MAINHARDT-94 by JOAN SANZ

ALCALÀ DE XIVERT AGOST - 2019 NÚM. 94

AINHARDT

TEMPS DE RECORD La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

)RWRJUD¿D FHGLGD SHU &DUPHQ (VWHOOHU

Foto cedida per J. Antonio Ronchera

Foto cedida per María Luisa Bosch (epd)

Foto cedida per Dolores Sancho Colom

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ

DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina

Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres Vicente Guillamón Espallergues Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus Corresponsal a Mainhardt: Gabi Kupfer PORTADA I CONTRAPORTADA: JOAN SANZ SANCHO

La redacció respecta la llibertat d’expressió. La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit. La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació. Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim. La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text. · · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treball publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista. IMPRIMEIX: JORDI DASSOY TIRADA: 1.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISSN: 1132-3353

SUMARI

EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL ..............................4 NOVA EDICIÓ D’ALCOSSEBRE EN-CANT 2019 Redacció................................................................................... 5 VII FESTIVAL DE CIRC A ALCOSSEBRE DE LA MÀ DE BABAKUS Redacció ................................................................................... 8 ENTREVISTEM GUSTAU AGUILELLA ARZO, ARQUEÒLEG DEL SIAP DE LA DIPUTACIÓ DE CASTELLÓ Joaquim Arnau Vallina.............................................................. 11 ENTREVISTAMOS A FRANCISCO CAUDET Soumaiya el Hamri .................................................................. 16 MEMORIA HISTÓRICA. LA APORTACIÓN DE ALCALÀ DE XIVERT AL VALLE DE LOS CAIDOS José Vicente Moya Julve ......................................................... 20 VALÈNCIA CAPITAL DE LA II REPÚBLICA i II CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESCRIPTORS PER A LA DEFENSA DE LA CULTURA Joaquim Arnau i Vallina ........................................................... 23 NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA Gabinet de comunicació .......................................................... 29 POLÍTICA, LAÏCA? Maria Sorlí Fresquet ................................................................ 30 APUNTS I TEXTOS POÈTICS Florencio Ruiz Lara .................................................................. 31 LES TERTÚLIES DE L’AQUARI Francisco Arnau Vilaplana ........................................................32 APUNTS I TEXTOS POÈTICS Josep-Manel Loriente .............................................................. 34 EL CF ALCALÀ, DE NOU EN PREFERENT Gabi Navarro ........................................................................... 35 EL FUTBOL BASE DEL CF ALCALÀ CONTINUA CREIXENT EN NOMBRE D’EQUIPS I EN QUALITAT Redacció ................................................................................. 38 EXCEL·LENT TEMPORADA DELS ALEVINS-A DEL CF ALCALÀ Tomás Vinuesa ........................................................................ 40 TEMPS DE FUTBOL, AMB JAVIER TRAVER ROCA Joaquim Arnau ......................................................................... 42 EL CANT DE LES PLANTES. ED. COSSETÀNIA, 2019 Joan Maria Romaní/Salvador Carnero .................................... 44 CASAS PALACIO Y LINAJES NOBLES DE LA VALL D’UIXÓ, DE VICENTE FALCÓ FUERTES Joaquim Arnau ......................................................................... 47 MAINHARDT, AGENDA 2019 (II) Redacció. Gabi Kupfer ............................................................. 48 LA MEDICINA DURANTE LA EDAD MEDIA Vicente Herrera Adell ............................................................... 50 ELS TOPÒNIMS CAPOCORB I CAPICORB Gloria Bosch Roig .................................................................... 53 LA TRADICIÓ ORAL A ALCALÀ DE XIVERT. LES SERPS Francisco Roures Sanz. .......................................................... 56 LA IMPORTÀNCIA DE L’EDUCACIÓ ALIMENTÀRIA PER VIURE MILLOR Paula Miralles .......................................................................... 60 LA FAMÍLIA GASPATXERA EBRÍ Y CRISTOBAL COLÓN José Luis Esteller Albert ...........................................................62 LA RESTAURACIÓ DELS GEGANTS I ELS CAPSGROSSOS A ALCALÀ DE XIVERT Joan V. Sanz Sancho ...............................................................65 NOU ÈXIT DEL GRUP DE TEATRE D’ALCALÀ Redacció ..................................................................................71 RECREACIÓ HISTÒRICA DELS TEMPLERS A ALCALÀ Redacció ..................................................................................72 EN RECORD DE LLUIS SORO ...............................................74

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

EUROPA, EN UN NOVA CRUÏLLA Més que mai els grans reptes a què ha de fer front la Unió Europea van vinculats als efectes d’una globalització que no sols s’accelera, sinó que presenta senyals de mutació. Així, hi ha un seguit de conflictes que amenacen el seu projecte. Ara, quan estan pròxims els relleus dels càrrecs de les principals institucions i després d’haver quedat constituït el nou Parlament el passat dia 2 de juliol a Estrasburg, som a una nova cruïlla. Europa, amb els seus llums i les seues ombres, s’ha anat construint a base de somnis que, des de la política, s’han anat convertint en estructures que regulen el seu funcionament: institucions, lleis i normes. De fet, venen a ser els mecanismes democràtics que han de permetre a la Unió Europea convertir-se en el gran contrapoder a l’autoritarisme. Els impactes de la crisi de 2008, amb el seu efecte dominó, han anat transformant sense normes democràtiques el sistema productiu global. I des de fa uns anys veiem que, des de posicions unilaterals, s’imposen polítiques proteccionistes als àmbits tecnològic, comercial i energètic. Els seus efectes no poden ser ignorats: desequilibris generats per desregulació financera, riscs de noves bombolles i inestabilitat econòmica. El més greu, però, és que, a cavall d’elles, s’ha anat teixint la deslegitimació de les institucions democràtiques i de l’orde multilateral que va eixir de la II Guerra Mundial. I a tot açò cal afegir els problemes interns de la Unió: la desafecció dels britànics, un fet gens ni mica novedós; la desigualtat social, la immigració que busca una oportunitat de vida i el populisme. Déiem que Europa pot ser el gran contrapoder a l’autoritarisme. I ho pot ser, perquè el fràgil equilibri europeu, fonamentat en lleis i normes, respon a un somni d’igualtat, de llibertat i de democràcia. És a dir, respon als valors que ens donen identitat i ens permeten seguir sent una societat oberta. No oblidem que en 2012 la Unió Europea va rebre el Premi Nobel de la Pau. Però, potser, encara no som plenament conscients dels efectes que poden esdevenir pel trencament de les regles de joc o, de les perverses conseqüències que la globalització pot provocar a nivell tecnològic, a l’energètic o per baixar la guàrdia en la lluita contra el canvi climàtic. Europa no pot renunciar a les seues capacitats i possibilitats de liderar el futur. Tampoc no pot endarrerirse en matèries d’energies netes, d’investigació, d’innovació, de digitalització i de transformació tecnològica, si volem caminar cap a una economia verda. Ha de reaccionar de manera conjunta per a posar fre a tanta disbauxa per a redreçar el rumb. Ha de ser des dels principis i valors que ens donen identitat. Per tot això, el moment demanda estadistes d’altura, les complicitats de tots els joves erasmus i les de tots els europeus convençuts.

Església parroquial d’Alcalà de Xivert

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

NOVA EDICIÓ D’ALCOSSEBRE EN-CANT 2019 CONCERTS SOLIDARIS EN BENEFICI D’ACCIÓ CONTRA LA FAM REDACCIÓ Del 20 al 24 de juliol, i per vuité any consecutiu, tots els amants de la música d’Alcalà, Alcossebre i els turistes que ens han visitat han pogut gaudir d’un nou festival de música clàssica Alcossebre enCant. Les actuacions es van celebrar, com ja ve essent habitual, en el Centre de Jubilats Sant Benet d’Alcossebre, en l’ermita de Santa Llúcia i en el pati de l’Església d’Alcalà de Xivert. El Festival Líric Alcossebre en-Cant se celebra des de 2012 i està patrocinat per l’ajuntament d’Alcalà de Xivert-Alcossebre amb una triple vocació: cultural, didàctica i el que és més important, solidària. Cada estiu, de la mà del pianista de la localitat Juan Carlos Cornelles, artistes i professionals de la música clàssica i altres estils afins, es reuneixen a la nostra localitat moguts per les ganes de fer música tots junts, compartir experiències, consolidar l’amistat que existeix entre tots ells i treballar, al mateix temps, per una causa solidària. Como en anys anteriors, tota la recaptació ha estat destinada íntegrament a l’ONG Acció Contra la Fam, una organització d’àmbit internacional que té com a objectiu principal la lluita contra la fam al món. A hores d’ara intervé en més de 45 països i dona suport a més de nou milions de persones majoritàriament xiquetes i xiquets. Cal remarcar que l’audiència ha anat augmentant any rere any de la mateixa manera que ho fa la recaptació. Així tal i com es va indicar en la darrera gala celebrada a Alcalà, la recaptació d’aquest any 2019 ha superat els 3.000 euros. El festival va començar amb una gala lírica amb la soprano Marian Torres, la mezzosoprano Joana Thomé, el tenor Manuel Valero i el baríton Pedro Quiralte, tots ells acompanyats al piano per Juan Carlos Cornelles. Tots plegats van delectar un públic entregat que va saber apreciar les peces interpretades. El segon dels concerts que es va oferir va anar a càrrec del quartet de corda Nel Cuore que, amb la interpretació d’obres de Haydn, Mendelsohn i Beethoven, van poder demostrar el virtuosisme amb els seus instruments.

Cartell anunciador de la VIII edició del festival Alcossebre en-Cant

Juan Carlos Cornelles impulsor i alma mater del festival

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 El tercer i un dels recitals més esperats va tindre lloc en el pati de l’ermita de Santa Llúcia i Sant Benet, en plena Serra d’Irta. Allí el quintet de vent Llevant va interpretar obres del famós compositor italià Nino Rota especialment conegut per la seva feina com a compositor de música per a pel·lícules, entre les quals cal destacar El Padrí (1972) o Romeu i Julieta (1968), a més d’un bon grapat de col·laboracions amb el director de cinema italià Federico Fellini. El quart concert va anar a càrrec del grup Mediterranean String Trio format per Raúl Colmenero, Joana Thomé i Juan Carlos Cornelles que van interpretar obres de Händel, Chausson i Dvorak. El més destacat però va ser el concert final que tancava aquesta vuitena edició del festival i que va tindre lloc a la fatxada de l’església parroquial de Sant Joan Baptista d’Alcalà de Xivert. Va ser una magnífica actuació que va comptar amb la participació de l’orquestra de cambra Art Creare dirigida per Josep Gil i de la clarinetista local Laura Máñez, com a solista, que va interpretar la peça del Concert per a clarinet op. 73 núm. 1 de C. M. von Weber. El públic es va entusiasmar amb Laura, la neta de Remigio, qui va demostrar la seua perícia amb el clarinet i ser uns digna portadora del cognom del nostre admirat i estimat director de la banda de música d’Alcalà, Remigio Miralles. Per acabar, l’orquestra Art Creare acompanyada del cor Tutti Voci dirigit per la directora Ieva Lavrinovica, va tancar, amb brillantor, el programa amb la interpretació de la Missa de coronació KV. 317 de W. A. Mozart.

Tot plegat, cinc dies de concerts, compartint música i músics d’una gran qualitat que van fer la delícia de tots els assistents. Unes jornades extraordinàries que han d’aconseguir encara una major promoció i projecció per tal de convertir-se en un clar referent de la música clàssica de les nostres terres. Més i tot quan, com destacava la regidora de cultura Maria Agut, es tracta d’un festival on tots els intèrprets que col·laboren ho fan de manera desinteressada, pensant sempre en el foment de la cultura musical. A més es tracta d’una activitat cultural totalment consolidada, que compta amb un públic fidel que espera poder continuar escoltant, cada any, aquests concerts de gran qualitat. Laura Máñez va estudiar el Grau Superior de Música al Conservatori Superior de Música de València i va continuar la seua formació amb el Màster en Interpretació Musical a la Universitat de Música i Arts Escèniques de Frankfurt am Main (Alemanya). Alhora va estudiar i va finalitzar estudis a la Universitat Politècnica de València de Belles Arts, especialitzant-se en la conservació i restauració de béns culturals. Al llarg d’aquests anys ha treballat amb diverses orquestres entre les que destaca la del Liceu de Barcelona, ha estat professora de clarinet, llenguatge musical i iniciació al piano en diverses escoles de música, així com a professora particular de clarinet, iniciació a la música per a xiquets de 5-7 anys)...

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

AJUNTAMENT ALCALÃ€ DE XIVERT - ALCOSSEBRE 7

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

VII FESTIVAL DE CIRC A ALCOSSEBRE DE LA MÀ DE BABAKUS REDACCIÓ Aquest any el Festival de Circ Babakus va canviar el seu format i va passar a concentrar totes les actuacions en la tarde i nit del dissabte dia 3 d’agost. Un any més Alcossebre es va convertir durant unes hores en la capital del circ i ho va fer, novament, de la mà de l’Escola de Circ els Babarots i de Pedro Blasco. Com no podia ser d’una altra manera la màgia, les rialles i la diversió van omplir la localitat gràcies a actuacions molt variades. Des de pallassos i humoristes, fins equilibristes, passant per músics i mims, diverses disciplines del món del circ van transformar Alcossebre en un refugi ple d’alegria i espectacle. Com en anys anteriors ha estat un festival fet a la mida per als més menuts, però on els més grans també han disfrutat de valent. Babakus és un festival original, diferent que posa en valor el treball d’artistes del carrer que s’estan llaurant un camí propi dins el panorama circense. La marató va tindre lloc a la plaça La Mola i com sempre el Festival de Circ Babakus va ser completament gratuït per als assistents. En acabar els actes es va passar la gorra amb la finalitat de recaptar alguns diners que seran invertits íntegrament en el Babakus de 2020. La programació d’aquest any va començar amb una cercavila que des de la plaça Vistalegre va conduir el públic, a mode del flautista d’Hamelí, fins el recinte del festival. El primer espectacle de la tarde, destinat especialment als més menuts, va ser “Trobant l’Equilibri”. Un espectacle barreja de funambulisme, acrobàcia excèntrica i pallassades a càrrec de Javier Franco “Javichu”. Javichu va fer vibrar el públic amb el seu muntatge, les seues ensopegades per aconseguir pujar el més amunt a l’igual que ho fan els micos més habilidosos. La festa va continuar amb l’espectacle “Escola de Ball Billy Elliot”. Va estar una representació on les pallassades, el mim corporal i la dansa a càrrec de Cia Miumpaloal arte Asensio Gómez i Jenny Betancur es fusionaven per donar vida al personatge de Billy Elliot trenta anys després de la seua primera aparició en públic. A les 22 hores va començar la Gran Gala de l’Babakus conduïda per Pitita “Patri Corones”, una diva molt gamberra que va fer de mestra de cerimònies i va presentar els espectacles que van anar a càrrec de: Javier Franco, César Chechare, Dino Militano, i Jenny Betancur i Asensio Gómez.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 La gala va finalitzar amb la música del grup local Essència qui va oferir un concert, per a tots els públics, amb cançons pròpies i versions en castellà i valencià. Un concert on grans i menuts van poder gaudir de la música d’aquest prometedor grup que va saber transmetre al públic la força de la música per posar el colofó a una tarde intensa de màgia, rialles, alegria, espectacle i diversió. L’actuació va tindre el seu punt més àlgid quan el grup va tocar en directe la seua nova cançó Babakus, composta i dirigida per Joan Ortega, i que ha passat a ser l’himne del festival. Déjame que te lea un cuento, deja a mis palabras invadir tu corazón. En este sitio no hay secretos, sólo trucos de magia, risas y color... Sé de un lugar cerca del mar, donde poder disfrutar. Sé de un lugar para soñar y volver a ser pequeño una vez más... Ven al Babakus y déjate llevar, el show de este circo va a empezar Ven al Babakus y déjate llevar. Deja que la magia te ayude a imaginar... Señoras, señores, niños y niñas, bienvenidos a esta gran familia. Zancudos y malabares componen el teatro de las calles, mayores y pequeños de todas la edades, grandes artistas, aquí todos iguales. Familias enteras con sonrisa por bandera disfrutan de cada escena. Sé de un lugar cerca del mar, donde poder disfrutar. Sé de un lugar para soñar y volver a ser pequeño una vez más... Ven al Babakus y déjate llevar, el show de este circo va a empezar Ven al Babakus y déjate llevar. Deja que la magia te ayude a imaginar... Fíjate y observa la felicidad presente en los ojos y sonrisas de los demás. Dime lo que sientes arropado por la gente que hace que este sueño sea real.

¡Decídete! ¡Da un paso al frente! Grita de emoción muy fuerte y sal al escenario a actuar. Respira hondo, abre la mente, mira alrededor, valiente, por fin tu sueño se hizo realidad. Ven al Babakus y déjate llevar, el show de este circo va a empezar Ven al Babakus y déjate llevar. Deja que la magia te ayude a imaginar... Com sempre el públic es va quedar amb ganes de més, però l’organització ja s’ha compromés a tornar l’any que bé, amb noves propostes, molta màgia i com sempre un bon grapat d’il·lusió. Us esperem!

Vicent Albiol interpretant, amb la dolçaina, el cant de la Moixaranga en una versió per al grup Essència

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

ENTREVISTEM GUSTAU AGUILLELLA ARZO, ARQUEÒLEG DEL SERVEI D’INVESTIGACIONS ARQUEOLÒGIQUES I PREHISTÒRIQUES (SIAP) DE LA DIPUTACIÓ DE CASTELLÓ JOAQUIM ARNAU VALLINA Gustau Aguilella Arzo (Barcelona, 1967) és Llicenciat en Geografia i Història, especialitat en Prehistòria i Arqueologia per la Universitat de València, Màster en Sistemes d’Informació Geogràfica per la Universitat de Girona i DEA (Diploma d’Estudis Avançats) per la Universitat Jaume I. Des de l’any 1997 és arqueòleg del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques (SIAP) de la Diputació de Castelló, i actualment Secretari de Redacció de la revista Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló i de la sèrie de Monografies de Prehistòria i Arqueologia de Castelló. Les seues principals línies d’investigació se centren en la Prehistòria recent de les comarques castellonenques, des del Neolític a la Primera Edat del Ferro, havent dirigit i codirigit excavacions en jaciments d’aquests períodes entre els quals cal destacar la Cova de Petrolí i el Tossal del Mortórum a Cabanes, el Tossal de la Vila a la Serra d’en Galceran, Santa Llúcia i Cova dels Diablets a Alcalà de Xivert, Orpesa la Vella i Abric de la Roca Roja a Orpesa del Mar i la Coveta de la Font de Codina a Borriol. Al mateix temps, ha estat al capdavant del projecte arqueològic associat al Pla Director de Recuperació del Palau-Castell de Betxí. Ha participat com a investigador en diversos projectes I+D+I, amb la Universitat de Barcelona, l’Institut d’Història del CSIC de Madrid, la Universitat Jaume I o la Universitat de Lleida.

Gustau mostrant diverses troballes realitzades al jaciment de Santa Llúcia i cartell anunciador d’una conferència realitzada sobre el jaciment

Gustau amb l’alcalde d’Alcalà, Francisco Juan Mars i la regidora de cultura, Maria Agut, de visita al jaciment arqueològic de Santa Llucia.Juny de 2018

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 És autor de nombrosos articles científics i de divulgació, així com comunicacions a congressos sobre la Prehistòria recent de les comarques castellonenques. És també editor científic i coautor d’alguns llibres, com ara Tossal del Mortórum, un assentament de l’Edat del Bronze i del Ferro Antic a la Ribera de Cabanes (Castelló) publicat a les Monografies de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, Cova dels Diablets. Prehistòria a la Serra d’Irta o Sima del Pozo Cerdaña (Pina de Montalgrao, Alto Palancia, Castellón). Una cavidad sepulcral eneolítica. En quina mesura la teua experiència en el camp de l’arqueologia ha donat resposta a les teues expectatives inicials i/o les ha enriquit? L’inici en els estudis en arqueologia sol tindre un alt component vocacional, i en general ens atrau per un costat la possibilitat d’efectuar un treball d’investigació a l’aire lliure, i per l’altre la recerca de coneixement sobre el passat més antic, preferentment sobre èpoques de les que no tenim documents escrits. I en aquest sentit la pràctica de l’arqueologia no defrauda. En el moment que inicies l’etapa professional i van passant els anys, lògicament les expectatives inicials es van modulant i sobretot va pesant molt més la recerca pròpiament, els objectius de la investigació, el plantejament de projectes a mitjà i llarg termini. Per a mi el treball de camp, és a dir, l’excavació pròpiament, és una de les parts més satisfactòries, però cada cop suposa un esforç creixent perquè progressivament són més complexes de gestionar administrativament i econòmicament, i també perquè actualment l’arqueologia és totalment interdisciplinar, amb la qual cosa has d’establir equips de treballs més amplis, diversos, amb aplicació de noves tècniques i recollida de mostres molt més acurada. Però personalment sempre tinc present que l’excavació és el primer pas de la investigació, on fas la recollida detallada de la informació, que després s’ha de classificar i analitzar durant molt més temps del que ha costat l’excavació, per finalment anar construint coneixement històric del període d’estudi. Podríem dir que l’arqueologia aporta valor afegit a nivell personal? Imprimeix caràcter? Clar, cada professió, sobretot quan és d’un camp molt especialitzat, va imprimint caràcter específic als seus professionals. I si té una faceta de treball de camp important, crec que més encara. El treball arqueològic és molt exigent físicament, i freqüentment el desenvolupem en condicions prou adverses, des de temperatures sota zero fins a excavacions en el mes de juliol i agost amb temperatures sovint superiors als 30º. Tot això va marcant.

Gustau en una conferència al CESAL d’Alcalà de Xivert

I els arqueòlegs, tots els que conec, el que sí que tenim és una entrega total a la disciplina. Obliga a estar sempre al dia en les novetats que es van produint, i en general som molt crítics i exigents amb nosaltres mateixos, per la qual cosa no crec que hi haja molts arqueòlegs que ho siguen solament en horari d’oficina. Per tant, crec que sí, la pràctica de l’arqueologia imprimeix un caràcter particular. Des de quins àmbits es valora com cal l’arqueologia? Quins suports s’esperen i triguen a arribar o no arriben? En la meua opinió l’arqueologia té un altíssim valor social, com demostra el fet que en general les notícies sobre novetats i troballes arqueològiques solen tindre molta repercussió, i són seguides amb interès per molta gent. Tot i això, és una disciplina a la qual es destinen molt pocs recursos, i són escassíssims els projectes arqueològics amb finançament adequat. Aquesta és una de les reivindicacions que continuem fent des de la professió. En general el finançament per a investigació arqueològica és públic, i pense que majorment ha de ser així, si bé la Llei de Patrimoni Valencià obliga també a costejar les intervencions privades sobre jaciments arqueològics als promotors. Ara bé, aprofite per a fer una reflexió crítica sobre com s’està recuperant i posant en valor el patrimoni en l’actualitat. Sempre que puc explique la paradoxa què en general dins dels pressupostos destinats a la recuperació d’un castell o d’un jaciment per ferlo visitable, sovint la major part dels diners són destinats a la part d’arquitectura i/o de restauració, i per contra les partides destinades a l’arqueologia sempre són considerades excessives o fins i tot un impediment per a l’execució de «l’obra». Sempre intente recordar i remarcar a tots els actors implicats que aquest castell o jaciment, obté el seu valor com a patrimoni únicament i precisament a través de la investigació històrica i arqueològica, i és per això que es fan les inversions

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 i s’obtenen les subvencions, i si no es fa aquesta investigació, l’únic que estem fent és alçar parets en mig de la muntanya de les quals no hi ha res que contar. Per tant estic convençut que és necessari augmentar considerablement el finançament en investigació arqueològica, i també crec que és necessari reorientar els projectes de recuperació i posada en valor del patrimoni atorgant a l’arqueologia el pes que li correspon en bona lògica. Us sentiu valorats socialment? Crec que l’arqueologia està molt ben valorada socialment. Ara, si estem parlant d’un propietari que té una parcel·la on es vol fer una casa i que li toca pagar un arqueòleg de la seua butxaca, perquè ho marca la llei, supose que en aquest cas l’opinió no seria tan favorable. Des de quan la teua vinculació arqueològica amb Alcalà de Xivert? Podem dir que des de l’any 1998 en què vaig dirigir l’excavació de la Cova dels Diablets, com a conseqüència d’una actuació clandestina que va afectar profundament la cova. Posteriorment, en 1999, vam publicar un primer estudi sobre els resultats de l’excavació, i en 2014 un llibre amb el reestudi complet en què van participar diversos especialistes i es van efectuar noves analítiques. Entre 2007 i 2010 també vaig col·laborar parcialment en el projecte del Castell de Xivert, efectuant diversos seguiments. Posteriorment en 2012 vam iniciar les excavacions a Santa Llúcia, fins aquest any. A banda, hem col·laborat molt activament amb l’Ajuntament i la seua Col·lecció Museogràfica en les diferents exposicions sobre Prehistòria i Arqueologia d’Alcalà de Xivert, preparant textos, maquetant panells i aportant documentació gràfica, fotos, etc. Tot açò si no recorde malament des de l’any 2008. També vaig elaborar les dues guies sobre Santa Llúcia (2015 i 2016) i bé, moltes altres coses que seria llarg enumerar. En definitiva, una vinculació molt estreta pràcticament des de fa 20 anys. En aquest temps, què t’ha sorprès especialment en els treballs de camp? Sobre Alcalà de Xivert m’han sorprès tres qüestions, dues positives i una negativa. En primer lloc, positivament la gran potencialitat per a la investigació prehistòrica i arqueològica que té Alcalà. Dins del terme existeix una concentració de jaciments molt important, corresponents a diferents èpoques, amb assentaments de finals del Paleolític Superior (és a dir, de més de 10.000 anys), del Neolític, Calcolític, Edat del Bronze, Edat del Ferro i època Ibèrica, fins a fortaleses medievals de gran rellevància, com el Castell de Xivert. I en gran part es tracta d’un patrimoni que es troba pendent d’estudiar, de posar en valor.

Portada del llibre sobre la cova de Diablets

La segona qüestió, també positiva, és que els jaciments en què he participat directament han ofert molt bons resultats, primerament per la riquesa dels materials, però també com a conseqüència d’una bona gestió en la investigació, en la que s’ha implicat a diversos investigadors de reconegut prestigi a nivell nacional i internacional, i que per tant han multiplicat el valor de la informació obtinguda. Des d’aquest punt de vista, a més, hem d’esperar encara futurs resultats d’impacte. La tercera i clarament negativa és l’estat de conservació de molts jaciments, posat que alguns dels més importants van estar afectats per excavacions clandestines que han provocat una pèrdua irrecuperable d’informació valuosíssima (Cova dels Diablets, Cova Pastrana o Abric del Garrofer per exemple), i altres per la falta d’inversions, gestió erràtica o per la dinàmica de construccions sense control sobre aquests jaciments. A nivell de resultats d’investigació, què es pot destacar del jaciment de Santa Llúcia? El jaciment de Santa Llúcia és interessantíssim, i és una pena que no s’haja pogut investigar més com a conseqüència de l’alteració causada per la construcció de l’ermita i posteriors remodelacions. En origen era sense dubte un jaciment espectacular. Personalment destacaria els dos moments més antics en què va estar ocupat: a l’Edat del Bronze i el Ferro Antic. Respecte de l’Edat del Bronze, datat entre el 2200 i el 1800 abans de Crist, si bé no es conserven quasi estructures, hem recuperat un bon grapat de ceràmiques pràcticament senceres, que de vegades presenten decoracions de gran valor, com per exemple simbologia vegetal o fins i tot una representació solar.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 A més, d’aquest període vam recuperar un dels primers testimonis directes de metal·lúrgia del coure a xicoteta escala del Bronze Antic a Castelló, que ha estat publicat recentment en un congrés internacional d’Arqueometal·lúrgia. Respecte del Ferro Antic, corresponent als segles VII-VI abans de Crist, hi ha en general molt bones troballes però cal remarcar sense dubtar els testimonis de l’existència d’activitat metal·lúrgica que inicialment pensàvem que es dedicava a elaborar xicotets objectes de bronze d’ús personal (fíbules, anelles, penjolls, etc.) però que amb els resultats de la campanya de 2019 ens donà la sorpresa de què també elaboraven orfebreria d’or, la qual cosa ja és totalment excepcional. Actualment estem treballant diferents equips en l’estudi i publicació de totes aquestes troballes. I de la Cova dels Diablets? La Cova dels Diablets era ja un jaciment interessant quan vam fer les primeres publicacions, en tant que presentava una de les poques coves habitades a finals del Paleolític (el que es coneix com a Epipaleolític), que després fou ocupada durant el Neolític antic i finalment usada com a sepulcre funerari a principis del tercer mil·lenni abans de Crist. La ceràmica neolítica de Diablets és també excepcional, amb una decoració molt rica i acurada, poc freqüent dels moments antics del Neolític. És una pena que el jaciment fora espoliat amb una gran pèrdua d’informació importantíssima. Tot i això, en els nostres estudis es van poder obtenir molts bons resultats, efectuant datacions de C14 i diversos anàlisis específics efectuats per diferents especialistes de cada camp: indústria lítica, ceràmica, fauna, colorants, antropològics, isòtops... Però vull aprofitar aquesta entrevista per a presentar l’últim resultat de Diablets a nivell d’investigació puntera i de repercussió internacional, posat que aquest any s’ha publicat a la prestigiosa revista Science un article sobre el major estudi genètic d’ADN antic efectuat fins ara a la península Ibèrica dels últims 8000 anys, i en el qual una de les mostres procedeix de la Cova dels Diablets. Diablets és, per tant, una de les poques coves de Castelló amb el privilegi d’haver-se efectuat anàlisi d’ADN antic. La mostra d’aquesta cova, una dent d’un home adult que va viure a Alcalà entre el 2870 i 2626 abans de Crist, presentava unes característiques que s’han vist típiques de les poblacions del Calcolític de la península Ibèrica, amb un 75% d’ancestralitat derivada de les poblacions neolítiques d’Anatòlia que van entrar a Europa al principi del Neolític, i un 25% d’ancestralitat arrelada en les poblacions anteriors de tradició Paleolítica. L’estudi d’ADN revela a més que posseïa un llinatge patern anomenat G2, que conjuntament

amb el I2 és el més freqüent a la Península al llarg del Neolític i Calcolític. Entendreu que aquests resultats conjuntament amb altres que s’estan efectuant i que s’efectuaran estan ajudant enormement a l’avanç de la investigació prehistòrica de les nostres comarques. En un futur immediat quines són o serien les prioritats que proposaries per a dur a terme en aquests jaciments o en altres d’Alcalà? Pel que fa a Santa Llúcia, el projecte d’investigació arqueològica està tancat, en tant que és difícil trobar zones intactes on continuar les excavacions, i a més és poc probable que oferisquen novetats significatives respecte de les que ja coneixem. Això sí, com deia abans estem treballant diferents equips en l’estudi i publicació dels resultats, molt interessants, que aniran produint-se els pròxims anys, per a la qual cosa demanem un poc de paciència en tant que els ritmes de la investigació de vegades són un poc lents. Aquest any s’ha efectuat una consolidació de les estructures, una actuació necessària per a la seua conservació i posada en valor. També tinc constància què s’està treballant en un Centre d’Interpretació sobre Santa Llúcia al costat de l’ermita, en el qual no he participat, si bé he aportat molta documentació, però que estic segur que reflectirà la importància de les troballes i del jaciment, i que a més trobe una excel·lent iniciativa de l’Ajuntament.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 Respecte de la Cova dels Diablets, si bé és totalment factible efectuar noves intervencions, aquestes són tècnicament difícils pel lloc on es troba, molt inaccessible, i serien prou costoses econòmicament i en termes de logística. En qualsevol cas, podrien ser interessants, sobretot tenint en compte els resultats que ha ofert la cova fins ara, i bé, és una opció que es pot plantejar cap al futur. Finalment s’ha de dir que hi ha més jaciments prehistòrics dins del terme que seria molt interessant investigar. Per exemple, la Cova Pastrana tot i trobar-se molt alterada potser es podria plantejar alguna excavació. Les restes arqueològiques conegudes procedents d’aquesta cova són notables. Ara mateix recorde unes puntes de fletxa de sílex tabular espectaculars, i unes ceràmiques decorades del neolític final molt interessants, a banda dels enterraments calcolítics. També hi ha interès personal i d’altres investigadors en efectuar excavacions per exemple a la Cova del Garrofer, o a Montull, però en aquests casos existeix l’impediment dels propietaris per a dur a terme les excavacions. Esperem que en el futur es trobe solució per a continuar amb les investigacions. Quin missatge adreçaries als gaspatxers i als seus representants a l’Ajuntament per a guanyar complicitats i/o millorar-les? Als gaspatxers i gaspatxeres els diria que poden estar orgullosos no sols de la gran quantitat de patrimoni arqueològic existent al seu terme, sinó perquè a més s’està efectuant una investigació de gran qualitat sobre ell. Per la nostra banda sempre hem intentat i intentarem que hi haja un retorn d’aquest coneixement cap a la societat, que a la fi és un poc la raó última de la nostra tasca. Respecte a l’Ajuntament he d’agrair el suport econòmic i de tota classe a les excavacions de Santa Llúcia, primerament a l’Alcalde com a màxim responsable de la corporació, però especialment a Maria Agut com a regidora de Cultura, qui ha estat la que més directament i de més a prop ha seguit i donat suport al projecte des del principi. De cara al futur diria a la nova corporació el que crec que ja saben: que Alcalà té molt de patrimoni, de gran importància, i els animaria que continuen amb la seua recuperació, fomentant el coneixement, la posada en valor i la seua difusió. Finalment advertir que tots els resultats de les investigacions de les quals hem anat parlant

procedeixen del treball d’un equip ampli, al que cal fer un reconeixement, entre els quals hi ha una gran part de voluntaris i estudiants d’arqueologia, així com també dos codirectors de les excavacions, altres arqueòlegs col·laboradors, tècnics, restauradors, l’encarregat de la Col·lecció Museogràfica, etc. Publicacions amb la participació de Gustau Aguilella que tracten o presenten dades sobre prehistòria i arqueologia d’Alcalà de Xivert: AGUILELLA ARZO, G.; C. OLÀRIA I PUYOLES y F. GUSI (1999): “El jaciment prehistòric de La Cova dels Diablets (Alcalà de Xivert, Castelló)”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 20 : 7-36. Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques. Diputació de Castelló. AGUILELLA, G., ROMAN, D; LUJAN, J; RONCHERA, R. (2010): “Les ocupacions prehistòriques de la Cova Pastrana (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, Castelló) a partir de l’estudi d’un conjunt de materials”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 28 : 39-58. MONTERO-RUIZ, I.; G. AGUILELLA ARZO i C. ROVIRA-HORTALÀ (2014): “Plomo metálico en yacimientos de la I Edad del Hierro en la Provincia de Castellón: explotación de recursos mineros y circulación del metal”. Actas del X Congreso Nacional de Arqueometria (Castellón, 2013): 200214. AGUILELLA ARZO, G.; D. ROMAN MONROIG i P. GARCÍA BORJA (EDS.)(2014): Cova dels Diablets (Alcalà de Xivert, Castelló). Prehistòria a la Serra d’Irta. 104 págs. Diputació de Castelló. AGUILELLA, G. (2015): Santa Llúcia 4000 años de historia. Guía de Santa Llúcia. Imprenta Provincial, Diputació de Castelló. AGUILELLA, G. (2016): Santa Llúcia 4000 años de historia. Guía de Santa Llúcia. Imprenta Provincial, Diputació de Castelló. (reedición) AGUILELLA ARZO, G. (2016): “Primeros datos sobre el asentamiento del Hierro Antiguo de Santa Llúcia (Alcalà de Xivert, Castellón). Sector 1, fase 2”. Quaderns de Prehistoria i Arqueologia de Castelló, 34 : 105-118. MONTERO RUIZ, I. MURILLO, M; AGUILELLA, G.; ROVIRA, S. (2017): “Small scale Bronze Age metallurgy: New data from Santa Lucia (Alcossebre, Castellón, Spain)”. Montero- Ruiz y A. Perea (eds.): Archaeometallurgy in Europe IV. BPH, XXXIII. Editorial CSIC, OLALDE, I. Et al. (2019): “The genomic history of the Iberian Peninsula over the past 8000 years”. Science, 6432 : 1230-1234.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

ENTREVISTAMOS A FRANCISCO CAUDET SOUMAIYA EL HAMRI “...hay que buscar, sin descanso, la verdad. El camino, lo que importa es seguir ese camino, ese anhelo, que nos lleva a dar con trocitos de la verdad. Lo que no es poco”.

Francisco Caudet (Alcalà de Xivert, 1942), catedrático de Literatura Española en la Universidad Autónoma de Madrid, con anterioridad en California State Univerty (Los Ángeles) y, en 1992, ocupó la cátedra Eulalio Ferrer en El Colegio de México. Ha sido profesor visitante en las Universidades de Southern California (Los Ángeles), Aix-enProvence, Duke University, Neuchâtel, Stanford, Buenos Aires, La Plata, Johns Hopkins, Tübingen, Marburg. En 1994 recibió de la universidad de Sheffield el título De Velling Willis Visiting Professor. En 1997 fue distinguido con el Premio Humboldt en Humanidades. En 2001 fue nombrado director del Instituto Cervantes de Chicago. Su investigación se centra en la novela española y francesa de los siglos XIX y XX, el fenómeno literario del Realismo y el Naturalismo, la generación del 98, la cultura del exilio de 1939 y la historia intelectual española del siglo XX. Es autor de 21 libros, entre ellos Vida y obra de José María Salaverría (1972), Cultura y exilio. La revista «España Peregrina» (1976), «Romance», 1940-41. Una revista del exilio (1976), Crónica de una marginación. Conversaciones con Alfonso Sastre (1984), El exilio republicano en México. Las revistas literarias, 1939-1971 (1992), El mundo novelístico de Pérez Galdós (1992), Pérez Galdós (1993), Las cenizas del Fénix. La cultura española en los años 30 (1993), Zola, Galdós, Clarín. El naturalismo en Francia y España (1995), Hipótesis sobre el exilio republicano de 1939 (1997), Galdós (2000), El parto de la modernidad. La novela española de los siglos XIX-XX (2002), Santana & Chicago (2002), El exilio republicano de 1939, una segunda edición revisada y ampliada de Hipótesis sobre el exilio republicano de 1939 (2005), El exilio republicano en México. Las revistas literarias, 1939-1971 (2007), En el inestable circuito del tiempo. Antonio Machado. De Soledades a Juan de Mairena (2009), Mirando en la memoria las señales. Diez ensayos sobre el exilio republicano de 1939 (2010), Clío y la mágica péñola. Historia y novela 1885-1912 (2010), Tríptico galdosiano. El amigo Manso. Fortunata y Jacinta. La incógnitarealidad (2011), Galdós y Max Aub. Poéticas del realismo (2012), Tirano Banderas de Valle-Inclán: el paradigma sistémico de las dictaduras hispanas (2016).

Francisco Caudet

Portada de la edición de Francisco Caudet de Miau, una de las más grandes novelas de Benito Pérez Galdós

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 Ha publicado 48 ediciones críticas de Benito Pérez Galdós, Valle-Inclán, Leopoldo Alas Clarín (la narrativa completa), A. Serrano Plaja, J. Valera, Antonio Machado, E. Zola, Alfonso Sastre, Clarín, J. M.ª de Pereda, Vicente Blasco Ibáñez, JeanPaul Sartre, Miguel de Unamuno, Max Aub; de los epistolarios de Max Aub - Tuñón de Lara y de los de Ramón J. Sender-Joaquín Maurín y del libro entrevista Crónica de una marginación. Conversaciones con Alfonso Sastre. A todo este capital docente e investigador deben añadirse 140 artículos relacionados con los autores y temas anteriores, 34 comunicaciones, 78 ponencias y/o conferencias en congresos y haber dirigido 27 tesis doctorales. Pese haberse jubilado, su actividad sigue. El presente año ha visto la reedición crítica de Miau, una de las más grandes novelas de Benito Pérez Galdós y, el próximo septiembre La forja de un rebelde, de Arturo Barea. Después de más de cincuenta años de productiva labor investigadora y docente, ¿qué sensaciones experimenta cuando vuelve su mirada y observa su obra? Satisfacción por la fortuna de haber podido dedicarme a esa doble labor a la que he entregado mucho tiempo y mucho esfuerzo, pero me embarga, a la vez, una inevitable sensación de insatisfacción porque lo que uno puede hacer es siempre muy mejorable. Nunca he perdido de vista que es deseable que los jóvenes que nos suceden en el mismo trabajo, den a lo que uno ha hecho nuevos impulsos. A la postre, lo importante es avanzar, ser parte de ese proyecto compartido de tirar para adelante. Finalizados sus estudios universitarios, ¿hubo alguna circunstancia sobrevenida que influyera en su trayectoria posterior? Hace años escribí un artículo que me pidieron en EEUU sobre mí y lo titulé “La necesidad y el azar”. La necesidad me impulsó tan pronto terminé los estudios en 1966 a irme al extranjero, donde quería trabajar y acabar de formarme. Sentía la necesidad de formarme también fuera. El azar, en ese primer momento, fue que otro alumno de don Rafael Lapesa, secretario de la Real Academia, que iba de lector a la Universidad de Nottingham, Inglaterra, decidió quedarse con don Rafael en la Complutense y don Rafael pensó en mí -estaba yo entonces como lector en un Liceo de Reims, Francia- y me recomendó para ese puesto. Pasé tres años en Inglaterra donde terminé, asesorado por un especialista inglés, Donald Shaw, mi tesis doctoral. Era la tesis un cuestionamiento de la generación del 98 y la denuncia, en la línea del profesor Tierno Galván, del prefascismo de muchos autores del 98. Cuando presenté la tesis en 1969

en la Complutense temía que el tribunal, formado por un catedrático del Opus Dei que era director del CSIC y por otro muy franquista, me tumbara la tesis. No debieron leerla bien porque los dos se entusiasmaron con ella y recomendaron que la publicara el CSIC. Llegué a California como profesor titular en 1970 con un libro debajo del brazo. Allí la política universitaria está basada en el principio: “Publish or perish”, “Publicas o pereces”. No necesitaba padrinos; solo trabajar... De su valiosa experiencia académica universitaria en Estados Unidos, América Latina y en Europa, ¿qué valores entiende merecen ser compartidos? En todos los países donde he explicado literatura española había siempre un gran interés por la cultura española. Ese interés era compartido por una alta población estudiantil que se matriculaba en la especialidad de lengua y literatura española y por un elevado número de profesores que eran especialistas en ese campo docente e investigador. La cultura española ha tenido y tiene un gran potencial. A menudo pienso que fuera creen más en nosotros que nosotros mismos. En su itinerario docente e investigador, la armonía en el binomio actitud crítica - fuentes primarias, es ejemplar. ¿Con qué dificultades se ha ido encontrando frente ese admirable rigor científico que le identifica? Cuando realizaba los estudios de licenciatura en Filología Románica en la Universidad Complutense hice, con un amigo, una encuesta a mis compañeros de clase. Éramos cerca de cien alumnos, y comprobamos con estupor que se podía terminar la carrera sin leer un libro. Bastaba con repetir los apuntes del profesor en los exámenes. Durante toda mi vida profesional he intentado darle la vuelta a esa aberración. También he podido comprobar, cuando volví a la universidad española en 1980, que algunos de mis compañeros, en realidad la mayoría de ellos, iban a clase a dictar sus apuntes y esperaban que los alumnos los repitieran. Como investigador, he procurado ir siempre a las fuentes y que lo escrito por mí estuviera documentado. De sus trabajos de investigación se apunta que fueron decisivos para corregir patologías idealistas i reaccionarias. ¿Es cierto aquello de que en una guerra la primera baja es la verdad? Siempre he rechazado la superioridad moral que suele haber en quien quiere corregir a los demás. Hay siempre viejas y nuevas patologías. Estudiarlas y ver de desentrañarlas a través de los productos de cultura que son las obras literarias, es como entiendo mi oficio, es un ejercicio válido. Pero me inquieta siempre pensar que quien ejerce el oficio de “desentrañador” tiene también sus propias patologías. La verdad es un horizonte muy lejano, inalcanzable. Quienes hablan en su nombre me

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 resultan siempre sospechosos. Pero, sí, hay que buscar, sin descanso, la verdad. El camino, lo que importa es seguir ese camino, ese anhelo, que nos lleva a dar con trocitos de la verdad. Lo que no es poco. La sociedad española sigue sin compartir un mismo relato sobre la guerra civil, ¿estamos ante una anomalía histórica? No puede haber un único relato sobre la guerra civil o sobre las dos guerras mundiales o sobre ninguna otra guerra. Está en la naturaleza de nuestra guerra civil, y de toda guerra habida en otros países, que su narración sea del todo o en parte torticera. Hacer un relato es siempre un acto de parcialidad. ¿Seremos capaces algún día de mirar de frente la realidad histórica de la Guerra Civil y el Exilio? No creo que sea posible ese mirar de frente. Saldríamos todos sonrojados y avergonzados porque son muchas las culpas compartidas. Además, vivimos en un país bombardeado por relatos, en la radio y la televisión, que conservan mucho del viejo guerracivilismo. Hay demasiada sobreabundancia de palabrería cainita y de chabacanería. ¿Qué escritores y obras nos recomendaría con la finalidad de motivar un acercamiento comprensivo a la realidad histórica que se impone a partir de 1939? Recomendaría, de entrada, tres autores que fieles a su ideología progresista se muestran muy críticos con la realidad de su bando y del bando contrario: Ramón J. Sender, Max Aub y Arturo Barea. Todos ellos venían del realismo galdosiano y entroncaban, a la vez, con el esperpento de Valle-Inclán. Había además otros vínculos con la novela realista europea y la novela pacifista de entreguerras. ¿Qué asignaturas pendientes tiene el sistema democrático español con la literatura anterior a la transición? Más que hablar del sistema democrático habría que hablar, pienso yo, de la sociedad española. No siempre la culpa es de los de arriba; también los de abajo tenemos nuestra responsabilidad. Hablando de literatura, de lo que se trata es de leer. Prácticamente todos los libros de antes de la transición, publicados en España o en el exilio, están a nuestro alcance. Leerlos o no leerlos depende de nosotros. Nadie lo prohíbe, es uno de los logros de la transición; si no aprovechamos ese logro la culpa hay que imputárnosla a nosotros. En su extensa obra aparecen Valle Inclán, Galdós, Aub, Blasco Ibáñez, Machado... ¿Mantiene “especiales complicidades” con alguno de ellos? Son autores-guía, lámparas que iluminan parcelas de la realidad. No se les puede pedir más. Pero eso es mucho.

Francisco Caudet amb Berit, la seua dona, professora de Filologia alemanya a la Universitat Complutense de Madrid

Su experiencia, conocimientos y competencias no pasaron desapercibidos en el ámbito institucional: fue nombrado director del Instituto Cervantes en Chicago. ¿Qué recuerdo guarda de aquella experiencia? Fue una experiencia muy positiva para mí porque me introdujo en el mundo de la gestión cultural. Pero pronto me di cuenta de que debía volver a la docencia y a la investigación y pedí en seguida que me buscaran un sustituto. Me había metido a remar en un bote que no era el mío. No faltaron los reconocimientos públicos a su persona; entre ellos, el académico de la Universidad Autónoma de Madrid recogido en el libro “Estudios de literatura, cultura e historia contemporánea: en homenaje a Francisco Caudet” y el Premio Humboldt de Humanidades. Sin duda, es usted una referencia como docente, como investigador y como persona. ¿Cómo vivió esos reconocimientos? Con un inmenso agradecimiento. Los finales tienen en la vida, como en las novelas, una gran importancia. A menudo, he invitado a mis estudiantes a interpretar las novelas desde su final. Lo que usted menciona es un buen final de un final que aún no ha terminado del todo. Me queda aún un trecho que recorrer y ojalá tenga fuerzas para culminarlo con una cierta dignidad. En el mundillo académico se apunta que su magisterio fue muy saludable para las generaciones que le tuvieron como docente. Con el añadido que ha creado escuela: hay gente que sigue sus líneas de investigación. ¿Sigue manteniendo el contacto con ellos? De haber creado alguna escuela sería la de que piense cada uno por sí mismo y que lo haga con mucho rigor. He intentado transmitir el culto al trabajo, al esfuerzo. Vivo cerca de la Universidad Autónoma de Madrid, mi segunda casa. Apenas voy a mi antiguo departamento de Filología Española, porque no quiero dar la lata, pero soy asiduo

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 visitante de la Biblioteca de la UAM y mantengo relaciones constantes con alumnos y colegas sobre temas de investigación. El Premio Humboldt me ha permitido pasar, primero, un año en Alemania y, posteriormente, estancias de tres meses cada tres años. Mi vida ha girado en torno a España, Francia, Inglaterra, Estados Unidos, Latinoamérica y Alemania. No sé cómo ha sido, pero así ha sido. El próximo septiembre presenta su edición crítica de “La forja de un rebelde, Arturo Barea”. ¿Nos puede dar unos breves apuntes de la misma? La trilogía de Barea, de la que TVE hacia el año 2000 presentó una versión que está muy bien hecha y aún se puede ver en TVE a la carta, presenta una interpretación personal de las causas que condujeron al conflicto armado de julio de 1936. Barea, hijo de una lavandera del río Manzanares, era autodidacta. Como dijo un famoso historiador norteamericano al poco de aparecer en 1946 la versión en inglés de La forja de un rebelde se

aprende más de la España del tiempo de Barea leyendo su trilogía que leyendo muchos libros de historia. Es evidente su complicidad y compromiso con la cultura, un espíritu que mantiene tras haber cumplido recientemente, en julio, 77 años. En todas las referencias sobre nuestro personaje y su obra aparece Alcalà de Xivert, su lugar de nacimiento. No se olvida. Sabemos que aprovecha cualquier motivo para acercarse a su pueblo. ¿Qué significa para usted cada reencuentro? En Alcalá de Xivert están mis raíces. Trasladaron a mi padre al juzgado de Vinaròs cuando yo tenía dos años y medio, pero muy a menudo iba a Alcalá donde pasaba temporadas en verano con mi abuela Marieta y mi tía María Inés. Las he querido mucho, como a mis otros tíos y a sus hijos, mis primos. Me gusta ir al cementerio y pasar ratos visitando sus tumbas y escuchando los trinos de los pájaros. El de Alcalá es un cementerio lleno de pájaros.

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com 19

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

MEMORIA HISTÓRICA. LA APORTACION DE ALCALÀ DE XIVERT AL VALLE DE LOS CAIDOS JOSÉ VICENTE MOYA JULVE

El 1 de abril de 1939, Francisco Franco emitía el último parte de guerra, anunciando el final de la Guerra Civil, una guerra que durante tres largos años había asolado el país. Los tres años de conflicto bélico habían dejado sobre el suelo español un total de 540.000 muertos a consecuencia de las acciones bélicas y de la represión de los dos bandos. Este mismo año el ya Jefe del Estado Español, Francisco Franco, emitía un decreto para la construcción de un monumento donde rendir homenaje a todos los caídos en su gloriosa cruzada. Dicha decisión fue ratificada por un decreto del Consejo de Ministros en abril de 1940. Quedaban así sentadas las bases para la creación de lo que después seria denominado el Valle de los Caídos. La construcción de dicho monumento seria dirigida por dos arquitectos Pedro Muguruza y Diego Méndez y su ubicación seria en el paraje conocido como Cuelgamuros, en la localidad de El Escorial. Desde un principio se dispuso que el Estado Español, recién salido de una terrible guerra, no invirtiera una sola peseta en su construcción. Para poder financiarlo, se destinaron los fondos sobrantes de la denominada “Suscripción Nacional”; es decir, las aportaciones materiales voluntarias hechas para financiar el “Bando Nacional” durante la guerra. Como luego se vio que no eran suficientes, desde 1952 se realizaron sorteos extraordinarios de lotería nacional y se le añadieron donaciones particulares. En su construcción participaron trabajadores libres y una parte importante de presos, estos entre los años 1942 y 1950, en régimen de redención de penas (un día de trabajo por tres de condena). Los trabajos comenzaron en 1940 y concluyeron en 1958, y se inauguró oficialmente el 1 de abril de 1959 (20º aniversario del final de la Guerra Civil). El monumento fue levantado con la finalidad de rendir honor y enterrar a aquellos que cayeron luchando en su gloriosa cruzada. Pero este propósito inicial se modificó y el Decreto Ley de 23 de agosto de 1957, estableció que el monumento, dentro de la política guiada por el “sentido de unidad y hermandad entre españoles” había de ser un monumento de todos los caídos. Por tal motivo el Ministro de la Gobernación, en 1958 enviaba una circular a todos los Ayuntamientos, para organizar el traslado de los cuerpos de los combatientes “sin distinción del campo en el que combatieron” para su traslado a la Basílica del Valle de los Caídos. Según el libro de defunciones del Juzgado de Paz de Alcalà de Xivert, en la primavera de 1938 fueron

Vista general del Valle de los Caidos el dia de su inauguración

Vista de la Basilica. Tras sus muros se encuentran depositados los restos de millares de fallecidos durante la Guerra Civil

enterrados en el cementerio municipal 9 soldados republicanos y 35 soldados pertenecientes a las tropas franquistas, todos ellos muertos por acción de guerra. Uno de los soldados nacionales fue reclamado por sus familiares al término de la

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 contienda y enterrado en un nicho privado del cementerio de Alcalà de Xivert. Las fosas donde estaban enterrados los soldados nacionales se hallaban en la parte izquierda de la entrada del cementerio y estaban señalizadas con pequeñas cruces de madera. La fosa donde estaban los soldados republicanos no la podemos ubicar pues no hay referencias de datos ni testimonios, por lo que al parecer estos soldados fueron olvidados por todos. Así mismo en el termino de Alcalá de Xivert también fueron enterrados los cuerpos de tres soldados marroquíes en las cercanías del “Hort del Mussol”, los cuales no fueron registrados en el libro de defunciones del Juzgado de Paz, como tampoco lo fueron las decenas de soldados republicanos muertos en los combates acaecidos en nuestro termino municipal y cuyos cuerpos quedaron insepultos por nuestros campos. Como hemos dicho anteriormente, en 1958 el Ministro de la Gobernación emite una circular a todos los Ayuntamientos para que a la mayor brevedad emitan un listado de todos los combatientes (sin distinción de bando) enterrados en Grup de gaspatxers al Valle de los Caidos. Foto cedida per J. A. Ronchera sus respectivas localidades. Desde la provincia de Castellón se emite un listado de 600 pesetas, importe este que ha de abonar al con los nombres de 1.727 cuerpos enterrados en Ayuntamiento la fundación del Valle de los Caídos. los cementerios de la provincia. Alcalá de Xivert El transporte de los restos de los combatientes de contribuye con 34 de esos nombres, todos ellos la provincia de Castellón lo realiza la empresa de pertenecientes a soldados franquistas, obviando o camiones José Petit Sánchez, por un importe de desconociendo, el de los soldados republicanos y 1.545 pesetas. Asímismo se habilita un autocar de soldados marroquíes. 30 plazas de la empresa de transportes La Hispano A principios de 1959 el Ayuntamiento de Alcalà de Fuente En-Segures S.A. para trasladar a todos de Xivert contrata al albañil José Bruñó para la los familiares que deseen asistir a la inauguración exhumación de los 34 cuerpos de los soldados del Valle de los Caídos el 1 de abril de 1959. La enterrados en el cementerio y al carpintero Manuel empresa facturará un importe de 9.870 pesetas por Giner para la construcción de dos urnas-columbarios dicho servicio. donde depositar los restos de los fallecidos. Como El total de gastos ocasionados por el traslado de así lo atestiguan las dos facturas remitidas por el los cuerpos al Valle de los Caídos contabilizados Ayuntamiento al Gobernador Civil de Castellón, por el Gobierno Civil de Castellón ascendió a una por un valor de 50 pesetas y otra por un valor 138.120,50 pesetas.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 El 8 de marzo de 1965 el Patronato de la Santa Cruz del Valle de los Caídos emite un comunicado al Gobernador Civil de Castellón, para que revise las listas de los nombres de los cuerpos allí depositados, para evitar posibles errores en los nombres o apellidos de los caídos, pues se va a proceder a confeccionar un libro homenaje, de los héroes y mártires, cuyos restos reposan en la basílica de dicho Patronato. La contestación de Gobernación es que las listas están correctas y no han sufrido variación alguna. Oficialmente en los columbarios de la Basílica del Valle de los Caídos se hallan depositados 33.847 cuerpos de combatientes de la guerra civil, pertenecientes a los dos bandos, unos y otros se hallan entremezclados y hacen muy difícil su identificación. En la abadía se encuentran en 19 archivos las fichas con los datos de aproximadamente la mitad de las personas allí enterradas, se desconoce la identidad de la otra mitad. Desde la Comunidad Valenciana fueron trasladados al Valle de los Caídos un total de 1.969 cuerpos, de los cuales 1.727 lo fueron desde la provincia de Castellón. Por poblaciones la relación es la siguiente: Alcalà de Xivert - 34 Alcora - 166 Almassora - 2 Benicarló - 1 Benicàssim - 6 Betxí - 76 Burriana - 120 Castelló de la Plana -789 Cervera del Maestre - 1 Cinctorres - 14 Jérica - 6 Morella - 76 Onda - 4 Sueras - 134 El Toro - 1 Torre d´Embessora - 27 Vila-real - 268 Vinaròs - 2 No deberíamos de olvidar que tras la frialdad de estas cifras, en este inmenso mausoleo, cada número, cada nombre, cada ficha, representa a un hijo, a un padre, a un esposo, cuya muerte llenó de dolor y desolación cientos de hogares más allá del campo de batalla. Es obligación del Estado informar y facilitar todos los datos disponibles a aquellos familiares que quieran recuperar sus restos o facilitar toda la documentación disponible para localizar la ubicación de estos. Pues si durante la dictadura, el Estado facilitó y ayudó a la identificación de los caídos en el bando nacional, es pues justo, que ahora en plena Monarquía Parlamentaria y aprobada la ley de Memoria Histórica contribuya a facilitar toda la información

Lápida del cementerio de Alcalà de Xivert donde fueron depositados los restos de Joaquin Asensio, alferez del 2º batallón de Flandes, muerto en los combates de mayo de 1938 y exhumado por sus familiares al termino de la contienda en un nicho privado.

posible sobre la localización e identificación de los caídos en el bando republicano. Un dato curioso que he podido averiguar en relación con el traslado de cuerpos al Valle de los Caídos de los soldados fallecidos en Alcalà de Xivert, es el de los frailes Franciscanos del Convento de esta localidad. En 1936, el Comité Revolucionario de Alcalà procede a la expulsión de los religiosos del convento, estos se refugian en la casa de José Herrera, pero el día 24 de julio fueron arrestados y trasladados a la cárcel de Vinaròs y posteriormente a la de Castellón. La noche del 2 al 3 de octubre de 1936, miembros pertenecientes a la Columna de Hierro asaltan dicha cárcel y detienen entre otros a cinco de estos franciscanos, trasladándoles al cementerio de Alcora, donde fueron asesinados y enterrados en una fosa común. Lo curioso del caso es que finalizada la contienda los cuerpos fueron exhumados pero no identificados y enterrados en otra fosa común en el interior del cementerio, donde se levanto un mausoleo a los mártires de la Cruzada. En 1959 fueron de nuevo exhumados y sin identificar sus cuerpos fueron llevados al Valle de los Caídos, donde aun hoy reposan allí sus restos. Lo curioso del caso, es que aunque no fueran personas naturales de Alcalà de Xivert, en todos los listados de “mártires” por España y en los listados de la Causa General aparecen como víctimas de Alcalà de Xivert. Otro dato que también llama poderosamente la atención es el total desentendimiento de la Diócesis de Tortosa por la identificación de los cadáveres de estos religiosos, pues no se hace ningún intento de identificarlos, ni después de la contienda ni en su traslado al Valle de los Caídos desde la población de Alcora, en cuyo listado figuran como cadáveres sin identificar. DOCUMENTACION CONSULTADA: Internet, wikipedia El Valle de los Caídos. Juzgado de Paz de Alcalá de Xivert, libro de defunciones. Archivo histórico Provincial de Castellón. Caja 11.308. Libro de Actas del Ayto. de Alcalá de Xivert. Año 1959.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

VALÈNCIA CAPITAL DE LA II REPÚBLICA i II CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESCRIPTORS PER A LA DEFENSA DE LA CULTURA (II) JOAQUIM ARNAU I VALLINA “Si algún día las conductas de los dirigentes no os satisfacen, quitadles y poned otros; pero, si amáis el país y a la República, jamás, jamás destruyáis vuestra unión” Manuel Azaña València, en qualitat de capital de la II República, va acollir el Congrés dels Diputats que, presidit per Diego Martínez Barrio, va celebrar sessió a l’Ajuntament. Fou dimarts 1 de desembre de 1936. Compareixia el Govern de la República en veu de Largo Caballero, el seu President, per a donar compte a les Corts sobiranes de la seua gestió i sotmetre’s a una qüestió de confiança. Largo Caballero va argumentar la determinació de traslladar la capital a València: era la resposta a l’obligació de defensar Madrid d’una manera eficaç, per a no desaprofitar cap força útil i assegurar la llibertat de moviments, conscient que en la decisió podia haver trigat més del que els interessos superiors de la guerra aconsellaven. Va destacar l’afer de major relleu esdevingut durant el període entre reunions parlamentàries: l’entrada al Govern de la CNT -Confederació Nacional del Treball. Entenia que, en aquells

complicats moments, a ningú no li era lícit romandre al marge de la responsabilitat de compartir la direcció de la cosa pública. I, en aquest context, va exigir més ajuda de la rereguarda (transport, intendència, allotjament...) per assegurar l’èxit de les operacions i poder donar més suport a qui a diari exposava la vida per la causa comuna. En el plànol internacional, va censurar el reconeixement dels rebels per part d’Alemanya, Itàlia i algun altre petit país, “en el fondo, las verdaderas culpables de la prolongación de la guerra. Sin ellas, la rebelión militar hubiera sido extirpada en el curso de unas pocas semanas”. Va informar que el Govern havia sol·licitat d’urgència la reunió del Consell de la Societat de Nacions, perquè cap altre país com Espanya estava veient tan pròxima la guerra europea en el marc d’una conflagració mundial. Finalment, va assegurar que la frase que va pronunciar el primer d’octubre (“Mientras nos quede un palmo de terreno, luchará el Gobierno”) havia quedat superada pels esdeveniments: “Son ellos, los facciosos, los que van a ver rápidamente reducido el terreno que manchan con sus pisadas”.

Dolores Ibárruri (1), Margarita Nelken (2), Juan Comorera (3), González Peña (4), Bergamín (5), Antonio Uribe (6), Mije (7), Miguel Valdés (8), Francisco Giral (9). (Congrés dels Diputats a València, 1 d’octubre de 1937). Imagen propiedad de la Biblioteca Nacional de España (reproducción autorizada)

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 Els grups polítics amb representació en el Congrés dels Diputats van declarar la seua adhesió i la seua confiança en el Govern republicà En nom del partit “Unión Republicana” Pascual Leone va reiterar l’adhesió del seu grup al Govern pel que representava d’avantguarda de lluita contra el feixisme i per ser la representació legítima del poble espanyol, perquè “las jerarquías libremente elegidas, que surgen de la propia entraña popular, imponen obediencia, como tienen responsabilidad exigible”. Després de recordar que atzars de la guerra “traen provisionalmente a mi tierra entrañable la capitalidad de España” (Pascual Leone era natural de Vinaròs), va apuntar que, en aquells moments, Madrid estava ratificant la seua capitalitat de la República: “La primera evocación sentimental, emocional, íntima, ha de ser pensar en Madrid. La guerra se ganará en Madrid; la guerra, al ganarse en Madrid, habrá consagrado, con la sangre de todos los españoles, la capitalidad de la gloriosa República española”. Va remarcar l’exemple de Mèxic, un poble “nacido de nuestra civilización y de nuestra sangre, hijo de nuestra España”, el suport que arribava des de Rússia i el sentiment nascut de les entranyes populars d’altres pobles, al marge dels seus representants. Ruiz-Funes, d’”Izquierda Republicana”, va censurar la falta de suport per part de “los que siempre tratamos como amigos y no supieron comprender la amistad en estas horas duras de una lucha terrible en que están cayendo los nuestros, no por valores nacionales, sino por valores universales”. Alhora, referint-se a Mèxic i a Rússia, va lloar el suport de “aquellos pueblos ejemplares dentro de la órbita de las amistades Internacionales”. Corominas, d’Esquerra Republicana de Catalunya, va refermar el compromís d’acatar, d’acceptar i de ser lleials a l’esperit de la Constitució que havien jurat, que havien promès defensar i el de mantenir-se fidels a l’Estatut de Catalunya que els havia donat la seua força i la seua representació. Díaz Ramos, en nom de la minoria parlamentària comunista (Partit Comunista d’Espanya i Partit Socialista Unificat de Catalunya), va argumentar que per a guanyar la guerra havien de ser capaços de mobilitzar tots els recursos nacionals en homes, armes i queviures. Així, era necessari ordenar l’economia, agricultura i indústria per atendre les necessitats de la guerra i de la rereguarda “mediante una dirección única y férrea, mediante un mando militar único, mediante un Ejército único”. Alhora, s’havia de posar vedat als comités i altres organismes que s’atribuïen poders “ante sí y porque sí”, i als abusos que, de tant en tant, es produïen

Diego Martinez Barrio, President del Congrés dels Diputats, i Negrín. (Congrés dels Diputats a València, 1 d’octubre de 1937). Imagen propiedad de la Biblioteca Nacional de España (reproducción autorizada)

al camp per bàndols desangelats que s’atribuïen la representació de partits o de sindicats a la fi d’apoderar-se dels béns dels camperols amb el pretext de procedir a una pretesa col·lectivització. I, finalment, que el Govern actués amb mà dura davant de tots aquells que pretenien enriquirse aprofitant la situació de guerra i les dificultats d’abastiment de productes, ja fos encarint el preu dels articles de primera necessitat o acumulant-los per a especular amb ells. Va insistir en el caràcter nacional del Govern republicà, perquè “ha sabido comprender los problemas de las nacionalidades oprimidas, porque ha sabido conceder y respetar los derechos del pueblo de Cataluña, de Euzkadi y porque reconocerá esa misma personalidad histórica a Galicia, apenas ésta esté libertada de las garras del fascismo”. En matèria internacional, Díaz Ramos va fer una crida als Governs democràtics que no s’atrevien a ajudar la República i, així ajudar-se ells mateixos: “Pedimos sólamente que no nos boicoteen. Pedimos sólamente que nos permitan abastecernos de lo que nos es necesario”. Prèviament havia denunciat el bloqueig de Franco a determinats ports del Mediterrani per a impedir l’abastiment a Espanya de tot el necessari per a continuar la guerra i, alhora, permetre que els seus aliats augmentaren de forma més descarada els enviaments d’armes, municions i homes. Es preguntava si França i Anglaterra no se n’adonaven que suposava que Alemanya i Itàlia dominaren la Mediterrània per a controlar la ruta de l’Índia; l’ocupació de Marroc per a controlar l’Estret i posar Gibraltar a tir de canó, o l’ocupació italiana de l’illa de Mallorca convertint-la en una base naval i aèria. El diputat comunista va concloure apel·lant a la unitat de totes les forces allí representades

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 com si fos un afer sagrat, recordant les paraules pronunciades per Manuel Azaña un dia abans de la victòria electoral del 16 de febrer: “Si algún día las conductas de los dirigentes no os satisfacen, quitadles y poned otros; pero, si amáis el país y a la República, jamás, jamás destruyáis vuestra unión” De Francisco, des de la minoria parlamentària socialista, va fer palesa la disposició del seu grup d’anar allí on la seua acció podia ser més eficaç. Entre els fets a valorar va destacar la incorporació de la CNT al Govern de la Nació. I va considerar d’interès saber, en primer terme, les raons de la ruptura de relacions de França i Alemanya amb el legítim Govern de la República amb què havien mantingut relació fins feia ben poc i, en segon lloc, per què reconeixien els rebels. Finalment, després d’apuntar que “no vamos a implorar ayuda a nadie ni la ha implorado el Gobierno”, va remarcar el reconeixement als països que havien mostrat la seua solidaritat. Ángel Pestaña (“Partido Sindicalista”) va denunciar que hi havia organitzacions que formant part del Govern el substituïen o, al menys, entorpien el lliure desenvolupament de les seues accions. I va assenyalar una condició per a guanyar la guerra sense produir víctimes no imputables a l’enemic: era necessari acatar allò que el Govern disposés, amb una aferrissada disciplina que obligués a tots, des del President del Consell de Ministres fins l’últim ciutadà. Remarcava que ni ell ni el seu partit volien passar a la història acusats de ser culpables d’una sola víctima en el camp de batalla. Fou Albornoz qui va resumir com s’havia viscut el temps transcorregut des de l’última sessió celebrada a Madrid (l’1 d’Octubre de 1936) i els impactes en l’opinió internacional: “hemos atravesado jornadas durísimas que han culminado en el asedio a la capital de la República, en el cual, una vez más, se ha puesto de relieve el temple heroico del pueblo de la capital de España; pero esas jornadas durísimas, dolorosas, que han acumulado sufrimientos de toda clase sobre el pueblo de Madrid, han servido a la vez, para que la verdad sobre España vaya abriéndose paso en el ambiente internacional”. Afegia que el tracte dels feixistes a la població civil, els monstruosos bombardejos de l’artilleria i, especialment, els espantosos i criminals bombardejos de l’aviació, singularment els nocturns, havien dut l’espant a la consciència d’Europa i en pobles on abans no se donava una atenció emocionada a la Guerra civil, fent que la premsa internacional condemnés l’actitud dels rebels i l’inici d’un corrent de simpatia a la República en països on els seus governs no s’havien mostrat favorables. Va proposar remetre per conducte del seu President varis telegrames a les Cambres de representants de França, d’Anglaterra, dels Estats

Units, de Mèxic i al Congrés dels Soviets apel·lant a la solidaritat de tots els pobles que creuen en la llibertat i en la justícia, per ser un acte de fe en la consciència i en la democràcia universal. El diputat matisava que en cap cas era una demanda d’auxili. Conclòs el torn de paraules, el Congrés dels Diputats va aprovar per assentiment la proposició incidental presentada per varis diputats en el sentit que “la Cámara se sirva declarar su entusiasta confianza y adhesión al Gobierno de la República, que tan dignamente dirige la lucha del pueblo español contra el fascismo”, i la del diputat Albornoz. Com recordaria Martínez Barrio, el President de la Cambra, en les paraules de tancament de la sessió, “Por segunda vez, desde que se produjo la insensata y criminal rebelión militar que padece España, se han reunido las Cortes de la República. Por segunda vez han ratificado clamorosa y unánimemente su adhesión y confianza al Gobierno”. II CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESCRIPTORS PER A LA DEFENSA DE LA CULTURA. En juliol de 1937, amb el II Congrés d’Escriptors per a la defensa de la República, València es convertia en la capital de la cultura a nivell mundial. Des d’un punt de vista intel·lectual significava la defensa d’un nou humanisme, revolucionari i socialista en favor de la dignitat de la persona i de la llibertat dels pobles. A nivell simbòlic, els referents

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 van ser el bombardeig de Gernika i l’assassinat de Federico Garcia Lorca. I a nivell d’anàlisi, el sentit de la cultura i la funció social de la literatura i de la paraula. Entre les ponències presentades cal destacar, pel rigor intel·lectual, valors estètics, lucidesa i qualitat literària, la que van signar de manera col·lectiva els joves escriptors sorgits durant aquella etapa republicana. El creixent protagonisme dels intel·lectuals La figura de l’intel·lectual havia anat assolint un creixent protagonisme en mig de la crisi dels anys 30 del segle passat, molt especialment als entorns dels fronts populistes. Manifestava un compromís amb el poble a través d’un acostament a l’esquerra, en especial als comunistes. El posaren en valor a través de les seues obres, dels manifests, de la seua militància, de la participació en actes de propaganda o en la lluita en el mateix front de guerra en Espanya, on no pocs van perdre la vida. Aquells intel·lectuals tenien percepcions que els assenyalaven una molt pròxima nova guerra. La intuïció d’aquella crisi els empentava cap a posicions esquerranes i revolucionàries amb l’esperança d’assolir un nou món. Segurament, aquesta vivència és la que va moure W.H. Auden a escriure en 1937 “Spain”, un poema de quasi cent versos, qualificat com un dels seus millors treballs, el millor dels que se van escriure en anglès sobre la Guerra Civil espanyola i una potent crida a prendre les armes en favor de la República. La República va comptar amb el suport de totes les generacions culturals: des de la del 98 (Antonio Machado i Valle Inclán, qui, malgrat no haver conegut la guerra, va simpatitzar amb l’extrema esquerra) a l’anomenada “generació de la República”, la del 27, la que va generar l’etapa que coneixem com “Edat de Plata de la cultura espanyola” (Alberti, Aleixandre, Buñuel, Guillén...). Cert que no van estar tots els que eren. El bàndol nacional, el dels militars colpistes, únicament va comptar amb un suport ben minoritari i d’un segon nivell artístic, tret d’Eugeni d’Ors, ja a les acaballes de la seua activitat creadora; de Miguel Unamuno, qui ben aviat es va rebotar en contra, o d’alguns joves falangistes amb talent que van passar-se a la dissidència en acabar la Guerra. Cal dir que, en aquella convergència cultural republicana, convivien diferents mirades, des de les respectives anàlisi d’aquella realitat. Una majoria (Louis Aragón, Buñuel, Hernández, Machado...) posava l’èmfasi en el valor antifeixista i en el seu caràcter popular i democràtic. Uns altres, amb un evident desacord amb la creixent influència dels comunistes, feien una clara defensa de les tradicions republicanes i democràtiques. I, finalment, un sector minoritari i important, la de viure una revolució socialista des de la defensa de les llibertats democràtiques; és a dir, primer la guerra

i, després, la revolució. En aquella convergència emergia la contradicció guerra-revolució que va trobar el seu punt àlgid a l’àmbit públic en el Congrés d’Escriptors antifeixistes celebrat a València en juliol de 1937. El Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura, a València El dia 4 de juliol de 1937, Juan Negrín, President del Govern republicà, inaugurava els Congrés dels “Sabuts”, nom popular amb què se’ls anomenava. Va tenir lloc al Saló de Sessions de l’Ajuntament. Organitzat per l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, es va convertir en l’acte de propaganda republicana de més brillantor, en haver reunit la flor-i-nata de la intel·lectualitat del món (Pablo Neruda, Octavio Paz, Carlos Pellicer, César Vallejo, Anna Seghers, Juan Marinello, Alejo Carpentier, Nicolás Guillén, Jef Last, Julien Benda, Tristan Tzara, Raúl González Tuñón, Martín Andersen...). Acudiren al voltant de 150 delegats -una vintena eren dones- en representació de 28 països. Tots ells tenien assumit que el protagonista era el poble espanyol en lluita i que venien a compartir temps de riscos, de perills i d’angúnies de guerra. Fou un acte d’oposició a la barbàrie feixista i de compromís moral per a mobilitzar l’opinió pública internacional en favor de la causa republicana i en contra de la política de no-intervenció practicada per una majoria de governs. Els seus impactes, però, van tenir infinitament més ressò entre intel·lectuals i treballadors que en les classes dirigents de les democràcies occidentals; que, amb els seus silencis i polítiques de no intervenció, reconeixien de manera tàcita l’aixecament militar dels rebels. L’escriptor Mijaíl Koltsov, redactor en cap del diari soviètic Pravda i qualificat representant de la literatura satírica i d’assaig, es preguntava, no sense ironia, per la raó d’aquell Congrés: “me he tenido que preguntar de qué se trataba en el fondo, si de una asamblea de Quijotes, de unas rogativas literarias para que baje del cielo la victoria sobre el fascismo o de otro batallón intenacional más, un batallón de voluntarios con gafas. ¿Qué pueden traer, y a quién, un congreso y una gentes armadas tan sólo de su palabra.” Com no podia ser d’una altra manera, el fil conductor de les ponències venia adobat d’una apassionada lògica antifeixista i de solidaritat intel·lectual. En aquelles circumstàncies, uns debats exclusivament literaris haguessen estat una vertadera frivolitat i una expressió d’insensibilitat, no sols des d’un punt de vista cultural, sinó polític. Tanmateix, la qualitat va estar molt present, en alguns casos d’un altíssim nivell, amb anàlisi literàries de gran interès.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

Mijaíl Koltsov, redactor en cap del diari Pravda i President de la delegació soviètica al Congrés d’Escriptors. Imagen propiedad de la Biblioteca Nacional de España (reproducción autorizada)

El Congrés, però, també va tenir un argument polític: justificar la política governamental i la causa republicana, una tasca en què es van afanyar amb especial èmfasi els comunistes. Afany que els va donar un protagonisme per damunt dels escriptors que compartien presidència: Ricardo Baeza (un home de Manuel Azaña) i José Bergamín (catòlic). Aqueix paper fou determinant per emmordassar qualsevol crítica a la seua política o a la de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques -URSS, la gran aliada de la República. En València i en defensa de la Cultura. Què entenien, però, per Cultura? Julien Benda (França) va apuntar que eren defensors de les llibertats de l’esperit, un paper que exercien defensant els valors morals, especialment el de la justícia i els drets de l’home, fins i tot el dret de les nacions a viure lliures, protegides de tota esclavitud. Ilya Ehremburg (URSS) va puntualitzar que “la cultura no es el inventario de la naturaleza mecánica ni el catálogo de bibliotecas o museos. Ni las ciudades, islas de coral. La cultura es el hombre”. Antonio Machado va emprar paraules de Juan de Mairena, un professor hipotètic que projectava una “Escuela Popular de Sabiduría Superior”: “Para nosotros, defender y difundir la cultura es una misma cosa: aumentar en el mundo el humano tesoro de conciencia vigilante (...) Enseñad al que no sabe; despertad al dormido; llamad a la puerta de todos los corazones, de todas la conciencias”. Les llums i les ombres del Congrés 1.El Congrés va estar contextualitzat en la Guerra. Així, la nit del dia inaugural i la matinada del següent, València va patir el bombardeig de l’aviació feixista. L’argentina Amparo Mom n’és un testimoni: “Recuerdo que al llegar a Valencia la gran escritora alemana Anna Seghers, que venía

en la delegación, se nos acercó y nos dijo: ‘Esto es enervante, parece que en España no hubiera guerra’, pero esa misma noche en Valencia, Anna Seghers y todos tuvimos una impresión terrible de la guerra. Mientras dormíamos, un estampido seco nos sacudió. Inmediatamente, la angustiosa alarma que parece un monstruoso grillo, enloqueció. Todos corrimos escaleras abajo, a la planta baja del hotel. Esto es la guerra, esto es la misma guerra, éste es el primer bombardeo que yo siento, me repetía a mí misma, y era tanto mi asombro, era tan grande y tan importante todo esto, que no tuve tiempo de tener miedo”. 2. Hi va haver participació de gent procedent del front, alguns d’ells membres de les Brigades internacionals (Ludwig Renn, Erich Weinert, Jef Last, Theodor Balk, Hans Marchwitza, Willi Bredel, Gustav Regler), als que cal afegir els que venien de l’exili, els que ho feren malgrat la prohibició expressa de les autoritats del seu país (el cas dels britànics) o els que, temps després, patiren les conseqüències d’haver participat (els nord-americans) 3. El rebuig a l’escriptor André Gide, la figura estel·lar del I Congrés d’Escriptors celebrat a París, i la seua polèmica exclusió (no el convidaren) fou, a banda d’alguns dèficits estètics d’alguna intervenció (Alexis Tolstoi o de Koltsov), l’incident en l’apartat de les ombres. Gide, sospitós de ser trotskista i partidari de l’art revolucionari independent, després de visitar la URSS va escriure un llibre crític amb el seu relat oficial i, poc abans de l’inici del Congrés, va manifestar el seu rebuig als processos de Moscú, la seua solidaritat amb el POUM –“Partido Obrero de Unificación Marxista”- i amb Adreu Nin, motius més que suficients per a caure en desgràcia entre els escriptors comunistes i per que el propi Stalin prohibís la seua participació o amenacés amb el seu boicot. Tot i que entre els congressistes hi havia escriptors independents i, fins i tot, ser molts els que compartien l’opinió de Gide i de Trotski, la majoria, però, va donar el seu suport al govern de Negrín i a l’aliança amb la URSS; perquè rebutjaven tot allò que pogués crear enemistat amb aquells que donaven suport a la causa republicana: en aquells moments la Unió Soviètica era l’únic país que ajudava la República i les democràcies occidentals estaven en la no-intervenció. Cert que, amb el temps, Gide seria considerat una víctima de l’aparell d’Estalin i un amic de la República que va saber ser independent. 4. Participaren escriptors catòlics que foren titllats d’heretges: Bergamín o l’holandès Browder. Aquest últim ens apropa la seua raó: “I si ara el meu país em censura que, sent escriptor catòlic, defense la causa del Govern espanyol i me considere un heretge, exclòs del cristianisme, jo apel·lo sols una

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 raó: a Jesucrist, a Jesucrist, fill d’un fuster, fill d’un camperol, sacrificat per la clerigalla i per la casta dels militarots i que va saber impregnar-nos d’un vertader esperit cristià, que mana que fem el que jo faig ací: estar al costat del poble espanyol, que és el més cristià” 5. S’ha de destacar la participació en llengua pròpia d’escriptors valencians, catalans i gallecs, després d’haver patit una inicial porga. L’eix bàsic que compartien fou l’afirmació que la defensa de la cultura universal queda associada a la pròpia cultura nacional i a la pròpia llengua, totes dues inseparables. La presència d’una delegació del País Valencià en un Congrés d’escriptors d’àmbit internacional era un fet històric que posava veu a una voluntat de normalització cultural i política. La seua ponència, de caràcter col·lectiu, fou llegida per Carles Salvador. Definia aquella guerra com “una lluita final i decisiva dels valors absoluts dels món”. I es referia a dos valors, totals i definitius: l’ésser i el noésser. És a dir, l’afirmació i la negació de l’home i, per resultat, l’esdevenir del món i de la cultura. Exposava la seua posició front als problemes de la cultura a l’àmbit del binomi Nació i Cultura. Així, el concepte d’Espanya, era entès com estel de petites nacionalitats històriques que, des de la unilateral creença de falsa unitat, havien estat sotmeses als elements centralitzadors. I venia a concloure que la realitat històrica ens apuntava que Espanya “no era una sinó vària”. Destacava el reconeixement per part del Govern del Front Popular, d’acord amb la Constitució, de dues nacionalitats. “Però aquestes nacionalitats ibèriques, que existeixen amb una plena personalitat i una plena consciència política, no són únicament un fet polític, geogràfic o històric. Són també un fet cultural. I, per consegüent, un fet ètic, que demana amb una serena consciència del moment, un mínim reconeixement de la seua personalitat, una mínima justícia”. Sobre la llengua, la primera característica d’una nació, s’hi apuntava que “l’idioma és la fonamentació

de la cultura, i que ninguna nació tindrà una plenitud cultural mentre no tinga dret a l’ús oficial del seu idioma, perquè açò és la pedra fonamental per a la construcció del monument de la cultura”. I que “És en el poble on s’ha conservat, per anys i segles, l’essència de la llengua. Els elements aristocràtics o simplement els que es deien cultes, no volien emprar aquella llengua, únicament conservada pel poble sota el pretext que era un dialecte quan el que volien dir era que la parlava el poble, i ofegar així tota manifestació cultural” 6. La delegació espanyola fou la més nombrosa i també va presentar una ponència col·lectiva, que justificava el seu caràcter: “Somos distintos y aspiramos a serlo cada vez más”. Eren joves escriptors i artistes que s’obrien al món cultural dels anys de la II República. Representaven diferents sensibilitats professionals, artístiques i procedència social: “entre el origen enteramente campesino de Miguel Hernández, por ejemplo, y el de la elevada burguesía refinada que pueda significar Gil-Albert”. La ponència, llegida per Arturo Serrano Plaja, feia referència a un nou humanisme entès com l’intent de restaurar en l’home la consciència del seu valor, de treballar per netejar la civilització moderna de la barbàrie capitalista. Des del compromís amb la guerra i amb la revolució (“De ese humanismo implicado así en nuestra lucha, nos consideramos nosotros activos militantes”), apostava per la literatura de qualitat, des de la més absoluta independència estètica, com la millor propaganda en favor de la causa popular. Rebutjava conceptes com literatura proletària, realisme socialista i proclamava el caràcter lliure i obert de l’art. O assenyalava les limitacions de l’agitació i la propaganda: “Lo demás, todo cuanto sea defender la propaganda como un valor absoluto de creación, nos parece tan demagógico y tan falto de sentido como pudieran ser, por ejemplo, el arte por el arte o la valentía por la valentía. Y nosotros queremos un arte por y para el hombre”.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA GABINET DE COMUNICACIÓ Gabriela Bravo informa l’AVL sobre la regulació del requisit lingüístic en la funció pública La consellera de Justícia, Interior i Administració Pública, Gabriela Bravo, va informar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre el projecte de la futura Llei de la Funció Pública que prepara el seu departament, sobretot pel que fa a la inclusió del requisit lingüístic per a l’accés a l’Administració pública valenciana, una condició que la institució normativa considera bàsica, tal com ja va aprovar el Ple el mes de gener del 2017. La consellera va explicar al president de l’AVL, Ramon Ferrer, com també a la secretària Verònica Cantó i al secretari general lletrat, Agustí Colomer, la voluntat del Consell d’afavorir l’ús del valencià en l’Administració. La llei inclourà en el text el requisit lingüístic, segons Gabriela Bravo, perquè tots els funcionaris disposen de la capacitació necessària per a exercir el seu lloc de treball, però serà a través del reglament posterior on es regularà el nivell i grau de coneixement. Gabriela Bravo es va comprometre amb Ramon Ferrer a enviar-li el text definitiu del projecte de llei que anirà després a les Corts per si de cas l’Acadèmia Valenciana de la Llengua vol fer observacions a la seua redacció. En la mateixa línia,

la titular de Justícia, Interior i Administració Pública també remetrà a l’AVL l’esborrany del reglament abans de la seua aprovació, una atenció que des de la institució acadèmica s’ha valorat positivament, com va indicar el president Ramon Ferrer. L’AVL no farà més valoracions fins a conéixer el contingut final del projecte. Ferrer, després d’una reunió de més d’hora i mitja, va agrair a la consellera la voluntat de potenciar l’ús del valencià en la nostra Administració i va evocar el pronunciament que l’AVL va fer sobre el requisit lingüístic el mes de gener del 2017, en el qual es deia: “Els funcionaris públics han de tindre la capacitació lingüística necessària per a atendre correctament als ciutadans sense que es produïsca cap discriminació per raó de llengua”. Així mateix, la consellera Bravo es va mostrar receptiva a la proposta de l’AVL de participar en la formació del funcionariat de la Generalitat.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

POLÍTICA, LAÏCA? MARIA SORLÍ FRESQUET És costum, a l’Estat Espanyol i al nostre poble, veure a les processons tota la comitiva de polítics i polítiques, darrere el retor, amb les seues millors vestimentes, ciri en mà. No crida l’atenció, és una imatge normalitzada. Recorda moments més obscurs, però, on el retor, el jutge, l’alcalde i el cap de la Guàrdia Civil presidien totes les manifestacions religioses. Aquelles èpoques van passar, i molts s’enorgulleixen del fruit d’aquella transició: la tant utilitzada Constitució Espanyola. I què en diu, ella, respecte de la relació entre els governs i la religió? Transcric literalment l’article 16: · Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats sense més limitació́ , en les seues manifestacions, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei. · Ningú podrà̀ ser obligat a declarar al voltant de la seua ideologia, religió o creences. · Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les conseqüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i la resta de confessions. Llavors, l’Estat Espanyol no atorga a cap religió el caràcter d’estatal. Podríem dir, doncs, que es tracta d’un estat laic. Remarca la Constitució, a més, que ha de tindre en compte totes les creences religioses de l’estat. Llavors, per quin motiu els nostres dirigents, les persones que ostenten càrrecs polítics, a tots els nivells, continuen actuant com si no ho fora, laic, l’Estat? Per què continuen actuant com si el catolicisme fora l’única opció? Som les persones que ens dediquem a la política qui hem de començar a fer respectar la Constitució́ . I, de pas, començar a respectar les creences religioses. Perquè̀ utilitzar una religió (qualsevol d’elles) per a augmentar la visibilitat, per a obtindre rèdit polític, és una manca de respecte per a aquelles persones que creuen i practiquen dita religió de veritat, des del més profund, sense necessitat de demostrar res. La foto queda molt bonica, però la religió no és això. Des de Compromís per Alcalà i Alcossebre, doncs, defenem la separació entre religió i poders polítics, per respecte, per legalitat i per coherència. Per respecte a les persones catòliques i per respecte a aquelles que no ho són, a qui també representem. Per legalitat, perquè així ho marca la Constitució Espanyola, marc legal que ens empara

en este moment. I per coherència, perquè creiem que els poders polítics han de tindre molt clars els seus principis i els motius de les seues actuacions. Vol dir això que no participem de les nostres tradicions? No. Sí que hi participem, si ens ve de gust, però com a persones privades, com ho fèiem abans d’estar en un lloc polític. Som catòlics i anem a l’església? Ens assentem darrere, com qualsevol persona privada. Volem donar suport a un familiar majoral o majoralessa? Doncs eixim a la processó, però darrere, com qualsevol persona privada. O, simplement, ens quedem a veure-la, la processó, perquè és preciosa, com qualsevol persona privada. O perquè volem acompanyar a una determinada associació, o perquè ens agrada una tradició en concret... Però com qualsevol persona privada. Com a polítics actuem a l’Ajuntament, no a l’església. Compromís per Alcalà i Alcossebre

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

APUNTS I TEXTOS POÈTICS FLORENCIO RUIZ LARA, FLORES EL GADITANO Acróstico al Euro* Es moneda de dos caras Unida a otros eventos, Rompe los de clases bajas Ordenando descontentos. Males y precariedad A todo el que menos tiene. Lo que viene a demostrar Desorden que se mantiene Imposible de aguantar Toda la carga que suele Operar sin calcular Qué dirán los jubilados Unidos a otros precarios? Este mes me queda corto, Rojo en la cuenta del banco: Ojo al mes que se me acerca Barrigas de desencantos Alerta el préstamo viene A lo peor trae recargo. La cosa se pone fea Osea, el trago es amargo, Solo el pensarlo marea. Pagar y ¿cómo lo hago? Obligado, como siempre, Barriendo para “juntarlo” Robar tampoco se puede: Entonces, ¿qué es lo que hago? Siempre lo mismo, Señor... Y ahora más desamparo Desde que el euro llegó A manos de mandatarios: San se acabó, se acabó... Aquí termina el relato. Los euros son los que mandan, O los que pueden llevárselo, Sin embargo, aquel que tiene Reducidos honorarios, Imposible es que pueda, Como no sea robando, Organizar su existencia: Sí, su existencia... con unos euros precarios. *Publicat al llibre Florencio Ruiz Lara, Flores Él, sencillamente Flores, de Antonio Quero.

Un pajarillo de la ilusión* Yo tenía un pajarillo que alegremente volaba y que anidaba en mi pecho cuando la noche llegaba. Y su trinar vespertino era el que me despertaba y al compás de mis bostezos mis mañanas amenizaba. ¿Los días? Los años que volaban mucho más que el pajarillo que ya apenas si cantaba. Fue enmudecieno sus trinos, los que a mí me despertaban, hasta quedar en silencio como su nido y alas. Todos volamos y volamos con ilusiones lejanas buscando un no sé qué que se nos muere en el alma. Igual que aquel pajarillo que en mi pecho anidaba. Y ya sólo queda el nido, ¡el nido solo, sin nada! Igual que las ilusiones que no fueron alcanzadas. Lástima del pajarillo, lástima de madrugadas, lástima de aquel trinar... ¡y lástima de la nada! *Publicat al llibre Obra miscelánea. Las Cosas de la vidasa, según Zan Flores, de Florencio Ruiz Lara.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

LES TERTÚLIES DE L’AQUARI FRANCISCO ARNAU VILAPLANA Ja fa molt de temps que, diàriament, durant els matins, un grup d’amics d’ací del poble ens reunim al bar Aquari per tal de xarrar i passar-ho bé. Com som tots pensionistes, és a dir, gent de poca faena, disposem de tot el temps del món per poder gaudir d’aquestes reunions. Allí asseguts al voltant d’un parell de taules, anem fullejant els diaris del bar. Mentre degustem les diferents consumicions que atentament ens han servit, comentem les notícies que apareixen en eixos mitjans de comunicació. Com és natural, de tant en tant, s’inicia alguna discussió, ja que cadascú entén o interpreta les notícies de manera diferent. També sorgeixen diferents parèixers de com arreglar este món. En tot açò, cal ressaltar que estes discussions no arriben mai a majors, no es produeix cap disgust, tots tenim assumit allò que es diu: “quan u estira la corda l’altre l’ha d’afluixar” i sabem quin és el punt de parar. A la fi, el més bonic de tot és que ens n’anem cap a casa tots amics. En veritat he de dir que, alguna vegada, alguns dels tertulians de caràcter més temperamental, per tal de fer-se escoltar i cridar l’atenció, pega una palmada forta sobre la taula. Tots mut i a escoltar, però ací s’acaba tot, la xicoteta empipada no tira endavant. En estes reunions, com és de suposar, es parla

una mica de tot, entremesclant diferents temàtiques, tals com la política, els esports, els successos, els rumors d’ací del poble... Quan ix en conversa la política existeixen poques desavinences ja que coincidim ideològicament, és a dir tenim, quasi tots, idees polítiques molt semblants. En canvi, quan les converses tracten de futbol, passa totalment el contrari. En estar la cosa igualada entre simpatitzants del Madrid i del Barça, entre uns i altres es caldeja l’ambient i les converses pugen de to, però al final tots cedeixen i es calma la cosa sense que arribe la sang al riu. Seguim. Tots o quasi tots, poc o molt, hem estat vinculats a l’assumpte de la terra. Per este motiu, l’agricultura també forma part de les nostres converses, recordant les diferents collites que abans féiem, sobretot la producció i l’elaboració del raïm de taula d’ací d’Alcalà. L’actualitat també té cabuda en estes converses, enumerant les diferents classes d’arbres, la producció, els preus de venda, les maneres de combatre les diferents plagues. En fi, tot un seguit de temes relacionats amb la terra. La Foia tampoc pot faltar en este apartat de converses. Com pot ser que haja passat de ser la partida més estimada del terme a estar més de la meitat improductiva en l’actualitat? En fi, es podria dir allò de quién te ha visto y quién te ve.

Els matins de l’Aquari

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 També tenim temps (i a gust que l’aprofitem) per a comentar, igual com si fossem marujes, totes les xafarderies que es conten pel poble. Si en estes xarrades s’entremesclen “assumptes de faldes” que abans es deia, millor que millor. La majoria de casos sempre es narren augmentats i corregits. Tampoc falten, per part dels que estem allí, algunes ocurrències que de veritat fan riure la gana. A la fi, sembla una competició per veure qui la diu més grossa. Les tertúlies o reunions que fem en temps d’oci, suposen un remei contra els disgustos i el malestar que la vida ens aporta sense buscarho. Una bona manera de desemboirar-se. Us puc assegurar que, la majoria de matins, tots acabem amb un bon sabor de boca.

Com que entre tots els reunits acumulem una carretada d’anys, és normal que gran part dels matins els emprem parlant del passat, recordant i recordant, i fent treballar la memòria. Anem contant vivències pròpies, així com esdeveniments ocorreguts al nostre poble. En este punt és quan ix alguna divergència. No tots ho recordem de la mateixa manera, ni a tots ens ho van contar igual. Així anem passant el matí, desgranant els records de cadascú de la millor manera que sabem. Bé, he d’acabar este article. Ja ni vull, ni puc allargar-lo més, tinc avariats dos dits de la mà i em costa molt escriure. Finalitzaré este article dedicantlo a tots aquells companys que tants bons matins ens fan passar.

TEMPS DE RECORD

De celebració a l’ermita de Capicorb

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

APUNTS i TEXTOS POÈTICS JOSEP-MANEL LORIENTE Què tinc?

Perdut

Tinc el cor cansat, tinc el cor dolgut, tinc el cor perdut, potser... ferit?

Cau la nit, és ja hora de sanar, les ferides de viure, i alicatar amb xiuxiuets, les parets del cor d’ahir, perquè lluísca el perdó.

Llum que ve i se’n va, foscor que ve i se’n va. Cegat i perdut, faig promeses d’impostor, si arriba el llum, són en positiu. Massa promeses, massa ficció, no tinc opció. Addició, temptació. Temptació, obsessió. Obsessió, descontrol. Obrint el calaix del record, he perdut la raó, sense vida, fils de sang Ferit de pena, i amb ganes de riure, que no me falte l’estima

Cerco un racó on deixar, la tristor que hi ha en mí, i que la vida no em faça pagar, tot el mal que he fet. La il·lusió de la desil·lusió Només cerco una altra oportunitat. Papallones de colors, Potser l’amor em siga propici, flors i aromes. i em regale el seu perdó, quan les llàgrimes banyen, Ànimes errants, la teua cara i un manantial cossos ferits. brolle als teus ulls. Dofins jugant, Tanca els ulls, vora els vaixells. atreveix-te a viure, Verí que els mata, a perdre i a guanyar, i jo no dic res. potser avui no sigues feliç, però un altre dia vindrà, Cels nets, si cerques una altra oportunitat. amb núvols i estels. Pluja àcida, tot mort.

De passada

L’indret

Nadant en àcides aigües, s’oculta la meua ràbia, la meua impotència.

Sé d’un lloc, per a tu i per a mí, on construir, el nostre futur.

Allà on la claredat és obscura, i la incertesa segura, s’emmudeix el meu esperit. La teua ajuda és vital, evita el tràgic final. Al meu costat sempre ha estat, la comprensió i l’amor, que no vaig saber valorar.

En una muntanya, farcida de flors, d’aromes i colors, d’arbres, aigua i vida, pocs indrets com aquest.

Un indret natural, on aprendre i gaudir, on somiar i sentir, Quan l’amor t’acompanya, sents! una herència vital. quan l’amor t’acarona, sents! Amb el cor a la mà, quan l’amor s’allunya, sents! i la lluna vigilant, quan tens l’amor d’una mare... et demano, estimes que vingues amb mí, i ser amos del nostre destí.

Terres fèrtils, plenes de fruits. Aliments amb química tòxica, que tots estimem. L’aire pur, que bufa de ponent, no s’enduu el maleït invasor. Açò no importa res, mentre tinga diners. Foscor, molta foscor!

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

EL CF ALCALÀ, DE NOU EN PREFERENT GABI NAVARRO REDACCIÓ El CF Alcalà clou de manera brillant una molt competida i apassionant temporada. Ha estat l’equip més golejador (81) i el menys golejat (22). Durant l’últim terç de la lliga 2018/2019 ha estat magistral, realment excepcional: nou victòries i un empat, trenta-quatre gols a favor i, únicament, tres en contra. CLASSIFICACIÓ:

1. CF ALCALÀ 2. BENICENSE 3. LA POBLA 4. TRAIGUERA 5. TORREBLANCA 6. ELS IBARSOS 7. ESPORTIU 8. VINARÒS 9. VILAFAMÉS 10. ORPESA 11. MORELLA 12. BENICÀSSIM 13. R.ONDA 14. BENICARLÓ B 15. SAN PEDRO B 16. MORÓ

J 30 30 30 30 30 30 30 30 30 30 30 30 30 30 30 30

G 21 17 16 17 15 16 14 15 10 11 11 9 8 6 6 0

E 3 7 9 4 9 5 7 4 9 5 5 5 8 7 6 3

P 6 6 5 9 6 9 9 11 11 14 14 16 14 17 18 27

GF 81 73 54 45 63 60 60 60 42 45 30 61 43 41 36 35

GC 22 50 32 35 37 47 41 47 41 54 47 77 59 65 71 104

(17.02.19) Benicarló B, 0 – Alcalà, 3 Alcalà: Iago, Widi (Harding), Torres, Pineda, Valencia, Joseph, Montoya (Yazid), Yerson, Moha, David (Sori), Roger (Ait). Gols: David (2) i Montoya. Valuosa victòria dels xivertins davant d’un Benicarló que no els va posar les coses gens ni mica fàcils, triomf que els permet mantenirse en llocs capdavanters. Els locals van demostrar més qualitat del que apuntava el seu lloc en la classificació per equips. Mai no van renunciar al seu joc elaboratiu, tot i que la pressió dels gaspatxers no els permetia trobarse còmodes sobre la gespa. L’Alcalà, molt còmode amb el baló, creava ocasions de gol, però es precipitava en el moment de la culminació. Passada mitja hora de joc, David Posso afusellava Daniel Rojas, porter local, per a posar per endavant el seu equip (0-1). Només començar la segona meitat, la davantera xivertina va demostrar tenir la centella que altres dies els va fallar i Adrián culminava una jugada personal gràcies a la seua

Pts 66 58 57 55 54 53 49 49 39 38 38 32 32 25 24 3

insistència (0-2). I, a pocs minuts del final, David Posso sentenciava el partit en netejar les teranyines de la porteria defensada per Rojas (0-3).

(24.02.19) Alcalà, 3 – San Pedro B, 0 Alcalà: Iago, Pineda, Torres, Harding, Valencia, Joseph (Montoya), Yazid (Widi), Yerson, Moha (Ait), David (Sori), Roger. Gols: Yerson, David i Harding. L’Alcalà compleix amb els pronòstics i venç un San Pedro que mai va girar la cara. Tot i que els blaugrana no trobaven la fluïdesa necessària en el seu joc i alguns jugadors no van tenir l’encert d’altres voltes aconseguiren un resultat contundent. Així anaven passant els minuts de la primera meitat i no eren capaços de marcar, fins que Yerson Ramírez amb un llançament magistral de falta avançava els xivertins (1-0). En iniciar-se la segona part, David Posso resolia a la perfecció un mà a mà (2-0). I, finalment, Dani Harding, aprofitaria un baló solt a l’àrea per a dur la tranquil·litat als aficionats xivertins. (02.03.19) Vinaròs, 1 – Alcalà, 4 Alcalà: Iago, Pineda (Widi), Torres, Harding, Valencia, Joseph (Sori), Montoya (Miguel), Yerson (Villa), Moha, David, Roger. Gols: Pineda, David, Joseph i Yerson. L’Alcalà va mostrar de nou la seua millor versió per a imposar-se amb autoritat a un dels millors equips de la categoria, que li permet mantenirse en zona de promoció d’ascens. Els vinarossencs venien obligats a guanyar per a no despenjar-se de la zona privilegiada de la taula. Els xivertins, per la seua banda, volien mantenir-se una setmana més als llocs capdavanters. L’Alcalà va començar amb molta intensitat davant d’un Vinaròs no exempt de força, però que a penes va ser una amenaça per a Iago Lozano. El primer

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 gol del partit va arribar amb un remat acrobàtic de Carlos, culminant una jugada per banda esquerra. Acte seguit, David Posso augmentava l’avantatge en rematar de cap un centre que venia des de la banda dreta. Quan tot semblava que s’arribaria al descans amb el 2-0, el Vinaròs va acurçar distàncies mitjançant l’execució d’un lliure directe. Després del descans l’Alcalà marcava noves diferències. Primer Joseph Tapia ajustant al pal un tret des de fora de l’àrea, mentre que Yerson Ramírez aprofitaria un rebuig per a sentenciar el partit. (10.03.19) Alcalà, 3 – Orpesa, 0 Alcalà: Cristian, Pineda, Torres, Harding (Yazid), Valencia, Joseph, Montoya (Miguel), Yerson (Villa), Moha (Widi), David, Roger. Gols: David (2) i Moha. Amb aquest triomf i la derrota del Traiguera, l’Alcalà escala el liderat i s’obri una apassionant recta final del campionat. Triomf davant d’un Orpesa que no ho va posar gens ni mica fàcil. Els gaspatxers, sabedors de la importància de sumar tres punts, van buscar el gol des de l’inici del partit. David Posso aprofitaria una passada en profunditat per a burlar el porter i fer camí al marcador. Els xivertins no es relaxaren i van tenir ocasions per augmentar l’avantatge abans del descans. Engegada la segona part, David Posso va transformar una pena màxima comesa sobre ell mateix. Amb el marcador a favor, l’Alcalà dominava el partit amb tranquil·litat. L’Orpesa va intentar retallar distàncies, però, unes vegades la defensa i altres el porter, ho van evitar. I, ja en la recta final del partit, Moha Ishagh va aprofitar un despiste de la defensa rival per a sentenciar el partit. (24.03.19) La Pobla, 0 – Alcalà, 2 Alcalà: Iago, Pineda, Torres, Harding (Widi), Valencia, Joseph (Villa), Yerson, Yazid (Montoya), Moha (Miguel), David, Roger. Gols: Yazid i David. Victòria de l’Alcalà davant d’un rival directe. Els locals van començar més endollats sobre la gespa i fruit d’això es van trobar una pena màxima que va poder canviar el signe del partit, però el llançament se’n va anar fora de la porteria de Iago Lozano. L’Alcalà va reaccionar i, després d’una jugada per banda esquerra, Yazid posaria per endavant els xivertins. A la segona meitat, els gaspatxers es van defensar amb dents i ungles, intentant sorprendre els de la Pobla de Tornesa a través de contres. En una d’elles, David Posso definiria davant del porter i, així, sentenciava el partit.

A la finalització del partit amb el Torreblanca, i amb el resultat de 0-1, la plantilla del CF Alcalà, el seu cos tècnic i la presidenta, van celebrar el triomf en el campionat i l’ascens, una vegada més, a la Regional Preferent (31.03.19) Alcalà, 8 – Benicàssim, 1 Alcalà: Iago, Widi (Harding), Torres, Pineda, Valencia (Ghanaoui), Yerson, Yazid, Montoya (Miguel), Moha, David, Roger. Gols: David, Montoya (2), Moha (3), Yerson i Yazid. Pluja de gols davant d’un equip que presentava baixes importants al seu onze. Els xivertins es van avançar ràpidament al marcador després de definir David Posso un mà a mà. Acte seguit, Adrian anotaria el segon, en aprofitar una errada. I, a pocs minuts del descans, els visitants acurçaren distàncies. A la segona meitat, l’Alcalà es va fer amo i senyor del partit, creant ocasions de gol davant d’una afició que va gaudir-ne sota la pluja. Així, Moha va anotarne tres; Adrian va marcar de nou, Yerson i Yazid van completar la golejada. D’aquesta manera L’Alcalà manté la ratxa de victòries per a mantenir una setmana més el liderat. (06.04.19) Vilafamés, 0 – Alcalà, 0 Alcalà: Iago, Pineda, Torres, Harding (Miguel), Valencia, Yerson, Yazid (Widi), Montoya (Joseph), Moha, David, Roger. Repartiment de punts en un partit amb poques ocasions de gol. Els xivertins van dominar gran part del partit, però sense fortuna de cara a gol, arribant a fallar un llançament d’una pena màxima. Així, sumen un punt per a seguir una setmana més al capdavant de la classificació i pendents que els seus perseguidors puguen retallar distància. (14.04.19) Alcalà, 4 – Traiguera, 0 Alcalà: Iago, Widi, Torres, Harding, Pineda, Joseph (Miguel), Yerson, Yazid (Montoya), Moha, David (Ghanaoui), Roger.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 Gols: Torres, David (2) i Ghanaoui. L’Alcalà dona un colp a la lliga: pot aconseguir el campionat, si suma un punt en les dues últimes jornades o, en el pitjor dels casos, assegura la segona plaça que dona opció a disputar la promoció. Als xivertins se’ls va ficar de cara el partit quan en la primera jugada Sebastián Torres obria la llauna en rematar un córner. El Traiguera es va bolcar a l’atac intentant igualar el partit; però, l’Alcalà, molt seriós en defensa, ho va evitar. A la segona part, els gaspatxers van lluir sobre la gespa i va ser David Posso qui augmentaria el marcador en aprofitar un baló solt per l’àrea. A partir d’aquest moment, els xivertins es van convertir en dominadors del partit i, de nou, David va rematar un córner i, així, va donar tranquil·litat a l’afició. I, sense temps per a més, Moha Ghanaoui va tancar el marcador.

després d’haver-la deixat. Un triomf que posa tanca d’or a tot un campionat. Així, campions amb tots els mereixements i a falta de jugar-se un partit.

(28.04.19) Torreblanca, 0 – Alcalà, 1 Alcalà: Iago, Pineda, Torres, Harding, Valencia, Joseph (Widi), Yerson, Montoya (Yazid), Moha (Miguel), David (Ghanaoui), Roger. Gol: Harding. L’Alcalà torna a la Preferent amb autoritat. El gol de Harding en el derbi amb els torreblanquins va servir per a que els xivertins tornen a la Preferent per la via ràpida, una temporada

(05.05.19) Alcalà, 6 – Estrella de Castelló, 1 Alcalà: Ahmed, Widi, Torres, Harding (Montoya), Pineda, Ait, Yerson, Yazid (Miguel), Ghanaoui, Sori (David), Roger (Moha). Gols: Pineda, Sori, Yerson, David, Torres i Miguel. Comiat de la temporada amb pluja de gols. Partit atípic on cap dels dos equips es jugava res. L’Alcalà, el campió de lliga, va demostrar que tenia més capacitat per a colpejar.

Partit: La Pobla-0, Alcalà-2. Penalti fallat per l’equip local

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

EL FUTBOL BASE DEL CF ALCALÀ CONTINUA CREIXENT EN NOMBRE D’EQUIPS I EN QUALITAT REDACCIÓ El futbol base del CF Alcalà es supera una vegada més i ja té 9 equips, dos més que la passada campanya. Estan els més menuts, l’escoleta, un grup reduït que ja comença a practicar les primeres accions amb el baló, i ha participat en els “Encuentros Deportivos Castellón” a les instal.lacions “Chencho” a Castelló. El Prebenjamí A, format per jugadors de primer i segon any, que ha sigut una de les revelacions de la temporada, ja que s’ha situat a la part alta de la classificació. Aquesta temporada s’han format dos benjamins, els quals van acabar aconseguint el títol de lliga de la darrera temporada. Un d’ells ha estat format per jugadors de primer any i, l’altre, mixt. En categoría aleví també hem format dos equips, un de primer any i altre de segon, tots dos situats en la zona mitja alta dels seus respectius campionats. La principal novetat d’aquesta temporada ha estat completar totes les categories de futbol 11, amb un juvenil, un cadet i un infantil. Tot i que els tres conjunts han estat formats per un reduït nombre de jugadors, el Club considera que és un important pas per al futur. La major satisfacció per al Club és que continue creixent el nombre de jugadors, per això tracten de treballar al màxim amb l’objectiu que els joves futbolistes gaudisquen amb la seua pràctica, al temps que el nom del Club quede sempre en bon lloc.

PREBENJAMI Entrenadors: Roger Murillo y Javier Palatsí Jugadors: Alejandro Miralles, Javi Palatsí, Pol Meseguer, Adrian Ruiz Chamorro, Vicent García Sancho, Gerard Ferreres Espinosa, Hugo Serrano Rosado, Bryan Marín Moya, Julia Colom Adell, Gerard Holguin Domenech, Nicolas Vasile Borza, Unai Fernández Cucala i Abdel.

BENJAMI A Entrenadors: Alejandro Sospedra y Guillem Grau Jugadors: Alejandro Serrano Rosado, Sergio Soriano Bruñó, Joan Sospedra Ebrí, Jordi Colom, Andrés Jurado Franco, Amin Rahimi, Yaya Tabia, Ismael Monar, Raul Martínez Añó, Mohamed Ghougdali, Soufiane, Mohamed Amin Habiballah, Yasir El Dafiri i Aiman Firini QUERUBI Entrenadors: Johan Camilo Valencia i Carlos Pineda Jugadors: Wael Elmahfoudi, Adam Ed Dyan, Walid Bazzazi, Gonzalo Traver, Iker (Cecilia Quintana), Josep Domenech Cherta, Marc Martorell, Anwar Ellarrachi, Hugo Albert, Leonardo Muro Suñol, Mohamed, Ferran i Hatim.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

BENJAMI B Entrenadors: Javi Guillamon i Rafa Traver Jugadors: Javi Tosar, Khalil Derouich, Imran Malki, Ayoub El Moumen, Javi Guillamón Ballester, Amin Rahimi, Aymane, Kaloyan, Adam Mellak, Izan Chamorro Marín, Santiago Miralles, Dani Barberá Marín, Vicente Marín i Adnane.

ALEVÍ A Entrenadors: Moha Ishagh i David Posso Jugadors: Marc Bosch Arnau, Carlos Meseguer, Unai Cherta, Jesus, Andrey Parashchuk, Iker García, Alfred Albalat, Lluís Serret, Iker Rubio, Ander García i Jonathan Vinuesa.

INFANTIL Entrenadors: Sebastian Torres i Yerson Ramírez Jugadors: Joel Soriano Bruñó, Taha Derouich, Juan Angel Cardenas, Mohammed Aminie, Karim Mazuroa, Mohamed Harrak, Anas El Ghoufairi, Anasse Tahiri, Ilyas Assel, Jaime Obando Galvan, Guillermo Martínez Sorlí, Dean Ivanov, Alex Reolid, Rayan Hajjaj, Aaron Cucala Guerola i Marcos Torres Morales.

CADET Entrenadors: Dani Harding i Joseph Tapia Jugadors: Antoni Bruñó, Pablo Serrano Monfort, Ramón Obando Domenech, Guillem Grau Máñez, Manolo Navarro Bosch, Antoni Navarro Bosch, Javier Amador, Saad Harrak, Mohamed Cherrouf, Teo Albert Cruz, Marc Lavernia Marco, Marc Ferrando Ebrí, Issam Hajjaj, Hugo Hugo De Zayas i Marc Alba Fabregat. ALEVÍ B Entrenador: Xema Añó Jugadors: Amin Malki, Rodrigo Muro Suñol, Joel Sanz Herrera, Iker Añó Cucala, Alex Haiescu, Jordi Sorigó Ausensi, Miguel Angel Jurado Franco, Donvan Martínez Sorlí, Iker Martínez Sorlí, Erik Casanova Ferrando, Marc Taus i Adam Ghornite.

JUVENIL Entrenadors: Manolo Gil, Ricardo Aguilar i José Vicente Ebrí Jugadors: Juan Pablo, Dani Albert Fox, Oscar Marin, Joan Cornelles Virgos, Gerard Bosch Soler, Hatim Agouzal, Carlos Casanova Roca, Tarek El Ghoufairi, Pau Menéndez, Jorge Segura Barranco, Alejandro De Gracia Escobar, Yassine El Ghoufairi, Derek Besalduch Vicente, Sergi Del Valle Pitarch, Mohamed El Goufairi, Cristian Peña, Ferran Martí, Amjja i Carlos Ebrí.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

EXCEL·LENT TEMPORADA DELS ALEVINS-A DEL CF ALCALÀ TOMÁS VINUESA Els alevins-segon any del CF Alcalà han aconseguit una meritòria quarta posició entre els setze equips que formaven el seu grup en la Lliga 1 de Castelló. Aquest lloc hauria pogut ser millor, si en el tram final, dues derrotes, una a casa contra el Sant Mateu i una altra a La Jana contra el Baix Maestrat, segon i tercer classificats, no els hagueren allunyat de la segona posició. El campió del grup ha sigut el Cabanes, un equip molt superior a tots els altres al llarg de tota la temporada. Al llarg dels trenta partits disputats, des del 30 de setembre de 2018 fins el 17 de maig d’enguany, els alevins han aconseguit la xifra de 109 gols, tercera marca del campionat, i n’han rebut 62. Jonathan ha sigut el màxim golejador, amb 35 gols, essent al mateix temps, el quart jugador amb gols marcats de tota la competició, darrere de dos jugadors del Cabanes i un del Vilafamés. Una vegada acabada la temporada, aquests xiquets ja s’estan preparant, amb molta il·lusió, per a la propera, en la que disputaran tots els partits al llarg de tot el camp, cosa que suposarà un esforç molt més gran per a la seua, encara, curta edat. Ànim i a continuar fent història per al nostre poble!!! 1. Cabanes “A” 4. ALCALÀ “A” 16. BENICENSE “A”

J 30 30 30

G 21 19 1

E 5 3 6

P 4 8 23

GF 139 109 57

GC 54 62 154

GOLEJADORS JONATHAN UNAI LLUÍS MOHA CARLOS ALFRED ANDRIY I.GARCÍA ANDER ESMAEL MARC I.RUBIO JESÚS JORDI RODRIGO

GOLS 35 19 14 9 8 5 5 3 2 2 2 1 1 1 1

Pts 68 60 9

¿Tienes cláusulas abusivas que afectan a tu hipoteca, cláusula suelo, IRPH o gastos hipotecarios? No dudes en consultarnos, te ayudaremos a recuperarlos

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

TEMPS DE FUTBOL, AMB JAVIER TRAVER ROCA JOAQUIM ARNAU “En Salsadella em fan sentir com en casa, que és precisament on algun dia m’agradaria poder tornar a entrenar, en el CF Alcalá” Javier Traver Roca (Castelló, 1981) va realitzar els estudis d’Educació General Bàsica -EGB- al Col·legi Públic d’Alcalà de Xivert, el seu poble. Després va seguir estudis de Formació Professional a Benicarló, compaginant-los amb els de música en el conservatori Mestre Feliu. Amb la seua parella resideix en Alcalà de Xivert, on també treballa com administratiu. A nivell d’aficions, és músic de la Banda santa Cecília d’Alcalà, des de fa 22 anys. Practica tot tipus d’esports, especialment el futbol, activitat que encara practica en un doble vessant: com a jugador i com a entrenador. En la primera, formant part de l’equip de veterans Alcalà Bar Gales. I, en la segona, és l’actual entrenador del Racing Club Salsadella, on va arribar fa dues temporades. Compartim amb Javier aquest temps de futbol atesa la seua trajectòria, com a jugador i entrenador, i, molt especialment, pel seu compromís personal amb la pràctica esportiva i els seus valors. Parla’ns dels teus inicis futbolístics Vaig començar la meua etapa de futbolista amb deu anys, però sense estar federat. Va ser tota una experiència tant per a mi com per a tots els que podíem jugar al San Fernando, allí on tots els diumenges anàvem a vore l’equip amateur del CF Alcalà, perquè volíem imitar el que feien els seus jugadors. Ja, amb dotze anys, vam iniciar la competició com a infantils amb Francisco Herrera Ebrí com a entrenador. Com recordes aquells temps? Són records molt sensibles. Érem amics del col·legi i jugàvem junts al futbol durant uns anys que foren molt bonics, ja que ens divertíem i rèiem moltíssim. Ara, quan els amics ens sèiem junts i ho comentem, ens donem compte que tots guardem bonics records i moltes anècdotes. Cert que a partir d’aquella experiència vam seguir jugant, encara que el grup es va anar desfent per motius d’estudis d’alguns o perquè altres ho van anar deixant. En el meu cas, vaig passar a jugar a futbol sala durant tres anys. Quan va arribar la incorporació al primer equip del CF Alcalà? Després, ja amb 19 anys, vaig tornar a jugar en el CF Alcalà, en l’equip amateur i amb Francisco Herrera una altra volta com a entrenador. Ho vaig fer durant dos anys, quan en el grup dominava la

presència de la gent del poble, la formada en el futbol base del CF Alcalà. Aquell equip es complementava amb alguns jugadors de fora, que ens aportaven el que no teníem en el poble. Posteriorment, va canviar aquella tendència i es va crear l’alternativa amateur del CF Alcala “B” que va estar activa durant uns anys, a la fi que la gent que no podíem jugar en el primer equip, poguérem seguir jugant. Amb el temps, es va recuperar aquella identitat d’equip amb majoria de jugadors gaspatxers? Uns anys després va arribar como a entrenador Manuel Torres, qui es va mantenir en el càrrec durant quatre temporades, entre l’any 2007 i el 2011. Amb ell es va tornar a la política habitual del CF Alcalà: un equip amateur format en la major part per gent del poble i amb alguns jugadors forasters per apuntalar l’equip. Es va seguir amb la mateixa línea amb Pedro Ángel Santos como entrenador durant dues temporades, des de 2011 a 2013. I, en la següent, en la meua última temporada, que vam iniciar amb Dani Domingo i vam acabar amb Paco Doménech.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 Quan, com i per què decideixes dedicar-te a l’activitat d’entrenador? Fou en la temporada 2013/2014, després d’un any complicat. Amb 32 anys i després d’una lessió de genoll, vaig decidir que era el moment d’acabar i penjar les botes a nivell amateur. Llavors fou quan va aparèixer la llum que em va motivar a fer-me entrenador. Per qué no?, si m’agradava. I m’agrada tant que, fins i tot, tinc més debilitat per vore futbol de categories amateurs que els partits de la tele. Com valores l’experiència que, com a entrenador, tens acumulada? La temporada següent, la 2014/2015 vaig començar entrenant l’equip benjamí del CF Alcalà, juntament amb el meu amic Javier Ferreres Bosch. Va ser durant dos anys, on vam intentar ajudar el club a formar futurs jugadors per a l’equip amateur i que, al mateix temps, em permetia aprendre. Després d’estos dos anys el club me va invitar a formar part del cos tècnic en el primer equip, que anava a iniciar la seua segona temporada en Regional Preferent. Aquell fet significava treballar en la máxima categoría del futbol regional i entrenar per primera vegada un equip amb gent amateur amb tot el que comportava i, mentre, acabar el curs formatiu d’entrenador. Però, poc després de Nadal, vaig decidir apartar-me de l’equip. Com va arribar l’oportunitat d’entrenar el teu actual equip? La temporada 2017/2018 i a través de Juan Jose Calduch Ebri, van contactar amb mi des del Racing Club Salsadella, i em van donar l’oportunitat d’iniciar-me al comandament del Racing, como a ells els agrada nomenar-lo. Va ser una aventura: ser primer i segon entrenador, preparador físic, tot junt en una mateixa persona. Quina valoració fas d’aquella primera temporada? Començar a conèixer una categoria com la segona regional que no veia des de feia diversos anys, era un inici molt complicat, entre altres coses per eixa mateixa inexperiència. Però després d’uns primers mesos complicats en què no es veien els resultats dels bons entrenaments i de l’esforç que tots féiem, ja en la segona volta, van començar a eixir bé les coses i vam anar sumant punts i remuntant en la clasificació fins acabar classificats al nové lloc i amb unes bones sensacions. Com vàreu gestionar aquelles bones sensacions? Tant el Racing como jo vam decidir que sería bo iniciar una nova temporada junts, la 2018/2019. I bé, no ha eixit mal la cosa, per moments pareixia que podíem mirar cap els primers llocs de la

classificació i ens vam fer tots il·lusions de poder aconseguir-ho. Finalment no va poder ser. Crec, és la meua opinió, que hem fet una temporada molt satisfactòria acabant classificats en el cinqué lloc de la taula, ja que feia diversos anys que l’equip no ho aconseguia. I la próxima temporada? Continuaré en Salsadella, on he trobat un grup de jugadors molt complet i també unes persones extraordinàries, on tots ajuden. Regna el companyerisme i el bon rotllo. Em fan sentir com en casa, que és precisament on algun dia m’agradaria poder tornar a entrenar, en el CF Alcalà. Ha canviat el món del futbol? El món del futbol no crec que haja canviat molt, crec que els que hem canviat som les persones. Jo, com a entrenador valoro moltíssim l’esforç que fan els jugadors per anar a entrenar i estar disponibles per als partits. En molts casos tenen diferents aficions i compromisos, ja siga estudis, exàmens, música, esquí, treball, futbol per la tele, amics, concerts, caps de setmana, en fí una llarguíssima sèrie d’activitats en competència amb l’obligació d’anar a entrenar entre setmana, ploga o faça fred. Per tot això opino que s’ha de valorar eixe jugador que acudeix al 85% dels entrenaments i partits donant prioritat al futbol. Si haguesses de destacar un valor de la teua época, què ens diries? Per a mí, en la meua època de jugador, una prioritat era complir amb la paraula que havia donat de formar part de l’equip, era més una qüestió de compromís que de rebre algun tipus de compensació econòmica. Avui en dia és més difícil trobar eixe compromís i, per això, deia que els que hem canviat som les persones, perquè natros també teníem aquelles aficions, alternatives de distracció i obligacions; però abans de qualsevol altra cosa estava la meua paraula donada a l’equip i al club.

WEB: www.amicsdemainhardt.eu 43

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

ELS CANTS DE LES PLANTES EDITORIAL COSSETÀNIA, 2019 JOAN MARIA ROMANÍ SALVADOR CARDERO Com se va gestar el projecte Aquest llibre és una obra de creació col·lectiva, fruit del treball del Taller de cant popular del Mas de Barberans al llarg dels anys 2017 i 2018. El taller està coordinat, dirigit, engrescat, animat i aconsellat pel músic, folklorista i periodista Arturo Gaya, que cada mes assigna un forat a la seva agenda, per a reunir-se al Mas amb gent d’arreu de les Terres de l’Ebre i del nord de Castelló. El Centre de Desenvolupament Rural-Museu de la Pauma, programa aquests trobades com una de les seves activitats, que es desenvolupen un divendres a la tarda de 5 a 8 obert a qualsevol persona que vulgui acudir a compartir el goig de cantar i d’improvisar, i fer-ho cada vegada una mica millor. El Mas de Barberans és un xicotet poble d’uns 600 habitants, de la comarca del Montsià i situat al vessant est del Massís del Port. La seua vegetació és molt variada per diversos motius, és de secà però està enriquida per la irrigació que posseeix la zona per les aigües procedents del barranc de la Vall. Té influències de les grans planes inferiors, el Pla de la Galera i la gran zona del Delta de l’Ebre, i a la vegada, també li arriba la vegetació montana del Massís del Port de la zona entre els 500 i 1.000 m.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 Un altre factor que augmenta la varietat florística, és la dualitat del paisatge del Mas de Barberans. Per un cantó hi ha una gran zona de conreu de l’olivera, molt antropitzada, i per altra banda una vegetació silvestre de coscollars, carrascars i pinedes que ocupa els camps de conreu abandonats i la falda de la muntanya. La riquesa botànica d’aquestes terres, a cavall entre dos parcs naturals, es pot dir que és una de les més riques del país. Com a mostra tenim els quasi 1.600 tàxons tractats en la col·lecció de llibres “Les plantes del Port”. Pot ser la gent, en general, no té prou consciència de la gran riquesa botànica i etnobotànica que tenim al territori, però es treballa per donar-la a conèixer i aquesta obra vol ajudar en aquesta tasca. Una tarda del mes de maig, de fa dos anys (2017), el nostre mestre Arturo Gaya ens planteja fer el taller a l’aire lliure a la vegada que fem una excursió pels voltants del poble. Aprofitant els coneixements que Salvador Cardero té de les plantes, fem un recorregut en el que anem parlant de les plantes que trobem, del seu nom, les seves propietats, curiositats sobre elles, etc. Sols començar, a la sortida del poble, ja vam veure àloes i atzavares, plantades prop de les últimes cases. A la vora del camí, de seguida, van aparèixer els primers margallons, aquí les

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 anomenem paumes; les seues fulles són la base de l’artesania de la pauma amb les que es fabriquen cabassos, graneres, estores i altres estris decoratius i per la llar. Durant l’excursió observem gran quantitat de plantes interessants: boixar, herba dels cantaires, pericó, aranyoner, espinalb, santolina, herba d’olives etc., ja que el mes de maig és el millor per poder copsar la gran varietat i bellesa de les bones herbes del Mas. Al final del nostre passeig, el mestre ens proposa fer un taller d’improvisació de cobles de versos heptasil·làbics, per a cantar a ritme de jota sobre les plantes observades. Tornant cap al poble, anem comentant l’enriquidora que ha sigut la sortida i la gran quantitat de plantes que hi ha per a poder crear jotes. No sé de qui va ser la idea, però decidim que continuarem fent jotes de plantes en les següents sessions i d’aquesta manera surt el projecte de fer aquest llibre. La nostra criatura El llibre s’inicia amb una presentació de l’alcalde del Mas, a la que segueixen tres textos. El primer, d’Arturo Gaya, introdueix el tema del cant popular. El segon, de Salvador Cardero, glossa les plantes quotidianes que, de vegades, són ignorades i fins i tot considerades “males herbes”. El tercer, de Joan Maria Romaní, exposa els criteris amb què han estat transcrites les cobles dedicades a cada planta. En aquest llibre parlem i cantem a les plantes, però sobretot a les remeieres, comestibles, cosmètiques, tintòries, artesanes, plantes màgiques, de bruixeria, tòxiques o de qualsevol altre ús etnobotànic, o siga de totes les plantes que tenen alguna utilitat per a l’home. El concepte de plantes útils ens pot portar involuntàriament al seu oposat, el de plantes inútils o al concepte encara més estès, el de “males herbes”. L’error seria gran, ja que a la natura res del que existeix és inútil, tot té un sentit i tot està íntimament relacionat. La planta més menuda constitueix per ella mateixa un veritable laboratori químic capaç de crear substàncies que l’home moltes vegades no pot imitar i que, en tots els casos, alliberen oxigen a l’atmosfera, sense el qual la vida humana seria impossible. La primera part, la més important, és dedicada a 88 plantes del territori, de les abelleres, l’àrnica i l’arròs, al te de roca, la viola i el xiprer, passant per la carrasca, la maçanera i el taronger. Cadascuna de les plantes ocupa una pàgina, on apareix el seu nom o noms populars, el nom científic, una o dues excel·lents fotografies de Salvador Cardero, un breu text que descriu els trets més importants o destacables de cada planta, els seus usos medicinals i alimentaris, o les virtuts que els són atribuïdes. I, finalment, quatre cobles de 4 o 6 versos

en què es desenvolupen en versos heptasil·làbics els coneixements, les propietats o els usos de cada planta, herbàcia, arbustiva o llenyosa. La majoria de les cobles han estat creades col·lectivament. De vegades un ajuda a un altre a trobar una rima o el mot que fa el compte, bé perquè manca una síl·laba, bé perquè n’hi ha una de sobrera, o una persona acaba el que una altra ha començat, i per aquesta raó es va decidir que es considerava innecessari fer constar de qui era l’autoria de cada cobla. A continuació, hi ha un grup de cobles dedicades al Mas de Barberans, al Museu de la pauma, a l’activitat de les llatadores, un altre sobre, pauma, cistelleria, peces i materials, on Arturo va proposar el desafiament de compondre dècimes (composicions de 10 versos, estructurats 4+2+4). El resultat va ser engrescador, i Arturo va adaptar una melodia per tal de poder cantar dècimes a una veu o dues. Aquesta part s’acompanya amb fotografies d’autors diversos, cedides expressament per a aquesta edició, que provenen del fons documental del Museu. I per finalitzar, al llibre ens trobem la jota pròpia del Mas, que en ocasió de la festa de Sant Antoni (origen primer de tota aquesta activitat cantora i compositora), es va compondre una lletra per a poder-la cantar. La banda del poble, la Unió Musical Mas de Barberans, posa l’acompanyament musical a aquesta i a diverses peces que integren un document sonor al qual es pot accedir des del web del Museu o bé clicant un codi QR que apareix abans d’arribar a l’índex. Aquesta obra és una aportació original, bellament composta i maquetada, que esperem que serveixi per a difondre arreu del territori català una manera de fer i d’expressar-se ben característica de les Terres de l’Ebre. No podem sinó felicitar-nos pel fet que l’esforç de tantes i tantes persones es vegi recollit, condensat i reflectit en un llibre que, si bé és breu (112 pàgines), estem segurs que proporcionarà moltes hores de satisfacció, entreteniment i coneixements a un públic molt ampli, que abasta dels aficionats i especialistes en cant popular als aficionats a la botànica. La sortida a la vida pública Tot i que està previst fer la primera presentació oficial, coincidint amb la Fira de la Pauma del Mas de Barberans, el proper 4 d’agost, a l’abril vam tindre el plaer de poder fer un concert pre-presentació, dins la Fira de l‘Eixarcolant (Jornades gastronòmiques de les plantes oblidades) a la que se’ns va convidar a participar. Va ser un plaer per a natros que ens va omplir de satisfacció. A hores d’ara ja tenim programades presentacions per diverses poblacions del territori com Tortosa, Ulldecona, Roquetes, Amposta, Ampolla, la Ràpita i Vinaròs.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

CASAS PALACIO Y LINAJES NOBLES DE LA VALL D’UIXÓ, DE VICENTE FALCÓ FUERTES JOAQUIM ARNAU I VALLINA Casas Palacio y Linajes Nobles de la Vall d’Uixó és un treball d’investigació en què el seu autor, Vicente Falcó Fuertes, ens dona a conèixer amb rigor i de forma molt acurada la història de tres palaus nobles de la Vall d’Uixó. Les propietats dels tres vells casals estaven vinculades a cognoms de pròcers de la vila. Tres palaus, les parets dels quals guardaven silenciosos testimonis d’estructures socials i històriques que, amb el pas del temps i a poc a poc, han anat introduint-se al bagul dels records. El llibre fa un itinerari pel túnel del temps cercant les arrels genealògiques, històriques i socials de famílies il·lustres que van bastir i habitar aquests palaus, des de la segona meitat del segle XVIII fins a la meitat del segle XX. Ens conta els moments evolutius d’alguna d’elles fins als temps actuals, el cas del “Palacete de Vivel”, convertit el seu dia en Centre Cultural. Incorpora dades inèdites de les biografies de la “Casa Creixach”. Aporta llums a determinades confusions històriques que s’anaven repetint des de fa anys sobre la “Casa-Palau de Ripalda” i posa fi al mite d’una llegenda urbana sobre “La falsa Comtessa de la Vall d’Uixó”. Aquest treball inclou plànols i documents fins ara desconeguts, així com una interessant col·lecció de fotografies també inèdites, en la seua majoria, procedents dels arxius d’aquelles il·lustres famílies, que fan del llibre un valuós testimoni històric del patrimoni arquitectònic i cultural de la Vall d’Uixó. Vicente Falcó Fuertes, natural de la Vall d’Uixó, va estudiar Geografia i Història a la UNED. Els seus treballs s’han publicat en revistes d’investigació històrica. És membre fundador de l’Associació Arqueològica de la Vall, de la que ha estat president durant vuit anys (2007-2015). I ha estat ponent en congressos i simpòsiums. És en el camp de la numismàtica, cap on ha orientat majoritàriament el seu estudi, ha publicat importants treballs: “El Monetario del Museo Arqueológico de Vall de Uxó” (1985-2014), “Los Hallazgos Monetarios de la Villa Romana de Uxó” (1989), “El Conjunto Monetario de la Torre del Rey de Oropesa del Mar, Castellón” (1996), “La Numismática del Complejo Arqueológico de la Punta de Orleyl, La Vall d’Uixó” (2003)...

Entre els llibres publicats, destaquem Estudio Numismático sobre Moneda Valenciana del Museo Histórico Municipal de Borriana (1986), Memorias de la Parroquia de Nuestra Señora de la Asunción de Vall de Uxó (1999), Francisco Fuertes Antonino. Idearios, Pensamientos y Versos (2003), Diario de Operaciones de una Compañía de Tanques en la Línea XYZ (2017). Pels seus estudis li han concedit els premis “Presidente Carlos Ruiz de Larramendi 1986” de la A.N.E. vinculada a l’”Instituto Antonio Agustín de Numismática” del C.S.I.C. i al “Mérito Cultural 2004”, atorgat per la Comissió de Festes Patronals de Sant Vicent Ferrer. Va ser nomenat “Cavaller de l’Any 2010”, per l’Associació Dames i Cavallers d’Uixó”, i una “Placa de Agradecimiento”, atorgada per l’Excel·lentíssim Ajuntament de la Vall d’Uixó en 2014, li reconeixia la qualitat dels seus treballs i la seua aportació a la cultura de la ciutat.

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com 47

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

MAINHARDT, AGENDA 2019 (II) GABI KUPFER (*) Augmenta l’índex de participació en les eleccions europees de maig Mainhardt va registrar un augment en la participació ciutadana (+9,6%) a les eleccions europees de maig d’enguany en relació a les del 2014. Mentre la democràcia cristina (CDU), el partit guanyador, i la socialdemocràcia (SPD) perden vots Resultats eleccions Europees MAINHARDT Cens electoral Participació Vots nuls Vots vàlids CDU - Democràcia cristiana SPD - Socialdemocràcia GRÜNE – Els Verds AfD – Alternativa per Alemanya FPD – Liberals DIE LINKE -L’Esquerra ... (- 3 %)

2019 xifres 4575 2760 43 2717 780 262 597 359 240 103

La comunitat catòlica de Mainhardt va celebrar la festa del Corpus Dijous vint de juny, la comunitat catòlica de Mainhardt va celebrar la festa del Corpus. En ella van participar les xiquetes i els xiquets de la primera comunió. Un centenar de persones van recórrer en processó els carrers de la vila. No van faltar les flors, ja fos als altars o en forma de catifa, i l’acompanyament musical de l’associació de música local. A la comunitat catòlica de Mainhardt pertanyen vuit-centes persones. Mainhardt acull la fira regional del Bosc de Suàbia-Francònia Diumenge set de juliol, Mainhardt va acollir al voltant de 50 estands amb la més genuïna i pròpia producció agrícola, artesana i gastronòmica del Parc natural de Suàbia-Francònia. Una oferta que podia anar des de mel fins un cabàs de vimet i, tots ells amb el segell, del territori. L’Ajuntament de Mainhardt presenta dos projectes d’àmbit escolar: la construcció d’un nou jardí d’infancia i la renovació del col·legi públic La construcció del nou jardí d’infància respon a la necessitat de respondre a la progressiva i creixent demanda de places d’aquest nivell educatiu. Aquesta situació exigeix acurçar els terminis del procés de construcció. D’una altra banda el

en relació al 2014, els Verds (Grüne), la ultradreta (AfD) i els liberals (FPD) ne guanyen. % 60,03 1,6 98,4 28,7 9,6 22 13,2 8,8 3,8

2014 xifres 4515 2290 54 2236 883 384 304 182 125 87

% 50,07 2,4 97,6 39,5 17,2 13,6 8,1 5,6 3,9

Variacions xifres +60 +470 -11 +481 -103 -122 +293 +177 +115 +16

% +9,6 -0,8 +0,8 -10,8 -7,6 +8,4 +5,1 +3,2 -0,1

Festa del Corpus. Imatge de Sigrid Bauer publicada al Landkreis Hall del dia 21 de juny passat

Mercat de Mainhardt. En la imatge de Maya Peters, publicada al Landkreiss Hall el dia 9 d’agost, es pot observar l’oferta gastronòmica preparada per als visitants

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 projecte planteja la creació d’aparcaments, atesa la proximitat a l’actual centre educatiu. També es va informar sobre l’adaptació i integració dels alumnes d’aquestes edats primerenques. La reforma i renovació de totes les línies de l’edifici escolar de les etapes escolars obligatòries respon a un imperatiu per raons de seguretat contra incendis, d’estalvi energètic i de tipus pedagògic. A més a més, s’instal·larà un sistema de ventilació i es crearan noves àrees recreatives i d’aprenentatge obert amb la condició d’estar cobertes. Tots dos projectes foren presentats el dia vint-icinc de juliol. La Societat Musical de Mainhardt celebra la festa del Castell Els dies 27 i 28 de juliol la banda de música de Manhardt va celebrar la festa del Castell. En l’aplec festiu i musical van participar, a més a més, altres dues societats musicals de pobles veïns. És un festival tradicional que té caràcter i que posa molt de caliu en un programa musical que arriba a tota la gent. Mainhardt va celebrar el tradicional dia de mercat Mainhardt conserva una tradició que se manté des de l’any 1784 quan se li va concedir el dret de mercat. En el temps, els anys 1863 i 1926, el municipi va aconseguir augmentar aquest dret pel que feia al nombre de dies fins arribar a tenir-ne sis a l’any. En l’actualita ne celebra un a l’any, el dia 8 d’agost. És una espècie de festa nacional. Mainhardt quasi no es reconeix. I és un dia en el es troba gent que no s’havia vist en tot l’any . El mercat presenta una oferta variadíssima, amb una interessant oferta gastronòmica tradicional, en què s’impliquen tots, no sols els venedors (enguany 130) sinó totes les associacions del poble. Des de Mainhardt (*) El dia 18 d'agost Mainhardt va presentar una recreació històrica de quan el Bosc era un niu de lladres i, per tant, un temps de pors. Els personatges representaven autoritats, personatges i veïns de la vila d'aquell temps. Entre ells, es va comptar amb l'alcalde Damian Komor

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

LA MEDICINA DURANTE LA EDAD MEDIA VICENTE HERRERA ADELL Actualmente, gracias a los adelantos electrónicos podemos leer en páginas de Internet un buen retrato de esta: “Durante la Edad Media, la mayoría de las personas no tenían acceso al agua potable, al baño con regularidad o a un sistema de alcantarillado. El hambre y las enfermedades eran muy comunes. La medicina en la Edad Media estaba dominada por la religión. Se creía que la enfermedad era un castigo de Dios por los pecados cometidos, y la única manera de curar a alguien era orar por su perdón. Los médicos medievales por lo general eran sacerdotes o estudiosos religiosos (destaca entre ellos Hildegard Von Bingen, 1098-1179). Los hospitales a menudo estaban instalados en monasterios. A los pacientes se les daba comida y se les confortaba, pero se hacía poco más para curar su enfermedad. Las curas tradicionales utilizando plantas medicinales y pociones, eran vistas como actos de brujería y proscritas por la Iglesia. En el siglo XIV se desarrollaron en Europa escuelas de medicina, siendo una de las más importantes la Universidad de Montpellier. En estas escuelas se diseccionaban cuerpos, por lo que los futuros médicos no eran del todo ajenos al funcionamiento del cuerpo humano. Para diagnosticar algunas enfermedades los galenos se guiaban por el color y olor de la orina. Se creía que el desequilibrio de los cuatro humores (bilis negra, bilis amarilla, flema y sangre) desempeñaba un papel importante en las enfermedades. Cuando una enfermedad era provocada por un exceso de sangre en el cuerpo se procedía a la sangría. Si era necesario extraer una gran cantidad de sangre se cortaba la vena; si la sangre a extraer era poca, se aplicaba una sanguijuela. La cirugía, sin embargo, estaba reservada a los “barberos-cirujanos”, no a los médicos capacitados. Era una época de guerras frecuentes, lo que provocó una gran demanda de estos “profesionales”. Y sorprendentemente se hicieron algunos avances en este campo. Teodorico de Lucca escribió en el siglo XIII: “Cada día vemos nuevos instrumentos y métodos [para extraer flechas] inventados por cirujanos inteligentes e ingeniosos”. Los cirujanos medievales utilizaban vino como antiséptico y substancias naturales (mandrágora, opio y cicuta) como anestésicos. Operaban úlceras faciales e incluso cataratas en los ojos. Sin embargo, aún no sabían que la

suciedad acarreaba la enfermedad, y muchas heridas causaban la muerte por hemorragia, shock e infección. Algunos incluso creían que era bueno que hubiese pus en las heridas. Un cirujano medieval podía curar a un paciente epiléptico, trepanándole el cráneo para que el “demonio” saliera. Pero el mayor desafío para la medicina medieval fue, sin duda, la peste bubónica (1347), que en algunas zonas mató hasta el 90% de la población. Los tratamientos principales que se aplicaron fueron la oración, las hierbas medicinales y recetas para limpiar el aire de miasmas o veneno. La peste fue considerada un castigo de Dios.” http://paseandohistoria.blogspot.com/2009/05/lamedicina-en-la-edad-media.html Poco más se puede añadir a esta descripción sintetizada pero clarificadora del tipo de asistencia sanitaria que se practicaba en el medievo. Sin embargo, durante esta misma Edad Media, surgió una especie de paréntesis en relación con la práctica habitual de la medicina, y fue la que dispensaron los componentes de la Orden de los Templarios desde los años 1118 al 1312. Los caballeros Templarios se interesaron por todo lo que fuera científica y humanamente interesante y necesario para el desarrollo integral de las personas. Conscientes de las limitaciones impuestas a la medicina por la Iglesia Católica, optaron por considerar, siempre que pudieron, las enseñanzas de médicos judíos y musulmanes. Estos galenos procedentes de otras religiones estaban más abiertos a la investigación y por ende a una consideración de la enfermedad más allá de ser una consecuencia del pecado y/o como un castigo de Dios, tal como la concebía el cristianismo. Averroes por ejemplo, filósofo y médico musulmán (1126-1198) ya consideraba la inteligencia pasiva y activa con un claro antecedente del concepto de inconsciente y consciente.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 Los Templarios sumaron una aproximación espiritual a esta visión más abierta de la enfermedad y practicaron una sanación energética-espiritual. En esta línea dotada de una gran amplitud de miras se pueden identificar dos experiencias terapéuticas que con gran plausibilidad practicaron los Templarios. La primera, como ejemplo sumamente representativo, se halla en la ermita de Santa María de Eunate (Muruzabal, Navarra), un lugar con una gran irradiación de energías telúricas donde se practicaba el rito egipcio de HEB SED, y la segunda trata del uso terapéutico de los sueños fruto del conocimiento de los rituales dedicados al dios Esculapio, ejercidos en la antigüedad clásica por los griegos en primer lugar y posteriormente por los romanos. El rito HEB SED tiene su origen en una importante celebración de los soberanos del antiguo Egipto, en la que se renovaba la fuerza física y energía espiritual del faraón. Por este motivo y para este fin en ellos mismos los Templarios escogieron esos lugares con fuerzas telúricas para la curación holística (mente-cuerpo) de su físico y espiritu. Estas ubicaciones se convertían en hospitales o espacios de reposo que contribuían, sin duda, a la longevidad de los Templarios. La media de la esperanza de vida de la población general alcanzaba los 40 años y ellos lograban superar los 60 años. También es cierto que la alimentación más rica en proteínas y la higiene contribuían a esta larga supervivencia. Los rituales al dios Esculapio (dios de la medicina) situaban al “consultante” en un estado de conciencia propicio a incubar sueños que eran considerados por médicos sacerdotes y, al surgir a la conciencia, se lograba la “catarsis” o liberación del contenido dramático de sus traumas o circunstancias adversas, logrando su sanación completa no solo en el ámbito de la mente, sino incluso del cuerpo. Con toda seguridad y relacionado con este procedimiento onírico, los Templarios conocían el fenómeno físico del desdoblamiento del tiempo contemplado ya en un texto del Evangelio de San Juan: “YO SOY EL ALFA Y LA OMEGA y la APOCALIPSIS O FINAL DE LOS TIEMPOS”. También, aunque posiblemente esto lo desconocieran, en el calendario Maya se prevé: “EL FINAL DEL MUNDO REFERIDO AL FINAL DE UN CICLO DEL TIEMPO EN EL UNIVERSO” En la actualidad, físicos que han estudiado este fenómeno del desdoblamiento del tiempo y del espacio lo postulan en base a una referencia de la teoría de la relatividad de Einstein que toma el tiempo como la cuarta dimensión. Junto a esta ley de la relatividad también consideran la influencia de la velocidad en la que se traslada la Tierra en

Menjar i herbes remeieres durant etapa templera. Recreació històrica al Castell de Xivert

su orbita solar, y a su vez la del Sol en su galaxia, igual como la galaxia en el conjunto de galaxias que forman el universo. Velocidad que, en estos últimos años, en el año 2012, ha cambiado entrando en un nuevo ciclo de muy larga duración. La principal contribución de esta teoría del desdoblamiento temporal se halla en la importancia que les otorga a los sueños en relación con la curación de las enfermedades. Para ello, la fase REM del sueño o fase paradójica, en la que se paralizan los músculos y se activan las neuronas del Sistema Nervioso, se generan sueños de gran intensidad que, aun no recordándolos completamente, facilitan la liberación emocional o la catarsis terapéutica. Ahora bien, no necesariamente actúan sobre las dolencias, sino que también sirven para poner orden en el cerebro y tomar decisiones (las famosas “consultas a la almohada”), en definitiva: ayudan a conseguir bienestar y facilitar así la salud y la felicidad. No hay ninguna duda que los Templarios utilizaban este recurso de los sueños en sus espacios telúricos, donde conseguían su trabajada “elevación espiritual”. El lector del presente escrito puede preguntarse cómo fue posible la desaparición y el aniquilamiento completo de esta orden, si tantas aportaciones ofrecieron a una civilización dominada por el miedo y sujeta a un absolutismo y fundamentalismo religioso.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 Aparte de las razones que esgrimió el rey francés de turno que acumulaba una deuda económica considerable con los Templarios, que así canceló por la fuerza, es plausible considerar que los Templarios que actuaron en un territorio amplio sin fronteras semejante a una multinacional actual con características de ONG, incorporaron en su activismo económico, ideológico y espiritual uno contenidos procedentes de lo mejor de diferentes civilizaciones, que facilitaba la liberación del ser humano, de manera que obviaban la necesidad de que este estuviera sujeto a poderes absolutos representados por las monarquías y papados. Esta nueva situación ubicada en su paréntesis histórico en medio de la época medieval no podía ni debía florecer ni extenderse. Por esta razón debió “borrarse del mapa” y seguir dependiendo de poderes externos “emanados de Dios”. Hemos de esperar a la Revolución Francesa del año 1789 para situar el punto de inflexión en que se incorporaron pautas de conducta y valores que los Templarios ya practicaron en su fugaz paso por la historia. No cabe ninguna duda que actualmente su legado continúe

interesando y atrayendo a las mentalidades libres y abiertas de miras, a las que incorpora en su ámbito de la medicina una perspectiva más completa y -tal como se ha referido anteriormente- más holística en que la materia y el espiritu se unen en un todo indisoluble. Miembro de Xivert Historic, Alcalá de Xivert (*)

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

ELS TOPÒNIMS CAPOCORB I CAPICORB GLORIA BOSCH ROIG “Cabeza y Cuerpo”, encara pensa molta gent que es tradueix el topònim Capicorb al castellà, de fet encara no ens hem posat d’acord no sols amb la semàntica de la paraula, sinó també amb l’ortografia i, de fet, trobem Cap i Corp, Capicorp, Capicorb i, fins i tot, Cap y Corp escrit per tot arreu. Per posar un poc de llum (si és possible) damunt d’aquest embolic, he consultat algunes publicacions i recerques que s’han fet sobre aquest tema, especialment a Mallorca. I és que el món acadèmic considera que els topònims (o noms de lloc) s’han d’escriure de la manera més respectuosa possible. Cal respectar la llengua de què formen part (per tant, les formes oficials d’aquests topònims no poden ser les adaptades en un altre idioma); i cal respectar les convencions gràfiques d’aquesta llengua (Rull, 2008:33). Segons Aguiló (2002), Capocorb és el nom d’una antiga alqueria llucmajorera (Mallorca), avui fragmentada en diverses possessions. Data de 1235 el primer esment conegut del nom Capocorb,

i sembla que Capocorb era un nom costaner desplaçat a l’interior i desaparegut després del litoral. Per resoldre l’enigma de la seua etimologia és necessari aclarir els dubtes de la seua antiga ubicació. Cal no oblidar el que assenyala B. Font Obrador (Ibíd.: 204), quan diu que els documents fan referència a un extens terme de Capocorb que s’allargava des de S’Estanyol fins a Son Verí, o siga, per tot el litoral de Llucmajor a sud-est de l’illa de Mallorca. La pronunciació local és quasi sempre [kapo’korp]. Hi ha, però, la variant forana de [kapi’korp], sovint reflectida en els mapes turístics. És nom congènere del de Capicorb d’Alcalà de Xivert, al Baix Maestrat i s’identifica també amb el de Capifort, nom d’un accident geogràfic i també d’un lloc de la costa nord de Menorca (Ibíd.). Les cartes nàutiques entre el segle XIII i l’any 1497, registren el nom d’una punta del litoral amb les grafies de Capo de Corvo, Corvo, Corua i Capo Corb. En un document de 1235 apareix amb grafia llatinitzada, el terme de Capite Corvi. Aguiló ha recuperat aquest altre text de 1248: Insulas caprarias pertinentes ac praeposituram que sunt iuxta insula Maioricarum ante Cabo Chorbo. Els intents d’interpretació d’aquest topònim feren sorgir dues teories: hi ha els qui hi veuen un “cap del corb” (referència a l’ocell), per exemple J. Villanueva; i els qui opten per un “cap corbat” (caput curvum), referència a la volta de les penyes, per exemple A. Garcías Vidal, J. Coromines i J. Mascaró Pasarius (Ibíd.: 205). D’acord amb aquests investigadors la primera part del topònim és mossàrab: manteniment de l’oclusiva sense sonoritzar (p) i conservació de la o final llatina. Segons Rull (2008:43) aquest topònim s’ha d’escriure aglutinat, ja que capi (o capo) no és una paraula del Fotografia aèria de la desembocadura del riu Sant Miquel a Capicorb vocabulari general català (ho realitzada, l’any 1973, per la Compañia Española de Trabajos Fotogramétricos seria cap), sinó una forma Aéreos. Reproduïda amb autorització de la Biblioteca Valenciana

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 antiga de les parles mossàrabs, si bé relativament reconeixible. Les solucions gràfiques separades, com Cap i Corp i la forma castellanitzada Cap y Corp és, segons Rull, desencertada (Ibíd.). La i de Capicorb cal atribuir-la a una dissimilació o a alguna etimologia popular. D’altra banda, l’expert en toponímia prerromana Francisco Argente Sánchez (2018)1 també ha realitzat un estudi sobre l’etimologia d’aquesta paraula. Gràcies a diverses obres com la Història de Llucmajor, l’Onomasticon Cataloniae o la Gran Enciclopèdia de Mallorca, sabem que el topònim de Capocorb1 estava ja documentat al cap de pocs anys de la conquesta de l’illa pel Rei Jaume I: Terme de Capocorp (1235), Cabocorp (1247), (1251), (1272), (1288), (1291), El Cap de Capocorp (1351), i amb grafies diferents com: Capite Corvi (1249), Cap Chorbo (1248), Alcharia major de Cacoborp (1496), Possessió de Capoporch (1498)... En la toponímia cartogràfica de Mallorca de la Baixa Edat mitjana, del segle XIII fins a l’any 1497 aproximadament, es recullen altres formes: Cape de Corvo, Coruo, Corua i Cape Corb. Argente Sánchez creu que amb bastant probabilitat ens trobem davant un topònim híbrid, típic d’un moment històric en què convivia amb el llatí amb una llengua indígena, indoeuropea. Així, la primera part del topònim procediria del llatí caput que significa promontori, elevació i també cap. La segona part procediria del radical indoeuropeu korp que significa penyal, cingle, per extensió pedregós, rocós o aspre i ens ha llegat el nom de les muntanyes Carpats. En albanès encara es conserva Karpe per a designar les muntanyes Carpats. D’altra banda, Carp és un nom il·liri, com Alp, Arp o Calp; tots referits a elevacions o muntanyes. A Mallorca abunden (Alpic, Alpare...) i igualment ho trobem en la marina valenciana, com Calp, la famosa i escarpada penya costanera. El fet que trobem a més en aqueixa costa de Llucmajor topònims feminitzats com “Na Capocorpa” prop del Cap Roig i “Na Corp”, pròxim al Cap de la Regana, reafirmen aquest investigador en l’anterior. Així doncs, Capocorb seria el promontori o cap escarpat com correspon geogràficament a aqueixa zona litoral, penya-segats i amb agrestos cingles. Significativament, en la costa castellonenca perdura encara el topònim Capicorp, molt similar al mallorquí i del qual Cosme Aguiló es pregunta “seria interessant veure quines similituds tenen les dues puntes, la de Llucmajor i la d’Alcalà de Xivert” (Aguiló, 2002: 206). Doncs bé, en aquella costa, al costat del topònim Capicorp valencià, tenim els grans roquerals de la muntanya litoral de la Serra d’Irta (573 metres d’altura màxima i 15 quilòmetres de façana litoral), amb els seus abruptes vessants d’extrema i

Mn. José Luis Adell Garcia, rector a Alcalà des de 1939 fins el 1970, a l’ermita de Capicorb. Fotografia cedida per Nieves Bosch

salvatge bellesa, que en verticalitat desconcertant i alternant amb xicotetes cales, s’obrin com a grans amfiteatres enfront del mar; exactament igual com la nostra costa de Llucmajor referida a Capocorb (íbíd.). Personalment crec que més que la Serra d’Irta, si tenim en compte la considerable distància en què es troba respecte a Capicorb, el més probable és que siguen el Serradal i el delta pedregós del Riu Sant Miquel l’origen d’aquest topònim. Argente Sánchez (2018) pensa que existeix un rastre toponímic costaner antiquíssim que pot identificar-se amb topònims com Cabocope (massís rocós costaner entre Cartagena i Aguilas), Cap Corbeira (Costa de la Corunya, prop de Cedeira, rocós i aspre), Cap Corbeira, amb abruptes penyasegats, a uns 12 quilòmetres de Ribadeo, en el Concello de Barreiros (Lugo), associat, per cert, a importants poblats de la cultura “castreña” celtohispana. Cap Corbeiro dos Castros, prop d’Ogrove a Pontevedra, amb un impressionant frontó granític i importants jaciments de l’Edat del Bronze. El filòleg Joan Coromines fa notar que en la zona d’Algèria està documentada una forma KRB “sommet” vocalitzada KARB o KORB. Aquest investigador veu poca consistència en els arguments dels qui pretenen fer derivar el topònim

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 Capocorb del llatí caput corvum (cap corb); perquè no creu que existisca un sol cap costaner que no siga corb. Evidentment, tots els caps són corbs. Sembla més aviat, una interpretació culta dels segles XIX i XX, al·ludint a la curvatura. Després d’una llarga sèrie de topònims tardans, associats al corb, en català, en francès corbeau, es troben una sèrie d’originaris korp, penyals, cingles. Tema aquest de més complexa dilucidació per la coneguda tirada d’aquests ocells a les penyes elevades i grans tallats. No crec que els corbs, encara que a Mallorca havien de ser abundants, proporcionen la permanència i protagonisme que els accidents geogràfics o naturals solen registrar habitualment, en el complex procés de la formació de topònims. Sense arribar a negar que alguns topònims tinguen en aquests ocells el seu origen, no estaria de més una detallada anàlisi de les similituds orogràfiques de determinades muntanyes que sota el nom de “corb” pogueren llançar un radical més antic del tipus korp o karp: penyal, cingle, tallat, escarp. Potser el nom del corb va trobar el seu origen en les penyes rocoses que habiten (Ibíd.). Per tot el que hem pogut llegir sobre l’etimologia del topònim Capicorb podem dir que es tracta d’un nom compost híbrid. Hi ha consens entre els investigadors sobre l’origen mossàrab de la primera part del topònim, és a dir, Capo com Capocorb, Capi com Capicorb o Capa com Capapuig o Capafonts.

Al contrari, hi ha discrepàncies respecte a la segona part del topònim, i sembla ben plausible que corb o corp pogués tenir un origen molt més antic, preromà o indoeuropeu, ja que sovint trobem un radical korp o karp associat a zones costaneres abruptes i escarpades. Capicorb faria així referència a un cap abrupte, rocós, pedregós o accidentat. La grafia “corb” més freqüent a Mallorca2 o “corp” que trobem sovint a Castelló s’hauria d’explicar, i podria ser que a “Capicorp” s’hi hagués mantingut el radical més antic o que simplement la paraula s’hagués castellanitzat, la qual cosa és més probable, ja que trobem freqüentment escrit Cap y Corp, castellanització gràfica, on la consonant oclusiva sonora (b) a final de paraula (corb), en castellà es realitzaria fonèticament com una consonant oclusiva sorda (p). Quant a l’ortografia, aquest topònim, segons el filòleg Xavier Rull (2008), com hem explicat abans, s’ha d’escriure aglutinat, és a dir, tot junt i amb b final: Capicorb (Ibíd. :51). Però encara no està tot dit i cal investigar-hi més sobre aquest misteriós Corp/b. 1

Toponímia preromana de Mallorca y Menorca, 2018. Barcelona: Caligrama. Alguns exemples d’aquest topònim a Mallorca segons Argente Sánchez (2018) i la seva proximitat a muntanyes escarpades i roques. Cocó des Corb (Algaida), Coma des Corb (Calvià), Font des Corb (Banyalbufar), Penya des Corb (Manacor), Puig des Corb (Pollença), Niu des Corb (Campanet), Morro de Na Corb (Manacor).

La Punta de Capicorb vista des del Tunel

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

LA TRADICIO ORAL A ALCALA DE XIVERT. LES SERPS FRANCISCO ROURES SANZ

La serp des del nostre punt de vista cultural, ha estat envoltada sempre per un conjunt de sentiments negatius: temor, fàstic, odi, repulsa, etc. Potser la seua peculiar morfologia, el seu comportament i hàbits s’adapten a una imatge de tot allò que ens resulta més repulsiu. A més de la complerta ignorància al voltant del món de les serps la cultura popular està plena de falsos mites. Mites que, a hores d’ara, només es conserven en la tradició oral de la gent major i que, a poc a poc, com a conseqüència de lábandonament rural es van perdent a una velocitat vertiginosa. Lórigen de l’odi En el culte cristià se’ns posa la serp com a culpable de l’expulsió del paradís del pares originals: Adam i Eva (Déu els va castigar amb la mort, el dolor, la vergonya i el treball). La serp va convéncer Eva mitjançant l’engany i la temptació per a que trencara les normes que Déu els havia imposat per a viure al Paradís. Aquells no podien menjar els fruits de l’arbre de la Ciència del bé i del mal, cosa que no varen dubtar a fer per culpa de léngany de la serp. La conseqüència va derivar en el que es coneix com el Pecat Original. Aquest és l’origen de l’odi que se li atorga a aquest animal i lénemistat amb l´ésser humà. Aquesta és maleïda perquè en ella Déu encarna la figura del dimoni i aquesta és l’origen de tots els nostres mals. La iconografia cristiana representa la Verge Maria (La Inmaculada Concepció) xafant, amb el peu, el cap de la serp. Aquesta visió ens torna a representar la serp com dimoni. “...La Bíblia estableix lénemistat entre la dona i el seu llinatge, per una banda, i la serp i la seua descendència per una altra.... Es tracta dúna hostilitat expressament establerta per Déu. Per a ser l’enemiga irreconciliable de la serp i del seu llinatge, Maria hauria d’estar exempta de tot domini del pecat. I tot açò des del primer moment de la seua existència...” 1 Tipus de serps que habiten en el nostre terme segons la tradició oral. El desconeixement de les espècies Tota la tradició oral està envoltada de mites o millor dit de falsos mites, per això no vaig a entrar en definicions ni classificacions científiques per diferenciar els rèptils que habiten el nostre terme. Aquestes es classifiquen segons la tradició en serps, víbores i escurçons. La classificació cultural les diferència entre verinoses i no verinoses. Com que el coneixement científic era escàs fins fa ben poc, per al poble totes elles eren posseïdores dún cert respecte atenent la seua suposada perillositat.

Però l’anomenat escurçó per la seua grandària i morfologia el més fàcil de diferenciar i, a més a més, el més temut. Hi ha una dita que he escoltat repetidament a la gent major, tot i ser en castellà, que deia “Si el alacran oyera y el escurçon viera no habría hombre que al monte saliera”. El fals mite al voltant de l’escurçó Segons la descripció que fa la gent del poble de l’escurçó aquest és un animal xicotet, lluent com el sol i amb uns xicotets braços que no mou. No mossega però la seua perillositat està en la llepada de la seua llengua. Aquesta provocaria una dolorosa i perillosa ferida i possiblement la mort. Tot açò és un fals mite molt difós en la nostra cultura. Aquesta idea és completament errònia, ja que l’animal al qual es refereixen és realment a la inofensiva lluenta (Chalcides bedriagai) un rèptil en perill d’extinció de la família de les sargantanes completament inofensiu.

La lluenta un rèptil en perill d’extinció

Lánimalització. Els atributs de les serps aplicades al llenguatge Láplicació de recursos literaris al llenguatge, en relació a les serps, està present dintre de la nostra parla. En aquest cas concret en coneixem la utilització de dos tipus: láspecte positiu i l’aspecte negatiu.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 En referència als aspectes positius acostuma a utilitzar-se per a referir-se als menuts: “Eixe xiquet és una víbora” i fa referència a la seua vivacitat, rapidesa i intel·ligència. Ens vol donar a entendre que és un xiquet molt llest, és una forma irònica i metafòrica prou utilitzada. Pel que fa a láspecte negatiu, en coneixem dos: “Té una llengua de víbora”, i fa referència a una persona que parla malament d’altres o està sempre criticant els altres. “Eixa casa és un niu de víbores”, i fa referència a que les persones que composen eixa família són totes males persones i roïnes. Les serps i la superstició Recordo que, quant va faltar el meu tio Pascual, a la seua tauleta de nit, dins d’un saquet de roba dáquells que sútilitzaven per a guardar herbes assecades o pa, el meu oncle tenia un grapat de pells de serp. Allò ho recordaré tota la vida perquè encara ara se mástora la pell de pensar-ho. A la pregunta que he fet, a diversos testimonis, tots m´han assegurat que guardar les pells de les serps dona sort. Per això i altres motius, que després tractarem, la gent les acostumava a arreplegar i guardar en un lloc de la casa. Un altre dia, en una excursió al Castell de Xivert, en un racó del camí em vaig sobresaltar quant de sobte una serp va eixir davant meu i el va creuar a una velocitat increïble, suposo que més espantada que jo. La persona que anava darrere meu em va dir que, si se’t creua una serp de dreta a esquerra, estaràs set anys sense enemics. Les serps o les seues despulles també són objecte dels remeïs populars. Segons alguns testimonis, amb la pell de les serps, es pot fer un beuratge per a fer avortar les gosses, o millor quan alguna gossa ha tingut un mal part, i encara no ha pogut treure totes les restes, se li dona a beure un preparat amb aquest ingredient. També la pell,

picada i fregida amb oli, és un remei efectiu per al reuma. Llegendes i exageracions De vegades, la gent exagera la grandària o la perillositat de les serps. Sovint davant la falta de testimonis reals seńs han fet arribar històries magnificant el mite de les serps. Hi ha un testimoni que he escoltat, en repetides ocasions, dálguna gent major on expliquen que fa més de 40 anys varen tractar de contactar amb el famós naturalista Félix Rodríguez de la Fuente perquè, al parèixer, a la partida de les coves de saldó, on ara mateix creua lÁP7 i la via del tren a la pujada del Coll, durant la construcció de láutopista havien vist una serp de dimensions mai vistes. Alguns, per exagerar, diuen que ságafava a mossos a les cadenes de les màquines. Altres testimonis de gent més gran diuen que havien mort serps tan velles que tenien pels al cap. Lárt de matar les serps En la creença popular les serps són animals nocius i perillosos. Res més lluny de la realitat, ja que normalment són animals favorables a l’agricultura i no ataquen a no ser que es troben assetjades per perills o acorralades. Tot i això sempre han sigut objecte de caça i sempre se les ha intentat matar de manera immediata. La principal manera i més efectiva dácabar amb elles es pegant-los una canyada al cap, és a dir que s’han de matar amb una canya. Aquest és segons la tradició popular el mètode més efectiu. Un altre mètode per si falla la canya i la serp ha fugit, però segueix rondant per allí, és posar-li un plat amb llet enverinada. Les serps, segons la tradició, tenen el costum d’alimentar-se amb llet, tot i ser un altre mite fals. Un altre testimoni diu que en determinats llocs, quant es feia la sega, i per tal de descansar fora del

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 perill de les serps es feia un guaret amb el cereal i a léntrada es posava una canya travessera, d’aquesta manera si una serp intentava entrar, quant passava per damunt la canya s’escalabrava i moria. Mon pare, que té 87 anys, m´ha contat en moltes ocasions que el meu avi les matava agafant-les per la cua, donant-los voltes en láire i que això els provocava l’escalabrament. Però també m’ha contat que va deixar de fer-ho quant un exemplar prou imponent se li va tornar i el va emprendre amb tal ferocitat que va haver de fugir corrents. Aquesta manera d’acabar amb elles la vaig vore en una ocasió anant de cacera quant de sobte, a un company, li va eixir una serp al davant i aquest, dúna manera ràpida, la va agafar per la cua i li va donar diverses voltes al temps que li colpejava el cap contra una pedra. Com fer fugir les serps Un altre fals mite és que les serps tenen l´habilitat i la predilecció per la llet dels ramats. Quant les cabres i ovelles que pasturen al terme han parit i tenen el braguer ple de llet, les serps són capaces de xuclar-los la llet sense que se n’adonen. Segons els testimonis, els pastors les allunyaven dels corrals cremant banyes de xoto ja que eixe olor els resulta insuportable. Les serps mamadores Un altre mite fals molt estés, per quasi tota Europa, té a vore amb la predilecció de les serps per la llet humana. Quant la gent vivia al terme, en masies o casetes, i les dones recent parides donaven de mamar als infants les serps, a l’arribar la nit, s’acostaven sigil·losament al llit i buscaven la mamella de la mare mentre dormia per xuclar-li la llet. Mentre, la serp, li posava la cua a la boca del xiquet per a que no plorés. Al dia següent el xiquet no parava de plorar de fam i la mare no tenia quasi llet. En alguns llocs tenien el costum de posar serradura o cendra al voltant del llit per a esbrinar si havia passat alguna serp i així poder-la detectar2.

La serpiente y el pastor. Una versió a lo gaspatxer Léstudi de la tradició oral dins dels contes ens parla d’un conte estés per la regió Cantàbrica però que, en diverses versions, séscampa cap al sud de la península Ibèrica. Es la versió de “La culebrina y el vaquero”3: a) Un vaquero en el monte, cuidando de su ganado, comienza a alimentar a una serpiente con la leche de sus vacas. b) La serpiente es pequeña al principio, y desarrolla una relación personal con el vaquero (éste la llama con un silbido). Pasa un tiempo y la serpiente se va haciendo más grande, pero continua su relación con el vaquero. c) En un momento dado el vaquero debe ausentarse para hacer el servicio militar. Cuando regresa, vuelve a su cabaña y llama a la serpiente. La serpiente aparece al silbido del protagonista y, al subírsele por las piernas “en plan de saludo”, esta le apretó por el cuello, !y lo ahogó! El testimoni local fa referència a un fet ocorregut per dos veïns del poble dÁlcalà en un temps indeterminat. Un dels veïns havia d’anar a treballar un camp. Per fer la feina un veí li va deixar la clau de la caseta de terme que tenia al camp del costat de manera que poguera quedar-se a dormir els dies que li durarà la feina.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 Una nit mentre dormia va notar com alguna cosa li corria pel damunt. Aquell mig adormit, com que era fosc, va agafar allò que li molestava i ho va llançar violentament contra la paret. Al dia següent al despertar-se es va adonar que allò que li corria pel damunt era una serp i que ara estava morta. L´home la va agafar i la va deixar penjada de la branca dún arbre. Aquest va tornar a casa i al cap dúns dies el veí que li va deixar la caseta per dormir li va contar que havia anat al tros i que a l’arribar havia vist una serp morta penjada dún arbre. Láltre li va contar l’ocorregut i este es va enfadar i va començar a pegar-li crits dient-li que aquella serp la cuidava ell, que ja no volia tornar-lo a vore’l mai més i que no tornaria a deixar-li la caseta, cosa que així va ser per sempre. Aquest fet no té massa a vore amb el conte però també parla de la relació dúna persona que treballa al camp i la conviència que té amb una serp a la que cuida. Aquest podria ser un fet anecdòtic o bé una versió adaptada de la tradició oral ibèrica.

La tradició oral popular, en forma de llegendes i contes suposen una font inestimable per al coneixement de la mentalitat de les societats antigues i, la seua difusió, des del punt de vista ampli i de temàtica general, és una necessitat per a no perdre la nostra identitat com a poble dins un nou model de món cada cop més globalitzat. Notes: 1 http://cofrades.sevilla.abc.es/profiles/blogs/lainmaculada-concepci-n 2 “Serpientes mamadoras”. Revista de folklore. Julio, 2019. Fundación J. Díaz. 3 “La serpiente y el pastor”, un cuento de la tradición oral atribuible a un mitema de la “resliteratur” Céltica Hispana. Revista de folklore. Julio 2.019. Fundación J. Díaz. Informants: Manolo Ebrí Lavernia Jose Ballester Amparo Sanz Pauner Francisco Roures Pauner

TEMPS DE RECORD

Festa de Santa Teresa. fotografia cedida per Carmen Esteller

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

LA IMPORTÀNCIA DE L’EDUCACIÓ ALIMENTÀRIA PER A VIURE MILLOR PAULA MIRALLES Saps que un estudi recent conclou que prenem més de 200 decisions al dia al voltant del que mengem? Mengem cada dia entre 3 i 5 vegades i poques vegades ens preguntem el perquè ens alimentem, si ho fem correctament o, si hauríem de canviar els nostres hàbits alimentaris. A dia d’avui estem sotmesos a una gran quantitat d’informació al respecte, un bombardeig informatiu constant que estableix certes “normes” nutricionals que, moltes vegades, no estan contrastades, no són vàlides o no s’interpreten de la manera adequada. Quantes vegades hem escoltat allò de les 5 menjades diàries, el no ingerir carbohidrats per sopar o que la fruita és millor abans de les menjades? Aquestes són respostes radicals a preguntes que tothom es pot fer. Però, cal tenir en compte que, en termes de nutrició, no hi ha afirmacions absolutes, sinó que la resposta depèn de cada individu i de les seues necessitats nutricionals particulars. Igual que sabem que no tots som iguals, ni portem un estil de vida igual, hem de ser conscients que les nostres necessitats nutricionals també són diferents. Com és obvi, no requerirà la mateixa alimentació una persona que treballa tot el dia a una oficina i no fa activitat física, que una persona que treballa al camp o un esportista amb un alt requeriment físic. Popularment, el camp de l’assessorament nutricional i l’alimentació es relaciona amb la confecció de dietes per a guanyar o perdre pes, cosa que té més a veure amb l’aparença física que amb la salut. Realment, el principal objectiu del

professional de la nutrició és la salut dels pacients, la prevenció de malalties relacionades amb l’alimentació i la millora dels efectes de les mateixes (exemple: colesterol, digestions pesades, obesitat, intoleràncies, etc.). Moltes vegades, treballar per uns hàbits alimentaris més saludables, comporta una modificació del pes corporal, cert, però aquest no és l’objectiu principal ni hi ha una relació necessària entre prim-saludable. Hi ha casos en què podem trobar més salut darrere d’un sobrepès que d’un pes normal, com diu la frase: “prim per fora, obès per dins”. Per a desmuntar mites sobre l’alimentació i la nutrició i ajudar-vos a assolir els objectius personals de cadascú, al centre AB Pilates Alcossebre treballem, a més de la confecció de plans personalitzats, amb l’educació alimentària com a mètode per aconseguir una millor alimentació i, per tant, una millor qualitat de vida. Dietista-nutricionista associada a AB PILATES Alcossebre (*) Núm. de col·legiada: CV00352

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

TEMPS DE RECORD

Escola de ciclisme del Club Ciclista Chivertense

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

LA FAMÍLIA GASPATXERA EBRÍ Y CRISTÓBAL COLON JOSÉ LUÍS ESTELLER ALBERT L’objecte del present treball és donar a conèixer la història de la família Ebrí, una família noble que va viure a Alcalà de Xivert, d’on eren naturals, a finals del segle XVII i tot el segle XVIII. Per a aquest propòsit hem dividit el treball en tres articles. Aquest primer titulat “La família Ebrí i Cristóbal Colón”, en el qual relacionarem aquesta família amb l’il·lustre descobridor. Un segon article en el qual coneixerem a tots els membres d’aquesta família donant gran quantitat de dades sobre ells, corroborant la seua noblesa i la importància que van tindre en la seua època. El tercer article parlarà de la descendència d’aquesta família fins l’actualitat i la relació d’aquests descendents amb Alcalà. La família Ebrí va començar amb Tomás Ebrí un ric terratinent. Gràcies a aquesta condició va guanyar pes dins la noblesa fins relacionar-se amb les altes esferes del regne que necessitaven d’aquest poder econòmic per a poder governar. Una de les maneres de pujar dins l’escala social era mitjançant el matrimoni, així que va casar el seu fill Jaume Isidor amb la noble Blanca de Cardona i Sancho. Aquesta boda va fer que la família pugés la seua posició social i els descendents d’aquests pogueren relacionar-se amb membres més importants de l’aristocràcia en vista de futurs matrimonis amb cavallers i nobles d’elevada posició en la seua època. Encara que l’objectiu real d’aquest article és simplement conèixer i saber qui era Blanca de Cardona i la seua relació amb el descobridor. Per aconseguir aquesta informació farem un poc d’història i començarem amb Cristóbal Colón (14511506) que es va casar amb la portuguesa Felipa Moniz Perestrelo. D’aquesta relació va nàixer Diego Colón (1474-1526), el fill primogènit de l’almirall, encara que va tenir un segon fill il·legítim amb la cordovesa Beatriz Enríquez de Arana nomenat Hernando Colón (1488-1539) que, malgrat, la seua condició va ser criat amb els mateixos privilegis que el seu germà. El primogènit de Cristóbal Colón, Diego es va casar amb María Álvarez de Toledo i d’aquesta relació van nàixer cinc fills: María (1511), Juana (1512-1592), Isabel (1513-1551), Luis (1520-1572) i Cristóbal Colón de Toledo ( 1523-1571). Juana es va casar amb Luis de la Cueva, Isabel amb Jorge de Portugal i Cristóbal amb Ana de Pravia. El títol que comporta la descendència de l’almirall, el de Duc de Veragua, va ser per al seu fill

Imatge de Cristóbal Colón

Luis . Aquest va tindre dos filles, la primera es va fer religiosa, per tant el títol, al morir Luis va passar a la seua segona filla Felipa de Colón i Mosquera que es va casar amb un cosí, el fill del seu tio Cristóbal i no van tindre descendència. La primogènita de Diego Colón, María es va casar amb Sancho Folch de Cardona, almirall d’Aragó i marqués de Guadalest de la rama valenciana dels Cardona. D’aquesta unió van néixer Cristóbal (1535-1583) i María Colón de Cardona. María es va casar amb Francisco López de Mendoza i Mendoza. Per la seua part Cristóbal es va casar amb Ana de Centelles, filla del Comte d’Oliva amb la que no va tindre descendència. Quan va morir la seua cosina Felipa, aquest va heretar els títols d’Almirall de les Índies, Duc de Veragua i Marqués de Jamaica per la família de la seua mare i per la part del seu pare els títols d’almirall d’Aragó i Marqués de Guadalest. A causa del vincle amb Colón va passar a anomenar-se Cristóbal Colón i de Cardona. Ell era un home malbaratador, el qual per a divertir-se no excloïa utilitzar la violència. En una ocasió va ser desterrat durant tres anys pel rapte de dos monges en un convent de València. Per aquesta mateixa causa el seu germanastre Juan de Cardona va ser condemnat a mort i executat. El mateix Cristóbal va morir assassinat a València de dues trabucades en el marc d’un enfrontament entre bàndols nobiliaris. No obstant això, Cristóbal

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 ARBRE GENEALÒGIC DES DE CRISTÓBAL COLÓN FINS ELS GERMANS GASPATXERS EBRÍ I CARDONA (il·legítim) BEATRIZ ENRÍQUEZ DE ARANA

CRISTOBAL COLÓN FELIPA MONIZ PERESTRELO

HERNANDO COLÓN

DIEGO COLÓN

MARÍA ÁLVAREZ DE TOLEDO

MARÍA COLÓN I TOLEDO

JUANA

ISABEL

SANCHO FOLCH DE CARDONA

LUIS

MARÍA DE MOSQUERA

FELIPA COLÓN CRISTÓBAL DE CARDONA I COLÓN

MARÍA

CRISTÓBAL

ANA DE PRAVIA

DIEGO COLÓN

LUIS

(il·legítim) ANA DE CENTELLES (sense descendència)

CATALINA GARCÍA DE BAEZA

FRANCISCO CARDONA Y BAEZA

MARÍA CARDONA Y BAEZA

INÉS SANCHO Y SANT MARTÍ

BLANCA DE CARDONA Y SANCHO

FRANCISCO DE CARDONA

CRISTÓBAL DE CARDONA

JAIME ISIDORO EBRÍ

TOMÀS EBRÍ Y CARDONA

MANUELA EBRÍ Y CARDONA

MARCELA EBRÍ Y CARDONA

NOTA: en l’arbre genealògic figuren els enllaços i descendents més significatius per tal de fer-lo més entenedor i fàcil. S’han hagut d’obviar algunes línies familiars també per motiu d’espai.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 va tindre dos fills amb la plebea Catalina García de Baeza dos fills: Francisco i María de Cardona i Baeza. Amb la seua condició de fills il·legítims no van poder heretar cap dels béns vinculats ni a la casa de Veragua ni a la de Guadalest, però si els bens lliures del seu pare i a més van viure amb molta comoditat, com a nobles, encara que no en l’elevadíssim rang que tenia el seu pare. Tots els títols de la casa de Guadalest van passar a María la germana de Cristóbal i els títols de la casa de Veragua als seus cosins, fills de la seua tia Isabel. María Cardona i Baeza es va casar en primeres núpcies amb Agustín López de Toledo i, en segones amb Luis Bravo de Acuña. Per altra banda el seu germà Francisco va contraure matrimoni amb Inés Sancho i Sant Martí, d’aquesta unió van néixer Francisco, Cristóbal i Blanca de Cardona i Sancho. Cristóbal es va casar en primeres núpcies amb Jerónima Bartolí i, en segones, amb María Margarit. Pel altra banda la seua germana Blanca, es va casar amb el gaspatxer Jaime Isidoro Ebrí amb qui va tindre almenys tres fills anomenats Tomás, Manuela i Marcela. Aquests fills van tindre una gran descendència, per la qual cosa segurament algun d’ells va continuar vivint en Alcalà, ja que la família tenia en el municipi moltes propietats que era necessari explotar i fer-les treballar per a traure’n un profit econòmic i seria estrany que se n’anaren tots a viure a un altre lloc. Per tant, resulta prou convincent que, en aquests moments descendents directes de Cristóbal Colón estiguessen passejant pels carrers del nostre poble En resum podem dir que després de la boda de Jaime Isidoro Ebrí i Blanca de Cardona, tota la seua successió és descendent directa de Cristóbal Colón. Tanmateix, per a explicar-ho millor i que al mateix temps tots ho entenguem millor diríem que Cristóbal Colón era el besavi del besavi de Tomás, Manuela i Marcela Ebrí.

Nota: segons la genealogia clàssica la rama principal de la casa Folch de Cardona té els seus orígens en una germana de Carlemany anomenada Argencia que va començar amb el llinatge. Aquest fet podria suposar l’existència de descendència seua a Alcalà però aquesta història la deixarem per a més endavant, en altra ocasió. Bibliografia : - “L’arxiu de Francesc de Cardona i la seua família valenciana (segle XVII)” de Josep M. Marqués a la revista Analecta Sacra Tarraconensia, 71. - El Palau (4) Cristóbal de Cardona y Colón, II Marqués de Guadalest de José Francisco Blasco Cobeño. - Boletín de la Sociedad Española de Excursiones: La Casa del Almirante y los Cardona Valencianos. 1943. Madrid. Barón de San Petrillo. - “Colón, Cardona, Ebrí (Apellidos del Maestrazgo)”, CEM Boletines 41 y 42, Manuel Sanz de Bremond y Frigola. Benicarló, 1993. Pàgines de genealogia: - gw.geneanet.org - geneaordonez.es - xenealoxia.org - xenealoxiasdoortegal.net

Escut dels Cardona que apareix a la pila baptismal que hi ha a la sagristia de l’església parroquial de Sant Joan Baptista a Alcalà de Xivert

Escut del llinatge Ebrí

Escut del llinatge Cardona

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

LA RESTAURACIÓ DELS GEGANTS I CAPSGROSSOS A ALCALÀ DE XIVERT JOAN V. SANZ SANCHO Un poc d’història Segons conten els entesos, la tradició gegantera de les nostres terres, tot i tractar-se d’elements populars i no religiosos, sorgeix a partir de les processons del Corpus, que remunta els seus orígens al llarg dels segles XIII i XIV. Ariñó1 apunta que des de 1380 comencen a aparèixer en les processons personatges al·legòrics encara que, en aquest moment inicial, el seu significat resulta fosc: Certes persones qui ab estruments de cordes ab cares cubertes anaven sonan devant lo corpus christi de mentres dura la dita processo. En un principi es tractava de músics que apareixien amb les cares cobertes i un bon grapat de personatges religiosos que representaven àngels, apòstols, sants, santes o verges als quals, a poc a poc, es van anar sumant animals mitològics com el drac de sant Jordi i animals bíblics com serps, àguiles, lleons... Més endavant comença a adoptar-se el costum d’incorporar ninots antropomorfs fets de fusta i cartró, tots ells de grans dimensions i dissenyats per amagar al seu interior una persona qui subjectant la carcassa de fusta feia ballar el personatge al so de la música. Al llarg del segle XIX, molts pobles comencen a associar alguns dels gegants amb un senyal d’identitat de la localitat i els converteixen en un símbol per als pobles. També s’incorporen els capgrossos (cabuts o cabessudos), és a dir, personatges que acompanyen els gegants durant les seues desfilades. Durant el segle XIX la tradició va més enllà de la festa del Corpus i aquests personatges comencen a fer presència a les festes majors i també a les de carnaval. Tot apunta que durant la República, degut a la connotació religiosa o monàrquica que anava associada a alguns gegants, aquests es van anar arraconant o, fins i tot, van acabar desapareixent. La Guerra Civil també va jugar el seu paper i en ocasions es van destruir els pocs que quedaven. Durant el franquisme, tots els gegants nous que es van crear entre el 1939 i el 1950 havien de representar els Reis Catòlics, de la mateixa manera que els pocs gegants que havien aconseguit sobreviure es van haver de remodelar i reconvertir, per imposició del règim, en Isabel i Fernando. Fent un poc de recerca, tot ens indica, que els actuals gegants d’Alcalà van ser comprats cap a la década dels anys 50 i es van adquirir a la Industria

Els gegants abans la remodelació. Agost de 2006

El cap de la reina durant el procés de restauració

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

Juguetera Recacha de Saragossa. Algunes imatges trobades per internet ens mostren diversos gegants que representen els Reis Catòlics i que són pràcticament calcats a la imatge que teníem dels d’Alcalà abans la remodelació i restauració que ha realitzat recentment l’artista local Diego Albert. Tenim també constància que la mateixa indústria Recacha tenia una ampla col·lecció de cabuts entre els que es podien trobar personatges característics de tots els continents. Així hi havia un personatge xinès que, quan erem xiquets, anomenàvem Fumanxú; un de negre; un mexicà; diversos personatges de contes de l’època, pallassos o personatges del món del còmic com Popeye, el Gordo i el Flaco, Baster Keaton... Amb l’arribada de la democràcia i la seua consolidació les coses han anat canviant. A poc a poc, en moltes localitats, aquells reietons i personatges de la noblesa han anat perdent protagonisme i s’han incorporat personatges lligats a les tradicions de cada poble. Així, per exemple a Vinaròs la primera parella data de 1944 i representa a uns reis cristians que segons la tradició també es tracta dels Reis

Diego Albert artista encarregat de la restauració

Empar amb el vestit i la nova imatge

Joan amb el vestit i la nova imatge

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 Catòlics. La segona parella, incorporada l’any 2000, representa al Tio Gori i la Tia Caballera, dos personatges locals al·legòrics de les dues tradicions locals: els llauradors i els mariners. Benicarló que per la seua banda té una colla més llarga. Ara té a Tolo i a Mar. Tolo ve del patró de la ciutat Sant Bertomeu, i Mar, de la patrona Sta. Maria de la Mar. Representen també dos reis cristians i segurament són una reconversió dels antics Reis Catòlics. Des de l’any 2009 Tolo i Mar tenen nous companys, vinguts dels poblats ibèrics del Puig de la Nao i de la Tossa. Tossa i Puig, són una parella d’ibers que representen l’origen de la ciutat i els seus antics pobladors. El que representen No cal dir que els gegants i els capgrossos, cabessudos que és com nosaltres els anomenem al poble, són un dels típics ingredients de les festes majors o patronals. Es tracta de figures de cartró muntades, en el cas dels gegants sobre una gran carcassa de fusta i coberta d’una ampla vestimenta. Els gegants acostumen a ser parella: home i dona, majoritàriament com és el cas d’Alcalà estan caracteritzats de reis i reines medievals, per això porten corones o ceptres. La seua cara és gairebé sempre inexpressiva, seriosa, hieràtica... i la seua vestimenta sempre és molt luxosa. Els estudiosos del tema diuen que els gegants, segons els casos, representen el poder polític, l’ordre, el seny, la maduresa per això es tracta de figures de gran alçada que mai no interactuen amb el públic i senzillament participen de la desfilada.

Joan en el procés de canvi de look

Gegants d’Aoiz comprats a l’empresa Recacha de Saragossa. S’observa el gran paregut als que teníem a Alcalà. Fotografia extreta de la revista El Tuto, revista de información y cultura de Anciluerreka-Aoiz, agost de 1986, núm. 7

Segons Stanley H. Brandes2, professor de la Universitat de Califòrnia a Berkley, qui va estar vivint en un poblet d’Andalusia, estudiant com es manifestaven els rols de masculinitat a través del seu folklore apuntava que els gegants són vistos com a símbol de la repressió i el control social per part del poder polític i econòmic, representant cohesió, estabilitat i jerarquia, mentre que els capgrossos serien el poble oprimit, però revoltós i rebel. Per això els cabessudos en són molts, van vestits de qualsevol manera i representen caricatures de pallassos, pirates, gent del carrer o personatges populars. En aquest cas són baixets, tenen cares molt expressives: riuen, ploren o presenten algun defecte físic molt clar i ostentós. El seu cos està desproporcionat respecte el cap, es passen tota l’estona ballant, movent-se, acaçant els xiquets i les xiquetes que els observen i interactuen constantment amb ells. Representen el desordre, la joventut, la immaduresa

Imatge abans del canvi

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

El grup de cabessudos remodelats exposats a la plaça de l’Església

Stan Laurel i Oliver Hardy, els populars el gordo i el flaco

MAINHARDT - 94 / agost de 2019 La remodelació Fa poc, vist el deteriorament que havien sofert al llarg dels últims anys els gegants i els cabuts d’Alcalà, l’Ajuntament de la localitat de la mà de Susan Guillamón, regidora de festes de l’anterior corporació municipal, va proposar la seua restauració i remodelació. Per poder dur a terme aquesta tasca Susan va contactar amb l’Associació de les Mestresses de Casa i encarregar-los la confecció de la nova vestimenta i amb l’artista local Diego Albert per tal de fer-ne la restauració. Fa uns anys ja es va fer un canvi en que va substituir l’antiga carcassa per una nova de fibra de vidre i alguns retocs estètics al cap i la cara. Uns anys després, tal i com es pot apreciar en les fotografies, les figures tornaven a estar en mal estat i necessitaven de nou una remodelació. Quan Diego va vore les figures i l’estat en que es trobaven va pensar que aquesta seria una tasca complicada. Tot i això va decidir acceptar i portar-la endavant. El primer que va fer va ser assessorar-se de la mà de professionals que podien ajudar-lo. Per una banda va contactar amb l’artista faller de Benicarló Daniel Ballester i per una altra banda amb Marcos Porcar mestre de restauració de l’EPA (Educació Permanent d’Adults) d’Alcalà i Alcossebre. Ho va fer amb la intenció que el posessen al dia en quan a tècniques de restauració. La part de pintura i disseny quedava totalment a les seues mans donada la seua dilatada trajectòria i experiència com a pintor. La restauració va començar el més de gener de 2019, passades les festes del Nadal. Amb els reis va haver d’anar molt de pressa ja que durant el mes d’abril els gegants havien de participar en una acte, a l’espai d’oci d’Alcalà, dedicat a diverses associacions culturals del poble. Aquesta va ser la seua primera aparició en públic i on es va presentar la seua nova imatge en societat. Encara no estaven acabats del tot. Faltaven els retocs finals, especialment l’envernissat. Tot i això ja es veia l’aspecte final que tindrien i Diego ja va rebre moltes mostres de reconeixement i agraïment per la tasca realitzada. Passat aquest acte Diego es va posar de nou mans a l’obra per arrematar el seu treball i per deixar-los definitivament enllestits juntament amb la nova vestimenta que els estaven confeccionant les mestresses de casa d’Alcalà. Joan i Empar han tornat a eixir al carrer durant les Festes d’Agost amb una imatge totalment renovada, amb un aspecte rejovenit, amb uns colors més vius i una expressió menys dura que els anteriors cosa que els fa més propers a la gent i els dona un tarannà molt més agradable. Per la seua banda també s’ha aprofitat l’ocasió per arreglar els cabuts. Tot i que no tenien tants

desperfectes igualment s’han remodelat per canviar la imatge antiga que tenien per una més fresca i actual. Tot plegat un bon treball i realitzat per un artista local. Un treball que ajuda a revitalitzar la festa, a potenciar el seu paper dins l’activitat festiva local i a consolidar-se com a símbols identitaris de la població. NOTES: 1 ARINÓ, A., Temes d’etnografia valenciana (IV). Festes, rituals i creences, Col·lecció Politècnica/32, Edicions Alfons El Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, 1988. 2 Va publicar les seves conclusions al llibre: Metáforas de masulinidad. Sexo y estatus en el folklore andaluz, Ed. Taurus, Humanidades, 1991. WEBGRAFIA: -https://www.sapiens.cat/preguntes-i-respostes/ quin-es-l-origen-de-la-tradicio-gegantera-acatalunya_11970_102.html -https://glamboy69.wordpress.com/2016/04/18/ gegants-i-capgrossos-metafores-de-genere-ipoder-al-folklore-popular/ - https://www.wikiwand.com/ca/Gegant_(folklore) -http://www.grupo7.com/barranque1/cabezudos. htm

Diego Albert amb la imatge de Joan acabada

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

GRUP DE TEATRE D’ALCALÀ 70

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

NOU ÈXIT DEL GRUP DE TEATRE D’ALCALÀ REDACCIÓ El passat diumenge dia 25 d’agost, dins del programa de les festes patronals va tindre lloc la representació de les obres: No és per ahí! i No hi ha marit fidel. El Grup de Teatre d’Alcalà dirigits per Antonio Bosch i Paco Bellés van posar en escena dos clàssics dins del món del sainet valencià i van fer disfrutar el públic assistent durant més de dues hores. En primer lloc va ser l’obra No és per ahí! dirigida per Antonio Bosch que va estar interpretada pels actors locals: Karina Alioto, Mariam Gimeno, Luisa Sorlí, Núria Sorlí, Cristian Máñez, Javier Tosar, Paco Bellés i el mateix Antonio Bosch. No és per ahí! és una comèdia còmica escrita en un acte pel dramaturg valencià Fausto Hernández Casajuana. L’obra es va estrenar a Valencia, en el Teatro Moderno, el 6 d’octubre de 1926. Fausto va escriure entre 1903 y 1972 unes 136 obres, la majoria de les quals van ser representades, amb molt d’èxit, en els teatres valencians en l’època abans de la Guerra Civil La segona obra de la nit va ser No hi ha marit fidel , dirigida per Paco Bellés i interpretada per Mariam Gimeno, Luisa Sorlí, Cristian Máñez, Núria Sorlí, Javier Bruñó, Karina Alioto i el mateix director Paco Bellés. Es tracta d’una comèdia de Paco Barchino sobre la infidelitat masculina i unes dones que no estan disposades a sofrir-ho. La gelosia és una mala companya de viatge, però quan aquesta és justificada resulta molt difícil de portar. No hi ha marit fidel és una divertida comèdia on Cándido, no

és tan càndid com pareix i Bàrbara és més bàrbara del que pareix. Així que els trons i els llamps estan assegurats. Cal dir que els actors ho van donar tot en l’escena i es van desviure per fer disfrutar el públic. Això, juntament amb les obres triades, va permetre que el públic s’ho passes molt bé al llarg de la vetllada i es quedaren amb ganes de tornar-los a vore actuar, ben aviat, amb noves representacions.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

RECREACIÓ HISTÒRICA TEMPLERA AL CASTELL DE XIVERT REDACCIÓ

El passat 20 de juliol, el castell de Xivert es va convertir en l’escenari idoni per acollir una recreació històrica ambientada en la vida durant el segle XIII, època en que els monjos guerrers de l’orde del Temple i de l’Hospital ocupaven les nostres terres. Es tractava d’un esdeveniment que va estar organitzat per l’associació local Xivert Històric i que va comptar amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert i la Diputació Provincial de Castelló. La recreació va anar a càrrec, majoritàriament, de l’Associació del Museu Militar de Valencia qui va comptar, amb tot moment, amb el suport dels membres de Xivert Històric i l’escola de circ els Babarots. Al llarg de tot el dia un grup de personatges històrics ens van traslladar més de 700 anys enrere per reviure l’època de major esplendor de l’orde dels Templers i els Hospitalers. Així personatges perfectament caracteritzats amb la vestimenta de l’època ens van mostrar elements de la vida quotidiana del moment. Artesans, monjos, guerrers, saltimbanquis... van fer la delícia de tots aquells que es van apropar fins el castell per reviure i aprendre com van ser aquests temps passats. Cal destacar també els tallers didàctics adreçats als més menuts ja que van poder fer punteria amb l’arc, jocs malabars, participar en un taller d’escriptura..., al mateix temps que es podien endinsar de ple en la vida de l’època medieval. D’altra banda l’associació Xivert Històric ens informa que durant els dies 21 i 22 de setembre es celebraran, a l’Espai d’Oci, les sisenes jornades medievals. Durant dos dies l’associació ha preparat ponències, tallers, un mercat artesanal, així com un espectacle de foc a càrrec de l’escola de circ local Els Babarots.

MAINHARDT - 94 / agost de 2019

EN RECORD DE LLUÍS SORO REDACCIÓ MAINHARDT Si fem repàs del que ha estat la història de l’intercanvi escolar amb Mainhardt, sempre ens trobarem amb la presència de Lluís Soro en el desenvolupament del programa de les visites dels joves alemanys i, molt especialment, en la festa de comiat. Pels seus valors personals i afectes, era una persona molt estimada per la gent de l’Associació d’Amics de Mainhardt i una referència per a tots els escolars de l’intercanvi, els seus professors i les famílies que els acollien. La seua presència i complicitat posaven valor afegit a l’activitat. Lluís Soro Serra moria el passat dijous 8 d’agost a Benicarló, als 68 anys d’edat. Natural de Massamagrell (València) era el major de quatre germans. Després de residir a Càlig i Vinaròs, es va establir a Benicarló. Allí es va casar amb Paquita Arnau i fruit del matrimoni van tenir un fill, Luís David. La seua activitat professional sempre va estar vinculada a la jardineria i a la floristeria. Home compromès amb la cultura i la gent, va deixar la seua empremta en el món de les falles (President de la Junta Fallera i de la falla La Paperina), en la junta de Setmana Santa, en la festa i les tradicions, de regidor de l’Ajuntament i en el basquet, esport del qual era un gran aficionat i que vivia amb una especial intensitat i afecte veient practicar-lo als seus nets. Des de la Junta Directiva de l’Associació d’Amics de Mainhardt i del Consell de Redacció de Mainhardt volem expressar el nostre condol a Paquita, a Luís David, a la seua nora, als seus nets, als seus germans i a la resta de la família per tan sensible pèrdua. Descanse en pau.

Lluís Soro

Lluís Soro, el primer per la dreta. Reunió de Junta Directiva el dia 29 de maig de 1989

Lluís en una festa de comiat dels escolars participants a l’intercanvi amb Mainhardt

TEMPS DE RECORD La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

)RWRJUD¿D FHGLGD SHU &DUPHQ (VWHOOHU

Foto cedida per J. Antonio Ronchera

Foto cedida per María Luisa Bosch (epd)

Foto cedida per Dolores Sancho Colom

ALCALÀ DE XIVERT AGOST - 2019 NÚM. 94

AINHARDT