MAINHARDT-89 by JOAN SANZ

AINHARDT

n O B

cisterna de terme

cocó molló de terme

a Ny !

2018

caseta de pedra en sec

ALCALÀ DE XIVERT DESEMBRE - 2017 NÚM. 89

TEMPS DE RECORD La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Fotografia cedida per Vicentica Suñol Fotografia cedida per Isabel Vallés Chiva

Fotografia cedida per J. Olivier Herrera Marín

Fotografia cedida per Lucía Sospedra

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ

DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina

Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho

CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres Vicente Guillamón Espallergues Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus

PORTADA I CONTRAPORTADA: JOAN SANZ SANCHO

La redacció respecta la llibertat d’expressió. La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit. La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació. Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim. La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text. · · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treball publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista. IMPRIMEIX: JORDI DASSOY TIRADA: 1.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISSN: 1132-3353

SUMARI

EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL .............................4 GASTRONOMIA, ARTESANIA I PRODUCTES DE PROXIMITAT PROTAGONITZEN LA V EDICIÓ DE LA FIRA DE LA TOMATA DE PENJAR Anna Barceló Cucala .................................................................5 L’EXPERIÈNCIA DE GUANYAR UN CONCURS DE CUINA CONTADA EN PRIMERA PERSONA: MERCATXEF 2017 Anna Barceló Cucala .................................................................7 GASPATXERS PEL MÓN. TRAVESSEM CANADÀ DE LA MÀ DE PAU CUCALA Anna Sanz Taus ........................................................................9 CASTELLÓN ARQUEOLÓGICO. VUELTA A LOS ORÍGENES Redacció ..................................................................................14 ESTUDI D’UN ECOSISTEMA: LA BASSA LLONA Redacció ..................................................................................18 CENTENARI D’AMPARO ALONSO ROCA Redacció ..................................................................................21 CRÒNIQUES I TESTIMONI DEL GASPATXER MARTÍ SANCHO COM A ENVIAT ESPECIAL A ESTATS UNITS PER L’ASSASSINAT DEL PRESIDENT KENNEDY Joaquim Arnau i Joan V. Sanz .................................................22 BREU NOTÍCIA SOBRE UN PETROGLIF HOJIFORME DESCOBERT A PENÍSCOLA José Luís Esteller Albert ..........................................................27 HALLAZGO DE UN NUEVO PETROGLIFO HOJIFORME EN LA SIERRA DE IRTA (TÉRMINO MUNICIPAL DE ALCALÀ DE XIVERT) Paula M. Paredes, Anna Grippi i Dionigi Spreafico .................28 UNANIMITAT PER DECLARAR ELS TOCS DE LES CAMPANES COM A BÉ D’INTERÈS CULTURAL Redacció ..................................................................................32 NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA Gabinet de comunicació ..........................................................34 LA IGUALTAT NO EXISTEIX! Maria Sorlí ...............................................................................35 TOTS ELS MURS CAUEN CAP ALS DOS COSTATS. UN PROJECTE INTERDISCIPLINAR Anna Sanz Taus ......................................................................36 RESCATANDO DEL OLVIDO: JOAQUÍN PEDRA ALBAMONTE. UN GASPATXER EN LA GUERRA GRANDE DE CUBA, 1868 José Vicente Moya Julve .........................................................37 HISTÒRIES DEL FERROCARRIL (I) Joan Sanz Sancho ..................................................................41 ENTRE EL CARRO I EL MATXO Francisco Arnau Vilaplana .......................................................46 ENSENYANCES MITGES A ALCALÀ DE XIVERT. TRENTA ANYS D’UNA FELIÇ REALITAT Redacció ..................................................................................48 LES PRIMERES ELECCIONS MUNICIPALS DEMOCRÀTIQUES A ALCALÀ DE XIVERT (I) Joan Sanz Sancho ..................................................................50 ENTREVISTA A GABRIEL ESTARELLAS PASCUAL (VIOLINISTA I DIRECTOR DE ORQUESTA) Antonio Mir Marqués ...............................................................54 BON PRIMER TERÇ DE TEMPORADA 2017/18 DEL C.F. ALCALÀ EN LA PRIMERA REGIONAL DE FUTBOL VALENCIÀ Comentaris: Gabi Navarro .......................................................58 LES ALBAES A ALCALÀ Joan Sanz Sancho ..................................................................62 IV JORNADES TEMPLERES A ALCALÀ DE XIVERT Redacció ..................................................................................64 ALCALÀ DE XIVERT Y LA GANADERIA DE RECONQUISTA Juan Emilio Prades Bel ...........................................................66 ELS CAPRI, UNA DÉCADA PRODIGIOSA Joan Sanz Sancho ..................................................................68 FLORES EL GADITANO: UNA LLICÒ DE CANT, D’ART I DE VIDA Joaquim Arnau Vallina .............................................................72

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

Reflexió sobre el llegat arquitectònic rural No es pot parlar del nostre terme o dels nostres sectors agrari i ramader sense referir-nos a tots els elements que el conformen: camins, dreceres, casetes, masos, pous, corrals, corralisses, sènies, marges i resta de construccions de pedra. No sense tristesa observem que bona part del nostre terme, abans cultivat i treballat pam a pam i amb grans sacrificis, es va convertint, a poc a poc, en una autèntica runa. I, paral·lelament, podem comprovar el lent i progressiu ensorrament de construccions populars, ja siguen casetes de camp o construccions de pedra en sec. Un declivi que va convertint, el que un dia fou un valuós patrimoni de construccions rurals, en matèria arqueològica. Cert que encara resten testimonis de la diversitat de tipologies i usos de construccions tan pròximes i tan lligades al quefer diari de la nostra gent. Testimonis que ens mostren un equilibri en el territori i un sentit pràctic d’adaptació al medi i a les activitats a les quals s’han vinculat al llarg de molts segles d’arquitectura rural. Hem de prendre consciència que som davant d’un dels llegats arquitectònics més singulars i extraordinaris que han sorgit. Perquè aquelles senyals d’utilitat, d’adequació al medi i vinculació amb una manera de construir, no sols les arrelen amb un món rural que és des de segles part de casa nostra, sinó que també el vincula a la part culta de l’arquitectura, en la mateixa mesura que ho estan el món rural i l’urbà. Relacions que avui podrien anar més enllà. Sí, més enllà. Tot i que el costum és lligar les construccions de pedra amb l’explotació agrícola i ramadera, poden relacionar-se amb d’altres activitats com les de lleure o el turisme, si les veiem en context i valorem la possibilitat d’entendre-les en un parc temàtic natural. Seria decidir com posar en valor un patrimoni que ens ha donat identitat des de la singularitat. No podem ignorar els valors naturals del nostre territori, i segurament es pot establir una jerarquia en funció de diferents criteris. Ha de ser des del coneixement de les construccions existents, de les tipologies i de les característiques. Necessitem un inventari que permeta establir accions de conservació, de difusió i de protecció, a partir d’una informació prèvia del que hi ha, del seu estat, de l’interès, de la seua singularitat, dels valors naturals i paisatgístics del seu entorn, dels accessos i dels itineraris. Podríem fer, al menys, una acurada reflexió i estudi sobre el que estem dient.

Casetes de pedra en sec al Vadànxer

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

GASTRONOMIA, ARTESANIA I PRODUCTES DE PROXIMITAT PROTAGONITZEN LA V EDICIÓ DE LA FIRA DE LA TOMATA PENJAR ANNA BARCELÓ CUCALA La Fira de la tomata de penjar d’Alcalà va aconseguir en la seva cinquena edició batre rècords d’assistència i vendes Un any més, el centre històric d’Alcalà de Xivert es va convertir en un espectacular focus d’oci en homenatge al seu producte estrella: la tomata de penjar. Les més de 60 parades, a més de les diverses exposicions, les demostracions de cuina en directe i, per descomptat, la tomata en totes les seves versions van ser el reclam ideal perquè milers de persones visitessen la localitat gaspatxera durant el cap de setmana. Bon temps i millor oferta Visites al campanar i a l’església, tallers infantils, tasts de vi, showcookings i, sobretot, una enorme varietat d’estands van ser l’ànima de la fira. Des de formatges artesans d’altíssima qualitat, fins a escultures i manufactures, passant per torrons

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 artesanals, vins, cerveses, rebosteria tradicional dolça i salada, cítrics, licors, i un llarg etc. es van poder conèixer i adquirir a la ja més que consolidada fira de la tomata de penjar. D’altra banda, la coincidència amb el pont del Pilar i l’excel·lent temps que va fer el cap de setmana, van ser els al·licients perfectes perquè l’assistència a la fira es multipliqués respecte a la d’anteriors edicions. Va ser tot un èxit! Tomata de penjar, a fons La tomata de penjar d’Alcalà de Xivert es caracteritza per ser altament saborosa, per la seva alta carnositat, la seva abundant quantitat de suc i la seva llarga vida un cop recol·lectada. Això es deu a les característiques climàtiques de la zona d’Alcalà i Alcossebre així com a la salinitat que tenen les seves aigües, cosa que els aporta un sabor dolç, una baixa acidesa i una major durabilitat després de la recol·lecció. La tomata de penjar d’Alcalà es caracteritza, a més, per gestionar molt bé l’aigua, i per tenir més antioxidants i vitamina C que altres tipus de tomates. Cultiu, recol·lecció i emmagatzematge El cultiu de la tomata de penjar segueix un sistema de rotació per sanejar les terres amb la carxofa. Es conrea tant a l’aire lliure com en hivernacles i es tracta setmanalment per la protecció davant les plagues. La recol·lecció es realitza quan les tomates comencen a estar madures, entre els mesos de juliol i octubre. En el camp es fa una primera selecció i s’aparten les tomates que no compleixen les condicions òptimes, elecció que es torna a repetir un cop a casa o al magatzem. És en aquest punt quan es procedeix a cosir les tomates. Es cusen per la tija i de dos en dos o de tres en tres fins a formar un pom d’unes 15-30 tomates. Aquest és un treball costós i artesanal que permet, després, poder penjar els fruits en una zona apta per a la seva conservació. Tradicionalment, les tomates es penjaven al sostre de les golfes o als magatzems on les temperatures eren fresques i seques. En aquestes condicions, les tomates poden aguantar fins a 5 mesos. (Si teniu tomates de penjar a casa i voleu que us aguanten el màxim temps possible, llegiu el nostre post al bloc mochiladesabor.com sobre com conservar tomates de penjar!)

Espai gastronòmic No podríem parlar-vos de la fira de la tomata de penjar sense fer referència a l’espai gastronòmic i als show cookings, dels quals en vaig formar part personalment representant a Mochila de Sabor. Sens dubte, es tracta d’una secció que li atorga dinamisme i qualitat a la fira i que apropa als veïns les millors tècniques i receptes dels restaurants locals. Per a la nostra participació, vam preparar 3 receptes en directe a base de tomata: uns originals “macarrons a la bolonyesa”, un “entrepà de bacallà amb tomata” i una roca gelada de tomata amb sorpresa interior. A més d’això, vam oferir als assistents un últim toc dolç: una llaminadura de tomata de penjar. Si voleu veure com es preparen aquestes receptes, no dubteu de buscar-les per www.mochiladesabor.com

Fotos de Joaquim Arnau i Anna Barceló

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

L’EXPERIÈNCIA DE GUANYAR UN CONCURS DE CUINA CONTADA EN PRIMERA PERSONA: MERCATXEF 2017 ANNA BARCELÓ CUCALA El passat 22 de setembre se celebrava a Vinaròs la IV edició de Mercatxef, el concurs de cuina de mercat per a cuiners amateurs, en què qui escriu aquestes línies, acompanyada de Melo Marcos (Madrid) es va proclamar guanyadora. La recepta vencedora es deia “coco-soisse de llangostí” una original versió de la francesa Vichyssoise que va captivar el jurat. Tal com vam explicar tant al jurat com als mitjans de comunicació, vam realitzar una variació del conegut puré de patata i porro (vichyssoise), substituint la patata per llet de coco, alleugerint així la recepta. A més, l’acompanyem d’un cercle de llagostins, coco, sèsam garrapinyat, ceba roja i curri que li donava un toc exòtic i divertit a la proposta culinària. A les vostres cuines: el temps comença, ja! I així, després d’haver realitzat la compra dels productes al Mercat, vam començar a cuinar la nostra recepta tan ràpid com vam poder. La meva companya Melo es va posar amb el porro, mentre jo preparava la llet de coco, que vam barrejar amb una mica de nata. Tot seguit vaig passar a pelar 10 perfectes llagostins de Vinaròs. Amb el porro sofregint-se i els llagostins pelats i nets ens vam posar a picar ceba i coco natural fins a aconseguir trossets petitíssims! A continuació, vam afegir la llet de coco amb nata al foc, ho vam cuinar tot amb el porro i finalment, ho vam triturar. Paral·lelament, vam coure els llagostins durant 30 segons i els vam picar per barrejar-los amb els altres elements i emplatar. Tot això sota l’atenta mirada del jurat compost per Inma Albiol (Rest. Bergantín), Roberto Belmonte (Hostal Teruel) i Tomás Ferrer (nutricionista). Els dos primers es van encarregar d’avaluar el sabor

IV Mercatxef Melodía Marcos i Anna Barceló, primer premi amb el plat “Cocossoise de llagostí” El Mercat Municipal de Vinaròs va acollir la quarta edició del divertit concurs Mercatxef. El primer premi ha estat per Melodía Marcos i Anna Barceló, amb el plat “Cocossoise de llagostí” i el segon premi ha estat per a Joaquín Valldepérez i Rafa Domínguez, amb el seu “Arròs roig amb carxofes”. El funcionament d’aquesta cita gastronòmica és divertida, ja que cada participant disposa de 30€ i tan sols 10 minuts per realitzar la compra al propi mercat dels productes i ingredients necessaris per confeccionar el seu plat. Posteriorment, durant 50 minuts i davant els espectadors presents, cuinen en directe el plat lliure que trien, i un jurat format per professionals de l’hostaleria i la nutrició escull finalment els que consideren millors en tots els aspectes. Xavi Flores

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 i la coherència dels plats, mentre que l’especialista en nutrició va analitzar el valor nutritiu i l’equilibri de cadascun d’ells. Temps! Mans enlaire! I veredicte final Com heu vist en el resum, la nostra recepta era senzilla (ara us la deixem al complet) i, per sort, ens va donar temps d’acabar i emplatar amb calma. Amb el “mans enlaire!” del presentador Txema Grau, vam donar per finalitzada la nostra participació i ens prepararem per afrontar el moment més tens... el veredicte del jurat! El nostre plat va ser qualificat com un plat delicat i equilibrat en el qual

tots els elements es complementaven i sumaven al resultat final. A més, el toc de coco i curri li va donar a la nostra coco-soisse un punt d’exotisme i d’originalitat. Nutritivament, el plat va ser valorat positivament ja que vam substituir la patata de la vichysoisse tradicional per llet de coco, rebaixant així l’aportació calòrica. Amb tot això només tocava esperar que la frase “les guanyadores de Mercatxef són...” es completés amb els nostres noms. Cosa que vam celebrar enormement quan Txema Grau va cridar: Melodia Marcos i Anna Barceló!

RECEPTA Ingredients: - Llet de coco - Un coco natural - Una ceba roja - Sèsam garapinyat - Tres porros - Deu llagostins - Nata per cuinar - Curri roig Elaboració: 1. Tallar el porro i posar a sofregir. 2. Barrejar el pot de llet de coco amb mig bric de nata per cuinar. 3. Pelar els llagostins 4. Quan els porros ja estan daurats, afegir la barreja de llet de coco i nata. Salpebrar al gust. 5. Picar la ceba vermella i el coco a trossets molt petits (en brunoisse) 6. Triturar bé el porro i la llet de coco fins que ens quede una textura de crema. 7. Bullir els llagostins durant 30 segons. 8. Picar els llagostins.

Fotografies Xavi Flores

9. Barrejar els llagostins, la ceba vermella en cru i el coco a un bol. Afegir sèsam garapinyat i curri vermell (poquet, que pica!) I barrejar-ho tot bé. 10. Emplatat: posem un motlle circular al centre del plat. Afegim la barreja de llagostins, ceba i coco i l’enganxem a les parets del motlle, de manera que queda un cercle. Al centre aboquem una mica de coco-soisse i decorem amb pètals de clavell i fulletes d’alfàbrega.

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

GASPATXERS PEL MÓN. TRAVESSEM CANADÀ DE LA MÀ DE PAU CUCALA ANNA SANZ TAUS No són les persones les que fan els viatges, sinó els viatges els que fan les persones. John Steinbeck Aquesta vegada li ha tocat a Pau contar-nos les seves aventures de punta a punta de Canadà. Pau ha estudiat Biologia a València i, ja fa més d’un any, va decidir, amb la seva parella, canviar la capital valenciana per les fredes terres del Canadà, on ha treballat en diferents ciutats del país. Amb un permís d’un any, s’ha endinsat en la vida canadenca i ha recorregut milers de kilòmetres entre muntanyes i llacs. En primer lloc ens agradaria saber què et va portar allà? Va estar difícil aconseguir el visat? Anar al Canadà va ser idea de la meua parella. Un amic li va parlar de l’existència d’un conveni entre els governs espanyol i canadenc per visitar el país nord-americà durant un any amb un permís de treball. No és massa difícil aconseguir aquest visat: s’ofereix tots els anys però, això sí, amb un nombre de places limitat. Bàsicament: els primers que s’apunten, hi van. Sempre cal complir una sèrie de requisits com no tenir antecedents penals o pagar un cànon administratiu d’uns 150 dòlars canadencs. Vist des d’una altra perspectiva, podríem dir que és mà d’obra que entra al país disposada a treballar de quasi qualsevol ocupació, així que el govern canadenc ho veu amb bons ulls. On vau estar concretament? Us vau anar movent pel país? Vam estar per bona part del país, des de la Colúmbia Britànica fins al Quebec, passant per Alberta, Saskatchewan, Manitoba i Ontario. Vam arribar a l’aeroport de Vancouver, després de passar pel de Toronto, el juliol del 2016. Des d’allí ens vam embarcar en un avió-bus fins a Kelowna, un poc més a l’interior de la província de la Colúmbia Britànica, per treballar en la recollida de la cirera. Allà vam estar tan sols una setmana, a causa de les males condicions laborals i d’habitatge. Vam deixar el treball ja amb un contacte establert a Banff, un poc més a l’est, a la província d’Alberta. I cap allà que vam anar, tot quedant bocabadats per la bellesa de les muntanyes rocalloses que observàvem des de l’autobús. A Banff vam treballar uns dos mesos en la neteja i manteniment d’un hotel d’estil alpí. Tot seguit, després d’un viatge de

Parc National de la Mauricie, Quebec

cinc dies amb el nostre propi cotxe de segona mà, ens vam instal·lar a Mont-real, al Quebec. Allí vam passar uns 10 mesos treballant en l’hostaleria. Jo, en concret, a la cuina del restaurant de l’Hotel Gault. El juliol del 2017, quan se’ns va acabar el permís de treball, vam emprendre un viatge de 15 dies pel Quebec. Vam visitar els seus pobles i els espectaculars parcs nacionals. En acabar aquest viatge, ens vam dirigir novament cap a l’oest fins a Vancouver, vam passar per Banff, i vam descendir per la costa fins a Califòrnia però, això ja és una altra història...

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 Què vas fer allà que no hauries pogut fer mai ací? Anar allà m’ha permés conéixer de més a prop la cultura dels diferents pobles autòctons de Nord-amèrica i la situació actual en la qual es veu immersa la seva gent. També hem pogut conduir durant més de 4.000 kilòmetres en línia recta sense eixir del país. Patinar sobre gel, menjar poutine ― un plat típic d’allà―, veure balenes, óssos, cèrvids i castors, o acampar als parcs nacionals i fantasiejar amb les aurores boreals per al remat no veure’n cap... Alguna anècdota que vulgues compartir amb nosaltres? Un dia d’hivern vam haver de traure el cotxe del carrer on el teníem aparcat perquè les màquines llevaneu havien de fer la seua faena. Aquella operació ens va costar dos hores! La primera hora, la vam passar traient neu a palades. La segona, intentant clavar uns grampons per a les rodes, cedits per un amable veí, fins que vam aconseguir que el cotxe agafés tracció. Fins i tot una patrulla de policies es va ficar a empentar el cotxe amb nosaltres!! Et vas sentir ben acollit? Al Canadà també existeix el racisme i classisme institucional i, encara que no vam viure cap menyspreu per part de la gent, a l’hora de buscar treballs qualificats és més difícil per a un immigrant. En el cas de llogar habitatge, hi ha propietaris que se n’aprofiten de la teua condició. Buscar treball, un habitatge, comprar un cotxe o donar-te d’alta a la companyia elèctrica són aspectes de la vida que fan que comences a integrar-te en la societat i que t’adaptes al país. A més a més, ens hem unit a veure desfilades, jornades de circ al carrer, manifestacions, etc., per tal de conéixer aspectes més lúdics de la cultura canadenca.

Com t’imaginaves que seria l’experiència? Més dura o més fàcil? Al principi va ser un poc confús i teníem por de no trobar un treball, però l’angoixa va durar menys d’una setmana. Ens va resultar molt fàcil trobar faena i agafar confiança amb la llengua. De seguida ens vam entendre amb la gent i vam anar creant amistats, algunes de les quals ens van acompanyar durant bona part de la nostra estada. Ara que has tornat, trobes a faltar Canadà? Quins aspectes de la societat, del clima, etc. et van cridar més l’atenció? Trobo a faltar moltes coses... Trobo a faltar Banff, aquell poble encastat en un antic pas a les muntanyes rocalloses, la seua mescla de mentida i veritat. La mentida d’haver esdevingut un Benidorm de muntanya, amb milions de turistes adinerats i amb persones vingudes d’arreu del món per treballar al servei dels privilegiats; i la veritat de la natura, les muntanyes, els cérvols, els passejos a peu o amb canoa... Enyoro l’ambient de Mont-real, sobretot el barri on vivíem, llar de gent ben distinta; sense sostre, executius, estudiants, yonquis, policies armats fins a les dents, pares que portaven els fills a l’entrenament d’hoquei sobre gel... Em manquen eixes cases de maons amb escales exteriors de ferro, algunes d’elles tan velles que la seua estructura de fusta es corbava pel pes dels anys. El riu Sant Llorenç amb l’illa de Santa Helena al mig; un riu tan ample com una mar. Em falta el metre i mig de neu pels carrers a l’hivern i tot un exèrcit de màquines de totes mides treballant per fer transitables els carrers. També el seu sol que tot ho cobreix i que et permet estendre la vista fins més enllà de l’horitzó. Però sobretot, trobo a faltar tota la gent que hem trobat pel camí que ens han acollit com a locals o d’altres estrangers com nosaltres amb els quals hem compartit algun tros del camí.

Niàgara falls, Ontario

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

Montréal des del Montroyal

Tòtems Aida Stanley Park, Vancouver

Riu Ottawa congelat

Tempesta a Montréal

Lake Louise, Banff & Jasper National Park, Alberta

Tardor Mount Saint-Hylaire, Quebec

Banff vista general

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 T’hi hagueres quedat? No tindria cap problema en quedar-me una temporada més. Creus que has canviat com a persona? I la teva manera de veure la vida? Estar fora sí que et canvia com a persona i en la manera de veure la vida. Viure aquestes experiències és un aprenentatge continu sobre la gent i la seua cultura ―encara que no massa diferent a la nostra― i exprimeixes tots els aspectes del viatge. Consells per futurs viatgers a Canadà? Bé, Canadà és un país molt gran. Cal tenir en compte les dimensions del país i el cost dels desplaçaments en el moment de planificar una ruta. Una altre aspecte a tenir present quan volem visitar el Canadà és que, encara que l’anglés i el francés són llengües oficials, hi ha dos zones ben delimitades on trobem persones que només parlen un dels dos idiomes. La província francòfona és el Quebec, la resta són anglòfones, encara que Nova Brunsvic és bilingüe. De totes maneres i, a diferència del que passa a Espanya, les administracions tenen personal preparat per atendre en les dos llengües. He de dir, també, que la burocràcia canadenca és molt estricta i cal tindre tots els papers en ordre. Finalment, hem de pensar que la fauna salvatge nord-americana comporta cert risc: ens podem topar amb óssos, llops o cèrvids en zel quan fem excursions per la natura. Tan sols s’han de seguir els consells dels guardes i estar atents. Quins llocs consideres una parada imprescindible? A la Colúmbia Britànica podem visitar la ciutat de Vancouver o un poble anomenat Squamish que, malgrat no ser massa bonic, té una gran oferta d’esports d’aventura. També podem passar per l’illa de Vancouver, on trobem la ciutat de Victoria. Fins i tot ens podem endinsar a la cultura dels haides, un poble indígena autòcton de la costa oest, conegut per realitzar tòtems majestuosos amb troncs d’arbres. A Alberta hem de visitar les Rocalloses; el parc nacional de Banff i Jasper amb els seus llacs i muntanyes i els seus animals salvatges. Avui en dia, i lluny d’aquelles aventures per arribar a l’oest en temps de la febre de l’or, Banff és un poble amb una àmplia oferta per al visitant. Sempre ple de turistes amb butxaques agraïdes que gaudeixen del senderisme, l’escalada o el piragüisme a l’estiu i dels esports de neu a l’hivern. A Ontario trobem els llacs més grans del món que fan de frontera amb els Estats Units, juntament amb el llac de les Mil Illes, per on s’ofereixen diversos creuers per gaudir de les vistes. Fent frontera amb els Estats Units estan les cascades del Niàgara, les quals són un enorme atractiu per al turista. Ottawa, la capital del Canadà, també està situada ací, amb

el Parlament, altres edificis burocràtics i el Museu de Belles Arts del Canadà. Al Quebec s’ha de visitar la cosmopolita Montreal, així com l’afrancesada ciutat de Quebec i la cascada de Montmorency. Encara que la capital del Quebec és la ciutat de Quebec, Mont-real mereix un capítol a part. A la ciutat es parla tant en francés com en anglés i, a més, està relativament prop de Nova York. Mont-real té un downtown ple de gratacels ―la zona financera― i el barri d’estil francés del port vell representa els vestigis d’allò que va suposar l’arribada al Nou Món i el comerç de les pells amb els indígenes. Hi ha un mirador natural anomenat Montroyal: un turó amb vistes espectaculars de la ville, el riu Sant Llorenç i el prat de tota l’àrea de Mont-real. Una altra ciutat que paga la pena visitar visitar és Gatineau, situada la banda quebequesa del riu Ottawa, enfront de la ciutat d’Ottawa, on trobarem el Museu d’Història del Canadà. A més de ciutats i cultura, el Quebec ofereix espectacles naturals com el Fiord de Saguenay, la Gaspesié o el cap Gaspé entre altres parcs nacionals, així com poblets pesquers prop de la mar o pobles dedicats a l’explotació de la fusta a les muntanyes. Per cert, encara no us he dit que el Canadà és el país del càmping per excel·lència? Aquesta modalitat d’allotjament és tota una experiència si es vol conéixer el potencial natural i salvatge del país nord-americà. Una paraula que has après: La part anglesa del Canadà es podria comparar, en certa manera, als estatunidencs (encara que et faran mala cara si els ho comentes). Per tant, és un anglés típicament nord-americà amb xicotetes diferències respecte als altres països de l’antiga “Commonwealth”. Un bon exemple en seria la paraula que designa els banys públics; restrooms. En canvi, no passa el mateix amb el francès, que es parla de manera molt característica al Quebec. Alguns entesos en la matèria apunten que aquest és el francés antic. Les paraules que més em van sorprendre són paraulotes del francés quebequés. Encara que calis o tabernacle no són més que objectes religiosos ―el calze i el tabernacle― vénen a ser més o menys la nostra “merda” o “hòstia”. El menjar preferit: Diuen que la poutine és el plat típic del Canadà, però realment n’és el del Quebec. Aquest no és un país que es caracteritze per la seua cuina tradicional i, per allò del toc francés, la nació al complet ha fet seu aquest plat originalment quebequés. I què és la poutine? Pataques fregides amb un formatge de textura “plasticosa”, tot adobat amb una salsa que no sé ben bé de què està feta. A més hi ha variacions: amb guacamole, amb altres tipus de formatge... Encara que

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 no aconsello menjar poutine diàriament, és un plat deliciós si es prepara al lloc adequat. Una altra experiència que no cal perdre’s al Quebec és fer un àpat a la cabane à sucre. Una adaptació dels colons francesos de les antigues “cases llargues iroqueses”, les cases d’algunes de les tribus de Nord-amèrica. Allà es menja en abundància: verdures, truites, cansalada, llonganisses de cérvol i fesols... i tot adobat amb salses fetes amb xarop d’auró (sirope de arce en castellà). I per postres, recomanaria una tire à l’erable: xarop d’auró calent en estat líquid que es solidifica en entrar en contacte amb la neu i que es menja amb l’ajuda d’un bastonet com si fos un chupa-chup.

Patinant al Lac-aux-castors, Montréal

Merci beaucoup, Pau, per compartir amb nosaltres les teues aventures, i per fer crèixer en nosaltres la curiositat de visitar el Canadà i de menjar una tire à l’erable!!

Al mig del camp de blat, quan a Alcalà encara teníem molta terra de pa

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

CASTELLÓN ARQUEOLÓGICO. VUELTA A LOS ORÍGENES www.castellonarqueologico.es REDACCIÓ La web www.castellonarqueologico.es és una ambiciosa i innovadora proposta de la Diputació de Castelló per a mostrar a tothom el valuós patrimoni arqueològic castellonenc, com un valor cultural y turístic. “Castellón arqueológico” permet una visita virtual a vint jaciments arqueològics de la província, a banda de senyalitzar-los físicament en cadascun dels divuit pobles on es troben, tot amb la finalitat de potenciar el seu atractiu turístic. “Castellón arqueológico” és, amb una tecnologia puntera, arqueologia a la carta en temps present, amb un nivell de detall que sorprèn. En aquests moments la web fa possible la visita virtual en tres dimensions dels jaciments del Baix Maestrat: el Puig de la Nau de Benicarló, El Puig de la Misericòrdia de Vinaròs, la Torre Perengil de Vinaròs i Santa Llúcia d’Alcalá de Xivert. S’hi poden consultar tota la documentació, informació i mapes

interactius. De la resta de jaciments, dels quals ja s’arreplega documentació arqueològica, s’anirà afegint de manera progressiva el visor en 3D. Als anteriors jaciments, “Castellón arqueológico” cal afegir els poblats ibèrics existents a Almassora (Torrelló del Boverot), Castellfort (La Lloma

Jaciment arqueològic de Santa Llúcia als peus de l’ermita

Xicotet recipient de ceràmica. Àmbit del Ferro antic

Punyal del bronze antic

Xicotet got de ceràmica fet a mà. Fase del Bronze antic

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 Comuna), La Vall d’Uixó (Sant Josep) i Vilafamés (Els Estrets); les necròpolis ibèriques de Sucaina (Los Cabañiles) i de Forcall (Sant Joaquim de la Manadella). Cal afegir que dins d’aquests itineraris es troben jaciments de gran valor del segle VII aC. a Cabanes (El Tossal del Mortórum), a Cortes de Arenoso (Los Morrones) i a Portell de Morella (En Balaguer). També s’hi contemplen el Pujolet de Santa de l’Alcora, la Via Augusta de Belloch, l’Arc romà de Cabanes, Vinamargo de Castellón, la ciutat romana Lesera-Moleta dels Frares de Forcall, la Torre de Foios de Llucena, Benicató de Nules i, de l’Edat del Bronze, es contempla el Tossal de la Vila en la Serra d’en Galceran. “Castellón arqueológico”, a banda del seu caràcter cultural i divulgatiu, és una bona oferta d’itineraris senyalitzats que permeten endinsarnos en d’altres èpoques. És un viatge a través de la historia que ens trasllada des de l’Edat de Bronze fins a l’Alta Edat Mitjana, quan les terres castellonenques foren llar d’ibers, de romans i d’andalusites. També d’assentaments comercials de fenicis, púnics, grecs i romans, amb un gran desenvolupament. L’ermita de Santa Llúcia en www.castellonarqueologico.es Dels textos que la web dedica a Santa Llúcia, fem, d’una banda, un recull d’apunts referits a les primeres fases d’ocupació de l’ermita que han estat desvetllades pels treballs d’excavació duts a terme fins l’actualitat (Primeres fases d’ocupació) i, d’una altra, els continguts que s’hi relaten dels seus contextos històrics i se citen altres jaciments de la província. 4000 anys d’història Visitar el conjunt de Santa Llúcia, declarat Bé d’Interès Cultural, ens permet gaudir no solament d’un jaciment arqueològic amb indicis d’ocupació des de l’Edat del Bronze, sinó també d’un entorn i

La regidora de cultura, María Agut i Rafa Ronchera van acompanyar els arqueòlegs al llarg de l’exposició

unes vistes excepcionals i de l’ermita, amb els seus edificis annexos, que, abans de lloc de culte, va ser una fortalesa medieval. Les excavacions han desvetllat diverses fases d’ocupació. Les dues primeres molt distanciades entre si, entre el II mil·lenni aC i el segle VII aC. El fet que en la fase de l’Edat del Ferro el lloc fóra abandonat després d’un incendi ha permès trobar amb un excel·lent estat de conservació nombroses peces que ens desvetllen el dia a dia dels seus habitants. A més existeixen vestigis d’un altre assentament d’Època Islàmica. Primeres fases d’ocupació: Edat de Bronze(1) – 2000 aC – Vivien de l’agricultura i de la ramaderia; fonien metalls i produïen eines amb ceràmica Els primers pobladors van triar el lloc per l’ampli i extens domini visual del territori i, així, tenir un control sobre qualsevol moviment. Van triar les vessants sud i est per alçar les seues construccions, amb la finalitat d’aprofitar la llum i el calor del sol. I cal pensar que l’entorn no presentava excessives dificultats d’accés al conjunt de recursos per a la seua subsistència.

El 24 de novembre els arqueòlegs Gustau Aguilella i Neus Arquer, van fer una xarrada recopilatòria del que han estat les quatre campanyes d’excavacions al jaciment arqueològic de Santa Llúcia. El públic assistent va poder conèixer de primera mà les hipòtesi de treball, així com el resum dels materials fins ara trobats. Els arqueòlegs també van donar a conèixer la nova pàgina web de la diputació dedicada a l’arqueologia de la província.

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 Aquests grups humans vivien de l’agricultura i de la ramaderia. Les seues necessitats d’aliments es complementaven amb la recol·lecció silvestre i la caça. Disposaven de matèries primeres per a fabricar utensilis. Entre les seues capacitats figurava la de fondre metalls amb els quals fabricar les seues armes i útils per al camp. Tot açò sense oblidar la producció d’estris amb ceràmica. 1500 anys més tard, 1500 anys després que aquelles gents abandonaren el poblat uns altres van veure en aquest altell un bon lloc per a assentar-se: Edat del Ferro (2) – 650 aC – Comencen a desenvolupar-se les anomenades cultures ibèriques Els nous habitants van construir el seu poblat amb cases de planta rectangular i murs de pedra i morter, sobre diversos aterraments. Part del mateix el podem observar en l’actualitat, perquè tot sembla indicar que la seua extensió era major i s’estenia pels vessants. Aquelles gents a més de seguir basant la seua subsistència en els recursos que els proporcionava l’agricultura i la ramaderia, estaven en contacte amb altres pobles que arribaven a la costa. Prova d’açò són les troballes datades en aquesta etapa, entre les quals es troben restes materials del comerç amb fenicis i grecs. El poblat va ser abandonat sobtadament, aproximadament sobre el 550 aC, probablement per un incendi. Van deixar enrere, quasi intactes, diversos objectes que són testimoniatge de les activitats del dia a dia: fabricació tèxtil, d’armes i utensilis de cuina… Fem un altre salt en el temps i arribem a: Edat Mitjana (3) – Època Islàmica– segles VIII/IX Les especials característiques d’aquest lloc van afavorir la seua elecció com a assentament i possible bastió. Segurament relacionat amb altres enclavaments estratègics que es troben en la zona i s’estenen de llarg a llarg de la província de Castelló. L’Època Islàmica suposa en la nostra història un moment molt destacable per l’organització del territori, les canalitzacions d’aigua, el desenvolupament de noves formes de conrear i de nous cultius… També va ser una etapa de múltiples divisions polítiques, dependències administratives, lluites de poder, i que va finalitzar després de llargs anys d’enfrontaments, conquestes, acords i ruptures dels mateixos amb els reis i senyors cristians de l’època. L’enclavament de Santa Llúcia, al costat d’altres castells i torres, van ser testimonis de tots aquests avatars de la història. A poca distància es troba el castell d’Alcalà de Xivert, també amb vestigis d’ocupació ibèrica, i el castell Santa Magdalena de Polpis. Més enllà, els castells de Peníscola al nord i Orpesa al sud, en la línia de costa i entre

Arturo Oliver i Gustau Aguilella supervisant els treballs d’excavació durant aquest estiu

ells torres com les d’Ebrí i Badúm, entre unes altres que van conformar tot un sistema de vigilància i comunicació al llarg de la província i que van seguir prestant servei segles més tard. Santa Llúcia va ser coronada finalment per una fortalesa medieval que inclou una torre de planta circular i un llenç que configura una edificació de planta rectangular. Aquesta edificació va ser finalment aprofitada en el segle XVII per a erigir l’ermita que avui dia ens trobem. Contextos històrics i jaciments de referència: (1) EDAT DEL BRONZE Aquest període històric que cronològicament podem enquadrar dins del segon mil·lenni abans de nostra era i principi del següent, correspon al que es considera el naixement de les primeres prefectures, on el control dels recursos i del grup ho assimilen un o uns pocs individus, accentuant la diferenciació social. És un període de bastant inestabilitat, la qual cosa va provocar un desplaçament dels poblats cap a zones altes i escarpades, fàcilment defensables, usant per primera vegada construccions a base de pedra, enfront de les construccions anteriors fetes amb materials més peribles. Suposa a més la generalització de la metal·lúrgia, principalment del coure, i posteriorment també del bronze. Les ceràmiques amb els seus tractaments brunyits de superfície, els perfils amb les seues carenes, així com algunes formes típiques del moment, com és el cas dels gots geminats o les denominades formatgeres, juntament amb alguns utensilis realitzats en bronze, són els fòssils directors d’aquest període cultural caracteritzat per un sedentarisme molt estès, per una agricultura ja perfeccionada, el desenvolupament accentuat de la ramaderia i per una producció metal·lúrgica amb certa complexitat tècnica. És un moment cultural que en els jaciments que s’inclouen en la Ruta Arqueològica es troben situats per sota dels assentaments de l’Edat del Ferro Antic, com veiem a Santa Llúcia d’Alcalá de Xivert i al Tossal del Mortórum de Cabanes.

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 (2)

EDAT DEL FERRO A mitjan segle VII aC les societats de l’Edat del Bronze final entren en contacte amb el comerç Mediterrani, la qual cosa porta a una forta transformació de la tecnologia, la societat i també de les creences i rituals de la gent de l’Edat del Bronze. El canvi que s’opera en aquest moment és de gran importància per a conèixer tot el desenvolupament de la Cultura Ibèrica. S’introdueixen noves tecnologies com és el cas de la metal·lúrgia del ferro o el torn d’alfarer, noves tècniques arquitectòniques, però també nous rituals com la comensalidad en els banquets o nous plantejaments religiosos i socials, la qual cosa porta un complet canvi de mentalitat. L’Edat del Ferro inicia els plantejaments tecnològics i socials que han regit els pobles castellonencs fins pràcticament els nostres dies. En les rutes podrem veure els jaciments de Balaguer de Portell, El Puig de la Misericòrdia de Vinaròs, el Puig de la Nau de Benicarló, Santa Llúcia d’Alcalà de Xivert, El Tossal del Mortórum de Cabanes, El Tossal de la Vila en la Serra d’en Galceran, Els Morrons de Cortes d’Arenós. (3)

EDAT MITJANA L’Edat Mitjana a Castelló està marcada pel predomini musulmà entre els segles VIII i XIII després del pas entre els segles VI i VIII de Visigots i Bizantins. Les forces del Califat Omeia van entrar a Espanya el 711 i el territori va venir a formar part progressivament del Califat de Còrdova fins que en 1031, després de la mort de Almansor en el 1030, el Califat de Còrdova es va descompondre, dividint-se Al-Àndalus en una trentena d’estats independents, els primers regnes de taifes. El territori va passar a formar part de la Taifa de València. En el 1065 la Taifa de València va ser incorporada seguidament per la de Toledo, fins que amb ajuda castellana va recuperar la independència en 1076. En 1085, després de la conquesta de Toledo pels cristians i la mort del rei de la Taifa de València, va ser elevat al tron d’aquesta taifa Al-Qádir, l’antic rei de la Taifa de Toledo, amb l’ajuda militar d’Alfonso VI de Castella.

A la fi del segle XI Rodrigo Díaz de Vivar, sobrenomenat el Cid Campeador, va dedicar-se a protegir Al-Qàdir, aliat dels cristians, dels atacs de la Taifa de Saragossa i de les revoltes populars. Quan Al-Qàdir va ser assassinat, el Cid va morir després i els almoràvits van prendre el control de la zona el 1102. A mitjan segle XII, van ser desplaçats pels almohades. Aquestes terres van ser fins al segle XI bàsicament rurals. El califat i els regnes de taifes van proporcionar a la regió els sistemes de regadiu i es va desenvolupar l’activitat artesanal i el comerç. Després de la derrota dels musulmans en la batalla de les Navas de Tolosa (1212), es va produir l’esfondrament de l’estat almohade. L’any 1232 el rei aragonès Jaime I el Conqueridor va iniciar la conquesta del territori valencià, estructurant-lo com un regne autònom dins de la Corona d’Aragó. L’any 1283 Pedro III d’Aragó va autoritzar la instal·lació del Consolat del Mar a València, sent el primer d’Espanya. El regne de València, al principi de majoria musulmana mudèjar, va començar a ser colonitzat amb la repoblació de cristians de l’interior de Regne d’Aragó que, juntament amb els jueus, va donar com resultat una societat multiconfessional i multicultural, sent els cristians els qui tenien plens drets en comparació de la resta de les cultures. Aquests mateixos van crear les bases d’un sistema econòmic aprofitant les infraestructures andalusines existents (assuts, bancals, sistemes de reg, mesquites, torres de vigilància, etc.), així com els productes agrícoles assentats (cítrics, arròs, xufa, hortalisses, palmeres, et.). El procés de poblament del Regne de València va ser llarg i no acabaria fins al segle XVII, després de l’expulsió dels moriscs. Després de la pesta negra de 1348 i l’anomenada guerra dels dos Peres contra Castella, va començar una etapa de prosperitat fins al segle XV, considerat com el Segle d’Or valencià. En les rutes podrem veure el Tossal de la Vila de la Serra d’Engarceran i Santa Lucia d’Alcalà de Xivert.

Amb la col·laboració del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

ESTUDI D’UN ECONSISTEMA: LA BASSA LLONA REDACCIÓ Des de sempre, els espais naturals han oferit oportunitats de creixement humà, personal i social. Podem dir, sense por a equivocar-nos, que durant segles la natura ha estat la millor mestra de la humanitat. L’escola, conscient d’aquests valors i de les necessitats dels escolars, té una llarga tradició programant i integrant projectes en el medi natural. Iniciatives escolars que, en general, responien a un esperit innovador d’un professorat que era ben conscient de les oportunitats d’aprenentatge amb valor afegit que ofereix la natura, sempre de manera generosa i gratuïta. Molts són els centres i el professorat que prenen contacte directe amb la natura i decideixen convertir-la en aula de classe, per aprofitar-la en lloc d’aprenentatge, de recerca i de coneixement. Per humils que siguen, són experiències profitoses per a que l’alumnat puga prendre una consciència més ampla dels sers vius, de les connexions i interdependències entre ells. En aquest context situem l’estudi d’un ecosistema, la Bassa Llona, una experiència duta a terme durant el curs 1985/1986, des del Col·legi Públic d’EGB d’Alcalà de Xivert. Un projecte innovador dissenyat i desenvolupat per Víctor Albero i Abel Prades. Sense oblidar que, en la programació del

Estudi de l’ecosistema de la Bassa Llona durant el curs 1985/86

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 Departament de Ciències Socials i de Naturals, el curs anterior s’havia encetat l’activitat d’estudi i classificació de les espècies vegetals localitzades en itinerari d’eixides al camp o en espais on s’ubicaven construccions d’arquitectura rural. Cal dir que l’estudi de l’ecosistema de la Bassa Llona ja responia, d’una banda, a la necessitat actual d’establir lligams estrets i afectius amb l’entorn més pròxim, si volem garantir el futur del planeta i de la nostra espècie. I, d’una altra, a precisar que l’aprenentatge del concepte de sostenibilitat, no passa únicament per ser un coneixement intel·lectual. Així i per a tenir una acurada aproximació a l’activitat de referència, reproduïm les diferents parts de inspiraven i eren guia en l’estudi de l’ecosistema de la Bassa Llona. A. Programa de l’activitat: A.1. Estudi Geogràfic. - Càlcul de la distància al poble. I, assenyalar al plànol l’itinerari a seguir. - Localització geogràfica de la Bassa Llona: “in situ” dels vèrtexs de la conca i, en el plànol. - Identificar l’orientació de la conca que alimenta la bassa i els barrancs tributaris (les característiques estructurals i de règim). - Estudi del microclima (a partir dels treballs ja realitzats) i dels nivells d’aigua de la bassa (màxim i d’estiatge). A.2. Estudi de la zona confrontant a la bassa. - Situació i distribució de les terres (zones cultivades o no i tipus de cultius i inventari de les principals espècies vegetals). - Identificar materials en la composició del terra, arreplegar mostres i classificar-les. - Inventari de les principals especies animals i classificar-les. - Observar i identificar els resultats de l’acció de l’home en el territori. A.3. Estudi de la bassa. - Forma, superfície i volum de la bassa. - Recol·lecció i empaquetat de les espècies vegetals

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 de la vora; numeració i localització de totes les mostres arreplegades. - Posada en comú per a dur a terme la selecció de les mostres més interessants entre les arreplegades. - Classificació de les diferents espècies (laboratori) - Assecat de les mostres i emmagatzemat de les mateixes. - Amb les mostres obtingudes realitzar herbaris. - Prendre mostres del terra de la bassa i de l’aigua de la mateixa. - Observació i estudi de l’aigua de la bassa (laboratori). - Localització i captura de petits vertebrats (amfibis i rèptils). - Preparació de flascons de cristall per a emmagatzemar mostres. - Preparació d’hàbits adequats, al laboratori, per a l’estudi d’aquelles espècies que així ho requerisquen. - Estudi d’aquells possibles fenòmens de desenvolupament (metamorfosi, larves...). - Classificació de les mostres aconseguides i preparació per al seu emmagatzemen i confecció de petites col·leccions. - Establir relacions entre els distints elements del ecosistema. B. Materials: - Flascons de cristall de diferents formats. - Bosses de plàstic, mànegues de captura per animals aquàtics i aeris, caixes per a insectes, premses per a plantes, cordell (mesures), agulles de cap. - Lupa binocular, lupes de butxaca, microscopi, càmeres fotogràfiques. - Acetat d’etil, guix. - Etiquetes, quaderns i llapisseres, claus de classificació i textos de consulta. - Mapes topogràfics de la zona. C. Mètode de treball: A partir de la realitat geogràfica, es duu a terme l’estudi ecològic de la bassa. C.1. Prendre mostres - Emprar les mànegues de captura, arreplegar mostres d’algues i animals. - Rastrejar les voreres i el fons de la bassa. - Localitzar animals sota les pedres i objectes. - Evitar els contacte directe amb les mans per a evitar possibles picadures. - Les mostres vegetals hauran de ser arreplegades el més completes possible (arrel, tal·li, flor i fruit). - Prendre poques mostres per a no alterar l’equilibri existent. C.2. Trasllat al centre - Els animals seran traslladats en flascons de cristall d’acord amb la seua grandària i evitant l’amuntegament de molts animals en un mateix flascó.

- Els animals aquàtics en flascons amb aigua (aproximadament 2/3). Els amfibis i rèptils poden traslladar-se amb poca aigua. - Els animals de respiració aèria es traslladaran en pots amb orificis. - Es protegiran del sol els flascons per a evitar l’augment de la temperatura. - En els pots s’introduiran branquetes i algues per a protegir els animals del moviment, evitant agitar els flascons i el seu contingut. - El transport de plantes es farà en les bosses de plàstic emprades per a la seua recol·lecció. - Totes les mostres, prèviament al seu trasllat, hauran de ser adequadament etiquetades: S’indicarà localització, mostra, data i recol·lector. C.3. Treball en el centre - Una volta transportat el material al centre, s’emmagatzemarà en els llocs idonis establerts amb anterioritat. - S’estudiarà cadascuna de les mostres identificantles mitjançant els aparells adients i s’empraran les claus que corresponga. - Les espècies no identificades seran catalogades mitjançant símbols que permeten diferenciar-les. - Les mostres s’agruparan segons ordres, subordres, famílies... i es confeccionaran col·leccions i herbaris. - Es representaran gràficament les espècies catalogades i les seues relacions en una possible cadena alimentària. D. Organització del treball: Les sessions s’han de distribuir de manera alternativa. En principi sessions de camp, per a passar a l’activitat de laboratori. Per a completar o resoldre dubtes que es plantegen al laboratori o a classe, s’intercalaran sessions de treball de camp. Els alumnes es distribuiran en grups de treball, segons el orde del treball i les aficions de cadascun. En finalitzar cada sessió s’haurà de realitzar una posada en comú, d’on obtindran les dades necessàries pera realitzar la memòria de l’activitat. Atès que l’activitat tindrà un major sentit per als alumnes, si aquests descobreixen la seua utilitat, es aconsellable comunicar els resultats, tant als alumnes del mateix centre com als de d’altres o a col·lectius interessats en la matèria. Xarrades, projeccions de les diapositives i l’exposició de les col·leccions seran els mitjans més idonis per a complir aquesta funció. En finalitzar l’activitat s’elaborarà una memòria del mateix i, a ser possible, es proporcionarà un exemplar a cadascun dels alumnes que haja participat en els treballs.

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

CENTENARI D’AMPARO ALONSO ROCA REDACCIÓ Amparo Alonso Roca ha estat homenatjada per l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert amb motiu del seu centenari. Nascuda a Venta del Moro (València) el dia 9 d’octubre de 1917, a partir dels nou anys va residir a Castelló, ciutat en la que seu pare va exercir de metge ginecòleg. Als dinou anys, en plena Guerra Civil, va formar part del Cos Nacional d’Infermeres i va desenvolupar els corresponents serveis a l’hospital ubicat a Benicàssim. I en el 1945 va establir la seua residencia en Alcalà de Xivert en haver-se unit en matrimoni amb Rafael Traver. Des de Mainhard volem felicitar Amparo, els seus fills, néts, familiars i amics i els desitgem el millor.

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

CRÒNIQUES I TESTIMONI DEL GASPATXER MARTÍ SANCHO COM A ENVIAT ESPECIAL A ESTATS UNITS PER L’ASSASSINAT DEL PRESIDENT KENNEDY(1) JOAQUIM ARNAU I VALLINA JOAN V. SANZ I SANCHO Continua vigent el record de J.F. Kennedy, el primer president dels Estats Units nascut el segle passat. A cavall de la llegenda i del mite, renaix la seua imatge jove i optimista. Amb encerts i errors en la seua gestió presidencial, va saber aprendre d’aquests últims i assumir responsabilitats. Enguany es celebra el centenari del seu naixement; el proper, es compliran cinquanta-cinc anys del seu assassinat a Dallas. I, aquesta tardor, s’han desclassificat informacions relatives al magnicidi. Atès que Martí Sancho fou enviat especial a Dallas per raó d’aquell tràgic esdeveniment, parem atenció als apunts i a la mirada de les cròniques del periodista gaspatxer. En la portada de la segona edició de l’Alcázar(2) del vint-i-cinc de novembre de 1963 destacava sobre manera el titular EN ESTE INSTANTE MATARON A OSWALD i la imatge d’aquell instant. I, en la part inferior, MARTI SANCHO ENVIADO ESPECIAL A DALLAS, amb un parell d’apunts que deien que havia eixit pel matí en “jet” i que al dia següent es publicaria la seua primera crònica. El diari del dia següent (vint-i-sis de novembre) ja situava Martí Sancho en Dallas i explicava els motius pels quals havia viatjat com enviat especial. D’una banda precisava els fets: el que en Dallas havia començat com una enorme tragèdia política, com un magnicidi, havia degenerat en succés criminal, no sense complicacions d’altre orde. I d’una altra, el perfil del periodista: José Martí Sancho, expert escrutador de les motivacions psicològiques dels criminals, donaria la seua visió del cas, tan humana, amb tota seguretat, com tot el que escriu, seguit amb tant d’interès pels lectors. Aquesta informació estava inserida en un requadre de la pàgina dedicada al soterrament del president Kennedy. En pàgina set es publicava el primer cable. D’aquella crònica, la redacció del diari destacava, en primer lloc, que Oswald va rebre diner roig; en segon terme, que tenia preparat el seu visat per a Moscou, via Mèxic – La Habana, i, finalment, que sabia que Ruby volia matar-lo i que el FBI ho confirmava. El text era una radiografia de l’estat anímic de la ciutat, de la gestió policial, de la censura a les autoritats, del tractament informatiu i periodístic i de les pròpies percepcions del cronista. Dallas és avui el Pearl Harbour de la guerra freda Martí Sancho escrivia que Dallas era ja història

Portada de El Alcázar amb el periodista José Martí com a enviat especial a Dallas

i que vivia perplexa davant dels seus misteris. La ciutat era envaïda per un milió de remors; cap d’ells mai no era confirmat com una veritat. Les autoritats seguien amb el seu silenci; anunciaven, però, un comunicat de la Policia per al dia següent, amb l’advertiment que podria no ser així, si la seguretat del país ho exigia. El remoreig era l’aliment d’una població que bullia pel silenci oficial. Així, Dallas era el Pearl Harbour de la guerra freda. Sobre el dia a dia, apunta que la ciutat vivia sota l’emoció dels últims successos i que, envoltada de molta tensió ininterrompuda, ignorava les crides del seu Alcalde a la calma. Emoció i tensió que derivava, d’una banda, de l’assassinat del president Kennedy i el del seu presumpte assassí, Oswald, envoltat de les més estranyes circumstàncies. I d’altra, les trucades telefòniques que amenacen les gents més diverses. Alhora, els carrers acusaven la presència de nombrosos policies arribats per a

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 reforçar els guardians de Dallas, ben fuetejats amb greus acusacions al funcionament dels serveis d’orde públic. Ens remarca que, els “ràngers”, els forts guardians estatals, amb jactància militar, tenen pràcticament ocupada la ciutat. Afegeix que la policia secreta no dissimula gens ni mica ni els revòlvers ni la seua desconfiança i mira els transeünts amb ulls inquisitius. Per tot açò, el periodista deambula pels carrers d’aquesta típica ciutat del sud amb cert temor. Qualsevol gest, qualsevol acte inconscient pot desencadenar una nova tragèdia en una capital presa d’agut nerviosisme. Un milió de rumors ... cap veritat els confirma Amb tot un seguit d’edicions de diaris devorades ràpidament pels lectors, Martí Sancho ens apropa als continguts periodístics de referència que calia tenir en compte per a una millor comprensió de tot el que s’estava vivint a Dallas: - Del “New York Times”, que inserta dures crítiques a les autoritats de la capital del magnicidi. Una gota més a les nombroses censures d’una nació dolguda davant la inesperada pèrdua del seu president. - Del prestigiós diari mexicà “Excelsior”, que Oswald va rebre diners de Cuba. En Mèxic tenia preparat el seu passaport per a marxar a Moscou, via La Habana. Assegurava que Oswald va rebre els bitllets a Nueva Laredo el 26 de setembre. - De l’“Herald” destaca l’editorial, que tots han llegit amb fruïció, en la que s’assegurava que Oswald i el seu assassí estaven en relació. Oswald va anunciar a la Policia que Ruby el mataria. Però esta no el va creure. El FBI així ho va confirmar. Aquest diari també feia referència als diners, que procedien de

Rússia. Però res es confirma oficialment. El periodista no va ignorar els rumors que corrien per la ciutat o per on anava la recerca d’altres col·legues: - Ahir va circular la notícia de l’enverinament de Ruby. Matisava que el rumor venia de l’altra banda de l’oceà i que per part d’aquella intranquil·la ciutat havia estat acollit amb una naturalitat lògica, entenent que res podia sorprendre’ls. Mentre tot el món comentava esta “lògica” mort, la policia interrogava Rubinstein(3), un jueu pertanyent a una secta polonesa. - En fa una síntesi del relat d’alguns informadors sobre la clau de l’assumpte, del que marca distàncies afirmant que possiblement aquests periodistes havien estat influïts per un sentit simenonià: Oswald no va obrar por compte propi, sinó que va tramar el magnicidi juntament amb altres persones, les quals es van reunir al cabaret de Ruby. Si este estava implicat o no és cosa a discutir. Però ho sabia... Per això, i en un moment de lògica obcecació, va voler eliminar un interrogatori comprometedor... I, segurament per observar buits en els arguments de l’anterior hipòtesi i pel seu compromís amb el rigor en la investigació, va fer un apunt en el següent sentit: però el més cert és que sembla que Oswald va obrar pel compte propi. Donades les característiques personals tot indica que l’horrible crim que avui atemoreix a tots fou obra d’un fanàtic que va voler oferir al món l’eliminació d’un “imperialista que amenaçava el món”, com resava el número de Pravda” que Oswald tenia a les seues mans, la foto del qual va ser trobada.

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 Vint-i-set de novembre de 1963 El Alcázar, en pàgina dos, recorda que el seu enviat especial al lloc del succés, JOSÉ MARTÍ SANCHO, va iniciar el dia anterior –en la segona edició de les quatre de la vesprada- les seues cròniques, i, alhora, informa que continuarien en el dia de la data i en els següents. La fiscalia es coordina amb la finalitat d’investigar de manera fluida i eficaç De la crònica publicada aquell dia, la redacció del diari deixava anar els següents titulars, ordenats de la següent manera: Dallas erigirà un obelisc a Kennedy – El FBI actua a fons – La senyora de Kennedy va donar el condol a la vídua del policia assassinat. La primera informació del periodista fou que el fiscal general adjunt dels Estats Units ja es trobava a Dallas i que treballava coordinadament amb els fiscals generals de Texas i el de Dallas, amb la finalitat de complir les ordes del president Johnson per a dur a terme una investigació fluida i eficaç. Continuava dient que els rumors seguien; però que s’anaven coneixent detalls que podien aclarir els fets: Oswald va estar la nit del dijous en el cabaret de Ruby i que fa tres setmanes, després del naixement de la seua segona filla, va prendre un nou pis a cinc-cents metres de la tafureria del seu futur assassí. Se sap que Oswald telefonava constantment i emprava la llengua russa en les seues conversacions telefòniques. Però encara no se saben els noms de les persones amb les que comunicava. Oswald havia comés l’error de “confondre’s” en un cinema en el que sols hi havia quinze persones. Tippit, el policia que el va perseguir i va morir assassinat per ell ja no podrà dir per què el perseguia. Continuava la crònica amb un apunt referit al detall humà de la senyora Kennedy de trucar a través de Robert a la vídua del policia mort en acte de servei.

En els paràgrafs finals de la crònica feia referència, d’una banda, a la preocupació dels intranquils habitants de Dallas davant de les constant i interminables activitats del FBI. I, d’una altra, a la intriga despertada per no saber-se res de les conversacions que havien mantingut en la presó Ruby i la seua germana. Concloïa dient dels gestos de lleialtat del poble de Dallas cap John F. Kennedy, duent constantment flors al lloc on fou assassinat i on probablement seria erigit un monòlit. També en feia referència a les dificultats de reprimir-se les ires cap el seu assassí. Vint-i-vuit de novembre 1963 Un cap de la Policia ens diu: “Tenim la consciència tranquil·la, el Servei de Seguretat ens va demanar dos-cents homes i li’n donarem tres cents” (Cablegrafia Martí Sancho des de Dallas) Aquest titular es complementava amb Ruby fortament vigilat perquè plom o verí poden intentar llevar-li la vida” i, amb Es creu que defensarà Ruby un comunista camuflat. En aquesta crònica Martí Sancho ens aporta l’entrevista especial que li concedeix Will Fritz, cap de la Secció d’Homicides de Dallas. La situa en un context en el qual tots els periòdics de tot el món ataquen la Policia de Dallas, alhora que al cor de la ciutat on es va produir el succés, que tant apassiona la gent, es va desembolicant la madeixa i fils per anar arribant a conclusions més o menys concretes. Ens presenta Fritz com el prototipus de policia de pel·lícula i com una persona honrada. Amb cabells blancs que s’han anat encanudint després de quaranta anys de servei en la investigació criminal. Sempre proveït de barret texà, com correspon a la tradició d’aquella ciutat. El periodista fa palès l’especial desig de l’entrevistat d’aportar tota la informació novadora sobre l’assassinat d’Oswald. - Vigilem contínuament Ruby, perquè temem

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 alguna cosa. Les nostres mesures de vigilància són, especialment contra el plom i contra el verí; ambdues coses poden destruir la vida de Ruby. Aquestes paraules de Fritz responen a que tant Ruby com Oswald pertanyien a una cèl·lula ben organitzada. El FBI, que havia pres cartes en la investigació es mostrava molt cautelós. Perquè, comprovat que Ruby tenia antecedents polítics, era un apunt que donava un nou caire a l’afer de l’assassinat d’Oswald. A la pregunta sobre els atacs del FBI a la Policia de Dallas, respon amb claredat: - Nosaltres tenim la consciència tranquil·la. El servei de seguretat que havia de vetlar per la vida del President ens va demanar dos-cents homes. Nosaltres vàrem posar a disposició d’aquest servei tres-cents. Ha mort un dels nostres millors oficials, i encara no puc contestar a moltes coses d’última hora. Martí Sancho continua amb el relat dient que se sap, com a última notícia del cas Ruby, que, un advocat comunista camuflat de l’Associació Internacional de Juristes, dirigirà la defensa contra l’assassí d’Oswald. Remarca que aquesta Associació de Juristes és una vella enemiga d’Espanya. Abans de concloure el text, apunta que espera, en haver tornat a Espanya, poder completar les informacions rebudes en Dallas i que, per petició de la policia d’aquesta ciutat, reserva. El finalitza de la següent manera: cada volta s’accentua més la convicció que ens trobem davant d’una maniobra política perfectament executada i amb grans cervells en la seua organització que ha sigut capaç de cometre l’horrible assassinat del president Kennedy i l’inesperat del seu presumpte assassí Oswald. NOTES: (1) En els pròxims números seguirem amb els següents capítols: I. KENNEDY VOLIA CONQUERIR DALLAS. II. ANÀLISI DEL MAGNICIDI. III. SILENCIAR OSWALD... I, RUBY? (2) Tots els diaris El Alcázar a que es fa referència pertanyen a la col·lecció de l’Hemeroteca de la Biblioteca Nacional. (3) Segons una crònica des d’Illinois (EEUU), sense signar i publicada de El Alcázar aquell mateix dia, el nom vertader de Ruby era Jack León Rubinstein. Era un dels vuit fills d’un matrimoni jueu, molt devot i conservador de les seues creences messiàniques. En el seu barri d’origen era conegut per “Sparkly”, fent al·lusió el seu caràcter brillant, encara que voluble. Fou el clàssic producte típic d’uns dels barris més rufianesc i baix de les ciutats del món: la zona del mercat de Maxwell Street, als ravals del sud-oest de Chicago. Successivament es va dedicar

Martí Sancho amb Will Fritz, cap de la Secció d’Homicides de Dallas

a revenedor de bitllets o bolets d’espectacles i corredor al detall. Es deia que tenia connexions amb el denominat Sindicat del Crim de la seua ciutat natal, segons un fiscal que havia investigat les activitats del delicte organitzat i la delinqüència als Estats Units. També, que era un entusiasta dels esports violents i, fins i tot, havia pretès dedicar-se a la boxa, sense aconseguir-ho ja que havent-se presentat a un campionat va agredir un policia qui li ho va impedir. En síntesi, que era un tipus amb el que calia anar amb molta cura.

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com

WEB:

www.amicsdemainhardt.eu

LA TEUA NOVA WEB 25

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

BREU NOTÍCIA SOBRE UN PETROGLIF HOJIFORME DESCOBERT A PENÍSCOLA JOSÉ LUÍS ESTELLER ALBERT L’assumpte que anem a tractar en aquest article és el descobriment d’un nou petròglif hojiforme en la Serra d’Irta, concretament en el terme municipal de Peníscola. Fa aproximadament dos anys Victor Esteller i José Manuel Albert (germà i cosí de l’autor d’aquest article) el van localitzar quan realitzaven una ruta de senderisme per la Serra d’Irta. El van descobrir en un roqueral proper a la senda per on passaven. En un primer moment li van tirar aigua per a remarcar el gravat i li van fer algunes fotografies. Uns dies després em van cridar, em van fer sabedor del descobriment i també em van mostrar les fotografies que li havien fet. De la mateixa manera em van indicar el lloc exacte on aquest es trobava. Un any després em vaig disposar a visitar-lo. Per a fer-ho em vaig desplaçar amb cotxe fins a Peníscola, des d’allí vaig agafar la carretera que va pel costat de la mar al sud de la població, fins a arribar a la urbanització Font Nova. Un cop allí vaig seguir per un camí de terra que arriba al coll d’Inberri en direcció al mas del Senyor. A uns 200 metres passat el coll vaig aparcar el cotxe i vaig seguir a peu per una senda que va a la mar (PRCV 194, 2). Allí aproximadament a la meitat del recorregut es troba el gravat. La primera impressió que vaig tenir és que es tractava d’un gravat en molt bon estat de conservació, la seua mida era més menuda dels que jo m’havia trobat anteriorment, però es podia observar de forma clara en tota la seua totalitat. A més té tots els elements característics d’aquests tipus de formacions: la fulla en nervadures que per mitjà d’un xicotet canal desemboca a la cubeta, la mesura del diàmetre de la fulla és d’aproximadament 80 cm amb una nervadura de 60 cm, el xicotet canaló que va a la cubeta és de 8 cm i aquesta té una forma rodona amb un diàmetre de 10 cm i una profunditat de 5 cm. Està orientat cap al sud amb molt bones vistes sobre la mar. La roca on es troba té un pendent de 10º d’inclinació i està totalment neta de sediment i terra. És el segons petròglif trobat en el terme municipal de Peníscola, després del documentat per D. Vicente Giner al barranc del Volant i ve a sumar-se a tots els trobats a la serra d’Irta. Tenim en perspectiva trobar un nou petroglif, a les muntanyes de Xivert, a partir de les referències que ens han ofert uns pastors, exactament a la partida de Santa Maria, però de moment encara no l’hem pogut localitzar. El propòsit d’aquest article és simplement donar a conèixer aquesta nova troballa amb una xicoteta

descripció i d’aquesta manera obrir el camí per a un estudi més profund a càrrec d’especialistes en el tema (arqueòlegs i historiadors). Quedem així, a la seua disposició, per acompanyar-los al lloc on es troba o bé per facilitar-los les dades suficients perquè el puguen localitzar. BIBLIOGRAFIA: ESTELLER, J.L. (2011), “Nuevos petroglifos hojiformes en la Sierra d’Irta (Alcalà de Xivert)” A Mainhardt, núm. 70, pp. 65-69. Alcalà de Xivert. Castelló. GINER, V. (1996), Materiales para el estudio de antigüedades de Benicarló, Peñiscola y Alcalá de Xivert (Edición postuma). Centro de Estudios del Maestrazgo. Benicarlo. Castelló.

MAINHARDT, SEMPRE AL TEU COSTAT 27

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

HALLAZGO DE UN NUEVO PETROGLIFO HOJIFORME EN LA SIERRA DE IRTA (TÉRMINO MUNICIPAL DE ALCALÀ DE XIVERT) PAULA MARÍA PAREDES RUANO ANNA GRIPPI DIONIGI SPREAFICO INTRODUCCIÓN Los antecedentes al descubrimiento de este nuevo petroglifo (identificado con la Figura D) que presentamos a continuación, se inician en el año 2014 a raíz de una visita realizada por la arqueóloga Paula Paredes Ruano a los petroglifos hojiformes existentes en la Sierra de Irta (término municipal de Alcalá de Xivert). Esta visita fue conducida por Don José Luis Esteller, descubridor de los grabados rupestres conocidos como los «petroglifos hojiformes» de la Sierra de Irta, quien generosamente le indicó el lugar dónde se encontraban las figuras. Este verano, reunida Paula Paredes con Anna Grippi y Dionigi Spreafico, colegas italianos amantes de la arqueología, decidieron como todos los años realizar una nueva excursión arqueológica. Esta vez tocaba visitar los petroglifos hojiformes de la Sierra de Irta que Paula Paredes conocía. Nuestro recorrido, en este caso, partió de la pista forestal situada en la cima de la Sierra de Irta y no desde la costa. Cuando llegamos al final de la pista, un error de orientación provocó que cogiéramos el sendero equivocado llegando a una formación rocosa conocida como «La Mola», en vez de la loma donde se ubicaban los petroglifos. Gracias a que la zona tiene cobertura telefónica, pudimos llamar a José Luis Esteller y siguiendo sus observaciones sobre el terreno, visualizamos la loma a la que teníamos previsto llegar. Al día siguiente volvimos a la zona siguiendo el sendero que José Luis Esteller nos había indicado, pero como buenos exploradores decidimos modificar la ruta y en vez de bajar por la vertiente sur hacia la loma de los petroglifos, recorrido que ya conocía Paula Paredes, decidimos modificarlo ampliando el recorrido de la excursión por toda la vertiente sureste, para finalmente volver a dirigirnos hacia el sur, lugar donde se encontraban los petroglifos. Todo ello con la intención de poder localizar algún nuevo petroglifo. Bordeamos la zona revisando los afloramientos calizos para poder identificar alguna figura grabada. Cual fue nuestra sorpresa cuando llegamos a una gran plataforma rocosa en la que se proyectaba un magnífico petroglifo de enormes dimensiones con su cubeta perfectamente conservada junto a

Situación de los petroglifos de la Sierra de Irta (obtenida de Wikiloc)

los restos de lo que parecía la pared de un horno. No dábamos crédito, ya que la silueta que dibujaba este petroglifo no coincidía con la de los dos petroglifos hojiformes que íbamos buscando. En ese momento nos dimos cuenta de que estábamos ante el descubrimiento de un nuevo petroglifo de dimensiones descomunales, quizá el más grande descubierto hasta el momento. Tras fotografiarlo y registrar sus coordenadas (datos que por el momento no vamos a facilitar) continuamos el recorrido en busca de los otros dos petroglifos objeto de dicha excursión. LOCALIZACIÓN GEOGRÁFICA Este nuevo petroglifo se localiza en la franja litoral de la Sierra de Irta, dentro del término municipal de Alcalá de Xivert. Situado en la vertiente sureste de una loma a unos 352 metros sobre el nivel del mar. Se trata de la misma loma en la que José Luis Esteller había descubierto con anterioridad dos

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

Vista panorámica del petroglifo desde el norte

de los tres «petroglifos hojiformes» (Figuras A y B) existentes en el municipio de Alcalá de Xivert. Mientras que el tercer petroglifo (Figura C) situado en esta misma franja litoral, dista de éstos un kilómetro y medio, aproximadamente. Este nuevo petroglifo documentado, junto a los citados con anterioridad (Figuras A y B), se sitúa muy cerca de una formación rocosa conocida como «La Mola». No existe sendero ni camino que pase por el lugar por lo que para acceder a la zona hay que ir campo a través. Hay dos modos de llegar a esta estación rupestre. Podemos ir tomando el camino que va desde Alcossebre a Peñíscola por la costa (antigua Cañada Real) y coger a unos 100 metros, una vez pasado el Barranco de Malentivet, con desembocadura en la Cala Mundina, un camino a mano izquierda que va al Corral de la Cova de Ferreres, cruzando el barranco del Xocolatero. Siguiendo este camino nos vamos a encontrar con una «caseta de volta»”, cuando el camino termina, continuamos por un sendero que llega a un cortafuegos, seguimos por éste, paralelos a la costa y con dirección a Peñíscola. A unos 300 m existe una torre de alta tensión, llegamos hasta la torre y girando a la izquierda, subimos por un cono deyectivo de rocas calizas, por donde se pueda

Vista panorámica del petroglifo desde el sur

hasta alcanzar la cima, lugar donde se encuentran los petroglifos. Otra manera de llegar sería cogiendo la pista forestal que hay en la cima de la Sierra de Irta. Para ello, se toma la carretera que de Alcossebre sube a la urbanización de El Pinar, dirección a la ermita de Santa Llúcia, dejamos a nuestra izquierda el desvío que nos conduce a la ermita y seguimos recto llegando a la pista forestal, la recorremos entera hasta llegar al punto donde se termina el recorrido. En esta bifurcación podemos observar dirección norte la ciudadela de Peñíscola y al Sur

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 toda la costa de Alcocebre. Entonces, tomamos un sendero hacia la costa, pero siempre dejando «la Mola» a nuestra derecha y buscando la otra senda que dirección a la costa nos sitúa frente a los apartamentos Prestige. DESCRIPCIÓN DEL PETROGLIFO. Para conocer la descripción formal de este petroglifo y sus dimensiones reales, habrá que esperar a la publicación del dibujo arqueológico completo aunque ya podemos adelantar que se trata del petroglifo más grande documentado hasta el momento en la provincia de Castellón, junto a la figura A localizada por José Luis Esteller. Respecto a su posible tipología y cronología n o precisaremos nada más por el momento. Esto se debe a que se trata de una impronta muy compleja, de la cual hacen falta más opiniones, ya que existen varios trazos confusos que se deben diferenciar de roturas naturales en la plataforma rocosa. Este trabajo podría confirmar la existencia de varias fases de utilización, errores en su ejecución o la presencia de una impronta rupestre mucho más compleja. Todo ello se tiene que poner en relación con los restos de una pared de piedra en seco que rodea parte de la figura y algunos fragmentos de arcilla muy toscos tirados por la superficie de la plataforma rocosa con restos de improntas vegetales impresas. Se trata de un petroglifo de tipología incierta (hojiforme-ramiforme-arboriforme) grabado con un trazo ancho y profundo sobre una enorme plataforma rocosa de piedra caliza con inclinación noroestesureste, Presenta una serie de acanaladuras que convergen siguiendo la pendiente de la plataforma para acabar canalizados en una cubeta tallada en la roca. El soporte se halla algo fragmentado. Según la bibliografía consultada, nos encontramos ante una plataforma pétrea trabajada y utilizada como posible horno para la obtención de aceite de enebro, existiendo paralelismos en las provincias de Teruel, Castellón, Valencia o Tarragona. Para hacer funcionar un horno de esta envergadura se colocaba la leña de enebro dentro de la pared de piedra y se tapaba con hojas de palmito que servían de soporte para formar una cubierta de barro. Sobre esta cubierta de barro se quemaba la leña, de esta manera se aislaba la madera del enebro del fuego que se hacía encima del horno de barro. Cuando el horno alcanzaba una temperatura óptima, la brea del enebro empezaba a fluir en dirección a la cubeta. En primer lugar salía el agua y después fluía el aceite de miera o de enebro. Parece ser que el aceite de enebro, extraído por destilación de raíces y tallos de enebro en este tipo de hornos artesanales, fue muy utilizado en la medicina tradicional para el tratamiento de

Detalle de los surcos y cubeta

numerosas enfermedades, tanto de personas como de animales. CONCLUSIONES Por medio de este artículo damos a conocer la existencia de un petroglifo inédito hasta el momento (Figura D) en la franja litoral de la Sierra de Irta (término municipal de Alcalá de Xivert) y hacemos mención al descubrimiento de otro petroglifo también inédito (Figura E) descubierto por José Luis Esteller en la misma franja litoral de la Sierra de Irta (término municipal de Peñíscola). Ambos descubrimientos se dan a conocer de manera conjunta en este número de la Revista MAINHARDT para aunar esfuerzos con la intención de difundir estos elementos patrimoniales de primer orden relacionados con la destilación del aceite de enebro y poder sentar las bases de un estudio futuro más exhaustivo que aglutine el conjunto de petroglifos documentados en la sierra de Irta tanto de Alcalá de Xivert como de Peñíscola. Como mencionábamos con anterioridad, estos petroglifos parecen formar parte de la estructura basal de un horno construido sobre determinadas plataformas rocosas de la Sierra de Irta. Se trata de improntas rupestres muy características que mediante la confluencia de canalillos desembocan en una cubeta tallada en la roca, estas improntas formarían parte de la base de un horno vinculado al proceso artesanal de la destilación del aceite de enebro. Todas estas improntas presentan unja disposición y características similares, salvo las documentadas en la Sierra de Irta que presentan la particularidad de tener una cubeta excavada en la roca Hasta el momento el número de petroglifos localizado en la Sierra de Irta asciende a cinco y estamos a la espera de poder localizar la situación exacta de un sexto petroglifo situado también en la Sierra de Irta (término municipal de Alcalá de Xivert) del cual José Luis Esteller tiene constancia por información obtenida de pastores del pueblo. Al conjunto de figuras documentadas hay que añadirle

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 el conocido petroglifo encontrado por D. Vicente Giner en el Barranco del Volante (término municipal de Peñíscola). Se trata del primer petroglifo documentado en la provincia de Castellón Respecto a su localización geográfica, a excepción de esta última figura localizada por Vicente Giner, las cinco figuras documentadas (Figura A-B-C-D y E) se sitúan en las partes altas de la Sierra de Irta presentando un gran dominio visual y unas fantásticas vistas de la costa. Establecer una cronología para estos petroglifos es, por el momento, un trabajo complejo ya que se debería estudiar junto con factores locales, el entorno que los rodea y los yacimientos arqueológicos existentes en la zona. Además del repertorio de petroglifos documentado en la Sierra de Irta debemos mencionar otros dos petroglifos más localizados en el término municipal de Santa Magdalena de Polpís. Estos petroglifos no se localizan en la Sierra de Irta pero debido a su proximidad geográfica y a la ausencia de más improntas rupestres de este tipo en la zona hacen necesaria su inclusión en este recopilatorio. Por último, quisiéramos pedir ayuda a los lectores de esta revista, por si se diera el caso de que alguien conoce algún tipo de figura similar a las que hemos presentado en estos dos artículos o inclusive cualquier otro tipo de grabado en la roca que haya podido ver en alguna ocasión y que por casualidad les haya llamado la atención, por muy simples o insignificantes que puedan parecer. Incluso haber oído hablar de estas actividades artesanales relacionadas con destilación del aceite de enebro. Sería de gran interés para nuestro estudio el poder ampliar esta documentación y agradeceríamos pues que se pudieran poner en contacto con esta revista para hacernos llegar su información.

MESADO, N., RIVERO, I.; RAMOS, J. (2009): Los hojiformes del monte Sèrvol (Santa Magdalena de Polpís, Castellón)”. Boletín del Centro de Estudios del Maestrazgo. 81:138-150. Benicarló. MESADO, N. (2012): Insistiendo sobre los hojiformes insculturados. Archivo de Prehistoria Levantina. Vol. XXIX, p. 157-186. Valencia. MESADO, N, VICIANO, J.L.; ESTELLER, J.L.; RAMOS, J. (2012): Dos nuevos hojiformes en la Serra D´Irta (Alcalá de Xivert, Castellón). Boletín del Centro de Estudios del Maestrazgo. 88:76-91. Benicarló. MESADO, N; COLÓN DE CARVAJAL, C; VICIANO, J. L.; RAMOS, J.; SÁNCHEZ, A. (2013): “Un nuevo petroglifo hojiforme en Sta. Magdalena de Polpís”. Boletín del Centro de Estudios del Maestrazgo, 90:72-85. Benicarló. AGUILELLA ARZO G. (2016): “Primeros datos sobre el asentamiento del Hierro Antiguo de Santa Llúcia (Alcalà de Xivert, Castellón. Sector 1, fase 2). Quaderns de Prehistoria y Arqueología de Castelló Nº 34: 105-118. ESTELLER, J. L. (2017): Breu notícia sobre un petroglif hojiforme descobert a Peniscola. Revista MAINHARDT, núm. 89, Alcalá de Xivert.

BIBLIOGRAFÍA: GINER SOSPEDRA, V. (1996): Materiales para el estudio de antigüedades de Benicarló, Peñíscola y Alcalá de Xivert. (Edición Póstuma) Centro de Estudios Del Maestrazgo. Benicarló. GUSI, F., BARRACHINA, A., AGUILELLA, G. (2009): “Petroglifos “ramiformes” y hornos de aceite de enebro en Castellón. Interpretación etnoarqueológica de una farmacopea rural intemporal. Quaderns de Prehistoria y Arqueología de Castelló Nº 27: 257-278 (2009). ESTELLER, J. L. (2011): Nuevos Petroglifos hojiformes en la Sierra de Irta (Alcalá de Xivert). Revista MAINHARDT. Alcalá de Xivert. Número 70. BENAVENTE, J. A. (2013): Los petroglifos de Alloza (Teruel) y los hornos de aceite de enebro: un enigma resuelto. https://historiasdelbajoaragon. Wordpress.com.

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

UNANIMITAT PER DECLARAR ELS TOCS DE LES CAMPANES COM A BÉ D’INTERÈS CULTURAL REDACCIÓ L’ajuntament d’Alcalà de Xivert-Alcossebre ha recolzat, per unanimitat, la proposta realitzada pel Grup Municipal Compromís de declarar Bé d’Interès Cultural els diferents tocs de campanes de la nostra localitat. Manuel Salvador, com a portaveu del Grup Municipal COMPROMÍS de l’Ajuntament va comparèixer i va presenta a consideració del Ple per al seu debat i posterior aprovació. Salvador argumentava que el Campanar d’Alcalà de Xivert així com les seves campanes i les diferents campanes de les esglésies i capelles del nostre municipi, varen ser declarats, en el seu moment, Béns d’Interès Cultural (BIC). Aquesta situació generava la curiosa paradoxa que, tot i que les campanes estan protegides per aquesta declaració, no ho estan, per la seua banda, els tocs de les mateixes campanes. Cal remarcar que, el so de les campanes, ha servit durant segles per a marcar les hores així com fer arribar a la població la notícia d’esdeveniments extraordinàries com les festes, enterraments, alertes, generant amb el temps un patrimoni immaterial d’incalculable valor. A hores d’ara, es poden donar situacions que persones alienes al nostre territori i amb escassa sensibilitat envers aquest paisatge sonor que ens envolta que, amb la llei a la mà, poden obligar els ajuntaments a silenciar un so que ha passat, de generació en generació, sense generar cap

problema i que és considerat per la majoria de nosaltres com un element més del nostre patrimoni col·lectiu. Els buits legals, l’ambigüitat de les normes existents o la col·lisió directa de la legislació sobre el soroll front un bé immaterial, pot ocasionar tot tipus d’intents de solucions que no acaben de donar resposta al problema. El toc de campanes com un fet patrimonial, està molt lluny de la idea del soroll. L’antropòleg Francesc Llop i Bayo apunta en els seus estudis, “el soroll no existeix; soroll és lo que produeixen els altres. Però el tema amb les campanes va inclús més enllà d’eixa percepció personal d’alguna cosa com soroll, perquè li és aliè: sempre són forasters els que denuncien que

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 acaben de comprar una casa junt a una torre i es sorprenen no només que toca sinó que a més els seus veïns ho veuen tant normal. El tema de les campanes solament es pot abordar des de una perspectiva patrimonial. D’acord amb les diverses lleis del patrimoni cultural, els bens patrimonials són aquells que, encara que causen molèsties individuals, són un benefici per a tota la comunitat. Dit d’una altra manera, si ens declaren monument (BIC, BRL,) un edifici privat, estan limitant els nostres drets com a propietaris (per exemple el dret a demolir-lo o a modificar-lo) en benefici de tots. Amb els tocs de les campanes ocorre el mateix i no es pot considerar soroll allò que és patrimoni”. L’associació Campaners de la Catedral de València ha publicat diversos informes sobre aquest tema com, per exemple “Los toques de las campanas de la Catedral de Jaén: un bien patrimonial” (03-11- 2007), “Informe sobre el reloj de la iglesia de San José de la Montaña de Valencia” (01-10-2009), “Les campanes, el rellotge i els tocs d’Alberic: un triple fet patrimonial” (30-12-2010) o “Las campanas de la parroquia de Nuestra Señora de Loreto: un bien patrimonial” (2012).

La proposta és sempre la mateixa: es tracta d’un bé patrimonial, que ha de ser protegit, però al mateix temps ha de ser limitat per evitar no només abusos (cada vegada més possibles a causa de l’automatització de les campanes) sinó per posar en valor els tocs, les campanes i, si escau, els campaners. Per tot això l’ajuntament va decidir per unanimitat: - Reconèixer que els tocs de les campanes constitueixen un patrimoni sonor singular i característic del nostre municipi. - Protegir i regular els diferents tocs de campanes amb la màxima protecció possible (BRL, ordenances, decrets, etc.). - Sol·licitar a la Generalitat Valencia la declaració de Bé d’Interès Cultural el patrimoni sonor dels tocs de les campanes. - L’Ajuntament d’Alcalà de Xivert realitzarà i publicarà un estudi dels diferents tocs de campanes que s’han conservat en el municipi així com d’aquells tocs que tradicionalment hi ha hagut i ja no s’utilitzen. - Fomentar i conscienciar als nostres veïns i veïnes amb xerrades, conferències, etc. els diferents tocs i usos de les campanes.

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA GABINET DE COMUNICACIÓ L’AVL va presentar el Vocabulari de l’alimentació a l’Ajuntament de València Joan Ribó, alcalde de València, i Ramon Ferrer, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, van presentar el passat mes d’octubre en l’Ajuntament Amb molt de gust, un vocabulari visual de l’alimentació, editat per la institució normativa amb motiu de l’elecció de València com a capital mundial de l’alimentació sostenible 2017. L’acte va comptar amb l’assistència de regidors i regidores, alcaldes, membres de l’AVL i del director del Museu Valencià d’Etnologia, entre altres convidats. Ribó i Ferrer van destacar en la presentació la necessitat de polítiques més justes i solidàries per a millorar la qualitat de vida dels ciutadans, sobretot en els països menys afavorits. El Vocabulari de l’alimentació presenta en valencià i en sis llengües més les fruites, verdures, llegums, cereals, carns, embotits, peix i marisc més habituals en els nostres mercats. Igualment, la guia dedica dos capítols especials al conreu de productes netament valencians com són l’arròs i la xufa. La publicació pretén visualitzar la nostra llengua pròpia entre les més de cent delegacions municipals de tot el món que durant una setmana van convertir València en la capital mundial de l’alimentació sostenible. L’AVL va firmar un conveni amb l’Institut Cartogràfic per a jerarquitzar la toponímia valenciana El president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Ferrer, va firma este passat estiu amb la titular de la Conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, María José Salvador, un conveni per a la jerarquització per escales dels topònims continguts en el Nomenclàtor Toponímic Valencià, a través de l’Institut Cartogràfic Valencià. La firma del conveni, que va tindre lloc en la seu de la conselleria, ha de permetre posar en marxa un important projecte destinat a l’elaboració de mapes del territori valencià a escala 1:50.000 i potenciar la relació amb l’Institut Cartogràfic Valencià, “ja que l’experiència de tots estos anys d’activitat compartida ha sigut molt positiva”, va afirmar el president de l’AVL. Coincidint amb la firma de l’acord, el director de l’ICV, Xavier Navarro, i el president de l’AVL, Ramon Ferrer, van inaugurar una reunió de treball amb l’equip col·laborador encarregat de la classificació dels topònims per graus d’importància. Este

conveni, en paraules de Ferrer, ens ha de permetre avançar en la consecució del nostre objectiu final, que és l’elaboració d’un Nomenclàtor Toponímic Valencià de qualitat i útil per a la societat. L’AVL va recomanar a la nova televisió un valencià pròxim per a guanyar la credibilitat dels usuaris L’Acadèmia Valenciana de la Llengua vol fer una aposta per utilitzar un valencià acostat a l’usuari de la llengua per tal de captar l’atenció dels futurs espectadors, seguint un model lingüístic basat en la normativa integradora de l’AVL, segons s’arreplega en un informe presentat per l’acadèmic Josep Palomero, com a representant de la institució en la Comissió per a l’Assessorament Lingüístic al Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. El sentir de la institució normativa és aconseguir de la futura ràdio i televisió valencianes uns mitjans de comunicació integradors i vertebradors del tot el territori. Els acadèmics han recordat les diverses jornades organitzades per l’AVL amb els diferents sectors immersos en el món audiovisual valencià, i també el Llibre d’estil destinat als mitjans audiovisuals en valencià editat l’any 2011, que, a juí dels acadèmics, pot representar un punt de partida de cara a la nova ràdio i televisió pública. Finalment, els membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua han reiterat la total disposició a col·laborar, colze a colze, amb el Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació i amb la directora general, Empar Marco, perquè s’establisca un model de llengua pròxim, inclusiu, integrador i acostat a les recomanacions dictaminades des de la institució normativa.

SEMPRE AMB LA CULTURA i DEFENSANT LA NOSTRA LLENGUA

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

LA IGUALTAT NO EXISTEIX! MARIA SORLÍ Intentem educar en la igualtat. A l’escola, intentem sense descans fer arribar als nostres xiquets i xiquetes que tots i totes som iguals. Tenim dos cames, tenim dos braços… Tots i totes podem fer les mateixes coses. No volem que els xiquets i xiquetes diguen “marroquí” a un company, o “romanesa”, o “xinés”. No volem que li recorden a una companya que no pot caminar, o que té una cicatriu molt gran. No fa falta anomenar que algú està molt prim, o grosseta. No cal fixar-nos en el que ens diferencia. I crec que ens equivoquem d’extrem a extrem. No som iguals. De fet, tots i totes som diferents. I només en este moment, quan comencem a prendre consciència d’este fet, quan comencem a parlar de les diferències, quan eliminem els tabús de les nostres relacions personals, en este moment realment començarem a educar en la diversitat. Perquè la diversitat es basa en això, en la diferència. Inculcar dia rere dia als xiquets i xiquetes una mentida tan grossa com que som iguals és la vertadera causa de la intolerància i la discriminació. Perquè, a la fi, acaben creient que realment som iguals. Acaben creient que hem de ser iguals. Llavors, que faig amb les coses que a mi em fan diferent? Comença l’adaptació: si volem ser acceptats, hem de ser igual que la resta. Però els xiquets i xiquetes no n’entenen de matisos. Iguals vol dir això: exactament iguals. I en aquell precís instant, comencen els guetos, els grups on els seus membres han de ser exactament iguals, comencen a considerar-se estigmes el que fins a aquell moment només eren diferències. I, en aquell precís instant, comença la no acceptació cap a aquell o aquella que no és igual a nosaltres, per nacionalitat,

color de pell, religió, caràcter, orientació sexual, diversitat funcional… pel motiu que siga. No segueix la norma, no és igual a nosaltres. I d’aquí sorgeixen molts dels problemes que veiem a l’escola. Baixa autoestima per a aquelles personetes que no han sabut homogeneïtzarse. Discriminació cap a qui no és igual. Què és el bulling, si no l’atac contra aquell o aquella que és diferent? Per tant, hem de deixar d’educar en la igualtat. Comencem a treballar partint de la diversitat. Parlem-ne de l’origen de cadascú. Visquem amb naturalitat les dificultats que puga tindre un company amb cadira de rodes. Escoltem les històries que una companya de diferent religió ens puga explicar. Acceptem que cadascú té unes possibilitats. Naturalitzem la diferència. Gaudim la diversitat. Evidentment, totes les persones hem de tindre igualtat d’oportunitats. Hem de lluitar per a ser iguals en drets. Però hem d’abolir a l’escola frases del tipus “Som iguals”, perquè no ho som. Canviemles per la frase “Som diferents”. Només des de la profunda certesa de saber-se diferent a la resta podem començar a respectar les diferències.

www.ungranprojecte.wordpress.com 35

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

TOTS ELS MURS CAUEN CAP ALS DOS COSTATS. UN PROJECTE INTERDISCIPLINAR ANNA SANZ TAUS Una de les assignatures més profitoses del màster en Formació del Professorat d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyaments d’Idiomes ―és a dir, l’antic CAP― és el Treball Final de Màster (TFM). Aquesta matèria consisteix en fer un treball escrit, més o menys pautat, sobre un tema rellevant que puga ser objecte d’estudi i investigació, o una proposta de bona pràctica a l’aula. Donat que la pràctica a l’aula em semblava molt atractiva, vaig decidir-me per presentar un projecte que, donada la situació, podria dur-se a terme en un curs de 4t d’ESO. La justificació teòrica és vital en el moment de dissenyar un projecte d’aquestes característiques, així com estudiar ben a fons la normativa actual del nostre sistema educatiu. Avui dia els currículums no només giren en torn als objectius i continguts de les assignatures, sinó que suposen una ferramenta per fomentar les competències. Les competències ―com la comunicació lingüística, o la digital― són fonamentals per a la resolució de problemes durant el procés educatiu dels estudiants i per al seu futur. Està en les nostres mans desenvolupar nous models d’acció a l’aula que ens ajuden a adaptar-nos a aquestes noves exigències socials i, en conseqüència, a millorar la pràctica educativa amb noves formes d’ensenyament-aprenentatge. Amb aquesta finalitat en ment, el tema que més s’esqueia per al meu TFM era la creació d’un projecte interdisciplinar. L’aprenentatge mitjançant projectes interdisciplinars consisteix en vertebrar els coneixements de diferents matèries en torn a un mateix nucli d’interés. D’aquesta manera, l’alumnat pot relacionar aquells coneixements que fins llavors li semblaven independents, fet que li facilita l’aprenentatge. La dinàmica més tradicional en els centres de secundària s’ha basat en el treball juxtaposat del professorat, centrat cadascun en la seva pròpia matèria. Amb el nou currículum per competències, es fomenta la interdisciplinarietat per introduir una nova dinàmica de treball a l’aula i es recalca la necessitat que els departaments treballen en estreta col·laboració. El Mur de Berlín i els esdeveniments històrics relacionats amb ell es van convertir en el nucli d’aquest projecte i en el tema que va vertebrar totes les tasques dissenyades per al projecte. Per què el Mur de Berlín? Doncs perquè ens uneix al passat, però també al present. En l’actualitat segueixen

Berliner Mauer. Museu a l’aire lliure

havent murs que separen pobles, societats o països, així que també és un punt de partida per a la reflexió. I com creem un projecte per a diferents matèries partint d’un tema així? En primer lloc seleccionem les matèries que poden ajudar-nos a tractar el tema al mateix temps que es desenvolupen les competències. Per exemple, les Ciències Socials són clarament una assignatura que donarà el fonament teòric sobre el Mur de Berlín i els esdeveniments. Les assignatures de Llengua Castellana i Valencià, per la seua banda, mitjançant debats o redaccions, contribueixen a l’expressió lingüística. L’Educació Plàstica i Visual ens serveix per expressar aquells sentiments que pot generar parlar de murs; i finalment, la Llengua Anglesa s’utilitza com un vehicle per entendre aquells recursos com textos o vídeos que trobem a Internet. Una vegada seleccionades les matèries i justificades dins de cada currículum corresponent, ja vaig poder dissenyar una per una, cada sessió i cada activitat que es duria a terme a l’aula. El resultat va ser una llarga llista d’activitats com preparar una obra de teatre en anglès sobre la vida a l’Alemanya Oriental, crear un Mur en miniatura, escoltar cançons de protesta, fer un debat sobre els murs del món, o fer una exposició de les fotos més representatives al voltant d’aquesta icona històrica. És possible que no puga dur a terme aquest projecte, però al menys, ens pot servir d’inspiració per a nous projectes interdisciplinars, per aconseguir que el nostre alumnat relacione allò que va aprenent i que, a més, ho considere útil.

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

RESCATANDO DEL OLVIDO: JOAQUÍN PEDRA ALBAMONTE. UN GASPATXER EN LA GUERRA GRANDE DE CUBA, 1868 JOSÉ VICENTE MOYA JULVE Joaquín Pedra Albamonte, nació en Alcalà de Xivert, el veinticinco de noviembre de mil ochocientos cuarenta seis. Hijo de Benito Pedra y Mariana Albamonte. Su profesión cuando fue llamado a filas en 1867 era de jornalero, estado civil soltero, su estatura un metro sesenta y cuatro centímetros, de pelo castaño y ojos pardos, barba clara y boca regular. Según consta en su expediente militar, en el cual nos basaremos para seguir la aventura de este hijo de Alcalà, que se fue a combatir en la lejana isla de Cuba, en aquellos convulsos años de la historia de España. Joaquín es incorporado en 1867 al primer batallón de infantería de Soria, y en diciembre, jura fidelidad a la bandera y a la reina Isabel II en Barcelona. Durante 1868 su regimiento se traslada a Manresa y posteriormente a Tarrasa. El cuatro de agosto se traslada de nuevo a Barcelona para, en septiembre, trasladarse a Tarragona. Allí le sorprende la Revolución de 1868, llamada también La Gloriosa, fue esta una sublevación militar con elementos civiles que supuso el destronamiento y exilio de la reina Isabel II y el inicio del periodo denominado Sexenio Democrático. El 29 de septiembre el regimiento de Joaquín Pedra se adhiere al pronunciamiento militar en la plaza de Tarragona. El 10 de octubre de 1868 en la isla de Cuba comienza la Guerra Grande o Guerra de Cuba del 68. Esta fue la primera de las tres guerras cubanas de independencia contra las tropas coloniales españolas. La guerra comenzó con el Grito de Yara, en la finca La Demajagua, en Manzanillo, que pertenecía a Carlos Manuel de Céspedes. Este, tras liberar a los esclavos leyó el Manifiesto de la Junta Revolucionaria de la Isla de Cuba declarando la independencia. El primer combate militar tendrá lugar en la ciudad de Bayamo, donde se compondrá la letra del Himno Nacional cubano. La península responderá enviando a los generales, Conde de Valmaseda y Valeriano Weyler, al mando de los voluntarios de Cuba. El Gobierno provisional de España pide voluntarios para combatir en Cuba y en noviembre de 1868 nuestro vecino Joaquín, es dado de baja en su regimiento y se engancha voluntario por cuatro años en el Ejercito de Cuba y Puerto Rico. Tras pasar el reconocimiento médico pertinente y ser dado como apto para servir en ultramar, el 26 de noviembre embarca en el Vapor Correo en la ciudad de Cádiz con destino a la isla

Cruz roja del mérito militar y medalla de la guerra de Cuba concedida por la I República a los voluntarios de la guerra de Cuba. Colección particular Angel Monreal

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 de Cuba. El 16 de diciembre llega a la Habana siendo destinado a la tercera compañía del segundo batallón del Regimiento de Infantería de Cuba. Quedando listo para el servicio en el mes de enero de 1869. Los generales españoles utilizan la táctica de “tierra quemada”, para dejar sin recursos ni apoyos a la guerrilla insurgente, esta responde con la misma política, incendiando las plantaciones de caña de azúcar, principal fuente de recursos de la economía española en la isla. Al margen de la ofensiva militar España emprendió una ofensiva civil. Para ello incrementó el número de contingentes de inmigrantes españoles hacia Cuba, con el objetivo de españolizar la isla. Así en 1868, llegan a la isla 15.035 civiles y 7.044 militares y en 1869, 14.005 civiles y 26.200 militares. El Gobierno provisional de España 1868-1871, envía a Cuba al general Domingo Dulce como nuevo capitán general para que iniciara varias reformas que pusieran fin a la sublevación, pero se encontró con la oposición de la alta burguesía de la Habana, que controlaba el comercio, la banca, la producción de tabaco, las navieras y otras actividades fundamentales, y además contaba con el apoyo de los batallones de voluntarios del comercio. Joaquín Pedra, participará en enero de 1869 en operaciones militares, a las órdenes del Coronel José López Cámara, en Sabanilla y en el puerto de Bayamo, el cual había sido tomado y posteriormente incendiado por las tropas insurgentes. En abril participa en los combates del Ramón, a las órdenes del Comandante General Latorre, y los días 27 y 28 de dicho mes, en los combates del Migial bajo las órdenes del Coronel Baltasar Hidalgo de la Quintana. Durante este mismo mes la Asamblea de Guáimaro constituye la Republica de Cuba en Armas, eligiendo a Carlos Manuel Céspedes, como su primer presidente. Tras un periodo de descanso, Joaquín vuelve a entrar en combate, esta vez en el mes de diciembre en las acciones militares contra el Mogote, el 8 y el 12 en las de Curia, el 14 en el Buquey y el 15 en Miranda. Tras estas operaciones militares su batallón se desplaza a Cayo Rey donde termina el año. Durante 1870 las operaciones militares en la isla de Cuba se recrudecen. Joaquín Pedra participará el 18 y 19 de febrero en los combates de San Lorenzo y los Amocigos y el 23 de marzo en los de Magibacia. Al mismo tiempo el general Thomas Jordán renuncia al cargo de Jefe del Ejercito Liberador de Cuba y el Estado Español, aplicará la política del embargo de las propiedades de aquellas personas que apoyan la causa rebelde. Aun así la guerra continua y el día 10 y 23 de marzo, nuestro personaje se verá inmerso en nuevas operaciones militares en Magibacia y en abril en las de Cuadra, Guayabal, Rosario y las Cabezas bajo las órdenes

Soldados cubanos

del Comandante José Agustín. En el mes de agosto vuelve a estar inmerso en los combates acaecidos en la toma del campamento de los dos Mulatos y el Tempus. Durante este mes es capturado y fusilado el General rebelde Perucho Figueredo compositor del Himno Nacional cubano. Joaquín Pedra Albamonte es agraciado por los méritos que contrajo en estas operaciones militares con la Cruz Roja del Merito Militar. Por acuerdo de las Cortes Españolas de seis de abril de 1870 mereció el bien de la Patria por los triunfos obtenidos contra los rebeldes en la Isla de Cuba. Tras el asesinato del General Prim, España pasa en 1871 a ser una Monarquía Parlamentaria presidida por un rey. Amadeo de Saboya llegó a Madrid el 2 de enero de 1871. Se trasladó a las Cortes, donde realizó el preceptivo juramento: «Acepto la Constitución y juro guardar y hacer guardar las Leyes del Reino», terminando el acto con la solemne declaración por parte del presidente de las Cortes: «Las Cortes han presenciado y oído la aceptación y juramento que el Rey acaba de prestar a la Constitución de la Nación española y a las leyes. Queda proclamado Rey de España don Amadeo I». Mientras tanto en la isla de Cuba, Joaquín Pedra vuelve a entrar en combate. A las órdenes del Coronel Juan López del Campillo, su regimiento entra en acción el 2 de enero en Palmarito y el 12 en Miranda. Y el 26 de febrero en la del Quemado. Posteriormente regresa a San Luis donde jura la Constitución de la Monarquía Española y a su majestad el rey Don Amadeo I. En el mes de junio pasa a la jurisdicción de Guantánamo donde entra en operaciones militares contra la Estacada y en los cafetales Ave María y Arroyo Berraco. El 27 de noviembre de 1871 ocurre en la Habana uno de los eventos más trágicos de la guerra. El fusilamiento de ocho estudiantes de medicina acusados falsamente de haber arañado la tumba de un periodista español. Fueron procesados en un

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 juicio sumarísimo y ejecutados dos días después de su arresto. El Conde de Valmaseda no revocó el fallo ni lo conmutó por una pena inferior. Durante el año 1872 prosiguen las operaciones militares en la isla de Cuba decididas a terminar con la insurgencia, durante este año la metrópoli envía 15.045 civiles y 8.613 militares. El regimiento de Joaquín es asignado en febrero a las operaciones efectuadas en Carvajal, Cuzco y el Lopo. En 26 de mayo entra en combate en la Loma del Peladero y en septiembre en Sabaneta de Filipinas. El día 26 de noviembre Joaquín Pedra cumple el tiempo de compromiso por el que se había alistado, pero no se le entrega la licencia absoluta por el estado anormal de España. Según reza en su expediente militar, aunque se le entrega la gratificación que como cumplido le corresponde. Joaquín prosigue en el ejército pues hasta la entrega de la licencia queda supeditado a la justicia militar y a las órdenes castrenses. El año 1873 le sorprende en la jurisdicción de Guantánamo, aunque a finales de mayo embarca en el puerto de Caimanera en el vapor de guerra Juan de Austria, bajo las órdenes del comandante Luis Rovira, en dirección al Aserradero, donde llega a principios de junio. Partiendo el mismo día del desembarque en dirección a los cafetales de Brazo Cauto, donde quedó acantonado, prestando servicios de cordillera y reconocimiento por la zona. Durante este tiempo la insurgencia cubana sufre la muerte en combate del Mayor general Agramonte, en Jumaguayú. El rey Amadeo I renuncia al trono de España el día 11 de febrero de 1873.La abdicación estuvo motivada por las dificultades a las que tuvo que enfrentarse durante su corto reinado, como la guerra en Cuba, el estallido de la Tercera Guerra Carlista, la oposición de los monárquicos alfonsinos, que aspiraban a la restauración borbónica en la figura de Alfonso de Borbón, hijo de Isabel II, las diversas insurrecciones republicanas y la división entre sus propios partidarios. Además de eso, el efímero monarca contó con un apoyo popular prácticamente nulo. Ese mismo día las Cortes españolas proclaman la I República. En 22 de octubre el destacamento de Joaquín se ve envuelto en los combates de Santa Rosa y el 28 y 29 en constantes reconocimientos por la costa, con objeto de evitar un desembarque del vapor filibustero Virginius. Durante este periodo de tiempo el presidente de la Republica Cubana en Armas, Carlos Manuel de Céspedes, es destituido en Bijagual, le sucede en el cargo Salvador Cisneros Betancourt. El 31 de octubre, el barco Virginius, es capturado cerca de Morant Bay, Jamaica, por la corbeta española Tornado, siendo llevado el barco a Santiago de Cuba. El Virginius transportaba un total de 155 pasajeros (la mayoría cubanos pero también estadounidenses y británicos). Tras

Soldados de caballería españoles en Cuba. Oleo de Ferrer Dalmau

una corte marcial, 53 de esos pasajeros fueron ejecutados el 4, el 7 y el 8 de noviembre como piratas, incluyendo al capitán y a varios ciudadanos británicos y estadounidenses. Durante 1874 la situación de Joaquín continua igual, bajo las órdenes del Comandante Rovira tiene varios enfrentamientos con los insurgentes en el mes de febrero. Los montes de Palma Mocha, la Estrella y las Lapas son los escenarios de dichos combates. En el enfrentamiento con los insurgentes en el paraje de las Lapas, Joaquín consigue dar muerte al cabecilla rebelde apodado “Pata de Palo”. El 24 de marzo nuestro personaje es trasladado a la jurisdicción de Holquín, donde se encuentra bajo las órdenes del Coronel José Valera y participa en los reconocimientos de los campamentos de Los Melones y Santa Rosa. Operando en acciones militares por esta zona hasta final de año. Este año es funesto para los insurgentes cubanos, pues el 27 de febrero muere en los combates de San Lorenzo el que fuera primer presidente de la República Cubana, Calos Manuel Céspedes. En abril muere también en combate El teniente coronel Miguel Macedo y en septiembre es capturado en San Antonio de Baja, el Mayor general Calixto García. Mientras tanto en la metrópoli las cosas tampoco iban bien. El primer intento republicano en la historia de España fue una experiencia corta, caracterizada por la inestabilidad política. En sus primeros once meses se sucedieron cuatro presidentes del Poder Ejecutivo, todos ellos del Partido Republicano Federal, hasta que el golpe de Estado del general Pavía del 3 de enero de 1874 puso fin a la República federal proclamada en junio de 1873 y dio paso a la instauración de una República unitaria bajo la dictadura del general Serrano, líder del conservador

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 Partido Constitucional. El período estuvo marcado por tres conflictos armados simultáneos: la tercera guerra carlista, la sublevación cantonal y la Guerra de los Diez Años cubana. La Primera República se enmarca dentro del Sexenio Democrático, que comienza con la Revolución de 1868 que dio paso al reinado de Amadeo I de Saboya, al que siguió la República, y termina con el pronunciamiento de Martínez Campos en Sagunto. En 1875 el regimiento de Joaquín Pedra prosigue las operaciones de campaña por la zona del Cobre, entrando en combate el 26 de enero en la acción de la Loma del Loro y el 2 de abril en la del Manacal donde prosiguen las acciones. El 12 de abril, en los combates que tienen lugar en Las Lapas, Joaquín consigue acabar con la vida del cabecilla cubano Ramón Figueredo. Prosiguiendo las operaciones por esta zona hasta finales de julio. Posteriormente su batallón es destinado a la jurisdicción de Guantánamo bajo las órdenes del Comandante José Casals. Donde entra en combate en las operaciones de los Montes de la Caridad. Continuando en servicio por esta zona hasta final de año. En España los acontecimientos no cesaban. El 29 de diciembre de 1874 se produjo la restauración de la monarquía al pronunciarse el general Martínez Campos en Sagunto (Valencia) a favor del acceso al trono del príncipe Alfonso. En aquel momento, el jefe del Estado era el general Serrano y el jefe del Gobierno era Sagasta. En enero de 1875 Alfonso

Caballería insurgente cubana

de Borbón llegó a España y fue proclamado rey ante las Cortes Españolas. Su reinado consistió principalmente en consolidar la monarquía y la estabilidad institucional, reparando los daños que las luchas internas de los años del llamado Sexenio Revolucionario habían dejado tras de sí, ganándose el apodo de «el Pacificador». Durante el año 1876 prosiguen las operaciones militares por la zona del Cobre. Joaquín Pedra participa en marzo en los combates que tienen lugar en la zona de Brazo Muerto y Brazo Escondido bajo las órdenes del Coronel Pedro Provedo, donde se obtienen brillantes resultados. En Noviembre Joaquín se traslada a Santiago de Cuba con el objeto de recibir su licencia absoluta. Según Real Orden de tres de julio de 1876 Joaquín pasa a ser nombrado Benemérito a la Patria por haber combatido en la insurrección cubana. Según reza su licencia: Va ajustado y satisfecho de todos sus haberes que le han correspondido hasta fin de diciembre. Y durante su permanencia en este batallón ha observado una irreprensible conducta por lo que considero digno de enganche o sustitución en atención a sus buenos procederes. A este individuo se le abonan ocho años por el doble de tiempo de la Guerra de Cuba. Y para que conste expido la presente en Cuba a diez de Diciembre de mil ochocientos setenta y seis. Firmado: Isidoro Díaz Campoy. Presentado y marcha a fijar su residencia a Alcalá de Chivert, Castellón de la Plana.

Reverso de la medalla de la campaña de cuba. Colección Ángel Monreal

El día once de mayo de 1877 Joaquín Pedra contrae matrimonio con Vicenta Cúcala en la Iglesia Parroquial de Alcalà de Xivert. Y aquí desaparecen los datos que poseemos de este gaspatxer que combatió en la Guerra Grande de Cuba.

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

HISTÒRIES DEL FERROCARRIL (I) JOAN SANZ SANCHO Cal remuntar-nos aproximadament 180 anys per trobar referències del que va ser la posada en funcionament de la primera línia de ferrocarril espanyola. Una línia, però, que no es trobava com molts podrien pensar en territori peninsular. La primera línia espanyola cal anar a buscar-la a l’illa de Cuba, aleshores colònia espanyola. Allí es va construir, seguint els aires que arribaven dels països capdavanters europeus, el ramal d’un carrilet o ferrocarril de via estreta, que havia de transportar canya de sucre des de les plantacions cubanes de Güines fins el port de l’Havana. Aquesta línia es va inaugurar l’any 1837 amb la presència d’un mataroní que havia fet les amèriques i va ser l’espurna que portà a Miquel Biada i Bunyol, a pensar que, aquest nou mitjà de transport, resultava imprescindible per al desenvolupament econòmic i social de tot un país. Poc s’ho va pensar per tornar a la península per projectar i impulsar la que havia de ser la primera línia de ferrocarril peninsular que havia de discórrer entre les ciutats de Barcelona i Mataró. Començava d’aquesta manera una aventura empresarial, que requeria grans inversions, amb gent a favor i altres en contra, i que es presentava com un dels reptes més importants per modernitzar el país. No va ser fins vuit anys després de la tornada de Biada a Catalunya que es va poder inaugurar, de

Màquina de vapor al seu pas per Alcalà

manera oficial, aquesta nova línia entre Barcelona i Mataró. Això va passar el 28 d’octubre de 1848. El primer any ja van fer ús del nou mitjà de transport gairebé 700.000 persones, una xifra que posava de manifest la viabilitat i la rendibilitat del projecte. Era el punt de partida per a un bon grapat d’iniciatives empresarials, la majoria amb origen a Madrid, que pretenien apropar el ferrocarril a les ciutats més importants del país. A partir d’aquest moment una lluita d’interessos va portar a la creació de nombroses companyies ferroviàries que lluitaven entre elles per tal que el govern els adjudicara la construcció i la posterior explotació d’un tram ferroviari.

Alerta! que ve el tren. Fotografia cedida per Maria Llorens Cavaller

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 D’aquesta manera es van formar companyies com la Compañía de los Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA) creada a finals de l’any 1856 o a la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España (CCHNE) coneguda popularment com a Norte i creada a finals de l’any 1858. Aviat es va sumar, l’any 1862, la companyia que havia de prendre el nom de Sociedad de los Ferrocarriles de Almansa a Valencia y Tarragona (AVT) i que havia de projectar i construir la línia de ferrocarril que passa per Alcalà. Es tractava de construir uns 279 quilòmetres de via fèrria que havien d’unir les capitals de València i Tarragona. En aquells moments aquesta línia va ser concedida a l’empresari valencià José Campo i a la Societat Valenciana de Foment. Passava a ser, en poc de temps, la tercera companyia més important del país després de les dues anomenades anteriorment. Els treballs de la companyia van començar a bon ritme, atenent que l’orografia del terreny majoritàriament plana, facilitava l’apertura de la línia. Al llarg de l’any 1862 es van obrir els tres primers trams: el de Valencia-Sagunt de 28,48 km; el de Sagunt-Nules de 21,44 km i els de NulesCastelló de 17,93 km. En poc de temps el ferrocarril ja havia arribat a la ciutat de Castelló, concretament el 26 de novembre de 1862. Al llarg de 1863 es va obrir un nou tram curtet que va unir la capital de la Plana amb la localitat de Benicàssim.

A partir d’aquest moment els daltabaixos polítics, així com diversos episodis de crisi econòmica que van sacsejar la Societat Valenciana de Foment van començar a endarrerir el projecte que no podria executar-se en els terminis previstos. L’obstacle més gran que va haver d’afrontar la companyia AVT va ser per on i de quina manera s’havia de creuar l’Ebre. La construcció del pont no havia d’obstaculitzar l’entrada de vaixells fins la ciutat de Tortosa. El mateix exèrcit exigia que el pont tinguera una llum mínima de 17 metres, això sense tindre en compte que havia de poder suportar alguna de les crescudes inesperades del riu. Superats els problemes les obres es van reprendre, a bon ritme, al llarg de l’any 1865 avançant pels dos extrems de la via. Així de manera quasi simultània s’anava construint per una banda des de Tarragona cap a Amposta (69,15 km) i de Benicàssim cap a Ulldecona (80,56 km). En aquest impàs l’estació d’Alcalà va ser inaugurada el 12 de març de 1865 i es va localitzar en el punt quilomètric 119,1 des de València, i a una altitud de 152,5 metres sobre el nivell de la mar segons ens indica la placa de l’Institut Nacional Geogràfic que hi ha a la fatxada de l’estació. Per la seua banda el baixador d’Alcossebre (l’estació es va construir prou anys després), quedava situat al punt quilomètric 112,7 des de València i a una altitud de 119,1 msnm. Així d’aquesta manera començava una aventura ferroviària que va esdevenir un autèntic motor

Pas d’un tren de vapor pel terme d’Alcalà. Fotografia 1904-06

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 econòmic per a la zona. No van faltar els moments d’incertesa com és el cas del període del sexenni democràtic amb l’alçament de carlins, republicans i cantonalistes. Uns esdeveniments que van fer trontollar el desenvolupament de les línies en haver-se convertit aquestes en un objectiu militar per als carlins. Més endavant va ser la Guerra Civil (1936-1939) la que va causar importants danys a diversos sectors del ferrocarril així com al material mòbil que circulava per les vies. Tot plegat va acabar l’any 1941, quan la línia que creuava la nostra província, aleshores explotada per Norte, des de 1891, va ser nacionalitzada i es va crear la nova companya RENFE (Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles). El 24 de gener de 1941, el govern del dictador Franco va aprovar la Llei de Bases d’Ordenació Ferroviària i dels Transports per Carretera. Es decretava la nacionalització i l’agrupament, en una sola empresa, de totes les companyies d’ample d’1,668 metres de l’Estat espanyol, que passaven a formar part de la Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles. En el moment de l’expropiació RENFE passava a disposar de 12.401 km de vies i va organitzar l’empresa en tres seccions: via i obres que s’encarregava del manteniment del traçat ferroviari, explotació que s’encarregava de les estacions i tracció que

s’ocupava de tot el que feia referència a màquines i vagons. L’any 2005 el govern espanyol presidit per José Luís Rodríguez Zapatero va dividir la companya en ADIF (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias), entitat gestora de les infraestructures ferroviàries, i Renfe Operadora, companyia que es va quedar amb l’explotació dels ferrocarrils. L’arribada del ferrocarril a mitjans segle XIX va suposar una alenada d’aire fresc per aquest corredor mediterrani. D’una banda perquè va permetre el fàcil desplaçament de les persones cap als pobles del voltant com Benicarló, Vinaròs, Castelló, València... i, a poc a poc, fins i tot més lluny. D’altra banda perquè va incentivar la comercialització dels nostres productes cap a l’exterior. Així en pocs anys el ferrocarril va anar guanyant protagonisme i es va convertir en una eina imprescindible per a l’economia de la localitat. També va crear nous llocs de treballs i no van ser pocs els gaspatxers, principalment homes, que van trobar feina treballant per a les companyies ferroviàries i especialment per a la RENFE. Oficis, la majoria d’ells, desapareguts i que estaven únicament i exclusivament relacionats amb el món ferroviari. Podíem trobar el cap d’estació, els factors de circulació, mossos, guardaagulles, interventors

Casilla de la Bassa

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 de circulació, guardabarreres, maquinistes, fogoners, caps de tren, guardafrens, capatassos, peons... Un bon grapat d’oficis que, de la mateixa manera que es van crear per donar servei al nou fenomen ferroviari, han anat desapareixent i caient en el major dels oblits. Es per això que gràcies a algunes d’aquestes persones que van viure de prop l’ofici, com el cas del meu pare, Juan Sanz, que va treballar durant molts anys de capatàs i sobrestant de vies i obres, comencem a recuperar algunes històries, anècdotes o informació al voltant del món del ferrocarril. PASSOS A NIVELL QUE HI HAVIA AL TERME D’ALCALÀ DE XIVERT En els seus orígens hi havia un bon grapat de passos a nivell que permetien travessar la línia del ferrocarril d’una banda a l’altra. La majoria eren sense guarda i només uns pocs, aquelles que tenien una major freqüència de pas, comptaven una persona anomenada guardabarreres. La majoria dels oficis relacionats amb el ferrocarril estaven ocupats per homes, però en el cas dels guardabarreres van començar a treballar també les dones. En un principi només feien els torns de dia, però davant les seues reivindicacions per equiparar-se amb els homes i poder guanyar el mateix sou també se’ls va obligar a fer els torns de la nit. Tots el passos a nivell amb barreres havien d’estar vigilats constantment cosa que va comportar que tots tingueren una caseta menuda per a la persona que atenia el pas i que tradicionalment s’anomenava casilla. Així al terme d’Alcalà, des de Torreblanca fins Santa Magdalena, trobàvem els que detallem a continuació. - Pas a nivell de Ribavaques. Primer va ser sense guardabarrera, però posteriorment si que se li va assignar un. Es va fer a la mesura que va augmentar el pas de trens i de les persones que creuaven per la zona. Quan estava tancat es col·locava una cadena amb tres discos rojos reflectants. - Pas a nivell sense guarda veïnal entre la rambleta de Seguer i el riu Sant Miquel. - Pas a nivell d’Artola i el camí de Capicorb, per on antigament passava la N-340, amb guarda. Es tancava amb cadenes. - Pas a nivell de Sant Benet, sense guarda. - Pas del Rajolar, sense guarda veïnal. - Pas del Piver, sense guarda veïnal. - Pas del Racó, sense guarda veïnal. - Pas a nivell del Coll situat sobre l’antiga N-340, amb guarda, casilla i que es tancava amb quatre portes cancela (de reixa). Aquest va ser suprimit amb el canvi de la carretera per la nova variant de la N-340 per on passa actualment. - Pas a nivell del Coll-II, sense guarda veïnal. Es tractava d’un pas auxiliar de l’anterior que avisava quan el tren anava en sentit València, donada d’escassa visibilitat del pas a nivell anterior que podia portar a que les barreres encara no estessen

Senyals dels passos a nivell sense barreres

baixades quan el tren gairebé ja estava a punt d’arribar. - Pas de la Bassa, que era l’entrada sud del poble des de l’antiga N-340 amb quatre portes cancelas. - Pas del Calvari, també sense guarda. - Pas del carrer de la Foia tancat amb barreres llevadisses accionades amb cables des de la mateixa estació. - Pas a nivell, eixida nord d’Alcalà cap a la N-340, guardat amb quatre portes cancelas, encara que posteriorment es van instal·lar barreres. Molta gent coneixia aquest pas amb el nom de pas d’Aló, atenent que així era com s’anomenava un dels seus guardabarreres que el va custodiar durant els anys posteriors a la guerra. - Pas de la primera Carrerassa, sense guarda. - Pas de la segona Carrerassa, sense guarda. - Pas de la Bassasmet, guardada amb cadenes. - Pas del corral de Royo, guardat amb cadenes. - Pas del corral de Segarra, sense guarda. - Pas a nivell de la ratlla del terme entre Alcalà i Santa Magdalena, sense guarda. Els passos a nivell sense guarda estaven dotats a tots dos costats de la via per una aspa a 100 metres amb la indicació: Ojo al tren i Paso sin guarda. Baix hi havia també un cartellet que deia: Atención al tren. Als 10 metres de la via hi havia un nou cartell d’atenció al tren. Posteriorment aquesta senyal va ser substituïda per una aspa i el senyal d’estop reflectant.

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 Totes els passos a nivell guardats tenien una caseta (la casilla) com a vivenda per al guardabarrera titular. Per la via, a 600 metres, del pas a nivell hi havia un senyal amb la indicació de xiular (silbar) per a que els tren xiulara i avisara de la seua proximitat al guardabarrera qui ràpidament havia de tancar el pas i evitar que seguiren circulant vehicles per creuar la via. Després de la Guerra Civil hi havia un guardavia per la nit que recorria la via a peu per si al llarg del recorregut trobava algun artefacte o es volia fer algun sabotatge. La conservació d’aquest tram (el cantó), de 8 km, anava a càrrec d’una brigada composta per un capatàs de via i obres, un primer peó, vuit peons, el guardavia i tots els guardabarreres. Juan també ens conta que entre les estacions de Torreblanca i d’Alcalà de Xivert la diferència de cota era excessiva i calia superar la pronunciada pujada del Coll. A Torreblanca hi havia una reserva de locomotores de suport per als trens que circulaven en direcció a Tarragona. Així mentre es van utilitzar màquines de vapor, tots els serveis en direcció a Alcalà de Xivert es realitzaven mitjançant doble tracció. Si es tractava d’un tren de mercaderies s’acoblava una locomotora per la cua que empenyia el comboi fins arribar al canvi de rasant.

A partir d’ací la locomotora es desenganxava i, de recules, retrocedia fins a Torreblanca per prestar el seu suport al proper tren. Quan el tren era de passatgers la tracció es realitzava al davant de la màquina, quan arribaven a l’estació d’Alcalà es desenganxava i tornava també a recules fins a Torreblanca. Estació

Punt quilomètric des de València Torreblanca 105 112 Alcossebre Alcalà de Xivert 120

Alçada sobre el nivell de la mar 15,00 m 119,10 m 153,90 m

BIBLIOGRAFIA: - VVAA (Federación de Amigos del Ferrocarril de la Comunidad Valenciana): 150 años de la llegada del ferrocarril a Castellón, Edita: Servei de Publicaciones, Diputació de Castelló, Castelló, 2013. - AGUILAR CIVERA, I.: Estaciones y ferrocarriles valencianos, Edita: Consell Valencià de Cultura, València, 1995. - A todo vapor, Revista de l’Asociación Valenciana de Amigos del Ferrocarril, núm. 39, juny de 2003, València.

A la fotografia, Francisca Roig Gil, a la Casilla de Cambrils, quan estava amb la seua filla que era guardabarrera i el seu gendre. Fotografia cedida per Vicente Traver, el Parent i Rosa Traver

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

ENTRE EL CARRO I EL MATXO FRANCISCO ARNAU VILAPLANA No sabia què fer. Dubtava sobre si l’article que volia escriure despertaria cap interès. I és que veritablement ací, en Alcalà, el tema difícilment podia aportar alguna cosa que no fos conegut per la majoria dels lectors. No cal anar molt lluny en el temps, ja que en un passat no massa llunyà en una majoria de cases del poble encara es podia veure un matxo en el corral i un carro davant a l’entrada. No sabia si valia la pena perdre el temps escrivint sobre este tema, i molt menys per a aquells lectors de mitjana edat endavant, cansats la majoria, quan eren joves, d’anar o bé damunt d’un carro o bé darrere d’una polligana. Pel que fa referència a la resta, diguem els més joves, no tinc clar que el tema els resulte massa atractiu. Resulta que després de donar-li unes quantes voltes a l’assumpte vaig pensar que no seria tot palla i que una miqueta de gra també en trauríem. I enmig de tot això un deute que era just saldar. Així que em vaig decidir a seguir endavant. El motiu principal, com molts haureu intuït, és el de no deixar relegat a l’oblit aquests dos importants protagonistes, com eren el carro i el matxo, decisius com el que més per a la història d’Alcalà.

Fotografia cedida per Carmen Esteller

Fotografia cedida per Iván Ripollés (epd)

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 Ells dos, fins a final dels anys 60 foren, sense cap tipus de dubte, els motors que feren funcionar l’agricultura, base de la nostra economia. Per tant, els crec mereixedors d’aquest modest reconeixement que faig mitjançant aquest article. L’agricultura i una part del transport estaven en Alcalà sota la seua dependència. Els llauradors eren conscients del necessaris que resultaven per tirar endavant. Eren per a la majoria de les famílies el seu mitjà de vida. El tracte diari que l’amo tenia amb l’animal feia que, a poc a poc i amb el temps, es creés, en molts casos, un vincle afectiu que durava per sempre. No cal dir el bon tracte que, en aquests casos, rebia l’animal, a més d’una correcta alimentació. L’amo sabia el què es jugava i tenia entre les mans l’animal i l’objecte més valuós i necessari de la casa, no era qüestió de descuidar-ho. Però, també passava que al llarg dels anys ocorregués l’inevitable. Podia ser que per envelliment, a l’igual que per infermetat o accident, donava igual quan arribava per a que la mort d’un d’aquests animals es tornés per a la família propietària una desfeta econòmica. En aquella casa es vivia un autèntic drama. La cosa no era per a menys. La compra d’un altre animal li suposava al llaurador fer front sí o sí a unes despeses imprevistes que si no totalment, en part, estaven fora de l’abast de la seva butxaca. Depenent del tipus i la grandària de l’animal els preus oscil·laven entre la gens menyspreable quantitat de 20.000 i 30.000 pessetes de l’època. Per a fer-nos una idea de l’equivalent, del que significaven per als llauradors estes quantitats, s’havia de tindre en compte que, per a una família llauradora mitjana, el valor de la rebuda que comercialitzava, durant tot un any, en molts casos, no arribava a dites quantitats. Imagineuvos la despesa que suposava efectuar la compra d’un d’aquests animals. La pregunta que queda en l’aire és, si feien aquesta compra, com se les arreglaven per passar l’any? No tenien altre remei que endeutar-se per un llarg temps o vendre algun tros. D’ací venia la importància que tenia el matxo en aquells temps. Com a conseqüència del terme tan gran que tenim i de la gran extensió que es treballava, lògicament hi havia en el poble una gran quantitat de carros i de matxos. Alcalà era, sense cap dubte, un dels pobles de la província capdavanters pel que fa referència a quantitat de carros i animals. Segons el cens dels anys 50, en el poble hi havia matriculats al voltant de 700 a 800 carros, als quals lògicament els corresponia un número major d’animals. Esta gran quantitat de vehicles de tracció animal, lents per naturalesa, començaren, a mesura que augmenta el trànsit de cotxes i camions, a

causar importants problemes de circulació a la Nacional-340. Som molts els que encara recordem aquelles fileres de carros, uns rere els altres, tant pel matí com per la vesprada i que nosaltres anomenàvem “hora de carros”. Era una ocupació en tota regla de la carretera en tota la part sud del poble. Quin valuós testimoni per a la història poder contemplar avui en dia un documental d’aquells temps! Aquella quantitat de carros els quals, al temps de la rebuda, pujaven carregats de sacs de garrofes i ametles. Pujada del Coll amunt i alguns fent ziga-zaga, tirant de la barra el conductor, xiquets i xiquetes i dones al darrere... Allò és un espectacle digne de recordar. Donades aquestes llargues fileres, i a la manca de voravies, no era possible l’encreuament de més de dos vehicles al llarg de la carretera. Als xofers se’ls creaven grans problemes, si s’havien de creuar amb un altre, i tenien la seua dreta ocupada per diversos carros. A la fi de donar una solució al problema se li ordenà a la Guàrdia Civil que regulés el trànsit dels carros, formant grups de quatre o cinc, guardant una distància entre ells d’un centenar de metres i deixar espai als altres vehicles per a quan havien d’avançar. Aquella mesura no donà resultat, fou un fracàs, ja que com és natural, no tots els animals caminaven al mateix pas. Al cap d’un moment aquests grups s’havien trencat i els carros tornaven a estar tots escampats. Aquestes eren algunes de les anècdotes que generaven els nostres carros. Em sembla recordar que en els pobles dels voltants aquest problema no es produïa. Bé, i per acabar, crec que és important aclarir que la prioritat de l’article és deixar constància escrita, en aquests quatre renglons, del bon paper que han jugat el carro i el matxo en la història del nostre poble. Nota: al parlar del matxo o de l’animal dono per entès que tot el món sap que queden inclosos cavalls, mules, haques, burros... i altres tipus d’animals de tir i càrrega.

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com

WEB:

www.amicsdemainhardt.eu

LA TEUA NOVA WEB 47

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

ENSENYANCES MITGES A ALCALÀ DE XIVERT. TRENTA ANYS D’UNA FELIÇ REALITAT REDACCIÓ L’oferta d’ensenyances mitges en Alcalà de Xivert es produeix a partir del curs 1986/87. Noranta-sis alumnes començaren estudis de batxillerat (Pla experimental) i de FP –Formació professional. Els ensenyaments eren impartits per onze professors: a banda dels d’educació física i el de religió, set docents tenien dedicació a temps complet. Aquella oferta formativa inicial estava previst augmentar-la a cinc branques de FP i a tot el batxillerat. El curs anterior (1985/86) es va fer l’oferta a tot l’alumnat de vuitè curs d’EGB –Educació General Bàsica. Va ser necessari habilitar aules a l’Edifici Frai Pere per a dur a terme els ensenyaments. Es compartien espais amb l’alumnat del Col·legi

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 Públic. I va ser així, perquè les previsions eren concloure l’edifici, que havia d’albergar els nivells d’ensenyances mitges, durant aquell curs escolar. Un inici de curs que va ser possible amb la necessària col·laboració amable i el sacrifici de pares i mares, mestres i alumnes d’aquell centre. El dia 29 d’abril de 1987 es va inaugurar l’Institut d’Ensenyances Mitges, un centre de referència, no sols per a la gent del poble sinó també per als pobles veïns. L’edifici comptava en la seua planta baixa amb tots els serveis i departaments administratius, punts de reunió, sala d’usos múltiples i gimnàs. I, a les altres dues plantes, les aules de classe, tres tallers, sales de dibuix i de mecanografia. Hi havia una capacitat per a 240 alumnes, amb la possibilitat d’estendre’s a 360. Les aules i tallers eren amples i assolellades.

OFERTA D’ESTUDIS CURS 1986/87

GRUPS

NOMBRE ALUMNES

Batxillerat – Pla experimental

FP - Electrònica

FP - Administració

La construcció de l’institut i el corresponent expedient administratiu es van tramitar en uns terminis molt raonables, si tenim en compte que les gestions administratives s’activaren en 1984. Aquell expedient es va tractar com el d’un centre singular. S’ha de dir que només n’hi havia un altre amb aqueixa consideració, el de Sant Mateu. Cal recordar que l’aleshores Alcalde, Joaquin Puig (epd), va expressar a Daniel Gozalbo, Director Territorial d’Educació en Castelló, la voluntat de l’Ajuntament de tenir un Institut d’Ensenyances Mitges comarcal, expressant, alhora, el compromís d’arribar a acords amb les altres poblacions adscrites al futur centre a la fi de tenir suficient alumnat i assegurar la seua pervivència en el temps. Com qualsevol tramitació, va tenir les seues dificultats i problemes sobrevinguts. Potser, en faltar l’alcalde Joaquín Puig es va produir un buit que va crear dubtes sobre on havia de construir-se. Una

altra candidatura va aprofitar la situació per obrir una nova via política i ubicar el centre en una localitat diferent. Sabedors d’aquelles circumstàncies i de les informacions “interessades” que arribaven a les famílies que havien de fer ús del transport escolar sobre si gaudirien de servei de menjador escolar, la direcció del Col·legi Públic i l’Associació de Pares i Mares es mobilitzaren i organitzaren reunions informatives per aclarir dubtes i explicar als pares d’alumnes que havien de desplaçar-se fins Alcalà la realitat d’aquell projecte i de que tenien totes les garanties per a fer-ne ús del menjador escolar. Per la seua banda l’Administració va resoldre els afers vinculats amb el transport escolar i, atès que la comunicació per carretera des de les Coves era més fàcil amb Sant Mateu o Albocàsser, es va decidir que els seu alumnat havia d’estar adscrit a un d’aquests centres. Així, superades totes les dificultats es va iniciar la seua construcció. I amb ella, es donava pas a solucionar un problema que afectava a tota la població escolar i, especialment, a les famílies més humils. Amb el temps i paral·lelament a l’augment de la demanda formativa, de les noves necessitats educatives, a les reformes educatives i canvis socioculturals, va arribar la renovació global de l’edifici, amb un trànsit en aules prefabricades. Alcalà disposava d’un nou institut, ara amb la denominació d’ensenyaments secundaris, IES Serra d’Irta. Actualment l’institut compta amb l’ensenyament d’Educació Secundària Obligatòria (ESO), Formació Professional Bàsica (FPB), Batxillerat i Cicles formatius de grau mitjà i superior de la branca administrativa. En total té una matrícula que gira al voltant de 250 alumnes i un claustre de professorat que, a hores d’ara, supera els 45 professors.

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

LES PRIMERES ELECCIONS MUNICIPALS DEMOCRÀTIQUES A ALCALÀ DE XIVERT (I) JOAN SANZ SANCHO Amb la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, comença un dels períodes històrics i polítics més importants i interessants de l’Estat espanyol. Assistim a un ràpid procés de transició política que, en poc temps, va aconseguir desmantellar la dictadura franquista i va instaurar un jove règim democràtic. Hi havia, i encara hi ha, un bon camí per recórrer. Tal com havia previst el mateix Franco, el seu successor va ser Juan Carlos de Borbón, qui va estar nomenat rei el 22 de novembre de 1975. El dubte, en aquells moments, era si el nou rei continuaria amb el règim dictatorial que Franco havia deixat més o menys ben nugat, o pel contrari s’iniciaria una nova via democràtica. Sortosament, les esferes de poder que envoltaven Juan Carlos I va apostar per una via reformista. El primer pas cap a l’anomenada transició democràtica estava fet. El primer govern de la monarquia, però, va ser continuista. Arias Navarro, el darrer cap de govern franquista, confirmat en el càrrec pel rei, no va estar capaç d’encetar una veritable via democràtica en una societat que anhelava canvis més profunds. Només amb l’arribada al govern d’Adolfo Suárez, a partir de juliol de 1976, es va assentar les bases del que podríem anomenar desmantellament de la dictadura. No va estar fàcil atenent que els hereus del franquisme es resistien a perdre la influència i el pes polític que havien mantingut fins el moment. La progressiva legalització dels partits que havien lluitat contra el franquisme va esdevenir la volta de clau fonamental per a l’establiment d’un sistema cada cop més democràtic. El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions generals democràtiques des de la Segona República. Quaranta-un anys després de les últimes eleccions generals a Espanya, celebrades el 1936, el poble prenia la paraula i decidia el seu destí dipositant el seu vot a les urnes. El partit més votat va ser la UCD d’Adolfo Suárez, qui seria nomenat nou president del govern. El PSOE liderat per Felipe González es va confirmar, com a segona força més votada, mentre que el recentment legalitzat Partit Comunista, amb Santiago Carrillo al capdavant aconseguia convertir-se en la tercera força més votada encara que lluny de les dues primeres forces polítiques. L’èxit obtingut per les formacions de la UCD i del PSOE, va ser tan aclaparador que, a partir d’aquest moment i durant uns anys aquestes van estar les forces vertebradores i el veritable motor de la vida

CANDIDATURA PER UN AJUNTAMENT DEMOCRÀTIC AGRUPACIÓN INDEPENDIENTE XIVERTENSE política del país. Uns resultats que van vore el seu reflex, en moltes ocasions i especialment en els resultats electorals dels primers comicis municipals. Les noves Corts sorgides de les eleccions generals van ser les encarregades d’elaborar una nova Constitució, que va ser aprovada mitjançant un referèndum el 6 de desembre de 1978. A poc a poc, una part important de la població espanyola començava a participar activament en tots el debats, a viure la vida política de primera mà i a involucrar-se en els canvis que se li obrien al davant. Per primera vegada des de feia molts anys la nova democràcia havia de permetre als ciutadans participar d’una manera activa en la vida política del país. La democràcia però encara no havia arribat als ajuntaments. LA DEMOCRÀCIA ARRIBA ALS AJUNTAMENTS En el camp de l’administració local el poder estava regulat a través d’una llei anomenada: Ley de Bases del Régimen Local que perdurava des de l’any 1945. A partir d’aquesta norma la renovació dels ajuntaments es realitzava a través dels principis de la democràcia orgànica, amb el benentès que la representació del poble no es realitzava a través d’un sufragi universal directe on els ciutadans podien triar els seus representants. El municipi era un element fonamental dins del franquisme de manera que l’alcalde i els regidors eren un eslavó més dins l’organització del règim i ostentaven el poder del municipi tant des del punt de vista polític com administratiu.

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 La Ley de Bases de Régimen Local de 1945 va disposar que els regidors havien de ser designats per terceres parts (tercios) d’aquesta manera: - Un terç per elecció entre els veïns que fossen caps de família (pràcticament tots els homes, i també les dones viudes), el que va donar lloc al terç familiar. - Un altre terç per elecció del Sindicat Vertical del municipi, és a dir el terç sindical. - L’últim per elecció entre les entitats econòmiques, culturals i professionals del municipi, amb una llista de candidats que proposava el governador civil a l’ajuntament, cosa que seria el terç d’entitats. Tot i que hi va haver algunes xicotetes variacions al llarg del temps en el sistema d’elecció, sempre es va mantenir aquesta configuració dels ajuntaments. La nova legislació electoral, arran de la Constitució del 1978, va restablir l’elecció dels ajuntaments per sufragi universal entre les candidatures presentades pels partits polítics o les possibles agrupacions d’electors. La Llei 39/1978 d’Eleccions locals va fixar la data dels primers comicis per al 3 d’abril de 1979. La llei recollia el procés de confecció de les candidatures, el desenvolupament de la campanya, la publicació dels censos electorals, la configuració de les meses... Es posaven en marxa unes eleccions democràtiques per triar aquells que serien els representants més propers al poble, aquells que havien de dirigir la política local i havien d’encetar una nova etapa de canvis per als nostres municipis. No deixa de ser cert que algunes veus es van alçar contra aquesta nova legislació per triar els representants municipals. Ja en aquesta època es parlava de llistes obertes, de tindre més en compte les persones que no les sigles. Es tractava de votar aquelles persones que es consideràssen més vàlides i fossen mereixedores de la confiança de l’electorat. Però res no va anar així. ELS CANDIDATS A l’hora de la veritat quatre van ser les formacions que van reunir els requisits per presentar-se a aquest primer comicis al consistori municipal d’Alcalà de Xivert. Un total de 44 persones més els suplents que competirien, aplicant la famosa llei d’Hont, per obtenir el major nombre de regidors i, si era possible, l’alcaldia. D’acord amb el nombre d’habitants 11 eren el nombre de regidors que corresponien a la nostra localitat. Per la UCD, el candidat va ser José Pitarch Conesa. Segons ens han comptat l’UCD va arribar a barallar diversos noms, però després de molta polèmica i de lluites internes l’aparell del partit, a la província de Castelló, aleshores controlat per Jaime Lamo de Espinosa, qui va ser diputat per la província i posteriorment Ministre d’Agricultura, van haver de conformar-se amb aquest empresari, fins aquell moment poc compromès amb la vida política i social del poble, però que ja eixia amb avantatge en poder presentar-se sota el paraigua de la UCD.

Seu de la UCD d’Alcalà l’any 1979. Font: http://www.antiblavers.org/

Cartell del PSOE amb els candidats de les primeres eleccions municipals democràtiques. Cartell cedit per Manuel Navarro Calatayud

El cap de llista del PSOE va ser Juan Castillo Ibáñez. Es tractava d’un home major, que havia fet de militar durant la guerra, que ja estava retirat i que es va presentar emparat per la major part de la militància del partit. Li faltava joventut, però la majoria el consideraven una persona íntegra, de principis, honrat i que sempre s’havia mostrat contrari al règim franquista. Fins i tot, els detractors el veien com una persona preparada. D’entrada partia com a favorit i era el possible futur alcalde. El CAD (Candidatura per un Ajuntament Democràtic) va presentar com a candidata a Isabel Iturat García, era de les poques dones que encapçalava una llista en tota la demarcació

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 de Castelló. Es presentava com la candidatura més jove i progressista. La majoria dels que l’acompanyaven a la llista tenien fama de militar o simpatitzar amb el recentment legalitzat Partit Comunista. Tal vegada, vist des de la llunyania, van preferir presentar-se com una agrupació que no amb les sigles del PCE. Per la seua banda Isabel havia treballat en l’Associació de Veïns d’Alcossebre i s’havia posicionat fermament en la lluita i defensa dels interessos de la localitat. Finalment es va presentar la llista encapçalada per Ricardo Navarro Clausell (Agrupación Independiente Xivertense). Anava acompanyat de gent que ja tenia experiència en política en haver format part en alguns dels consistoris anteriors. Deien que la UCD li havia proposat ser el seu cap de llista però que va declinar l’oferiment. També es diu que en alguna ocasió anterior ja li havien ofert la possibilitat de ser alcalde de la localitat, però que ho havia rebutjat per considerar que no es tractava d’una elecció democràtica. Al seu favor jugava el caràcter obert, haver presidit l’Associació de Caps de Família, ser un dels impulsors en la construcció de les vivendes del carrer de Todos los Santos i haver treballat molt activament, en el terreny esportiu, per l’equip de futbol de la localitat. ELS RESULTATS ELECTORALS La majoria de la gent amb qui he parlat d’aquestes comicis coincideix en que tot el món tenia molta il·lusió en aquestes eleccions. La majoria es van posicionar ràpidament amb uns o amb els altres, la gent en parlava de política, al carrer al bar o a les tertúlies i ben pocs es mostraven indiferents. Una prova palpable de l’ambient que es respirava va ser l’alta participació que va recollir la cita electoral. Aquest any el municipi d’Alcalà tenia censats un total de 4.504 habitants dels quals podien votar, en tindre la majoria d’edat, un total de 3.483. Al final hi van acudir a les urnes 2.752 persones, un percentatge que gairebé va arribar al 80% dels electors. Una elevada participació encara que no la més elevada en uns comicis electorals municipals a Alcalà de Xivert-Alcossebre, cosa que demostra l’elevat interès que sempre desperten aquestes eleccions per triar els representants que han de dirigir la política local. De tots els vots dipositats només un 1,24% (34 vots) van ser considerats nuls i es van repartir com queda reflectit en el quadre següent: CANDIDATURA

Gràfic amb els vots obtinguts per les candidatures presentades a les eleccions de 1979

Amb aquest resultats van ser triats regidors: - Juan Castillo Ibañez (PSOE) - Francisco Pascual Pedra (PSOE) - Francisco Múñoz Rambla (PSOE) - Daniel Durà Cherta (PSOE) - José Pitarch Conesa (UCD) - Jacinto Gausachs Pegueroles (UCD) - Juan Blasco Moya (UCD) - Juan Ramón Cuesta Sanchis (UCD) - Isabel Iturat García (CAD) - Olivier Herrera Marín (CAD) - Ricardo Navarro Clausell (AIX) El nou ajuntament es va constituir en una sessió pública extraordinària el dia 18 d’abril de 1979. Declarada oberta la sessió, el secretari de l’ajuntament va cridar els assistents de major a menor edat, amb l’objectiu de formar la mesa d’edat. Aquesta va quedar constituïda per Juan Castillo, de 64 anys, com a president per ser el membre de major edat i Juan Ramón Cuesta, de 31 anys, com el de menor edat. El secretari de la corporació, José Joaquín Herrero Folch, va actuar com a secretari de l’acte. Immediatament després, el secretari va procedir a la lectura dels articles que fixaven el procediment a seguir per a l’elecció del que seria el primer alcalde democràtic després de la dictadura franquista. L’elecció es va fer amb paperetes i de manera secreta. El resultat van ser 6 vots per a Juan Castillo, els 4 del seu grup i els 2 de la Candidatura per un Ajuntament Democràtic; 4 vots per a José Pitarch, els del seu propi grup, mentre que Ricardo Navarro (AIX), va optar per l’abstenció dipositant un vot en blanc. VOTS

% vàlids

% del cens

REGIDORS

PSOE - Partido Socialista Obrero Español

959

35,28

27,53

UCD - Unión de Centro Democràtico

934

34,36

26,82

CAD - Candidats per un Ajuntament Democràtic

429

15,78

12,32

AIX - Agrupación Independiente Xivertense

396

14,57

11,37

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 Un cop acceptat el càrrec i després d’haver pres la possessió es va procedir a jurar o prometre la constitució. La fórmula emprada va ser la de: ¿Juràis o prometéis por vuestra conciencia y honor cumplir fielmente las obligaciones del cargo de concejal/alcalde con lealtad al Rey y guardar y hacer guardar la constitución como norma fundamental del estado?. Un cop acceptat per tots es va procedir a la constitució de la comissió permanent, deixant per al proper ple l’inventari del Patrimoni Municipal, la constitució de comissions, el repartiment de càrrecs o les tinències d’alcaldia per substituir l’alcalde davant qualsevol eventualitat. A partir d’aquest moment començava una legislatura de 4 anys apassionada per moments, crispada en altres i que van posar de manifest grans diferències i maneres de vore els problemes que havia d’afrontar la localitat. Així des de l’adjudicació de la recollida de brossa, els estudis per ubicar una “estació depuradora” d’aigües residuals, la revisió del pla urbanístic de les Fonts, el projecte per arreglar les escoles noves, la reconstrucció de la Casa de la Cultura... i un bon grapat de propostes que, com ja ve essent habitual, de vegades, van comptar amb

un ampli consens o per contra van crispar els ànims entre els diferents grups municipals. Segons ens comentaven el saló dels plens es quedava menudet, sempre estava ple de gom a gom, la gent vivia la política del moment i ho feia amb entusiasme. Quan s’acabava el ple la gent se n’anava als cafès del poble i seguien la tertúlia de com havia transcorregut la sessió, opinant de les actuacions dels uns i dels altres. Però, de l’esdevenir de la legislatura, per parlar de les accions de govern que es van portar endavant, dels canvis al llarg de la legislatura i de com van anar les coses queda per al proper número de la revista MAINHARDT. En uns mesos tornem a estar al carrer. BIBLIOGRAFIA: - PÉREZ LÓPEZ, A.: “Las primeras elecciones municipales democráticas en Córdoba y su província a través de la prensa cordobesa” a la Revista Anahgramas, núm. 2, any 2016, pàg- 334372. - TUSELL, J.: La transición a la democracia: España, 1975‐1982, S.L.U. Espasa Libros, Barcelona, 2007. WEBGRAFIA: - http://www.infoelectoral.mir.es/infoelectoral/min/

Foto d’alguns membres del primer consistori democràtic, després de la dictadura, amb Juan Castillo al front. Acompanyen a la Reina i Dames de les Festes Patronals de l’any 1980. Fotografia cedida per Tica Martí, publicada a MAINHARDT, núm. 69, abril de 2011.

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

ENTREVISTA A GABRIEL ESTARELLAS PASCUAL (VIOLINISTA Y DIRECTOR DE ORQUESTA) ANTONIO MIR MARQUÉS A través de la jugosa entrevista que nos ha concedido, Gabriel Estarellas Pascual por su experiencia artística y docente, nos evoca algunos trazos biográficos de sus maestros, y comparte con nosotros su personal visión del violín. Seguro que esta entrevista será un buen punto de partida para acercarnos a este artista y su rico pensamiento musical. Biografía profesional Nacido en Palma de Mallorca, el violinista y director de orquesta Gabriel Estarellas Pascual realiza sus estudios musicales en el “Conservatorio Superior de Música de Madrid” y en la “Zürcher Hochschule der Künste” (Suiza) con los profesores Víctor Martín, Rudolf Koelman y el Carmina Quartett, abordando el Título Superior de Violín y el Master de Música de Cámara en especialización en Cuarteto de Cuerda. Durante su periodo de estudios ha sido becado por importantes instituciones de las cuales cabe destacar: la “Zürcher Hochschule der Künste”, “Música en Compostela”, la Universidad de Houston (USA) y la Bruno Schuler-Stiftung (Suiza) y a su vez es invitado para realizar cursos de perfeccionamiento en violín y música de cámara con los maestros Nobu Wakabayashi, Emile Cantor, Andrzej Grabiec y Lucie Robert. Después de su aprendizaje instrumental Gabriel Estarellas Pascual inicia los estudios de posgraduado en la especialidad de Dirección Orquestal en la “Zürcher Hochschule der Künste” bajo la tutela del profesor Iwan Wassilevski consiguiendo con “Matrícula de Honor” (Cum Laude) el “Diploma de Director de Orquesta”. Recibe un gran impulso y perfección en su técnica de dirección siendo invitado asiduamente a cursos internacionales por el maestro Prof. Jorma Panula. Realiza conciertos como solista con orquestas, recitales y conciertos de música de cámara con distintas formaciones en España, USA, Italia, Suiza, Francia, Estonia, etc. Y es invitado a participar en festivales internacionales, de los cuales cabe destacar: “Festival Internacional de Música de Segovia”, “Festival de Música Española de León”, “Texas Music Festival of Houston”, “II Festival de Música de Oviedo”, “Festival Internacional de Música de Málaga”, “IV Festival Internacional de Guitarra” de París, “Festival ORPHEUS-Konzerte” de Zürich, “Trecastagni International Music Festival” en Sicilia, “Musiksommer am Zürichsee”, “Abendmusik Bergün 2009”, “59 Festival Internacional de Santander”,

Gabriel Estarellas Pascual

“XVI Kuressaare Chamber Music Days”, Festival “Les amis du conservatoire de Neuchâtel”, Auditorio Nacional de España (CNDM), Auditorio 400 de Madrid (CNDM), etc. A su vez ha estrenado obras de importantes compositores como: Antón García Abril, R. Maldonado, R. Coinel, M. Porten, J. Hagen, J. Heinzer, Zulema de la Cruz, etc. En el año 2004 funda el cuarteto de cuerda “García Abril Quartett” (actualmente llamado Estarellas Quartett), con el cual es galardonado con los premios internacionales de música de cámara “ORPHEUS-Konzerte” (Zürich) y “MigrosKulturprozent” de Suiza. El Ensemble ha realizado grabaciones en directo para las radios DRS 2, Espace 2 y RNE con obras de J. Haydn, C. Debussy, F. Martin, A. Dvorak y A. García Abril. En el año 2007 el “Estarellas Quartett” realiza su primera producción discográfica para el “Sello Autor”, CD que contiene las obras “Cuarteto para el nuevo milenio”, dedicado al “Estarellas Quartett”, y el quinteto con piano “Alba de los caminos” de Antón García Abril. Como director Gabriel Estarellas Pascual ha dirigido diferentes formaciones orquestales como la Rousse Philharmonic Orchestra (Bulgaria), Akademisches Sinfonieorchester Sofia (Bulgaria), Camerata “Antonio Soler” (España), Polish Philharmonic Symphony Baltic (Polonia), etc... Desde el año 2008 es director titular y artístico

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 de la Jugendorchesters Thurgau, con la cual realiza conciertos junto a importantes solistas en festivales internacionales. Cabe destacar entre otros: Festival “Akkordeontage Thurgau”, donde realiza el estreno absoluto y la producción discográfica de la obra “Ballade” del compositor suizo Daniel Fueter para acordeón y orquesta de cuerda, el estreno del concierto de guitarra de P. X. Abril Tirado, en 2013 participa en el “Festival Internacional de Jóvenes Orquestas” en Alicante (España), en el “Internationalen Bodenseefestival” 2014 (Alemania), etc. Debido a su gran actividad como director artístico de la Jugendorchesters Thurgau, Gabriel Estarellas Pascual fue galardonado en el año 2013 con el “Premio de Cultura” del Cantón de Turgovia y en el 2016 se le concedió por unanimidad el “Premio de Cultura” de la ciudad de Amriswil. En noviembre del 2013 es elegido como director titular y artístico de la Orchesterverein Zürich (OVZ). ¿Su afición a la música es hereditaria? Desde siempre he tenido contacto con la música, mi madre es profesora de guitarra y mi padre un gran concertista de guitarra, y desde muy pequeño me iniciaron en el mundo de la música, la cual ha estado siempre presente en casa. ¿A qué edad empieza el estudio de la música? Empecé con 4 años a tocar la guitarra y después cambié al violín, pero al principio no era más que un juego para mí. Cuando me trasladé junto a mis padres a Madrid, a la edad de 7 años, fue cuando inicié de manera más seria el aprendizaje del violín con el maestro Victoriano Martin, que me proporcionó una buena base. Pasado un año empecé los estudios musicales en el Conservatorio de San Lorenzo del Escorial. Siendo hijo de un gran guitarrista como Gabriel Estarellas, y su madre profesora de guitarra. ¿Qué o quién le inculcó su afición por el violín? Fue mi padre, él me decía que con la guitarra es muy complicado hacer una carrera musical. Siendo violinista tienes muchas más posibilidades, ya que puedes ser profesor y dedicarte a la enseñanza. Además, músico de orquesta, integrante de un grupo de música o ser solista. El repertorio del violín es muy amplio y te brinda muchas posibilidades, más que otros instrumentos. De todos modos en la especialidad de violín la competencia es muy alta, y la cantidad de violinistas en el mundo es muy numerosa. ¿A qué edad ofreció su primer concierto y dónde? No lo recuerdo bien, pero creo que fue en la Casa de Cultura de Torrelodones (Madrid) cuando tenía 8 años y fue estrenando algunas obras para violín y piano del libro de “Obras de Música de Cámara” de A. García Abril. ¿Como interprete, cuáles son sus preferencias? De siempre me he sentido atraído por el mundo

G. Estarellas recibiendo un premio

de la música de cámara y su fantástico repertorio. Esta es la fundamental razón que me motivó a fundar mi propio cuarteto. Fue allí cuando decidimos los cuatro formarnos adecuadamente y realizamos los estudios de Master en la ZHdK (Universidad de las Artes de Zürich) en la especialidad de cuarteto de cuerda teniendo como maestros al Carmina Quartett, uno de los cuartetos más relevantes de la escena musical internacional. Nuestro ensamble fue el segundo cuarteto de cuerda en lograr finalizar estos estudios en toda la historia de la ZHdK. En cuanto al estilo musical me gusta interpretar todo tipo de música, desde el barroco hasta la música contemporánea. Y algo que realmente me apasiona es poder realizar estrenos absolutos y trabajar conjuntamente con los compositores. ¿Desde cuándo reside en Suiza y que significa este país para usted? A los 23 años me trasladé a Suiza para ampliar mis estudios musicales e hice el ingreso en la ZHdK, donde realicé estudios de violín, Música de Cámara y Dirección Orquestal. Tras mi etapa como estudiante se me abrieron bastantes puertas aquí y pude empezar mi carrera como intérprete, profesor y director de orquesta, gracias a diferentes premios que gané junto a mi cuarteto. Suiza es un país pequeño, pero muy grande culturalmente hablando, donde te exigen muchísimo y es muy duro para la gente extranjera que quiere quedarse en él. Pero si trabajas duro, y destacas en lo que haces, te recompensan y te abren las puertas. Estoy muy agradecido por las oportunidades que Suiza me ha brindado todos estos años. ¿Cuántos discos ha grabado? Por ahora he podido hacer 3 producciones discográficas: una con mi cuarteto que contiene el “Cuarteto para el nuevo milenio”, dedicado a nosotros, y el quinteto con piano “Alba de los caminos” de A. García Abril. Dos Cds como director junto a la “Jugendorchester Thurgau”, uno contiene obras de H. Parry y D. Fueter y el otro recién salido al mercado con obras de E. Grieg (Concierto para piano en la menor op. 16) y A. Dvorak (Sinfonía n° 9 “El nuevo mundo”).

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 Sabemos que llegó a la dirección por casualidad y que entonces tuvo que formarse. ¿Cómo se siente cuando tiene que empuñar una batuta? Es totalmente otra sensación, otro tipo de trabajo. Cuando dirijo una orquesta, los momentos de máxima responsabilidad son los ensayos, donde hay que transmitir tu idea musical de manera clara y eficaz, y realizar una preparación de la orquesta eficiente y amena, para que los músicos no pierdan su concentración y motivación. El concierto es el momento de poder disfrutar, de confianza en los músicos tras el buen trabajo realizado en los ensayos y de transmitir y comunicar con el público. ¿Alguno de los profesores que recuerde con especial cariño? Podría nombrar unos cuantos, como por ejemplo a Víctor Martín con el cual estudié dos años antes de su retiro del “Real Conservatorio Superior de Música de Madrid”. También estudié bajo la dirección de Rudolf Koelman, fantástico violinista y profesor cuando cursé estudios en la ZHdK en Suiza. Finalmente nuestra profesora de cuarteto, Susanne Frank (Carmina Quartett), con la cual estudiamos el master de Música de Cámara. De todos ellos tengo un muy grato recuerdo de sus enseñanzas. ¿Descríbeme un día normal en tu vida. ¿Cuántas horas estudias? ¿En qué momento del día? ¿Además de ensayar, qué otras cosas estudias o qué otras actividades realizas para preparar tus conciertos? Describir un día normal rutinario en mi vida sería muy difícil ya que no existe. Te puedo decir que durante una semana tengo que invertir horas de estudio para el violín, preparación de las obras de dirección y compaginar todo con las clases que

Olaf Kruger, Murial Kieffer Quistad, Lea Gabriela Heinzer y Gabriel Estarellas. Estarellas Quartett

imparto a mis alumnos, sin olvidar los ensayos de cuarteto y orquesta. También está muy presente la familia y dejar un espacio para poder hacer un poco de deporte, que es muy importante para mantenerte en forma y poder aguantar toda la actividad. Hay épocas en las que dirijo más que otras y momentos en los que está más presente el cuarteto. En consecuencia, las horas se invierten de distintas maneras, según la necesidad del momento. ¿Le gustaría ofrecer un concierto en Mallorca? Es curioso decir que he participado como violinista o director en numerosos festivales y ciclos de conciertos en la península ibérica, pero nunca se ha dado la ocasión de actuar en Mallorca. Si llega el momento y se dan las condiciones idóneas, sin ninguna duda, sea como violinista o director de orquesta, será un verdadero placer actuar en mi tierra. Desde la revista “Mainhardt” queremos agradecer la deferencia que ha tenido con nosotros al concedernos una charla tan agradable y que seguramente agradecerán todos nuestros lectores.

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT CONVOCATORIA D’ASSEMBLEA GENERAL DE SOCIS (ORDINÀRIA) D’acord amb els estatuts, es convoca les sòcies i els sòcies a la sessió ordinària d’Assemblea General que tindrà lloc el primer dissabte de febrer de 2018 (03/02/2018) al local de l’Associació de Jubilats i Pensionistes Sant Benet d’Alcossebre, a les 11:30 hores en primera convocatòria, i a les 12:00 hores, en segona, amb el següent 1. 2. 3. 4. 5. 6.

ORDRE DEL DIA: Lectura i aprovació, si s’escau, de l’acta anterior. Memòria d’activitats de l’any 2017. Aprovació del balanç econòmic de 2017. Proposta del pla d’activitats i pressupost 2018. Altes i baixes de socis. Proposicions i preguntes.

Alcalà, desembre de 2017 El President de l’Associació

Grup d’amics al Calvari. Al fons el castell de Xivert

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

BON PRIMER TERÇ DE TEMPORADA 2017/18 DEL C.F. ALCALÀ EN LA REGIONAL PREFERENT DE FUTBOL VALENCIÀ REDACCIÓ COMENTARIS: GABI NAVARRO Un bon inici de temporada que permet al C.F. Alcalà ocupar una còmoda posició en la zona mitja de la classificació. Cal dir que els xivertins van mantenir la imbatibilitat durant set jornades. De les quatre victòries aconseguides, dues foren com a visitant. Dels quatre empats, tres foren davant de rivals d’entitat contrastada, un d’ells al camp del líder. I les derrotes, totes per la mínima diferència i amb la sensació de que la sort no havia estat una aliada de l’equip. A nivell d’individualitats s’ha de fer referència al davanter Omar, líder en la taula de golejadors amb vuit gols, juntament amb Sylva, jugador del Sant Jordi. Cròniques del primer terç de la temporada 2017/2018

El San Fernando fou l’escenari d’un partit travat en la primera part quan els locals van estar espessos i un segon acte molt més atractiu, més interessant i amb més ocasions. El Borriana se’n (03.09.17) Alcalà, 1 – Borriana, 1 va anar al descans després de marcar en una bona Alcalà: Dani, Mario, Albiol, Chemeka, Valencia, acció individual, mentre que l’Alcalà no va estar Jopo, Nacho (Cherif), Roger, Santi (Joseph), Omar, gens ni mica fi en les tasques de creació. Juan Pablo (Punisic). Amb el 0-1 va començar la segona part. Tocava Gol: Albiol. intentar la remuntada. Per la seua banda, els El generós esforç final no va ser suficient visitants intentaren adormir el partit i van acabar L’Alcalà suma un punt i deixa la sensació de que pagant la seua falta d’ambició. el premi podia haver estat més gran, després d’un Els canvis milloraren un Alcalà que fou creixentbon i generós esforç final. se segons anaven passant els minuts. I, així, va Classificació 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18

EQUIP Vall d’Uixó Puçol Onda Acero Rayo SAB San Pedro Sant Jordi Castelló B Almenara Alcalà Albuixec Borriana Benicarló Bétera Alcora Club la Vall Nules Xirivella

J 11 11 11 11 11 11 11 11 11 11 11 11 11 11 11 11 11 11

G 9 8 7 7 6 5 5 5 5 4 4 4 4 4 3 2 1 0

E 1 1 2 1 1 4 3 2 2 4 2 2 2 0 1 2 2 0

P 1 2 2 3 4 2 3 4 4 3 5 5 5 7 7 7 8 11

GF 18 20 22 19 22 21 17 10 15 18 11 15 13 15 15 12 18 9

CC 6 8 12 13 12 14 11 7 18 13 11 16 17 22 26 29 29 26

PUNTS 28 25 23 22 19 19 18 17 17 16 14 14 14 12 10 8 5 0

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 empatar Albiol en haver caçat un baló solt a l’àrea. Els amfitrions van estar ben prop de fer l’impossible; però va aparèixer el porter del Borriana, que va salvar els seus amb accions de gran mèrit. Al final repartiment de punts i la sensació per ambdós conjunts de que podien haver aconseguit quelcom més. (09.09.17) Nules, 0 – Alcalà, 2 Alcalà: Dani, Mario, Albiol, David, Valencia, Jopo (Cherif), Joseph, Roger, Santi, Omar, Juan Pablo (Alejandro). Gols: Juan Pablo i Omar. Incidències: Expulsió de Valencia (targeta roja directa) Els xivertins van saber aprofitar les seus ocasions L’Alcalà es va endur els tres punts en la primera victòria de la temporada a l’estadi Noulas. Fou suficient la primera part per a endur-se el partit, ja que els xivertins van materialitzar les seues ocasions. Va inaugurar el marcador Juan Pablo, en aprofitar un baló a l’esquena de la defensa rival i, avançant-se al porter rival, rematar a plaer el que seria el seu primer gol de la temporada. Per la seua banda, Omar posaria el 0-2 definitiu, després de transformar una pena màxima. Després del descans, amb l’expulsió de Valencia, les coses es van posar difícils als pupils de Javi Celma. Tot i això l’Alcalà es va defensar amb gran intensitat per a sumar la primera victòria de la temporada. (17.09.17) Alcalà, 1 – Acero, 1 Alcalà: Dani, Mario, Albiol (Jopo), Chemeka, David, Alejandro, Joseph, Roger, Santi (Cherif), Omar, Juan Pablo (Punisic). Gol: Mario.

Partit Alcalà - Club la Vall. D’esquerra a dreta De peu: Joseph, Omar, Juan Pablo, Dani i Roger Ajupits: Santi, Valencia, Mario, Nacho, David i Chemeka

A un minut del final del partit, el pal va impedir la victòria dels xivertins Repartiment de punts en un emocionant partit en el que els dos equips van poder endur-se la victòria. L’última ocasió d’Omar, quan va enviar el baló al pal en el minut 89, va deixar l’afició amb la mel als llavis. L’equip local se n’havia anat al descans amb l’1-0 al marcador, gràcies al gol de Mario Alvarado i a les bones aturades del seu porter Dani. L’Acero va eixir amb més ganes en la represa; però els locals continuaven ben posicionats. Malauradament la lesió d’Albiol fou un gran trasbals. Precisament en la jugada de la seua lesió, els valencians empataven en una acció molt protestada per l’afició. La parròquia local es va queixar de falta de joc net dels valencians; l’empat, però, va muntar al marcador. D’ací al final, va haver ocasions per als dos equips, essent les dues últimes per a l’Alcalà en les botes d’Omar i de Mario. Al final, un altre bon punt i l’Alcalà continua imbatut.

Regional preferent 2017-18. Plantilla del C.F. Alcalà, equip tècnic, presidenta i altres directius

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 (24.09.17) Vall d’Uixó, 1 – Alcalà, 1 Alcalà: Iago, Mario, David, Chemeka, Valencia, Nacho, Joseph, Roger, Cherif, Omar, Punisic. Gol: Omar. L’Alcalà es manté imbatut L’Alcalà continua imbatut en Preferent, després d’aconseguir un valuosíssim punt al camp del líder. La UDE, que es va avançar al marcador després d’un gol de Zaragozá en la primera meitat, va veure com Omar convertia un penal comés sobre Valencia per a igualar el partit i establir l’empat definitiu. La UDE, en el seu paper de líder, va eixir amb força per a guanyar el seu quart partit consecutiu, però l’Alcalà es defensava bé. Aquest domini local es va posar de manifest en el marcador quan va marcar Zaragozá. I cal dir-ho, els locals empentaven de veres. Després del descans i amb avantatge, la UDE va semblar que afluixava i els xivertins començaren a creure en la igualada que, després d’aconseguir-se per part d’Omar, van defensar amb ungles i dents davant l’assetjament local dels minuts finals. (01.10.17) Alcalà, 6 – Club La Vall, 2 Alcalà: Dani, Mario, David, Chemeka, Valencia (Alejandro), Nacho (Jopo), Joseph, Roger, Santi (Cherif), Omar, Juan Pablo (Punisic). Gols: Omar (5) i Punisic. Omar, amo i senyor d’un festival de gols Omar va encapçalar la croada d’un Alcalà empenyorat en que el San Fernando siga esta temporada una festa. Veure per a creure. El davanter xivertí va marcar cinc gols com a cinc sols, per a, juntament al de Punísic, signar una golejada que va omplir d’alegria un San Fernando acostumat a patir i que ara gaudeix de la bona ratxa del seu equip. Omar no va trigar ni un minut a obrir la llauna per a posar per endavant els de casa amb un gol de davanter centre. La Vall no ho posava fàcil, però l’Alcalà defensava bé el seu avantatge. El pas pels vestidors va deslligar el vendaval local. Un altre gol d’Omar semblava assegurar la victòria; però la Vall va acurçar distàncies. Tocava patir? ... Aquesta vegada no. Omar es va erigir en amo i senyor del partit per a marcar tres gols més davant d’una afició entregada a la causa i a la fam de futbol del seu davanter centre: cinc gols en un partit de Preferent! Punísic va completar la golejada per a un Alcalà que va funcionar bé en totes les seues línies i al que els canvis introduïts per Javi Celma també sumaren. En definitiva, una tarda de futbol en un San Fernando cada diumenge més divertit. (07.10.17) Alcora, 2 – Alcalà, 3 Alcalà: Iago, Mario, David, Chemeka, Valencia, Cherif, Joseph, Roger, Santi (Jopo), Omar, Juan Pablo (Punísic).

Gols: Santi, Omar i Roger. Victòria ben treballada L’Alcalà va guanyar un partit molt disputat i emocionant fins el final. Els xivertins es van avançar en el marcador 0-2 amb gols de Santi Peral, aprofitant un llançament de córner, i d’Omar, després d’una gran jugada de davanter centre. L’Alcora, però, no es va enfonsar i va aconseguir empatar mitjançant Alex Albalat i Lahuerta. Tanmateix, el conjunt dirigit per Javi Celma es va imposar amb un gol de Roger Murillo en la recta final. L’Alcalà de Javi Celma continua sorprenent en l’inici del campionat: els xivertins continuen invictes. (15.10.17) Alcalà, 1 – Xirivella, 0 Alcalà: Dani, Mario, David, Chemeka, Alejandro, Cherif, Jopo, Roger, Santi, Omar, Punisic (Valencia). Gol: Roger. Tres punts carregats de sofriment Un gol de Roger a poc del final va acabar amb el sofriment d’un San Fernando que veia com el seu equip no era capaç de guanyar el cuer. El Xirivella, per la seua banda, va vendre molt cara la seua derrota, davant d’un Alcalà que no va tenir la seua millor tarda; però que, després d’una molt dolenta primera part, a la segona va acumular ocasions més que suficients per a guanyar. I va succeir que es van topar amb un inspirat porter visitant que va estar a punt de xafar totes les il·lusions locals. L’enèsima ocasió, però, fou la bona. Amb molts canvis al seu onze, els xivertins no acabaven de trobar-se i el Xirivella, pressionantlos, demostrava que no havia fet el viatge per a no traure profit. A la segona part, sense arribar a realitzar un gran joc, l’Alcalà va millorar. L’entrada de València també fou important, ja que per la seua banda arribaren les primeres ocasions. Alhora, Omar també anava rondant el gol. El porter rival, però, continuava sent un mur. I, ja en els minuts finals, en ple assetjament, Roger fou el més llest per a caçar un baló dins l’àrea i enviar-lo a la ret. L’afició respirava i celebrava tres punts més per a un equip que, veure per a creure, dormirà en llocs de promoció. Tremend! (22.10.17) Puçol, 2 – Alcalà, 1 Alcalà: Iago, Mario, David, Chemeka, Valencia, Jopo (Nacho), Joseph (Alejandro), Roger, Santi (Cherif), Omar, Punisic (Juan Pablo). Gol: Un jugador del Puçol en pròpia porteria. La vuitena jornada posa final a la imbatibilitat de l’Alcalà El Puçol rebia en el Pep Claramunt l’encara imbatut Alcalà. Un partit entre el tercer i quart classificats en el que seria el plat fort de la jornada. En una primera part molt igualada es va resoldre l’encontre. Es va avançar el Puçol; ràpidament, però, els xivertins posarien taules al marcador amb l’ajuda d’un jugador local. I quan l’Alcalà més a gust

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 es trobava al damunt de la gespa va arribar el segon gol dels locals, en l’última jugada de la primera part. Ja en la segona part, un bon Puçol, ben plantat sobre el terreny de joc, no va deixar que els xivertins gaudiren del seu joc. (29.10.17) Albuixec, 1 – Alcalà, 0 Alcalà: Dani, Mario, David, Alejandro, Valencia, Jopo, Nacho, Roger, Santi (Cherif), Omar, Juan Pablo (Punisic). Va decidir la deessa Fortuna Amb les baixes de Chemeka i Joseph i amb novetats a l’onze inicial de Javi Celma, els xivertins es mostraren molt lluitadors sobre la gespa. En una primera meitat on va haver molt domini en el centre del camp, no es van donar a penes ocasions de gol. Ja en el segon, l’Albuixec es va avançar en el marcador mitjançant una jugada fortuïta: el baló va rebotar en un jugador de l’Alcalà i es va colar en la porteria defensada per Dani. Els xivertins no baixaren els braços i intentaren aconseguir l’empat. Sense temps per a més, el partit conclouria amb l’1-0 per l’Albuixec. (05.11.17) Alcalà, 1 – Sant Jordi, 1 Alcalà: Dani, Mario, David, Chemeka, Valencia, Nacho (Santi), Joseph, Roger, Alejandro (Cherif), Omar, Juan Pablo (Punisic). Gol: Roger, Repartiment de punts en el derbi comarcal Repartiment de punts en el derbi comarcal del Baix Maestrat. Óscar Garcia va avançar el Sant Jordi als deu minuts de joc; més tard, però, Roger Murillo va aconseguir l’empat amb el que s’arribaria al final de l’encontre. Els xivertins tingueren major presència en atac als primers minuts, tot i que els que s’avançaren en el marcador foren els grocs. El Sant Jordi s’avançava en el marcador als deu minuts de joc,

mitjançant Óscar Garcia en rematar un llançament de falta. Tanmateix, passada la mitja hora de joc, el quadre xivertí va empatar a l’eixida d’un córner, amb una diana de Roger Murillo. Després del descans, els pupils de Javi Celma, amb bon futbol, tingueren ocasions per assolir la victòria. No obstant, en els minuts finals, el Sant Jordi també va buscar el gol i va tenir ocasions. (11.11.17) Bétera, 2 – Alcalà, 1 Alcalà: Dani, Mario, David, Chemeka, Valencia, Nacho (Alejandro), Joseph, Roger, Cherif, Omar (Juan Pablo), Punisic (Jopo). Gol: Mario. Els xivertins deixaren marxar tres punts en la recta final del partit Partit molt igualat. Cap dels dos equips arribaria a tenir el control del joc. Tots dos, ben plantats sobre el terreny de joc i amb poques ocasions de gol. En la recta final de la primera part, en una errada defensiva del Bétera, Mario Alberto Alvarado se n’aprofitava per avançar l’Alcalà. A la segona meitat, la dinàmica del partit fou la mateixa. Cap dels dos equips era clar dominador del joc. El Bétera, però, amb dues jugades a baló parat remuntaria el partit. TAULA GOLEJADORS OMAR

ROGER

MARIO

ALBIOL

JUAN PABLO

PUNISIC

SANTI

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

LES ALBAES A ALCALÀ JOAN SANZ SANCHO Antigament, en molts dels pobles de les nostres comarques, era tradició començar a cantar albaes a la primera de canvi. Ja podia ser una festa familiar, un convit, a la taverna o bé al mig del carrer. Només feia falta que s’ajuntés una colla, beguessen uns quants gotets de vi, animar-se una mica i començar la cantarella. A poc a poc la tradició ha anat desapareixent i, des de ja fa moltes dècades, només es manté durant la celebració de les festes que es realitzen en honor a Sant Pere de Verona, patró dels fadrins a Alcalà. Albà és la denominació que rep un cant valencià, popular, senzill, sovint improvisat, i que és una mostra clara del que encara perdura de la nostra cultura com a poble. No deixa de ser cert que, avui en dia, aquesta tradició s’ha perdut o s’està perdent. Per això, poder acudir cada 28 d’abril, vespra de sant Pere, als peus del campanar, i poder escoltar alguns gaspatxers i gaspatxeres entonant les seues albaes no deixa de ser un goig. Abans el cant es feia recorrent els carrers del poble, de casa en casa, per obsequiar a una jove, a una autoritat, a un personatge destacat o a qualsevol amic amb una cobla feta, amb rima, ironia i en la majoria de les ocasions amb una mica de malícia. Normalment sempre hi ha una mica de crítica i en més d’un cop n’ha eixit malparat algun que altre polític del moment o s’ha criticat algun problema de la localitat. Alguns pobles ho acompanyen amb guitarres o amb rondalles però, a Alcalà, sembla que sempre s’ha fet, a l’igual que a la majoria de les localitats, amb el so de la dolçaina i el tabal. Per això el nostre reconeixement al Grup de dolçainers i tabaleters Lo Xular qui, de manera incansable, any rera any acompanya els nostres versadors. Antigament el cant d’albades s’iniciava a la porta de l’església. La primera albà anava adreçada al sant al qual s’honora durant la festa o bé a l’autoritat, per demanar-los llicència per anar cantant pel poble. Així, a tall d’exemple, el nostre bon amic Elio (epd) sempre ens cantava la següent: Al senyor Alcalde Major, venim els joves d’este poble; a demanar-li llicència, per a cantar les albaes. O el que podria ser aquest exemple, adaptació d’un dels pobles del voltant: A sant Pere de Verona, invoquem amb alegria; per a que ens afine bé les veus, per a cantar este dia.

No deixa de ser cert que, a l’endemà, difícilment algú s’enrecorda del que es va cantar la nit anterior. Tot i això n’hi ha algunes que han deixat petjada i que tal vegada, ara, mereixen la pena ser recordades. Elio en va recollir una una mica despietada en un alcalde del moment: Al senyor Alcalde Major; li cantarem les albaes; com no pot fer criar a la dona, prenya a les criades. Aquest abril passat vaig tenir el goig d’acudir de nou, als peus del campanar, per escoltar alguns joves de la localitat que es resisteixen a perdre la tradició. Gràcies a Cristian Bort, que es va animar a fer-nos la gravació, avui us en podem oferir algunes de les que es van improvisar en aquesta darrera ocasió. A ell i a totes i tots els que van perdre la vergonya i es van llançar a la plaça el nostre reconeixement. Els animem i encoratgem per tal que seguisquen amb la tradició i mai no la deixen perdre. Us deixem amb algunes d’aquestes albaes, així com el nom dels seus versadors: Ahí està el meu cosí Dani que no sap cantar albaes, i com tots els putos anys, ell les porte apuntaes. Áxel Blázquez Ací estan els majorals que ni una bota de vi han portat xicos no sigueu agarrats i deixeu-vos d’embolats. Vela Laia Estos majorals són tots uns malfainers, però la sort que tenen ells, és que són bons gaspatxers. Pedro Blasco Ñoño acabe d’arribar, tots els anys està ací, enguany se li ha escapat el cerdo i es quedarà sense pernil. Áxel Blázquez Jo, avui i ací, el cerdo no hai volgut portar. Anava massa guapo i no m’he volia embrutar. Ñoño Ací estan els xiquets que el cerdet han agarrat, però Ladis és un envejós i el remolquet no mos ha deixat. Hugo García

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

IV JORNADES TEMPLERES A ALCALÀ DE XIVERT REDACCIÓ Els passats dies 29, 30 de setembre i 1 d’octubre es van celebrar a Alcalà les IV Jornades Templeres organitzades per l’associació local Xivert Històric, amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert Durant aquests dies l’associació va oferir al públic assistent diverses conferències celebrades a la Casa de la Cultura de la localitat, un Mercat Medieval, una visita al Castell de Xivert i la representació històrica commemorativa del 700 aniversari de l’Orde de Montesa. Durant les jornades la presidenta de l’associació Maria Vidal, va presentar el llibre Historias del olvido, un llibre amb les històries, a cavall entre la veritat i la ficció, de quatre personatges oblidats de la localitat. Un llibre que tot el món pot adquirir per a regalar durant aquestes festes nadalenques.

AJUNTAMENT ALCALÀ DE XIVERT ---ALCOSSEBRE 64

COL·LABORA AMB L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 ACTIVITATS DE LES MESTRESSES DE CASA D’ALCALÀ L’Asociación Amas de Casa Dona Gaspatxera, de la mà de Maria Vidal ens fa arribar alguns dels projectes que pensen portar endavant al llarg d’aquest nou curs 2017/2018. - El 30 novembre un viatge per a visitar la fàbrica de torrons San Luis de Cabanes. - Dia 2 de desembre i en col·laboració amb la regidoria de la dona: taller de rebosteria nadalenca.

- El dia 8 i 9 de desembre participació en la Fira Nadalenca. - Un any més seguiran amb el taller de cuina. Este curs el taller anirà a càrrec dels cuiners del restaurant La Atalaya d’Alcossebre. - Per a aquest any estant preparant el següent llibre de cuina dedicat a l’oli d’oliva, del qual Alcalà és un gran productor. - També estan treballant en un projecte anomenat Pulpitos Solidarios, per a nadons prematurs.

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

ALCALÀ DE XIVERT Y LA GANADERÍA DE RECONQUISTA JUAN EMILIO PRADES BEL Una interpretación de campo sobre la evolución paisajista de las tierras del término de Alcalà de Xivert, da como resultado la visión y la convicción de ver un territorio totalmente antropizado. Y no se podría explicar de otra manera la gran expansión agraria visible, que hay el término municipal, sin tener en cuenta un referente y agente organizador de primer orden como es la ganadería extensiva y pastoril. Aun hoy son visibles sus extensas áreas de expansión, los montes utilizados para el pasto, las estratégicas ubicaciones de sus rediles y otras construcciones afines relacionadas directamente con dicha actividad ganadera. Se trata de unos referentes etnográficos tangibles y de unas referencias toponímicas provenientes de la cultura del pastoreo, que han sobrevivido al paso de los siglos. En el siglo XXI, en que el pastoreo se encuentra en vía de extinción y van cayendo en el olvido de las prácticas ancestrales, todavía hay reminiscencias presentes y realidades tangibles que dan testimonio histórico de tales actividades. Todo apunta a la ganadería como una fábrica de patrimonio rural. Enumero, a continuación, algunas de estas referencias ganaderas y patrimonios casi olvidados, provenientes del mundo pastoril extensivo. Se trata de: los corrales y las parideras, las corralizas, las casetas de pastores, barracas, dehesas, montes particulares y montes públicos, las vías pecuarias, las cañadas, “assagadors”, “assegadors”, veredas, cordeles, caminos, coladas, carreradas, realengas, hitos, fitas, cursos fluviales, ríos, ramblas, barrancos, “desguassos”, balsas, bebederos, pozos de pastor, malladas, descansaderos, majadas, pasos, contadores, “amorradors”, “mosqueres”, “albellons”, pozos, fuentes, manantiales, senderos, “dresseres”, ganados estantes y sedentarios, pastores en activo, trashumancia, los cuartos de pasto, los ganados y las especies ganaderas. Las ubicaciones de corrales y corralizas, las áreas de pasto y la disposición de las vías pecuarias han sido elementos activos vertebradores y ordenadores del territorio y del paisaje primitivo de Alcalà de Xivert. Se trata de unos condicionantes activos y determinantes sobre el posterior desarrollo agropecuario, la evolución del uso silbo-forestal y demás acciones antrópicas que se han sucedido históricamente sobre el territorio del término de Alcalà. Todo comenzó a finales del siglo X-XI, cuando fue construido el castillo de Xivert y la población

Corrals i pastor d’Alcalà. Fotos de l’autor

islámica estaba extendida por casi todo el término. Su actividad principal era la agricultura y la ganadería, y existían muchos corrales pero el modelo de explotación ganadera y pastoril islámica terminó con la conquista cristiana. A partir de este

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 momento se crea un modelo post-reconquista de ordenación de la ganadería que ha pervivido hasta el siglo XX, y es la causa de la construcción, a lo largo de este período de la historia, de los corrales y corralizas gaspatxeras. La historia comenzó en el siglo IX, cuando Aragón dejó de ser un pequeño reino pirenaico de economía silbo-pastoril y se extendió hacia el sur en un proceso que duró cerca de dos siglos, a la conquista de ricos valles agrícolas y populosos pueblos y ciudades. Sus protagonistas fueron los hombres de la reconquista, gentes de mentalidad guerrera y pastoril. Por su parte la ganadería lanar fue la fuerza motriz para la expansión territorial hispánica en la Edad Media. A partir de la conquista del valle del río Ebro en el siglo XII i su repoblación cristiana, los ganaderos aragoneses se aseguraron pastos de invierno para sus ganados, pero tuvieron que armonizar sus intereses con los de la agricultura de regadío, la hortícola, cerealista, arborícola y de secano. Con la toma de Valencia, cada vez más alejados los conflictos bélicos, la integridad y los riesgos para el tránsito de los rebaños disminuyó, de manera que se empezaron a dedicar, en el Maestrazgo, grandes áreas de terreno exclusivamente para pastos de ganado ovino. Se asentaron las bases del negocio lanero medieval. La trashumancia con traslados del ganado des de la alta montaña aragonesa para invernar a las zonas litorales se consolidó entre la conquista de Teruel (1170) y la de Valencia (1238). El Bajo Ebro catalán y el Maestrazgo castellonense eran áreas de expansión militar, repobladora y foral de los aragoneses, y también de trashumancia invernal para sus rebaños incluyendo así mismo Alcalà de Xivert. Durante los siglos XIV y XV, los ganaderos se especializaron en la producción de lana, lo cual generó una fuerte competencia entre

Mallà de la Rabosa

ellos en función de la explotación de los pastos de verano-invierno, la adecuación de las razas ovinas y el control de las infraestructuras ganaderas de la trashumancia. Esta producción de lana con vista a la exportación en el mercado internacional, incentivó el crecimiento de los ganados, el asociacionismo de los pequeños y medianos productores, y la fuerte inversión en el sector ganadero por parte de los poderosos. Fue durante siglos una intensa actividad que acabó erigiéndose en una auténtica fábrica de patrimonio, que generó elementos arquitectónicos que constituyen un legado que aun hoy podemos contemplar. Esta introducción histórica marca el punto de partida a tener en cuenta para entender, conocer el cómo y porqué de la importante actividad ganadera trashumante y de Alcalà que perduró desde la época medieval hasta el siglo XX. Quedando definido para mí que la ganadería y el pastoreo es una actividad económica que va históricamente ligada al desarrollo de Alcalà de Xivert como entidad, término y municipio.

www.amicsdemainhardt.eu 67

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

ELS CAPRI, UNA DÉCADA PRODIGIOSA JOAN SANZ SANCHO Capri se acabó, pensar que allí nació nuestro primer querer, Capri se acabó, nunca jamás a ese lugar he de volver. Per a uns Capri és una illa del mar Tirrè situada ben just davant la ciutat italiana de Nàpols. Una illa paradisíaca en la qual han viscut polítics, poetes i artistes atrets per les magnífiques vistes sobre el Mediterrani, a la recerca de la tranquil·litat o de la inspiració per als seus treball. Per a d’altres Capri és una de les cançons favorites de la seua joventut. De fet Capri c’est fini, és una cançó nostàlgica dels anys seixanta que ens recorda el primer amor, el trencament i el dolorós record que res no tornarà a ser com abans en aquesta preciosa illa. Per la majoria de nosaltres Capri és el nom del mític conjunt gaspatxer de finals de la dècada dels 60 i 70 que ens convidava a omplir les pistes de ball. Tot i que encara estàvem en plena dictadura alguna cosa començava a moure’s. L’arribada dels primers turistes eren una alenada d’aire nou que, a poc a poc, havia d’impregnar la vida dels nostres

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 pobles. Paral·lelament la televisió, que tímidament s’havia inaugurat a l’Estat espanyol a finals de l’any 1958, s’anava colant a totes les llars del país, i amb ella les noves tendències musicals. Tot i que es tractava d’una societat tradicional i conservadora que es resistia a canviar, ja no es van poder frenar els anhels de transformació de la joventut. Un nou estil de vida, de vestir i d’actitud reflexava una necessitat de canvis. D’aquesta manera els boleros i les coples van anar deixant camí a la musica ye-ye, al pop o el que molts van passar a denominar música moderna. Així en mig d’aquest panorama on, entre d’altres, Conchita Velasco, triomfava amb la Chica yeyé; Karina ens cantava Las flechas del amor; Conchita Bautista s’estrenava a Eurovisió amb Estando contigo; Formula V taral·lejava Cuéntame; Els Sirex pegaven amb força amb Si yo tuviera una escoba; Los Diablos canturrejaven Un rayo de Sol o el Dúo Dinàmico no parava de repertir-nos Quince años tiene mi amor, comencen a aparèixer pels nostres pobles un bon grup de conjunts que emulen i posen encara més de moda a totes aquestes estrelles del panorama musical. A Alcalà el grup estrella, el que més durada va tindre i més fama va aconseguir va ser el conjunt Capri, qui deu el seu nom precisament a aquesta balada amb la qual començaven tots els seus concerts.

Per tal de rememorar aquests temps passat ens hem trobat amb José Bayerri qui va estar el bateria del conjunt des dels seus orígens fins que el grup en va fer la seua darrera actuació. Ell ens explica els orígens del grup poc temps després en tornar de fer la mili. José ens confessa que a ell sempre li ha agradat el ritme, que va començar a endinsar-se en el món de la música a través de la banda del poble i de Remigio Miralles, qui va estar director durant molts anys. Fins i tot a la mili mai no va perdre el contacte amb la música ja que en va formar part de la banda de música del quarter, tot i que en un principi no podia entrar per ser soldat de reemplaç. En tornar de la mili, Remigio i Joaquín el de Corxo, li van dir si volia incorporar-se a l’orquestra Florida. A Joaquín, que era el bateria, li havia eixit una faena a València i no podia continuar tocant. Així que pràcticament sense assajar va començar a tocar amb ells durant un parell de temporades. Aquest conjunt el formaven: Remigio que feia de director i tocava el saxo, Arnau el clarinet, Martí Roca el saxo tenor, Pitarch el contrabaix, Manolo el Tetillet era el vocalista i Cherta que tocava l’acordió, després ja ens vam incorporar José María Navas que tocava la trompeta i José que es va incorporar a la bateria. L’any següent Remigio, Arnau i Pitarch s’ho van deixar, llavors es va incorporar un dels fills de l’alcalde d’Alcossebre que tocava la guitarra.

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7 Amb aquest conjunt tocaven bàsicament al poble, a Alcossebre i algun poble del voltant, era una temporada que començava a inicis de l’estiu i que durava fins el mes de setembre. Però, en un parell d’anys van deixar de tocar. És precisament ara, al poc temps, quan va començar el nou projecte de l’orquestra Capri. Tot es va iniciar quan els pares de Carlos Martorell i Vicente Albalat es van presentar a casa de José per vore si es volia apuntar a un nou projecte i formar part d’un nou conjunt amb els seus fills. José María ja havia dit que sí. I d’aquesta manera és com va sorgir el mític conjunt Capri amb quatre components. José ens recorda que van debutar, amb tres o quatre peces, l’any 1966 en un decans del cinema Rex. Aquesta primera presentació va anar a càrrec de l’històric periodista Lualchi (Luís Albert Chillida) i van estar apadrinats per Isabel Iturat. Tot i això José ens recorda que prèviament ja havien fet un concertet a requeriment de Mossèn Vicent un capellà jove que hi havia al poble qui, en assabentarse que s’estava formant un conjunt, els va requerir per tocar com si fora un assaig, a la Casa de la Cultura, per a un grup de joves de la localitat. A partir d’aquell moment el grup, any rere any, va començar a agarrar renom de tal manera que durant tots els anys que van tocar van recórrer multitud de pobles de les nostres comarques de Castelló però també de l’Aragó i Catalunya. José podria estar hores contant-nos anècdotes de tots els pobles on van tocar: Miami, Falset, Tortosa, Bitem, Valderroures, Aldover, Calaceit, Santa Bàrbara, la Galera, Sant Jaume d’Enveja, Camarles, Sant Jordi, Traiguera, Canet lo Roig, Càlig, Moncofa, Castelló, Benicàssim, Orpesa, Torreblanca, Vinaròs i molts i molts més. Al poble eren habituals, de la pista Rex durant els estius i al Goya durant l’hivern, però mai no van faltar a les berbenes del Montemar, el Jeremias, el Club Nàutic d’Alcossebre o més endavant al club Derbi de la urbanització Los Arcos, quan era director Joaquinet el del Colón. Primer es desplaçaven amb cotxes particulars o amb una furgoneta de Festivo. Més endavant quan el conjunt es va consolidar ja van comprar una furgoneta de segona mà i al poc de temps una de més gran de la marca Mercedes de diverses places d’ús exclusiu per al conjunt i que va durar fins que van deixar de tocar. El grup, com ja hem dit, va començar amb quatre components: Vicente Albalat que tocava el baix, Carlos Martorell la guitarra, José María Navás la trompeta i José Bayarri que tocava la bateria. Al cap d’un temps es va incorporar José Loriente, lo Merlato, i Juan José Cherta. Les properes incorporacions ja van ser de músics forasters de Benicarló, Peníscola i Santa Magdalena, com

Enero, Jaime o Fedor, de tal manera que el conjunt va passar per diverses etapes amb 4, 5, 6 i fins i tot 8 components. Van arribar a tindre un gran repertori que podia superar les 400 cançons, ja que cada temporada anaven incorporant les noves cançons que estaven de moda i que la gent volia escoltar. A més hi havia poble on tocaven quatre dies seguits i això volia dir que no podien repetir repertori. Tocaven les que estaven de moda en el moment i la resta les anaven canviant per tal que no hagués cap sessió que fóra igual. Normalment els contactes els feien directament amb els membres del grup, però per a la zona de Catalunya i Terol, tenien com a representant a Fatsini, d’Amposta. José ens recorda que van tocar amb tots els grups famosos que van passar per Alcalà. Començaven ells, a mitja nit tocava el famós de torn i continuaven ells fins ben entrada la matinada. Van actuar de teloners de: Nino Bravo, Juan Bau, Jorge Sepúlveda, José Guardiola, Luc Barreto, Las hermanas Benítez, Rudi Ventura, Rumba Tres... De vegades es pegaven una veritable pallissa de tocar. Recorda, fins i tot, algunes vegades que actuaven gairebé fins que es feia de dia, desmuntaven ràpidament i encara s’enganxaven a tocar la despertà amb la banda del poble. Quan tocaven mots dies seguits no podien ni assajar, anaven empalmant les actuacions una darrera de l’altra. Quan eren quatre assajaven al carrer de la Foia en una casa que era de Blai el Millonari i després ja assajaven al Passeo al magatzem de Cherta. En els Capri originaris cantava José María Navás, encara que de vegades també ho feien el ferrer (Albalat) i Carlos, ja que ells havien tingut un duo: Els Rockers que de vegades cantaven a l’emissora local de la Sindical i s’havien format a Benicarló. Van ser uns deu anys molts intensos. Deu anys de portar música i divertiment a tots els pobles del voltant. Uns anys dels quals en deixem un bon grapat d’imatges gentilesa de José a qui agraïm, de tot cor, el temps que ens ha dedicat i totes aquestes fotografies que evoquen els seus millors moments.

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7

FLORES EL GADITANO: UNA LLIÇÓ DE CANT, D’ART I DE VIDA JOAQUIM ARNAU VALLINA Enguany Flores el Gaditano ha estat distingit amb el guardó a la millor trajectòria flamenca per part de la tertúlia flamenca Antonio Mairena d’Aranjuez. Un altre testimoni de reconeixement a una llarga trajectòria dins del món del flamenc i de la literatura. Flores té més de mil dos-centes cançons que han estat interpretades, entre d’altres, per Antonio Molina, Manolo Escobar, Juanito Valderrama o Isabel Pantoja, la filla de qui va ser company de trio artístic. I n’és autor de la cançó “Qué bonita es mi niña”, la seua creació més famosa. Un bon dia Flores va coincidir en una penya d’Algeciras amb els seus companys (en aquells moments tots tres eren fadrins) Manuel Molina, pare de Manuel del duo Lole i Manuel, i Juan Pantoja el Chiquetete, pare d’Isabel Pantoja. Li van demanar que cantés per alegries i es va muntar un exitós espectable: en acabar l’amo de la penya el va contractar per a cantar a diari. Flores va animar els seus companys per marxar a Madrid i formar el trio “Los Gaditanos”. I, temps després, va seguir en solitari una llarga carrera musical carregada d’èxits. Entre els artistes amb el que ha compartit escenari cal esmentar especialment la Niña de la Puebla, Luquitas de Marchena, Pepe Marchena y Juanito Valderrama. Carregat de simpatia, d’intel·ligent sentit de l’humor i de conversa agradable i pròxima, Flores guarda especials moments en la seua memòria, entre ells la seua actuació davant l’àvia de l’actual rei, doña Maria de las Mercedes; la seua amistat i actuacions amb el pare de Paco de Lucia o la participació en la magna antologia del flamenc; la seua “Qué bonita es mi niña”; la relació artística amb Pepe Marchena... La seua casa és un vertader museu: guitarra, guardons, escultures, retrats dedicats dels reis Felipe i Letícia, discs, nombrosos llibres publicats o la revista Mainhardt de la qual n’és col·laborador.

Amb noranta-sis anys, Flores continua sent una lliçó de vida i humanisme.

M A I NHARDT - 8 9 / d e se m b r e d e 2 0 1 7

Publicat a La Semana Gráfica, núm. 220. València, setembre de 1930

M A I NHA R D T - 8 9 / d e s e m b r e d e 2 0 1 7 COL·LABORA FENT-TE SOCI/A DE MAINHARDT

Fotografia cedida per Lucía Sospedra

TEMPS DE RECORD La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Fotografia cedida per Vicentica Suñol Fotografia cedida per Isabel Vallés Chiva

Fotografia cedida per J. Olivier Herrera Marín

Fotografia cedida per Lucía Sospedra

AINHARDT

n O B

cisterna de terme

cocó molló de terme

a Ny !

2018

caseta de pedra en sec

ALCALÀ DE XIVERT DESEMBRE - 2017 NÚM. 89