80_

ALCALÀ DE XIVERT DESEMBRE - 2014 NÚM. 80

TEMPS DE RECORD

Fotogra¿a cedida per una gaspatxera

Colla d’amics fent una paella a Santa Llúcia (1962). Fotogra¿a cedida per Francisco Arnau Vilaplana

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ

DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina

Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho

CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres Emilio Encinas Pierna Vicente Guillamón Espallergues Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus PORTADA I CONTRAPORTADA: JOAN-V. SANZ SANCHO

La redacció respecta la llibertat d’expressió. La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit. La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació. Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim. La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text. · · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treball publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista. IMPRIMEIX: JORDI DASSOY TIRADA: 1.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISBN: 1132-3353

SUMARI EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL ........................................... 4 ARTURO OLIVER: VALDÀNXER I IRTA, SÓN UN GRAN POTENCIAL PER A NOUS ESTUDIS I DESCOBRIMENTS Joaquim Arnau i Vallina ........................................................................... 5 LA SOLIVELLA, NUEVAS PERSPECTIVAS EN SU ESTUDIO Arturo Oliver Foix..................................................................................... 7 EL MEU GÜELO REMIGIO MIRALLES Laura Máñez Miralles .............................................................................. 10 EL CID I PENÍSCOLA Francisco Arnau Vilaplana ....................................................................... 13 PASCUAL CUCALA MIR. RELATOS DE LA TERCERA GUERRA CARLISTA Redacció.................................................................................................. 18 HISTÒRIES DE L’AVENC DE XIVERT Agustín Barceló Arnau ............................................................................. 20 ALGUNES APORTACIONS MÉS AL VOLTANT DE L’AVENC DE XIVERT Joan Sanz Sancho .................................................................................. 22 GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIA, PATRIMONI I PAISATGES DELS POBLES I VILES DE L’HISTÒRIC MAESTRAT: EL MUSEU GABRIEL PUIG RODA DE TÍRIG (ALT MAESTRAT, CASTELLÓ) Juan E. Prades Bel .................................................................................. 23 TROBADA DE GRUPS DE DOLÇAINES I TABALS DE LES NOSTRES COMARQUES Redacció (*) ............................................................................................. 24 NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA Gabinet de Comunicació ......................................................................... 29 ÈXIT DE PARTICIPACIÓ EN LA II FIRA DE LA TOMATA DE PENJAR D’ALCALÀ DE XIVERT Redacció.................................................................................................. 30 PASSIÓ PER LA TRENCÀ Redacció.................................................................................................. 32 GASPATXERS IL·LUSTRES VI. EDUARDO DAUFÍ José Luis Esteller Albert .......................................................................... 34 LA NUEVE Javier Angosto Esparrells ........................................................................ 37 “EXÁMENES DE ALCALÁ DE CHIVERT” A LA REVISTA DE INSTRUCCIÓN PRIMARIA. 1848 (*) ...................................................... 39 ASSOLIM EL CANVI Marta Sorlí ............................................................................................... 42 TEMPS DE RECORD.............................................................................. 43 EL GRUP DE DANSES LO CIRILO CONTINUA AMB LA CELEBRACIÓ DEL SEU 20é ANIVERSARI. Maria Sorlí .......... 44 EL GRUPO DE RECONSTRUCCIÓN HISTÓRICA, COLUMNA CASAS SALA. José Vicente Moya Julve............................. 46 ¿A QUIÉN ENSEÑAR? FOMENTAR LA RELACIÓN ENTRE LA FAMILIA Y EL CENTRO EDUCATIVO Sara Orts Soler, Maria Sanz Taus, Verónica Nebot Costa, Sheila Martínez Cherta, Juan José Tíscar Moya.....................................48 PILES, EDITORIAL DE MÚSICA, PRESENTA EL CD “6 CANCIONES” Redacció..................................................................................................52 ESTANISLAO MARCO, REFERENT DE LA GUITARRA Redacció..................................................................................................53 ENSEÑAR A LEER POR GUSTO Carmen Gloria Picher Martí .....................................................................54 INNOVACIÓ EDUCATIVA I MILLORA DELS CENTRES ESCOLARS Jaume Pellicer Verge ..............................................................................57 EL VI ALBARIÑO. Redacció ...................................................................60 LA PROSTITUCIÓ VALENCIANA A L’ÈPOCA MEDIEVAL Aureli Puig Escoí .....................................................................................62 ENTRA EN FUNCIONAMENT LA NOVA ESTACIÓ D’AIGÜES RESIDUALS (EDAR). Redacció .............................................................66 JA TENIM DEPURADORA PER A ALCALÀ I ALCOSSEBRE Manel Salvador Garcia (*) .....................................................................67 C.F. ALCALÀ 2014/15, TERCER EN LA CLASSIFICACIÓ PASSAT EL PRIMER TERÇ DEL CAMPIONAT. Redacció ........................................69 GABRIEL ESTARELLAS, GUITARRISTA. Antonio Mir i Marqués ......... 72

3

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

E D I TO R IAL D E S D E L NO STRE CA DA FA L SER VALENCIÀ NO ÉS PROU PER A SER VALENCIÀ El Consell ha aprovat recentment l’avantprojecte de la llei de Senyes d’Identitat. En ella es reconeixen com a indicadors o senyes del que som: la llengua, els Furs, el dret foral valencià, el 9 d’Octubre, el folklore valencià, la indumentària típica, els esports autòctons, les bandes de música, el cant d’estil, els béns declarats patrimoni de la Humanitat, els monestirs d’El Puig i la Valldigna, les festes tradicionals, les festes de bous tradicionals, les manifestacions religioses arrelades a la tradició, la gastronomia i els productes típics. No hi ha però, explicacions o aclariments del perquè s’arrepleguen algunes manifestacions particulars en uns casos i no en uns altres. En el procediment i tramitació es detecten dè¿cits en matèria de consulta, ja siga a experts o a òrgans estatutaris com l’Acadèmica Valenciana de la Llengua (AVL), o el Consell Valencià de Cultura (CVC). Mentre, posa en valor entitats que mantenen posicions secessionistes i acientí¿ques en matèria lingüística. I, malgrat no haver-se fet palesa la utilitat de la nova llei, en declaracions del Conseller de Governació es fa evident que l’exercici de la llibertat d’expressió sobre algun dels afers citats podria limitar l’accés a subvencions públiques. Preocupa més el que som que el que ens passa. Ara ser valencià no serà su¿cient per a ser-ho. S’han ignorat dictàmens i sentències sobre la unitat de la llengua. No es compta amb òrgans consultius estatutaris (AVL–CVC). Es gesta un Observatori de les senyes d’identitat obert a entitats que pregonen tesis no cientí¿ques sobre la llengua. Es fa bandera d’uns determinats trets culturals o patrimonials, de mèrits a ofrenar o s’afegeix pedigrí patriòtic a certes diversions. Podem acabar confonent el sentiment de pertinença amb el d’una participació ciutadana basada en drets, llibertats i lleis iguals per a tots. Preocupa la nostra identitat. Però han estat capaços d’enrunar el sistema ¿nancer valencià i la televisió del país. O s’ha ignorat sistemàticament l’aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià convertit en una cerimònia quasi clandestina. Tant preocupats que cada dia quan desperten el Diccionari Normatiu Valencià continua dient que el valencià és la mateixa llengua que el català. I no els agrada, tot i que és motiu per a celebrar-ho. Per què? Perquè ara, acadèmicament, el valencià té entitat pròpia i ha deixat de ser un llistat de termes rurals o, de ser emprat únicament per a fer acudits grollers o cartellets de falla. En totes les llengües del món la seua de¿nició és una cosa i la seua caracterització legal una altra; sinó, comparem el que diuen els diferents diccionaris publicats a Llatinoamèrica de l’espanyol (castellà).

4

Fotogra¿a cedida per Rosita Beltrán

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

ARTURO OLIVER: VALDÀNXER I IRTA, SÓN UN GRAN POTENCIAL PER A NOUS ESTUDIS I DESCOBRIMENTS JOAQUIM ARNAU I VALLINA Arturo Oliver Foix, doctor en Historia, és director del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques, i professor universitari. De reconeguda autoritat acadèmica, a l’àmbit nacional i internacional, sobre la cultura Ibèrica i les relacions d’aquesta amb el món mediterrani, ha publicat nombrosos llibres resultat dels seus treballs d’estudi i recerca. Per raó de proximitat, destaquen les seus publicacions sobre les restes ibèriques a la nostra comarca (Poblamiento y Territorio Protohistóricos en el llano litoral del Baix Maestrat, El poblado ibérico del Puig de la Misericòrdia de Vinaròs, El Puig de la Nau de Benicarló), així com les referides a Alcalà (estudi de la necròpolis ibèrica d’Alcossebre i de les troballes ibèriques del carrer Sant Josep, o els nous plantejaments sobre la Solivella, de la qual hi ha un resum en este número de la revista. És el director de la revista especialitzada “Quaderns de prehistòrica i arqueologia de Castelló”, també pertany al consell assessor de revistes cientí¿ques de l’àmbit de la història. Ha impartit conferències i xerrades tant en Espanya com a l’estranger i en diferents institucions. És l’organitzador del curs d’arqueologia que des de fa més de 10 anys es celebra a Benicarló amb gran acollida. I ostenta el guardó “Grinyó de Ballester” que, l’Ajuntament de Vinaròs, li va lliurar en reconeixement a la seua tasca en el món de la cultura. Què ha suposat per a Castelló i comarques de la província el Museu Belles Arts? La nova ubicació del Museu amb un edi¿ci singular fet expressament per a ell, ha suposat dotar a Castelló d’un centre cultural de gran importància per a la divulgació de la cultura en general i del patrimoni històric i artístic en particular, així com per a la seua salvaguarda. Indubtablement des d’un altre punt de vista és l’oferta d’un recurs turístic de visita que era necessari per Castelló tenint en compte la importància del turisme en l’economia castellonenca. És a dir tota una nova revalorització del patrimoni cultural castellonenc des de perspectives diferents. Quins arguments bàsics aconsellen visitar-lo en qualsevol època de l’any? El Museu és el lloc on millor podem vore el desenvolupament de les Belles Arts des de l’Edat Mitjana ¿ns l’actualitat a la província de Castelló,

però també hem de tindre en compte la rica col·lecció de ceràmica, un dels millors conjunts dels museus espanyols. A més a més, podem conèixer el desenvolupament històric des de l’origen de la presència humana a Castelló ¿ns l’Edat Mitjana, tota una història que es remunta fa més de 300.000 anys. La secció d’etnologia és també digna de visitar, ja que a l’igual que la d’arqueologia està presentada amb una museogra¿a actual i pedagògica. I parlant de pedagogia no podem oblidar les activitats que el Museu ofereix per a tots els centres d’ensenyament que vulguen participar en el seus tallers, activitat completament gratuïta. Quines aspectes del Museu destacaries des de la teua condició d’arqueòleg? Tal i com he comentat, destacaria especialment la museogra¿a actual que presenta l’exposició, el que ho fa molt atractiu per al públic. Així com les bones condicions de treball que ofereixen les instal·lacions del Museu, especialment de cara a l’estudi dels materials i el seu emmagatzematge i conservació. Gaudeix de bona salut l’arqueologia? La salut de l’arqueologia ha anat paral·lela a l’interés de la societat pel seu patrimoni cultural en general. Indubtablement la conscienciació social per la salvaguarda de les restes arqueològiques és major avui en dia que fa uns anys, i això

5

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 permet que l’arqueologia tinga una bona salut, que indubtablement no serà mai l’òptima i la que ens agradaria a nosaltres. Les noves lleis, com la del Patrimoni Cultural Valencia, han permès un Àoriment de l’arqueologia. Com vam vore en els darrers anys, durant el gran desenvolupament de la construcció, les empreses arqueològiques no donaven abast per a la demanda d’arqueòlegs de cara a la recuperació de les restes que es podien perdre. S’havien de tractar i recuperar els materials que apareixien en les noves urbanitzacions o construccions. A nivell de cultura ibèrica quines han estat les més recents aportacions? I, perspectives? El salt que s’ha donat en els últims anys ha sigut gran. D’estudiar pràcticament els materials, tan sols, des d’un punt de vista tipològic per a l’obtenció de cronologies i adscripcions culturals, a estudiar la societat en el seu sentit més ampli, com és la seua estructura organitzativa, la construcció del territori, la demogra¿a, el signi¿cat de la iconogra¿a que ofereixen els materials recuperats a les excavacions, o apropar-nos a un món tan complicat com són les creences religioses dels ibers. Es a dir passar de l’estudi d’elements materials a elements immaterials. Ha segut el pas més gran que s’ha donat en l’arqueologia ibèrica des que es va reconèixer la pròpia Cultura Ibèrica al segle XIX. La continuació per este camí, del qual encara queda molt per recórrer, és el repte de futur. Quins apunts interessants ens pots fer sobre els valors arqueològics d’Alcalà? Alcalà ha segut un poble que des del segle XVIII ha estat en la historiogra¿a arqueològica, i el seu vall, així com les serres que l’envolten, Valdànxer i Irta, són un gran potencial per a nous estudis i descobriments. Hem de tindre en compte per exemple els treballs d’excavació que el SIAP està duent a terme amb la col·laboració de l’Ajuntament a Santa Llúcia (assentament de l’Edat del Bronze i Ferro Antic), o els que va fer en la cova dels Diablets, cova que ha segut recentment motiu d’una publicació de gran interès per conèixer el Neolític ¿nal de la costa oriental peninsular. També la excavació i restauració del Castell de Xivert que està fent el SIAP, ha tret un assentament del Ferro Antic i Ibèric per davall dels interessants nivells islàmics, és una mostra de la potencialitat arqueològica d’Alcalà. Les restes ibèriques a cavall del carrer Sant Josep són de gran interès. Cal anar en compte amb este interessant jaciment per a que no es destruïsca amb les obres públiques o de particulars. Crec que Alcalà pot oferir a l’arqueologia tant de la prehistòrica com la de l’antiguitat interessants dades per comprendre el desenvolupament històric de la zona mediterrània.

6

Voldria apro¿tar per comentar aquí que inclús pot donar tals sorpreses com la recent recuperació d’una inscripció romana que es creia perduda des del segle XVIII, i de la qual este estiu el SIAP ha recuperat part d’ella gràcies a la col·laboració de Manuel Seder. El nou estudi que s’ha fet sobre la Solivella i que publica la Universitat Autònoma de Madrid en la seua revista d’arqueologia, indica la capacitat que té l’arqueologia d’Alcalà en aportar dades inclús després de més de mig segle de la seua troballa. Encara cal muntar alguna mena de protecció per a defensar el patrimoni, ¿ns i tot de la pròpia administració? Indubtablement sempre s’ha d’estar atent de cara a la defensa del patrimoni, ja que encara avui, i demà també, de forma conscient o inconscient es pot destruir, i indubtablement es destruirà, part del patrimoni cultural de tots. Grans transformacions de terrenys per a l’agricultura (dels quals en Alcalà tenim alguns exemples, sense controlar, des del punt de vista arqueològic) o la urbanització que degut a les noves maquinaries es fan en poc de temps, són un perill constant per a les restes arqueològiques. I això igualment pot ocórrer en el sector privat com en el públic. Per tant no es pot baixar la guàrdia en este aspecte. Creus que socialment es valoren els apro¿taments cientí¿cs i socials del patrimoni històric? Crec que no estarem mai contens de com es valoren els guanys cientí¿cs, els quals socialment han d’apro¿tar-se molt més tant com un recurs cultural com econòmic, però tal i com he dit abans anem a més, i això no té camí de retorn. La gent cada vegada està més contenta i conscienciada del seu patrimoni, i l’apro¿ta cada vegada més tan per al seu enriquiment cultural com per al seu oci.

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

LA SOLIVELLA, NUEVAS PERSPECTIVAS EN SU ESTUDIO ARTURO OLIVER FOIX En 1961 al arar un campo de la partida de la Solivella salía a la luz de forma casual una necrópolis ibérica que fue de gran interés para conocer el tipo de enterramiento de los iberos en su etapa inicial, ¿nales del siglo VI a.C. y durante toda la centuria siguiente, y para adelantar el inicio de la Cultura Ibérica, ya que entonces se consideraba el ¿nal del siglo V a.C. e inicios del IV a.C. como el momento de nacimiento de esta sociedad protohistórica. Por tanto, la Solivella adelantaba en un siglo el nacimiento de los iberos. El material recuperado procedente tanto del que sacó el tractor, como el que se recuperó en la excavación que realizó D. Fletcher fue estudiado por este arqueólogo que dirigía el Servicio de Investigación Prehistórica de la Diputación de Valencia, de forma detallada en la publicación de 1965. No obstante, aunque en la praxis arqueológica actual no se haría, el estudio de la Solivella no contó con una analítica de los restos óseos, en aquella época los análisis antropológicos no eran frecuentes. Los temas de identi¿cación cultural y su cronología eran temas que interesaban más en ese momento de la investigación ibérica. Después de más de medio siglo de su excavación el SIAP de la Diputación de Castellón ha procedido a la revisión de los materiales con una nueva perspectiva, adaptando los nuevos criterios de la investigación de la Cultura Ibérica, y por tanto se ha procedido a realizar un estudio antropológico de los restos que ofrecían las sepulturas que se

Urnes funeràries procedents de la necrópolis ibèrica de la Solivella

7

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 excavaron y que se han conservado en el Museo de BB.AA. de Castellón, unos pocos enterramientos se depositaron en el Museo de Prehistoria de Valencia. El estudio ha sido realizado por el doctor Francisco Gómez Bellard dando los resultados que pasamos a exponer. Se han analizado un total de quince conjuntos, resultando que seis son mujeres y otros dos posiblemente también, lo que supone que el 53’3% sin contabilizar los infantiles, de los enterramientos pertenecen al sexo femenino. Es pues un alto porcentaje muy elevado de mujeres en relación a otras necrópolis ibéricas, lo que caracteriza y singulariza esta necrópolis, ya que como se puede ver en los estudios demográ¿cos hechos en otras necrópolis a partir de la antropología, la proporción total de individuos de sexo masculino siempre es el doble que la del sexo femenino, concretamente en un porcentaje del 67’7% de índice de masculinidad, dato que podemos corroborar en necrópolis en los que se han hecho los correspondientes estudios antropológicos, Turó dels Dos Pins de Cabrera de Mar, Puig de la Nau de Benicarló, El Cigarralejo de Mula, las necrópolis de Coimbra del Barranco Ancho de Jumilla, etc. Del conjunto tres son niños, uno de ellos de dos años, por tanto el 20%. Dos enterramientos más no Sepultura Urna 1 Urna 3 Urna 5 Urna 10 Urna 12 Urna 15 Urna 16 Urna 17 Urna 18 Urna 21 Urna 24 Urna 26 ¿? ¿? ¿?

Sexo Hembra ¿? Hembra ¿? ¿? ¿? Hembra Hembra ¿? Hembra Hembra ¿? Hembra Hembra Varón

Edad Adulta joven < 4 años Adulta joven Joven Adulta 2 años Adulta Adulta joven ¿? Adulta joven Adulta joven Infantil Adulta Adulta joven Adulto

se han podido sexar, y tan solo uno pertenece a un varón adulto, el 6’6%. Hay que destacar también que del conjunto siete corresponden a adultos jóvenes, más los dos niños. Cuatro a individuos adultos, uno de ellos el varón, y en un solo caso no se ha podido saber a que edad pertenece. Por tanto, el conjunto óseo destaca por el alto porcentaje de individuos jóvenes e indudablemente el porcentaje de mujeres. En cuanto a la asociación con el ajuar es poco signi¿cativo, pues tan solo se puede relacionar como mucho con piezas de la indumentaria, brazaletes, broches y colgantes, todo ellos elementos que en la Cultura Ibérica pueden llevar tanto mujeres como hombres. La urna 18 que contiene armas, lanza y cuchillo, no se ha podido identi¿car ni el sexo ni la edad. Hay que indicar que los dos niños no presentan ajuar, aunque es verdad que dos enterramientos más pertenecientes a jóvenes tampoco se relacionan con ajuar. En lo referente a las urnas indiquemos que una de los dos adultos se encuentra en la urna más peculiar del conjunto cerámico debido a la característica tapa que tiene. La urna 16 que también pertenece a un adulto, mujer, es la de mayor tamaño, aunque en este caso no presenta ajuar por lo que la relación de riqueza entre urna y ajuar es inversa. Ajuar Anillas, colgantes Sin ajuar Fíbula, broche, brazalete Sin ajuar Fíbula, broche, brazalete, anillas, colgante Sin ajuar Sin ajuar Anillas, colgante Armas, broche Sin ajuar Brazalete, anillas, colgante Sin ajuar

Resultados de los análisis antropológicos y su relación con los ajuares

8

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 En cuanto a la patología se ha podido detectar en un hueso del cráneo de la urna 1 la presencia de una oquedad que el Dr. Gómez Bellard ha relacionado con un tumor benigno, concretamente un granuloma eosinó¿lo, muy propio de adultos jóvenes y con mayor afectación en las mujeres y de buen pronóstico. Hay que indicar que este tipo de tumores se habían detectado en paleopatología en individuos a partir del siglo XVIII, siendo este el caso más antiguo de este tipo de patología conocida. Por otra parte la visión que se ha dado al estudio aporta nuevos datos sobre el ritual funerario que se empleó en esta necrópolis. Así se puede hablar de materiales tanto cerámicos como metálicos, que denunciarían la presencia de sacri¿cios de animales y de banquetes funerarios, así como libaciones y ofrendas para las divinidades o para el bienestar del ¿nado. Ello se puede conocer al estudiar la funcionalidad de los materiales del ajuar, y de algunas de las vasijas localizadas en los trabajos de recuperación y excavación del yacimiento con la perspectiva de estudio actual que di¿ere mucho de la que había cuando se encontró esta necrópolis. Este tipo de ritual entra de lleno en el que se está identi¿cando en el resto de las necrópolis excavadas con una metodología actual, a través de la cual se pueden obtener muchos más datos no solo sobre la cultura material de los iberos, sino sobre su religión, sus ritos y la estructuración social de este pueblo de la Antigüedad mediterránea. Así pues, aunque la Solivella fue de las primeras excavaciones de necrópolis ibérica todavía hoy en día nos aporta interesantes datos para el conocimiento general de la Cultura Ibérica.

9

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

EL MEU GÜELO REMIGIO MIRALLES LAURA MÁÑEZ MIRALLES Que ma güelo se n’haja anat, en la seua versió física, no signi¿ca que la seua petjada no haja de perdurar per a sempre entre nosaltres. No era d’eixes persones de qui et pots declarar indiferent, has de ser “pro” o “contra”, i sé que els “pro” van guanyar per golejada massiva. Tot i la nostra diferència de caràcters, sempre ens vam entendre molt bé, de néta a güelo, de músic a músic. I la seua feliç partida d’este món no té preu. El recordo així, feliç, per la vida que va tindre, per totes les persones que el vàrem acompanyar al llarg dels anys i especialment durant l’últim estiu, per la música que sempre va ocupar un lloc importantíssim en el seu cor i per la seua família, de la qual sempre en va estar orgullós. Dono les gràcies a l’Associació d’Amics de Mainhardt per l’acurada i completa entrevista que, l’agost del 2011, van publicar en esta revista sobre “El mestre Remigio Miralles”. Per aquesta raó no voldria, en esta ocasió, repetir res del que llavors ja van contar, sinó més bé fer un recordatori una miqueta més personal. Vaig tindre la sort de passar, de xicoteta, molt de temps amb els güelos, i l’edat és un grau que, diguen el que diguen, no el donen ni els estudis ni els màsters. D’ells conservo molts records i valuoses lliçons de vida. Lliçons d’aquelles que en el seu moment no entens i van cobrant sentit a mesura que passa el temps. Recordo que el güelo Remigio em duia de la mà pegant voltes a la caseta d’Alcossebre, descobrint les Àors de l’hibiscus que taquen de groc, les boletes dels xiprers i l’ajudava a regar els tarongers. Però un dels primers records que tinc és veure’l, des del balcó, al capdavant de la banda de música. Sempre saludava somrient i amb la mà enlaire, movent els ditets. Així és com crec que molts el recordaran, vestit de músic i amb la carpeta grossa sota el braç. A la botiga, que havia heretat de son pare Remigio vaig passar, també, molt de temps jugant amb el metro i empaquetant coses amb paper de regal. Allí despatxaven a mig poble, Remigiet i Trini, amb gran amabilitat i sempre acabaven dient: arreglat. Per les vesprades, de vegades, venien amics amb els quals feia la xarradeta. Per aquella botiga he vist com passaven músics que necessitaven ajuda i el güelo els ajudava. Amb quina admiració l’escoltava jo parlar de les canyes del clarinet i d’altres qüestions tècniques de les quals, encara, no en tenia ni idea.

10

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 Ell em repassava la lliçó quan vaig començar la solfa i així ho va seguir fent després amb el clarinet. Vam discutir molt, perquè els joves no tenim paciència, i ell sempre em repetia les mateixes frases que ara mai no oblidaré. Una de les que més vegades m’explicava era la faula “La mona” de Samaniego. Una faula que no puc deixar de citar ací, tal i com ell la va aprendre a l’escola i amb les mateixes paraules que ell usava: Subió una mona a un nogal, y cogiendo una nuez verde, en la cáscara la muerde; conque le supo muy mal. Arrojola el animal, y se quedó sin comer. Así suele suceder a quien su empresa abandona porque halla, como la mona, al principio qué vencer. Podeu imaginar, amb deu anys, la poca gràcia que em feia la història de la mona. Però ell sempre acabava dient que eixes faules, que als joves ens pareixien bojades, tenien molt de veritat i les havíem de conéixer. Era un home a qui li agradaven molt les frases fetes i contar històries. Normalment eren sempre les mateixes, però sempre sonaven com a noves, contades amb la intensitat i l’èmfasi que ell li posava. A mi sempre m’ha agradat i mai m’ha importat tornar-les a sentir amb tot luxe de detalls. Este és

un punt en que hem encaixat molt bé ma güelo i jo. A ell sempre li ha apassionat contar històries i donar la seua implacable opinió. I a mi sempre m’ha agradat escoltar-les ja que, malgrat la contundència i que de vegades no estàvem d’acord, sempre m’ha paregut que tenia un gran sentit comú i era una bona persona.

11

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

Remigio, Trini i els seus néts

Decisió, ganes, con¿ança, són qualitats que ell ha tingut sempre per donar i per vendre i que, a mi, sempre m’ha acabat contagiant. Va començar a fer música amb una Àauteta de canya que son pare li va fabricar, va exprimir les lliçons que els mestres de música de llavors podien donar-li, va començar a aprendre molts dels instruments que va tindre a l’abast i va continuar pel seu compte

12

millorant i aprenent, dins les possibilitats de l’època. Va passar una gran part de la seua vida dirigint i component per a la banda, dedicant-se a l’escola de música i sempre de manera desinteressada. Este coratge sempre me’l va intentar transmetre. Van ser mirades, gestos i frases que sempre m’acompanyaran. Sé que ma güelo estava orgullós de mi, tant com jo d’ell. Potser ell hagués volgut continuar com jo els estudis musicals, si els temps li haguessen sigut favorables. Però jo em quedo amb esta admiració mútua que hem tingut, amb les seues frases cèlebres que en cada àmbit recordarem, amb les seues partitures, el seu granet de sorra per enriquir el patrimoni cultural del poble i amb la golejada indiscutible dels “pro”, que només són conseqüència dels seus actes. La versió simfònica de Les danses de Cerilo, resten per acabar, però només de moment. Novembre 2014

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

EL CID I PENÍSCOLA FRANCISCO ARNAU VILAPLANA Tot va començar, a principis de l’any 1958, quan el productor nord-americà Samuel Bronston, va fundar a Madrid una productora cinematogrà¿ca. Buscava portar a la gran pantalla, ací en Espanya, un tema relacionat amb la nostra història. Els Reis Catòlics, els conqueridors d’Amèrica, l’Esquadra Invencible eren, entre altres, els temes que ell tenia damunt la taula. Al ¿nal, Bronston es va decantar pel llegendari personatge d’El Cid i la tria de qui havia de dirigir esta ambiciosa súper producció va recaure en el ja famós director nord-americà, Anthony Mann. Va ser al llarg del mes de febrer de 1960, quan el director va començar a estudiar el guió. Es va dedicar també a buscar, juntament amb els seus ajudants, el lloc ideal, per a donar forma a tot el projecte. Van recórrer, milers de quilòmetres per tot el territori espanyol, van visitar i van estudiar in¿nitat de possibilitats. Al ¿nal l’elecció va recaure en diversos llocs, però un d’ells i que ¿nalment va tindre un gran protagonisme en la pel·lícula va ser la nostra veïna localitat de Peníscola. No s’ho pensaven els peniscolans, ni tampoc esperaven este colp de sort. Molta més sort que si els hagués tocat la grossa de Nadal. També per aproximació els pobles del voltant, vam obtindre una mica de premi: la pedrea. En ¿, algo és algo. Samuel Bronston, per mig de la productora que ell presidia, va destinar per a la realització d’esta pel·lícula un pressupost de 6.250.000 dòlars (uns 420 milions de pessetes del moment), una astronòmica quantitat de diners per aquella època. Tot açò del món del cinema, als peniscolans i també a les peniscolanes, no els venia de nou. Ja havien vist pels seus carrers altres equips de rodatge. En anterioritat, i per primera vegada, van poder ser testimonis del rodatge de Los Bucaneros del Caribe. Peníscola simulava Maracaibo i els seus carrers els de l’illa Tortuga repleta de pirates. No va haver de passar molt de temps quan, l’any 1956, una altra vegada el món del cinema va ¿xarse en Peníscola com escenari d’un nou rodatge. Per aquesta ocasió va ser la inigualable mà del director valencià Luis García Berlanga, qui va transformar Peníscola en l’imaginari poble de Calabuig. El resultat va ser una pel·lícula senzilla i emotiva, carregada amb un bon pessic d’eixe humor mediterrani, que tant bé ha sabut plasmar Berlanga en tota la seua ¿lmogra¿a. Va ser mitjançant esta pel·lícula que Peníscola va començar a rebre els primers bene¿cis que proporcionava la indústria cinematogrà¿ca, tan d’ingressos directes com d’indirectes. Va ser, segura-

Fotogra¿a cedida per Carmen Esteller

ment, una pel·lícula amb un pressupost no molt alt però que, amb tot, va començar a deixar els primers dividends importants provinents de la cinematogra¿a. Els primers bene¿cis directes, els van obtindre els nombrosos peniscolans que van aconseguir treballar de ¿gurants encara que fora de manera molt esporàdica. Especialment es va necessitar

13

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 molta gent per a rodar una escena al voltant d’una improvisada plaça de bous a la platja. A canvi d’actuar els ¿gurants rebien la important xifra de 25 pessetes al dia. També és de suposar que tot el personal que va intervindre en el rodatge va fer augmentar el calaix de la majoria de comerços locals. Altres bene¿cis, segurament els més importants, els va obtindre la ciutat de forma indirecta. Es tracta de l’enorme publicitat que ja va començar a rebre Peníscola en projectar-se la pel·lícula en moltes de les sales de cinema de l’estat. Però el rodatge i el moviment econòmic que va suposar la pel·lícula Calabuig, no va ser res en comparació amb el que havia de suposar per a Peníscola el rodatge de la pel·lícula El Cid. Feia ja temps que, per Peníscola, circulaven rumors que el poble havia estat triat per al rodatge d’una part molt important de la pel·lícula. Així que corria el mes de novembre de 1960 (acaba de fer ara tot just 54 anys) quan van començar a aplegar diversos camions i furgonetes que portaven uns rètols, a les portes, que deien Samuel Bronston Productions, Inc. El Cid. La gent ho va intuir i de seguida van pensar que ja estaven ací els pel·liculeros. I ho van encertar de ple. Durant els dies següents van anar arribant més i més camions i furgons, així com un bon nombre de cotxes d’altres professionals del cinema com tècnics, personal de direcció, decoradors i d’altres. Tot anava aplegant i posant-se a punt per començar a transformar Peníscola en la València del segle XI. Peníscola es tornà un autèntic maremàgnum. Hi havia camions i furgons que descarregaven, encarregats que no paraven de donar ordres, de distribuir material i personal, tècnics, muntadors, electricistes en decoració..., tots treballant sota la direcció del director artístic espanyol Gil Parrondo Rico i els també directors artístics John Moore i Venerio Celasanti. Cal vore del que és capaç de fer la tècnica acompanyada, clar està, en este cas de diners (i més si, este cop, els diners eren dòlars americans). En unes quantes setmanes s’havia preparat tot per a ¿lmar al voltant d’una gran fortalesa una bona part de la qual era ¿ctícia. El material emprat per aquest menester fou el cartó pedra, que segons deien, tenia una gran similitud amb les muralles antigues. Es van islamitzar tots els racons que la càmera havia de visualitzar, no els va quedar pràcticament res per decorar. Les fatxades de les cases particulars es van camuÀar, els campanars es van transformar en minarets, la porta d’entrada a les muralles era tot un model d’art musulmà, a més de la construcció de centenars de metres de muralla. Peníscola va quedar totalment transformada, no era la mateixa. Hi havia molts llocs, però, on era difícil diferenciar el que era autèntic de simulat.

14

Fotogra¿es cedides per Pascual Pauner

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 Els forasters, que abans havien visitat el poble, es trobaven torbats a l’arribar. Els costava orientar-se amb tant cartó pedra, tanta gent i tant bullici. I seguien arribant més caixes que contenien milers d’armes de l’època. Eren de tot tipus: espases, dagues, punyals, arcs, ballestes, llances, Àetxes, escuts... Tot aquest armament l’havia fet expressament, per a aquesta pel·lícula la Fábrica de Hermanos Mateos de Toledo. També va ser impressionant la quantitat de vestimenta que es va preparar, tant mora com cristiana, i que es guardava i apilava en uns grans magatzems de lona que havien fet a propòsit. Les peces de vestimenta es comptabilitzaven per milers i havia estat confeccionada per més de 400 costureres especialitzades dels tallers Cornejo de Madrid. Tampoc van faltar els artefactes de guerra com catapultes, escales, torres mòbils que es muntaven allí, al mateix lloc de l’emplaçament. El tràfec que hi havia era impressionant. Tot es movia de pressa, sempre sota l’atenta mirada dels capatassos i tècnics. La mar tampoc no es podia quedar fora de tot este panorama. Havia de tindre protagonisme, i així va ser. Feien falta barques que simularen a la esquadra de vaixells del temut sarraí Ben Yusuf. Estes estaven a prop ja que Peníscola era i és un poble mariner. La productora va negociar amb els patrons i mariners de les barques, i de seguida van aplegar a un acord. Per mig de la confraria es va calcular el promig del preu de la pesca diària durant el període d’un mes, i del resultat que obtingut, la productora els abonaria un 50% més d’augment. Estaven tot el dia allí fondejats a la platja

Fotogra¿a cedida per Pascual Pauner

Nord, cosa que suposava molt poca despesa de combustible. Els mariners tornaven a terra amb una barqueta, i treballaven d’extres. A la barca tan sols es quedava el motorista i el patró. Tots estos bene¿cis els juntaven i després els repartien equitativament entre l’armador i els tripulants. Era també necessari que les barques simularen ser la Àota de guerra de Ben Yusuf. Els tècnics es van encarregar de dur a terme esta transformació.

Fotogra¿a d’Antonio Navás, cedida per Joan i Cristina

15

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 El velamen que s’havia d’afegir a les embarcacions va ser una cosa prou complicada. Es va buscar a un tal senyor Castell per a realitzar el treball. Este havia sigut mestre de veles, però la productora, va haver de facilitar-li tot el material necessari: tela, tint negre i ¿ns i tot dos màquines de cosir elèctriques. Este va llogar set o vuit dones i un parell d’ajudants. Van treballar durant quinze dies, dotze i tretze hores diàries, per poder entregar en el termini previst tot el treball. Deia el senyor Castell que ell pagava 100 pessetes al dia a cadascú, i que al ¿nal a ell se li va abonar la quantitat de 23.000 pessetes. Una molt bona quantitat per a esta època. També es van haver d’improvisar, a l’altra part de la carretera, unes enormes quadres fetes amb tubs de ferro i lona per a poder ubicar el centenar de cavalls que havien d’intervindre. No faltava res, tot estava calculat i previst per al començament del rodatge. També van estar preparats per a intervindre importants unitats de cavalleria de la policia armada, així com de la policia municipal muntada de Madrid amb un centenar de cavalls. Tots ells estaven sota la direcció del comandant Jesús Luque. Cal també afegir un bon nombre de cavalls contractats per un tal Agustín Medina, el qual segons pareix s’ocupava d’estos menesters. Per últim no queda més que anomenar el tres camells que també van intervindre i que van despertar una enorme curiositat entre els xiquets i les xiquetes del poble. Un altre apartat molt important va ser el que feia referència als milers de ¿gurants que es van necessitar per al rodatge d’aquesta part de la pel·lícula. Primerament es va contractar la mà de obra local disponible, però es veu que no eren su¿cients per a les exigències del guió, per la qual cosa, es va haver de buscar personal dels pobles del voltant com Benicarló, Càlig, Cervera, Santa Magdalena, Alcalà, Traiguera... Acudien pel matí a Peníscola amb autobusos i furgons dispostos a guanyar, de manera molt dolça 100 pessetes diàries, un jornal que era quasi el doble del que normalment es pagava en qualsevol altra feina del moment. Dins dels grans barracons fets de lona, on es guardava tota la indumentària et disfressaves del que te manaven, bé de moro o bé de cristià. El treball era poc i a més descansat. Realment poc d’esforç per no dir que no feies res. El rodatge va començar el mes de febrer de 1961 i va durar pràcticament un mes. Al llarg del temps de rodatge van ocórrer moltes anècdotes. Alguna prou xocant que val la pena relatar. Es veu que hi havia un jove que volia anar a Peníscola per a treballar en la pel·lícula, però semblava que a la seua dona no li feia molta gràcia i no li pareixia bé. En la traça era molt gelosa i semblava que no tenia massa bon concepte de la gent del cinema. A

16

Fotogra¿a cedida per Pascual Pauner

Fotogra¿a cedida per Pepita Pavia

la ¿ tot apunta que, vist el dineral que suposaven els vint duros diaris, la dona va transigir i va donar la seua aprovació. Al matí següent, quan este se n’anava carrer avall, la dona amb to amenaçador es va dirigir cap a ell i li va dir: i recorda el que t’he dit, de besar a la So¿a res de res. Procura que no me n’assabento jo!”. Ja podia la dona dormir ben tranquil·la. El seu marit ho tenia difícil, molt difícil, per no dir impossible per besar a la diva italiana. Segons tenim entès, quan va començar el rodatge a Peníscola ella ja havia acabat el seu treball, i l’havia realitzat en els estudis Sevilla Films de Madrid, per la qual cosa mai va estar a Peníscola. La part de la pel·lícula que es va rodar per ací

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 correspon al tram ¿nal del ¿lm, quan es produeix la mort del personatge principal Rodrigo Díaz de Vivar, i l’última batalla que ell va guanyar, segons conten, després de mort. Les escenes que es van ¿lmar corresponien a batalles, desembarcaments, des¿lades... que representaven la conquesta de València. Per a enregistrar totes les escenes, com ja hem assenyalat abans, es van necessitar uns trenta dies de rodatge, i un total de 5.000 ¿gurants, dels quals 2.000 eren soldats. L’exèrcit també va tindre la seua presència en aquesta pel·lícula. Va ser un militar, el comandant de l’Estat Major Luis Martín de Pozuelo, l’encarregat de dirigir els moviments de les grans masses de gent. Tota la tropa de a peu, a l’igual que la cavalleria van estar el Peníscola 18 dies, tots ells sota la direcció de qui en aquell temps era Ministre de l’Exèrcit, el tinent general Barroso. Resulta difícil imaginar-se tot aquell enrenou, el gir que va suposar per als habitants de Peníscola, habituats com estaven en aquells temps a una vida tranquil·la i monòtona, compaginant les tasques entre la mar i la terra, entre la pesca i l’horta. La ¿lmació d’una bona part d’aquesta pel·lícula li va suposar a Peníscola el que s’acostuma a dir un colp de sort. Va signi¿car principalment el començament del seu futur turístic. Si de bon començament els primers ingressos obtinguts van ser els dels comerços, això no va ser res amb la importància que va tindre la publicitat. No va tindre preu la propaganda que va obtindre la ciutat mitjançant aquesta pel·lícula. Este cel·luloide va catapultar la seua imatge a una gran part del món. Va passar de ser, en poc de temps, d’un poble escassament conegut a tindre un gran reconeixement. Al cap de poc més de dos anys Peníscola va començar a ser una gran zona receptora de l’anomenat turisme de masses, tant a nivell estatal com estranger, i ja no va parar de seguir creixent durant molts anys. Al ¿nal del rodatge de la pel·lícula, la productora encara va fer un donatiu de 5.000 pesetes a l’ajuntament, per les facilitats que aquest els havia dispensat durant el temps del rodatge. Va ser una quantitat prou generosa, si tenim en compte que el pressupost d’aquest ajuntament per a l’any 1961 va ser de 617.000 pessetes. En la realització de la pel·lícula, al meu entendre, no tot foren encerts. Em fa l’efecte que els guionistes van fer algunes badades. En una escena del ¿lm el Cid, dirigint-se a la multitud i portant la corona entre les mans va exclamar tomo posesión de Valencia, en nombre de mi señor rey de España. En una altra escena, el Cid, muntant damunt del seu cavall Babieca, seguit per la seua tropa, carregava contra els sarraïns al crit de: por Dios y por España. En aquestos dos casos, la paraula Espanya, tal qual

Fotogra¿a cedida per José Luis Ronchera

es va pronunciar, estava fora de lloc. El concepte España com a estat, com a nació encara no existia i encara tardaríem uns quans anys ¿ns poder-lo utilitzar com a tal. Per últim i per acabar no estaria de més, també ocupar-nos del protagonista, el mític i llegendari don Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut pel nom de El Cid Campeador. I mireu el que són les coses. Gràcies a la màgia del cine, el vam poder contemplar, en les pantalles, nou segles després de mort, cavalcant damunt del seu cavall Babieca (un cavall portuguès, blanc, preciós), empunyant amb una mà la famosa espasa Tizona i en l’altra l’escut protector. Se’l va vore lluitar, a braç partit, contra els ¿lls de l’islam per les platges i carrers de Peníscola. No importava que fora en xicotetes escaramusses com en grans batalles, ell sempre resultava guanyador. Fins i tot després de mort, com tots sabem, encara va tornar a triomfar. El bo de tot açò fou que durant el transcurs de totes estes batalles no es va haver de comptabilitzar cap mort, ni tan sols un ferit greu, cosa que resulta molt d’agrair. Al voltant del mes que va durar esta guerra, per mar i per terres peniscolanes, sense cap dubte, m’atrevisc a a¿rmar que possiblement va ser esta l’única guerra en la qual el populatxo, la gent del carrer pla, no va ser el gran perjudicat. Va passar més bé tot el contrari i en este cas va resultar el gran bene¿ciat. El tal Rodrigo va repartir prebendes, a tort i a dret, però en forma de dòlars americans. Aquell tal Samuel va repartir molts diners que en esta ocasió van arribar ¿ns i tot a la gent més necessitada. Es va tractar d’un pessiguet, per a unes magres economies, que van representar ni que fora per una temporada un gran alleujament. Encara que, com sempre, en la casa dels pobres l’alegria va durar poc. De tota manera el su¿cient per a rebre, juntament a altres pobles del Baix Maestrat una bene¿ciosa injecció de penicil·lina

17

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

PASCUAL CUCALA MIR. RELATOS DE LA TERCERA GUERRA CARLISTA REDACCIÓ El passat dissabte dia sis de desembre va estar presentat, a Alcalà de Xivert, el llibre Pascual Cucala Mir. Relatos de la tercera guerra carlista, de Javier Tomás Villarroya, publicat per l’editorial vinarossenca Antinea. L’acte va tenir lloc al saló social de Cajamar i va estar organitzat per l’Associació d’Amics de Mainhardt. La primera part del llibre és una aproximació a la polièdrica personalitat de Pascual Cucala: al seu per¿l de carlista d’essències, a les seues condicions de guerriller, a la seua capacitat de lideratge, a la seua llegenda blanca i a la seua llegenda negra. La segona part és una successió de notícies, de major o menor extensió, on es dóna compte de l’activitat de Cucala en el dia a dia i poble a poble: les seues correries. Pascual Cucala (Alcalà de Xivert, 1827) és protagonista indiscutible de la tercera guerra carlista per la província de Castelló. El seu mèrit i importància es troba en ser el primer castellonenc en aixecar-se en defensa del sagrat lema: Dios, Patria i Rey (juny de 1872); per haver resistit en solitari la persecució i assetjament de les forces liberals i pels freqüents triomfs aconseguits davant d’elles; per haver sabut cohesionar les xicotetes partides carlistes de la zona i fonamentar les bases del que amb el temps seria l’Exèrcit del Centre, i per haver contribuït d’aquesta manera a alçar els ànims de les deprimides forces carlistes. I tot, sense ser un home de lletres, sense prèvia experiència en la guerrilla, sense armament adequat i sense un patrimoni notori. Possiblement, per les circumstàncies de la persona o pel minvat nombre de seguidors els periòdics van donar la notícia de la insurrecció d’Alcalà amb un to despectiu envers el capitost i van pronosticar una vida efímera al seu moviment. Veritablement, un error. El “tal Cucala” era un guerriller nat; el seu xicotet grup es va fer fort i va eixamplar el radi d’acció. Poc temps després, la premsa exigia “basta de calaveradas”. Quan en gener de 1874 es va crear i organitzar l’Exèrcit del Centre, el ja Coronel Pascual Cucala va ser nomenat cap de la Brigada de Castelló. La seua capacitat de lideratge i les seues condicions d’estratega ja eren reconegudes per ambdós bàndols. A més a més, gaudia dels suport dels infants Alfonso i Nieves i d’una enorme popularitat entre “la buena gente”. El “tal Cucala” s’havia convertit en el “célebre Cucala” i, la tercera guerra

18

Joaquim Arnau i Javier Tomás durant l’acte de presentació a Alcalà de Xivert

carlista, s’anomenava en alguns llocs “la guerra de Cucala”. Però Cucala, pertinaç en seguir per lliure i segons criteris instintius i individualistes de la guerrilla, va tenir per aquests motius constants enfrontament amb els seus caps, pesos pesants de la milícia i del carlisme que no van estalviar crítiques i escrits aprofundint en les ombres del personatge. La seua imatge negativa es va veure reforçada per la

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 seua opció en infondre por i pels mètodes violents utilitzats per a conquerir voluntats i pobles, una opció arrelada a les circumstàncies bèl·liques del moment. Llums i ombres del guerriller i de la seua personalitat. La seua perenne ¿delitat a la Causa, valor de màxima cotització en el món carlista; les seues mítiques correries; l’entusiasme i adhesions que suscitava, ¿ns i tot els seus rigors han quedat com pàgines inoblidables en la història i l’imaginari carlista que permeten una visió més comprensiva de Cucala. Dicen que viene Cucala por los montes de Aragón. ¡Que no es Cucala, que es Alfonso! ¡Don Alfonso de Borbón!

Imatge del diari de Cucala - I Jornades d’estudis gaspatxers

19

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

HISTÒRIES DE L’AVENC DE XIVERT AGUSTÍN BARCELÓ ARNAU L’avenc es un agujero natural abierto en la roca que se encuentra a una distancia aproximadamente de kilómetro y medio de Xivert. Está en la falda de la Sierra de Irta. Este agujero o lo que sea, según decía la gente de la zona, los de toda la vida, era un respiradero de la tierra que no tenia ¿n y por eso no había por esta zona ni terremotos, ni seísmos, ni ningún problema de este tipo. TODO FALSO. Este agujero mide exactamente 65 metros, lo puedo atestiguar probar y demostrar con datos, señales, fecha y hora, por tal motivo empezaré desde el principio el descubrimiento del avenc. Era el año 1956. Durante la Semana Santa vino un equipo de espeleólogos a comprobar lo que había de cierto de la leyenda del avenc. Ese equipo se hospedó en el Café Colón, que en aquella época era un hotel. Este equipo buscó a alguien que les llevara los materiales correspondientes con un carro, con un vehículo, con lo que fuera hasta el mismo avenc. Recuerdo que fue un señor llamado Pascual Mantota, que vivía en la calle del Hospital, un señor soltero y muy atento quien con su carro les llevó hasta donde pudo todo el material necesario como cuerdas, escaleras, cascos, máquinas de teléfonos, luces, pilas... Se trataba de un equipo bastante profesional de espeleología, si no recuerdo mal el nombre del grupo era ERE que signi¿ca Equip de Recerques Espeleològiques, una sección del Centre Excursionista de Catalunya que venia concretamente desde Barcelona. En el Café Colón dieron la noticia y explicaron lo que pretendían. En todo el pueblo la gente pensaba que no podría ser, que no llegarían a ningún sitio porque nadie había llegado nunca hasta el ¿nal. Yo por mi parte he de resaltar que, conocía y conozco, que en los últimos años del siglo XIX habían bajado a l’avenc una familia de Alcalà que eran unos picapedreros muy intrépidos. Se dice que llegaron, más o menos, hasta la mitad, allí donde hay una cavidad grande i una raja que comunica con ella pero tan estrecha que no se podía pasar. Esa familia era la de Dimas Bort, pero no está con¿rmado que llegaran al ¿nal porque según ellos les salió un pájaro que les apagó el hacha de luz, tuvieron miedo y subieron otra vez hacia arriba. Hasta ahí la leyenda. Lo cierto fue que el Viernes Santo del año 1956 los espeleólogos antes mencionados empezaron su trabajo. Había mucha expectación y mucha gente del pueblo fue a ver què pasaba, entre ellos fui yo, mi hermano Manuel que siempre me acompañaba, también venía José el Carafí y Pascualet el de

20

Mª Cruz. El día era muy desapacible, lloviznaba y íbamos con el paraguas. En el camino alcanzamos a un hombre ya mayor de Alcalà, muy docto en muchas cosas y cuando íbamos de camino me dijo que no encontrarían nada. Este señor, muy conocido, era Pascual Martí Fabregat, Angerreta. Cuando llegamos al avenc había un mínimo de 300 personas y el equipo de espeleología anunciaba, comunicados por un equipo de teléfono desde abajo hasta arriba, que ya habían llegado al ¿nal. Nadie se lo creía, había voces que decían que no era posible, entonces el equipo dijo que si alguien quería comprobarlo podía bajar y constatarlo con sus propios ojos. Nadie hizo ninguna intención excepto un hombre muy mayor que se llamaba Roc el del café (tenia el Café delante del Bar Peque), pero el hombre tenia al menos 70 años. Los espeleólogos pensaron que no debían dejarle bajar y se lo negaron. Entonces salí yo. Tenia 23 años, sano, corpulento y pensaron que yo sí podía intentar llegar a comprobarlo. Recuerdo a mi hermano llorando que no me dejaba. Me decía que no volvería a salir, que no bajara, pero yo estaba dispuesto.

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 Me equiparon perfectamente con un mono especial, unos pertrechos, unas entrepiernas y una cintura como correspondía a los profesionales. De ellos pendía una cuerda con enganches, todo perfecto, un casco al estilo de los bomberos, muy bueno por cierto, con una pila que hacia mucha luz. Pasé como pude por el agujero que era muy estrecho, me cogí a la escalera de cuerda y empecé la odisea. A unos 5 metros me hacia daño el pertrecho que me habían puesto, ví allí un recodo de piedra, me senté para arreglarlo y noté que no estaba duro, miré y estaba sentado encima de una cabra muerta que habían tirado o había caído, pero seguí abajo. Al llegar a la primera parte, que era donde habían llegado los Bort, me encontré con 3 de los espeleólogos, dos hombres y una chica. Después de un primer contacto me dijeron si quería seguir adelante y yo les dije que sí. Llegamos a la raja que antes habían descrito los Bort denominada el Puente de Piedra. Por allí un hombre no podía pasar. Tuve que subir unos 5 metros más arriba y había también otro agujero. Allí sin escalera de cuerda, simplemente con la cuerda de nudos empecé a bajar, este agujero era más o menos de un metro de diámetro y yo me podía aguantar con las piernas apoyadas en la pared. Con la linterna que llevaba en la cabeza lo podía ver todo perfectamente y llegué al ¿nal. Era totalmente como un hoyo en la roca. No había nada más, ni agua, ni estalagmitas, ni estalactitas, no

Per¿l de l’avenc de Xivert. Font: http://www.cuevascastellon.uji.es/

Agustín Barceló, autor de l’article fent el pregó de les festes patronals. Fotogra¿es cedides per A.Barceló

había nada y empecé otra vez a subir donde estaba el que me sujetaba con la cuerda. Bajamos a la cueva grande donde estaban los otros. Era una cavidad grande donde toda la vida habían tirado piedras, animales muertos y había hasta un perro vivo, que lo había tirado hacia dos días un muchacho que se llamaba Roque Galiano. Arriba lo sabían todo a través del teléfono. Yo, habiéndolo comprobado todo, cogí la escalera de cuerdas y ayudado, desde arriba, con una cuerda amarrada a la espalda empecé a subir. Según me dijeron me costó 13 minutos subir los 45 metros de la escalera. Llegué arriba y al asomarme empezaron los aplausos. Todos me preguntaban que había, se lo expliqué y dándonos la mano con todo el equipo de espeleología, nos marchamos a casa. De todo esto acompaño una fotografía que no soy yo sino uno de los espeleólogos que se llamaba Floreal. La chica que me encontré abajo se llamaba Nuria y en este momento mi faena y mi historia habían terminado. Por la tarde todo el mundo me preguntó y yo expliqué los pormenores. Mi novia me esperaba, me dio dos besos y me felicitó. Todo lo que aquí está escrito es del todo cierto y comprobado. Hay varios testigos que todavía viven que lo pueden corroborar y los antes mencionados también. (*) Ahora tiene 82 años

21

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

ALGUNES APORTACIONS MÉS AL VOLTANT DE L’AVENC DE XIVERT JOAN SANZ SANCHO Llegint l’article que ens ha fet arribar, el nostre soci i col·laborador, Agustín Barceló al voltant de la seua aventura a l’avenc de Xivert, no hem pogut deixar de recordar la carta que en el seu moment ens va fer arribar un altre soci de Mainhardt l’any 2006. La carta arribava des de Barcelona on viu el nostre soci i amic Vicenç Albalat i Bonafont. Ens manifestava que havia llegit amb molt d’interès l’article dedicat a l’avenc del Collet Roig i constatava que no es feia cap referència a una exploració que diversos gaspatxers van fer, a ¿nals del segle XIX, per baixar a l’avenc de Xivert. Vicenç Albalat ens contava que l’any 2006, comptava ja amb l’edat de 82 any, era ¿ll d’en Vicent Albalat i Marín i nét d’en Vicent Albalat i Bosch, ferrer de professió, qui juntament amb el seu germà van col·laborar molt en la construcció i col·locació de la imatge de Sant Joan que corona el cim del campanar. El primer taller del seu avi havia estat situat al número 3 de la Plaça del Frontó. Posteriorment va estar traslladat a la Plaça de Sant Ramon (Pomple), núm. 24, a la casa on ell mateix va viure. Aquest taller va quedar en mans del seu ¿ll Adolfo Albalat Escura, ¿ll de la segona esposa del seu avi i que es va traslladar de¿nitivament al carrer Doctor Ebrí, núm. 3, on ha anat passant de generació en generació. Vicenç ens contava que el seu avi, en molts dels moments que passaven junts, sempre li contava la història de quan ell i uns altres companys van anar

22

¿ns a Vinaròs per comprar unes cordes i intentar baixar a l’avenc de Xivert. Ens contava que havien estat dos o tres persones les que ho havien intentat. Segurament una de les altres persones devia ser Dimas Bort a qui Agustín fa referència en el seu escrit. El cas és que tot apunta que només van arribar al primer replà. Tan Agustín com Vicenç coincideixen en el fet que un cop arribats allí no sabien cap a on tirar i els va entrar temor. Així és que aplegats a aquest punt van recular ràpidament i van començar a ascendir cap a la superfície. Vicenç en el seu moment ens demanava si teníem referència d’alguna persona que pogués donar més clarícia a l’assumpte i aportar noves dades sobre el fet. Nosaltres teníem referència de la gesta però poca cosa més. Avui des de Mainhardt aportem unes pinzellades més a la història de l’avenc. Unes xicotetes però interessants anècdotes que ens ajuden a valorar i estimar totes aquelles coses que sentim com a pròpies. Vicenç, per acabar, ens contava l’anècdota que el seu avi sempre presumia de ser l’home d’Alcalà que havia estat en el punt més alt del poble, el cim del campanar, i en el més profund, l’avenc del Pinar. Segurament no fem justícia a la proesa d’aquests aventurers: Vicent, Dimas, Agustín i possiblement algun més, que sense els mitjans i els coneixements actuals es van llançar a descobrir un dels enigmes que sempre havien envoltat la nostra avenc. A tots ells el nostre sincer reconeixement.

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIA, PATRIMONI I PAISATGES DELS POBLES I VILES DE L’HISTÒRIC MAESTRAT: EL MUSEU GABRIEL PUIG RODA DE TÍRIG (ALT MAESTRAT, CASTELLÓ) JUAN E. PRADES BEL La vila de Tírig (Castelló) és un altre dels agradables pobles de la comarca de l’Alt Maestrat i de l’antic Regne de València. L’entrada més meridional a la localitat rep el visitant amb un rústic monument en record de Gabriel Puig Roda, un notable pintor costumista del segle XIX i XX nascut a Tírig el 1865. La població de Tírig ret homenatge a qui va ser il·lustre ¿ll de la vila, amb un museu permanent dedicat a la vida, obra i ¿gura del pintor. Puig Roda va estudiar i es va formar a l’Escola de Sant Carles de València, arribant a ser un dels principals pintors costumistes valencians de ¿nals del segle XIX i principis del XX. L’exposició permanent al museu de Tírig acull un total de 15 obres cedides pel Museu de Belles Arts de Castelló, a més d’altres 100 peces relacionades amb la vida i l’obra de Puig Roda, sense dubte, el pintor artístic més notable i universal que ha donat la vila de Tírig. L’horari de visita al Museu Gabriel Puig Roda és de dilluns a divendres de les 9 a les 14 hores i cal adreçar-se a les o¿cines municipals de l’Ajuntament, tel. 964 418 612. Els dissabtes també està obert. Per concertar visites, obtenir informació o realitzar consultes cal dirigir-se a l’o¿cina de turisme de Tírig de 10 a 14h. Altres atractius culturals i recursos d’experiències turístiques i rurals de Tírig són: el Parc Cultural Valltorta-Gassulla, el Museu de la Valltorta, el Parc cultural de l’Art Rupestre Llevantí Peninsular declarat Patrimoni de la Humanitat per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (United Nations Educational, Scienti¿c and Cultural Organization).

Personatge del Maestrat, una de les obres més emblemàtiques de l’autor

(JEPB, 2014): VALUATION AND OUTREACH PROJECT RESOURCE: CULTURE, HISTÒRIA AND HERITAGE.

Obres de l’autor al museu

23

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

TROBADA DE GRUPS DE DOLÇAINES I TABALS DE LES NOSTRES COMARQUES REDACCIÓ (*) Dissabte 8 de novembre va tindre lloc, a la nostra localitat d’Alcalà de Xivert, una trobada de grups de dolçaines i tabals per seguir amb els actes commemoratius de la celebració del 20é aniversari del grup de danses Lo Cirilo. Un acte que, com vam poder comprovar, va estar dedicat plenament a la música del tabal i la dolçaina, que acompanya el Grup de danses en la majoria de les seues actuacions. El grup de dolçainers i tabaleters Lo Xular va fer d’am¿trió d’un total de deu grups que van participar en aquest aplec. Després de realitzar una cercavila pels carrers de la localitat i omplir de música cada racó del poble els grups participants van oferir al públic congregat, a la plaça de l’Església, una cançó del seu ampli repertori. Es va posar el punt i ¿nal a una vesprada de música popular, que encara va tindre continuïtat en un sopar de germanor on els grups van poder compartir experiències i gaudir de la festa. A continuació us oferim una breu ressenya de tots els grups participants a l’esdeveniment. COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS POLPIS de Santa Magdalena de Polpis La Colla de Dolçainers i Tabaleters “Polpís”, va ser fundada l´any 2005, per dos joves, que van saber entendre que la Colla de Danses necessitava una música i uns músics propis, amb els quals poder col·laborar en les seues actuacions. A poc a poc, allò que va començar com una il·lusió, es va convertir en realitat a mitjans de 2005. Gràcies a les ensenyances de Ximo Albiol es van presentar en públic i ben prompte es van convertir en una de les colles amb més músics de la comarca del Baix Maestrat. Actualment, el nombre de components ha minvat, però la il·lusió amb la qual van aprenent noves partitures és la mateixa. En aquets moments el seu mestre és Miguel Maura i com a colla participen en nombroses trobades comarcals. Cada any acompanyen el grup de danses en les seues actuacions i per suposat sempre que se’ls sol·licita per amenitzar, amb el seu variat repertori, qualsevol acte, especialment si és de caràcter festiu. COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS de Xert La Colla de dolçainers i tabaleters de Xert es va formar l’any 2000 dirigida en un primer moment per Ximo Albiol. Cinc anys després la colla es va desfer. L’any 2013 es va tornar a formar, esta vegada dirigida per Francesc Bellmunt. Des que es va

24

Grup Lo Xular durant la cercavila

Paraules de l’alcalde durant l’acte de presentació

tornar a formar, la colla no ha parat i ha participat al pregó de Castelló, ha estat a Vinaròs, a Benicarló, l’any passat va participar, ací mateix, en l’aplec de la Federació Valenciana de dolçaina i tabal i com no podia ser d’una altra manera en diversos actes a la seua localitat de Xert. COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS de Vinaròs La Colla està formada per musics amateurs de Vinaròs, són els joglars (nom que reben els dolçainers a Vinaròs) del Nanos i Gegants de Vinaròs. La colla va debutar el desembre del 2005 i acompanya sempre els gegants i nanos en les seues actuacions. En l’actuació van tocar una peça formada per dos parts, corresponents a dos antigues peces del repertori de l’antic del joglar (un ball pla i una dansa del joglar). Es tracta d’una música recuperada per aquesta colla i que han adaptat al nou ball dels gegants de Vinaròs.

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

Grups participants a la trobada a la fatxada de l’església

Grup Lo Xular d’Alcalà de Xivert

Colla de dolçaina i tabal de Vinaròs

25

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS EL SENILL de Torreblanca El Senill es una colla jove, formada a l’any 1996 gràcies a la il·lusió d’alguns joves torreblanquins preocupats per la nostra cultura i la nostra música. Els primers anys el grup era menut però en poc temps s’ha convertit en una colla molt nombrosa. El nom del grup és fruit d’una planta que creix dins del paratge natural del Prat de TorreblancaCabanes. Per a ells té un ampli sentit reivindicatiu per reclamar més consciència cap al medi ambient i un millor ús del paratge que els envolta. Les activitats que desenvolupen giren al voltant de diferents eixos: • L’aprenentatge. En els darrers anys han organitzat una escola de dolçainers i tabaleters amb la col·laboració de l’ajuntament, que ha donat com a fruit una agrupació de trenta membres. L’escola de dolçaina i tabal del Senill funciona des de l’any 1996 quan van començar a rebre classes del dolçainer Paco Magnieto. Posteriorment, l’any 1997 se’n va fer càrrec de l’escola Vicent Obiol que és en l’actualitat el professor de dolçaina i el director musical de la Colla. També tenen un segon professor de dolçaina que és Diògenes Bort. El professor de tabal, per la seua banda és Juan Carlos Obiol. L’escola d’educands la formen 23 alumnes de 6 a 35 anys. A més a més, estan els components de la colla El Senill que també reben classes i els seus pertinents assajos. El nombre total d’alumnes i components és de 58 membres. • Les danses. Acompanyen als grups de danses L’Aljub i La Lliura de Torreblanca amenitzant i acompanyant les seues actuacions amb nombrosos balls populars. • El correfoc. Formen part del grup de dimonis Kagaferro dedicat a donar espectacle mitjançant el foc i la música. • La tradició, la festa, la cultura i la llengua. Qualsevol activitat que tinga com a fons algun

d’aquest punts mai no trobarà a faltar a la Colla El Senill. Així participa en processons, ofrenes, aplecs, presentacions de falles, ¿laes de moros i cristians, pregons, cavalcades, festes per la llengua valenciana, bous de vila i cercaviles. • Setmana Santa. El Senill participa activament en els actes de la Setmana Santa Torreblanquina organitzant la processó del divendres Sant (processó del Sant Sepulcre) i participant en la Passió (pujada al calvari). Han actuat en moltíssims pobles del nostre país i també a Catalunya: Benicarló, Alcalà, Alcossebre, Benicàssim, Orpesa, Castelló, Almassora, Moncofa, la Vall d’Uixó, Sant Mateu, Bejís, Muro d’Alcoi, Bocairent, València, etcètera. L’objectiu de la colla és enaltir la música popular i digni¿car les melodies i ritmes valencians adaptats a l’instrument de la dolçaina i al ritme del tabal sense renunciar a versions de la música moderna i actual. GAITERS DE L’AGUILOT de Tortosa Los Gaiters de l’Aguilot, van nàixer a Tortosa l’any 1992 amb el propòsit d’acompanyar musicalment els elements de cultura tradicional de la ciutat, tasca que en l’actualitat tan sols porten a cap amb el Ball de Cavallets. Tant com a colla de música tradicional, com representant a la Festa del Renaixement de Tortosa, han actuat per llocs tant diversos com Le Puy en Velay, San Marino, Barcelona, Figueres, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Monzón, Massalió, Valdealgorfa, Castelló, Vinaròs, Benicarló, etc. Actualment formen part de l’Associació Cultural 4més1, on tenen l’escola de dolçaina i percussió per a ensenyar a tocar aquests instruments tradicionals i d’on es nodreix la colla de músics. Dins la mateixa associació també hi forma part la secció Pas a Pas, on s’aprenen danses tant del nostre terreny com d’arreu. La peça van preparar per l’ocasió és una peça composta l’any 2012 per als Gaiters amb motiu del

Colla de dolçainers i tabaleters el Senill de Torreblanca

26

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 seu vintè aniversari, pel mestre tortosí Albino Tena i pren el nom d’unes forti¿cacions del segle XVIIXVIII que formen part de l’emmurallat de la ciutat de Tortosa. COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS de Peníscola La Colla de Dolçainers i Tabaleters de Peníscola es va formar l’any 2001. Al voltant de l’any 2007 van deixar d’actuar sense arribar a desfer-se. Posteriorment l’any 2010 amb una nova junta es va aconseguir reprendre l’activitat i augmentar el numero de músics i de educands. Entre les seus actuacions a destacar: El XIV Aplec de la Federació Valenciana de dolçainers i tabaleters a Alcalà de Xivert, des¿lades de moros i cristians de Peníscola, Aplec d’instruments tradicionals de Vinaròs, trobades de Peníscola i nombroses actuacions tradicionals a la seua localitat com són la de Sant Antoni, Sant Roc, Santa Cecília, Gegants i cabuts, etc. GRUP DE DOLÇAINERS I TABALETERS de Vilanova d’Alcolea El Grup de dolçainers i tabaleters de Vilanova d’Alcolea va ser creada fa set anys com acompanyament del grup de danses de Vilanova d’Alcolea i amb la seua actuació a Alcalà és la primera vegada que aquesta colla actua com a grup independent. COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS EL COLL DE LA MOLA, de la Pobla Tornesa. L’Associació de dolçaina i tabal El Coll de la Mola de la Pobla Tornesa, es va formar l’any 2009 per un grup de persones inquietes que volien apropar la música i els instruments populars de Castelló a la Pobla, ja que ¿ns aquell moment el poble no tenia cap grup musical que amenitzés les festes i els esdeveniments del poble.

Primer es va crear l’escola per a formar musicalment a aquelles persones interessades en integrar-se en aquest projecte. Any rere any l’escola va anar creixent ¿ns que es va formar la Colla de dolçaina i tabal El Coll de la Mola. Actualment passen per l’escola alumnes de Castelló de la Plana, Cabanes, Vall d’Alba, Benlloch i de la pròpia Pobla. Amb molta il·lusió la Colla El Coll de la Mola participa en les festes de la Pobla, de Sant Joan, Sant Miquel, Sant Antoni i la Cavalcada dels Reis Mags a Nadal. COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS de Benicarló La Colla de dolçainers i tabaleters de Benicarló va celebrar, el passat 4 d’octubre, el XXX aniversari de la seua fundació. Com que la colla Lo Xular no va poder participar en esta celebració, en tenir un altre acte, per aquesta ocasió van portar un tast d’una de les actuacions que van oferir en el seu aniversari. Es tractava d’una dansa mora Titaros, amb djembe i cascavells. COLLA DE DOLÇAINA I TABAL de Vinaròs La Colla de Dolçaina i Tabal de Vinaròs fou creada l’octubre de l’any 2002 per la necessitat dels nous dolçainers i tabaleters que estaven formantse en l’escola de música de Vinaròs. Es tractava de treballar i complementar les classes individuals amb les classes col·lectives. L’any 2003 va actuar per primera vegada en l’Aplec de dolçaina i tabal de Vinaròs organitzat pel Ball de Dimonis. A partir d’aquest aplec les actuacions van començar a sumar-se, participant en les diferents trobades de dolçaina i tabal que es vénen celebrant per les nostres terres, sortint a tocar en cercavila en les festes de Sant Joan i Sant Pere, participant en els actes de la Flama del Canigó, oferint concerts en diferents formats, col·laborant entre altres entitats

27

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 amb els Amics de Vinaròs, l’Escola per Adults, l’Associació Jaume I, el Ball de Dimonis o l’ESMUVI, l’Escola de Musica de Vinaròs, de la qual és una de les entitats fundadores. També ha col·laborat amb entitats de fora del poble com Acció Cultural del País Valencià, Ommium Cultural o el Casal Panxampla de Tortosa entre altres. L’any 2012, per celebrar el seu 10é aniversari, la Colla va organitzar, amb una gran assistència i repercussió, una sèrie de tallers dedicats a la formació de músics i amants de la música tradicional així com la difusió de la dolçaina i el tabal. La procedència dels components de la colla és molt rica i diversa. Està integrada per músics de l’Alt Maestrat, del Baix Maestrat i del Montsià. La seua formació musical és diversa, però amb el denominador comú de seguir un pla d’estudis seriós, basat en el pla d’estudis del conservatori, que també proposa la Federació Valenciana de Dolçaina i Tabal. A Vinaròs, aquesta formació acadèmica es cursa a l’ESMUVI, escola de música de Vinaròs Gràcies a l’ajuda de l’etnomusicòleg Joan Cuscó, la Colla ha recuperat peces que antigament es tocaven a Vinaròs, com El bolero de Xiulà, La Dansa de Vinaròs, El ball pla de Vinaròs, l’entrada del Ball Pla, totes elles extretes de l’OCPC (Obra del Cançoner Popular Català). Totes aquestes peces formaven part de l’anomenat Ball de Joglar que a Vinaròs, segons es té referències que es ballava el 1840. A més també ha recuperat altres peces antigues com el toc de processó per acompanyar les imatges de Corpus, Toc de processó de Corpus, i cants de batre i de sega. Aquest material el podem trobar en el seu CD: Ja ve el joglar. Recull de peces de Vinaròs, enregistrat l’any 2013. Des de l’any 2007, la Colla de Dolçaina i Tabal de Vinaròs és membre de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters. COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS LO XULAR d’Alcalà de Xivert Al nostre poble en escoltar el so de la dolçaina i el tabal la gent deia: Lo Xular ja està al carrer. D’eixa expressió va eixir l’actual nom de la colla: Colla de Dolçainers i Tabaleters Lo Xular. Aquesta colla es va formar al febrer de l’any 1993. La primera eixida al carrer va ser el gener del any 1994 i des d’aquella data, la colla ha participat gairebé sempre acompanyant els diferents actes que es fan al poble: cercaviles, processons, festes patronals, etc. També ha participat en nombrosos aplecs i intercanvis arreu de la província, la comunitat i del país. L’any passat, la colla va arribar al seu 20é aniversari, i el va celebrar organitzant diferents actes com són, entre d’altres, un concert conjunt en la banda de musica Santa Cecilia d’Alcalà i l’organització del XIV Aplec de la Federació Valen-

28

Maria Sorlí , presidenta del grup de danses Lo Cirilo, dirigint-se al públic asistent durant la trobada

ciana de Dolçainers i Tabaleters, on van participar 25 colles d’arreu el País Valencià. Recentment també ha participat en el XV Aplec de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters, a Sant Vicent del Raspeig, on van participar un total de 52 colles. Juntament amb la colla Polpis ha participat en les dos edicions del Dolçfestival, una sèrie de concerts per tal de portar el so de la dolçaina i tabal arreu de la província de Castelló, patrocinat per la Diputació de Castelló i organitzat per la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters, de la qual són membres des de l’any 2011. L’altra vesant de la colla és la recuperació, juntament amb el Grup de Danses Lo Cirilo, dels balls tradicionals del poble, així com la incorporació a l’ampli repertori del grup de danses de diferents balls d’altres poblacions. Ha participat de la mà d’aquesta agrupació en nombroses nits de danses, aplecs i intercanvis arreu de la província, així com també arreu d’Espanya i Europa, entre les quals destaquem les següents: - Sesamón, Burgos. - Llodio, Bilbao. - República Txeca, en 4 ocasions. - Ferreries, Menorca. - Straja, Romania. - Sagunt, València.

(*) Aquest article és l’adaptació del text utilitzat per realitzar la presentació de l’acte a la plaça de l’Església.

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA GABINET DE COMUNICACIÓ

L’AVL DEDICA UNA JORNADA A DEBATRE EL MODEL DE LLENGUA EN EL MÓN DE LA COMUNICACIÓ I L’ESPECTACLE El model de llengua en els diferents àmbits comunicatius i en el món de l’espectacle va ser l’eix principal d’una jornada que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va organitzar, a principis del mes de novembre, en la Sala SGAE Centre Cultural de València. La jornada va constar de dos ponències centrades en el model de llengua en el teatre i en l’audiovisual en valencià, a càrrec de Rodolf Sirera, i en el Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià, que va exposar el professor Vicent Garcia Perales, i tres taules redones. La jornada va tindre per objecte debatre sobre pautes a seguir en la comunicació i en l’espectacle, establir línies generals de models lingüístics aplicats a diferents contextos, reÀexionar al voltant dels usos que es fan dels models existents i intercanviar reÀexions i experiències sobre l’ús de la llengua. L’acadèmic Josep Lluís Doménech, president de la Secció de Terminologia i Llenguatges Especí¿cs, va coordinar el programa, que va reunir més d’un centenar de professionals dels mitjans de comunicació, de l’espectacle i del món audiovisual, a més de tècnics lingüístics i professors de valencià. La Jornada Llengua oral i escrita en la comunicació i en l’espectacle va estar organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb la col·laboració de la Fundació SGAE i de l’Associació Valenciana d’Estudis de Doblatge i Sonorització. CARLES SALVADOR, ESCRIPTOR DE L’ANY 2015 El president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Ferrer, acompanyat del president de la Diputació de Castelló, Javier Moliner, i de l’alcaldessa de Benassal, Mari Luz Monterde, va anunciar a Castelló que el mestre, gramàtic i escriptor Carles Salvador (1893-1955) serà l’Escriptor de l’Any del 2015 en complir-se el seixanta aniversari del seu traspàs. L’anunci es va fer públic coincidint amb una reunió de la Junta de Govern de la institució normativa celebrada en el palau de la Diputació Provincial de Castelló, on també es van aprovar altres assumptes relacionats amb la difusió i potenciació del valencià en les comarques del nord, en col·laboració amb les institucions públiques castellonenques. El conjunt d’activitats acadèmiques amb motiu de l’Any Carles Salvador giraran al voltant dels escriptors de la seua època, les institucions, les

publicacions i els aspectes lingüístics, educatius, de recerca, periodístics i literaris de la primera part del segle xx, autèntica edat de plata en la construcció de la cultura valenciana contemporània. L’Any Carles Salvador comptarà amb la col·laboració de la família del mestre i de la Fundació Carles Salvador de Benassal, a més de la participació de la Generalitat, les diputacions de València i Castelló, l’Ajuntament de Benassal, la Universitat de València i la Jaume I, els centres excursionistes de València i Castelló i la Fundació Enric Soler i Godes, entre altes. La programació de l’Any Carles Salvador es va iniciar el passat dia 22 de novembre a Benassal, amb un acte institucional d’homenatge a l’escriptor i una conferència. Al llarg del 2015 es durà a terme un ampli ventall d’activitats, com ara una exposició general i una d’itinerant, jornades i conferències, l’edició de l’obra literària completa, un volum d’estudis i una unitat didàctica. A més l’Acadèmia Valenciana de la Llengua preveu la realització d’una sèrie d’activitats pedagògiques: participació en les Festes per la Llengua, presència en els centres educatius amb el nom de Carles Salvador, actes d’homenatge a l’ensenyament del valencià, propostes relacionades amb l’excursionisme i el territori, i representacions teatrals amb textos del mestre.

Carles Salvador, escriptor de l’any 2015

29

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

ÈXIT DE PARTICIPACIÓ EN LA II FIRA DE LA TOMATA DE PENJAR D’ALCALÀ DE XIVERT REDACCIÓ Per segon any consecutiu i després de l’èxit aconseguit l’any anterior va tindre lloc, durant els dies 18 i 19 d’octubre, la segona edició de la Fira de la tomata de penjar d’Alcalà de Xivert. Va estar un cap de setmana molt intens on no tan sols es van mostrar i comercialitzar els productes més emblemàtics de la localitat, sinó que també es van donar cita comerciants d’altres pobles de les nostres comarques. Al llarg de tot un cap de setmana els millors productes de la zona van conviure amb la tradició, la cultura i la gastronomia. Tot amb la intenció de prestigiar i de posar en el lloc que es mereix l’emblemàtica tomata de penjar. Cal remarcar que, en a penes dues edicions, aquesta ¿ra s’ha consolidat com una de les cites més destacades de l’any, i no tan sols per a les gaspatxeres i els gaspatxers, sinó per als nombrosos forasters que van vindre disposats a gaudir i a descobrir tot allò que envolta la tomata i la nostra cultura. Al llarg del recorregut per tot el recinte ¿ral, que prenia com a punt de partida la plaça de l’Església, més de 50 expositors van mostrar el producte estrella que era la tomata de penjar acompanyada de l’oli, mandarines, fruits secs, rebosteria, embotits... Tampoc no van faltar les antiguitats, les mostres de pintura, artesania de tota mena i diverses exposicions que posaven en valor la nostra identitat com a poble. En aquesta segona edició es va repetir el show de cuina en viu on els assistents van poder gaudir de primera mà la preparació d’un bon grapat de receptes en els quals s’incloïa la tomata de penjar com a ingredient principal. L’espectacle va comptar, a més de diverses representants de les mestresses

30

de casa d’Alcalà, amb cuiners de prestigiosos restaurants de la localitat com el restaurant Can Roig, el Pikapote o La Taverna. Amb la celebració d’aquesta edició es va donar a conèixer tot el que representa per a l’economia dels gaspatxers està tomata cultivada majoritàriament a les hortes d’Alcossebre i de Capicorb. Una tomata que té com a peculiaritat el seu sabor especial, immillorable per fregar el pa i la particular manera com es comercialitza. La nostra tomata de penjar es ven nugada amb poms i té com a tret, que la diferència de la majoria, el seu llarg període de conservació sense fer-se malbé. És de destacar la feina artesanal que suposa nugar totes les tomates ¿ns formar un pom equilibrat, harmònic, de color roig intens. Uns poms que es van obrint mercat arreu de l’estat i que cada cop és més fàcil de trobar en nombroses verduleries de tot arreu, però especialment en la veïna comunitat de Catalunya.

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

AJUNTAMENT

II FIRA

D’ALCALÀ DE XIVERT-ALCOSSEBRE

DE LA TOMATA DE PENJAR

31

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

PASSIÓ PER LA TRENCÀ REDACCIÓ La Passió per la Trencà va nàixer fa uns anys per iniciativa del grup de bombos i tambors el Repiquet. La seua idea inicial va ser la de potenciar, fer créixer i millorar els esdeveniments de la setmana santa al nostre poble. L’any passat, en col·laboració amb el grup de teatre Alcalà, van començar a representar algunes escenes de la passió com el lavatori, l’últim sopar i l’oració de l’hort. Va ser un primer tast que va deixar entre tots els assistents un excel·lent sabor de boca i amb ganes de més. Per aquest proper any s’estan plantejant la possibilitat de representar la passió completa. La idea és sincronitzar el so dels bombos i els tambors amb la representació de les escenes de la passió i mort de Jesús. Una barreja que encara que pareix complicada estan segurs que és possible. Estem segurs que serà un èxit i aconseguirà conquerir al públic. La intenció és fer, de nou, la majoria de les escenes a la plaça de l’Església, als peus del marc incomparable del campanar i la fatxada de l’església, però també traslladar algunes de les escenes als carreres del voltant com la Puríssima, els Desemparats i l’Alcalde Puig, per on transcorrerà el via crucis, amb les tres caigudes i la trobada amb Maria Magdalena. La idea és involucrar els assistents per acompanyar les escenes, donar mes caliu a l’acte. Es tracta de fer una passió més interactiva on tots els espectadors es senten

32

partíceps en primera persona de la Setmana Santa gaspatxera. La intenció es preparar un espectacle ben fet, amb efectes especials i amb la participació de molta gent, més de 50 persones. És per això pel que el grup de bombos i tambors El Repiquet i el Grup de Teatre d’Alcalà demanen a totes aquelles persones que estiguen interessades en participar es posen en contacte amb ells. Ens comenten que hi haurà faena per a tots, ja que fa falta gent per a participar com a actors, amb text o sense text, però també faran falta muntadors, persones per confeccionar els vestits, els decorats, fer-ne difusió de l’esdeveniment, etc... De moment els grups participants es comprometen a seguir informant-nos durant els propers mesos. Així com esperen no decebre ningú en aquest nou objectiu que s’han marcat.

GRUP DE TEATRE D’ALCALÀ

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

33

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

GASPATXERS IL·LUSTRES VI. EDUARDO DAUFÍ JOSÉ LUIS ESTELLER ALBERT El apellido Daufí lo encontramos en una familia de comerciantes del textil, que vivieron en Alcalá a ¿nales del siglo XIX y permanecieron entre nosotros hasta, por lo menos, la guerra civil. A partir de ese momento resulta ya difícil encontrar un Daufí entre nosotros. Tenemos muchos datos de esta familia, pero se da la paradoja que aunque de nuestro personaje, disponemos mucha información de su vida deportiva, por contra no sabemos prácticamente nada de su vida personal. Los únicos datos de los cuales disponemos, por deducción, es que nació en Alcalà de Xivert aproximadamente el año 1911. Fue un deportista muy conocido en su época, en la faceta de boxeador, donde llegó a ser campeón de Levante del peso medio o semipesado. Luchó en diversas ocasiones para conseguir el campeonato de España, que lo no pudo llegar a ganar porque se encontró por el camino con algunos grandes púgiles como Ricardo Alis o José Martínez de Alfara. Con motivo de una de sus peleas, para el campeonato de España, vino a su pueblo para la preparación del combate. De este momento tenemos varios artículos de la prensa provincial que lo describen. “Tenemos referencia de algunos de sus familiares que el excelente boxeador Daufí Challenger del campeonato de España de los pesos medios piensa recluirse en su pueblo natal, con el ¿n de prepararse para el match que se celebrara a ¿nal de mes próximo, en el cual se disputara el puesto de Campeón de España, que dejo vacante el valenciano Alis” 29-1-1930. El diario de la mañana (Castellón) Daufí “Challenger” al titulo de España “En el expreso de Valencia, ha llegado ayer a Alcalá de Chivert, su pueblo natal, el excelente boxeador Daufí, campeón de Levante del peso medio. El objetivo de este viaje lo motiva el haber establecido el cuartel de entrenamiento, para prepararse concienzudamente para el próximo combate que tendrá lugar a ¿nales del próximo mes y en el que se disputará el campeonato de España de su categoría titulo que dejo vacante el valenciano Alis. Acompañan a Daufí su manager Santocildes y el negro boxeador John Mac Donalt que le servirá de esparring-pastuer.” 29-1-1930 Heraldo de Castellón Tenemos otra referencia en periódicos provinciales unos días después de llegar a Alcalá.

34

Daufí ha comenzado sus entrenamientos “Han comenzado los entrenamientos de Daufí. Todas las mañanas se hace “footing” por las montañas de Chivert. Por la tarde al ejercicio técnico para lo cual ha sido habilitado uno de los salones de la sociedad “Chivertense C.D.” Son presenciados por numeroso publico entusiasta de su compatriota que aplaudió sus ejercicios” 1-2-1930 Diario de La Mañana (Castellón) Encontramos referencias de su sparring y puede tratarse del boxeador cubano, de raza negra, Mc. Donald que se había establecido en Valencia porque tenía su campo de operaciones por la zona de Levante. Crónicas de la época cuentan que cuando él y Daufí hacían footing por el pueblo, una multitud de niños los seguían no sabemos si para animar a Daufí o para poder ver de cerca a Mc Donald, ya que ver a una persona de raza negra en el pueblo era, en aquella época, una rareza. Aprovechando estos días de entrenamiento en nuestro pueblo el día dos de enero 1930 durante el programa deportivo que organizó el Chivertense

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 C.D. se pudo ver a nuestro protagonista en unos “rounds” de exhibición junto a su sparring Mc Donald, deleitando al público local que lo aclamaba y vitoreaba. Fue un boxeador precoz ya que calculamos que los primeros combates los realizó con 16 años o menos y el ¿nal de su carrera fue con 25 años aproximadamente, posiblemente motivado por el estallido de la Guerra Civil Española. Aunque después hizo algunos combates como veterano, durante su vida deportiva hemos documentado al menos 71 combates de boxeo de los que ganó treinta y ocho, perdió veintiocho y cinco quedaron en tablas, ganando por KO en 11 ocasiones. Se le consideraba un boxeador elegante con una guardia excelente, un valiente peleador muy duro y que aguantaba mucho los golpes, pero por otra parte muy irregular, era capaz de lo mejor y de lo peor en una diferencia de pocos días y tuvo la mala suerte de fallar en los combates importantes y decisivos. Hemos encontrado también un artículo de un a¿cionado local ¿rmado por F. Roures en el “Diario de la Mañana” de Castellón, en el cual se aprecia una gran admiración por el deportista pero un desprecio muy grande por el boxeo como deporte. Relata sufrimiento ante lo que hará Daufí en un próximo combate, después de una fatal tarde en el Mundial Sport, donde perdió el combate que le hubiera puesto en la cumbre del éxito. Cito textualmente unos fragmentos. “Pero has llegado Daufí a interesar mi patriotismo y por ser ambos de un lugar de cuyo suelo con gusto besaría, has hecho que rompa por un instante mi coraza tras la cual escudo mi idea para presenciar esa lucha de cafres que repugnándome, al ser tu quien la mantenía simpatizome un poco” “No es mi deber aconsejarte ni lo haré jamás. Odio esta clase de diversiones; pero si alguna vez combates en Barcelona no seré yo quien se quede en casa, que al ¿n y al cabo, al no haber en nuestro pueblo quien triunfe en reconocida cultura, me conformo con que haya “chavales” que lo den a conocer aun a costa de lo que menos estimo”. Este artículo demuestra la admiración y orgullo que tenia la gente del pueblo por este chaval que luchaba por salir del anonimato de la única forma que sabia, peleando y al mismo tiempo dando a conocer el nombre de su pueblo allá por donde iba. De su fama podemos dar algunos datos, como por ejemplo que su fotografía apareció en la portada del diario “El Mundo Deportivo” de Barcelona al menos en 7 ocasiones, fue en varias ocasiones portada de Revistas de Boxeo de la época, algunas solo y otras acompañado, se le hicieron postales, cromos, etc. e incluso encontramos un boxeador posterior a su época que, aunque de nombre se llamaba Jacinto Martín, dada su admiración por el boxeador, profesionalmente, quiso llamarse Daufí II. Después de esta época de esplendor encontramos el silencio, no sabemos donde vivió,

donde murió, si volvió al pueblo alguna vez ni tan siquiera si le queda algún familiar en Alcalá. Pero intentaremos investigar para saber algo más de él y publicarlo en próximos artículos. A continuación relacionamos su historial de combates junto con algunos datos como la fecha, el lugar donde peleó, la ciudad, el contrincante y además del resultado, algún dato más de interés. HISTORIAL DE COMBATES FECHA CONTRINCANTE LUGAR CIUDAD RESULTADO 26-06-1926 Grasá Iris Park Barcelona Derrota Daufí antes tiempo 19-11-1926 Dellan Nuevo Mundo Barcelona Victoria Daufí KO 04-12-1926 Falcó Centre Recreatiu Sta. Coloma Derrota Daufí 10-03-1927 Calabuig Iris Park Barcelona Victoria Daufí puntos 22-03-1927 R. Miro Iris Park Barcelona Victoria Daufí puntos 01-05-1927 A. Albemi Mundial Sport Barcelona Victoria Daufí puntos

35

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 08-05-1927 V. Sales Mundial Sport Barcelona Derrota Daufí puntos

28-09-1929 E. Martínez Plaza toros Valencia Victoria Daufí puntos

03-02-1932 S. Morales Nuevo Mundo Barcelona Victoria Daufí puntos

01-06-1927 A. Margarit Tea.circo Olympia Barcelona Empate técnico

06-11-1929 E. Frías Frontón Jai-alai Madrid Victoria Daufí puntos

09-03-1932 A. Lomazzi Teatro Olympia Barcelona Victoria Daufí puntos

22-06-1927 I. Pérez Nuevo Mundo Barcelona Derrota Daufí puntos

24-11-1929 E. Frías Plaza toros Valencia Victoria Daufí puntos

07-09-1932 R. Siciliano Nuevo Mundo Barcelona Victoria Daufí desc.

25-08-1927 A. Ortiz Nuevo Mundo Barcelona Victoria Daufí puntos

30-11-1929 E. Martínez Frontón Jai-alai Madrid Derrota Daufí puntos

14-10-1932 R. Siciliano Nuevo Mundo Barcelona Derrota Daufí KO tec.

05-10-1927 Hernández Nuevo Mundo Barcelona Derrota Daufí KO Tec.

29-12-1929 J.Berasategui Cine Coliseum 28-10-1932 J. Montllor Teatro Euterpe Sabadell Derrota Daufí desc. Valencia Victoria Daufí puntos

01-11-1927 S. Gómez Parque Dehesa Gerona Victoria Daufí KO

06-03-1930 C.Calvo Salón Bohemia Barcelona Victoria Daufí desc.

17-11-1932 A. Pujol Pis.Escollera Lev. Barcelona Victoria Daufí KO tec.

06-12-1927 V. Galán Coliseo Imperial Gerona Victoria Daufí KO

24-05-1930 G. Oldani Trinquete Pelayo Valencia Derrota Daufí puntos

08-01-1933 Sablons Cine Oriental P. Mallorca Derrota Daufí abandono

30-12-1927 S. Alos Teatro Princesa Valencia Derrota Daufí puntos

17-07-1930 L. Torrado Plaza toros Alicante Victoria Daufí KO

30-07-1933 J. Esteve Stade du Gallia Oran(Argelia) Victoria Daufí KO

24-02-1928 J. Blanch Nuevo Mundo Barcelona Empate técnico

06-08-1930 A. Ripoll Parque Merced Málaga Victoria Daufí aband.

29-11-1933 C. Morejón Nuevo Mundo Barcelona Derrota Daufí KO tec.

03-04-1928 A. Santos Salón Olimpia Madrid Derrota Daufí desc.

24-08-1930 H. Ben Azus Parque Merced Málaga Victoria Daufí KO

08-05-1935 J. Santandreu Nuevo Mundo Barcelona Derrota Daufí puntos

13-05-1928 L. Vals Mundial Sport Barcelona Victoria Daufí KO

04-09-1930 Orts Parque Duque Rivas Córdoba Victoria Daufí KO

20-07-1935 J. Pinedo Frontón C.Dep. Bilbao Derrota Daufí KO tec.

20-05-1928 G. Amau Mundial Sport Barcelona Derrota Daufí puntos

07-09-1930 H. Ben Azus P. Duque Rivas Córdoba Victoria Daufí KO

17-08-1935 E. Lafuente Frontón C.Dep. Bilbao Victoria Daufí desc.

22-08-1928 V. Alis Nuevo Mundo Barcelona Empate técnico

02-12-1930 Veri C. Sporting Club París Derrota Daufí KO tec.

06-09-1935 E. Lafuente Teatro Baracaldo Baracaldo Derrota Daufí KO tec.

10-11-1928 L. Lalleau Frontón Euskalduna Bilbao Victoria Daufí desc.

28-03-1931 J. Montllor Salón Bohemia Barcelona Empate técnico

01-12-1935 Ribera Salón Goya Castellón Victoria Daufí desc.

22-12-1928 J. Goitia Frontón Jai-alai S. Sebastian Victoria Daufí KO tec.

10-04-1931 E. Martínez Cinema Europa Madrid Victoria Daufí desc.

02-06-1937 J. Blanch Gran Price Barcelona Victoria Daufí desc.

03-01-1929 Canudas Nuevo Mundo Barcelona Victoria Daufí puntos

06-05-1931 R, Alis Nuevo Mundo Barcelona Derrota Daufí desc.

21-07-1940 Sánchez Campo Ferroviaria Madrid Derrota Daufí puntos

08-02-1929 J. Martínez Cine Monumental Madrid Derrota Daufí KO tec.

02-07-1931 A. Santos Nuevo Mundo Barcelona Derrota Daufí desc.

Webgrafía: boxrec.com

06-03-1929 A. Piedrahita Frontón Jai-alai Madrid Derrota Daufí puntos

23-09-1931 J. Sanguitua Nuevo Mundo Barcelona Victoria Daufí KO

17-04-1929 E. Otero Teatro Tamberlick Vigo Derrota Daufí KO tec.

11-11-1931 M. Izane Nuevo Mundo Barcelona Derrota Daufí puntos

18-04-1929 Cañato Teatro Tamberlick Vigo Derrota Daufí KO

25-11-1931 L. Delleau Nuevo Mundo Barcelona Victoria Daufí KO

08-06-1929 J. Fabra Plaza toros Valencia Empate técnico

13-01-1932 G. Cruz Nuevo Mundo Barcelona Victoria Daufí KO tec.

Hemeroteca: La Vanguardia de Barcelona El Mundo Deportivo de Barcelona ABC de Madrid El diario de la Mañana de Castellón El Heraldo de Castellón

15-06-1929 M. Alpanes Plaza toros Valencia Derrota Daufí puntos 11-07-1929 Ubide Plaza toros Valencia Victoria Daufí KO tec. 18-07-1929 M. Abalo Plaza toros Valencia Victoria Daufí puntos 22-08-1929 Morey Plaza toros Valencia Victoria Daufí puntos 24-08-1929 Morey Plaza toros Valencia Victoria Daufí puntos 28-08-1929 M. Abalo Campo Ferroviaria Madrid Victoria Daufí puntos 05-09-1929 C. Campuzano Plaza toros Valencia Derrota Daufí puntos

36

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

LA NUEVE JAVIER ANGOSTO ESPARRELLS París, sábado 26 de agosto de 1944. El general De Gaulle preside el des¿le de la Liberación. Abriendo el des¿le, los carros blindados llevan nombres españoles: “Guadalajara”, “Teruel”, “Belchite”, “Don Quijote”… Pertenecen a la Segunda División Blindada del general Leclerc, conocida como “la Nueve”. La integran soldados republicanos españoles que se han batido el cobre en África y en Europa con la esperanza de que el ¿nal de Hitler suponga también la caída de Franco. Pero no fue así: en esto, como en tantas otras cosas, la Historia les daría la espalda. Hay que ver qué mal se portaron los franceses con los españoles republicanos y, sin embargo, qué bien se han vendido luego. Los franceses hacinaron en campos de concentración —como los de Argelès o Saint Cyprien— a los miles de españoles que, cruzando a pie los Pirineos al ¿nal de la guerra, buscaron refugio en el país vecino. Ésa fue la cruda realidad. Y, por cierto, el término “campo de concentración” no es mío, es del ministro de interior francés de aquellos años. Hay que decirlo cuantas veces sean necesarias: Méjico ņy no Franciaņ fue el país que realmente acogió con los brazos abiertos a los republicanos que huyeron de la España de Franco. Andrés Trapiello, en DÍAS Y NOCHES, Javier Cercas, en SOLDADOS DE SALAMINA, y Almudena Grandes, en EL CORAZÓN HELADO, son algunos de los novelistas que han denunciado en sus obras las condiciones infrahumanas de estos campos de concentración cuya existencia fue una auténtica barbaridad (que no sé cómo no se les cayó la cara de vergüenza a sus responsables y cómo podían dormir tranquilos por las noches). Si les interesa el tema, hay un libro cuya lectura les recomiendo encarecidamente: LA NUEVE, de Evelyn Mesquida (ediciones B de bolsillo). Si lo

leen, conocerán la emocionante epopeya de estos soldados españoles maltratados por la historia y, encima, también por la historiografía. No hay más que ver que, de todos ellos, sólo sobrevivieron 16, pues fueron siempre un batallón de choque y, por tanto, carne de cañón. ¡Ay, si en vez de españoles, hubieran sido franceses o norteamericanos…! A estas alturas, habría más de 100 películas basadas en las hazañas de estos hombres. Lean LA NUEVE, merece la pena.

37

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT CONVOCATORIA D’ASSEMBLEA GENERAL DE SOCIS (ORDINÀRIA) D’acord amb els Estatuts, es convoca els socis a la sessió ordinària d’Assemblea General que tindrà lloc el primer dissabte de febrer de 2015 (07/02/2015) al Saló Social del Restaurant Jacinto, a les 12:00 hores en primera convocatòria, i a les 12:30 hores, en segona, amb el següent, ORDRE DEL DIA: 1. 2. 3. 4. 5.

Lectura i aprovació, si s’escau, de l’acta anterior. Memòria d’activitats de l’any 2014. Aprovació del balanç econòmic de 2014. Proposta del pla d’activitats i pressupost 2015. Proposicions i preguntes. Alcalà de Xivert, desembre de 2014 El President de l’associació

Grup d’amics el dia de Pasqua de 1956, després de berenar. Fotogra¿a cedida per Manuel Barceló Arnau Fotogra¿a cedida per José Luis Ronchera

38

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

“EXÁMENES DE ALCALÁ DE CHIVERT” A LA REVISTA DE INSTRUCCIÓN PRIMARIA. 1848 (*) El Sr. Alcalde Constitucional de Alcalá de Chivert nos dirige, con un atento o¿cio, para su inserción el documento del tenor siguiente: Relación de los últimos exámenes de la escuela de instrucción primaria de esta villa de Alcalá de Chivert. El día 22 de diciembre de 1848 a las nueve de su mañana se constituyó la comisión de instrucción primaria de esta villa en el local de la escuela de la misma donde se hallaban reunidos los niños y algunos padres que habían concurrido para el efecto. Dada la señal por el presidente para que principiaran los ejercicios, a un toque de campanilla por el maestro se pusieron todos los niños en pié y los instructores, en sus respectivas secciones, y a un golpe sobre la mesa, precedidas las voces de manos arriba y cruzar brazos, se postraron todos los niños y recitaron la oración de entrada con la mayor atención; e inmediatamente se leyó por el maestro la siguiente alocución: Señores: Del mas puro placer goza mi pecho, al presentarme con mis amados niños ante reunión tan distinguida; premiados veo mis desvelos con la aplicación de la mayor parte; su asiduidad y constancia: mayores fueran empero los progresos si causas de todos conocidas, no hubieran impedido

al dignísimo Ayuntamiento dedicar el afán que en el día mani¿esta al interesante ramo de la educación: sin ella ¿existiría acaso sociedad alguna? Circunscrito a un estrecho círculo, encargado sin la menor ayuda de 150 niños, viendo con dolor la indolencia de muchos padres que solo envían los niños á la escuela cuando les estorban en casa por su niñez, y con no menos pesar, la facilidad conque dejan de enviarlos acaso cuando se hallan en los días críticos de radicarles la enseñanza, puedo presentar con alguna instrucción, según su clase, solo una parte de los que concurren, siendo los demás inocentes víctimas del descuido de sus padres y los menos por falta de disposición y aplicación. El adjunto programa que tengo el honor de presentar mani¿esta el estado de instrucción de las clases que me glorío dirigir. Desvanecidas ya las negras nubes que en remotos dios surcaban el horizonte de este pací¿co país, esperamos brille la paz tan interesante en esta trabajada nación. Con ella, con la cooperación del dignísimo Ayuntamiento y comisión local, me atreveré á decirlo, con el celo puro que me anima por la instrucción y lustre de mis alumnos, podré presentar en los exámenes venideros adelantos que prueben, no el profundo saber sino los deseos del director Manuel Rovira.

Fotogra¿a cedida per Ivan Ripollés

39

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

40

Establecimiento de instrucción primaria de Alcalá de Chivert. Programa de los exámenes que deben tener lugar el 22 de Diciembre de 1848. Clase general de Religión y Moral en cinco secciones: 1ª Santiguarse, el Padre nuestro y Ave María, Credo, Salve y el conocimiento de Dios y de la Santísima Trinidad. 2ª Desde el Padre nuestro hasta que ¿n crió Dios al hombre. 3ª Hasta los Santos Misterios de nuestra Santa Religión. 4ª Todo el Catecismo del padre Vives. 5ª Primera parte del Catecismo de Fleuri. Clase general de lectura en 6 secciones: 1ª Desde el conocimiento de las letras hasta la lectura de palabras cortadas en sílabas. 2ª Lectura en el método de enseñar a leer por Nabarro. 3ª Catecismo del Abad de Fleuri. 4ª El Amigo de los niños por el Abate Sabatier. 5ª Simón de Nantua y lectura de manuscritos en los cuadernos litogra¿ados por J. M. F. Clase general de escritura en cinco reglas dividida en cuatro secciones: 1ª Hasta la formación de las radicales, sus derivadas y conocimiento de la cuadrícula por Yturzaeta. 2ª Hasta dejar los caídos. 3ª Cuarta y quinta regla. 4ª Escritura de corrido y al dictado. Clase general de Aritmética en 6 secciones: 1ª El conocimiento de los números, su formación, leer cantidades y algunas demostraciones por medio del tablero contador. 2ª Adición. 3ª Sustracción. 4ª Multiplicación. 5ª División. 6ª Las cuatro reglas de denominados, quebrados comunes y decimales, valuación de los mismos, reglas de tres y compañía aligación y extracción de raíces. Clase general de Ortografía y Gramática Castellana en cuatro secciones: 1ª Ortografía teórica y práctica. 2ª Conocimiento del nombre sustantivo y adjetivo, propio y común. 3ª Conocimiento de los géneros. 4ª Conjugación del verbo y análisis gramatical, etc. Clases extraordinarias: Geografía. Descripción de Europa, de sus cabos, límites, mares, montes, golfos, puertos , islas, estados, ríos, etc. 2ª sección. Descripción del mapa de España de sus límites, cabos, longitud y latitud, montes, puertos, ríos, su curso y terreno que bañan., provincias, su división, super¿cie y número de habitantes.

Fotogra¿a cedida per la família Herrera-Calduch Betoret (Pepe’s Bar)

Fotogra¿a cedida per Maria Cinta Amela

Geometría. 1ª sección. Conocimiento de las líneas de la circunferencia y sus líneas, de los ángulos, de los triángulos, cuadriláteros, polígonos, regulares e irregulares y la 2ª sección de los problemas siguientes. Dado un punto, fuera, al medio y al extremo de una recta, levantar una perpendicular. Dividir un ángulo en dos partes iguales. Inscribir y circunscribir el círculo en el triangulo y polígono regular: dados tres puntos que no estén en línea recta, trazar la circunferencia que pase por los tres puntos dados. Dado un arco, continuar la circunferencia, probar que las cuerdas que nacen del diámetro y se encuentran en la circunferencia dónde se hallan forman ángulos rectos, tirar una o dos tangentes a un círculo y trazar un polígono regular e irregular y su medición en pies cuadrados. Alcalá de Chivert, 22 de diciembre de 1848 El Director: Manuel Rovira Concluidos los exámenes se procedió a la clasi¿cación de los niños que por su aplicación debían ser premiados, se les dio un cucurucho de dulces a todos y a más a los más sobresalientes una cinta azul, que el mismo presidente don Pascual Bosc y demás individuos de la comisión pusieron sobre sus tiernos pechos, con la inscripción de lo que habían sido premiados. Nada tan tierno como semejantes actos, al ver a los padres de los niños

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 corrérseles las lágrimas, viendo premiados a sus hijos; y como erguían sus inocentes pechos a un premio insigni¿cante, y de tan poco valor, viendo así compensados sus afanes y desvelos. Inmediatamente se mandó por la comisión se formara una lista de los niños sobresalientes con la clasi¿cación de lo que habían sido premiados, y que se le diesen las gracias al director invitándole a la constancia en tan ardua empresa. LISTA DE LOS NIÑOS SOBRESALIENTES Roque Masip – silabeo y doctrina. Francisco Calduc – ídem. Antonio Amela – ídem ídem. Gaspar Segarra – ídem ídem. Francisco Caballer – lectura i numeración. Francisco Vinuesa – ídem ídem. Pascual Soler – lectura. Macario Guardiola – doctrina, aritmética y lectura. Isidro Mañes – escritura, lectura, Àeuri, aritmética, gramática y geometría. José Salvador- leer, escribir y gramática. Casto Sanz por la escritura. Lamberto Rovira – ídem. Vicente Ebrí – ídem. José Rosc por escribir y contar y geografía de Europa. Antonio Vidal – gramática. Juan Terran – leer, aritmética, Fleuri y geografía de España. O¿cio que la Comisión pasó al Director de la Escuela Don Manuel Rovira. Alcalde Constitucional de Alcalá de Chivert. Esta comisión ha visto y oído con la mayor satisfacción en los exámenes veri¿cados en el día de hoy, la instrucción esmerada que da usted a sus alumnos en todos los ramos que abraza el reglamento vigente; extendiéndose a más el celo de usted a la instrucción de la geografía y geometría que con tanto desembarazo han resuelto y explicado los niños de tan corta edad. Esta corporación no puede menos que dar a usted las más expresivas gracias y excitarle a que continúe en tan ardua y ¿lantrópica empresa, quedando esta Comisión envanecida, de tener al frente de esta escuela a tan digno profesor. Pascual Bosc Señor Don Manuel Rovira, Director del establecimiento de instrucción primaria de esta villa.

Fotogra¿a cedida per Vicenta Barceló Arnau

(*) Revista de Instrucción Primaria, Año II, núm. 2 (Madrid, 15 de enero de 1850), páginas 55-58.

Fotogra¿a cedida per Iván Ripollés (epd)

41

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

ASSOLIM EL CANVI MARTA SORLÍ La realitat és que la societat valenciana necessita un canvi, un canvi de fons on les persones passen a jugar un paper fonamental en les decisions per a poder reprendre el protagonisme que fa tant de temps han perdut. Un seguit de governs obscurs i amb interessos personals han aconseguit desil·lusionar a les persones i fer-nos creure que no es pot canviar res. Però la realitat és que, ara més que mai, tenim a la nostra mà la possibilitat de donar un tomb a la situació per a generar una nova manera de funcionament, un sistema al servei de la ciutadania. No és cap utopia, la política no és cosa de quatre i la democràcia és la forma més transversal d’aconseguir participació. Però una democràcia real, una democràcia on no es deixe el poder en mans de qui guanye i on els vots no siguen su¿cient motiu per a justi¿car qualsevol actuació. La realitat és que el poble hem de decidir i el poble hem de reclamar el protagonisme en la nostra vida pública. Davant d’esta realitat, jo he decidit prendre la paraula en primera persona i poder reclamar a les Corts Valencianes el que necessiten les persones del carrer. Poder dir allà com ens sentim la gent jove quan ens preparem ¿ns l’in¿nit i no trobem una feina digna. Com ens sentim els valencians i valencianes quan no s’invirteix en nosaltres el su¿cient i continuem amb un ¿nançament ín¿m. Com ens sentim les dones quan hem de sentir justi¿cada una agressió sexual per portar la falda curta. Com ens sentim en cada poble quan ens neguen inversions en transport públic o en carreteres dignes. I com ens sentim a les comarques quan som primera plana per notícies tant tristes com els terratrèmols o les agressions a la terra que tant estimem. A hores d’ara, hi ha persones que porten tants anys en les Corts que s’han oblidat de quan no anaven amb cotxe o¿cial o no menjaven de gorra. Ja no recorden com de difícil és desplaçar-se a treballar sense cobrar un plus astronòmic per a ferho. Per això hem de començar a prendre la paraula, renovar la política, modi¿car el sistema i assolir el canvi que tanta falta ens fa. Tornar a la realitat en que les persones eren les encarregades de decidir que es feia i elegir qui vol que ens governe sense tindre temor a les conseqüències. Per tot açò he decidit presentar-me a les primàries per ser candidata a les Corts Valencianes per Compromís, ja que crec fermament que Compromís

42

representa l’eina necessària per a poder treballar eixe canvi que tanta falta ens fa. Un canvi que s’ha de fer poc a poc, però que no podem deixar de fer-lo. Vull poder ser la veu jove, feminista i de les comarques més oblidades a les Corts Valencianes. Vull ser diputada per a portar tota l’experiència i preparació que tinc al servei de tota la ciutadania, des de l’experiència en associacions i moviments culturals ¿ns a la meua formació que pot portar a les polítiques valencianes el matís social que tanta falta els fa. Per a fer nova política fa falta saber el que vol el poble, estar en contacte amb ell i recordar que la ciutadania és qui ha de decidir quin és el seu futur. S’ha de saber que s’està al servei de la població i estar lliure d’hipoteques polítiques o de vicis de gestió tradicional. El canvi és possible i el farem possible des d’una nova visió, des de la possibilitat de renovació i la necessitat de regeneració. Des de la con¿ança en les persones i en la maduresa social de la nostra societat. Retornant-li al poble el que tant necessita: la direcció de la seua pròpia societat.

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

TEMPS DE RECORD

Joaquina, Llucieta, Teresina i els novios. Fotogra¿a cedida per Joaquina Albalat Cherta

Fotogra¿a cedida per Ismael Llopis

Fotogra¿a cedida per Joaquina Giner

43

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

EL GRUP DE DANSES LO CIRILO CONTINUA AMB LA CELEBRACIÓ DEL SEU 20é ANIVERSARI

MARIA SORLÍ

Quan el grup de danses ens vam plani¿car les celebracions del nostre 20é aniversari, no volíem oblidar cap aspecte que poguera estar relacionat amb el nostre folklore, i això engloba molts aspectes. És per això que, com ja hem comentat en moltes ocasions, vam decidir fer tretze actes, un cada més, ¿ns arribar al maig de 2015, quan veritablement el grup compleix 20 anys. En l’última publicació ja vam fer la crònica dels primers actes que havíem organitzat: la presentació de l’aniversari (el passat maig), l’aplec de danses infantil (al juny), l’actuació d’estiu (al juliol), i la nit de danses (a l’agost). Per tant, és ara hora de fer la crònica dels actes que hem anat celebrant posteriorment. El passat setembre vam fer una jornada d’indumentària, on vam poder vore les diferents peces que conformen el vestit típic del segle XVIII, tant d’home com de dona. Vam observar tant peces confeccionades a l’actualitat com peces antigues, a més de les diferències entre el vestit de feina i el de mudar, les modi¿cacions que s’han anat fent per a adaptar-lo als costums actuals i al ball... També es va fer un taller de monyos, on ens van explicar com elaborar el topo, la trena, com col·locar un mocador...

44

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 A l’octubre tocava gaudir del ball, celebrant un bureo, reunió informal de balladors i balladores de diferents grups, per compartir diferents cançons. Així, vam convidar a la rondalla de Benicarló que, junt amb el grup de dolçaina i tabal local, van posar la música a un dia on balladors i balladores de Càlig, Les Coves de Vinromà, Vila-real, Benicarló, Orpesa i, per descomptat, del nostre poble, vam compartir balls i música, i on totes les persones que van voler es van poder unir. Al novembre va ser el torn d’homenatjar a la dolçaina i el tabal, instruments que acompanyen al grup de danses Lo Cirilo en totes les seues actuacions. Així, vam preparar un aplec de dolçaina i tabal, on van participar colles de Vinaròs, Tortosa, Benicarló, Peníscola, Santa Magdalena de Polpis, Vilanova d’Alcolea, la Pobla Tornesa, Torreblanca, Xert, i els am¿trions, la colla de dolçainers i tabaleters Lo Xular de la nostra localitat. Tot i la complicitat amb aquests instruments, no només la dolçaina i el tabal poden acompanyar els balls, per això per al mes de desembre vam organitzar un concert de rondalla, amb la Rondalla de l’Alcalatén, on vam gaudir tant de cançons de ronda com de cançons de dansa, algunes d’elles acompanyades per dos parelles de balladores del nostre grup. I, ara, toca pensar en el futur. Per a gener, estem preparant una altra jornada d’indumentària, amb una des¿lada amb diferents peces d’indumentària regional, juntament amb una exposició de foto-

Fotogra¿a cedida per una gaspatxera

gra¿es. No obstant, estem acabant d’organitzarho, i encara no sabem la data i el lloc... Haureu d’estar pendents!

45

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

EL GRUPO DE RECONSTRUCCIÓN HISTÓRICA, COLUMNA CASAS SALA JOSÉ VICENTE MOYA JULVE

46

La reconstrucción histórica como actualmente la conocemos nace en Gran Bretaña en los años 70 del siglo pasado, recreando la guerra civil inglesa del siglo XVII. Le siguió la época napoleónica y, poco a poco la parte continental de la vieja Europa empezó a sumar diferentes épocas. A España, no llega hasta la década de los noventa, empezando las actividades recreadoras con nuestra Guerra de independencia, a la que pronto se unieron grupos de la Segunda Guerra Mundial y de nuestra Guerra Civil. Los recreadores son o deben ser mucho más que un grupo de personas que se visten de soldados para jugar a la guerra. La puesta en escena de un buen recreador debe ser el resultado ¿nal de una investigación y estudio de la época que se quiera recrear. La posibilidad de poder revivir en primera persona una época anterior, hace que sea muy importante el ser riguroso en extremo en las reproducciones que utilizamos parar intentar vivir en propia persona la época que recreamos. Llevar el vestuario de una determinada época, con todas las sensaciones que ello conlleva: armas, zapatos, ropa… Es muy atractivo, pero debemos evitar caer en la trampa fácil del disfraz. Otro aspecto muy importante a tener en cuenta es: la gente que nos ve. Hay que tener en cuenta a ese público, gente adulta acompañada normalmente de niños. Se supone que estamos dando una lección de historia en vivo, les estamos haciendo partícipes de una historia en la que huelen, tocan, oyen… y, cuando terminamos nuestra intervención nos van a preguntar sobre lo que hacemos y sobre lo que utilizamos, tanto en la manera de vestir como en armamento y debemos de saber responder con coherencia y responsabilidad. Una recreación histórica no es una ¿esta de disfraces; no hay necesidad de adornar en exceso la vestimenta, se trata de representar lo mas ¿dedignamente un momento histórico. Aquí no hay buenos ni malos, la historia es la que es, nos guste o no, si es una batalla en la que perdimos, pues perdemos con dignidad orgullo y conocimiento de causa. El grupo Columna Casas Sala nace ante la invitación del Frente de Aragón de llevar una representación del Ejército Popular de la República en la inauguración de la remodelación de la plaza del Torico en Teruel. Su núcleo embrionario fue constituido por cuatro amigos, entusiastas del estudio de nuestra guerra civil, Ángel Monreal, Juan Manuel Ebrí, Miguel Martorell y José Vicente Moya. Los cuales con pocos recursos, pero con mucha

La Columna Casas Sala después de una representación en Valdeagorfa (Teruel)

Los miembros de la Columna Casas Sala en la inauguración de la remodelación de la plaza del Tórico en Teruel. Su primera representación

a¿ción, trataron de representar lo más dignamente posible los terribles acontecimientos acaecidos en la ciudad de Teruel durante nuestra guerra civil. Francisco Casas Sala fue un abogado barcelonés desterrado a la provincia de Castellón durante la dictadura de Primo de Rivera, diputado a cortes en 1936 por Izquierda Republicana,

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 estuvo muy vinculado a la sociedad Gaspatxera durante la Segunda República en su lucha por los derechos civiles y ¿rme defensor del trasvase del río Ebro hasta nuestras tierras. Tras el alzamiento militar contra la Segunda República, el 18 de julio de 1936, formó parte de la columna de milicianos (en la que había numerosos jóvenes de Alcalà) y guardias civiles que se dirigieron a liberar la ciudad de Teruel. Fue capturado en la Puebla de Valverde y posteriormente tras un juicio sumarísimo fue fusilado en el cementerio de Teruel. A principios de 1937 son movilizados numerosos jóvenes de Alcalà que pasaran a constituir el Batallón Casas Salas, encuadrado en la 17 Brigada Mixta, el cual recibirá su bautismo de fuego en la terrible batalla del Jarama. En el invierno de 1937-1938 numerosos jóvenes de Alcalà se batirán en la terrible batalla de Teruel donde el termómetro alcanzó la terrible temperatura de 17 grados centígrados bajo cero. Con lo cual nos pareció que el mejor homenaje que podríamos hacer a aquellos jóvenes que entregaron su juventud en esta cruenta batalla era poner el nombre de Casas Sala a nuestro grupo de recreación. Poco a poco el grupo de recreación fue creciendo en miembros y en medios, así se fueron incorporando Franch Simó, Jaume, Adrián, Ismael, Rubén… y contando con la desinteresada participación de Dolores Monreal y Marta Cherta. Participamos tímidamente en la desaparecida Expohistórica de Castellón, organizada por el Aula Militar Bermúdez de Castro y su “Alma Mater” el Coronel Don Ricardo Pardo. La cual dio a conocer a la provincia de Castellón toda la belleza y riqueza de las recreaciones militares. Lástima que la falta de presupuesto municipal haya acabado con tan interesante evento. Aunque nuestro bautismo de fuego fue en realidad en la primera recreación de la batalla del Ebro, celebrada en la localidad de Fayón. Después vendrían recreaciones en Torre de Arcas, Valdeagorfa, Alcañiz, Abadanes, Corbera, etc. Sin otra recompensa que la de la comida y la

El grupo Columna Casas Sala en la recreación que organizó el Frente de Aragón en Belmonte de San José, (Teruel)

pernoctación. Pero si hay algo que verdaderamente nos satisface son las diferentes invitaciones que recibimos para participar en actos muy interesantes por parte de algunas localidades y la respuesta que tiene la gente, que es siempre de agradecimiento atención y respeto por lo que representamos. Aunque la asignatura pendiente del grupo es lograr desarrollar una recreación militar en su localidad natal, Alcalà de Xivert. Esperamos que con paciencia y perseverancia, y alguna que otra ayudita por parte de las instituciones lograremos llevar a buen puerto este evento.

47

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

¿A QUIÉN ENSEÑAR? FOMENTAR LA RELACIÓN ENTRE LA FAMILIA Y EL CENTRO EDUCATIVO SARA ORTS SOLER, MARIA SANZ TAUS, VERÓNICA NEBOT COSTA, SHEILA MARTÍNEZ CHERTA, JUAN JOSÉ TÍSCAR MOYA La relación entre el centro educativo y los padres es fundamental para facilitar el desarrollo de los alumnos, tanto académicamente como en su proceso de socialización. Sin embargo, a lo largo de los últimos años hemos podido observar una clara falta de comprensión entre ambas partes. Esta relación distante se ha visto agravada por la falta de responsabilidad que demuestran cuando, en lugar de cooperar y buscar soluciones que ayuden al alumnado, se esfuerzan en culpabilizarse unos a otros cuando las cosas no van bien. Vemos necesaria una participación más activa por parte de los padres en la toma de decisiones internas del centro y un poco más de con¿anza en los padres por parte del centro. De acuerdo con Costa y Torrubia (2007), algunos padres consideran que la misión de la escuela sigue siendo la de instruir, formar y preparar para el futuro; mientras que para otros debería consistir en educar más globalmente, en valores, enseñando a los jóvenes a vivir y a convivir. Por ello, la educación es una tarea que forma parte no sólo de la familia, sino también del centro educativo. Es necesario entonces conocer las vías

48

de comunicación existentes para poder mejorarlas y abrir otras nuevas que respondan a la actual realidad de las familias. El centro educativo y la familia deben tener como objetivo común que el alumno salga bene¿ciado en su formación como persona. En este sentido, consideramos que tanto la familia como el centro educativo deben inÀuir en los tres pilares fundamentales de la educación del alumno, que son aprender a ser, aprender a aprender y aprender a convivir. El primero de los aspectos hace referencia a aprender a ser, que según la UNESCO implica aquellos “conocimientos, valores y competencias necesarias para el bienestar personal y familiar”, como son la responsabilidad, la autonomía, la autoestima o la autorrealización. Actualmente, la separación del mundo de los niños y el de los adultos se ha disuelto, debido a la ruptura de los ¿ltros de autoridad parental provocada por la transformación de los modos de circulación de la información a través de la televisión. Esta expone a los niños a todo tipo de temas y comportamientos adultos, contrarios a los que encuentran en la escuela. Al debilitamiento social de los controles

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 familiares se le añade un desordenamiento cultural, que desorganiza el proceso de aprendizaje, ya que la televisión deslocaliza los saberes, desplaza las fronteras entre razón e imaginación, saber e información, y trabajo y juego. Los modelos de socialización sufren una reorganización confusa: los padres no actúan como autoridad máxima, la escuela deja de ser el único lugar legitimado del saber, y el libro ya no es la única fuente de cultura (Meyrowitz, apud Martín, 2002). Podemos decir que actualmente la estructura familiar es más débil. Las circunstancias familiares han cambiado debido a la incorporación masiva de la mujer al ámbito laboral, a que muchos de los hijos han nacido fuera del matrimonio y también al gran número de familias monoparentales. La escuela también ha sufrido cambios respecto a su función, pasó de atender ¿nes utilitarios a tener una función asistencial e instructiva. Es por esto, y otras circunstancias, que la relación con la escuela y el docente ha cambiado. La familia deja en manos de la escuela y del educador muchas funciones educativas. Mientras tanto, los padres no les transmiten valores ni normas, sino que les consienten caprichos y actitudes no bene¿ciosas. Asimismo, la educación en el ámbito familiar está condicionada por los medios de comunicación y las nuevas tecnologías, que incitan al consumo e inculcan roles y realidades inexactas (Maestre, 2009). A menudo los niños son expuestos de manera involuntaria a una alta muestra de imágenes y contenido erotizado mucho antes de que hayan comenzado a preguntar o comprender sobre su propia sexualidad. Es decir, la población infantil está expuesta a contenidos que no están dirigidos a ellos y que podrían ser perjudiciales para su formación. Pueden asumir que aquello que ven en la televisión es lo normal y aceptable. Los mensajes de los medios de comunicación cumplen la función de hiper-sexualizar a las niñas e hipermasculinizar a los niños. Ambos terminan siendo erotizados cada vez a edades más tempranas. El concepto de sexualización supone la “imposición de una sexualidad adulta a los niños y niñas que no están ni emocional, ni psicológica, ni físicamente preparados para ella en la fase de desarrollo en que se encuentran” (Parlamento Europeo, apud CNTV). Las consecuencias negativas de la sexualización en el caso de la televisión son mayores, se trata de un medio en el que se presentan imágenes y modelos de conducta factibles de seguir. La presentación estereotipada de la mujer es la de ser un objeto cuya única ¿nalidad es satisfacer las necesidades del hombre, lo que inÀuye en las niñas ya que internalizan estos contenidos y buscan identi¿carse con ellos. Asimismo, se les atribuyen a las niñas rasgos sexuales propios de las mujeres adultas. Por esto, se abandona la percepción del individuo como persona y además esto facilita el abuso, las conductas sexuales agresivas y la violencia (CNTV, 2012). Un claro ejemplo de esta

sexualización precoz son los concursos de belleza infantiles, en los que las niñas son modi¿cadas físicamente mediante prótesis dentales, rellenos de senos y glúteos, bronceado arti¿cial, pestañas postizas, extensiones en el cabello, sin olvidar que son vestidas y maquilladas con atributos impropios de su edad. El segundo aspecto fundamental de la educación es aprender a aprender. Este implica encontrar la manera de entender, analizar y aprender las cosas del exterior por los medios que a cada uno le parezcan convenientes, cómodos o más fáciles. Rodríguez aconseja en su Ciudad Educadora sacar la educación de sus límites, es decir, de la escuela, para llevarla a espacios públicos, donde la ciudad actúe como lugar de aprendizaje y pase de ser un simple escenario de la acción educativa a convertirse en un agente educador. Considera que “ciudadano es aquel que ha participado en la construcción de la ciudad, quien enseña y aprende”. Según este autor, todas las formas de educación y aprendizaje deben considerarse dependientes y complementarias. Entendemos educación como un proceso social, ya que forma una unión orgánica entre el individuo y la sociedad, necesario como proceso de vida, para profundizar y ampliar la vida en comunidad. Los niños deben observar una continuidad entre la educación que reciben en la escuela y la que reciben en la familia (Maestre, 2009). A menudo se coloca al niño en una actitud pasiva, receptiva y absorbente que di¿culta la creación del pensamiento crítico (Denvey, 1977). Gran parte de la educación de hoy en día olvida los valores morales y se centra mucho en las materias, pero estas no simbolizan nada por separado. Se han de desarrollar a partir de las capacidades e intereses del alumno como herramienta para su futuro y trabajar estas capacidades fuera de la escuela, con la familia y en la ciudad. Según Fernández (apud Santos, 2000): “la participación de los padres y de las madres, lejos de atentar contra la profesionalidad de los docentes, la hace posible, la estimula y la potencia. Es precisamente desde la profesionalidad de los docentes desde donde suelen venir los mayores estímulos para la participación de las familias”. Santos (2000) asegura que la tarea de participación y de representación se desarrolla en el día a día de los centros educativos, para ello los padres deben sentirse parte de la comunidad educativa, sentirse responsables de lo que ocurre y desarrolla dentro de ella. El mismo autor de¿ende una democracia basada en la participación, pluralismo, autonomía, implicación, respeto mutuo, libertad y justicia. No es necesario, como algunos padres piensan, asistir a estas tutorías únicamente cuando se mani¿esta un problema, ya que un continuo seguimiento del alumno por parte del tutor y el padre podría evitar ciertas actitudes o simplemente fomentar la con¿anza mutua entre tutor y padre/madre.

49

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 Aprender a convivir supone el tercer y último aspecto educativo, haciendo referencia al hecho de formar individuos responsables con valores sociales como la empatía, la solidaridad o el manejo de conÀictos. La convivencia escolar es reconocida como un valor, y para que el desarrollo de las iniciativas del centro sea e¿ciente, es necesaria la participación de la familia, puesto que es en la familia donde nace la educación en valores. Podríamos de¿nirla como “el modo en que se lleven a cabo los primeros contactos afectivos y psicosociales con la diversidad determinará el umbral crítico de la aceptación al diferente” (Carbonell, apud Hernández y Sánchez, 2004). Esta educación tiene que estar presente en todas las áreas y materias, y también debe manifestarse en las normas de organización y funcionamiento de la escuela, en las actuaciones de todos sus miembros y en las actividades (Gervilla, 1988). Al mismo tiempo, es el comportamiento de los adultos el que los niños observan e imitan. Los valores que deben transmitir estos comportamientos para la convivencia son el respeto, la obediencia, la sinceridad, la responsabilidad, la generosidad y la voluntad. La convivencia escolar no es solo un requisito, o condiciones mínimas sin las cuales no sería posible llevar a cabo el acto educativo, sino que además constituye un ¿n educativo. En este sentido, coincidimos con lo expuesto en el plan de convivencia de la Junta de Andalucía (R.D. 19/2007) “es necesario introducir en los centros educativos una cultura que facilite el tratamiento e¿caz de los conÀictos escolares, con el objeto de

50

que estos no se traduzcan en un deterioro del clima escolar. Establecer la convivencia, y restablecerla cuando se ha roto es una meta y una necesidad para la institución escolar”. Necesitaríamos para esto un conjunto de reglas conocidas por todos que regulen tal convivencia, y un sistema para detectar los incumplimientos de la misma. Para promover estos nuevos esquemas de colaboración entre familia y escuela, haría falta, por último, un procedimiento de corrección de transgresiones y conductas perturbadoras. Un buen ejemplo de aprender a convivir en los centros educativos es el conocido Tío Tatún, un señor de raza gitana de un barrio de Castellón que facilitó la integración de los estudiantes de procedencia gitana en algunos centros. Este criticaba la desinformación del centro educativo en cuanto a la cultura gitana y de los gitanos en cuanto a normas sociales establecidas por los centros educativos, lo cual provocaba discriminación e incomprensión. La educación, por tanto, es la base de toda la sociedad, ya que es la formación de los alumnos para la convivencia. Según Santos (2000), “en la democracia escolar existen algunos peligros. Uno de ellos es el cinismo de predicar que todos somos iguales, pero actuar de forma discriminatoria”. Esta a¿rmación realzaría nuestra visión sobre la necesidad de mejorar la convivencia entre culturas en la actualidad. Llegamos a la conclusión de que es necesario fomentar no solo la participación familiar en el campo formal dentro del centro educativo, sino también las relaciones informales entre el propio centro y los padres del alumno. Las incomprensiones entre la escuela y la familia deben tomarse como algo

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 normal partiendo de las características que las diferencian, por lo que el objetivo de estas no debe ser otro que el de ayudar al alumno. Sin embargo, deben ser conscientes de que existen unos límites que no deben sobrepasar. Maestre (2009) a¿rma que la participación de los padres en la vida escolar conlleva efectos positivos como una mayor autoestima de los niños y también un mejor rendimiento escolar, al mismo tiempo que mejora las relaciones padres-hijos, haciendo que su actitud hacia la escuela sea más positiva. Por otro lado, también dice que la escuela “no puede ser una sustituta de la familia, ya que es en ella donde se fraguan la mayoría de los valores esenciales para la vida del individuo”. Bajo nuestro punto de vista, en este país no le damos la su¿ciente importancia a la relación entre padres y centro educativo, lo cual puede acabar afectando a la educación del alumno. Deberíamos intentar mejorar este problema cultural en nuestra sociedad y aprender de otros países en los que esta relación se valora mucho más y tiene una gran relevancia en el sistema educativo. BIBLIOGRAFÍA

- Dewey, J. (1977). Mi Credo Pedagógico. Teoría de la educación y sociedad. Recuperado el 30 de octubre de 2014 de http://www.fceia.unr.edu.ar/geii/maestria/ TEMPORETTI/Dewey_Mi_credo_Pedagogico.pdf -García, M.P., Gomariz, M.A., Hernández, M.A. y Parra, J. (2010). La comunicación entre familia y el centro educativo, desde la percepción de los padres y madres de los alumnos. Educatio Siglo XXI, Vol.28, nº 1. - Gervilla, E. (1988). Un modelo axiológico de educación integral. Recuperado el 2 de noviembre de 2014 de http://www.ugr.es/~educasi/pdf/1-2-PersonaValores.pdf - Hernández, M.A. y Sánchez, E. (2004). La convivencia escolar, una tarea pendiente en los padres . Recuperado el 1 de noviembre de 2014 de http://educrea.cl/laconvivencia-escolar-una-tarea-pendiente-en-los-padres/ - Maestre, A.B. (2009). Familia y escuela. Los pilares de la educación. Recuperado el 1 de noviembre de 2014 de http://www.csicsif.es/andalucia/modules/mod_ense/ revista/pdf/Numero_14/ANA%20BELEN_MAESTRE_1. pdf - Martín, J. (2002). Jóvenes: comunicación e identidad. Recuperado el 30 de octubre de 2014 de https:// aulavirtual.uji.es/plugin¿le.php/2622550/mod_resource/ content/3/barbero.pdf

- Carbonell, J. y Tort, T. (2006). La educación y su representación en los medios. Recuperado el 1 de noviembre de 2014 de https://aulavirtual.uji.es/mod/ resource/view.php?id=2067980&redirect=1

- Organización de las Naciones Unidas (2010). Aprender a ser. Recuperado el 2 de noviembre de 2014 de http://www.unesco.org/es/education-for-sustainabledevelopment/strategy/learning-to-be/

- Consejo Nacional de Televisión, CNTV. (2012). Sexualización de la niñez en los medios. El debate internacional. Recuperado el 1 de noviembre de 2014 de http://www.cntv.cl/prontus_cntv/site/artic/20120614/ asoc¿le/20120614103928/sexualizaci__n_de_la_ni__ ez_en_los_medios_el_debate_internacional.pdf

- Parra, J.M. (2003). La educación en valores y su práctica en el aula. Recuperado el 31 de octubre de 2014 de http://www.tendenciaspedagogicas.com/ Articulos/2003_08_04.pdf

- Costa, M. y Torrubia, R. (2007). Relación familiaescuela: una asignatura pendiente en muchos centros educativos. Recuperado el 1 de noviembre de 2014 de http://www.mecd.gob.es/revista-cee/pdf/n4-costa-borras. pdf

- Rodríguez, J. (2007). Ciudad educadora. Recuperado el 3 de noviembre de 2014 de http://www.redalyc.org/ articulo.oa?id=19801607 - Santos, M.A. (2000). La participación es un árbol. Recuperado el 1 de noviembre de 2014 de https:// aulavirtual.uji.es/plugin¿le.php/2622558/mod_resource/ content/1/Santos_guerra_participacion_arbol.pdf

51

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

PILES, EDITORIAL DE MÚSICA, PRESENTA EL CD “6 CANCIONES” REDACCIÓN Ha visto la luz el CD “6 Canciones para Voz, 2 Guitarras y Acompañamiento”, editado por PILES. La letra y la música son de Paco Herrera. Los arreglos, interpretación y grabación son del dúo chileno compuesto por la cantante Carla Moraga y el guitarrista Michel Bert. Las canciones estan muy bien interpretadas. En su conjunto, es una muestra de excelencia musical. Son obras que cuanto más se escuchas más agradan. El Dúo chileno compuesto por la cantante Carla Moraga y el guitarrista Michel Bert aborda, desde su formación, un variado repertorio rico en estilos, partiendo desde lo clásico hasta lo popular, pasando por el folklore latinoamericano, además del Klezmer (junto al cuarteto Cámara Klezmer Trío, que también conforman). Realizan variados arreglos y grabaciones como las “6 Canciones” de Francisco Herrera que recientemente ha publicado la editorial PILES en Valencia. Carla Moraga, estudio en la Universidad de Chile. Integra el Coro de Cámara de la Facultad de

Artes y el grupo chileno-francés “Terra Australis”. Participa en el grupo barroco de Giovanna Caruso de la PUC, es jefa de cuerda de contraltos en el coro USACH y es contralto en el Coro Femenino de Cámara de la PUCV. Vive perfeccionando su técnica con diversos Maestros de calidad mundial. R. Michel Bert, “Interprete Musical con Mención en Guitarra” de la P. Universidad Católica. Publicado por Sinfónica, VP MUSIC MEDIA, EMUSIC y Carisch (Italia); REED MUSIC (Australia). Ganador del concurso de guitarra Ibanez Fancy Music 2006 y FAME GAMES Ef¿gy Awards 2007 de MEERMUSIC en la categoría “mejor intérprete musical”. Premiado en el concurso Fiuggi Guitar Festival con un Master di composizione con el Maestro Dusan Bogdanovi.

Francisco Herrera amb el concertista, compositor y professor de guitarra José Luis Merlin. Entre les seues nombroses composicions cal citar: Suite del recuerdo. Ginebra, 1995.

52

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

ESTANISLAO MARCO, REFERENT DE LA GUITARRA REDACCIÓ Temps enrere, en un article publicat en MAINHARDT, desembre de 1997, Paco Herrera ens feia una aproximació a la ¿gura d’Estanislao Marco. Recentment i apro¿tant les converses que hem mantingut amb el professor Herrera per motiu de l’edició del CD, 6 Canciones para Voz, 2 Guitarras y Acompañamiento ens hem interessat per aquell treball de recerca (ha estat Julio Gimeno qui ens ha remés el document que arreplega la imatge que il·lustra aquest text). Ens va comentar que “va descobrir la insigne ¿gura d’Estanislao Marco arran d’una visita que Narciso Yepes a Ginebra, a casa nostra. Açò va succeir l’any 1990, quan estàvem elaborant l’Enciclopèdia de la Guitarra. Narciso, en veient el nostre treball, va preguntar si havíem posat el seu professor de guitarra. Li vam respondre que havíem posat el que va ser el seu professor, Vicente Asencio. Narciso va respondre que el seu professor no fou Asencio, sinó Estanislao Marco. Vaig prendre ràpidament bona nota d’esta inesperada notícia i, en poc de temps, vaig poder trobar les dades biogrà¿ques, manuscrits i fotogra¿es d’este notable guitarrista i compositor, gràcies a la preciosa ajuda del seu nét Juan Marco. En la nostra Enciclopèdia de la Guitarra podem veure una exhaustiva biogra¿a del genial Estanislao Marco. Cal remarcar que és de gran rellevància l’obra musical que ens ha llegat este excel·lent músic. Llavors i com s’ha pogut comprovar, estava persuadit de què aquelles excel·lents obres per a Guitarra formarien part del repertori de professors i concertistes de la guitarra. Ha estat de gran importància la novadora publicació de les seues composicions. Representen una gran anella en la cadena històrica de la Guitarra, que, sense cap dubte, ocuparan un especial pedestal en el món de l’Art Guitarrista Musical. I devem agrair a Jorge Orozco el seu excel·lent treball d’investigació i

compilació. A més a més, cal dir que sense la seua extraordinària tasca de difusió concertística a nivell internacional de les obres de Marco no haguéssem pogut assaborir i apreciar esta excel·lent i inspirada música; perquè Jorge Orozco és un gran intèrpret d’esta música que transmet poèticament i sense màcula, que encisa a un públic assidu als seus concerts i que li dedica calorosíssims aplaudiments”.

53

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

ENSEÑAR A LEER POR GUSTO CARMEN GLORIA PICHER MARTÍ Desde que se había despertado aquella mañana, Lucas sabía que iba a ser un día diferente. Lo notaba en el ambiente. Mamá había preparado un gran desayuno y le esperaba junto a papá en la mesa de la cocina. Parecían muy contentos, y él también se alegraba, pues se había despertado pletórico: había pasado el último mes emocionado con la idea de la vuelta al cole. Estaba deseando volver a ver a sus amigos y conocer a su nueva profesora, así que tragó el desayuno rápidamente y salió escopeteado escaleras arriba para lavarse los dientes, tras darles unos sonoros besos a papá y a mamá. En cuanto salió de la cocina, les escuchó murmurar algo sobre lo rápido que se había hecho mayor. El trayecto en el autobús fue divertidísimo, a algunos compañeros les había visto durante el verano, pero a otros no. Como a Luis, su mejor amigo, que veraneaba en el pueblo de sus abuelos y al que hacía meses que no veía. Se sentaron juntos y enseguida Luis empezó a contarle una historieta tras otra. Al parecer durante sus vacaciones había plantado tomates, recogido sandías, empezado una colección de fósiles y enterrado una cápsula del tiempo para que la encontraran los futuros marcianos que poblarían la Tierra. - ¿Una cápsula de qué?- preguntó Lucas extrañado. - ¡Una cápsula del tiempo! Es una forma de conectar el presente con el futuro. Coges una caja y pones dentro cosas que hoy en día son importantes para ti, y luego la escondes para que la encuentren dentro de muchos años y vean cómo eran las cosas en nuestra época, cómo pensamos y cómo nos divertimos. Yo la he enterrado tan bien, que creo que no la encontrará nadie hasta que no lleguen los marcianos con sus gafas de visión supersónica capaces de atravesar metros y metros de tierra. Lucas se quedó mirándole como si fuera él el que era de otro planeta. ¿De dónde había sacado esas locas ideas? Parecía que durante el verano Luis hubiera sido abducido por un mundo de fantasía e irrealidad. Un mundo que, por cierto, le estaba pareciendo bastante divertido. - Oye Luis, y… ¿eso se te ha ocurrido a ti solo? Quiero decir, lo de enterrar esa caja y lo de que los marcianos poblarán la Tierra en el futuro. - Bueno, lo de la cápsula lo leí en un libro que encontré en casa de mis abuelos. Pero era tan divertido leerlo que pensé que aún sería más divertido hacerlo. Y lo de los marcianos es cosa mía. Porque digo yo que ya que vas a hacer una cápsula del tiempo, al menos que lo desentierre alguien de otro planeta- contestó Luis muy convencido. - Y ¿Qué había en la caja? ¿Qué decía el libro que tenías que enterrar?

54

- No te enteras Lucas. El libro contaba la historia de otros niños. Yo sólo cogí la idea e hice mi propia cápsula. No te digo lo que había, porque pierde la gracia. Ya lo verán los marcianos. Lucas había leído algún libro antes, pero siempre por imposición. Nunca se había planteado que podía ser algo tan entretenido y genial, ni que podía poner en marcha ese tren de la imaginación de una forma tan potente. Después miró a su amigo y no pudo evitar soltar una risita con las disparatadas ideas que acababa de escuchar. Parecía que el nuevo curso se presentaba interesante. Cuando llegaron al colegio y sonó el timbre, la clase entera hizo una ¿la, todos ansiosos por conocer a la nueva profesora. Se llamaba Paulina y era una chica joven de mirada amable y cariñosa. A Lucas se le antojó que parecía… ilusionada, al menos, tanto como ellos. Les contó un poco sobre ella, y después les hizo presentarse y que compartieran con la clase un resumen de sus vacaciones de verano. También les explicó cómo iban a ser los días de clase, qué asignaturas iban estudiar y cuándo harían algunos controles para evaluar sus avances. Escribió en la pizarra las normas que debían respetar en la clase y les animó a que hicieran preguntas sobre cualquier duda que tuvieran. Cuando terminaron las formalidades, Paulina les dijo con una sonrisa enigmática que tenía una sorpresa para ellos. La clase entera empezó a murmurar y a alguno se le escapó un palmoteo de celebración, aún sin saber cuál era esa sorpresa. - Si os giráis y miráis al fondo, podréis ver que hay dos zonas nuevas preparadas para vosotros. Al ¿nal de la clase, en una esquina, había un escenario del que Lucas no se había percatado al entrar. Una zona constaba de una mesa redonda con varias sillas, situada enfrente de una estantería bajita repleta de libros. Justo al lado, otra mesa con una enorme caja de plástico llena de colorines, plastilina y mil utensilios más. Paulina pidió dos voluntarios para que se acercaran y les entregó dos

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 carteles plasti¿cados hechos con cartulina y letras grandes negras que rezaban: “Biblioteca de aula” y “Rincón de arte”. El funcionamiento sería el siguiente: cuando uno de ellos terminara las tareas del día antes de lo esperado, como recompensa, podría ir a uno de estos dos rincones para disfrutar del libro que ellos escogieran o para dibujar y pintar aquello que más les apeteciera. Cada alumno podía aportar a la nueva biblioteca los libros que tenía en casa y había leído, para compartirlos con los otros compañeros y el último viernes de cada mes, podían explicarle a la clase qué libros habían leído y por qué los recomendaban. En cuanto a los dibujos se colgarían en las paredes y formarían parte de la decoración del aula, para que todos pudieran verlos. Luis saltaba en su asiento, haciéndole señas desesperadas a Lucas, que entendió que quería llevar a clase el libro sobre la cápsula del tiempo del que le había hablado, para que todos pudieran hacer lo mismo. Lucas no estaba muy convencido… el Rincón de arte podía entenderlo, está bien dibujar algo como recompensa si terminas los deberes. Pero ¿leer un libro y hacer una explicación a los compañeros? ¿Acaso no eran eso más deberes? El resto de la mañana transcurrió rápidamente, pues el primer día de colegio siempre es un poco caótico. Lucas llegó a casa emocionado por compartir toda la nueva información con sus padres, que le escucharon enternecidos por ver tanta ilusión en el relato de su hijo. Sólo le vieron decaer cuando comentó que la nueva profesora quería hacerles leer horas extras, además de los libros que debían leer durante el curso. ¡Y hacer un resumen! Papá le contestó que era un regalo genial y que tenía que darle una oportunidad. Además según el plan de Paulina, esa biblioteca no era para leer lo que otros imponían, sino lo que cada uno elegía. Por eso sólo debía encontrar un libro con el que realmente disfrutara y lo entendería todo. Mamá a su vez le dijo que las bibliotecas eran sitios mágicos. Cada lomo, cada título, escondía una promesa de sorpresa y aventura. Lucas no pudo evitar pensar en Luis y en su recién estrenado entusiasmo por la lectura. Tal vez su amigo, papá, mamá y Paulina tenían razón y aquello era un regalo que él aún no sabía apreciar, aunque de momento no le veía la parte buena… El segundo día, sólo por la cabezonería de demostrar que los mayores se equivocaban, terminó rápidamente la tarea y pidió permiso a Paulina para acercarse a la biblioteca del aula y poder inaugurarla. Echó un vistazo rápido sobre los lomos de los libros. Algunos estaban viejos, se notaba que eran prestados. Otros en cambio, parecían que no habían sido abiertos jamás, así que se concedió el gusto de escoger uno de los nuevos. Un libro de aventuras. Típico.

La sorpresa vino cuando empezó a leer con desgana y descubrió que el protagonista se llamaba como él. - ¡Menuda coincidencia! ¿Será una señal?- se rió. El caso fue que el Lucas de la ¿cción tenía muchas cosas en común con nuestro Lucas, y éste quedó irremediablemente atrapado con la historia. Tanto fue así, que cuando sonó el timbre que anunciaba el ¿nal de las clases, se sobresaltó y se enfadó por tener que dejar el libro a medias. Aquel segundo día, Lucas salió del colegio contrariado. No quería admitir tan fácilmente que ellos tenían razón, y que aquello era más divertido de lo que pensaba. ¡Pero es que el rato que estuvo leyendo había sido genial! Realmente no le parecía que había estado leyendo, sino que había sido transportado a otra dimensión sin moverse del asiento. No era como recitar palabras encadenadas, era vivirlas. Estaba deseando que llegara la mañana siguiente para saber cómo continuaba la historia; quería dormir rápido y terminar los deberes el primero para poder reencontrarse de nuevo con Lucas. Y así fue como nuestro Lucas, sin quererlo, se había adentrado en el maravilloso mundo de la lectura. Gracias a un gesto tan sencillo como idear la biblioteca de aula y presentarla como un regalo que hay que disfrutar. Gracias a Paulina y gracias a sus padres, por apoyar la iniciativa de la profesora. Y gracias a él mismo, porque su curiosidad le permitió descubrir voluntariamente un mundo tan grande e in¿nito como ideas podía generar, un mundo ilimitado. Esas palabras que leía todos los días al terminar sus deberes, y que terminó leyendo también antes de acostarse, le llevaron de viaje, le hicieron llorar y le hicieron soltar más de una carcajada. Creó puentes al futuro, vivió otras vidas, aprendió a detener el tiempo y supo que con un libro jamás estaría solo, pues podía crear un mundo entero en su cabeza siempre que quisiera, sólo le bastaba empezar a leer una historia. Sólo durante aquel curso fue un pirata en busca del tesoro, un detective encargado de resolver un gran misterio, un príncipe a lomos de un unicornio,

55

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 un fraile cocinero y un explorador que viajó a la India y descubrió que su moneda era la rupia. Conoció otras culturas, entendió la vida de otras personas sin juzgarlas, porque cuando leía era también uno de ellos. ¡Ah! Y ante la insistencia de Luis, acabó leyendo el libro en que el protagonista hacía la famosa cápsula del tiempo. Aprendió mucho. Y disfrutó más todavía. No le quedó más remedio que admitir que aquello era verdaderamente un regalo muy especial. Porque los regalos normales se dan envueltos en una caja, los tocas y trasteas con ellos y con el tiempo, se quedan olvidados en un cajón. Pero este regalo no era así, no venía en una caja, venía en forma de sugerencia y envuelto de promesas. Si lo aceptabas, tenías que abrirlo poco a poco, te envolvía con su magia y ya no podías deshacerte de él, porque pasaba a formar parte de ti para siempre. Pasaron los años y a Lucas siempre le acompañó su amor por la lectura. Con el tiempo ya no leía tantas historias de aventuras y de unicornios, las cuales dieron paso a otras que en ese momento le parecían más acordes con sus intereses. Pero lo que nunca cambió fue su ilusión en el momento de abrir un libro y aceptar el reto de sumergirse en sus palabras. Permitir que esas palabras le sorprendieran, abriéndole la mente y mostrándole nuevos universos que ni siquiera sabía que existían. Muchos años después, el día que su hija Paulina bajó corriendo las escaleras deseosa de volver al colegio después del verano, Lucas le sugirió que cuando se encontrara con sus amigos les contara las mil aventuras que habían vivido ese verano, casi todas propiciadas por ideas que habían sacado de los libros que habían estado leyendo. Le dijo que también podía contarles el secreto de la cápsula del tiempo que habían desenterrado junto al tío Luis, aquella que había sido sepultada 30 años atrás para los marcianos y que al ¿nal había visto la luz antes de tiempo para que ella y Martín, el hijo de tío Luis, pudieran vivir la ilusión de desenterrar un tesoro. El tesoro resultó ser un álbum de cromos, un Tigretón más que caducado y cuatro libros. Además, una nota que decía:

56

Para los futuros marcianos que poblarán la Tierra: Aquí os dejo las cosas de mi mundo que más me gustan. El álbum de cromos no está terminado, pero me parecía importante ponerlo porque es en lo que pasamos más tiempo jugando en el recreo y tener un cromo único, te da todo el poder y te puede convertir en el rey del patio. El Tigretón es porque espero que cuando lleguéis a la Tierra, sea el único alimento que quede, (además de que están buenísimos, os harán falta para terminar la colección de cromos). Y los libros los dejo porque me he divertido tanto este verano con ellos, que creo que deberíais tenerlos para que vuestros hijos los lean. Aunque al dejarlos aquí me quede sin ellos, pienso que quien se encuentre esta cápsula merece disfrutarlos tanto como yo. Este último deseo del niño Luis, se cumplió 30 años después. Él y Lucas, junto a sus hijos, disfrutaron mucho de aquellos libros. A los mayores les puso en marcha la memoria y aÀoraron recuerdos que no sabían que aún guardaban. A los pequeños les encantó descubrir con qué historias habían disfrutado sus padres cuando eran niños. Y así termina esta historia. Una historia en la que varias personas supieron transmitir a los más pequeños su amor por la lectura sin imposiciones, y que éstos a su vez transmitieron a sus hijos, para acabar creando un mundo en el que, al igual que en la antigua clase de Lucas y Luis, siempre habría un rincón de lectura en el que poder soñar.

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

INNOVACIÓ EDUCATIVA I MILLORA DELS CENTRES ESCOLARS JAUME PELLICER VERGE Fa relativament poc temps l’Organisme Autònom de Programes Educatius Europeus (OAPEE), responsable de la gestió de les iniciatives europees al nostre país, va publicar les resolucions de les convocatòries 2014 en les quals les sol·licituds presentades pels centres educatius d’Alcalà de Xivert van resultar aprovades, i amb una puntuació de qualitat adient per a ser ¿nançades. En concret parlem dels projectes KA1 “Breaking walls; opening European windows” del CEIP Lo Campanar ¿nançat amb 6.915 Euros i del KA2 entre centres escolars “Focusing on cultural unity of States” de l’IES Serra d’Irta ¿nançat amb 15.885 Euros. Des d’ací els manifestem la nostra enhorabona davant l’èxit obtingut per les seues candidatures perquè sabem que van a gestionar els seus projectes de manera e¿caç i enriquidora i, a més, perquè la participació en aquestes iniciatives pedagògiques reÀecteixen el sentir generalitzat de molts docents, és a dir, que davant noves realitats socials calen nous escenaris d’aprenentatge. O altrament dit, que la innovació educativa es fa avui dia més necessària que mai. En l’actualitat, i per motius tan obvis que no cal repetir, la paraula innovació (i els seus a¿ns: reinvertar-se; reciclar-se; canviar; adaptar-se a les noves necessitats; etc.) estan de moda. Parlen d’ella els cientí¿cs, els economistes, els empresaris i, ¿ns i tot, els pedagogs. Evidentment, aquesta noció ha entrat en l’esfera educativa i ha arribat per romandre. Per innovació s’entenen aquells canvis en els processos educatius, més interns o qualitatius, i també aquells altres més especí¿cs o puntuals en aspectes del desenvolupament curricular (creences, materials, pràctiques o accions). També cal dir que no tot canvi o innovació implica una millora ja que ha de satisfer canvis desitjables a l’aula, en el centre, d’acord amb uns valors. La millora de l’escola, dels seus agents, estructures i processos ha d’anar acompanyada de l’e¿ciència en l’acompliment professional i de resultats contrastables i mesurables. És l’anomenada millora de l’e¿càcia escolar que aconsegueixen aquells centres que entren en dinàmiques de canvi per a respondre als nous desa¿aments; que s’avalua a través d’indicadors o paràmetres de qualitat i que transformen l’educació i, per tant, la societat. La creació de noves propostes, plans, projectes o programes innovadors en la gestió de l’aprenentatge sorgeix de les necessitats compartides pel claustre i ha de tenir un caràcter col·lectiu que abastisca a tota la comunitat educativa. S’ha d’orientar a

Alumnes de 4t d’ESO en la presentació del programa Focus dins del III Festival de Joventuts Unides

produir transformacions que aporten un valor afegit al servei ofert en els centres escolars, és a dir, l’ensenyament. La recerca, desenvolupament i innovació educatives (R+D+I) són necessàries a les nostres escoles; encara que també és crucial saber com promoure-les i com disminuir les possibles resistències inicials d’alguns membres de la comunitat educativa. Independentment de l’àrea on s’apliquen, els components de qualsevol tipus d’innovació educativa, segons A. Fidalgo, són quatre: 1- Les tecnologies. Amb la implantació de les TIC en un centre docent es pretén incorporar progressivament aquestes eines en les les activitats que allí es porten a terme, particularment en el currículum, per a reforçar els objectius de cada matèria i estimular l’alumnat a desenvolupar el seu propi coneixement. Les possibilitats són múltiples: portals web, blocs, xarxes socials, xats, pissarres digitals interactives, wikis col·laboratius, fòrums, portfolios electrònics, aules virtuals, etc. D’aquesta manera, les TIC arriben a formar part de la cultura del centre. 2- Els processos. Solen referir-se a la incorporació de qualsevol tipus de metodologia educativa que siga de fàcil aplicació i que facilite l’aprenentatge efectiu (com ara el cicle de Kolb, el treball cooperatiu, el

57

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 puzle d’Aronson, els grups interactius, les tertúlies literàries dialògiques, les tutories proactives, etc.) així com qualsevol procés logístic o de gestió. 3- Les persones. No n’hi ha prou amb el voluntarisme d’un docent aïllat que pretenga canviar les inèrcies escolars. La innovació educativa té, com s’ha comentat anteriorment, una dimensió eminentment col·lectiva, d’equip, de xarxa ja que implica gestionar estructures organitzatives comunes que possibiliten transformacions en els processos i en els rols tant del professorat com del l’alumnat. 4- El coneixement. Perquè el veritable objectiu del procés d’aprenentatge és la seua adquisició. Els coneixements no són només els continguts, sinó qualsevol recurs d’aprenentatge útil per al procés formatiu (plantejaments curriculars competencials, supòsits pràctics, projectes de treball, etc.). Encara que els moviments de renovació pedagògica han propiciat noves metodologies d’ensenyament-aprenentatge que han calat majoritàriament en els centres menuts d’educació Infantil i Primària, també és cert que, encara avui, és freqüent trobar centres docents que no donen resposta a les noves demandes socials i que segueixen centrant la seua tasca en la transmissió de coneixements. Sánchez i Murillo, de la Universitat de Sevilla, van realitzar un estudi multicausal sobre la innovació educativa a Espanya. Utilitzant la metodologia dels grups de discussió, contrastant opinions i punts de vista de manera espontània i ràpida, van arribar a elaborar les característiques bàsiques d’aquells centres educatius que opten per la innovació: 1- Comptar amb un equip directiu dinàmic, actiu i vocacionalment compromès amb el seu centre. Les directores i els directors d’institucions educatives

58

tenen, entre moltes altres gestions, el repte de convertir-se en líders dinàmics, amb una visió clara de l’estratègia general i, sobretot, ser capaços de generar processos de canvi a través de la motivació. O dit en termes de literatura de gestió de recursos humans, convertir-se en líders transformacionals. Són ells els qui han d’establir una visió del centre projectant el que la institució educativa vol arribar a ser en un temps determinat apostant per estratègies de renovació pedagògica i de gestió de la qualitat. Estructurar un centre enfocat en el desenvolupament de projectes d’innovació permet que la part del professorat que tinga més ganes d’experimentar, a nivell educatiu, ho puga fer sense traves alhora que es tendeix a fer generals aquests canvis. Es tracta, per tant, d’un exercici d’empoderament personal i professional dels docents encoratjat per la direcció del centre. 2- Un grup de docents cohesionat, enèrgic, que prioritze les necessitats del centre per donar-li una resposta efectiva i que treballe en equip amb una actitud Àexible, oberta i de respecte cap a l’altre. Creure en la innovació educativa comporta assumir responsabilitats i una bona dosi d’implicació personal i professional. 3- Un clima laboral sa i equilibrat on els docents se senten escoltats, reconeguts i pertanyents a una comunitat amb processos Àuïts de comunicació horitzontals i verticals. Només quan l’accés a la informació és lliure i els Àuxos de comunicació bidireccionals, es pot arribar a un consens sobre els objectius comuns i sobre la presa de decisions que afectaran a les metodologies d’ensenyament, al funcionament diari de l’organització escolar, a les funcions directives, a l’avaluació del propi sistema, etc. 4- Una cultura de centre compartida i facilitadora

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 de processos de formació contínua i de creació de xarxes basades en l’intercanvi de coneixements, la col·laboració, la reÀexió conjunta i l’avaluació com a instrument bàsic per a la revisió i la millora contínua. 5- Un centre docent entès com a actor social és a dir, com una col·lectivitat estructurada, amb identitat pròpia, portadora de valors i que actua enmig de la societat amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats dels membres que la componen i a les persones que representa. Un centre educatiu obert a l’entorn, a altres centres i als canvis en els seus mecanismes interns de funcionament. Es tracta de concebre el centre com una comunitat que aprenga, que participe, eduque i s’integre amb els agents de l’entorn. 6- Una estabilitat del professorat, almenys en la majoria de la seua plantilla, amb garanties d’ocupació i millora de les seues condicions laborals. S’haurien de posar en pràctica mecanismes que reduisquen l’excessiva mobilitat del professorat, així com potenciar la conciliació de la seua vida laboral i familiar. Encara que els projectes de renovació pedagògica pertanyen al pla estratègic del centre, són més viables i aconsegueixen major implicació dels docents quan hi ha continuïtat en la plantilla escolar. Les accions KA1 i KA2 que es portaran a terme a Alcalà de Xivert pertanyen al programa Erasmus +, el nou projecte proposat per la Comissió Europea per a l’educació, la formació, la joventut i l’esport amb una durada de set anys (2014-2020) i que substitueix els projectes ¿ns ara existents del Programa d’Aprenentatge Permanent (Erasmus, Leonardo da Vinci, Comenius i Grundtvig). Aquesta iniciativa es basa en la premissa que

invertir en educació i formació és la clau per al desenvolupament del potencial de les persones, independentment de la seua edat o procedència; ajudant-los a incrementar el seu desenvolupament personal, obtenint noves competències i, per tant, ampliant les seves perspectives professionals. Amb aquest nous projectes es reforcen les oportunitats de mobilitat i cooperació destinant ¿nançament a la formació i estudi dels docents en altres països. També existixen més possibilitats perquè els centres educatius participen en associacions per a l’intercanvi de bones pràctiques i amb empreses per promoure la innovació i l’ocupació, així com un major suport a les plataformes TIC per connectar les escoles entre elles mitjançant l’ús d’eTwinning, la plataforma d’agermanaments virtuals. Per concloure, recordar que hi ha una percepció generalitzada que l’escola actual no va a la mateixa velocitat que la societat en general. El sistema escolar occidental va nàixer per donar respostes a unes necessitats creades per la societat del segle XIX que no són les actuals, les del segle XXI. Les principals innovacions s’han de gestar i desenvolupar en les aules, amb la introducció de metodologies variades segons l’alumnat i el context amb l’ajuda de les eines d’aprenentatge 3.0. És urgent focalitzar la renovació de l’educació en el canvi de model exigit per la societat del coneixement a l’escola i als docents. Cal caminar cap un paradigma cognitiu-social, que ensenye a aprendre a aprendre i, per aconseguir-ho, el rol del docent és insubstituïble. Estem convençuts que la formació contínua del professorat ha de facilitar la innovació i recerca sobre la nostra pròpia acció educativa i ajudar-nos a afrontar millor l’heterogeneïtat de la societat actual.

59

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

EL VI ALBARIÑO REDACCIÓ Mai no ha hagut tanta quantitat i qualitat de bon vi i tanta capacitat de sorprendre’ns una i mil voltes. No està de més saber-ne al respecte, dels llocs de producció, de la seua elaboració, dels seus components i del sentit i signi¿cat de les seues etiquetes. Cambados o Vilanova de Aurosa són part del cor marí de l’albariño. Terres on n’hi ha un acusat contrast entre les seues construccions de pedra de picapedrer (cases pairals i torres) i les terres de vinya i de conreu. Allí es va produir el miracle de convertir un conreu residual, que ocupava les vores dels camins o terrenys poc apro¿tables, en el primer cultiu. Allí hem contactat amb la gent que gestiona ADEGA 3T, un projecte empresarial la ¿loso¿a del qual es basa en la TERRA, com lloc d’on naix la vinya, el TREBALL, com a mecanisme de transformació del raïm en vi, i la TRADICIÓ, perquè és la forma en la qual s’hereta el coneixement entre generacions. La bodega es troba en la subzona Val do Salnés, en Tremoedo–Vilanova de Arousa (Pontevedra), compta amb total de setze mil metres quadrats. La bodega pròpiament dita té una superfície de quatrecents cinquanta metres quadrats distribuïts en tres plantes (recepció del raïm, elaboració i fermentació) i dos-cents metres quadrats de magatzem. Té una capacitat de cinquanta mil litres, amb una projecció de cent-vuitanta mil. I, dotada de moderna tecnologia per a poder extreure el màxim potencial de raïm. Les vinyes de les zones costaneres (atlàntiques) de la denominació d’origen Rías Baixa es conreen en alt (emparrat) a la a ¿ de protegir-les de les humitats. Al voltant d’un marc de plantació de 4x5 metres es planten ¿ns un total de vuit-cents ceps. Amb la ¿nalitat d’obtenir la màxima producció el viticultor ha de realitzar podes en les que deixa vuit vares i vuit gemmes en cada vara, sumant un total de cinquanta mil gemmes, per aconseguir una càrrega de dotze mil quilos per hectàrea. L’afer fonamental de la zona de l’albariño és el que es coneix com terroir; és a dir, el resultat que conformen la terra, el clima i la varietat. Aquest conjunt fa que cada varietat de raïm es comporte d’una forma diferent segons el lloc on estiga cultivada. El sòl és granític de poca profunditat i amb un bon drenatge. El seu clima, atlàntic amb abundants pluges, amb bones temperatures al juliol i l’agost, és un factor determinant en la maduració del raïm. Cada varietat és el resultant de la combinació d’aquestes variables i, per tant, de les diferents tipologies del vi. Destaquen els controls de maduració que es realitzen durant el mes previ a la verema. En ells es té en compte: el grau Brix (sucre en grams per litre),

60

que ens donarà l’alcohol del vi; la glucosa/fructosa; la densitat; l’acidesa total; el ph i l’àcid màlic. També cal fer esment dels treballs de recerca amb els diferents albariños d’aquesta mono varietat El criteri de producció del raïm es basa en l’obtenció del màxim potencial de qualitat de la varietat, tenint en compte els paràmetres de producció de càrrega (quilos per hectàrea o quilos per planta), depenent del marc de plantació i les gemes productives de la planta. ADEGA 3T conrea una superfície total de vinya pròpia de sis hectàrees, amb una producció de raïm albariño de setanta-dos mil quilos. D’aquesta manera controlen quantitat, qualitat i formes d’elaborar el vi. El seu producte estrella i referent de la bodega es denomina 3 T, compta amb denominació d’origen (DO Rias Baixas). És una varietat cent per cent raïm albariño, amb un grau alcohòlic del 12% VOL. Fruit de la seua elaboració és un caldo elegant i equilibrat, elaborat a partir de raïm seleccionat i recol·lectat en les pròpies parcel·les incloses en la Xarxa Natura 2000. Del tast destaquem, en la fase visual, el color grog pallós amb irisacions daurades;

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 en l’olfactiva, un potent aroma elegantment afruitat amb matisos de fruita madura, poma i fruita d’os (albercoc i pruna); i, en la gustativa, boca ampla i carnosa, plena de sensacions, molt persistents i amb una exquisida i potent via retro nassal. Un altre albariño es comercialitzarà amb el nom de Neus, orientat al mercat exterior. Es tracta de vins per a servir a temperatures de 10/12 graus o en glaçonera amb gel. A banda del seu extraordinari maridatge amb peix i marisc, també ho fa amb les carns i amb els formatges curats, per la seua oleositat.

61

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

LA PROSTITUCIÓ VALENCIANA A L’ÈPOCA MEDIEVAL AURELI PUIG ESCOÍ La prostitució a València constituïa un fenomen de suma importància, de tal mena que les classes dirigents, al llarg del segle XIV, inicien un procés d’institucionalització que tindrà continuïtat en els segles posteriors. Es pot a¿rmar que junt a la prostitució legal, que es desenvolupa dins dels límits del bordell, existia una segona forma de prostitució clandestina, molt més complexa que escapa al control municipal. Els condicionants morals i religiosos de la mentalitat medieval fan de la prostitució una activitat deshonesta, sinònima de fornicació i adulteri, reÀex de la debilitat humana. No obstant la seva existència controlada podia evitar mals majors, arribant a convertir-se en salvaguarda de l’ordre matrimonial. Visitar el bordell ocasionalment no es considerava un comportament reprovable, puix era preferible la relació carnal amb prostitutes a l’adulteri. Entre els elements que la integren, es troben un gran nombre de marginats; gent ociosa, vagabunds, lladres, proxenetes, i tota mena de desarrelats per als quals la prostitució constituïa una forma de vida. El bordell és freqüentment escenari dels més diversos delictes sexuals, actes de violència entre ru¿ans i prostitutes o entre elles, robatoris, estafes... El control municipal intenta regular les activitats desenrotllades en el bordell, establint normes que han d’observar hostalers i taverners, prohibint l’entrada a jueus i musulmans, i ¿xant la indumentària que deuen portar les dones públiques, a més de vigilar l’activitat de proxenetes i ru¿ans. Una de les primeres accions adoptades per a controlar la prostitució, fou designar un lloc, on la seua activitat pogués exercir-s’hi lliurement sense ser motiu d’escàndol públic. Les dones que residien en el bordell tenien prohibit eixir sense permís, i en el cas de ser trobades en la ciutat o en qualsevol altre lloc del seu terme, se les obligava a retornar i a pagar una multa. Així mateix les autoritats municipals establiren la forma en què deurien de vestir-se; els estava prohibit l’ús de peces d’abric dins de la ciutat; capes, mantells o qualsevol altra mena d’abrigall, i els seus vestits haurien de ser de colors llampants. Esta mesura tractava de diferenciar-les de les dones bones. La cobla que els mostrem fa al·lusió a la seua forma de vestir: València per ser València, en quatre diners, tabaco; i en vuit diners, una xica, vestida a lo currutaco.1

62

Currutaco. Forma de vestir llampant i de fer-ne ostentació.

La ubicació de la prostitució en un lloc determinat, va generar al seu voltant una important activitat econòmica amb la instal·lació de nombrosos hostals i tavernes. Aquests establiments proporcionaven allotjament i menjar a les prostitutes del bordell, i moltes d’elles residien allí alternant la prostitució amb un treball com a serventa en l’hostal. Els hostals els oferien tots els accessoris; robes, joies, llençols, vestits, etc., que els era necessari per a desenvolupar la seua professió i resultar més atractives als seus clients, a pesar de les prohibicions i multes establides pel Consell, que considerava que d’aquesta forma contribuïen a fomentar la prostitució. Tot i els esforços per a concentrar i controlar la prostitució, aquesta s’estenia per tot arreu. Hostals i tavernes situats en els denominats carrers honests, eren amb freqüència llocs de contacte entre prostitutes més o menys professionals i clients que residien en l’hostal o s’estaven de pas. Junt als hostals, el domicili particular d’una alcavota, eren llocs on preferentment realitzaven el seu treball aquestes dones. Era una forma de prostitució més discreta i selecta, que tenia uns clients assidus. Aquesta prostitució encoberta mancava del caràcter exclusivament urbà que presentava la prostitució o¿cial. En les posades situades en les principals vies de comunicació, era habitual la presència d’una o vàries dones que a més de realitzar les tasques domèstiques oferien el seu cos als viatgers que s’hi hostatjaven. Amb referència a la terminologia emprada en la documentació de l’època, són vàries les expressions utilitzades per a designar a les dones públiques; entre altres, putana pública, puta, bagassa, goça, vil pera, torta ull de caroll, fembra pública, fembres pecadrius... termes amb els que s’intenta destacar el caràcter despectiu de la seua activitat, i la baixa condició de les qui la practiquen, usant-s’hi com a una mena d’insult i d’humiliació, incloses entre les mateixes prostitutes. Altra denominació la de fembres escusseres, s’usava per a designar la prostitució encoberta i ocasional, que en certa forma venia a convertir-se en un complement de la economia familiar. Altre denominació fembra errada, es referia per a designar a qualsevol dona soltera, casada o vídua sospitosa de mantenir relacions il·lícites. La pràctica de la prostitució requeria un cert nivell d’organització, així junt a les prostitutes i lligades a elles, s’hi troben les alcavotes, ru¿ans i proxenetes, que participaven activament en el comerç de l’amor, i eren els qui obtenien majors bene¿cis. La extracció social d’alcavotes i proxenetes és vària, així hi trobem tota mena d’artesans, vagabunds, velles

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 prostitutes, eclesiàstics (frares, rectors, beguins...), hostalers, o¿cials de Justícia, escrivans, etc... Els proxenetes eren els més perseguits per la justícia, que els considerava com els principals promotors de la prostitució. Al llarg del segle XIV, s’establiren diverses mesures per tal d’interceptar les seues accions; se’ls prohibia entrar en les tavernes o estar-s’hi prop de les prostitutes, i estaven obligats a portar una cogulla groga com a símbol de la seua infame condició. Els oferim una cobla, amb referència a un proxeneta que obliga a la seua dona a treballar de prostituta a gira-esquena: A València un tio tort, passa sense fer faena; perquè la dona li guanya, els diners a gira-esquena.2 La procedència i les causes de la prostitució, van unides amb el pensament i les penúries de l’època. La pobresa i la mendicitat és on la prostitució recluta més personal. Altra causa la pèrdua del pare o espòs, que porta a moltes dones de les classes inferiors a exercir la prostitució, com a única sortida a la indigència en la que es troben. Altres vegades és la mateixa família la qui introdueix a les seues ¿lles en el món de la prostitució. D’aquesta forma, moltes joves procedents d’ambients humils s’iniciaven en contra de la seua voluntat, portades a la força pels seus propis progenitors als prostíbuls, amb lo qua pretenien augmentar els ingressos familiars, i lliurar-se de la pesada càrrega que els suposava un elevat nombre de ¿lls, per a les famílies amb escassos recursos econòmics. L’emigració i la ruptura de lligams familiars era altre dels factors que caracteritzaven a moltes de les dones públiques. A tall d’exemple, una mostra de fets denunciats al Justícia Criminal, que ens donen una aproximació de la prostitució medieval: La alcavota Joana, que lliurava per diners a dones maridades i fadrines a altres, en un lloch de Mislata. Maria Sánchez, tavernera de la ciutat que en un carrer honest, amb la excusa de vendre vi s’oferia a uns i a altres per diners. Maria Fernández, fembra del bordell, que amb una pedra havia trencat lo cap a Elvira la Gallega, també fembra del bordell. La dita Na Francesca, té una ¿lla, que lliurava a capellans i frares e altres gents fent de mitjancera de la ¿lla. Pere Domènec hostaler que tenia dos criades, a les qui obligava a prostituir-se en bene¿ci seu. Les alcavotes Sobreposada a la prostitució diguem-ne o¿cial, ubicada en bordells i hostals, hi existia una prostitució clandestina, fora de la legalitat, que s’escapava del control de les autoritats.

La casa d’una alcavota, era el lloc on exercien el seu treball, les prostitutes clandestines, i altres dones amistançades d’amagat amb homes. En aquesta prostitució encoberta, també tenien cabuda les dites fembres escusseres i les dites fembres errades. La prostitució clandestina es nodria també de vídues o joves orfes, de dèbil economia, per a les quals la prostitució semblava ser la única solució a la indigència en què es trobaven. Sinó era la mateixa família la que qui introduïa a les seves ¿lles en el món de la prostitució. portades a la força pels seues progenitors, a cases regentades per alcavotes. El treball d’alcavota era propi de dones, i no era d’estranyar la presència d’homes actuant de mitjancers. Però lo més habitual era que aquesta labor fos desenvolupada per dones ancianes o de mitjana edat, casades o vídues, a les qui acudien homes i dones, sol·licitant els seus serveis com a mitjanceres en les seves trobades amoroses. Tractaven amb la dona o l’home desitjat pel seu client, i concertaven les cites en el seu propi domicili, tot secretament i cobrant a canvi certes quantitats de diners, joies o qualsevol objecte de valor. Per a la seua tasca tiraven mà de tota classe de recursos; recorrien a l’ús de beuratges i ¿ltres d’amor, amb els que tractaven d’apoderar-se de la voluntat de l’home o de la dona que els rebia, el que les facilitava la seua tasca. Les dones que acudien a les alcavotes no totes eren prostitutes, puix per lo general es tractava d’homes i dones, i eclesiàstics, que mantenien relacions il·lícites, que els convenia ocultar. Una forma d’alcavoteria vil, la constituïen dones que prostituïen a les seves ¿lles en la seua casa, amb la ¿nalitat d’augmentar els ingressos familiars. L’exercici de l’alcavoteria, constituïa una solució per a velles prostitutes, coneixedores de l’o¿ci, que passada la seua joventut, els suposava una sortida a les seves penúries. El bordell de València En la corona d’Aragó es troben les primeres normes escrites sobre els bordells al s. XIV. El rei Alfons el Benigne, deia en una carta dirigida als prohoms de Barcelona, en 1330, que les dones vils no podien viure en el mateix veïnat que les honestes, sinó que havien de tenir les seues pròpies cases. Les ordenances municipals varen delimitar un indret on s’havien d’establir els prostíbuls, a la ciutat de València, aquest indret ocupava tres o quatre carrers, i era conegut com la Pobla de Bernat Villa, un barri situat al nord de la Moreria, que estava separat de les muralles per un ramal del Túria, i és en aquest lloc on es va ordenar el trasllat de totes les meretrius. La vinculació directa de les autoritats municipals amb el bordell, s’establia a través de l’hostaler del bordell, que era la persona encarregada de donar allotjament, menjar i roba a les dones que hi treballaven a canvi d’un arrendament. Els preus

63

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 que cobraven les prostitutes, eren controlats pel municipi. El bordell constava com a estança principal, d’una gran sala d’alt sostre i unes poques i estretes ¿nestres, que no proporcionaven la ventilació necessària, el que provocava per acumulació de personal, un ambient pestilent en el que es barrejaven tota classe de fètids olors. La higiene brillava per la seua absència i homes i dones empestaven, els homes amb els seus calçons i les dones amb les seues llargues faldes, que en alçar-les i posar al descobert els seus genitals, escampaven olors celestials, que el personal acostumat com s’estava no en feia cas. En aquestes grans sales moblades amb taules i cadires, es barrejaven prostitutes i ociosos clients, dedicats a la beguda o als seus jocs. Entre els elements que hi convivien, ¿guraven un gran nombre de marginats; vagabunds, lladres, pinxos, proxenetes, desarrelats..., per als quals la prostitució, el robatori i la violència, constituïa el seu modus vivendi. Amb aquest propici ambient el bordell es convertia en escenari dels més diversos crims, delictes sexuals, i tota mena d’actes de violència entre ru¿ans i prostitutes, com també constituïa lloc de refugi per als qui fugien de la justícia. El bordell de València tenia molta anomenada a Europa, per la seua excel·lent organització. Els viatgers que el visitaven en parlaven llargament. Un proverbi espanyol, en deia: Ru¿à cordovès i puta valenciana. També es parlava de la sarna espanyola, que és el mal gàl·lic a Espanya, i a França el mal veneri, on rebia el nom de passa valenciana. La constatació de la fama del bordell de la capital, era objecte de moltes parladories dels fadrins dels pobles que el visitaven, tal qual al·ludeixen les cobles que els mostrem: València per ser València, en quatre diners, un rotllo; i en huit diners, una xica, en pinteta i rascamoyo.3 Rotllo. Era un tipus de pa negre. València per ser València, en quatre diners, tabaco; i en un sisó, una xica, per a divertir-se un rato.4 Sisó. Moneda valenciana de coure, amb un valor de 6 diners. València per ser València, en quatre diners, un pa; i en una pesseta blanca, una xica ben templà.5 Pesseta blanca. Amb referència a la pesseta de plata, institucionalitzada al temps de la primera

64

República i durant la guerra del Francès, pel rei Josep. El problema de les prostitutes prenyades El resultar prenyada una prostituta, creava un greu problema, puix el seu pinxo, no consentia que la seua protegida, deixés temporalment la seua activitat, dedicant-s’hi a criar el seu nadó, del qui s’ignorava qui era el seu progenitor. Hi havia que desfer-se de la criatura; el mètode més comú i segons la consciència del pinxo, era l’infanticidi, o abandonar-lo en un canyet, per on pul·lulaven gossos i altres animals, que els devoraven i desapareixia la prova del seu delicte. També l’abandonament en el carrer, fet que es coneixia com a exposició del nadó, origen de la veu expòsit o abandonat, altra modalitat recorrent era la seua venda a persones sense escrúpols, que els dedicaven a la mendicitat, ensinistrant-los en aquesta pràctica. L’infanticidi no es considerava assassinat ¿ns el segle IV, tot i que es seguia practicant durant l’Edat Mitja. Altra modalitat, aquesta més humana, era deixar el nounat a la porta d’una església o en un hospici, dels que a la València medieval n’hi havia el de sant Vicent, santa Llúcia i santa Maria, on s’encomanava la seua lactància a una dida ordinària. Superada la etapa de supervivència, el centre es preocupava de la seua integració en la societat, impedint que la seua situació de desemparament el portés a la mendicitat o a la delinqüència. Se’ls buscava un amo o mestre, al qui servir i se li ensenyava un o¿ci. A les xiquetes l’acció caritativa abastava ¿ns el moment de contraure matrimoni. A pesar d’aquestes primàries atencions, la mortalitat en aquests centres superava el 70%, en els primers anys, arribats als 7 anys baixava al 20 %. Infermetats venèries Altre greu problema que afectava als bordells, eren les infermetats causades per transmissió sexual, principalment la sí¿lis i la blennorràgia. La sí¿lis coneguda popularment com a mal francès, féu aparició a Europa a ¿nals del segle XV. Estesa per contagi sexual, les seues lesions externes conferien als malalts una aparença deforme i repugnant. La veu sí¿lis prové del nom Siphilo, pastor i protagonista del poema del metge i polifacètic italià, Gerònimo Fracastaro, que en el poema relata com Siphilo fou castigat per portar una vida immoral i plena de vicis, amb una nova i desconeguda infermetat, la sí¿lis, descrita de forma magistral i didàctica per Fracastaro, que en llatí tenia el signi¿cat d’epidèmia. Rebia altres nominacions populars; epidèmia del plaer, mal italià, mal de Bubas... i tenia el seu origen en la vulva de les dones i en el penis dels homes, després del coit infectant. L’altra gran infermetat, era la gonorrea o blennorràgia, amb el seu signi¿cat literal de Àuix mucós, transmesa per mig del contacte sexual. Per a la seva prevenció, els metges medievals,

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 amb escassos mitjans al seu abast, per a evitar el contagi, es decantaven per dues opcions. La primera no mantenir relacions amb persones que tinguessin anormalitats en els genitals; secrecions, berrugues, xancres, úlceres..., que era més fàcil de detectar en una home que en una dona. La segona opció era rentar-se el millor possible els genitals després del coit, amb aigua i vinagre a parts iguals. Possiblement aquestes afeccions siguin les causes de què moltes prostitutes medievals, no es quedessin embarassades.

NOTES: 1- Manuel Sanchis Guarner. Els pobles valencians, parlen els uns dels altres. Vol. 4, pàgina, 81. 2- Manuel Sanchis Guarner. Els pobles valencians, parlen els uns dels altres. Vol. 4, pàgina, 82. 3-Francesc Ribés. Cantares populares, en lengua valenciana, pàgina, 59. 4- Manuel Sanchis Guarner. Els pobles valencians, parlen els uns dels altres. Vol. 4, pàgina, 81. 5-Manuel Sanchis Guarner. Els pobles valencians, parlen els uns dels altres. Vol. 4, pàgina, 82.

Article corresponent al recull No fornicaràs

TEMPS DE RECORD

Col·locació de la imatge de Sant Miquel a la fatxada de l’esglèsia parroquial

65

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

ENTRA EN FUNCIONAMENT LA NOVA ESTACIÓ D’AIGÜES RESIDUALS (EDAR) REDACCIÓ La nova estació depuradora d’aigües residuals d’Alcalà de Xivert bene¿ciarà, en un futur, a tota la població amb residència ¿xa i estacional d’aquesta zona, ja que la planta s’ha construït amb una capacitat de servei per a 66.000 habitants. La Conselleria de Presidència i Agricultura ha invertit, a través de l’Entitat Pública de Sanejament d’Aigües Residuals (EPSAR) al voltant de 15,3 milions d’euros. La nova EDAR depurarà, de moment, mitjançant dues línies de tractament les aigües a través d’un procés biològic de fangs actius amb una ventilació prolongada i amb una capacitat diària de 6.000 metres cúbics cadascuna. Així mateix, s’ha instal·lat una xarxa de captació d’aire per al seu tractament, bufadors i s’ha realitzat la instal·lació elèctrica necessària per al seu funcionament. Per al seu correcte funcionament s’han construït també, una sèrie d’estacions de bombament, impulsors i col·lectors de gravetat que permeten elevar l’aigua des d’Alcossebre ¿ns la nova EDAR, i diversos edi¿cis per albergar les instal·lacions. Al mateix temps s’han executat diverses millores en el camí del Corral de l’Home, necessàries per accedir a l’estació depuradora. L’Ajuntament d’Alcalà de Xivert-Alcossebre va organitzar durant els dies 18, 19, 20 i 21 unes jornades de portes obertes a l’estació depuradora d’aigües residuals a les qual van poder assistir els veïns, col·lectius locals i col·legis del municipi que ho van desitjar. Per les instal·lacions van passar alumnes de primària i de l’IES Serra d’Irta, els quals van rebre les explicacions sobre el funcionament dels diferents sistemes de tractament d’aigües residuals i van poder fer preguntes als seus guies. També van assistir a aquestes jornades veïns que van voler conèixer de prop aquestes modernes instal·lacions on des d’aquest estiu es depuren les aigües d’Alcossebre i que a partir de l’any vinent s’iniciarà el procés de connexió mitjançant una nova xarxa de col·lectors per tractar també les aigües residuals d’Alcalà de Xivert.

66

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

JA TENIM DEPURADORA PER A ALCALÀ I ALCOSSEBRE MANEL SALVADOR GARCIA (*) I quina depuradora! Moderna, gran, amb capacitat per a atendre la població actual d’Alcalà i Alcossebre i amb possibilitat d’augmentar-la segons les necessitats. A la inauguració ha vingut el President de la Generalitat Valenciana, acompanyat pel seu Vicepresident, el President de la Diputació de Castelló i multitud de diputats i demés persones convidades. Tot per a que el President Alberto Fabra descobrisca, juntament amb Francisco Juan, Alcalde d’AlcalàAlcossebre, una placa commemorativa. En el torn de parlaments l’Alcalde s’ha desfet en elogis cap al President de la Generalitat per tan gran inversió, la més gran que cap administració pública ha fet al nostre municipi, 15 milions d’euros han costat la depuradora i la xarxa de col·lectors. Al seu torn de paraula el President Alberto Fabra ha manifestat que sí que és un gran esforç el que fa la Generalitat en el sanejament d’aigües, i que un dels exemples són els 15 milions d’euros que ha costat la nova depuradora d’Alcalà i Alcossebre. Pareix que ens han fet un regal i que hauríem de donar les gràcies. Però, Sr. President, quina classe de regal ens fa si resulta que l’hem pagat els veïns i veïnes d’Alcalà i Alcossebre? Sí, la depuradora d’Alcalà i Alcossebre l’han pagat i l’estan pagant la gent del nostre poble des de l’any 1993. Des de 1993 estem pagant, amb el rebut de l’aigua, el Cànon de Sanejament d’Aigües Residuals de la Comunitat Valenciana, cànon que es va crear per a ¿nançar les despeses de creació,

gestió i explotació d’instal·lacions públiques per a l’evacuació, tractament i depuració d’aigües residuals. Els veïns i veïnes d’Alcalà i Alcossebre hem pagat de Cànon de Sanejament d’Aigües Residuals, des del 1993 ¿ns al 2012 (últim any del que he pogut disposar de dades), quasi 8 milions d’euros, als quals hem de sumar l’IPC acumulat, cosa que ens dona la xifra de més de 9,5 milions d’euros. Per tant, hem estat pagant durant més de 20 anys per un servei que no teníem, i, ara que per ¿ el tenim, encara hi ha qui vol que donem les gràcies per una obra que nosaltres hem pagat. (*) Portaveu de Comprom¯s a l’Ajuntament d’Alcal¢ de Xivert

67

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

68

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

C.F. ALCALÀ 2014/15, TERCER EN LA CLASSIFICACIÓ PASSAT EL PRIMER TERÇ DEL CAMPIONAT REDACCIÓ (21.09.14) Alcalà, 2 – Càlig, 4 Alcalà: Víctor, Néstor (Gerard), Danny, Ruso (V. Reina), Shola, Bryan (Alex), Cristian, Gastón, Fran (Marín), Felipe, Xuso. Gols: Shola, Xuso. Inici de temporada amb sorpresa. (28.09.14) Benicense, 0 – Alcalà, 1 Alcalà: Víctor, Godoy, V. Reina (Álex), Danny, Shola, Bryan (Marín), Cristian, Gastón, Fran, Gerard (Ruso), Xuso. Gols: Gastón. Duel molt igualat. Les defenses es van imposar als davanters en quasi totes les accions. En una d’elles Gastón (m. 60) va resoldre. (05.10.14) Alcalà, 1 – Morella, 1 Alcalà: Víctor, Godoy, V. Reina (Bryan), Dani (Ruso), Shola, Àlex (Gerard), Cristian, Gastón, Fran, Felipe, Xuso. Gol: Gerard. Matx nul.

(12.10.14) Sant Mateu, 0 – Alcalà, 3 Alcalà: Víctor, Néstor (Danny), V. Reina, Ruso, Shola, Álex (Bryan), Cristian, Gastón, Fran (Xuso), Felipe, Gerard (Marín) Gols: Un jugador del Sant Mateu en pròpia porteria, Xuso i Shola. Tres punts d’or per als gaspatxers. Aquests es van imposar amb claredat, tot i que la primera part fou prou igualada. Els gols, a la segona part, coincidint amb l’afonament físic dels locals. (19.10.14) Alcalà, 3 – Orpesa, 1 Alcalà: Víctor, Godoy, V. Reina, Ruso, Shola, Álex, Cristian, Gastón, Fran, Felipe (Xuso) (Néstor), Gerard (Marín) Gols: Gerard, Xuso i Fran. L’Alcalà es fa fort a casa i presenta la millor cara. A l’hora de joc s’havia sentenciat el partit. (26.10.14) Catí, 3 – Alcalà, 3 Alcalà: Víctor, Godoy, V. Reina, Ruso, Shola (Néstor), Álex, Cristian, Gastón, Fran (Óscar),

69

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

CF ALCALÀ. Temporada 2014-15. Campionat de futbol. Primera Regional-Grup I FELICITACIONS AL SR. WEISS EN EL SEU 90é ANIVERSARI

Senyor Weiss, moltíssimes felicitats! El passat dia vint-i-quatre d’octubre el senyor Eugen Weiss va complir el seu noranta aniversari. Per aquest motiu, “Mainhardt” vol deixar palès el testimoni del seu reconeixement personal, el seu respecte, la seua gratitud i desitjar-li moltíssima felicitat. El senyor Eugen Weiss va estar durant molts anys director general al Ministeri Cultura i Esport de Baden-Württemberg. Fins arribar a la seua jubilació va ser representant de l’Escola alemanya a l’exterior, va desenvolupar tasques d’assessorament, d’orientació i d’avaluació d’una xarxa de quatre-cents centres docents ubicats arreu del món. El senyor Weiss ha estat un dels més importants artífex i impulsors de l’intercanvi escolar entre Alcalà i Mainhardt. És un enamorat de les nostres terres i sempre ha apro¿tat qualsevol moment per acostar-se a la seua casa ubicada en un dels llocs més afavorits de la Serra d’Irta.

70

Herr Weiss, herzlichen Glückwunsch! Am Tag vierundzwanzigsten Oktober hat Herr Eugen Weiss sein neunzigster Geburtstag gefeiert. Aus diesem Grund möchtet “Mainhardt” zu erkennen geben, ihre persönliche Anerkennung, ihren Respekt, ihre Dankbarkeit und wünscht ihm viel Glück. Herr Eugen Weiss ist jahrelang Generaldirektor des Ministeriums für Kultus, Jugend und Sport Baden-Württemberg. Nachdem er in den Ruhestand getreten ist, wurde er Vertreter der Deutschen Schule im Ausland, wo er Beratungs-, Orientierungshilfe- und Bewertungstätigkeiten in ein Netz von vierhundert Schulen der ganzen Welt ausgeführt hat. Herr Weiss ist eins der wichtigsten Urheber und Anstifter der Schulaustausch zwischen Alcalà und Mainhardt. Er ist nämlich ein Liebhaber von unserem Land, und immer wenn es möglich ist, nutzt er seine Zeit aus, um seines Haus mittels Serra d’Irta zu besuchen.

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 Gerard (Xuso), Roy (Danny) Gols: Gerard, Fran i Xuso. Partit jugat amb molt de respecte per ambdós equips i amb alternança d’ocasions en les respectives porteries. Tot i això, el Catí sempre hagué de neutralitzar els avantatges que l’Alcalà anava aconseguint. Va ser en el temps de descompte quan els locals aconseguiren la tercera igualada al marcador. Un resultat que els locals assoliren com una victòria. (02.11.14) Alcalà, 0 – Traiguera, 2 Alcalà: Víctor, Godoy, V. Reina, Ruso, Shola, Danny (Marín), Álex, Gastón, Fran, Gerard, Roy (Xuso). Incidències: Ruso fou expulsat en veient dues targetes grogues. Partit jugat amb gran intensitat; el Traiguera, però, va apro¿tar millor els seus punts forts. (09.11.14) Esportiu Cinctorrà, 0 – Alcalà, 2 Alcalà: Víctor, Godoy, V. Reina, Fabián, Shola, Danny, Álex, Gastón (Oriol), Fran (Cristian), Gerard (Roy), Xuso (Dayvid). Gols: Fran i Xuso. Un triomf aconseguit amb el segell de la qualitat.

(16.11.14) Alcalà, 2 – Cabanes, 0 Alcalà: Víctor, Godoy, V. Reina (Marín), Fabián, Shola, Danny, Álex, Gastón, Gerard (Fran), Xuso (Roy), Kike (Dayvid). Gols: Xuso y Danny. Xuso i Danny van marcar les diferències. (23.11.14) Borriol B, 1 – Alcalà, 2 Alcalà: Víctor, Godoy, V. Reina (Felipe), Fabian, Shola, Kike (Danny), Álex (Marín), Gastón, Fran, Gerard, Xuso (Cristian). Gols: Gerard i Fran.

CLASSIFICACIÓ http://www.ffcv.es/index.php/competiciones TAULA DE GOLEJADORS: Xuso Gerard Fran Shola Gastón Danny

6 4 4 2 1 1

Equip de futbol de l’Alcalà. Agost de 1959. Fotogra¿a cedida per Manuel Barceló Arnau

71

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014

GABRIEL ESTARELLAS, GUITARRISTA ANTONIO MIR I MARQUÉS A través de esta entrevista evocaremos algunos detalles biográ¿cos de los que fueran sus maestros, nos desvelará sus próximos proyectos y compartirá con nosotros su personal visión de la historia de la guitarra. Intentaremos, en de¿nitiva, hacer de ella un buen punto de partida para acercarnos a este artista y a su rico pensamiento musical. Biografía profesional Nacido en Palma de Mallorca, estudió en los conservatorios de Palma y Alicante (1964-68) y realizó estudios de perfeccionamiento en diversos países europeos (1968-70). El 17 de marzo de 1970, con tan solo 17 años, hizo su debut con la orquesta Sinfónica en el Teatro Balear de Palma de Mallorca, interpretando las obras “Concierto en Re” de Vivaldi y la “Fantasía para un Gentilhombre” de Rodrigo. Ha ejercido como profesor del Conservatorio Profesional de Música de Baleares (197686) y director titular de la Orquesta Ciudad de Manacor (1978-86). En 1986 se trasladó a Madrid, donde ejerció como catedrático de guitarra del Conservatorio Superior de Música de Salamanca (1989-1991). A partir de 1992 y hasta 2012, ha sido catedrático de guitarra del Real Conservatorio Superior de Música de Madrid y, actualmente, es Profesor Honorario de la Universidad Nacional de San Agustín de Arequipa, Perú. Gabriel Estarellas es considerado heredero de la escuela española de la guitarra. Ha realizado más de 200 estrenos mundiales, tiene grabados más de 20 discos y varias composiciones, como sus conocidos “Diez Estudios de Virtuosismo”. En 2004 se le concedió el Premio Trujamán, el más importante de guitarra a nivel nacional y que se otorga por el conjunto de su trayectoria. Ha ganado numerosos concursos internacionales, entre los que destacan el “Viotti” en Italia, “Ramírez” en Santiago de Compostela y el “Francisco Tárrega” en Benicasim. Ha actuado en relevantes Festivales Internacionales, entre los que destacamos los de Stresa, París, Santander, Pollensa (1981-1991), Alicante, Santiago de Compostela, “Andrés Segovia” en Madrid, Córdoba, Puerto Rico, Cuba y Texas Music Festival. Ha actuado como solista con la English Chamber Orchestra, London Mozart Players, Orquesta de Cámara de París, Orquesta Nacional de España, Orquesta de la RTVE, Orquesta Sinfónica de Madrid, Orquesta Comunidad de Madrid, Filarmónica de Minsk, Nacional de Cuba, Orquesta Sinfónica de Puerto Rico, Camerata de Houston, Orquesta Reina Sofía, Filarmónica de Galicia, Sinfónicas de Málaga, Murcia, Castilla y León, Baleares, Orquesta de Cámara Española, etc. bajo la dirección de Enrique García Asensio,

72

Gabriel Estarellas

Odón Alonso, Leo Brouwer, Uros Lajovic, Christian Florea, Aldo Ceccato, José Collado, Arturo Tamayo, Leo Krämer, Víctor Pablo Pérez, Edmon Colomer, Antoni Ros Marbá, David Parry, Salvador Brotons, Manuel Galduf, José de Eusebio, entre otros. Ha dado recitales por toda Europa, Centro-América, Asia y Estados Unidos. Ha colaborado estrechamente con casi todos los grandes compositores españoles del siglo XX, que le han dedicado y escrito piezas especí¿camente para él. Entre sus estrenos mundiales destacan: Concierto de Benicasim de Leo Brouwer; Concierto del Agua de Tomás Marco; Concierto de Gibralfaro de Antón García Abril; Concierto Poético de Claudio Prieto; Música de Corte de Alexandre Tansman; Concierto de Bellver de Valentín Ruiz; Concierto Cervantino de Gabriel Fernández Álvez y el Concertante de Xavier Benguerel. Ha grabado numerosos discos de compositores actuales, entre los que destacan: integral para guitarra sola y guitarra y orquesta de Antón García Abril; integrales de Tomás Marco, Claudio Prieto, Ángel Barrios, Bernardo Juliá, Bartolomé Calatayud (Palma, 1882-1973) y Gabriel Fernández Álvez; así como obras de Luis de Pablo, Cristóbal Halffter,

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 Goffredo Petrasi, Miguel Alonso, Agustín Bertomeu, Carmelo A. Bernaola, José Luis Turina, Antón Larrauri o Salvador Brotons, entre otros. ¿Cuánto tiempo hace que se dedica a la música? Me inicié alrededor de los 10 años y a partir de los 16 me dediqué a ello profesionalmente. Son muchos los años que me dedico a la música y a la guitarra. ¿Quién le inculco el amor a la guitarra? Puede que haya sido mi padre, en mi casa siempre ha habido una guitarra y de vez en cuando se la oía tocar. Mi padre tocaba de oído y tenía verdadera pasión por el instrumento. Sus ídolos eran los maestros antiguos de la guitarra Àamenca, Niño Ricardo, Sabicas, Montoya, etc… ¿Su primer profesor? Mi primer profesor fue Antonio Martí en el colegio La Salle de Palma. Era una persona muy entusiasta de Manacor y ex alumno de Bartolomé Calatayud. ¿Qué signi¿ca para Ud. el nombre de Bartolomé Calatayud? Es un maestro con el cual realicé mis primeros pasos en la guitarra y guardo un grato y emotivo recuerdo de aquellos tiempos. Era una persona muy tranquila y paciente que sabía transmitir sus conocimientos al alumno. ¿Qué opinión le ofrece su obra? Es una literatura realmente estimulante y atractiva para los alumnos, además de pedagógica. Aparte de las obras de iniciación tiene algunas que sin duda son obras de concierto. La inÀuencia del folclore mallorquín en su música le da una frescura y belleza muy singular. Su música no tiene nada que ver con Llobet o Pujol. Es única y para nada persigue el virtuosismo gratuito, todo lo contrario. La di¿cultad de alguna de sus obras está oculto, solo lo nota el intérprete. ¿A qué edad debutó en público? La primera vez que actué en público en un concierto completo tenía 12 años. Era cuando era alumno de Bartolomé Calatayud. Hice la preparación de las obras con él y fue cuando estrené la obra que me dedicó, “Gavota Fácil”. ¿Háblenos de su música? Componer es una actividad que actualmente tengo aparcada, requiere mucho tiempo y dedicación. Tocar la guitarra y estar en plena forma me lleva muchas horas de estudio, por lo que debido a los compromisos adquiridos de proyectos, grabaciones y conciertos tengo muy poca disponibilidad en aumentar actualmente mi repertorio de obras escritas para guitarra. El componer no ha sido nada más que una necesidad en expresar la sonoridad que siento de la guitarra. Toda mi obra está basada principalmente en el sonido del instrumento, es decir, nace desde la guitarra. Es una continua búsqueda de la máxima amplitud sonora. Tanto en los matices fuertes como suaves el objetivo es la generosidad sonora. Conocemos su faceta como profesor. ¿Qué pre¿ere: componer o enseñar?

Portada CD, homenaje a B. Calatayud

Son dos actividades completamente distintas. La de enseñar se puede hacer delante muchas personas, como en el caso de una master class. Y la de componer en absoluta soledad. Las dos son muy grati¿cantes –a veces, no siempre- y me han dado grandes satisfacciones. Cuando has tenido un alumno por años y lo has formado te sientes vinculado para siempre, lo mismo ocurre con las obras que has escrito. Enseñar y componer me ha gustado hacerlo en su momento, las dos actividades pertenecen a mi personal formación como músico y ser humano. ¿Cuál fue su primera composición? Cuando estaba en Mallorca y dirigía la “Orquesta de Cámara Ciudad de Manacor” escribí una obra para violín y orquesta que se llama “Génesis”, la cual está construida en dos movimientos. Fue especialmente escrita y dedicada al concertino de mi orquesta, Jaime Piña y la estrenamos en Manacor. Más tarde fue interpretada por Bernardo Pomar en un concierto que hicimos con la orquesta en el Auditorium de Palma. ¿Cuántas obras a compuesto? Mi literatura es muy pequeña, debido a que otros compromisos me impiden tener el tiempo necesario para componer. Espero en un futuro no muy lejano tener más disponibilidad para escribir. Hasta ahora he escrito para guitarra “Dos Preludios” -quiero completar un ciclo de 12 cuando pueda-, “Diez Estudios de Virtuosismo”, “Fantasía para una Dama” y “Homenaje a Marcel Proust”. Actualmente mi alumno Jorge Herrera está grabando en mi estudio mi obra completa y muy pronto estará disponible en cd. ¿Qué signi¿can para Ud. los Diez estudios de virtuosismo? Signi¿ca un año de intenso trabajo y dedicación a este proyecto. Son un cúmulo de experiencias

73

MAINHARDT - 80 / desembre de 2014 basadas principalmente en los alumnos. Aparte de buscar un desarrollo técnico en una rutina determinada he intentado conjugar en lo posible el aspecto musical. Es decir, además de lo mecánico e cuidado mucho los elementos musicales que he usado en la creación de cada “Estudio”. Muchos son los estudios que escribí, pero por descartes al ¿nal se han quedado en diez. ¿Compositores de guitarra preferidos? Me referiré a compositores guitarristas solamente. Sin lugar a dudas Fernando Sor, Francisco Tárrega y Agustín Barrios. Hay otros muchos más, pero estos tres son mis predilectos. ¿Podría citarme el nombre de algún guitarrero? Podrían ser las tres guitarras que actualmente tengo y alterno en mis conciertos: Ignacio Fleta, Antonino Scandurra y José Ramírez. ¿Cuál es la música que más le gusta interpretar? Ya llevo bastantes años que he tenido que poner en primer lugar la profesionalidad y el o¿cio al gusto por lo que estoy interpretando. Mi trayectoria ha sido estrenar muchas obras, más de 200, por lo que no siempre todo lo que he estrenado ha sido completamente de mi agrado. Siempre he intentado hacer lo mejor de mí en cada obra que he tocado por primera vez. En muchas ocasiones ha coincidido el agrado por la música, entonces ha sido realmente grati¿cante. No me arrepiento de lo realizado, seguro que lo repetiría. Es impresionante descubrir por primera vez una obra, y ser el primero en hacerlo. ¿En qué ha cambiado su forma de afrontar el escenario desde su primera aparición en público? Dicen que el diablo sabe más por viejo que por diablo. Creo que este es mi caso, el paso de los años y las repetidas actuaciones delante públicos de todo el mundo es lo que me ha hecho tener un conocimiento bastante concreto de la realidad. Para mí es fundamental tener dos cosas cuando decides

74

ponerte delante un público, responsabilidad y respeto. Sabemos que es un enamorado de Mallorca ¿cuando fueron sus últimas actuaciones en la isla? Mallorca siempre está y estará en mi corazón, es la tierra donde nací. Por circunstancias profesionales he tenido que buscar nuevos horizontes fuera de ella. Estoy seguro que dentro unos pocos años regresaré a mi querida Mallorca a vivir y la volveré a disfrutar, ya falta poco. Contestando a tu pregunta te diré que mis dos últimas actuaciones en Mallorca fueron en agosto del 2006 en el Castillo de Bellver. Hice el estreno mundial del “Concierto Goyesco” del compositor Manuel Moreno-Buendía, que escribió especialmente para mí. La orquesta era la “New European Strings Chamber Orchestra”, dirigiendo Dmitry Sitkovesky y el pasado 20 de agosto en el Festival de Pollença, en donde en la Primera Parte interpreté la Serie Americana de Héctor Ayala y lós cinco Prelúdios de Heitor Villa-Lobos. La Segunda parte, quise dedicarla enteramente al maestro Bartolomé Calatayud interpretando entre otras piezas como: Alegre Primavera, Gavota Fácil, Patrulla, Sonatina Num.1, Marcha Húngara, y Danza Mora. Muy positiva ha sido la experiencia del concierto realizado en el “Claustro de Santo Domingo” de Pollença. El entorno incomparable y emblemático del lugar, unido a la exquisita, entendida y respetuosa atención del público hace que el evento sea para mí un recuerdo inolvidable. Y ya para terminar ¿Cuáles son sus próximos proyectos? Actualmente estoy preparando un nuevo disco que se llamará “Guitar Encores” para editarlo a ¿nales de año en Los Ángeles, USA. Se trata de pequeñas obras que se suelen tocar como bis en los conciertos. Son muy conocidas y atractivas.

Fotogra¿a cedida per Andrea Cherta

La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Fotogra¿a cedida per Pepita Pauner

Tere la de Culla, Joaquina Albalat, Amparito la Peixera i Pilarín la del Pequeño. Fotogra¿a cedida per Joaquina Albalat Cherta