ALCALÀ DE XIVERT ABRIL - 2015 NÚM. 81
TEMPS DE RECORD
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres Emilio Encinas Pierna Vicente Guillamón Espallergues Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus PORTADA: JOAN-V. SANZ CONTRAPORTADA: TONI SORIGÓ
La redacció respecta la llibertat d’expressió. La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit. La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació. Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim. La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text. · · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treball publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista. IMPRIMEIX: JORDI DASSOY TIRADA: 1.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISBN: 1132-3353
SUMARI EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL ........................................... 4 LO CIRILO. LA NOSTRA HISTÒRIA. UN NOU LLIBRE DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT I EL GRUP DE DANSES LO CIRILO. Redacció .............................................................................. 5 LA NEVADA I GELADA DE 1946 Francisco Arnau Vilaplana ....................................................................... 9 AUTOS ALCOCÉBER SA Agustín Barceló Arnau ............................................................................. 13 TEMPS DIFÍCILS. Elena Traver Traver .................................................. 16 ALGUN ESDEVENIMENT IMPORTANT EN LA VIDA DE LA MEUA ÀVIA Leire Sancho Ebrí .................................................................................... 18 PASSIÓ PER LA TRENCÀ Vicent J. Loriente ..................................................................................... 21 NUS, UN ESPECTACLE DE PEP GIMENO BOTIFARRA I MIQUEL GIL PER COMMEMORAR ELS 20 ANYS DEL GRUP DE DANSES LO CIRILO Redacció.................................................................................................. 25 “EL CO2 ALLIBERAT PELS OCEANS VA AJUDAR A ACABAR AMB L’ÚLTIMA EDAT DE GEL” Xavier Flores ........................................................................................... 26 EL ALIENTO DEL DIABLO (I) ANTECEDENTES. LOS INICIOS EN ESPAÑA José Vicente Moya Julve ......................................................................... 29 ERASMUS + I LES MOBILITATS PER MOTIUS D’APRENENTATGE Jaume Pellicer Verge .............................................................................. 34 ERAMUS + I LES ASSOCIACIONS ESTRATÈGIQUES ENTRE CENTRES ESCOLARS Jaume Pellicer Verge .............................................................................. 36 SOL? Mar Arnau ...................................................................................... 39 L’AIGUA EN EL PASSAT D’ALCALÀ DE XIVERT Anna Miralles, Caralampio Salvador ................................................................................................................. 40 L’ANY DE BALMETES Paula Roda Serret .............................................. 41 NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA Gabinet de Comunicació ......................................................................... 42 NOVA PUBLICACIÓ DE FLORES EL GADITANO: EL MEDIO QUESO Redacció ................................................................ 44 LA PLANTA DE TRATAMIENTO DE BASURA Y EL VERTEDERO DE RECHAZOS YA ES UNA REALIDAD. PERO, ¿CUAL? Joaquín Anglés Sans ...............................................................................46 GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE TIERRAS CASTELLONENSES: PATRIMONIO VEGETAL DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN. LA MICRORRESERVA VEGETAL DE TORRE DE LA SAL (CABANES) Juan Emilio Prades Bel ...........................................................................48 GEORGE MOORE BOWDEN (NEW YORK, 1920-PALMA, 2003) Antoni Mir i Marquès................................................................................50 ENTREVISTA A MELANI LLEONART, JOVE DISSENYADORA GRÀFICA GASPATXERA Javier Sancho Cucala..............................................................................52 QUAN FLORIXEN ELS AMETLERS Tica Martí Herrera ...................................................................................60 TEMPS D’ESCACS ................................................................................. 61 L’OLIVERETA DEL PATI DE L’ESGLÉSIA Redacció..................................................................................................62 EL C.F. ALCALÀ 2014/15, S’ENLAIRA Redacció..................................................................................................66 LES LLAURADORES Aureli Puig Escoí .....................................................................................68 ADOBAR LA TERRA Aureli Puig Escoí ..................................................................................... 69 L’HOSPITAL TRANQUIL Rosa Taus Martínez ................................................................................ 71 SACRIFICIO Y ESFUERZO CLAVES PARA LA GIMNASIA RÍTMICA Anna Barceló Cucala ............................................................................... 72 TEMPS DE RECORD..............................................................................74
3
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
LECTURA, PLAER I PASSIÓ PER SABER És habitual que amb cada informe PISA el ministre d’educació de torn alce el crit al cel per motiu de resultats, mentre s’ignora que els resultats vénen motivats per no considerar l’educació una prioritat i per no invertir en projectes i estratègies docents. Deia Borges que, dels instruments inventats per l’home, el més sorprenent era el llibre; els altres eren allargaments del seus sentits; el llibre era una altra cosa: “una extensió de la memòria i de la imaginació”. Per la seua banda, Daniel Pennac, que “el temps per a llegir, a l’igual que el temps per a estimar, dilata el temps de viure”. La lectura és una activitat privada que gaudeix de valor afegit. És d’interès públic, perquè és a la base del coneixement social i del desenvolupament de la cultura. Una societat conscient ha de recolzar la creació, funcionament, fons de lectura i consulta de les biblioteques. Fora de l’escola i entre la població infantil, la lectura ha estat un afer de minories. Cal, per tant, potenciarla, des de l’evidència que cal ajudar les xiquetes i els xiquets a llegir. Cal trobar punts de motivació i que cal omplir amb una alternativa com aquesta. La complicitat de les mares i els pares facilitarà la tasca dels mestres per a contagiar-los dels valors de la lectura. Llegir en veu alta contes als més menuts pot resultar la inversió més important que els pares poden fer veu, de la seua modulació o èmfasi en les paraules, podem presentar i treballar sentiments, emocions, valors morals, comprensió verbal, habilitats lingüístiques, motivació i gust per la lectura. I, quan saben llegir, alternar i compartir la lectura de diferents textos entre els diferents membres de la família, pot resultar una experiència encisadora. Potser, després d’alçar l’últim crit al cel per part del ministre, hagués convingut posar les bases per convertir la lectura en un aprenentatge actiu: plaer i passió per saber. Una de les respostes, però, va autònoma, a tenir veu i opinió pròpia, i sentit crític. N’hi ha algú que no necessite pensar per si mateix?
4
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
. UN NOU LLIBRE DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT I EL GRUP DE DANSES REDACCIÓ El passat 21 de març de 2015, va tindre lloc al saló social de Cajamar, la presentació del nou llibre Lo Cirilo. La nostra història, editat per l’Associació d’Amics de Mainhardt i del qual és autora Maria Sorlí Fresquet. L’acte que va comptar amb la presència dels components del Grup de dolçainers i tabaleters Lo Xular, va estar presentat per Laura Loriente qui va del llibre, la seua germana Marta Sorlí i Núria Albero, com a les úniques tres membres del grup que han ballat de manera ininterrompuda durant de l’Associació d’Amics de Mainhardt va participar Joan Sanz, vicedirector de la revista Mainhardt i coordinador de les col·leccions juntament amb Joaquim Arnau. Un cop presentats els membres de la mesa va prendre la paraula Joan Sanz qui, com a representant de l’associació, va recordar que aquest és el 13é llibre que publica Mainhardt, a més dels més de vuitanta números de la revista que es Lo Cirilo. La nostra història, és un llibre que recull que materialitza les inquietuds del grup de danses de celebracions per commemorar aquest aniversari. L’Associació d’Amics de Mainhardt va voler agrair l’associació per tal que la publicació fora un llibre més de les nostres col·leccions i passe a completar la cada cop més extensa biblioteca gaspatxera. Joan en nom de Mainhardt va felicitar el grup per tota la seua trajectòria, al temps que va encoratjar tots el membres per seguir endavant i per seguir omplint de música i balls totes les nostres celebracions i festes tradicionals. Maria com a autora del llibre va fer un repàs de tot el contingut que apareix a la publicació, des dels celebracions en les quals han participat i que les han fet créixer com a grup. No va deixar de fer un agraïment a totes aquelles persones que l’han ajudat a dur el projecte endavant i que li han aportat tot tipus de material per fer-ho realitat. No cal dir que l’acte va estar en tot moment de Lo Xular, qui va interpretar totes les peces que
5
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 Per la seua part Núria Albero, després de donar les gràcies a Maria per convidar-la a participar a la presentació del llibre, va comentar que ella també era una de les persones que ha format part del grup des que el grup va començar. En un dia com aquest va voler parlar-nos de la seua experiència, com a membre del grup, però des d’una perspectiva més personal. Núria va destacar la importància de desenvolupar de relacionar-se amb persones amb interessos comuns, una manera d’ocupar el seu temps lliure o de desconnectar de la feina o els estudis... També perquè és una manera de comprometre’s amb un
6
i la d’adults, per l’elevat grau de compromís de les persones que han entrat a formar part de no tan joves. La seua activitat, tot i que requereix un mínim d’exercici físic, permet que persones amb un rang d’edat molt ampli, puguen ballar i per tant, unir diferents generacions compartint una mateixa Al grup de danses, juntament amb els dolçainers i tabaleters, participen diferents membres de la mateixa família. Ella es va mostrar convençuda que aquesta ha estat una condició que ha contribuït a la continuïtat del grup, ja que ha animat els altres a continuar en els moments més baixos del grup i sempre han aconseguit portar-ho endavant. Al grup
responsabilitats i tasques organitzatives. Però el millor de tot és poder fer alguna cosa simplement pel motiu de ser una activitat que t’agrada, de la qual gaudeixes realitzant-la i sense cap obligació o a canvi de cap recompensa material. Precisament això és el que ella ha trobat en formar part d’aquest grup. Però, a més a més, als assajos del grup de danses es realitza una altra activitat molt satisfactòria i
Núria va fer un incís perquè, com tots hem vist, aquest és un món que, per desgràcia, parla molt en femení. I és que, si hi ha algun punt negatiu del grup, és sens dubte, el de no ser capaços de captar la participació de més homes per al ball. Tots plegats
aquesta voluntat i amb la de fer créixer el grup, es van posar en marxa les dues escoles de danses. Per a Núria, la seua creació va suposar el factor més important a l’hora d’aconseguir que el grup es mantinga, evolucione i millore. L’escola de xiquets i xiquetes és la base per a que les noves generacions coneguen la seua cultura i la comencen a estimar,
gràcies, de part de tot el grup, als components de Lo Xular, per oferir-nos les cançons en directe i per la paciència que sempre han tingut amb el grup. Tampoc no va voler deixar de banda un aspecte fonamental de la seua activitat, com és la indumentària. Sempre li han donat molta importància, i sempre han buscat aprendre d’altres
Un altre fet destacable del grup de danses és la sort de comptar amb una secció musical i poder ballar quasi el 100% de les actuacions amb música
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
7
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 localitats. Dins les seues possibilitats, s’ha arribat a un nivell molt cuidat i a l’alçada dels altres grups de danses que ens envolten. I en aquest punt, va fer referència a la participació de les famílies, ja que sense elles no seria possible que això fóra realitat. Darrere de cada acte hi ha molta feina. Des que ens cusen les peces, ens broden les robes, ens preparen els vestits, ens pentinen, els ajuden a elements per a la propera actuació, hi ha molta dedicació i temps invertit. Sense la seua ajuda seria impossible. - Qui farà totes estes feines manuals, com ganxet, bolillo, bainiques o brodarà tul d’ací 50 anys? Tot això fa que els vestits que portem avui dia siguen ja tresors per al futur. Per acabar va fer esment de l’experiència tan enriquidora que suposa participar dels aplecs i festivals nacionals i internacionals. A més d’unir molt al grup i compartir uns dies junts, visitant ciutats i pobles preciosos, també té una altra vessant. És la del coneixement i intercanvi cultural que suposa contactar amb altres grups de danses. Durant aquests viatges es posa de manifest la varietat de balls i vestits que hi ha als diferents llocs, però que sempre hi són presents com a part fonamental de
8
la cultura de qualsevol societat, i que en moltes pobles tenim en comú. Per últim, a més de donar les gràcies a tots per la seua atenció i als membres del grup, es va adreçar, especialment a les més joves, per tal que no deixen que açò s’acabe, i que continuen amb el projecte Finalment, de manera molt emocionada, va prendre la paraula Marta Sorlí qui amb llàgrimes als ulls va explicar el que havien estat per a ella s’havia convertit en un element imprescindible de la seua vida. temporalment del grup i poder dedicar-se a les tasques professionals que, a hores d’ara, li demanen molt de temps. tabaleters Lo Xular van interpretar La jota d’Alcalà, l’autora va signar llibres a tots aquells que li ho van demanar, es va poder visitar una exposició de del corresponent gotet de moscatell.
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
LA NEVADA I GELADA DE 1946 FRANCISCO ARNAU VILAPLANA i en concret gran part del seu arbrat, va haver de suportar dos greus gelades que van comportar unes conseqüències molt funestes per a la població. La primera d’aquestes es va produir a mitjans del mes de gener de 1946 i és coneguda popularment com a la nevada o gelada de Sant Antoni. La segona d’aquestes va tindre lloc durant el mes de febrer de 1956. Començarem per la primera. Una de les causes d’aquesta gelada, va ser una copiosa nevada, fenomen poc habitual per aquesta zona. Cap veí d’aquell temps, segons deien, no recordava haver vist caure mai tanta quantitat de neu. Tot va ocórrer per la nit. La gent, al despertar pel matí, es va trobar amb la sorpresa que no podia obrir cap porta que girara cap a fora. Difícilment es podia caminar pels carrers, però aquest problema no va tardar en agreujar-se molt més. Va passar que els veïns, temorosos que tanta quantitat de neu pogués enfonsar-los el terrat, van començar quasi tots a tirar-la al carrer, la qual cosa va fer acumular encara més doblaria de neu. Si abans era difícil
caminar pel poble, després es va fer impossible, i més si aquestos carrers eren estrets. Es van haver de fer caminets desplaçant la neu cap a una banda i l’altra del carrer, i així poder anar d’un lloc a un altre. Especialment per anar als forns i les botigues de menjar, però el més dolent de l’assumpte encara estava per arribar. La nit següent es va quedar el cel completament ras i el temps encalmat, condicions indispensables per a que hi haguera una gran rosada. Així va ser i, a més a més, extremadament forta, tant que va fer que les temperatures baixaren en picat. Als arbres de fulla perenne, com eren els garrofers i oliveres, situats en fondalades i planes, la neu que tenien al damunt es va congelar i aquest fet va causar la mort de milers d’aquests arbres, un gran nombre dels quals eren centenaris. No es van acabar ací les desgràcies, perquè també dins del poble les baixes temperatures van restes de neu que quedaven pels terrats, una bona part d’ells es van esquerdar. Només va faltar això per a les magres economies de moltes famílies, es podia dir allò de: si no vols caldo, tassa i mitja. La
9
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 majoria de les famílies del poble no podien fer front a les despeses que de cap i volta els havia portat la natura. Tot es va ajuntar. Els temps que corrien no eren bons per a plantar cara a tanta adversitat. Als llauradors i a la resta de veïns els va entrar un estat de desànim com mai havien tingut. El poble era un clamor, tot eren lamentacions unides a uns vaticinis sobre el futur gens encoratjadors. Cada u deia la d’ell. Uns, que si tots farien cap a Barcelona a tocar el guitarró, que si pararien tots a captar, que si es trobarien pel camí de l’Atall (Aquesta referència al camí de l’Atall respon, segons sembla, a que antigament les famílies pobres i necessitades el solien recórrer de tant en tant, sobretot després d’algun temporal de mar, per replegar algun que altre peix o objecte que aquest haguera tret). La cosa pintava malament, però no va resultar tan fatídic com pensava en un principi la gent. A grans mals, diuen, que grans remeis. I el poble davant de tanta adversitat va saber on tirar mà. Havien estat centenars i centenars els garrofers i oliveres que s’havien gelat i que es trobaven escampats per qual es podia disposar. Una taula de salvació a la qual es van agafar, de moment, tant llauradors com jornalers. No hi havia més remei i uns d’una travessar. molta estima, i es gastava en grans quantitats, degut a l’ús que d’ella es feia per a la combustió. Fins i tot molts camions es valien d’ella per fer el gasogen que suplantava la tan escassa gasolina. D’ella s’obtenia també, mitjançant les carboneres, l’apreciat carbó vegetal, molt utilitzat per a combustió de tipus domèstic, tant per a guisar com per a calfar-se. recordar que estàvem encara dins la postguerra, 1952. El pa, a més d’altres aliments bàsics, era el que més escassejava, la qual cosa va fer que el pa fos el contrari del NODO, que segons deia, era el Noticiario Documetal al alcance de todos los españoles. Les pataques, els moniatos i el panís, aliments que a penes tenien calories, tapaven la fam de moment, però a les poques hores l’estómac ja te tornava a demanar. Del panís es feia sèmola i també pa, un pa que no hauria de ser molt bo quan es deia allò de: eres més bord que el pa de panís. Estava el poble ple de Carpantes que a tothora somiaven en una cosa tant simple com és, avui en dia, el poder sadollar-se de pa. A l’igual que sempre ha succeït va ser la classe treballadora qui pitjor ho va passar. Un litre d’oli venia a costar 14 o 15 pessetes, el mateix que
10
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 pa venia a costar, si fa no fa, el mateix. Imaginemnos a una família composta pel matrimoni i un parell de criatures, encara que sempre en solien haverhi més. Quin panorama se’ls presentava, quants patiments, quantes privacions un dia rere altre per a malviure! Sempre contant en els millors dels casos dies. Viure en aquestes circumstàncies havia ser una espècie d’infern ací en la terra, mal calçats, mal vestits i pitjor alimentats. la vida que duien era molt més fàcil i com és normal depenia del patrimoni que tenia cadascú. Una part mitjana i alta no sabien el que era patir, tenien la despensa abastida, sobre tot, del tant desitjat pa blanc. Per a les necessitats d’aquella època i a a que quasi no els faltara de res. Els motius eren variats i un d’ells era la gran, però gran diferència,
el preu que es pagava en el mercat negre. De tot aquest negoci van ser uns quants qui es van enriquir: llauradors amb moltes possibilitats, moliners d’oli i farina, botiguers... i altres que utilitzant hàbilment els seus diners, menjar o únics i més perjudicats, com sempre passa, van ser els xicotets llauradors i els jornalers. En quant al llaurador mitjà, aquest capejava el altre. En mig d’aquest panorama local i en aquestes circumstàncies, la gent del poble es va posar a arrancar els arbres gelats. Es pot dir que tots van treballadors jornalers que es dedicaven, a destall, a arrancar-los i trossejar-los. Faena aquesta molt pesada i de gran esforç, però que mereixia la pena.
obtenien dels seus camps. Un altre motiu que els superior al sou habitual. en el nostre poble era principalment d’oli i blat, van proliferar les carboneres per a obtindre carbó estaven exempts de riscos i sempre havien dut a terme algunes martingales per a poder sortejar a
de molt de patiment. Generalment aquesta feina es
estaven intervinguts pel govern. De tota la quantitat de collita que obtenien la família només es quedava,
el treball de carrejar-la. Es feia una espècie de barraca amb sostre de llaunes o trossos d’encerat
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 per a poder-se resguardar. Eren moltes les nits i dies que havien d’estar allí, depenent sempre de la grandària de la carbonera i els dies que havia de cremar. Eren dies i nits, en molts casos, de vent i pluja que havien de suportar allí com un sentinella sense poder abandonar el seu lloc, per cap motiu, mentre durava la cocció. Es dormia només a estones, dins d’aquella barraca, gitat sobre un sac de palla, sense llevar-se la roba, i ni tan sols les avarques. Estava en joc l’esforç i treball de moltes Seria injust si al recordar com estem fent algun
a patir amb un garbó de palma de 7 o 8 arroves trobava el carro. totes aquestes faenes, repassant anècdotes, privacions i patiments. Crec que ens serviria per dels nostres avantpassats per poder mantindre de manera digna la seua família. Seguim avant. A l’arrancar els arbres gelats, i molts que no ho estaven, s’estaven quedant cada volta més bancals de terra campa. I el que són les coses, la natura en aquest cas a través del fred va fer canviar obligatòriament el criteri conservador,
12
poc amic de les innovacions i el progrés que havia caracteritzat els agricultors de la zona al llarg del temps. A pesar que una major part dels arbres, situats als plans de baix del Coll, no s’havien gelat la gent va continuar arrancant-los. Per una part motivats pels diners fàcils que suposava la venda immediata fent al capgirar els garroferals en ametlerals, productes dels quals s’obtenia millor rendiment. A la part de dalt del poble, tots aquells plans d’oliveres i garrofers van estar molt més castigats pel fred. Van van substituir els antics cultius. El poble d’Alcalà, amb el pas del temps es va convertir en un referent pel que fa a la producció i qualitat de raïm de taula, tant moscatell com rosseti. Tot el que concerneix a la producció i comercialització del raïm bé es mereix un article sencer a part. El faré en els pròxims números i en ell també inclouré la gelada del febrer la gelada de Sant Antoni els veïns del poble. Les conseqüències que va comportar, que al cap i a la un primer moment. De ser la ruïna del poble, com es pensava de cop i volta, va resultar ser el primer pas d’una futura època benestant. Una riquesa si tenim en compte l’època i el moment en que vivia la nostra població.
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
AUTOS ALCOCÉBER SA AGUSTÍN BARCELÓ ARNAU El 1 de julio de 1945 unos entusiastas de Alcossebre fundaron una sociedad para acortar Estos señores soñaban con hacer grande alguno, las principales personas que encabezaron Juan Salvador Suñer (el Chato) Antonio Zaragozá (el Pobill) Raimundo Antón Piquer Caralampio Salvador Sospedra Ricardo Cardona Mestre (D. Ricardo) Luis Albert Chillida (Lualchi) Eduardo Bosch (músico) Juan Albert (el Lloco) Armando Añó Evaristo Rambla Luque (de Castelló) Luis García Palacio (médico) Agustín Vidal (Manoto)... reunión que se llamó El Merendero a la sombra del que después fue el famoso restaurante Montemar que en aquel entonces no se disponía de vehículos de 100 pesetas cada una al portador con las que reunieron un total de 140.000 pesetas, a partir de la cual se estudió la manera de comprar un autobús. El primero que compró la asociación fue un vehículo, de segunda mano; marca UNIC que tenía Claro estaba que éste se llenaba enseguida. El autobús ofrecía servicio por la mañana, al mediodía vehículo, eso sí de 24 plazas. Como la sociedad tuvieron que mantener los dos. Así surgió AUTOS
En la segunda emisión se alcanzaron las 350.000 pesetas con 420 acciones de 500 pesetas cada una. En esta ocasión se compró un coche, de segunda mano, de Autos Mediterráneo de 36 plazas. De esta Xivert fue creciendo.
13
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 se alcanzó un capital de 1.800.000 nuevo de la marca PEGASO de 45 plazas. A medida que la empresa crecía vehículos. En la séptima edición la empresa con 4 autobuses. Como vemos la buscar aun más capital. En la octava el capital social alcanzaron las 12.020 acciones. Se tenía que transportar a los alumnos de Alcossebre hasta el colegio de Alcalá el centenar de niños. Se tuvo que nuevos. Hubo hasta 6 autobuses de los cuales acompaño fotos. empresa
tuvo
que
ampliar
las
pesetas Debidamente autorizados desde el principio por la Jefatura de Transporte de Viajeros por Carretera se iba
14
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 pasajeros para cubrir los días laborables. Así con el Rafael Martorell. De esta manera, menos la secretaria que accedió a la indemnización de 1.000.000 de pesetas
empresa iba tirando.
tuvo que empezar a vender vehículos. La empresa se quedó con los vehículos de menos valor pero siempre aptos para el servicio escolar. El consejo de administración estaba entonces regentado como presidente por D. Ezequiel Tortajada Vidal quien optó por vender la empresa. Hubo contactos con varias empresas de transporte no alcanzaba ni el valor de las acciones emitidas, pero se acordó vender. En esta etapa estaba de vicepresidente Agustín Barceló quien al precio que ofrecía el comprador se hizo cargo de todo miembro del consejo de administración, manifestó su voluntad de hacerse cargo de la mitad del capital administración. secretaria. Se empezó de nuevo, aunque con más los vehículos se hacían viejos. Se vendieron un par
consecuencia el resto de las acciones se pagaron a todos los que fueron a cobrarlas. Dicho esto podríamos enumerar a muchos de los que pasaron por la empresa AUTOS ALCOCÉBER fue Ernesto Font, después José Antonio Monreal, Joaquín Salvador, Joaquín Fresquet, José María Navás, Pablo Pitarch, Francisco Navarro, Paco Peris, Antonio Sorlí, Vicente Capdevila, Pascual Cucala, Felipe Máñez, Rafael Puig, Francisco Cucala, Jose Vicente Vinuesa, Agustín Miguel Barceló, supongo que habría alguno más. También como cobradores estuvieron José María Peris, Cornelles Pepito Bort. Una plantilla de empleados Como último presidente del Consejo de Administración se encontraban Agustín Barceló Arnau, Rafael Martorell Sospedra como del consejo. Salvo algún error u olvido involuntario esa fue a grandes rasgos la historia de esta empresa que duró sesenta años.
hasta que aquello prácticamente fue insostenible. Agustín Barceló, como presidente, pidió auxilio servicio. Finalmente se tuvo, en Valencia, una reunión con el Presidente Regional del Transporte de Viajeros por Carretera, No se llegó a ningún acuerdo. El presidente se defendió como pudo, se buscó la manera de tener un crédito blando pero no del Director General en Valencia. El Presidente tuvo contactos
con
Autos
hizo una oferta. Se aceptó la oferta después de un tira
4 conductores que entonces quedaban tuvieran trabajo. Vicente Cuevas, como presidente de Autos de todas las acciones, se realizó la operación.
15
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
TEMPS DIFÍCILS ELENA TRAVER TRAVER (*) A la meua àvia Rosa no li agrada massa parlar i de molta tristesa, de pèrdues per a tots d’éssers estimats i temps difícils, plens de misèria, per a molts. vivia con podia. Les collites s’havien perdut durant la guerra, moltes persones van haver de construir la seua casa enderrocada degut a les explosions o van haver de buscar un altre lloc on viure. No hi havia recursos sanitaris i les condicions higièniques eren ben escasses. va haver d’espavilar-se i tirar avant com podien. A i alguns també es van dedicar a la ramaderia. Calia tirar endavant i sobreviure. Mirar com estava el poble donava pena però, així i tot, amb molt d’esforç tot va anar seguint, amb molt de treball i carències de tot tipus. Els carrers del poble eren de terra i sovint algú soltava alguna povalada d’aigua bruta. A les cases no hi havia aigua ni llum. La gent utilitzava cresols per a il·luminar un poc les estàncies i per a agafar aigua s’havia d’anar a les fonts del poble o els pous on es podien vore cues i cues de cànters esperant el seu torn per a omplir-los, les dones sovint es barallaven per si li tocava a una o a l’altra. Per a rentar la roba moltes dones pujaven a la Bassallona. podien anar a l’escola per haver d’ajudar a millorar l’economia familiar. Eren molts els que no podien anar amb continuïtat. Els xiquets anaven un dia i dies o una setmana no tornaven a anar a classe. A més a més, se n’ajuntaven de diverses edats. Els mestres, per la seua banda, estaven més pendents que l’educació fos un poc desastrosa. Pocs xiquets van tindre l’oportunitat de formar-se i aprendre. També hi havia una escola a la qual podies anar, al vespre, unes horetes. Als mestres calia cridar-los amb el Don davant seguit del seu nom. Ella em va dir que només va poder anar a les mongetes uns vuit mesos, i que encara així va es capaç de llegir i escriure, sumar i restar, i tot i que no ho fa amb molta rapidesa i fa alguna falteta campiona. Els xiquets quan hi podien jugar ho feien al carrer. Els jocs acostumaven a ser des del sambori, al boli-dali, a les agulletes, a saltar, a les boletes o
16
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 xapes i els més valents jugaven a la pedrà seca. Sovint feien guerres entre el Barranquet de dalt i els del Barranquet de baix. El meu avi em contava abans de morir que més d’un se’n va anar cap a casa plorant i mig ferit. de menjar. Ella em va dir que de fam de menjar no en va patir però fam de jugar sí. De no poder jugar per haver de donar una maneta a casa, ja que també tenia els seus pares, que eren vellets, al seu càrrec. jornalers, agricultors, ramaders i gent que es dedicava a replegar el fem. També hi havien palmers que eren els que es dedicaven a collir la palma per a les fàbriques de clin de les quals parlarem un poc desprès. El meu avi va ser palmer conta, sovint, com els sorprenien les tronades per dins dels barrancs i veien les centelles córrer per terra. També coneixien bé la remor de l´aigua quan el barranc aparentment sec es convertia en un riu. Llavors ells, quan escoltaven la remor, havien de fugir corrents. La palma la treien carregada a la seua esquena . La gent, quasi tota, tenia a casa un carro i un matxo que era l’instrument de treball i el seu mitjà de transport. Encara ara en algunes cases del poble es conserven els aparells dels matxos. La meua àvia, quan es va fer més gran, es va posar a treballar a la fàbrica de clin, que estava situada al carrer del Tremedal concretament dalt de la casa on ara visc jo. Estes fàbriques van ser de les primeres que vam que es trau dels margallons i que després de ser premsat s’emprava per a fer graneres cistelles,
coixins, seients de cadira, matalassos, etc
També
es treballava el blat a les eres. Alumna de 1r d’ESO de l’IES Serra d’Irta (*) Treball per la l’assignatura de CCSS
17
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
ALGUN ESDEVENIMENT IMPORTANT EN LA VIDA DE LA MEUA ÀVIA LEIRE SANCHO EBRÍ (*) meua àvia Amparo, a Alcalà de Xivert, mai no ha ocorregut cap fet tan especial com per a que passe acabar la Guerra Civil i que la seua família va sofrir va provocar, en molts casos l’escassetat d’aliments. Això, però, no vol dir que en la vida de la meua àvia no hagueren passat diferents fets o anècdotes que encara recorda, com per exemple, la famosa fugida dels lleons del Circo Americano. Aquest fet el recorda perquè va ser un esdeveniment molt extraordinari ja que va ser una de les poques vegades que, en el nostre poble, un prestigiós circ molt gran i duien molts animals. Els elefants bevien del pou de la plaça Justo Zaragozá i tot el poble anava a vore-ho. Aquell nit va ploure molt i al dia següent van eixir del poble prou de matí. A la baixada del Coll les barreres del tren estaven tancades. L’home de la caseta del tren, el guardabarrera, els feia llums per a que pararen. Però com que la baixada era camió dels lleons es va trencar. Llavors van fugir tots els animals, tan grans com menuts. El personal del circ va demanar permís a l’home que trevallava a la via per guardar els lleons grans a la seva caseta. Ell els va donar permís i així ho van gran ferit. Els cadells van fugir tots i el personal del circ va demanar ajuda als caçadors del poble que van acudir i entre tot van aconseguir agafar-los tots. La Guardia Civil volia abatre el lleó ferit, però el domador els va explicar que havia de ser d’un sol tret, sinò el lleó els podria matar. La Guàrdia Civil va demanar-li si el volia matar ell. I així, el domador es va encarregar de matar-lo d’un sol tret. El van soterrar al costat esquerre de la primera baixada de la antiga carretera del coll, on van tindre lloc l’accident. Un altre fet insòlit que va ocórrer va ser la inundació de la Foia, que és una ampla extensió
18
de Xivert. Aquest fet va estar provocat per una tempesta que en tant sols trenta minuts va omplir d’aigua els camps de la zona. La pluja va ocasionar la mort d’un home que, tornant ja cap a casa, el va agafar la tempesta i va morir ofegat. L’últim dels fets que us vaig a contar va ser la formació d’un xicotet però fort huracà. La meua àvia
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 m’ha comentat que aquest fet és el més recent i el que millor recorda. Ara anem a introduir-nos en aquella nit. L’aparició d’un huracà durant la nit va causar un gran revol entre la gent de la vila. De sobte, a la matinada, el meu avi va escoltar els colps que donaven les portes del pis de baix, és a dir, les de l’entrada, seguides del xiulet del vent que era agudíssim. En canvi, la meua mare i les seues germanes seguien dormint tranquil·lament. La por que va passar aquella nit no es comparable amb cap altra. El més sorprenent és que l’huracà va causar totes aquestes malifetes en tan sols uns minuts que va durar. Al dia següent, en alçar-se, des de la nostra terrassa de casa van poder observar del cine Rex ja no estava, moltes cases del poble van quedar sense alguna que altra paret, altres sense trossos de teulada i quasi totes les persianes havien volat (i les nostres no van ser una excepció), així com moltes portes, però gràcies a Déu que les nostres, mig arrancades, van resistir el fort vent. L’únic protagonista d’aquesta història va estar el vent. NOTA: He pogut aconseguir tota aquesta informació de la meua àvia Amparo, però la seua memòria no arriba a recordar quina va ser la data exacta de quan va ocórrer aquest fet insòlit en la història del nostre municipi. Alumna de 1r d’ESO de l’IES Serra d’Irta (*) Treball per la l’assignatura de CCSS
19
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
20
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
PASSIÓ PER LA TRENCÀ VICENT J. LORIENTE (*) El passat tres d’abril, Divendres Sant, el Grup de Bombos i Tambors El Repiquet va voler fer un canvi en la seua tradicional Trencà de l’hora que ja era un acte habitual en la programació de la Setmana unes escenes de la Passió de Crist, concretament: l’escena de la rentada dels peus, l’últim sopar, en el bombo gegant i després la trencà, simbolitzant Veient l’acceptació que va tenir, per part del públic, els canvis que es van realitzar, el grup va voler anar més enllà, i va decidir fer tota la Passió de Crist, però introduint el so dels bombos i els tambors. Per aquesta nova edició també es va voler canviar el nom i d’ací va nàixer la Passió per la trencà, on es conjunten els actes que volíem fusionar. La Passió per la Trencà va començar a agafar forma al cap de Paco Bruñó, qui va començar a estudiar els diàlegs de les diferents escenes, assessorat pel capellà Mossèn Carlos. També van començar a pensar-se els materials, els vestuaris dels actors i els diferents elements (creus, decoració, escenaris, etc...). També José Ramón Pitarch tenia mal de cap, ja que ell havia de ser l’encarregat d’introduir el so dels bombos i tambors en la Passió per la Trencà. A partir d’aquell moment es va contactar amb Simó, que havia interpretat el paper de Jesucrist tal que també ens assessorés en els diàlegs i en les diferents escenes a interpretar. No cal dir que va acceptar de bon grat i de seguida es va posar a la nostra disposició. La Passió per la Trencà ja anava prenent forma, però ara ens faltava el més important, els actors. De l’edició passada repetirien la majoria, però a l’introduir noves escenes encara en farien falta més. A la II Fira de la Tomata de Penjar, a l’estand del Grup de Bombos i Tambors El Repiquet vam començar a fer publicitat dels dos actes són la Percumascletà i la Passió per la Trencà. Per aquest segon acte vam començar a demanar a la gent que s’interessava si volien eixir a la Passió, tant si ho volien fer amb diàleg o sense. Calculàvem, es va apuntar un bon grapat de gent, però encara Nadal per tornar a demanar si volien participar en la representació de la Passió per la Trencà.
A tot açò, es continuava treballant en els diferents elements de l’atretzo, especialment el vestuari, on va col·laborar l’Associació de Mestresses de Casa d’Alcalà de Xivert, cosint i repuntant les túniques, capes, mocadors... També calia preparar les creus, l’estructura per plantar-les, les espases i llances dels romans, les torxes... i buscar la música d’ambient per les diferents escenes, és a dir, un no parar. començar els primers assajos, es feien a partir
21
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 de les 22:00 i es repartien entre el saló de la casa parroquial i l’espai d’oci. S’assajaven les diferents escenes, una darrera l’altra, amb l’inestimable assessorament de Simó. Es va arribar a assajar dilluns, dimecres i divendres, i el diumenge es feia un assaig general a la Plaça de l’Església, amb arribar l’últim cap de setmana abans de Divendres de març assaig i dimecres 1 d’abril assaig general amb la prova de so i micròfons, per deixar-ho tot preparat per Divendres Sant. Divendres Sant, en acabar el Viacrucis pel matí, vam començar a muntar els diferents escenaris posar les teles als escenaris... Tot plegat vàrem estar quasi tot el dia, ja que també hi havia que tornar a muntar la taula de so i deixar-ho tot enllestit. A la vesprada vam fer els últims retocs i després de la processó del Sant Enterro, els actors van començar a canviar-se. Aquells que tenien diàleg s’havien de posar la diadema. Per entendre’ns, el micròfon. També s’havien de muntar els escenaris del Sant Sopar, el tribunal del Sanedrí, el palau d’Herodes, ja estava quasi tot preparat i anava a començar la Passió per la Trencà. L’acte va començar amb la presentació per part de Paco i després d’una xicoteta introducció, el Grup de Bombos i Tambors El Repiquet va fer un toc d’entrada. En acabar i mentre es portava el bombo Lo Gaspatxer al seu lloc, començà la representació amb l’entrada de Jesús el Diumenge de Rams.
22
Les escenes i diàlegs es van anar succeint. La tensió i els nervis dels actors es van anar diluint tal com anava avançant cada acte. Entre escena i
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
23
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 escena, per tal de empalmar-les, es deixaven sentir Sant Sopar, una de les més impactants de la nit. Del Sant Sopar es passà a l’Hort de les Oliveres, un altra de les escenes amb més carrega emotiva, mesclada amb els alts i baixos de la música segons ho demanaven els diàlegs, i que va tindre la seua culminació amb l’aparició de l’àngel. Era l’hora del prendiment i posterior judici al Sanedrí, amb el so dels bombos i tambors entre escena i escena per arribar a la primera aparició de Ponci Pilats que donà pas al palau d’Herodes, amb les seues ballarines. Van tornar a sonar els bombos a mort, mentre ell es renta les mans. Era el moment de començar el Viacrucis pels carrers dels voltants, arrossegant Jesús la creu i a cavall, la llum de les torxes i el so dels bombos i tambors. Es van fer parades en les tres caigudes, on Jesús veu a sa Mare en la primera caiguda, a la Veronica i la Santa Faç en la segona i a les dones que ploren en la tercera. A continuació també vam trobar Judes penjat de l’olivera. Mentre es va realitzar el Viacrucis, es van traure dos lladres i a Jesús i els van clavar a les creus, on després de les rialles del sanedrí i les paraules dels lladres, arribà la mort de Crist a la creu. Tot es va fer fosc, mentre es deixaven sentir els bombos i tambors simbolitzant els trons i els llamps. I així arriba l’escena de la Pietat, a les escales del campanar. Una de les escenes més sentides eixint del campanar. Per tancar l’acte, el so dels i participants. Fins ací, la Passió per la Trencà 2015. Des del Grup de Bombos i Tambors El Repiquet, volem donar les gracies a tots els participants en este acte, ja que sense la seua implicació i interès no hagués estat possible. Ara cal corregir alguns xicotets detalls i pensar millores per la Passió per la Trencà 2016. Si voleu participar, no teniu mes que dir-ho, ja tenim un grapat d’actors debutants per al i a tots, per a la pròxima Passió per la Trencà. GRUP DE BOMBOS I TAMBORS EL REPIQUET (*)
TOTES LES FOTOGRAFIES D’AQUEST ARTICLE HAN ESTAT CEDIDES PER:
TONI SORIGÓ A QUI AGRAÏM LA SEUA COL·LABORACIÓ
24
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
NUS, UN ESPECTACLE DE PEP GIMENO I MIQUEL GIL PER COMMEMORAR ELS 20 ANYS DEL GRUP DE DANSES REDACCIÓ Els amants de la música valenciana van poder gaudir, de valent, de l’espectacle Nus ofert per Pep Gimeno Botifarra i Miquel Gil, el dissabte 23 de març, a l’Espai d’Oci d’Alcalà de Xivert dins els actes commemoratius del 20é aniversari del Grup de danses Lo Cirilo. De la mà d’aquestes dues veus, unes de les més importants del panorama actual musical valencià, vam tenir l’ocasió de gaudir d’un espectacle intimista, sincer a manera de viatge musical per la tradició i les cançons populars valencianes. L’espectacle realitzat sempre amb un to lúdic i pedagògic va voler mostrar-nos totes les nostres arrels musicals. Unes arrels que compartim amb bona part de la Mediterrània i que ens apropen de manera inequívoca a tots els pobles veïns. Nus és un espectacle que posa sobre la taula, la complicitat i compenetració entre aquest dos artistes lligats a la terra a través del cordo umbilical que suposa la música tradicional i que da cap manera pot passar desapercebut entre tots aquells que estimem la terra de debò. Miquel Gil va desembarcar molt jove en la música de transmissió oral. Els seus primers passos musicals els va donar en ambients rockers, però prompte va conèixer Vicent Torrent i Manolo Miralles amb els quals funda Al Tall; des d’aleshores està immers en la música d’arrel tradicional. En diferents etapes d’Al Tall va estar baixista i/o percussionista, ocasionalment guitarrista, i esporàdicament dolçainer. Però la veu és, sens dubte, l’intrument amb què aprèn a expressar-se millor, una veu l’actualitat és una de les grans veus del panorama musical mediterrani. Al Tall, un grup de marcat component vocal, fou l’escola perfecta per aprendre a cantar (els gèneres tradicionals, el cant valencià d’estil, la polifonia, les cançons de batre ) i per a descobrir la dimensió mediterrània de la música d’arrel del País Valencià. De la seua carrera en solitari cal destacar quan
Pep Gimeno de Xàtiva va debutar en les albaes del carrer Puig de Xàtiva amb catorze Benigànim, (Vall d’Albaida), va ser la primera a a fer treball de camp amb el grup Sarau de la Costera de Ranes i, durant la dècada del 1980, va aprendre més de cinquanta cançons populars i romanços tradicionals directament de boca de les persones majors, amb la qual cosa es va convertir en dipositari d’una part important de la cultura de transmissió oral en vies d’extinció. Una dotzena l’únic disc de Sarau, Balls i cançons de la Costera, en el qual Botifarra ja interpreta -entre moltes altres peces ballables- un cant de batre, l’estil amb el qual D’ençà, Botifarra s’ha destacat com una de les veus més sol·licitades de cançó d’arrel tradicional i de la Costera o el grup Ball a Banda amb grups de danses de la Ribera del Xúquer, la Vall d’Albaida o la Safor i ha gravat diverses col·laboracions en discs de música d’arrel tradicional i cançó d’autor.
Altaveu de Sant Boi del Llobregat, el premi a Millor Enderroc i, en la modalitat folk, el premi Puigporret de la crítica musical del Mercat de la música de Vic.
25
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
“EL CO2 ALLIBERAT PELS OCEANS VA AJUDAR A ACABAR AMB L’ÚLTIMA EDAT DE GEL” Entrevistem Miguel Ángel Martínez Boti, Cap de Ciències del Clima i Observacions del Ministeri d’Energia i Canvi Climàtic del Govern del Regne Unit. XAVIER FLORES Una recerca conjunta de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Southampton (Regne Unit) i la Universitat Nacional d’Austràlia de grans quantitats de CO2 emmagatzemat en els oceans de l’hemisferi sud provocant un increment global de les temperatures. S’ha calculat el contingut en carboni de les aigües al llarg dels segles estudiant la composició química de les petxines calcàries d’antics organismes marins que i que ara jauen sota el jaç marí. L’estudi ha sigut codirigit pel vinarossenc Miguel Ángel Martínez Botí. La recerca s’ha publicat en la revista Nature i de les conclusions s’han fet ressò les revistes especialitzades més prestigioses del món i periòdics nacionals i internacionals. Vinaròs, va fer els seus estudis primaris i secundaris a Vinaròs. Es va titular com a professor de piano en el Conservatori Professional de Música de Tortosa en 1998 i es va doctorar en Ciències Ambientals
ser investigador postdoctoral en la Universitat de Southampton. Des de setembre de 2014 és Cap de Ciències del Clima i Observacions del Ministeri d’Energia i Canvi Climàtic, Govern del Regne Unit. Com i quan sorgeix la possibilitat de realitzar aquest estudi? meua tesi doctoral, en el 2009. Després d’acabar la tesi, jo volia anar a l’estranger per a realitzar una estada postdoctoral i vaig establir una col·laboració amb el Dr. Gavin Foster, de la Universitat de Southampton. Em vaig mudar a Southampton en 2010 i vaig començar a treballar en una sèrie de projectes, entre els quals es trobava aquest. Per què es realitza entre tres universitats? veure articles que s’hagen produït íntegrament per investigadors de la mateixa universitat. La col·laboració amb altres investigadors i institucions és bàsica i necessària, ja que cada grup aporta
26
diferents coneixements, recursos, mostres, etc. En aquest cas, l’estudi es va originar com una col·laboració entre la Universitat de Southampton, on vaig treballar des de 2010 a 2014, i el grup de recerca amb el qual vaig fer la meua tesi doctoral en la Universitat Autònoma de Barcelona. Conclou el vostre estudi que el nal de l’ ltim període glacial va coincidir amb l’alliberament de grans quantitats de diòxid de carboni emmagatzemat en els oceans de l’hemisferi sud On radica la importància d’aquest descobriment? ha oscil·lat entre períodes glacials (freds) i períodes interglaciars (càlids). El causant inicial d’aquests cicles és un canvi en la quantitat de radiació solar que arriba a la Terra, és a dir, un factor extern al nostre planeta. No obstant açò, aquests canvis en radiació solar són massa xicotets per a explicar efectes tan dramàtics: Per exemple, durant
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 l’última glaciaciĂł, capes de gel similars a les de GroenlĂ ndia cobrien tota Anglaterra, EscandinĂ via i part d’Europa continental; al cap d’uns set o vuit PLO DQ\V KDYLHQ GHVDSDUHJXW SHU FRPSOHW 6yQ QHFHVVDULV PHFDQLVPHV LQWHUQV TXH DPSOLÂżTXHQ aquest estĂmul extern inicial. Durant molt temps s’ha pensat que aquest mecanisme estava relacionat amb els oceans i la seua capacitat d’intercanvi de CO2 amb l’atmosfera. En aquest estudi hem demostrat que aixĂ va ser: quan la Terra es va FRPHQoDU D FDOIDU DO ÂżQDO GH OÂś~OWLPD JODFLDFLy HOV oceans van començar a alliberar CO2 a la atmosfera, la qual cosa va incrementar l’efecte hivernacle i va causar mĂŠs escalfament, i al seu torn va causar que els oceans emeteren mĂŠs CO2. És el que es coneix com un mecanisme de retroalimentaciĂł positiva. La conclusiĂł principal de l’estudi ĂŠs que el CO2 alliberat pels oceans va ajudar a acabar amb l’última Edat de Gel i va afavorir la transiciĂł cap al perĂode cĂ lid en el qual vivim avui dia: l’Holocè. Llavors els oceans emmagatzemen mĂŠs CO2 que l’atmosfera? SĂ, els oceans contenen aproximadament 60 vegades mĂŠs CO2 que l’atmosfera. És per açò que canvis en els processos d’intercanvi de CO2 entre els oceans i l’atmosfera poden tenir un gran impacte en la concentraciĂł de CO2 atmosfèric. Com a exemple, s’estima que els oceans han absorbit aproximadament un 30% del CO2 emès pels ĂŠssers humans des del principi de la RevoluciĂł Industrial. De no ser per açò, la concentraciĂł actual de CO2 atmosfèrica seria bastant superior a 400 parts per miliĂł. Les emissions humanes, alteren l’equilibri natural? 6t FODUDPHQW 'XUDQW OÂś~OWLP PLOLy GÂśDQ\V HO CO2 en l’atmosfera ha oscil¡lat naturalment entre 180 parts per miliĂł durant les èpoques glacials (perĂodes freds) i 280 parts per miliĂł durant les èpoques interglaciars (perĂodes cĂ lids). En l’actualitat, la concentraciĂł de CO2 atmosfèrica ĂŠs aproximadament 400 parts per miliĂł, ĂŠs a dir, un 40% mĂŠs que els nivells mĂ xims que el nostre SODQHWD KD YLVW GXUDQW OÂś~OWLP PLOLy GÂśDQ\V /D FDXVD principal d’aquest increment ĂŠs l’ús de combustibles fòssils (carbĂł, petroli, gas) que ha tingut lloc des de l’inici de la RevoluciĂł Industrial. Sabem que a major concentraciĂł de CO2 en l’atmosfera, major serĂ la intensitat de el “efecte hivernacleâ€?. De moment, les temperatures mitjanes a nivell mundial han augmentat en 0,85ÂşC des de mitjan segle XIX, i seguiran augmentant durant el segle XXI. Què heu analitzat per a arribar a aquestes conclusions? Per a estimar la temperatura, el pH i altres propietats dels oceans en el passat ĂŠs necessari
0LJXHO ĂˆQJHO 0DUWtQH] DPE HO VHX RQFOH -RVHS 0DUWtQH] 'RQMX
utilitzar mètodes indirectes que ens donen informaciĂł sobre aquestes variables. En aquest estudi ens hem basat en l’anĂ lisi de la composiciĂł quĂmica de les petxines calcĂ ries d’antics organismes marins que KDELWDYHQ OD VXSHUItFLH GH OÂśRFHj ID PLOHUV GÂśDQ\V i que ara jauen sota el jaç marĂ: els foraminĂfers. $PE OÂśDMXGD GH EXFV GH UHFHUFD RFHDQRJUjÂżFD pV possible extraure testimonis sedimentaris del fons marĂ: ĂŠs a dir, una espècie de cilindre de “fangâ€? de diversos metres de longitud. Com mĂŠs profund siga el sediment, major ĂŠs la seua edat. Una vegada es disposa del testimoni, ĂŠs necessari datar-lo mitjançant la tècnica del carboni 14, per a desprĂŠs seleccionar mostres d’una edat determinada i analitzar aquests petits fòssils. En concret, en aquest estudi hem analitzat els isòtops de l’element bor, que ens han proporcionat informaciĂł sobre el pH de l’oceĂ i sobre el contingut oceĂ nic de carboni en el passat.
)RUDPLQtIHUR SODQFWyQLFR *ORELJHULQD EXOORLGHV )RWRJUDItD GH 0DULDQD 7 +RULJRPH 8QLYHUVLWDW $XWzQRPD GH %DUFHORQD
27
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 Quant temps ha durat l’estudi? Açò sempre ĂŠs difĂcil d’estimar. Jo diria que uns TXDWUH DQ\V GH SULQFLSL D Âż SHUz FODU PDL WHQV dedicaciĂł exclusiva per a un projecte o estudi, aixĂ que sempre estĂ s combinant diverses coses alhora. El canvi climĂ tic ĂŠs un dels temes mĂŠs debatuts avui dia en la comunitat cientĂÂżca internacional. Creus que ĂŠs causat pels ĂŠssers humans? Sense cap tipus de dubte. AixĂ ho ha declarat el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi ClimĂ tic (IPCC) en el seu Cinquè Informe d’AvaluaciĂł. L’ús de combustibles fòssils emet CO2 D OÂśDWPRVIHUD OD TXDO FRVD LQWHQVLÂżFD OÂśHIHFWH hivernacle i augmenta la temperatura terrestre. Què ĂŠs el que mĂŠs t’apassiona de la teua professiĂł? És un treball dinĂ mic, que implica molta interacciĂł DPE HOV PHXV FRPSDQ\V L HQ HO TXDO HUHV FRQVFLHQW que estĂ s aportant el teu granet d’arena per a intentar cercar una soluciĂł a aquest problema tan complex que ĂŠs el canvi climĂ tic. Açò, evidentment, implica estar en contacte amb els Ăşltims avanços en ciències del clima. Quin serĂ el teu pròxim estudi? El setembre passat vaig canviar d’activitat laboral i vaig passar de treballar com a investigador en la Universitat de Southampton a treballar d’assessor en temes de clima en el Ministeri d’Energia i Canvi ClimĂ tic del Regne Unit. AixĂ que de moment no tinc previst publicar mĂŠs articles com a primer autor. De totes maneres, encara conservo col¡laboracions amb el meu antic grup de recerca, aixĂ que suposo que el segĂźent article tractarĂ d’estendre el registre de CO2 atmosfèric del que disposem actualment. Avui dia sabem quins van ser les concentracions de CO2 GXUDQW HOV ~OWLPV DQ\V JUjFLHV DOV testimonis de gel antĂ rtic. Els mètodes que hem utilitzat en el nostre estudi, basats en testimonis sedimentaris marins, ens permeten anar molt mĂŠs arrere en el temps.
28
%XTXH GH LQYHVWLJDFLyQ RFHDQRJUiÂżFD -oides Resolution %DKtD GH %HQJDOD 2FpDQR Ă‹QGLFR ([SHGLFLyQ ,2'3 )RWRJUDItD GH :LOOLDP &UDZIRUG ,2'3 7$08
Fa molt que no vĂŠns al paĂs? Encara que visc al Regne Unit, sempre que puc faig una escapada. Vaig venir pel Nadal i, ara, per a Pasqua. Què sols fer quan vĂŠns? La veritat ĂŠs que solc tenir una agenda bastant ocupada! Estar amb famĂlia i amics ocupa la major part del meu temps quan vinc. Què ĂŠs el que mĂŠs trobes a faltar? Moltes coses, la veritat. Estar OOXQ\ GH IDPtOLD L DPLFV pV OD SLWMRU SDUW GH YLXUH D l’estranger. DesprĂŠs d’açò, doncs trobo a faltar el bon temps, estar prop del Mediterrani, i, com no, el menjar!
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
EL ALIENTO DEL DIABLO (I) ANTECEDENTES. LOS INÍCIOS EN ESPAÑA JOSÉ VICENTE MOYA JULVE ANTECEDENTES La Primera Guerra Mundial ¡Gas!, ¡gas!, ¡gas! el 22 de abril de 1915, centenares de soldados coloniales franceses abandonaban sus trincheras en el frente belga, cerca del pueblo de Ypres, retrocediendo enloquecidos, arrojando espuma por su boca que salía desde las posiciones enemigas. Los alemanes habían abierto cerca de 6.000 cilindros que contenían cloro a presión, aprovechando la brisa de la tarde, una extraña nube de gas verdoso corría a ras del suelo invadiendo las trincheras de los regimientos coloniales del general Putz, que tras sufrir sus efectos entraron en pánico dejando una brecha abierta en el frente de más de siete kilómetros. Tan pronto se pasaron los efectos del gas, las tropas alemanas se lanzaron a explotar el éxito, conquistando el pueblecito de Lizerne. La segunda batalla de Ypres había abierto la caja de Pandora de una terrible arma, el gas. A esta nueva arma los soldados la conocerán como el aliento del diablo. A los cadáveres de las víctimas se les practicó la autopsia para indagar los efectos de los gases: edemas pulmonares que acarreaban una muerte atroz. El cloro al mezclarse con el oxigeno de los pulmones forma ácido clorhídrico, las victimas se un médico canadiense da con una simple solución. Ante un ataque con cloro obliga a los soldados a pierda sus efectos. Un veterano recordará “Para evitar los gases nos hacían orinar sobre unos trapos y taparnos con ellos la boca y la nariz. Cuando se secaba la orina, Dios, se te cortaba el aliento. Je, je, pero nadie quería ponérselo en la boca si no estaba seguro de que era su propia orina. Más tarde ya nos distribuyeron caretas antigás a base de ltros de carbón”. Una vez más se han pisoteado los acuerdos de donde taxativamente se prohibía “lanzar cualquier sustancias nocivas”. Alemania por supuesto alegó
vez más esta arma durante toda la contienda, en una fatídica espiral que alcanzará en 1918 a que líneas enemigas estuviera cargado con gas. Al cloro respondieron los franceses con fosgeno, replicando los alemanes con difosgeno, después vino el empleo del rompemáscaras, mezclas de estornudógenos (arsinas) con fosgeno, estos componentes hacían estornudar a los combatientes cuando llevaban las mascaras antigás haciendo que se saltasen los anteojos de protección e inutilizando la efectividad de la mascara. El 21 de junio de 1917 se emplea por primera vez el gas mostaza en el sector de Ypres, que será bautizado con el nombre de Yperita. Este nuevo gas, de más pesado que el aire, por lo que permanece en el fondo de las trincheras durante varios días antes Para protegerse de él es necesario además de la mascara llevar un traje de goma para protegerse de su contacto. de todas las generalmente admitidas, un máximo de 100.000 personas murieron a consecuencia de la guerra química, lo cual viene a representar poco más del 1% del total de la contienda.1 En cualquier caso, dentro del dramatismo que encierran estas tuvieron que soportar los contendientes superaron todas estas estadísticas. Aunque el gas no fue el gran asesino de la Gran guerra, si que se cobro un fuerte precio psicológico entre los combatientes, pues les obligaba a estar en constante alerta ante un posible ataque con esta nueva arma. El ver los cadáveres de los pobres desgraciados que habían sucumbido ante esta terrible arma hizo que los combatientes la detestaran más que a la gran asesina de la Primera Guerra Mundial, la artillería. La Guerra de África 1921-1927 España no quiso quedarse atrás ante la amenaza que suponían las nuevas armas aparecidas tras la Primera Guerra Mundial, por lo que el propio Alfonso XIII inicio una tímida política de adquisiciones
recipientes”. A partir de este momento todos los de Marruecos iniciada el 1909.
29
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 Tras el desastre de Annual el 1921, donde miles de soldados españoles perdieron la vida a manos de las tropas de rifeñas, el general Dámaso Berenguer, Alto Comisario en Marruecos anunció: ”siempre fui refractario al empleo de los gases as xiantes contra estos indígenas, pero después de lo que han hecho y de su traidora y falaz conducta, he de emplearlos con verdadera fruición”2. Poco después del desastre de Annual se enviaron comisiones reservadas a lo que sería la Fábrica Alfonso XIII de productos químicos, conocida como “la Marañosa”, la cual aquella, gran instalación industrial, dio paso al más seis kilómetros al norte de Nador.3 El Servicio de Guerra Química se decantó por vesicante, la Yperita que produce quemaduras en la
consideraciones de orden política. Los gases no llegaron a emplearse masivamente, limitándose
máscaras antigás. Alemania por su parte suministró el Oxol, producto base para la fabricación del gas Mostaza. Esta sustancia comercial era inofensiva
concretos, por lo que se utiliza no solo contra
del Tratado de Versalles.
sistema militar o civil de Abd-el-Krim.5 En julio de 1923 se produjo el primer bombardeo aéreo con bombas cargadas con gas tóxico a cargo de los biplanos Bristol F.2B, lanzando dos bombas X sobre el poblado de Amesauro. Pero es el 1924 cuando empiezan a lanzarse bombas de aviación cargadas con Yperita. Este gas empezó a fabricarse en la fábrica de la Marañosa dirigida por el químico alemán Hugo Stoltzemberg, pero hasta que este no estuvo listo fue importado secretamente desde Alemania. En su libro Cambio de rumbo Hidalgo de
operarios, por lo que se ordenaba comenzasen los ejercicios de prácticas para la utilización de estos 7 de septiembre se empleó por primera vez esta munición en combate por orden del Alto Comisario de Marruecos, General Bruguete. El ataque debió de ser realizado por el Grupo de Instrucción quien lo permitiesen. Se advierte en todo momento gran preocupación 4
baterías. Ramón J. Sender, en su novela Imán, agrio de la Yperita lanzada por la artillería contra los rifeños en junio de 1923. Si los planes político-militares contemplaban en teoría la utilización masiva de gases tóxicos documentación consultada nos indica que en la de la sustancia tóxica, retrasos en la carga de
también se utiliza contra zocos, sembrados,
arrojó 100 bombas de 100 kilos cargadas con gas Mostaza desde su avión Farman F-60 Goliath, en el verano de 1924. Cerca de 127 bombarderos de este tipo se utilizaron en la campaña lanzado alrededor de 1.680 bombas traídas desde los iniciaron una evaluación de todas las bombas de conclusión de que el modelo C-5 cargada con 20 C-2 cargadas con 10 kg de Yperita parecen ser las la guerra del Rif, la C-5 se implanta a las demás.6 se percató que numerosos bombardeos con gas no
30
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 causaban los efectos deseados debido a que el calor del área septentrional marroquí era perjudicial para el gas en misiones nocturnas. Los bombardeos tenían por objeto que el gas no se volatizara por el efecto de la alta temperatura, sino que no se más tiempo en la zona. Aunque no solo los rifeños sufrieron los efectos de los gases, los soldados consideraríamos como “fuego amigo”, pues el 8 de septiembre de 1925, durante el desembarco de Alhucemas, numerosos desembarcados sufrieron los efectos de una nube de gas cuando cambió la dirección del viento durante el ataque.7 En resumen, la campaña del Rif iniciada en septiembre de 1921, puede considerarse como una guerra convencional en el sentido amplio de la palabra, con un componente adicional de una faceta importante en la contienda, pero no la decisiva. Es cierto que a partir de enero de 1923, tras la liberación de prisioneros españoles en Axdir (previo pago en metálico de su rescate a las tropas rifeñas), el Alto Mando hubiera querido contar con más bombas de gas tóxico para arrojarlas a los rifeños, pero este deseo chocó con numerosas Por ello el Gobierno español solicitó en 1924 a poder acelerar la producción, por este motivo en octubre de este año se trasladaron a Melilla dos especialistas dirigidos por el técnico germano carga de las bombas con Gas Mostaza. Para el Gobierno español acabar con la guerra del Rif era una labor prioritaria, por lo que depositó grandes esperanzas en las nuevas armas, especialmente el gas.8 el gobierno francés para acabar con esta terrible guerra que desangró a España. La fábrica de productos químicos Alfonso XIII “La Marañosa”9 La fábrica nace por impulso del Consejo de Destinándose 14.000.000 de pesetas, de la época, para la adquisición en Alemania de una fábrica completa de productos químicos para aplicación bélica. La Junta Central de Armamento se puso en dirigía Stoltzemberg10. Según el contrato la casa Zimmerman recibiría unas 7.500 000 pesetas por la maquinaria capaz de producir diariamente 1.500
1.000 de Yperita. Elegido como terreno el de La Marañosa, en las cercanías de San Martín de la Vega (Madrid), se autorizó la compra 700 hectáreas de terreno el 5 de Fábrica de Productos Químicos del Jarama, el 22 de febrero de 1923. El 3 de agosto de 1925, la Fábrica paso producción de Yperita, lo que condujo a comprobar, en diciembre, que no funcionaba la instalación, teniéndose que desmontar toda la correspondiente a la producción de etileno. Los malos resultados siguieron durante todo 1926. El 3 de marzo de 1927, la Junta Facultativa de la fábrica daba cuenta que además de seguir sin haberse entregado del taller de Yperita (la máxima pureza obtenida ante testigos era del 40%). Como consecuencia de ello
31
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 de todos los talleres, a lo cual accedió el Ministerio de la Guerra. En 1928 hubo que desmontar, limpiar, reponer periodo de desidia, por el cloro, el ácido clorhídrico propusieron utilizar el taller de Etildicloroarsina, un
excedentes de La Gran Guerra. También se procedió a la compra de mascaras antigás inglesas Tipo Y, para dotar no está documentado también es posible que España adquiriese algunas partidas de máscaras francesas ARS 17 para el desembarco de Alhucemas. El 1934, España declara reglamentaria la máscara CMP (Constructora de Material de Protección), fabricada en propias. Con cartucho de protección de rosca universal Carlos Lázaro Ávila. La forja de una aeronáutica en la campaña de Marruecos 1909-1927. 2001 6 María José de Madariaga. La guerra química. Revista Historia, nº 324. 2003. 7 José Mª Manrique. Guerra química Página 39. 8 María José de Madariaga. La guerra química 9 José María Manrique. Guerra química Página 34. 10 Stoltzemberg fue el químico alemán que había formado parte del servicio de guerra química en Alemania durante 5
en la producción de cloro. En 1929 la fábrica “Alfonso XIII” no podía Ginebra11, supuso, en la práctica la defunción de la fábrica como tal. Con la llegada de la II República en por Decreto de 8 de agosto de 1935 se dispuso que
químico con cloro. El Protocolo de Ginebra de 1925 relativo a la guerra química. Prohibió el empleo de la guerra de gases
11
La Marañosa”. NOTAS:
Guerra química en España. 1921-1945. Ediciones Gallant 2012. Pagina 10. 2 Juan Pando. Historia secreta de Annual. Página 262. 3 José Mª Manrique. Guerra química Página 16. 4 En 1918 España adoptó experimentalmente, la primera máscara antigás modelo TP 1918. Según Luis de la Gandara en su obra Armamento e Ingenios, publicada el 1
32
materias o procedimientos análogos. Entró en vigor en el 8 de febrero de 1928. La Conferencia de Desarme de Ginebra de 1932: prohibió la preparación de la guerra aviones. 3ª Sesión de la Conferencia de Desarme en 1933: Interpreto que la prohibición total de la guerra de gases ligaba a las potencias contratantes solamente entre ellas, no aplicándose a todas, reservándose varios estados su uso en diversos casos, con lo que la preparación de la guerra química queda permitida. No prohibió la guerra aérea.
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
33
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
ERASMUS + I LES MOBILITATS PER MOTIUS D’APRENENTATGE JAUME PELLICER VERGE Des de començaments de 2014 estĂ en vigor el nou programa d’educaciĂł, formaciĂł, joventut i esports de la UniĂł Europea anomenat (UDVPXV + TXH GXUDUj ÂżQV L TXH UHHPSODoD OÂśDQWLF Programa d’Aprenentatge Permanent. Erasmus + fa palès que ĂŠs necessari invertir en educaciĂł, formaciĂł, joventut i esports. L’objectiu que persegueix ĂŠs garantir que joves i adults aconseguisquen les competències necessĂ ries per tenir èxit al mĂłn actual a travĂŠs de la innovaciĂł i la modernitzaciĂł de la prĂ ctica docent. EstĂ previst que mĂŠs de 4.000.000 joves i persones adultes adquirisquen coneixements i experiències grĂ cies a l’estudi, la formaciĂł i els programes de voluntariat a l’estranger. Mitjançant tres accions claus es proporcionen ajudes individuals per a la formaciĂł contĂnua (KA1); es dona suport a les associacions transnacionals entre institucions i organitzacions afavorint la cooperaciĂł i la uniĂł entre el mĂłn de l’educaciĂł i el del treball (KA2); i s’afavoreix la modernitzaciĂł dels sistemes d’educaciĂł, formaciĂł i joventut (KA3). En este article anem a centrar-nos en l’acciĂł clau KA1, mobilitat de les persones per motius d’aprenentatge, ja que ĂŠs el programa que el CEIP Lo Campanar d’AlcalĂ va sol¡licitar i, grĂ cies a la seua alta puntuaciĂł, estĂ duent a terme al llarg d’este curs acadèmic 2014-15. En concret, entrevistem a na Immaculada Roda, directora del FHQWUH L D HQ /XFDV &DODWD\XG GRFHQW GÂśDQJOqV L coordinador dels programes europeus del centre. KA1 es refereix a la mobilitat de les persones per motius d’aprenentatge la qual cosa implica que el professorat (igual que els alumnes de cicles formatius) tinga l’oportunitat de viure una experiència de formaciĂł europea a travĂŠs de cursos estructurats, formaciĂł reglada o de perĂodes d’observaciĂł de bones prĂ ctiques (jobshadowing) en altres centres de paĂŻsos membres de la UniĂł Europea. Per tant, KA1 ĂŠs un projecte de centre que millora la qualitat de la docència dels seus professionals, que facilita el domini de noves metodologies per a la prĂ ctica d’aula i que perfecciona la competència comunicativa en llengĂźes estrangeres dels docents. AcĂ teniu l’entrevista:
34
Com sorgeix este projecte formatiu?; Per què un KA1 al CEIP Lo Campanar? Tot projecte naix de la necessitat de cobrir unes mancances que es detecten en el centre per part del personal educatiu. En este cas, el projecte està centrat en la millora de la llengua anglesa com a ferramenta que ens permetrà moure’ns amb facilitat per un món cada vegada mÊs globalitzat i on el domini de l’anglès serà indispensable, si ja no ho Ês avui en dia. 'œHVWD PDQHUD HV SUHWpQ PLOORUDU OD ÀXwGHVD oral de l’alumnat i la seua pronúncia, a mÊs de potenciar mÊs l’anglès amb les noves metodologies GœHQVHQ\DPHQW GH OOHQJ HV HVWUDQJHUHV (O .$ HUD l’oportunitat perfecta per a dur a terme este objectiu i millorar l’aprenentatge de les llengßes, ja no tan sols de l’anglesa, sinó tambÊ de les altres llengßes a causa de la transferència que hi ha entre elles. Quin Ês l’eix vertebrador i els objectius del vostre projecte ³%UHDNLQJ ZDOOV RSHQLQJ (XURSHDQ ZLQGRZV´" L’eix vertebrador del projecte Ês, com el seu propi nom indica, trencar les barreres que poden suposar el desconeixement de l’anglès en una Europa cada vegada mÊs cohesionada i en un món cada vegada mÊs menut. D’esta manera s’obre a l’alumnat un gran ventall de possibilitats que el domini de la competència comunicativa en llengua anglesa els oferirà al llarg de la seua vida, tant a nivell laboral com personal, ja que no se’ls tancaran les portes a l’hora d’eixir a l’estranger pel fet de no conèixer eixa llengua.
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 Quines activitats formatives teniu programades? Les activitats programades a nivell de centre les nostres classes aplicant les metodologies i didàctiques apreses. A més, a nivell extern, hem realitzat xerrades amb diferents entitats, com ara el CEFIRE de Castelló, explicant la nostra experiència als projectes europeus. Penseu que estos projectes europeus milloren l’ensenyament i aprenentatge de les competències clau? Sens dubte, estos projectes milloren l’adquisició de les vuit competències clau ja que els cursos et nodreixen d’una bona formació acadèmica en l’anglès com a llengua estrangera, amb una alta reputació com a formadors de docents. A més, actualment s’intenta vincular l’aprenentatge de les llengües al món del treball mitjançant el caràcter emprenedor i les tecnologies de la informació i comunicació (TIC), que són indispensables en el món on vivim. La formació rebuda, ha ajudat a la millora professional de les metodologies i a la vostra pràctica d’aula? Un dels aspectes fonamentals per a realitzar amb èxit qualsevol activitat educativa és la metodologia. Algú pot saber molt sobre una matèria en concret, però si no és capaç de transmetreho al seu alumnat a través de materials atractius, activitats engrescadores i fent-li veure fàcil allò que és complicat, no hi ha res a fer. Per tant, en estos cursos hem aprés noves metodologies i
didàctiques que repercuteixen directament en la nostra docència diària. El fet de participar en iniciatives europees com estes, penseu que facilita un intercanvi d’idees i coneixements entre els docents? Esta part dels cursos de formació és la que més t’aporta, des del nostre punt de vista, ja que estàs compartint la formació amb gent de diverses nacionalitats europees, amb la qual pots intercanviar experiències i bones pràctiques docents; preguntar llengües; sobre la distribució de les matèries; sobre el funcionament del seu sistema educatiu; etc. En resum, estos intercanvis d’experiències t’aporten Quina continuïtat voleu donar al pla de desenvolupament europeu del centre? Conscient de la dimensió europea de l’educació, el CEIP Lo Campanar aposta per la innovació educativa i per eixe motiu ha sol·licitat un altre KA1 pel al curs vinent 2015-16, a més d’un KA2, associació entre centres escolars europeus. Agraïm al CEIP Lo Campanar d’Alcalà la seua participació en este tipus d’iniciatives europees ja que enriqueix la formació contínua del professorat amb noves experiències; afavoreix una major comprensió de la diversitat de les cultures europees alhora que ofereix oportunitats per construir xarxes de contactes internacionals per desenvolupar altres projectes futurs i una ciutadania europea més activa.
35
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
ERASMUS + I LES ASSOCIACIONS ESTRATÈGIQUES ENTRE CENTRES ESCOLARS
JAUME PELLICER VERGE
A l’igual que el CEIP de la localitat, l’IES Serra d’Irta d’Alcalà de Xivert també aposta per la innovació educativa mitjançant la participació en programes europeus. En este centre escolar hi ha professorat amb inquietuds professionals i un clar convenciment que l’educació va molt més enllà dels límits de l’aula, de la comarca o del nostre país. que respecte altres cultures i formes de vida i de promoure l’educació i la comunicació entre nacions, l’IES Serra d’Irta va sol·licitar un projecte KA2 el qual es va aprovar i que, actualment, s’està portant a terme. L’acció clau KA2 és la segona línia estratègica del programa europeu Eramus +. Esta acció afavoreix la cooperació i l’intercanvi de bones pràctiques entre les institucions participants per la qual cosa reforça l’esperit emprenedor i enfortix els vincles entre l’educació i el món laboral. KA2 naix amb l’objectiu d’incrementar la capacitat i rellevància dels aprenentatges en l’educació i formació; de promoure les competències claus; el coneixement digital i la competència comunicativa en llengües estrangeres. D’altra banda, també promou el desenvolupament educatiu innovador (aprenentatge col·laboratiu; pensament crític; integració curricular de les TIC; etc.) entre centres escolars europeus. Es per este motiu que entrevistem n’Esther Balaguer, directora del centre; na Bea Ferran, coordinadora de formació i na Mónica Chanzá; cap de departament i coordinadora de projectes europeus en el centre. Ací teniu l’entrevista: Com sorgeix este projecte col·laboratiu?; Per què un KA2 per a l’IES Serra d’Irta? Este projecte sorgix a partir de la voluntat del centre d’estar al capdavant en innovació educativa. Des de l’IES estem apostant molt activament, que considerem que són essencials per a la modernització del centre, augmentant clarament internacionalització de tota la comunitat educativa. Quin és el tema central i els objectius del vostre projecte El tema central del nostre projecte és l’aprenentatge i foment de les TIC focalitzat en
36
el desenvolupament de les competències clau, la interacció i comunicació i els valors socials. A partir d’este eix vertebrador, es tracten diversos aspectes culturals en les diferents visites als països participants com són, per exemple, la gastronomia, els balls tradicionals, els monuments històrics i les tradicions a les bodes en cada país. Els objectius generals del projecte es fonamenten en les estratègies d’Europa 2020, basats en reduir la taxa de fracàs i d’abandonament escolar, augmentar les possibilitats d’ocupabilitat del nostre alumnat en el futur i millorar la competència lingüística en llengua estrangera. com a ferramenta d’aprenentatge i comunicació; el desenvolupament multicultural dels nostres alumnes i la millora de la seua competitivitat. Quins països participen i quines activitats teniu programades? En este projecte participem 6 països: Lituània
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 El projecte té una durada de dos cursos acadèmics (2014-15 i 2015-16). Tenim programat un encontre (o meeting) en cada país participant seguint este ordre: gener 2015 a Turquia; març Lituània. En les dues primeres trobades es tractarà de en la gastronomia, el marisc i l’edició de receptes. En l’eixida a Polònia el tema central seran els patrimoni històric i a Lituània l’aprenentatge dels diferents costums en les celebracions de bodes i casaments. A cada reunió transnacional assistiran tres alumnes i dos professors encara que el nombre d’alumnat participant pot variar en funció del pressupost de cada país. Cal dir que, des de cada país, tots l’alumnat implicat en el projecte treballa de manera conjunta en activitats i tasques que després presenta als altres països aquells alumnes que viatgen. A més d’estes activitats prèvies a les trobades, també n’hem realitzat d’altres com ara l’elecció del logotip del projecte. Cada alumne de cada país va es van exposar en la pàgina web del projecte. Allí, durant una setmana, tot l’alumnat i professorat varen votar el logo publicitat del projecte. Com han anat la primera experiència a Turquia? L’experiència a Turquia ha sigut molt enriquidora i totalment satisfactòria. L’encontre es va produir 11-18 de gener i vàrem viatjar tres alumnes de 4t d’ESO i la professora Mónica Chanza com a
el millor de l’experiència viscuda a Turquia va ser la qualitat humana de les persones que vam conèixer allí: alumnat, professorat i famílies. Tot el que vam compartir, els somriures de cada dia, l’alegria en la realització de les activitats, l’emoció per descobrir coses noves, el treball en equip, l’acollida tan amable per part de les famílies, etc. Un recull de l’últim sopar d’acomiadament amb les llàgrimes que tots els participants tenien als ulls. És en eixos moments quan te n’adones que tantes i tantes hores de treball i esforç realment han pagat la pena, i amb escreix. Penseu que els projectes europeus milloren l’ensenyament i aprenentatge de llengües estrangeres? Per suposat! I són varies les raons que avalen el projecte i totes les activitats que es desenvolupen al seu voltant són en anglès i, per consegüent, comporta una millora en el desenvolupament de la competència lingüística dels nostres alumnes i del professorat participant. D’altra banda, la necessitat de comunicació amb els participants dels altres països obliga als estudiants a utilitzar l’anglès com a llengua vehicular, el que suposa una gran millora també en la seua competència lingüística en anglès, especialment en la part de speaking i listening (que en el cas dels nostres alumnes són les habilitats en les que presenten més febleses). Per últim, l’aprenentatge de llengües estrangeres suposa per als alumnes passar d’una perspectiva simplement formal i acadèmica a una perspectiva funcional, on se n’adonen de la importància d’aprendre la llengua per a poder comunicarse correctament i, en este cas, poder mantindré contacte amb els altres participants una vegada l’aprenentatge de les llengües suposa, sens cap dubte, una font de motivació i de implicació
ens van fer xerrades explicatives sobre l’ús de les d’Arts i Audiovisuals i vàrem assistir a dues A més a més, els alumnes de tots els països llocs que visitàvem i, l’últim dia, es va fer una posada en comú i es varen triar les millors. Este cada país havia aportat prèviament amb el lema “Six countries, four seasons” i es va confeccionar el “Calendari FOCUS” trobada en Turquia. dubte, tant per a les alumnes com per al professorat,
professorat. Alguna recomanació per aquells docents que vulguen innovar mitjançant la participació en programes europeus? Més que recomanacions el que ens agradaria és animar a tots els docents a què participen i s’involucren en este tipus de programes perquè com personal. Que el procés és dur perquè es requereixen moltes hores de treball que no estan reconegudes “o cialment” i s’ha de fer molta burocràcia, però que no es desanimen perquè el els moments difícils i es quedaran amb una experiència molt enriquidora en tots els sentits tant
37
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 per a ells, com per a l’alumnat participant i per a tota la comunitat educativa. Per concloure, simplement agrair la implicació d’este centre en este tipus d’iniciatives europees ja que enriqueixen l’experiència educativa;
38
proporcionen recursos motivadors per a l’aprenentatge de l’alumnat; valoren la llengua estrangera com a instrument pràctic de comunicació; desenvolupen l’ús de les noves tecnologies i creen el sentit de pertinença a una comunitat europea que supera barreres locals i nacionals.
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
SOL? MAR ARNAU Arribes a casa cansat de treballar. No t’abelleix fer res, així que et llances sobre el sofà, poses en marxa la televisió i comences a escoltar les notícies. Ja t’has oblidat de les manifestacions de l’any passat que reclamaven una república, ja no escoltes res sobre l’ébola i a penes et preocupa que Rita Barberà no sàpiga parlar valencià. Simplement mires les notícies com una telenovel·la més, una moda, un tema de conversa, amb passivitat. I és així com els mitjans de comunicació t’ho plantegen, però no tens ni idea. Acaben i passen a publicitat. Et bombardegen dient-te que, si no compres açò o allò, no seràs feliç. Perquè ara ets infeliç, no? Si t’ho diu la televisió serà veritat... Et diuen que tens un cotxe molt antiquat. Més valdria comprar-ne un altre, el necessites. Decidit, a estalviar per comprar-lo, ja que en realitat, feia temps que desitjaves desfer-te del trasto que tens. Trasto? Tot el que tens són trastos! Bé, ja pensarem en això desprès, ara a concentrar-se en el cotxe. T’impliques en el treball, i al mes següent t’augmenten el sou a canvi de treballar una horeta de treball si pots aconseguir un cotxe? D’acord, ara arribes a casa més cansat, però no passa res,
Els caps de setmana te’n vas amb la teua parella al centre comercial per a desconnectar. T’omplis les mans amb bosses plenes de coses inútils que tan sols et perjudiquen cada volta més. Però això no ho saps. Hi ha moltes coses que no saps. Com t’has gastat els diners en el centre comercial treballes encara més hores extra per a poder comprar el que necessites - Ho necessites? Clar! - Però si compres hauràs de treballar més hores, no? És un cercle viciós... - Calla’t ja consciència, deixa de marejar! Necessito un cotxe, roba, tallar-me el pèl... I un dia et poses a pensar. Estàs cansat, molt cansat, vell. Tens novia, però esteu tothora a crits per l’estrès acumulat en esta frenètica vida. Al poc temps talleu, i tan sols et queden els productes que has comprat amb els diners les hores de la teua vida que has perdut treballant. Productes buits de vida i felicitat. Et dones compte que tot el que tens no val per a res. Que els anuncis et mentien, que no necessites res de tot això, que ets infeliç. Que el món està fet una merda, que la gent està cega i que res és com tu creies. Llavors obris els ulls.
39
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
L’AIGUA EN EL PASSAT D’ALCALÀ DE XIVERT ANNA MIRALLES (*) CARALAMPIO SALVADOR(**) La relació d’Alcalà amb l’aigua ha anat d’extrem a extrem, és a dir, de l’escassetat extrema a una relativa abundància. La falta d’aigua potable Davant la falta d’aigua potable a les cases, la gent l’havia d’obtenir l’aigua potable dels pous, les fonts i auxilis externs com els trens. Hi havia uns deu o dotze pous repartits per tota la població dels quals la gent obtenia l’aigua que necessitava amb una corda i un poal. La quantitat d’aigua era major en les époques de pluja. Actualment, ens queden algunes motes testimoni d’aquests pous a algunes de les places i carrers del poble. També hi havia una sèrie de fonts públiques. Es comunicava al poble les hores en que aquestes fonts estarien en funcionament i les dones deixaven els seus cànters formant una llarga cua per poderlos omplir d´aigua. Cadascuna tenia el seu torn però donat el temps que això els ocupava i que totes volien agafar l’aigua primer, es creaven motes baralles. Algunes es van quedar sense cabells per alguna estirada de pèl. En algun moment es van fer servir trens que feien arribar aigua a Alcalà procedent de Benicarló i Torreblanca. Solucions privades. Molta gent decidí construir cisternes a les seues cases per poder utilitzar l’aigua de pluja. Altres, decidiren construir pous a les cases. Hi havia un home que vivia al carrer de San Fernando que en les époques de sequia, venia l’aigua a una peseta per cànter. Altres solucions. La població d’Alcalà es donà compte que la Font del Niño i les sénies d’Alcossebre eren unes eixides contínues d’aigua
40
que es trobava a una profunditat de 8 o 10 metres. Decidiren fer pous per obtindre aquesta aigua però, res funcionà, l’aigua era molt salada. Cap als anys 60, amb millors màquines i amb la necessitat d’actualitzar i millorar els cultius, es trobà aigua dolça molta més profunditat. Des d’aquest moment, s’obtingué aigua en quasi tots els intents. Avui dia, gràcies a diversos estudis geològics, sabem que ens trobem sobre unes enormes reserves hídriques. Les aigües residuals A Alcalà, mai va existir una xarxa de canonades per recollir les aigües residuals. No obstant això, la gent es desfeia d’aquesta aigua de tres formes diferents. Dos d’aquestes, eren servei de la natura i l’altra d’organització municipal. El regatxol. L’aigua residual de molts dels carrers del poble com el Tremedal, passava per davall de la vorera, pel centre del carrer, con si d’un xicotet La bassa. On actualment es troba el camp de futbol, abans hi havia un gran embassament o bassa on arribava l’aigua residual d’altres carrers de poble i la que s’escorria de l’aigua de la pluja. Una altra forma de desfer-se de les aigües residuals, aquesta d’organització municipal, era coneguda com la Pipa i el Pipero. En aquesta, un home del poble i el seu ase, portaven un carro en el qual hi havia un gran depòsit on la gent abocava l’aigua bruta. Com podeu observar, res a veure amb l’actual depuradora. Alumna de 1r d’ESO de l’IES Serra d’Irta (*) Treball per la l’assignatura de CCSS De 12 i 73 anys (**)
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
L’ANY DE BALMETES PAULA RODA SERRET (*) L’any de Balmetes és una expressió que s’utilitzava fa molts anys quan passava una desgracia molt gran. És un succés que tracta d’un home que es deia Balmetes, que va morir ofegat per una forta tempesta. Aquest esdeveniment, li I’he sentit contar moltes vegades a la meua àvia, i em pareix molt interessant. A continuació contaré aquest fet. de I’any mil nou-cents trenta-dos, va començar a formar-se una tempesta per les muntanyes, i és clar, al cap d’una estona començà a ploure. Plovia I’altura del cinema Goya. Per sort, la tempesta sols durà mitja hora. Però durant eixa estona, van succeir moltes catàstrofes, Una de les més importants, va ser la desaparició de les collites; en aquells temps les collites ho eren
tot per a la població, perquè gràcies a elles tenien aliment durant tot I’any. Però la desgracia més gran va ser la que li va succeir al nostre personatge anomenat Balmetes. EII es trobava treballant en un camp, quan de sobte, el va sorprendre la tempesta. Es va refugiar que la trena desaparegué. Tot content agafa les ferramentes i inicia el camí de tornada cap a casa. Quan ja es trobava per la meitat del trajecte, arriba moure, va caure, no es va poder alçar i va morir ofegat. Alumna de 1r d’ESO de l’IES Serra d’Irta (*) Treball per la l’assignatura de CCSS
La Cubeles.
MAINHARDT, SEMPRE AL TEU COSTAT TREBALLANT PER LA CULTURA I PRESERVANT LA NOSTRA LLENGUA 41
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA GABINET DE COMUNICACIÓ
L’AVL celebra l’aniversari del Diccionari normatiu valencià (DNV) amb tres milions de consultes per internet i anuncia una aplicació per a mòbils València, 5 de febrer del 2015 El Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha rebut tres milions de consultes digitals des que el 5 de febrer del 2014 la institució pujara a la pàgina web (www.avl.gva. es) l’obra normativa formada per 93.342 paraules, i que en este mes també es podrà consultar a través dels mòbils. Avui, poc més d’un any després, el DNV ha esdevingut l’obra de referència de l’AVL, que, en paraules del president de la institució, Ramon de tots els valencians: “Tres milions de consultes en són moltes, i mostren clarament l’interés dels usuaris per la seua llengua”. Una particularitat del DNV ha sigut la possibilitat de fer comentaris i suggeriments per a millorar-ne el contingut. Esta opció ha permés arreplegar més de dos mil propostes dels usuaris. Per a Ferrer, “esta és una qualitat que no tenen altres diccionaris i que el fa diferent, més democràtic, obert i ric des del El DNV estrena les aplicacions per a mòbils València, 12 de febrer del 2015 El Diccionari normatiu valencià (DNV), aprovat fa poc més d’un any per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, compta des de mitjans febrer amb una versió per a telefonia mòbil compatible amb els sistemes operatius Android i IOS, aplicacions que ja estan disponibles per a tots els usuaris en les botigues virtuals de Play Store i Apple Store. Estes aplicacions per a mòbil permeten consultar el diccionari normatiu amb les mateixes funcionalitats que la versió per a ordinador disponible en el web de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (www.avl. de les paraules, és possible també fer consultes per àrees temàtiques, per la categoria gramatical, pel nivell de llenguatge o per la llengua d’origen, així com la conjugació completa de tots els verbs. En només dotze mesos, en part gràcies a les enormes utilitats associades a esta aplicació informàtica, s’han superat els tres milions de consultes.
42
a l’obra de referència de l’ens normatiu farà que s’incremente el nombre de consultes al DNV, i per tant es potenciarà la seua difusió entre els valencianoparlants i entre tots els usuaris de la llengua, que en tot moment i des de qualsevol punt podran des d’ara consultar a través dels terminals mòbils les més de 93.000 entrades que té el diccionari. Ramon Ferrer, president de l’AVL, va mostrar la seua satisfacció per l’estrena d’estes dos aplicacions per a telèfons mòbils, un objectiu prioritari de la institució, que posa en relleu la voluntat d’avançar cada dia més en la normalització del valencià i en la consolidació d’un gran diccionari al servei de tots els valencians. L’AVL aprova el manual sobre Criteris per a la xació de la topon mia valenciana València, 5 de desembre del 2014 L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb plenes competències en matèria de toponímia i onomàstica en tot el territori valencià, va aprovar el volum núm. 3 de la col·lecció “Manuals”, amb el títol Criteris per a la xaci de la topon mia alenciana, en el qual s’assenyalen les pautes seguides per esta institució en la normalització de topònims i es marquen les bases amb què els responsables de les diferents administracions podran prendre decisions de manera uniforme, amb l’objectiu comú de salvaguardar el valor de patrimoni cultural de la toponímia. Este manual és el resultat de l’esforç i el treball com de l’experiència diària dels tècnics, traductors, geògrafs, cartògrafs i lingüistes de conselleries,
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 ajuntaments,
diputacions,
mancomunitats,
amb les seues aportacions han contribuït a fer realitat esta nova publicació de l’ens normatiu del valencià. L’obra està dividida en sis parts: marc legal; criteris de normalització de topònims; criteris d’escriptura, traducció i retolació; toponímia urbana; glossari de topònims, i la forma valenciana dels topònims. La una llista d’abreviatures toponímiques, un model de reglament municipal i un índex per matèries i paraules per a facilitar-ne la recerca ràpida dels usuaris. Una vegada editat, es distribuirà a tots els ajuntaments, universitats, editorials, serveis d’assessorament d’empreses i institucions. L’AVL pretén ajudar els seus usuaris a confegir una
toponímia coherent i homogènia. La toponímia valenciana és un dels patrimonis històrics que cal salvaguardar com a testimoni de la nostra identitat i de la nostra manera de relacionar-nos amb el món.
43
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
NOVA PUBLICACIÓ DE FLORES EL GADITANO: REDACCIÓ Flores el Gaditano, als seus noranta-quatre anys, ha presenta un nou llibre, El medio queso. Amb ell ens fa palès que manté intacta la il·lusió per a fer aportacions a la cultura a través de la seu mirada sense tots els picarescos matisos humorístics que brollen de la seua personalitat. I, alhora que ens mostra els més imperceptibles detalls, convida el lector de manera ben imaginativa a caminar pels seus itineraris mentals apropant-lo als llocs més sensibles. Amb els apunts anteriors és clar que no estem davant d’una obra sobre gastronomia. Es tracta d’una història carregada d’ironia, de tràngols dolents i de bons remeis. El que domina en aquest text és la incertesa, el més petit dels detalls es converteix en l’afer més colossal, que ens pot deixar bocabadats per les seues intensitats sobrevingudes. Un dels papers claus del llibre és la desesperança. Un relat en el que l’home, de vegades neci, es arrossegat per les seues incessants i vanes pretensions. La intriga es converteix en referència: el moment que no arriba, el succés que no succeeix, llocs perfectes per a uns i camp de batalla per a uns altres. Amb l’afegit que podem descobrir una nova passa dia a dia és positiu o negatiu. Així, l’amor, el desamor, la traïció el dubte, la sorpresa, la ràbia ... són elements que transiten per aquesta història. té un matís rellevant i decisiu, l’autor ens mostra la importància de les petites coses, aquelles a les que mai prestem atenció. Segons l’autor és la primera volta que el formatge és el protagonista d’una novel·la. I confessa que està molt il·lusionat amb ella malgrat que no volia publicar-la. Havia pensat d’escriure algun relat en el que el protagonista no fos una persona. Mostra aquest aliment amb un caràcter providencial, que, en la narració y en uns moments devastadors, es sincronitzar alguns miracles. També ens ha desvetllat que té més obres sense intenció de que vegen el llum, de fet quatre sense acabar. I que ja li falten ànims per a seguir escrivint. Únicament, coses curtes però no per a publicar un llibre. Florencio Ruiz Lara, “Flores el Gaditano”, és un autor polifacètic que ha escrit obres literàries entre les que destaquen Versos y ráfagas i Eterna
44
el Gaditano
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 raci n; els seus poemaris; les seues novel·les El en iado de esucristo, Un afeminado singular i Otro Willy, relats Historias y cuentos de Flores, i les sèries de vivències en to d’humor e oltijo y necdotario de humor y expresiones re exi as i Las Cosasas de la idasa. Flores també és un cantautor destacat del qual fa bon recordatori la agna ntolog a del Cante Flamenco com l’elegància dins del cant, un mite i referència del amenco i, alhora, compositor de milers de lletres de cançons. Cal dir que és l’únic component viu del mític trio Los Gaditanos, que es va fer popularíssim amb la cançó “Que bonita es mi niña”, de la qual n’és autor .
45
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
LA PLANTA DE TRATAMIENTO DE BASURA Y EL VERTEDERO DE RECHAZOS YA ES UNA REALIDAD. PERO, ¿CUÁL? JOAQUÍN ANGLÉS SANS (*) El día 2 de abril de 2012, la Consellera de Medio Ambiente de la Generalitat Valenciana, el Presidente de la Diputación Provincial de Castellón, diputados y numerosos alcaldes de la zona, inauguraron la Planta de Tratamiento de Residuos Sólidos Urbanos (RSU) en la partida de La Bassa y el Vertedero de Eliminación de Rechazos en la partida Lo Pou de la Figuera, ambas de Cervera del Maestre, pero separadas por 11/25 km de carretera. ¿Cómo hemos llegado aquí? 1. Por ORDEN de 4 de octubre de 2001, del Conseller de Medio Ambiente, se aprueba el Plan Zonal de Residuos de la Zona I. Siguiendo sus directrices se deberán gestionar las basuras domésticas de la parte Norte de Castellón, en la que se incluyen las comarcas de Els Ports, Alt i Baix Maestrat, parte de la Plana Alta, junto con los municipios de Oropesa y Cabanes. 2. Con fecha 11 de junio de 2003, el ya constituido Consorcio de Residuos de la Zona I (C1), en el que se hallan representados la Generalitat Valenciana, la Diputación Provincial de Castellón y los representantes-alcaldes de los 49 municipios que lo componen, aprueban el Proyecto de Gestión de Residuos de la UTE Teconma – Azahar
46
Environment –Sistema Ecodeco, para un periodo de 20 años, que contemplaba un Complejo de Tratamiento de RSU y de Eliminación de Rechazos en ELS CLOTS, tres Plantas de Transferencia (Benlloch, Villafranca y Morella) y 49 Ecoparques (uno por cada municipio) por un presupuesto global de 110.854.541 €, IVA incluido. 3. ¿Dónde nos hallamos tres años después de la inauguración? a) CONDICIONES ECONÓMICAS: Lo últimos presupuestos aprobados por el Consorcio, de los que tenemos constancia, son de 139.880.557,07 €, más otro de 32 millones de euros. Pero el hecho constatable es que si el presupuesto anual es de unos 10 millones de euros, al multiplicarlo por los 20 años de gestión asciende a un presupuesto global de ¿DOSCIENTOS VEINTE MILLONES DE EUROS? b) CONDICIONES GEOLÓGICAS Y DE SEGURIDAD: Ya no es un Complejo pues aún estando en el mismo término municipal de Cervera, están separados 11-25 km por carretera. Ahora la Planta de Tratamiento está ubicada en la partida cárstica y permeable de LA BASSA, sobre el acu fero del Jurásico del
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 Maestrazgo y el Vertedero de Rechazos, en la partida. LO POU DE LA FIGUERA, sobre una falla geológica reconocida. c) CONDICIONES TÉCNICAS DEL PROCESO DE TRATAMIENTO Y ELIMINACIÓN: Solo citaremos literalmente el texto contenido en el escrito con Registro de Salida número 42.131 de la Dirección General de Calidad Ambiental de la Conselleria de Infraestructuras, Territorio y Medio Ambiente (el remarcado es nuestro) “tras informe elaborado por el er icio de gesti n de esiduos, en relaci n a los resultados de gesti n y de la Planta de Cer era del Maestre,
, dado que se ha constatado que no se están cumpliendo los objeti os prescritos en el Plan onal , en relaci n con el porcentaje global de recuperaci n que es inferior al m nimo establecido en el Plan onal , y respecto a la generaci n de residuos con destino a ertedero, que es superior a la establecida en el Plan onal . Por lo que se infringe el art. 22.1 de la Ley 10/2000 de 12 de diciembre, de Residuos de la Comunidad. Valenciana * Plataforma contra l’Abocador de Les Basses
COMPLETA LA COL·LECCIÓ DE LA TEUA BIBLIOTECA GASPATXERA
POSA’T EN CONTACTE AMB NOSALTRES A TRAVÉS DEL CORREU ELECTRÒNIC:
main.mainhardt@gmail.com 47
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE TIERRAS CASTELLONENSES: PATRIMONIO VEGETAL DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN. LA MICRORRESERVA VEGETAL DE TORRE DE LA SAL (CABANES) JUAN EMILIO PRADES BEL La microrreserva vegetal de Torre de la Sal en la comarca de la Plana Alta (Castellón) se encuentra ubicada en el término municipal de Cabanes. La de 2,2 hectáreas ubicadas en un espacio en la vía pecuaria número 13 del término municipal de Cabanes, la Colada del Mar y la Torre de la Sal, cuya titularidad es de dominio público Marítimo Terrestre. Las especies vegetales prioritarias y relevantes de este espacio son el uniperus oxycedrus subsp Macrocarpa (enebro marítimo), Cistus crispus (jara rizada fucsia), Ophrys tenthredinifera. Unidades de vegetación prioritarias del espacio a proteger: (1) Arenales y gravas del litoral con uniperus oxycedrus subsp. macrocarpa (código Natura 2000: 2250*). (2) Arenales y gravas estabilizadas con fragmentos de vegetación serial (código Natura 2000: 2260) . Descripción: - uniperus oxycedrus subsp. Macrocarpa (SM.) (enebro marítimo) familia cupresáceas. El enebro marítimo es un arbusto postrado o erecto muy ramoso. Presenta un tronco pardo-grisáceo de enverticilos de tres, aciculares, rígidas, atenuadas desde la base hasta el ápice punzante, patentes, con dos franjas estomáticas blancas en el haz. El fruto es una gálbula, globosa o algo ovoidea, de 1215 (-25) mm, glauca de joven y pardopurpúrea al madurar. Las semillas son triangulares, angulosas produciéndose la maduración de los gálbulos entre septiembre y octubre del segundo año, presentando entonces un color marrón-rojizo, un diámetro que puede alcanzar hasta los 25 mm, y un olor fuerte muy característico. - Cistus crispus (jara rizada fucsia) familia Cistaceae. La jara rizada es un arbusto perenne de talla mediana -hasta 60cm - con ramas caídas de color pardo-rojizo cubiertas de pelos estrellados glandulíferos y cuya base se desescama con al color fucsia intenso de sus pétalos. Al igual que en otras especies los estambres son muy numerosos, ligeramente más largos que el estilo o de la misma longitud. Las jaras o estepas pertenecen a la familia botánica de las Cistaceas, que incluye unas 165 especies, la mayoría plantas leñosas, arbustivas
48
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 y, en menor medida, herbáceas, distribuidas fundamentalmente por la cuenca del Mediterráneo. Las Cistaceae están muy extendidas en la región mediterránea, donde se encuentran, sobre todo, en las formaciones de monte bajo, como la garriga, de la que son componentes característicos de la maquia arbustiva. Las jaras son arbustos muy adaptados al clima mediterráneo. En la Comunidad Valenciana la jara rizada se distribuye calizas descarbonatadas. - Ophrys tenthredinifera abejera), familia orchidaceae: su nombre común, de avispa, abejita... Al igual que otras orquídeas, hembras de ciertos insectos, de manera que los machos son atraídos por ella. Una vez se posan, impregnan su cuerpo con polen que transportarán a otras orquídeas cercanas de manera que favorecen la polinización. Se conoce que uno de los polinizadores de esta especie es la abeja Eucera longicornis. Esta planta es variable en altura, mide entre 10 y 60 centímetros, con 2 tubérculos. Presenta de 3 a 8 hojas basales de color verde vivo y abril. Esta especie puede presentar variaciones por diversos tonos de rosa hasta un rosa purpúreo. Su distribución principal abarca el mediterráneo español, sur de Francia y Corcega. (J.E.P.B., 2014) Bibliogra a: - Generalitat Valenciana (2003): Declaración de de 2003, de la Conselleria de Medio Ambiente, por la que se declaran 14 microrreservas vegetales en la provincia de Castellón. (2003/2830).
- BECERRA PARRA, Manuel (2009): Gu a de campo de las orqu deas sil estres de ndaluc a. Ed. La Serranía, 2009. - KREMER, Bruno, (2006): Flores sil estres. C mo reconocerlas y determinarlas. Ed. Blume SA. Sabadell (Barcelona), 2.006. - VVAA (2006): Plantas del Mediterráneo. Ed. Blume SA. Barcelona, 2006. - VVAA (2006): Plantas medicinales, bayas, erduras sil estres. Ed. Blume, Barcelona, 2006.
49
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
GEORGE MOORE BOWDEN (NEW YORK, 1920 – PALMA, 2003) ANTONI MIR I MARQUÈS Fill de mare californiana (d’origen escocès) i de pare anglès, de Cornwall, escollí la nacionalitat Anà a classes de violoncel i assistí als concerts matinals de música clàssica. Naturalment, podia escoltar les lliçons que el seu pare impartia a casa seva i les converses que sostenia amb la seva però tot això no va evitar que li arribés la música de moda d’aquella època, que l’aprengués i que la practiqués sorollosament, amb la consegüent desesperació dels pares. Juntament amb la seva mare, anaven a passar els estius a casa de l’avi Moore, a Califòrnia. Després de la mort d’aquest, decidiren emprendre un viatge per Europa de dos anys sabàtics. Els ulls d’aquell nin de 10 anys s’impregnaren de paisatges i de belleses completament diferents a allò que ell coneixia. Absorbia les novetats com a petita esponja que era. Certament, una manera ben poc que visqueren a Viena per estudiar l’alemany. Passaren algun temps a la Costa Brava francesa, on el nin aprengué un poc de francès i llavors, per recomanació d’un amic, vengueren a Mallorca. Calia que estudiés, però no hi havia escola per a estrangers. La seva mare va fundar el Junior Club, el de molts altres estrangers. Passaren els anys a pescar amb algun amic pescador... Aprengué molt bé el castellà. El mallorquí, el parlava poc, però ho feia amb un accent perfecte. No deixà de banda la música: estudià guitarra amb el professor Bartomeu Calatayud (Palma, 1882-1973), que continuà essent amic seu quan tornà a Mallorca de Antonio de Torres (Almeria, 1817-1892) que tocava George. Mai no la va oblidar i aconseguir aquella qualitat va ser precisament el seu propòsit quan es llençà al món de la construcció de guitarres. Quant a la seva trajectòria com a constructor de guitarres, hem de dir que és com a mínim curiosa. El 1962, participà en la Fira Internacional de Seattle, on va muntar al costat d’uns amics un pavelló espanyol. En aquest pavelló, a més de poder degustar paella, es podia contemplar
50
venent les seves guitarres a molt bon preu. Així que,
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 havent treballat la fusta durant molts anys, decidí muntar un taller a Palma on construir guitarres que al Canadà. Amant de la guitarra i amb innata inclinació per treballar la fusta, allò que en principi s’havia pensat com a negoci es va convertir en autèntica passió per a George Bowden, cosa que el va dur a construir les seves pròpies guitarres. Al 1964 obrí el seu primer taller en al barri de la Soledat de Palma, per després traslladarse al carrer de Nicolás de Pax. Va contractar els serveis d’un operari de València, procedent de la fàbrica de Telesforo Julve, José Ortí Beneyto, del qual deia tenia unes mans de ferro. Aquest va construir el que seria la primera guitarra amb l’etiqueta “LOS GUITARREROS DE MALLORCA” PALMA-BALEARES -ESPAÑA” (10-4-1964). També treballaven al taller diversos ajudants i envernissadors a monyeca. Més tard contractà afectuosament “Pepito”, de Granada. Al cap dels anys, es va quedar pràcticament sol al taller (només conservà Maria Purxet, que més costat d’ell durant els últims anys també va estar el seu alumne Antonio Morales, avui dia un reputat constructor de guitarres. Així mateix, va tenir com a aprenent Michael Dunn de New Westminster, British Columbia, que arribaria a construir una guitarra amb l’etiqueta dels Guitarreros de Mallorca, i que en l’actualitat és un famós constructor de guitarres acústiques. L’any 1969, les guitarres que sortiren del seu taller, ho feien amb una nova etiqueta: “LA GUITARRERIA” George M. Bowden-C / del Mar, 45-Palma de Mallorca-España. La primera guitarra que va construir ell mateix, de manera artesanal, va ser en ocasió de les vacances tractava del model “Fiesta”, amb data 28 d’abril de 1971. Encara que sempre s’ha escrit que van ser 300 o 400 les guitarres que George va construir de manera artesanal, hem pogut constatar que en realitat pogueren ser unes 100 (del taller van sortir unes 3.000 guitarres), comptabilitzant-ne algunes
llibre de registre, l’última construïda va ser una guitarra amb número de sèrie 2381, model “Pitusa”, núm. 96, amb fusta d’ovengkol “mongoy” (Àfrica), corresponent a l’any 1996. Possiblement va haver de construir-ne alguna més, que de ben segur van quedar sense acabar. Després de jubilar-se, va seguir construint guitarres en el seu petit taller de Son Font (Calvià), no per guanyar diners, sinó pel seu interès en la recerca del so perfecte. Segons paraules de la seva pròpia esposa, els diners per a ell eren secundaris, treball a base d’investigació. Els últims anys a Calvià, els va dedicar intensament a aquesta activitat, documentant i fent tota mena de proves, sense preocupar-se dels resultats econòmics.
51
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
ENTREVISTA A MELANI LLEONART, JOVE DISSENYADORA GRĂ€FICA GASPATXERA JAVIER SANCHO CUCALA (*) 0HODQL /OHRQDUW *DUFtD
'LVVHQ\DGRUD JUj¿FD /OLFHQFLDGD HQ %HOOHV $UWV SHU OD 8QLYHUVLWDW 3ROLWqFQLFD GH 9DOqQFLD L ¿QDOLW]DQW el 0iVWHU HQ GLVHxR H LOXVWUDFLyQ (UPV). Treballa a Unit Experimental, grup interdisciplinari format per investigadors de la Facultat de Belles Arts i l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Informà tica de la Universitat Politècnica de València. www.melanilleonart.com melanilleonart@gmail.com
52
A quins llocs vas estudiar? Com va sorgir la idea del disseny? El meu interĂŠs per les arts plĂ stiques va començar a l’IES del nostre poble, AlcalĂ de Xivert, grĂ cies DOV PDJQtÂżFV SURIHVVRUV GÂśHGXFDFLy SOjVWLFD L YLVXDO que vaig tenir durant els meus quatre anys d’ESO. Des que sĂłc xiqueta m’ha agradat molt dibuixar, SLQWDU IHU WUHEDOOV PDQXDOV HWF (Q GHÂżQLWLYD sempre he preferit emprar el meu temps lliure en treballs creatius i, a poc a poc, això va agafar LPSRUWjQFLD D OD PHXD YLGD ÂżQV D GHFLGLU GHGLFDU me professionalment. Els docents van ser un gran suport i referent per a mi, podria dir que van ser una font d’inspiraciĂł i d’ajuda per a començar el Batxillerat d’Arts a CastellĂł i posteriorment la llicenciatura en Belles Arts a València. Decidir anar-te’n fora tant jove ĂŠs realment un pas, i a voltes la famĂlia necessita una opiniĂł professional per a veure-ho clar. En el meu cas no va ser necessari, ja que els meus pares em van recolzar des d’un principi, però a voltes el punt de mira dels professors ĂŠs clau per a poder continuar estudiant el que realment t’agrada, especialment en carreres tan vocacionals i no molt ben valorades socialment com a una bona eixida professional. (O GLVVHQ\ JUjÂżF YD VRUJLU PROW GH WHPSV GHVSUpV mentre estudiava Belles Arts, en descobrir la quantitat de possibilitats professionals que m’oferia HO SOD GÂśHVWXGLV DPE SHUÂżOV PROW GLYHUVRV 'ÂśHQWUDGD qualsevol persona a qui comentes que vols estudiar Belles Arts, pensa que nomĂŠs pots dedicar-te a ser professor o a intentar “guanyar-teâ€? la vida dibuixant, pintant o esculpint. I que difĂcil ĂŠs això! Res cert, actualment dins d’aquests estudis pots ser des GÂśXQ DUWLVWD SLQWRU HVFXOWRU HWF zEYLDPHQW ÂżQV a un professional de la conservaciĂł i restauraciĂł, treballar en gestiĂł del patrimoni cultural en museus i fundacions, ser comissari d’art, formar part d’un equip d’una gran productora en el sector del cine d’animaciĂł en 2D i 3D, desenvolupar la teua carrera en l’à mbit mĂŠs tecnològic amb la programaciĂł i les noves tecnologies (web, vĂdeo, aplicacions mòbils),
ser il¡lustrador de premsa, llibres de text, o bĂŠ il¡lustrar o dissenyar per a l’industria tèxtil, treballar FRP D GLVVHQ\DGRU JUjÂżF SHU D XQD UHYLVWD HVWXGL o editorial i una llarga llista de professions que ningĂş imaginaria que poden sorgir des de les Belles Arts. Sorprèn, no? Belles arts ja no ĂŠs nomĂŠs ser un artista i ĂŠs aquesta interdisciplinarietat el que mĂŠs portes t’obri quan comences a iniciar-te al mĂłn laboral. Quines han estat les teues millors experiències PHQWUH HVWXGLDYHV EDW[LOOHUDW DUWtVWLF R D la Facultat de Belles Arts? Què ĂŠs el millor que t’ha passat? Per començar, el batxillerat artĂstic va suposar una sorpresa i una nova etapa molt enriquidora, tant per la part acadèmica com per la personal. Sortir del poble per a anar a viure a un altre lloc et fa obrir el teu pensament (encara que semble un tòpic) i conĂŠixer persones, coses i llocs que et fan aprendre en tots els sentits. Crec que durant aquests dos anys va ser quan vaig notar mĂŠs canvi. Em van resultar molt interessants les noves assignatures: per primera vegada l’educaciĂł plĂ stica i visual era el centre de la meua formaciĂł, no una mena de complement com havia sigut durant l’ESO, i la meua motivaciĂł era molt gran. Una qĂźestiĂł important per a contestar aquesta pregunta ĂŠs la meua formaciĂł dins d’una facultat de belles arts amb l’antiga llicenciatura de cinc
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 anys, que es composava de dos cursos inicials amb formació bàsica: dibuix, color, volum, història de l’art, etc. i tres cursos amb assignatures de lliure curs quan es podia escollir quines assignatures optatives volies fer per a especialitzar-te en l’àmbit que més t’interessava. Jo no tenia gens clar quan ja que també m’atreien altres especialitats com el dibuix, la restauració, etc. Crec que aquest temps de formació bàsica i d’experimentació continua en diverses disciplines és molt útil per a descobrir el que vertaderament t’agrada i que m’ha ajudat molt complet a l’hora de treballar, amb més ferramentes i habilitats que amb uns estudis més concrets probablement no tindria. L’actual pla d’estudis amb els nous graus en disseny fa que la formació siga més especialitzada, segurament amb molts aspectes positius, però personalment opine que la formació interdisciplinar és molt important per a les professions creatives i que no és bo deixar-la de banda. En darrer lloc, aquest any, estic cursat el Máster en dise o e ilustraci n per a acabar d’especialitzar-me i del qual estic acabant el treball que es feia en acabar aquests estudis. Aquest curs està en la línia de la formació en diverses disciplines, que es complementen les unes amb les altres, combinant disseny i il·lustració. Les assignatures són molt diverses: disseny editorial, disseny d’envasos, identitat visual, il·lustració En alguns dels seminaris s’aprofundeix més en la matèria que en altres, però sempre aporten una altres professionals, com per exemple programadors de pàgines webs. És cert que actualment el mercat laboral demana professionals especialitzats en àrees puguen resoldre encàrrecs molt diferents i treballar
situació més complexa, però també s’hi pot i hi ha molta gent que fa d’ell la seua professió. Cal rebutjar la concepció de l’artista com a persona que dedica part del seu temps lliure a pintar o dibuixar, seu treball, realitzant exposicions, participant en convocatòries i premis, treballant per al sector cultural en museus i centres d’art, participant en són un mercat més que com a tal genera negoci a Unit Experimental (www.unitexperimental.com), grup interdisciplinari format per investigadors de la Facultat de Belles Arts i l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Informàtica de la Universitat Politècnica de València que centren el seu treball en aplicacions mòbils multimèdia amb realitat augmentada aplicada al sector cultural. Les meues funcions dins del grup són el disseny editorial (publicacions, catàlegs, etc.) (Fig. 1 i Fig. 2) disseny galeries d’art, ect). (Fig. 3). També sóc coordinadora de l’exposició internacional “Pensar con las manos (Think with Your Hands)”, amb obra dels reconeguts dissenyadors Isidro Ferrer i Pep Carrió produïda per Unit Experimental amb el suport de SPAIN arts & culture, el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport i la Spain-USA Foundation, realitzant tasques d’administració i gestió no tan pròpies o habituals per a un dissenyador i que han sigut una gran experiència i procés d’aprenentatge continu per a mi (Fig. 4 i 5, codi QR). Aquesta exposició es va inaugurar a València (maig de 2013), visitant després el Museo ABC de Madrid i continuant amb una gira pels EUA (Miami, Washington i Chicago) durant l’any 2014 i 2015. D’altra banda, compagine la meua feina a la UPV realitzant encàrrecs particulars o projectes que compartisc amb amics o companys de feina relacionats amb el disseny i la il·lustració, com per exemple la vidriera il·lustrada amb Laura Inat (www.laurainat.com) per
Tens familiars que s’han dedicat a l’art? A mon pare sempre li ha agradat dibuixar i pintar i de la meua família s’hi dedica professionalment. A pesar d’això, des que vaig decidir continuar la meua formació acadèmica a l’àmbit artístic tota la meua familia m’ha donat suport al cent per cent. Conec molts casos de companys de professió que no han tingut la mateixa ajuda per la por dels pares a què amb “poques sortides professionals”. Quantes hores acostumes a dedicar al disseny pròpiament dit? El disseny és una professió amb la qual et guanyes la vida com qualsevol altra, i l’art té una
53
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 per a l’exposició “30 anys Escalante” realitzat amb el dissenyador i il·lustrador Álvaro Sanchis (www. alvarosanchis.com) per al Teatre Escalante i el MuVIM, València. (Fig. 7). En conclusió, podria dir que dedique a dissenyar les mateixes hores que qualsevol persona a la dins d’aquest àmbit creatiu és molt vocacional i absorbent, és part de la teua vida. Si un projecte t’agrada i et motiva especialment, pots pensar nit i dia amb ell. No és una feina de la qual pots desconnectar fàcilment, és una passió que fa que veges il·lustració, disseny, dibuix, logotips, etc. per tot arreu, dia i nit, no només de dilluns a divendres de vuit a tres. Els meus amics riuen quan vaig amb ells pel carrer i veig un cartell i comence a parlar sobre la composició i color o a anomenar la veig en un comerç i que em crida l’atenció. Quina és la teua font d’inspiració? Actualment internet et permet arribar a conéixer artistes, il·lustradors, fotògrafs, etc. que d’altra manera mai coneixeries. A més, quan comences un projecte, és habitual buscar que s’ha fet abans per tal de no repetir idees i també per obtenir més informació sobre el tipus de treball que vas a realitzar, sector, empresa, etc. Crec que és molt important romandre al dia amb els treballs que fan altres professionals, i hi ha nombroses plataformes on-line que permeten compartir la teua feina i saber al mateix temps que estan fent altres persones a l’altra banda del món. Dues de les que més utilitze són Pinterest (www.pinterest.com) i Behance (www.behance.net). Pinterest ha canviat la nostra manera de buscar referents i d’organitzar-los, podríem dir que és una mena de “tauló de suro digital” on pots organitzar les imatges que t’agraden o t’inspiren, projectes interessants, il·lustracions, recursos gratuïts, etc. És una xarxa social basada quasi en la seua totalitat en imatges, i que enllaça directament amb els blogs o pàgines web d’on provenen de manera ràpida i senzilla. A banda de l’ús professional, recomane aquesta pàgina a tota aquella persona interessada en els treballs manuals, la decoració de la llar, Behance, d’altra banda, és una xarxa social formada per creatius: fotògrafs, publicistes, dissenyadors de (tant individuals com col·lectius) i currículum. Pots els seus treballs, afegir-los a col·leccions personals per a tenir-los localitzats (com per exemple, una carpeta amb treballs d’àlbum infantil il·lustrat que t’interessen i que sempre pots consultar). La més vistos i els més populars, et mostra les últimes
54
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
la possibilitat de publicar projectes en procés per a què altres persones et facen comentaris i t’ajuden durant cada fase (primeres idees, acabats, paletes de color, etc.). Aquesta pàgina també és útil per a què empreses que busquen professionals puguen veure ràpidament molts treballs i contactar directament amb la persona o col·lectiu que més s’adapta a les seues necessitats. És realment útil. T’atreveixes a descriure les teues obres i dissenys? M’agraden els dissenys senzills que utilitzen el mínim d’elements necessaris, vull dir, si pots expressar un missatge amb pocs elements, per a què incloure’n més de manera anecdòtica o accessòria? Com va dir l’arquitecte Mies Van der Rohe, “menos es más”. Estic completament que efectivament, menys es més, i que utilitzar la quantitat justa d’elements que necessita un dissenyar. No estic en contra de l’ornamentació o d’utilitzar paletes de colors àmplies, si el projecte ho demana, però, per posar un exemple, un excés pot fer incomprensible un cartell per voler posar-ho tot al mateix temps, utilitzant totes les ferramentes i recursos que tenim a les nostres mans. En altre tipus de treballs, l’ornamentació o acumulació d’elements, la decoració, etc. pot ser una solució perfecta, però com a base de qualsevol projecte crec que cal buscar l’optimització de recursos per a facilitar la compressió del missatge per part de l’usuari. Una altra qüestió que és imprescindible per a mi molt important per als meus dissenys, ja que una bona font és clau tant per comunicació com per o dues com a màxim per cada treball. És habitual veure pel carrer cartells o anuncis amb cinc o sis sis veus diferents cridant al mateix temps, donant informació de manera caòtica i desordenada. Si a això li afegeixes un arc de Sant Martí de colors, el resultat és desagradable i alarmant. Aquest tipus d’errors són comuns en els treballs realitzats per persones o institucions que no encarreguen la feina a professionals i que són partidaris del do it yourself (fes-ho tu mateix), amb un resultat molt qüestionable en la majoria de les ocasions.
T’agrada expressar una idea en concret amb els teus dissenys? O busques que cadascú interprete el que sent amb les teues obres i dissenys? Aquesta pregunta planteja les diferències que hi ha entre art i disseny. Un disseny respon a les necessitats d’un encàrrec formulat per un client en el qual expresses o comuniques els valors o idees
55
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 que l’empresa necessita transmetre, no els teus propis sentiments, emocions o percepcions. Per exemple, si estàs dissenyant el logotip per a un dentista o un metge, caldrà tenir en compte el tipus de negoci que és: clínica en general, especialitzada en nens, si és una única clínica o una franquícia... Òbviament, t’ho diga el client o no, les idees a transmetre per a un projecte així són conceptes com que són lògics per al sector corresponent encara banda dels objectius o idees pautades a l’encàrrec, sempre pots aportar alguna cosa personal i és el que diferencia uns projectes d’altres. Podríem dir que la “manera de fer” personal de cada dissenyador sempre està de fons, el punt de vista propi i el bagatge cultural sempre està darrere. D’altra banda, és cert que a voltes la frontera entre disseny i art és imperceptible, i hi ha treballs difícils d’etiquetar únicament amb disseny, art o il·lustració. Un exemple ben clar és l’obra de la dissenyadora, tipògrafa, escriptora i il·lustradora Marian Bantjes (http://www.bantjes.com/) o la de la pintora i il·lustradora Camilla Engman (www.camillaengman. com). Per posar un exemple propi relacionat amb la pregunta, puc citar un projecte en el qual he treballat junt amb altres companys de feina per a realitzar la campanya de la 4ª edició del Máster en dise o e ilustraci n de la Universitat Politècnica de València. L’encàrrec consistia a realitzar una campanya promocional en format cartell, que poguera ser adaptada a altres suports digitals (xarxes socials, bàners a pàgines web, premsa, etc.) per a promocionar la quarta edició d’aquest màster. El client ens va demanar que el cartell poguera transmetre la idea de dinamisme, alegria, frescor, i, especialment calia comunicar i il·lustració”, que és la particularitat d’aquest màster. La solució proposada va ser crear un pòster plegat, que servia al mateix temps de fullet, amb una estructura de disseny molt minimalista i molt cridaner, combinant-ho amb il·lustracions realitzades per diversos alumnes del mateix màster. (Fig. 8) Així mateix, fora dels treballs d’encàrrec, també realitze projectes personals més íntims on il·lustre temes o conceptes que són més personals. En aquests treballs, sense cap objectiu marcat per un client o empresa, expresse idees pròpies, pensaments, coses que m’agraden o em criden l’atenció, dibuixe quan viatge... A voltes aquestes notes o il·lustracions tenen relació amb textos, cançons, pel·lícules i, amb relació amb la pregunta, crec que aquests treballs si que poden tenir una lectura alternativa per part d’un possible públic, en contraposició amb el que opine sobre el disseny. Últimament als meus quaderns dibuixe una sèrie d’il·lustracions amb un tema comú, els pobles i les
56
ciutats, que he titulat “Pobles somiats”. No tinc clar si alguna vegada veuran la llum com a llibre, però m’agrada fer aquest tipus de treball lliure que et deixen molta llibertat per a crear sense cap tipus de limitació o data d’entrega. Quins llibres, projectes, treballs, il·lustracions, dissenys... tens ara en la ment? Crec que m’he avançat un poc contestant aquesta qüestió. A banda dels exemples que ja he anat comentant, m’agradaria explicar el treball que vaig realitzar per a la cafeteria “Bon gust” a Alcalà. Vaig treballar molt còmodament, ja que els clients creatiu i només em van donar idees comentantme el tipus de negoci que volien tenir, parlant de colors, sensacions, dels mobles que posarien, gustos personals, ambient, etc. deixant-me molta llibertat per a fer el que jo creguera millor per a ells. A partir d’aquesta informació, vaig decidir realitzar una identitat de formes orgàniques, amb una paleta manualment, que anomenem hand-lettering dins l’argot propi de dissenyadors i il·lustradors. (Fig. 10) Estic molt contenta amb el resultat i amb què hagen comptat amb mi, ja que per la cultura del nostre país és habitual que negocis tan menuts com aquest no li donen gens d’importància a la imatge i que criden directament al retolista per a demanar facen ells mateixos sense tenir coneixements. Que hagen apostat per la cultura visual és important, i poc habitual per desgràcia. Tothom assumeix que cal cridar a un fontaner per a arreglar el bany o que si et fa mal alguna cosa cal visitar el metge, però per a les qüestions d’imatge sembla que tot serveix, i no és així. Encara hi ha qui troba estrany que li faces un pressupost explicant-li la dedicació que necessita el treball per a “eixe logotip rapidet i bonic” que t’ha encarregat. En segon lloc, voldria citar un projecte molt especial per a mi, ssalt al Castell de i ert, col·laboració realitzada amb l’Associació d’Amics
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
de Mainhardt, amb la que tinc el plaer de col·laborar tantes voltes com el temps m’ho permet. Aquest projecte es va presentar a la III Jornada d’Estudis Gaspatxers i es tracta d’una adaptació d’Assetjats, assalt al castell templer d’Asc , joc de taula que van idear Josep M. Raduà i Biel Pubill i que va ser editat per l’associació cultural Lo Llaüt, d’Ascó. Tal com vaig explicar en un article a la revista número 75 de l’Associació, vaig tenir clar des d’un principi que no volia emprar una estètica tradicional per a la il·lustració, ja que es tractava d’un treball relacionat amb la història i aquest tema acostuma a portar, sempre de la mà, una estètica més realista i conservadora, al meu paréixer, menys expressiva per a aquest tipus de treball en concret. En aquest cas, el públic a qui anava dirigit el projecte era clau, ja que eren alumnes de secundària i la il·lustració havia de ser atractiva per a ells, no per a un públic adult i més “seriós”. Açò va ser un motiu més per a decidir emprar un llenguatge més contemporani, amb un color molt més expressiu i no tan semblant a la realitat com el que s’utilitza habitualment històriques. A les il·lustracions predominen les manualment. Totes les il·lustracions, així com el patró de repetició format amb la creu dels Templers estan fets combinant la pintura digital amb les tècniques analògiques d’estampacions mitjançant segells, que opine que aporten eixa estètica més contemporània que anava buscant. Va ser tot un honor i plaer per a mi aportar el meu xicotet granet d’arena a aquest projecte. Per últim, un altre treball que m’agradaria comentar és un disseny d’envàs, en concret d’una botella de vi, que vam realitzar com a exercici de classe durant la carrera. Aquest projecte és un exemple de com, sense tenir un encàrrec real, pots realitzar una idea o fer el treball que mai havies pogut fer abans per restriccions del client o per no tenir-ne l’oportunitat. Aquest tipus de treballs empreses reals s’interessen pel teu projecte i
vulguen treballar amb tu. Així doncs, vaig inventar un celler, anomenat “La Carrerassa”, que correspon a un terme del poble i vaig decidir que la marca, “T de tinto” (Fig. 11.) fora un dels productes del celler. Volia dissenyar un producte clàssic, autòcton, totalment ecològic, amb un disseny arriscat i innovador. La producció estava pensada per a ser totalment manual, al mateix celler, emprant etiquetes i materials reciclables i tintes ecològiques a l’aigua, tot molt fàcil de manipular. Sempre he pensat que a la nostra comarca hi ha productes artesans de molta qualitat, moltes voltes de productors petits que no poden o no saben donar-los a conéixer i que podrien ampliar els seus negocis amb molt d’èxit. Estic convençuda què amb una bona promoció i posicionament de mercat, podrien fer-se tan coneguts com per exemple la tomata de penjar, que té la seua pròpia marca i que ha apostat, gràcies a l’Associació, per utilitzar el disseny com a ferramenta de diferenciació i qualitat dins del mercat per tal de reforçar aquest producte com a únic, amb un format innovador en l’envàs però mantenint en tot moment la seua essència més tradicional. El disseny (tant del logotip com dels d’envasos), facilita el reconeixement del producte per part dels clients i ajuda a fer-lo més atractiu als mercats, fent que aquest producte de tota la vida siga ara reconegut arreu de tot el país i part de l’estranger. Tot això és gràcies a una bona campanya de publicitat i màrqueting, on el disseny és clau. Una altra empresa del poble que destaca per la seua cura amb la imatge és Bruñó. Si, la dels melons de tota la vida. Estic convençuda què pràcticament ningú del poble coneix aquest projecte global de marca, quan és un cas d’èxit destacable a la nostra comunitat. Aquesta empresa treballa amb un conegut estudi valencià per a gestionar la seua imatge de marca, pàgina web (http://frutasbruno. com/) i el bloc http://brunovital.com/, que va rebre l’any 2013 el premi “Estrellas de Internet al Mejor Blog del sector hortofrutícola” de Fruit Today euromagazine. (http://www.fruittoday.com/). Una altra bona mostra de com el disseny i una bona
57
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 promociĂł poden ajudar a posicionar un producte de qualitat que tenim molt prop. (Q GHÂżQLWLYD OD LGHD FHQWUDO TXH YROGULD UHPDUFDU ĂŠs que invertir en disseny i imatge ĂŠs una aposta per la qualitat del teu negoci, un valor molt apreciat ja a altres societats que dĂłna molt bons resultats. La feina dels dissenyadors i il¡lustradors ĂŠs molt apreciada i assumida per tothom a altres paĂŻsos, però malauradament acĂ encara no se li dĂłna el valor que mereix. El fet que resulte complicat explicar la labor dels dissenyadors o de TXDOVHYRO SURIHVVLRQDO GH OHV DUWV JUjÂżTXHV L TXH no se’ls contracte amb normalitat aixĂ ho demostra, especialment a les poblacions mĂŠs petites. AcĂ, qualsevol persona que forma part d’una empresa s’encarrega de fer treballs de disseny per als quals no estĂ preparat, o bĂŠ si necessites un logotip o FDUWHOO OLÂśO SRWV GHPDQDU DO ÂżOO GHO YHt TXH ÂłVÂśKD descarregat Photoshop i sap utilitzar-lo un pocâ€?. Quins materials acostumes a utilitzar per realitzar el teu treball? La meua eina de treball mĂŠs important ĂŠs OÂśRUGLQDGRU DPE SURJUDPHV HVSHFtÂżFV GH GLVVHQ\ L il¡lustraciĂł. Fa molts anys tot el treball es realitzava manualment, però actualment, grĂ cies a la informĂ tica, els processos s’han agilitzat moltĂssim. Les idees sempre comencen a un paper o quadern, no acostume a treballar directament amb programes informĂ tics sense fer primer molts esbossos, esquemes, dibuixos, etc. Per a aquest treball d’estudi previ utilitze quaderns o fulls en blanc, llapis, retoladors, aquarel¡les, etc. per a donar forma a les idees, prendre notes contĂnuament i, sobretot, per a realitzar els treballs personals com els que he comentat anteriorment. En qualsevol moment del dia pots tenir una idea per a un cartell que tens en procĂŠs, o la soluciĂł per a una il¡lustraciĂł que no aconseguies acabar Pot ser mentre treballes, vas HQ PHWUR R ÂżQV L WRW PHQWUH FXLQHV R HW GXW[HV 8Q quadern sempre m’acompanya, vaja on vaja. Un, o cinc, perquè no sabria dir quantes llibretes, blocs i quaderns de butxaca tinc. Podries explicar de que tracten els programes HVSHFtÂżFV GH GLVVHQ\ DPE RUGLQDGRU L VL XWLOLW]HV alguna tècnica en concret? Normalment els dissenyadors, il¡lustradors, etc. treballem amb els programes d’Adobe CS, un paquet de software HVSHFtÂżF DPE GLIHUHQWV DSOLFDFLRQV ÂłHQ forma de tallersâ€? que estan dirigides a la publicaciĂł impresa, publicaciĂł web, postproducciĂł de vĂdeo i aplicacions per a dispositius mòbils. Aquestes aplicacions simulen un espai de treball analògic mitjançant fulles en blanc, paletes de colors i ferramentes que imiten les tradicionals (llapis, pinzell, pot de pintura, etc.). Els tres programes que mĂŠs utilize jo sĂłn: ,Q'HVLJQ, que ĂŠs una aplicaciĂł d’autoediciĂł per a la composiciĂł digital de pĂ gines, el que ĂŠs conegut col¡loquialment com “maquetarâ€?; Photoshop TXH VÂśHPSUD SHU D UHWRFDU IRWRJUDÂżHV
58
JUjÂżFV L WDPEp SHU D GLEXL[ L SLQWXUD GLJLWDO L ,OOXVWUDWRU TXH pV XQ HGLWRU GH JUjÂżFV YHFWRULDO dirigit al dibuix i pintura digital. BĂ sicament, per a dissenyar un llibre, fullet o cartell utilitze ,Q'HVLJQ, SHU D UHWRFDU IRWRJUDÂżHV L LOÄ OXVWUDU Photoshop i per fer un logotip empre ,OOXVWUDWRU. Què ĂŠs per a tu el disseny? Com descriuries aquest art amb les teues paraules? Disseny ĂŠs la taula on menges, els llibres amb els quals estudies, la revista que llegeixes al tren, el fullet de l’exposiciĂł que visites, el conte que llegeixes de petit, la pĂ gina web o xarxa social que visites a diari i no acabaria mai de citar exemples. Per D PL D PpV HO GLVVHQ\ SRGULD GHÂżQLU VH DPE FLQF SDUDXOHV LPSUHVFLQGLEOHV SODQLÂżFDFLy REMHFWLXV funcionalitat, estètica, i, sobretot, comunicaciĂł. Qualsevol projecte de disseny respon a les QHFHVVLWDWV HVSHFtÂżTXHV GÂśXQ FOLHQW TXH SRGHQ DQDU des de la creaciĂł d’una identitat, marca o imatge, XQD HVWUDWqJLD GH PjUTXHWLQJ ÂżQV D XQD FRPSOH[D SXEOLFDFLy HGLWRULDO GLJLWDO HWF /D SODQLÂżFDFLy UHVSRQ als terminis que cal complir per a, per exemple, tenir una lĂnia de productes amb un nou disseny per a la FDPSDQ\D QDGDOHQFD /D SODQLÂżFDFLy L HOV REMHFWLXV sĂłn la part mĂŠs empresarial de la nostra feina, ja que ĂŠs el vincle amb el client o empresa que contracta els teus serveis i ĂŠs el que diferencia l’art del disseny, segons el meu punt de vista, en haver de complir una sèrie de necessitats pautades, calendari de treball concret, producciĂł a impremta, etc. que normalment ĂŠs diferent de l’à mbit artĂstic. La comunicaciĂł ĂŠs un concepte clau dins de qualsevol projecte de disseny, ja que comunicar ĂŠs informar sobre una cosa a una persona, difonent un missatge o una idea, i la nostra funciĂł ĂŠs complir aquesta premissa, siga quin siga el projecte. Segur que us ha passat alguna vegada que aneu a llegir un cartell i no sabeu de què ĂŠs, o no veieu l’hora o data, o hi ha tanta informaciĂł que no sabeu per on començar a mirar-lo Doncs la feina del dissenyador ĂŠs fer que aquestes coses no passen, fer la informaciĂł comprensible, coherent, atractiva i funcional. L’estètica, per Ăşltim però no menys important, ĂŠs clau per a fer agradables els productes que tenim a les nostres mans. És la part PHQ\V REMHFWLYD L PpV FRQĂ€LFWLYD GHO GLVVHQ\ MD TXH en ella entra en joc el gust personal del dissenyador i el client, però a pesar d’aquestes diferències mai podem oblidar que l’estètica no pot estar mai per damunt de les premisses mĂŠs bĂ siques que he comentat: comunicaciĂł, funciĂł i objectius. Has venut molts dissenys? Un disseny, llibre, pĂ gina web, revista, logotip, cartell no es ven com a tal, entenent-ho com si fĂłra un quadre que pintes, al qual li poses un valor econòmic i algĂş te’l compra. Habitualment aquest tipus d’idea fa que la gent que no ĂŠs pròxima al sector no entenga els pressupostos o quan costa fer un projecte realment. Dissenyadors i il¡lustradors
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
ens trobem contínuament amb el problema de què un client no entenga que pots dedicar 25 hores a dissenyar la seua marca, o que un cartell pot costarte de fer el mateix que li costaria fer un armari a mida a un fuster, o instal·lar la calefacció a casa a un lampista. Per a dissenyar un logotip, darrere del procés el resultat) hi ha moltes hores de recerca, idees, proves, continues reunions de revisió amb el client, canvis, etc. que formen part del pressupost. Existeix la idea que el dissenyador s’asseu davant d’un full en blanc, aplega la inspiració i dibuixes un logotip ràpidament i ben bonic, però les coses no funcionen així. Evidentment, açò passa amb projectes petits, ja que les grans empreses (habitualment) sí que comprenen el temps que es necessita per a cada treball i la importància de les estratègies de comunicació i imatge que volen projectar de la seua empresa. Tampoc vull comparar en cap moment les necessitats d’una empresa petita a una mitjana o gran, cadascuna té el seu pressupost i segurament el treball mai será tan complex per a una empresa petita com per a una gran; però el que si que vull dir es que és necessari que s’entenga que la professió dels il·lustradors, dissenyadors, etc. és tan important com qualsevol altra. Que hi haja casos com els que he comentat anteriorment en empreses petites (Bon gust, Bruñó i Tomata de penjar d’Alcalà) em dóna esperança. En conclusió, i a mode de reivindicació, podria dir que el treball dels creatius és una lluita diària contra l’intrusisme laboral i la incomprensió d’una societat en la qual s’amuntonen rètols terribles que fan més lletges les nostres ciutats, cartells incomprensibles,
no és tan important, però qui haja visitat ciutats com Copenhagen, Helsinki, Oslo comprendrà el plaer que causa contemplar rètols i marques completament integrades en l’entorn i com és d’agradable llegir un fullet ben maquetat editat pel govern local (sí, editat per ells però encarregat a un estudi professional que fa que siga comprensible, net i ben fet). Són coses senzilles que dia a dia fan la vida més fàcil i, perquè no, bonica. Potser algun dia ho veurem ací.
Alumne de 4t d’ESO de l’IES Serra d’Irta (*) Entrevista realitzada per a l’assignatura de
59
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
QUAN FLORIXEN ELS AMETLERS TICA MARTÍ HERRERA Una altra vegada ho han fet. Ens han sorprés. De sobte han esclatat i ho han inundat tot amb les Tots els anys passa el mateix, quan encara apreta Els ametlers ens donen cada any una lliçó de vida. Sembla que estan adormits, mig morts o plens de tristor: branques seques, sense fulles, sense fruits... Però la vida està allí dins i poquet a poquet va preparant-se per a, de cop i volta, mostrar-se amb tota la seua esplendor. de tant en tant, intentar renovar les il·lusions, intentar buscar la plenitud, la felicitat; malgrat que l’hi ern de la vida haja sigut molt dur i gelat. Hi ha any que n’estàs més pendent. Passes per la vora d’un ametlerar i veus totes les branques botonadetes a dia, els veus però no els mires, com ens passa amb tantes coses de la vida. És llavors quan més et sorprenen, perquè quasi sembla que et parlen: - Eh!, desperta, ja estem ac una altra egada, som les ors dels ametlers que anunciem la prima era, el bon temps, el renàixer de la ida, del camp, de les collites! tu? uè faràs per reno ar-te, per renàixer? Tots els anys, quan encara teníem la llar de foc encesa, mon pare portava a casa la primera rama nilòmetre hauria més o menys collita d’ametles, la base del nostre passar. Possiblement siga un dels arbres més bonics que com “el valle del Jerte” amb els seus cirerers; però, per a mi, res comparat amb els nostres ametlers. de les nostres terres i que podria promocionar-se un poc més. Ara, en dues o tres setmanes, i també com munt de xicotetes fulles d’un verd viu i alegre, i on
60
primer tendres i aiguoses, després seques i dures. És el cicle de la vida en viu i en directe. A mesura que vas complint anys, aquestes imatges que t’han acompanyat des de menut es van revaloritzant, els anem donant una importància que potser abans no tenien. Fins i tot una estranya
sensació de nostàlgia s’apodera de tu, un pessic a l’estómac, un nus a la gola i un esbós de llàgrimes a punt de vessar. Per què? Per no res; no ho saps realment. És una certa sensació d’impotència: el temps passa, se’ns escola de les mans, no hi ha forma d’aturar-lo, i les imatges de la infantesa es fan més nítides a la vegada que llunyanes. Tempus fugit. Per això l’ametler. Ell, vulga o no vulga, tornarà a ho fa d’una forma preciosa. Aix com cell, com deia el gran Ausiàs March, nosaltres tenim la vida. Vivim-la el millor que puguem, gaudim-la cadascú com puga, esforcem-nos, esforcem-nos, esforcemnos... Val la pena. Jo, que sempre he comptat el temps en cursos escolars, degut a la meua faena docent, m’estic d’ametlers. Imagineu preguntar-li a algú l’edat dient-li: - uantes oracions d’ametlers has ist en la teua ida? No sé, és una idea.
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
TEMPS D’ESCACS
JUGADORS D’ESCACS DE DIFERENTS PUNTS DE LA PROVÍNCIA VAN COMPETIR AL TORNEIG DELS FADRINS D’ALCALÀ DE XIVERT El passat dia 2 de Maig, al Bar Puret d’Alcalà de Xivert, a les 10:00 es van donar cita un bon nombre de jugadors d’escacs de la província per celebrar el tradicional torneig de Sant Pere Verona. Escaquistes vinguts de Castelló, Vinaròs, Benicarló i Peníscola, es van trobar davant el tauler. Es va dividir en dues categories, sub 10 i absolut. Classi cació en Categoria Absoluta 1r Ramiro Trujillo 2n Marc Lavernia 3r Pau Morales
Classi cació Categoria sub 10 1r Nicolás Bellón 2n Andrés Fernández 3n Elies Alberic
61
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
L’OLIVERETA DEL PATI DE L’ESGLÉSIA REDACCIÓ Si alguna arbre representa l’esforç, el treball i la identitat de tot un poble aquest és sense dubte l’olivera. El conreu de l’olivera ha estat, des de temps immemorials, una de les bases fonamentals de l’alimentació de les nostres gents. És així com l’olivera i l’oli d’oliva han esdevingut, amb el temps, un element clau per entendre l’essència de la cultura del pobles que envoltem la Mediterrània. Aquest arbre introduït fa més de dos mil·lennis ha estat conreat i cuidat per totes les cultures que s’han anat alternant per les nostres muntanyes, les planes i vall més fèrtils. A hores d’ara, l’olivera, amb el seu esdevenir mil·lenari és un dels pocs vestigis naturals testimoni això plantar una olivera al vell mig de la plaça de l’Església, i als peus mateix del Campanar, va estar un veritable encert. D’aquesta manera l’olivereta i per extensió totes les del terme s’han convertit un autèntic i ens representa. Avui 22 anys després us oferim i posterior inauguració de la plaça el 24 d’abril de 1993. José Ramón Llorens i la seua esposa ens comenten que aquesta olivera estava originàriament a un bancal de l’agüelo Capelat, que els havia tocat a ells per herència. Quan Rafael Segarra, llavors alcalde de la localitat, els va comentar que volien remodelar la plaça de l’Església i que volien plantar una olivera. Ells de seguida li van dir que en un dels seus bancals n’hi havien unes quantes de molt boniques i que podien triar la que desitgessen. José Ramón Llorens, Rafael Segarra, el Blanc aleshores regidor d’agricultura i Antoni Vinuesa Bando, un senyor de Sant Joan de les Abadesses que estiuejava a Alcossebre, que tenia uns grans coneixements en botànica i que, a més a més, professionalment es dedicava al manteniment de jardins. Va ser ell qui va aconsellar que fora aquesta i no una altra l’olivera a trasplantar. Tot i que no era la més gran era la que ell pensava oferia més garanties per arrelar-se i fer-se gran com realment ha succeït. José Ramón ens comenta que segurament el secret ha estat en un povet que hi havia dins l’antiga Casa Navás. Sembla ser que aquesta està
62
sembrada molt a prop del pou i que segurament mai li ha faltat aigua per anar creixent. Sol delerós que vigila el tronc torturat i dolgut guarnida amb fulla ben prima tenyida de verd i d´ensurt. Branques que mostren airoses el fruit senzill i preuat que tot berenant cada tarda el pa deixarà daurat. Lola Casas, del llibre Retalls Poètics I en el proper número de la revista del mes d’agost en parlarem d’oliveres mil·lenàries.
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
63
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
64
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 Benvolgudes sòcies i benvolguts socis: Com ja us informàvem per carta l’Associació d’Amics de Mainhardt compta, a hores d’ara, amb uns 350 socis i sòcies, alguns dels quals viviu fora de la localitat. Com us fèiem saber cada cop ens resulta més difícil cobrar les quotes, fer-ho de manera diligent i en el temps que correspon per fer front a les despeses de l’associació. Davant d’aquesta situació us agrairíem, si encara no heu fet, ens ajudésseu a domiciliar els vostres pagaments, tot fotocopiant i complimentant l’AUTORITZACIÓ DE PAGAMENT que us adjuntem en aquesta circular. Aquest cobrament es faria efectiu, per primer cop, durant el mes de novembre de 2015 i correspondria a la quota anual d’aquest any. Com ja sabeu ser soci/a de la nostra associació comporta rebre les 3 revistes anuals, aconseguir els llibres que publiquem a un preu més avantatjós que el públic en general i col·laborar en altres activitats que organitzem periòdicament com les Jornades d’Estudis Gaspatxeres, exposicions...
BUTLLETA D’ACTUALITZACIÓ DE DADES I AUTORITZACIÓ DE PAGAMENT Autoritzo, ns a nova ordre, el pagament de la quota anual que presente l’Associació d’Amics de Mainhardt. Nom i cognoms ________________________________________DNI__________________ TEL. _____________ // _______________ Adreça_________________________________ Població____________________C. Postal___________________ Adreça electrònica ______________________________________ Titular del compte: _______________________________________________________ BANC/CAIXA: __________________________________________ IBAN: ES____________________________________________________ ________________________, a______ de ________________de 2015
Us reiterem novament les gràcies per la con ança que teniu dipositada en la nostra associació. Esperem seguir comptant amb vosaltres i per dur endavant més activitats culturals. Atentament LA JUNTA DIRECTIVA GRÀCIES A TOTS AQUELLS QUE JA HEU DOMICILIAT EL VOSTRE PAGAMENT COL·LABOREU FENT SOCI/A ALGUN AMIC O FAMILIAR
65
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
EL C.F. ALCALÀ 2014/15 S’ENLAIRA REDACCIÓ L’Alcalà tanca el segon terç del campionat de manera brillant, es situa capdavanter en la agafa vol cap a la categoria superior. Deu partits: set victòries i tres empats. Trenta dos gols a favor i nou en contra. (29.11.14) Alcalà, 4 – La Pobla, 1 Alcalà: Víctor (Kameni), Fabian, V.Reina (Marín), Godoy, Danny, Shola (Kevin), Àlex, Gastón (Cristian), Gerard, Xuso, Kike. Gols: Gerard (2), Kike i Fabian. Incidències: Expulsió de Marín (targeta roja) Els gaspatxers van mostrar la seus millor versió en la balança ofensiva. (06.12.14) Sant Jordi, 0 – Alcalà, 0 Alcalà: Víctor, Fabian, Shola, Godoy, Danny, Cristian, Adell, Roy, Gerard, Felipe (Bercea), Kike (Xuso). Gols: Gastón. El resultat n’és el millor testimoni del que va estar el partit. (14.12.14) Alcalà, 7 – Els Ibarsos, 1 Alcalà: Víctor, Fabian, V.Reina, Shola, Danny, Àlex (Godoy), Cristian (Roy), Adell, Gerard (Fran), Felipe (Kike), Xuso. Gols: Felipe, Cristian, Gerard (2), Xuso i Kike (2). Un festival de joc i de gols. (21.12.14) Benassal, 1 Alcalà, 2 Alcalà: Víctor, Fabian, V. Reina, Shola (Felipe), Danny, Àlex, Cristian (Godoy), Adell, Gerard, Fran (Roy), Xuso (Kike). Gol: Gerard i Kike. Un resultat que motiva i enforteix l’equip gaspatxer. (11.01.15) Alcalà, 2 – San Pedro B, 1 Alcalà: Víctor, Fabian, V. Reina, Godoy, Danny, Shola, Àlex, Adell, Xuso (Fran), Felipe (Roy), Kike (Gerard). Gols: V. Reina i Felipe. L’Alcalà continua posant pressió al cap de la
(18.01.15) Càlig, 1 – Alcalà, 1 Alcalà: Kameni (Víctor), Fabian, V. Reina, Adell, Danny, Alex (Godoy), Cristian, Gastón (Roy), Fran, Felipe, Kike (Xuso).
66
Gol: Felipe. Incidències: Expulsió de l’entrenador (dues targetes grogues) Qualsevol dels dos equips va poder endur-se la victòria en un partit ben entretingut. Per tant, el resultat just. (24.01.15) Alcalà, 5 – Benicense, 1 Alcalà: Víctor, Fabian, Adell, Danny (Àlex), Marín, Cristian, Roy (V. Reina), Gastón (Godoy), Gerard (Kike), Felipe i Xuso. Gols: Gerard, Gastón, Felipe (2) i Cristian. Festival de gols. Els gaspatxers no van tenir problemes per endur-se la victòria i fer palès l’extraordinari estat de forma pel que travessen. Ja des del primer minut, amb el gol de Gastón, es va un partit dolent, en cap moment foren una amenaça per a l’Alcalà. (01.02.15) Morella, 2 – Alcalà, 6 Alcalà: Víctor, Fabian, V. Reina, Adell, Marín (Danny), Àlex, Cristian (Shola), Gastón (Roy), Fran (Xuso), Felipe, Gerard. Gols: Cristian, Gastón (2), Xuso (2) i Felipe. Nou festival de gols, en aquesta ocasió en camp contrari. (08.02.15) Alcalà, 4 – Sant Mateu, 0 Alcalà: Víctor, Fabian, Adell, Danny, Marín, Shola, Àlex (Gastón), Cristian (V. Reina), Gerard (Fran), Felipe, Xuso (Kike) Gols: Danny, Fran (2) i Felipe. Nou festival de gols. (15.02.15) Orpesa, 1 – Alcalà, 1 Alcalà: Víctor, Fabian, V. Reina (Marín), Adell, Shola, Godoy (Danny), Àlex (Roy), Gastón, Frau, Felipe, Kike. Gol: Danny. Repartiment de punts en un excel·lent partit. L’Orpesa va frenar la cursa de l’Alcalà, que va poder Els d’Orpesa anaren a per totes ja des de l’inici i van concloure la primera part amb avantatge en el marcador. A la segona, ambdós equips tingueren Danny va aconseguir el gol de l’empat i amb ell el repartiment de punts.
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 TAULA DE GOLEJADORS: Gerard Xuso Felipe Fran Gastรณn Kike Cristian Danny Shola Fabian V. Reina
10 9 7 6 4 4 3 3 2 1 1
CLASSIFICACIร : http://www.ffcv.es/index.php/competiciones
67
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
LES LLAURADORES AURELI PUIG ESCOÍ Si sovint han estat els llauradors, els que han ocupat la nostra atenció, és arribat el torn de les dones llauradores. Si tal com hem avançat en
De l’Horta sóc llauradora, d’Alboraia nascuda, i cansada estic d’anar per als cucs a pelar fulla.2
i menystingut, encara ho està més el de la dona
Esta nit vaig a parlar-li, a una xica llauradora; si m’arribe a dir que no, la tire a la regadora.3
i endreç de la llar, pastar, rentar, cosir, teixir, i un llarg afegit al que hi ha que sumar, ajudar a l’home en tota mena de feines del camp; així quan calia sinó ho era quotidianament, recollia els seus
Més val una llauradora, arromangà i sense calces: que les senyores que duen, polvos d’arròs en les galtes.4
terra, per a què el més menut jugués, mentre ella treballava, alhora que vigilava la mainada. I encara per les nits, a l’hivern a la vora del foc, i a l’estiu cosint, apedaçant, pelant ametlles, espellofant blat de moro, etc.., i així tots els dies una vegada es casaven. Envoltades com era normal, en aquelles èpoques, de criatures, el seu treball no tenia treva, ni en els dies de festa, i d’aquesta mena quedaven com un record les joioses ballades de joventut. Atès el que he exposat, no em negaran, que la majoria de les nostres camperoles, mereixen més atenció i consideració, de la que tenen, de part de la societat. I arribats a aquest punt, iniciarem l’exposició de les cobles, amb una en què la pobra llauradora és consolada pel seu suposat marit llaurador: Una llauradora plora a la vora d’un sequiol, i un llaurador la consola amb una fulla de col. En aquesta altra, és també manifesta l’estima i preferència del jove llaurador envers la fadrina llauradoreta: M’estime més una llauradoreta que m’ajude a collir espinacs, a cavall de la meua burreta, en València: ¿Xiques, qui vol naps?1 Jo la festege hortolana, els quatre mesos d’estiu, perquè quan ve la calor em diu menja melons si tens gana. La cobla presenta la particularitat d’atribuir-li a l’estiu, quatre mesos, que suposo es referiran per l’indicatiu “quan ve el calor”, a juny, juliol, agost i setembre. llauradora, d’anar a pelar fulla de morera per als cucs de seda; altre treball per a afegir a la llarga llista abans ressenyada, de les obligacions de la dona llauradora:
68
Que mala sort que tingueren, al vore a una llauradora, es mustiaren d’enveja.5 NOTES: M. Sanchis Guarner. Els pobles alencians parlen els uns dels altres. Vol. 4, pàgina, 83. 2 M. Sanchis Guarner. Els pobles alencians, parlen els uns dels altres. Vol. 4, pàgina, 61 3 Francesc Ribés. Cantares populares. Pàgina, 16. 4 Francesc Ribés. Cantares populares. Pàgina, 49. 5 Joan Amades. Folklore de Catalunya. Pàgina, 919. 1
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
ADOBAR LA TERRA AURELI PUIG ESCOÍ Llaurada la terra, és bo i convenient adobar-la amb fems, ja que aporten l’aliment necessari, per al desenvolupament de tota mena de sembradura, plantes i arbres, doncs sense aquest la seva productivitat, seria baixa i no rendible, i no sols hem d’adobar abans de sembrar i plantar, sinó també desprès, i així plantes i arbres ho agrairan amb un bon esplet. Per a disposar dels fems, s’emmagatzemen en un clot, “clot de fems”, els excrements de qualsevol animal, barrejats amb el seu jaç o altres matèries residuals, que descompostes per fermentació serviran d’adob, per a ser utilitzats amb posterioritat. De fems, hi ha vàries qualitats, i segons el seu estat de fermentació, reben diverses denominacions, així trobem el “fem cru”, el que encara no ha fermentat; “fem cuit”, el fem ja fermentat; “fem trit”, el que ja està tan corromput que gairebé és tot pols; “fems roig”, residus de la closca del pi que els adobers posen a les pells, i que desprès es venen per a adob;1 potser el millor i més preuat de tots per la seva alta qualitat i rendibilitat, el “fem xerri”, fem dels bestiar de llana i cabrum, reposat durant una anyada a l’estable. llunyans, tal vegada la primera meitat del segle XX, els llauradors pobres, que no disposaven d’animals o altres mitjos, amb què construir-se el seu “femer”, carrers i camins, dipositaven al seu pas els animals, en les seves deposicions, per a adobar les seves menudes sembradures. Tota aquesta mena de fems orgànics, s’emprava principalment en sembradures i plantes. En els camps d’arbres, l’adob s’aconseguia mitjançant formigades o boïcs, és a dir feixos de llenya i brossa coberts de terra, als que es peguen foc
un de cereals, el mateix podríem dir del dit “blat de femada”, o blat que es sembra a una terra molt preparada de fems, desprès de l’anyada del favar, en què les restes de la planta o favera, colgades al terra, serveixen per descomposició, com a fem per a la sembradura. Una cobla balear, manifesta aquesta circumstància: Al·lota. ¿Què no cantau en es blat de sa femada? Ell hi solen dar truitada, aigordent i vi de trau. (balear) La cobla manifesta l’alegria o joia, per la bona collita, expressada per l’obsequi de vi tatxolinat o de trau, i la truitada. Vi de trau.- Vi novell, producte de l’acte de tatxolinar o encetar una bóta foradant-la amb una barrina per a tastar-lo. Truitada.- Truita grossa. Altre adob, era el “guano”; substància molt rica en fosfats i matèria nitrogenada, formada principalment pels excrements de certs aus marines, hui en desús, però que en el seu temps va constituir una mena de revolució, per la seva efectivitat. També la neu a llocs de conreu de cereals, constitueix una adob natural per a la terra, ja que l’estova i assaona, tal ens ho testimonia el refrany, “Una nevada per Nadal, per mitja femada val”. tots aquests adobs, els oferim tres cobles, com a complement: Paco, la burra s’ha mort, i l’han colgà en un femer, i ha eixit una melonera amb quatre melons d’Alger. Tira’m guano, tira’m fem tira’m qualsevol percur, i jo te done per segur que et pagaré el cent per cent. (versos castellonencs)
desprès la terra i cendra com a femada. Aquesta labor es feia generalment, desprès d’esporgar els dita “formigar”, se’ns manifesta, en l’albada que exposem:
Percur- Adob o femada. Furta fem del matadero, per adobar les tomaqueres, el tio Xiulit darrere li les fa cagar senceres.
Hasta l’alba cantaria, però em tindré que gitar; perquè demà de matí, tinc que anar a formigar.2 L’acte i efecte de femar la terra, o “femada”; tal com tenim explicat, fa la terra bona i productiva, pels nutrients que aporta, de tal mena que a un mateix camp es poden fer un esplet de llegums i
NOTES:
Alcover i Moll. iccionari català, alencià, balear. Vol. 5, pàgina, 788. 2 Aureli Puig. Cobles, cançons i tradicions al nord del Pa s Valencià. Pàgina, 18. 1
69
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
70
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
L’HOSPITAL TRANQUIL ROSA TAUS MARTÍNEZ L’hospital tranquil és una obra de teatre escrita per Vicent Marçà, per la qual va rebre el 1r premi de Teatre Infantil Vila de Massamagrell l’any 2003. Adreçada tant al públic infantil i juvenil com adult, el protagonista principal és l’hospital que dóna títol conductor que dóna coherència, si no que és la suma de gags successius , per on passen personatges d’allò més variats i un cúmul de despropòsits que conformen aquesta peça. El mateix Vicent Marçà, tenia present mestre els va ensenyar a estimar el teatre als seus Àgil, divertida i amb molta acció, en ella apareixen molts personatges que fan que l’espectador vaja de sorpresa en sorpresa. Motivats per l’experiència del curs passat, amb l’obra de Munro Leaf, El toro Ferdinando, els alumnes de 6è van decidir portar també a escena L’Hospital Tranquil i representar-la als familiars i per als companys i companyes de la Mola. Què es pot fer quan una persona, malalta del cor, pateix si està sola a casa i vol estar tranquil·la? Què Segurament, anar a l’hospital. Què passa si acudim tan prompte que comencen a esdevenir històries com: metges despistats; d’altres que només fan unes hores i encara reivindiquen una bona estona per descansar; alguns que estan massa nerviosos i no saben ben bé que es porten entre les mans; algun atracador poc professional; una embarassada que trenca aigües a la saleta; un d’una funerària que es passegen per sala d’espera buscant possibles cadàvers... Per si això fóra poc, arriba un tècnic de so cregut i incompetent, una malalta de la vista que la volen operar del peu, una malalta amb diarrea que es queda sense paper higiènic i uns venedors de medicines que només vénen publicitat. Mentrestant, una secretària, tot sola, intenta calmar els ànims a tot el personal. Podrà suportar la malalta del cor tants ensurts? De sobres sabem que el teatre ofereix la possibilitat de treballar molts aspectes, a part de les tasques pròpiament acadèmiques com la lectura, memòria i literatura. A més del desenvolupament de l’expressió en públic, augmenta l’autoestima, ajuda els alumnes a controlar les emocions i reforcen la necessitat d’una disciplina i constància en el treball. Totes aquestes bondats del teatre són molt
didàctiques per sí mateix, però tan sols per participar i col·laborar d’una activitat en grup i divertir-se amb ella, els alumnes ja han trobat una gran motivació Com diria Federico García Lorca: El teatre és la poesia que s’alce del llibre i es fa humana. BIOGRAFIA-VICENT MARÇÀ Vicent Marzà i Duch (Castelló de la Plana, 1954 - 2004) mestre i escriptor conegut amb el pseudònim de Vicent Marçà. En la seua tasca com a docent, va ésser un dels impulsors de l’ensenyament en valencià i la renovació pedagògica al País Valencià. Vicent Marzà va dedicar la seua tots els àmbits socials i culturals. Va debutar com a escriptor el 1995, amb Viatge a l’interior, i ja no va parar d’escriure. Durant la dècada següent va publicar una dotzena d’obres, bona part d’elles en el camp de la literatura juvenil, però també en la d’adults. Amb més de 20 títols escrits en literatura juvenil, destaca Tornaré(2001) i d’altres com uarant-sis contes i un gelat (2004). La seua tasca, a més, li va valdre premis com el Carmesina o el Vicent Silvestre, així com el Ciutat de Castelló d’Humanitats.
71
MAINHARDT - 81 / abril de 2015
SACRIFICIO Y ESFUERZO CLAVES PARA LA GIMNASIA RÍTMICA ANNA BARCELÓ CUCALA Las gimnastas del Club Mabel entrenan seis d as a la semana para preparar el campeonato nacional de junio “¡Brazos!” (música). Termina la música y con ella el ejercicio de cuerda de María Añó, actual campeona de España infantil de gimnasia rítmica. “¡Ven aqu !” le dice Blanca López, su entrenadora. Mientras la técnica golpea los brazos estirados de la gimnasta hablan de la importancia de bloquearlos en el momento justo para realizar un buen lanzamiento de aparato y asegurar la recogida. Mientras tanto, Manola Belda, directora técnica del gimnasio desde hace 40 años y madre de Blanca, sigue pendiente de las otras gimnastas a la vez que estira las corvas de Noa Ros, quien aprieta los dientes y cierra fuerte los ojos. No paran. En el gimnasio Mabel de Benicarló se entrena todos los días a un nivel de exigencia altísimo. Pero así se consiguen los títulos. Actualmente, el club benicarlando es un referente nacional en gimnasia rítmica y, desde que en 1997 llegaron los primeros títulos nacionales, los trofeos se acumulan año tras año en las vitrinas del parte de entrenadoras y gimnastas. Desde que en 1997 llegaron los primeros t tulos nacionales, los trofeos se acumulan año tras año en las vitrinas del Mabel La gimnasia rítmica combina elementos del ballet con otros de la gimnasia y con el control corporal y de aparatos, todo esto realizado con una las que practican este deporte parezcan gomas irrompibles. Las gimnastas deben realizar ejercicios con diversos elementos: saltos, giros, equilibrios, lanzamientos de aparatos y acrobacias que juntos resultan una suave y bella exhibición rítmica llena de complejidad, fuerza y potencia. Para ello, tanto deportistas como entrenadoras dedican gran parte de su tiempo a preparar todo lo que hay detrás de una actuación de 1’25’’. La selección de músicas, el montaje de tablas y la preparación física y psicológica de las gimnastas son solo algunos de los aspectos que deben tener en cuenta las entrenadoras. Las niñas por su parte deben poner empeño en mejorar, cuidar su alimentación, aceptar las críticas y no desfallecer ante los exigentes entrenamientos, pues luego llegan las recompensas y, según explican, suelen merecer la pena. María Añó declara que
72
“aunque es duro vale la pena cuando te cuelgan una medalla y consigues los objetivos”, Noa Ros por su parte explica que la satisfacción personal de hacer las cosas bien y conseguir títulos hace que el esfuerzo compense. “A mí me compensa porque me encanta este deporte”. Y es que, en la gimnasia hay disciplina, esfuerzo y compromiso pero también valores, arte, creatividad y amor, los que se necesitan para inventar, ejecutar y sentir ejercicios y, los necesarios para poner los pelos de punta a los espectadores en cada actuación. En estos momentos las componentes del Mabel preparan desde febrero el campeonato provincial del 9 de mayo aunque su principal objetivo es el nacional absoluto que se disputará en modalidad individual del 25 al 28 de junio en Pontevedra. Para la preparación de la temporada, Blanca López indica que es fundamental contar con la colaboración absoluta de las niñas y de los padres. “Una vez tienes el compromiso empiezas a entrenar técnica de aparatos y corporal y se empiezan a preparar los ejercicios buscando elementos nuevos e intentando no estancarse en el mismo estilo siempre”. A las 17:15 horas de este lunes 20 de abril, las gimnastas, todas con fajas o rodilleras, están en la fase inicial de su entrenamiento: el calentamiento. Desde la parte frontal de la moqueta se ve a una decena de niñas estiradas en el suelo realizando lanzamientos de pierna. Sus piernas son como palillos que se elevan a gran velocidad desde el suelo hasta sus cabezas. Todas visten de negro y en sus cabezas llevan moños desaliñados. “¡Cadera en el suelo!”, grita Blanca López, “¡pie en dehors!” añade. Normalmente dedican entre 30 y 45 minutos
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 a calentar. Luego, las gimnastas van a la espaldera y estiran piernas y espalda. Después pasan a la barra de ballet y a trabajar spagats en las sillas y de nuevo en la moqueta practican acrobacias, saltos, giros y equilibrios. A continuación ensayan sus tablas hasta minutos antes de terminar la jornada, cuando hacen lo que ellas llaman el trabajo – estiramientos-. Esto durante 4 horas al día todos los en periodos precompetitivos. El esfuerzo físico, mental y temporal que realizan es incalculable. Las gimnastas del Mabel entrenan todos los d as laborables de la semana 4 horas al d a y los nes de semana en periodos precompetitivos Después del calentamiento y de la barra, es el turno para María Añó de pasar por la silla. Allí realiza spagats con elevación de pierna (con la derecha – la buena- y con la izquierda –la mala aunque no lo parezca-) mientras Blanca López la fuerza, es decir, impulsa a la joven gimnasta a estirar más de lo que ella misma puede aplicando su fuerza extra. María se muerde el labio, levanta la cabeza, mira hacia arriba y llora. Tiene las piernas abiertas, una hacia atrás y la otra hacia delante, estiradas y sobrepasando los 180 grados. Las tiene a unos 240 grados de apertura y aún así toca con el pubis en el suelo. Añó combina sus entrenamientos con sus tareas de estudiante de primero de la ESO: “lo combino bien con el instituto. Termino de clase a las 14 horas, como y hago los deberes. Luego vengo a entrenar y por la noche repaso” lo mismo declara su compañera Noa Ros, también en primero de ESO “hago los deberes antes de entrenar y así puedo dedicar las tardes a la gimnasia” y le va bien pues declara haber obtenido todo sobresalientes en el segundo trimestre. Y es que para triunfar en la gimnasia y en los estudios tienen que ser comprometidas y maduras y, sorprende lo mucho que pueden llegar a serlo estas jóvenes. En cuanto llegan al gimnasio dejan de ser las niñas que son para ser adultas responsables y muy disciplinadas. Tienen entre 9 y 12 años y gestionan a la perfección su tiempo y su energía, por no hablar del autocontrol que tienen sobre su propio cuerpo, aunque Manola Belda explica que esto es necesario ya que “la rítmica exige responsabilidad y madurez” a lo que Blanca añade que “una gimnasta es gimnasta siempre, tanto dentro como fuera del gimnasio”. Las gimnastas pasan a la siguiente fase del entrenamiento: saltos, giros, equilibrios y acrobacias. Allí trabajan con pesos en los pies y la espalda para reforzar musculatura. Mientras, Blanca López consulta la libreta donde tiene y valores los montajes de las niñas y explica que
dedicarse a formar gimnastas no solo conlleva estar pendiente de correcciones en los entrenamientos: “hay pensar qué elementos poner en las tablas, inventar elementos nuevos y originales y hacer que se acoplen a la música, pensar en la parte artística, asignar las músicas a las alumnas en función a lo que transmiten o a su carácter, decidir a qué campeonatos irá cada una, diseñar y hacer los maillots. Exige pasión y entrega por parte de la gimnasta pero también de la entrenadora”. Muchas veces, declara, no duerme pensando en los ejercicios de las gimnastas “la mayoría de cambios los hago por la noche” y explica que “aquí te centras más en los errores y en corregir pequeños vicios”. A Manola Belda le pasa igual. Se pasa todas las tardes en su gimnasio con sus gimnastas y por las mañanas trabaja los maillots que lucirán sus pupilas en los campeonatos. Los hace ella. Los diseña, los cose y los decora por las mañanas en su casa. “Los hago en función a la música del ejercicio y de la gimnasta, hay niñas a las que les quedan mejor unos colores que otros y unos estilos que otros, yo los hago en función a eso y siempre intentando innovar” declara. Casi todas las gimnastas han cogido ya sus aparatos para realizar repeticiones de elementos y enteros –ejercicios completos- bajo la supervisión de Manola Belda y Blanca López, ex gimnasta de alto nivel y juez nacional. “Noa ponte, preparada udit, con m sica” anuncia. Desde este momento hasta el turno de estirar la música no para y los enteros de las gimnastas se siguen. Blanca López y Manola Belda se dirigen a las jóvenes gimnastas con palabras escuetas: pies, rodilla, rele é, etc. No hacen falta más pues las gimnastas cuentan con una base adquirida durante sus primeros años de formación con la entrenadora Cristina Morales que les permite ¡Para, para! A er, no lo entiendes? ¡ ué si giras con el pie cerrado te caes!” corrige Blanca López a la
73
MAINHARDT - 81 / abril de 2015 alevĂn Judit. “+D]OR DKt KDVWD TXH WH VDOJD ELHQ´. La gimnasta se dirige a la parte derecha de la moqueta donde repite varias veces el giro en penchĂŠ que le ha sido reprochado, hasta que le sale. Noa Ros, por su parte, quien lleva 3 aĂąos en la gimnasia y cuenta ya con 4 lesiones entre piernas y espalda, pide permiso para beber y aprovecha para darse un respiro. Mientras por otro lado se oye a Belda: “Helena, Leire, el trabajoâ€?. La sesiĂłn de hoy ha terminado. Estiran y se despiden de entrenadoras y compaĂąeras hasta maĂąana. MaĂąana se volverĂĄn a ver. HabrĂĄ mĂĄs entreno, mĂĄs exigencia, mĂĄs VDFULÂżFLR \ XQ GtD PHQRV SDUD HO FDPSHRQDWR
TEMPS DE RECORD
)RWRJUDÂżD FHGLGD SHU ,YiQ 5LSROOpV HSG
74
La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA
Grup d’amics amb Mossèn Aniceto Montrós Castell
FOTOS: TONI SORIGÓ