Issuu

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ

SUMARI

EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL ........................................... 4 LA CAMPANA .......................................................................................... 5 GENT D’ACÍ GENT GASPATXERA. CONVERSEM AMB EL MESTRE DE MÚSICA REMIGIO MIRALLES Toni Sorlí / Joan Sanz ............................................................................. 12 JOCS I TRADICIONS D’ALCALÀ DE XIVERT Francisco Arnau Vilaplana / Joan Sanz Sancho...................................... 18 AQUEL ABRIL DEL 31 EN SEGOVIA Javier Angosto Esparrells ........................................................................ 21

DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina

Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho

CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres Emilio Encinas Pierna Vicente Guillamón Espallergues Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus PORTADA I CONTRAPORTADA: Melani Lleonart García La redacció respecta la llibertat d’expressió. La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit. La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació. Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim. La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text. · · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treball publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista. IMPRIMEIX: JORDI DASSOY TIRADA: 1.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISBN: 1132-3353

L’AMETLA, EL FRUIT SEC AMB ESSÈNCIA MEDITERRÀNIA Mar Sorlí Aguilar ...................................................................................... 22 RIPOLLÉS EN L’ESCOLA D’ALCALÀ Maribel Aldea Adell / Sònia Ausensi Moya / Mª Carmen Mars Taus ....... 24 VIOLÃO Francisco Herrera .................................................................................... 27 RESCATANDO DEL OLVIDO José Vicente Moya Julve ......................................................................... 28 NUEVO RECETARIO DE LA ASOCIACIÓN DE AMAS DE CASA Maria Vidal............................................................................................... 31 EXPOSICIÓ DE JORGE JULVE A ALCOSSEBRE Joan Sanz i Sancho................................................................................. 32 NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA Gabinet de Comunicació ......................................................................... 35 ASSISTÈNCIA DOMICILIÀRIA EN L’ENSENYAMENT Ruth Almenar Ferrer ................................................................................ 37 UNA PROFESSORA MÉS Esther Balaguer Martínez ........................................................................ 38 PRESENTACIÓ DE LA NOVA FORMACIÓ MUSICAL CADENZZA LITTLE BAND Redacció.................................................................................................. 39 4ª RECREACIÓN HISTÓRICA FAYÓN 2011 José Vicente Moya Julve ......................................................................... 40 LA GASPATXERA TERE CUCALA A LA SETMANA DE LA MODA DE NOVA YORK Redacció.................................................................................................. 42 LA PRODUCCIÓN AZULEJERA VALENCIANA EN EL XVIII Carlos Catalán Font................................................................................. 44 NO ENS OBLIDES. NOSALTRES NO HO FAREM Joan Sanz i Sancho................................................................................. 50 DONJU ES JUBILA Tica Martí Herrera ................................................................................... 51 L’ÚS DEL VALENCIÀ EN L’ENSENYANÇA PÚBLICA Mª Teresa Calatayud Hernando / Juan Carlos Lázaro Serrano .............. 55 LES VISITES D’ESTUDI DEL PROGRAMA D’APRENENTATGE PERMANENT Jaume Pellicer Verge .............................................................................. 58 COBLES AMB MOTIVACIONS AGRÍCOLES I GASTRONÒMIQUES Aureli Puig Escoí ..................................................................................... 60 NUEVOS PETROGLIFOS HOJIFORMES EN LA SIERRA DE IRTA (ALCALÀ DE XIVERT) José Luis Esteller Albert Ilustraciones: Melani Lleonart García ...................................................... 65 EL C.F. ALCALÀ 2010/11 MILLORA EN LA SEUA PROGRESSIÓ Redacció ................................................................................................. 70 NOVA JUNTA DIRECTIVA DE L’ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES D’ALCALÀ DE XIVERT Joan Sanz i Sancho ................................................................................ 72

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6790/ /aabgrriiol sdt ed 2 MA I NHA e 0211 0 11

E D ITOR IA L D E S D E L N OS TR E C A D A FA L Mainhardt compleix enguany vint-i-tres anys. Ha estat una vertadera satisfacció veure publicats, un rere d’un altre, cadascun dels seus números. Ha estat tot un estímul veure com hem harmonitzat tot un seguit de complicitats necessàries. Cada vegada que un nou Mainhardt veu la llum, es projecta un compromís amb la nostra gent, amb el nostre poble i amb els objectius que ens mouen com Associació d’Amics de Mainhardt. Sempre hi ha raons per refermar aquest compromís amb la cultura. Sempre hi ha nous motius que ens encoratgen en aquesta activitat. Ben recentment, per exemple, el fet d’haver comprovat que la revista ha estat inclosa en la base de dades de The International Plant Names Index del Regne Unit. El motiu? Haver descrit una nova planta per a la ciència: Juniperus x herragudensis, per part de J.M. Aparicio i P.M. Uribe, en article publicat l’abril de 2008. L’itinerari que ens ha permès figurar en la prestigiosa plataforma ha estat guiat per José Luís Benito Alonso, doctor en biologia i botànic. A tots ells, els nostre agraïment. Agraïment i testimoni de reconeixement que hem de fer extensiu a sòcies i a socis, a juntes directives, a les administracions i a les institucions acadèmiques, als col·laboradors/es, al consell de redacció, a les empreses que insereixen el seu missatge, als investigadors/es que confien en la nostra revista per difondre els seus estudis i com no a la impremta de Jordi Dassoy per les facilitats que sempre ens ha donat per editar tots els nostre treballs. La nostra gratitud a totes i a tots qui feu possible Mainhardt.

Fotografia cedida per Soledad Ripollés

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 AÑO II

Alcalá de Chivert 10 de Marzo de 1906

Núm. 20

que el patriotismo no era nombre vano, y el alma nacional fuerte y vigorosa, no permanecía entre sombras y no eran tan débiles los latidos de su corazón que hasta como dudando de su existencia nos preguntamos ¿qué somos hoy? M. Manrique

Todos los españoles sufrimos y la patria no se entera: no siente nuestro dolor… ¿Es que esa suprema encarnación de funciones que se llama sociedad no tiene inteligencia para comprender, oídos para escuchar gemidos, alma para sentir penas, y ojos para ver desventuras? Cierto que fuimos pueblo un joven robusto, trabajador e ilustrado, con un patriotismo enardecido, entusiasta, y por el que, todas las clases sociales estaban dispuestas a sacrificar sus vidas e intereses: un pueblo de un gran poder inventivo y fecundo en principios morales, que marchó a la cabeza de los pueblos europeos: un pueblo que en su tiempo tuvo por ley de la vida el combate y por ideal la dominación. Y no preocupándonos de otra cosa más que de ensanchar y hacer poderosa nuestra patria, el entusiasmo se desborda. ¡Al África! Se grita después de reconstituida ésta y ese grito corre cual chispazo, desde las arenosas costas del Mediterráneo a las escarpadas del Atlántico. Paseamos el pendón español por los desconocidos países de América, y luego multitud de aventureros surcan el Atlántico, atraviesan los espacios inmensos del Océano, y conquistan aquellas ricas tierras. Nuestras empresas dieron asombro al mundo entero, y mientras se embellecían nuestras ciudades con prodigiosos monumentos de arte, afianzábamos en el interior la paz y el orden. ¿Qué somos hoy? Aquella supremacía de otros tiempos, aquel poder en el sentido de fuerza y dominación que teníamos política e intelectual, infundió en nuestro espíritu un sentimiento de superioridad y de presunción que todavía no hemos abandonado, y por el cual hemos merecido de los pueblos europeos el calificativo de Quijotes. Mas fuimos ante todo un pueblo de ideales, en

Este filósofo y teólogo calificado por la crítica de excelente, nació el 17 de Julio de 1672. Explicó dos cursos de Artes en la Universidad de Valencia, y después obtuvo una cátedra de Teología a perpetuidad, siendo además Maestro de pajes del arzobispo Fr. Antonio Folch de Cardona. En 1705 fue nombrado cura de la parroquia de san Bartolomé, mereciendo la mayor estimación de sus feligreses por sus ejemplares virtudes y celo extremado en el desempeño de sus derechos. Excesivamente modesto, no se atrevió a publicar las muchas obras que dejó manuscritas al morir en 4 de Diciembre de 1737. Su cuerpo reposa en la capilla de la Comunión de la referida parroquia de san Bartolomé.

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6790/ /aabgrriiol sdt ed 2 MA I NHA e 0211 0 11

Si los edificios escolares reunieran las condiciones que aconseja la moderna Pedagogía, los niños cual otras tantas mariposas, irían risueños a saborear la dulce miel de la enseñanza, a olfatear el ambiente perfumado con la esencia de la instrucción, a encontrar el movimiento rítmico que fortalece y vigoriza su organismo incipiente y a sentir el placer que sus instintos y hábitos pueden darle, en vez de huir de la cárcel que le subyuga, de la monotonía que le aplasta, de la atmosfera que le envenena y la disciplina que contrae sus nacientes predisposiciones. Quien construya un edificio escolar, ha formado la más poderosa palanca social, ha cantado un himno hermoso al progreso, cuyas melodías hacen arrancar frenéticos aplausos a la humanidad y sus vibrantes notas consiguen despertar a la sociedad que viene; ha levantado el monumento de más históricos recuerdos, de más risueñas anécdotas y leyendas y de más utilidad social.

Nunca he sido descortés y voy a complacerte, amigo Bosch, enviándote las cuartillas que por modo tan insistente pides. Mas te advierto que a ello solo me induce mi afán de complacerte; y por más que mi advertencia huelga, puesto que me conoces, bueno es que conste que no busco aplauso ni cosa que se le parezca, si que sencillamente la satisfacción de haberte complacido. Temo que la lectura de mis cuartillas han de llevarte al natural desencanto que proporciona la realidad cuando notas que abrigabas una ilusión al creerme con méritos de escribir para le prensa periódica, dando plaza de <literato o erudito a la violeta> a quien apenas se llama Pedro. Hecha esta salvedad, entro de lleno en el tema

<Ilusiones> por ti elegido y que por cierto es de los menos a propósito para el que, cual yo, va entrar en el ocaso de la vida, época en que aquellas, si llegan a tenerse, marchitase a seguida, merced al poderoso influjo de los años. Mas ¡qué importan si se tienen? Y declaro ingenuamente que las tengo todavía a pesar de mis cuarenta y cinco primaveras; y más sentiría con toda mi alma el no tenerlas y me compadecería de mi mismo si no las tuviera. ¡Quién está libre de ilusiones! Aun conociéndolas de antemano no cabe rechazarlas y aun es consciente acariciarlas para mantener y alimentar alma y corazón. Y a ti y a los demás de tu madera de artista, mejor que a los que vegetan fuera del campo de Apeles y Fidias os importa más que a ningún otro poseerlas para que sirvan de acicate que os impulse a las que por vosotros soñadas regiones den la gloria y se esculpa vuestro nombre en la sacrosanta piedra de la Historia. Sentada queda la conveniencia de tener ilusiones; pero importa mucho tener en cuenta la manera de hacerlas perdurables, único modo de poder aspirar el delicioso aroma que la realidad de las cosas seguramente vendrá a hacer desaparecer convirtiéndolas en flores marchitas que como tales había que lanzar al arroyo. Mas no he de ser yo quien indique el medio de conseguirlo, dejando este cuidado a plumas mejor cortadas que la mía; pero si he de poner de manifiesto, que todos los temperamentos no son a propósito para ello, como tampoco todas las inteligencias pueden servir de freno a las pasiones de índole diversa que gratamente engendran las ilusiones de la vida, cualquiera que sea el género de los mismos. Si el idealismo puro tiene su inconveniente, tienen también los suyos el materialismo escueto, y juzgo que entre uno y otro; encajaría muy bien un eclecticismo que sin dejar de tener un poco de lo uno y de lo otro nos mantuviese en el verdadero medio haciéndonos gozar al par que la sublimidad de las ideas del placer que hace experimentan la consecución del fin u objeto apetecido. He aquí lo difícil del caso; lo que verdaderamente resulta problemático conseguir merced a lo frágil y voluble del individuo víctima de aquella sugestión, en vista de lo cual parece que se imponga el siguiente postulado: ¿No sería mejor verse libre de ilusiones? Por ejemplo: a mi se me pide algo para el periódico. Yo sin condiciones para llenar dicho cometido acepto el encargo concibiendo quizá la ilusión de que he de hacerlo medianamente:; pero la labor resulta mal urdida y fracaso en todas las líneas. ¡Lo que con ilusiones! Bajo este punto de vista mas vale no hacérselas. En cambio, un discípulo de Sorolla engéndrela de ser un Goya y tal arte y maña emplea, que en poco tiempo consigue figurar entre los más salientes artistas pictóricos: bajo este otro aspecto vale más tener ilusiones. A tal punto llevadas las cosas no es difícil concluir con

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 la siguiente frase: todo en el mundo es a la vez bueno y malo, y yo me quedo con lo mejor… con la ilusión de quien para… para… no tener ni tan siquiera la de escribir sinó para la China cuyos habitantes viven de Ilusiones. Al visitar los pueblos circunvecinos, y apreciar las mejoras más o menos notables en ellos realizadas, hemos sentido siempre cierta tristeza y algo así como

un sentimiento de envidia, causado por esa especie de quietismo, de apática indiferencia que hacer vivir a nuestra población estacionaria, sin que le sirvan de estímulo los avances de otras poblaciones de igual o menor importancia. Ese mismo sentimiento, cual poderoso acicate espoleaba nuestro corazón, hace poco tiempo, cuando visitamos, por llenar un triste deber, a nuestro vecino Benicarló, y recorrer el largo trayecto que lo separa de la estación convertido en deleitoso paseo; al contemplar, en todas las plazas y calles espaciosas, los grandes hoyos abiertos junto a las aceras, dispuestos a recibir acacias, plátanos de Asia u otros árboles, que a la vez que prestarán sombra al transeúnte, hermosearán esas vías y contribuirán a la salubridad de sus habitantes. Señal inequívoca de que despertamos del letargo, de que salimos del marasmo en que tanto tiempo hemos estado sumidos, es la construcción de aceras, escuelas y matadero; y alientan nuestras esperanzas los buenos propósitos que animan a nuestro Ayuntamiento; pero, por si necesita estímulos, nos permitimos decirle desde estas columnas: <aún es poco, ¡adelante!> Los cipreses plantados en el camino del Calvario, y las acacias en el patio del matadero son pocos árboles: deseamos ver las calles del Tremedal y Pozos hermoseadas con dos filas de árboles de adorno; las plazas del Mercado, San Ramón, Valencia, D. Juan Vilanova y Zaragozá sombreadas por grandes acacias; nuestro cementerio plantado de sauces y aromatizado su ambiente por las flores que hagan agradable al vivo su estancia en la mansión de los muertos. Mejoras son éstas que no implican grandes gastos y que se imponen por varios conceptos; pues, aparte lo mucho que hermosean una población, prestan agradable sombra, y contribuyen a enriquecer oxígeno, tan necesario a nuestros pulmones, el aire que respiramos, y le purifican, robándole el ácido carbónico, deletéreo para

la respiración. Hoy, a falta de un sitio de esparcimiento y recreo donde poderse solazar en los días festivos, se pasa la tarde en el café o taberna; mañana, si se realiza esa mejora, se convertirá la plaza en agradable paseo y punto de reunión. Ánimo pues, y ¡adelante! Considerando que a todos nos son muy gratas cuantas noticias tengan relación con nosotros y nuestro pueblo, damos a continuación los datos referentes a la antigüedad

y construcción de la pila bautismal de nuestra iglesia parroquial, por ser noticia curiosa y que tiene alguna relación con nuestra vida, puesto que cuantos hoy vivimos y somos hijos de Alcalá, hemos sido bautizados en ella y por lo tanto algún día depositaria de las regeneradoras aguas que en los días primeros de nuestra vida, sirvieran, mediante las palabras pronunciadas por el sacerdote, para borrar de nosotros la mancha original. Data del año 1752. Cuando en el año 1750 vino de Rector a esta parroquia el Dr. Fray Alejandro Torres, notó que la pila bautismal era muy deficiente y había necesidad de reemplazarla por otra nueva. Resolvió pues aquel mismo año hacer una pila nueva, grande y hermosa; y confió dicho encargo a un ilustre y distinguido artista hijo de Alcalá, a Juan Barceló; aquel mismo Barceló que en aquel tiempo dirigía las obras de la actual iglesia parroquial y que más tarde fue autor y director de la obra del campanario. Esta pila que se mandó construir en el año 1750 se concluyó en 1752. (1) Para su construcción se emplearon solamente dos piedras de hermoso jaspe muy parecidas en el color, si bien la del pie es de un tono un poco más subido que la de la taza. Dichas dos piedras proceden, del término de Cálig la de que se formó la taza o recipiente, y del término de Alcalá la que se empleó para formar el pie o base. Su figura es semejante a la de una copa, y su altura total es la de 1’20 metros; de cuya medida corresponde 0’60 metros al pie y el resto a la taza. Esta última mide en su mayor diámetro 1’25 metros presentando en su superficie exterior ondulaciones muy perfectas y bien (1) Suponemoss que el maestro Barceló só sólo emplearía en ella los ratos que le dejasen libres las obras de la iglesia en construcción.

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6790/ /aabgrriiol sdt ed 2 MA I NHA e 0211 0 11 acabadas. El borde superior de la mencionada pila está trabajado con mucha habilidad y delicadeza, presentando una especie de moldura muy fina y muy artística que bien a las claras demuestra la capacidad e inteligencia que el maestro Barceló poseía. El pie presenta un torneado perfectísimo y de líneas graciosas y delicadas. La primera vez que se bendijo el agua en ella fue el día 4 de Abril de 1752, o sea el día de Sábado Santo de aquel año. Rara coincidencia: El primer día que se hizo uso de esta pila fue el 5 de Abril de 1752, y el primer bautizado en ella fue el niño Vicente Abdón, Senen Barceló y Coscollano, hijo del mismo Barceló que la había construido y colocado. Este primer bautizo lo administró el Dr. Felipe Llorens. Esta pila se colocó por primera vez en la iglesia interina por estar en construcción la actual y su coste fue de 112 libras, 6 sueldos y 8 dineros. Del actual mes de Marzo mes de judías, de espinacas, lentejas

y chirivías, dijo un gracioso: <Ya sé por qué te llaman Marzo ventoso.> El fin del mundo se anuncia para dentro de unos días… ¡Va a acabarse antes el mundo que el Congreso de Algeciras! A estos ministros, en Marzo, les va a decir una voz: <Ya que es el mes de los Idus, idus benditos de Dios.> Entre ambas jurisdicciones se ha fabricado un columpio el conde de Romanones. ¿Estudiar?... Que otro lo intente. Yo adoro el dolce farniente de mi carácter moruno.

Yo no sigo al eminente catedrático Unamuno. Sé que los sabios que él busca Y los gobernantes maulas que tuvo esta tierra chusca, fueron gentes de las aulas que nos hicieron la cusca.

Muy señor mío: como hijo de esta población, me intereso vivamente enguanto se relaciona con los intereses generales

de todos y particulares de cada uno de cuantos nos cobijamos a la sombra del <Ninot. La generalidad de los que han visto la primera luz del día de este querido maset, abundan en iguales o más sublimes sentimientos de efecto y amor fraternal; pero como nada ha de haber perfecto en este Mundo, registramos alguna individualidad que sin otro objetivo que el interés y medro personal, no reparan en los medios de conseguir su fin, siquiera sea causando perjuicios a sus convecinos. Por nuestros pecados, sin duda, padecemos los efectos de la frescura en el desempeño de sus funciones de ciertos agentes ejecutivos, entre cuyos efectos podemos citar el ejemplo de haber cobrado duplicado recibos de contribución.Y don Benito Sospedra Vidal, recaudador o agente de la Arrendataria de contribuciones, natural de esta villa, y que por esta condición ha dado muestras de interesarse por el bien común de la población que le vio nacer, elevando contra todo trámite legal instancia al señor Administrador de Hacienda de la provincia para que anule el reparto de consumos formado por la Junta municipal para el corriente año, no le parece que podría emplear mejor su tiempo, corrigiendo aquellos abusos (por no emplear otra palabra mas adecuada) o denunciándolos al señor Delegado de Hacienda para la imposición del merecido correctivo? Con ello si que daría prueba de patriota. Y si no la da no fallará quien se encargue de denunciarlo. De V. afectísimo S.S.Q.B-S.M. Honran hoy las columnas de nuestro modesto semanario, dos artículos debidos a las bien cortadas plumas de dos

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 camino del Calvario, otras tantas amables mozas se han ofrecido a cuidarlos y darles el riego necesario. ¡Que Dios se lo premie, y les dé por marido un guapo mozo! Aprobar el pago hecho a la hacienda de 3000 pesetas autoridades en el periodismo de la provincia; don Juan Nogués, abogado y notario de Villarreal, y don Manuel Manrique, Perito agrónomo e hijo de la misma ciudad de la Plana. Damos las gracias más expresivas a los referidos señores, por la distinción de que ha sido objeto <La Campana> y les reiteramos desde estas columnas el testimonio de consideración más distinguida. ----------El Exmo señor Conde de la Baune Pluvinel, jefe de la comisión francesa que instaló su observatorio para el estudio del último eclipse de sol en el huerto del convento de los padres franciscanos de ésta, ha dirigido expresiva carta a nuestro compañero señor Bosch Pons, ofreciéndole algunos artículos publicados por aquél en revistas extranjeras ocupándose del fenómeno solar de Agosto pasado, y fotogramas de las que dice el señor conde que le han dado muy buenos resultados. Nuestro compañero ha contestado desde Villarreal –donde actualmente se encuentra- al sabio astrónomo, significándole su agradecimiento profundo por tan valiosos ofrecimientos, y probablemente antes de quince días podremos insertar en estas mismas columnas uno de los referidos artículos que suponemos leerán con interés nuestros abonados. ---------Hoy aparecerá en la importante ciudad de Villarreal el periódico semanal titulado <La Plana> que como saben nuestros lectores dirigirá nuestro compañero señor Bosch. Esperamos recibir el primer número de dicha publicación para poder noticiar a nuestros favorecedores, la orientación del nuevo colega. ---------En virtud de concurso último, ha sido propuesta en primer lugar para la auxiliaría de la escuela de párvulos de San Mateo la maestra que hoy desempeña igual cargo en la de párvulos de esta villa, doña María Sastre. ---------En la Gaceta del día 2 del actual leemos el plan general de carretera de nueva construcción, en cuyo plan se incluye 80 kilómetros en la de Puebla de Arenoso a Inglesuela del Cid a nuestra villa. ----------Espérase de un momento a otro que la Dirección general de obras públicas ordene algunos replantos de las carreteras cuyas obras figuran en el plan publicado en la Gaceta. ---------Hecha la plantación de veinticinco cipreses en el

por consumos del corriente año. Acordar el pago a Agustín Bellés de 16’50 pesetas por cera consumida. Acordar el pago de 87’50 pesetas importe de los árboles plantados en el Cementerio, Calvario y Matadero público. Fecha de nacimiento. . . . . Un Marzo tan ventoso que

preconizaba el año revuelto y azaroso que tanto dio que hacer a los españoles. Rasgo principal de mi carácter. . . . . No lo sé. Me pasa lo mismo que a Séneca: no me conozco bien. Mi mayor defecto. . . . . Tener poco dinero, ser algo educado y franco. Ocupaciones que prefiere. . . . . La enseñanza primaria. Mi sueño dorado. . . . . Los sueños, sueños son.- Si mis sueños son muy negros ¿serán así mis deseos? –Con todo, ser Alcalde y tener concejales como Ripollés. Lo que constituiría mi desgracia. . . . . Ser muy rico y tener muchos pleitos. Lo que más detesto. . . . . La holganza. Héroes que más admiro. . . . . A los buenos padres de familia. Qué profesión me lastima. . . . . El toreo. Qué diversión más me gusta. . . . . El teatro. Manjares y bebidas que prefiero. . . . . De todo un poco. Defectos que me inspiran lástima. . . . . La inconstancia y volubilidad. Estado de mi espíritu. . . . . ¡Y que aprieto! … Qué decir? – Os engañaré? - ¡Ah! no, me callaré. Dónde quisiera vivir. . . . . En la corte, en o cortijo; pero Alcalá me recachumba. Cómo quisiera morirme. . . . . Muy tranquilo. Alcalá, Marzo 1906 En el juicio de faltas contra Bruñó Galarza, denunciado

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6790/ /aabgrriiol sdt ed 2 MA I NHA e 0211 0 11

por la Alcaldía, se le ha impuesto tres días de arresto y 5 pesetas de multa por una falta y 5 y 15 respectivamente por otras dos faltas. Tribunal del Jurado del día 3.

Denuncias vistas y falladas. 18 Id. Condenadas. . 18 Importe total de las multas impuestas 90’00 pesetas.

Precios Plaza Cebada...........................28’50 Pesetas Caíz Paja de trigo.....................1’00 Id. Arroba Id. Cebada........................0’70 id. id. Aceite.............................11’50 id. id. Algarrobas........................1’75 id. id.

Fotografia cedida per Lucía Sospedra

Leña..................................0’20 id. id. Orujo de oliva...................0’25 id. id. Vino..................................1’10 Decálitro. Hojarasca olivo y algarrobo 0’75 saco. Trigo sin existencias.

Registro civil Desde el día 20 al 28 de Febrero Nacimientos............................5 Defunciones............................1 Matrimonios............................0

Castellón: Im. Barberá y Bastida

D. José Luis Adell García rector d’Alcalà des de 1939 fins 1970. Fotografia cedida per Nieves Bosch

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

O.P.C. DE CÍTRICOS NÚM. 714 A.D.V. DE CÍTRICOS Y ATRIA DE HORTALIZAS CÁMARAS FRIGORÍFICAS EXPORTACIÓN DE FRUTAS Y HORTALIZAS ALMACÉN DE ABONOS Y FITOSANITARIOS O.P.F.H. DE FRUTOS SECOS ESTACIÓN DE SERVICIO DE CARBURANTES SERVICIO DE CARBURANTES A DOMICILIO ALMAZARA - BÁSCULA VENTA DE VINOS DE LA TIERRA ACEITE VIRGEN EXTRA «OLI D’OR» SECCIÓN DE CULTIVO - TRACTORES Y APEROS Oficinas: C/ Barón de Alcahalí, 62 - Tel. y Fax 964 410 107 Almacén de abonos: C/ Barón de Alcahalí, 52 – Tel. 964 410 736 E-mail: coopalcala@wanadoo.es 12570 ALCALÀ DE XIVERT (Castellón)

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6790/ /aabgrriiol sdt ed 2 MA I NHA e 0211 0 11

GENT D’ACÍ, GENT GASPATXERA. CONVERSEM AMB EL MESTRE DE MÚSICA REMIGIO MIRALLES TONI SORLÍ JOAN SANZ Segurament pocs gaspatxers han viscut o viuen la música amb tanta força i passió com ho fa el nostre contertulià d’avui. Per fi, aquests darrers dies del mes d’agost, hem pogut dur endavant uns dels projectes que ens portàvem entre les mans fa una bona temporada. Finalment ens hem pogut trobar amb una de les persones que més intensament ha viscut el món musical del nostre poble. Una persona que ha complementat la seua vida familiar i professional amb la seua gran passió que ha estat i és la música. Així, una d’aquestes caloroses tardes d’estiu, hem trobat un raconet per conversar de manera tranquil·la i apassionada amb el gran mestre Remigio Miralles. Ha estat una conversa informal, sense preguntes i respostes, simplement nosaltres hem anat estirant del cabdell i Remigio li ha anat posant el fil a l’agulla. Ha tocat el clarinet, el violí, l’harmònica, el piano, el qual va aprendre de la mà Paquita, la mare de Rafael Segarra, qui per amistat amb el seu pare li va donar les primeres nocions d’aquest instrument. Remigio ens conta que la seua afició a la música li ve del seu pare, un músic de calbot com ell s’autodenominava ja que havia fets pocs estudis musicals. Tot i això, era molt aficionat i gaudia d’un bon sentit musical. El seu pare, que tenia molta gràcia, li feia flautetes de canya, li les afinava, sonaven molt bé i així és com, a poc a poc, es va anar aficionant a la música, tot sense anar a la solfa. Al poc temps, cap als nou anys, va començar a assistir a les classes de solfa que impartia Don Ricardo Albalat, l’únic mestre que hi havia al poble. Anava tots el dies en eixir de classe, cap a la vora del migdia. - Don Ricardo era un home entès i ara, vist des de la llunyania, no suficientment valorat. Allí vaig anar uns quants anys i vaig començar a familiaritzar-me amb el llenguatge musical. Posteriorment, quan el mestre va considerar que ja tenia uns coneixements suficients, més o menys al cap d’uns tres anys, aquest ja li va aconsellar que es comprara un instrument. - En aquella època no era com ara que la banda

disposa d’un cert nombre d’instruments per deixar als alumnes fins que tenen clar si volen continuar o si tenen realment afició. Remigio va triar el clarinet, tal vegada influenciat pel seu pare que el tocava d’oïda i que ja n’havia tingut un parell, els quals li van desaparèixer durant la guerra. Així va fer dos d’anys de clarinet i posteriorment ja va entrar a la banda, juntament amb dos amics seus que eren Vicente Giner Sospedra, que tocava la caixeta i Tomàs Esteller que també tocava el clarinet. Aquests van ser els seus inicis a la banda que va compaginar amb unes quantes formacions musicals. Es tractava de conjunts que tocaven a les festes d’Alcalà o als pobles del voltant. Remigio ens recorda algunes d’aquestes formacions musicals com l’Orquesta Iris i la Casabanca. - Eren formacions que tocaven durant un any, dos o tres, que anaven canviant de músics en la mesura que algun es cansava o ja no podia tocar. La primera orquestreta que vam fer tocàvem sense cobrar i vam començar al café de Cirilo, situat més o menys al lloc que actualment ocupa la Caixa Rural i a un saló de ball que hi havia a la plaça Juan Vilanova, al

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 local que després va ser ajuntament i posteriorment l’acadèmia i que es denominava Bailes la Estrella. Eren, com molt bé ens recorda Remigio, grupets de gent molt ben avinguda amb empenta i als quals poques coses els feien front. De fet ens conta l’anècdota d’una cançó que havien escoltat el dia anterior a una orquestra que havia anat al poble, com la Mancy o Los Ibéricos. Al dia següent, sense partitures i només havent-la escoltat un cop, ja s’atrevien a tocar-la. - Ho fèiem de cap, de memòria recordant els acordes i les melodies. Així, improvisant ens llançàvem a tocar unes vegades més bé i unes altres més malament. Ell creu que aquesta va ser la manera com va perdre la vergonya, la timidesa i es va aventurar en el món musical. També va tocar amb una orquestra de Santa Magdalena. Allí feien ball el dissabte a la nit i els diumenges a la tarda i a la nit. Anaven ell i José el de Corxo. Acudien, amb bicicleta, els dissabtes després de dinar. Tocaven. Feien nit allí. Tocaven de nou el diumenge, tarda i nit, i el dilluns pel matí se’n tornaven cap a casa. Aquests anys els va compaginar com a primer clarinet de la banda. Ho va fer amb directors com Ricardo Albalat, Francisco Vidal i la primera època de José María Samper. Tal vegada el millor moment de Samper i durant el qual va realitzar un gran paper ja que tenia uns grans coneixements musicals. Aquest va ser un bon referent del qual va aprendre moltes coses, ja que li feia un bon grapat correccions, a l’hora que era innovador per als temps que corrien i resultava molt difícil que arribessen referències de l’exterior. Posteriorment va haver una època durant la qual va haver d’abandonar el tema musical. Les obligacions familiars i de feina li prenien un temps que li impedien dedicar-se a la seua gran afició. Va ser un temps durant el qual va arribar un director nou, Francisco Villanueva, un senyor amb pocs coneixements musicals però que aprofitava els pocs diners que guanyava per traure’s la carrera de mestre. També va dirigir la banda Vicente Taurá, que era guàrdia civil, fins que al cap d’uns anys va tornar a vindre José María Samper, encara que ja res va ser com la seua primera època. - Aquests eren moments durant els quals el director feia una mica de tot i ell tot sol portava l’escola de música. Per aquesta època Remigio estava, com hem dit, per motius personals, una mica apartat de la banda. Samper va dinamitzar molt la tasca entre els xiquets i xiquetes, els va fer comprar instruments i en poc temps hi havia un grup molt nombrós que començaven a aprendre a tocar l’instrument.

El problema es va crear quan, amb a penes mig any d’aprenentatge, es va emportar a quasi tots els xiquets a tocar durant la festivitat de les falles a València. Aquesta situació va provocar que els músics, més veterans i experimentats, s’enfadessen amb el director ja que la majoria de xiquets no estaven preparats per tocar en aquest esdeveniment. Els músics veterans es van negar a seguir tocant amb el mestre Samper. Tot i això, com que hi havia afició i tenien ganes de seguir tocant li van proposar a Remigio fer una banda, sense competir amb la del poble, que pogués tocar en altres pobles o on els demanessen. Volien seguir gaudint de la música i passar-s’ho bé. La condició, però, sempre va ser el no fer mal a la banda que ja hi havia. Malgrat tot l’ajuntament, en un moment determinat, va proposar que es compartissen els concerts

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6790/ /aabgrriiol sdt ed 2 MA I NHA e 0211 0 11 de festes. Aquesta situació va molestar a José María Samper qui va plegar, amb la qual cosa la banda dels veterans, la que dirigia Remigio, es va quedar com a primera banda del poble. Tot i que no hi havia músics experimentats, els anys de dedicació que portaven molts d’ells va permetre seguir endavant i afrontar tots els compromisos als quals acostumava a acudir la banda d’Alcalà. Aquest va ser el punt d’inflexió que va acabar amb la seua incorporació i plena dedicació a la banda del poble. Hi havia hagut un primer intent als 19 anys, quan Ricardo Albalat ja es trobava molt dolent i no podia acudir als assajos i durant els mesos posteriors a la seua mort. Aquesta experiència, però, va durar poc de temps ja que no es sentia preparat per al repte que li havien proposat. Quan l’any 1981 va entrar novament com a director de la banda ja va seguir de manera ininterrompuda al llarg de 35 anys i va començar una nova etapa per a l’Agrupació Musical Santa Cecília d’Alcalà. Ho va fer sempre sense cobrar, ja que tot i que li van oferir un sou i li van insistir per a que cobrés, ell mai no ho va acceptar. A partir d’aquesta època es va intensificar l’Escola de Música, primer amb Cherta que ensenyava solfeig i posterior amb altres professors, fins que a hores d’ara n’hi ha gairebé un per a cada instrument (trompeta, trompa, trombó, saxo...). Remigio tot i que no coneixia tots els instruments sempre feia un acurat seguiment dels seus alumnes, controlava com tot bon professor de música l’evolució de tots

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 ells, s’adonava dels seus errors controlant la posició dels dits. Simplement així s’adonava si algun alumne feia el si bemol, enlloc del si natural o el fa enlloc del fa sostingut i sempre intentava corregir-ho amb molt de tacte. Sense faltar mai a ningú i evitant que cap alumne se sentís dolgut per les seues apreciacions, més si –com ell mateix ens diu- tenim en compte que els músics de poble no cobren i ho fan bàsicament per afició. Així mateix sabem i tenim constància de la dedicació que el mateix Remigio va brindar a la banda. Les hores que s’ha passat escrivint partitures d’oïda o a partir d’una música gravada i fer-ho, a més a més, per a tots els instruments de l’agrupació. Sens dubte van estar uns anys de molta dedicació, paciència, entrega i treball. Una dedicació absoluta a la banda i a la música, les seues grans passions. També vam parlar amb ell de la seua afició a la composició, especialment de pasdobles, molts dels quals podem escoltar sovint interpretats per la mateixa banda d’Alcalà. Quin gaspatxer o gaspatxera no ha escoltat mai pasdobles com: Alcalà i aló, L’aiguader, Xivert, Antonio Vela, Campanar d’Alcalà, Martí Roca, Lo Carrater...

Aquest darrer es va donar a conèixer, per primera vegada, durant la festa de Santa Cecília, patrona dels músics, de 2008, dirigida per Joan Serra, actual director de la banda de música, tot i que no van faltar les tentatives per tal que fora el mateix Remigio qui es posara al capdavant de la banda per dirigir la formació. A hores d’ara encara està acabant un parell d’obretes. Es tracta d’unes peces encara inèdites que hauran d’esperar que el director de la banda, un

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6790/ /aabgrriiol sdt ed 2 MA I NHA e 0211 0 11 cop enllestides, s’anime a assajar-les i donar-les a conèixer-les al poble sencer. També està preparant una masurca, a tres veus, que vol rememorar temes de quan era jove. Es tracta de diverses variacions de temes coneguts adaptats per a clarinets, trompetes i que també inclou algun solo. Remigio pensa que els solos sempre tenen mot bona acollida entre la gent. Ens confessa que la composició sempre li ha agradat i que com més treballes més idees t’acudeixen al cap i més fàcil et resulta composar. - L’únic problema és quan no recordes ben bé si ja has utilitzat la mateixa melodia en un altra ocasió, si ja l’has escoltat alguna vegada, si és d’una altra persona o realment la portes al cap, és teua i li vas pegant voltes a la composició. Li preguntem per què la majoria de bandes dels nostres pobles no acaben de funcionar bé? Remigio té molt clar que no és deu a una sola causa, sinó que més bé és un conjunt de factors que s’han anat repetint i que interactuen els uns sobre els altres i són inseparables. - Unes vegades és per falta de diners, d’altres perquè sembla que qualsevol amb quatre assajos i uns pocs coneixements ja pot tocar a la banda. Hi ha també molta falta d’interés i dedicació de molts dels que comencen els quals es pensen que és suficient amb anar un dia a la setmana a l’assaig i oblidar-se’n la resta dels dies. - S’ha de tindre en compte que en els nostres

pobles hi ha pocs músics excepcionals, per tant no hi ha més remei que estudiar els papers. Cal emportar-se les partitures a casa, repassar-les, preparar-les. De vegades també se’ls fa entrar massa prompte a la banda, quan encara no estan preparats. D’altres se’ls fa anar massa de pressa i si no entenen bé les coses acaben avorrint-se i abandonant definitivament la música i l’intrument. - A més una banda ha d’estar en constant innovació.

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

Cal introduir noves peces, assajar-ne de noves. Això pot suposar haver de preparar, assajar i estudiar més de trenta peces l’any. Això si realment es vol tindre una banda com cal. - Cal remarcar que sovint els millors músics, abandonen la seua faceta musical quan ja han acabat la seua carrera universitària, troben feina i se n’han d’anar a treballar a una altra localitat. Quan compaginar la feina i la música es converteix en un autèntic contratemps. - Tot i les dificultats, s’ha de tindre en compte que hi ha pobles que malgrat les contrarietats aconsegueixen tindre una bona banda, una banda competitiva, capaç de fer un bon grapat de concerts i de nivell al llarg de l’any. - Cal també remarcar que fer de director exigeix molts sacrificis. S’ha de treballar molt i en molts aspectes: cal fer els arranjaments dels papers, mantindre l’arxiu perfectament endreçat, preparar les fotocòpies per preservar el originals... - Realment és una pena que les bandes no sempre funcionen bé ja que realitzen una gran funció dins dels nostres pobles. Fins i tot hi ha bandes que, de vegades, ixen a la televisió i tampoc estan a l’altura que mereixerien. - Alcalà amb l’escola de música que té i amb la quantitat de professors ben qualificats dels quals disposa hauria d’estar entre les millors de la pro-

víncia de Castelló. Hem de remarcar que cada professor ensenya el seu instrument i la majoria són uns grans professionals. Llàstima que, de vegades, discussions banals sense cap tipus de contingut musical. I ací Remigio ironitza sobre discussions reals sobre si l’uniforme havia de ser de manega curta o llarga, les sabates de tal color o l’entrepà de formatge o de pernil. Aquestes postures creen tensions i provoquen situacions que fan perdre cohesió a la banda i no condueixen a cap lloc. En temes musicals tenim molt clar que Remigió coneix aquest món a la perfecció. Que ha estat un treballador incansable per la Banda de Música Santa Cecília d’Alcalà i que gràcies a ell i la seua afició, la banda i molts músics d’Alcalà han pogut portar endavant i consolidar la seua afició. Des de la nostra revista, i en nom de tots els gaspatxers i gaspatxeres, volem mostrar-li el reconeixement i la gratitud per l’incansable treball i dedicació que ha demostrat per la cultura i per la música del poble d’Alcalà. Senzillament gràcies.

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6790/ /aabgrriiol sdt ed 2 MA I NHA e 0211 0 11

JOCS I TRADICIONS D’ALCALÀ DE XIVERT FRANCISCO ARNAU VILAPLANA JOAN SANZ SANCHO El carreró de l’Església tenia alguna cosa que infonia un poc de temor i misteri al seu voltant. D’una banda, només hi havia una casa que tenia la seua porta d’entrada per allí. Estava situada, més o menys, a la meitat del carreró, la resta eren les culates de les cases que tenien la seua entrada pel carrer de Sant Joan. Allí en aquesta casa misteriosa vivia, tot sol, un home d’una edat avançada a qui els xiquets anomenaven Matatios. Es tractava d’un personatge peculiar que gairebé sempre anava vestit amb una gorra, uns pantalons i jaqueta de pana tots gastats, una mica brut i sovint sense afaitar. Tenia prou mal geni, però segurament raons no li’n faltaven. Viure en aquella casa a la qual mai li havia arribat el Sol, sense veïns, juntament amb la pobresa i la soledat en la qual vivia, no n’hi havia per a menys. A tot això tan sols li faltava la crueltat que, de vegades, tenien els xiquets el quals amb una pedra a la mà, li pegaven a la porta tot cridant: Matatios, Matatios... per eixir disparats corrents. Algunes vegades traïa el cap per la finestra i llavors els xiquets li cantaven des de la cantonada: Agüelo Pastrana viu al carreró, minge tomates i cague meló. Al cap d’uns dies, quan passaves tot sol per davant de la seua porta ho feies corrents, sense deixar de mirar la finestra pel que poguera passar. Alguns xiquets deien que en una ocasió els va llaçar un tros de fusta des de la mateixa finestra. Ves a saber si era veritat. Segurament no va protagonitzar mai cap acte de violència greu, encara que de motius no li’n van faltar. Una altra singularitat que tenia el carreró era: L’òvila. Amb aquest nom es denominava, la gàrgola que hi ha al sostre de l’església, que representa una cara mirant cap per avall. Un poc més avall, anant cap a les Placetes de Sant Joan, a la mateixa paret de l’església i a uns quaranta centímetres del terra, hi havia una pedra rectangular amb un cercle ovalat amb relleu al centre que els xiquets deien que era el melic de l’òvila. Llavors quan es passava per allí la tocaven donant-li unes palmadetes i dient aquella frase de: Óvila tira oli. Quan els xiquets passaven per allí sempre ho feien corrents i evitaven ferho per sota de la gàrgola per si de cas soltava un xorro d’oli. Que nosaltres sapiguem, això mai no ha passat, però tot el món anava alerta per si aquell dia era la primera vegada.

El terra del carreró estava fet d’un formigó molt finet. Als seus inicis hi havia marcades unes xicotetes petjades de gallina. Tot apunta que al poc temps de tirar el formigó, quan encara estava bla, alguna gallina, una més de les que anaven soltes pel poble, va passar pel damunt, deixant les seues petjades per a la posterioritat. Els xiquets sovint s’entretenien seguint-les i anant comptant-les. Com que el terra era de ciment ben finet, aquest era el lloc ideal per fer córrer els carrets de rodament (carrets de roce). Aquests carrets eren un joguet de fabricació casolana. Gairebé anaven a ran de terra, a penes a uns deu centímetres d’altura. Estaven formats d’una fusta d’aproximadament 60x60 centímetres, amb una altra part d’uns deu centímetres d’ampla i un poc separada de l’anterior que feia de manillar i que portava una roda al davant. Les altres dues rodes eren de ferro, menudetes però grosses. Deien que es feien de les espoletes de les bombes o projectils que en aquells temps eren força abundants i encara resultaven fàcils de trobar pels camps que envoltaven el poble i que havien quedat

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 abandonats després de la guerra. Altres rodes eren procedents del desballestament d’algun motor i portaven boles de fregament. No cal dir que, en aquesta època, la necessitat aguditzava l’enginy. Els fabricants de carrets de rodament, els que fabricaven tiradors, arcs i fletxes o fins i tot carretons per recollir fem per la carretera eren normalment els xiquets de la gent més humil, fills de jornalers, bracers, polliganers o viudes. Eren xiquets de les cases amb pocs recursos i que amb a penes deu o dotze anys, ja hi havien d’anar per altri. Però mira per on amb el joguet del carret de fregament (de roce), aquests es van convertir en els reis del mambo. Ells apareixien com els autèntics amos del joc, sempre damunt del carro, conduint, amb les seues mans al manillar. Al seu darrere deixaven pujar a un o dos xiquets mentre que tres o quatre anaven empenyent el carro. Resultava curiós veure, de tant en tant, els fills dels llauradors i menestrals rics, a peu, empenyent amb força a aquells pobres xiquets. Com que el carro no podia circular pels carrers del poble que estaven sense asfaltar, el carreró de l’Església era un dels millors llocs per fer-los anar. D’una banda era de formigó molt finet i per l’altra tenia un pendent considerable. Si, a tot això, li afegim la força dels que empentaven, aquests carros podien agarrar una velocitat endiablada. Aquells, eren temps de molta escassetat. Qualsevol article per jugar, si s’havia de comprar, podia assolir un preu inabastable. La major il·lusió de moltes colles era formar un equip de futbol i tindre una pilota en propietat. De no ser així, sempre calia esperar a vore quin xiquet tenia una pilota, vore si li abellia traure-la de casa per jugar i, a més, haver de sotmetre’s als seus capricis. Així va ser com moltes de les colles van decidir comprar-ne una en propietat de l’equip. Com que la majoria no tenia els diners suficients s’havien d’espavilar. La manera d’aconseguir diners era recollint carbó i ferralla. El carbó el buscaven per la via del tren sempre arreplegant els xicotets trossos que caien de les màquines. Els xiquets els arreplegaven. Els posaven en pots de llauna i quan ja estaven plens els venien als ferrers. Un dels pocs compradors era Lluiset lo ferrer, un home d’avançada edat que tenia la ferreria darrere de l’església, en una cantonada entre el carrer de Sant Nicolau i el de Santa Llúcia. Per avivar el foc de la farga ho feia amb una gran manxa. Sovint quan entraves a la ferreria et trobaves a Lluiset aguantant amb una mà les tenalles que sostenien un tros de ferro al roig viu. Amb l’altra mà anava movent la manxa amb una corda que penjava del sostre. De vegades era la seua dona qui l’ajudava en aquest menester. La dona era sempre més agarrà. Així si alguns

xiquets li portaven carbó i estava la dona aquesta sempre es queixava que els hi donava massa diners. Sempre deia: els dones massa diners. Algunes vegades els xiquets s’esperaven lluny i n’enviaven un que passava dissimuladament. Llavors si veia la dona per dins de la casa avisava els companys per tornar més tard quan la dona ja se n’havia anat. Una altra manera de recaptar diners era recollint ferralla: ferro, coure o altres metalls. Per recollir

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6790/ /aabgrriiol sdt ed 2 MA I NHA e 0211 0 11 aquests materials s’havia d’anar a les muntanyes de Murs o Xivert. Als lloc on hi havien hagut batalles durant la Guerra Civil i encara quedaven restes de materials de la contesa. Al final la majoria van desistir ja que t’havies de pegar una llarga caminada i no sempre en trobaves una bona quantitat. Tota la ferralla li la venien a Vicente, un home foraster que havia vingut a viure al poble. Tenia la casa al carrer de Sant Joan, enfront del que s’anomenava la casa de la Marquesa. Allí, a la planta baixa, abocaves tot el ferro que portaves a un cabàs i Vicente, amb una romana menuda pesava tot el metall que portaven els xiquets. El coure, com que tenia més valor, el pesava a banda. Deien que aquest home havia estat mestre d’escola durant la República, però que havia estat represaliat i expulsat del cos de mestres per les seues idees un cop acabada la guerra. Alguna cosa devia haver de cert en aquests comentaris, ja que per les nits feia repàs als xics més majorets. Jo mateix (Francisco Arnau) recordo haver assistit durant una temporada i amb un resultat bastant satisfactori. A la paret tenia una pissarra que durant el dia aprofitava per sumar els imports de tota la ferralla que li portaven, mentre que per la nit era per fer activitats d’escriptura i altres operacions matemàtiques. Així era com moltes colles aconseguien comprar una pilota per a l’equip de futbol. La llàstima és que per regla general duraven molt poc, ja que per aquelles èpoques el material era molt deficient i durava poc. També hi havia xiquets que donada l’extrema situació que travessaven les famílies, arreplegaven carbó i ferralla per aportar una miqueta de diners a la precària situació familiar. Un apartat a banda mereix la recollida de fem de les cavalleries. Es deia anar a arreplegar fem. Els xiquets es feien un caixó de fusta amb rodetes i ben

de matí ja se n’anaven per la carretera, als afores del poble a arreplegar les femades que feien els matxos. Normalment s’arribava fins la caseta de Xusco, a la partida dels Terrers Blanc, ja que era el trajecte habitual on els matxos feien les seues necessitats. Durant el trajecte d’anada cada xiquet feia els seus muntonets amb alguna marca per assenyalar qui l’havia fet. A la tornada, cada xiquet anava omplint els seus carrets amb el fem dels muntonets que havia preparat prèviament. Aquest fem l’anaven amuntegant al corral de casa i quan calculaven que ja en tenien una carretada avisaven els compradors que quasi sempre eren hortolans de Benicarló i Peníscola que venien a vendre a la Plaça. A la tornada se n’anaven carregats de fem per a les seues hortes, ja que per aquesta època hi havia pocs adobs o eren molt cars. El pagament s’efectuava una part amb diners i l’altra amb pataques, tomates o altres productes de l’horta.

Rosa Expósito García Óptica - Optometrista Col. 11.606 San Fernando, 43 • 12570 Alcalà de Xivert • Tel. 964 410 149

A J UNTAMENT D’ALCALÀ DE XIVERT ALCOSSEBRE

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

AQUEL ABRIL DEL 31 EN SEGOVIA JAVIER ANGOSTO ESPARRELLS Abril es un mes de repúblicas y de claveles revolucionarios. En abril de 1931 se proclamaba en España la Segunda República. En la hermosa ciudad de Segovia un poeta subía las escaleras del ayuntamiento junto con otros viejos republicanos y salía al balcón para colgar del mástil consistorial la bandera tricolor. Su nombre, Antonio Machado; su compromiso, con la República y con la cultura. Si otros intelectuales abrazaron la causa republicana pero, desencantados, fueron haciéndose a un lado, Antonio Machado —hijo y nieto de liberales— se mantuvo siempre fiel a la República. Incluso cuando Madrid estaba siendo bombardeado día tras día por la aviación del ejército sublevado, Rafael Alberti se tuvo que emplear a fondo para convencerle de que aceptara ser evacuado. Mis piernas —le decía Machado a Alberti— ya no están ágiles, pero mis brazos aún pueden sostener un fusil para defender a Madrid. En 1931 vivía Machado en Segovia. A la ciudad del Eresma había llegado en 1919 procedente de Baeza y en su instituto daba clases de literatura española. Residía el poeta en la Calle de los Desamparados, en una pensión tan fría que el pobre optaba por abrir la ventana de su cuarto pues prefería el frío de la calle al de su inhóspita habitación orientada al norte. Su compromiso con la cultura le había llevado a colaborar, desde su misma llegada a la ciudad, en la creación de la Universidad Popular. Don Antonio donó numerosos libros a la biblioteca de la institución y en ella daba clases gratuitas de francés y de literatura española. Don Antonio Machado en su Juan de Mairena nos ha dejado un testimonio lleno de lirismo de la proclamación de la República en Segovia. Como en tantas otras ciudades españolas, el acontecimiento discurrió en medio de una alegría desbordada y

bajo unos cauces de inusual civismo tratándose de la cainita España. Así lo recordaba el poeta sevillano al cumplirse un año: «¡Aquellas horas, Dios mío, tejidas todas ellas con el más puro lino de la esperanza, cuando unos pocos viejos republicanos izamos la bandera tricolor en el Ayuntamiento de Segovia!... Con las primeras hojas de los chopos y las últimas flores de los almendros, la primavera traía a nuestra República de la mano. (…) Fue aquel un día de júbilo en Segovia. Pronto supimos que lo fue en toda España. Un día de paz, que asombró al mundo entero». Por desgracia, todo acabó como el rosario de la aurora. Aquella tela republicana, tejida con el más puro lino de la esperanza, acabaría hecha jirones a fuerza de desgarrarla —en expresión de Unamuno— entre los “hunos” y los otros.

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

L’AMETLA, EL FRUIT SEC AMB ESSÈNCIA MEDITERRÀNIA MAR SORLÍ AGUILAR* L’ametla o Prunus amydalus és el fruit de l’ametler arbre, de cultiu càlid i de secà, característic de zones mediterrànies del litoral com ara Catalunya, Balears o el País Valencià. Aquest fruit, es troba envoltat d’una pel·lícula de color canella, a més a més de tenir una pela i corfa cruixent exterior no comestible, que representa una part important del pes de l’ametla, reduint la part comestible a només un 40%. L’ametla, junt amb la resta de fruits secs (nous, avellanes, cacauets...) és un aliment tradicionalment considerat d’alta densitat energètica, degut principalment al seu elevat contingut en greix. Si a més a més, se li aplica un tractament tèrmic, com pot ser el tostat amb oli o altres tractaments en els quals s’afegeix sucre o altres ingredients, el seu contingut energètic total augmenta considerablement. Així, en el cas del tostat amb oli o fritura, l’absorció d’oli pot suposar un increment de 24 a 32 kcal/100g. Per tant, el valor nutricional del producte final dependrà, en gran mesura, de la qualitat de l’oli utilitzat, de l’addició d’altres ingredients, del tractament tecnològic aplicat i també de l’origen geogràfic dels diferents cultius de fruits secs. Segons diversos estudis publicats pel Departament d’Agricultura Federal dels Estats Units, (primer país productor a nivell mundial, seguit per Espanya) les ametles contenen al voltant de 160 calories per porció, de les quals 6 g són de proteïna, 6 g de carbohidrats (sucres) i 14 g són de greix, però en aquest cas es tracta de l’anomenat col·loquialment “greix bò”, el greix monoinsaturat (el mateix que té l’oli d’oliva). Aquest tipus de greix, junt amb una xicoteta quantitat de greix poliinsaturat omega-6, fa que l’ametla sigue una font nutricional excel·lent per reduir el risc cardiovascular o malalties del cor, per aconseguir un millor control dels valors de colesterol i triglicèrids en sang (augmenta el colesterol “bò” o HDL-c, disminuir el colesterol “roïn” o LDL-c) i per endarrerir l’envelliment cel·lular. Encara que el contingut en nutrients com ara proteïnes, greixos, sucres i fibra de les ametles i les nous és molt semblant, el secret de les ametles radica en que són una de les principals fonts de vitamina E (alfa tocoferol), calci i magnesi, fet que li dona a l’ametla un potent efecte antioxidant, necessari per defensar el cos front al dany causat pels

anomenats radicals lliures, partícules que es troben al medi ambient degut a la contaminació i al nostre cos, degut a l’estrés i a l’envelliment. Malgrat això, s’ha de tenir en compte la quantitat que es consumeix, ja que prendre’n més de les necessàries podria suposar un augment no desitjat del pes corporal. Actualment les xifres recomanades per aconseguir uns efectes potencialment beneficiosos sense implicar un augment del pes són aproximadament 30g de fruits secs al dia, més o menys un grapat d’una mà. Tot i això, sempre parlant dins del context d’una alimentació saludable i equilibrada, com és la Dieta Mediterrània, patró alimentari que inclou a més del consum de fruits secs, un consum diari de fruita i verdura, consum setmanal de peix, llegums i la utilització de l’oli d’oliva com a greix principal, tant per cuinar com per amanir els aliments en cru. I què podem fer per incloure les ametles dins la nostra alimentació diària? Es tracta d’un aliment de sabor neutre, que es pot consumir en cru o tostat com a aperitiu o entre menjades. També es pot afegir picada en salses per amanides, o per acompanyar plats elaborats de carn o peix. A la nostra zona, on el cultiu i la producció d’ametlles és elevada, es solen utilitzar per fer postres dolços i coques, com és el cas de la coneguda coca celestial, el braç de gitano d’ametles o torrons. I per últim, i per deixar-vos un bon sabor de boca, vos deixo la recepta de la coca d’ametles amb taronja, un postre bo i nutritiu amb el qual disfrutar vosaltres i els convidats!!

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 Coca d’ametles amb taronja Racions: 8 persones Preparació: 25 min Cocció: 75 min Per ració: Calories - 341 Proteïnes - 9 g Sucres - 43 g Greixos - 15 g Colesterol - 120 mg Ingredients: • 100g de farina blanca • 75g de farina integral • 120g d’ametlles moltes • 3 ous • ½ culleradeta de llevat • El suc d’una taronja • 150g de iogurt cremós • Un pessic de sal • Per la cobertura: 50g de ratlladura d’ametla tostada • 100g de melmelada de taronja Es va escalfant el forn a 150 ºC. Mentrestant es bat el sucre amb els dits, les ametles mòltes, el suc d’una taronja i el iogurt, fins a aconseguir una barreja homogènia. Es tamisen les dues farines juntament

L’Associació d’Amics de Mainhardt viatja amb

Autocares VIVES Cervantes, 17 - Tel. 964 670 660 NULES

amb el llevat i s’incorporen a la barreja anterior. Es remou la mescla fins a obtenir una massa uniforme. En un recipient a part es baten les clares amb un polsim de sal fins al punt de neu i s’afegeixen amb suavitat a la massa. S’aboca aquesta massa sobre un motlle untat prèviament amb oli i s’introdueix en el forn deixantla coure uns 75 minuts. Es desmotlla i es deixa refredar sobre una reixeta. Es cobreix amb la melmelada i es posen per damunt les ametles trossejades. BON PROFIT!!! *Dietista -Nutricionista

BUFETE NAVAS ESTELLER ABOGADOS C/ Jai Alai C. Comercial Las Fuentes L-23 12579 Alcossebre (Castellón) Spain Teléfono (+34) 964 41 21 22 Fax (+34) 964 41 23 55 bufetenavasesteller@telefonica.net Web www.bufetenavasesteller.org José María Navas Esteller Abogado ENGLISH SPEAKERS SOLICITORS OFFICE - LAWYERS

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

RIPOLLÉS EN L’ESCOLA D’ALCALÀ MARIBEL ALDEA ADELL SÒNIA AUSENSI MOYA Mª CARMEN MARS TAUS Al llarg dels darrers vuit anys, tot el cicle d’infantil de l’escola d’Alcalà, hem anat estudiant diferents pintors de nom reconegut per aproximar als més menuts al món de l’art. Aquesta iniciativa va sorgir de tot el cicle d’infantil,durant el curs 2002-2003, davant la necessitat de tractar el llenguatge plàstic, que és un dels blocs de continguts de l’àrea de Comunicació i Representació dins del Currículum d’infantil. Aquesta activitat la duem a terme de manera constructivista i globalitzada, tenint en compte la creativitat i llibertat expressiva dels nostres alumnes, per tal d’aconseguir un aprenentatge significatiu. Els pintors treballats fins ara han estat persones llunyanes en el temps i en l’espai, com Vincent Van Gogh, Dalí, Miró, Picasso, Matisse, Kandisky, Andy Warhol, Velàzquez… Durant aquest curs ens feia molta il·lusió poder estudiar un pintor més proper, per això vam elegir a Joan Ripollés, que viu en la nostra pròpia província i que el podem escoltar, veure i conèixer… Després de diverses gestions amb la mare d’un alumne de l’escola vam aconseguir contactar amb ell. Davant la possibilitat de la visita del pintor al nostre centre, vam informar a la resta dels cicles, per si volien participar en l’experiència. La resposta va ser molt satisfactòria i tot el centre és va abocar en l’estudi de la seua vida i obra. Vam proposar diverses activitats, una de les més motivadores per als nostres alumnes va ser elegir com a temàtica del Carnestoltes escolar el pintor Ripollés. Cada nivell va triar una de les seues obres per confegir la disfressa. 3 anys: La reina del pez.

4 anys: Señora de la peineta. 5 anys: Doble imagen. 1r/2n: Niña con abanico, el violinista, tótem de corazones. 3r: La despedida/ Sol (façana edifici Grao de Castelló)

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

4r: Els cordeliers/ Niña com lazo. 5é/6é: El brujo i Niña con lazo. Passada la desfilada del Carnestoltes, ens vam centrar en preparar les exposicions i els actes que duríem a terme el dia de la seua visita, el 15 d’abril.

A continuació, farem un resum de com es va desenvolupar la visita de Ripollés a la nostra escola. Tots els alumnes i mestres esperàrem, amb molta expectació, la seua arribada en el pati de primària.

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11 Per tal de donar-li la benvinguda, els alumnes, començant des dels tres anys fins a sisé, van elaborar un conte de la seua vida i obra. Un representant de cada nivell va llegir-li una pàgina, la qual cosa va emocionar a l’artista, al vore la visió que tenien d’ell els xiquets i les xiquetes. Vam començar la visita per l’escola mostrant-li l’exposisió de les diferents disfresses, que ja van desfilar en el Carnestoltes. Passejant pels diferents passadissos els alumnes li van explicar i mostrar els diversos treballs que havien elaborat: reproduccions dels seus quadres amb diferents tècniques i materials, dibuixos lliures amb un model de l’autor, murals col·lectius, escultures amb material de reciclatge, com el tòtem dels coloms, trencaclosques, escultures de fang i plastilina, punts de llibre, disfresses de cartró a tamany natural per fer fotos… Després va anar a l’aula PDI, on tenim la pissarra digital i un grup d’alumnes li van mostrar diverses activitats sobre les seues obres utilitzant les noves tecnologies. També vam preparar un plató de televisió on els alumnes més grans elaboraren una entrevista per a que l’artista contestara unes preguntes, i així poder coneixer-lo millor. A continuació vam passar a l’edifici d’infantil, on va seguir visitant el passadís i va parlar amb els alumnes sobre els treballs realitzats. Després, en el pati, va contemplar les diverses pintures murals que s’han anat fent durant aquests anys: Los girasoles, Muchacha en la ventana, Comienzo del dia, Niña con barco, La caída de Ícaro, Tensión y calma,

Flores i La menina fins arribar a La niña con abanico com a representació de la seua obra. Finalment, per acomiadar-lo, ens vam reunir de nou tots els alumnes, aquesta vegada, en el pati d’infantil on l’ambient era molt festiu i alegre. Els xiquets victorejaven el seu nom i estaven contents, per fí l’havien vist i alguns havien pogut parlar amb ell. L’artista ens va dedicar unes paraules que mostraven la seua satisfacció per l’enorme treball realitzat sobre les seues obres… fins i tot es va sorprendre de moltes coses que sabien sobre la seua persona. Davant l’expectació de tots els xiquets, ens va obsequiar agafant els pinzells i fent la seua feina. En un moment, amb pocs colors i molta determinació, el llenç blanc va cobrar vida, aparegueren tres coloms i un cor. Quan va donar la pintura per acabada tots vam fer un fort aplaudiment i aleshores ens va explicar el significat de l’obra, que simbolitzava la pau en el món entre les diferents races, la qual cosa va ser escoltada amb molta atenció per part dels alumnes. Per finalitzar la visita, l’escola el va obsequiar amb uns presents que ell va aceptar molt agraït i es va acomiadar molt emocionat per tot el que els xiquets havien treballat. Mestres d’educació infantil de l’escola Comarcal d’Alcalà de Xivert

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

VIOLÃO FRANCISCO HERRERA Violão es el nombre que dan los portugueses y brasileños a la Guitarra española. En el prólogo del método (1962) de Oswaldo Soares publicado en Rio de Janeiro, se hace la siguiente breve explicación sobre el violão: «nuestro violão es universalmente conocido en todas las lenguas y figura en todos los catálogos de editores: alemanes, franceses, ingleses, italianos, españoles e hispano-americanos como – Guitarra. Pero en Portugal y Brasil se llama violão». Sin embargo existe una Guitarra portuguesa muy diferente de la española. Esta guitarra portuguesa, derivada de la «cittern» británica, fue introdoucida en Portugal por los ingleses en el siglo XVIII. En el método de Silva Leite se nos dice que los mejores ejemplares provienen de la casa Simpson de Londres. Su caja es piriforme con el fondo plano, muy ligeramente abombado, y posee un mástil con 17 trastes, pala en forma de abanico y seis órdenes de cuerdas dobles metálicas; se acostumbra a tocar con el plectro. Desde su llegada a Portugal, se utilizó tanto para tocar música culta cuanto para el folklore, y hoy es un elemento imprescidible en los fados.

Guitarra portuguesa

Guitarra o Violão

BEN PROMPTE, NOU SUPLEMENT DE L’ENCICLOPEDIA DE LA GUITARRA DE FRANCISCO HERRERA

MÉS DE 500 PÀGINES NOVES PORTADA: ESCULTURA DEL MESTRE TÁRREGA REALITZADA PER L’ESCULTOR MANUEL VALLS EDITORIAL MUSICAL PILES 27

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

RESCATANDO DEL OLVIDO JOSÉ VICENTE MOYA JULVE * La pasada primavera visitó Alcalá de Xivert la familia Barcelona-Núñez. Su propósito era el de visitar la zona donde en 1938 había desaparecido su abuelo. El día, lamentablemente, amaneció triste y lluvioso. Esta circunstancia meteorológica, unida a lo agreste del terreno a recorrer, nos impidió visitar el campo de batalla donde hace 80 años se dejó de tener información sobre él. Ésta es, a grandes líneas, su historia. El 10 de febrero de 1911 nace en Fuente Álamo (Murcia) Pedro Núñez Lorente quien, como otros muchos miles de jóvenes españoles, pasaría a engrosar las filas del Ejército Popular de la República cuando su quinta fue movilizada en la fatídica Guerra Civil que asoló España en 1936. En 1937, Pedro, recibe la orden de presentarse en la caja de reclutas para su incorporación a filas, y tras una escueta preparación militar será incorporado a la 107 Brigada Mixta recientemente organizada en Puertollano con los reemplazos de 1932 y 1936. El 12 de septiembre, se verá envuelto en los terribles combates de la Cuesta de la Reina, donde la 107 Brigada Mixta resultó muy quebrantada, por lo que el alto mando republicano decide retirarla del frente y mandarla a Madrid para reorganizarla y reponer sus bajas. En 1938, las tropas franquistas están a punto de concluir la Ofensiva de Aragón, que les llevará el 15 de abril hasta las playas de Benicarló y Vinaroz, cortando en dos el territorio de la República. Presintiendo que pudiera producirse este corte de comunicaciones, entre Valencia y Cataluña, el alto mando republicano traslada los días 13 y 14 desde el frente de Madrid a la 107 Brigada Mixta con la misión de impedir el avance rebelde por la carretera nacional 340 ante el hipotético caso de que éste intentase avanzar hacia Castellón de la Plana. El 15 de abril de 1938, la 107 Brigada Mixta se encuentra completa de efectivos e instalada en Santa Magdalena de Pulpis, y sus tropas empiezan a cavar trincheras en las primeras estribaciones de la Sierra de Irta a la altura de Peñíscola. El 18 de abril, las tropas nacionales inician la denominada Ofensiva de Levante, lanzando a la IV División de Navarra contra las defensas republicanas en la Sierra de Irta. A las 4 de la tarde, Pedro Núñez Lorente, encuadrado en la 2ª compañía IV batallón de la 107 Brigada Mixta recibe

Fotografía de Pedro Núñez

la orden de realizar un contraataque contra las tropas franquistas apostadas frente a la Sierra de Irta. Los combates son cruentos; las tropas republicanas apoyadas por varios tanques- tratan de apoderarse de las defensas franquistas, pero éstas resisten obstinadamente y empiezan a producirse las primeras bajas por parte de los dos contendientes. Tras combatir toda la tarde, comienzan a llegar los primeros heridos al puesto de socorro y clasificación de bajas de Alcocéber. Sólo de la 107 Brigada Mixta se registrarán 13 heridos y 2 fallecidos. Al amanecer del día 19, las tropas franquistas someten a un terrible bombardeo artillero a las tropas republicanas y al mediodía, cuando consideran que las defensas enemigas han sido lo suficientemente ablandadas, se lanzan al asalto por toda la línea del frente. Desbordadas las defensas republicanas por la zona de la ermita de San Antonio en Peñíscola y en las Atalayas de Alcalà, la 107 Brigada Mixta se retira hacia Santa Magdalena para no verse copada por los flancos. La retirada es sumamente caótica: perseguidos por la artillería y ante una orografía agreste y carente de caminos, numerosos soldados republicanos heridos quedarán abandonados a su

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 suerte. La 107 Brigada Mixta ha sufrido un fuerte revés, pues el centro de clasificación de bajas de Alcocéber registrará 14 heridos y 1 fallecido en esta unidad. A su vez, las tropas rebeldes comunicarán en sus partes de guerra la captura de 32 prisioneros, 4 de ellos heridos, habiendo igualmente contabilizado un total de 49 cadáveres de soldados enemigos, la mayoría pertenecientes a esta Brigada. A partir de estas fechas se deja de tener noticias de Pedro Núñez Lorente, que pasará a engrosar la fatídica lista de desaparecidos en combate entre los días 18 y 19 de abril de 1938 en el frente de Levante. La 107 Brigada Mixta se verá aún envuelta en nuevos durísimos combates los días 24 y 25 en los Montes de Murs, y el día 4 y 5 de mayo en el vértice Caballo. Terminada la contienda, estos desaparecidos en combate republicanos pasan a formar parte del olvido, un olvido macabro sólo roto por la esperanza de los familiares de poder algún día saber cual fue su destino. 80 años después, con la aprobación por parte del Congreso de los Diputados de la Ley sobre Memoria Histórica, se abre una nueva puerta para la esperanza de cientos de familiares de intentar recuperar, o por lo menos saber, dónde reposan los restos de sus familiares. Con todo, obviamente el proceso de puesta en práctica de esta Ley no está siendo ni será una tarea fácil, pues es necesaria la localización previa de la fosa común, así como la disponibilidad de un equipo de arqueólogos y médicos forenses para la exhumación y clasificación de los restos. Se trata, pues, de un trabajo lento, laborioso y aunque en la mayoría de casos se realice de manera altruista por las diferentes asociaciones implicadas en estos procesos, los mismos no están exentos de dificultades. Al respecto, cabe señalar la existencia de otras opciones de actuación como la creación de osarios en los antiguos campos de batalla, tal como el creado en la Sierra de Pàndols, en la cota 705, el cual recoge los restos humanos no identificados aparecidos por la zona, y permite a los familiares de los desaparecidos en la Batalla del Ebro el poder depositar unas flores en recuerdo de las personas allí fallecidas. En el caso que en estas páginas nos ocupa, ha sido la labor constante de Ascensión Barcelona, nieta de Pedro Núñez, en pos de la localización de sus restos la que, en un momento dado de sus indagaciones, la llevaron a pedir información al Archivo de Salamanca, el cual le comunicó que el soldado registrado como Pedro Núñez Lorente había desaparecido en combate los días 18 y 19 de abril de 1938 en el frente de Levante. Otra opción que se le abrió entonces fue la de reclamar nuevos datos sobre su abuelo en el archivo del Valle de los

El autor junto a Miguel Martorell i Angel Monreal en el osario de la cota 750 en la Serra de Pàndols

Restos humanos encontrados en Castellfort y Monegrell

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11 Caídos, donde en 1963 se depositaron los restos de más de 42.000 soldados de los dos bandos, por si los restos de su abuelo fueron allí depositados, con resultado negativo. A continuación, Ascensión recabó información en una entrevista con compañeros de armas de Pedro, quienes le indicaron que éste resultó herido en las inmediaciones de unas montañas cercanas al mar, en la zona de Alcalá de Xivert o de Cuevas de Vinromá, a raíz de lo cual Ascensión procede entonces a pedir información a dichos Ayuntamientos, por si pudiera el nombre de su abuelo figurar en el Libro de Defunciones del Juzgado. Lamentablemente, su nombre no aparecía en los registros. No obstante, el bibliotecario de Alcalà de Xivert le facilitó un ejemplar del libro Alcalà de Xivert. Revolución, Guerra y Represión, en el cual se narra la participación de la brigada de su abuelo en los acontecimientos acaecidos en la villa durante la Guerra Civil. Ascensión se pone entonces en contacto con el autor del libro, por si en la documentación consultada apareciese algún dado de su abuelo o si en la zona hubiese fosas comunes donde pudiesen estar sus restos. Conocida la fecha de su posible desaparición y con el testimonio de un compañero, en el que indicaba que fue herido y abandonado, en una retirada que efectúo la brigada para no verse copada, centramos entonces la búsqueda en la poca información que se tiene sobre las brigadas republicanas en el Archivo Histórico Militar de Ávila. Consultada la lista de evacuados en el hospital de clasificación de bajas de Alcocéber, su nombre no figura entre los heridos atendidos allí. Consultamos asimismo la documentación de la 4ª División de Navarra, fuerza franquista que actúo en esta zona, por si Pedro Núñez hubiese podido ser cogido como prisionero. Lamentablemente, tampoco en esta ocasión pudimos averiguar su paradero, lo cual nos llevaba a la triste conclusión de que su abuelo había fallecido en combate y su cuerpo quedó, como tantísimos otros, abandonado en el campo de batalla. La localización y clasificación de restos de soldados fallecidos en combate es una labor ardua y complicada, pues 80 años después de la contienda sus restos son solo trozos de huesos incompletos hallados al azar y carentes de cualquier signo de identificación, como pudiese ser algún objeto personal o placa de identificación. Además, debemos de pensar que estos cuerpos en el mejor de los casos fueron enterrados por los propios compañeros en zonas de retaguardia o en lugares próximos a los hospitales de evacuación o de primeras curas, motivo por el cual solamente gracias al testimonio directo de los testigos de la

época podemos conocer la ubicación de esas fosas, si bien en la mayoría de los casos, cuando el cuerpo era abandonado en combate lo más frecuente era que fuera enterrado en la misma trinchera de una forma completamente anónima, proceso éste que hace completamente imposible su localización e identificación de un modo fiable. Al hilo de este último comentario, otro supuesto -en el caso de este infortunado combatiente- sería que, en el peor de los casos, su cuerpo quedase abandonado en el campo y que, debido a la complicada orografía del terreno, sus restos quedasen insepultos, por lo que la acción de los procesos meteorológicos unida a la actividad de los animales salvajes de la zona hagan aun más imposible su localización. Por testimonio de pastores, labradores, cazadores, etc., en el término municipal de Alcalá de Xivert tenemos localizadas, por aproximación, numerosas zonas por donde a lo largo de los años han aparecido restos humanos. Esta información aparentemente banal es un dato importantísimo para los investigadores locales, pues nos permiten situar de una manera más exacta los acontecimientos bélicos acaecidos durante la pasada contienda. Por otra parte, también nos permiten facilitar, como en este caso, si no la localización exacta de la sepultura, sí al menos la posible zona por donde podrían muy probablemente hallarse los últimos restos de la persona en cuestión. Quisiera desde estas líneas hacer un llamamiento a todas aquellas personas que por algún motivo de aficiones, trabajo, anécdotas contadas por familiares, etc. sepan de la localización de restos humanos para que lo informen a los investigadores locales, para que así, de una manera anónima, esta información pudiera contribuir, si se diera la ocasión, a rescatar del olvido a unas personas que por las circunstancias de la época se vieron desaparecidas en la vorágine de la Guerra Civil española. También quisiera, por último, realizar una breve reflexión de cara a aquellas personas que por desgracia se llevan o hacen desaparecer restos humanos, como los que se ubicaban en la zona de las Vaqueras, cerca de la cota 600, donde se produjeron intensos combates en abril de 1938: que muestren un poco de dignidad humana, pues esos trozos de huesos que se llevan de recuerdo o esparcen sin miramientos, un día fueron un padre, un hermano, un marido o un hijo que no regresaron a su hogar. No les dejemos caer en el olvido.

* 630 243 638 moya-montse@terra.es

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

NUEVO RECETARIO DE LA ASOCIACIÓN DE AMAS DE CASA MARIA VIDAL* En la pasada Feria de San Isidro celebrada durante el mes de mayo, la Asociación de Amas de Casa de Alcalà de Xivert presentó el Recetario “Tomata de Penjar”, dando así apoyo y publicidad a este producto y a la Asociación de productores de la tomata de penjar de la localidad. Siguiendo con la promoción del recetario nuestra asociación participó en diversos programas de radio i televisión donde dio a conocer la publicación i promocionó nuestro preciado producto. La asociación participó en programas como Connexió o De temporà a Canal 9, otros de Canal 56 i TV Castelló, en cadenas de radio como la SER, Onda Cero o Swin Radio i diversas publicaciones provinciales. Recientemente, coincidiendo con las Fiestas Patronales y dentro del Taller Intercultural de Cocina, se presentó otro nuevo recetario: Postres de naranja, limón, mandarina y pomelo, en esta ocasión publicado gracias a la colaboración de la Cooperativa Agrícola San Isidro. Aprovechamos para agradecer la colaboración de la prensa, radio y TV, en la difusión de nuestro trabajo y comunicar que nuestro libro Recetas tradicionales. Pastas y dulces ha quedado finalista de los premios Gournand Cookbool.

Nuestros recetarios los podéis conseguir en el local de nuestra asociación, en las papelerías de Alcalà de Xivert o en la libreria Argot de Castellón. También os los podemos enviar por correo. Cada libro contiene más de cuarenta recetas, así como las propiedades y ventajas de consumir estos productos. Esperamos que os gusten y que pongáis en práctica alguna de las recetas. * Presidenta de la Asociación de Amas de Casa de Alcalà de Xivert

PITARCH PLANCHISTERÍA

C.B. PINTURA

Avenida Marruecos, 13 • Tel. y Fax 964 410 277 • 12570 ALCALÀ DE XIVERT

A J UNTAMENT D’ALCALÀ DE XIVERT ALCOSSEBRE

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

EXPOSICIÓ DE JORGE JULVE A ALCOSSEBRE JOAN SANZ I SANCHO Jorge Julve Torres és un jove gaspatxer que de ben jovenet ja va tindre clar què volia estudiar. Per això un cop acabat 4t de l’ESO a l’institut d’Alcalà, va decidir que volia cursar batxillerat artístic. Així ho va fer a l’institut Joan Baptista Porcar de Castelló de la Plana i posteriorment va començar la llicenciatura de Belles Arts a la facultat de Sant Carles de València. Tot i que encara no ha finalitzat els seus estudis, l’empenta, les ganes per experimentar i col·laborar amb diverses entitats de la nostra localitat ha comportat que, a hores d’ara, compte amb un currículum força interessant i uns treballs que li auguren un bon futur dins del panorama artístic de les nostres terres. L’any 2007 ja ens va delectar amb el cartell del IV Festival Internacional d’Habaneres d’Alcossebre. Posteriorment, el 2008, va realitzar el cartell per a la celebració del Carnestoltes d’Alcalà de Xivert i Alcossebre i ho ha fet en diverses ocasions per a l’Associació Musical Santa Cecília, també d’Alcalà. Més recentment ha col·laborat amb l’Associació d’Amics de Mainhardt. D’una banda amb la realització de les il·lustracions del Llibre de fàbrica

del campanar d’Alcalà i posteriorment amb les iI·lustracions, el disseny i la maquetació del llibre Jocs tradicionals d’Alcalà de Xivert, també editat per la nostra associació. També va realitzar el disseny del CD i el llibret del disc Falkata del grup local IBER, i altres treballs com els logos del grup musical El último tributo de Barcelona, el de l’Associació juvenil de l’Agüelo Queixalet de Santa Magdalena de Pulpis o l’escut de la Penya barcelonista d’Alcalà de Xivert. Fins ara havia participat en exposicions col·lectives com: · L’Exposició Intercultural, retrats del món, projecte art correu i l’Exposició Intercultural, pobresa, projecte art correu, organitzades per l’IES Serra d’Irta i realitzades a la nostra localitat · L’Exposició Tribunal de las Aguas de Valencia y Consejo de hombres buenos de Murcia, la voz del patrimonio inmaterial. A l’Aula de cultura de la Fundació Cajamurcia de València, 2009. · L’Exposició Viaje Interior, Sala Metrovalència, Càtedra en Belles Arts. Estació de metro Colón, València 2010. · L’Exposició a l’estació de Metro Bailén de València,

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11 març de 2011. Cartell seleccionat en el IV Concurs de Cartells de Falles 2011 Metrovalència. · L’Exposició De la Malvarrosa al papel, realitzada pels alumnes del Taller de Processos Creatius en l’Espai Cultural de la Biblioteca María Moliner, coordinat per Lola Pascual. València, juny de 2011. Aquest estiu es va animar a realitzar la seua primera exposició de caràcter individual que representava un recorregut al llarg de la seua curta però intensa trajectòria, des dels inicis fins l’actualitat. L’exposició recollia un total de dèsset obres que plasmaven algunes de les diverses temàtiques en les quals ha treballat. Així, ens vam trobar paisatges urbans, interiors, o retrats que reflectien d’una manera molt clara quina ha estat aquesta evolució i cap on camina aquest jove artista gaspatxer. Els formats eren variats, la majoria dels quadres eren d’un tamany mitjà o gran i recollien tot un ventall de tècniques que anaven des de l’oli, fins el làtex amb pigment, encàustica, acrílic... Pel que fa referència al tractament de la pintura, predominava la pinzellada sobre el dibuix. Una pinzellada enèrgica capaç d’aconseguir una perfecta síntesi de les formes i els colors treballats fins arribar el límit de la saturació. La idea era crear una atmosfera particular on les formes i el joc de colors saturats es fusionen de tal manera que els quadres guanyen expressivitat La majoria dels quadres que figuraven a la sala havien estat pintats durant els seus estudis de Belles Arts. Hi havia treballs de segon curs, de tercer i de quart. En aquesta ocasió no es va tractar d’una exposició especialment preparada per a la sala d’Alcossebre on es va realitzar, sinó més bé d’una selecció de quadres pintats durant aquests anys d’aprenentatge. La temàtica sobre l’evolució humana ha estat l’última del seu treball, on ha tractat de reflectir la visió més personal de moltes de les situacions que podem viure en aquests temps. Els quadres reflectien una barreja entre allò més primitiu de l’ésser humà i la seua convivència amb el món de la

tecnologia. Una síntesi entre la part més animal de les persones i la nostra part racional. Després d’uns anys d’aprenentatge, on el més important era el domini de la tècnica pictòrica, l’actual treball amb els colors i la composició, ha determinat el començament d’una nova etapa més personal i menys academicista. Amb aquesta exposició, Jorge, ha començat a caminar sol, ha iniciat la seua pròpia línia de treball. Una nova trajectòria on queden patents aspectes com la recerca de noves temàtiques, la transmissió d’idees i una expressivitat que va guanyant força en cada nou treball. Des de Mainhardt volem felicitar-lo per l’exposició i l’encoratgem a seguir endavant en un món artístic on resulta molt difícil ser reconegut amb un nom propi. Nosaltres estem convençuts que, si segueix amb la línia de treball que du encetada, aconseguirà situar-se entre els millors.

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA La pàgina web de l’AVL canvia d’imatge i potencia el seu contingut institucional Des d’aquest estiu, la pàgina web de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua presenta una nova imatge i potencia el seu contingut per a adaptar-se a les diverses necessitats que la institució i els usuaris habituals del web tenen cada dia, i poder atendreles. Esta pàgina conté més apartats i eines per a conèixer millor els treballs, les activitats i els serveis que la institució normativa del valencià presta a la societat des de fa deu anys. A més de la informació general de l’AVL, en el web s’incorpora la possibilitat d’entrar a diferents bases de dades, demanar un informe per a valencianitzar el nom o els cognoms, aconseguir una guia de publicacions i entrar en l’arxiu multimèdia. Igualment, els usuaris poden trobar la Gramàtica normativa valenciana, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià o els vocabularis editats per l’AVL. La pàgina principal guanya en dinamisme i oferix les novetats editorials i els actes més destacats de la institució. Coincidint amb el deu aniversari de la seua constitució, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat un impuls en sintonia amb les noves tecnologies amb l’objectiu d’estar més prop dels usuaris del valencià. La nova web de l’AVL dinamitza la possibilitat de valencianitzar el nom i els cognoms Des que a finals de juny es va actualitzar el web de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb nous apartats més dinàmics, les visites han augmentat de forma considerable. En concret, un dels espais més visitats pels internautes ha sigut el de “Valencianitza el teu nom”, el contingut del qual fa referència a la possibilitat que té el ciutadà de substituir el seu nom per l’equivalent onomàstic en valencià o d’adaptar el seu cognom a l’ortografia pròpia de la nostra llengua. La possibilitat de valencianitzar el nom propi o els cognoms és un servei que, des de fa anys, l’Acadèmia oferix als ciutadans de la nostra Comunitat. De fet, l’any 2006 la institució normativa, que té plenes competències en esta matèria, va publicar un Vocabulari de noms de persona, com a resposta a la demanda creixent de peticions d’informe sobre l’ortografia correcta dels noms personals en valencià. Ara, aprofitant la renovació del web, l’AVL ha

GABINET DE COMUNICACIÓ ampliat el camp de possibilitats en benefici dels ciutadans i dels usuaris de la llengua que desitgen inscriure en el Registre Civil el seu nom o cognom en valencià. Amb esta finalitat, en la pàgina principal es troba una finestra amb el títol de “Valencianitza el teu nom”, que enllaça amb un formulari que cal omplir perquè els tècnics elaboren l’informe de correcció lingüística que s’ha d’adjuntar a la sol·licitud de valencianització en el Registre Civil. En este últim mes, el nombre de consultes sobre esta matèria s’ha disparat, augmentant més d’un 500 per cent respecte a les xifres dels mesos o anys anteriors. La Secció d’Onomàstica i els tècnics de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics, que dirigix Josep Lacreu, s’encarreguen d’atendre estes consultes i de facilitar els informes de correcció lingüística dels antropònims. L’AVL publica el Vocabulari d’economia El catàleg de publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) s’amplia amb una nova obra dins de la col·lecció «Vocabularis». Es tracta del Vocabulari d’economia, que en 341 pàgines recull més de 5.000 paraules amb les seues definicions respectives. Amb esta nova publicació, l’AVL fa un pas avant conscient de la creixent rellevància que té l’economia en l’actualitat i de la necessitat d’oferir una resposta a les demandes lingüístiques d’una societat moderna i canviant. La proliferació de nous conceptes i l’ús quotidià d’un llenguatge tècnic feia recomanable la fixació de la forma valenciana en els mots habituals utilitzats i la determinació del seu significat. Este vocabulari és fruit de la petició expressa de la Sindicatura de Comptes, organisme que va suggerir la necessitat de posar a l’abast de la societat valenciana un treball d’estes característiques i que, amb les seues recomanacions, ha enriquit substancialment l’última edició d’esta col·lecció, que ja disposa de quatre vocabularis més: el jurídic, el nàutic, el de futbol i el del joc de pilota. La presentació oficial de l’obra es va realitzar en la seu de la Borsa de València, carrer Llibreters, 2 i 4, i va comptar amb la presència de la presidenta de la institució normativa, Ascensió Figueres, i del Síndic de Comptes, Rafael Vicente, a més d’altres personalitats de l’àmbit econòmic valencià.

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

ASSISTÈNCIA DOMICILIÀRIA EN L’ENSENYAMENT RUTH ALMENAR FERRER Portava poc temps treballant en la docència quan em van oferir realitzar una assistència domiciliària. - Una què? Vaig preguntar. - Una assistència domiciliària, em van respondre des de la direcció territorial de Conselleria. Com si fóra el més normal del món. - Ja! Ja!, si entenc el significat de la paraula assistència i també domiciliària. Però, no sóc infermera, sóc professora. Vaig contestar. Crec, que pocs professors coneixen el que és l’assistència domiciliària. Per sort, no sol ser molt habitual que n’hi haja en els centres. Però, desgraciadament hi ha alguns casos d’alumnes que per motius de salut no poden assistir al centre d’estudis durant algun temps. Per alguns, este temps es convertix en la resta de la seua curta vida. Algú, s’ha preguntat alguna vegada, què ocorre amb estos alumnes? Jo no ho havia fet mai. Han de romandre en les seues cases durant un cert temps. Com poden llavors rebre l’educació a la qual tenen dret? Doncs, ací és on entrem nosaltres. Quan a un alumne/a se li diagnostica una malaltia greu, en alguns casos no pot acudir al centre per a rebre la seua educació. En este cas se sol·licita per a ells una assistència domiciliària. Són només uns pocs afortunats els que l’arriben a rebre. Estes vacants se solen perdre per les immenses entranyes de la gran xarxa de Conselleria; és difícil que els professors les trien, generalment per por del que desconeixen. Crec que per a tot professor/a que s’admire no hi ha res més gratificant com el poder realitzar un d’estos compromisos, encara que siga durant uns

pocs mesos. A més, no hi ha alumnes més agraïts, ni familiars més complaguts. Hem de saber que molts d’estos alumnes són malalts terminals. Sense desitjar-ho, sense volerho, sense buscar-ho, els veiem anar-se’n a poc a poc. En estos casos hem de donar el millor de nosaltres, el que millor sabem fer, EDUCAR-LOS i que la seua anada siga el més gratificant possible. Què ocorre quan l’alumne/a torna al centre? Meravellós, et sents tan satisfet que no pots explicarho. Açò, sol ser el més normal, els alumnes són jóvens, amb ganes de viure, amb molta il·lusió i esperances. En alguns casos veuen la mort de prop, però, estan plens de vida i això els fa seguir avant. Es mediquen a totes hores, perden el cabell, guanyen pes, els seus canvis són més ràpids que els de la resta dels seus companys, maduren precipitadament... Tenen por, però, els seus anhels per viure són superiors a la malaltia. Però, què ocorre si no torna? Et sents igualment satisfet. Una part teua se’n va amb ell i una part seua es queda amb tu. Li has ensenyat el que has pogut, mai, mai és temps perdut. Molt al contrari, segurament mai l’has aprofitat millor. Si algun professor té dubtes a agafar alguna d’estes vacants, jo des de la meua humil experiència, l’anime que ho faça. És, en casos com estos on els professors/es realment ens adonem de la tasca tan important que realitzem. Diàriament, ens trobem amb alumnes que ens fan plantejar-nos si el nostre treball és realment important, si el que fem té algun sentit; doncs sí, companys el té. El terme PROFESSOR/A cobra sentit. Som el que ensenyem.

CARPINTERÍA DE ALUMINIO

Sócrates Mañes Safont C/ San Vicente, 6 • Tel. 964 410 110 • Móvil 676 050 905 • 12570 Alcalà de Xivert (Castellón)

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

UNA PROFESSORA MÉS ESTHER BALAGUER MARTÍNEZ Esta és la història d’una professora més, com tantes altres, que per coses del destí, ha vingut a parar a Alcalà de Xivert. Quan vaig decidir fer-me professora, després d’haver estudiar una enginyeria i un màster. Ja havia passat per alguns treballs, però treballar per a l’empresa privada no era el que realment volia fer. Sempre m’havia agradat ensenyar, però ho veia com una opció més llunyana, fins que vaig saber que potser era ja el meu moment. En aquella època, encara hi havia moltes places per a la meua especialitat, tecnologia, una especialitat nova que vindria a incorporar a l’ensenyament continguts que fins ara no existien als currículums i que són d’imprescindible inclusió en els temps que vivim. Així, em vaig preparar oposicions, però no tinguí massa sort a la primera. De fet, vaig tenir molta sort de passar el primer examen i entrar en la borsa de treball, ja que realment no havia preparat bé d’amplíssim temari al qual m’enfrontava (jo sempre dic que és el “Saber de l’Univers”). Em cridaren per a treballar i fins avui. Sembla simple, però pel mig he hagut de passar, repetisc, com tants altres, per una sèrie de proves que intentaré resumir a continuació. Mentre treballava, canviant de plaça durant tres anys (Orpesa, Elx i La Nucia), anava estudiant les oposicions, que finalment vaig aprovar al 2006. Ahí ja no considere que vaig tenir tanta sort, per fi havia arribat la meua oportunitat. Va arribar la suposada felicitat i tranquil·litat, ja tenia la meua plaça de funcionària “per a tota la vida”. Quan una persona es planteja açò, sempre ho fa coneixent els possibles riscos, però manté la convicció que és per a guanyar en estabilitat i qualitat de vida. Viure a prop de la família, dels amics, desenvolupar les seues aficions, avançar en els seus estudis, etc.

Fins i tot hi ha qui s’hipoteca, en el meu cas, per a trenta anys en un pis. Durant quatre anys, tot açò va ser possible, ja que els dos primers encara poguí triar a prop de casa i els dos següents em van concedir la meravellosa comissió de serveis. Per a qui no ho sàpiga, esta anomenada comissió de serveis, és una fórmula que Conselleria d’Educació concedia, al meu parer, per a facilitar la vida als seus treballadors, bé siga per una malaltia, per reunificació familiar, etc. Però ha arribat el temps en que això sembla ser que s’ha acabat. Podria enumerar molts casos de companys i companyes que han hagut de desplaçar-se en circumstàncies prou més complicades que les meues. I el futur no és molt tranquil·litzador. Tenim per davant retallades de pressupost en les àrees en les quals menys s’hauria de retallar, és a dir, sanitat i educació. Per tant, la tendència, en lloc d’anar creant nous centres i noves vacants per atendre millor a l’alumnat, pareix anar pel camí de suprimir places de professors i augmentar les ràtios d’alumnes a les aules. No vull convertir aquesta reflexió en un discurs polític, ni acabar-lo amb un semblant negatiu. El meu objectiu, de fet, és manifestar la meua alegria per haver vingut a treballar a l’IES Serra d’Irta, on he trobat companys i amics meravellosos. Respecte dels meus alumnes, també puc dir que estic molt contenta. De vegades, donen a parlar, i els costa treballar, però tampoc és res extraordinari en els temps que corren, encara que sí que puc dir amb la boca ben gran que he vist que tenen un gran cor, són alegres i tenen molt a dir en els propers anys. No sé per quant de temps continuaré treballant amb vosaltres, però estic segura que esta bona etapa no ha fet més que començar, i que de segur anirà a millor amb la vostra companyia. Ànim a tots i fins el proper curs!

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

PRESENTACIÓ DE LA NOVA FORMACIÓ MUSICAL CADENZZA LITTLE BAND REDACCIÓ A mitjans de juliol i durant els actes de celebració de les festes patronals a Alcossebre es va presentar al públic gaspatxer i a tots els estiuejants la formació musical Cadenzza Little Band. Cadenzza Little Band ha nascut de la il·lusió de diversos musics valencians per experimentar i versionar els grans temes de la música llatina i de swing americà. La fusió d’harmonies, de sons i de ritmes, així com la recerca són les veritables passions del grup. L’agrupació Cadenzza Little Band, està formada per tres seccions ben diferenciades: metalls: trompetes, fiscorn, trombons, bombardins i tuba; fusta: saxos alts i saxos tenors; percussió: bateria, congues, maraques, carabasses… amb un total de 17 músics. Cadenzza Little Band té com a objectius fonamentals ampliar l’oferta musical de les nostres terres i apropar la música de ball a tots els públics utilitzant la fórmula del directe per a donar-la a conèixer. El grup té la pretensió d’apropar i donar a conèixer els

ritmes de swing mambo, cúmbia, samba, guaracha, cha-cha-cha, góspel, rock… així també com fer recopilacions de cançons d’ahir, d’avui i de sempre que estan en la memòria de tots. Sempre buscant aconseguir que el públic s’ho passe bé amb la seua música.

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

4ª RECREACIÓN HISTÓRICA FAYÓN 2011 JOSÉ VICENTE MOYA JULVE El 30 de julio, Fayón volvió a vibrar con la 4ª Recreación Histórica de la Batalla del Ebro. Para este acto, todos los participantes en la recreación fueron concentrándose en el embarcadero de la Reixada. Allí fueron recogiendo sus acreditaciones y pasando revista a las armas, pues la Guardia Civil, controlaba que estuviesen todas debidamente inutilizadas, para así evitar cualquier posible accidente. A las 10 de la mañana quedó abierta la ya tradicional feria de militaría donde el numeroso público asistente al evento pudo observar y adquirir numerosos efectos militares, tanto de la Guerra Civil como posteriores. Asimismo el público podía visitar los campamentos de las unidades que intervendrían en la operación. Se podían ver soldados de las Brigadas Internacionales hablando tranquilamente con moros y legionarios o a soldados republicanos tomando cañas en el bar con los requetés de boina roja. En fin, un buen ambiente refrescado con abundante cerveza fresca del bar instalado para el disfrute de la recreación, pues el sol de justicia que caía acompañaba este buen evento. Este año Miguel Farragut encargado de organizar todo el espectáculo, puso a disposición del público, un magnífico carro de combate Renault F-17 armado con un cañón Puteaux de 37 milímetros. El cual acompañado de una ametralladora Breda de 20 mm y un tanque T-26 hizo las delicias del público el cual se fotografío y pudo observar de cerca estas auténticas piezas de museo. A la una del mediodía se desarrolló un simulacro del cruce del río Ebro con barcas de remos. En ellas soldados republicanos intentaban cruzar el río cuando eran descubiertos por la aviación. La avioneta de época realizó una serie de pasadas por encima de las barcas simulando un bombardeo y el posterior ametrallamiento. Tras el cruce del río las tropas republicanas atacaron un puesto avanzado nacional tomándolo al asalto. Todo ello acompañado de una fabulosa pirotecnia. Después de la comida, sobre las siete de la tarde todos los grupos de recreación ocuparon sus puestos. Para el simulacro de los combates acaecidos en los Montes de los Auts durante la batalla del Ebro. El combate se inició con una magnífica preparación artillera sobre las posiciones republicanas a cargo

de una batería de 105 mm de la Legión, con unos efectos pirotécnicos perfectamente conseguidos y cronometrados. Seguidamente las tropas legionarias se lanzaron al ataque de las trincheras republicanas que defendían el alto de loma. Capturando una posición de morteros avanzada. El contraataque republicano no se hizo esperar, recuperando la posición perdida y haciendo retirarse a las tropas nacionales. A continuación un simulacro de bombardeo aéreo sobre las posiciones republicanas, perfectamente simulado por la explosión de decenas de cohetes, dio la cobertura necesaria para que todas las tropas nacionales realizaran un potente ataque, que fue heroicamente contraatacado por las tropas republicanas entablándose un combate cuerpo a cuerpo, que dio por terminada la recreación. El numeroso público expectante rompió en aplausos y vítores a sus respectivos bandos. Mientras que los participantes en el acto formaban filas para saludarse respectivamente. La recreación

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 había terminado y empapados en sudor todos pensaban en dirigirse al bar a tomar unas cañitas o a bañarse al río los más valientes. Por la noche la proyección de un cortometraje sobre la Guerra Civil y una verbena popular pusieron el brindis final a la inolvidable jornada. Este año el Batallón Casas Sala se vio reforzado por el recluta Sergi Moya y la miliciana María de la Candela, que viajo desde Tenerife expresamente para asistir al evento, y que defendieron su puesto con valor y dignidad. Fayón hasta el próximo año.

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

LA GASPATXERA TERE CUCALA A LA SETMANA DE LA MODA DE NOVA YORK REDACCIÓ La Setmana de la Moda de Nova York, en anglès: New York Fashion Week, és un esdeveniment semi anual celebrat tradicionalment al Bryant Park de la ciutat de Nova York. Avui per avui, aquest esdeveniment és considerat com un dels més important, a nivell mundial, en la indústria de la moda. La New York Fashion Week, va ser la primera setmana de la moda que es va celebrar al món. L’esdeveniment va començar a celebrar-se el 1943, i va ser creat per atraure l’atenció dels seguidors de moda francesos durant la Segona Guerra Mundial, quan els dissenyadors no podien viatjar a París per vore els esdeveniments més importants relacionats amb el món de la moda. La publicista de modes Eleanor Lamber va organitzar un esdeveniment anomenat “Press Week” per mostrar els treballs dels dissenyadors nord-americans als dissenyadors de moda francesos, que sempre la criticaven per les seves innovacions. La Setmana va ser un èxit, i les revistes de moda com Vogue, que normalment estaven plenes de dissenyadors francesos, va començar a incrementar el nombre de dissenyadors de moda nord-americans.

Aquest fet segurament no ens diria res, a molt de nosaltres, a no ser perquè una gaspatxera, Tere Cucala va participar en aquest important esdeveniment del món de la moda en haver aconseguit el primer guardó del concurs americà de disseny: Vesteix Linda Fargo. Linda Fargo és la directora de modes dels prestigiosos magatzems Bergdor Goodman i el concurs consistia en vestir-la per assistir a la Fashion Week. El disseny de Tere, un espectacular vestit en roig i negre que combina diversos materials com la ploma, va resultar premiat entre més de 5.500 treballs que es van presentar de tot el món. El premi a la seua imaginació i creativitat va estar un taló per valor de 2.500$ per realitzar compres en els magatzems de la cadena i uns altres 1.000$ per costejar el viatge fins a Nova York. Però, de ben segur, aquesta no ha estat la millor recompensa per Tere. La millor recompensa va estar viure un moments inoblidables al costat del bo i millor del món de la moda nord-americana i un bon grapat de famosos artistes del món de l’espectacle. A més, Teresa va acompanyar Linda Fargo en les desfilades i va poder comprovar in situ el treball de les grans firmes del món de la moda. En declaracions

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 a la premsa Tere es mostrava molt contenta pel fet d’haver assistit a la setmana de la moda de Nova York. Es confessava dalt d’un núvol i es mostrava disposada a seguir treballant en aquesta línia per donar a conèixer la seua creativitat i imaginació. Sens dubte una experiència irrepetible com molt bé reflectien les seues paraules: Nova York t’atrapa, t’embolcalla de noves sensacions. Et deixa un buit en el pit per omplir-ho de cop la propera vegada. Aquesta vegada el meu buit es va omplir per complet. Perquè de vegades, els somnis es fan realitat, i somiar en colors és fabulós. Vull donar les gràcies a tots els que m’han recolzat per aconseguir aquest somni. A totes les persones que m’han donat el seu afecte i a tots els que vull, que ja sabeu qui sou. Nosaltres, des de MAINHARDT només podem felicitar-te i animar-te a seguir endavant. A continuar, en la mateixa línia, per fer realitat els teus somnis. Que res ni ningú ature la força creativa i l’esperit innovador que portes dins.

REVISTA DE RADIO CASTELLÓ, núm. 63 - 17/abril/2011

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

LA PRODUCCIÓN AZULEJERA VALENCIANA EN EL XVIII CARLOS CATALÁN FONT (1)

Desde el siglo XVI se asentaron en la ciudad de Valencia ceramistas venidos de Castilla y Andalucía para fabricar azulejos para edificios emblemáticos como el Palacio de la Generalitat, el Colegio Seminario del Corpus Cristi o San Miguel de los Reyes. A finales del siglo XVII y en especial en el siglo XVIII, la ciudad de Valencia se convirtió en un centro de producción de pavimentos y paneles decorados de primera magnitud. Varias fuentes documentales, obras como la “Valencia antigua y moderna” de Marcos Antonio de Orellana o relatos de viajeros, atestiguan de la existencia de varias fábricas en la ciudad de Valencia, destinadas a la producción de azulejos. Estas fábricas eran como mucho talleres familiares o pequeños obradores con una decena de trabajadores entre pintores, amasadores de barro y leñeros. Las fábricas estaban

situadas cerca de las puertas de las murallas de la ciudad (Quart, Ruzafa y de la Mar) para facilitar el acceso del combustible y la salida de los azulejos. A finales del siglo XVIII, Marcos Antonio Disdier adquirió un conjunto de fábricas valencianas de azulejos creando las llamadas Reales Fábricas de Azulejos: la fábrica Faure (1778), la fábrica de la calle Mossén Femares (1795), la fábrica de la calle Barcas (h. 1797). Disdier fue autorizado en 1795 a utilizar la denominación de “Real Fábrica”, y la hizo extensiva a todos los locales que poseía. La fábrica se convirtió en la más importante factoría cerámica de la ciudad hasta el primer cuarto del siglo XIX. La fábrica de Josep Fos se fundó alrededor de 1795. La azulejería durante el siglo XIX La azulejería española del siglo XIX acusó el retraso generalizado de la industrialización del

Ángel de la derecha, de la fábrica de Josep Fos (17951846), calle de Ribera de Valencia

Ángel de la izquierda, de la fábrica de Josep Fos (1795-1846), calle de Ribera de Valencia

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 país. Los efectos de la Revolución industrial llegan muy tarde con respecto a otras naciones del norte de Europa debido, en gran parte, a las guerras internas y crisis políticas. La industrialización se circunscribió a ciertas actividades como la naval, carbón, siderurgia y textil, y a dos áreas geográficas concretas: Cataluña y el País Vasco. Respecto a la cerámica, las Reales Fábricas: Alcora conde de Aranda, El Retiro y la Granja de San Ildefonso, si bien influyen en la reorganización del proceso productivo, no llegarán a incorporar totalmente las nuevas ideas de la Revolución Industrial, sería un camino tibio e incompleto. En este sentido, las fábricas de Sargadelos (Lugo) y Pickman (Sevilla), serán las únicas en adoptar en sus instalaciones las nuevas patentes industriales. Si bien en España la incorporación de la maquinaria al proceso de fabricación sufre un retraso respecto a la industria británica, éste es menor de lo que ha dicho hasta el momento, ya que existe una cierta mecanización en las fábricas de azulejos a mediados del siglo XIX que llega con la introducción de la tecnología extranjera. La etapa comprendida entre el inicio de la denominada Década Moderada (1844) y la celebración de la Exposición Universal de Barcelona (1888), a nivel general fue decisiva para la expansión de las premisas de la Revolución Industrial, con la consecuencia de una lenta sustitución de la producción artesanal por otra industrial mediante modernos sistemas mecánicos. Aunque en la actividad cerámica habrá que esperar al último tercio del siglo XIX para pasar de una estructura de manufactura a otro proceso que utilizará la fuerza hidráulica y la conformación de los azulejos por vía plástica y por vía semiseca (polvo prensado), recuperando la decoración a trepa y aumentando la capacidad de los hornos mediante la cocción continua. Las fábricas decimonónicas Los centros valencianos principales de producción azulejera durante el siglo XIX fueron Valencia y Onda. Mientras la primera mitad de la centuria está claramente en la cima gracias a las fábricas de la ciudad de Valencia, en la segunda parte del siglo se destaca el núcleo ondense, el cual tomará un liderazgo que no abandonará hasta nuestros días. Estos dos centros se constituirán como los ejes más importantes de exportación de azulejos: ValenciaManises, con Quart de Poblet, Meliana y Burjassot, en la comarca de L’Horta, y Onda-Castellón, con L’Alcora, en la Plana. Ambos centros presentaban grandes afinidades técnicas y estilísticas que los diferencian de otras zonas peninsulares. Técnica de fabricación La técnica de la fabricación del azulejo consistía en la conformación de la pieza con la graella o molde de madera, el secado del bizcocho (pasta cerámica sin esmaltar) y su cocción. Después de ésta, se esmaltaba en blanco el anverso del azulejo y se decoraba con óxidos metálicos (manganeso para el morado negruzco, cobre para el verde, hierro

para el anaranjado, cobalto para el azul y antimonio para el amarillo). Los azulejos sufrían entonces una segunda cocción para fijar los esmaltes. Para facilitar su colocación una vez decorados y cocidos, se marcaban en el reverso con manganeso, con un símbolo para distinguir los paneles o escenas y con un número de posición para ubicar los azulejos. Para conseguir las decoraciones, se empleaba la técnica del estarcido, dibujando los motivos en cartones que luego se agujereaban siguiendo las líneas del dibujo, y se marcaban con carboncillo para reproducir el mismo motivo en los azulejos. El dibujo en los azulejos solía perfilarse con óxido de manganeso y se rellenaba con colores planos. Los sombreados se conseguían diluyendo más o menos el pigmento o con distintos tonos. La paleta de colores fue ampliándose con el tiempo, mezclando óxido para conseguir gamas intermedias. Esta evolución permite distinguir etapas cronológicas. El tamaño de los azulejos también fue variando en el tiempo. En Valencia se utilizó desde 1635 hasta el primer tercio del siglo XVIII, un azulejo de 13,5 cm. de lado. A partir de 1720-1730, coincidiendo con el aumento de la demanda a las azulejerías, aumentó el tamaño de las piezas a 22 o 22,5 cm. Esta medida, llamada palmo valenciano, favorecía la capacidad productiva al disminuir el despiece de las composiciones. Perduró también un tipo de azulejo más pequeño, de 11,5 cm., aunque de manera más residual. Funciones de los azulejos El azulejo generalmente es usado como elemento asociado a la arquitectura para revestir paredes y suelos de superficies interiores o exteriores, siendo el utilitarismo la característica principal de esos ladrillos, entre otras cosas, en cuanto a su facilidad de limpieza y su cualidad como aislante. Las tipologías de la producción azulejera eran muy variadas, en función del lugar para el cual estaba destinada. Se fabricaban pavimentos, llamados “alfombras de verano” cuando se ubicaban en salones. También se producían zócalos, contrahuellas de escaleras, paneles o retablos de tema religioso para las fachadas de las iglesias o el interior de edificios, placas cerámicas también de tema religioso para las fachadas, los establos o para colgar, y paneles para las paredes de las cocinas. Los chapados de azulejos para cocinas se adaptaban con precisión a los espacios para los cuales eran concebidos y se decoraban con escenas de la vida cotidiana situadas en interiores. Estilos e iconografía La producción de azulejos evolucionó en ese periodo siguiendo los estilos y repertorios decorativos e iconográficos de la época. Podemos distinguir así la azulejería del primer barroco, entre finales del siglo XVII y 1730, la producción de 1730 a 1760, la azulejería rococó de 1760 a 1780 aproximadamente, seguida de la neoclásica entre finales del siglo XVIII y principios del XIX. Las fuentes iconográficas y los modelos tenían distintas procedencia, desde

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11 sencillas xilografías (grabados sobre madera) para las imágenes devocionales y los repertorios decorativos, hasta grabados cultos, la mayoría de manos de artistas valencianos vinculados a la Academia de Bellas Artes. También circulaban modelos de artistas extranjeros, vehiculados a través de grabados importados. La azulejería devocional Los paneles devocionales, que alcanzan su gran protagonismo durante el siglo XVIII, presentan diversidad de advocaciones callejeras a las que se suma la moda de escenificar las estaciones de los Calvarios con azulejos. Durante el siglo XIX se continúa e incrementa la tradición de la azulejería devocional, la cual pervive prácticamente durante todo el siglo XX. Resulta frecuente en los pueblos valencianos decorar las estaciones de los calvarios con una hornacina o capillita con azulejos donde se escenifica la Pasión de Jesús. Les capelletes forman pequeños retablos devocionales de vírgenes y santos que representan las imágenes populares de los patronos de la calle correspondiente, las cuales eran muy apreciadas por las devociones locales. Todas ellas reproducen las figuras religiosas siguiendo la iconografía más conocida de cada uno de los santos, santas y vírgenes representados y que, para la gente, tenían una doble función: devocional y protectora (profiláctica), donde el autor de la obra se ha basado en grabados, estampas y cuadros (pintura de caballete), especialmente a partir del siglo XVII, momento en que la imprenta estaba totalmente afirmada. Estos retablos, en raras ocasiones serán obras de rigor académico, más bien tendrán un carácter ingenuo y popular. Como elementos urbanos alcanzan su protagonismo a partir de mediados del siglo XVIII, en que la cerámica religiosa sobrepasa los recintos sagrados para hacerse más visible en el entramado urbano de pueblos y ciudades: calles, plazas, calvarios, etc., y adquiere un gran populismo gracias a una renovada devoción propiciada por la misma Iglesia. Aunque la manufactura de la mayoría de los existentes es más tardía y corresponde a los siglos posteriores. Las producciones del siglo dieciocho suelen ser de Valencia y de Alcora, pero durante los siglos XIX y XX, habrá que sumar las fabricadas en Onda y Manises. Retablos de San Juan Bautista y de los dos ángeles La fábrica de Josep Fos Carbonell (1795-1846) Este estudio trata de dos paneles devocionales, formados por azulejos polícromos sobre fondo blanco estannífero, realizados aproximadamente entre los años 1830-1840 en los hornos de la fábrica de Josep Fos Carbonell (1803-1846), que se hallaba situada en el carrer Nou de Pescadors, actualmente calle de Ribera, del barrio de Ruzafa en la ciudad de Valencia. Estos retablos se distribuyen en dos partes separadas, tanto física como estructuralmente (composición, autor, estilo, calidad pictórica). En la

Cuadro completo de la fábrica de Josep Fos (17951846), calle de Ribera de Valencia

que podríamos llamar “estampa principal” aparece representado el tema del Bautismo de Jesús, y en la otra “estampa secundaria” surge la figura de dos ángeles serafines a los que se supone mantienen cierta relación con el simbolismo del cuadro del Bautista. Estas piezas que se exponen por vez primera al público, son importantísimas pues hasta la fecha solamente se conocía de forma documentada (que haya sido publicado) un panel de azulejos de la Fábrica de Fos, el de la “Virgen de los Desamparados” fechado en 1855, cuyo autor fue un tal Juan O. y que se encuentra en el Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias “González Martí” de Valencia. Si nos remontamos a 1766, en la ciudad de Valencia, existía -entre otras- la fábrica de un tal Onofre Pedrón, situada en el barrio de Ruzafa, travesía entre el carrer Ample y el carrer Nou. Conocemos de su funcionamiento porque durante el año 1766 la ciudad de Valencia concedió un permiso de corte de leña a nombre de Onofre Pedrón, que figura en el mismo como “fabricante de loza y azulejos”; el garante fue el “Doctor Vicente Pedrón”. La fábrica ocupaba el antiguo horno del vidrio del caserío de Ruzafa. Hay que pensar que sería una reconversión de dichas instalaciones y

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 que pronto abandonó la producción de cerámica arquitectónica porque a lo largo de toda la centuria ya no hay noticias de nuevas licencias para corte de leña, ni de ningún otro tipo, que eran preceptivas para los fabricantes de cerámica. En 1806 Josep Fos compró la fábrica de Onofre Pedrón, sobre la cual sabemos que aún permanecía activa en el año 1817. En 1803 se fundó una nueva industria azulejera por Josep Fos Carbonell, cuyos planos todavía se conservan. Este terrateniente, oriundo también de Ruzafa, encargó la construcción de una nueva fábrica de azulejos al arquitecto Josep Ariño, el cual trazó al efecto un proyecto modélico, donde mediante una distribución simétrica y racional de las dependencias, ubicaba el horno en el centro focal del plano, colocando el resto de talleres a ambos lados de un gran patio. Se trataba de una factoría de corte clasicista de un racionalismo y severidad manifiesta, que incluye el plano de la fábrica y el alzado de la fachada principal concebida con valor representativo y propagandístico, en el que resulta tan importante la preocupación por la estética del edificio como la efectividad para un funcionamiento óptimo. Posee mucho interés por ser el diseño industrial más antiguo conocido de una azulejería (data de 1803). La fábrica de Josep Fos se encontraban en el carrer Nou de Pescadors, actualmente calle de Ribera, del barrio de Ruzafa en la ciudad de Valencia, donde ya estaba situada la fábrica de Pedrón, la cual adquirió para ampliar su producción azulejera. Documentalmente la fábrica de Josep Fos estaba en pleno funcionamiento en 1808, año en que su dueño pidió un permiso de corte de leña avalado por Onofre Pedrón (seguramente hijo del homónimo con fábrica en la calle Larga de Ruzafa en 1766), pintor de azulejos que debió dirigir la factoría de Fos, la cual detuvo temporalmente su actividad durante el periodo de la Guerra de la Independencia. En 1818 Josep Fos aparece en el censo como Fabricante de azulejos, y por los datos del censo de 1823 sabemos que era soltero con 51 años de edad. En 1831 la factoría hubo de ser reparada y a tal efecto se encargó un proyecto de rehabilitación al arquitecto Franco Calatayud. En 1846, Josep Fos, con 81 años de edad, soltero y sin herederos directos aparece censado por última vez en este domicilio. Ese mismo año falleció, por lo que en 1847 le sucedió Luís Gastaldo Aznar para llevar las riendas del negocio, permaneciendo como director de la fábrica hasta 1871. Luís y José Gastaldo, directores de la fábrica de Fos (1847-1887) Así pues, en 1850, Luís Gastaldo Aznar, era ya el nuevo propietario de la antigua fábrica de Fos, de la calle Nueva de Pescadores o de Ribera nº 12. A pesar del cambio de dueño, en algunas de las obras salidas de aquellos hornos, como el valioso panel de la “Virgen de los Desamparados”, firmado por Juan O. y fechado en 1855 (que se conserva

en el Museo Nacional de Cerámica “González Martí” de Valencia), todavía se hace constar que está manufacturada en la Fábrica de Fos, aunque para entonces ya era de Luís Gastaldo, por lo que es posible que el nombre de su antiguo propietario subsistiese durante algunos años más para denominar los productos salidos de aquellos hornos bajo el prestigio de la marca “Fos”. José Gastaldo Martínez, hijo de Luís y fabricante de azulejos como profesión especificada en el padrón municipal, se haría cargo de la fábrica en 1859, y tras la muerte de su padre lo asumirá en solitario en 1871. La primera noticia documental que poseemos de la producción de Gastaldo como azulejero es de 1860, año en que recibe un premio de la Sociedad de Amigos del País de Valencia. Durante su gestión al frente del negocio de la empresa, en 1864, se contrataron los azulejos para la rotulación de las calles de Madrid. Fue reconocido con varios premios en la Exposición Valenciana de la Feria de Julio de 1873 y en la Exposición Universal de París en 1878, en un momento de crisis generalizada para la industria azulejera local. En 1874 continúa viviendo en la casa de la fábrica, hasta que se mudó a una nueva vivienda de los alrededores. A partir de 1877 Gastaldo había incorporado a su fábrica a la máxima figura de la pintura cerámica del último cuarto del siglo XIX, Francisco Dasí Ortega, principal baza frente a sus otros dos competidores en el panorama de la cerámica arquitectónica valenciana del momento: Monleón, propietario de la fábrica de San Pío V, y los socios Novella y Garcés y Compañía de Valencia y Onda. En 1884, José Gastaldo promocionaba ya a otro pintor, Antonio Bergón López, quien impuso nuevos diseños para los azulejos, pero en 1887, aun a pesar de las innovaciones y experimentaciones y la contratación de afamados artistas, la fábrica entró en una crisis de la que no se recuperó, dejando de funcionar a finales de siglo. Las escenas de los dos retablos. Los dos retablos de azulejos están ubicados en una casa de la calle Socorro de Vinaròs, se componen de dos paneles separados, hoy en día situados en un pasillo de la vivienda uno frente a otro. Tienen en común el diseño del taulellet que forma la base o soporte de las escenas. En el primero de los retablos, que es el de San Juan Bautista, vemos que en los extremos perimetrales del cuadro se funden las imágenes y el paisaje con los azulejos que componen el fondo, pero en el segundo plafón, la figura de los ángeles (que está dentro de un rectángulo) se superpone directamente sobre la base de azulejos del cuadro, sin opción de continuidad. La historia que se escenifica en este panel de San Juan Bautista coincide con la narración de los Evangelios. Juan es primo de Jesús de Nazaret y su misión consiste en preparar el camino para la llegada del Mesías. Vive en los campos de Judea,

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11 cerca de Jerusalén y el Mar Muerto. En el cuadro se le representa descalzo, vestido de cintura para abajo con piel de camello y un hombro cubierto mediante una larga túnica de color rojizo, también una aureola de santidad inscribe su cabeza. Bautiza a Jesús en el río Jordán echándole agua sobre su cabeza por medio de una concha que sostiene con su mano derecha, mientras que con la izquierda sujeta una ligera cruz de caña con una filacteria que dice: PACCE AGNUS DEI. A sus pies se encuentra un cordero que representa a Cristo Redentor. La figura de Jesús aparece con el torso desnudo y arrodillado sobre una pequeña isla recibiendo el agua del bautismo. Un poco más abajo de la escena, dentro del lecho del río, se puede leer el nombre de la fábrica que realizó el encargo: Fab.ª de Fos (sería la marca del fabricante). El conjunto de la estampa se halla presidida -en la parte superiorpor la imagen de Dios Padre Eterno, representado de medio cuerpo con túnica y manto, flotando desde una nube y bendiciendo la escena. Detrás de su testa vemos el triángulo equilátero signo de las tres divinas personas de la Santísima Trinidad. A la izquierda del Padre Eterno hay una paloma blanca con sus alas extendidas, que simboliza al Espíritu Santo, de la que surgen rayos de luz que se desparraman sobre la figura de Jesús. En la parte inferior del plafón se halla una cartela rectangular con la siguiente inscripción: NO HA NACIDO OTRO EN EL MUNDO COMO SAN JUAN BAUTISTA PADRE NUESTRO. Como se puede apreciar en las fotografías, aunque los dos plafones están ejecutados en la fábrica de Josep Fos (en Valencia), no es el mismo artista quien los pintó, se observa una diferencia abismal entre el lienzo de San Juan Bautista y el de los dos Ángeles. En el primero la composición es ordenada, el paisaje tiene sensación de profundidad (es muy personal el tratamiento de las hojas de los árboles), el cuerpo del Bautista y de Jesús es proporcionado, las manos y los pies están perfectamente dibujados y las figuras bien formadas, siendo la de Jesús incluso atlética (se nota que el autor conocía muy bien la anatomía humana), también el escorzo del Padre Eterno está bien resuelto. Los rostros de los personajes -casi de perfil- son un tanto duros pero expresivos, realizados mediante trazos firmes y puntiagudos. Las mejillas un poco hundidas, la barba bien recortada, los cabellos con rizos (deben ser otras de las características de este pintor anónimo). Sin embargo el cordero -a los pies del Bautista- no está demasiado conseguido, igual que las nubes, las cuales siguen un patrón estereotipado ya obsoleto. Aunque, en definitiva, toda la escena posee vida y movimiento. Por el contrario, el retablo con los dos Ángeles (se trata de serafines con tres pares de alas, según el libro del profeta Isaías) no tiene la misma calidad de dibujo, se nota descaradamente la mano de otro artista pintor. La posición de las figuras es

más estática, ya que parecen estatuas sobre un pedestal. La redondez de sus caras nos transmite una sensación amorfa e inexpresiva, los ojos almendrados muy abiertos y saltones, y no digamos de los pies desproporcionadamente grandes, aunque -eso sí- visten unas elegantes túnicas con capas. El ángel de la izquierda va descalzo y el de la derecha lleva unas sandalias, y sus cabezas se hallan rodeadas de una aureola con destellos. Es probable que estos ángeles posean un sentido simbólico en concordancia con el tema del bautismo, pues el de la izquierda sostiene con sus manos una cinta o filacteria con la inscripción: “Te aeternum patrem” (a ti eterno Padre) la cual corresponde al tercer verso de la primera estrofa del himno cristiano “Te Deum” siendo uno de los primeros cánticos tradicionales de acción de gracias que es regularmente utilizado por la Iglesia católica romana en ocasiones solemnes y en algunas misas especiales. El himno, originalmente compuesto en latín, se suele denominar también como Himno ambrosiano, pues una leyenda lo atribuye a san Ambrosio de Milán (340-397). Cuando, en el año 387, san Agustín de Hipona (354-430) recibió el sacramento del bautismo de manos de san Ambrosio -según la leyenda-, éste entonó el cántico y Agustín iba respondiendo a sus versos. El otro ángel (a la derecha del panel) sujeta con su mano diestra una fina rama con hojas que -a modo de enredadera- sale entre la vegetación de un jarrón neoclásico que está en el suelo, sirviéndole la mano siniestra para recoger su capa. Los temas representados en estos lienzos lo son mediante la composición de azulejos cuadrados cuyas medidas oscilan entre los 20,50 cm. hasta los 21,00 cm. de lado (aproximadamente). El lienzo de San Juan Bautista está formado con treinta y cinco azulejos: cinco para su anchura (de izquierda a derecha) por siete para la altura (de abajo a arriba), y el de los Ángeles lo integran veinticuatro taulellets: seis piezas de ancho por cuatro de alto. Los retablos se enmarcan por separado dentro de dos paneles rectangulares, cuyas dimensiones (aproximadas) son: El cuadro de San Juan Bautista: anchura: 126 cm, altura: 84 cm. El cuadro de los Ángeles: ancho: 105 cm, alto: 147 cm. En ambos casos su perímetro exterior se halla delimitado con una moldura de escayola. Estos dos paneles de azulejos son únicos en su clase, se supone que hasta el presente artículo monográfico estaban sin publicar. Con este escueto trabajo de investigación salen a la luz y refuerzan las teorías sobre la producción de azulejos de la Fábrica de Fos, de Valencia, posibilitando la localización de otras obras similares que no llevan la marca del fabricante. Por último diremos que están ubicados en la antigua casa del que fue médico pediatra Doctor Ricardo Santos, en la calle Socorro nº 9 de Vinaròs.

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 BIBLIOGRAFÍA: BAILA PALLARÉS, M. A., (2008). Lloc, Vila i Ciutat: evolució urbana de Vinaròs (segles XIIIXX). Editorial Antinea (Col·lecció Aldebarán nº 71). Vinaròs. BORRÀS JARQUE, J. M. (1979). Història de Vinaròs. (Primera edición por Editorial Católica Correo de Tortosa, 1929). Reedición Associació Cultural Amics de Vinaròs, Biblioteca d´Autors Vinarossencs. Vinaròs. ESTALL POLES, V. J. (2000). Catálogo de la colección de azulejos de serie del siglo XIX. Museo del Azulejo, Onda. Faenza Editrice Ibérica, S.L., Castellón. GARCÍA GARCÍA, D., (2006). Historia de Vinaroz, Efemérides, Tomo II (manuscrito). Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. CSIC. Alicante. GOMIS MARTÍ, J. M., (1990). Evolució històrica del taulellet. Col·lecció Universitària Geografia i Història. Diputació de Castelló. Castellón. PÉREZ GUILLÉN, I. V., (1996). Cerámica arquitectónica valenciana. Los azulejos de serie (ss. XVI-XVIII), 2 tomos., Consell Valencià de Cultura, Instituto de Promoción Cerámica y Diputación Provincial de Castellón. PÉREZ GUILLÉN, I. V., (2000). Cerámica arquitectónica. Azulejos valencianos de serie. El siglo XIX, 3 tomos. Editorial: Instituto de Promoción Cerámica y Diputación Provincial de Castellón.

PÉREZ GUILLÉN, I. V., (2006). Pintura Cerámica Religiosa: paneles de azulejos y placas. Fondos del Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias “González Martí”, Ministerio de Cultura. Edita: Secretaría General Técnica de Publicaciones, Madrid. PÉREZ GUILLÉN, I. V., (2008). Las azulejerías de la casa del Obispo en Sierra Engarcerán (Castellón). Edita: Institut de Promoció Ceràmica, Diputació de Castelló. RAFELS GARCÍA, J., (2008). Apuntes Históricos de Vinaroz. Biblioteca Mare Nostrum nº 17. (Primera edición Revista San Sebastián Vinaròs, 1908-1909). Associació Cultural Amics de Vinaròs. Vinaròs. VARIOS AUTORES, (2003). Arqueología del pavimento cerámico desde la Edad Media al siglo XIX. Actas del Seminario celebrado en Manises en diciembre de 1997. Asociación de Ceramología, Agost (Alicante). VARIOS AUTORES, (2003). Historia, Arte y Tradición de los Azulejos Valencianos. Raccolte del Museo del Azulejo “Manolo Safont”, Onda. Ayuntamiento de Onda, Comune di Fiorano Modenense (Italia), y otros organismos. VIZCAÍNO MARTÍ, M. E., (2007). Composiciones cerámicas valencianas del siglo XVIII. Ajuntament de València, Delegación de Cultura, Servicio de Publicaciones. (1) Licenciado en Historia del Arte Nota: Fotos del autor

Restaurante

El Mirador Playa Romana Camino l’Atall, s/n ALCOSSEBRE (CASTELLÓ)

RESERVAS

964 412 293 Cocina Mediterránea Cuina Mediterrània Cuisine Mediterraneénne Mediterranean Cuisine

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

NO ENS OBLIDES. NOSALTRES NO HO FAREM JOAN SANZ I SANCHO Et vaig conèixer segurament cap a l’any 69 o 70. De ben segur tu ho saps amb absoluta precisió i m’ho podràs aclarir. Acabada la meua primera etapa d’escolarització obligatòria si volia continuar estudiant, i ho volia fer al poble, havia d’anar a l’acadèmia. Allí vaig començar a estudiar el batxillerat elemental. A l’acadèmia un grup de mestres del poble ens preparàveu per tal d’examinar-nos a final de curs, de totes les matèries i en un parell de dies, com a alumnes lliures de l’institut Joaquim Bau de Tortosa. Va ser a l’acadèmia on et vaig conèixer i ens vam trobar per primera vegada. A classe eres Don José, un mestre del poble que ens ensenyava geografia, història, francés i religió. Com que eres del poble, entre nosaltres t’anomenàvem Martínez. Suposo perquè per aquella època, entre nosaltres, acostumàvem a cridar-nos pel cognom. Així a classe anàvem Messeguer, Segarra, Sorlí, Sanz... Tot i que feia poc que et dedicaves a l’ensenyament et recordo amb la mateixa lucidesa, agilitat mental i intel·ligència de la qual encara gaudeixes. Puc dir amb la veu alta i clara que vas ser un bon mestre. Un dels millors que va passar per l’acadèmia i un dels millors que jo sempre he tingut. Després de molts anys he pogut constatar que aquella força i empenta que empraves amb nosaltres no ha decaigut gens ni mica al llarg de tots els teus anys de docència. Tinc dues proves molt fefaents d’aquesta afirmació. D’una banda ho sé per les meues dues filles les quals et van tindre com a professor els dos primers anys de l’ESO. De la teua mà van entrar el primer dia a l’institut i de la teua mà van eixir el darrer dia. Gràcies a tu van seguir aprenent la nostra llengua i estimant-la de debò. Amb tu van escoltar el Tio Canya i van llegir Joanet el Cendrós. Tinc, però, una altra prova concloent. Són els anys que hem treballat com a companys. He vist, dia rere dia, l’estima i consideració que t’han professat tots els teus alumnes. He vist la teua dedicació plena cap a l’ensenyament . He vist les teues anades cap a les Falles, les teues pujades al campanar, les eixides al mercat, els viatges a Madrid i a Mariola. Has estat un exemple per a tots nosaltres. Esperem que, des de la plàcida i merescuda jubilació, no ens oblides. Ja saps que nosaltres no ho farem.

Josep Martínez, Donju, durant l’acte de comiat amb els seus companys

Lliurament d’una placa, per part de l’Ajuntament, en reconeixement de la seua tasca com a docent

Josep amb el seu amic i company Joan Piquer

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

DONJU ES JUBILA (*) TICA MARTÍ HERRERA Si parlem de Josep Martínez Pedra, no tots els professors ni tots els alumnes sabran de qui estem parlant, però si diem Donju, seguríssim que tots saben a qui ens estem referint. A punt d’acabar aquest curs escolar 2010-2011, la majoria d’alumnes i professors del centre ja estan assabentats que Donju es jubila, i es jubila després d’una dilatadíssima carrera docent caracteritzada per la professionalitat i la dedicació. Avui, en aquesta xicoteta entrevista, intentarem acostar-nos una miqueta a la figura d’aquest mestre, el qual, de ben segur, no ha deixat ningú indiferent, siga alumne, siga professor, siga qui siga. Bé, Josep, anem a fer-te una xicoteta entrevista per a que tots els lectors i lectores d’aquesta revista coneguen un poquet més de la teua personalitat i de la teua tasca docent. Quin any vas nàixer? R- L’any 1951 Per tant, ara tens... R- 60 anys, complits al gener. Recordes a quin carrer i a quin número vas vindre al món? R- Al carrer 23 d’abril (actualment carrer de l’Hospital), núm.24. En quin moment de la teua vida vas decidir que volies ser mestre? Per què?

R- Des que tinc ús de raó. Per què volia ajudar i transmetre coneixements. Vas acabar la carrera i et vas posar molt prompte a treballar. Quants anys tenies? Quin va ser el teu primer lloc de treball relacionat amb l’ensenyament? R- Als divuit anys vaig posar-me a donar classes a l’acadèmia Xivertense, ací al poble. Recordes quelcom significatiu del primer dia de classe? R- Recordo el primer dia que vaig donar classe a l’Acadèmia com, simplement, un canvi de paper; jo coneixia perfectament el funcionament del centre ja que feia molt poc temps que encara era estudiant. A l’Acadèmia s’impartia el Batxillerat Elemental. En total donava classe a uns 60 alumnes. El canvi significatiu va ser quan vaig començar a treballar a l’escola, ja que allò sí que era ben diferent i no tenia experiència prèvia. Vaig començar donant segona etapa d’EGB a un total de 180 alumnes. Ara fa anys que treballes ací, a Alcalà, però abans d’arribar-hi, a quins altres centres vas treballar i quant de temps? R- Vaig treballar a: - Artana: un curs (1974-1975) - Torreblanca: un curs (1975-1976) - Sant Carles de la Ràpita: quatre cursos (19761980)

Donju amb un grup d’alumnes de 6é d’EGB

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

ACTE DE COMIAT A DONJU A L’IES SERRA D’IRTA D’ALCALÀ DE XIVERT

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

DONJU EN UNA MOSTRA DE LES SEUES MÚLTIPLES ACTIVITATS AL LLARG D’AQUESTS ANYS A ALCALÀ 53

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11 - A partir de 1980 estic ací a Alcalà, primer a l’escola i després a l’institut. Podries contar-nos quina imatge o quin record més representatiu tens de cada lloc on has treballat? R- D’Artana recordo moltíssim afecte; allí era “el mestre”. Torreblanca el recordo com un “període de la transició” i Sant Carles, com el moment de “plenitud professional” (si se’m permet l’expressió). Una vegada ja vas tenir la teua plaça a Alcalà, vas col·laborar amb molts projectes i agrupacions culturals del poble. Ens podries dir en quins? R- He participat en la rondalla ARROP I TALLAETES, en la coral GASPATXERA, en el grup de teatre ALCALÀ, en la revista escolar CAMPANAR i en la catequesi parroquial. Els que et coneixem un poquet sabem que gaudeixes d’una memòria extraordinària, per això anem a fer-te un xicotet qüestionari de xifres : 1- A quants centres has treballat? R- A cinc. 2- A quants alumnes has donat classe? R- A 2.825 alumnes. 3- Quants cursos has sigut tutor? R- He sigut tutor 28 vegades. 4- Quantes vegades has portat els alumnes de viatge a Madrid? R- En deu ocasions, set d’ells com a organitzador. 5- Quantes vegades els has dut a Bocairent, a la granja escola? R- Han sigut quinze vegades.

6-Quants anys has portat els alumnes a les Falles de València? R- Han estat vint anys. 7-Quants alumnes teus han sigut, després, companys de feina? R- No he coincidit amb molts, però algun és molt significatiu: Joan Sanz, actual Cap d’estudis. 8-Quina ha sigut la classe més nombrosa que has tingut? R- Ha sigut un grup de 6è d’EGB amb 42 alumnes. Donju, podríem preguntar-te moltíssimes coses més i tu, de ben segur, ens les podries contestar; ara bé, hi ha altres coses que no es poden mesurar, que són infinites, com són les teues ganes de treballar, els moments de reflexions amb els alumnes, les hores que has invertit en organitzar i programar tot allò que has fet durant tants anys amb tants alumnes, totes les il·lusions, totes les satisfaccions, i suposem que algun que altre desengany també, però sobretot voldríem ressaltar els “cabassos i cabassos” d’estima i afecte que has repartit, altruistament, entre tots, tant alumnes, com professors, com qualsevol altra persona que t’haja necessitat. Per tot això i més, Donju, et donem les gràcies, però les gràcies amb majúscules: GRÀCIES!! (*) Entrevista publicada a la revista, de l’IES Serra d’Irta d’Alcalà de Xivert, DTP (De Tot un Poc). Juny de 2011.

Arnau Decorhogar, S.L. Mueble provenzal - forja - mimbre muebles jardín - ropa hogar decoración y regalos Camí L’Atall, s/n (Ed. Irta Playa) Tel. 964 413 042 – ALCOSSEBRE

COL·LABORA AMB MAINHARDT

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

L’ÚS DEL VALENCIÀ EN L’ENSENYANÇA PÚBLICA Mª TERESA CALATAYUD HERNANDO* JUAN CARLOS LÁZARO SERRANO** Viure en un lloc valencianoparlant té tant avantatges com desavantatges per a acceptar l’ús del valencià en l’ensenyança pública. Si comencem pels desavantatges podem observar que en moltes llars de la Comunitat no es parla esta llengua, perquè els pares són castellanoparlants i açò crea un problema. De la mateixa manera hi ha escoles, en les quals la majoria dels alumnes són estrangers i a vegades no saben ni parlar en castellà, per eixe motiu s’intenta solucionar el problema amb les classes de Compensatòria i el programa PASSE (programa d’acollida del sistema educatiu) destinada a l’alumnat estranger de nova incorporació al sistema educatiu a la Comunitat Valenciana, amb la finalitat de facilitar-li la superació dels problemes inicials que dificulten la seua ràpida integració escolar en el centre. Entemen per normalització lingüística tornar a un nivell normal una llengua, una cultura. Normalitzar una llengua és posar-la en igualtat amb altra o altres llengües. En aquest procés, els centres escolars tenen una tasca fonamental atés que les llengües s’aprenen dins de contexts comunicatius que no s’han de reduir al seu ensenyament com a assignatura, més bé s’han d’estendre l’us típic d’una llengua viva que ocorre quan els parlants, les persones, fan ús d’ella. Per tant El Pla de Normalització Lingüística del centre tractarà d’aconseguir que el valencià siga la llengua d’ús habitual en totes les activitats. Per assolir aquesta finalitat cal seguir els següents esglaons: 1. Anàlisi del centre, en tots els àmbits i sectors 2. Proposta d’intervenció en els quatre àmbits següents: • Administratiu • Acadèmic o de gestió pedagògica • D’interacció didáctica • D’interació amb l’entorn familiar 3. Temporització, Recursos i Avaluació Des de les AMPAS es poden fer cursos per a pares, jornades culturals, campanyes informatives, actuacions teatrals, etc. Des de l’àmbit docent es podria actuar en aspectes com: retolació, símbols i adorns dins de la classe, cartells, calendaris, avisos en els taulers d’anuncis, conversació amb l’alumne… De la mateixa manera es pot difondre per part del Departament de Valencià les normes de participació de l’alumnat en els exàmens de la

Junta Qualificadora i assessorar per a preparar dites proves. En l’àmbit d’intervenció amb l’entorn, el centre podria tindre en esta llengua l’atenció al públic del personal d’administració i servicis, les comunicacions escrites com ara: circulars, fulls informatius a les famílies, cartes, anuncis, revista escolar. Finalment el Consell Escolar pot assignar, dins de les disponibilitats del centre, els recursos necessaris amb tal de portar avant este Pla de Normalització Lingüística. Quan parlem dels avantatges en les zones valencianoparlants podem apreciar com els nivells en la compressió, la lectura i l’escriptura d’esta llengua són majors durant tot el període escolar. Un idioma és una cultura i com a tal creix. Fa sentir els xiquets més culturals sent bilingües. No hem d’oblidar el paper fonamental que han fet les generacions anteriors per considerar el valencià modern i útil. Com que tota llengua de prestigi compta amb un Segle d’Or i el valencià té una gran producció literària, per això és reconeguda en tots els nivells literaris i culturals del món, a més de ser llengua oficial europea. És per tot açò que hem d’aprofitar-nos de la riquesa literària de l’idioma del valencià. Abans hem anomenat les proves de la Junta Qualificadora, perquè considerem de gran importància comptar amb l’acreditació d’Elemental, “Grau Mitjà” o Superior de valencià, ja que aporten un gran nombre d’avantatges en busca d’ocupació a la Comunitat Valenciana, tant en les oposicions a l’Administració com a empreses del sector turístic i servicis. Disposar del títol Oficial de valencià Elemental, de “Grau Mitjà” o Superior és tot un èxit. En conclusió, els educadors junt amb els pares són el principal suport dels xiquets en l’educació. Fomentar les nostres arrels, recordar la nostra cultura, recolzar a les nostres tradicions és el que tots hauríem de fer amb els jóvens, però començant des de xicotets. És molt important mantindre viva la llengua valenciana parlant-los als nostres fills des que naixen en valencià. Per un altre costat cal tractar de superar la relació de desigualtat que hi ha entre les llengües oficials de la nostra Comunitat i impulsar l’ús del valencià, promocionant-lo per a equiparar-lo amb el castellà i garantir l’ús normal dels dos idiomes en condicions d’igualtat i desterrar qualsevol forma

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11 de discriminació lingüística, tal com indica la Llei d’us i Ensenyament del Valencià, i molt més sent València una zona de predomini lingüístic valencià tal com arreplega l’esmentada llei. Per a finalitzar hem d’agrair a totes les institucions culturals i associacions la seua important labor per a la normalització, l’ús i promoció de la nostra llengua.

* Membre en representació de les mares i pares d’alumnes en el Consell Escolar de Paterna (València). Títol Superior de la JQCV ** Professor d’Ensenyança Secundària a l’IES “Leopoldo Querol” de Vinaròs

SUMINISTROS RONCHERA, S.L. Materiales de Construcción Revestimientos Pavimentos de Cerámica Plaza Juan Vilanova, 29 – Tel. y Fax 964 410 032 12570 ALCALÀ DE XIVERT (CASTELLÓN)

Rafael Segarra Calduch Plaza Iglesia, 8-A Teléfono 964 410 192

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

Benvolguts socis i benvolgudes sòcies: Com ja us informàvem per carta l’Associació d’Amics de Mainhardt compta, a hores d’ara, amb més de 350 socis i sòcies, alguns dels quals viviu fora de la localitat. Com us fèiem saber cada cop ens resulta més difícil cobrar les quotes, fer-ho de manera diligent i en el temps que correspon per fer front a les despeses de l’associació. Davant d’aquesta situació us agrairíem, si encara no heu fet, ens ajudésseu a domiciliar els vostres pagaments, tot fotocopiant i complimentant l’AUTORITZACIÓ DE PAGAMENT que us adjuntem en aquesta circular. Aquest cobrament es faria efectiu, per primer cop, durant la primera quinzena del mes de desembre 2011 i correspondria a la quota anual d’aquest any. Com ja sabeu ser soci/a de la nostra associació comporta rebre les 3 revistes anuals, aconseguir els llibres que publiquem a un preu més avantatjós que el públic en general i col·laborar en altres activitats que organitzem periòdicament com les Jornades d’Estudis Gaspatxeres, exposicions...

BUTLLETA D’ACTUALITZACIÓ DE DADES I AUTORITZACIÓ DE PAGAMENT Autoritzo, fins a nova ordre, el pagament de la quota anual que presente l’Associació d’Amics de Mainhardt.

Nom i cognoms ___________________________________DNI__________________ TEL. ___________ // _______________ Adreça______________________________ Població________________CP_________Adreça electrònica __________________ Titular del compte: __________________________BANC o CAIXA:______________ ENTITAT

OFICINA

D.C.

NÚM. COMPTE

________________________, a______ de ________________de 201___ Per favor ompliu l’imprés amb les vostres dades, signeu-lo i entregueu-lo a la CAIXA RURAL d’ALCALÀ o envieu-lo a ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus-26 12570- ALCALÀ DE XIVERT

Us reiterem novament les gràcies per la confiança que teniu dipositada en la nostra associació. Esperem seguir comptant amb vosaltres per dur endavant més activitats culturals. Atentament LA JUNTA DIRECTIVA

GRÀCIES A TOTS AQUELLS QUE JA HEU DOMICILIAT EL VOSTRE PAGAMENT

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

LES VISITES D’ESTUDI DEL PROGRAMA D’APRENENTATGE PERMANENT JAUME PELLICER VERGE El passat mes de maig vaig tenir l’oportunitat de participar en una Visita d’Estudis a Piaseczno (Polònia) per debatre i compartir idees sobre un tema d’actualitat al món de l’educació com ara l’ensenyament de llengües maternes i estrangeres en edats primerenques. Però abans de compartir amb vosaltres algunes pinzellades del que es va tractar allà m’agradaria posar-vos en antecedents sobre aquestes accions formatives. Què són i on s’enquadren les visites d’estudi? El Programa d’aprenentatge permanent (PAP) és el principal mecanisme europeu en el camp de l’educació i la formació que s’ocupa de l’aprenentatge des de la infància fins a l’edat madura. Comprèn quatre programes que pretenen incrementar la mobilitat transnacional de persones, fomentar les associacions multilaterals i millorar la qualitat dels sistemes d’educació . Aquestos programes són: Comenius (educació infantil, primària i secundària); Leonardo da Vinci (formació professional); Erasmus (educació superior formal) i Grundtvig (formació de persones adultes). Les Visites d’estudi (antigament conegudes com a Arion) formen part del Programa Transversal del PAP i neixen amb l’objectiu específic de promocionar la cooperació europea i intercanviar projectes i experiències innovadores en àrees d’interès comú per als països participants al Programa d’aprenentatge permanent. En el nostre cas, ens vàrem poder familiaritzar amb les metodologies i enfocaments sobre l’aprenentatge de primeres i segones llengües adoptats als centres escolars i universitaris de Varsòvia. Es tracta, en definitiva, d’una acció descentralitzada ja que està gestionada per l’Agència Nacional de l’Organisme Autònom de Programes Educatius Europeus (OAPEE), en estreta col·laboració amb l’agència europea CEDEFOP (Centre Europeu de Desenvolupament de la Formació professional). En què consisteixen les visites d’estudi? Aquest programa s’ha vingut desenvolupant per la Comissió Europea des de 1978 per afavorir els intercanvis i la cooperació en matèria d’educació i formació. Gràcies a una beca que les persones candidates reben, poden assistir a una visita d’estudi organitzada a un altre país europeu i que cada any gira entorn d’una sèrie de temes seleccionats que

estan vinculats amb l’Estratègia de Lisboa. Normalment reuneixen a petits grups de participants (de 8 a 12) de diversos països que durant tres a cinc dies tenen l’oportunitat d’observar i compartir perspectives i idees sobre un determinat tema educatiu o de formació a un espai europeu diferent al seu. El valor afegit d’aquestes accions formatives radica en l’oportunitat d’entaular una gran quantitat de contactes professionals per a possibles col·laboracions posteriors com ara associacions multilaterals Comenius; agermanaments electrònics Etwinning; intercanvi de recursos i de personal; etc. Quines constatacions va fer el grup? - Per aprendre bé una llengua estrangera cal dedicarli temps i recursos materials. Es va comprovar que a diversos països el temps establert al currículum és relativament limitat, les ràtios massa altes i els recursos més aviat escassos. - Encara que varia segons les zones, l’edat mitjana que els xiquets comencen a aprendre una llengua estrangera és entre els 6-7 anys. També cal dir que la majoria de governs locals estan implementant polítiques multilingües perquè aquest aprenentatge tinga lloc en edats més primerenques. - Es va verificar que alguns docents encarregats del primer contacte dels alumnes amb la llengua estrangera o bé no tenen suficient competència lingüística (seria desitjable un mínim B1) o bé els hi manquen estratègies metodològiques per dur-ho a terme. - Les actituds dels estudiants cap a una llengua estrangera varien amb el temps. En general estan vinculades amb la quantitat d’input (temps

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 d’exposició a la llengua meta) que reben fora de l’àmbit escolar i amb el suport que reben de part dels pares. - Es va analitzar una possible correlació directa entre el nivell educatiu dels pares i mares amb els resultats lingüístics dels estudiants en segones llengües. - En les classes, els estudiants prefereixen aprendre mitjançant activitats lúdiques i comunicatives que els resulten, d’alguna manera, significatives. Les tecnologies de la informació i comunicació ajuden a aconseguir aquest objectiu. Bibliografia: - Commission of the European Communities. (2007). Final report. High Level Group on Multilingualism. Luxemburg: Office for Official Publications of the European Communities. - Eurydice. (2005). Key data on teaching languages at school in Europe. Brussel·les: Eurydice.

- Solé Mena, A. (2010) Multilingües des del bressol. Educar els fills en diverses llengües. Barcelona: Editorial UOC. - www.oapee.es - www.ellieresearch.eu

FONTANERÍA - CALEFACCIÓN - GAS AIRE ACONDICIONADO

ARNAU INSTALACIONES, S.L.

C/ Colón, 10 Tel. 964 414 082 ALCOSSEBRE San Fernando, 47 Tel. 964 410 189 ALCALÀ DE XIVERT

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

COBLES AMB MOTIVACIONS AGRÍCOLES I GASTRONÒMIQUES AURELI PUIG ESCOÍ LLAURAR Ja tenim als llauradors, protagonistes de les feines agrícoles, disposats per a tota mena de treball. L’iniciarem amb l’operació primigènia de preparar la terra, ja siga per a sembrar o plantar, i aquesta labor, la realitza el nostre llaurador, per mig de la llaurança, que té a més altres objectius, tal mantenir la frescor de la terra, matar males herbes, etc., obrint-la amb la rella. Sent com és el llaurar, la principal i primordial labor, en el conreu de la terra, de la que deriven totes les posteriors, és d’aquesta tasca de la que els nostres camperols, prenen el nom de llaurador, o individu que solca la terra amb la rella de l’arada, o amb altre instrument apropiat, per a remoure-la i fer-la apta per a fructificar. Hi ha diverses menes de llaurança, segons la seva destinació, així tenim, “llaurar fondo”, fer solcs profunds a la terra; “llaurar fuller”, fer els solcs poc profunds; “llaurar amb arada plena”, fer entrar molt l’arada, de manera que els dos orellons remoguin la terra; “llaurar dret”, fer els solcs rectes; “llaurar aparellat”, fer els solcs ben rectes i paral·ls; “llaurar tort”, fer els solcs tortuosos; “llaurar prim”, fer els solcs espessos, molt acostats entre si; “llaurar clar”, fer els solcs molt distants uns del altres; “llaurar a la llarga”, fer els solcs en sentit longitudinal al camp; “llaurar de través”, fer els solcs perpendiculars a la llargària del camp, “llaurar de racó”, fer els solcs en sentit diagonal a la línia de perímetre del camp; “llaurar parell”, llaurar amb dos animals junyits a l’arada; “llaurar de forcat”, llaurar amb una sola bèstia. Tal com és el llaurar una feina monòtona, pot ocórrer, que es produisca la interrupció d’un solc, i originar-se una clapa de terra que queda sense rompre, per causes alienes, tal l’alçament momentani de la rella per descuit del llaurador, o d’haver-se trobat amb un obstacle, com potser una pedra, que impedeixi la continuïtat del solc, a aquesta acció prou normal en la llaurança, se l’anomena, “llobada”. Assabentats dels diversos tipus de llaurada i dels seus objectius, és arribada l’hora d’encolomar-los, les cobles que hi fan referència: Si sa saó és carregada, i s’arada mal present, i es llaurador és dolent, ¿com pot fer bona llaurada? (balear)

Fotografia cedida per una gaspatxera

Garrida de Son Mayol, des que vós ne sou anada: es parei i tot duu dol i sa terra que ha llaurada.(balear) Tu que sembres i llaures per les costeres, en vindre la collita, colliràs pedres. En temps de guerra i pau, hi ha grans homes en lo món: però més útils que ells són, eixos que llauren la terra. Ja et pots casar en mi, xiqueta i no viuràs mal; perquè ara ja m’he fet burra, per a llaurar la marjal. Lleganya tenia un hort, llaurava en un burro tort;

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 Per llaurar, és menester, reia, dental i cameta, joc d’oreies, destraleta, daiol, telera i reteler, mantí, espigó i eixinguer, llongues per a es muls, corretgins, morrals, unyeres, coixí, un rastrell amb corretjades i juntures per junyir. (balear)

l’aladre era de canya, toca la flauta, Lleganya. Quan el profeta Daniel, passava per les Useres; va vore dos caderneres, que llauraven en parell. Haqueta relinxadora, no cal que relinxes tant; relinxaràs el dissabte, quan estigues en lo camp.

Corresponent a les festes de les “acabaies” de la sembra, a Mallorca.

El pastor a les ovelles, el llaurador a llaurar; el sagristà a les campanes i i el rector a predicar. Per a llaurar terra nova no busques un matxo vell; per molt que apretes la rella no podràs fer bon guaret. Significativa de la qualitat del llaurador, de tenir un bon matxo, i de sembrar en terra productiva, puix una mala llaurança, un matxo vell i una terra pobra, són senyals d’una mala collita. Guaret- Terra de conreu llaurada i encara no sembrada; que es deixa sense sembrar durant un o més anys perquè reposi. “Fer guaret”, fondària de la llaurada, del solc que es fa en llaurar.

ADOBAR LA TERRA Llaurada la terra, és bo i convenient adobar-la amb fems, ja que aporten l’aliment necessari, per al desenvolupament de tota mena de sembradura, plantes i arbres, doncs sense el qual la seva productivitat, seria baixa i no rendible, i no sols hem d’adobar abans de sembrar i plantar, sinó també desprès, i així plantes i arbres ho agrairan amb un bon esplet. Per a disposar dels fems, s’emmagatzemen en un clot, “clot de fems”, els excrements de qualsevol animal, barrejats amb el seu jaç o altres matèries residuals, que descompostes per fermentació serviran d’adob, per a ser utilitzats amb posterioritat. De fems, hi ha vàries qualitats, i segons el seu estat de fermentació, reben diverses denominacions, així

Fotografia cedida per J. Antonio Ronchera

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11 trobem el “fem cru”, el que encara no ha fermentat; “fem cuit”, el fem ja fermentat; “fem trit”, el que ja està tan corromput que gairebé és tot pols; “fems confitats”, els molt podrits i quelcom esbravats; “fem roig”, residus de la closca del pi que els adobers posen a les pells, i que desprès es venen per a adob; i finirem les diverses varietats de fems, amb potser el millor i més preuat de tots per la seva alta qualitat i rendibilitat, el “fem xerri”, fem dels bestiar de llana i cabrum, reposat durant una anyada a l’estable. En temps podríem qualificar de encara no massa llunyans, tal la primera meitat del segle XX, els llauradors pobres, que no disposaven d’animals o altres mitjos, amb què construir-se el seu “femer”, ells o la seva fillada, recollien els fems que per carrers i camins, dipositaven al seu pas els animals, en les seves deposicions, per a adobar les seves menudes sembradures. Tota aquesta mena de fems orgànics, s’emprava principalment en sembradures i plantes. En els camps d’arbres, l’adob s’aconseguia mitjançant formigades o boïcs, és a dir feixos de llenya i brossa coberts de terra, als que es peguen foc i deixen cremar sense flama, per a escampar desprès la terra i cendra com a femada. Aquesta labor es feia generalment, desprès d’esporgar els arbres, aprofitant el seu ramatge; la seva tasca, dita “formigar”, se’ns manifesta, en l’albada que exposem: Hasta l’alba cantaria, però em tindré que gitar; perquè demà de matí, tinc que anar a formigar. L’acte i efecte de femar la terra, o “femada”; tal com tenim explicat, fa la terra bona i productiva, pels nutrients que aporta, de tal mena que a un mateix camp es poden fer un esplet de llegums i un de cereals, el mateix podríem dir del dit “blat de femada”, o blat que es sembra a una terra molt preparada de fems, desprès de l’anyada del favar, en què les restes de la planta o favera, colgades al terra, serveixen per descomposició, com a fem per a la sembradura. Una cobla balear, manifesta aquesta circumstància: Al·lota. ¿Què no cantau en es blat de sa femada? Ell hi solen dar truitada, aigordent i vi de trau. (balear) La cobla manifesta l’alegria o joia, per la bona collita, expressada per l’obsequi de vi tatxolinat o de trau, i la truitada.

Fotografia cedida per una gaspatxera

Vi de trau.- Vi novell, producte de l’acte de tatxolinar o encetar una bóta foradant-la amb una barrina per a tastar-lo. Truitada.- Truita grossa. Altre adob, era el “guano”; substància molt rica en fosfats i matèria nitrogenada, formada principalment pels excrements de certs aus marines, hui en desús, però que en el seu temps va constituir una mena de revolució, per la seva efectivitat. També la neu a llocs de conreu de cereals, constitueix una adob natural per a la terra, ja que l’estova i assaona, tal ens ho testimonia el refrany, “Una nevada per Nadal, per mitja femada val”. I per a confirmar l’efectivitat i lo preuat, de tots aquests adobs, els oferim tres cobles, com a complement: Paco, la burra s’ha mort, i l’han colgà en un femer, i ha eixit una melonera amb quatre melons d’Alger. Tira’m guano, tira’m fem tira’m qualsevol percur, i jo te done per segur que et pagaré el cent per cent. (versos castellonencs)

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 Percur.- Adob o femada. Furta fem del matadero, per adobar les tomaqueres, el tio Xiulit darrere li les fa cagar senceres. SEMBRAR Preparada la terra, amb una bona llaurada i una femada, és arribat el temps de sembrar, és a dir escampar o dipositar les llavors d’una planta en la terra, per a què hi neixi aquella. Depenent del tipus de planta, hi ha diversitat de sembradures, que reben diferents noms, segons llocs i localitats. Així sembrar tirant grapades de gra que el sembrador porta dins d’una senalla o cabàs, rep els noms, “sembrar a pols” (a la Garrotxa), a “eixam” (a l’Urgell, i al País Valencià), i a “grapat” (a Morella); sembrar fent clotets en terra i dipositant-hi alguns grans a cadascun, rep els noms de “sembrar al colpet” (a València), a “caveguell” (a Menorca) o “amb paló” (a Solsona), aquest tipus de sembradura manual fent ús d’un lligonet o petita aixada, quan no amb els dits, es feia quan la trossada a sembrar, era petita, i sembrar anant darrera el llaurador i tirant la llavor dins del solc que aquell fa, rep els noms de “sembrar al solc” (a València i Mallorca) i “a xorret”, (a Xàtiva), aquest tipus de sembrada, era la més usual, en cereals i llegums. Sent la sembra del blat, la més important de totes les sembradures que es fan, ens ocuparem d’ella en particular. Abans de la sembra, cal escollir el blat de millor qualitat, i més gros. Se’l purga i garbella vàries vegades, per tal de treure-li les impureses que pugui presentar, el remullen amb aigua calenta en la que s’ha dissolt pedra blava-sulfat de coure-, per a purificar-lo, sanejar-lo i que agafi més força; ja ben mullat l’estenen per a què s’assequi, i amb aquesta operació la llavor queda apta per a la sembra. Era costum guardar una petita quantitat de blat de la collita passada, i barrejar-lo amb la llavor nova, puix hom creia que la reforçava i ajudava en la germinació. Era tradició i creença estesa, que la sembra ha de fer-se, abans de Tots- Sants, per tal que les animetes dels difunts facin germinar la llavor. El dimecres, era tingut com el dia més adequat per a la sembradura, doncs era creença que en aquest dia les llavors germinen millor. I resseguint les creences de la pagesia, es creu que hi ha que sembrar segons les fases lunars, en quart creixent i en lluna nova. La creença en la virtut purificadora de les cendres del foc de Sant Joan, portava a escamparles al camp, abans de començar la sembra, i així en recollien tanta com podien, i la guardaven amb

aquesta finalitat. La utilització de la cendra, per a fertilitzar els camps i afavorir la germinació, ens recorda que fou el primer adob emprat per l’home, i que encara fins a temps recents, continuava usant; doncs remembra els boïcs o formigades, dels que hem parlat, en l’apartat anterior “d’adobar la terra”. El sentiment religiós que impregnava als nostres avantpassats, i la forta devoció en Déu i la seva Mare, feia que se’ls encomanessin de diverses formes, per a protegir camps i sembrats. Així en arribar al camp, havia estat costum, descobrirse, senyar-se, i resar un parenostre. Per l’Urgell, donaven tres voltes al camp amb els animals, s’encaraven al Sol, es descobrien, i es senyaven tot dient: “Déu i la Mare de Déu hi facin més que nosaltres, ells que poden”. En altres llocs recitaven diverses fórmules, mentre escampaven la llavor; heus aquí, una mostra: Bon Déu Nostre Senyor, feu créixer aquesta llavor, que si no creix no tindrem pa i la Santa Missa no es podrà celebrar. A Mallorca, feien quelcom similar, fent el senyal de la creu, solien dir tot escampant la primera llavor: En acabar de llaurar i sembrar, tiraven el barret enlaire, tan alt com els era possible, creguts que la collita seria tant grossa com més enlaire anés el barret. Per a celebrar el fi de la sembra, havia estat costum fer un bon sopar, amb la menja obligada per a postres de bunyols. Costum similar, mantenien a Mallorca, amb una bunyolada, a la que convidaven familiars, llogats i altra gent que vivia en la masada o possessió. El “pareier major”, que havia portat la direcció de la sembra, iniciava el res del rosari, i havent acabat, començava el sopar extraordinari, i la subsegüent bunyolada. Si hi havia jovent, es ballaven unes quantes mateixes i copeos.. Havent exposat diferents particularitats i creences, relatives a la sembra del blat, els oferim tot un seguit de cobles, amb referències a diversos tipus de sembradura, i causes que les envolten: Gloriós patró Sant Jordi, vós ja m’heu abandonat; si sembro xeixa, és any de blat; si sembro blat, és bon any d’ordi. Xeixa.- Varietat de blat de bona qualitat. Gelosia m’he sembrada en el mes de juliol, l’he sembrada menudeta, no me la matarà el sol.

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11 Gelosia- Planta que fa unes flors vermelles, tacades de blanc.

com es sembren els fesols i com es planten els naps.

Patrona, baixe pataques. militar, no en vull baixar, que en tinc poques i roïnes i les guardo pa sembrar.

Quarteta festiva, impresa per Carnestoltes, a la ciutat de València i amb un gravadet a un costat, que els disfressats de “llaurador”, portaven dins del cornaló de la manta, i repartien als vianants.

La cobla, sembla fer referència, als militars que en temps de la facció, s’allotjaven obligatòriament en les cases particulars, al seu pas per les poblacions. Circumstància habitual en temps passats, en el decurs de les guerres hagudes.

No hi ha redol ni vorera, que enguany no estiga sembrat, i l’amo estava intentant, de sembrar es rotllo de s’era. (balear) A damunt de Son Salvador, vaig sembrar faves pelades, ses rates les han menjades. Fet prendre, garbejador! (balear)

No plantes vinya en costera, ni sembres en barranc, ni et cases en forastera mira que t’enganyaran. Si plantar i sembrar, en costera i barranc, són premonitoris de mala collita, el casament amb forastera, no ho és tant, però si comporta cert risc i recel, en el seu encert, tal ho explicita la cobla.

Dalt es Pujol d’Alaixó vaig sembrar faves torrades; es corbs me les han menjades i he perduda sa llavor. (balear)

Xiqueta si tu no saps, jo et mostraré, si vols,

Bar Restaurante Salones para Banquetes ~ Comuniones ~ Bodas Dirección: Jacinto y Sergio Gauxachs

Ctra. Valencia - Barcelona, km 1.021 Tel. 964 410 286 - Fax 964 410 479 12570 Alcalà de Xivert Castellón - España

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

NUEVOS PETROGLIFOS HOJIFORMES EN LA SIERRA DE IRTA (ALCALÀ DE XIVERT) JOSE LUIS ESTELLER ALBERT Ilustraciones: Melani Lleonart García A raíz de la lectura de un artículo sobre el hallazgo de unos petroglifos hojiformes en Santa Magdalena de Pulpis me vino a la mente que, en una ocasión, paseando por la Sierra de Irta, había encontrado junto a unos amigos una figura en una losa de piedra. Era muy parecida a la descrita en el artículo aunque mucho mayor. Unos días después quede con otros amigos para ir a buscar esta figura y hacerle unas fotos y cual fue nuestra sorpresa que a unos treinta metros encontramos otra, un poco más pequeña con un dibujo muy parecido pero mucho más marcado en la piedra. Además de estos dos petroglifos, en este artículo, presentaremos un tercero que dista de los anteriores, aproximadamente, un kilómetro y medio en línea recta, del qual solamente queda la pileta inferior y algunas acanaladuras. El propósito de este artículo es simplemente dar a conocer estas figuras con una descripción detallada y un estudio simple, comentar algunos aspectos del hallazgo que me han parecido importantes y dejar las valoraciones técnicas y el estudio detallado para

los profesionales (historiadores, arqueólogos, etc.) estando siempre a su disposición en el caso de que les interese su estudio. En adelante la figura localizada en primer lugar y de mayor tamaño la denominaremos Figura A. A la que esta junto a ella, a unos treinta metros Figura B y a la que se encuentra a un kilómetro y medio aproximadamente de estas Figura C. LOCALIZACION GEOGRÁFICA Y CARACTERÍSTICAS DE LA MISMA Las tres figuras se encuentran el la franja litoral de la Sierra de Irta, dentro del termino municipal de Alcalà de Xivert. Las figuras A y B se encuentran en una loma a unos 315 m sobre el nivel del mar, frente una formación rocosa en forma de muela que aquí es conocida por La Mola. No existe sendero ni camino que pase por el lugar por lo que para acceder a ellas hay que ir campo a través. Para llegar a ellas cogemos el camino que va desde Alcossebre a Peñíscola por la costa y a unos cien metros

FIGURA A

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11 después de pasar el Barranco de Cala Mundina cogemos un camino a mano izquierda que va al corral de la Cova de Ferreres. Llega un momento en que el camino termina, entonces seguimos por un sendero que llega a un cortafuegos. Seguimos por este en dirección hacia Peñíscola. A unos 300 m existe una torre de alta tensión, llegamos hasta la torre y a la altura de esta, a la izquierda, subimos por donde se pueda hacia arriba hasta donde se encuentran las figuras. No tenemos la posición en GPS para la localización exacta, pero a cualquier persona que le interese visitarlas le daremos todas las explicaciones necesarias para que puedan encontrarlas. La figura C se encuentra también en una loma a unos 200 m sobre el nivel del mar entre los barrancos de la Saltadora y el barranco de la Font de la Parra, y para acceder a ella se coge también el camino litoral que va de Alcossebre a Peñíscola y unos treinta metros después del desvío que va al chalet de los Protestantes se coge un camino a mano izquierda que nos llevará hasta el barranco de la Font de la Parra. Una vez llegados al barranco seguiremos por el sendero que trascurre por su interior, hasta la altura donde se unen este barranco con el barranco de la Saltadora, en donde a mano izquierda sale una pequeña senda en muy mal estado que nos llevarà al pie de la loma para luego subir a ella campo a través. La característica común de estas tres figuras es que se encuentran en la parte más alta de lomas por lo que desde su ubicación se divisa todo el territorio con unas vistas magníficas y en este caso desde las tres se ve el mar. Una situación diferente a la localizada por D. Vicente Giner en el término municipal de Peñíscola ya que la encontró en un barranco, exactamente en el barranco del Volante. Se da la circunstancia que estas tres figuras junto a la encontrada por D. Vicente Giner son las únicas de las cuales se tiene constancia que existen en la Sierra de Irta y además esta última es el primer petroglifo hojiforme del cual se tiene constancia en la provincia de Castellón. FIGURA A Se trata de la de mayor tamaño, pues tiene una longitud total de 3 metros con una anchura de 1,4 m. A pesar de su gran tamaño la pileta donde recibe el líquido es más bien pequeña, de forma rectangular, con los cantos redondeados y con una medida de 18 x 10 cm y una profundidad de 6 cm. La figura tiene forma de escudo con una línea que lo cruza en diagonal con unos surcos muy desgastados en los que apenas se puede apreciar la línea. La caliza que sirve de soporte a la figura se encuentra en muy mal estado, pensamos que por el efecto del fuego ya que la roca en algunas partes tiene un tono rojizo y en otras blanquecino, además la roca esta muy

FIGURA A

FIGURA B

fracturada. Sin embargo lo más característico es la gran cantidad de cerámica muy basta y con mucha pared que hay en los alrededores de la figura. Esta pasta cerámica existente se fabricó apoyándola en una base de hojas de palmito (chamaerops humilis) ya que por una parte tiene marcada estas hojas y por la otra está lisa. FIGURA B No es tan grande como la figura anterior, ya que esta tiene unas medidas de 1,80 m x 1,15 m pero sin embargo tiene la pileta mucho más grande 32 x 24 cm con una profundidad de 9 cm. Tiene forma de

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11

Restos de ceràmica encontrados cerca de la zona de la figura A

escudo con una línea que la cruza en diagonal y en la punta de abajo del escudo tiene la pileta a unos 40 cm. En esta figura no hemos encontrado ningún tipo de material cerámico en sus alrededores pero todo el perímetro de la figura esta rodeado de piedras menos por la parte superior. Estas piedras están colocadas de una forma poco precisa pero se intuye que alguna vez pertenecieron a lo que podía ser una pequeña pared. FIGURA C De esta figura solo quedan la pileta y tres líneas que llegan hasta él. La pileta tiene la forma redonda de unos 15 cm de diámetro. En esta figura se adivina que con estos pequeños canales y la pileta se tenía suficiente para el uso que se tenía que hacer de ella, pues el resto de los canales marcados en el suelo son naturales pero hacen el mismo trabajo. ESTUDIO Después de estudiar todos los trabajos que he podido reunir al respecto pienso que el artículo, Petroglifos “ramiformes” y hornos de aceite de enebro en Castellón. Interpretación etnoarqueológica de

FIGURA B

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11 una farmacopea rural intemporal de Francesc Gusi, Amparo Barrachina y Gustau Aguilella, es el que da en el clavo y coincide con lo que he encontrado. En él se estudian diferentes conjuntos de gravados petroglifos que son utilizados como soportes de hornos para la obtención de aceite de enebro, además explican los distintos tipos de hornos y métodos de obtención del aceite. En la figura A todo coincide a la perfección ya que además de estar la piedra muy quemada existe la pasta cerámica que servia para crear el caparazón del horno y existe en la zona todavía una cantidad abundante de enebros entre otros detalles. Otras hipótesis al respecto hablan de representaciones con carácter simbólico, religioso, astronómico, etc. incluso cultos a dioses con ofrendas y sacrificios de animales. Pero la utilización como soporte de horno es a mi entender la más acertada ya que es una práctica que todavía se utiliza en la actualidad pero con algunas variaciones. Algunos pastores en la sierra de Gudar obtienen el aceite de enebro colocando la leña seca del enebro (Juniperus communis) dentro de un cántaro puesto al revés dentro de un agujero en la tierra, conectan la boca del cántaro con un tubo que es por donde se recogerá el aceite, luego se sella bien con barro la conexión de la boca del cántaro con el tubo y se tapa el cántaro con el mismo barro para protegerlo del fuego que se enciende encima. Al final del tubo se coloca un recipiente por donde se va recogiendo el aceite a medida que el calor del fuego provoca una destilación seca de la madera. El uso del aceite de enebro esta muy extendido desde la antigüedad. En veterinaria se utilizaba para desparasitar los animales, curarles las heridas. Con unas gotas en el pelaje eliminaban pulgas y garrapatas y en las casas lo echaban en puertas y ventanas para que no se acercasen las serpientes. En medicina tradicional se usaba para el dolor de muelas, eliminar gusanos intestinales y combatir infecciones de vías urinarias entre otros usos. Además de esto tenia un uso mágico pues se utilizaba para purificar casas y campos. También para evitar que enfermedades y plagas entraran en las casas, etc. Esta utilización hacia que fuera un producto demandado. Hoy en día aquí en nuestra comarca no existe constancia oral de una utilización ni fabricación de este producto, se trata pues de una práctica de hace muchas generaciones que seguramente se perdió al encontrarse productos más efectivos para estos usos, de más fácil fabricación y precio más asequible. CONCLUSION La utilización de los tres petroglifos hojiformes era la de base del horno para la obtención de aceite de enebro. Se colocaba la leña del enebro dentro

FIGURA B

FIGURA C

de la figura, que tenia una pequeña pared de piedra alrededor (existe en la figura B) luego la leña se tapaba con hojas de palmito que servia de soporte para formar un cubeto con barro (existe en la figura A) para aislar la madera del enebro del fuego que se hacia encima del horno de barro para producir el aceite que se recogía una vez obtenido en la pileta. En la figura C pensamos que bien la figura del petroglifo ha desaparecido o bien no se dibujó nunca ya que la forma natural de la roca sirve para el mismo fin, y que los surcos naturales y el desnivel de la roca hacen innecesario un dibujo para captar el líquido.

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 BIBLIOGRAFIA V. Giner Sospedra. Materiales para el estudio de antigüedades de Benicarló , Peñiscola y Alcalá de Xivert. ( Edición postuma) CENTRO DE ESTUDIOS DEL MAESTRAZGO (1996). BENICARLÓ. N. Mesado, I. Rivero, J. Ramos. “Los hojiformas del Monte Sérvol en Santa Magdalena de Polpis”. BOLETIN DEL CENTRO DE ESTUDIOS DEL

MAESTRAZGO nº 81 (2009). BENICARLÓ. F. Gusi, A . Barrachina, G. Aguilella, - Petroglifos “ramiformes” y hornos de aceite de enebro en Castellón. Interpretación etnoarqueológica de una farmacopea rural intemporal. QUADERNS DE PREHISTORIA Y ARQUEOLOGIA DE CASTELLO nº 27 (2009). CASTELLON.

Papereria - Llibreria Premsa - Revistes - Material escolar Material d’oficina - Jocs educatius Fotocòpies - Fax Internet - Enquadernació - Plastificats

Papereria - Llibreria

C/ General Cucala, 10 12570 Alcalà de Xivert (Castelló) Tel./Fax: 964 410 320 Mª DOLORES SANZ AHIBAR

Antiflacciditat Higiene facial Depilació làser Antienvelliment Despigmentació de taques

TEL: 679 790 934

CENTRE D’ESTÈTICA

ELENA C/VICENTE SEGRELLES, 23 12570 - ALCALÀ DE XIVERT (CASTELLÓ)

VIVEROSCtraALCOSSEBRE SL CV-142, Km. 2 12579 ALCOSSEBRE (Castelló) Tel./Fax: 964 414 923 Ximo Roda TÈCNIC JARDINERIA I PAISATGISME Carlos Cherta ENGINYER AGRÒNOM

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

EL C.F. ALCALÀ 2010/11 MILLORA EN LA SEUA PROGRESSIÓ REDACCIÓ 27.02.11) Alcalà, 2 – Benicense, 2 Alcalà: Néstor, Javi (Felipe), Marín (Kiko), Fabian, Fernando, Ronchera (Agustín), Alberto, Juanma (Héctor), Guillamón, Gerard, Tayo. Gols: Marín i Tayo. Incidències: Expulsió de Manu (entrenador). (05.03.11) Cabanes, 0 – Alcalà, 3 Alcalà: Néstor, Iván (Javi), Kiko, Fernando, Fabian, Alberto, Ronchera, Felipe (Héctor), Agustín, Gerard, Tayo (Juanma). Gols: Felipe (2) i Gerard. (13.03.11) Alcalà, 2 – Catí, 2 Alcalà: Néstor, Kiko, Fabian, Marín, Fernando, Alberto, Felipe, Ronchera (Héctor), Agustín (Juanma), Gerard, Tayo. Gols: Fernando i Tayo. Incidències: Expulsió de Juanma (dues targetes grogues). (27.03.11) Vinaròs, 3 – Alcalà, 0 Alcalà: Néstor, Fernando, Kiko, Fabian, Marin (Iván), Alberto, Maikel, Felipe, Ronchera (Agustín), Tayo (Javi), Gerard (Guillamón). Incidències: Expulsió de Kiko (dues targetes grogues). (03.04.11) Alcalà, 4 – Torreblanca, 1 Alcalà: Néstor, Kiko (Iván), Marín, Fabian, Alberto, Ronchera (Javi), Felipe, Maikel, Gerard, Agustin (Juanma), Guillamón (Héctor). Gols: Guillamón, Felipe, Fabian i Juanma. Incidències: Expulsió de Fabian (dues targetes grogues). (09.04.11) Canet, 4 – Alcalà, 2 Alcalà: Néstor, Kiko, Marín, Fernando, Alberto, Juanma (Héctor), Guillamón, Felipe, Maikel (Saul), Ronchera (Iván), Gerard (Javi). Gols: Felipe (2) Incidències: Expulsió d’Alberto (dues targetes grogues). (17.04.11) Alcalà, 3 – Sant Mateu, 1 Alcalà: Chechu, Kiko, Fernando, Fabian, Javi, Guillamón (Marín), Felipe, Maikel (Juanma), Ronchera (Iván), Agustín (Saul), Gerard. Gols: Fabian, Felipe i Saul.

(29.04.11) Traiguera, 1 – Alcalà, 2 Alcalà: Néstor, Iván (Guillamón), Kiko, Fernando, Fabian, Javi (Saul), Héctor (Ronchera), Alberto, Felipe, Agustín (Maikel), Gerard. Gols: Felipe i Gerard. (08.05.11) Alcalà, 5 – Benicassim B, 3 Alcalà: Néstor, Kiko, Fernando (Ivan), Fabian, Javi, Maikel (Marín), Alberto, Felipe, Gerard (Saul), Guillamón, Ronchera (Agustín). Gols: Felipe (2), Gerard, Maikel i Agustín. (14.05.11) San Pedro B, 3 – Alcalà, 1 Alcalà: Chechu, Kiko (Ivan), Fernando, Fabian, Maikel (Marín), Alberto, Felipe, Gerard, Guillamón, Agustín (Néstor), Ronchera (Javi), Gol: Felipe.

TAULA DE GOLEJADORS TAYO FELIPE AGUSTIN GERARD GUILLAMÓN RONCHERA JUANMA SAUL FABIAN EMETERIO ALBERTO KIKO MARIN FERNANDO MAIKEL

25 16 8 8 4 3 2 2 2 1 1 1 1 1 1

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 CLASSIFICACIÓ FINAL I TAULA RESULTATS

1 2 3 4 5 6 7 8

VINAROS C.F. C.D. CATI C.D. BENICARLO C.F. ALCALA C.F. TRAIGUERA CALIG C.F. C.F. CANET ORPESA C.F.

68 68 56 55 48 47 42 39

30 30 30 30 30 30 30 30

21 21 17 16 14 12 11 12

5 5 5 7 6 11 9 3

4 4 8 7 10 7 10 15

Gols favor 78 78 60 76 53 55 47 40

C.F. SAN PEDRO “B”

C.F. TORREBLANCA

C.D. ALMAZORA “B”

A.C.D. BENICENSE

C.D. BENICASIM “B”

14 15 16

U.D. SAN MATEO C.D. CABANES C.D. CHERT

32 19 15

30 30 30

7 5 4

11 4 3

12 21 23

34 29 30

42 63 96

Equips

Punts

Jugats

Guanyats

Empatats

Perduts

Gols contra 28 32 40 49 46 37 52 54

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

NOVA JUNTA DIRECTIVA DE L'ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES D'ALCALÀ DE XIVERT JOAN SANZ I SANCHO Fa uns mesos ens vam assabentar de la renovació de la junta directiva de l’Associació de Jubilats i Pensionistes d’Alcalà. Com que a la nova junta estava el nostre amic i col·laborador Manolo Sospedra, de seguida vam entrar en contacte amb ell per vore si seria possible, parlar amb el president o amb tota la junta per tal que ens expliquessen els seus projectes de futur. Així, vam quedar un dimarts a la tarda. El dimarts és el dia en que es troben per tal de planificar totes les activitats que volen dur a terme. Primer ens vam trobar amb Manuel Serret, el president, un constructor jubilat qui en el seu moment es va animar a encapçalar una nova junta. Una junta, formada per homes i dones, que de manera conjunta i coordinada vol dur endavant les regnes de l’associació. Manuel ens explica com després d’haver vingut a ballar algunes tardes de diumenge, haver participat en alguna excursió i en una revetlla de cap d’any es va sentir cada cop més identificat amb l’associació.

Des d’aquell moment, ni ell ni la seua dona han parat de participar en les activitats que s’han realitzat. Per això quan la majoria de membres de l’anterior junta directiva van anunciar que s’ho deixaven, no s’ho va pensar massa per buscar un equip amb ganes, que es trobessen a gust a l’hora de preparar i portar projectes endavant. Se’ls nota il·lusió, ganes de fer-ho bé i treballar per tots els seus membres. Manuel ens comenta que dirigir aquesta associació és una miqueta més complicat del que sembla a primera vista, ja que a més de la cara lúdica que tots coneixem, aquesta compta amb una residència tutelada per a majors. És a dir que s’ofereix un servei de residència de 12 habitacions per a les persones que ho necessiten. Es tracta d’una obra social molt encomiable, però que complica el seu funcionament. Aquesta situació comporta haver de tindre una plantilla de 8 assalariats per tal de realitzar la neteja, els serveis de cuina i bar... i comporta una

M AINHARDT - 7 0 / a g o st d e 2 0 11 gestió econòmica prou gran i molt més complexa. Manuel ens explica que, a hores d’ara, per a poder oferir aquests serveis disposen d’una subvenció de la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat Valenciana i altres ajudes menors de la Diputació de Castelló i l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert. Al bar pot vindre a menjar qui vulga i els socis tenen un preu més econòmic. Es fa un menjar molt casolà i només cal avisar prèviament per a tindreho en compte a l’hora de preveure els comensals. A mesura que anem parlant dels projectes de futur i dels serveis que ofereixen, es van sumant a la reunió els diferents membres que la conformen. Així al cap d’una estona ja quasi està tota la junta al complert. Al poc temps de la conversa apareix Manolo Sospedra, el vicepresident, Hilàrio Bosch que fa les funcions de secretari i Paquita Pitarch que és la tresorera. També acudeixen gairebé tots els vocals: Pascual Guillamón, Enrique Arrufat, Isabel Climent, Vicente Cucala, Amparín Sospedra, Carmen Bellés i Paco Soriano. De seguida comencem a parlar de les assistències que presten i de totes les activitats que tenen pensades. Es nota el treball en equip i les ganes que tenen de fer les coses entre tots. Ens parlen del servei de rehabilitació i de podologia que ofereixen com a complement al de la seguretat social. És la manera de tindre la prestació a Alcalà i no haver de desplaçarse a un altra localitat. El soci només ha de reservar hora i pagar una quantitat mínima per rebre el servei. L’associació compta amb aproximadament 1.500 socis, que paguen la quantitat gairebé simbòlica de 12 euros a l’any, encara que no tots participen a les activitats. La massa més activa està al voltant d’uns 400, per això animen a la resta a que s’engresquen i participen en les noves activitats que estan preparant. De moment segueixen amb el ball que ofereixen tots els diumenges i que intenten fer amb grups en directe i música en viu. Des de poc abans de l’estiu han començat a fer sessions de bingo tots els dijous i tot i que, al començament, eren una mica escèptics han vist que, de moment, té molt bona acollida així és que esperen poder seguir durant tot l’any. Com en tota associació de jubilats no poden faltar el viatges. En volen fer sense parar. De moment en tenen programats d’un sol dia de durada com el que van fer a Alcañiz, un a les Coves Maravillas de Molinos i d’altres de diversos dies d’estada com un que faran a començaments d’octubre, durant el qual visitaran Madrid i les ciutats i monuments més importants del seus voltants. També hi haurà novetats que miraran d’introduir a poc a poc i mantindre en la mesura que els socis i les sòcies s’animen a participar. De moment ja han gestionat l’adquisició d’un billar americà, estan preparant un karaoke, volen organitzar algun concurs de ball

i volen fer periòdicament sopars de sobaquillo com a punt de trobada i de divertiment entre els socis. De moment, però, en el poc temps que porten ja han dut a terme obres necessàries i més efectives. Com ells diuen van entrar per treballar i no s’ho van pensar dos vegades. Així a preu d’obra de vila, han arreglat goteres, han pintat algunes dependències a les quals els feia falta una maneta de pintura i han realitzat un porxo a l’exterior per als fumadors. Tot i que aquesta junta directiva ha estat treballant tota la vida, es nota que a pesar de la jubilació han de seguir treballant. Se’ls veu persones dinàmiques i amb empenta. Es veu de seguida que troben gratificant dedicar part del seu temps als demés tractant de millorar la seua qualitat de vida. De moment tenen quatre anys per davant per demostrar el que poden arribar a fer. La junta directiva no vol acabar l’entrevista sense deixar d’agrair a Rosana Cheto, persona encarregada de la gestió del centre, la seua dedicació i professionalitat. Ella ocupa aquest càrrec des dels començaments de l’associació per la qual cosa coneix a la perfecció el seu funcionament, està al cas de tots els treballs pendents, de les subvencions que s’han de demanar, a més d’orientar-los i assessorar-los en tots els problemes o qüestions que van sorgint. Nosaltres des de MAINHARDT volem oferir-los la nostra revista com a canal de difusió de totes les seues activitats i donar-los ànims en la labor encetada. Com hem pogut constatar ganes de treballar i fer-ho bé no els en falten. Seguirem en contacte i anirem oferint informació puntual de les seues activitats.

MA I NHA R D T - 7 0 / a g o s t de 2 0 11

Dia de la Mare de DĂŠu dels Desemparats, 1958. Fotografia cedida per AgustĂn Martorell Palos

Quini, la seua mare i la seua germana. Fotografia cedida per Elvira Giner