Llibret Falla Alcàsser Iàtova 2026

U P ` arada ltima

Alcàsser Iàtova falla 2026

Llibret digital:

ortada

L’última parada mostra a la ciutat de València com un gran mapa de trobades. Inspirada en els plans del transport urbà, la portada representa la mobilitat com a fil conductor dels diferents assumptes socials que travessen la ciutat.

Les línies de colors simbolitzen camins compartits, decisions col·lectives i realitats diverses que es creuen en el dia a dia. Entre elles, el procés de les Falles ocupa un lloc central, entés no sols com a festa, sinó com a expressió social, cultural i comunitària que transforma l’espai urbà i als qui l’habiten.

Esta portada convida a recórrer València des de la reflexió, fent de cada parada un punt de diàleg i de crítica constructiva, molt a l’estil faller: pròxim, compromés i profundament col·lectiu.

Edita: AC Falla Alcácer Yátova

DL: V-287-2022

Disseny i maquetació:

Esta comissió ha rebut subvencions de la Regiodira de Cultura Festiva per a les activitats de les Falles 2026. També la subvenció anual destinada a les comissions falleres de l’any 2026 per par de Diputació de València

El llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2026

4-Junta Directiva

5-Comissió Infantil

6-Falla Infantil

8-Recompenses Infantils

9-La falla que no volia apagar-se

10-Junta Directiva

11-Comissió Major

12-Presidenta

14-Fallera Major

16-Falla Gran

18-Recompenses

20-Amics fallers

21-Ùltima parada: Quan col·laborar amb les falles xicotetes de barri ja no pot esperar

26-Programa de festes

30-ÙLTIMA PARADA: pròleg

32-Mediterrani: l’última crida

50-L’última parada: la plantà

52-La plantà

54-L’última parada: disparar una mascletà a la Plaça de l’Ajuntament

56-Les últimes puntades: el temps, les mans i l’ànima d’un indumentarista valencià

58-Fin a l’última parada

60-Entre estacions. El que no es veu des de l’andana

62-L’última parada: taxi!

64-L’última parada de Cañizares

66-L’última parada: com preparar tècnicament la Marató de Valencia quan saps que serà el comiat

68-La mobilitat a València: entre l’avança i la parada obligatòria

70-Mobilitat per a persones invidents a València: avançar sense veure no hauria de ser un risc

72-Cuidar-se a la vida perquè no siga la teua última parada

74-Galeria comercial

Junta Directiva Infantil

Vicepresident: Izhan Roger Gómez.

Secretària: Sara García-Robledo Herrero.

Tresorers: Carles Gómez García, Jose Navalón Rousell, Adrián Martínez Picazo.

Delegats: Lucía Gómez García, Meua García-Robledo Herrero, Zoe Rubio Lozano, Guillermo Martínez Martínez.

Abarca Rocher Daniela

Calzado Cano Abril

Castellanos García Celia

Chaves Claramunt Valeria

Civera Bendaña Lucia

Civera Bendaña Martin José

Collado Gomez Erik

Collado Morató Aroa

Collado Morató Judith

Duro López Alejandro Escobar Llopis David

Fernández Gómez Leire

Fernández Sato Kai

Garcia-Robledo Herrero Mía

Garcia-Robledo Herrero Sara

Gil Padilla Irene

Gil Padilla Oliver

Gomez Garcia Carles

Gómez García Lucia

Jímenez Rocher Atenea

Lázaro Martínez Rodrigo

Llopis Britez Ainhoa

Llopis Britez Alba

López Alarcón Aitana

Martín Alcaraz Alberto

Martínez Martínez Diego

Infantil

Martínez Martínez Guillermo

Martínez Martínez Sofía

Martínez Picazo Adrián

Martínez Picazo Alvaro

Medina Navalón Ester

Mora Jurado Marc

Moreno Gil Pau

Moya Villar Asier

Nájera Martí Vera

Navalón Roussel José

Navarro Jiménez Adriana

Navarro Jiménez Miranda

Perea Fernandez Lucas

Requena Romeu Telma

Roda Juan Caetana

Roger Gómez Izhan

Romero Martínez Oscar

Rubio Fernández Alexandra

Rubio Lozano Leo

Rubio Lozano Zoe

Santamaría Civera Marta

Vidal Molina María

Vilata Andrés Blanca

Vilata Andrés Hugo

Infantil falla

Artista: Art, Fusta i Foc

Pròxima parada:

La Falla (VALENCIA)

¡Atenció passagers! En destí a l’ilusió, arranca el nostre tren faller. Esta falla infantil és un viage en metro per la Valéncia dels Falles, a on cada parada és una aventura plena de tradició, pólvora i somriures.

Els nostres protagonistes, un chiquet i una chiqueta fallera, es pugen al metro en una missió molt especial: acompanyar al seu ninot per tota la ciutat fins a aplegar al cor de la seua comissió. ¿Nos acompanyes?

PARADA 1: PATRAIX Ací comença tot. En esta estació està el taller de l’artiste faller, rodejat de ferramentes, esbossos i figures a mig pintar. Allí, en molt mim, es dona vida al ninot que molt pronte viajarà en metro cap al seu destí final.

PARADA 2: CIUTAT DELS ARTS I LES CIÈNCIES ¡Següent parada, Exposició del ninot! El metro nos du a arreplegar al ninot infantil, que ha segut expost en orgull. Està impecable, lluent… ¡i llest per a pujar-se al vagó i tornar a casa!

PARADA 3: PONT DE FUSTA (transbordo al tramvia) Per esta estació creuem per a viure dos moments màgics. Ací se celebra la Crida, a on escomença tot, i també l’Ofrena, quan omplim de flors a la Mare de Déu dels Desemparats. El pont nos unix, com unix el metro a cada faller en la seua tradició.

PARADA 4: XÀTIVA En esta estació, el rellonge de l’Ajuntament marca l’hora de la mascletà. Els chiquets baixen del tren en els ulls molt oberts: ¡petarts, premis, emoció i festa en tots els llocs! El viage continua en ritme de pólvora i alegria.

PARADA FINAL: NOU D’OCTUBRE

¡Última parada! El metro nos deixa en casa, junt a la nostra comissió. Els chiquets i chiquetes fallers baixen del tren carregant el seu ninot, ho coloquen en orgull en la falla… I aixina, en el moll ple d’aplaudiments, escomença la festa de veres.

Perque a voltes, el viage més especial és el que et du de regrés a casa. I esta volta, el metro no nos ha dut solament a un lloc, sino a un moment ple de màgia.

Infantils recompenses

DE J.C.F

DISTINTIU DE COURE:

Kai Fernández Sato

Atenea Jiménez Rocher

Marc Mora Jurado

Pau Moreno Gil

Asier Moya Villar

Telma Requena Romeu

Alexandra Rubio Fernández

María Vidal Molina

DISTINTIU D’ARGENT:

Llopis Britez Ainhoa

DISTINTIU D’OR:

Duro Lopez Alejandro

Fernández Gómez Leire

Roger Gómez izhan

DE LA FALLA

DISTINTIU D’ARGENT:

Gil Padilla Irene

Martín Alcaraz Alberto

Martínez Picazo Álvaro

Navarro Jiménez Miranda

Vilata Andrés Hugo

DISTINTIU D’OR:

Gil Padilla Oliver

Roger Gómez Izhan

la falla que no volia

apagar-se

En un barri de València, on els carrers feien olor de pólvora i xocolate calent, vivia una xicoteta falla anomenada Flameta. No era la més alta ni la més acolorida, però tenia una cosa especial: escoltava tot el que passava al seu voltant.

Des del seu plantà, Flameta observava als xiquets jugar, als majors xarrar en el casal i als artistes fallers donar les últimes pinzellades amb molt de carinyo. Cada nit, quan el carrer es quedava en silenci, Flameta pensava:

—I quan arribe la cremà… què passarà amb mi?

Les altres falles deien que no calia tindre por, que cremar-se era part de la festa. Però Flameta sentia un pessigolleig estrany, com quan saps que una cosa important està a punt de canviar.

Un matí va aparéixer Pepa la Pandereta, una xiqueta fallera amb llaç roig i somriure curiós. Es va asseure enfront de Flameta i li va dir en veu baixeta:

—No estigues trist. Encara que et cremes, no desapareixeràs.

Flameta es va sorprendre.

—Com que no? —va preguntar—. Si em creme, em vaig…

Pepa va negar amb el cap.

—Et quedaràs en els records, en les fotos, en els riures, en tot el que ens has ensenyat.

Eixa vesprada van arribar els músics, els petards i la cercavila. Flameta ja no tenia por. Va entendre que la seua missió no era durar per sempre, sinó fer feliç al barri, encara que només fora per uns dies.

Quan va arribar la nit de la cremà, el foc va pujar ballant, però Flameta no va plorar. Va somriure fort, perquè sabia que a l’any següent una altra falla naixeria en el seu lloc, amb noves històries i noves il·lusions.

I des de llavors, cada vegada que en eixe barri es planta una falla, algú murmura:

—Mira, ací està Flameta… que mai es va apagar del tot.

Colorín, colorat, la festa no s’ha acabat.

Junta Directiva

Presidenta: Pilar Martínez.

Vicepresidents: Lucas García, David Mocholí i MªJosé Martínez.

Secretaria: Maria Martí i Fran Mocholí.

Delegació d’economia: Federico Martínez, Pilar Beleña i Carmelo Alarcón.

Delegació de festejos: Víctor Martínez, Nieves Gómez, Susana Maqueda, Lucía García, Irene García, Chimo Carrillo, Sara López, Jonatan Escobar i Mireia Navarro.

Delegació de protocol: Herminia Duch i Andrea Cebrián.

Delegació d’infantils: Ana García, Eva García, Manoli López.

Delegació de monuments fallers: Miguel Martínez i Cristina Gil

Delegació d’esports: Marcos Rubio.

FALLERS PERPETUS:

Jose Alfredo Abarca Luján

Manuel López Iñiguez

Marina Miralles Ruiz

Fco Julian Martínez Miralles

Amparo Pérez Carrascosa

Abarca Martínez Héctor

Alarcón Herrero Carmelo

Alcaraz Bertomeu Diana

Alonso Sanz Mª Soledad Álvarez Álvarez Ascensión

Andrés Pardo Mª Amparo

Arques Gómez Alejandro

Arquimbau Simon Ricardo

Avilés Barrera Mª Carmen

Baviera Martínez Andrea

Beleña Briz Pilar

Bendaña López Ana María

Beneyto Tierraseca Lorena Blasco Anguix Ivan

Bustos Álvarez Alejandro

Bustos Álvarez Andrea

Bustos Blanco Jesús

Caballero Sáez Beatriz

Calvo Valdés Rosario

Carrillo García Joaquín

Cebrián Pérez-Almazán Andrea

Civera García José Alberto

Civera Giménez Amparo

Civera Giménez Ana

Collado Barea Alberto

Costa Zaragozá Francesc

Coy Fernández Luisa

Del pozo Navalon Marcos

Diana Fernández Raquel

Díaz García Felicidad

Duch Martínez Herminia

Duro López Sergio

Duro Parra Manuel

Duro Tortosa Candela

Duro Tortosa Micaela

Escobar Serrano Jonathan

Fernández Marín Beatriz

Fernández Marín Patricia

Fernandez Segui Vicente

Fiusa Sáez Claudia

Galera Santos Sandra

García Avilés Sara

García Carrasco Jesús

Garcia Carrasco Jose

García Fernández Juan

García Maqueda Irene

García Martínez Lucas

García Martínez Lucía

García Naharros Francisco

García Pérez Ana

García Pérez Eva

Gil Fernández Cristina

Gil Oñate José

Gil Tellols Vicenç

Gómez Gómez Andrea

Gómez Gómez Nieves

Gómez Gómez Pedro

Gomez Sanchis Laura

Gómez Sanchis Priscila

González Soriano Mª Carmen

Granero Lomas Angustias

Herrero Ramo Noelia

Ibáñez Villanueva Consuelo

Jurado De La Fuente Patricia

Lazaro Castaño Ruben

Llopis Martínez Ana Isabel

Llopis Martínez Vicente

López Alcaide Nadine

López Benito José López Civera Sara

López Dacosta José Vicente

López Juan Gloria

López Rodríguez Manuela

Lozano Jimenez Sara Maqueda Sánchez Susana

Martí Puertes María

Martínez Cárcel Daniel

Martínez de Jesús Raúl

Martínez Delgado Ana María

Martínez Delgado Elvira

Martinez Díaz Victor

Martínez Fernández Lucía

Martínez Fernández Mª José

Martínez Fernández Pilar

Martínez García Federico

Martínez Granero Bárbara

Martínez Granero Virginia

Martínez Hernández Aitana

Martínez Martínez José

Martínez Miralles María del Mar

Martínez Miralles Miguel

Martínez Torres Carolina

Medina Pelecha Jose Vicente

Mocholí Beleña David

Mocholi Beleña Francisco Jose

Mocholí Blat Francisco José Monleón Gálvez Inés

Mora García Daniel

Morata Bolsico José Ramón

Moreno Castillo Mari Carmen

Moreno Mata Irene

Moya Ibáñez Elena

Moya Lledó Antonio José

Moya Sotos Alejandro

Comissió Major

Nájera López Juan Francisco

Navalón Beneyto Alicia

Navalón Beneyto Miguel

Navarro Diana Mireia

Orti Arenas Jessica

Orti Arenas Paqui

Ortiz Bru Felipe

Ortiz Tortosa Irene

Ortiz Tortosa Paula

Padilla Pardo Mónica

Perales Cordero Alejandro

Perea Garcia Antonio

Perea García Luis

Pérez Cabañero Ana

Pérez Serrano Celia Lucía

Picazo Ruiz Jenny

Pitarch Felipe Alejandro

Rabadán De La Cruz María

Rocher Avila Marta

Roda Ramon Ramon

Rodenas Serrano Ismael

Rodríguez Fernández Amparo

Romeu Rodríguez Raquel

Roussel Aurelie

Rubio Cortes Joaquin

Rubio Gómez Andrea

Rubio Gómez Marcos

Sanchis Rodríguez M Carmen

Santamaría Civera Elena

Segura Blanco Rosa María

Segura Navarro Patricia

Segura Navarro Paula

Teruel Catalá Concha

Trujllo Martínez Sara

Valenzuela Fernández Clara

Vidal Segura Gonzalo

Vilata Ibáñez Antonio

Vilata Ibáñez Consuelo

Vilata Marco Antonio

Villar Tornero Patricia

Zaragoza Altalaguerri Vicente

Zaragoza Arboledas Yolanda

Zaragoza López Carles

Zaragoza Lorente Luis Miguel

JUVENILs

García Martínez Sara

Gandía Caballero Helena

García Vilata Belén

González Mañas Lara

Moya Ibáñez Sergio

Navalón Roussel Julia

Requena Romeu Oscar

Ruescas Tornero Esther

Alcàsser Iàtova falla 2026

Mª Pilar Martínez Fernández

Estimats fallers, amics i veïns, és un privilegi el dirigir-me a tots vosaltres per terceravegada com presidenta d’esta comissió.

Una comissió xicoteta que a poc a poc va creixent, sent este any especial perquè hem tingut diversos naixements, que ens fa pensar en un futur assegurat a llarg termini.

Donar les gràcies totes les persones que ens han ajudat durant este exercici i com no a la directiva per la seua gran faena.

Als anunciants i col·laboradors, pel seu granet d’arena, perquè esta muntanya continue creixent any rere any.

A veïns i amics per la seua paciència. I dir-vos a tots que les nostres portes sempre estan obertes, els 365 dies de l’any.

Gràcies de cora. Visquen les falles 1!!

Visca la falla Alcàcer Yátova !!!

Pilar. Presidenta 2.026

Fallera Major

Ser faller és la millor versió de ser valencià

Ningú va explicar millor que Berta Peiró el sentiment d’estimar profundament la teua terra mitjançant paraules.

Són moltes les vegades que he imaginat com seria la meua vida si haguera nascut en una altra part. Realment mai ho sabrem, no es pot saber amb certesa; hi ha qui aconseguix arribar a fer-se una idea, però jo mai he sigut capaç d’això.

Jo, que des de xicoteta em vaig acostumar a dormir entre dos cadires en el barracó o en elmaleter del cotxe de la meua tia Amparín, a portar el polar ple de cremades de fer fogueres en el vaixell del parc i de tirar petards, i que he viscut des de sempre envoltada de teles precioses, fils i el soroll de la màquina de cosir retrunyint en cada cantonada de la meua casa, com podré imaginar-me la vida en un altre lloc?

No puc negar que a mi tot això se’m fa molt estrany, que gràcies al meu treball, per les meues mans passen desenes de vestits als quals ajude a donar vida cada dia de dones que esten complint eixe mateix somni del qual soc tan afortunada de poder compartir amb elles; i que, malgrat estar tan acostumada a cosir, la il·lusió no em cap en el cos amb cada vestit que he sigut capaç de cosir-me; així que, principalment i sobretot, gràcies a la meua mare, Ester, per ensenyar-me este ofici, a viure esta festa amb il·lusió des de xicoteta i recordar-me que este somni no és només meu, perquè les meues grans guies, Carmen i Amparo, que són les culpables que portem este ofici tan dins, estarien super orgulloses de veure’m hui així.

Només puc dir gràcies; Als Duro i als Tortosa, sense saltar-me a ningú, perquèviuen este somni amb quasi més emoció que jo, a les meues meravelloses companyes d’Alan, que han sigut les meues grans conselleres, a esta increïble comissió, que m’ha vist des de xicoteta enamorar-me d’esta festa i ara em doneu l’oportunitat de viure-la de la manera més intensa, i sobretot a mi (ara eterna) amiga, germana i companya de somni, la meua Nerea, que m’ha deixat el deure de viure este somni per les dos i donar-me una lliçó de vida.

Visca la falla Alcàsser Yátova, visca València i visquen les falles 2026!

Candela Duro Tortosa

FALLA GRAN Alcàsser Iàtova falla 2026

Artista: ArtiXavi

Iquan pensavem que tot estava correctament, arriba una nova llei i ens deixa sense més“libertats”. Quina paradoxa te la questió, a més lleis, menys posibilitats de ser lliures, quan deuria ser al revés. Que si ara una nova reforma educativa, que si ara un nou pla de reducció d’energia, que si ara es multarà per açò, per allò, per si fa calor, fred o no fa res, la questió és recaptar d’onsiga i fer que els policies siguen espies de tot el que passa pel carrer.

En la falla d’enguany denunciaren totes estes prohibicions, perqué som partidaris que tot es pot prohibir, però no volem que en falles ens lleven el dret a parlar, un dret que també volen abolir-nos. Volem denunciar que els polítics que tan bon exemple ens haurien de donar són els primers que en época de crisi no ho fan, que no es retallen els salaris, que no viuen en mode “low cost”, segur al congrés de diputats l’aire acondiciat estarà en 27 graus com obliguen als hostalers?

Denunciem la figura de l’obtenidor, que crea confiança amb la seua oratoria, i encara que no està del tot clara la seua funció, sempre és el més llest que arreplega diners sense necesitat de tindre escrúpols i moralitat. Denunciem també totes les dificultats que tenen les falles per a realitzar qualsevol acte, cada volta ho posen més difícil i sembla que les falles, més que una alegría per al poble siga un “xafó” per a les institucions.

En definitiva, cada vegada més senyals de prohibicions, més cartells diguent que podem i sobretot que no podem fer, qualsevol mala acció ens podrà costar una multa, però d’això sempre es Iliuraran estos joves que de nit trauen campen amb els botellots i tenen via lliure per a fer el que els dona la gana.

majors recompenses

DE J.C.F

BUNYOL DE COURE:

Claudia Fiusa Sáez

Vicente Llopis Martínez

Nadine López Alcaide

Jose Vicente López Dacosta

Luis Perea García

Óscar Requena Romeu

MªCarmen Sanchis Rodríguez

Clara Valenzuela Fernández

BUNYOL D’ARGENT:

Carrillo Garcia Joaquin

Civera Giménez Ana

Fernandez Marin Patricia

Rabadan De La Cruz María

Rodriguez Fernandez Amparo Zaragoza Arboledas Yolanda

BUNYOL D’OR

Aviles Barrera MªCarmen

Mocholí Beleña Francisco José

Navarro Diana Mireia

Perea García Antonio

Segura Navarro Paula

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER:

Civera García Jose Alberto

García Fernández Juan

Granero Lomas Angustias

Lopez Juan MªGloria

Lozano Jiménez Sara

Martínez Granero Virginia

Martínez Martínez Jose

Rubio Gómez Marcos

Zaragoza López Carles

Zaragoza Lorente Luis Miguel

BUNYOL D’OR I BRILLANTS AMB FULLES DE LLORER:

Picazo Ruiz Jenny

Segura Blanco Rosa Mª.

DE LA FALLA

DISTINTIU D’ARGENT:

Alcaraz Bertomeu Diana

Duro Parra Manolo

López Rodríguez Manuela

Moreno Castillo MªCarmen

Navarro Diana Mireia

DISTINTIU D’OR:

García Fernández Juan

García Martínez Lucía

García Naharros Francisco

Gil Oñate Jose

Martínez Torres Carolina

Alarcón Molina María

Arenas Mora Francisca

Ballester Andújar Enrique

Camps Seguí Jorge

Carrascosa Civera Miguel

Chaves Rubio Guillermo

Civera Giménez José Antonio

amicsfallers

Claramunt Andrés Inmaculada

Doñate Civera José Gabriel

Gómez Sanchís Sheila

Jímenez Valero Mª Amparo

Llopis Hidalgo Vicente

López Simón Pedro Antonio

Peinado Perez Mario

Peralta Sánchez Alfredo

Rodriguez Berbegal Marisa

Roger Nicolas

Romero Lázaro Oscar

Sanchis Rodríguez Paloma

Sanmiguel Giner Pedro

Sarrion Ernesto

Serrano Martí Mª Belen

Tejedor Verano Miryam

Tortosa Torres Esther

L U P ` arada

Les Falles no comencen en els grans monuments ni acaben en els premis més mediàtics. Les Falles naixen al carrer, en el casal humil, en la comissió xicoteta que cada any arriba justa però arriba. I hui, més que mai, moltes d’eixes falles de barri es troben en la seua última parada.

Col·laborar amb les falles xicotetes ja no és només un gest de suport cultural, és una necessitat urgent. Són estes comissions les que mantenen visca l’essència de la festa: la proximitat, la participació veïnal, la transmissió de valors i el sentiment de comunitat. Sense elles, la ciutat perdria una part fonamental de la seua identitat.

En barris de València, lluny dels focus i les grans avingudes, les falles xicotetes resistixen any rere any amb imaginació, esforç i moltes hores de treball voluntari. Comissions on cada euro compta, on es recicla, es reutilitza i s’estira el pressupost fins a l’últim cèntim. On la falla no es compra: es construïx entre tots.

No obstant això, l’augment de costos, la burocràcia, la falta d’ajudes suficients i la desigual visibilitat estan posant a moltes d’estes falles al límit. Cada vegada és més difícil plantar, programar activitats, mantindre el casal obert o atraure a noves generacions. I quan una falla xicoteta desa-

quan col·laborar amb les falles xicotetes de barri ja no pot esperar

pareix, no sols es perd un monument: es perd un punt de trobada, una xarxa social, una història compartida.

Esta és l’última parada per a reaccionar. Per a entendre que col·laborar no és només pagar una quota, sinó implicar-se, participar, consumir en els comerços del barri, assistir als actes, defendre la festa des del local. És apostar per unes Falles que no depenguen només de la grandària del pressupost, sinó de la grandària del compromís.

Les falles xicotetes ensenyen alguna cosa que no es pot mesurar en premis: ensenyen convivència, solidaritat i pertinença. Són escola de festa, de civisme i de cultura popular. Són les que fan que les Falles no siguen un espectacle alié, sinó una celebració pròpia.

Si volem que les Falles continuen sent del poble i per al poble, esta és la parada on hem de baixar-nos tots. Mirar al voltant, tendir la mà i decidir que cap falla de barri es quede arrere.

Perquè mentres hi haja una comissió disposada a plantar, a reunir-se i a creure… encara hi ha futur per a les Falles.

programa de festes

MARÇ DIVENDRES 6 DE MARÇ

REPLEGÀ- 18:00H

HORARI PER DETERMINAR:

INAUGURACION CARPA

CONCURS TRUITES I POSTRES- #21:00 H

POSADA DE BANDERES PEL BARRI

SABADO 7 DE MARÇ

MATALASSETS DE #11:00 A #14:00

ESMORZAR TORNEJOS (PARCHIS,DOMINÓ,ETC.)

MENJAR A càrrec de LA COMISION

SOPAR FM

DISC MOVIL BINGO- #01:00

DIUMENGE 8 DE MARÇ

ACTIVITATS INFANTILS- #12:00 H

MENJAR A càrrec de LA COMISION

VISITA EXPOSICION DEL NINOT

DIVENDRES 13 DE MARÇ

SOPAR SOBAǪUILLO

LLIURAMENT RECOMPENSES I PREMIS

TOUR CALLES IL·LUMINADES

+ FALLES CENTRE- #23:00 H

DISSABTE 14 DE MARÇ

ACTIVITATS INFANTILS-#12:00 H

ESMORZAR

MENJAR A càrrec de LA COMISION

RECOLLIDA DEL NINOT INFANTIL- #16:30 H

SOPAR INFANTIL- #20:30 H

SOPAR DE BRASES

ESPECTACLE INFANTIL- #22:00 H

DISC MOVIL

BINGO-#01:00

DIUMENGE 15 DE MARÇ

PINTA EL TEU FALLITA

I ESMORZAR INFANTIL- #10:00 H

YINKANA MIXTA XIQUETS/MAJORS- #12:30 H

MACARRONADA PER A TOTA LA COMISIÓ

RECOLLIDA DEL NINOT GRAN- #16:30 H

SOPAR DE LA PLANTÀ- #21:30 H

BINGO MUSICAL (MAX. 7/8 PERSONES) PER GRUP – #23:00 H

DILLUNS 16 DE MARÇ

APERITIU- #12:30 H A càrrec de LA COMISSIÓ

MENJAR A càrrec de LA COMISSIÓ

RECOLLIDA DE PREMIS F.INFANTIL???

BERENAR INFANTIL A LA VOLTA DEL PREMI

TARDEO REMEMBER #17:00 A #22:00

DISFRESSES #19:00 H

SOPAR PIZZES A càrrec de LA COMISSIÓ #21:30 H. FUROR FALLER- #23:00 H

DIMARTS 17 DE MARÇ

ARREPLEGADA PREMIS F.GRAN???? #9:00 H

CERCAVILES- A LA VOLTA DE LA RECOLLIDA DEL PREMI

APERITIU-#12:30 H A càrrec de LA COMISSIÓ

MENJAR A càrrec de LA COMISSIÓ

BERENAR- #17:00 H

JOCS INFANTILS- #18:00 H

SOPAR:PAELLES (REPARTIMENT D’INGREDIENTS A LES

#20:00 H) ORǪUESTA BINGO

MIERCOLES 18 DE MARÇ

CERCAVILES – #11:30 H

APERITIU A càrrec de LA COMISSIÓ

MENJAR SOBAǪUILLO OFRENA – CONCENTRACIÓ – #17:00/ #17:15 H – BUS: #18:00 H

SOPAR ENTREPANS DE PERNIL + 1 CONSUMICIÓ A càrrec de LA COMISSIÓ

ORǪUESTA+DISC MOVIL BINGO

DIJOUS 1G DE MARÇ

CERCAVILES- #12:00

MISSA ESGLÉSIA SAN MIGUEL DE SORTERNES -#13:00

ARRÒS AMB FESOLS I NAPS

DISFRESSES INFANTILS- #17:30

BERENAR/SOPAR INFANTILS – #19:30 H (A càrrec de LA COMISSIÓ)

CREMÀ MONUMENT INFANTIL –

DESPRÉS DEL SOPAR INF.

SOPAR COMISION MAJOR- A càrrec de LA COMISSIÓ

CREMÀ MONUMENT GRAN

U P ` arada ltima pròleg

Tota ciutat és un trajecte. I tota falla, una parada obligatòria per a mirar, pensar i tornar a arrancar.

En este libret hem volgut detindre’ns un instant en eixa Última Parada que a vegades ignorem, però que sempre acaba arribant.

Parlem del canvi climàtic, d’un planeta que s’aproxima perillosament a la seua última estació si no canviem el rumb. Parlem també del dia a dia dels mitjans de transport que mouen València, de com ens desplacem, convivim i compartim espai en una ciutat que no es deté.

Esta Última Parada és també la dels qui donen vida a la festa: artistes fallers, indumentaristas i pirotècnics, que lluiten per no quedar fora del recorregut d’unes Falles en constant transformació. Oficis, talent i tradició que no haurien de trobar mai un final de línia.

Posem el focus en la mobilitat inclusiva, en una ciutat que ha de ser accessible per a totes les persones, també per als qui la recorren des d’altres sentits, com les persones invidents, que mereixen autonomia, seguretat i dignitat en cada trajecte.

Parlem també de l’última parada dels esportistes valencians, d’eixe moment en el qual l’esforç, la disciplina i els somnis donen pas a la retirada, moltes vegades silenciosa. Una reflexió sobre el reconeixement, l’acompanyament i el valor de l’esport més enllà de la competició.

I, finalment, abordem l’última parada més universal: la de la vida i la salut Perquè cuidar-nos, cuidar als altres i cuidar el nostre entorn és l’única manera d’assegurar que el viatge continue.

Este llibret no oferix respostes tancades, però sí que convida a reflexionar. A baixar un moment del vagó, mirar voltant i decidir, com a col·lectiu faller i com a societat, cap a on volem que vaja el pròxim tren.

Perquè mentres hi haja consciència, crítica i festa compartida… encara no és l’última parada.

mediterrani: l’última crida

Els recents esdeveniments, com els incendis forestals de l’estiu de 2025 i la DANA de 2024 a València, no són fets aïllats, sinó símptomes d’una crisi climàtica que exigix una resposta immediata i coordinada. Espanya, i en particular el seu àmbit mediterrani, patix els impactes del canvi climàtic de forma accelerada i multifacètica. L’augment de la temperatura del Mediterrani —que s’ha incrementat en 1,5 °C en els últims 40 anys— actua com un motor que intensifica fenòmens extrems.

La DANA de 2024 a València és un exemple catastròfic: les pluges torrencials que van afectar el llevant i sud-est peninsular, amb acumulacions superiors a 600 litres per metre quadrat en menys de 48 hores, van causar inundacions que van arrasar infraestructures, van negar nuclis urbans, van paralitzar economies locals i van ocasionar nombrosos morts. Este esdeveniment va posar de manifest la vulnerabilitat del territori davant un clima cada vegada més impredictible i la urgent necessitat de revisar la gestió de l’aigua i l’ordenació del sòl.

Pocs mesos després, els incendis de l’estiu de 2025 en el centre del país van confirmar l’altra cara de la moneda climàtica: la aridificación, desertificació i la calor extrema. Una sequera prolongada, sumada a onades de calor primerenques i persistents, va crear les condicions per a incendis d’una virulència i escala mai vistes. Estos no van ser simples incendis, sinó megaincendios de sexta generació, incontrolables i amb comportament explosiu, que van devorar milers d’hectàrees, van esborrar àrees de gran valor patrimonial i van posar en evidència el col·lapse d’ecosistemes complets. Estos fenòmens reflectixen el que l’exposició denuncia com una realitat dual: “excés que destruïx, defecte que calcina”.

Enfront d’esta crisi, seri interesant proposar un enfocament integral recolzat en cinc pilars: solucions basa-

Alcàsser Iàtova

des en la naturalesa, com la restauració d’aiguamolls i boscos autòctons; la transformació dels models econòmics, especialment el turístic i l’agrícola, cap a pràctiques sostenibles i de baix consum hídric; la protecció de la població vulnerable, mitjançant refugis climàtics i sistemes d’alerta primerenca; una governança efectiva i cooperativa que supere la fragmentació administrativa; i una comunicació i educació que fomente la corresponsabilitat ciutadana.

El Mediterrani espanyol és un “laboratori d’alt risc” on s’anticipen els impactes que afectaran la resta d’Europa. No es tracta només d’un problema ambiental, sinó d’una qüestió de seguretat humana, econòmica i social.

Per aixó os proposen les seguents questions per a reflexionar:

mediterrani: l’última crida

Estat de la qüestió

Temperatura de la mar, sequeres, precipitacions, incendis, onades de calor i riscos

UN

És necessària la creació d’un Observatori del Canvi Climàtic i els Riscos Meteorològics del Mediterrani Español [títol provisional, podria ser Comissió d’Experts en canvi Climàtic, prevista en la Llei Valenciana de Canvi Climàtic de 2022], amb seu a la Comunitat Valenciana, que integre especialment a les comunitats autònomes de Catalunya, Comunitat Valenciana, Regió de Múrcia, Andalusia i illes Balears per a l’estudi i prevenció dels riscos meteorològics en el context del canvi climátic, així com per al seguiment de les recomanacions de la I Conferència d’Experts. Canvi Climàtic i Territori al Mediterrani Ibèric.

DOS

L’augment continuat de la temperatura i la major freqüència i intensidad de les onades de calor obliga a protegir les persones més vulnerables, en particular als ancians amb malalties cròniques i que viuen en condicions de pobresa energètica. Durant les onades de calor augmenta la seua morbiditat i la seua mortalitat. La calor mata. L’aïllament tèrmic de les viviendes i l’acció d’equips sociosanitaris específics que presten ajuda als majors constituïxen mesures d’adaptació inexcusables, a més de la posada en marxa de xarxes de refugis climàtics de gestió municipal, supramunicipal o autonòmica.

TRES

La temperatura de les aigües del Mediterrani ibèric ha augmentat en 1,5 °C en els últims 40 anys, i s’observa un increment accelerat en l’última dècada. Una mar més càlida suposa una major quantitat d’energia en el sistema, la qual cosa incrementa el risc d’episodis de precipitacions molt intenses, com la DANA d’octubre de 2024. És imperatiu garantsar a la població l’atenció i l’ajuda ràpida de les Administracions públiques (autonòmiques i locals) davant les alertes emeses per l’AEMET i els servicis hidrològics, la qual cosa requerix que els protocols d’actuació davant emergències hagen de ser perfectament coneguts pels responsables polítics encarregats de la seua gestió, així com per tots els agents implicats a diferents nivells, i que existisca una comunicació directa i permanent entre els responsables d’emergències, les diferents Administracions i els ciutadans.

mediterrani: l’última crida

QUATRE

El coneixement geogràfic és fonamental per a disminuir els efectes negatius que tenen en persones i béns els riscos meteorològics i la seua amplificació a causa del canvi climàtic, per la qual cosa ha d’instruir-se a la població, jove i adulta, en el coneixement del territori, a més d’en l’autoprotecció enfront dels perills naturals, sent en este sentit recomanables els simulacres davant pluges torrencials i inundacions.

CINC

La investigació climàtica i meteorològica en les universitats i els centres d’investigació (entre altres, CSIC, AEMET, CEAM, BSC, etc.) ha de reforçar-se i enfocar-se, en la mesura que siga possible, cap a l’anàlisi i la previsió dels episodis extrems que afecten amb freqüència a l’àrea mediterrània, en particular les onades de calor, les sequeres i les precipitacions torrencials, per a disminuir la vulnerabilitat de les persones i reduir els danys en els béns exposats.

La recomanació de continuar mantenint com a línia prioritària de financiació la del coneixement del clima, el medi ambient i els riscos és molt més que oportuna.

SIS

Les nostres accions hui determinaran el nostre futur (IPCC, 2023) a nivell global, d’Espanya i de les comunitats que abracen el Mediterrani. Un futur que, de seguir així, es preveu plagat de riscos significatius i crecients en tots els sectors socioeconòmics. Es tracta, per tant, d’actuar decididament en línia amb la sostenibilitat, la disminució del consum de recursos i la reducció dràstica de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle Esta és l’autèntica «acció pel clima» (ODS 13).

Intensificació del cicle hidrològic

L’aigua per excés, l’aigua per defecte

UN

Es necessita incrementar les labors de pedagogia social sobre la intensificació del cicle hidrològic, les seues causes i els seus efectes, perquè la ciudadaníae s corresponsable, agent i víctima a l’hora de frenar el canvi climàtic. Per eixa mateixa raó s’imposa la necessitat d’incrementar la resiliència ciutadana i l’estimulació de l’autoprotecció mitjançant programes d’educació i participació, que l’ajuden a conéixer el territori on viu.

DOS

És necessari modificar l’ús del concepte període de retorn, ja que es tracta d’un mètode estadístic, basat en la distribució d’extrems per a un fenomen que no és estadístic i del qual no es tenen registres suficientment llargs en el temps com per a concedir al mètode fiabilitat.

Seria més útil parlar de llindars (maxima maximorum) o màxims esdeveniments possibles, com a sostres de referència, que haurà de tindre en compte en les estratègies de prevenció, sota el principi que «si ha passat, pot tornar a passar».

TRES

És indispensable conéixer millor els sistemes mediterranis i com actuen durant els episodis extrems, tant d’inundacions com de sequeres. Per al conoc esmente, el seguiment i la previsió d’estos successos es requerixen xarxes d’adquisició de dades en temps real molt més denses que les actuals, ja que l’error de la major part de les interpretacions i els models de simulació prové de la pobresa de les dades hidrològiques de partida.

mediterrani: l’última crida

QUATRE

És necessari integrar les alertes meteorològiques amb les hidrològiques, i ajustar-les a l’escala espaciotemporal de cada fenomen, de manera que no es perda la perspectiva de sistema que caracteritza al cicle de l’aigua. En el cas de les sequeres, més enllà de l’emissió d’alertes, resulta crucial desenrotllar una representació precisa i aprofundir en el coneixement sobre com es propaga este fenomen al llarg de les diferents fases del cicle (soci) hidrològic. Això inclou comprendre la seua distribució temporal, amb retards i de manera difusa i no lineal, així com la seua propagació espacial. A més, per a entendremillor el risc és indispensable monitorar i analitzar detalladament els també difusos i complexos impactes generats.

CINC

És fonamental implantar solucions basades en la naturalesa (SBN) tendents a retornar espai a la conca i als seus llits, que li permeten recuperar part de la seua heterogeneïtat geomòrfica i balanç hídric. No hi ha mesura més eficaç que puguem arbitrar per a recuperar l’equilibri que respectar el disseny de la pròpia naturalesa. La conca necessita temps i espai per a realitzar el seu cicle hidrològic de manera equilibrada: asseguren-do el proveïment en moments de sequera i disminuint la força devastadora de les crescudes. Per això, sempre que siga possible, cal crear en les conques espais de reequilibri hidrològic que permeten la lami-nació de pics, la disminució de l’energia, la recàrrega de magatzematges naturals i la reorganització del drenatge de la forma més natural possible. Estos espais del riu o territoris de mobilitat fluvial s’han de recolzar en el domini públic hidràulic, que haurà de ser definitivament actualitzat, partionat i implementat, i aplicar-se en l’ordenació del territori, en la planificació urbana i en la redefinició de les infraestructures, la qual cosa constituirà una oportunitat fonamental per a una nova gestió del territori en risc.

Desertificació

La pèrdua de vitalitat del territori

UN

La prevenció com a prioritat. Les solucions han de prioritzar la prevenció, limitant la conversió d’ecosistemes naturals i garantint un ús sostenible de la terra. Això implica considerar la disponibilitat a llarg termini dels recursos, la seua variabilitat natural, les projeccions del canvi climàtic, i promoure accions que afavorisquen la neutralitat climàtica i la biodiversitat. En casos de degradació irreversible, s’impulsarà la restauració ecològica.

DOS

Solucions complexes per a un fenomen complex. La desertificació és un fenomen complex, que combina processos biofísics, socials i económics en diverses escales. Actuacions aïllades, com la desolació, la reforestació o el maneig del sòl, poden contribuir, però no resoldre-la per si soles. Este desafiament requerix solucions adaptades que consideren la interacció i retroalimentació de múltiples factors.

TRES

Un front comú que integre la desertificació. La NDT oferix un marc integrador per a enfortir la resiliència d’ecosistemes i societats enfront del canvi global, al mateix temps que es generen beneficis econòmics sostenibles. La seua implementació requerix mecanismes de cogobernanza, coordinació de polítiques entre nivells administratius i òrgans permanents que supervisen i executen els plans d’acció en la AGE i les CCAA

QUATRE

Perspectiva territorial. La desertificació ocorre a escala de paisatge, no de parcel·la. Per això, les accions contra este fenomen han d’integrar-se en una planificació comarcal o regional que considere perspectives locals i interessos diversos. La participació dels agents locals en la cogeneració de solucions és clau per a una resposta efectiva i per a abordar les distintes dinámiques de guany-pèrdua associades a l’ús del territori.

CINC

Assessorament científic. El diagnòstic de la desertificació, la evaluació i l’oportuna adaptació de les solucions requerix estructures funcionals sòlides d’assessorament científic, que incorporen a experts en els òrgans de coordinació i disseny de polítiques, així com en els consells participatius que garantisquen la capacitació i transferència de coneixement a usuaris i gestors.

mediterrani: l’última crida

Incendis

Evolució de les superfícies forestals

UN

Caracterització de la vulnerabilitat davant els incendis (cartografia temàtica del potencial de risc, urbanitzacions, valors sociològics i ecològics, combustibilitat, grau d’exposició, adaptabilitat i resiliència). Cartografia realitzada multidisciplinariamente, d’accés lliure i regulació vinculada.

DOS

Promoció i foment dels paisatges multifuncionals. Paisatges en forma de mosaic que alternen boscos, cultius i àrees obertes:

• Dissenyar sistemes agrosilvopastoriles per a gestionar la biomassa i reduir la continuïtat del combustible. El combustible és la variable de l’incendi que podem gestionar. Cremes prescrites. Good fires o bad fires.

• Gestionar el risc com una oportunitat per al desenrotllament rural, la bioeconomía local i el quilòmetre zero.

• Potenciar un món rural viu, amb un sector primari mediambientalment sostenible, fomentant el consum de productes locals i la posada en valor dels productes forestals (fusters i no fusters). FPC (2023).

TRES

Disseny d’infraestructures resilients i ús de SBN (solucions basades en la naturalesa) per a reduir el potencial de propagació d’incendis en àrees habitades i facilitar una resposta ràpida en l’extinció:

• Crear zones estratègiques de gestió per a reduir la vulnerabilitat i paisatges multifuncionals (vegeu la proposta anterior). Foment d’espais test.

• Integrar infraestructures verdes per a fomentar zones col·lectives (espai públic enfront de la individualitat) i equipaments destinats a l’autoprotecció. Augment de l’habitabilitat.

• Impulsar la pirojardinería (selecció d’espècies resistents al foc, distribució estratègica de la vegetació, distribució estratègica dels elements d’extinció).

• Limitar l’ús d’elements inflamables de les pròpies vivendes i el seu voltant.

QUATRE

Desenrotllament d’una legislació que fomente la integració del risc d’incendis en la planificació territorial:

• Dissenyar una normativa urbanística específica basada en la cartografia de vulnerabilitat (a escala local) que obligue considerar el risc d’incendis abans d’autoritzar noves construccions en àrees rurals o d’interfície urbana-forestal, per a evitar així l’expansió descontrolada en zones vulnerables i promoure un desenrotllament territorial sostenible que limite construccions en zones de risc.

• Desenrotllar instruments que permeten el manteniment de zones rurals. Banc de terres i cessions d’ús Facilitar el canvi d’ús del sòl en zones estratègiques per a previndre incendis i fomentar l’activitat rural.

CINC

Creació de polítiques integrades:

• Dissenyar polítiques públiques integrant gestió forestal, planificació del territori i adaptació al canvi climàtic.

• Fomentar la coordinació entre Administracions locals, regionals i nacionals.

• Corresponsabilitzar a la població, sensibilitzant-la sobre la seua autoprotecció amb l’ajuda de gestors i administradors.

• Descomplejizar la burocràcia administrativa.

SIS

Educació i participació comunitària:

• Involucrar a les comunitats locals en la planificació territorial, incorporant el seu coneixement sobre els riscos i les estratègies tradicionals de maneig del territori.

• Promoure programes educatius de prevenció d’incendis, enfortint el compromís ciutadà amb la prevenció d’incendis i les pràctiques responsables.

• Fomentar la cultura del risc mitjançant el canvi cultural en la societat. Percepció/sensibilització de la població sobre el risc de viure en una zona d’interfase. Importància de l’ús del foc, les cremes prescrites i controlades.

Turisme

Una política turística per a una nova realitat climàtica

UN

Creació d’una política turística d’acord amb la nova realitat climàtica. Dissenyar orientacions per al desenrotllament de productes i la promoció turística. S’ha de diversificar l’oferta de productes incorporant el patrimoni cultural i natural dels destins, creant productes experiencials i integrant l’entorn immediat d’estes destinacions turístiques. A més, s’han d’adequar els productes turístics a horaris que eviten els moments de calor extrema i desincentivar els projectes turístics vinculats a assentaments de baixa densitat. La promoció turística s’ha d’orientar a mercats de proximitat i desincentivar els viatges de llarga distància, especialment els de curta estada. Això ha d’anar acompanyat de campanyes de sensibilització al turista sobre la seua petjada de carboni, així com de la informació sobre l’oferta de mobilitat més sostenible per al destí. També la promoció ha d’enfocar-se cap a productes i formes d’aprofitament dels recursos que incentiven els viatges fora de la temporada d’estiu.

DOS

Adaptació del turisme al canvi climàtic en l’Estratègia de Turisme Sostenible d’Espanya 2030 i elaboració de plans d’acció climàtica en el turisme a escala local. L’Estratègia de Turisme Sostenible d’Espanya 2030 ha d’integrar l’adaptació del sector turístic al canvi climàtic, seguint la ruta establida per la Declaració de Glasgow, facilitant i impulsant l’acció climàtica en els destins i en les empreses. El Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic constituïx el marc general de referència i coordinació entre Administracions públiques per a l’avaluació d’impactes, vulnerabilitat i adaptació al canvi climàtic.

Les CCAA compten, a més, amb el seu propi pla d’acció. No obstant això, és necessari impulsar la redacció de plans d’acció climàtica a escala de destins, com a instruments de prevenció i adaptació i com a base per al canvi. Estos plans seran essencials per a l’anàlisi de la vulnerabilitat del destí i dels escenaris globals sobre canvi climàtic i el seu efecte en el turisme en l’àmbit local.

En matèria d’infraestructures és necessari comptar amb refugis climàtics, àrees d’ombra, ventilació i accés a aigua en entorns d’alta afluència, així com construir tancs de tempesta i parcs inundables.

TRES

Adaptació d’establiments turístics i infraestructures al canvi climàtic. És necessari establir mesures aplicables en establiments turístics (allotjaments, camps de golf, parcs aquàtics, locals de restauració ... ) i en equipaments culturals i esportius, així com en les infraestructures.Estes mesures han d’aplicar-se a escala local tenint en compte la legislació autonòmica, nacional i les ajudes a associacions empresarials.

En els projectes es requerix obligar i incentivar fiscalment: la instal·lació d’energies renovables i de sistemes de captació d’aigua de pluja; la regeneració d’aigües residuals; la reducció de consums; les certificacions ambientals; la circularitat en la cadena de valor del turisme; i el mesurament de la petjada de carboni.

Estes mesures per a l’adaptació de l’oferta requerixen col·laboració entre agents privats i coordinació entre Administracions.

QUATRE

Creació d’un centre d’informació i coordinació de l’acció climàtica en turisme, encarregat de proporcionar orientació, informació i les ferramentes necessàries per a materialitzar un full de ruta Zero Net 2050, coordinada per al conjunt de l’activitat turística a Espanya i que aborde aspectes com la formació i la capacitació;

metodologies per a la descarbonització, adaptació i regeneració que s’ajusten a les peculiaritats del sector turístic, acompanyades de línies específiques de finançament; així com el foment i suport a l’elaboració de plans d’acció climàtica. Tot això basat en sistemes d’informació climàtica integrats en els observatoris de sostenibilitat turística.

CINC

Renaturalització i restauració d’àrees costaneres davant la pujada del nivell de la mar i els temporals marins, cada vegada més freqüents i intensos. Pels consegüents impactes en les àrees costaneres, especialment a les platges (erosió i pèrdua), es recomana la renaturalització de les platges mitjançant la generació o ampliació de l’espai de dunes i la plantació d’espècies adaptades a zones arenoses. En paral·lel, seria necessària la desconstrucción d’alguna de les infraestructures existents, sent crucial preservar els escassos espais naturals del litoral mediterrani, principalment els aiguamolls.

mediterrani: l’última crida

Agricultura, territoris rurals, regadius i ecosistemes

UN

Gestió d’ecosistemes:

• Dissenyar plans de gestió adaptativa per a ecosistemes mediterranis davant les greus amenaces del canvi climàtic i els canvis en l’ús del sòl. Prioritzat accions que secunden la creación i el manteniment de boscos resilients que integren espècies locals, reforçant mesures de restauració de hábitats estratègics com a rius temporals i prades de posidònia oceànica.

• Implementar plans d’adaptació climàtica enfortint la resiliència hídrica dels ecosistemes. La disponibilitat d’aigua és un factor crític en els ecosistemes mediterranis. Prioritzar l’ús d’aigües regenerades, limitar l’expansió de regadius intensius, recuperar aiguamolls i millorar la infiltració en sòls agrícoles. Guiar estes decisions amb investigacions adaptades a cada territori.

• Promoure paisatges rurals sostenibles integrant polítiques de conservació i desenrotllament. Els paisatges rurals mediterranis requerixen solucions basades en la naturalesa i polítiques que promoguen activitats econòmiques sostenibles com l’ecoturisme, alineant la planificació territorial amb objectius climàtics, garantint paisatges resilients i productius.

DOS Sistemes

agroalimentaris sostenibles:

• Dissenyar plans integrals de mitigació climàtica per als sistemes agroaliment rios mediterranis, responsables d’una part significativa de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Modernitzar les infraestructures de reg amb tecnologies eficients i energies renovables. Fomentar sistemes agrovoltaicos i pràctiques agroecològiques, ajudant a reduir emissions i fortalecer la sostenibilitat econòmica.

• Establir mecanismes justos de compensació econòmica i suport tècnic per a una transició climàtica cap a sistemes agroalimentaris sostenibles, sobretot per als xicotets agricultors més afectats pels seus possibles efectes negatius.

Facilitar l’accés a programes de capacitació, garantint així l’equitat i la participació activa.

TRES

Espais agraris adaptats al canvi climàtic i esdeveniments extrems:

• Millorar la resiliència hídrica en espais agraris mitjançant la reducció de demandes d’aigua, mesures de retenció natural i espais de desbordament controlats per a mitigar danys per inundacions. Estos espais són crucials per a la reducció de la demanda hídrica, enfront de la disminució d’aportacions pel canvi climàtic i la intensificació

de les sequeres. Essencials per a mitigar danys per inundacions a través de mesures naturals de retenció d’aigua i la identificació d’espais de desbordament bla, amb compensacions adequades que minimitzen l’impacte en poblacions aigües avall.

QUATRE

Participació comunitària i lideratge rural:

• Implementar estratègies bioculturales i fomentar la sostenibilitat alimentària en els territoris mediterranis, reforçant la participació de les comunitats i el lideratge rural en la governança climàtica. La seua participació és clau per a gestionar els recursos de manera sostenible i garantir la cohesió social. Les comunitats són essencials en combinar coneixements tradicionals i innovació, especialment en pràctiques com l’agricultura de secà, la ramaderia extensiva i el maneig forestal sostenible, adaptant-les a noves condicions climàtiques mitjançant incentius econòmics i tècnics.

CINC

Qualitat de vida i resiliència dels territoris rurals:

• Reforçar la resiliència dels territoris rurals interiors amb polítiques que incorporen infraestructures, equipaments i elements clau per

a la qualitat de vida de la seua població. Els territoris rurals interiors enfronten reptes crítics: despoblación, pèrdua de servicis essencials o l’abandó d’activitats (especialment les vinculades a l’agricultura i ramaderia tradicionals). És prioritari reforçar infraestructures davant els fenòmens climàtics extrems, restaurar terres abandonades mitjançant pràctiques agroecològiques i fomentar el turisme rural sostenible. També promoure sistemes d’energia renovable descentralitzada, com a sistemes agrovoltaicos, enfortint l’autosuficiència energètica.

mediterrani: l’última crida

Esdeveniments extrems i gestió integral del risc

Mesures urgents

• Revisar la cartografia oficial de perillositat calculada amb models que menysvaloren la perillositat de l’avinguda i delimitar oficialment zones per a la protecció activa del territori enfront de la inundació, orientant-les a la disminució de la perillositat des de les àrees causants.

• No reconstruir ni tornar a habitar zones greument afectades per crescudes extraordinàries o per temporals marítims en la franja costanera.

• Paralitzar els projectes urbanístics en tramitació que contemplen l’edificació en zones amb el risc d’inundació fins que no passen per un nou procediment d’anàlisi del risc adaptat a les condicions actuals de canvi climàtic i la seua projecció futura.

• Aplicar sistemes de sanció a la desinformació o a l’engany a la població que utilitze les xarxes socials en situacions d’emergència (vulnerabilitat comunicativa).

• Establir i, si és el cas, millorar la capacitat predictiva dels sistemes d’alerta primerenca i seguiment, revisant els protocols de disseminació d’alertes i millorant la capacitació de la població i dels prenedors de decisions.

Mesures a mitjà termini ( cinc anys)

• Impedir l’ús de mesures estructurals de mitigació de la perillositat d’inundació per a generar espais urbanitzables.

• Prohibir la qualificació com a urbanitzable dels terrenys la perillositat dels quals s’ha mitigat després de la construcció d’una obra estructural.

. Habilitar a Espanya un procediment administratiu específic per a la RRD que permeta una governança del risc de base territorial i transversal a altres normatives. Pel que fa a la perillositat, el seu objectiu hauria de ser la creació de «Zones especials per a la protecció activa del territori enfront del risc d’inundació», orientades a la minoració de la perillositat en les àrees causants.Les unitats territorials de risc han de prevaldre sobre altres delimitacions administratives com a marc per a l’aplicació de normatives i mesures de mitigació.

• Abandonar la teoria de la probabilitat com a única regla d’anàlisi de perillositat hidrometeorològica (períodes de retorn) i afavorir l’ús de dades d’episodis realment succeïts.

Elaborar plans d’adaptació al canvi climàtic per als diferents sectores econòmics, especialment els que presenten una major exposició a l’efecte del canvi climàtic i els esdeveniments extrems: agricultura i turisme.

• Incorporar una nova figura en els plans d’ordenació del territori, regulats per les normatives regionals d’ordenació territorial: Plans Territorials de Reconstrucció de Zones Afectades per un desastre natural (terratrémols, inundacions, temporals marítims).

• Introduir mòduls d’educació per al risc i el canvi climàtic en tots els nivells educatius, des de l’educació primària fins a la universitat.

• Crear una Plataforma Nacional per a la Reducció del Risc de Desastres.

• Actualitzar la planificació d’emergències adaptant-la als nous derivats del canvi climàtic, a partir de l’anàlisi de nous escenaris i millorant els processos de coordinació i col·laboració entre els diferents nivells de planificació

Crear una disposició reguladora que obligue a adoptar la cobertura, bé obligant a l’assegurament, bé a l’extensió de la cobertura d’un perill o perills determinats quan es desitja assegurar un bé.

• Crear una entitat pública, o privada, comissionada per a aquest fi pel regulador, que assegure o reassegure determinats perills.

• Realitzar cursos de formació de comunicació efectiva del canvi climàtic i els esdeveniments extrems destinats als mitjans de comunicació, i orientats a oferir informació real, basada en dades científiques, evitant els titulars cridaners (vulnerabilitat comunicativa).

• Exigir a totes les institucions amb competències en la gestió dels riscos i de les emergències, així com en la indemnització dels seus danys, que col·laboren en l’objectiu comú d’aconseguir una societat més resilient, sense externalitzar a unes altres els costos de la seua inacció o de les seues males pràctiques.

Mesures a mitjà termini (deu anys)

• Promoure en zones inundables codis d’edificació que afavorisquen que les plantes baixes dels immobles no siguen habitables, queden expedites o tinguen comunicació amb plantes superiors.

• Preparar, a partir dels estudis i portals oficials existents, una cartografia de síntesi (estatal i regional) sobre les zones de risc molt alt davant inundació i davant onatges en primera línia de costa, que permeta establir mesures específiques de protecció o, si és el cas, de desallotjament d’immobles on córrega risc la vida de les persones que els ocupen.

• Revisar tot el planejament municipal existent en els municipis del litoral mediterrani espanyol per a adaptar-lo a la nova realitat climàtica. Elaborar un decret llei que obligue a aquesta revisió en el planejament urbà anterior a l’any 2000.

• Crear una normativa que procure l’assequibilitat de les primes. El principi bàsic per a això consisteix a intentar aconseguir la major quantitat possible de béns assegurats, de manera que es puga recaptar una major quantitat de fons amb unes primes el més contingudes possible.

Universitat de València –

Vicerectorat de Cultura i Societat

Lúltima parada: la plantà

Antonio Vilata Ibañez

falla 2026

Alcàsser Iàtova

Ser faller no comença ni acaba en una setmana de març. Ser faller és un procés llarg, quasi invisible per a qui només mira el foc final, però profundament intens per a qui el viu des de dins. La Plantà, eixa matinada en la qual el monument s’alça per fi al carrer, no és només l’inici oficial de les Falles: és l’última parada d’un viatge que dura tot un any.

Tot comença molt abans que el cartó i la fusta prenguen forma. Comença quan s’apaguen les llums de la Cremà i, entre cendres encara calentes, ja es parla de l’any següent. D’idees, d’esbossos, de somnis impossi-

bles que acabaran mesurant metres i pressupost. El faller torna a la rutina, però mai es va del tot. Perquè ser faller no és un estat puntual: és una manera d’entendre el calendari.

Mesos després arriben les reunions, les discussions eternes, les decisions difícils. Triar artista, tema, grandària. Cada pas és una mescla d’il·lusió i responsabilitat. No és només un monument; és la carta de presentació d’una comissió, el reflex d’un barri, l’orgull compartit de moltes mans. El faller aprén prompte que la festa també es construïx amb paciència i compromís.

Mentrestant, la vida fallera continua bategant: presentacions, actes, cercaviles, loteries, sopars interminables i rifes que semblen no acabar mai. Tot suma. Cada euro, cada hora, cada esforç té un destí clar: arribar a març amb la sensació d’haver complit. El faller viu entre l’emoció i el cansament, entre la tradició i el sacrifici silenciós.

Quan l’hivern comença a acomiadar-se, la tensió creix. Les visites al taller de l’artista es convertixen en ritual. Veure com el monument pren forma és com veure créixer una cosa pròpia. Hi ha orgull, però també por. Quedarà bé? Arribarà a temps? El faller aprén a confiar, encara que sap que fins que no estiga plantat, res està assegurat.

I llavors arriba la setmana gran. Tot s’accelera. El casal ja no dorm, el carrer es transforma i el rellotge sembla córrer més de pressa. La Plantà apareix en l’horitzó com una meta i, al mateix temps, com un vertigen. És l’última parada abans que el monument deixe de pertànyer només a la comissió i passe a ser de tots.

UP ` arada ltima

La nit de la Plantà no és una nit qualsevol. És cansament acumulat, nervis a flor de pell i emoció continguda. És veure com cada peça troba el seu lloc, com l’esforç d’un any es materialitza sota les llums d’una grua. El faller observa en silenci, amb café en mà i ulleres profundes, sabent que eixe instant justifica tot l’anterior.

Quan el monument queda en peus, no hi ha eufòria descontrolada. Hi ha una cosa més íntima: satisfacció. La Plantà no és un final feliç, és una confirmació. La confirmació que el camí ha valgut la pena. Que el procés, amb els seus problemes i renúncies, tenia sentit.

Perquè la verdadera grandesa de les Falles no està només en el foc, sinó en el recorregut. En eixe procés que culmina en la Plantà, l’última parada d’un any sencer de lliurament. I només qui ha sigut faller entén que, en eixe moment, abans fins i tot que comence la festa, ja s’ha guanyat una cosa molt més important que un premi: l’orgull de pertànyer

La plantà

falla

Alcàsser Iàtova

2026

Quan la gent veu una falla plantada, il·luminada i envoltada de fotos, creu que ací comença tot. Però per a un artista faller, eixe moment no és l’inici: és l’última parada. El final d’un camí llarg, desgastante i profundament apassionant que comença quasi quan encara no s’han apagat les flames de l’any anterior.

Per a nosaltres, el procés arranca en silenci. Amb un taller encara fent olor de fum de la Cremà i el cap ple d’idees que no sempre saben si arribaran a ser realitat. Esbossos que es dibuixen, s’esborren i es tornen a dibuixar. Propostes que s’adapten a pressupostos, a gustos de comissió, a metres de carrer. Crear una falla és, primer de tot, un exercici d’equilibri entre l’artístic i el possible.

Després arriba el disseny definitiu. El moment en el qual la idea deixa de ser només un dibuix i comença a tindre estructura. Ací ja no hi ha marge per a la improvisació. Cada peça es pensa amb una pregunta constant al cap: aguantarà? Perquè una falla no sols ha de ser bonica, ha de mantindre’s en peus, viatjar, encaixar i sobreviure a la intempèrie fins a la seua final.

El taller es convertix llavors en un xicotet món a part. Hores i hores de treball que no es veuen: fusteria, modelatge, escatat, empaperat, pintura. Dies que comencen primerenc i acaben tard, amb les mans plenes de cua i l’esquena carregada. Ací no hi ha aplaudiments, sol ofici. I així i tot, és on més veritat té la falla. Mentrestant, la pressió creix. Les comissions pre-

gunten, els terminis s’acurten i març apareix en el calendari com una data que no perdona. Cada setmana compta. Cada retard es multiplica. L’artista faller aprén a conviure amb l’estrés, amb el cansament i amb eixa sensació constant que sempre falta temps.

Qui només veu la falla plantada veu el resultat. Qui l’ha creada veu tot el camí recorregut. I per això, per a un artista faller, la Plantà no és només una data en el calendari: és la confirmació que, un any més, l’esforç ha valgut la pena.

I quan sembla que tot està llest, arriba un dels moments més delicats: el transport. Traure una falla del taller és un acte de fe. Veure com peces que has creat durant mesos es carreguen en camions, es lliguen, es protegixen, es mouen per carrers estrets. Qualsevol colp pot arruïnar setmanes de treball. Ací el cor batega més fort que mai.

La Plantà no és una nit romàntica, encara que molts la idea-

U P ` arada ltima

litzen. És una nit dura. De fred, de presses, de decisions ràpides. Ajustar, pujar, encaixar, corregir sobre la marxa. Res ix exactament com estava previst i ací és on es nota l’experiència.

La grua no espera, el carrer no perdona i el rellotge estreny.

I llavors, a poc a poc, la falla s’alça. Cada rematada troba el seu lloc. Cada figura cobra sentit. L’artista observa des de baix, cansat, en silenci, amb la satisfacció continguda. No hi ha focs artificials ni discursos. Només una sensació íntima: ha arribat fins ací.

La Plantà és l’última parada del procés creatiu. No el final del treball —perquè encara vindran visites, premis, crítiques i, finalment, el foc—, però sí el moment en el qual la falla deixa de ser nostra i passa a ser del barri, de la ciutat, de tots.

Mario Cardells

Lúltima parada: disparar una mascletà a la Plaça de lÀjuntament

falla

Alcàsser Iàtova

Per a un pirotècnic, el calendari no es mesura en mesos, sinó en polsos. En proves, en càrregues, en silencis tibants abans de l'esclat. I si hi ha un punt on tots eixos polsos s'alineen, eixe és la Plaça de l'Ajuntament. Disparar allí una mascletà durant la setmana gran de Falles no és una bitla més: és l'última parada, l'examen final i el premi a una vida sencera d'ofici.

Arribar fins ací no és casualitat. Darrere hi ha anys de taller, d'errors que ensenyen, de respecte absolut per la seguretat i pel ritme. Perquè una mascletà no va de soroll: va d'orde, de temps, d'intensitat creixent. És música sense notes que es toca amb pólvora i es dirigix amb el cap fred. En la Plaça de l'Ajuntament no hi ha marge per a la improvisació: cada metre, cada ressò, cada segon compta.

I què té d'especial disparar ací? Tot. La plaça és un amfiteatre natural; retorna el so amb una força que no existix en cap altre lloc. El públic —desenes de milers— no mira, sent. El sòl vibra, el pit retrunyix i el silenci previ pes com a plom. Quan comences, saps que no sols t'escolten: et jutgen. I això, lluny d'espantar, t'afina.

U P ` arada ltima

Els beneficis de fer esta última parada són molts, i no tots són evidents. El primer és professional: disparar en la plaça et col·loca en el mapa. És una targeta de presentació que no necessita paraules. Si domines eixe espai, demostres solvència tècnica, capacitat de disseny i, sobretot, respecte per la tradició. El segon és artístic: ací pots desenrotllar un guió complet, amb matisos, amb crescendos nets, amb un final que faça tremolar sense trencar l'equilibri.

Però hi ha una cosa més íntima. Disparar una mascletà en la plaça és tancar un cercle personal. És recordar-te de quan miraves des de baix, aprenent a distingir una bona arrancada d’un mediocre. És pensar en els qui et van ensenyar a mesurar, a escoltar, a no córrer. És saber que eixe dia no tires només pólvora: tires memòria.

També hi ha un benefici col·lectiu. La mascletà en la plaça és patrimoni viu. Manté un llenguatge propi que no s’explica, s’hereta. Quan la fas bé, cuides una tradició i la projectes cap avant. Quan falles, ho saps tu abans que ningú. Per això l’exigència és màxima i l’orgull, contingut.

Quan arriba el final —eixe colp sec que ho tanca tot— no hi ha eufòria immediata. Hi ha respiració. Hi ha silenci interior. Saps que has arribat a l’última parada i que, passe el que passe després, eixe tret ja és part de la història de la ciutat i de la teua.

Perquè per a un pirotècnic, tirar una mascletà en la Plaça de l’Ajuntament no és només un treball ben fet. És la confirmació que l’ofici continua viu, que el respecte per la pólvora continua intacte i que, almenys per uns minuts, has aconseguit que tota València bategue al mateix ritme.

Les últimes puntades:

el temps, les mans i l’ànima

d’un indumentarista valencià

Hi ha un moment en el taller que no ix en les fotos ni en les desfilades. Un instant silenciós, quasi íntim, en el qual el indumentarista valencià dona les últimes puntades a un vestit de fallera. No és només el final d’un encàrrec: és el tancament d’un procés que mescla història, paciència i una manera d’entendre la vida que hui sembla anar a contrarellotge.

Cada puntada final porta dins hores invisibles. Hores de mesurar, tallar, descosir i tornar a començar. Hores de conversa amb la clienta, de respecte per la tradició i de lluita constant contra la pressa. Perquè l’ofici del indumentarista no entén d’urgències industrials: entén de temps, de precisió i de mans que saben el que fan perquè ho han aprés d’altres mans.

Parlar de les “últimes puntades” és també parlar d’una professió que s’enfronta a la seua pròpia última parada si no es protegix i es valora com mereix. En un món dominat pel ràpid, el barat i el d’un sol ús, el treball artesanal sembla quedar fora de recorregut. Però sense eixes mans expertes, les Falles perdrien una cosa essencial: la seua veritat.

falla

Alcàsser Iàtova

Un vestit de fallera no és només indumentària. És identitat, memòria i cultura. És la continuïtat d’una manera de vestir que ha passat de generació en generació. Cada rematada, cada folre ben col·locat, cada ajust mil·limètric és una declaració d’amor a la tradició. I les últimes puntades són l’acte final d’eixe compromís.

No obstant això, no podem ignorar la realitat. Molts indumentaristas treballen en condicions difícils, amb màrgens ajustats i una pressió constant per reduir temps i preus. Sovint, el reconeixement arriba tard o no arriba. S’aplaudix el resultat, però s’oblida el camí. I eixe oblit és perillós.

Les últimes puntades també representen una cruïlla: o apostem per l’artesania, pel valor de l’ofici i pel respecte al treball ben fet, o permetem que es diluïsca entre produccions en sèrie que imiten sense comprendre. Defendre al indumentarista valencià és defendre una part viva de la nostra cultura.

Quan el vestit està acabat i l’última puntada es tanca, no sols s’acaba una peça. Es reafirma una tradició que es nega a desaparéixer. Es demostra que encara hi ha espai per a la dedicació, per a l’excel·lència i per a l’orgull de fer les coses bé.

Que estes no siguen les últimes puntades d’un ofici que ens definix. Que continuen cosint-se vestits, històries i futur. Perquè mentres hi haja mans disposades a cosir amb ànima, les Falles continuaran tenint cor.

Amparo Andrés Pardo

L’última parada: fins a

Carlos Donate Conductor EMT

falla 2026

Alcàsser Iàtova

Conduir un autobús de l’EMT València no és només complir un horari ni seguir una ruta marcada en un pla. És sostindre cada dia una ciutat que exigix puntualitat, paciència i eficàcia, però que no sempre retorna el mateix respecte als qui la movem.

La meua jornada comença quan València encara dorm, però el cansament ja ve d’abans. Torns partits, matinades encadenades, canvis d’horari que descol·locen el cos i el cap. Abans d’arrancar ja portem damunt una càrrega invisible que no apareix en els quadrants: la responsabilitat de transportar a centenars de persones amb seguretat, passe el que passe ací fora.

Des del seient del conductor es viu una ciutat molt distinta a la que apareix en les campanyes institucionals. Embossos constants, obres eternes, carrils mal dissenyats i prioritats poc clares. Tot això sense que el rellotge es detinga. Perquè l’autobús ha d’arribar, encara que el trànsit no avanç, encara que el desviament no estiga senyalitzat, encara que el marge siga impossible. I si no arriba, la culpa sembla clara: el conductor.

Al llarg del dia rebem de tot. Queixes per retards que no depenen de nosaltres, enutjos acumulats que descarreguen contra qui dona la cara, insults que fan mal més quan venen acompanyats de menyspreu. Se’ns exigix calma infinita, educació permanent i comprensió absoluta, fins i tot quan les condicions no acompanyen. Som la part visible d’un sistema que moltes vegades no funciona com deuria.

U P ` arada ltima

També està el desgast físic. Hores asseguts, tensió constant, atenció plena en cada encreuament, en cada parada, en cada maniobra. No és només conduir: és anticipar-se, protegir, reaccionar. Qualsevol error pot tindre conseqüències greus, i així i tot se’ns demana que tot siga ràpid, puntual i sense fallades.

I, no obstant això, seguim. Perquè també sabem que el nostre treball és essencial. Perquè hi ha persones que depenen de l’autobús per a arribar al seu ús, a l’hospital, a casa. Perquè una ciutat sense transport públic no es mou. Però eixa consciència no hauria de servir d’excusa per a normalitzar la sobrecàrrega ni el desgast continu.

L’última parada arriba quan el cos ja va just i el cap demana descans. L’autobús es buida i, per uns segons, el silenci pesa més que el soroll del dia. Ací és quan un es pregunta si la ciutat és conscient de tot el que hi ha darrere de cada trajecte complit. De cada servici que tira avant malgrat tot.

L’última parada no hauria de ser només el final d’una ruta. Hauria de ser també un punt de reflexió. Sobre com es tracta als qui sostenen el transport públic. Sobre si de veritat s’aposta per una mobilitat digna o només per exigir-la. Perquè perquè València avance, primer ha de cuidar als qui la conduïxen cada dia.

Demà tornaré a arrancar el motor. Però no estaria de més que, algun dia, el respecte i les condicions dignes també arribaren a la seua última parada

Entre estacions el que no es veu des de l’andana

Conduir un tren de Metrovalencia no és només avançar d’una estació a una altra seguint senyals i horaris. És conéixer la ciutat des de les seues entranyes, des de túnels i cabines on no arriben les queixes directes, però sí que se senten cada dia. Perquè encara que molts ho obliden, darrere de cada tren hi ha una persona pendent de tot perquè el viatge arribe a la seua destinació.

La meua jornada comença molt abans que el tren òbriga portes al primer viatger. Revisió del comboi, comprovacions tècniques, coordinació amb el lloc de comandament. Tot ha d’estar en orde abans d’arrancar, perquè una xicoteta fallada pot arrossegar retards en tota la línia. I quan alguna cosa falla, no sempre és per falta de voluntat, sinó per un sistema que porta anys funcionant al límit.

Des de la cabina es veu una realitat molt distinta a la de l’andana. Es veuen les limitacions de la infraestructura, els trams antics, les velocitats reduïdes, els encreuaments que obliguen a esperar. Es veu com una incidència mínima es convertix en un efecte va dominar que afecta a centenars de persones. I també es veu la pressió constant per complir horaris que, en molts casos, ja naixen ajustats de més.

David Moreno Conductor EMT

U P ` arada ltima

La pregunta que tothom es fa —i que nosaltres escoltem quasi diàriament— és clara: per què no passen els metres amb més freqüència a València? La resposta no és simple, però sí honesta. No és només una qüestió de trens, és una combinació de falta d’inversió, de material mòbil insuficient, d’infraestructures que no permeten augmentar freqüències sense comprometre la seguretat. No es pot posar un tren cada pocs minuts si no hi ha vies preparades, sistemes moderns i personal suficient per a sostindre-ho.

Moltes línies compartixen trams, unes altres tenen senyalització antiga i algunes estacions actuen com a coll de botella. Tot això obliga a espaiar els trens més del que a tots ens agradaria, inclosos als qui els conduïm. Perquè nosaltres també sabem que esperar deu o quinze minuts en hora punta no és acceptable per a una gran ciutat.

Com milloraria jo la xarxa de Metrovalencia? Començant pel bàsic: inversió real i sostinguda. Renovar infraestructures, modernitzar sistemes de control, ampliar flota i reforçar plantilles. Un metre més freqüent no s’aconseguix amb discursos, sinó amb planificació i recursos. També apostaria per horaris més realistes i per una xarxa pensada per a l’usuari, no sols per a quadrar números.

Un altre punt clau és la comunicació. Quan hi ha retards o incidències, la informació arriba tard o malament. El viatger es desespera i l’enuig es dirigix a qui dona la cara, encara que no tinga capacitat de decisió. Millorar la informació seria millorar el respecte mutu.

Malgrat tot, seguim avant. Perquè creiem en el transport públic. Perquè sabem que un metre fort és una ciutat més justa, més sostenible i més habitable. Però no es pot demanar excel·lència amb mitjans justos ni paciència infinita a qui espera en l’andana.

Quan arribe a l’última estació i tanque portes, moltes vegades pense que el verdader destí encara està pendent: un metre més freqüent, més fiable i millor tractat. Fins que això arribe, continuarem conduint trens… i esperant que les millores no es queden sempre en la següent

L’última parada: taxi!

Jo també contribuïsc a la mobilitat en la ciutat de València, contribuïsc perquè la meua professió és la de taxista. Mosatros, igual que el transport públic col·lectiu com l’autobús (EMT) o el Metro, som els encarregats en desplaçar la ciutadania als seus destins, amb la peculiaritat que els nostres desplaçaments són més concrets i personalitzats. Els nostres recorreguts, anomenats (Carreres), tenen com a origen el punt A i com a destí el punt B, sent l’usuari en tot moment l’encarregat de decidir quins seran i per on vol que transcorreguen aquests recorreguts, afegint alguna parada si fóra necessari.

Dit això, vos convide a visitar algunes parades del meu dia a dia. Nosaltres, els taxistes, solem ser dels primers que ens alcem en la ciutat, ja que una de les nostres primeres parades sol ser portar la gent als seus llocs de treball; d’aquesta manera evitem l’aglomeració de vehicles particulars en els desplaçaments diaris, embossos i problemes a l’hora d’aparcar.

Tots els dies hi ha algú que s’adorm de bon matí i la frase que més escoltem és: Per favor, porta’m al meu destí el més prompte possible!

José soler Taxista

Una vegada ja estan tots en els seus llocs de treball, comencem amb la segona parada, perquè comencen a eixir de casa els nostres iaios i iaies. Ells no matinzen tant, però les seues visites als metges són tan puntuals com els rellotges suïssos. Aquests serveis sí que són especialment delicats, ja que en alguns casos la nostra missió s’estén a ajudar-los a pujar i baixar dels nostres vehicles a causa de la seua mobilitat reduïda. Amb ells hem de ser especialment amables i atents, ja que sabem que som imprescindibles en el seu dia a dia i que gràcies a nosaltres els seus desplaçaments són més senzills.

Entre xarradetes, acudits i historietes se’ns passa el matí volant… Bé, he de confessar que de tant en tant també ens emportem alguna botzinada d’algun conductor impacient.

Espere que t’haja agradat i que hages descobert una manera més per poder moure’t per la teua ciutat. Hem de ser responsables i cuidar del medi ambient utilitzant un mode de transport que siga el més ecològic i net possible.

Uffff, Que tart s'ha fet … Ja està a punt d’eixir tot el mon de la faena; ara és quan comença el nostre treball, però al revés: la nostra missió és que tot el món torne a casa el més ràpid possible, ja que l’escola està a punt d,acabar i cal dur els xiquets a les extraescolars.

Ara és quan tornem a escoltar la frase de sempre: Per favor, porte’m al meu destí el més ràpid possible! Tot això es complica si plou o fa més fred del normal, ja que en aquests casos els embossos i aglomeracions són majors. Per a aquests casos disposem d’un carril de circulació (Bus-Taxi) pel qual es consegueix que els desplaçaments en transport públic siguen més ràpids i efectius sense necessitat de fer cues ni patir embossos.

La mobilitat a les ciutats està canviant i la tendència és anar eliminant el transport privat (el cotxe) dels carrers.

Les administracions cada dia aposten més pel tipus de transport públic-col·lectiu; d’aquesta manera s’aconsegueix que les ciutats siguen més amables i es pacifique el trànsit rodat. Hui en dia és estrany passejar per una ciutat i no trobar-te que el seu casc antic o nucli central estiga ple de zones

U P ` arada ltima

per als vianants per tal de poder gaudir dels seus carrers sense aglomeracions; a aquestes zones les denominen (APR) Àrees de Prioritat Residencial.

En aquestes zones, encara que el trànsit rodat està restringit, hi ha permisos específics perquè els residents puguen accedir a les seues vivendes i garatges, donant-li també prioritat al servici de Taxi. Aquestes zones solen estar controlades per càmeres de vigilància que lligen les matrícules dels cotxes que hi entren i les comparen amb una base de dades per comprovar si tenen autorització per circular.

En el cas de València, la zona (APR) es concentra a Ciutat Vella. Per ella pots gaudir d’un gran passeig descobrint tots els seus racons i els seus misteriosos carrers amb tranquil·litat; i una vegada hages acabat, només has d’eixir d’aquesta àrea i buscar el teu transport: EMT, TAXI, METRO, BICICLETA… ETC ETC.

Com pots veure, són molt diverses les possibilitats que tens per moure’t per la teua ciutat; tu només has de triar la més apropiada per a cada moment o circumstància.

UNA SALUTACIÓ I ENS VEIEM PELS CARRERS.

L’última parada

de Cañizares

En el futbol, com en la vida, hi ha comiats que no necessiten paraules. Basta un gest, un instant aparentment intranscendent, per a entendre que alguna cosa s’ha acabat. L’última parada de Santiago Cañizares amb la samarreta del València CF va ser precisament això: un gest senzill que va tancar una de les etapes més brillants i recognoscibles de la història del club.

Cañizares va arribar a València en 1998 amb el cartell de porter contrastat, però també amb una espina clavada. En el Reial Madrid havia demostrat el seu talent, però mai va aconseguir assentar-se com a titular indiscutible. Mestalla va aparéixer llavors com una oportunitat i, al mateix temps, com un desafiament. El València no era encara el gegant que acabaria sent, però començava a intuir-se que alguna cosa s’estava construint. I Cañizares va ser un dels pilars sobre els quals es va alçar eixe projecte.

Des del primer moment, el seu impacte va ser immediat. No sols pels seus reflexos, que fregaven l’antinatural, sinó per la seua manera d’entendre el lloc. Cañizares no era un porter silenciós ni conformista. Manava, corregia, exigia i competia cada pilota com si fora l’últim. Eixa intensitat va connectar amb una graderia que sempre ha valorat el compromís per damunt de tot. Mestalla va trobar en ell a un guardià i a un líder.

La seua trajectòria en el club va coincidir amb una transformació profunda del València. D’equip aspirant va passar a convertir-se en un conjunt temut a Espanya i a Europa. Les finals de la Lliga de Campions van marcar un abans i un després. Encara que el títol es va resistir, aquelles nits europees van consolidar una identitat competitiva en la qual Cañizares va ser protagonista absolut. Parades decisives, penals detinguts i una presència que imposava respecte fins i tot abans que rodara la pilota.

Amb l’arribada dels títols de lliga, el València va aconseguir el cim, i Cañizares es va confirmar com un dels millors porters del continent. No era només una qüestió de números o trofeus, sinó de sensacions. L’equip jugava sabent que, si alguna cosa fallava, darrere estava ell. Eixa confiança va permetre al València ser valent, agressiu i ambiciós, característiques que van definir una era irrepetible.

U P ` arada ltima

Però tota gran trajectòria també està feta de moments incòmodes. Lesions, errors puntuals i decisions controvertides van formar part del camí. Cañizares mai va ser un futbolista còmode ni políticament correcte. La seua personalitat fort li va generar crítiques, debats i divisions. No obstant això, fins i tot en eixos moments, va mantindre una coherència innegociable: sempre va defendre l’escut amb la mateixa intensitat amb la qual defenia cada tret.

Amb el pas dels anys, l’equip va anar canviant. Alguns companys van marxar, el projecte va perdre estabilitat i el pes del temps va començar a notar-se també sota els pals. Així i tot, Cañizares va continuar competint, aferrat a una porteria que sentia com la seua casa. Cada partit era un recordatori del que havia sigut i del que encara era capaç d’oferir.

I llavors va arribar l’última parada. No va ser una acció heroica ni un moment èpic destinat als vídeos amb música de fons. Va ser una parada senzilla, quasi rutinària, d’eixes que només semblen fàcils quan les fa algú que ha passat mitja vida volant de pal a pal. En eixe gest final es va condensar tota la seua carrera: concentració, col·locació i ofici.

Eixa última intervenció no va tancar només un partit, sinó una època. El València s’acomiadava d’un porter que havia sigut testimoni i protagonista dels seus anys més gloriosos. S’acomiadava també d’una manera de competir, d’una personalitat que havia marcat el caràcter de l’equip durant més d’una dècada.

Hui, quan es mira arrere i es recorda aquell València temible, el nom de Cañizares sorgix de manera inevitable. Perquè hi ha jugadors que es recorden per una temporada i altres que definixen generacions senceres. El seu llegat va més enllà de les estadístiques: està en la memòria col·lectiva, en les nits europees, en els títols i en eixa última parada que va simbolitzar el final de tot allò.

Les llegendes no sempre marxen entre aplaudiments interminables. Algunes s’acomiaden en silenci, deixant després de si la certesa d’haver-ho donat tot. Cañizares va ser una d’elles. I potser per això, la seua última parada continua sent tan recordada: perquè no va ser el final d’un partit, sinó el tancament d’una història que el valencianisme mai oblidarà.

Penya Valencianista

Santiago Cañizares

L’última parada:

com preparar tècnicament la Marató de València quan saps que serà el comiat

Preparar una marató sempre és un exercici de planificació, constància i respecte al cos. Però quan la Marató de València es convertix en l’última parada abans de retirar-se de les competicions, l’enfocament tècnic canvia de manera inevitable. L’objectiu ja no és només rendir, sinó arribar en condicions òptimes i tancar l’etapa sense hipotecar la salut.

El primer ajust està en la planificació de l’entrenament. En esta fase final d’una carrera esportiva, la prioritat no ha de ser augmentar volum de manera agressiva, sinó optimitzar la càrrega. Els plans clàssics de 14 o 16 setmanes continuen sent vàlids, però amb especial atenció a la recuperació. Reduir lleugerament el quilometratge setmanal màxim, mantindre la intensitat controlada i evitar pics innecessaris és clau per a minimitzar el risc de lesió.

Les tirades llargues continuen sent l’eix central de la preparació, però convé plantejar-les amb cap. Més que acumular quilòmetres, interessa treballar ritmes de marató estables, assajar l’estratègia

nutricional i acostumar al cos a l’esforç sostingut. En este context, una tirada de 28–30 km ben executada val més que diverses sessions excessives que només sumen fatiga.

El treball de qualitat també ha d’adaptar-se. Sèries massa explosives o ritmes pròxims al VO₂ máx tenen menys sentit en esta etapa. És més eficient prioritzar tempo runs, canvis de ritme controlats i sessions específiques a ritme objectiu de marató. L’objectiu és arribar a la línia d’eixida amb sensacions sòlides, no amb marques d’entrenament brillants.

Un altre aspecte fonamental és la prevenció de lesions. En una “última marató”, el marge d’error és mínim. L’enfortiment muscular, la mobilitat articular i el descans passen a ser tan importants com córrer. Ignorar xicotetes molèsties és un dels errors més comuns en corredors veterans. Ací, escoltar el cos no és opcional, és una obligació.

José Luís Poquet Club Cárnicas Serrano

La nutrició i la hidratació també cobren un paper decisiu. Ja no es tracta d’experimentar, sinó d’aplicar el que se sap que funciona. Ajustar la ingesta d’hidrats, provar gels i sals en entrenaments llargs i arribar amb depòsits plens, sense excessos, és part d’una preparació madura i conscient.

A nivell mental, la preparació tècnica es torna més introspectiva. La gestió del ritme, la lectura de les sensacions i la presa de decisions durant la carrera pesen més que l’ambició. Saber quan estrényer i, sobretot, quan no fer-ho, és una habilitat que només dona l’experiència.

Córrer la marató a València afig un factor a favor: circuit ràpid, clima generalment favorable i una organització pensada per a facilitar el rendiment. Però fins i tot en estes condicions, la clau d’esta última parada és acabar enter, no buide.

Retirar-se després d’una marató ben preparada no és abandonar l’atletisme. És tancar una etapa amb intel·ligència. Perquè el verdader èxit no està només en el crono, sinó a poder continuar corrent —d’una altra manera— quan el dorsal ja no siga necessari.

Esta és l’última parada competitiva. I, precisament per això, és la que millor cal planificar

U P ` arada ltima

La mobilitat a València: entre l’avanç i la parada obligatòria

Redacció del llibret

Moure’s per una ciutat diu molt de com eixa ciutat cuida —o descura— als qui l’habiten. La mobilitat no és només una qüestió de trànsit, és una qüestió de convivència, d’igualtat i de qualitat de vida. I a València, este debat s’ha convertit en una conversa diària que afecta a tots.

En els últims anys, València ha experimentat canvis importants en el seu model de mobilitat. Carrils bici, ampliació de zones per als vianants, noves línies de transport públic i una major consciència mediambiental han transformat la manera de desplaçar-nos. Estos avanços són necessaris i, en molts casos, benvinguts. La ciutat guanya en salut, en seguretat i en espai per a les persones.

No obstant això, no tots els trajectes són iguals ni totes les realitats estan igual de ben connectades. La mobilitat urbana continua presentant desigualtats entre barris, horaris i perfils d’usuaris. Hi ha zones on el transport públic no arriba amb la freqüència necessària, persones que depenen encara del vehicle privat i col·lectius que troben barreres físiques o sensorials en el seu dia a dia.

La mobilitat hauria de ser un dret, no un privilegi. Pensar la ciutat només des d’un model ideal, sense tindre en compte a persones majors, treballadors amb horaris complicats, persones amb diversitat funcional o veïns de la perifèria, ens porta a una parada equivocada. Una mobilitat sostenible no pot deixar a ningú arrere.

U P ` arada ltima

També és necessari recordar que moure’s per València és, en molts moments de l’any, conviure amb la festa. Les Falles alteren recorreguts, tallen carrers i transformen l’espai urbà. Lluny de ser un problema, això hauria de servir com a exemple d’adaptació, diàleg i

segures i pensades des de l’empatia. La mobilitat no va d’imposar, sinó de conviure.

València està en un punt clau: o continuem avançant cap a un model més humà, accessible i sostenible, o ens quedem a mig

planificació. Si som capaços de reorganitzar la ciutat durant la festa, també podem fer-ho la resta de l’any amb consens i sentit comú.

El debat no hauria de centrar-se en enfrontar vianants, ciclistes, usuaris del transport públic i conductors, sinó a trobar un equilibri real. Una ciutat viva necessita totes les opcions ben integrades,

camí, generant frustració i rebuig. Esta és una parada important per a reflexionar, corregir errors i escoltar la ciutadania.

Perquè moure’s bé per una ciutat no és només arribar abans, és arribar millor. I una València que es mou pensant en tots és una València que avança sense perdre la seua essència

Mobilitat per a persones invidents a València: avançar sense veure no hauria de ser un risc

Sergio Pérez Treballador de la ONCE

Una ciutat verdaderament moderna no es mesura només pel ràpid que es mou, sinó per qui pot moure’s en ella. La mobilitat urbana ha de garantir autonomia, seguretat i dignitat a totes les persones. I a València, encara queda camí per recórrer quan parlem de mobilitat per a persones invidents. No obstant això, ja existixen iniciatives i mesures concretes que demostren que avançar cap a una ciutat inclusiva no és una opció: és una obligació.

Caminar per la ciutat sense veure implica confiar plenament en l’entorn: en el sòl que xafes, en els sons que t’orienten i en què l’espai públic estiga pensat per a no convertir-se en una carrera d’obstacles. Per a moltes persones invidents, desplaçar-se per València continua sent un repte diari que exigix concentració constant i una enorme capacitat d’adaptació.

Però la ciutat no està parada. En els últims anys s’han posat en marxa solucions concretes per a facilitar la mobilitat i l’autonomia de les persones amb discapacitat visual:

• Paviments podotáctiles en voreres i parades de transport, amb textures i relleus que guien i alerten de possibles perills com a creus o canvis de nivell. Este tipus de paviment permet als qui no veuen guiara amb el seu bastó o al tacte, oferint una referència constant en l’espai urbà.

• Adaptació de marquesines d’autobús: l’Ajuntament ha iniciat un projecte per a adaptar 760 marquesines de l’Empresa Municipal de Transports (EMT) mitjançant la instal·lació de paviment tàctil i bandes orientatives que faciliten l’orientació i l’accés als autobusos. A més, s’ha posat en marxa l’aplicació Navilens, que permet, a través de codis especials interpretats per un telèfon intel·ligent, oferir per veu informació sobre rutes i temps d’arribada.

• Tecnologia de guiat en estacions de Metrovalencia, amb sistemes com Navilens que ajuden les persones invidents a orientar-se millor en parades i estacions, fins i tot proporcionant informació en diversos idiomes i accessible des del telèfon mòbil.

• Adaptacions en la xarxa de transport públic, que inclou rampes, ascensors i recorreguts adaptats en la majoria d’estacions de metro i parades per a garantir la supressió de barreres arquitectòniques.

Estes accions, si bé encara insuficients per a moltes persones, no són mers elements aïllats: formen part d’una tendència cap a una accessibilitat més àmplia a la ciutat, que ha fet de València un referent nacional i europeu en mobilitat inclusiva. Segons un observatori europeu de mobilitat urbana, València ha aconseguit nivells molt alts d’accessibilitat global, amb un transport públic i espais urbans cada vegada més adaptats a diferents discapacitats.

La mobilitat inclusiva no pot dependre de la bona sort ni de solucions improvisades. Un escocell sense senyalitzar, una taula de terrassa mal col·locada o un patinet abandonat enmig d’un pas per als vianants es convertixen en barreres invisibles per als qui no poden veure-les vindre. Elements quotidians per a la majoria són perills reals per a persones invidents.

Una ciutat que es pree de ser sostenible i humana ha de pensar

U P ` arada ltima

els seus espais des dels qui més obstacles troben. Les millores en accessibilitat beneficien a tota la ciutadania, incloent-hi persones majors, famílies amb xiquets xicotets, turistes o qualsevol persona en situació de vulnerabilitat.

València té l’oportunitat —i la responsabilitat— d’avançar cap a un model urbà on ningú haja de demanar permís per a moure’s. On l’autonomia no siga una excepció sinó la norma, i on l’accessibilitat no es tracte com un afegit, sinó com un principi bàsic de l’urbanisme.

Esta és una parada important — potser no l’última—, però sí decisiva. Perquè una ciutat que cuida als qui no veuen demostra que sap mirar més enllà de l’evident.

Cuidar-se a la vida

perquè no siga la teua última parada

(Jóvens, majors i esportistes: un mateix viatge, cures distintes)

La vida no avisa quan s'acosta una parada important. No hi ha semàfors ni senyals clars que indiquen quan estem forçant massa la màquina. Per això, cuidar-se no hauria de ser una reacció, sinó una manera de viure. Perquè quan no ens cuidem, el cos i la ment acaben demanant parar… i a vegades eixa parada arriba abans d'hora.

Cuidar-se no és un luxe ni una moda. És una necessitat que canvia amb l'edat, amb el ritme de vida i amb les circumstàncies de cada persona. Jóvens, majors i esportistes compartixen el mateix trajecte, però no sempre viatgen en el mateix vagó.

Cuidar-se quan eres jove: no tot és infinit

Quan s'és jove, la sensació d'invulnerabilitat és quasi automàtica. El cos respon, l'energia sobra i el cansament sembla passatger. Per això, moltes vegades es normalitza dormir poc, menjar malament, viure amb estrés constant o ignorar senyals d'ansietat i esgotament.

El problema és que el cos ho recorda tot. El que hui sembla no passar factura, demà pot convertir-se en una lesió, un problema de salut mental o un desgast difícil de revertir. Cuidar-se sent jove no significa renunciar a gaudir, sinó aprendre a equilibrar. Dormir, alimentar-se bé, moure's i parlar del que preocupa és una inversió a llarg termini.

La salut mental mereix una menció especial. La pressió social, l'autoexigència i la comparació constant generen una càrrega silenciosa. Demanar ajuda, frenar i prioritzar el benestar no és rendir-se: és triar seguir en el viatge.

Cuidar-se quan eres major: escoltar el cos amb respecte

Amb els anys, el cos canvia el ritme. Ja no es recupera igual, apareixen molèsties i l'energia es gestiona d'una altra manera. Ací la cura es torna més conscient i, sobretot, més necessari.

Paula Pérez Nutricionista

Cuidar-se en esta etapa significa mantindre hàbits saludables sense obsessió: moure's diàriament, alimentar-se de forma equilibrada, acudir a revisions mèdiques i cuidar la ment tant com el cos. La soledat, la falta d'activitat i l'abandó emocional són riscos reals que afecten tant com qualsevol malaltia.

També és important cuidar l'orgull. Acceptar ajuda, adaptar-se a noves capacitats i continuar participant en la vida social és clau per a no baixar-se del tren abans d'hora. Envellir no és detindre's, és canviar de marxa.

Cuidar-se sent esportista: saber quan estrényer i quan parar

L'esportista conviu amb l'esforç, però a vegades confon sacrifici amb descuit. Entrenar sense descans, competir lesionat o ignorar senyals de fatiga és una de les formes més ràpides d'arribar a una última parada prematura.

Cuidar-se en l'esport és entrenar amb cap, respectar la recuperació i entendre que el rendiment no millora sense descans. La prevenció, el treball de força, l'alimenta-

U P ` arada ltima

ció i la salut mental són tan importants com els quilòmetres, les repeticions o els temps.

A més, cal preparar-se per a una cosa de la qual es parla poc: el després. Saber parar, canviar objectius i redefinir la relació amb l'esport és una manera de cuidar-se emocionalment. La retirada no hauria de ser una caiguda, sinó una transició.

Un missatge comú: cuidar-se és continuar avançant

És igual l’edat o la condició física. Tots compartim alguna cosa: el cos i la ment són el vehicle del viatge. Si no els cuidem, el trajecte s’acurta. Si els respectem, el camí s’allarga i es gaudix més.

Cuidar-se no és viure amb por, sinó amb atenció. No és frenar la vida, sinó evitar que la vida ens frene de colp. No és egoisme, és responsabilitat.

Perquè mentres ens cuidem, sempre hi haurà una altra parada més.

I perquè la millor meta no és arribar ràpid, sinó arribar bé

` arada ltima

Alcàsser Iàtova

D DISVAJET

EN FALLAS!

Petit Violet Floristas te desean unas felices fiestas

Tienda/Atelier C/ Cieza 2 Bajo, Valencia

96 330 78 15 / 618 635 231