense fre, sobretot durant les festes nadalenques. El seu consum en abundància exemplifica la gola festiva valenciana: afartades de dolços en època de celebracions, quan donar-se un capritx de més no sols és comú sinó quasi esperat.

Ira – Pebre roig picant: tot i que la cuina valenciana no es caracteritza pel picant extrem, la presència puntual del pebre roig o el bitxo en certs plats (com l’all i pebre d’anguila, on un toc picant realça el sabor) aporta una “fúria” particular al paladar. Aquest petit pimentó encés representa la ira: el seu picor intens pot fer saltar llàgrimes i exclamacions airades a qui el prova desprevingut. És el recordatori que fins i tot en la gastronomia més tranquil·la, un punt de picant pot desfermar passions ardents.

Enveja – Vins de la D.O.

València: els vins valencians, reconeguts i admirats dins i fora de la regió, generen desig (i potser enveja sana) per la seua gran qualitat. Des dels negres d’Utiel-Requena fins als moscatells d’Alacant, cada copa exhibeix un brillantor i sabor que molts voldrien per a si. L’excel·lència assolida per aquests vins provoca admiració en altres terres vinícoles i un justificat orgull local, despertant l’enveja de qui anhela semblant tradició vinícola.

Peresa – Fideuà: plat mariner nascut a la costa de Gandia com a variant de la paella, elaborat amb fideus en lloc d’arròs. La fideuà és un plat substanciós però relativament fàcil de preparar, cosa que invita a la relaxació després del banquet. El seu sabor reconfortant i la seua senzilla elaboració inciten a una llarga sobretaula i a la migdiada, eixa peresa plaent sota el sol mediterrani. Es diu que el seu origen es deu a uns cuiners que, potser per comoditat o per atzar, recorregueren a la pasta quan faltava arròs – un acte de “peresa” culinària que donà lloc a una joia gastronòmica. Hui, cada volta que es degusta una fideuà vora la mar, s’homenatja la mandra convertida en delit.

En definitiva, els “pecats del paladar” valencià han evolucionat de ser simples excessos a convertir-se en atractius culturals. Són la deliciosa contradicció d’una terra on l’abundància es conjuga amb la devoció, on la festa pagana conviu amb la tradició religiosa, i on menjar bé mai ha estat vist com una cosa de què avergonyir-se, sinó més bé al contrari. Com un gran menú de degustació a través del temps, cada època aportà el seu plat fort a aquest banquet històric: els romans la base mediterrània i el vi, al-Àndalus les espècies i els dolços, l’era moderna l’arròs i el xocolate, l’era contemporània la projecció internacional i la teatralitat festiva. Hui, el comensal que recorre la Comunitat Valenciana pot pecar tranquil·lament: cada mos ve absolt per endavant per la complicitat de segles d’indulgència. Al final, aquests pecats gastronòmics han resultat virtuosos, creant una cuina que sedueix paladars i conta històries –històries d’una regió que ha sabut fer del plaer de menjar un art i un motiu d’orgull. I és que, a València, la millor manera d’honrar el passat és asseure’s a taula, servir un plat abundant i brindar: Per molts anys de pecats del paladar!

NAUFRAGUEN LES TRADICIONS

Manises Pecadora

Francisco Gimeno Miñana

Pecat, sinònim de falta, enfocat en la responsabilitat i llibertat de cada persona si és individual, i si la culpabilitat recau sobre un grup per accions malicioses i cooperatives que perjudiquen la societat serà un pecat col·lectiu.

Amic lector, l'època de la immediatesa que vivim o la rapidesa informativa de la qual gaudim amb internet, xarxes socials i tot un món digital al nostre abast facilita la detenció de pecats col·lectius com la re-interpretació històrica en la qual els bons d'abans són els dolents d'ara.

Però potser hi ha un pecat col·lectiu pitjor, l'oblit. És curiós que una població com Manises amb multitud de qualitats, exemple d'artesania i laboriositat tinga en l'oblit col·lectiu un pecat que li consumix sense remei. No sols em referisc a l'oblit del nostre patrimonio del qual este últim any hem fet gala derrocant l'antiga fabrica ceràmica de Roses o fa uns anys el Teatre Plus ultra davant la indiferència de gran part de la població i de les autoritats municipals, em referisc a l'oblit generalitzat del qual fem gala en la nostra essència com a poble.

Oblidem els qui som, qual ha sigut la nostra funció dins del Regne de València o d'Espanya. La despersonalització dels manisers és patent en el canvi d'escut de Manises. Hem perdut la capacitat de defendre la representació que durant tants anys hem volgut els manisers a través que hem normalitzat i adoptat com a propi de cada un de nosaltres amb la major naturalitat. El que ha sigut bo i hem utilitzat per a representar les falles (a través de l'escut de la Junta Local Fallera) o la Setmana Santa (a través de l'escut de la Junta de Germandats), ara deixa de ser-ho per indicacions externes a la nostra població que ni coneixen ni volen saber de les nostres identitat manisera. ¿ On queda la veu dels manisers? Ser el Bressol de la ceràmica no haguera d'haver arribat a ser mai un tòpic. En termes actuals Manises mor d'èxit. Les noves generacions no hem assimilat que la ceràmica no és, només, unaactivitat artesanal o industrial a la qual els manisers ens hem dedicat durant segles. Oblidem que és molt més, oblidem que és el gen que portem durant centenars d'anys, és la raó per la qual apareixem com a nucli de població ja que la terra manisera és adequada per a fer l'argila amb la qual modelar i convertir-la en ceràmica. Oblidem que la nostra activitat ha influït en la manera de fer les cases o de la nostra configuració urbana. Oblidem que la manera d'enfocar els dies està basada en l'activitat de la ceràmica, la manera de relacionar-nos amb la resta del món i fins i tot la manera de divertir-nos o de realitzar les festes.

Pecant d'esbufegar en caldo gelat, recalque que Manises i la seua activitat

econòmica entorn de la ceràmica li ha permés mirar sempre cap amunt , a ciutats referents com València, capital d'un Regne, de la qual hem begut per a realitzar les nostres festes i tradicions, exemple clar ho tenim en la cavalcada de la ceràmica a l'estil de la batalla de flors de la fira de juliol o el fet de ser una de les primera poblacions a tindre falles, fet històric sustentat per la presència de falles en 1924 que ja realitzen la seua funció irònica, sarcàstica i fins i tot critica, fins i tot més enllà d'estos factors Manises va tindre la visió d'obrir el terme del poble per a la ubicació de l'Aeroport, sabent que era una infraestructura amb futur que podia ajudar el desenrotllament econòmic i social de la població, això si que va ser mirar al futur.

Però l'oblit col·lectiu es fa patent quan la nostra Ciutat en una ànsia de regeneració, potser en una ànsia de millorar, potser en un excés d'informació pel seu permanent contacte amb el món a través de l'exportació ceràmica, ha fet que les seues festes i tradicions evolucionen ràpidament i fins i tot algunes desapareguen sense que ningú alce un dit per elles com en altres poblacions si que el pogueren fer, aferrades a elles per ser l'única cosa o poc que tenen.

Monòlit amb panell de taulells al principi del Carrer València, en el Barri del Carmen, que donava la benvinguda a tots els visitants a Manises, Bressol de la Ceràmica.

A Manises ja ningú recorda la Confraria de San José, grup de persones encarregades de fomentar la devoció josefina que va existir entorn de finals del Segle XIX-principis del Segle XX, i que hui és oblidada perquè gaudim d'onze comissions falleres.

A Manises ja ningú recorda la festa de la Verge de la Soletat que se celebrava l'últim diumenge d'agost, organitzada pels músics de La Pau i que venia a fomentar una devocionals mariana arrelada a la nostra Ciutat durant segles. L'aparició en 1945 de la Germanor de Setmana Santa amb eixa mateixa advocació, coneguda popularment com “els negres”, arreplega eixe testimoni.

de la

A Manises ja ningú recorda aquelles tradicions pasqueres que els xiquets i jovens manisers esperaven, com el de “la massa” en la qual anunciant la resurrecció bastonejaven les portes de les cases amb una maça de fusta, obligant al fet que les dones estigueren prestes i a l'espera que la mainada passara amb la finalitat d'evitar un gran mal a la porta de la seua casa. Es va oblidant els coets de “Gloria” en el qual al toc de la Resurrecció els hòmens tiraven multitud de coets com a senyal d'alegria i generaven tot un espectacle pirotècnic que hem oblidat.

A Manises ja ningú recorda la figura de la Reina de la Ceràmica que representava a totes les festes locals i que va tindre l'última en 1977 sent Na Maria Mercedes Betoret Sanchis. O ja no recordem que la nostra Ciutat organitzava uns jocs florals, certamen poètic que permetia als autors locals i forans sotmetre la seua producció en valencià i castellà a l'examen del jurat dels Jocs que en 1965 van tindre la seua última edició, sent l'última Reina dels Jocs Florals de Manises Na Amparo Gimeno Botet.

A Manises ja no recordem teatres o cinemes com el de La Pau, el Musical o el Cinema Sorolla, els tres en funcionament abans de la Guerra Civil (1936-1939). O hem oblidat que posteriorment i al mateix temps hi havia diversos teatres i cinemes que obrien les seues portes, la gent acudia als mateixos i oferien una programació teatral i de cinema de primer orde. Parlem del Teatre Patronat (teatre parroquial fundat en 1934), el Plus ultra, el Rex, el Germanies (l'únic que ha sobreviscut).

I molt menys recordem la festa de San Francesc de Asís, una festa de veïns organitzada pels manisers que vivien al Carrer Major, igual que la Festa de Santa Anna organitzada pels veïns del carrer Monsenyor Aviñó, antigament denominada Palomares. O la festa dels Sants Justo i Pastor realitzada pels xiquets hòmens (entre 8 i 12 anys) i en la qual destaquen el Tabac i la Rosà, un liquid de color roig pàl·lid, perfumat i melós que era típic de la festa. O la festa de Santa Fèlix organitzada per les jovens solteres maniseres i que recordaven l'arribada a Manises de les restes de la santa siciliana. O la festa de la Verge de l'Asunció organitzada per matrimonis manisers. O la festa de la Verge de la Cova Santa, organitzada per una gran Confraria radicada en la Parròquia de l'Immaculat Cor de Maria i que realitzava una multitudinària peregrinació cada any al santuari de la Cova Santa a Altura (Castelló). O els Rosaris públics d'octubre que recorrien cada diumenge els carrers i places cantant amb melodia popular i pròpia de Manises. Però no sols la festa i tradició sustenta la personalitat d'un poble. En el Barri del Carme, a Manises, oblidem els qui són Ramón Nocedal i Amalia Mayo, persones que més enllà d'estar en el nomenclàtor urbà, van fer possible el Col·legi-Asil del Carme, embrió d'un dels barris més important de Manises, amb forta personalitat i l'activitat dinamitzadora d'una Parròquia amb associacions com els Júniors Creu Naixent o la Clavaria de la Verge Miraculosa; d'una Comissió de Falla que dinamitza el Barri tot l'any amb activitats, o l'Associació de Veïns de caràcter reivindicatiu.

En el pecat està la penitència, i afortunadament l'oblit sempre es millora gràcies al treball d'entitats com la Falla El Carmen que publica estes línies i a la qual agraïsc el detall.

La Nostra penitència està marcada, l'oblit no pot véncer a Manises i hem de ser conscients que Manises és una Ciutat amb personalitat pròpia, distinta i marcada. No oblidem ni permetem que ningú ho oblide. Les falles és un bon mètode perquè la Nostra penitència redimisca el pecat de l'oblit.

Desitge que les Falles de 2026. siguen les millors i no oblidem que cal viure-les amb gran intensitat.

L'AIGUA VISCA CRISTAL·LINA

Pilar Sánchez López

La presència de l’aigua en el planeta

La presència de l’aigua al planeta és crucial per a la vida de tots els éssers vius que l’habiten. Aquest recurs natural permet el correcte funcionament dels processos biològics dels ecosistemes i, al seu torn, garanteix la supervivència de totes les espècies animals i vegetals que viuen al nostre planeta. L’aigua és un dels recursos més presents en els éssers vius. No es tracta només de la necessitat de beure o d’hidratar-se, sinó que l’aigua és reguladora dels ecosistemes terrestres, mantenint l’equilibri necessari per a la subsistència animal i vegetal. Entre les seues funcions destaca la de ser un autèntic regulador natural del clima. Sense l’aigua, aquesta estabilitat s’afebliria.

La importància de l’aigua per a l’ésser humà

La importància de l’aigua per a l’ésser humà és evident, ja que el percentatge d’aigua en el nostre cos quasi arriba a les dues terceres parts. És present en els teixits corporals i en els òrgans vitals. És un element fonamental per a processos corporals vitals. Sense beure aigua no podríem sobreviure més enllà de tres o quatre dies.

L’aigua és essencial per al desenvolupament de processos orgànics com la digestió, així com per a l’absorció i eliminació de deixalles. A més, estructura el sistema circulatori i distribueix nutrients per tot el cos a través de la sang. Altres dels principals beneficis de l’aigua per al nostre organisme són: manté la temperatura corporal en eliminar la calor sobrant amb la seua eixida en forma de transpiració i vapor a través de la pell, alleuja la fatiga, evita maldecaps o redueix els riscos de problemes cardíacs.

D’altra banda, veiem la importància de l’aigua a través de les activitats que realitza l’ésser humà. Principalment perquè s’usa per a l’agricultura en un 70%, en un 15% en la indústria i l’altre 15% per a ús domèstic.

L’aigua a Manises i l’aqüeducte

Els Arcs

Com bé és sabut, a la ciutat de Manises, el seu ús va ser essencial durant segles, fins a la industrialització, per a poder preparar el fang dels tallers en les basses d’aigua i produir peces artesanals de la tan llorejada ceràmica manisera.

L’aqüeducte Els Arcs, situat a la nostra localitat, és una obra que permet salvar la séquia Quart-Benàger pel barranc del Salt d’Aigua a Manises. Aquesta séquia té el seu origen a l’assut Quart-Benàger-Faitanar, aigües amunt, en el riu Túria. La séquia distribueix les aigües que reguen àmplies zones de l’horta valenciana a l’est de la capital.

L’aqüeducte forma part d’una xarxa d’enginyeria hidràulica representativa d’una forma d’assentament humà, d’intervenció en l’entorn i explotació dels seus recursos, que s’ha vingut produint a la Vega de València des de la romanització.

En 2006 va ser declarat Bé d’Interés Cultural, amb categoria de Monument.

Dades històriques

L’aprofitament de les aigües del Túria per a tota mena d’usos és un fet comprovat des d’antic, a la vista de la profusa xarxa de canalitzacions que caracteritza totes les comarques limítrofes amb el tram final del riu. Així mateix, en ambdues ribes existeixen, a banda de les conduccions i séquies hui en servei, una sèrie de restes arqueològiques de diversa índole que aporten indicis suficients per a suposar entramats hidràulics de consideració.

Tant la qualitat de les terres de cultiu existents a les riberes dels rius com l’estacionalitat del règim de precipitacions, característica dels climes mediterranis del llevant peninsular, suposen factors fonamentals a l’hora de determinar l’existència d’aquest tipus de conduccions d’aigua, utilitzant recursos i solucions tècniques similars al llarg de totes les èpoques.

Ja en 1239 el Rei Jaume I, després de la conquesta, confirma els privilegis que tenien els regadius de València des d’antic, i en 1268 concedeix la facultat de nomenar sequiers de séquies. El Tribunal de les Aigües es componia inicialment de set membres, als quals es va afegir el corresponent a la séquia de Quart-Benàger-Faitanar.

La referència concreta més antiga sobre l’aqüeducte és una cita sobre els seus arcs en una ordre del rei Jaume I l’any 1273, en la qual es parlava del seu estat deteriorat i de la necessitat de restauració. Encara que les notícies de les séquies després de la reconquesta comencen en 1263.

Posteriorment, les fonts bibliogràfiques que fan referència a aquestes xarxes hidràuliques són relativament escasses. La següent referència directa que coneixem data del primer quart del segle XIX i correspon a l’estudiós francès Clarita la reina de la lluentor. En el seu estudi «Canales de reg de Catalunya i regne de València» publicat en 1823 (amb traducció espanyola de 1844), realitza una anàlisi científica de les xarxes hidràuliques en ús amb la intenció de trobar solucions als problemes de regadiu del sud de França.

L’observació sobre estructures antigues es redueix al tram d’«Els Arcs» de Manises, al qual concedeix un origen islàmic: «El terme de Quart està separat del de Manises per una extensa rambla. Els moros van construir en ella un aqüeducte de 240 vares castellanes de longitud, compost de 28 arcs, dels quals el més alt, que és el del mig, té 10 vares d’elevació. Les aigües han format allí amb el llarg transcurs del temps una paret d’estalactites o capes calcàries que circumden els arcs, pilars, i fins a les cares exteriors». En l’obra no s’han trobat indicis materials de cap reparació fins a la gran restauració del segle XVI, tot i el llarg període d’ús i abandó evidenciat en l’estudi estratigràfic i en l’aterament del barranc deduït de la diferència de cotes entre fonamentacions inicials i reforços.

Això, tanmateix, no en defineix una datació concreta sinó més aviat una pervivència més o menys llarga de la construcció inicial.

Segons Hortelano, la conducció de Manises, per a la qual en principi s’ha de suposar una finalitat agrícola semblant a l’actual i no de proveïment urbà, ha de considerar-se una obra probablement d’època islàmica donada la seua pertinença provada a un sistema de regs ja existent en el moment de la Reconquesta, el reglament del qual respectava els costums anteriors.

Malgrat que la historiografia actual ho ha datat en època romana, la falta d’aproximació tipològica als models d’obra hidràulica romana més pròxims fa arriscat retardar tant la seua construcció sense comptar amb evidències arqueològiques o paral·lels constructius que ho corroboren.

Descripció, traçat i entorn

L'obra original de l'aqüeducte és una sèrie regular de vint-i-huit arcs de mig punt amb un traçat fonamentalment rectilini que descriu una lleugera corba oposada al pendent del barranc en el qual se situa. La seua longitud total és d'aproximadament 230 m. Es distingeixen tres sèries d'arcades consecutives determinades per les dimensions dels seus arcs.

Al sud, un grup de quatre voltes i al nord altre de tres presenten una elevació major que el conjunt central. Aquest es troba format per les restants vint-i-una, compensant la diferència de nivell per mitjà d'un recrescut de formigó de calç amb blocs desiguals de pedra disposats en filades més o menys regulars.

Els pilars són de planta rectangular, amb unes dimensions mitjanes entre 130 i 150 cm d'amplària i 370 i 390 d'altura. Estan sòlidament construïts amb blocs mitjans de pedra calcària de manera irregular travats amb morter de calç. De desenvolupament lleugerament tronc piramidal, els sondejos duts a terme demostren que en la seua fonamentació presenten una sabata irregular d'entre 15 i 40 cm d'altura formada amb blocs i morter.

Els arcs estan construïts amb lloses irregulars de calcària disposades a mode de dovelles, presentant unes dimensions poc regulars. La llum mitjana oscil·la entre els 325 i els 450 cm, depenent de les desigualtats constructives i les voluminoses deformitats de les concrecions provocades per filtració de les aigües.

No es conserven restes del caixer original perquè les successives destruccions i reformes patides per la conducció han afectat especialment el llit. Sembla probable, no obstant això, que poguera estar construït en formigó de calç encofrat i superposat a l'arcada d'anivellament. Un llarg període d'abandó degué ser la causa del col·lapse de la construcció perquè no s'aprecien ni evidències de destrucció intencionada ni enfonsaments de pilars que pogueren haver sigut provocades per avingudes del torrent. No sembla, no obstant això, que la deterioració suposara un greu perill per a l'estabilitat del conjunt, ja que es conserva el nucli de la fàbrica original en la pràctica totalitat dels arcs. L'abast de la destrucció pot avaluar-se identificant les reparacions posteriors consistents en la reposició del caixer, en el reforç mitjançant contraforts de l'estructura i en la reconstrucció dels extrems de la conducció i d'uns certs punts de l'arcada.

El material de construcció emprat en les obres de reforç dels arcs és la rajola massissa (30 × 14,50 × 3,5 cm) formant amb morter de calç rosques de mig punt de doble filada o de filada i mitjana que s'adossen lateralment a les cares externes de la construcció original. Per la grandària de les rajoles emprades es pot datar entre els segles XVI i XVII, havent-se realitzat obres de reparació en els segles XVIII, XIX i en els inicis del segle XX.

Francisco Borras Sanchis, ens recorda, a través d'un escrit en la desapareguda publicació, “Els Arcs”, la rellevància de les antigues cisternes, i que per al seu record i memòria, s'aporten en aquest article:

LES CISTERNES DE LA PLAÇA DEL CASTELL

La intervenció més recent data de la segona meitat del segle XX quan es procedeix a la demolició del caixer fins llavors en ús i a la reposició del nou llit. Est, construït en formigó encofrat, presenta perfil quadrangular amb un caminador lateral protegit per barana de ferro. Existeixen successius trams de 9,60 metres amb juntes reforçades per pilastres verticals adossades de formigó prefabricat. Un farciment de formigó amb rasant inclinada cap al sud serveix d'anivellament sobre la superfície preexistent.

No es coneixen pertinences, accessoris i en general béns mobles associats a l'aqüeducte.

Un costum ja desaparegut de les nits d'estiu eren aquelles converses "prenent el fresc" a les portes de les cases on, en animada xarrada, venien a la memòria anècdotes de temps passats i es transmetien records i llegendes de generació en generació. Quan es refrescava la gola amb un got d'aigua, tema obligat era el de "la cisterna de la Plaça del Castell", amb el record d'aquell ambient tan popular que creguen les coles i esperes; amb la valenciana jocositat que proporcionen les relliscades i caigudes involuntàries, així com els riures consegüents als trencaments accidentals de cànters i càntirs. En un d'aquells comentaris algú va dir que l'interior de la cisterna era una veritable meravella, alguna cosa així com una mesquita. El crèdit que per a mi gaudeix qui va pronunciar eixa frase va bastar per a encuriosir. Així, després de diversos esbrinaments, passe a exposar-los el resultat d'aquestes, no sense abans efectuar les següents puntualitzacions:

1.-Per la meua edat, ni vaig observar les restes de la cisterna en les obres de remodelació de la plaça, efectuades entre 1960- 65. Ni molt menys, vaig poder conéixer l'ambient i la vida de la cisterna quan aquesta funcionava.

2.-Mancant testimoniatges escrits, la reconstrucció que s'ha efectuat és lògica conseqüència d'una sèrie de dades arreplegades entre els vells del lloc, especialment aquells que podien conéixer millor la temàtica (síndics de la séquia, regants, veïns de la plaça, etcètera).

3.-En plasmar aquestes conclusions no es vol tancar un capítol, sinó obrir un llibre en blanc. Quant es puga aportar, encara que siga discrepant amb l'exposat, ens ajudarà al coneixement d'aquest apartat de la nostra història.

I .ELS ACCESSOS

En la plaça del Castell existien dues cisternes: la gran ("de dalt") i la xicoteta ("de baix"). A la primera es descendia per mitjà d'una escala d'uns 55 esglaons que formava part d'un túnel de més de 2 metres d'ample i aproximadament 2,5 metres d'altura, amb el sostre en forma de "volta de canó" (mitja circumferència). L'entrada eixia a la superfície en forma de petxina i estava situada enfronte mateix de la porta central de l'edifici de l'Ajuntament. Les parets i la volta es trobaven lluïdes amb una mescla d'arena i calç; els esglaons eren de rajola. Hi havia un passamans en cada lateral i el desnivell salvat era d'uns 10 metres. A la cisterna xicoteta es descendia per un altre túnel una mica més xicotet (1,5 metres d'ample per 2 d'altura), d'idèntiques característiques quant a construcció i forma, però més curt, doncs en tindre l'entrada al final del carrer de la cisterna-nomene que li ve precisament per eixa circumferència-, el desnivell respecte a la base es reduïa a uns 6 metres, els quals es vencien per mitjà d'uns 30 escalons. En tots dos casos al final dels túnels, en un xicotet eixamplament, es trobaven les piles amb les fonts. En la gran enfronte mateix de l'escala i amb una sola aixeta; en la xicoteta a l'esquerra i amb dues preses d'aigua.

II. HISTÒRIA I FUNCIONAMENT

Atés el sistema de construcció, així com a altres factors vinculats a la plaça, com són la torre-castell, el passadís que de les quadres del palau portava a Paterna, etcètera, tot fa suposar que van ser construïdes en temps de la Manises àrab. Quant al seu funcionament, tots els anys a la fi de gener tenien lloc els treballs de neteja de canalitzacions, pintat amb calç de les parets. i eliminació dels sediments. Posteriorment es netejava la séquia de Quart des del seu naixement -assut de "l,escala segon"- fins aproximadament l'actual fàbrica de Faitanar, al mateix temps que es feia bàndol perquè a la mateixa no es llançaren animals morts així com altres immundícies. Quan, producte del desglaç, l'aigua baixava neta i cristal·lina (febrer-març) es feia nou bàndol prohibint la rentada en la séquia, vigilant amb molt de zel que és ta ordre es complira. A la nit de l'endemà (a vegades eixa mateixa nit) es procedia a l'ompliment de les cisternes. Amb set taulons es tallava a mode de comporta el llit de la séquia. En pujar el nivell d'aquesta per una canalització lateral l'aigua s'abocava a l'interior de les cisternes. L'operació durava tota la nit. Per ser el cabal de la séquia molt major que el de la canalització calia vigilar la pujada de nivell i, cas d'amenaçar desbordament, llevar taulons de la "comporta". Aconseguit el nivell d'ompliment, l'aigua que entrava revertia de nou a la séquia per mitjà d'una altra canalització que, naixent de les cisternes moria a l'altra part dels taulons.

L'aparició del líquid per aquest conducte era senyal 18 que una o totes dues cisternes s'havien omplit. Seguidament es llevaven els taulons i es tancaven els accessos a la cisterna. El procés havia conclòs. A la fi de maig, després del bàndol corresponent, el servei entrava en funcionament. Primer s'hi hauria la xicoteta i, quan aquesta s'esgotava, es recorria a la gran. Això era pel fet que en accedir-se a la xicoteta per una escala més curta requeria un menor esforç, a més la llum, encara que tènuement, arribava fins al fons. Per contra, en la gran al major esforç físic s'afegia el fet que el fons estava a les fosques i l'ompliment es realitzava "al tacte". Amb l'arribada d'octubre es tancava el servei i es procedia al buidatge dels depòsits per mitjà d'una canalització que, passant per davall de la séquia, abocava en l'hort del Senyor, de Manises. = -- Quan pel transcurs dels temps es van generalitzar els pous, va anar disminuint l'ús de les cisternes, arribant el moment que amb la xicoteta només bastava per al consum de la població. Després de diversos anys sense utilitzar, a principis de segle es va procedir a l'encegat de l'entrada a la cisterna gran. La xicoteta va seguir en funcionament fins al voltant dels anys trenta. Durant la guerra civil va tornar a obrir-se l'entrada a la cisterna gran, que es va habilitar com a refugi antiaeri encara que, segons sembla, mai va arribar a ser utilitzada.

Finalitzada la contesa es va procedir al seu emplenat i eliminació definitiva. Amb la reforma de la plaça efectuada a primers dels anys seixanta, i a fi de dotar-la de major seguretat. es va procedir al farciment de la cisterna xicoteta i eliminació total d'accessos a ambdues. Hui les cisternes ja no són sinó un record en la ment dels més vells i una bella història en la dels més joves.

III. FORMA I CONSTRUCCIÓ

Complement del fins ací exposat podem interrogar-nos: com es van construir les cisternes?, on va estar aquesta bellesa al fet que al principi s'al·ludia? Per a donar resposta a aquests interrogants hem de tindre en compte:

a) El subsol de la plaça del Castell és roca de la coneguda amb el nom de "tap".

b) En la reforma de la plaça es va poder comprovar que:

1.-L'interior de les cisternes era de rajola.

2.-Entre la rajola i el "tap" existia una capa d'argamassa.

3,-La cisterna xicoteta tenia forma de túnel amb volta de canó i en posició perpendicular a la séquia; la gran era rectangular, paral·lela a la séquia i amb columnes en el seu interior que sostenien el voltat.

A vista d'aquestes dades podem suposar que les cisternes es van realitzar excavant en la roca. Una vegada perforada es va realitzar amb rajola la camisa o part interior del depòsit, emplenant amb argamassa el buit existent entre ella i la roca. Amb ésto s'aconseguien dos objectius: d'una banda impedir que la pressió de l'aigua trencara la capa interna de la cisterna i, en segon lloc, reforçar el conjunt davant imprevistes cessions de la roca que quedava a dalt de l'excavació. El cobrir la cisterna xicoteta no va presentar majors dificultats que les que suposa construir una volta canó de dos metres de ràdio. Tinga's a més en compte que el "quart de comandaments" -del qual parlarem més endavant- estava situat damunt d'ella, per la qual cosa aquesta volta només servia per a separar dues estades (cisterna i quart de comandaments), però i en la cisterna gran, que en la seua major part sí que estava el sostre en contacte amb la roca? I ací va ser on en aplicar la solució més fàcil des del punt de vista tècnic, es va realitzar una veritable meravella artística. Realitzar una volta en una superfície aproximada de 12 x 20 metres suposa de fet construir un arc (o cúpula) verdaderament grandiós. Com vulga, d'altra banda, que superat el nivell de la séquia tot el que el depòsit tinga de més és volum perdut, es va optar per una altra fórmula més racional quin va ser abovedar el sostre com si fora una "mesquita", procedint després a l'emplenat corresponent.

Quant a l'altura de les cisternes, ambdues havien de tindre la mateixa, perquè s'alimentaven i buidaven per conduсtos en principi comuns. L'altura màxima coincidia amb el sòl de l'actual escorxador; la base estaria en línia amb la superfície de l'hort al qual desembocava (en total uns 4,5 metres). El nivell màxim d'aigua seria el de la séquia d'on s'alimentava (aproximadament 2,5 metres).

Amb aquestes dades es pot calcular la capacitat dels depòsits, que oscil·laria sobre aquestes xifres: Cisterna gran: 12 m. d'ampla per 20 de llarga per 2,5 d'altura, resulta un volum de 600 metres cúbics (600.000 litres). Cisterna xicotetа: 15 m. de llarga per 4 d'ampla per 2,5 d'altura, resulta una capacitat de 150 metres cúbics (150.000 litres). Sent que romanien obertes de finals de maig a primers d'octubre, això és: uns 150 dies, i que les preses en càntirs i cànters poden ser d'una mitjana d'uns 8 litres, els serveis diaris que es podien prestar són 125 en la xicoteta, 500 en la gran i 625 en les dues conjuntament. La base de totes dues cisternes tenia una xicoteta inclinació cap a la part oposada on es trobaven les fonts i que, precisament, era per on estaven els desguassos; d'aquesta manera la sedimentació s'acumulava en aquest sector i no al voltant de les canonades d'eixida. Cada cisterna tenia un respirador pel qual es baixava a netejar i des del qual s'accionaven les tapes o comportes de buidatge. Això estava situat en una sala la porta d'entrada de la qual donava al hui carrer del Nord -enfront del llavors escorxador, mirant a Paterna.

Era una porta xicoteta, antiquíssima, amb bells ferratges i bastant deteriorada pel temps. El pòrtic era de pedra i coronat en arc de mig punt. Aquesta estada era l'autèntic "quart de comandaments", perquè a més del buidatge que ja hem citat, des d'ella es canalitzava l'entrada d'aigua bé a l'una o l'altra cisterna, o bé a les dues conjuntament. Per a il·luminar aquesta sala existien en la seua part superior dues eixides a la plaça, normalment cobertes amb sengles lloses quadrades d'uns 80 a 100 cm de costat i que encara estan en el record de molts.

ELS POUS

Van existir, en moltes hisendes, i cases de Manises, disperses, en les partides entre la localitat, i el municipi, construccions i excavacions de pous subterranis, que amb el temps es van anar mecanitzant. També destacaven, en algunes d'aquestes, que conformaven el traçat urbà, i que guarda en la seua memòria, com a record en l'actual centre històric, un carrer, amb aquest nom.

En la part alta de la ciutat, que conforma hui dia, el final del carrer Major, amb la Plaça Rafael Atard, o coneguda antigament com a Calvari, la construcció d'una molineta o sénia, propietat de Sr. Pascual Esteve, conegut com a “Pou de Pascualinas”, que va proveir d'aigua a quasi tota la població, durant moltes dècades.

ELS SINAIS

Un Sinaí és un tipus de filtre d'aigua inventat en 1926 pel químic i biòleg valencià Conrado Granell i patentat en 1927. Vicente Montaner Lerma de Manises, va realitzar en exclusiva aquest tipus de peça en els anys trenta. Està decorat amb motius geomètrics i florals d'estil Art déco, imperant en aquella època. En el depòsit de la part superior, una cartel·la tanca la inscripció “Sinaí. Font de salut. P. 103867. Conrado Granell”.

El Sinaí està realitzat a motle en pasta blanca calcària. Consta de tres parts: el depòsit amb tapa, el got amb aixeta i el peu. Els diferents receptacles contenen matèries minerals, carbó activat, pedres poroses, etc., que depuren l'aigua quan passa gota a gota (a una velocitat de huit litres en deu hores) per a quedar finalment arreplegada en el got central. Des de finals del segle XIX i dins del context del corrent higienista i la preocupació per evitar epidèmies i malalties d'origen bacteriològic, es van començar a fabricar a València filtres d'aigua. Un tipus més sofisticat de filtre d'aigua va ser el Sinaí: a més de la funció de filtre i depurador, estava preparat per a corregir les aigües i convertir-les en miner-medicinals.

El Sinaí constituïa a més un objecte decoratiu que va rebre dissenys d'estil modernista, indigenista, neo renaixentista o Art déco, en funció del gust de l'època.

LA PLANTA POTABILITZADORA D'AIGÜES DE MANISES

La història de la planta potabilitzadora de Manises es remunta a 1845, quan es va iniciar la construcció de l'assut en el riu Túria i una estructura per a potabilitzar l'aigua per a València. Coneguda com "La Presa", va ser pionera a Europa i va permetre proveir a la ciutat d'aigua potable a través d'un aqüeducte i depòsits en el segle XIX. Encara que la infraestructura original ha sigut ampliada i modernitzada al llarg dels anys per a satisfer el creixement poblacional, continua sent un referent en l'actualitat per la seua tecnologia i innovació.

Etapes clau de la història

Construcció inicial (1845-1850):

Inici de les obres per a crear l'assut i una gran bassa de decantació a Manises.

L'objectiu era subministrar aigua potable a València i als pobles de l'entorn.

Es va construir un aqüeducte per a transportar l'aigua fins al depòsit general de la Creu de Mislata, des d'on es distribuïa a sis fonts urbanes.

Adaptació i creixement (principis del segle XX):

o A principis del segle XX es van dur a terme renovacions i ampliacions per a donar resposta a una població creixent.

o En 1888 es va executar un projecte que incloïa un depòsit a Quart de Poblet i basses de decantació en La Presa, però el cabal continuava sent insuficient.

o Una epidèmia de còlera en 1890 va posar de manifest la necessitat de millorar el proveïment i la falta de predicció del creixement de la població. Modernització i actualitat:

o La planta ha sigut modernitzada per a convertir-se en una de les més capdavanteres d'Espanya.

o Actualment, la planta, que continua utilitzant l'aigua dels rius Túria i Xúquer, s'enfoca en la sostenibilitat i l'eficiència energètica, incorporant per exemple energia fotovoltaica.

o En 2003 es va remodelar la zona adjacent als antics filtres per a crear el "Parc Els Filtres", un parc temàtic i d'oci que conserva part de l'edificació original.

L'ACTUALITAT

Després de molt de temps, i el proveïment popular de l'aigua descrit, la societat d'aigües potables de València, va introduir, en els habitatges maniseras, la seua xarxa d'aigua, i de clavegueram i preses, passant a ser la principal presa d'aquestes, i vista com una modernització, en els anys seixanta i setanta.

Hui dia, creix la ira dels ciutadans, en rebre, els continus abusos d'impostos, i facturació, que venen en aquesta. Per part seua, l'Ajuntament de la ciutat, no cessa, a reclamar uns cànons, per estar la mateixa en el terme del municipi, a l'objecte, d'alleujar les arques municipals i les dels seus ciutadans.

ELS COVETERS

MARUJA SÁNCHEZ GUTIERREZ

Les coves habitables, o cases-cova, són habitatges excavats en la terra que ofereixen un aïllament tèrmic natural, mantenint temperatures fresques a l'estiu i càlides a l'hivern (uns 18-20 °C), la qual cosa les converteix en una solució energèticament eficient i sostenible. Tradicionalment habitades a Espanya (Andalusia, La Manxa, Paterna) i la Xina (Yaodongs), aquestes cases s'han modernitzat amb electricitat, aigua i comoditats actuals, i són valorades pel seu baix cost i sota impacte ambiental, encara que requereixen maneig d'humitats.

La terra proporciona un aïllament excel·lent, reduint la necessitat de calefacció i aire condicionat. Utilitzen materials locals, redueixen l'energia necessària i disminueixen la petjada de carboni. Solen ser més econòmiques de construir i mantindre que els habitatges tradicionals. S'han adaptat amb comoditats modernes com a aigua corrent, electricitat, cuines i banys, i es dissenyen amb creativitat.

És el principal problema, especialment en sòls yesíferos, encara que es mitiga amb bona ventilació i tècniques de construcció. La regularització de la propietat i la documentació ha sigut un procés en desenvolupament en algunes regions.

Encara que sempre han existit llegendes sobre el seu origen, atribuint-los un passat molt més remot, l'època de la qual ens queden registres i censos i en la qual es van començar a ocupar de manera habitual va ser en els inicis del segle XIX. Durant més d'un segle van estar habitades, arribant a meitat del segle XX a ser més de 500, però a partir d'eixe moment es van anar abandonant.

Es poden trobar coves de dos tipus, amb façanes o frontejades i sense façana o enclotades, a les quals s'accedia i a les quals entrava la llum a través d'una espècie de pati excavat comú al qual s'arribava a través d'una rampa.

Quan la Terra i la casa se separen, es construeix en l'aire, la qual cosa té com a conseqüència un efecte més ràpid de la calor i una deterioració més ràpida de l'exterior de l'edifici. A les cases-cova, la terra serveix com a teulada aïllant que protegeix de manera eficaç contra el fred, la pluja i el vent. La terra proporciona una protecció natural contra els efectes negatius de l'entorn i les intromissions no desitjades. Però una casa-cova no ha de construir-se forçosament en la terra, sinó que pot aprofitar un terreny que s'eleva de manera natural. La casa-cova és un edifici flexible que pot ser adaptat als desitjos de cada usuari, respectar el medi ambient i ajudar a un consum raonable d'energia.

La llibertat de formes d'aquesta tècnica de construcció permet una planificació orgànica que requereix pensament espacial i un alt grau de creativitat. Les cases-cova recorden a estructures habitables amb una gran pretensió artística i qualitat plàstica.

A causa del seu tipus de construcció, les cases-cova estan òptimament protegides contra les tempestes fortes, ja que no poden ser arrossegades pel vent ni bolcades. La seua estàtica i la seua falta de cantonades i de parts que sobreisquen (teulada) eviten a més quasi tots els punts d'atac que podrien fer que els efectes de la tempesta resultaren majors. L'estabilitat de les formes redones en combinació amb l'armadura de xarxa és ideal per a la protecció contra els terratrémols.

La forma de les cases-cova sol fer que normalment les parets no siguen completament verticals, sinó que presenten una forma més aviat voltada. Això pot causar problemes amb la disposició del seu interior, especialment pel que fa a mobles i grans quadres. No obstant això, aquest aspecte pot anticipar-se en la planificació i concepció de les cases-cova i és possible projectar parets rectes en algunes posicions.

En contrast amb la creença que les cases-cova són fosques en el seu interior, aquestes estan construïdes de tal manera que compten amb façanes de cristall i cúpules redones que permeten que els espais habitats siguen clars i lluminosos. També els banys i les estades accessòries poden il·luminar-se parcialment amb cúpules.

EL PECAT DE DESTRUIR LES CUEVAS

En poblacions limítrofes a la nostra ciutat. Com Benimamet, o Paterna, s'han mantingut part d'aquestes, molt especialment en l'última, en les quals encara hi ha algunes habitables, i en la seua major part, han sigut dotades d'ús cultural o social, com el cas de les de Batán, convertit en un museu etnològic, de com es vivia en aquestes, i ús d'exposicions, o la Cova Gran, convertida en un ampli amfiteatre, on se celebren actes, i disposa en el seu interior d'una biblioteca. A més se sumen unes altres, que són regentades per entitats festeres, com a comparses de moros i cristians, i de penyes del foc tan arrelat en aquesta, amb la seua famosa “Cordá”. Han sigut fa pocs anys, objecte d'interés per al famós director d cinema Pedro Almodovar, perquè rodara en elles una exitosa pel·lícula.

En el cas de Manises, tenim constància de l'existències d'aquestes, amb les mateixes habitaven els denominats “Coveters”, i que en la vespra del patró de la localitat, “Sant Joan”, acudien a la casa dels senyors d'aquesta, “Els Boil”, i posteriors, per a oferir-los danses populars de la terra, i abillats amb indumentària de l'època, i millors gal·les, i posteriorment, eren complimentats, amb dolços, viandes i licors. Aquest ball popular, que es va recuperar en els anys huitanta, i posteriorment, es continua celebrant pel grup de danses “ Repicó”, és encunyat pel nom de “Ball de les Coveteres”.

A la ciutat, existien les coves, i s'estenien pròximes al riu, fins als límits de la localitat, mantenint en l'actual nomenglatura la dels carrers “Cuevas”, i “Cuevas Altas”. El seu nucleo més gruixut, es trobava, en la partida denominada com “La Manega”, hui coneguda, com a Avinguda Francisco Valldecabres, i és de notar, l'àmplia població, que entre els seus habitants, existira un “Alcalde dels Coves”, suposadament, per a mediar amb les reals autoritats municipals, sent l'últim conegut, el senyor Fenollosa.

A la fi dels anys cinquanta i principis dels seixanta, es van construir habitatges socials, repartides en diversos blocs, i denominacions de l'època, que van donar pas, a la creació del barri de “Santa Félix”, sent arrasades, la major part d'elles.

Les últimes a destruir-se, encara habitades, van ser expropiades, en la zona alta de la ciutat, de les “Coves Altes”, per a la construcció d'un P.A.I, a principis d'aquest segle, i la construcció d'un Auditori, que per diverses raons, no s'ha acabat d'acabar.

També en aquests mateixos anys, i després de rebre el municipi, emigrants, en la seua major part d'Andalusia, es escavaron i es van fer cases coves, en la part de la partida del Salt del Moro, i Simetes, actual “Barri de San Francisco”.

També és de destacar, la coneguda “Masia de la Cova”, hui protegida, i que ha tingut diferents usos, en la seua trajectòria, de la qual creem, va rebre el nom, pel de la partida del mateix nom, i en la qual es trobaven algunes coves, que van ser utilitzades per a cultius com els xampinyons, i que tal va ser la seua rellevància, que va donar nom a una de les artèries principals de la localitat.

DE VOLAR L'ART

ALBERTO FERRIS

La ciutat de Manises, ha sigut a nivell mundial i reconeguda, no solament per la ceràmica a través dels temps, si no per disposar d'un Aeroport. El gran pecat, de la vanitat, d'il·lusionar, al costat d'altres pecats, i de creure en un moment donat, per part de l'Alcalde de la localitat, a través d'una gran proposta, en el seu moment, va fer transmetre la il·lusió de tindre un aeròdrom pensant en un gran futur per a Manises, sent referent en un moment donat, per a benefici, d'indústries, i de publicitat de la ciutat, i el futur transport, de mercaderies a l'exterior, així com l'arribada de persones de totes les parts del món, a invertir en les indústries maniseras.

Va ser tanta l'acceptació dels maniseros, que tots van cedir els seus terrenys, i joves i majors, van treballar dia i nit, en un breu temps, per a fer possible, els inicis de l'Aeroport, arrasant amb terrenys anteriorment de cultiu. Fins i tot, es va plantar una falla sota el lema “Manises abraça l'aviació”, amb decoracions ceràmica en les bases, i tenint de rematada, un aviador, i una de manisero, festeando, ajunte una reproducció, de l'avioneta d'Alarcón.

Així van ser els començaments de l'aviació a València, i del nostre Aeroport, fins a la nostra actualitat.

Fent un poc d'història, podem dir que la primera experiència aeronàutica que es va realitzar a València, va ser el llançament d'un globus ple de gas de 28 polzades de diàmetre, el dia 12 de març de 1784 en l'hort de Duclós que va caure a quatre llegües de València. Cent vint-i-cinc anys després, el diumenge cinc de setembre de 1909, va tindre lloc a Paterna el primer vol d'un avió amb matrícula d'Espanya, quan l'aviador Juan Olivert es va disposar a realitzar un vol amb l'aeroplà construït per l'enginyer Gaspart Brunet Viadera i la col·laboració financera de l'Ajuntament de València.

En 1910 s'organitza un concurs d'aviació en el camp de La Malva-rosa, on el 22 de maig realitza un primer vol Julien Mamet, i a l'any següent, entre els festejos de juliol, s'inclou la carrera aèria València -Alacant – València, a realitzar els dies 29 i 30 d'eixe mes. Després de l'establiment de les primeres línies aèries postals a Espanya, la companyia Unió Aèria Espanyola, UAE, va realitzar alguns vols de prova en la línia de Madrid a València al maig de 1926, encara que no era capaç de posar en servei una ruta de Madrid a València via Barcelona.

L'aeroport de València Manises com a tal va començar a gestar-se amb la llei d'aeroports de 1927, que considerava de caràcter urgent la construcció d'un aeròdrom en aquesta zona. El tretze d'octubre de 1928, l'alcalde de València, marqués de Sotelo, va presentar un projecte per a construir un aeroport en la llengua de terra que separa L'Albufera de la mar, amb dues parts: una marítima per a hidroavions en L'Albufera, i una altra terrestre, en un terreny anomenat Puchol, per a aeronaus terrestres, però es va arribar a la conclusió que la localització era poc adequada en detectar-se problemes amb les fonamentacions.

Quan el Pla d'Aeroports de 1928 va seleccionar la Devesa de l'Albufera com a emplaçament del futur Aeroport de València, una de les poques entitats que va protestar, a més de l'Aviació Militar (per considerar l'emplaçament poc idoni) va ser l'Acer Club de València, llavors representat per Alfonso Alarcón. Com a alternativa, en 1932, Alarcón va convéncer al llavors Alcalde de Manises, José Carpintero, que l'existència d'un xicotet aeròdrom per a l'Aeroclub seria, a la llarga, molt beneficiosa per al poble, donant Fuster per bona la idea i creant per iniciativa municipal l'aeròdrom, amb aportació dels veïns de Manises, que van treballar gratis per a netejar el terreny d'arbres i arbustos, anivellar-lo i compactar-lo (tot això a mà, amb aixadella i altres eines agrícoles i sense utilitzar maquinària), cedint-los a canvi, gratuïtament, tota la llenya que s'obtinguera d'eixa neteja.

Al novembre de 1932 es va inaugurar l'aeròdrom en arribar a ell, procedent de La Malva-rosa, l'avió d'Alarcón tripulat per aquest i amb l'Alcalde José Carpintero com a passatger. Immediatament va començar a ser utilitzat, amb permís de l'Acer Club, per l'Aviació Militar, com a escala en una prova de navegació que es va celebrar aquell mateix any i en la qual van participar patrulles d'avions militars de les diferents bases aèries.

A l'any següent, i després d'haver-se abandonat, per fi, la pelegrina idea de fer un aeroport en la Devesa de l'Albufera, LAPE va posar en marxa la línia Madrid-València, el vol inaugural de la qual, a càrrec d'un trimotor Ford pilotat per Fernando Rein Loring, va tindre lloc el 19 de març de 1933. Entre 1933 i 1936, LAPE va posar en marxa les línies Madrid-València, amb una freqüència de tres vols per setmana, i després, en 1934 , Madrid – València – Palma, amb la freqüència, llavors clàssica, de “diari excepte diumenges”. En 1935 es va afegir la línia Barcelona – València.

Totes elles s'operaven amb trimotors Fokker F.VIIb-3m amb capacitat per a 12 passatgers.

La Guerra Civil convertiria a Manises en una base militar que ampliaria considerablement les seues instal·lacions i terrenys, ja en el terme municipal de la veïna població de Quart de Poblet, però també va continuar sent cap d'algunes línies civils a càrrec de LAPE i, a partir de novembre de 1936, tindria un enllaç directe, a càrrec de Air France, amb Tolosa via Barcelona.

LA POSTGUERRA

Després de la Guerra, en 1940, Ibèria va reprendre l'activitat de transport aeri civil a Manises. Amb les línies

València – Madrid i València – Palma, (tres vols per setmana), afegint, a partir de 1945, la línia València –Barcelona. A partir de 1950, aquestes línies es van operar amb freqüència diària, excepte diumenges. En 1949 va començar a operar-se la primera línia de caràcter internacional, a càrrec d'una filial de Air France, Air Atles, que seria un antecedent de la Royal Air Maroc, que volava de Casablanca a Tolosa (línia hereua de la llegendària de Latécoére), fent escala a València. També, a partir de 1950, Aviaco va operar la línia

València – Orà, que després passaria a ser Alacant – Orà, quan es va obrir Rabassa al trànsit civil. Entre 1948 i 1949 comencen les obres per a la construcció d'una segona pista (04 / 22), i una xicoteta plataforma d'estacionament, continuant en 1953, amb un carrer de rodatge que enllaçava la capçalera 30 amb l'àrea d'estacionament d'aeronaus i, a l'any següent, una altra paral·lela a la pista 12 / 30 per al servei de l'aviació militar, aprovant-se al febrer de 1958 l'ampliació d'aquesta pista i la rodadura en el seu extrem nord-oest amb les seues zones de parada i la instal·lació del sistema de llums d'aproximació.

Inauguració oficial

L'obertura oficial de l'aeròdrom es va produir al març de 1953 declarant-se duaner al setembre de 1954. i efectuant-se el primer vol regular l'1 de setembre de 1954 amb la inauguració de la línia de Madrid a València. La primera pista afirmada (12 / 30) de 2752 metres de longitud va començar a construir-se en l'estiu de 1946, utilitzant xarxa metàl·lica coberta amb una capa de terra calcària sobre base de pedra piconada. Nova terminal i ampliacions En 1983, s'inaugura el nou terminal de passatgers que substitueix al construït a mitjan seixanta, la major innovació dels quals va ser la utilització de l'energia solar mitjançant panells solars. Al març del 2007 va entrar en servei un nou edifici terminal per a aviació regional connectat amb el principal, amb motiu de la celebració de la “Copa Amèrica” de vela, la qual cosa va contribuir a crear un important centre de negocis i turisme, facilitant el desenvolupament econòmic de les zona al seu voltant.

A l'abril del 2010 es van iniciar les obres de la segona ampliació de l'aeroport de València anomenada “Pla Llevant” , amb un pressupost inicial de 80 milions d'Euros. La inversió inicial prevista es va reduir en quasi un 60% en el seu primer any (2010) a causa de la conjuntura econòmica, la qual cosa evidentment va alentir els treballs pertinents, tenint en compte a més que l'aeroport de València no va renunciar a cap dels punts de la seua ampliació.

En l'actualitat, i amb el pes de vols, i de passatgers, volen ampliar les terminals, cosa que l'Ajuntament, s'oposa, i ha fet declaracions contra aquesta, ja que som un centre de contaminació en tots els sentits, escanya la ciutat per la seua ubicació, i no ens fan els pagaments, com l'entitat AENA, fa en altres aeroports. És més, encara que des de fa anys, per part d'aquesta, s'han donat subvencions, per al canvi de finestrals, el soroll és cada vegada més intens, sobretot a les nits, i a l'estiu quan fa més calor, i les mateixes s'obrin perquè entre aire a les cases.

I ja tancant tot, la denominació del mateix és “Aeroport de València”, sent com tota la vida, de Manises, que s'haguera de respectar.

CANT ESPIRITUAL

''E, sobretot, ma fe que no vacil·le e no tremol la mia esperança: no em fallirà caritat, elles fermes, e de la carn, si et suplic, no me n'oges.''

AUSIÀS MARCH

Cant espiritual

Puix que, sens tu, algú a tu no abasta,dóna'm la mà o pels cabells me lleva:

si no estenc la mia envers la tua, quasi forçat a tu mateix me tira!

Jo vull anar envers tu a l'encontre: no sé per què no faç lo que volria, puix jo son cert haver voluntat franca e no sé què aquest voler m'empatxa. Llevar mi vull e prou no m'hi esforce: ço fa lo pes de mes terribles colpes. Ans que la mort lo procés a mi cloga, plàcia't, Déu, puix teu vull ser, que ho vulles.

Fes que ta sang mon cor dur amollesca: de semblant mal guarí ella molts altres.

Ja lo tardar ta ira em denuncia: ta pietat no troba en mi què obre. Tan clarament en l'entendre no peque com lo voler he carregat de colpa.

Ajuda'm, Déu! Mas follament te pregue, car tu no vals sinó al qui s'ajuda e, tots aquells qui a tu se apleguen, no els pots fallir e mostren-ho tos braços.

¿Què faré jo, que no meresc m'ajudes,car tant com puc conec que no m'esforce?

Perdona mi, si follament te parle: de passió parteixen més paraules.

Jo sent paor d'infern, al qual faç via: girar la vull e no hi disponc mos passos.

Mas jo em record que meritist lo

Lladre:

tant quant hom veu, no hi bastaven ses obres.

Ton espirit lla on li plau espira: com ne per què no sap qui en carn visca.

Ab tot que só mal crestià per obra, ira no et tinc ne de res no t'encolpe. Jo son tot cert que per tostemps bé obres e fas tant bé donant mort com la vida.

Tot és egual, quant surt de ta potença, d'on tinc per foll qui vers tu es vol irèixer.

Amor de mal e de bé ignorança és la raó que els hòmens no et coneixen.

A tu deman que lo cor m'enfortesques sí que el voler ab ta voluntat lligue e, puix que sé que lo món no em profita, dóna'm esforç que del tot l'abandone e, lo delit que el bon hom de tu gusta, fes-me'n sentir una poca centilla, perquè ma carn, qui m'està molt rebel·le, haja afalac que del tot no em contraste.

Ajuda'm, Déu, que sens tu no em puc moure, perquè el meu cos és més que paralític!

Tant són en mi envellits los mals hàbits que la virtut al gustar m'és amarga.

Oh Déu, mercè! Revolta'm ma natura, que mala és per la mia gran colpa, e, si per mort jo puc rembre ma falta, esta serà ma dolça penitença.

Jo tem a tu més que no et só amable e davant tu confés la colpa aquesta: torbada és la mia esperança e dintre mi sent terrible baralla.

Jo veig a tu just e misericorde, veig ton voler, qui sens mèrits gracia: dónes e tols, de grat, lo do sens mèrits.

¿Qual és tan just, quant més jo, que no tema?

Si, Job lo just, por de Déu l'opremia, ¿què faré jo, que dins les colpes nade?

Com pens, d'infern, que temps no s'hi esmenta, lla és mostrat tot quant sentiments temen.

L'arma, qui és contemplar Déu eleta, en contra aquell blasfemant se rebel. la: no és en hom de tan gran mal estima.

Doncs, ¿com està, qui vers tal part camina?

Prec-te, Senyor, que la vida m'abreuges, ans que pejors casos a mi enseguesquen.

En dolor visc faent vida perversa e tem dellà la mort per tostemps llonga.

Doncs, mal deçà e dellà mal sens terme!

Pren-me al punt que millor en mi trobes.

Lo detardar no sé a què em servesca: no té repòs lo qui té fer viatge.

Jo em dolc perquè tant com vull no em puc dolre de l'infinit damnatge, lo qual dubte, e, tal dolor, no la recull natura ne es pot asmar e menys sentir pot l'home.

E, doncs, açò sembla a mi flaca excusa com de mon dan tant com és no m'espante si, el cel denant, no li dó bastant estima.

Fretura pas de por e d'esperança.

Per bé que tu irascible t'amostres, ço és defalt de nostra ignorança: lo teu voler tostemps guarda clemença, ton semblant mal és bé inestimable.

Perdona'm Déu, si t'he donada colpa, car jo confés ésser aquell colpable: ab ull de carn he fets los teus judicis. Vulles dar llum a la vista de l'arma!

Lo meu voler al teu és molt contrari e em só enemic pensant-me amic ésser.

Ajuda'm, Déu, puix me veus en tal pressa!

Jo em desesper, si los mèrits meus guardes.

Jo m'enuig molt la vida com allongue e dubte molt que aquella fenesca. En dolor visc, car mon desig no es ferma e ja en mi alterat és l'arbitre.

Tu est la fi on totes fins termenen e no és fi si en tu no termena.

Tu est lo bé on tot altre es mesura e no és bo qui a tu, Déu, no sembla. Al qui et complau, tu aquell déu nomenes:

per tu semblar, major grau d'home el muntes.

D'on és gran dret, del qui plau al diable, prenga lo nom d'aquell ab qui es conforma!

Alguna fi en aquest món se troba no és vera fi, puix que no fa l'hom fèlix:

és lo començ per on altra s'acaba, segons lo córs que entendre pot un home.

Los filosofs qui aquella posaren en si mateixs són ésser vists discordes: senyal és cert que en veritat no es funda.

Per consegüent, a l'home no contenta.

Bona per si no fon la llei judaica: en paradís per ella no s'entrava, mas tant com fon començ d'aquesta nostra, de què es pot dir d'aquestes dues una.

Així, la fi de tot en tot humana no da repòs a l'apetit o terme, mas tan poc l'hom sens ella no ha l'altra:

sent Joan fon senyalant lo Messies. No té repòs qui nulla altra fi guarda,

car en res àls lo voler no reposa: ço sent casú, e no hi cal subtilesa, que fora tu lo voler no s'atura

Sí com los rius a la mar tots acorren, així les fins totes en tu se n'entren.

Puix te conec, esforça'm que jo t'ame: vença l'amor a la por que jo et porte.

E, si amor tanta com vull no m'entra, creix-me la por, sí que tement no peque, car, no pecant, jo perdré aquells hàbits que són estats per què no t'am la causa.

Muiren aquells qui de tu m'apartaren, puix m'han mig mort e em tolen que no visca.

Oh senyor Déu, fes que la vida em llargue, puix me apar que envers tu jo m'acoste!

¿Qui em mostrarà davant tu fer excusa, quan hauré dar mon mal ordenat compte?

Tu m'has donat disposició recta e jo he fet del regle falç molt corba. Dreçar la vull, mas he mester ta ajuda.

Ajuda'm, Déu, car ma força és flaca!

Desig saber què de mi predestines: a tu és present i a mi causa venible. No et prec que em dons sanitat de persona ne béns alguns de natura i fortuna, mas solament que a tu, Déu, sols ame, car jo só cert que el major bé s'hi causa.

Per consegüent, delectació alta, jo no la sent per no dispost sentir-la, mas, per saber, un home grosser jutja que el major bé sus tots és delitable.

¿Quan serà el jorn que la mort jo no tema?

E serà quan de ta amor jo m'inflame. E no es pot fer, sens menyspreu de la vida:e que, per tu, aquella jo menyspree!

Lladoncs seran jus mi totes les coses que de present me veig sobre los

muscles:

lo qui no tem del fort lleó les ungles molt menys tembrà lo fibló de la vespa.

Prec-te, Senyor, que em faces insensible e que en null temps alguns delits jo senta, no solament los lleigs qui et vénen contra, mas tots aquells qui indiferents se troben.

Açò desig perquè sol en tu pense e pusca haver la via que en tu es dreça.

Fes-ho, Senyor, e, si per temps me'n torne, haja per cert trobar ta aurella sorda!

Tol-me dolor com me veig perdre el segle, car, mentre em dolc, tant com vull jo no t'ame e vull-ho fer, mas l'hàbit me contrasta: en temps passat me carreguí la colpa.

Tant te cost jo com molts qui no et serviren e tu els has fet no menys que jo et demane, per què et suplic que dins lo cor tu m'entres, puix est entrat en pus abominable.

Catòlic só, mas la fe no m'escalfa que la fredor llenta dels senys apague, car jo lleix ço que mos sentiments senten e paradís crec per fe i raó jutge.

Aquella part de l'esperit és prompta, mas, la dels senys, rossegant la m'acoste.

Doncs, tu, Senyor, al foc de fe m'acorre, tant, que la part que em porta fred abrase.

Tu creïst me perquè l'ànima salve e pot-se fer de mi saps lo contrari. Si és així, ¿per què, doncs, me creaves, puix fon en tu lo saber infal·lible?

Torna a no res, jo et suplic, lo meu ésser, car més me val que tostemps l'escur càrcer!

Jo crec a tu com volguist dir de Judes que el fóra bo no fos nat al món home.

Per mi, segur havent rebut baptisme,no fos tornat als braços de la vida, mas a la mort hagués retut lo deute, e de present jo no viuria en dubte!

Major dolor d'infern los hòmens senten que los delits de paraís no jutgen: lo mal sentit és d'aquell altre exemple e paradís sens lo sentir se jutja.

Dóna'm esforç que prenga de mi venge: jo em trop ofès contra tu ab gran colpa, e, si no hi bast, tu de ma carn te farta, ab que no em tocs l'esperit, que a tu sembla.

E, sobretot, ma fe que no vacil·le e no tremol la mia esperança: no em fallirà caritat, elles fermes, e de la carn, si et suplic, no me n'oges.

Oh, quan serà que regaré les galtes d'aigua de plor ab les llàgremes dolces!

Contrició és la font d'on emanen: aquesta és clau que el cel tancat nos obre.

D'atrició parteixen les amargues, perquè en temor més que en amor se funden.

Mas, tals quals són, d'aquestes me abunda, puix són camí e via per les altres!

És el temps d'acomiadar-se, d'esperar, que hagen gaudit d'aquest conjunt de pecats, amb el qual volem tancar de mans del gran poeta valencià.

EPÍLEG

LLIBRE D'EXILIS

VICENT ANDRÈS ESTELLÉS

No puc dir el teu nom.

O ho dic negligentment.

No puc dir el teu nom.

Uns certs dies, unes certes nits, em passen unes certes coses.

Tinc el desig de tu.

Converteixes, llavors, la meua sola pàtria.

No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.

Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.

No puc dir el teu nom.

Car, si el dic, l'he de dir amb una certa negligència.

No puc dir el teu nom.

No és un desig tan sols sexual, conjugal.

És el desig del riu, i el llençol, i les escombraries.

És un instint de pàtria.

És el desig de l'arbre,

i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.

De ser i ser del tot, plenament: tindre pàtria.

I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

No et diré "Anem ací". No et diré "Anem allà".

Només et diré "Anem". Quan ja siga arribada l'hora, jo t'he de dir això només: "Anem".

I jo sé que llavors et vindràs. Jo tanca dins de la meua mà la teua, em miraràs a penes -jo em riure-, estaràs nerviosa, i miraràs el sòl, i de sobte, després, em miraràs també i també riuràs;així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà tancada dins la meua, anirem. No deixarem de riure.

I deixarem darrere quasi totes les coses: poble, casa, carrer, pares, amics, parents.

I no les deixarem: no les recordarem. De sobte tot això deixarà d'existir, o mai haurà existit. Com nosaltres. Nosaltres tampoc érem abans. Serem, només, de sobte. (Un incís: em recorde, irremeiablement, d'Adán i Eva sorgint del Paradís, tots nus, amb el cap abatut sobre el pit ... Et recordes?)

Jo he estimat els meus pares, he estimat els meus germans, he estimat la meua filla, he estimat la meua dona, he estimat el meu ofici, he estimat la meua casa, he estimat el meu carrer, com he estimat el meu poble i he estimat la meua pàtria; he estimat la meua vida, he estimat les gents anònimes, he estimat totes les coses, he pecat molt, Senyor, he patit molt, Senyor. He estimat la Mort perquè ella m'ha fet estimar molt més.

MA NI SES, CIUTAT PECAT ( ( del

MA NI SES, CIUTAT PECAT ( ( del

València, escenari del món i mirall de l’ànima

Entre pedra i llum, entre història i present, València s’alça com a escenari universal on totes les mirades conflueixen. Els seus edificis emblemàtics, testimonis del pas del temps, acullen enguany els nostres representants, convertint-se en pont entre dos mons que, aparentment diferents, caminen de la mà: els set pecats capitals i la riquesa de les cultures del planeta.

La falla major ens convida a mirar cap a dins, a reconéixer aquelles febleses humanes que, des de sempre, ens acompanyen: la supèrbia, l’avarícia, la luxúria, l’enveja, la gola, la ira i la peresa. Pecats universals, sense fronteres ni llengües, que formen part de la condició humana i que, com el foc faller, ens adverteixen i ens purifiquen.

La falla infantil, en canvi, obri la finestra al món. Cada cultura, cada poble i cada tradició ens recorda que la diversitat és una riquesa i que, malgrat les diferències, compartim valors, somnis i emocions. Xiquets i xiquetes ens mostren un planeta ple de colors, ritmes i costums que conviuen, com conviuen els barris d’aquesta ciutat oberta i acollidora.

Així, els nostres representants esdevenen símbol d’aquesta unió: persones que representen una comissió, una festa i una ciutat, però també una humanitat compartida. Davant la Llotja, les Torres, la Ciutat de les Arts o qualsevol racó amb ànima valenciana, el passat i el futur dialoguen, i València es transforma en capital del món i del cor.

Perquè les Falles són crítica i festa, reflexió i alegria, tradició i universalitat. I perquè, com les cultures del món i els pecats de l’ànima, tot acaba cremant per tornar a començar.

Al president

Francisco Javier Moreno i Simarro

Fran, una volta més tinc l’oportunitat de dirigir-me a tú des d’aquestes linies i ho faré, sense cap dubte, per a traslladar-te un agraïment sincer. I ho faré com a amic, per també com a artista faller, com a faller enamorat de la nostra festa i també en nom de la teua familia i comissió.

Gràcies sempre pel teu esforç per les falles, per desviure’t per les teues falleres per a què sempre estiguen perfectes, per què la teua falla i el teu barri estiga a l’altura i si, també, per apostar pels artistes fallers i per la falla com a eix central de la festa. Per què sense artistes i falles aquests festa no sería el què és.

Aquestes falles seràn especials junt a la teua cunyada com a Fallera Major, i sempre en la calor de la teua familia propet de vosaltre. Vos desitje una experiència inoblidable i una setmana a l’altura de tot el vostre carinyo i treball per la festa. Gràcies sempre, President.

Javier

Medina i Andujar

SALUDA PRESIDENT 2026

MA NI SES, CIUTAT

PECAT

Benvolguts falleros i veïns, és per a mi el major dels honors saludar-vos un any més des de les pàgines del nostre llibret com a President d’aquesta gran comisió; president por decisió de tots vosaltres, assumint l’honor de ser-ho i, a la volta, complint un gran somni. La responsabilitat del meu càrrec és, certament proporcional a la satisfacció de vore-mos créixer com a falla i any rere any conquerir els reptes que ens proposem, aconseguint tornar al lloc que ens correspon a “l’ecosistema faller” maniser. I crec que ens aquest punt és obligat agraïr l’esforç i treball ben fet dels nostres artistes fallers que són, en esséncia, la raó de ser de les falles: cremar per a poder tornar a començar.

Vull aprofitar l’ocasió per recordar a la meua familia: pares, germà i dona. Sense vosaltres aç no sería possible, sense la vostra comprensió i sensibilitat i, a més a més, tenint en conter la gran quantitat d’actes, reunions i hores invertides que comporta el meu càrrec. Soc plenament conscient de l’esforç que feu per a vore’m feliç, una felicitat compartida que acaba ser part inexorable de vosaltres també. Gràcies per tot, de cor.

A la meua Junta Directiva, per també a tots els fallers i falleres que sense càrrec en ella és desviuen per la nostra comissió i treballen de valent per ferla crèixer. Des del primer faller que agrana el s l i arreplega les taules cada divendres fins qui cobra les quotes o administra lotería: al Carmen tots contem, tots sou venvinguts i rebuts com a bons fallers; eixe és el secret del nostre creixement i de tornar a posicionar-nos com a un referent a Manises. Continuem treballant, a poquet a poquet per a ser grans, i els grans éxits tornaran a arribar.

A la meua Fallera Major i als meus infantils, els meus “mimats” d’enguany, aquest any no dubte que serà especial, ja ho està sent, per encara queda lo millor. Vos demane que continueu siguent vosaltres mateixos, que exprimiu cada moment per què el temps passa volant i que no dubteu en gaudir cada moment; seràn records compartits per a la resta de les vostres vides. Aprofiteu l’oportunitat que les falles vos han regalat, la nostra festa mai defrauda.

Veïns i veïnes del Carmen: aquesta falla és casa vostra i les portes les teniu sempre obertes; feu-la vostra i disfruteu aquesta gran festa junt a nosaltres, és responsabilitat de tots mantendre-la viva.

I a tú, que m’estàs llegint: gràcies per fer falla i pel teu compromis en la festa. Et desitje unes falles 2026 inoblidables. T’espere al casal!

Bones falles 2026 per a tots!

DIRECTIVA FALLA EL CARMEN 2026

President:

Francisco Javier Moreno i Simarro

Vicepresidents:

1r – Jose Eugenio Asensio i Perez

2n – Jose María Moreno i Simarro

3r – Mariana Porcel i Collado

4t – Cristian Gonzalez i Mestre

Secretària:

Merche Estrada i Martí

Visecretàries:

Maria Gonzalez i Franco

Laura Martinez i Cebrià

Delegades de Fèmines:

Emperatriz Prado i Herrera

Mª José Martinez i Mercado

Felicidad Prado i Herrera

Julia Macarro Prado

Delegada de Loteries:

Amara Vega i Barbera

Contadora:

Ana Maria Valero i Casado

Delegats de Festejos:

Sara Macias i Urdiales

Juan Antonio Gutiérrez i Sobrado

Mª Amparo Martínez i Moya

Miriam Valdés i García

Pedro Juan Saiz i Garcia

Montse Castillo i Jiménez

Susana Carrion i Perez-Cejuela

Toni Ruiz i Balastegui

Juan Manuel Solis i Latorre

Antonio Atanet i Calabuig

Encarna Vizcaíno Sánchez

Juan José Jurado Jorge

Delegats de Joventut:

Jaume Saiz i Prado

Fernando Robles i Granell

Paula Martí i Prado

Carla Sahuquillo i Guarnido

Candela Verea i Martínez

Andrea Prado i Martinez

Delegats d’Infantils:

Gemma Gonzalez i Vilar

Eva Gonzalez i Mestre

Maria Pancorbo i Sanchez

Nuria Ruiz i Ortiz

Jere Peña i Rodríguez

Adrian Gelde i Carmona

Naima Garcia i González

Delegats de Cultura:

Gabriel Ramirez Mora

Carmen Sanchez i Baena

Pedro Pancorbo i Plata

Delegats de Junta Local:

Alicia Cruz i Santisteban

Delegades de Casal:

Cristina Lopez i Segura

Angel Rico i Fraguas

Vicente Giménez i Moreno

Jesús Botella i Martinez

Delegat d’Estandart:

Rafael Rebollo i Infante

JAVIER MANSILLA BERMEJO

Un any més arriben les Falles, aquelles dates que ens omplin els carrers de llum, música i somriures. És impossible no emocionar-se quan l’olor de la pólvora comença a recórrer el poble i totes i tots ens preparem per compartir moments que formen part de la nostra identitat.

Les onze comissions falleres, amb el seu treball incansable durant tot l’any, tornen a demostrar que la passió, l’esforç i la creativitat són senyes que defineixen la gent de Manises. Gràcies per mantindre viva aquesta tradició i per fer que cada racó del nostre municipi respire festa i germanor. Sou el cor de les Falles, i sense vosaltres res seria igual.

També vull agrair a totes les persones que, de manera discreta però essencial, fan possible que les festes transcórreguen amb seguretat, convivència i alegria: personal municipal, cossos de seguretat, falleres i fallers i tants altres que sempre estan allà, encara que a vegades no es vegen. La vostra dedicació és un regal per a tot el poble.

Espere de tot cor que vosaltres, la comissió de la falla El Carmen, disfruteu d’aquests dies com mereixeu: amb il·lusió, respecte i molta festa. Que les Falles de Manises ens continuen unint, fent-nos sentir orgullosos del que som i del que compartim.

Bones Falles a totes i a tots!

CLARA ARNAL i MOYA

Benvolguts fallers i falleres de la falla El Carmen,

És un orgull dirigir-me a vosaltres en aquest llibret que cada any reflecteix l’ànima, l’esforç i la dedicació de tota la comissió. Les Falles són molt més que una festa: són tradició, cultura, germanor i una manera de ser que compartim com a poble.

En aquest nou exercici faller, vull reconéixer i posar en valor el treball constant de la falla El Carmen, que al llarg de tot l’any manté viva la nostra celebració amb creativitat, il·lusió i un comboi que és marca de la casa. Cada monument, cada acte i cada detall tenen darrere l’entrega de moltes persones que fan que Manises continue sent un referent faller.

Regidora de Festes i Joventut de Manises

Enguany, la comissió compta amb unes representants i un president que simbolitzen la millor essència de la festa:

Rosi, fallera major; Martina, fallera major infantil; Enzo, president infantil.

Tres figures que reflecteixen com es viu Manises des de la infantesa, amb arrels profundes, estima per la tradició i un amor per les Falles que es transmet de generació en generació.

Desitge que aquestes Falles 2026 siguen un camí ple de moments inoblidables, de rialles compartides, de pólvora que ens faça vibrar i de records que quedaran gravats per sempre en la història de la falla El Carmen.

Visquen les Falles, visca Manises i visca la nostra gent fallera!

Amb tota la meua estima, CLARA ARNAL I MOYA

VOCALS ADULTS 2026

DAVID AGUADO MARTÍNEZ

JOSE EUGENIO ASENSIO LLORIA

JUAN CARLOS AVELLAN LÓPEZ

RAFAEL BONILLA PARRAS

JOSE ANTONIO CAZALLA MARTINEZ

MANUEL CEA CALERO

CARLOS CERVERA MARTINEZ

ANTONIO CRESPO MUÑOZ

GABRIEL CUTILLAS LEON

LUIS JOSE CUTILLAS SEGURA

FRANCISCO GELDE GARRIDO

EZEQUIEL GIMENEZ

JOSE LUIS JIMENEZ DOMINGUEZ

ALEJANDRO JIMÉNEZ EGIDOS

BORJA LAIN FENOLLOSA

MAXIMILIANO LAÍN LAÍN

CRISTIAN LEANDRO MUÑOZ

ALBERTO LEJARRIAGA RUESCAS

CARLOS LEON GONZÁLEZ

PABLO LINARES MUÑOZ

HUGO LÓPEZ FURIO

JUAN ANTONIO LÓPEZ LÓPEZ

MARIO LOPEZ RUIZ

JUAN JOSE MACARRO DURA

OSCAR MARCO GUIRADO

ADRIÀ MARTÍ PRADO

FRANCISCO JAVIER MARTINEZ MERCADO

DANIEL MARTINEZ NIETO

ANTONIO MIGUEL MOLINA GUTIERREZ

HECTOR MONFORT NAVARRO

JESUS MONLEON CUENCA

JOSE MARIA MORENO SANCHEZ

JOSE ANTONIO MOYA CASTRO

IVÁN PICAZO MORA

CARLOS PARRA OLMOS

ANTONIO PRADO HERRERA

ANTONIO RAMIREZ MORA

JUAN JOSE RAMIREZ PEREZ

RAUL RAMIREZ PORCEL

CARLOS RIERA QUIROS

DANIEL RIVERA MUÑOZ

JOSE DAVID RODRIGUEZ PEREZ

VICENTE RUIZ GARCIA

VICENTE RUIZ ORTIZ

ROMAN SAIZ PRADO

ONOFRE SANMARTIN TORRENT

PAU SEVILLA CABRERA

JOSE SIMON FERNANDEZ

CARLOS SOSTRES BALASTEGUI

FERNANDO SOTO ESTRADA

FERNANDO SOTO PÉREZ

DEREK TRIGUERO MONTORO

PAU VICENT GARCIA

IKER VIÑAS RICO

JUAN JOSE VIVO TUREGANO

ANTONIO ZAMORA HUERTA

A la fallera major

Rosi Navarro i Gutiérrez

Somriu la fallera quan l’alba desperta, i el vent li pentina la seda més fina, camina segura en la seua essència, llum viva que sempre el cor ilumina.

Entre flors i pólvora sempre destaca, la llum de la plaça li sembla menuda, somriu i el temps, de sobte, s’estanca, perquè la seua força a tots ens agrada.

La banda engalana com regina elegida, i ella respon amb bondat infinita, sap que la festa mai és completa, si el cor no s’ompli de vida compartida.

Així és la fallera que el Carmen estima, amb llum que perdura i que mai s’apaga, autèntica sempre, de clara estima, un somriure etern que a tots ens abraça.

Rosi Navarro Gutiérrez, enhorabona, Fallera Major del Carmen 2026.

Javier Median i Andujar

SALUDA FM 2026

Estimada família, amics, veïns del barri i, com no, a tota la comissió de la Falla El Carmen:

Amb aquestes paraules vull expressar-vos el meu més sincer agraïment per haver-me fet l’honor de ser la vostra Fallera Major enguany.

Encara que no estava en el meu pensament ser jo la màxima representant de la falla, sí que era un somni que feia molts anys que guardava dins meu, però que, per circumstàncies de la vida, pensava que mai podria complir.

Vull donar les gràcies a tota la directiva per l’esforç i la dedicació perquè tot isca tan bé com siga possible. Especialment, a les xiques de “Fémines” i, molt especialment, a Alicia, per tots els ànims, consells i ajuda que sempre m’heu donat.

Ara, com no, vull dirigir-me al meu president i cunyat, Fran, per acompanyar-me en cada acte i estar sempre pendent de mi. Moltes gràcies per tot, Fran.

A Martina i Enzo, dir-vos que sou els millors acompanyants que podria imaginar. Estic segura que aquestes Falles marcaran un abans i un després en les nostres vides i reforçaran encara més la nostra relació, tant dins com fora del món faller. Espere estar a l’altura per a aconseguir que gaudiu intensament del vostre any.

Vull donar-li les gràcies al meu marit, Xemari, per haver-me animat i presentat enguany com a Fallera Major, perquè sense ell mai hauria pogut fer realitat aquest somni. I a la meua família, gràcies per compartir-ho amb mi i per donar-me la gran sorpresa el dia de la meua presentació, formant part d’aquest somni.

Desitge que aquestes Falles 2026 siguen inoblidables per a tots i que la comissió de la Falla El Carmen les gaudisca al màxim, al costat de Fran, Martina, Enzo i jo.

Visca València, visquen les Falles i visca la Falla El Carmen!

Nuria Ruiz i Ortiz

COMIAT FM 2025

Estimada comissió de l’A.C.

Falla El Carmen,

És un privilegi dirigir-me a vosaltres per acomiadar-me d’un any meravellós, ple d’emocions, d’actes, de nervis, de rialles i, sobretot, de moments que mai oblidaré. Cada dia viscut com a Fallera Major ha sigut un regal, i l’he gaudit al màxim gràcies a tots vosaltres.

Vull donar les gràcies als veïns per la vostra paciència, per compartir l’alegria de les nostres festes i per mantindre viu l’esperit del barri. La Falla El Carmen no sols és una falla, és una família que sap gaudir, respectar i sentir les falles amb el cor.

Gràcies a la meua comissió pel vostre afecte, el vostre suport i per acompanyar-me en cada pas. Gràcies a la banda, perquè cada passacarrer i cada acte en què sonen, s’ompli d’emoció gràcies a vosaltres. No hi ha falla sense música, ni festa sense vosaltres; sou part fonamental de la nostra tradició, de l’esperit faller i de la il·lusió que vivim en cada festa. I, com no, a tota la directiva i a totes les persones d’esta comissió, gràcies per treballar sense descans perquè la nostra falla brille com sempre.

Les meues onze xiques, heu fet d’aquest any un moment especial ple de records inoblidables. Quina sort haver-vos conegut! Sempre serà el nostre any, el 2025. A la meua família i amics, gràcies per estar sempre al meu costat, per donar-me suport des del primer moment, per aguantar els meus nervis, les meues presses, les meues llàgrimes i els meus riures. Gràcies per acompanyar-me en cada acte, per ajudar-me amb els vestits, per estar en cada detall i, sobretot, per ferme sentir tan volguda. Gràcies per cada paraula, cada abraçada i cada somriure. Heu sigut el meu refugi i la meua força en aquest any tan intens.

Hui tanque esta etapa amb el cor ple de gratitud, sabent que he tingut la sort de viure este somni envoltada de les millors persones. Enguany també ha sigut vostre.

Perquè les Falles són foc, art i tradició... però, sobretot, són persones, i jo tinc la sort de tindre a les més especials.

Cristian, el meu President Infantil, eres un xiquet meravellós, rialler i molt especial per a mi. Gràcies per ser tan afectuós i noble, i per compartir els somnis amb mi. Sempre estaré quan em necessites.

Iratxe, la meua Fallera Major Infantil, eres essencial en la meua vida. Eres una xiqueta riallera i encantadora, com una germana xicoteta. Ha sigut un regal compartir amb tu aquest any. Gràcies per tot el viscut juntes; sempre em tindràs al teu costat.

El meu president, Fran, eres una persona increïble, amb un cor enorme. Gràcies per la teua confiança, per cuidar-me, per eixos riures, emocions, eixa complicitat i per viure esta experiència al màxim amb mi. Per a mi eres el meu pare faller.

Finalment, desitge als nostres representants 2026, Fran, Rosi, Enzo i Martina, que tinguen un any molt especial i unes magnífiques falles. Gaudiu de cada moment del vostre any. A per el 2026!

I ara sí, es despedeix la Fallera Major de l’exercici 2024-2025 de l’A.C. Falla El Carmen.

Visca la Falla El Carmen!

Visca València!

Visquen les Falles!

CORT D'HONOR MAJOR 2026

OLGA ANDRES BROCH

VERONICA ARIAS PACHECO

LAURA ASENSIO PEREZ

ESTEFANIA ATANET VALERO

ANA MARIA ATANET VALERO

JESSICA BELTRAN SILLA

NATALIA BELTRAN SILLA

ALMUDENA BENITEZ CASTILLO

AINARA BENÍTEZ RANGEL

SILVIA CABANES SÁNCHEZ

ANA MARIA CALDERON CORTES

AITANA CAMPOS GONZÁLEZ

VICENTA CARMONA CORCHERO

SUSANA CARRION PEREZ-CEJUELA

JUAN JOSE CASTAÑEDA ORTEGA

MONTSE CASTILLO JIMÉNEZ

MARIA NIEVES CASTILLO ORTEGA

MARÍA JOSÉ CASTILLO ORTEGA

ANA BELEN CASTILLO VELASCO

PILAR CASTRO PANADERO

MALENA CATALÁN MENA

LOLA CAVERO NAVARRO

MARIA CEA LOZANO

MARIA TRINI CEBRIAN COLLADO

TANIA CERDÁ HEREDIA

ANA MARIA COLLADO LOPEZ

ALICIA CRUZ SANTISTEBAN

MARI CRUZ DURA PINAZO

AMPARO DURA PINAZO

AROA ESCALADA GARCIA

SANDRA ESCRIBANO GOMEZ

MERCHE ESTRADA MARTI

MARIA CARMEN FENOLLOSA

VALLDECABRES

GEMA GALLEGO ABELLAN

MARIA DEL ROCIO GALLEGO ROMAN

CAROLAIN JOHANA GALLO FRANCOMANO

AMPARO GARCIA GARCIA

NAIMA GARCIA GONZALEZ

ESTEFANIA GARROTE FLIQUETE

AITANA GIMENEZ VALDES

MARIA GONZALEZ FRANCO

MARTA GONZALEZ LOPEZ

EVA GONZALEZ MESTRE

GEMMA GONZALEZ VILAR

TAMARA GRANERO NAVARRETE

LUCIA GUIJARRO ZARZO

MARIA DEL CARMEN HUELAMO BARBERA

RAQUEL IGUAL PALANCA

SARA LAGHLIMI LESNIOWSKA

SUSANA LECHIGERO MIRANDA

YOLANDA LEON GONZÁLEZ

MARIA JOSE LEON VILLAESCUSA

MAXIMA LIÑAN BERMEJO

SANDRA LOMAS GONZALEZ

MONICA LÓPEZ MARTÍNEZ

ESTER LOPEZ RUIZ

CRISTINA LOPEZ SEGURA

MARIA JOSE LOZANO GRANADOS

JULIA MACARRO PRADO

SARA MACIAS URDIALES

PAULA MARTI PRADO

PAULA MARTIN LEON

LAURA MARTINEZ CEBRIA

MARIA JOSE MARTINEZ MERCADO

MARIA AMPARO MARTINEZ MOYA

ANA MARTÍNEZ PÉREZ

YOLANDA MARTINEZ VILLOLDO

CARLA MENDOZA TARIN

ANDREA MILLAN ARAGONES

MAITE MOLINA GONZALEZ

PILAR MONTOYA ORTIZ

SARA MORA TORTAJADA

LAURA MORENO MARTÍNEZ

DESIRE MOYA ROMAN

LAURA MUÑOZ DURA

YESIKA MUÑOZ HERNÁNDEZ

YENIFER MUÑOZ MOYA

MARIA ANDREA MUÑOZ PAPUIG

NOEMI MUÑOZ VIZCAINO

ROSA MARIA NAVARRO GUTIERREZ

MIREIA NAVARRO TARIN

SONIA ORERO CRUZ

MARIA JOSE ORTIZ SANCHEZ

LAURA PANADERO VALERO

MARIA PANCORBO SANCHEZ

MARIA CONCEPCION PEREZ ESTRADA

NAIARA PICAZO SANCHIS

NURIA POCIÑO ROS

MARIANA PORCEL COLLADO

ELISA PORCEL COLLADO

BEGOÑA PORCUNA MARTINEZ

EMPERATRIZ PRADO HERRERA

FELICIDAD PRADO HERRERA

ANDREA PRADO MARTINEZ

ENCARNACION PUCHE ESCONTRELA

ALICIA RAMIREZ PORCEL

IRATXE REBOLLO GONZALEZ

CAROL REY RUS

MARIA DOLORES RICO FRAGUAS

TAMARA RICO MIÑANA

FAUSTINA ROMAN LIÑAN

ENCARNA ROMAN LÑAN

ANA ISABEL ROMERO GALLEGO

MINERVA RUEDA MARTINEZ

MARIA JOSE RUIZ ALTAREJOS

LUCIA RUIZ FLORES

NURIA RUIZ ORTIZ

MARTINA SÁEZ COBOS

CARLA SAHUQILLO GUARNIDO

ELENA SAIZ GARCIA

MARTA SANCHEZ ARMERO

CARMEN SANCHEZ BAENA

MARIA SANTISTEBAN RUIZ

CRISTINA SEGURA BUSTOS

ALICIA SERRA GARCIA

MERCEDES SIMARRO MARTINEZ

ROSARIO SOTO RECHE

LYDIA TOMÁS SÁNCHEZ

LOIA TRIGUERO MONTORO

MIRIAM VALDES GARCIA

ANA MARIA VALERO CASADO

MARIA AMPARO VEGA ALBARI

AMARA VEGA BARBERA CANDELA VEREA MARTÍNEZ

ENCARNA VIZCAINO SANCHEZ

ELENA YAGO MARTOS

LUCIA ZANÓN QUIRÓS

MARIA ZANÓN QUIRÓS

LAURA ZARZO RODRIGUEZ

SILVIA ZORRILLA MARTÍNEZ

RECOMPENSES MAJORS 2026

BUNYOL DE COURE

JUAN CARLOS AVELLÁN LÓPEZ

JESSICA BELTRÁN SILLA

NATALIA BELTRÁN SILLA

AITANA CAMPOS GONZÁLEZ

JUAN JOSÉ CASTAÑEDA ORTEGA

MONTSE CASTILLO JIMÉNEZ

MARÍA NIEVES CASTILLO ORTEGA

SUSANA LECHIGERO MIRANDA

MÓNICA LÓPEZ MARTÍNEZ

JESSICA MUÑOZ HERNÁNDEZ

NOEMÍ MUÑOZ VIZCAÍNO

AITOR NARBÓN GARCÍA

CARLOS PARRA OLMOS

IKER VIÑAS RICO

ANTONIO ZAMORA HUERTA

SILVIA ZORRILLA MARTÍNEZ

BUNYOL D’ARGENT

AROA ESCALADA GARCÍA

JUAN JOSÉ JURADO JORGE

BORJA LAÍN FENOLLOSA

ANDREA PRADO MARTÍNEZ

ENCARNA ROMÁN LIÑÁN

MARÍA JOSÉ RUIZ GONZÁLEZ

BUNYOL D’OR

ESTEFANÍA GARROTE FLIQUETE

MARÍA GONZÁLEZ FRANCO

EVA GONZÁLEZ MESTRE

BUNYOL FULLES I BRILLANTS

ROSA MARÍA NAVARRO GUTIÉRREZ

EMPERATRIZ PRADO HERRERA

QUADRE D'HONOR 2026

President Honorific.

José Ignacio Romero Navarro

Fallers Insignes de Junta Local Fallera

Jesús Roig Juan

Esteban Azorín Madrona

José Luis Jiménez Domínguez

Antonio Campos Gallego

Rafael Doncel Moral

Pilar Montoya Ortiz

Jose Maria Moreno Sanchez

José Eugenio Asensio Pérez

Fallers Insignes Falla el Carmen

Rafael Docel Moral

José Gascón Bernal

Onofre Gasent Arrue

José Luis Jiménez Domínguez

Jesus Tendero Madrona

Manuel Pérez Muñoz

Juani Aguilar Altarejos

Juan Pedro Roman Ropa

Jesús Roig Juan

Pilar MOntoya Ortiz

Orencio Macarro Leal

Ana Maria Valero Casado

Mercedes Simarro Martinez

Jose Maria Moreno Sanchez

Antonio Atanet Calabuig

Máxima Liñan Bermejo

José María Moreno Sánchez

Mercedes Simarro Martínez

Emperatriz Prado Herrera

Felicidad Prado Herrera

Pedro Juan Saiz Garcia

Recordant a Màxima

En conmemorament a Màxima Liñan Bermejo.

Des d’aquestes pàgines del nostre llibret ens agradaria recordar i fer memòria de una component molt important per a la nostra comissió, estem parlant de Màxima Liñan Bermejo. Pot ser que a l’escoltar aquest nom molta gent no sàpiga de qui estem parlant, però de segur que si escoltem el malnom de “La dona del Palo” tot el món esbossarà un somriure i sabràn qui era aquella dona.

Era una bona dona que va formar part d’aquesta xicoteta família des de que es fundar La Falla el Carmen i per una promesa que va fer al seu home, “El Palo”.

Era Fallera Insigne des del nostre 50 aniversari, mare de falleres, iaia de fallers i sogra de fallers, entre ells el nostre gran amic David Gallego Fons o més conegut entre nosaltres com a “El Peter” que desgraciadament també ens va deixar uns mesos abans.

Màxima sempre estava al peu del canó en la nostra comissió, no hi havia dia que faltara a la cita amb la seua segona família, la Falla o millor dit, no hi havia qui li llevara el seu sopar dels divendres al casal. No faltava a ningún acte, inclús en cadira de rodes es va empenyar en ixir en la cavalgada del ninot.

Va ser guanyadora, durant molts anys, del consurs de partxís entre les diferents falles junt a la nostra Ana Valero Casado també coneguda com a “La Rubia”. Junt a ella i la seua colla d’amics Màxima va fer nit vetlant els nostres monuments. Es a dir sempre estava en tot i per a tots.

Per no fer-ho més llarg, Màxima va portar al seu cor l’amor d’aquesta festa, en particular a la seua Falla de tota la vida i estem segurs que seguirà gaudint de les falles a pesar de no estar entre nosaltres.

La teua falla mai deixarà d’estimarte.

Fins sempre amiga!!! Rocío Gallego

FALLERS D'HONOR 2026

CRISTINA LÓPEZ SEGURA

VICENTE GIMÉMEZ MORENO

MIRIAM VALDÉS GARCÍA

DANIEL RIVERA MUÑOZ

ESTER LÓPEZ RUIZ

DOMITILA GUTIÉRREZ CUEVAS

JOSÉ MARIA MORNO SIMARRO

ANTONIO MIGUEL MOLINA GUTIÉRREZ

ALIONA REABCIUN

ANTONIO BERGAS

OSCAR SAURA GUTIÉRREZ

AMPARO BOTET LERMA

ESBÓS MAJOR 2026

FALLA: Falla El Carme

LEMA: “Els set pecats capitals”

ARTISTA: Palacio i Serra

“Els

set pecats capitals”

Al voltant de l’escena principal, la falla desplega un univers de passions humanes on els set pecats capitals prenen vida. La parella d’època, el majordom i el paó real encarnen la supèrbia, la luxúria i la vanitat. El saló de ball és el centre d’un gran mosaic on la gola, l’avarícia, la ira, la mandra i l’enveja es manifesten en cada racó, amagades sota la brillantor de la festa.

Les comissions falleres lluiten pel premi més desitjat, arrossegades per l’enveja i la ira davant les decisions del jurat. En el jardí de la punyalada, la traïció i la falsedat floreixen, alimentades per la supèrbia i la cobdícia. Els dimonis toquen melodies que encenen la gola i la luxúria, mentre altres exhibeixen monedes, símbol de l’avarícia. Entre la multitud, el paó real desplega la cua amb orgull, i la vanitat s’apodera de la festa.

Però enmig del soroll, l’home que reposa sobre el coixí suau representa la mandra i, alhora, la pau interior: el contrapunt als pecats que envolten la celebració. Aquesta falla ens convida a reflexionar sobre els perills dels set pecats capitals, però també a buscar la virtut, la germanor i la consciència tranquil·la enmig del bullici de les Falles.

SET PECATS CAPITALS

En el saló ressona la música antiga, sota la llum tènue, tot és intriga. Entre màscares i riures, la veritat es dispersa, i cada pecat capital troba la seua conversa.

Els vestits d’època, plens d’ostentació,amaguen passions, enveja i temptació. La sala és un escenari de somnis i pecat, on la virtut lluita per no ser oblidat.

SUPÈRBIA I VANITAT

El paó real obri la cua amb supèrbia i vanitat, colors que brillen, somni d’admiració. Quan l’orgull eclipsa la humilitat del cor, la festa es torna aparença, i la veritat perd valor.

LUXÚRIA

Ella i ell dansen en el gran saló, mirades furtives, promeses d’amor.

La luxúria s’insinua entre passos elegants, encén els desitjos en cors vacil·lants.

AVARÍCIA

Dos dimonis mostren monedes amb orgull, l’avarícia desperta la cobdícia fatal. La riquesa separa cor i cabal, i el desig es torna pecat infernal. El majordom, discret, observa cada acció, porta secrets ocults sota el seu bastó. Amb un somriure fi, planeja la traïció, i la cobdícia brilla als ulls de la reunió.

GOLA

Trompeta i guitarra ploren la ferida, taules plenes, copa servida. La gola convida a perdre el seny, i el plaer es transforma en un etern menyspreu.

Totes les comissions lluiten pel premi somniat, el jurat encén la ira amb cada veredicte donat.

La competició escalfa l’ambient, i la pau s’esvaeix entre crits i ressentiment.

ENVEJA

En el jardí creixen flors de falsedat, cada punyalada rega l’enveja sense parar.

Entre somriures s’amaga la veritat, i la traïció fa la festa tremolar.

MANDRA

Un home reposa sobre el coixí suau, mentre el món s’ompli de pecats i soroll.

La mandra l’aïlla, però troba la pau, en el silenci tranquil on la consciència és or.

Final Reflexiu

Mentre la festa esclata en foc i color, els set pecats capitals recorren cada racó.

Però enmig del soroll, la falla ens recorda amb amor: que la virtut i la pau són el vertader tresor.

PROGRAMACIÓ MAJOR 2026

7 de febrer

20:00 Presentació del llibret i esbossos 2026.

21:30 Sopar en faixa al casal.

23:00 Després de sopar, Nit d’Albaes.

8 de febrer

14:00 Dinar de Fallers d’Honor.

15 de febrer

Entrega de premis de parxís, truc i faller insigne de la Junta Local Fallera.

21 de febrer

20:00 Gran crida de les Falleres Majors de Manises al balcó de l’Ajuntament.

22:00 Sopar al nostre casal.

22 de febrer

12:00 Inauguració de l’Exposició del Ninot, a la Casa de la Cultura.

27 de febrer

20:00 Gran crida de les nostres Falleres Majors i presidents al nostre barri.

22:00 Sopar de germanor al nostre casal.

28 de febrer

17:00 Concentració al casal. Es prega puntualitat per a donar començament a la Cavalcada del Ninot Major, que eixirà des del nostre barri.

7 de març

12:00 Tradicional concurs de paelles.

17:00 “Tardeig” amb discomòbil i DJs convidats.

22:00 Sopar per agafar forces i continuar ballant.

23:00 Discomòbil amb DJs convidats.

8 de març

10:00 Esmorzar de germanor.

11:00 Quedada a la falla per a anar a la mascletà.

15:00 Dinar al casal, oferit pels homes de la comissió a les dones en el seu dia, amb regals i sorpreses.

17:00 “Tardeig” amb discomòbil i DJs convidats.

22:00 Sopar de germanor.

12 de març

14:00 Dinar de germanor.

17:00 Traurem les nostres falles al carrer per a preparar el muntatge del dia següent.

13 de març

09:00 Muntatge de la falla gran.

15 de març

10:00 Esmorzar per a tots aquells que s’apunten.

14:00 Dinar de germanor.

22:00 Gran sopar de la nit de la plantà.

16 de març

08:00 Primera Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces. A partir d’aquest moment, esperem amb impaciència que vinguen els jurats de les falles.

11:00 Esmorzar per a tots aquells que s’apunten.

14:00 Dinar per a tots els fallers que estiguen de guàrdia.

18:00 Concentració al casal de tots els fallers, vestits de fallers, per a anar a la replegà de premis.

22:00 Sopar per a tota la comissió oferit per la falla.

00:00 Primera gran discomòbil amb DJ.

17 de març

08:00 Segona Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces.

10:00 Visita de cortesia de les Falleres Majors de Manises a totes les falles.

11:00 Esmorzar per a tots aquells que s’apunten.

14:00 Dinar per a tota la comissió oferit per la nostra Fallera Major Infantil, Martina Giménez i Valdés, i el nostre President Infantil, Enzo Rivera i López.

18:30 Gran sorpresa. Vos esperem a tots per a gaudir junts d’aquesta gran sorpresa.

22:00 Sopar per a tota la comissió oferit per la falla.

00:00 Segona gran discomòbil amb DJ.

18 de març

08:00 Tercera Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces.

11:00 Esmorzar per a tots aquells que s’apunten.

14:00 Dinar per a tots els fallers que estiguen de guàrdia.

17:00 Concentració al casal de tots els fallers, vestits de fallers, per a anar a la tradicional Ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats.

22:00 Sopar per a tota la comissió oferit per la falla.

00:00 Tercera gran discomòbil de la mà del DJ.

19 de març

08:00 Quarta i última Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces.

10:45 Concentració de tots els fallers per a anar a la missa en honor al nostre patró Sant Josep.

13:30 Mascletà oferida per la Junta Local Fallera de Manises a l’explanada del Metro de Manises.

14:30 Gran mascletà per a tot el barri.

15:00 Dinar per a tots els fallers oferit per la nostra Fallera Major, Rosa Maria Navarro i Gutiérrez, i el nostre president, Francisco Moreno i Simarro.

16:00 Entrega de recompenses.

17:00 Tardeig amb moltes sorpreses.

19:30 Passejà en honor del nostre patró Sant Josep.

21:30 Cremà de la falla infantil en presència de la nostra Fallera Major, Martina, i el nostre president infantil, Enzo.

22:00 Sopar per a tota la comissió oferit per la falla.

00:00 Esperarem amb impaciència el nostre torn per a cremar el nostre monument faller en la tradicional cremà, amb Rosi i Fran prenent la metxa.

Arreplegarem les cendres de l’exercici acabat i brindarem per les falles de 2027.

Al infantilpresident

Enzo Rivera i López

Estimat Enzo, la teua templança i saber estar fan de la teua persona la id nia per a ocupar el càrrec de President Infantil. Un càrrec ple de responsabilitat ja què suposa no únicament acompanyar a Martina si no també representar a tots els xiquets de la teua comissió, eixe futur de festa als què els adults hem de cuidar, mimar i, sobretot, ensenyar a estimar les falles.

Acte a acte has demostrat estar a l’altura del què de tú tots esperàven ara què arriba la gran setmana fallera és moment d’agafar forces i energía per viure-la al màxim i què no s’escape cap detall.

Un paset darrere de tú trovem sempre a la teua família, bocavadats del seu volgut Enzo i veient com viu cada moment. I es què és el què toca: què viues, sentes, riues i cap cosa deixes de gaudir. Aquesta oportunitat és molt especial, com tú ho eres; i tots sabem què no vas a desaprofitar-la.

És un orgull vorer el relleu generacional natural de les falles en tanta passió i il.lusió per les falles. Ara arriba el millor!

Gràcies i enhorabona, President Infantil.

Javier Medina i Andujar

SALUDA PRESIDENT INFANTIL 2026

Hola, comissió infantil!

Soc Enzo i enguany tinc l’oportunitat de saludar-vos des d’aquest llibret com a president infantil.

Des que vaig nàixer, ma mare sempre ens ha inculcat el món de les falles. Fa uns anys vaig vore com el meu germà Daniel ens va representar als infantils, i enguany, quan m’ho van proposar, encara que em feia vergonya i no m’acabava de fer molta gràcia, ara vos puc dir que aquesta experiència l’hauríeu de viure alguna vegada, perquè és una passada!

Aquestes Falles 2026 seran especials al costat de Martina, Fran, Rosi i la resta de representants d’altres comissions… Ens ho estem passant genial! Vull donar les gràcies a la directiva infantil per cada detall que posen en cada acte.

A tota la meua família, gràcies per acompanyar-me sempre i per gaudir d’aquest any al meu costat.

Desitge que aquestes falles siguen màgiques i inoblidables per a tots. Anem a passar-ho d’allò més bé!

Des d’ací convide tots els xiquets i xiquetes del barri del Carme a que, en la setmana fallera, vinguen a gaudir amb nosaltres d’aquesta festa.

SOM la falla del Carme!

Fins a l’infinit i més enllà! Aquest 2026 va per tu

COMIAT PI 2025

Benvolguda comissió de la Falla El Carme!

Hui em toca acomiadar-me amb el cor trencat, però alhora ple d’alegria. Ha sigut un any ple de contratemps, però molt ben acompanyat i feliç. Vull agrair als meus delegats d’infantils el seu treball i dedicació; sempre estareu al meu cor. També a la meua estimada banda, per alegrar els passacarrers amb la seua música i alegria que els caracteritza.

Done les gràcies a la meua gran amiga Iratxe, per deixar-me lluir del seu braç pels carrers del nostre poble, i a la meua gran Fallera Major, Núria, la meua germana major, per cuidar-me i estimar-me com ho ha fet enguany. Al meu president Fran, per fer-me sentir tan volgut. A la meua família, els done un milió de gràcies, perquè sense el seu suport i el seu temps no hauria pogut complir este gran somni.

Gràcies, comissió, per deixar-me representar-vos i espere haver estat a l’altura. M’acomiade amb un fort abraç.

President Infantil exercici 2024-2025

Cristian Leandro i Muñoz

VOCALS INFANTILS 2026

DARIO BENÍTEZ CASTILLO

TOMAS BLAS MOLINA

ALVARO BOTELLA REY

HUGO CERVERA VEGA

JORGE COLLADO MARTIN

MARCOS COLLADO MARTIN

ALEX COLLADO MARTIN

ADRIAN CRUZ MACARRO

ALEXIS CUTILLAS LEON

ADRIAN GALLEGO ABELLAN

DANIEL GARCIA MUÑOZ

BRUNO GIMENO COLLADO

MIGUEL GONZALEZ GARROTE

RODRIGO LAIN ASENSIO

OLIVER LEON COLL

DIEGO LOPEZ CABANILLAS

HUGO LÓPEZ CASTILLO

ADRIEL MARCO ZARZO

RUBEN MARTINEZ CALDERON

KILIAN MARTINEZ RUBIO

IZAN MORENO HORTELANO

PACO OREO CRUZ

MARTINA PEREZ LEON

ADRIAN QUINTANILLA MARTÍNEZ

DANIEL RIVERA LOPEZ

MARTIN RODRIGUEZ ARIAS

AIDAN SÁNCHEZ CABANES

NEIZAN SANCHEZ-REY MOYA

JOEL SERRANO RUIZ

RUBEN SIMON ROMERO

MARIO SOLIS PANADERO

LEO TOMÁS GONZÁLEZ

TIAGO TRILLO CERDÁ

HECTOR VIVO ANDRES

RAUL VIVO ANDRES

A la fallera major infantil

Martina Jiménez Valdés

Martina, xiqueta dolça i un poc tímida, camina entre flors amb gràcia fina, i en cada pas la festa il.lumina, com una espurna que mai s’apaga.

Els carrers li parlen amb veu pr pia, i la pólvora suaument l’abraça, tota la llum del món la crida, i Martina somriu, dolça i viva.

I cada acte s’endinsa un poc més, Martina, en l’art antic que la ciutat abraça, aprenent que el foc mai s’oblida, que és mem ria viva i flama sagrada.

Perqué en els seus ulls la festa parla, i el seu cor ja sempre se’n queda, creixent en força, en alegria clara, convertint-se en l’essència que la falla guarda.

Martina Jiménez Valdés, viu, riu i somriu! Enhorabona, Fallereta Major!

Javier Medina i Andujar

SALUDA FMI 2026

Hola a tots i totes,

Sóc Martina, la Fallera Major Infantil de la Falla El Carmen 2026, i estic molt il·lusionada de poder viure aquest any tan especial amb tots vosaltres. Per a mi és un somni fet realitat, i vull donar-vos les gràcies per acompanyar-me en cada moment.

Gràcies als meus pares, a la meua germana i a tota la meua família, que sempre estan al meu costat. També a la meua comissió, que m’estima i em fa sentir part d’una gran família; als delegats d’infantils, i a tots els fallers i falleres que fan que cada acte siga tan bonic i divertit.

Vull dedicar unes paraules a Enzo, el nostre president infantil i amic meu des de la infància. Gràcies per estar sempre al meu costat i per compartir amb mi aquest any tan bonic. A la nostra fallera major i al president, Rosi i Fran, moltes gràcies per tot l’afecte i per fer-me sentir tan estimada en cada acte. És molt especial poder viure aquesta aventura junts.

Desitge que enguany compartim molts somriures, que gaudim junts i que les falles estiguen plenes d’alegria, música i amistat. Espere que mai perdem la il·lusió que ens uneix i que fa tan especial la nostra falla.

Amb molt de carinyo, Martina

Fallera Major Infantil 2026

Falla El Carmen – Manises

COMIAT FMI 2025

En primer lloc, vull donar les gràcies a la meua falla perquè tot haja sigut meravellós: per l’entrega de premis, els passacarrers, l’ofrena, la presentació, per la meua falla infantil i les festes a la nit.

Ha sigut un gran any que sempre portaré al meu cor. He portat amb molt d’orgull la meua banda de Fallera Major Infantil al costat del meu escut, i crec que he estat a l’altura que la comissió es mereix.

He gaudit de cada moment com si fora l’últim, i he aprés a comportar-me i a saber estar en cada acte. Als delegats d’infantils, gràcies per tot: pel dia 17 de març i per gaudir amb mi d’esta festa tan especial.

A la junta directiva, gràcies per tot el vostre cari durant tot l’any.

A la banda, gràcies de tot cor.

Als representants de totes les comissions, moltíssimes gràcies de veritat.

Als meus companys de viatge, Cristian, Nuria i Fran, gràcies per compartir tot el que hem viscut: rialles, bronques, fotos, llàgrimes d’alegria i també de tristor. Gràcies per tot, sempre estareu al meu cor.

Com no, a la meua família i amics, gràcies per estar amb mi en aquesta aventura.

Als representats per al 2026, Fran, Rosi, Martina i Enzo, vos desitge un any ple d’emocions, alegria i passió. No deixeu passar ni un minut del 2026, disfruteu-lo al màxim.

Ara sí, s’acomiada amb orgull i molt de carinyo la Fallera Major Infantil de l’exercici 2025 de l’Associació Cultural Falla el Carmen,

IRATXE REBOLLO I GONZÁLEZ.

Visca la Falla el Carmen!

Visca Manises!

Visca València!

CORT D'HONOR INFANTIL 2026

MIA CELESTE ACOSTA GALLO

VALERIA ASENSIO SEGURA

ALEJANDRA BERNAL MOLINA

DANIELA BLAS MOLINA

NEREA BOTELLA REY

AINARA CANTERO CERDÁ

SARA CAZALLA PORCUNA

KIRA CHAYNA

CLAUDIA COBO SEGURA

MARTINA FERNANDEZ CASTRO

ALMA GIMENEZ MACARRO

VEGA GIMÉNEZ MACARRO

MARIA GIMENO COLLADO

LUCIA GIMENO SOTO

DANIELA GONZALEZ GARROTE

NOA GONZALEZ GARROTE

MARTA JURADO GONZALEZ

LUCIA JURADO GONZALEZ

AMPARO LEON COLL

CANDELA LINARES MUÑOZ

ALBA LÓPEZ CASTILLO

MARIA LÓPEZ LÓPEZ

INDIA LOPEZ NAVARRO

LUCIA MARCO ZARZO

EDA MARTINEZ RUBIO

SOPHIA NOVEJARQUE DIAZ

DANIELA PEÑA PANCORBO

MARTINA PEREZ LEON

DANIELA QUIROS MARTINEZ

ANGELA RICO MARTINEZ

NAIARA RICO MARTINEZ

ALBA RODRIGUEZ ARIAS

LAIA RUEDA MARTINEZ

ALBA SANMARTIN PORCEL

ANGELA SOLANO SAIZ

AHINARA SORIANO YAGO

AITANA VILLAR MUÑOZ

PAULA VIÑAS RICO

ROCIO ZAMORA MEDINA

RECOMPENSES INFANTILS 2026

DISTINTIU DE COURE

ALEXIS CUTILLAS LEÓN

AINARA CANTERO CERDÁ

TIAGO TRILLO CERDÁ

MARÍA LÓPEZ LÓPEZ

MARTINA PÉREZ LEÓN

LUCÍA MARCO ZARZO

ADRIEL MARCO ZARZO

KIRA CHAYNA

ALEJANDRA BERNAL MOLINA

DISTINTIU D’ARGENT

TOMÁS BLAS MOLINA

NEREA BOTELLA REY

MIGUEL GONZÁLEZ GARROTE

KILIAN MARTÍNEZ RUBIO

LEO RUIZ NARANJO

DISTINTIU D’OR

DANIELA GONZÁLEZ GARROTE

NOA GONZÁLEZ GARROTE

MARTA JURADO GONZÁLEZ

ENZO RIVERA LÓPEZ

ALBA SANMARTÍN PORCEL

JOCS INFANTILS

Troba les vuit civilitzacions amagades en aquesta sopa de lletres: 1.

R O M A N A P W L

E G R E G A O X I

G V I K I N G A N I C L A I R E M C

P W N X I N E S A

C I N C A H U A S I L M A I A R M Y

Tria la resposta correcta:

Qui construïa grans piràmides?

a) Els romans

b) Els egipcis

c) Els vikings

Qui utilitzava dracs com a símbol de bona sort?

a) Els xinesos

b) Els maies

c) Els grecs

Quina civilització navegava en vaixells llargs de fusta?

a) Els inques

b) Els vikings

c) Els romans

Ajuda aquest simpàtic egipci a arribar fins la piràmide.

MA NI SES, ( (

CULTURA EN FLAMES

Les Falles són una festa molt nostra, però alhora una finestra oberta al món. En cada ninot, en cada melodia i en cada color hi ha una manera d’expressar el que som, i al mateix temps de vincular-nos amb altres cultures que, com nosaltres, celebren la vida amb flames, llum i felicitat.

Quan pensem en les Falles, pensem en foc, sàtira, festa i convivència. Si observem amb més atenció, descobrim que arreu del món també existeixen tradicions semblants, que ens recorden que la cultura és universal.

A l’Índia, per exemple, celebren el Diwali, la festa de la llum. Omplin els carrers de colors i utilitzen espelmes per il·luminar les cases, igual que nosaltres fem amb els focs artificials.

Al Japó, el Hanabi il·lumina el cel d’estiu, i la gent ix al carrer per gaudir dels espectacles de focs.

A Suècia, es celebra el Midsommar, una festivitat amb fogueres i danses per donar la benvinguda a l’estiu.

A Alacant, molt prop de casa nostra, celebren les Fogueres de Sant Joan, germanes de les Falles, cremant també els seus monuments en la nit més màgica de l’any.

Totes aquestes celebracions comparteixen un element en comú: el foc, com a símbol de renovació i esperança. En totes, el foc no representa un final, sinó un principi. Ens recorda que allò que es crema pot renàixer, que cada any podem començar de nou amb més força i il·lusió.

Per tant, les Falles no sols ens parlen de València; ens expliquen sobre el món. Són una manera de comunicar que totes les cultures, siguen grans o menudes, tenen alguna cosa per aportar. I quan compartim les festes, els valors i les emocions, la cultura es fa més gran, més rica i més vibrant.

Perquè, al cap i a la fi, siga a València, a l’Índia o al Japó, el foc que encén la festa és el mateix: el foc de la gent, el foc de la cultura i el foc de la vida.

Visquen les Falles!

I visquen les cultures de tot el món!

ESBÓS INFANTIL 2026

FALLA: Falla El Carme

LEMA: “De Manises al mon”

ARTISTA: Joaquín Rubio

“De Manises al món”

Enguany la nostra falleta porta per lema “Un món per descobrir”, on explorarem tots els racons del nostre planeta. Els xiquets podran conéixer diferents cultures i tradicions amb la intenció que, en finalitzar aquest meravellós viatge, facen un exercici d’empatia, traient les seues pròpies conclusions i, a poc a poc, formant els seus valors.

Trobem la Terra amb cara de felicitat perquè damunt d’ella estan gaudint tots els xiquets del món. Però això no oculta una realitat molt present: el canvi climàtic, que tractarem d’una manera especial, conscienciant les noves generacions i demostrant que és una realitat.

Sota el nostre característic món trobem personatges d’altres planetes intentant entrar a la Terra per captar idees i copiar la nostra forma de vida, perquè han sentit que vivim com a reis dins dels nostres problemes, però, al cap i a la fi, com en el nostre planeta no es viu enlloc.

Aquest és un breu resum de la falla. Esperem que vos agrade el viatge i, sobretot, que aquesta peculiar volta al món servisca tant a menuts com a majors per construir un món diferent, on destaque la llibertat, l’empatia i, més encara, la igualtat.

“DE MANISES AL MÓN”:

Aquest és el lema de la nostra falleta

Perquè el nostre artista faller

Vol que donem la volta al món

Pujats en un avió de paper.

Perquè els xiquets exerciten la intel·ligència

I puguen construir els seus propis valors,

Han de viure la bonica experiència

De viatjar i gaudir de tots els racons.

La nostra falla dona l’oportunitat

De conéixer diferents països i civilitzacions.

En més d’una ocasió et quedaràs bocabadat

En descobrir algunes tradicions.

Cos central

El nostre planeta Terra

lluïx la seua cara de felicitat

En veure que els xiquets gaudeixen amb respecte i llibertat.

“Shiva” és una deessa hindú

Que no deixa indiferent a ningú.

Per a l’Índia, la flor de lotus és molt important Perquè representa la saviesa dels seus ciutadans.

El xiquet cavalca el drac oriental

Perquè pensen que així allunyen el mal.

La xiqueta fa malabars amb els platets Celebrant el nou any xinés.

Les persones que viuen a l’Orient

Quasi sempre van somrient.

Per Austràlia pots trobar molts coales, Això sí, on hi haja canyes.

Com que per les seues terres sempre fa bon oratge, Es passen les hores a la platja fent tatuatges.

A Austràlia tenen devoció

Per cuidar la seua vegetació.

Si l’esquimal ix de la seua casa congelada, Es pot trobar ossos que venen en manada.

Com que l’aigua està plena de blocs de gel, La balena ix per si veu algun peixet.

Al pol nord fa tant de fred

Que ni els pets et calfen.

A Hawaii cap xiquet tremola

Per molt gran que siga l’ona.

És més complicat fer surf al Pacífic

Que trobar un bon polític.

A les illes Galápagos podràs nadar amb tortugues

Si estàs espavilat i madrugues.

La gent que viu a una illa és peculiar

Perquè mires on mires, només veus mar.

A Amèrica, des que naixen els xiquets, Cavalquen com si foren bandolers de l’oest.

Els indis i vaquers juguen com a germans,

Això sí, cuidant molt els seus cavalls.

L’africana no deixa de tocar el tambor

Per fer un ritual que li han ensenyat els majors.

Els africans, per ser feliços, Necessiten pocs capritxos.

Una sevillana aprén a ballar

Quasi abans de caminar.

El grec mostra múscul i fa ullets

Perquè li agrada el guàrdia londinenc.

El francès porta una baguette a la mà

Perquè al seu país és tradició fer un bon pa.

Tota la història dels europeus

La trobaràs escrita als museus.

Escena pingüins

Hem de cuidar el nostre planeta

Que a poc a poc es va desfent.

Hem de mantindre la Terra neta

Si no, fins i tot els pingüins acabaran fregits.

Aquest pingüí es troba preocupat

I per mantindre la Terra està lluitant.

I trobem un altre pingüí que ja s’ha acostumat

Que només li preocupa tindre un bon bronzejat.

En el problema del canvi climàtic Ningú ha de quedar-se apàtic.

Escena extraterrestres

Els extraterrestres han vingut de visita

I de pas, a copiar-nos les idees,

Perquè la nostra forma de vida

És única, encara que tinguem problemes.

Jo vinc des de Mart

A conéixer el vostre art.

Jo soc un golfo de Saturn

Que ve a viure el vostre món nocturn.

Venim des de Mercuri

Perquè ens encanta el vostre desdejuni.

Quan els extraterrestres coneixen el nostre planeta

A sa casa ja no volen tornar,

Perquè diuen que ací sempre estem de festa

I ells també volen gaudir.

Escena aurora boreal

Per aquestes terres congelades

Pots trobar un fenomen especial Que fins a les balenes deixa bocabadades: Es tracta de l’aurora boreal.

Continents

SAP QUÈ?

A Europa l’anomenen el Vell Continent

Perquè fa milions d’anys ja vivia gent.

SAP QUÈ?

L’Àsia és el continent més poblat

Perquè viuen 4.000 milions d’habitants.

SAP QUÈ?

L’últim continent a descobrir va ser l’americà

Fa poc més de 500 anys.

SAP QUÈ?

Encara hi ha moltes tribus africanes

Que viuen amagades a la seua selva.

SAP QUÈ?

El continent d’Oceania és el més xicotet

Però saben fer surf fins als peixets.

SAP QUÈ?

A l’Antàrtida fa molt de fred durant tot el dia

I això fa difícil dur una bona vida.

PROGRAMACIÓ INFANTIL 2026

21 de febrer

20:00 Gran crida de les falleres majors de Manises al balcó de l’ajuntament.

22:00 Sopar al nostre casal.

22 de febrer

12:00 Inauguració de l'Exposició del Ninot, a la Casa de la Cultura.

1 de Març

16:00 Concentració al casal, es prega puntualitat, per a donar començament a la Cavalcada del Ninot que tindrà eixida des del nostre barri.

Del 2 al 6 de març

18:00 Berenar al nostre casal per a tots els xiquets del barri amb jocs i molts premis.

7 de Març

PREFALLAS PAELLAS

12:00 Taller DECORACIÓN CARPA

17:30 Merienda y después

COLCHONETAS, JUEGOS,KARAOKE , TIKTOKS

Del 9 al 14 de març

18:00 Berenar al nostre casal per a tots els xiquets de la comissió oferit per Martina i Enzo

14 de Març

10:00 Muntatge de la falla infantil

15 de març

18:00 Gran xocolatada i concurs de dibuix per a tota la comissió infantil. 22:00 Gran sopar de la nit de la plantà.

16 de març

08:00 Primera Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces. A partir d’aquest moment, esperem amb impaciència que vinguen els jurats de les falles.

18:30 Concentració al Casal Per anar a l’ entrega de Premis

22:00 Sopar per a tota la comissió oferit per la falla.

17 de març

08:00 Segona Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces.

10:00 Visita de cortesia de les Falleres Majors de Manises a tots els monuments fallers.

11:00 Atraccions infantils per a tots els nostres infantils i qualsevol xiquet del barri.

14:00 Gran globotà.

14:30 Dinar per a tota la comissió oferit per la nostra Fallera Major Infantil Martina Giménez i Valdés i el nostre President Infantil Enzo Ribera i López

18:00 Berenar al nostre casal per a tots els xiquets de la comissió infantil oferit per Martina i Enzo.

18:30 Gran sorpresa. Vos esperem a tots per a gaudir junts d’aquesta gran sorpresa.

18 de març

08:00 Tercera Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces.

14:00 Dinar per a tots els fallers que estiguen de guàrdia.

17:00 Concentració al casal de tots els fallers, vestits de fallers, per a anar a la tradicional Ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats.

22:00 Sopar per a tota la comissió oferit per la falla.

19 de març

08:00 Quarta i última Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces.

10:45 Concentració de tots els fallers, per a anar a la missa en honor al nostre patró Sant Josep.

13:30 Mascletà oferida per la Junta Local Fallera de Manises a l'esplanada del Metro de Manises.

14:30 Gran mascletà per a tot el barri.

15:00 Dinar per a tots els fallers oferit per la nostra Fallera Major Rosa Mª Navarro i Gutiérrez el nostre president Francisco Moreno i Simarro.

18:00 Berenar al nostre casal per a tots els xiquets de la comissió infantil oferit per Martina i Enzo

18:30 Animació especial.

19:30 Passejà en honor del nostre patró Sant Josep.

21:30 Cremà de la falla infantil amb presència de la nostra Fallera Major Iratxe i el nostre president infantil Cristian.

22:00 Sopar per a tota la comissió oferit per la falla.

00:00 Esperarem amb impaciència el nostre torn per a cremar el nostre monument faller en la tradicional cremà amb Nuria i Fran prenent la metxa. Arreplegarem les cendres de l’exercici acabat d'acabar i brindarem per les falles de 2026.

REPÀS DE TOT UN ANY

Per fi arriba la setmana fallera, les nits s'omplen de llum i color, la pólvora dansa en l'aire sincera, i València vibra amb gran fervor.

El 17 de juliol, Manises en processó, Santes Justa i Rufina, llum i devoció. Els nostres representants de 2025, amb emoció, van honorar la festa amb orgull i tradició.

El dissabte 26 de juliol, amb gran alegria, des de la Falla el Carmen proclamem amb emoció els nostres representants per a les falles2026, que portaran la festa amb orgull i il·lusió

Nits de sopars i festes plenes d’alegria, al nostre casal compartim amistat i companyia. Entre rialles i bons moments, creem records que perduren per sempre en els nostres pensaments.

La nit de divendres, vint i quatre de octubre, va ser esperada i plena d'emoció. Rosi, amb sorpresa a l'ànima, va rebre la banda amb gran il·lusió.

La vesprada del 25 de octubre, plena d'alegria, Martina va rebre la banda amb gran emoció. Enzo li va imposar la seua banda, com a Fallera Major Infantil, amb gran il·lusió.

La nit de Halloween, plena de misteri i color, al nostre casal es va encendre la diversió. Entre disfresses i històries de por, vam viure moments màgics amb gran emoció.

El dissabte 12 de decembre, la Comissió del Carmen va visitar el taller dels artistes fallers, admirant amb emoció la seua mestria i l'art que omplirà els nostres carrers.

Un any més, fem la visita tradicional al taller del nostre artista faller infantil, on l'art pren forma de manera especial i els somnis de les falles comencen a brillar

Comunitat i unitat, al barri del Carmen, on tradicions i festes ens uneixen amb amor. Rosi, Fran, martina i Enzo, amb veïns i fallers, van viure La Milagrosa amb devoció i fervor.

El 21 de desembre, amb gran il·lusió, Papa Noel visita el nostre casal, portant somriures i màgia al cor, en una jornada festiva i especial.

El 5 de gener de 2025, amb il·lusió i entusiasme, els xiquets de Manises, especialment del barri El Carmen, van viure la màgia de la cabalgata de Reis Mags, tornant als seus inicis respetant les tradicions.

La nit del 17 de gener, plena d'emoció, la Falla El Carmen va viure un moment especial. Els nostres representants, amb gran il·lusió, van oferir el vi d'honor en un ambient festiu i cordial.

Galeria comercial

La Falla El Carmen vol agrair a totes les col·laboracions que, any rere any, fan possible aquesta publicació.

Bones Falles 2026

Discotecas moviles , Cabina 3D , Parques infantiles , artistas , sillas , mesas , escenarios , Carpas , Teatros , fiestas infantiles , Carrozas y un largo etc para tus fiestas

¡ILUMINA TU ESPACIO

CON ESTILO Y CALIDAD!

Descubre la mejor selección de luminarias para tu hogar, oficina o negocio

Diseños modernos, clásicos y personalizados que se adaptan a cualquier ambiente

Nos especializamos en brindar soluciones de iluminación que transforman tus espacios con elegancia y funcionalidad.