MAINHARDT-85

MAINHARDT

TEMPS DE RECORD

)RWRJUD¿D FHGLGD SHU -RDTXLQD $OEDODW &KHUWD

)RWRJUD¿D FHGLGD SHU XQ FDSLFRUSHUR

EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL ........................................... 4 EXCAVACIONS AL JACIMENT ARQUEOLÒGIC DE SANTA LLÚCIA: CAMPANYA 2016 Neus Arquer i Gasch, Gustau Aguilella Arzo, Rafael Ronchera Lores ... 5 L’AVENC DEL DEPÒSIT, UNA NECRÓPOLI DE L’EDAT DEL BRONZE ANTIC Rafael Ronchera Lores............................................................................ 8 ENTREVISTEM JOSÉ VICENTE MOYA Mar Máñez Arnau .................................................................................... 11 UN CURIOSO DIARIO MANUSCRITO José Vicente Moya Julve ......................................................................... 16 GASPATXERES PEL MÓN EL SOMNI AMERICÀ AMB MARIA SANZ Anna Sanz Taus ...................................................................................... 22 L’ESCASSETAT D’AIGUA EN LA HISTÒRIA D’ALCALÀ: “EL POU DE VILANOVA” José Luis Esteller Albert .......................................................................... 25 ENTRE MOSQUES Francisco Arnau Vilaplana ....................................................................... 31 ELIE-GEORGES BERREBY, ÉSSERS I SENTIMENTS Redacció.................................................................................................. 35 GALERIA / AVUI PRESENTEM: HILARIO BOSCH Redacció.................................................................................................. 36 DON VÍCTOR RODRÍGUEZ CASANOVA. IN MEMORIAM Joaquim Arnau i Vallina ........................................................................... 38 ELS BENJAMINS DEL C.F. ALCALÀ ACONSEGUEIXEN UNA MERITÒRIA POSICIÓ EN LA LLIGA BENJAMÍ – CASTELLÓ M-2 Redacció.................................................................................................. 40 C.F. ALCALÀ 2015/16... O COM LLUITAR FINS L’ÚLTIM MINUT DE L’ÚLTIM PARTIT, I, AIXÍ, SEGUIR EN REGIONAL PREFERENT Redacció. Comentaris Gerardo Salvador ................................................ 41 EL MÓN DE L’AMETLA VIST PER JUAN FERRERES Joaquim Arnau, Joan Sanz .....................................................................45 NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA Gabinet de Comunicació ......................................................................... 48 AMPARO SÁNCHEZ HA COMPLIT 100 ANYS ....................................... 50 EL CAMBIO PSICOLÓGICO PARA UNA SALUD MENTAL Daniel Posadas Juárez, Lucía Andreu Casero (*) ................................... 51 GASPATXERS A L’ESTRANGER Vicente Guillamón ...................................................................................54 ALESUND AL COR DELS FIORDS NORUEGS Redacció..................................................................................................56 TEMPS DE RECORD. TEMPS DE FUTBOL ...........................................57 NOU LLIBRE SOBRE FLORES EL GADITANO Redacció..................................................................................................58 JORGE JULVE EXPOSA TRANSITORI A LA GALERIA CÀNEM DE CASTELLÓ..... 60 AMALIA RAMÍREZ, DE CASA RAMÍREZ FUNDADA EN 1882 Antonio Mir Marqués ...............................................................................62 EL OLIVO Anna Barceló Cucala ............................................................................... 66 CINC BENEFICIS DE L’OLI D’OLIVA QUE POT SER NO CONEIXIES Anna Barceló Cucala ............................................................................... 67 GOURMET’S MAINHARDT Antonio Verdú .......................................................................................... 68 LA PRIMERA TROBADA D’ENTITATS DEL MAESTRAT ESTABLEIX ‘LA DECLARACIÓ DE XERT’ COM A MANIFEST PER LA COMARCALITZACIÓ VALENCIANA ................................................. 70 NOVA ESTRENA DEL GRUP DE TEATRE D’ALCALÀ Redacció.................................................................................................. 73 FOTOS HISTÒRIQUES. EL COMBREGAR: UNA TRADICIÓ LOCAL PERDUDA José Luis Esteller Albert .......................................................................... 74

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

MÉS EUROPA Europa viu moments difĂ­cils per la falta de compromĂ­s en afers bĂ sics, que necessiten amples consensos SHU VHU PDWqULHV HVWUDWqJLTXHV 6RP GDYDQW GÂśXQD VLWXDFLy TXH JHQHUD FRQĂ€LFWH GHVHQFtV L PDOHVWDU VRFLDO 8Q HVWDW GÂśjQLP TXH VÂśKD WHL[LW HQ HO FRQWH[W GH OD FULVL HFRQzPLFD HO Ă€X[ PLJUDWRUL HO FUHL[HPHQW GH l’extrema dreta i els particulars interessos nacionals. No hem d’oblidar que Europa ĂŠs un projecte humĂ , cultural i social. En cap cas ĂŠs el consell d’administraciĂł de la gran banca. Des d’aquesta premissa, no sembla raonable que la via per als paĂŻsos en crisi siga triar l’opciĂł de sotmetre’s a l’austeritat que actua com corcs que malmeten el teixit social o, la de declarar-se en fallida per a quedar sota la “protecciĂłâ€? dels mercats voltors. Els dirigents d’Europa no haurien d’ignorar que el mal que esdevĂŠ de les imposicions als paĂŻsos del sud no ĂŠs el creixement dels populismes, sinĂł el de l’extrema dreta que es nodreix dels “estats d’à nimâ€? que genera la manera com s’aplica l’austeritat. Les societats democrĂ tiques han de garantir que l’economia funcione per a tots. No hi ha dubtes sobre OÂśDXJPHQW GH OD GHVLJXDOWDW , pV EHQ SDOHVD OD SUHRFXSDFLy GÂśDTXHOOV TXH YHXHQ TXH HOV VHXV ÂżOOV SRGHQ viure pitjor que ells malgrat tenir una millor formaciĂł. I, ĂŠs ben evident, el malestar social que provoca veure FRP HV EHQHÂżFLD DOV GH GDOW L EHQ SRF DOV GH EDL[ TambĂŠ caldria veure la identitat d’Europa en la capacitat d’assimilar altres identitats, sense deixar de ser ella mateixa. AcĂ­ estĂ el seu futur i la seua força. L’Europa del futur passa per l’assimilaciĂł de manera creativa d’allò que no ĂŠs Europa; ĂŠs a dir, de les persones d’altres cultures que aspiren a treballar i a viure acĂ­, amb la voluntat de contribuir a seguir construint una societat mĂŠs pròspera, mĂŠs justa i en pau.

Fent-se una cremĂ a Oa SLsta Ge EaOO GeO &F $OFaOj $JRst Ge FRtRJUaÂża FeGLGa SeU 0anueO %aUFeOy $Unau

4

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

EXCAVACIONS AL JACIMENT ARQUEOLÒGIC DE SANTA LLÚCIA: CAMPANYA 2016 NEUS ARQUER I GASCH GUSTAU AGUILELLA ARZO RAFAEL RONCHERA LORES Pels voltants i baix l’ermita de Santa Llúcia existeix un jaciment arqueològic que ha estat objecte d’excavacions des de l’any 2012 i que, any darrere any, ha anat oferint importantíssima informació sobre el passat més llunyà de les nostres comarques. L’ermita de Santa Llúcia es localitza en una de les elevacions meridionals de la Serra d’Irta, a una alçada aproximada d’uns 315 metres per sobre del nivell del mar i a una distància d’uns 2 km de la costa. Des del cim es controla tant el mar com els passos cap a l’interior, el que li confereix al lloc una privilegiada visibilitat i alt valor estratègic. Les restes arqueològiques, localitzades als voltants de l’ermita de Santa Llúcia, foren descobertes en la dècada dels 80 per la Secció d’Arqueologia del Grup Muntanyenc Serra d’Irta. 3HUz QR YD VHU ¿QV O¶DQ\ TXDQ HV YD SRUWDU a terme la primera actuació arqueològica, fruit de l’interès de l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert per la conservació del jaciment.

9Lsta GeOs tUeEaOOs Ge Oa nRYa jUea G¶e[FaYaFLy oberta en aquesta campanya

9Lsta aqULa Ge Oas e[FaYaFLRns Ge 6anta /O~FLa IRtRJUa¿a FRUtesLa Ge $' ' ' -ZZZ aGG G RUJ-

5

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 Des d’aquest moment, s’han portat a terme un total de cinc campanyes d’excavació que han proporcionat interessants resultats per al coneixement dels antics pobladors de l’actual terme d’Alcalà i Alcossebre entre el segon i primer mil¡lenni aC. Aquestes actuacions ens han permès establir tres moments d’habitat anteriors a la construcció de l’ermita. L’ocupació del tossal s’inicia a l’Edat del Bronze, entre el 2140 i el 1950 aC. El segon moment d’habitat es dóna desprÊs de mÊs de 1.000 DQ\V GœDEDQGRQDPHQW FDS D ¿QDOV GHO VHJOH 9,, D& quan es construeix sobre l’anterior emplaçament un poblat amb cases de planta rectangular i murs de pedra i morter. La darrera fase de poblament correspon a l’ocupació islà mica del cim, de la TXDO HV GHVFRQHL[LD OœH[LVWqQFLD ¿QV D OœLQLFL GH OHV actuacions arqueològiques. Tant l’hà bitat de l’Edat del Bronze, com el SREODPHQW GHO )HUUR $QWLF ¿QDOLW]HQ GH IRUPD violenta com a conseqßència d’un incendi. Açò ha propiciat que els objectes i les estructures arquitectòniques documentades per a aquests moments presenten un estat de conservació realment bo, i dota el jaciment arqueològic d’un especial interès per a l’estudi d’aquestes èpoques. El passat mes de juny es va portar a terme la GDUUHUD DFWXDFLy DUTXHROzJLFD ¿QDQoDGD SHU l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert, amb la col¡laboració de l’Associació d’Empresaris d’Alcossebre. Tot, VRWD OD FRRUGLQDFLy L GLUHFFLy FLHQWt¿FD GHO 6HUYHL d’Arqueologia de la Diputació de Castelló. En la campanya han participat un grup d’arqueòlegs així com una desena d’estudiants de diverses universitats espanyoles que treballen de manera voluntà ria, la qual cosa els permet complementar la seua formació mitjançant prà ctiques de camp i adquirir experiència de cara al mercat laboral. $TXHVWD FDPSDQ\D VœKD FHQWUDW HQ ¿QDOLW]DU l’excavació dels nivells de l’Edat del Bronze que s’havia iniciat en campanyes anteriors. Però tambÊ es va encetar l’excavació, a l’oest del jaciment, d’una à rea que oferia potencial per localitzar noves restes arqueològiques. Els resultats han estat molt positius, en tant que s’ha pogut constatar que l’entramat de murs i estructures del segle XII tenia continuïtat en aquesta zona. Açò indica que amb tota probabilitat el poblament islà mic s’estÊn per gran part de la vessant, de manera que es podrà obtenir nova informació sobre les característiques i extensió del poblat a l’època islà mica. D’altra banda sota l’hà bitat islà mic tambÊ s’ha pogut constatar la presència en aquesta zona dels nivells arqueològics mÊs antics pertanyents

6

([caYacLy GÂśun recLpLent bastant compOet aOs nLYeOOs GeO %ron]e

a l’Edat del Bronze i l’Edat del Ferro. Aquests a mÊs pareixen presentar un nivell de conservació relativament bo. Durant el procÊs d’excavació s’han pogut recuperar diversos recipients prà cticament sencers, així com tambÊ interessants objectes metà l¡lics. S’han recollit tambÊ mostres orgà niques que junt amb la resta de materials seran analitzades detalladament al laboratori. Les restes arquitectòniques que s’han pogut documentar en aquesta campanya, entre les que trobem murs que compartimenten les habitacions de la fase islà mica i llars d’aquesta mateixa cronologia, permetran complementar la

(spjtuOa Ge bron]e recuperaGa aOs nLYeOOs Ge Oa cronologia islĂ mica

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 visita turística al complex patrimonial de Santa /O~FLD TXH LQFORX OœHUPLWD UHVWHV GœXQD IRUWL¿FDFLy medieval i vestigis arqueològics de fa quasi 4.000 anys d’antiguitat. De fet, el jaciment ja es troba visitable des de l’any passat i l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert ha realitzat diverses activitats encaminades a la seua posada en valor, entre les quals destaca

l’organització de visites guiades i la instal¡lació de panells explicatius. Amb tot açò, les perspectives de futur són molt favorables davant la continuïtat de les excavacions, previstes per a l’any que bÊ i els segßents, donat l’elevat interès del jaciment arqueològic que s’està convertint en un dels referents per al turisme cultural d’Alcalà i Alcossebre.

$mb els amics a ;iYert FotograÂża ceGiGa per ,Yin 5ipollps epG

7

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

L’AVENC DEL DEPÒSIT, UNA NECRÓPOLI DE L’EDAT DEL BRONZE ANTIC RAFAEL RONCHERA LORES L’avenc del Depòsit, situada just al costat mateix del depòsit que abasteix d’aigua la urbanització del Pinar, va ser visitada, pels membres del Club muntanyenc Serra d’Irta, per primera vegada a ¿QDOV GHO PHV GH QRYHPEUH GH Per aquelles dates, algú havia col¡locat un tauló amb unes fustes clavades que feien de graó per accedir al seu interior. Aquesta escala improvisada TXH HV WUREDYD DO ¿QDO GH OD UDPSD GœHQWUDGD D OD FDYLWDW YD VHU OD TXH QRVDOWUHV YDP DSUR¿WDU SHU accedir en aquesta primera ocasió. Un cop baix, vam trobar nombroses restes de materials de construcció que havien deixat caure els treballadors que havien realitzat l’obra del depòsit. TambÊ vam trobar diverses inscripcions, en francÊs assenyalant l’eixida de la cavitat. L’avenc, havia estat visitada anteriorment per L’Espeleo Club de la Vall d’Uixó, qui havia marcat l’entrada. Com que no varen fer cap informe desconeixíem totalment com estava la cavitat en aquell moment, ni tampoc si varen recollir cap mena de troballa. Anys desprÊs ens va arribar la notícia que havien recuperat alguns fragments cerà mics. Aquell diumenge de novembre ja foren recollides les primeres restes arqueològiques. Dies desprÊs concertà rem una visita al SIAP (Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques), amb el senyor Francesc Gusi, aleshores cap del Servei d’Arqueologia de la Diputació Provincial

,matge interior Ge lÂśaYenc Gel 'epzsit

Olla geminada. Pont decorat amb incissions en paral¡lel

Gotet carenat amb vora recta vertical de tendència exvasada i llavi arrodonit. Està decorat amb un mamellonet just a la carena

8

(DEP), a qui ja coneixíem per haver col¡laborat en el projecte arqueològic que havíem realitzat a la Cova de Pastrana. 'RQDGHV OHV GL¿FXOWDWV GœDFFpV DO SXQW RQ HUHQ les troballes, el Servei d’Arqueologia, ens va deixar als membres de la secció d’arqueologia del Club, com a encarregats de recollir les mostres així com IHU OD WRSRJUD¿D GœDTXHVWD PDOPHVD FDYLWDW $Q\V desprÊs, quan ens donaren permís, vaig publicar un article en aquesta mateixa revista MAINHARDT (núm. 24, abril de 1996), per donar a conèixer el jaciment de l’avenc del Pinar a tota la gent del nostre poble.

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 Els darrers quatre anys, el jaciment de Santa LlĂşcia, ĂŠs qui ha protagonitzat l’actualitat arqueològica de la nostra localitat. Una de les fases que s’ha pogut documentar pertany a l’etapa del bronze antic. Les seues terrisses tenen una gran similitud amb les recuperades a l’avenc del Depòsit, tant en les formes i les pastes com en les decoracions i acabats. Si pensem que en els darrers anys del tercer mil¡lenni aC els enterraments es feien en xicotets badocs i covetes, que desprĂŠs es tapaven per a protegir les restes dels difunts i que aquests generalment es trobaven molt propers als poblats o els assentaments on vivien, podem pensar que l’avenc del Depòsit es va emprar de cementeri per als pobladors mĂŠs antics de l’assentament de Santa LlĂşcia. +DQ KDJXW GH SDVVDU DQ\V ÂżQV TXH OHV troballes tinguen un lloc on poder ser exposades HQ FRQGLFLRQV /D FROÄ OHFFLy PXVHRJUjÂżFD d’arqueologia gaspatxera ha ofert enguany una possibilitat Ăşnica: poder vore les cerĂ miques del bronze antic de Santa LlĂşcia i les de l’avenc del Depòsit en un mateix salĂł. Tot açò s’haguĂŠs pogut realitzar sense la dedicaciĂł d’unes persones que van oferir un bon temps de la seua joventut a la recerca de la identitat dels gaspatxers. MoisĂŠs, Tony, HĂŠctor, Amparo, MachĂ­n, Tantor, PegĂźi, Juanjo... La gent

d’aquella secció d’arqueologia gaspatxera són avui els veritables protagonistes de tot açò, que ja Ês història.

7opograÂża de lÂśavenc del 'epzsit publicat a 0$,1+$5'7 n~m. abril de

9

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 Per a completar l’exposició d’enguany s’ha fet un xicotet audiovisual amb el material de tots aquest anys amb fotos de Tony Bosch i Juanjo Sanz. Vull tambÊ esmentar a JosÊ Manuel de Antonio i Otal, arqueòleg i company de prospeccions, així com tambÊ a Paco Messeguer, pel seu suport al que, aleshores, tan sols era un projecte: la Col¡lecció 0XVHRJUj¿FD /œDXGLRYLVXDO LQFORX WDPEp OD QRYD WRSRJUD¿D GH OD FDYLWDW HQ ' JHQWLOHVD GHO ERPEHU i espeleòleg Miquel Marmalla. A tots ells, dono les grà cies en nom del nostre patrimoni arqueològic. TambÊ cal fer menció de l’equip tècnic del Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló, així com al nombrós grup de voluntaris i col¡laboradors que HOV GDUUHUV DQ\V KDQ YLQJXW ¿QV DFt GXHQW D WHUPH una gran tasca d’excavació i recerca. Grà cies tambÊ a l’Ajuntament d’Alcalà -Alcossebre per prendre SDUW HQ HO SURMHFWH GH 6DQWD /O~FLD ¿QDQFLDQW OR L donar facilitat per a dur endavant aquest projecte WDQW LPSRUWDQW TXH Wp FRP D ¿QDOLWDW OD UHFXSHUDFLy del cicle històric del llomet de Santa Llúcia i el seu entorn.

10

Olla carenada de boca tancada vora recta vertical i llavi arredonit. 1ansa vertical de secciy circular per damunt de la carena

No voldria acabar aquest comunicat sense agrair a l’Associació d’empresaris d’Alcalà -Alcossebre la seua col¡laboració facilitant l’allotjament dels voluntaris que participen en l’activitat.

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

ENTREVISTEM JOSÉ VICENTE MOYA MAR Mà ÑEZ ARNAU Què ens pots contar del dia de la mort de Franco? Com ho vas viure? Quan va morir Franco jo era un crio, era molt menut. Per a mi va ser un dia de cine ja que vam tindre festa a escola. A nivell estatal va ser un colp fort: es va morir el dictador, els militars tenien molta LQÀXqQFLD OD PDMRULD GH FRPDQGDPHQWV PLOLWDUV havien lluitat en la Guerra Civil i hi havia un greu problema de successió. El que es deia pel poble era, que a la mort de Franco podia succeir-lo Carrero Blanco, però ETA havia atemptat contra ell i l’havien assassinat uns mesos abans que Franco morís. Si no haguera tingut lloc l’atemptat no es sap el que haguera passat. Franco li llegà el poder al rei. Van reunir diversos partits polítics per intentar frenar les picabaralles de la Guerra Civil, perquè el bà ndol republicà va sofrir molta repressió. Si pujava el rei i entrà vem en una monarquia parlamentà ria s’haurien de legalitzar els partits polítics. Els militars estaven totalment en contra que es legalitzÊs el Partit Comunista, perquè la majoria d’ells havien lluitat durant la Guerra Civil contra eixe partit Era el que havia aconseguit mÊs popularitat durant la guerra, per tant, per a ells, tots els republicans eren comunistes. Com era la vida durant la dictadura? Repressió, llibertat d’expressió... Quan s’acabà la guerra la repressió va ser bestial. Es va intentar acabar amb tot el que representava el republicanisme. Havia hi hagut moltes morts durant la guerra i els feixistes tenien à nims de venjança. Van matar a tots els que havien estat involucrats en assassinats o havien ocupat cà rrecs polítics dins esquerra durant la guerra. Es van fer judicis rà pids on no hi havia defensa. Açò es dóna majorità riament entre els anys trenta-nou i quaranta-dos, desprÊs la repressió va baixar. Calia netejar la imatge del règim a nivell internacional, però la repressió es va PDQWLQGUH ¿QV OD PRUW GHO GLFWDGRU Els soldats que tornaven del front eren tancats en camps de concentració i desprÊs se’ls imposava una condemna si no aconseguien avals. Els mestres, metges... que havien simpatitzat amb les esquerres eren deportats. Es donà el moviment dels maquis, grups de guerrillers amagats en les muntanyes que lluitaven FRQWUD HO JRYHUQ ¿QV PpV R PHQ\V OœDQ\ FLQTXDQWD VLV TXH pV TXDQ ¿QDOLW]j OœDXWDUTXLD /œDXWDUTXLD es donava perquè els països aliats que havien vençut al règim de Hitler intentaven no comerciar

$lcossebre a Âżnal de la dpcada dels . &omenoament del boom del turisme i Âżnal de la dictadura

amb Espanya. Estava mal vist i volien aïllar el país. Però llavors va sorgir l’anomenat Teló d’Acer. Els aliats s’enfrontaven amb Rússia i necessitaven posar bases militars en Espanya per poder dominar el Mediterrani. Encara que, de cara a la galeria, van intentar bloquejar el govern de Franco (no comerciaven amb ell), a partir dels anys cinquanta es va fer un acord amb els Estats Units per instal¡lar les bases a Morón i Saragossa a canvi de rebre ajuda del pla Marshall (aliments, ajuda militar...). És aleshores quan comencem a eixir de l’aïllament. A partir dels anys seixanta, amb l’arribada del turisme, continua havent repressió però havia disminuït la pressió si ho compararem amb el que havia estat abans. No es podia parlar de política, sols hi havia un partit, el Sindicato Vertical, que HVWDYD D¿OLDW D )DODQJH L WRWHV OHV DVVRFLDFLRQV GHOV joves estaven supeditades al control del govern. Ací es crea la OJE (Organització Juvenil Espanyola). 2 WœD¿OLDYHV D HL[D RUJDQLW]DFLy R QR DQDYHV DPE ningú. Ens anà vem obrint. Fins els anys seixanta prà cticament no es podia eixir d’Espanya, però cada

11

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 volta hi havia mĂŠs gent que creuava la frontera de França. Molta gent del poble se’n va anar a treballar a Alemanya, a SuĂŻssa... i això eren divises que entraven a Espanya. AixĂ­, a poc a poc, l’economia (que havia quedat molt malmesa desprĂŠs de la guerra) es va anar refent. Vaig nĂŠixer l’any seixanta-tres aixĂ­ que la GLFWDGXUD OD FRQHF HQ OD VHYD SDUW ÂżQDO UHV FRPSDUDW amb el que podien haver conegut els meus pares o els meus avis. I bĂŠ, a partir de l’entrada de la democrĂ cia ĂŠs un boom de llibertat amb la qual no sabem molt bĂŠ ni què fer. Es creen els partits polĂ­tics, apareixen publicacions que estaven prohibides, apareix el “destapeâ€?... Tots estĂ vem contents, volĂ­em fer vagues, manifestacions... i, a poc a poc, tot es va anar calmant. Al principi va ser un canvi molt fort. Vam passar de viure supeditat al que deia la guĂ rdia civil, el capellĂ o els polĂ­tics a obtindre una llibertat bastant Ă mplia. Quins canvis vas notar durant els primers anys de democrĂ cia? Hi havia molta llibertat i recordo que amb molta assiduĂŻtat hi havia un atemptat d’ETA. L’exèrcit, la guĂ rdia civil i la policia van sofrir una sangria impressionant. Van sorgir grups d’extrema dreta, d’extrema esquerra, enfrontaments, vagues, manifestacions... Els primers anys, dintre de tota la llibertat que podĂ­em tindre, era un caos. L’esquerra volia reivindicar els seus drets i la dreta no els volia perdre. A mĂŠs, a començament dels anys setanta es va produir l’anomenada crisi del petroli, hi havia atur... la societat ho va passar malament. El canvi cap a la democrĂ cia ĂŠs sobretot la llibertat de poder fer el que u realment volia sense fer mal a ningĂş, però no estĂ vem acostumats i ens va costar uns quants anys aprendre’n. Què recordes de les primeres eleccions democrĂ tiques a AlcalĂ ? Recordo que va anar a votar molta gent. Era impressionant les ganes que tenia la gent de votar. Les eleccions d’aquella època no tenien res a veure amb les d’ara. Actualment et bombardegen un poc per la televisiĂł en campanya electoral i poca cosa PpV SHUz DEDQV HUHQ FRW[HV WLUDQW SDPĂ€HWV PtWLQJV al cinema... la gent tenia ganes d’expressar-se i dir el que pensava. Eren unes eleccions mĂŠs boniques que les d’ara, les persones potser lluitaven mĂŠs per defensar les seues idees. Per contra els d’un partit nomĂŠs volien fer la punyeta als altres. Però, vist des de la llunyania eren boniques. Com va canviar el paper de la dona? A la dona li va costar guanyar-se un paper a la societat. Amb l’entrada de la democrĂ cia la dona va començar a tindre mĂŠs llibertat però sempre molt

12

/œentrevistat amb 0iguel 0artorell i 5aIael $dell durant els primers anys d’una jove democrà cia

a poc a poc. Va ser un canvi. D’estar supedita al que deia l’home, a estar tancada a casa, a cuinar o ajudar en les faenes agrĂ­coles... la dona començà a independitzar-se. El boom de la minifalda va ser increĂŻble. Si una dona anava en minifalda tots la criticaven. La veritat ĂŠs que hem guanyat molt en llibertat. Ens va costar i encara ens estĂ costant però s’ha guanyat molt. Com va canviar l’educaciĂł? En el referent al sistema, la llengua... Ha canviat molt. L’educaciĂł era tota en castellĂ . Tot el que jo vaig estudiar era en aquesta llengua. Quan entrĂ la democrĂ cia es va començar a donar un idioma estranger, francès o anglès. I l’educaciĂł va canviar perquè la majoria de mestres que entraven eren gent jove amb ganes de llibertat i començaren a explicar les coses com realment havien passat. Els dissabtes en principi tenĂ­em classe, però desprĂŠs es va deixar d’anar, o anĂ vem i parlĂ vem d’altres coses, com mĂşsica folk o fèiem altres activitats. Fou una obertura cap a un ensenyament mĂŠs ampli, a mĂŠs d’estudiar “lenguaâ€?, “historiaâ€?, “matemĂĄticasâ€?... es comencen a donar autors de la postguerra que ÂżQV IHLD SRF HVWDYHQ SURKLELWV &RVHV TXH DUD YHLHP com a normals no ho eren per a eixa època. Jo he arribat a cantar el “Cara al solâ€? abans de entrar a FODVVH L IHU KR DPE XQD ÂżOHUD EHQ UHFWD L GH VREWH entrar a classe, seure i tindre una certa llibertat. Quins canvis va notar en els mitjans de comunicaciĂł?

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 No et puc dir molta cosa perquè nomĂŠs estaven la primera i la segona cadena de la TVE i la rĂ dio (RNE-Radio Nacional de EspaĂąa). Aquesta Ăşltima va ser la que mĂŠs prompte va canviar i va començar a donar notĂ­cies mĂŠs contrastades del que deia el govern. MĂŠs avant sorgiren mĂŠs canals, però molt desprĂŠs. Fins a principis dels vuitanta la primera, la segona (mĂŠs lliberal) i Telecinco que a voltes ensenyava alguna mamella i això era el “no va mĂĄsâ€?. Començaren a sortir periòdics i revistes com “Interviuâ€?. I encara que aquesta sempre l’associem a xiques nuetes, en parlava molt de polĂ­tica, i escrivia molta gent d’esquerres exposant les seves idees. Els mitjans de comunicaciĂł escrits van canviar mĂŠs rĂ pid Quin va ser el paper dels capellans obrers al poble? N’hi havia de vells que treballaven a la manera tradicional i de joves que s’obriren. A l’esglĂŠsia no entraven els que realment tenien vocaciĂł sinĂł que PDMRULWjULDPHQW HOV ÂżOOV GHOV ULFV TXH OL SDJDYHQ una dot a l’esglĂŠsia. És a dir que el poder sempre HVWDYD HQ PDQV GHOV PDWHL[RV (OV ULFV SRVDYHQ ÂżOOV dins l’esglĂŠsia i d’aquesta manera seguien manant sobre el poble. Es perpetuava el poder. Poc a poc va canviar. $O ÂżQDO GH OD GLFWDGXUD KL KD XQD RUGUH UHOLJLRVD l’Opus, on va entrar gent amb poder (econòmic, amb estudis...) i van fer una espècie de secta que actualment encara mou el poder a l’ombra. Les persones no podien decidir si anar o no anar a missa. DesprĂŠs de la guerra havies d’anar, si QR DQDYHV HW PLUDYHQ PDODPHQW (UD HO UHĂ€H[ GHO poder que tenia aquesta instituciĂł. L’obertura va vindre amb mossèn Santiago que començà a fer reunions amb els joves, excursions i tenia una manera diferent d’entendre la religiĂł. Què em pots dir del canvi de la GuĂ rdia Civil acĂ­ poble? Li va costar però canviĂ . Abans quan veies un guĂ rdia civil te cagaves damunt. Era el poder absolut, podia fer el que volguĂŠs: te podia pegar una bufetada, et podia arrestar, o te pegava dos verdugades i te’n anaves a casa amb les costelles ben calentes. A partir de l’entrada de la democrĂ cia se li llevĂ molt de poder i els costĂ assimilar-ho. Recordo que al principi de la democrĂ cia quan celebrĂ vem cap d’any anĂ vem al pati de l’esglĂŠsia, tots portĂ vem senyeres, cartells de PaĂ­s ValenciĂ , la ikurrinya basca... i els municipals i la guĂ rdia civil estaven per si algĂş es revoltava pegar-li quatre porrades, però bĂŠ, no va passar mai res. Hi haguĂŠ tambĂŠ un fort esclat del nacionalisme valenciĂ .

7emps de mili desprps del cop d’estat

Com va viure vostè i la gent del seu voltant la disminució de la repressió? Jo a penes la vaig notar, suposo que mon pare i el meu avi ho van notar mÊs. Ho notaren mÊs els involucrats en política i jo no ho estava. Als bars es podia parlar obertament de política però si hi havia un guà rdia civil t’havies de callar ja que si no li agradava el que deies et feia callar a males maneres i t’enviava al quarter, o si hi havia un incendi forestal, n’assenyalava a uns quants i els tocava anar a apagar-lo (no et podies negar). Amb la democrà cia qui volia podia parlar i ningú el podia fer callar. Açò no es va aconseguir de la nit al matí. Van haver de transcórrer molts anys. Vas militar amb algun partit polític durant la transició? Carnet? Des de quant? Quants anys? Com ha canviat?... El noranta per cent dels joves d’aquella època Êrem d’esquerres, la muixeranga, Al Tall i a cantar, visca el País Valencià ... En eixa època el comunisme estava de moda. (QV DSOHJDYHQ WRWHV OHV LQÀXqQFLHV GHO PDLJ IUDQFqV del seixanta-vuit. Per tots els països el comunisme estava triomfant i el capitalisme en recessió, tot el FRQWUDUL GœDUD +L KDYLD IRWRJUD¿HV GHO &Kp *XHYDUD ¿QV EDL[ GHO OOLW /D PDMRULD GHOV MRYHV WHQtHP JDQHV de llibertat. Quan s’Ês jove s’Ês mÊs d’esquerres, vols que les coses canvien rà pid i quan s’Ês mÊs vell que les coses continuen com estan. (Q DTXHOO WHPSV OD JHQW VœD¿OLDYD PROW DOV SDUWLWV polítics, van sortir molts sindicats polítics que SRVWHULRUPHQW DQDUHQ GHVDSDUHL[HQW R D¿OLDQW VH D la UGT, CCOO, la CNT... No sÊ, la gent ha perdut la il¡lusió o els partits i sindicats han perdut el seu encant. Abans els sindicats estaven involucrats amb el treballador d’una manera bestial, si a una persona la feien fora de la feina de seguida tenia

13

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 assessorament laboral, molta ajuda i els companys es mobilitzaven per defensar-lo. Ara molta d’aquesta solidaritat s’ha perdut. Què opines de la primera legislatura democrĂ tica al poble? Va haver molt de embolic. Era prou que uns digueren una cosa per a que els altres votaren en contra. A les primeres eleccions democrĂ tiques de l’abril de 1979 les va guanayar el PSOE. En consolidar-se un poc la democrĂ cia la gent va començar a perdre la por. Començaren a votar a les seves idees i tambĂŠ als partits d’esquerra. Recordo que als plenaris, quan l’alcalde era Castillo (PSOE) l’ajuntament s’omplia de gent i encara que la proposta fora tan sols posar un banquet a un lloc determinat, de seguida, el partit contrari ja argumentava que era roĂ­ i al revĂŠs. Era prou que uns feren una cosa per a que els altres els criticaren. Posaren uns banquets a la plaça del Rosaleda, i com a uns no els pareixia bĂŠ es cagaren al damunt L SRVDUHQ XQHV Ă€RUHWHV 'RQFV XQD cagerĂ en Ă€RUHWHV L DL[t D WRWKRUD Com vas viure el 23-F? Jo estava estudiant a CastellĂł. València fou prĂ cticament l’únic lloc on van traure els tancs al carrer i per on jo estava la policia militar patrullava tambĂŠ pels carrers. No es veia ni una Ă nima. AixĂ­ que van traure els mitjans blindats i prengueren tota València. A Madrid havia de passar el mateix però es van fer enrere, i a mĂŠs va sortir el rei ordenant que es retiraren als quarters i molts li van fer cas. La gent d’esquerres cremava els carnets i documentaciĂł compromesa. Si haguĂŠs guanyat el colp d’estat s’haguĂŠs sofert molta repressiĂł. Alguns personatges de l’extrema dreta van anar, ÂżQV L WRW D GHPDQDU DUPHV D OD JXjUGLD FLYLO SHU si hi havia que ajudar a enderrocar el govern. Sort que els van enviar cap a casa. La guĂ rdia civil, afortunadament, no va recolzar el colp d’estat, ja que si ho haguĂŠs fet, a nivell de poble, podria haver hagut una altra guerra civil. A les ciutats va sortir l’exèrcit per ocupar els centres pĂşblics. A València van ocupar emissores de rĂ dio, ajuntaments... per crear un buit de poder que van ocupar ells. Si tu tens tropes i vols ocupar el poble, et faries amb l’ajuntament, les escoles, les places... per a tallar la comunicaciĂł i dominar-la tu, aleshores ja pots dir “açò ĂŠs el que hi haâ€?, això ĂŠs el colp d’estat. $O ÂżQDO GH WRW KL KDJXHUHQ MXGLFLV SHU D WRWV HOV militars involucrats. Quan va eixir a parlar el rei per televisiĂł dient que no recolzava el colp d’estat tots vam respirar tranquils i a mĂŠs les democrĂ cies europees van recolzar la posiciĂł del rei, la qual

14

-osp 9icente durant l’entrega del Premi 9icente Giner que va obtenir l’any amb el treball Alcalà de Xivert. Revolución, guerra y represión 1936-1948 en una consolidada democrà cia

cosa li va donar molt de suport, i els mateixos grups polítics d’Espanya el recolzaren. Es va consolidar la democrà cia En altres comunitats no van donar ordre de traure els tancs. Hi havia por, perquè Tejero havia comÊs un delicte d’alta traïció, i podien ser condemnats a cadena perpètua. Estaven atacant un govern elegit democrà ticament. En el cos militar hi havia molta gent jove, i els que recolzaven el colp d’estat eren els mÊs vells que havien viscut la guerra civil. Pensa que fou una etapa molt dura per als militars. Molt sovint hi havia atemptats i es matava un militar o un policia... no sols ETA ajustava els comptes, tambÊ va sorgir els GRAPO... molts moviments d’extremistes atemptaven i es sentien amenaçats desprÊs de tindre tot el poder del món, es veien relegats a tropes per organitzar l’ordre del país.

/’entrevistat amb 9icente 9ela i 0iguel 0artorell analit]ant el camp de batalla de 6arriyn 7eruel

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 Opines que la transició fou modèlica? Com t’agradaria que haguera estat? A mi em va agradar. Ara l’analitzen i diuen que no fou una transició tot el neta que hauria d’haver estat, però no podia haver estat d’una altra manera. Era molt complicat, perquè havia hagut molta gent reprimida i represaliada durant la guerra i la dictadura que sentia ànims de venjança o se sentia humiliada. Per contra molta gent que guanyà la guerra es sentia amb dret d’humiliar els altres. $OHVKRUHV SDFL¿FDU OHV GXHV VRFLHWDWV HUD PROW difícil. $O ¿QDO YDQ GLU TXH QR HV MXWMDULHQ HOV GHOLFWHV comesos durant la dictadura. Ara molts no estan d’acord però en eixos moments va ser bastant oportú dir “borrón y cuenta nueva”. Els que lluitaren en la guerra amb el bàndol republicà reben una paga, els van reconèixer els anys lluitant per la democràcia. També va ser difícil calmar els militars quan Adolfo Suarez legalitzà el Partit Comunista. Va deixar entrar Santiago Carrillo a Espanya... i, a poc a poc, es va consolidar la democràcia. Tal vegada no va ser modèlica però ens va portar per bon camí. Portada del llibre guanyador del ,,, Premi d’investigaciy Kistzrica 9icente Giner

15

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

UN CURIOSO DIARIO MANUSCRITO JOSÉ VICENTE MOYA JULVE Gracias a la inestimable colaboraciĂłn de Vicente Llorens, llegĂł hasta nuestras manos un curioso diario manuscrito escrito por JosĂŠ Pedra Roures. En ĂŠl se relatan unos hechos acaecidos entre 1872 y 1874, y que constituye un documento primario de nuestra historia local, acontecido durante la tercera guerra carlista. La transcripciĂłn del documento ha estado SODJDGD GH GLÂżFXOWDGHV SXHV D OR FRPSOLFDGR TXH entraĂąaba el poderlo leer, estaba lleno de faltas de ortografĂ­a y ademĂĄs escrito en una gramĂĄtica que casi la podrĂ­amos denominar como “castellanogaspatxerâ€?. Por lo que nos llamaba poderosamente la atenciĂłn palabras tan familiares en nuestra habla popular como “uelo, bosando, perterir, etc.â€? Aun asĂ­ constituye un documento primordial para comprender el sentimiento y el quehacer diario de aquellas personas que se vieron inmersas en la vorĂĄgine de aquella terrible guerra civil, del siglo XIX, que arrasĂł y condenĂł a la miseria a gran parte de la poblaciĂłn de AlcalĂ de Xivert. AdemĂĄs de comprender lo terrible que debiĂł ser el servir de soldado en las colonias de ultramar. CONTEXTO HISTORICO Cuando los mandos gubernamentales, Pacheco y PadĂ­n regresaban de Cervera del Maestre, el 1 de diciembre de 1872. PadĂ­n se detuvo en AlcalĂ con 74 carabineros a la espera de instrucciones, ocupando la torre campanario con diez hombres y con el resto el ayuntamiento. Ya que se conocĂ­a el sentimiento carlista de la mayorĂ­a de la poblaciĂłn de AlcalĂ de Xivert. Poco despuĂŠs CĂşcala procedente del monte AmborrĂł (montes de Murs) entra en AlcalĂ creyĂŠndolo desguarnecido; se apodera de varias calles con ayuda de AgustĂ­n Pascual (Coqueta) hasta llegar al “FrontĂłâ€?, a la salida del pueblo, muy concurrido por ser domingo. Entre ambos bandos se entabla un fuerte combate alrededor de la plaza de la Iglesia y la casa Consistorial, ocupando los carlistas, la casa del cura y la del MarquĂŠs de Villores, ambas situadas en la plaza de la Iglesia. Aproximadamente a las dos horas de enfrentamiento llega a la estaciĂłn de AlcalĂ un convoy con cinco compaùías de Cazadores de las Navas al mando del General Baldrich, que desde Barcelona se dirigĂ­an a AlcĂĄzar de San Juan. Dos de las compaùías, bajo una fuerte lluvia, se adentran en AlcalĂ por la carretera hasta la plaza de la Iglesia, expulsando del centro y de las principales calles a las tropas de

16

Pigina del manuscrito

Cucala, que se retiraron ante la superioridad de los refuerzos llegados inesperadamente. /DV IXHU]DV GHO HMpUFLWR WXYLHURQ XQ RÂżFLDO KHULGR y un carabinero contuso e hicieron 17 prisioneros, entre ellos el cura del pueblo. Los carlistas: dos muertos y algunos heridos. Uno de los muertos era Roque, el hermano menor de CĂşcala. La captura de los prisioneros por Baldrich fue un error, pues nada tenĂ­an que ver con la partida de CĂşcala ni siquiera con los carlistas; eran simples paisanos sin militancia polĂ­tica alguna. Cuando al dĂ­a siguiente llegan a Valencia en el tren del General “van todos como cogidos en domingo, con URSD GH ÂżHVWD \ FDPLVD OLPSLD´ 1 $ ÂżQDOHV GH HQHUR VH VROLFLWD TXH VH DFWLYH el procedimiento para que vuelvan a AlcalĂ los SDFtÂżFRV YHFLQRV TXH HO *HQHUDO %DOGULFK VH OOHYy D Valencia. A resultas de esto se inicia un expediente ÂżUPDGR SRU 0 0ROLQHU SDGUH GH XQR GH ORV SUHVRV y avalando su buena conducta, JosĂŠ Vela EbrĂ­ que

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 H[SLGH XQ FHUWLÂżFDGR GH DYDO (O H[SHGLHQWH VROR alcanza a cinco de los diez y siete detenidos. Estos eran: Valero Herrera Sanz, Pascual Febrer, Ignacio Juan GarcĂ­a, Pascual Caudet y JosĂŠ Moliner. Desgraciadamente mientras se tramita el indulto estos son trasladados desde CĂĄdiz a Canarias y cuando se concede la orden de ponerlos en libertad, cuatro de ellos ya han sido trasladados a Cuba y uno de ellos estĂĄ en paradero desconocido. Curiosamente en el diario de JosĂŠ Pedra Roures no se menciona a ninguno de los 17 vecinos de AlcalĂĄ detenidos el dĂ­a 1 de diciembre, por lo que es posible que en Valencia fueran embarcados en diferentes navĂ­os rumbo a CĂĄdiz, o fuera en esta poblaciĂłn donde fueran separados para partir a Canarias. Lo cierto es que a su llegada a Cuba ya no tuvo contacto con ningĂşn vecino de AlcalĂ . DIARIO DE JOSE PEDRA ROURES AlcalĂĄ de Chisvert, el dĂ­a 1 de diciembre de 1872. JosĂŠ Pedra Roures, natural de esta, tres dĂ­as que estaba malo y el cuarto salĂ­ de casa, me fui a pasearme y me pare en la plaza de dalt (actual plaza Justo ZaragozĂĄ). De allĂ­ sentĂ­ unos tiros y me refugie en la casa de Pedro Simo2. Estuve hasta las diez dentro de aquella casa. Yo querĂ­a marcharme a mi casa, a mi retiro y el uelo (abuelo) respondiĂł, no te vayas que bien te quiero, la noche es peligrosa, entre los tiros y oscura, ademĂĄs que tanto llueve y no va gente ninguna. Vos acostareis aquĂ­, maĂąana serĂĄ de dĂ­a. Yo tambiĂŠn tenĂ­a miedo de salir de esta casa por si me encontraba con la tropa de CĂşcala. AllĂĄ las diez de la noche vinieron los carabineros, tambiĂŠn el seĂąor alcalde y un seĂąor regidor y tambiĂŠn el alguacil. Le pregunta el CapitĂĄn al dueĂąo Pedro SimĂł, quien hay por aquĂ­ y el uelo (abuelo) respondiĂł, seĂąor dos paisanos que al sentir los tiros se refugiaron aquĂ­, ellos querĂ­an marcharse a sus casas a dormir y yo les implore no os marchĂŠis que podĂŠis perterir. El CapitĂĄn preguntĂł quien es este difunto, y el uelo respondiĂł, es un labrador honrado como la gente de aquĂ­. El CapitĂĄn respondiĂł: es hermano de CĂşcala, es cierto. Este respondiĂł si seĂąor hermano de CĂşcala pero era un hombre que no se mete con nadie. Y el CapitĂĄn respondiĂł pues asĂ­ deberĂ­a estar siempre. Registraron la casa y nada encontraron y se nos llevan delante y a la Sala (casa Consistorial) nos llevaron. Llegamos a la Sala y vimos los carabineros y vimos en un rincĂłn que habĂ­a paisanos nuestros. Les preguntamos a ellos, ÂżPor quĂŠ estĂĄbamos allĂ­? Y ellos nos respondieron de esta manera a sido que todos estamos conformes y que maĂąana ya saldremos de aquĂ­. Y amanece el dĂ­a y nos

&arlistas presos en 0adrid el

amarran como a perros y nos llevan derechos al tren y nos suben como a perros, sin podernos despedir de los hijos verdaderos. La gente quedĂł llorando y los nuestros con dolor y nosotros arreamos para Valencia con tristor. AdiĂłs pueblo de AlcalĂĄ adiĂłs mujeres e hijos, que nos llevan inocentes, adiĂłs parientes y amigos no sabemos quĂŠ serĂĄ de volver los inocentes. Llegamos a Valencia y nos meten al calabozo, tres noches sin tener cama, muy oscuro y muy hĂşmedo, sin dejarnos escribir pasamos las tres noches sin podernos adormir. Al cabo de unos dĂ­as nos mudaron de cuartel. A las dos de la maĂąana nos sacan del cuartel, nos amarran como a perros y nos dicen, no temĂĄis quĂŠ vais a otro cuartel, allĂ­ estarĂŠis mejor y pronto declarareis. Llegamos al cuartel, cuartel de Santo Domingo. AllĂ­ estuvimos mĂĄs tiempo, hasta la embarcaciĂłn. El dĂ­a primero de aĂąo tomamos los sacramentos y antes la confesiĂłn. Esto conversaba horroroso “El rey del cielo y la tierra entra en los calabozosâ€? El 23 de enero nos llevan del cuartel y a los dos dĂ­as que estĂĄbamos ya se adivinaba el desenlace. El 25 de enero al cerrar la noche nos amarran como a perros y nos llevan al puerto. Llegamos al puerto, mujeres y soldaditos de tropa. VĂĄlgame Dios que tormento y las mujeres llorando y sin dejar que se

17

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

18

despidieran, todos llorando por el andÊn del barco sin saber a dónde nos llevan. Vålgame Dios que tormento Cuatro días nos costó hasta llegar a Cådiz, llegamos el día 30, con salud y buen viaje y al desembarcar al muelle tuvimos recibimiento. Tropas guardia civiles3 con bayoneta calada, vålgame Dios que recibimiento y se nos llevan a las malas, llegamos al calabozo, ademås al mås malo que había y nos encierran como a corderos y a buscar el otro día. Llegamos al día 2 de febrero. A las tres de la maùana nos avisan enseguida y enseguida a embarcar. A las cuatro y lloviendo buena gana, nos metieron al vapor y el vapor empieza a andar. Allå a las once del día, para el vapor y decían que se había destorbado la måquina que lo guía. Paramos hasta maùana a las diez del mediodía. Empieza el día tres de febrero. Llegamos el día 3, era el día de San Blas, que día tan seùalado, de poco nos morimos todos, el vapor de los desgraciados. Los hombres daban mil vueltas redolando por el barco y al mismo tiempo bosando por aquel barco. Pasamos día y noche hasta que salimos del charco dando gracias a todos los Santos y Santas y a la corte Celestial y todos emocionados y todos emocionados por salir de aquel charcal. A la maùana paró el viento y apenas salir el Sol todo el mundo muy contento dando gracias a Dios de salir del tormento. Allegamos a las islas, llegamos a las islas Canarias el día 6 y ya llegamos cerca del muelle y allí esperaba grande garullo de gente. Tomamos tierra y salimos con grandísima alegría de ver tierra y de ver gente y tantos de compaùía y nos arreglan a todos voltados de bayonetas, nos entran en Santa Cruz. Nos llaman Navarros, allí había muchos navarros y nos preguntan quÊ tal como estå Espaùa. La Espaùa estå muy mal, allí no hacen justicia, miradme lo que me pasa y los demås compaùeros, nos han robado de casa. Los navarros respondieron; Oh Espaùa desgraciada, cuantos trabajos habrå, hasta que Dios se cansarå. Nosotros hace un aùo que estamos aquí presos, no sabemos nada para saber cuåndo saldremos. Allí estuvimos diez días y despuÊs nos llevaron a otro pueblo llamado La Laguna. Allí estuvimos muy bien en el convento de San Francisco. Oíamos todos los días misa con la devoción que ya teníamos ganas de ver a nuestro Seùor. El día de San JosÊ, ¥oh! que día tan alegre entre todos los carlistas mandemos decir una misa con cuatro capellanes y dos sacristanes de ayuda y nosotros todos los presos con muchísima alegría y con gran devoción oíamos todos la misa y al mismo tiempo tristes en pensar con la familia, algunos presos lloraban de pensar con la familia, de vernos en aquel destierro tan lejos de nuestra tierra.

%aterta a caballo Â? 0ontada del E del 1orte

Nos llevan a otro pueblo que se llama Candelaria, allĂ­ estuvimos mejor y siempre llenos de lava, tenĂ­amos el mar delante y la gente campechana. AllĂĄ el quince de abril tuvimos noticias que tenĂ­amos que embarcar pero sin saber el destino. Llegamos al 17 y a las seis de la maĂąana nos avisa el CapitĂĄn que marchĂĄbamos enseguida, nosotros nos asustamos y al mismo tiempo contentos porque decĂ­an algunos que iban a liberar los presos. Preguntan al CapitĂĄn que pasarĂĄ maĂąana, el CapitĂĄn responde que marchĂĄis hacia EspaĂąa. Nosotros de malagana ya sospechĂĄbamos mal que nos llevan para EspaĂąa. Enseguida y de repente nos llevan a Santa Cruz y la gente que encontrĂĄbamos. VĂĄlgame Dios que desgracia. Las mujeres lloraban y los hombres malacara, y con esto conocimos que nos Ă­bamos para la Habana.

OÂżciales carlistas en el exilio. 1antes

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 Llegamos a Santa Cruz al cuartel de Nazaret, preguntamos al primero si nos llevan a la Habana. Y el abuelo respondió si hijo mío vais a la Habana. Ahí Dios mío que amargura, nos meten allí encerrados cual daditos de muralla, como encierran a los toros cuando entran en la plaza. Nos da la tarde el sargento que la ropa que llevamos, la teníamos que tirar sino la tirareis dentro del mar. Después de estas palabras nos llevaron enseguida a formar para embarcar, bien guardaditos y bien cercados nos llevan a la mar. Llegamos ya de noche al muelle para embarcar, de tanta gente que había no se podía pasar, mas de dos mil personas para vernos embarcar, nos meten en una lancha y empezamos a remar. Llegamos al vapor grande y empezamos a subir, ya estamos cuatrocientos dentro del vapor arreglados. Adiós Canarias de mi vida ya se van los desgraciados, empieza a andar el vapor derechito hacia la Habana. Llegamos al día cuatro y hubo grande novedad, en medio de aquel charco los cabecillas carlistas querían pronunciar4 el barco. Yo cuando tuve consciencia de aquella mala idea me metí dentro del barco con mucho miedo y temblando. Como yo estaba inocente y pasar día por día. Yo estaba temblando de estar con los criminales que siempre estaban renegando. Tuvieron pecho de subir tres cabecillas carlistas a hablar con el Capitán a ver que les decía. Buenos días Señor Capitán, buenos días tengan ustedes, les decía el Capitán. Por cierto que si podría por favor sacarlos a otra isla. El Capitán respondió: Eso no se puede a ser, que yo tengo mis leyes, tengo orden del General que si ustedes me molestan tengo que resistir hasta perder la vida. Los carlistas se bajaron muy tristes y desolados de ver que lo que pedían se les había negado. Pasados dos o tres días, dos prisioneros reñían, el Capitán receloso del aviso que tenia, al momento se han juntado dos soldados y marineros. Se disparó un arma y a un o¿cial le pegó y además a otro soldado en la pierna le pegó. El Capitán que vio esto furioso y desesperado empezó a darnos voces y suplicando de esta manera: Esa pistola sacarla de aquí que vais a morir todos. Los cabecillas carlistas al verse este garullo respondieron enseguida sin tener miga de orgullo: mi Capitán este tiro no ha salido de aquí, que salió de un soldado de esos que tiene usted ahí, al cual mire usted las armas. El Capitán escucho con muchísima atención, se fue a mirar las armas y dijo: tenéis razón, encontró un arma vacía y nos dijo con amor: si ustedes hacen bondad hasta llegar a la Habana y me dan palabra de honor yo también aseguro bajo palabra de honor, no lo sabrá el General. Ya está todo sepultado se remató la función. Vamos siguiendo con paz y mucha tranquilidad.

Al cabo de cinco días estando en medio del mar, se encendió la chimenea el barco se va a quemar. Los hombres desesperados sin poderlos aguantar. Subieron los maquinistas y enseguida la apagaron y nosotros asustados, sigue el barco hacia adelante. Y llegamos a la Habana todos bien con salud dándole a Dios las gracias. En abril salimos de Canarias el 17 y llegamos el 6 de mayo en total son 20 días. Hemos llegado a la Habana y hemos desembarcado, nos suben a la Cabaña5 y nos forman, enseguida nos hacen compañía y soldados enseguida. Este día es de dolor estando tan inocentes nos toman la ¿liación y pasamos al otro día. Nos dan la ropa y los zapatos y pasamos al otro día. Nos dan orden de al médico y nos mandan al hospital, llegamos al hospital y nos componen el puesto y los otros marcharan enseguida al regimiento. Nosotros nos arreglamos la cama con mucho arreglo. Al cabo de cuatro días nos darán nuestros trabajos. En el hospital yo entre el día once de mayo, en el voy siguiendo, bien comido y con buena salud dándole a Dios las gracias. El médico nos visita todos los días dos veces, de mañana y por la tarde. Y los viejos aprendiendo la

19

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 instrucción en la Cabaña y los jóvenes marcharon enseguida en compañías. Válgame Dios que amargura estando tan inocentes. Otro Compromiso. Cuando salimos de Cádiz dirigidos a Canarias venia un cabecilla que tenía muchas ganas de pronunciarnos el barco, nosotros como inocentes estábamos muy asustados y siempre le respondíamos que nosotros no queríamos. Oh que ganas de llegar que teníamos a Canarias por salir del compromiso de perterir tantas almas. Habana y Cabaña. Hospital de madera, estoy yo y otros compañeros que son soldados y son todos españoles, pero no me creen lo que yo les dije y además que son muy enemigos de los carlistas. En ¿n porque tienen mucha razón porque muchos de ellos están cumplidos y no les dan la licencia y por eso están tan desesperados. Yo como estoy tan inocente de todo me morti¿co, de manera que cada vez que siento palabras sobre el partido carlista me trastorno de manera que no las quisiera sentir nombrar. Porque siendo tan inocente de todo, ha sido mi perdición el partido carlista por entrar los carlistas aquella noche en mi pueblo y por eso estoy yo aquí. Hay perdición mía por culpa de los carlistas. Y además de esto todos estos soldados son de muchas partes, gallegos, madrileños, catalanes y valencianos y portugueses y de la provincia de Valladolid, en ¿n de todas partes llamados. Además de esto tenemos buenas noticias hemos llegado al 15 de junio y no tenemos alivio ninguno, pero se dice que pronto marcharemos para nuestras casas, pero como son cosas despacio hay que tener paciencia, pero va bien. Y además nos dicen que nos van a llevar a la convalecencia de Santiago y allí dicen que estaremos bien sin hacer ninguna fatiga y que allí hay playas para nadar y dicen que estaremos mejor que en ninguna parte. Voy siguiendo en el hospital, voy siguiendo bueno y sano, no tengo más sentimiento que lo que pago sin deberlo y sin ser malo. Aquí estoy sufriendo lo que no merezco y no debo. Hay aquí una clase de hombres que no me quieren creer yo callo y me aguanto y es que estamos solo yo y otro catalán. Nos dan sopa a las ocho y a las diez otra vez sopa y arroz y a las cuatro de la tarde sopa y puchero otra vez. En ¿n vamos pasando muy bien. Los hombres no moriremos ni de artos tampoco. Vamos siguiendo muy bien, detrás de un tiempo otro viene. Vágame Dios que tormento estando tan inocentes. Llegamos en la Cabaña y de seguida de repente nos quitaron la ropa. Yo tenía una blusa nueva y se la di a un valenciano y el pantalón también y la manta la vendí a un Capitán de tropa y me pagó con dos pedazos de papel, yo muy triste y desolado que

20

me fui para el cuartel con lagrimas en los ojos de ver lo que me pasaba, regalar las prendas mías sin tener causa de nada. Ahí Dios mío que amargura. Junio día 16, por la noche hemos tenido una buena noticia, de que Carlos6 ya estaba en Madrid. Ahí que alegría si fuera verdad, pero no lo creemos por estar tan desengañados de todo, que aunque fuera verdad no lo creemos. En ¿n con¿anza teníamos, pero estábamos muy sujetos y estábamos en la Cabaña mal y si estábamos mucho tiempo será capaz de estar malos o caer malos. En ¿n y si estábamos en el hospital por la comida estaremos bien, pero estamos muy oprimidos. En ¿n trabajos, ya sabemos que hasta que llegamos a nuestra casa siempre padeceremos, no hay más remedio, pero estoy muy conformado y muy con¿ado de que Nuestra Señora de los Desamparados nos asista. Además de esto tantos tormentos desde el día que hemos salido de nuestra casa siempre entre enemigos, siempre entre tantas bayonetas, aquellas caras tan recuñas y tan feas, aquellas broncas aquellos orgullos. Hospital de madera, entré el día 21 de junio por segunda vez y el día 22, 23, 24, 25 y 26 estuve más malo y me pusieron ventosas en los riñones y dos saranpismos en las pantorrillas y me dieron 7 vomitivos y dos purgaciones y el vomitivo y además cinco días sin comer nada más que agua y limón y naranjada y el más malo que he estado así el 21, 22, 23, 24 y 25 de junio de 1873. El 26 media ración de pollo y he tenido la ¿ebre amarilla 26 y 27 sopa y agua clara. Salí el día 28 de junio de 1873, enseguida me subieron a la Cabaña, otra vez al matadero, nos hicieron tomar las armas y enseguida a hacer guardias y a enseñarnos ejercicios, ahí Dios mío que leñazos que bofetadas tan grandes que recibían los uelos. Pobrecitos de los viejos que suerte han encontrado, a los setenta y dos años a ver caído de soldados. Qué horror causaba ver esto, aquellos hombres barbados con las caras señaladas de palizas de los cabos. Ahí Dios mío que desvergüenza tan grande, a los pobres viejos de esta manera pegarles. Aquellos cabitos jóvenes tan malcriados y sin educación que nos tenían como a perros rabiosos. Válgame Dios que tormento aquí todos moriremos. Cuando salíamos de guardia nos llevaban al tiro, allí tirábamos al blanco, el que no hacia blanco le aprendía el sargento. Retirábamos al cuartel enseguida de revista y por la tarde instrucción. Esto dura cuatro meses. Válgame Dios que tormento. Llegamos al mes de enero a 21 de este de 1874. Viene la orden que nos llevan para la isla de Pinos7. El 21 embarcamos para Pinos y llegamos el 22 a las cuatro de la tarde. Allí salieron a recibirnos

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 nuestros compañeros con muchísima alegría, y nos preguntan cómo ha ido por Cabaña. Y respondimos nosotros mal de palizas todos molidos. En ¿n entramos al pueblecito que se llama de los Pinos. Nos meten en el cuartel juntamente con los amigos, allí estuvimos muy bien a paseo y venga rancho y la caña para después. Al cabo de unos días determina el Gobernador de que hiciésemos las guardias del hospital y la galera y fuimos todos los días con diez números las dos guardias. Llegamos al día 15 de febrero. Se me ha olvidado esto: un día en la Cabaña estando tirando al blanco yo estaba un poco malo, y me asiento detrás de la ¿la y el primero de la ¿la me llamo y me dijo Pedra ¿Qué está malo? Y yo le respondí: tengo dolor que usted ya lo sabe. Y me dice: levántese y tire tres o cuatro tiros. Yo le contesté si es gusto de usted enseguida. Y voy a tirar y me dice: tire usted dos tiros y si pega al blanco ya puede descansar, y yo le contesté enseguida pues pronto me centraré y tiro dos tiros y los dos en el blanco. Y me dice el primero: ya puede usted descansar y me senté enseguida y los demás tirando y yo descansando...

NOTAS: 1 Tomas Villarroya Javier. Pascual Cucala Mir. Relatos de la tercera guerra carlista. Editorial Antinea 2014. Página 173. 2 No he podido averiguar quien era este personaje, aunque por lo relatado es muy posible que tuviera su vivienda en la actual calle de San Fernando. 3 La Guardia Civil fue creada por el Duque de Ahumada el 13 de mayo de 1844. 4 El pronunciamiento es una forma de rebelión militar o levantamiento típico de España en el siglo XIX 5 La fortaleza de San Carlos de la Cabaña es un complejo militar situado en la entrada de la +DEDQD /D &DEDxD HV OD PiV JUDQGH HGL¿FDFLyQ militar construida por España en América. 6 Carlos, duque de Madrid. Conocido por Carlos IV, máximo pretendiente carlista a la corona de España. 7 La isla de los Pinos llamada en la actualidad isla de la Juventud. Es una pequeña isla situada en el mar Caribe en las proximidades de la isla de Cuba. Bajo el dominio de España se le denominó también, isla de los Deportados, porque allí eran deportados todos aquellos que se oponían a la metrópolis con ideas LQGHSHQGHQWLVWDV $ ¿QDOHV GHO VLJOR ;,; VH OH HPSLH]D a llamar isla de los Pinos, por su abundancia. En 1847 se construye una iglesia, dos escuelas y una galera para presidiarios. En 1850 se construye el cuartel que seis años después será convertido en hospital militar.

21

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

GASPATXERES PEL MÓN EL SOMNI AMERICÀ AMB MARIA SANZ ANNA SANZ TAUS Les petites anècdotes són les que ens acabem emportant en el nostre equipatge de viatgers. Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) Aquesta vegada, la gaspatxera que ens acompanya a un altre racó del món és Maria Sanz, llicenciada en Filologia Anglesa i professora de castellà i d’anglès com a llengües estrangeres. Ara fa un any va creuar l’Atlàntic per començar un programa dual en formació i docència del castellà a la universitat nord-americana Ohio University, a l’estat d’Ohio, un estat del nord dels EEUU, a tocar dels Grans Llacs i amb la frontera de Canadà. Aquest és el segon i últim curs del programa que l’ha portat als Estats Units i ara ens explica algunes peculiaritats de la societat estatunidenca i de la vida universitària al país. Maria, aquesta no és la teua primera estada als EEUU, què t’ha portat a repetir? Quan em vaig assabentar d’aquest programa, em van venir moltes ganes de tornar a viure allà, per conèixer més profundament la cultura i acabar de perfeccionar el meu anglès. La vegada anterior hi vaig anar, durant mig any, com a estudiant d’intercanvi de l’UJI. Ara, no només podia repetir-ho sinó que també m’entusiasmava la idea de formar part del professorat universitari. És una experiència molt diferent a la docència als instituts o escoles, on també he treballat. Està sent un repte molt gran, però estic gaudint-lo moltíssim. A més, la meva universitat és una de les que té més estudiants de diferents nacionalitats, per la qual cosa també tinc l’oportunitat de conèixer gent d’arreu del món. Imaginem que hauràs tingut molta feina per preparar una experiència així, no? Sí, en primer lloc, vaig haver d’enviar la sol·licitud gairebé un any abans, amb cartes de motivació, expedients acadèmics, recomanacions... Després de fer una entrevista per Skype, va començar tota la paperassa burocràtica: el visat, les taxes i el viatge en sí. Per anar als EEUU, i realitzar una estada llarga, fa falta molta paperassa i paciència, però ja us dic que val molt la pena! Com és ser professora als Estats Units? Com són els teus alumnes? Els estudiants tenen, generalment, entre 18 i 22 anys i jo en tinc 25, però malgrat tenir unes edats tan properes a la meva, percebo molt de respecte. Estudiar a una universitat americana

22

0aria amb companys i companyes de la universitat

7tpica casa americana de la ]ona

costa moltíssims diners, ja que en una de pública poden arribar a pagar uns 30.000 dòlars de taxes per any i, a més a més, s’ha de sumar el cost de la vida (pis, menjar...). Per aquest motiu, per regla general, l’alumnat és molt estudiós. Un cas curiós és el dels alumnes que s’allisten a l’exèrcit per tal G¶DFRQVHJXLU TXH HO JRYHUQ GHOV ((88 HOV ¿QDQFLH els estudis. Això sí, aquests estudiants falten de vegades a classe per seguir programes de formació militar i els dimecres acudeixen a la universitat vestits amb l’uniforme. La primera vegada que els vaig veure entrar a classe així em van impressionar. Els estudiants esportistes, com els atletes, també tenen un tracte diferencial. Per exemple, els permetem faltar a classe més dies que a la resta, ja que tenen curses, partits de bàsquet, futbol americà, etc.

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 Quines diferències notes amb el sistema d’educaciĂł universitari espanyol? El sistema nord-americĂ estĂ molt tutoritzat, aixĂ­ que el contacte professor-alumne ĂŠs prou estret. No obstant això, pel que fa la tria d’assignatures i HO SOD GÂśHVWXGLV DOOj KL KD PROWD PpV Ă€H[LELOLWDW (O sistema d’avaluar, com ĂŠs evident, tambĂŠ canvia, i m’hi he hagut d’acostumar per valorar correctament el treball dels meus alumnes. Normalment hi ha uns 25 alumnes a les classes de llengĂźes i uns 40 a OHV FODVVHV GH PDWqULHV HVSHFtÂżTXHV UHODFLRQDGHV amb els seus estudis. Tot estĂ molt mĂŠs controlat i s’assembla mĂŠs al sistema d’educaciĂł secundĂ ria on els professors passen llista, donen punts de participaciĂł, etc. Com ĂŠs el teu dia a dia? Prou semblant a la que tindria aquĂ­. Hi ha dies que vaig a classe com a alumna i hi ha dies que les imparteixo jo. Visc en una casa unifamiliar, com molts dels estudiants, molt propera al campus. Altres viuen en els apartaments del campus, que tambĂŠ ĂŠs molt prĂ ctic. En acabar les classes dediquem algunes hores a preparar classes, atendre alumnes, etc. Ho fem al despatx que compartim els estudiants de diferents nacionalitats del mateix programa. Els moments mĂŠs complicats sĂłn quan ens sotmeten a avaluaciĂł per la cap del nostre departament. Ella supervisa les nostres classes, comprova que seguim tot el programa al peu de la lletra durant el primer any a la universitat, etc. Sempre ens fa una mica de respecte. Alguna curiositat sobre la vida universitĂ ria? Durant el segon semestre, se celebren caps de setmana del “Dia de la mareâ€?, “Dia del pareâ€?, dels germans... La universitat obre les portes al familiar en qĂźestiĂł i es fan activitats per tot el campus, de manera que s’uneix la vida familiar i l’estudiantil. Em van semblar festes prou singulars i divertides, tothom es torna jove en jornades com aquestes. És possible trobar-se amb alumnes amb els pares i acostuma a ser prou divertit. A mi m’haguĂŠs agradat, evidentment, gaudir-les amb la meva famĂ­lia.

/lac Cumberland .entucNy

'avant de Gordy +all l’ediÂżci on imparteixen classes de castellĂ

ClĂ ssic partit de futbol americĂ

A mĂŠs, els caps de setmana de partits de futbol americĂ el mĂłn es paralitza i tots els estudiants fan cap al camp de futbol amb samarretes de la universitat, donant suport als jugadors i les animadores. De pel¡lĂ­cula. A mĂŠs sempre hi ha algĂş disfressat de mascota; en el nostre cas, la mascota ĂŠs “Rufus the Bobcatâ€?, una espècie de gat salvatge. Per aquest motiu els nostres alumnes s’anomenen els “bobcatsâ€? i no ĂŠs d’estranyar que mĂŠs de la meitat d’ells apareguen a classe amb samarretes, dessuadores o pantalons amb el nom de la universitat i el dibuix de la mascota.

7ardor a $tKens

23

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

Parc de la universitat

Ens podries explicar alguna anècdota de la teva experiència? (VWDU IRUD VLJQL¿FD TXH GœDQqFGRWHV WHœQ SDVVHQ moltíssimes. Per exemple, per distreure’ns una mica, els caps de setmana sortim a menjar fora o a prendre alguna cosa amb la resta de companys del meu programa. I mÊs d’una vegada qui m’ha atès ha estat algun alumne o ex-alumne... Una coincidència que, en el fons, no Ês d’estranyar si tenim en compte que Athens Ês una ciutat università ria no massa gran. I als Estats Units, com a molts països europeus, un bon nombre d’alumnes tÊ un treball a mitja jornada. TambÊ recordo sempre un dia que, per fer una grà cia, vam voler utilitzar carros motoritzats al supermercat, de manera que podíem comprar asseguts i ens semblava molt còmode. Els encarregats del supermercat van venir per avisarnos que aquells carros nomÊs els podien utilitzar persones amb sobrepès i, una mica decebuts, vam haver de fer la compra amb el carro de tota la vida... Parlant del sobrepès, t’Ês fà cil menjar sa? Sí, sempre trobo els ingredients que necessito per cuinar com a mi m’agrada, però Ês bastant car menjar sa. La pizza, els burritos, les begudes refrescants o els dònuts, per exemple, són el pa de cada dia... I cal dir que mai havia vist tant de menjar gratuït en la meua vida. Als partits de futbol americà , esdeveniments del departament, etc. sempre ens conviden i com Ês d’esperar begudes de coloraines i amb molt de sucre. Això sí, s’ha de ser molt respectuós en el moment de tractar el tema del sobrepès a classe, per no ofendre ningú. El mateix ens passa amb els temes racials, Ês una societat que encara tÊ temes una mica tabú com aquests. Llavors, com ens descriuries la societat americana? Es podria dir que compleixen els estereotips que veiem d’ells a les pel¡lícules o sèries. Em semblen prou singulars: una societat consumista i

24

El cotxe del vet desprps d’una nevadeta

materialista, que viu per treballar. Tot Ês en grans TXDQWLWDWV ¿QV L WRW XQD PLFD H[DJHUDW GH YHJDGHV Per exemple, per Halloween totes les cases llueixen llums de colors, decoren la façana, el jardí, dins de FDVD HQ GH¿QLWLYD WRW Al mateix temps, Ês una societat que intenta ser molt respectuosa amb la vida privada i tambÊ amb la varietat cultural. Per exemple, valoren molt la nostra feina com a professors nadius i com mÊs nacionalitats hi hagi al centre, millor. La universitat ens motiva a fomentar valors d’inclusió i de respecte a la diversitat. No obstant això, sempre ocorren FRQÀLFWHV UHODFLRQDWV DPE HO UDFLVPH TXH DSDUHL[HQ a les notícies contínuament. Per últim, ens podries recomanar algun lloc per la teva zona o alguna ciutat nord-americana que t’hagi impactat? Els Estats Units Ês un país enorme i de molts contrasts. Es poden visitar les ciutats mÊs conegudes, com Nova York, Chicago o Florida, que recomano moltíssim. Cadascuna tÊ molta personalitat, racons únics i no tenen res a veure entre elles. No obstant, aquest país Ês molt mÊs que quatre grans ciutats, per la qual cosa recomanaria explorar alguns dels parcs naturals que tenen. El llac Cumberland a l’estat de Kentucky, o Shawnee State Forest, parc natural situat al sud de l’estat d’Ohio són un bon exemple. Una paraula nova: coozie Æ un xicotet saquet de tela absorbent on es col¡loquen les botelles/ llaunes de cervesa per a no gotejar. Si ets americà probablement en tindràs un milió a casa, amb la bandera americana, amb el mapa de l’estat on vius, amb la mascota de la universitat, etc. Jo ja tinc el meu! Un lloc: el llac Cumberland Thankyou very much pel teu temps, Maria. Esperem que aquest any l’acabes amb molt èxit i, sobretot, que els teus alumnes aprenguin molt de castellà i, ¿QV L WRW DOJXQHV SDUDXOHV HQ YDOHQFLj

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

L’ESCASSETAT D’AIGUA EN LA HISTĂ’RIA D’ALCALĂ€: “EL POU DE VILANOVAâ€? JOSÉ LUIS ESTELLER ALBERT En l’anterior nĂşmero de la revista MAINHARDT vam publicar un article amb el mateix tĂ­tol, però dedicat en aquella ocasiĂł al pou de Salze. Aquest article el dediquem ara al pou de Vilanova i ĂŠs una descripciĂł, el mĂŠs real possible, dels intents desesperats d’una SREODFLy SHU DFRQVHJXLU DLJXD VXÂżFLHQW SHU D GXU endavant les activitats econòmiques de la localitat. Al nĂşmero 68 de la mateixa revista, en l’article “Llegendes urbanes, el pou de Villanovaâ€? ja vam tractar de manera lleugera alguns aspectes com la construcciĂł del pou, el contracte de subministrament, les formes de pagament, etc. Però, en aquella ocasiĂł, no vam aprofundir en altres aspectes com la preparaciĂł del projecte, els aspectes tècnics, la descripciĂł de la maquinĂ ria, la posada en marxa i el seguiment dels diferents treballs que es van realitzar. No obstant això, en aquest article hem optat perquè siga la pròpia gent que va viure aquests fets qui, mitjançant diverses cartes publicades a la premsa de l’època, descriga la situaciĂł existent. Una manera directa per adonarnos quina era la visiĂł que es tenia del problema i com van intentar donar-li soluciĂł. Durant aquesta època. Estem parlant d’un perĂ­ode comprĂŠs entre el 1875 i el 1880, quan l’obtenciĂł

'aguerotip de -uan 9ilanova cap al . 0useu de PreKistzria de 9alència

d’aigßes mitjançant la construcció d’un pou era, com hem dit, realment una de les necessitats mÊs urgents de la població. D’una banda hi havia poca aigua i per altra l’existent no tenia les condicions sanità ries adequades, a mÊs de resultar molt cara per a la major part de la població.

Fragment d’una postal de /ucien 5oistn. Cà nters al voltant de la font de la plaoa del 0ercat

25

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 El següent paràgraf, fragment d’una carta del corresponsal del “Diario de Castellón”, publicada a principis de 1879, durant la construcció del pou, ja ens descriu d’una manera clara el problema existent. Alcalá de Chisvert, 8 de Enero de 1879 Señor director del DIARIO DE CASTELLÓN: Muy señor mío: La grave crisis económica que de algunos años a esta parte viene aquejando a esta población, se agrava de día en día, tomando proporciones que preocupan a los más indiferentes y a los menos interesados en sus inmediatas consecuencias. Todos conocen su origen y sus causas permanentes, ocho o diez años que en esta villa se está comprando el agua para beber; pero muy especialmente en los meses de verano, triste excepción por lo que hace al corriente año que en pleno mes de Enero hay que beberla de fangosos charcos o comprarla y no barata si se desea limpia o en condiciones de potabilidad. Y si este ocurre con el elemento más indispensable para la vida y sus necesidades supremas, ¿gúrese V. lo que ocurrirá en lo referente a las necesidades de la agricultura. Nadie que haya conocido en épocas prosperas y abundantes, lo que era la producción y la riqueza de este pueblo, podría hoy formarse idea ni darse cuenta de su estado miserable y ruinoso… La idea per a la construcció d’un pou es va anar gestant durant molt de temps, davant el greu problema existent, i van ser dos veïns de la vila els que es van posar mans a l’obra i al capdavant del projecte. En principi no estava Juan Vilanova ja que, a causa del seu treball a Madrid, tan sols visitava el poble durant l’estiu i és possible que en un principi no estigués ni assabentat. Com que es tractava d’un projecte de molta envergadura, aquests veïns, van mirar de fer partícep a la població i d’aquesta manera poder portar el projecte endavant. Tot això ho veiem en la següent carta enviada pel corresponsal d’Alcalà i publicada al diari “La Alborada” de Castelló.

26

Pou a la plaoa del Fronty

Alcalá, 20 de Marzo de 1877 Sr. director de LA ALBORADA Muy sr. mío: Por ¿n se van a realizar los más ardientes deseos de esta población, y á satisfacerse de una de sus más urgentes necesidades. Nos referimos al surtido de aguas y especialmente de las potables. Un terreno seco, árido, sin más riego que el trabajoso de las norias, situadas en la zona marítima, cerca de la playa: un solo pozo del cual se extraía el agua, a veces en un cencerro, porque la poca que existía en el fondo, en tiempos de escasez, muy frecuentes por desgracia, no admitía recipientes de más capacidad, reclamaban un pronto y e¿caz

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 remedio si la riqueza publica había de aumentarse alguna vez, y si se había de satisfacer las necesidades de la vida. Hace mucho tiempo que el señor D. Francisco Ferrer, reputado médicocirujano de aquella importante villa, y el conocido agrimensor y propietario D. José Ripollés y Pérez, concibieron el pensamiento de abrir un pozo artesiano, creyendo que este era el medio más formal y práctico para conseguir lo que se deseaba. Sabido es que en cosas de pueblo, se tropieza siempre con la habitual indolencia de todos, y que solo pueden removerla los caracteres enérgicos, que separan los obstáculos, y tienen bastante fuerza de voluntad para llevar adelante sus propósitos. Gracias a la poderosa iniciativa de estas dos personas auxiliadas por algunos propietarios, el proyecto ha tenido principios de ejecución. El domingo 18, por bando público que mando hacer el Sr. Alcalde a instancia de aquellos señores, se promovió una reunión pública en la casa de la villa, a la cual acudió el vecindario en masa. ¡Solo con tan inmensa acogida puede prosperar una obra de tanta consideración! Escusado es decir que se aceptó la idea con entusiasmo y que en el acto se nombró una comisión, que propusiese los medios necesarios para llevarla a cabo, y practicase cuantas diligencias creyese oportunas para asegurar su realización. Esta comisión la componen: el Sr. Alcalde y Sindico del Ayuntamiento, D. Francisco Ferrer, médico; D. Juan Bautista Puig, abogado; D. Miguel Daufí, maestro de obras y D. José Ripollés, agrimensor. Atendida la importancia del pensamiento, y la actividad, conocimiento y energía de los comisionados, es de esperar que no han de tardar en principiarse las obras. ¡Bien por el pueblo de Alcalá! Passat el temps i un cop exposat el projecte als veïns del poble, va ser quan tot apunta que aquest va arribar a coneixement del Senyor Vilanova qui amb una mostra d’audàcia es va comprometre a dur el projecte endavant. Tenia la seguretat que li conferia el seu coneixement al voltant del tema. En aquells moments ja estava dirigint la construcció

Pou a la plaça

GH GLYHUVRV SRXV DUWHVLDQV SHU WRWD OD JHRJUD¿D espanyola. Per aquestes dates ja havia escrit un llibre sobre la construcció de pous artesians que es va publicar el 1880, per això es va proposar ferse càrrec del projecte pel seu compte i risc, fent el pou amb els seus diners, pagant tots els treballs i els materials. Amb anterioritat havia signat amb les autoritats municipals un contracte per a la compra del pou, i el subministrament d’una quantitat d’aigua per al proveïment del poble, per a la qual s’havia HVWDEOHUW XQ SUHX ¿[ $ PpV D PpV O¶DLJXD VREUDQW es vendria, a banda, per a les necessitats d’usos agrícoles. Els veïns del poble no corrien cap risc amb l’operació ja que sinó s’arribava a trobar aigua o el pou, pel motiu qe fos, no s’arribava a acabar, els veïns no havien de pagar res. Alguns d’ells pensaven que el que pretenia el senyor Vilanova era obrir-se un camí per unes suposades aspiracions polítiques. Cal recordar que va ser candidat a diputat pel districte de Morella i que va perdre davant un desconegut. Això sí, un desconegut que tenia el recolzament del govern del moment.

27

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 En la segĂźent carta publicada a “L’Alboradaâ€? de CastellĂł, al maig de 1877, i escrita per D. Francisco Ferrer, metge de la poblaciĂł, s’explicava aquest tema. AlcalĂĄ de Chisvert, 12 de Mayo 1877 Sr. Director de LA ALBORADA Muy seĂąor mĂ­o y amigo: En el nĂşmero 30 del periĂłdico de su digno cargo se insertĂł un suelto que copiado a la letra dice asĂ­: “SegĂşn nos dicen de AlcalĂĄ, el seĂąor don Juan Vilanova, encargado de los estudios necesarios para la perforaciĂłn de un pozo artesiano en aquella localidad, impone para llevar a efecto su pensamiento. Algunas condiciones polĂ­ticas que no estĂĄn todos dispuestos a aceptar, etc.â€? Como individuo de la comisiĂłn que entiende en este asunto y como amigo particular del Sr. Vilanova, enterado perfectamente de cuanto al caso se reÂżere, deben hacer presente a V., que ha incurrido en un error malicioso quien sea de AlcalĂĄ, que haya dictado la noticia que antecede. Don Juan Vilanova, hijo de este pueblo y paisano nuestro muy querido, pensĂł desde hace algunos aĂąos en la perforaciĂłn de un pozo artesiano, como posible remedio a la sequĂ­a continuada que hasta de beber nos priva, y en sus visitas de verano hablĂł a sus amigos y ellos le escucharon, las incalculables ventajas y los beneÂżciosos resultados que su proyecto reportarĂ­a ĂĄ esta localidad. Y aun hizo mas: con noble desprendimiento se ofreciĂł a costear por sĂ­ solo los gastos de la construcciĂłn, no exigiendo nada hasta que la obra estuviera terminada. Solo impuso la siguiente condiciĂłn; cuando salgan las aguas el pueblo se obligarĂĄ ĂĄ comprarlas ĂĄ un precio previamente concertado pero si no tuviera la suerte de encontrarlas, nada vendrĂĄ obligado a pagar. Ante una proposiciĂłn tan ventajosa la autoridad local reuniĂł al vecindario. Y este aclamando como Ăştil el pensamiento nombrĂł una comisiĂłn que tratara formalmente de llevar ĂĄ cabo el enunciado proyecto; en esta fecha el contrato estĂĄ terminado y las obras en vĂ­speras de comenzar. Ni mas ni menos ha ocurrido, ni hay otras bases ni condiciones impuestas que las que acabo de relatar. Ahora bien, entre las gentes refractarias ĂĄ todo progreso material, que por desgracia las hay en este pueblo, no faltaron algunas que en las promesas de D. Juan vieron un pensamiento oculto, una especie de recomendaciĂłn para pretender algĂşn cargo polĂ­tico, pero la presunciĂłn no siempre es la realidad, y lo absolutamente cierto es, que no se ha impuesto como condiciĂłn, ni se ha exigido, ni siquiera manifestado como inherente

28

al contrato nada de lo que se quiere expresar en el suelto referido. Por lo demås, con caråcter político ó sin Êl. ¿quÊ pudiera pretender el seùor Vilanova de sus paisanos, que estos le debieran negar si realiza tan importante mejora?... CrÊalo el intencionado inspirador de noticias falsas, excepción hecha de su persona (y aun lo dudo) sus convecinos por deber de gratitud, por honor å las localidad, ofrecieran su apoyo para hacerle un honroso servicio, å quien has ofrecido su saber y su fortuna para prestar a pueblo el inmenso bene¿cio de apagar su sed y fertilizar sus campos. Ruego à v., Seùor director, se digne insertar esta carta en su periódico, a cuyo favor quedarå reconocido su especial amigo y S.S. Francisco M. Ferrer El 19 de juny de 1877 es va signar el conveni entre l’Ajuntament i D. Juan Vilanova amb les bases que regiran el pagament i l’ús de l’aigua un cop acabat el pou entre ells acordat. Alguns dies desprÊs arriba una altra carta a la redacció del diari de D. Francisco Ferrer en la qual VœDQXQFLD GH¿QLWLYDPHQW HO FRPHQoDPHQW GHOV treballs del pou artesià . Alcalå 12 de agosto de 1877 Sr. Director de LA ALBORADA Mi apreciable seùor: Porque creo que ha de ser para usted muy satisfactorio el conocimiento de un suceso que hoy motiva la alegría general de este pueblo, me apresuro a participarle, que la construcción del pozo artesiano en Alcalå de Chisvert, ha dejado de ser proyecto para entrar en vías de realización. DespuÊs de tantos meses de sufrir el tormento de la impaciencia por alcanzar lo que para vosotros representa el mayor de los bene¿cios y de luchar con las mil contrariedades que originaron casuales circunstancias, llegó el buen día tÊrmino de nuestro anhelo y principio de esperanzas bien fundadas. El viernes å primera hora de la maùana, se tuvo la noticia del arribo de don Juan Vilanova; como por encanto corrió el aviso entre las gentes y å la llegada del tren. Hombres, mujeres y niùos, llenaban la estación de los ferrocarriles ansiosos de ser los primeros en saludar å un querido paisano, que llegó acompaùado de monsieur Michau, pråctico constructor de pozos artesianos, procedente de la casa Lipman de Paris. Presidiendo el numeroso sÊquito de amigos y curiosos, y recibiendo los afectuosos saludos de sus convecinos. Se trasladó inmediatamente desde su casa el Sr. Vilanova å los alrededores de la

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 población, y å unos 100 metros próximamente de su perímetro en dirección O se designó el punto que ha de ser perforado. Al siguiente día se recibió el maderaje para la construcción de la cabria y terminada esta obra de carpintería que invertirå la semana entrante, comenzarå el taladro del terreno una sonda de 30 centímetros de diåmetro y 200 metros de longitud. Creo que anticipadamente podrå designar å usted el día de la inauguración de los trabajos cuyo acto se revestirå de cierta solemnidad religiosa, para que Dios proteja los nobles deseos y ¿rmes propósitos de los hombres de buena voluntad. De usted afectísimo y S.S.- Francisco M. Ferrer. El dia 16 de setembre de 1877, a les quatre de la tarde, van començar els actes per commemorar la realització dels primers treball del pou artesià . Des de València, Castelló i pobles propers van acudir nombroses persones amb el desig de presenciar l’acte que, com corresponia, va ser molt solemne. Juan Vilanova era una eminència a la zona. Se’l considerava un savi i home de vasta cultura, a mÊs de molt estimat, i amb aquesta iniciativa privada el que pretenia era millorar el futur de la gent del seu poble. A les cinc de la tarde el clergat, l’ajuntament, les mÊs distingides famílies de la població, redactors de diversos diaris, persones convidades i la immensa majoria del poble, seguits per la EDQGD GH P~VLFD YDQ DQDU HQ FRPLWLYD ¿QV DO OORF on s’havia de fer el pou. S’havia construït com una mena de caseta de fusta per protegir de la pluja tot l’instrumental necessari per a la seua construcció i en aquest lloc es va improvisar un altar, on es va procedir a la cerimònia de benedicció. DesprÊs el senyor Vilanova va fer que les autoritats eclesià stiques i civil s’apropessen al torn de movimen. En aquest moment es va connectar la sonda i va començar a funcionar. La banda no va deixar d’amenitzar l’acte en cap moment. Entre les persones que es trobaven allà podem destacar OD VHQ\RUD GH 9LODQRYD DPE HOV ¿OOV HOV JHUPDQV L germà polític, el MarquÊs de Villores, amb la seva ¿OOD HO 6U 3Lxy 6U )HUUHU PHWJH 6U 5LSROOqV 6U /DFRUWH R¿FLDO GH OD JXjUGLD FLYLO SHUz D PDQHUD particular vull ressaltar la presència de D. JosÊ Joaquín Landerer en aquell moment jove il¡lustrat que arribaria a ser un notable geòleg i astrònom que anys mÊs tard tornaria a Alcalå per estudiar l’eclipsi de sol de 1905. Un cop acabat l’acte de benedicció, la comitiva es va dirigir a casa del Sr. Vilanova, on tots van ser obsequiats amb vi i dolços típics de la població. Ja en l’aspecte tècnic podem dir que l’equip, entre altres coses, es componia de diversos grimpans d’acer fosos amb bisell, culleres per

als grimpans, netejadores de vĂ lvula, tubs per al revestiment, claus de retenciĂł i suspensiĂł, tornavisos dels tirants, tirants de 6 m de llarg, SROLWMD Âż[D DPE JROD SHU D FDGHQD WRUQ DPE WDPERU d’embragatge i palanca de moviment, roda dentada amb engranatge de pinyĂł movible, fre i trinquet de parada i alguns elements auxiliars com el cargol de mar per tallar tubs i campana de rosca per agafar forces. El sistema de percussiĂł consistia en trets del tambor del torn per mitjĂ de la palanca de l’embragatge tot funcionant amb una mĂ quina de vapor que en arribar a una profunditat de 60 m seria substituĂŻda per una de major potència (4 CV). El primer dia es van assolir 0,84 m de profunditat. Els treballs van ser realitzats pel Sr. Michaud tècnic de la Casa Edouard Lippman de ParĂ­s que eren els encarregats de subministrar un tren de sondeig ÂżQV HO P TXH HUD OD SURIXQGLWDW D OD TXDO KDYLD d’arribar el pou. El dia 7 octubre 1877 La Alborada ens donava la notĂ­cia que el pou avançava rĂ pidament. La sonda treballava ja a quinze pams d’aigua obrint dos metres de pou al dia, en paraules textuals. El mateix diari ens informava el dia 19 de desembre, que seguien els treballs de perforaciĂł i que s’havia arribat a una profunditat de 64 metres dels quals se n’havien entubat uns 50. La sonda funcionava sota una columna d’aigua de 40 metres travessant terrenys argilosos. El dia 4 de gener de l’any segĂźent les notĂ­cies no sĂłn tan bones ja que el pou ha estat paralitzat per falta de material. No hi havia enganxadora ni tubs per a l’entubament. El problema de la enganxadora es va resoldre en arribar el material des de ParĂ­s. Es va poder arribar a 65 metres però els tubs per entubar es van haver de demanar a la fosa La Primitiva Valenciana de València. El 7 de febrer els treballs seguien paralitzats ja que no s’havien servit els tubs demanats a la fĂ brica valenciana i haver estat necessari demanar-los de nou a ParĂ­s d’on, segons deia el corresponsal, vindrien en poc temps. El 20 d’agost de 1878 el periòdic “Diario de CastellĂłnâ€?

29

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 ens diu que el pou ja arriba als 112 metres i contĂ­nua perforant la roca calcĂ ria del cretaci que, ÂżQV DTXHOO GLD GHPRVWUDYD WHQLU P GÂśHVSHVVRU Es comunicava que calia canviar la mĂ quina de vapor per una de mĂŠs potència, aixĂ­ com el torn per augmentar la rapidesa i els cops per minut. El dia 11 d’octubre el mateix diari ens indica que les obres continuaven lĂŠntament, però sense interrupciĂł, avançant escassament vuit o deu centĂ­metres diaris, circumstĂ ncia que encaria molt l’obra. Al novembre els treballs segueixen en roca calcĂ ria de gran duresa a una profunditat de 114 m, tot i que s’havia instal¡lat un aparell de caiguda lliure remès pel Sr. Lippman des de ParĂ­s. Al desembre GHO PDWHL[ DQ\ DSURÂżWDQW XQD YLVLWD HO SRX pV YLVLWDW pel Sr. Bisbe convidat pel Sr. Pascual germĂ de D. Juan Vilanova qui estava interessat en veure funcionar tota la maquinĂ ria i els nous aparells portats des de ParĂ­s. Al gener de l’any 1879 el pou tĂŠ 122 m de perforaciĂł obert sobre una roca molt compacta però que grĂ cies a la caiguda lliure s’espera que per a l’estiu puga arribar als 150 m. Al febrer del PDWHL[ DQ\ VÂśDVVROHL[HQ HOV P L ÂżQDOPHQW HO GLD 1 març 1879 en arribar als 128 m arriba la debacle DPE HO ÂżQDO GH OD FRQVWUXFFLy GHO SRX SHU SUREOHPHV tècnics impossibles de solucionar. El mateix Sr. Juan Vilanova li ho explica per carta al seu germĂ JosĂŠ: “Te remito el adjunto documento para que te enteres de mĂ­ resoluciĂłn, pues sobre ese terciario a los 128m me ha espampanado y no encuentro explicaciĂłn racional dado el buzamiento de las capas cretĂĄceas de Emboro y Chivert mĂĄs que suponiendo un hundimiento y desorden en el fondo del valle capaz de desorientar al mas guapo‌â€? Anys mĂŠs tard la Casa Lippman va instar a reanudar els treballs, una proposiciĂł que ell va declinar. La maquinĂ ria va ser portada a Alacant per a altres treballs de perforaciĂł. La maquinĂ ria era la millor que es podia tindre per l’època, els tècnics, HOV PpV EHQ TXDOLÂżFDWV DL[t FRP OD GLUHFFLy KDYLD estat assumida, des del principi, per ell mateix. Hem de dir que, en paraules textuals del geòleg contemporani D. Javier MartĂ­nez Gil, en parlar de Vilanova sobre el seu llibre dels pous artesians: “Fue una aportaciĂłn excepcional para su ĂŠpoca no ya solamente a nivel nacional sino incluso a nivel de lo que por entonces creemos era la ciencia hidrogeolĂłgica en el mundo enteroâ€?.

30

Però la geologia del terreny Ês la que Ês i van tindre la mala sort de trobar-se durant l’excavació amb algunes capes de roca de molta duresa i amplada que sumat a altres problemes tècnics van fer fracassar el projecte. Malgrat tot, el nostre

protagonista, no va desistir de la seva obstinaciĂł i temps desprĂŠs encara el posa en marxa de nou arribant a una profunditat total de 132 m. Com ens diu en el seu llibre Teoria y prĂĄctica de pozos artesianos y el arte de alumbrar aguas, a la pĂ gina 519 referint-se al pou d’AlcalĂĄ: “Pero habiendo alcanzado 132 m mediando circunstancias particulares que no hay porque relatar, se suspendiĂł la obra aunque estoy resuelto a llevarla a cabo en el momento en el que brote el agua en NuĂąo de Alcoy, cuya sociedad Neptuno de la que formo parte se sirve hoy del aparato.â€? Era el 1880 i d’aquest parĂ graf podem deduir que la seva idea era continuar els treballs quan acabĂŠs el pou d’Alcoi. Les: “circumstĂ ncies particulars que no hi ha perquè relatarâ€? eren sense cap dubte una total falta de liquiditat per continuar els treballs. En aquest moment estava construint pous per tota Espanya, amb diferents societats i empreses, moltes d’ells sota la seua direcciĂł personal. Entre ells podem nomenar pous a Vitòria (600 m), Mutxamel (250m sense èxit), Alcoi (60 m), XĂ tiva (200m, no es va fer mĂŠs profund perquè hi havia aigua en abundĂ ncia), Alacant (400m), Carcaixent, Osca, etc. A mĂŠs d’aquesta manca de diners cal dir que el mètode que va utilitzar en el pou d’AlcalĂĄ de trepĂ de caiguda lliure, segons alguns geòlegs de l’època, era molt lent, per tant car. Al seu favor hem de dir que l’únic pou artesiĂ que va fer exclusivament amb els seus diners va ser el d’AlcalĂĄ, tots els altres eren societats o empreses de les quals, en alguns casos, tenia un tant per cent i en altres casos treballava per un jornal concertat. DesprĂŠs d’això es van dir moltĂ­ssimes coses sobre el pou, xerrameca popular la qual deixarem per a una altra ocasiĂł. Sobre el nostre protagonista ja ho diu bĂŠ el refraner popular: “Mai el joglar de la terra toca bĂŠ a la seua festaâ€?. BIBLIOGRAFIA: - Archivo Municipal CastellĂłn - “La Alboradaâ€? - “Diario de CastellĂłnâ€? - Juan Vilanova “El hombre fĂłsilâ€? por Juan Masia Vilanova-Revista Penagolosa nÂş 12-1975. - Juan Vilanova y Piera. Teoria y prĂĄctica de pozos artesianos y arte de alumbrar aguas, Imprenta y fundiciĂłn de M.Tello-Madrid 1880. - “Historia de la hidrogeologia espaĂąolaâ€?- Curso de conferencias sobre la historia de la Geologia, Real Academia de ciencias exactas, fĂ­sicas y naturalesJavier MartĂ­nez Gil Madrid, 1990. -“Los pozos artesianos en EspaĂąaâ€? cartas dirigidas al eminente sabio Mr. Quatrefargas. Alfonso Richard. Trad. al castellano Manuel Maeztu, imp. Antonio Reus Alicante. (1880)

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

ENTRE MOSQUES FRANCISCO ARNAU VILAPLANA Este estiu m’ha cridat molt l’atenció, segons la meua apreciació, l’escassa presència de mosques que hem tingut. No sÊ els motius ni a què s’ha degut, però el que sí sÊ Ês que hem pogut gaudir d’un estiu lliure d’aquesta molesta companyia cosa que, personalment, tambÊ desitjo per a l’any que ve. Per este motiu vaig pensar el curiós que seria, recordant temps passats, fer un article sobre les relacions que manteníem, allà per la meitat del segle passat les mosques i els veïns del poble. Per aquella època la gent estava bastant habituada a conviure amb les mosques. Compartíem amb elles, i amb tota naturalitat, la majoria dels espais, especialment els carrers. La veritat siga dita no teníem altre remei. Però l’assumpte canviava una miqueta quan es tractava de les vivendes. Allò HUHQ ¿JXHV GœXQ DOWUH SDQHU (OV YHwQV WHQtHP OœHVSDL FODUDPHQW GHOLPLWDW SHU DL[z GH SRUWHV L ¿QHVWUHV cap a dins era una altra cosa. Allí començava la veritable frontera i on s’entaulava una lluita, a braç partit, entre estos invasors sers minúsculs i les persones.

Tornant als carrers, com ja he assenyalat abans, en els espais oberts no teníem res a fer. Ni coneixíem ni teníem mitjans per a combatre-les. Els nostres carrers eren dignes de vore durant els mesos d’estiu. Allò era una invasió. Les mosques es convertien, sense exagerar, en les ames i senyores de tots els carrers del poble. Faltaven encara un bon grapat d’anys per a que Alcalà i la seua gent poguÊs gaudir d’una xarxa de clavegueres per evacuar les aigßes residuals. Mentrestant, i com sempre s’havia fet, l’aigua bruta continuava abocant-se pels carrers. Tot açò donava peu a la formació, en mig dels carrers, del característic regatxol acompanyat del corresponent tarquim. Esta era la veritable causa que provocava que tots els carrers es transformessen en un autèntic viver de mosques. Resulta curiós recordar la preferència que estos animalets sentien per l’aigua amb la qual s’havia netejat el peix. Era de veure amb quina golafreria s’hi abalançaven, i mÊs encara si barrejat amb l’aigua hi havia un bon grapat d’escates. De les bunaes ja s’encarregaven els gats de fer-les desaparèixer.

FotograÂża cedida per -osp /uis 5oncKera

31

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 Els xiquets i xiquetes en tota aquesta història tambĂŠ tenĂ­em el nostre protagonisme. Nosaltres, a l’igual que les mosques, tambĂŠ fèiem la major part de la nostra vida al carrer, i allĂ­ ens trobĂ vem amb el que mĂŠs abundava. L’única missiĂł que tenĂ­em era la d’entretenir-nos jugant, però en aquella època les joguines eren molt escasses, a l’estar estes tan sols a l’abast d’uns pocs xiquets de famĂ­lies mĂŠs adinerades. De manera que, per a jugar, no tenĂ­em XQ DOWUH UHPHL TXH DSURÂżWDU WRW DOOz TXH WHQtHP PpV al nostre abast. I què millor i a la nostra mĂ que una gran abundĂ ncia de mosques? De manera que sense demanar-los parèixer les vam convertir en les nostres companyes de joc. Unes companyes que al ÂżQDO YDQ HL[LU SURX PDOSDUDGHV 0pV L WRW VL WHQLP HQ compte com cavil¡lĂ vem tot tipus d’heretgies per tal d’entretenir-nos. He relatat abans la predilecciĂł que estes tenien per l’aigua de netejar peix, de manera que quan veiem a terra una concentraciĂł d’estes ens omplĂ­em la mĂ de pedretes i les llançà vem amb força contra elles. DesprĂŠs comptabilitzĂ vem quantes havien segut tocades i allĂ­ estaven algunes d’elles sense poder alçar vol. Alguns encara recordem allò de mosca o tosca. Es tractava d’intentar caçar mosques al vol, mentre els companys havien d’endevinar si n’havies agafat alguna o si pel contrari se t’havia escapat. Un altre entreteniment que dĂşiem a terme era DTXHOO DPE HO TXH XVjYHP WDQ VROV XQ SDP GH ÂżO de cosir. La manera d’atrapar mosques amb aquest VLVWHPD HUD VHQ]LOOD L PROW HÂżFDo $VVHJXWV DO bancal amb les cames estirades (penseu que en aquells anys els xiquets sempre portĂ vem pantalĂł FXUW HVSHUjYHP TXH DOJXQHV GÂśHOOHV HV ÂżFDUHQ damunt les cames. No calia esperar molt. Al cap d’un moment ja n’hi havia unes quantes a sobre. Era lògic que els atraguĂŠs aquelles cames brutes de tant trafegar per la terra, i aquells genolls quasi sempre amb alguna pelladura, que a l’assecar-se deixava una crosta de mal, tot com a conseqßència de les continues caigudes que tenĂ­em jugant pels carrers. AllĂ­, les molt goloses, es tiraven de cap per tal de SURYDU WDQW VXFXOHQW PHQMDU (VWDYHQ WDQ FDSÂżFDGHV en la feina que no es donaven compte com en una Pj D FDGD SXQWD GH ÂżO FROÄ ORFDW GDPXQW OD FDPD HO IqLHP DYDQoDU SRF D SRF ÂżQV DWUDSDU OHV $OOt damunt de la crosta era on es feia major cacera. A voltes es quedaven atrapades tres o quatre a la vegada. El primer que es feia, sense soltar-les, era arrancar-los les ales, i aixĂ­ les guardĂ vem vives dins d’una caixeta de mistos. MĂŠs tard, quan tenies la caixeta plena es decidia el destĂ­ de cadascuna. (Q OHV FDVHV VÂśDSURÂżWDYHQ GH FHOOHUV OHV SRUWHV s’obrien molt de tard en tard, i allĂ­, entre estes i

32

FotograÂża cedida per 0. -osp %ellps 6ostrot

el llindar, no faltaven teranyines. Allí Ês on feien cap algunes d’aquestes mosques sense ales. De seguida apareixia l’ama de la teranyina. Ens agradava contemplar amb quina satisfacció l’aranya l’agafava amb la boca, i com encara viva l’embolicava i la guardava. Un destí molt paregut tenien les altres que quedaven. Buscà vem (i no era molt difícil) trobar algun formiguer entre la vorera i les parets de les cases. I començava altra volta l’espectacle, a l’igual que en l’antiga Roma. Llançà vem les indefenses mosques, privades d’ales, al voltant del formiguer. Prompte començava una lluita que els xiquets seguíem amb molt d’interès. Primer una, i desprÊs eren và ries les formigues que atrapant-la de les potes amb molt GœHVIRUo OœDUUDVWUDYHQ YLYD ¿QV OD ERFD GHO IRUPLJXHU on encara viva la introduïen cap a dins. Tampoc s’escapaven dels nostres cruels entreteniments les formigues, les quals en cosa de moments passaven de ser al mateix temps botxins i víctimes. Trià vem les mÊs grosses. Agafà vem cadascú la d’ell i els arrancà vem les antenes que tenien al cap. Segons pareixia, la seua falta feia que no es reconegueren entre elles, tornant-se mÊs agressives. I quan les ajuntaves, a propòsit, entaulaven una lluita a mort de la qual sempre hi havia guanyadores i perdedores. Hi havia tambÊ uns altres insectes casolans TXH DSUR¿WjYHP SHU D MXJDU (Q HVWH D OœLJXDO

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 que en els altres entreteniments hi havia una bona dosi de crueltat. Aquesta volta es tractava d’escarabats, els que nosaltres coneixíem amb el nom de panderoles. Eren de bastant envergadura. Acostumaven trobar-se en pallisses, corrals i en cases que es feien servir de cellers. Allà , a boqueta de la nit, eixien per baix les portes cap al carrer, davant la nostra alegria. No ens ho pensà vem GXHV YHJDGHV HUD T HVWLy GœDSUR¿WDU OœRFDVLy 8QD volta les tenies reunides els feies un xicotet foradet a la closca, i allí introduíem una palleta de tres o quatre dits de llargada. A continuació les encenies, simulant segons la nostra imaginació una processó en ciris encesos. La festa durava poc. De seguida venia alguna dona a recriminar-nos el que està vem fent, però no era per defendre les panderoles, ja que les xafava i les esclafava, sinó pel perill que suposava, segons deien, que alguna d’elles entrÊs en alguna casa i amb la palla encesa es peguÊs foc a la pallissa. (Q ¿ DL[t HQV HQWUHWHQLHQ FRQWDULD L QR DFDEDULD relatant totes aquelles tropelleries que els fèiem a tots els animals i insectes que paraven a les nostres mans. Tot això, clar està , cal mirar-ho des d’una perspectiva i circumstà ncies d’uns temps molts diferents als actuals. Tornant a les mosques, l’autèntica guerra entre invertebrats i vertebrats començava quan les primeres intentaven (i moltes ho aconseguien) entrar a les nostres vivendes. Era impossible passar de llarg davant aquell olor tant penetrant que despenien els corrals que hi havia prà cticament en quasi totes les cases. $PE OD ¿QDOLWDW GœHYLWDU OD VHXD HQWUDGD HV WLUDYD mà de canyissos, de persianes i de tota una gama de cortines, la majoria d’aquestes de fabricació FDVRODQD (Q SRGtHP WUREDU IHWHV GH JDUUR¿QV GH trossets de verga de vinya, tambÊ de trossets de paper de diari enrotllats i apegats amb pastetes IDULQD L DLJXD L ¿QV L WRW DPE WDSV GH ERWHOOHV GH cerveses i refrescos. Tot valia per tal d’evitar, encara que fora de manera parcial, que les mosques travessaren eixa frontera imaginà ria que hi havia en la fatxada de les cases. Una volta havien passat el llindar de la casa es podia dir que la lluita començava i es traslladava de portes cap a dins. L’entrada de la casa acostumava a estar concorreguda, però era un lloc on encara s’acostumava a tindre una certa benevolència. Les mesures que s’adoptaven contra elles eren mÊs bÊ suaus. En la majoria de casos el que es feia era fer-les eixir per on havien entrat. Oberta la porta de bat a bat se les ventava amb GDYDQWDOV R DOWUHV SHFHV GH URED ¿QV IHU OHV HL[LU GH nou al carrer d’on havien entrat. Al poble eren moltes les cases que tenien les parets de les entrades emblanquinades, però a

l’estiu els apareixia el problema de les mosques. Per la nit estes es posaven a les parets, i com tenien el vici de defecar allí mateix, al poc temps aquelles parets estaven plenes de puntets negres, cosa que obligava a emblanquinar molt a sovint. La solució que es va pensar per posar remei va fer efecte. Es tractava d’oferir-los un lloc millor on pernoctar. Un lloc mÊs còmode i arrecerat que les parets. El remei consistia en col¡locar una esparreguera penjada cap per avall, des d’un cabiró, al mig l’entrada. Hauria de ser molt plaent dormir en un lloc tan especial. I amb un remei tan senzill tots en vam eixir EHQH¿FLDWV Però la cosa canviava quan entrà vem a la cuina. De cap manera es podia permetre aquesta concessió i, per tant, s’havien d’utilitzar mètodes mÊs expeditius. La cosa no era fà cil, havíem de tindre en compte que eren moltes les cases que tenien el corral al costat mateix de la cuina. Es tractava d’un passadís ample sense cap porta de tal manera que, en moltes ocasions, el matxo havia de passar, obligatòriament per la cuina per anar al corral. I, Ês clar, comunicats com estaven la cuina i el corral mai no faltaven un bon grapat de mosques atretes per l’olor del fem. Eren aquells uns temps en els qual la gent estava tant habituada a l’olor que desprenia el corral que gairebÊ no la notaven. ContarÊ, com a cas curiós, un fet del qual en vaig ser testimoni i que dóna fe d’eixa estreta relació que,

33

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 en molts casos, hi havia entre el matxo i la resta de la famĂ­lia. Era una casa on, com he assenyalat abans, la cuina i el corral estaven un al costat de l’altre. Però en este cas la separaciĂł no l’efectuava cap barandat sinĂł una llarga cortina. Era estiu i en acabar de sopar la famĂ­lia va encetar un melĂł per a postres. La sorpresa meua va ser vore com el matxo WUDwD HO FDS SHU XQD SDUW GH FRUWLQD ÂżQV DOODUJDU OR quasi a l’altura de la taula. Cap dels cinc membres de la famĂ­lia, que estaven al voltant de la taula, es va sorprendre. Estos, prĂ cticament sense alçar-se li anaven donant a la boca les crostes del melĂł. TambĂŠ s’ha de dir tot. Eixe matxo, a la casa, a la qual hem fet referència, estava molt ben considerat, i el tracte que tenia era com el d’un membre mĂŠs de la famĂ­lia. Tornant una altra vegada a les mosques, estes estaven obstinades en fer de la cuina la seua estança. Era una cosa normal al saber, com sabien, que allĂ­ estava el menjar. Però era precisament en este lloc on menys se’ls consentia la seua presència. AllĂ­ se les esperava amb la paleta de mĂ que feia estralls, el venta mosques que no les deixava assossegar ni per un moment i, per Ăşltim, la cinta que era per a elles un autèntic poltre de tortura. Alguns encara ho podem recordar. La marca mĂŠs habitual era l’anomenada ORION. Era un cilindre mĂŠs gros que un cartutxo d’escopeta. Estirant per una punta extreies una cinta d’uns cinquanta centĂ­metres de llarg, la qual penjaves en alt al centre de la cuina. Casualitats o no, però quasi sempre acostumava a coincidir sobre la taula del menjar. I allĂ­, dia a dia, s’anaven apegant una rere altra. Als pocs dies, a mode d’entreteniment, miraves cap a munt per veure l’espectacle, estaven apegades en molts diferents estats. Unes completament cadĂ vers, i altres que quasi no podien moure les potes, però sempre n’hi havia alguna que s’acabava d’enganxar recentment i movia les ales intentant desprendre’s desesperadament. I tu que estaves menjant davant d’elles amb el plat a taula i la cullera a la mĂ pensaves: “esta encara em caurĂ dins del platâ€?. Altres tambĂŠ recordareu aquell insecticida anomenat FLIT, aixĂ­ com l’aparell de llauna en el qual expandies el lĂ­quid. L’insecticida va ser creat als Estats Units en 1923, en els laboratoris de l’ESSO de la Standard Oil Co. AcĂ­ en Espanya hauria de passar un temps (concretament en 1926) per ser comercialment conegut. Malgrat estar UHFRQHJXGD OD VHXD HÂżFjFLD SHU FRPEDWUH XQD JUDQ varietat d’insectes, el seu Ăşs acĂ­ a AlcalĂ fou mĂŠs bĂŠ restringit. El motiu dels escassos usuaris al poble no crec que fĂłra altre que les magres economies de la majoria de la gent. En canvi si que tinguĂŠ una anomenada generalitzada. Prova ĂŠs que el verb Ă€LWDU HVWj ÂżQV L WRW DFFHSWDW DO GLFFLRQDUL

34

Per acabar seria injust que no recordar el famós ZOTAL. Patentat a Anglaterra en 1909 este insecticida prompte es va convertir en un referent en la lluita contra els insectes. Al nostre poble, cal UHVVDOWDU TXH HO VHX ~V D GLIHUqQFLD GHO ÀLW HVWDYD molt generalitzat. S’usava principalment contra les puces. Per preparar-lo havies de barrejar una xicoteta quantitat de zotal dins d’un poal amb aigua. Esta es tornava d’un color blanc lletós, el qual s’escampava pel pis de les cases. Desprenia una olor molt particular que donava sensació de desinfecció i neteja. I així acaba esta tira de records d’uns temps en el que està vem habituats a suportar el malestar que a diari et produïen les mosques, els mosquits, les puces, els polls i altres insectes.

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

ELIE-GEORGES BERREBY, ÉSSERS I SENTIMENTS REDACCIÓ El polifacètic artista francès E.G. Berreby: pintor, escultor i escriptor, qui tria, des de fa anys, les nostres costes per passar tots els estius a tocar de la Mediterrà nia ha volgut mostrar-nos aquest juliol el seu darrer treball en el món de la pintura. Un bon grapat d’obres de xicotet format han estat exposades a la Sala d’exposicions d’Alcossebre. Sota el títol de Parelles, Berreby ha volgut presentar-nos una extensa col¡lecció de cares, VLPSOL¿FDGHV HVWLOLW]DGHV SHUz TXH DUULEHQ D mostrar la veritable complexitat de l’Êsser humà , els seus sentiments i les seues relacions. /D VHXD REUD HQWUH OœH[SUHVVLRQLVPH OD ¿JXUDFLy i l’abstracció mostra la realitat quotidiana de les persones, transformant-les però sense trair en cap moment els seus pensaments. Es tracta de pintures on el color Ês l’autèntic protagonista. Colors amb un clar predomini dels colors plans: verds, rojos, negres que il¡luminen l’espai, i donen formes a rostres geomètrics i VLPSOL¿FDWV TXH WHVWLPRQLHQ HOV VHQWLPHQWV PpV humans com la tendresa, l’odi, l’amor, la rà bia o la indiferència . Una exposició senzilla, plena d’emocions, que revela de manera clara el talent i la creativitat d’aquest artista francÊs.

MAINHARDT, SEMPRE AL TEU COSTAT

35

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

GALERIA / AVUI PRESENTEM: HILARIO BOSCH REDACCIĂ“

36

Encetà rem aquesta galeria amb la pretensió de fer una aproximació a la gent que fa esport per SXUD D¿FLy SHU D VDEHU FRP YLXHQ L VHQWHQ OD VHXD prà ctica. I, a l’hora, fent esment, com no podia ser d’una altra manera, de les diferents proves en les que participen, conscients de la impossibilitat d’enumerar-les totes. Cert que n’hi ha una llista d’esportistes molt llarga que ens diu del perquè a l’à mbit del nostre poble se celebren proves de prestigi i projecció. Amb aquest objectiu, els primers foren Ximo Conesa i Sergio Bosch. En aquest número parlarem d’Hilario Bosch. Hilario Ês un apassionat de l’esport en general i, molt especialment, li agrada la seua prà ctica. Ja des de xiquet se sentia atret per les imatges dels diaris esportius. I, des de molt jove, la seua preferència fou córrer. No oblida temps passats quan eren molt pocs els que ho feien. I mostra enorme satisfacció quan, en l’actualitat, veu tanta gent corrent pels carrers i camins del poble. Amb el valor afegit de coincidir, amb molts d’ells, en quasi totes les carreres on participa, ja siga en muntanya, en l’asfalt o en triatló. Córrer, pels carrers o pels camins. Mai no s’havia plantejat la idea de participar en carreres populars. Entenia l’esport com una manera de passar-ho bÊ i d’alliberar el cervell. Mai, com una manera de competir, de veure qui corre mÊs i mÊs rà pid. Fou el 2011, quan el seu cunyat li va dir que l’havia inscrit a la mitja marató de València. I va provar-ho. Va sofrir, SHO FDORU L OD GLVWjQFLD $FRQVHJXt ¿QDOLW]DU OD 9D descobrir la química d’aquell ambient impressionant en veure el somriure en tants participants. Aquella experiència va activar el somni de fer una marató. &yUUHU OD L DFDEDU OD 6HULD OD VHXD ¿WD SHU D OœDQ\ segßent. Sí. Fou a Castelló. Allò si que va ser sofriment. Sobretot entre els quilòmetres 35 i 42. Era especial, un somni i havia de concloure-la. No podia fallar, ni per ell ni per tota la seua família. I va arribar a la meta havent invertit quatre hores i vint-i-sis minuts. No troba paraules per a descriure tot el que van sentir en aquells moments. Recorda haver-se assegut per a treure’s el xip de la sabatilla i que va plorar, sense saber per què, si pel dolor de cames, per l’emoció o de rà bia pel sofriment. I, de camí cap al cotxe, li va confessar a la seua dona que li quedava per córrer la MIM, la marató i mitja de muntanya Castelló (des de la pista d’atletisme de l’UJI)- Penyagolosa (63 quilòmetres).

Dit i fet, en arribar el moment es va inscriure. Va poder comprovar la duresa d’una MIM. Fa memòria per a recordar que feia la cursa amb una amiga de Vila-real i, a partir del quilòmetre cinquanta-cinc, l’únic remei per a combatre el dolor de cames va ser parlar de bogeries per a riure i oblidar-se’n. Una bona dosi d’humor per aconseguir traspassar la meta en Sant Joan de Penyagolosa. DesprÊs d’aquesta última experiència, ha participat en tres maratons sobre asfalt i ha DFRQVHJXLW PLQYDU HO VHX WHPSV ¿QV OHV WUHV KRUHV quaranta-cinc minuts, en la de València de 2015. En esta prova, amb mÊs de divuit mil corredors, des de la Ciutat de les Arts i les Ciències, per tot el centre de la capital i amb moltíssim públic seguint-la, va viure tot el sentit pel qual sent preferència per este format de carrera. Entre marató i marató, una per any, va fent mitges maratons de muntanya i asfalt, de deu quilòmetres i carreres de muntanya de diferents distà ncies.

'e cursa a %orriol i amb Conxtn la seua dona

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 Enguany passat va complir un altre somni: córrer un triatló. I no va ser un, sinó tres. Així, ara, cada estació té un vincle esportiu: a l’hivern, carreres de muntanya; a l’estiu, triatló; a la tardor, marató. I, com no podia ser d’una altra manera, té objectius en marxa. Són per a l’any que ve: córrer una marató de muntanya i provar el duatló. Ningú no dubta de què s’han de dedicar hores i hores de preparació. Matinar cada dia, tenir cura en l’alimentació i moltíssims altres detalls. Potser s’ignora el paper de l’entorn familiar o de les persones més pròximes, ja què tenen un paper fonamental d’ajuda, de motivació i suport. Elles WDPEp IDQ HOV VHXV HVIRUoRV L HOV VHXV VDFUL¿FLV , aquest és el cas d’Hilario molt especialment per part de, la seua dona, Conxín. Ens confessa que sense ella la seua participació no hagués estat possible en cap de les proves d’aquest relat. Ella l’anima a intentar nous reptes; el fa alçar-se del llit a les sis i mitja per a entrenar aquells dies que es fa complicat fer-ho, tant a l’hivern com a l’estiu; l’acompanya incondicionalment a totes les carreres, faça fred o calor; ploga, nevo o faça vent. Ella sempre està allí. Té un paper fonamental, a banda de ser la seua principal “fan”. Convençut dels valors de l’esport, convida tothom a practicar-lo, en qualsevol de les seues

$ la mitja maraty de Castelly /idl

modalitats. Entén que és importantíssim moure’s. I, si de la carrera es tracta, aconsella que s’obliden, en primer lloc, del rellotge, tret d’usar-lo per a controlar pulsacions, i, en segon terme, del temps, per a gaudir en tota la seua intensitat. Si no és així, ens recorda que ja no estem parlant d’esport.

BUFETE NAVAS ESTELLER ABOGADOS C/Jai Alai, 8 - C. Comercial Les Fonts L-23 12579 Alcossebre (Castellón) Spain Teléfono (+34) 964 412 122 Fax (+34) 964 412 355 José María Navas Esteller ABOGADO

info@bufetenavasesteller.org www.bufetenavasesteller.org

ENGLISH SPEAKERS

SOLICITORS OFFICE - LAWYERS

37

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

'O1 VĂ?CTOR RODRĂ?GUEZ CASANOVA. IN MEMORIAM

JOAQUIM ARNAU I VALLINA

(UD MXQ\ TXDQ YLD PDUtWLPD HQ¿OjYHP HO retorn al port alemany d’Hamburg. El cap vespre del dia nou, la trucada d’un estimat amic em deia de la mort de don Víctor, el nostre mestre. Veritablement, per a nosaltres es tractava d’una pèrdua molt sensible. En aquells moments es multiplicaren les imatges, els pensaments i els records de temps compartits, ja fóra en horari de docència o d’esbarjo, d’aquella infà ncia, d’aquella adolescència i d’aquella entrada a la joventut. Revivien els seus consells, la seua orientació per a millorar els rendiments acadèmics o per a triar l’itinerari professional. No deixaven de brollar els sentiments de respecte, d’estima i de gratitud. Records d’uns temps gens ni mica fà cils. Pensà vem que no hi havia d’altre futur que el circumscrit a l’entorn mÊs pròxim. Els centres per a estudiar batxillerat quedaven llunyans, si valorem la realitat d’aquells mitjans de comunicació i la seua freqßència. I no diguem a quina distà ncia quedava la universitat. Les ajudes i les beques per a l’estudi eren una fantasia. L’alternativa real era l’acadèmia del poble, la llavor de la qual havia germinat al convent dels pares franciscans. Una alternativa que va ser possible amb les aportacions docents de bons equips de professors i, sense desmerèixer ningú, no es pot ignorar ni oblidar l’empenta, la il¡lusió, el compromís, l’experiència i els sabers aportats per don Víctor. Com deia abans, uns temps gens ni mica fà cils. No oblidem el context d’aquella generació TXH YjUHP QjL[HU HQWUH OD SRVWJXHUUD L HO ¿QDO GH l’autarquia, sobrevivint al part de les nostres mares desprÊs d’un embaràs que, pel que feia a cura i seguiment mèdic, poc tenia a veure amb el que es realitza en l’actualitat. Passà vem moltíssimes hores jugant al carrer, ben sovint amb eines de fabricació pròpia; bevíem aigua a les fonts del poble i teníem les nostres guerres a pedrades amb els bà ndols rivals... Per a don Víctor va ser un repte aconseguir alternatives esportives per a motivar-nos envers les activitats escolars i reorientar alguns d’aquells costums. Així vam veure con eren possible les activitats extraescolars com el futbol, el basquet, el handbol, el tennis de taula o activitats mÊs intel¡lectuals, com els escacs. Anys desprÊs, don Víctor va tenir un paper actiu en el naixement de l’intercanvi escolar amb Mainhardt. Sens dubte un precedent de l’actual esperit europeu en matèria educativa. Recordo

38

gratament que cada volta que he viatjat a aquella vila alemanya, quan em trobava de conversa amb el director de la seua escola, el senyor Robert Bartels (epd), o amb el dirigent ministerial senyor Eugen Weiss, sovintejaven les referències a la personalitat i el saber fer de don Victor. TambÊ en les intervencions públiques es referien a ell amb molt d’apreci, demostrant sempre el bon concepte i l’alta valoració que tenien de la seua persona. Fou al voltant de l’abril passat quan don Víctor em va trucar, sabedor de què volia parlar amb ell sobre el nou projecte editorial de l’Associació d’Amics de Mainhardt: sobre els continguts del nou llibre que tenim previst publicar sobre els carrers del nostre poble. I, especialment, del motiu pel qual ens adreçà vem a ell ja que durant el període de la seua alcaldia es realitzaren obres estratègiques per al poble com l’asfaltat dels carrers i la canalització urbana de l’aigua potable. Ens interessava el seu testimoni. Tot i fer-nos una acurada aproximació a allò que era del nostre interÊs, ens va aconsellar que parlà rem amb la persona que podia donar-

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 nos moltíssima i interessant informació, molt mÊs detallada, per haver fet en el temps un acurat seguiment amb recull de dades, de fets, d’anècdotes i sabedor dels arguments de cada decisió. Del mestre, del nostre mestre, diria que fou una persona respectuosa, pròxima i molt cà lida en la distà ncia curta. Un docent compromÊs amb l’escola;

REHUW D OœHVWXGL D OœDQjOLVL L D OD UHÀH[Ly SHGDJzJLFD Un educador amb empenta i vocació de servei a la gent i al seu poble. Des de l’Associació d’Amics de Mainhardt volem expressar el nostre testimoni de condol a doùa &RQFKLQ OD VHXD GRQD DOV VHXV ¿OOV 9tFWRU L -XDQ Francisco, i a la resta de la família.

'on 9tctor amb els seus alumnes molts dels quals van participar en el primer intercanvi amb 0ainKardt

'on 9tctor amb un jove equip de futbol gaspatxer. FotograÂża cedida per 7omis 9inuesa

39

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

ELS BENJAMINS DEL C.F. ALCALÀ ACONSEGUEIXEN UNA MERITÒRIA POSICIÓ EN LA LLIGA BENJAMÍ – CASTELLÓ M-2

REDACCIÓ

La lliga, en la que participava el benjamí A del C.F. Alcalà, estava formada per 16 equips: 7 de Castelló, 2 d’Almassora, 3 de Vila-real, 1 de Benicàssim, 1 de Vinaròs, 1 de Benicarló i el ja esmentat d’Alcalà. El planter del Benjamí A del C.F. Alcalà el formaven, amb indicació del seu dorsal: 1- Lluís Serret Giner 2- Víctor García Diacarn 3- Carlos Meseguer Caballer 4- Marc Bosch Arnau 5- Jesús Marín de Pascual 6- Jonathan Vinuesa Pitarch 7- Unai Cherta Lancelas 8- Iker García Pospisilova 9- Miquel García Sancho 10- Jaume Salvador Moreno 11- Alfred Albalat Vela 12- Andriy Parashchuk 13- Iker Rubio Pitarch Els seus entrenadors han estat: Menéndez, Kike Marín i Iker Cucala.

Carlos Jonathan, Alfred i Lluís, amb Jonathan dos Santos, jugador del 1r equip del Villarreal

Jonathan, amb Marcelino García Toral, exentrenador del 1r equip del Villarreal

40

Malgrat que tots els jugadors de l’equip participaren en tots els partits, l’alineació inicial més habitual ha estat la següent: Lluís; Marc, Carlos, Jesús; Unai, Alfred, Jonathan; Pospisilova. Unai, amb 40 gols marcats, ha quedat tercer golejador del campionat. La major golejada aconseguida per l’equip ha sigut: Alcalà, 10 – Esportiu Vila-real, 1. La major golejada soferta: Andiano Vila-real, 8 – Alcalà, 2. Comentari: La participació del Benjamí A del C.F. Alcalà, enguany, ha sigut molt complicada. El motiu l’ha tingut el fet que tots els jugadors han pres la Primera Comunió. Aquesta circumstància els ha afectat negativament en l’aspecte esportiu. Els xiquets, tant en els entrenaments com en els partits, estaven moltes vegades amb el cap en un altre lloc, molt inquiets, enjogassats i cansats de totes les anades i vingudes que comporta per a ells aquest esdeveniment. No obstant, s’ha aconseguit XQD PHULWzULD YXLWHQD SRVLFLy DO ¿QDO GHO FDPSLRQDW Desitgem i esperem que la propera temporada els isquem millors les coses a aquest entusiasta equip.

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

C.F. ALCALÀ 2015/16... O COM LLUITAR FINS L’ÚLTIM MINUT DE L’ÚLTIM PARTIT, I, AIXÍ, SEGUIR EN REGIONAL PREFERENT REDACCIÓ Comentaris: GERARDO SALVADOR

Després de tota una segona volta farcida d’esforços i veient que els resultats dels rivals mai no acabaven d’ajudar, l’equip xivertí va aconseguir a l’últim minut de l’últim partit la desitjada permanència en la Regional Preferent. A l’últim partit, a la Vall d’Uixó, era necessari puntuar, ja què l’empat a punts amb l’Alqueries, San Pedro i Benicàssim el condemnava al descens. I es va aconseguir. L’esforç dels jugadors va tenir la seua recompensa. EQUIP

Es va aconseguir allò que temps enrere semblava un miracle. Classi¿cació (Q HOOD SRGHP REVHUYDU HO OORF TXH ¿QDOPHQW va ocupar l’Alcalà en la taula i les referències numèriques respecte campió i subcampió, els tres equips que van perdre la categoria, el que va quedar en la seua meitat i un referent de la comarca com és el Benicarló. J

G

E

P

GF

CG

PUNTS

1

SEGORBE

34

23

6

5

77

28

75

2

ALMASSORA

34

19

11

4

61

19

68

9

ALBUIXEC

34

12

12

10

66

52

48

11

BENICARLÓ

34

13

6

15

44

61

45

15

ALCALÀ

34

11

6

17

60

86

39

16

BENICÀSSIM

34

10

8

16

41

67

38

17

CULLERA

34

5

4

25

28

90

19

18

VINARÒS

34

0

2

32

16

157

2

Crzniques de l’últim tero del campionat (21.02.16) Borriana, 5 – Alcalà, 0 Alcalà: Peinado, Vladu (Marín), V. Reina (Xaler), Chemeka, Sergi, Bart, David, Gastón, Jorge (Kike), Felipe, Gerard. Incidències: Expulsió de Felipe (dues targetes grogues) Maneta del Borriana a l’Alcalà Després de molts anys, el San Fernando de Borriana rebia l’Alcalà amb l’ànim de revenja pel 3-1 que li van endossar els gaspatxers a la primera volta. Aquesta vegada les coses van ser diferents i l’equip local va ser molt superior davant d’un Alcalà que, malgrat la seua combativitat, no va poder fer res per a evitar eixir golejat. Cal destacar, com a

nota positiva, que el jugador Gerard es troba entre els màxims golejadors de la categoria, tot i estar l’equip en posició de descens. (27.02.16) Alcalà, 6 – Cullera, 1 Alcalà: Peinado (Dani), Arnau, David, Chemeka (Marín), Sergi, Bart, Xaler, Gastón, Jorge (Vladu), Kike, Gerard. Gols: Xaler, Jorge (2), Kike (2) i Gastón. L’Alcalà li fa un set al Cullera Partit marcat pel fort vent. L’Alcalà va eixir animadíssim al camp i durant el primer temps, amb el vent a favor, va escombrar del camp el Cullera. Als 15 minuts els locals ja guanyaven 3-0, amb gols

41

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 de Xaler, Jorge i Kike. Abans del descans, Gastón anotava el 4-0. Al segon temps, amb el vent en contra, l’Alcalà va continuar dominant la situació i Jorge i Kike augmentaren el marcador amb dos QRXV JROV )DOWDQW PLQXWV SHU DO ¿QDO OœHQWUDGRU va fer debutar el porter del juvenil Dani, qui res no va poder fer en el gol de l’honor del Cullera. Tres nous punts que feien somiar en una molt difícil salvació.

42

(05.03.16) Club la Vall, 4 – Alcalà , 0 Alcalà : Dani, Arnau (Vladu), Bart, David, Sergi, Xaler, Roi, Gastón, Kike, Felipe, Gerard. Massa cà stig per a l’Alcalà pel vist al terreny de joc Amb el juvenil Dani, de porter, i d’altres importants baixes, es presentava l’Alcalà a la Vall d’Uixó. Als 7 minuts ja perdia per 2-0, gols en els que Dani no va poder fer absolutament res. Els de la Vall ja pensaven en una golejada d’escà ndol, però l’Alcalà HV YD UHIHU L YD SODQWDU FDUD DO WHUFHU FODVVL¿FDW GH la taula. Als últims cinc minuts, i a la contra, van arribar dos nous gols per als locals. L’Alcalà va tenir en les botes de Kike i de Gerard les seues opcions de marcar; però el marcador ja no es va moure.

en tot el que anava de campionat. L’Alcalà va fer un partit molt seriós, conscient del que se jugava, sabent-li jugar amb molta intensitat a l’Almassora L D IDOWD GH GHX PLQXWV GHO ¿QDO GHO SDUWLW *DVWyQ va fer pujar l’1-0 al marcador, resultat que valdria que l’Alcalà aconseguira tres punts que li permetien somiar amb la permanència.

(13.03.16) Alcalà , 1 – Almassora, 0 Alcalà : Peinado, David, Chemeka, Adell, Sergi, Bart, Xaler, Gastón, Kike (Jorge), Felipe, Omar. Gol: Gastón L’Alcalà pren aire a costa de l’Almassora L’Alcalà es va endur tres punts d’or davant del VHJRQ FODVVL¿FDW TXH VROV KDYLD SHUGXW GRV SDUWLWV

(03.04.16) San Pedro, 2 – Alcalà , 1 Alcalà : Peinado, Arnau, Chemeka, Adell, Sergi, David, Bart, Gastón, Kike (Marín), Omar, Gerard. Gol: Omar. Incidències: Expulsió de Mario (delegat del club) El San Pedro pateix per a guanyar l’Alcalà Partit matinal en el Javier Marquina del Grao de

Partit Alcalà -Albuixech, amb el capità Gerard acompanyat dels à rbitres i el capità de l’equip visitant.

Partit disputat a l’Estadi Castà lia contra el Castelló B. C.F. ALCALÀ D’esquerra a dreta. De peu: Cristian, Gabi (coordinador), C. Cherta, Odi, Navarro (delegat), Roi, Marc, .iNe, Vladu, ;aler, Bart, Omar, Adell, ChemeNa, Jaume (¿ll del president), Jaime (president), Neus (quiromassatgista) i Oscar (entrenador). Ajupits: Peinado, Arnau, Jorge, Gerard, Sergi, Gastón, David i J. García (secretari).

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 Castelló. L’Alcalà va mostrar poc carà cter en un partit en el que, si haguÊs posat mÊs garra, segurament s’haguÊs endut quelcom positiu. A pesar d’acurçar GLVWjQFLHV D PLQXWV GHO ¿QDO SHU PLWMj Gœ2PDU HO San Pedro es va endur els tres punts. (10.04.16) Alcalà , 6 – Albuixec, 5 Alcalà : Peinado, David, Chemeka, Adell, Sergi, Bart, Xaler, Gastón, Kike, Omar (Jorge), Gerard (Roi). Gols: Omar, Kike (3), Xaler i Gerard. L’Alcalà guanya un partit no apte per a cardíacs Què pensaria l’Albuixec quan, havent marcat 5 gols fora de casa, va perdre el partit? Havien passat 25 minuts des de l’inici i l’Alcalà ja perdia 0-2 davant GHO VHWp FODVVL¿FDW 3HUz OD JDUUD L VHQWLPHQW TXH YDQ posar els locals els va permetre empatar el partit en el minut 40, amb gols d’Omar i Kike. No obstant, HOV YLVLWDQWV YDQ WRUQDU D ¿FDU VH SHU HQGDYDQW HQ el marcador abans del descans. Amb un 2-3 es YD DUULEDU DO ¿QDO GH OD SULPHUD SDUW $ SHQHV YD començar el segon temps, de nou Kike posava l’empat al marcador. El deliri i l’à nim de la grada era notori, quan l’Albuixec va tornar a avançar-se en el marcador grà cies a un penal que únicament va veure l’à rbitre. Era el 3-4. Malgrat tot, Xaler, amb un tret des de la frontal de l’à rea empatava el partit per HQqVLPD YROWD (O GHOLUL GHOV MXJDGRUV L D¿FLRQDWV HV va desbocar quan, de nou Kike, va posar el 5-4 al marcador. I, molt mÊs, quan Gerard marcava el 6-4. Apoteosi total. A les acaballes del partit, l’Albuixec encara va marcar el seu cinquè gol. DesprÊs d’un DJzQLF ¿QDO HOV WUHV SXQWV HV YDQ TXHGDU DO 6DQ Fernando. Els seguidors de l’Alcalà van acomiadar el seu equip amb una clamorosa ovació. (16.04.16) Benicà ssim, 2 – Alcalà , 2 Alcalà : Peinado, David, Chemeka, Adell, Sergi, Bart, Roi, Gastón (Benjamín), Kike (Arnau), Omar, Gerard. Gols: Omar i Gerard (aquest de penal) L’Alcalà es va deixar dos punt a l’últim sospir del partit 3DUWLW GRPLQDW GHO FRPHQoDPHQW ¿QV HO ¿QDO per l’equip xivertí qui, en els primers minuts, ja s’havia avançat al marcador per obra d’Omar. El Benicà ssim, en un córner, va empatar. Amb l’1-1 HV YD DUULEDU DO ¿QDO GHO SULPHU WHPSV (Q OœLQLFL GHO segon període, Gerard va tornar a avançar l’Alcalà L TXDQ WRW DSXQWDYD TXH HO SDUWLW ¿QDOLW]DULD DPE Oœ 2, l’equip local va aconseguir l’empat a 2 gols. (24.04.16) Alcalà , 1 – Alcora, 0 Alcalà : Peinado, Arnau, David, Chemeka, Sergi, Bart, Xaler, Gastón, Kike (Jorge), Omar, Gerard. Gol: Gerard.

L’alegria dels jugadors de l’Alcalà es va desbordar als vestidors de la Vall d’Uixó, desprÊs d’aconseguir la permanència a la Regional Preferent.

L’AlcalĂ va sofrir davant l’Alcora, perz es va endur els tres punts Partit molt seriĂłs davant d’un rival molt perillĂłs L EHQ VLWXDW D OD FODVVLÂżFDFLy 8Q JRO GH *HUDUG DOV PLQXWV GHO SDUWLW IRX VXÂżFLHQW SHU D TXq OÂś$OFDOj continues viu en la lluita per mantenir la categoria. L’Alcora va tenir les seues ocasions, però no va poder perforar la porteria local. L’AlcalĂ tambĂŠ les va tenir, sobretot per mitjĂ de Kike, però tampoc no va poder aconseguir el 2-0 en el marcador i aixĂ­ que OÂśDÂżFLy UHVSLUpV PpV WUDQTXLOÄ OD $O ÂżQDO L GHVSUpV d’un agònic descompte, els tres punts van valer el seu pes en or i els seguidors xivertins podien seguir somiant amb la permanència. (01.05.16) CastellĂł B, 4 – AlcalĂ , 2 AlcalĂ : Peinado, Arnau, Chemeka, Adell, Sergi, David, Bart, Xaler (Jorge), GastĂłn (Roi), Omar (Kike), Gerard. Gols: Gerard (2) Incidències: ExpulsiĂł d’Arnau (targeta roja directa) Les dimensions de l’estadi Castalia i una polèmica actuaciĂł arbitral van derrotar l’AlcalĂ Els CastellĂł B es va avançar en el marcador en una errada infantil del porter xivertĂ­. DesprĂŠs del gol local, l’AlcalĂ no es va enfonsar i Gerard va anotar l’empat. A la segona meitat, l’à rbitre va expulsar de forma molt rigorosa Arnau i no va assenyalar una falta idèntica a Gerard, que haguĂŠs deixat el CastellĂł tambĂŠ amb inferioritat numèrica. Per si no hi havia prou, el porter de l’AlcalĂ es va auto marcar un altre gol, la qual cosa va fer que l’equip local, DSURÂżWDQW WDPEp HO GHVJDVW ItVLF GHOV MXJDGRUV GH OÂś$OFDOj DXJPHQWpV HO PDUFDGRU ÂżQV HO *HUDUG que continua al seu ritme, va maquillar un poc el UHVXOWDW IHQW DO ÂżQDO HO

43

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 (08.05.16) AlcalĂ , 3 – BenicarlĂł, 0 AlcalĂ : Peinado (Cristian), David, Chemeka, Adell, Sergi, Bart, Xaler, GastĂłn (Roi), Jorge (Kike), Omar (BenjamĂ­n), Gerard. Gols: Omar, Chaler i Gerard. L’AlcalĂ reaviva la zona baixa de la classiÂżcaciĂł L’AlcalĂ va aconseguir una victòria clau en la seua lluita per a eludir el descens. Els xivertins van ser superiors a un BenicarlĂł situat còmodament HQ OD WDXOD FODVVLÂżFDWzULD $O TXDUW GÂśKRUD 2PDU YD SRVDU OÂś D OÂśHOHFWUzQLF DSURÂżWDQW XQ ERQ FHQWUH de Gerard. Xaler va marcar el 2-0 desprĂŠs d’una ERQD MXJDGD FROÄ OHFWLYD ÂżQDOLW]DQW DL[t HOV SULPHUV quaranta-cinc minuts de partit. Al segon temps, Gerard es va encarregar de materialitzar el tercer gol. El BenicarlĂł va poder acurçar distĂ ncies, però Peinado es va encarregar de neutralitzar el penal amb el que fou castigar el seu equip. (14.05.16) AlcalĂ , 2 – Vinarzs, 1 AlcalĂ : Peinado, Arnau, Chemeka (Vladu), Adell, David, Bart, Xaler, Roi (BenjamĂ­n), Kike, Omar, Gerard. Gols: Gerard i Omar. L’AlcalĂ ix de la zona de descens Fou possiblement el pitjor partit jugat per l’AlcalĂ al San Fernando. Els nervis i la pressiĂł per guanyar el cuer de la taula van tenallar els locals. El Vinaròs, que no es jugava res, ho va donar tot al camp, posant el bus davant de la seua porteria. Davant GH OD VRUSUHVD GHOV DÂżFLRQDWV L HQ XQ EDOy OODQoDW des de quasi el centre del camp, els vinarossencs es van avançar al marcador. El 0-1 posava l’AlcalĂ en Primera Regional. Afortunadament, Gerard, de penal i, a les acaballes del partit, Omar, de precĂ­s UHPDW GH FDS SRVDYHQ HO DO PDUFDGRU SRVDQW Âż al sofriment dels seguidors locals.

44

(21.05.16) Vall d’Uixó, 2 – Alcalà , 2 Alcalà : Peinado, Arnau, David, Adell, Sergi, Bart, Xaler (Jorge), Gastón (Kike), Benjamín, Omar, Gerard. Gols: Kike i Jorge. L’Alcalà es salva del descens en la Vall Últim partit de la temporada, en un camp molt difícil, el JosÊ Magriùån de la Vall d’Uixó, on l’Alcalà depenia de si mateix i on puntuar li podia donar la permanència. Així i tot, els locals marcaren primer en un clamorós fora de joc, que el linier no va voler DVVHQ\DODU /œ VLJQL¿FDYD HO GHVFHQV GH OœHTXLS xivertí. En el segon temps, Kike empatava el partit per garra i força. L’Alcalà tornava a estar salvat. Els QHUYLV QR REVWDQW VHJXLHQ D ÀRU GH SHOO SHUz TXDQ Jorge va marcar l’1-2, la permanència semblava DVVHJXUDGD (OV PLQXWV ¿QDOV IRUHQ GœLQIDUW L PpV encara, quan els locals empataren el partit. Amb el YD ¿QDOLW]DU HO SDUWLW L Oœ$OFDOj VœDVVHJXUDYD HVWDU un any mÊs en la Regional Preferent. La passió, OœHVIRUo OœD¿FLy L HOV JROV GH *HUDUG FRQYHUWLW HQ el quart golejador de la categoria, han servit per D TXH Oœ$OFDOj KDMD DFRQVHJXLW XQD ¿WD KLVWzULFD estar dues temporades seguides en la Regional Preferent. Felicitats, Alcalà ! TAULA DE GOLEJADORS GERARD 18 KIKE 8 FELIPE 7 JORGE 5 OMAR 5 GASTÓN 4 FRAN 3 XALER 3 XUSO 3 SERGI 2 BART 1 V. REINA 1

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

EL MÓN DE L’AMETLA VIST PER JUAN FERRERES JOAQUIM ARNAU JOAN SANZ

Fa molt de temps que ho portà vem entre cap. Volíem quedar amb Juan Ferreres per parlar del tema de l’ametla a Alcalà . Sense cap mena de dubte Juan Ês una de les persones que millor coneix l’assumpte. No de bades porta gairebÊ 35 anys dedicant-se al negoci de l’ametla i la garrofa al nostre poble. Va començar a introduir-se en el negoci al voltant dels 19 anys. Tot va començar amb els seus oncles Caralampio i Francisco qui tenien una trencadora d’ametles al carrer del Tremedal. Es tractava d’una trencadora que havien rebut del seu avi i que en el seu moment van traspassar a uns senyors de la Salzadella, que ja han faltat, i que s’anomenaven Tomàs i Manolo García Adell. Un dia Tomàs va baixar a Alcalà li va preguntar a Juan si coneixia algú per portar el negoci ací a Alcalà . Juan es va oferir per portar-lo però Tomàs VHPEODYD TXH QR KR WHQLD PDVVD FODU $O ¿QDO SHUz van cedir i ho van deixar a mans de Francisco Sanz i el mateix Juan. Ho van portar junts en societat durant dos o tres anys. Passat este temps Francisco s’ho va voler deixar i va ser Juan qui va decidir seguir endavant amb el negoci. D’aquesta manera va adquirir la trencadora dels seus familiars. Des d’aquell moment que Juan trafega amb les ametles d’ací cap allà . Les varietats Li preguntem pels diferents tipus d’ametles que HV FRQUHHQ DO SREOH SHUz HOO HQV FRQWD TXH DO ¿QDO de la correguda nomÊs n’hi ha dues varietats: les marcones i les comunes. En realitat totes aquelles ametles que no són marcones s’agrupen sota la denominació de comunes. Hi ha alguns agricultors molts curosos que quan les recullen tenen la preocupació de separar les marcones de les altres. La marcona Ês molt mÊs apreciada per la seua qualitat, per la dolçor, per l’oli que contÊ i se segueix pagant encara una miqueta mÊs. Tot i això comença a tindre la competència de les noves varietats que s’han posat en producció per aquesta zona i que aconsegueixen un rendiment molt elevat. Tot i que el preu de base Ês mÊs baix, GRQDW DO VHX HOHYDW UHQGLPHQW DO ¿QDO D OœDJULFXOWRU OL resulta molt mÊs rendible. Juan a l’hora de comprar ametles ho tÊ molt clar i distingeix clarament quan una partida Ês d’ametla marcona o Ês una barreja de varietats que fa que es considere ametla comuna. Com ell mateix ens diu:

la marcona s’ha de respectar, ja que la seua qualitat bĂŠ que s’ho val. Realment ĂŠs una llĂ stima que l’ametla de nostre poble no tinga una denominaciĂł de qualitat. Juan ens comenta que al nostre poble hi ha algunes varietats pròpies que no sĂłn de gran rendiment però sĂ­ de molta qualitat i que, en molts llocs, quan es parla de la comuna d’AlcalĂ resulta ser molt apreciada. Realment ĂŠs una llĂ stima que no s’haja treballat per aconseguir una denominaciĂł d’origen o de qualitat com ha passat amb la tomata de penjar. Estem parlant de varietats com la ximetera, la rabosera, la de Llampa... La seua faena Si algĂş de vosaltres ha pogut visitar les seues LQVWDOÄ ODFLRQV L YRUH FRP HV WUHEDOOD DUD OÂśDPHWOD haurĂ pogut comprovar que cada cop sĂłn menys els agricultors que porten la seua mercaderia pelada. Des de fa un grapat d’any la gent li porta, a Juan, les ametles directament del camp i allĂ­ mateix es procedeix a pelar-les. Se’n fa una tria de manera aleatòria i es procedeix a realitzar el rendiment, D SDUWLU GHO TXDO Âż[DUj HO SUHX TXH KD GH SDJDU D cadascuna de les partides que li porta la gent.

45

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 Juan ens comenta que les coses han anat canviant molt al llarg de les darreres dècades i que per tal d’afrontar aquests canvis, cinc o sis persones com ell es van agrupar per formar una OPA (Organització de Professionals i Autònoms) anomenada Frutos Secos ARACAVA. És a dir, van formar una societat agrà ria de transformació dedicada bà sicament als fruits secs. Era molt difícil que, tal i com estan les coses ara, un empresari sol, com ell, o els seus companys poguessen obrirse camí i mercat de manera individual. ARACAVA, Ês una associació que agrupa empresaris, com les seues pròpies sigles indiquen d’Aragó, Catalunya i del País Valencià . Fa uns anys la seu estava a Villalba dels Arcs, a la comarca de la Terra Alta, a Tarragona, però actualment es troba a Orpesa. Allí tenen una trencadora molt complerta, on poden fer tots els processos i des d’on es realitza la comercialització, bÊ siga en closca o el gra de l’ametla (gallo). La collita Quan ens interessem per la collita i la quantitat d’ametles que es poden collir al poble, comentem que no tota la gent del poble li les venen a ell o a la Cooperativa d’Alcalà , que són les dues empreses TXH RSHUHQ DPE OOLFqQFLD ¿VFDO D OD ORFDOLWDW +L KD altres compradors i tambÊ hi ha qui les porta a altres empreses de les Coves de Vinromà o Torreblanca. Realment resulta difícil de determinar la quantitat de producció d’una collita però, un any de bona collita com va ser l’any passat podríem estar parlant de mÊs d’un milió i mig de quilos d’ametla. A tot això cal afegir que el preu va ser tambÊ molt bo. Ens comenta que ell va arriba a pagar ametles ¿QV L WRW D HXURV L FqQWLPV HO TXLOR (VWHP parlant de varietats noves com la guara, que Ês comuna però que va arribar a fer un rendiment del (Q DOJXQD GœDTXHVWHV ¿QTXHV HV SRW SDUODU que va tindre mÊs valor la producció d’un sol any que el valor que avui en dia pagarien per la mateixa ¿QFD Davant la pujada de preus dels últims anys, la gent ha començat a treballar mÊs i millor els bancals i s’han plantat ametlerals nous. Tot i això tambÊ se’n segueixen abandonant i encara hi ha PROWHV ¿QTXHV TXH QR HVWDQ EHQ WUHEDOODGHV $UD Ep XQD FRVD VLJQL¿FDWLYD D IDYRU GH OœDPHWOD pV TXH durant els últims anys s’han arrancat tarongerals per reconvertir-los en bancals d’ametlers. L’any passat, van haver bancals d’una hectà rea que van arribar a produir mÊs de 5.000 quilos d’ametles de la varietat guara que multiplicat per una mitjana de 2 ₏ el quilo vol dir que es van superar els 10.000 ₏ per hectà rea. De fet estem parlant d’un any punta. La collita d’enguany, per contra s’espera de les mÊs dolentes dels últims anys.

46

La llotja Els preus amb els que Juan treballa sempre corresponen a la llotja de Reus. Tot i que hi ha altres llotges com la de Guissona, Múrcia... la seua referència sempre ha estat la mateixa. A començament de setmana la llotja els envia el preu de referència pels quals es regiran prà cticament al llarg de la setmana Competència californiana Juan ens comenta que la competència americana sempre ha existit, però que la seua ametla Ês mÊs menudeta i de sabor diferent a la nostra. Ara bÊ, com que el comerç de l’ametla ha anat creixent, en algunes zones de l’estat on fa un temps pareixia impensable vore ametlers, avui en dia comencem a WUREDU YDULHWDWV ¿QV L WRW FRP OHV DPHULFDQHV 7RWHV les varietats es cultiven ja a qualsevol lloc. Realment s’ha estat innovant molt i una de les millores mÊs destacades són els nous ametlers de ÀRUDFLy PpV WDUGDQD SHU D OHV ]RQHV PpV IUHGHV A Juan mateix, fa uns anys, li van aconsellar una varietat anomenada marinada GH ÀRUDFLy PROW tardana que ell va plantar a un bancal de la Foia. L’any passat va tindre una mot bona collita i tot i OHV GL¿FXOWDWV GœDTXHVW DQ\ OœDPHWOHUDO VHJXUDPHQW tindrà una mitja collita. Ara bÊ, tot depèn de

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 diversos factors que cal saber relacionar molt bÊ: clima del lloc, condicions del terreny, si Ês de secà , regadiu... No es tracta de plantar qualsevol varietat a qualsevol lloc. Primer cal analitzar les circumstà ncies i desprÊs decidir quina de totes Ês la millor opció. Avui en dia, al terme d’Alcalà hi ha agricultors que WUHEDOOHQ OHV ¿QTXHV GœXQD PDQHUD PDJQt¿FD GLJQD d’admirar, independentment que siguen de secà o regadiu. Gent que sap portar els bancals, que inverteixen i que realment trauen un bon rendiment al cultiu de l’ametla. Podem parlar d’agricultors que arriben a collir 30.000, 40.000 quilos d’ametles o mÊs i que realment arriben a traure molts diners de les seues ¿QTXHV Les despeses En preguntar-li per les despeses que hem de descomptar per fer balanç i vore els guanys reals, ens comenta que depèn molt si els mitjans són propis o per contra cal llogar gent per fer les diferents faenes. Hi ha alguns agricultors que d’entrada han invertit molt en mà quines per adobar els bancals, per ensulfatar, per fer la recollida mecà nica i que a la llarga s’estalvien molts diners. L’ametla tÊ futur si realment es treballa com cal i aprenem de totes aquestes persones que ho fan realment bÊ i que són innovadores. Ara bÊ cal dedicar temps i mirar d’aprendre per fer-ho bÊ. Cal triar les varietats adequades per a cada terreny, estar al damunt per a les diferent malalties que poden patir els arbres, fent les relles adequades d’acord amb les necessitats de cada any i de vegades recorrent a tècnics que n’entenguen i et puguen assessorar. Tot i això, ja hi ha algunes persones del poble que en saben molt, tenen molt de criteri i de les quals es pot aprendre molt.

Tenim terme per produir tot el que volguÊssem. És una llà stima que ens hagem deixat enlluernar pel turisme i hagem deixar d’un racó l’agricultura. Fa uns anys Êrem els primers productors de la província i ho podríem seguir sent.

47

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

NOTĂ?CIES DE L’ACADĂˆMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA GABINET DE COMUNICACIĂ“ L’AVL HA PARTICIPAT EN L’ELABORACIĂ“ DEL NOU MAPA COMARCAL DE LA COMUNITAT VALENCIANA Maig de 2016 Ramon Ferrer, president de l’AVL, va participar a començament del mes de maig en la presentaciĂł del nou mapa comarcal de la Comunitat Valenciana (escala 1:300.000), editat per les Corts Valencianes, DPE OD FROÄ ODERUDFLy GH OÂś,QVWLWXW &DUWRJUjÂżF 9DOHQFLj i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El president de les Corts, Enric Morera, va agrair la participaciĂł institucional tant de la Conselleria d’Habitatge, Obres PĂşbliques i VertebraciĂł del Territori, a travĂŠs de l’ICV, en la part tècnica, com GH OD LQVWLWXFLy QRUPDWLYD HQ OD Âż[DFLy GHOV FULWHULV dels topònims majors. El territori valenciĂ estĂ dividit per llei en dos territoris lingßístics i en base a això, l’AVL ha treballat sempre respectant este criteri de territorialitat. Per este motiu en la zona castellanoparlant s’ha consignat en primer lloc el nom en castellĂ (Orihuela, Segorbe, TuĂŠjar), encara que, si estes o altres poblacions tenen un nom tradicional en valenciĂ , este s’ha fet constar tambĂŠ entre parèntesis (Oriola, Sogorb, Toixa), ja que l’objectiu de l’AVL ĂŠs divulgar la toponĂ­mia valenciana històrica. Però, l’AVL com a instituciĂł d’autogovern que forma part de la Generalitat, tĂŠ l’obligaciĂł GH UHVSHFWDU OD WRSRQtPLD RÂżFLDO L SHU DL[z HVWD GHQRPLQDFLy OÂśRÂżFLDO KD VLJXW OD TXH VÂśKD SODVPDW com a forma preferent en el mapa, tant si es tracta d’una forma en valenciĂ , com si ĂŠs una denominaciĂł en castellĂ o bilingĂźe, ja que les tres modalitats estan previstes en la llei. En este mapa, atenent l’escala amb què s’ha elaborat, s’ha treballat la toponĂ­mia major, però l’AVL estĂ normalitzant i georeferenciant en la Infraestructura de Dades Espacial valenciana, desenvolupada per l’ICV, tota la toponĂ­mia menor, per això el NomenclĂ tor ToponĂ­mic ValenciĂ ĂŠs ja

48

una realitat amb mĂŠs de 120.000 topònims de tots els racons del territori. XIMO PUIG VA RECLAMAR UN FORT IMPULS DEL VALENCIĂ€ EN LA PRESA DE POSSESSIĂ“ DELS NOUS MEMBRES DE L’AVL Juliol de 2016 L’augment de l’ús social del valenciĂ en tots els Ă mbits i que la llengua no siga mai mĂŠs un motiu de manipulaciĂł per a sembrar la discòrdia entre els valencians van ser els dos desitjos que el president de la Generalitat, Ximo Puig, va expressar recentment en la presa de possessiĂł dels nous membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va tindre lloc en el SalĂł de Corts del Palau de la Generalitat, amb la qual es va tancar el procĂŠs intern de renovaciĂł de la instituciĂł. (O SUHVLGHQW 3XLJ TXH YD TXDOLÂżFDU OÂś$9/ d’instituciĂł sòlida i de pilar fonamental de la societat valenciana, va expressar que els nous acadèmics contribuiran, “amb la seua erudiciĂł, esforç i treball, D SURVVHJXLU DPE HÂżFjFLD OD WUDMHFWzULD GHOV seus predecessors i a revitalitzar encara mĂŠs la instituciĂłâ€?, alhora que va valorar els primers quinze anys de l’ens normatiu com a “molt positiusâ€?, JUjFLHV D OD TXDOLÂżFDFLy FRPSHWqQFLD L GHGLFDFLy dels acadèmics. La secretĂ ria de l’AVL, Verònica CantĂł, va obrir l’acte amb la lectura del decret de nomenament dels nous acadèmics: Immaculada CerdĂ , Josep Martines, Carme Miquel, Joan Francesc Mira, Brauli Montoya, Rafael Ramos i Aberlard SaragossĂ . Els set van llegir la fĂłrmula elegida per a prometre el cĂ rrec i tot seguit el president Puig els va entregar

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 la insĂ­gnia d’or de la instituciĂł que els distingeix com a acadèmics. En nom de l’AVL va intervindre el president 5DPRQ )HUUHU TXL D PpV GH UHFRUGDU OHV ÂżWHV PpV rellevants dels quinze anys de funcionament de l’ens normatiu, va subratllar la importĂ ncia de la llengua en el nostre Estatut d’Autonomia: “La nostra llengua es troba entre els fonaments que faculten l’exercici del dret d’autogovern. Enfortir el valenciĂ garanteix l’autogovern, debilitar-lo ens condemna a ser un poble subalternâ€?. Ferrer va coincidir amb Ximo Puig a valorar l’important paper normatiu de l’AVL â€œĂştil per al poble valenciĂ â€?, que ha permĂŠs l’elaboraciĂł d’obres com el Diccionari ortogrĂ Âżc valenciĂ , la GramĂ tica normativa valenciana, la GramĂ tica valenciana bĂ sica i, sobretot, el Diccionari normatiu valenciĂ , aprovat l’any 2014, amb mĂŠs de deu milions de consultes en la versiĂł digital i a punt d’aparĂŠixer l’ediciĂł impresa. La tasca acadèmica realitzada ha abastat tambĂŠ altres Ă mbits de la llengua, com ara la toponĂ­mia, amb la publicaciĂł del Corpus toponĂ­mic valenciĂ ; la terminologia, amb la recent creaciĂł del Portal Terminològic ValenciĂ , o la documentaciĂł històrica, amb el Corpus Informatitzat del ValenciĂ , a mĂŠs d’altres competències previstes en la Llei de CreaciĂł de l’AVL, com ĂŠs la de “vetlar per l’ús normal del valenciĂ â€?, a la qual la instituciĂł mai ha renunciat dins del seu Ă mbit competencial.

El president de l’Acadèmia Valenciana de la /OHQJXD YD DSHOÄ ODU D OD LQGHSHQGqQFLD GH OD instituciĂł en estos tres lustres i va remarcar que “esta ha sigut, ĂŠs i serĂ fonamental per a nosaltres. L’ordenament jurĂ­dic valenciĂ i espanyol ens atribueix la potestat normativa sobre el valenciĂ i en l’exercici d’esta labor serem, com ho hem sigut ÂżQV DUD ]HORVRV GH OD QRVWUD LQGHSHQGqQFLD´ Amb eixe criteri, Ferrer es va mostrar a favor d’establir relacions amb altres entitats i institucions de l’à mbit lingßístic, i va citar expressament l’Institut d’Estudis Catalans: â€œĂ‰s difĂ­cil d’entendre que dos institucions que comparteixen una mateixa llengua, interessos comuns i una gran estima pels parlars respectius treballen d’esquena l’una de l’altraâ€?. De la mateixa manera, va expressar la seua satisfacciĂł SHUTXq OD FROÄ ODERUDFLy DPE GLYHUVRV RUJDQLVPHV culturals i universitaris, iniciada ara fa quinze anys, avança molt positivament. Finalment, el president de l’AVL, desprĂŠs de recordar els acadèmics que han passat per la instituciĂł, va tancar la seua intervenciĂł animant els nous membres a donar un impuls a la tasca acadèmica i normativa amb el seu prestigi SHUVRQDO ULJRU SURIHVVLRQDO FDSDFLWDW LQWHOÄ OHFWXDO i la contrastada experiència que tenen en els respectius camps del coneixement. “Hui ĂŠs un dia important perquè representa l’inici d’una nova etapa en la vida de l’Acadèmiaâ€?.

Festa de Sant Antoni. FotograÂża cedida per MarĂ­a Cinta Amela

49

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

AMPARO SÁNCHEZ HA COMPLIT 100 ANYS

Una notícia que ens omple a tots de joia: Amparo Sinchez Traver ha complit 100 anys. Va nàixer el dia 2 de febrer de 1916. Es va casar en 1943 amb José. Van tenir dos ¿lls, José i Agustí, quatre néts i dos besnéts. Des de Mainhardt felicitem Amparo i tota la seu família.

50

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

EL CAMBIO PSICOLĂ“GICO PARA UNA SALUD MENTAL

DANIEL POSADAS JUĂ REZ LUCĂ?A ANDREU CASERO (*)

Siguiendo el enfoque terapĂŠutico de Albert Ellis basado en la terapia racional emotiva conductual, pretendemos realizar una exploraciĂłn y revisiĂłn de los pensamientos, convencionalismos y creencias irracionales que adquirimos a lo largo de la vida, que son la causa de nuestro malestar emocional y de trastornos psĂ­quicos como la ansiedad, depresiĂłn, neurosisâ&#x20AC;Ś para poder liberarnos de ellos y poder asĂ­ tener una mayor salud mental y disfrutar de una vida mĂĄs feliz. Podemos cambiar nuestra manera de UHDFFLRQDU DQWHV OD UHDOLGDG VL PRGLÂżFDPRV QXHVWUD PDQHUD GH SHQVDU DVt PRGLÂżFDPRV QXHVWUDV emociones ante lo que vivimos y asĂ­ tambiĂŠn la conducta que decidimos exteriorizar. La psicologĂ­a cognitiva, a dĂ­a de hoy, ha desarrollado mĂŠtodos para aprender y lograr dicha transformaciĂłn mental, a travĂŠs de diferentes tĂŠcnicas y estrategias vamos a poder cambiar nuestro enfoque mental, es decir, nuestra manera de pensar, sentir y actuar ante la realidad que nos brinda la vida. De modo que nacemos con un temperamento, una serie de rasgos innatos que forman nuestro carĂĄcter, pero hay otra buena parte de nuestro carĂĄcter que estĂĄ formado por una serie de aprendizajes adquiridos en la infancia y en la MXYHQWXG < OR PHMRU HV TXH SRGHPRV PRGLÂżFDU HVD estructura mental actuando sobre ella. La terapia cognitiva pretende que asimilemos e interioricemos determinados principios/ideales que nos van a convertir en personas emocionalmente sanas y fuertes cosa que nos permitirĂĄ disfrutar de una vida mĂĄs feliz. Con estas tĂŠcnicas de la terapia cognitiva pretendemos llegar a ser personas con un mayor control mental, que cuando tengamos experiencias de las que se derivan emociones negativas, WHQJDPRV OD VXÂżFLHQWH FRQÂżDQ]D \ YHDPRV ODV cosas con otra Ăłptica, para que asĂ­ no tengamos emociones exageradamente negativas que lleven a perder los papeles, hacia la ansiedad, el pĂĄnico, la depresiĂłn, etc. En primer lugar, las personas debemos de ser conscientes de que no nos afecta lo que nos sucede, sino lo que nos decimos sobre lo que nos sucede. Dicho de otro, entre los hechos externos y los efectos emocionales existe una instancia intermedia que los hace totalmente independientes: los pensamientos. Si controlamos y dominamos la percepciĂłn, nuestro diĂĄlogo interno acerca de lo

que nos pasa, controlaremos las emociones que sentimos a partir de las experiencias que tenemos. Cuando tenemos un diĂĄlogo interior lleno de ideas negativas, lo pasamos mal, y se apoderan de nosotros las emociones negativas. Estas creencias negativas o tĂłxicas se caracterizan por ser: falsas y exageradas, inĂştiles porque no ayudan a resolver problemas y producen malestar emocional. Y es que las personas somos mĂĄquinas que estamos continuamente evaluando y valorando lo que nos pasa, el problema viene cuando evaluamos todo de forma que todo nos parece malo, terrible. De cĂłmo evaluemos lo que nos pasa depende nuestra salud emocional, nuestra fuerza o vulnerabilidad. Debemos de controlar nuestros pensamientos para no evaluar lo que no estemos siempre quejĂĄndonos, de forma que pensando y sentimos que todo es terrible. Podemos pensar que es pesado, malo, duroâ&#x20AC;Ś pero no hasta el punto de exagerar de forma que no lo podamos soportar. Resumiendo, una creencia irracional lleva a una pĂŠsima evaluaciĂłn de los hechos, que nos lleva a sentir una exagerada emociĂłn negativa que nos hace no poder soportar la situaciĂłn, y convertir un grano de arena en una montaĂąa. En terapia cognitiva se pretende que las personas tengan unos buenos criterios (objetivos, racionales) para poder valorar las cosas de forma racional, sensata, coherente, lĂłgicaâ&#x20AC;Ś que les proporcione estabilidad o equilibrio emocional ante situaciones adversas. Para ello debemos revisar y reformar nuestro sistema de valores, para no terribilizar ante sucesos que simplemente son molestos para QXHVWUD ÂżORVRItD QR QRV KDJD OD YLGD LPSRVLEOH (Q GHÂżQLWLYD WHQHPRV TXH WHQHU HO VLJXLHQWH FULWHULR o pensamiento ante lo que nos pueda pasar: Âżen quĂŠ medida esto que me ha pasado o que me podrĂ­a pasar en un futuro, me impide llevar a cabo acciones valiosas para mĂ­ y para los demĂĄs? Y la respuesta es que nada es tan terrible, siempre

51

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 podemos escoger no amargarnos y aprovechar las oportunidades que se nos presentan para hacer algo positivo y valioso. Las creencias racionales que nos permiten una buena valoraciĂłn de los hechos se formulan de en forma de preferencias no de exigencias que se deben cumplir siempre: â&#x20AC;Śme gustarĂ­a o preferirĂ­a que esto fuera asĂ­, pero no lo necesito para disfrutar del dĂ­a. â&#x20AC;ŚserĂ­a genial que todo el mundo hiciera esto, pero puedo vivir perfectamente sin ello. â&#x20AC;ŚdesearĂ­a los demĂĄs fueran asĂ­, pero no siempre es asĂ­, lo acepto y aun asĂ­ puedo ser feliz. De forma que si vamos siempre exigiendo, vamos a ser personas emocionalmente vulnerables, nos vamos a convertir en personas neurĂłticas, egocĂŠntricas que exigimos o necesitamos que todo sea conforme nosotros queremos, y como eso no va a ser asĂ­, seremos individuos depresivos, infelices. Este es otro de los sĂ­ntomas del neurĂłtico infeliz, convierte cualquier deseo en una necesidad para ser feliz, no se conforma ni acepta las condiciones o situaciones que vive, siempre necesita algo mejor para estar bien. Este es un craso error, no debemos confundir los deseos o antojos con las necesidades. Un deseo es algo que podemos disfrutar percibiĂŠndolo como un extra, un complemento que si estĂĄ o disfrutamos, pero si no estĂĄ, no pasa nada, no nos vamos a deprimir por ello. Puedes disfrutar de ellos si aceptas que puedes perderlos, en cuanto se convierte en necesidad sufres cuando no estĂĄ, y cuando terminas de disfrutarlo. Esta necesivitis es fruto de unas creencias irracionales que asimilamos y convierten nuestra YLGD GLDULD HQ XQ LQÂżHUQR HQ XQ FDOYDULR \ TXH VRQ WUDQVPLWLGDV SRU LQĂ&#x20AC;XHQFLD VRFLDO Uno de los principales obstĂĄculo para librarse de tas ideas irracionales es el mito de la preocupaciĂłn. Estamos infectados por la idea de que es bueno preocuparse de las cosas, porque asĂ­ nos ocuparemos de ellas, seremos responsables y cumpliremos con nuestro deber. Craso error, esto nos llenar de amargura a la hora de realizar o solucionar los problemas, porque no vemos otra manera de hacer las cosa. En lugar de preocuparnos, debemos de ocuparnos de realizar planes de acciĂłn para poder realizar las tareas de forma interesada, emocionante y divertida. De esta forma tendremos la calma para disfrutar del proceso. Cada persona es libre y tiene derecho a sentir lo que sea, pero no todos los sentimiento son lĂłgicos, razonables, justos, inteligentesâ&#x20AC;Ś por lo tanto no todos los sentimientos son racionales. AsĂ­ que no GHEHPRV JXLDUQRV QL ÂżDUQRV GH WRGRV QXHVWURV sentimientos. Eres libre sentirte acomplejado, pero

52

no es un sentimiento maduro, ni lĂłgico. Y como no SURFHGH GH XQD LGHD ÂżORVRItD FRKHUHQWH UDFLRQDO ese sentimiento no es vĂĄlido. En este momento nos debemos de dar cuenta que existen mĂşltiples razones/argumentos que van a contrarrestar la idea que a nosotros nos hace sentir acomplejado. Con ello nos vamos a convencer de que tener poco pecho no es terrible ni malo. Uno de los mĂŠtodos mĂĄs efectivos que debemos practicar diariamente para lograr esta transformaciĂłn mental, consiste en la rutina del debate. Primero debemos descubrir la idea irracional, que nos hace sentir mal. Esa idea en el origen o la madre de la necesivitis o la quejivitis. En segundo lugar debemos combatir dicha idea, contrarrestĂĄndola con argumentos, demostrando que es falsa, exagerada, irracional, etc. Finalmente, en tercer lugar, vamos a sustituir esa creencia por una nueva creencia que hemos asimilado profundamente, y que es mĂĄs prĂĄctica, funcional, equilibrada y que nos hace sentir mejor. Debemos de creer profundamente en esta nueva creencia para que cambie nuestra manera de sentir. Un ejemplo de creencia racional serĂ­a: me gustarĂ­a tener novia, pero si no la tengo, aĂşn podre hacer otras cosas valiosas en otro ĂĄmbito (arte, estudios, ocio, trabajo, amistad, solidaridad, amor, familia, espiritualidad), y aĂşn asĂ­ podrĂŠ ser feliz. Pero no resultarĂĄ efectivo si no practicamos diariamente con perseverancia y tenacidad. El esquema de trabajo resultarĂ­a de la siguiente manera: 1Âş He tenido un momento de malestar emocional: â&#x20AC;&#x153;me he puesto nervioso porque un alumno se ha comportado malâ&#x20AC;?. 2Âş Revisamos y localizamos las ideas irracionales que hay detrĂĄs y que han originado que yo me sienta mal: â&#x20AC;&#x153;todos los alumnos deben hacerme caso y comportarse bienâ&#x20AC;?. 3Âş Combatimos la idea irracional mediante argumentaciones: que este alumno se porte mal no me hace infeliz; no todos los alumnos se portan bien pese a ello las mayorĂ­a de los profesores son felices; etc. 4Âş Formular la creencia racional con la que GHÂżQLWLYDPHQWH QRV FRQYHQFHPRV GH TXH QR YDOH la pena sentirse asĂ­ por un suceso como ese: me gustarĂ­a no hubiera alumnos maleducados, pero no lo necesito para estar bien. Si no me pongo nervioso

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 puedo pensar y buscar otra estrategia para que el alumno aprenda a comportarse mejor. Finalmente otra de las tĂŠcnicas mĂĄs utilizadas en terapia cognitiva son las visualizaciones. Consisten en visualizar situaciones pasadas o futuras incĂłmodas, en las que nos encontramos en SUREOHPDV FRQ GLÂżFXOWDGHV R PDOHVWDU HPRFLRQDO Tenemos que ser capaces de racionalizar para solventar las situaciones de forma que no nos afecten exageradamente, sino solo lo humanamente inevitable. Es decir, lo pasamos mal, pero no hasta el extremo de ser insoportable. Con todo, lo mĂĄs importante y necesario para estas prĂĄcticas surjan efecto, es la perseverancia Debe de realizarlas diariamente. Notaremos una mejora desde el inicio, pero nos llevarĂĄ varios meses incluso un aĂąo hasta que los cambios sean SURIXQGRV \ GHÂżQLWRULRV

BIBLIOGRAFĂ?A: Riso, W. Terapia cognitiva. Fundamentos teĂłricos y conceptualizaciĂłn del caso clĂ­nico. Editorial Norma, 2006 AndrĂŠ, M. y otros. RegulaciĂłn emocional en la prĂĄctica clĂ­nica: Una guĂ­a para terapeutas. Editorial El Manual Moderno, 2016. Beck, J. Terapia cognitiva: Conceptos bĂĄsicos y profundizaciĂłn. Editorial GEDISA Jessica M. McClure, Robert D. Friedberg. PrĂĄctica clĂ­nica de terapia cognitiva con niĂąos y adolescentes: Conceptos esenciales. Grupo Planeta, EspaĂąa, 2011. Santandreu, R. El arte de no amargarse la vida. Grupo Planeta. 2014 (*) Maestros y licenciados en humanidades

FotograÂża cedida per Tomis Vinuesa

53

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

GASPATXERS A Lâ&#x20AC;&#x2122;ESTRANGER VICENTE GUILLAMĂ&#x201C;N Este verano nos ha visitado un verdadero artista en talla de madera, D. Vicente Bayerri Albalat DÂżQFDGR HQ 0RQWHQHJUR SURYLQFLD GH 5tR *UDQGH do Sul en Brasil, para poder visitar, junto con su hija Beatriz y su nieto Vinicius, la talla que hizo hace unos aĂąos y que hoy tenemos en RURAL NOSTRA de la Cooperativa de AlcalĂĄ. Han sido unos dĂ­as en los cuales ha rememorado sus aĂąos mozos, ya que se fue a los diecinueve aĂąos.

Y aunque asiduamente visita a los familiares y amigos, recuerda los aĂąos de la Guerra Civil pasados en la caseta de la bassa dâ&#x20AC;&#x2122;Amet y todas las vicisitudes pasadas que darĂ­an para hacer un largo libro de historia ya que conoce toda AmĂŠrica del Sur y sus obras en madera cubren las salas mĂĄs elegantes. Desde estas letras el agradecimiento de todo AlcalĂ .

54

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

Instalaciones en: C/ BARÓN DE ALCAHALÍ, 64 - 12570 ALCALÀ DE XIVERT Tel. oficina: 964 410 107 Tel. almacén: 964 410 736 e-mail: cooperativa@sanisidroalcala.com 55

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

ALESUND AL COR DELS FIORDS NORUEGS REDACCIÓ Joan Albu, viu i treballa de guia turístic a la ciutat noruega d’Alesund, on es va traslladar fa alguns mesos. Des de xiquet el seu domicili habitual ha estat en Alcossebre, on resideixen els seus pares. Alesund és un entorn més propi d’un conte de fades. La ciutat es va reconstruir a principis del segle XX, després d’haver sofert un devastador incendi, seguint un increïble estil Art Nouveau. Fou una agradable coincidència. Un grup de viatger espanyols i alemanys, entre els quals es trobava Joaquim Arnau, es van dirigir al bus amb el que havien de fer la visita a la ciutat. Fou Joan l’encarregat de donar-los a conèixer les zones urbanes, entorns naturals terrestres i marítims. Cal dir que va fer un complet, acurat i rigorós relat de tot els continguts del trajecte, alternant castellà i alemany, amb un saludable sentit de l’humor quan pertocava, del gust de tots els viatgers. &RQ¿HP HQ XQ SURSHU Q~PHUR SRGHU GXU D HVWHV pàgines el testimoni de la seua experiència.

56

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 TEMPS DE RECORD. TEMPS DE FUTBOL

Fotogra¿a cedida per Tomis Vinuesa

COL·LABORA FENT SOCI/A DE MAINHARDT ALGUN AMIC, AMIGA O FAMILIAR - QUOTA 12€ /ANY

57

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

NOU LLIBRE SOBRE FLORES EL GADITANO REDACCIĂ&#x201C; Florencio Ruiz Lara, Flores el Gaditano, llegenda YLYD GHO FDQW Ă&#x20AC;DPHQF OHFWRU L FROÄ ODERUDGRU de Mainhardt, continua rebent testimonis de reconeixement a la seua tasca artĂ­stica. Un nou llibre, Florencio Ruiz Lara. Flores. â&#x20AC;&#x2DC;Elâ&#x20AC;&#x2122;. Sencillamente Flores, publicat recentment, ens aproxima a la seua ÂżJXUD FRP DUWLVWD L DO VHX IRQV SHUVRQDO Lâ&#x20AC;&#x2122;autor, el poeta i pintor Antonio Quero, President dâ&#x20AC;&#x2122;Utopia de las Artes, en una primera manifestaciĂł diu que lâ&#x20AC;&#x2122;objectiu del llibre ĂŠs retre testimoni GÂśDPLVWDW L SURIXQG UHVSHFWH SHU OD ÂżJXUD GH )ORUHV el Gaditano, entenent que la seua aportaciĂł al mĂłn de lâ&#x20AC;&#x2122;art del cant ĂŠs de gran valor, no sempre UHFRQHJXW QL YDORUDW VXÂżFLHQWPHQW 'LX GÂśHOO TXH pV un esperit gran; un ser creatiu, farcit dâ&#x20AC;&#x2122;inventiva, dâ&#x20AC;&#x2122;idees, amb un cervell sempre actiu que genera FRQWtQXDPHQW UHĂ&#x20AC;H[LRQV VREUH FRP VRP FRP HQV comportem i com ens mostrem davant dels altres, amb una paraula carregada dâ&#x20AC;&#x2122;enginy, trellat i amb sentit de lâ&#x20AC;&#x2122;humor. En una de les parts del text es relacionen els llibres publicats per Flores el Gaditano i es reprodueix una acurada selecciĂł dels seus articles publicats en premsa, entre ells â&#x20AC;&#x153;El ambiente del

58

Flamencoâ&#x20AC;?, publicat en la revista â&#x20AC;&#x153;Mainhardtâ&#x20AC;? dâ&#x20AC;&#x2122;abril GH 'HOV FRQWLQJXWV GH OHV VHXHV QRYHOÄ OHV HV destaca, en el fons, la humanitat i el sentit profund de lâ&#x20AC;&#x2122;ètica i, en les formes, el llenguatge correcte, senzill i versat. Dâ&#x20AC;&#x2122;especial interĂŠs sĂłn les opinions que sobre Flores sâ&#x20AC;&#x2122;hi recullen. Si hem de reproduir una, triem la de Paco de LucĂ­a: â&#x20AC;&#x153;Flores es un hombre con una imaginaciĂłn increĂ­ble, muy inteligente, creativo, con un sentido del humor muy original. Cuanto mĂĄs se haga por destacar su Âżgura mejor para nosotros, porque hay mucho que aprender de ahĂ­â&#x20AC;?. TambĂŠ sâ&#x20AC;&#x2122;enumera i descriu la seua extensĂ­ssima GLVFRJUDÂżD $TXHVW pV XQ GHOV DSDUWDWV DPE YDORU DIHJLW SHU VHU OD VHXD XQD GH OHV PpV SUROtÂżTXHV L dispersa. Les diferents parts del llibre es complementen amb alguns dels seus dibuixos; amb una selecciĂł de notĂ­cies de premsa, entre les que es reprodueix la publicada en Mainhardt, en desembre de 2011, sobre diferents publicacions seues. I, tot un seguit GÂśLPDWJHV IRWRJUjÂżTXHV UHSUHVHQWDWLYHV GH OD VHXD trajectòria artĂ­stica i personal.

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 Segurament de Flores el Gaditano es recorda amb especials afectes la seua cançó Que bonita es mi niña. Tot un èxit, del qual no va poder gaudir dels drets d’autor. Ens ho desvetlla en aquest llibre: “alguien se adelantó a recogerla como suya, porque cuando fui a reconocerla me dijeron que ya estaba registrada, pero como “Que bonito es mi niño”. Yo he pleiteado durante muchos años por la canción, y cuando por ¿n, reconocieron que era mía, resulta que habían vendido los derechos de autor a otra persona y había que volver a pleitear y yo ya no tenía ganas de eso. Esa canción la escribí yo en el año 47 y nunca he cobrado un duro por ella”.

Fotogra¿a cedida per M. José Vidal

59

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

JORGE JULVE EXPOSA TRANSITORI A LA GALERIA CÀNEM DE CASTELLÓ -RUJH -XOYH UHÀH[LRQD VREUH HOV WHPHV TXRWLGLDQV que es produeixen a la xarxa, observant-los com XQ ³YR\HXU´ XQD YLVLy GLVWRUVLRQDGD GH ³ÀDQHXU´ D’aquesta manera, acumulant imatges, genera un arxiu. Les imatges triades fan referència a la privacitat, preferint el que no es veu; diguem-ne que de l’espai privat vol mostrar l’íntim. J.J. Rousseau, el primer teòric de la intimitat, hi DUULED D WUDYpV G¶XQD UHEHOāOLy FRQWUD OD LQVXSRUWDEOH perversió del cor humà, per culpa de la societat, contra l’anivellament i el conformisme. Avui anomenem privacitat a una esfera de l’íntim i aquesta no és mancança, perquè l’espai privat s’ha enriquit mitjançant l’individualisme modern. A hores d’ara, a la xarxa, s’aboquen (quasi perboquen), com si fora el vell gran teatre del món, glopades de “intimitats”: personals, objectuals i espaials. Un viatge que va de l’interior ombrívol de la casa a la llum del món, l’esfera pública, com un atac frontal al social i polític. Se m’acut preguntar-me: què seria de la intimitat sense els “voyeurs”. Però la pregunta per a l’espectador hauria de ser: per què s’aboquen les imatges íntimes a allò públic?; doncs pensem que les imatges les originen persones i fan referència a objectes, accions i espais... Fins ací el procés del pensament de l’artista, el suport teòric de l’obra, d’on ixen i com ixen les imatges; ja que sense aquesta premissa no hi hauria creació. L’objectiu de l’autor és, acostant-se, arrambantse, comprometent-se, fer-nos sentir la nova actualitat virtual (¿) que ens envolta, tot utilitzant la imatge pictòrica. Podríem parlar de representació o post-presentació. Amb el dibuix i la pintura descontextualitza les imatges, incidint sobretot en l’aspecte pictòric, ja que d’un pintor estem parlant. Jorge Julve, en passar a la pintura, s’implica, com si metabolitzara el tema, fent-lo terrenal, viu, i compartint-lo amb l’observador. Aquest és el seu compromís. “Entre l’opacitat i la transparència, de manera enigmàtica, m’apropo a les sensacions,” diu l’autor.”” La pintura, continua dient, està viva, la sento tal com l’aplico, capa de pintura damunt capa de pintura, entonant amb el color, construint amb les formes i la materialitat de la pintura... al remat hi arribo al punt de la fortitud desitjada.”

Acrílic sobre tela, 195x116

Així com l’autor afegix capes de pintura, nosaltres com en un palimpsest, podem gratar i retrobar, de manera immaterial, la intimitat present que es troba en el pensament, el gest, la mirada... en contemplar la pintura. A força de pinzellades ha recobert la casa, l’espai privat, sia niu, llodriguera, apartament, búnquer... o reserva (de la identitat: intimitat plural que vol manifestar-se). Podríem parlar d’arquitectures encobertes o recobertes u ocultes... I pot ser que en rascar desencriptem, amb el sentiment, el dret a la intimitat, que és el dret a la imatge. Si el poder resideix en la imatge, que crea la persona... rascant, sentint, recobrem aquesta imatge perduda, i se’ns ¿JXUD XQD QRYD FDVD OD FDVD GH OD OOLEHUWDW El pensament es relaciona amb el sentiment, fent-nos veure que la font immediata de l’obra d’art és la capacitat humana de pensar: les obres d’art són coses pensades. En el cas de les obres

DEL 30 DE SETEMBRE AL 12 DE NOVEMBRE DE 2016 60

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 GÂśDUW OD UHLÂżFDFLy pV TXHOFRP PpV TXH OD PHUD WUDQVIRUPDFLy pV XQD WUDQVÂżJXUDFLy XQD YHULWDEOH metamorfosi. Jorge Julve fa bona la dita dâ&#x20AC;&#x2122;Hanna Arend, quan diu que el concepte de propietat tĂŠ lâ&#x20AC;&#x2122;arrel en la persona mateixa, en la possessiĂł dâ&#x20AC;&#x2122;un cos i el domini de la seua energia i que la nostra Ăşnica SURSLHWDW ÂżDEOH pV OD QRVWUD KDELOLWDW Lâ&#x20AC;&#x2122;autor apropiant-se de les imatges dâ&#x20AC;&#x2122;altres, fent-les seues, les reverteix artĂ­sticament generant ULTXHVD FROÄ OHFWLYD &RP D HVSHFWDGRUV OD WHUFHUD variable de lâ&#x20AC;&#x2122;equaciĂł necessĂ ria per completar lâ&#x20AC;&#x2122;obra) entenem com pot arribar a ser de ric i variat el mĂłn ocult en les condicions de la intimitat.

Amb lâ&#x20AC;&#x2122;ajuda de lâ&#x20AC;&#x2122;artista, amb el producte de la seua activitat, descobrirem-sentirem-enraonarem... que el mĂłn ha de ser una llar, una casa, per a les persones durant la seua vida sobre la terra. R.G.M.

Galeria Cà nem Antonio Maura, 6.- 12001 Castelló de la Plana. Tel. +34 964 228 879 Mòbil 670 369 847

canem#gri.es ZZZ.galeriacanem.com

61

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

AMALIA RAMĂ?REZ, DE CASA RAMĂ?REZ FUNDADA EN 1882

ANTONIO MIR MARQUĂ&#x2030;S

MadrileĂąa de nacimiento, comenzĂł su aprendizaje en el taller bajo la direcciĂłn de su padre en 1976, aprendiendo a construir guitarras. Tras unos aĂąos de ausencia, regresĂł, en 1988, para ayudar a su hermano en la reestructuraciĂłn y direcciĂłn del negocio. Se repartieron las funciones entre los dos, dedicĂĄndose JosĂŠ Enrique principalmente al taller y Amalia al aspecto comercial aunque, tras establecer de nuevo el taller en la calle General Margallo de Madrid, tambiĂŠn volviĂł a construir guitarras. Este cambio, se realizĂł a comienzos del aĂąo 93, regresando al esquema original de un taller reducido y una producciĂłn limitada. Actualmente, todas sus guitarras profesionales estĂĄn vendidas. Se pueden adquirir en su establecimiento de Madrid o a travĂŠs de sus distribuidores en todo el mundo. En el verano de 1995, tambiĂŠn se realizĂł el traslado de la tienda desde ConcepciĂłn JerĂłnima nÂş 2, a la calle de la Paz nÂş 8, muy cerca del viejo establecimiento. Tras el fallecimiento de su hermano en junio de 2000, Amalia RamĂ­rez se ha hecho cargo de la direcciĂłn del negocio, repartiendo su trabajo entre HO WDOOHU OD RÂżFLQD \ OD WLHQGD $Vt PLVPR VH HQFDUJD de revisar las guitarras construidas en el taller, GXUDQWH \ DO ÂżQDO GHO SURFHVR GH VX UHDOL]DFLyQ Entre sus experimentos, estĂĄ el trabajo con nuevos materiales buscando aumentar la proyecciĂłn, la apertura y el sostĂŠn del sonido, de acuerdo con las nuevas tendencias, con la lĂ­nea que ha denominado guitarra Auditorio. Parte de su labor es supervisar el aprendizaje de su sobrina Cristina y de su sobrino JosĂŠ Enrique, ambos hijos de JosĂŠ IV, quienes estĂĄn muy orgullosos de aprender a hacer guitarras y dirigir el negocio. Ellos serĂĄn los encargados de continuar con esta dinastĂ­a de guitarreros. JosĂŠ Enrique ha combinado su aprendizaje como guitarrero con su FDUUHUD GH 'HUHFKR \ &ULVWLQD HV GLVHxDGRUD JUiÂżFD periodista y tĂŠcnico de sonido. Desde que se hizo cargo de la direcciĂłn del negocio, Amalia ha iniciado una labor de investigaciĂłn partiendo de diferentes trabajos sobre la plantilla y varetaje de las guitarras, basĂĄndose, algunos de ellos, en la proporciĂłn ĂĄurea. Este es un sendero que no ha hecho mĂĄs que empezar a recorrer y que conlleva un esfuerzo y una inversiĂłn en tiempo dedicado a investigaciĂłn muy grande, ya que debe combinar esta actividad con otras necesarias para atender el resto del negocio.

62

Amalia RamĂ­rez

Entretanto, ha diseùado varios modelos, entre ellos se encuentra la guitarra SP, un paso intermedio entre las guitarras de estudio y las de profesional y, para celebrar el 125 aniversario de la fundación de esta casa, ha diseùado dos modelos diferentes tambiÊn; uno de profesional de serie limitada a 125 ejemplares, la guitarra Aniversario; y la guitarra 125 Aùos, de estudio. Asimismo ha desarrollado un nuevo modelo artesanal, la guitarra Conservatorio, con un diseùo muy minimalista y totalmente diferente a todo lo hecho hasta ahora en cuanto a su estÊtica y tÊcnica de construcción. Su último trabajo en cuanto a modelos superiores de concierto es la guitarra Auditorio, con una SUR\HFFLyQ GH VRQLGR VLJQL¿FDWLYDPHQWH VXSHULRU y sobre la que sigue investigando y realizando nuevos prototipos. ¢En quÊ axo construyó su primera guitarra? Fue en 1976. Yo entrÊ en el taller por mi empeùo en hacer guitarras, y le pedí a mi padre que me enseùara, puesto que no estaba previsto en realidad que me dedicara a ello. Por esta razón empecÊ de

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 forma diferente a lo que se suele hacer, pues desde el primer día mi hermano puso en mi banco el material necesario para hacer mi primera guitarra. Lo cierto es que tengo una buena habilidad manual, FRVD TXH PL SDGUH VLHPSUH YDORUy PXFKR \ FRQ¿DED en mi capacidad de hacer guitarras desde cero. Aprendí råpidamente a utilizar la herramienta, y lo hice sobre la marcha. Mi hermano, prudentemente y por si acaso, me facilitó el peor material que pudo encontrar, para que no estropeara las mejores maderas en mi aprendizaje, y tambiÊn me estuvo guiando para realizar mi trabajo. Asimismo los R¿FLDOHV TXH WUDEDMDEDQ FHUFD GH Pt FDGD YH] que me veían atascada en algo venían a hacerme XQD PXHVWUD SDUD TXH \R PH ¿MDUD \ UHSLWLHUD OD operación correctamente. ¢Todavía la conserva? Si, forma parte de nuestra colección en el museo de la tienda de la calle de La Paz. ¢Dígame, cuil es para Ud. la parte mis importante de la guitarra? ¿La parte mås importante? Todo es importante en una guitarra, pues cada pieza depende de las demås. La guitarra es un entramado en busca del equilibrio del conjunto. Una pequeùa variación en una de sus partes puede afectar al resultado, a veces de forma sutil, y a veces de forma marcada, para bien o para mal. Recuerdo uno de los experimentos que hizo mi padre consistente en juntar una tapa por el centro en forma de espiga, y el resultado fue un lamentable sonido zambombón. Y eso que el ångulo de la espiga era mínimo. Lo cierto es que esa pequeùa variación afectó negativamente a todo el instrumento, y hubo que cambiar la tapa por una que había sido juntada de la forma habitual, con la veta paralela, y el sonido de esa guitarra fue realmente bueno. ¢Cuiles son las maderas que emplea tradicionalmente en sus guitarras? Las maderas empleadas tradicionalmente en las guitarras son el palosanto de India, el ciprÊs y el abeto alemån. Antes utilizåbamos tambiÊn palosanto de Brasil, pero actualmente estamos a la espera de que nos faciliten los cites que necesitamos para seguir utilizando esta madera que mi padre compró hace unos sesenta aùos. Como sustitución del palosanto de Brasil utilizamos palosanto de Madagascar, que tiene la misma densidad y tambiÊn unos dibujos muy bonitos. Como es sabido, mi padre descubrió el cedro rojo para las tapas, y seguimos utilizando esta madera en la mayoría de las guitarras que construimos. Nos gusta el cedro pues tiene un sonido oscuro, profundo y rico, y responde inmediatamente, a diferencia del abeto que necesita tiempo para desarrollar su sonido. Hace unos 10 aùos construí una guitarra

Amalia RamĂ­rez trabajando en la guitarra Aniversario

con Ziricote, que es una madera preciosĂ­sima, pero tambiĂŠn muy pesada. La guitarra tenĂ­a un sonido muy bonito, cristalino y dulce, pero resultaba demasiado pesada. TambiĂŠn hemos hecho una copia de la guitarra de Tablao de mi bisabuelo, con los aros y el fondo en arce, â&#x20AC;&#x153;y tambiĂŠn hemos hecho la misma guitarra con aros y fondo en ciprĂŠs, y otra en palosanto, esta Ăşltima como la que perteneciĂł a AgustĂ­n Barrios, MangorĂŠâ&#x20AC;?. ¢Cuil de ellas suele emplear para la tapa armĂłnica? Empleamos tanto el cedro rojo como el abeto, aunque como se nos conoce mĂĄs por el cedro, la mayorĂ­a de los encargos que recibimos son con esta madera. No obstante, nuestras guitarras de abeto, a medida que desarrollan su potencial, tienen un sonido tambiĂŠn muy bonito, con el brillo del pino abeto y la dulzura caracterĂ­stica de nuestras guitarras. ¢Para los aros y fondo? Para el clĂĄsico, sobre todo usamos palosanto de India, pero tambiĂŠn, en un porcentaje menor â&#x20AC;&#x201C;en gran medida debido al precio- usamos SDORVDQWR GH 0DGDJDVFDU (Q HO Ă&#x20AC;DPHQFR XVDPRV indistintamente ciprĂŠs o palosanto de India. ¢Para el mistil y el diapasĂłn? Para el mango usamos cedro, y para el diapasĂłn siempre usamos ĂŠbano. Y ¢para el puente? Palosanto. Estas maderas, ¢requieren de algĂşn tratamiento especial? Por supuesto necesitan un tiempo mĂ­nimo de cinco aĂąos de secado. Lo cierto es que tenemos

63

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 en el almacĂŠn maderas que mi padre comprĂł hasta hace unos sesenta aĂąos. Y aunque compramos las maderas ya secas, no las usamos hasta que han transcurrido varios aĂąos, y las apilamos separadas con palos, de la forma tradicional para facilitar su secado. Sus mosaicos son preciosos, ¢Hace muchos axos que trabajan con ellos? Guardo varios cuadernos de mi padre llenos de diseĂąos de mosaicos. Muchos de ellos han sido copiados y utilizados por otros guitarreros. Yo tambiĂŠn he diseĂąado muchos mosaicos, y sigo haciĂŠndolo, pues creo que la ornamentaciĂłn es una parte importante de la guitarra, aunque no tenga nada que ver con el sonido. Pero una guitarra creo que no sĂłlo tiene que causar placer por su sonido sino tambiĂŠn por su aspecto y la armonĂ­a de sus formas. TambiĂŠn hice el diseĂąo de una boca en marqueterĂ­a para la guitarra Aniversario, con la que conmemoramos el 125 aniversario de la fundaciĂłn de esta casa. El diseĂąo recuerda a ciertas bocas de guitarras de comienzos del siglo XX. Quise hacer algo diferente a lo que se hace normalmente, como un homenaje a las guitarras antiguas, con bocas anchas, incrustĂĄndolas en guitarras actuales con plantilla de mayor tamaĂąo. El efecto es bonito, distinto. ¢Cree que con el tiempo ha llegado a encontrar -lo que dirĂ­amos- un sonido que se ajuste a sus pretensiones? En realidad soy de la opiniĂłn que tenĂ­a mi padre, y es que la guitarra estĂĄ en continua evoluciĂłn y sus posibilidades son tan inmensas como inabarcables. No es bueno estar satisfecho con lo que se ha conseguido, sino que hay que seguir buscando. Me gustan los resultados de algunas de mis investigaciones, pero no me parecen VXÂżFLHQWHV Vp TXH KD\ PiV PXFKR PiV TXH descubrir y soy incapaz de quedarme parada con lo que he conseguido hasta ahora. Decir â&#x20AC;&#x153;ÂĄya estĂĄ, lo logrĂŠ!â&#x20AC;? no es otra cosa que un paso mĂĄs, una pequeĂąa victoria en un maravilloso camino lleno de posibilidades y de logros por venir. En cuanto a la guitarra Auditorio, creo que naciĂł como proyecto, en 2006. Algunas de ellas han sido construidas con doble tapa y con cimara. ¢PodrĂ­a decirme que aportan estas innovaciones a la guitarra tradicional de concierto? En realidad mis primeros tanteos con la doble tapa (con la utilizaciĂłn del material llamado nĂłmex o panel de abeja) se remontan al aĂąo 2001-2002, aunque podrĂ­a decirse que empecĂŠ realmente a conseguir resultados que estaban a la altura de mis expectativas a partir de 2006. La primera guitarra con doble tapa que me pareciĂł que tenĂ­a un sonido no solo potente, sino de calidad, fue la

64

Guitarra Aniversario

que denominĂŠ Auditorio. Esta guitarra aportaba una mayor proyecciĂłn, apertura y sostĂŠn, y tambiĂŠn una evoluciĂłn mĂĄs rĂĄpida de su sonido y una mayor plasticidad adaptĂĄndose a la tĂŠcnica del guitarrista. Hice tambiĂŠn la prueba de utilizar el nĂłmex en la aleta interior de la guitarra de CĂĄmara desarrollada por mi padre, solo que ĂŠl empleaba palosanto, y yo utilicĂŠ el cedro, al igual que la tapa. La caracterĂ­stica principal de la guitarra de CĂĄmara es su sonido claro, limpio, de notas separadas que no se entremezclan, por lo que es una guitarra ideal para las grabaciones. Sin embargo, aunque en la Auditorio de CĂĄmara se mantenĂ­a esa caracterĂ­stica de claridad sonora, no habĂ­a una mayor proyecciĂłn. Es cierto, no obstante, que el guitarrista tenĂ­a la impresiĂłn de escucharse mĂĄs. Mi siguiente experimento fue hacer, ademĂĄs de la doble tapa, un doble suelo. La idea me vino al pensar que, cuando le quitas el suelo a una guitarra ĂŠsta tiene una potencia sonora inmensa, pero salvaje, indomable, no se puede hacer nada con ella. AsĂ­ que pensĂŠ que al hacer una guitarra con el fondo mĂĄs poroso, al tener una cĂĄmara de aire con GRV SODQFKDV PX\ ÂżQDV GH PDGHUD D DPERV ODGRV seguramente tendrĂ­a una proyecciĂłn mayor. A esta guitarra la llamĂŠ Auditorio DĂşo. Y lo cierto es que ha superado considerablemente a la Auditorio original, haciendo que el sonido sea mĂĄs envolvente, y segĂşn

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 lo previsto también más potente y de evolución aún más rápida. El primer guitarrista que se quedó con esta Auditorio Dúo fue el reciente y tristemente fallecido Manuel Babiloni, un buen amigo y un gran artista. Me llamaba frecuentemente para hablarme, fascinado, de los nuevos descubrimientos en los matices y colores de su guitarra con la que, decía, aprendía cada día más y más, pues era un reto al mismo tiempo que un pozo sin fondo de sorpresas. El paso siguiente lo di pensando en la importancia que tiene para muchos guitarristas escucharse cuando están en un escenario. Ha habido quien incluso me ha pedido que hiciera un agujero en un aro para poderse oír, como hacen algunos guitarreros, pero yo no estoy por la labor de hacer un agujero en un aro de mis guitarras. Sin embargo, pensé que el efecto podría ser parecido si construía una guitarra con nómex en los aros. Así que hace unos pocos meses hicimos el experimento del doble aro de nómex, el exterior en palosanto y el interior en ciprés, siguiendo la pauta de la guitarra Tradicional desarrollada por mi padre, José III, de combinar el palosanto y el ciprés, y añadiendo esta misma combinación al suelo. Así pues se trata de una guitarra cuya caja acústica está totalmente construida con nómex. Esta guitarra, a la que de momento la llamamos Trío, ha supuesto un gran paso adelante en el desarrollo del modelo Auditorio. Las opiniones de los guitarristas que la han probado es que no sólo es muy potente, sino que se sienten arropados, protegidos por su sonoridad, inmersos en ella. Y eso es lo que estaba buscando. De modo que he optado por dejar de construir los dos pasos anteriores y centrarnos en esta última, que se quedará con el nombre de Auditorio. Nos queda por probar algo que, me consta, han hecho otros guitarreros en sus instrumentos con nómex, que es construir una Auditorio (Trío, ya siempre Trío) combinando en la doble tapa el cedro y el abeto. Cabe esperar una mezcla más rica de colores en su sonido. Sus guitarras de concierto, ¢son construidas en serie o artesanales? Por supuesto que todas nuestras guitarras de concierto están construidas artesanalmente. De hecho, todo el que quiera visitar nuestro taller y ver cómo trabajamos es bienvenido. En algunos aspectos trabajamos con un sistema bastante primitivo, la verdad, pero nos orgullecemos de ello, y de hacer nuestras propias herramientas con materiales a veces insospechados como las “ces” para cerrar las guitarras, que fueron hechas con muelles de colchones viejos, por poner un ejemplo. Una guitarra artesanal de concierto, ¢Qué tiempo aproximado de trabajo se necesita para tenerla totalmente ¿nalizada?

Cristina Ramírez

El tiempo de construcción de una guitarra artesanal de concierto es de unos cuatro meses. También hay que tener en cuenta que construimos las guitarras en tareas de cuatro, a la manera tradicional, ya que en muchas de las operaciones cuando se termina de encolar la última guitarra, la primera ya está seca y se puede seguir trabajando con ella. En tiempos en los que los clientes nos aprietan mucho las tuercas, pues a algunos no les gusta la idea de entrar en una lista de espera superior a dos años, hacemos a veces tareas de cinco guitarras, pues la introducción de una guitarra PiV QR DXPHQWD VLJQL¿FDWLYDPHQWH HO WLHPSR GH construcción de la tarea. El propósito de esta entrevista fue mantener una conversación con Amalia, para que ella nos ilustrara tanto sobre su carrera de lutier, desde sus comienzos hasta la actualidad, como acerca de los pasos a seguir para la construcción de una guitarra. /D H[SHULHQFLD KD VLGR PX\ SRVLWLYD \ JUDWL¿FDQWH para un admirador, como soy, de esta casa. También diremos que, colaborando con ella están sus sobrinos Cristina y Enrique, que me atendieron con la misma sencillez que su tía y que deseamos y esperamos que mantengan viva la tradición familiar. Para terminar, quisiéramos agradecer a Amalia Ramírez, a través de este medio, su gran recibimiento, amabilidad y, ante todo, su trabajo, un trabajo reconocido en los cinco continentes y patente a través de todos los artistas consagrados que han solicitado la construcción de una de sus guitarras, como Andrés Segovia, Narciso Yepes, Gabriel Estarellas, Víctor Monge “Serranito” o Francisco Herrera, por mencionar algunos ejemplos.

65

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

EL OLIVO ANNA BARCELĂ&#x201C; CUCALA SĂłn testimonis de la història, supervivents de mil batalles i, des de fa poc, protagonistes de la SHOÄ OtFXOD Âł(O 2OLYR´ GÂś,FLDU %ROODLQ 8QD SHOÄ OtFXOD TXH FRQYLGD D UHĂ&#x20AC;H[LRQDU VREUH OD QRVWUD UHODFLy amb la natura i amb el medi que ens envolta. Ens pertany una olivera de 2.000 anys per estar dins la nostra terra? Lâ&#x20AC;&#x2122;olivera ja estava quan nosaltres YDP DUULEDU HVWDYD ÂżQV L WRW DEDQV TXH KDJXpVVLP nascut, quin dret tenim llavors de vendre-la, tallar-la o canviar-la de lloc? 'HVSUpV GH YHXUH OD SHOÄ OtFXOD YDLJ YLVLWDU OD localitat de Canet lo Roig, on es van gravar la major SDUW GH OHV HVFHQHV GHO ÂżOP $OOt YDLJ SDVVHMDU HQWUH oliveres al llarg del matĂ­ amb Hilari Jaime RipollĂŠs. Hilari va estudiar econòmiques a la Universitat de València tot i que, un temps desprĂŠs de llicenciar-se i treballar a una important empresa espanyola, ho va deixar per dedicar-se al que realment el feia feliç: el cultiu de les oliveres, lâ&#x20AC;&#x2122;agricultura i la producciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;oli. Ell va ser un dels suports mĂŠs importants de Paul Laverty (guionista) i dâ&#x20AC;&#x2122;Iciar Bollain (directora) durant HO SURFpV GH GRFXPHQWDFLy SUHYL D OD SHOÄ OtFXOD Aquesta fase documental va durar 4 anys. Quatre anys en que, sobretot Paul Laverty, va conèixer a agricultors, famĂ­lies i persones que li van ajudar a HQWHQGUH PLOORU OD ÂżORVRÂżD GH YLGD GH OD JHQW GH la terra en relaciĂł a les oliveres. Sobre això, Hilari declarava que: â&#x20AC;&#x153;nosaltres ens vam despullar, li vam ensenyar tot el que vam poder i tot el que sabĂ­em. Ens vam obrir per complet, però ell es va involucrar dâ&#x20AC;&#x2122;una forma increĂŻble i va ser capaç de captarKR WRW´ ÂłHQFDUD TXH HO ÂżOP QR HVWj EDVDW HQ IHWV UHDOV Wp PROWD UHDOLWDW Âł(O 2OLYR´ Wp PROWV VLJQLÂżFDWV LQWUtQVHFV´ DÂżUPDYD ÂłpV EIIIIÂŤ ´ â&#x20AC;&#x153;El Olivoâ&#x20AC;? tracta dâ&#x20AC;&#x2122;arrels, de valors (perduts?) i de OD GHYDOXDFLy GH OÂśHVSDL UXUDO (V WUDFWD GÂśXQ ÂżOP TXH retrata les conseqßències del desarrollisme irracional derivat del boom econòmic, de la decisiĂł de moltes IDPtOLHV GH WLUDU OD FDVD SHU OD ÂżQHVWUD HVSHUDQW IHU se riques i dels efectes de la crisi econòmica. Del TXH VXSRVD SHUGUH KR WRW ÂżQV L WRW HO PpV SUHXDW en aquest cas una cosa tan natural com una olivera de 2.000 anys. Parla de les contradiccions GH JUDQV HPSUHVHV FRP OD ÂżFWtFLD 555 TXH VHQW una empresa dâ&#x20AC;&#x2122;energia, tĂŠ com a logotip i imatge corporativa a una olivera â&#x20AC;&#x153;desterradaâ&#x20AC;?), us fa pensar això en alguna empresa espanyola?, tambĂŠ hi ha una crĂ­tica a la polĂ­tica internacional, o per què si no lâ&#x20AC;&#x2122;olivera es ven precisament a Alemanya? Però hi ha a mĂŠs, un delicat respecte a allò local, mantenint

66

el cognom de lâ&#x20AC;&#x2122;actor no professional que apareix a SDQWDOOD 0DQXHO &XFDOD HVWHOÄ ODU L FRPPRYHGRU PRVWUDQW HOV QRPV GH OHV ORFDOLWDWV RV HV YD ÂżOPDU (La Jana), cantant una cançó en valenciĂ i utilitzant localitzacions 100% reals (entre les que es troben AlcalĂ i Alcossebre), entre altres detalls. Respecte a les oliveres, què dir. SĂłn ĂŠssers vius tan antics com curtits. Algunes de 100 altres de L ÂżQV L WRW DQ\V IRUPHQ SDUW GÂśXQD terra predilecta per a ells (i per a nosaltres), la del mediterrani, la del llevant. Van ser plantats probablement pels romans (estan per on passava la via augusta), van ser empeltats per ells mateixos (fa 2.000 anys ja empeltaven!) i han sigut respectats i conreats generaciĂł rere generaciĂł per arribar als nostres dies i seguir aportant historia, tradiciĂł i oli. Nosaltres tenim la sort de conviure amb ells i la responsabilitat que no es maltracten. Us imagineu com serĂ la vida dâ&#x20AC;&#x2122;aquĂ­ 2.000 anys? Igual els nostres descendents tenen la fortuna de veure el WHPSV UHĂ&#x20AC;H[DW DOV WURQFV GÂśDTXHWV DUEUHV

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

CINC BENEFICIS DE Lâ&#x20AC;&#x2122;OLI Dâ&#x20AC;&#x2122;OLIVA QUE POT SER NO CONEIXIES

ANNA BARCELĂ&#x201C; CUCALA

Com ja sabem, la dieta mediterrĂ nia ĂŠs la millor per portar una alimentaciĂł saludable i, un dels seus productes fonamentals ĂŠs lâ&#x20AC;&#x2122;oli dâ&#x20AC;&#x2122;oliva. Un condiment que sâ&#x20AC;&#x2122;utilitza gairebĂŠ per a tot a la nostra cuina i que els veĂŻns dâ&#x20AC;&#x2122;AlcalĂ i Alcossebre coneixen a la perfecciĂł. SĂłn moltes les famĂ­lies que encara compten amb el seu vilar i que preparen anualment el seu propi oli, amb tot el que això comporta: cultiu GH OHV ROLYHUHV UHJ SRGD UHFROÄ OHFFLy PROWD HWF Però per què ĂŠs tan bo lâ&#x20AC;&#x2122;oli dâ&#x20AC;&#x2122;oliva? AquĂ­ apuntem 5 GHOV VHXV EHQHÂżFLV SHU OD VDOXW 1. Ajuda a reduir el colesterol. Les grasses monoinsaturades de lâ&#x20AC;&#x2122;oli sĂłn bones per reduir el colesterol dolent (LDL) i augmenten els nivells del bo (HDL). 2. Les seues grasses saludables regulen el nivell GH VXFUH D OD VDQJ PRWLX SHO TXDO pV EHQHÂżFLyV per les persones amb diabetis. 3. Ă&#x2030;s una font antioxidant i prevĂŠ lâ&#x20AC;&#x2122;envelliment FHOÄ OXODU 4. Ă&#x2030;s bo per reduir la hipertensiĂł. 5. TĂŠ propietats anticancerĂ­genes: els polifenols TXH FRQWp SUHYHQHQ OD IRUPDFLy GH FqOÄ OXOHV cancerĂ­genes. A part dâ&#x20AC;&#x2122;això, hem de tenir en compte que dâ&#x20AC;&#x2122;olis dâ&#x20AC;&#x2122;oliva nâ&#x20AC;&#x2122;hi ha de tipus diferents. Sense dubtes el millor per al nostre organisme ĂŠs lâ&#x20AC;&#x2122;oli dâ&#x20AC;&#x2122;oliva verge extra, un oli que sâ&#x20AC;&#x2122;obtĂŠ dâ&#x20AC;&#x2122;olives en perfecte estat i mitjançant procediments mecĂ nics. Aquest oli no contĂŠ additius ni conservants i no supera els 0,8 graus dâ&#x20AC;&#x2122;acidesa. Un altre tipus dâ&#x20AC;&#x2122;oli molt utilitzat ĂŠs lâ&#x20AC;&#x2122;oli dâ&#x20AC;&#x2122;oliva verge que sâ&#x20AC;&#x2122;obtĂŠ igual que el verge extra WRW L TXH OD VHYD JUDGXDFLy GÂśDFLGHVD DXJPHQWD ÂżQV els 2 graus. Per una altra banda, tenim lâ&#x20AC;&#x2122;oli dâ&#x20AC;&#x2122;oliva, que sâ&#x20AC;&#x2122;obtĂŠ GH OD PHVFOD GÂśROLV UHÂżQDWV L ROLV YHUJHV $TXHVW tipus dâ&#x20AC;&#x2122;oli ĂŠs de menor qualitat i ha estat produĂŻt mitjançant processos quĂ­mics o tèrmics de neteja (tĂŠ com a mĂ xim 1 grau dâ&#x20AC;&#x2122;acidesa). Finalment, tenim lâ&#x20AC;&#x2122;oli dâ&#x20AC;&#x2122;orujo dâ&#x20AC;&#x2122;oliva, el de pitjor qualitat dâ&#x20AC;&#x2122;entre els que sĂłn aptes per consumir. Lâ&#x20AC;&#x2122;oli dâ&#x20AC;&#x2122;orujo dâ&#x20AC;&#x2122;oliva sâ&#x20AC;&#x2122;obtĂŠ desprĂŠs de combinar oli GÂśRUXMR UHÂżQDW L ROL GÂśROLYD YHUJH Wp FRP D Pj[LP grau dâ&#x20AC;&#x2122;acidesa).

Podeu trobar mĂŠs articles com aquest a

mochiladesabor.com

67

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

GOURMETâ&#x20AC;&#x2122;S MAINHARDT ANTONIO VERDĂ&#x161; Gourmet´s Mainhardt, asĂ­ como tambiĂŠn los amigos que nos han acompaĂąado, -siguiendo una tradiciĂłn vinculada a la organizaciĂłn de los intercambios escolares con Mainhardtqueremos recomendar aquellos platos que fueron seleccionados en los almuerzos celebrados a lo largo de los sĂĄbados de los meses de julio y agosto de este aĂąo bisiesto de 2016. En su mayorĂ­a se trata de restauradores, que han venido participando en esta propuesta desde los sus inicios. Este aĂąo hemos contado ademĂĄs con Sito Arnau, quien cuenta entre sus experiencias con la de haber participado, hace muchos aĂąos, como escolar en el intercambio. CentrĂĄndonos en estos lugares, acogedores y llenos de encanto, y sin olvidar a nadie citamos en primer lugar Nou bar de Vinaròs, con Vicente, â&#x20AC;&#x153;sumillerâ&#x20AC;? al frente del mismo, ayudado por su hermano AgustĂ­n en la cocina. Calamares guisados al Oporto, o estofados con laurel; su bacalao o atĂşn complementados con ajillos, tomate y huevo fritos. SorprendiĂŠndonos este aĂąo con sus langostinos cocidos en piedra volcĂĄnica y con vino amontillado de 30 aĂąos; sin olvidar, como dice Bobby Campbell (ex fubolista de la premier inglesa), su vino del Montsant envuelto en pergamino de papel o su Rioja NĂłmada (2012). ÂĄExtraordinarios! En casa Lina, de Vinaròs, se pueden degustar, como siempre, su excelente allipebre de rape y su arroz a banda completo. Y ÂĄquĂŠ buenos vinos de Tarragona tienen!, con denominaciĂłn de origen de Terra Alta, Montsant o Priorato. ÂĄDeliciosos! Especial esfuerzo el de Salvador Alcaraz, del Langosino de Oro de Vinaròs, ya prĂłxima su jubilaciĂłn, para conseguir la materia prima para degustar platos de caza. Excelentes su arroz caldoso de perdiz y el estofado de jabalĂ­ y codorniz, regados con el Rioja Ondarre y el Ribera Casa Mayor. Este aĂąo hemos tenido ocasiĂłn de degustar de la excelente cocina que tiene el propietario del TrĂĄngol, en el local que ha inaugurado en la plaza del Temple de BenicarlĂł, con el nombre de Pim Pam Peix, siendo Sito Arnau, su cocinero, quien ha puesto excelencia a su croqueta de bogavante, a las gambas a la marinera, a su pulpo a la plancha con alioli, â&#x20AC;&#x153;allipebre de ratjĂ â&#x20AC;?, o, para postre, foundant de chocolate. Todo ello acompaĂąado de vinos blancos y tinto Beatus. Y por Ăşltimo, Joan, de Can Roig de Alcossebre, como siempre poniendo el deleite y la excelencia

68

en sus boquerones y anchoas con tomate y ajillos, en el atĂşn rojo laminado, en sus setas con foie, en el pulpo con base de purĂŠ de patata, en sus mejillones PDULQHURV \ HQ VX ÂżGHXi GH ODQJRVWLQRV \ VHSLD < de su excelente oferta de vinos, el rosado Palacio de Sada, el tinto GR-174 del Priorato(2015) y el majestuoso Juan Gil (2014).

LINA, O LA CUINA MARINERA AUTĂ&#x2019;CTONA GOURMETâ&#x20AC;&#x2122;S MAINHARDT Lina representa el valors de la cuina marinera autòctona. Al seu restaurant podem degustar tot un seguit de plats dâ&#x20AC;&#x2122;arrels mariners i uns dels millors arrossos del mercat, lâ&#x20AC;&#x2122;arròs a banda o ranxo mariner. Per a fer un bon arròs a banda o ranxo mariner, Lina ens enumera els seus ingredients (per a quatre persones). Per a fer el fumet o brou, peix de roca (dos raps, dues aranyes, rata, congre, cavalla...), quatre patates, un tomĂ quet, una ceba i un cap dâ&#x20AC;&#x2122;alls. I, seguidament, ens descriu com cal procedir. Primer, sofregirem patata, tomĂ quet, ceba i alls i, quan ja estiguen, sâ&#x20AC;&#x2122;afegirĂ una cullereta de pebre roig i una de safrĂ . Aleshores es posarĂ lâ&#x20AC;&#x2122;aigua i el SHL[ 9LQW L FLQF PLQXWV GH FRFFLy VHUDQ VXÂżFLHQWV Mentre, en una paella es sofregeix lâ&#x20AC;&#x2122;arròs. Quan ja estiga daurat, sâ&#x20AC;&#x2122;afegirĂ el fumet o brou i, en un quart dâ&#x20AC;&#x2122;hora, fet. Els productes que hem emprat per a fer el fumet es poden servir lleugerament coberts de brou barrejat amb allioli. I, a banda, lâ&#x20AC;&#x2122;arròs amb lâ&#x20AC;&#x2122;allioli que cada comensal entenga convenient afegir. *Casa Lina (Carrer Santa Magdalena, 96 12500 Vinaròs)

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 IMATGES DE LES TROBADES

Amb Joan a Can Roig

Amb Sito Arnau al fons

Fideuà a Can Roig

A Casa Lina a Vinaròs

69

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

LA PRIMERA TROBADA Dâ&#x20AC;&#x2122;ENTITATS DEL MAESTRAT ESTABLEIX â&#x20AC;&#x2DC;LA DECLARACIĂ&#x201C; DE XERTâ&#x20AC;&#x2122; COM A MANIFEST PER LA COMARCALITZACIĂ&#x201C; VALENCIANA Les associacions del Maestrat es constituiran com a coordinadora per a enfortir la comarca i per a oferir una agenda comuna i moderna El passat dissabte 10 de setembre es reuniren a Xert mĂŠs de vint-i-cinc associacions en el marc de la Primera trobada dâ&#x20AC;&#x2122;entitats del Maestrat, convocades per Maestrat Viu i pel Centre dâ&#x20AC;&#x2122;Estudis del Maestrat, amb el suport de lâ&#x20AC;&#x2122;entitat xertolina AssociaciĂł Cultural Font de lâ&#x20AC;&#x2122;Albi, de lâ&#x20AC;&#x2122;Ajuntament de Xert i dâ&#x20AC;&#x2122;Onada Edicions. La trobada, convocada per abordar la coordinaciĂł de les entitats locals en lâ&#x20AC;&#x2122;Ă mbit cultural, aporta la DeclaraciĂł de Xert com a document marc que manifesta les inquietuds de les associacions i que estableix com a objectius HVSHFtÂżFV FRP DUD OD FUHDFLy GÂśXQD &RRUGLQDGRUD dâ&#x20AC;&#x2122;Entitats Culturals del Maestrat que ha de contribuir a â&#x20AC;&#x153;estudiar, divulgar i defensar la cultura del Maestrat i al Maestrat en totes les seues formes i continguts, sense restriccions ni ideologies, i amb especial rellevĂ ncia pels productes culturals moderns, defensant tot allò que dĂłna identitat i uneix com a comarca, especialment la llengua, la història, la natura, lâ&#x20AC;&#x2122;art i lâ&#x20AC;&#x2122;etnologiaâ&#x20AC;?. La DeclaraciĂł de Xert La DeclaraciĂł de Xert denuncia la inexistència de facilitats per part de lâ&#x20AC;&#x2122;administraciĂł per al treball de les entitats de la comarca i la manca dâ&#x20AC;&#x2122;infraestructures que puguen permetre la coordinaciĂł de les accions locals. TambĂŠ es reclama la necessitat dâ&#x20AC;&#x2122;un marc comarcal, que representaria una administraciĂł mĂŠs pròxima, per a la difusiĂł de les activitats culturals TXH SHUPHWD YLVLELOLW]DU OD FRPDUFD D Âż GÂśDIDYRULU el desenvolupament del Maestrat. Lâ&#x20AC;&#x2122;escrit tambĂŠ reclama el compromĂ­s ferm de lâ&#x20AC;&#x2122;administraciĂł pĂşblica amb competències perquè la cultura

contribuĂŻsca a superar la parĂ lisi socioeconòmica DFWXDO , ÂżQDOPHQW HO GRFXPHQW WDPEp UHFODPD la necessitat dâ&#x20AC;&#x2122;augmentar les relacions amb els territoris de cruĂŻlla de què forma part el Maestrat en la frontera dels lĂ­mits administratius dâ&#x20AC;&#x2122;AragĂł, Catalunya i el PaĂ­s ValenciĂ . La Trobada dâ&#x20AC;&#x2122;Entitats del Maestrat, una jornada de treball i festiva La jornada començà amb les paraules de benvinguda de lâ&#x20AC;&#x2122;Alcalde de Xert, JosĂŠ Rosendo Segarra, i les paraules dâ&#x20AC;&#x2122;apertura del president de Maestrat Viu, Joan OrtĂ­ Voltas, i del del Centre dâ&#x20AC;&#x2122;Estudis del Maestrat, Ximo Roca Albalat. A continuaciĂł, Joan Carles Membrado, professor GHO GHSDUWDPHQW GH JHRJUDÂżD GH OD 8QLYHUVLWDW de València, va abordar des de diversos punts de YLVWD OÂśHVSHFLÂżFLWDW GHO 0DHVWUDW HQ OÂśRUJDQLW]DFLy territorial valenciana, tot comparant-la amb altres realitats territorials peninsulars, establint un perfecte SXQW GH SDUWLGD SHU D OD UHĂ&#x20AC;H[Ly TXH SODQWHMDYD OD jornada. Tot seguit, la taula redona va abordar â&#x20AC;&#x153;la comarcalitzaciĂł i lâ&#x20AC;&#x2122;activitat culturalâ&#x20AC;? amb lâ&#x20AC;&#x2122;exemple aragonès del president de lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł Cultural

Representants de les entitats comarcals del Maestrat participant a la trobada

70

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 Matarranya, Juan Luis Camps, lâ&#x20AC;&#x2122;exemple catalĂ del conseller dâ&#x20AC;&#x2122;ensenyament del Consell Comarcal del MontsiĂ , Francesc Lavega Serra, i lâ&#x20AC;&#x2122;exemple valenciĂ del tècnic de cultura de la Mancomunitat de Municipis de la Vall dâ&#x20AC;&#x2122;Albaida, Josep Talens MartĂ­nez. Les intervencions dels tres ponents exposaren en diferents sentits exemples de com lâ&#x20AC;&#x2122;organitzaciĂł comarcal ofereix serveis de proximitat que una organitzaciĂł territorial superior no ofereix en detriment de la qualitat de vida dels ciutadans. A continuaciĂł tingueren lloc els tres grups de debat de què va sorgir la DeclaraciĂł de Xert i altres iniciatives HVSHFtÂżTXHV TXH OD IXWXUD &RRUGLQDGRUD GÂś(QWLWDWV Culturals del Maestrat durĂ avant de manera immediata i a mig termini. La Primera trobada dâ&#x20AC;&#x2122;entitats tinguĂŠ una vessant festiva que va començar a les cinc de la vesprada amb una visita guiada al Xert retrospectiu amb imatges de lâ&#x20AC;&#x2122;arquitectura i de lâ&#x20AC;&#x2122;art urbĂ de la primera meitat del segle XX que els membres de lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł Cultural Font de lâ&#x20AC;&#x2122;Albi de Xert sâ&#x20AC;&#x2122;encarregaren de mostrar de manera molt amena i divertida per als assistents. A continuaciĂł, la mateixa entitat local tenia preparada la inauguraciĂł del mural de la dissenyadora de Canet lo Roig Anna Romeu Pla que va estampar lâ&#x20AC;&#x2122;artista Isidoro FernĂĄndez Iglesias, manxec establert a la ciutat de València que ĂŠs conegut com Eazy. En el mural es podia llegir â&#x20AC;&#x153;La Barcella. La llavor dâ&#x20AC;&#x2122;un paĂ­s. CommemoraciĂł del 825è aniversari de la carta de donaciĂł (1192-2017)â&#x20AC;?, en referència als orĂ­gens mĂŠs remots de la constituciĂł del PaĂ­s ValenciĂ modern i que es remunten a totes les campanyes prèvies a la conquesta de Jaume I del segle XIII. Per cloure la trobada dâ&#x20AC;&#x2122;entitats, lâ&#x20AC;&#x2122;associaciĂł cultural de Xert, i en el marc de la commemoraciĂł que abastarĂ el bienni 2016-2017, va organitzar un concert de lâ&#x20AC;&#x2122;acordionista Carles Belda, acompanyat de Rafaelito Salazat i de Joan de MatarĂł, per oferir lâ&#x20AC;&#x2122;espectacle â&#x20AC;&#x153;24 rumbes per diatònicâ&#x20AC;?, molt ben rebut pels centenars dâ&#x20AC;&#x2122;assistents que acabaren al carrer amb una actuaciĂł improvisada per garrotins. Les mĂŠs de 25 associacions presents A la convocatòria de les dues associacions FXOWXUDOV GÂśjPELW FRPDUFDO 0DHVWUDW 9LX &ROÄ OHFWLX en defensa de la llengua i de la Cultura) i el Centre dâ&#x20AC;&#x2122;Estudis del Maestrat, sâ&#x20AC;&#x2122;hi adheriren entitats dâ&#x20AC;&#x2122;arreu del territori de la comarca, com sĂłn: lâ&#x20AC;&#x2122;Assegador dâ&#x20AC;&#x2122;AlbocĂ sser, AssociaciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;Amics de Mainhardt dâ&#x20AC;&#x2122;AlcalĂ de Xivert, les 4 denes dâ&#x20AC;&#x2122;Ares del Maestrat, la Rabera Eclèctica dâ&#x20AC;&#x2122;Ares del Maestrat, la FundaciĂł Carles Salvador, lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł Cultural Aigua Clara de Benassal, el Grup de RecuperaciĂł de la Memòria Històrica (GRMH) de Benassal, lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł Cultural Alambor de BenicarlĂł, lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł Cultural Pere de Thous de BenicarlĂł, el Centre de Cultura

Pere de Balaguer de CĂ lig, lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł Cultural Canetana â&#x20AC;&#x2DC;lo suabeâ&#x20AC;&#x2122; de Canet lo Roig, lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł pro-restauraciĂł ermita sant SebastiĂ de Cervera del Maestrat, lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł Janenca de Cultura de La Jana, lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł Cultural Serra de Biarach de la Serratella, lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł Cultural Tossal Gros de les Coves de VinromĂ , el Grup dâ&#x20AC;&#x2122;Estudis â&#x20AC;&#x153;Rossell 750 Aniversariâ&#x20AC;? de Rossell, lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł de Jordiencs Absents de Sant Jordi del Maestrat, lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł Cultural â&#x20AC;&#x153;La Tellaâ&#x20AC;? de Sant Mateu, el Grup de CatalogaciĂł â&#x20AC;&#x153;Los Taulonsâ&#x20AC;? de Sant Rafel del Riu, els Amics de la Valltorta-Gassulla de TĂ­rig, la ComissiĂł del Patrimoni de Vilanova dâ&#x20AC;&#x2122;Alcolea, lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł Cultural Jaume I de Vinaròs, la Muixeranga de Vinaròs i lâ&#x20AC;&#x2122;AssociaciĂł Cultural Font de lâ&#x20AC;&#x2122;Albi de Xert.

71

MAINHARDT - 85 / agost de 2016 NO EM TOQUES LA FLOR GRUP DE TEATRE D’ALCALÀ

72

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

NOVA ESTRENA DEL GRUP DE TEATRE Dâ&#x20AC;&#x2122;ALCALĂ&#x20AC; REDACCIĂ&#x201C; Com cada estiu el grup de teatre dâ&#x20AC;&#x2122;AlcalĂ ens tĂŠ preparada alguna sorpresa. Aquest cop va estar la representaciĂł de lâ&#x20AC;&#x2122;adaptaciĂł de la comèdiavodevil, en quatre actes, de lâ&#x20AC;&#x2122;obra de LluĂ­s Coquard i Sacristan: No em toquis la Ă&#x20AC;or. Una obra plena dâ&#x20AC;&#x2122;embolics que va aconseguir les rialles del nombrĂłs pĂşblic assistent a les dues representacions que van fer a la nostra localitat: una a AlcalĂ i lâ&#x20AC;&#x2122;altra a Alcossebre. Tot dins dels actes programats per a les festes patronals. Cal lloar el treball de tot aquest repartiment GÂśDFWRUV TXH WRW L DXWRGHQRPLQDU VH DÂżFLRQDWV estan demostrant un gran nivell i que els estĂ obrint camĂ­ a la representaciĂł de nombroses funcions en altres pobles de les nostres comarques. La comèdia-vodevil es un gènere molt agraĂŻt, en la lĂ­nia dels sainets al quals estem mĂŠs acostumats. Qui fa teatre es diverteix, però el mĂŠs important ĂŠs que aconsegueixen fer passar una estona alegre i divertida al pĂşblic assistent, i avui per avui, fer riure, en els temps que corren, ja ĂŠs un gran objectiu. En els temps actuals de crisi galopant, cal molta imaginaciĂł per fomentar lâ&#x20AC;&#x2122;exportaciĂł. El protagonista dâ&#x20AC;&#x2122;aquesta obra, Hilari Serres, cap de vendes de â&#x20AC;&#x153;Frutas EspaĂąolas, SAâ&#x20AC;?, no va dubtar gens ni mica en acceptar els costums hospitalaris dels suecs, i marcar-se uns quants tantos, amb la senyora del seu client, en un partit jugat fora de casa i amb el reglament suec. Calia fer qualsevol HVIRUo SHU SRGHU FROÄ ORFDU OHV QRVWUHV WDURQJHV D aquest paĂ­s tan fred.

Ah!, però el gran problema arriba a lâ&#x20AC;&#x2122;hora de jugar el partit de tornada, en camp propi i amb els papers canviats. Llavors ĂŠs quan apareix el tĂ­pic mascle ibèric que diu: Ep, això si que no! A mi NO EM TOQUES LA FLOR. I ĂŠs que la senyora Flor, ĂŠs la seva dona. Enhorabona i endavant!

73

MAINHARDT - 85 / agost de 2016

FOTOS HISTĂ&#x2019;RIQUES. EL COMBREGAR: UNA TRADICIĂ&#x201C; LOCAL PERDUDA JOSĂ&#x2030; LUIS ESTELLER ALBERT

74

6L HQV SUHJXQWHQ SHU OD IRWRJUDÂżD TXH LOÄ OXVWUD aquest article, i que apareix a la contraportada interior, una gran part de la gent dirĂ que no lâ&#x20AC;&#x2122;havia vist mai. Dâ&#x20AC;&#x2122;altres la recordaran o segurament la tindran exposada a qualsevol racĂł de la casa ja que estĂ inclosa en el calendari que la botiga MON MOBLE va preparar per aquest any 2016. (QFDUD TXH QR KR FUHJXHP DTXHVWD IRWRJUDÂżD pV XQ MRLD GH OÂśHWQRJUDÂżD L KLVWzULD ORFDO &RUUHVSRQ D un acte del qual, avui, tan sols en tenim constĂ ncia per la tradiciĂł oral i que ja fa moltĂ­ssims anys que no es celebra. Es tracta de la comuniĂł dels impedits o el combregar com es deia al poble. Aquest era un antic costum litĂşrgic arrelat a AlcalĂĄ que es celebrava el dilluns, dia de Sant Vicent Ferrer. DesprĂŠs de la missa de les set del matĂ­ es formava XQD SURFHVVy HQ OD TXDO HV WUDQVSRUWDYD VRWD SDOÄ OL la sagrada forma. Aquesta era franquejada, a banda i banda, per homes amb atxes, mentre que al davant el sagristĂ tocava una campaneta anunciant el seguici. A continuaciĂł anaven els representants de confraries portant estendards, darrere se situava el clergat, les autoritats locals i la resta de la gent del poble, tant homes com dones. Tancava la comitiva la banda municipal. Els carrers sâ&#x20AC;&#x2122;adornaven i moltes cases pintaven la fatxada. A la casa on hi havia una persona malalta o impedida i havia de combregar sâ&#x20AC;&#x2122;adornava amb cobertors i altres ornaments. En el moment en què el sacerdot entrava pel portal de les cases, els familiars i amics de lâ&#x20AC;&#x2122;impedit, tots homes, es situaven a cada costat agenollats i amb les atxes a les mans. Un cop el sacerdot havia acabat de donar la comuniĂł, en aquella casa, sâ&#x20AC;&#x2122;incorporaven tots de nou a la processĂł. Qualsevol persona que es trobava amb la processĂł o es creuava en el camĂ­ sâ&#x20AC;&#x2122;agenollava i es senyava. Era un acte molt solemne i on participava, dâ&#x20AC;&#x2122;una manera o dâ&#x20AC;&#x2122;una altra, tot el poble. Cal no confondre el combregar que ĂŠs textualment donar la comuniĂł amb peloriar que era quan el sacerdot donava lâ&#x20AC;&#x2122;extremunciĂł a la gent moribunda o el viĂ tic que era donar la comuniĂł tambĂŠ als moribunds. 7HQtHP OD IRWRJUDÂżD SHUz WDPEp YROtHP XQD descripciĂł escrita de lâ&#x20AC;&#x2122;esdeveniment. Buscant per diferents diaris de lâ&#x20AC;&#x2122;època, hem trobat la descripciĂł dâ&#x20AC;&#x2122;aquest acte els anys 1929 i 1930, aixĂ­ que passem a reproduir la notĂ­cia publicada el dia 11 dâ&#x20AC;&#x2122;abril del 1929 al â&#x20AC;&#x153;Diari de la MaĂąanaâ&#x20AC;? de CastellĂł parlant dâ&#x20AC;&#x2122;AlcalĂĄ: El comulgar de impedidos. Con la solemnidad de costumbre celebrĂłse el pasado lunes festividad de San Vicente Ferrer el tradicional comulgar de impedidos. Asistieron

los adoradores nocturnos y numerosos Âżeles, presidiendo el solemne cortejo el Ayuntamiento en corporaciĂłn, seguido de la banda municipal, que interpretĂł selectas composiciones. Los balcones de la calle de la carrera se hallaban adornados con colgaduras y engalanadas las moradas donde el seĂąor debĂ­a visitar. Aquest acte es va deixar de realitzar durant la Guerra Civil però, desprĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;aquesta, es va continuar UHDOLW]DQW ÂżQV D PLWMDQV GHOV DQ\V FLQTXDQWD TXDQ YD GHVDSDUqL[HU GHÂżQLWLYDPHQW (OV ~OWLPV DQ\V cada vegada hi participaven menys persones i, dâ&#x20AC;&#x2122;un any a un altre, va deixar de realitzar-se. /D IRWRJUDÂżD TXH LOÄ OXVWUD DTXHVW DUWLFOH HV va realitzar el dia 15 abril 1912 festivitat de Sant 9LFHQW L YD VHU SXEOLFDGD D OD ,OÄ OXVWUDFLy &DWzOLFD â&#x20AC;&#x153;La formiga dâ&#x20AC;&#x2122;orâ&#x20AC;?, amb seu a Barcelona, el dia 4 de maig del mateix any. Al peu de foto deia el segĂźent: ALCALĂ DE CHISVERT (CastellĂłn).-Un detalle de la ComuniĂłn Pascual para los impedidos. , D OD SDUW VXSHULRU GH OD IRWRJUDÂżD H[SOLFDYD HO segĂźent: Como todos los aĂąos, se ha celebrado en la villa de AlcalĂĄ de Chisvert con toda solemnidad y pompa el comulgar ĂĄ enfermos ĂŠ impedidos. Los comulgares fueron 16, y la procesiĂłn con tal motivo organizada resultĂł lucidĂ­sima, asistiendo ĂĄ ella los estandartes y blandones de todas las CofradĂ­as, multitud de hombres con hachas encendidas, el Clero, Ayuntamiento y Banda municipal y un gentĂ­o inmenso que con gran devociĂłn y recogimiento acompaùó ĂĄ S. D. M. en su visita ĂĄ los pacientes que sufren postrados sus largas y penosas dolencias. El vuelo de campanas y las colgaduras que adornaban balcones y ventanas contribuyeron ĂĄ dar mayor realce. S. D. M. (Su divina majestad) De lâ&#x20AC;&#x2122;autor de la fotografĂ­a no sâ&#x20AC;&#x2122;aporta cap dada, però va ser D. Eduardo Segarra, que en aquella ĂŠpoca era una de les poques persones del poble TXH GLVSRVDYD GH FjPHUD IRWRJUjÂżFD L WHQLP constĂ ncia dâ&#x20AC;&#x2122;altres fotos de lâ&#x20AC;&#x2122;ĂŠpoca realitzades per ell i que posteriorment van aparèixer en premsa. BIBLIOGRAFIA: - IlustraciĂłn CatĂłlica â&#x20AC;&#x153;La hormiga de Oroâ&#x20AC;?, Barcelona nĂşm. 18 (4 de mayo de 1912). - â&#x20AC;&#x153;Diario de la MaĂąanaâ&#x20AC;? CastellĂłn (11 de abril de 1929). - â&#x20AC;&#x153;Carrers dâ&#x20AC;&#x2122;AlcalĂ de Xivert, el seus noms i VLJQLÂżFDWV (O &DUUHU GH 6DQ 9LFHQW /D WUDGLFLyQ RUDO en AlcalĂ : El Combregarâ&#x20AC;?. Paco Roures. PĂĄgina 7071. MAINHARDT nĂşm. 60. AlcalĂ de Xivert, 2008.

EL COMBREGAR

)RWRJUD¿D GH ' (GXDUGR 6HJDUUD

La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

)RWRJUD¿D FHGLGD SHU 9LFHQWH L 0DUtD /ORUHQV &DYDOOHU