MAINHARDT_97

M

AINHARDT ALCALÀ DE XIVERT AGOST - 2020 NÚM. 97

TEMPS DE RECORD

La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA Colla de treballadores gaspatxeres al magatzem d’ametles de Joaquín el Manchoro. Foto cedida per uns gaspatxers

Fotografia de la família León al carrer Nou (Sant Gregori). Apareixen Antonio, el pare; els germans: Águeda, Lola, Toni i Pepe i el gos Saleri. Foto cedida per Lola León i José Vicente Griñó

Dames del 2n centenari de l’esglèsia parroquial d’Alcalà de Xivert, davant d’una de les carrosses de la desfilada. Agost de 1966. Fotografia cedida per Pepita Pavia

Equip de futbol espontani entre els anys 195456. De peu i d’esquerra a dreta: Pascual Bou (Bovet), Juan (el Coto), Marcos (el Cartero), Joaquín Roca (el Pobill), Juan Roda (Canalda) i Vicente Pedra (el Calciner). Acatxats: Francisco Galiano, J. José Sospedra (Tatabel), Vicente (el Barber), Paco Adell (el Blanc) i José Adell (Macareno). Foto cedida per uns gaspatxers

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres José Luís Esteller Albert Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus PORTADA I CONTRAPORTADA: JOAN SANZ SANCHO JOSÉ LUÍS ESTELLER ALBERT La redacció respecta la llibertat d’expressió. La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit. La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació. Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim. La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text. · · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treball publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista. IMPRIMEIX: 4 COLORS - Vinaròs TIRADA: 850 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISSN: 1132-3353

S U M A R I

EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL ........................................... 4 LA RESTAURACIÓN DE LA CÚPULA Mn. J. Iturat .............................................................................................. 5 NETEJA DE VEGETACIÓ AL CAMPANAR I ESGLÉSIA D’ALCALÀ DE XIVERT Vicent J. Loriente ................................................................................... 14 LA NECRÒPOLIS IBÈRICA DE LA SOLIVELLA: NOVES VISIONS, NOUS PROJECTES Artur Oliver .......................................................................................... 15 NOVA CAMPANYA ARQUEOLÒGICA A LA “COVA DE DIABLETS” Joaquim Arnau / Joan Sanz ................................................................... 20 LA MOJIGANGA D’ALCALÀ (I) Joaquim Arnau / Joan Sanz ................................................................... 23 EL BES EN ELS TEMPS DEL CORONAVIRUS Tica Martí Herrera ...................................................................................32 HISTÒRIES DEL CONFINAMENT ARREU DEL MÓN Maria Sanz Taus .....................................................................................33 REFLEXIONS D’UN FINAL DE CURS POC CORRENT Marina Ferrari Cerisuelo ........................................................................ 36 NUEVAS METODOLOGÍAS EDUCATIVAS: LOS PAISAJES DE APRENDIZAJE Marina Ferrari Cerisuelo ..................................................... ................. 37 REFLEXIONS SOBRE SIDDHARTHA PER A L’AULA: LA CERCA DEL “JO” Anna Sanz Taus ................................................................................... 38 NOTES I APUNTS POÈTICS Josep Manel Loriente ........................................................................... 40 A PUNT I A PART Gloria Bosch .......................................................................................... 41 NOTAS Y APUNTES POÉTICOS Vicente Bort Moreno .............................................................................. 42 ELS JOVES DE L’INTERCANVI:GUILLERMO ENCINAS CANO Redacció ............................................................................................... 44 AGENDA DE MAINHARDT 2020 (II) Gaby Kuffer, Angelika Medem i Joaquim Arnau.......................................46 BARTOMEU OLIVER I MARTÍ Antoni Mir Marqués ................................................................................ 48 GOURMET’S MAINHARDT Redacció ................................................................................................ 50 EL COVID VA POSAR FI A LA TEMPORADA DE FUTBOL EN PREFERENT Redacció / Gabi Navarro .........................................................................51 PER TERCER ANY EL BENJAMÍ “A” DEL CF ALCALÀ CAMPIÓ DE LA LLIGA 2019/2020 Redacció ..................................................................................... 53 SERGIO CATALÀ, ENTRENADOR DEL CF ALCALÀ DURANT LES DUES ÚLTIMES TEMPORADES, VALORA LA SEUA EXPERIÈNCIA Joaquim Arnau ....................................................................................... 54 “NUESTROS JUGADORES HAN COMPETIDO A LA PERFECCIÓN SACANDO LO MEJOR DE CADA UNO DE ELLOS”, MARI CARMEN ARNAU Redacció ................................................................................................ 55 ÚLTIMA HORA ESPORTIVA. CANVIS INSTITUCIONALS I ESPORTIUS AL CF ALCALÀ Redacció ................................................................................................ 56 TROBADA AMB EL GUITARRISTA I AMIC PACO HERRERA Joaquim Arnau / Joan Sanz .................................................................... 57 LA IMPORTÀNCIA DELS ESTIRAMENTS EN L’ESPORT: QUÈ FER I QUÈ NO FER QUAN T’ESTIRES Anna Barceló ......................................................................................... 58 ANÀLISI DE L’OR TROBAT AL JACIMENT DE SANTA LLÚCIA DURANT LA CAMPANYA D’EXCAVACIONS DE 2018 Anna Sanz Taus ..................................................................................... 60 DEMÒCRATES POC DEMOCRÀTICS Maria Sorlí ............................................................................................. 61 LA ECONOMIA DE ALCALÀ DE XIVERT EN 1936 José Vicente Moya Julve .........................................................................62 RESSENYA DEL LLIBREUN PAÍS EN GRIS I NEGRE: MEMÒRIA HISTÒRICA I REPRESSIÓ FRANQUISTA A CASTELLÓ Redacció ................................................................................................ 66 LA DONA GASPATXERA (I) Franciso Arnau Vilaplana ....................................................................... 67 LA FAMÍLIA EBRÍ I EL MARQUESAT DE VILLORES José Luís Esteller Albert ..........................................................................72

3

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

El retorn a l’escola El retorn a classe és el punt més crític a què s’enfronten els centres docents. Des de la Conselleria d’Educació s’assegura que estem preparats per a qualsevol escenari. El seu relat emfatitza les mesures de protecció (distància física, gel, control del febre, mascareta i grups estables de convivència), de sanitat, de reducció d’alumnes per classe, de la contractació extra de professors i monitors de menjador, i l’aposta per la digitalització. Les urgències del retorn a classe, però, no haurien de bloquejar ni la conversa ni el debat sobre afers estratègics en què articular la necessària reforma del sistema educatiu, universitat inclosa. Amb la pandèmia s’han fet paleses mancances i reptes en l’etapa d’escolaritat obligatòria. Ni la societat ni el sistema escolar estaven preparats per a viure una crisi com aquesta. Professorat i famílies van haver d’improvisar. Van ser necessaris el treball docent en equip, imaginació, voluntarisme i, sovint, la col·laboració de la gent més pròxima amb coneixements digitals per a no donar els curs per perdut. I, de ben segur, moltíssimes famílies han pres consciència de les fortaleses i febleses del sistema educatiu. Potser, els resultats acadèmics no van ser els desitjats, però l’experiència va deixar valuosos aprenentatges a tenir en compte. Amb ells, amb les apostes de futur i amb els dubtes necessaris es pot generar un interessant debat sobre el futur de l’ensenyament i la funció de l’escola a partir de la seua essència. Un debat que ha de tenir especialment en compte alguns afers. Des d’un punt de vista acadèmic, l’experiència digital, la bretxa tecnològica i les limitacions en matèria de formació, tant de professorat com d’alumnat, han obligat l’adaptació de nous sistemes d’ensenyament, horaris, dates i calendaris, que per a moltíssimes professores i professors suposaren llarguíssimes jornades de treball. Tot açò amb unes conselleries d’educació que donaven instruccions confuses, contradictòries o les canviaven d’un dia per a un altre. El confinament va posar vedat a la funció igualadora de l’escola, perquè cada alumne va quedar atrapat a la seua realitat socioeconòmica. Els centres i el professorat tenen ara una idea més precisa dels diferents entorns familiars, en haver detectat aquells que viuen immersos en una precarietat que impedeix l’accés i l’ús dels recursos digitals. I, de garantir un mínim d’educació presencial a l’alumnat socialment vulnerable o amb necessitat de suport; és a dir, aplicar una perspectiva d’equitat que contemple les diferents necessitats dels alumnes. Sabrem ara si hem aprés la lliçó, si desaprofitem l’oportunitat i arribem a setembre fent el mateix, perquè dies hem tingut per a preparar el curs de manera acurada. I, també, si l’educació és tan important com proclamem tots ben sovint, per a convertir-la d’una vegada per totes en la primera de les prioritats, perquè se tracta de formar en llibertat persones crítiques i responsables, amb competències socials i professionals per a viure el seu projecte de vida en un mercat laboral en canvi i en un món complex.

4

Fotografia cedida per un capicorpero

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

LA RESTAURACIÓN DE LA CÚPULA Mn. J. ITURAT INTRODUCCIÓN Mucho se ha alabado la torre campanario y la fachada como definidoras del paisaje urbano de Alcalà de Xivert, ya sea desde la lejanía al identificar su perfil en el valle, como frente a ellas en la plaza (lo pati de l´Església, forma hoy lamentablemente en desuso) donde constituye un notable fondo escenográfico barroco que, a buen seguro de hallarse en una ciudad sería más valorado. Las dimensiones de la construcción, la piedra como material empleado, la plasticidad y coherencia de su estilo dieciochesco valenciano convierten al conjunto en un auténtico topos, que de manera icónica caracteriza e identifica la población, la personaliza de modo singular. Sin embargo, acercándonos desde el noreste, se percibe que a la torre se le antepone un volumen considerable, ocultándola hasta el cuerpo de campanas, elevándose de esta manera un

conjunto multiforme, de perfil sinuoso y calado, de muy variados remates. El segundo cuerpo de la torre con sus arquerías, arbotantes, balaustrada y jarrones; el tercero con su pirámide y estatua de san Juan en lo alto; el frontis mixtilíneo con el Arcángel Miguel entre jarrones y pirámides. Diferente es la cúpula semiesférica y apuntada en la que destella la luz del sol sobre las tejas vidriadas en azul manganeso, blanco y reflejos dorados, con otra cimera de remate en caliza y aguja de hierro. Nos hallamos ante una de tantas y tan variadas cúpulas azules valencianas, obras no pétreas como san Nicolás de Alicante (mucho más caras y complicadas de realizar por el corte de los sillares), sino en ladrillo y mortero de cal, recubiertas de manera vistosa con tejas azules. Arrancan con el modelo del Colegio del Patriarca en Valencia y se difunden a lo largo de nuestra geografía durante el XVII. Cada una de ellas posee su personalidad,

Cúpula de la iglesia parroquial de San Juan Bautista preparada para la intervención. Foto José Luís Esteller

5

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

6

estableciéndose unas ciertas relaciones de dependencia estilística en base a los ejemplos de notables obras (Ntra. Sra. de los Desamparados) o constructores como las de Pérez Castiel (Llíria, Chelva, san Valero de Valencia…). En el siglo XVIII cabría destacar la muy atrevida de san Felipe Neri (1723-33) de Valencia -hoy santo Tomás-, obra admirada en su época y en cuya casa del Oratorio fueron visuradas -es decir, examinadas- las trazas del templo de Alcalà (1736-66), y aquí las fechas resultan más que significativas. Este ejemplo, con su cupulino de remate a igual distancia del suelo como el altar de la puerta, sin lugar a dudas influyó en las decisiones tomadas por el Clero, Barceló y la Junta de Fábrica de nuestra Parroquia. El tema de estos elementos arquitectónicos tan característicos en el paisaje urbano de nuestra geografía, y que abarca desde ambiciosas construcciones como las Escuelas Pías de Valencia hasta multitud de modestos calvarios como Torreblanca, ha estado muy bien elaborado por varios autores desde diversos ángulos en la obra Cúpulas azules en la Comunidad Valenciana, y a ella nos remitimos. LA CONSTRUCCIÓN Igual como sucede en tantas cosas humanas, en la historia de la construcción se ha dado el avance mediante la praxis error-acierto. Al momento de alzarse la cubrición del crucero en Alcalà, sucedió el desastre de la iglesia de Sta. María de Oliva (ambas de parecidas dimensiones, un poco mayor aquella) y que corrió como la pólvora por todas las obras. Ésta se acabó de techar el 12 de octubre de 1754, y pronto empezaron a aparecer alarmantes grietas en varias partes, por lo que se pidieron visuras del edificio a varios Maestros de obras; el siguiente 7 de enero éstos aconsejan desmontar el tambor y la cúpula ya que ambos “están fuera del plano y que al tiempo de desprenderse puedan derribar el crucero”. Sin dilación, al día siguiente comenzó el derribo, pero el 12 del mismo mes el edificio colapsó iniciándose el desplome, y ya no se pudo entrar en la iglesia por la caída de las bóvedas: “...por la mañana, que precipitándose al suelo un carcañol o pechina del arco toral del presbiterio, el toral del arco del braso toral de la hisquierda, llevándose tras si la parte de el anillo, simborrio, media naranja, que existían sobre dichos arcos de calidad, que quedó algo menos de la mitad del simborrio y un sermento como de un tersio de la media naranja y, el propio paso, se llevó la maior parte de las bóvedas de el presbiterio y el braso de el crusero izquierdo, con sus callisos y texados correspondientes… demoliendo la bóveda del panteón, y otros de las ofesinas subterráneas”. En los informes se indican las causas del hundimiento: los cuatro arcos torales fueron construido sin arte ni usar los materiales adecuados, al mismo tiempo que el tambor tenía más peso del debido, unido a

Estado de las tejas i el remate antes de la intervención. Foto José Luís Esteller

que había sido un otoño lluvioso (Cots, 1989. p. 368; 191). No hace falta plantear el grave problema que supuso a partir de estos hechos la conclusión de las obras, puesto que los vecinos debían continuar pagando, ahora el derribo de lo construido recientemente, y reemprender el proyecto hasta su final. Evidentemente, la nueva cúpula se volteó sin tambor. Sobresaltos no faltaban en la época, como el hundimiento de la linterna ocurrido en Ntra. Sra. del Lledó de Castelló el 1741 (Gil Saura, 2006, p. 47-9). Conocida la nueva de semejante hecho en Alcalà, y más aún en el momento en que había de comenzarse la obra del cimborio, surgieron las

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 dudas sobre su idoneidad, y el peligro que podía correr la obra si no se ejecutaba con la suficiente pericia. La Junta de Fábrica, responsable última de los trabajos, duda con las palabras de arquitecto José Herrero, autor de los planos, y por un momento parecen inclinarse por una solución de compromiso como es montar directamente la cúpula sobre el anillo de la base, tal y como podemos ver en la cercana Benicarló. Es la intervención del Maestro de las obras Juan Barceló quién mantiene “que él se obligava á hazer el cimborio, y aseguraria la obra, y que si á este templo le faltava el cimborio, le faltava lo principal de su magnificencia. Viendo los Electos el dictamen de Barceló, y á lo que él mismo se obligava, cobraron ánimo, y resolvieron que se hiziesse, el cimborio; el que se hizo en seguida, y sin perdida de tiempo, y con tal arte, que no hay que temer la ruina, que se figurava Herrero. En el centro de los pilastrones (donde estan pintados los quatro Evangelistas) no hay huecos, como los havia en la iglesia de Oliva, todo aquel grande rellano esta mazisado con buena argamasa, y una trabason de losas de piedra…” (Programa Fiestas, 1966, sp). Hay que tener presente que en estos momentos Herrero ya ha realizado la quinta visura mediante la que se controla la ejecución de la obra, y se hallan volteadas la nave, crucero, presbiterio, las ocho cúpulas de las naves laterales, con sus linternones tal vez ya realizados…; es decir, tanto Barceló como los oficiales y albañiles dominan la técnica del ladrillo tabicado en grandes bóvedas cortadas con lunetos y cúpulas que han de soportar el peso de una linterna, pericia de oficio que le lleva a asegurar la buena ejecución del proyecto del cuerpo de luces del crucero. Tampoco hay que descartar la comparación - competencia con san Bartolomé de Benicarló (bendecida en 1743), con un crucero y presbiterio muy espacioso pero oscuro, y cubierto por Carbó, el cual recordemos también ejerció su maestría en Alcalà al comienzo de las obras. Pese a sus notables dimensiones, la vecina S. Bartolomé no debió de ser vista con buenos ojos por Barceló: el juego de los volúmenes exteriores del presbiterio en forma de prisma y sobre todo el perfil achatado de la cúpula, la sitúan en el momento artístico anterior, de un barroco más local y “castizo”, mientras que Alcalà corresponde por estilo a la vertiente valenciana del clasicismo anterior a la Academia. Además del estilo, también hay que contar con el no menos importante factor de la técnica constructiva usada por los Maestros al tener que solucionar los retos que suponen alzar estas grandes estructuras a considerables alturas, es decir: el conocimiento del oficio aprendido a pié de obra, y de padres a hijos en sagas profesionales (Gil Saura, 2004. p. 165 - 258). La enorme cúpula de Benicarló se halla sujetada en su base mediante un gran zuncho de madera

y la media naranja volteada, de manera anómala para la época y nuestra zona, con ladrillo a rosca (Zaragozá - Gil, 2013-14. p. 157). Por otra parte, el anodino muñón de remate que se impermeabilizó con plomo en la restauración de 2013, ha de ser atribuido a las apresuradas obras de consolidación tras el bombardeo carlista de la gloriosa, causante también de su acusada deformación interior. Por contra, el tambor octogonal de Alcalà se halla realizado en piedra mortina (la más ligera de la zona) y ladrillo para los arcos casi planos de las ventanas, y la media naranja volteada con tabique, sin recurrir a otros materiales; su articulación mediante apilastrados y cornisas originalmente todo policromado en rojo y blanco, además de las tejas vidriadas en tres colores, le proporcionaron una gran vistosidad y riqueza ornamental muy superiores en la época. Así pues, nos hallamos ante un afortunado ejemplo de prurito profesional entre estos dos Maestros de obras del barroco. Junto a esta cúpula del crucero y al mismo tiempo, se levantó la de la Capilla de Comunión, un tercio menor y sin cuerpo de luces, directamente sobre el anillo, con la misma calota o perfil exterior, distribución de paños, faltando solo el rombo de tejas doradas. Pocos años después Barceló finalizaba la obra del calvario de Alcalà, que era bendecida en 1779 (Iturat, 1999. p. 21-22), y casi inmediatamente: “acabava de tancar l´obra de la capella de sant Climent a l´arxiprestal santmatevana, on entre 1781 i 1782 havia alçat la mitja toronja damunt d´un cimbori, en clara referència al model bastit a Alcalà –parròquia i calvari-, com manifesta el perfil de la calota, la solución dels apilastrats que franquegen les finestres, o el flamer del cim amb un mateix treball del ferro” (Iturat, 2009. p. 93). LAS OBRAS DE RESTAURACIÓN No hay noticia de la ejecución de reparaciones en la cúpula del crucero, a no ser la colocación del pararrayos a principios del XX, o la sustitución en el cuerpo de luces de los alabastros originales (eso parece desprenderse de la fotografía tomada en el momento de la colocación del san Juan Bautista del campanario) con el tabicado de la parte inferior de las ventanas (circa 1940?), o la colocación de las ventanas actuales de estructura metálica a comienzos de los ochenta. Sin embargo, la cúpula y su remate ha sufrido con el paso del tiempo las lógicas agresiones de los elementos naturales: caída de rayos, fuertes lluvias y vientos que se hacían visibles ya desde la calle con la pérdida de algunas tejas blancas, o la aparición de higueras en la base del remate. En alguna ocasión el cuerpo de bomberos intervino en el mantenimiento, la última de ella el martes 7 de diciembre de 2010. Esta vez de los cuatro miembros del cuerpo, sólo uno subió a lo alto de la cúpula, limpiando sus dos higueras (otras fueros

7

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

8

arrancadas del frontis; mantenimiento repetido aquí junto con la torre a primeros de este pasado julio), constatando que eran varios los impactos de rayos que habían abierto brechas en la base y roto las piedras del jarrón. Recordemos que fue precisamente la aparición de higueras en la parte superior del campanario lo que despertó la alarma y llevó a su restauración en 2008-9. La obra ha estado realizada por la empresa EI Artola S.L., bajo la dirección del arquitecto Ignacio Artola Olucha y ejecución a cargo de Sergio Villanueva Grau (cuyas apreciaciones enriquecen estas líneas), con un presupuesto inicial de 45.105,44 euros asumido por la Parroquia de Alcalà. Los trabajos dieron comienzo a primeros de mayo con el montaje del andamio, finalizando el 8 de agosto. En ellos se incluye la eliminación de la higuera del tejado que obstruye el desagüe del crucero sur, y mira a la capilla de Comunión; la adecuación y protección de las ocho ventanas del tambor con el refresco del enlucido inferior y un faldón de plomo en la base para evitar las filtraciones; la reposición de las pérdidas de enlucido del mortero de aljez del octógono; la reposición de las tejas vidriadas de la media naranja; la intervención en el jarrón de remate. Hallazgo El andamiaje para acceder a los tejados del crucero sur empezó a montarse los primeros días de mayo, descubriéndose en el ascenso tres impactos, muy cercanos, de proyectiles de tiempos de la pasada guerra civil. Uno de ellos explosionó en su momento, mas los otros dos culotes con diferente calibre se hallan sin detonar incrustados en el muro: el primero a 9,30 m. de altura respecto a la acera, y a 11,55 m. del rincón de la capilla de Comunión; el siguiente a 9,90 m. de alzada y 12,85 m. de distancia del citado ángulo. Otro impacto destrozó la basa de la columna del frontis, a la derecha de la puerta mayor, recomponiéndose tras la contienda en hormigón tal como se muestra en la actualidad. La torre campanario también fue blanco de varios disparos, el más visible era la “dentellada” en la columna del cuerpo de campanas que da al frontis del templo, otra dañó parte de un óculo ciego del entablamento del campanil, siendo intervenidas en la restauración de hace once años con la reposición de las partes afectadas. Alcalà fue escenario de fuertes combates con la ocupación del bando nacional el 23 de abril de 1938, el contraataque republicano hasta el 28 (las lluvias paralizaron las ofensivas hasta el 3 de mayo), hasta el desplazamiento de la línea del frente el día 6 más al sur del río S. Miguel. El teniente Paco Fontanar recoge en su diario: “el domingo (día siguiente a la toma de Alcalá de Chivert) teníamos nuestro puesto de mando en la torre de la iglesia, que es muy hermosa. En ella asistimos a misa, había que subir

Escaleras de acceso a la cúpula

por una escalera de caracol estrechísima y oscura, totalmente ocupada por hombres, mujeres y niños que allí pasaban el día. Los rojos estaban en el valle entre olivos y almendros, nos obsequiaron con un cañoneo bastante intenso e ineficaz” (Moya Julve, 2018, p. 35). El cuerpo de luces Al acceder al andamio que envuelve el tambor y la media naranja se hace visible la delicadeza del trabajo de ejecución. El octógono se halla enlucido de aljez y se descubre todavía en alguna zona el leve llagado que señala la policromía que lo recubría originalmente. Se trata de la misma imitación de una obra de ladrillo rojo y llagado en blanco de la argamasa que vemos correr por las

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 cornisas del templo más protegidas de las lluvias. Este encintado de color se esparce por toda la nave central, cruceros y presbiterio, y de manera más estrecha baja por los contrafuertes de las capillas guarnecidos por el voladizo de las tejas. El esquema compositivo de color también fue aplicado a las linternas de las naves laterales. Por su parte, la capilla de Comunión muestra un tratamiento diferente mediante un enlucido y llagado con despiece regular de sillares en ocre y encintados en blanco. El cuerpo de luces, organizado a modo de tambor octogonal para las ventanas, se halla articulado en cada cara siguiendo un conocido esquema compositivo en base a la disposición de pilastras dobles, y aplicado anteriormente en estructuras aéreas como son los cuerpos de campanas de las torres barrocas (S. Martín, S. Bartolomé o la referida de S. Felipe Neri en Valencia, Torreblanca...), o quebrando la de la esquina. Todo soluciones ampliamente divulgadas. Por su parte, el orden arquitectónico del capitel toscano, arquitrabe, friso (desarrollado solo entero en los cantos sobre las tres pilastras) y la doble cornisa que corre también sobre las ventanas y actúa a modo de faldón o alero de las tejas, muestra una esquematización que remite de manera clara a muchos grabados de arquitectura del momento, indicando donde distribuir las partes molduradas. A esta plasticidad compositiva se le añade el color de la superficie: un muro fingido de ladrillo en hileras horizontales, el arco rebajado con derrame interno y sus dovelas en dirección al punto, cada una de las pilastras con tres acanalados verticales en rojo y el resto en blanco que vienen a romper la horizontalidad del conjunto. Igual sucede con la doble cornisa superior (bien conservada en algunas zonas), que imita el ladrillo cortado y dispuesto en vertical, tal y como era realizado en la época en muchos edificios, donde se dejaban las hiladas del ladrillo en voladizo bien visibles desde la calle. No podemos obviar que el color forma parte de la percepción final, y por tanto fundamental aún hoy, en toda obra de arquitectura. Lo que sucede es que el cambio del gusto repercute primeramente en los muros alterando los revestimientos, por otra parte dañados con facilidad por el tiempo, para ponerlos al día. Este adaptar lo antiguo a lo moderno en ocasiones llega a tan desagradables efectos como el sacar la piedra con la que están levantadas unas paredes que siempre se pensó en recubrir. Muchas fachadas de simples casas de nuestros pueblos han sufrido esta plaga actual de verdadero mal gusto: son de piedra, cuando la piedra es aquí el material más abundante, barato y duradero para construir. La pared de piedra vista, sin revoco alguno, ha sido usada durante siglos en los huertos, pajares, corralisses o parideres,

Faldón de la cornisa con restos de policromia.

Tambor de la cúpula deslucido por el paso del tiempo. Foto José Luís Esteller

Reconstrucción cromática de la pilastra con su capitel

9

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0 siempre en obras funcionales y muy menores. Lo peor es aplicar estas actuaciones a aquello que jamás debiera, tal como vemos en la fachada de la iglesia de Sta. Magdalena de Polpis. Aquí se pretendió modernizar el frontis en un juego de texturas enlucido – piedra totalmente ajeno a la estética del sobrio academicismo isabelino de su diseño, y mucho peor aún en la capilla gótica adjunta. ¿Alguien preguntó si aquella antigua bóveda de cañón apuntado recubierta de cal pudiera esconder alguna pintura medieval, o una simple inscripción, cosa frecuente en el pasado?. Despellejada como san Bartolomé, hemos perdido para siempre tal oportunidad; en cambio, en san Francisco de Torreblanca se descubrió un Calvario, y unas decoraciones en la iglesia del convento franciscano de Benicarló. La importancia del color como parte fundamental en la apreciación final y puesta en valor de un edificio, se vio en la restauración de la Asunción de Vinaròs al aparecer unas arquitecturas fingidas en el exterior (Zaragozá - Gil, 2013-14. p. 156). Recientemente ha saltado a la prensa (15-02-20, www.devina.es) el malestar por su desleído: “por la falta de protección de la obra recuperada, estos restos están muy deteriorados y, de no actuar rápidamente, podrán perderse definitivamente”. Sin tener en cuenta que en el momento de su restauración se planteó ésta como una intervención reincorporando el cromatismo de manera leve, no agresiva en términos de intervención, no permanente (y lo fue en el contexto de la última exposición temporal de la serie “la luz de las imágenes”). El color que se va perdiendo es el reincorporado hace siete años, no pensando en que permaneciera definitivamente. Se trata de criterios técnicos aplicados en la restauración de unos muros expuestos a elementos tan agresivos como el sol, las lluvias, humedades y hongos. El color ha pasado de ser un factor sin mucha importancia en los edificios antiguos, a considerarlo en los últimos años como un elemento muy a tener presente a la hora de intervenir en ellos.

10

Redescubrir esa imagen histórica concreta que tuvieron cuando fueron alzados, o en algún otro momento, es riqueza y valor importante en nuestra cultura actual (Gómez Urdáñez, 2013). La media naranja Por encima del octógono se alza el casquete de la cúpula, cubriendo el alero con el característico diseño en contracurva para así alejar las aguas de lluvia y les confiere su característico perfil. A partir de él, la media naranja es en realidad un esferoide apuntado de base circular, aunque las ocho hiladas blancas que ascienden desde los ángulos dan la sensación de ser otros tantos paños planos. Nos hallamos en esta cúpula ante uno más de los trampantojos del ingenio artístico a los que eran tan aficionados en la cultura del barroco: “ars est celare artem”. En la cimera se dispone un jarrón que corona el edificio. Realzado de las tejas por una base de mortero y ladrillo es obra de cantería en una caliza más blanda y ligera que la usada en el frontis, despiezándose en ocho piedras. De planta cuadrada y cantos achaflanados a medio camino hacia el octógono, sirven estos lados menores para disponer en la base unos apeos como de refuerzo en forma de dobles “cés”, en correspondencia con el eje de la cruz latina del templo que marcan los tejados. El pié se alza en un estrangulamiento para acoger la panza del jarrón, que se eleva sinuoso para rematarse con una corona de bullones descendentes y bola superior con meridano hundido. Al juego de los claroscuros contribuyen los óvalos excavados en la panza, todo en correspondencia con las formas caprichosas de la época. Esta pieza se halla dialogando de manera directa, formal y visual, con las dos que flanquean el san Miguel de la fachada; igualmente el diseño fue retomado y simplificado por Barceló para coronar la capilla de san Clemente. Las piedras que componen el jarrón se hallan perforadas en el centro para dar cobijo al vástago de hierro sobre el que se alza la veleta. Con la restauración se han desmontado las dos superiores,

Vista de las tejas. Las antiguas estaban adheridas con mortero de cal, mientras que las nuevas han sido fijadas con una barilla de fibra de carbono, no clavadas como era costumbre antiguamente

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 peligrosamente agrietadas, y hallado que las dos piedras que componen la panza fueron vaciadas para aligerar el peso (técnica habitual en imágenes de madera, incluso de piedra como vemos en el san Benito, hoy en la colección museográfica de la parroquia de Alcalà). También la barra de hierro había perdido mucho diámetro por la oxidación de las lluvias, reincorporándose a sus medidas originales. La parte aérea de esta barra es de sección cuadrada para engarzar las cuatro láminas, grandes dobles volutas de las que surgen pequeños tallos y hojas, mediante dos simples argollas (traiga). La veleta se ha tratado y reincorporado según el original, por lo que ya vuelve a girar. Idéntica labor del hierro hallamos repetida en la capilla santmatevana. Fresco mantenemos el grato recuerdo que supuso acercarse al gran florón de madera tallada y dorada que decora el intradós de esta cúpula, y descubrir sorprendido cómo se balancea libremente suspendido por debajo de la misma unos 40 cm., pendiendo de una barra de hierro (Iturat García, 1993, p. 27-30), la misma que ahora hemos comprobado coronada por una delicada flecha de veleta y cruz griega, con brazos perforados y potencias en forma de rayos, diseño muy refinado a estas alturas.

Por último, considerar que esta elaborada cimera alcanza por lo menos mil kilos sostenidos por el doble tabique de la cúpula, la semiesférica del intradós y de calota apuntada al exterior, peso que

Piezas del jarrón que remata la cúpula. La esfera de piedra que se hallaba agrietada, se ha sellado de nuevo para mayor seguridad. El peso total supera los 1.000 quilos. En la segunda fotografia la pieza del jarrón está invertida para proceder a su limpieza (Fotografia de Sergio Villanueva)

11

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0 gravita sobre una estructura que cubre un espacio muy amplio y elevado sobre un tambor, y éstos a su vez sobre cuatro arcos. Estamos ante aquello que no podía dejar de poseer toda obra que se preciara en la época, pero igualmente un auténtico quebradero de cabeza para quien lo había de construir. Arte es ese trabajo lleno de habilidad e ingenio que oculta a primera vista, haciendo parecer simple, la manera en que está realizado: “ars est celare artem”. Mirando desde el suelo alguien puede preguntar: - Pero, ¿qué se ha hecho?. Una intervención necesaria para reparar el tejado en un edifico antiguo (460 han sido las tejas vidriadas empleadas), un bien patrimonial común, respetuosa con el original en base a criterios de limpieza y consolidación, así como una reintegración de las partes necesarias para su conservación. Este criterio (expuesto en numerosas cartas de restauración y recogido por la ley de patrimonio) podemos comprobarlo en la portada de los Apóstoles de Morella, y su laboriosa y premiada restauración. En las antípodas de lo expresado se sitúa el tratamiento exterior de los muros de la ermita de sant Antoni de Capicorb. Aquí las obras dieron comienzo el lunes 14 de febrero de 2011, y duraron hasta mayo. Pese a las varias colaboraciones y buen interés de muchos (empezando por el

81 cm m

120 c

130 cm

33 cm 36 cm 173 cm

Medidas del remate de la cúpula

encargado de obra el difunto Manuel Pitarch y equipo de albañiles; los hermanos Puig Grao, mayorales aquel año, costearon la restauración de la campana; un devoto la lápida a modo de alfombra del altar; la parroquia la decoración de las pechinas del presbiterio), no fue posible que el arquitecto a quien se le adjudicó la obra resolviera las superficies murales del exterior sino de igual manera que cualquier otro moderno edificio, que aplicado a lo antiguo deviene en zafio y anodino. Esto en una ermita en cuyo dintel de entrada se descubrió a los tres días de iniciar el trabajo: “1772·1773”. La praxis error-acierto en este punto lamentablemente se comprobó por carencia de formación de quien debiera poseerla, y sensibilidad hacia nuestro patrimonio, esa herencia común que hemos de conocer para así valorar justamente y promover de manera correcta.

12

El hierro se ha tratado para evitar la oxidación, mientras que las juntas de las piezas han sido selladas con plomo

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

Piezas originales de la veleta que vuelve a girar

BIBLIOGRAFIA: - Cots Morató, Francisco: “Estudio histórico – artístico del templo del templo de Santa María la Mayor de Oliva”. Oliva, 1989. - www.devina.es/actualidad/baix-maestrat/vinaros/ amics-de-vinaros-solicita-la-restauracion-urgentede-las-pinturas-murales-de-la-iglesia-arciprestal/. - Gil Saura, Yolanda: Arquitectura barroca en Castellón. Castellón, 2004. - Gil Saura, Yolanda: “Recorrido histórico por las cúpulas valencianas SS. XVII-XVIII”. Las cúpulas azules de la Comunidad Valenciana. Valencia, 2006. p. 13-61 - Gomez Urdáñez, Carmen: Sobre el color en el acabado de la arquitectura histórica. Zaragoza, 2013. - Iturat García, Joaquín: ”La restauración de las pinturas de nuestro templo parroquial”. Mainhardt, nº 16, agost 1993. p. 27-30. - Iturat García, Joaquín: Las ermitas de Alcalà. Edita Associació d’Amics de Mainhardt, Sant Carles, 1999. p. 21-22. - Iturat García, Joaquín: “La fàbrica del campanar”. Llibre de la fàbrica del campanar, Edita Associació d’Amics de Mainhardt. Sant Carles, 2009. p. 93. - Moya Julve, José Vicente: “La actuación de los Polikarpov R-Z “Natacha” en el frente de Alcalà de Xivert. Abril – mayo 1938. El Polikarpov R-Z “Natacha”. Mainhardt, abril 2018. p. 34-8. - “Programa de Fiestas patronales de San Juan Bautista. Alcalá de Chivert 1966, segundo centenario de la iglesia parroquial”. sin página. - VVAA: Las cúpulas azules de la Comunidad Valenciana. Valencia, 2006. - Zaragozá Catalán, Arturo – Gil Saura, Yolanda: Obradores y talleres en el Maestrazgo de Montesa. Siglos XIII – XVIII . Pulchra Magistri. L´esplendor del Maestrat a Castelló. p. 135-159. Fotografies: José Luís Esteller, Sergio Villanueva i Joan V. Sanz

Gárgola bajo la cornisa, expulsando agua. “Òbila tira oli”. Fotografia de Sergio Villanueva

13

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

NETEJA DE VEGETACIÓ AL CAMPANAR I ESGLÉSIA D’ALCALÀ DE XIVERT

VICENT J. LORIENTE (*)

El passat mes de juny, l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert va sol·licitar al Consorci Provincial de Bombers de Castelló (CPBC) col·laboració per retirar unes mates d’herba i figueres que hi havia a l’últim cos del campanar, així com també la vegetació de la façana de l’església. Després de contactar en el regidor de serveis, es va fer una inspecció per valorar l’actuació que havia de dur a terme el CPBC, observant que les mates i les figueres del campanar estaven a un lloc inaccessible a peu pla, pel que s’havien d’utilitzar tècniques d’escalada per eliminar-les. Pel que fa a la vegetació de la façana de l’església, no presentava major problema, ja que es podia retirar amb l’Autobraç Telescòpic (ABT). L’1 de juliol, dos bombers del Parc Comarcal del Baix Maestrat de Benicarló van accedir a l’últim cos del campanar amb tècniques d’escalada i es van despenjar per tal de netejar la vegetació que es trobava a l’exterior. Una vegada retirada aquesta, es va realitzar un tractament per acabar d’eliminar definitivament, en la mida del possible, les arrels de la vegetació incrustades a les juntes de les pedres del campanar. Més tard, es va inspeccionar la resta del campanar per l’exterior i es va detectar que hi havia més vegetació al segon cos, la qual va ser també retirada, tal i com es pot observar en les fotografies. El 28 de juliol va ser el dia triat per realitzar la neteja de la façana de l’església. Dos bombers també del Parc Comarcal del Baix Maestrat de Benicarló amb l’ABT van accedir a la plaça de l’Església. Es va muntar l’Autobraç Telescòpic i des de la cistella es va repassar tota la façana, retirant la vegetació i aplicant també el tractament per eliminar completament les arrels de les juntes.

Fotos Javier Sanz

14

Foto Vicent J. Loriente

(*) Cap de Parc en funcions del Baix Maestrat

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

LA NECRÒPOLIS IBÈRICA DE LA SOLIVELLA: NOVES VISIONS, NOUS PROJECTES (1) Resum L’article, de caràcter divulgatiu, fa una revisió de la necròpolis de la Solivella d’Alcalà de Xivert, excavada fa més de cinquanta anys, des d’una perspectiva metodològica i històrica actual, considerant l’ús d’algunes peces com elements dels rituals funeraris. Paraules clau Cultura Ibèrica, necròpolis, ritual funerari. LA SOLIVELLA Els treballs agrícoles realitzats amb un tractor a la finca propietat de Bautista García Marín, situada a la partida de la Solivella o Calvari en 1961 van traure a la llum les restes d’una necròpolis ibèrica. I fou Domingo Fletcher l’encarregat de realitzar l’excavació. El material localitzat en superfície i en l’excavació fou estudiat i, posteriorment, publicat en 1965 en una monografia. EL RITUAL FUNERARI La Solivella ha sigut un jaciment de referència en la historiografia de la Cultura Ibèrica. Quan es van publicar les seues troballes els investigadors es limitaven a relacionar els materials i a buscar paral·lelismes i l’adscripció cultural amb la finalitat d’atorgar-li una cronologia al conjunt de la necròpolis. Els nous enfocaments de la investigació van més enllà d’aquell primer estudi material i s’endinsen en problemàtiques socials, rituals i d’ordenació de la necròpolis. No podem concebre un estudi sobre una necròpoli en què no siguen presents les anàlisi antropològiques de les restes cremades i un acostament a tot el ritual de la cerimònia de l’enterrament, del plantejament i de l’organització de la necròpoli. Fa anys ja presentàrem un xicotet estudi apuntant la possibilitat que, alguns dels atuells denominats urnes en la publicació inicial de la Solivella, podien no haver format part de l’enterrament pròpiament dit, sinó del seu ritual. Estudi que, passats més de vinti-cinc anys i de ser dels primers que es realitzaven sobre aquesta qüestió, ampliem després de la nova revisió dels materials i, especialment, per l’estudi antropològic realitzat després de més de cinquanta anys de l’excavació. Lamentablement ni el registre arqueològic que es va obtenir en l’excavació, ni la cura que s’ha tingut amb els materials que, durant més de mig segle han passat per diferents magatzematges, no permeten tractar el tema com seria de desitjar, però sí aporten noves dades o, almenys, una mirada diferent a la inicial, amb el valor afegit que alguns materials de la necròpoli poden acostar-nos a aquesta problemàtica.

ARTUR OLIVER (2)

Sivella

Fíbula

L’ofrena Una part del ritual funerari són l’ofrena i la libació que es realitzen durant la cerimònia de sepultura del difunt. Un ritual que podem resseguir a partir de la forma dels atuells ceràmics i la seua possible funció, com és el cas del vas caliciforme, l’enócoe, i el plat. Un dels objectes localitzats entre els materials destruïts pel tractor és un atuell caliciforme. La característica de la troballa no permet assegurar la funció que hi va tenir, tot i que al principi es va considerar com a urna. No obstant, està demostrat que els atuells de forma caliciformes van tenir un ús ritual, com a dipòsit d’ofrenes o got de libació, com es pot comprovar especialment en els xicotets gots de les coves santuari ibèriques, on sol ser la forma ceràmica predominant. Aquesta funcionalitat està identificada en l’estatuària ibèrica, on són freqüents els oferents amb aquesta mena d’atuells, es veu per exemple en els baix relleus. L’atuell provinent de la necròpoli d’Alcalá té moltes possibilitats que siga un contenidor d’alguna mena d’ofrena o d’una ració

15

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0 del festí funerari, provinents del possible sacrifici de l’animal que sol formar part dels rituals funeraris. Ofrenes que en les necròpolis d’aquest tipus s’han proposat també a partir de la presència de xicotets gots de pasta tosca fets a mà. La libació La peça numerada com a urna 19, que, tal com diu Fletcher “ignorem si, en realitat, va constituir una sepultura o va poder formar part de l’aixovar d’alguna altra”, és una enócoe que, indubtablement, no va fer les funcions d’urna, sobretot per les seues xicotetes dimensions, 83 x 131 mm. Està feta amb pasta grisa. Pel fet que la vora es troba trencada, així com l’ansa que li falta, no se sap si va tindre pic derramador. Aquests atuells contindrien els líquids sacralitzats després del corresponent ritual, que s’abocarien com a libació pel difunt, tal com està demostrat en la iconografia mediterrània. Una altra forma ceràmica que considerem podria haver sigut usada en el ritual de libació són els plats, generalment molt oberts i no gaire profunds, de vegades amb vora d’ala o vora pendent, i sempre amb base anular. A l’excavació de la Solivella es van recollir un total de set exemplars d’aquest tipus de peça ceràmica i es va considerar que feien les funcions de tapadora d’algunes urnes. Cinc d’ells es van localitzar entre les restes de la rasa realitzada pel tractor que va localitzar la necròpoli en fer la transformació agrícola. Altres dos es van obtenir durant l’excavació; un amb l’urna 23 que va aparèixer “molt destrossada i, amb ella, alguns fragments de la tapadora” (Fletcher); l’altre plat, amb l’urna 28, que estava “coberta amb tapadoraplat” (Fletcher). Segurament, per aquesta troballa es van relacionar les set peces com a tapadores d’urnes. En altres necròpolis també se considera

16

Sivella

Plat

la funció de tapadora, encara que en algunes ocasions el plat apareix trencat dins de l’urna o al costat d’ella, la qual cosa feia pensar que havia caigut; en altres casos sí que s’admet la funció de tapadora. Indubtablement aquest tipus d’estri com a última funció va poder realitzar la de cobrir les urnes tancant els atuells que eren de tipus pithoi (receptacle gran) i, per tant, no tindrien una tapadora pròpia. Però, anterior a aquest destí final, els plats també van poder fer la funció de pàtera de libació dins del ritual funerari. Tinguem en compte que les urnes, o almenys la morfologia dels atuells que van servir com a contenidors funeraris, són també atuells que serveixen com a contenidors d’aliments i que es troben en ambients de magatzematge, i segurament una vegada buits del contingut corresponent servirien per a dipositar les restes cremades del finat. Per tant, els plats també podrien haver sigut utilitzats anteriorment per a altres funcions. De vegades, el vertader simbolisme i la funció finals d’un objecte ens ho dirà el seu context més que el propi objecte. A partir del segle IV aC en la cultura Ibèrica amb la introducció de la decoració figurada, hi ha plats decorats amb peixos que són utilitzats en els contextos funeraris, perquè no es pot oblidar que el destí final de les persones en les cultures mediterrànies sol trobar-se a l’altra part d’una llacuna o riu, sent peixos o un mamífer marí, com el dofí, els qui porten l’ànima del difunt més enllà de l’aigua. Hi ha una relació entre el ritu funerari i els plats a través d’aquesta iconografia. Aquests plats decorats amb peixos tenen una certa relació amb els de la Solivella, és el cas de la seua vora pendent, o la seua última funció com a tapadora. Així, aquests plats bé podien haver fet les funcions de pàtera libadora en el ritual funerari, funció que en el sud i en el sud-est peninsular en aquesta època l’estan fent les pasteres o braseret de mans, que tenen una clara tradició oriental.

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 En el nord-est peninsular hi ha també pasteres metàl·liques en necròpolis ibèriques. Cal afegir que la presència de plats ceràmics com a tapes i com a plats libadors està especialment localitzada entre el sud-est i el riu Ebre, zones on no hi ha pàteres metàl·liques en les necròpolis. Encara que cal dir que si existeixen fora de contextos funeraris. No obstant, assenyalem que en molts casos la pastera s’ha identificat a través de les anses o dels enganxaments d’aquests amb el recipient, i com a molt un fragment de vora, per tant hi hauria també la possibilitat que siguen calders. Aquestes pasteres ja siguen per trobar-se en necròpolis al costat de pitxers de bronze o per la seua iconografia, ens indiquen que en el ritual funerari es feien libacions. La libació es realitza passant l’ofrena líquida que podria ser aigua, vi, hidromel, o la sang de l’animal sacrificat, segons les dades que tenim d’altres cultures mediterrànies, d’un pitxer a una pàtera, safata, phiale, o, en aquest cas, anomenem-li plat. La base anul·lar d’aquests plats de la Solivella farien les funcions umbo-omfalo, libacions que es podrien fer tant per a oferir-les als déus com als difunts. Aquests plats se situen damunt de l’urna boca avall. Pot ser que siga una posició merament funcional i de semblança amb la del que són tapadores pròpiament dites, encara que l’ajust entre urna i tapadora seria millor posant el plat boca amunt, amb la base dins de l’urna. Aquesta posició invertida dels plats podria ser conseqüència del ritual. Per tant en la necròpoli de la Solivella es troben les dues peces necessàries per a l’execució de la libació, en aquest cas possiblement dedicada al difunt, el pitxer i els plats. Una pràctica ritual que sol anar unida al sacrifici, ja que la sang seria recollida i depositada en recipients al costat d’altres líquids, com vi i llet. Sacrifici En els treballs de camp de la Solivella es van localitzar set ganivets afalcatats en les sepultures excavades, dos més en superfície, i, també de superfície, provenen dos ganivets llargs afalcatats que es troben doblegats al contrari que els xicotets, fet que s’observa també en les puntes de llança. Aquests dos últims són més llargs de l’habitual i presenten una empunyadura de ferro cilíndrica que cobreix l’ànima del ganivet, i el torn d’aquesta aniria recobert per un material perible. Dels dos ganivets que es van trobar, tan sols se’n conserva un, que té una longitud de 44 centímetres de tall enfront de la mitjana dels 15 que tenen els altres ganivets afalcatats xicotets. Aquests se solen relacionar amb l’armament dels enterrats, i, en alguns casos, es considera que formarien un joc amb la falcata, perquè a vegades i durant l’Ibèric ple es troba adherit a ella per la beina, arma de la qual tan sols

Ganivet de sacrificis

hi ha una empunyadura en tota la necròpoli de la Solivella. No obstant, també s’ha considerat que aquests ganivets juguen un paper de prestigi. Una altra funció que s’ha considerat per a aquesta mena de ganivet és la sacrificial en el ritu funerari, tradició que podria vindre de les cultures mediterrànies orientals, on per exemple a Grècia aquest tipus de ganivet afalcatat és el típic del sacrifici. Quedaria patent aquesta funció en l’existència d’aquests ganivets tant en necròpolis com en santuaris en què es relaciona amb restes d’animals. La funció de sacrifici dels ganivets afalcatats, especialment els dos de major grandària amb empunyadura cilíndrica, està generalitzat en totes les necròpolis d’aquest tipus; es relaciona amb el sacrifici per degollament en un ritual, en aquest cas, funerari, la qual cosa portaria el seu torn a l’existència d’un banquet. Segons Estrabó els ibers sacrificaven a la manera grega, recollint la sang en una cràtera o recipient i atenuant els gemecs de les víctimes amb els cants dels assistents i el so de les flautes. El sacrifici en la zona queda reflectit iconogràficament en la pastera de Tivissa, on la víctima és un corder. Aquest animal és el més representat en la iconografia de la zona. El sacrifici del carner es relaciona amb el culte de l’avantpassat, per tant seria el més apropiat en una cerimònia funerària. El banquet Els elements que hem anat assenyalant localitzats en la necròpoli de la Solivella ens indiquen un ritual en el qual es realitzen possiblement actes de libació, ofrena i sacrifici, i per tant, de banquet funerari. La presència de restes d’animals en les necròpolis ibèriques no és estranya. El banquet ritual no és aliè en l’Edat del Ferro de la zona, tal com queda identificat ja en el segle VII aC en contextos no funeraris. Els banquets en les necròpolis de l’època de la Solivella quedarien demostrats pels simpulum (cassó de mànec vertical) que seria l’altre element, juntament amb el ganivet relacionat amb el repartiment del menjar, que apareixen en

17

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0 algunes d’elles, que podria evidenciar la presència d’un calder o algun tipus d’atuell metàl·lic com el que es localitza al Puig de la Nau de Benicarló, en el mateix recinte en el qual apareix el penjoll d’un carner. Aquests elements poden ser indicadors de la celebració d’un àgape funerari. Els banquets funeraris estan constatats en necròpolis peninsulars. El desenvolupament del ritual funerari Davant les dades que tenim de la necròpoli de la Solivella podríem ressenyar que el desenvolupament del ritual d’enterrament seria el següent: - Trasllat del difunt des del seu lloc de residència situat almenys, a tenor de les dades que tenim en l’actualitat, entre 1,5 i 2 quilòmetres. - Cremació en la pira funerària en un lloc indeterminat, ja que no s’han localitzat restes dels corresponents ustrina (el lloc d’incineració). - Recollida de les restes òssies i de la indumentària amb la qual va ser cremat el difunt. - Neteja i fragmentació dels ossos per a situar-los dins de l’urna. - Realització del sacrifici de l’animal amb la conseqüent libació i repartiment de la carn i beguda. - Ofrena de la ració corresponent al difunt o als déus. - Tancament de l’urna amb el plat que s’ha realitzat la libació. - Col·locació de l’aixovar entorn de l’urna. - Cobriment de la sepultura amb terra SIMBOLISME SOCIAL AL RITUAL FUNERARI La cerimònia funerària ens indicaria l’estatus social del finat, ja que aquesta cerimònia és un gran acte públic que reflecteix la situació econòmica i social en què ha viscut el difunt. Pel fet de ser enterrat en la necròpoli ja s’està fent una distinció, ja que no tots els membres de la societat eren sepultats en aquestes necròpolis. L’abundància en el sacrifici i la qualitat dels utensilis emprats en els rituals era també un signe de distinció. L’acte funerari era doncs un aparador i una ostentació de la situació social de la persona que s’enterrava, era l’última intervenció en el món dels vius i, per tant,

COL·LABORA AMB L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

18

Enócoe

Vas caliciforme

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 havia d’estar d’acord amb la seua situació social o, fins i tot, superar-la. També els materials, els efectes personals amb què s’enterraven, mostraven l’estament al qual pertanyia l’individu. Algunes de les restes localitzades en la necròpoli de la Solivella són una mostra d’aquest simbolisme social i econòmic. Les armes dels aixovars indiquen la importància de l’estament militar dins de la societat dels primers anys de la Cultura Ibèrica. Aquestes necròpolis de l’Ibèric antic són les primeres de la zona que presenten armament; anteriorment els depòsits funeraris del Ferro antic el componien peces de la indumentària, polseres, penjolls, sivelles.... Tan sols en el nord-est es trobaven armes en les tombes. Això indicaria al canvi que van patir els estaments alts de la societat després de la destrucció violenta dels assentaments de l’etapa anterior. L’aristocràcia guerrera se situa a la part alta de la piràmide social a l’inici de la iberització, característica que continuarà fins a l’ibèric tardà. Entre el material metàl·lic recollit en superfície s’han pogut identificar tres torques que en el treball de Fletcher s’esmenten com a fragments de polsera oberta. Una vegada reconstruïdes les peces s’ha pogut comprovar que són torques, una d’elles acabada en punta aguda, mentre que les altres dues acaben en una xicoteta inflor. Són peces massisses sense cap mena de decoració. Com bé se sap els torques són elements de la indumentària, concretament de l’orfebreria personal, que permeten relacionar les persones que les exhibeixen amb un estatus elevat dins de la societat ibèrica. Un altre element de la indumentària que està relacionat amb l’estatus social de la persona que el porta és la sivella del cinturó, de les quals a la Solivella s’han localitzat tretze: vuit entre el material de superfície i cinc relacionades amb les urnes. Són sivelles d’un, dos i tres garfis, ricament decorades amb cisellat i granulat. En elles s’aprecia la forma de decoració, destacant les formes circulars, tret d’una elles. La presència dels fermalls de cinturó en ofrenes en santuaris, o les conegudes sivelles procedents de la península Ibèrica localitzades en els santuaris grecs de Corfú i Olímpia, així com la seua representació en l’estatuària ibèrica en alguns casos de manera ostentosa, fins i tot com a únic element de la indumentària que porta el personatge nu representat, com es veu en els exvots de bronze dels santuaris del sud peninsular, algunes d’aquestes sivelles de molta grandària, són una mostra del seu gran simbolisme per als ibers. Un simbolisme que ha de representar un llinatge més que a la persona, ja que les sivelles són ostentades tant pels homes com per les dones, i, possiblement, pels xiquets. El que la peça haja sigut reparada en diverses ocasions, assenyala la importància d’aquesta com a símbol, ja que ha de

Plat

ser precisament una peça en concret, segurament heretada, la que s’emporta. Aquest simbolisme, més enllà del pur funcionalisme, queda patent per l’existència de complicades sivelles o la presència de més d’una en una tomba, la qual cosa porta a considerar que el seu significat dins de la tomba pot ser divers: ofrena, herència, botí de guerra. L’única peça localitzada a la Solivella provinent del comerç extern, que indica la importància del difunt degut a la seua procedència exògena, és un escarabeu egipci. Una característica d’aquesta mena de necròpoli és la presència d’elements egipcis o egipcians, especialment escarabeus. Al faraó Psammític II pertany l’escarabeu de la Solivella representant un lleó amb sol. L’aixovar de l’urna 6 en la qual es va trobar el escarabeu contenia onze comptes de collaret de pasta vítria al costat de l’escarabeu; per la qual cosa, possiblement, el escarabeu i els comptes de collaret podrien estar unides a manera de collaret. Per l’entorn de la desembocadura del riu Ebre veiem que hi ha un interès pels escarabeus egipcis que es caracteritzen per l’homogeneïtat temporal de les peces. L’interès pels materials egipcis no desapareix en les necròpolis d’aquest tipus amb cronologia més avançada. Les creences escatològiques dels ibers tenen una certa relació amb el simbolisme o la pròpia escatologia dels egipcis, ja que la presència d’aquestes peces no és tan sols la moda d’un moment o la coincidència d’una oferta de mercat, perquè aquesta relació pràcticament s’inicia amb la cultura Ibèrica i continua fins a la seua fi. Enfront de l’ostentació dels materials que componen l’aixovar i el ritual funerari, cal assenyalar, tal com s’ha comentat més amunt, la falta d’interès per distingir ostentosament la situació de la tomba. Cap construcció se situarà damunt dels enterraments d’aquesta mena de necròpoli. (1) En la revista Mainhardt nº 80, de desembre de 2014 (pàgs. 7/9) es va publicar “La Solivella, nuevas perspectiva en su estudio”, d’Artur Oliver, on l’autor analitza els resultats de les anàlisi antropològiques i la seua relació amb l’aixovar. (2) Conservador d’Arqueologia del Museu de Belles Arts de Castelló i Cap del Servei d’investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló i professor universitari.

19

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

NOVA CAMPANYA ARQUEOLÒGICA A LA “COVA DE DIABLETS”

JOAQUIM ARNAU JOAN VICENT SANZ

“La cova de Diablets està situada al bell mig d’una vall interior de la serra d’Irta. La seua cavitat s’obre a 460 metres sobre el nivell del mar. Té una planta irregular i consta de dues parts. És molt possible que la cavitat siga més gran; però, a hores d’ara, hi ha una gatera que resulta difícil de superar. Les ocupacions de la cavitat es van iniciar a finals del Paleolític superior i van continuar durant els inicis del Neolític. Posteriorment es va convertir en nombroses ocasions en refugicorral per als pastors de la zona. Entre les troballes realitzades a la cova destaca una gerra de ceràmica del Neolític antic, amb decoració impresa-incisa, que presenta restes de pigmentació de color blanc i roig, datada al voltant de l’any 5000 aC” (1). Una nova campanya centrada en la cova de Diablets, jaciment prehistòric situat a la zona central de la Serra d’Irta, donarà continuïtat a les excavacions arqueològiques en el terme municipal. El projecte, segons informa l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert (2), “té un doble objectiu: d’una banda, parar la deterioració que està sofrint la cavitat després d’anys sense excavacions ni mesures preventives, però també el d’avaluar la possibilitat de començar una nova etapa d’excavacions de recerca en el jaciment”. Cal dir que projecte i treballs gaudeixen de la col·laboració i coordinació del Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló, la Universitat Jaume I i el Parc Natural de la Serra d’Irta. La direcció efectiva dels treballs d’excavació estarà a càrrec dels doctors en prehistòria Pablo García Borja, Dídac Roman i per l’arqueòleg de Diputació Gustau Aguilella.

Entrada de la cova de Diablets. Foto Joan Sanz

Interior de la cova. Foto del web de l’ajuntament d’Alcalà de Xivert

En aquest moment, el projecte es troba en fase de tramitació, pendent de l’aprovació dels corresponents permisos administratius. Es preveu que els treballs puguen començar a la tardor. S’hi remarca la supervisió del Parc Natural Serra d’Irta, “en trobar-se el jaciment en el centre d’un paratge natural amb el màxim nivell de protecció mediambiental”.

AJUNTAMENT ALCALÀ DE XIVERT ALCOSSEBRE

20

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 “Contemplem una partida de 5.500 euros per a poder iniciar enguany els treballs en aquest jaciment, amb la finalitat de seguir recuperant patrimoni arqueològic que ens ajude a conèixer millor la nostra història local”, Maria Agut, regidora de Cultura.

Maria Agut, regidora de Cultura, n’amplia la informació afegint que “contemplem una partida de 5.500 euros per a poder iniciar enguany els treballs en aquest jaciment, amb la finalitat de seguir recuperat patrimoni arqueològic que ens ajude a conèixer millor la nostra història local. Com ha succeït amb el jaciment de Santa Llúcia, en les campanyes arqueològiques dels últims anys, l’Ajuntament contracta els equips d’arqueòlegs que realitzen les excavacions i, amb la col·laboració d’empreses locals, se’ls facilita hostalatge i manutenció. La tasca de coordinació científica i direcció dels treballs es realitza des del Servei d’Arqueologia de la Diputació, en concret l’equip dirigit per l’arqueòleg Gustau Aguilella, i de la Universitat Jaume I”. “El nostre gran objectiu és contribuir a la dinamització dels pobles i ajudar-los a posar en valor tots els recursos naturals, artístics o culturals dels quals puguen disposar”, Ruth Sanz, Diputada provincial de Cultura. La nota de premsa inclou la valoració de Ruth Sanz, diputada provincial de Cultura, en posar l’èmfasi en què per a la Diputació resulta especialment grat poder donar suport a projectes com el de les excavacions en la cova de Diablets, “perquè el nostre gran objectiu és contribuir a la

dinamització dels pobles i ajudar-los a posar en valor tots els recursos naturals, artístics o culturals dels quals puguen disposar. I ho fem amb el nostre Servei d’Arqueologia, que compta amb un reconegut prestigi en el sector”. Recordem que l’excavació arqueològica realitzada en 1998 va posar d’evidència els valors del jaciment de la cova de Diablets per al coneixement de la prehistòria de la Serra d’Irta, en ser testimoni de les formes de vida i dels costums funeraris de la gent que va poblar Irta des de fa més de 10.000 anys. “L’home de Diablets mostra com posseïa una forta aportació genètica heretada dels primers pobladors agricultors i ramaders neolítics que, procedents de la zona d’Anatòlia (Pròxim Orient), s’expandiren per bona part d’Europa, arribant finalment a la península Ibèrica fa uns 7000 anys, i barrejant-se amb els caçadors i recol·lectors locals”, Gustau Aguilella (3) “A la part central del paratge natural de la Serra d’Irta, sobre la rambla d’Estopet i a poc més de 600 metres del cim de Campanilles, es troba aquest important jaciment prehistòric conegut com la Cova dels Diablets. El descobriment arqueològic d’aquesta cova fou inicialment trist, posat que va ser objecte d’una excavació clandestina als anys 80 del passat segle que va trencar bona part dels seus nivells, perdentse també els materials arqueològics obtinguts, i el més important, la informació arqueològica irrecuperable que comporten aquests tipus d’accions irresponsables. Aquesta actuació irregular va motivar una posterior excavació arqueològica de salvament per part del Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló l’any 1998, que va determinar la importància del jaciment per al coneixement de la prehistòria de la Serra d’Irta, i que va ocasionar dues publicacions científiques, així com la menció en molts altres treballs especialitzats (vegeu Aguilella et al., 1999, 2014; Casabó, 2004; Roman Monroig, 2009, 2010). Així, la Cova dels Diablets és testimoni dels modes de vida i dels costums funeraris de les comunitats humanes que poblaren Irta des de fa més de 10.000 anys, les quals utilitzaren la cavitat en diferents períodes. El més antic d’aquests períodes d’ocupació està datat en uns 12500 anys, en què un grup de caçadors recol·lectors utilitzaren la cova com a hàbitat temporal, possiblement en les partides de cacera que feien per les serralades pròximes. Les restes de fauna trobades a la cova corresponen totes a espècies salvatges, entre les que predomina la cabra muntesa, però també el conill i el cérvol.

21

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0 Posteriorment, fa uns 7000 anys, es detecta una utilització de la cavitat al període Neolític, a partir de la presència de restes de fauna i d’algunes ceràmiques, de les quals mereix destacar-se un excepcional càntir de ceràmica amb una rica decoració amb tècnica incisa i impresa, que incorporava a més la incrustació de colorants d‘origen mineral rojos i blancs per accentuar l’efecte visual. Aquest vas ceràmic tingué segurament un ús especial, pot ser com a acompanyament d’algun soterrament, o formant part d’algun altre tipus de ritual o creença que ara per ara se’ns escapa. Finalment, durant la primera meitat del III mil·lenni abans de l’Era, és a dir, ara fa uns 4800 anys aproximadament, al període conegut com Eneolític, la cova va servir com a sepulcre funerari col·lectiu en el qual es van soterrar almenys tres persones adultes (de les quals, una dona) i un adolescent d’entre 14 i 17 anys. Recentment, a través del Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló es va gestionar efectuar anàlisi d’ADN sobre un dels individus soterrats en la cova, els resultats del qual formen part del major estudi genètic efectuat fins ara a la Península, publicat a la prestigiosa revista internacional Science (Olalde et al., 2019). Així, hem accedit a les dades sobre l’herència genètica present a la Serra d’Irta al període Eneolític, dins d’un context en el que podem comparar amb les diferents ancestralitats existents a la Península. Concretament, l’home de Diablets mostra com posseïa una forta aportació genètica heretada dels primers pobladors agricultors i ramaders neolítics que, procedents de la zona d’Anatòlia (Pròxim Orient), s’expandiren per bona part d’Europa, arribant finalment a la península Ibèrica fa uns 7000 anys, i barrejant-se amb els caçadors i recol·lectors locals”.

BIBLIOGRAFIA SOBRE LA COVA DELS DIABLETS: - Aguilella, G., Olària i Puyoles, C., & Gusi, F. (1999). El jaciment prehistòric de La Cova dels Diablets (Alcalà de Xivert, Castelló). Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló, 20, 7-36. - Aguilella, G., Roman Monroig, D., & García Borja, P. (Ed.). (2014). Cova dels Diablets (Alcalà de Xivert, Castelló). Prehistòria a la Serra d’Irta. (Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques. Diputació de Castelló.). - Casabó, J. (2004). Paleolítico superior Final y Epipaleolítico en la Comunidad Valenciana. Diputación de Alicante. Museo Arqueológico Provincial de Alicante (MARQ), 381. - Olalde, I. et al. (2019). The genomic history of the Iberian Peninsula over the past 8000 years. Science, 363(6432), 1230-1234. - Roman Monroig, D. (2009). El poblament del final del Plistocè en les comarques del nord del País Valencià a partir de l’estudi tecno-tipològic de la indústria lítica, Tesi Doctoral. Universitat de València.]. - Roman Monroig, D. (2010). Noves aportacions al Paleolític superior final en el nord del País Valencià: Els jaciments de la serra d’Irta (Baix Maestrat). Archivo de prehistoria levantina, 28, 73-90. NOTES: “L’oca del patrimoni gaspatxer”. 18. La cova de Diablets, pàg. 8. (2) Nota de premsa de L’Ajuntament d’AlcalàAlcossebre de 6 d’agost passat. (3) Els apunts i la bibliografia han estat aportats per Gustau Aguilella, arqueòleg de la Diputació de Castelló. 1)

TEMPS DE RECORD

22

Anem de bateig (1954) . “Padrí ronyós ni un ni dos”. Fotografia cedida per Iván Ripollés (epd)

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

LA MOJIGANGA D’ALCALÀ (I) ARNAU VALLINA, JOAQUIM SANZ SANCHO, JOAN-V. La mojiganga, moixiganga o muixeranga és una dansa tradicional, que té els seus orígens en les antigues muixerangues, d’on deriva el seu nom. Quan parlem d’ella ens endinsem al món de les creences, de rituals festius i d’altres pràctiques cerimonials. I tenim documentat històricament que el ball, propi dels diferents pobles de l’Antic Regne de València, fou transmès fa segles pels mateixos valencians des de les terres costaneres mediterrànies cap a l’interior, arribant a les de l’Ebre i del Baix Aragó, on la gent es referia a ella com ball de valencians. Els seus orígens es troben documentats al segle XV. La seua “posada en escena” es caracteritza per ser una dansa pantomímica i teatral en què se representen quadres generalment religiosos. Pels documents històrics (els del segle XV i altres del XVI) en què s’esmenten torres humanes de forma piramidal s’acredita que moixiganga i muixeranga van nàixer al Regne de València al Segle d’Or. Posteriorment, amb la migració cap al nord es va popularitzar com ball de valencians, derivant en els castells (als segles XVII i XVIII). Cal dir que la muixeranga és més una dansa que no un ball. Mentre aquest només persegueix el divertiment de qui l’executa, la dansa està lligada a una finalitat definida, religiosa o profana, representant amb les seues combinacions fets concrets que, acompanyats de música específica, es posa en valor en dates especials amb la intervenció d’un nombre fix de components, que vesteixen abillaments propis i particulars. I ja, a l’inici d’aquesta primer aproximació a la muixeranga, volem posar l’accent en què en el procés de recerca, coneixement i divulgació no se pot ignorar ni oblidar que esta dansa té estrets vincles amb persones rellevants del món del folklore o de la música tradicional com Fermín Pardo, musicòleg i folklorista; Joan Bofarull, estudiós de les muixerangues del País Valencià; Eduard Navarro, integrant de la Capella dels Ministrers; Francesc Llop, membre del Gremi de Campaners del país, i Francisco Zanón, indumentarista i estudiós de la comarca de la Serrania. Els orígens de la muixeranga Hi ha diferents teories sobre els orígens de la dansa, algunes ben documentades. Una primera teoria diu del seu origen àrab (1), dels temps de la dominació musulmana, una hipòtesi que fa referència a l’etimologia de la paraula moixeranga que podria derivar de moachin, el significat de la qual seria “emmascarat”.

Ball de Varetes del Forcall. Fotografia de Joan Bofarull, publicada en el DIARI la Veu

Dansants de Peníscola. Fotografia de Joan Bofarull, publicada en el DIARI la Veu

23

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

Mojiganga d’Alcalà de Xivert. Suposem que la foto data de l’any 1901 i l’esdeveniment correspon a la celebració de la col·locació de la imatge del sant al cim del campanar. La fotografia havia estat publicada al llibre de l’associació: Alcalà de Xivert. Alcossebre-Capicorb. Temps de record (II), l’any 1998

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com 24

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 Una segona teoria el situa en l’època iberoromana, a la València denominada en aquells temps per Valentia Edetanorum. Es fonamenta en documents romans de caire local que es troben a la biblioteca de El Escorial. Uns manuscrits on es poden observar alguns quadres dibuixats de piràmides humanes. Així, la muixeranga seria entesa aquells dies com un exercici de força per al combat. En 1316 l’Església va decretar la generalització de la festa del Corpus a la fi de combatre ritus precristians que celebraven la florida de cada primavera. L’acte que més destacava era la processó que recorria el principals llocs de viles i ciutats, en què participaven diverses dades i entremesos. Un element de les processons del Corpus eren les carrosses al·lusives a personatges i escenes sagrats. I, des del segle XV consta l’eixida de processons a imitació de les del Corpus, amb motiu d’alguna solemnitat, com nomenament de reis o visites d’autoritats. Així, al llarg de l’Edat Mitjana la vistositat de les torres humanes va derivar en una manifestació lúdica convertida en un acte d’entreteniment representat pels joglars del Regne de València. Molt probablement d’origen pagà i, segons la teoria que apunta la procedència iberoromana, s’introduiria a l’àmbit religiós segurament pel seu valor estètic, plàstic, representatiu i pel seus valors lúdics d’entreteniment del poble. El document que declara bé immaterial la mojiganga de Titaguas (2) conclou que totes les teories apunten que la muixeranga naix al Regne de València, destacant-se com a zones històriques d’aquestes representacions la ribera del riu Xúquer, des d’on s’estén cap a l’interior i cap al nord. També apunta que hi ha testimonis documentals que acrediten la presència de les danses procedents de València per diferents llocs de la geografia espanyola. Era sabut que aquelles colles no tenien dificultats per a anar a diferents territoris i donar a conèixer els seus costums i usos: la muixeranga es va ballar a Sevilla en 1674 i, a Lleida en 1762, amb motiu de la col·locació de la primera pedra de la catedral. A més, durant els temps de penúria dels segles XVII i XVIII va haver valencians que recorregueren els pobles de Castella, de l’Aragó i dels comtats catalans ballant a les processons per a guanyar-se uns diners. Així, es va difondre per aquests territoris la dansa ancestral ben coneguda pels valencians. Referències documentals de la mojiganga en Alcalà de Xivert La mojiganga ha estat un element cultural que, en el temps, també ha estat part de la manifestació cultural i festiva d’Alcalà de Xivert. Hi ha testimonis escrits i una imatge representativa del que estem dient. En uns casos fan esment al nom de la dansa i, en altres, aporten aspectes descriptius: un d’ells

Mojiganga de Titaguas. Fotografia de l’ADL del Ayuntamiento de Titaguas

25

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

26

esta referit a l’any 1843, un altre al 1846, un tercer al 1866 i, els dos últims, un text i una imatge (3), tots dos de 1901 i vinculats a la festa de col·locació de la imatge de sant Joan al cim del Campanar. Tot i haver despertat des del primer moment els primers testimonis el nostre interès per provar que muixeranga i mojiganga eren sinònims, les nostres consultes i recerques van trigar a ser confirmades. Va ser enguany passat, quan vam tenir una primera font de consulta i on començar a contrastar informacions, en saber de l’acord del Consell de la Generalitat Valenciana de declarar bé d’interès cultural immaterial la Mojiganga de Titaguas. I, més recentment, consultant estudis de recerca sobre la muixeranga de Joan Bofarull, les seues publicacions i diferents treballs que ens ha anat remetent. Així, amb la lectura del Decret esmentat, ens va arribar una primera sorpresa, en veure vinculada la dansa amb Alcossebre, que també contrastàrem amb el contingut de la Resolució sobre la incoació de l’expedient per a declarar el bé per part de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport (4): “La segona documentació està datada en 1724 a Algemesí; la documentació escrita que hi ha sobre els orígens de la importació del ball a altres terres i comarques del Regne de València és: Alcossebre, Peníscola i Titaguas i, segons el descobriment més recent d’estudiosos locals, també a l’Olleria, que daten de l’any 1789 com consta a la vila d’Alcossebre”(5). Com no podia ser d’altra manera, ens posàrem en contacte amb l’arxiu municipal d’Algemesí i l’Ajuntament de Titaguas per a confirmar i poder consultar la documentació a què se feia referència. Des de l’Arxiu municipal de l’Ajuntament d’Algemesí ens respongueren que no hi constava als seus arxius la referència documental consultada (6) i, des de l’Agència de Desenvolupament Local de l’Ajuntament de Titaguas, que no podien confirmarho per no constar en els apunts de les fitxes (7). La mojiganga d’Alcalà de Xivert El poble d’Alcalà tenia memòria de la dansa i la recordava en 1901, en haver-se organitzar una comparsa de dansa, amb motiu de la col·locació de la imatge de sant Joan al cim del campanar. El poble recordava que l’última se va organitzar l’any 1843. En la part final de la dansa, arribat el moment del cant de les lloes, un dansant en feia memòria: “Des de el any quaranta-tres Del segle passat Danses “gaspachés” no se n’ havien “alcançat”. El dia 24 de novembre de 1843 l’ajuntament d’Alcalà de Xivert prenia l’acord de solemnitzar la proclamació d’Isabel II com a reina constitucional d’Espanya (en realitat es proclamava la seua majoria

d’edat) amb un programa de festes a desenvolupar durant els dies 1, 2 i 3 de desembre d’aquell any (8). El programa contemplava la participació de la dansa: Per al dia 1 de desembre, el programa ordenava la comitiva de la següent manera: “Romperá la marcha un personaje vestido a lo musulmán con alfanje en mano y dos reyes de armas que cuidaran del ordenamiento. Seguirán al musulmán cuatro gastadores y en defecto de estos cuatro cazadores de Saboya. A estos seguiran el pueblo en dos filas y entre estos irá la música, tras de ésta una danza de volantes y juego de palillos, seguiran a la danza las doce tribus de Israel colocadas de diez en diez pasos entre files que formarà el pueblo (...) las campanas principiarán vuelo general, la música tocará y los danzantes bailarán”. La processó cívica va realitzar l’itinerari programat i va representar els actes a la plaça Constitució, a la del Pla, a la del Mercat i davant de la Casa consistorial. Per la participació, “A los danzantes se les abonaran los jornales desde el primer día de ensayo, se les dará una comida el día de la proclamación y se les regalará a cada uno un par de alpargatas y la cinta correspondiente a su vestido. Igual obsequio se hará a los sujetos que se vistan de tribu”. En 1846, l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert, amb motiu de l’enllaç matrimonial de la reina Isabel II va organitzar actes festius per als dies 25, 26 i 27 d’octubre (9). El dia 24 per la vesprada, eixia des de la casa consistorial una lluïda cavalcada en què, entre les autoritats i en un segon lloc, desfilaven “seis parejas de una danza montados y con hachas de seda”. ”En la tarde del sábado 24, a las primeres oraciones, salió de las casas consistoriales una lucida cabalgata, compuesta de un destacamento, de guardias civiles, que rompía la marcha, seis parejas de una danza montados y con hachas de seda, seguía el pendón de la villa, que enarbolaba el segundo teniente de Alcalde y cerraban la cabalgata los individuos del Ayuntamiento y secretario, todos a caballos. En las plazas y puntos de costumbre se leía por el secretario el programa de las funciones que en los tres días siguientes habían de ocupar a los ocupantes de esta villa”. Cal dir que del dia 25 tenim alguns apunts i notes sobre la mojiganga. A les nou del matí la marxa eixia des de l’ajuntament amb la seua presència i participació. Ho feia darrere del penó de la vila: “seis danzas compuestas de una cuadrilla de caballetes de bulto, que hacían sus evoluciones al compás del tamboril y dulzainas, otra danza de la mojiganga vistosamente ataviada y la de los danzantes con palitroques y postizos,

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 de Octubre titulado Domingo de la batalla representando la fundación del Rosario, y el día 17 Enero la vida de San Antonio”. I, atès el seu ofici i la seua qualitat, ben sovint i per passar moments alegres, actuaven com a grup d’animació a cases particulars. Cal afegir que la representació del primer diumenge d’octubre té a veure amb la victòria en la batalla de Lepanto del bàndol cristià encapçalat per l’Imperi espanyol sobre la flota turca. El sant pare Pius V, màxim valedor d’aquella empresa, estava empenyorat que no s’oblidés la gesta que va tenir lloc el primer diumenge d’octubre, la victòria va ser atribuïda a la Verge del Rosari i va suposar la popularització del res del rosari, especialment als països del sud d’Europa. El testimoni escrit, tot i no precisar quants anys va seguir activa, sí diu que en van ser alguns més i de la vàlua de la comparsa: “siguió varios años pero lo mismo antes de esta como después en muchos años no se conoció otra igual”.

Nova Muixeranga d’Algemesí. Fotografia de Joan Bofarull, publicada en el DIARI la Veu

además de las gigantillas, pastoras y peregrines que componían las hijas de las más pudientes familias de la villa”. El cronista qualificava la comparsa d’“alegre”. Per la vesprada, a la plaça de la Constitució, les danses començaren a donar bones proves de la seua “agilidad y destreza”. A les vuit es va realitzar la mojiganga amb “hachas de cera” i, al compàs de de la música, “los variados grupos y figuras que son propios de semejante diversión” En 1866, durant les festes extraordinàries amb motiu de celebrar el primer centenari de la inauguració de l’Església, van participar els nou homes que componien la comparsa de la mojiganga d’Alcalà (10). El cronista apunta que van representar un dels números que componia el seu programa en la plaça de l’església. D’ella destaca, d’una banda, que “con sus chistes y versos rústicos solían muy a menudo ser un pasatiempo y risa del público”. Entre els seus components destacava Pauner, conegut per “merleta”, qui, únicament pels seus gestos “al presentarse al público hacía reir, sin pronunciar ni una palabra”. I, d’una altra, que les seues representacions tenien per costum celebrar-se “en varias festividades como carnaval, primer Domingo

“El hijo de Alcalá Manuel Pauner Segarra a los 73 años de su edad murió en Barcelona, el morir a la ciudad Condal fue debido a que sus hijas vivían en la referida Ciudad. Pauner fue el último que murió de los que formaban en Alcalá una comparsa compuesta de unos 9 hombres, esta comparsa cuando las fiestas extraordinarias por el primer centenario de la inauguracion de la suntuosa Iglesia Parroquial el año 1866 verificaron uno de los números en que se componia el programa de estas fiestas, haciendo lo que vulgarment dicen mojiganga, para lo que en la Plaza de la Iglesia formaban un tablado para representar este juego o acto. Esta comparsa en estas fiestas representaron varios actos, que por cuyos trabajos el alcalde les ofreció 130 pesetas cuya cantidad aun está por cobrar. Esta comparsa con sus chistes y versos rústicos solían muy a menudo ser un pasatiempo y risa del público en varias festividades como carnaval, primer Domingo de Octubre titulado Domingo de la batalla representando la fundación del Rosario, y el día 17 Enero la vida de San Antonio. Por lo regular, el director de esta comparsa solía ser José Valls (á Coque) pero este nunca salía al público, esta comparsa siguió varios años pero lo mismo antes de esta como después en muchos años no se conoció otra igual muchas veces eran llamadas a casas particulares para pasar un rato alegre. El Pauner, únicamente al presentarse al público hacía reir, sin pronunciar ni una palabra, solamente en sus jestos (era reconocido por el apodo merleta)”. Text d’Eliseo Cucala Larrosa (Varios apuntes, pàgs. 166-168)

27

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0 Serà en 1901 -ens ho conta Eliseu Cucala (11)quan es va organitzar una comparsa de danses per a la celebració de la col·locació de l’escultura de sant Joan a la punta del campanar. No sense ironia, el cronista fa record de l’última experiència de la dansa: “en la población no se habían organizado comparsa de danzas desde el año 1843, cuando las fiestas por la coronación de la reina Isabel 2ª. La danza del año 43 se componia de jovenes hijos de los principales contribuyentes, y la de este año de gente pobre, por darse vergüenza a salir los que se tienen como a ricos, sin tener en cuenta que muchos de los que se tienen a menos de salir a la comparsa estan dandose lustre en dinero a prestamo ó sacandolo Dios y los hombres saben como”. Composaven la comparsa 11 músics (un d’ells, el director), 13 homes dansants (un d’ells, el director) i 16 dones dansants. Les actuacions de la comparsa se succeïren gairebé en tots els actes que envoltaren la col·locació del sant i els elogis anaven de boca en boca: “no hay que decir que delante de la procesion iba la comparsa de danzas bailando y luciendose con sus vistosas y buenas ropas (...) en el intermedio de toro a toro salia la comparsa de danzantes y ejecutaba uno de los bailes de su repertorio, el último fue una jota i el público quedó altamente satisfecho por lo bien que lo ejecutaban siendo cosa ensayada en poco tiempo; lo mismo del buen gusto en que cada uno de ellos vestia (...) la comparsa de danzas obtuvo muchos aplausos y en particular después de los bailes titulados el cordon y la galletada, y al ejecutar el último baile cada uno de por si decia una loa”. Entre les lloes, destaquem, les següents: Som dansants senyors Sant Joan està posat. Ara ballarem les danses que Serilo mos ha ensenyat. La gent d’este poble és gent de bamburreria, es pensaven que ballaríem la dansa de l’altre dia. En acabar les festes, la comparsa va quedar pràcticament dissolta per la deficient administració del responsable dels fons arreplegats el primer dia que van eixir per la població. Part del personal de la comparsa i de la gent del poble es va disgustar. La següent lloa en donava compte: A les Dances de Serilo jo no vull anar mai més que al carrer de “san Fernando” m’han furtat tots els diners. Altres versions conten que Serilo i un grup de joves varen decidir ballar les danses al carrer, deixar

28

una brusa al terra i recollir la voluntat de la gent per anar-hi a la taverna a prendre alguna cosa. Algú de manera malintencionada va donar unes monedes falses i d’altres per fer-ne una burla de l’assumpte va improvisar aquesta albà. Després d’un temps, al 1903, el grup es va desfer del tot. Els dies 29, 30 i 31 de desembre de 1905, quan amb motiu de celebrar-se el segon centenari de la capella de la Mare de Déu dels Desemparats, en la processó (12) hi participa una comparsa de dolçaina i dansa de nanos. Les muixerangues tradicionals Cal afegir que, en l’actualitat i mitjançant la representació de figures amb torres humanes, són nombroses les comunitats vinculades a la muixeranga. Tanmateix, com sosté Joan Bofarull (13), n’hi ha cinc que hem de considerar com a tradicionals; perquè es ballen des de fa molts anys a les festes del poble, han estat transmeses entre generacions de pares a fills, són considerades part important de la cultura i de la identitat dels seus pobles, que les veuen antigues i pròpies: la muixeranga d’Algemesí, els Negrets d’Alcúdia, la mojiganga de Titaguas, la dansa dels Varetes de Forcall i els dansants de Peníscola. Bofarull posa l’èmfasi en el caràcter tradicional de la muixeranga com a un element festiu, en què, tot i els diferents noms, músiques, danses, vestits i construccions humanes tenen moltíssimes semblances. És a dir, són diferents mostres d’una mateixa tradició. Els Dansants de Peníscola, vestits amb unes faldilles llargues de color blau cel, ballen diferents danses de bastons o de castanyetes a les festes de la Mare de Déu de l’Ermitana. El moment culminant arriba quan un dels dansants puja dalt del castell humà de tres pisos i recita una lloa de contingut religiós. Seguidament, en desfer el castell, formen quatre pinets per a competir veient qui aguanta més. La dansa els Varetes de Forcall ho fan a les festes patronals, vestits amb pantaló curt i jupetí, acompanyen els seus moviments amb el picament d’unes varetes o bastonets. I, en arribar a la plaça, alcen una xicoteta torre i, des de dalt, un dels balladors recita una lloa. Seguidament formen quatre pinets que saluden les autoritats. Els dies 7 i 8 de setembre, coincidint amb la festa de la Mare de Déu de la Salut, la muixeranga d’Algemesí i la nova muixeranga d’Algemesí, juntament amb altres danses participen en les tres processons. La indumentària de la muixeranga consta de brusa recta, cenyida, botonada per davant; pantalons llargs; barret orellut i espardenyes de sòl prim. El seu teixit és bast i fort, a tires verticals roges i blaves sobre fons de ratlles blanques, de disposició arlequinada.

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 Les dues colles de la muixeranga fan un ball molt senzill i diverses construccions humanes, ben valorades i estimades per la gent d’Algemesí, que els obre les seues cases i els ofereix menjar, beguda i diners. Hi ha famílies que vesteixen els seus xiquets amb la indumentària de la muixeranga i els fan fer una figura molt senzilla: la marieta. Cal afegir que la Nova Muixeranga d’Algemesí, nascuda en 1997, fou creada per a incorporar la dona al ball, presència que fins aleshores havia estat vedada per l’altra muixeranga, que s’hi oposava. També pels mateixos dies de setembre, els Negrets de l’Alcúdia participen a la seua festa major, la de la Mare de Déu de l’Oreto, en la processó de l’Entrà. Com podem imaginar, el seu nom està vinculat al costum de pintar-se la cara de negre. Tradicionalment eren vuit joves que ballaven una dansa molt senzilla i alçaven la campana, una torre humana de tres pisos. En el temps, la colla ha

augmentat el seu nombre de components en obrirse a tots dos sexes i edats. Cada set anys, Titaguas balla una mojiganga, amb motiu de les “Fiestas Gordas”, que consisteix en realitzar cinc composicions religioses (construccions humanes) i cinc profanes (balls). Cada part es fa primer davant de l’església i, després, davant de l’ajuntament. Abans només la ballaven setze “mozos” i alguns xiquets. Ho feien vestits amb saragüells, faixa i jupetí. L’any 2009, però, es van incorporar les joves, fent les mateixes figures i balls. Apuntàvem al principi que la seua representació es caracteritza per ser una dansa pantomímica i teatral. I, com hem pogut comprovar en la breu descripció de la tradició en les viles esmentades, en totes elles comparteixen l’element coreogràfic, la part de ball; l’acrobàtic, el de fer torres humanes; el religiós, expressat a través de les lloes i en el significat d’algunes figures, i, finalment, el burlesc, ja siga per comportaments irreverents, per les cares pintades o pels vestits de formes asimètriques. Com ja hem apuntat, en l’actualitat hi ha muixerangues al llarg i ample del país que han recuperat la tradició en temps més recents (Vinaròs, Todolella, Castelló...) de què ne parlarem en pròxims articles. Les muixerangues no són castells Com ja hem dit de la migració cap al nord, es va popularitzar com Nova Muixeranga d’Algemesí. Fotografia del fons documental de la Biblioteca ball de valencians i a Pública d’Algemesí Catalunya va derivar en els castells (als segles XVII i XVIII). És a dir, des del respecte a la teoria de què muixeranga i castells tenen un origen comú, la muixeranga es va mantenir fidel als seus valors religiosos, plàstics i estètics, mentre, al nord, s’especialitzen en torres humanes. Així, en l’àrea geogràfica de Tarragona, Reus i Valls (14) van començar a imitar l’anomenat ball de valencians, que, amb el pas del temps, va evolucionar per a convertir-se únicament en una mostra de torres més altes, convertint-les en castells.

29

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

30

NOTES: 1 Alguns autors, com Joan Bofarull, indiquen que l’origen de les muixerangues (en el seu concepte general de ball ritual en forma de torres humanes) podria estar relacionat amb els acròbates del Magreb, al·legant com és ben sabut que no fou fins 1609 quan Felip III va ordenar l’expulsió dels moriscos. 2 Decreto 199/2019, de 27 de septiembre, del Consell, por el que se declara bien de interès cultural, con la categoria de inmaterial, la Mojiganga de Titaguas (BOE núm. 272, de 12 de novembre de 2019, pàgs. 124393 a 124405. 3 Publicada en Alcalà de xivert, Alcossebre – Capicorb. Temps de record (II), pàg. 9. 4 RESOLUCIÓ de 19 de febrer de 2019, de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, per la qual s’incoa l’expedient per a declarar bé d’interès cultural immaterial la Mojiganga de Titaguas. Pàgina 11201. 5 El remarcat és nostre. 6 “És evident que al Decret 199/2019 que ens indica fa constar una suposada documentació a Algemesí datada en 1724, malauradament li hem de dir que no sabem a quina documentació es refereix, no tenim constància de la mateixa a l’Arxiu Municipal. Si més no, li fem una aproximació a la documentació relativa als actes de la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’inicis del segle XVIII. Allò del que tenim constància és que en l’any 1703 dita Festa, en la qual s’inscriu el ball de la Muixeranga, és declarada festa major d’Algemesí. No serà, però, fins l’any 1712 que queden constituïdes les processons de vespra i matí del 8 de setembre (que es conformarien materialment entre 1713 i 1720-24 aprox.). És l’any de 1724 quan s’estableix la Processó de Volta General pels carrers perifèrics de la vila (actuals carrers de volta), tot i que la primera documentació als llibres de “Cuentas de Propios” daten de 1733 i recullen els salaris donats als dolçainers que durant les Festes de la Mare de Déu de la Salut del dit any tocaren ací (Domingo, 2002, p- 2021). Aquesta referència de 1733 és la que ha servit a diferents especialistes i altres estudiosos a considerar conjuntament que suposa la primera aparició de la música de la Muixeranga, intuint per tant una eventual relació entre els esmentats dolçainers i la tocata de la melodia. És per això, que la primera datació de la Muixeranga a Algemesí, ha quedat marcada popularment en l’any 1733 (Alcaraz, 2004, p.25)”. 7 “Tras consultar la resolución y la ficha, hemos constatado que no se cita la procedencia de los documentos aludidos. La persona que redactó la ficha de la Mojiganga en su día nos comenta que sacó ese dato de la bibliografía con la que trabajó y que aparece referenciada en la ficha, es la que sigue: · CUADERNOS DE MÚSICA FOLKLORICA VALENCIANA (SEGUNDA ÉPOCA). Danzas de Titaguas. Año 1979.Instituto de Etnología Valenciana

sección de Folklore musical. Institución Alfonso el Magnánimo (Diputación provincial de Valencia). Recopilación, transcripción y estudio: Salvador Seguí, Fermín Pardo, María Teresa Oller y José. A. Jesús María. · OLLER BENLLOCH, M.T.: “Canciones y danzas de la Serranía Valenciana”, en Diario levante, 3-X-1975. · SEGUÍ, S., OLLER, M. T., PARDO, F. y JESÚS MARÍA, J. A.: “Danzas de Titaguas”, Cuadernos de Música Folklórica Valenciana (Segunda época), n.° 2, Instituto de Etnología Valenciana, Sección de Folklore Musical, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia, Valencia, 1979. · BOFARULL SOLE, JOAN: Les Muixerangues Valencianes. Onada edicions. 2016. · BOFARULL SOLÉ, JOAN: L’origen dels Castells. Anàlisi tècnica i històrica. Cossetània edicions any 2007 · MACARRÓN, Ana: Conservación del Patrimonio Cultural. Criterio y normativas. Editorial Síntesis, año 2008. · MIRALLES, ELOI: “Fem pinya! Els castells símbol I expresió del nostre poble”, poema introductorio de Salvador Espriu. Editorial, Diafora, 1981. · El Ball dels Valencians Segle D’Or Valencià, Segle XV, Enciclopedia Miguel de Cervantes. · SCRIPTA. Revista internacional de literatura y cultura medieval y moderna. Artículo: Historiografía del «Ball de Torrent». De la moixiganga barroca al quadre de balls populars valencians (1692-1929). Escrito por Raúl Sanchis Francés y José María Esteve Faubel. Cree recordar que en el libro de Bofarull es donde aparecen dichos datos. Esperamos les sirva de ayuda, y si averiguamos algo más concreto, nos pondremos de nuevo en contacto con ustedes”. 8 Programa de fiestas por la proclamación de doña Isabel II como reina constitucional de España. Mainhardt núm. 86, desembre 2016, pàgs. 42/43 (Del manuscrit “Varios apuntes” de Eliseo Cucala Larrosa, pàgs. 121-125). Isabel II era reina d’Espanya des de l’any 1833, quan tenia 3 anys. Primer va ser regent la seua mare, Maria Cristina i després el general Espartero. L’any 1843 van proclamar Isabel II major d’edat (als 13 anys), era la manera de fer fora del poder a Espartero. 9 “Tres días de fiesta en Alcalà a finales de octubre de 1846”, José Luís Esteller Albert. MAINHARDT nº 66, d’abril de 2010 (pàgs. 68/69). L’article fa referència al text que descrivia la celebració publicat a la Gaceta de Madrid, núm. 4437, de 7 de novembre de 1846. 10 Del manuscrit “Varios apuntes” de Eliseo Cucala Larrosa (pàgs. 166-168). 11 “Les danses d’Alcalà de Xivert”, de Joan-Vicent Sanz. Mainhardt núm. 24, abril de 1996, pàgs. 38/41. 12 Ens ho conta Eduardo Segarra en la premsa local, al Setmanari La Campana, de 13 de gener de 1906: “Se organizó una procesión en la siguiente forma: dulzaina

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 y comparsa de enanos (...) Al salir la Virgen (...) vuelo general de campanas, los acordes de la música, los bailes de los enanos (...) Por la tarde (...) procesión (...) el orden siguiente: comparsa de enanos y dulzaina”. 13 “La muixeranga és una tradició valenciana”, publicat a Levante EL MERCANTIL VALENCIANO del dia 7 de febrer de 2020, pàg. 56. 14 La primera notícia a Tarragona del ball de valencians (provinent per tant de les muixerangues al País Valencià) es data en 1692 (Bofarull, 2016).

BIBLIOGRAFIA: - Alcaraz, A. (2004). Un món de Muixerangues, Algemesí: Ajuntament d’Algemesí. - Bofarull, J. (2016). Les muixerangues valencianes. Benicarló: Onada Edicions. - Bofarull, J. (2017) “Les muixerangues tradicionals i els «pals de pollastre»”. Revista Valenciana d’Etnologia, València, Museu Valencià d’Etnologia. - Domingo, J.A. (2002). Festa a la Ribera. Les festes d’Algemesí, Algemesí: Ajuntament d’Algemesí.

Muixeranga d’Algemesí. Fotografia del fons documental de la Biblioteca Pública d’Algemesí

TEMPS DE RECORD

Alumnes del Col·legi Públic Comarcal d’Alcalà de Xivert amb Victor Albero. Curs 1985-86

31

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

EL BES EN ELS TEMPS DEL CORONAVIRUS TICA MARTÍ HERRERA

32

Havíem anat a l’aeroport a esperar el nostre fill que venia de passar les vacances fora. En entrar per la porta d’arribades, un guàrdia ens informà que havíem d’esperar fora. Comprovàrem l’hora d’arribada al panell lluminós i tornàrem a eixir al carrer. Faltava encara una bona estona per a que arribés. Proveïts de les nostres mascaretes ens situàrem en un lloc apartat de la gent, per garantir la distància social, però des del qual veiem perfectament la porta per on havia d’arribar. Els passatgers procedents d’altres vols anaven eixint i s’anaven retrobant amb els familiars o amics que els esperaven. En un moment donat començaren a aparèixer passatgers amb caixetes lligades amb cordells; les ensaïmades els delataven, venien de Mallorca. En això els meus ulls, de forma capritxosa, es posaren sobre una jove noieta que observava la porta nerviosa, amb neguit. En un tres i no res aparegué un xic prim i alt, proveït de la seua caixeta d’ensaïmada, i es dirigí amatent cap a la noia. Es fusionaren en una intensa abraçada. Després, amb les seves respectives mascaretes posades, es donaren dos o tres besos. Jo continuava mirant de forma inconscient, sense pensar que veiés res d’extraordinari. Al cap d’uns segons el noi vacil·là, acostà un dit a la seva orella dreta, es llevà la gometa de la mascareta i “despullà” els seus llavis. Ràpidament, i sense donar-li temps a reaccionar a la xica, li llevà la gometa de l’orella esquerra deixant lliures els seus llavis. El bes fou llarg i profund; els joves es besaren amb avidesa, amb un desig intens després, segurament, de dies d’espera. A continuació, també amb un gest àgil, es tornaren a cobrir els llavis amb les respectives mascaretes, mirant al voltant amb recel, conscients de la transgressió de la norma que acabaven de fer, i es tornaren a unir en una nova abraçada. Va ser cosa de segons. Jo, que continuava mirant com hipnotitzada pel moment, em vaig sorprendre ruboritzada, avergonyida, culpable de contemplar aquell acte tan íntim i personal d’aquella parella. Vaig apartar la mirada i la vaig portar nerviosament no sé on, a la porta, a una maleta, a uns altres passatgers... L’escena em va deixar torbada uns minuts. Quantes vegades havia vist besant-se a parelletes joves? Moltíssimes, però mai un bes havia significat tant. En un món cobert de mascaretes i amb la consigna del distanciament social, aquell bes furtiu, transgressor, il·legal reflectia la necessitat que tenim de l’abraçada, del bes, de “l’acostament social”, que és tan important en la nostra cultura. Quantes abraçades hem deixat de donar des d’aquell fatídic

Imatge per al Dia Internacional del Bes... en temps de Coronavirus. Font: Vanidades.com

15 de març en què començà el confinament? Quants besos han quedat esperant en els llavis de tantes persones? Al cap d’uns minuts arribà el nostre fill. L’abraçàrem, el besàrem, amb mascareta per suposat, i anàrem cap al cotxe, però dins el meu cap començà a sonar aquella cançó que amb tant de sentiment canta Víctor Manuel: “A dónde irán los besos que guardamos, que no damos, dónde se va el abrazo si no llegas nunca a darlo, dónde irán tantas cosas que juramos un verano, bailando con la orquesta prometimos no olvidarnos” Han passat els dies i continuo cantant-la, conscient que moltes abraçades i molts besos han de continuar confinats en el nostre interior, a l’espera que tot aquest malson, finalment, passe i puguem tornar a abraçar i a besar lliurement, sense restriccions, à volonté, com en diuen els francesos. Mentrestant ahí estem, al banc de la paciència.

Icònic bes que va captar el fotograf Alfred Eisenstaedt i que va estar motiu de la portada de la Revista Life, el 1945

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

HISTÒRIES DEL CONFINAMENT ARREU DEL MÓN MARIA SANZ TAUS Fa uns anys que vaig tornar de l’estranger i, arran de la situació de la nova pandèmia, aquests darrers mesos m’he començat preguntant com hagués passat el confinament si hagués continuat a l’altra punta de món? Com m’hagueren afectat les mesures i restriccions socials imposades en aquest lloc? Partint d’aquest plantejament, em vaig proposar revisar els meus coneguts internacionals i vaig preparar una sèrie d’inquietuds i curiositats que volia que els meus amics residents en altres continents m’explicaren. Fa poc més d’un mes, vaig recapitular aquestes respostes i, sense ànim d’avorrir ni repetir més el tema de l’any, m’agradaria compartir amb vosaltres aquestes respostes testimonials des d’un punt de vista un poc més proper. La primera pregunta que els vaig fer va ser quines mesures o restriccions inicials es van imposar o recomanar als seus llocs de residència. Maite, de 29 anys d’edat, una companya de l’institut i bona amiga, treballa en la secció de màrqueting d’una empresa a Colònia, Alemanya. Ella ens conta que allí les mesures han estat més bé laxes durant el confinament: en cap moment s’ha fet res obligatori, tot i que el govern ha insistit molt en algunes recomanacions. Aquestes s’han basat en trobar-se amb una persona com a màxim i els restaurants i bars només han ofert serveis per a emportar-se menjar preparat o enviar a domicili. A més a més, s’ha recomanat eixir de casa només per a les activitats més necessàries. Maite viu sola a un pis, no obstant això, gràcies a estes mesures, ha pogut tindre visites durant els moments de confinament més durs, mantenint vida social en grups molt reduïts. En l’actualitat, les mesures implementades a Alemanya són semblants a les d’aquí, ja que és necessari l’ús de mascareta als espais tancats i en el transport públic. La majoria de serveis tornen a estar oberts, i se segueix mantenint la recomanació de distanciament social minimitzant el contacte amb cercles molt grans de persones. Així mateix, ens explica que moltes empreses alemanyes han proposat una reducció de la jornada laboral i el govern ha donat ajudes per a minimitzarne l’impacte econòmic. Cada empresa presenta una sol·licitud per formar part d’aquest tipus de programes i s’avalua i es decideix si compleixen els criteris per a rebre les subvencions. D’altra banda, s’ha generalitzat molt el treball des de casa sempre que ha estat possible.

Maite, resident a Colònia (Alemanya)

La nostra propera parada és Ghana, on Alex, un amic de 30 anys de nacionalitat alemanya viu a la capital d’aquest país africà, Accra. Allí treballa com a consultor de recursos energètics i de medi ambient. Ens conta que a Ghana el govern va decidir començar el confinament molt abans que el virus començara a estendre’s, tot fent obligatòria la mascareta a centres comercials, oficines i espais residencials. És obligatori també rentar-se bé les mans en la majoria de llocs. Sincerament, no penseu que aquesta mesura d’higiene ja hauria d’haver estat vigent fa molt de temps a qualsevol lloc públic? A més a més, els taxis i els trotro —autobús típics de Ghana per desplaçar-se de manera econòmica dels afores al centre de la ciutat— han implementat noves normes d’higiene més rigoroses. Les platges de Ghana han estat tancades durant setmanes i setmanes, i s’han aplicat restriccions prou dures en les activitats esportives en grans grups. Els partits de futbol, hoquei i altres esports han estat cancel·lats. No obstant això, després de tres setmanes de confinament alguns centres

Alex, resident a Accra (Ghana)

33

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0 d’entrenament, les platges i camps de futbol a l’aire lliure van començar a reobrir. Segons ens conta el meu amic, l’activitat laboral no ha parat al complet o, com a mínim, en el seu sector. La seua empresa ha pres mesures per poder treballar des de casa i així segueix fins ara. En cas que els treballadors hagen d’anar a la empresa, hi ha gel hidroalcohòlic per tot arreu i al personal extern no li està permés entrar per a res a les oficines. Els sectors més afectats a Ghana han estat els transports i el turisme, de fet, els hotels estan majoritàriament buits. Així com a particularitat, als ghanesos els agrada molt utilitzar les teles i teixits africans i, com era d’esperar, han començat a distribuir les mascaretes fetes amb aquests decorats fins i tot per conjuntar amb la roba. Des de Brasil, Bruna, de 29 anys, treballa com a analista internacional i traductora a Belo Horizonte. Ja des d’inicis del mes de març, l’alcalde de la seua ciutat va començar a incitar el distanciament social, tot i que remarca que el president del país, Jair Bolsonaro, es va oposar a aquestes mesures, restant-li importància a l’assumpte. Aquest va incitar en tot moment els ciutadans a tornar al treball pel bé de l’economia del país. Bruna comenta que Bolsonaro s’ha mostrat totalment indiferent al nombre de morts causades durant la pandèmia pel virus, així com per la salut física i mental dels brasilers. Les restriccions també han estat més laxes, ja que senzillament s’ha recomanat no eixir de casa

Ana, resident a Moscou (Rússia)

34

Bruna, resident a Belo Horizonte (Brasil)

i el distanciament social, així que Bruna ha passat el confinament amb la seua parella, però ha pogut visitar els seus pares cada 15 dies aproximadament. Tanmateix, al Brasil les persones acostumen a ser molt socials i per aquest motiu ha influenciat prou els costums de reunir-se a locals molts tancats per precaució. Algunes empreses com la de Bruna, per tal de minimitzar el contacte social, han optat per treballar des de casa, sense alterar horaris, jornades laborals o salaris. Malgrat això, és conscient que el seu camp de treball ho permet, però malauradament, el sectors de petits negocis i comerciants, així com autònoms, són el grup més afectat per aquesta situació. Bruna té la sensació que la crisi sanitària no només està afectant l’economia del país, sinó que també està impactant molt psicològicament sobre els sectors més desafavorits. Ara per ara, les xifres d’atur són molt elevades, però el més alarmant és que el nombre de víctimes no para d’augmentar. Ana, de Rússia, té 22 anys i és estudiant a una universitat de Moscou on viu amb la seua família. Per poder portar millor la situació des de casa, intenta passar temps amb ells però també sola. Dedica temps a la lectura, a estudiar i fer exercici, ja que continuar amb les activitats habituals, des de casa, ha estat una de les recomanacions del govern rus. Sobre les restriccions al seu país, ens explica que era obligatori el distanciament social, sobretot

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 en espais com botigues, mitjans de transport i centres educatius. El treball des de casa també s’ha fomentat en tots aquells casos en els que ha estat possible i, curiosament, s’ha permés eixir al carrer només dues vegades per setmana. Allò que li ha resultat més complicat a Ana ha estat continuar amb les assignatures de la universitat en línia. Malgrat involucrar-s’hi al màxim, considera que no és suficient: aquests tipus de programes acadèmics no estan dissenyats per desenvoluparse telemàticament i es perd molta informació. Per últim, Sofia, de 28 anys i nacionalitat argentina, resideix als Estats Units i treballa a la Universitat d’Arizona com a professora d’espanyol mentre completa el seu Doctorat en Lingüística Aplicada. L’argentina relata que les normes i restriccions imposades als Estats Units diferixen en cada estat. Tot i això, la idea d’intentar romandre a casa i només eixir per realitzar activitats imprescindibles com anar a comprar i passejar en grups menuts és comú a tots els estats. A l’inici de la pandèmia un percentatge molt baix de la població utilitzava mascaretes i se n’ha incrementat l’ús paulatinament. Tots els centres educatius i negocis es van tancar i han anat obrint, a poc a poc, entre manifestacions i protestes. A Sofia, li sembla prou sorprenent la generalitzada desinformació dels americans en relació al virus, ja que ha sentit històries properes de gent que ha intentat desinfectar-se amb lleixiu, tal com hem vist a la televisió (i no ens ho podíem ni creure). Els estats menys afectats per la pandèmia han segut molt més laxos amb les normes socials i higièniques. Sofia ha passat el confinament amb la seva companya de pis i ha intentat mantindre el mínim contacte físic amb altres persones, duent a terme totes les tasques en grup de la universitat telemàticament. Ja que als EEUU deixen eixir a passejar sense restriccions horàries, Sofia i la seva amiga han aprofitat la nit per trobar-se sempre amb

COL·LABORA FENT-TE SOCI/A DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

Sofia, resident a l’estat d’Arizona dels EEUU

poques persones evitant així les altes temperatures d’Arizona ara a l’estiu. Recalca, sobretot, que no ha estat fàcil passar el confinament lluny de casa. La seua situació laboral, també s’ha pogut desenvolupar en línia i no han retallat les hores laborals ni el salari, ja que les universitats han hagut de continuar el curs. Com és professora d’idiomes, l’adaptació a les classes no presencials ha estat difícil, especialment en les tasques pràctiques de la llengua oral. Així doncs, la majoria d’aquestes amistats d’arreu del món coincideixen què aquest confinament els ha afectat psicològicament: han patit ansietat i nervis per estar lluny de la família, o per imaginar-se les conseqüències a tots els nivells aquesta pandèmia. El nostre confinament, com podeu vore, no ha estat tan diferent al dels nostres testimonis. Tots hem hagut de renunciar a practicar certes activitats i hem canviat molts dels nostres hàbits. Els nostres testimonis ens mostren unes situacions bastant favorables, i són conscients que un percentatge molt alt de la població no està tenint les mateixes facilitats per superar aquesta crisi. Esperem que la situació millore en tots els països en els quals residiu i us enviem una abraçada.

QUOTA ANUAL 2020

12€

WEB: www.amicsdemainhardt.eu 35

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

REFLEXIONS D’UN FINAL DE CURS POC CORRENT ANNA SANZ TAUS Cada vegada que acaba el curs em quedo una mica buida, malgrat la fervorosa arribada de les vacances d’estiu. Cada final de curs, els docents ens emportem a la motxilla allò que ens ha ensenyat l’alumnat i la confiança que han dipositat en nosaltres tant ells i elles, com les seues famílies. A ells i elles, els deixem una llarga llista d’ensenyaments, de vegades massa nombrosos, i també l’afecte, que no arriba a sobrar mai. Quan s’acaba el curs fem balanç, tant fa els anys d’experiència, tant fa estar al mateix institut de sempre o canviar cada any: mai tornem a ser els mateixos que quan el vam començar, perquè mai cap curs és igual que l’anterior. Segurament açò sembla la visió més romàntica de la nostra faena, però lluny de ser façana, us puc assegurar que és ben veritat. Ara que la nostra faena s’ha monitoritzat -esperem que temporalment- i ha perdut l’essència de compartir i conviure a les aules, ara més que mai, necessitem romantitzar la nostra labor com a docents. I és que aquest final de curs m’he quedat més buida que de costum. M’he estrenat com a tutora i me n’aniré amb la sensació de no haver conviscut suficientment amb la meua tutoria, amb el claustre,

Font: https://inc42.com/

amb els grups que aprenen anglés amb mi quasi cada dia. M’anima, no obstant, haver fet pinya amb l’alumnat i amb els companys i companyes. Em reconforta saber que, d’alguna manera, guardarem el record de tot allò que hem aprés. I sense ànim de passar-me’n de romàntica, confirmo allò que em va motivar a ensenyar: la docència mai és tan sols donar. La docència sempre serà donar i rebre, i això sí que és romàntic.

TEMPS DE RECORD

36

El 28 d’agost de 2005 es va inagurar la placa dedicada al Dr. Milan R. Stefánik, astrónom eslovac, que va vindre a Alcossebre per realitzar les observacions astronòmiques de l’eclipsi que va tindre lloc el 1905, tot just fa ara 115 anys. La placa ha estat reubicada davant l’oficina de turisme d’Alcossebre

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

NUEVAS METODOLOGÍAS EDUCATIVAS: LOS PAISAJES DE APRENDIZAJE MARINA FERRARI CERISUELO Podemos afirmar sin miedo a equivocarnos que las aulas del siglo XXI son emocionantes. En ellas, los alumnos aprenden, descubren y transforman lo que les rodea con la ayuda de sus profesores. Así que, con mucho trabajo y esfuerzo, el proceso de enseñanza-aprendizaje puede llegar a ser estimulante y divertido, aunque al mismo tiempo es un reto bastante complejo. Cada individuo aprende de una forma diferente y la metodología que sirve a ciertos alumnos puede resultar insuficiente para el resto de la clase. Los profesores sabemos que cada persona tiene unos conocimientos previos, unas habilidades, unas motivaciones y un estilo de aprendizaje. Entendemos que en nuestras aulas la diversidad es la norma y, por tanto, deberíamos diversificar nuestra forma de impartir las clases. Pero, ¿cómo se puede hacer frente a este gran desafío educativo? Existen muchas metodologías nuevas que pueden aplicarse en la etapa de educación secundaria. En este artículo detallaremos los «paisajes de aprendizaje», un método que se basa en ofrecer una gran variedad de actividades para facilitar una mayor implicación y protagonismo al alumnado. Un paisaje de aprendizaje es una representación visual de una asignatura mediante el uso de herramientas TIC (Genially, por ejemplo) en la que se van presentando las diferentes tareas de forma atractiva y secuencial. Un paisaje no es simplemente una página web sino que se convierte en una aventura gamificada en la que los alumnos deben ir superando tareas diseñadas especialmente para ellos. Algunas tareas son obligatorias, otras son optativas (el alumnado deberá elegir una tarea entre dos o más opciones) y también se dará la posibilidad de realizar actividades voluntarias que cuentan para nota en las que decidirán si llevarla a cabo o no. Mediante un paisaje, los alumnos pueden fomentar su autonomía, trabajar su motivación e imaginación, que son valores intrínsecos en la etapa de educación secundaria obligatoria. Además, se atiende a la diversidad y al ritmo de cada estudiante. ¿Cómo? Conjugando dos teorías educativas con las que muchos profesionales estarán familiarizados: las inteligencias múltiples de Gardner y la taxonomía de Bloom. Por un lado, las inteligencias múltiples se refieren a un modelo diseñado por Howard Gardner, reconocido investigador estadounidense de la Universidad de Harvard, que afirma que existen diferentes capacidades y habilidades que

una persona puede desarrollar dependiendo de factores biológicos, personales y sociales. Estas inteligencias son la inteligencia lingüística, lógicomatemática, visual-espacial, kinestésica, musical, naturalista, interpersonal e intrapersonal. Por otro lado, la taxonomía de Bloom consiste en la categorización de diferentes actividades pueden llevarse a cabo en el aula. Existen seis categorías dependiendo de la capacidad cognitiva que se estimula: crear, comprender, recordar, aplicar, analizar y evaluar. Cada categoría incluye una gran cantidad de actividades. En la categoría «crear» se puede diseñar, componer, generar, inventar… Por tanto, hay varias tareas que se pueden realizar en clase, como diseñar un juego de mesa con contenidos de una unidad o componer una canción con vocabulario nuevo. Si unimos las inteligencias múltiples y la taxonomía de Bloom, obtendremos entonces un paisaje de aprendizaje. En primer lugar, el docente diseñará diferentes actividades para poder acomodar todos los estilos de aprendizaje de sus estudiantes. Organizará tareas en las que el alumnado deba crear un producto, comprender un concepto en concreto, recordar datos útiles, aplicar información de forma práctica, analizar datos y evaluar un ejercicio propio o de sus compañeros. En segundo lugar, deberá incluir el fomento de una o dos inteligencias múltiples en cada actividad. En la asignatura de historia se podrán ofrecer seis actividades, una correspondiente a cada categoría de la Taxonomía de Bloom y se trabajará al menos un tipo de inteligencia en cada tarea. Una posible actividad sería dramatizar una escena de un hecho histórico correspondiente a la unidad. En pequeños grupos, los alumnos escriben un guion y lo escenifican delante del resto de sus compañeros, así trabajan la categoría «aplicar» ya ejemplifican y dramatizan, además de trabajar la inteligencia lingüística e interpersonal. ¿Pero, hay realmente alguna ventaja al usar los paisajes de aprendizaje? ¡Por supuesto! Mediante un paisaje de aprendizaje, personalizamos el proceso de enseñanza aprendizaje y garantizamos que toda la clase realice actividades variadas y motivadoras. También se fomenta la competencia digital del alumnado y del profesorado. Por último, el profesor ya no es simplemente una figura que simplemente transmite información, sino que se convierte en un diseñador de experiencias de aprendizaje significativas para sus alumnos.

37

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

REFLEXIONS SOBRE SIDDHARTHA PER A L’AULA: LA CERCA DEL “JO”

ANNA SANZ TAUS

38

Ja fa uns anys vaig llegir Siddhartha, de Herman Hesse, una novel·la que va suposar per a mi una introducció al budisme i, al mateix temps, l’inici d’un viatge interior que no acaba mai. Ara, en rellegirlo, em pregunto si aquests aprenentatges em podrien aprofitar per aportar ferramentes al meu alumnat quan veig, de vegades, que la frustració se n’apodera i no saben gestionar correctament les seues emocions. I si aquestes pinzellades del budisme ens poden ajudar a complementar la nostra educació majoritàriament curricular? “Hi ha un camí davant teu i és la teva vocació”, deia Hermann Hesse en aquesta novel·la al·legòrica que conté reflexions que segueixen sent molt actuals: aprendre a tenir una ment positiva, ser altruista, pacient, reflexiu... Unes actituds o valors que, estareu d’acord amb mi, no passen mai de moda. Si bé es va publicar l’any 1922, no va ser fins uns quaranta anys més tard que va aconseguir l’èxit en el món occidental, ja que el budisme era un concepte molt llunyà i exòtic per a la burgesia europea; fins i tot avui dia pot semblar distant en la nostra societat. Hermann Hesse es va passar la vida buscant. Les seues obres i el seu recorregut per la vida així ho mostren. Sempre va intentar superar les crisis personals, fet que també es veu reflectit en els poemes i narracions que escrivia. Fill de pares missioners a l’Índia, va viatjar a Àsia per buscar una nova orientació a la vida. Allà, va visitar temples budistes, va explorar diferents països i, encara que no va aconseguir l’alliberament que tant anhelava, aquell viatge li va servir per escriure obres com De l’Índia i Siddhartha. Amb aquesta última obra l’autor ens ofereix un apropament al budisme ple de frescor, que fusiona la senzillesa del relat amb una profunditat espiritual aclaparadora. Siddhartha és un jove hindú ple d’inquietuds, inconformista i perseverant que va a la recerca de la pau interior. Aquest afany per perseguir l’essència d’ell mateix també el comparteix l’autor, que se submergeix en el personatge d’una manera molt intensa. Quan Siddhartha s’adona que les doctrines no li curen la set ni li permeten endinsarse en el més profund del seu ésser, s’embarca en un viatge cap a terres desconegudes que, encara que llarg i dur, acabarà oferint-li el que més anhela i descobrirà que «la seua ànima és el món sencer». Així doncs, abandona la família i deixa de ser un respectable braman -una mena de sacerdot hinduista- per calmar els desitjos. En aquest moment del relat em plantejo una primera reflexió que podem transportar a l’aula:

aprendre a cuidar la ment i vetllar pel seu benestar. Reflexionar sobre aquests temes no és fàcil i tampoc busquem fer un canvi sobtat, sinó invitar l’alumnat a conèixer les seues necessitats, limitacions i fortaleses. D’aquesta manera aniran coneixentse una mica millor i els animarem a cercar-se a si mateixos i a preguntar-se pels seus actes i les seues decisions. El jove Siddhartha és un bon exemple per a les nostres tutories: té una gran resiliència i capacitat d’adaptació que afavoreix el seu transcurs pel món. Ben al principi del seu viatge s’uneix a un grup de meditadors que viu al bosc i es despulla de tot el que té per aprendre a viure amb el mínim. Aleshores em pregunto si nosaltres també ho podem fer. Viure amb menys: eixir, encara que siga una mica, del solc del materialisme i del consumisme. Em contesto, a contracor, que aquest sembla un raonament difícil per a l’aula però digne de discussió a classe. El camí de Siddhartha continua paral·lel als meus pensaments. A ell, el seu camí li ensenya que no es pot aprendre sense viure i per a això cal moure’s contínuament. Cal acceptar que la vida és un infinit anar i venir però sempre romanent en el present. El seu creixement personal va lligat estretament al seu avanç geogràfic; cada lloc és una nova experiència,

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 cada gent nova li obre una infinitat de possibilitats. Així doncs, aprendre és moure’s i canviar és créixer. Siddhartha continua amb la seua recerca i deixa la vida meditativa per convertir-se en amant i comerciant. Encara que hi ha moments en què fins i tot arriba a odiar-se a si mateix, necessita passar per aquesta etapa, necessita experimentar sobre allò que va considerar antany com mundà i banal. De nou, una idea útil per a la classe: Siddharta va aprendre allò que no volia per a ell, però l’única manera que va tenir per arribar a eixa conclusió va ser viure-ho en primera persona. Els joves s’han d’equivocar i han de vore la part positiva de les errades com un motor d’aprenentatge i experiència. Ja amb avançada edat, és de la mà d’un riu i des de la simplicitat de la natura que comença a escoltar-se a si mateix. Encara que Hesse descriu de manera superficial els paisatges i el seu entorn geogràfic, el pes recau en la recerca de l’assossec i l’harmonia que transmet estar envoltat de natura. Després d’haver connectat amb altres persones i amb la naturalesa, Siddartha comprèn la pròpia doctrina i aconsegueix assolir l’equilibri i la pau interior. Amb tot, tinc la sensació que això és el que ens fa més falta: connectar amb la natura i respirar aire fresc, lluny de l’estrés de la ciutat i dels aparells electrònics. Hem de transmetre a les aules el gust per gaudir dels espais verds i, al mateix temps, de tenir-ne cura, ja que són, indiscutiblement, una de les nostres majors fonts de tranquil·litat i calma. De fet, cada vegada veig a classe més exemples de xiquets i xiquetes que no coneixen els espais naturals que tenen més a prop seu, em sembla una verdadera llàstima. M’apropo al final del llibre i n’extrac unes quantes idees més, com perdre la por a allò desconegut. Ja en aquella època el fet de sortir de la zona de confort, per calmar el neguit de conèixer, era necessari per a aquelles persones d’esperit inquiet

com el nostre protagonista. Al mateix temps, eixir-ne és fins i tot més important per a aquelles persones que, sense adonar-se’n, queden encallades en allò que coneixen sense intenció d’explorar tot el que hi ha al seu abast. Fomentar aquesta actitud coratjosa cap allò desconegut i incert és també una aportació que podem fer en el creixement del nostre alumnat. Motivar-los amb excursions i viatges és obrir-los una porta al món. Molts no tenen l’oportunitat de viatjar amb les famílies i l’única opció que tenen de visitar llocs nous és mitjançant el centre escolar. He tingut la sort d’acompanyar diverses classes en el seu primer viatge a l’estranger i el més gratificant ha estat vore com han superat la por d’estar fora de casa, de volar amb avió o fins i tot de conviure amb persones d’altres països. En definitiva, Siddhartha s’enfronta a situacions que són extrapolables al nostre dia a dia. De fet, la solució per resoldre els problemes, en molt casos, està precisament en les habilitats que Siddhartha explica en algun moment del relat: pensar, esperar i dejunar. L’habilitat de pensar la podem fer servir per analitzar situacions, pensar en les conseqüències o vore els fets en perspectiva i distància. Saber esperar significa per a mi tenir paciència i esperar a que cadascú faça les coses al seu ritme: les presses mai no són bones conselleres. Finalment, poder dejunar no necessàriament es refereix al menjar, sinó que representa fer sacrificis, saber viure amb menys, amb només allò que veritablement és necessari. Si bé Hesse ens relata el procés de creixement des d’un punt de vista esotèric, nosaltres podem buscar el nostre punt de vista personal i transportar a l’aula aquests aprenentatges en dosis menudes: intentar que, per un moment, el més important siga trobar el propi benestar. Només així descobrirem i ajudarem a cercar el nostre vertader “jo”.

TEMPS DE RECORD

Tots a l’aigua. Fotografia cedida per la família Salvador

39

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

NOTES I APUNTS POÈTICS: QUI SOC? JOSEP MANUEL LORIENTE Voldria escriure una carta, i, la veritat, no sé a qui, perquè tinc l’ànima trencada, de tant voler i voler.

És soroll de cadenes, que per molt que jo desitge, no em deixarà viure.

Però m’enfonsa, voler veure’t i no poder.

Però quasi res m’importa, i encara que l’angúnia m’esgota, mai no puc descobrir, el que del cor em brolla. Intentaré oblidar, el que vaig perdre’m de la vida, perquè pot ser, mai ho vaig merèixer.

En el renàixer de la meu vida, sé que amb esta ferida, em costarà recórrer, el camí que jo desitjo.

El que tinc clar, d’ençà que et vaig conèixer, és que ningú no m’ha ensenyat, a acomiadar-me de tu.

Que mai hages de donar, tants plors i tantes penes, aquelles que, com jo, per la bena em vaig ficar.

Soc estrany en aquesta terra, soc un esperit que espera, veig ombres i tenebres, i un obscur xauxineig córrer.

Per això escric cartes, només per a mi, perquè tan lluny de mi, estic segur que mai no les llegiràs.

I ara que em trobo buit, quan no conec altre camí, que el compartit amb tu, voldria escriure una carta.

Desitjo volar com un ocell, vull veure eixir el sol, en la platja sobre l’arena, només tu i jo i el nostre voler.

TEMPS DE RECORD

40

De festa amb els amics per Alcossebre

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

A PUNT I A PART GLÒRIA BOSCH

Pandemia Todos los continentes uno, contenidos en uno solo Cárcel de mí que se aísla en lo más hondo Atrapada entre dos alas blancas, mirada baja Animal que rastrea lejanías entre signos y líneas Son celdas las palabras que se alargan como ramas La imagen en movimiento es retenida por un marco dorado Un muro blanco a lo largo del tiempo la sostiene El asiento del polvo añejo alrededor oscureció sus límites Cuando el cuadro desaparece, cuatro líneas en la pared Como una revelación regresa a mí el recuerdo ¡Allí hubo algo! Palabras fatigadas, muy pocas se sostienen ya en pie Sellan sonidos, notas que se apagan Se detiene el pensamiento subido en el carrusel Embriagado por los giros convencido de su moción Así traiciona el caballito de madera a su jinete Revolotea el aguijón entre los pétalos de papel Espesuras de primaveras talladas sobre madera inmóvil Acechando en la distancia se escuchan perros negros Ladridos desesperados que sin tregua agotan la noche Hasta que al fin cientos de voces se encienden Y un abismo se abre lento para que lo alimente

Font: web del periòdic 20 minutos

TEMPS DE RECORD

Caminant cap al servei d’honor en un partit de les festes patronals

41

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

NOTAS Y APUNTES POÉTICOS VICENTE BORT MORENO LAMENTO EN MADRID (18 marzo 2020) Calle arriba, y abajo, Nadie está paseando, Solo escucho los trinos, De un colorido pájaro.

MIS SUEÑOS (6 de enero 2019) Ayer la sierra soñé, Subiendo por los caminos, En busca de algún destino, Que me calmara la sed. Sed de limpios pensamientos, De campos azul violeta Sed de una voz de poeta, Que aliente mis sentimientos. Sed de vino, sed de sueños, Que embriaguen mi corazón, Sed que envuelva mi pasión, Como una bandera al viento.

El invierno pasando, Las semanas y meses ¿Llegará Primavera? No responden las mieses. Seguir encarcelado, Con mil rejas que hieren, Yo no quiero reír, Mientras otros se mueren. Solo escribir me abriga, Del silencio y el frío, De las calles desiertas, De los parques vacíos. Puede que Dios escuche, Todo el lamento mío.

Pido a Dios con su bondad, Que acabe con los rencores, Mazas, sables y pasiones, ¡De una España medieval!

42

MI PRIMAVERA (25 de abril 2020) Me faltan las luces, De la primavera, Las flores silvestres. El olor a yerba. No riman mis versos, De aquella manera, Olvidé el sonido, Del agua en la piedra. Del molino abierto. Al viento en praderas. A la altiva torre, Y blancas cigüeñas.

Siento lo cautivo, De esta larga espera, Volver a la vida, De la primavera.

Es bella, viva, imponente, Con sabor a monte y prado Es sangre de mis hermanos, Que sacia mi sed ardiente

Acelerado mi aliento, Baño mi piel de jarales, De vientos, y peñascales, Que me sirven de alimento.

Y así, soñando en mi encierro, ¡Junto tu cara a la mía!

El azul celeste, De mayo quisiera. Que bañe mis ojos, Y alumbre mi pena.

Soñando así, de repente, Entre sierras y quebradas, Al alba, muy de mañana, España brota en mi mente.

Es el mar, la luz bendita, Es el monte, la pradera, Es mi sueño, que verdea, Entre espino y margaritas.

Más allá, el Bajo de Guía, El Río, duende y entraña, Entre la duna y la caña, Yo te canto, Andalucía.

Quiero que mi pluma, Cruce la ribera, Y abrace al amigo, Que se que me espera. SUEÑOS DE CÁDIZ (Madrid 13 de abril 2020) Llega el olor de Chiclana, Con aromas salineros, Marisco de los esteros, Esponjas de porcelana. De san Fernando, sabores, Relente de los cien caños, Sol y luz, ¡cómo te extraño! La bahía, y tus colores.

Y escribir tallado, Mi verso en madera, En Pino y hayedo, ¡Se fue la epidemia!

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 Lejana, y triste de amores.

SAN ISIDRO (15 de mayo 2020)

Salgo. Bajo la escalera, Arriba dejo el pasado, Recuerdos alborotados, ¡Juventud y primavera!

Seguidilla, revolera San Isidro, Chulapona Organillo, La Paloma, Serpentina, Verbenera. Quince de mayo, Madrid, Aún confinada resuena, ¡Castiza y repajolera!

Mañana, pienso volver, Para cantar dos sonetos, Al carpintero Gepeto, ¡Y en madera renacer! DOS VIRUS (27 junio de 2020)

MI BUHARDILLA (10 de junio de 2020) He subido a la buhardilla Telarañas, roble viejo, Libros, aguardiente añejo, Versos en cuatro cuartillas, Revistas, Cartel de Toros, Capote, cairel dorado, Cuadros, toreros pintados, ¡Chalecos de verde y oro!

Dos Epidemias castigan, La Fiesta sin compasión, Una fuera de sus plazas, La otra en su corazón. SALIR POR PETENERAS (4 julio de 2020) No sé si entrar a vivir, O marchar por las afueras, La cosa es poder salir, ¡Aunque sea por peteneras!

Un reloj, un abanico, Un calcetín, un zapato, Suenan las diez menos cuarto, Salir, cuando yo lo quiera, Un gabán, tres acericos. De Madrid, hacia la Sierra, Con musicales silencios, Sobre la mesa un tintero, Una pluma, dos tijeras, Bordado de Lagartera, Un corazón, y un té quiero.

¡Dibujando revoleras! CHICLANA (2 agosto 2020) ¡Escuchad amigos! ¿Qué es Chiclana entera?, La luz, y la alegría marinera, La siempre blanca, en la mar, la noble, Salina, vinatera, viejo roble, Chiclana madre, de Andalucía austera. LA MASCARILLA (9 de agosto de 2020) La máscara que me oculta, El rostro, el gesto, la boca, La expresión de lo que siento. Aquello que me provoca. Máscara, cruel compañera, Que cubres mis pensamientos, La razón y la verdad, El sol, la brisa y el viento. Siento que tapas el alma, Y no quisiera sentirlo, Para no darle a los huesos, Razón para destruirlos. Máscara, la mascarilla, Estoy comenzando a odiarte, Te mandaré a hacer puñetas, Y mañana volaré, ¡Con la música a otra parte!

Me marean los olores, De humedad, y ropa ajada, De un Pinocho de mirada,

TEMPS DE RECORD

Fadrines en la festivitat de santa Teresa a Alcalà de Xivert

43

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

ELS JOVES DE L’INTERCANVI: GUILLERMO ENCINAS CANO REDACCIÓ Teníem pendent una trobada amb Guillermo Encinas Cano, Guille, per a parlar de la seua experiència a l‘intercanvi escolar amb Mainhardt. Va ser el participant més jove d’aquell viatge, feia molt poc que havia complit els nou anys. Així, trenta-cinc anys després, fem memòria de la seua experiència a l’intercanvi escolar amb Mainhardt. Tot i el temps passat manté vius els records d’aquell viatge. Era el mes de juliol de 1985 quan va conviure amb dues famílies que vivien als afores de la vila alemanya, en edificis ben pròxims. Una d’elles era propietària de la granja ubicada dins de la seua extensa propietat. Era un entorn idíl·lic que, a més, tenia una petita llacuna amb una caseta al centre. Així, entre pastures i a la vora del bosc, va conèixer de ben prop el funcionament d’aquella empresa agrària i ramadera, dels horaris de treball, dels menjars, de la convivència familiar en dies laborables i al llarg dels caps de setmana. Participava en totes les activitats domèstiques, de la mateixa manera que les joves de la casa, Anika i Michaela. I, amb elles i la resta d’escolars vinculats a l’intercanvi, participaven en el programa escolar, cultural i festiu que el Col·legi havia organitzat.

44

Ens conta que la primera sorpresa del dia va arribar a l’hora del desdejuni. “Tot començava de bon matí. Matinaven molt. El desdejuni era molt abundant, semblava el nostre dinar. Em va sorprendre que com a beguda, a part de l’aigua i suc de fruita, prenien té. En preguntar-me sobre el meu costum i dir-los que lo meu era prendre llet i poca cosa més, el pare es va alçar de la cadira i se’n va eixir del menjador. Al poc, tornava ben content amb una gerra plena. A poc a poc vaig anar coneixent de totes les feines que els ocupaven en el dia a dia, començant per la de munyir les vaques. En aquella casa no hi havia problema, no hi faltava res i ho tenien tot a mà... I, per la tarda, quan a penes havíem tornat del col·legi, ja havíem d’anar a sopar. I, al voltant de les vuits, al llit”. Així, les primeres sorpreses i la primera lliçó: convenia menjar un poc més a l’hora del desdejuni per que la gana no cridés abans d’hora. Admet que gitar-se més prompte els hi venia bé, ja que matinaven i que el programa d’activitats era intens. A més Sonja, la mestra alemanya, sempre els mantenia molt actius. Del programa d’excursions recorda els passejos pel bosc de Mainhardt, el parc d’atraccions de Tripsdrill, les pistes d’esquí a l’herba, la visita a la ciutat medieval de Schwäbisch-Hall, els castells medievals... I, de la pausa en algunes excursions per a berenar, el frankfurt.

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 Especial atractiu tenien els caps de setmana quan feien vida a la granja i per les rodalies del bosc. “A banda de vaques i d’ovelles, hi havia un estable amb molts cavalls i ponis, que ens deixàvem treure’ls a passejar o ens ensenyaven a muntar-los”. I, pel que ens va contant, deduïm que el “pare” era molt comboiant: “Aquell home també ens passejava tots muntats a carruatges del tipus de l’oest americà arrossegats per cavalls de tir o ens instal·lava una tenda de campanya vora el bosc, perquè jugàrem”. Guille té un especial record d’aquells caps de setmana a la granja, perquè era un temps de festa amb els familiars i els millors amics. “Ens reubicàvem entre les dues cases. Els xiquets dormíem en una cambra on hi havien muntades vàries lliteres. Tot estava molt ben organitzat i era una gent molt sociable. Era increïble lo bé que ens ho passàvem”. I del dia que havien de tornar a Espanya, recorda que l’àvia de la casa se va presentar amb una bossa enorme plena de xocolata i de xutxes. “Em va contar que havia anat a buscar-la a la casa de la petita llacuna on algú especial l’havia deixat per a mi. Quan vaig arribar al bus, tothom estava pendent d’aquella enorme bossa i del seu contingut”.

Per a ell són records molts valuosos, com els que van lligats al seus anys de la infància viscuts a Alcalà o, després, als estius, a la casa familiar de la plaça de l’Estació. Avui, Guille, tècnic-informàtic de professió i analista de Xerox, du, en qualitat de treballador autònom, una intensa activitat que aporta valor afegit al món de la informàtica, de les noves tecnologies i de la innovació. I, alhora, manté una activa col·laboració amb l’Associació d’Amics de Mainhardt i esta publicació.

TEMPS DE RECORD

Foto cedida per José Luís Ronchera

Foto realitzada per Antonio Navàs, cedida per Joan i Cristina

45

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

AGENDA DE MAINHARDT 2020 (II) GABY KUFFER, des de Mainhardt ANGELIKA MEDEM / JOAQUIM ARNAU EL DEUTE MUNICIPAL PER HABITANT PASSA DE 527 A 3.600 € L’Ajuntament té un límit financer que ve motivat per les importants inversions en educació: 17’4 milions d’euros en renovació escolar i 3’4 milions en la nova construcció del jardí d’infància. El municipi ha demanat un préstec de sis milions d’euros i, el 2021, se n’hauran d’afegir cinc més. Un seguit d’inversions i despeses que incrementaran el deute municipal, que, per habitant, passa dels 527 euros als 3.600. MILLORES URBANES L’Ajuntament de Mainhardt va licitar diferents programes d’obres lligats a la rehabilitació del col·legi públic i de dos procediments de construcció en zona residencial. El projecte inclou la instal·lació de canonades buides de banda ampla destinades en un futur més o menys pròxim a noves infraestructures de fibra òptica. Cal afegir que l’acord municipal inclou preus dels terreny per metre quadrat depenent de les diferents circumstàncies familiars. SE SUSPÈN LA CELEBRACIÓ DEL TRADICIONAL MERCAT DEL 8 D’AGOST “És la primera vegada en la història que Mainhardt no celebra el tradicional mercat del dia vuit d’agost”, recordava Damian Komor, alcalde de Mainhardt, als mitjans de comunicació. I, com alternativa, el petit mercat de Mainhardt Atès que fins el més de setembre no es podien celebrar esdeveniments, dos propietaris de cafès sol·licitaren a la Corporació que se’ls autoritzés a celebrar “el petit mercat de Mainhardt” amb la finalitat de posar un cert ambient de mercat. Entenien que, una festa tan arrelada al vuit d’agost i de tanta tradició, mereixia s’oferís algun detall de record, perquè no es podia permetre que el coronavirus els deprimís. Tots dos empresaris, emfatitzaven sobre els seus coneixements d’higiene, el compromís en el compliment de les distàncies saludables i el complement del control per part de la policia. LA PISCINA MUNICIPAL I EL SEU COMPLEX ROMANDRAN TANCATS El Consell va decidir mantenir tancades les instal·lacions de la piscina per evitar frustracions entres els usuaris per motiu de les rigoroses limitacions d’ús vinculades al covid-19 i per raons econòmiques vinculades al seu sostre financer,

46

Museu romà de Mainhardt: Accés al museu, indicació limes, torre vigia i restes del castell romà del bosc (Foto: Gemeinde Mainhardt)

En la imatge (Copyright d’Ufuk Arslan) publicada al diari digital swp.de es poden observar les obres de connexió amb la planta d’energia de calefacció local.

Piscina i instal·lacions complementàries. (Foto: Gemeinde Mainhardt)

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 en preveure’s un dèficit de cent mil euros, que caldria sumar als cent cinquanta-cinc mil amb què el municipi hauria de subvencionar el programa. Una mesura dolorosa que el Consell de la vila va prendre després de quatre hores de debat. Cal recordar que aquestes instal·lacions es van renovar i modernitzar completament l’any 2017 amb una despesa de 2’5 milions d’euros. INTERNACIONALITZACIÓ EMPRESARIAL L’empresa Schreiber Brücken-Dehntechnik vincula la seua producció a projectes de construcció nacionals i internacionals: carreteres, ponts i complements. Les seues arrels es remunten a 1789. Entre les últimes comandes, la fabricació de coixinets destinats a l’autopista de Viena, on cada peça té una funció concreta en el destí assignat. AQUA RÖMER UBICA TOTES LES SEUS PLANTES A MAINHARDT L’empresa Aqua Römer ha concentrat la seua producció a Mainhardt, amb la finalitat d’incrementar-la i desenvolupar noves maneres de treball. ALIANÇA EMPRESARIAL PER A ENFORTIR L’ECONOMIA LOCAL 46 empreses de Mainhardt i d’un parell de municipis veïns s’han unit per enfortir l’economia local. Han creat una moneda local, targetes-cupó per valor de cinc, deu i vint euros. Es tracta d’una iniciativa novedosa que va començar en desembre d’enguany passat. Feren una primera edició de tres mil targetes, per un valor de trenta-cinc mil euros, que dipositaren en bancs. “LA TANCA DE LA HISTÒRIA” Els textos i les imatges impresos a la “tanca de la història”, un senyal en contra de l’oblit. Meike Awe viu al lloc de naixement de Robert Scholl, el pare de Hans i de Sophie Scholl, els lluitadors per la llibertat en l’època del nazisme. Meike Awe va construir la “tanca de la història” amb llistons de fusta pintats, una tanca que ens recorda aquests joves lluitadors de la resistència. EL MUSEU ROMÀ PRESENTA EN 3D ELS VALORS PATRIMONIALS El dia del patrimoni mundial de la UNESCO (7 de juny) es va celebrar de manera digital. Torsten Pasler va obrir el museu romà on es va instal·lar un espectacle 3D sobre els valors patrimonials de la vila seguint diferents itineraris. MOSTRA D’ART AL BOSC Projecte d’art del territori al bosc de Mainhardt. A través de l’escala del cel s’arriba a la porta dels desitjos. És una mostra de les possibilitats artístiques que se poden descobrir a la natura des dels valors de la imaginació i la creativitat.

Del web de l’empresa Schreiber BrückenDehntechnik

“LA TANCA DE LA HISTÒRIA”. Copyright foto: Corinna Janssen, publicada en swp.de

Descobrir l’art al Bosc de Mainhardt (Foto: Gemeinde Mainhardt)

47

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

BARTOMEU OLIVER I MARTÍ (Felanitx, 19-6-1894 - Palma, 24-5-1988) L’obra de Bartomeu Oliver ha hagut d’esperar molt de temps per despertar la curiositat i interès d’investigadors i músics. Sobre la seva vida i obra, trobem les següents fonts d’informació: l’hemerogràfica, que recull articles de premsa i deixa entreveure la seva tasca professional; els articles breus que han aparegut en diferents publicacions sobre compositors mallorquins; vàries entrevistes personals amb familiars i alumnes i l’observació directa dels manuscrits i documents presents a la Partituroteca de la Universitat de les Illes Balears. Només cal observar la vasta obra de compositor i encarar els seus manuscrits, per a quedar sorpresos davant la fertilitat i nivell tècnic de la seva música. Com a compositor, va ser prolífic en la producció per a banda i orquestra simfònica. També va escriure per a cor mixt i guitarra, va abordar la simfonia i el poema simfònic sense menysprear gèneres breus com himnes, goigs i una interessant aportació a les formacions de rondalla, tan estimades durant diverses dècades a Mallorca. Músic i compositor, als dos anys va marxar amb la seva mare, Àgueda Oliver Martí, de qui rep les primeres lliçons de solfeig i piano, a l’Argentina, d’on va tornar al cap d’uns deu anys. Als quinze anys, ingressa en la Banda del Regiment d’Infanteria núm. 61 de Palma, iniciant posteriorment els estudis d’harmonia, contrapunt, fuga, composició, instrumentació i orquestració amb el mestre Jaume Albertí Ferrer i Josep Balaguer Vallès. Després, estudia al Conservatori Oficial de Música de Palma de Mallorca. En 1927 dedica una obra al poble de Calvià, titulada “Ball des Ciurells, Bolero de Calvià”. El 1932 era director de la Banda Municipal d’Inca. En 1934, ingressa en el Cos de Directors de Bandes de Música Civils. I l’any 1935, aconsegueix ingressar a l’École Normale de Musique de París, perfeccionant-se en composició amb el gran mestre Paul Dukas i coincidint amb Joaquín Rodrigo com a condeixeble. A examen presenta dues obres de coral a quatre veus i un estudi pentafònic a dos pianos. Van tenir molt d’èxit i es van fer orquestrar pel mateix professor Dukas. Aquest, en un homenatge que li ret, fa que Oliver estreni a la “Salle Cortot” l’obra “Escenes incaiques, Op. 55”, que seria interpretada per l’orquestra de l’escola. Sent els solistes de piano, els guanyadors del Gran Premi de Roma: Eugène Bozza i Jean Hubeau, que van aconseguir aquest prestigiós gallardó el 1934. Bartolomé Oliver, torna a Mallorca el 1936.

48

ANTONI MIR MARQUÈS

Bartomeu Oliver Martí (Foto Salvat - Palma)

Banda Municipal d’Inca

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 Va mantenir relació amb dos grans mestres, Joaquín Rodrigo i el nostre recordat mossèn Joan Mª Thomás, i així ho confirma la correspondència. El 1940 funda l’Orquestra Filarmónica Balear de Palma en la qual figurava com a violoncel·lista el mestre Bartomeu Calatayud. Aquest mateix any, és nomenat vocal del Cercle de Belles Arts. L’any 1950, al Palau de la Música Catalana, s’estrena “Sons de Mallorca (suite núm. 3)”, dirigint ell mateix la Banda Municipal de Barcelona. Va obtenir els següents premis: Amb “Cançó Mallorquina” a l’Exposició d’Art i treball del Casino de Classes de Madrid (1930) Amb la Banda Filharmònica de Porreres guanya dos primers premis, un convocat per l’Ajuntament de Palma (1945) i un altre a la Pobla (1946). Amb “Bressol d’Espines” obté el primer premi convocat per l’Ajuntament de Palma (1954) amb motiu del centenari del naixement dels poetes Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera. Amb les obres “La Visió” i “Gorg Blau” obté el tercer premi de l’Ajuntament de Pollensa (1966). Va compondre més de dues-centes obres de les quals, el mateix compositor en destaca algunes com:

Poema Simfònic “Xilvar” (1928), “Pregària sense paraules” per a trio (1928), “Cançó de març” a quatre veus mixtes (1933), “Cançoneta” a sis veus mixtes (1934), “Suliar” (1945), “Sons de Mallorca” (1945), “Himne a Mallorca” (1967), “Dins el silenci” (1967), “Simfonia núm 4”, “L’embruix”, “Epilogo”, “Festí de la mort” (1937), “Danses salvatges”, “Incaica” (1979), “Nadal” (1979), “Sonadeta en si bemoll major nº 26” o “Tocata litúrgica en sol major” (1971) entre d’altres. Com a director va dirigir les Bandes de Música d’Inca, Selva, Porreres, Felanitx o Lloret i d’altres. Destaquen les seves obres “Suliar” i “Xilvar”, gravades per la Banda de Música de la Federació Balear de Bandes de Música dirigida per Pere Siquier Pons. El 24 de maig de 1988 moria a Palma un oblidat Bartomeu Oliver a qui, sens dubte, es pot considerar un dels millors compositors mallorquins de la història. Banda de música de Selva, anomenada La Musa

49

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

GOURMET’S MAINHARDT REDACCIÓ Un estiu més, Gourmet’s Mainhardt s’han reunit al voltant de la taula per degustar i valorar diferents plats lligats als productes de la terreta o d’altres territoris d’Espanya. La prudència i el respecte deguts a la situació sanitària ha limitat el nombre dels assistents. Així, no estaven tots, però si eren tots els que estaven. Enguany els punts de trobada han estat sant Gregori, a Benicarló, i Nou Bar, a Vinaròs. El producte més valorat ha estat l’abadejo; l’amanida valenciana de tomata, ceba i olives, i, el complement, l’arròs, amb gamba roja i polp. A nivell de vins, els de Ribera de Duero segueixen cotitzant a l’alça. I, el millor valorat, per la relació preu/qualitat, ha estat el “Primícia”, un vi de Batea (D.O.Terra Alta / Catalunya), de la tradicional garnatxa negra i fent un cupatge amb syrah, varietats molt ben integrades. Per tancar, el tradicional cremaet, ja fora en versió “sant Antoni” (Nou Bar) o “sant Gregori”. Enguany, però, també han entrat en escena nous productes. Ha estat a l’àmbit de les begudes saludables i ecològiques. Gourmet’s Mainhardt ha valorat molt positivament els tes i infusions de Bilurico Ready to Drink Tea, per la seua lleugeres i pel seu sabor excepcional. Begudes elaborades a base de components naturals i ecològics; és a dir, respectuosos amb el medi ambient. En haver fet seguiment dels productes i de l’empresa, destaquem que la Universitat de Coventry (Regne Unit) s’ha fixat en el model de negoci desenvolupat per Bilurico Ready to Drink Tea, com a exemple d’economia circular i de respecte pel medi ambient. Se tracta d’una empresa de Pontevedra que s’ha especialitzat en producció de begudes saludables

Begudes saludables i ecològiques: tes i infusions Bilurico Ready to Drink Tea

i ecològiques, a base de tes i infusions. Present per tota Espanya, als àmbits d’hostaleria, retail, vending i gimnasos. El seu èxit està basat en la seua qualitat, en ser novadora, per marcar un nou estil i per la publicitat geolocalitzada que realitza. Les begudes les fan en una tetera gegant, on mesclen les millors i més riques barreges de tes, herbes i fruites. Així, s’aconsegueix conservar el sabor real i les propietats dels ingredients. Begudes que presenten en tres varietats: - té verd, gingebre, llima i atzavara. - té negre, mix de flores i atzavara. - infusió de fruites exòtiques, llima i atzavara.

Botella de vi: “Primícia”, criança. Garnatxa negra, Syrah. DO Terra Alta. Celler Batea

Arròs amb gamba roja i pop de Sito Arnau (sant Gregori)

50

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

EL COVID VA POSAR FI A LA TEMPORADA DE FUTBOL EN PREFERENT L’Alcalà conclou la lliga de futbol en la categoria Preferent en una digníssima vuitena posició.

REDACCIÓ GABI NAVARRO

Cal dir que ha estat un campionat molt competit, amb el valor afegit que cada partit de l’últim terç semblava una final. El gran mèrit del CF Alcalà, un equip amb un planter curt, ha estat trobar l’equilibri entre les seues línies a partir de sumar les virtuts i qualitats individuals. Uns punts forts que han comptat amb el valor afegit de l’esforç, el sacrifici i el punt d’honor en els moments que cal donar la cara. A nivell individual destacar David Posso en aconseguir repetir una nova temporada com màxim golejador.

1 Benicarló 2 Borriana 3 Castelló B 4 Almassora 5 Vall d’Uixó 6 Soneja 7 Puçol 8 Alcalà 9 San Pedro 10 Onda 11 Cabanes 12 Alcora 13 Huracán 14 Manises 15 Alqueries 16 Almenara 17 Nules 18 Albuixec

PJ 26 26 26 26 26 26 26 26 26 26 26 26 26 26 26 26 26 26

G 14 13 13 14 12 11 12 9 8 9 8 9 7 7 6 6 3 3

E 8 9 9 5 10 12 7 12 10 6 8 4 7 7 8 6 7 5

P 4 4 4 7 4 3 7 5 8 11 10 13 12 12 12 14 16 18

GF 41 51 46 38 37 43 50 37 36 35 40 29 36 39 25 24 20 23

GC 25 27 26 19 19 28 32 33 40 25 39 34 43 54 44 46 55 61

Pts 50 48 48 47 46 45 43 39 34 33 32 31 28 28 26 24 16 14

(05.02.20) Alcalà, 1 – Castelló Sad B, 1 Alcalà: Hernan, Caicedo (César), Torres, Valencia, Pineda, Moreno, López (Cornelles), Yerson, Tayo (Santi), David, Moha (Cristian) Gol: David. David Posso va igualar el partit en el descompte. En el primer temps va haver-hi relativa igualtat i cap dels dos equips va gaudir d’una superioritat sobre el seu oponent, al menys el que fa a ocasions clares de gol. Després del descans van arribar els gols; els visitants, però, es van quedar amb deu jugadors per l’expulsió de Karim. En el minut 58 Temur va avançar el Castelló en rematar a la ret un centre des de l’esquerra. I, quan semblava que els “orelluts” se n’anirien amb els tres punts va arribar l’empat, obra

GOLEJADORS David Yerson Inglada Torres Moha Tayo López Lucas Moreno Pineda Roger Valencia

GOLS 16 5 3 3 2 2 1 1 1 1 1 1

de David Posso, qui va aprofitar un enviament llarg i la falta de contundència de la defensa visitant per a marcar el 1-1. (08.02.20) Puçol, 2 – Alcalà, 1 Alcalà: Hernan, Caicedo, Torres, Moreno, Pineda (Cristian), López (Eli), César, Yerson, Santi, David, Moha. Gol: David Posso. Incidències: Expulsió de Caicedo (en veure dues targetes grogues) i Navarro, el delegat (dues targetes grogues). El Puçol va aprofitar la seua superioritat numèrica, en haver-se quedat l’Alcalà amb 10 jugadors. La primera meitat va estar marcada per la intensitat. La tònica dominant foren les segones jugades i el joc d’ambdós equips en la zona central sense arribar a causar massa perill. El Puçol va intentar dominar, però davant es va trobar amb un Alcalà molt actiu i resistent en totes les línies. L’oportunitat més clara de la primera part va estar

51

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

52

en les botes de Dani Arroyo, extrem local, en haver llançat una falta directa que se va estavellar en el mateix escaire. Els gaspatxers van intentar acostarse a la porteria local, però d’una manera tímida. Així, s’arribaria al descans amb el 0-0 inicial. A la segona meitat, els de Puçol feren una passa endavant. Van començar a penjar pilotes a la zona de perill i van tractar d’esquerdar la defensa xivertina, que fins aleshores no els havia fet cap concessió. Tanmateix, arribat el minut 62, es va produir una acció que va canviar el sentit del partit: Caicedo, defensa de l’Alcalà, va fer una dura entrada en la línia frontal de l’àrea i va veure la segona targeta groga. A partir d’aleshores els locals van aprofitar la seua superioritat per assetjar el rival. En el minut 70, Dani Arroyo va inaugurar el marcador des dels onze metres i, així, va avançar els locals. En el minut 86, amb un Alcalà més bolcat a l’àrea contrària, arribaria el 0-2 de Juanma, qui no va perdonar en un frec a frec amb el porter gaspatxer. L’Alcalà, però, no va baixar els braços i va acurçar distàncies amb un gol de David en el minut 90 en una acció de qualitat individual. I, ja a l’última jugada del partit, amb tots els jugadors de l’Alcalà a l’àrea del Puçol, César va connectar un bon tret des del punt de penal que va detenir Rueda, el porter local, sota els pals i amb un peu. (16.02.20) Alcalà, 3 – Manises, 2 Alcalà: Aguayo, Alvarado, Torres, Moreno, Pineda, Cristian (López), Yerson, Tayo, Santi, Brajan (César), Moha (Carlos). Gols: Moha i Torres (2). L’Alcalà posa vedat a la seua dinàmica negativa en superar un Manises que va lluitar fins el final. El partit va començar amb un Alcalà millor plantat sobre el camp i cercant la porteria rival des del primer minut. No havien passat més de cinc minuts quan els gaspatxers avisaven amb un tret de Brajan que s’estavellava en el marc de la porteria. Esta tònica es va mantenir al llarg de la primera part. Superat el primer quart d’hora, Moha, aprofitant un excel·lent baló a l’espai, va avançar l’Alcalà. Amb l’1-0 el partit es va equilibrar i el domini va passar a ser altern, sense generar cap mena de perill. La segona meitat va començar amb un millorat Manises que dominava l’Alcalà. Els locals van passar a ser més eficients i en la primera arribada a la porteria contrària van colpejar amb encert: Héctor García aprofitava un rebuig per afusellar a boca de gerro i igualar el marcador. Amb l’empat, l’Alcalà va fer una passa endavant i de nou va marcar els temps del partit. Superada l’hora, els xivertins van provocar un penal al seu favor, que Torres convertiria en gol. El Manises va arriscar, va avançar línies per aconseguir empatar, un plantejament que seria aprofitat per l’Alcalà per a fer joc a la contra. Tanmateix, el tercer

El CF Alcalà, el dia de l’enfrontament amb el Nules (30/11/19). Foto web del CF Alcalà

gol per als gaspatxers va arribar en un llançament de córner en què Torres s’avançaria a tots. A partir d’aquest moment i ja en els últims minuts del partit, el Manises, totalment bolcat, aconseguia acurçar distàncies de la mà d’Isma: era el 3-2 definitiu. (23.02.20) Albuixec, 0 – Alcalà, 3 Alcalà: Hernan, Alvarado (Moha), Torres, Moreno, Pineda (César), Cristian (Chemeka), Yerson, Tayo, Santi, Brajan, Caicedo. Gols: Moreno, Yerson i Tayo. L’Alcalà va fer palesa la seua confiança i superioritat La primera i la segona part foren ben diferents pel que fa al resultat, encara que no en termes de protagonisme. El comandament del partit sempre va anar de la mà de l’Alcalà, tret de petites fases en què l’Albuixec tractava d’eixir amb el baló jugat. Els xivertins van fer valer la seua major confiança per tractar d’obrir buits amb la possessió del baló i atacs ràpids, tanmateix no van tenir fortuna en les ocasions creades. L’Albuixec també ne va tenir, en menor quantitat i menys perilloses. I, malgrat el domini dels gaspatxers, ambdós equips van enfilar els vestidors per al temps de descans amb el 0-0 inicial. Ben diferent fou la segona meitat. A penes havien transcorregut deu minuts quan l’Alcalà va posar la primera pedra en el seu camí envers el triomf. Moreno avançava el seu equip i enfonsava la moral dels locals, que, en veure’s en precari, van deixar espais i van fer concessions que van dur el 0-2, gol de Yerson. Amb el marcador a favor dels gaspatxers i a pesar que les ocasions continuaven, el partit va perdre interès. Seria Tayo qui faria el 0-3 en el minut 64 i, d’aquesta manera, va sentenciar l’Albuixec en a penes nou minuts. Les ocasions van seguir fins el final, però ja sense emoció ni intensitat. (01.03.20) Alcalà, 2 – Borriana, 2 Alcalà: Hernan, Chemeka, Torres, Moreno, Pineda, Caicedo (López), Yerson, Tayo, Santi, Brajan (Juan Pablo), Moha (Eyder).

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 Gols: Pineda i Tayo. Incidències: Expulsió de Yerson, en veure dues targetes grogues. El Borriana es va veure afavorit per la seua superioritat numèrica L’Alcalà tenia una bona oportunitat per a presentar credencials a poder jugar la promoció d’ascens. Els gaspatxers no volien desaprofitar l’ocasió i van eixir ben valents al camp. Així, a la mitja hora Pineda els avançava en el marcador. Poc va durar l’alegria, ja que tres minuts després empataven els borrianencs. Als 17 minuts de la segona meitat, Tayo situava de nou els xivertins per endavant en el marcador; deu minuts després, però, els visitants tornaven a marcar. El 2-2 ja seria inamovible. (07.03.20) Almassora, 2 – Alcalà, 1 Alcalà: Hernan, Alvarado, Torres, Moreno, Pineda, Chemeka (Caicedo), López (Lucas), Tayo, Santi (Brajan), Juan Pablo (Moha), Eyder.

Gol: Torres. El porter almassorí va salvar el seu equip Els almassorins van tenir el control del partit des de l’inici davant d’un Alcalà que els va estrènyer en la zona de tres quarts. Mentre els locals van crear algunes ocasions que no van saber aprofitar, els gaspatxers a penes van crear perill amb algun llançament llunyà. Després del descans arribaren els gols. Al quart d’hora arribava el primer dels locals. El colp va estimular els gaspatxers, van estirar línies i van ser més protagonistes amb el baló. Els fruits no van trigar: Torres aprofitava un penal per a empatar. Entrats en la recta final, el joc va ser més mogut. En el temps de descompte, molt més, especialment quan els gaspatxers van gaudir d’una excel·lent oportunitat per a consumar la remuntada; però el porter local, Rubén Jiménez, va realitzar una aturada antològica a Lucas. I, el que són les coses, en la contra va arribar el gol dels almassorins amb un tret de Borja Quirant des de fora de l’àrea.

PER TERCER ANY EL BENJAMÍ “A” DEL CF ALCALÀ CAMPIÓ DE LA LLIGA 2019/2020 REDACCIÓ

En la línia de superació i creixement que caracteritza el futbol base del CF Alcalà, la temporada 2019/20, amb vuit equips. I ja des dels més menuts, el Querubí, un grup reduït que

comencen a fer els primers contactes amb el baló. O el Prebenjamí, una de les revelacions de la temporada, que, en el seu primer any de competició s’ha situat a la zona alta de la classificació. En Benjamins hi ha dos equips, un format per jugadors de primer any i, l’altre, de segon any, que ha aconseguit el seu tercer títol de lliga en els últims quatre anys. El club ha comptat amb un Aleví, molts jugadors del qual han finalitzat amb la temporada la seua etapa de formació en futbol 8 i han iniciat el seu pas a futbol 11. En futbol 11 el seu valor de cara al futur és que el club compta amb un infantil, un cadet i un juvenil, amb el límit que el nombre de jugadors és reduït. S’ha de dir que el Juvenil ha aconseguit la tercera posició en el seu campionat, consolidant el grup.

53

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

SERGIO CATALÀ, ENTRENADOR DEL CF ALCALÀ DURANT LES DUES ÚLTIMES TEMPORADAS, VALORA LA SEUA EXPERIÈNCIA JOAQUIM ARNAU Sergio Català valora molt positivament la seua experiència personal com a entrenador del CF Alcalà. I té paraules de reconeixement a la gent responsable de la gestió del club i d’agraïment a l’equip amb què ha compartit “esta aventura”, “un grupo de jugadores fantásticos”. De la primera temporada, la 2018/2019, recorda que l’equip “acababa de descender a primera regional y muchos de los jugadores no continuaron en la plantilla, así que el verano fue bastante complicado para poder formar una plantilla que pudiera competir y estar cerca del objetivo deportivo que para el cuerpo técnico no era otro que el de devolver al equipo a la regional preferente”. Una temporada que, segurament, els aficionats gaspatxers recorden pel nivell d’excel·lència: campió de lliga, equip màxim golejador i menys golejat. Per a Català “un año muy bonito donde se creó un ambiente muy bueno alrededor de los jugadores que rindieron a un gran nivel ofreciendo muy buenos momentos de fútbol”. Fou tot un èxit: s’aconseguia l’objectiu de la temporada, l’ascens a la preferent, a l’elit del futbol provincial. Alhora, el CF Alcalà assolia un repte, ja que li esperava una temporada molt exigent, la més forta dels últims anys, amb equips amb pressupostos molt alts que els permetia tenir jugadors i planters d’alt nivell. Sergio Catalán i el seu equip tècnic acceptaren la proposta de renovació que els hi va oferir el club. I va arribar la temporada 2019-2020. Ara ja en Preferent. “La empezamos con un proceso de adaptación en los primeros partidos, pero pronto le tomamos el pulso a la competición y conseguimos estar 15 partidos sin conocer la derrota. Después de esta buena racha, el equipo sufre 5 bajas importantísimas, bien por lesión de larga duración o por la marcha de algún jugador a equipos de superior categoría. A partir de ahí nos toca rehacer

Mari Carmen Arnau amb Sergi Català (a la seua dreta) i Rodrigo Faubell

la plantilla con la incorporación de nuevos jugadores y volvemos a pasar un periodo de transición hasta que estos jugadores entran en la dinámica del grupo y volvemos a ser un equipo fuerte y competitivo”. Amb el maleït virus es va aturar en un primer moment la competició i, posteriorment, de manera definitiva, “dejándonos un sabor agridulce ya que nos quedaban partidos muy bonitos para haber disfrutado de este tramo final de temporada que finalmente se da por concluida. Podríamos decir que ha sido una temporada muy bonita deportivamente hablando, llevando el nombre del Alcalá por campos y municipios clásicos de la preferente”. D’aquestes dues temporades i a manera de síntesi, Sergio Català ens diu que “mi experiencia a nivel personal en estos dos años ha sido muy buena tanto en términos deportivos como extradeportivos, conociendo a un grupo de personas encargadas de la gestión del club viviendo por y para él y a un grupo de jugadores fantásticos a los que solo me queda agradecerles el tiempo que hemos pasado juntos en esta aventura”.

MAINHARDT SEMPRE AL TEU COSTAT TREBALLANT PER LA CULTURA I PRESERVANT LA NOSTRA LLENGUA 54

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

“NUESTROS JUGADORES HAN COMPETIDO A LA PERFECCIÓN SACANDO LO MEJOR DE CADA UNO DE ELLOS”, MARI CARMEN ARNAU REDACCIÓ Tot va començar la temporada 2013/2014. Des de llavors, tot i que Mari Carmen Arnau mai no va imaginar que podria formar part de la directiva del CF Alcalà, ha estat vinculada al club set temporades, en qualitat de directiva o de presidenta. Per a ella és un temps amb molt valor afegit, perquè “ha sido una gran experiencia donde he conocido a personas con las que he compartido momentos buenos y no tan buenos, con algunas de las cuales me une una bonita amistad”. Al futbol de base s’han anat aconseguint campionats de lliga o, els seus equips, han participat en importants tornejos, “Torneig Lo Campanar” a banda. Però, al marge de les consideracions esportives, per a Mari Carmen Arnau la gran satisfacció ha estat que “el CF Alcalà ha ido creciendo estas temporadas en cuanto a número de integrantes se refiere, lo cual es una fenomenal noticia para todos. Intentamos trabajar lo máximo para que los más de cien chavales con los que contábamos en club lo pasasen lo mejor posible y, al mismo tiempo, que el nombre del CF Alcalà quedase siempre en muy buen lugar”. Posa l’èmfasi en el reconeixement assolit pel torneig “Lo Campanar” al llarg del temps, per la qualitat dels equips participants de la província (Vilareal, Roda, Castelló, Primer Toque, Benicarló…) o de València (Levante) i per l’esportivitat de tots els participants. Amb l’equip d’aficionats es van aconseguir dos ascensos a la Regional Preferent: el primer la temporada 2014/15 i es va romandre en ella fins la 2017/18, quan es va tornar a la primera regional, i, el segon, la temporada 2018/19. Així, en la temporada 2019/20 ja finalitzada, s’ha jugat a la màxima categoria del futbol provincial, on “hemos luchado consiguiendo estar en la parte alta de la tabla, dando la cara ante equipos con presupuestos superiores al nuestro, pero contra quienes nuestros jugadores han competido a la perfección sacando lo mejor de cada uno de ellos. Hemos tenido importantes bajas por enfermedades o por salidas del club, pero hemos de estar orgullosos ya que estas salidas han sido a Clubes de categorías superiores. Aun con todos los problemas que la temporada conlleva, el balance ha sido muy positivo, terminando con el objetivo cumplido, aunque la temporada terminó antes de lo previsto”. I es mostra agraïda: “A todos quiero agradecer el paso por el Club, a jugadores, familias,

entrenadores, a los socios y seguidores que todos los domingos acudían al San Fernando a apoyar al equipo, y que en esta última temporada se han desplazado junto al equipo a los diferentes campos en los que hemos jugado”. Un agraïment que fa extensiu als patrocinadors, sempre tan necessaris per què fos possible l’activitat de tots els equips: Ajuntament d’Alcalà de Xivert; Hermanos Bruñó; “Tomata de penjar”; Servigroup Romana, que amb l’arribada de “Delfi” animava els lliuraments dels trofeus, Diego Antón i Ricardo Rahona; resta d’empreses locals i alguna de fora, per col·laborar en les diferents formes de publicitat. No se n’oblida de la FFCV -Federació de Futbol de la Comunitat Valenciana- pel seu suport, tant per la realització dels tornejos com per a dur endavant les diferents competicions; ni de “Mainhardt”, per apropar el nostre esport a tots els seus lectors. I fa un esment especial de “la CRUZ ROJA, por su apoyo en todos nuestros torneos sociales que tanto han impulsado a nuestro club en el ámbito provincial, siendo por esta razón cita obligada”. Finalment, Mari Carmen Arnau té paraules d’agraïment per a tots els seus companys de les directives, “cada uno con nuestras ideas, a veces muy diferentes; pero que, trabajando desde el respeto, conseguimos llevar el Club, que es de lo que se trataba”.

55

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

ÚLTIMA HORA ESPORTIVA. CANVIS INSTITUCIONALS I ESPORTIUS AL CF ALCALÀ

REDACCIÓ

S’incorporen tres jugadors locals al planter del primer equip: Adrián Sorigó Gauxachs, Joel Pauner Arnau i Sergi del Valle Pitarch.

Noves incorporacions al primer equip del CF Alcalà procedents del CD Vinromà. En les imatges tots dos amb Rafael Esteve, president del club gaspatxer: Sergi Esteve Torres (dalt) i Borja Puig (baix).

Rafael Esteve (esquerra), nou President del CF Alcalà, i , Javier Traver, el nou entrenador (centre)

FONT: fons del CF ALCALÀ

PUBLICACIONS DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

56

Com

teua pleta la

ió

col·lecc

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

TROBADA AMB EL GUITARRISTA I AMIC PACO HERRERA L’agost de 1988 publicàvem el primer número de la nostra revista Mainhardt” i, en ell, una primera entrevista amb Paco Herrera. Parlàvem de la seu activitat en el món de la guitarra, com a professor i concertista, i de la seua activitat investigadora. Eren ben coneguts els dos mètodes de guitarra que duia publicats i els treballs de recerca que estava realitzant, juntament amb la seua dona Mariel, sempre orientats a la publicació del que són les seues grans obres: l’Enciclopèdia de la guitarra, de la qual ja se n’han fet diverses edicions, i el Diccionari de la dansa. Han passat trenta-dos anys des d’aquella primera publicació. Un temps durant el qual el professor Herrera ha mantingut una estreta col·laboració amb la nostra associació on ha publicat interessants articles fruit de la seua recerca, i sempre amb una finalitat clarament divulgadora. A través del seu treball ha apropat els nostres lectors al món de la cultura musical i de la guitarra, als seus valors ètics i estètics. El mes de febrer, poc abans de la pandèmia, ens vam poder trobar amb ell en Mas Camarena (Bétera), ben prop de València, on té actualment la seua residència. Fou un temps de retrobament i de memòria on férem un repàs a tots aquests anys d’estreta col·laboració. Des dels concerts

JOAQUIM ARNAU JOAN V. SANZ

Paco a la seua villa la Vihuela d’Alcossebre

que va oferir en activitats organitzades per l’associació, i que sempre va realitzar de manera totalment altruista, fins el llarg ventall d’articles que ha publicat a la nostra revista amb els quals hem aconseguit una projecció molt més enllà de les nostres fronteres. Hem d’agrair a Paco, que tot i trobar-se lluny de casa nostra, a la seua estimada Ginebra, mai no ha oblidat la seua terra i la seua gent. Que sempre ha aprofitat qualsevol excusa per col·laborar amb nosaltres, oferir-nos els seus coneixements i fernos sentir al seu costat.

Paco amb Joaquim i Joan al Mas Camarena. Febrer de 2020

57

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

LA IMPORTÀNCIA DELS ESTIRAMENTS EN L’ESPORT: QUÈ FER I QUÈ NO FER QUAN T’ESTIRES ANNA BARCELÓ (AB Pilates) Després de la pràctica esportiva el cos necessita un temps per a recuperar-se, tornar a la calma i adaptar-se a la normalitat. És per això que, els estiraments són una part de l’entrenament ineludible, si el que volem és augmentar la nostra sensació de benestar després de la pràctica, així com evitar possibles lesions a nivell muscular i/o articular. Dedicar temps a aquest tipus d’exercici al final de la sessió és fonamental. Però, fer un estirament de 3 segons per “obligació” a l’acabar una carrera o una sessió d’acondicionament físic no és prou. Cal prestar atenció al moviment, entendre l’objectiu i el perquè ho fem. Per definició, els estiraments són exercicis de baixa intensitat que cerquen augmentar el rang de moviment articular i reduir la tensió muscular. Practicats amb una certa constància i correctament, ens faran augmentar la flexibilitat i la nostra propiocepció o consciència corporal, però també millorar la nostra coordinació i postura, disminuir el risc de sofrir lesions, millorar el nostre rendiment i, com ja hem avançat, relaxar la musculatura després de l’activitat esportiva. Com fer els estiraments? 1. Cal prestar atenció a la postura i al moviment: l’objectiu d’estirar-se no és fer-ho perquè ens han dit que cal fer-ho. Visualitzar el que volem fer, portar una respiració adequada i observar i escoltar el nostre cos (consciència corporal) seran els nostres punts de partida. 2. Respira! Com sempre diem a les classes d’AB Pilates Alcossebre: no t’oblides de respirar! Si entenem l’exercici i li prestem atenció a

58

la respiració podrem sentir sensacions més profundes i aconseguir uns exercicis més eficaços. Normalment, inhalarem quan iniciem/ preparem el moviment i, a l’exhalar, realitzarem l’estirament (sense forçar). Quan tinguem la postura, aprofitarem cada exhalació per a relaxarnos i deixar que el nostre cos supere els seus límits inicials d’una manera natural i senzilla, estirant-nos més. 3. Pensa i coneix-te. Entendre per a que serveix cada exercici i els músculs que estem implicant és important per a que els estiraments siguen més efectius. També caldria adaptar-los a les nostres necessitats fisiològiques i al tipus d’entrenament que venim de fer, en funció als grups musculars que han treballat anteriorment. 4. Dedica’ls temps: no n’hi ha prou amb estirar-se de pressa i corrents, sense prestar atenció. Com hem dit abans, durant aquesta pràctica caldrà estirar grups musculars diversos i compassar els exercicis i la respiració. Si ho fem bé, ens requerirà uns minuts. 5. Relaxa’t! Evita l’excés de tensió i intenta relaxarte. Per a aconseguir-ho la respiració serà una gran aliada. Inhala i exhala eliminant tensions musculars i gaudeix de les sensacions i del benestar que els estiraments et generen. 6. Informa’t. Els estiraments no es poden fer de qualsevol manera, sense coneixement previ o sense control. Pregunta, informa’t, entén i, prova! Què no fer? 7. No et compares: cadascú som com som i tenim unes qualitats físiques diferents. Quan estirem no estem competint amb ningú, sinó que ens estirem pel nostre benefici personal. Per tant, el

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 dels estiraments, és un moment de connexió amb el nostre propi cos. Cal que ens concentrem en veure fins on podem arribar i com. No importa si som més o menys flexibles que la resta, el que volem és tenir clar el nostre punt de partida per a sentir-nos cada cop millor amb el nostre cos. 8. No tires la tovalla: si te resulta molt complicat, pesat o incòmode estirar-te perquè sents que no tens flexibilitat, no et frustres. Segueix intentantho i poc a poc sentiràs les millores. 9. No forces més del compte: recorda que l’objectiu dels estiraments és alliberar tensió muscular. Aquests exercicis no es poden fer de manera brusca o descontrolada. Per a obtenir resultats, cal ser constant i no tindre pressa. Tot i que en aquest article ens hem centrat en els estiraments i l’esport, cal tenir en compte que aquesta pràctica de baixa intensitat és beneficiosa

i molt recomanable també per a aquelles persones que no practiquen esport de manera habitual. Si passem moltes hores en una mateixa posició degut a la feina i en acabar, ens estirem, ens sentirem molt més lleugers i alleujats. També, per a evitar perdre rang de moviment articular i muscular amb l’edat, és recomanable estirar-se. Mantenir els músculs i les articulacions actius i amb una bona mobilitat ens ajudarà a sentir-nos i mantindre’ns més joves. Finalment, els estiraments en casos de dolors d’esquena o durant l’embaràs també són molt adequats. Realitzant els exercicis oportuns podrem mitigar dolors i molèsties i, per tant, sentirnos millor. Des del centre AB Pilates recomanem evitar el sedentarisme, practicar esport i acabar cada sessió amb una sèrie d’estiraments. El teu cos és el teu temple, t’animes a cuidar-lo?

Sessió AB Pilates a la platja. Foto de Juan Miguel Sobrón

PUBLICACIONS DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

de omenats m s n a Gr ra històri nost

la 59

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

ANÀLISI DE L’OR TROBAT AL JACIMENT DE SANTA LLÚCIA DURANT LA CAMPANYA D’EXCAVACIONS DE 2018 (*)

ANNA SANZ TAUS

Quan l’estiu de 2018 es va dur a terme la campanya d’excavacions arqueològiques al jaciment de l’ermita de Santa Llúcia res no feia presagiar que les feines d’excavació culminarien amb la troballa insòlita de diverses barretes d’or pur. Les mostres que van quedar sota custòdia del Museu de Belles Arts de Castelló han estat sotmeses, recentment, a un acurat estudi amb la finalitat de datar-les i saber-ne més sobre la seua procedència. La prestigiosa revista científica Electrochimica Acta, especialitzada en informes i articles científics sobre electroquímica, ha publicat a principis d’any els resultats d’aquest estudi. En aquest text es descriu detalladament la metodologia emprada per saber, amb prou exactitud, la datació d’aquest or juntament amb altres mostres pertanyents a la Universitat de Pretòria de Sud-àfrica i al Museu de Manheim d’Alemanya. L’equip britànic d’investigadors encarregat de l’estudi ha emprat un mètode electroquímic, que analitza les relacions existents entre l’energia elèctrica i l’energia química; i l’equació de Tafel, una equació aplicada per mesurar reaccions electroquímiques en diferents materials. Datar les mostres de metalls és un objectiu per a l’arqueologia i les ciències de la conservació tan important com complex, ja que s’han de tenir en compte diferents factors que influeixen en els resultats. Entre altres, analitzen la naturalesa del metall, la seua composició i si està barrejat amb altres metalls o si ha estat manufacturat. En aquest cas se sabia que la corrosió de les capes de la superfície havia

60

estat constant donat que l’or és un metall noble i, per tant, inert, és a dir, no reacciona pràcticament gens des del punt de vista químic. Així doncs, s’han analitzat les corbes d’oxidació de la superfície de fragments molt menuts per minimitzar l’impacte de l’estudi en les peces. Existeixen altres tècniques per fer estudis del metall, però requereixen grans quantitats de metall per poder obtindre informació. L’equip investigador està molt satisfet amb el treball: han pogut datar tant les mostres de Santa Llúcia com les de Sudàfrica i Alemanya. A més, la informació confirma que totes les mostres provenen de diferents continents i de diferents èpoques. En el nostre cas, han donat a conèixer que l’or data del 600550 aC i que correspon a ornaments molt luxosos i a peces preparades, probablement, per elaborar altres joies. Amb tot, un descobriment que posa de manifest el gran valor del nostre patrimoni cultural i arqueològic. Un estudi gràcies al qual i la seua publicació en la revista ELSEVIER. Electrochimica Acta, està ara a l’abast de tots els investigadors del món i posa el jaciment de Santa Llúcia com a referent en aquest tipus de treballs. FONT: www.elsevier.com/locate/electacta https://doi.org/10.1016/j.electacta.2020.135759 0013-4686/© 2020 Elsevier Ltd. All rights reserved. Aquest treball és una breu síntesi de l’article publicat, en anglès, per la revista Elsevier.

(*)

Capçalera de la revista Electrochimica Acta on es publica l’article

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

DEMÒCRATES POC DEMOCRÀTICS MARIA SORLÍ (*) Les darreres setmanes estem veient com certs individus, escudant-se en la llibertat d’expressió i la democràcia, estan realitzant un assetjament brutal contra dos persones dedicades a la política, i contra la seua família, entre la qual hi ha tres xiquets molt menuts. El motiu? Defenen unes idees diferents a les que ells tenen. Res més. Ni corrupció demostrada darrere, ni actes punibles, ni res de res. Només defenen unes idees que no els convenen. Però, la llibertat d’expressió no ens dóna dret a tot. De fet la llibertat d’expressió comença per respectar a qui pensa diferent i rebatre amb arguments, no amb assetjament. La democràcia reconeix drets universals, però també reconeix deures transversals que cal assumir, entre altres respectar totes les idees polítiques que s’inclouen dins dels paràmetres democràtics i dels drets humans. Ser votants, ciutadans o ciutadanes, no ens dóna dret a assetjar i faltar al respecte a altres persones, tampoc a aquelles persones que ens dediquem a la política. Dedicar-se a la política no suposa estar completament sota la voluntat d’aquells i aquelles que “et paguen el sou”, de la mateixa manera que treballar per una empresa concreta no te sotmet a la voluntat absoluta de “qui et paga el sou”. Dedicarse a la política és un treball, una vocació molt valenta que t’exposa de manera pública. Tothom, des d’aquell moment, sap què penses, es posiciona a favor teu, o en contra, et jutja i et valora d’acord amb les teues idees polítiques. Això ocorre en tot moment: en temps de treball i fora d’ell, quan vas a la verduleria o a comprar el pa, quan practiques esport o acompanyes a les criatures al parc. Això es té assumit des del principi, però no per això és just. No deixes de ser ciutadà o ciutadana i el respecte forma part intrínseca d’esta categoria. A més, senyors i senyores, no oblidem que els càrrecs polítics s’ocupen perquè han estat votades per a això, estan defenent aquelles idees que van prometre al seu electorat. Deixaran d’ocupar càrrecs polítics en el moment que l’electorat així ho estime oportú. I en això es basa la democràcia: totes les idees democràtiques tenen dret a ser representades, i totes les idees democràtiques tenen dret a ser tractades amb respecte. És a les eleccions on es demostra l’acord o desacord amb unes idees concretes. I això és democràcia, valga la redundància. Per tant, el que s’està atacant, directament, és a la Democràcia en la qual s’amparen per assetjar representants públics, i a la pluralitat de pensament,

de la que fan bandera per perdre el respecte. Aquests individus protesten contra tot allò que no s’ajusta al seu ideari, i defenen la imposició d’un únic i determinat pensament (que, causalment, sol afavorir als poderosos i/o antidemòcrates). I açò amb la complicitat de les autoritats competents, que tanquen els ulls a tot este desgavell antidemocràtic i a les que, casualment els mateixos assetjadors diuen defendre. S’està permetent una escalada cada vegada major de la violència contra determinades idees polítiques, s’està permetent que es perda el respecte cap a les institucions democràtiques, i, en definitiva, s’està permetent que un determinat sector es crega amb dret a imposar el seu pensament per la força. Fins i tot, a atacar drets fonamentals de ciutadans i ciutadanes per tenir idees diferents a les seues. Tot açò recorda altres temps, molt més obscurs i amb nul·la llibertat d’expressió. Temps en què les mateixes idees polítiques eren perseguides i mostrar discrepància amb el pensament únic era causa de sentència de presó o, fins i tot, de mort. Les manifestacions antidemocràtiques i irrespectuoses que estem presenciant així com el silenci còmplice ens fa tornar enrere com a societat democràtica. En una societat en què, a més, encara ens queda molt per assolir en quant a drets democràtics. Això, senyors i senyores, fa molta temor i ens obliga a treballar més si cap per consolidar el drets i llibertats assolits. (*) Compromís per Alcalà i Alcossebre

61

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

LA ECONOMIA DE ALCALÁ DE XIVERT EN 1936 JOSÉ VICENTE MOYA JULVE Alcalà de Xivert, tras el advenimiento de la II República en 1931, era uno de los pueblos económicamente más desarrollados del Baix Maestrat. Con una población que rondaba los seis mil habitantes (según el censo de 1930), la crisis económica producida por la gran depresión de 1929 apenas le había perjudicado. Gracias a una agricultura, predominantemente de secado y dedicada sobre todo a la producción de algarrobas, almendras, olivos, vid y cereal, apoyada por un creciente comercio de exportación de naranjas y una pequeña pero prospera industria, hicieron florecer una pequeña burguesía formada por grandes agricultores y comerciantes. Por otra parte la gran masa de jornaleros y pequeños agricultores no vieron mermados sus ingresos debido a que la demanda de productos agrícolas no se vio alterada en estos primeros años de la República por estar destinados en su mayoría al comercio interior, no dependiendo en demasía de las exportaciones al extranjero, que si se vieron afectadas por entrar los países centroeuropeos en una recesión económica provocada por el hundimiento de la bolsa de los Estados Unidos. Las repercusiones más importantes de la depresión económica española tuvieron lugar a través del comercio exterior. Por lo que el País Valencià fue uno de los más perjudicados por estar su agricultura intensiva orientada hacia este comercio. Estas dificultades se iniciaron en 1930, pero los problemas más graves se plantearon a partir de 1933 con la entrada de los acuerdos preferenciales auspiciados por la política de Gran Bretaña.

62

A partir de 1933, la economía de Alcalà de Xivert sí se vio mermada debido a las reformas económicas impulsadas por el gobierno socialista de la II República y boicoteadas por los partidos monárquicos y de derechas encabezados por la CEDA, con la elevación de los salarios entre un 20 y un 30%, según sectores. Esto propició una demanda de los bienes de consumo que compensó la perdida de las exportaciones, pero descapitalizó a numerosas empresas, sobre todo en el sector textil e industrial. A partir de 1934 la falta de decisión de los gobernantes a la hora de plantear soluciones a los problemas económicos, el aumento de las huelgas, unido a la negativa de los empresarios a afrontar una reestructuración de sus empresas y a

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 la demagógica actitud del sindicalismo socialista y anarquista llevarían al fracaso del régimen económico republicano. Pero analicemos los negocios de la población de Alcalá que en 1936 estaban en activo. Alcalà de Xivert disponía de: Una fonda en la calle Alcalá Zamora nº 66 a nombre de Joaquín Sospedra Rambla. Una ferretería en la calle Francisco Ferrer (actual calle San Pascual) nº 27 y 29 a nombre de Vicente Salvador Sospedra, además este señor tenía una licencia de vendedor de cereales. También podían vender cereales Francisco Sospedra Bosch y Rodrigo Salvador Sospedra, en la calle San Fernando nº 55 y 66 respectivamente. Dos tiendas de tejidos en la calle Pi y Margall, actual calle San Fernando, en el nº 2 a nombre de Constantino Salvador Sospedra y en el nº 14 a nombre de Rodrigo Miralles Ferrando. Una tienda de bicicletas en la Avenida Valencia, actual General Cucala, a nombre de Manuel López Alegre. Una tienda de muebles de madera fina, en la calle San Fernando nº 5 a nombre de Agustín Sanz Segarra. Una tienda de venta de cera a nombre de Joaquín Alberich Sospedra, en la calle Purísima nº 8

Una carnicería de venta de carne de cerdo en la plaza del Mercado nº 14 a nombre de Francisco Achondia. Cuatro comercios de venta de yeso y cemento a nombre de José Sorigó Febrer en la calle San Roque nº 37; Pascual Cherta Sanz en la calle Valencia nº 3; Agustín Mañes Roures en la Plaza Juan Villanueva nº 2 y Patricio Agut Mars en la calle Doctor Ebrí nº53. Seis carnicerías de carne fresca a nombre de Ramiro Año Valverde, en la calle Juan Barceló nº 30; Bautista García Julve, en la calle Barón de Alcahalí nº15; Ramón Año Loriente, en la plaza del Mercado nº 23; Agustín Lavernia González, en la calle San José nº 27; Manuel Climent Porcar, en la calle San Fernando nº 20 y Miguel García Julve en la calle Valencia nº 40. Siete establecimientos de venta de harina al por menor a nombre de José Bellés Lavernia, San Nicolás nº 10; Odón Sorlí Castillo, San Ramón nº 11; Joaquín Caudet Moliner, San Fernando nº 16; Pascual Ebrí Febrer, San Vicente nº 55; Bautista Ferreres Sospedra, San Fernando nº 12; José Gausach Sales, plaza del Mercado nº 11 y Francisco Arnau Moreno, San Fernando, 56. Siete tiendas de comestibles, pertenecientes a Salvador Pitarch Moles, Juan Barceló nº 27;

Al centre Constantino Salvador, comerciant de teixits al poble. A la seua esquerra Juan Bosch, cantant d’òpera i germà de la seua dona Isabel Bosch

63

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

64

Francisco Larrosa Voltes, San Fernando nº 67; Bautista Obiol Fresquet, San Juan nº 12. Vicente Bayarri Pedra, San Fernando nº 25; José Mars Vidal, plaza Mercado nº 6; Manuel Bellés Domenech, plaza Mercado nº 13 y José Esteller Ripollés, Juan Barceló nº 26. Cinco cafés a nombre de Gaspar Pascual Conesa, Purísima nº 28; Joaquín Puig Martí, Juan Barceló nº 3; Bautista Sanz Ebrí, plaza Juan Vilanova nº 23; Vicente Barceló Bayarri, Valencia nº 6 y el café de la plaza de la Iglesia perteneciente al Presidente del Círculo Legitimista (Carlistas). Cuatro tabernas regentadas por Pío Roig Soriano, plaza del Mercado nº 21; Vicente Salvador Iturat, Juan Barceló nº 2; Ramón Vidal Sanchís, San Ramón nº 14 y Juan Mampel Carlo, Salmerón nº 18. Dos tiendas dedicadas a la venta de alpargatas a nombre de Agustín Sospedra Domenech, en la calle San Fernando nº 81 y la otra a nombre de Bautista Pitarch Arnau sita en la calle San Vicente nº 30. Una tienda de confecciones a nombre de Hilario Bosch Martorell en la calle Desamparados nº 1. Dos posadas, una sita en la calle san Fernando nº 47 a nombre de Francisco Pavía Salvador y otra en la calle Juan Barceló nº 1 a nombre de Joaquín Pavía Salvador. Tres tiendas dedicadas a la venta de cordeles de esparto a nombre de Juan Pitarch Pitarch, en la calle Doctor Seguer nº 47. Otra a nombre de Miguel Pitarch Pauner en la calle San Isidro nº 10 y en la plaza San Ramón nº 8 a nombre de Miguel Pitarch Herrera. Un comercio dedicado a materiales fertilizantes a nombre de Miguel Mañes Galarza, situado en la plaza de la República nº 2, (actual plaza San Ramón). Un comercio dedicado a la especulación de aceite y cereales a nombre de Agustín Voltes Guillamón, con razón social en la plaza Juan Vilanova nº 2. Cinco comercios dedicados a la especulación de frutas a nombre de Roque Bosch Cucala, en la calle Alcalá Zamora nº 50; José Rambla Foch, en la calle la Hoya nº 2; Manuel Bort Sales en la calle Doctor Ebrí nº 47; Francisco Larrosa Voltes en la calle Doctor Ebrí nº 67 y en la calle San Tomas nº 1 a nombre de Lorenzo Cucala Pitarch. Tres tiendas de venta de retales a nombre de Vicenta Puell Sola, en la calle Purificación nº 6. En la calle Juan Barceló nº 14 a nombre de Vicenta Batalla Forner y en la plaza del Mercado nº 9 a nombre de Domingo Vinuesa Serrano. También había varios ganaderos que pagaban un impuesto anual para el poder vender leche de vaca y de cabra, estos eran: José Vicente Loriente Traver y Ramón Llorens Traver, venta de leche de vaca. Francisco Julve Iturat, Bautista Sospedra Barceló, Federico Ferreres Domenech y Manuel Alegre Rubio, venta de leche de cabra.

Un transportista de carro con una caballería a nombre de Tomas Agut Vinuesa, con razón social en la calle Desamparados nº 28. Dos fábricas de crin vegetal a nombre de Benito Sospedra Vidal, en San Fernando nº 33 y otra a nombre de Pascual Cucala Albert en la calle Eras nº 2. Dos aserraderos, uno a nombre de Gerardo Salvador Cherta con una máquina de cepillar madera y ubicado en la calle San Fernando nº 3 y otro con sierra sin fin a nombre de Bautista Bosch Rubio, en la plaza San Ramón nº 22. Tres ladrillares a nombre de Eduardo Planes Aixa, con razón social en la calle Santa Lucia nº 26. Otro a nombre de Antonio Moya Villaplana, con razón social en la calle Desamparados nº 40 y en la carretera de Barcelona nº 40 a nombre de José Loriente Puig. En la calle Valencia nº 3 una fábrica de losetas a nombre de Pascual Cherta Sanz. La industria más numerosa la componían los molinos que estaban instalados por toda la localidad. Había dos en la calle Barón de Alcahalí, pertenecientes a Bautista Cucala Vidal y Manuel Navarro Ortiz, dotados de prensa hidráulica. Otros dos en la calle San Fernando, pertenecientes a Francisco Arnau Moreno y Joaquín Caudet Moliner. El perteneciente a Odón Sorlí Castillo estaba ubicado en la plaza San Ramón y el de Bautista Ferreres Sospedra en la calle San Pascual, ambos con armadura mecánica. Ramón Bruñó Pruñonosa también disponía de un molino en la calle Molino nº 2, este con prensa de viga. Este sistema era el más empleado ya que había dos de estos en la plaza Justo Zaragoza, pertenecientes a Francisco Cucala Roca y Pascual Sanz Vidal. Dos en la calle 1º de Mayo (Tremedal) pertenecientes a Vicente Moya Ferreres y a Vicente Arnau Herrera. En la calle San Vicente nº 57 otro perteneciente a Vicente Sancho Ciurana. Otro en la calle San Tomás perteneciente a Juan Cherta Cucala. Dos en la calle doctor Seguer propiedad de Constantino Bayarri Cherta y Julián Vilanova Piera. Otro en la calle de la Poma perteneciente a Gaspar Sanz Folch. En la calle del Olmo nº 60 perteneciente a Severo Dempere Martí. Francisco Ortiz Mañes era propietario de un molino en la calle Doctor Ebrí nº 23. De la misma manera que Manuel Arnau Folch en la calle María Pineda (actual calle San Pedro). También había una fábrica de bebidas gaseosas regentada por Agustín Cano Bort, situada en la calle Veracruz nº 1 y una fábrica de botones de nácar en calle Barón de Alcahalí a nombre de la viuda de Manuel Escrich. En la calle Juan Barceló, Francisco Roca Calduch tenía instalado un taller de confitería. Alcalá también disponía de dos talabarteros o personas que se dedicaban a reparar correajes para caballerías. Estos eran Francisco Calduch Monreal, con su negocio instalado en la plaza Juan

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 Vilanova nº 24 y Francisco Monreal Rovira en la calle San Pascual nº 9. Cinco barberías a nombre de Julián Cruselles Sancho en la calle Alcalde Puig nº 8; Pascual Soriano Guardiola, en la calle Juan Barceló nº 6; Javier Bellés Bort en la calle San Fernando nº 49; Joaquín Puig Sorlí en la plaza San Ramón nº 30 y Joaquín Martínez García en la plaza del Mercado nº 9. También disponía de seis carpinterías a nombre de los hermanos Eduardo y Manuel Bosch Sanz instaladas en la plaza de San Juan nº 2 y en la calle San Vicente nº 46 respectivamente. Bautista Bosch Pegueroles en la calle San Pascual nº 35. Otra en la calle San Fernando nº 2 a nombre de Gerardo Salvador Cherta. En la plaza Justo Zaragoza nº 1 a nombre de Vicente Giner Herrera y en la calle San Pascual nº 18 a nombre de Claudio Albalat Calduch. Cuatro negocios dedicados a la construcción de carros a nombre de Francisco García Rambla, en la calle San Nicolás nº 7. Bautista Bosch Bayarri en la plaza Juan Vilanova nº 11. Bautista Bosch Rubio en la plaza San Ramón nº 22 y Pascual Herrera Bosch en la plaza Justo Zaragoza nº 18. Tres herrerías a nombre de Luís Fonollosa Marzal en la calle Santa Lucia nº 1; Adolfo Albalat Escura en la calle Doctor Ebrí nº 6 y José Marza Ebrí en la calle Valencia nº 21 (actual calle General Cucala). Además de un hojalatero y vidriero en la calle San Fernando nº 31 a nombre de Manuel Pedra Ebrí. También había en Alcalà tres zapateros que son: Joaquín Roures Sancho en la calle San Fernando nº 8; Ricardo Albalat Fuertes en la calle Juan

Barceló nº 4 y Juan Sánchez Traver en la calle San Pascual nº 18. Dos sastres. Antonio Guardiola Soler, en la calle Juan Barceló nº 27 y Miguel Arnau Roures, en la plaza de la Iglesia nº 19. Cinco hornos para cocer pan, a nombre de Pascual Cherta Sanz, en la calle Valencia nº 3; Cándido Tamborero Prado en la calle Purificación nº 7; Vicente Igual Folch en la calle Tremedal nº 6; Francisco Ebrí Mañes en la calle Dolores nº 11 y Gerardo Salvador Cherta en la plaza San Ramón nº 29. Además el caserío de Alcossebre disponía también de una tienda de comestibles a nombre de Bautista Cucala Vidal. Una taberna a nombre de José Fuster Sospedra y una amarradura mecánica a nombre de Antonio Sorlí Castillo. Como nota anecdótica y aunque no sean negocios pero demuestran la importancia de la población de Alcalà de Xivert podemos decir que dicha población disponía de los servicios de dos matronas: Josefa Ortiz Fresquet y Herminia Esteller Badal. Dos médicos titulares, Ricardo Cardona Mestre y Antonio Cucala Ámela. Dos farmacéuticos, Ricardo Albert Segarra y Ezequiel Tortajada Albert. Un practicante José María Cruselles Sancho y un notario Miguel Roca Beltrán. FUENTE: Legajo Guerra Civil de Alcalà de Xivert. Contribuciones referentes a los años 1936,1937 y 1938. Archivo histórico provincial de Castellón. NOTA: Les imatges que il·lustren aquest article han estat cedides per un capicorpero.

65

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

RESSENYA DEL LLIBRE UN PAÍS EN GRIS I NEGRE: MEMÒRIA HISTÒRICA I REPRESSIÓ FRANQUISTA A CASTELLÓ

REDACCIÓ

La Universitat Jaume I ha publicat la tercera edició del llibre Un país en gris i negre: memòria històrica i repressió franquista de Juan Luis Porcar, coincidint amb l’última campanya d’exhumacions que la Generalitat Valenciana porta a terme al cementeri de Castelló de la Plana. És un exhaustiu estudi de la repressió franquista a les nostres comarques. Aquesta tercera edició, amb nou disseny de la coberta, suposa una important actualització de les investigacions en l’àmbit estadístic i documental, ja que incorpora noves dades provinents de l’estudi de documentació inèdita a la qual l’autor ha pogut accedir recentment. Les noves informacions aportades reforcen les tesis de la investigació sobre l’organització i articulació de la maquinària repressiva franquista a les comarques de Castelló, una eina bàsica per la consolidació del règim. Al llibre s’inclouen noves dades en àmbits com ara la justícia, el món concentracionari i penitenciari, a més de nombroses fotografies localitzades en fonts arxivístiques i aportades per familiars de víctimes de la repressió. Finalment, destaca com a novetat l’elaboració d’un nou capítol que desenvolupa la recerca sobre el cementeri de Castelló com a espai de memòria i les campanyes d’exhumacions realitzades els anys 2018 i 2019, una investigació fonamental per a impulsar els treballs que es desenvolupen actualment al cementeri, responent a les legítimes necessitats de reparació dels familiars de víctimes del franquisme. Pel que respecta a Alcalà de Xivert, localitat durament sacsejada per la violència comesa a la rereguarda republicana durant de la Guerra Civil, especialment els primers mesos del conflicte, i sobretot durant els primers anys del Franquisme, el llibre inclou una llista actualitzada de totes les víctimes de la repressió franquista amb documents i fotografies comentades abans i aportades per familiars de víctimes de la repressió, alguns dels quals han participat en les campanyes d’exhumació al cementeri de Castelló per recuperar les restes dels seus éssers volguts.

Juan Luis Porcar Orihuela, historiador i membre actiu del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, treballa com a documentalista a la Universitat Jaume I, ha publicat diversos llibres individuals i col·lectius, i ha participat en innombrables activitats amb l’objectiu de continuar aprofundint en diferents aspectes de la Guerra Civil i la repressió a les comarques de Castelló. L’actualització d’aquest llibre ha resultat un camp obert a la recepció de noves dades i informacions i per a la investigació en alguns temes més específics, com ara el món penitenciari, l’exili, o la repressió sobre les dones, tot emmarcat en l’àmbit geogràfic de Castelló.

El llibre està disponible a les llibreries de Castelló (Argot), la Universitat Jaume I (www.tenda.uji.es) o contactant amb el propi autor. També està prevista una próxima presentació del llibre, a Alcalà, quan la situació de la pandèmia millore i es reprenguen les activitats culturals de la localitat 66

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

LA DONA GASPATXERA (I) FRANCISCO ARNAU VILAPLANA Este passat 8 març, com tots els anys, es va celebrar per tota Espanya, igual que en una majoria de països del món “El Dia Internacional de la Dona Treballadora”. Com som sabedors, en este dia van tindre lloc nombroses manifestacions (que per cert, de totes elles, sols la que es va celebrar en Madrid va ser durament criticada, i fins i tot judicialitzada, a fi de poder obtenir algun rèdit polític, excusant-se en la propagació del coronavirus), com també són de destacar la quantitat d’assemblees i manifests reivindicatius que es dugueren a terme en favor de la igualtat de les dones. És també just esmentar, el protagonisme adquirit pel moviment feminista, a través del qual les dones començaren a prendre consciència de la situació tan desigual en la que es trobaven i troben. Així mateix, cal anotar la unànime condemna que mitjançant les associacions feministes es féu en contra d’aquesta plaga de violència masclista. En referència a aquest ressorgiment del feminisme s’ha escrit molt, rius de tinta que deien abans. I no parlem dels programes que de manera contínua ens han ofert tant la ràdio com la televisió. Hem pogut escoltar a periodistes i comentaristes de diferents tendències polítiques, tant a favor com en contra d’aquest moviment. Tot aquest revolt mediàtic, entorn del feminisme i les contínues reivindicacions de les dones (amb les quals, siga dit de pas, estic totalment d’acord), em va donar a pensar en les dones d’ací del poble, però no en les actuals, sinó en les d’abans, crec, mereixedores d’un record. Posat a pensar, a poc a poc, m’anaren venint coses al cap, recordant la vida de les dones d’Alcalà de fa 60 o 70 anys enrere. Vaig fer-me a la idea que aquest seria un bon tema, i suficient, per a escriure un article, on a més de recordar-les, servís d’homenatge per aquelles esforçades dones.

Fotografia cedida per María Llorens (epd) i Vicente Llorens

Fotografia cedida per Soledad Ripollés

Com tots sabem, la vida no ha sigut ni és igual per a tots, i en el cas que ens ocupa, tampoc es poden ficar totes les dones dins del mateix sac. M’estic referint al fet que, en aquelles èpoques, també hi havia de tot. Hi havia qui vivia molt bé, com a senyores que deien, però per altres, que eren majoria, la vida no resultava gens plaent. Tan sols pel fet de ser dona els tocava suportar molts entrebancs i restriccions per eixir-se’n socialment. Havien de fer front a una sèrie de normes i costums, no se sap quina més regressiva per a elles. El posicionament d’aquelles dones, davant la situació tan injusta de la qual eren objecte, era de submissió total i això ja els venia de lluny. Culturalment així ho havien mamat, si exceptuem el curt termini de la Segona República. Creien com a cosa natural la superioritat intel·lectual de l’home, assumint amb gran resignació quantes discriminacions i desigualtats els tocava suportar. Si eren creients que, d’una manera o altra, la majoria

67

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

68

d’elles ho eren, estaven convençudes que tot es devia als designis de Déu. Una espècie de càstig a les dones. Serà per tot allò que ens contaven que Eva va enganyar a Adam amb aquella poma, i que encara ho estaven pagant tots els descendents. Moltes d’elles estaven convençudes de la supremacia de l’home. Recordo haver escoltat un muntó de vegades, davant d’una situació difícil (no precisament de força física), posar en qüestió el seu saber per resoldre-ho, dient que “aquest assumpte és cosa d’homes”. Bé, aclarit un poc este començament, passaré a comentar la qüestió del treball i les situacions en les quals es trobaven les dones d’ací del poble. En aquells temps, majoritàriament, l’única alternativa que existia per aquestes d’obtenir treball era la que els oferien les faenes relacionades amb l’agricultura i sempre de manera temporal. La demanda de mà d’obra femenina, lògicament, sempre es produïa durant les rebudes. En tot açò de la feina hi havia una certa diversitat, la qual depenia de la situació econòmica de cada casa. Unes anaven al tros per ajudar a recollir la rebuda de casa, i altres (la majoria) es llogaven en estos temps de feina per guanyar el jornal. El gruix de l’activitat començava al mes d’agost, al temps del raïm, conjuntament amb la recollida de les ametles i més tard les garrofes. Abans de començar l’hivern, encara que hi havia menys activitat, venia el temps de l’oliva, que molts anys durava fins a finals de gener. Uns anys més endavant va començar a agarrar força, ací al nostre terme, la collita del pésol. De manera més generalitzada, començava a principis de març per acabar a últims d’abril. La feina de collirlos, com molts recordem, majoritàriament corria a càrrec d’elles. Esta collita, amb el pas dels anys va anar en augment, i no hi havia prou mà d’obra local per collir els pésols que s’havien sembrat, motiu pel qual molts propietaris no tenien un altre remei que llogar a dones vingudes de fora. Era esta, la de les dones, la mà d’obra més barata del mercat. El seu sou era exactament la meitat del que cobrava un home. Es donava el cas que en aquesta feina de collir pésols (i en altres més), les dones solien rendir igual o més que els homes. I quan venia l’hora de parar la mà, pel fet de ser dona, se’ls pagava tan sols la meitat. Molt lluny estava prendre consciència per reivindicar allò d’igual treball igual jornal. En referència a la collita del pésol, em sabria greu passar-ho per alt sense fer cap comentari. Es podria catalogar d’addicional, i venia a un temps molt bo. Era precisament quan l’economia de moltes cases començava a ser preocupant. Estos ingressos eren un respir i arribaven com una benedicció del cel a la majoria de cases d’Alcalà. No hi havia distincions, era la collita més democràtica i igualitària que mai

Fotografia cedida per uns gaspatxers

havia existit. Per produir-la no calia tindre ni un pam de terra en propietat, com tampoc fer una gran inversió. N’hi havia prou amb un tracte verbal amb el propietari/a d’algun bancal de terra campa, moltes vegades erm o quasi erm, que per tal de condicionar-lo el deixaven sembrar sense res més a canvi. Seguint amb l’entorn laboral de les dones, també he d’esmentar les dues o tres fabriquetes de clim vegetal que hi havia, així com una altra dels germans Adell, que es dedicava a la fabricació d’espardenyes i avarques. Encara que el nombre d’empleades no era molt alt, també era important per tal d’atenuar la falta de treball que hi havia en feines relacionades en l’agricultura. En aquest tema de la feina he de dir que, per la majoria de dones, acabar la jornada del tros i arribar a casa no els suposava gaudir del seu merescut descans. No era qüestió de parar, s’havien d’arromangar una altra vegada, ja que a casa els quedava molt per fer. De totes estes feines domèstiques hem de pensar que les dones, en aquelles èpoques, tenien l’exclusiva. havien de preparar i fer el sopar, buscar una estona o una altra per anar a comprar, preparar el menjar de tots els de casa per al sendemà anar al tros i, com a punt final, emprendre l’escurada. En aquells temps, aquest menester diferia molt de l’actual. Pensem que ací

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 al poble no existia ni aigua corrent ni clavegueres i es valien de dos llibrells en aigua, una per netejar i altra per repassar l’obra. Disposaven d’un espart, una pastilla de sabó feta de casa, a més del seu corresponent pot de saldó (una espècie de terra arenosa molt fina). Al final, imaginem-nos la feina que els suposava desprendre’s d’aquesta aigua bruta, i carrejar-la per tirar-la al carrer o en algun altre lloc. Es podria afegir que també corria del seu compte tindre cura dels xiquets o algun vell si n’hi havia a casa. Estes eren les tasques que havien de fer cada dia. En canvi, en quedaven altres que malgrat no ser diàries, també les havien de fer. Així havien de llavar la roba sempre a mà, rentar el pis a genollons, carrejar l’aigua, tirar-la al carrer... en fi, per què continuar? Es pot dir, i no és mentida, que aquelles dones es van guanyar merescudament el cel. Amb relació a tot aquest tipus de feines de casa, els homes d’aquelles èpoques es desentenien. Pensaven, i així ho feien, que aquests menesters no eren de la seua incumbència, que era cosa exclusiva de les dones. Creien que per la seua condició d’home no s’havien d’embolicar en aquestes efeminades feines de casa. Fer-les, podia donar a pensar a que aquell havia perdut el seu estatus de mascle dominant. No exagero ni gota de tot el que estic contant. Com a mostra no cal més que recordar, i lamentablement avui dia encara sol passar, que resulta que si hi havia divergències entre diversos homes i es produïa una discussió i allí present hi havia una dona, i aquesta volia opinar, sempre hi havia un eixelebrat que la feia callar dient allò de: “les dones a escurar”. Seguint avant en aquest temari de les dones, canviaré de terci (com en les corregudes de bous) per comentar un costum que, per a mi em resultava el més discriminatori. No tenia lloc cap acte al poble que la degradés més que allò que feia referència als enterraments. Començaré pel principi. Era costum, i així es feia, que el fèretre, en la seua trajectòria, anés envoltat d’un nombre d’atxes enceses. Per fer aquesta comesa tenien l’exclusiva els xiquets, era com una espècie de monopoli. Gaudir de tal avantatge ens aportava uns quants beneficis, ja que el pagament per aquest menester era d’una pesseta, una veritable fortuna per als xiquets d’aquelles èpoques, quantitat que quasi sempre feia cap a la butxaca de les frontoneres. A nosaltres els xiquets ens tocava lluitar per aconseguir-la, ja que quasi sempre hi havia més xiquets que atxes. D’aquest mode, en açò de les atxes, començava, ja des de xiquetes, la discriminació de les dones. Se’ls negava la possibilitat de portar atxa i poder gaudir, com els xiquets, d’eixa pesseta. També he d’assenyalar que en aquests acompanyaments, com he dit amb els xiquets, també feien acte de presència cinc o sis veïns

Fotografia cedida per Vicentica Suñol

del poble, gent menesterosa a qui, a causa dels seus impediments físics, eixa pesseta també els era molt necessària. Per aquests, en tots aquests els soterraments se’ls guardava l’atxa. Amb tot el respecte per tal de recordar-los em prendré la llicència d’anomenar-ne uns quants que em venen al cap, com eren Enrique el Ceguet, Batiste el Santmatevà, Cap Blanco, i una dona, la Pilila. Crec que li deien Vicenta i vivia allà baix a la punta del Sequiol. Avui dia ens resulta inconcebible pensar com podien viure estes persones sense cap mena de pensió ni ajuda de l’Estat. Puc recordar com, de xiquet, una vegada aconseguida l’atxa, tots nosaltres estàvem pel voltant de la casa esperant l’arribada dels capellans. En les portes obertes de bat a bat, allà dintre, al mig de l’entrada, es podia veure el taüt sobre una taula coberta per un cobertor negre amb una franja groga, a la qual l’envoltaven quadre canelobres encesos. Tot molt cerimonial per a un dol totalment segregat: baix, junt el taüt, els homes. Dalt, al pis que donava al balcó, les dones. D’aquesta manera, tal com anava acudint la gent, els homes es quedaven baix, i les dones escales amunt només amb les dones, no era cas de barrejar-se. Cadascuna en arribar dalt expressava el seu condol. En estar la porta del balcó oberta, de baix escoltàvem els plors i gemecs lamentant la mort del difunt/a. Estes dones d’abans, la majoria d’elles, eren molt propenses a exterioritzar aquest tipus de sentiments. Però aquest tipus d’escandalera s’accentuava molt més quan venien

69

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0

70

carrer avant els capellans cantant el gori gori, i no diguéssem quan, aquests, plantats davant la porta deien els consabuts responsoris. Encara veig a algunes d’elles eixint al balcó amb una mantellina fins a mitja esquena per dir-li, al difunt o difunta, les últimes paraules d’acompanyament. Moltes d’elles dignes d’emmarcar-se. I així, sense permetre’ls assistir al funeral, dins de casa, finalitzava per a les dones tan assenyalat dia de dol. Pel que fa als homes, estos formaven part de la comitiva fúnebre que feia cap a l’església i després de la missa cap al carrer de l’Alió i, al final, davant la porta de l’Hort de Figos, un particular resava els últims responsoris, i allí mateix, com a punt final, es donava el condol. Segons costums, les dones no havien d’eixir de casa fins al cap de vuit dies, que era quan deien les misses de difunts. En qüestió del dol, a les dones se’ls exigia molt, però que molt més que als homes. La vestimenta de negre rigorós, mantellina durant un temps i mocador al cap per a un temps molt llarg. El temps de duració, segons deien (no vull dir que sempre es complís), era de set anys quan es tractava dels més arrimats (pares, mares, fills, filles, marits...) i fins a un any per als néts o nétes quan eren els avis els morts. Moltes d’estes dones de mitjana edat, la majoria, quan no per uns per uns altres, arribaven al final de la seua vida vestint sempre de negre. En canvi, per als homes el dol estava més dispensat. Prompte, amb un mig dol que deien, se n’eixien del pas. Tot fa pensar, i crec que així havia de ser, tot va ser inventiva dels homes, no pot ser d’una altra manera, ja que sempre eixien més ben lliurats. Sempre havien de ser les dones les que havien de guardar molt més les aparences. Havien de demostrar que durant molt de temps tenien pena al cor. Era qüestió de guardar un temps prudencial per poder comprar llepolies o fer pastes i portar-les al forn. Se suposava que una persona adolorida per eixa mort se li n’havien anat les ganes de menjar dolços. Però si s’apropava Nadal i en aquella casa tenien ganes de menjar pastissets, es valien d’algun familiar allunyat o amistat de confiança per elaborarlos i portar-los al forn a coure, simulant com a una cosa pròpia. En tots estos assumptes ocorria que si te n’eixies del regat, la culpa requeia sempre en les dones. Cosa curiosa, perquè habitualment sempre eren les dones les que criticaven les dones, i així els anava. Va passar un temps, no sé els anys, en què alguna cosa va canviar, referent a aquest assumpte. Resulta que no sé el perque, el cas és que les normes van canviar, permetent les dones acompanyar el difunt/a fins l’església, però sempre sota la condició que aquestes anirien darrere de tots els homes. En este detall es volia fer constatar la supremacia dels homes sobre les dones. Era inconcebible que açò ocorrerà en meitat del segle XX, no sé de quin cap

o caps va eixir tot açò, però resultava deplorable que esposes, mares, filles, germanes... pel fet de ser dones, igual que l’acompanyament del mateix sexe, es veren postergades a l’últim lloc de la comitiva. Resultava xocant, per no dir una altra cosa, que estos familiars tan arrimats assistiren al soterrament darrere de qualsevol veí del poble, el qual estava allí perquè probablement no tenia una altra cosa millor a fer. Arribant als nostres dies, de fa ja molts anys, com no podria ser d’altra manera, esta costum va desaparèixer, i com és lògic i normal, a l’enterrament es mesclaven homes i dones. Però no està que diguéssem del tot resolt. Sí que és veritat que la discriminació de les dones ha passat a millor vida, però pareix mentida que en ple segle XXI a l’arribar a l’església es realitza una segregació del dol de les dones i el dol dels homes. Unes cap a l’esquerra als primers bancs, i uns cap a la dreta. Es veu que arribats a este punt no hi havia per què mesclar-se. Tot açò porta l’inconvenient que, no en pocs casos, molts dels assistents, bé siga per algun tipus de parentiu o amistat té més relació amb la part del sexe contrari, cosa que comporta alguna que altra dificultat per a donar el condol de forma convenient. Bé, per finalitzar em queda comentar alguna cosa que he pogut observar des de ja fa un temps i són, en aquest cas les dones, les que comencen a trencar tan incomprensible costum. Són moltes les que entremesclades, o bé al final, donen el condol als homes. En canvi, pareix que als homes els costa més anar fins els primers bancs de l’esquerra. En fi, bé està que siguen les dones les que marquen tan encertadament el camí a seguir. D’aquestes dones de meitat del segle passat d’ací d’Alcalà, se m’han quedat moltes més coses que contar i comentar, però resulta que l’article es faria molt llarg, així que he considerat millor continuar-lo en el proper número. Com quan estava fent l’article per a l’anterior número de la revista, seria a primeries del mes d’abril i estàvem en el confinament, ara per acabar vaig a fer un comentari referent a aquella situació. Quasi cinc mesos després, quan estic acabant este altre article, encara que de manera no tan greu, torna a passar una cosa semblant. Creiem, ja que així ens ho deien, que durant els mesos d’estiu, este virus també anomenat Covid-19, a causa de la calor, minvaria la seua activitat, i mira, per desgràcia, com podem comprovar, s’està incrementant i no sé açò com acabarà. Diuen que si no vols caldo, tassa i mitja, i així ens ha passat en aquesta Espanya nostra. Si no en teníem prou amb el coronavirus, de fa poc temps cap ací, també tenim entre nosaltres el virus de la corona, el qual em fa pensar que no estaria de més investigar també una vacuna per acabar amb aquest tipus de virus. Segur que ens afavoriria molt.

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0

LA FAMILIA EBRÍ I EL MARQUESAT DE VILLORES JOSÉ LUÍS ESTELLER ALBERT Com ja hem comentat en els anteriors articles d’aquesta sèrie, el marquesat de Villores va començar amb Francisco Guerau i Ebrí amb data 24 d’agost de 1723, però el primer marqués i la seua dona María Blanca Penarroja no van tenir descendència, per tant el títol va seguir diverses generacions després pels descendents de la rama familiar d’una germana del 1r marqués anomenada Teresa Guerau i Ebrí que se va casar amb el noble veí de València Tomás Vidal i Alcocer, el dia 12 de juliol de 1722, a València. D’aquest matrimoni va nàixer, el 15 de maig de 1732, Buenaventura Vidal i Guerau a València. Va ser mestrant de València, noble que es va casar amb Raimunda Caballero i Delfín, natural de Tortosa, oficiant-se la boda el 21 de maig de 1764 a Torreblanca. Aquest matrimoni va residir regularment a Alcalà i van ser uns benefactors per al poble. Al diccionari de Pascual Madoz es nomena Buenaventura Vidal com fundador de l’edifici destinat a escola de xiquets i xiquetes i habitació dels mestres però, sense cap dubte, la contribució més gran que van fer en el seu moment, per al poble, va ser la donació dels terrenys per a la construcció del convent i l’hort adjacent. Va actuar com advocat Senén Vilanova i l’acte va tindre lloc el dia 30 d’agost de 1786, durant les festes de Sant Joan Baptista. Va ser tan gran la gratitud de la comunitat religiosa que la primera pedra del convent va ser col·locada per don Buenaventura Vidal el dia 14 de juliol de 1787, festivitat de san Buenaventura i, una volta acabat el convent, Raimunda Caballero va ser nomenada germana Major i primera patrona de l’hospici. Quan aquest matrimoni va faltar, va ser enterrat en el centre del creuer de l’església del Convent. Va ser allí on van romandre fins que un descendent d’ells, desprès de la Guerra Civil en estar l’església en perill d’enderroc, va inhumar els cossos i els va traslladar a un altre lloc. D’aquest matrimoni va nàixer, el 14 de març de 1765, Francisca Javiera Vidal i Caballero, casada amb José Salvador i Antolí nascut, a Sant Mateu, però d’una família originaria de Cervera del Maestrat, el 28 d’agost de 1741. La boda va tenir lloc el dia 2 de juliol de 1781. José Salvador i Antolí era mestrant de València i secretari del Sant Ofici en el regne de València. Van tenir quatre fills, el major d’ells Joaquín María Salvador i Vidal, nascut a València el 17 de juny de 1783, va accedir per via materna a ostentar el títol de II marqués de Villores en 1814. Era mestrant de València i agutzil de la Reial Audiència de València

José Selva Mergelina. 5é Marqués de Villores

i va ser subdelegat de foment en la província de Castelló (actual governador civil) des de finals de 1834 fins mitjans del 1835. A més va ser director de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País, de la ciutat i del Regne de València. El seu fill, José María Salvador i Barroso de Frias, el va substituir l’any 1856 com a marqués per la defunció del seu pare el 22 de gener del mateix any. L’any 1857 va representar Alcalà en una exposició d’agricultura celebrada a Madrid juntament amb Pascual Vilanova i Piera i Eusebio David presentant alguns productes locals. Es va casar amb Joaquina Figuera i Mezquita i va morir a Alcalà el dia 11 de setembre de 1881. Aquest marqués va ser el que es va fer càrrec de l’ampliació de la capella dels Desemparats, construint a expenses seues, l’any 1855, el cor que està sobre la porta que dona al carrer dels Desemparats. El següent marqués va ser Joaquín Manuel Salvador i de la Figuera que va heretar el títol al morir

71

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0 ARBRE GENEALÒGIC DEL MARQUESAT DE VILLORES FRANCISCO GUERAU I CIURANA TERESA EBRÍ I ALREUS

FRANCISCO GUERAU I EBRÍ (1r Marqués de Villores)

TOMAS VIDAL I ALCOCER TERESA GUERAU I EBRÍ

MARIA BLANCA PENARROJA (sense descedència)

BUENAVENTURA VIDAL I GUERAU RAIMUNDA CABALLERO I DELFIN

JOSÉ SALVADOR I ANTOLÍ FRANCISCA JAVIERA VIDAL I CABALLERO JOAQUÍN MARIA SALVADOR I VIDAL (2º Marqués de Villores) Mª JOSEFA BARROSO DE FRIAS I JORDÁ JOSÉ MARÍA SALVADOR I BARROSO DE FRIAS (3r Marqués de Villores) JOAQUINA FIGUERA I MEZQUITA ANA CRUZ I SELVA (8ª Marquesa de Villores)

JOSÉ LUIS CRUZ I MARTÍNEZ DE VALLEJO JOSEFINA SELVA ADRIEN (7ª Marquesa de Villores) ENRIQUE SELVA I SALVADOR (6é Marqués de Villores) FILOMENA ADRIEN I IGUAL

72

JOAQUIN MANUEL SALVADOR DE LA FIGUERA (4t Marqués de Villores) JOSÉ SALVADOR DE LA FIGUERA MARIA DOLORES NÚÑEZ I ROBLES JOSÉ MARÍA SELVA MERGELINA VICENTA SALVADOR I NÚÑEZ ROBLES (5ª Marquesa de Villores)

MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0 el seu pare el 1884. Joaquín va nàixer a València al 1835 i va cursar els estudis de advocacia. Va ser promotor fiscal a Vinaròs, càrrec que va exercir fins la revolució de 1868. Tenia moltes propietats a Alcalà i pobles del voltant dedicats al cultiu, per tant va viure gran part de la seua vida a Alcalà junt a una germana dirigint estes explotacions. Tanmateix, va cultivar les lletres. Hem trobat relats seus en la premsa de l’època on fa ostentació d’un gran domini de la llengua castellana. Per altra banda, els seus articles sempre els acabava amb la data i el lloc on els escrivia i sempre nomenava Alcalà de Chisvert. Un exemple és un article titulat “La Caridad” publicat al setmanari “El museo literario” de València el 12 de gener de 1866. Joaquín Manuel Salvador de la Figuera era solter i no va tenir descendència, així que al morir, el 17 de gener de 1896, el títol va passar al seu germà, anomenat José Salvador de la Figuera. Aquest va nàixer a València el 1840 i va morir el 1912. Es va casar amb María Dolores Núñez i Robles i va tenir dos filles. La seua residència habitual en la zona era el palau del Marqués de Villores que avui en dia està a Sant Mateu. El següent marqués consort va ser José María Selva Mergelina qui es va casar, el 1909, en primeres núpcies, amb María Josefa Salvador i NúñezRobles i van tenir quatre fills, però a l’enviudar, el 1916, es va tornar a casar, dos anys després, amb la germana de la seua dona anomenada Vicenta Salvador, moment en què va accedir al marquesat que li corresponia a la seua segona dona. No van tenir fills. José María Selva Mergelina va ser un destacat polític carlista, secretari polític del pretendent Jaime de Borbón. Aquest personatge era una persona molt volguda i respectada a Alcalà, ja que en aquells temps el carlisme tenia molts partidaris al poble. En aquella època passava sobretot els estius a Alcossebre ja que la resta de l’any, degut als seus quefers, es passava el temps recorrent el país. Va morir l’any 1932. L’any 1919 el marqués va donar en nom de la seua tia María Josefa Salvador, a la capella dels Desamparats, un gran nombre de taulells artísticament decorats. L’administrador de la capella, en aquell moment, Mossèn Bautista Lázaro va disposar utilitzar-les per enrajolar el sòcol de tota la capella fins una altura 1,65m. A més es va aprofitar la col·locació dels taulells per a millorar tota la capella en pintura i daurats. Només el cost dels treballs, sense contar els taulells, va suposar una despesa de 1.650 pessetes que va pagar la confraria dels seus fons. Ja coneixem l’habitatge que tenien a Alcalà, però l’any 1861 el tercer marqués anomenat José María Salvador va construir una villa a Alcossebre a la qual li van posar el nom de Villa Marquesa. A ella s’accedia per un gran portal que tenia esculpit en la

73

M A I NHA R D T - 9 7 / a g o s t d e 2 0 2 0 llinda de la part superior l’any en que se va edificar la villa. La parcel·la ocupava el que avui en dia és la part esquerra del carrer Barquer d’Alcossebre pujant des de la part de la mar. A banda de les festes, tertúlies, balls, etc. que se feien en esta villa eren molt famoses, entre les famílies estiuejants de la zona, les novenes dedicades a Sant Roc on totes les despeses anaven a compte dels marquesos. Després de la defunció de Dª Vicenta Salvador i Núñez Robles, en 1952, viuda de José María Selva, va heretar el títol el seu fill Enrique Selva Salvador. Al 1985 va passar el títol a una filla d’aquest Josefina Selva Adrién. En l’actualitat el títol recau des de 2012 en Ana Cruz Selva, filla de l’anterior.

Aquest últims marquesos ja tenen molt poca relació amb el poble, per tant no donem més detalls d’ells. Per a finalitzar l’article direm que a l’enderrocarse la villa de la marquesa als anys setanta, el portal de pedra, inclosa la llinda de l’entrada, va ser desmuntat i instal·lat a l’entrada principal de l’antic hotel Jeremias. Fa un any a l’enderrocar aquest hotel per a la construcció de l’hotel actual, la pedra de la part superior del portal amb inscripció de l’any 1861 va ser recuperada per descendents de l’última marquesa que va viure a aquesta villa i el tenen al jardí de la seua casa d’Alcossebre així com un enreixat amb el nom de Villa Marquesa. BIBLIOGRAFIA - Un paseo por Vinalesa, Jose Miguel Gimenez Guarinos y otros, Valencia, 2011. - Cadafal nº2, Bulletí d’informació i divulgació cultural, Alcalà de Xivert, 1986. - Diccionario geográficohistórico de España, Pascual Madoz, Madrid, 1802. Per internet: - Hemeroteca digital BNE - Prensa histórica BNE - Xacpremsa. Cultura. Gencat. - Arxiu municipal de Castelló de la Plana.

Clau del llindar de la porta de Villa Marquesa, amb la inscripció de la data en la qual es va construir. Fotografia cedida per Juan Cortes

TEMPS DE RECORD

74

Pregó de la Magdalena de Castelló. 17 de març de 1990

TEMPS DE RECORD

La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA Colla de treballadores gaspatxeres al magatzem d’ametles de Joaquín el Manchoro. Foto cedida per uns gaspatxers

Fotografia de la família León al carrer Nou (Sant Gregori). Apareixen Antonio, el pare; els germans: Águeda, Lola, Toni i Pepe i el gos Saleri. Foto cedida per Lola León i José Vicente Griñó

Dames del 2n centenari de l’esglèsia parroquial d’alcalà de Xivert, davant d’una de les carrosses de la desfilada. Agost de 1966. Fotografia cedida per Pepita Pavia

Equip de futbol espontani entre els anys 195456. De peu i d’esquerra a dreta: Pascual Bou (Bovet), Juan (el Coto), Marcos (el Cartero), Joaquín Roca (el Pobill), Juan Roda (Canalda) i Vicente Pedra (el Calciner). Acatxats: Francisco Galiano, J. José Sospedra (Tatabel), Vicente (el Barber), Paco Adell (el Blanc) i José Adell (Macareno). Foto cedida per uns gaspatxers

M

AINHARDT ALCALÀ DE XIVERT AGOST - 2020 NÚM. 97