Issuu

UA G N

É B M

ÉS

I R T A P

I N O

AINHARDT

ALCALÀ DE XIVERT DESEMBRE - 2019 NÚM. 95

TEMPS DE RECORD La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Foto cedida per un capicorpero Fotos cedides per un capicorpero

Foto cedida per José Vicente Griñó

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ

DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina

Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres Vicente Guillamón Espallergues Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus Corresponsal a Mainhardt: Gabi Kupfer PORTADA I CONTRAPORTADA: JOAN SANZ SANCHO

La redacció respecta la llibertat d’expressió. La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit. La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació. Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim. La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text. · · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treball publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista. IMPRIMEIX: JORDI DASSOY TIRADA: 1.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISSN: 1132-3353

SUMARI

EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL ..........................................4 ALCALÀ DE XIVERT ES CONVERTEIX EN EL MILLOR APARADOR DE PROMOCIÓ PER A LA TOMATA DE PENJAR Anna Barceló ........................................................................................ 5 BENEFICIS DE LA TOMATA DE PENJAR EN LA NOSTRA DIETA Paula Miralles ........................................................................................ 7 RECEPTA: TARTAR DE TOMATA, VEL D’ALFÀBREGA I GAZPACHUELO D’ESCOPINYES Marc Martorell ......................................................................................... 8 XIVERT. UN CASTELL PER A UN POBLE, UN LLIBRE RECOPILATORI SOBRE EL NOSTRE CASTELL Redacció ................................................................................................ 10 LA FECUNDITAT EN LA ICONOGRAFIA ARQUEOLÒGICA CASTELLONENCA Arturo Oliver Foix .................................................................................. 12 ALCALÀ-ALCOSSEBRE INAUGURA EL CENTRE D’INTERPRETACIÓ ETNOLÒGICA DE SANTA LLÚCIA Redacció ............................................................................................... 16 LA TERRA I EL CAMP, EVOLUCIÓ DE PRODUCCIÓ I PREUS Redacció .............................................................................................. 18 HARTOS DE LA VIOLENCIA DE GÉNERO Cristina Andrea Munteanu ................................................................... 20 EXPOSICIÓ: DONES DEL MEU POBLE Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament d’Alcalà-Alcossebre .................... 22 PUBLICADA L’EDICIÓ CRÍTICA DE FRANCISCO CAUDET DE LA FORJA DE UN REBELDE D’ARTURO BAREA Redacció ................................................................................................24 SANTIAGO POSTEGUILLO VISITA L’IES SERRA D’IRTA Emma García Achondía .......................................................................25 ANTONIO BOSCH FERRERES, CHIVERTENSE DE LA BANDA DE CARABINEROS DE CASTELLÓN. RELATO DE SU MUERTE EN LA GUERRA CIVIL Vicente Antonio Falcó Fuertes ..............................................................26 MEMORIA HISTÓRICA: LAS EXHUMACIONES DE VECINOS DE ALCALÀ DE XIVERT EN EL CEMENTERIO CIVIL DE CASTELLÓN José Vicente Moya Julve .......................................................................32 TEMPS DE RECORD AMB AMPARO PITARCH, AMPARITO. UNA GASPATXERA DE 105 ANYS Joaquim Arnau i Joan Sanz ...................................................................34 VALÈNCIA CAPITAL DE LA II REPÚBLICA i II CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESCRIPTORS PER A LA DEFENSA DE LA CULTURA (III) Joaquim Arnau i Vallina ........................................................................ 39 NOTES I APUNTS POÈTICS Josep-Manel Loriente .......................................................................... 45 NOVES METODOLOGIES EDUCATIVES: QUÈ ÉS L’APRENENTATGESERVEI (ApS)? Marina Ferrari .......................................................................................46 OFRENAR MASSA GLÓRIES Maria Sorlí Fresquet ..............................................................................47 TEMPS DE RECORD, CON VICENTE BORT MORENO Joaquim Arnau i Vallina .........................................................................48 MAINHARDT, AGENDA 2019 (III) Gaby Kupfer i Konrad ...........................................................................54 L’EX RECTOR RAMON LAPIEDRA REP LA MEDALLA DE L’AVL Gabinet de premsa de la Universitat de València ................... 56 TROBADA DE QUINTOS DEL SETANTA Redacció ...............................................................................................59 CARRERS QUE PARLEN Anna Sanz Taus ..................................................................................60 LA MEDICINA DEL FUTURO Vicente Herrera Adell ............................................................................62 EL CF ALCALÀ EQUIP REVELACIÓ EN EL PRIMER TERÇ DE LA REGIONAL PREFERENT DE LA TEMPORADA 2019/20 Redacció / Gabi Navarro ...................................................................... 63 LA FAMILIA GASPATXERA EBRÍ (III) José Luis Esteller ................................................................................. 66 LA MÚSICA. UNA AFICIÓ O UNA TRADICIÓ? José L. Serret Loriente ......................................................................... 70 EL LIBRO DE AUGUSTO, DE FLORES EL GADITANO Joaquim Arnau i Vallina ........................................................................ 72 TEMPS DE FUTBOL, CON DAVID POSSO Joaquim Arnau i Vallina ........................................................................ 74 TROSSETS DE LA NOSTRA HISTÒRIA Francisco Arnau Vilaplana ................................................................... 76

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

Simbolisme i reflexió El 9 de novembre es va complir el 30é aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Una barrera construïda per l’Alemanya comunista l’any 1961 per a impedir la lliure circulació de ciutadans cap al món occidental. A nivell simbòlic representava, d’una banda, la guerra freda, i, d’una altra, la divisió del món a nivell geopolític en dos grans blocs: a l’oest, el capitalista liderat pels Estats Units d’Amèrica i els seus aliats occidentals, i, a l’est, el comunista, liderat per la Unió Soviètica, que exercia el seu control sobre els seus països satèl·lits de l’Europa de l’Est. El mur va caure per tot un seguit de circumstàncies, entre elles les mobilitzacions dutes a terme en Alemanya, Txèquia, Eslovàquia, Hongria i Polònia. També influïren els efectes de les polítiques d’obertura i transparència iniciades temps abans a Moscou. Accions mantingudes fins que, després de molts anys, es feia palès que cap mur és el suficient sòlid com per a vèncer la voluntat democràtica. Tots els impactes que van provocar la caiguda d’aquell mur també van fer possible la reunificació alemanya, l’inici de la desaparició de la Unió Soviètica i el final de la Guerra Freda. 30 anys després, el simbolisme d’aquell enderroc continua donant-nos motius de reflexió. Així, ens pot aportar valors afegits que permeten enfortir la voluntat compartida que fa possible la Unió Europea. O pot engegar-nos noves alertes per a mantenir-nos vigilants, perquè de nosaltres, de tots plegats, depèn que estiguen plenament actius la tolerància, el respecte al diferent, les llibertats, els drets humans; és a dir, els valors de la democràcia plena. Dit d’una altra manera, millorar els antídots contra l’odi, el racisme i tots aquells murs mentals que generen ambients socialment tòxics, o que puguen degradar la condició humana.

Joves gaspatxeres. Fotografia d’Antonio Navás, dedida per Joan i Cristina

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

ALCALÀ DE XIVERT ES CONVERTEIX EN EL MILLOR APARADOR DE PROMOCIÓ PER A LA TOMATA DE PENJAR La localitat gaspatxera es vesteix de roig per a homenatjar el seu producte gastronòmic estrella ANNA BARCELÓ 5.500 kg de tomata de penjar. Aquesta és la quantitat de tomata de penjar que es va vendre durant la VII Fira de la Tomata de Penjar d’Alcalà de Xivert. L’edició de 2019 va resultar una de les millors en xifres. Aquest any, no coincidia amb pont, però, no va fer falta. Des del carrer Sant Joan, Santa Bàrbara o Doctor Seguer ja s’intuïa el gran ambient festiu i alegre que va inundar el centre de la localitat durant els dies 12 i 13 d’octubre. L’afluència a la fira i la participació ciutadana en les diverses activitats van ser aclaparadores i constants durant tot el cap de setmana, reafirmant la consolidació de l’esdeveniment gastronòmic més emblemàtic del nostre poble. Des de primera hora del dissabte fins a l’última del diumenge, tant veïns com visitants van gaudir de l’animació, el bon temps i el càlid ambient de la fira que, aquest any, es presentava amb novetats com el “I concurs d’allioli a morter” o el “I concurs de llançament de pinyol d’oliva”, proves que varen resultar tot un èxit. A elles, es van sumar altres activitats més habituals com els showcookings, les portes obertes al campanar, el taller de plantat d’oliveres, la multitudinària cata de vins o les exposicions de bonsais i fotografia. Més de 60 stands Per altra banda i, com no podia ser d’una altra manera, la fira va reunir a una gran quantitat de paradistes. Més d’una seixantena de productors i artesans del nostre territori van aprofitar l’esdeveniment per a promocionar les seves creacions. Des de vins i formatges a complements i treballs d’espart passant per torrons, pintures, plantes, cocs tradicionals, cerveses i, com no, tomata en totes les seues versions. Espai gastronòmic La fira de la tomata ja no s’entén sense l’espai per a la cuina que se situa als peus del campanar. Un escenari on reconeguts cuiners del municipi preparen les seues millors receptes amb tomata de penjar sota l’atenta mirada del públic present. Joan Roig; Emanuel Carlucci i Alejandra Herrador d’Atalaya Restaurant, Borja Agut de La Villa, representants del CDT de Castelló i Marc Martorell de Gaudir Restaurant varen elaborar delicioses creacions amb el producte més popular de la localitat. L’últim d’ells, representant la cuina de

Gaudir Restaurant, va sorprendre el públic amb l’ús de la sal viva a la cuina, l’última tècnica creada pel famós “xef del mar” Angel León. Aquesta tècnica juga amb les reaccions químiques per convertir la sal líquida en sòlida i cuinar al moment qualsevol producte. Un mètode recent i espectacular que va deixar els assistents amb la boca oberta.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

FOTOGRAFIES DE LA FIRA DE LA TOMATA: MANOLO SOSPEDRA, JOAQUIM ARNAU I ANNA BARCELÃ“

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

BENEFICIS DE LA TOMATA DE PENJAR EN LA NOSTRA DIETA PAULA MIRALLES (*) Gastronòmicament, la tomata aporta un valor afegit als plats; l’ús més tradicional és amb pa, oli i sal, però també s’utilitza en amanides i, gràcies a la seua carnositat i el seu alt contingut en aigua, resulta molt apropiada per a fer salses. Cuinada (a la planxa) acompanya perfectament els plats amb proteïna i, sofregida és excel·lent per a elaboracions tan emblemàtiques com la paella. Però, què us hem de contar dels usos culinaris de la tomata de penjar? Com gastronòmicament ja coneixem el gran ventall de possibilitats que ofereix aquest estimat producte, anem a fer-ne una anàlisi nutricional: Propietats i motius per consumir-la: - És antioxidant: La tomata és rica en vitamines A, B, C i K; en minerals com fòsfor, calci, zinc, magnesi, potassi i sodi; conté bioflavonoides i és rica també en licopè (antioxidant que es troba en la pell del fruit i que li confereix el seu color roig). - Millora la circulació sanguínia: Gràcies a la seua quantitat de ferro així com a la de vitamina K, que ajuda a controlar la coagulació de la sang, el consum de tomata ens ajuda a protegir-nos front a problemes cardiovasculars com l’infart de miocardi. - Disminueix el colesterol total i LDL. - Protegeix la vista: Gràcies a l’aportació de vitamina A. - Protegeix la pell: Les seues propietats antioxidants son antienvelliment i unes grans aliades per a la salut i l’aspecte de la pell, així com del cabell i de les dents. - Evita l’estrenyiment: El seu alt contingut en fibra cuida el trànsit intestinal i prevé l’aparició de malalties relacionades amb l’aparell gastrointestinal (molt comuns avui dia i amb molta repercussió sobre la salut -càncers, intestí irritable, malabsorcions, intoleràncies o afeccions al cervell o altres òrgans corporals degut a l’eix intestí-cervell o sistema nerviós-). - És un diürètic natural: Ajuda a eliminar toxines i en la retenció de líquids, gràcies a l’aportació de potassi, a l’alt contingut d’aigua i al baix nivell de sodi. - Favorable per a esportistes: Hi ha 4 elements de la tomata (calci, magnesi, potassi i fòsfor) que fan que aquesta siga una fruita indicada per a la recuperació i el bon rendiment esportiu, així com per optimitzar les funcions musculars i òssies. - Aconsellada en cas d’anèmia pel seu alt contingut en Ferro i Vitamina C (afavoreix l’absorció del ferro), i en cas d’hipertensió per les propietats diürètiques anomenades prèviament.

Radiografia de la tomata: valors Nutricionals (aportació per 100gr) Calories: 22 Potassi (mg): 290 Proteïnes: 1g Fòsfor (mg): 27 Grasses totals: 0,11 Vitamina B6 (mg): 0,11 Hidrats de Carboni: 3,5 Vitamina C (mg): 26 Fibra (g): 1,4 Vitamina E (mg): 1,2 Aigua (g): 94 Calci (mg): 11 Ferro (mg): 0,6 Magnesi (mg): 10 Zinc (mg): 0,22 Sodi (mg): 3 En conclusió, la tomata és un tresor nutricional amb unes magnífiques particularitats que cal aprofitar a qualsevol edat. Es tracta d’un aliment fonamental en la nostra dieta, que a més, resulta versàtil i fàcil d’introduir tant a l’estiu com a l’hivern (des d’entrepans, a salses, amanides o torrades de verdura). És recomanable consumir-la acompanyada d’oli d’oliva, ja que tots dos sumen un gran efecte antioxidant i antienvelliment. Per a més informació nutricional o consell dietètic, pots contactar amb AB Pilates Nutrició: Tel. 656 284 406. (*) Nutricionista del centre AB Pilates. Alcossebre

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

RECEPTA: TARTAR DE TOMATA, VEL D’ALFÀBREGA I GAZPACHUELO D’ESCOPINYES MARC MARTORELL Ingredients: 5-6 tomates de penjar, oli d’oliva verge extra, 1 ceba, cogombrets amb vinagre, tàperes (alcaparras), 2 vitets (guindilla), 4-5 gotes de salsa tabasco, 1 culleradeta de salsa worcestershire, rovell d’un ou, 3-4 fulles d’alfàbrega fresca, 3gr d’agar-agar, un grapadet d’escopinyes, 50gr de vi blanc, 50gr de maionesa i aigua. Elaboració: Per al tàrtar: - Escaldar les tomates de penjar i pelar-les. - Cuinar-les al buit amb oli d’oliva durant 10 minuts. - Obrir les per la meitat i treure’ls les llavors. - Tallar les tomates en concassé (o el que és el mateix a quadradets petits). - Tallar la ceba en concassé. - Tallar els cogombrets, els vitets i les tàperes. - Mesclar tots els elements abans citats amb el rovell d’ou, les gotes de tabasco i la culleradeta de salsa worcestershire i remoure bé. Per al vel d’alfàbrega: - Triturar l’alfàbrega i l’agar-agar (3gr per cada ½ litre d’aigua). - Deixar gelificar i un cop gelificat, donar-li la forma desitjada. Per al gazpachuelo d’escopinyes: - Cuinar lleugerament al vapor les escopinyes i reservar unes quantes unitats.

Recepta presentada per Marc Martorell dins la Fira de la tomata a Alcalà de Xivert

- Texturitzar amb la batedora 300gr de l’aigua restant de la cocció, 50gr de vi blanc, sal, pebre i 50gr de maionesa, fins que quede textura de salsa lleugera. Servir: al centre del plat servim el tàrtar de forma rodona (ho podem fer amb l’ajuda d’un motlle). Posar el vel al damunt. Disposar 3-4 escopinyes sobre el vel i regar pel voltant amb el gazpachuelo d’escopinyes.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT CONVOCATORIA D’ASSEMBLEA GENERAL DE SOCIS (ORDINÀRIA) D’acord amb els Estatuts, es convoca les sòcies i els socis a la sessió ordinària d’Assemblea General que tindrà lloc el primer dissabte de febrer de 2020 (01.02.2020) al local de l’Associació de Jubilats i Pensionistes Sant Benet d’Alcossebre, a les 11:30 hores en primera convocatòria, i a les 12:00 hores, en segona, amb el següent, ORDRE DEL DIA: 1. 2. 3. 4. 5. 6.

Lectura i aprovació, si s’escau, de l’acta anterior. Memòria d’activitats de l’any 2019. Aprovació del Balanç econòmic de 2019. Proposta del Pla d’activitats i pressupost 2020. Altes i baixes de socis. Proposicions i preguntes. Alcalà, desembre de 2019 El President de l’Associació

Regirant la falsa, exposició de fotografia realitzada per l’Associació de Mainhardt per rememorar temps passats del nostre poble.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

XIVERT. UN CASTELL PER A UN POBLE, UN LLIBRE RECOPILATORI SOBRE EL NOSTRE CASTELL REDACCIÓ La Diputació Provincial de Castelló de la mà de l’Ajuntament d’Alcalà-Alcossebre ha editat l’obra Xivert. Un castell per a un poble. El llibre pretén ser, per una banda, un manual de referència per tal de consultar qualsevol dada d’interès sobre la història del castell de Xivert. D’una altra espera contribuir amb iniciatives educatives, culturals i turístiques a un major coneixement del castell i la seua importància dins la història del nostre territori. El llibre recopila més de dues dècades de campanyes d’excavacions que han permès traure a la llum importants vestigis de l’enclavament, així com dels diferents treballs de recuperació, consolidació i posada en valor, tant del castell com de les zones annexes com el poblat, l’albacar, les muralles o els aljubs que abastien d’aigua la població. L’obra també recorda les darreres troballes com son les pintures murals templeres i els esgrafiats, així com les accions de difusió realitzades des de la Diputació de Castelló, com el projecte turísticcultural Territorio Templario i la nova senyalètica informativa del castell. També mereixen atenció les accions promogudes per a transmetre la importància històrica, arqueològica i arquitectònica de l’enclavament fent referència a les visites guiades al castell i les jornades educatives adreçades als escolars de primària.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 La coordinació i redacció dels textos ha anat a càrrec de Rafa Ronchera, l’equip d’arqueòlegs del Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló i d’Ana Rosa Sanfeliu. Per la seua banda la Diputació Provincial s’ha fet càrrec del cost econòmic de la impressió. L’Ajuntament d’Alcalà de Xivert ha regalat gratuïtament un exemplar a tots els veïns que ho han sol·licitat. Al mateix temps l’obra també es distribuirà als centres educatius de la localitat, associacions i col·lectius culturals i estarà disponible, com a exemplar de consulta, a les Biblioteques Municipals. L’Alcalde Francisco Juan ha recordat que Xivert, a hores d’ara, és molt més que un castell. Amb el temps ha esdevingut un símbol per al nostre municipi, convertint-se en un dels monuments més visitats i admirats de la localitat. L’Alcalde també ha fet esment, en les seues intervencions, de l’important paper realitzat per la Diputació de Castelló, tant a nivell de campanyes arqueològiques com de restauració de la fortalesa i de promoció turística i cultural, que ha culminat amb l’edició d’aquest nou llibre sobre el castell.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

LA FECUNDITAT EN LA ICONOGRAFIA ARQUEOLÒGICA CASTELLONENCA ARTURO OLIVER FOIX L’home ha tingut sempre en la seua vida una sèrie de preocupacions i prioritats entre les que destaca la salut personal i la salut del seu entorn, ja que al cap i a la fi de la pervivència d’allò que l’envolta depèn la seua supervivència i la dels seus descendents. El mateix succeeix amb la fecunditat, gràcies a la qual l’home i el seu entorn poden continuar en el temps futur assegurant la perdurabilitat de l’espècie. Al voltant de la fecunditat l’home ha anat creant una complexa cultura que uneix sentiments personals, mitologies i desenvolupaments científics, així com la creació d’elements de caràcter estètic, un conjunt artístic que s’ha anat fent durant mil·lennis, i que indubtablement ha deixat un rastre que permet apropar-nos a través de la iconografia arqueològica a este aspecte tan propi de l’espècie humana. L’Art Prehistòric, el que coneixem com les primeres manifestacions d’art, ja siga moble o immoble, com no podia ser menys, és la primera mostra que ens indica la preocupació de l’home per la fecunditat, i és precisament este tema el que ocupa les primeres manifestacions artístiques de l’home durant l’inici del Paleolític Superior, ja que segurament gran part d’esta manifestació artística no deixa de ser més que una manifestació espiritual encaminada a procurar la fecunditat de l’home i de tot el que l’envolta. Això es comprova en que les vulves són unes de les icones més antigues representades per l’home. Les representacions del genitals femenins les podem vore a varis manifestacions de l’art rupestre. També es veu en les anomenades Venus, on els grans malucs amb la vulva marcada, el ventre i el pit, són els elements més destacats de la representació, així com l’esteatopígia. Els malucs i el ventre són les parts més importants de les Venus, es representen unes zones concretes del cos femení, la zona on es crea la vida, el ventre, per on es naix, la vulva, i per on s’alimenta durant la primera etapa, els pits. En un nou període de la història de la Humanitat que comença amb el desgel, fa aproximadament 10.000 anys, sorgeix a la costa oriental peninsular l’anomenat art llevantí, en què la figura humana representa tant el gènere femení com el masculí. La dona ja no és el gènere predominant dins de l’espècie humana en les representacions. El concepte ha canviat molt. És precisament a partir d’este moment i amb este registre de pintures rupestres llevantines quan a la província de Castelló es troba una sèrie d’elements que presenten una iconografia referent al tema que aquí tractem, la fecunditat.

Venus de Willendorf (Àustria)

Venus de la Valltorta

Representació d’una còpula en Cova Remígia d’Ares

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 REPRESENTACIONS DE FECUNDITAT A LA PINTURA RUPESTRE En la pintura rupestre castellonenca, concretament al paratge de la Valltorta, es localitzen balmes on hi ha representades figures femenines que s’han relacionat amb dones parint, és el cas de la Coveta del Puntal d’Albocàsser, figura que rep el nom de la Venus de la Valltorta. També en la balma de la Cova Alta del Lledoner de les Coves de Vinromà o la de Centelles a Albocàsser, es podrien representar una dona parin en un cas, i en l’altra dins d’una escena més complexa, possiblement hi ha personatges fàl·lics i dones parint, les quals presenten unes línies que podrien indicar la menstruació, el cordó umbilical o l’expulsió del líquid amniòtic. Dins les pintures rupestres més rares són les representacions de còpules, com és el cas de la figura de Cova Remígia d’Ares que pareix representa un coit. Estes serien les primeres representacions de fecunditat a la iconografia castellonenca. Després d’estos moments que podríem situar al Neolític, ja en època Calcolítica i de l’Edat del Bronze tindríem l’art esquemàtic, en què destaca l’abric del Castell de Vilafamés, del qual Amat Belles ha fet recentment un interesant estudi iconològic publicat per l’Ajuntament de la localitat. En eixe abric es representa una doble espiral. L’espiral és un símbol universal relacionada amb el moviment del cosmos, en el desenvolupament de la vida, també en la fecunditat. Un altra figura que ha sigut sempre estranya presenta una espiral i una figura que no pareixia tenia massa sentit, però Bellés comparant amb simbologies d’altres pobles, diferència per una part l’espiral, eixe símbol universal que hem comentat, com representació de fecunditat, i per l’altra part compara el grafisme inferior amb vulves de l’art rupestre considerant que es tracta d’una representació vulvar, i concretament en el moment d’un part en posició ajupida. Així, unit de nou els dos grafismes i comparant el grafisme complet amb grafismes d’altres pobles, considera que es representa un part. En l’estudi d’Amat Bellés també es tracta l’abric de les Roques de Mallassén en el mateix terme municipal de Vilafamés, on hi ha una figura molt repetitiva en els grafismes de l’art rupestre esquemàtic que s’ha denominat forma ancoriforme per no saber el que representava i tindre la forma d’àncora. Bellés compara de nou el grafisme amb símbols de diferents pobles, i considera que és també la representació d’un part. Espirals tenim en el petroglifs de la Serradeta de la Vistabella, i un possible part en el petroglifs del Tossal de Gasulla d’Ares, així com una possible vulva al Cabeço de Llucena. En un petroglif inèdit a Xert, recentment descobert per Mario Vericat, trobem una figura antropomorfa

Abric del Castell de Vilafamés

Petroglifs representant un possible part Tossal de Gasulla d’Ares Espiral en el petroglifs de la Serradeta de Vistabella

que presenta un engrossiment a la part ventral, podria representar per tant un embaràs. Al costat d’esta figura de nou el grafisme ancoriforme, el moment del part? Iconografia d’època Ibèrica Davant les abundants representacions de figures relacionades amb la fecunditat en altres zones ocupades per la Cultura Ibèrica, en terres de Castelló durant la Cultura Ibèrica, segles VI-I aC, no tenim pràcticament representacions del tema. Sí que trobem alguns rituals al respecte, però no imatges. Damunt, els pocs que hi ha són dubtosos, degut a que són difícils d’interpretar, per exemple l’escena del vas de dansa i música de El Torrelló d’Almassora. La combinació de masculí i femení en la parella, la combinació híbrida humana animal, la possibilitat d’una representació itifàl·lica, ens portaria a una dansa de fecunditat, sense oblidar que podríem estar simplement davant una representació festiva, o algun tipus de mite relacionat amb el sotmetiment d’una bèstia. Un parell de peces procedents de Torre d’Onda de Borriana i del Castell d’Almenara, podrien representar una divinitat relacionada amb Demèter, deessa clàssica de la fecunditat de la terra, dels camps. Iconografia importada als assentaments ibèrics Una peça importada trobada al Castell de la Vilavella, és una terracota del segle VI aC que

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

ALCALÀ-ALCOSSEBRE INAUGURA EL CENTRE D’INTERPRETACIÓ ETNOLÒGICA DE SANTA LLÚCIA REDACCIÓ Divendres 6 de desembre va estar inaugurat, a Alcossebre, el nou Centre d’Interpretació Etnològica de Santa Llúcia. L’acte que va comptar amb una nombrosa representació de veïns, així com d’entitats locals va suposar el tret d’eixida d’un nou atractiu per a la gran quantitat de veïns del municipi i visitants que s’apropen a l’ermita per visitar el paratge i contemplar les immillorables vistes de les terres que ens envolten. Situat en l’edifici annex de l’ermita de Santa Llúcia, on abans estaven les antigues cavallerisses, es tracta del primer centre d’interpretació i recepció de visitants de la província situat pràcticament a peu d’un jaciment arqueològic i en ple cor del Parc Natural de la Serra d’Irta En aquest espai cultural s’exposen recreacions de les principals restes arqueològiques trobades en les successives campanyes, realitzades per part de Servei d’Arqueologia de la Diputació Provincial de Castelló i l’Ajuntament d’Alcalà-Alcossebre,

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 al jaciment de Santa Llúcia. Es reprodueixen diverses peces de ceràmica representatives de les diferents èpoques dels assentaments, així com diverses peces d’orfebreria. Les peces de ceràmica han estat realitzades pel ceramista de la localitat Oscar Dempere a partir de l’estudi de models de cadascuna de les etapes d’ocupació. També s’han realitzat maquetes que reconstrueixen com eren els tallers i les cases de segle VII aC, així com el poblat i el castell durant l’època islàmica, als segles XI-XII. Les maquetes han estat realitzades pels maquetistes David García i Dani Soldevila. El centre de recepció de visitants es completa amb una zona destinada a la projecció d’un audiovisual que explica la importància històrica i estratègica de Santa Llúcia al llarg de la història. L’Alcalde Francisco Juan va destacar que el nostre municipi, compta amb un extens i valuós patrimoni i que, davant aquest important llegat, la corporació municipal ha fet una aposta ferma per preservar-lo, posar-lo en valor i, com en aquest cas, difondre’l perquè aprofite de reclam per atreure nous visitants i mostrar-los la nostra història. L’alcalde i la regidora de cultura, María Agut, també van voler donar mostres d’agraïment a totes les persones que han participat i han col·laborat en les diferents campanyes arqueològiques desenvolupades al llarg dels darrers anys i a tots els investigadors que, amb el seu treball sobre Santa Llúcia, han realitzat notables aportacions a la nostra historia permetent conèixer com vivien els nostres avantpassats, poder-ho mostrar i explicar-ho d’una manera senzilla a tots els interessats. La construcció i rehabilitació d’aquest nou espai cultural ha estat possible gràcies a l’aportació econòmica que ha realitzat l’Ajuntament d’AlcalàAlcossebre amb un cost total de 122.675 euros i

que ha rebut un ajut de 50.692 euros del programa operatiu FEDER de la Comunitat Valenciana i 12.673 euros de la Diputació Provincial. El centre es podrà visitar durant els caps de setmana, els dies festius, així com en els períodes de Setmana Santa i els mesos d’estiu. INTEGRANTS DE LES CAMPANYES ARQUEOLÒGIQUES DE SANTA LLÚCIA (20122018) Director: Gustau Aguilella (SIAP, Diputació Provincial de Castelló). Codirectors: Neus Arquer (2016, 2017 i 2018) i Juan Manuel Vila (2018). Col·laboradors: Arturo Oliver (SIAP, Diputació Provincial de Castelló) Ignacio Moreno (CSIC, Madrid). Restauració: Anna Viciach (SIAP) i Manuel Burdeus (ARC). Coordinador: Rafael Ronchera (CMAG, Alcalà de Xivert. Membres de l’equip d’excavacions: Consuelo Laguna, Alonso Villar, Carlos Galindo, Paz Calduch, Manuel Burdeus, Elena Varela, Joan Alegre, Celia Diaz, Cristina Gómez, Clara Galibert, Inmaculada Pérez, Rosana Gómez, David A. García, Francisco Castelló, Pedro Poch, Raúl Mateu, Pablo Martínez, Marta Valls, Alba Peña, Ana González, David Magaña i Amaia Santamaría. Col·laboradors: Francisco Meseguer, Paula Paredes, Pedro Sanz i Juan A. Bosch. CIE Santa Llúcia: Ceramista: Oscar Dempere. Maquetistes: David A. García i Daniel Soldevila. Audiovisual: Carlos Aguilar.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

LA TERRA I EL CAMP, EVOLUCIÓ DE PRODUCCIÓ I PREUS REDACCIÓ Som sabedors dels impactes més habituals que afecten el camp, perquè tenim testimonis propers que ens ho conten, de familiars i/o d’amics. També, per veu dels agents més representatius dels agricultors o de les institucions vinculades a l’agricultura, sabem dels efectes de les pluges sobrevingudes, de la sequera, de les calamarses, dels preus per sobreactuació de les distribuïdores, de les epidèmies... Un seguit de factors que massa sovint sembla que han declarat la guerra als agricultors. Cal dir, però, que al seu darrere s’oculten vells problemes de caire estructural, que també cal analitzar. Així, hi ha una dada estadística que hauria de ser motor de reflexió i d’anàlisi acurats: de les aproximadament cent deu mil explotacions agràries que té el País Valencià -PV, únicament un deu per cent permet que una persona treballe tot l’any. Cal dir que el cercle viciós que envolta el sector agrícola té a veure, d’una banda, amb els grans distribuïdors que, en matèria de preus, pressionen el comerç que actua d’intermediari i que, alhora, el fa arribar al productor que acaba patint les conseqüències. I, si no hi havia prou, el comerç, quan ho necessita, pot importar amb el vistiplau de la Unió Europea productes de tercers països. I, d’una altra, pels problemes de la seua estructura productiva: el minifundisme i el treball a temps parcial de l’agricultor que no viu del camp, que l’abandona quan no és rendible i per la falta d’una potent estructura associativa, un fet que dificulta la professionalització de la gestió. Tampoc no es pot mirar cap a un altre costat quan veiem que els fons d’inversió han deixat d’ignorar la realitat agroalimentària, ja que han començat a comprar en els seus sectors amb l’objectiu d’aconseguir millors rendibilitats. Els fons d’inversió estan aprofitant un escenari de Període - €/kg – 2019 Clementina arrufatina Clementina clemenules Clementina orogrande Clementina oronules Taronja navel lane late Taronja navelina Taronja Washington navel Període - €/Kg – 2019 Ametla comuna Ametla marcona

05.11/11.11 0’26 – 0’38 0’23 – 0’38 0’40 – 0’45 0’24 – 0’26 0’20 0’19 – 0’21 05.11/11.11 5’20 – 5’40 6’05 – 6’20

baixos tipus d’interès i de diners ociosos, perquè albiren millores en les cadenes de consum i pel creixement demogràfic mundial. Així, les empreses agràries haurien de créixer per a negociar les seues fortaleses a l’hora de vendre a uns operadors de mercats concentrats en poques mans i amb un gran poder a l’hora de fixar preus de venda al públic. Els efectes es poden comprovar amb tota la seua magnitud: mentre hi ha un degoteig de petites empreses i cooperatives que minven en capacitat o tanquen els seus departaments de producció i comercialització de mandarina i taronja, hi ha una expansió en les grans empreses citrícoles. Les dades del Ministeri d’Agricultura apunten per a la campanya de cítrics 2019/20 una estimació de collita que supera lleugerament els 6.270.315 de tones en tota Espanya, un 17% inferior a l’anterior, que, com tots recordem, va ser un vertader desastre en preus d’origen. En el sector de l’ametla, les organitzacions agràries i cooperatives agroalimentàries feien una estimació de producció d’ametla, per a la campanya 2019/2020 en el conjunt d’Espanya, d’un 2% superior a la de la campanya anterior, al voltant de 63.000 tones. El càlcul de producció estimada per al País valencià fou de 6890 tones, 390 més que en la campanya de 2018. Per una altra banda, s’ha de remarcar que hi ha malestar entre els productors valencians. Ben sovint ho ha denunciat la Unió de Llauradors, per entendre que els preus de referència de la llotja de Reus estan per davall d’altres llotges, per terme mig al voltant de 50 cèntims per quilo, un fet que perjudica els productors. Pel que fa a l’oli d’oliva, recordem que per abril la campanya 2018/19 es qualificava com a molt negativa arreu del País Valencià. La baixada 29.10/04.11 0’26 - 0’30 0’24 – 0’38 0’24 0’38 – 0’53 0’24 0’21 – 0’26 0’21 - 0’24 29.10/04.11 5’15 – 5’25 5’95 – 6’10

22.10/28.10 0’26 – 0’34 0’24 – 0’26 0’24 0’38 – 0’53

0’41 – 0’43

0’20 – 0’24

0’21 – 0’24

22.10/28.10 5’10 - 5’20 5’96 – 6’05

24.09/30.09 0’24 – 0’28

24.09/30.09 4’80 – 4’95 5’65 – 5’85

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 de preus se situava al voltant del 25%, amb una reducció de la producció per terme mig del 45%, sent Castelló la província més afectada. Els productors d’oli d’oliva no són aliens a les pressions de les grans distribuïdores a la fi que minven els preus en origen. Un altre factor que afecta la competitivitat de l’oli espanyol és el model de comercialització a granel que imposen les grans cooperatives i superfícies comercials que prioritzen vendre oli al preu que siga. Altres factors que perjudiquen la competitivitat de l’oli valencià van vinculats a la gran influència del poderós sector andalús en fixar preus a la baixa, perquè els seus augments de producció poden suportar la baixada. I, finalment, el fet que les ajudes de pagament bàsic, per la reforma de la Política Agrària Comuna europea, ens discrimina: es ve registrant una evolució a la baixa en el nombre de beneficiaris. Els aranzels fixats per l’administració Trump, tot i no tindre els potencials nivells d’afectació d’Andalusia, poden influir-nos de manera indirecta molt negativament, si no s’aconsegueix reubicar les exportacions destinades al mercat americà en altres països on l’oli valencià gaudeix d’un ben guanyat prestigi. El PV que compta amb 146 almàsseres, d’elles 50 a la província de Castelló, va produir la temporada 2018/2019 aproximadament divuit milions de quilos. Per a la present, s’espera una quantitat aproximada, perquè la gran minva

de producció prevista per a València (-30%), serà compensada amb els increments de Castelló. La producció olivarera per ha. de la Comunitat és per terme mig un terç de la registrada en Andalusia i un cinquè de l’enregistrada en zones de cultiu intensiu. Unes dades que marquen orientacions cap on caldria caminar. Cert també que l’oli valencià no pateix de la mateixa manera que altres regions l’evolució dels seus preus per raó de mercat, per dues raons: la primera, perquè per la reduïda producció es destinen a l’autoconsum o a la venda entre gent coneguda i, la segona, perquè se destina al mercat d’alta qualitat, que tot apunta és el camí a seguir. Cal afegir que el consum final d’oli, incloent les exportacions, s’ha incrementat al País Valencià. En el sector, però, la producció global, incloses importacions i romanents de la temporada anterior van augmentant. I, com a resultat, hi ha una incidència en el preu, perquè les empreses mixtes, les productores i envasadores, empren la seua capacitat d’emmagatzemar-lo per influir en el mercat. Així, en la campanya actual els preus estan baixant respecte la campanya anterior. Sobre la garrofa, les estimacions apunten que la collita de la campanya minvarà de forma ostensible sobre els registres de l’anterior, que va ser prou bona. Potser, però, l’increment dels preus no compense la davallada de la producció.

Període - €/Kg - 2019 Oli d’oliva verge extra Oli d’oliva verge 0’8º/2º Oli d’oliva llampant >2º

05.11/11.11 2’05 – 2’10 1’90 – 1’95 1’70 – 1’80

29.10/04.11 2’15 – 2’30 1’95 - 2 1’70 – 1’80

22.10/28.10 2 1’80 – 1’90 1’70 – 1’75

24.09/30.09 2’30 – 2’35 2’15 – 2’20 1’80 – 1’90

Període - €/Kg – 2019 Garrofa sencera

05.11/11.11 0’55 – 0’57

29.10/04.11 0’55 – 0’57

22.10/28.10 0’55 – 0’60

24.09/30.09 0’45 – 0’55

Mandarines oronules, a 4,90 el Kg, el dia 9 de novembre passat, en una gran superfície. El seu preu en llotja en aquell període es situava entre 0’40 i 0’45 € el kg

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

HARTOS DE LA VIOLENCIA DE GÉNERO CRISTINA ANDREEA MUNTEANU (*) ¿Qué medida podemos adoptar para la total erradicación de la violencia de género? Recuerdo de pequeña cuando a mis amigas les hacía gracia que la gente les llamase “princesa”. A pesar de mi edad, no podía entender qué había de bueno es esa palabra ni con qué podía relacionarla. ¿Siéntate con las piernas cruzadas, peínate siempre, aprende a lavar, aprende a cocinar, cuida de tu hogar y de tu familia? ¿Es, a caso, estar esperando a tu marido con la cena preparada, felicidad? Sin duda para mí no lo es, ni lo era. A raíz de todas estas actitudes que suelen acatarse al género femenino la mujer desarrolla y comienza a necesitar esos relatos cargados de fantasía. A lo largo de la historia la mujer siempre ha sido dejada de lado, infravalorada y limitada en derechos. Sin duda creo que las grandes historias sobre princesas que nos cuentan de pequeñas son una de las principales razones por las que uno de los problemas sociales más importantes es la violencia de género. Vemos casos a diario de violaciones, acosos, maltratos, etc. y, sin embargo parece que, durante un tiempo, nos hemos estancado. Digo esto porque es lo que siento al escuchar cómo hablan mis amigos sobre este tema, hasta han llegado a afirmar que el feminismo es un movimiento que solo se dedica a quejarse sin ningún argumento válido. ¿Por qué la gente puede llegar a pensar eso, si seguimos ejerciendo una brutal violencia sobre las mujeres solo por el hecho de serlo? Según tengo entendido la gente está harta de escuchar a los demás hablar sobre este tema, piensa que la gran mayoría de veces este llamamiento a la igualdad no es más que pura hipocresía. Siento tristeza e indignación al ver cómo, a pesar de que haya 1.026 mujeres asediadas y catalogadas como víctimas de esta violencia desde 2003, la gente se interesa por el tema cada vez menos. La gran mayoría de veces que defienden estas ideas suelen carecer de argumentos, a pesar, una vez más, del gran avance de las nuevas tecnologías y la facilidad que tenemos a día de hoy por acceder a cierta información. ¿Qué es lo que influye de forma tan negativa en los jóvenes? Los niños y adolescentes se aburren muy fácilmente a día de hoy, cualquier tema a tratar que no sea una serie de televisión les importa más bien poco. Vivimos en la era digital donde leer un buen libro, conocer a un buen filósofo o disfrutar de una buena canción son siempre cosas secundarias. La industria musical, más que avanzar, ha retrocedido. La letra de las canciones de reggaeton son denigrantes y vergonzosas, prefiero no hacer

Acte d’entrega de premis del IX concurs de redacció “Rocio siempre en el corazón no más violencia de genero” organitzat per l’associació AFAVIR, que van estar entregat en les dependències de la Diputació de Castelló. L’alumna Cristina Munteanu va obtenir el 3r PREMI. En aquestes pàgines reproduïm el text guardonat

mención a ningún verso. El nivel literario también ha perdido cierto valor, recuerdo unos versos de un autor actual en los que se mencionaba sobre la violencia de género “te creo porque los he visto y escuchado: / la broma con el formol, / la palmadita en el culo / y el corrillo pa que bailes”. Siento decir que más que un poema, que tiene por objetivo concienciar a la gente, parece una de las canciones antes mencionadas. Por lo general la cultura no tiene la calidad que debería tener. Poca gente conoce a Caterina Albert o a Judith Butler y el importante papel que cada una desarrolló en relación con el avance en los derechos de los cuales hoy gozamos. ¿Para qué explicar lo mismo de siempre? Cada vez que me ha tocado trabajar este tema me he

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 centrado en lo que todos ya conocemos, pero creo que ahora tenemos un gran problema del que no somos conscientes: la ignorancia. La gente ha empezado a ignorar lo que está pasando en nuestra sociedad, que aún sea un problema todo esto y que aún nos queda muchas cosas por conseguir. Sí, hay violencia de género y creo que de haber contado alguna experiencia personal en ese sentido más de la mitad de las mujeres que lo llegasen a leer me comprenderían y compartirían esas vivencias conmigo. Hay que volver a centrar el foco de atención sobre el problema, pero esta vez quizá de otra forma. La vida que estamos llevando hace que no nos demos cuenta de la calidad humana que estamos perdiendo y de la necesidad de cortar este problema de raíz. Hace años me topé con la frase “la educación es el arma más poderosa que puedes utilizar para cambiar el mundo” y creo que ahora, más que nunca, hay que acudir a ella para la sensibilización de los adolescentes. No debemos conformarnos con aquella triste princesa que Rubén Darío nos presentaba. No somos tan delicadas, no debemos dejarnos utilizar, ser felices no tiene que significar casarse y tener hijos. Hay que dejar de enseñar a las mujeres a temer a la oscuridad de la noche y educar a los hombres para que no cometan esos actos tan inhumanos. Ser mujer no significa ser posesión ni depender de otro. Ser mujer significa ser quien quieres ser, libre y feliz. La igualdad es urgente e importante, no podemos dejarla de lado porque nosotros no hayamos vivido tal violencia, nos parezca irrelevante o estemos hartos de escuchar siempre la misma historia. Así que sí, sin duda, la educación y un buen

Cristina amb els mitjans de comunicació durant la recollida del premi

fomento de la cultura son dos de las principales soluciones que podrían reducir estos casos y ayudar a concienciar a la gente sobre su importancia. (*) Alumna de l’IES Serra d’Irta

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

EXPOSICIÓ: DONES DEL MEU POBLE REGIDORIA D’IGUALTAT DE L’AJUNTAMENT D’ALCALÀ DE XIVERT-ALCOSSEBRE L’exposició itinerant, “Dones del Meu Poble”, mostra fotografies de dones del segle passat, protagonistes de la història del nostre poble, acompanyades de textos i frases d’escriptores i persones rellevants, sobre una realitat a la qual ens enfrontem cada dia i que suposa una greu violació dels drets humans, com és la violència de gènere. Mostrar aquestes fotografies és una manera de fer un homenatge a totes aquestes dones de la nostra història passada que, com tantes altres, han estat majoritàriament invisibilitzades i relegades a l’àmbit privat, amb escassa capacitat per a decidir sobre els seus cossos i les seues vides.

Des del municipi d’Alcalà de Xivert-Alcossebre volem que les noves generacions de dones, moltes d’elles filles, nétes, veïnes i conegudes d’aquestes dones que reconeixem en les fotografies, formen part activa de la vida econòmica, cultural i social del nostre poble; que se senten lliures, segures, respectades, valentes, empoderades, preparades i iguals en oportunitats i drets. Volem també que les seues relacions de parella no estiguen basades en la dominació/submissió sinó en el respecte mutu, que les responsabilitats compartides en l’àmbit privat siguen una realitat.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 El feminicidi només és la punta de l’iceberg de totes les desigualtats que estan sustentant i legitimant la violència masclista. Al nostre país, fins el dia d’avui, 1.0211 dones han estat assassinades, víctimes de la violència de gènere, segons les estadístiques oficials, de 2003-2019. A aquestes dades que cal afegir 30 menors assassinats/des víctimes de la violència de gènere, segons les estadístiques oficials recollides entre 2013-2019. Aquesta exposició, s’emmarca dins de les accions de sensibilització, promoció de la igualtat i prevenció de la violència de gènere desenvolupada amb els Fons del Pacte d’Estat en Matèria de Violència de Gènere. No existeix cap relació entre les fotografies (extretes del fons documental cedit pel José Miguel Martorell) amb les frases, el tema de la igualtat i la violència de gènere. Alcalà-Alcossebre pels bons tractes.

(1)

Avui 6-12-19 ja són 1.033 les dones assassinades.

AJUNTAMENT D’ALCALÀ DE XIVERTALCOSSEBRE

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

PUBLICADA L’EDICIÓ CRÍTICA DE FRANCISCO CAUDET DE LA FORJA DE UN REBELDE D’ARTURO BAREA REDACCIÓ El dia 31 d’octubre edicions Cátedra va publicar, dins la seua col·lecció de lletres hispàniques, l’edició crítica de Francisco Caudet de la trilogia La forja de un rebelde d’Arturo Barea. En un sol volum tenim, a més a més, La ruta i La llama. El llibre és un testimoni de la història d’Espanya i dels arrels de la Guerra Civil. La trilogia té un vessant autobiogràfic d’Arturo Barea, que cal ubicar-lo en l’objectiu de l’autor de registrar en elles la vida des de la seua mirada, des de la seua intuïció i de la seua experiència de vida i, alhora, la història de la seua adaptació a aquella vida. L’obra està farcida de llocs de la memòria històrica; però, el seu espai central és ocupat per Madrid i el riu Manzanares. Així, transita pel pont de los Franceses, del Rey, de Segovia, de San Isidro i de Toledo, i per zones adjacents: el camp del Moro, Príncipe Pío, las Vistillas, la pradera de San Isidro, el passeig de San Vicente, el parc del Oeste, la ciudad Universitaria i la Casa de Campo, per on el Barea xiquet va córrer, van tenir lloc els combats en la defensa de Madrid, i en el Jarama, on desemboca el Manzanares i on va tenir lloc una de les batalles més cruentes de la guerra. Cal dir que gran part de la vida d’Arturo Barea (Badajoz, 1897 – Faringdon, 1957) va transcórrer al sí de la pobresa. Sa mare, que va quedar vídua quan Arturo a penes tenia dos anys, va emigrar des de Badajoz a Madrid, amb ell i els seus tres germans. Una obra de gran nivell amb el valor afegit de ser l’edició crítica de Francisco Caudet.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

SANTIAGO POSTEGUILLO VISITA L’IES SERRA D’IRTA EMMA GARCÍA ACHONDÍA (*) El 25 d’octubre en l’IES Serra d’Irta vam tindre la gran sort de rebre a la sala d’actes a Santiago Posteguillo, novel·lista i professor d’universitat, autor de grans novel·les històriques com la trilogia sobre Escipión el Africano, la de Trajano o Yo, Julia, aquesta última guanyadora del Premio Planeta 2018. Durant la seua estada a l’institut ens va parlar de diversos temes, és a dir, que no es va limitar a explicar la seua obra o a intentar vendre’ns-la. Sí que és cert que del què més ens va parlar va ser de Yo, Julia, però vam aprendre moltes més coses, no sols la història d’aquesta. Va relatar anècdotes sobre el llibre: com el fet de que per al títol a l’obra es va inspirar en Yo, Claudio de Robert Graves. I d’igual manera ens va parlar sobre la gala del premi i dels nervis que no et deixen ni menjar. Es pot dir que va començar fent una classe ràpida d’història per posar-nos en situació i introduir la novel·la. Després va passar a comentar la seua decisió d’escriure sobre aquest personatge, aquesta gran femina romana. A més dels viatges i investigacions que va haver de fer, també ens va parlar de l’esforç, dedicació i temps que es necessita invertir per escriure una narració d’aquesta mena. Perquè encara que clarament no es pot saber les converses que tenien els personatges, s’ha d’intentar entendre al màxim la manera de pensar d’aquests per poder “parlar en nom d’ells”. Per això va fer una recerca exhaustiva i es va basar en les obres d’historiadors coetanis a aquesta poderosa dona.

Va saber transmetre la seua passió per l’antiga cultura romana, i fins i tot, vam acabar compartintla. Tenia a tota la sala pendent de cada paraula que eixia de la seua boca. Va ser una última hora de divendres i allí no es sentien ni les nostres pròpies respiracions. Estàvem atrapats en el que ens estava contant i jo personalment m’haguera quedat tota la vesprada escoltant-lo. Sense dubte una de les millors xerrades a les que he assistit (també he de dir que tot el relacionat amb les cultures clàssiques m’encanta). Va ser un verdader plaer i honor poder escoltarlo i sobre tot perquè va vindre per amor a l’art, com li agrada dir a Laura Rambla, professora de castellà, i també va ser gràcies a ella, atès que ja es coneixien. (*) Alumna de l’IES Serra d’Irta

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

ANTONIO BOSCH FERRERES, CHIVERTENSE DE LA BANDA DE CARABINEROS DE CASTELLÓN. RELATO DE SU MUERTE EN LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA VICENTE ANTONIO FALCÓ FUERTES

Gracias a la amabilidad del amigo Vicente Joaquín Lacomba Orenga, el cual guarda en su memoria el recuerdo imborrable de las conversaciones con su abuelo D. Joaquín Orenga Fenollosa (1914-1993) -quien le contó sus vivencias personales de cuando la guerra civil (1936-1939)- he podido saber con todo detalle lo que aconteció sobre la muerte del chivertense Antonio Bosch Ferreres, (1913-1939) músico de la banda de Carabineros de Castellón igual que su amigo Joaquín Orenga Fenollosa en aquellas desgraciadas circunstancias. Antonio Bosch Ferreres era natural de Alcalà de Xivert, pertenecía a una familia de carpinteros apodada “Corchos”. Sus padres Eduardo Bosch Sanz y Vicenta Ferreres Sospedra, tuvieron cuatro hijos más llamados: Eduardo, Vicente, José y Pilar Bosch Ferreres. A la muerte de Eduardo Bosch Sanz, vivían Eduardo, Vicente y José, que al igual que Antonio serían músicos (Eduardo fue trompeta solista en la banda municipal de Castellón). Antonio tocaba el trombón en la banda de Alcalà de Xivert y solía amenizar las películas en el “Cine Goya” de esta ciudad tocando el piano. En cuanto a la hermana Pilar Bosch Ferreres, había fallecido en Alcalà de Xivert estando casada con Julio Segarra Bort, quien falleció en Vinaròs el 13/06/1995.(1) Antonio Bosch Ferreres, fue enterrado en el Cementerio de Alcalà de Xivert, el 11/08/1959 trasladado del Cementerio de Camprodón (Gerona) a solicitud de su hermano Eduardo Bosch Ferreres. Desde que tengo uso de razón, siempre he oído hablar a mi familia con gran afecto de Antonio Bosch Ferreres. Mi abuelo don Francisco Fuertes Antonino, maestro de Alcalà de Xivert desde el año 1929 vivió en esta población con su familia (su esposa Dª Genoveva Marsal Santamaría y sus ocho hijos) hasta que fue nombrado para el curso 193435 en Vall d’Uixó, su pueblo natal. Desde un primer momento don Francisco Fuertes había quedado integrado en Alcalà de Xivert, con el que se sentiría plenamente identificado compartiendo sus mismas inquietudes y problemas, desarrollando una valiosa labor en favor de la cultura durante cinco años, que ha quedado reflejada en mi libro: “Francisco Fuertes Antonino, Idearios, Pensamientos y Versos” publicado en 2003. En Alcalà de Xivert crecieron sus hijos, algunos se enamoraron, casaron e incluso en esta población nació uno de sus hijos, donde también falleció su esposa. Mis padres quisieron ponerme el nombre de Antonio en memoria de Antonio Bosch Ferreres.

Antonio Bosch Ferreres

Nicho del Cementerio de Alcalà de Xivert donde reposan los restos de Antonio Bosch Ferreres con los de sus padres y hermano Eduardo. (Fotografías cedidas por Joan Vicent Sanz Sancho)

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 Por ello quiero dar a conocer a través de “Mainhardt” el relato histórico e inédito sobre la muerte de Antonio Bosch Ferreres, como particular homenaje y en memoria de los dos amigos músicos de la Banda de Carabineros de la Base de Castellón. Nos situamos en el tiempo y el espacio, al final de la guerra civil (febrero de 1939) con la agrupación de músicos de la Banda de Música de Carabineros de Castellón que dirigía D. Ramón Sala Fontserè (2). La Banda de Carabineros del Ejército Republicano llegó a tener 80 plazas, jóvenes músicos de toda la provincia de Castellón que se habían alistado como voluntarios a las milicias populares para luchar por la República. Había sido creada por el teniente coronel de origen portugués Alejandrino dos Santos en 1936 quien sería nombrado Comandante Militar de la plaza de Castellón. Se dice que al finalizar la guerra ya de coronel, pasó a Francia al frente de su unidad con la que cruzó la frontera mientras su banda de música interpretaba el Himno de Riego y la Marsellesa. El lugar, provincia de Gerona, antes de cruzar el paso fronterizo a Francia de Coll d’Ares (único paso a Francia, puesto que los demás estaban ocupados por las tropas nacionales) en la retirada del Ejército Republicano.

Chapa de identificación de las Milicias Antifascistas (MA 1 72) de Antonio Bosch Ferreres

Momentos previos a la salida de la banda de música de la guarnición del ejército republicano en Castellón con el uniforme de instrucción con su director D. Ramón Sala Fontserè (primero por la izquierda) después del bombardeo de Castellón por el crucero Baleares el 23 de marzo de 1937. (Fotografía: Colección Ramón Sala Fontserè)

“Del pueblo de Tona en la provincia de Barcelona -le contaba el abuelo a su nieto Vicente Joaquínpartimos a primeros de febrero de 1939 en misión de guerra dividiéndose la Banda de Carabinero en cuatro secciones, teníamos que cubrir la retirada de Enrique Líster y nos dirigimos hacia el norte a Ripoll (Gerona) camino de la frontera con Francia, llegando a Camprodón y después al pueblo de Molló. Sin apenas conocer el terreno debido a que la densa nieve cubría todas aquellas montañas impidiendo orientarnos, contratamos a un oriundo de la zona del Valle de Camprodón conocedor de aquellos parajes, para que nos sirviera de guía, pudiendo caminar por lo que se conoce con el nombre de “Camino de la Retirada” y poder llegar a Prats de Molló (Francia) atravesando el Coll d’Ares Para poder defender la retirada de las fuerzas republicanas que mandaba Enrique Líster coronel del IV Cuerpo de Ejército Republicano, (el último en salir de España tras la derrota camino de Francia a primeros de febrero) la unidad de Carabineros recibió cuatro ametralladoras (una por cada sección de carabineros) que por cierto no dispararon ni un Relación nominal y numérica del personal de la Banda de Carabineros de Castellón en 16-03-1938 donde aparecen los nombres de Antonio Bosch Ferreres (número 7145) y de Joaquín Orenga Fenollosa (número 7159).

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 solo tiro. La sección de Joaquín Orenga Fenollosa, serían los últimos del Ejército Republicano en cruzar la frontera y haber sido testigos de los acontecimientos siguientes.

cobardía de desaparecer rápidamente apartándose de la ruta que llevaban todos, por miedo a que los compañeros de Antonio Bosch vengaran la muerte del desafortunado carabinero, con lo que no se supo nada más de aquel “Hdp”.

Ramón Sala Fontseré, Director de la Banda de Carabineros, con Vicente J. Lacomba.

La Banda de Carabineros de Castellón delante del hospital de campaña de las Brigadas Internacionales en la playa de las Villas de Benicàssim (Castellón)

Antes de llegar al Coll d’Ares sucedió un hecho trágico de funestas consecuencias. Tras haber pasado la población de Molló, se les juntó un militar de baja graduación que cabalgaba en un mulo el cual llevaba otro cargado con dos baúles. Al llegar este posible sargento a la fila de los carabineros, los cuales avanzaban sin llevar ya ni armas ni los propios instrumentos que fueron abandonando ante la inmediata llegada a la frontera, se dirigió llamando a un soldado que por fatal casualidad fue el chivertense Antonio Bosch Ferreres, ordenándole que cogiera uno de los baúles y con otros dos compañeros le llevaran sus trastos, llegando a discutir con Antonio que lo recriminó diciéndole: “ahora que todo ha terminado y que ninguno llevamos ya ni nuestras propias pertenencias, yo no cargo nada de nadie…”. El individuo sin pensarlo disparó dos tiros que terminaron con la vida de Antonio Bosch Ferreres, amenazando con su pistola a los demás soldados obligándolos a que siguieran su camino. No obstante, tuvo la

“Camino de la Retirada” y placa conmemorativa a los republicanos españoles que cruzaron el Coll d’Ares, por donde pasaron entre enero y marzo de 1939 unos 90.000 exiliados españoles. Fotografías cedidas por Vte. J. Lacomba Orenga

Seguía contándome Vicente Joaquín: “Los músicos comentaban ¿Qué es lo que había pasado? pues habían oído dos tiros. Tras conocerse la identidad del asesinado le dijeron a mi abuelo: -¡han matado a Antonio! ¿No es de tu pueblo?Entonces el abuelo Joaquín, pensó al verlo, que no podía dejarlo tirado sobre la nieve: ¿Qué iba a decir cuando llegara a Vall de Uxó? ¿Qué explicación le daría a Hortensia, la novia de Antonio que vivía en su misma calle? Trató de convencer a varios compañeros que no estaban por la labor de llevarlo a cuestas y enterrarlo. Al final ayudado por el compañero Joaquín Ramos Serrano de Onda (quien sería años después alcalde de su pueblo) y otros dos carabineros lo cargaron como pudieron y volvieron atrás sus pasos hasta llegar ya de noche al cementerio más próximo, el de Camprodón encontrando las puertas abiertas y un nicho vacío”.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

Revista “Schola Cantorum” nº 9 (abril 2003) (Fotografías cedidas por Vte. J. Lacomba Orenga) Cementerio de Camprodón (Gerona) donde fue enterrado Antonio Bosch Ferreres (Fotografías cedidas por Vte. J. Lacomba Orenga)

es otra historia”. Historia que él reflejó en su artículo “El Abuelo Joaquín” publicado en la revista del Ateneo Musical Schola Cantorum de la Vall d’Uixó, a la cual pertenece como miembro destacado.

Decía Joaquín Orenga a su nieto, que lo más desagradable que le pasó en toda su vida fue lo que tuvo que hacer en aquella ocasión -no sabes lo difícil que es colocar a un cadáver sin féretro en un nicho- (le decía llorando al recordarlo) puesto que el cuerpo se doblaba una y otra vez al empujarlo hacia adentro del nicho. Tuvo que introducirse en el interior del nicho para poder aupar el cadáver desde dentro y una vez colocado, salir al exterior pasando por encima del muerto, tapando el nicho como pudieron con algunos ladrillos y piedras.

Dije con el retrato de Antonio Bosch Ferreres que conservo de mi madre

Joaquín Orenga Fenollosa y su nieto Vicente J. Lacomba

Luego tuvieron que volver caminando hacia la frontera donde encontraron al resto de compañeros durmiendo en la estación de Prats de Molló (Francia). Miles de personas también llegaron a Prats de Molló, las mujeres y los niños fueron evacuados con el correr de los días hacia el interior de Francia, los hombres y soldados fueron distribuidos por los campos de concentración de Septfonds o Sèt-fonts (donde fueron albergados 29.000 exiliados republicanos desde marzo de 1939). Unos 30 componentes de la Banda de Carabineros de Castellón desertaron volviendo a España. Pero según me dijo Vicente Joaquín: “esto

Recuerdo cuando yo tenía nueve años, el viaje que organizaron mis padres y mi tío Onésimo a Camprodón donde vivía la familia de mi tía Ángeles Fuertes (hermana de Hortensia, mi madre) en la Colonia Estebanell de aquella ciudad. Pudimos visitar el cementerio de Camprodón, donde rezamos unas oraciones ante el nicho donde había sido enterrado Antonio Bosch Ferreres, y al día siguiente asistimos a una misa que encargaron en la iglesia de San Antonio de la Colonia por el alma de mi abuelo fallecido aquél mismo año. Siempre recordaré, aquel viaje en tren a Barcelona donde nos alojamos durante dos días en una pensión de la calle Petritxol (muy cerca de las Ramblas) que mi tío Onésimo conocía, el Parque de atracciones del Tibidabo, el Monumento a Colón y el paseo en “Golondrina” por la bahía del puerto de Barcelona. Después cuatro días en Camprodón, donde aprovechamos para visitar el valle de Núria desde Ribes de Freser con el famoso tren de cremallera

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 (no sin cierto “pánico” al ver los abismos debajo de la vía del tren) hasta el Santuario de “La moreneta dels Pirineus” y “poner la cabeza en la olla”… NOTES: (1)

Agradezco a María Ángeles Mateu del Juzgado de Alcalá de Xivert su interés en proporcionarme algunos datos biográficos de Antonio Bosch Ferreres. Así mismo a Juan Antonio Bosch Bosch por su amabilidad y la conversación que mantuvimos sobre su familia.

(2)

Ramón Sala Fontserè (Castellón 1917- Borriol 2009) vivió en Borriol desde los diez años. Recibió una buena formación musical en el Conservatorio de Castellón, ingresando después en la banda local de Borriol. En la guerra civil dirigió la Banda de Carabineros de Castellón. De 1940 a 1943 en el servicio militar dirigió también la Banda de Música “Flechas Negras” de Regaya (Marruecos) del Regimiento de Infantería número 15. En 1944 sería nombrado director de la Banda “Santa Cecilia” de Borriol, en cuyo cargo permaneció durante 57 años. Falleció a los 92 años.

GENT D’ACÍ, JOVES D’AHIR

Abans del partit, en el punt de trobada. Finals dels anys seixanta. D’esquerra a dreta: José Vicente Vinuesa, Arnau Vallina, José Traver, Rafa Traver, Tomàs Vinuesa, Arnau Traver, Vicent Vinuesa i Juan Ferreres.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

MEMORIA HISTORICA: LAS EXHUMACIONES DE VECINOS DE ALCALÀ DE XIVERT EN EL CEMENTERIO CIVIL DE CASTELLÓN JOSÉ VICENTE MOYA JULVE Al término de la Guerra Civil, millares de personas pasaron a ser juzgadas en tribunales militares, para depurar sus responsabilidades políticas en lo que se denominó “la zona roja”. Los tribunales militares franquistas sometieron a juicios sumarísimos a centenares de personas, bajo las acusaciones de adhesión a la rebelión, lo que comportaba la casi segura sentencia de muerte; auxilio a la rebelión, que acarreaba penas de diez a treinta años y excitación a la rebelión, que conllevaba penas inferiores a diez años. El Jefe del estado, Francisco Franco, dio la orden terminante de que todos los tribunales militares mandasen a la auditoria jurídica de su cuartel general, un resumen de la sentencia a muerte donde se justificaba la pena dictada. Franco examinaba las sentencias teniendo en la mano dos lápices de color, uno rojo y otro azul. Con el rojo, trazaba una E, que quería decir enterado del veredicto final, y no ponía ningún obstáculo a la ejecución; con azul trazaba una C, que quería decir que la pena se conmutaba por la inmediata inferior, que solía ser treinta años de reclusión. De la Capitanía General llegaban a las cárceles las listas de los reos que se habían de ejecutar, con el consentimiento del Capitán General y, cuando las víctimas eran sabedoras de la confirmación de su sentencia, se le conminaba a oír misa y comulgar. Si el reo reusaba a recibir los sacramentos este sería enterrado en una fosa común del cementerio civil. Entre 1940 y 1943 son ejecutados en Castellón, 51 vecinos de Alcalà de Xivert, de los cuales la gran mayoría son sepultados en fosas comunes del cementerio civil. En Castellón fueron ejecutados por la represión franquista 969 personas, de las cuales 530 fueron enterradas en el cementerio civil y 439 en el cementerio católico. De los 530 represaliados enterrados en el cementerio civil 521 están en fosas comunes y 9 en nichos o tumbas privadas. En 2017 el Grupo por la Recuperación de la Memoria Histórica de Castellón, impulsa un proyecto de Exhumación e identificación de los restos de las víctimas de la represión franquista enterradas en el cementerio civil de Castellón, amparándose en la nueva ley de Memoria Histórica y ante las demandas de los familiares que así lo deseen. Desde hace años este grupo asesora a muchas familias de represaliados con información históricojudicial sobre la localización aproximada de los

Restos de un esqueleto donde puede observarse perfectamente el orificio del tiro de gracia en el cráneo

restos de los familiares fusilados, con la intención de conseguir la identificación y el traslado de los restos a sus localidades de origen y en el marco de la Ley de Memoria Democrática de la comunidad Valenciana conseguir proyectos subvencionables, referidos a la identificación y exhumación de los restos de los familiares que así lo soliciten. En noviembre de 2018 se procede a la primera campaña de exhumaciones del cementerio civil de Castellón. Esta primera fase viene avalada por el Ayuntamiento de Castellón, el Grupo por la Memoria Histórica y por el equipo de arqueólogos Arqueoantro, liderados por Miguel Mezquita. Ante la demanda de tres peticiones de exhumación, de ellas una referida a un vecino de Alcalà de Xivert, Eduardo Ferreres Sospedra. En la fosa donde se encontraba Eduardo se procedió a la exhumación de tres cuerpos más por proximidad con el citado todos ellos vecinos de Alcalá, estos eran Ramón Roda Roures, José Iturat Gil y Dámaso Soriano García. De los dos primeros se ha podido contactar con familiares, los cuales aportaran pruebas para su identificación con ADN, del último desgraciadamente no se ha podido localizar ningún familiar por el momento. En septiembre de 2019, ante las nuevas peticiones de exhumación, el Ayuntamiento de Castellón de la

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 mano de su regidora de cultura Verónica Ruiz firma un convenio con el Grupo por la Recuperación de la Memoria Histórica para la recuperación, identificación y exhumación de 14 víctimas de la represión franquista. Aunque al final fueron 18 los cuerpos recuperados y 10 las demandas de familiares atendidas. El trabajo arqueológico, el estudio antropológico y las pruebas de laboratorio corrieron a cargo del equipo Arqueoantro. Cabe destacar que durante esta fase de la exhumación el trabajo de voluntarios, la experiencia pedagógica de realizar visitas guiadas para grupos de alumnos de institutos y la implicación en los trabajos de los familiares ha resultado muy positiva. Los vecinos de Alcalá exhumados fueron Agustín Barceló Pitarch y Joaquín Fresquet Roda, a petición de su hijo e hija respectivamente. Durante el proceso se sumaron las demandas de exhumación de los familiares de Pascual Roca Martorell y de Andrés Ferrando Traver, pues sus restos se encontraban entre los cuerpos a exhumar. También se procedió a la exhumación de Juan Ortiz Gozalbo, vecino también de Alcalá pero que no se ha podido contactar con familiares. Finalizada la campaña a principios de octubre se habían exhumado 28 restos de represaliados de un total de 14 demandas familiares, quedan en este momento 28 demandas por resolver, de las cuales más de 20 no podrán realizarse por haber sido enterrados los cuerpos de los represaliados en el cementerio católico y trasladados años después al osario o por otros tipos de motivos técnicos, biológicos o familiares.

Diversas fases del trabajo arqueológico de exhumación de los represaliados

Les fotografies que acompanyen aquest article es reprodueixen amb l’autorització del Grup per la Recerca de la Memòria de Castelló. Podeu trobar més informació a

http://www.memoriacastello.cat/

Visita guiada a un grupo de alumnos de instituto

Restos de represaliados donde se puede observar varias pertenencias que ayudan a su identificación

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

TEMPS DE RECORD AMB AMPARO PITARCH, AMPARITO. UNA GASPATXERA DE 105 ANYS JOAQUIM ARNAU I VALLINA JOAN VICENT SANZ I SANCHO Aquest passat més d’octubre, durant l’exposició de fotografia antiga que l’Associació d’Amics de Mainhardt va realitzar dins el marc de la Fira de la Tomata, vam poder contactar amb el veí del poble José Antonio Ebrí qui ens va contar, de manera breu, la història d’una persona d’origen gaspatxer que tenia 105 anys i es trobava mentalment amb una gran lucidesa. De seguida vam pensar que una oportunitat com aquesta no es presenta tots els dies. Així que, en poques setmanes, vam concertar una trobada per tal de poder parlar amb ella i evocar molts records, de la seua infantesa, viscuts al nostre poble. A Alcalà va romandre fins els 20 anys quan es va casar i es va desplaçar a la veïna localitat de Vinaròs. Això, però, mai no va estar obstacle per tornar de manera assídua al poble on es trobaven tots els seus familiars i on tenia les seues arrels. A continuació us transcrivim l’extracte de la conversa que vam mantenir amb ella. Una conversa, de gairebé dues hores, durant la qual va fer gala d’una extraordinària memòria i d’un esperit crític que molts voldríem per a nosaltres, a hores d’ara. Malauradament Amparo mai no podrà escoltar aquesta entrevista. L’edat, difícilment perdona i una complicació, fruit dels primers freds de la tardor, va acabar amb la seua llarga vida el dia 6 de desembre. Nosaltres des de Mainhardt li retem aquest senzill però sentit homenatge. Descanse en pau. Amparito quan era menuda

Amparo Pitarch, Amparito, va nàixer a Alcalà de Xivert el 28 d’octubre de 1914. Va viure al poble fins els vint anys, quan es va casar i, amb el seu home, se van establir a Vinaròs. Infància, adolescència i part de la joventut la va viure al seu poble i, els records d’aquells temps i les experiències viscudes, els manté ben presents. Al poc de saludar-nos ens va fer l’apunt d’haver conegut les dues guerres mundials i, entre totes dues, la d’Espanya. Era la primera nota per a fer constar què, en el temps, ve de molt lluny. Fa pocs dies que ha complit 105 anys. I, fins fa poc de temps, feia totes les tasques de la casa i les compres. Al llarg de la conversa, que recentment vam mantenir amb ella, va fer palesos el seu caràcter obert i amable, una extraordinària lucidesa mental i una admirable memòria, dels fets, dels afectes i de les emocions viscudes moltes d’elles en el nostre poble.

La mestra li va dir a sa mare “esta xiqueta serà molt sabuda” La primera escola la va tenir davant del Convent, a un costat, on ara hi ha una premsa, però no recorda si era d’oli o de vi. Aleshores vivien al carrer de l’Hospital. Ens diu que “era de pàrvuls. Jo tenia tres anys. Les xiquetes amagades i jo al costat de la mestra. La mestra li va dir a ma mare <esta xiqueta serà molt sabuda, perquè té molta memòria>”. Després, “a l’escola del pati, a la baixaeta de la font. Allí estava el jutjat i, al costat, ‘casa el Metet’, una paraeta on ens compràvem un barralet, una cosa molt dolceta. La mestra era una xica molt guapa i molt bé la relació amb ella, Dª Aurèlia. Treballàvem els colorets fins, bufetes... Per a entrarhi fèiem una cua totes els xiquetes plantaetes contra la paret. I no faltaven, entre els xiquets, algun que altre xicuelo, com Cola, que els pares tenien un forn de pa baix lo Mur, que ens acaçava a totes.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 Les xiquetes jugàvem al carrer molt més que ara, que no poden pels cotxes. A les 9 de la nit encara anàvem pel carrer. Des de casa, l’última de la part dreta del carrer de l’Hospital, baixàvem fins la cantonada, allí pujàvem a una finestra i llençàvem una pedra per a jugar a la romaneta, colpejàvem a l’esquena i a córrer. També jugàvem a cavall fort, a salta muntanyes... com els homenots. També anàvem a la Bassallona a berenar... Per Pasqua. Un dia va caure una xiqueta a l’aigua i tots els xics més potents es van llançar a treure-la”. Ens fa l’apunt que en aquell temps, “a la Bassallona, bevien les ovelles i a la vora hi havia uns pedrissos on les dones rentaven i estenien la roba per a no baixar-la tan banyada”. Sobre els jocs, afegeix que anaven “al Barranquet a buscar floretes, margarites... i amb una agulla saquera i fil de les mares fèiem collars, polseres, rosaris... Xalàvem més que ara”. Així, el carrer era dels xiquets, si bé alguna cura havien de tindre pels nombrosos carros i matxos que a certes hores del dia transitaven pel poble. Però, veure passar un cotxe era motiu de joia. Quan vivia al carrer del Tremedal, n’hi havia un de ben familiar, “baixava el cotxe de Benassal, que anava fins l’estació, a la fonda de Joaquinet. Allí se concentrava la gent que venia o havia de marxar en tren, o també els encàrrecs que arribaven en carro i matxo. O a la plaça del Rosaleda, que es deia plaça del Sol, on hi havia un cafè i on paraven els cotxes de Vinaròs a Castelló”.

Amparo amb el seu marit Francisco Roca quan vivien a Vinaròs

Amparo durant la celebració del seu 105é aniversari amb les netes i besnetes

Amparo durant la celebració del seu 102é aniversari

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 “De xiqueta anava a comprar-me brillantina, sabó d’oloreta i colònia... cosetes” Va conèixer el mercat de molt xiqueta, el recorda de ciment i cobert amb porxo. I que “molt de matinada, a les sis o les set, venia gent de Torreblanca a vendre herba, perquè hi havia molta cavalleria i feia falta molt alfals. I també moniatos”. I, passa a explicar-nos el paper del moniato en els procés de cocció del pa: “Duien molts moniatos, perquè en aquell temps la majoria de la gent es feia la pasta del pa a casa i la duia a coure al forn. Ma mare feia una pastera de trenta pans de quilo cada setmana. El moniato s’emprava per a que el pa no se sequés. Els rentaven, els bullien i els pelaven. Després afegien un quart o dos al llevat i, a l’endemà, es duia al forn. També es feia coca i rajat. Sempre anàvem al forn de la plaça sant Ramon, que havia a la casa cantonera baixant de ca el Sord. Com que vivíem al carrer de l’Hospital havíem de passar per davant del forn de Moya que estava en la mateixa plaça”. Continua parlant-nos de les diferents botigues del poble, dels propietaris i de les seues famílies. Ens fa un bon repàs. “Al carrer sant Roc, a la baixaeta, vivia el Sord, la seua casa tenia dos portes, una al carrer sant Roc i l’altra a la plaça sant Ramon, i venia colònia, brillantina... De xiqueta anava a comprar-me brillantina, sabó d’oloreta i colònia... cosetes. A la plaça del mercat estava la botiga de roba de Constantino, era cantonera i molt moderna. Tenien una filla molt guapa, Isabelita, que aprenia piano i anava a les monges. Esta xica es va casar amb don Ricardo, que era el metge, molt guapo i molt templat, boníssim, el volia tot el poble. Van tindre

Amparo amb Guillermo Nemesio, el seu gendre i José Antonio Ebrí net de la germana d’Amparo

un fill. Un temps després van canviar la botiga de lloc, allí a la plaça, i van posar a treballar un xic de les Coves que li dien Sebastián, que es va casar amb una xiqueta molt guapa, que la família eren pagesos i vivien al carrer de la Presó. “Aquell pa era molt bo, el d’ara és corretjut” “...de l’abadejo més mollut es feia mescla per a berenar els xiquets” Enfront de Constantino, de cara a la mar, hi havia el forn de pa de Tòfol on la gent comprava pans i barres. Aquell pa era molt bo, el d’ara és corretjut. Més cap el carrer de sant Fernando, la botiga de l’esquerrè, de menjar. També tenia porta a la plaça sant Ramon. Allí tenien sobrassada, olivetes, abadejo... Ma mare de l’abadejo més mollut feia

Amparo i el seu marit en el bateig de José Ángel Ebri a Alcalà l’any 1982

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 mescla per a berenar els xiquets i, l’altre, el ficava a remulla per a fregir. També tenia la pipeta de sardines salades, com si estiguessen xapades i ne demanaves dos o tres. I unes llandes de sardines escabetxades, que te les posaven al plateret que duies de casa. O la tonyina, amb un coloret roig. Hi havia de tot: arròs, fesols, cigrons, llentilles... Les mares feien unes molt bones olletes. Davant, estava Ropa, que tenia tenda de tot i, a la porta del costat venia pastissets de carabassa o de moniato que li’ls feia la crià, de carabassa o de moniato. Bons! Molt bons! Més avall, el boticari, el senyor Ricardo, al costat del carreronet i, a l’altra part, l’estanc ‘La Florida’ on venia tabac una senyora que parlava castellà, que es va casar amb Cruselles, d’una família del poble que en tenia cinc o sis fills. Seguint sant Fernando avall arribaves a la botiga de Remigio, on venien roba, cortines... Era de per amunt, crec que de Benassal. Després, carrer avall, la de Pitarch, de tota classe de menjars: abadejo, sobrassada, pernil, olives negres i sevillanes, arròs, fideus... I, al carrer, damunt d’una cadira, la pipeta de sardines salades”. Abans de seguir amb el relat, ens fa un incís per emfatitzar sobre un dels articles que havia enumerat, del pernil: “era menjar de festes assenyalades, de Pasqua i als bous”. I, el conclou esmentant “l’espardenyeria de Cruselles, enfront de Pitarch”. I afegeix que, prop d’aqueixes últimes botigues del sant Fernando, vivia una família, de la Gabiela, amb vuit fills, i del més menut d’ells que era saurí, i, més avall, els capellans mossèn Aniceto i mossèn Felip. “Mossèn Aniceto era molt guapet, molt bona persona i estava un poc sordet. I, com ensenyava a jugar al futbol als fadrins, el volien molt. En canvi a mossèn Felip, no el volien, quan anava a la processó la vista se li n’anava al cul de les fadrines”. “Alcalà és poble de terra... de terra. I de molt menudets ja ens duien a plegar garrofes, ametles, pesolina i tot això” Ens remarca que aquells no eren temps fàcils. “Alcalà és poble de terra... de terra. I de molt menudets, ja ens duien a plegar garrofes, ametles, pesolina i tot això. Érem pobres, una família amb cinc fills”. “La meua família treballava per al Pobill. Ma germana era la criada; els meus germans, els treballadors de les mules, i jo al costat de ma tia que era la cap de colla. Anàvem a plegar pèsols, ametles, garrofina, olives. Tenien moltes finques. Guanyàvem set quinzets treballant de sol a sol. Per a menjar, la meua tia ens feia un paelló d’arròs amb guixes i, a dormir, a la pallissa. Ara diuen que pateixen... No saben que era allò”. I la gent, per a guanyar-se millor la vida, complementava el seu jornal amb altres activitats, com feia son pare: “En aquell temps plovia més i

al terrers blancs, amb les pluges, mon pare es feia mig sac de vaquetes. Li les venia a Joaquinet, el de la fonda de l’estació, perquè a la gent que arribava de Benassal els agradaven. Les venia a 14 quinzets la mesura”. En aquell temps l’aigua era un be escàs. “Ficaven en filera els cànters a les fonts els dies que hi havia aigua, un servei de què s’encarregava un cerverí. El motor per a omplir el dipòsit estava a l’escorxador. Aquell home, quan no funcionaven les fonts, els deixava agafar aigua d’allí. I natros teníem entrada a casa del Pobill, que era molt gran i extensa, perquè tots treballàvem per a ell. Així, l’aigua que bevíem era del pou que tenien a la cuina”. “El Pobill i el Roig de Cucala eren els més rics del poble” En el relat sobre el context sociolaboral d’aquell temps, Amparo ens conta una anècdota de què va ser testimoni presencial perquè ho va poder escoltar tot: “El Roig de Cucala, que era polític polític, va vindre a casa, al carrer de l’Hospital i va preguntar ‘Vicenta, que no està Felip? Li volia parlar’. I, ma mare, que era molt llesta, li va dir ‘vostè, Francisco, de què vol parlar en Felip? Però, jo ja li puc dir, senyor Francisco, que el meu home no el podrà acontentar, perquè tenim els fills que treballen per al Pobill, la filla també treballa allí, ma germana quan arriba la collita és la cap de colla. Tots treballem per a ell’. Llavors, ell va dir ‘Tens raó, perquè jo la terra la tinc a mitges, a diferència del Pobill que s’ho pot dur tot ell. Però, si mai me necessiteu, ací estic’. ‘Moltes gràcies’, li va dir la meua mare. El Pobill i el Roig de Cucala eren els més rics del poble, quan havien eleccions, un any guanya un i, l’any vinent, l’altre”. Però, com ja ens ha apuntat Amparo i ens reitera, no eren temps gens ni mica fàcils. Hi havia altres problemes afegits com el que afectava les famílies amb fills destinats al Marroc. Com “el Pobill, que tenia un fill, Antonio, que estudiava medecina a Barcelona, però li va dir a son pare que volia ser militar. Un germà d’ell, Joaquinet, ho era. I, quan va arribar la guerra del Marroc, Joaquinet i el nuvi de la seua germana, Ricardo, també militar, els va tocar anar-se’n i van morir allí... El Pobill li va dir que estudiés medecina o, a llaurar”. Essent molt xiqueta va saber de la Primera gran guerra: “A mon pare li agradava molt el peix al forn, especialment la morralleta. I un dia li va dir a la meua mare ‘no en compres més perquè a estos peixos els agraden els morts’. Va resultar que a la platja d’Alcossebre encara eixien cadàvers d’aquella guerra que als ulls portaven morralleta agarrada”. I, ja vivint a Vinaròs, dels bombardejos a que van sotmetre la ciutat “els dos bucs més grans d’Espanya, el Baleares i el Canàries. O per part de l’aviació. Vinaròs va estar molt castigat. A banda dels morts i ferits es va passar molta fam. En diners

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 a la butxaca no podies comprar. Vam patir molt. La gent no sap que és patir”. “Va vindre al meu costat, una xiqueta de col·legi, i, així, a poc a poc, ens van fer nuvis i, en el temps, en l’home de la meua vida” Té un especial record de quan es va posar a festejar, als 13 anys, “amb un xic d’Alcalà, molt guapo. Jo vivia al carrer del Tremedal i, ell, al de Sant Lluís, només baixar a la dreta, en front del pou. El vaig conèixer un diumenge, quan teníem el costum d’anar passejant des del frontó a la bassa. Anàvem dues xiques i, de cara, venien dos xics, un era el meu germà i, a l’altre, no el coneixia. Va vindre al meu costat, una xiqueta de col·legi, i, així, a poc a poc, ens van fer nuvis i, en el temps, en

l’home de la meua vida. Volia en deliri els xiquets i la seua mare. Va viure molt feliç. I fins que va morir em va voler més que la seua vida”. En casar-se i davant de les dificultats de la vida, van decidir marxar en busca d’una oportunitat laboral. Ens conta que ell tenia 25 anys i, ella, 20. L’home tenia una germana que servia a casa del secretari del Jutjat de Vinaròs. Sabien que hi havia una fàbrica, la Foret, que era molt gran, en aquells moments podrien treballar uns 330 operaris. “I ens vàrem anar a Vinaròs. Allí vam estar tota la vida, van poder fer un patrimoni: una casa, un xalet i una sènia”. Tot i que “no podia anar més bé”, per a ella marxar del poble va suposar un colp afectiu, “m’enyorava molt de la família. Sempre plorant, no volia menjar. Vaig perdre quinze quilos. Un matrimoni que vivia darrere de casa nostra me van ajudar molt”. “Vaig marxar al front per trobar-me amb el meu home” Amb l’inici de la Guerra Civil, Francisco, el seu home, va anar destinat a un poble de Granada, a Diezma, a una companyia de transmissions, on el seu paper era el d’instal·lació i manteniment de línies telefòniques. Tot allò va ser un colp afegit. Així que, valenta ella, va prendre la decisió de no esperar que finalitzés la guerra, i “vaig marxar al front per trobar-me amb el meu home”. Ho va aconseguir. Es va trobar en ell i el va seguir en totes les destinacions, fins arribar finalment a València. Des d’on, finalitzada la guerra, van decidir anar-se’n cap Alcalà de Xivert, el poble natal de tots dos. “No va ser la millor idea. Teníem que haver seguit fins a Vinaròs, perquè, quan vam arribar a Alcalà, el meu home va ser detingut per la Guàrdia civil, per vindre del bàndol republicà”. Com que Amparo era una dona que sabia moure’s, va aconseguir l’ajuda d’una vídua, l’home de la qual havia estat víctima dels republicans radicals per raó de les seues idees religioses, que els coneixia bé i en sabia de les seues vides, per a que aportés testimoni en favor del seu marit. Alliberat el seu home, van tornar a Vinaròs, va recuperar de nou el seu treball i va seguir el seu itinerari de vida. Vicenta Moles, originària de les Coves, mare d’Amparo a la punta del carrer del Tremedal (Foto cedida per José Antonio Ebrí)

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

VALÈNCIA CAPITAL DE LA II REPÚBLICA - II CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESCRIPTORS PER A LA DEFENSA DE LA CULTURA (III) JOAQUIM ARNAU I VALLINA València, capital de la República, va acollir el dia 14 de gener i el dia 1 de febrer de 1937, respectivament, la sessió de la Diputació Permanent de Corts i la del Congrés dels Diputats. Recordem que el govern de la República, presidit per Largo Caballero, va integrar la CNT amb quatre ministres, una d’ells Federica Montseny, la primera dona que va ocupar un ministeri en Espanya, en Sanitat, i, en Justícia Joan Garcia Oliver. Cal dir que, en aquell gabinet va quedar fora el POUM, una presència vedada pel Partit Comunista d’Espanya -PCE, per la seua oposició a l’estalinisme. El govern de la República es va marcar com a prioritat guanyar la guerra, d’ací les mesures de reorganització i reunificació de la seua direcció, nacionalització de la indústria de guerra, centralització i coordinació de l’activitat econòmica, defensa de la petita i mitjana propietat i contenció de les experiències de revolució social. Un altre objectiu fou restablir l’autoritat del govern i dels poders de l’Estat. Així, en la sessió de Corts del dia primer de febrer es van convalidar decrets i es va donar compte d’acords de la Diputació Permanent de Corts, entre altres, els següents: -Creació de camps de treball per a condemnats pels tribunals especials populars i, per desafecció al règim, pels jurats d’urgència. -Es dictaren normes per a substituir les penes militars de privació de llibertat per les d’ingrés en camps de treballs. -Establiment dels límits a les bases navals i disposant un comandament militat amb autoritat i responsabilitat màxima per un general o cap d’exèrcit, de la marina de guerra o de les forces aèries, nomenat pel Ministre de Guerra. -Establiment de normes per a la reorganització administrativa de les unitats armades. -Creació en les províncies d’Espanya, amb caràcter transitori i fins que se legislés en la matèria, dels Consells provincials, que, presidits per un governador civil i amb autoritat sobre comitès i juntes de defensa. -Es va disposar que els ajuntaments que a 31 de desembre de 1936 no tinguessen pressupostos formats i aprovats per a 1937 s’ajustaren als que estigueren en vigor 1936. -Es van dissoldre ajuntaments, comissions gestores i comitès revolucionaris locals, facultant els governadors civils per a que se constituïren els Consells locals.

València capital, vida ciutadana. Autor: Joaquín Sanchis “Finezas”. Font: Biblioteca Valenciana Digital

-Creació de Direccions regionals i normes de funcionament. -Confiscació per l’Estat de bucs que quedaven afectes al servei públic nacional, autorització de cabotatge nacional a vaixells estrangers i nomenament de comitès executius que havien de fer les funcions dels consells d’administració dissolts de les companyies Transatlántica i Transmediterránea. La Diputació Permanent de Corts aprova el projecte de llei d’amnistia El projecte de llei d’amnistia fou aprovat per la Diputació Permanent de Corts el dia 14 de gener de 1937. Es justificava la proposta en dos arguments: el primer, ser l’única eixida legal a l’abast del govern per circumstàncies excepcionals alienes; la segona, el sentit generós de les masses populars envers aquells que apartats provisionalment de la vida ciutadana i que en proporció considerable estaven

El comandant Arcas i el Ministre de Justícia, el cenetista Juan García Oliver. Autor: Joaquín Sanchis“Finezas”. Font: Biblioteca Valenciana Digital

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 lluitant formant part de les milícies que defensaven la República. Segons el seu articulat, es beneficiarien els penats i encausats per delictes comesos per mòbils polítics o socials, comuns i militars abans del 15 de juliol últim. I, del seu benefici, s’excloïa tots els sentenciats amb posterioritat, que poguessen estarho per les seues activitats hostils al règim o pels fets delictius comesos per enemics de la República amb anterioritat o posterioritat a la data indicada. També quedaven exclosos tots els presumptes responsables dels delictes comesos amb motiu de la repressió del moviment revolucionari d’octubre de 1934. Segons García Oliver, Ministre de Justícia, el Govern es va trobar amb un problema de fet i un altre de dret. El fet, que la immensa majoria de presos, tret dels que es trobaven en petits nuclis del País Basc, estaven ja en llibertat per l’acció directa del poble. I, davant d’aquella situació, només hi havia dues alternatives: legalitzar la situació o donar orde de detenir-los. Afegia que la majoria dels alliberats es trobaven lluitant al front inscrits a les milícies, per la qual cosa no hi havia altra eixida que legalitzar aquella situació. El problema de dret afectava una població condemnada per Audiències que es trobaven en zona dels facciosos on, cas de ser detingut i empresonat, no podrien recuperar la llibertat per falta d’enviament de la liquidació de condemna. I, tampoc no se’ls podria concedir la llibertat condicional a què tot detingut té dret, per no poderse tramitar. Aclaria per què als presos comuns se’ls concedia el benefici de l’amnistia i no l’indult total sense liquidar els antecedents penals com sempre s’havia fet: l’arxiu central d’antecedents penals, que estava al Ministeri de Justícia havia estat incendiat i destruït a conseqüència dels bombardejos i davant d’aqueixa destrucció el Govern va publicar un decret cancel·lant tots els antecedents penals o ordenant la seua reconstrucció a partit del 15 de juliol. Les intervencions dels diputats, tot i coincidir amb l’esperit del text, se centraren en aspectes formals: falta de temps d’estudi (De Francisco,

Palomo) o qüestions semàntiques i d’interpretació (Díaz Ramos, Vargas, Fernández Clérigo, Corominas). Per la seua banda el President de la Diputació Permanent de les Corts va recordar les “circumstàncies singulars” de la institució, que “no tienen otro propósito que regularizar la discusión”: “La Diputación Permanente está constituída en su totalidad -la totalidad de los miembros aquí presentes- por partidos que se encuentran representados en el Gobierno, y, por tanto, aun dentro de aquellos límites de libertad en que pueden moverse todos los señores Diputados para discutir las iniciativas ministeriales, han de tener en cuenta estos dos hechos: uno, que se trata de un proyecto de ley que ha tenido un previo acuerdo de Consejo de Ministros, y otro, que bastaría que faltara el voto favorable de un Sr. Diputado para que el proyecto de ley no pudiera salir aprobado”. Díaz Ramos va insistir per a que no quedés cap badall al text que pogués ser emprat per cap enemic del règim. Es va referir als assassinats comesos contra persones pertanyents a partits polítics i organitzacions sindicals, jurídicament qualificats com a delictes comuns, perquè permetien als seus autors lliurar-se de la condemna al·legant no ser enemics del règim. Per la seua banda, Pascual Tomàs va manifestar el seu convenciment de la legalitat d’un projecte que resolia un problema similar al que va tenir lloc el 17 de febrer: l’amnistia que va arribar quan els presos ja eren al carrer, amb el matís que afectava presos polítics, el “delicte” dels quals havia estat defensar la República. No obstant, va interpel·lar el Ministre sobre si l’amnistia dels condemnats per delictes comuns, no seria motiu per acarnissar i calumniar una vegada més el país: “Si es una realidad que han sido abiertas las puertas de las cárceles y que estos hombres están en libertad, ¿no cree el Sr. Ministro de Justicia, (...) que si este proyecto de ley se recoge y publica por la prensa enemiga se va a facilitar un argumento más, un instrumento de acción y de infamia contra nuestra Patria, pues al lanzarla a los cuatro vientos, por todos los paises del mundo, se colocará al

València capital. Autor: Joaquín Sanchis “Finezas”. Font: Biblioteca Valenciana Digital

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 Gobierno legal de la República en situación un poco violenta? El Ministre va respondre haver tingut en compte el contingut d’aquelles reflexions: “Y lo mismo en este punto que en lo que ser refiere al régimen penitenciario, que nos ha valido que digan los rebeldes que España va a ser el paraiso de los asesinos”. I que, davant de l’interès internacional per conèixer la realitat de la justícia en Espanya i de la impossibilitat de superar-se les exageracions contades, era moment d’actuar de manera responsable imposant la legalitat sense ocultar els fets que la fonamentaven. El Congrés dels Diputats aprova la suspensió de sessions Dilluns 1 de febrer de 1937 el Congrés dels Diputats va celebrar una nova sessió a València, la segona. Va aprovar la gestió del govern de la República i, des de la seua sobirania (article 58 de la Constitució), la suspensió de sessions. Sobre la seua gestió, el cap del govern es va referir a les comunicacions rebudes del Comitè de no intervenció. Els països signants del conveni de no intervenció venien obligats al compliment d’un seguit de compromisos, entre ells la prohibició d’entrada d’armes, de voluntaris i el de sotmetre’s al seu control. Al respecte, Largo Caballero va informar que el govern admetia l’esmentada proposta de control amb algunes observacions que havien d’atendre’s: que fóra un control efectiu, que ningú no tingués el dret a confiscar les armes que vingueren a Espanya adquirides pel govern legítim. Afegia que es podria demanar responsabilitats als països que les enviaren; però, en cap cas, es podia privar el govern d’Espanya de comprar aquelles armes necessàries per a defensar la República. “En una palabra: el Gobierno ha hecho algunas observaciones a la propuesta de control, que, repito, no ha rehusado ni tiene pensamiento de rehusar. Pero queremos que ese control no se convierta, ni mucho menos, en el hecho de privar al Gobierno de los medios de defensa a que tiene derecho” I, pel que feia al control dels voluntaris, posà èmfasi sobre els moros d’Àfrica, “que no se entienda que

los moros de Àfrica no son extranjeros a los efectos de control”. Cal dir que, en qualitat de brigadistes internacionals, al voltant de set-cents àrabs procedents d’Àfrica i d’Orient lluitaren al costat dels republicans; una xifra que, històricament, ha estat eclipsada pels milers de marroquins que lluitaren amb Franco. “Ahora, por amor a nuestras idees y en aras de algo que está por encima de nuestras ideas, debemos permanecer unidos”, Largo Caballero. Seguidament, va instar partits polítics i organitzacions sindicals a una treva en els interessos i actituds polítiques partidistes per a dedicar-se en exclusiva a guanyar la guerra. Mantenint un to de prudència, va afirmar que entenia que tothom volia col·laborar i que sovint hi havia un excés de gelosia: de vegades, pensant que ens ajuden, fan unes coses o, unes altres, servint la pròpia ideologia. Per a fer-ho més comprensible va recordar la frase que diu “hay cariños que matan”. I va demanar que se reconegués i respectés el parlament, les institucions estatals i el govern, mentre no el censuressin o acordaren canviar-lo. Primer, guanyar la guerra; després, els que tinguen la majoria, que governen Amb un nou argument, Largo Caballero va matisar la seua demanda i, alhora, el compliment del seu deure. Va dir que no demanava a ningú que renunciés a les seus idees, perquè ell no ho feia. El que demanava era que es dedicaren tots plegats a complir el seu deure, a fer una reflexió i, amb tota sinceritat, una promesa: “a las trincheras, en los frentes, muchos hombres han dejado sus vidas y muchos las tendrán que dejar aún, que se vierte la sangre española por defender la libertad y por defender la república, y no seria justo que las gentes de la retaguardia –y hablo de todos- realizasen actos que pudieran ser un obstáculo al triunfo de la República. Hagamos con toda sinceridad la promesa y pongamos de relieve ante los hombres que luchan en las trincheras y exponen su vida, que merecemos su confiança y que en la retaguardia no vamos a realitzar ningún acto que pueda redundar en menoscabo de la tarea

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 heroica que ellos están llevando a cabo; que tengan esa seguridad”. I els hi va recordar que seria quan arribés la victòria –assegurava estar convençut del triomf, quan tots tindrien plena llibertat per a realitzar el que el president de la República els hi va dir: “España se darà las Instituciones políticas, sociales y económicas que la mayoría del país diga” Per assentiment, se suspenen les sessions del Congrés El President del Congrés va informar de la presentació d’una proposició incidental d’aprovar les paraules del Cap del govern i acordar la suspensió de sessions. De Francisco, de la minoria Socialista, va intervenir en suport de la proposició, valorant el compromís del Govern de donar compte de la gestió fins a la de sotmetre’s a la fiscalització i control. Es va preguntar si estaven en condicions de poder dedicar el temps, l’atenció, l’estudi i l’anàlisi exigits per a legislar, atesa la necessitat que tenia el govern, i tots ells, de dedicar totes les seus energies al deure de guanyar la guerra. I va afegir que no tenia dubtes que l’acord de suspendre les sessions seria ben entés per tots, per la gent del front i la de la rereguarda; perquè era objectiu de tots posar fi a aquella lluita. La proposta fou aprovada per assentiment. II CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESCRIPTORS PER A LA DEFENSA DE LA CULTURA. La presència i participació d’escriptors alemanys A València, en representació dels escriptors alemanys, van intervenir Anna Seghers i Kurt Stern. Seghers va explicar el motiu de la seua presència: agraïment als que lluitaven a Alemanya i a Madrid, als alemanys que ho feien en la il·legalitat i baix el terror de Hitler contra la intervenció nacionalsocialista. Va remarcar que en totes les llengües del món es deia i s’escrivia que a Madrid es lluitava per la llibertat d’Espanya i la de tot el món. Kurt Stern va destacar que els sons dels canons i el de les metralladores no impedien a milers d’homes aprendre a llegir i a escriure; ni que al front de Madrid es publicaren al voltant de cent vint diaris redactats per soldats que poc de temps abans encara no sabien llegir; ni que, en les proximitats de la Ciutat Universitària, a trenta metres de l’enemic, hi haguessen biblioteques que responien a una necessitat lectora; perquè allí no solament es defensava la cultura, se la conquistava, es renovava i se vivia intensament. Kurt Stern (Berlín, 1907-1989), escriptor, guionista i traductor d’alemany era membre d’una família jueva. Els seus pares foren deportats i assassinats a Auschwitz. Feu estudis professionals de comerç i,

Cartell Congrés d’Escriptors, de Ramón Gaya. La hora de España. Font: Biblioteca Valenciana Digital

ANNA SEGHERS. Biblioteca ucm.es

de batxillerat a l’escola nocturna. Posteriorment va estudiar a la Sorbona, a París. Entre 1936 i 1939 fou comissari polític de les brigades internacionals a Espanya.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 (1944). El relat transcorre en llocs que coneixia de la seua infància. Se situa a la tardor de 1936, a Alemanya. Set presos fugen d’un camp de concentració. Els responsables del mateix ordenen talar set arbres i construir set creus, el símbol que se’ls guardava en ser capturats, vius o morts. A poc a poc, en van ser capturats sis, retornats i penjats a la creu. Al setè, que condueix el fil del llibre, no el van localitzar per haver fugit a l’estranger. Així, es va convertir en símbol d’esperança i de resistència; perquè enfrontava el règim nazi a la seua pròpia impotència i estat d’irritació. Es pot afirmar d’Anna que fou una escriptora militant, amb talent, honestedat i bon gust per a fer literatura de qualitat per a fer front a l’horror nazi. Potser, el relat “El fin”, que tracta de la fugida d’un botxí nazi en la postguerra, víctima de la seua patològica brutalitat, siga la millor introducció a la seua obra. En l’actualitat i d’acord amb el seu testament, cada any s’atorga el premi Anna Seghers, a través de la Fundació que du el seu nom i amb els beneficis que reporta la seua obra. L’objectiu es la promoció de joves escriptors: un alemany i un llatinoamericà. MARIA OSTEN, corresponsal en la guerra civil espanyola María Osten, també coneguda com Maria Gresshöner, periodista i escriptora, va participar en la Guerra Civil espanyola. Als 34 anys, víctima de la repressió política en la Unió Soviètica, fou executada. María Osten (Muckum, 1908 - Saratow, 1942) va recordar a Madrid, al congrés d’escriptors que, quan tres mesos abans havia estat en la URSS -Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, un xiquet li va preguntar sobre Espanya. Li va demanar que li contés dels espanyols “com lluitaven contra els feixistes?”. I va observar que, quan havia emprat l’expressió “feixistes espanyols”, la seua mirada apuntava dubtes. La mare, allí present, li va comentar que el seu fill no l’entenia, perquè el xiquet

Aprenent a llegir i escriure. Autor: Joaquín Sanchis “Finezas”. Font: Biblioteca Valenciana Digital

sabia que els espanyols eren atacats pels feixistes; però no sabia ni podia entendre que hi haguessen feixistes espanyols i que mai no ho podria creure. María Osten va participar en la Guerra Civil espanyola en qualitat de membre del partit comunista i com a corresponsal de guerra per a la redacció del Deutsche Zentral-Zeitung. En agost de 1936 va arribar-hi acompanyada de la seua parella Mijail Koltsov. Va realitzar el reportatge “Niños españoles” sobre la infància madrilenya. En novembre de 1937 convocaren Koltsov a Moscou. Fou empresonat en desembre de 1938. Poc després, Maria i el seu fill van tornar a la capital russa, a pesar dels consells dels amics de no anarhi. Mijail, va ser jutjat el dia primer de febrer de 1940 i afusellat el dia següent. Maria seria detinguda en juny de 1941, jutjada i condemnada a mort en agost de 1942 i, afusellada en la presó de Saratow, el 16 de setembre de 1942.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

NOTES I APUNTS POÈTICS JOSEP-MANEL LORIENTE A la cultura del valencià

Lluna plena

La xarxa

Trobadors d’un poble valencià, que componen tradició, sent la música la seua devoció.

Somiant camins d’esperança, vídues queden les venes, riu d’inestable cabal, que encén la flama i demana.

En el bosc dels horrors, on dels arbres brollen ulls, naix un benvingut, que ningú no ha convidat

Quadres abstractes llueixen, en museus abandonats, on la porta queda oberta, i on sempre et pots refugiar.

Els braços són arrels, les fruites, el seu cap, horrors sense fi... D’imaginació!

Sempre colpejant el vidre, oferint-te felicitat, sempre jugant amb promeses, que mai no es compliran.

El que has dit, a l’infern, el que dius, a l’infern, el que diràs, a l’infern, tot de bades, a l’infern.

Una guerra infinita, amb victòries i derrotes, condemnat a lluitar en vida, i a descansar en la mort.

L’alegria pot ser pena, pena penada, parla la prova, sense escapada, una por t’espanta, mereix la pena? Des de quan?

Joglars ambulants reciten, conten, canten, ballen, per entretenir la població. Rapsodes d’àgil ment, improvisen situacions, per places, carrers i carrerons. Tots es fonen en musicant, costum de llarga tradició, amb essència de cançó. Gent que lluita pels arrels, sempre són la veu, que acarona el sentiment. Tradicions de dolçaina i tabalet, sempre són l’orgull, de nosaltres i els xiquets.

Des que la lluna és rodona i, salada, l’aigua de la mar... Des que el cel s’enfurisma i ens llança pedres de gel... Des que pensar aprofita, per traure bona collita... Des que el poder pren consciència, de la força de la por... Des que la paraula és escrita, i l’escriptura prescrita... Des que comença la censura I fa palesa la seua dictadura...

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

NOVES METODOLOGIES EDUCATIVES: QUÈ ÉS L’APRENENTATGE-SERVEI (ApS)? MARINA FERRARI Què pensaríeu si llegireu sobre una escola en la qual els alumnes de quart de primària fan l’assignatura de plàstica, amb persones majors, en un centre de la tercera edat? I que mentre juguen amb plastilina i preparen manualitats treballen amb sentiments com l’empatia, la cooperació i el respecte? En poques paraules, duríeu els vostres fills a un centre en el qual s’anima els nens i les nenes a fer voluntariat a l’hora que posen en pràctica els coneixements obligatoris del currículum? Aquesta metodologia existeix i, de fet, hi ha centres que ja l’han inclosa en el marc dels seus plans educatius. Parlem de l’aprenentatge-servei (ApS), un mètode que conjuga l’aprenentatge de l’alumnat amb el compromís social. Té com a objectiu donar eines útils a l’alumnat, als docents i a l’equip directiu per respondre a les necessitats de la comunitat sense oblidar-se de posar en pràctica els continguts obligatoris del currículum acadèmic. I si parlem d’ApS, hem de parlar de Roser Batlle, la pedagoga que ha impulsat aquest tipus de metodologia al nostre territori: va fundar la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge i Servei i el Centre Promotor d’Aprenentatge i Servei de Catalunya. Batlle defineix l’ApS com “una proposta educativa que combina processos d’aprenentatge i de servei a la comunitat en un sol projecte ben articulat on els participants aprenen a treballar en les necessitats reals de l’entorn amb la finalitat de millorar-lo”. Però, per què hauríem d’incloure l’ApS als nostres centres educatius? En primer lloc, l’educació ha de servir fonamentalment per millorar la nostra societat i, amb l’ApS, es recupera el sentit social d’educar. En segon lloc, augmenta la cohesió entre en els barris perquè es treballa mitjançant una xarxa social formada per l’escola, diferents associacions i institucions públiques. A més a més, fomenta el voluntariat en els alumnes de qualsevol edat i, per tant, es millora la qualitat dels serveis a la comunitat per part de les ONG. Per últim, aquesta metodologia ajuda a augmentar el lideratge dels mestres i professors a l’hora que millora la imatge social dels centres educatius demostrant que encara hui dia poden generar un canvi real en el seu entorn. Tot i que sembla utòpic, aquesta metodologia està molt avançada en el nostre territori. De fet, comptem amb el Grup Territorial d’Aprenentatge-Servei de la Comunitat Valenciana que fomenta l’aprenentatge mitjançant la participació, la reflexió i el servei a la comunitat. A banda d’aquesta xarxa per fomentar

l’ApS, hi ha centres educatius que ja han sigut premiats per la Xarxa Espanyola d’AprenentatgeServei que s’esmentava anteriorment. Cal destacar el Premi al Medi que van guanyar els alumnes del Centre Integrat Públic de Formació Professional Misericòrdia de València. Els alumnes d’aquest centre van crear “Nius en la Rambleta”, un projecte en el qual els alumnes del Programa Formatiu de Qualificació Bàsica Ordinari (PFCBO) dissenyen, construeixen e instal·len caixes niu en un parc urbà per poder controlar la plaga de la galeruca de l’om, un insecte que afecta la vegetació de la zona. Els alumnes no treballen sols sinó que compten amb l’ajut de l’Associació de Veïns i Veïnes, la Societat Espanyola d’Ornitologia, Regidoria de Parcs i Jardins i amb estudiants de la Universitat Politècnica de València i amb la Universitat de València. Aquest és un exemple de com un centre educatiu pot tindre un impacte real i directe en el benestar del barri i de la ciutat mitjançant el voluntariat. Els alumnes de la Misericòrdia posen en pràctica els seus coneixements de ciència i tecnologia mentre que treballen colze a colze amb institucions públiques, ONG i alumnes d’altres edats i centres. Gràcies als beneficis d’aquesta metodologia els alumnes s’adonen que allò que estudien té una aplicació pràctica i útil per a la societat, cosa que repercuteix de forma positiva en la seua motivació i en el procés ensenyament-aprenentatge dins l’aula. I vosaltres, pares i professors, voldríeu que els vostres nens treballaren amb la metodologia d’aprenentatge-servei? (*) Cap del Departament d’Anglès de l’IES Santa Engracia (Madrid)

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

OFRENAR MASSA GLÒRIES MARIA SORLÍ FRESQUET (*) Ens estan robant la cartera. Els gaspatxers i gaspatxeres, com a valencians i valencianes, estem literalment regalant els diners dels nostres impostos a la resta de l’Estat. Tot de manera perfectament legal, clar que sí, però també de manera perfectament injusta. Comencem pel principi. L’Estat autonòmic té moltes de les competències descentralitzades per a garantir que l’administració més pròxima siga qui preste les competències més pròximes. És una qüestió d’eficiència. Un 70% de les competències en polítiques públiques són feina de la Generalitat Valenciana. Temes tan importants com sanitat, educació o benestar social són responsabilitat del govern autonòmic garantint així que qui més coneix les nostres necessitats siga qui les gestione. Allò que necessita una atenció immediata, rapidesa en la resposta i coneixement proper no cal que vaja a Madrid i torne. Per a poder prestar eixos serveis calen diners, diners que paguem els gaspatxers i gaspatxeres amb els nostres impostos cada dia. Impostos que paguem tots els valencians i valencianes per a poder tindre escoles, centres de salut, mestres, infermers o metgesses. Però també per tindre beques menjador, llibres gratuïts o prestacions d’orfandat. En definitiva, diners que Espanya arreplega per a pagar els serveis públics i que també són necessaris per poder pagar eixe 70% de feines que Espanya ens encarrega a les autonomies. Per a distribuir entre les diferents autonomies els diners dels impostos recaptats a l’Estat, existeix la llei de finançament autonòmic. Una llei que es va aprovar el 2009 i que tenia una vigència de 5 anys. Amb ella i benintencionadament, es volien compensar les desigualtats entre territoris fent que les autonomies més riques reberen menys del que aportaven en benefici de les més pobres que recuperarien més diners dels que donarien. És a dir, a Madrid es recaptaven tots els diners i es distribuïen de manera solidària per a garantir serveis igualitaris a tot arreu. Però en este repartiment va haver una anomalia: la Comunitat Valenciana. Nosaltres vam ser considerada una autonomia rica i, molt diligentment, portem la friolera de 10 anys exercint la solidaritat amb la resta de territoris espanyols. Això ens ha portat a una situació d’absoluta insostenibilitat econòmica, doncs lluny de ser una autonomia rica tenim una renda per càpita un 12% més baixa que la mitjana espanyola. És a dir, i per fer-ho fàcil, si

de mitjana a Espanya cada persona té 100€, els valencianes i valencianes només en tenim 78€. Però continuem sent solidaris amb qui té 100€. No tenim per passar a casa i ens toca pagar la casa dels demès. Esta no era la situació inicial, tenim les ferramentes i la capacitat per a ser una autonomia econòmicament sostenible, fins i tot per a ser solidaris una vegada pagats els nostres serveis. Però, tanta solidaritat sense tindre en compte les nostres necessitats ni els serveis que necessitem ens ha buidat la cartera. Esta discriminació́ la reconeixen tots els partits polítics, però no fan res. Esta situació, per suposat i com era d’esperar, ha fet que ens haguem d’endeutar, ens ha empobrit, per poder tindre finalment uns serveis públics pitjors que els de la resta de territoris. En els pressupostos valencians de 2020, sense anar més lluny, faltaran 1.300 milions d’euros per a prestar els serveis diaris que ens afecten a tots i totes. Una situació totalment injusta en la que hem ofrenat massa glòries a Espanya mentre esta ens discriminava. La nostra gent mereix tindre les mateixes oportunitats que la resta, necessitem uns serveis dignes que garantisquen una atenció digna per a totes i tots. Els valencians i valencianes no volem ser més que ningú, però tampoc menys. Volem el que ens pertoca, volem igualtat. Ja ha estat demostrat que cap partit polític vingut de Madrid ho farà̀ per nosaltres, tenen massa que agrair a altres territoris. Cal que alcem la nostra veu i diguem, clar i ras, que volem ser iguals, i volem serveis públics iguals. (*) Portaveu del grup municipal de Compromís per Alcalà i Alcossebre

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

TEMPS DE RECORD, CON VICENTE BORT MORENO JOAQUIM ARNAU I VALLINA “Sus playas, sus roqueros, Cala Mundina, la sierra de Irta con sus laderas y bancales, y San Benet en lo alto, siguen marcando el acento y la personalidad de Alcossebre” Vicente Bort Moreno En Vicente Bort Moreno (Madrid,1938) hay una doble componente personal fruto de sus experiencias familiares, sociales y culturales en dos ámbitos: uno urbano, en Madrid, y el otro, rural y marítimo, en Alcalà de Xivert y Alcossebre. Experiencias que aportaron valor añadido a su educación durante su niñez, su adolescencia y su juventud. Experiencias que no olvida. Son también sentimientos y afectos. Vicente está casado, tiene dos hijos y cinco nietos. Reside en Madrid. Alcalà y Alcossebre siguen en su mente y en su corazón, Vicente Bort Moreno es uno de los profesionales con una de las trayectorias más brillante y exitosa de los sectores de las Tecnologías de la información, de las Telecomunicaciónes, y de la Consultoria de Gestion para Grandes Empresas en España. Finalizada su licenciatura universitaria en Tecnologías de la Información e Informática, obtuvo el título de Doctor Ingeniero de Telecomunicaciones. Entre 1970 y 1992 ocupó distintos puestos de dirección en IBM España y Europa:

-Director Comercial de Banca en España. -Director de operaciones de Telecomunicaciones en IBM España. -Miembro del Comité de Dirección de IBM España. -Director de Telecomunicaciones de IBM Europa en Londres. -Asignaciones por dos años en IBM Francia, IBM USA e IBM Inglaterra . Como bien sabemos, IBM es la Compañía multinacional líder en las tecnologías de la Información y la consultoría. Comercializa hardware y software para computadoras y ofrece servicios de infraestructura, alojamiento de internet y consultoría

El padre de Vicente con su tía Encarna, recogiendo almendras en la finca de Estopet

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 NAVIDAD EN EL POBLE (Dedicado a los Bort) Diciembre 2018 Una zambomba que toca, Los niños se juntan ya, Tocando todas las puertas, De las casas de Alcalà. Dones tireu figues, Que ja ve Nadal, Una llimosneta, Pa Sant Nicolau! Suena la voz de los niños, Cantos en la matinà, Las familias les ofrecen, Dulces de la Navidad. Pastissets, turrón de almendras, Frutas de almíbar, les dan, Los xiquets siguen cantando, Por los carrers de Alcalà. A la Plaza de la Iglesia, Arriben per la vesprà, Desde el Campanari suenan, Las campanas de Nadal. Y en lo alto del Castillo, El de Xivert de Alcalà, Las estrellas y la luna, ¡A un Belén deslumbrarán! BODA EN EL PUEBLO Noviembre 2018 He visto las risas, De tres niñas guapas, Las tres de la mano, Corriendo a la plaza. Saltando, bailando, Por la calle larga, Las tres pregonando, ¡Se casa mi hermana! Y así entre baladas, Llegan a la casa, Con cien farolillos, De luces doradas. Suben la escalera, Llegan a la estancia, Allí las espera, Su hermana del alma. Con risas y besos, Los nervios asaltan, Para que las mozas, Vistan a su hermana.

¡Corre niña, corre! Que el cura te aguarda, Y el novio en la Ermita Te espera a la entrada.

No te olvides la mantilla, Por si en la tarde refresca, En el tendido de sombra, Y en La Plaza de Las Ventas.

Vestido de seda, Larga cola blanca, Zapatos de nácar, Y medias de plata.

Un abanico de concha, Con puntillitas de seda, Un recuerdo de mi madre, Para que luzcas más bella.

Collar de la abuela, Diadema adornada, Con perlas de oriente, Que alumbra la estancia.

Ya llegamos a la plaza, Ambiente de una gran fiesta, Hoy torea José Antonio, Morante el de La Puebla.

Últimos detalles, De las tres hermanas, Toques con perfumes, De olor a albahaca.

ANTONIO MACHADO (Al poeta del abandono y la ausencia) 16 de octubre 2019

Abajo en la puerta, Un coche la aguarda, Con cuatro corceles, De crines muy blancas. La calle un tumulto, De niños y ancianas, Que quieren tocar, A la novia guapa. Arranca el cortejo, Sin prisa, y sin pausa Todo es una fiesta, En calles, y plazas. Con paso ligero, Las tres mozas andan, Siguiendo a la novia, Cuidando su marcha. Llegando a la Ermita, Cerca de su entrada, Las tres mozas gritan, ¡Se casa mi hermana! Y allá entre los cielos, Entre nubes blancas, Cuatro querubines, Tocaban el arpa. TARDE EN LAS VENTAS Madrid, 17 de mayo 2018 Vamos niña date prisa, Que en la calle nos esperan, Cuatro caballitos negros, Tirando de la carreta. Ponte los zarcillos verdes, Y el collar de doble vuelta, Zapatitos de charol, Y la blusa de chorreras.

No encuentro más compañía, Ni mayor intimidad, Cuando leo la poesía De Machado y su verdad. A su profunda verdad, Honda como la semilla, Que, desde principio a fin, No deja de ser la misma. A su querer por la vida, A su pasión por la muerte, Defensor de la razón, Compañera de sus leyes. Siempre a bien con su conciencia, Clásico en lo popular, Le siento llegar de lejos, Herencia, y paternidad. Con la sencillez del agua Me susurra su poesía, “Caminante no hay camino “ ¡Escucho en la lejanía! A MIGUEL DE UNAMUNO Octubre 2019 No fue la política, su razón de ser, Fueron sus paisajes, su fiel tozudez, La muerte, el Quijote, y su pluma fiel, Quiero recordarte amigo Miguel. Cercado por hienas, de tropa cruel, Temores, temblores, a flor de tu piel, Amada República, critica también, Al fin de sus días, no hay paz para él. Dudas incesantes, de ser o no ser, Sonetos, palabras, como Dios ninguno, En noches oscuras, lo siento volver, Mi espejo refleja, al buen Unamuno. ¡Seguiré leyendo, tu verso uno a uno!

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

MAINHARDT, AGENDA 2019 (III) GABY KUPFER i KONRAD* Gourmet’s Mainhardt: ANGELIKA MEDEM L’agenda de desembre ve ocupada per multitud d’actes culturals i festius. La gastronomia ocupa un espai fonamental a l’àmbit familiar. No falten les representacions a l’església al voltant del Naixement, ni els mercadillos a les places. Ben prop de Mainhardt es pot visitar un dels més prestigiosos d’Alemanya, el de Schwäbisch Hall. És tradició en Mainhardt i en molts llocs d’Alemanya encendre un ciri per cada diumenge d’Advents. Així, diumenge dia u de desembre, serà encès un ciri; diumenge dia vuit, dos; diumenge dia quinze, tres i, finalment, diumenge dia vint-i-dos, els quatre ciris. A nivell gastronòmic, la nit de Nadal el menú pot presentar diferents variacions: un primer plat de sopa o estofat i, de plat principal, ensaladilla de patata amb salsitxes o truita o mandonguilles de carn picada o escalopa. I, el primer dia de Nadal, oca amb col morada i amb mandonguilles de patata o carpa. Els creients van a la missa del gall, que acostuma a ser a les set de la tarda. I, una hora més tard, a les vuit, el sopar. I, en acabant, es lliuren els regals. Schwäbisch Hall és una ciutat medieval, amb uns orígens vinculats a la riquesa generada per les seues mines de sal i amb el títol de ciutat lliure imperial al segle XIII. Cada any llueix el seu històric mercat de Nadal, que compta amb la participació d’artesans local que presenten els seus productes i els punts de venda de vi calent, pastissos, dolços fornejats i una extensa i variadíssim oferta de xocolates, per alguns ve a ser el mercat de la xocolata. I sempre amb la companyia de malabaristes, titellaires i músics ambulants.

Mercat de Schwäbisch Hall

GABY

KONRAD

ANGELIKA Gourmet’s Mainhardt: ganso asado, la receta de Angelika Medem El ganso asado es uno de los platos del primer día de Navidad más tradicionales en Alemania. Este plato también se preparaba el día de San Martín, el 11 de noviembre. Todo esto se debe, según la leyenda, a que Martín se escondió en un establo de gansos, porque no se sentía digno para ser nombrado obispo. Pero los gansos, con sus graznidos, lo delataron y no pudo evitar ser ordenado obispo. Así, los gansos, por aquella acción, se convirtieron en el manjar que debía ocupar el centro de la mesa en las grandes celebraciones. INGREDIENTES: Un ganso mediano, dos cebollas, una zanahoria, tres manzanas, seis castañas o ciruelas secas en remojo, dos piezas pequeña de pan seco en remojo, tres cucharadas de aceite, 200 ml de vino tinto, 300 gramos de carne picada con uno o dos huevos, caldo de verduras, sal, pimienta, patatas mondadas, col morada, comino y laurel. PREPARACIÓN: Debe precalentarse el horno a una temperatura aproximada de 220º (si se usa calor circulante 200º).

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 Debes lavar el ganso por dentro y por fuera. Y separar la grasa de la panza. Luego pelas las cebollas, las manzanas, las ciruela (y/o las castañas) y las zanahorias y las picas en cubitos. Se agrega el vino, el pan seco escurrido, el caldo de verduras y la carne picada y huevos. Si se necesita, se agrega un poco de aceite. Luego se sazona toda esta mezcla con sal, pimienta, comino, laurel y se cuece a fuego lento. Llegado este momento se cuela. La parte líquida de guarda en un recipiente y, el resto, en otro. El siguiente paso es sazonar el ganso por dentro y por fuera con sal y pimienta. Después se pone el ganso con la abertura hacia arriba en una olla para

facilitar el rellenado de su vientre con la mezcla de carne picada i demás. Se cierra y amarra el ganso con hilo de cocina. Para que el ganso quede más crujiente, en una sartén se calientan tres cucharadas de aceite y se dora el ganso por todos lados. Después se coloca el ganso en un recipiente y se baña con el jugo que habíamos reservado. Se hornea durante aproximadamente 2 horas, rociándolo con un poco de su jugo cada 15 minutos. Cuando esté listo, puedes servirlo acompañado de patatas mondadas y col morada. Con la grasa que desprende se puede hacer manteca aprovechable para la comida o se puede hacer una salsa con maicena. *Des de Mainhardt

La imatge de Sonja Alexa Schmitz de Landkreis Hall mostra la representació del betlem d’enguany passat. Fou en l’església, en temps d’Advents. Les xiquetes i els xiquets representen el naixement de Jesús. Emily va ser l’àngel de la meravellosa representació. Els pastorets, ataviats amb pells escolten, mentre Nathalie apunta

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

L’EX RECTOR RAMON LAPIEDRA REP LA MEDALLA DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA GABINET DE PREMSA DE LA UNIVERSITAT DE VALENCIA L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va lliurar la Medalla de la institució, la màxima distinció acadèmica, a l’ex rector de la Universitat de València, Ramon Lapiedra Civera. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va celebrar el divendres, 29 de novembre, la inauguració del curs 2019-2020 en la seu del monestir de Sant Miquel dels Reis, acte en el qual es va reclamar l’atenció dels poders públics sobre aquelles observacions normatives sobre l’ús del valencià emanades des de la institució acadèmica. Igualment, en el mateix acte, l’AVL va lliurar la Medalla de la institució, màxima distinció acadèmica, a l’ex rector de la Universitat de València Ramon Lapiedra (1984-1994) i a l’editora Rosa Serrano, per la seua “contribució i mèrits a favor de la cultura, la ciència, les lletres i la llengua pròpia”. La secretària Verònica Cantó va iniciar l’acte amb la lectura de la memòria d’activitats de la institució en l’últim any, de la qual cal destacar les millores introduïdes en el Diccionari normatiu valencià, amb noves aplicacions i avantatges per als usuaris. “El nostre diccionari, que rep una mitjana de 38.000 consultes diàries, ara parla, té veu femenina i masculina”. Igualment va ressaltar les aportacions del Portal Terminològic Valencià i del Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL), un instrument de consulta adreçat bàsicament a investigadors de la llengua, entre altres moltes activitats. L’acte va continuar amb l’entrega de la Medalla a la mestra, escriptora i editora Rosa Serrano i a l’ex rector de la Universitat de València (1984-1994) Ramon Lapiedra. L’acadèmic Antonio Ferrando, que va pronunciar la laudatio de l’ex rector, va qualificar el lliurament d’esta distinció com un acte de “normalitat cultural”. Ferrando va remarcar els

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 aspectes fonamentals de la trajectòria de Lapiedra, com ara “les iniciatives en favor de la cooficialització del valencià al si de la seua Universitat i el seu paper en el procés de gestació d’una autoritat lingüística del valencià”. Per la seua part, Verònica Cantó, secretària de l’AVL, va llegir la laudatio de Rosa Serrano, recentment guardonada amb l’Alta Distinció de la Generalitat, de la qual va dir que és “un referent i un model” de dona lluitadora, compromesa, positiva, entusiasta i vitalista. Cantó també va subratllar de la guardonada el seu compromís cívic, cultural, polític, feminista i valencianista, defensora de la llengua dels valencians i personatge destacat en l’aprovació del Dictamen sobre la Llengua, embrió de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Els dos guardonats, que van rebre la distinció del mans del president de l’AVL, van agrair la Medalla de la institució i en les respectives intervencions van ressaltar el paper destacat jugat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, des de la seua constitució en l’any 2001, en la doble vessant normativitzadora i de foment de la llengua. Ramon Lapiedra es va referir a l’AVL com el resultat de l’èxit col·lectiu de la societat valenciana per a desactivar un conflicte lingüístic i construir una convivència social amb normalitat. L’acte va continuar amb un parlament del president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En primer lloc, Ramon Ferrer va felicitar els guardonats afirmant que “l’AVL, en concedir-los la màxima distinció acadèmica, fa un acte de justícia. La medalla que heu rebut és el reconeixement

públic de la vostra contribució a la construcció d’una societat millor, més culta i més valenciana”. Ferrer també va reconèixer el paper que, des del Consell Valencià de Cultura, jugaren Rosa Serrano i Ramon Lapiedra en l’origen de la institució normativa. Després el president va analitzar la situació de la llengua, va valorar la gestió de l’activitat acadèmica i va reclamar l’atenció sobre les observacions i recomanacions de l’Acadèmia sobre la norma dins d’un marc “d’unes franques relacions institucionals”. Ferrer també va dir que l’AVL té l’obligació de vetlar pel foment de la llengua i possibilitar que el valencià estiga present en tots els àmbits socials, i, finalment, va alertar sobre el perill “dels nous aires d’intolerància lingüística” i la necessitat de defendre el valencià. El conseller d’Educació, Cultura i Esport, Vicent Marzà, va tancar l’acte amb una intervenció en la qual va manifestar l’agraïment a l’AVL pel seu treball “impecable” que va ajudar a prestigiar la llengua. Marzà ha afirmat que l’AVL és hui “indispensable” en la nostra societat. Finalment, el conseller també va tindre paraules de felicitació per als guardonats, per l’exemple d’estima a la llengua i a la cultura del poble valencià. “El vostre exemple ens estimula a treballar amb més il·lusió cada dia”.

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com 57

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 QUINTA DEL 70

Imatges del 25 de febrer de 1985. La quinta del 70 “Va xocar anant de ruta...”, deia l’albà. Fotografies cedides per Joaquim Arnau i Pichi

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

TROBADA DELS QUINTOS DEL SETANTA REDACCIÓ (*) En terres d’Alcalà, al restaurant “Auto-Servei” d’Alcossebre, ha tingut lloc un acte simpàtic i que dóna testimoni de la capacitat de convivència i comunicació de la nostra gent. Els quintos del setanta ha compartit la nit de dissabte 25 de febrer, sopant, xarrant, cantant, prenent copes i ballant, si ha calgut. Tots ells van nàixer l’any 49, van compartir l’escola i els jocs. Ara, uns casats i altres fadrins, després d’un temps, han volgut reunir-se. Arrepleguem paraules i testimonis d’alguns d’ells: - Una nit, uns quants amics, fent una xarrada recordant “la mili”, vam comentar que seria bonic reunir-nos tota la gent que formàvem la quinta. La qüestió que pensat i fet. Vam localitzar tota la gent, els hi vam preguntar i tots van estar d’acord: faríem un sopar i la manera de passar-ho lo millor possible. I ací estem. Ja has vist: un gran esdeveniment; els companys de “la mili” reunits, contents i orgullosos, i espero que un altre any tornem a estar junts... i estar jo - Ens deia Pitxi. - Ha estat una reunió familiar. M’agradaria que hi hagués continuïtat en anys successius, per a recordar i parlar. Hem aprofitat el record de “la mili” per a reunir-nos amics de sempre – Remarcava Joaquim Bruñó. - Açò demostra una cosa: hi ha companyonia. La gent ha canviat? No, la gent no ha canviat; canvia el temps; la gent és la mateixa - En to filosòfic sentenciava Paco. - La festa ha estat molt divertida i ha de repetirse molt sovint - Comentava Sebastià, sevillà de naixement i afincat al poble. - Pensava que els casats no vindrien, però no ha faltat ningú. Han demostrat tindre allò que cal tindre-Deia, ironitzant, Tomàs. - Estupend! Una reunió d’amics que es deu repetir cada any - Ens deia Josep Lluís, de Conca, també integrat al poble, un gaspatxer més, com Sebastià. Es va cantar molt. Però l’èxit va estar per a “Panoli”, qui va obsequiar a tots amb la cançó “Mi retratito” i per a Fernando Vidal, amb jotes aragoneses i de la terra. A més a més, Paco, amb la seua “Culombiana” i “Pinturrio”, van estar entre els triomfadors. El centre d’atenció va estar amb les albaes, cant popular del nostre poble. Nelo, entre altres, va cantar les següents lletres: La quinta del setanta va xocar anant de ruta i a la pròxima revista els donaran l’absoluta.

Sang i or tinc per bandera i València per regió, vila d’Alcalà, el meu poble província de Castelló. Granada té l’Alhambra i Madrid, l’Escorial. Alcalà té un campanar i, damunt, a Sant Joan I, abans de la darrera copa, tots van tornar a les seues cases, a recuperar el ritme de la vida quotidiana. Darrere resten aquells temps; però la raó per a reunir-se, potser, no va estar el record; sinó que ho va fer possible el substrat del temps compartit i l’amistat, la companyonia. (*) Aquest article es va publicar al diari MEDITERRÁNEO, el dijous 1-3-1984, i estava signat per Joaquim Arnau i Vallina

Quintos del 70 durant la celebració de la festa

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

CARRERS QUE PARLEN ANNA SANZ TAUS Fanzara té uns carrers que parlen, que ens acosten a la seva gent i que representen un revolta contra la decadència dels pobles d’interior. Des de fa tan sols cinc anys, no només els habitants d’aquest pintoresc poble transiten els seus carrers. Centenars de turistes volen conèixer les obres d’art que van deixant empremta a les parets dels seus edificis. I és que aquesta localitat de la vora de Castelló té un motiu ben gran per presumir. El MIAU: Museu Inacabat d’Art Urbà, una iniciativa que ha fet renàixer la il·lusió dels veïns d’aquesta vila i l’ha omplert de colors i de bellesa. Està clar que n’hi ha per tots els gustos i, comenta una veïna, que alguns dels fanzarins no hi van voler participar. Prefereixen la imatge més tradicional i emblanquinada de les cases del poble. De fet, el concepte d’art urbà al País Valencià és relativament recent. A partir dels anys 80 van començar a trobar-se’n mostres en ciutats com València amb l’aparició del grafit. Entenem per art urbà com aquell art que es troba al carrer en forma de pintures, grafits o murals, entre altres, i que sempre comporta la transmissió d’un missatge, ja siga reivindicatiu o artístic. Fanzara és el poble del País Valencià amb major nombre d’obres reconegudes d’art urbà que, a més, ha comptat amb artistes de renom internacional.

Malgrat algunes opinions contràries, durant aquests anys, la majoria dels veïns han volgut acollir els artistes i compartir moments d’intercanvi cultural i filosòfic -i ho continuaran fent-. Alguns dels artistes hi van acudir amb l’esperança de renovarse, de buscar la inspiració en un paratge tranquil i d’expressar idees, sentiments i pensaments. Ja no només es pot crear art urbà a les grans capitals, com és el cas de Roma, Berlín o Barcelona, on hi ha grans i petites obres que conviuen amb el fluix inesgotable de vianants, i on algunes obres passen desapercebudes a ulls dels veïns atrafegats. Fora de les grans urbs, l’art a Fanzara en presenta un nou concepte: donar-li la vida al poble. I ho aconsegueixen. Ací, totes les obres llueixen entre els carrers i carrerons.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

Museu Inacabat d’Art Urbà a Fanzara

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

LA MEDICINA DEL FUTURO VICENTE HERRERA ADELL (*) Sin duda se han realizado notables avances en la medicina que actualmente se practica en Occidente. Muchas de las situaciones graves que se presentan de forma aguda pueden ser solucionadas con la tecnología actual, y muchas enfermedades pueden ser controladas o bien pasan a ser padecimientos de curso crónico. Sin embargo, a mi entender, tras 45 años de experiencia de trabajo en la atención sanitaria como médico de cabecera y experto en medicina tropical y comunitaria, creo que la sanidad actual se ha quedado anclada en el tratamiento de los variados signos y síntomas que se expresan en el cuerpo y en la mente, atribuyendo las causas de las enfermedades a múltiples factores interaccionando entre si, al azar, a fallos del sistema de control del cuerpo, a carencias, a agresiones de gérmenes y agentes tóxicos o bien, en gran parte, no se sabe a qué es debido (causa idiopática). Por todo lo cual, la mayoría - no todas - de las actividades de esta medicina son sintomáticas y no actúan sobre la causa. La medicina sintomática se ha convertido en el fundamento de una industrialización de la medicina bajo criterios básicamente comerciales, siendo una proyección más de una economía capitalista que necesita mantener este enfoque para poder perpetuarse. Tan contundente afirmación se justifica con el argumento que la mayoría de los medicamentos que fabrica la industria farmacéutica no curan, sino que cronifican las enfermedades de por vida. ¿Qué “futuro comercial” podría esperar la industria si lanzara al mercado un medicamento que cure? Uno más de los fenómenos a considerar entre otros y que se sirve de estos mismos criterios se inició en la década de los 50 y 60 con la aparición en el mercado de la inmunidad artificial, con la inoculación de bacterias y virus atenuados y algunas toxinas desnaturalizadas que, con el abuso de la ingesta de antibióticos, pueden ser la causa en las generaciones posteriores de graves efectos en la fertilidad masculina y en la aparición de las llamadas enfermedades raras. No faltan voces, aunque sean minoritarias, que advierten de estas consecuencias… Ante este panorama, y solo he expuesto algunos de los hitos que ha soportado y soporta el “homo cobaya”, cabe la pregunta: ¿Existe otra perspectiva, otro enfoque que nos conduzca a la salud, considerando las verdaderas causas que nos provocan la enfermedad? Si tomo en cuenta una frase de nuestro gran filosofo Ortega y Gasset: “Yo soy yo y mi

Las dos etapas más vulnerables de la “rueda de la vida”

circunstancia y si no la salvo a ella no me salvo yo” y añado con toda humildad la mía: “La salud es el fruto del bienestar y no al revés”. De esta manera me emplazo en una posición en que he de considerar las circunstancias que nos impiden lograr el estado de bienestar y vivir consecuentemente en salud. A lo largo de mi experiencia he constatado que para conseguir un estado de bienestar se han de satisfacer una serie de objetivos esenciales durante el transcurso de la vida que, según las etapas del desarrollo de la persona se van a concretar y sintetizar en lograr el contacto en la infancia, la identidad en la adolescencia, el territorio o espacio vital en la vida adulta y el arraigo en la persona mayor. De cada una de estas etapas de la vida recibimos una información que ha de cubrir nuestras necesidades. La enfermedad aparece cuando no se satisfacen y se pone en peligro la supervivencia, tanto del individuo como la de la especie. Esta situación se origina en la relación que establecemos con el entorno. Existen Doctores que nos proporcionan el libro de ruta de esta perspectiva y los detalles para conocer los mecanismos que la Naturaleza emplea para hacer frente a estas confrontaciones. Estos doctores han sido silenciados por la “conciencia colectiva” que obedece a la razón del dinero… Este veterano médico está convencido de otra manera de enfocar la sanidad, pero solo le queda la palabra, esperar al paso del tiempo y confiar en la apertura de miras de las generaciones futuras… Mientras tanto queda a disposición de exponer y compartir cada una de las entradas de información que se necesitan conocer en nuestro transito por la “rueda de la vida”. (*) Médico de Cabecera

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

EL CF ALCALÀ EQUIP REVELACIÓ EN EL PRIMER TERÇ DE LA REGIONAL PREFERENT DE LA TEMPORADA 2019/2020 REDACCIÓ GABI NAVARRO El CF Alcalà ha fet un primer terç de temporada de somni. Amb el pas dels partits s’ha convertit en un equip molt sòlid i competitiu, un bloc difícil de superar. Els gaspatxers han anat guanyant-se l’etiqueta d’equip revelació. I, a

1. Benicarló 2. Vall d’Uixó 3. Castelló B 4. Almassora 5. Puçol 6. Alcalà 7. Soneja 8. Alcora 9. San Pedro 10. Burriana 11. Cabanes 12. Manises 13. Huracán 14. Onda 15. Alqueries 16. Almenara 17. Albuixec 18. Nules

J 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10

G 7 6 5 5 5 4 4 5 4 3 3 2 2 1 1 1 0 0

E 3 4 4 2 2 5 4 1 4 5 4 5 5 4 4 3 3 2

GOLEJADORS David Yerson Inglada Moha Roger Valencia

P 0 0 1 3 3 1 2 4 2 2 3 3 3 5 5 6 7 8

GF 12 17 14 15 16 14 17 15 16 15 13 15 12 8 8 9 9 7

GC 3 5 8 9 13 11 10 11 14 12 15 15 12 10 14 22 28 20

Pts 24 22 19 17 17 17 16 16 16 14 13 11 11 7 7 6 3 2

GOLS 8 2 1 1 1 1

(01.09.19) Alcalà, 1 – L’Alcora, 1 Alcalà: Aguayo, Inglada, Torres, Alvarado, Pineda, Moreno, Roger, Yerson (Goueguel), Santi, David, Moha (López). Gol: Moha. Repartiment de punts en la primera jornada d’un campionat molt igualat. En la primera meitat els xivertins van eixir més endollats i, fruit d’això, es van avançar al marcador amb gol de Moha. El CF Alcalà va tenir ocasions per augmentar el marcador davant d’un Alcora que únicament mostrava perill a baló aturat.

nivell d’individualitats, la figura del golejador David Posso ha lluït amb força.

A la segona, els alcorins es van trobar amb una pena màxima que els va permetre empatar. En la mesura que passaven els minuts es comprovava que no hi havia un dominador clar, qualsevol dels equips es podia endur els tres punts en joc. A pocs minuts del final, l’Alcalà va tenir l’ocasió més clara per a poder marcar, però el remat de cap se’n va anar desviat. (07.09.19) Castelló B, 3 – Alcalà, 0 Alcalà: Aguayo, Alvarado (Fran), Torres, Inglada, Pineda, Moreno, Roger (Saber), Goueguel (Valencia), Santi, David, Moha (Yerson). Un Alcalà sense sort rep una dura derrota. El Castelló es va avançar al marcador amb un gol en pròpia porta en una primera part de domini altern i amb poques ocasions de gol. Després del colp del gol, els gaspatxers ho intentaren amb trets llunyans, però sense trobar el camí del gol. En la segona meitat, els joves jugadors del Castelló augmentaren la diferència en rematar un centre des de la banda dreta. I, poc després, un nou gol en pròpia porteria, fixava el resultat final. (15.09.19) Alcalà, 2 – Cabanes, 2 Alcalà: Aguado, Inglada (Dani), Torres, Valencia, Pineda, Moreno (Alvarado), Roger, Yerson, Santi (Goueguel), David, Moha (López). Gol: David (2) Partit d’infart: l’Alcalà reacciona a temps i David marca in extremis. El partit, entretingut i davant d’un dels equips més en forma de l’inici de la temporada, no va defraudar. Fou el Cabanes el primer en avançar-se al marcador en aprofitar una pena màxima. A la segona part, l’Alcalà, millor posicionat sobre el camp, va buscar amb insistència l’empat; però unes voltes els pals i, altres, el porter visitant ho evitaren. I, quan millor jugaven els gaspatxers, va arribar el segon dels visitants, en aprofitar un lliure directe.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 L’Alcalà no va baixar els braços i un baló solt a l’àrea el va aprofitar David per a retallar distàncies. I ja amb el temps complit, l’àrbitre va assenyalar una pena màxima sobre López, que David es va encarregar de materialitzar-la. (21.09.19) Alqueries, 0 – Alcalà, 1 Alcalà: Aguayo, Alvarado (Dani), Torres, Inglada, Pineda, Moreno (Goueguel), Roger, López (Santi), Yerson, David, Moha (Saber). Gol: Yerson. Victòria que du tranquil·litat i confiança. Davant de l’Alqueries arriba la primera alegria fruit d’una victòria molt treballada. Els gaspatxers arribaven ben mentalitzats i els locals ben motivats perquè venien de guanyar el Nules. És a dir, era un partit de gran nivell. El primer temps, amb domini altern i amb poques ocasions de gol, va finalitzar sense canvis en el marcador. Al segon, els gaspatxers feren una passa endavant i arribaren les ocasions. En una d’elles, Roger filtraria un baló a Yerson, qui, en superar el porter local, va avançar l’equip d’Alcalà. Amb el marcador a favor, els gaspatxers es defensaren amb dents i ungles davant d’un Alqueries bolcat. Fruit d’aquest vendaval local, els xivertins van poder sentenciar amb alguna de les ocasions presentades jugant a la contra. (29.09.19) Alcalà, 3 – Puçol, 1 Alcalà: Aguayo, Inglada, Torres, Valencia, Pineda, Moreno, Roger, Yerson (Saber), Santi (López), David (Goueguel), Moha (Fran). Gols: Yerson, Valencia, David. Tres punts d’or i una bona imatge. El partir no va començar de la millor manera per al Puçol, equip campió de l’anterior temporada en la regional preferent, ja que Vicente Tomás, el seu home clau, va caure lesionat a la primera jugada. La primera part va estar molt igualada. Yerson Ramírez fou l’autor del primer gol fruit d’una jugada ben trenada. I, València, prop del descans, va ampliar el marcador en llançar ajustat al pal un lliure directe. A la segona meitat, els visitants feren una passa endavant a la fi de retallar distàncies. I fou al minut 63 quan l’àrbitre va assenyalar un penal, que va suposar el 2-1. A partir d’aleshores els de Puçol van anar en busca de l’empat; però, unes vegades la fèrria defensa gaspatxera i, altres, el porter Aguayo, ho evitaren. En aquest context, fou David Posso, qui, aprofitant un baló llarg, es va plantar davant del porter i va sentenciar el partit. (05.10.19) Manises, 0 – Alcalà, 0 Alcalà: Aguayo, Inglada, Torres, Valencia, Pineda, Moreno, Roger (Saber), Yerson, Santi (López), David, Moha (Alvarado),

Partit: Alcalà-Almassora - 2-0. La plantilla celebra la victòria contra un dels equips forts del campionat

Incidències: Expulsió de Yerson, amb targeta roja directa. Bon partit dels gaspatxers i quatre jornades sense conèixer la derrota. El partit va començar amb un minut de silenci en memòria de Vicente Esteve, expresident del CF Alcalà. En un primer temps amb molta igualtat i respecte entre tots dos equips, fou l’Alcalà qui es va fer amb el control del partit, tenint el domini del joc i creant ocasions sense trobar, però, el camí del gol. Val a dir que Aguayo va aparèixer en una distracció per a salvar els mobles dels seus en una mà a mà amb els locals. A la segona meitat, l’Alcalà va eixir en busca del gol, però sense sort; perquè va tenir vàries ocasions de marcar i tornar-se’n amb els tres punts. Tot i això, tot va poder acabar amb una derrota, quan en l’última jugada del partit i en una de les contades ocasions dels locals, es va estavellar el baló en el pal. (13.10.19) Alcalà, 1 – Albuixec, 0 Alcalà: Aguayo, Alvarado, Torres, Valencia, Pineda, Moreno, López (Saber), Roger, Santi (Fran), David, Moha. Gol: David. Victòria important que situa l’Alcalà en la zona mitja alta de la classificació. En una primera part en què els gaspatxers no van mostrar la seua millor versió, foren superiors els visitants. Aquests es van trobar, però, amb un Aguayo que va tenir dues intervencions providencials. A partir d’aquests esglais, l’Alcalà va anar retrobant-se dins del partit encara que sense un joc fluid. Tanmateix, al minut 27, en un tret de córner executat per Valencia, va aparèixer David Posso per introduir el baló en la porteria amb un remat de cap. A la segona meitat, amb un domini altern, no

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 arribaren ocasions de gol. Els d’Albuixec, en haver entrat en la recta final del partit, es bolcaren en busca de l’empat; l’Alcalà, amb ungles i dents, va saber defensar el seu avantatge. (20.10.19) Burriana, 2 – Alcalà, 2 Alcalà: Aguayo, Inglada, Torres, Valencia, Pineda, Moreno, Alvarado (Santi), Roger, López (Alexandre), David (Saber), Moha (César). Gols: David i Roger. Incidències: Pineda (expulsat, en veure dues targetes grogues). L’Alcalà manté la bona dinàmica dels últims partits En cinc minuts es feren tots els gols de la primera part (1-2). Al quart d’hora, David inaugurava el marcador en transformar un falta màxima. A rengló seguit, Vicente Pico posava l’empat. I en la següent jugada, Roger Murillo va aprofitar una internada per banda dreta de Inglada per a definir i posar els gaspatxers per endavant. A la segona, els locals buscaren el gol de l’empat que no aconseguirien fins el temps de descompte (2-2). Els xivertins també van poder sentenciar mitjançant Moreno i Alexandre.

Mª Carmen, presidenta del C.F. Alcalà li fa lliurament d’una foto de la plantilla a Diego, director de l’hotel ServiGroup Romana i patrocinador de l’equip

David Posso, va estar extraordinari. Amb dos gols, un en cada temps, se’n va endur per endavant un rival que ho va intentar tot. I, quan va arribar a la porteria, es va trobar amb un seguríssim Aguayo, un porter que va saber sostenir els seus quan va ser necessari.

(03.11.19) San Pedro, 2 – Alcalà, 2 Alcalà: Aguayo, Inglada, Torres (Santi), Valencia, Pineda, Alvarado, Moreno, Roger, López (Fran), David, Moha. Gols: David i Inglada. Màxima igualtat entre els dos equips revelació de la temporada En la primera part, els dos equips es mostraren respectuosos i, amb un domini altern, no es van crear ocasions. A la segona part arribaren les ocasions. I en la primera, amb la primera jugada, s’avançaren els jugadors del Grau. Els gaspatxers no s’enfonsaren i David Posso no es va posar gens ni mica nerviós per a superar el porter local en un mà a mà. Amb aquest gol, l’Alcalà va fer una passa endavant i va crear diverses ocasions de gol. En el llançament d’un corner, Carlos Inglada es va avançar a tots i va marcar (1-2). L’alegria, però, va durar poc, ja que, en la jugada següent, va arribar l’empat en aprofitar els locals un centre des de la dreta. El final del partit fou d’infart, ja que ambdós equips van poder avançar-se i fer-se amb els tres punts. Així, cal destacar Regional Preferent Temporada 2019-2020 que al minut 94 els locals van Plantilla del C.F. Alcalà amb la seua presidenta, cos tècnic i mascota tenir l’ocasió més clara, però va aparèixer Aguayo.

(27.10.19) Alcalà, 2 – Almassora, 2 Alcalà: Aguayo, Inglada, Torres, Valencia, Alvarado, César (Fran), López (Saber), Roger, Santi (Goueguel), David, Moha. Gols: David (2). L’Alcalà, amb baixes importants, s’imposa a tot un Almassora Malgrat les baixes, els gaspatxers s’imposaren als almassorins. Va ser un partit ben jugat i guanyat amb tots els mereixements.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

LA FAMILIA GASPATXERA EBRÍ (II) JOSÉ LUIS ESTELLER En aquest article tractarem de descriure la composició de la família Ebrí, família que, com ja vam dir, va habitar a Alcalà a partir del segle XVII arribant fins el segle XX en alguna de les seues branques familiars. Donada la gran quantitat de material i dades amb les que comptem per a realitzar l’article el dividirem en dos parts. En el que ara ens ocupa donarem informació de les persones que formen la família i el lloc que ocupen dins l’arbre genealògic. Més endavant publicarem un altre article que tractarà sobre la família com a col·lectiu, analitzant com funcionava i els costums que regien en l’època, com per exemple la primogenitura (mayorazgo), les possessions que tenien per la zona i altres. Tenim poca informació de Tomas Ebrí. Sabem que era el patriarca de la família i que estava casat amb Damiana Paula Sant Martí Esteve, natural de Borriana, filla del ciutadà (1) Juan Sant Martí i de Juana Ángela. Va ser família del sant ofici de la inquisició. El mateix Tomás Ebrí era un cavaller amb profundes arrels en les classes de ciutadà i generós, va ser insaculat (2) per a intervindre en les corts de Monzón, presidides pel rei Felipe II, el 1585. Tenim constància d’un plet que va mantenir contra el consell de Torreblanca l’any 1600 per raó de les pastures del lloc de Miravet, ja que disposava de terrenys per la zona que segons es constata, en el mateix plet, eren propietat seua abans la repoblació de Torreblanca al 1576. Tomás segurament va tindre diversos descendents, però sols hem pogut verificar a Jaime Isidoro, encara que també ens apareix l’existència de Vicente com a possible germà de Jaime Isidoro i fill de Tomás en un escrit sobre la declaració judicial de la pròpia herència de Vicente. Jaime Isidoro va ser batejat a Alcalà de Xivert el 1598, sabem que va assistir a les corts de Monzón el 1626 amb la condició de generós. Alguns historiadors li van atorgar el títol de cavaller i es va casar amb Blanca de Cardona, de la qual ja coneixem els seus avantpassats(3). El matrimoni entre Jaime Isidoro i Blanca va donar com a fruit tres fills: Tomás, Manuela i Marcela Ebrí i Cardona. Ens apareix en alguna informació un Isidoro Ebrí de Cardona, que també podia ser fill d’aquesta parella per les dates i pels cognoms, però no podem confirmar-ho. Podria referir-se també al mateix pare qui, segons algunes informacions, en un moment de la seua vida, va abandonar la família, però, per una altra banda, altres, apunten que en la data a la qual fem referència aquest ja havia mort. De Manuela no hem trobat descendència, però

Retrat de Gaspar Juan i Dominguez comanador de les viles d’Alcalà i Xivert des de 1599 por un espai de més de 30 anys i del que Jaime Isidoro Ebrí era el seu lloctinent

si de Tomás i de Marcela. Aquesta última es va casar en Alacant l’any 1641 amb Feliciano Pascual de la Verónica i Pascual (4), sent per aquest les segones núpcies. Feliciano era cavaller, va nàixer a Valencia, insaculat al 1664 i generós al 1673 i Batlle General d’Alacant de per vida. D’aquest matrimoni van nàixer dos fills: Tomás Pascual de la Verónica i Ebrí, prevere i Dean de la metropolitana de València, i Jose Pascual de la Verónica i Ebrí, nascut a València el 1670, que va morir el 1754 i va prendre l’hàbit de l’Orde de Montesa l’any 1686. La padrina del seu baptisme va ser la seua àvia Blanca i es va casar el 1711 amb Eleuteria Pallás i Tallada, Baronesa de Cortes de Pallás, nascuda a Alacant en 1685 i difunta el 1757. D’aquest matrimoni van nàixer tres fills: Vicenta Pascual de la Verónica, religiosa en el convent de Santa Úrsula de València; Mariana Pascual de la Verónica, casada amb José Sannazar i Ordóñez de Villaquirán, II marqués de Arneva i Josefa María Pascual de la Verónica, nascuda el 1716 i casada el 1731 amb Felipe Frigola i Ferrer. De la descendència d’aquesta unió sorgeix la família Sanz de Bremond i Frigola que tenen relació actual amb Alcalà de Xivert. Es tracta d’una família preocupada per la història local ja que ha escrit diversos articles sobre història i tradicions del poble. El fill de Jaime Isidoro i Blanca, Tomás Ebrí i Cardona va nàixer probablement a Alcalà encara que alguns historiadors apunten que a València. Es va casar amb Ana María Alreus Royo, natural de València i d’aquest matrimoni van nàixer: Tomás, Manuela (casada amb Lorenzo Bou PenarrojaNavarro), Vicente (nascut a Alcalà el 1668 i mort al 1692, va prendre l’hàbit de cavaller de l’Orde de Montesa el 1682 a l’edat de 14 anys, casat al 1687 amb Lorenza de Blanes i Cortes) i Teresa Ebrí i

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 ARBRE GENEALÒGIC DE LA FAMÍLIA EBRÍ I BLANCA DE CARDONA

NOTA: en l’arbre genealògic figuren els enllaços i descendents més significatius per tal de fer-lo més entenedor i fàcil. S’han hagut d’obviar algunes línies familiars també per motiu d’espai.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 Alreus (es va casar al 1681 amb Francisco Guerau i Ciurana, nascut el 1646 i mort el 1694, nomenat cavaller de l’Ordre de Montesa el 1677, senyor de Villores i la Tolodella, Governador d’Oriola i Oïdor de la Real Audiència de València. Aquest matrimoni va tindre un fill Francisco Guerau i Ebrí nomenat marqués de Villores, títol atorgat el 24 d’agost de 1723 per l’arxiduc D. Carlos VI d’Àustria, pretenent de la corona espanyola. El marquès es va casar amb Blanca Bou Penarroja i no van tindre descendència). Per a acabar l’article anem a fer una xicoteta referència a la família de Blanca de Cardona, dona de Jaime Isidoro Ebrí. Blanca va tindre dos germans: Francisco de Cardona i Sancho (cavaller de l’Ordre de San Juan i Governador del comptat d’Elda) i Cristòbal de Cardona i Sancho, nascut el 1606 i mort el 1664, nomenat el 1633 cavaller de l’Ordre de Montesa amb l’hàbit de Batlle general del Regne de València. Es va casar en primeres núpcies amb Jerónima Bartolí, amb la que va tindre 4 fills: José, Juan, María e Inés de Cardona i Bartolí i en segones núpcies amb Marta Margarit amb la que va tindre dos fills: Pascual i Francisco. Pascual de Cardona i Margarit, nascut el 1653 i mort el 1711, nomenat cavaller de l’Ordre de Montesa el 1696, casat en primeres núpcies amb Inés Sanguino i en segones núpcies amb Ana Brizuela. Per altra banda, Francisco de Cardona i Margarit, nascut a València el 1650 i mort el 1701, nomenat cavaller de l’Ordre de Montesa el 1666. Fou receptor de la batllia general de València i es va casar amb Isabel Mª Vives de Canyamars. D’aquest existeix un arxiu a la biblioteca de Catalunya amb multitud de documentació que ens donaria moltíssima més informació de la família Ebrí, ja que existeixen moltes cartes de correspondència entre familiars molts dels quals vivien a Alcalà. NOTES: 1 La noblesa en el regne de València es dividia en quatre classes: nobles, cavallers, generosos i ciutadans. Els nobles eren els descendents dels acompanyants del rei Jaime I que van obtindre baronies feudals. A aquests es van unir més tard els que disposaven de títols del regne com ducs, marquesos, comtes, etc. Els cavallers eren aquells als quals el rei o un baró els havia donat el privilegi i els armava com a tals. Els generosos eren els nobles de sang que no havien aconseguit un títol de baronia o senyoriu, ni tampoc havien sigut nombrats cavallers. Aquestes tres classes anteriors formaven l’estament militar de les Corts del Regne de València.

Els ciutadans eren nobles que renunciaven als privilegis anteriors per a accedir a càrrecs de regidors i jurats en la població on residien, els seus descendents van seguir els seu passos en alguns casos i en altres van adoptar una condició militar. Havia altres criteris per a adquirir la condició de ciutadà per a doctors i llicenciats en lleis i medicina. 2 Insaculat significa elegit a l’atzar mitjançant un sorteig entre tots els de la seua posició per a desenvolupar una funció. 3 Veure Mainhardt núm. 94 “La familia gaspatxera Ebrí i Cristobal Colón” J.L. Esteller (pàg. 62 a 64). 4 El cognom “de la Verónica” es refereix a l’església de la Santa Verónica o Santa Faz d’Alacant, ja que el seu avi va protagonitzar el milacre ocorregut al 1489. Durant una processó rogativa per demanar pluja, després d’un període de sequera on transportaven una tela amb el rostre de Jesucrist, relíquia que el sacerdot Pedro Mena havia portat des de Venècia, encara que havia aplegat allí des d’Orient. En aquell rostre de la tela va brollar una llàgrima. El noble Guillem Pascual se va atrevir a tocar-la, trencant-la i va comprovar el miracle. El terreny on va passar el miracle era propietat del propi noble, que ho va cedir per a edificar el que seria l’església de la Santa Verónica. Primer va ser un convent de frares i desprès de monges franciscanes. El noble va demanar al rei poder unir al seu cognom “de la Verónica” i va cobrir per sempre, amb un recobriment d’or, el dit amb el que es va tocar la llàgrima. Per cert, una setmana desprès va ploure abundantment. Avui en dia, existeix a Alacant una gran devoció per la Santa Faz i es festiu el dia que se celebra. BIBLIOGRAFIA: - “Colón, Cardona, Ebrí (Apellidos del Maestrazgo)”, CEM Boletines 41 y 42, Manuel Sanz de Bremond y Frigola. Benicarló, 1993. - “L’arxiu de Francesc de Cardona i la seua família valenciana (segle XVII)” de Josep M. Marqués a la revista Analecta Sacra Tarraconensia,71. - Noviliario Alicantino, Baron de Finestrat. Editorial Doce Calles. Alicante, 2003. - Catàleg de Cavallers i religiosos de l’Orde de Montesa (1592- 1701). Josep Cerda i Ballestar. Actualització base de dades. Tesis Doctoral. Montesa, 2014. - Diverses pàgines d’Internet.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 ARBRE GENEALÒGIC DE LA FAMÍLIA CARDONA

Festa de Sant Gregori. Foto d’Antonio Navás, cedida per Joan i Cristina

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

LA MÚSICA. UNA AFICIÓ O UNA TRADICIÓ? De pares… a nets JOSÉ L. SERRET LORIENTE L’any 1980, tenia jo 9 anys, quan un bon dia els meus pares van decidir portar els seus tres fills a solfeig per tal de vore si algun d’ells podia tindre afició a la música. Dos dels fills van anar només aquell dia. Jo, com un que no sap perquè, vaig anar uns quants dies més (mesos i anys). L’afició ja la tenia el pare que tocava la trompeta i algú l’havia de continuar. D’aquells primers anys al solfeig recordo molt les hores amb el mestre Juan José Cherta i les moltes vesprades a ca Remigio Miralles, a la seua botiga, tocant el clarinet. Amb ells vaig aprendre molts coneixements musicals, però també molta educació i respecte per tothom. A ells, gràcies per tot !!! Als 12 anys vaig entrar a la banda amb una gran il·lusió i han sigut moltes Sta. Cecília i cada una diferent i a la vegada molt emotives. A la banda he passat molt de temps, he fet molts amics, companys, hem passat i passem moltes rialles i també gaudim d’allò que ens agrada, la música. Aquesta Sta. Cecilia ha estat molt especial, per motius familiars evidents: de pares a fills. Aprofitant aquest article voldria donar les gràcies als meus pares, perquè un dia em van portar-me al solfeo; a la meua família per la paciència que sempre té amb tot el que envolta la banda; també a tots els músics que han passat i estan a la banda perquè sense ells, res seria possible; a la presidenta Laura Beltran i la seua junta perquè fan un gran treball diari (crec que poc reconegut) sense cap tipus d’interès econòmic i sempre a l’ombra, i al director perquè continue molts anys amb aquestes ganes, la il·lusió i la paciència que mostra amb nosaltres.

Les últimes paraules són d’ànims als meus fills i els nous músics per tal de continuar amb el seu aprenentatge musical, així com desitjar-los que puguen ser membres d’aquesta associació molt de temps i qui sap si amb els anys passar també l’afició de pares a fills i nets. Visca la música! Visca Sta. Cecilia!

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

Fotografies cedides per J. Luis Serret i Manolo Sospedra

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

EL LIBRO DE AUGUSTO, DE FLORES EL GADITANO JOAQUIM ARNAU I VALLINA Estem davant una excel·lent aportació de Florencio Ruiz Lara, “Flores el Gaditano”, al món de les lletres. I ho és, perquè l’autor, una vegada més, posa d’evidència que és un vertader mestre de l’art de la narració: domina tots els seus temps i situa els elements al lloc que els correspon a la fi d’aconseguir un relat d’interès al llarg del desenvolupament de la història. D’altra banda, ha sabut donar a l’estructura del relat i al seu fil conductor el ritme necessari per a que les accions tinguen la cadència i el moment oportú per a ser contades. Sense oblidar la seua localització en espais concrets i la caracterització dels personatges. L’argument principal d’aquesta novel·la curta o, si volem, relat llarg és la malaltissa il·lusió d’un escriptor de poble per publicar la seua “opera prima”, que, per aconseguir editar-la, ha viatjat a la capital. Així, estem davant d’una nova prova de la capacitat i domini literari de “Flores el Gaditano” en les diferents maneres de crear. Potser, però, és en la novel·la on es manifesta més còmode i àgil. Ja ho ha demostrat en la seua llarga trajectòria amb altres publicacions: “Un afeminado singular”, “El otro Willy”, “El enviado de Jesucristo”, “El medio queso”, “El pueblo de los Alcaldes”... i, amb tota seguretat, en aquelles que estan pendents d’imprimir-se. Tot i això, també s’ha de valorar la qualitat dels seus poemaris com “Versos y Ráfagas” o els anecdotaris com “Eterna Oración” o “Revoltijo”. Flores el Gaditano, als 98 anys, manté una admirable força creativa. El veiem perseverar en els seus objectius i en les seues conviccions. Ningú no dubta que manté la mateixa il·lusió de quan s’iniciava en l’art de la paraula escrita. D’aqueixa manera, de nou ens sorprèn amb aquesta nova història on se’ns presenta més profund i fent palès un gran domini de l’escriptura. A bon segur, com ocorre amb tota la seua obra, no deixarà ningú indiferent. Com saben els lectors de “Mainhardt”, Florencio Ruiz Lara, “Flores el Gaditano” és un vertader autor polifacètic: cantador, poeta, compositor d’infinitat de cançons, innovador de l’art musical, humorista, novel·lista... Tanta creació, innovació i dedicació al món de la cultura li han permès construir una bagatge artístic farcit de vivències, experiències d’un valor afegit immens... un valuós tresor que fan d’ell un home savi. Cal afegir que “Flores el Gaditano”, també conegut pel “Flores de Algeciras” o el “Florentino”, és un dels principals intèrprets de fandangos en la història del flamenc i com un dels creadors de

cançons més prolífics. El gran nivell de la seua preparació en l’art d’aquell cant, li va permetre expressar-se en totes les seues vessants. Finalment, dir que, amb motiu del seu 98é aniversari, la seua ciutat natal, Algeciras, l’ha homenatjat posant el seu nom a uns dels carrers de la vila.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

CELEBRACIÓ REPUBLICANA

Instantànies del moment en que un grup de jubilats d’Alcalà celebren, en el bar Aquari, la tant esperada exhumació del dictador Franco. Tan sols em queda dir bon viatge i fins sempre. Foto: Manuel Navarro Text: Francisco Arnau

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

TEMPS DE FUTBOL, CON DAVID POSSO JOAQUIM ARNAU VALLINA “Es un jugador determinante dentro del área y muy importante en el campo de juego. Fuera de él, es un gran compañero”, Iago Lozano David Posso, con la presente, lleva dos temporadas en la plantilla del CF Alcalà. La primera resultó muy exitosa: a nivel colectivo se proclamó campeón y, así, consiguió el ascenso a la regional preferente. Y, a nivel individual, fue el máximo goleador de la categoría. David tiene 22 años. Viene de Colombia. Nació en Candelaria, en el departamento de Valle del Cauca, un municipio que forma parte del área metropolitana de Cali. Reside en Villa Gorgona, en el barrio la Germanía, de la misma municipalidad, con una población que supera los ocho mil habitantes. De David Posso, Iago Lozano, quien durante tres temporadas fue guardameta del CF Alcalà, nos cuenta que “tiene una actitud destacable tanto dentro como fuera del campo. En lo deportivo, es un jugador que va muy bien por arriba y tiene algo fundamental para el delantero: el gol. Es un jugador determinante dentro del área y muy importante en el campo de juego. Fuera de él, es un gran compañero que aporta muchas cosas positivas al grupo. Trabajador, con muy buena predisposición y muy buena actitud dispuesto a mejorar cada día”. “A los aficionados les agradezco de corazón que nos sigan apoyando, así como lo vienen haciendo, porque eso es una motivación para un jugador porque ve que van a apoyar al equipo” ¿Cómo fue lo de venir a España y, más concretamente, a Alcalà? Por medio del acuerdo del Club Real Juanchito con el Club Protecom, de su técnico, de su presidente y de su propietario, y del convenio con el club CF Alcalà, a través del técnico Gabi Navarro. Gracias a todo ello se dio la oportunidad de viajar a España a probar con el CF Alcalà. ¿Cuántas temporadas, con la presente, con los blaugrana? Llevo ya dos temporadas con el CF Alcalà. La anterior en primera regional quedé máximo goleador de la categoría con 30 goles y ascendimos a primera preferente. ¿Qué valoración haces de este periodo a nivel personal y colectivo? Pues creo que le he aportado mucho al equipo, creo que me siento bien con mis compañeros, con los técnicos estoy a gusto y a nivel colectivo creo

David Posso, al camp del Vall d’Uixó

que somos un grupo muy unido que tenemos esa motivación de salir adelante y seguir trabajando como personas y como grupo. Aparte de haber sido máximo goleador de la categoría en la temporada anterior, ¿qué partido o partidos y por qué fueron muy especiales para ti a nivel personal y futbolístico? Creo que todos los partidos para mi fueron especiales e importantes porque teníamos un objetivo que era ascender y se cumplió. Y a nivel futbolístico creo que todo el grupo estuvo muy mentalizado por lo que nos jugábamos cada partido. A tu juicio, ¿cuáles son tus puntos fuertes como deportista? Entre mis puntos fuertes voy muy bien en el juego aéreo, soy rápido, técnico, manejó esa tranquilidad a la hora de definir y manejó muy bien los dos perfiles Cuando haces autocrítica, ¿eres muy exigente contigo mismo? Sí, porque digo si me faltó hacer más diagonales, si tenía que haber terminado la jugada y no la terminé, si tenía que regatearme al jugador y la toqué entonces... Después del partido es cuando hago la autocrítica de lo que me hizo falta Se dice que un delantero vive del gol. ¿Cómo te sientes cuando no marcas? Si claro, un delantero vive de gol. Me siento mal cuando no marco porque para eso trabajo, para hacer goles ¿Qué diferencias observas en la categoría de regional preferente respecto del fútbol que se practica en primera regional? Creo que en primera preferente hay más nivel que en primera regional porque ya tiene más

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 posibilidades de jugar en tercera. Entonces el nivel es fuerte e intenso ¿Y, respecto el de tu país? Creo que son diferentes, porque en mi país el juego es más competitivo y acá es más táctico También eres entrenador en la escuela de fútbol del CF Alcalà ¿Qué consejos sueles repetir a los chicos que entrenas? ¿Y, antes de saltar al terreno de juego, qué les dices a los delanteros? Pues como entrenador suelo ayudar a que los niños tengan un poco de conocimiento como jugadores y como personas. Les digo que el fútbol es el deporte más bonito, por eso hay que ir con la mejor predisposición para entrenar y aprender cada día más. Y, a los delanteros, antes de saltar al terreno de juego, les digo que ataquen mucho los espacios y que la primera opción de gol que tengan traten de meterla, que esa es la que les da la confianza de seguir marcando. “lo que más valoro acá en España es la oportunidad que me dieron de jugar al fútbol” ¿Qué agradeces especialmente los aficionados que os siguen domingo a domingo? ¿Cómo te tratan? ¿Son exigentes en algún aspecto? La afición me trata muy bien, creo que están contentos con mi trabajo. A los aficionados les agradezco de corazón que nos sigan apoyando, así como lo vienen haciendo, porque eso es una motivación para un jugador porque ve que van a apoyar al equipo. A mí particularmente me alientan mucho y eso me genera mucha confianza, porque me motivo más para dar más de mí, para aportarle al equipo. Creo que los aficionados son exigentes con los árbitros cuando no nos pitan una jugada clara o situaciones así; pero del resto no acostumbran a serlo. ¿Cuáles son tus retos deportivos? ¿Qué factores pueden ayudarte en tu progresión? Mis retos son ser jugador profesional, jugar en el Santiago Bernabéu y ser campeón con el equipo que juegue. Y, finalmente, jugar en el América de Cali, mi equipo Has venido de muy lejos. ¿Cómo te sientes en Alcalà? ¿Qué recuerdas especialmente de tu tierra? ¿Cómo lo lleváis tu familia y tú? Si, vengo de Colombia; pero me siento muy bien aquí en el Alcalà porque estoy haciendo lo que me gusta. De mi tierra lo recuerdo todo: la comida, el ambiente, mi familia, mi novia, mis amigos, la salsa… Con mi familia lo llevo súper bien, extrañándolos mucho. A mi novia, también. Por eso es la motivación con la que he venido a otro país para buscar de cumplir mi sueño y mis metas.

David Posso, el primer per l’esquerra dels semi ajupits

¿Qué es lo que más valoras a nivel personal de tu experiencia en España? Creo que, en primer lugar, lo que más valoro acá en España es la oportunidad que me dieron de jugar al fútbol; en segundo término, la apuesta de equipo y, en tercer lugar, que es una experiencia muy bonita para mi vida. Y, para finalizar, ¿qué mensaje enviarías a los aficionados del CF Alcalà? Les pediría que sigan apoyándonos domingo a domingo, como vienen haciéndolo; porque con su apoyo somos más y más fuertes.

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

TROSSETS DE LA NOSTRA HISTÒRIA FRANCISCO ARNAU VILAPLANA En temps passats, com molts i moltes podem encara recordar, ací en Alcalà existien (i no exagero) tal quantitat de refranys, dites i altres expressions que, estant una setmana sencera escalfant-me el cap, crec que no en podria recordar ni la meitat de totes les que he arribat a escoltar al llarg de la meua vida. Tot este cúmul de frases fetes que repetíem tan sovint, penso que, les creàvem la gent del poble de manera molt imaginativa i de forma espontània. És d’agrair que ens deixaren aquest valuós llegat. També en açò hem tingut sort: m’estic referint al fet que oralment, de generació en generació, han pogut arribar fins nosaltres una bona part d’aquestes dites. És qüestió d’aprofitar-les, repassant-les una a una, i cavil·lant el motiu del seu origen. De segur que cadascuna ens portarà a descobrir una xicoteta part de la història del nostre poble. Començaré per una expressió bastant coneguda. Es tracta d’una suposició que preguntava “si està, ja, a remulla” així com una altra afirmació en el mateix sentit que deia “ja està a remulla”. No sé, però penso que açò d’estar a remulla, a alguns, els vindrà al cap algun llegum, com fesols, cigrons, llentilles... però no és això, no vaig per ací. Resulta que esta expressió feia referència, diguéssem, a les parelles de nuvis, i es referia concretament a la nit abans de casar-se. A causa de la falta d’higiene personal, cosa bastant comuna en aquelles èpoques, i més en un poble (hem de tindre en compte que m’estic referint a finals del segle XIX i principis del XX), era una qüestió primordial que en aquesta primera nit d’intimitat el seu cos tingués el millor aspecte possible. Deien (exagerant, clar està), que estaven tota la nit anterior al casament a remulla, com si fosssen dintre d’un cossi o pica. De totes maneres penso que, si era hivern, la faena era d’ells, passar tota la nit calfant olles d’aigua. No sé, crec que, com he dit abans, exageraven. Tota la nit no, però sí que calien hores per a reblanir totes aquelles escates enganxades per tot el cos, durant anys. No és d’estranyar l’aspecte que presentaven molta d’aquella gent. Eren uns temps farcits de dificultats per a la majoria de la població. Segons contaven, els fadrins de casa, no disposaven de llit fins que es casaven. Estava fora de l’abast de la família una cosa, tan necessària, com és un llit. Mentrestant, la pallissa feia de dormitori. Era a l’hivern quan es presentaven majors dificultats per combatre el fred. Feien un clot a la palla i es reblien. El problema els venia quan havien d’apagar el cresol. Però la gent ho cavil·lava tot. Tenien

Festivitat de Sant Isidre a Alcalà. Foto cedida per Pichi

amanida una canya llarga i a la punta li lligaven un trosset d’herba tendra. D’aquesta manera, només calia traure la mà, agafar la canya i apagar el cresol. No vull ni pensar l’aspecte que haurien de tenir en alçar-se al matí: la cara tota bruta d’eixa polseta que desprèn la palla. No sé. De vegades penso en la sort que tenim de viure en l’època actual. En referència a aquest tema, em ve al cap una de les tantes contalles que feia el meu avi Vicent, a qui, de xiquet, sempre escoltava amb molta atenció i interès. Contava que va fer la mili durant un llarg període de set anys. Va estar destinat a Barcelona, i un curt període a Figueres. Devia ser a finals del segle XIX, perquè anomenava molt la Guerra de Cuba. Contava que, fins a quatre vegades, va capejar la sort de no ser embarcat cap a Cuba. Segons pareix, allí a la caserna, obligatòriament, els feien rentar la cara i les mans cada dia, en alçarse. Això, per a ell, al llarg del temps, es va convertir

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019 en una espècie de rutina. Ja llicenciat, ací a casa, estava acostumat tots els matins, en alçar-se de dormir de la pallissa a rentar-se mans i cara, primer que res. Al cap d’unes setmanes, mentre un dia es rentava la cara, se li va apropar la seua madrastra, advertint-li que eixa mania que tenia de rentar-se la cara cada dia ja se li n’aniria. Ens contava que va ser completament a l’inrevés. Què, com més anava, més li agradava rentar-se, fins al punt de posar totes les nits un poal d’aigua a la serena per rentar-se de matí amb aigua fresca. Deia que la pell de la cara quedava estirada i al mateix temps, per molt de fred que fes, la tenies calenta durant tot el dia. Aquesta que ve a continuació, és una altra mostra que confirma la deixadesa que existia en allò que fa referència a la neteja personal. No sé a què va ser degut si, a la manca de recursos de moltes famílies o al seguiment d’uns costums. El cas és que els homes només s’afaitaven una volta a la setmana, concretament els dissabtes. Per aquest menester, com és normal, s’acudia a la barberia. Allí es presentaven en una barba com un matxero, farts de dormir tota la setmana pels entronats de les casetes de terme. Calia coratge per a emprendre eixes afaitades. Era tal la brutícia que portaven de tota la setmana que, entre els pèls, hi havia incrustades, fins i tot, restes de sèmola de diversos dies. Amb la finalitat de realitzar millor l’afaitat, els rentaven la barba en una espècie de safeta. Contaven que, en molts casos, quan acabava la neteja, l’aigua tenia un color enrogit de terra. Com hem pogut comprovar, en aquells temps, la gent no era molt amant de la higiene personal. Però aquesta deixadesa no sols era exclusiva d’ací d’Alcalà, estava generalitzada per tot arreu. Una altra expressió de la nostra collita és aquella que sols aprofitava els dies de pluja i quan es comentava el temps que estava fent. Si estava ennuvolat i queia una pluja fineta, que quasi no es notava, es deia que cernia la vella. La comparació entre aquest tipus de pluja i la faena de cendre, considero que és molt rebuscada. Començaré aclarint, un poc, per què es va lligar una cosa i l’altra. La faena de cendre, igual que totes les de la casa, i més en aquells temps, estava a càrrec de les dones. Era la faena prèvia a la de pastar. Consistia a porgar amb un sedàs finíssim la farina que s’havia d’utilitzar. Les dones tenien una vestimenta adequada per aquesta feina. Es posaven, al cap, un mocador emblanquit, una camisa i unes faldetes amb la finalitat de guardar-se de la pols que desprenia la farina. Allà al tard, la dona de la casa, amb la pastera, començava a moure el sedàs avant i arrere a un ritme adequat. Aquest tracatrac continu que escoltava de xiquet em posava molt content, ja que era l’anunci que l’endemà tindria, acabat d’eixir

del forn, a més de pa blanet, possiblement, algun tros de rotllo amb ametles, coca de moniato, coc de sucre o qualsevol tipus de pasta que feien les dones al mateix temps que pastaven. Tot açò, per a nosaltres els xiquets i per als majors, eren autèntiques delícies pel paladar. Tornant al tema que ens ocupa, ja que crec que m’he desviat un poc, penso (per aclarir-ho) que la comparació consistia en que si queia pluja molt fineta era igual a quan cernia una dona velleta, ja que a causa de l’edat, el moviment del sedàs era lent i la farina queia molt poquet a poquet. La següent expressió crec que també és autènticament nostra. Em referisc a quan u havia fet un traguet de més, i estava borratxet, es deia que havia “tocat el fil”. Igual que l’anterior, aquesta també és una expressió bastant rebuscada. Açò de tocar el fil, com la majoria de coses també tenen un perquè. Com molts recordem, ja molts anys, la línia de telèfon i la de telègraf anaven paral·leles i a uns pocs metres de la carretera N-340. Poques vegades però, especialment, en ratllar el dia (quan hi havia poca visibilitat), algun pardal despistat podia xocar contra els fils i caure mort a terra. Era quan es deia que havia tocat el fil. La gent del poble, en aquells temps, ens desplaçàvem per treballar molt lentament amb carro, bicicleta o a peu. Això permetia veure si algun d’aquests pardals accidentats queien prop de la carretera. Majoritàriament eren tords, a conseqüència del seu hàbit de volar pràcticament de nit. Eren temps en què poques coses es deixaven perdre, i menys si es tractava d’un tord. En agafar-lo del terra, després d’haver caigut i per poder-lo aprofitar, es deia satisfactòriament: encara està calent. Bé, aquestes són, de moment, unes poques de les tantes expressions que, com he dit abans, a través d’elles podem descobrir trossets de la història del nostre poble.

Pichi amb José Luis Ronchera a Santa Llúcia. Foto cedida per Pichi

MAINHARDT - 95 / desembre de 2019

A la fotografia uns aficionats al ciclisme mentre estaven construïnt, tots els diumenges pel matí, el velòdrom d’Alcalà. A la part de dalt: Isidoro Vinuesa, M. Roca, Martorell i Polet. A la filera del mig: Pichi, J. R. Loriente, Juan Pauner i Fernando el de la Parra. A baix del tot, els germans Agustín i Manuel Barceló. Fotografia cedida per Sergio Martorell

TEMPS DE RECORD La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Foto cedida per un capicorpero Fotos cedides per un capicorpero

Foto cedida per José Vicente Griñó

UA G N

É B M

ÉS

I R T A P

I N O

AINHARDT

ALCALÀ DE XIVERT DESEMBRE - 2019 NÚM. 95