Newsuic és una publicació gratuïta editada per la Direcció de Comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya. Les tasques de compaginació, fotografia, redacció i coordinació editorial són dutes a terme per estudiants, assessorats per un consell editorial compost per professors, membres del personal d’administració i serveis de la Universitat i alumnes becaris. S’hi afegeixen col·laboracions de professors o d’altres professionals, fixes o bé esporàdiques. El Consell Editorial, que no comparteix necessàriament les opinions expressades pels seus redactors o col·laboradors, convida els professors, alumnes i exalumnes de la Universitat a col·laborar al Newsuic i a expressar les seves opinions sobre els continguts i la manera de tractar-los. El Consell Editorial es reserva el dret de publicar aquelles col·laboracions o anuncis que no es corresponguin amb la línia editorial o els principis estètics que regeixen aquesta publicació. PUBLICITAT, OPINIONS I COL·LABORACIONS: newsuic@uic.es
Cap
de taula
│ Direcció de Comunicació. Immaculada, 22 E-08017 BARCELONA
Jaume Balagueró
La Columna
Director de cinema
Jaume Figa
Fernando Sánchez fersancos@cir.uic.es
jfiga@cir.uic.es
En Jaume Balagueró (39) és un home que fa por… no ell, lògicament, sinó en el sentit que crea por: a les seves pel·lícules sap com fer-s’ho venir per tal que els espectadors almenys estiguin intranquils a la butaca. Quan va ser a la UIC per inaugurar el plató, anuncià que l’última pel·lícula que havia fet amb en Paco Plaza –[REC]– s’estrenaria al novembre. I així va ser; amb gran succés, per cert, i una mica de la mà d’El Orfanato. Al bar –un bon lloc per no inquietar-se– vam estar parlant del seu cinema, i del cinema en general… i del que, per ell, és “suspens”. Hitchcock ho explicava parlant d’una bomba col·locada en una taula de restaurant: l’espectador ho sabia, però no el personatge; el temps passava i… la bomba seguia sense explotar… Suspens…: s’ho va estar pensant, i m’ho va dir, però al final.
Tu no has passat pors? Sí, és clar; jo he passat les pors de qualsevol altra persona. I les passo: quan un es pensa que ho té tot controlat però de sobte se n’adona que les coses no són com semblaven: a tots ens agrada tenir un cert control sobre el que ens envolta. El cinema de terror és com un manera d’esbargir-se de tot això Sí, pot ser; però no per això he fet fins ara aquest tipus de cinema. El meu cas ha estat tot una qüestió d’atzar: em va agradar la novel·la Los sin nombre; vaig aconseguir cent milions de pessetes –aleshores, 1999, una pel·lícula barata era del doble–; i vaig acabar fent-ne una que em va fer saltar a la palestra internacional i ja està... “I ja està”, sí; però: Darkness, Frágiles, ara
[REC] Imagina’t que ets un o una periodista, “acabada de sortir del forn”. Fas unes pràctiques. Potser no són les primeres, però sí tens la il·lusió de la primera vegada: un programa de nit que es dedica a filmar professionals que treballen mentre els altres dormen. Una nit et toca els bombers i esperes que passi quelcom increïble: un gran incendi, un... el que vulguis. Allà et diuen que mai passa res, que la rutina
“El que està passant ara a Xina canviarà la història mundial”
“Faig cinema per la necessitat que tinc d’ensenyar quelcom als altres” [REC]...; d’aquesta n’he vist el tràiler, i no té pinta de ser precisament un conte de princeses Però ja et dic: no és un tipus de cinema determinat el que m’agrada, sinó històries concretes. És la història el que m’ha de captivar. Si m’agrada, l’intento filmar. De fet vaig treballar també amb en Paco Plaza, a OT, el documental, que per mi va ser com un divertiment: com jugar amb uns “clics” que cantaven. Per què el terror sovint està lligat a històries amb nens? És una cosa intrínseca de la pròpia narrativa de la por: nens víctimes, desemparats... Caputxeta, Polzet, Rínxols d’or, Els tres ossets... Els nens formen part de la iconografia universal del terror. En algunes de les meves històries –no en totes– hi ha nens involu-
dels bombers és, això: rutina. Al cap tens molt present els que van poder estar filmant els bombers de Nova York, l’11 de setembre de 2001, que per casualitat van ser testimonis del primer avió que es va estavellar contra les Twin Towers. I mentre recordes tot això: una trucada. Una dona ha sentit un crit esgarrifós al pis de la veïna. Els bombers hi van. I tu, amb el teu càmera, estàs emocionat/da... la resta, a aquestes alçades molts ja l’han vista. La periodista es queda tancada a l’edifici, amb poca gent i...
crats, però són fets que tenen a veure amb els grans. De fet, són pel·lícules per grans. Com per voler-los tornar a la por que tenien quan eren petits. Fets que vas rescatant de la teva pròpia història, sense necessitat que siguin autobiogràfics; igual com el que fa comèdia, que tira dels acudits que li han explicat, de situacions còmiques... I què és per tu, el cinema? Passió; per mi el cinema és passió, sí. I faig cinema per la necessitat que tinc d’ensenyar quelcom als altres; això, crec, és fonamental a l’hora de començar: cal tenir coses a explicar. T’agradaria fer-ho a Hollywood? Si em presenten una bona història... He tingut ofertes, però no m’han agradat els guions.
unes persones contaminades amb un virus que els ha convertit en una espècie de zombies... I un càmera, que no deixa de filmar. [REC], és això: una pel·lícula rara, i de por; portada amb molt bona mà. Balagueró i Plaza fan un tàndem perfecte creant una història en forma de fals documental, fet que aporta més proximitat i versemblança: és una pel·lícula, tothom ho sap; però, i si fos veritat? L’edifici és real, el punt de vista del càmera constant, és també real, i els crits... fins i tot la bogeria
I el cine d’aquí també val la pena. Poc a poc va sortint del clixé de “cinema espanyol”, per passar a ser cinema de terror, de comèdia, d’aventures... Com qualsevol pel·lícula americana! No només un gènere “espanyol” que ho englobi tot. Ok. Tornem al que havíem deixat. El suspens. Hitchcock: un restaurant, unes persones, i una bomba. Balagueró, què en diu...? El teu “jefe” m’ha encarregat aquesta entrevista: ha fet muntar tota aquesta parafernàlia del plató, i m’ha convidat aquí... per analitzar el teu comportament durant l’entrevista... tenim micros, estem fent el “paripé”, i posant-te a prova... ¡? ... i l’espectador –el que et llegirà– ho sap. Tu no. Què serà el següent?
en la que es veuen envoltats els protagonistes... Per filmar-la, fins i tot els actors no sabien ben bé què passaria allà dalt: els directors volien que els ensurts fossin més reals. Recorda una mica a The Blair wich project (1999) i de vegades els crits i la histèria general es fa una mica pesada, potser per exagerada. Però fa por. I això, sembla que avui agrada. Només fa falta veure l’èxit que ha tingut El Orfanato, i que a Hollywood ja n’estan preparant un remake: Quarantined (2008); cuarentena.
La passió xinesa Segons els orientals, el groc reflexa la terra. El vermell contagia alegria i porta bona sort. Vermell i groc, groc i vermell, són els colors de la gran potència emergent; de la Xina. Van ser els tints imperials, han estat els estendards comunistes i són avui els tons del capitalisme. Per a nosaltres, els occidentals, el vermell encarna la passió. Entre d’altres, la passió xinesa. Passió silenciosa i vibrant que prolifera actualment. La Xina ens esbrava i espanta. Quan la senten esmentar, alguns desorbiten els ulls imaginant beneficis. Altres, fan una ganyota resignada que anuncia decadències locals. La majoria –més hàbil– calla i actua. Discretament, intenta posar un peu a l’imperi. Es tracta d’un desembarcament silenciós. La nostra universitat també s’ha vist conquistada per la passió xinesa. El Dr. Cervós va posar aviat la mirada a l’orient. Va seguir les passes de Marco Polo. No va tornar, però, amb seda, sinó amb dotzenes d’estudiants. Els veiem rondant pel campus, compactes i desubicats. Descol·locats per culpa nostra, estudiants occidentals, que mostrem una ostentosa falta d’hospitalitat. Tant costa saludar-los i descobrir el nou món que ens porten? El rector, Dr. Argemí, també ha viatjat recentment a les Índies Orientals. Ha participat en una fira internacional d’educació, celebrada a Pequín (Beijing, per als més in). La passió xinesa no és nova. Fa uns decennis, l’avantguarda intel·lectual europea es va sumar entusiasta al maoisme. Avui són els empresaris i els polítics els que miren a Orient. Els intel·lectuals revolucionaris d’antuvi i els empresaris globals d’avui comparteixen una certa sensació de vertigen i un defecte evident en la mirada. La Xina els fascina. Saben que en la seva amplitud, el vell Imperi del Mig és inabastable. I això és una sort. És impossible veure la Xina sencera, i per això acostumen a veure només el que els interessa. A mi també m’ha sobrevingut, de sobte, la passió xinesa. Per una carambola inesperada he pogut assistir a uns congressos d’història a Xangai i a Pequín. Ordenant les notes preses, retrobo una frase reiterada per occidentals i orientals: “És el moment que la Xina s’obri a Occident i que Occident s’obri a la Xina”. He de reconèixer que les metròpolis grogues m’han impactat. Els carrers de Pequín, sobretot, exhalen novetat. En el darrer lustre, s’han aixecat multitud de gratacels i proliferen els centres comercials. I és que els xinesos tenen una nova passió: el shopping. Fa poc que l’han descoberta, i la frueixen llaminers. Es tracta, potser, de la pulsió més universal. Altres passions, com la llibertat, hauran d’esperar. Però després de veure el país i parlar amb algunes persones, m’he convençut que arribarà. Més aviat que tard. Fernando Sánchez és doctorand d’Humanitats