Issuu

AINHARDT

José Luis Esteller

ALCALÀ DE XIVERT ABRIL - 2019 NÚM. 93

TEMPS DE RECORD La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Fotografies cedides per un capicorpero

Foto cedida per María Luisa Bosch (epd)

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ

DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres Vicente Guillamón Espallergues Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus Corresponsal en Mainhardt: Gabi Kupfer PORTADA: JOAN SANZ SANCHO CONTRAPORTADA: JOSÉ LUIS ESTELLER La redacció respecta la llibertat d’expressió. La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit. La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació. Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim. La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text. · · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treball publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista. IMPRIMEIX: JORDI DASSOY TIRADA: 1.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISSN: 1132-3353

SUMARI

EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL ..............................4 L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT PRESENTA L’OCA DEL PATRIMONI GASPATXER I EL LLIBRE IN ITINERE DE JOAQUIM ARNAU Redacció..................................................................................... 6 LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS I LA SEUA ICONOGRAFIA A ALCALÀ DE XIVERT Francisco Roures Sanz ............................................................. 8 LA REPÚBLICA Francisco Arnau Vilapana ........................................................ 13 ENTREVISTA A JOSEP MARTÍNEZ PEDRA Coral Lorenzo Martí ................................................................. 19 LA UNESCO DECLARA L’ARQUITECTURA DE PEDRA SECA PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT Joaquim Arnau i Vallina ........................................................... 28 ENTREVISTEM FERRAN FALOMIR, ARQUEÒLEG Joaquim Arnau i Vallina ........................................................... 30 SEMBREM VIDA AL MUNICIPI D’ALCALÀ-ALCOSSEBRE Marta Ibáñez Pascual .............................................................. 32 ESPORT, CULTURA I PILOTA A L’ESCOLA Isabel Segura Remolina .......................................................... 34 ATERREM A MARSELLA, ENS L’ENSENYA OSCAR CHERTA Anna Sanz Taus ...................................................................... 37 LLETRES I APUNTS POÈTICS Josep-Manel Loriente .............................................................. 39 ALEMANYA AL CAP I COR Glòria Bosch Roig .................................................................... 40 MAINHARD, AGENDA 2019 Gabi Kupfer .............................................................................. 42 EUGEN WEISS, IN MEMORIAM Joaquim Arnau i Vallina ........................................................... 45 500 ANYS DE LA PRIMERA VOLTA AL MÓN PER MAGALLANES I EL CANO Vicenç Herrera Adell ................................................................ 47 L’ADVOCADA ALMUDENA ENCINAS NOTÍCIA DESTACADA AL DIARI EL PAÍS Joaquim Arnau i Vallina ........................................................... 52 CON IAGO LOZANO, PORTERO DEL PRIMER EQUIPO DEL C.F. ALCALÀ Joaquim Arnau ......................................................................... 54 EL C.F. ALCALÀ MANTÉ LES SEUES ASPIRACIONS. SEGON TERÇ DE LA TEMPORADA 2018/19 Redacció. Gabi Navarro .......................................................... 57 CAMPIONAT ALEVÍ GAº, 1. ELS ALEVINS DE L’ALCALÀ “A”, TERCERS EN LA CLASSIFICACIÓ Redacció .................................................................................. 61 VALÈNCIA CAPITAL DE LA II REPÚBLICA. II CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESCRIPTORS PER A LA DEFENSA DE LA CULTURA Joaquim Arnau i Vallina ........................................................... 62 LLETRES I APUNTS POÈTICS Florencio Ruiz Lara, Flores el Gaditano .................................. 64 OPINIÓN. NO LE ECHES LA CULPA AL “MORO” Gloria Bosch Roig ................................................................... 65 MITOS I LEYENDAS: LA LEYENDA DEL CASTILLO DE XIVERT José Vicente Moya Julve ......................................................... 66 NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA Gabinet de comunicació .......................................................... 68

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

Per una Europa basada en el pensament que dignifica el ser humà Hi ha dificultats creixents per afrontar les necessitats bàsiques de treball, de pensions, de sanitat o d’assistència social. En el temps les condicions de vida de la gent s’han vist deteriorades. Els estats d’ànim són un bon indicador de tot això. I no passa desapercebut que hi ha una pesada tristesa, que esdevé de les polítiques d’austeritat. A Europa se la culpa -especialment des de la dreta més extrema i, també, des de l’extrema esquerrade tota mena de fantasies reals i irreals. Així, les forces polítiques que donen suport al projecte europeu (socialdemòcrates, liberals i demòcratacristians) des de fa algun temps es veuen desbordades per aquelles. Llegint els seus relats doctrinals, se’ls veu erigint-se com els vertaders representants del poble en contra del maligne (Brussel·les, la banca, l’euro, les multinacionals...). Tanmateix, hi ha entre ells una diferència que també és radical: la posició davant la immigració i altres minories. L’extrema dreta diu que, si s’eliminen, tornarem a ser nosaltres. Sembla que no els preocupa massa les generacions que han envellit o quasi. Però, per aquells que arriben al moment de la vida, quant la seua existència ha de trobar el sentit que li permeta dur a terme el seu projecte personal o compartit, veuen que hi ha un bloqueig. Aquest els provoca un desconcert i una tristor que envaeix la seua gent més gran; perquè l’importen de debò els seus fills i néts. Així, cal reaccionar. No podem deixar-nos arrossegar pels nostres estats d’ànim; perquè, a més a més, tanta tristor es pot estendre a manera de tsunami. Hem de defensar allò que considerem just. Tenim una experiència primària amb unes evidències: el nostre món es veu amenaçat i no veiem una imatge de futur. Es fonamenta en la percepció que Europa no és una estructura de solidaritat, sinó de competència sense pietat entre Estats que diuen ser socis. D’ací que les nostres reaccions siguen emocionals i poc reflexives. Cal cercar el nivell superior. No hem d’oblidar que el nostre món és història, fràgil i plural. Així, l’exitós programa que va crear un potent estat de benestar, social i democràtic de dret en una economia de mercat, avui, quan vol generar ordre econòmic produeix desordre polític. D’aquesta brossa brollen els vells fantasmes del primer terç del segle XX, que, sostenint-se sobre l’opressió de les minories i els egoismes, ens animen a emprar la sobirania per assolir el paradís. Tenim una opció, però, la d’analitzar i descobrir les contradiccions d’aquell exitós programa i la seua aplicació actual, perquè en elles trobem les causes de les disfuncions i desajustos del pacte fundacional d’Europa. Agrade o no, la divisió real es troba entre conservadors i progressistes, entre obertura i immobilisme, entre proeuropeus i antieuropeus o en les posicions sobre dret laboral, globalització, moviments migratoris, canvi climàtic, gènere i diversitat. I els ajustos passen perquè l’ordre econòmic siga compatible amb una Constitució europea, que incorpore compromisos socials arrelats als temps actuals i convertisca Europa en un autèntic actor global. I, a tot això, s’ha d’afegir que hi ha un deure mínim: anar a votar. Si no ho fem, caldria analitzar els motius del nostre incòmode estat d’ànim.

L’oca del patrimoni gaspatxer i el llibre In Itinere de Joaquim Arnau

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

Bous a la plaça de l’Església. Fotografia cedida per Pepita Pauner

Reines de l’any del centenari de l’església parroquial. Fotografia cedida per Pepita Pavia

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT PRESENTA L’OCA DEL PATRIMONI GASPATXER I EL LLIBRE IN ITINERE DE JOAQUIM ARNAU

L’Associació d’Amics de Mainhardt va presentar, a començament del mes de maig, al local dels jubilats d’Alcalà de Xivert el nou joc de l’Associació: l’Oca del patrimoni gaspatxer. Es tracta d’un joc familiar adreçat als joves i més menuts de la casa amb la intenció de donar-los a conèixer i posar en valor els llocs més emblemàtics del nostre municipi. L’Associació vol, d’una banda, ressaltar els monuments més interessants que podem trobar en la localitat però sense deixar de banda tot el patrimoni natural que ens envolta com la Serra d’Irta, el Vadànxer, les basses, l’om del Barranquet... Es tracta d’una oca que, tenint com a punt de partida el Tunel, anirà recorrent gran part del terme municipal fins coronar el campanar als peus de sant Joan. Es tracta d’un joc on les mares, els pares i els avis podran jugar amb els seus fills i néts. On a més d’entretindre`s podran compartir experiències i anècdotes de tots els llocs per on aniran passant. Com qualsevol joc de l’oca consta de 63 caselles. És per això que és possible que trobeu a faltar algun indret que per a vosaltres sigue significatiu, però s’havia de fer una tria i aquesta és la que ens ha semblat més representativa. Us demanem sigueu comprensius en aquest fet però entusiastes en fer una partida. A que els més grans transmeteu al més joves la necessitat de tenir cura i estimar el nostre patrimoni. La seua conservació, la seua difusió i la seua posada en valor està en els nostres mans i és feina de tots. Nosaltres des de Mainhardt ja hem posat el nostre granet d’arena. ----------------Per altra banda l’Associació va aprofitar l’ocasió presentar el llibre del nostre bon amic Joaquim Arnau: In Itinere, publicat per l’Editorial Antinea. In Itinere és el recull de més de 200 articles que Ximo ha anat escrivint a la revista 7 dies de Vinaròs al llarg dels darrers deu anys. Quan Joaquim Arnau, va començar a escriure de manera quinzenal els seus articles d’opinió segurament mai no havia arribat a pensar que aquests escrits, aquestes reflexions acabarien totes juntes en una publicació. I és que aquestes coses van prenent cos i madurant a poc a poc. Cada text, cada article porta una reflexió meditada, autèntica i personal, fruit de la profunda formació humanista del nostre autor. Reflexiona en veu alta i ho fa sempre amb el seny, la cordura i el sentit comú que el caracteritza. Sovint la deixa caure, com aquell qui no vol, amb agudesa, enginy i bon humor. Diu el que pensa i ho fa posant, moltes vegades, el dit a la llaga. Ho fa per a inquietar-nos o, si més no, fer-nos reflexionar sobre aquells temes que han

Joaquim Arnau autor del llibre In Itinere, amb Joan Sanz amb qui és coautor de l’Oca del patrimoni gaspatxer

estat i són de vital actualitat. Qüestions de la vida política, social, econòmica, cultural o educativa del nostre país o de l’entorn més immediat, Vinaròs i la nostra comarca. I ho fa, n’estic segur, des de la seua vocació de mestre. Ho dic perquè els mestres, els mestres de debò, mai no poden deixar d’educar, de despertar l’esperit crític d’aquells que els envolten, de crear opinió i de remoure consciències. En poques paraules, ho fa amb la intenció de fer-nos obrir els ulls. De contribuir a formar la pròpia opinió i per seguir creixent com a persones que tenim inquietuds, que no ens conformem amb el model de societat en el qual vivim i que per tant aspirem a canviar a la recerca d’un món més just, igualitari i solidari. A tots aquells qui heu seguit els seus treballs, al llarg dels anys, el llibre que teniu entre les mans us ajudarà a refrescar-los i fer-vos adonar que la majoria dels articles que Joaquim va escriure segueixen perfectament vigents en l’actualitat. Que pràcticament totes les reflexions, les crítiques i les denúncies que Joaquim ha fet en els seus escrits gaudeixen, a hores d’ara, de la més rabiosa actualitat. A qui mai els havíeu llegit us ben asseguro que us sorprendran, aviat us adonareu de l’esperit inquiet i inconformista del seu narrador. Percebreu que la solució no està, senzillament, en quedar-se de braços creuats. Per canviar les coses cal prendre partit, cal mullar-se i dir les coses tal i com cadascú les veu.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 A més a més, Joaquim, ho fa en valencià, demostrant l’estima de l’autor per la nostra llengua, amb un llenguatge senzill i planer a l’abast de qualsevol lector. D’aquesta manera en plena època de la lectura ràpida, a cop de titular o de twuit teniu a les vostres mans un llibre de lectura àgil i amena. Un llibre que s’ha de llegir a poc a poc, amb temps, i que podem deixar i reprendre tantes vegades com vulguem. Us convidem a que us submergiu en la seua lectura, a que llegiu i rellegiu, a que reflexioneu i interioritzeu els escrits que aplega el volum. Cal que ho feu amb el mateix deteniment, la dedicació i l’entusiasme que ha posat l’autor en cadascun dels seues articles. Així que, si ja teniu el llibre, comenceu a fer camí i gaudiu de la lectura. (Del pròleg de Joan Sanz)

Els autors amb María Agut, regidora de cultura, durant l’acte de presentació

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS I LA SEUA ICONOGRAFIA A ALCÀLA DE XIVERT EL ANGELETS DE LA MARE DE DEU, ENTRE LA RELIGIÓ I LA SUPERSTICIÓ: LES ESTRENES GASPATXERES FRANCISCO ROURES SANZ La Mare de Déu dels Desemparats

Els orígens de l’advocació La Mare de Déu dels Desemparats que és com coneixem els veïns d’Alcalà a la nostra patrona és una advocació mariana d’origen valencià i medieval. El nom original de la Verge va evolucionar des de temps antics, primerament era la Nostra Donna dels Ignoscens, Folls e Orats, posteriorment Mare de Déu dels Innocents, Folls i Desamparats. L’advocació va nàixer per iniciativa del pare fra Joan Gilabert Jofré qui, per condescendència amb les persones més desemparades que habitaven a la València de l’època, va crear una confraria i un hospital per a que aquestes persones foren ateses. La imatge de la Geperudeta La confraria tenia, entre altres, la missió d’acompanyar i donar sepultura els cossos dels ajusticiats. Per aquesta tasca es va crear una imatge que era col·locada al damunt dels fèretres, amb el cap inclinat respecte el tronc. Quant aquesta era col·locada en posició vertical, formava una figura antiestètica, i per això se la va cobrir amb un mantó. Es tractava de tapar i dissimular, dins del possible, la inclinació antinatural dels muscles, coll i cap respecte el tors pla. Per això el nom de Geperudeta. La iconografia de la imatge La iconografia de la Verge està molt influenciada pels costums de l’època en els moments de la seua creació. Aquesta es presentava amb els símbols dels innocents/desemparats, derivats de les funcions que els devots exercien en la confraria. El orígens del Sants Innocents, en la Iconografia de la Mare de Déu, ens porten al segle XV quan, Benet XIII, nomena titulars de l’hospital els Sants Innocents. Els símbols que caracteritzen la Verge i que es poden apreciar són: l’assutzena, els Sants Innocents i la creu de la confraria que porta el xiquet. - L’assutzena: és el símbol de la puresa immaculada en l’art cristià. La flor de lis, varietat del lliri, és símbol de reialesa i el porta la Verge Maria en qualitat de Reina del Cel. La Verge porta la corona como a símbol de reialesa que en cada època adoptarà formes i accessoris diferents. També la Verge porta l’aureola, símbol que està reservat a la Santíssima Trinitat i a ella. - Els innocents: l’escultura de la Verge que anava normalment en posició horitzontal portava els

Angelet de principis de segle XX

innocents al damunt. Quant la imatge es posa en vertical, els innocents apareixen sobre la peanya de la imatge. - El xiquet i la creu: el xiquet posa de manifest el vincle de la Verge amb Déu qui, al mateix temps, ens mostra el seu caràcter per la creu de tres claus que porta al muscle. Els orígens de l’advocació de la Mare de Déu dels Desemparats a Alcalà de Xivert La devoció per la Mare de Déu dels Desemparats com ens diu Mossèn Joaquin Iturat es va desenvolupar al llarg del segle XVII per àmplies àrees geogràfiques. És llavors quan per iniciativa dels veïns d´Alcalà l’any 1704 s’adquireix un immoble per a construir la actual capella de la Verge. En aquest solar es va construir la capella que va ser beneïda l’any 1705.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

Festivitat de la Mare de DĂŠu dels Desemparats. Fotografies cedides per Susana Sospedra

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 La imatge de la Verge a Alcalà L’esdevenir de la història va fer que el contingut original de la capella desaparegués l’any 36 com a conseqüència del saqueig i destrucció dels temples i capelles locals a causa de la Guerra Civil. Sabem, però, que existien dos imatges: la primitiva, feta de fusta, regal de Mossèn Tomàs Ebrí entre els anys 1732-1735, que va desaparèixer l’any 36 i un altra cedida pels hereus d’Antonio Ferreres i Rosalía Marzal. Aquesta era la que eixia a les processons i festes, mentre que l’original romania en la capella. L’any 1940 acabada la Guerra Civil, es va adquirir una imatge d’uns tallers d´Olot (Girona) que va ser substituïda posteriorment l’any 1990 per l’actual, una talla de fusta de l’artesà Miguel Ten Collado. L’ús de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats a Alcalà Antigament la imatge es traïa de la capella, el dia de la seua festa, i era portada a l’església parroquial on se celebrava la missa. Era tanta la fe que li tenien els veïns que, en temps de calamitats o sequera, la imatge es portava a l’església, se celebraven rogatives i es resaven novenes fins que les coses tornaven a la normalitat. El mantó que porta la verge actualment és un obsequi per commemorar el final de la sequera de l´any 1927. Es tracta d’un ric mantell de tissú de plata amb brodat d’or i seda. Actualment la imatge es trau de la capella el diumenge més proper a la seua festivitat, es porta a l’església i és retornada, la setmana següent, en solemne processó. Els angelets de la Mare de Déu En la composició iconogràfica de la imatge de la Mare de Déu apareixen dos àngels, un a cada costat, aguantant-li el mantó. Com he dit anteriorment el mantó inicialment tenia la funció d’ocultar un defecte visual pel qual va prendre el nom de Geperudeta. Són les Verges de Misericòrdia les que van envoltades d’un mantó, atribut protector de tots els que acudeixen a elles. Es tractava d’unes creences properes a la superstició. Cal, però, tenir en compte que a la Mare de Déu dels Desemparats no se li atorgava aquesta tipologia. L’atribut protector li ve donat per la funció que li confereix la pròpia confraria i que crea la seua figura. Alguns autors moderns pensen que el culte a les advocacions marianes són hereves del culte a divinitats paganes (essencialment deïtats romanes) així com el seu corresponent patrocini, però van mes enllà. Les possibles arrels venen de l’arquetip de la Gran Mare: refugi, aliment, protecció, calor, etc. Si parlem de superstició, i en especial a Alcalà de Xivert, cal citar el Baró d’Alcahalí en la seua obra de

Angelet de principis de segle XX

Campaneta amulet del segle XVIII

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 l’any 1905 d’apunts històrics on ens retrata com un poble molt religiós: “entre las costumbres, que son excesivamente religiosas...”. La festa de la Mare de Déu dels Desemparats actualment és organitzada pels majorals i ells es fan càrrec del trasllat de la Verge des de la capella a l’església. Cada majoral, quatre en total, es fa càrrec d’una barra de la peanya i tenen dret a vestir un angelet que acompanyarà la Verge, al llarg de tot el recorregut, llançant flors als peus de la Mare de Déu en cadascuna de les parades que es realitzen al llarg del recorregut. Antigament, els angelets també participaven en la processó del Corpus acompanyant la custodia sota el pali. En les fotografies antigues que existeixen, dels xiquets vestits d’angelets en la festa de la Mare de Déu, es pot apreciar una sèrie d’objectes aparentment decoratius i que porten els xiquets al damunt. Es tracta d’objectes que inicialment poden passar desapercebuts, però que en aquell temps no ho eren tant, ens referim als amulets o estrenes que és com se les denomina al territori valencià. Aquestes joies/amulets tenen una funció protectora, decorativa i d’ostentació social. Eren utilitzades en temps antics per a protegir els infants dels mals que els podia afectar durant la seua etapa d’infantesa. Cal recordar que la mortalitat infantil, fins fa poques décades, era molt elevada. Tot el que ara són malalties ben definides i identificades en l’antiguitat estaven envoltades de misteri i superstició. Algunes d’elles, la creença popular les atribuïa al malefici conegut com a mal d’ull, per això mateix els xiquets es convertien en els destinataris idonis de la protecció sobrenatural que s’atribueix a aquests objectes. Segons la creença popular, la lluentor de l’objecte i el soroll de les campanetes i cascavells impedia que el mall d’ull es poguera dur a terme. Desviava l’atenció de l’assatjador i per això protegia les criatures que eren envoltades d’amulets durant la infantesa. En alguns quadres antics es pot observar imatges de verges amb innumerables amulets penjats per tot el cos. Aquests no eren res mes que donacions dels fidels en agraïment per la protecció que els havia proporcionat. El llenç de la Mare de Déu dels Desemparats del Monestir de les Mares Descalces de Yepes n’és un bon exemple. Les estrenes valencianes, poc estudiades fins ara, són joies/amulets molt particulars del nostre territori adscrites a un període concret entre els segles XVIII i XIX, que representen advocacions principalment valencianes. Es tracta de medalles religioses per a penjar en la cintura dels infants envoltades de cascavells i campanetes. La

Angelet de mitjans segle XX. Foto cedida per una gaspatxera

Estrenes del segle XVIII

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 presència d’advocacions d’especial arrelament local incorporen una manifesta religiositat popular a una esfera tradicionalment profana. Tot i que hem intentat aconseguir mostres i reproduir-les en aquest article per identificar quines advocacions es representaven en les estrenes gaspatxeres ens ha resultat impossible. Només podem endevinar vagament quines serien, en funció de les fotografies que ens han arribat fins els nostres dies i que reproduïm en aquest article. Cal tenir en compte que, al cap i a la fi, es tractava de joies que tan sols estaven a l’abast de les famílies més adinerades, d’ací que la seua existència siga mínima. Durant el mes de desembre de 2017 i el març del 2018 el Museu de Belles Arts de València va dedicar una exposició monogràfica a aquests objectes. Per a poder-la completar van haver de recórrer a museus

de tot el territori nacional: Madrid, Barcelona, València, Conca, col·leccions particulars, etc. Això ens dona una idea de l’escassetat o del perdudes que estan les poques peces originals, d’arreu les terres valencianes, que queden avui en dia. BIBLIOGRAFIA: - http://clara-virgendesamparados.blogspot.com/ - ITURAT, Mn J., “La capilla de Nuestra Señora de los Desamparados” en Las ermitas de Alcalà (I), Edita Associació d’Amics de Mainhardt, 1998. -RUIZ DE LIHORY, J. (Barón de Alcahalí), Alcalà de Chivert. Recuerdos históricos, Valencia, 1905. - Catalogo de Amuletos del Museo del Pueblo Español, 1987. - Museu de Belles Arts de Valencia, 2018. Fulgors de Protecció. El so de les Estrenes en la Plateria Valenciana.

Exvots del segle XVII que representen a xiquets vestits al gust de l’època i portant un cinturó d’amulets en el qual destaquen una campaneta, un xuclador de vidre, un sonall i una bossa de roba

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

LA REPÚBLICA FRANCISCO ARNAU VILAPLANA Aquest més d’abril ha fet, exactament, 88 anys d’aquell 14 d’abril de 1931, en què es va proclamar la II República Espanyola. Malgrat la seua efímera existència, la República va representar un dels esdeveniments més transcendentals al llarg de la història del nostre país. Este és el motiu que m’ha portat fer, a la meua manera, un article que servisca per a recordar i, al mateix temps, homenatjar a esta república tant temps silenciada i, més encara, calumniada. Al llarg d’un temps es van difondre, intencionadament, un cúmul de falsedats sobre la República. Els llibres de text, periòdics, historiadors profranquistes i d’altres formes, s’encarregaren què, a poc a poc, anés calant entre la gent que una república era sinònim de descontrol, aldarulls, discussions, indisciplina i sobretot desgovern. I així va ser. Almenys, ací a Alcalà, era bastant habitual que, quan alguns discutien sense aclarir-se, sempre hi havia qui els recriminava expressant allò de quina república és esta. Com a precedent, convé recordar que la República es va instaurar per voluntat popular, i va vindre acompanyada de la mà d’intel·lectuals i ciutadans de gran vàlua. Foren molts, una gran majoria d’espanyols i espanyoles, els que depositaren en ella moltes esperances. Es tractava, i era una de les qüestions primordials, d’acabar amb l’alta taxa d’analfabetisme que existia en les poblacions rurals, cosa per a la qual els governs no escatimaren en despeses. Arribats a este punt, em ve a la memòria una entrevista que vaig escoltar fa temps. Li la feien a una dona ja centenària. A les preguntes de l’interlocutor, la dona anava repassant les diferents etapes de la seua vida. Li van preguntar també quina d’aquestes etapes ressaltaria més. Ella respongué que la de la República, i l’entrevistador preguntà el perquè, per quins motius. La dona li contestà que perquè fou quan aprengué a llegir i escriure, et pareix poc? Sent, com era, ja una dona feta, li va dir. Era qüestió d’obrir camí cap al progrés i la modernitat del país. A tal efecte, de seguida es va redactar i aprovar una constitució, d’acord als nous temps, que fos la ferramenta per treballar en una societat avançada. En el seu primer article disposava textualment que: España es una República democrática, de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y Justicia. Pel que fa a ací, al nostre poble, la veritat és que aquell 14 d’abril de 1931 els resultats electorals

van suposar una sorpresa, en ser guanyadores les candidatures d’esquerra afins a la República, superant carlistes i monàrquics. Que ací en Alcalà, un poble tradicionalment carlista, religiós practicant, el poble de Cucala que deien, es produís este canvi electoral, veritablement, fou una sorpresa. No sé exactament en quina mesura però penso que, en el pensament polític dels gaspatxers, en algun aspecte, haurien d’influir les conseqüències de la I Guerra Mundial. M’explicaré. Este conflicte armat suposà per a França un considerable nombre de ciutadans morts, a més d’una infinitat de mutilats i malalts que no servien per a treballar. Les destrosses hagudes en infraestructures i habitatges, tant públiques com privades, foren incalculables. Per reconstruir el país que estava devastat es necessitava molta mà d’obra, i a França no n’hi havia suficient. Tot açò ocorria cap a principis dels anys 20. Com no podia ser d’altra manera, Espanya va aportar la mà d’obra que els faltava. Total que, cap allí, van fer cap també un bon número de joves gaspatxers, tots empentats per la necessitat de guanyar quatre duros i buscar un futur millor, ja que el jornal que cobraven doblava el que percebien ací.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 També va influir eixa il·lusió de tot jove per conèixer altres terres i cultures, ja que aquests no havien eixit mai del poble. En arribar, es van trobar amb un país molt diferent del que venien. En primer lloc, allí la forma d’estat era una república, cosa que ací no es coneixia. Era una nació molt més moderna i avançada, una societat més permissiva i liberal, la qual cosa sorprengué agradablement a tots estos gaspatxers. Els ciutadans francesos, així és com els agradava que els digueren, feia temps que havien pujat al tren del progrés i la modernitat. Mentrestant, nosaltres encara estàvem a l’estació esperant el tren. Pel que fa referència a la religió havien aconseguit, feia temps, traure’s de damunt l’esquena eixe capellà que nosaltres encara portàvem i que ens deia que havíem de fer i que no. De medalles i escapularis no en parlem, en aquests assumptes els guanyàvem per golejada. Quan tornaren ací a casa, contaven i no acabaven de la França d’on venien. El treballador tenia molts més drets que ací, i gaudia d’un millor nivell de vida. Els cotxes ja començaven a ser un transport prou habitual. Deien que era freqüent, fins i tot per treballar, calçar botes de pell. En fi, contaven tantes i tantes coses que no acabaria. És clar, aquests ja convençuts de les virtuts d’una república es van convertir en propagadors de les idees republicanes. Em contava, ja fa molts anys, un d’aquests gaspatxers que se’n va anar carlista a França i va tornar republicà. A casa meua tots eren carlistes: els meus avis, el meu pare, la meua mare... Quan vaig tornar el meu pare em volia desheretar a causa de les meues idees, i no em va desheretar, com tampoc vaig canviar mai les meues idees republicanes, m’explicava. Ací en el poble, en Alcalà, la República suposà un esdeveniment ple de canvis innovadors que els gaspatxers van acceptar com una part del seu viure diari. Em limitaré tan sols a relatar unes poques coses que recordo que contaven aquells que van viure aquests temps. Contaven que al mes següent de la proclamació de la República, per primera vegada en el nostre poble, es va celebrar l’1 de maig, la Festa del Treball. Es va dur a terme una manifestació, segons pareix, més de tipus festiva que reivindicativa. La gran majoria era tot gent jove que ballava i cantava la marsellesa i l’himne de Riego, al compàs d’una banda de música. Van anar fins allà fora, a la fàbrica de botons, passant per davant les fàbriques de palma que hi havia. Els treballadors, les classes populars, tant en l’àmbit nacional com local, per primera volta en la història sentien com a pròpia una forma d’Estat: la República, la qual havien ajudat a establir. Tanmateix, la República, en contra de la creença

Mariana representa els valors de la república i de la ciutadania

de molts, no fou només patrimoni de l’esquerra, també una part de la mitjana burgesia moderada la va rebre amb il·lusió. Aquests, amb ideologia de dreta, eren de pensar liberal, amants del progrés i la modernitat. Com a mostra, a més d’altres que formaren part de diferents governs, tenim a qui fou el primer President de la República, Niceto Alcalá Zamora, conservador i catòlic practicant. En el referent del poble, foren molts els llauradors, i alguns tenien bastant patrimoni, els que es decantaren per donar suport a la República, votant les seues candidatures. Estos republicans moderats es distingien manifestant el seu republicanisme penjant un gran quadro de La Mariana, al·legoria representativa de la Segona República. S’inspirava en la Mariana francesa, és a dir, una dona engalanada, amb túnica i barret frigi, la balança de la justícia i el lleó de la deessa Cibeles. L’ensenyament fou, sense cap mena de dubte, el projecte més ambiciós que dugué a terme la República, i per la seua consecució no es va escatimar en mitjans tan humans com materials. En poc temps, màxim tres o quatre anys, es van construir, per tot el país, més de 17.000 escoles, es va incrementar el nombre de mestres i professors, augmentant les retribucions i dignificant la seua figura, més que mai. Van passar a ser la peça fonamental d’aquest ambiciós pla educatiu.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 Es va protegir el llibre, es va difondre creant noves biblioteques i es van donar ajudes per l’edició de llibres i revistes culturals. Van aflorar ateneus i cases del poble, proveïdes de biblioteques. El nostre poble, Alcalà, com tots sabem, també va ser (i no poc) beneficiari d’aquesta nova política educativa. Es van construir tres edificis escolars com mai s’havien conegut. Edificis que, a hores d’ara, encara es mantenen íntegres i es poden seguir utilitzant per a diverses activitats. En el seu record no vull passar per alt reconèixer la labor del diputat d’Esquerra Republicana Francisco Casas Sala qui va treballar de manera incansable a favor de la construcció d’aquests tres centres escolars a la nostra localitat. La República va apostar, des d’un primer moment, per un ensenyament laic, en detriment de l’església i les ordres religioses que, des de sempre, havien impartit l’educació. La República estava constituïda per un estat aconfessional, dins del qual existia llibertat de culte, és a dir, que cada persona era lliure per professar la religió en què creia. Això significava que l’Estat es desentenia oficialment de tota mena de religió, i així ho expressava textualment l’article 27 de la Constitució: El Estado, las regiones, las provincias y los municipios no mantendrán, favorecerán ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, asociaciones e Instituciones religiosas. L’Església, com és de suposar, es va posicionar en contra d’aquestes disposicions, al costat d’altres que limitaven el seu poder econòmic, que era el més sagrat per a ella. En un curt període de temps, sense fer-se esperar molt, es dugueren a terme importants avanços socials: jornada laboral de 8 hores, igualtat i drets per a les dones, educació i sanitat per a tots, obligació de treballar les grans propietats en estat d’abandonament... així com una sèrie d’altres mesures. Juntament, i al costat de la República, també arribaren les llibertats, tant de reunió com d’expressió. La censura pràcticament va desaparèixer. Cada ciutadà podia expressar lliurement les seues idees. La societat, almenys una bona part d’ella, es va despendre de la tutela que l’església exercia sobre ella en qüestió de moral. Fou com una finestra oberta per la qual entrava un aire diferent del de les sagristies. Ací, en Alcalà, aquella primavera de 1931, també ens va portar vents de llibertat. Els qui sabien llegir i volien, podien gaudir de llibres, periòdics i revistes abans censurats. Ací en el poble, molts dels republicans, que eren en la seua majoria ateus, tenien igual que la Bíblia per als creients, un llibre de fàcil lectura. Jo el vaig llegir de jovenet. Era del meu avi i el vaig trobar per casa. El seu títol era La religión al alcance de todos,

havia estat editat en 1884 i havia estat escrit per un tal Rogelio H. de Ibarreta, el qual, des del seu punt de vista, feia uns raonaments per tal de desmuntar tots els dogmes en què es basava el cristianisme. Com és de suposar, l’església va fer valer totes les seues influències, que eren moltes, per evitar la seua difusió, i pràcticament ho va aconseguir. No obstant això, amb l’arribada de la República, va eixir de l’armari en què estava amagat veient per fi la llum. Revistes musicals i atrevides, pujadetes de to que deien, actuaven en el ja enderrocat teatre Cine Goya. La cartellera d’aquests espectacles advertia que era solo para Hombres. En aquestes funcions inèdites, que mai s’havien vist ací a Alcalà, algunes actrius, per al deliri del públic masculí, en algun moment de l’actuació, es quedaven parcialment o totalment nues. Contaven que a la més xicoteta insinuació per part d’aquestes, algun espectador de les primeres files saltava damunt de l’escenari entre les rialles del públic. Els gaspatxers en aquell temps ho van tindre bé pel que fa referència al sexe. Allà, a l’entrada del poble, a la carretera, hi havia un local dels que avui en l’actualitat s’anomenen club d’alterne. Contaven que, a les nits, estava bastant concorregut. Estava regentat per un veí del poble anomenat Tetillo. Convé recordar que aquesta classe de locals estaven totalment autoritzats. Recordo encara -devien ser els anys 50- que, quan una xica vestia un poc cenyida o escotada, les

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 dones d’edat la recriminaven dient-li que pareixia una tetillera. Estes solien vindre a comprar al poble cosa que, a la majoria de dones, no els feia massa gràcia. També, en aquests anys de república, s’efectuaren els primers soterraments i casaments civils. El naixement d’algun fill o filla no significava que obligatòriament s’hagués de batejar. A més, el registre admetia noms que no eren del santoral. Amb tot açò em ve a la memòria que, ja fa bastants anys, li vaig preguntar a un per què es referia a una dona com a la Cevilera. Em va aclarir que aquest malnom es devia al fet que durant la República va ser la primera del poble en casar-se pel civil. Foren moltes les parelles que es casaren tan sols pel civil encara que, després la guerra, els van fer tornar-se a casar per l’Església, clar està. Tornant a l’àmbit nacional, els diferents governs de la República, del primer a l´últim, cap d’ells ho va tindre fàcil per a governar. Entre uns i altres, van posar tota classe d’obstacles, que van fer impossible poder finalitzar cap legislatura. L’eufòria del principi, l’arrogància que donen els vots... els va fer oblidar una de les virtuts de l’ésser humà: la prudència. A pit descobert, infravalorant el poder dels que tenien al davant es van introduir en un jardí perillós. S’havien de fer necessàriament una sèrie de reformes de gran calat. L’execució necessitava temps, això que s’acostuma a dir pasos cortos y mirada larga. La República i Azaña al front, com a ministre de guerra, no van tardar a promoure una sèrie de decrets en l’exèrcit per tal de reformar-lo. En 1931 el Govern republicà es va trobar un exèrcit totalment antiquat, d’acord amb el seu temps. A més, estava sobredimensionat en número. Tenia més de 500 generals en actiu, i 22.000 oficials per una tropa de 175.000 soldats, el que venia a ser un oficial per a cada 7 soldats. Azaña era conscient que aquesta reforma no seria del grat d’un ampli sector dels caps, sobretot d’aquells anomenats africanistes. Per poder dur endavant aquesta reforma, Azaña els féu jurar fidelitat a la República. Es va disposar també que tots aquells que voluntàriament volgueren passar a la reserva, se’ls conservaria la integritat del sou, però el que més els va contrariar fou el decret pel qual s’anul·laven molts dels ascensos irregulars atorgats durant la dictadura de Primo de Rivera, cosa que va afectar principalment els ascensos atorgats durant la Guerra del Marroc. Com era d’esperar, es convertiren en uns acèrrims enemics de la República, però més particularment d’Azaña. Li la van jurar i així van anar les coses. Tal i com he explicat abans, la República es va comprometre a reformar el sistema educatiu. Estes reformes significaven limitar el poder que l’Església tenia en el tema de l’ensenyança, contrària com

era al sistema laic que la República va posar en funcionament. L’article 47 de la Constitució era explícit en este assumpte: La enseñanza será laica, hará del trabajo el eje de su actividad metodològica, y se inspirará en ideales de solidaridad humana. Per dur endavant aquest ambiciós i necessari pla calia pensar com poder fer front a les reaccions de l’església, que amb tota seguretat s’anaven a produir. Penso que la falta d’experiència que tenien estos dirigents republicans en governar va ser la causa la falta de mà esquerra tan necessària en les tasques de govern. Volien que l’església s’acomodés a la Constitució. No obstant això, actuaren sense tindre en compte que aquesta tenia milers d’esglésies, altars, púlpits i confessionaris, mitjançant els quals podien assenyalar els orígens del mal i els seus possibles remeis. De dreta n’hi havia una facció prou important amb una manera de pensar liberal i democràtica, per la qual cosa va rebre la República pensant que era l’única forma d’avançar cap a la modernitat. Entre aquests, hi hagué polítics de gran vàlua i que també formaren part dels diferents governs. L’altra part era la dreta monàrquica, reaccionària, composta per l’oligarquia financera i industrial. Els grans terratinents, així com els cacics (que no faltaven en els pobles). De la noblesa no cal parlar-ne, ja que era per naturalesa monàrquica i antirepublicana. Una gran part de l’oligarquia, des d’un primer moment, sense cap motiu aparent que fes perillar els seus interessos inicià una contínua evasió de capital cap a l’estranger. En l’àmbit rural, en els pobles, els cacics de sempre enyoraven els règims anteriors, que els permetia fer i desfer com els venia de gust. No podien suportar la República ni que els seus governs donaren suport als sindicats i associacions de treballadors de la terra per poder posar fi als continus abusos als quals estaven sotmesos. Eixos grans terratinents, sobretot en la part

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 d’Andalusia i Extremadura, contraris a l’anunciada reforma agrària, temorosos que els perjudiqués, pensaren en la manera de contrarestar-la. Optaren per crear malestar social, deixant ermar moltes de les seues finques, fent-les improductives. Enfront la desesperació per la falta de treball, els bracers anaven a demanar-los jornal. Si havien votat republicà, ells els contestaven que anessen a demanar-los a la República el jornal. La República no sols va rebre impediments i atacs per governar d’aquesta part de la dreta, també un sector de l’esquerra radical li ho posà molt difícil. Exigien que, de manera immediata, es dugueren a terme una sèrie de mesures a favor de la classe obrera, tant d’àmbit laboral com social. Aquestes demandes, justes i necessàries, requerien temps. Mai cap acció política compleix amb totes aquelles millores de vida que la gent exigeix. Al primer govern de la República no se li va donar ni un més de gràcia. Uns van començar a conspirar des del primer dia, i altres des del mes de maig d’aquell 1931. Una colla de bandits descerebrats que deien representar la classe obrera, l’emprengueren contra l’església, cremant i assaltant edificis religiosos, enfront la sorpresa i la passivitat, en uns primers moments, de les autoritats. No faltaren veus, des de dintre del mateix bàndol republicà, que clamaven condemnant tan repudiables actes, advertint que en atacar d’aquesta manera l’església, la República s’enemistaria amb mitja Espanya. Prompte començaren una tanda d’acusacions al govern. Uns deien que estava al dictat d’ordes revolucionàries radicals i comunistes. En canvi, altres l’acusaven de burgés i acomodat, d’estar al servei del capital. No era fàcil governar amb aquest panorama. Hi havia dos sindicats obrers majoritaris. Un era la Unió General de Treballadors (UGT), de tendència socialista i aparentment republicana. La seua força era aproximadament d’1.445.000 afiliats. L’altra central era la Confederació Nacional de Treballadors (CNT), més radical en els seus plantejaments

reivindicatius. La CNT estava fortament implantada en Catalunya, Aragó i València, arribant a una xifra de 1.527.000 afiliats, el que suposava ser la central obrera més gran del país. Prompte, van acusar la facció més extrema de la CNT d’oficialista i d’estar massa burocratitzada, cosa que va fer que molts passaren a engreixar les files de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Els anarquistes propugnaven canviar la societat mitjançant una revolució emprant, si eren necessaris, mètodes radicals, entre els quals no s’excloïa la violència, si es donava el cas. En els seus postulats, almenys teòricament, volien un món sense amos ni criats, ni cap classe d’autoritat. Deien que ni dios, ni rey, ni amos, fins i tot volien abolir els diners. Dintre d’aquesta federació anarquista, alguns dels seus components eren gent idealista, que creien poder fer realitat esta utopia. Els seus actes revolucionaris de caràcter violent, expropiador i

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 incendiari van contribuir a convertir-los en un dels principals enemics de la República. Socialistes i comunistes, enquadrats molts d’ells en l’UGT mantingueren una actitud més moderada, procurant ser d’aparença republicana. Si repassem la història, podrem comprovar com la classe treballadora al llarg dels temps ha segut objecte, per part de la classe dominant, de tot un seguit d’abusos i injustícies. Li va passar igual que a una caldera. Tot aquest seguit d’anys i anys d’injustícies i greuges als treballadors va fer augmentar la pressió fins que va explotar. I aquesta explosió va tocar, també de ple, a l’Església a la qual l’esquerra no li guardava gens de simpatia. Predicava que ens havíem de tractar i estimar com a germans, però ella quasi (per no dir sempre) estava al costat dels poderosos, a qui no faltaven benediccions. Tenien també per costum arrimarse a les cases dels rics, que és on degustaven les millors pastes i la millor xocolata, mentre que a la casa del pobre, del necessitat, sabien que no trobarien res més que misèria. No vull, ni és la meua intenció, en fer aquesta reflexió justificar l’injustificable, com eren els actes violents i les barbaritats que es van cometre contra l’església, fets que van ser reprovats per la majoria de la gent, tant de pensar de dretes com d’esquerres. Per desgràcia de tots, aquesta massa d’anarquistes era majoria. Estava formada per gent exaltada i inculta. Tot el mal venia de darrere, el que s’havia sembrat s’estava collint en eixos moments. Molts d’ells xiquets que mai havien xafat una escola. La duresa de la vida que van viure els seus pares, plena de necessitats va fer que en la seua infantesa ja es posaren a treballar. I així arribaren a la seua maduresa analfabets i incults, tot el contrari al tipus de gent que es necessitava en aquells transcendentals anys. Aquest era el resultat

que van aconseguir les classes dominants amb la falta d’ensenyança. A la fi, com a postres, per totes les parts van aflorar els baixos instints que alguns éssers humans porten dintre. He de dir, i és veritat, que la República no va nàixer en un bon moment, perquè cal veure: fins per a nàixer es necessita sort. El crack financer del 29 en un primer moment no afectà Espanya, en part a causa del nostre aïllament, però en els anys successius es notà bastant en l’intercanvi comercial a escala internacional. També per aquests anys eren freqüents per Europa els conflictes socials i la lluita de classe. Tanmateix, no foren aquests fets la causa que va fer perillar la pau i la democràcia en Europa. Van ser els règims totalitaris de la Itàlia feixista de Mussolini i l’Alemanya nazi de Hitler, convertits en els autèntics enemics dels països democràtics europeus. La República va ser la primera democràcia a patir les conseqüències d’aquests agressius règims totalitaris, els quals propiciaren de manera directa el seu enderrocament. No li va faltar més que tindre un mal veí com era Portugal i el seu dictador dretà Salazar. També, a la seua manera, va fer tot el que va poder en contra de la República. Per finalitzar, sols em queda dir que, a la meua manera i com millor sé, he tractat d’explicar un poc per damunt tota aquella epopeia republicana, de la que tant i tant s’ha escrit. M’he basat en tot allò que he llegit i recordant el que contava la gent major, testimonis tots ells d’aquells anys convulsos i esperançadors. Este és el meu punt de vista, encertat o no, d’aquella República, que com tota acció política tingué punts foscos i clarianes. Però el que ningú pot negar és que va traçar i desbrossar el camí cap al progrés, la modernitat, la solidaritat i la justícia.

WEB: www.amicsdemainhardt.eu 18

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

ENTREVISTA A JOSEP MARTÍNEZ PEDRA 17/2/2012 CORAL LORENZO MARTÍ Benvolguda lectora, benvolgut lector l’entrevista amb Josep Martínez, que teniu a continuació, és una part del treball de final de grau (TFG) que va realitzar Coral Lorenzo Martí, el curs acadèmic 2016/2017 i que portava per títol: “Històries de vida en educació: Josep Martínez Pedra”. Històries de vida en educació pretén ser una mena de banc de memòria de mestres com a referent dels diferents estils i corrents en l’ensenyament. El motiu que va portar Coral a triar Donju per fer el treball van ser, a més de la relació d’amistat entre les famílies, que ja venia de lluny, el fet que Coral havia estat alumna seua. Josep havia estat professor de Coral, de l’assignatura de valencià, durant el primer i segon curs de l’ESO, a l’IES Serra d’Irta d’Alcalà de Xivert, i un clar model per a ella a l’hora de triar magisteri com a la seua futura professió. Va estar una llàstima que Josep faltara aproximadament un any després d’haver-li realitzat l’entrevista i mai no hagués pogut veure conclòs el treball. És per això que, tant per a Coral com per a Mainhardt, és un goig poder retre-li aquest xicotet homenatge ja que Josep, Donju, ha estat per a tots un gran referent de la professió, un gran amic i un exemple a seguir.

Hola sóc Josep Martínez, mestre. És el nom que sempre m’ha agradat més. M’han encomanat que faça una espècie de biografia, és la primera vegada que la faig, vorem si ens en sortim. Les primeres notícies que tinc jo de mi mateix és que no volia nàixer, es veu que quan em tocava nàixer em trobava molt a gust allí a l’interior, calentet, i vaig tardar quatre o cinc dies en sortir. Els dos o tres primers mesos me’ls vaig passar plorant, perquè no m’agradava el panorama aquell. Però després ja tots els traumes s’obliden, no? Però com penso que el vessant més interessant, en estos moments, és el professional, he de dir-vos que quan jo era a penes així, me preguntaven: Que tu què vols ser de major? Mestre. Quan encara jo no copsava en realitat tot el que significava eixa paraula, però em sentia atret davant eixa possibilitat de que jo pugues ser útil als altres. En aquells temps Alcalà, com altres pobles pareguts, no tenia institut. Aleshores el que n’hi havia ací era una acadèmia. Es deia acadèmia Xivertense, on estudiàvem tot l’any i anàvem a examinar-nos al final de curs. Eixe tipus d’ensenyament es diu lliure. És un nom exacte, no és d’estos metafòric. Exacte,

Josep Martínez l’any 1975

en el sentit de que tu durant tot l’any estaves ací a Alcalà, aprenies totes les coses, feies exercicis, et posaven exàmens… Però de fet no te servia de res això, perquè tot t’ho jugaves al mes de juny. Del 15 el 20 de juny es feien exàmens, en aquest cas a Tortosa. Tenies uns exàmens amb mestres desconeguts, de tot el llibre i amb format d’examen que desconeixies per complet. Açò feia que encara que siga a força de sang, eixies un poc més, no sé si format, però almenys informat. Sabies moltes més coses. Jo recordo que, fins i tot, va haver una vegada que vaig saber massa i tot. És una anècdota. El primer any que vaig anar a Tortosa a examinarme, ja veus tu, un xiquet ingenu de deu anys, que realment no havia anat a l’escola… Jo a l’escola pròpiament dit, no havia anat mai, més que un any a soles. Perquè això em fa un poc recular a l’època en que vivíem a Freginals (jo sé que te pot sonar açò). No anava a l’escola perquè l’estació de Freginals, l’estació de trens estava lluny del poble i no podia desplaçar-me. I mon pare totes les nits me

Podeu trobar el treball complert al repositori de l’UJI: http://repositori.uji.es/xmlui/handle/10234/168528

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

donava lliçons, i les coses més elementals (sumar, restar, multiplicar, dividir, lletra…). Mon pare sempre ha tingut una cal·ligrafia molt bonica. I així, el primer any que vam anar a Tortosa a examinar-nos. Era oral, terrible. Un xiquet que no havia eixit mai de casa. I de prompte, veus que durant eixe dia, a l’institut de Tortosa que es deia Joaquin Bau, n’hi havia huit o deu aules habilitades una per a cada matèria. I tu sabies que durant tota la jornada havies de passar per totes, per a fer tot l’examen. Anaves un poc perdut. De prompte senties: ves allà que els frares de la religió se n’aniran i no faràs el control. Allà a fer el control de religió. Em presento a la assignatura de matemàtiques, ah! i un altra cosa, els pares podien estar allí. Podien estar allí? Podien estar allí els pares? Saps, i estaven. Jo vaig a la professora de matemàtiques. I aquella, “aixina”… seria, com si estigués farta de tant de crío, em diu: ¡número!, i jo dic, va esta me la sé, i va i li vaig dir exactament: Número es el resultado de pesar, medir o contar una cantidad. Encara seguirà rient ara. ¡Que no! Que te pregunto que número tienes en la lista. Ni sabia jo quin número tenia en la llista. Però jo sabia lo que era número i li ho vaig dir. Al final em va perdonar. Però mon pare que estava allí va vore que tots se´n reien de mi… Què haurà dit este xiquet? I clar a aquesta acadèmia que teníem ací, teníem un horari un poc particular, perquè pel matí pràcticament no féiem res, no féiem classe. Les classes que ens donaven ací eren impartides per mestres, que acabaven la jornada a les cinc i que en eixe moment, podien i desenvolupar eixa activitat. Pel matí normalment estaven estudiant, fent activitats, exercicis o deures sota la vigilància d’algú. N’hi havia una espècie de tarima elevada i aquella dona, que normalment era una dona, ens vigilava, saps? I estaven totes les parets amb uns cartellets que deien: “silencio”, l’altra deia, “no levantar la vista del libro”. Ja sabien ells les nostres temptacions quines eren. Sí, sí. De fet conservo un paper que diu “en este reglamento”, i entre altres coses, que estava prohibit “hablar el valenciano”. Eren altres temps. Se parlava castellà o …? Sí sí, se parlava castellà, era... Jo recordo que un dia un mestre d’ací de l’acadèmia em va pegar una “galtà” perquè se’m va escapar una paraula en valencià. Aquí se habla en castellano señor Martínez!. “Lo” de senyor quedava molt bé després de la “galtà”, saps? però no el culpo directament a ell, simplement era l’època, la prioritat era el castellà, com a que tenia més futur. Bé “pues” així es va fer un curs d’ingrés i quatre cursos de batxiller. Una cosa que en aquells temps es deia batxiller elemental, i per l’edat equivaldria a segon d’ESO, però només per l’edat. Els continguts no? Ara que no m’escolta ningú, els de segon d’ESO d’avui en dia no tenen res a veure amb el batxiller elemental d’aquella època. Sobretot els

Amb els alumnes als Pirineus

que estudiaven lliure. Els altres els que estudiaven a un institut se deien oficials. L’ensenyament era oficial, si anaves a un institut ja qualificat per a ferte les proves, o lliure si estudiaves pel teu compte i anaves a final de curs a examinar-te. Clar els lliures, per la força havien d’estar molt millor preparats. Clar Els oficials és com ara, no? “A lo millor” un mestre te diu, per a la setmana que ve farem un control d’aquesta lliçó i d’aquestes dos lliçonetes. No, no és el mateix. Malgrat això, encara fallem molta gent. Però això és la meua primera part de… Estic molt agraït a eixa oportunitat de l’acadèmia Xivertense, perquè sinó no hagués pogut arribar on he arribat. Després als catorze anys ja tenia el batxiller elemental i podia estudiar la carrera de mestre. Però ara un problema és que ací per a estudiar la carrera de mestre havies d’anar a Castelló, i l’escola es deia Escola Normal. Això de normal supose que és perquè es dictaven normes. Escola normal de magisteri. I clar, el més normal és que te’n vages a Castelló, busques algun tipus de residència… però les nostres possibilitats no arribaven allí. Possibilitats econòmiques. Però vaig tindre la sort que, com mon pare era de la RENFE, em van donar una espècie… en aquells temps de “Pase de estudio”. Tu justificaves que havies d’anar a estudiar a Castelló i te deixaven circular entre Alcalà i Castelló tots el dies. Gratis? Sí, gratis, gratis. Normalment als que eren de la

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 RENFE donaven una espècie de quilomètric que només arribava a 5.000 km, tenies dret a 5.000 km a l’any. Jo no en tenia prou en els 5.000 km, anant 100 km diaris d’ací a Castelló. Però el “Pase de estudios” te donava... Va ser molt dur, va ser molt dur. Perquè teniu en compte que era dels 14 als 17 anys. Eixos tres anys, igual matinaves molt, que arribaves a casa a les deu de la nit. Tot el dia per allí. Aplegaves tard a casa? Tard, perquè en aquells temps tenien prioritat els trens que transportaven taronges, més que els que transportaven viatgers. I allí a l’escola “pues” ja me tenien una espècie de mirament, i si algun dia feia tard m’ho perdonaven. Perquè durant eixos tres anys l’horari del tren variava. Hi havia un any que pràcticament feia tard tots els dies, ja que no em donava temps d’anar de l’estació a la Normal. Però me deixaven entrar, i alguna vegada també em deixaven eixir. Recordo que l’últim any, en tercer, el dimecres acabàvem a les dotze i mitja. Per la vesprada no teníem classe. I jo tenia la possibilitat de no haver d’esperar-me a la nit al tren, sinó agafar un tren a mig dia. Un tren a mig dia que en teoria passava a l’una i quart. En teoria, en la pràctica, a lo millor eren les dos o les tres. Però clar, jo no podia basarme en la pràctica, havia de basar-me en la teoria. Havies d’estar allí abans, per si de cas. Clar, clar, però… i si eixe dia era impuntual el tren, què? Clar… I vaig parlar amb el mestre que em donava classe a eixa hora, que era precisament el secretari de l’escola, una persona bastant important perquè va ser cronista oficial de Castelló i li deien don José Sánchez Adell. I li vaig explicar el cas. Mire sóc jo i me passa això. I aquell…bé, val, bé, quan tu cregues te n’ixes. Però es donava la casualitat que l’última classe era de dotze i mitja, a una i mitja, i arribava sempre tard. Un quart, vint minuts, vint-icinc… Pràcticament era arribar ell i anar-me’n jo. Em donava una mica de vergonya, m’alçava i li deia: adéu!. I un dia es veu que tenia una miqueta més de mal humor, i va dir: A vostè li haurem de dir l’artista invitat. I jo dic: Ai!, a mi perquè? Si! perquè ix molt poc i cobra el mateix. I vaig saber el significat d’artista invitat que de vegades està en les pel·lícules. Ho heu vist? No Veieu el repartiment de pel·lícules. A “lo” millor voreu l’artista invitat o “guest start”. No ho sabia Normalment són artistes de renom, però que fan un paper curtet. Jo penso que s’ho va cobrar malament, em mereixia un excel·lent i em va posar només un notable. I simplement amb un tros de pa per esmorzar i en un tros de pa per a dinar, era tota la despesa que jo “fia”. Pagàvem cent deu pessetes de permanències al mes. “Cent deu pessetes equivalen a seixanta-sis cèntims d’euro”. Total que allí es va acabar el magisteri. Als dèsset anys, ja

A la vall d’Ordesa. Maig de 1993

era mestre. Vaig fer l’ingrés, tres anys i revàlida. No sé si heu sentit parlar mai del què és la revàlida. És quan acabes una carrera, fas un curs per a comprovar que realment… Com si foren ara les oposicions? No, no. Era simplement per a obtindre el títol. Ah! No ho sabia. És un examen dels tres cursos. La revàlida. Quan vaig estudiar batxiller ací a Tortosa també va ser: un ingrés, quatre anys i revàlida. Per a comprovar que realment has aconseguit els objectius. L’alegria de ser mestre, jo “casi” que… jo pegava bots, no m’havia imaginat que jo seria mestre. Arribava ací a Alcalà i a tots als qui veia li deia, sóc mestre. I després ja, immediatament vaig tornar a l’acadèmia, on havia estudiat. Però ara de mestre. Molt bé. Era diferent no? La posició… Era diferent. Però com sabies de que anava la cosa, me trobava com a casa. I ací vaig començar jo el recompte dels meus alumnes: un, dos, tres, quatre… Recordo… no sé si saps qui és la numero u, una que tu te penses… T´ho vaig dir? Van vindre un dia unes xiquetes a casa i me van dir si els podria fer repàs de llatí, i jo dic: esta és l’oportunitat. I mira, vaig fer repàs de llatí. Eixe repàs vol dir que van suspendre a juny i havien de tornar a setembre. I van aprovar les quatre, que jo recorde. Va ser un bon començament del llatí, és una de les llengües que he donat, he donat totes les llengües. Totes les llengües has donat? Totes les llengües. Llevat d’alguna exòtica, totes les llengües. I quins cursos? Llatí, castellà, anglès, francès… i valencià, no cal dir-ho. I en quins, en quins cursos? Home al llarg de la meua història…”pues” ja… ara... això mira, t’ho contestaré conforme arribarem perquè ara a lo millor donarà una idea un poc revolta de la cosa, eh!. Molt bé! Però vaig començar pel llatí. I vam estar uns quants anys, poquets. Perquè aquella activitat estava en extinció. Perquè a l’any 1970 va haver una llei general d’educació per la qual ja a les escoles era obligatori assistir fins als catorze anys, i

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 ara la titulació que rebies equivalia a la que tu feies allí a l’acadèmia. Com és natural “pues”, la gent no va haver de pagar un ensenyament privat, sinó que podia quedar-se a l’escola tenint la mateixa validesa. Era el graduat escolar, d’ací va eixir el nom de graduat escolar. Es deia la Llei General d’Educació i s’estudiaven els vuit cursos. De “lo” que es deia Educació General Bàsica, de primer a vuitè. I clar, ja, llevat alguns que encara s’agafaven a l’acadèmia, ”pues” a poc a poc van desaparèixer els alumnes i el treball, en eixe aspecte. A part de l’acadèmia “pues” feia substitucions. Algun mestre de l’escola, de vegades, algun dia, em deia vine tu demà que me n’he d’anar. Llavors anaves i te pagaven “lo” que els pareixia. O alguns repassos d’estiu, també. Però l’ensenyament, ja no donava treball i calia buscar-se altres coses. Recordo que vaig treballar una temporada a la cooperativa agrícola i un altra a una empresa tèxtil. Al final fent “turnos” en una fàbrica de roba interior de dona, que estava ací a Alcalà i que venia a punts de tota Espanya. Tenia representants per tota Espanya: Madrid, Barcelona, Canàries, Andalusia... I estava on ara està la llar dels jubilats. Tot aquell gran saló de la llar dels jubilats era la sala de màquines de cosir. I allí vaig… vaig estar uns quants anys, no sé, poquets. L’any 1973 vaig tindre l’oportunitat. Se me va presentar l’oportunitat d’entrar a l’escola, al col·legi, però en principi com a contractat i interí. I la vaig aprofitar. Allò va ser el meu baptisme de foc. I ací és on més em van fer patir. Vaig pagar la novatada. Perquè clar, a l’acadèmia “esta” podia tindre problemes amb els alumnes, però tots els alumnes normalment eren gent que tenien una miqueta d’intel·ligència, que els pares pagaven i s’havien de portar bé. I estudiaven. En canvi, a l’escola anaven tots, els que pagaven i els que cobraven. Tots. I clar, de prompte… però sí, me va ensenyar molt eixe any allí a Alcalà. Quan vaig arribar tenien preparat l’horari de diguem “mister x”. Ací vaig donar castellà, socials, religió, francès… de tot. Era l’horari… allí van deixar un horari per al que arribara l’últim, i vaig ser jo, però bé. A l’estiu següent, ja em vaig presentar a les oposicions. I respecte a les oposicions van ser les primeres per especialitat. Primeres que hi ha hagut a la història per especialitat, dins del magisteri. Ací va arribar la meua primera frustració, frustració matemàtica. Perquè la meua il·lusió era ser mestre de matemàtiques, i les meues notes sempre havien sigut en matemàtiques les millors. Però vaig mirar el programa de l’oposició de matemàtiques i jo no sabia res. Era molt difícil no? Difícil no, diferent. Diferent? No havia estudiat mai res d’això, per això no sabia si era difícil o fàcil. No sé si heu sentit parlar de “lo” que seria matemàtica moderna. Allò era la teoria de conjunts: conjunts i subconjunts. Un invent

Josep amb Manolo Navarro i uns alumnes jugant a les cartes

que van fer. Que després s’ha demostrat que no ha servit de res, perquè s’ha anul·lat. Han tornat a les matemàtiques de sempre. Jo recordo una cosa que em pareixia una estupidesa, però suposo que era legal. Deia: conjunt de les parts d’un conjunt. Era una cosa tan…en fi, me callo perquè a lo millor la meua cultura matemàtica no arriba a tant. I vaig haver de triar l’opció de socials. “Osea” que vaig aprovar l’oposició per socials. Va ser l’oposició de més gran convocatòria. Deu mil places en tota Espanya. Era l’època de renovar el magisteri amb la Ley General de Educación. Mira si n’hi havia places que moltes se van quedar vacants. No va aprovar prou gent. Recordo la tensió d’una oposició. Fou el 22 de juliol de l’any setanta-quatre, quan estava esperant allí a la porta… Que te toque a tu fer l’examen oral! Allà a les set de la vesprada… no sé quan era ja. I ix, Hemos terminado, los demás vuelvan mañana. Després d’esperar tota l’hora…i ja no vaig vindre ací, me vaig quedar a Castelló, que no vaig dormir en tota la nit. Vaig sentir totes les hores, les deu, onze, dotze, la una, totes les hores vaig sentir. I a l’endemà “pues” ja vaig… L’examen oral era que portaven unes boletes que deien el tema que t’havia tocat en sort, i havies de parlar sobre eixe tema. Després d’eixa prova ja es va vore que ja no podien suspendre a ningú més perquè ja sobraven places. Després… ara que veig eixos llibres, recordo que el 5 d’agost era la prova pràctica. I te deixaven portar tota la bibliografia que pogueres o que volgueres. Recordo el 5 d’agost, eixint per Castelló amb un sol que queia a plom, amb dos maletes plenes de llibres. Arribaves allí… i tal tema per a fer la programació. I després una demostració pràctica. Davant de xiquets havies d’explicar eixe tema. Però ja tenies la seguretat de que estaves aprovat. Si no feies cap “empastada” grandiosa, estaves aprovat. I ja està! Vam fer un curset, i ara ja “mos” van citar

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

Excursiรณ a Barcelona. Tibidabo, 28/06/1988

Excursiรณ a Castellรณ. Passeig Ribalta, la Panderola, 1994

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 per a triar el poble. Per cert!, que la nit anterior vaig tindre un somni. Me vaig vore “en una antesala”, parlant en els companys, tots nerviosos, com si la dona estiguera a punt de parir, i jo estava tranquil. I me preguntaven: I tu per què estàs tranquil? És que el meu amic és inspector i ell em donarà un bon poble. ¡Ai, quina ràbia! I canvie el fotograma de la pel·lícula. Me veig davant d’una espècie de tribunal, en gent amb uns bigots així retorçuts, com si fos del segle dèneu. A ver usted, dese prisa, quedan dos pueblos, uno en Lérida y otro en León... Va!. Així jo tot sofocat, agafo Lleida que m’entendré millor. “¡Bien!” A l’endemà rep una carta per a que vaja a Castelló a l’acte d’elecció de la plaça. No va passar res d’això perquè la plaça havia d’estar dins la província. Només quedaven dos places. En quedaven més de dos, però diners només per a dos. I jo no en coneixia cap de les places que quedaven, jo no coneixia cap poble. I li vaig dir a “uno”, Tu que “n’antens” més, quin és el poble que millor quede? Artana, i cap a Artana que vaig anar. Arribem a Artana dos mestres i el director “mos” diu: Quede primer curs i cinquè curs, apanyeu-vos!. Democràtic. I l’altre va dir: És que jo l’any passat vaig estar a cinquè i ja tinc la programació feta i, si a tu t’és igual “pues” et pots quedar a primer. Va… m’és igual, va bé. Després ell tenia a quaranta-nou alumnes “en” cinquè, jo trenta-tres. Mai he estat… Bé, no vull discriminar ningú, però mai he estat tan apreciat com allí a Artana. Però el primer dia, el segon i el tercer jo no m’aclaria. A l’acadèmia sí, però allí, al primer curs no m’aclaria. Però vaig tindre una sort. La companya que n’hi havia, una companya que li deien Maria Dolores, era d’Eslida, que és un poble prop d’Artana, me va dir: Mentre tu vulgues estaré al teu costat per a posar-te al dia. T’ ajudava no? Jo li vaig dir: Vull. I va estar allí una setmana. I ella m’explicava la metodologia, el tracte amb els alumnes, les activitats que es podien fer… tot allò que a vegades els estudis no donen. La pràctica fa mestres, diuen. I ja està, va passar l’any a Artana. Al curs següent em van desplaçar perquè jo encara era propietari provisional. I me van desplaçar, vaig anar a Torreblanca. I jo dic, enguany no aniré a primer, aniré a quart o a quint. Però em vaig equivocar, a Torreblanca n’hi havia un director de carrera. No és com ara que els directors són elegits més o menys democràticament o presenten un projecte i tal, sinó que n’hi havia directors que ja havien estudiat eixa carrera i manaven ells. I va dir: Tu a primer. Una altra vegada a primer? A primer. És que te volen molt, però és molt pesat, sempre estan damunt de tu, te necessiten. Doncs a primer, d’acord. Primer tenia als de segon, perquè els de primer encara no havien arribat. Allí a Torreblanca els de parvulets anaven al Calvari, a una escola, allí al Calvari. I un dia el director i jo vam anar a buscar-los. Ja tens ací els alumnes, apanyat! No cabíem a l’escola. L’escola s’havia

Escola viatgera a la Rioja, 1997

quedat curta. Vivíem… donàvem classe en un aula que estava a l’altra part del carrer. Formaven a les nou i a les tres, però després creuaven el carrer i anàvem a l’aula verda que dèiem, un aula grandiosa, grandiosa, per “lo” descomunal. N’hi havia una estufa de gasoil, acabaves calent només d’intentar encendre-la, ja funcionava... I quan plovia l’aigua no tenia complexes, entrava per la porta, no li calia entrar pel sostre. Xiquets avui haurem de saltar! Sí mestre! Un comboi saltar el toll... Un dia ho vaig passar malament. Van estar a punt d’atropellar a un dels meus alumnes. “Bueno”, de fet, van contactar, però… Una moto. Li va arribar a pegar, però no li va fer res, però me vaig posar molt nerviós. Les mares normalment, sempre acompanyen als alumnes més menudets. Tranquil que tu no tens la culpa. Això li pot passar a qualsevol, no tens la culpa, però… i si li passa? Sempre tens el dubte del que hauria pogut passar. “Claro...” Però eixe dia no m’aclaria, me tremolaven les cames i les mans, no m’aclaria. I sabeu què va passar? Al cap de vint minuts va vindre una mare, d’un dels meus alumnes i portava una copa de brandy, “aixina”, de conyac.- Beu, que això te farà bé, “gloc, gloc”, com si fóra aigua. Mare... Perquè clar al cap d’un moment, “pos” ja veies que te pujaven formiguetes per les cames, ja te tornaven els colorets, i ja: Ay! pos m’ha passat. Veus com ja te deia jo que et passaria? Però gràcies a Déu, no va passar més. Durant l’època de Torreblanca, anava i venia tots els dies, però me quedava al menjador. Mentre eres provisional estàs obligat a demanar al concurs de trasllats, i eixe també el vaig demanar. Teníem dret a demanar fins a 75 pobles, i jo vaig demanar els 75 en ordre clar, en ordre de preferència, i em van donar el que feia 50, va donar la casualitat de que hi havia dos places en eixe poble, i les van donar a mi i un altre company que estava a Torreblanca també. Però que eixe no el demanava per obligació, sinó que demanava per assumptes amorosos, tenia una novia allí, a San Carles de la Ràpita.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 Molt bé. I allí vaig estar 4 anys com a mestre de socials. Recorde una anècdota també que abans de començar el curs dic: Vaig a vore, vaig al poble, a vore si veig a algú i m’informe, i vaig entrar a un cafè i vaig prendre el cafè: Per ací, n’hi ha, viu algun mestre? I me diu, allí en tens un (fa com si senya-la, somriu). I n’hi ha un, allí a una tauleta, el mestre ja era vell: Hola bon dia! Vostè és mestre? I diu sí, i me diu: Jo sóc Pasqual Barceló, i sóc de Vinaròs. I vaig estrenar l’escola de Alcalà, eixa del carrer de la Foia. Ah! “Pos” ja veus tu, això és del temps de la República, sí al 1934. Ja estava apunt de jubilar-se, es va jubilar al cap de dos o tres anys. I allí a San Carles “pos” vam estar 4 anys molt a gust, allí va començar ja quan va vindre la democràcia i la moda per estudiar les llengües de les diferents autonomies. “Pos” no sé per què me va agafar una il·lusió enorme per estudiar català. No solament jo sinó 3 o 4 companys més que eren d’ací de Castelló. I allí vam fer el primer curset de reciclatge del català, el nivell elemental. Per cert, els estudiants valencians com “natros” sempre trèiem millor nota que els catalans. Perquè els catalans “aixina que natros” tenen una espècie de pobresa fonètica, això que escriuen una r però després no la lligen... “claro” quan tu els dius una paraula ells ja no saben si és que no està la r perquè no està o perquè no la diuen, i moltes vegades s’equivoquen. O això que pronuncien la e i la a àtones, les pronuncien igual, “pues” al final se torben, no saben si és una e o és una a. Nosaltres les discriminem perfectament. L’any 1980, vaig tornar a Alcalà, i vaig seguir els cursets de reciclatge a Vinaròs, en el mateix any vam fer els cursets de mitjà i superior. En companyia d’un altre mestre que també estava ací a Alcalà, era de Peníscola, anàvem dos dies a la setmana. Per cert, he de dir que els dos mestres d’Alcalà van traure les dos millors notes de tot el curset de Vinaròs. Sempre ens donarà un poc de satisfacció, perquè ho vam agafar molt a gust. Algun que altre veies que anava allí per anar, però “natros” ens ho preníem com una cosa amb molta fe. I de fet, ací a la l’escola al 1980 ja vaig introduir el valencià per primera vegada oficialment dins el programa. L’any 1980 les primeres classes de valencià oficials a l’escola d’Alcalà. Després, a poc a poc, els mestres van estar obligats a estudiar el valencià, però, en un principi, els primers érem totalment voluntaris i vocacionals. Després, doncs mira d’activitats de l’escola: vam començar ja a anar a la granja escola. Al 1992 vam anar per primera vegada. Eixe any te sone a tu, no?. No sé si a tu també, si sou de la mateixa edat. No, jo sóc més gran, un poquet més gran (riu). “Pos” vam anar a la granja escola i hem repetit moltes vegades. Després, hi ha una experiència que recordo jo de l’escola, es deia: “les escoles viatgeres”. Penso que encara se fa, però no a l’institut. Es tractava d’anar tres grups escolars

de procedència diversa a un altra comunitat, i passaven una setmana convivint. Jo vaig anar a l’any 1986. Vam anar a Múrcia i vam coincidir amb un grup d’Extremadura i altre del País Basc. Al 95 vam anar a Toledo i vam coincidir en un d’Eivissa i un altre de la Rioja, i en el 97 vam anar a la Rioja i vam coincidir en un de Galícia i un altre de Madrid. Amb tots els inconvenients de ser de Madrid perquè se’ls donaven una miqueta de “capitolins”, però bé. I després com a activitat, també, l’any 2003 vam començar per primera vegada l’activitat autònoma del viatge a Madrid, autònoma perquè ho arreglàvem tot “natros”, no a través d’una agència de viatges, ja que buscàvem l’hotel, les entrades als museus i tot el que feia falta. Pel que fa a l’escola, m’havia deixat una cosa de la que també estic content d’haver-la fet: la revista escolar. Era una revista amb una portada a tot color. Primer se deia Cadafal i després Campanar. Era com una aspiració que tenia. Entre Cadafal i Campanar vam fer 40 números. Era un repte d’actualitat local, escolar, col·laboració dels mestres, dels alumnes, dels pares, tots els que volien col·laborar. Això me va donar l’oportunitat de parlar amb personatges més o menys importants. Recordo a Joan Lerma, que va ser el president de la Generalitat Valenciana; recordo el Cardenal Tarancón, no sé si heu sentit parlar d’ell, com a un cardenal molt important en temps de la transició. Importantíssim. La conversa amb el cardenal Tarancón va tindre lloc el 29 d’abril de 1987, ho recordo perquè és el dia en que es va inaugurar oficialment l’institut. I també es va inaugurar la llar de jubilats. També vam entrevistar una gran artista universal com era Núria Espert. “A lo millor” també podeu conèixer-la o haver-ne sentit parlar. El ser diguem periodista “me” donava eixes oportunitats, ja veus tu. Però després una vegada vam anar a l’institut “pos ja...” L’any 1997 va haver la oportunitat que alguns mestres de les escoles es passassen a l’institut. S’havia acabat allò de l’EGB fins els vuit cursos. Ara només era educació primària fins al sisè i estos dos cursos finals ja passaven a l’institut, per tant feia falta més personal a l’institut. Agafaven mestres de l’escola. En el cas concret d’Alcalà van agafar a un mestre per especialitat: castellà, valencià, matemàtiques i socials. I jo vaig entrar per valencià. A principi també donava castellà, però era un favor que em va demanar un company que es volia presentar a oposicions de valencià i que necessitava practicar a l’escola i fer programació, i vam compartir castellà i valencià. I allí, doncs, a l’institut hem fet de tot. Al principi va ser un poc traumàtic, sense exagerar. Van haver en eixes reunions d’avaluació que fem a vegades que invitem els alumnes a parlar. En una ocasió vam invitar el delegat i el subdelegat a una de les reunions que es feia d’avaluacions i el director va preguntar: Vatros, teniu alguna cosa que dir? I la meua delegada i el meu subdelegat van dir: Sí, que ací nosaltres pareixem els últims “monos”,

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 ningú ens fa cas, tots se’n riuen de “natros”, no ens donen importància, no ens tracten amb igualtat. I jo vaig dir esta és la meua... Jo també sóc d’eixa opinió però ara no parlo com alumne, parlo com a mestre, sobretot, trobo a faltar un bon tracte per part de l’equip directiu, no dels companys. I això és el que vaig dir jo, era la meua opinió i vaig aprofitar l’ocasió. A l’endemà el director va dir: Donju, què podríem parlar? Parlem quan vulgueu. Vam anar al despatx i me van dir que si era eixa la impressió que jo l’havia causat, doncs que no era la seua intenció, ja que era el primer any que estaven a l’equip directiu i estaven un poc nerviosos. Que això dels mestres els havia superat un poc i que perdonés que no.. total que van admetre que possiblement alguna cosa hi havia al darrere que no anava bé. Però, desprès, a poc a poc, ens vam anar integrant. I, al final, l’ambient que hi havia a l’institut, tant per part dels companys com dels alumnes era molt bo. Jo sempre m’he sentit molt apreciat. Al final, l’últim any, bé, des de l’any 2004 al 2006, vam viure en barracons, i van demolir aquell edifici que s’havia construït l’any 74. Una escola que van construir l’any 74 i l’any 2004 la van tombar. Va durar 30 anys. No la vam poder ni amortitzar. I l’any 2006 es va inaugurar l’edifici nou de l’institut. Li vam posar el nom de Serra d’Irta, per votació d’idees, a mi em sembla bé eixe nom. Penso que és un edifici del qual podem estar orgullosos perquè està molt bé. I hem arribat ara a l’últim curs, el curs 20102011, va ser l’últim per a mi. Feia cinc anys que havien enviat una ordre per si algun mestre se volia jubilar als 60 anys. Eixa ordre la van allargar cinc anys i a mi em va agafar justet. I em vaig jubilar perquè penso que algun dia t’has de jubilar. El final de curs va ser grandiós, jo no imaginava mai viure una situació com eixa, és indescriptible.

Jo recordo que sempre tenia costum, a final de curs, eixir amb la tutoria en un passeig per l’entorn. Passar un dia integral sense aules, ni llibres, ni males cares... en pla lúdic i convivencial, tenia previst anar el dia 17 de juny i me va cridar l’equip directiu: Açò... és que el dia 17 de juny a les 12 i mitja necessitem que tothom de l’institut estiga present, vosté podrà estar? O si vol canviem eixa activitat per un altre dia, i la vaig canviar per a un altre dia. El dia 17 de juny, al voltant de les 12 o això, em va cridar el director al despatx i jo podia intuir que hi havia alguna cosa, jo ho intuïa i va començar a xarrar amb mi de coses que no eren, ni molt menys, urgents. De fet és com si m’estigués entretenint mentre es preparava la cosa.. Jo veia que, de tant en tant, connectava amb algú: Que ja veniu? Sabia també, és veritat, que el cap d’estudis i el secretari estaven a una reunió. I ja estem tots, i no sé si estaves tu... “pos” va ser al gimnàs i estava tot l’institut allí: els professors, tots els alumnes… tota la representació de l’AMPA, el senyor alcalde, i vaig tindre la sorpresa també de ma mare i el meu germà. Va ser emocionant allò. Tots van dir el seu parlament, ple d’obsequis, d’abraçades, de rams de flors, un munt de coreografies dedicades a mi. Unes coreografies que, al final, els alumnes participants, van acabar formant una postura on se podia llegir Donju, més o menys retorçuts. I així es va acabar la meua vida com a professor en actiu. Per això estic parlant ara, no? Com a jubilat.. I tot això penso, no sé si hem complit més o menys les expectatives. Molt bé, i en conclusió, que penses que és l’educació? Com educaries o com has educat els xiquets? És que al llarg dels 40 anys la cosa canvia. Suposo que les persones en sí son les mateixes, els

Viatge a Madrid i el Escorial, 1985

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 alumnes com a persones de poca edat i que estan en una època d’instrucció, però són les mateixes. Bé, però, l’ambient, les influències que reben, el conjunt de potències. Els que més influeixen són els amics. Els amics en el sentit que tu vols estar amb el amics, els pares o els mestres és secundari, però els amics... Després les influències de les revistes, la televisió, les modes, els papers dels mestres s’ha desvaloritzat bastant. Queda lluny aquella època en què el mestre era un home o una dona de referència absoluta. Hem passat de mestres que fins i tot estaven a missa controlant que els alumnes també anaren a missa, a la missa del diumenge… Ara ja hi ha més llibertat, jo he intentat “amoldar-me” als temps. No sé si ho he aconseguit, una de les tàctiques és no deixar-me dominar. Tampoc és això, a vegades no calia deixar-me dominar, o igual em dominaven sense deixar-me, però pensava que, si te posaves un poc a l’altura d’ells, en el bon sentit de la paraula, eh?, doncs podria comprendre’ls millor, saber els seus interessos, saber com podries motivar-los. A vegades veies un cas difícil, no?, però aquell primer curs que vaig tindre jo l’any 73-74, que va ser el primer curs escolar per a mi, no m’aclaria, ho vaig passar molt malament. Però, a poc a poc, tu mateix agafes unes resolucions que proves a veure si això te va bé, te va millor o pitjor, canvies tàctiques, escoltes consells. Poc o molt, jo recordo que allí, a la Ràpita, vaig participar en un curs de tutoria. No sé si d’aquells cursos en farien molts, però jo tinc un curs de tutor. A mi sempre m’ha agradat ser tutor, si no era tutor me pensava que no era mestre. És molt més important per a mi la relació personal que la transmissió d’una cultura, d’uns coneixements o d’unes habilitats. Volies ensenyar de tot, no? Però a part d’ensenyar que aprengueren a comportar-se. Com a tutor, jo automàticament em responsabilitzo més. Si no eres tutor de ningú doncs vas a la teua matèria, procures ensenyar “lo” millor possible, però possiblement te falta eixa relació més personal. Jo no diria que ara les coses estan pitjor, però “l’estatus” del mestre no és el mateix. Ara amb un mestre el tracte és quasi d’igual a igual, però això en si, jo no ho veig un problema, si hi ha

respecte, si hi ha confiança, si hi ha col·laboració. I penso que els alumnes ho entenen així. Jo estic content en general. Molt content de com m’han tractat els alumnes. I que creus que es per a tu educar? El què? Educar? Educar per a mi... no sé si donaria una definició perquè una definició pot ser massa pretensiosa. És com si jo volguera aconseguir una cosa que denota influencia de mi sobre els altres. Es tracta d’aconseguir que unes persones, que estan creixent, se troben en les millors condicions per a que en eixe creixement siga totalment equitatiu, equilibrat, positiu... tot allò que pugues aportar tu per a que així siga és “lo” que considero educar. Ajudar a que una persona puga realitzar-se plenament en tots els aspectes. Ajudar-lo en allò que modestament pugues. Molt bé, doncs no res. Moltes gràcies per la col·laboració. Doncs ha sigut un plaer, ja veus tu que portava ací moltes fulles però al final, he vist que el ritme que portava podria estar hores, fins i tot al final he hagut de retallar perquè dic... això durarà molt. No passa res. Doncs si us he estat útil, encantat. A més Coral és una de les alumnes de les quals guardo millor record. Espero que vos siga útil el treball.

A la granja escola, 1993

Alumnes formant el nom de DONJU durant la festa de comiat a l’IES Serra d’Irta

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

LA UNESCO DECLARA L’ARQUITECTURA DE PEDRA SECA PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT JOAQUIM ARNAU I VALLINA Amb la pedra seca com a únic element material i amb criteris de funcionalitat i utilitat, els nostres llauradors i ramaders van anar construint vertaders paisatges culturals: camins, marges, ribes, barraques, corrals, abeuradors... Tot plegat ha deixat paisatges antròpics elaborats per l’home que s’adapten i s’integren al seu entorn, que, en el seu conjunt, constitueix un valuós llegat patrimonial. L’arquitectura de pedra seca va quedar inscrita en la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial a finals de novembre d’enguany passat en la reunió del Comitè de la UNESCO celebrat a l’illa Maurici. És una tècnica constructiva present en zones rurals, als entorns agraris i ramaders de molts països de la Mediterrània i, com bé sabem, al nostre terme. Estem parlant d’un ric patrimoni immaterial de rica i complexa dimensió social, amb vincles amb el desenvolupament econòmic i la sostenibilitat social del medi rural. La seua posada en valor significa dignificar una manera secular d’entendre el territori. Tanmateix, cal precisar el seu sentit i significat. La declaració està referida exclusivament a la tècnica. És a dir, les construccions no són la seua part substancial, sinó les mostres d’aquella tècnica constructiva. Però, amb una declaració d’aquest nivell, la lògica i el sentiment aconsellen la seua conservació, al menys d’aquelles construccions significatives. Perquè es tracta d’una tècnica secular, manifestada en una gran varietat de tipologies constructives adaptades a les característiques geogràfiques, econòmiques, socials i ambientals de cada territori. Una diversitat constructiva que ens ha arribat a través de la seua transmissió generació rere generació, de manera oral i a través d’un aprenentatge informal. El conjunt d’habilitats, coneixements i estratègies que caracteritzen aquesta tècnica constructiva és el resultat dels sabers acumulats a base de combinar assaig i encert-error-encert en aquells processos orientats a cobrir necessitats bàsiques vinculades a les activitats econòmiques, integrades d’una manera senzilla i útil en el paisatge. Les construccions resultants, sòlides i de dimensions modestes, eren el fruit d’anar aparellant pedra seca, sense tallar, sustentada pel seu propi pes, travada i sense cap tipus d’argamassa, morter o conglomerant. Aqueix coneixement ha servit en el temps per a resoldre necessitats: construir refugis per aixoplugar

les persones, salvar la collita i el ramat, per a guanyar nous terrenys de cultiu, arreplegar aigua... i, en la lluita contra l’erosió, evitar l’arrossegament de terres en llocs amb pendent i en zones de fortes tempestes. Cal afegir que, malgrat la falta aparent de planejament formal, hi havia una intencionalitat d’actuar conscientment sobre el medi. Tot plegat ha deixat paisatges antròpics elaborats per l’home que s’adapten i s’integren al seu entorn, que, en el seu conjunt, constitueix un valuós llegat patrimonial. Tampoc no es pot ignorar el lèxic o les paraules amb què nomenem els elements de les diferents tipologies, tècniques i instruments constructius com a un valuós component immaterial, amb les diferents variacions fonètiques i semàntiques amb què se presenten aquests béns patrimonials. És una tècnica secular, antiquíssima, que ens ha arribat fins la meitat del segle passat. Són nombrosos els investigadors que vinculen aquesta arquitectura amb l’anomenada cultura megalítica. Aquesta conclusió la dedueixen a partir de l’element característic de la construcció de volta: aparellen les pedres per anells successius que es van disposant en volada orientada cap a l’interior. Amb la pedra seca com a únic element material i amb criteris de funcionalitat i utilitat, els nostres

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 llauradors i ramaders van anar construint vertaders paisatges culturals: camins, marges, ribes, barraques, corrals, abeuradors... Així l’arquitectura de pedra seca estructura un paisatge ben definit que es va configurant ja en el segle XIX vinculat a espais que havien estat pastures comunals que van anar compartimentant-se amb ribes o marges de pedra i on van anar bastint-se les diferents tipologies d’aquestes construccions. No podríem concloure aquest text sense fer un especial testimoni de reconeixement als actors, llauradors i ramaders, que, sense formació específica, van construir i modificar el seu entorn més pròxim. Gent anònima que va deixar constància d’intel·ligència, d’enginy i de creativitat. Una gent que, alhora, era la destinatària del benefici o de la utilitat de la construcció. Potser, alguns tingueren una altra activitat principal, però en sabien del treball amb la pedra seca. O, potser, es tractava de col·laboració i ajuda entre veïns, amics o familiars desenvolupada en època de baixa càrrega laboral agrícola i/o ramadera. La resolució de la UNESCO té un extens àmbit geogràfic europeu on es presenta aquesta arquitectura: Croàcia, Eslovènia, Espanya, França, Grècia, Itàlia, Suïssa, Xipre. Sí, se tracta de regions d’Espanya, en Andalusia, l’Aragó, Astúries, Illes Balears, Catalunya, Extremadura, País Valencià i Galícia. I, sí, es troba present al País València, a les comarques del Baix i Alt Maestrat i Els Ports. I, finalment, cal recordar que l’Ordre 73/2016, de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i

Esport declarava bé de rellevància local immaterial la tècnica constructiva de la pedra seca a la Comunitat Valenciana. I la Resolució de 8 de novembre de 2018, de la Conselleria esmentada, de la concessió de subvencions destinades a actuacions per a la catalogació de béns immobles de pedra en sec, així com per a promoure la recuperació, manteniment, conservació de l’arquitectura de la pedra en sec en el nostre territori. Per a llegir més: -“Experiències escolars; l’arquitectura rural, l’arquitectura de pedra”, de Joaquim Arnau Vallina. Mainhardt núm. 90, Abril 2018 (pàgs. 12/14). -“Año Europeo del Patrimonio Cultural 2018”, Redacció. Mainhardt núm. 90, Abril 2018 (pàgs. 68/69). -“Reflexió sobre el llegat arquitectònic rural”, Editorial. Mainhardt nº 89, Desembre 2017 (pàg. 4). -“En record de Juan Bta. Taus, ‘Batistet’”, imatges de la col·lecció “Barraques de pedra”. Mainhardt núm. 42, Abril 2002 (pàg, 21). -“Una volta per Vadànxer”, de Joan Vicent Sanz Sancho. Mainhardt núm. 36, Abril 2000 (pàg. 72/73). -“Itineraris didàctics per la Serra d’Irta”, de Joan Vicent Sanz Sancho. Mainhardt núm. 41, Desembre 2001 (pàgs. 43/46). -“Itineraris didàctics al Parc de la Valltorta”, de Lluís Coll i Joaquim Arnau. Mainhardt núm. 35, Desembre 1999 (pàgs. 46/48). -“Barraques de pedra, mostres d’arquitectura popular”, de Joaquim Arnau Vallina. Mainhardt núm. 12, Abril 1992 (pàgs. 6/7).

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

ENTREVISTEN FERRAN FALOMIR, ARQUEÒLEG JOAQUIM ARNAU I VALLINA “... hem saber què volem fer del castell i l’aljama (...) la figura d’un Pla Director és imprescindible per establir les obres necessàries ben planificades” Ferran Falomir Granell és llicenciat en Humanitats per la Universitat Jaume I de Castelló. Actualment, arqueòleg del SIAP -Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló. Entre les tasques d’aquesta institució, ha participat en l’assessorament i redacció de projectes d’intervenció arqueològica als ajuntaments que formalitzen una petició a l’àrea de Cultura de la Diputació de Castelló. D’aquesta forma ha treballat, entre altres, en projectes de seguiment i excavació arqueològica per a diversos ajuntaments de la província, entre els que destaquem: a La Vilavella, el Projecte de habilitació de la Casa Museu dels Espardenyers; a Cirat, el Projecte de Rehabilitació en la Antigua Fuente del Rio Mijares; a Torrechiva, la Rehabilitació de La Torre i confecció del catàleg arqueològic per a la redacció del PGOU, i, Vilafamés, la redacció i execució del projecte d’il·luminació de les muralles de la població. Ha coordinat i projectat intervencions promogudes des de la mateixa Diputació Provincial. En aquest vessant, podem destacar la de coordinador, juntament a l’Àrea Tècnica de la Diputació, en els projectes d’intervenció als castells de Peníscola, Polpís I Xivert. La qual cosa implica la direcció dels treballs arqueològics i l’assessorament en la redacció dels Plans Especials de Protecció i dels Plans Directors dels Monuments. A tots ells, cal afegir la redacció i coordinació del Projecte d’Intervenció al Camarín de la capella del “Niño Perdido”, en Caudiel, en el marc de les obres de rehabilitació per a les exposicions de la Llum de la memòria, i la del Projecte d’Intervenció a la Capella del Rosari en l’església de Sant Vicent Ferrer (Castelló). També ha estat de la seua responsabilitat la Direcció del Pla d’Investigació en el Jaciment Protohistòric de los Cabañiles (Zucaina); la Codirecció del Pla d’Investigació del Jaciment Protohistòric i Andalusí del Tossal de Vila (la Serra d’en Galceran) i la codirecció del Pla d’Investigació del Jaciment Protohistòric del Puig de la Misericòrdia (Vinaròs) Tota aquesta intensa activitat de gestió i direcció l’ha anat combinant amb l’elaboració d’articles d’investigació en revistes especialitzades, jornades i congressos.

En quina mesura la teua vivència en el camp de l’arqueologia ha donat resposta a les expectatives que tenies quan vas començar? Sense dubte una mirada enrere a la meva trajectòria em posa en primer pla els grans moments que he pogut viure a nivell personal. Jo esperava de l’experiència del dia a dia en l’arqueologia el poder ocupar-te de la història de les terres que coneixes. I, fer el possible per compartir-la, era el que em plantejava des de l’inici de la meva tasca com a professional. És del que estic gaudint en l’actualitat. Quines són les senyes d’identitat d’un arqueòleg? Com a científic, en general, sempre s’ha de comptar amb la capacitat de preguntar-se coses i anar sempre més enllà... de no donar les coses com a certes; ja en particular, l’arqueòleg ha de tenir una gran capacitat d’observació i de relació... la paciència és un altra de les virtuts a tenir en compte; s’ha d’anar pam a pam i seguint el mètode.

Castell de Xivert. Foto José Luis Esteller

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 Socialment, es valora el sentit i les aportacions del vostre treball? La veritat és que al participar en activitats de divulgació, el que ara en diuen la “socialització del coneixement” és quan un es dona compte que el ciutadà s’interessa de veritat pel patrimoni que l’envolta; quan donem conferències, xarrades, etc. descobreixes la gran curiositat que genera l’arqueologia. També és veritat que en l’actualitat cap polític o cap persona que tinga poder de decisió en un ajuntament pot deixar de banda l’atenció al patrimoni arqueològic, i més amb els reptes que la societat valenciana té pel davant. A nivell personal i en el temps, l’arqueologia quins valors aporta o enriqueix ? El coneixement de saber d’on vens és el de major transcendència, saber com vivíem els nostres antecessors i avantpassats ens ajuda a experimentar l’evolució de la nostra societat, saber com hem aplegat fins aquest moment; relacionar les coses que han canviat amb les que encara són les mateixes. Formes d’actuar o de pensar des de fa molts anys. Si conèixer noves societats en l’actualitat (viatjar) ja és enriquidor, viatjar en el temps també t’aporta nous punts de vista a problemes que es van internar solucionar d’altres formes fa segles o mil·lennis... Des de quan la teua vinculació a Xivert? Al poble, alguna altra experiència? Xivert ha estat un castell que en l’imaginari col·lectiu sempre ha estat present per a l’habitant de la província. Tothom el coneix i reconeix la seva figura retallada en el cel; amb el poble, i el seu campanar, passa el mateix. Jo el primer contacte professional el tinc al 2005, però abans de ser arqueòleg ja havia gaudit de les festes i de les seues platges gràcies a amics i coneguts que tinc al poble. Dels treballs realitzats fins ara en el castell, què t’ha sorprès en especial? Em sorprèn com, segle a segle, la població i les societats que s’han anat succeint en l’ús de la muntanya han trobat solucions diferents per aprofitar-la, per fer-la seua.

La mirada de l’arqueòleg què veu globalment en Xivert? Per a un arqueòleg és un gran camp d’experimentació per aprendre com han anat evolucionant les societats que han viscut en aquesta part de la Serra d’Irta. Pots veure l’evolució material dels diferents pobles des de fa més de 2000 anys!, les seves formes de construir, de ferse o aconseguir la vaixella i les diferents eines domèstiques, la introducció de noves modes o productes, en definitiva, del perquè som com som ara. Pots veure les empremtes dels diferents grups culturals que han passat per aquestes terres. I, des de Xivert? Des del castell arribes a entendre la importància que va tindre la Serra d’Irta i els corredors que la voregen per a la transferència de coneixement, llengües, etc. a través del temps. Quines prioritats caldria abordar-hi a nivell arqueològic i a curt termini? En primer lloc hem de saber què volem fer del castell i de l’aljama. No s’ha d’oblidar que hi ha un poble sencer per excavar, cases, carrers, edificis comunals... Cal consolidar i establir un Pla Especial de Protecció que ens indique els passos ordenats a seguir per tal de posar-lo veritablement en valor: la figura d’un Pla Director és imprescindible per establir les obres necessàries ben planificades. Quin missatge adreçaries als gaspatxers per a guanyar complicitats amb els valors de l’arqueologia? Han de pensar que el que són ara és gràcies a diferents pobles que es van establir en estes terres i que es van dedicar a donar-li forma i contingut, i de la seva presència tan sols queden els vestigis repartits per tot el terme i moltes vegades el nom dels paratges. El paisatge s’ha anat construint, a poc a poc, i l’hem de cuidar i valorar.

Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

SEMBREM VIDA AL MUNICIPI D’ALCALÀALCOSSEBRE MARTA IBÁÑEZ PASCUAL Quan aplegues nova, a una escola, el primer que observes és l’entorn en la qual està ubicada i, personalment, no he pogut tindre més sort que caure en Alcossebre, un poble on es mescla l’essència de la mar Mediterrània i la meravellosa Serra d’Irta. La seua gent està acostumada a conviure amb la naturalesa, respirant pau i harmonia a totes les hores del dia. Com sabem, aquesta naturalesa requereix per a mantenir-la un gran esforç per part de tots i de totes. I, encara que falta molt per fer i millorar, hem de ser conscients de la nostra tasca com a ciutadans. És important que els diferents àmbits de la societat s’impliquen en la cura i respecte d’aquesta natura i, des de l’escola, no podem ser menys. Com a mestra, junt a la resta de les meues companyes i companys, conscient que sóc un exemple a seguir per a les xiquetes i els xiquets, m’agrada transmetre aquesta necessitat de cuidar i respectar l’entorn i el món en que vivim. Així, el passat 31 de gener, vam celebrar a l’escola el Dia de l’Arbre per tal de fer un recordatori al voltant de la importància de protegir tot tipus de vegetació, i especialment, per a crear consciència al voltant de les plantes autòctones. Des de l’escola apostem per un mètode d’ensenyament on l’alumnat siga el protagonista del seu propi aprenentatge, basat en les vivències i experiències en el seu entorn pròxim, formant alumnes crítics i autònoms, i proporcionant-los les ferramentes necessàries per tal d’afrontar els problemes de la seua vida quotidiana. Per això, vam organitzar de manera conjunta amb l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert-Alcossebre i Viveros Alcossebre una eixida, seqüenciada per nivells, a diferents llocs del municipi per a poder experimentar de primera mà com es sent un jardiner en reomplir aquests espais de vegetació i de vida. Vam sembrar vegetació autòctona com pins, matises i margallons (palmera nana autòctona europea). Les pròpies xiquetes i xiquets van cavar el forat per a poder sembrar les plantes, van aprendre a utilitzar ferramentes com l’aixada i, després, van regar les diferents plantes per a garantir la seua supervivència. No sols van aprendre tot allò relacionat amb les plantes i les seues necessitats, sinó que van adquirir valors com l’empatia envers altres éssers vius o la importància del treball en equip, doncs salvar el món es tasca de totes i tots. A més, vam assistir a una xarrada sobre els incendis forestals de la mà dels bombers forestals

de la zona. Ens van donar molts consells per tal de mantindre néts els nostres boscos i les nostres muntanyes. Aquesta no ha sigut ni serà una activitat aïllada dins la programació didàctica sinó que a més comporta un treball diari a les nostres aules. Els temps canvien i simultàniament també ho hauria de fer l’educació, i més concretament els mètodes d’ensenyament. Podem estudiar la unitat de les plantes que ens proposa el llibre de Ciències de la Naturalesa però, com hem pogut comprovar, sempre serà més enriquidor experimentar i manipular amb les plantes del nostre entorn pròxim. Per als mestres, suposa un esforç extra eixir de les aules però, la cara de felicitat de xiquetes i xiquets et fa adonar que són experiències molt gratificants. Et reconforta pensar que, a més, s’emporten milers d’aprenentatges nous a les seues butxaques, que poden transmetre a les seues famílies, i aconseguir entre tots i totes una població més neta, verda i, en definitiva, agradable. I així seguirà la meua tasca com a mestra, coneixent nous centres, nous llocs, nous companys i nous alumnes al llarg dels anys i tractant de transmetre una influència positiva. Deixant empremta, allà on estiga, de la mateixa manera que, aquesta terra, ho ha fet amb mi. El poble d’Alcossebre quedarà gravat per sempre a la meua memòria.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

Alumnat dels col·legis públics d’Alcalà i Alcossebre durant el Dia de l’Arbre

DIA DE L’ARBRE 2019 - ALCALA DIA CURSOS ALUMNES JARDÍ 5-feb

Infan l

100

Jardineres piscina

REG SITUACIÓ SI

Ple sol

Rodes col∙legi 6-feb

7-feb

1r - 3r

4t - 6è

120

Bassallona

Ple sol

120

Ermita del Calvari

Ple sol

DIA DE L’ARBRE 2019 - ALCOSSEBRE DIA CURSOS ALUMNES JARDÍ 29gen 30gen

31gen

REG SI

SITUACIÓ

Infan l

La Mola

1r - 3r

Zona Espor va SI

Sol /ombra

4t - 6è

Platja de les Fonts

Sol i mar

Ple sol

PLANTES 40 hibiscos / 30 lantana 15 romers / 15 espígols 10 pins / 10 carrasques / 10 oliveres 10 garrofers 15 margallons / 15 ma ses 15 romers / 15 espígols 15 murta / 15 sàlvies / 15 arborcers 15 margallons / 25 romers 25 espígols / 25 sàlvies 25 ma ses / 25 murta

PLANTES 15 hibiscos / 15 agapanthus 60 gaures 10 pins / 10 carrasques 10 oliveres / 10 garrofers 15 romers / 15 ma ses 15 espígols 20 pins / 20 romers / 20 ma ses / 20 margallons

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

ESPORT, CULTURA I PILOTA A LÉSCOLA ISABEL SEGURA REMOLINA Quan parlem d’esport i cultura, dins l’àmbit educatiu al nostre territori, ens trobem en front una disciplina esportiva que és sinònim de patrimoni i tradició. La pilota valenciana, a més de ser un esport, és un element cultural que ens identifica com a poble, un element diferenciador que cal protegir i promocionar. Si reflexionem com tractem o treballem qualsevol vessant cultural a léscola, ens adonem que molts cops ho estudiem com un fet o concepte aïllat més. Tanmateix, se’ns oblida vincular i relacionar aquests conceptes amb la societat en la que vivim, i per tant no aconseguim transmetre significativament aquest aprenentatges. Tal i com deia Walter Benjamin (filòsof i crític literari), quin valor té tota la cultura si l’experiència no ens connecta amb ella? Doncs bé, des de l´àrea dÉducació Física de les escoles valencianes, posem el nostre granet d’arena per tal de contribuir i donar a conèixer les nostres arrels, les nostres tradicions i els nostres trets dídentitat. Com cada any, la Conselleria dÉducació, Investigació, Cultura i Esport posa en marxa el programa “Pilota a l’Escola” amb lóbjectiu dácostar a lálumnat dÉducació Primària el coneixement i la pràctica de lésport de la pilota valenciana. Els alumnes de 4t de léscola La Mola ens hem adherit, durant aquest curs, a aquest programa, i hem estat treballant durant el segon trimestre la unitat de pilota valenciana, més concretament la modalitat de raspall. El raspall és una modalitat de pilota valenciana d’estil directe, que es caracteritza sobre tot pel fet de que no es juga en alt, és a dir, no importa el nombre de bots que faça la pilota. És la modalitat més senzilla per introduir-se dins el món de la pilota i és pot jugar tant al carrer com al trinquet. Un cop adquirida la tècnica bàsica en aquesta modalitat, ens servirà per poder desenvolupar altres disciplines del món de la pilota com ara el frontó, la galotxa o l’escala i corda entre d’altres. Per a dur a terme aquesta unitat, els alumnes de quart, juntament amb els tutors i la mestra especialista dÉducació Física, ens hem endinsat en el món de la pilota i en la seva història. Donat el seu caràcter interdisciplinari, no només hem adquirit conceptes i hàbits propis del món de lésport, sinó que aquesta modalitat ens ha ensenyat una sèrie de normes i valors que farem servir en altres àmbits de la nostra vida. Entre moltes altres peculiaritats, l’esport de la pilota destaca per ser un camp on el respecte al rival i al propi joc són fonamentals. A més, no existeixen equips fixes ni normes de

joc invariables, els jugadors de la partida són els que estableixen les condicions d’aquesta i per tant es converteixen al mateix temps en àrbitres i controladors del joc. Per començar amb la unitat, cada alumne es va fabricar el seu propi material. En primer lloc, vam folrar amb cartró un parell de guants per protegir-nos les mans, element bàsic per poder practicar aquest esport amb seguretat. Tot seguit, vam fabricar pilotes xicotetes amb paper de diari i vam començar a practicar. Mitjançant diferents exercicis i jocs, vam aprendre les seues normes bàsiques, els colps més utilitzats, el seu sistema de puntuació i els aspectes tècnics més importants. Cal assenyalar, que tenim la sort de disposar d’un trinquet i una galotxeta al pati de l’escola. Així doncs, amb aquestes dues zones destinades al joc de pilota i juntament amb el pati de l’escola, vam gaudir de la pràctica d’aquest esport. A l´última sessió de la unitat a léscola, ens van visitar durant un matí dos professionals de pilota valenciana, Álvaro Navarro (exjugador professional), acompanyat dún tècnic especialitzat del programa Pilota a léscola. Amb ells, vam acabar de polir aspectes treballats en la unitat i a més vam tenir lóportunitat de realitzar diferents jocs i partides, traient partit en tot moment dels seus consells i de la seva experiència.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

Per finalitzar amb el programa Pilota a l´Escola, ens vam reunir a Benicarló amb altres escoles de la comarca per assistir a la jornada de cloenda. Durant tot un matí, vam jugar diverses partides amb xiquetes i xiquets d’altres localitats i vam participar en diferents tallers vinculats amb la cultura valenciana. Va ser una trobada i una experiència molt enriquidora, ja que vam poder compartir i posar en pràctica amb altres companys/es tot allò que havíem après a Educació Física sobre pilota.

Desprès d’haver treballat i participat en aquest programa, podem afirmar que donar suport a la nostra cultura és donar suport a les nostres costums i tradicions. Gràcies al programa Pilota a lÉscola, tant els infants com els adults, tenim lóportunitat de conèixer i recolzar un tret dídentitat tan nostre com és la pilota valenciana. Recordem que, tal com deia André Malraux: La cultura és el que, amb la mort, continua sent vida.

COL·LABORA AMB MAINHARDT AJUNTAMENT ALCALÀ DE XIVERT ALCOSSEBRE 35

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

GASPATXERS PEL MÓN ATERREM A MARSELLA, ENS L’ENSENYA OSCAR CHERTA ANNA SANZ TAUS Oscar ha cursat estudis d’enginyeria. Té el diploma d’enginyer mecànic a França i el Grau d’Enginyeria Elèctrica a Espanya. A més, també ha cursat un Màster en Enginyeria Industrial a Espanya. Els estudis a Espanya els he fet a l’UJI (Castelló) i els de França a l’Institut Nacional de Ciències Aplicades (INSA) de Lyon. Ja porta 5 anys fora de casa, encara que no de forma continuada. Una primera etapa la va fer a Lyon per cursar una part dels seus estudis universitaris (cursos 2012-2013 i 2013-2014). Al 2016 va canviar a Marsella per a fer unes pràctiques de sis mesos. És en aquell moment quan li va sorgir la possibilitat de quedar-se per continuar amb un doctorat, formar-se i treballar en el que està fent actualment. Actualment, viu a Marsella perquè encara està fent el doctorat, al Laboratori de Biomecànica Aplicada (LBA). El doctorat el fa en col·laboració amb una empresa que es diu In&motion, que és una empresa d’Annecy, ciutat situada a l’est de Lyon. Es tracta d’una empresa que desenvolupa dispositius de protecció airbag per a esquí, equitació i moto. Per la seua feina i perquè li agrada viatjar, ha tingut l’oportunitat de visitar altres regions i ciutats franceses i altres països com Itàlia o Regne Unit. En primer lloc ens agradaria saber què t’ha portat allà? Només feina? La curiositat de treballar en altres països? La decisió de deixar Espanya la vaig prendre pensant en el millor per al meu futur professional i personal. La primera etapa a Lyon em va donar l’oportunitat d’aprendre un altre idioma i obtenir un doble títol universitari. La decisió de vindre a Marsella la vaig prendre per la falta d’oportunitats professionals a Espanya que hem pogueren interessar. Aquesta decisió em va permetre començar un projecte apassionant, del que estic molt satisfet. França és un país veí, en alguns aspectes molt semblant a nosaltres. Què és el que més et sorprén? Sí, la veritat es que són dos països molt similars i això fa que hem senta a gust vivint ací. El que més m’ha sorprès és la importància que es dona ací a la ciència i la tecnologia, cosa que no fem en Espanya. Encara que en França el turisme també és molt important per a l’economia del país, ací s’aposta molt més per la investigació, el desenvolupament

“Viatjar no és tan sols moure’s en l’espai. Més que això, és acomodar l’esperit, predisposar l’ànima i aprendre de nou” José Ortega y Gasset

Al port de Marsella amb Míriam

i la innovació. Això fa que es creen més empreses i hi hagen més oportunitats laborals. A més, les condicions de treball (salari i jornada laboral) són més favorables. Què et sembla totalment diferent a l’Estat espanyol? La diferencia que més ràpidament em va saltar a la vista va ser el menjar. Ací fan menys menjades que nosaltres i dinen i sopen abans. Per exemple, l’hora de dinar és a les 12 del migdia. També diria que no es menja tan bé com en Espanya i m’ha sorprés vore que els francesos mengen el formatge com postre. Et sents adaptat? Què has fet per adaptar-te / o que et dificulta adaptar-te? Els primers mesos van ser difícils, sobretot amb el menjar i la llengua. Ara sento que ja estic més adaptat perquè ja parlo bé el francès i he fet molts amics. Ací a Marsella és més fàcil que a Lyon perquè hi ha la platja, la muntanya i el clima mediterrani, em recorden més a la província de Castelló i em sento més com a casa. En la meua opinió, per a adaptar-se a un nou país el més important és obrir la ment per a conèixer gent nova i poder aprendre la llengua. Així es poden començar a comprendre les diferències en la forma de pensar, cultura, costums, etc. S’ha de ser tolerant i tindre paciència per anar adaptant-se a poc a poc. Viure en un altre país pot ser una experiència molt enriquidora a nivell personal, però cal fer un esforç i voler aprofitar aquesta oportunitat.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

Amb el seu germà i familiars a l’entrega Airbag a Barcelona

De paella amb els amics a Lyon

Has après francés allà? En sabies abans d’anar? O et comuniques en anglés? En el dia a dia parlo francés i, a vegades, anglés per la feina. Tenia una base perquè havia cursat francés a l’ESO i un poc a la universitat. Quan vaig arribar ací vaig fer un mes intensiu de francés amb tots els altres alumnes estrangers i després, durant l’any, fèiem 2 hores de francés a la setmana. A més, totes les assignatures de la universitat eren en francés.

Durant el premi Moto GP a Barcelona. 2016

M’he adonat que, per aprendre bé una llengua, cal viure en un lloc on l’escoltes a tota hora i estigues obligat a parlar-la. Per la meua experiència es pot anar a un país estranger a treballar o estudiar sense saber la llengua. Són necessàries unes bases però el més important és estar motivat per aprendre i obert per parlar. Imaginem que hauràs fet moltes amistats allà, d’on són? Hi ha més gent en la teua situació? Sí, per exemple de l’etapa a Lyon vaig conèixer gent de moltes nacionalitats diferents (Italià, Brasil, Mèxic, Xile, Alemanya, etc.). Amb qui continuo més en contacte és amb els companys de l’UJI que també van fer una part dels seus estudis a França i amb altres espanyols que estaven d’Erasmus. De tant en tant quedem per a fer algun dinaret, ficarnos al dia i recordar anècdotes d’aquells anys. Al laboratori on estic ací a Marsella hi ha bastants estrangers i hem fet un bon grup. Hi ha gent de Xina, Madagascar, Eslovàquia, Irak, Mèxic, Tunísia, Iran, Canadà... i, per suposat, francesos. Som tots estudiants i gent jove, així que hi ha un bon ambient dins el laboratori i fora quan organitzem activitats junts.

Eixida a esquiar amb els amics del laboratori

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 Com t’imaginaves que seria l’experiència? Més dura, més fàcil? Abans de vindre m’imaginava que seria difícil i la veritat que al principi va ser dur com he explicat abans. Però no et queda una altra solució que seguir avant i, a poc a poc, et vas acostumant i adaptant. T’hi quedaries per sempre? Per sempre, no. De moment estic bé però crec que algun dia tindre la necessitat d’estar més prop de casa. Si en un futur tinc fills, m’agradaria que els meus pares pogueren disfrutar d’ells. Quins aspectes de la societat francesa et criden més l’atenció? La societat francesa s’expressa més que l’espanyola i, si no estan d’acord en alguna cosa, es manifesten i fan vaga. Ho hem pogut comprovar recentment amb els “gilets jaunes” que inicialment es manifestaven per la pujada del preu del carburant. En Espanya som més submisos i parlem molt al bar però després, res de res. Tens alguna anècdota que ens vulgues contar? A Lyon el grup d’espanyols vam comprar un paelló i un paellero i tots els diumenges fèiem una paella. De vegades convidàvem a italians, brasilers o alemanys i deixaven el plat tan net que quasi que no fia falta ni escurar. La veritat és que les paelles estaven molt bones i ens permetia passar els diumenges en companyia. Creus que has canviat com a persona? I la teva manera de veure la vida? Només pel fet de viure en un país estranger coneixes i veus coses diferents i necessàriament això et canvia com a persona. Però jo diria que el que més m’ha fet canviar és el fet d’estar sol. En la vida tenim moments bons i no tan bons i estant sol a l’estranger has d’aprendre a superar tot sol el problemes i els moments dolents. No tens directament el suport de la família, amics, etc. i això et fa madurar i desenvolupar-te com a persona. He après a superar les dificultats i a només donar importància als problemes de veritat. Penso que en la societat actual moltes vegades ens fiquem de

Visita dels amics

mal humor o ens preocupem per bajanades quan hi ha molta gent que està en una situació molt pitjor que la nostra. En la vida s’han que buscar les coses que ens apassionen i en facen traure somriures. Què trobes a faltar més? El que més trobo a faltar són xicotets detalls que tenim quan estem a casa i que fins que, no ens n’anem, no els valorem com deuríem fer. Per exemple en el meu cas, fer un dinaret familiar, “prendre algo” amb els amics, anar a animar al meu germà en alguna cursa, anar a veure al meu cosinet jugar a futbol, anar a la platja amb la novia, etc. Consells per futurs viatgers a França? Que s’obliden de tots els prejudicis que puguen tindre dels francesos. En tots els països hi ha persones simpàtiques, paisatges magnífics, monuments majestuosos... Cal moure’s i descobrir coses noves. Algun menjar típic de la zona que ens pugues recomanar? Ja que estic a la Provença jo recomanaria el “Ratatouille” que és un plat de verdures fet amb tomates, primentons, ceba, carabassa, albargines... i que moltes vegades es serveix com guarnició d’alguna carn o peix. Alguns el coneixereu de la pel·lícula que porta el seu nom. Mercí beacoup pel teu temps, Oscar i molt d’èxit!

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

LLETRES I APUNTS POÈTICS JOSEP-MANEL LORIENTE Ultra Rossinyols que no poden pair delicats àpats de plaer, sentits ofegats per brosses de fulles de card. Brofegades d’incapacitació en pedestals de vímet que mai no podràs acaronar amb un poc de trellat. Airejant fosques mantes d’intolerància ben rància t’aixoplugues baix el nom d’una perversa realitat. Marraixes buides d’humanitat ens volen fer ofegar amb bragades desesperades que mai podran aplegar. Caplletres d’un trist verd que diuen clamar llibertat, bases que no tenen joc ni les barrines foradar podran! Quizás Papelitos de colores, las sonrisas que tropiezan, qué bonita Navidad, encerrado entre ti. Inversiones negativas, que te van a interceptar, ten valor y ponte firme, y comienza a navegar. Desmembradas ilusiones, todo es el empezar, el aguante y la paciencia, te darán realidad.

Ets tu? A l’infern dels àngels estaràs dansant. Vull perdre’m sense tu, m’he apuntat a una escola de calor. Balla la teua ombra a l’habitació, estic buit de sensacions. Càntics de goles trencades, que em volen il·lusionar. No hi ha pluges ni ones, els sentits són adormits. La revetlla mai s’acaba, quant romanç amb mi. Somiar, somiar, somiar. La majoria silenciosa, si “Torquemada” hi fóra, la meua agonia faria cremar. Només sóc un home amb defectes.

Alegrías, descontentos, nunca se podrán marchar, pero tampoco podrán, los hombres volar. Despertares imperfectos llenos de libertad, dudares justificados, no pierdas la dignidad. Despreciado y humillado, que más da la realidad, con el tiempo y la esperanza, tendrás tu oportunidad.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

ALEMANYA AL CAP I COR GLÒRIA BOSCH ROIG Aquell estiu de 1985 va canviar la meva vida, encara que tot va començar una mica abans, després de conèixer a Darina, una senyora txeca que vivia al poble i que va ser la primera professora d’alemany que vaig tenir. Darina feia classes particulars a la cuina de ca seva, i com que érem pocs alumnes, vàrem aprofitar molt bé el temps. Recordo aquesta magnífica professora amb força estima, i encara ara tinc, al cap, el seu parlar amb aquell accent txec tan particular. Ella va posar la primera pedra del meu futur acadèmic. No sé com va passar, però ara penso que els mestres i tots els implicats en aquell projecte eren gent innovadora, molt avançada, perquè van posar en marxa un intercanvi amb un centre estranger quan aquestes activitats no eren gens freqüents a les escoles d’aquells temps i molt menys a un poble. L’any 85 estàvem encara dins la transició democràtica i ara tocava obrir-se a Europa, internacionalitzar-nos, i ho vàrem fer, perquè l’any 86 Espanya va entrar a la CEE. Com que jo ja parlava un poc d’alemany em vaig apuntar sense pensar a l’intercanvi, una aventura que transformaria el meu món. Aquest va ser el primer viatge que es feia al poble, el projecte pilot, per dir-ho d’alguna manera, i per a mi també el primer viatge a l’estranger. Jo que, també hi vaig formar part de la primera generació que es va educar en democràcia, començava a gaudir-la. I com acostuma a succeir amb la memòria, m’he quedat sobretot amb les sensacions d’aquell circuit europeu i no tant amb els detalls. Recordo un Imatges de l’intercanvi de l’any 1985

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 autocar petit ple d’il·lusió i una mena de curiositat nerviosa que ens excitava, també em venen moltes imatges de boscos verds i paisatges preciosos, d’una família senzilla que em va acollir amb els braços oberts, preocupada perquè no sabia com fer-se entendre, i de l’àvia dolça que vivia amb ells, però amb habitatge propi. Una particularitat que em va cridar molt l’atenció. Recordo també un dia que em van fer anar amb ells a treballar al camp amb una forca dalt un turó molt empinat, allò sí que va ser un bany de realitat bucòlic! Avui es parla molt d’interculturalitat, però en aquells temps no, nosaltres en vam ser pioners. Portàvem un vídeo del poble (que ja era lleig, però no tant com avui) i també recordo reforçar els tòpics sobre la nostra cultura, perquè un dia vàrem cuinar una truita espanyola per als alemanys, però amb mantega, perquè no hi havia oli d’oliva... Això sí que es pot considerar un intercanvi cultural! Aquesta va ser la nostra aportació, i no sé què en devien pensar tots d’allò, però la veritat és que l’experiment va funcionar perfectament, almenys en el meu cas, una experiència inoblidable i molt divertida. Aquí vaig començar a estimar de veritat la llengua i la cultura alemanya. Avui són una segona pell. Pocs anys després, l’any 1989, vaig ser admesa a la Universitat de Bielefeld. Tenia clar que volia estudiar filologia alemanya i ara ho podia fer al mateix país. Era tot tan excitant! Vaig començar els estudis al mateix temps que va caure el mur a Berlín, l’ambient que es respirava a Alemanya aquells anys era d’eufòria col·lectiva i també dins la universitat senties que estaves vivint la història en primera persona. El món que m’envoltava estava canviant i jo amb ell! Aquell país estranger em va donar tantes coses bones! Em va permetre estudiar de bades una carrera i també doctorar-me; aquella cultura es va endinsar pel cap i se’m va instal·lar definitivament al cor. Em va donar oportunitats que el meu propi país mai m’hagués oferit; malauradament, això avui continua passant amb molts joves formats que se n’han d’anar fora cercant una oportunitat. Però jo vaig tornar..., perquè el sol i la Mediterrània em poden, i el meu Capicorb és la meva brúixola vital, allà es condensen els afectes i és el lloc on va començar tot, no hi puc ser molt lluny. Finalment l’any 2000 vaig aconseguir una plaça de professora titular a la Universitat de les Illes

Balears, òbviament com a filòloga d’alemany, i des de llavors no he deixat mai de mirar el món amb aquesta doble ullera, perquè m’agrada molt ensenyar, però el que més m’agrada és aprendre; i viure una altra cultura, sigui la que sigui, ens enriqueix, ens fa ser més crítics i més lliures, perquè ens emmiralla en una versió evolucionada i millorada de nosaltres mateixos. Vull acabar aquesta breu història personal amb una frase poderosa que se li atribueix al poeta alemany romàntic Johann Wolfgang von Goethe: “Zwei Dinge sollten Kinder von ihren Eltern bekommen: Wurzeln und Flügel.” (Dues coses que els xiquets haurien d’obtenir dels seus pares: arrels i ales).

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com 41

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

MAINHARDT, AGENDA 2019 Ens ho conta Gabi Kupfer, des de Mainhardt PER PASQUA, MAINHARDT ORNAMENTA LES FONTS Amb la Pasqua, Mainhardt posa ben lluïdores les seues fonts. Un dels elements més emprats són els ous pintats. Aquest costum representa l’agraïment de la vida a l’aigua, l’alegria del despertar de la natura i la celebració de la resurrecció. Cal afegir que aquesta celebració comença l’any 1980 i té els seues orígens a Nuremberg.

TEATRE A L’AIRE LLIURE Enguany també es podrà gaudir a Mainhardt dels espectacles teatrals al voltant de la història de les vivències i aldarulls enregistrats al Bosc pels rebels, lladres i bandolers. Els fets es situen cronològicament per la meitat del segle divuit. En aquest lluïdor espectable és la gent del poble qui representa els diferents papers. Les representacions tindran lloc en juny (dies 21, 22, 28 i 29) i en juliol (dies 5 i 6). Així la revolució continua.

Cartell anunciador de l’esdeveniment cultural d’enguany, i desfilada d’actors

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 MAINHARDT CONSTRUIRÀ HABITAGE SOCIAL L’Ajuntament de Mainhardt a través de l’empresa pública de construcció posa en marxa dos programes d’edificació d’habitatge familiar: vint-iquatre en propietat i dotze de lloguer.

En la imatge de Maya Peters publicada al diari Landkreis Hall, apareixen el cap de l’empresa pública d’obres, l’arquitecte del projecte i, l’alcalde de Mainhard, Damian Komor

Els edificis es construiran en el solar adjunt a la fonda Die Stern, prop de l’església evangèlica. Formaran un nou barri

ESTUDIS SOCIOLÒGICS A L’ESCOLA DE MAIHARDT Entre les conclusions de l’informe es destaca el paper fonamental de la dona en l’activitat educativa. Un vuitanta per cent dels docents són dones.

Claustre de professors del col·legi de Mainhardt. De l’intercanvi de l’any 1990

A la imatge de Maya Peters publicada al diari Landkreis Hall ens presenta les responsables de l’estudi, al centre la directora del col·legi públic Helmut-Rau-Schule de Mainhardt, Cristine Kuhn, acompanyada d’Anke Rösch (l’esquerra) i de Marilyn Nothing.

La imatge del Landkreis Hall representa un assaig de l’obra a representar aquest pròxim estiu

La foto de Maya Peters publicada en Landkreis Hall en juny de 2018 és testimoni de la representació teatral d’un temps passat al Bosc de Mainhardt.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

EUGEN WEISS, IN MEMORIAM JOAQUIM ARNAU I VALLINA Amb el nou any ens arribava la notícia de la defunció del senyor Eugen Weiss. Aquesta havia tingut lloc el passat disset de desembre. Per aquest motiu des de l’Associació d’Amics de Mainhard se va adreçar a senyora Loren Weiss, la seua vídua, el següent text expressant-li el condol per tan sensible pèrdua i el testimoni del respecte, admiració i especial afecte a la seua persona: “Para nosotros el Señor Weiss fue y seguirá siendo una personalidad de referencia cuando hablemos de educación, de escuela y de todo lo que ha significado nuestro intercambio escolar con Mainhard. Mantenemos un cálido recuerdo de todos y cada uno de los momentos compartidos, de su talante afable, de su cercanía y excelente trato personal, siempre pendiente de nosotros. Para nosotros, un gran hombre y una gran persona. En estos momentos de tristeza, difíciles para Usted, cuando las palabras no fluyen con facilidad porque se diluyen en los sentimientos, también queremos expresarle el testimonio de nuestro respeto, admiración y especial afecto hacia su persona”. En el temps i a través de les pàgines de “Mainhardt” hem pogut saber de la seua vinculació amb l’intercanvi escolar, de les seues activitats com a Director General d’Educació en Baden-

Foto del senyor i de la senyora Weiss

Württemberg i, en haver-se jubilat, desenvolupant un càrrec institucionals compatible amb la nova situació: la de representar l’oferta educativa de l’Escola alemanya a l’exterior, en aquells moments un gremi que agrupava quatre-cents centres arreu del món. Aquesta última responsabilitat el va obligar a viatjar molt sovint, atès que les seues competències passaven per assessorar i orientar l’activitat organitzativa, docent i d’avaluació dels alumnes.

Eugen Weiss -per la dreta- amb el grup de mestres i alumnes de l’intercanvi escolar de 1986, en la visita al Ministeri d’Educació de Baden Württemberg en Stuttgart

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 Eugen Weiss va posar la llavor de l’intercanvi escolar amb Mainhardt. Un projecte que el va anar madurant en haver tingut l’oportunitat de conèixer, sentir i viure la Mediterrània des de la talaia de la seua casa d’Alcossebre, a la Serra d’Irta i ben pròxima a l’ermita de Santa Llúcia. Era un enamorat de la nostra terra. Aprofitava qualsevol oportunitat per visitar-nos. Alhora, tenia el convenciment que Alcalà i Mainhardt, malgrat les diferències de caire geogràfic o culturals, tenien uns entorns socials i econòmics que aconsellaven compartir experiències educatives i de convivència. Vaig conèixer el senyor i la senyora Weiss a l’intercanvi de 1985. A Schwäbisch Hall, un afamat metge dentista i, alhora, enamorat d’Espanya, va organitzar una festa per a parlar del nostre país. Ens van convidar per parlar-ne. Era gent amb una especial sensibilitat envers el nostre país i que sabia de la nostra cultura i costums. Va ser una experiència molt positiva. Per la nit, el Director de l’Escola de Mainhardt em comunicava que el Director General d’Educació, senyor Weiss, ens volia conèixer. Un amic d’ell, catedràtic d’Economia a la Universitat d’Hamburg, li havia comentat sobre l’exposició que havíem fet sobre innovació educativa (l’experiència escolar d’arqueologia a Cova Pastrana) i sobre patrimoni d’Alcalà (l’arquitectura de Xivert i el conjunt temple parroquial-campanar). Des del primer moment vam descobrir un home obert, pròxim, molt atent i excel·lent conversador, que posava moltíssima atenció a tot el que dèiem. En matèria d’educació s’interessava especialment per l’experiència del dia a dia, posant un singular èmfasi en el tractament dels diversos ritmes d’aprenentatge dels alumnes, l’educació especial i en les activitats d’innovació. Ens va manifestar el seu interès per que visitéssem el Ministeri d’Educació per a intercanviar punts de vista amb gent del seu equip. I, abans d’acomiadar-nos, ens va preguntar la possibilitat de convidar el professorat del nostre Col·legi a conèixer el funcionament del sistema educatiu de Baden-Württemberg, des de la realitat dels centres. Al dia següent va activar el procediment administratiu de la proposta, que seria l’estiu de l’any vinent. Per a ell era un valor estratègic afavorir la convivència de joves de nacionalitats i de sistemes educatius diferents, juntament amb les trobades de mestres per analitzar i compartir experiències. Acompanyats del senyor Weiss coneguérem de primera mà els projectes i el treball del seu equip. Va invitar-nos que exposàrem, des de la nostra experiència, els nostres punts de vista sobre les línies mestres de la ponència que el seu equip treballava sobre educació especial, que ben aviat havia de debatre’s a Europa, juntament a la que, per la seua banda, s’elaborava a Itàlia. Alhora havia previst que els alumnes de l’intercanvi tinguessen

Eugen Weiss, segon per la dreta, i Loren, la seua muller, tercera per l’esquerra acomiaden els mestres de l’intercanvi (1986), acompanyats del Director de l’Escola de Mainhardt i la seua muller, senyora i senyor Barthels, tercera i quart per la dreta.

activitats d’esbarjo mentre completàvem la visita. Cal afegir que tota l’expedició va estar convidada a dinar a les dependències del Ministeri destinades a l’efecte. Acudírem a la zona on eren als responsables de l’estructura directiva. Recordo que un funcionari, veient alterat l’ambient habitual per la presència de tots els joves, va preguntar al seu veí què era tot allò, la resposta no va trigar: “coses de Weiss”. En la visita a la Conselleria comprovàvem que, quan veia algun ciutadà deambular desorientat de lloc en lloc per la zona d’atenció al públic buscant aclariment o solució al seu problema, s’acostava i l’ajudava. Era crític amb aquestes situacions. No oblidava els seus inicis al Ministeri quan, finalitzada la Guerra, hi havia únicament vint-i-cinc funcionaris. De l’administració deia que havia de donar un tracte més personal, que havia de ser més humana, per a que la gent puga dir que pot trobar solució quan té alguna dificultat o problema. Era un perfecte coneixedor dels diferents sistemes educatius arreu del món i, alhora, un expert dirigent de l’estat federat alemany que més i millor invertia en Educació. Acumulava sabers i una llarga experiència en matèria d’integració dels escolars que arribaren a Alemanya en el

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 context dels moviments migratoris o per resoldre afers sobrevinguts en la convalidació dels plans d’estudis del sistema escolar alemany a l’estranger amb els dels països on s’ubicaven i als que havien d’adequar-se. O, en el procés de la unificació amb l’Alemanya de l’Est, per solucionar les dificultats que es plantejaven a nivell ideològic en la pràctica docent en aquelles àrees que podien ser objecte d’adoctrinament. Davant d’aquells problemes que viu la joventut que ni la família, ni l’escola poden resoldre, encoratjava tothom a no renunciar a buscar solucions. No podíem baixar els braços i rendirnos. Apuntava que segurament algun dia les trobaríem, possiblement quan el nostre nivell de vida retrocedisca. Emfatitzava que la generació que havia sobreviscut a la II Guerra Mundial havia viscut d’una altra manera ben diferent, amb uns altres problemes, per tant no tenien referències amb què enriquir el debat. Des de la seua experiència, sempre apuntava dues línies bàsiques de treball. En primer lloc, que calia abordar els problemes acudint al seu punt d’origen, perquè no es facen més grans. I, en segon terme, quan hi ha evidents dificultats de finançament, s’han de dir les coses ben clares allí on sempre es repeteixen els mateixos arguments i no complicar-ho més: si hi ha diners, pocs alumnes per classe, i, si no els hi ha, classes amb més alumnes. Europeista convençut, en la seua anàlisi plantejava la necessitat de desenvolupar el procés que ens havia de conduir a l’Europa unida com un fet real. S’havia de fer camí. I en aquest plantejament apuntava la necessitat de debatre sobre els objectius en matèria educativa per a fer-lo possible. Més quan s’obria la possibilitat d’estudiar en un

país diferent al propi o per aquella gent que faria ús de la lliure circulació. I entenia com un fet normal que, en països on s’havia transitat d’un model centralista a altre federal o autonòmic, es potenciés l’aprenentatge en la llengua materna de manera arrelada al seu entorn. Sovint insistia que, per damunt de tot, s’havien de fer nous plantejaments a l’àmbit global, perquè hi havia països rics i països pobres, molt pobres: es feia necessari compartir i ser solidaris. Quan viatjava a Alcossebre ens ho comunicava. Tenia especial interès en conèixer i conversar amb la gent de l’Associació d’Amics de Mainhardt. En la seua conversa emergia la seua permanent preocupació pel medi ambient. Posava un especial èmfasi en la contaminació que afectava la Mediterrània i el Bosc de Mainhardt. Així, acordàrem incloure en la dinàmica de l’intercanvi activitats de caire educatiu per a la defensa de la natura. En el senyor Weiss sempre vam trobar una persona pròxima, disposada a col·laborar i ajudar. Era molt sensible amb els joves espanyols que volien fer alguna pràctica o seguir algun curs del seu interès en alguna de les universitats alemanyes i desconeixien com aconseguir-ho. En pocs dies arribava la comunicació d’haver estat admès. El trànsit de la intensa activitat del Ministeri a la jubilació el veia com un procés molt natural. Amb un ample somriure apuntava que es veia com un arbre que havia anat creixent i acumulant anelles al tronc i, a partit d’aleshores, anava perdent-los. Però, hi ha anelles que no se perden, perquè queden presents a la memòria en qualitat de valuosos records. I, com deia el text de condol de l’Associació d’amics de Mainhardt adreçat a la senyora Lore Weiss, la seua muller, el recordarem com una gran persona. Descanse en pau.

Sehr geehrte Frau Weiss, im Namen der Partnerschaft der Freunde von Mainhardt möchten wir Ihnen unser aufrichtiges Beileid zum Tode Ihres Mannes aussprechen. Für uns war Ihr Mann und er wird es immer sein eine Bezugsperson, wenn wir von Bildung, der Schule und alles war er bei unserem Schüleraustausch mit Mainhardt bedeutet hat, sprechen. Wir behalten ihn in ewiger Erinnerung in allen und jedem gemeinsamen Momenten, seiner freundlichen Stimmung und seiner ausgezeichneten persönlichen Behandlung, wo er immer für uns da war. Für uns war er ein großartiger Mann uns eine bedeutende Person. In dieser traurigen und für Sie schweren Zeit, wenn die Worte nicht so leicht von der Zunge gehen, da sie die Gefühle nicht ausdrücken können, möchten wir Ihnen unseren Respekt, unsere Bewunderung und besondere Zuneigung zu seiner Person ausdrücken. Im Namen der Partnerschaft der Freunde von Mainhardt.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

500 ANYS DE LA PRIMERA VOLTA AL MÓN PER MAGALLANES I ELCANO VICENÇ HERRERA ADELL (*) El dia 6 d’abril vaig fer una xerrada sobre el descobriment de l’estret de Magallanes, organitzada per l’Associació Xivert Històric amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert. El contingut d’aquesta conferència sorgeix després d’un viatge a la Patagònia xilena i argentina on es localitza aquest estret descobert per Fernando de Magallanes. Durant la meva exposició i després d’haver escoltat els comentaris dels amables oïdors, m’han vingut a la ment una sèrie de reflexions. Així presento el següent text adreçat als lectors de la magnífica revista Mainhardt que tan extraordinària feina està fent al poble d’Alcalà de Xivert i Alcossebre. Tot viatge no deixa de ser l’exploració d’un mateix, ja que apareixen recorreguts per nous ambients, la possibilitat de conèixer altres persones, observar altres maneres de pensar i inclús de sentir creences d’altres mitologies o cosmovisions del món i de la realitat. I això, en major o menor intensitat, ha de ser un estímul per provocar reaccions en la nostra consciència. En la nostra història coneguda hi ha mostres d’esta possibilitat en relats com l’Odissea d’Homer on Ulisses retorna a casa seva, als seus orígens (Ítaca), després de sortejar i deixar enrere pautes i comportaments que significaven una càrrega, un llast per a la seva evolució personal; en la novel·la Moby Dick el seu autor Herman Melville cerca desesperadament, a través del mar extens, venjarse de l’encarnació del mal; al camí de Santiago milions de pelegrins tracten d’experimentar una transformació espiritual; en arribar a escalar una muntanya molt escarpada; en acabar de córrer una marató, etc. La primera volta al món, reconeguda segur que va ser un viatge de grans proporcions i va deixar una gran empremta tant, als 18 participants que van arribar -dels 242 mariners que van eixir de Sevilla l’agost del 1519-, com a tots els que la vàrem conèixer a traves de la història escrita siga a l’escola primària, secundària o superior, o bé en llibres i revistes especialitzades. ¿Qui no sap que Magallanes era portuguès i va morir a Filipines, des d’on Elcano va continuar el viatge fins la nostra Península Ibèrica?. Recentment he viatjat al lloc on l’expedició va trobar les majors dificultats: l’estret de Magallanes ubicat al sud de la Patagònia argentina i xilena.

Rèplica de la nau Victòria que es troba a Punta Arenas, Xile

La volta al Món

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

L’estret de Magallanes

El 10 d’agost del 1519 de la nostra era, 27 anys després del descobriment d’América (les Índies Occidentals) per Cristòfol Colom, i enmig d’una lluita pel domini del mar entre les corones espanyola i portuguesa, Fernando de Magallanes, amb 242 persones, incloent Joan Sebastian Elcano i amb cinc naus de càrrega, van partir a la recerca d’un tresor ubicat al Mar del Sud (Oceà Índic). Estava dintre de la influència portuguesa sobre les aigües del mar, segons el Tractat de Tordesillas, signat dos anys després del descobriment d’Amèrica. Era l’acord que va marcar el meridià que separava a l’oest el domini espanyol i a l’est la dominància portuguesa, i que havia estat santificat pel Papa Borgià, Alexandre VI.

El tresor no era ni or ni plata, sinó espècies com el clau i la nou moscada que, a causa de la gran demanda a la cuina europea d’aquell temps adquiria un gran valor monetari, seguint (com és evident) les lleis de l’oferta i la demanda. Magallanes, rebutjat per la corona portuguesa, a qui havia presentat abans el seu projecte, va aconseguir el beneplàcit i l’ajuda de l’espanyola. Proposava fer el viatge per la via de l’Atlàntic o Mar del Nord, cercant un pas a través del nou continent descobert per Colon, evitant així la ruta descoberta per Vasco da Gama que conduïa a les illes Moluques, productores de les esmentades espècies, a través del Cap de la Bona Esperança al sud d’Àfrica. Magallanes coneixia els mapes d’Amèrica que només arribaven fins el que avui és Brasil. Creia que una vegada traspassat aquest continent desconegut arribaria a les illes de les Espècies en uns tres dies de navegació, basant-se en un càlcul fet per Ptolomeo, un astrofísic grec del segle II dC. La seva intenció era obrir una nova via de navegació fora de la influència portuguesa, aprofitant també l’orientació dels vents alisis, fenomen que ja coneixia dels seus viatges a l’est encarant el cap de la Bona Esperança des d’unes coordenades molt al sud, evitant així baixar per la costa africana on els vents de cara dificultaven moltíssim la navegació. Aquesta era la seva previsió favorable per a la primera part del viatge, però faltava trobar el pas a través del continent americà. Seria possible? Segur que aquest dubte el va acompanyar, però es va arriscar a trobar aquesta nova via difícil i complicada i, per aconseguir la participació en aquest projecte dels 240 navegants restants de les 5 embarcacions. Va comptar amb les seves ànsies d’aventura i la promesa de riquesa i fama, mantenint al mateix temps un prudent mutisme i un “autisme” calculat, per tal de no generar expectatives assegurant l’èxit del viatge. No podia, de ben segur, fer una altra cosa.

48 Mapa del Món en temps de Magallanes

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 El pas a través de l’Atlàntic no va ser gens favorable, ja que diverses tempestes i la mala mar van allargar l’arribada a la línia litoral des de la que havien de baixar bordejant la costa americana vers al sud i trobar el pas. Va aparèixer la desesperació, en alguns navegants i els capitans de les naus, però va estar apaivagat per un fenomen elèctric produït per les tempestes que va estar interpretat com l’aparició de Sant Anselm o “Foc de Sant Telm”. A l’estuari del Mar del Plata, a l’actual Argentina i Uruguai, i degut a la seua gran extensió, van pensar que era el pas desitjat cap a les Moluques, però 12 dies després d’endinsar-se van provar l’aigua i va resultar que era dolça. Era un riu que a la seva desembocadura formava un gran estuari. No van tenir més remei que baixar cap al sud, però, a poc a poc, l’aire va esdevenir cada cop més gelat en sintonia amb les seves expectatives de sortir d’aquell mal pas. Aquest recorregut va sorprendre l’italià Antonio Pigaffeta, que narrava l’aventura, al divisar en les costes animals desconeguts, ben estranys, i homes d’una considerable altura. A l’arribar a la badia de Sant Julià ubicada al sud de l’actual Argentina (Patagònia), no van tenir més remei que atracar les naus i esperar que transcorregués l’hivern. També Magallanes va solucionar radicalment un motí encapçalat pels capitans de les naus de l’alta noblesa castellana que volien donar mitja volta i tornar cap la Península Ibèrica. Els amotinats estaven farts de tant d’esforç sense resultats, sense conèixer el propòsit de l’expedició i vivint dintre de les naus en unes condicions lamentables, ja que eren de càrrega i només el capità disposava d’una estança pròpia i llit per a descansar. El dia 1 de novembre de 1520, a l’arribar el bon temps, van trobar l’entrada a un cap que donava pas a un estret sinuós i difícil per on van enfilarse assajant entrades sense sortida. Van observar fogueres a una gran illa situada al sud i la van batejar com la “Terra de Foc”. Allí habitaven els ona una ètnia procedent del neolític que va travessar l’estret de Bering al nord, entre Àsia i Amèrica. Aquests habitants nòmades encenien fogueres cada vegada que trobaven una balena varada a la costa i que aprofitaven com aliment. Aquesta ètnia va desaparèixer a l’inici del segle XX com a conseqüència de la colonització realitzada pels europeus, entre els quals es trobaven emprenedors espanyols que van introduir ovelles com una font econòmica i van desplaçar físicament els amos naturals d’estes terres. Magallanes no es va entretindre en conèixer ni, molt menys, evangelitzar estes persones. Evidentment no podia perdre temps mentre estava cercant sortides al mar del Sud. Després de 26 dies recorrent més de 300 milles marines (600 km) van albirar l’entrada a un mar obert. Havien aconseguit

Els nómades Ona

passar a l’altre mar del Sud. Per l’assenyalada data del seu descobriment, a l’estret, li van posar el nom de Todos los Santos. Es tracta de l’actual estret de Magallanes. Al mar del Sud el va batejar com a oceà Pacífic, a l’experimentar una calma de la seva superfície i una temperatura càlida i agradable. Aquest va ser un altre descobriment no suficientment remarcat, i va ser una gran sorpresa per a Magallanes, ja que esperava que es complissin els càlculs de Ptolomeo i no comptava que haurien de transcórrer més de 6.000 milles marines (12.000 km) per trobar terra de nou. Tot acompanyat de diverses dificultats afegides al pas per l’estret: la destrucció d’una altra nau per un temporal; la tornada a Espanya d’una nau que transportava els queviures i l’aigua de l’expedició, a més de l’aparició del temut escorbut per manca de vitamina C, la fam i l’aigua dolça putrefacta. Esgotats i desesperats, com una benedicció del cel, van aparèixer el que avui en dia són les illes Filipines però que van estar batejades posteriorment. El rei que governava l’Imperi espanyol era, aleshores, Carles I d’Espanya i V d’Alemanya. Com no podia ser menys i aprofitant la circumstància de comptar amb un armament més sofisticat que els arcs i les llances dels indígenes locals, va tractar d’evangelitzar-los i sotmetre’ls a la corona espanyola. Una tribu, però, es va negar a aquest sotmetiment, i en la batalla de Mactán, l’abril de 1521, Magallanes va perdre la vida abduït d’un excés de confiança i prepotència. Després d’aquest episodi, els que quedaven van cremar una nau que estava en mal estat, van aprofitar els materials disponibles i van nomenar Joan Sebastià Elcano com a capità de la nau

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 Victòria, que amb l’altra nau anomenada Trinitat van enfilar cap a les illes Moluques, l’objectiu de l’expedició, que es trobaven a pocs dies de navegació. Després d’omplir les bodegues de les espècies desitjades, “La Trinitat” va optar per tornar a Espanya pel Pacífic a través de la ruta descoberta per Magallanes. No va tenir sort, ja que va ser capturada pels portuguesos, confiscada la càrrega, i cremada. La nau Victòria va optar per la ruta descoberta anteriorment pel portuguès Vasco da Gama, dirigint-se per la costa oriental d’Àfrica, i una vegada traspassat el cap de la Bona Esperança enfilar cap al nord per arribar a la desitjada Sevilla, punt de sortida i arribada de l’expedició. Elcano va seguir una ruta no habitual dels portuguesos i, malgrat el segrest d’uns mariners de la comissió que va enviar a les Illes de Cap Verd en recerca d’ajuda i també en senyal de bona voluntat als portuguesos, va arribar a la ciutat andalusa el 6 de setembre del 1522 amb nomes 18 homes vius, malalts d’escorbut i en unes condicions lamentables. Tot, malgrat que als seus peus, a la càrrega de “la Victoria”, la vitamina C es mostrava esplendorosa dins les espècies de clau. Cosa que d’haver-ho sabut els hauria evitat els símptomes de la manca de vitamina. Fet aquest recorregut, Elcano i la seva tripulació van completar la primera circumval·lació al planeta Terra. Després van vendre les espècies i es va a retornar a la corona espanyola el cost econòmic de l’expedició; els mariners supervivents van retornar a les seves ocupacions habituals sense la fama promesa i Elcano va retornar a les illes Moluques per tal de conquerir-les per a l’imperi espanyol. No ho va aconseguir. Va morir, probablement d’escorbut, abans d’arribar a les paradisíaques illes...

Això sí. Elcano va rebre de la corona espanyola aquesta distinció: “PRIMUS CIRCUMDEDISTI ME” ( El primer en donar-me la volta)

Esta clar que per fer l’anàlisi sobre les diferents motivacions, comportaments i conseqüències del viatge, s´ha de tenir en compte el context de l’època en que van succeir els fets. Personalment i en el moment actual m’han aflorat les següents consideracions: 1 - El descobriment de l’estret: la determinació de Fernando de Magallanes per trobar un pas a través d’un territori desconegut, malgrat la resistència de persones de poder. Com a metàfora de la necessitat d’obrir vies, de trencar paradigmes i transcórrer per camins no trillats. 2 - La batalla de Mactán: la necessitat de reconèixer els aspectes més negatius de les colonitzacions i ocupacions dels territoris a persones que posseeixen la propietat natural de les seves terres. 3 - El viatge de tornada d’Elcano: avui en dia caldria fer front al setge, als refugiats que tracten d’arribar per mar a la seva idealitzada Sevilla. Membre de l’Associació Xivert Històric (*)

Fotografia cedida per Iván Ripollés (epd)

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

L’ADVOCADA ALMUDENA ENCINAS NOTÍCIA DESTACADA AL DIARI EL PAIS JOAQUIM ARNAU I VALLINA Almudena Encinas Cano aconsegueix que el Consell General del Poder Judicial reconegue el funcionament anormal de l’Administració de Justícia arran que el Tribunal Suprem anul·lés una sentència ferma, un fet molt excepcional. En un afer de suplantació de personalitat, el Consell General del Poder Judicial estima la seua reclamació de responsabilitat patrimonial (168.000 euros), però deixa en mans del Consell de Ministres la decisió de fixar la quantitat de la indemnització. Encinas va assistir designada per torn d’ofici en els procediments contenciosos administratius. I, en la reclamació davant el Ministeri de Justícia, com advocada particular, tot i que no podien pagar-li. Sobre el seu client Balwant Singh i la seua família, tots ells hindús, pesava orde d’expulsió d’Espanya. Tot va començar quan al pare se li va denegar la renovació del permís de residencia, extensible a la resta de la família, perquè als arxius constava que tenia antecedents penals. Fou una dolorosíssima sorpresa i, alhora, un colp duríssim. Ningú no entenia res. El diari El País -EP- va publicar el passat dia 13 de gener la notícia sobre el drama viscut per aquesta família immigrant en haver estat acusat el pare d’un delicte comés per una altra persona que havia suplantat la seua identitat. La crònica, signada pel periodista José Antonio Hernández, feia palès al llarg del relat el paper de l’advocada Almudena Encinas. Davant l’impacte de la notícia, Encinas sempre ha remarcat que la protagonista era la família hindú. És més, podem afirmar de manera fefaent que havia declinat d’intervenir en alguna que altra de les grans cadenes de televisió. Emfatitzava que havien d’anar ells, perquè els podia servir d’ajuda per a trobar una nova oportunitat. Tanmateix, des de “Mainhardt” enteníem que, a banda la projecció de la notícia i el seu paper en la defensa, els seus arrels i vincles familiars amb Alcalà de Xivert afegien un plus d’interès. Per tots aquests motius li demanàrem que ens relatés els fets per a permetre’ns contar-los als lectors de Mainhardt, amb una especial precisió dels camps jurídics i algun altre afer que no havia contemplat la notícia de EP. Era setembre de 2010, Balwant va acudir a la Subdelegació del Govern de Tarragona per a gestionar la renovació del permís de residència de llarga duració. No va ser possible. El que li van lliurar fou una orde d’expulsió per a ell i la resta de la família on constava un termini per a abandonar el país. L’argument d’aquella resolució era que havia delinquit: en un control d’alcoholèmia havia donat

positiu. Estava tot dit i beneït; perquè, a més a més, hi havia sentència judicial. Com que li quedaven alguns estalvis, va buscar una advocada. Aquesta va presentar un recurs al·legant que difícilment podia haver sigut ell, ja que ni tenia cotxe, ni carnet de conduir; per tant, difícilment l’havien pogut aturar en cap control. Els fets, que venien de temps enrere, ja duien associada sentència ferma d’un tribunal. Hi constava que l’autor havia estat citat a un judici ràpit als jutjats d’Amposta (juliol de 2009). El fals Balwant va acudir a la vista, no va objectar en la seua defensa, va acceptar dos mesos de presó i 600 euros de multa, la pena que demanava el fiscal. Així, la sentència esdevenia ferma. Balwant Singh, de 59 anys d’edat, no entenia res; perquè no tenia res a veure amb aquell delicte. Ni tenia cotxe, ni carnet de conduir, ni mai no havia conduit. No deixava de preguntar-se com el podien haver aturat en un control. Tot allò va trasbalsar la seua vida, la de la seua muller i la dels seus fills. Aquells errors, policial i judicial, llençaven pel terra el somni daurat que els havien dit podrien realitzar a Espanya. De sobte, l’home veia que aquells sis anys que duia treballant en una important empresa d’Amposta, amb contracte fix i permís de residència de llarga durada, havien perdut el seu valor. Es va fer mil i una preguntes. La resposta amb més possibilitats era que algú amb la mateixa nacionalitat i amb el mateix cognom havia suplantat la seua personalitat. Tot era ben complicat, perquè havia de presentar proves que acreditaren de manera fefaent la seua identitat i, alhora, ignorava qui podia haver-se fet passar per ell. A més a més, no se van prendre les empremtes dactilars de l’autor real del delicte. Les diligències judicials tampoc no donaven pistes d’aquell engany als agents de trànsit. Així, mentre per a l’autor real dels fets tot

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 concloïa ben ràpidament, per a Singh era l’inici d’un malson que es convertiria en un drama familiar de llarga durada: més de sis anys. Singh va arribar a Espanya en 2003. Després de sis anys treballant amb contracte fix, en 2009 li lliuraven la resolució favorable de reagrupament familiar. Així, se’n vingueren la muller i els tres fills. Arribaren tots ells amb moltes il·lusions. Els fills trobaren oportunitats de treball i d’estudi. Un bon dia, però, de cop i volta, tot va capgirar-se. De res valien les lamentacions. Tots ells havien de marxar d’Espanya. El decret d’expulsió afectava a tots els membres de la família perquè la figura, que els permetia residir en el país, era la de reagrupament familiar. Tot es va agreujar. Sense permís de treball ningú d’ells no podia treballar, ni seguir estudis de formació professional per no tenir papers. Es van veure obligats a buscar-se la vida en l’economia submergida. Van passar fam; van demanar ajuda a Càritas i préstecs als amics. Per endavant l’únic que tenien eren plets i despesa en advocats. Passaren els anys. Un bon dia, però, va arribar un llum aclaridor. En una localitat propera s’havia detingut el seu suplantador, un ciutadà paquistanès a qui se li van trobar factures i contractes falsos amb els que havia emprat la identitat de Balwant. Aquest, quan li mostraren la foto, el va identificar per haver-lo vist alguna volta, el feia amic d’un conegut seu. Cal dir que el cognom Singh (lleó) sovinteja a l’Índia, on molts seguidors de la religió Sij l’empren acompanyant el nom de pila. “Em van dir que no tenien diners, que m’ho pensara. I així ho vaig fer... M’ho vaig rumiar uns dies i, a la fi, seguint el que sempre m’ha ensenyat el meu pare que ‘en esta vida el dinero no lo es todo, el reconocimiento profesional no tiene precio’, vaig portar el cas”.

Amb aquelles proves, el dia 3 d’agost de 2012 es van iniciar els tràmits: d’una banda, davant el Suprem per anular la condemna i, d’una altra, a la subdelegació del Govern demanant la revocació de l’orde d’expulsió. Aquest últim organisme, però, les va ignorar i les va mantenir, reiterant l’orde d’expulsió de tota la família una i una altra vegada fins l’any 2014. El seu criteri era mantenir-la mentre el Tribunal Suprem no resolgués al respecte. A la família li van designar una advocada del torn d’ofici, Almudena Encinas, qui, abans que el Suprem anul·lés la condemna, es va ocupar de recórrer els diferents decrets d’expulsió i les multes imposades a la família per no marxar voluntàriament d’Espanya. El Suprem sí les va validar. A les mateixes es va afegir la prova grafològica que demostrava que la lletra i signatura del bolletí de denúncia era de la persona que s’havia fet passar per Balwant. Fou el 26 de novembre de 2015 quan Manuel Marchena, president de la Sala del Penal del Tribunal Suprem, resolia l’orde d’anul·lació de la sentència condemnatòria de Balwant. D’aquesta

manera se posava fi a un drama familiar i a una injustícia. De nou començaven de zero. Podien treballar per a tornar els deutes a les persones que els havien ajudat. Tot i això, la Subdelegació del Govern en Tarragona va trigar fins l’11 de febrer de 2016, mesos després de la sentència del Suprem, a revocar els decrets d’expulsió i concedir el permís de residència amb efectes retroactius, un extrem mai no vist. Per aquest greu error judicial, la família Singh va acudir a la lletrada Almudena Encinas, l’advocada de la família, per poder reclamar els danys i perjudicis causats. Malgrat que la família li va dir que no podien fer-se càrrec de les despeses que comportava aquesta nova reclamació, Encinas, va presentar una demanda davant del Ministeri de Justícia reclamant 168.000 euros per una responsabilitat patrimonial de l’Administració de Justícia. Fruit d’ella, el Consell General del Poder Judicial li va donar la raó: tot plegat, la condemna i tots els efectes sobrevinguts, era injust, però deixava en mans del Consell de Ministres la decisió de fixar la quantitat de la indemnització. Arribats a aquet punt, cal dir que Encinas va assistir designada per torn d’ofici en els procediments contenciosos administratius. I, en la reclamació davant el Ministeri de Justícia, com advocada particular, tot i que no podien pagarli. Quan li preguntem que la va moure a prendre aquesta decisió, ens diu que “em van dir que no tenien diners, que m’ho pensara. I així vaig fer.... vaig rumiar uns dies i, a la fi, seguint el que sempre m’ha ensenyat el meu pare que ‘en esta vida el dinero no lo es todo, el reconocimiento profesional no tiene precio’ vaig portar el cas”. En haver quedat revocades les expulsions, les demandes ja no tenien sentit, per la qual cosa Encinas va presentar escrits als diferents tribunals dessitint d’elles. Els jutges, però, abans d’arxivar les demandes, imposaren les costes del procés a la família Singh a petició de l’Advocacia de l’Estat, que els reclamava 1.600 euros. Tanmateix, els tribunals mantenen el seu pagament, però reduint la quantitat: 100 euros per cada plet tot i no haver hagut judici. Increïble! No? Almudena Encinas no dóna crèdit. En cap cas es pot entendre com els advocats de l’Estat, que ha comés aquest error, demanen ara aquests pagaments per desistir d’un procediment contenciós provocat per un error judicial comés pel propi Estat i per la pròpia Subdelegació del Govern. De tot l’ocorregut ens apunta que si hi ha alguna cosa que destacaria de la família Singh, “és que mai se’ls ha passat pel cap abandonar Espanya, creient sempre en la justícia, malgrat que var ser mol injusta amb ells. El que si em comenten és que encara que els hi indemnitzen mai podran recuperar el temps perdut”. I conclou dient que “ara ens uneix un vincle professional i personal. Desprès d’estar al costat amb el seu sofriment i amb un peu dins i fora d’Espanya, hem aconseguit que es reconega l’error”.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

CON IAGO LOZANO, PORTERO DEL PRIMER EQUIPO DEL C.F. ALCALÀ JOAQUIM ARNAU IAGO LOZANO nació en la ciudad argentina de Rosario. De ello hace veintitrés años. Llegó a España de la mano de su primo Julián, quien le consiguió una prueba en el Castellón. Allí estuvo entrenando un tiempo con el equipo B. Poco después, llegó la oportunidad de venirse a Alcalà de Xivert. Iago es un joven muy atento, cercano, buen conversador y con valor añadido en sus palabras. Con él mantuvimos la siguiente entrevista para los lectores de MAINHARDT: ¿Cómo fue venirte a Alcalà? Salió la oportunidad de venirme y no dudé. Por suerte se dio como esperaba. Esta es ya mi tercera temporada en el club y por suerte me encuentro muy cómodo y a gusto tanto con la institución como con el pueblo en sí. Tenemos entendido, por lo que nos cuentan, que eres un portero muy completo, de aquellos que los aficionados dicen que son una “garantía”. A tu juicio, ¿cuáles son tus puntos fuertes? Creo que mis puntos fuertes son el juego con los pies y mi trabajo bajo los palos. Soy un portero “parador”, que me hago fuerte en los uno contra uno y en los disparos de media y larga distancia. Me gusta mucho hablar y ordenar la defensa. Creo que es muy importante por tener una perspectiva distinta al resto de los jugadores.

“Para la afición del Alcalá, que siempre está, solo tengo palabras de agradecimiento, porque siempre me hicieron sentir como uno más de la casa. Verlos cada fin de semana es una motivación extra que ayuda al jugador”

Cuando dices soy un portero “parador”, aunque se entiende su significado, es una expresión más propia de Argentina. ¿Qué sentido se le da en tu tierra? Sí, esa es una frase muy nuestra. “Parador” hace referencia a que soy un portero con buenos reflejos, que suele reaccionar bien ante los disparos y que, dentro de lo que cabe, suelo parar bastante cuando se remata a portería.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 Desde la perspectiva que apuntabas, ¿desde la portería cómo se vive el partido? Desde la portería no te voy a negar que se vive distinto... sos héroe y villano al mismo tiempo y podes alternar entre uno y otro en cuestión de milésimas de segundo. Para el portero el partido es totalmente diferente, participando en pocas o, en los peores casos, en muchas acciones, siendo todas y cada una de ellas, determinantes. ¿Cuáles han sido los momentos más dulces defendiendo los colores del CF Alcalá? Sinceramente, el recuerdo que más presente tengo fue, tras mi llegada, cuando a los dos meses conseguimos la permanencia en la penúltima fecha. Fueron unos meses increíbles. Era la primera vez que en mi carrera me tocaba luchar por la permanencia y haber conseguido el logro fue importantísimo. Después sí recuerdo algunos partidos puntuales: un 1 a 1 en el campo de la UD Vall d’Uixó que fue un gran resultado y un 0-0 contra el Club La Vall en el que tuve una tarde que voy a recordar durante mucho tiempo. También es cierto que, en lo sentimental, uno valora mucho más haber jugado en campos como el del Onda, Burriana o Acero ya que son estadios muy lindos en la categoría. En el fútbol no falta nunca la crítica. Incluso cuando las cosas van bien. Posiblemente un valor poco conocido en el futbolista es el ejercicio de la autocrítica. ¿Eres muy exigente contigo mismo? Sí, muy exigente. Soy una persona autocrítica y trato de pensar y repensar las acciones tanto de los partidos como de los entrenamientos. Visualizar la situación vivida y ver de qué modo u otro podría haber actuado en ese determinado momento, intentando así crecer constantemente y ante una eventual similitud en otro partido, poder reaccionar de mejor manera. Me exijo porque creo que siempre puedo dar más. Y, ¿cómo ves el equipo? Volviendo al equipo, nuestro objetivo es terminar el torneo lo más arriba posible y lograr el ascenso, cosa que no es para nada fácil porque hay 15 rivales más que quieren lo mismo y siempre juegan para ganar. Tenemos buen equipo y, lo más importante, tenemos una plantilla muy unida y eso nos ayuda a sacar los partidos adelante. En los momentos previos a un partido, si te lo pidieran, ¿qué consejo darías a cualquiera de los chicos de la cantera del Alcalá que juegan de portero? A los chicos de la cantera simplemente tengo para decirles que disfruten. En el futbol, en especial en la portería, la responsabilidad es grande y muchas veces al jugador lo supera la presión. Muchas veces en el futbol formativo exigimos mucho resultado o “éxito” en las acciones olvidando que

“Muchas veces en el futbol formativo exigimos mucho resultado o “éxito” en las acciones olvidando que el futbol es un juego y que lo primero que debemos hacer es disfrutarlo”

el futbol es un juego y que lo primero que debemos hacer es disfrutarlo. Cuando disfrutamos el juego, nos divertimos y nos relajamos en el campo. Es entonces cuando nos salen mucho mejor las cosas. Disfrutar con responsabilidad, teniendo en cuenta que es un deporte de equipo y que cada decisión que tomamos afecta para bien o mal a un conjunto. La portería es el lugar más lindo para vivirlo, aprender a disfrutar de esta posición y valorar los momentos que uno vive en la cantera, de aprendizaje, debe ser lo que cada portero del Alcalá y de cualquier club debería valorar. Vienes de una gran ciudad, Rosario, por población la tercera de Argentina. Es mucha la distancia. Desde un punto de vista afectivo, ¿cómo vives esta experiencia en España? Venir de una gran ciudad supone un cambio que es inmenso. El ritmo de vida, las distancias y las facilidades que hay en la ciudad son inversamente proporcionales a las que encuentro en Alcalá. Vengo de una ciudad con 1.200.000 habitantes y pasar a vivir en un pueblo pequeño es un cambio abismal, no obstante, siempre fui de un perfil mucho más tranquilo. Es difícil superar lo que implica la distancia, sobre todo en la relación con la familia. Momentos en que la soledad es complicada y cuesta sobrellevar, pero por suerte tengo el apoyo constante de cada integrante de mi familia que me empuja todos los

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 “Cuando uno cree que se encuentra muy solo, es cuando un mensaje o una llamada toman vital importancia y te renueva las energías”.

días a seguir creciendo. Cuando uno cree que se encuentra muy solo, es cuando un mensaje o una llamada toman vital importancia y te renueva las energías. Vengo de una familia muy unida, crecí acostumbrado a la distancia pues mi mamá es brasileña, toda mi familia materna está en Brasil. Entonces, mal o bien, me ayuda mucho en el día a día. También es cierto que estoy muy feliz acá y, hoy por hoy, la tecnología me facilita mucho la vida. No es lo mismo que un abrazo o una buena comida de mi vieja, un asado de mi viejo o jugar a la pelota con mi hermano o escucharlo tocar la guitarra; pero siempre es hermoso saber que están al lado mío pase lo que pase. Y, finalmente, algunas palabras o un mensaje para la afición del C.F. Alcalà. Para la afición del Alcalá, a la que siempre está, solo tengo palabras de agradecimiento, porque siempre me hicieron sentir como uno más de la casa. Verlos cada fin de semana es una motivación extra que ayuda al jugador. A la gente del pueblo que se siente un poco “excluida” por el hecho de que somos todos de “fuera”, le invitaría a acercarse, que vean como defendemos el escudo a muerte, dándolo todo en cada partido y entreno. Que entiendan que el escudo y la institución va mucho más allá,

“les invitaría a acercarse, que vean como defendemos el escudo a muerte, dejando todo en cada partido y entreno. Que entiendan que el escudo y la institución va mucho más allá”

que pasan los años y los jugadores y dirigentes podemos cambiar, pero el escudo y los colores son los de siempre, los del pueblo. Los invitaría, insisto, porque cada domingo juega ALCALA y no solo 11 jugadores que salimos al campo. El club trasciende el tiempo, siempre está por encima de todos.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

EL C.F. ALCALÀ MANTÉ LES SEUES ASPIRACIONS SEGON TERÇ DE LA TEMPORADA 2018/19 REDACCIÓ GABI NAVARRO L’Alcalà manté les aspiracions tot i que, durant el segon terç del campionat, ha estat irregular. Es manté en tercer lloc a cinc punts del primer i a un de la promoció. És el segon equip més golejador i el segon menys golejat. CLASSIFICACIÓ: EQUIP 1. Traiguera 2. La Pobla 3. ALCALÀ 4. Torreblanca 5. Benicense 6. Vinaròs 7. Els Ibarsos 8. Est.R.Onda 9. Vilafamés 10. Esportiu 11. Orpesa 12. Morella 13. Benicàssim 14. San Pedro B 15. Benicarló B 16. Moró

PJ 20 20 20 20 20 20 20 20 20 20 20 19 19 20 20 20

PG 14 11 12 9 9 10 10 8 7 8 8 7 4 3 3 0

PE 1 6 2 8 7 3 3 6 8 5 5 2 3 6 5 2

PP 5 3 6 3 4 7 7 6 5 7 7 10 12 11 12 18

GF 34 32 47 38 50 37 35 33 30 29 32 22 33 24 26 24

GC 15 21 19 22 40 26 31 33 24 26 35 32 52 46 42 62

P 43 39 38 35 34 33 33 30 29 29 29 23 15 15 14 2

TAULA DE GOLEJADORS: DAVID POSSO 18 MOHA ISHAGH 7 SEBASTIAN TORRES 6 YERSON 5 HARDING 3 MIGUEL PITARCH 2 MOHAMED GHANAOUI 2 JOSEPH 1 ROGER 1 SOSPEDRA 1 VALENCIA 1

Dalt, d’esquerra a dreta: Torres, Carlos, Yazid, Dani, Iago Baix, d’esquerra a dreta: Valencia, David, Moha, Roger, Joseph, Yerson

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 (29.11.18) Alcalà, 0 – Benicarló B, 1 Alcalà: Iago, Widi (Yassine), Miguel, Pineda, Valencia, Joseph, Yerson, Roger, Moha, David, Villa. L’Alcalà no va trobar el camí del gol Derrota del C.F. Alcalà en el seu partit ajornat davant un Benicarló més efectiu. En un primer temps de domini altern, els visitants s’avançaren en el marcador, un gran gol en una acció que Iago res no va poder fer. Després d’aquest colp, els gaspatxers es van bolcar a l’àrea rival, sense trobar el camí del gol que li permetés remuntar el marcador advers. Malgrat tot, els xivertins conserven la primera posició. (02.12.18) Alcalà, 0 - C.F. Vilafamés, 2 Alcalà: Iago, Widi (Ait), Miguel (Sori), Torres, Valencia, Joseph, Yerson, Roger, Moha, David, Pineda (Villa). Sorpresa al San Fernando Derrota de l’Alcalà davant un Vilafamés que va aprofitar a la perfecció les seues oportunitats. En una primera meitat molt igualada, el visitants aprofitaren una pèrdua de baló dels gaspatxer per a fer el 0-1. A la segona, els xivertins no van materialitzar cap ocasió, malgrat el seu domini. Els visitants, aprofitant una jugada a la contra van sentenciar. Amb aquesta derrota es tanca una setmana negra, amb dues derrotes en camp propi, que li fan perdre la condició de líder del grup. (09.12.18) Traiguera, 0 – Alcalà, 1 Alcalà: Iago, Widi, Torres, Harding, Valencia, Miguel (Pineda), Joseph, Yerson (Ait), Roger, David (Villa), Moha (Yazid). Gol: Moha. Lliçó de futbol i, de nou, líders El terreny de joc no convidava al joc elaborat pels xivertins. Per a aconseguir una victòria que se’ls resistia en els últims partits, donaren tota una lliçó de treball i sacrifici. La primera meitat, amb escasses ocasions de gol, va concloure en taules. A la segona i en la primera ocasió, va arribar el gol de Moha Ishagh, després de rematar de cap un passada mil·limètrica de Valencia. A partir d’aquest moment els xivertins es van defensar amb intensitat no permetent clares ocasions de gol als rivals. (16.12.18) Alcalà, 1 – Torreblanca, 1 Alcalà: Iago, Widi (Miguel), Torres (Yazid), Harding, Valencia, Pineda, Joseph (Villa), Yerson, Roger, David, Moha. Gol: David. Repartiment de punts en el derbi de màxima rivalitat Els locals volien retrobar-se amb la seua afició

i els torreblanquins arribaven amb una dinàmica positiva de resultats. En una primera part molt igualada es van avançar els visitants. I quan arribava el seu final arribava la jugada polèmica del partit: l’àrbitre va assenyalar penal a favor dels locals. Mentre els visitants protestaven la falta, els xivertins demanaven la segona targeta groga al central rival per haver agafat el baló amb la mà. David Posso va marcar i així s’aconseguia l’empat. A la segona meitat l’Alcalà va dominar el partit, no va aconseguir, però, trobar el camí del gol que li donés la victòria. (22.12.18) Estrella Racing, 3 – Alcalà, 1 Alcalà: Iago, Miguel, Pineda, Harding, Valencia, Joseph, Yazid, Yerson, Roger, Moha, Villa (Sori). Gol: Joseph. Incidències: Expulsió de Pineda (dues targetes grogues). Derrota injusta Derrota injusta del C.F. Alcalà davant d’un Estrella Racing que, per ocasions, no va merèixer la victòria. En la primera part, mentre els locals van convertir en gol l’única ocasió de la que van disposar, els gaspatxers van tenir set ocasions clares de gol. A la segona els xivertins van empatar mitjançant un gol de Joseph. Acte seguit, i en clar fora de joc, els locals s’avançaren de nou. I amb un Alcalà bolcat en atac, l’Estrella va ampliar el seu marcador. (13.01.18) Benicense, 2 – Alcalà, 1 Alcalà: Iago, Widi, Miguel, Joseph, Valencia, Yazid, Ghanaoui, Yerson, Moha, David, Villa (Yassine). Gol: David. Incidències: Expulsió de Yassine (dues targetes grogues). Resultat just Els propis errors condemnen el C.F. Alcalà. Cert que, a més a més, els xivertins arribaven amb baixes importants al seu onze. Tot plegat feu que el primer temps acabés amb un clar 2-0. A la segona meitat van acurçar distàncies amb el gol de David. I en els minuts finals, malgrat bolcar-se sobre la porteria rival, no van trobar el camí del gol. (20.01.18) Alcalà, 4 – Els Ibarsos, 0 Alcalà: Iago, Miguel (Ghanaoui), Torres (Widi), Harding, Valencia, Pineda, Joseph, Yerson, Roger, David (Villa), Yazid. Gols: Harding, Yerson i David (2). Incidències: Expulsió de Ghanaoui (dues targetes grogues). Els gaspatxers es retroben amb el gol Retrobament del C.F. Alcalà amb la victòria davant la seua afició. Un triomf important que li permet mantenir-se en llocs alts de la classificació.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 En la primera part fou Harding qui va fer el primer gol en remat de cap. Acte seguit Yerson va aconseguir un dels millors gols de la temporada amb un tret que semblava un míssil des de fora l’àrea. Amb el 2-0, els visitants van quedar en inferioritat per expulsió amb roja directa del seu jugador Manu Safont. Ja en el segon temps, David feia el seu doblet amb dos bonics gols. I en els minuts finals arribaria l’expulsió de Ghanaoui en mostrar-li l’àrbitre la segona targeta groga. (27.01.19) Alcalà, 1 – Morella, 0 Alcalà: Iago, Pineda (Widi), Torres, Harding, Valencia, Joseph (Ait), Jazid (Miguel), Yerson, Moha, David, Roger. Gol: David. Triomf valuós: Els gaspatxers en lloc de promoció El C.F, Alcalà venç per la mínima un rocós Morella en una tarda ventosa. Els xivertins intentaren sense èxit avançar-se en el marcador al llarg de la primera part a pesar de tenir el vent a favor. Unes vegades els pals i altres la muralla defensiva morellana ho van impedir. A la segona va arribar el gol de David en aprofitar una bona assistència de Yazid per la banda dreta. Per la seua part els morellans, que a penes van crear problemes a Iago, van tenir la seua oportunitat en l’última jugada del partit quan van estavellar el baló al pal. (02,02.19) Moró, 0 – Alcalà, 3 Alcalà: Cristian, Widi, Torres, Harding (Ait), Valencia, Pineda (Sori), Joseph, Yazid, Moha, David, Roger. Gols: Harding i David (2). Victòria còmoda i nova exhibició de David Posso El C.F. Alcalà fa els deures i venç per 0-3 davant d’un cuer que es va resistir a caure derrotat. Des del primer minut els xivertins van mostrar la seua

superioritat sobre la gespa. Així, van tenir infinitat d’ocasions per haver aconseguit un còmode resultat abans del descans, però el baló se resistia a entrar en la porteria. Fou Harding, a la mitja hora de joc, qui obriria la llauna per posar els seues per endavant. Amb les reflexions del descans, va arribar la tranquil·litat per a elaborar un joc més trenat. Es va decidir millor i es van materialitzar les ocasions. Als pocs minuts de la segona part arribaria el doblet de David per a donar tranquil·litat a l’afició gaspatxera que es va desplaçar a Sant Joan de Moró. Nova victòria de l’Alcalà que li permet seguir una setmana més en la zona alta de la taula. (10.02.19) Alcalà, 1 – Esportiu Vila-real, 2 Alcalà: Iago, Pineda, Torres, Harding (Widi), Valencia, Joseph (Ghanaoui), Yerson, Yazid, Roger, Dani, Moha. Gol: David. L’Alcalà va merèixer més El C.F. Alcalà va caure derrotat davant de l’Esportiu Vila-real en l’última jugada d’un partit polèmic. Els gaspatxers es van posar per endavant en el marcador per mediació de David. Acte seguit, el col·legiat assenyalaria una pena màxima a favor dels visitants, després d’una dubtosa falta i, segons l’apreciació de l’àrbitre, dins l’àrea. Amb empat a un gol s’arribaria al descans. Després del descans, el C.F. Alcalà fou en busca del partit sense trobar el camí del gol. Els visitants, que no havien inquietat la porteria de Iago, es van trobar amb un córner molt protestat per l’afició xivertina. Després del seu llançament, l’Esportiu aconseguiria l’1-2, resultat amb què s’arribaria al final. Una derrota en un partit en què van merèixer més.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

CAMPIONAT ALEVÍ GAº,1 ELS ALEVINS DE L’ALCALÀ “A”, TERCERS EN LA CLASSIFICACIÓ REDACCIÓ 1.Sant Mateu 2,Cabanes “A” 3.Alcalà “A” 4.Torreblanca “A” 5.Unitet Vinaròs “B” 6.At.B.Maestrat “A” 7.Benicarló BF “B” 8.Vinaròs ETS “B” 9.Vall d’Alba “A” 10.Els Ports “A” 11.Benicàssim “A” 12. Moró 13.Peníscola “A” 14.Vilafamés 15.Orpesa “A” 16.Benicense “A”

PJ 18 18 18 18 18 17 17 18 18 18 18 18 18 18 18 18

PG 13 11 11 10 10 9 7 9 8 7 6 4 3 4 2 1

PE 3 5 3 3 3 4 7 1 2 2 4 5 6 1 2 5

PP 2 2 4 5 5 4 3 8 8 9 8 9 9 13 14 12

GF 73 81 74 81 51 51 53 53 47 61 44 36 35 45 32 42

GC 36 37 39 54 32 24 42 10 48 74 59 64 52 97 71 84

P 42 38 36 33 33 31 28 28 26 23 22 17 15 13 8 8

GOLEJADORS Jonathan Unai Lluís Moha Andriy Carlos I.García Alfred Ander Esmael Jesús Jordi Marc Rodrigo

GOLS 19 16 9 7 5 3 3 2 2 2 1 1 1 1

Equip aleví del C.F.Alcalà (d’esquerra a dreta): De peu: David (entrenador), Ander, Jonathan, Lluís, Carlos, I.Rubio, Jesús i Moha (entrenador). Ajupits: Esmael, Moha, Marc, Andriy, Unai i Alfred.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 Els alevins del C.F. Alcalà, al llarg del que va jugat de la temporada (fins jornada 18), han fet una campanya quasi idèntica a la del primer equip. En alguns moments han estat líders de la categoria. En altres, han ocupat el segon lloc. Actualment i després de 18 partits disputats, ocupen una meritòria tercera posició, a l’igual que l’Alcalà de la Primera Regional, a una diferència de punts quasi idèntica respecte al líder i tenint darrere, amb les dues competicions i a 3 punts, el Torreblanca. En els 18 partits disputats han aconseguit 11 victòries, 3 empats i 4 derrotes. Han marcat 74 gols i n’han rebut 39. Quasi la meitat d’eixos 74 gols, han sigut marcats per dos jugadors: Jonathan i Unai. Les dues golejades més abultades les han aconseguit contra els dos equips de Benicàssim: Benicassim, 0 – Alcalà, 8. Alcalà, 10 – Benicense, 3. La major derrota sofrida va ser en casa, el dia en què a Alcalà li faltaven algun dels seus jugadors titulars: Alcalà, 0 – At. Baix Maestrat, 6. Les altres derrotes han sigut sempre per la mínima, dues fora de casa i una en el “San Fernando”. Esperem i confiem que, si aquests xiquets continuen amb el mateix esperit esportiu que desmotren partit rere partit, podrem veure’ls d’ací un temps defensant els colors gaspatxers del primer equip, o tal vegada, algun d’ells, en un altre de superior categoria. Ànim xiquets!!!

Jonathan, mig centre i màxim golejador de l’equip, amb 19 gols en 14 partits. Segueix l’estela del seu pare, que va ser, al llarg de moltes temporades, màxim golejadors també del primer equip.

COL·LABORA AMB L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

VALÈNCIA CAPITAL DE LA II REPÚBLICA II CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESCRIPTORS PER A LA DEFENSA DE LA CULTURA JOAQUIM ARNAU I VALLINA I. Introducció El 7 de novembre de 1936, València es va convertir en la capital de la II República espanyola. De la nit al matí, el Cap i casal es convertia en la capital d’una Espanya amenaçada i assetjada per una part de l’Exèrcit espanyol que, en juliol de 1936, s’havia aixecat en armes contra la legalitat republicana. Des d’aquell novembre i fins l’octubre de 1937, la ciutat va viure uns dels períodes més durs, més dolorosos i, alhora, més apassionants de la seua història. València, en qualitat de capital de la República, va acollir les sessions del legislatiu, ja fos del Congrés o de la Diputació permanent. I, a l’àmbit del món de la intel·lectualitat, cal destacar la celebració del II Congrés Internacional d’Escriptors per a la defensa de la Cultura. Pels primers dies de novembre de 1936 tot apuntava que la caiguda de Madrid semblava ben pròxima. Per aquest motiu es va decidir que la inauguració del II Congrés Internacional d’Escriptors se celebrés a València el dia 4 de juliol de 1937 i, una segona sessió, el dia 10. Tot i això també en van haver a Madrid (els dies 5, 6, 7 i 8), a Barcelona (el dia 11) i, a París, la cloenda (els dies 16 i 17), dates sempre d’aquell mes de juliol. Van participar més d’un centenar d’escriptors procedents de tot el món. Escriptors que van venir fonamentalment a expressar la seua solidaritat intel·lectual amb la República. València es convertia en la capital de la cultura a nivell mundial, pel seu ressò a nivell europeu i americà. En aquell context, la defensa de la cultura des d’un punt de vista intel·lectual significava la defensa d’un nou humanisme, revolucionari i socialista en la defensa de la dignitat de la persona i de la llibertat dels pobles. Entre les ponències presentades cal destacar, pel rigor intel·lectual, valors estètics, lucidesa i qualitat literària, la que van signar de manera col·lectiva els joves escriptors sorgits durant aquella etapa republicana. A nivell simbòlic, els referents van ser el bombardeig de Gernika i l’assassinat de Federico Garcia Lorca. I a nivell d’anàlisi, el sentit de la cultura i la funció social de la literatura i de la paraula. II. Context Abans, però, de seguir amb el congrés d’escriptors (sobre els participants amb més renom i de l’anàlisi de les ponències amb més projecció), de tractar sobre l’activitat del Congrés dels Diputats durant les tres sessions celebrades a València (en especial, la

Dr. Johan Brouwer (Holanda) -Imagen propiedad de la Biblioteca Nacional de España(reproducció autoritzada)

vinculada al desenvolupament de la guerra i sobre aquells temes que encara avui ocupen agenda política) i de la Diputació Permanent, que serà en propers articles, cal contextualitzar aqueixes activitats i esdeveniments. Es fa necessària una reflexió i uns breus apunts sobre la Guerra Civil (1936/39) a partir d’aportacions d’historiadors amb garanties de rigor en la seua trajectòria d’investigació (Paul Preston, Enrique Moradiellos, Javier Rodrigo, Carlos Gil Andrés, Sánchez Cervelló, Agramunt Lacruz i Aznar Soler). En primer lloc, la reflexió. Va vinculada a la necessitat que tenen tots els pobles de saber d’on vénen, tenir el passat present, per a no repetir errors i per fer coses útils per al futur. Per a la qual cosa necessitem un relat del passat compartit. A bon segur tots els demòcrates saben ben bé on era la raó política. També, que sota aquest paraigua es gestaren accions òrfenes de raó moral. És a dir, en tota bona causa es poden trobar canalles i, amb els millors desitjos, es pot crear el pitjor dels inferns. Segurament el passat mai no va ser un temps mític on el blanc era blanc i, el negre, negre. Segurament, com el present, estaria farcit de llums, d’ombres i grisos. Moltes persones visqueren aquella turbulenta història: un horror on es van cometre tantíssims disbarats. Com ocorre en qualsevol conflicte que enfronta germans contra germans sols hi ha lloc per a la derrota. Cal dir, però, que va haver-hi uns responsables: els militars que es van aixecar en armes i els civils que els van recolzar.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 En mig de tot allò, hi hagué persones admirables. A bon segur podríem reconstruir una infinitat d’històries de gent que va viure aquella duríssima experiència en què podem trobar ensenyances ben sensibles. Potser, una infinitat. En cap cas, hauríem d’emprar-les com armes llancívoles en les cuites polítiques diàries. I, ara, els apunts: l’aixecament o colp militar del 18 de juliol, en no haver aconseguit el seu objectiu, va provocar una profunda escissió de l’exèrcit i de les forces de seguretat que va afeblir l’Estat republicà. Alhora, obria un escenari de lluita armada, de rebel·lió militar i, als llocs on els militars no aconseguiren els seus objectius, de revolució popular. Així, Espanya quedava dividida. - En la deriva del colp militar a guerra, la prioritat era la destrucció de l’adversari. En aquest trànsit, aquells que havien estat rivals polítics o ideològics deixaven de ser compatriotes per a convertir-se en enemics contra els que es veia legitimat l’ús de la violència. - Ambdues parts es veren obligades a reestructurar de manera accelerada els seus exèrcits a tres nivells: el primer, jerarquitzar les seues línies de comandament; el segon, optimitzar l’administració dels recursos materials i humans, i, el tercer, mantenir una rereguarda compromesa amb les exigències bèl·liques. Tot i que hem d’admetre que el bon govern d’aquests aspectes, tots ells d’àmbit intern, va influir en el desenllaç de la guerra, no es

Del diari de sessions del Congrés dels Diputats, de l’1 de desembre de 1936, presidit per Martínez Barrio (Arxiu del Congrés del Diputats)

Rafael Alberti (Espanya) -Imagen propiedad de la Biblioteca Nacional de España- (reproducció autoritzada).

pot ignorar que, especialment i de manera decisiva, va influir el context internacional que va emmarcar la guerra. - La Guerra Civil va convertir Espanya en una de les preocupacions fonamentals de les grans potències europees, va provocar profundes divisions en l’opinió pública, alhora que despertava passions, convertint-la en el símbol dels combats entre democràcia, feixisme i comunisme. No oblidem que Europa, abans del 36, ja vivia moments complicats per la crisi de les democràcies i la irrupció del feixisme i del comunisme. - Cal dir que la Guerra Civil fou la primera de les guerres del segle XX on, de manera intencionada, es va emprar l’aviació en accions de bombardeig de la rereguarda. La intervenció estrangera (alemanya, italiana i russa) ens convertí en camp de proves per a la guerra mundial que s’estava gestant. Moltes ciutats i pobles veren com la seua població indefensa es convertia en objectiu militar. - També s’ha dit de la Guerra Civil espanyola que, en l’essencial, fou una lluita de classes (George Orwell). Tot i que des del món acadèmic no es nega aquest argument, són molts els historiadors que apunten que les classes, els seus interessos i les seues lluites no foren els únics actors. Admeten que dins d’aquella guerra va haver-hi vàries guerres. Un argument que justifica la complexitat de la seua anàlisi i estudi històrics i que, alhora, explica el perquè de la seua propagació i virulència. I, per a concloure aquest text de contextualització, cal remarcar les aportacions històriques que rebutgen la teoria que la Guerra Civil fou el resultat d’odis ancestrals en un país amb una identitat i una tendència històrica a la violència entre germans. Ningú no pot afirmar que hi ha un model de país de referència amb què es puga comparar Espanya com una excepció amb la patologia apuntada. És més, pels anys trenta i quaranta, és una evidència històrica que la majoria de països europeus no van resoldre els seus conflictes a través d’itineraris pacífics.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

LLETRES I APUNTS POÈTICS FLORENCIO RUIZ LARA, FLORES EL GADITANO Recitado Este cante petenera es difícil de cantar tiene calidad y solera y una gran dificultad en cada tercio manera. Y sólo una voz puntera con gran sentido y cabal puede bien ejecutar: “ESTE CANTE PETENERA”. Que no se equivoque nadie los cantes son como son y no son de otra manera. La razón es la razón: Este cante petenera es cante de gran valor. Y eso que trae mala suerte es un decir sin sentido, los cantes son cantes siempre con buen nombre y apellidos. La suerte o la mala suerte es un número escondido que se hace presente en cualquiera de los caminos. Y de buenas a primeras eres pobre o eres rico, cante tangos o peteneras. La paz Sembrar vuestros cerebros de rosas blancas; de lirios y azucenas, el corazón. Enterrar la soberbia, sembrar la calma. Que se traguen los mares la fatal tentación. Que se quemen los campos de odios y rencores. Que vuele del sentido la idea de la destrucción. Que se quede tranquila la paloma en su nido. Y que venga del cielo la verdad y la razón (De “Versos y ráfagas”)

La petenera de Flores Este cante petenera Flores a mí me lo ha enseñao. Este cante petenera Flores a mi me lo ha enseñao, es un cante de primera y de mucha calidad por eso me ha aconsejao: quien no lo sepa expresar, quien no lo sepa expresar. ¡Ay! mejor que esté callao.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

OPINIÓN NO LE ECHES LA CULPA AL “MORO” GLORIA BOSCH ROIG Existe ya un consenso incluso entre los propios empadronados, Alcalà es un pueblo feo, sin atractivo ninguno y sin ganas de seducir a nadie, un pueblo anciano que camina lento detrás de sus procesiones. “Ven y enamórate” reza el eslogan para su campaña de marketing turístico, me parece casi un chiste de viejo verde. Siempre lo he dicho, de tanto mirar hacia arriba a su Campanario, algunos, deslumbrados, han dejado de ver lo que pasa a ras de suelo, casas viejas, vacías, abandonadas, fachadas a ladrillo descubierto, desconchadas, despintadas… ¡qué triste! ¿Pero dónde están los bares, los restaurantes, las tiendas, los museos?, se preguntan desconcertados los pocos turistas que se acercan a Alcalá los viernes, bueno… “es que todo está en Alcossebre” les dicen, …que es el verdadero casco urbano, mucho más joven y dinámico… sí, sí, aunque sólo en verano, en invierno tampoco hay nada, porque los centros turísticos se despueblan en temporada baja, se quedan sin vida y sin alma, porque la gente que vive del turismo cierra y se encierra en su casa hasta la próxima temporada, a esto se le llama hibernar. A ello hay que añadir que Alcossebre y Las Fuentes son destinos turísticos que se están quedando obsoletos, es la evolución natural de estos espacios si no hay reconversión ni reinversión; de nuevo el eslogan nos parece una broma: “Alcalà-Alcossebre, la otra dimensión del Mediterráneo”, ¿pero a quién se le habrá ocurrido semejante estupidez? Capicorb, por supuesto, no sale en la foto, nunca ha salido en ninguna, porque es ese grano en la zona delicada del excelentísimo… zona delicada y muy inundable, por cierto, un hecho probado incluso para los negacionistas. Capicorb, que fue afectado por una riada el otoño pasado, abandonado a

su suerte, sigue con los caminos destrozados desde entonces. El camí de Capicorb-Artola es la única vía de escape para los vecinos en caso de inundación, pues bien, continúa sin asfaltar, aunque hace años que los vecinos lo venimos pidiendo al Ayuntamiento. Normalmente para las elecciones suelen arreglar pequeños tramos… a ver qué pasa en los próximos meses… Pero si os digo la verdad, casi es mejor que no hagan nada, a veces lo preferimos, porque cuando emprenden algo en Capicorb es para mal, por ejemplo: una playa de perros en un humedal protegido o una vía verde con pedruscos cortantes para peatones y bicicletas, por si alguien se quiere suicidar… ¿Alguien ha visto en algún lugar del mundo una zona ciclopeatonal tan mal hecha y con tan mala leche? En fin, ¿qué es mejor, susto o muerte? Ni hablar de los planes para urbanizar la Ermita… ¡Dios no lo permita! Es verdad que algunos vecinos emprenden y eso nos gusta y alegra mucho, aunque también agradeceríamos un código estético u ordenanza municipal reguladora, es decir, si alguien quiere abrir un chiringuito frente al mar, al menos que sea estéticamente bonito, porque lo bello atrae… ¿o no? Vamos a ver cómo acaba esa zona ciclopeatonal delante del Campamento Jaime I, temblemos…, pero que no nos tiemble el pulso a la hora cambiar las cosas, no le echemos la culpa al “Moro” del abandono y desidia que sufre Alcalà-Alcossebre, echemos la culpa a los que verdaderamente la tienen, a los gestores acomodados, sin interés, pasivos, avejentados, sin ideas ni ilusión que calientan sillones, porque ahora lo que necesitamos urgentemente es gente con ganas de cambiar las cosas para sacar a un pueblo del coma.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

MITOS Y LEYENDAS: LA LEYENDA DEL CASTILLO DE XIVERT JOSÉ VICENTE MOYA JULVE Las ruinas del castillo de Xivert siempre han estado envueltas en una nube de misterio y curiosidad para los habitantes de Alcalà de Xivert, por lo menos para una inmensa mayoría de los nacidos en la década de los años cincuenta y sesenta del siglo pasado. Muchos de los nacidos en esa época recordamos con curiosidad las leyendas que nuestros padres o abuelos nos contaban, en las calurosas noches de estío, donde la única distracción que teníamos los niños era corretear y escuchar las historias que estos nos contaban. Cuando salir a la “fresca” era la única manera de combatir el calor de las noches de verano. En una de estas leyendas nuestros mayores nos contaban que los moros vivían en el castillo mientras que los cristianos vivían en el pueblo. Como la fortaleza parecía inexpugnable, al hallarse esta en un risco, los cristianos idearon una estratagema para hacerlos huir. Esta consistía en coger todos los rebaños de cabras y en una noche oscura ponerles una vela en los cuernos. Las harían avanzar por la noche en dirección al castillo y al mismo tiempo los hombres harían ruido con tambores y trompetas, así los moros creerían que avanzaba un gran ejercito hacia ellos y abandonarían el castillo a toda prisa, para no morir en sus manos. Y según contaban este engaño propició que los cristianos tomasen la fortaleza sin tener bajas. Claro está que se trataba de una leyenda. Hoy en día, gracias a la labor de los historiadores y arqueólogos sabemos que el castillo de Xivert, pertenecía a una red de fortificaciones musulmanas encargadas de proteger la frontera musulmana del sur del Ebro, contando esta con las fortificaciones de Morella, Cervera, Peñíscola y Xivert. También sabemos que entre 1220 y 1230 el castillo de Xivert se rindió a las tropas de Jaime I, mediante un acuerdo o pacto y no hubo enfrentamiento armado. También se permitió a sus habitantes vivir en la Aljama, siendo ocupado el recinto amurallado, posteriormente, por la Orden del Temple. ¿De dónde viene pues la leyenda? Primeramente tendremos que analizar el aspecto sociológico de las personas que narraban la leyenda, estas siempre hablaban con desprecio y resentimiento sobre los moros. Este desprecio viene influenciado por las experiencias vividas por ellos mismos o por familiares próximos al haber participado en las guerras coloniales o la guerra civil, de principios del siglo XX. Otro aspecto es el religioso. La iglesia

Castell de Xivert. Foto José Luis Esteller

católica y el islam siempre se han enfrentado y en esa época la enseñanza estaba dirigida en una gran mayoría por centros religiosos. Allí se exaltaba la sobriedad de los cristianos frente a la herejía de los musulmanes, obviando claramente los avances en matemáticas, medicina, astronomía o agricultura que nos aportó la cultura musulmana durante más de cinco siglo de ocupación. En el Antiguo Testamento hay un relato sobre las tribus de Israel que viene a escenificar casi perfectamente la leyenda que nos contaban nuestros abuelos sobre la conquista del castillo de Xivert. Según narra el Libro de los Jueces, un numeroso ejército de madianitas estaba acampado cerca de un manantial y amenazaba con atacar a los israelitas, entonces su líder, Gedeón escogió a 300 de sus más leales súbditos y les distribuyó armas, trompetas, cantaros y antorchas. En el más absoluto silencio se acercó hasta las inmediaciones del manantial y al caer la noche, ordenó a sus hombres que rompiesen los cántaros y encendiesen las antorchas, y al grito de “una espada por nuestro señor y por Gedeón” sus hombres avanzaron hacia el ejército madianita tocando las trompetas. Este reaccionó como cualquier ejército que se cree rodeado por una fuerza superior, se retiró en completo desorden. Como se puede ver ambos textos son muy parecidos, si unimos a la leyenda del castillo de Xivert un texto religioso y una enseñanza impartida por religiosos, casi tenemos el caldo de cultivo perfecto para saber de dónde surgió la leyenda. Claro está que esto sólo es una hipótesis sin fundamento histórico, aunque su similitud me pareció una causa a tener en cuenta.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 TEMPS DE RECORD

Components del Grup de Teatre d’Alcalà el mes de febrer de l’any 1995

Components de la Coral Gaspatxera en una excursió al monestir de Montserrat. Maig de 1993

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA GABINET DE COMUNICACIÓ L’AVL concedeix la màxima distinció acadèmica a Ramon Lapiedra i Rosa Serrano L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va aprovar el passat mes de març, per unanimitat dels seus membres, la concessió de la Medalla d’Honor, la màxima distinció de la institució normativa, a l’exrector de la Universitat de València Ramon Lapiedra Civera (Almenara, 1940) i a l’escriptora i editora Rosa Serrano Llàcer (Paiporta, 1945) per la seua exemplar dedicació i contribució a la difusió de la cultura i la llengua dels valencians. Les candidatures de Rosa Serrano i Ramon Lapiedra, a proposta de la Secció de Foment i de Lexicografia i Gramàtica, respectivament, foren després avalades per la Ponència de la Medalla, formada pels presidents de les diferents seccions, a més del president i la secretària de l’AVL, i, finalment, elevades al Ple, atenent els destacats i extensos mèrits acadèmics, professionals i institucionals de cadascú dels guardonats. Ramon Lapiedra, catedràtic de Física Teòrica de la Universitat de València, de la qual va ser rector durant una dècada (1984-1994), sempre ha sigut considerat un científic per formació i un humanista vocacional. El seu tarannà dialogant, tolerant i constructiu, amb una notable capacitat negociadora, forma part de la seua personalitat, com també la de ser un ferm defensor dels drets lingüístics i culturals del poble valencià. La mestra, escriptora, traductora i editora Rosa Serrano va presidir l’Associació d’Editors dels País Valencià i va ser membre del Consell Valencià de Cultura, des del qual va contribuir a l’aprovació del dictamen sobre la llengua que va propiciar la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Serrano ha sigut mereixedora de diversos premis literaris: Isabel de Villena, Vicent Ventura i Fundació Bromera. Els noms de Ramon Lapiedra i Rosa Serrano s’uneixen als de Pere Maria Orts, Germà Colón, Joseph Gulsoy i Rafael Ninyoles, guardonats amb la Medalla de l’AVL. El lliurament d’estes dos noves distincions tindrà lloc el pròxim mes de novembre en el monestir de Sant Miquel dels Reis, seu de l’AVL, en un acte solemne coincidint amb l’inici del curs acadèmic.

Quadre del rector Ramon Lapiedra que es troba a la Sala de Juntes de la Universitat de València. Foto de Carmen Sanz

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 L’AVL presenta els actes de l’Escriptor de l’Any dedicats a sant Vicent Ferrer “Vicent Ferrer va ser més que un sant. Més enllà dels aspectes més populars i tradicionals, cal considerar-lo com un gran intel·lectual, un extraordinari predicador i un home compromés en les grans qüestions del seu temps”. D’esta forma va definir Ramon Ferrer, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el sant valencià més universal, en la presentació dels actes acadèmics de l’Escriptor de l’Any. L’Acadèmia va desgranar, en la sala Duc de Calàbria del Centre Cultural La Nau, a València, el programa d’activitats de l’Any Sant Vicent Ferrer, que coincideix amb el sis-cents aniversari de la seua mort. La celebració acadèmica i cívica comptarà amb dos exposicions generals i una tercera itinerant, a més d’actes institucionals en diferents municipis valencians. Igualment, hi haurà una ruta vicentina per la ciutat de València i un documental sobre la vida del sant en À Punt Mèdia. Un aspecte destacat de l’Any de Sant Vicent serà l’apartat de publicacions, tant les relacionades amb la seua biografia, en la qual destaquen Sant Vicent Ferrer: vida i llegenda d’un predicador, de Joan Francesc Mira, i Saint Vicent, del nordamericà Philip Daileader, com els sermonaris i els estudis sobre aspectes de la trajectòria humana, intel·lectual i religiosa del sant. També es publicarà una unitat didàctica i un còmic. Finalment, en la presentació, que va comptar amb la participació dels acadèmics Honorat Ros i Albert Hauf i del professor de la Universitat de València Francisco Gimeno, es va ressaltar l’organització

Imatge de sant Vicent a Alcalà de Xivert

d’un congrés internacional que reunirà el mes d’octubre els majors especialistes sobre el sant valencià.

MAINHARDT - 93 / abril de 2019

JORGE JULVE. TIRANDO HILOS ALEJANDRO J. RATIA Bernard Berenson advirtió que el término “color” sólo sirve para despistar. “En la pintura –dijo– el color reina menos que en cualquier otro sitio”. El color contaría en cuanto forma, en las transiciones de la luz a la sombra. Esto es relevante a la hora de acercarse a las obras de Jorge Julve. La (aparente) restricción cromática se asocia a una voluntad de análisis, y de investigación sobre las funciones específicas de la pintura, que se convierte en una aventura personal. Porque la pintura contiene sus propios engranajes. Jorge Julve los deja al descubierto en algunas ocasiones, como si se tratase de desnudar el carácter mecánico de la disciplina. La escala de grises, con sus contaminaciones de ocre, de lila o azul, permite una experimentación sin complejos. Los tonos intermedios pueden jugar

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 la carta de la ambivalencia. Pueden ser oscuros, en contraste con los blancos, o pueden ejercer el papel de los blancos eligiendo el negro como compañero. En cierto momento, se puede tocar esa tecla más o menos secreta que despierta, inevitablemente, el factor espacial, y las formas se manifiestan bien como algo flotante, bien como fondo, coaccionando al ojo del espectador. El propio pintor es el primer espectador. Lo que pone en escena es un teatro de lo familiar, que se presenta con la máscara de lo siniestro. Esto se manifiesta de modo directo en sus papeles, pero en sus lienzos se dramatiza con cierto distanciamiento, incorporando ese tipo de retórica sobria que asociamos a Masaccio o Poussin. Esta curiosa idealización o monumentalización de lo sórdido se parece a aquella que hizo dioses apolíneos a los demonios catónicos. Uno de los propósitos de Jorge Julve parece ser el de recuperar y fijar después la inquietud que le sorprende en las imágenes más anodinas. Su vivero icónico se nutre de fotogramas que pilla al vuelo en internet. La red resulta un alcahuete de las intimidades gracias a las webcam. Estas fotos se convierten en semillas pictóricas, se diseccionan como un cadáver sobre la mesa de trabajo. Entre sus trofeos visuales, tienen cierta preferencia los escenarios domésticos vacíos, un sofá, por ejemplo, que puede estar a la espera de una escena

de porno amateur o del monólogo de un youtuber cutre. Como dice el propio pintor “el espacio íntimo como contexto en el que se presenta o representa el cuerpo humano”. El escenario sin acontecimiento no deja de ser algo ominoso. Un territorio abstracto donde lo humano se ofrece en ausencia. Este modo ausente de lo humano caracteriza también la pintura de Jorge Julve. Modo ausente o modo censurado. Como en bastantes pintores, cierto desasosiego obliga, si se trata de pintar, a pintar algo, incluso a incorporar un argumento. Este argumento justifica también una estructura y una tensión en el cuadro. Pensemos en el caso de Antonio Saura, por ejemplo. En Jorge Julve, los elementos distintivos de lo humano, las manos, los pies, y sobre todo, los rostros se omiten o se borran. Podemos hallar un vacío donde debería hallarse una cara. O podemos ver que se presenta, con cierta solemnidad, algo parecido a un personaje decapitado, y dispuesto a mantener, no obstante, una “sacra conversazione” con otra criatura perfectamente deconstruida. En una de sus obras más ambiciosas y limpias, lo que se ofrece es una especie de grupo de figuras, a modo de friso, relacionándose entre sí flotando en el espacio central, pero sin pies ni cabezas, en el sentido literal. En la parte superior del cuadro, cruza una línea oscura que se adelanta hacia nosotros gracias a una sombra paralela. Esa línea no es del todo

Fotos de l’obra de Jorge Julve a la galeria Fucares d’Almagro. Fotos de Carmen Sanz

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 horizontal, queda desprendida, y esa inclinación la aprovecha una forma cotilla, parecida a una ventana que asoma en el extremo superior derecho. En la parte inferior, a dos formas contundentes les sucede un vacío sobre el que se apoya una línea inclinada, que semeja apuntalar la escena. A mitad del cuadro, como un raro mostrador donde se acodan las figuras rotas, queda una banda clara que, si nos fijamos, descubrimos que reproduce (de un modo ilusionista) lo que fue el resto rasgado de una cinta de carrocero, de las usadas para hacer reservas, y a las que gente como Barnett Newman hizo míticas. Al final, se trata de un equilibrio precario que sirve de argumento a una composición precisa. El análisis de la realidad, pasado por la trituradora de la pintura, suele servirse con una visión cenital. No sucede así en Jorge Julve, o al menos no en sus lienzos mayores. La lectura que se nos ofrece es frontal, la de un paradójico “tableau vivant” sin rostros. Esa apariencia de una acción detenida confiere a estas obras una rara familiaridad, que invita a entrar en ellas. El argumento real que esconden tiene que ver con el conflicto entre accidente e intencionalidad. Ilusión, proceso, accidente, estrategia. Al final es la vieja historia del pintor como equilibrista, jugando entre lo legible y lo ilegible, entre un programa iconográfico y una voluntad. La pincelada puede servir para representar

o definir, pero más directamente, para lo que sirve es para ocultar lo que queda detrás de ella. Un elemento aparece siempre en el cuadro negando a otro, al tiempo que afirmándose. También sucede que el elemento que se suma (restando) nace, en muchos casos, como respuesta a otro. Esto hace del cuadro un mecanismo de relojería, aunque no se busque con él exactitud alguna, sino un raro parecido con algo que no existe. “La pintura”, según Luc Tuymans, “es un anacronismo. Siempre lo ha sido. Pero nunca ha sido ingenua”. Según Dirk Snauwaert esta anacrónica herramienta de la pintura le sirve a Tuymans para desenterrar la verdadera función de las imágenes insignificantes. En Jorge Julve, que conoce bien el trabajo del pintor belga, sucede algo parecido. Tal como nos cuenta, y cito de un escrito suyo, “en un mundo masificado de imágenes, el arte puede ayudarnos a parar y pensar”. Pero, de algún modo, la elección de esos objetos anodinos, como puntos de partida, los convierte en elementos casi sagrados, como puede suceder con las piedras, que en su anonimato perfecto, se convierten en materia predilecta para la ontología. Así, estos escenarios sin actores, esos personajes sin rostros, en su propio anonimato y ambigüedad adquieren rasgos metafísicos, y dan pie a unas reflexiones pictóricas en las que perder provechosamente el tiempo. Diciembre de 2018

LLIBRES DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

MAINHARDT SEMPRE AL TEU COSTAT 72

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 COL·LABORA FENT-TE SOCI/A DE MAINHARDT

LLIBRES DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

PREUS ESPECIALS PER A SOCIS

I BEN PROMPTE PRESENTACIÓ DEL NOU LLIBRE:

IN ITINERE - 5€ JOC DE L’OCA DEL PATRIMONI GASPATXER - 8 €

ELS CARRERS D’ALCALÀ

QUOTA ANUAL DE SOCIS - 12 € 73

MAINHARDT - 93 / abril de 2019 TEMPS DE RECORD

Festivitat de sant Isidre, patró dels llauradors a Alcalà de Xivert. fotografia cedida per una gaspatxera

Festes de la joventut, final de la década dels seixanta. D’esquerra a dreta: Drets: M. A. Martínez, Espallergues, Ebrí, J. Adell, A. Adell, Asunción Chillida, J. Arnau, Lloréns, V. Cucala, E. Marín, J.J. Cucala, J.E. Muria, Z. Calduch. Ajupits: Traver, P. Sancho, Romero, R. Caudet, Juan, F. Albert, L. Albert, P. Arnau, I. Segarra, Vicente, R. Cherta.

TEMPS DE RECORD La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Fotografies cedides per un capicorpero

Foto cedida per María Luisa Bosch (epd)

AINHARDT

José Luis Esteller

ALCALÀ DE XIVERT ABRIL - 2019 NÚM. 93