Issuu

R E V I S T A C A T A L A N A DE

D R E T P R I VAT

COMITÈ E DIT O RIAL

Josep M. Vilajosana i Rubio Mariona Serdà Cabré Francesc Torrent Cufí Josep Cruanyes i Tor Xavier Genover i Huguet Pilar Rebaque Mas Oriol Sagarra i Trias Josep Serrano Daura Judith Gifreu Font COMITÈ CIE N T ÍFI C

Lídia Arnau Raventós (UB) (directora) Antoni Vaquer Aloy (UdL) Pedro del Pozo Carrascosa (URV) Susana Navas Navarro (UAB) María del Carmen Gete-Alonso (UAB) Ferran Badosa Coll (UB) Esther Arroyo Amayuelas (UB) Santiago Espiau Espiau (UB) Juana Marco Molina (UB) Joan Egea Fernàndez (UPF) Esther Farnós Amorós (UPF) Esteve Bosch Capdevila (URV) Sergio Nasarre Aznar (URV) Jordi Ribot Igualada (UdG) Carles Florensa i Tomàs (UdL) Elena Lauroba Lacasa (UB) Miquel Martín Casals (UdG) Joan-Maria Raduà Hostench (ICAB)

R E V I S T A

C A T A L A N A DE

D R E T P R I VAT Vo l u m 31 , 2 02 5

S OCIETAT CATA L AN A D ’ E ST UD I S J UR Í D I C S

F I L I A L D E L’ I N S T I T U T D ’ E S T U D I S C ATA L A N S

BA R C E L O N A 2 0 2 5

Amb la col·laboració de:

Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines https://publicacions.iec.cat i https://revistes.iec.cat/index.php/RCDP. © dels autors dels articles © Societat Catalana d’Estudis Jurídics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Text revisat lingüísticament per Montse Marès Torras Compost per Vicenç Ferreres Plans ISSN: 2013-9993

Els continguts de la revista catalana de dret privat estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obra derivada 4.0 Internacional (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/ licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

TAULA

Estudis Viabilitat i conveniència de la regulació de la fidúcia en el Codi civil de Catalunya, per Pedro del Pozo Carrascosa

La cooperativa agrària davant l’envelliment dels seus socis: potencialitats i límits del dret cooperatiu català, per Anna García Companys

El doble mandat en el dret civil català: anàlisi i aplicació en el sector immobiliari, per Gemma Caballé Fabra

Del conflicte a l’acord: la irrupció de la conciliació i els mitjans adequats de solució de controvèrsies en l’ordenament jurídic després de la Llei orgànica 1/2025, d’eficiència del servei públic de justícia, per Antoni Bosch i Carrera

Jurisprudència La cessió fiduciària de crèdits indemnitzatoris en l’aplicació privada del dret de la competència: comentari de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 28 de gener de 2025 (assumpte ASG 2), per Pol Adroher Bernal

119

Miscel·lània Jornada Internacional «Modernización del derecho sucesorio. Propuestas desde la práctica del derecho», per María Fernández-Arrojo

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2026)

133

Seminari Internacional «Contratación y nuevas tecnologías», per Enrique Peruga Pérez

137

Seminari «Efectivitat i mecanismes de protecció de la persona consumidora. Accions col·lectives, ADR i vies de prevenció del conflicte», per Doğa Aslaner

141

Congrés «Un dret civil per a les persones grans? Repensar les institucions atenent a necessitats noves», per Doğa Aslaner

145

Normes de presentació

151

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2026)

E S T U DI S

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2026)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIAJurídics], EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA Revista Catalana de Dret PrivatDE [Societat Catalana d’Estudis vol. 31 (2025), p. 9-44 ISSN: 2013-9993 https://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.214 Data de lliurament: 26 de maig de 2026. Data d’acceptació: 27 de juny de 2026

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA Pedro del Pozo Carrascosa1 Catedràtic de dret civil Universitat de Barcelona Resum

Aquest treball analitza la institució de la fidúcia i defensa la seva regulació amb caràcter general en el Codi civil de Catalunya. Hom parteix de l’estudi general del patrimoni fiduciari, com a patrimoni amb responsabilitat separada, per a constatar que encaixa perfectament en l’ortodòxia de l’ordenament jurídic de Catalunya. Dels dos grans models de patrimoni fiduciari, el trust i la fidúcia, hem optat per aquest últim, atès que ja està present en el Codi, ni que sigui de manera sectorial, en l’anomenat patrimoni protegit de la persona discapacitada o dependent. Sobre la base d’aquest imprescindible encaix tècnic, també fa recomanable una regulació general de la fidúcia en el Codi civil de Catalunya la utilitat social d’aquesta institució. Paraules clau: fidúcia, trust, patrimoni fiduciari, responsabilitat, propietat. VIABILIDAD Y CONVENIENCIA DE LA REGULACIÓN DE LA FIDUCIA EN EL CÓDIGO CIVIL DE CATALUNYA Resumen Este trabajo analiza la institución de la fiducia y defiende su regulación con carácter general en el Código civil de Catalunya. Se parte del estudio general del patrimonio fiduciario, como un patrimonio con responsabilidad separada, para constatar que encaja perfectamente en la ortodoxia del ordenamiento jurídico de Catalunya. De los dos grandes modelos de patrimonio fiduciario, el trust y la fiducia, hemos optado por este último, pues ya está presente en el Código, si bien de manera sectorial, en el denominado patrimonio protegido de la persona discapacitada o dependiente. Sobre la

1. Aquest treball forma part de dos projectes d’investigació finançats pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats i pel Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER): «Sostenibilidad, vulnerabilidad y efectividad: nuevo marco para una reformulación del derecho contractual de consumo» (PID2023-146813NB-I00, finançat per MICIU/AEI/10.13039/501100011033 i per FEDER, UE), les investigadores principals del qual són la Dra. Gemma Rubio Gimeno, professora agregada de dret civil de la Universitat de Barcelona, i la Dra. Mariló Gramunt Fombuena (epd), professora titular de dret civil de la mateixa universitat; i «Sostenibilidad y tecnología a través del derecho privado» (PID2024-157907NB-I00, finançat per MICIU/AEI/10.13039/501100011033 i per FEDER, UE), les investigadores principals del qual són la Dra. Esther Arroyo Amayuelas, catedràtica de dret civil de la Universitat de Barcelona, i la Dra. Miriam Anderson, professora agregada de dret civil de la mateixa universitat.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

base de este imprescindible encaje técnico, también hace recomendable una regulación general de la fiducia en el Código civil de Catalunya la utilidad social de esta institución. Palabras clave: fiducia, trust, patrimonio fiduciario, responsabilidad, propiedad. VIABILITY AND CONVENIENCE OF THE REGULATION OF THE FIDÚCIA (TRUST) IN THE CIVIL CODE OF CATALONIA Abstract This paper analyzes the institution of the fidúcia and defends its general regulation in the Civil Code of Catalonia. Its starting point is the general study of fiduciary patrimony, as a patrimony with separate liability, to verify that it fits perfectly into the orthodoxy of the legal system of Catalonia. Of the two major models of fiduciary patrimony, the trust and the fidúcia, we have opted for the latter, as it is already present in the Code, albeit in a sectoral manner, in the so-called protected patrimony of the disabled or dependent person. On the basis of this essential technical fit, a general regulation of the fidúcia in the Civil Code of Catalonia is also recommended for the social utility of this institution. Keywords: fidúcia, trust, fiduciary patrimony, liability, ownership. Sumari: 1. Presentació i finalitat d’aquest treball; 2. El denominador comú dels patrimonis fiduciaris: un patrimoni nou i una responsabilitat separada; 3. La separació de responsabilitats no és exclusiva del patrimoni fiduciari; 3.1. Supòsits de mera exclusió de determinats béns del règim de responsabilitat patrimonial universal; 3.2. La separació de responsabilitats derivada d’un patrimoni autònom; 3.3. La dissociació de responsabilitats com a conseqüència del desdoblament de la personalitat jurídica; 4. El patrimoni fiduciari dins l’ortodòxia de l’ordenament jurídic de Catalunya; 4.1. El model del trust; 4.1.1. Aspectes generals del trust anglosaxó; 4.1.2. Un cas peculiar: Escòcia; 4.1.3. Itàlia: l’acte notarial de destinació; 4.1.4. Presència del trust en els ordenaments català i espanyol; 4.2. El model de la fidúcia. 5. La fidúcia com a model de regulació general del patrimoni fiduciari en el dret civil de Catalunya; 5.1. La justificació teòrica del model: l’admissió del dret de propietat sense propietari; 5.2. Sobre un bé; 5.3. Sobre el patrimoni; 6. Alguns supòsits de fidúcia en el Codi civil de Catalunya; 6.1. L’herència jacent; 6.2. L’herència subjecta a la marmessoria universal de realització dinerària; 6.3. El patrimoni protegit a favor de la persona discapacitada o dependent; 7. Utilitat d’una regulació general de la fidúcia en el Codi civil de Catalunya; 7.1. La limitació de responsabilitat. Referència especial al patrimoni protegit de la persona discapacitada o dependent; 7.2. Una estructura jurídica senzilla, operativa i versàtil; 7.3. Algunes possibles aplicacions de la fidúcia; 7.3.1. Finalitats d’interès general; 7.3.2. Com a garantia real; 7.3.3 Com a mecanisme de previsió personal i de protecció d’actius; 7.3.4. Com a mecanisme de previsió social; 8. Conclusió general; 9. Bibliografia.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

1. PRESENTACIÓ I FINALITAT D’AQUEST TREBALL El punt de partida d’aquest article va ser la preparació de la meva intervenció en una taula rodona, el 14 de març de 2024, en el congrés «Patrimonis fiduciaris i afectació de béns: consolidació i funcions», celebrat al Col·legi Notarial de Catalunya (14 i 15 de març de 2024). 2 El títol d’aquesta taula rodona era una pregunta: «Qui tem el trust?».3 La formulació de la pregunta parteix del fet que l’ordenament jurídic, tant el català com l’espanyol, no regula de manera sistemàtica la institució del patrimoni fiduciari, designada moltes vegades pel terme trust, però també per fidúcia, fideïcomís i altres termes o expressions. La pregunta denota també l’existència d’una certa polèmica sobre si caldria regular una institució d’aquest tipus. Cal destacar que hi ha juristes de gran prestigi que reclamen posar fi a aquesta anomalia dels nostres ordenaments i demanen amb urgència una regulació general de la fidúcia.4 D’altra banda, la formulació mateixa de la pregunta «Qui tem el trust?» sembla partir d’una connotació negativa de la institució i fa pensar que per aquest motiu potser seria preferible no regular-la. Aquest temor —o, com a mínim, malfiança— envers el trust se centra en concret en dos arguments. El primer és que el trust normalment és considerat com una institució sospitosa de facilitar l’assoliment de finalitats poc ètiques o fins i tot il·lícites, i això malgrat que la primera accepció de la paraula trust en els diccionaris de llengua anglesa sigui «confidence», és a dir, confiança. En efecte, és molt possible que tots nosaltres, en un moment o altre, hàgim sentit que la institució coneguda com a trust serveix per a evadir impostos, per a blanquejar capitals o per a no pagar els creditors. Aquestes acusacions poden ser certes en alguns casos i en relació amb algunes persones, però no són arguments per a valorar negativament una institució jurídica com a tal. D’entrada, perquè serien aplicables a la majoria d’institucions, ja que qualsevol estructura jurídica pot servir per al millor i per al pitjor. Així, si jo faig una donació important a una entitat benèfica, hom pensarà que soc una gran persona, mentre que

2. El 13 de març de 2026 vaig tornar a comprovar l’interès de la comunitat jurídica pel tema dels patrimonis fiduciaris arran de la meva participació en una altra taula rodona, aquest cop en el congrés «Un dret civil per a les persones grans? Repensar les institucions atenent a necessitats noves», celebrat a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona els dies 12 i 13 de març de 2026. El tema de la taula rodona era «De nou, els patrimonis protegits», en relació amb un tipus de patrimoni fiduciari que el Codi civil de Catalunya regula en els seus articles 227-1 a 227-9, si bé restringit a les persones discapacitades o dependents. 3. En el text en català poso la paraula trust sempre en cursiva, com a neologisme provinent de l’anglès, ja que el sentit que té en el text no és el que aquesta mateixa paraula té en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que només l’inclou amb el sentit d’«unió de fabicants o comerciants formada per controlar o monopolitzar una indústria o comerç». 4. Vegeu especialment Sergio Cámara Lapuente, «Trusts y patrimonios fiduciarios como vías de protección de la persona, la familia y la sucesión», a Consejo General del Notariado, La autonomía de la voluntad en el derecho privado (Estudios en conmemoración del 150 aniversario de la Ley del Notariado), t. 1, Derecho de la persona, familia y sucesiones, Madrid, Wolters-Kluwer, La Ley i Consejo General del Notariado, 2012, p. 691-839, esp. p. 800, i, més recentment, Pablo Salvador Coderch, «Por una regulación general del fideicomiso inter vivos y de la fiducia expresa en el derecho español», InDret, any 2012, núm. 2, p. 1-4 (editorial), esp. p. 4.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

si la faig a un partit polític, és possible que estigui sota sospita i hom dirà que el que pretenc és influir en alguna decisió política. D’altra banda, si una institució jurídica pot propiciar no pagar impostos o creditors particulars, l’Estat té en el seu ordenament jurídic eines suficients per a fer front a aquest greuge; i si no les té, se’n pot dotar. El segon argument que apareix en la connotació negativa que hom sol tenir del trust deriva del desconeixement que els juristes formats en la tradició del dret romà i en el dret estructurat entorn dels codis civils europeus tenim del dret anglosaxó, on va sorgir i es va desenvolupar aquesta figura. Segurament hem sentit moltes vegades que el trust és una institució que només pot existir als països de l’anomenat common law i que la seva aplicació és absolutament inviable en l’àmbit de la tradició civilística europea continental —l’anomenat sistema del civil law—, ja que la figura sembla respondre a uns mecanismes absolutament incompatibles amb aquesta tradició. Aquest segon argument tampoc no és correcte. És cert que el dret anglès (i els seus derivats) tenen una configuració peculiar de la propietat i dels drets reals, especialment amb la seva distinció entre les dues fonts de regulació que són la llei i l’equity, a la qual després em referiré, però també és cert que darrere d’aquestes estructures jurídiques hi ha uns principis essencials que són perfectament assimilables als que trobem en els ordenaments continentals. El trust és un excel·lent exemple d’això: la seva estructura jurídica pot ser còmodament explicada a partir dels conceptes i de les categories pròpies del dret civil continental, sense haver de dependre dels que són exclusius del common law. En particular, el trust pot ser explicat sobre la base teòrica del concepte modern de patrimoni, el qual, a més a més del patrimoni general o inherent a la persona, admet l’existència de patrimonis autònoms que, pertanyents a la mateixa persona, permeten diferents graus de separació o d’especialitat en relació amb aquell patrimoni general.5 El millor exemple d’això és l’ordenament jurídic d’Escòcia, que no inclou la figura de l’equity pròpia del dret d’Anglaterra, però sí que admet el trust des del segle xvii.6 Això ens permet arribar a un fita argumental important: per a entendre el trust i, si escau, per a regular-lo, no cal modificar els conceptes ni la taxonomia del nostre pensament jurídic, ni encara menys les estructures del nostre ordenament. Dit això, anticipo que la meva resposta a la pregunta que constituïa l’objecte de la taula rodona és que ningú no hauria de tenir por del trust, ni tampoc d’una sèrie d’institucions jurídiques similars que tenen un clar denominador comú i que reben, en els dife-

5. Sobre el concepte i la tipologia dels patrimonis, vegeu Pedro del Pozo Carrascosa, «La protecció patrimonial de la persona discapacitada o dependent: el patrimoni protegit», a Institut de Dret Privat Europeu i Comparat, Universitat de Girona (coord.), Qüestions actuals del dret català de la persona i de la família: Materials de les Dissetenes Jornades de Dret Català a Tossa, Girona, Documenta Universitaria, 2013, p. 169-183. 6. En aquest sentit, són clares les autoritzades opinions dels professors Gretton i Reid, molt valorades per la Comissió de Codificació Escocesa. Per exemple, George L. Gretton, «Trust without equity», a Valsan Remus (ed.), Trusts and patrimonies, Edimburg, Edinburgh University Press, 2015, p. 89, assenyala: «The trust does not have to be conceptualised within the framework of English law. The trust presupposes neither equity nor divided ownership. The ius commune tradition already has the categories with which to understand the trust. Scots law, which has known the trust since the seventeenth century and has more or less successfully integrated it within an almost pure ius commune system of property law, shows how».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

rents ordenaments, denominacions com ara trust, fidúcia, fideïcomís o patrimoni protegit, entre d’altres. En aquest treball he optat per utilitzar l’expressió patrimoni fiduciari com a denominació general, ja que descriu de manera força acurada la base comuna i transversal que trobem en les diferents modalitats o variants de la institució. Observem que en aquesta expressió trobem, d’entrada, la referència a la figura jurídica essencial sobre la qual es fonamenta la institució, que és el patrimoni. El segon terme de l’expressió —fiduciari— al·ludeix a la confiança i fa referència al fet que la persona que administra aquell patrimoni no ho fa en benefici seu, sinó en el de terceres persones.7 Més enllà d’aquesta designació genèrica, en aquest treball utilitzaré els termes trust o fidúcia, segons el context, per a referir-me a les dues grans modalitats generals de la configuració jurídica del patrimoni fiduciari; després en veurem les diferències. Ningú no hauria de tenir por del patrimoni fiduciari per dos motius. El primer és la seva utilitat en el tràfic, facilitada per la configuració jurídica mateixa de la figura. Cal precisar que, en si mateixa, la institució del patrimoni fiduciari no té una funció predeterminada, sinó que és un vector o una estructura jurídica que dona cobertura a finalitats molt diverses, com ara finalitats d’interès general, com a mecanisme de garantia real, o altres finalitats a les quals farem referència en aquest treball. El segon argument per a no malfiar-se del patrimoni fiduciari i aconsellar la seva regulació general en l’ordenament jurídic de Catalunya és que tant el trust com la fidúcia són institucions que hi encaixen perfectament i no li són gens desconegudes. En les pàgines següents desenvoluparé aquestes qüestions seguint la línia argumental que detallaré a continuació. Partiré del denominador comú dels patrimonis fiduciaris que és la creació d’un patrimoni nou amb una responsabilitat separada (apartats 2 i 3 d’aquest treball). A continuació justificaré l’encaix d’aquest tipus de patrimoni en l’ortodòxia de l’ordenament jurídic de Catalunya (apartat 4). Dels dos models de patrimoni fiduciari, justificaré la tria de la fidúcia com a preferible per a ser regulada en el Codi civil de Catalunya (CCCat) amb caràcter general (apartats 5, 6 i 7). En definitiva, la finalitat d’aquest treball no és fer un

Vegeu també l’article de Kenneth G. C. Reid «Patrimony not equity: the trust in Scotland» a Valsan Remus (ed.), Trusts and patrimonies, Edimburg, Edinburgh University Press, 2015, p. 110-12, esp. p. 123, que substitueix l’absència d’equity pel concepte de patrimoni, essencial en els ordenaments de tradició romanista: «Scotland has a trust without equity. So too do the other mixed legal systems, as well as those increasing numbers of civil law systems which have chosen to adopt the trust». La Comissió de Codificació d’Escòcia fa seus aquests arguments i afirma que els «equitable interests are not recognised in Scots law, but equivalent benefits can be obtained by the use of a trust» (Scottish Law Commission, Report on trust law, Edimburg, The Stationery Office, 2014 [Scott Law Com núm. 239], p. 10; vegeu també la p. 13. Disponible a: www.scotlawcom.gov.uk). Finalment, referint-se també a altres ordenaments i amb cita de nombrosa doctrina, Sergio Cámara Lapuente, «Trusts y patrimonios fiduciarios», p. 752, assenyala que «los estudios de derecho comparado muestran solventemente que un genuino trust no presupone ni la noción de propiedad dividida ni la de equity». 7. En aquesta línia i referint-se al concepte de propietat fiduciària, la Scottish Law Commission (Discussion paper on the nature and the constitution ot trusts, Edimburg, The Stationery Office, 2006 [Discussion paper núm. 133], p. 5, disponible a: www.scotlawcom.gov.uk) estableix el següent: «In Scots law the essential element of a trust is the concept of fiduciary ownership. Fiduciary ownership arises when the owner of property is under a duty to use it for the benefit of another and not for himself».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

estudi exhaustiu del funcionament del trust o de la fidúcia,8 sinó fer entenedora la institució de la fidúcia, justificar-ne la utilitat social i jurídica i, amb això, recomanar-ne la regulació amb caràcter general en el Codi civil de Catalunya. 2. EL DENOMINADOR COMÚ DELS PATRIMONIS FIDUCIARIS: UN PATRIMONI NOU I UNA RESPONSABILITAT SEPARADA El patrimoni fiduciari, en qualsevol dels seus models de trust o de fidúcia, és una institució amb una estructura jurídica bàsica prou clara, que permet segregar patrimonis i la seva responsabilitat sota un règim d’administració rigorós. La combinació d’aquests dos elements —la dissociació de responsabilitats i l’administració rigorosa— dona al patrimoni fiduciari una gran versatilitat i el converteix en una institució jurídica molt útil, ja que permet assolir objectius i finalitats molt diversos de manera simple i àgil.9 Aquesta utilitat de la figura es pot observar en el fet que el patrimoni fiduciari està present, amb diferents variacions, en molts ordenaments jurídics, tant de l’esfera del common law com en la del dret continental, que s’esforcen a mantenir una regulació de la institució adequada a les necessitats actuals. Aquest és un del camps en els quals, en l’actualitat, es pot observar amb claredat el fenomen de la competència entre ordenaments jurídics.10 És evident que la funció del legislador és, d’entrada, fer unes lleis socialment útils i tècnicament impecables, d’acord amb la realitat econòmica i jurídica de la societat en la qual s’han d’aplicar en una època determinada. Des de fa segles, això ha justificat una competència, obertament declarada o no, entre els ordenaments jurídics, a fi de crear un marc regulatori idoni que incentivi els operadors econòmics a actuar en l’àmbit de l’estat que crea aquest marc, en comptes de fer-ho en altres àmbits territorials. Fenòmens com ara la codificació 8. Aquests aspectes es poden trobar en moltes de les obres esmentades en la bibliografia; en especial, pel que fa al funcionament detallat del patrimoni protegit a favor de la persona discapacitada o dependent, vegeu el meu treball «La protecció patrimonial de la persona discapacitada o dependent: el patrimoni protegit», publicat l’any 2013. 9. La versatilitat i la flexibilitat són dues de les característiques més importants del trust, i mantenir-les ha estat un dels objectius de la reforma del trust a Escòcia, culminada l’any 2024 amb la Trust and Succession (Scotland) Act 2024, basada en la simplicitat dels requisits legals. Vegeu Scottish Law Commission, Report on Trust Law, p. 15 i 19. Pel que fa a la versatilitat, vegeu Sergio Cámara Lapuente, «Elementos para una regulación del trust», a Martín Garrido Melero i Josep Maria Fugardo Estivill, El patrimonio familiar, profesional y empresarial. Sus protocolos, t. iii, Barcelona, Bosch, 2005, p. 523-564, esp. p. 528-529) fa una clara síntesi de les diferents modalitats de trust i les seves aplicacions. 10. La competència entre ordenaments és una de les justificacions de la reforma del trust a Escòcia. En aquest sentit, la Scottish Law Commission (Report on Trust Law, p. 15) assenyala: In recent years there has been considerable competition among jurisdictions to attract trust business on an international basis. This is important not only for the legal profession but also for the financial and investment community, since the trust provides a modern, flexible legal vehicle that can be used to provide services that will attract international business. As a result jurisdictions that seek to attract international financial and investment business have invariably reformed their trust law to bring it into line with modern requirements.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

o la creació dels registres de la propietat immobiliària en són exemples; des de fa unes dècades, la competència reguladora té un dels seus camps d’operacions en la regulació dels patrimonis fiduciaris. El denominador comú o element tipificador de les diferents modalitats de patrimoni fiduciari és la creació d’un patrimoni nou, que estarà subjecte a la seva pròpia responsabilitat i vinculat a l’obtenció d’una determinada finalitat. Més concretament, aquest patrimoni nou és un patrimoni diferent, tant del patrimoni general de la persona o les persones que van aportar els béns que el van integrar inicialment, com dels patrimonis personals de l’administrador i del beneficiari o els beneficiaris de l’activitat econòmica implementada gràcies al patrimoni. Això duu a l’element fonamental de la separació de responsabilitats entre el patrimoni acabat de crear i el patrimoni del constituent. En essència, això significa que el patrimoni fiduciari no respon dels deutes que el constituent contregui amb posterioritat a la creació del patrimoni esmentat. Això, amb independència de quina sigui la titularitat d’aquest nou patrimoni, si del constituent o de l’administrador, o bé si simplement no té titular, com veurem després. Aquesta dissociació de responsabilitats dona al constituent la seguretat que l’objectiu perseguit amb la creació del patrimoni fiduciari no es veurà afectat per les vicissituds futures de la situació econòmica del mateix constituent. Així mateix, també hi ha una separació de responsabilitats en relació amb els patrimonis personals de l’administrador i del beneficiari de la finalitat que hom vol assolir. Això significa que els béns que integren el patrimoni fiduciari només poden ser perseguits per deutes originats per ell mateix i per la seva gestió. Òbviament, pel que fa al constituent del patrimoni fiduciari, la dissociació de responsabilitats té com a límit que aquest s’hagi constituït en frau de creditors. Així, si tenia deutes anteriors a la constitució, els creditors podran perseguir directament els béns que integren aquell patrimoni, igual que en el cas de la donació. És a dir, la constitució del patrimoni fiduciari s’ha de fer en un entorn de plena solvència. Observem que aquest denominador comú dels diferents models de patrimoni fiduciari no requereix la personificació de l’estructura creada, de manera que el patrimoni fiduciari es caracteritza pel fet que mai no adopta la forma d’una persona jurídica.11 Precisament aquesta dada simplifica l’operativitat d’aquesta institució i la fa atractiva, ja que la finalitat perseguida es pot assolir sense haver de recórrer a les complicacions que comporta la gestió d’una persona jurídica. D’altra banda, el fonament que justifica l’existència de moltes persones jurídiques és conceptualment incompatible amb el fonament d’un patrimoni fiduciari. Així, podem trobar un paral·lelisme entre un patrimoni fiduciari destinat a una finalitat d’interès general i una fundació. En canvi, no hi pot haver una semblança amb una societat de tipus patrimonial, que pretén obtenir un benefici econòmic per tal de repartir-lo entre els seus socis, com és el cas de la societat civil o de la societat de responsabilitat limitada. En efecte, el trustee o administrador d’un patrimoni fiduciari no fa seus els beneficis obtinguts, o, si són més d’un,

11. Aquest és un tret comú a tots els ordenaments que, amb una naturalesa jurídica o una altra, regulen el patrimoni fiduciari. L’afirmació de la Scottish Law Commission (Report on Trust Law, p. 26) és clara en aquest sentit: «We also note that, so far as we can discover, in no legal system in which the trust is used is it given separate legal or juristic personality».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

no se’ls reparteixen entre ells, ja que aquests beneficis estan necessàriament destinats a l’assoliment de la finalitat prevista en constituir aquell patrimoni.12 En canvi, com es configura l’administració del patrimoni fiduciari no és un element tipificador de la institució; tampoc no ho és el paper que en l’administració tenen les persones o finalitats que se’n poden beneficiar. És a dir, en el patrimoni fiduciari trobem sempre administradors i beneficiaris, però com s’estructuren i s’articulen no és un fet definidor d’aquest patrimoni i la seva configuració pot variar segons l’ordenament jurídic.13 3. LA SEPARACIÓ DE RESPONSABILITATS NO ÉS EXCLUSIVA DEL PATRIMONI FIDUCIARI La separació de responsabilitats entre el patrimoni fiduciari i els patrimonis de les persones que intervenen en la seva implementació no ens ha de sorprendre, ja que aquesta és una característica que trobem en moltes altres institucions, fins al punt de constituir un tret definidor dels ordenaments jurídics moderns. En efecte, hi ha moltes figures que creen règims especials de responsabilitat i administració de determinats béns i patrimonis, a fi d’adaptar-los a diferents finalitats socials i econòmiques. Algunes d’aquestes figures són fàcilment comprensibles, ja que encaixen perfectament en l’ortodòxia de l’ordenament; en canvi, d’altres es poden qualificar d’autèntiques paradoxes. Comentarem breument alguns d’aquests supòsits, a fi de tenir arguments extrets del nostre ordenament jurídic que tendeixin a facilitar la comprensió i la possible admissió del patrimoni fiduciari amb caràcter general. 3.1.

Supòsits de mera exclusió de determinats béns del règim de responsabilitat patrimonial universal

De vegades, si es donen els requisits exigits en cada cas, la llei exclou explícitament determinats béns del règim general de responsabilitat patrimonial universal d’una persona

12. En aquest sentit, la Scottish Law Commission (Discussion Paper núm. 133) assenyala: […] partnerships are profit-seeking enterprises and the partners intend to receive a share of any profits which the partnership makes. That is not the position of trustees who own the trust fund for the benefit of others ie the beneficiaries and not for themselves. Put another way, the persons who manage the partnership ie the partners are also the intended beneficiaries of the enterprise: the managers of a trust ie the trustees are not. Accordingly not only would the structure of a trust entity be more complex than a partnership but —almost inevitably— the room for conflicts of interest between the trust, trustees and beneficiaries would be greater. 13. Per exemple, en la regulació de la fidúcia en el Codi civil del Quebec (CCQ), el constituent i el beneficiari poden ser una mateixa persona (art. 1275 i 1281 del CCQ), però en el cas del Codi civil francès (CCF) això només és possible si hi ha més d’un beneficiari (art. 2016 del CCF).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

previst en l’article 1911 del Codi civil espanyol (CC).14 Amb això el legislador busca la viabilitat de determinades activitats econòmiques i les fomenta simplificant al màxim els requisits legals que les fonamenten. Vegem-ne dos exemples.15 El primer és el de l’article 140 de la Llei hipotecària (LH),16 que permet al creditor i al deutor hipotecaris pactar que la responsabilitat d’aquest quedi limitada al bé hipotecat, sense estendre’s a la resta del seu patrimoni. No hem d’oblidar que, d’acord amb l’article 105 de la LH, l’existència de la hipoteca no altera la responsabilitat il·limitada del deutor que estableix l’article 1911 del CC; és a dir, el deutor hipotecari és, d’entrada, deutor (art. 1911 del CC) i, a més, hipotecari (art. 104 de la LH).17 Tot i així, hi ha situacions en les quals el manteniment de la responsabilitat universal pot resultar un inconvenient per a l’activitat econòmica del deutor, a causa de l’amenaça potencial que pot representar sobre la totalitat del seu patrimoni —més enllà, per tant, de l’estricta finca hipotecada—. Pensem, per exemple, en l’empresari que ha hipotecat una de les seves naus industrials però vol evitar qualsevol ombra d’amenaça sobre la resta del seu patrimoni empresarial. Aquest empresari estarà molt interessat a pactar amb el seu creditor, com permet l’article 140 de la LH, que la seva responsabilitat quedi limitada a la finca hipotecada, sense «contaminar» la resta del patrimoni de l’empresa. Un segon exemple de limitació de la responsabilitat universal és el de l’anomenat emprenedor de responsabilitat limitada, que regulen els articles 7-11 de la Llei 14/2013, del 27 de setembre, de suport als emprenedors i la seva internacionalització (LAE). Als efectes d’aquesta llei, és emprenedora la persona, física o jurídica, que duu a terme una activitat empresarial o professional (art. 3 de la LAE). Si es tracta d’una persona física, aquest emprenedor pot limitar la responsabilitat pels deutes ocasionats per aquesta activitat empresarial o professional si assumeix els requisits d’«emprendedor de responsabilidad limitada» (art. 7 de la LAE)18 i sempre que els deutes no siguin «de dret públic» (disposició addicional [DA] primera, apartat 1, de la LAE), que seran fonamentalment els deutes tributaris i els de la Seguretat Social. 14. L’article 1911 del CC estableix que «[d]el cumplimiento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes, presentes y futuros». 15. N’hi ha d’altres, com el que estableix l’article 1807 del CC: «El que constituye a título gratuito una renta sobre sus bienes, puede disponer, al tiempo del otorgamiento, que no estará sujeta dicha renta a embargo por obligaciones del pensionista». Cal entendre que la inembargabilitat es refereix al dret a cobrar la renda en el futur, però no a les pensions concretes que el pensionista ja hagi percebut i que s’han integrat en el seu patrimoni. 16. Els dos primers paràgrafs de l’article 140 de la LH estableixen: No obstante lo dispuesto en el artículo ciento cinco, podrá válidamente pactarse en la escritura de constitución de la hipoteca voluntaria que la obligación garantizada se haga solamente efectiva sobre los bienes hipotecados. En este caso, la responsabilidad del deudor y la acción del acreedor, por virtud del préstamo hipotecario, quedarán limitadas al importe de los bienes hipotecados, y no alcanzarán a los demás bienes del patrimonio del deudor. 17. Pedro del Pozo Carrascosa, Antoni Vaquer Aloy i Esteve Bosch Capdevila, Derecho civil de Cataluña. Derechos reales, 7a ed., Barcelona, Madrid, Buenos Aires i São Paulo, Marcial Pons, 2023, p. 602. 18. En essència, la condició d’emprenedor de responsabilitat limitada s’adquireix per la seva constància com a tal en el Registre Mercantil, d’acord amb els mecanismes que descriu l’article 9 de la LAE.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

La limitació de responsabilitat no abraça tot el patrimoni de l’emprenedor de responsabilitat limitada, sinó només el seu habitatge habitual i els béns d’equipament productius i afectats a l’explotació (art. 8.1 i 2 de la LAE);19 així mateix, l’oposabilitat a tercers i la no vinculació d’aquests béns a la responsabilitat de l’emprenedor requereix que aquesta qualitat consti en el foli del bé afectat, en el Registre de la Propietat o en el de Béns Mobles (art. 10.1 de la LAE). 20 Lògicament, no es pot beneficiar de la limitació de responsabilitat el deutor que ha actuat amb mala fe o amb negligència greu en el compliment de les seves obligacions, si així consta en una sentència ferma o en un concurs en què és declarat culpable (art. 8.4 de la LAE). 3.2.

La separació de responsabilitats derivada d’un patrimoni autònom

A més a més del seu patrimoni general, la llei permet que una persona sigui titular de patrimonis especials o separats, que poden estar adscrits o destinats a determinades finalitats i que funcionen amb independència d’aquell patrimoni general, paral·lelament i sense barrejar-s’hi jurídicament.21 L’únic punt de connexió entre aquests patrimonis és que el seu titular és el mateix. És per aquest motiu que podem qualificar aquests patrimonis com a autònoms, ja que tenen un règim específic, però sempre amb el punt de referència essencial del seu titular, que ho és també d’altres patrimonis (com a mínim, el general de la persona). El que justifica l’existència del patrimoni separat o autònom, en relació amb el patrimoni general de la persona, és que compleix una finalitat específica o té una destinació pròpia, la qual no seria operatiu assolir diluint els seus béns dins del patrimoni general. La nota diferenciadora o tipificadora és que el patrimoni separat sigui un patrimoni de responsabilitat de determinats deutes específics del seu titular, de manera que es produeixi, amb diferents graus, una delimitació de responsabilitats entre el patrimoni general i els patrimonis separats o autònoms d’una mateixa persona.22

19. El mateix precepte estableix uns límits quantitatius per tal que operi la limitació de responsabilitat. En el cas de l’habitatge habitual, no ha de superar un valor de tres-cents mil euros, o de quatre-cents cinquanta mil si està situat en una població de més d’un milió d’habitants. Pel que fa a l’equipament productiu, el límit del seu valor és el del volum de facturació agregat dels dos últims exercicis. 20. Sens dubte, l’assentament idoni per a publicar la qualitat d’emprenedor de responsabilitat limitada del propietari d’una finca o d’un bé d’equipament és la nota marginal, malgrat la redacció imprecisa dels apartats 2 i 3 de l’article 10 de la LAE (en especial, de l’expressió «para su constancia en el asiento de inscripción de la vivienda habitual o del bien de equipo de aquel emprendedor» de l’apartat 2). 21. Això no exclou que, de manera excepcional, pugui haver-hi una comunicació o un transvasament entre un patrimoni i l’altre (vegeu l’article 426-56.2 del CCCat). 22. Ludwig Enneccerus, Derecho civil (Parte general): 13ª revisión por Hans Carl Nipperdey; traducción de la 39ª edición alemana, con estudios de comparación y adaptación a la legislación y jurisprudencia españolas, por Blas Pérez González y José Alguer, a Ludwig Enneccerus, Theodor Kipp i Martin Wolff, Tratado de derecho civil, edició a cura de José Puig Brutau, 2a ed., tom i, volum 1r, Barcelona, Bosch, 1953, par. 125, p. 598-599, defineix els patrimonis separats com a «conjuntos patrimoniales que, en interés de un determinado fin y especialmente con referencia a la responsabilidad por deudas, son tratados en ciertos aspectos como un todo distinto del resto del patrimonio».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

Per exemple, en el règim de la sociedad de gananciales del CC, el patrimoni ganancial és un patrimoni separat, que té el seu propi règim de responsabilitat en relació amb els deutes contrets per qualsevol dels cònjuges. No hem d’oblidar que els deutors són els cònjuges, no la sociedad de gananciales, que no té personalitat jurídica. Així, d’acord amb l’article 1365 del CC, els béns gananciales responen «directament» de determinats deutes que ha contret un dels cònjuges, el que significa que només en cas d’insuficiència d’aquests béns la responsabilitat recaurà sobre els béns del patrimoni general del cònjuge deutor. Altres supòsits de patrimonis separats són, per exemple, l’herència acceptada a benefici d’inventari (art. 461-20 del CCCat), el patrimoni de la persona declarada absent (art. 186-188 del CC) i l’herència subjecta a una substitució fideïcomissària (art. 426-1.1 del CCCat). 3.3.

La dissociació de responsabilitats com a conseqüència del desdoblament de la personalitat jurídica

Una persona física pot assolir determinades finalitats personals, socials o econòmiques mitjançant la creació d’una persona jurídica, o la seva incorporació a una de ja creada. L’ordenament ofereix a la persona física un variat elenc de persones jurídiques, és a dir, d’entitats que, sota l’admissió d’una personalitat jurídica pròpia, actuen en el tràfic de manera independent a les persones físiques que les han constituïdes i les administren. La independència de la persona jurídica sol ser total, fins al punt que en la major part dels casos hi ha una separació absoluta de la responsabilitat per deutes entre els deutes de la persona jurídica i els de les persones que hi ha al darrere. Així, el membre d’una associació no respon dels deutes d’aquesta, ni l’accionista dels de la societat anònima. En canvi, hi ha persones jurídiques en les quals, amb diferents matisos, els socis responen dels deutes d’aquestes amb el seu propi patrimoni; aquest és el cas de la societat civil o el de la companyia col·lectiva (art. 1698 del CC i 127 del Codi de comerç, respectivament). Si l’existència de persones jurídiques diferents de les persones físiques que les integren ens és familiar i entenem perfectament la seva necessitat en la nostra societat, tot i així no deixa de sorprendre, perquè és paradoxal, l’admissió de la figura de la persona jurídica unipersonal com a ens diferent de la persona física única que la integra. Es produeix en aquest cas un veritable desdoblament de la personalitat que, en una primera impressió, sembla anar contra l’ortodòxia de l’ordenament jurídic. Així, un mateix individu pot actuar de vegades com a persona física i de vegades com a suport humà únic d’una persona jurídica, i tot això amb una separació estricta entre el seu patrimoni personal i el seu (també) patrimoni com a persona jurídica, amb la correlativa separació de responsabilitats. És obvi que això ho justifica la bondat econòmica de la finalitat —propiciar la presa de decisions empresarials sense arriscar el patrimoni personal o familiar—, però això només és admis-

En la mateixa línia, Mirzia Bianca, Vincoli di destinazione e patrimoni separati, Pàdua, CEDAM, 1996, p. 117-118, assenyala que «la teoria dei patrimoni di destinazione, cosi come altre teorie sulla personalità giuridica, nasce dell’esigenza pratica di trovare una collocazione unitaria a complessi patrimoniali caratterizzati da discipline speciali in tema di circolazione di beni e di responsabilità».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

sible si l’ordenament es dota de mecanismes de control suficients i eficaços que evitin possibles fraus en perjudici de tercers. La limitació de responsabilitat fruit del desdoblament de personalitat jurídica arran de l’existència d’una societat unipersonal està considerada explícitament en la Llei de societats de capital (LSC).23 L’article 12 de la LSC distingeix dues classes de societats de capital unipersonals: la de responsabilitat limitada i l’anònima. Tant l’una com l’altra poden tenir un caràcter originari, quan les constitueix un únic soci, que pot ser una persona natural o jurídica, o bé sobrevingut, quan totes les participacions o accions de diferents socis passen a mans d’un sol d’ells. La qualitat d’unipersonal ha de constar en el Registre Mercantil (art. 13.1 de la LSC) i a partir d’aquest moment el soci únic no respon dels deutes que contregui la societat (art. 14.2 de la LSC), fins al punt que si en sis mesos no s’hi fa constar aquesta qualitat, el soci únic respondrà il·limitadament i de manera solidària amb el seu propi patrimoni (art. 14.1 de la LSC). Això significa que la qualitat d’unipersonal pot tenir un termini de durada indefinit, sempre que consti publicada en el Registre Mercantil. 4.

EL PATRIMONI FIDUCIARI DINS L’ORTODÒXIA DE L’ORDENAMENT JURÍDIC DE CATALUNYA

Hi ha dos grans models o tipologies de patrimoni fiduciari, segons si el patrimoni nou passa a ser de titularitat d’una altra persona, que l’administra, però sense fusionar-se amb el seu propi patrimoni personal (cas del trust), o bé si el nou patrimoni deixa de tenir propietari, sens perjudici de l’existència d’una persona que l’administri (cas de la fidúcia). D’acord amb el que hem dit abans, els béns del trust constitueixen un patrimoni autònom, mentre que els de la fidúcia són un patrimoni independent. Tant en un cas com en l’altre, la funció de l’administrador és assolir la finalitat que el constituent perseguia en crear el patrimoni fiduciari. Observem que trust i fidúcia són dos models que, amb les seves variants, coincideixen en molts aspectes, però que parteixen d’una base conceptual força diferent. Aquests dos models estan ja presents en l’ordenament jurídic de Catalunya, no amb caràcter general o transversal, però sí en supòsits concrets. A continuació hi faré referència i exposaré quin dels dos considero el model idoni per a una futura regulació general del patrimoni fiduciari en el dret català. 4.1.

El model del trust

4.1.1. Aspectes generals del «trust» anglosaxó El primer model de patrimoni fiduciari és l’anomenat trust, originari del dret anglosaxó però que, amb algunes variants, ha estat adoptat per altres ordenaments, incloent-n’hi alguns 23. Reial decret legislatiu 1/2010, del 2 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de societats de capital.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

del nostre entorn jurídic. En essència, en el trust, una persona, el constituent o settlor, transmet uns béns a un fiduciari, el trustee, que n’adquireix la propietat i els administra separadament del seu patrimoni personal en favor d’un beneficiari (el beneficiary o cestui que trust). La característica del trust en el dret anglosaxó és que es configura com un esquema de doble propietat: la legal ownership i l’equitable ownership. Aquest sistema va tenir l’origen en una dualitat de jurisdiccions i de tribunals, que aplicaven regles diferents: la llei i l’equity. Aquesta dualitat de jurisdiccions va desaparèixer en el segle xix, però va perdurar la dualitat de fonts del dret, amb la peculiaritat que l’àmbit principal d’aplicació de l’equity és el trust. En aquest sentit, el fiduciari té una propietat legal arran de la transferència de la titularitat sobre els béns que integren el trust, tutelada per les regles del common law, mentre que el beneficiari té una propietat en equitat, tutelada per les regles de l’equity.24 És cert que l’origen i el desenvolupament del trust responen a unes categories del dret privat i del dret processal que no encaixen fàcilment en les estructures típiques dels ordenaments continentals —l’anomenat civil law—, però això no significa que les mateixes finalitats que s’assoleixen mitjançant el trust anglosaxó no es puguin assolir també amb un trust construït des de les categories jurídiques pròpies dels ordenaments del civil law. Com hem indicat en l’apartat primer d’aquest treball, per a aplicar el trust no cal adoptar la propietat dividida, l’equity ni altres conceptes del common law. Una nota característica del trust és que el trustee (fiduciari) és, amb diferents matisos, propietari dels béns que integren aquell, 25 que, per tant, formen part del seu patrimoni, si bé amb la consideració de patrimoni autònom, que ha d’administrar i destinar a una deter-

24. Roger J. Smith, Property law, 10a ed., Harlow, Pearson, 2020, p. 10, ho resumeix així: «[The trust] is a device whereby one person (the trustee) has legal ownership and manages the property, whilst another person (the beneficiary) has equitable ownership and enjoys all the benefits of the property. In terms of economic value, the beneficiary is the owner, yet without control over the property. If the property is to be sold in order to be replaced with an alternative asset (as where shares in Shell are sold and replaced with shares in Marks & Spencer), it is the trustee who will sell them»; vegeu-ne també les p. 30-34. Vegeu també Paul Todd i Sarah Lowrie, Textbook on trusts, 5a ed., Londres, Blackstone Press Limited, 2000, p. 47, i Alastair Hudson, Understanding equity & trusts, 4a ed., Londres i Nova York, Routledge, 2013, p. 17-20. En relació amb la història de l’equity i els principis que la regeixen, vegeu la mateixa obra de Paul Todd i Sarah Lowrie, Textbook on trusts, p. 1-43, i també Hanbury & Martin, Modern equity, edició a cura de Jill E. Martin, 16a ed., Londres, Sweet & Maxwell, 2001, p. 3-45. 25. Els diferents matisos van des d’una propietat exclusiva del fiduciari fins a l’estructura de la doble propietat a la qual ens hem referit abans. Sobre aquesta qüestió, vegeu Sergio Cámara Lapuente, «Elementos para una regulación del trust», p. 551-553. Seguint el model del trust trobem el Convenio sobre la ley aplicable al «trust» y a su reconocimiento (l’anomenat Conveni de la Haia, que abreviem CHT), aprovat l’any 1985 i amb entrada en vigor l’any 1992; Espanya encara no ha ratificat aquest text. El Conveni de la Haia destaca per una certa ambigüitat terminològica, com ara que els béns es posen «sota el control» del trustee (art. 2.1 del CHT), però de la regulació general es pot afirmar que el trustee és propietari exclusiu dels béns del trust, si bé aquests béns integren un fons separat que no forma part del seu patrimoni exclusiu (vegeu especialment els art. 2.2a i 11.2 del CHT; Jonathan Harris, The Hague Trusts Convention, Oxford i Portland, Hart Publishing, 2002, p. 105-106; i Sergio Cámara Lapuente, «Trusts y patrimonios fiduciarios», p. 738-740). Sens dubte, aquesta ambigüitat terminològica es justifica pel caràcter de norma de conflicte que té el Conveni (art. 1 del CHT) i la finalitat que sigui adoptat pel màxim de països.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

minada finalitat. Sobre aquesta base, a continuació veurem alguns exemples de regulació que presenten punts d’interès que podrien ser útils per a una futura regulació catalana del patrimoni fiduciari. 4.1.2. Un cas peculiar: Escòcia En matèria de propietat i de drets reals, el dret escocès s’assimila a un sistema civilista continental. En especial, com ja hem comentat al començament d’aquest treball, no es fa la distinció entre la llei i l’equity. La doctrina escocesa descriu l’estructura jurídica dels drets i les obligacions que integren el trust com la dual patrimony theory, que prefereixo traduir com la teoria dels dos patrimonis; la Comissió de Codificació Escocesa ha assumit fil per randa aquesta configuració. 26 D’acord amb aquesta teoria, en convertir-se en trustee, aquesta persona adquireix un segon patrimoni, que no es confon amb el seu patrimoni privat; és a dir, el trustee segueix sent titular del seu patrimoni particular, com abans, i ara també és titular del patrimoni que integra el trust. 27 En la mateixa línia conceptual, seguint el model del trust es troba la fiducie en el dret francès, introduïda l’any 2007 en el Code civil, amb modificacions posteriors. En aquesta institució, la propietat passa al fiduciari (art. 2011 del CCF) tot creant un tipus especial de propietat, la propietat fiduciària, amb un encaix perfecte en l’esquema de la propietat civilista. Sobre el tema, vegeu Yaëll Emerich, «Les fondements conceptuels de la fiducie française face au trust de la common law: entre droit des contrats et droit des biens», Revue Internationale de Droit Comparé, vol. 61, núm. 1 (2009), p. 49-71, esp. p. 67-71; François Barrière, «The French fiducie, or the chaotic awakening of a sleeping beauty», a Lionel Smith (ed.), Re-imagining the trust: Trusts in civil law, Cambridge, Cambridge University Press, 2012, p. 222-257, esp. p. 236-239, i Antoine Arsac, La propriété fiduciaire: nature et régime, Issy-les-Moulineux, LGDJ i Lextenso, 2015, p. 96 i 131. També en la línia del trust es troben dos textos articulats que poden servir de model per a futures regulacions, però que, ara per ara, només tenen valor doctrinal. El primer és el dels Principis de Dret Europeu del Trust (Principles of European Trust Law, PETL), del 1998, que en vuit articles estableix una regulació clara i senzilla de la institució; sobre aquest tema, vegeu l’obra de D. J. Hayton, S. C. J. J. Kortmann i H. L. E. Verhagen Principles of European Trust law, la Haia, Kluwer Law International i W. E. J. Tjeenk Willink, 1999. El segon text és l’Esborrany de marc comú de referència (Draft common frame of reference, DCFR), del 1999, que dedica al trust el seu llibre x, amb més de cent articles de redacció excessivament reglamentista; tot i que estan inacabats, són interessants els comentaris a aquest llibre a càrrec de Christian Von Bar i Eric Clive (ed.), Principles, definitions and model rules of European private law. Draft common frame of reference (DCFR). Full edition, vol. 6, Munic, Sellier i European Law Publishers, 2009, p. 5669-5714. 26. Scottish Law Commission, Report on Trust Law, p. 9, 10 i 24-26. Vegeu també Scottish Law Commission, Discussion paper núm. 133, p. 10-13. 27. La Scottish Law Commission (Report on Trust Law, p. 25, i també Discussion paper núm. 133, p. 10) estableix: When a person becomes a trustee he acquires a second patrimony: he now has his private patrimony as before and a trust patrimony. The trust patrimony consists of the trust fund which is owned by the trustee and any obligations he has incurred in the proper administration of the trust. If as will usually be the case there are two or more trustees, the trust patrimony is owned by them jointly. Although owned by the same person the trustee’s private patrimony is a separate legal entity from the trustee’s trust patrimony.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

Aquesta titularitat única (del trustee) de dos patrimonis diferents i independents (el propi del trustee i el patrimoni que integra el trust) té la seva manifestació més clara en la separació de responsabilitats. Així, el patrimoni personal del trustee només respon dels deutes que aquest ha assumit com a simple persona; en canvi, els béns del trust, que integren un patrimoni que també és del trustee, només són perseguibles pels deutes que aquest ha assumit en la seva funció d’administrador del trust. És per això que els béns del trust són immunes a les reclamacions dels creditors personals del trustee; i, a l’inrevés, els béns del patrimoni personal d’aquest no responen dels deutes generats per la gestió del trust i el compliment de la seva finalitat, lògicament amb l’excepció que el trustee hagués actuat de manera dolosa o negligent contra els interessos del trust. En aquest esquema, el dret del beneficiari és un dret personal contra el trustee per tal que compleixi les finalitats del trust, dret que només pot fer efectiu contra els béns que integren el trust, però no contra els béns de l’altre patrimoni del trustee, és a dir, els que integren el seu patrimoni personal. Lògicament, aquest dret personal del beneficiari es posposa als drets personals dels altres creditors del patrimoni del trust.28 La configuració del trust que fa la dual patrimony theory està tan arrelada en el dret escocès que la Scottish Law Commission va entendre que no calia regular-la en la que va ser la Trusts and succession (Scotland) Act 2024, ja que això no aportaria cap gran benefici.29 4.1.3. Itàlia: l’acte notarial de destinació L’any 2005 es va introduir en el Codi civil italià (CCI) l’anomenat acte notarial de destinació. En concret, el seu article 2645-ter 30 permet la inscripció i l’oposabilitat a tercers La Comissió de Codificació escocesa basa la seva argumentació en l’opinió dels professors Gretton i Reid, autors a qui cita en diferents ocasions. Podem destacar el paràgraf següent, tot fent èmfasi en la figura de la subrogació real, que rebla la independència dels dos patrimonis: «On this analysis, a trustee has two patrimonies —a private patrimony and a trust patrimony. Distinct in law, the patrimonies should also be kept distinct in practice by proper labelling and accounting. The assets of one patrimony cannot normally be transferred to the other, and if an asset is sold from one patrimony, the proceeds of the sale are paid into the same patrimony, each patrimony thus operating its own real subrogation» (Kenneth G. C. Reid, «Patrimony not equity», p. 116-117; aquesta transcripció forma part de la segona versió d’aquest article, de l’any 2015, esmentada en la bibliografia, i difereix en algun detall de la versió emprada per la Comissió de Codificació escocesa, publicada l’any 2000 a l’European Review of Private Law). 28. En aquest sentit, veugeu Scottish Law Commission, Discussion paper núm. 133, p. 11. 29. En concret, la Scottish Law Commission (Report on Trust Law, p. 25) estableix: «We have concluded that the dual patrimony theory is undoubtedly reflected in the existing common law, and unless we proceed to a fully comprehensive statement of trust law we do not think that there is any great benefit in setting it out in statutory form». 30. Aprovat pel Decret llei del 30 de desembre de 2005 (núm. 273) i ratificat per la Llei del 23 de febrer de 2006 (núm. 51). El text de l’article 2645-ter és el següent: Gli atti in forma pubblica con cui beni immobili o beni mobili iscritti in pubblici registri sono destinati, per un periodo non superiore a novanta anni o per la durata della vita della persona fisica beneficiaria, alla realizzazione di interessi meritevoli di tutela riferibili a persone con

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

d’actes que estableixin un vincle de destinació, tant de béns mobles com immobles, per a la realització d’interessos mereixedors de tutela, a favor de persones discapacitades, de les administracions públiques o d’altres entitats o persones físiques.31 D’aquest article podem destacar-ne alhora la contundència, ja que deixa clara la possibilitat d’establir vincles de destinació paral·lels al trust, com també el caràcter minimalista, que garanteix la flexibilitat i adaptabilitat de la norma per tal d’assolir la finalitat proposada en la vinculació. Tot reconeixent la utilitat de la figura, el vincle de destinació introduït per l’article 2645-ter del CCI recorda el trust, però no es poden assimilar totalment ja que no hi ha pròpiament una segregació del bé vinculat respecte al patrimoni del trustee, sinó solament una desvinculació unilateral que, tot i així, podria ser útil per a reforçar altres institucions, com ara el mandat sense representació per a adquirir béns immobles.32 4.1.4. Presència del «trust» en els ordenaments català i espanyol En el Codi civil de Catalunya trobem estructures fiduciàries que segueixen el model del trust. Segurament, la institució que més s’hi assembla és la dels fons especials de les fundacions (art. 334-1 i seg. del CCCat). El fons especial és un bé o un conjunt de béns que una persona aporta a una fundació per tal que aquesta el destini a una finalitat específica que sigui compatible amb la finalitat general de la fundació. Aquest conjunt de béns no té una personalitat autònoma, sinó que s’integra en el patrimoni de la fundació, si bé amb un règim d’administració separada de la de la resta del patrimoni fundacional, fins al punt que pot tenir una denominació pròpia (vegeu especialment els art. 334-1, 334-3b i d, i 334-4 del CCCat). Observem que l’estructura jurídica del fons especial és la mateixa que la del trust. Hi ha un constituent o promotor, que crea el fons i deixa de ser propietari dels béns que hi aporta. Per la seva banda, la fundació assumeix el paper del trustee: esdevé propietària dels béns del fons especial i els administra de manera separada de la resta del patrimoni fundacional. Així mateix, el fons té uns beneficiaris específics, d’acord amb la finalitat que va preveure el promotor.

disabilità, a pubbliche amministrazioni, o ad altri enti o persone fisiche ai sensi dell’articolo 1322, secondo comma, possono essere trascritti al fine di rendere opponibile ai terzi il vincolo di destinazione; per la realizzazione di tali interessi può agire, oltre al conferente, qualsiasi interessato anche durante la vita del conferente stesso. I beni conferiti e i loro frutti possono essere impiegati solo per la realizzazione del fine di destinazione e possono costituire oggetto di esecuzione, salvo quanto previsto dall’articolo 2915, primo comma, solo per debiti contratti per tale scopo. 31. Sobre aquesta figura, vegeu especialment Mirzia Bianca, Maurizio d’Errico, Alessandro de Donato i Concetta Priore, L’atto notarile di destinazione: L’art. 2645-ter del Codice civile, Milà, Giuffrè, 2006, p. 3-59. Vegeu també Sergio Cámara Lapuente, «Trusts y patrimonios fiduciarios», p. 765-770, i, per l’interès de l’experiència notarial, Barbara Franceschini, Atti di destinazione (art. 2645-ter C.C.) e trust, disponible a https://notaiofranceschini.it. 32. En aquesta línia, vegeu Barbara Franceschini, Atti di destinazione, p. 259-260 i 265.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

Pel que fa a l’ordenament espanyol, el trust no hi està regulat com a institució jurídica, però hi té un reconeixement de facto, com prova el fet que és una entitat que ha de ser inscrita en el Registre Central de Titularitats Reals, com s’ha de fer amb totes les persones jurídiques espanyoles.33 4.2.

El model de la fidúcia

El segon model de patrimoni fiduciari és el que anomenem fidúcia. Es basa en el concepte de patrimoni independent, sense propietari. A diferència del trust, en aquest cas el fiduciari administra uns béns que no li són propis, ja que no formen part del seu patrimoni (no es pot dir que siguin aliens, perquè no pertanyen a cap persona), a fi d’assolir una determinada finalitat. La regulació de referència d’aquesta estructura fiduciària és la institució de la fiducie34 del vigent Codi civil del Quebec (CCQ) del 1991 (que va entrar en vigor l’any 1994). Pararem una atenció especial a la regulació quebequesa, ja que ha tingut una notable influència en el dret civil de Catalunya, en concret en l’anomenat patrimoni protegit de la persona discapacitada o dependent, institució regulada en els articles 227-1 a 227-9 del CCCat,

33. Ho podem veure en el Reglament d’aquest Registre, aprovat pel Reial decret 609/2023, de l’11 de juliol, pel qual es crea el Registre Central de Titularitats Reals i se n’aprova el reglament. L’article 1.2 d’aquest Reial decret estableix: En este registro se incluirán también en una sección especial los datos de las entidades o estructuras sin personalidad jurídica como los fideicomisos tipo trust y entidades o estructuras sin personalidad jurídica análogas a los trust que, no estando gestionadas o administradas desde España u otro Estado de la Unión Europea, y no estando registradas por otro Estado de la Unión Europea, pretendan establecer relaciones de negocio, realizar operaciones ocasionales o adquirir bienes inmuebles en España, que deberán declarar por medios electrónicos al Registro Central de Titularidades Reales antes de comenzar las citadas actividades. 34. La fiducie està regulada en els articles 1260-1298 del CCQ. La versió en llengua anglesa d’aquests articles anomena la institució com a trust, si bé la seva naturalesa és diferent de la del model anglosaxó del trust, que hem descrit abans. Sobre la naturalesa de la figura en el Codi civil del Quebec, en relació amb el dret de propietat, vegeu Yaëll Emerich, «The civil law trust: a modality of ownership or an interlude in ownership?», a L. Smith, The worlds of the trust (consultat en línia), Cambridge, Cambridge University Press, 2013. Pel que fa a l’afectació de béns com una alternativa a la personalitat jurídica, vegeu Gaële Gidrol-Mistral i Alexandra Popovici, «L’affectation, une alternative à la personnalité juridique: compter pour personnes?», Revue Juridique de la Sorbonne, núm. 11 (juny 2025), p. 21-29. L’origen d’aquesta configuració es troba en una obra molt influent del jurista francès Pierre Lepaulle, Traité théorique et pratique des trusts en droit interne, en droit fiscal et en droit international, publicat a París per Rousseau & Cie. l’any 1932. El capítol primer d’aquesta obra, que és essencial pel que fa a la naturalesa del trust, ha estat traduït a l’anglès per Alexandra Popovici i Lionel D. Smith, «Lepaulle appropiated», a Valsan Remus (ed.), Trusts and patrimonies, Edimburg, Edinburgh University Press, 2015, p. 13-41; en les p. 30-31 d’aquesta traducció Lepaulle configura el trust com a «juridical institution that consists of a patrimony independent of any legal subject, the unity of which is defined by an affectation that is free, within the bounds of applicable law and public order».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

que examinarem més endavant. Més recentment, la fidúcia del Codi civil del Quebec també ha tingut reflex en el Codi civil de la República Txeca de l’any 2012 (art. 1448 i seg.). En realitat, la institució del trust ja estava regulada en la legislació del Quebec anterior al codi actual: la recollia el Codi civil del Baix Canadà, del 1866, al qual l’any 1889 es va incorporar una llei de l’any 1879. Tot i així, la regulació era ambigua, fins al punt que era impossible saber qui era el propietari dels béns del trust un cop havien passat en poder del trustee.35 Els redactors del codi actual van posar fi a aquesta incertesa tallant el nus gordià amb una solució imaginativa: considerar el patrimoni fiduciari com un patrimoni sense cap propietari, si bé afectat a una determinada finalitat.36 En concret, els articles 1260 i 1261 del CCQ configuren la fidúcia com el resultat d’un acte pel qual una persona, el constituent, transfereix del seu patrimoni a un altre patrimoni que ell mateix crea, béns que afecta a una finalitat específica i que un fiduciari s’obliga, pel fet de la seva acceptació, a detenir i administrar. Aquest patrimoni fiduciari és un patrimoni d’afectació autònom i diferent del del constituent, del del fiduciari i del del beneficiari, cap dels quals no té un dret real sobre aquell.37 Sens dubte, el model del codi quebequès és el preferible per a una futura regulació general del patrimoni fiduciari a Catalunya. D’entrada, perquè es tracta d’un model que també

35. Sobre aquesta controvèrsia i el pas a la regulació de la naturalesa del trust en el vigent Codi civil del Quebec, vegeu Alexandra Popovici, «Trusting patrimonies», a Valsan Remus (ed.), Trusts and patrimonies, Edimburg, Edinburgh University Press, 2015, p. 199-220, esp. p. 201-205. 36. Ho sintetitza perfectament Valsan Remus, «The trust as patrimony: an introduction», a Valsan Remus (ed.), Trusts and patrimonies, Edimburg, Edinburgh University Press, 2015, p. 3-9, esp. p. 8: «The Quebec trust breaks the traditional civilian principle one person–one patrimony in a different way: it is a patrimony without a holder. The recognition of the trust as ownerless patrimony has generated ripple effects across the overall juridical arrangement of private law in Quebec, by recognising the existence of rights that, instead of being held by a titulary, are appropriated to a purpose». En la mateixa línia, és perfectament descriptiva i aclaridora d’aquesta configuració la descripció que en fa Pierre-Claude Lafond, Précis de droit des biens, Montreal, Thémis, 1999, p. 170: «Le patrimoine d’affectation ainsi constitué est parfaitement autonome et distinct de celui qui l’a créé. Celui qui en a l’administration n’en est pas non plus le propriétaire, ce qui constitue la trouvaille de l’institution, les intérêts du bénéficiaire s’en trouvant ainsi protégés. Il s’agit d’un exemple éloquent de patrimoine sans titulaire. Détaché de toute conception personnaliste du patrimoine, personne n’a de droit réél sur lui». Vegeu també François Barrière, La réception du trust au travers de la fiducie, París, Litec, 2004, p. 290-291. Frédéric Zenati-Castaing, «Entre trust et fiducie, le malentendu québécois», Revue Internationale de Droit Comparé, vol. 67, núm. 1 (2015), p. 23-43, aporta una interessant visió crítica a la justificació d’aquests canvis. 37. Traducció i adaptació de l’autor. El text original d’aquests articles és el següent: Art. 1260 CCQ. La fiducie résulte d’un acte par lequel une personne, le constituant, transfère de son patrimoine à un autre patrimoine qu’il constitue, des biens qu’il affecte à une fin particulière et qu’un fiduciaire s’oblige, par le fait de son acceptation, à détenir et à administrer. Art. 1261 CCQ. Le patrimoine fiduciaire, formé des biens transférés en fiducie, constitue un patrimoine d’affectation autonome et distinct de celui du constituant, du fiduciaire ou du bénéficiaire, sur lequel aucun d’entre eux n’a de droit réel. Aquesta mateixa idea s’observa en l’article 915 del CCQ, que en descriure els béns en general precisa que poden pertànyer a les persones o a l’Estat, o bé, en determinats casos, són objecte d’una afectació.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

trobem en el Codi civil de Catalunya de manera molt clara; fonamentalment, en la figura del patrimoni protegit de la persona discapacitada o dependent, a la qual hem fet referència abans, però de seguida en veurem altres exemples.38 A més, la fidúcia és un model que semblava tenir totes les simpaties del legislador català, ja que en els últims anys hi ha hagut tres projectes de regulació que en seguien els trets essencials, però que una política legislativa erràtica no ha permès de consolidar.39 Feta la tria de la fidúcia com a model per a una regulació general del patrimoni fiduciari en el dret civil de Catalunya, dedicaré l’apartat següent d’aquest treball a explicar els trets essencials de la seva configuració jurídica, així com la seva utilitat social. En concret, estructuraré l’explicació en tres punts: la justificació teòrica del model, l’examen d’alguns supòsits de patrimoni fiduciari ja existents en el Codi civil de Catalunya i, finalment, la utilitat d’una regulació general de la fidúcia en el dret civil de Catalunya. 5.

LA FIDÚCIA COM A MODEL DE REGULACIÓ GENERAL DEL PATRIMONI FIDUCIARI EN EL DRET CIVIL DE CATALUNYA

5.1.

La justificació teòrica del model: l’admissió del dret de propietat sense propietari

La pedra angular del concepte de fidúcia és l’admissió de l’existència d’un dret de propietat sense propietari. Normalment vinculem el concepte de dret de propietat sobre un bé a l’existència d’un propietari, titular actual del dret. Ara bé, aquest esquema no sempre es dona, de manera que el dret de propietat no solament pot no tenir un titular actual, sinó que aquesta situació pot ser de durada indefinida. Ho veurem a continuació. En primer lloc, aplicant el model a un sol bé, i, a continuació, aplicant-lo a tot un patrimoni.

38. Aquestes nombroses referències en el dret civil català vigent i el fet que la fidúcia sigui una modalitat del dret de propietat justifiquen plenament la competència de la Generalitat per a regular la figura. 39. El primer projecte, de l’any 2002, s’inspirava clarament en l’aleshores recent nou Codi civil del Quebec, una de les grans novetats del qual era la regulació de la fidúcia sobre la base d’un patrimoni independent, sense propietari. Aquest projecte, ja tancat per la comissió redactora, no va ni tan sols iniciar la seva tramitació legislativa; està publicat a Observatori de Dret Privat de Catalunya, Secció de Dret Patrimonial, Treballs preparatoris del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya. «Els drets reals», Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia i Interior, 2003, p. 31-44. Amb algunes modificacions, aquell projecte es va intentar rellançar l’any 2006, però la iniciativa no va reeixir. Aquest segon projecte està publicat a Esther Arroyo i Amayuelas (dir.), El «trust» en el derecho civil, Barcelona, Bosch, 2007, p. 565-573. Sobre les vicissituds d’aquest projecte, vegeu Esther Arroyo i Amayuelas, «¿Y si universalizamos el trust, también en Cataluña?», a Esther Arroyo i Amayuelas (dir.), El «trust» en el derecho civil, Barcelona, Bosch, 2007, p. 457-492, esp. p. 458-460. Sobre aquesta base, l’any 2012 la Comissió de Codificació va treballar sobre una tercera proposta de regulació del patrimoni fiduciari, però, tot i estar en una fase de redacció molt avançada, no es va poder acabar de redactar a causa de la finalització de la legislatura, que, de retruc, afecta sempre la Comissió de Codificació i provoca la interrupció dels seus treballs.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

5.2.

Sobre un bé

En una primera impressió, pot semblar estrany que el dret de propietat, el més important, pel que fa a l’abast i el contingut, dels que poden recaure sobre un bé, pugui no tenir un titular. Aquesta primera impressió, però, queda esvaïda si ens fixem en la naturalesa de les coses i, a partir d’aquesta, en la configuració que en fa l’ordenament jurídic. Identifiquem sempre la propietat com un dret real, ja que està vinculada de manera directa i immediata a un bé. Si anem més enllà, podem observar que es tracta d’un dret necessari i inevitable, en el sentit que no pot haver-hi cap bé susceptible de control humà que no hi estigui sotmès. Això ens permet afirmar que el dret de propietat és una qualitat inherent al bé, present en qualsevol temps i lloc, perquè li és natural, perquè és social: si hi ha societat, hi ha dret de propietat,40 perquè necessàriament cal estructurar les relacions bàsiques d’una pluralitat de persones amb els béns. Ja que és un dret necessari i inevitable, podem concloure que el dret de propietat és perpetu o indefinit en el temps, en el sentit que dura tant com dura l’objecte del qual forma part. Així, mentre existeixi l’edifici on ara mateix el lector es troba, existirà un dret de domini sobre aquell. En canvi, no passa el mateix amb la resta de drets que poden recaure sobre un bé, perquè no li són necessaris. Així, sobre aquell mateix edifici no té per què existir un dret d’usdefruit, i si mai existeix serà temporal i s’acabarà extingint.41 Si de l’objecte —i del dret que en forma part— passem a les persones, ho fem a través del concepte de titularitat, que és el que legitima una persona per a actuar sobre el dret i, en definitiva, sobre l’objecte. Per naturalesa, la titularitat del dret és necessàriament temporal; pot ser vitalícia o bé estar subjecta a un termini fix i determinat.42 A més, quan es transmet el dret de propietat, el que succeeix és que s’extingeix la titularitat anterior i se’n crea una de nova. També pot passar que, per les circumstàncies del cas, no se’n creï cap, de titularitat, durant un temps que pot ser més o menys llarg i que es pot preveure com a indefinit. Mentre no hi hagi titular, el bé estarà subjecte a un règim de propietat específic que la llei haurà previst segons les circumstàncies de cada situació i que consistirà normalment en l’aplicació d’un règim d’administració i, en el cas extrem, en la qualificació del bé com a res nullius. Precisem que si una cosa moble és res nullius, això no vol dir que no estigui subjecta al règim de propietat; significa que no té un propietari actual, ja que l’últim propietari va manifestar la seva voluntat d’abandonar la cosa i, amb aquest signe, deixar clara la seva voluntat de renunciar a la seva titularitat del dret de propietat. Això no vol dir que la propietat s’extingeixi, com de manera maldestra afirma l’article 543-1 del CCCat, sinó que el que s’extingeix és la titularitat d’un dret de propietat que segueix existint. Aquest dret, ara sense

40. Concreció de l’adagi ubi societas, ibi ius. 41. Tampoc no té per què existir un dret de servitud o un dret de cens emfitèutic, però en aquests casos la voluntat del legislador ha permès que aquests drets es puguin configurar com a indefinits en el temps. 42. L’argument també és aplicable a les persones jurídiques, que si bé poden tenir una durada indefinida, estan subjectes a causes d’extinció (entre d’altres, vegeu els art. 314-4 i 324-4 del CCCat).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

titular, segueix existint, si bé amb un règim propi, la principal manifestació del qual és que la cosa nullius es pot adquirir per ocupació (art. 542-20a del CCCat). En definitiva, qualsevol bé està subjecte sempre al règim de propietat, però no necessàriament ha d’existir un titular del dret. En canvi, la manca de titular d’un dret real limitat extingirà normalment aquest dret i el seu contingut passarà a integrar-se en el contingut del dret de propietat (art. 541-1.2 del CCCat); això, tret que voluntàriament es vulgui mantenir el dret sense titular. 5.3.

Sobre el patrimoni

De la idea d’un bé sense propietari passem, sense dificultat, a la idea d’un patrimoni sense propietari,43 que podem qualificar com a independent. Per raons d’utilitat econòmica i d’operativitat jurídica, l’ordenament permet que, de vegades, hi hagi una massa de posicions jurídiques actives i passives que, tot i no tenir el suport d’un titular, actuï amb plena eficàcia en el tràfic jurídic. El mecanisme tècnic que garanteix la viabilitat d’aquest tipus de patrimoni és la imposició d’un sistema d’administració rigorós, que n’eviti la disgregació, de manera que pugui garantir la finalitat que hom pretén assolir sobre la base dels béns que l’integren.44 Òbviament, aquests administradors no poden ser qualificats com a propietaris,

43. Sobre la possibilitat d’existència de drets i patrimonis sense titular, tant de manera provisional com indefinida, vegeu, per tots, Mirzia Bianca, Vincoli di destinazione e patrimoni separati, p. 127-133, amb nombroses referències doctrinals. Els exemples d’aquest tipus de patrimoni són nombrosos. Després em centraré en alguns casos que trobem en el mateix Codi civil de Catalunya, però fora d’aquest també hi ha supòsits molt rellevants de patrimonis sense propietari. Aquest és el cas dels fons de titulització d’actius, regulats en la Llei 5/2015, del 27 d’abril, de foment del finançament empresarial. El seu article 15.1 descriu els fons de titulització com a «patrimonios separados, carentes de personalidad jurídica», i els béns que els integren són propietat dels fons mateixos, com deixa clar l’article 16 de la mateixa llei en les expressions «adquirir la titularidad de los activos» i «bienes pertenecientes a los fondos de titulización» (art. 2 i 3, respectivament). 44. Madeleine Cantin Cumyn, «Reflections regarding the diversity of ways in which the trust has been received or adapted in civil law countries», a Lionel Smith (ed.), Re-imagining the trust: Trusts in civil law, Cambridge, Cambridge University Press, 2012, p. 6-28, esp. p. 28, relaciona la regulació de la fidúcia en el Codi civil del Quebec amb una altra innovació d’aquest codi, la regulació de l’administració de la propietat d’altri en general (art. 1299-1370 del CCQ), fet que evita l’aplicació a la fidúcia de les regles del mandat, que poden ser inadequades. A Catalunya hi va haver un intent de regulació d’unes regles generals de l’administració de béns aliens. En concret, l’integraven els articles 513-1 a 513-18 del Projecte de llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, que va presentar la Secció de Dret Patrimonial de l’Observatori de Dret Privat de Catalunya l’any 2003. Malauradament, aquest text no va reeixir, però es pot consultar, juntament amb els seus treballs preparatoris, a Observatori de Dret Privat de Catalunya, Secció de Dret Patrimonial, Treballs preparatoris, p. 17-30. En relació amb la doble lògica dels drets sense subjecte —estar afectats a una finalitat i ser administrats per una persona habilitada—, vegeu Flora Vern, «Essai d’une théorie des droits sans sujet en droit français des biens», Communnitas, vol. 3, núm. 2 (2022), p. 1-31, esp. p. 14.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

ja que precisament partim de la premissa que aquell patrimoni no té titular.45 Aquest és el cas de la fidúcia. En particular, el fet de no tenir propietari és la principal diferència teòrica entre la fidúcia i el trust, en el qual, com hem vist abans, els béns que l’integren són propietat del trustee, tot i que amb un règim especial. En definitiva, en el cas del patrimoni fiduciari configurat com a fidúcia, el que dona cohesió a la massa de béns que l’integren, permet qualificar-la com a patrimoni i permet dotar-la d’un determinat règim jurídic no és la persona del titular, que no n’hi ha, sinó el fet d’estar al servei d’una persona o bé estar destinada a una finalitat, objectius que es poden assolir gràcies a un règim específic d’administració. Atesa la transcendència que pot tenir l’existència de béns sense propietari, la llei permet la constància d’aquest fet en els registres públics, dotant així la fidúcia de les màximes garanties. Ho podem veure, de manera explícita, en el cas dels béns que integren el patrimoni protegit de la persona discapacitada o dependent, supòsit en el qual l’article 227-9 del CCCat permet la constància d’aquesta qualitat en el Registre de la Propietat o en altres registres públics; el mecanisme tècnic és l’assentament de la inscripció a favor del mateix patrimoni amb la denominació que consta en l’escriptura de constitució.46 Per tal d’atènyer aquests objectius, és necessari que el patrimoni no tingui titular? D’entrada, cal reconèixer que no és imprescindible, ja que normalment es pot arribar a una determinada finalitat jurídica mitjançant diferents models o institucions legals; per exemple, el que es pot assolir amb el model de la fidúcia —patrimoni sense titular—, es podria assolir també amb el model del trust anglosaxó, en el qual el trustee és considerat propietari. No obstant això, el model del patrimoni sense titular és molt útil ja que permet justificar amb seguretat i claredat jurídiques un règim especial de responsabilitat de les persones que intervenen en el negoci, fet que contribueix eficaçment a arribar a la finalitat perseguida. A continuació veurem alguns supòsits concrets de patrimonis sense titular en el Codi civil de Catalunya. 6.

ALGUNS SUPÒSITS DE FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

La fidúcia és una institució que, sense utilitzar aquesta denominació, ja està present en el dret civil de Catalunya. En concret, en el Codi civil de Catalunya hi ha tres grans exemples de fidúcia, bastits sobre la base conceptual d’un patrimoni sense titular actual: l’herència jacent, l’herència subjecta a la marmessoria universal de realització dinerària i el patrimoni protegit a favor de la persona discapacitada o dependent (art. 411-9, 429-7 i 227-1 del CCCat, respectivament). 45. L’administració i la gestió d’un bé o d’un patrimoni són facultats que, per defecte, corresponen al propietari (art. 541-1 del CCCat), però poden ser atribuïdes, amb diferents títols i intensitats, a altres persones, com ara el creditor anticrètic, el mandatari o els pares que exerceixen la seva potestat sobre els fills (art. 569-25.4, 622-31 i 236-21 del CCCat, respectivament); més endavant veurem amb més detalls altres exemples. 46. En la mateixa línia, vegeu l’article 16.2 i 3 de la Llei 5/2015, en relació amb la inscripció dels béns que integren els fons de titulització d’actius. Pel que fa a la constància del patrimoni protegit en el Registre Civil, vegeu els articles 4.12 i 76 de la Llei 20/2011, del 21 de juliol, del Registre Civil.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

6.1.

L’herència jacent

La situació d’herència jacent és aquella en què es troba el patrimoni del difunt entre el moment de la seva mort, que dona lloc a l’obertura de la successió (art. 411-2.1 del CCCat), i el moment de l’acceptació de l’herència, que fa que el cridat a aquesta es converteixi en hereu i adquireixi la titularitat dels béns i els deutes hereditaris (art. 411-5 del CCCat). En aquest període, que pot durar mesos o anys, els béns hereditaris no tenen titular. El patrimoni del difunt s’ha transformat en un patrimoni amb unes regles pròpies i que anomenem herència, i temporalment no té propietari: el que ho era va morir i el que està cridat a ser-ho (la o les persones instituïdes en el testament o en l’ordre de la successió intestada) encara no ho és, ja que només quan accepti l’herència n’esdevindrà titular. A posteriori, l’article 411-5 del CCCat sembla esborrar aquest període d’interinitat mitjançant la freqüent ficció jurídica de la retroactivitat: un cop el cridat accepta l’herència, els efectes de l’acceptació es retrotrauen al moment de la mort del causant, de manera que s’entén que l’hereu ho ha estat des del mateix moment de la mort d’aquell, evitant així una solució de continuïtat en les titularitats dels béns hereditaris. Ara bé, la ficció jurídica, que és una creació intel·lectual, no pot esborrar la realitat de la situació en què els béns hereditaris es troben des de l’instant de la mort del causant, que és clarament constatable: són uns béns sense titular. Amb més precisió, són béns subjectes a un règim de propietat específic, caracteritzat d’entrada per la manca de titular. És per això que l’article 411-9 del CCCat estableix una sèrie de regles d’administració que deixen clar que el legislador no vol que aquests béns hereditaris es converteixin en res nullius, ja que això comportaria l’existència d’una propietat dels béns mobles susceptible de ser adquirida per qualsevol persona; i la propietat dels béns immobles, atribuïda a l’Estat. Tot plegat donaria lloc a la disgregació del patrimoni hereditari. I, al contrari, la idea és que els béns que integren l’herència s’han de mantenir viables jurídicament i econòmica, en benefici de les persones que, tard o d’hora, esdevindran titulars de l’herència. En definitiva, l’herència jacent és un patrimoni el suport del qual no és un titular actual, però que l’ordenament jurídic manté cohesionat i viable en benefici dels titulars futurs. 6.2.

L’herència subjecta a la marmessoria universal de realització dinerària

El segon exemple de patrimoni sense titular que trobem en el Codi civil de Catalunya és el de l’herència subjecta a la marmessoria universal de realització dinerària, regulada especialment en els articles 429-7 i 429-9 del CCCat. El nomenament d’un marmessor universal substitueix la manca de la institució d’hereu en el testament (art. 423-1.3 i 429-7.2 del CCCat). Tot i això, no s’exclou que puguin concórrer hereus i marmessors universals, cosa que tindrà lloc, normalment, quan la realització de l’herència no es refereixi a la totalitat, sinó a una part (art. 429-7.3 del CCCat).47 Sigui com 47. Pedro del Pozo Carrascosa, Antoni Vaquer Aloy i Esteve Bosch Capdevila, Derecho civil de Cataluña. Derechos de sucesiones, 4a ed., Barcelona, Madrid, Buenos Aires i São Paulo, Marcial Pons, 2025, p. 308-309. Així mateix, el marmessor universal pot ser el mateix hereu (art. 429-3.2 del CCCat).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

vulgui, això no afecta l’argumentació que ara exposaré, sobre la consideració d’aquella herència (tota o una part) com un patrimoni sense titular. La funció del marmessor universal de realització dinerària és transformar l’herència, o una part, en diners i donar-los la inversió o destinació ordenada pel causant (art. 429-9.2 del CCCat). Probablement, el causant va considerar que la tipologia dels béns que integraven l’herència no permetria complir les finalitats que ell desitjava, de manera que autoritza el marmessor a realitzar ens hereditaris a fi d’obtenir uns diners amb els quals pugui complir còmodament els objectius proposats; per exemple, el marmessor està autoritzat a vendre la col·lecció d’art del causant per tal de poder pagar les obres benèfiques que ell li va indicar. Observem que en la marmessoria universal de realització dinerària no hi ha continuïtat en les relacions jurídiques, ja que no hi ha successió, sinó liquidació. Quan la facultat liquidadora afecta tota l’herència, sempre hi ha beneficiaris, que poden ser determinats o indeterminats (en aquest últim cas, quan els béns es destinen a una finalitat), però no hi ha un successor. No n’hi ha perquè ni es considera ningú com a destinatari concret dels béns i que passi a ocupar la posició jurídica del causant, ni s’adquireixen els mateixos béns que tenia el difunt, ja que s’han alienat i han quedat reduïts a diners. És per això que, mentre es duu a terme la liquidació de l’herència, els béns relictes no tenen titular: ni poden ser del causant (ha mort), ni són dels successors (no existeixen), ni són del marmessor (és un simple gestor).48 Els béns aniran passant als nous titulars a mesura que el marmessor universal els els vagi adjudicant, exercint el poder de disposició que té sobre els béns de l’herència relicta. A diferència del cas de l’herència jacent, en l’herència subjecta a la marmessoria universal de realització dinerària no opera la retroactivitat, el que fa que la situació de manca de titularitat sigui molt més perceptible en el temps. Així, un acte de disposició dels fruits de l’herència (que tindrà la consideració d’acte d’administració ordinària als efectes de l’art. 411-9 del CCCat) fet pels administradors de l’herència jacent, serà finalment assumit pel cridat que, en acceptar l’herència, es converteix en hereu des del moment de la mort del causant (art. 411-5 del CCCat). En canvi, la disposició que dels mateixos fruits fa el marmessor universal de realització dinerària sempre constarà com a feta per ell, sobre la base del poder de disposició que té atribuït com a marmessor (art. 429-9.1b del CCCat).49 Observem bé el mecanisme tecnicojurídic: el nou propietari adquireix uns béns que no tenien titular, gràcies a la legitimació que té el marmessor per a exercir un poder de disposició sobre aquells. 6.3.

El patrimoni protegit a favor de la persona discapacitada o dependent

El tercer gran exemple de patrimoni fiduciari que trobem en el Codi civil de Catalunya és el del patrimoni protegit a favor de la persona discapacitada o dependent (art. 227-1 a 48. Sobre aquesta qüestió, vegeu Pedro del Pozo Carrascosa, Antoni Vaquer Aloy i Esteve Bosch Capdevila, Derecho civil de Cataluña. Derechos de sucesiones, p. 306. Pel que fa a la consideració del patrimoni sense titular, vegeu també Ferran Badosa Coll, «La constitució de patrimonis fiduciaris en el dret català», La Notaria, núm. 5 (2002), p. 15-63, esp. p. 25. 49. En relació amb aquest poder de disposició independent, no vinculat a la propietat, vegeu Ferran Badosa Coll, «La constitució de patrimonis fiduciaris en el dret català», p. 38, 60 i 61.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

227-9 del CCCat), que hem anat utilitzant com a referència de la fidúcia en les pàgines precedents. La regulació d’aquesta institució segueix estretament el model de la fiducie regulada en el Codi civil del Quebec. L’única diferència conceptual és la limitació de la finalitat que s’ha d’assolir, que de manera genèrica es pot descriure com la protecció patrimonial de la persona discapacitada o dependent. L’estructura fiduciària apareix clarament formulada en la segona part de l’article 227-2.1 del CCCat. Aquest precepte descriu el patrimoni protegit com «un patrimoni autònom, sense personalitat jurídica, sobre el qual el constituent, l’administrador i el beneficiari no tenen la propietat ni cap altre dret real». Es tracta, per tant, d’un patrimoni separat, independent50 i destinat a fer front a les necessitats de la persona discapacitada, la qual, a més, tindrà el seu propi patrimoni, com tota persona. Per exemple, els pares d’un nen discapacitat decideixen afectar una sèrie de béns fructífers a les necessitats, actuals i futures, del seu fill; aquest nou patrimoni és totalment independent dels patrimonis dels pares i del patrimoni propi del fill. 7.

UTILITAT D’UNA REGULACIÓ GENERAL DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

A grans trets, l’interès de la institució de la fidúcia és que, sobre la base d’una limitació de responsabilitat, permet assolir amb claredat i senzillesa jurídiques una determinada finalitat social. Examinarem aquests arguments, que ens duran a la conclusió de recomanar al legislador català la regulació general d’aquesta institució en el Codi civil de Catalunya. 7.1.

La limitació de responsabilitat. Referència especial al patrimoni protegit de la persona discapacitada o dependent

Com hem vist abans (apartats 2 i 3), el que justifica moltes institucions jurídiques és l’obtenció d’una separació o limitació de responsabilitat del patrimoni general d’una persona en relació amb altres béns o patrimonis que també són seus o amb els quals està relacionat. Aquesta separació o limitació de responsabilitat permet assolir moltes finalitats jurídiques i econòmiques que sense ella seria impossible o, com a mínim, massa arriscat assolir. En el Codi civil de Catalunya trobem un exemple perfecte d’això en el cas del patrimoni protegit a favor de la persona discapacitada o dependent.51 Es tracta d’una institució que, tot i l’àmbit restringit dels seus beneficiaris, s’utilitza de manera freqüent: des de l’any 2013 s’han inscrit més de sis mil sis-cents patrimonis protegits en el registre específic de la Generalitat; és a dir, deu patrimonis a la setmana. Això palesa que l’estructura fiduciària creada inspira confiança en la seva viabilitat i seguretat jurídiques.

50. L’article 227-2.1 del CCCat qualifica aquest patrimoni com a «autònom». D’acord amb el que hem anat dient, és més precís qualificar-lo com a «independent», d’entrada perquè no té propietari. 51. Vegeu un estudi general d’aquesta institució a Pedro del Pozo Carrascosa, «La protecció patrimonial de la persona discapacitada o dependent».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

En aquesta figura intervenen tres persones o grups de persones: el constituent, l’administrador i el beneficiari —que és la persona discapacitada o en situació de dependència—. Cap d’aquestes persones és propietària ni té cap dret real sobre el patrimoni protegit (art. 227-2.1 del CCCat), de manera que els seus patrimonis individuals no es veuen afectats en absolut per les vicissituds d’aquell patrimoni. Observem que aquesta estructura garanteix al màxim el compliment de les finalitats per a les quals es va constituir el patrimoni protegit, ja que aquest queda totalment desvinculat dels deutes propis de les persones que intervenen en la relació jurídica. Podem constatar la independència absoluta del patrimoni protegit en la primera part de l’article 227-2.2 del CCCat, quan assenyala que «el patrimoni protegit no respon de les obligacions del beneficiari, ni tampoc de les del constituent o de qui hi va fer aportacions». Aquesta afirmació és perfectament lògica, ja que els béns que integren aquell patrimoni, com que no pertanyen ni al beneficiari ni al constituent, no formen part dels seus respectius patrimonis de responsabilitat. Recordem la clara formulació de l’article 1911 del CC quan estableix que el deutor respon dels seus deutes amb els seus béns, presents i futurs (i els béns del patrimoni protegit no són ni del constituent ni del beneficiari). Seguint la mateixa línia argumental, tampoc els béns del patrimoni protegit responen dels deutes propis o particulars de l’administrador. Ara bé, hem de tenir en compte que l’administrador està legitimat per a contreure obligacions dins del marc de la finalitat d’aquell patrimoni, que és la protecció de la persona discapacitada o dependent. Precisament, aquest és el mecanisme que permet complir aquesta finalitat: per exemple, l’administrador compra una cadira de rodes i lloga un cotxe gran per tal que el discapacitat pugui fer un viatge de vacances amb una certa comoditat. Ara bé, si el deute el contreu l’administrador, els béns sobre els quals recau la responsabilitat són els del patrimoni protegit, com deixa clara la formulació de l’article 227-4.4 del CCCat quan assenyala que l’administrador «pot contreure obligacions a càrrec del patrimoni» si són per a complir la finalitat per a la qual el patrimoni protegit es va constituir. En el mateix sentit es pronuncia el preàmbul (apartat iiib de la Llei 25/2010, que va aprovar el llibre segon del Codi civil de Catalunya) quan estableix que el patrimoni protegit «únicament queda vinculat per les obligacions contretes per l’administrador per a atendre les necessitats vitals de la persona protegida». Podem observar que aquesta situació trenca els motllos de l’ortodòxia del dret d’obligacions, ja que estem davant un deutor —l’administrador— que és purament formal i instrumental. En efecte, no és deutor en nom propi, ja que no assumeix per a si mateix els efectes de l’obligació ni en respon amb el seu patrimoni;52 però tampoc no actua en nom aliè, ja que no actua en representació del beneficiari, i el patrimoni propi i particular d’aquest tampoc no respon del deute. En conseqüència, podem dir que l’administrador fa de deutor, o actua com a deutor, però no ho és. D’aquí que es tracti d’un deutor merament formal o instrumental, que la llei

52. El deutor és el suport de l’obligació: si no compleix cap tercer (art. 1158 del CC), el deutor és l’únic contra qui es pot dirigir el creditor, per tal d’executar el seu patrimoni (art. 1911 del CC), i aquest no és el cas de l’administrador del patrimoni protegit.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

crea i admet com a mecanisme tècnic més operatiu per a assolir uns determinats objectius ètics i econòmics.53 Lògicament, la figura del patrimoni protegit no pot ser utilitzada per a defraudar els drets de tercers, especialment dels creditors. És per això que la segona part de l’article 227-2.2 del CCCat estableix que les aportacions fetes a un patrimoni protegit després de la data del fet o de l’acte del qual neixi un dret de crèdit no perjudiquen els creditors de la persona que les va fer, si manquen altres recursos per a cobrar-lo; així mateix, tampoc no perjudiquen els legitimaris. En aquesta línia actua també la prohibició que el beneficiari del patrimoni protegit pugui ser-ne, alhora, l’administrador (art. 227-3.2e del CCCat), ja que això facilitaria el frau. 7.2.

Una estructura jurídica senzilla, operativa i versàtil

Sobre la base conceptual de la fidúcia que hem vist en les pàgines anteriors i, en especial, en l’exemple concret i minuciosament regulat en el Codi civil de Catalunya del patrimoni protegit a favor de la persona discapacitada o dependent, podem observar que la fidúcia es caracteritza per la claredat i senzillesa de l’estructura jurídica creada, fet que repercuteix en la seva operativitat i versatilitat, cosa que ha de permetre aplicar-la a l’obtenció de moltes i diferents finalitats socials i jurídiques. Això és possible ja que la fidúcia no és un negoci jurídic dirigit a una determinada funció i a l’assoliment d’un objectiu concret, com en el cas de la compravenda, l’arrendament o la constitució d’un usdefruit, sinó que es tracta d’un vector o una estructura jurídica que permet assolir molts objectius de naturalesa diferent. En aquest sentit, quan parlem d’una compravenda tenim clar, ja des del primer moment, que es tracta d’un contracte que genera una sèrie d’obligacions concretes, com ara la del comprador de pagar el preu i la del venedor de transmetre la titularitat del bé venut (art. 621-1 del CCCat). En canvi, quan parlem d’una fidúcia, d’entrada només sabem quina és l’estructura jurídica

53. És útil, en aquest punt, fer una comparació amb la Llei 41/2003, estatal, ja que el règim de responsabilitat que es deriva de la configuració que s’hi fa del patrimoni protegit ha estat, sens dubte, determinant de la poca aplicació de la figura en la pràctica. En efecte, la llei estatal no estableix cap separació de responsabilitat entre els deutes derivats de la satisfacció de les necessitats vitals i els altres deutes, particulars del beneficiari, ja que els béns s’integren en el patrimoni del discapacitat (art. 1.1 de la mateixa Llei). Ni tan sols s’estableix un criteri de preferència o subsidiarietat; només hi ha una vaga referència al fet que els béns del patrimoni protegit s’han de destinar a la satisfacció de les necessitats vitals del beneficiari o al manteniment de la productivitat del patrimoni protegit (art. 5.4 de la Llei 41/2003), però sense que això exclogui la responsabilitat d’aquests béns per altres deutes, d’acord amb l’article 1911 del CC. Això significa que per a un tercer resulta arriscat fer aportacions a un patrimoni protegit sotmès a aquella llei, ja que mai no estarà segur que aquestes aportacions seves no acabin responent de deutes particulars del beneficiari, és a dir, de deutes potser capriciosos o superflus, que no estan vinculats a la situació de dependència. Sobre la manca de separació del patrimoni protegit regulat en la Llei 41/2003 i el patrimoni personal del discapacitat, vegeu Sergio Cámara Lapuente, «Trusts y patrimonios fiduciarios», p. 810-811, i Carlos Lalana del Castillo, «Algunos medios de protección patrimonial de la tercera edad y su relación con la protección social», a M. Victoria Mayor del Hoyo i Sofía de Salas Murillo (dir.), Vulnerabilidad patrimonial: retos jurídicos, Cizur Menor (Navarra), Aranzadi, 2022, p. 613-628, esp. p. 621.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

creada, però ignorem quina és la finalitat jurídica i social perseguida; és a dir, sabem el com, però ignorem el perquè. Això permet que l’estructura jurídica que coneixem com a fidúcia es pugui aplicar a objectius i funcions molt diversos. D’altra banda, cal deixar clar que la fidúcia no és normalment l’únic mecanisme jurídic possible per tal d’assolir una determinada finalitat social. Aquest és un argument general, aplicable a tot tipus de situacions; per exemple, per tal de fer front a la seva necessitat d’habitatge, una persona el pot comprar, llogar, obtenir en comodat o fer-ne seva la possessió a fi d’usucapir-lo, posem per cas. En el cas de la fidúcia, és possible que la finalitat perseguida es pugui aconseguir també per mitjà d’un contracte de mandat54 o amb la constitució d’una fundació,55 per a esmentar tan sols uns exemples. Ara bé, també és possible que aquestes alternatives no s’ajustin amb comoditat a la finalitat perseguida. Si seguim amb els exemples anteriors, potser el mandat no és recomanable a causa de la rígida dependència que el mandatari té del mandant, derivada d’una relació contractual; a més, cal tenir en compte que el mandat s’extingeix amb la mort del mandant (art. 622-21 i 622-23.1c del CCCat), mentre que la fidúcia dura fins a l’arribada del termini previst, o fins i tot de manera indefinida. Així mateix, la fidúcia pot evitar haver de recórrer a la personificació, per exemple amb la constitució d’una fundació si el que es vol és assolir una finalitat d’interès general (art. 331-1.1 del CCCat). Hem de tenir en compte que potser no és útil ni operatiu crear una persona jurídica, de gestió moltes vegades complicada, quan la finalitat perseguida es pot assolir més fàcilment amb la creació d’un patrimoni fiduciari estructurat com a fidúcia. A continuació veurem alguns exemples de possibles aplicacions de la fidúcia. 7.3.

Algunes possibles aplicacions de la fidúcia

7.3.1. Finalitats d’interès general Per a obtenir finalitats d’interès general, la fidúcia entra en competència directa amb la fundació. En relació amb aquesta, el gran avantatge de la fidúcia és la simplicitat de l’estructura jurídica, que permet gestionar de manera més senzilla i operativa i, en definitiva, assolir més fàcilment la finalitat perseguida. L’article 1270 del CCQ designa aquest tipus de fidúcia com d’utilitat social i la descriu com la que es constitueix amb una finalitat d’interès general, especialment de caràcter cultural, educatiu, filantròpic, religiós o científic; l’article afegeix que aquesta institució no pot tenir com a objecte essencial l’obtenció d’un benefici ni

54. Per exemple, amb l’anomenat mandat de protecció, que permet preveure la continuació del mandat encara que hagi tingut lloc una modificació judicial de la capacitat del mandant (art. 622-33.2 del CCCat). Sobre aquest tipus de mandat, vegeu Esther Arroyo i Amayuelas, «Del mandato “ordinario” al mandato “de protección”», Revista Jurídica del Notariado, núm. 49 (gener-març 2004), p. 9-61. 55. Cal tenir en compte que la fundació es constitueix per a obtenir el compliment de finalitats «d’interès general» (art. 331-1.1 del CCCat).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

l’explotació d’una empresa.56 Per exemple, si jo vull destinar una part del meu patrimoni a la restauració de les pintures d’una església romànica i a la seva posterior promoció, és molt més senzill i operatiu constituir una fidúcia que no pas una fundació: l’import esmerçat en aquesta finalitat no requereix la pesada estructura jurídica de la fundació. Podem observar que en el cas de la fidúcia la figura del beneficiari queda molt diluïda per la seva generalització, ja que en realitat una fidúcia d’aquest tipus s’adreça a tota la ciutadania, d’acord amb la finalitat d’interès general que hom pretén assolir.57 Una altra possibilitat d’aplicar la fidúcia a finalitats d’interès general és la que pretén conservar el patrimoni cultural i també les zones d’interès natural, paisatgístic o agrícola amenaçades de desaparició per la voracitat urbanística, per tal de preservar-les per a les generacions futures. Segurament el cas més conegut d’això és el del National Trust,58 a la Gran Bretanya, dedicat a la preservació del patrimoni cultural i de l’entorn natural, però també hi ha iniciatives molt interessants en altres àmbits.59 Per exemple, en matèria de medi ambient i sostenibilitat, la fiducie agricole del Quebec té com a finalitat mantenir l’estructura agropecuària d’un territori i garantir el relleu generacional de les explotacions agrícoles i ramaderes.60 7.3.2. Com a garantia real La fidúcia pot ser utilitzada com a garantia real d’una obligació. Aquesta funció està considerada expressament en l’article 1263.1 del CCQ, tot i que sense una regulació detallada. On sí que la fidúcia en funció de garantia ha estat tractada amb deteniment és en el Codi civil francès (CCF), sota la denominació de fiducie à titre de garantie,61 en els seus articles 2372-1 a 2372-5 (pel que fa als béns mobles) i 2488-1 a 2488-5 (pel que fa als immobles); aquests preceptes van ser introduïts en el Code l’any 2009 i van ser reformats el 2021.

56. Traducció de l’autor. El text original francès de l’article 1270 del CCQ és el següent: La fiducie d’utilité sociale est celle qui est constituée dans un but d’intérêt général, notamment à caractère culturel, éducatif, philanthropique, religieux ou scientifique. Elle n’a pas pour objet essentiel de réaliser un bénéfice ni d’exploiter une entreprise. 57. Sobre aquesta qüestió, vegeu Jacques Beaulne, Droit des fiducies, 3a ed., posada al dia per André J. Barette, Montreal, Wilson & Lafleur, 2015, p. 99 i 107-108. 58. Vegeu www.nationaltrust.org.uk. 59. Vegeu Jacques Beaulne, Droit des fiducies, p. 101-102. 60. Vegeu www.fiducieagricole.com. A grans trets, aquesta fidúcia compra terres de conreu, especialment si estan en risc d’un canvi d’ús, per a llogar-les a llarg termini a agricultors que en garantiran la preservació. 61. Fidúcia a títol de garantia.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

Conceptualment, la fidúcia francesa s’acosta al model del trust, ja que el fiduciari adquireix els béns, si bé els manté separats del seu patrimoni (art. 2011 del CCF).62 Ara bé, les seves característiques són extrapolables al model de fidúcia del Codi civil del Quebec. En essència, la fidúcia a títol de garantia té com a finalitat assegurar el compliment d’una obligació, que pot ser present o futura (art. 2372-1 i 2488-1 del CCF). En cas d’impagament, tret que s’hagi establert un règim diferent, el fiduciari, si és el creditor, adquireix la lliure disposició del bé; si no ho és, el creditor (beneficiari de la fidúcia) pot exigir l’entrega del bé,63 del qual podrà disposar lliurement, o bé, si la fidúcia així ho preveu, pot procedir a la seva venda (art. 2372-3 i 2488-3 del CCF). Així mateix, els béns que integren el patrimoni fiduciari poden servir com a mecanisme de garantia en els casos en què la llei permet a una persona exigir la constitució d’una garantia, però deixa la concreció del tipus a la voluntat de les parts o a l’arbitri judicial. Per exemple, la constitució d’una fidúcia com a garantia pot ser una de les «mesures necessàries per a assegurar el compliment de l’obligació de prestar aliments», que el jutge pot adoptar «tenint en compte les circumstàncies», fet que li permet la màxima discrecionalitat en l’elecció (art. 237-10.3 del CCCat; vegeu també l’art. 233-2.4b del CCCat).64 Així mateix, la fidúcia pot ser proposada com a garantia del pagament de la prestació compensatòria, en el cas de les crisis matrimonials (art. 233-17.3 del CCCat), en comptes de la hipoteca legal que considera l’article 569-36.1 del CCCat. En aquest cas, el patrimoni fiduciari opera no solament com a garantia, sinó també com a font de finançament de la pensió, si la tipologia dels béns ho permet. 62. François Barrière, «La fiducie-sûreté en droit français», McGill Law Journal, vol. 58, núm. 4 (2013), p. 869-904, esp. p. 873 i 887, destaca aquesta nota de la fidúcia francesa, en relació amb la que anomena la seva «cosina quebequesa». Vegeu també Antoine Arsac, La propriété fiduciaire, p. 96 i 131. D’altra banda, en la regulació francesa de la fidúcia cal destacar que no tothom pot ser fiduciari; a grans trets, només ho poden ser les entitats financeres, les asseguradores i els advocats (art. 2015 del CCF). 63. Cal tenir en compte que l’article 2018-1 del CCF permet que el constituent de la fidúcia conservi l’ús o el gaudi del bé que s’ha transferit al patrimoni fiduciari, si es tracta d’un fons de comerç o d’un immoble d’ús professional. Vegeu Célia Berger-Tarare, Le fiduciaire défaillant: Regards croisés en droit des biens et droit des obligations, Issy-les-Moulineux, LGDJ i Lextenso, 2015, p. 31. 64. Amb aquesta mateixa finalitat, l’article 591 del CCQ considera explícitament la constitució d’una fidúcia com a garantia del pagament dels aliments. Pel que fa a la constitució judicial de la fidúcia amb una funció de garantia, en els darrers anys els tribunals francesos estan utilitzant aquesta institució per a garantir l’eficàcia de les decisions judicials en matèria de protecció del medi ambient. En essència, els diners destinats a la reparació d’un dany ambiental no es lliuren al propietari afectat o a l’associació que ha presentat la demanda, ja que els podrien destinar a un ús diferent; en comptes d’això, els diners s’entreguen a un fiduciari que, sota el control del tribunal, s’encarregarà de la reparació del perjudici ecològic. Célia Berger-Tarare, «La fiducie, entité non personnifiée?», Revue Juridique de la Sorbonne, núm. 11 (juny 2025), p. 31-40, esp. p. 31, en detalla la dinàmica i la utilitat: Ainsi, depuis 2022, lorsqu’une association de protection de la nature agit en réparation d’un préjudice écologique, les tribunaux se tournent de plus en plus fréquemment vers la fiducie, afin de garantir que les sommes affectées à la réparation dudit préjudice seront utilisées dans le seul objectif de réparer ce dommage. Plutôt que d’être allouées directement à l’association à l’origine de la demande, qui pourrait utiliser les fonds dans un dessein s’écartant de la stricte réparation du préjudice écologique, la mission est confiée à un fiduciaire, tiers soumis à des devoirs stricts, sous la surveillance du tribunal et, parfois, d’un tiers protecteur comme l’Office français de la biodiversité.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

Com hem pogut observar en els articles del Codi civil francès als quals hem al·ludit abans, l’operativitat de la fidúcia com a garantia requereix que, en moltes ocasions, el creditor es pugui quedar els béns que en són l’objecte. Això comporta que la futura admissió d’aquesta modalitat de garantia en el Codi civil de Catalunya hauria d’anar acompanyada d’una adaptació del règim del pacte comissori, que en l’actualitat és poc clar.65 7.3.3. Com a mecanisme de previsió personal i de protecció d’actius La fidúcia pot donar resposta a la necessitat de garantir la situació econòmica d’una persona en el futur; en especial, pot ser un instrument idoni de previsió personal de cara al manteniment d’un nivell de vida digne en arribar a la jubilació o en previsió d’una malaltia. En aquesta modalitat, que se sol anomenar fidúcia de protecció d’actius, la persona constitueix un patrimoni fiduciari amb alguns dels seus béns i, alhora, se’n designa a si mateixa beneficiària, com permeten els articles 1275 i 1281 del CCQ.66 Això li permet seguir gaudint d’aquests béns, però amb la seguretat que si en el futur és declarada insolvent, els béns de la fidúcia, en no ser seus, no podran ser executats pels creditors. Els creditors només podran cobrar els seus crèdits actuant sobre els fruits i les rendes dels béns de la fidúcia, que en el futur anirà percebent el beneficiari i que, com a propietari, formaran part del seu patrimoni de responsabilitat.67 La mateixa situació està considerada explícitament en el cas del patrimoni protegit de la persona discapacitada o dependent, regulat amb detalls pel Codi civil de Catalunya. El constituent i el beneficiari d’un patrimoni protegit poden ser una mateixa persona. Així ho destaca l’article 227-3.1 del CCCat: «Tota persona, inclosa la beneficiària, pot constituir un patrimoni protegit». Això possibilita que una persona que actualment ja ha estat declarada com a discapacitada o en situació de dependència, organitzi la seva protecció futura, des del punt de vista patrimonial, en previsió que la seva situació de discapacitat o dependència s’agreugi més endavant. Observem que no hi ha cap risc anormal per als titulars de crèdits posteriors a la constitució del patrimoni protegit, ja que saben que l’únic patrimoni de responsabilitat és el patrimoni personal del deutor, en el qual ja no figuren els béns que han passat a integrar el patrimoni protegit, de manera que aquells creditors coneixien perfectament el nivell de solvència del seu deutor. Com a mesura per a evitar possibles fraus

65. Sobre el pacte comissori, vegeu Pedro del Pozo Carrascosa, Antoni Vaquer Aloy i Esteve Bosch Capdevila, Derecho civil de Cataluña. Derechos reales, p. 536-539. 66. En especial, l’article 1281 del CCQ estableix: «Le constituant peut se réserver le droit de recevoir les fruits et revenus ou, éventuellement, le capital d’une fiducie, même constituée à titre gratuit, ou de participer aux avantages qu’elle procure». Sobre aquesta qüestió, vegeu Jacques Beaulne, Droit des fiducies, p. 218-219. 67. En aquesta línia, vegeu Esther Arroyo i Amayuelas, «Dos principios básicos para la incorporación del trust en España: el patrimonio de destino y la limitación de la responsabilidad», a Martín Garrido Melero i Josep Maria Fugardo Estivill, El patrimonio familiar, profesional y empresarial. Sus protocolos, t. iii, Barcelona, Bosch, 2005, p. 601-650, esp. p. 630.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

dels drets dels creditors, el beneficiari no pot ser, alhora, administrador del patrimoni protegit (art. 227-3.2e del CCCat).68 Tot i així, la finalitat de previsió personal i de protecció d’actius queda molt limitada, en la regulació actual que el nostre Codi civil fa del patrimoni protegit, per la concreció de la tipologia dels beneficiaris, ja que només poden ser-ho les persones afectades per una discapacitat psíquica o física d’una certa gravetat o bé per una situació de dependència igualment severa. El Codi civil de Catalunya no defineix estrictament què s’entén per discapacitat o dependència, sinó que ho fa mitjançant una remissió genèrica a altres lleis.69 Segurament aquesta limitació en la tipologia dels beneficiaris és la crítica més severa que mereix la regulació del patrimoni protegit en el Codi civil de Catalunya, ja que queden fora de l’àmbit de la llei molts supòsits mereixedors de protecció. Més concretament, des del punt de vista de la utilitat social d’aquesta figura, no em sembla encertat fer-la dependre d’una declaració actual de discapacitat o dependència. Vegem dos exemples que palesen la conveniència d’ampliar l’elenc de possibles beneficiaris d’un patrimoni protegit. Per exemple, hi ha moltes persones grans que, sense tenir tècnicament una discapacitat o estar en situació de dependència, van perdent progressivament les seves aptituds físiques i sensorials, i en són conscients; saben que en un futur potser no gaire llunyà les seves necessitats materials augmentaran de manera important. En aquesta mateixa línia, podem pensar també en la persona que, tot i gaudir avui d’unes condicions psíquiques i físiques excel·lents, és conscient que té un risc alt de patir una malaltia degenerativa, ja que les anàlisis que li han fet o l’existència d’antecedents familiars així ho indiquen. Per què aquestes persones no han de poder constituir avui un patrimoni protegit en previsió de la seva discapacitat o dependència futura? Lògicament, l’operativitat d’aquesta fidúcia té com a límit l’existència de frau de creditors. Així, si els deutes eren anteriors a la constitució de la fidúcia, els creditors podran perseguir directament els béns que integren el patrimoni fiduciari. En definitiva, la constitució de la fidúcia s’ha de fer en un entorn de plena solvència.70 De la mateixa manera que una donació no podrà ser perseguida pels creditors del donant posteriors a aquella (art. 531-14 del CCCat), tampoc no ho podrà ser el patrimoni fiduciari. D’aquesta manera, la institució de la fidúcia respecta totalment els conceptes fonamentals que estructuren els ordenaments jurídics del nostre entorn cultural i, evidentment, el de Catalunya; no hi és un element es68. En la mateixa línia d’evitar el frau, l’article 1275 del CCQ estableix: «Le constituant ou le bénéficiaire peut être fiduciaire, mais il doit agir conjointement avec un fiduciaire qui n’est ni constituant ni bénéficiaire». 69. L’única concreció que fa el Codi és que, d’acord amb l’article 227-1.1 del CCCat, poden ésser beneficiàries de patrimonis protegits les persones amb una discapacitat psíquica igual o superior al 33% o amb una discapacitat física o sensorial igual o superior al 65%, i les persones que estan en situació de dependència de grau ii o iii, d’acord amb la legislació aplicable. Pel que fa a l’acreditació del grau de discapacitat o de dependència, es fa per mitjà del certificat emès per l’òrgan administratiu competent o per mitjà d’una resolució judicial ferma (art. 227-1.2 del CCCat). 70. Jacques Beaulne, Droit des fiducies, p. 102-104, destaca dues regles del Codi civil del Quebec destinades a fer de contrapès a una fidúcia creada per a defraudar els creditors del constituent. La primera és la de l’article 1292 del CCQ, que imposa una responsabilitat solidària del fiduciari, del constituent i del beneficiari si participen en actes executats en frau de creditors del constituent. La segona és la de l’article 1631 del CCQ, que fa inoposable al creditor una fidúcia constituïda per a crear la insolvència del constituent.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

trany, sinó que està subjecta als mateixos controls, límits i garanties que la resta d’institucions patrimonials.71 7.3.4. Com a mecanisme de previsió social La constitució d’una fidúcia pot ser un instrument idoni per a garantir determinades prestacions socials a una o diverses persones. Els exemples són nombrosos.72 Així, una empresa en pot constituir una, amb aportacions successives tant de la mateixa empresa com dels seus treballadors, per tal de concedir beques d’estudi als fills d’aquests; també es pot constituir una fidúcia per a garantir als empleats una renda vitalícia que en el futur complementi la seva pensió pública de jubilació, per a concedir-los préstecs sense interès o per a garantir-los el pagament d’una assegurança de vida en benefici dels seus cònjuges i fills. 8.

CONCLUSIÓ GENERAL

En aquest treball he intentat fer entenedora la institució de la fidúcia i fer veure la conveniència de la seva regulació amb caràcter general en el Codi civil de Catalunya. He partit de la descripció general del patrimoni fiduciari com un patrimoni amb responsabilitat separada, que encaixa perfectament en l’ortodòxia de l’ordenament jurídic de Catalunya. Dels dos grans models de patrimoni fiduciari, el trust i la fidúcia, he optat per aquest últim, atès que ja està present en el Codi, ni que sigui de manera sectorial, en l’anomenat patrimoni protegit de la persona discapacitada o dependent. Sobre la base d’aquest imprescindible encaix tècnic, el que justifica la conveniència d’una regulació general de la fidúcia en el Codi civil de Catalunya és la utilitat social que pot aportar aquesta institució, com hem pogut comprovar en els exemples exposats en l’apartat anterior. Si acceptem la viabilitat i la conveniència de la regulació de la fidúcia, l’última qüestió que cal precisar és la de la seva ubicació sistemàtica en el Codi civil de Catalunya. Segons la meva opinió, hom podria prendre com a referència bàsica el criteri seguit pel projecte de llibre 71. Tot i així, també hi ha veus crítiques amb la fidúcia de protecció d’actius. Vegeu especialment, en relació amb el cas del Quebec, Mario Naccarato, «La fiducie de protection d’actifs: un mirage?», Les Cahiers de Droit, vol. 60, núm. 1 (març 2019), p. 283-308, esp. p. 308, que la qualifica com un miratge sorgit d’una construcció teòrica incompatible amb els grans principis del dret civil quebequès. En el cas de França, la valoració d’aquesta figura ha anat variant. D’entrada, l’article 2013 del CCF qualifica com a nul el contracte de fidúcia si procedeix d’una intenció liberal a favor del beneficiari, i rebla aquesta afirmació precisant que aquesta nul·litat és d’ordre públic. No obstant això, aquesta prohibició ha estat criticada per la doctrina (vegeu-ne un resum a Sergio Cámara Lapuente, «Trusts y patrimonios fiduciarios», p. 764), fins al punt que a finals de l’any 2025 un grup de diputats va presentar una proposició de llei per a revertir la prohibició; es tracta de la Proposition de loi relative à l’extension de la fiducie aux transmissions de patrimoine, registrada el 2 de desembre de 2025 i publicada en el número 2179 del butlletí de l’Assemblée Nationale. 72. Vegeu altres supòsits a Jacques Beaulne, Droit des fiducies, p. 89-91.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

cinquè del Codi civil de Catalunya, que va presentar la Secció de Dret Patrimonial de l’Observatori de Dret Privat de Catalunya l’any 2003.73 En concret, el títol i, que podria mantenir l’epígraf actual, «Dels béns», s’hauria de dividir en els capítols següents: — Capítol 1. Règim jurídic dels béns. Aquest capítol estaria integrat pels actuals articles 511-1 a 511-3 del CCCat, amb els canvis i afegits que hom consideri oportuns. — Capítol 2. Els béns en relació amb la persona. Aquest capítol (art. 512-1 i seg.) introduiria els conceptes de titularitat i de patrimoni, en general. — Capítol 3. La fidúcia. Article 513-1 i següents, sobre la base conceptual que hem vist en aquest treball i amb el contingut concret que el legislador li vulgui donar. — Capítol 4. L’administració de béns aliens. Aquest capítol (art. 514-1 i seg.) regularia els aspectes generals de l’administració de béns aliens, oferint una base legal i conceptual d’aquesta matèria que podria ser molt útil, en la línia dels articles 1299-1370 del CCQ. 9.

BIBLIOGRAFIA

Arroyo i Amayuelas, Esther. «Del mandato “ordinario” al mandato “de protección”». Revista Jurídica del Notariado, núm. 49 (gener-març 2004), p. 9-61. — «Dos principios básicos para la incorporación del trust en España: el patrimonio de destino y la limitación de la responsabilidad». A: Garrido Melero, Martín; Fugardo Estivill, Josep Maria. El patrimonio familiar, profesional y empresarial. Sus protocolos. T. III. Barcelona: Bosch, 2005, p. 601-650. — «¿Por qué el trust en Catalunya?». A: Nasarre Aznar, Sergio; Garrido Melero, Martín. Los patrimonios fiduciarios y el trust. Madrid i Barcelona: Colegio Notarial de Cataluña i Marcial Pons, 2006, p. 525-594. — «¿Y si universalizamos el trust, también en Cataluña?». A: Arroyo i Amayuelas, Esther (dir.). El «trust» en el derecho civil. Barcelona: Bosch, 2007, p. 457-492. Arroyo i Amayuelas, Esther (dir.). El «trust» en el derecho civil. Barcelona: Bosch, 2007. Arsac, Antoine. La propriété fiduciaire: nature et régime. Issy-les-Moulineux: LGDJ i Lextenso, 2015. Badosa Coll, Ferran. «La constitució de patrimonis fiduciaris en el dret català». La Notaria, núm. 5 (2002), p. 15-63. Barrière, François. La réception du trust au travers de la fiducie. París: Litec, 2004. — «The French fiducie, or the chaotic awakening of a sleeping beauty». A: Smith, Lionel (ed.). Re-imagining the trust: Trusts in civil law. Cambridge: Cambridge University Press, 2012, p. 222-257, esp. p. 236-239. — «La fiducie-sûreté en droit français». McGill Law Journal, vol. 58, núm. 4 (2013), p. 869-904. Beaulne, Jacques. Droit des fiducies. 3a ed., posada al dia per André J. Barette, advocat. Montreal: Wilson & Lafleur, 2015. Berger-Tarare, Célia. Le fiduciaire défaillant: Regards croisés en droit des biens et droit des obligations. Issy-les-Moulineux: LGDJ i Lextenso, 2015. — «La fiducie, entité non personnifiée?». Revue Juridique de la Sorbonne, núm. 11 (juny 2025), p. 31-40. 73. Vegeu la nota 39.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

VIABILITAT I CONVENIÈNCIA DE LA REGULACIÓ DE LA FIDÚCIA EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA

Bianca, Mirzia. Vincoli di destinazione e patrimoni separati. Pàdua: CEDAM, 1996. Bianca, Mirzia; Errico, Maurizio d’; Donato, Alessandro de; Priore, Concetta. L’atto notarile di destinazione: L’art. 2645-ter del Codice civile. Milà: Giuffrè, 2006. Cámara Lapuente, Sergio. «Elementos para una regulación del trust». A: Garrido Melero, Martín; Fugardo Estivill, Josep Maria. El patrimonio familiar, profesional y empresarial. Sus protocolos. T. III. Barcelona: Bosch, 2005, p. 523-564. — «Trusts y patrimonios fiduciarios como vías de protección de la persona, la familia y la sucesión». A: Consejo General del Notariado. Autonomía de la voluntad en el derecho privado: Estudios en conmemoración del 150 aniversario de la Ley del Notariado. Tom i, Derecho de la persona, familia y sucesiones. Madrid: Wolters-Kluwer, La Ley i Consejo General del Notariado, 2012, p. 691-839. Cantin Cumyn, Madeleine. «Reflections regarding the diversity of ways in which the trust has been received or adapted in civil law countries». A: Smith, Lionel (ed.). Re-imagining the trust: Trusts in civil law. Cambridge: Cambridge University Press, 2012, p. 6-28. Emerich, Yaëll. «Les fondements conceptuels de la fiducie française face au trust de la common law: entre droit des contrats et droit des biens». Revue Internationale de Droit Comparé, vol. 61, núm. 1 (2009), p. 49-71. — «The civil law trust: a modality of ownership or an interlude in ownership?». A: Smith, L. The worlds of the trust [consultat en línia]. Cambridge: Cambridge University Press, 2013. Enneccerus, Ludwig. Derecho civil (Parte general): 13ª revisión por Hans Carl Nipperdey; traducción de la 39ª edición alemana, con estudios de comparación y adaptación a la legislación y jurisprudencia españolas, por Blas Pérez González y José Alguer. A: Enneccerus, Ludwig; Kipp, Theodor; Wolff, Martin. Tratado de derecho civil. Edició a cura de José Puig Brutau. 2a ed. Tom i, volum 1r. Barcelona: Bosch, 1953. Franceschini, Barbara. Atti di destinazione (art. 2645-ter C.C.) e trust [blog]. Disponible a: https://notaiofranceschini.it. Gidrol-Mistral, Gaële; Popovici, Alexandra. «L’affectation, une alternative à la personnalité juridique: compter pour personnes?». Revue Juridique de la Sorbonne, núm. 11 (juny 2025), p. 21-29. Gretton, George L. «Trust without equity». A: Remus, Valsan (ed.). Trusts and patrimonies. Edimburg: Edinburgh University Press, 2015, p. 87-109. Hanbury & Martin. Modern equity. Edició a cura de Jill E. Martin. 16a ed. Londres: Sweet & Maxwell, 2001. Harris, Jonathan. The Hague Trusts Convention. Oxford i Portland: Hart Publishing, 2002. Hayton, D. J.; Kortmann, S. C. J. J.; Verhagen, H. L. E. Principles of European Trust law. La Haia: Kluwer Law International i W. E. J. Tjeenk Willink, 1999. Hudson, Alastair. Understanding equity & trusts. 4a ed. Londres i Nova York: Routledge, 2013. Lafond, Pierre-Claude. Précis de droit des biens. Montreal: Thémis, 1999. Lalana del Castillo, Carlos. «Algunos medios de protección patrimonial de la tercera edad y su relación con la protección social». A: Mayor del Hoyo, M. Victoria; Salas Murillo, Sofía de (dir.). Vulnerabilidad patrimonial: retos jurídicos. Cizur Menor (Navarra): Aranzadi, 2022, p. 613-628. Lepaulle, Pierre. Traité théorique et pratique des trusts en droit interne, en droit fiscal et en droit International. París: Rousseau & Cie., 1932. Naccarato, Mario. «La fiducie de protection d’actifs: un mirage?». Les Cahiers de Droit, vol. 60, núm. 1 (març 2019), p. 283-308.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

PEDRO DEL POZO CARRASCOSA

Observatori de Dret Privat de Catalunya, Secció de Dret Patrimonial. Treballs preparatoris del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya. «Els drets reals». Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia i Interior, 2003. Popovici, Alexandra. «Trusting patrimonies». A: Remus, Valsan (ed.). Trusts and patrimonies. Edimburg: Edinburgh University Press, 2015, p. 199-220. Popovici, Alexandra; D. Smith, Lionel. «Lepaulle appropiated». A: Remus, Valsan (ed.). Trusts and patrimonies. Edimburg: Edinburgh University Press, 2015, p. 13-41. Pozo Carrascosa, Pedro del. «La protecció patrimonial de la persona discapacitada o dependent: el patrimoni protegit». A: Institut de Dret Privat Europeu i Comparat, Universitat de Girona (coord.). Qüestions actuals del dret català de la persona i de la família: Materials de les Dissetenes Jornades de Dret Català a Tossa. Girona: Documenta Universitaria, 2013, p. 167-210. Pozo Carrascosa, Pedro del; Vaquer Aloy, Antoni; Bosch Capdevila, Esteve. Derecho civil de Cataluña. Derechos reales. 7a ed. Barcelona, Madrid, Buenos Aires i São Paulo: Marcial Pons, 2023. — Derecho civil de Cataluña. Derechos de sucesiones. 4a ed. Barcelona, Madrid, Buenos Aires i São Paulo: Marcial Pons, 2025. Reid, Kenneth G. C. «Patrimony not equity: the trust in Scotland». A: Remus, Valsan (ed.). Trusts and patrimonies. Edimburg: Edinburgh University Press, 2015, p. 110-126. Remus, Valsan. «The trust as patrimony: an introduction». A: Remus, Valsan (ed.). Trusts and patrimonies. Edimburg: Edinburgh University Press, 2015, p. 3-9. Salvador Coderch, Pablo. «Por una regulación general del fideicomiso inter vivos y de la fiducia expresa en el derecho español». InDret, any 2012, núm. 2, p. 1-4 [editorial]. Scottish Law Commission. Discussion paper on the nature and the constitution ot trusts. Edimburg: The Stationery Office, 2006 [Discussion paper núm. 133]. Disponible a: www.scotlawcom.gov.uk. — Report on trust law. Edimburg: The Stationery Office, 2014 [Scott Law Com núm. 239]. Disponible a: www.scotlawcom.gov.uk. Smith, Roger J. Property law. 10a ed. Harlow: Pearson, 2020. Todd, Paul; Lowrie, Sarah. Textbook on trusts. 5a ed. Londres: Blackstone Press Limited, 2000. Vern, Flora. «Essai d’une théorie des droits sans sujet en droit français des biens». Communnitas, vol. 3, núm. 2 (2022), p. 1-31. Von Bar, Christian; Clive, Eric (ed.). Principles, definitions and model rules of European private law. Draft common frame of reference (DCFR). Full edition. Vol. 6. Munic: Sellier i European Law Publishers, 2009. Zenati-Castaing, Frédéric. «Entre trust et fiducie, le malentendu québécois». Revue Internationale de Droit Comparé, vol. 67, núm. 1 (2015), p. 23-43.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS Revista Catalana de Dret PrivatLA[Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 31 (2025), p. 45-81 ISSN: 2013-9993 https://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.215 Data de lliurament: 25 de juny de 2026. Data d’acceptació: 12 de juliol de 2026

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS: POTENCIALITATS I LÍMITS DEL DRET COOPERATIU CATALÀ Anna García Companys Professora lectora de dret mercantil Universitat de Lleida Resum

Les cooperatives agràries catalanes estan cridades a exercir un rol rellevant davant l’envelliment progressiu dels seus membres, d’acord amb el marc jurídic establert en la Llei 12/2015, del 9 de juliol, de cooperatives, de Catalunya. Aquest fenomen demogràfic estructural, que incideix de manera particularment acusada en el sector agrari, obliga a replantejar el paper tradicional que han tingut aquestes entitats de l’economia social i a explorar les potencialitats jurídiques davant l’increment sostingut de la longevitat de la seva base social. En aquest context, les cooperatives agràries hauran de conciliar dos objectius aparentment diferents però complementaris: d’una banda, assegurar la continuïtat de l’activitat agrària vinculada a l’entitat, a fi de preservar-ne la capacitat productiva i la posició competitiva en el mercat; de l’altra, articular en el si de l’entitat mecanismes adequats a les necessitats dels socis de major edat, tant durant la vigència de la seva condició de socis comuns com en el moment en què, per raó d’edat o de jubilació, cessen en el desenvolupament de l’activitat cooperativitzada principal. Amb aquesta doble finalitat, en el present treball s’analitzaran els instruments jurídics que habiliten les cooperatives agràries catalanes per a donar resposta a aquesta nova realitat socioeconòmica, així com els límits normatius que condicionen la seva actuació. Paraules clau: cooperatives agràries, envelliment, relleu generacional, continuïtat, economia social, dret cooperatiu català. LA COOPERATIVA AGRARIA ANTE EL ENVEJECIMIENTO DE SUS SOCIOS: POTENCIALIDADES Y LÍMITES DEL DERECHO COOPERATIVO CATALÁN Resumen Las cooperativas agrarias catalanas están llamadas a desempeñar un papel relevante ante el envejecimiento progresivo de sus miembros, a la luz del marco jurídico establecido en la Ley 12/2015, de 9 de julio, de cooperativas, de Cataluña. Este fenómeno demográfico estructural, que incide de manera particularmente acusada en el sector agrario, obliga a replantear el papel tradicional que han tenido estas entidades de la economía social y a explorar las potencialidades jurídicas ante el incremento sostenido de la longevidad de su base social.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

En este contexto, las cooperativas agrarias deberán conciliar dos objetivos aparentemente distintos pero complementarios: por un lado, asegurar la continuidad de la actividad agraria vinculada a la entidad, a fin de preservar su capacidad productiva y su posición competitiva en el mercado; por otro, articular en el seno de la entidad mecanismos adecuados a las necesidades de las personas socias de mayor edad, tanto durante la vigencia de su condición de socios comunes como en el momento en que, por razón de edad o jubilación, cesan en el desarrollo de la actividad cooperativizada principal. Con esta doble finalidad, en el presente trabajo se analizarán los instrumentos jurídicos que habilitan a las cooperativas agrarias catalanas para dar respuesta a esta nueva realidad socioeconómica, así como los límites normativos que condicionan su actuación. Palabras clave: cooperativas agrarias, envejecimiento, relevo generacional, continuidad, economía social, derecho cooperativo catalán. AGRICULTURAL COOPERATIVES FACING THE AGING OF THEIR MEMBERS: POTENTIAL AND LIMITATIONS OF CATALAN COOPERATIVE LAW Abstract Catalan agricultural cooperatives are called upon to play a significant role in addressing the progressive ageing of their members, considering the legal framework established by Law 12/2015 of 9 July on cooperatives of Catalonia. This structural demographic phenomenon, which has a particularly pronounced impact on the agricultural sector, calls for a rethinking of the traditional role of these social economy entities and an exploration of the legal avenues available in response to the increasing longevity of their membership base. In this context, agricultural cooperatives must reconcile two seemingly distinct yet complementary objectives. On the one hand, they must ensure the continuity of the agricultural activity linked to the entity, to preserve its productive capacity and competitive position in the market. On the other, they must put in place arrangements suited to the needs of older members, both while these members retain their status as ordinary members and at the point when, by reason of age or retirement, they cease to carry out the cooperative’s core, member-based activity. With this twofold aim, this paper examines the legal instruments that enable Catalan agricultural cooperatives to respond to this new socio-economic reality, as well as the regulatory limits that condition their action. Keywords: agricultural cooperatives, ageing, generational renewal, continuity, social economy, Catalan cooperative law. Sumari: 1. Introducció; 2. Marc jurídic del cooperativisme agrari català; 2.1. La cooperativa agrària en la Llei de cooperatives: definició, objecte i règim jurídic; 2.2. Els principis cooperatius com a marc axiològic davant de l’envelliment de la base social; 2.3. Els òrgans socials i l’impacte de l’envelliment en la governança cooperativa; 3. Envelliment de la base social cooperativa i falta de relleu generacional; 3.1. Dimensions i efectes de l’envelliment de la base social cooperativa; 3.2. Les causes de la manca de relleu generacional en les cooperatives agràries; 4. Respostes de l’ordenament jurídic cooperatiu davant l’augment de la longevitat dels seus membres: compatibilitat entre manteniment de la producció i acompanyament als socis; 4.1. L’activitat principal i l’activitat accessòria en les cooperatives agràries: un ventall de possibilitats; 4.2. Cooperatives integrals o rurals; 4.3.La gestió cooperativa

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

de les explotacions agràries davant el cessament dels socis; 4.4. Seccions en la cooperativa agrària; 4.5. Tipologies de socis; 4.6. Règim econòmic cooperatiu: potencialitats del fons d’educació i promoció cooperatives; 4.6.1. Les aportacions al capital social i la seva transcendència davant l’envelliment de la base social; 4.7. Relleu intrafamilar de l’article 112 de la Llei de cooperatives; 4.8. Estructures empresarials, intercooperació i mecanismes d’integració cooperativa; 4.8.1. Nivells de col·laboració i integració cooperativa; 4.8.2. Els convenis intercooperatius de l’article 141 de la LCCAT; 4.8.3. La intercooperació amb cooperatives d’habitatge; 4.8.4. La creació d’entitats jurídiques complementàries; 5. Reflexions i conclusions; 6. Bibliografia.

INTRODUCCIÓ

El sector agrari europeu i estatal opera en un entorn d’alta incertesa i de canvis constants.1 Es troba, a més, immers en un procés d’envelliment2 progressiu de la població activa agrària.3 Aquesta tendència demogràfica, acompanyada d’una reducció sostinguda del nombre d’explotacions i d’una incorporació limitada de noves generacions al sector, genera múltiples implicacions a diferents nivells, tant en termes de capacitat productiva com d’equilibri territorial i sostenibilitat. En l’àmbit territorial català, les dades oficials confirmen aquesta dinàmica. Segons el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, l’any 2024 existien a Catalunya 45.363 explotacions agrícoles, de les quals aproximadament el 32,60 % eren gestionades per titulars de més de seixanta-cinc anys, mentre que només un 12,28 % corresponien a titulars menors de quaranta-un anys.4 Paral·lelament, entre els anys 2015 i 2024 el nombre total d’explotacions es va reduir en més de deu mil unitats,5 fet que il·lustra l’intens procés de contracció estructural del sector.

1. Yolanda Montegut, Antoni Colom i Manel Plana-Farran, «Las cooperativas agrarias centenarias en Catalunya: características y contribución a los ODS», CIRIEC-España. Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa (València), vol. 110 (2024), p. 129-161, esp. p. 135. 2. María Blasco i Julio Pérez Díaz, Envejecimiento, Madrid, Catarata, 2011, p. 39. Sobre el concepte d’envelliment, el terme fa referència a l’agregat poblacional, no al de les persones que el componen, ja que si s’entengués que envelleixen les persones que integren les poblacions, això ja ocorria quan la piràmide poblacional no canviava de forma i l’edat mitjana no augmentava. Les persones han envellit sempre i de la mateixa manera, «un any d’edat per cada any de calendari», però l’envelliment poblacional no té res a veure amb això. 3. La Unió Europea s’ha fixat l’objectiu de duplicar la proporció de joves agricultors abans del 2040 i ha integrat aquesta prioritat en una estratègia més àmplia orientada a construir un sector agrari més innovador, resilient i sostenible, amb implicacions directes en el disseny de les polítiques públiques i dels instruments jurídics, incloent-hi el dret cooperatiu. European Comission, Directorate-General for Agriculture and Rural Development, «Generational renewal in agriculture», a Overview of the vision for agriculture and food (en línia), disponible a: https://agriculture.ec.europa.eu/overview-vision-agriculture-food/generational-renewal_en. 4. És a dir, només un de cada deu titulars d’explotacions té menys de quaranta-un anys, una dada que confirma les dificultats en el relleu generacional i alerta sobre la necessitat d’incentivar la incorporació de joves al sector per a garantir-ne la continuïtat. 5. Dades extretes de l’Observatori Agroalimentari, Rural i Ambiental del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació: https://agricultura.gencat.cat/ca/departament/observatori-agroambiental/ actualitat/Consulta-la-visualitzacio-de-dades-sobre-les-explotacions-agricoles-a-Catalunya.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

Aquest envelliment dels titulars d’explotacions agràries, associat a l’augment generalitzat de l’esperança de vida6 i a la manca de relleu generacional,7 no afecta únicament les explotacions agràries a títol individual. Les seves conseqüències es projecten sobre les cooperatives agràries8 com a organitzacions que articulen la producció i la comercialització agrària d’aquestes explotacions.9 La seva base social està formada per un conjunt d’individus amb

6. L’any 1900 l’esperança de vida era de 34 anys a Espanya (en alguns indrets d’Europa ja superava els 50). Actualment l’esperança de vida a Espanya ha arribat al seu màxim històric. Per als homes ha arribat als 81 anys i per a les dones als 86, segons dades oficials de l’Institut Nacional d’Estadística de l’any 2023: www.ine.es/ss/Satellite?L=es_ES&c=INESeccion_C&cid=1259926380048&p=1254735110672&pagename =ProductosYServicios%2FPYSLayout&param1=PYSDetalle&param3=1259924822888. 7. En la literatura apareixen diferents definicions de relleu generacional, tot i que no sempre són coincidents. Perrachon ho defineix com el procés de traspassar en vida, o no, l’herència (capital i béns) i la successió (el poder i la gerència) a la nova generació, i Avellán i Hernández ho descriu com el traspàs de la direcció d’una empresa d’una generació a una altra perquè es mantingui operativa. Per la seva banda, en l’àmbit agrari en concret, la Fundación Alternativas assenyala que el relleu generacional es pot dur a terme mitjançant dos perfils de persones: les hereves de les explotacions i les noves que s’incorporen a l’activitat agrària des de fora del sector. Tots aquests autors han estat citats per Narciso Arcas Lario, Jorge Luis Sánchez Navarro i Miguel Hernández Espallardo, «Relevo generacional y cooperativas agroalimentarias», a Rosalía Alfonso Sánchez (dir.) i María del Mar Andreu Martí (coord.), Relevo generacional en cooperativas y sociedades laborales, Cizur Menor, Aranzadi, 2024, p. 283-312. Cal tenir en compte que la dificultat d’incorporació de joves al sector agrari no és una percepció doctrinal, sinó un diagnòstic que el mateix sector reconeix que és urgent. Cooperativas Agro-alimentarias de España ha traslladat de forma reiterada, tant en fòrums nacionals com europeus, que les principals barreres per al relleu generacional són l’accés a la terra (per disponibilitat i cost) i la manca d’instruments jurídics i econòmics que facilitin la incorporació i la consolidació dels joves en l’activitat agrària. Recentment ha estat notícia que joves de cooperatives han traslladat al president del Govern espanyol els reptes del relleu generacional en el sector agrari. Vegeu «Jóvenes de cooperativas trasladan al presidente del Gobierno los retos del relevo generacional en el sector agrario», Cooperativas Agro-alimentarias de España (web), 14 de gener de 2026, www.agro-alimentarias.coop/posts/jovenes-de-cooperativas-trasladan-al-presidente-del-gobierno-losretos-del-relevo-generacional-en-el-sector-agrario. 8. El que distingeix les cooperatives d’altres societats mercantils no és l’aspiració o no d’obtenir beneficis, sinó la seva forma de distribució (via fons, retorns o preus, davant del dividend sobre el capital típic de les societats de capital). Per això no hi ha grans diferències en l’actuació de la societat cooperativa en el conjunt del sistema capitalista. En altres paraules, la diferència essencial no rau en el benefici en si, sinó en la forma de repartiment, que es pot fer d’una manera força diversificada i amb un saldo zero exercici rere exercici. Enrique Ballestero, Economía social y empresas cooperativas, Madrid, Alianza, 1990, p. 237 i seg. 9. El problema del relleu generacional en les explotacions agràries es trasllada a les cooperatives agroalimentàries perquè els socis d’aquestes són els titulars d’aquelles. Així doncs, no es pot aïllar l’evolució del sector agrari de la previsible evolució del sector cooperatiu. En aquesta línia, vegeu Katrin Simón Elorz i Zuray Melgarejo Molina, «Relevo generacional en los socios de las cooperativas agrarias», a Libro de actas del XVII Congreso Internacional de Investigadores en Economía Social y Cooperativa: La Economía Social: transformaciones recientes, tendencias y retos de futuro, Toledo, CIRIEC-España, 2018, p. 1-24, esp. p. 21. Els autors indiquen que qualsevol modificació important en l’estructura agrària té conseqüències directes sobre la viabilitat i la situació de les cooperatives.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

necessitats10 compartides (titulars d’explotacions agrícoles, ramaderes o forestals) que participen en l’entitat aportant llur producció,11 els quals tenen una doble condició de proveïdors i clients.12 Així doncs, la condició de soci i el desenvolupament de l’anomenada activitat cooperativitzada13 estan vinculats estructuralment. L’entitat necessita simultàniament una base social i un flux sostingut d’activitat cooperativitzada per a poder funcionar, i quan la base social envelleix, l’activitat com a tal se’n ressent. Per tant, es pot afirmar que la principal causa de l’escassa presència de joves entre els socis de les cooperatives és la seva baixa participació com a titulars d’aquestes explotacions.14 D’acord amb les dades de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), més del 38 % dels socis productors de les cooperatives agràries catalanes són actualment jubilats. 10. El moviment cooperatiu va nàixer a Europa a mitjan segle xix amb els pioners de Rochdale i inicialment tenia una finalitat marcadament altruista i quasi benèfica, orientada a resoldre els problemes econòmics de determinats grups socials desfavorits. Amb el temps, però, aquesta vocació solidària originària ha anat cedint terreny a una visió cada cop més economicista, de manera que la legislació cooperativa actual concep les cooperatives principalment com a instruments de promoció dels interessos econòmics dels seus membres. En aquest sentit, vegeu Carlos Vargas Vasserot, «El principio cooperativo de puertas abiertas (adhesión voluntaria y abierta). Tópico o realidad en la legislación y en la práctica societaria», CIRIEC-España. Revista Jurídica de Economía Social y Cooperativa (València), núm. 27 (2015), p. 133-174, esp. p. 168. 11. En la majoria de cooperatives els socis entreguen la seva producció agrària a l’entitat, que és qui l’agrupa, la tracta i la comercialitza. No obstant això, també existeixen cooperatives agràries on l’activitat cooperativitzada principal a la qual estan obligats els socis és l’adquisició de primeres matèries o insums (p. ex., les cooperatives de pinso). 12. Així es manifesta a Gemma Fajardo García, «Las cooperativas agroalimentarias», a Vargas Carlos Vasserot (dir.) i Cristina Cano Ortega (coord.), Integración y concentración de empresas agroalimentarias: Estudio jurídico y económico del sector y de la Ley 13/2013 de fomento de la integración cooperativa, Madrid, Dykinson, 2018, p. 3-36, esp. p. 10. En la mateixa línia, vegeu Antonio Roncero Sánchez, «Importancia económica, régimen legal y características propias de las cooperativas agrarias y de las sociedades agrarias de transformación», a Juana Pulgar Ezquerra, Carlos Vargas Vasserot i Marina Aguilar Rubio, Cooperativas agrarias y sociedades agrarias de transformación, Madrid, Dykinson, 2006, p. 21-46, esp. p. 29. La cooperativa agrària és una classe de cooperativa la finalitat de la qual és satisfer les necessitats i aspiracions econòmiques i socials dels seus socis, i el seu objecte social és la realització de les activitats empresarials necessàries per satisfer aquesta finalitat. Així doncs, la conjunció entre els interessos col·lectius dels membres de la cooperativa i l’interès general és una característica que identifica les entitats de l’economia social, entre les quals es troba la cooperativa agroalimentària. 13. L’activitat cooperativitzada és l’activitat que duen a terme els socis d’una cooperativa, que pot ésser en forma de lliurament de béns, serveis, treball o qualsevol altra activitat. Dur a terme l’activitat cooperativitzada és la principal obligació dels socis de la cooperativa. En el cas de les cooperatives agràries, consisteix habitualment en l’aportació de la seva producció agrària a la cooperativa que s’encarrega de la seva transformació i comercialització. 14. Tal com s’indica en el treball de Narciso Arcas Lario, Jorge Luis Sánchez Navarro i Miguel Hernández Espallardo, «Relevo generacional y cooperativas agroalimentarias», p. 294, alguns autors han posat de manifest que l’edat pot tenir un efecte positiu en la propensió a pertànyer a una cooperativa, atès que els titulars de major edat mostren més disposició a integrar-se en estructures cooperatives (entre altres, Bernard i Spielman, Chagwiza, Muradia i Ruben). Altres autors, si bé en menor nombre, sostenen que l’edat es relaciona negativament amb la participació activa en la cooperativa (Hao, Bijman, Gardebroek, Heerink, Heijman i Huo). Entenem que la divergència d’opinions pot ser deguda també a un aspecte cultural d’on s’hagin fet els diferents estudis.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

Aquesta situació comporta, en primer lloc, la reducció progressiva de la participació en l’activitat principal de la cooperativa (corresponent a l’activitat cooperativitzada d’entrega de la producció agrícola o ramadera), la qual pot arribar a la impossibilitat total en cas de jubilació o dependència. En segon lloc, l’aparició de demandes específiques vinculades a la vellesa (com ara serveis comuns d’assistència, espais d’oci adaptats, solucions d’habitatge compartit, programes de formació, etc.), a les quals la cooperativa, en determinades condicions, podria donar resposta. I, en tercer lloc, la necessitat de gestionar el canvi en la condició de soci i la transmissió de les explotacions i de les terres associades a l’activitat productiva, sovint en absència d’un relleu disposat a mantenir-la. D’altra banda, el cooperativisme agrari15 ocupa una posició central en el sector agroalimentari català. És la fórmula principal d’organització empresarial i exerceix funcions essencials al llarg de tota la cadena alimentària (producció, transformació i comercialització). Segons dades recents de la FCAC, hi ha 185 cooperatives agràries federades distribuïdes en tres de cada quatre comarques de Catalunya, que concentren més de 32.000 persones sòcies productores i donen feina a més de 4.300 persones.16 La facturació agregada del sector cooperatiu supera els 2.320 milions d’euros anuals, gestiona més del 58 % de la producció final agrària i el 28 % de la ramadera, i té una gran rellevància en diversos subsectors agroalimentaris, com els de l’oli d’oliva, el vi, l’arròs i els fruits secs (particularment, l’ametlla i l’avellana).17 Més enllà de la seva indubtable importància econòmica, el cooperativisme agrari es caracteritza per tenir una estructura basada en relacions a llarg termini, que prioritza la generació de benefici col·lectiu per sobre de l’individual, fet que fa descriure les cooperatives agràries com una «família de famílies».18 Aquesta vocació de permanència i perpetuïtat es reflecteix també en la seva trajectòria històrica. Com assenyala la mateixa FCAC, el cooperativisme agrari es caracteritza per una gran resiliència, tradició i arrelament al territori, fet

15. Si bé el desenvolupament de l’activitat econòmica agrícola, ramadera o forestal no està reservat legalment a un tipus concret d’empresari, existeixen modalitats concretes que estan especialment destinades a atendre les particularitats de l’activitat agrària, entre les quals destaquen la societat cooperativa i la societat agrària de transformació. Així consta en Antonio Roncero Sánchez, «Importancia económica, régimen legal y características propias de las cooperativas agrarias y de las sociedades agrarias de transformación», p. 25-26. 16. Dades de l’Anuari Socioeconòmic de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya de l’any 2025, www.cooperativesagraries.cat/pujades/files/2025_Infografies_Anuari%20socioeconòmic.pdf. 17. Dades extretes de la pàgina web de la FCAC: www.cooperativesagraries.cat/ca/cooperatives-i-monrural.html. 18. Yolanda Montegut, Antoni Colom i Manel Plana-Farran, «Las cooperativas agrarias centenarias en Catalunya», p. 137. Els autors citen com a creador d’aquest concepte Sanjay Goel, (2013) «Relevance and potential of co-operative values and principles for family business research and practice», Journal of Co-operative Organization and Management, núm. 1, p. 41-46. Aquest article acadèmic explota la connexió conceptual entre les cooperatives i les empreses familiars, i ressalta que ambdues estructures comparteixen valors fonamentals com la solidaritat o la responsabilitat social.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

que evidencia el nombre de cooperatives centenàries (un 30,8 % de les actuals).19 La longevitat, per tant, no és una característica només de la seva base social, sinó també de les mateixes entitats, que acumulen un gran recorregut històric que cal preservar, i constitueix, alhora, una prova de la seva capacitat d’adaptació als canvis. Ara bé, la preservació d’aquest model a llarg termini no està garantida i dependrà, en bona mesura, de la renovació de la seva base social. I és precisament aquí on el relleu generacional adquireix certa transcendència en el cas de les cooperatives agràries, on els socis tenen un paper protagonista en l’administració i la direcció de l’entitat. Per tant, l’absència de relleu no afecta únicament la capacitat productiva, sinó també el govern i la viabilitat de l’organització. S’explica així el consens existent en els àmbits acadèmic i empresarial sobre la importància i la urgència que les cooperatives agràries abordin de manera decidida aquesta qüestió.20 Davant d’aquest escenari, la Comissió Europea 21 ha destacat que el relleu generacional és també essencial per a la seguretat alimentària, la sostenibilitat, la competitivitat i la vitalitat de les zones rurals. En aquesta línia, la Política agrària comuna (PAC) 2023-202722 inclou, com a objectiu específic 7 (OE7), el «suport al relleu generacional» d’acord amb l’article 6.1g del Reglament (UE) 2021/2115, 23 que preveu atraure i donar suport als joves agricultors i als nous agricultors, així com facilitar el desenvolupament empresarial sostenible en les zones rurals. Aquest objectiu s’ha d’assolir mitjançant diversos instruments, entre els quals hi ha pagaments complementaris per a joves agricultors, ajudes a la primera incorporació i estratègies nacionals que identifiquen i tracten de superar barreres estructurals com l’accés a la terra.

19. Yolanda Montegut, Antoni Colom i Manel Plana-Farran, «Las cooperativas agrarias centenarias en Catalunya», p. 133. Segons els autors, les cooperatives agràries de Catalunya es caracteritzen per una extraordinària longevitat, ja que més d’una quarta part de les que estan en funcionament (33%) han assolit el segle de supervivència (Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, Anuari socioeconòmic del cooperativisme agrari de Catalunya 2022 (en línia), disponible a: https://cloud.fcac.coop/index.php/s/ jJmLFNh6YaB7NDS). Malgrat aquesta perdurabilitat, aquestes organitzacions han hagut de fer front a dificultats importants, com la dimensió, l’envelliment i la renovació generacional, entre d’altres. Actualment, segons les últimes dades de l’Anuari Socioeconòmic FCAC de 2025, aquesta xifra és del 30,8%. Dades disponibles a: www.cooperativesagraries.cat/pujades/files/2025_Anuari%20socioeconòmic%20de%20les%20 cooperatives%20agràries%20catalanes.pdf. 20. Narciso Arcas Lario, Antonio Luis Meroño, Miguel Hernández, Diego García, Jorge Luis Sánchez, Eva Isabel López i Francisco Alcón, El cooperativismo agroalimentario en la región de Murcia: presente y futuro, Múrcia, Consejo Económico y Social de la Región de Murcia, 2022. Els autors identifiquen en el seu estudi una sèrie de recomanacions (resumides en les pàgines 252 i 253) que integren qüestions des de les diferents òptiques. 21. Així consta en: https://agriculture.ec.europa.eu/overview-vision-agriculture-food/generationalrenewal_es. 22. Per a conèixer com funciona la PAC 2023-2027, accediu a: www.mapa.gob.es/es/pac/pac-20232027 (totes les traduccions de documents oficials en anglès i en castellà són nostres). 23. El nom complet és: Reglament (UE) 2021/2115 del Parlament Europeu i del Consell del 2 de desembre de 2021, pel qual s’estableixen normes relatives a l’ajuda als plans estratègics que han d’elaborar els estats membres en el marc de la política agrícola comuna (plans estratègics de la PAC), finançada amb càrrec al Fons Europeu Agrícola de Garantia (FEAGA) i al Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER), i pel qual es deroguen els reglaments (UE) núm. 1305/2013 i (UE) núm. 1307/2013.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

En l’àmbit català, aquest enfocament s’ha concretat en iniciatives com el programa Impuls.Coop, 24 coordinat pel Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, que estableix una línia d’ajuts orientats al foment del relleu generacional en les cooperatives agràries, mitjançant la concessió de cupons als nous socis, als existents que ampliïn l’activitat i als socis sortints que traspassin la seva explotació tot mantenint la producció en el si de la cooperativa. Pel que fa a l’àmbit estatal, la plataforma Tierra Joven25 ofereix un servei d’informació i mobilització de terres agràries per a millorar la transparència del mercat i facilitar l’accés a l’activitat agrària als joves agricultors. En qualsevol cas, la perpetuïtat del model cooperatiu dependrà en gran manera de la capacitat del sector d’adaptar-se als canvis demogràfics. Davant d’aquesta realitat, la normativa catalana substantiva aposta per la flexibilitat i per un ampli marge d’autonomia estatutària, fet que la converteix en un instrument potencialment adequat per a afrontar els canvis de naturalesa socioeconòmica com el que aquí s’examina. Tanmateix, aquesta flexibilitat no és il·limitada i convé analitzar les diferents opcions disponibles per a decidir la que millor s’adapti a les necessitats de la cooperativa i de la seva base social. La clau residirà, en última instància, en la conscienciació i la voluntat dels socis de fixar la política general de l’entitat en l’assemblea general i traslladar-la en directrius del consell rector. En el context plantejat, el present treball analitza si l’ordenament jurídic vigent ofereix un marc adequat perquè les cooperatives agràries catalanes puguin garantir la continuïtat de la producció en el si de l’entitat, facilitar la transició generacional de les explotacions agràries i de la mateixa cooperativa, així com donar resposta a les noves necessitats de la seva base social envellida. 2.

MARC JURÍDIC DEL COOPERATIVISME AGRARI CATALÀ

2.1.

La cooperativa agrària en la Llei de cooperatives: definició, objecte i règim jurídic

Tot i que les causes de l’envelliment de la base social cooperativa no resideixen en el marc jurídic sinó en la realitat econòmica del sector (manca de rendibilitat, cost d’accés a la terra, dificultats de finançament, etc.), 26 resulta pertinent identificar i analitzar els instruments

24. Ajuts per a la transformació del cooperativisme agroalimentari català Impuls. Coop: https://canalempresa.gencat.cat/ca/integraciodepartamentaltramit/tramit/PerTemes/24367-ajut-transformaciocooperativisme-agroalimentari-catala. 25. Notícia extreta de: www.mapa.gob.es/es/prensa/ultimas-noticias/detalle_noticias/pedro-s-nchezanuncia-un-paquete-de-medidas-para-impulsar-el-relevo-generacional-en-la-agricultura/a2e88faf-65e344d7-ac4f-1d287c7771ab. 26. Les causes de la manca de relleu s’han identificat en diversos treballs acadèmics. Entre d’altres, destaquem el de María Pilar Alguacil Marí (coord.), Modelos innovadores para impulsar a las cooperativas agroalimentarias, evitar el abandono de explotaciones y fomentar el relevo generacional, Madrid, Cooperativas Agro-alimentarias de España, 2020, p. 82 (Informes).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

legals disponibles que poden contribuir a gestionar aquest canvi demogràfic. 27 En funció de la seva configuració, la norma jurídica pot actuar com a facilitador, com a obstacle o, simplement, com un factor irrellevant davant d’aquest fenomen. La normativa societària d’aplicació a aquestes entitats al nostre país és la Llei 12/2015, del 9 de juliol, de cooperatives, de Catalunya28 (en endavant, LCCAT). L’article 1.1 de la LCCAT defineix la cooperativa com una societat que associa persones amb interessos o necessitats socioeconòmiques comunes amb el propòsit de millorar la situació econòmica i social dels seus components i de l’entorn comunitari mitjançant una activitat empresarial de base col·lectiva, posant els interessos col·lectius per sobre del benefici particular. Es tracta, per tant, d’una forma jurídica amb base social, adoptada per un grup de persones amb interessos o necessitats compartits, per a dur a terme un projecte en comú bastant-se en uns valors i principis propis. El text legal recull normes especials per a cada classe de cooperativa i els articles 110-112 en particular estableixen el règim jurídic aplicable a les cooperatives agràries. L’article 110.1 de la LCCAT les defineix com una classe de cooperativa que té per objecte la producció, transformació i comercialització de la producció obtinguda en les explotacions dels seus socis. A més, de forma accessòria, les cooperatives agràries poden prestar serveis i subministraments i fer, en general, qualsevol operació o servei amb l’objectiu d’assolir la millora econòmica, social o tècnica dels socis o de la mateixa cooperativa. Tot i que la tècnica legislativa podria haver estat més sistemàtica, el contingut d’aquesta activitat accessòria es concreta en l’apartat tercer del mateix article. A continuació, l’article 110.4 de la LCCAT preveu, a més, la possibilitat de dur a terme conjuntament l’explotació de terres i l’aprofitament de bestiar i d’immobles susceptibles d’explotació agrària, activitat que, tot i figurar en un apartat diferenciat, té igualment naturalesa accessòria. En conjunt, el precepte obre un ventall de possibilitats a les cooperatives agràries per tal que, mantenint sempre com a activitat principal l’agrupació i la comercialització conjunta de la producció agrària, puguin també desenvolupar altres activitats complementàries en benefici dels seus membres i de la comunitat on actuen.

27. S’ha subratllat recentment la necessitat d’ampliar la base de coneixement sobre el relleu generacional en el sector agrari mitjançant estudis que incorporin dades de diverses comunitats autònomes, a fi d’obtenir una visió més completa tant de la problemàtica com de la contribució que les cooperatives poden fer per a afrontar-la. Vegeu Narciso Arcas Lario, «El relevo generacional en el sector agrario pasa por las cooperativas», Cooperativas Agro-alimentarias, núm. 66 (2025), p. 33-35. El treball que aquí plantegem s’inscriu precisament en aquesta línia, amb l’especificitat que examina el marc jurídic cooperatiu català com a instrument de resposta a aquest repte estructural. 28. A diferència del que passa amb altres empresaris socials, com ara les societats de capital, on tenim una única norma a tot el territori de l’Estat espanyol que es basa en l’article 149.1.6 de la Constitució espanyola, que fixa la legislació mercantil com a matèria de competència exclusiva estatal, les cooperatives compten amb diferents normatives a cadascuna de les comunitats autònomes.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

L’article 111 de la LCCAT estableix el contingut que ha de constar en els estatuts29 de les cooperatives agràries, addicional al que amb caràcter general preveu l’article 16 de la LCCAT per a totes les cooperatives. L’article 112 de la LCCAT, per la seva banda, regula la baixa obligatòria del soci que deixa d’estar actiu i el règim de successió intrafamiliar, supòsits als quals es farà referència en apartats posteriors. 2.2.

Els principis cooperatius com a marc axiològic davant l’envelliment de la base social

L’article 1.2 de la LCCAT incorpora explícitament els principis cooperatius formulats per l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI) com a principis generals del dret cooperatiu català, atribuint-los, a més, valor com a criteri interpretatiu de la mateixa llei. Aquests set principis cooperatius, avalats internacionalment per les cooperatives d’arreu del món, ofereixen un marc axiològic capaç d’orientar la resposta de les cooperatives agràries davant l’envelliment progressiu de la seva base social. El primer principi, d’adhesió voluntària i oberta, exigeix que les condicions d’accés i de sortida de l’entitat no siguin discriminatòries per cap raó (tampoc per l’edat), la qual cosa permet preveure mecanismes que facilitin la transició del soci de més edat cap a situacions amb una menor intensitat en l’activitat cooperativitzada, sense que això comporti necessàriament la pèrdua de la condició de soci. Aquest principi també implica, en teoria, una obertura permanent a l’admissió de nous membres. Tanmateix, en la pràctica, les barreres d’accés a l’activitat, com la pròpia incertesa del sector, els elevats costos per a iniciar l’activitat agrària o les dificultats per a accedir a la terra (entre d’altres), converteixen aquesta obertura en una aspiració que difícilment es pot aconseguir sense altres mecanismes de suport externs al paraigua societari. El segon principi, de gestió democràtica per part dels socis, exigeix que les decisions relatives a l’organització interna de la cooperativa siguin adoptades per l’assemblea general amb la participació dels seus membres, incloent-hi els de major edat, vetllant pels interessos i les necessitats de la totalitat de la base social. Quant al tercer principi, de participació econòmica dels socis, estableix, per la seva banda, la necessària dotació econòmica d’una part dels beneficis a fons obligatoris que integren el patrimoni cooperatiu comú, i s’admet la destinació d’una part dels recursos a finalitats socials i assistencials, les quals podrien donar cobertura a les necessitats específiques dels socis d’edat més elevada. El quart principi cooperatiu, d’autonomia i independència, fa palesa la capacitat de la cooperativa per a decidir, sense ingerències externes, les fórmules d’acompanyament al soci

29. Segons aquest article, els estatuts han de regular les aportacions obligatòries al capital social, els mòduls de participació en els serveis cooperatius i les eventuals derrames per a despeses. A més, han de preveure la possible participació en els drets cooperatius dels familiars afectes a l’explotació agrària del soci, el temps mínim de permanència dels socis cedents de l’ús i aprofitament de béns, i les normes sobre transmissió d’aquests béns, així com els criteris per a l’acreditació dels retorns cooperatius en funció de l’activitat cooperativitzada, considerant tant els socis cedents com els socis treballadors.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

gran que millor s’adaptin a la seva realitat interna. Es pot fer a través dels estatuts socials, dels reglaments de règim intern i/o dels acords assemblearis. El principi d’educació, formació i informació presenta una doble dimensió que cal tenir en compte enfront de la problemàtica del relleu generacional en les cooperatives. En la seva projecció interna, constitueix el fonament del denominat fons d’educació i promoció cooperatives (FEPC), regulat en l’article 85 de la LCCAT, a través del qual la cooperativa pot destinar recursos a programes de formació i acompanyament adreçats als socis en procés d’envelliment. En la seva projecció externa, el principi no solament legitima, sinó que insta la cooperativa a desenvolupar actuacions de difusió del model cooperatiu dirigides a joves agricultors, amb la finalitat de promoure la seva incorporació com a socis i, progressivament, la seva integració en els òrgans de govern i gestió de l’entitat. Pel que fa al sisè principi, relatiu a la cooperació entre cooperatives, obre la possibilitat que diverses entitats articulin, conjuntament o a través d’estructures d’integració com les cooperatives de segon grau,30 serveis compartits d’atenció i suport als socis grans que individualment no podrien assumir de forma autònoma. Finalment, el setè i últim principi, d’interès per la comunitat, preveu que les cooperatives treballin en favor del desenvolupament sostenible31 de les seves comunitats, incloent-hi la preservació del teixit social i econòmic del medi rural davant dels efectes de l’envelliment demogràfic. Conforme a aquest principi, la cooperativa pot adoptar mesures que vagin més enllà de la satisfacció dels interessos immediats dels socis actuals per a atendre les necessitats dels qui han contribuït en el passat a la consolidació de l’entitat. 2.3.

Els òrgans socials i l’impacte de l’envelliment en la governança cooperativa

Els òrgans obligatoris que ha de tenir tota societat cooperativa, incloent-hi l’agrària, són l’assemblea general de socis i el consell rector32 (art. 42 de la LCCAT). L’assemblea gene30. La cooperativa de segon grau és el tipus social previst pel legislador perquè les cooperatives desenvolupin projectes d’integració empresarial, sens perjudici que s’hi permeti, també, la participació d’altres subjectes (art. 12.3 i 137-140 de la LCCAT). No podrà constituir-se una cooperativa de segon grau si almenys un dels seus socis fundadors no és una cooperativa, ni podrà subsistir com a tal si aquest mínim no es manté durant tota la vida de la societat. I és que la reducció del nombre de cooperatives integrants de la de segon grau per sota del mínim legal, sense que es restableixi en el termini d’un any, és causa de dissolució de l’entitat (art. 102.1d de la LCCAT). Així consta a Rosalía Alfonso Sánchez, «La sociedad cooperativa catalana: una aproximación», a Rosalía Alfonso Sánchez (dir.), María del Mar Andreu Martí (coord.) i Mercedes Sánchez Ruiz, Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas (adaptado a la Ley 12/2015, de 9 de julio, de cooperativas de Cataluña), Barcelona, Atelier, 2020, p. 29-78, esp. p. 69. 31. Entenem la sostenibilitat des de la triple vessant econòmica, social i ambiental. 32. María José Verdú Cañete, «Estructura orgánica (ii). El consejo rector», a Rosalía Alfonso Sánchez (dir.), María del Mar Andreu Martí (coord.) i Mercedes Sánchez Ruiz, Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas, p. 165-187, esp. p. 165. L’òrgan d’administració ha d’estructurar-se necessàriament en forma de consell rector. La LCCAT no preveu la possibilitat que l’òrgan d’administració adopti qualsevol altra estructura (administrador únic o diversos administradors que actuïn solidàriament o conjuntament), com succeeix en altres normatives autonòmiques i fins i tot en la legislació nacional de cooperatives, que admeten altres alternatives similars a les previstes en el dret de societats. Contràriament, la LCCAT assenyala expressament que «l’òrgan d’administració de la cooperativa és el consell rector» (art. 53.1 de

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

ral, integrada per la totalitat dels socis, és l’òrgan sobirà de la cooperativa i ha de fixar la seva política general. El consell rector, com a òrgan d’administració, ha d’establir les directrius generals d’actuació amb subordinació a la política esmentada.33 Dit això, l’envelliment de la base social cooperativa incideix en aquests dos òrgans socials. Una assemblea general integrada majoritàriament per socis amb edats més avançades corre el risc de prioritzar horitzons temporals curts, de ser més reticent a assumir inversions a llarg termini i d’inclinar-se per polítiques de distribució de retorns per sobre d’estratègies de consolidació o de creixement de l’entitat. Aquesta dinàmica pot generar tensió entre els interessos legítims dels socis de major edat i la sostenibilitat a llarg termini del projecte cooperatiu. I, pel que fa al consell rector, l’envelliment de la base social pot dificultar la cobertura dels càrrecs que l’integren, ja que la designació de membres recau necessàriament sobre persones que tenen la condició de soci (art. 55.1 de la LCCAT). En sectors amb una base social envellida i amb escassa incorporació de nous integrants, el cercle de candidats disponibles es redueix, amb el risc de perpetuació dels mateixos perfils en els òrgans de govern i d’una visió estratègica condicionada per una proximitat a la jubilació o al cessament en l’activitat. A aquest risc s’afegeix el de la infrarepresentació femenina, atès que la presència de dones en els consells rectors de les cooperatives agràries continua sent, malauradament, minoritària. Resulta especialment rellevant, per tant, planificar el relleu progressiu dels membres del consell rector incorporant nous perfils amb els quals compartir experiència, coneixements i idees per tal de tenir un relleu ordenat i amb sentit. El repte és rejovenir els consells rectors de les cooperatives (la mitjana d’edat dels quals sol superar els 50-60 anys), així com incrementar-hi la presència femenina. Cal tenir present, però, que en sectors amb una base social altament homogènia34 (quant a edat o gènere),35 les mesures imperatives de renovació orgànica són de difícil aplicació, ja que la diversitat no existeix prèviament en la mateixa massa social. Possila LCCAT). Es tracta d’un òrgan col·legiat el funcionament del qual s’assimila al del consell d’administració de les societats de capital. 33. María Lourdes Ferrando Villalba, «Estructura orgánica (i). Asamblea general», a Rosalía Alfonso Sánchez (dir.), María del Mar Andreu Martí (coord.) i Mercedes Sánchez Ruiz, Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas, p. 141-163, esp. p. 143. La importància de l’assemblea general com a òrgan es reflecteix en el desenvolupament de les seves funcions, com ara la fixació de la política general de la cooperativa (art. 53.3 i 58.3a de la LCCAT), i en les competències relatives a l es modificacions essencials de l’estructura econòmica, social, organitzativa o funcional de la cooperativa, respecte de les quals sempre serà necessari el seu acord. L’atribució a l’assemblea general de determinades competències, com ara la possibilitat d’instituir una direcció o una gerència dedicada a la gestió ordinària (art. 62.1 de la LCCAT) o el nomenament dels integrants dels òrgans de la societat cooperativa, siguin o no necessaris, es correspon amb el paper que l’assemblea està cridada a exercir en l’estructura organitzativa de la cooperativa. 34. Anna García Companys, «La diversidad de género como instrumento de buen gobierno en las cooperativas», CIRIEC-España. Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa (València), núm. 111 (2024), p. 39-67, esp. p. 49. 35. Encarnación García-Ruiz, «Principio de igualdad de género», a Marina Aguilar Rubio, Carlos Vargas Vasserot i Daniel Hernández Cáceres (coord.), Los principios cooperativos y su incidencia en el régimen legal y fiscal de las cooperativas, Madrid, Dykinson, 2024, p. 661-683, esp. p. 674. Com assenyala l’autora, hi ha estudis que posen de manifest que a les cooperatives agroalimentàries els rols tradicionals masculins i femenins són més acusats i encara es considera que la participació en la presa de decisions a través dels diferents òrgans socials pertany a l’esfera pública, i aquesta continua estant dominada pels homes.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

blement, el problema i la solució s’han de configurar en un pla anterior, relatiu a l’estructura de la base social de la cooperativa, mitjançant la identificació dels motius pels quals la incorporació de socis joves és menor i orientant els esforços a ampliar-la i diversificar-la. 3.

ENVELLIMENT DE LA BASE SOCIAL COOPERATIVA I FALTA DE RELLEU GENERACIONAL

3.1.

Dimensions i efectes de l’envelliment de la base social cooperativa

L’acompanyament a una base social amb una esperança de vida creixent és un dels principals reptes que afronta la cooperativa agrària en l’actualitat. No es tracta tan sols d’una qüestió demogràfica que s’agreujarà en els propers anys, sinó d’un fenomen que incideix directament en la viabilitat d’aquestes empreses de l’economia social. Aquest fenomen pot analitzar-se des d’una triple perspectiva: econòmica, social i jurídica. En termes econòmics, la reducció de la capacitat productiva dels socis comporta una disminució de la producció agrària, que s’agrupa en la cooperativa per a ser tractada (o transformada, si escau) i comercialitzada conjuntament. En aquest sentit, Mestre assenyala que aquesta dinàmica provoca la disminució de la producció processada i comercialitzada per la cooperativa, la reducció de la base social i l’increment de costos fixos.36 Des d’una òptica social, l’envelliment de la base social planteja, d’una banda, la necessitat de preservar la cohesió interna i el sentiment de pertinença a l’entitat per part dels socis que progressivament redueixen la seva activitat, i, de l’altra, la dificultat d’incorporar nous socis joves que garanteixin la continuïtat del projecte cooperatiu. En aquest sentit, Vañó apunta que la longevitat pot convertir-se en un actiu estratègic per a enfortir la cohesió social i la confiança entre els membres de l’empresa cooperativa, cosa que facilita també la presa de decisions estratègiques i l’adaptació als canvis en l’entorn empresarial.37 Aquesta dimensió és especialment rellevant en aquestes entitats perquè, a diferència de les societats de capital, articulen la seva identitat entorn de la persona del soci, i no del capital aportat. Per a acabar, des d’una perspectiva jurídica, el dret cooperatiu català disposa d’alguns instruments que cal activar davant d’aquesta realitat, si bé de manera fragmentada i sense que existeixi una regulació sistemàtica del fenomen de l’envelliment com a tal. L’adequació del marc normatiu requerirà, per tant, una tasca d’interpretació del marc vigent i també de voluntat dels socis per a integrar-lo i adaptar-lo a la realitat de la seva cooperativa.

36. Myriam Mestre, «Respuesta de las cooperativas agroalimentarias al abandono de explotaciones y la falta de relevo generacional», Noticias de la Economía Pública, Social y Cooperativa (València), núm. 67 (2021), p. 32-34. 37. María José Vañó Vañó, Germán Zaragoza Pascual i Yuly Daniela Audivet Mendoza, «Longevidad: potencial de la población mayor para la dinamización territorial», a Libro de actas del Congreso Internacional de Economía y Derecho de la Empresa Agroalimentaria y Cooperativa, València, Editorial Universitat Politècnica de València, 2025, p. 52-61, esp. p. 57.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

3.2.

Les causes de la manca de relleu generacional en les cooperatives agràries

Els factors que expliquen la falta de relleu generacional en les cooperatives agràries són de naturalesa diversa (econòmics, financers, culturals),38 tot i que sovint s’interrelacionen i es reforcen mútuament. La insuficient rendibilitat de les explotacions agràries fa que l’activitat agrícola no resulti econòmicament atractiva a les generacions joves, que disposen d’alternatives laborals més estables i millor remunerades en altres sectors. A més, l’accés a la terra i la possibilitat d’emprendre en l’activitat agrària exigeixen inversions inicials molt elevades (adquisició o arrendament de la terra, maquinària, infraestructures, capital circulant, etc.), la qual cosa constitueix una barrera d’entrada difícilment salvable sense els instruments de finançament adequats. Per a acabar, el model cooperatiu és percebut sovint pels joves com una estructura organitzativa antiquada, poc àgil i allunyada de les seves expectatives professionals, fet que genera certa «aversió» al cooperativisme que dificulta la incorporació de nous socis fins i tot quan les condicions econòmiques ho farien possible. Aquests tres factors (l’alt preu de la terra, la necessitat d’inversions elevades i la falta d’una imatge atractiva del cooperativisme) actuen de manera acumulativa, ja que l’escassa rendibilitat desincentiva la incorporació, l’elevat cost d’entrada fa inviable la incorporació dels que estarien disposats a assumir-la, i la imatge desfavorable del cooperativisme impedeix que el model sigui considerat com una opció de futur pels qui podrien superar les barreres anteriors. Així doncs, un cop identificades les causes estructurals del problema, en els apartats següents examinarem de quina manera el marc jurídic cooperatiu pot contribuir a gestionar-les i quins són els límits que hi identifiquem. 4.

RESPOSTES DE L’ORDENAMENT JURÍDIC COOPERATIU DAVANT L’AUGMENT DE LA LONGEVITAT DELS SEUS MEMBRES: COMPATIBILITAT ENTRE MANTENIMENT DE LA PRODUCCIÓ I ACOMPANYAMENT ALS SOCIS

La pregunta central que ens plantegem en aquest treball és la següent: quines actuacions pot assumir la cooperativa agrària, d’acord amb la normativa societària, davant l’envelliment progressiu dels seus socis? Com hem anunciat, les actuacions han d’orientar-se a un doble objectiu, igual de prioritari: per una banda, l’acompanyament al soci d’edat més elevada; per l’altra, el manteniment de la producció en la cooperativa.39 En aquest marc, la 38. María Pilar Alguacil Marí (coord.), Modelos innovadores para impulsar a las cooperativas agroalimentarias, p. 81. 39. A tall d’exemple, en el treball d’Alguacil Marí es descriu el cas d’una cooperativa agrària catalana de primer grau dedicada a la producció de vinya, olivera i ametller que ha desenvolupat un conjunt d’activitats que excedeixen àmpliament les funcions típiques de transformació i comercialització del producte del soci i de prestació de serveis i subministraments. Pel que fa específicament al relleu generacional i a la prevenció de l’abandonament de les explotacions, la cooperativa articula quatre mecanismes. En primer lloc, adquireix parcel·les a socis que es jubilen o a tercers i les arrenda posteriorment a socis productors en actiu. En segon lloc, arrenda directament els cultius de socis propietaris i els explota mitjançant una brigada de treballadors per

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

cooperativa també té un paper clau en la gestió de la transició entre soci actiu, soci que es retira i soci nou que s’incorpora.40 La cooperativa agrària, tot i no estar exempta de les conseqüències de la manca de relleu generacional, pot convertir-se en un instrument idoni per a impulsar-lo. El mateix sector la reconeix com una via estratègica per a abordar aquest problema, atès que ofereix acompanyament tècnic, assessorament, serveis compartits41 i accés a mercats en unes condicions que una explotació individual difícilment podria assolir.42 D’una banda, els múltiples serveis que presta als socis (formació, informació, assessorament tècnic, subministrament) milloren la rendibilitat de les explotacions i fan l’activitat agrària més atractiva. De l’altra, pot dinamitzar el medi rural oferint serveis assistencials, de guarderia, turisme i oci a la població local. Finalment, destaca la seva funció com a interlocutora davant les administracions, fet que li permet contribuir a impulsar les solucions polítiques necessàries. En aquest sentit, Arcas43 identifica un conjunt de mesures que les cooperatives poden adoptar internament per a afavorir el relleu generacional. 4.1.

L’activitat principal i l’activitat accessòria en les cooperatives agràries: un ventall de possibilitats

La nota diferenciadora de les cooperatives agràries respecte de la resta de cooperatives és l’explotació agrària, al servei de la qual s’encamina el seu objecte social. No hi ha cap impecompte aliè dependent de la cooperativa. En tercer lloc, intervé mediant, en l’arrendament de les explotacions dels socis jubilats, a favor de socis en actiu. I, en quart i últim lloc, presta serveis parcials o de gestió integral de parcel·les tant a socis com a tercers, en aquest últim cas mitjançant una contraprestació econòmica. A més, la cooperativa diversifica la seva activitat cap a àmbits com el comerç de proximitat, l’agroturisme amb visites a la bodega i al molí d’oli, tastos i explotació d’un hostal, i la prestació de serveis logístics i tècnics als agricultors de la zona. Vegeu María Pilar Alguacil Marí (coord.), Modelos innovadores para impulsar a las cooperativas agroalimentarias, p. 65-72. 40. La mateixa Estratègia de relleu generacional agrari de Catalunya 2023-2027 insisteix que «el repte no és només econòmic sinó d’acompanyament, coordinació i suport a titulars que busquen planificar el relleu i a noves persones que volen incorporar-se». Disponible a: https://agricultura.gencat.cat/web/.content/ 09-desenvolupament-rural/programa-desenvolupament-rural/periode-2023-2027/comu-enllacosdocuments/230412_Estrategia-relleu-generacional-agrari_230322.pdf. 41. Katrin Simón Elorz i Zuray Melgarejo Molina, «Relevo generacional en los socios de las cooperativas agrarias». Les autores proposen oferir nous serveis als socis per tal de fidelitzar els actuals i afavorir la participació d’altres agricultors que actualment no siguin socis de la cooperativa. 42. En paraules del president del Grupo de Jóvenes de Cooperativas Agro-alimentarias de España, Óscar de Íscar, les cooperatives es conceben com a «aliades estratègiques» per a garantir explotacions més rendibles, professionalitzades i sostenibles, i per a facilitar l’entrada i la permanència de joves en el sector. 43. Narciso Arcas Lario, «El relevo generacional en el sector agrario pasa por las cooperativas», p. 33-35. Mesures entre les quals destaquen les següents: millorar l’atractiu de l’entitat per als joves a través d’una oferta integral de serveis, reforçar la confiança dels socis, millorar la visibilitat i reputació de les cooperatives, millorar la comunicació interna i externa dels valors cooperatius, establir fórmules flexibles d’aportació al capital social per a evitar que es converteixi en una barrera d’entrada, facilitar l’accés a través de figures com els socis temporals o de prova, proporcionar finançament als joves per a la instal·lació i modernització de les explotacions, facilitar l’accés a la terra, difondre experiències innovadores reeixides, reivindicar major suport públic i gestionar en comú les explotacions dels socis que finalitzen la seva activitat.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

diment perquè la cooperativa pugui complir amb aquest objecte mitjançant la realització de tot tipus de negocis amb tercers, ni tampoc perquè, com a activitat accessòria o instrumental, presti, tal com assenyala la norma expressament, altres serveis individuals a socis que redundin en el seu benefici.44 Així doncs, la norma en aquest punt és prou àmplia i permet que en el si de la cooperativa es desenvolupin altres activitats denominades «accessòries», a més de l’activitat principal, en benefici dels socis i dels membres de l’entorn. En aquest cas ens trobaríem, com indica Fajardo,45 davant d’una «cooperativa multifuncional, multiactiva o de serveis múltiples», pel fet que pot impulsar qualsevol tipus de servei que contribueixi al millor aprofitament de les explotacions dels seus socis, i aquests podran participar en l’activitat cooperativitzada o bé com a consumidors o usuaris de béns i serveis, o bé com a prestadors d’aquests, i fins i tot podran prestar el seu personal en la realització d’obres i serveis d’interès comú. Les cooperatives «multiactives» es diferencien de les «integrals» en el fet que les primeres presten diversos serveis als mateixos socis i les segones duen a terme, al mateix temps, activitats pròpies de diferents classes de cooperatives (activitats de producció i obtenció de serveis per a diferents tipus de socis: usuaris, proveïdors o treballadors). En aquest context, és una pràctica habitual en les cooperatives agroalimentàries desenvolupar diverses activitats econòmiques en la mateixa entitat (subministrament, comercialització, transformació, assegurances, crèdits, etc.), i les anomenades «seccions» constitueixen un instrument rellevant d’organització i gestió d’aquestes activitats.46 No és sols que el marc jurídic ho permet, sinó que és una qüestió totalment alineada amb la realitat, ja que és un fet àmpliament estès en el cooperativisme agrari català. Ens referim, a tall d’exemple, a la funció de les seccions de crèdit,47 presents en cinquanta-cinc cooperatives del nostre territori,48 a les agrobotigues, als serveis comuns, com els carburants, i, fins i tot, a les comunitats energètiques constituïdes en el si de la cooperativa agrària.49 No obstant això anterior, també cal tenir en compte els riscos que comporta l’ampliació continuada de serveis als socis i/o a la comunitat. En primer lloc, d’acord amb Moirano i

44. Carmen Boldó Roda, «Clases de cooperativas de primer grado», a Rosalía Alfonso Sánchez (dir.), María del Mar Andreu Martí (coord.) i Mercedes Sánchez Ruiz, Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas, p. 427-470, esp. p. 432. Com indica Boldó, es podrien distingir diversos tipus de negocis dins d’aquesta prestació accessòria de serveis o subministraments als socis: en primer lloc, una activitat comercial en què la cooperativa adquireix productes a tercers que després transfereix de forma directa als socis, o bé gestiona la compra en nom dels socis cobrant una comissió; un segon cas seria l’adquisició de productes a tercers i l’elaboració per part de la cooperativa abans de transmetre’ls als socis. 45. Gemma Fajardo García, «Las cooperativas agroalimentarias», p. 17. 46. Gemma Fajardo García, «Las cooperativas agroalimentarias», p. 18. 47. Ricardo Server Izquierdo i Amparo Melián Navarro, «Cooperativismo de crédito y secciones de crédito. Estrategias empresariales y caracterización socioeconómica», Estudios Agrosociales y Pesqueros, núm. 188 (2000), p. 187-204, esp. p. 187. Com indiquen els autors, el crèdit cooperatiu està constituït per dos tipus d’entitats: les cooperatives de crèdit i les seccions de crèdit de les cooperatives. 48. Dades extretes de: www.cooperativesagraries.cat/ca/seccions-de-credit.html. 49. Vegeu informació sobre els projectes de la FCAC en aquest sentit a: www.cooperativesagraries.cat/ ca/noticies/2780-comunitats-energetiques-rurals.html.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

Fajardo,50 aquesta ampliació pot donar lloc a un sobredimensionament de l’empresa i generar diversos problemes, com el distanciament entre els socis i la cooperativa o bé la complexitat de l’organització, que acabarà deixant la gestió de l’empresa en mans d’especialistes i no dels socis, impedint alhora un control eficaç de l’activitat per part d’aquests. A més, el sobredimensionament de la cooperativa en una localitat o regió fa que tota la vida de la localitat o de la regió orbiti al voltant de la cooperativa, com a única organització de la qual depèn tota l’activitat local, amb el risc que això implica en el cas que la cooperativa fracassi. Aquests riscos poden i han de preveure’s i, per tal de mitigar-los, Moirano planteja la possibilitat d’organitzar-se en diverses empreses (entenem que en diferents empreses amb personalitat jurídica pròpia) per a desenvolupar les activitats. Aquestes empreses podrien ser titularitat de noves cooperatives generades a partir de l’escissió de seccions (p. ex., cooperatives d’utilització de maquinària, cooperatives de crèdit, cooperatives de subministraments agraris, etc.) i entre elles es podrien crear llaços d’intercooperació. Una altra via podria ser que la cooperativa constituís societats mercantils instrumentals (amb participació total o parcial en el capital social), tot i que aquesta via que permet a la cooperativa actuar en el mercat com a societat mercantil pot afeblir encara més la relació entre la cooperativa i els seus socis. En segon lloc, des del nostre punt de vista, un risc addicional que comporta l’increment d’activitats és la possible pèrdua de la qualificació de cooperativa agrària per a integrar-se en una altra categoria, com, per exemple, la cooperativa de consumidors i usuaris o la cooperativa integral, amb les conseqüències que això comporta en termes de règim jurídic aplicable. Cal advertir, a més, del risc de desnaturalització de l’entitat i de la seva funció econòmica en aquells supòsits en què se li atribueixin responsabilitats sobre les polítiques públiques o sobre els sistemes de serveis socials. No hi ha dubte que una cooperativa agrària pot tenir vocació social, però el seu centre de gravetat segueix sent la base agrària. Per tot això, qualsevol ampliació del paper de les cooperatives en relació amb l’envelliment dels socis ha de conciliar-se necessàriament amb la preservació de la funció productiva de la cooperativa i amb el manteniment i la sostenibilitat de la seva viabilitat empresarial. 4.2.

Cooperatives integrals o rurals

La cooperativa integral és una classe de cooperativa regulada en l’article 136 de la LCCAT, prevista també en les diferents legislacions autonòmiques però amb diferents denominacions,51 que desenvolupa activitats pròpies de diferents menes de cooperatives. La idea és que quan l’entitat combina la producció agrària amb activitats orientades al medi rural, pot denominar-se cooperativa rural i cada activitat que desenvolupi ha de complir amb els 50. Sobre aquest aspecte, la professora Fajardo García cita el treball de Juan Fernando Álvarez Rodríguez Naturaleza y especificidad de la cooperativa multiactiva, Bogotà, COOTRADIAN – Escuela de Economía Solidaria, 2008. 51. Es troba sota diferents nomenclatures en funció de l’ordenament autonòmic: «integral» (estatal, Catalunya, Aragó, Astúries, Illes Balears, etc.), «polivalent» (País Basc, Comunitat Valenciana) o «rural» (Castella-la Manxa, a través de la Llei 4/2017). Vegeu María Pilar Alguacil Marí (coord.), Modelos innovadores para impulsar a las cooperativas agroalimentarias, p. 11.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

requisits exigibles a la classe de cooperativa corresponent. Es regularan estatutàriament els drets i les obligacions dels socis, els criteris de proporcionalitat entre els socis de les diferents activitats i, potestativament, el vot plural o fraccionat. En relació amb la seva governança, s’ha de garantir la representació de les diferents activitats en els òrgans socials. La nota diferenciadora d’aquesta figura respecte de la cooperativa agrària amb activitats accessòries (o la cooperativa multiactivitat a la qual abans hem fet referència) és la naturalesa de les activitats que s’hi duen a terme. En les cooperatives integrals/rurals no existeix una activitat cooperativitzada essencial amb possibles serveis addicionals per als socis i/o la població, sinó que són diverses les activitats cooperativitzades amb caràcter principal, entre les quals hi ha l’agrària, i s’han de complir les finalitats pròpies de les diferents classes de cooperatives. L’entitat no es focalitza en el millor aprofitament de les explotacions dels socis, tot i que també s’ha de perseguir aquest objectiu, sinó que desplega activitats amb altres finalitats, no merament de caràcter instrumental o complementari.52 Tanmateix, cal considerar algunes precaucions a l’hora de valorar la transformació de la cooperativa agrària en una d’integral o la constitució d’una nova entitat. En primer lloc, des del punt de vista fiscal,53 la Llei 20/1990, del 19 de desembre, sobre el règim fiscal de les cooperatives, no incorpora la cooperativa integral entre les categories especialment protegides de l’article 7. Mentre que en algunes normatives autonòmiques s’indica expressament que per a accedir a la condició d’especialment protegida d’acord amb la legislació fiscal és necessari que les cooperatives integrals compleixin els requisits exigits per a ser considerades com a tals respecte a totes i cadascuna de les activitats (p. ex., art. 185.4 de la Llei 4/2010, del 29 de juny, de cooperatives d’Astúries), la legislació catalana guarda silenci sobre aquest punt, la qual cosa pot generar incertesa i perjudicar l’entitat. En segon lloc, cal valorar l’impacte en la condició de beneficiari d’ajuts a escala europea, estatal o catalana. Pensant, doncs, en l’àmbit de la política agrària comuna (PAC), la presumpció de compliment del requisit d’agricultor actiu només opera mentre l’entitat conservi una de les categories específicament considerades per la normativa aplicable (entre les quals es troben les cooperatives agràries). Si la diversificació d’activitats en el si de la cooperativa integral altera aquest encaix, pot quedar sotmesa a la prova ordinària del percentatge d’ingressos agraris exigible.54 En la mateixa línia cal valorar els ajuts i les subvencions que s’atorguin directament a les cooperatives agràries (p. ex., l’esmentat programa Impuls.Coop). Per a acabar, en termes de governança, la incorporació de diverses activitats principals implica que els socis productors vegin diluïda la seva participació en els òrgans socials, atès que la representació en aquests òrgans ha de

52. Juan Miguel Díaz Rodríguez i Cándido Román Cervantes, «Las cooperativas rurales: régimen jurídico adecuado para una nueva alternativa económica, social y medioambiental», a Nuevas dinámicas mundiales en la era post-COVID: desafíos para la economía pública, social y cooperativa, València, CIRIEC, 2022, p. 1-16, esp. p. 8. 53. María Pilar Alguacil Marí (coord.), Modelos innovadores para impulsar a las cooperativas agroalimentarias, p. 74-79. Una de les cooperatives analitzades explicita que no tributa com a cooperativa especialment protegida precisament perquè no tots els seus socis són titulars d’explotacions agroalimentàries, conseqüència directa de l’ampliació de l’activitat. 54. El Reial decret 1048/2022, del 27 de desembre, sobre l’aplicació de les intervencions en forma de pagaments directes en el marc del pla estratègic de la PAC, estableix en els seus articles 4 i 5 els requisits per

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

reflectir la pluralitat d’activitats de l’entitat, fet que redueix el pes relatiu dels socis agricultors i ramaders en la presa de decisions. En conseqüència, si bé la figura de la cooperativa integral o rural pot considerar-se una alternativa vàlida per a ampliar les funcions de la cooperativa agrària en benefici dels socis d’edat més elevada i del medi rural en general, la seva adopció requereix una anàlisi jurídica prèvia i detallada que ponderi els beneficis de la multiactivitat davant els riscos fiscals, els efectes sobre els ajuts públics i la possible dilució de la participació dels socis agraris en el govern de l’entitat. 4.3.

La gestió cooperativa de les explotacions agràries davant el cessament dels socis

D’acord amb l’article 110.3 de la LCCAT in fine, la cooperativa agrària pot ocupar-se de feines agràries o d’altres d’anàlogues en les explotacions i a favor dels socis, d’acord amb la legislació estatal aplicable i en concordança amb l’article 111b de la LCCAT, que obliga que estatutàriament s’especifiquin: [...] els mòduls de participació dels socis que prestin llurs drets d’ús i aprofitament de bestiar, de terres i d’immobles susceptibles d’explotació agrària i dels que, essent cedents de drets sobre béns, o no essent-ne, hi presten el treball, els quals tenen la condició de socis de treball.

Aquest precepte permet configurar fórmules estables de cessió de terres i d’organització del treball cooperatiu, però la seva implementació requereix necessàriament un disseny estatutari i contractual especialment acurat i capaç de delimitar amb precisió drets, obligacions i riscos eventuals. En aquest punt, convé tenir en compte que no totes les formes d’intervenció cooperativa responen a la mateixa lògica ni comporten el mateix grau d’implicació.55 Així, cal diferenciar clarament entre els supòsits en què la cooperativa es limita a una funció d’intermediació, aquells en què assumeix l’arrendament de terres i la gestió directa de

a adquirir la condició d’agricultor actiu; per a les persones jurídiques, la regla general de l’article 5.4 exigeix acreditar que almenys el 25% dels ingressos totals provenen de l’activitat agrària. Tanmateix, aquesta acreditació es presumeix automàticament complida en el cas de les cooperatives agroalimentàries, les cooperatives d’explotació comunitària de la terra i les cooperatives de treball associat amb objecte d’explotació agropecuària, per remissió als articles de la llei de cooperatives estatal. Text disponible a: www.boe.es/buscar/act. php?id=BOE-A-2022-23048. 55. Les opcions disponibles no han de ser confoses ni considerades sota una mateixa categoria, atesa la diversitat de conseqüències organitzatives, patrimonials i de responsabilitat que comporten. No és objecte d’aquest treball endinsar-nos en l’estudi de les diferències entre aquestes alternatives, però sí que volem advertir que n’hi ha i que han de ser analitzades amb cautela, també des d’una perspectiva tributària.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

l’activitat productiva, i aquells en què s’organitza una explotació comunitària de la terra56 en sentit material. 4.4.

Seccions en la cooperativa agrària

La cooperativa pot estructurar el seu funcionament en seccions, sense personalitat jurídica pròpia. D’acord amb l’article 2e de la LCCAT, les seccions es defineixen com unitats organitzatives internes de la cooperativa, amb autonomia de gestió, possibilitat de patrimonis separats a aquest efecte i comptabilitat separada, sens perjudici de la responsabilitat general i unitària de la cooperativa. Poden constituir-se per a dur a terme activitats econòmiques o socials específiques o per a desenvolupar l’objecte social de la cooperativa en un àmbit territorial determinat. En la pràctica, són un instrument habitualment emprat per a organitzar serveis com el crèdit o la gestió comuna de terres, sense perdre la unitat de la cooperativa i mantenint la confiança dels socis en el projecte comú.57 La seva regulació es troba en l’article 6 de la LCCAT, que determina que l’existència de seccions ha de constar en els estatuts socials i preveu que les regles de funcionament puguin recollir-se tant en els estatuts socials com en un reglament de règim intern. Sobre aquesta base, les cooperatives disposen d’un ampli marge de decisió per a adaptar les seccions a les seves necessitats concretes, si bé es fixen certs límits que cal tenir presents. El primer apartat indica que «els estatuts socials […] n’han de fixar les competències, que en cap cas poden afectar les no delegables dels òrgans socials preceptius». Una interpretació literal ens portaria a valorar quines són les competències que pot assumir la secció. Convé precisar, però, que les competències no les tindria la secció com a tal, sinó els òrgans de govern que estatutàriament es delimités que integrarien la secció (p. ex., junta de secció i assemblea de secció). En qualsevol cas, la voluntat del legislador és preservar l’estructura orgànica preceptiva de la cooperativa davant de qualsevol intent de buidar-la de contingut mitjançant l’atribució de facultats a les seccions. L’exemple més habitual de secció en el cooperativisme agrari català és la secció de crèdit, la qual ha de regir-se, a més de la LCCAT, pel que disposa la Llei 7/2017, del 2 de juny, 56. Tot i que en la LCCAT no es recullen, en altres comunitats autònomes la figura de les cooperatives d’explotació comunitària de la terra té molta força. Es tracta d’una classe de cooperativa diferent a l’agrària, que agrupa titulars de drets d’ús i aprofitament de terres o altres béns immobles susceptibles d’explotació agrària, que cedeixen els seus drets a la cooperativa perquè aquesta directament s’ocupi de la seva explotació econòmica. 57. Com a exemple real de creació d’una secció de gestió en comú de les terres recomanem la lectura de Raúl Ballester Bartrina, «Puesta en marcha de una sección de Gestión en Común», Noticias de la Economía Pública, Social y Cooperativa (València), núm. 67 (2021), p. 53-56. S’hi explica un cas pràctic d’aplicació de la Llei 5/2019, del 28 de febrer, d’estructures agràries de la Comunitat Valenciana, com a norma autonòmica específica per a impulsar la millora de les estructures agràries amb instruments de reestructuració, xarxa de terres, agrupació de parcel·les i permutes voluntàries. A Catalunya, la referència més pròxima és la Llei 18/2001, del 31 de desembre, d’orientació agrària, junt amb la normativa sectorial posterior sobre política agrària i gestió del territori, tot i que la norma catalana no és tan específica ni sistemàtica com la valenciana en aquest àmbit.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

del règim de les seccions de crèdit de les cooperatives, que estableix un règim específic de supervisió i control atenent a la naturalesa financera de l’activitat. En relació amb el règim econòmic, l’apartat 3 de l’article 6 de la LCCAT preveu que els estatuts socials poden establir la distribució diferenciada per seccions —tant si el resultat és positiu com si és negatiu—, fet que cal detallar en els comptes anuals junt amb els criteris d’assignació. A falta d’una previsió estatutària en aquest sentit, la distribució del resultat no s’ha de diferenciar per seccions. Quant al règim de responsabilitat, atès que la secció no suposa la creació d’una personalitat jurídica diferent de la de la cooperativa, la responsabilitat patrimonial es manté en la cooperativa. No obstant això, d’acord amb l’article 6.4 de la LCCAT, en el cas que una societat cooperativa hagi de respondre de responsabilitats contractuals o extracontractuals derivades de l’actuació d’una secció, la cooperativa pot repetir contra els socis que integren la secció i exigir-los el desemborsament efectiu de les aportacions compromeses o de les garanties prestades. Si es fa ús d’aquesta potestat, s’ha de fer constar expressament davant les terceres persones amb qui la cooperativa contracti. 4.5.

Tipologies de socis

La LCCAT preveu diverses categories de socis, en resposta a les diferents relacions que es poden mantenir amb l’entitat. Aquest ventall permet veure la cooperativa com un tot, capaç d’adequar-se a les diferents situacions i necessitats de la seva base social. Això és especialment interessant davant l’envelliment d’aquesta, ja que permet mantenir un vincle societari amb la cooperativa fins i tot quan el soci deixa de participar directament en l’activitat cooperativitzada principal, per la qual cosa facilita la transmissió de coneixement a les noves generacions, la participació en els òrgans cooperatius i el gaudi dels serveis que la cooperativa ofereix. Amb caràcter previ a la identificació de cada tipus de soci, cal referir-se de nou al principi de portes obertes, pel qual els socis poden ingressar i mantenir-se en la cooperativa mentre aquesta sigui la seva voluntat, i poden donar-se de baixa en qualsevol moment sense necessitat d’al·legar cap causa concreta. Tanmateix, la dualitat essencial del vincle del soci cooperatiu amb la societat, en virtut del qual la incorporació a la societat cooperativa està condicionada a la concurrència en la persona del soci de requisits concrets (fixats estatutàriament en funció de la classe de cooperativa i, per tant, del tipus d’activitat cooperativitzada), determina que la desaparició sobrevinguda del compliment d’aquells requisits pot provocar la pèrdua de la condició de soci cooperatiu.58 Les categories de socis previstes amb caràcter general en la LCCAT són quatre: socis comuns, socis de treball, socis col·laboradors i socis en excedència. Si bé a priori sembla tractar-se d’un llistat tancat numerus clausus, entenent que no es poden crear altres catego58. Mercedes Sánchez Ruiz, «Pérdida de la condición de socio», a Rosalía Alfonso Sánchez (dir.), María del Mar Andreu Martí (coord.) i Mercedes Sánchez Ruiz, Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas, p. 119-140, esp. p. 135.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

ries de socis per via estatutària59 fora d’aquestes previstes, les cooperatives tenen cert marge de maniobra ja que estatutàriament poden determinar si en volen incorporar alguna més al costat del soci comú (que obligatòriament han de tenir totes les cooperatives ja que realitzen l’activitat essencial). Pel que fa específicament a les cooperatives agràries, l’article 110.2 de la LCCAT distingeix dues categories: socis comuns i socis col·laboradors. Això no obsta que aquesta classe de cooperatives puguin tenir altres tipus de socis, d’acord amb l’article 23 de la LCCAT, que permet establir en els estatuts figures com els socis de treball o els socis temporals, sense excloure cap classe de cooperativa. Els socis comuns, d’acord amb l’article 24 de la LCCAT, són els que mantenen amb la cooperativa un vincle social de durada indeterminada i duen a terme l’activitat cooperativitzada. Si bé aquest article no ho especifica, caldria afegir a aquesta activitat l’adjectiu principal per tal de diferenciar-la de l’activitat cooperativitzada accessòria que es pot dur a terme en el si de l’entitat. En les cooperatives agràries, aquesta figura correspon als titulars d’explotacions agrícoles, ramaderes i forestals i a les persones que aporten la seva producció a la cooperativa. Els socis de treball, tipificats en l’article 25 de la LCCAT, són els treballadors que, en el marc de qualsevol cooperativa que no sigui de treball associat, combinen la seva condició de treballadors amb la de membres de la cooperativa. En aquest cas, els estatuts han d’establir mòduls d’equivalència per a garantir que la participació d’aquests socis sigui equilibrada i equitativa pel que fa a obligacions i drets polítics i econòmics (art. 111b de la LCCAT). Cal tenir en compte que se’ls apliquen les mateixes regles que regeixen per als socis treballadors de les cooperatives de treball associat, tret que la cooperativa opti per regular-los específicament via estatuts socials o reglament de règim intern. Atenent a la problemàtica del relleu generacional, aquesta figura pot ser útil per a incorporar persones no titulars de terra ni d’explotacions, però que aporten treball i poden integrar-se en el projecte cooperatiu, obrint la cooperativa a nous perfils més enllà de la successió intrafamiliar. Quant al soci col·laborador, previst en els articles 26 i 110.2 de la LCCAT, es tracta d’una categoria que permet la participació en la cooperativa de persones que no duen a terme l’activitat cooperativitzada principal però que contribueixen a la consecució de l’objecte social per altres vies, com ara la participació en activitats auxiliars, complementàries o accessòries, o simplement aportant capital. Els drets i les obligacions d’aquests socis s’han de determinar estatutàriament i, si bé no han de ser necessàriament uniformes per a tots, sí que han de garantir una participació equitativa. Pel que fa a les aportacions, s’han de comptabilitzar de forma separada i no se’ls pot obligar a subscriure’n de noves. En especial, els que aporten només capital percebran l’interès pactat i poden participar dels excedents si els estatuts ho preveuen; en aquest cas, assumiran les pèrdues en la mateixa proporció, amb el límit del 45% dels excedents anuals un cop dotats els fons obligatoris. Respecte a la governança, els socis col·laboradors tenen dret de vot a l’assemblea general amb els límits de l’article 48.3 de la LCCAT, segons el qual el total de vots dels tipus de socis diferents als socis comuns i dels temporals no pot superar el 40% de la totalitat dels vots

59. En particular, l’article 23 de la LCCAT indica que «els estatuts socials de la cooperativa poden establir que aquesta tingui, a banda dels socis comuns, socis de treball, socis col·laboradors i socis temporals».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

socials i aquest 40% no pot representar en cap cas la meitat dels vots dels socis comuns. Sens perjudici d’això anterior, es podria preveure estatutàriament que no tinguin dret de vot els socis que aportin només capital. En qualsevol cas, en el supòsit que tinguin dret de vot, també tindran dret a formar part dels altres òrgans socials, amb les limitacions de l’article 55 de la LCCAT, segons el qual la major part dels membres del consell rector han de ser socis comuns. En cap cas, però, podran presidir-lo. Aquest règim implica, necessàriament, que la ponderació del vot de cada soci col·laborador no sigui estàtica, sinó dinàmica, i s’ha de determinar únicament en el moment de l’assemblea i en funció de la resta de socis assistents (nombre i categoria). Finalment, en cas que un soci d’un altre tipus no pugui, per una causa justificada, continuar l’activitat cooperativitzada (la principal, entenem), podria passar a tenir la condició de soci col·laborador si els estatuts ho permeten i el consell rector ho autoritza. Aquest és un punt important que cal tenir en compte, ja que el soci que no pugui, per una causa justificada, continuar l’activitat cooperativitzada principal, podria passar a tenir la condició de soci col·laborador sempre que els estatuts ho permetin i el consell rector ho autoritzi. Si els estatuts no ho preveuen, el soci comú que es trobi en aquesta situació haurà de donar-se de baixa de la cooperativa, amb les conseqüències econòmiques que això comporta, en particular la devolució de les aportacions al capital social (i, si escau, la devolució de la part corresponent a les inversions fetes no amortitzades de l’article 41.3 de la LCCAT). És, per tant, un punt que convé preveure expressament en els estatuts per a evitar situacions de desvinculació forçada de socis que, malgrat haver cessat en l’activitat agrària, podrien continuar contribuint al projecte cooperatiu amb activitats accessòries. Els socis temporals, regulats en l’article 27 de la LCCAT (novetat introduïda en l’última llei catalana),60 són una excepció al règim general de vinculació indefinida de la condició de soci, en crear una categoria d’una durada determinada i màxima de cinc anys. Entenem que es podria preveure aquesta temporalitat per a qualsevol tipologia de soci, tot i que habitualment s’aplica al soci comú. L’article imposa dos límits per a evitar que els socis temporals desequilibrin l’estructura de la cooperativa: d’una banda, el nombre de socis temporals no pot superar un terç del total de socis comuns; de l’altra, el conjunt de socis temporals no pot tenir un percentatge de vots igual o superior al dels socis comuns. En aquest cas, tant els drets i les obligacions com els requisits d’admissió són els mateixos que els dels socis amb vinculació indefinida del tipus que sigui, però llur aportació obligatòria al capital no podrà excedir el 50% de l’exigida a la resta de socis. La verdadera utilitat de la figura resideix precisament en la seva temporalitat, ja que, enfront d’un escenari d’augment puntual de l’activitat

60. És una figura freqüentment utilitzada en altres lleis de cooperatives autonòmiques, tot i que no sota la mateixa denominació. Algunes lleis utilitzen la denominació de «socis a prova» i altres la de «socis provisionals». No obstant això, segons alguns autors es tracta de dues figures diferenciades, amb drets i obligacions diversos. Caldrà, per tant, anar a la norma substantiva d’aplicació per a conèixer l’abast d’aquestes figures. Pedro Lassaletta García, Rafael Álvaro Millán Calenti, José Antonio Montero Vilar i Lucía Alvarado Herrera, «Tipos de socios y otras formas de participación social», a Juan Ignacio Peinado Gracia (dir.) i Trinidad Vázquez Ruano (coord.), Tratado de derecho de sociedades cooperativas, vol. 1, Cizur Menor, Tirant lo Blanch, 2019, p. 311-379.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

empresarial, de la producció o de la demanda, permet que això es tradueixi a llarg termini en l’increment progressiu de la seva estructura societària.61 L’article 28 de la LCCAT regula els socis en situació d’excedència, no com una nova categoria de soci en sentit estricte, sinó com una situació transitòria en la qual poden trobar-se els socis que deixen de dur a terme temporalment l’activitat cooperativitzada. L’accés a aquesta situació requereix que els estatuts ho prevegin i que el soci ho sol·liciti expressament a la cooperativa. El legislador català està pensant en el soci comú que deixa de dur a terme l’activitat cooperativitzada principal, però no ho expressa específicament. Interpretem això perquè l’apartat 2 diu que si la persona interessada no formula expressament cap petició a la cooperativa, passa a tenir la condició de soci col·laborador en els termes en què la regula l’article 26.11 de la LCCAT. En síntesi, la combinació estratègica d’aquestes figures i la seva adaptació a la realitat de la cooperativa per via estatutària permeten a les entitats articular una resposta jurídica graduada davant l’envelliment de la base social, ja que els socis de major edat poden transitar de socis comuns a socis col·laboradors o bé acollir-se a la situació d’excedència, mantenint el vincle institucional i contribuint a la transmissió de coneixement, mentre que les figures del soci de treball i el soci temporal poden facilitar la incorporació de joves encara no convençuts del projecte cooperatiu. Convé, però, evitar plantejaments excessivament optimistes, ja que la preservació del vincle societari no és equivalent, per si sola, a la garantia de continuïtat de l’activitat productiva, que requereix necessàriament la incorporació efectiva al projecte col·lectiu de noves generacions que aportin la producció agrària a l’entitat. 4.6.

Règim econòmic cooperatiu: potencialitats del fons d’educació i promoció cooperatives

El règim econòmic és un dels aspectes més complexos i importants en matèria cooperativa.62 En l’àmbit català, es recull en el capítol v de la LCCAT (art. 69-85) com a desenvolupament normatiu del tercer principi cooperatiu, de participació econòmica dels socis, que comporta la contribució equitativa al capital social i la gestió democràtica de la cooperati61. Així consta a Irene Escuin Ibáñez, «Posición jurídica del socio», a Rosalía Alfonso Sánchez (dir.), María del Mar Andreu Martí (coord.) i Mercedes Sánchez Ruiz, Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas, p. 99-118, esp. p. 103. L’autora refereix que s’ha relacionat la figura dels socis temporals amb les accions rescatables pròpies de les societats anònimes, atès que permeten incorporar subjectes que s’apropen a la cooperativa amb una motivació exclusivament inversora, però sense generar un vincle permanent amb aquella. 62. Així consta en Julio Costas Comesaña, «Capital social, aportaciones y régimen económico», a Rosalía Alfonso Sánchez (dir.), María del Mar Andreu Martí (coord.) i Mercedes Sánchez Ruiz, Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas, p. 221-278, esp. p. 222. El règim econòmic i financer de les societats cooperatives presenta certa «complejidad y singularidad», especialment si ens hi aproximem des de la regulació de les societats de capital, perquè sobre aquell incideix la doble condició del soci (com a inversor o aportador de capital i com a soci usuari o client de la cooperativa), així com, amb major o menor intensitat segons la matèria, els principis que caracteritzen i diferencien la cooperativa com a societat i empresa respecte d’altres tipus socials mercantils i de l’economia social.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

va sota la màxima democràtica d’«un soci, un vot», amb independència de la quantia de capital aportada, i com a desenvolupament del cinquè principi, d’educació, formació i informació, i el setè, relatiu a l’interès per la comunitat. Ambdós principis són rellevants en relació amb el destí dels fons que van consolidant la cooperativa. 4.6.1. Les aportacions al capital social i la seva transcendència davant l’envelliment de la base social Els socis participen en el capital social de la cooperativa fent aportacions obligatòries i voluntàries, les quals, al seu temps, poden ser: a) aportacions amb dret de reemborsament en cas de baixa i b) aportacions el reemborsament de les quals pot ésser refusat incondicionalment pel consell rector63 (art. 70.7 de la LCCAT). Aquesta darrera previsió respon a la necessitat de preservar l’estabilitat financera de la cooperativa davant la variabilitat de la seva base social, inherent a aquesta fórmula empresarial. Són els estatuts de cada entitat els que identifiquen el tipus d’aportacions exigibles als seus socis, fet que té conseqüències tant en termes de comptabilitat com en els càlculs econòmics associats al moment de la baixa del soci. En les societats cooperatives agràries, amb una base social força envellida, la decisió d’optar per aportacions no reemborsables pot constituir una bona estratègia de planificació financera a llarg termini. La regla general és que el capital cooperatiu sigui reemborsable, tot i que la cooperativa pot decidir que estigui integrat per aportacions el reemborsament de les quals pugui efectuar-se en un moment posterior al de la baixa, a discreció del consell rector. Aquesta opció no afecta el principi d’adhesió voluntària i oberta, si bé comportarà conseqüències econòmiques en el moment de la sortida del soci. En altres paraules, el soci pot decidir abandonar la cooperativa en el moment que estimi convenient, però la devolució de les aportacions fetes no s’efectuarà de forma immediata. Al marge del capital social, tot i que d’una forma escassa en comparació amb altres normatives autonòmiques (p. ex., la normativa estatal, l’andalusa o la gallega), l’article 76 de la LCCAT estableix la possibilitat de preveure, per via estatutària o per acord de l’assemblea 63. Julio Costas Comesaña, «Capital social, aportaciones y régimen económico», p. 237. Aquest criteri de classificació va ser incorporat a la Llei 8/2002 a través del Decret-llei 1/2011, de 15 de febrer, que hi va afegir l’article 55 bis, el contingut del qual avui es recull, gairebé literalment, en els números 1-9 de l’article 70 de la LCCAT. L’admissió i regulació de les aportacions al capital el reemborsament de les quals pot ser discrecionalment rebutjat per la cooperativa (aportacions no reemborsables o no exigibles) té per objecte evitar les conseqüències negatives que, per a les societats cooperatives, va suposar la incorporació de les normes internacionals de comptabilitat a l’ordenament jurídic espanyol. Amb aquesta finalitat, totes les lleis de cooperatives espanyoles han deixat en mans dels socis la decisió sobre la qualificació comptable del capital social, ja que en els estatuts de la cooperativa, necessàriament, s’ha de determinar si les aportacions al capital social (obligatòries i voluntàries) són o no reemborsables en cas de baixa del soci, així com si donen dret a percebre un interès (art. 16.1g i h i 70.7 de la LCCAT). Si les aportacions (totes o una part) es configuren estatutàriament com a no reemborsables i, a més, no generen el dret a percebre una remuneració, comptablement es qualifiquen com a patrimoni net (com a «fons propis»). Contràriament, les aportacions al capital reemborsables o que, sense ser-ho, atribueixen al soci el dret a percebre un interès, comptablement es registraran com a passiu financer.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

general, les denominades «quotes d’ingrés» i «quotes periòdiques», les quals no són reintegrables als socis, així com altres fórmules de finançament complementàries. Tampoc no integren el capital social ni es retornen als socis els pagaments per a l’obtenció dels serveis cooperativitzats, subjectes a les condicions fixades o contractades amb la societat cooperativa. El conjunt d’aquest ventall d’instruments de finançament permet dissenyar relacions diverses amb els socis i modular els pagaments pels serveis que la cooperativa pot oferir, respectant sempre la igualtat entre els socis que tinguin les mateixes condicions (com a valor cooperatiu per excel·lència). La distribució dels resultats de l’exercici econòmic es fa també d’acord amb els principis cooperatius i amb la premissa que la cooperativa no solament ha de donar resposta a les necessitats dels socis actuals, sinó que ha de vetllar pel manteniment d’un llegat que serveixi a les generacions futures. En aquest sentit, l’aplicació dels excedents regulada en l’article 81 de la LCCAT estableix que els resultats cooperatius s’han de destinar, com a mínim, un 20% al fons de reserva obligatori (FRO) (integrat també per les deduccions en cas de baixa injustificada i expulsió, així com per les quotes d’ingrés o periòdiques), de caràcter irrepartible64 o parcialment repartible65 i orientat a la consolidació, el desenvolupament i la garantia de la cooperativa (art. 83 i 84 de la LCCAT), i un 10% al fons d’educació i promoció cooperatives (FEPC).66 La quantitat restant, un cop satisfets els impostos exigibles, és d’aplicació lliure per l’assemblea general en forma de retorn cooperatiu als socis en funció de l’activitat cooperativitzada feta per cada soci o de dotació a fons de reserva voluntaris. En aquest estudi ens interessa especialment l’abast del FEPC, regulat en l’article 85 de la LCCAT. Aquest fons constitueix l’instrument normatiu a través del qual la cooperativa canalitza els recursos provinents d’excedents cooperatius i beneficis extracooperatius, sancions i subvencions, donacions i ajudes diverses, cap a les finalitats previstes legalment. La llei catalana inclou entre els destins possibles la promoció de les relacions intercooperatives (lletra b), la promoció d’activitats culturals, professionals i assistencials per als socis de la

64. L’obligació legal de dotar anualment una part dels beneficis a reserves irrepartibles és precisament una expressió de la solidaritat intergeneracional de les cooperatives, amb un patrimoni en comú que es podria definir com un «patrimoni d’ús i no de propietat» i que, per tant, no es propietat individual dels socis, sinó que els socis en poden gaudir de forma directa sempre que mantinguin la seva condició com a tals i, de forma indirecta, formin part de l’entorn on actua la cooperativa. 65. Julio Costas Comesaña, «Capital social, aportaciones y régimen económico», p. 273. Com indica l’autor, una de les principals novetats de l’actual versió de la LCCAT en l’àmbit del règim econòmic ha estat reconèixer el caràcter parcialment distribuïble dels fons del FRO, seguint la línia iniciada per diverses lleis autonòmiques de cooperatives (com ara l’art. 70.3 de la normativa d’Andalusia). Aquest canvi legal respon probablement al fet que, a la pràctica i en nombroses cooperatives, i especialment les agràries, la irrepartibilitat absoluta del FRO va acabar generant una política d’excedent net zero, aconseguida mitjançant la maximització, fins al límit legal, de la imputació de pèrdues, a través de la sobrevaloració econòmica de l’activitat cooperativitzada realitzada pels socis. 66. Daniel Hernández Cáceres, «La constitución de reservas y dotación de fondos», a Marina Aguilar Rubio, Carlos Vargas Vasserot i Daniel Hernández Cáceres (coord.), Los principios cooperativos y su incidencia en el régimen legal y fiscal de las cooperativas, p. 467-502, esp. p. 481. El FEPC té una dimensió social i assistencial històrica i el seu origen rau en el fons d’obres socials de la Llei de cooperació del 1942, destinat a fins de caràcter moral, cultural, professional o benèfic en interès de la societat.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

cooperativa, els seus treballadors, l’entorn local i la comunitat en general (lletra c), l’atenció a objectius d’incidència social i de lluita contra l’exclusió social (lletra d), i les accions que fomenten la responsabilitat social empresarial (lletra f ). D’acord amb aquests destins tipificats, la cooperativa podria, per acord assembleari, assignar una part del FEPC a finançar iniciatives pensades per als socis grans, com ara serveis d’acompanyament, suport assistencial o programes de transició cap a la jubilació en els casos de reducció o cessament de l’activitat cooperativitzada principal. Cal advertir, però, que l’article 85 de la LCCAT no identifica el soci envellit com a beneficiari específic d’aquestes actuacions, de manera que la seva inclusió no opera per mandat legal, sinó que es requereix una decisió assembleària expressa que pressuposa, prèviament, la informació, conscienciació i voluntat per part de la base social per a apostar per aquesta opció.67 4.7.

Relleu intrafamilar de l’article 112 de la Llei de cooperatives

Un dels aspectes que cal considerar davant de l’augment de la longevitat dels socis és la transmissió de les explotacions agràries. En molts casos, els titulars d’explotacions agràries que arriben a edats més avançades no tenen relleu dins de la família o, tot i tenir-n’hi, no volen renunciar a la propietat de la terra ni desvincular-se de la seva activitat. En aquest context, no es tracta únicament de discernir qui es queda amb l’explotació, sinó d’identificar la forma que permeti preservar la producció en el marc de la cooperativa. El règim jurídic previst per la LCCAT en aquesta matèria està configurat des d’una perspectiva intrafamiliar. Això es desprèn de l’article 112 de la LCCAT, que preveu el supòsit de successió del soci titular indicant que si la persona sòcia titular d’una explotació agrària deixa d’estar activa i se li dona la baixa obligatòria, l’ha de succeir el «membre de la comunitat familiar afectat a l’explotació agrària que n’esdevingui titular per qualsevol títol». En la mateixa línia, l’article 111d de la LCCAT exigeix que els estatuts de les cooperatives agràries regulin la manera com, si es considera pertinent, algun familiar afectat a l’explotació agrària de la persona sòcia en pugui exercir els drets en la cooperativa, fins i tot ésser elegit per a tenir-hi càrrecs socials. 67. Un exemple paradigmàtic es el Grupo Arcoiris, amb seu social a Vall-de-roures (Terol), guardonat l’any 2025 com a millor cooperativa agroalimentària per Cooperativas Agroalimentarias de España. L’element que resulta d’interès especial per a aquest estudi és la constitució per part del grup l’any 2021 de la Fundación Grupo Arcoiris (https://fundaciongrupoarcoiris.org/), entitat sense ànim de lucre vinculada orgànicament a la cooperativa de base GUCO i al seu fons social. Aquesta fundació té com a finalitat estatutària l’atenció a les persones grans i a les persones amb diversitat funcional, el foment sostenible dels recursos naturals i la col·laboració en projectes socials i culturals. A més, l’any 2022 la fundació va adquirir un immoble destinat a convertir-se en una residència de gent gran, oberta a qualsevol persona, per a oferir atenció de qualitat a la comarca del Matarranya. Fundat l’any 1978 a partir d’una fàbrica de pinsos, el grup cooperatiu ha assolit una estructura complexa integrada per quatre societats de base i participacions en sis societats addicionals, amb més de sis-cents llocs de treball directes i centenars de socis, i una activitat que engloba des de la producció ramadera fins a la industrialització i comercialització de productes carnis. Vegeu: https://grupoarcoiris.com/ es/comunicacion/noticias/noticias-rsc/empresarial/grupo-arcoiris-galardonado-como-mejor-cooperativaagroalimentaria-del-ano-2025-por-cooperativas-agro-alimentarias-de-espana.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

La configuració normativa, per tant, està orientada al relleu intrafamiliar i presenta limitacions evidents davant d’una realitat en la qual, de forma creixent, el relleu no es produeix en l’àmbit de la família o, directament, no existeix. La norma no considera les vies de relleu extrafamiliar,68 com ara la incorporació de socis treballadors externs a la família o la cessió de l’explotació a tercers disposats a mantenir la producció en el si de la cooperativa. Una futura revisió de l’article 112 de la LCCAT hauria d’incorporar mecanismes que permetin la transmissió extrafamiliar de les explotacions, regulant, com a mínim, un procediment de mediació cooperativa i els efectes jurídics de la cessió d’explotació a un soci no familiar amb la correlativa successió en la condició de soci. 4.8.

Estructures empresarials, intercooperació i mecanismes d’integració cooperativa

La cooperació entre cooperatives no és un principi merament declaratiu, sinó que, en funció de com s’articuli, és un instrument de competitivitat empresarial i un vehicle idoni per a la gestió col·lectiva dels reptes demogràfics. Cadascuna de les fórmules d’integració existents permet dissenyar mecanismes compartits que individualment una única cooperativa potser no podria assumir, entre els quals poden incloure’s programes d’acompanyament al soci de major edat, instruments de transició cap a la jubilació o fórmules que facilitin la incorporació de nous socis joves per a substituir els que cessen en la seva activitat cooperativitzada. 4.8.1. Nivells de col·laboració i integració cooperativa Les diferents fórmules de col·laboració es poden classificar segons la seva intensitat.69 En un primer nivell es troben les col·laboracions esporàdiques o puntuals, articulades mitjançant contractes d’intercanvi de béns o de prestació de serveis, i les col·laboracions estables o contínues, que inclouen els convenis o acords intercooperatius (contractes entre dues o més cooperatives per al compliment dels seus objectes socials, les operacions relatives als quals es consideren activitat cooperativitzada) i els contractes de comercialització, com ara el contrac68. Si bé el relleu generacional en l’àmbit agrari pot produir-se per via familiar (mitjançant herència o cessió intrafamiliar de la titularitat de l’explotació) o per via extrafamiliar (quan un tercer aliè a la família n’assumeix la titularitat), la realitat econòmica del sector fa que aquesta segona via sigui en la pràctica de difícil materialització. Les elevades inversions necessàries per a l’adquisició i la posada en marxa d’una explotació agrícola, unides a la baixa rendibilitat esperada en molts subsectors, desincentiven l’entrada de nous titulars externs a la unitat familiar, la qual cosa reforça la dependència estructural del relleu respecte de la transmissió intergeneracional dins del nucli familiar. Vegeu Manel Plana i José Luis Gallizo, «Intención sucesoria de los estudiantes de escuelas agrarias en las agroindustrias familiares», Cuadernos Prácticos de Empresa Familiar (Lleida), núm. 7 (2020). 69. Anna García Companys, «El impacto de los instrumentos de colaboración entre cooperativas agroalimentarias en su gobierno corporativo», a Libro de actas del Congreso Internacional de Economía y Derecho de la Empresa Agroalimentaria y Cooperativa, València, Editorial Universitat Politècnica de València, 2025, p. 187-204.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

te d’agència o el de distribució. En un segon nivell d’integració es troben, d’una banda, les cooperatives de segon o ulterior grau, entitats amb personalitat jurídica pròpia que fomenten, coordinen i desenvolupen objectius econòmics comuns de les seves entitats sòcies tot preservant l’autonomia i la identitat de cadascuna, i, de l’altra, els grups cooperatius, caracteritzats per una direcció unitària de naturalesa contractual, segons la qual cada societat membre s’obliga a acatar les directrius de l’entitat cap de grup, però mantenint la seva autonomia operativa. El nivell de màxima concentració empresarial el representen la fusió i la creació d’una nova entitat o empresa conjunta (joint-venture) corporativa,70 sigui de la naturalesa que sigui. La col·laboració i integració de cooperatives és, sens dubte, una voluntat política amb impacte en la legislació. N’és una mostra el fet que el legislador estatal ha impulsat polítiques de foment de la integració cooperativa, amb la Llei 13/2013, del 2 d’agost, de foment de la integració de cooperatives i d’altres entitats associatives de caràcter agroalimentari, aplicable també a Catalunya, que han servit per a evitar el tancament d’explotacions, fent-les més eficaces, tot i que és un procés en desenvolupament i que s’hauria de potenciar amb incentius de tipus econòmic.71 4.8.2. Els convenis intercooperatius de l’article 141 de la Llei 12/2015 D’acord amb l’article 141 de la LCCAT, les cooperatives poden subscriure amb altres cooperatives convenis o acords intercooperatius per al compliment de llurs objectes socials. En virtut d’aquests convenis o acords, la cooperativa i els seus socis poden fer operacions de subministrament, lliurament de productes o serveis amb les altres cooperatives signants de l’acord o conveni, sense cap més restricció que les que es puguin derivar de la singularitat o la complexitat de les operacions cooperativitzades ofertes, dels estatuts socials o de les disposicions legals. Aquestes operacions tenen la mateixa consideració que les operacions cooperativitzades amb els socis, llevat de les operacions amb les seccions de crèdit. Segons Embid Irujo,72 és l’activitat cooperativitzada el que ha de tenir-se en compte a l’hora d’establir els convenis regulats en l’article 141 de la LCCAT, i no, per tant, els «actes externs o instrumentals de la cooperativa». D’aquesta manera, quan existeixi un conveni d’aquesta naturalesa, l’activitat en qüestió podrà fer-la la cooperativa subministradora no tan sols amb els seus propis socis, sinó també amb la cooperativa signatària de l’acord i amb els

70. La fusió és el procés de modificació estructural pel qual dues o més cooperatives s’integren en una única societat de nova creació o per absorció, amb transmissió en bloc dels seus patrimonis i dels seus socis, fet que comporta la desaparició dels òrgans socials de les entitats extingides i la transformació profunda del govern corporatiu de l’entitat resultant. La creació d’una nova entitat, en canvi, permet a diverses cooperatives independents posar en comú interessos sense perdre la seva personalitat jurídica i constituir una nova entitat independent per al desenvolupament d’una activitat complementària. 71. María Pilar Alguacil Marí (coord.), Modelos innovadores para impulsar a las cooperativas agroalimentarias, p. 83. 72. José Miguel Embid Irujo, «Integración e intercooperación económica», a Rosalía Alfonso Sánchez (dir.), María del Mar Andreu Martí (coord.) i Mercedes Sánchez Ruiz, Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas, p. 471-492, esp. p. 488.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

socis d’aquesta, i, per la seva banda, els socis de la cooperativa subministradora podran fer l’activitat cooperativitzada no tan sols amb aquesta, sinó també amb la cooperativa receptora i, si escau, amb els seus socis. D’aquesta forma s’amplien la capacitat operativa de la cooperativa i la seva presència en el mercat, en poder fer activitats econòmiques amb tercers no socis sense infringir la norma. No obstant això anterior, segons la nostra opinió i seguint una interpretació sistemàtica de la norma, l’objecte social de la cooperativa pot incloure tant l’activitat principal agrària com activitats accessòries, entre les quals podrien figurar les d’acompanyament als socis, de manera que l’instrument del conveni intercooperatiu pot ser emprat també per a finalitats accessòries a la principal, com, per exemple, les de naturalesa social i assistencial. 4.8.3. La intercooperació amb cooperatives d’habitatge En aquest ventall de possibilitats, mereix una atenció específica la possibilitat d’in tercooperació de cooperatives agràries i cooperatives d’habitatges,73 que en els últims anys s’han consolidat com a alternativa davant dels problemes estructurals d’accés a l’habitatge (increment de preus, restriccions d’accés al crèdit, preferència per la propietat, envelliment poblacional, etc.). A Catalunya en particular es concentren la majoria d’iniciatives de cooperatives d’habitatge en cessió d’ús de l’Estat. L’experiència comparada i les tendències en el cooperativisme d’habitatge assenyalen el cohousing sènior74 com un model en expansió que pot oferir respostes concretes a les necessitats residencials i assistencials de les persones grans en el medi rural. Aquest model, que combina l’autonomia personal amb la vida en comunitat i el suport mutu, s’emmarca en la lògica de l’economia social i presenta un potencial significatiu per a la cooperativa agrària que cerqui donar acompanyament integral al soci que envelleix, més enllà de la gestió estrictament patrimonial de l’explotació. Amb el conveni intercooperatiu entre cooperatives agràries i cooperatives d’habitatge en règim de cessió d’ús s’aconseguiria, sense necessitat de crear cap estructura orgànica nova, coordinar la gestió del patrimoni agrari del soci jubilat i la provisió d’una solució residencial. 73. Sobre el paper de les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, recomanem la lectura de Sara Louredo Casado, «Las cooperativas de viviendas en régimen de cesión de uso como cauce jurídico para los nuevos modelos habitacionales», CIRIEC-España. Revista Jurídica de Economía Social y Cooperativa (València), núm. 37 (2020), p. 167-206. També Maridalia Rodríguez Padilla i Ramon Bastida Vialcanet, «Nuevos modelos de cooperativas de vivienda para luchar contra la escasez de vivienda asequible y promover la sostenibilidad. Estudios de casos nacionales e internacionales», CIRIEC-España. Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa (València), núm. 116 (2026), p. 59-92. Com consta en ambdós treballs, les cooperatives d’habitatge en règim de cessió d’ús s’han consolidat en diversos ordenaments jurídics com una tercera via d’accés a l’habitatge, alternativa tant a la propietat com a l’arrendament, fonamentada en la reducció dels costos d’intermediació i en la primacia de la finalitat social sobre el lucre. 74. Sobre el creixement del cohousing sènior a Espanya i la seva articulació a través de l’economia social, amb referència a l’experiència sueca com a model de bones pràctiques en matèria de governança i finançament, vegeu M. Ángeles Tortosa Chuliá i Gerdt Sundström, «El cohousing senior en España. Cambios desde la economía social en los alojamientos y en la economía de los cuidados para personas mayores», CIRIEC-España. Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa, núm. 104 (2022), p. 303-331.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

Es podria veure com un circuit de solidaritat intergeneracional que, alhora, contribuiria al relleu generacional del sector. Cal reconèixer, però, que aquesta possibilitat roman fins ara inexplorada en el cooperativisme agrari català i que la seva viabilitat pràctica dependrà tant de la capacitat organitzativa de les entitats implicades com del suport dels poders públics en matèria de sòl i finançament. 4.8.4. La creació d’entitats jurídiques complementàries Tal com hem anunciat en apartats previs, les cooperatives poden desenvolupar la seva funció social no únicament a través dels instruments propis de la legislació cooperativa, sinó també mitjançant la creació de persones jurídiques diferenciades però vinculades a la cooperativa, que assumeixin de manera especialitzada la gestió d’activitats complementàries. Aquesta estratègia d’externalització cap a entitats instrumentals de finalitat social (com ara fundacions finançades amb recursos del FEPC)75 permet impulsar iniciatives d’impacte social que responen a necessitats reals del territori, sense que la cooperativa es desvinculi de la seva funció econòmica essencial ni assumeixi els riscos de desnaturalització ja advertits. La creació d’entitats instrumentals complementa, per tant, les fórmules d’integració intercooperativa i permet superar els límits que derivarien d’ampliar indefinidament les activitats accessòries en el si de la pròpia entitat. 5.

REFLEXIONS I CONCLUSIONS

El cooperativisme agrari català afronta actualment un dels reptes més significatius de les darreres dècades i que posa en perill la continuïtat del seu model. L’envelliment progressiu de la base social (integrada pels titulars de les explotacions agràries) i la insuficiència del relleu generacional suposen un canvi estructural al qual les cooperatives hauran d’adaptar-se si volen preservar la seva viabilitat econòmica i mantenir el projecte cooperatiu comú. En aquest context, les cooperatives agràries hauran de conciliar dos objectius essencials: d’una banda, assegurar la continuïtat de l’activitat agrària vinculada a l’entitat (per tal de preservar la capacitat productiva i la posició competitiva en el mercat); de l’altra, donar una resposta jurídica i organitzativa adequada a les necessitats dels socis de major edat, tant mentre mantenen la seva condició de socis comuns com en el moment en què cessen en el desenvolupament de l’activitat cooperativitzada principal. Amb aquesta finalitat, el present treball ha examinat en quina mesura el dret cooperatiu català disposa d’eines jurídiques adequades i suficients per a fer front a aquest fenomen, i n’ha identificat les potencialitats i els límits.

75. L’experiència del supòsit esmentat del Grupo Cooperativo Arcoiris il·lustra com, mitjançant la creació d’una fundació finançada amb recursos procedents del fons d’educació i promoció cooperatives, és possible impulsar iniciatives d’impacte social (com una residència per a persones grans) que responen a una necessitat real del territori sense que la cooperativa es desvinculi del seu arrelament territorial ni de la seva funció econòmica essencial.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

Una primera consideració que cal fer és que les causes determinants de la manca de relleu generacional en les cooperatives agràries es troben en aspectes de caràcter sectorial, més que no pas normatiu. En termes econòmics, la baixa rendibilitat de les explotacions, l’elevat cost de l’accés a la terra, la insuficiència dels mecanismes de finançament disponibles i la percepció poc atractiva del model cooperatiu entre les generacions joves, expliquen en gran manera per què la renovació de la base social no s’està produint al ritme necessari. Cap reforma legislativa, per ben orientada que estigui, servirà per a aquests objectius si les condicions econòmiques i socials que fan viable l’activitat agrària no són les idònies. Ara bé, un marc jurídic dissenyat adequadament i aplicat correctament sí que pot actuar com a element facilitador de les respostes que cada cooperativa agrària, en exercici de la seva autonomia estatutària, decideixi adoptar. És en aquesta clau que entenem que caldria llegir les aportacions d’aquest treball. No com a solució autosuficient, sinó com a contribució a la identificació dels instruments que l’ordenament cooperatiu català ja ofereix i de les mesures que, si fossin adoptades, podrien contribuir a una gestió més adequada de la transició generacional. Pel que fa a la base social subjectiva de la cooperativa, la LCCAT preveu un ventall de categories de socis que, en conjunt, permetrien una transició ordenada al llarg dels diferents cicles vitals. Quan el soci envellit redueix o cessa en l’activitat cooperativitzada principal, la norma no l’obliga necessàriament a donar-se de baixa de l’entitat, sinó que pot passar a la situació d’excedència prevista en l’article 28 de la LCCAT o pot assumir la condició de soci col·laborador, d’acord amb els articles 26 i 110.2 de la LCCAT, sempre que els estatuts socials ho hagin previst i que el consell rector ho autoritzi. Per la seva banda, la figura del soci temporal regulada en l’article 27 de la LCCAT i la del soci de treball de l’article 25 de la LCCAT poden, al seu torn, facilitar la incorporació de nous membres que no siguin necessàriament titulars d’una explotació pròpia, obrint així la cooperativa a perfils més diversos i, potencialment, més joves. L’eficàcia real d’aquestes figures no és automàtica i dependrà, en tot cas, de la decisió dels socis (via estatutària, reglaments de règim intern i/o acords assemblearis) de cada entitat i de la voluntat social d’implementar-les. En relació amb l’activitat que pot desenvolupar la cooperativa agrària, l’article 110 de la LCCAT delimita un objecte social flexible que li permet anar més enllà de l’agrupació i la comercialització de la producció agrària dels socis, tot incloent-hi activitats accessòries d’atenció, suport i serveis en benefici dels membres i de la seva comunitat. Aquesta configuració multiactiva pot donar resposta a necessitats específiques dels socis de major edat. Convé advertir, però, que l’ampliació indefinida de les activitats comporta riscos com el sobredimensionament organitzatiu, la pèrdua del focus en l’activitat agrària i, en casos extrems, fins i tot la desnaturalització de la classe de cooperativa, amb les consegüents implicacions en el règim jurídic i fiscal aplicable. En aquesta línia, la cooperativa agrària no pot convertir-se en un substitut de les polítiques públiques de serveis socials sense comprometre la seva pròpia identitat. Una altra possibilitat que cal considerar és la figura de la cooperativa integral o rural prevista en l’article 136 de la LCCAT, la qual pot representar, en determinats contextos, una alternativa per a ampliar les funcions de la cooperativa agrària. No obstant això, la seva adopció exigeix una anàlisi jurídica prèvia i rigorosa. En primer lloc, la manca d’inclusió explícita d’aquesta figura entre les categories especialment protegides de la normativa fiscal genera

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

certa incertesa en matèria tributària. En segon lloc, la diversificació de les activitats principals pot comportar la pèrdua de la presumpció d’agricultor actiu i, en conseqüència, pot afectar el dret als pagaments de la PAC. I, en tercer lloc, la incorporació de diverses activitats principals acaba diluint el pes relatiu dels socis agricultors en la governança de l’entitat, amb els riscos associats per a la preservació de l’activitat agrària del projecte cooperatiu original. Quant al règim econòmic cooperatiu, el fons d’educació i promoció cooperatives, regulat en l’article 85 de la LCCAT, constitueix el vehicle normatiu intern a través del qual la cooperativa pot canalitzar recursos cap a finalitats d’acompanyament als socis en procés d’envelliment i per a promoure el relleu generacional. Si bé la llei no identifica el soci envellit com a beneficiari específic del fons ni estableix cap obligació en aquest sentit, la seva utilització per a aquestes finalitats dependrà d’una decisió assembleària expressa. Això implica l’essencial informació, conscienciació i voluntat política de la base social. Un dels punts més febles del marc normatiu és el dels mecanismes de transmissió de les explotacions. L’article 112 de la LCCAT regula la successió intrafamiliar del soci titular i preveu la baixa obligatòria quan aquest deixa d’estar actiu, amb la successió del membre de la comunitat familiar que serà el titular. Aquesta configuració, centrada en el relleu de caràcter familiar, pot ser una limitació evident davant una realitat creixent en la qual el relleu no es produeix en l’àmbit de la família o, directament, no existeix. La norma no considera altres vies de relleu extrafamiliar ni instruments de mediació cooperativa per a facilitar la cessió d’explotacions a tercers disposats a mantenir la producció en el si de l’entitat. Aquesta llacuna normativa és especialment rellevant i mereix atenció en una futura revisió de la LCCAT, atès que l’absència de mecanismes ad hoc per a la transmissió extrafamiliar de les explotacions representa, en la pràctica, una de les principals barreres jurídiques per a la incorporació de nous socis que no siguin titulars d’explotacions agràries, sense vincle familiar. Pel que fa a les fórmules d’integració cooperativa i, especialment, les cooperatives de segon grau, regulades en l’article 137 de la LCCAT, i els convenis intercooperatius, regulats en l’article 141 de la LCCAT, permeten dissenyar solucions col·lectives davant de reptes que difícilment una sola cooperativa pot afrontar de manera autònoma. La prestació conjunta de serveis d’acompanyament al soci gran, la gestió col·lectiva de les explotacions en procés de transició o la intercooperació amb cooperatives d’habitatge en cessió d’ús per a la provisió de solucions residencials en el medi rural, són algunes de les possibilitats jurídicament viables que cal plantejar. En tot cas, la seva assumpció requereix una visió estratègica compartida entre entitats i, sovint, el suport dels poders públics en matèria de sòl, finançament, ajudes i aspectes fiscals. Des d’una perspectiva de governança, l’envelliment de la base social incideix directament en els dos òrgans socials preceptius de la cooperativa. En l’assemblea general, una majoria de socis de major edat pot prioritzar decisions amb horitzons temporals curts i polítiques de distribució de retorns per sobre d’estratègies d’inversió a llarg termini. En el consell rector, per la seva banda, la reducció del cercle de candidats elegibles pot perpetuar alguns perfils i dificultar la incorporació d’una visió estratègica actualitzada. La incorporació progressiva de joves en els òrgans de govern, combinada amb l’experiència acumulada dels socis de major edat, constitueix un repte i una oportunitat de planificació per a la cooperativa, i és una qüestió que no es resol per previsió legal, sinó per voluntat de cada entitat.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

En definitiva, el dret cooperatiu català posa a disposició de les cooperatives agràries un conjunt d’instruments que, ben utilitzats, permeten gestionar adequadament l’envelliment de la seva base social i el relleu generacional. La LCCAT, inspirada en els principis cooperatius de l’Aliança Cooperativa Internacional i sota el paraigua de l’autonomia estatutària, ofereix eines per a acompanyar el soci gran, obrir la cooperativa a noves generacions i articular fórmules de col·laboració intercooperativa. Ara bé, la norma no proporciona una resposta sistemàtica ni integral davant el fenomen de l’envelliment cooperatiu. Els instruments existents estan dispersos, les llacunes normatives són notables i l’adopció de moltes de les possibilitats disponibles depèn, en última instància, de la conscienciació i la voluntat de la mateixa base social. La clau, a més, no és exclusivament jurídica i la preservació del cooperativisme agrari català com a model econòmic i social de futur requereix també el disseny d’instruments de política pública que abordin les causes estructurals de la manca de relleu. 6.

BIBLIOGRAFIA

Alfonso Sánchez, Rosalía. «La sociedad cooperativa catalana: una aproximación». A: Alfonso Sánchez, Rosalía (dir.); Andreu Martí, María del Mar (coord.); Sánchez Ruiz, Mercedes. Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas (adaptado a la Ley 12/2015, de 9 de julio, de cooperativas de Cataluña). Barcelona: Atelier, 2020, p. 29-78. Alfonso Sánchez, Rosalía (dir.); Andreu Martí, María del Mar (coord.); Sánchez Ruiz, Mercedes. Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas (adaptado a la Ley 12/2015, de 9 de julio, de cooperativas de Cataluña). Barcelona: Atelier, 2020. Alguacil Marí, María Pilar (coord.). Modelos innovadores para impulsar a las cooperativas agroalimentarias, evitar el abandono de explotaciones y fomentar el relevo generacional. Madrid: Cooperativas Agro-alimentarias de España, 2020 (Informes). Álvarez Rodríguez, Juan Fernando. Naturaleza y especificidad de la cooperativa multiactiva. Bogotà: CIRIEC Colombia, 2008. Arcas Lario, Narciso. «El relevo generacional en el sector agrario pasa por las cooperativas». Cooperativas Agro-alimentarias [Madrid], núm. 66 (2025), p. 33-35. Arcas Lario, Narciso; Meroño, Antonio Luis; Hernández, Miguel; García, Diego; Sánchez, Jorge Luis; López, Eva Isabel; Alcón, Francisco. El cooperativismo agroalimentario en la región de Murcia: presente y futuro. Múrcia: Consejo Económico y Social de la Región de Murcia, 2022. Arcas Lario, Narciso; Sánchez Navarro, Jorge Luis; Hernández Espallardo, Miguel. «Relevo generacional y cooperativas agroalimentarias». A: Alfonso Sánchez, Rosalía (dir.); Andreu Martí, María del Mar (coord.). Relevo generacional en cooperativas y sociedades laborales. Cizur Menor: Aranzadi, 2024, p. 283-312. Ballester Bartrina, Raúl. «Puesta en marcha de una sección de gestión en común». Noticias de la Economía Pública, Social y Cooperativa [València], núm. 67 (2021), p. 53-56. Ballestero, Enrique. Economía social y empresas cooperativas. Madrid: Alianza, 1990. Blasco, María; Pérez Díaz, Julio. Envejecimiento. Madrid: Catarata, 2011. Boldó Roda, Carmen. «Clases de cooperativas de primer grado». A: Alfonso Sánchez, Rosalía (dir.); Andreu Martí, María del Mar (coord.); Sánchez Ruiz, Mercedes. Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas (adaptado a la Ley 12/2015, de 9 de julio, de cooperativas de Cataluña). Barcelona: Atelier, 2020, p. 427-470.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

Costas Comesaña, Julio. «Capital social, aportaciones y régimen económico». A: Alfonso Sánchez, Rosalía (dir.); Andreu Martí, María del Mar (coord.); Sánchez Ruiz, Mercedes. Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas (adaptado a la Ley 12/2015, de 9 de julio, de cooperativas de Cataluña). Barcelona: Atelier, 2020, p. 221-278. Díaz Rodríguez, Juan Miguel; Román Cervantes, Cándido. «Las cooperativas rurales: régimen jurídico adecuado para una nueva alternativa económica, social y medioambiental». A: 33 Congreso Internacional de CIRIEC: Nuevas dinámicas mundiales en la era post-COVID: desafíos para la economía pública, social y cooperativa. València: CIRIEC, 2022, p. 1-16. Embid Irujo, José Miguel. «Integración e intercooperación económica». A: Alfonso Sánchez, Rosalía (dir.); Andreu Martí, María del Mar (coord.); Sánchez Ruiz, Mercedes. Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas (adaptado a la Ley 12/2015, de 9 de julio, de cooperativas de Cataluña). Barcelona: Atelier, 2020, p. 471-492. Escuin Ibáñez, Irene. «Posición jurídica del socio». A: Alfonso Sánchez, Rosalía (dir.); Andreu Martí, María del Mar (coord.); Sánchez Ruiz, Mercedes. Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas (adaptado a la Ley 12/2015, de 9 de julio, de cooperativas de Cataluña). Barcelona: Atelier, 2020, p. 99-118. European Comission. Directorate-General for Agriculture and Rural Development. «Generational renewal in agriculture». A: Overview of the vision for agriculture and food [en línia]. Disponible a: https://agriculture.ec.europa.eu/overview-vision-agriculture-food/ generational-renewal_en. Fajardo García, Gemma. «Las cooperativas agroalimentarias». A: Vargas Vasserot, Carlos (dir.); Cano Ortega, Cristina (coord.). Integración y concentración de empresas agroalimentarias: Estudio jurídico y económico del sector y de la Ley 13/2013 de fomento de la integración cooperativa. Madrid: Dykinson, 2018, p. 3-36. Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya. Anuari socioeconòmic del cooperativisme agrari de Catalunya 2022 [en línia]. Disponible a: https://cloud.fcac.coop/index.php/s/ jJmLFNh6YaB7NDS. Ferrando Villalba, María Lourdes. «Estructura orgánica (i). Asamblea general». A: Alfonso Sánchez, Rosalía (dir.); Andreu Martí, María del Mar (coord.); Sánchez Ruiz, Mercedes. Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas (adaptado a la Ley 12/2015, de 9 de julio, de cooperativas de Cataluña). Barcelona: Atelier, 2020, p. 141-163. García Companys, Anna. «La diversidad de género como instrumento de buen gobierno en las cooperativas». CIRIEC-España. Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa [València], núm. 111 (2024), p. 39-67. — «El impacto de los instrumentos de colaboración entre cooperativas agroalimentarias en su gobierno corporativo». A: Libro de actas del Congreso Internacional de Economía y Derecho de la Empresa Agroalimentaria y Cooperativa. València: Editorial Universitat Politècnica de València, 2025, p. 187-204. García-Ruiz, Encarnación. «Principio de igualdad de género». A: Aguilar Rubio, Marina; Vargas Vasserot, Carlos; Hernández Cáceres, Daniel (coord.). Los principios cooperativos y su incidencia en el régimen legal y fiscal de las cooperativas. [Madrid]: Dykinson, 2024, p. 661-683. Hernández Cáceres, Daniel. «La constitución de reservas y dotación de fondos». A: Aguilar Rubio, Marina; Vargas Vasserot, Carlos; Hernández Cáceres, Daniel (coord.). Los principios cooperativos y su incidencia en el régimen legal y fiscal de las cooperativas. [Madrid]: Dykinson, 2024, p. 467-502. Lassaletta García, Pedro; Millán Calenti, Rafael Álvaro; Montero Vilar, José Antonio;

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

Alvarado Herrera, Lucía. «Tipos de socios y otras formas de participación social». A: Peinado Gracia, Juan Ignacio (dir.); Vázquez Ruano, Trinidad (coord.). Tratado de derecho de sociedades cooperativas. Vol. 1. València: Tirant lo Blanch, 2019, p. 311-379. Louredo Casado, Sara. «Las cooperativas de viviendas en régimen de cesión de uso como cauce jurídico para los nuevos modelos habitacionales». CIRIEC-España. Revista Jurídica de Economía Social y Cooperativa [València], núm. 37 (2020), p. 167-206. Mestre, Myriam. «Respuesta de las cooperativas agroalimentarias al abandono de explotaciones y la falta de relevo generacional». Noticias de la Economía Pública, Social y Cooperativa [València], núm. 67 (2021), p. 32-34. Moirano, Armando Alfredo. «La naturaleza multiactiva en las cooperativas». A: Álvarez Rodríguez, Juan Fernando (comp.). Naturaleza y especificidad de la cooperativa multiactiva. Bogotà: COOTRADIAN – Escuela de Economía Solidaria, 2008, p. 5-18. Text disponible a: https://ciriec-colombia.org/2023/07/18/naturaleza-y-especificidad-de-la-cooperativamultiactiva/. Montegut, Yolanda; Colom, Antoni; Plana-Farran, Manel. «Las cooperativas agrarias centenarias en Catalunya: características y contribución a los ODS». CIRIEC-España. Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa [València], núm. 110 (2024), p. 129-161. Plana, Manel; Gallizo, José Luis. «Intención sucesoria de los estudiantes de escuelas agrarias en las agroindustrias familiares». Cuadernos Prácticos de Empresa Familiar [Lleida], núm. 7 (2020). Rodríguez Padilla, Maridalia; Bastida Vialcanet, Ramon. «Nuevos modelos de cooperativas de vivienda para luchar contra la escasez de vivienda asequible y promover la sostenibilidad. Estudios de casos nacionales e internacionales». CIRIEC-España. Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa [València], núm. 116 (2026), p. 59-92. Roncero Sánchez, Antonio. «Importancia económica, régimen legal y características propias de las cooperativas agrarias y de las sociedades agrarias de transformación». A: Pulgar Ezquerra, Juana; Vargas Vasserot, Carlos; Aguilar Rubio, Marina. Cooperativas agrarias y sociedades agrarias de transformación. Madrid: Dykinson, 2006, p. 21-46. Sánchez Ruiz, Mercedes. «Pérdida de la condición de socio». A: Alfonso Sánchez, Rosalía (dir.); Andreu Martí, María del Mar (coord.); Sánchez Ruiz, Mercedes. Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas (adaptado a la Ley 12/2015, de 9 de julio, de cooperativas de Cataluña). Barcelona: Atelier, 2020, p. 119-140. Server Izquierdo, Ricardo; Melián Navarro, Amparo. «Cooperativismo de crédito y secciones de crédito. Estrategias empresariales y caracterización socioeconómica». Estudios Agrosociales y Pesqueros, núm. 188 (2000), p. 187-204. Simón Elorz, Katrin; Melgarejo Molina, Zuray. «Relevo generacional en los socios de las cooperativas agrarias». A: Libro de actas del XVII Congreso Internacional de Investigadores en Economía Social y Cooperativa: La economía social: transformaciones recientes, tendencias y retos de futuro. Toledo: CIRIEC-España, 2018, p. 1-24. Tortosa Chuliá, M. Ángeles; Sundström, Gerdt. «El cohousing senior en España. Cambios desde la economía social en los alojamientos y en la economía de los cuidados para personas mayores». CIRIEC-España. Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa [València], núm. 104 (2022), p. 303-331. Vañó Vañó, María José; Zaragoza Pascual, Germán; Audivet Mendoza, Yuly Daniela. «Longevidad: potencial de la población mayor para la dinamización territorial». A: Libro de actas del Congreso Internacional de Economía y Derecho de la Empresa Agroalimentaria y Cooperativa. València: Editorial Universitat Politècnica de València, 2025, p. 52-61.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA COOPERATIVA AGRÀRIA DAVANT L’ENVELLIMENT DELS SEUS SOCIS

Vargas Vasserot, Carlos. «El principio cooperativo de puertas abiertas (adhesión voluntaria y abierta). Tópico o realidad en la legislación y en la práctica societaria». CIRIEC-España. Revista Jurídica de Economía Social y Cooperativa [València], núm. 27 (2015), p. 133-174. Verdú Cañete, María José. «Estructura orgánica (ii). El consejo rector». A: Alfonso Sánchez, Rosalía (dir.); Andreu Martí, María del Mar (coord.); Sánchez Ruiz, Mercedes. Régimen jurídico de las sociedades cooperativas catalanas (adaptado a la Ley 12/2015, de 9 de julio, de cooperativas de Cataluña). Barcelona: Atelier, 2020, p. 165-187.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANNA GARCÍA COMPANYS

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DOBLE MANDAT EL DRET CIVIL CATALÀ: ANÀLISI I APLICACIÓ EN vol. EL SECTOR IMMOBILIARI Revista EL Catalana de DretEN Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], 31 (2025), p. 83-92 ISSN: 2013-9993 https://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.216 Data de lliurament: 25 de maig de 2026. Data d’acceptació: 26 de juny de 2026

EL DOBLE MANDAT EN EL DRET CIVIL CATALÀ: ANÀLISI I APLICACIÓ EN EL SECTOR IMMOBILIARI1 Gemma Caballé Fabra Càtedra UNESCO d’Habitatge Departament de Dret Privat, Processal i Financer Universitat Rovira i Virgili Resum

El treball analitza el contracte de mandat en el dret civil català i, especialment, la figura del doble mandat, regulada en l’article 622-25.3 del Codi civil de Catalunya. El mandat és un contracte pel qual el mandatari actua en interès del mandant seguint les seves instruccions. L’estudi compara aquesta figura amb altres contractes de gestió d’interessos aliens, com la comissió, l’agència, l’arrendament de serveis i la mediació i corretatge. Es destaca que el contracte de mediació immobiliària presenta mancances de regulació i problemes d’imparcialitat quan només una part remunera l’intermediari. El doble mandat permet que un mateix professional actuï per a dues o més parts amb interessos contraposats, sempre que informi expressament les parts i actuï amb neutralitat. Aquesta figura pot aportar més transparència i seguretat jurídica a la professió de la intermediació immobiliària. Paraules clau: mandat, doble mandat, mediació i corretatge, intermediació immobiliària, transparència, conflicte d’interessos. EL DOBLE MANDATO EN EL DERECHO CIVIL CATALÁN: ANÁLISIS Y APLICACIÓN EN EL SECTOR INMOBILIARIO Resumen El trabajo analiza el contrato de mandato en el derecho civil catalán y, especialmente, la figura del doble mandato, regulada en el artículo 622-25.3 del Código civil de Cataluña. El mandato es un contrato por el cual el mandatario actúa en interés del mandante siguiendo sus instrucciones. El estudio compara esta figura con otros contratos de gestión de intereses ajenos, como la comisión, la agencia, el arrendamiento de servicios y la mediación o corretaje. Se destaca que el contrato de mediación inmobiliaria presenta carencias de regulación y problemas de imparcialidad cuando solo una de las partes remunera al intermediario. El doble mandato permite que un mismo profesional actúe para dos o más partes con intereses contrapuestos, siempre que informe expresamente a las partes y actúe con neutralidad. Esta figura puede aportar mayor transparencia y seguridad jurídica a la profesión de la intermediación inmobiliaria.

1. Aquest estudi va ser exposat públicament per l’autora el 28 de gener de 2026 a l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

GEMMA CABALLÉ FABRA

Palabras clave: mandato, doble mandato, mediación y corretaje, intermediación inmobiliaria, transparencia, conflicto de intereses. DOUBLE MANDATE IN CATALAN CIVIL LAW: ANALYSIS AND APPLICATION IN REAL ESTATE SECTOR Abstract This paper analyzes the mandate contract under Catalan civil law and, in particular, the concept of dual mandate regulated in article 622-25.3 of the Civil Code of Catalonia. A mandate is a contract by which the mandatary acts in the interest of the principal, following the latter’s instructions. The study compares this legal institution with other contracts involving the management of another person’s interests, such as commission, agency, service contracts, and mediation or brokerage agreements. It highlights that real estate mediation contracts suffer from regulatory shortcomings and impartiality concerns when only one party remunerates the intermediary. Dual mandate allows the same professional to act on behalf of two or more parties with conflicting interests, provided that all parties are expressly informed and the professional acts with neutrality. This mechanism may contribute to greater transparency and legal certainty within the real estate brokerage profession. Keywords: mandate, dual mandate, mediation and brokerage, real estate intermediation, transparency, conflict of interest. Sumari: 1. Introducció; 2. El contracte de mandat en el dret civil català; 3. Altres figures contractuals per a la gestió d’interessos aliens; 4. El contracte de mediació i corretatge; 5. El doble mandat i els conflictes d’interessos; 6. Aplicació pràctica en el sector immobiliari; 7. Conclusions; 8. Bibliografia.

INTRODUCCIÓ

El contracte de mandat constitueix una de les institucions clàssiques del dret civil contractual i és un instrument jurídic versàtil per a la gestió d’interessos aliens. En el dret civil català el mandat es regula en els articles 622-21 a 622-39 del Codi civil de Catalunya (d’ara endavant, CCCat). Aquesta regulació estableix les bases jurídiques del contracte, els drets i deures de les parts i els límits de l’actuació del mandatari, entre d’altres. Paral·lelament, el Codi civil espanyol (d’ara endavant, CC) també el regula en els articles 1709-1739, la qual cosa permet comparar diferents aproximacions normatives respecte a un mateix contracte dins del sistema jurídic espanyol. D’acord amb el CCCat, en el mandat una persona (el mandant) confia a una altra (el mandatari) la realització d’actes jurídics o la gestió d’afers en el seu nom i el seu interès. Aquesta relació jurídica es fonamenta principalment en la confiança que ha de presidir l’actuació del mandatari a favor del mandant. Una de les qüestions que suscita debat doctrinal és l’autocontractació i el conflicte d’interessos que el dret civil català regula en l’article 622-25 del CCCat.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

EL DOBLE MANDAT EN EL DRET CIVIL CATALÀ: ANÀLISI I APLICACIÓ EN EL SECTOR IMMOBILIARI

Ens trobem amb un supòsit d’autocontractació quan el mandatari és part contractual respecte al mandant amb relació als afers jurídics objecte de l’encàrrec. La regla general és que l’autocontractació està prohibida. No obstant això, l’article 622-25 del CCCat admet dues excepcions: a) Que consti l’autorització expressa del mandant. b) Que la determinació del contingut del contracte sigui tan precisa que eviti el risc de lesió dels interessos del mandant. Precisament en aquest mateix article és on trobem regulat el supòsit del que es coneix com a «doble mandat».2 En concret, és en l’apartat 3, on s’estableix: El mandatari que accepta de gestionar un afer determinat per encàrrec de dos o més mandants amb interessos contraposats ha d’informar les parts d’aquest fet i actuar de manera neutral. Altrament, respon dels danys causats i perd el dret a la remuneració.

Es tracta, doncs, de la possibilitat que un mateix mandatari actuï simultàniament en interès de dues o més parts que el contracten en una mateixa operació jurídica i ho faci de manera neutral o imparcial entre aquestes. Aquesta situació és especialment rellevant en sectors com la intermediació immobiliària, on la intervenció d’intermediaris3 (agents immobiliaris) és habitual per a afavorir la celebració de contractes com els de compravenda o arrendament, entre d’altres. El doble mandat pot generar conflictes d’interessos, problemes d’imparcialitat i dubtes sobre la legitimitat de la remuneració percebuda per l’intermediari segons qui assumeix el pagament, si no s’estableixen de forma clara des de l’inici les obligacions i els drets de les parts implicades. Per aquest motiu, aquest article té com a objectiu analitzar el règim jurídic del mandat en el dret civil català, estudiar les principals figures contractuals relacionades amb la intermediació immobiliària i examinar els reptes del doble mandat. També s’analitzen les seves implicacions pràctiques en el sector immobiliari i es valoren els mecanismes jurídics existents per a garantir la transparència i la protecció dels interessos de les parts.

2. Pedro del Pozo Carrascosa, Antoni Vaquer Aloy i Esteve Bosch Capdevila, Derecho civil de Cataluña. Derecho de obligaciones y contratos, 2a. ed., Barcelona, Marcial Pons, 2021, p. 479. 3. D’acord amb l’article 231-1 del Codi de consum de Catalunya (Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya), s’entén per intermediari o intermediària: […] qualsevol empresari o empresària que per compte d’altri i a canvi d’una remuneració, de caràcter pecuniari o en forma de qualsevol altre avantatge econòmic convingut, es dedica habitualment a qualsevol de les activitats següents: a) Presentar o oferir la possibilitat d’adquirir béns o serveis a les persones consumidores. b) Fer els tractes preliminars per a la formalització d’un contracte amb persones consumidores. c) Formalitzar el contracte amb les persones consumidores. d) Assessorar les persones consumidores amb relació al negoci jurídic en què intervé.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

GEMMA CABALLÉ FABRA

EL CONTRACTE DE MANDAT EN EL DRET CIVIL CATALÀ

El contracte de mandat es defineix com aquell pel qual el mandatari s’obliga a gestionar, en nom i per compte del mandant, els afers jurídics que aquest li encarregui i seguint les seves instruccions (622-21 del CCCat). Aquesta definició posa de manifest els tres elements essencials del mandat: l’encàrrec de gestió, l’actuació en interès del mandant i la subordinació a les instruccions d’aquest. El mandatari pot actuar amb representació o sense.4 Val a dir, però, que l’article 622-21 del CCCat únicament inclou el mandat representatiu.5 Quan existeix representació, els actes jurídics realitzats pel mandatari produeixen efectes directament en l’esfera jurídica del mandant. En canvi, en el mandat sense representació (el que es preveu en el CC), el mandatari actua en interès del mandant però en nom propi (no en nom del mandant). La doctrina ha assenyalat que el mandat és un contracte essencialment fiduciari, ja que es basa en la confiança que el mandant diposita en el mandatari.6 Aquesta confiança explica l’existència de deures específics, com el de diligència, el de fidelitat i el de seguir les instruccions rebudes del mandant.7 A més, el mandatari té el deure d’informar el mandant sobre l’execució de l’encàrrec i de retre comptes de la seva actuació (art. 622-27 del CCCat). Aquest deure de rendició de comptes és una garantia essencial per al mandant, ja que li permet verificar que l’encàrrec s’ha executat correctament. El mandat pot extingir-se per diverses causes, com el compliment de l’encàrrec, la revocació del mandat, la renúncia del mandatari o la mort d’una de les parts, tal com estableixen els articles 622-33 i següents del CCCat.

4. El CCCat preveu el mandant intrínsecament com a representatiu, mentre que el CC no, de manera que, d’acord amb aquest últim, la representació s’ha de pactar expressament entre les parts. En aquest sentit, cal tenir en compte la Sentència del Tribunal Suprem (STS) del 22 de maig de 1998, que estableix que si la representació no consta a través d’un poder notarial, no queda clar si els actes que dugui a terme l’agent seran considerats com si els hagués dut a terme el mandant. 5. Pedro del Pozo Carrascosa, Antoni Vaquer Aloy i Esteve Bosch Capdevila, Derecho civil de Cataluña, p. 472. 6. Isabel Moratilla Galán, «El mandatario se convierte en parte contractual para favorecer al tercero de buena fe que confía en la apariencia», Revista Crítica de Derecho Inmobiliario, núm. 694 (abril-març 2006), p. 742-747, esp. p. 742. 7. El fet de seguir les instruccions del mandant fa que el mandatari es pugui trobar amb instruccions contràries a la llei, la moral i l’ordre públic (art. 1255 del CC). En matèria immobiliària, per exemple, un dels casos habituals a la pràctica el podem trobar quan els mandataris (arrendadors) exerceixen conductes constitutives de discriminació directa o indirecta a l’hora d’arrendar l’habitatge, una pràctica prohibida de conformitat amb l’article 45 de la Llei 18/2007, del 28 de desembre, del dret a l’habitatge de Catalunya.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

EL DOBLE MANDAT EN EL DRET CIVIL CATALÀ: ANÀLISI I APLICACIÓ EN EL SECTOR IMMOBILIARI

ALTRES FIGURES CONTRACTUALS PER A LA GESTIÓ D’INTERESSOS ALIENS

El mandat no és l’únic contracte existent per a la gestió d’afers aliens o la intermediació en negocis jurídics. Existeixen altres contractes que presenten similituds amb el mandat, però que tenen característiques pròpies que s’expliquen a continuació. Una de les alternatives és el contracte de comissió, regulat en els articles 244 i següents del Codi de comerç.8 En aquest contracte, el comissionista s’encarrega de fer operacions comercials per compte del comitent. La comissió és habitual en l’àmbit mercantil i es caracteritza per la seva vinculació amb activitats comercials. Per aquest motiu, les dues parts contractuals (comitent i comissionista) han de tenir la consideració de comerciants (art. 1 del Codi de comerç). De fet, el contracte de comissió comparteix la majoria de les característiques del contracte civil de mandat, però en aquest cas s’aplica exclusivament a les relacions mercantils. Una altra figura jurídica rellevant per a la gestió d’interessos aliens és el contracte d’agència, regulat per la Llei 12/1992, del 27 de maig.9 En aquest contracte, l’agent s’obliga a promoure o concloure operacions comercials per compte d’una altra persona de manera continuada o estable en el temps. Aquesta continuïtat és una de les principals diferències respecte del mandat, que té un caràcter més puntual ja que finalitza un cop acomplerta la funció encomanada. El contracte d’arrendament de serveis (art. 1544 del CC) també s’utilitza com a instrument per a prestar una o diverses prestacions o «obligacions de mitjans» que poden tenir com a objectiu afavorir la celebració d’un contracte. En aquest cas, la particularitat i una de les diferències principals respecte al contracte de mandat és que qui presta el servei ho fa basant-se en els seus coneixements i el seu criteri professional (el know how), sense seguir les instruccions de la part que el contracta. A més, aquests serveis es presten a canvi d’un preu cert que consisteix en una quantitat predeterminada independentment del resultat pretès. També cal esmentar el contracte de mediació i corretatge. Aquest contracte és atípic, ja que no disposa d’una regulació específica ni en el dret civil ni en el mercantil. No obstant això, és molt utilitzat en la pràctica, especialment en el sector immobiliari a l’hora d’exercir la professió de la intermediació immobiliària.10 En aquest contracte, el mediador o corredor es compromet a posar en contacte les dues parts amb la finalitat que concloguin un negoci jurídic. Com s’observa, tant el contracte de mandat com el de mediació i corretatge poden compartir la similitud de tenir com a objectiu afavorir la celebració d’un contracte entre dues parts com pot ser una compravenda o un arrendament. Ara bé, es tracta de dos contractes civils autònoms i diferents i que, per tant, cal distingir, ja que a la pràctica cadascun respon a finalitats específiques: en el de mediació i corretatge s’espera que el corredor actuï de forma independent i imparcial respecte a les parts

8. Reial decret del 22 d’agost de 1885, pel qual es publica el Codi de comerç. 9. Llei 12/1992, del 27 de maig, sobre el contracte d’agència. 10. Daniel Rodríguez Ruiz de Villa, El contrato de corretaje inmobiliario: Los agentes de la propiedad inmobiliaria, 2a ed., Cizur Menor (Navarra), Thomson Aranzadi, 2005, p. 210 i seg.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

GEMMA CABALLÉ FABRA

que pretén aproximar per a afavorir la perfecció del contracte,11 mentre que en el contracte de mandat el mandatari actua en interès del mandant seguint les seves instruccions.12 Precisament, el supòsit de «doble mandat» previst en l’article 622-25.3 del CCCat permet resoldre algunes de les inseguretats jurídiques o problemàtiques que planteja el contracte de mediació i corretatge, que s’explica a continuació i que podria ser útil per a la pràctica de la intermediació immobiliària. 4.

EL CONTRACTE DE MEDIACIÓ I CORRETATGE

El contracte de mediació i corretatge es caracteritza pel fet que l’intermediari no actua com a representant, sinó com a facilitador de la relació contractual. La seva funció principal consisteix a aproximar dues parts (com, per exemple, un comprador i un venedor, o un arrendador i un arrendatari) i facilitar la conclusió del contracte principal (per exemple, una compravenda o un arrendament). Com s’ha vist, una de les característiques essencials d’aquesta figura i que precisament la diferencia del contracte de mandat és la independència esperada del mediador o corredor,13 el qual ha d’actuar amb imparcialitat respecte de les parts, sense privilegiar els interessos de l’una en detriment dels de l’altra. La remuneració del mediador o corredor sol estar condicionada a la celebració efectiva del contracte pretès (el que es coneix com a «èxit»). És a dir, el dret a percebre la remuneració neix quan les parts arriben a un acord i formalitzen el negoci jurídic, i aquesta retribució és a càrrec de la part que ha contractat els seus serveis. Així, considerem que la neutralitat o imparcialitat esperada del corredor no està del tot garantida si resulta que: a) només hi ha una part que contracta al corredor; b) com a conseqüència d’això anterior, només aquesta part satisfà la remuneració. Malgrat la utilització freqüent d’aquest contracte en la pràctica immobiliària, la manca d’una regulació legal específica ha generat nombrosos debats doctrinals sobre el règim jurídic

11. Marta Blanco Carrasco, El contrato de corretaje, Madrid, Cuadernos de Derecho Registral i Fundación Registral, 2008, p. 341; Francisco Javier García Valdecasas y Alex, La mediación inmobiliaria, Pamplona, Aranzadi, 1988, p. 99, i Gabriel Macanás, El contrato de mediación —o de corretaje—: (Carencias y posibilidades), Las Rozas, Wolters Kluwer, 2015, p. 155. Vegeu també la Sentència de l’Audiència Provincial (SAP) de Conca del 22 d’abril de 2004 (JUR 2004\171902). 12. Francisco Javier Pereda Gámez, «Algunos efectos de la intermediación inmobiliaria en el contrato de compraventa», a M. Àngels Gomis Masqué, La intermediación inmobiliaria, Cuadernos de Derecho Judicial del Consejo General del Poder Judicial, 2007, p. 181. 13. Gemma Caballé Fabra, La intermediación inmobiliaria ante los nuevos retos de la vivienda, València, Tirant lo Blanch, 2021, p. 336.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

EL DOBLE MANDAT EN EL DRET CIVIL CATALÀ: ANÀLISI I APLICACIÓ EN EL SECTOR IMMOBILIARI

aplicable. En molts casos, la jurisprudència ha hagut d’interpretar les obligacions del mediador i determinar la seva responsabilitat en cas d’incompliment.14 Per aquest motiu, el doble mandat regulat en l’article 622-25.3 del CCCat permet resoldre la problemàtica que el contracte de mediació i corretatge genera a la pràctica com a conseqüència de la seva atipicitat i alhora facilita la diferenciació amb el mandat «ordinari» que es preveu en l’article 622-21 del CCCat, on el mandatari vetlla exclusivament per l’interès de la part que el contracta. 5.

EL DOBLE MANDAT I ELS CONFLICTES D’INTERESSOS

Segons l’article 622-25.3 del CCCat, el mandatari que accepta gestionar un afer per encàrrec de dues o més persones amb interessos contraposats: a) ha d’informar-les expressament d’aquesta circumstància i, b) ha d’actuar de manera neutral. Si el mandatari incompleix aquesta obligació, pot incórrer en responsabilitat pels danys causats i perdre el dret a percebre la remuneració. Aquesta norma reflecteix la voluntat del legislador de protegir la confiança que fonamenta la relació de mandat i, en aquest cas, a favor de les dues parts contractuals implicades simultàniament. Els reptes en aquesta situació són: com garantim aquesta imparcialitat del mandatari en una situació en què s’ha d’intermediar entre dues parts que tenen interessos contraposats?, qui satisfà la remuneració i prenent com a base quin criteri? En primer lloc, una manera de garantir aquesta imparcialitat és delimitar clarament les funcions que el mandatari durà a terme a favor de cadascuna de les parts (taxació de l’habitatge, servei de fotografia, estilisme immobiliari o home staging, gestió dels contractes de subministrament, etc.). És a dir, des de l’inici de les negociacions o fase precontractual, el mandatari ha de concretar quines seran les actuacions i gestions que farà a favor de les dues parts, amb total transparència respecte a les parts. Això es pot plasmar en els respectius contractes (notes d’encàrrec) que el mandatari signarà amb els dos o més mandants. Cal tenir en compte que a Catalunya la celebració de la nota d’encàrrec és obligatòria (art. 55.6 de la Llei 18/2007).15 En segon lloc, en relació amb qui satisfà la remuneració, si el que es pretén és que el mandatari actuï de manera independent o imparcial, considerem que la remuneració hauria de ser satisfeta per les parts que intermedia a parts iguals o haurien de ser proporcionals als serveis prestats.

14. Vegeu, per exemple, les STS del 5 de novembre de 2004 (TOL514.264) i del 17 de juliol de 1995 (TOL1.669.134); la SAP de Múrcia del 25 de juliol de 2013 (TOL3.890.683) i la SAP de Madrid del 13 d’abril de 2015 (SP/SENT/2015). 15. Llei 18/2007, del 28 de desembre, del dret a l’habitatge (Boletín Oficial del Estado, núm. 50 [27 febrer 2008]).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

GEMMA CABALLÉ FABRA

Per aquest motiu, considerem que el doble mandat permet resoldre la problemàtica que es genera en el contracte de mediació i corretatge, que no només no està regulat per cap norma, sinó que s’espera que el professional actuï de forma independent o imparcial quan tradicionalment és només una de les parts qui assumeix la remuneració i sempre que s’acabi celebrant el contracte pretès (amb èxit). 6.

APLICACIÓ PRÀCTICA EN EL SECTOR IMMOBILIARI

La intermediació immobiliària és un dels àmbits en què la situació plantejada del doble mandat es pot manifestar amb més freqüència. Els agents immobiliaris sovint intervenen en operacions de compravenda o lloguer, posant en contacte compradors i venedors o arrendadors i arrendataris. A l’hora d’exercir la intermediació immobiliària ens podem trobar amb quatre situacions en què, en funció de cada supòsit, hi haurà un contracte dels mencionats anteriorment més adient. Les quatre situacions més habituals que ens podem trobar són: a) Que cada part del contracte pretès (venedor i comprador, o arrendador i arrendatari) contracti el seu propi professional immobiliari per tal que actuï i vetlli pel seu interès exclusiu, de manera que cadascuna de les parts pot contractar el professional a través d’un contracte de mandat o de serveis, en funció de quina sigui la manera d’actuar de l’agent immobiliari (si segueix les instruccions del client o presta un servei prenent com a base el seu criteri o coneixement professional). b) Que només la part venedora o arrendadora contracti l’agent immobiliari a través d’un contracte de mandat, de mediació i corretatge o de serveis, de manera que, en funció del contracte que articula la relació entre el professional i el client, la manera d’actuar de l’agent immobiliari pot variar. c) Que només la part compradora o arrendatària contracti l’agent immobiliari (conegut en aquest cas com a personal shopper immobiliari). És la mateixa situació que en el cas anterior, però a la inversa. d) Que siguin les dues parts del contracte pretès les que contractin el mateix agent immobiliari i que aquest actuï de forma independent i imparcial respecte a elles. Aquest supòsit és el que està regulat per aquest doble mandat previst en l’article 622-25.3 del CCCat, de manera que la remuneració serà satisfeta per les dues parts. Quin serà el moment de formalitzar el contracte per part del mandatari amb les dues parts? En primer lloc, el venedor o arrendador ha d’elaborar la nota d’encàrrec amb l’agent per a encomanar l’operació i en aquesta nota s’han de fixar quines seran les prestacions per part de l’agent. D’altra banda, per part del comprador o arrendatari, el moment a partir del qual es pot vincular amb l’agent immobiliari i rebre una sèrie de serveis pot ser el de celebrar la reserva (si n’hi ha) o les arres, així com el de la fiança en el cas d’un contracte d’arrendament, per exemple. Precisament, la legislació catalana en matèria d’habitatge ha intentat introduir mecanismes de transparència en matèria de satisfacció de la remuneració. L’article 55.5i de la Llei

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

EL DOBLE MANDAT EN EL DRET CIVIL CATALÀ: ANÀLISI I APLICACIÓ EN EL SECTOR IMMOBILIARI

d’habitatge de Catalunya estableix que la retribució de l’agent immobiliari ha de consistir en un percentatge del preu o en un import fix, i que, en principi, no es pot percebre remuneració de les dues parts en la mateixa operació, llevat que existeixi un acord exprés.

CONCLUSIONS

L’anàlisi del doble mandat posa de manifest la complexitat de les relacions jurídiques que poden sorgir en l’àmbit de la professió de la intermediació immobiliària. La coexistència de diferents figures contractuals (el mandat, el contracte de comissió, el d’agència, el de mediació i corretatge i el de serveis) segons la forma en què el professional exerceixi la professió, n’exigeix una delimitació clara per a poder saber quan és més adient donar cobertura a les relacions jurídiques a través d’un contracte o d’un altre i què és el que s’espera per part del professional. Tenint en compte aquesta situació que es dona en aquesta professió, resulta paradoxal que la normativa que la regula no faci referència a les diferents formes d’exercir la intermediació per part de l’agent immobiliari, que són les següents: — Contracte de mandat: l’agent immobiliari actua en interès i en nom (o no, segons el que es pacti) d’una de les parts i seguint les seves instruccions. — Contracte de serveis: l’agent immobiliari presta un servei prenent com a base els seus coneixements o el seu criteri a canvi d’un preu cert. — Contracte de mediació i corretatge: l’agent immobiliari actua de forma independent i imparcial respecte a les dues parts; això sí, el doble mandat del CCCat permet atorgar més transparència i seguretat que el contracte de mediació i corretatge. Qualsevol de les modalitats contractuals exposades és viable i legítima sempre que des de l’inici de les negociacions s’expliqui als consumidors i a les parts implicades sota quina modalitat s’actua i es delimiti clarament l’àmbit d’actuació del professional. Obligació d’informació que, ara per ara, no considera la normativa que regula la professió de la intermediació immobiliària, ni la d’àmbit estatal ni la de Catalunya. El dret civil català ha establert mecanismes per a prevenir els conflictes d’interessos i garantir la transparència en l’actuació dels intermediaris quan aquests són contractats per dues o més parts de manera simultània, situació a la qual hem atribuït el nom de doble mandat i en què destaquen l’obligació d’informació i el deure de neutralitat per part del mandatari respecte a les parts que el contracten. Aquesta figura pot contribuir a resoldre alguns dels problemes que a la pràctica planteja el contracte de mediació i corretatge, contracte utilitzat tradicionalment en la intermediació immobiliària quan l’agent immobiliari actua de forma independent o imparcial respecte a les parts intermediades.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

GEMMA CABALLÉ FABRA

BIBLIOGRAFIA

Blanco Carrasco, Marta. El contrato de corretaje. Madrid: Cuadernos de Derecho Registral i Fundación Registral, 2008. Caballé Fabra, Gemma. La intermediación inmobiliaria ante los nuevos retos de la vivienda. València: Tirant lo Blanch, 2021. García Valdecasas y Alex, Francisco Javier. La mediación inmobiliaria. Pamplona: Aranzadi, 1988. Macanás, Gabriel. El contrato de mediación —o de corretaje—: (Carencias y posibilidades). Las Rozas: Wolters Kluwer, 2015. Moratilla Galán, Isabel. «El mandatario se convierte en parte contractual para favorecer al tercero de buena fe que confía en la apariencia». Revista Crítica de Derecho Inmobiliario, núm. 694 (abril-març 2006), p. 742-747. Pereda Gámez, Francisco Javier. «Algunos efectos de la intermediación inmobiliaria en el contrato de compraventa». A: Gomis Masqué, M. Àngels. La intermediación inmobiliaria. Madrid: Cuadernos de Derecho Judicial del Consejo General del Poder Judicial, 2007. Pozo Carrascosa, Pedro del; Vaquer Aloy, Antoni; Bosch Capdevila, Esteve. Derecho civil de Cataluña. Derecho de obligaciones y contratos. 2a. ed. Barcelona: Marcial Pons, 2021. Rodríguez Ruiz de Villa, Daniel. El contrato de corretaje inmobiliario: Los agentes de la propiedad inmobiliaria. 2a ed. Cizur Menor (Navarra): Thomson Aranzadi, 2005.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DEPrivat LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ CONTROVÈRSIES Revista Catalana de Dret [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 31DE(2025), p. 93-115

ISSN: 2013-9993 https://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.217 Data de lliurament: 14 de juny de 2026. Data d’acceptació: 17 de juliol de 2026

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DE LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES EN L’ORDENAMENT JURÍDIC DESPRÉS DE LA LLEI ORGÀNICA 1/2025, D’EFICIÈNCIA DEL SERVEI PÚBLIC DE JUSTÍCIA Antoni Bosch i Carrera Notari Resum

L’article analitza la irrupció dels mitjans adequats de solució de controvèrsies (MASC) arran de la Llei orgànica 1/2025, del 2 de gener, centrant-se en la configuració de la conciliació notarial com a via especialitzada d’alta seguretat jurídica. L’autor examina el trànsit cap a una justícia col·laborativa, on el ciutadà i el seu assessor adopten un rol actiu, superant la voluntarietat pura del model relacional català mitjançant la facultat proactiva i avaladora de la proposta de solució. Finalment, es contrasten els primers criteris judicials d’unificació a Catalunya davant el risc de desnaturalització burocràtica de la reforma i s’avalua el nou impacte de la bona fe en la condemna a costes. Paraules clau: conciliació notarial, mitjans adequats de solució de controvèrsies (MASC), Llei orgànica 1/2025, requisit de procedibilitat, proposta de solució, eficiència processal, dret col·laboratiu, seguretat jurídica, condemna a costes, bona fe. DEL CONFLICTO AL ACUERDO: LA IRRUPCIÓN DE LA CONCILIACIÓN Y LOS MEDIOS ADECUADOS DE SOLUCIÓN DE CONTROVERSIAS EN EL ORDENAMIENTO JURÍDICO DESPUÉS DE LA LEY ORGÁNICA 1/2025, DE EFICIENCIA DEL SERVICIO PÚBLICO DE JUSTICIA Resumen El artículo analiza la irrupción de los medios adecuados de solución de controversias (MASC) a raíz de la Ley orgánica 1/2025, de 2 de enero, centrándose en la configuración de la conciliación notarial como vía especializada de alta seguridad jurídica. El autor examina el tránsito hacia una justicia colaborativa, en la que el ciudadano y su asesor adoptan un rol activo, superando la voluntariedad pura del modelo relacional catalán mediante la facultad proactiva y avaladora de la propuesta de solución. Por último, se contrastan los primeros criterios judiciales de unificación en Catalunya ante el riesgo de desnaturalización burocrática de la reforma y se evalúa el nuevo impacto de la buena fe en la condena en costas. Palabras clave: conciliación notarial, medios adecuados de solución de controversias (MASC), Ley

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANTONI BOSCH I CARRERA

orgánica 1/2025, requisito de procedibilidad, propuesta de solución, eficiencia procesal, derecho colaborativo, seguridad jurídica, condena en costas, buena fe.

FROM CONFLICT TO SETTLEMENT: THE ARRIVAL OF SUITABLE DISPUTE RESOLUTIONS TO THE LEGAL SYSTEM AFTER JANUARY 2ND ORGANIC LAW 1/2025, ABOUT PUBLIC JUSTICE EFFICIENCY Abstract The article analyses the arrival of suitable dispute resolution following the January 2nd Organic law 1/2025, focusing on the structure of the notarial conciliation as a specialised method of high legal protection. The author examines de progression towards a collaborative justice, by which the citizen and his solicitor undertake an active role, overcoming the pure voluntary manner of the Catalan relational model by means of a proactive and responsible attitude towards the proposed resolution. Lastly, it ascertains the first law principles of unification in Catalunya faced with the risk of a bureaucratic denaturalisation of the amendment and it evaluates the new impact on good faith when dealing with orders to pay costs. Keywords: notarial conciliation, suitable dispute resolutions, January 2nd Organic law 1/2025, Pre-action requirement, proposed resolution, procedural efficiency, collaborative law, legal protection, order to pay costs, good faith. Sumari: 1. Introducció: el canvi de paradigma en la justícia privada; 1.1. De la resolució alternativa de conflictes als mitjans adequats de solució de controvèrsies: la superació de la justícia alternativa; 1.2. La llarga trajectòria de les solucions mitjançant l’acord; 1.3. El model català i la dualitat del seu objecte; 1.4. L’eficàcia enfront de la voluntarietat pura; 2. Recorregut històric: de la tradició de l’acord a l’hegemonia del plet; 3. El context europeu i la «fatiga de la mediació»; 3.1. El Llibre verd del 2002: la primera presa de contacte; 3.2. L’informe «Rebooting» (2014) i el paper de JAMS International; 3.3. L’informe de la Comissió Europea del 2016: cap a l’obligatorietat mitigada; 4. Anàlisi crítica de la Directiva 2008/52/CE i la seva transposició; 4.1. El concepte de procediment estructurat; 4.2. La limitació del model català davant la capacitat de proposta; 4.3. L’eficàcia del mediador proponent: el referent italià; 4.4. El suport de la doctrina internacional i l’informe de JAMS International; 5. La paradoxa espanyola cap a la Llei orgànica 1/2025; 5.1. Arquitectura normativa i «dret col·laboratiu»; 5.2. El tomb cap a l’eficàcia: la proposta del mediador; 6. Matèries excloses i matèries incloses en la conciliació notarial; 6.1. Delimitació objectiva: matèries incloses i matèries excloses; 6.1.1. Matèries excloses; 6.1.2. Matèries incloses; 6.2. Distinció tècnica entre mediació i conciliació; 6.3. Principis rectors del procediment; 7. La conciliació notarial com a conciliació especialitzada; 8. El nou paradigma de l’advocat: de la direcció del plet a la col·laboració en la cerca de solucions; 8.1. El model de direcció tècnica en la Llei d’enjudiciament civil; 8.2. El nou paradigma de la Llei orgànica 1/2025: l’assistència i el protagonisme de la part; 8.3. El retorn al protagonisme tècnic en la formalització de l’acord; 8.4. La igualtat d’armes i la confidencialitat; 9. L’eficàcia de la proposta de solució (article 16g de la Llei orgànica 1/2025); 10. Formalització i execució dels acords; 11. Els primers acords de la judicatura sobre els mitjans adequats de solució de controvèrsies; 12. Patologies del sistema: mala fe i abús processal; 13. Bibliografia.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DE LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

INTRODUCCIÓ: EL CANVI DE PARADIGMA EN LA JUSTÍCIA PRIVADA

1.1.

De la resolució alternativa de conflictes als mitjans adequats de solució de controvèrsies: la superació de la justícia alternativa

L’evolució des de la resolució alternativa de conflictes (alternative dispute resolution, ADR) cap als denominats mitjans adequats de solució de controvèrsies (MASC) no és un mer canvi terminològic, sinó una transformació profunda en la concepció del servei públic de justícia. El paradigma actual ja no situa l’acord com una alternativa «secundària» o «perifèrica» al procés judicial, sinó com la via preferent i més adequada per a la gestió dels conflictes de dret privat. Aquesta transició es consolida definitivament amb la Llei orgànica 1/2025, del 2 de gener, de mesures en matèria d’eficiència del servei públic de justícia, l’exposició de motius de la qual declara de manera taxativa: El servicio público de justicia debe ser capaz de ofrecer a la ciudadanía la vía más adecuada para gestionar su problema. En unos casos será la vía exclusivamente judicial, pero en muchos otros será la vía consensual la que ofrezca la mejor opción. La elección del medio más adecuado de solución de controversias aporta calidad a la justicia y reporta satisfacción a los ciudadanos y ciudadanas. En este contexto cobran importancia las razones de las partes para construir soluciones dialogadas en espacios compartidos.

La finalitat d’aquest nou marc normatiu és doble: d’una banda, cerca la descongestió dels jutjats i tribunals, alleujant la càrrega d’assumptes que podrien resoldre’s de forma més àgil mitjançant el consens; de l’altra, persegueix l’objectiu qualitatiu superior de fomentar la via de l’acord com un mecanisme que retorna a la ciutadania el protagonisme en la resolució de les seves pròpies disputes, garantint solucions més sostenibles i més personalitzades que la rígida sentència judicial. 1.2.

La llarga trajectòria de les solucions mitjançant l’acord

Encara que el terme MASC és recent, la cerca de l’acord té arrels profundes en la història jurídica contemporània. El naixement del moviment modern de l’ADR té lloc als Estats Units durant la dècada dels setanta del segle xx, com a resposta a una crisi de saturació judicial molt similar a l’actual. Tal com assenyala la doctrina, aquest moviment no va sorgir de forma aïllada, sinó com a fruit de factors socials i econòmics que exigien un accés a la justícia més democràtic i eficient. El que crida l’atenció és la capacitat que aquests mètodes tenien per a solucionar els conflictes. La mediació comunitària i familiar en l’àmbit anglosaxó va establir les bases del que avui coneixem i va expandir-se posteriorment a Europa amb l’impuls de les institucions comunitàries.1

1. Carolina Macho Gómez, «Origen y evolución de la mediación: el nacimiento del “movimiento ADR” en Estados Unidos y su expansión a Europa», Anuario de Derecho Civil, vol. lxvii (2014), p. 945 i seg.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANTONI BOSCH I CARRERA

No obstant això, aquest recorregut no ha estat exempt de dificultats. Després de dècades de promoció de la mediació basada en la «voluntarietat pura», s’ha detectat una certa fatiga en el sistema. Els professionals han advertit que la justícia privada requereix alguna cosa més que bones intencions: exigeix un canvi en la psicologia dels operadors jurídics i una estructura que incentivi realment l’acord enfront del litigi confrontatiu. 2 Aquest és el repte que la Llei orgànica 1/2025 pretén abordar en introduir els MASC com a requisit de procedibilitat. 1.3.

El model català i la dualitat del seu objecte

Catalunya ha estat avantguardista en aquesta matèria, ja que va iniciar el camí amb la Llei 1/2001, del 15 de març, de mediació familiar, i va consolidar-lo amb la Llei 15/2009, del 22 de juliol, de mediació en l’àmbit del dret privat. Aquesta última norma destaca per una caracterització tècnica singular. Segons l’article 1, es defineix la mediació no sols com un mètode resolutiu, sinó com una eina per a «facilitar la comunicació entre les persones». D’altra banda, l’article 2 permet abordar qualsevol qüestió de dret privat en què la comunicació s’hagi trencat, superant el numerus clausus de la mediació familiar. Aquesta aposta per la gestió relacional, si bé és lloable en el pla teòric, planteja dificultats en la pràctica quan les parts presenten una ruptura absoluta de la comunicació. En aquest punt, resulta il·lustrativa la definició de mediació continguda en la Directiva 2008/52/CE, que la descriu així: [...] un procedimiento estructurado, sea cual sea su nombre o denominación, en el que dos o más partes en un litigio intentan voluntariamente alcanzar por sí mismas un acuerdo sobre la resolución de su litigio con la ayuda de un mediador.

Aquesta definició comunitària es revela un model d’equilibri tècnic. En centrar-se en el caràcter estructurat del procediment i en l’objectiu de la resolució del litigi, la Directiva prioritza l’eficàcia de l’acord. Encara que omet una referència expressa a la gestió relacional de les parts, no la descarta, amb la qual cosa permet que el mediador adapti la seva intervenció segons les necessitats del cas, sense quedar encotillat per una funció exclusivament comunicativa. 1.4.

L’eficàcia enfront de la voluntarietat pura

La divergència entre el rol del mediador com a «assistent» (model català) o bé com a potencial «proponent» (models estatal i italià) és el centre del debat actual. L’experiència demostra que la voluntarietat pura sovint condueix a una «fatiga de la mediació». Com asse-

2. S. Barona Vilar, «Psicoanálisis de las ADR. Retos en la sociedad global del siglo xxi», La Ley. Mediación y Arbitraje, núm. 1 (2020).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DE LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

nyala la doctrina, el repte de la societat global del segle xxi és superar la resistència psicològica a l’acord, la qual cosa requereix mecanismes que incentivin la negociació professionalitzada enfront de la inèrcia al litigi.3 En introduir els MASC com a pressupòsit processal, la Llei orgànica 1/2025 intenta traslladar la justícia privada des de la perifèria del sistema cap al seu nucli operatiu. 2.

RECORREGUT HISTÒRIC: DE LA TRADICIÓ DE L’ACORD A L’HEGEMONIA DEL PLET

L’actual promoció dels MASC no constitueix una innovació ex novo, sinó el rescat d’una tradició ancestral que entén la composició voluntària com la forma més natural de restaurar la pau social. Al llarg de la història, la «cultura de l’acord»4 ha estat la norma en diverses tradicions jurídiques i espirituals. Des de l’antiga Roma, que incentivava el pacte entre les parts, fins a les tradicions de la Xina, l’Àfrica, el judaisme i l’Església catòlica, el paper del tercer neutral (ja fos com a «avenidor» o com a «amigable componedor») ha estat fonamental per a mantenir l’harmonia comunitària sense necessitat de recórrer a l’autoritat sancionadora. En l’àmbit hispànic, aquesta trajectòria va aconseguir la seva màxima expressió normativa amb la Constitució de Cadis del 1812, que va elevar la conciliació a la categoria de pressupòsit processal imperatiu. El seu article 284 establia de manera taxativa: «Sin hacer constar que se ha intentado el medio de la conciliación, no se entablará pleito ninguno». Aquesta «obligatorietat» de la conciliació prèvia davant l’alcalde (art. 282 de la Constitució de Cadis) o el jutge de pau no era un mer tràmit administratiu, sinó una veritable institució de justícia de proximitat que es va mantenir vigent en la nostra cultura processal fins ben entrada la dècada del 1980. No obstant això, i malgrat aquests sòlids fonaments, la «cultura del plet» va acabar imposant-se i va transformar el que era una via de solució consensuada, en un tràmit estèril i burocratitzat. Roca Junyent ha afirmat: [...] la cultura de l’acord no exclou la discrepància ni la disconformitat; es tracta de ferles possibles, de donar-los llit... Acord sobre coincidències i acord sobre com discrepar. I, com a resultat, evitar la confrontació de la imposició violenta o de la negació de la discrepància.5

El desplaçament de l’acord pel litigi es deu a una multiplicitat de factors, entre els quals destaquen la professionalització de la justícia i la pèrdua de les tècniques de direcció del procés orientades a la negociació. Com s’ha assenyalat des de l’anàlisi econòmica del dret, el

3. S. Barona Vilar, «Psicoanálisis de las ADR». 4. «No solucionar las discrepancias por acuerdo y recurrir a la fuerza coactiva del Estado para que un tercero imparcial decida sobre el verdadero sentido de un testamento, de un contrato o de la norma que regula las relaciones vecinales, la disolución matrimonial o la liquidación societaria constituye, en gran medida, un fracaso humano.» «Por una cultura del acuerdo» (editorial), El notario del siglo xxi, núm. 120 (març-abril 2025). 5. M. Roca Junyent, «Cultura del acuerdo y convivencia», a M. Estévez Sanz (dir.), De la cultura del litigio a la cultura del acuerdo, Madrid, Francis Lefebvre, 2024, p. 13-14.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANTONI BOSCH I CARRERA

sistema processal sovint incentiva el conflicte enfront de la solució pactada. En aquest sentit, la doctrina ha advertit: La adjudicación de conflictos civiles es cara y lenta; además, la mayoría de los tribunales están sobrecargados de casos pendientes. Con el objetivo de acelerar la resolución de pleitos, las jurisdicciones del common law promueven el acuerdo entre las partes [...].6

Aquesta inèrcia litigiosa ha convertit els tribunals en el primer, i no pas l’últim, recurs del ciutadà. El col·lapse sistèmic actual és, en gran manera, hereu d’un model que va premiar la confrontació judicial sobre la responsabilitat de les parts en la gestió del seu propi conflicte. La Llei orgànica 1/2025, per tant, no sols busca eficiència, sinó una veritable «reeducació» jurídica que recuperi l’essència de la conciliació que ja pregonava el text gadità, dotant-la aquesta vegada de mecanismes que garanteixin la seva eficàcia real enfront de la inèrcia del plet.7 3.

EL CONTEXT EUROPEU I LA «FATIGA DE LA MEDIACIÓ»

El desplegament de la justícia privada a Europa ha estat marcat per una paradoxa persistent: malgrat els avantatges acreditats dels mètodes autocompositius, el seu ús real en assumptes civils i mercantils s’ha mantingut històricament per sota de l’1 % dels casos judicials. Aquesta situació ha obligat les institucions comunitàries a transitar des d’una fase de mera presa de contacte cap a una política de foment actiu i d’obligatorietat mitigada. 3.1.

El Llibre verd del 2002: la primera presa de contacte

El punt de partida institucional el trobem en el Llibre verd sobre les modalitats alternatives de solució de conflictes en l’àmbit del dret civil i mercantil, presentat per la Comissió Europea el 19 d’abril de 2002. Aquest document va suposar la primera anàlisi exhaustiva de la qüestió a escala europea i va plantejar la necessitat de garantir un accés a la justícia que no passés necessàriament pel litigi. Tot i que el Llibre verd va fixar les bases conceptuals, la posterior Directiva 2008/52/CE es va revelar insuficient per a capgirar la inèrcia litigiosa dels estats membres, ja que es basava en una voluntarietat pura que aviat va mostrar símptomes d’esgotament.

6. Pablo Cortés i Francisco Sotelo, «Negocia o atente a las consecuencias. La condena en costas en los derechos del common law y su aplicación en el proceso civil español», InDret: Revista para el Análisis del Derecho, núm. 4 (2011), p. 2. 7. F. Rodríguez Prieto, «La vía notarial: una nueva oportunidad para la conciliación», El Notario del Siglo xxi, núm. 65 (gener-febrer 2016). L’autor destaca que «[l]a conciliación notarial [...] puede utilizarse en cualquier controversia contractual, mercantil, sucesoria o familiar, siempre que no recaiga sobre materias indisponibles. [...] la libertad que ello supone permite construir el modelo diferente que propugno [frente al fracaso de la vía judicial]».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DE LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

3.2.

L’informe «Rebooting» (2014) i el paper de JAMS International

Davant l’escàs impacte de la Directiva, el Parlament Europeu va encarregar l’estudi tècnic «Rebooting» the Mediation Directive, publicat el 2014. Aquest informe va ser elaborat pel grup d’experts vinculat a l’organització JAMS International (Judicial Arbitration and Mediation Services, Inc.), una de les institucions de resolució de conflictes més prestigioses i acreditades del món, liderada per figures com Giuseppe De Palo i Leonardo D’Urso. Les conclusions de l’informe de JAMS van ser determinants per a identificar la denominada «paradoxa de la mediació a la UE». Entre les seves propostes literals, l’informe destacava que la cultura de la confrontació només es podria revertir mitjançant un requisit de procedibilitat: L’experiència demostra que la mediació voluntària pura no ha funcionat a la UE. L’èxit del model italià suggereix que la mediació ha de ser un pressupòsit processal obligatori però mitigat, on les parts hagin d’assistir almenys a una sessió informativa sota pena de sancions a costes.8

L’informe subratllava que l’anomenat model italià d’obligatorietat mitigada era l’única via provada per a elevar significativament les taxes d’acord i defensava la imposició de costes processals o multes a la part que rebutgés injustificadament el procediment de mediació.

3.3.

L’informe de la Comissió Europea del 2016: cap a l’obligatorietat mitigada

Aquesta tendència es va consolidar amb l’Informe de la Comissió al Parlament Europeu, al Consell i al Comitè Econòmic i Social Europeu sobre l’aplicació de la Directiva 2008/52/CE, del 26 d’agost de 2016. Aquest text és fonamental per a entendre el marc de la nostra Llei orgànica 1/2025, ja que certifica que els estats que han implementat incentius econòmics i sancions processals han obtingut resultats substancialment superiors. L’informe del 2016 posa l’èmfasi en la necessitat de tallar la cultura de la confrontació mitjançant polítiques de foment que incloguin: l’establiment de la mediació com a pas previ obligatori en determinades matèries; sancions per a les parts que no acudeixin a la sessió informativa o actuïn amb mala fe, i avantatges fiscals o bonificacions en la taxa judicial per a qui opti per l’acord. En definitiva, l’evolució europea ens ensenya que el pas dels ADR als MASC exigeix que els poders públics abandonin la neutralitat passiva i assumeixin un paper actiu en la protecció de la cultura de l’acord com a peça essencial del servei públic de justícia.

8. G. De Palo, L. D’Urso, M. Trevor, B. Branon, R. Canessa, B. Cawyer i L. R. Florence (2014), «Rebooting» the Mediation Directive: Assessing the limited impact of its implementation and proposing measures to increase the number of mediations in the EU, Brussel·les, European Parliament, 2014, www. europarl.europa.eu/studies. Totes les traduccions de textos oficials són nostres, inclosa aquesta.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

ANTONI BOSCH I CARRERA

ANÀLISI CRÍTICA DE LA DIRECTIVA 2008/52/CE I LA SEVA TRANSPOSICIÓ

L’arquitectura dels sistemes de mediació a Europa pivota sobre una base conceptual comuna que, en el cas espanyol, ha presentat divergències notables en funció de l’escala normativa —estatal o autonòmica—. El punt de discòrdia principal no resideix només en la naturalesa del procés, sinó en l’abast de la funció del tercer neutral. 4.1.

El concepte de procediment estructurat

Tant la Directiva 2008/52/CE com la Llei 5/2012, del 6 de juliol, defineixen la mediació com un «procediment estructurat». Aquesta caracterització subratlla que ens trobem no pas davant d’una mera negociació informal, sinó davant d’un mètode amb garanties processals i etapes definides. La Directiva la descriu com un procediment «en el qual dues o més parts en un litigi intenten voluntàriament arribar per si mateixes a un acord sobre la resolució del seu litigi amb l’ajuda d’un mediador» (considerant 10). Aquesta definició és prou àmplia per a encabir diferents escoles de mediació, prioritzant la resolució de la controvèrsia a la gestió relacional. 4.2.

La limitació del model català davant la capacitat de proposta

Una de les crítiques més severes que es poden formular a la legislació catalana és la restricció continguda en l’article 1 de la Llei 15/2009, que situa el mediador com un mer «assistent» destinat a facilitar la comunicació. Aquesta visió priva el sistema d’una eina d’eficàcia provada: la capacitat de suggerir o proposar solucions. A diferència de la norma catalana, la Directiva i la llei estatal permeten un rol més actiu que pot resultar determinant per a l’èxit del procés quan les parts han arribat a un punt mort en la negociació. 4.3.

L’eficàcia del mediador proponent: el referent italià

En aquest context, el model italià (Decreto legislativo 4 marzo 2010, n. 28) s’ha consolidat com el referent d’èxit a la Unió Europea gràcies, en gran part, a la configuració del mediador com a figura proponent. L’article 1 de la norma italiana defineix la mediació com una activitat destinada a buscar un acord, «inclosa la formulació d’una proposta per a la seva resolució». Aquesta facultat es desenvolupa en l’article 11 (conclusió del procediment), que estableix de forma tàcita: Si no s’arriba a un acord, el mediador en deixarà constància en l’acta i podrà formular una proposta de conciliació, que s’adjuntarà a aquella. En qualsevol cas, el mediador formularà una proposta de conciliació si les parts ho sol·liciten mútuament en qualsevol moment del procediment.

100

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DE LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

Aquesta capacitat de proposta no és un acte d’autoritat, sinó una eina de desbloqueig que incentiva l’acord en fer visibles les possibles sortides al conflicte abans d’accedir a la via judicial. 4.4.

El suport de la doctrina internacional i l’informe de JAMS International

La defensa del mediador o conciliador amb capacitat de proposta no és només una preferència tècnica, sinó una recomanació dels experts europeus. L’estudi esmentat abans «Rebooting» the Mediation Directive (2014), elaborat pel prestigiós grup JAMS International per al Parlament Europeu, certifica que la mediació voluntària pura ha fracassat en la seva missió de reduir la litigiositat. L’informe és contundent en assenyalar que la capacitat del mediador per a formular propostes és un «element catalitzador» essencial: L’estudi confirma que la proposta del mediador és una eina molt eficaç per a la resolució de disputes. El mediador no s’ha de limitar a ser un facilitador de la comunicació, sinó que ha de tenir l’habilitat d’avaluar les posicions i oferir solucions que ajudin les parts a superar l’impàs inicial.9

En definitiva, l’evolució cap als MASC i la nova Llei orgànica 1/2025 exigeixen superar el model de mediació merament relacional i avançar cap a figures que, com el conciliador notarial, puguin exercir una funció avaluadora i proponent que garanteixi l’eficiència real del servei de justícia. 5.

LA PARADOXA ESPANYOLA CAP A LA LLEI ORGÀNICA 1/2025

Després dels intents fallits dels projectes de llei d’eficiència processal del 2019 i el 2022, que van naufragar per la inestabilitat de les legislatures, la Llei orgànica 1/2025, del 2 de gener, de mesures en matèria d’eficiència del servei públic de justícia, suposa finalment la consolidació normativa dels MASC en el dret espanyol. Aquesta norma no ha d’entendre’s com una reforma aïllada, sinó com un canvi de paradigma que pretén superar l’«experimento procesal» per a establir un sistema de justícia integral insostenible.10

9. G. De Palo, L. D’Urso, M. Trevor, B. Branon, R. Canessa, B. Cawyer i L. R. Florence (2014). «Rebooting» the Mediation Directive. 10. Per descomptat, no han faltat les crítiques. A. Gómez Linacero, «Los MASC y su impacto procesal tras la LO 1/2025, de 2 de enero: preguntas y respuestas en clave práctica», Diario La Ley, núm. 10651 (24 gener 2025), secció «Tribuna». Aquest autor descriu la reforma com a «farragosa y de pobre calidad técnica», qualificant-la de «buenismo procesal» basat en una «edulcorada concordia». Considera que imposar els MASC de manera indiscriminada és aliè a la realitat de les relacions jurídiques i condemna el ciutadà a un «peregrinaje extrajudicial» que dilata la tutela judicial efectiva. A més, adverteix que el nou règim de costes introdueix conceptes «borrosos» que atorguen una discrecionalitat excessiva i perillosa al jutjador.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

101

ANTONI BOSCH I CARRERA

La Llei assumeix que la cultura del plet ha col·lapsat la planta judicial i que és imperatiu recuperar la capacitat de gestió dels propis conflictes. En paraules del seu preàmbul: Se trata de potenciar la negociación entre las partes, directamente o ante un tercero neutral, partiendo de la base de que estos medios reducen el conflicto social, evitan la sobrecarga de los tribunales y pueden ser igualmente adecuados para la solución de la inmensa mayoría de las controversias en materia civil y mercantil.

5.1.

Arquitectura normativa i «dret col·laboratiu»

Encara que la Llei orgànica 1/2025 és una norma extensa que aborda la modernització organitzativa i processal de tota l’Administració de justícia, el nucli de la justícia privada es concentra en el seu títol ii («Mesures en matèria d’eficiència processal del servei públic de justícia»). Concretament, el capítol i regula els MASC en la via no jurisdiccional a través de dinou articles (de l’1 al 19), els quals basten per a afirmar que el «dret col·laboratiu» ha entrat formalment en el nostre sistema com una nova manera d’entendre l’exercici professional del dret. La conciliació es configura en l’ordenament jurídic espanyol com un dels mètodes adequats de solució de controvèrsies (MASC), els quals són definits per l’article 2 de la Llei orgànica 1/2025 com: [...] qualsevol tipus d’activitat negociadora, reconeguda en aquesta o altres lleis, estatals o autonòmiques, a la qual les parts d’un conflicte acudeixen de bona fe a fi de trobar una solució extrajudicial a aquest, ja sigui per si mateixes o amb la intervenció d’una tercera persona neutral.

Aquesta definició subratlla la naturalesa autocompositiva de la conciliació, on són les pròpies parts les que construeixen la solució a la seva desavinença, encara que puguin comptar amb l’auxili d’un tercer. Els preceptes clau d’aquesta regulació són els articles 2 i 5, que defineixen l’objecte i el concepte dels MASC tot establint-los com un requisit de procedibilitat en l’ordre jurisdiccional civil i mercantil, i consagren la llibertat d’elecció del mitjà adequat, amb la qual cosa permeten que les parts optin per la mediació, la conciliació (notarial, registral o davant el lletrat de l’Administració de justícia) o l’opinió neutral d’un expert. Dins d’aquest marc general, la conciliació notarial té una posició específica i distintiva. La seva regulació principal es troba en els articles 81-83 de la Llei del notariat, el primer dels quals estableix que «[p]odrà realitzar-se davant de notari la conciliació dels diferents interessos dels atorgants amb la finalitat d’aconseguir un acord extrajudicial». Aquest precepte, introduït per la Llei 15/2015, del 2 de juliol, de jurisdicció voluntària, dota el notari d’una competència expressa per a actuar en aquest àmbit, formalitzant una pràctica que, com assenyalava Mariño Pardo,11 ja existia de facto en la labor notarial abans de la seva regulació procedimental específica. 11. F. Mariño Pardo, «La conciliación notarial, la elevación a público del acuerdo de conciliación y otras formas de actuación notarial como medio alternativo de solución de conflictos en la Ley de eficiencia del servicio público de la justicia», Iuris Prudente (blog), 2025, www.iurisprudente.com.

102

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DE LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

La peculiaritat de la conciliació notarial resideix en el paper del notari com a tercer imparcial. A diferència d’altres conciliadors o mediadors, el notari no es despulla de la seva condició de fedatari públic i, per tant, de la seva funció inherent de control de la legalitat. Al meu entendre, el notari és un conciliador «natural», la missió del qual inclou «assessorar els qui reclamen el seu ministeri i aconsellar-los els mitjans jurídics més adequats per a l’assoliment dels fins lícits que aquells es proposen aconseguir». Aquesta funció conciliadora, exercida secularment, implica que el notari no sols facilita el diàleg entre les parts, sinó que també vetlla perquè qualsevol acord aconseguit sigui conforme al dret.12 La intervenció del notari en la conciliació va més enllà de la mera funció documental, ja que s’endinsa en una «actuació més enllà de la general funció documental i de control de la legalitat», que implica «la capacitat d’emetre judicis i qualificacions». El notari conciliador «gestiona i impulsa el procés», i això el diferencia de la mediació pura, on el mediador no proposa solucions, sinó que únicament facilita la comunicació. En la conciliació notarial, el notari pot «formular directament a les parts possibles solucions», la qual cosa implica un rol més actiu en la construcció de l’acord, gràcies als seus coneixements tècnics o jurídics en la matèria.13 Aquest caràcter específic, que combina la flexibilitat d’un MASC amb les garanties de la funció pública notarial, dota la conciliació notarial d’una seguretat jurídica intrínseca que fa que els acords aconseguits davant de notari, una vegada elevats a escriptura pública, gaudeixin de força executiva. La Llei orgànica 1/2025, en integrar plenament la conciliació notarial en el sistema de MASC com a requisit de procedibilitat, realça la seva rellevància com una via eficaç i segura per a la resolució extrajudicial de controvèrsies. 5.2.

El tomb cap a l’eficàcia: la proposta del mediador

L’avenç més significatiu respecte a legislacions precedents, i que corregeix la timidesa del model català del 2009, es troba en l’article 16g de la Llei. Aquest apartat admet expressament la possibilitat que el conciliador formuli propostes de solució no sols si les parts ho sol·liciten, sinó per a «convidar-les al fet que formulin possibles propostes de solució que construeixin un acord comú eficaç». Aquest reconeixement legal de la funció proponent del tercer neutral acosta el model espanyol a l’eficàcia del model italià, ja que permet que el mediador deixi de ser un mer facilitador de la comunicació per a convertir-se en un agent actiu que ajudi les parts a visualitzar l’acord quan la negociació es troba bloquejada. Aquest canvi profund impacta directament en la conciliació notarial, que recupera la seva essència com a expedient de jurisdicció voluntària, on l’autoritat i el coneixement jurídic del notari es posen al servei de l’acord, dotant la proposta d’un valor tècnic i legal de primer ordre.

12. A. Bosch Carrera, «El procedimiento de conciliación notarial y funciones del conciliador», La Ley. Mediación y Arbitraje, núm. 22 (gener-març 2025). 13. A. Bosch Carrera, «El procedimiento de conciliación notarial y funciones del conciliador».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

103

ANTONI BOSCH I CARRERA

En definitiva, la Llei orgànica 1/2025 no sols pretén descongestionar els jutjats, sinó que legitima una via de justícia privada on l’acord assistit és la pedra angular del nou servei públic de justícia. 6.

MATÈRIES EXCLOSES I MATÈRIES INCLOSES EN LA CONCILIACIÓ NOTARIAL

La conciliació notarial, especialment després de l’entrada en vigor de la Llei orgànica 1/2025, del 2 de gener, s’ha consolidat com un mecanisme d’«avenç» amb un doble règim jurídic: d’una banda, es fonamenta en la Llei del notariat, fruit de la reforma del 2015; de l’altra, s’integra en el nou sistema de MASC que la Llei orgànica 1/2025 defineix com a conciliació especialitzada. 6.1.

Delimitació objectiva: matèries incloses i matèries excloses

L’aplicació de la conciliació notarial troba el seu límit en el principi de lliure disposició de les parts. Com estableix l’article 3.1 de la Llei orgànica 1/2025, aquest procediment és d’aplicació general als assumptes civils i mercantils. No obstant això, la concurrència de diverses fonts normatives obliga a fer una anàlisi comparativa de les matèries que queden fora de l’abast del conciliador. 6.1.1. Matèries excloses La taula següent sistematitza les exclusions previstes en les tres lleis que regulen el marc de la solució extrajudicial de conflictes a Espanya: Taula 1. Comparativa de matèries excloses segons la font normativa Font normativa

Article

Matèries excloses

Llei del notariat

81.1

Assumptes en què hi estiguin interessats l’Estat, les comunitats autònomes i altres administracions públiques. Matèries amb menors o persones amb discapacitat sense mesures de suport (si l’objecte és indisponible). Judicis sobre l’estat civil de les persones i causes de separació o divorci.

Llei orgànica 1/2025

5.2

Matèries penal, laboral i concursal. Assumptes amb les administracions públiques quan actuen en exercici de potestats administratives (imperium).

Llei 5/2012, de mediació

Mediació penal, laboral i amb les administracions públiques. Drets i obligacions que no estiguin a disposició de les parts en virtut de la legislació aplicable.

104

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DE LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

6.1.2. Matèries incloses D’acord amb el caràcter omnicomprensiu del dret privat, la conciliació ateny qualsevol conflicte on existeix capacitat de transacció. L’article 2.1 de la Llei 5/2012 subratlla que la mediació (i, per extensió, la conciliació com a MASC) s’aplica sempre que no s’afectin drets indisponibles. A tall d’exemple, són matèries habituals del tràfic civil la reclamació de deutes, els conflictes successoris o familiars amb contingut patrimonial, i les controvèrsies en l’àmbit de l’empresa familiar, on el notari aporta una «idoneïtat tècnica» singular. L’article 5.2 de la Llei orgànica 1/2025 estableix un principi d’una amplitud extraordinària en exigir l’activitat negociadora prèvia com a requisit de procedibilitat en tots els processos declaratius del llibre ii i en els processos especials del llibre iv de la Llei 1/2000, d’enjudiciament civil. Aquesta vocació d’universalitat, però, resulta altament controvertida des d’una perspectiva de política processal. La imposició d’un MASC —i de la conciliació notarial en particular— com a peatge obligatori per a tota mena de pretensions declaratives pot derivar en una degradació de la institució, convertint-la en un mer tràmit burocràtic que retarda l’accés a la jurisdicció sense oferir un valor real en aquells supòsits en què la naturalesa del conflicte no és apta per a la negociació.14 És especialment criticable que el legislador no hagi destriat aquelles matèries que, per la seva pròpia estructura processal, rebutgen l’intent conciliatori. Ens referim, per exemple, a les reclamacions de quantitat que normalment es canalitzen a través del judici monitori, on la claredat del deute o la rebel·lia del deutor fan de la conciliació un exercici d’esterilitat pràctica. El mateix s’ha de predicar de determinades demandes de desnonament per manca de pagament, on la urgència de la recuperació possessòria i l’absència d’un autèntic animus conciliandi converteixen el pas pel MASC en un refugi per a l’incomplidor.15 S’hauria d’haver seguit el criteri de l’anomenada eina adequada per a cada conflicte (fitting the forum to the fuss), en lloc d’aplicar una solució uniforme a un ecosistema de litigis tan heterogeni.16 En aquest sentit, és lamentable que no s’hagi adoptat un criteri de numerus clausus com el que regeix en la legislació italiana, on l’obligatorietat se circumscriu a matèries on la pràctica ha demostrat una alta taxa d’èxit autocompositiu.17 14. S. Barona Vilar adverteix que la implantació massiva i obligatòria dels MASC corre el risc de generar una «desafecció» si es percep com un obstacle al dret a la tutela judicial efectiva, especialment quan el legislador prioritza l’eficiència estadística sobre la qualitat de la solució. Vegeu S. Barona Vilar, «Los ¿nuevos? MASC para una justicia sostenible, entre el entusiasmo y la cautela», La Ley. Mediación y Arbitraje, núm. 22 (2025). 15. Gómez Linacero, des d’una visió crítica, assenyala que l’obligatorietat indiscriminada pot convertir els MASC en una «temptació idònia per a inadmetre demandes i aixopluc al incomplidor», desnaturalitzant la funció de pau social que haurien de tenir. Vegeu A. Gómez Linacero, «La realidad supera la ficción: los MASC, tentación idónea para inadmitir demandas...», Economist & Jurist, 2025. 16. L’expressió «fitting the forum to the fuss» (‛adaptar el fòrum al conflicte’) és la pedra angular de la teoria moderna dels MASC. Aquesta posició defensa que el sistema de justícia no ha de ser un camí únic (el litigi), sinó un ventall de possibilitats on el jurista tria la via més eficient segons la naturalesa de la controvèrsia. L’autor fonamental és Frank Sander, professor de Harvard, qui va encunyar la frase l’any 1976. Sander va proposar que els jutjats no fossin només sales de vistes, sinó un centre de «triatge» amb múltiples portes. 17. L’article 5 del Decret legislatiu italià 28/2010 (reformat el 2022) estableix la mediació obligatòria

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

105

ANTONI BOSCH I CARRERA

6.2.

Distinció tècnica entre mediació i conciliació

Malgrat que ambdues figures busquen la solució extrajudicial, la conciliació notarial sota la Llei orgànica 1/2025 presenta matisos diferenciadors. Mentre que en la mediació el tercer neutral facilita la comunicació sense proposar solucions, en la conciliació l’article 15 exigeix uns «coneixements tècnics o jurídics» que permeten al notari gestionar el procés de forma més activa. El conciliador ha de conèixer les eines d’un gestor de conflictes, fet que aproxima la seva tasca a una mediació avaluativa, on la proposta del conciliador pot servir de base per a l’acord final. 6.3.

Principis rectors del procediment18

L’estructura de la conciliació notarial es basa en tres principis fonamentals que garanteixen la seva legitimitat: ● Voluntarietat: les parts acudeixen de bona fe, però mantenen en tot moment la facultat d’abandonar el procés o rebutjar la proposta. L’avinença no és imposada, sinó pactada. ● Imparcialitat: el notari, com a funcionari públic i professional del dret, garanteix l’equilibri dins la legalitat entre les parts, tal com prescriu l’article 1 de la Llei del notariat. ● Confidencialitat: principi crucial per a evitar l’«enrocament posicional».18 El que es tracta en la conciliació no pot ser revelat ni utilitzat en un procediment judicial posterior, protegint així l’espai de negociació. 7.

LA CONCILIACIÓ NOTARIAL COM A CONCILIACIÓ ESPECIALITZADA

La conciliació notarial s’erigeix en un exponent de la «justícia col·laborativa», un canvi de paradigma que busca transitar des d’una cultura de l’enfrontament cap a una justícia basada en el consens i la sostenibilitat social. Aquest procediment es regeix per la Llei del notariat, reformada el 2015, moment en què es va produir una «desjudicialització» d’àmbits significatius de la jurisdicció voluntària per a traslladar-los a l’oficina notarial. L’essència de la conciliació és l’avinença, on la solució correspon als mateixos interessats, que cedeixen part del seu dret per a evitar el plet. Documentalment, el procés és d’una elegància binària: s’inicia

com a condició d’admissibilitat només per a una llista taxada de matèries: condomini, drets reals, divisió de béns, successions, pactes de família, arrendaments, comodat, arrendament d’empreses, indemnització per danys derivats de responsabilitat mèdica i sanitària, difamació a través de la premsa, assegurances, i contractes bancaris i financers. Aquest llistat busca centrar l’esforç negociador en àmbits en què la relació subjacent permet una composició d’interessos més enllà de la sentència. 18. F. Rodríguez Prieto, «La vía notarial: una nueva oportunidad para la conciliación». La confidencialitat es vincula estretament amb el deure de reserva del protocol notarial.

106

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DE LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

amb una acta de requeriment i culmina, en cas d’èxit, en una escriptura pública que dota els pactes de força vinculant i executiva immediata.19 L’entrada en vigor de la Llei orgànica 1/2025 ha dotat aquesta figura d’una nova mística. Com assenyala la doctrina, «abans d’entrar al temple de la justícia, s’ha de passar pel temple de la concòrdia».20 La Llei orgànica 1/2025 reconeix explícitament la conciliació notarial com un MASC especialitzat (art. 15), sotmetent-la a un doble règim jurídic on conviuen la legislació notarial clàssica i les noves pautes de l’eficiència processal. L’article 16 d’aquesta norma aporta valor en establir un procediment estructurat, mentre que l’article 15 exigeix que el conciliador posseeixi coneixements tècnics o jurídics específics i la capacitat de gestionar el procés negociador. Aquesta obligació de «gestió» apropa el notari a les habilitats pròpies del mediador, ja que el converteix en un autèntic gestor de la pau social. Pel que fa als àmbits d’aplicació, el notari és l’especialista natural en el dret privat. Tot i que sovint s’ubica en l’esfera de les successions i el dret de família, la seva expertesa s’estén al dret mercantil i patrimonial. Un camp especialment fèrtil és el de l’empresa familiar, on la complexitat dels conflictes requereix una visió que combini els aspectes civil, mercantil i fiscal, i alhora també coneixements i habilitats de mediació. Finalment, cal destacar que la conciliació no és només un tràmit preprocessal obligatori; és l’expressió de l’art de mediar. Com he deixat escrit, el notari és un «conciliador natural» que aplica forçosament aquestes habilitats en el seu exercici diari, bregant amb tensions per a convertir-les en solucions jurídiques estables. Una conciliació ben gestionada és l’eina més eficient per a una justícia sostenible al segle xxi. 8.

EL NOU PARADIGMA DE L’ADVOCAT: DE LA DIRECCIÓ DEL PLET A LA COL·LABORACIÓ EN LA CERCA DE SOLUCIONS

Mentre que el model tradicional de la Llei d’enjudiciament civil (LEC) situa l’advocat com a director tècnic indiscutible del procés, la nova normativa d’eficiència processal desplaça el protagonisme cap a la part i configura el lletrat com un assistent en la cerca de solucions consensuades. En aquest punt, s’examina aquesta transició des de la direcció de l’article 31 de la LEC fins a l’assistència regulada en la nova legislació, destacant la necessària activitat de la part en els processos orals de conciliació i la recuperació del rol tècnic en la fase de formalització d’acords.

19. En el cas que no hi hagi acord, el notari ha d’expedir un testimoni notarial (certificació) en els termes de l’article 10 de la Llei orgànica 1/2025. 20. Citació literal de Louis-Pierre-Joseph Prugnon (1790), recollida per L. F. Castresana Sánchez, «Los MASC en la Ley orgánica 1/2025: ¿mejor secundum legem o praeter legem?», La Ley. Mediación y Arbitraje, núm. 22 (2025), p. 10, i de la qual el preàmbul de la Llei orgànica 1/2025 es fa ressò.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

107

ANTONI BOSCH I CARRERA

8.1.

El model de direcció tècnica en la Llei d’enjudiciament civil

La configuració del paper de l’advocat en el procés civil espanyol ha pivotat tradicionalment sobre el concepte de direcció tècnica, tal com es desprèn de l’article 31 de la LEC.21 Aquest precepte estableix de manera taxativa que els litigants han de ser dirigits per advocats habilitats, la qual cosa implica que l’estratègia, el domini dels temps processals i l’articulació jurídica de les pretensions recauen exclusivament en el professional. En aquest marc, la part sol ocupar una posició passiva, gairebé d’espectador de pedra, delegant en el lletrat la conducció d’un plet la signatura del qual és obligatòria per a la validesa de les sol·licituds judicials. Aquesta estructura respon a una lògica de confrontació davant un tercer imparcial on la perícia tècnica de l’advocat és l’eina essencial per a evitar la indefensió. Sota aquest sistema, l’advocat actua com el «director de l’orquestra processal», assumint una responsabilitat que sovint silencia la voluntat immediata del client en favor d’una construcció jurídica formalitzada per escrit. 8.2.

El nou paradigma de la Llei orgànica 1/2025: l’assistència i el protagonisme de la part

La recent Llei orgànica 1/2025 introdueix una ruptura amb l’esquema anterior en potenciar els MASC. L’article 1 de la norma estableix les bases d’un sistema on l’autonomia de la voluntat i la bona fe es converteixen en els pilars de la resolució de conflictes. A diferència del procés judicial, l’article 2 defineix aquestes activitats com a negociacions a les quals les parts acudeixen per a trobar solucions per si mateixes. L’advocat deixa de ser el director del procés per a convertir-se en un assistent de la part, terme que utilitza l’article 6 de la Llei per a subratllar que el seu paper és el d’acompanyar i assessorar. Aquesta mutació és especialment rellevant en la mediació i la conciliació, on la passivitat de la part és jurídicament inviable a causa de la naturalesa essencialment oral del procediment. En aquestes sessions, el diàleg dinàmic permet que aflorin acords sobre matèries que sovint no s’havien plantejat en el requeriment inicial, la qual cosa exigeix que sigui la part qui prengui les regnes de la negociació de manera activa. Des d’aquesta perspectiva, la pretensió que l’advocat hagi de decidir unilateralment sobre les propostes que sorgeixen en la immediatesa de la reunió resulta no sols il·lusòria, sinó profundament contraproduent per a l’eficàcia de l’acord. Pretendre que el lletrat sigui l’únic que «piloti» en un entorn on les solucions es cuinen a l’empara del diàleg oral és un anacronisme que xoca amb la realitat pràctica. De fet, delegar la presa de decisions estratègiques de fons en l’advocat durant una conciliació oral aniria en contra de l’ètica professional, perquè s’estaria transigint sobre drets i interessos aliens en un fòrum en què la voluntat del titular és l’únic motor legítim. He escrit

21. Article 31.1 de la Llei 1/2000, del 7 de gener, d’enjudiciament civil: «Els litigants han de ser dirigits per un advocat habilitat per exercir la seva professió en el tribunal que conegui de l’afer».

108

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DE LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

que en la conciliació notarial el protagonisme resideix en les parts, mentre que l’advocat actua com un assessor estratègic que no ha de suplantar ni la veu ni la voluntat del seu client.22 Enfront d’aquesta visió esperançadora, sorgeixen veus crítiques com la d’Ordeñana Gezuraga, qui, en el seu suggeridor article titulat «Tuvimos un sueño… y se convirtió en pesadilla», 23 adverteix sobre els riscos d’aquesta configuració. L’autor censura que l’assistència lletrada en els mecanismes extrajudicials sigui facultativa en molts casos, i defensa que la falta d’una intervenció tècnica obligatòria pot minvar la qualitat de la justícia. No obstant això, aquest «malson» doctrinal pot veure’s com un esperó perquè l’advocacia es reinventi: la Llei blinda l’autonomia de la part en el seu article 5.1, exigint que qualsevol negociació dirigida per advocats es faci sota les directrius i amb la conformitat dels interessats.24 No es tracta de prescindir de l’advocat, sinó que aquest entengui que el seu paper no és substituir el client, sinó dotar-lo de les eines jurídiques perquè la seva voluntat sigui eficaç. 8.3.

El retorn al protagonisme tècnic en la formalització de l’acord

No obstant això, la Llei orgànica 1/2025 no dilueix la importància de l’advocat, sinó que la ressitua en fases crítiques on la seguretat jurídica és primordial. Si bé durant la negociació el lletrat actua com a suport i assistent, en la fase de conclusió del procés de conciliació recupera una funció essencial de control legal. L’article 16 de la normativa estableix que, una vegada aconseguit un consens, la persona conciliadora ha de requerir als advocats de les parts que supervisin l’acord.25 Aquesta intervenció és determinant per a assegurar que el pacte sigui eficaç, executable i respectuós amb l’ordenament jurídic. L’advocat torna aquí a ser protagonista com a garant de la qualitat tècnica del document final, participant en la seva redacció i validació mitjançant la seva signatura, juntament amb la del conciliador i les parts. En definitiva, el nou marc legal proposa un equilibri en què la part decideix el destí de la seva controvèrsia a través d’una participació activa i oral, mentre que l’advocat aporta l’arquitectura jurídica necessària perquè aquesta decisió tingui plena validesa i eficàcia; és a dir, passa de ser un comandant en el camp de batalla a ser l’arquitecte de la pau social.

22. A. Bosch Carrera, «La conciliación notarial: efectos y trascendencia en el nuevo paradigma de justicia», La Notaría, núm. 1/2025, p. 43. 23. I. Ordeñana Gezuraga, «Tuvimos un sueño… y se convirtió en pesadilla o sobre la ordenación de las técnicas extrajudiciales en el ámbito privado mediante la Ley orgánica 1/2025», La Ley. Mediación y Arbitraje, núm. 22 (2025). 24. Article 5.2, paràgraf segon, de la Llei orgànica 1/2025: «[...] cuando la actividad negociadora se desarrolle directamente por las partes, o entre sus abogados o abogadas bajo sus directrices y con su conformidad, así como en los supuestos en que las partes hayan recurrido a un proceso de derecho colaborativo». 25. Article 16h de la Llei orgànica 1/2025: el conciliador «[r]equerirá a las abogadas y abogados de las partes, si estuviesen participando en el proceso, para que supervisen el acuerdo».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

109

ANTONI BOSCH I CARRERA

8.4.

La igualtat d’armes i la confidencialitat

La configuració del rol dels professionals en la conciliació notarial sota la Llei orgànica 1/2025 suposa —com hem vist— una superació del paradigma processal tradicional previst en l’article 31 de la LEC, ja que desplaça l’advocat de la direcció tècnica del litigi cap a una funció d’assistència estratègica. En aquest nou marc, la part recupera un protagonisme central, perquè la naturalesa autocompositiva del sistema exigeix la seva presència activa i capacitat de decisió perquè l’acord sigui fruit de la seva voluntat real, i no d’una estratègia de confrontació delegada. La igualtat d’armes, principi rector de la justícia que també informa la conciliació, no s’articula aquí com una lluita dialèctica dirigida pel lletrat, sinó com un equilibri d’oportunitats garantit per la imparcialitat del notari, 26 qui ha de vetllar perquè totes dues parts s’expressin en condicions d’equitat tècnica i emocional. Aquesta imparcialitat notarial s’allunya de la neutralitat passiva d’altres figures per a situar-se en una posició d’autoritat tècnica capaç de proposar solucions i judicis de legalitat que assegurin la validesa del consens. No obstant això, el notari ha de ser escrupolós en observar els principis de la conciliació, entre els quals hi ha el d’igualtat d’armes, del qual és una expressió l’article 6 de la Llei orgànica 1/2025. 27 Per part seva, la confidencialitat s’erigeix com la garantia de seguretat jurídica que permet la participació dels intervinents, protegint sota secret professional totes les comunicacions i els documents generats durant el procediment, amb especial rigor en el maneig de la informació obtinguda en les sessions individuals o caucus.28 L’advocat, en aquest context, actua com a col·laborador necessari del conciliador, supervisant que el respecte a la confidencialitat i la igualtat no facin fallida, i assegurant que l’acord final sigui executable i respectuós amb l’ordenament jurídic.29

26. Banacloche Palao destaca que la conciliació és una forma d’autocomposició on els subjectes acudeixen a una persona dotada d’autoritat i coneixements jurídics perquè escolti i proposi acords, subratllant que la solució correspon sempre als mateixos interessats. Vegeu J. Banacloche Palao, «La conciliación preprocesal: el expediente judicial y los nuevos procedimientos extrajudiciales...», La Ley, 2023. 27. Colmenero Guerra sosté que el nou sistema de justícia del segle xxi ha de transitar del «templo de la justicia» al «templo de la concordia», on els principis dels MASC, inclosa la igualtat d’armes, busquen l’eficiència a través de la participació ciutadana i la reducció de la litigiositat. Vegeu J. A. Colmenero Guerra, «El nuevo sistema de justicia del siglo xxi. Del templo de la concordia al de la justicia (masc+proceso)», La Ley. Mediación y Arbitraje, núm. 22 (2025). 28. Sobre el rigor de la confidencialitat, he assenyalat que l’article 9 de la Llei orgànica 1/2025 blinda la negociació, impedint que allò tractat pugui ser utilitzat en un plet posterior, la qual cosa és essencial per a evitar l’«enrocamiento posicional» de les parts i els seus lletrats. Vegeu A. Bosch Carrera, «El procedimiento de conciliación notarial y funciones del conciliador». 29. Barona Vilar adverteix que els MASC s’han d’entendre dins d’un model de justícia sostenible, on l’èxit no depèn només de l’obligatorietat d’assistència, sinó de la qualitat tècnica del tercer i de la lleialtat de les defenses tècniques en la cerca de solucions no imposades. Vegeu S. Barona Vilar, «Los ¿nuevos? MASC para una justicia sostenible».

110

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DE LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

L’EFICÀCIA DE LA PROPOSTA DE SOLUCIÓ (ARTICLE 16G DE LA LLEI ORGÀNICA 1/2025)

L’eficàcia de la proposta de solució, articulada en l’article 16g de la Llei orgànica 1/2025, representa el cor de la nova arquitectura de la conciliació notarial. Aquest precepte trenca amb la inèrcia del facilitador passiu i dota el notari d’una capacitat proactiva: la de formular possibles solucions que serveixin com a eina de desbloqueig quan el diàleg s’ha estancat. A diferència del model d’«assistent pur» de la legislació catalana anterior, en què el tercer neutral es limitava a sostenir la llanterna perquè les parts busquessin el camí per si mateixes, el sistema actual permet al conciliador dibuixar el mapa d’una sortida viable, transformant la mediació tècnica en una intervenció d’una autoritat institucional.30 Aquesta facultat de formular solucions troba un antecedent directe en el model italià, específicament en el Decret legislatiu 28/2010 (reforçat per la reforma Cartabia del 2022), on la proposta del conciliador actua com un catalitzador de l’acord. La proposta notarial no ha d’entendre’s com un laude impositiu, ni com una sentència, sinó com un esborrany de pau: un document que, preferiblement per escrit per a garantir el seu rigor i la seva fonamentació jurídica, s’ofereix a les parts com un mirall de legalitat i equitat.31 El notari, basant-se en la seva solvència tècnica i en la informació obtinguda fins i tot a través de les sessions individuals, destil·la una solució que no sols atén les posicions legals rígides, sinó que busca la satisfacció més àmplia possible dels interessos subjacents.32 En aquest punt d’inflexió del procés, el paper dels advocats és determinant. La proposta no sols es dirigeix als ciutadans, sinó que interpel·la directament els seus assessors estratègics, els quals han de valorar la viabilitat de l’esborrany amb una mirada processal de llarg abast. L’acceptació o el rebuig d’aquesta proposta no és un acte innocu; donada la formació jurídica del proponent, el consell de l’advocat sobre el pes d’aquesta solució resulta vital, especialment si es té en compte que un rebuig injustificat podria tenir reflex en la futura condemna a costes si la decisió judicial coincideix amb la proposta.33 Així, la proposta de solució s’erigeix en l’últim pont abans del litigi, una oferta de consens que, una vegada esgotades les vies de negociació, permet als professionals i als seus clients transitar des de la controvèrsia cap a una solució integral i executable. 30. A. Bosch Carrera destaca que el conciliador notarial no és un mer observador, sinó que la seva auctoritas li permet proposar fórmules de composició que, sense ser vinculants, gaudeixen d’una presumpció d’equilibri i legalitat que facilita enormement el consens. Vegeu A. Bosch Carrera, «El procedimiento de conciliación notarial y funciones del conciliador». 31. La doctrina subratlla que la proposta ha de ser completa i ha d’abraçar la totalitat del conflicte, evitant solucions parcials que deixen serrells oberts i actuant com un verdader projecte d’escriptura pública de transacció. Vegeu F. Rodríguez Prieto, «La vía notarial: una nueva oportunidad para la conciliación». 32. El model de «proposta del mediador» a Itàlia (art. 11 del Decret legislatiu 28/2010) ha demostrat ser el mecanisme més eficaç per a reduir la taxa de litigiositat, en obligar les parts a confrontar les seves expectatives amb una realitat jurídica objectivada pel tercer. Sobre la imposició de costes, vegeu els articles 245 i 245 bis de la LEC. 33. Banacloche Palao adverteix que l’eficàcia d’aquestes fórmules depèn de la lleialtat de les defenses tècniques, les quals han d’entendre que la conciliació no és una fase dilatòria, sinó un espai de justícia preventiva on la proposta de l’expert té un valor estratègic de primer ordre. Vegeu J. Banacloche Palao, La conciliación preprocesal: el expediente judicial y los nuevos procedimientos extrajudiciales.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

111

ANTONI BOSCH I CARRERA

10.

FORMALITZACIÓ I EXECUCIÓ DELS ACORDS

La formalització dels acords en la conciliació notarial constitueix la culminació de l’exercici de l’autonomia privada, principi rector consagrat en l’article 4 de la Llei orgànica 1/2025. Aquesta fita no sols representa el desenllaç reeixit d’un procediment negociador, sinó que encarna l’esperit del dret col·laboratiu definit en l’article 19 de la norma esmentada, en permetre que les parts, assistides pels seus lletrats i sota la fe pública del notari, resolguin les seves controvèrsies de manera voluntària. La validesa i la robustesa del pacte es reforcen mitjançant la mecànica operativa descrita en l’article 16h i i, que exigeix la supervisió tècnica dels advocats per a garantir que el consentiment no es vegi viciat i que l’acord respecti l’ordenament jurídic. L’acta final subscrita per tots els intervinents documenta l’avinença, ja sigui total o parcial. En aquest últim supòsit, l’acord no ha d’entendre’s com una solució incompleta, sinó com un pont estratègic que redueix l’objecte del litigi, permetent que l’eventual fase jurisdiccional es restringeixi únicament als punts de discrepància persistents, la qual cosa comporta una notable eficiència processal i un estalvi substancial de recursos públics.34 La transcendència jurídica de l’acord resideix en la seva eficàcia com a títol executiu a l’empara de l’article 517 de la LEC. En formalitzar-se mitjançant una escriptura pública de conciliació, el pacte transcendeix la mera esfera contractual per a dotar-se d’una força executiva que permet, davant un eventual incompliment, l’accés directe a l’execució forçosa. Aquest mecanisme suposa un estalvi crític en la fase declarativa, evitant el desgast temporal, econòmic i emocional que comporten els plets prolongats, especialment en àmbits d’alta càrrega afectiva com el dret de successions o el de família.35 Perquè el document compleixi amb els requisits de l’article 12 de la Llei orgànica 1/2025, ha de contenir la identificació plena de les parts i els seus assessors, la determinació clara de les obligacions assumides i la certificació que s’ha seguit el procediment de negociació previst legalment. La naturalesa transaccional de l’acord exigeix que el seu contingut, determinat i complet, es configuri com una unitat jurídica que no deixi lloc a ambigüitats en la seva posterior interpretació o execució.36 L’acord notarial, per tant, no és només un contracte elevat a públic, sinó una eina de justícia preventiva que dota les parts d’un títol amb la mateixa força executiva que una sentència judicial, però nascut de la concòrdia, i no de la imposició.

34. Banacloche Palao ressalta que la conciliació, en ser una forma d’autocomposició, permet als subjectes cedir part de les seves pretensions per a evitar el plet, actuant com una transacció que estalvia els costos econòmics i personals de la jurisdicció. Vegeu J. Banacloche Palao, «La conciliación preprocesal: el expediente judicial y los nuevos procedimientos extrajudiciales». 35. Subratllo que l’èxit del procés no només resideix en l’acord total, sinó en la capacitat dels MASC per a generar acords parcials que actuen com a «pasos hacia adelante» en la resolució del conflicte, emparats pel deure de supervisió lletrada de l’article 16h de la Llei orgànica 1/2025. Vegeu A. Bosch Carrera, «El procedimiento de conciliación notarial y funciones del conciliador». 36. Rodríguez Prieto destaca la importància de la forma documental notarial com a garantia que l’acord és executable de forma immediata sota l’article 517.2.9 de la LEC, sempre que el contingut compleixi amb els cànons de determinació i legalitat exigits per la fe pública. Vegeu F. Rodríguez Prieto, «La vía notarial: una nueva oportunidad para la conciliación».

112

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DE LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

11.

ELS PRIMERS ACORDS DE LA JUDICATURA SOBRE ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

L’aplicació pràctica de la Llei orgànica 1/2025 ha obligat els tribunals a definir els contorns del requisit de procedibilitat. La qüestió nuclear és determinar què constitueix, jurídicament, una «activitat negociadora». La doctrina s’ha dividit en tres corrents: el restrictiu, que exigeix una interacció real i un intercanvi recíproc de concessions; el mitjà, que demana una proposta detallada que permeti l’anàlisi de viabilitat; i l’ample, que s’acontenta amb un intent formal d’aproximació. Els acords d’unificació de criteris de les seccions civils de l’Audiència Provincial de Barcelona, del 31 d’octubre de 2025, s’han decantat clarament per aquesta darrera visió en l’acord número 5: Debe entenderse que se ha cumplido el requisito de procedibilidad cuando el demandante acredite documentalmente haber remitido a la otra parte una invitación a participar en la negociación sin mayores exigencias. Si la otra parte no contesta o rechaza la invitación, se entenderá cumplido el requisito.

Aquesta interpretació, tot i que facilita l’admissió a tràmit i evita l’ús dels MASC com una barrera d’accés a la jurisdicció, ha estat objecte de dures crítiques doctrinals. S’argumenta que aquesta «negociació de mínims» buida de contingut l’esperit de la reforma, transformant el que hauria de ser un espai de resolució en un simple intercanvi epistolar burocràtic.37 Pel que fa a l’oferta vinculant confidencial (OVC), l’Audiència de Barcelona la reconeix com la via més expedita per a complir el tràmit. Tanmateix, des d’una perspectiva qualitativa, l’OVC es pot qualificar com l’«expressió mínima» de l’activitat negociadora. No és un procés dialèctic, sinó una declaració unilateral que, si bé és adequada per a procediments de reclamació de quantitat o desnonaments per falta de pagament per la seva senzillesa, posa en risc la supervivència dels MASC amb «més cos», com la mediació o la conciliació notarial.38 De fet, en l’àmbit dels desnonaments, l’Audiència ha imposat una cautela important en el seu acord número 16: [...] para considerar cumplido el requisito de procedibilidad no bastará el requerimiento de pago que reúna los requisitos para excluir la enervación (art. 22.4 LEC) [...]. En la misma u otra comunicación el arrendador debe ofrecer acudir previamente a algún medio adecuado de solución de controversias.

Aquesta distinció és vital: l’oferta de negociar ha de ser explícita i autònoma de la reclamació jurídica. En cas contrari, com assenyala part de la doctrina, correm el risc que els

37. R. Hinojosa Segovia defensa que l’activitat negociadora no pot ser un «formulario vacío», sinó que ha de manifestar una «voluntad real de evitar el litigio mediante la transacción». Vegeu R. Hinojosa Segovia, Los medios adecuados de solución de controversias como requisito de procedibilidad, 2025. 38. S. Barona Vilar indica amb brillantor que l’ús abusiu de l’oferta vinculant pot portar a una «justicia de bajo coste» que ignora la complexitat dels interessos de les parts en favor d’una celeritat mal entesa. Vegeu S. Barona Vilar, «Los ¿nuevos? MASC para una justicia sostenible».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

113

ANTONI BOSCH I CARRERA

MASC siguin percebuts com una «temptació idònia per a inadmetre demandes» o un «refugi per a l’incomplidor»,39 allunyant-se de la seva finalitat de pau social per a convertir-se en un nou camp de batalla per a la picardia processal. 12.

PATOLOGIES DEL SISTEMA: MALA FE I ABÚS PROCESSAL

L’anàlisi de les patologies del sistema ens situa davant l’autèntic repte de la Llei orgànica 1/2025: la gestió de la bona fe i l’evitació de l’abús processal. Malgrat la voluntat del legislador, s’observa una pèrdua progressiva de l’esperit de la norma, en gran part per una «indigestió» de matèries que, per la seva naturalesa, difícilment poden ser objecte d’una conciliació efectiva. La utilització de l’oferta vinculant com un simple tràmit per a desbloquejar l’accés a la jurisdicció corre el risc de convertir els MASC en una entelèquia burocràtica desproveïda de la seva capacitat transformadora. Aquesta situació fa necessari un pronunciament clar del Tribunal Suprem que delimiti els contorns de l’activitat negociadora real davant de les pures maniobres dilatòries. Ens trobem davant d’una fractura doctrinal entre aquells que veuen en el diàleg una via més justa i equitativa per a la resolució de conflictes i aquells que consideren aquests mecanismes com un cost addicional poc pràctic. Tanmateix, l’experiència internacional ens ensenya que, tot i que no tot és conciliable, determinades matèries presenten taxes d’èxit tan elevades que justifiquen plenament l’aposta per un canvi de cultura processal.40,41 Un dels impactes més significatius d’aquest nou paradigma és en el règim de la condemna a costes. El tradicional criteri del venciment objectiu (article 394 de la LEC) experimenta una mutació cap a criteris més subjectius, on la conducta de les parts durant la fase de conciliació adquireix una rellevància jurídica de primer ordre. La mala fe o l’abús processal, ja prevists genèricament en l’article 247 de la LEC, es concreten ara en el rebuig injustificat de propostes raonables o en l’ús d’estratagemes per a evitar una solució pactada. No és honest defensar un sistema on la prepotència o les males arts processals puguin triomfar enfront de la via del diàleg; per això, la imposició de sancions i l’alteració de la condemna a costes han d’actuar com el contrapès necessari per a garantir la integritat del sistema. Cal crear un nou «mercat» de MASC, tant des d’una vessant jurídica com sociològica, que ens

39. A. Gómez Linacero, en la seva cèlebre crítica, afirma literalment: «La realidad ha superado las expectativas más pesimistas [...] los MASC se han convertido en la coartada perfecta para dilatar el proceso». Vegeu A. Gómez Linacero, «La realidad supera la ficción». 40. El Llibre verd de la Comissió Europea sobre els ADR ja destacava el 2002 que la qualitat de la justícia no es mesura només pel nombre de sentències, sinó per la capacitat del sistema d’oferir solucions adaptades a les necessitats de les parts, garantint sempre la confidencialitat i la igualtat d’armes. Vegeu Libro verde sobre las modalidades alternativas de solución de conflictos en el ámbito del derecho civil y mercantil, Brusel·les, Comisión de las Comunidades Europeas, 2022. 41. G. De Palo i L. Keller adverteixen des d’una òptica de realpolitik que, en cultures altament litigioses, com la mediterrània, la coacció legislativa és sovint l’única via per a generar un canvi d’hàbits, tot i que aquesta ha d’anar acompanyada d’incentius i sancions que evitin el buidatge de la institució. Vegeu G. De Palo i L. Keller, «The Italian mediation explosion: lessons in realpolitik», Negotiation Journal, 2012.

114

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DE LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

acosti als models d’èxit de l’entorn europeu i americà, on els ADR tenen un terreny guanyat i eficaç.42 En darrera instància, la conciliació notarial no ha de ser vista com un obstacle, sinó com una oportunitat per a humanitzar el conflicte i dotar les parts d’una eina d’autocomposició amb totes les garanties de la fe pública. La transició cap a aquesta justícia més sostenible exigeix un compromís ètic dels assessors legals, entenent que la pau jurídica no s’obté necessàriament amb una sentència, sinó amb un acord que satisfaci de manera equilibrada els interessos en joc. Només així podrem superar les patologies actuals i consolidar un sistema on el dret col·laboratiu i la bona fe deixin de ser conceptes abstractes i esdevinguin el motor d’una nova eficiència del servei públic de justícia. 13.

BIBLIOGRAFIA

Bosch Carrera, Antonio. «El procedimiento de conciliación notarial y funciones del conciliador». La Ley. Mediación y Arbitraje, núm. 1 (2025). Cortés, Pablo; Sotelo, Francisco. «Negocia o atente a las consecuencias. La condena en costas en los derechos del common law y su aplicación en el proceso civil español». InDret: Revista para el Análisis del Derecho, núm. 4 (2011). Macho Gómez, Carolina. «Origen y evolución de la mediación: el nacimiento del “movimiento ADR” en Estados Unidos y su expansión a Europa». Anuario de Derecho Civil, vol. lxvii (2014), p. 941-996. Ortuño Muñoz, Pascual. «Psicoanálisis de las ADR. Retos en la sociedad global del siglo xxi». La Ley. Mediación y Arbitraje, núm. 1 (2020). Rodríguez Prieto, Fernando. «La vía notarial: una nueva oportunidad para la conciliación». A: Barrio del Olmo, Concepción Pilar (coord.). Jurisdicción voluntaria notarial. 1a ed. Cizur Menor: Aranzadi, 2015. Sánchez Jordán, M. Elena. «Notas sobre los principios del European Law Institute en materia de blockchain, smart contracts y protección de consumidores». Revista Catalana de Dret Privat, vol. 29 (2024), p. 9-30. Sigüenza López, J. «Brevedad, la pasión de los jueces. A propósito del acuerdo alcanzado el 13 de enero de 2021 por la sala de gobierno del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña». Revista General de Derecho Procesal, núm. 53 (2021). Stipanowich, Thomas J.; De Palo, Giuseppe. «Rebooting» the Mediation Directive: Assessing the limited impact of its implementation and proposing measures to increase the number of mediations in the EU. Brussel·les: European Parliament, 2014. Tucho, M. «Confidencialidad de los MASC y fe pública». Premio Elías Campo Villegas 2025. Barcelona: Col·legi Notarial de Catalunya, 2025.

42. L’article 247 de la LEC permet als tribunals imposar multes i tenir en compte la manca de probitat processal en la imposició de costes, una facultat que la Llei orgànica 1/2025 reforça en vincular el resultat del procés amb l’actitud negociadora prèvia.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

115

ANTONI BOSCH I CARRERA

116

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

DEL CONFLICTE A L’ACORD: LA IRRUPCIÓ DE LA CONCILIACIÓ I ELS MITJANS ADEQUATS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

J U R I SPRU DÈNCI A

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

117

ANTONI BOSCH I CARRERA

118

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA CESSIÓ FIDUCIÀRIA DE CRÈDITS EN L’APLICACIÓ PRIVADA DEL DRET DE(2025), LA COMPETÈNCIA Revista Catalana de Dret INDEMNITZATORIS Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 31 p. 119-130

ISSN: 2013-9993 https://revistes.iec.cat/index.php/RCDP Data de lliurament: 30 de maig de 2026. Data d’acceptació: 22 de juny de 2026

LA CESSIÓ FIDUCIÀRIA DE CRÈDITS INDEMNITZATORIS EN L’APLICACIÓ PRIVADA DEL DRET DE LA COMPETÈNCIA: COMENTARI DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA DEL 28 DE GENER DE 2025 (ASSUMPTE ASG 2) Pol Adroher Bernal Professor substitut de dret mercantil Universitat Autònoma de Barcelona Professor substitut de dret civil Universitat de Barcelona Resum

La Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 28 de gener de 2025 resol la qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal Regional de Dortmund sobre la compatibilitat d’una prohibició nacional de cessió fiduciària de crèdits indemnitzatoris amb el dret de la Unió. El litigi neix d’una acció stand-alone interposada per ASG 2, un operador jurídic que agrupa les pretensions de trenta-dues serradores d’Alemanya, Bèlgica i Luxemburg per presumpte càrtel en el sector de la fusta de roll. El Tribunal conclou que una prohibició automàtica d’aquesta cessió, quan no existeixen vies processals alternatives equivalents, vulnera l’article 47 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (CDFUE), i delega al jutge nacional la determinació concreta de si les alternatives disponibles resulten viables. Aquest comentari examina el raonament del Tribunal i n’identifica tres llacunes: l’omissió del principi d’equivalència, la inviabilitat pràctica de les alternatives proposades en el context de les accions stand-alone i el desplaçament conceptual que reconverteix la qüestió processal en una de primacia a través de l’article 47 de la CDFUE. S’argumenta que la delegació al jutge nacional, tot i respectar formalment l’autonomia processal dels estats membres, genera un mapa europeu fragmentat que el pronunciament no resol. Paraules clau: cessió de crèdits indemnitzatoris, tutela judicial efectiva, autonomia processal, principi d’efectivitat, accions stand-alone, aplicació privada dels drets de la competència. LA CESIÓN FIDUCIARIA DE CRÉDITOS INDEMNIZATORIOS EN LA APLICACIÓN PRIVADA DEL DERECHO DE LA COMPETENCIA: COMENTARIO DE LA SENTENCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTICIA DE LA UNIÓN EUROPEA DEL 28 DE ENERO DE 2025 (ASUNTO ASG 2) Resumen La Sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea del 28 de enero de 2025 resuelve la cuestión prejudicial planteada por el Tribunal Regional de Dortmund sobre la compatibilidad de una

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

119

POL ADROHER BERNAL

prohibición nacional de cesión fiduciaria de créditos indemnizatorios con el derecho de la Unión. El litigio nace de una acción stand-alone interpuesta por ASG 2, un operador jurídico que agrupa las pretensiones de treinta y dos serradoras de Alemania, Bélgica y Luxemburgo por presunto cártel en el sector de la madera enrollable. El Tribunal concluye que una prohibición automática de esta cesión, cuando no existen vías procesales alternativas equivalentes, vulnera el artículo 47 de la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea (CDFUE), y delega al juez nacional la determinación concreta de si las alternativas disponibles resultan viables. Este comentario examina el razonamiento del Tribunal e identifica en él tres lagunas: la omisión del principio de equivalencia, la inviabilidad práctica de las alternativas propuestas en el contexto de las acciones stand-alone y el desplazamiento conceptual que reconvierte la cuestión procesal en una de primacía a través del artículo 47 de la CDFUE. Se argumenta que la delegación al juez nacional, a pesar de respetar formalmente la autonomía procesal de los estados miembros, genera un mapa europeo fragmentado que el pronunciamiento no resuelve. Palabras clave: cesión de créditos indemnizatorios, tutela judicial efectiva, autonomía procesal, principio de efectividad, acciones stand-alone, aplicación privada de los derechos de la competencia. FIDUCIARY ASSIGNMENT OF DAMAGE CLAIMS IN THE PRIVATE ENFORCEMENT OF COMPETITION LAW: COMMENT ON JANUARY 28TH 2025 EUROPEAN COURT OF JUSTICE’S RULING (ASG 2 CASE) Abstract The European Court of Justice’s ruling of January 28th 2025 resolved the question raised by the Dortmund Regional Court about the compatibility of a national prohibition concerning claim-bundling assignment models for indemnity credits, with the EU law. The litigation arises due to a «stand-alone» action submitted by ASG 2, a company that grouped claims for 32 sawmills from Germany, Belgium and Luxembourg, regarding the alleged cartel in the sawmill and timber industry. The Court ruled that the automatic prohibition of this assignment, when there are no other equivalent procedures, infringes article 47 of the EU Charter of Fundamental Rights (CFREU) and entrusts the national judge to determine if the alternatives are possible. This document analyses the Court’s reasoning and identifies three flaws: the breach of the principle of equivalence, the non-viability of the proposed alternatives in the context of «stand-alone» actions and the conceptual shift that reconverts the procedural issue in a priority through article 47 of the CFREU. It defends the idea that delegating to the national judge creates a fragmented map that the ruling doesn’t resolve. Keywords: indemnity credit assignment, effective judicial protection, procedural autonomy, effectiveness principle, stand-alone action, damage claims in the private enforcement of competition law. Sumari: 1. Fets i qüestió prejudicial; 2. Raonament del Tribunal; 3. Anàlisi; 4. Conclusions; 5. Bibliografia; 6. Jurisprudència; 7. Normativa.

FETS I QÜESTIÓ PREJUDICIAL

La Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (STJUE) del 28 de gener de 2025 dona resposta a la qüestió prejudicial presentada pel Tribunal Regional Civil i Penal 120

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA CESSIÓ FIDUCIÀRIA DE CRÈDITS INDEMNITZATORIS EN L’APLICACIÓ PRIVADA DEL DRET DE LA COMPETÈNCIA

de Dortmund, a Alemanya.1 Aquest pregunta sobre la conformitat de la prohibició per part d’un òrgan judicial nacional de la cessió a títol fiduciari dels drets dels damnificats a un proveïdor de serveis jurídics autoritzat per tal que els exerceixi de manera conjunta amb altres perjudicats en el context d’un procés stand-alone fruit d’una presumpta infracció de l’article 101 del Tractat de funcionament de la Unió Europea (TFUE). El problema roman en les eines de què disposa el dret alemany i en el conflicte amb l’absència de solucions en el dret comunitari d’acord amb la Directiva 2014/104, relativa a les accions per danys per infraccions del dret de la competència.2 El 31 de març de 2020 es va presentar a Dortmund una demanda per a reclamar una indemnització per infracció de l’article 101 del TFUE atès el preu excessiu de la fusta de roll durant el període comprès entre el juny del 2005 i el juny del 2019. Qui pateix el dany són trenta-dues serradores de tres estats membres: Alemanya, Bèlgica i Luxemburg. Però qui presenta la demanda és ASG 2, un operador jurídic alemany que agrupa tots els interessos d’acord amb la cessió dels drets dels presumptes damnificats. Aquesta presumpció se sosté en un fet que els demandants no van tenir prou en consideració. El 2009 l’Oficina Federal Alemanya de la Competència va obrir una investigació sobre la pràctica que ocupa aquest litigi. L’autoritat nacional va adoptar una decisió de compromisos dirigida a l’estat federat de Renània del Nord-Westfàlia. Aquesta decisió, tal com està establert en l’article 9 del Reglament 1/2003, no suposa en cap sentit una sentència o una declaració d’infracció d’algun dret de la competència.3 Consegüentment, el dany no es pot sostenir en un fet comprovat com és la infracció d’una llei nacional, i a la vegada europea, de la competència. No ens trobem davant un acte de continuació (follow-on), sinó d’un d’independent (stand-alone). I aquest fet construirà el context en el qual finalment es va pronunciar el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). El crèdit que es reclamava s’estimava en centenars de milers d’euros a causa del gran nombre de transaccions fetes durant el període del suposat càrtel entre el land i les serradores. D’altra banda, l’estat demandat de Renània, la contrapart contractual de les serradores en les transaccions objecte del litigi, s’oposava a aquesta acció tant per raons de fons com de forma, ja que les cessions de crèdits eren nul·les segons el dret alemany. L’objecte era una decisió de compromís i, per la seva mateixa naturalesa, no resultava una infracció ferma de l’article 101 del TFUE. La seva argumentació sobre la manca de forma és el moll de l’os del litigi. El dret nacional germànic considera que els drets dels justiciables poden agrupar-se amb la finalitat

1. STJUE del 28 de gener de 2025, assumpte C-253/23, cas ASG 2 Ausgleichsgesellschaft für die Sägeindustrie Nordrhein-Westfalen GmbH versus Land Nordrhein-Westfalen (ECLI:EU:C:2025:40). 2. S’utilitza el terme comunitari com a sinònim de de la Unió per a evitar la reiteració de la mateixa expressió, tot i que es té en consideració que les comunitats europees van quedar integrades en la Unió Europea amb el Tractat de Lisboa del 2007. 3. Article 9 del Reglament (CE) núm. 1/2003 del Consell, del 16 de desembre de 2002, relatiu a l’aplicació de les normes sobre competència previstes en els articles 81 i 82 del Tractat (Diari Oficial de la Unió Europea [DOUE] L 1, del 4 de gener de 2003). Aquesta naturalesa de les decisions queda aclarida expressament en el considerant 13 del mateix Reglament, el qual estableix que «les decisions relatives a aquests compromisos constataran que ja no hi ha motius perquè la Comissió intervingui, sense pronunciar-se sobre si s’ha produït o no la infracció o si aquesta encara existeix».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

121

POL ADROHER BERNAL

de ser exercits posteriorment mitjançant una cessió de crèdits. Aquesta acció col·lectiva és admesa en diferents àmbits, com en matèria d’arrendaments o de drets de passatges aeris, però el tribunal suprem civil i penal alemany encara no s’havia pronunciat sobre la reparació d’un perjudici causat per un càrtel. Aquest silenci havia estat l’escut pel qual els òrgans jurisdiccionals inferiors havien denegat l’admissió de la demanda tot argumentant que les accions stand-alone són particularment complexes, que existeix un risc de conflicte d’interessos i que els proveïdors d’aquests serveis jurídics rarament són experts en aquesta matèria.4 Aquestes raons seran discutides posteriorment a l’anàlisi de la Sentència. En no poder considerar aquesta cessió adequada d’acord amb la legislació germànica, el Tribunal de Dortmund estima que les cessions esdevenen nul·les. Al mateix temps, és conscient que, impedint aquest mecanisme processal, bloqueja de facto l’aplicació per part dels interessats del rescabalament dels perjudicis relacionats amb càrtels. És en aquest moment que es planteja la qüestió prejudicial davant el més que probable conflicte entre la interpretació de la normativa alemanya i la seva oposició al dret de la Unió. En veure’s privats de la possibilitat de cedir els drets indemnitzatoris dins el marc alemany, els demandants serien deposats dels seus drets de defensa, assessorament i representació. En conseqüència, el dret de la Unió Europea es veuria directament afectat, en perdre efectivitat l’article 101 del TFUE i la Directiva 2014/104, i l’interès públic quedaria desprotegit, en no poder garantir una competència efectiva a la Unió. Si fos així, l’òrgan jurisdiccional de Dortmund hauria de deixar sense efecte la llei nacional perquè seria contra legem. El tribunal alemany va plantejar tres qüestions prejudicials al TJUE: les dues primeres demanaven si el dret de la Unió Europea s’oposa a una normativa nacional que impedeix la cessió fiduciària de drets indemnitzatoris a un proveïdor de serveis jurídics autoritzat, tant en el context d’una acció follow-on com en el d’una stand-alone, quan no existeixen vies col·lectives alternatives equivalents; la tercera qüestió plantejava si, en cas de resposta afirmativa, el jutge nacional hauria d’inaplicar la normativa alemanya incompatible.

4. Conclusions de l’advocat general Maciej Szpunar presentades el 19 de setembre de 2024, assumpte C-253/23, cas ASG 2 Ausgleichsgesellschaft für die Sägeindustrie Nordrhein-Westfalen GmbH versus Land Nordrhein-Westfalen, apartat 26.

122

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA CESSIÓ FIDUCIÀRIA DE CRÈDITS INDEMNITZATORIS EN L’APLICACIÓ PRIVADA DEL DRET DE LA COMPETÈNCIA

RAONAMENT DEL TRIBUNAL

El Tribunal aborda les tres preguntes de manera seqüencial. Com calia esperar, la primera és desestimada per manca de pertinència.5 La inexistència de relació entre la pregunta sobre una acció de continuació i el nucli del litigi va dur a desestimar l’admissibilitat de la pregunta, ja que no s’hi apreciava cap utilitat. En aquest sentit, trobem en el cas Gasorba, tal com esmenta l’advocat general Szpunar en les seves conclusions, la capacitat del jutge nacional de considerar l’anàlisi preliminar de les agències i veure-la com un indici o un principi de prova, però mai com una constatació d’una infracció del dret de la competència.6,7 La decisió de l’oficina federal esmentada anteriorment s’encabia en la figura dels compromisos i impedia d’aquesta manera argumentar la infracció de l’article 9.1 de la Directiva de danys en relació amb l’article 2.12 d’aquesta.8 Tot seguit, el Tribunal examina conjuntament les preguntes restants. Per a fer-ho, comença delimitant amb precisió el repartiment de competències entre la Unió i els estats membres. El punt de partida és l’efecte directe de l’article 101.1 del TFUE, que crea drets a favor dels justiciables que els òrgans jurisdiccionals nacionals han de tutelar. D’aquesta premissa es desprèn una distinció fonamental que afecta tot el raonament de la resolució. Els requisits substantius del dret al rescabalament pels danys derivats d’una infracció del dret de la competència deriven directament del dret de la Unió, i, concretament, del considerant 4 de la Directiva 2014/104.9 En canvi, les modalitats d’exercici d’aquest dret corresponen als estats membres en virtut de la seva autonomia processal. El Tribunal, doncs, es desmarca i genera un espai d’acció per al jutge nacional, tot emfatitzant que el marc fàctic i normatiu queda delimitat sota la seva responsabilitat. A diferència d’altres pronunciaments, en aquest cas respecta la seva funció d’intèrpret i no aplicador del dret. Ara bé, aquesta posició moderada comporta un efecte rellevant, ja que en aquesta situació, en absència de legislació 5. STJUE del 28 de gener de 2025, assumpte C-253/23, cas ASG 2 (ECLI:EU:C:2025:40), apartat 40. Aquest apartat cita, al seu torn, les sentències del 6 d’octubre de 2021, assumpte C-882/19, cas Sumal (ECLI:EU:C:2021:800), apartat 28; i del 19 de setembre de 2024, assumpte C-264/23, cas Booking.com i Booking.com (Deutschland) (ECLI:EU:C:2024:764), apartat 35. 6. Considerant 13 del Reglament 1/2003, ja esmentat. 7. Conclusions de l’advocat general Maciej Szpunar presentades el 19 de setembre de 2024, assumpte C-253/23, cas ASG 2 (ECLI:EU:C:2024:755), apartat 57. Aquest apartat cita, al seu torn, la Sentència del 23 de novembre de 2017, assumpte C-547/16, cas Gasorba i altres (ECLI:EU:C:2017:891), apartat 29. 8. Articles 9.1 i 2.12 de la Directiva 2014/104/UE del Parlament Europeu i del Consell, del 26 de novembre de 2014, relativa a determinades normes per les quals es regeixen les accions per danys en virtut del dret nacional, per infraccions del dret de la competència dels estats membres i de la Unió Europea (DOUE L 349, del 5 de desembre de 2014). En concret, l’article 9.1 estableix que la constatació d’una infracció en una resolució ferma d’una autoritat nacional de la competència es considerarà «irrefutable als efectes d’una acció per danys exercitada davant els seus òrgans jurisdiccionals», entenent-se per resolució ferma, segons l’article 2.12, la «que no pot ser, o que ja no pot ser, recorreguda per vies ordinàries». 9. Considerant 4 de la Directiva 2014/104/UE, ja esmentada. Aquest preàmbul estableix que «el dret, previst en el dret de la Unió, al rescabalament pels danys i perjudicis derivats d’infraccions del dret de la competència de la Unió i nacional exigeix que tots els estats membres disposin de normes de procediment que en garanteixin l’exercici efectiu. La necessitat que hi hagi vies processals eficaces també es deriva del dret a la tutela judicial efectiva [...]».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

123

POL ADROHER BERNAL

europea sobre la matèria, el resultat pot ser un gresol d’aplicacions desiguals en el mapa europeu. Tanmateix, el que sí que trobem en el dret de la Unió és el dret al rescabalament pels danys i perjudicis derivats d’infraccions del dret de la competència.10,11 Un cop establerta la distinció entre els requisits substantius i les modalitats processals, el Tribunal examina, en el plantejament de la segona qüestió prejudicial, si la normativa alemanya controvertida respecta els límits que el dret de la Unió imposa a l’autonomia processal dels estats membres. El principi d’efectivitat exigeix que la protecció dels drets que l’ordenament europeu confereix als particulars no estigui subjecta a una regulació que pugui fer impossible en la pràctica o excessivament difícil l’exercici d’aquests drets. En aquest sentit, el considerant esmentat prèviament exigeix que cada estat membre disposi de normes processals que garanteixin l’exercici efectiu del dret al rescabalament, sense que el legislador europeu imposi l’obligació d’establir una acció col·lectiva ni els requisits de validesa de la cessió. Per a valorar si la prohibició automàtica de la cessió fiduciària supera o no aquest llindar, el Tribunal intenta guiar el jutge nacional en la metodologia que ha d’emprar, tot indicant-li que ha de ponderar si, en el cas concret, l’absència de la cessió comporta la impossibilitat pràctica o dificultat excessiva d’exercitar el dret al rescabalament. Però decideix no tenir en consideració factors importants com el tipus de demandant, el volum del dany reclamat, la complexitat del cas i els costos estimats del procediment.12 Aquesta decisió adquireix una rellevància especial en litigis com el que ens ocupa, en els quals les perjudicades són petites i mitjanes empreses que han patit danys derivats d’un suposat càrtel. En aquests casos, la complexitat de l’anàlisi fàctica i econòmica que exigeix l’article 101 del TFUE, combinada amb el baix valor individual dels danys i la seva dispersió entre un nombre elevat de damnificats, comporten que l’acció col·lectiva de cobrament sigui, en la pràctica, l’única via apta per a superar l’apatia racional que portaria els perjudicats a renunciar a exercitar els seus drets.13 L’advocat general, facilitant la tasca al Tribunal, defineix els perjudicis dispersos com aquells en els quals cada perjudicat ha patit un dany d’escassa entitat individual, però la suma de tots ells dona lloc a un perjudici global de gran quantia. Aquesta definició és determinant per a la decisió d’acceptar la

10. Considerants 11 i 12 de la Directiva 2014/104/UE, ja esmentada. En concret, el considerant 11 recorda que «de conformitat amb la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (Tribunal de Justícia), qualsevol persona pot reclamar el rescabalament dels danys i perjudicis soferts quan existeixi una relació causal entre aquests i la infracció del dret de la competència [...]». En aquesta mateixa línia, el considerant 12 estableix que «aquesta Directiva confirma el cabal comunitari sobre el dret al rescabalament pels danys i perjudicis ocasionats per infraccions del dret de la competència de la Unió, especialment en relació amb la legitimació i la definició de danys i perjudicis [...]». 11. Conclusions de l’advocat general Szpunar en l’assumpte C-253/23, cas ASG 2, apartat 85. Aquest apartat cita, al seu torn, les conclusions de l’advocada general Kokott en el cas Kone i altres, assumpte C-557/12 (ECLI:EU:C:2014:45), apartat 23, i en el cas Otis Gesellschaft i altres, assumpte C-435/18 (ECLI:EU: C:2019:651), apartat 44; així com les conclusions de l’advocat general Wahl en el cas Skanska Industrial Solutions i altres, assumpte C -724/17 (ECLI:EU:C:2019:100), apartats 40 i 41. 12. Lena Hornkohl i Nils Imgarten, «If and only if: the ECJ rules on collective actions through the assignment model (C-253/23 – ASG 2/Roundwood)», Kluwer Competition Law Blog, 30 de gener de 2025. 13. Lena Hornkohl i Nils Imgarten, «If and only if».

124

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA CESSIÓ FIDUCIÀRIA DE CRÈDITS INDEMNITZATORIS EN L’APLICACIÓ PRIVADA DEL DRET DE LA COMPETÈNCIA

reclamació col·lectiva, ja que situa el supòsit enjudiciat en un espai on els remeis individuals resulten estructuralment insuficients.14 Tot seguit, el Tribunal erigeix el dret a la tutela judicial efectiva de l’article 47 de la CDFUE en suficient per se per a conferir drets subjectius als particulars, sense necessitat d’invocar-lo conjuntament amb cap altra disposició del dret comunitari o nacional. D’una manera creativa, atorga efecte directe a aquest dret en el conflicte amb l’autonomia processal d’un estat membre.15 Sobre la base d’aquest fonament, el Tribunal resol que si la prohibició de la cessió s’imposa de manera automàtica a tota acció col·lectiva de cobrament en matèria de dret de la competència, sense que existeixin vies alternatives equivalents, la normativa nacional no respecta el dret a la tutela judicial efectiva. El principi d’efectivitat queda absorbit, de retruc, per la preeminència de l’article 47 de la CDFUE. Així doncs, el Tribunal resol la tercera qüestió prejudicial indicant al jutge nacional que, en cas que no sigui possible cap interpretació de la normativa interna conforme amb el dret de la Unió, li correspon deixar inaplicades les disposicions nacionals incompatibles i considerar vàlides les cessions de crèdits. El Tribunal opta, doncs, per un enfocament cas per cas, tot pronunciant-se sobre el marc interpretatiu però reservant al jutge nacional la determinació concreta de si, en el supòsit enjudiciat, els mecanismes processals existents, com el factoring o el litisconsorci, constitueixen alternatives realment viables, o si, al contrari, resulten comercialment inviables atesa la incertesa pròpia de les accions stand-alone. 3.

ANÀLISI

La prohibició de la cessió afecta l’efectivitat de les normes de competència de la Unió i la seva capacitat per a dissuadir acords que puguin restringir o falsejar la competència. En aquest marc, correspon als estats membres, a través de la seva administració de justícia, crear els procediments necessaris per a garantir l’efectivitat de les normes de competència de la Unió i, en particular, la seva funció dissuasiva davant conductes anticoncurrencials. L’autonomia reguladora processal dels estats membres no és un límit en si mateixa, sinó una conseqüència de la inactivitat del legislador europeu. Quan no hi ha dret secundari que reguli la matèria, l’autonomia entra en joc, però no com a barrera contra els efectes del dret europeu.16 Des d’aquesta perspectiva, la cessió del dret a un tercer, efectuada per tal de salvar les dificultats i els costos que puguin dissuadir el perjudicat d’actuar personalment, constitueix una condició de l’exercici del dret al rescabalament, i no una mera modalitat processal, atès que sense ella el dret al rescabalament resulta inaccessible per als perjudicats amb danys dispersos, de manera que la impossibilitat pràctica d’exercitar-lo es converteix en una limitació de facto equivalent a la seva denegació. El dret nacional determina els requisits per tal que es pugui produir tal cessió, però la prohibició automàtica d’aquesta, quan no existeixen vies alternatives equiva-

14. Conclusions de l’advocat general Szpunar en l’assumpte C-253/23, cas ASG 2, apartat 66. 15. Catherine Warin, «Collective redress in antitrust damages. With procedural autonomy, comes great responsibility: ASG 2», Common Market Law Review, vol. 63 (2026), p. 621-638. 16. Ibidem.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

125

POL ADROHER BERNAL

lents, constitueix una limitació del dret a la tutela judicial efectiva garantit per l’article 47 de la CDFUE. L’autonomia no és prou argument per a privar d’efectivitat el dret de la Unió quan la inactivitat del legislador europeu és precisament l’origen del problema. La decisió del Tribunal de Justícia de no pontificar sobre si del dret comunitari es desprèn l’obligació sine qua non d’establir accions col·lectives, i d’optar per un enfocament cas per cas, té avantatges i inconvenients que cal fer valdre. D’una banda, es tracta d’un dret a mida, en el qual el jutge nacional té autonomia i és el millor coneixedor de la seva realitat legislativa. De l’altra, el resultat és un ventall de respostes que, a manca de legislació europea en la matèria, poden generar incertesa jurídica i un equilibri precari entre el principi de legalitat i la discrecionalitat del jutge nacional. Crea el Tribunal una obligació de legislar encoberta? Tot i que el pronunciament respecta formalment l’autonomia processal dels estats membres, en virtut del principi d’efectivitat, aquests han d’actuar en el marc de la seva administració de justícia interna per a respectar l’efectivitat del dret europeu. La resposta a aquesta pregunta té implicacions rellevants per al futur de l’aplicació privada del dret de la competència europeu. És manifest també l’oblit del principi d’equivalència en l’anàlisi del Tribunal.17 Aquesta omissió pot tenir conseqüències pràctiques rellevants en els ordenaments nacionals que admetin la cessió de crèdits en altres àmbits, com l’arrendament o els drets dels passatgers aeris, però l’excloguin específicament en matèria de dret de la competència.18 Igualment, cal sotmetre a un examen crític les alternatives processals que el Tribunal proposa, com els mencionats factoring o litisconsorci. Tot i que poden semblar opcions viables des d’un punt de vista material, la incertesa pròpia de les accions stand-alone pot portar al fet que cap operador accepti el risc tan elevat que comporten, de manera que en la pràctica resultin comercialment inviables. En conseqüència, la incertesa del mandat delegat al jutge nacional no és un problema menor, sinó que pot comprometre l’efectivitat del dret al rescabalament. La Sentència planteja, a més, una tensió de fons entre l’aplicació privada i l’aplicació pública del dret de la competència (private i public enforcement) que no es pot passar per alt. Les accions col·lectives stand-alone poden augmentar el preu de les violacions per a les empreses infractores, però al mateix temps poden desincentivar la col·laboració amb les autoritats de la competència, ja que la publicitat de les accions col·lectives pot alertar les empreses infractores i portar-les a ocultar encara més les seves activitats o a no acollir-se als programes de clemència.19 L’efecte dissuasiu que s’associa al private enforcement pot resultar, doncs, contraproduent en determinats contextos. Cal afegir que el Tribunal no es pronuncia sobre

17. STJUE del 16 de desembre de 1976, assumpte 33/76, cas Rewe-Zentralfinanz eG i Rewe-Zentral AG versus Landwirtschaftskammer für das Saarland (ECLI:EU:C:1976:188), apartat 5. 18. STJUE del 28 de gener de 2025, assumpte C-253/23, cas ASG 2, apartat 26. En aquest mateix sentit, vegeu les conclusions de l’advocat general Szpunar en el mateix assumpte, apartat 24. 19. Ioannis Lianos, Peter Davis i Paolisa Nebbia, Damages claims for the infringement of EU Competition Law, Oxford, Oxford University Press, 2015, p. 30, citat per Paolo Giuseppe Silvestri, «Attraverso il prisma dell’effettività (dei rimedi interni e della tutela giurisdizionale) la Corte di giustizia apre ai ricorsi collettivi in ambito antitrust: C-253/23, ASG 2», Quaderni AISDUE, núm. 1 (2025).

126

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA CESSIÓ FIDUCIÀRIA DE CRÈDITS INDEMNITZATORIS EN L’APLICACIÓ PRIVADA DEL DRET DE LA COMPETÈNCIA

el suposat conflicte d’interessos dels proveïdors de serveis jurídics que els òrgans jurisdiccionals inferiors alemanys havien invocat com a raó per a denegar l’admissió de la demanda. Aquesta absència de pronunciament és correcta perquè la qüestió cau pel seu propi pes, ja que l’especialització és la conseqüència de la motivació dels proveïdors per a donar un servei que maximitzi les possibilitats d’èxit i, per tant, el seu propi benefici. Es tracta d’un camí en el qual convergeixen els interessos del cessionari i els del cedent cap a un mateix objectiu. Al mateix temps, pronunciaments com el que ens ocupa poden anar construint un sistema difús d’aplicació de les normes antitrust, a semblança del sistema americà, en el qual el control de la conducta de les empreses es trasllada progressivament dels actors públics als actors privats. Aquesta evolució no és neutral. Si bé enforteix el segon i pot convertir el mecanisme de cessió en la via principal per a reclamar danys, en especial per a les petites i mitjanes empreses, cal considerar les seves implicacions per al sistema públic i per a la feina de la Comissió i de les agències de competència. Tot i que l’objectiu sigui el mateix, l’aplicació del dret antitrust, el camí cap a aquest no genera els mateixos efectes en un sistema públic d’enforcement, construït sobre lògiques ben diferents. La inactivitat del legislador europeu és, en última instància, l’origen del problema que els afectats han hagut d’afrontar per via jurisprudencial. L’omissió de la Directiva de regular els mecanismes de cessió de crèdits i l’exclusió del dret antitrust de la Directiva 2020/1828 han deixat un buit que el Tribunal omple, però amb el cost de la incertesa jurídica i un mapa europeu fragmentat.20 La resistència dels estats membres a harmonitzar la matèria ha deixat la regulació en mans de cada ordenament intern, sense que el legislador europeu hagi volgut imposar una solució comuna. La qüestió que es planteja, doncs, és si cal legislació europea respecte a aquesta qüestió. Al meu entendre, no necessàriament si cada normativa nacional, entenent el seu context fàctic i la seva realitat pel que fa als tipus de reclamants i els temes que pot tractar, té marge per a decidir com ordenar els seus processos. No sempre més producció legislativa millora o assegura l’aplicació, que, al cap i a la fi, és el que ha de gaudir de prioritat. Per això, el Tribunal utilitza la tutela judicial efectiva i el principi de primacia, perquè a manca de legislació sempre pugui pronunciar-se. Ara bé, decideix no harmonitzar i delegar, i aquesta decisió és també voluntària i conscient. Opta per no assumir el paper que defuig el legislador a l’hora de construir mecanismes que vetllin per l’òptima aplicació de la normativa de la Unió en matèria de competència. La pregunta que queda oberta és per quina raó altres matèries disposen d’una solució legislativa harmonitzada i aquesta no, i si el cost de la incertesa jurídica que genera la via jurisprudencial és acceptable a llarg termini. Finalment, cal posar en relleu un desplaçament conceptual que afecta tota la resolució i que té implicacions dogmàtiques de primer ordre. El Tribunal canvia el focus de la dicotomia entre dret substantiu i dret processal cap a la tensió entre autonomia processal i efecte directe, que en el fons és parlar del mateix. L’efecte directe de l’article 101.1 del TFUE absor-

20. Directiva (UE) 2020/1828 del Parlament Europeu i del Consell, del 25 de novembre de 2020, relativa a les accions de representació per a la protecció dels interessos col·lectius dels consumidors i per la qual es deroga la Directiva 2009/22/CE (DOUE L 409, del 4 de desembre de 2020).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

127

POL ADROHER BERNAL

beix la qüestió processal i la reconverteix en una qüestió de primacia. 21 D’aquesta manera, l’article 47 de la CDFUE actua com a metanorma, en el sentit de norma que disciplina l’aplicació d’altres normes, que el Tribunal utilitza per a abordar allò que els principis processals no podrien sostenir per si sols, consolidant-se com un vehicle a través del qual el TJUE va construint, de vegades amb una carretera molt ampla i de vegades amb una d’estreta, el marc per on han de circular els estats membres en l’exercici de la seva autonomia. 4.

CONCLUSIONS

El pronunciament del TJUE constitueix una fita rellevant en la configuració de l’aplicació privada del dret de la competència de la Unió Europea, tot i que deixa obertes llacunes dogmàtiques i incerteses pràctiques que mereixen una reflexió crítica. El TJUE reitera que el dret al rescabalament pels danys derivats d’infraccions de l’article 101 del TFUE és un dret substantiu que deriva directament del dret de la Unió i que els estats membres no poden fer impossible o excessivament difícil d’exercitar. El pronunciament opta per omplir el buit normatiu a través del principi d’efectivitat del dret de la Unió i de la tutela judicial efectiva, i delega al jutge nacional un mandat d’anàlisi fàctica i contextual la concreció del qual és, precisament, el nucli del problema. Tres elements d’aquest raonament mereixen una valoració crítica específica. El primer és l’omissió del principi d’equivalència. Aquest principi exigeix que les condicions processals per a les pretensions fundades en el dret de la Unió no siguin menys favorables que les previstes per a pretensions similars de dret intern. Si el dret alemany admet la cessió en matèria d’arrendaments o de drets de passatgers aeris, la seva exclusió específica en matèria de competència planteja un problema d’equivalència que el Tribunal no examina. El segon és la inviabilitat pràctica de les alternatives que el Tribunal proposa, el factoring i el litisconsorci, en accions stand-alone, on la incertesa sobre la infracció fa comercialment molt improbable que cap operador assumeixi el risc. El tercer és el desplaçament conceptual que afecta tota la resolució, en virtut del qual l’article 47 de la CDFUE opera com a metanorma que absorbeix la qüestió processal i la reconverteix en una qüestió de primacia, consolidant-se com el vehicle a través del qual el TJUE va construint el marc d’actuació dels estats membres en absència de legislació europea. Dotar d’una dimensió subjectiva el dret de la competència a través de l’àmbit privat és, en principi, positiu per a l’efectivitat del sistema. Els dubtes que qu eden sense resposta són si el cost de la incertesa jurídica que genera la via jurisprudencial és acceptable a llarg termini, i per quina raó altres matèries disposen d’una solució legislativa harmonitzada i aquesta no. ASG 2 demostra que, a manca de legislació, el Tribunal sempre pot pronunciar-se. Però que ho pugui fer no implica que ho hagi de fer indefinidament.

21. Catherine Warin, «Collective redress in antitrust damages», citant la STJUE del 5 de febrer de 1963, assumpte 26/62, cas N. V. Algemene Transport en Expeditie Onderneming van Gend en Loos versus Administratie der Belastingen (ECLI:EU:C:1963:1).

128

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA CESSIÓ FIDUCIÀRIA DE CRÈDITS INDEMNITZATORIS EN L’APLICACIÓ PRIVADA DEL DRET DE LA COMPETÈNCIA

BIBLIOGRAFIA

Hornkohl, Lena; Imgarten, Nils. «If and only if: the ECJ rules on collective actions through the assignment model (C-253/23 – ASG 2/Roundwood)». Kluwer Competition Law Blog, 30 de gener de 2025. Lianos, Ioannis; Davis, Peter; Nebbia, Paolisa. Damages claims for the infringement of EU Competition Law. Oxford: Oxford University Press, 2015. Silvestri, Paolo Giuseppe. «Attraverso il prisma dell’effettività (dei rimedi interni e della tutela giurisdizionale) la Corte di giustizia apre ai ricorsi collettivi in ambito antitrust: C-253/23, ASG 2». Quaderni AISDUE, núm. 1 (2025). Warin, Catherine. «Collective redress in antitrust damages. With procedural autonomy, comes great responsibility: ASG 2». Common Market Law Review, vol. 63 (2026), p. 621-638. 6.

JURISPRUDÈNCIA

STJUE del 5 de febrer de 1963, assumpte 26/62, cas N. V. Algemene Transport en Expeditie Onderneming van Gend en Loos versus Administratie der Belastingen (ECLI:EU:C:1963:1). STJUE del 16 de desembre de 1976, assumpte 33/76, cas Rewe-Zentralfinanz eG i Rewe-Zentral AG versus Landwirtschaftskammer für das Saarland (ECLI:EU:C:1976:188). STJUE del 23 de novembre de 2017, assumpte C-547/16, cas Gasorba i altres (ECLI:EU:C:2017:891). STJUE del 6 d’octubre de 2021, assumpte C-882/19, cas Sumal (ECLI:EU:C:2021:800). STJUE del 19 de setembre de 2024, assumpte C-264/23, cas Booking.com i Booking.com (Deutschland) (ECLI:EU:C:2024:764). STJUE del 28 de gener de 2025, assumpte C-253/23, cas ASG 2 Ausgleichsgesellschaft für die Sägeindustrie Nordrhein-Westfalen GmbH versus Land Nordrhein-Westfalen (ECLI:EU:C:2025:40). Conclusions de l’advocada general Juliane Kokott presentades el 30 de gener de 2014, assumpte C-557/12, cas Kone i altres (ECLI:EU:C:2014:45). Conclusions de l’advocat general Nils Wahl presentades el 6 de febrer de 2019, assumpte C-724/17, cas Skanska Industrial Solutions i altres (ECLI:EU:C:2019:100). Conclusions de l’advocada general Juliane Kokott presentades el 28 de febrer de 2019, assumpte C-435/18, cas Otis Gesellschaft i altres (ECLI:EU:C:2019:651). Conclusions de l’advocat general Maciej Szpunar presentades el 19 de setembre de 2024, assumpte C-253/23, cas ASG 2 (ECLI:EU:C:2024:755). 7.

NORMATIVA

Reglament (CE) núm. 1/2003 del Consell, del 16 de desembre de 2002, relatiu a l’aplicació de les normes sobre competència previstes en els articles 81 i 82 del Tractat (Diari Oficial de la Unió Europea [DOUE] L 1, del 4 de gener de 2003). Directiva 2014/104/UE del Parlament Europeu i del Consell, del 26 de novembre de 2014, relativa a determinades normes per les quals es regeixen les accions per danys en virtut del dret nacional, per infraccions del dret de la competència dels estats membres i de la Unió Europea (DOUE L 349, del 5 de desembre de 2014).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

129

POL ADROHER BERNAL

Directiva (UE) 2020/1828 del Parlament Europeu i del Consell, del 25 de novembre de 2020, relativa a les accions de representació per a la protecció dels interessos col·lectius dels consumidors i per la qual es deroga la Directiva 2009/22/CE (DOUE L 409, del 4 de desembre de 2020).

130

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

LA CESSIÓ FIDUCIÀRIA DE CRÈDITS INDEMNITZATORIS EN L’APLICACIÓ PRIVADA DEL DRET DE LA COMPETÈNCIA

M I SCEL·L À N I A

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

131

POL ADROHER BERNAL

132

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

MISCEL·LÀNIA

JORNADA INTERNACIONAL «MODERNIZACIÓN DEL DERECHO SUCESORIO. PROPUESTAS DESDE LA PRÁCTICA DEL DERECHO» El día 5 de marzo de 2026 tuvo lugar, en la sede del Colegio Notarial de Cataluña, la Jornada Internacional «Modernización del derecho sucesorio. Propuestas desde la práctica del derecho», organizada por el proyecto de investigación «La necesaria e inaplazable modernización del derecho sucesorio. El libre haber hereditario (MODHER)» (PID 2024155898NB-I00), de la Universitat de Lleida y la Universidad de Oviedo, con la colaboración de la Associació Catalana d’Especialistes en Dret de Successions (ACEDS). El acto, dirigido por la Dra. Paloma de Barrón Arniches, investigadora principal del proyecto, y la Sra. Raquel Iglesias Pajares, vicedecana del Colegio Notarial de Cataluña, contó con la participación de notarios, registradores, abogados y académicos con el objetivo de reflexionar, desde una perspectiva eminentemente práctica, sobre los principales retos que plantea actualmente el sistema sucesorio español. La sesión fue inaugurada por la profesora Dra. Paloma de Barrón Arniches y por el decano del Colegio Notarial de Cataluña, D. José Alberto Marín Sánchez, quienes anunciaron una jornada articulada en torno a dos grandes ejes temáticos: la cuantía del haber hereditario libre y la sucesión del patrimonio digital. Primera mesa: «Reformas necesarias en materia de legítima y de responsabilidad del heredero». En el primer bloque de ponencias, moderado por la Dra. De Barrón Arniches, se trataron cuestiones relacionadas con las reformas legales necesarias en materia de legítima y de responsabilidad del heredero. Abrió la sesión la Sra. Raquel Iglesias Pajares, notaria de Barcelona, quien centró su intervención en la planificación sucesoria y las necesidades e inquietudes del futuro causante desde la perspectiva de la práctica notarial. Se centró en el testamento como mecanismo fundamental para organizar la transmisión del patrimonio, prevenir conflictos familiares entre los llamados a la herencia y optimizar la carga fiscal. Subrayó la importancia del juicio de capacidad y de la correcta formación de la voluntad del testador, así como de la ley aplicable a la sucesión, aunque ella se centró en el derecho catalán. Destacó el componente emocional que preside estas decisiones —habitualmente lo que realmente preocupa al futuro causante es quién va a heredar— y, en consecuencia, la necesidad de un asesoramiento individualizado. Puso de manifiesto diversas cuestiones que aparecen a la hora de planificar la sucesión, como la existencia de hijos con necesidades especiales, segundos matrimonios, testamento de persona joven, existencia de malas relaciones con los hijos, etc. Como propuestas de mejora, abogó por la flexibilización de las causas de desheredación, la regulación expresa del contador repartidor en el derecho civil catalán y el refuerzo del juicio de capacidad notarial en el otorgamiento de actos de última voluntad. A continuación, la Sra. Adoración Fernández Maldonado, notaria de Albacete, ofreció una intervención marcadamente crítica con el régimen del Código civil español,

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

133

MISCEL·LÀNIA

al que calificó de obsoleto e inadecuado para la realidad actual. Denunció especialmente la rigidez del sistema de legítimas, que limita de forma intensa la libertad de testar y constituye, a su juicio, una fuente constante de conflictividad. Frente a ello, propuso una reforma profunda que incluya la reducción de la legítima de los descendientes, la supresión de la de los ascendientes y su eventual sustitución por un derecho de alimentos, así como la actualización de las causas de desheredación. Su exposición, apoyada en numerosos ejemplos prácticos, puso de manifiesto las disfunciones del sistema vigente en la práctica notarial cotidiana. Seguidamente, el abogado Ramon Pratdesaba Ricart abordó la regulación de los pactos sucesorios en Cataluña, a los que presentó como una herramienta esencial en el proceso de modernización del derecho sucesorio del Código civil español. Defendió particularmente la funcionalidad del pacto de atribución particular, que permite resolver problemas concretos sin comprometer la totalidad del patrimonio, combinando seguridad jurídica y flexibilidad. Destacó su utilidad en ámbitos como la empresa familiar, la protección de personas vulnerables o la resolución de conflictos específicos, como, por ejemplo, la protección recíproca de los cónyuges. Además, subrayó que la aparente rigidez derivada de su irrevocabilidad se encuentra matizada por amplias posibilidades de revocación, especialmente las contempladas en el artículo 431-14 del Código civil de Cataluña. Cerró la mesa el profesor Dr. Borja del Campo Álvarez, quien analizó las ventajas prácticas de los sistemas de responsabilidad intra vires del heredero. Frente al modelo de responsabilidad ilimitada por las deudas de la herencia, defendió que la limitación del valor del caudal hereditario protege el patrimonio personal del heredero y reduce su incertidumbre, facilitándole la decisión de aceptar o no la herencia. Asimismo, destacó que este sistema incrementa la seguridad jurídica y contribuye a reducir la litigiosidad. Su intervención se completó con una reflexión crítica sobre la supuesta libertad de testar en el derecho común, que calificó de meramente formal. El posterior debate permitió profundizar en algunas de las cuestiones planteadas, especialmente en relación con las deficiencias del beneficio de inventario y las dificultades prácticas del régimen vigente en el Código civil español. Las intervenciones evidenciaron un amplio consenso entre los participantes acerca de la conveniencia de avanzar hacia un régimen más flexible y adaptado a la realidad social. Segunda mesa: «Negocios jurídicos para la transmisión mortis causa del patrimonio digital» La segunda mesa de la Jornada, moderada por el profesor Dr. Ramón Durán Rivacoba, abordó los negocios jurídicos para la transmisión mortis causa del patrimonio digital. La primera intervención, a cargo del registrador de la propiedad Francisco Molina Balaguer, se centró en la eventual consideración de los activos digitales como bienes susceptibles de inscripción registral. Desde una aproximación teórica, el ponente examinó la viabilidad de integrar estos activos en un sistema registral de titularidades y cargas, partiendo de la premisa de que la publicidad jurídica constituye un instrumento esencial para la seguridad del tráfico

134

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

MISCEL·LÀNIA

y la función de garantía. Tras analizar las dificultades derivadas de la propia naturaleza de los activos digitales, destacó el papel del concepto de control como elemento funcional equivalente a la titularidad. Asimismo, puso de relieve que, pese a la posibilidad técnica de identificar determinados activos, la ausencia de un marco normativo específico y la dimensión transnacional del fenómeno hacen que la creación de un registro jurídico de activos digitales resulte, en el momento actual, más una posibilidad teórica que una alternativa factible. No obstante, resaltó como dato positivo que el European Law Institute ha avanzado ya en la elaboración de principios y orientaciones relativos al uso de los activos digitales como objeto de garantía y a su eventual ejecución. A continuación, el profesor Dr. Albert Ruda González, presidente del Spanish Hub del European Law Institute, centró su intervención en los trabajos desarrollados en el seno del European Law Institute dirigidos a la elaboración de una ley modelo sobre sucesión de activos digitales. Comentó los principales ejes de este documento normativo, pendiente todavía de aprobación y destinado principal pero no exclusivamente a los legisladores europeos para que lo incorporen a sus respectivos ordenamientos jurídicos. Destacó su estructura bifronte, que distingue entre la transmisión sucesoria de aquellos activos digitales con contenido patrimonial y un régimen de mero acceso respecto de los denominados restos personales digitales (personal digital remains), estrechamente vinculados a la esfera personal del causante. No obstante, también comentó los complejos problemas de delimitación que frente a la variada realidad digital se derivan de esta distinción. El Sr. Javier Serrano Copete, notario de Barcelona, abordó el tema de los testamentos y voluntades digitales reivindicando el papel del instrumento notarial como eje vertebrador de la ordenación sucesoria también en el ámbito digital. Después de advertir que la identidad digital no es más que la propia identidad individual de la persona en la esfera digital, defendió que el denominado testamento digital no constituye una categoría autónoma, sino una proyección del testamento tradicional sobre un patrimonio con particularidades propias. Analizó el estado de la cuestión en el derecho catalán y en el ámbito estatal, y destacó la mayor claridad del Código civil catalán al regular las voluntades digitales en caso de muerte, frente al régimen del testamento digital en la Ley orgánica 3/2018, de 5 de diciembre, de protección de datos personales y garantía de los derechos digitales. Subrayó los problemas derivados del acceso a las claves y de la naturaleza frecuentemente contractual de los servicios digitales, en los que las grandes plataformas imponen condiciones que dificultan su transmisión mortis causa. Ello le llevó a poner de relieve la insuficiencia del marco estatal vigente y la necesidad de articular soluciones que, respetando las garantías propias del derecho de sucesiones, permitan una gestión eficaz del legado digital. Cerró la mesa la intervención de la Sra. Emma S. Corretger, abogada, quien abordó la problemática fiscal de la transmisión mortis causa del patrimonio digital y evidenció la profunda incertidumbre existente en este ámbito. Partiendo de la premisa de que la fiscalidad sigue necesariamente a la calificación civil de los bienes, puso de manifiesto las dificultades para determinar aspectos tan esenciales como la localización de los activos digitales, su naturaleza jurídica o su valoración, todos ellos decisivos para la aplicación del impuesto sobre sucesiones. La ponente subrayó, además, los riesgos derivados de la falta de declaración previa de estos activos, así como las potenciales situaciones de doble imposición internacional,

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

135

MISCEL·LÀNIA

y concluyó que la ausencia de criterios claros convierte la planificación fiscal del patrimonio digital en una tarea especialmente compleja. En conjunto, las intervenciones evidenciaron que la sucesión del patrimonio digital constituye uno de los ámbitos en los que con mayor intensidad se manifiesta la insuficiencia de las categorías tradicionales del derecho de sucesiones, por lo que requiriere soluciones que, sin perder de vista la seguridad jurídica, sean capaces de adaptarse a una realidad tecnológica en constante transformación. El debate posterior contribuyó a profundizar en temas como el contrato preexistente (legacy contract) y el testamento en forma electrónica. La Jornada concluyó con la lectura de las nueve comunicaciones seleccionadas de entre las numerosas propuestas presentadas. Debe destacarse, además, la dimensión internacional de esta sesión final, en la que participaron, entre otros, investigadores vinculados a universidades de Cuba, Georgia y Ecuador, cuyas aportaciones contribuyeron a enriquecer el alcance temático del encuentro. María Fernández-Arrojo Profesora adjunta de derecho civil Universitat Internacional de Catalunya

136

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

MISCEL·LÀNIA

SEMINARI INTERNACIONAL «CONTRATACIÓN Y NUEVAS TECNOLOGÍAS» L’anomenat Informe Draghi, sobre el futur de la competitivitat europea, assenyala la digitalització i la descarbonització de l’economia com dos dels principals reptes estratègics de la Unió Europea. Durant les properes dècades serà prioritari capitalitzar les oportunitats que presenta la doble transició verda i digital. Per a això és vital avançar cap a la culminació del procés de construcció del mercat únic de la Unió, però també implementar una normativa comuna que afavoreixi la innovació, redueixi les càrregues reguladores i estimuli el creixement econòmic sense descuidar les exigències derivades de la sostenibilitat, la protecció dels consumidors i la inclusió social. El dret privat constitueix una peça essencial en aquest complex joc d’equilibris i, en aquest sentit, el projecte de recerca «Sostenibilitat i tecnologia en el dret privat» (PID2024157907NB-I00), liderat per Miriam Anderson i Esther Arroyo Amayuelas (Universitat de Barcelona), s’orienta, precisament, a avaluar quins canvis són necessaris d’acord amb les noves polítiques de la Unió Europea sobre consum sostenible, eficiència energètica i digitalització. El Seminari Internacional «Contratación y nuevas tecnologías», que va tenir lloc el passat 17 d’abril de 2026 a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, ha constituït la primera de les activitats pròpies d’aquest projecte. S’hi van abordar alguns dels problemes específics de la contractació mitjançant plataformes i els nous models de contractació amb dades com a contraprestació. Antonio Legerén Molina (Universitat de la Corunya) va explicar els canvis que comporta, respecte del règim tradicional, la contractació a distància amb la intermediació de plataformes. Després d’una succinta introducció a la Digital Services Act (DSA), Legerén es va referir a la possibilitat que el disseny o el contingut del mitjà de contractació pugui induir erròniament el consumidor a creure que la plataforma és el proveïdor directe del bé o servei o, alternativament, que exerceix un control significatiu sobre el proveïdor real (considerant 24 de la DSA). Si la plataforma no aclareix per compte de qui intermedia, o dona l’aparença de ser ella qui actua directament (Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del cas Wathelet versus Garage Bietheres & Fils SRL) i controla efectivament l’operació (fixa el preu, les condicions del servei, etc.), serà directament responsable davant del consumidor per l’incompliment, atès que no podrà acollir-se a l’exempció de responsabilitat coneguda com a «port segur» (art. 6 de la DSA). En tot cas, la plataforma sempre serà responsable si incompleix les obligacions que li imposa la Directiva (art. 30-32 de la DSA). Tanmateix, a diferència del que passa amb altres normes europees, la DSA no preveu un règim jurídic específic de responsabilitat, de manera que aquesta haurà de dirimir-se de conformitat amb el que disposen els diferents ordenaments nacionals (art. 54 de la DSA). Finalment, el ponent va fer èmfasi en el paper de les valoracions o ressenyes d’usuaris en el procés de formació de la voluntat del consumidor. Com que aquestes poden ser filtrades, manipulades o creades artificialment per la plataforma, potencialment podrien donar lloc a la impugnació del contracte per error de vici si el consumidor és capaç de demostrar que van influir substancialment en la seva decisió de compra. Beatriz Sáenz de Jubera Higuero (Universitat de La Rioja) es va centrar en les pràctiques i clàusules abusives presents en la contractació en línia d’allotjaments turístics. Si bé la normativa turística resulta principalment aplicable a l’arrendador, i no a la mateixa pla-

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

137

MISCEL·LÀNIA

taforma (sentències del Tribunal Suprem núm. 1818/2020 i 2/2022), aquestes plataformes sí que estan subjectes a les obligacions previstes en la DSA. Per exemple, atès que els canvis substancials de les condicions del servei han de ser comunicats a l’usuari (art. 14.2 de la DSA), hauran de considerar-se abusives totes les clàusules que obstaculitzin l’accés a la informació i a la notificació prèvia dels canvis; i el mateix pot dir-se de totes les clàusules que prohibeixin o sancionin la publicació de ressenyes negatives. La ponent va analitzar les divergències entre els termes i les condicions d’Airbnb i Booking, i va insistir en la prohibició de desplegar qualsevol mena de mecanisme de patró fosc (art. 25 de la DSA). Les dues primeres ponències van suscitar un interessant debat en el qual es va posar de manifest la revolució que l’economia de plataformes ha suposat per al principi de relativitat dels contractes. Es va assenyalar que, per definició, la plataforma hauria de ser responsable de l’incompliment de les obligacions per part del proveïdor o venedor, no només perquè és la que en la pràctica imposa les condicions generals del contracte, sinó també perquè és la que es troba en millor situació per a posar remei a l’incompliment i, si escau, repetir després contra el proveïdor responsable. Addicionalment, també es va plantejar si aquesta no hauria de ser també la regla en relació amb altres intermediaris que no són plataformes digitals però tenen un paper de rellevància equiparable en el seu sector, com les agències de la propietat immobiliària. El Seminari va prosseguir amb dues ponències dedicades als nous models contractuals que consideren les dades (personals i no personals) com a contraprestació del bé o servei. Nine Riis (Universitat de Copenhaguen) va fer observacions interessants sobre l’article 13 del Reglament (UE) 2023/2854 (Data Act), que preveu la no vinculatorietat de les clàusules abusives relatives a l’accés i ús de dades en el marc de la contractació entre empresaris. La ponent va destacar el caràcter innovador del precepte en el dret europeu, atès que es tracta de la primera norma que trasllada la noció de clàusules abusives («unfair terms») de l’article 3 de la Directiva 93/13 a l’àmbit dels contractes d’empresa a empresa o B2B. Riis va posar en relleu que el precepte recorre a massa conceptes jurídics indeterminats i, a més, en tractar-se d’una norma d’harmonització màxima, exclou l’aplicació dels criteris d’abusivitat ja previstos en alguns ordenaments nacionals (Alemanya, Irlanda, Dinamarca, etc.), que en algunes ocasions ofereixen més protecció que la mateixa Data Act. Per això va concloure que, abans d’adoptar previsions legislatives d’aquesta mena, el legislador europeu hauria d’analitzar prèviament si el dret de contractes dels diferents estats membres ja està en disposició d’abordar el problema i, en tot cas, hauria d’inclinar-se sempre per criteris d’harmonització mínima. Finalment, Franziska Weber (Erasmus University Rotterdam) va exposar els resultats de la seva recerca empírica, dedicada a analitzar com les externalitats d’informació influeixen en la propensió dels usuaris a compartir dades personals pròpies (i/o alienes) amb empreses i corporacions sota diferents escenaris. Així mateix, també es va referir a un experiment en curs que pretén contribuir a determinar si el coneixement previ sobre el diferent propòsit per al qual es recullen les dades (per a ús comercial o per a propòsits socials) predisposa els consumidors a ser més o menys generosos a l’hora de compartir-les. La ponent va concloure que encara cal aprofundir més en aquesta mena d’estudis abans de poder extreure conclusions significatives, però va insistir que portar-los a terme és clau per a poder definir adequadament les futures polítiques europees sobre la recollida i l’ús responsable de les dades.

138

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

MISCEL·LÀNIA

El Seminari va posar de manifest les complexitats del repte al qual s’enfronta la Unió. Es tracta, en primer terme, d’un repte geopolític, atès el colossal ascendent de les plataformes nord-americanes sobre l’economia mundial. La preservació de la sobirania de la Unió requereix embridar aquestes plataformes per a protegir els drets dels ciutadans alhora que es procura que aquest escenari regulatori tuïtiu no constrenyi en excés el desenvolupament de la Unió com a potència digital i tecnològica per dret propi. Els esdeveniments recents i la creixent importància de les dades com a matèria primera en la transformació dels negocis, la ciència i la societat europea, exigeixen plantejar una acció legislativa valenta, ponderada i garantista que eviti la fragmentació normativa, contribueixi positivament a l’esmentada doble transició i reforci la posició d’Europa al món. També en això el dret civil tindrà el seu paper. Enrique Peruga Pérez Doctor en Dret Civil Universitat de Barcelona

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

139

MISCEL·LÀNIA

140

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

MISCEL·LÀNIA

SEMINARI «EFECTIVITAT I MECANISMES DE PROTECCIÓ DE LA PERSONA CONSUMIDORA. ACCIONS COL·LECTIVES, ADR I VIES DE PREVENCIÓ DEL CONFLICTE» El 29 d’abril de 2026 la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (en endavant, UB) va acollir el seminari «Efectivitat i mecanismes de protecció de la persona consumidora. Accions col·lectives, ADR i vies de prevenció del conflicte». Aquesta trobada acadèmica i de transferència es va emmarcar dins del projecte de recerca «Sostenibilidad, vulnerabilidad y efectividad: nuevo marco para una reformulación del derecho contractual de consumo» (PID2023-146813NB-I00). La benvinguda i inauguració de la jornada va anar a càrrec de la Dra. Gemma Rubio Gimeno, professora agregada de dret civil de la Universitat de Barcelona i investigadora principal del projecte de recerca esmentat. La Dra. Rubio va subratllar la importància de fixar l’atenció en l’efectivitat real dels drets de les persones consumidores a través de la millora dels mecanismes de resolució alternativa de litigis (ADR, de l’anglès alternative dispute resolution), la transformació del sistema de tutela col·lectiva i l’adaptació del dret davant l’impacte de l’entorn digital. Primer bloc de ponències: ADR, digitalització i prevenció del conflicte El primer bloc del seminari es va centrar en l’anàlisi dels mitjans adequats de solució de controvèrsies (en endavant, MASC), la simplificació dels procediments d’ADR de consum a Europa, les garanties en l’entorn de les plataformes digitals i la protecció del consumidor vulnerable en els serveis d’atenció a la clientela. La Dra. Isabel Viola Demestre (Universitat de Barcelona) va obrir el bloc amb la ponència «Els MASC en la Llei orgànica 1/2025: a la recerca de l’eficiència operativa». La Dra. Viola va analitzar l’impacte de la recent Llei orgànica 1/2025, del 2 de gener, de mesures en matèria d’eficiència del servei públic de justícia, destacant l’aposta del legislador per la resolució extrajudicial com a requisit de procedibilitat generalitzat en l’àmbit civil. Va assenyalar la necessitat d’articular correctament la interconnexió entre els tribunals i els MASC (com ara la mediació o la conciliació) per a evitar el col·lapse de les vies alternatives i garantir que operin com un autèntic filtre d’eficiència, amb plenes garanties de seguretat jurídica i força executiva per als acords assolits. Seguidament, el Dr. Marco Giacalone (Vrije Universiteit Brussel) va abordar la dimensió internacional dels procediments d’ADR en matèria de consum amb la intervenció «ADR a Europa: la simplificació dels procediments de consum i els projectes SCAN/DEUCE». El Dr. Giacalone va exposar la necessitat d’harmonitzar i simplificar els procediments de consum transfronterers a la Unió Europea mitjançant l’ús intensiu i inclusiu de les tecnologies de la informació. En aquest sentit, va presentar els resultats i objectius dels projectes europeus SCAN (Small Claims Network) i DEUCE, orientats a l’optimització dels mecanismes de resolució de reclamacions de petita quantia (small claims) i al disseny de plataformes digitals interconnectades que facilitin un accés universal, àgil i de baix cost als ciutadans europeus.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2026)

141

MISCEL·LÀNIA

La Dra. Rosa Barceló Compte (Universitat de Barcelona) va centrar la seva atenció en l’àmbit de les plataformes d’intermediació amb la ponència «Mecanismes de notificació i acció i obligació de motivar: transparència i garanties des del Reglament de serveis digitals». Es va focalitzar detalladament en l’anàlisi de l’articulat dels articles 16 i 17 del Reglament de serveis digitals (en endavant, RSD). En relació amb l’article 16, va desgranar la tensió estructural d’un mecanisme dissenyat formalment per a continguts il·lícits però que, a la pràctica, s’utilitza majoritàriament per a notificar infraccions de les condicions generals de les plataformes (contingut lícit però incompatible amb les condicions generals). Pel que fa al deure de motivació de l’article 17, la Dra. Barceló va defensar com a tesi central de la seva intervenció que l’obligació de comunicar els motius d’una restricció o suspensió no és només un requisit de transparència formal, sinó una precondició inherent i indispensable per al recurs efectiu de l’usuari; sense una motivació substantiva prèvia, les vies de reclamació i els drets de recurs previstos en els articles 20 i 21 de la DSA esdevenen materialment il·lusoris. Per a tancar aquest primer bloc, la Dra. Lídia Arnau Raventós (Universitat de Barcelona) va presentar la ponència «Serveis d’atenció a la clientela i consumidor vulnerable», en la qual es va centrar de manera prioritària en la protecció jurídica de la persona consumidora en el marc de la nova Llei 10/2025, del 26 de desembre, per la qual es regulen els serveis d’atenció a la clientela. En relació amb el contingut civil de la matèria, la ponent va qüestionar críticament la falta d’efectivitat real d’algunes reformes (per exemple, la que pretén afavorir el consumidor amb una ampliació del termini de responsabilitat del venedor en cas que, davant una manca de conformitat, triï el remei de la reparació, però sense ampliar el termini de la presumpció d’existència de la manca de conformitat en el moment del lliurament). Davant d’aquestes mancances, la seva proposta central i de fons va ser concebre la prestació de l’atenció al client deguda com un element determinant de la qualitat del producte contractat, de manera que una atenció defectuosa, absent o excessivament automatitzada pugui ser considerada jurídicament com una manca de conformitat del bé o servei contractat que habiliti el consumidor per a exercir els remeis civils corresponents. Segon bloc de ponències: justícia col·lectiva, integració europea i tutela judicial El segon bloc de la jornada es va dedicar als desafiaments de la tutela col·lectiva dels consumidors, el paper dels mecanismes judicials i arbitrals, i l’impacte de la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). El Dr. Lluís Caballol Angelats (Universitat de Barcelona) va encetar la sessió de la tarda amb la ponència «Justícia col·lectiva en matèria de consum a Espanya». El Dr. Caballol va oferir una anàlisi crítica de l’estat de la qüestió en el marc legislatiu espanyol respecte a la transposició de la Directiva (UE) 2020/1828, del 25 de novembre, relativa a les accions de representació per a la protecció dels interessos col·lectius dels consumidors. A través de l’examen detallat de l’Avantprojecte de llei (fent referència tant a la reforma de la Llei d’enjudiciament civil com a la creació del nou Registre d’Accions de Representació), el ponent va desgranar el disseny dels nous mecanismes d’inclusió (opt-in) i exclusió (opt-out) dels consumidors afectats. Va analitzar, així mateix, el règim d’habilitació de les entitats qualificades

142

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2026)

MISCEL·LÀNIA

per a litigar, el control de la seva política de finançament per tercers per a evitar conflictes d’interessos, i la dificultat d’articular i distribuir les mesures rescabaladores col·lectives —indemnitzacions, reemborsaments, reduccions de preu o resolucions contractuals— en un sistema processal tradicionalment individualista. Tot seguit, la Dra. Anna van Duin (Universitat d’Amsterdam) va traslladar el debat a la frontera digital amb la intervenció «Tutela col·lectiva dels drets dels consumidors en l’àmbit digital». La ponent va centrar la seva intervenció en l’efectivitat real dels drets digitals i va subratllar que, tot i les promeses ambicioses del Reglament general de protecció de dades i de l’RSD, aquesta depèn estructuralment del disseny de les vies d’aplicació privada que en facin els estats membres. Des d’una perspectiva holandesa, la Dra. Van Duin va exposar l’experiència de la llei neerlandesa coneguda per la sigla WAMCA (Wet afwikkeling massaschade in collectieve actie, Llei sobre la resolució de danys massius en accions col·lectives), que des del 2020 opera com un autèntic laboratori europeu de tutela col·lectiva i ha propiciat casos pioners contra grans plataformes digitals. A partir d’aquest bagatge pràctic, va examinar els tres grans reptes del filtre d’admissibilitat —la representativitat, la similitud d’interessos i l’exclusió voluntària (opt-out)— i va concloure amb l’afirmació següent: quan el dany en l’entorn digital és de naturalesa sistèmica i es troba incrustat en el propi disseny tècnic de les plataformes, la tutela col·lectiva deixa de ser una mera opció processal per a convertir-se en una condició indispensable per a l’efectivitat d’aquells drets digitals. La professora Yaiza Moreno Castro (Universitat de Barcelona) va presentar la ponència «El concepte d’òrgan jurisdiccional als efectes de plantejar una qüestió prejudicial i la seva extensió als òrgans arbitrals de consum», una intervenció dedicada a analitzar l’encaix dels sistemes alternatius en l’arquitectura judicial europea. La professora Moreno va examinar la noció autònoma d’«òrgan jurisdiccional» que recull l’article 267 del Tractat de funcionament de la Unió Europea. A través d’un recorregut per la jurisprudència clàssica i recent del TJUE (analitzant els criteris d’origen legal, permanència, jurisdicció obligatòria, procediment contradictori, aplicació de normes jurídiques i independència) va avaluar la viabilitat per a les juntes arbitrals de consum de presentar directament qüestions prejudicials davant del TJUE. Va defensar que, ateses les característiques públiques del sistema arbitral de consum, es compleixen substancialment aquests requisits, i que habilitar aquesta via reforçaria l’aplicació uniforme del dret contractual europeu de consum. Finalment, el professor Pol Adroher Bernal (Universitat Autònoma de Barcelona) va tancar el seminari amb la ponència «Primacia del dret de la Unió Europea i tutela judicial efectiva: el paper estructural del jutge nacional en la integració europea». El professor Adroher va fer una dissecció de les relacions entre el principi de primacia del dret de la Unió i el dret a la tutela judicial efectiva reflectit en l’article 47 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. Va centrar la presentació en el deure del jutge nacional de controlar d’ofici l’existència de clàusules abusives en els contractes de consum, fins i tot superant barreres processals internes com ara el principi de cosa jutjada o els terminis de preclusió, sempre que ho exigeixi el principi d’efectivitat en matèria de protecció del consumidor. Va finalitzar la ponència afirmant que aquest activisme judicial, guiat per la jurisprudència de Luxemburg, és una peça estructural indispensable per a la integració jurídica europea.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2026)

143

MISCEL·LÀNIA

En les conclusions finals del seminari es va fer palès el consens dels ponents sobre el fet que el dret de consum es troba en un moment de refundació profunda. Els tres eixos analitzats —el redisseny dels filtres processals i els MASC, la imminent posada en marxa de la justícia col·lectiva a Espanya, i les exigències de transparència i motivació que l’RSD imposa a les plataformes digitals— són elements clau per a garantir que la protecció formal de la persona consumidora es tradueixi en una efectivitat real. L’acte de cloenda va posar punt final a la jornada amb les paraules de la investigadora principal del projecte, que va reiterar el seu agraïment a la comunitat acadèmica i professional assistent, i va encoratjar els investigadors i operadors jurídics presents a mantenir actiu aquest espai de col·laboració científica en pro d’una tutela més efectiva dels consumidors. Doğa Aslaner Estudiant de Dret Universitat de Barcelona

144

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2026)

MISCEL·LÀNIA

CONGRÉS «UN DRET CIVIL PER A LES PERSONES GRANS? REPENSAR LES INSTITUCIONS ATENENT A NECESSITATS NOVES» Els dies 12 i 13 de març de 2026 la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona va acollir el Congrés «Un dret civil per a les persones grans? Repensar les institucions atenent a necessitats noves». Emmarcat en el projecte de recerca ministerial «Mecanismos de previsión patrimonial en una sociedad envejecida: vulnerabilidad, solidaridad y derecho de bienes» (PID2021-126857NB-I00), l’esdeveniment va reunir acadèmia, notariat, advocacia i altres operadors jurídics per a analitzar les institucions del dret civil des de l’òptica de les necessitats de les persones grans. La direcció del Congrés va correspondre als investigadors principals del projecte, la professora M. Elena Lauroba Lacasa i el professor Jaume Tarabal Bosch, i hi van col·laborar el Col·legi Notarial de Catalunya (CNC), l’Associació Catalana d’Especialistes en Dret de Successions (ACEDS), la Societat Catalana d’Advocats de Família (SCAF), la Càtedra UB de Dret Civil Català i Dret Notarial, i la Universitat de l’Experiència. Des de bon començament, el debat se situà en la constatació demogràfica que, segons les Perspectives de la població mundial 2024 de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), a mitjan dècada de 2030 hi haurà més persones majors de vuitanta anys que no pas infants. Aquesta realitat obliga a reconèixer un col·lectiu amb necessitats, preferències i trajectòries diverses i a concebre la consolidació d’un «dret de les persones grans» que integri matèries de dret privat com ara la contractació, les successions i la família. El Congrés es va presentar, així, com un instrument de generació i transferència de coneixement orientat a oferir una cartografia d’institucions i bones pràctiques, en sintonia amb el repte de la Dècada de l’Envelliment Saludable (2021-2030, ONU), que passa per canviar la manera de pensar, sentir i actuar respecte de l’edat i l’envelliment. 1.

LES PERSONES GRANS COM A COL·LECTIU SINGULAR DEL DRET CIVIL

La primera jornada es va iniciar amb la reflexió sobre què significa ser gran en les societats longeves, establint les bases biopsicosocials de l’envelliment abans d’endinsar-se en el seu tractament jurídic. Des de la psicologia i la neurologia, el professor Feliciano Villar Posada (Universitat de Barcelona) i el Dr. Pablo Villoslada Díaz (cap del Servei de Neurologia de l’Hospital del Mar) van defensar, respectivament, que l’arribada d’una generació de persones grans amb més nivell educatiu i voluntat de contribuir obliga a desfer estereotips de passivitat, i que l’envelliment saludable passa per incidir en els factors de risc modificables (cardiovasculars, metabòlics i socials, entre altres), tenint en compte que la pèrdua d’autonomia vinculada a les malalties neurodegeneratives és gradual i contextual, de manera que l’aptitud per a decidir s’ha de valorar cas per cas. Des de la perspectiva jurídica, la professora Cristina Guilarte Martín-Calero (Universitat de Valladolid) va defensar suports a l’exercici de la capacitat respectuosos amb la voluntat i les preferències de les persones grans, d’acord amb la Llei 8/2021, i va alertar dels riscos d’infantilització. Tot seguit, la professora Esther Algarra Prats va proposar incorporar la cura com a principi rector del dret civil. Així, el fil conductor

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

145

MISCEL·LÀNIA

quedà clarament fixat: autonomia amb suports, absència de paternalismes, reconeixement de la diversitat del col·lectiu «persones grans» i centralitat de les relacions de cura. 2.

UN DRET DE SUCCESSIONS PER A UNA SOCIETAT SUPERENVELLIDA

La segona part del Congrés, dedicada al dret de successions, es va articular en tres blocs i va posar el focus en l’exercici de la llibertat successòria en contextos de vulnerabilitat. El primer bloc, titulat «Causant vulnerable: capacitat i llibertat testamentàries», es va obrir amb la intervenció del professor Antoni Vaquer Aloy (Universitat de Lleida), qui va examinar alguns mecanismes del dret successori vigent —com la inhabilitat, la indignitat i els vicis de la voluntat— i va considerar que, en termes generals, ofereixen garanties suficients al causant vulnerable. Tot i això, va proposar una flexibilització de la causa d’indignitat vinculada als abusos físics, psíquics o financers, i va reivindicar la necessitat d’una mirada més empàtica per part dels operadors jurídics. El professor Jaume Tarabal Bosch (Universitat de Barcelona) va destacar que el testament s’atorga sovint en etapes avançades de la vida i que, atesa l’hegemonia del testament notarial obert, el judici professional del notari és essencial per a compatibilitzar autonomia i seguretat jurídica. Sobre aquesta base, el professor Albert Lamarca i Marquès (Universitat Pompeu Fabra) va defensar la llegítima curta catalana com una zona franca immune a les captacions i que opera paradoxalment com a garantia de la llibertat testamentària. També va plantejar fórmules d’ajornament o de suspensió del pagament de la llegítima inspirades en experiències de dret comparat, quan l’hereu d’edat avançada té com a actiu únic o principal l’habitatge. Per altra banda, la professora Gemma Rubio Gimeno (Universitat de Barcelona) va proposar reconèixer legalment un deure recíproc de cura intrafamiliar, introduir la infracció greu d’aquest deure com a causa de desheretament i d’indignitat, i compensar econòmicament, amb càrrec a l’herència, qui assumeixi cures que excedeixin el que és legalment exigible. Tot seguit, la intervenció del professor Enrique Peruga Pérez (Universitat de Barcelona) va abordar l’adaptació del testament davant de canvis sobrevinguts de circumstàncies. El contrast entre la interpretació integradora del dret alemany i els statutory wills anglesos va permetre concloure aquest primer bloc reflexionant sobre el paper de la discrecionalitat judicial en l’esfera testamentària: com preservar la voluntat del testador sense substituir-la. En el bloc següent, titulat «Mirades des d’altres ordenaments jurídics», s’analitzaren el Codi civil espanyol i els drets francès i italià. La professora Cristina de Amunátegui Rodríguez (Universitat Complutense de Madrid) va destacar la connexió entre règim matrimonial, habitatge i protecció del cònjuge supervivent en el Codi civil espanyol, mentre que el professor Claude Brenner (Universitat Pathéon Assas Paris II) va contrastar, en el cas del dret francès, la forta protecció atorgada al cònjuge vidu i la desprotecció dispensada als ascendents. Finalment, respecte a l’ordenament italià, el notari Andrea Fusaro va subratllar la transició legal des de la incapacitació cap a models basats en els suports, així com l’ús de mecanismes fiduciaris per tal de blindar el benestar material i assistencial de la persona gran vulnerable. El darrer bloc de la jornada, centrat en la successió contractual, es va obrir amb la intervenció de la professora Silvia Díaz Alabart (Universitat Complutense de Madrid), qui va

146

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

MISCEL·LÀNIA

presentar la «tímida irrupció» dels pactes successoris en les propostes de reforma del Codi civil espanyol. En el marc dels treballs de la Comissió General de Codificació per a modernitzar el sistema de llegítimes, s’ha plantejat introduir-hi alguns pactes renunciatius sobre la llegítima. El tractament restrictiu en l’àmbit del Codi civil espanyol contrasta amb el dinamisme i la flexibilitat del dret civil català, tal com va palesar el notari Ángel Serrano de Nicolás en la seva intervenció, centrada en l’atribució particular de l’immoble a canvi de cura. Aquestes reflexions van preparar el terreny per a la taula rodona final, on es van posar en comú les mirades de l’advocacia i el notariat. Des de l’advocacia especialitzada, la Dra. Meritxell Gabarró i Sans i el Dr. Ramon Pratdesaba Ricart van destacar la utilitat dels pactes successoris per a implicar les diferents generacions i reduir la litigiositat, prevenir influències indegudes i resoldre assumptes complexos, com el relleu de l’empresa familiar. Per la seva banda, el notari Jesús Gómez Taboada va corroborar, mitjançant exemples extrets de la seva pràctica, l’heterogeneïtat de funcions que compleixen aquests negocis gràcies a la nota d’irrevocabilitat. 3.

INSTITUCIONS CIVILS COM A EINES PER AL BENESTAR PERSONAL I PATRIMONIAL DE LES PERSONES GRANS

La segona jornada es va estructurar en dos blocs de ponències orientades a evitar l’aïllament de les persones grans, garantir les cures i preservar l’estabilitat patrimonial. La professora María Luisa Zahino Ruiz (Universitat de Barcelona) va presentar les relacions convivencials d’ajuda mútua com una forma de solidaritat capaç d’evitar la institucionalització, i va subratllar els efectes personals i patrimonials d’aquestes relacions, amb un èmfasi especial en el dret a una pensió alimentària. Seguidament, la professora Esther Torrelles Torrea (Universitat de Salamanca) va assenyalar que «la escueta regulación» del contracte d’aliments del Codi civil espanyol ha generat una notable litigiositat i que, pel que fa al dret català, aquests contractes, atès el seu caràcter onerós, poden quedar sotmesos als mecanismes de protecció del dret civil català, com la rescissió per lesió o la rescissió per avantatge injust. Tot seguit, la professora M. Esperança Ginebra Molins (Universitat de Barcelona) va abordar els drets del cònjuge vidu o convivent supervivent persona gran. Va posar en relleu que la seva protecció jurídica combina regles del dret de família i del dret de successions per a assegurar la continuïtat en l’habitatge i l’estabilitat econòmica, tot i que l’eficàcia d’aquestes mesures no només depèn del disseny legal, sinó també de les decisions de planificació adoptades per la parella. El primer bloc es va completar amb una taula rodona dedicada als poders preventius. La professora Mónica Navarro Michel (Universitat de Barcelona) va destacar la integració de la figura en el canvi de paradigma normatiu en matèria de capacitat. Des de la perspectiva de l’advocacia, la Dra. Cristina Díaz-Malnero va defensar-ne la prevalença com a mesura de suport voluntària, subratllant que és el sistema preferent segons la Llei 8/2021 i que la voluntat de l’atorgant ha de ser la guia principal, mentre que les mesures judicials han de tenir un caràcter estrictament subsidiari. Per la seva part, el notari Víctor Asensio va destacar que l’escriptura en què es documenten els poders preventius ha deixat de contenir un simple llistat de

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

147

MISCEL·LÀNIA

facultats per a convertir-se en una eina de disseny de suports personals i patrimonials, on la funció d’assessorament notarial és fonamental. El segon bloc d’intervencions va traslladar la discussió cap a la contractació massiva i els patrimonis protegits. La professora Lídia Arnau Raventós (Universitat de Barcelona) va qüestionar si els mecanismes generals de protecció del consumidor són suficients per a les persones grans o si calen regles específiques davant de situacions de vulnerabilitat. També va assenyalar les limitacions de la transparència informativa clàssica per a garantir un consentiment realment informat i va defensar substituir l’enfocament objectiu per una assistència personalitzada. Tot seguit, el professor Yves Picod (Universitat de Perpinyà Via Domitia) i la professora Nathalie Picod (Universitat Toulouse Capitole) van mostrar en les seves intervencions que el dret francès i l’europeu reconeixen l’edat com un factor de vulnerabilitat i protegeixen especialment el consentiment, tant en la via penal (sanció de l’abús de feblesa) com en la via civil mitjançant el control de les clàusules abusives. Per a concloure aquest bloc, el notari Antoni Bosch Carrera i el professor Pedro del Pozo Carrascosa (Universitat de Barcelona) van debatre, en format de taula rodona, sobre els patrimonis protegits. Rastrejant-ne l’origen fins a la fidúcia del Quebec, es va destacar que aquesta figura actua com un «búnquer» que aïlla els béns dels riscos econòmics tant de l’administrador com del beneficiari. Així mateix, es va proposar universalitzar la figura —actualment limitada pel Codi civil de Catalunya als supòsits de discapacitats i dependència— per a estendre-la a la protecció patrimonial de la gent gran. 4.

QUÈ REPENSAR? QUÈ LEGISLAR?

La part final del Congrés es va plantejar com un espai de debat sobre les iniciatives normatives i els projectes d’investigació sobre la matèria. Es va obrir amb la ponència del professor Josep Ferrer i Riba (Universitat Pompeu Fabra; director de la Comissió de Codificació de Dret Civil de la Generalitat de Catalunya), qui va abordar la reforma catalana de suports detallant la complexa tramitació del «Projecte de llei de modificació del Codi civil de Catalunya en matèria de suports en exercici de capacitat jurídica de les persones», que ha comportat més de set anys de treballs preparatoris i l’anàlisi de prop de cinc-centes esmenes parlamentàries. Entre els principals reptes va assenyalar l’encaix dels poders preventius d’eficàcia immediata o diferida, el possible reconeixement del suport informal al final de la vida i la necessitat de dissenyar salvaguardes efectives però no intrusives. La professora M. Elena Lauroba Lacasa (Universitat de Barcelona) va presentar iniciatives a escala internacional. Va destacar l’inici dels treballs de l’ONU per a una convenció internacional sobre els drets de les persones grans, destinada a reforçar la dignitat, l’accés a la justícia i la protecció davant els abusos. El dret comparat ja incorpora mesures específiques en àmbits com els arrendaments, el consum o la convivència intergeneracional, fet que assenyala una tendència cap a marcs normatius més globals. Seguidament, en una iniciativa pionera, la darrera taula rodona va reunir les investigadores principals de cinc grans projectes d’investigació estatals dedicats al dret de les persones

148

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

MISCEL·LÀNIA

grans, moderada per la professora Lauroba Lacasa (coinvestigadora principal del projecte organitzador). La professora Inmaculada Sánchez Ruiz de Valdivia (Universitat de Granada) va alertar sobre l’impacte de la intel·ligència artificial i la necessitat de reduir la bretxa digital. La professora Montserrat Pereña Vicente (Universitat Rey Juan Carlos) va proposar reformes contra l’abús financer i un estatut protegit per a l’habitatge habitual. La professora Ascensión Leciñena Ibarra (Universitat de Múrcia) va defensar superar el model residencial clàssic en favor de la vida independent i garantir suports efectius en els processos judicials. I, finalment, la professora Esther Algarra Prats (Universitat d’Alacant) va reclamar una reforma integral de la Llei 41/2002, d’autonomia del pacient, que incorpori el nou model de suports i doni resposta a reptes emergents com ara l’ús de la telemedicina o la regulació de les contencions mecàniques i farmacològiques en l’àmbit residencial. Aquesta programació es va complementar amb la presentació de comunicacions que van aportar noves perspectives sobre els diversos eixos del Congrés, des de l’habitatge com a element central de seguretat en la successió i la fiscalitat successòria, fins als pactes successoris de renúncia a la llegítima o la vulnerabilitat de la persona gran en l’entorn digital. *

El Congrés va crear un espai de reflexió final amb la projecció d’un vídeo de Joan Manuel Serrat, enregistrat expressament per a l’ocasió. El cantautor va reivindicar la dignitat de les persones grans i va lamentar-ne l’exclusió del debat públic, tot advertint que prescindir de la seva experiència «és com cremar llibres». La seva intervenció, que va ser una emotiva sorpresa per als assistents, va transcendir ràpidament a la premsa i a les xarxes socials, on va ser compartida com un manifest contra la invisibilització de la vellesa. L’acte de cloenda va incloure la conferència de la reconeguda sociòloga Dra. Marina Subirats Martori, acompanyada pel rector de la Universitat de Barcelona, el Dr. Joan Guàrdia Olmos. Subirats va posar l’èmfasi en la necessitat de restablir ponts d’interacció i de solidaritat intergeneracional com a eina de cohesió social, i va recordar la necessitat de donar veu directa a la gent gran en els fòrums de decisió, superant les dinàmiques d’invisibilització i reconeixent la seva experiència acumulada no com una càrrega assistencial, sinó com un actiu social imprescindible per a enfortir el teixit social de les generacions futures. Sens dubte, el reconeixement jurídic que es reivindica per a les persones grans exigeix no només repensar les institucions civils, sinó també una transformació de la mirada per part del conjunt de la societat: d’una visió de la gent gran com a mers destinataris de polítiques públiques, cap a la seva consideració com a subjectes actius en tota presa de decisió, imprescindibles atès el valor afegit de la seva experiència. Doğa Aslaner Estudiant de Dret Universitat de Barcelona

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

149

MISCEL·LÀNIA

150

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

NORMES DE PRESENTACIÓ

NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER A L’EDICIÓ 1. Els articles s’han de redactar en català preferiblement i s’han de presentar en suport de paper i en disquet o CD (si pot ser, picat en el programa de tractament de textos Microsoft© Word per a PC). 2. El cos de la lletra ha de ser del 12, i el text s’ha de compondre amb un interlineat d’un espai i mig. 3. L’extensió de l’article no pot ser inferior a deu pàgines (2.100 caràcters per pàgina). Tots els fulls han d’anar numerats correlativament. 4. La bibliografia s’ha d’incloure al final de l’article. Ha d’estar ordenada alfabèticament per autors i ha de seguir els criteris següents (hi ha uns criteris més detallats a la disposició dels autors). Els llibres s’han de citar: Cognom, Nom; Cognom, Nom. Títol de la monografia: Subtítol de la monografia. Lloc de publicació: Editorial, any. Nombre de volums. (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [Informació addicional]. Els articles de publicacions periòdiques s’han de citar: Cognom, Nom; Cognom, Nom. «Títol de la part de la publicació en sèrie». Títol de la Publicació Periòdica [Lloc d’Edició], número del volum, número de l’exemplar (dia mes any), número de la pàgina inicial-número de la pàgina final. 5. Les notes s’han de compondre al peu de la pàgina on figura la crida, que s’ha de compondre amb xifres aràbigues volades. 6. En el cas que hi hagi figures, gràfics o taules, s’han de presentar numerats correlativament en fulls a part i indicar dins del text el lloc en què s’han d’incloure durant el procés de maquetació. 7. Juntament amb l’article s’han de lliurar en un full a part algunes dades del currículum de cada autor (quatre línies de text com a màxim). 8. Al final de l’article cal afegir un resum d’un màxim de quinze línies (1.050 caràcters) en: català, castellà i anglès. 9. Amb vista a la indexació en diferents bases de dades, s’han de proposar cinc mots clau com a mínim (en català, castellà i anglès), els quals s’haurien d’extreure, si és possible, de tesaurus o diccionaris d’especialitat.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)

151

NORMES DE PRESENTACIÓ

10. Per a garantir la qualitat dels treballs que es publiquin, el Comitè Editorial i el Comitè Científic sotmetran els articles rebuts a l’informe d’experts en cada matèria.

152

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 31 (2025)