DESEMBRE 2016
EL LLUÇANÈS A TAULA
el lluçanès a taula
el nadal d'ab > La redacció d’aquest especial ha anat a càrrec de Jordi Freixa. Amb la col·laboració de Roser Reixach, David Gomis, Joana Sabatés, Concepció Muns, Antònia Grau, Pilar Grau i Josep Maria Duran i Ramon Riera.
El Lluçanès a Taula d’enguany fa un recorregut pels costums lluçanesos durant els dies de Nadal. Pararem especial atenció en el que menjaven i bevien els nostres avis durant aquestes festes, però també parlarem de tradicions i costums d’abans. Per fer-ho hem visitat el Casal d’Avis de la Torre d’Oristà, hem extret fragments del recull de costums de Joan Amades al “Costumari Català” i en el terreny de les begudes ens hem deixat guiar pels pradencs Ramon Riera, de Cal Vilardell, i David Gomis, de Cal Siller. Qui són les reines, que precedien els reis d’Orient? Què hi feien els carros a la plaça de l’església el dia de Nadal? Podem anar-ho descobrint mentre mengem coca amb all-i-oli i bevem xampany, tot llegint el Lluçanès a Taula…
> Disseny i maquetació a càrrec d’Eva Freixa.
costums nadalencs
DIPÒSIT LEGAL_ B-31.541-2001 LaRella, Iniciatives socioculturals al Lluçanès C/ Major, 51 baixos 08513 - Prats de Lluçanès Lluçanès - Països Catalans T. 93 850 82 81 larellallucanes@gmail.com www.larella.cat
La vígilia de Nadal coincideix amb el solstici hivernal, i és comparable a Sant Joan pel que fa a importància i celebració. Els costums han canviat però el dia segueix marcat per l’àpat familiar i el tió. El costumari català és una extensa obra de Joan Amades, que repassa en 5 volums els costums dels Països Catalans, per èpoques i dies, amb la voluntat de reunir-ho en un llibre “que
2
recordés als nostres fills allò que feien els nostres avis”. El llibre es va publicar per primera vegada el 1950, de manera que els avis de llavors no eren els mateixos que els d’ara, i molts costums s’han anat diluïnt. A continuació fem un repàs d’alguns costums lluçanesos dels dies nadalencs que recull aquest vast document. Una tria escassa que només pretén ser il·lustrativa. Us resulten familiars?
desembre | 2016
bans El foc de Nadal_ Es creia que la Mare de Déu visitava totes les cases en l’espai de temps que dura la missa del gall. Com es diu al Costumari, al Lluçanès “creuen que baixa a totes les cases, sense deixar-ne ni una, i bolca el seu infantó a la vora del foc”. Per aquest motiu es procurava que hi hagués foc encès. En alguns llocs es formava davant l’església “una gran foguera” i la gent s’esperava al seu voltant fins que fos l’hora de la missa, tot cantant cançons de Nadal. Amades especifica que així es feia a Sant Boi de Lluçanès. D’altra banda, el Costumari també explica que pel Ripollès i el Lluçanès, “des de molts dies abans, cerquen i preparen l’atxa de Nadal” que servia a la gent de les masies per fer llum en el camí d’anar a missa del gall. Tal com explica, per tal que cremin bé i facin bona claror “tallen un lluc de ginebre i el fan assecar al forn. Després de deu o dotze dies, el piquen ben bé amb una maça per tal d’estovar-lo i que esdevingui flonjo”.
“Dorm, dorm, que és Nadal”
Sortint de missa del gall començava la gatzara. Era habitual cantar nadales tot bevent vi i moscatell, al voltant del foc. A la Torre fins fa pocs anys també era habitual que durant la matinada el jovent portés carros dels veïns a la plaça de l’església. Per això, no calia amoïnar-se si senties soroll a casa. Així ho explica la Concepció Muns, que va despertar el seu home una nit de Nadal, quan va sentir soroll, pensant que hi havia lladres. Ell la va tranquilitzar “dorm, dorm, que és Nadal”. Tal com explica no totes les cases s’ho agafaven amb la mateixa calma, i alguns homes “es passaven la nit vigilant! Però a aquests encara els agradava més d’agafar-los el carro”. El costum s’ha allargat fins fa pocs anys, i amb moments força sonats, com el dia que van tallar el pas del carrer amb un carro carregat de llenya, quan van lligar els poms de les portes perquè la gent no pogués sortir de casa, quan els parroquians van haver d’entrar a missa passant per la Rectoria, ja que havien tallat el pas de la porta principal, o més darrerament quan tallaven el carrer amb bales de palla. Segons Amades, aquest costum era present en molts indrets del Lluçanès, també el dia dels Sants Innocents, quan “la fadrinalla s’apoderava de llenya, carros, arades, eines de conreu i en feia un gran mercat a la plaça”.
El tió i els regals_ Ben a la vora del foc també hi havia el tió, un tronc gros, a vegades un escambell, que es guardava del fred a la cuina. Tal com expliquen un grup de dones de la Torre, cagava duros de xocolata, torrons i poca cosa més. La padrina era l’encarregada de portar els petits al menjador, i després de resar un parenostre es repetia la cagada. Al final sempre cagava carbó, i no pas del dolç. Com explica la Concepció, “a casa, com que no teniem res, el tió cagava un conill, omplia una ampolla de moscatell o mistela, una coca i torrons”. Els Reis “a moltes cases no hi passaven res” , com diu l’Antònia. Alguns dels regals eren cavalls de cartró, nines de cartró o trencaclosques de daus. Però el més habitual eren les esperdenyes, roba, taronges o mandarines, i dolços. Com explica Joana, a vegades els Reis també “arreglaven” coses, com un any en el que li va desaparèixer una cadira de boga, i la seva mare li va dir “he sentit fressa de cavall, se l’han enduda els reis”. I efectivament, la cadira va tornar com nova. Les reines_ Amades explica que “a Prats de Lluçanès, cap al tard de la tarda de la vigília, eixien dones vestides de manera extravagant que feien el paper de reines”. Aquest costum es va allargar fins l’any 1991, tal com explica Roser Reixach a l’article “Ja han sortit les reines”, publicat a la revista Caramella l’any 2001. Com diu eren les missatgeres dels Reis, i “anaven embolicades amb un llençol blanc que els cobria tot el cos i part de la cara per no ser reconegudes”. Parlaven amb veueta dissimulada i en castellà, per amagar la identitat. A la Torre d’Oristà també sortien reines a cada carrer. Com diu Joana, al Carrer Nou recorda que ho havien fet “la Mª Àngela Roca, la Pilar Esteve, o la meva mare Ramona”. Els nens i nenes voltaven amb fanalets fets amb canya “carrer amunt i avall”. Les dones “es posaven un llençol blanc i es veien de lluny, al mig d’un camp o assentades a un llenyer”. Com a Prats, havien de parlar dissimuladament, i donaven llaminadures als nens i nenes. 3
el lluçanès a taula
EL MENÚ DE NADAL Al Casal d’Avis de la Torre s’han posat d’acord ràpidament. Per Nadal: escudella, gall i de postres, coca (vegi’s la pàgina següent). L’escudella era lluïda, amb més ingredients i pilota, i el gall solia tenir més d’un any.
L’escudella Com diu l’Antònia, no hi havia galets, sinó que es feia servir una altra pasta més petita. La Concepció afegeix que li sembla recordar que potser algun any fins i tot “la fèiem torrada”. Expliquen que no hi havia la mateixa verdura, per exemple, no tenien pastanagues. Hi posaven el que tenien, que solia ser “patata, col i ceba”. El que sí que procuraven és que hi hagués més carn d’olla. Hi solien posar òssos d’esquena de porc, i el pedrer, les potes i la cresta del gall, “que fa tornar guapa”. Tampoc hi faltava la pilota, que a vegades es feia amb xai. L’Assumpció, carnissera del poble, explica que “aquells dies la Maria (botiguera abans que ella) tenia més feina. Li solien demanar 3 unçes (100 grams) de xai per fer la pilota, i havia de picar la cuixa amb el tallant, a mà”.
El gall El dia de Nadal es cuinava el gall més gros, que solia ser el més vell, d’un any o més, de manera que per estovar-lo s’havia de guisar durant hores. Es cuinava en un fogó de carbó. Es posaven les peces del pollastre a la cassola de terra, amb força oli, cebes senceres, algú diu que també hi posava pebrot i tomàquet, i es rostia una mica. S’hi tirava un bon raig de conyac, sal i pebre. També s’hi posaven peres o pomes, per acompanyar.
Àpats només familiars?
Durant els àpats nadalencs es reunia tota la familia, però sovint els mossos també es quedaven a la casa on treballaven, tal com explica Amades. Una costum que es va allargar fins a l’època dels nostres avis, com recorda la torrenca Pilar “tot i viure al poble, recordo que alguns mossos dinaven a casa, també per Nadal”.
El gall, segons una auca set-centista d’ocells. / COSTUMARI CATALÀ
4
Estrenes i regals dels comerços
Abans hi havia molt més que el gram! Era habitual demanar mitja lliura (200 gr) o 9 unces (300 gr)
El dia 24 era costum anar al cafè a esperar l’hora de la missa del gall. D’altra banda també ho era que els comerciants regalessin quelcom a la clientela, tradició que es manté a algunes botigues. Com diu Amades al Costumari, “els hostalers i taverners del Lluçanès, per Nadal, convidaven a beure vi blanc a tots els clients llurs”. En plena transformació del model de recollida d’escombraries, sobta comprovar que anys enrera, els escombriaires també feien regals als clients: donaven la verdura per l’olla de Nadal, el porro i l’api. I a les cases que feien moltes escombraries, fins i tot els donaven un gall, ja que amb la seva “merda” femaven l’hort i engreixaven l’aviram. És curiós comprovar com amb un centenar d’anys s’ha invertit la tendència; ara hi ha excés de “merda”, i s’ha de pagar per “abocar-la”.
desembre | 2016
COCA DE NADAL Les iaies de la Torre expliquen que menjàven torrons d’Alacant i de Xixona, però es recorden sobretot de la coca, segurament el dolç més consumit, que s’acompanyava amb all-i-oli. Tal com diuen, només se’n menjava en ocasions especials, i sobretot per Nadal.
sense el cor, rovell d’ou, i anàven afegint l’oli. Com diu el Josep Mª, ho havien de fer entre dues persones, i vigilaven de “no respirar-hi a sobre”. Afegeixen que deien “un parenostre a Sant Blai perquè no es negui l’oli”.
La coca més ample
Tal com diu Amades al Costumari, les neules ja s’estilaven al segle XIII. Més que els torrons havien estat “la dolçaina típica del Nadal”. Primer eren planes com les hòsties. L’any 1418 els torrons ja apareixen citats, però tal com apunta Amades, potser s’havia perdut el costum i segons la documentació es van tornar a crear l’any 1703 a Barcelona. Com explica, enmig d’una terrible pesta i amb la proximitat del Nadal, el gremi de pastissers va convocar un concurs “per premiar dos dolços nous, que reunissin les condicions de bona sanitat, de conservar-se per temps indefinit sense malmetre’s, de poder-se vendre a bon preu i de deixar el 50% de guany”. Un d’aquests dolços s’havia d’assemblar a la pedra i l’altre el pergamí. El premi fou concedit a una composició de Pere Torró feta amb mel, avellanes i pinyons que semblava una pedra de granit, i a “una mena d’hòstia grossa, farcida, i cargolada com un pergamí enrotllat”.
Al Casal expliquen que la coca era d’ou, llarga i adobada. Sense crema però amb pinyons. Havien de dur els ingredients al forner, i era ell qui la preparava. Com diuen, li portaven la farina, 3 ous, greix i sucre. Quan eren petites, l’endemà de Nadal, com que tenien pocs regals, parlàven de la mida de la coca, que aquell dia era més ample i alta que de costum. Alguns dèien, per exagerar, que era tant alta que “gairebé no cabia a la boca”, o que “havia d’obrir la boca així ben oberta” per menjar-la.
All-i-oli Amades va deixar escrit: “al Lluçanès és obligat menjar all-i-oli. Hom no comprendria un Nadal sense menjar-ne”. L’antropològa pradenca Roser Reixach, ho corrobora, i les iaies de la Torre també. Expliquen que també el feien amb poma o torrons, i que el sucaven a la coca o al pa torrat. En un morter xafàven torrons i pomes, s’hi afegia l’all
Torrons i neules
L’Home dels Nassos, segons un dibuix de l’almanac de Lo Xanguet, de l’any 1867. / Costumari Català
5
el lluçanès a taula
EL CELLER Amb els segles, els costums en el consum del beure han anat canviant. Fa 3000 anys els faraons de l’antic Egipte es banyaven en vi. No era un bany sensual i picantó amb la faraona, sinó el seu darrer bany: un cop desbudellats els banyaven per aconseguir un millor embalsamament. Durant molts segles s’ha aromatitzat el vi amb resines, herbes aromàtiques o espècies. La seva elaboració i conservació ha anat canviant i, suposadament, evolucionant. Abans es gaudia més amb “les aromes secundàries i terciàries”. Ara sembla que volem cercar “les aromes primàries”: les provinents de la varietat del raïm, de l’edat de les vinyes, de les zones d’origen, del tipus de sòl, del conreu biodinàmic... Per_ Ramon Riera Cal Vilardell Els BEURES D’ABANS En la columna d’aquest Nadal parlarem dels canvis en el consum de beures, i la ingesta d’esperits en el darrer segle; uns anys que un servidor pot recordar, si més no, una bona part. Fem-ne un repàs? La barreja_ Cal començar bé la jornada i posar-se a to de bon matí. El pare fa la barreja: una mescla a parts iguals d’aiguardent i vi, moltes vegades servides en un gotet allargat (moscatell i anís, o moscatell i conyac, o anís i vi negre,...) Qualsevol combinació es bona per entrar en calor i agafar energia. Rovell d’ou deixatat amb vi_ Els vailets darrerament han fet una estiradeta i estan una mica neulats. A banda d’una mica de serp blanca a l’escudella, fan una novena a base de rovell d’ou deixatat amb vi de quina (o amb sucre i vi ranci). Poques manies de no donar vi a la canalla. Carn fa carn i vi fa sang: i cap dins! Porró de vi_ Per esmorzar -i tota la resta d’àpats- no pot faltar un bon porró de vi. De raig generós pels més goluts, i més carlí pels que no volien ennuegar-se. Els més assedegats l’allarguen amb “graciosa”,...talment és xampany!
6
Glopejar conyac_ La mare té molèsties de mal de queixal i ha decidit glopejar i deixar adormir la peça bucal amb un glop de conyac. Aigua amb xarop de menta_ A mig matí, com que ja s’ha enlairat cops el porró, anem per l’aigua del pou. Tota sola -la veritat- poca substància i poc gust. Dins el canti, juntament amb l’aigua, hi va molt bé un raig de xarop de menta La Palmera, sobretot els dies més calorosos: resulta un beure molt més refrescant. Aigua del Carme_ Vatua! La iaia se’ns ha marejat i li volta una mica el cap... Aquesta sang espessa fa males jugades... Unes gotes d’Aigua del Carme damunt un terrosset de sucre i un glopet d’aigua li anirà d’allò millor. La iaia es refà. Sens dubte els 55º d’esperit que té “la medicina” hi ajuda. La jove també l’ha acompanyat. No li venia de gust, però... és per no deixar-la sola. A més, si ho ven l’apotecari i, a més, ho fan els frares, dolent no ho pot ser de cap manera! Conyac al rostit_ A una bona escudella no li fa cap mal un raig de vi. Tampoc el pollastre rostit fa vores a un conyac o a un bon ranci. Per les postres una mica de grana de capellà amb moscatell -o ranci-. De tant en tant unes peres al vi també fan gràcia. Cafè_ Si l’home va al cafè a petar la xerrada té diverses alternatives: fer un suau (o un sol-
dat) de cafè amb graciosa, una mica de sucre vainillat i un pessic de canyella; o un got amb un raig de sifó (si s’ha quedat amb la gola d’espart). Tot seguit un raig (generalment de rom si ens trobem al primer terç del segle XX, de conyac al segon terç, i de whisky si ens trobem al tombant de segle). Suca-mulla_ La canalla ha tornat d’estudi i l’espera un bon berenar abans d’ajudar la mare amb els conills. Tots fan un mos de pa amb vi i sucre. Una bona manera d’ingerir energia i d’aprofitar aquell pa que ja no està tan tendre com el dia que va sortir del forn. Sopar_ El porró no s’atura. Grans i petits, homes i dones, miren d’evitar que no es torni agre. Havent sopat (i ben sopat), un gotet de ratafia casolana sempre entra bé. Llet amb un bon raig de conyac_ La padrina ens ha agafat un bon refredat i decideix prendre una tassa de llet ben calenta amb un bon raig de conyac. Amb aquesta tisana, una bona flassada i el braser, farà una suada de Ca l’Ample que li marxaran tots els mals. Diumenge_ El diumenge hem de fer algun “extra”. S’ha anat a ofici de 12 i al sortir, els homes tenen temps de passar pel bar. Vermut amb sifó pel pare, aiguanaf que demana l’avi, i una Mirinda de taronja per l’hereu i el caganiu. Tots piquen olives.
Si és festa assenyalada com la festa major o el sant del padrí, abans d’arribar a casa passen per la bodega a comprar xampany, d’aquell semi, del bo. Un Delapierre per llepar-se els bigotis. Fins hi tot a la iaia li farem dir “viva el rei”. Sempre s’ha dit “xampany” i ara diuen que no s’ha de dir xampany... Estem carregats de romanços! És festa grossa i avui les dones es mereixen alguna cosa especial: de l’asmari raconer, després de les postres, podran triar entre l’estomacal Bonet, un anís, unes aromes de Montserrat, o unes gotes de Chartreuse. L’avi es fidel al Calisay i el pare vol tastar el Bénédictine que també ha comprat. Els nens tastaran una mica de “vi bo” o de quina Santa Catalina –o San Clemente?-. Bé, si té nom de sant i el fan els frares (com l’aigua del Carme) segur que no pot fer mal, a més “da unas ganaaas de comeeeer...” . Ho diuen a la tele. Uf! L’avi està pesant figues i s’ha quedat adormit a mig passar el rosari... Ha començat pel Calisay, però crec que ho ha fet seguir tot. “Un dia és un dia!”, diu. Ha fet una barreja de licors, que sort en tenim si no se’ns fereix! Ai, Senyor ! Bé, he intentat recrear el que bevia una família d’uns anys enrere. La majoria de beures han passat de moda … Hem llegit que els vailets feien novenes amb un rovell d’ou i una mica de vi, i berenaven pa amb vi i sucre. El vi, com tants altres aliments, han passat de bons a dolents: oli d’oliva, peix blau, sucre, ous,... Fins i tot, darrerament, sembla que la carn de porc ha passat miraculosament de ser vermella a blanca! Potser arribarem a escoltar que un consum responsable de vi per part de la canalla, és millor que un ús i abús de cereals extra-endolcits o begudes isotòniques i energètiques. Que la “responsabilitat” també s’ha d’aprendre. Que no ve de cop i volta al 18 anys i un dia.//
desembre | 2016
les recomanacions Per_ David Gomis Cal Siller
CAVA Curiositats_ Experts historiadors diuen que el primer vi va ser rosat, el 6000 a.C., i era una fermentació de raïm blanc i raïm negre. Celler_ Rimarts. Deu el nom al seu fundador, Ricard Martinez de Simon, que des de 1987, amb els seus fills, segueixen la filosofia de treball manual i natural, des de la vinya fins la criança. Segueixen un procés minuciós, tradicional i artesanal en cada ampolla per aconseguir la major expressivitat i qualitat de cada producte. DO_ Cava. Sant Sadurní d’Anoia Varietats_ pinot-noir i garnatxa. Criança_ Mínim 9 mesos. Nota de tast_ És de color rosa pàl·lid, amb reflexes blavosos i lleugerament platejats. Té la bombolla fina, persistent i elegant. L’aroma és llaminera amb records a fruita vermella del bosc, a grosella confitada. L’entrada en boca és refrescant i suau, amb unes sensacions cremoses molt subtils, i el final és llarg i delicat. Maridatge_ Cava per a qualsevol moment i ocasió a causa de tenir una gran adaptació gastronòmica que queda potenciada en aperitius, canapès i menjars lleugers. Alcohol_ 11,5 % vol. Martinez Rosé Rimarts
VI Curiositats_ Antigament, a les tavernes, bars o cantines del Lluçanès, per festes, donaven tantos de vi blanc. Celler_ Vinyes del Terrer. Celler de la família Morell que va començar el 1989 però no va ser fins el 2003 que va elaborar les primeres ampolles. La idea del celler és assolir l’òptima maduració del raïm de forma respectuosa amb l’entorn, amb les brises marines i amb els sòls de lumaquel·la; tot això, amb un treball meticulós de cada parcel·la per tal d’obtenir la màxima expressió del terrer. DO_ Catalunya. Vila-seca Varietat_ Macabeu. Criança_ 6 mesos en dipòsits d’acer inoxidable. Nota de tast_ És de color groc pàl·lid, amb reflexos verds. Té un aroma que expressa el terreny, amb notes vegetals i minerals, i moltes sensacions càlides. A la boca és gras, un punt salí i llarg. Maridatge_ Vi blanc per a qualsevol moment, però amb marisc, peixos blancs al forn o carns blanques guisades o estofades, hi combina molt bé. Alcohol_ 13% vol.
Blanc del Terrer Vinyes del Terrer
7
el lluçanès a taula