LA PRIMERA GRIP D’ADAM
Adam es va posar malalt el primer hivern després de sortir del paradís i, espantat amb els símptomes, la tos, la febre, el mal de cap, es va posar a plorar com, anys més endavant, faria Maria Magdalena. I va cridar Eva per dir-li: «No sé què em passa, tinc por. Vine aquí, amor meu, crec que m’ha arribat l’hora de la mort».
Eva es va estranyar molt en sentir aquelles paraules: amor, por, mort. Li va semblar que pertanyien a una llengua estranya, aliena al paradisès, i les va dur a la boca, mastegant-les com llavors com arrels, fins que li va semblar que les entenia del tot: amor, por, mort. Llavors, Adam ja s’havia recuperat i tornava a sentir-se feliç, o gairebé.
Aquell episodi extraparadisíac va ser només el primer d’una llarga sèrie, de manera que Adam i Eva van continuar rebent, com qui diu, classes intensives d’aquella llengua
11
que deia amor, por mort, tot aprenent paraules com fatiga, suor, riallada, calúmnia, xaruc, cançó, carícia o presó; com més els creixia el vocabulari, més arrugues tenien a la pell.
L’hora de la mort, la de debò, li va arribar a Adam quan ja era molt vell, i va voler aleshores transmetre-li a Eva el que havia après, la veritat última. «Saps, Eva?», li va dir. «La pèrdua del paradís no va ser realment cap desgràcia. Malgrat tots els treballs, malgrat allò del pobre Abel i tota la resta de pesars, hem conegut l’única cosa que, noblement parlant, es pot anomenar vida».
Damunt la tomba d’Adam es van vessar llàgrimes corrents, d’aigua i de sal, que van caure a terra sense fer créixer jacints, ni roses, ni flors de cap mena, i va ser Caín qui, paradoxalment, va plorar amb més desconsol. Després, Eva va recordar amb tendresa l’ensurt d’Adam amb la primera grip i tots es van calmar, i van marxar, van prendre alguna cosa amb pastes.
12
LEAVING PARADISE. ADAM CATCHES FLU
The first winter after leaving Paradise, Adam fell ill, and, alarmed by his symptoms: coughing, fever, headache, he burst into tears, just as Mary Magdalene would many years later. Then, addressing Eve, he cried: ‘I don’t know what’s wrong with me. Come here, my love, I fear the hour of my death is near.’
Eve was very surprised to hear the words ‘love’, ‘fear’ and ‘death’, they seemed to belong to a strange language, quite unlike the language of Paradise, and she rolled them around in her mouth, chewing on them like tomato seeds or roots, Until she felt she had understood them fully: ‘love’, ‘fear’, ‘death’, but by then, Adam had recovered and was happy again - well - almost.
That extra-paradisaic event was only the first in a long series, and Adam and Eve continued their intensive course
13
in that Language which spoke of ‘love’, ‘fear’ and ‘death’, learning words such as Drudgery, sweat, delight, dagger, perish, song, caress and prison; As their vocabulary increased, so did the wrinkles on their skin.
The hour of Adam’s death, the real one this time, came when Adam was very old, and he wanted to tell Eve all that he had learned, his ultimate truth. ‘You know, Eve,’ he said, ‘losing Paradise wasn’t really such a bad thing. Despite all the hard work, the business with poor Abel and other such problems, we have experienced the only thing that deserves the noble name of life.
On Adam’s tomb a few ordinary saltwater tears were shed, and where they fell to earth no hyacinths or roses or flowers of any sort sprang up, and paradoxically enough, it was Cain who cried the most. Then Eve recalled fondly how frightened Adam had been by that first bout of flu, And they all stopped crying and went off for a drink and a bite to eat.
14
Traducció de Margaret Jull Costa
LA VIDA SEGÚN ADÁN
Enfermó Adán el primer hibiernu depués de la so salida del paraísu y, asustáu colos síntomes, la tos, la fiebre, el dolor de cabeza, echóse a llorar igual qu’años más tarde lo diba facer María Madalena, y dirixéndose a Eva, «Nun sé qué me pasa, tengo mieu», gritó. «Amor míu, ven equí, creo que me llegó la hora de la muerte».
Eva sorprendióse muncho al oyer aquelles palabres, amor, mieu, muerte, y paeció-y que pertenecíen a una llingua estraña, ayena al paradisiaqués, y andó con elles en papu, mazcándoles como pebides, como raíces, hasta que creyó, amor, mieu, muerte, comprender dafechu’l so sentíu. Daquella Adán yá taba repuestu, y volvía sentise feliz, o casi.
Foi solo, aquel fechu extraparadisíacu, el primeru d’una llarga serie, de mou qu’Adán y Eva siguieron, por dicir dalgo, recibiendo clases intensives de la llingua que dicía
15
amor, mieu, muerte, aprendiendo palabres como cansanciu, sudor, gargayada, argayu, gargaxu, cantar, afalagu o cárcel; a midida que medraba’l so vocabulariu, les arrugues de la piel aumentaben.
La hora de la muerte, la verdadera, llegó-y a Adán siendo yá mui vieyu, y quixo entós tresmitir a Eva lo qu’aprendiera, la so última verdá. «¿Sabes, Eva?», dixo, «la perda del paraísu nun foi en realidá una desgracia». A pesar de los trabayos, a pesar de lo del probe d’Abel y tolos demás conflictos, conocimos lo único que, noblemente falando, puede ser llamao vida.
Sobre la tumba d’Adán arramáronse llágrimes corrientes, d’agua y sal, que cayeron a tierra y nun criaron xacintos, nin roses, nin flores de nenguna clas, y de toos ellos foi Caín el que, paradóxicamente, con más desgarru lloró. Llueu Eva recordó con cariñu’l sustu d’Adán cuando’l so primer gripe, y toos calmaron, y marcharon, y tomaron dalgo, y comieron un bollu.
Traducció al asturià de Miguel Rodríguez Monteavaro2
2 Miguel Rodríguez Monteavaro va enregistrar el poema amb el seu fill
Orión, de quatre anys, a la falda. La criatura no va estar d’acord amb el final. «No. Van menjar pizza», va corregir.
16
ESCOLTO EL QUE DIU EN PIERRE
2.
En Pierre és a l’arbreda, on hi ha les abelles. Allà hi ha, en total, nou ruscos: dos de color blau pàl·lid, tres de color de rosa, tres grocs, i l’últim, el novè, fet tot ell de vidre i protegit per una porteta de fusta, un finestró que impedeix que les abelles estiguin exposades constantment a la llum. Les abelles no podrien viure a plena llum. Necessiten la foscor. Com nosaltres. No som tan diferents.
Així doncs, nou ruscos, disposats en filera en un lloc com el que aconsellava Virgili, a l’ombra d’una arbreda. Pel que fa a en Pierre, duu posat el vestit blanc dels apicultors, una màscara li protegeix el rostre.
Dos ruscos de color blau pàl·lid, tres de color de rosa, tres de grocs i un de vidre. En Pierre, al costat del de vidre, es posa a parlar. Sembla que parli per a ell mateix, però no, parla per a mi.
Escolto el que diu en Pierre.
19
—Un dia que érem aquí, li vaig dir a la Margarita: si tinguéssim un fill, li posaria de nom Huber, en memòria de François Huber. Va publicar a Ginebra, l’any 1802, un llibre on es recollien les primeres dades científiques sobre les abelles, Nouvelles observations sur les abeilles. A més va ser l’inventor del rusc de quadres mòbils en forma d’acordió, i també d’aquest que tinc al costat, el de vidre, extraordinàriament útil quan es tracta d’observar els costums de les abelles.
—I només per aquest motiu li posaries Huber? —em va preguntar la Margarita, tot somrient, com sempre fa ella, amb un punt de burla.
—No només per això —vaig respondre—. El que m’admira és que Huber va dur a terme el seu estudi sent cec. Va perdre la visió quan tenia quinze anys, i feia les observacions a través dels ulls de la seva dona i del seu criat. Anava amb ells al rusc de vidre i els preguntava: «Com estan col·locades les abelles a la paret? Com mouen les ales? Ha intentat algun altre insecte, una papallona grossa o una vespa, entrar al rusc? De quina manera han reaccionat les abelles?» Memoritzava el que li explicaven la seva dona i el seu criat, i després, al cap d’uns dies, els dictava les seves conclusions perquè les copiessin en un quadern.
—Entenc que t’agradi el nom —va dir la Margarita—. El que va fer Huber és realment admirable. Va demostrar que la voluntat pot prevaldre per damunt d’allò que es considera fatal o impossible. Em recorda el que quan era
20
petita la mare m’explicava sobre Demòstenes. Diuen que Demòstenes era tartamut de naixement, però va superar aquest defecte a còpia de passejar-se per la platja pronunciant discursos al mar amb un còdol a la boca. Amb el temps, es va acabar convertint en el millor orador d’Atenes.
—Huber va tenir força de voluntat i ganes de saber. La major part dels seus contemporanis no era conscient del misteri que amaguen els ruscos.
La Margarita, al començament, no era amant de les abelles. La primera vegada que em va acompanyar a visitar-les, el que va veure li va resultar desagradable: milers d’exemplars atapeïts dins els ruscos, 80.000 abelles amuntegades formant una mena de pasta de color marró vermellós. Algú poc informat podria pensar que es trobava davant un dipòsit d’insectes morts. Però això és impossible. A l’interior d’un rusc no hi pot haver ni una sola abella morta. Les altres abelles treuen les mortes a fora immediatament.
—Veus aquelles d’allà, les que estan completament quietes i, efectivament, semblen mortes? —li vaig dir a la Margarita, tot convidant-la a fixar-se en l’interior del rusc de vidre—. Són les productores de cera. Més endavant, les abelles arquitectes agafaran aquesta cera per construir parets i, a les parets, dipòsits, uns 40.000, i també cel·les per a les larves i les nimfes, unes 120.000. Al final, arribarà el torn de l’abella reina. Haurà d’anar passant per les cel·les ponent ous, uns 2.000 o 3.000 al dia.
21
La Margarita obria molt els ulls en sentir aquelles quantitats. El que més la va sorprendre va ser això dels ous, que la reina en pongués cada dia 2.000 o 3.000.
—Així és com la reina crea el seu poble —vaig explicar—. Pensa, Margarita, que les 80.000 abelles d’un rusc provenen d’una única abella. Ni més ni menys que 80.000 criatures!
—80.000 Huberets i Huberetes! —va exclamar ella.
—La majoria de les abelles són femelles. No els escauria el nom d’Huber.
—Per cert, tu sempre parles de fills —va dir ella—. Però, si tinguéssim una filla, quin nom li posaríem?
—Huberinda!
La Margarita va deixar una rialla. En aquella època, qualsevol cosa ens feia riure. Com diu una cançó de Jacques Brel, «le rire était dans le cœur», teníem el riure al cor. Érem feliços. Acostumàvem a fer pícnics a l’arbreda. Le déjeuner sur l’herbe.
Un d’aquells dies, la Margarita es va comprar un vestit d’apicultor i em va demanar que li ensenyés a collir la mel. Vaig acompanyar-la als ruscos i vaig explicar-li com ho havia de fer.
—Si es tira un raig de fum a l’interior del rusc i després s’hi fiquen les mans movent-les a poc a poc, les abelles no ataquen. Creuen que s’estan enfrontant a un fenomen natural, a un atac contra el qual no té sentit defensar-se. Així doncs, el que fan és empassar-se tota la mel que poden, per
22
tenir reserves, i es queden completament quietes fins que l’atac s’acaba.
La Margarita va posar molt d’interès a aprendre. Va començar a freqüentar els ruscos i a llegir llibres d’apicultura.
—És possible veure les princeses adormides? —em va preguntar un dia d’estiu que tots dos érem a l’arbreda.
Les princeses, unes set o vuit, solen estar al centre del rusc, en habitacions tancades, adormides, embolicades amb una membrana. En un moment determinat, l’esperit del rusc els demana que es despertin, que ja és hora de saber quina d’elles serà la reina. Les princeses es desperten, efectivament, i comencen a lluitar entre elles a vida o mort. Al final, només en queda una de viva. Aleshores, vola cel amunt seguida pels abellots, i deu o dotze d’ells la fecunden. Després, els abellots moren, i la nova república de les abelles es posa en marxa.
—No pot ser, Margarita. No podem veure les princeses adormides —li vaig contestar—. Intentant arribar a les seves habitacions, destruiríem el rusc. Però no et preocupis: les podràs veure en unes imatges preses amb rajos X que ha publicat una revista. Vuit princeses adormides.
Les radiografies li van fer por.
—Dormen tranquil·lament —va dir—. Però el seu destí està escrit. Set d’elles moriran just després de despertar-se.
—No t’espantis per això —vaig riure—. Al cap i a la fi, el nostre cas és el mateix. El nostre destí també està escrit. En aquest sentit, som com les princeses del rusc.
23
—És aquesta semblança el que em fa por —va dir la Margarita. La broma havia tingut ben poca traça.
No vam trigar a oblidar aquella conversa, perquè vivíem amb el riure al cor, «le rire dans le cœur».
La Margarita no va deixar de llegir llibres d’apicultura, i les abelles es van convertir en el tema central de les nostres converses.
—El que diu aquí també és interessant —em va dir un dia. Tenia a les mans un llibre de Karl von Frisch—. Segons sembla, les abelles ballen.
Karl von Frisch va fer un gran descobriment. Les abelles executen una dansa creant en l’aire una figura en forma de número vuit. És la seva manera de passar-se informació, d’indicar amb exactitud en quina direcció i a quina distància es troben les flors.
—Fem com les abelles —va dir la Margarita—. Anem a ballar de tant en tant.
I tal dit, tal fet. Vam començar a anar al ball que es feia cada dissabte a l’Hotel Splendid de Dax.
Una nit, tornant d’un d’aquells balls, la Margarita em va parlar d’una papallona nocturna que porta a l’esquena la imatge d’una calavera. Un insecte fort i gros, d’uns deu centímetres.
—Et refereixes a la papallona de la calavera o borinot de la mort, Acherontia atropos —li vaig dir.
—Veig que la coneixes.
—Des que va sortir al cartell d’aquella pel·lícula, tothom la coneix.
24
Pensava en el cartell de Le silence des agneaux. De front, el rostre de la protagonista amb una Acherontia atropos tapant-li la boca.
—Es veu —va continuar la Margarita— que quan aquesta papallona penetra al rusc, les abelles es passen immediatament la notícia i tota la comunitat es desperta. Són 80.000 o 90.000 abelles, però n’hi ha prou amb un instant perquè totes sàpiguen que un enemic els ha entrat a casa. Ningú no sap com són capaces de comunicar-se tan ràpidament. Ho he llegit en un llibre de Maurice Maeterlinck.
—No recordo aquest passatge —vaig dir.
Quan vam arribar a casa i vam anar al llit, la Margarita va agafar el llibre de Maeterlinck de la tauleta de nit i me’n va llegir unes línies:
—«… saben entendre’s i concertar-se amb una rapidesa prodigiosa, i, per exemple, quan el gran lladre de mel, l’enorme Acherontia atropos, la papallona sinistra, que porta a l’esquena una calavera, penetra al rusc entre el murmuri d’una mena d’encanteri irresistible que li és propi, la notícia circula per tots els racons, i, des de la guàrdia de l’entrada fins a les últimes obreres, que treballen allà, a les últimes bresques, tot el poble s’estremeix.
—No ho recordava —vaig dir, sense aixecar el cap. Estava llegint un article del diari que analitzava alguns detalls de l’atac a les Torres Bessones de Nova York i la notícia m’absorbia.
Ella va canviar de tema.
25
—Huber hauria estat un nom bonic —va dir—. Huberinda no, però ja n’hauríem trobat un altre. Feia anys que no trèiem el tema dels fills. Em vaig sentir incòmode.
—Encara hi som a temps —vaig xiuxiuejar. Ella no va fer cas del meu comentari.
—Mira, l’Acherontia atropos —va dir tot mostrant-me una de les il·lustracions del llibre de Maeterlinck. La calavera del dors estava perfectament perfilada.
La Margarita somreia, però no com altres vegades. El somriure no era burleta, sinó fosc. Un somriure d’ombra. No vaig saber entendre el missatge que em volia transmetre la Margarita. Alguna cosa important, una mala notícia. Que a casa nostra, també a casa nostra, havia irromput una Acherontia atropos. Em van fer falta mesos per entendre el que 80.000 o 90.000 abelles entenen en un instant.
—Vols que anem al ball de l’Splendid? Fa temps que no sortim —li vaig proposar uns dies després, el dissabte següent.
—Ho sento, no em ve de gust —va dir ella—. M’estimo més anar a l’arbreda i seure a prendre l’aire. Necessito una mica de descans.
Em vaig fixar en el seu rostre i vaig veure la papallona de la calavera. No a la boca, sinó als ulls.
Van passar dos mesos. Dos mesos i tres dies. Era el primer d’octubre.
La Margarita va dir:
26
—No canviïs els colors dels ruscos. Que continuïn sent blaus, roses i grocs. Ni se t’acudeixi pintar-los de negre. Et conec, i sé que tindràs la temptació de fer-ho.
Teníem a casa la còpia d’un gravat de Dürer. La dama ha mort, i el cavaller ho ha pintat tot de negre. Les cases, les pedres, el jardí.
—No en canviaré els colors —vaig prometre—. Però posaré una cinta blanca en el de vidre.
—Em sembla bé —va dir ella—. Però l’hauràs d’anar canviant de tant en tant, perquè s’embrutarà. El blanc brut és molt lleig.
—La blancor de la cinta serà sempre primorosa.
La Margarita va morir el 5 d’octubre. Abans de res, abans de trucar a ningú, vaig anar a l’arbreda. Allà hi havia els ruscos, igual que sempre, com si res no hagués passat: dos de color blau pàl·lid, tres de color de rosa, tres de grocs, un de vidre.
Vaig col·locar la cinta blanca agafada al vèrtex del rusc de vidre. Em va arribar aleshores un so, una successió de copets petits. Vaig mirar cap a un dels arbres. Algunes fulles eren de color taronja o vermell. D’altres, la majoria, marrons. El so venia d’allà. Era com el d’un petit timbal. Finalment, el vaig reconèixer: era un pigot. Picava el tronc amb el bec.
Vaig pensar que potser es tractava de la Margarita, de la seva ànima convertida en ocell. Em va semblar una idea bella. No deia la Bíblia que, en obrir el sepulcre on jeia
27
Crist, una papallona va sortir volant? Papallona, pigot… què importava?
El pigot continuava donant copets amb el bec, i el seu repic es confonia amb els colors marró, vermell i taronja de les fulles de l’arbre. Què importava el món? L’arbreda, els ruscos, tot allò quedava fora del món. I també jo. Jo també en quedava fora.
En Pierre és a l’arbreda, on hi ha les abelles. Allà hi ha, en total, nou ruscos: dos de color blau pàl·lid, tres de color de rosa, tres grocs i l’últim, el novè, de vidre, adornat ara amb una cinta blanca.
—Vols dir alguna cosa més? —li pregunto.
Ell nega amb el cap. Després, aixeca la mà. És el comiat. Me’n vaig, vull respectar el seu desig de quedar-se sol. Amb el pigot. Amb l’ànima de la Margarita.
28
